Sí, nois, ja ha passat un mes.
Quedem a la biblioteca dimarts 31 de març a les vuit del vespre. Modera el nostre inestimable col·laborador Pasqual Bernat. (clic!)
Si vénen tots els que s'han endut la guia de lectura, la tertúlia es presenta concurregudeta.
Tant fa, som hospitalaris.
PS: Rosa, et faria res mirar de venir llegida de casa, maca? Gràcies.
divendres, 27 de març del 2009
dimecres, 25 de març del 2009
llibre d'honor
A la biblioteca tenim un d'aquests llibres d'honor on, quan hi pensem, fem signar a les personalitats de reconeguda trajectòria que ens visiten. Hi ha de tot: escriptors, músics, dibuixants, polítics, vigatans il·lustres, etc. El 1997, la M. Àngels Anglada va voler deixar testimoni del seu pas per la biblioteca.
dilluns, 23 de març del 2009
habent sua fata libelli
Fins fa poc podíeu trobar als prestatges de lliure accés de la biblioteca algun llibre dedicat per la M. Àngels Anglada. Dic algun perquè en tenim forces i ben guardadets. Fa uns dies una lectora va ensopegar amb un dels dedicats i ens va advertir que això era un reclam per als col·leccionistes d'autògrafs desaprensius, en particular, i la resta de brètols, en general. Així que si us feia il·lusió llegir un exemplar amb dedicatòria inclosa, no podrà ser. Els hem retirat tots, apel·lant en aquest cas al nostre deure de preservar abans que difondre.
Un parell de mostra. Cliqueu a sobre: les podreu llegir perfectament i comprovar que abans de ser Joan Triadú érem Jaume Balmes. I ves a saber com acabarem.
La segona és la meva preferida. Fa referència a un vers del gramàtic llatí d'orígen africà Terentianus Maurus
Ve a dir que en funció de la capacitat del lector, els llibres tenen el seu destí. Això és pura teoria de la recepció que resumirem amb la fòrmula ja pot anar dient, ja, el llibre, que si va a parar allà on no en raja...
Però la veritat és que s'acostuma a utilitzar la segona part del vers i en el sentit que tot llibre té una història i una sort reservades. I això m'ha fet rumiar. Pot ser que el suggeriment assenyat i espontani de la nostra lectora hagi alterat el destí d'uns llibres? Diré més, i si aquest destí no fos altre que ser robats?
No la voldria jo, aquesta responsabilitat.
Un parell de mostra. Cliqueu a sobre: les podreu llegir perfectament i comprovar que abans de ser Joan Triadú érem Jaume Balmes. I ves a saber com acabarem.
La segona és la meva preferida. Fa referència a un vers del gramàtic llatí d'orígen africà Terentianus Maurus
Pro captu lectoris habent sua fata libelli
Ve a dir que en funció de la capacitat del lector, els llibres tenen el seu destí. Això és pura teoria de la recepció que resumirem amb la fòrmula ja pot anar dient, ja, el llibre, que si va a parar allà on no en raja...
Però la veritat és que s'acostuma a utilitzar la segona part del vers i en el sentit que tot llibre té una història i una sort reservades. I això m'ha fet rumiar. Pot ser que el suggeriment assenyat i espontani de la nostra lectora hagi alterat el destí d'uns llibres? Diré més, i si aquest destí no fos altre que ser robats?
No la voldria jo, aquesta responsabilitat.
diumenge, 22 de març del 2009
violí
clavilles, arquet, cordal, pontet, calats, batedor,
escotadures, cordes, tapa, mànec, afinador, celleta
escotadures, cordes, tapa, mànec, afinador, celleta
dimecres, 18 de març del 2009
Murakami a la Jaume Fuster
Ahir, a les set de la tarda, l'escriptor japonès Haruki Murakami i la directora Isabel Coixet van quedar a la biblioteca Jaume Fuster. Com que ho van xerrar a tothom -sembla que no es tractava d'una cita privada- es va presentar tanta gent que la cua va ocupar tota la plaça Lesseps. (Vas anar-hi, Imma?).
És gust veure tantes empentes per entrar en una biblioteca, la veritat. A la Triadú, les cues són en obrir la porta i per anar a internet. No hay color.
Nosaltres, ja ho sabeu, farem venir a en Salinger. Ara com ara no us podem confirmar la data -quadrar agendes és molt complicat- però no patiu, us avisarem amb temps.
Acabem amb un petit recull de premsa sobre la visita de l'autor.
Murakami muestra su lado oscuro
Murakami advoca per la literatura com a evasió davant de la crisi
Escribir ficción es como entrar en un bosque peligroso
Murakami advoca per la literatura com a evasió davant de la crisi
Escribir ficción es como entrar en un bosque peligroso
PS: A finals d'any s'estrenarà una pel·lícula basada en Tòquio blues, la novel·la que vàrem llegir l'any passat (o ja fa dos ??)
dimarts, 17 de març del 2009
els sic
L'Enriqueta Anglada, germana petita de la M. Àngels, ens ha fet saber que la guia que hem editat sobre l'escriptora conté una petita errada. Es tracta de la data d'aquesta fotografia. A la guia consta 1951. Impossible!, ja que això voldría dir que la M. Àngels tenia vint-i-un anys i només en tenia quinze. La instantània correspon al 1945. Així que esmeneu la plana. Nosaltres hem tret la incorrecció de l'Àlbum del Pen. Queda dit. I moltes gràcies, Enriqueta.
Aprofitem per a esmentar un parell de sic més que se'ns han colat. Com ja sabeu, sic és un adverbi llatí que vol dir "així" i que col·locat entre parèntesi, al final d'una cita o després d'un mot, indica que són citats textualment. Així, doncs, el (sic) és ideal per a treure's les puces de sobre.
El primer (sic) manca al final del que vindría a ser la pàgina tres de la guia (voldríem paginar, però no imagineu els maldecaps que això ens suposa, si considerem que elaborem les guies a cop de bona voluntat i manca d'eines adequades). On llegiu " [...] el 1996 va rebre un homenatge ciutadà i va ser distingida amb el títol de filla predilecte.", cal un sic. I en aquest cas sic vol dir:
a)que l'adjectiu predilecte té femení i, per tant, la forma correcta és "filla predilecta",
b)que l'errada no és nostra, és de l'associació d'escriptors en llengua catalana,
c)que som molt espavilats i no se'ns escapa res. (sic)
Quina meravella dir tant amb tan poc.
L'altra incorrecció la trobareu a la pàgina tretze, a la bibliografia de l'autora, on llegim El bruel de Castello. I ara què, deixem caure un sic com qui no vol la cosa? Reflexionem-hi. Afegir l'accent i callar implica pitjar una tecla. Un sic, parèntesis inclosos, en suposa cinc. Si menys ha de ser més, aviat he triat. Poso l'accent i avall.
Aprofitem per a esmentar un parell de sic més que se'ns han colat. Com ja sabeu, sic és un adverbi llatí que vol dir "així" i que col·locat entre parèntesi, al final d'una cita o després d'un mot, indica que són citats textualment. Així, doncs, el (sic) és ideal per a treure's les puces de sobre.
El primer (sic) manca al final del que vindría a ser la pàgina tres de la guia (voldríem paginar, però no imagineu els maldecaps que això ens suposa, si considerem que elaborem les guies a cop de bona voluntat i manca d'eines adequades). On llegiu " [...] el 1996 va rebre un homenatge ciutadà i va ser distingida amb el títol de filla predilecte.", cal un sic. I en aquest cas sic vol dir:
a)que l'adjectiu predilecte té femení i, per tant, la forma correcta és "filla predilecta",
b)que l'errada no és nostra, és de l'associació d'escriptors en llengua catalana,
c)que som molt espavilats i no se'ns escapa res. (sic)
Quina meravella dir tant amb tan poc.
L'altra incorrecció la trobareu a la pàgina tretze, a la bibliografia de l'autora, on llegim El bruel de Castello. I ara què, deixem caure un sic com qui no vol la cosa? Reflexionem-hi. Afegir l'accent i callar implica pitjar una tecla. Un sic, parèntesis inclosos, en suposa cinc. Si menys ha de ser més, aviat he triat. Poso l'accent i avall.
divendres, 13 de març del 2009
àlbum
Recordo les dues darreres visites de la M. Àngels Anglada a la biblioteca.He buscat els testimonis gràfics, i els he trobat.
A la primera fotografia veiem, assegudes de costat i a primera fila, la M. Àngels Anglada i la seva mare, la Sra. Maria d'Abadal. Celebràvem el primer aniversari de la biblioteca, amb un espectacle titulat Persistència, que consistia en una lectura de poemes de M. Àngels Anglada a càrrec dels actors Imma Colomer, Lurdes Barba i Pep Sais. Era el 24 d'abril de 1997.
Les dues fotografies següents corresponen a l'inici de l'activitat més veterana i consolidada de la biblioteca: les Tertúlies amb poetes. Aquesta primera sessió es va celebrar el 13 de desembre de 1997.
dilluns, 9 de març del 2009
Anglada a la xarxa
Un parell d'adreces interessants.
Àlbum d'homenatge que el Centre Català del Pen dedicà a l'escriptora l'any 1998.
Un recorregut virtual per l’obra i la figura de Maria Àngels Anglada. L'exposició és fonamentalment audiovisual i aplega documentació, en la seva major part inèdita, en formats diversos: vídeo, imatge fixa, arxius sonors. Creada per la Càtedra M. Àngels Anglada de la UdG i la Institució de les Lletres Catalanes.
Àlbum d'homenatge que el Centre Català del Pen dedicà a l'escriptora l'any 1998.
Un recorregut virtual per l’obra i la figura de Maria Àngels Anglada. L'exposició és fonamentalment audiovisual i aplega documentació, en la seva major part inèdita, en formats diversos: vídeo, imatge fixa, arxius sonors. Creada per la Càtedra M. Àngels Anglada de la UdG i la Institució de les Lletres Catalanes.
dijous, 5 de març del 2009
banda sonora
No sé si sou dels que, en llegir una novel·la, veieu els personatges, els col·loqueu un nas i, fins i tot, els canvieu de vestuari a mida que avança la lectura.A mi no em passa. No veig res, jo. Això sí, tinc la mania d’identificar-los amb objectes i de vegades amb animals, ves. Però no tenen rostre, tret que la novel·la hagi estat adaptada al cinema i jo hagi vist la pel·li.
Així, doncs, per a mi, en Sam Spade, el protagonista d’El falcó maltès, és en Humphrey Bogart, per molt que en Hammett s’entesti a descriure-me’l com un individu alt, i per molt que d’altres actors hagin encarnat el personatge. Cada ànima és un món.
Si alguns lectors són capaços de visualitzar els personatges, és possible que també puguin llegir música? No vull dir saber de solfa, em refereixo a associar una melodia a una novel·la i anar-la sentint –dins del cap, no al reproductor de cd- mentre es llegeix.
En el meu cas, només poso banda sonora a les novel·les si l’autor en fa referència.
Si dic Tòquio blues, d’en Murakami, sento “Norwegian Wood” dels Beatles, per exemple.
I ara, en llegir El violí d’Auswichtz, sona La follia d’en Corelli. Coses.
Un comentarista anònim (gràcies, I-----a O----o!!, sabem que ets tu) ens ha fet arribar un enllaç que ens ajudarà a fer-nos una idea de com sona el violí de Daniel. Cliqueu sobre el gos.
dimecres, 4 de març del 2009
mentre llegeixin ulls...
L'Associació d'activitats econòmiques barri Seminari Vell, encapçalada per la Mercè Pietx, ha organitzat un munt d'actes per tal de commemorar el 10è aniversari de la mort de la M. Àngels Anglada, que se celebraran entre el 9 de març (data del naixement) i el 23 d'abril (aniversari de la mort).
L'autora, vigatana il·lustre i filla predilecta de Figueres, on va viure més de trenta anys, era -és, mentre llegeixin ulls...- veïna del barri, ja que va néixer al núm. 31 del carrer de la Riera, a la casa Fontcoberta, que ara ocupa el restaurant Ca l"U".
dimarts, 3 de març del 2009
luthiers
Fa dos llibres també parlàvem d'un luthier. I de guerra. I de genocidi. De lo millor i lo pitjor de la condició humana en situacions límit. De l'art com a antídot contra la barbàrie.A El silenci dels arbres, de l'Eduard Màrquez, el llibre que vàrem llegir el mes de gener, el luthier es deia Ernest Bolsi i les misèries humanes ens les proporcionava el setge d'una ciutat, anònima a la novel·la, però que tots vam identificar amb Sarajevo.
Ara, a El violí d'Auschwitz, el luthier es diu Daniel i va existir de debó.
L’atzar va voler que M. Àngels Anglada conegués personalment Jacques Stroumsa, el violinista d’Auschwitz, del qual no tenia pas notícia en escriure la novel·la. Va ser a Barcelona, el 4 de juny de 1998. Anglada va veure com es feia real el personatge que havia imaginat en el seu llibre. Aquell jueu sefardita de Salònica havia estat enviat al camp de concentració amb tota la seva família, i només ell i la seva germana Bella van sobreviure.
Stroumsa, enginyer elèctric i excel·lent músic, ha publicat Tria la vida, les seves memòries dels dos anys passats als camps nazis. Un testimoni de coratge, de supervivència, de dignitat.
Si us interessa el tenim a la biblioteca, secció de biografies.
Ara, a El violí d'Auschwitz, el luthier es diu Daniel i va existir de debó.
L’atzar va voler que M. Àngels Anglada conegués personalment Jacques Stroumsa, el violinista d’Auschwitz, del qual no tenia pas notícia en escriure la novel·la. Va ser a Barcelona, el 4 de juny de 1998. Anglada va veure com es feia real el personatge que havia imaginat en el seu llibre. Aquell jueu sefardita de Salònica havia estat enviat al camp de concentració amb tota la seva família, i només ell i la seva germana Bella van sobreviure.
Stroumsa, enginyer elèctric i excel·lent músic, ha publicat Tria la vida, les seves memòries dels dos anys passats als camps nazis. Un testimoni de coratge, de supervivència, de dignitat.
Si us interessa el tenim a la biblioteca, secció de biografies.
Per acabar, i si us ve de gust, l'entrevista que li va fer la Mònica Terribas l'any 2005.
diumenge, 1 de març del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
