productes de temporada

Fi de tardor

Sóc la tardor, com un núvol em fonc,
enrere veig, encara plens de fulles,
arbres, avui sols rígides despulles,
i un plor reté, ja corglaçat, el tronc,
garfint l'espai amb branques desvalgudes.
Ja el dia es pon amb llangorós calfred,
el pàl·lid cel té llunyanies mudes,
la serra mostra una blavor de fred.

Joan Vinyoli Casadevall (1914-1984).

In memoriam

manga-ànime a catalunya (i 2)

L'emissió per TV de sèries d'animació japonesa va continuar encara que amb comptagotes i sovint utilitzant 'adaptacions' comprades a altres paisos en comptes dels originals japonesos (per no parlar d'alguns doblatges espantosos), però el segon moment que voldria destacar és l'arribada de TV3 i l'emissió la segona meitat dels 80s de "Doctor Slump", una de les millors sèries d'animació de tots els temps. I ho recordo clarament perquè amb dinou anys i estudiant universitari em semblava que ja havia deixat enrere allò dels 'dibuixos animats', però un bon dia em vaig trobar clavat al sofà amb la boca oberta i uns ulls com plats preguntant-me "però què és això?". Molts veuen l'impacte de Dr Slump com el preludi de l'esclat definitiu del manga-anime (amb "Bola de drac") a casa nostra, però la seva altíssima qualitat (el propi Toriyama mai va arribar a igualar ni molt menys superar aquest nivell) fa que tingui entitat pròpia a l'hora de generar una base d'incondicionals amb ganes de descobrir més i més creacions provinents del país del Sol naixent (com un altre gran descobriment, "Capità Harlock"). De tota manera, el tema edició dels còmics originals japonesos va continuar sent l'assignatura pendent (i en canvi va continuar el material 'apòcrif', com va passar amb una altra sèrie d'èxit com "Los caballeros del Zodiaco").
Amb l'arribada de la dècada dels 90 van arribar també els nous canals de la TV privada, i mentre el febrer de 1990 debutava "Bola de drac" a TV3 (destinada a trencar tots els esquemes d'una vegada per totes) ja s'estaven preparant per un desembarcament massiu a canals com Tele-5 ("KOR-Johnny y sus amigos"), Antena-3 ("Ranma 1/2") o Canal+ ("El guerrero samurai"). De tota manera, el tercer moment que voldria recordar seria un Saló del còmic on vaig veure "Akira" per primer cop (en video VOS amb subtítols en anglès, molt abans de que arribés als cines ni que es fes el doblatge) i un altre Saló en que vaig comprovar que era tal la demanda popular per editar els còmics originals japonesos de "Dragon ball" que hi havia compra-venda de... fotocòpies del manga!. Finalment ara sí que les editorials de casa nostra (i sobretot amb Barcelona com a punt de referència) es van posar les piles aviam qui era la primera que començava a editar allò que estava clar que era un negoci segur. En qüestió de quatre dies es va produir una invasió (mai millor dit, primer amb la importació de material en japonès que la gent comprava per mirar els dibuixos sense entendre els diàlegs) de coleccions, clubs de fans (com el mític club 'Otaku' al soterrani de Norma còmics), revistes especialitzades, etc. Per cert, que l'edició de "Bola de drac" en català va fer pensar per un moment que es podria normalitzar per fi la relació còmic-llengua (cosa que no es va produir ni amb material propi com "Capitan Trueno" ni amb els còmics de superherois ni amb el còmic 'per adults' tipus "El víbora" que malgrat ser realitzats majoritariament a Catalunya sempre van quedar al marge del català), encara que va ser només un miratge.
I com s'acostuma a dir, la resta és història.

manga-ànime a catalunya (1)

Donem les gràcies a Jordi Inglès per aquesta col·laboració.


En aquests temps d'indigestió d'informació i de navegació (alguns cops convertida en naufragi) a la xarxa, el que jo voldria fer és explicar com vaig viure la presència del còmic i l'animació japonesos en diferents moments del meu periple vital.
Quan parlem de les primeres pàgines de manga aparegudes a Catalunya (i a tot l'estat, de fet) és inevitable recordar que va ser l'any 1968 a Cavall Fort dins una secció anomenada "Mostra del còmic mundial", però aquest fet anecdòtic no va representar l'autèntic primer contacte massiu de la canalla d'aquest país amb el gènere (també està registrada l'any 68 l'estrena del film japonès d'animació 'La princesa encantada'). En realitat, mentre que al Japó el còmic generalment sempre precedeix a l'animació a casa nostra ha estat a l'inrevés des del primer moment. I arribem al primer moment que voldria destacar, que és l'emissió de la sèrie "Heidi" a TVE (l'única que hi havia, per cert) cap allà mitjans 70s. Ho recordo amb tota la innocència d'un nen de set anys, però la sensació va ser d'absoluta meravella amb uns personatges que malgrat estar dibuixats transmetien molta més emoció que moltes altres sèries amb actors reals, per obra d'uns joves Takahatta-Miyazaki (que anys més tard crearien Studio Ghibli). I una altra dimensió d'aquest fenòmen va ser que de cop i volta no només jo sinó la pràctica majoria de nens de la meva edat eren fidels seguidors de la sèrie, se'n parlava el dilluns a escola i tots col·leccionàvem els cromos i a la nostra manera ens sabiem de memòria les cançonetes del principi i final que assimilàvem fonèticament mentre la pantalla s'omplia d'ideogrames japonesos incomprensibles. El més important és que es va produir una demanda sobtada de material japonès (devorat amb ànsia, i no només pels nens) que a finals 70s va arribar al seu punt màxim amb la sèrie "Mazinger-Z" que va provocar una autèntica bogeria, sense exagerar. De tota manera, aquest èxit no va anar acompanyat (com hauria estat en certa manera lògic) de l'edició del material original en forma de còmic al nostre país, i només es van fer unes adaptacions de baixa qualitat realitzades per autors locals anònims (sense acreditar) encara que alguns prou reconeixibles com Sanchis, el creador de Pumby que va adaptar la peli amb actors reals de Mazinger).

.....continuarà demà

l'undemà

Ahir ens vam trobar per parlar de Barri Llunyà el manga de Jiro Taniguchi que és el primer contacte del club amb el còmic. Per aquesta memorable ocasió vam comptar amb la presència de Quim Benito, com a mínim el 33% del web Japanzone. Per començar en Quim ens va explicar l’origen del mot manga i a grans trets l’evolució desde els gravats d’Hokusai fins a Doraemon. Il·lustrava les seves explicacions amb dades realment sorprenents com que al Japó el 40 % del mercat editorial es basa en aquest típus de literatura il·lustrada. De fet, aquesta va ser una de les primeres qüestions que es van tractar, és el còmic literatura?. Per molts no va ser només un retorn a la joventut o infància, el temps en què llegiem tebeos, sinó que va significar el descobriment d’una forma narrativa. Forma narrativa, segons una espontània (a qui des d’aquí tornem a saludar i donar la benvinguda), superior a moltes altres en capacitat descriptiva. En Jaume en canvi deia que el que menys l’hi agradava del còmic era precisament que aquesta capacitat descriptiva li deixava poc espai per a la imaginació. En Quim va fer un repàs als típus de manga segons el públic a qui van dirigits i va presentar al gran Osamu Tezuka, el gurú dels mangakas, la viva imatge del dibuixant de manga. El còmic que vam llegir va evocar entre nosaltres sobretot una il·lusió: podem recuperar el pasat?, podem, encara que només sigui fruit d’una borratxera, tornar una estona a la llar de la mare, pendriem les mateixes decissions?, cauriem en els mateixos paranys?, ...continuariem cagant-la?. Evidentment és un còmic dirigit a públic adult, això no vol dir que la canalla no es faci aquestes preguntes, però la línea és sencilla, detallista, clara en definitva realista com el món adult.

Es Josep hi va trobar una ferum masclista en el fet que fos "ell" l´únic a que se li atorgués la possibilitat de canviar de vida, i es van recordar les costums tant diferents a les nostres que tenen, moltes de les quals hem conegut a les novel·les que hem llegit lligades d’una manera o altra al Japó ....i deu n´hi do. Fins i tot semblava estrany que no hi hagués cap suïcidi, oi M?.

Personalment vull dir que la sessió d’ahir va ser meravellosa; sempre que parlo de còmics ho faig amb frikis que encara lamenten la mort del capità americà (exagero, no tots són així, per exemple en Lluís, algun m'agradaria parlar-vos dels meus usuaris preferits) i fer-ho ahir amb el públic assistent a la tertúlia va ser una revelació. Gracies a tots. I voldria fer una proposta, proposo oficialment des d’aquí per a la propera temporada l’Arkham Asylum, una aventura de Batman.

Abans d'arribar a desembre, mes de Poe, us tenim preparats un parell de posts amb l'arribada del manga i l'ànime a Catalunya gentilesa de Jordi Inglès, demà començem.

jiro al club!

Revisant els interessants posts del bloc arriba la setmana que per alguns és el primer manga que llegiu i per altres (com jo) el primer club de lectura que assisteixo. Sóc en Quim de Japanzone.cat i per insistència de la Matilde (i amb molt de gust) escric quatre línies prèvies a la tertúlia del dimarts.

És un bon moment per dir que el primer còmic que vaig llegir de l'autor, Jiro Taniguchi, va ser en prèstec a la biblioteca Triadú; es tracta de l' Almanaque de mi padre que també recomano fervosament. Va ser la descoberta del talent de Taniguchi com a dibuixant i guionista, l'ús d'una narrativa d'estil realista i de desenvolupament d'històries a través de les vinyetes. Un plaer pel lector. Més tard coneixeria Barri Llunyà, protagonista del club de novembre.

Tot llegint de nou Barri Llunyà he observat que a la versió catalana hi ha nombroses notes de la traductora que ens ajuden a comprendre millor aspectes de cultura i tradició japonesa. Per complementar-ho he recopilat algun apunt breu per fer la lectura més entenedora en el context social de la història.

Primer de tot dir que Japó pot presumir de tenir una de les millors i modernes xarxes ferroviàries del món. El shinkansen o tren bala d'alta velocitat és ràpid, puntual, net i comfortable, el primer tram que enllaça Tòquio i Kyoto -uns 550 kilòmetres de recorregut en menys de tres hores- funciona des de 1964! (ejem.. res a dir de l'AVE).

A l'inici del manga l'Hiroshi està de pas a Kyoto: l'antiga capital del Japó, que acull un gran patrimoni cultural i religiós; la ciutat tradicional és coneguda pels temples, els jardins zen o les geishes. El shinkansen té parada a l' estació de Kyoto (vegeu còmic a la pàg. 6), un edifici inaugurat el 1997 que contrasta per la seva modernitat degut a la sorprenent estructura de vidre i ferro. L'arquitectura concebuda per aquest espai permet tenir una bona panoràmica del centre de la ciutat.

Pel que fa a la localització de la història no us preocupeu, en el mapa del Japó podeu veure que a la illa principal, Honshu, és on hi ha les ciutats més conegudes: Tokyo, Kyoto-Osaka, Hiroshima... per situar-nos he marcat on es desenvolupa Barri Llunyà: la prefectura de Tottori, regió pròxima al mar del Japó. Breument, Tottori és una ciutat costanera d'uns 150.000 habitants, en canvi, Kurayoshi és un poble rural d'uns 50.000 habitants -així doncs més gran que Vic-. Sembla ser que és on també va néixer Taniguchi que en altres ocasions comentà que "el relat està basat en profunds records i vivències del meu passat”.

I és que a Barri Llunyà -escrit entre 1998 i 1999- podem trobar constant documentació d'escenaris i paisatges urbans i rurals, de dibuix realista i minuciosament caracteritzats al còmic. Una inmersió a la quotidianitat del Japó a través del manga. Salut i en parlem ben aviat!

productes de temporada

To Mitchum

Aquesta sèrie d'en Francis Bacon (no sé si n'hi han més) es titula Study for a Portrait of Van Gogh (1957). Sí, ja sé que enlloc es fa cap referència a la tardor. Però vistos els colors i els arbres, no en vull tenir cap dubte. De propina, el retrat d'Innocenci X, en versió Bacon i Velázquez. Aquests dos sense justificació. Jo ja m'entenc.

jiro taniguchi, en persona

No, no vindrà pas, dimarts. Ens haurem de conformar amb un parell de videos. En el primer, i cap al final de tot, el podeu veure treballant al seu estudi. El segon és la presentació de l'àlbum Un zoo en hivern, el passat mes de juliol a la Fnac-Montparnasse (París). Cal saber japonès o francès, si es vol entendre alguna cosa; cas contrari, sempre ens quedarà mirar els sants, que també és maco.

PS: una adreça interessant. Diario de lectura de cómics Jiro Taniguchi

del sentit de la lectura

Que sóc noia de poca-soltades i divertiments del tot prescindibles, ja en teniu prou constància. Que quan llegeixo em fixo en detalls aparentment estúpids, com ara les dedicatòries, els agraïments...etc., també. Si llegeixo i, posem per cas, trobo una biblioteca, em fa gràcia, en prenc nota i acabo encapçalant un apunt, o, encara pitjor, enceto una d'aquelles sèries que tant em distreuen (una amenaça formal).

En Barrio lejano (a mi m'ha tocat en castellà) no he trobat dedicatòria, però si una nota final força interessant:

EL SENTIDO DE LECTURA DE ESTE VOLÚMEN ES A LA OCCIDENTAL Y NO A LA JAPONESA POR EXPRESA VOLUTAD (sic) DEL AUTOR. LA ADAPTACIÓN GRÁFICA HA SIDO REALIZADA EN TOKIO POR FRÉDÉRIC BOILET, ENTRE ABRIL Y JULIO DE 2002, EN COLABORACIÓN CON EL AUTOR

Tal qual, amb majúscules i errata inclosa.

Aprofitant l'avinentesa, m'agradaria tocar, ni que fos de passada, un tema que em llama: la traducció de manga. He trobat un article fantàstic d'en Marc Bernabé i la Verònica Calafell, d'on penso robar amb alegria tot allò que em convingui. Si no m'erro, la Verònica va venir a la biblioteca fa cosa de dos anys, i per culpa dels Japanzone (oi, Quim?). Som-hi.

1. Del sentit (físic) de la lectura

"Originalment el manga es llegeix de dreta a esquerra, tant el llibre com les vinyetes de cada pàgina. A l’hora de publicar-lo en català hi ha dues opcions: fer l’anomenat «efecte mirall», que vol dir invertir el sentit de lectura de l’obra (a Shin-chan), o mantenir el sentit de lectura original, com és el cas de Musculman o Fushigi Yugi.

Si es fa «l’efecte mirall» cal estar al cas amb les referències de dreta a esquerra: no té cap més secret, però quan apareix una «dreta» ha de passar a «esquerra», i a la inversa. Si per algun motiu és especialment estrany que sigui així (com en una història del Detectiu Conan, recordem, que s’havia de buscar un «dretà» en un parc d’atraccions), aleshores es pot comentar amb l’editorial per no fer mirall en les vinyetes afectades, per evitar l’estranyesa del lector o l’absurditat del resultat."

Aquí teniu un exemple de lectura a la japonesa, amb vinyetes numerades i tot.

2. Algunes dificultats específiques a l'hora de traduir del japonès.

"la llengua original del manga és el japonès. I com que el japonès s’estructura d’una manera completament diferent de les llengües llatines, l’ordenació d’idees en la ment de l’autor que ha escrit el manga també és diferent. Per exemple, el japonès posa el verb al final de la frase, i combina tres sistemes d’escriptura diferents segons unes regles molt determinades que, entre d’altres, tenen a veure amb l’èmfasi que es vol atorgar a cadascuna de les paraules.

Un altre tret del japonès com a llengua de sortida és l’ambigüitat. Una ambigüitat que es reflecteix en coses tan bàsiques com l’absència de futur en els temps verbals (hi ha passats, presents i complements adverbials, només) o en l’absència de gènere i de nombre. Aquest últim tret permet als autors del manga jugar molt, sense anar més lluny, amb l’ambigüitat home-dona dels personatges, la qual cosa és un maldecap per al traductor a una llengua llatina que, ho vulgui o no, té marques de masculí i femení tant en els substantius com en els adjectius."

En aquest món, tot té la seva conya. Si voleu llegir l'article sencer:

La traducció de manga. Quaderns divulgatius, 36.
Associació d'escriptors en llengua catalana.

peggy sue, hiroshi i nietzsche

Que el sueño de la razón produce monstruos, m'ho va fer entendre, ja fa dies, en Goya, un amic que pinta. Tot i tenir-ho clar, no estava preparada ni per a la parelleta impossible ni, encara menys, pel trio endimoniat que se m'ha format dins del cap. M'explico. Torno a llegir Barri llunyà -ja ho havia fet fa cosa de dos anys i sense cap mena d'interferència- però ara passa que se m'apareix contínuament la Kathleen Turner. Sí, tu, i amb llacets al cap, faldilles de plecs i mitjonets blancs. Sense invitació. La primera reacció natural és fotre-la fora a coces. Passa d'aquí, fuig, que no m'has agradat mai gaire i a sobre no sóc capaç d'afigurar-me què carai representes de bracet amb l'Hiroshi, un home de 48 anys que tot plegat torna als catorze, sabent el que sap l' home de 48. Val més deixar-s'ho córrer, que de vegades la raó té raons que el cor no entén. I al revés.

Que el cervell faci el seu curs. Tard o d'hora se sentirà el clic.

Finalment parlà el clic, i digué: Matilde, que no te'n recordes? si a la pobre Peggy Sue li va passar el mateix que a l'Hiroshi; que vivia una vida grisota, que no li agradava gota, (sovint el clic parla amb rodolins) i de sobte, patam, cap al passat, a veure si, en tornar-hi i amb quatre reformes, millora el futur, que de fet és el present.
Ah, pensà Matilde, en tercera persona i alleugerida.

No sé si l'heu vista. La pel·li, vull dir. Peggy Sue se casó. Si la resposta és no, us la podeu ben estalviar, creieu-me. I això que la signa en Francis Ford Coppola; però no tot pot ser El Padrino II, en la filmografia d'un director. No seria humà.

Fins aquí el perquè de l'estranya parella; ara ve el salt mortal. Aquests dos, la Peggy Sue i l'Hiroshi, tornen enrera però no aconsegueixen modificar els esdeveniments futurs. Sona una mica a Lampedusa, a tot allò de cal canviar alguna cosa per tal que tot continuï igual, oi? Oi, però cal complicar-ho encara més. Arribats a aquest punt (que de fet és coma), ja podeu fer entrar a en Nietzsche, el que ens faltava.

"Suposem que cert dia o certa nit, un dimoni s'introduís furtivament en la soledat més profunda i et digués: «Aquesta vida, tal com tu la vius i l'has viscut hauràs de viure-la encara un altre cop i fins i tot innombrables vegades; i se't repetirà cada dolor, cada plaer i cada pensament, cada sospir i tot l'extraordinàriament gran i petit de la teva vida. A més a més tot es repetirà en el mateix ordre i successió... i fins aquesta aranya i aquest clar de lluna entre els arbres i el mateix aquest instant i jo mateix. L'etern rellotge de sorra de l'existència donarà la volta sempre novament, i tu amb ell, corpuscle de pols». No et tiraries al sòl, carrisquejaries les dents i maleiries el dimoni que així et parlés? O potser hagis tingut alguna vegada la vivència d'un instant prodigiós en què respondries: «tu ets un déu i mai vaig sentir res més diví!».
(El gai saber)

A Nietzsche, un cop mort déu i creat el superhome, encara li va quedar temps per a parlar d'aquesta mena de peix que es mossega la cua que és la idea de l'etern retorn, una concepció circular del temps que ja ve dels antics egipcis, i de Pitàgores i els primers estoics, passant per les doctrines budistes i hinduistes. No hi ha ni principi ni fi, mireu sinó el cicle de la natura.
Per combregar amb l'etern retorn -i per tal d'anar acabant amb aquest apunt, que ja seria hora- cal acceptar sense embuts la idea de destí, que si no no funciona. I ara em ve al cap un altre monstre, també filòsof. Ruben Blades:

Cuando la manda el destino no la cambia el más pintao,
si naciste pa martillo, del sielo te caen los clavos.

Així que ja podeu anar fent, corpuscles de pols. Che sarà, sarà...i en un bucle infinit. Vaig a prendre'm un ibuprofé. Us deixo amb un gravat d'en Goya, l'amic pintor.

productes de temporada

A Xoana Baldonedo Mazaira (1886-1969)

10
Moría el sol, y las marchitas hojas
de los robles, a impulso de la brisa,
en silenciosos y revueltos giros
sobre el fango caían:
ellas, que tan hermosas y tan puras
en el abril vinieron a la vida.
Ya era el otoño caprichoso y bello:
¡cuán bella y caprichosa es la alegría!
Pues en la tumba de las muertas hojas
vieron sólo esperanzas y sonrisas.
Extinguióse la luz: llegó la noche
como la muerte y el dolor, sombría;
estalló el trueno, el río desbordóse
arrastrando en sus aguas a las víctimas;
y murieron dichosas y contentas...
¡Cuán bella y caprichosa es la alegría!

Rosalía de Castro | clic |. En las orillas del Sar. 1884.

____________________

No em cal justificar la presència d'aquest poema, però ho faré. Parla de la tardor (condició sine qua non d'aquesta sèrie), l'autora és una dona (per fer contenta a l'Imma), és gallega i pastada al retrat de la meva besàvia materna que sempre va presidir la tauleta de nit de la meva àvia (un gust que em dono). El poema no és molt maco -m'estimo més Nothing Gold Can Stay, d'en Robert Frost, que parla si fa no fa del mateix- però m'heu d'entendre: volia fer sortir la dona dels bitllets de cinc-centes peles, ni que sigui perquè durant força temps vaig viure convençuda que era la meva besàvia.

totoro, el nostre veí

Coincidint amb el nostre primer manga (agraïm la deferència de la distribuïdora Aurum), s’estrena a les pantalles de cinema (excepte a les de les Nits de Cinema Oriental que ja ho va fer fa un parell d’anys pel selecte públic vigatà) mi vecino Totoro l’emblemàtica pel·lícula de Hayao Miyazaki. El film va ser estrenat el 1988 com a complement d’un altre anime famós: la tomba de les llumenetes, catorze anys abans que el viatge de Chihiro guanyés l’os d’or al festival de Berlin i sis abans de Porco Rosso, la pel·lícula que va donar a conèixer l’estudi Ghibli al gran públic. Totoro, que s’ha convertit en la imatge de l’estudi, és un ser, difícil de definir, que viu als boscos d’alconforers amb qui es topa Emi una nena a qui acompanyarà en el seu ritme diari constantment alterat per descobriments, misteris, sentiments i sensacions noves. La imaginació és una constant en les pel·lícules d’aquest geni de l’animació, que ara, finalment veu tota la seva obra editada en dvd. D’aquí aconsellem a pares, mares, tiets i tietes que vegin la pel·lícula acompanyats dels nens. Personalment crec que és una joia, una pel·lícula per disfrutar-la a l’alçada de les grans obres mestres de l’art i d’afegitó un excel·lent material educatiu. Si fos mestre, m’oblidaria de sots ferestecs, aigües encantades i anacronismes varis i obligaria als meus alumnes a contemplar el film i comentar-lo.

P.S. Si algú pensa que m’he copiat l’article de Javier Ocaña publicat a el país el dia 30 d’octubre de 2009, que ho digui.
P.S.(2). Aquest post no estaria complet sense uns quants noms,el de Quim Crusellas, el de Xevi Dominguez i el de Jordi Inglès, gràcies a ells vaig descubrir a Miyazaki.i el còmic en general. Ja havia après a llegir amb el capitanTrueno i ...però això és una altra història. En Quim és un fervent admirador (com a mínim) del cinema oriental, les seves Nits de Cinema Oriental són una excel·lent forma de donar a coneixer aquesta cinematografia i mai ha deixat de banda l’anime. També s’ha de fer extensiva a en Quim i en Ramón de Japanzone, doncs la seva tasca, més enfocada al còmic, també és mereixedora d’elògi.

hokusai

No, aquest no és el gravat japonès més famós del món. Podríem dir que els ukiyo-e són els antecedents del manga, literalment ukiyo-e significa pintures del món que flota i els temes solien ser escenes de la vida quotidiana o paisatges. En concret, el que il·lustra el post pertany al gènere shunga, és una il·lustració d’un llibre de 1814 titulat espasmes d’amor. Aquestes petites joies, que tant importants són en la història de l’art (per exemple és coneguda la influència que van exercir sobre Van Gogh), solen ser gravats realitzats en fusta o altres tècniques com la xilografia que majoritàriament es van realitzar entre els segles XVII i XIX. No, tampoc és el més famós del seu autor, Hokusai, un dels més grans gravadors del període Edo, famós per la sèrie de vistes sobre el mont Fuji i la gran onada de Kanagawa entre altres meravelles. De fet, es diu que Hokusai és el primer que va fer servir el mot manga per referir-se a imatges disposades en seqüències, avançant-se un segle a la teoria de la seqüenciació de les imatges de Will Eisner. Com deia, he triat aquesta imatge que intenta relacionar el manga amb l’art del gravat japonès per una altra raó, a veure si algú és capaç d’adivinar-la....

productes de temporada

winesburg, ohio de sherwood anderson (editorial viena)

“el que cal aprendre és allò que la gent pensa, no el que diu”
p.163


El 1919 contrastant amb el naturalisme de Norris (McTeague) i Dreiser (Una tragèdia americana, edicions 62) apareix, sense dubte, una de les obres més importants de la literatura nord-americana; un bon nombre d’escriptors la citen com un dels seus llibres preferits. A Sherwood Anderson li diuen el mestre de la generació perduda però la seva influència va molt més enllà i travessa continents, centenars d’autors han volgut escriure conscientment o inconscient un llibre com aquest. Em refereixo, més que a l’estil, a la mecànica de la novel·la que, com vasos comunicants, va trenant el retrat d’un poble a base d’històries dels seus personatges que són un autèntic catàleg dels recursos habituals dels solitaris. Jo l’havia llegida fa molt de temps en castellà, en una editorial (Fontamara), llavors experta en rareses, però ara celebro aquesta magnífica edició que m’acosta la novel·la en la meva llengua com un esdeveniment d’aquells que només es presenten de tant en tant. Si fos una mica entès, menció especial mereixeria la traducció; el català emprat pel Sr. Francesc Parcerises, m’acosta el text d’una forma natural i gens impostada. No sóc lingüista ni conec tant bé el català com per dir si és una bona traducció o no, però si que li puc agrair que m’hagi fet gaudir d’aquesta joia. L’edició en sí, és una meravella, el llibre és ferrenyu, està ben encolat, el cos de la tipografia és el perfecte per una lectura prolongada, en resum un artefacte digne de ser acariciat, olorat i llegit (no necessariament en aquest ordre). Un sincer cop de barret per Viena edicions. També trobo molt encertada l’elecció d’American Gothic de Grant Wood per la portada, el quadre s’ha convertit en una icona de la cultura americana com en certa manera ho és la novel·la. Els personatges del quadre ho podrien ser també perfectament del capítol Santedat que tracta sobre el fonamentalisme religiós i segons com els mires, transmeten un aire grotesc, quelcom que ens fa riure però no perquè contingui humor sinó horror. S’ha de tenir en compte que en algunes edicions es va mantenir com a subtítol el títol del primer capítol, the book of the grotesque; en aquest primer contacte amb l’obra, l’autor pretén fixar el punt de vista i l’atmosfera; ens presenta un escriptor (George Willard, un “alter-ego” de l’autor?) ajagut al llit, observant com li desfilen davant els ulls, en un somni que no ho és, una sèrie de figures que representen tota la gent que ha conegut al llarg de la seva vida. El narrador ens confessa que l’escriptor va escriure totes aquestes impressions en un llibre que va titular així, el llibre del grotesc i a vegades el lector pot pensar que és realment el llibre que estem llegint.
A mi que m’agrada portar la contraria volia trobar-li una pega a l’edició i em vaig fixar en que el “cercle” de la col·lecció tapava un element del quadre, la forca, una eina-arma indispensable per una correcta observació, però ben mirat, la novel·la és un al·legat contra la intolerància i aquesta moltes vegades es recolza en les eines-arma, així doncs que ja està bé difuminada.

el nostre primer 漫画

Jiro Taniguchi, 14 d'agost de 1947, Tottori. Va començar, com la majoria de dibuixants manga, anant a buscar cafès; en el seu cas com a assistent del mangaka Kyota Ishikawa. El 1970 va debutar en el món de la vinyeta treballant sobretot com a dibuixant i perfilant el seu estil pausat, elegant i tradicional. Si voleu més informació, dalt a la dreta teniu el pdf de la guia. (Si us estimeu més la versió en paper, ja la podeu passar a recollir per la biblioteca).

Aquest mes ens estrenem en això del còmic. A veure com anirà. -Doooosss voluuuuums?, dieu alguns en recollir Barri llunyà. Tranquils; dos volums, però molt dibuix i poca lletra.

Hem demanat ajut als Japanzone.cat, que de manga en saben més que nosaltres. Japanzone.cat és un portal en català, creat el 2001 per tres joves osonencs, on trobareu informació sobre manga, animació, cinema asiàtic i cultura japonesa. En Quim Benito, un dels artífex de l'invent, ens acompanyarà el dia de la trobada mensual. Pel que fa al bloc, a banda de les intervencions en forma d'apunt d'en Mitchum i d'una servidora, mirarem d'apretar tant a en Quim com a un exparroquià que ara viu tres o quatre comarques enllà (Ei, Jordid'Anglaterra, una salutació cordial), per tal que ens signin algun post. Salut i màn(i)ga ampla. Perdó.

P.S: Quant al títol d'aquest apunt, desitjo profundament que aquests kanji (són els caràcters d'origen xinès, de l'època de la dinastia Han, que s'utilitzen a l'escriptura japonesa)vulguin dir manga. (Jordi, Quim, en aquest cas haig de dir kanji en plural o en singular? Confirmeu-me que no fan referència a cap mare, ni cosa per l'estil, si us plau, que ara pateixo) Cap japonès a la sala?

productes de temporada

Jackson Pollock. Autumn Rhythm (Number 30), 1950.
Metropolitan Museum of Art. NY.
266.7 x 525.8 cm.

aquí la biografia, aquí una exposició al Moma,
aquí un article, i aquí una pel·li.