tres llibres

Entre 1873 i 1881 FMD va editar la revista el ciutadà on escrivia sobre l’actualitat del seu país i opinava sobre els temes més diversos, opinions que eren rebudes pel públic amb respecte i veneració. Amb posterioritat, el propi autor va continuar publicant els textos de forma independent amb el títol que coneixem. Alba editorial ha editat una selecció d’aquests textos traduïts per Víctor Gallego. El llibre és un autèntic calaix de sastre del que destaquen els relats Bobok i el sueño de un hombre ridículo.

Dostoievski, F.M. Diario de un escritor. Alba, 2007

També tenim una bella edició dels contes amb una nova traducció de Bela Martinova. En aquesta edició, els contes estan ordenats cronològicament i apareixen els temes recurrents en la seva obra.
Dostoievski, F.M. Cuentos. Ed.Siruela, 2007

Per acabar amb el rus farem esment que Circulo de Lectores i Galaxia Guttenberg han començat l’edició de les seves obres completes, el primer volum conté un estudi de Augusto Vidal i les obres escrites abans del seu confinament a Sibèria a més d' el petit heroi escrit a la presó i la novel·la humillados y ofendidos

la gaos

Els camins de la lectura són inescrutables. Això pensa ara la que va ser una nena de tretze anys que mirava la tele en blanc i negre. La tele de quan la tele només oferia dos canals de programació. La tele de l'UHF i la Carta de ajuste. Cal tenir més de 40 anys per saber de què parlo.
Los dramáticos, tu; Estudio 1 i companyia. Una d'aquestes sèries dramàtiques de producció pròpia es deia Novela. Era el culebrot del migdia. Adaptaven clàssics de la literatura universal i va suposar el meu primer contacte amb El conde de Montecristo, David Copperfield...i Crimen y Castigo, on la Lola Gaos feia de la vella usurera. I així va ser com per culpa d'aquell secall de veu rogallosa, d'aquella dona que em trasbalsava de dalt a baix, la que després s'aixecaria la faldilla a Viridiana, la que atonyinaria un gos fins a matar-lo a Furtivos, vaig anar a buscar la novel·la de Dostojevskij. I me la vaig empassar, sense entendre de la missa la meitat, amb aquell desfici sense matisos de l'adolescència. Tot per culpa de la Gaos.

l'undemà

El hombre es un misterio. Un misterio que es necesario esclarecer. Si pasas toda la vida tratando de esclarecerlo, no digas que has perdido el tiempo; yo estudio este misterio porque quiero ser hombre.
FMD

Sessió número 27. Assistents: 12 noies i 6 nois, nova incorporació masculina inclosa (Josep J.), a qui donem la benvinguda. Trenca el gel i modera en Mitchum.

La vida de Dostojevskij és una novel·la de Dostojevskij. Aquest miratge obeeix a la utilització literària que va fer de les experiències pròpies. Resumir la vida de Dostoievskij demana, simultàniament, donar compte del seu resultat literari, llegim a la guia de lectura. Així que, abans d'entrar en matèria, era obligat que en Robert ens fes un repàs bio-bibliogràfic, farcidet de dades i anècdotes. Sembla que parli d'un seu veí de tota la vida, diu la Quimi, referint-se al mètode Mitchum® d'aproximació als escriptors. Agradarà o no, però jo no em cansaré mai d'agrair-li que ens arribi a les trobades tan net d'estupendisme, tan sense escoltar-se.

De què vam parlar:

· L'Imma va obrir foc amb la pregunta del milió de dòlars. Per què Dostojevskij i El jugador. La primera part fa de bon respondre: volem llegir un parell clàssics l'any i ens venia molt de gust un rus. Un clàssic entès com esos libros que nos llegan trayendo impresa la huella de las lecturas que han precedido a la nuestra, y tras de sí la huella que han dejado en la cultura o en las culturas que han atravesado. Paraula d'Italo Calvino. La segona part encara és més fàcil: el llibre havia de ser curt; no ens vam atrevir amb les Memòries del subsòl i, entre El jugador i L'idiota, va guanyar el ludòpata. Tot molt planificat, com podeu veure. El millor del cas és que, de sobte, ens van ploure un munt de propostes de cara l'any que ve. En Josep C. vol un Dickens (si pot ser el Club Pickwick, millor). En Miquel V. vol un Stevenson o un Céline (o ambdós...eh, si pot ser). En Jaume vol un Zweig amb nom i cognom: El món d'ahir. Oído cocina.

· De la gènesi del llibre (mig autobiogràfic, mig expiatori); de com fou dictat i acabat en un mes perquè si no presentava una nova novel·la, perdia el dret de propietat de les seves obres en favor del seu editor.

· De l'estructura, que respon a l'esquema bàsic de plantejament, nus, desenllaç, narrat en primera persona, però utilitzant d'altres tècniques discursives (diàlegs, estil indirecte lliure), i d'una manera que correspondria més a un diari que no pas a un relat fluid i ben travat. Ves que no hagi influït el fet de ser una novel·la dictada i amb presses.

· Dels personatges. Com deia en Camus, els protagonistes de Dostojevskij són gent que no té por de fer el ridícul; al cap i a la fi, un condemnat a mort no té temps per a ser educat. Un condemnat a mort es troba més enllà de la vida conjugal, de la vida literària, de la vida social...; en una paraula: es troba més enllà de la vida. I aquí, en Miquel V., dostojevskià de cor, va enfilar uns quants adjectius: personatges autodrestructius, ambivalents, fascinats pel mal, amb tendència a allò de "cap a la felicitat pel patiment"...

A El jugador hi trobem també un ampli ventall d'estereotips i de prejudicis respecte a les diferents nacionalitats dels personatges, per mitjà dels quals l'escriptor critica durament els costums de l'Europa burgesa. Val a dir que els anglesos són els únics que queden una mica ben parats.

Cal destacar la sobtada aparició de l'àvia russa, digna d'una pel·li de Berlanga (apunta en Mitchum), amb unes pinzellades de Mamá cumple cien años d'en Saura (hi afegeixo jo). Un tip de riure; qui ens ho havia de dir, tractant-se de FMD.

I si la cosa va de cine, també hi hem trobat una escena a la manera Buñuel: I tragué, efectivament, un peuet adorable, moré, petit, gens deformat, com gairebé tots aquests peus que llueixen tan encisadors en botins. Em vaig posar a riure i vaig començar a posar-li la mitja de seda.[...]En aquell moment jo li calçava l'altre peuet, però no vaig poder-me contenir i li'l vaig besar.

Ja no puc més, francament. Anem pel comiat.

Després de repetir, fins a dir prou, que acabàvem de llegir una obra menor de FMD, en Jaume, - aquest ha set el seu primer Dosto, l'ha llegit seriosament i molt em temo que ja no és la mateixa persona-, volia que li recomanéssim una de les majors. Crim i càstig, Crim i càstig!!...no, home no, Els germans Karamàzov...Els Karamazov són la bíblia!!...què dius ara, la bíblia Dosto són Memòries del subsòl...

Val més equivocar-se sol, Jaume.

el mateix dia a la mateixa hora

“Cuando estás perplejo ante algunos hechos, especialmente los pecados humanos, y dudas entre combatirlos por la fuerza o con amor. Siempre decide: “Lo combatiré con amor”. Si piensas así podrás conquistar todo el mundo. El amor es una fuerza terrible, la más poderosa de todas las cosas, no existe nada como ella”.
-- Fedor Dostoyevski--



Convenientment “empanats” de l’obra de FMD demà ens trobarem per parlar d’una de les seves obres menors: el jugador. Dic menor perquè no es pot comparar ni en extensió ni en profunditat amb les seves grans novel·les(1) polifòniques però suposo que no es podrà negar que contingui el poder hipnòtic que ha seduït a generacions de lectors. Deurem parlar una mica de les condicions vitals de l’escriptor, de la gestació de la seva obra, de la diferència entre les obres escrites abans de la seva temporada a l’infern i les posteriors, del seu pressumpte romanticisme, de la relació amb Turgenev i etc.,. També parlarem dels temes que apareixen en l’obra llegida, qui no coneix una iaia ludòpata o ha escoltat opinions xenòfobes que atribueixen la culpa de tots els mals als estrangers, o bé qui no ha viscut una relació d’amor-odi d’aquelles de ni contigo ni sin ti?, de tot això en parlarem dimarts, segur, a les vuit, a la biblioteca. Aquí trobareu un reportatge sobre Dostoyevski i el joc.


(1) Crim i càstig (1866)
L’Idiota (1868)
Els dimonis (1a) (1871)
Els germans Karamázov (1879)




(1a) aquest llibre ha rebut diferents nom: dimonis, posseïts, endimoniats, diables....

productes de temporada

Más marcado viene el invierno en Cazadores en la nieve de Pieter Brueghel. Aquí también puedes descubrir una estructura que te resulta agradable. Las líneas principales son rectas. Prueba con el canto de tu mano. Ponla una vez sobre los perros, los cazadores, los árboles y la orilla del estanque helado. Ahora toma las laderas de la montaña, que asciende de derecha a izquierda. En la mitad, aproximadamente, se cruzan las líneas del canto de la mano. También este mundo invernal tiene equilibrio. No contiene nada que pueda producir miedo o inquietud. Los cazadores regresan a casa. La gente ha encendido el fuego en sus casas. En el estanque, los patinadores se agrupan sobre el hielo.

Si comparas este cuadro con El invierno de Goya, notas inmediatamente que Goya no utilizó el bonito fondo blanco como motivo de caza o para viajar en trineo o patinar.

Elke von Radziewsky. Francisco José de Goya : la Nevada. Lóguez, cop. 2002

productes de temporada

Veure allò que hom veu.

 Le Corbusier

En el cuadro El invierno o La nevada, el viento azota enfurecido. La nieve se arremolina en el aire. En medio, una pequeña expedición camina hacia alguna parte. Una curiosa sociedad se ha encontrado. Puede que sean cinco campesinos que llevan con ellos tres animales: El perro en primer término, un asno y el cerdo abierto en canal, un símbolo típico del invierno, ya que la matanza se hace cuando la carne no se echa a perder.

[...]El invierno de Goya se hizo famoso porque es distinto de los cuadros tradicionales sobre el invierno. Eso lo notaron también sus contemporáneos. Elogiaron a Goya por su "maravillosa capacidad de creación": La cadena de montañas, que se destaca tenuamente debido a la tempestad de nieve, y el inquietante silencio en el que las personas caminan penosamente.

[...]En Goya, el invierno mismo se convierte en tema: el tiempo, la atmósfera con la tempestad de nieve, el viento y el frío gélido. Si intentas comprobar las líneas del cuadro, notas como Goya, a través de una determinada estructura, eleva la sensación de inseguridad y peligro en el paisaje de tempestad.

Eso funciona como la corriente y contracorriente del aire. Los hombres, el asno y el perro intentan avanzar, se inclinan hacia delante, pero el viento sopla al árbol, los matorrales y las orejas de los animales en dirección contraria.

Por lo menos, los cinco llevan consigo un cerdo recién sacrificado y abierto en canal. La marcha por la nieve no terminará mal. Posiblemente vayan de una aldea a otra.

Lo curioso del cuadro de Goya son los tres campesinos bajo sus mantas. Están tan juntos y apretados que parecen casi como un extraño crustáceo con seis piernas. Los dibujos de las mantas no pueden descifrarse con los símbolos conocidos.

Si consultas algunos libros de arte de la biblioteca pública [sic], sobre todo del barroco y del rococó, te conducirán a una pista caliente. Al hojear, notarás ya que los capotes sueltos, puestos por encima, son, evidentemente, motivos muy queridos por los pintores. Ya el pintor del Renacimiento Miguel Angel utilizó esas llamadas "draperías" para, por medio de pliegues, destacar la figura de un cuerpo, para llevar movimiento a un cuadro o, totalmente libre, para mantener un fondo como adorno. Para otros artistas, drapear era algo que se podía añadir cuando faltaba un adorno y no se les ocurría nada mejor.

Elke von Radziewsky. Francisco José de Goya : la Nevada. Lóguez, cop. 2002.

Русский словарь Матильда

Catiusques | дождь сапогах

f. pl. [mit.] Calçat de goma que cobreix el peu i una gran part de la cama. També conegudes com a botes d'aigua, botes de goma o botes de pluja, prenen el nom de la sarsuela Katiuska, de Pablo Sorozábal, 1931, on la protagonista apareixia a l'escenari amb botes altes. Es tracta d'una forma afectuosa, un hipocorístic, del nom Caterina en rus. Per tant, caterinetes fóra més nostrat, però ni parlar-ne: catiusques i punt

Curiositats Els anglesos d'això en diuen wellies (Wellington boots), en honor del duc d'ídem, que mentre rematava Napoleó a Waterloo, encara li va quedar temps per encarregar al seu sabater -en Hobb de St. James, Londres- unes botes de pell com les que portaven els soldats de cavalleria alemanys. Els terratinents anglesos es van apuntar de seguida a la moda de les wellies. Més tard es van començar a fabricar amb goma i de color verd.

Instruccions d'ús En ser impermeables, les catiusques obstaculitzen la transpiració del peu, per la qual cosa s'aconsella utilitzar dos parells de mitjons de cotó -del bo, del que xopa- perquè sinó, al cap d'una estona s'obté justament el que es pretenia evitar: tenir els peus molls.

Divendres, moments musicals.

concurs

Aquest era el quadre favorit de FMD, el tenia penjat a la capçalera del llit quan va morir i a les seves memòries, la seva esposa Anna explica com n’era de feliç contemplant-lo.

Us proposem un concurs, primer de tot el premi: un exemplar de qualsevol edició que estigui a la venda d’una obra de Dostoyevski (queden excloses les edicions rares i les signades) i ara el què cal dir: títol correcte de la pintura i ubicació actual, ens referim a l’original, clar, no valen còpies ni fragments; no tampoc val dir la marca de sabates que tenia els angelets de “logo”.

El premi es pot lliurar de dues maneres:
1.-Directament en mà a la biblioteca Joan Triadú de Vic, amb l’al·licient afegit de conèixer el simpàtic i eficient staff i d’una agradable tertúlia de mitja hora al voltant d’un cafè (o qualsevol altre beuratge) amb les autores del blog.
2.-Es pot recollir a qualsevol biblioteca de la Xarxa de la Diputació, anant totes les despesses de tramitació a càrrec nostre.

in memoriam

M. Mercè Miró i Vila (1928-2010)

Quan hom treballa a la biblioteca pública d'una ciutat petita (i amb una mica de voluntat), es forma part d'un ecosistema on són representats tots el papers de l'auca.

En un lloc així, la paraula usuari no es fa anar gaire perquè els parroquians tenen noms i cognoms. Sí, la cosa va un pèl més enllà de la pura transacció i amb el temps es van teixint fils estranyíssims, per no dir-ne complicitats. Per aquesta raó, quan ens arriba la notícia del traspàs de la M. Mercè Miró, se'ns ha mort la filòloga-guardiana dels autors vigatans, sí, però també la dona d'extrema timidesa, amiga de la M. Àngels Anglada. I una entusiasta de Camilleri.

___________________

P.S.: Aquí, la seva pàgina web.

La fotografia correspon al dia que vam celebrar la lectura pública de textos de la M. Àngels Anglada. Anant bé, l'últim cop que va trepitjar la biblioteca. Anant bé, l'última foto.

tot allò que volíeu saber sobre literatura russa i no gosàveu demanar

........Nikolai Gogol .....................................Aleksandr Puskin

Все мы приходим из шинели Гоголя.

FMD.

fmd al cinema

Des de que ho pontificaren els de la nouvelle vague els afeccionats al cinema sempre hem pensat que no era convenient adaptar grans obres literàries al cinema. Els crítics i cineastes francesos deien que el cinema té un llenguatge i codis propis i que s’havien de buscar temes originals no pas els que ja eren a les novel•les. Visca Hawks mori Willer, deien amb el braó que els caracteritzava. Recordo molt bé un director espanyol que també defensava aquesta postura fins que li van oferir adaptar el Quixot, ...efectivament, va dir que si. Des del respecte i admiració a la crítica i obra dels francesos jo vaig abandonar l’ortodòxia quan vaig veure la darrera pel•lícula de John Huston.
Les adaptacions al cinema de novel•les de FMD que he pogut trobar són aquestes:
(en Miquel ens en parlava d'una que havia vist al primer programa de la clave, però no se pas quina deu voler dir)

Crimen i castigo (1953) Joseph V.Stenberg
Crimen i castigo (1935) Pierre Chenal, diuen que aquesta és la millor.
El Idiota (1951) Akira Kurosawa
Noches blancas (1957) Luchino Visconti
Crimen y castigo (1958) Gregory Lampin
Los hermanos Karamázov (1958) Richard Brooks amb guió de Julius J. Epstein
Un alma dulce (1969) Robert Bresson; diuen que és molt bona, però jo no conec ni el relat ni l’adaptació.
Cuatro noches de un soñador (1971) Robert Bresson segons el relat noches blancas
Los poseidos (1987) Andrzej Wajda, adaptació d’els dimonis (endemoniats, poseïts...)
El marido perfecto (1992) Beda do Campo Feijoo
Memorias de ultratumba (1995) Gary Belkow
El jugador (1997) Karoly Mak
Crimen y castigo (1998) Joseph Sargent
El Idiota (1999) Sasa Gedeon
Down House (2000) Roman Kachanov
Crimen y castigo (2002) Menahem Golan; no estic segur però crec que aquesta és una versió per televisió.
Crimen y castigo (2002) Julian Jarrold; aquesta també
El Idiota (2002) Vladmir Bortko

La informació l’he tret de http://www.alohacriticon.com/viajeliterario/article648.html, els comentaris no.

la perspectiva nevski

"Yo, cuando la cruzo, me envuelvo bien en mi capa y procuro no
ver nada de lo que encuentro al paso. Todo es engaño, todo es
ilusión, nada es lo que parece".

Nikolái Gogol, La perspectiva Nevski.

La perspectiva Nevski (Невский проспект, Nevski prospekt) és el carrer més famós de Sant Petersburg. Una avinguda d'uns quatre quilòmetres plena de cafès, palaus particulars que allotgen institucions oficials, museus, botigues... L'artèria més animada de la ciutat, plena de contrastos.

Això diuen, que jo no hi he estat mai, tret que es pugui considerar com a visita haver llegit un conte de Gógol -on l'avinguda en qüestió no es limita a fer la funció de decorat, sinó que rep tractament de personatge protagonista- o saber-se de memòria una cançó de Franco Battiato (un amic sicilià a qui estimo molt). En aquest cas (turulato), sí que conec la Perspectiva Nevski. De sobres.

Punt i final? No, ja us agradaria, però no. Acabo de recordar un llibre que no he llegit. Un llibre fet per encàrrec. Resulta que l'any 1980, una editorial de Moscou (Edicions Progrés) va convidar una escriptora catalana a fer una estada a la Unió Soviètica per tal que escrivís un llibre-reportatge sobre el setge de Leningrad; un setge ferotge que va començar el 22 de juny de 1940 (d'altres s'inclinen pel 8 de setembre, però no vindrà de 60 dies) i que va durar 2 anys i mig. Així va ser com un altre mes de juny, quaranta anys després i en plena temporada de les nits blanques, quan el sol no és pon ni perlamordedéu, la Montserrat Roig va agafar les maletes i va fer cap a Leningrad, on passaria dos mesos documentant-se per escriure L'agulla daurada. Ja us ho he dit de bon principi, jo no l'he llegit, però ara el tinc aquí i no me'n puc estar. La Perspectiva Nevski segons la Roig:


"Des de l'estació de Moscou, que abans es deia de Nicolau, vam baixar per la Perspectiva Nevski cap a l'hotel Europa. El primer que vaig veure fou una agulla daurada alçant-se al fons del carrer. Era l'agulla de l'Almirallat. Ossip Mandelstam va escriure que les cases que hi ha vora l'estació són grises com els gats. Em trobava al carrer més líric del món, segons Alexandre Blok, i no me'n savia avenir. La primera impressió que vaig sentir fou la de tristesa, d'una tristesa activa. Puixkin, quan venia de Moscou per estudiar al Liceu de Tsarskoie-selo, va topar-se amb un Sant Petersburg més uniforme, glacial, administratiu i impersonal que no la pacífica i provinciana Moscou. Jo només veia gent apressada i, al fons d'un cel rúfol, l'agulla daurada de l'Almirallat. Res més.
[...]De les calesses europees i els guàrdies armats amb destrals del temps de Puixkin, als tramvies i trolebusos que ara creuaven l'avinguda. Però hi havia les mateixes façanes, els molls de granit, els ponts i els canals. Les il·lustracions del segle dinou ens mostren la mateixa perspectiva: traces modernes, simples, solcades pel riu Fontanka i els canals. M'havia imaginat la Nevski més llarga i ampla, com un bulevard parisenc. Però, des de la mateixa estació, ja et podies guiar per l'agulla daurada de l'Almirallat. Quan mires per primera vegada un carrer o una plaça que forma part de la teva pròpia llegenda literària, gairebé mai no el reconeixes. És com si la teva memòria, feta de papers i de paraules escrites, es negués a acoblar-se amb l'objecte real. La Perspectiva Nevski em va semblar, en aquell moment, anodina i greu. Serien les persones que viuen ara a Leningrad les que m'acostarien a les seves pedres i m'ensenyarien a mirar-les d'una altra manera. Però aleshores, la literatura ja quedava al marge."


Segons com, val més no anar-hi, i conservar-la tal qual està ara. Infinitament més gran. On vas a parar.


P.S.: A l' Imma.

el petit de cal eril

Penso que el Rock català atravessa el millor moment de la seva història. L’altre dia posavem una cançó de Manel, avui una altra d’el petit de cal eril. Quan vaig sentir sargantanes al sol vaig tenir una revelació.
Us en posem un parell però no us perdeu la caterineta i sobretot escolteu el disc!!!.
Per cert avui toquen a la sala Pasternak de Vic amb un altre crack le petit Ramon, un dia d’aquests us posarem alguna coseta. Boncapdesetmana.

retrat

Durant la primavera de 1872 el pintor Vasili Perov va pintar el retrat de Dostoyevski per la prestigiosa col·lecció de Pavel Tretiakov.

“la cabeza poderosa, la frente despejada, la boca cerrada con los labios que tiemblan y se retuercen dolorosamente bajo la barba rala, escasa y descuidada...en esta fisonomia concentrada, estragada y enflaquecida todo ostenta el sello y la impronta del pensamiento torturado y el éxtasis que la consume” (Carl Naerup)
“el ardor latente y agotador del profeta se enciende y nos mira desde estos rasgos faciales; es la mirada dura, lejana de un vidente encerrado, un alma en quien la inspiración y la pasión abarcaban el mundo, un corazón que sentía en sus profundidades todos los anhelos humanos, que comprendía todos los vicios, toda la ignominia y la degradación, así como toda la compasión, la bondad y la pureza espiritual. Si esta boca sellada se abría, y estos labios inquietos que hablaban en silencio llegaban a revelarnos su secreto, habrían dicho: “siento lo mismo por los encumbrados que por los bajos, por el cordero sacrifical y el santo del deber como por el malhechor despreciado y castigado, por los incrédulos y los extraviados como por aquellos cuya fe es buena y verdadera”
“¡contemplad ese rostro! La mitad pertenece a un campesino ruso, la mitad a un criminal, con la nariz aplastada, los ojos pequeños y penetrantes con labios que tiemblan nerviosos, una barba descuidada, y los cabellos claros, la frente de un pensador y un escritor, amplia y totalmente formal, y la boca más generosa, que incluso cerrada trasunta tormentos intolerables, abismal melancolía, deseos enfermizos, compasión infinita, apasionada envidia, inquietud y angustia.” Georg Brandes

fragment extret de: Kjetsaa, Geir. Dostoyevski, la vida de un escritor. Javier Vergara editor, 1987.

john belushi

post dedicat a Jordi Ararà

L’altre dia des d’aquest mateix blog el grup de de rock’n roll Manel ens recordava que de tant en tant trobem una petita cosa, una fotesa que ens anima a continuar que ens diu que ens en sortim. Permeteu-me presentar-vos una d’aquestes petites coses, un actor que m’ajuda a continuar. D’acord, no era un gran actor. Possiblement el seu humor no agradi als estudiants d’Oxford ni als amants de sutileses; no, el seu humor no és intel·ligent ni va tenir mai sèrie pròpia. Va treballar en unes quantes pel·lícules però va anar massa enllà i la putada és que no en va poder tornar. Se’l coneix sobretot per ser el gras del Blues Brothers però les seves aparicions a les dues primeres temporades del programa de tv Saturday Night Live, són antològiques vegeu per exemple: Samurai delicatessen, Beethoven i Cheesburger, només de pensar-hi …..marededeusenyor que gran.
Amb tots vostès: John Belushi

els germans karamázov

Els germans Karamázov és la darrera novel·la que va escriure FMD. Ja tenia enllestit l’esquema del que seria la segona part però no va ser-hi a temps, la mort el va sorprendre abans de començar a escriure la vida en l’edat madura de Ivan (o era Aliosha?) Karamázov. En diuen una novel·la de síntesis perquè en ella hi ha expressat tot el pensament de la novel·lística dostoyevskiana. La frase que l’encapçala resumeix el sentit del llibre, és un versicle de l’evangeli segons Sant Joan que també figura en l’epitafi de l’escriptor: “un gra de blat si cau a terra mor però si s’enterra dona fruits” (Joan 12:24)
Amb aquesta novel·la em passa una cosa estranya, tinc la sensació d’haver-la començat a llegir a finals dels anys setanta en una edició de Bruguera que hi havia (hi ha) per casa i que tot just l’he finalitzat avui, però, que per acabar d’entendre-la com a mínim necessitaré trenta anys més. No és estrany que Freud la considerés la millor novel·la mai escrita (hem de tenir en compte, Ferran, que Faulkner encara no havia nascut) perquè hi deuria trobar caràcters més que útils pel seu estudi sobre el parricidi, de fet, el va basar en aquesta obra. Jo la trobo una novel·la enorme, genial, tot i haver estat publicada originalment per lliuraments, un prodigi de composició amb escenes memorables com els parlaments finals dels advocats, la conversa entre germans i el capítol de el gran inquisidor. En un post pretèrit alguna de les múltiples personalitats d’en Miquel ja va lloar la novel·la abastament jo només m’afegeixo a el que va dir.

Però no vull enganyar a ningú, jo veig els germans Karamázov en Metrocolor. La pel·lícula està dirigida per Richard Brooks, un director que no estava per romanços a l’hora d’adaptar: a sang freda, lord Jim,... . No penso que sigui una bona adaptació de la novel·la, més ben dit, com a adaptació és pèssima, més que una obra de FMD sembla un melodrama del sud signat per Teenesse Williams però té el mateix encant nostàlgic que poden tenir allò que el vent s’endugué o los siete magníficos. No puc fer-hi res, així com mai he pogut identificar Raskolnikov amb Peter Lorre no hi ha manera que hem tregui del cap a Yul Brynner quan sento parlar de Dmitri i el pare indigne i sense sentiments no pot ser altre que el gran Lee J. Coob. M’agrada recordar l’escena de la festorra que es tiren en Dmitri i la Grushenka amb els diners de la pobre Katia.
Malgrat tot, és difícil adaptar a Dostoyevsky, hi ha una adaptació molt bona de la que (segurament) ja en parlarem en un altre post i en un parell de pelis de Woody Allen (Delitos y faltas; Match Point) també s’hi troba el ressò del rus. Tolstoi, en canvi, ha tingut més sort en les adaptacions no tant pel film de King Vidor sinó perquè una de les seves heroïnes té el rostre de la inmortal Greta Garbo.

de quaderns i llibretes

Avui, ja ho veieu, la cosa va d'articles de papereria. De la fina, però. Quaderns de notes que s'han de portar a sobre, no sigui cas que ens assalti una idea per sorpresa. Ampliacions de memòria. Bancs de proves. Bancs d'ànimes.

Us proposo un assaig de concurs a la manera Tibau, però sense recompensa, tret de l'íntima satisfacció que proporciona un bon eureka. Tres són fàcilment identificables, crec. Ja m'ho fareu saber.

Com ja és habitual (i que duri), per sobre d'aquest apunt plana l'ombra inspiradora d'en Girbén, que m'ha fet arribar unes imatges dels quaderns de notes d'en Dostoievski, extretes del llibre Y además saben pintar.

Aquestes dues pertanyen al segon quadern de notes d'Els endimoniats.

I aquest senyor representa que és el príncep Mishkin de L'idiota
(en Girbén especifica: anotat com Calígula).

· · · · · · · · ·

Esquerra

Leonardo da Vinci · Antonin Artaud · Miquel Barceló ·

Eugène Delacroix

Dreta

Lewis Carroll · Anton Txèjov · Charles Darwin

una temporada a l'infern

A mitjans de segle XIX Rússia vivia inmersa en un constant estat d’alarma degut a les nombroses faccions que conspiraven contra la política imperial amb idees nihilistes, del socialisme utòpic i l’exemple encara present dels revolucionaris decembristes. En la seva joventut FMD va pertanyer al cercle de Petrashevski. L’any 1850 fou

detingut per conspiració i comdemnat a mort. La pena li fou commutada, davant mateix de l’escamot que l’havia d’afusellar, per quatre anys de treballs forçats a Siberia. Quan va entrar a presó, FMD ja era un escriptor famós, sobretot per la pobra gent una novel·la a l’estil de les ànimes mortes de Gogol. Es veu que va ser allà a Siberia on se li manifestà per primer cop l’epilèpsia.

L’humiliant simulacre d’execució, els quatre anys a presó en condicions infrahumanes i la nova política del tsar(1), van originar un canvi traumàtic en la personalitat de l’escriptor i de una manera de pensar propera al socialisme va derivar a un nacionalisme reaccionari i una religiositat ortodoxa fins el punt d’abominar de tot el pensament polític que tenia fins llavors i de relacionar tots els mals que assotaven la mare Rússia a les corrents de pensament que venien de l’estranger. Amb les experiències de presidi va escriure la casa dels morts una esfereidora crònica d’aquell temps que, anys després, un altre rus visionari va imitar en l’arxipel·leg Gulag.

(1) Alexandre II era un dèspota com el antecesor però no era tonto. Aviat va veure que per continuar com estaven havia de canviar alguna cosa i el 1861 va abolir la servitud, l’esclavatge, vaja. El que a Estats Units costaria una guerra civil a Rússia s’aconseguia amb un decret imperial.

….i de postres una de les cançons més boniques que mai s’hagin escrit en català, no hi ha més imatge que la fixa, tot és la canço. Està dedicada especialment als que saben què és una temporada a l’nfern.; no va ser un conill, va ser Manel. Boncapdesetmana.

aquest mes llegim el jugador

Aquest mes llegirem el jugador una novel·la curta de Fiodor Mijailovich Dostojevsky (a partir d’ara FMD), curta si es compara amb altres monuments elevats des del seu escriptori com ara l’idiota, crim i càstig o els germans Karamázov.

A finals de 1866, FMD tenia la imperiosa necessitat contractual d’entregar una novel·la de dues centes pàgines abans d’acabar l’any; com que no es veia capaç d’afrontar la tasca tot sol va llogar una taquígrafa a qui, en vint-i-sis dies, va dictar la novel·la que originalment tenia com a títol Ruletenburg. La secretaria es deia Anna Grigórovna i amb el temps es convertí en la segona esposa de l’escriptor.

El gran furgador de la psicologia humana ens ofereix el retrat d’un jugador basat en les seves pròpies experiències en el que anomena: “la poesia del joc, l’infern de la ruleta”. El 1863 FMD havia planejat un viatge per Europa amb Apolinaria Súslova (retrat de la qual il·lustra el post) amb qui vivia una estranya i destructiva relació d’amor-odi (com a mínim). S’havien citat a París, però FMD es va aturar al casino de Weisbaden per provar sort a la ruleta, va perdre dos mil rubles i a la noia, perquè, aquesta, cansada d’esperar es va ajuntar amb un espanyol que es deia Salvador. Això que pot semblar salsarosa té una importància cabdal en l’obra de FMD ja que prefigura molts personatges femenins com la Grushenka dels germans Karamázov.

Així doncs la novel·la que comentarem el darrer dimarts de gener parla d’una de les etapes tristes del més trist dels escriptors romàntics. Ja n’anirem parlant.

Diuen que Prokófiev en va composar una òpera i hi ha varies versions cinematogràfiques; diuen, que no n’he vist cap.

la motta vs. santa

Vaig conèixer en Jake La Motta a Raging Bull (1980), la peli de Martin Scorsese protagonitzada per Robert de Niro, on el mateix Jake hi fa més d'un cameo.

Un biopic (biographical picture), basat en el llibre Raging Bull: My Story, que ens explica la seva ascensió com a boxejador -va arribar a campió del món dels pesos mitjans- i el fracàs de la seva vida privada (del divorci a la reconversió en gerent d'un club nocturn).
De Niro, que es va engreixar 30 quilets en quatre mesos per tal de caracteritzar el personatge, se'n va endur un Òscar. A Scorsesse no li van donar ni les gràcies, i això que acabava de rodar la millor pel·lícula sobre el món de la boxa que s'hagi fet mai. Aquí us argumenten la meva afirmació.

Tot això està molt bé, però jo el que vull és parlar d'una brevíssima seqüència. Cap al final de la peli, quan en Jake, un cop penjats els guants, ha obert un club a Miami i es dedica a fer de còmic (sí, sí, com en Seindfield o els del club de la comèdia), explica una anècdota de la seva infància que no m'he pogut treure de sobre mai més:

We were so poor that my old man would go outside every Christmas and shoot his gun, then come back and tell us that Santa Claus has committed suicide.

[ Nosaltres érem tan pobres que cada Nadal el meu pare sortia fora i disparava la seva pistola, després tornava a entrar i ens deia que Santa Claus s'havia suïcidat]

Uns quants anys després de veure Toro salvatge, un dia que Matilde llegia una novel·la de José Antonio Garriga Vela -Los que no están, Anagrama, 2001- va tornar a ensopegar amb el mètode, un pèl radical si es vol, de matar la cuca per tal d'acabar amb el verí:

Siendo muy niño, una Navidad, el coronel y sus hermanos comenzaron a recitar la lista de juguetes que iban a pedir a los Reyes Magos. El padre, harto de oirlos, entró en su cuarto y cogió el revólver que guardaba en un cajón del armario, luego salió a la calle y disparó tres tiros al cielo. Al entrar de nuevo en la casa, daba la impresión de encontrarse más relajado y apenas elevó el tono de voz para decir a sus hijos: los Reyes se han suicidado. (pàg. 90)

Ja ho veieu, res de nou sota el sol. Potser l'actualització del tema passaria per una escena on els fills, rebotats, es dirigeixen cap a un jutjat de primera instància per tal de denunciar als seus pares per maltractament psicològic, amb agreujant de pèrdua prematura i violenta de l'innocència.

· · · · · · · · · · · · · · · · ·

P.S.: 1- El guionista de Raging Bull és en Paul Schrader, que també va col·laborar amb Scorsese a Taxi Driver i de qui us vull recomanar una pel·lícula duríssima, tristíssima, però magnífica: Afliction. (me la va fer mirar en Mitchum)

2- De l'Antonio Garriga Vela no us podeu perdre la novel·la Muntaner, 38. (me la va fer llegir en Mitchum)

3- Cliqueu el video, ni que sigui per a escoltar l'Intermezzo de Cavalleria Rusticana de Mascagni (si recordeu el final d' El Padrino III, sona la mateixa peça). Ara, si voleu flipar, mireu el pentagrama.

4- Que per a mi en Mitchum és en MITCHUM.

de vincent a vincent i de corb a corb

En Robert ja us en va parlar fa uns dies. Vincent, és el primer curt que va realitzar en Tim Burton, l'any 1982. Narra la història d'un nen de set anys, Vincent Maloy, que té dues obsessions: Vincent Price i Edgar Allan Poe. Us el torno a posar, però amb subtítols.

A continuació, de Vincent a Vincent, i tiro perquè em toca: en Vincent (Dràcula) Price dient El corb. I de corb a corb, perquè no m'agradaria arribar a la darrera casella sense haver passat per Lou Reed.

contes del grotesc/contes satírics

Hem d’anar acabant amb els contes de Poe perquè tenim un rus que ens bufa el clatell i si heu vist Promesas del este ja sabeu el que això significa. Així doncs pels darrers grups de contes ens estalviarem les columnes. Contes del grotesc: la esfinge (1846), el ángel de lo singular (1844), el rey peste (1835), cuento de Jerusalem (1852), el hombre que se gastó (1939), tres domingos por semana (1841), tu eres el hombre (1844), Bon-Bon (1832), los anteojos (1844), el diablo del campanario (1839), el sistema del doctor Tarr y del profesor Fether (1845), nunca apuestes tu cabeza con el diablo (1841), Mixtificación (1837), porqué el pequeño francés lleva la mano en cabestrillo (1840), el aliento perdido (1832), cuatro bestias en una (1836). Contes del satíric: la autobiografia literaria de Thingum Bob Esq. (1844), como escribir un artículo a la manera de Blackwood (1848), una malaventura, los leones (1835), el timo (1838), X en un suelto, El hombre de negocios (1840).
Per Cortazar (com pel meu amic Miquel V.) els contes humorístics són els pitjors i mai arriben a fer gràcia, però jo us aconsello que, abans de fer els-hi cas llegiu de nou l’home que va vendre el cap al dimoni que per cert va ser adaptat al cinema per Federico Fellini. Poe també va ser un esmolat crític literari, li deien Tomahawk perquè no s’estava de fotre cops de destral en les seves crítiques literaries, i els contes satírics tenen força a veure amb aquesta seva faceta, ridiculitzen costums i publicacions de l’època.



En definitiva qualsevol classificació és limitar el poder dels contes, en tots hi podem trobar aspectes que els inclourien en altres categories així que el millor és poder gaudir-ne tal com rajen….i així ho hem procurat presentar.

contes sobre el paisatge

El grup de contes que també es podrien titular de contemplació ha estat l’autèntica revelació d’aquesta lectura, mentre em passejava pels jardins descrits per Poe em semblava fer-ho a costat de Sebald.

Les descripcions són detallades i la intenció, suposo, és la d’integrar l’art en la natura.

El dominio de Arheim o el jardín paisaje (1842)

El cottage de Landor

La isla del hada (1841)

El alce (1844)

contes d’anticipació i retrospecció

La incomparable aventura de un tal Hans Pfaall (1835)

Von Kempelen y su descubrimiento
El cuento mil y dos de Scherezade (1845)
El camelo del globo (1844)
Conversación con una momia (1845)
Mellonta Tauta (1849)

Em sembla que ja vam dir que aquesta classificació és la que fa servir Julio Cortázar en la seva obra Cuentos completos que primer va editar Alianza i ara reediten varies editorials. A Cortázar li va anar molt bé l’encàrrec de Francisco Ayala doncs va poder viure dos anys a París traduïnt i escrivint. Una altra faceta de Poe era la de creador d'hoax, ficcions que passen per realitat. El Camelo del globo fou publicat al New York Sun com a notícia verdadera i va causar gran admiració entre els nickerbokers. En aquest grup també hi figura un dels contes preferits pel mateix Cortázar, Conversación con una mòmia, on Poe, d’una forma divertida i esmolada, desenvolupa tot l’ideari ètic d’un cavaller del sud del segle passat amb la seva apologia del racisme i desconfiança vers el progrés i la democracia.
Hi ha un parell de contes d’aquests que mereixerien comentari especial, el cuento mil y dos de Sherezade està farcit de notes a peu de pàgina en un estil que em fa pensar en el difunt David Foster Wallace i Hans Phaal és un delirant viatge d’un endeutat fabricant d’acordions per escapar dels seus acreedors cap a ....la lluna a l’estil del de Cyrano de Bergerac.

contes metafísics

Al final de la seva vida Poe va escriure un estrany tractat de cosmologia (1948) titulat Eureka en la que explicava la seva concepció de l’univers. L’obra que fou molt mal rebuda pels seus contemporanis té molt a veure amb aquesta sèrie de contes. Ell creia que la seva obra revolucionaria el món de l’astronomia fins i tot li va dir a l’editor que fes una tirada inicial de mig milió d’exemplars, la realitat és que no en va vendre ni cent. Paul Valery va dir d’Eureka que era el primer exemple de poema cosmològic.

Revelación mesmérica (1844)
El poder de las palabras (1845)
La conversación de Eiros i Charmion (1839)
El coloquio de Monos y Una (1841)
Silencio (1837)


Al conte una revelació mesmèrica (que tot sigui dit trobo avorridot), hi ha una frase que defineix la relació de Poe amb la religió, tema interessant i poc tractat: “ si li treiem l’embolcall corpori, l’home es converteix en Déu”