plagi

"L'originalitat, diu vostè? No existeix, no ha existit mai.
Tot és plagi dels altres".
Josep Pla

plagi m 1 l El fet de publicar o de donar per pròpia l'obra literària, científica o artística d'altri.

2 LIT Part d'una obra d'altri inserida en la pròpia sense indicació de la font.

2 DR ROM Delicte penat en el dret romà consistent a fer passar un home lliure per esclau. Hi incorria el qui l'adquiria, alienava o hi traficava coneixent la seva condició de lliure. (GEC).

He fet un volt per la xarxa i he quedat glaçada. Resulta que a banda de les acusacions més cèlebres tipus Cold Play, Woody Allen, Luis Racionero, Quim Monzó, etc., la meravella del copiar i enganxar fa que mai hagi set tan fàcil com ara signar les idees dels altres. La blogosfera en va plena. Si no és tradició, serà plagi, diuen uns. El plagi és un homenatge, canten els altres. Jo mateixa, si no m'afanyo a posar cometes i citar les fonts, estic robant. Sí, senyores i senyors. Com ho sentiu. Però cal anar amb compte: la xarxa el facilita, però també proporciona eines per detectar-lo. He trobat referències a un munt d'aplicacions informàtiques que permeten comparar textos i verificar l'originalitat dels treballs: CrossCheck, Copyscape, Approbo, Turnitin, Copycatch, Educared antiplagio...
Així que mai com ara havia set tan vàlid allò del mentider i del coix.
Arribats en aquest punt, cal obrir una altra finestra, crec. S'anomena intertextualitat. I és que això del plagi -de la reivindicació de l'originalitat, millor- és, juntament amb el matrimoni per amor, un invent relativament recent que devem als romàntics. (Ara sembla que he tingut la gran idea, i ves a saber a qui plagio). Si tot està dit, abans i millor, a què ve tanta història?

"Quan hom produeix un text de qualsevol tipus, el que ha llegit formarà part del que escriurà. És a dir, rep una influència que, de manera conscient o inconscient, deixarà petja en la seva producció. De la mateixa manera, quan hom llegeix un text, de manera natural, relaciona allò que llegeix amb el que ha llegit. La intertextualitat és un concepte introduït durant la primera meitat del segle xx pel teòric Bakhtin per a referir-se, d'alguna manera, al que fins al moment s'anomenava influència o font."
Evitar el plagi: del plagi a la intertextualitat.

Fins aquí la meva reflexió plagiària. Potser algú amb prou paciència com per haver arribat a llegir tot el sermó s'està demanant de què ve, si la cosa anava d'Steinbeck i de La Perla. Doncs bé, prepareu-vos per a una acrobàcia digna del circ du soleil.

Resulta que el passat mes d’abril la justícia peruana va condemnar l’escriptor Alfredo Bryce Echenique a pagar una multa de 42.632 euros per plagi, en trobar-lo culpable de copiar 16 articles de diferents diaris catalans i espanyols. N’agafava paràgrafs sencers i els publicava com a propis en diferents mitjans del Perú. Els cobrava, és clar. Un dels articles plagiats es titula John Steinbeck, la voz de los oprimidos, La nación, 29 de juny de 2003. L'original de Juan Carlos Ponce s'havia publicat a la revista Jano el mes de març de 2002. Quin morro, Bryce -Rank Xerox- Echenique. El Rank Xerox no és meu. Consti.

PS1:He pispat la foto del blog El faro de aqualung.
La cita d'en Pla, no sé d'on l'he treta.

PS2: Quedem dimarts a les vuit. La perla, màgia a càrrec d'en Jaume, coca i cava. Rien ne va plus.

una llàgrima per Jacko

De petit ja eres tant famós que fins i tot tenies una serie de dibuixos animats; ni més ni menys que el menut dels Jackson Five. En un mon d’adults no vas poder gaudir de la infantesa i per això vas intentar recuperar-la durant tota la teva vida, patint la incomprensió i la mala llet dels que s’aprofitaven de tu. La noticia de la teva mort m’ha sorprès entre gent que fa el què tu feies però a la inversa, els mateixos que et ridiculitzaven per aclarir-te la pell s’estiren al sol per enfosquir-se-la. Ara penso en aquells meravellosos video-clips, en aquella versió del Mag d’Oz i em pregunto perquè Steven Spielberg no et va oferir el paper que va fer malbé en Robin Williams. I sobretot no puc deixar de pensar en el dia en què et vaig veure. Per a mi eres una passió secreta. En el cercle d’amistats en què em movia no s’escoltava la teva música, per això vaig haber d’anar al concert jo sol. Un amic, en Tito (vés a saber on para) em va comprar l’entrada al Corte Inglés i la vaig guardar com un tresor fins aquell memorable 9 d’agost de 1988 a Barcelona. Jo duia una samarreta dels Ramones i tu anaves platejat de dalt a baix. Quan vas sortir a l’escenari jo era a dalt de tot, gairebé no et veia, però seguia els teus moviments a través de les pantalles gegants, no vaig poder evitar el teu magnetisme i em vaig anar acostant a poc a poc a l’escenari entre pares amb canalla, adolescents granalluts i fans cridaners. I tu allà dalt, movent-te amb aquell ritme que només pot ignorar un cadàver amb un remolí de vent artifical que intentava sacsejar-te però que no aconseguia fer-te perdre el pas. Era sol, però quan penso com vaig gaudir, encara se’m posa la pell de gallina.
Ara que hi penso, potser aquí radica la meva aversió a la dansa, perquè mai, mai, i mira que ho vaig provar, vaig aconseguir caminar sobre la lluna.

Matilde, sé que sabras excusar la poca pertinença d’aquest post, però,...ja em coneixes.

elogiemos ahora a hombres famosos

...esmaperdut, tolít encara pel què he llegit,...l’altra cara del somni americà...

Aquest és un testimoni que no ha de passar desapercebut pel blog.

La revista Fortune va encarregar a James Agee i Walker Evans una sèrie d’articles que s’han convertit en imprescindibles per conèixer de primera mà les condicions de vida dels camperols cotoners dels Estats Units durant la gran depressió. Els autors van conviure durant els mesos de juliol i agost de 1936 amb tres families i el resultat és aquest llibre: elogiemos ahora a hombres famosos. Sis centes pàgines dividides en dos parts, la primera conté les impactants fotografies de Walker Evans que m’han fet pensar molt amb les que va glossar no fa gire la Matilde aquí mateix i la segona és l’apartat purament literari, la lírica del desassossec. Com que la fórmula d’article quedava curta van decidir publicar un llibre amb una part de material recollit. Agee descriu minuciosament les cases, la roba (coixins fets de sac d’arpillera farcits de cotó), els animals, els rostres, els objectes, utensilis, eines, amb una prossa periodística amb un tò líric que la fà diferent.

En un moment donat l’autor tot i ser conscient de que els seus amfitrions “...viven en un continuo insulto y vergüenza de incomodidades, inseguridades e inferioridades...” referint-se a les cases reflexiona: “Surge otra cuestión, naturalmente: ¿son bellas? Las cosas cuya intención no es serlo y que son creadas en convergencia de casualidad, necesidad, inocencia o ignorancia y para fines completamente irrelevantes? A esto sólo puedo contestar con rotundidad: primero, que la belleza intencionada es mucho más una cuestión de casualidad y necesidad que el poder de la intención, y que la belleza “casual” de las “irrelevancias” está formada en el fondo por instintos y necesidades popularmente considerados propiedad exclusiva del “arte”: segundo, que las cuestiones de “azar” y “falta de intención” pueden ser y son “bellas” y constituyen por sí mismas todo un universo.”

James Agee és el guionista d’un film que l’altre dia em van dir és poc conegut: “la noche del cazador”, segur que un dia o altre treurà el cap per aquí, de fet, li treu cada vegada que faig un comentari.

náufragos

Aquest mes els posts són molt cinematogràfics. Hi ha una altra famosa pel·lícula amb guió de Steinbeck, es tracta de Náufragos (Lifeboat, 1944) d’Alfred Hitchcock, interpretada per una actriu excepcional Tallulah Bankhead, poc freqüent a les pantalles que va treballar gairebé tota la seva carrera als escenaris de Broadway. No és l’obra més famosa del director de Rebeca però sens dubte és una de les més originals perquè, entre altres raons, podriem dir que la majoria dels 94 minuts de metratge transcorren en un únic escenari, el bot salvavides on, en plena segona guerra mundial, malden per sobreviure els únics supervivents d’un vaixell atacat pels alemans. El director anglès aconseguix un clima angoixant i claustrofòbic gracies sobretot al guió que crea una mena de desintegració moral en el microcosmos que habita a la barca, quan es veuen amenaçats pels enemics nazis.

En la biografia no autoritzada de Donald Spotto es parla del film:

"Náufragos era un alegato en pro de la unidad y el idealismo que debía conseguirse en medio de unas condiciones de pérdida personal. Talluhla Bankhead pierde su cámara, su máquina de escribir, su abrigo de pieles y su brazalete de diamantes. Además, una joven pierde a su bebé, un marinero una pierna... y todos los ocupantes del bote pierden su sentido de la dirección y la superioridad. Todas las pérdidas y el miedo son experimentados en medio del silencio del mar: Hitchcock insistió en que no hubiera banda sonora. La sensación de estar a la deriva, sin más escapatoria que las aguas que conducen a la destrucción y la aniquilación (la única auténtica libertad), da al film una extraña textura alucinatoria, la sensación de flotar en una interminable pesadilla sin ningún puerto seguro..."

viva zapata!

A la xarxa es pot trobar un article que va escriure John Steinbeck sobre Emiliano Zapata i fragments del guió que va escriure per la pel·lícula d’Elia Kazan estrenada el 1952. El guió està basat en el llibre Zapata the unconquerable de Edcumb Pynchon i va aconseguir el Oscar al millor guió adaptat. En l’article, Steinbeck repassa totes les fonts emprades per l’elaboració del guió i de les discussions amb el director i el productor Darryl F. Zanuck, per exemple, ell sempre havia dit que l’actor més adequat per interpretar Zapata era Pedro Armendariz, però els estudis van imposar Marlon Brando, o bé els retalls que va patir el paper d’Anthonny Quinn, que, malgrat tot, va guanyar l’oscar al millor actor secundari; en canvi, Brando es va haver de contentar amb una nominació però va guanyar a Cannes. Sembla mentida que el director de La ley del silencio, i aquest biòpic del revolucionari mexicà acabés col·laborant amb la caça de bruixes del Senador McCarthy.
Més tart, l’any 1955 el mateix director adaptaria un altra obra de Steinbeck: al este del eden, de totes maneres si es recorda aquesta pel·lícula no és pel text centrar en una part de la novel·la sinó en la magnífica i exhuberant interpretació de James Dean.
L’any pasat va apareixer un llibre molt interessant (confesso que no l’he llegit, però l’he fullejat a la FNAC) sobre Steinbeck, es tracta de: John Steinbeck, escribir en el eden, de José Antonio Gurpegui. Un dels capítols més sucosos del llibre és el dedicat a la fèrtil relació de Steinbeck amb el cinema i la televisió.

el fantasma de Tom Joad

Vaig coincidir amb en Tom Joad un estiu de fa molts anys, però no recordo qui ens va presentar. Ell acabava de sortir de la presó, on havia passat quatre anys per haver mort un home en una baralla, i anava cap a casa seva, a Oklahoma; jo –tipa i desvagada- comptava mosques i pentinava gats. El cas és que vam passar junts uns quants dies; ell parlant-me de les misèries de la seva família -ja sé sap, quan la desgràcia entra a cal pobre no hi ha déu ni sabó que la tregui-; jo, atabalant-lo amb les meves cabòries adolescents. Per sort, mentre llegeixo no veig els personatges, així que em vaig poder estalviar la mirada al·lucinada que de ben segur em devia dedicar. No vaig pensar-hi més fins a retrobar-lo a la peli d'en John Ford, i des de llavors en Tom Joad és Henry Fonda i punt
Ens vam perdre de vista. L'any 1995 torno a tenir notícia d'en Tom, aquest cop de la ma d'en Bruce Springsteen, un seu amic que li havia escrit una cançó. Aquí teniu la lletra i aquí el vídeoclip (no me'l deixen inserir!). En el vídeo que segueix, en Bruce la canta, -en versió elèctrica, però-, acompanyat per en Tom Morello de Rage Against the Machine.

Fa poc he sapigut que aquesta no era la primera vegada que algú dedicava una cançó a en Tom Joad. Resulta que el 1940 en Woody Guthrie, aquell cantautor que tenia una guitarra que matava feixistes, l'hi va escriure una. L'any 1937 havia anat cap a l'oest en un tren de mercaderies, fent el mateix camí que la família Joad, així que sabia de què anava allò de la gran depressió. La nit que va veure la pel·lícula d'en John Ford va quedar tan tocat que se'n va anar a casa seva i va escriure una cançó que dura més de nou minuts i que va haver de gravar en dues parts, inclosa en el disc Dust Bowl Ballads.

Fins i tot els Pink Floyd homenatgen, no a Joad, sinó a la novel·la sencera amb la cançó Sorrow, escrita per en David Gilmour. La trobareu a l'àlbum A Momentary Lapse of Reason (1987). La primera frase de la cançó the sweet smell of a great sorrow lies over the land és el principi d'un capítol de El raïm de la ira, diuen a la xarxa. He tornat a agafar la novel·la a veure si el localitzava -ara com ara no me n'he sortit- i allà m'esperava en Tom, a la ruta 66. Està com sempre; no s'ha passat gens. Encara va amb el camió Hudson amunt i avall. No entenc com s'ho fa per trobar recanvis.

bloomsday

el dia de la langosta

De Nathaniel West (1903-1940) conec la novel·la senyoreta corsolitari que espero algun dia formi part del nostre club i aquest el dia de la langosta (1939) que trec a col·lació perquè també està situat a l’època de la Gran Depressió als Estats Units. Els personatges també van a Califòrnia però no a collir fruita sinó a Hol·lywood la Meca del cinema que pateix un període de transició entre el mut i el sonor.
Sembla que la glòria va ser més benèvola amb el seu amic Francis Scott Fitzgerald, de qui no té res d’envejar, potser, si de cas, temps, el què no va tenir per escriure més, doncs va morir en un accident de circulació als 37 anys un dia després que el seu admirat Fitzgerald.
La novel·la és una àcida crítica a la banalitat del món de Hol·lywood que dilapida diners mentre la resta de país pateix una brutal recessió econòmica. Està plena d’escenes delirants protagonitzades per personatges desesperats en situacions grotesques. West és com Fitzgerald però més divertit.

Hi ha una adaptació cinematogràfica, aquí hi trobareu informació.

Una curiositat i una reflexió.: un dels personatges es diu Homer Simpson, tindrà res a veure amb el pare d’en Bart. És el mateix Freaki que grotesc?

Nathaniel West. El dia de la langosta. Backlist, 2008

las uvas de la ira (i 2)

A finals d’any, Alianza publicarà una nova edició de “las uvas de la ira”, la novel·la que més bé explica com eren els temps de la Gran Depressió als Estats Units, com ja sabeu es tracta de la desoladora odissea de la familia Joad cap a Califòrnia, on fugint de la pobresa d’Oklahoma creuen que trobaran la terra de llet i mel.
Us oferim un fragment del llibre de Peter Bogdanovich en el qual el mestre (mot dedicat a Jordi Ararà amb tot l’efecte de que sóc capaç) parla de la pel·lícula.


¿Qué fue lo que le atrajo a usted de Las uvas de la ira?Me gustó y nada más. Había leído la novela –que era buena- y Darryl Zanuck tenía un buen guión basado en ella. Me atraía todo: que tratase de gente sencilla y que la historia se pareciera al hambre de Irlanda, cuando echaron a la gente de las tierras y los dejaron vagabundear por los caminos para que se muriesen de hambre. Quizá tuviera que ver con eso –parte de mi tradición irlandesa-, pero me gustaba la idea de esa familia que se marchaba, y trataba de encontrar un camino en el mundo. Sigue siendo una buena película. Hace poco vi un pedazo en televisión.
Gregg Toland trabajó estupendamente en la fotografía, cuando no había nada, pero que nada que fotografiar, ni una sola cosa bonita, siquiera una buena fotografía. Le dije:
-Parte se quedará negra, pero vamos a fotografiar. Vamos a correr un riesgo y hacer algo que resulte distinto –salió bien.
¿Había usted planeado que al final Henry Fonda se marchara?Era el final lógico, pero queríamos ver qué diablos pasaba con la madre, el padre y la chica; la madre tenía un pequeño soliloquio que estaba bien.

John Ford. Peter Bogdanovich. Fundamentos, 1983

las uvas de la ira (1)

A la darrera llista dels 100 millors films de l’American Film Institute, The Grapes of the wrath (1940) de John Ford ocupa el lloc 21, és la primera que apareix del mestre. Per a mi, no és la millor, però tot i així és una refotuda obra mestra. En els 124 minuts de metratge hi ha algunes escenes que figuren amb lletres d’or en la història del cinema com quan abans de deixar la casa, Ma Joad crema els records que l’uneixen a la terra que ha d’abandonar i la posterior seqüència de la desesperació de l’avi, el diàleg de mare i fill quan aquest ha de fugir, Henry Fonda cantant amb veu de ganso la vall del riu vermell, el ball que representa una comunitat organitzada que evita amb enginy l’acció dels esvalotadors i etcètera etcètera.
Podia semblar estrany que un director aparentment conservador i catòlic adaptés una obra “roja”com la de Steinbeck, però el resultat no hagués estat millor en mans d’un altre director. Ningú com Ford podia expressar l’odissea de la família Joad. L’heroisme de la mare o la descomposició d'una família en un clima obrer. De fet, el film també pot tenir una lectura catòlica, els Joad són dotze (com els apostols) als que s’hi afegeix una mena de redemptor en la figura de l’ex reverend Casey. I la fugida cap a la terra promesa de Califòrnia té ressonàncies bíbliques. A las uvas de la ira hi trobem un compendi de la manera de rodar pròpia de Ford: hi trobem la il·luminació gairebé expressionista de les seves primeres pel·lícules sonores, la composició del pla a l’alçada dels grans mestres pintors com Velázquez, el poder dels personatges secundaris, l’escena del ball-presagi, l’enterrament,...En un llibre, Truffaut diu que va deixar de considerar Ford com un director misogin quan se’n va adonar que havia creat alguns dels personatges femenins més potents de la història del cinema, Ma Joad n’és un clar exemple, a l’alçada, diria jo, dels personatges femenins de Strindberg, Brecht o Lorca.
En plena vigència del codi Hays Ford va retratar la misèria dels grangers del mig oest provocada pels especuladors, la corrupció de les forces de la llei i les males arts dels empresaris que s’aprofitaven de la penúria per abaixar els sous i les conseqüents vagues sovint banyades amb sang. Potser, com a adaptació, l´únic que es troba a faltar és la corprenedora escena final del llibre, impensable pels codis morals de l’època tot i que la parrafada final de la mare tampoc és per oblidar:
Nosaltres som la gent que viu. No ens exterminaran, no acabaran amb nosaltres, no ens deixarem vèncer. Nosaltres durarem per sempre perquè nosaltres som el poble.

No em resisteixo a explicar la meva escena preferida, és quan l’avi entra amb els dos nens a un bar de carretera per comprar una barra de pa, de primeres no li volen vendre però al final dos camioners paguen els caramels dels nens, és tot un tractat d`ètica, una lliçó d’humanitat; jo crec que en la figura dels camioners hi ha tots els valors que han de tenir les persones per ser tingudes com a tal.

Dorothea Lange

Cada cop que sento parlar de la crisi penso inevitablement en la "gran depressió" i veig dues imatges. Una és un fotograma de la pel·lícula de John Ford El raïm de la ira; l'altra, aquesta fotografia de la Dorothea Lange titulada Migrant Mother (1936). Aquesta foto pertany al treball que la Lange va realitzar per encàrrec de la Farm Security Administration, un organisme creat durant el mandat de Franklin D. Roosevelt i inclòs en el New Deal, és a dir, les mesures promogudes per tal d’acarar la terrible recessió econòmica. Un dels programes d’aquest organisme consistia en contractar als millors fotògrafs del moment i fer-los recórrer el país de 1935 a 1942 a fi de testimoniar la greu situació que patia el sector agrícola. No cal dir que el projecte -la utilització de la fotografia per transmetre un missatge- tenia clara intenció política per no dir propagandística, però ens ha deixat, d’entrada, uns magnífics documents històrics i de sortida, unes fotografies corprenedores, que diria en Robert.
La foto va ser feta el febrer de 1936 a Nipomo, Califòrnia, en una mena de camp de refugiats per a treballadors que havien perdut les granges i les terres i es desplaçaven pels Estats Units buscant feina. La mare, Florence O. Thompson, una vídua de 32 anys amb set fills, acabava de vendre’s les rodes del cotxe per poder menjar. Dorothea Lange va fer sis fotos. El San Francisco News les va publicar.

I així va néixer una icona del fotoperiodisme.

Si teniu temps, calés i us ve de gust, el Museo Colecciones ICO de Madrid ofereix una mostra del treball de l’artista: 140 fotos fetes entre 1930 i 1940, titulada Dorothea Lange. Los años decisivos.
Del 3 de juny al 26 de juliol.

La resistente dignidad del ser humano, JOSÉ MARÍA GUELBENZU .

BABELIA - 06-06-2009

La crisis que siguió a la Gran Depresión de 1929 modificó de muchas maneras la narrativa norteamericana que venía de encontrar el camino de un nuevo realismo de la mano de Sherwood Anderson y Sinclair Lewis, pero la principal fue una vuelta al naturalismo y la mayoría de los escritores sociales se quedaron clavados en ello. La manifestación característica de la crisis fue el pánico súbito que sustituyó de golpe la alegre y desenvuelta voracidad vital de los años veinte. En Europa, lo que se produjo tras la Primera Guerra Mundial fue una especie de sensación de hundimiento de los valores de la razón. Alfred Kazin vio muy bien la diferencia entre Europa y Norteamérica: esta segunda no perdió su orden social ni se sumergió en el hundimiento agónico que provocaron en Europa la llegada de los totalitarismos, simplemente sumió al hombre americano en una sensación de terror e inseguridad que "representó una aceleración casi fantástica de la realidad". La literatura norteamericana de los años treinta está hecha, de una parte, por esa "generación perdida" que circulaba por Europa y contemplaba las dos crisis -europea y americana- en una especie de tierra de nadie donde, sin embargo, el tono moral estaba impregnado, en lo personal, de la situación histórica; y, de otra, por los escritores más decididamente sociales. Sin embargo, si tratamos de encontrar grandes obras que respondan al fenómeno de la Gran Depresión hay que decir que las de los mejores escritores sólo la representan lateralmente. Por ejemplo, de 1929 es la obra maestra de William Faulkner, El ruido y la furia, pero la descomposición de esa familia es previa al desastre nacional aunque contiene un germen de destrucción en absoluto ajeno al momento histórico. No sucede lo mismo con el mundo del gran Dashiell Hammett, o el de James M. Cain o el de William Irish, cuyos textos implacables crean escuela, perfectamente encajados en la brutal realidad de la vida cotidiana y se desarrollan casi siempre en el ambiente urbano de las consecuencias de la Depresión.

La novela social y la novela proletaria que surge en estos años, en paralelo a la creciente conciencia izquierdista, no alcanzan la altura de obras maestras (con la excepción de un Henry Roth que trata de superar el impacto de Manhattan Transfer -Edhasa, 2005- con su maravillosa Llámalo sueño -Alfaguara, 2004-) porque no poseen la ambición literaria de un Hemingway o de un Dos Passos -el más cercano a lo social de toda la "generación perdida", que estaba sometiendo a escrutinio a la sociedad americana y, al tiempo, desarrollando soluciones narrativas revolucionarias, como sucede con Manhattan Transfer o la Trilogía U.S.A. (Edhasa)-. Los dos escritores más representativos serán James T. Farrell, con las novelas de sus personajes Studs Lonnegan y Danny O'Neill situadas en el mundo urbano de Chicago Sur y las de Erskine Caldwell situadas en el mundo rural, como El camino del tabaco (Navona, 2007), un emotivo drama que bordea lo grotesco, o La parcela de Dios (Navona, 2008). En otro orden, tenemos a John O'Hara, que cuenta la degradación desde el lado de la clase alta en Cita en Samarra (Lumen, 2009) o en Butterfield 8 (Ballantine, 2003). Hay, pues, una impregnación ineludible del clima moral y social que sucede al desastre del año 1929 que se extenderá por el resto del decenio de los treinta, al final del cual los novelistas criados en la Depresión, como Norman Mailer o Joseph Heller, tendrán que enfrentarse con las consecuencias de la Segunda Guerra Mundial.

Los dos grandes libros que colocan en su centro la Gran Depresión no responden a la violencia o el terror generados por el pánico -más propios del naturalismo o de la novela negra- sino a una visión diríamos que pragmática y eficiente de la realidad de las gentes desamparadas. John Steinbeck, cuando relata en Las uvas de la ira (Alianza. Tusquets la publicará a finales de año) la conmovedora peregrinación de los Joad por esos campos de desolación, pretende mostrar la totalidad del cuadro, no juzga sino expone esa tragedia de dolor y desesperación sin perder de vista que la misma realidad que nos destruye también nos construye. Esa medida de la distancia es la que la convirtió en la novela social de mayor trascendencia en su época. El segundo libro es de James Agee, Elogiemos ahora a hombres famosos (Backlist, 2008). Agee viajó a Alabama en el verano de 1936, enviado por una revista neoyorquina junto con el gran fotógrafo Walker Evans. El libro es un reportaje-narración de la vida y condiciones de los blancos pobres del profundo Sur. La descripción de la vida de los aparceros sometidos a explotación e injusticias en medio de una vida durísima se convierte también en la descripción del cambio de conciencia del narrador al compartir la existencia de esos hombres y mujeres, y el libro, escrito con una prosa diamantina, alcanza una altura épica. Es una obra maestra acerca de la resistente dignidad del ser humano.

la gran depressió

S’anomena gran depressió al període més gran de recessió econòmica del segle XX, generalment s’accepta el crack borsari del 29 com el fet originador i la política del New Deal de Franklin D. Roosvelt com l’inici de la recuperació. Per saber-ne més, a la biblioteca, tenim, entre d’altres obres, el clàssic de John Kenneth Galbraith publicat per Ariel, el crack del 29. A Estats Units, l’ambició dels especuladors i la caiguda de l’activitat econòmica va portar a milers de families a la més absoluta misèria originant una segona gran marxa cap a l’oest a la recerca de noves expectatives laborals. És el temps dels oakies, com s’anomenaven de forma despectiva als protagonistes d’aquesta gran migració majoritàriament camperola. Els protagonistes de moltes novel·les de Steinbeck es veuen immersos en aquesta espiral de pobresa i desesperació.
John Stenbeick ofereix una visió gens complaent i crítica del somni americà.

Hi ha moltes pel·lícules i documentals que il·lustren aquesta època, per exemple Brother can you spare a dime?, a l’enllaç del youtube podeu veure fotografies de l’època amb música de Tom Waits.

tortilla flat

Tortilla flat (1935) és la novel·la que va obrir a Steinbeck les portes del reconeixement i la fama literaria. Es tracta d’una novel·la situada als suburbis de Tortilla Flat a les afores de Monterey (Calilfornia) on sobreviuen tant bé com poden un estol de paisanos inadaptats (Danny, Pilon, el Pirata,etc) allunyats de la societat “respectable” però sempre disposats a ajudar-se entre ells i a viure les més divertides i a vegades tràgiques aventures en comunió amb la natura i moltes vegades amarades de l’alcohol més roï. Cada un dels capítols podria ser un conte independent i està encapçalat per un enunciat que resumeix el contingut. L’obra és clarament deutora de la novel·la picaresca espanyola i sobretot de dues obres magnes de la literatura nord-americana: Winesburg,Ohio de Sherwood Anderson i la l’antologia de Spoon River d’Edgar Lee Masters.
També hi ha una adaptació cinematogràfica els detalls de la qual podeu consultar aquí que fou dirigida per Victor Fleming el 1942 i interpretada per Spencer Tracy, Hedy Lamarr i el gran John Garfield.

aquest mes llegim Steinbeck

Aquest mes llegim La Perla, obra escrita per John Steinbeck (1902-1968) l’any 1947, quinze abans de rebre el premi Nobel de literatura. Si l’obra que ens va ocupar tot el mes de maig (assaig sobre la ceguesa) en ocasions podia resultar densa i feixuga de llegir, aquest s’empassa de forma senzilla i lleugera tot i que la digestió pot ser tant lenta i profitosa com l’altra, no en va, ambdós autors comparteixen punts de vista ideològics.
Segóns l´únic estudi de l’obra de Steinbeck que conec, publicat en vida de l’autor, (John Steinbeck. Patrick Rafroidi, 1963), les seves novel·les es poden dividir en tres categories: novel·les realistes, poètiques i d’humor. La perla pertany al segón grup, el de les novel·les poètiques. Tot i estar basada en fets reals, es tracta, segons el mateix autor, d’una paràbola sobre l’home en constant lluita amb les forces còsmiques i socials.
Aquí i aquí trobareu informació sobre una adaptació cinematogràfica de la novel·la, (de la que no fa gaire es va fer un remake infumable per a la televisió), es tracta d’una producció mexicana del mateix any 1947 amb guió del propi Steinbeck, dirigida pel gran (i gros) Emilio “El indio” Fernández, amb fotografia de Gabriel Figueroa i interpretada per Dolores del Rio i Pedro Armendariz. És un mel·lodrama típic de l’edat d’or del cinema mexicà, d’aquells que fan correr rius de llàgrimes.
En general l’obra de Steinbeck s’adapta molt bé al cinema perquè té un estil molt “visual”, només cal que recordem l’obra mestra de John Ford "Las Uvas de la ira" de 1940. La relació de l’autor de la Perla amb el cinema va ser llarga, fructífera i complexa, la podeu rastrejar aquí, a veure si en parlem en un altre post.