obituari

.................................
.(1921 - 2010)

3cat24.cat

la solitud i els paraigües

Carrer de Paris en un dia de pluja, 1877.
212x276 cm
Art Institute de Chicago

El título del cuadro alude a una sola calle parisina, pero se ven varias. La que discurre desde el primer término hasta el fondo del cuadro es la rue de Turin; de izquierda a derecha la atraviesa la rue de Moscou, a la que va a parar desde atrás la rue Clapeyron. El cruce entre estas calles se llama actualmente plaza de Dublín y se encuentra cerca de la estación ferroviaria de Saint-Lazare.

La familia de Caillebotte cuenta que el pintor realizó los primeros esbozos desde un ómnibus, un medio de transporte de grandes dimensiones tirado por caballos. Allí estaba protegido de la lluvia y del frío por los cristales. A pesar de todo, según afirmaba Degas, "incluso en la naturaleza hay que componer". Por lo tanto, Caillebotte eligió un ángulo visual que le permitió realizar una pintura casi geométrica. En el centro del cuadro se levanta una farola de gas de hierro colado, prolongada mediante su sombra sobre el suelo mojado. En su condición de mueble urbano de fabricación industrial, la farola daba ritmo a la concepción urbana de Haussmann. Caillebotte también la utiliza, en este caso como un elemento distribuidor para dividir la superficie del cuadro.

Horizontalmente, la pintura está dividida por una línea que une casi todas las cabezas. Se origina así una composición simétrica en ángulo que se acerca mucho a los gustos estéticos de Haussmann. Sin embargo esta división se disimula de muchas maneras: mediante la acentuación de la perspectiva con unos viandantes cada vez más pequeños, la mirada se dirige hacia el fondo. Los arcos de los imponentes paraguas contrastan con la verticalidad de las personas y las fachadas. El hombre con el paraguas cuya imagen aparece cortada por el margen derecho del cuadro crea la impresión de una instantánea, de un detalle elegido al azar, y no de una pintura concebida con minuciosidad.

[...] La perla que adorna la oreja de la mujer aparece como un punto luminoso, el único de este cuadro, y brilla mucho más que la pechera blanca del hombre situado junto a ella. A pesar de todo, Caillebotte difumina la cara de la persona a la que realza con la joya, con el fin de transmitir distancia y discreción.

Ambos protagonistas avanzan hacia el observador casi a tamaño natural. Sus facciones son claramente individuales. Ello hace suponer que son retratos, aunque no se sabe de quién. En uno de los esbozos, el pintor anotó el nombre de Clotilde, pero ¿quién era Clotilde?

El hombre lleva una chaqueta de paseo y sombrero de copa; la mujer, en cambio, luce un vestido guarnecido de piel, con un corte y una combinación de colores que sorprendieron en 1877 a un crítico, quien los definió "de modernos; como yo digo, a la última moda". Dicho crítico añadía que parece como si la dama hubiera comprado su paraguas en una de las nuevas tiendas. Hacía sólo tres años que Samuel Fox los había inventado en la ciudad inglesa de Sheffield. Caillebotte aspiraba a ser tan moderno como los demás impresionistas, por lo que no quería pintar nada del pasado, sino reflejar la época en que vivía, incluso en detalles como el del paraguas.

Es característico del cuadro y del pintor el hecho de que los dos personajes principales miren de reojo, en lugar de observar al hombre que les sale al encuentro, el cual casi no puede evitar que su paraguas se acerque peligrosamente al de ellos. La mirada directa se le niega incluso al observador de la pintura. Casi todas las personas caminan ensimismadas y a toda prisa por las calles: los paraguas protegen tanto de la lluvia como de la persona más cercana.

También Caillebotte protegió su vida privada, de tal manera que apenas se sabe nada de él.

Hagen, Rose-Marie i Rainer. "Bajo el paraguas reina la soledad" A: Los secretos de las obras de arte. Vol. 2. Taschen, 2003. P.400-405.

de pip a handel

"Vaig regraciar-lo, i li vaig dir que ho compliria. I, en canvi, li vaig fer saber que el meu nom de fonts era Phillip.

-No m'afecciono amb aquest nom -feu ell, tot somrient-, perquè sembla del noi moral d'un llibre de lectura, que era tan peresós, que va caure dins un estany, o bé tan gras, que no va poder mirar més enllà dels seus ulls, o bé tan avariciós, que va tenir desada la seva coca fins que els ratolins la hi menjaren, o tan determinat d'abastar un niu, que se'l van cruspir uns óssos que vivien per aquells mateixos topants. Ja us diré què em faria goig. Estem amb tanta harmonia i vós heu estat ferrer...Què us recaria?

-No em recaria res que vós em proposéssiu vaig respondre-, però no veig pas on aneu.

-Us recaria Handel com a nom íntim? Hi ha una encisera peça de música de Handel que es diu el Ferrer Harmoniós.

-M'agradaria molt.

-Aleshores, estimat Handel -féu ell tot girant-se en obrint la porta-, veu's aquí el dinar, i us he de pregar que segueu a cap de taula perquè vós sou qui el proveïu."

Charles Dickens. Grans esperances. Proa, 2008. P. 214.

les grans esperances de carner

A Josep G.G., àlies Es BuhO.

'Tis with our Judgments as our Watches, none
Go just alike, yet each believes his own

A. Pope. Essay on Criticism.

No sé si quan Sor Agustina ens repetia a classe allò d' un bon francès és la millor carta de presentació d'una senyoreta, tenia raó. Ni si sabia el que es deia. El que us puc assegurar és que em cal, d'urgència, una mica d'anglès, ni que sigui roí, i  posats a demanar, un català més ferm. Perquè a poc anglès que jo hagués set capaç de llegir, a mi les esperances de Dickens no me les expliquen en carnerià, per molt monument a la catalana llengua que suposi la traducció, que ho és. Però jo no volia fer un curs avançat de català florit: volia llegir Dickens. I com que la ignorància és sorda, cega i desconfiada, però, per desgràcia, no està privada de l'ús de la paraula, aquí em teniu, relatant-vos com vaig arribar a creure que Dickens havia plagiat a Carner. I no és que conegui gaire l'obra de Carner, no, (ignorància, dóna'm la mesura exacta de les coses!), que la vegada que hi he estat més a la vora va ser a la facultat, fa mil anys, i em vaig passar tots Els fruits saborosos pesant figues al bar. La manca de coneixement, però, no dissipava les meves sospites i vaig anar a cercar informació sobre els Dickens de Carner, que són tres, Picwick, Copperfield i les Esperances, traduïts entre 1928 i 1931 i destinats a la Biblioteca "A tot vent", la col·lecció de novel·la amb què van estrenar-se les edicions Proa.
Feliçment he trobat un article signat per Marcel Ortín, publicat l'any 2002 en el número set de la revista Quaderns. Revista de traducció: Els Dickens de Josep Carner i els seus crítics.
I m'he llegit les trenta paginetes, averaquè. I què es que els noucentistes, homes d'ardides piràmides i amb molta feina a fer, es van proposar, entre moltes d'altres coses, fer del català una llengua literària moderna. I que per a acomplir aquest propòsit, s'aprofitava tot, les traduccions de grans autors incloses. I que Carner és un traductor "artístic", és a dir, que no actúa com a mer instrument de mediació entre les obres originals i els lectors que no s'hi poden acostar directament, sinó que hi afegeix  experimentacions estilístiques pròpies, molt interessants (i quasi necessàries, potser) en el moment en què van ser fetes, però amb massa protagonisme.

"Per a ell, la traducció és -si val la fórmula- un fi en ella mateixa: l'oportunitat d'un treball sobre l'idioma pel goig i el gaudi d'experimentar-ne els límits, les opcions i les sorpreses. El text original, amb això, queda sobrepassat per la seva rèplica vernacla.
Si jo fos afeccionat als vaticinis, no m'estaria de predir que els nostres lectors del futur s'acostaran al David Copperfield carnerià, no tant per llegir Dickens, com per llegir Carner: o millor encara, per llegir "l'idioma de Carner".
I no perdríen el temps, posat que ho fessin"

Joan Fuster.

"L'operació de traduir comporta, entre d'altres servituds, una tensió constant entre la sensibilitat estilística del traductor i el grau de sintonia entre aquesta sensibilitat i la de l'autor traduït. La tensió s'accentua, evidentment, quan aquell qui tradueix és un escriptor amb una obra i un estil consolidats i profundament personals, i augmenten les possibilitats que el producte final es resolgui en benefici del traductor i en detriment de la traducció. Aquest és molt sovint, des del meu punt de vista, el cas de Josep Carner".

Joan Sellent

Ara com ara, la cosa està dividida entre els qui consideren els Dickens de Carner "monuments a la llengua", "prosa carneriana" o "novel·les catalanes" i els qui s'estimen més que les traduccions mirin d'aconseguir un efecte equivalent a l'original, buscant, abans que res, la relació amb els textos de partida.

Jo continuo pensant que he llegit una gran obra de Carner, llàstima de voler llegir Dickens, però.

P.S.: Amb els nostres judicis passa com amb els rellotges: no n'hi ha cap que coincideixi, però cadascú fa cas del seu.

Ep: aquest vespre, a les vuit, primera trobada de la temporada.
La presentació anirà a càrrec de l'Allau, que s'estrena en això dels clubs de lectura.

anna akhmàtova

A la comtessa d'Angeville, que no és boig qui a casa torna, o sí, chi lo sa.

La figura d'Anna Akhmàtova és cabdal en la poesia russa del segle xx, no solament perquè suposa un lligam innegable amb la tradició puixkiniana, sinó també perquè va saber encoratjar i donar suport als nous poetes joves que anaven sorgint, com ara Ióssip Brodski o Anatoli Naiman. Juntament amb Osip Mandelstam va encapçalar l'Acmeisme, movimient artístic de principis del segle XX que, en oposició al Simbolisme, preconitzava l'ús d'un llenguatge poètic que contingués significats exactes. Les seves primeres composiciones líriques, Capvespre (1912) i El rosari (1914) utilitzen, doncs, imatges concretes per presentar detalls íntims. Les obres posteriors, como Anno domini MXMXXI (1922 ), introdueixen temes patriòtics, però no apaivaguen els crítics soviètics, que consideraven als acmeistes massa personalistes. No va tornar  apublicar més poemes fins a 1940, data de la publicació d'Iva. El seu poema més conegut Rèquiem (1935-1940) no es va editar a la URSS fins 1987, ja que per la seva temàtica, una elegia als presoners d'Stalin, va ser considerat massa polèmic. Tanmateix, durant l'última dècada de la seva vida va escriure diversos poemes caracteritzats per la gran bellesa de les seves imatges. Entre ells el seu autobiogràfic Poema sense heroi (1962).

El Nord 

Nu. Akhmàtova dibuixada per Amedeu Modigliani, 1911.

L'oest calumniava i creia en si mateix,

i l'est luxuriós traïa;

el sud em restringia l'aire avarament,

somrient, sorneguer, rere les vigoroses línies.

Però, en canvi, de genolls s'estava el trèvol;

la humida lluna cantava en el corn de la perla,

mentre que el vell amic, el nord fidel,

com bonament podia em consolava.

En sufocant defalliment llanguia

i m'ofegava en la fetor i la sang,

ja no aguantava més aquesta casa...

I llavors fou quan la Finlàndia de ferro

va dir-me: "Tot ho coneixeràs, tret

de la joia. Però no importa, viu!"

1964

Anna Akhmàtova. Poesia Completa. Traducció i edició de Jaume Creus. Edicions de 1984, 2010. P. 510.

pedra picada

Yo también creí que era real (pero maduré).
Vladimir Fogwill Carpio


Llegit a: "Dossier: literatura y falsificación". Quimera, núm. 322, setembre 2010.

cadenas rotas de david lean

Conec dues adaptacions de la novel•la de Dickens, la més recent és de 1998 i està dirigida per Alfonso Cuarón, aquí en trobareu informació detallada, està ambientada a Nova York i el protagonista és un pintor que triomfa al Soho gràcies a un mecenes anònim -interpretat per Robert de Niro- que l'ajuda a programar la seva primera gran exposició. Més que la història o l'ambientació el que realment sembla interessar-li al director són les cames de la Gwyneth Paltrow i les seves rebolcades amb Ethan Hawke.
L'altra adaptació és considerada la millor mai feta de l'obra de Dickens (juntament amb Oliver Twist rodada l'any següent pel mateix director) va estar dirigida l'any 1946 per David Lean un prestigiós director anglès que amb aquest film i l'anterior (Breve encuentro) ja tenia les portes de Hollywood obertes de bat a bat; en aquest film l'ambient és recreat minuciosament i tot el metratge destil•la un inconfusible aroma dickensià. Aquí es va estrenar amb el títol Cadenas rotas, en aquesta pàgina hi trobareu un anàlisi rigorós. La pel•lícula és una producció de "qualité" anglesa, nominada a un parell d'oscars interpretada pels millors actors anglesos del moment i que va servir per presentar una de les mirades més inquietants que mai ha donat el cinema la de la gran Jean -cara d'angel- Simons.
P.S. El capítol sisè de la cinquena temporada de The Wire es titula Dickensian aspect i.. bé, potser ajuda a comprendre el significat d'aquest adjectiu tant utilitzat.

P.S.II. Que tingueu un bon cap de setmana totes..., tu també J.

grans esperances, a la catosfera

Esmorzars de forquilla
dilluns 4 de gener de 2010
Un estiu amb Dickens i Carner

Aquest estiu he llegit Pickwick i Grans esperances, les dues escrites per Charles Dickens, ambdues traduïdes per Josep Carner. N'he quedat entusiasmat, i no sabria dir si ha estat per allò que explica Dickens o pel que tradueix Carner...

clic

**

Paper mullat
2007-10-23
Grans esperances

Des que vaig llegir Història de dues ciutats que Charles Dickens és un dels meus autors favorits. M'agraden molt les històries que explica, els girs dramàtics i les construccions dels personatges que se'ns fan tan i tan humans. I també m'agrada molt l'estil de Dickens amb la seva construcció de situacions encadenades amb el grau de detallisme just i necessari per a fer-nos la imatge precisa de cada situació.

Això demana un estil acurat amb un llenguatge perfectament polit. A Història de dues ciutats vaig trobar-me amb un anglès fabulós, que poques vegades havia llegit. Llavors em va fer por llegir un Dickens traduït, per si el traductor l'esguerrava. Però la feina de Josep Carner és excelsa: és traductor però no traïdor. Es manté fidel a la pàtria literària....

clic

**

Delirium tremens
24 desembre 2009
Lectures: Grans esperances

El protagonista d’aquest llibre de Dickens és Phillip Pírrip, més conegut com a Pip. És un jove orfe que viu en un poble juntament amb sa germana i el seu cunyat, un home bo i que en el decurs de la vida de Pip, farà tot el possible per ajudar-lo. Dickens, de nou, enfoca la història d’un nen orfe....

clic

P.S.: La Catosfera és la blocosfera catalana, el conjunt de blocs escrits en català i la comunitat virtual que hi ha al voltant d'aquests blocs. El terme va ser inventat per Toni Ibàñez.

dickens, segons zweig

Aquesta és la grandesa immortal de l’obra terrenal, massa terrenal i tot, de Dickens: dins seu té sol, el qual resplendeix i escalfa. No s’han de qüestionar les obres mestres simplement per la seva intensitat, ni per les persones que hi ha al seu darrera, sinó també per la seva expansió en efectes sobre les masses. I de Dickens es podrà dir, com de ningú al nostre segle, que va multiplicar l’alegria del món. Milions d’ulls han brillat per les llàgrimes arran dels seus llibres, a milers de persones que havien oblidat de riure, els ho va recordar de nou. La seva repercussió ha arribat molt més enllà de l’àmbit purament literari. Hi va haver gent rica que, en llegir els fragments dels germans Chereby, va repensar-s’hi i va crear fundacions; els durs de cor van entendrir-se; queda garantit que els infants van rebre més almoines pel carrer quan Oliver Twist va publicar-se; el govern va millorar els asils i va controlar les escoles privades. Gràcies a Dickens, a Anglaterra ha augmentat la compassió i la bona voluntat, així com el destí no ha estat tan sever per a molts i molts pobres i desgraciats. Sé que aquests efectes singulars no tenen res a veure amb la valoració estètica d’una obra d’art. Però són importants perquè demostren que qualsevol gran obra traspassa el món de la fantasia –on qualsevol voluntat creativa pot passejar-se tanmateix lliurement i a meravella- i també produeix canvis al món real. Canvis essencials, visibles i, després, pel que fa a la temperatura de sentir sensacions. Al contrari dels escriptors que demanen atenció i consol per a ells mateixos, Dickens augmenta el goig de la seva època i accelera la circulació de la seva sang. El món és més clar d’ençà del dia en què el jove estenògraf del Parlament agafa la ploma per escriure sobre la gent i sobre els destins. Va salvar la gaubança del seu temps i, a les generacions posteriors, el geni jovial d’aquella merry old England, l’Anglaterra entre les guerres de Napoleó i l’imperialisme. Després de molts anys encara es tombarà la vista enrera, en aquest món aleshores patriarcal, amb els seus oficis curiosos i ja perduts, esmicolats al morter de la industrialització, i potser es desitjarà tornar a aquesta vida innocent, plena d’alegries senzilles i apaivagades. Dickens ha creat poèticament l’idil·li d’Anglaterra –aquesta és la seva obra. Més val no menysprear gaire aquest estat de satisfacció, enfront dels projectes més poderosos.

Stefan Zweig. "Dickens". A: Tres mestres: Balzac, Dickens, Dostoievski. La llar del llibre, 1989. P.83

****

Aquest mes, dedicat a les esperances i a Dickens, no em puc treure del cap allò d'entre tots ho farem tot. Torno a enllaçar un apunt de l'Allau, on ens parla, precísament, d'aquest llibre de Zweig. La nostra particular dickensiana, aquest anar i venir de ca l'Allau a casa nostra, aquest petit experiment és, amb permís d'en Leb, fantabulós i punt

blanc d'espanya

"-¿Com us ha anat la cosa per ciutat?
Vaig respondre: -Molt bé, senyor- i la meva germana m'ensenyà el puny i el sacsejà.
-Molt bé? -repetí el senyor Pumblechook-. Molt bé no és cap resposta. Digueu-nos ara què enteneu, noi, per molt bé.
L'emblanquinament del front tal vegada endureix el cervell en l'obstinació. Sigui com sigui, amb el blanc d'Espanya que la paret m'havia deixat al front, la meva obstinació fou ben ferrissa. Vaig reflexionar per algun temps per respondre en acabat com si hagués descobert una idea nova: -Vull dir molt bé."

Charles Dickens. Grans Esperances. Proa, 1985. P. 80.

********

Vacances d'estiu. La nena a qui ja no queden raons ni germans amb qui barallar-se.

-Mare, m'avorreixo...
-Poc que en saps pas res tu de l'avorriment -respon la mare. Qui sap si cal afegir-hi, encara.

Ara, la paret. Quatre, de fet. Les quatre parets enrajolades (els motius decoratius, a càrrec vostre) d'una cuina de classe treballadora dels anys setanta, abans del Cillit bang.

-Vine, que m'ajudaràs a donar blanc d'Espanya a les rajoles.

El kit de neteja format per l'ampolleta de líquid lletós (amb pincell-aplicador, i rodolí fatal, inclòs), esponja i drap de cotó.

-Fins on t'arribi el braç...
I l'extremitat de la criatura pateix un sobtat encarcarament.

Llavors comença el repàs del que ha après a escola. Aritmètica i psicomotricitat fina, posem per cas. Vint rajoles de llarg per deu fileres d'ídem d'alt (el braç, definitivament rígid), per quatre parets, a quatre juntes per rajola, a trenta segons per junta (cobrint, però sense passar de la ratlla, d'aquí ve la finor psicomotriu)...que així és com s'ha de calcular l'estada a galeres, quan la vida ha decidit, unilateralment, posar els quaderns d'estiu de l'editorial Santillana al seu lloc.
Cinc juntes després, ja s'estimaria més anar a fer-la petar amb els seus amics invisibles, retallar, per enèsim cop, el serrell de la Nancy o mirar de lliurar batalla a la germana petita, que sembla prou refeta de la darrera.

Sí, l'avorriment era blanc, es deia Baldosinín de Thomil i venia d'Espanya. Me'n recordo.

el gos de john irving

Tal dia farà dos anys i n'aquesta casa -és un dir, perquè, virtualment parlant, no existíem-, el llibre del mes era El món segons Garp. Irving, John Irving, l'autor d'Una dona difícil, la meva favorita. De bloc no en teníem, però guies de lectura, sí. I quan mires d'arreplegar informació per tal d'elaborar-les, acabes acumulant, vulguis que no, un munt de dades d'allò més diverses i, en bona part, inútils. O no, ves a saber, qui t'assegura que, al cap de dos anys i parlant de Dickens, no et faran servei.

No sé si ho recordeu, i ara m'adreço als sospitosos habituals del club de lectura, però, llegint Irving i sobre Irving, sortia Dickens. Sortia no, senyorejava.
La primera aparició estel·lar de l'anglès a Irvinglàndia té a veure amb el precís instant en què John Irving va descobrir la seva vocació literària: als quinze anys, després de llegir Grans esperances. Bingo, Mati! El que us deia, no es pot llençar mai res.

No tenint prou amb aquest detall tan revelador, caldrà afegir-hi que Irving no es cansa mai de manifestar la seva admiració per l'escriptor anglès, s'hi refereix constantment, ara per a lloar-ne les virtuts ara per a admetre'n la influència en la seva pròpia obra. Sí, Irving és de Dickens, i no se n'amaga. I la cosa pot anar de l'homenatge més explícit, com ara el que li perpetra a Prínceps de Maine..., amb un orfanat on a la nit es llegeix en veu alta David Copperfield i Grans esperances, entre d'altres, a aspectes més subtils com, per exemple, que la narrativa d'Irving, expansiva ("Irving no se ahorca por menos de seiscientas páginas", diu J.M. Guelbenzu), descriptiva, construïda a base de repartiments corals i trames i més trames, fermament ancorada en la concepció decimonònica de la novel·la, està farcida de criatures desvalgudes a la recerca del pare. Sense oblidar que Irving, com Dickens, sempre apel·la a les emocions. En fi, si non é ben trovato, almenys é vero.

I per acabar, no me'n puc estar de transcriure-us un fragment de l'entrevista que li va fer Rodrigo Fresán l'any 2006, publicada a la revista El malpensante.

"Le pregunto a Irving cuáles son sus finales favoritos en la historia de la literatura. Irving mastica despacio y se lo piensa un poco. "Si me preguntas por el final de un libro moderno, diría que el de El gato y el ratón, de Günther Grass. Pero mi eterno preferido es el final, la última línea de Grandes Esperanzas, de Charles Dickens". Irving recita: "I saw no shadow of another parting from her". I agrega: "Es el final alternativo. El final que suelen criticar todos esos imbéciles críticos posmodernistas, etc. El final supuestamente feliz que un amigo de Dickens, Bulwer Lytoon, le recomendó escribiera para reemplazar a otro supuestamente triste en el que Pip no consigue conquistar a Estella. Pero los críticos, como en la mayoría de los casos, no entienden absolutamente nada. No se dan cuenta de que un final en el que Pip y Estella se casan es un final tremendamente trágico, mucho más terrible que el final original y supuestamente triste: porque Estella es un monstruo y, si te casas con ella, destruirá tu vida. Estella va a acabar con el pobre Pip. Y a él no le importa. Lo único que desea es estar con ella y ser aniquilado".

P.S.: I del gos, què, eh? Què n'hem de fer del gos? Res, no n'hem de fer, ben res, tret de cridar-lo pel seu nom. Dickens, es diu.

no me'n recordo, gens

el blog ausente: la reina butano

cool music

....espai no patrocinat pel Mercat de Musica Viva...

paraula de bloom

Todo pasa en la obra de Dickens, en la que las coincidencias son la ley de la vida; mejor: no hay coincidencias en Dickens, así como no hay accidentes en Freud.
Kafka amaba a Dickens porque reconocía como suyo ese cosmos sobredeterminado cabalísticamente. El castillo parece la libertad misma en comparación con Casa desolada, en la que cada acontecimiento y cada relación han sido predeterminados y todos los presagios se cumplen.
John Ruskin alabó el “fuego escénico” de Dickens, y lo cierto es que el prolongado suicidio que representaron sus exhaustivas lecturas –el logro más sobresaliente del drama victoriano- le permitió a Dickens ser él mismo. El genio de Dickens era ese “fuego escénico”: Hamlet permea todas sus novelas. Después de Shakespeare y de Chaucer, Dickens –junto con Jane Austen- es el gran poblador del mundo. Y qué bueno que tantos de sus personajes sean grotescos: habría que mirar a nuestro alrededor...

Harold Bloom. "Charles Dickens". A: Genios: un mosaico de cien mentes creativas y ejemplares. Anagrama, 2002. P. 898.

Com va recomanar William Hazlitt, rellegir llibres vells és la forma més elevada del plaer literari i ens instrueix en el més profund dels nostres anhels. Solia rellegir Pickwick dues vegades l’any, la qual cosa va comportar fer-ne malbé unes quantes còpies. Si això era una evasió, m’alegrava evadir-me, encara que cap del Pickwicks no em va atorgar l’alegria de la identificació. En el món caricaturesc i grotesc de Dickens, en general el lector no és invitat (ni temptat) a fusionar-se amb els personatges, que comparteixen més coses amb els dibuixos i còmics de Ben Jonson i Tobias Smollet , que no pas amb els homes i les dones de Shakespeare. Tanmateix, hi ha personatges complexament introspectius en Dickens, sobretot Esther Summerson de Bleak House i Pip de Grans esperances. Pip, sens dubte el personatge més introspectiu de tot Dickens, m’és especialment útil per als objectius d’aquest llibre. Per entendre Pip i tots els seus matisos s’ha d’haver llegit bé Grans esperances i és un bon començament de com hem de llegir una novel·la. [...]

¿Com hem de llegir Grans esperances? Amb els elements més profunds que trobem en les nostres pors, esperances i afeccions: l’hem de llegir com si poguéssim tornar a ser nens. Dickens us invita a fer-ho i ho fa possible; potser aquest és el seu do més gran. Grans esperances no ens porta cap a la sublimitat, com fan Shakespeare i Cervantes. Ens vol retornar als orígens, per molt dolorosos i culpables que puguin ser. L’atracció que desperta la novel·la sobre la nostra necessitat infantil d’amor i de recuperació del jo és gairebé irresistible. El perquè s’ha de rellegir aleshores és evident, per retornar a casa i per guarir el nostre dolor...

Harold Bloom. "Charles Dickens: Grans esperances" A: Com llegir i per què.

Empúries/Anagrama, 2000. P. 156-159

la sra. esperança parèmies i cia.

Qui ha perdut l'esperança, ha perdut també la por.
Artur Schopenhauer

Bones esperances i males anyades · Esperança, cor de pansa · Esperances i promeses, mal fundades o no ateses · L'esperança és verda, i el verd és menjar dels ases · L'esperança i la paciència són dos remeis de gran potència · Qui viu d'esperança, se mor de fam · Qui espera, delera · Dels qui esperen a demà, algú no hi arribarà · Espera i esguarda · Mentre hi ha vida, hi ha esperança · Més val esperar que tard arribar · Qui viu esperant, mor cagant · Esperar-ho com una ànima un parenostre · Esperar amb candeletas · Esperar, com qui espera el messies · Esperar a collet · Viure d'esperances · Perdre-les · Estat de bona esperança · Esperança de vida · Esperança matemàtica d'una variable aleatòria discreta X · Esperança Aguirre · Esperanceta Trinquis · Esperar assegut · Sala d'espera · Tenir espera · Fer cua · Llista d'espera · Compàs d'ídem · Estar en capella · Fer-s'hi vell, esperant · .

Apunt patrocinat pel bloc Raons que rimen.

saber de lletra

-Oh, aquí hi ha una J -digué Joe-, i una O de primera i una E! Aquí hi ha una J i una O, i una E, Pip, i J-O-E fa Joe.

Mai no havia sentit que Joe llegís en veu alta cap text més dilatat que aquest monosíl·lab; i m'havia fixat a l'església el darrer diumenge, mentre jo distretament tenia capgirat el nostre llibre de pregàries, que semblava convenir-li tan bé com si hagués estat cap per amunt. Desitjant de valer-me d'aquesta avinentesa per a escatir si, quan alliçonés Joe, hauria de començar ben bé pel començament, vaig dir: -Ah! però, llegiu la resta, Joe.

-La resta, eh, Pip? -digué Joe tot considerant-la amb uns ulls lentament escorcolladors-. Una, dues, tres. Oh, hi ha tres Jotes, i tres Os, i tres Es, i tres J-O-E, Joes, en tot plegat, Pip!

Vaig decantar-me al damunt de Joe i amb l'ajut del meu índex li vaig llegir tota la lletra.

-Em deixeu parat! -digué Joe, quan vaig estar-ne llest-. Sou un savi.

-Com confegiu Gargery, Joe? -vaig demanar-li amb un molest caient de protecció.

-No el confegeixo de cap manera -digué Joe.

-Però suposant que mai ho féssiu?

-És una cosa que us heu d'estar de suposar -digué Joe-. Encara que m'agradi llegir, i de quina manera!

-Us agrada, Joe?

-De quina manera! Deu-me -féu Joe- un bon llibre o bé un bon diari, i asseieu-me davant d'un bon foc, i mai no us demanaré cosa millor. Déu me val! -prosseguí, després de fregar-se una mica els genolls-, quan arribeu a una J i una O i una E, i dieu: "Aquí, al capdavall, trobeu J-O-E, Joe", quina lectura no és tan interessant!

Vaig deduir d'aquestes darreres paraules que l'educació de Joe, com el Vapor, encara era a la infantesa.

Charles Dickens. Grans esperances. Proa, 2008. P. 58-59.

grans esperances, segons raydibaum

Si us ve de gust sentir-los en directe, els Raydibaum toquen aquest divendres a Vic, en el marc del Mercat de Música Viva. La cita és a tres quarts de deu del vespre, a Plaça.

P.S.: L'arrencada optimista de la cançó (Només cal un segon de més perquè el tren et passi pel damunt) m'ha fet pensar en un apunt que vaig llegir l'altre dia al bloc Who's there?, on un escriptor austrohongarès -Ödon von Horváth es deia el pobre home- que havia fet cap a París perquè una mena de mag-endeví li havia pronosticat que allà li passaria una cosa que li canviaria la vida del tot (respira, Mati, respira), doncs això, que l'home passejava pels Camps Elisis, ple de grans esperances, suposo, i li va caure una branca al damunt que el va deixar estès per sempre més. Un senyor canvi, sí. En conclusió: d'esperances, siguin de la mida que siguin, les justes. I gràcies, David.

joseph roth | stefan zweig (1 de 2)

Zweig me dijo alguna vez que Joseph Roth era un autor genial, más grande aún que él mismo. Escribió con suma admiración y comprensión sobre las novelas de Roth, recomendó sus libros a sus propios editores norteamericanos e ingleses, le dió consejos literarios, dietéticos y eróticos, además de "prestarle" y regalarle módicas cantidades de dinero; muy módicas, si uno sabe cuánto dejó tras de sí Stefan Zweig.

[...]Zweig intervino con todo su peso literario a favor de Roth. Ayudaba noblemente, con su influencia y su dinero, a numerosos escritores en muchos países; como Roth era, de todos ellos, el autor que Zweig tenía por modelo de verdadero poeta, actuó siempre en su caso como un mecenas solvente, aunque también tacaño.

En lo que se refiere al propio Roth, ofreció dinero y ayuda prácticamente a todos los que acudieron a él, dignos e indignos, sin distinción de persona. Siempre escaso de dinero, muchas veces repartía, cuando recibía una suma superior a su tren de vida, una tercera parte, o la mitad, entre personas próximas que estaban en apuros, se tratara de colegas o de refugiados de cualquier tipo o nacionalidad. Regaló tiempo, energía y dinero a manos llenas, fue un despilfarrador de buen corazón, más para los demás que para sí, hasta el punto de derrochar su vida.

Hermann Kesten, fragment del prefaci de Joseph Roth: Cartas (1911-1939). Acantilado, 2009.

********

210. A STEFAN ZWEIG

Rapperwil am Zürichsee,

23 de septiembre de 1932

Muy distinguido, querido Stefan Zweig:

Me repugna, por supuesto, escribirle esto: El señor Landauer (de la editorial Kiepenheuer) me insta a pedirle a usted, en caso de que quisiera escribir sobre La marcha Radetzky, así como a Otto Zarek, que escribe sobre mí en el Vossische, que se determine a "no ponerme a caldo". Soy tan dependiente de los deseos del señor Landauer y estoy tan asqueado de toda la escritura, la editorial, sus deseos, las recensiones, que se lo comunico a usted sin rodeos, simplemente para poder decirle a la editorial que he hecho lo que desea. ¡Es repugnante, para vomitar! Sé bien que usted sabe con qué franqueza hablo. Cuando reflexiono "razonablemente", no puedo dejar de darle la razón a Landauer. Es mi amigo. No quiero mentirle a él, ni tampoco a usted. Quiero poder decirle que he hecho lo que desea.

Espero que no influya lo más mínimo en nuestra relación. Vivo de Landauer, tengo que escribirle a usted y le escribo esta nauseabunda cosa repugnante y espero que me comprenda bien...

Su viejo amigo

J.R.

Hotel Schwanen

el crisantem i l'espasa de ruth benedict

Ruth Benedict. El Crisantemo y la espada. Alianza, 1974. [4ª. reimpr.1984]

L’episodi cinquè de la quarta temporada de Mad Men es titula el crisantem i l’espasa en referència a aquest clàssic de l’antropologia. Els directius de l’agència de publicitat han de llegir aquest llibre per començar a fer negocis amb la marca Honda que comença (1965) a tenir en compte el mercat ianqui.
Durant la segona guerra mundial el departament militar nord-americà estava desconcertat devant el comportament de l’enemic al Pacífic i va encarregar un estudi a la prestigiosa antropòloga Ruth Benedict autora d’un altre clàssic del tema Patters of culture, 1934 (el hombre y la cultura) sobretot per preveure comportaments estratègics i per preparar una ocupació que es presumia llarga. El títol fa referència les paradoxes que els occidentals trobem en el caràcter i cultura japonesos. Encara avui, seixanta anys després de la seva publicació es segueix considerant imprescindible per acostar-nos als patrons de la cultura japonesa.

Nota pels del club: no us trobeu, després de llegir les grans esperances d’aquest començament de curs, tal i com es deuen trovar els alpinistes que pugen a l’ himalaia, amb ganes de cridar: Hem fet el cim!!!????

pip, de cameo

Amb en Robert i el meu cap de vacances (i quan dic cap, no vull dir jefe), l'Allau en plena ofensiva dickensiana (que no deixa res per verd), i jo a trompades amb en Carner (l'artífex -mai millor dit- de la traducció que estic llegint d'allò de les esperances), no sé què carai dir de Dickens, tret que a Vic hi ha una cerveseria homònima, a la Plaça de la Pietat. Així les coses, comprendreu que m'hagi vist abocada, sense remei, a les poca-soltades.
La d'avui va de cameos i de Pip, el protagonista de Grans Esperances. Bé, cameo no és exacte, que la cosa va un pèl més enllà d'una aparició breu, però sé que m'ho sabreu perdonar tot, que és molt, prou que ho sé, també.



És la primera obra traduïda al català de Lloyd Jones (Nova Zelanda, 1955) Finalista del premi Booker.

Sinopsi:

Quan esclata el conflicte i els soldats arriben a l’illa de la Matilda [sic], d'entre tots els habitants només hi queda un home blanc, el curiós senyor Watts. Els nens l’anomenen Pop Eye i és l’únic que els pot donar classe. El senyor Watts comença a llegir-los en veu alta Grans esperances, del seu amic el senyor Dickens.

Aviat, l’heroi de Dickens, Pip, comença a fer-se més i més vívid als ulls de la Matilda. Pip es converteix en una persona real; l’amistat més gran de la seva vida acaba de néixer. Però Matilda no és l’única que creu en l’existència d’en Pip. I, en una illa en guerra, el poder de la imaginació pot ser una cosa molt perillosa.



Text de contraportada (jo diria contracoberta):

Les dificultats del dia a dia aclaparen la Blanca, però no li impedeixen de tirar endavant. Potser perquè a l’orfenat va llegir vuitanta-quatre vegades Grans esperances de Charles Dickens, o potser perquè, quan té atacs de migranya, se li apareix el fantasma del mateix escriptor que, assegut en una cadira, li llegeix i li fa companyia. La Blanca, que està a l’atur, que no pot comprar un tutú nou a la seva filla i que no s’entén amb el seu exmarit, troba un refugi en dos veïns: la Gina –una jove cambrera guapíssima que vol ser miss– i el Samuel –un neuròleg en crisi que es preocuparà de la seva salut.
La novel·la de Dickens és una obra que sedueix per la naturalitat del to, que entrellaça vida i literatura i que consagra Neus Canyelles com una gran escriptora. Una novel·la que acompanyarà el lector fins molt després d’haver-la llegida.

charles dickens, segons la gec

(Landsport, Hampshire, 1812 – Gadshill, Kent 1870)

Novel•lista anglès. Fill d’un funcionari, la seva infantesa fou trista a causa dels problemes econòmics i afectius, fonts de la seva futura obra narrativa. Treballà en una fàbrica de betum, però una herència rebuda pel seu pare –que havia estat a la presó- li permeté d’anar a l’escola i, posteriorment, de treballar a casa d’un advocat. De petit llegí Cervantes, Fielding i Smollett. Fou corresponsal del “Morning Herald” (1831) al Parlament. El 1833 publicà una narració costumista al “Monthly Magazine” i, més tard, unes altres al “Morning Chronicle”. Aquestes narracions foren reunides en dos volums: Sketches by Boz (Esbossos de Boz, 1836). El 1836 es casà amb Catherine Hogarth, filla del director del “Morning Chronicle”. El 1837 els editors Chapman i Hall li proposaren de redactar els epígrafs d’una sèrie de dibuixos que narraven la grotesca història d’un club de caçadors. Aquest fou l’embrió de The Posthumous Papers of the Pickwick Club, publicats en fullets, del 1836 al 1837). Simultàniament, i també en fullets, publicà The Adventures of Oliver Twist, on és perceptible un canvi de to narratiu: l’humor jovial pre-victorià de Pickwick dóna pas a una ambientació tètrica i melodramàtica, com si el coneixement de la vida fos més plàstic –i fins i tot tàctil- que abstracte o “adult”, i els personatges restessin deformats com màscares caricaturesques creades per les pupil•les horroritzades d’un nen. Més tard escriví The Life and Adventures of Martin Chuzzlewit (1843), resultat d’un viatge als EUA. El cicle de Nadal començà amb Christmas Carol (Cançó de Nadal 1843) i continuà amb The Chimes (El carilló, 1845) i TheCricket of the Hearth (El grill de la llar, 1846).
Escriví altres novel•les (Dombey and Son, 1848; David Copperfield, 1849; A Tale of Two Cities, 1859; Hard Times (Temps difícils, 1854), en què manifesta la distanciació crítica de l’autor davant els resultats més negatius de la filosofia capitalista, sorgida amb la revolució industrial. El 1858 se separà de la seva muller, però tampoc no trobà l’equilibri sentimental, i aquesta inestabilitat es filtrà a The Great Expectations (Les grans esperances, 1861), possiblement la seva obra més madura.
Durant l’última etapa de la seva vida alternà la creació literària amb lectures de les seves novel•les, i l’excés d’activitat li malmeté la salut. Deixà inacabat The Mistery of Edwin Drood. La narrativa de Dickens manifesta un cert desendreçament en la composició, un afany per complaure el gran públic –servitud lògica en la novel•la vuitcentista-, uns personatges excessivament rígids i un moralisme aclaparador. No obstant això, s’imposà amb mèrits propis –fins a esdevenir una de les màximes figures de la novel•la burgesa- per la seva generosa ironia, el minuciós estudi dels ressorts psíquics i socials de la nova classe mitjana britànica i l’estranya vitalitat, realista i fantasmagòrica alhora, que nodreix els seus relats. Foren traduïdes al català per Josep Carner les seves obres Una cançó nadalenca (1918), Pickwick (1931), Les grans esperances de Pip (1934) i David Copperfield (1964).


GEC. [Laureà Bonet]

PS: GEC no és l'acrònim de Grans Esperances Catalanes. Consti.

************

La imatge de Dickens que presideix la part dreta d'aquest bloc des de fa un parell de mesos, us porta, de dret, als apunts de temàtica dickensiana publicats per l'Allau a The Daily Avalanche. Hi trobareu Dickens en i al detall. Recordeu que en el món dels blocs (com a la Biblia), els primers són els últims i els últims, els primers (Mt. 19, 30-20, 16).

safata d'entrada

mostra els detalls. 4 de setembre. 20:33 (Fa 16 hores)Respon

ie! m'han dit que ahir bé, no?
Tinc la versió de l'Hugo, que li ha faltat temps esta matí pa dir-me que poques vegades l'havien tractat tan bé, que va tornar enamorat de Vic, de tu i dels teus amics. I al seu Facebook també li ha faltat temps pa posar:

Hugo Mas ahir va fer un dels millors concerts que recorda. Enamorat de Vic, de la seua biblioteca, de la seua bibliotecària i dels seus amics. Poques vegades m'han tractat tan bé. La cançó de l'alba, com sempre, per a À.V.Quilis.

Me'l vull molt a l'Huguet i estava no sé, com si enviara al xiquet a passar un dia en casa d'algú i tinguera procupaciò tant per si ell no ho feia bé amb els amfitrions com per si passava al contrari (bé, fer-ho bé no seria la qüestió perquè coneixent-te a tu i coneixent-lo a ell pos sé que la cosa malament no podia anar, però jo què sé, que no haguera disfrutat tocant allí per lo que fóra, o que a tu no t'haguera agradat, en fi, com si fóra sa mare). Ara vull tu versión de los hechos! I no sé si ho he dit ja, però açò, tan poqueta cosa que és, m'ha fet una il·lusió tremenda. Què dic tremenda, dic enorme, pa cagar-se. Si vau vore un espèritusanto volant per allí era jo, que estava més allà que ací....

Respon Reenvia

mostra els detalls. 9:15 (Fa 3 hores) Respon

No patisques, dona, no patisques, m'acabava dient l'Hugo cada cop que el trucava. I jo vinga a patir per si no es presentava ningú, que no saps com costa fer sortir la gent de casa, i més per anar a una biblioteca, on ni es pot ni fumar ni es pot beure ni re, i clar, això no ajuda. Quin fart de patir, que ja no sabia què més fer (només em faltava anunciar que hi hauria menjar i drogues de franc, posem per cas, a veure si així). Patir, amb el rellotge tocant-te allò que no sona [1] . Vull dir amb poc marge de temps per a fer què sé jo què. I van venir poquets, però entregats, que se'ls veia a la cara que s'ho estaven passant molt bé [2]. Quina mania amb voler més gent. Com si els ramats fossin garantia de ves a saber què. Vaig aconseguir un equipet de so i no et pots imaginar com sonava l'Hugo. Immens, de categoria. Infinitament millor que en el disc, tanta por que té ell d'avorrir l'auditori quan toca sol. A la segona cançó ja es notava que el tio estava la mar de còmode, que no li calia fer cap esforç per a trobar-se bé. Com un recitalet en familia. Traca i mocador. Ens va cantar, fins i tot, el Chelsea Hotel d'en Cohen!! I clar, al final li vaig dir que d'allà no sortia ningú sense haver escoltat la cançó de l'alba, i, ja posats, el m'aclame a tu, que l'endemà era sant vicent andrés estellés. I mos la va dedicar a tu i a mi (la de l'alba). Pa cagar-se, estimada, pa fer-s'ho tot a sobre. No sé quants érem. Quinze, potser. Però pa mi que d'això ens en recordarem sempre més.

Després vam anar a sopar...

_______________________

[1] A l'original diu els collons.
[2] I aquí, de puta mare.

dickens o la felicitat, segons l'Allau

Per què ara Dickens?

Evidentment no cal cap justificació, que a casa meva convido a qui vull, i dels vells amics que encara conservo, en Charles és dels més estimats. Més aviat caldria preguntar-se perquè no n’he parlat abans.

El devia conèixer de ben petit (jo era el petit, no ell, que ja estava mort des de feia un segle), perquè en aquella època de la meva infantesa algunes de les seves novel·les i contes servien de canemàs pels llibres de la col·lecció “Historias” de Bruguera. Eren volums firmats per un tal Carlos Dickens, on el text venia acompanyat d’una mena de resum en format de còmic, que era el que acabàvem llegint tots els nens mandrosos. Als tretze anys, com gairebé tothom, devia veure “Oliver!”, la versió musical d’Oliver Twist, força espectacular, encara que el nen aquell fos un excés de sucre. La primera novel·la que li vaig llegir va ser “David Copperfield” i no em va acabar de fer el pes. Fou Josep Carner, que li va fer de negre a “Pickwick”, qui va propiciar el meu “coup de foudre”.

Des de llavors no ens hem tornat a separar. Si Dickens va escriure quinze novel·les a la seva vida, les hi he llegides totes elles un mínim de dues vegades i, quan hi retorno, encara en gaudeixo tant com el primer dia. Com bé diu G. K. Chesterton (un acompanyant que sovintejaré), hi ha llibres als que tornem, perquè els hem oblidat del tot; n’hi ha d’altres que rellegim, perquè els recordem perfectament. Tots els de Charles Dickens són d’aquest segon tipus. I si parlo d’un record perfecte, no és tant de cadascun dels seus detalls, com de la sensació satisfactòria que ens va deixar al fons del cor.

Dickens fou un escriptor generós, pròdig, que regalà durant la seva vida, massa breu, sobredosis de felicitat. No em malinterpreteu, no tot el que escrigué fou rialler i complaent; però fins i tot en els seus moments més crítics i foscos sabem que qui ens acompanya manté l’esperança en un futur millor i que es tracta d’una d’aquestes excepcionals persones que tenen l’ànima molt ben posada. De pocs escriptors gosaria dir el mateix.

Dickens ha esdevingut, per descomptat, una institució molt britànica i em pregunto si actualment el seu status universal no perilla davant d’una globalització mandrosa amb tot el que sigui epidèrmicament particular. A casa nostra, llevat d’alguna excepció sublim, se’l coneix més per adaptacions televisives o cinematogràfiques que pels propis originals. Intentaré, per tant, en les properes setmanes explicar (i explicar-me) un seguit de coses que em fascinen d’aquest autor.

No, no serà una ofensiva. Carroll i Dickens, il·lustres victorians tots dos, no podrien ser més diferents. Nit i dia. Carroll em fascina, Dickens m’emociona.

I no passeu ànsia que no hi haurà exàmens ni posaré deures. Tot i això m’agradaria saber què n’opineu de Dickens. L’heu llegit o només en coneixeu adaptacions? El trobeu passat de moda? Penseu que és un autor “juvenil”? Us sembla divertit, massa sentimental?

I sí, tinc una altra raó per parlar de Dickens (sempre hi ha algú que encén la metxa). En aquest cas, la Matilde i en Robert, que en un moment de desvarieig (induït segurament per una llonganissa culara en mal estat) van decidir convidar-me a presentar el proper setembre “Great Expectations” al seu Club de Lectura de la Biblioteca Joan Triadú a Vic. Encara no puc prometre res, però ja anuncio que la Plana serà dickensiana i feliç. O no serà.


Apunt publicat al bloc The Daily Avalanche el dimarts 1 de juny de 2010.

sant vicent andrés estellés

ELS AMANTS

..................................................La carn vol carn.
.......................................................Ausiàs March

"No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre abraços i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."

P.S.: Si en activar l'àudio sentiu una mena de criatura proclamant-se "fan de Catalunya", engegeu-la sense contemplacions a cops de "a fer la mà", "a fer la mà". Després surt l'Ovidi dient el poema.
Si no s'hagués mort, Vicent Andrés Estellés faria, avui, 86 anys. Per això.

parlant de dickens

-Bart Simpson, por fin ha llegado el momento...de que leas un libro.
Y el libro será Grandes esperanzas de Charles Dickens.
Te has dormido y los demás han escogido los otros libros.

[això ho diu la srta. Krabappel, la mestra]

-Esto no es un libro, es una cadena perpetua. [Bart]
-Si hubieras elegido antes, tendrías un libro más pequeño, Bart. Yo estoy leyendo Grandes vicepresidentes del siglo XX. [Milhouse]
-Yo escogí Cómo sobrevivir en un accidente aéreo. Las fotos son divertidas. [Ralph]
-No pienso esforzarme, Milhouse. [diu Bart]
-De què hablas? Es para mañana!

-Vivimos en un mundo nuevo, amigo mío...¡El mundo multimedia! [Bart]
[Llavors entren a la botiga “La mazmorra del androide y cromos de beisbol”]
-¿Cuánto vale este Grandes esperanzas de la serie Clásicos resumidos, tío? [demana Bart al dependent]

****

P.S.: Sí, sí, en aquesta casa i durant tot aquest mes, les esperances (esas Palmiras gordas, que diria Cortázar) seran grans. Enormes.

sant tornem-hi, que no ha estat re

Dilluns, 26 de setembre (1932)

Després de les vacances he tornat a reprendre el meu lloc a la Biblioteca. La Srta. Tresserra que m'ha suplit durant aquests dies continuarà encara avui i demà a la Biblioteca a l'efecte d'enterar-me personalment de les incidències del servei.

Veig que el moviment a la Biblioteca no ha canviat desde que vaig marxar-me. Hi ha alguns lectors inscrits en el préstec.

Resto molt agraida a la tasca portada a terme per la Srta. Tresserra així com a la seva companya Srta. Casas que va substituirla durant els últims dies 20, 21 i 22.

manual de supervivencia

A la biblioteca ens ha arribat un llibre que ens pot resultar útil si en alguna excursió d’aquestes vacances ens perdem i hem de passar la nit al ras o bé ens trobem amb un os i no sabem què dir-li o bé hem de fer foc i no tenim màquina d’encendre.

A aquests i altres reptes que ens pot plantejar la naturalesa posa remei aquest llibre amb consells i recomanacions.

Planteja el què és imprescindible a l’hora de planificar una sortida. Anomena i detalla diferents tècniques d’acampada, com trobar aigua o quin és el millor lloc per parar la tenda. També ensenya com orientar-se amb brúixola, com construir refugis en paratges salvatges o bé com improvisar i aplicar tècniques de primers auxilis en emergències que déu vulgui no us hi trobeu. En definitiva un llibre útil, bonic i senzill de folrar que en Girben trobarà interessant però que, potser, la seva experiència el considerarà superflu.

Colin Towell. Manual de supervivencia, habilidades para la aventura en exteriores. Blume, 2010.

Per cert, a en lloc segur de Wallace Stegner publicat per libros del Asteroide (llibre que heu de llegir) hi ha una escena molt divertida amb un llibre d'aquestes caracteristiques