fat city de pep rosanes-creus

Post dedicat a Lluis Bosch que li agrada el cinema…segur.

Poema llegit també a Voltor, Proa, 2000. És el primer poema del llibre. A l’espieta, que és un apartat on l’autor fa petits comentaris sobre els poemes, diu que és una reminiscència de la pel•lícula de John Huston (1906-1987). La imatge correspon al memorable plànol final, la foto és en Blanc i negre però el film és en color.

Fat City
Potser també som tots feliços
i ens n’hem d’adonar massa tard.
La vida mai no és tan bella
com l’hem gosat imaginar.
Molt sovint els coixins de plomes
es fan més consistents que els rocs
I es pixa sang en un lavabo
sense música, desolat.
Després assajarem converses
que bonament omplin el temps
amb silencis forts i mirades
perdudes, com obres i crits
de les vides de tants dels altres
infeliços desconeguts.
La disciplina d’estimar-se…
Què dius? Què deies? No sé què.
Follar serà, doncs, tan difícil:
enfilar-se en un tamboret
i volar, ser solament cendra.
També qui guanya haurà perdut.

arxiu de pep rosanes-creus

Poema llegit a Voltor, Proa, 2000; Premi Carles Riba 1999. A l’espieta, l’autor diu que dedica el poema a la seva mare. Al començament em va fer pensar en aquest quadre de Hooper que es diu com els primers mots del vers, però ara trobo que hi manca un esglai.







Arxiu
Mirant per la finestra: m’explicava que seien
al pedrís, cadascú al seu, i ella li peix
el iogurt amb galetes. A ella, aquesta estona
de la tarda, la pren com una suau pau,
seure als festejadors, mentre el nen hi berena.
És un moment senzill, passa algú pel carrer,
entre la llum defallida, ara que el sol no hi toca,
i el silenci de casa solament el petit
l’esquinça amb un badall. Tot era molt més agre
un hivern de més tard: havia nevat prou
i veren baixar a l’hort el nen content i l’avi,
el nen juga amb la forca, va clavant-la a la neu,
la clava amb tanta força com sap tenir, rient-se’n,
i de sobte ha callat, obre la boca molt,
l’obre amb els ulls negats, la neu es fa silenci
l’avi que es gira veu rosa sortint del blanc.
Les dues mans al pal, les puntes enfonsades
i el peuet atrapat. Aquell moment d’espant
s’ha fet un oblit dolç, la pena que no dura
per un peu oblidat i retrobat pel cop,
pel tacte de l’impacte. El nen, ¿va plorar gaire?
Ploraria molt més l’home que hi creixerà,
per unes altres forques sense sang ni clavades.

el millor amic de l'escriptor

Mark Twain

Vita Sackville-West i Virginia Woolf

Miguel Delibes

Enid Blyton

Jerome K. Jerome

Dorothy Parker

Mercè Rodoreda

Jesús Moncada

David Foster Wallace

Jorge Luis Borges

Julio Cortázar

Philip K. Dick

Ernest Hemingway

Raymond Chandler

William Faulkner

Juan Marsé

P.S.: Aquest apunt s'havia de titular "el/la millor amic/-ga de l'escriptor/-a", però no m'acabava de fer el pes. La meva manca d'imaginació m'ha obligat a recórrer a l'ús del masculí com a genèric per a referir-me a una col·lectivitat. S'admeten suggeriments.

aquest joan és nostre

M'agrada tirar plans perquè em serveixen per a saber el que no acabaré fent. No és científic, però funciona. Ho dic a propòsit de Perucho. No l'havíem de llegir, aquesta temporada. No, no estava previst. En absolut. Tot ve d'una broma, d'un ha ha ha que va començar amb aires d'amenaça formal -Lluís Bosch, si no vigiles acabaràs moderant un club de lectura sobre Perucho- que es va anar complicant amb juguesques surrealistes -si vens de vampiressa et donc sis euros- i, conyes a banda i previ regateig, que sinó sembla que la cosa no va de veres, vam tancar el tracte amb una encaixada virtual. Així és com es va congriar la programació de Les històries naturals, la nostra propera lectura. A veure qui s'atreveix a qüestionar el mètode, que no tinc record d'una manera tan ordenada de procedir com aquesta.

A dreta llei, no  havíem de dir aquest Joan és meu fins a la setmana que ve, però la casualitat (una altra que fa com vol) s'ha entestat a commemorar, avui, el setè aniversari de la mort de l'escriptor. Perxò.

poesia a l'atlàntida

El tercer dimecres de cada mes per als amants de la poesia i la literatura l’Atlàntida proposa una sessió on hi tindràn cabuda activitats com: tertúlies amb poetes, pesentació de poetes joves, homenatges a autors clàssics, autors moderns...

DIMECRES, 27 D’OCTUBRE DE 2010
20.30 H • FOYER DEL TEATRE
Conversa  Pep Rosanes-Creus amb Biel Barnils

Pep Rosanes-Creus (Manlleu, 1961) És llicenciat en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona. Ha viscut a Manlleu, Roda de Ter i Barcelona, i ara viu a l’Esquirol. Com a poeta, ha publicat La venjança de l’eunuc (1993), El gos i l’ombra de l’alzina (1995), No he fet res (1998), El cos del temps (1999), Voltor (2000), amb què obtingué el Premi Carles Riba 1999, La rosa i La rosa pòstuma (2004), aquest darrer en col.laboració amb Josep Casadesús, i L’illa del tresor (XXII Premi de Poesia Catalana Josep M. López Picó de la Vila de Vallirana 2007). Als Jocs Florals de Barcelona del 2003 rebé el Premi Extraordinari Jacint Verdaguer per al poema Sóc un cuc. L’any 1993 va rebre el Premi Felip Ramis de Narrativa Breu de la Vila Joiosa per “Tinc les mans eixutes” un relat inclòs en l’obra “El cap amb el llençol” (2004).

Biel Barnils i Carrera (Barcelona, 1976) ha treballat a la televisió i en temes de gestió cultural. Ha participat en múltiples recitals de poesia i a l’organització de totes les edicions de l’after hours poètic al “Festival de poesia de Sant Cugat”. Ha col•laborat a “Paperdevidre” paperdevidre.net, al Canal Català Osona, a Ràdio Vic, a Osona Comarca, a la Revista Mà i a Literata. També al llibre La catosfera literària 08. Primera antologia de blogs en català (Cossetània, 2008). Actualment fa de llibreter a La Tralla de Vic on coordina un club de lectura de poesia. Des de fa més de quatre anys dirigeix la secció “El poeta del mes” a la revista electrònica “Ciutatoci” ciutatoci.com” i actualitza cada setmana del món el seu blog literari “Tinta xinesa” tintaxinesa.

recordatori

La cita és avui, mitja hora abans, però: dos quarts de vuit del vespre. Onze clubs de lectura de les biblioteques d'Osona -al voltant d'unes cent persones, és la previsió- ens trobarem a la Triadú per a intercanviar impressions sobre la lectura d'El curiós incident del gos a mitjanit. Presideixen i moderen l'experiment la Mar Vidal, psicòloga clínica del Consorci Hospitalari d'Osona i en Pasqual Bernat, a qui no cal presentar, crec.

L'única cosa que em preocupa -a banda que no faltin cadires- és garantir la participació, que si algú té cosa a dir ho pugui fer en condicions òptimes. A aquest efecte, les intervencions, micròfon en mà, si us plau.

Fins després.

P.S.: La fotografia és de Misha Gordin. 

aspies i neurotípics

 

En poques paraules

La síndrome d'Asperger és un trastorn de la família de l'autisme. Alguns en diuen autisme d'alt funcionament perquè té símptomes semblants als de l'autisme clàssic —o de Kanner—, però a diferència d'aquest, el quocient intel·lectual és normal o superior. Tot i que el va identificar per primer cop el pediatre i psiquiatre austríac Hans Asperger l'any 1944, no va ser reconegut de manera oficial a tot el món fins al 1993. Això fa que encara avui dia el seu coneixement no estigui prou generalitzat, més enllà dels especialistes en els trastorns autistes.

Té amb comú amb l'autisme clàssic les dificultats en les relacions socials i la comunicació no verbal (per exemple, mantenir el contacte visual, interpretar les actituds), l'absorció en el propi món, l'obsessió per la rutina i interessos específics, el refús al canvi, l'atenció als detalls per damunt de la idea global, els problemes d'imaginació, i la hipersensibilitat sensorial (a determinats sorolls, gustos o textures), entre d'altres.

Les capacitats intel·lectuals dels Asperger els permeten, amb el temps, adoptar estratègies alternatives per suplir algunes de les seves mancances. Això fa que, tot i que l'Asperger, com l'autisme clàssic, dura tota la vida, molts adults amb Asperger duen una vida aparentment normal i la seva condició pot semblar una simple raresa de caràcter.

Una ment diferent

Es considera que els símptomes de l'Asperger són deguts a una estructura del cervell diferent (però no defectuosa) que està més preparat per treballar amb objectes que amb persones. L'aspecte positiu és que entre els Asperger hi ha persones que destaquen en terrenys com la informàtica, l'enginyeria, i la ciència (amb alguns premis Nobel i personatges cèlebres), i també solen tenir un sentit més elevat de la justícia i l'honradesa. El negatiu, que no disposen de la capacitat innata per posar-se en el lloc d'un altre (empatia emocional) ni per entendre el llenguatge social (només el formal),el que els impedeix una correcta interrelació i els fa semblar poc expressius, reservats, avorrits, i com si no tinguessin interès pels altres.

Les persones amb Asperger presenten també una freqüència més gran d'altres condicions (que es donen també amb persones que no tenen Asperger). Algunes de les més freqüents (a més de trastorns d'ansietat i depressió) són la prosopagnòsia (dificultat per reconèixer les cares de les persones) i la sinestèsia (mescla de sentits diferents, per exemple, els números o els sons es veuen de colors determinats). 

De l'ocultació a la cultura Aspie

Tot i que és molt important detectar l'Asperger en la infància, per poder evitar-ne els aspectes traumàtics, adaptar l'ensenyament al tipus especial d'aprenentatge d'aquests nens i nenes, i prevenir problemes posteriors, el fet és que molts adults no han estat mai diagnosticats i desconeixen el que els passa. Intenten, amb més o menys èxit, simular que són normals, i aquest esforç continuat els suposa moltes vegades problemes diversos, sobretot d'ansietat i depressió. Un estudi recent realitzat a la Gran Bretanya, ha detectat entre els adults un 1,8% d'homes i un 0,2% de dones amb Asperger. La majoria d'aquestes persones no havien estat diagnosticades abans.

Tot i que al nostre país l'Asperger encara és força desconegut, fins i tot per part de l'estament mèdic i docent, en altres països està començant a desenvolupar-se una cultura Aspie (els que tenen Asperger s'anomenen a ells mateixos Aspies, i als normals els diuen Neurotípics). A internet hi ha multitud de fòrums Aspie, alguns d'ells amb milers de membres i centenars de missatges diaris. Els Aspies consideren que la neurodiversitat és una riquesa que cal conservar. Els gens que causen l'Asperger, i l'autisme en general, són els mateixos que han permès el progrés en la ciència. Aspies i neurotípics som complementaris. No es pot pretendre fer actuar un Aspie com actua un neurotípic, sinó que el que cal és entendre les diferències i fer un món on uns i altres puguin conviure.

"Què és l'Asperger?" Pairal. Ramon Cererols.

snoopy i prou, ho juro

Snoopy és un dels personatges principals de la tira còmica Peanuts creada per Charles Schulz. És el gos d'en Charlie Brown, i el seu excentricisme el converteix en el seu contrapunt. Va aparèixer per primer cop el 4 d'octubre de 1950. Primerament era només la mascota del protagonista però progressivament va anar adquirint rellevància i trets antropomòrfics que el van fer un personatge molt popular.

Se'l sol representar damunt de la seva caseta, dormitant, en comptes d'estar a dins com els altres gossos. Té diversos alter-egos, com el d'escriptor frustrat o aviador de combat, en eterna lluita contra Manfred von Richthofen (el Baró Roig). També es transforma a vegades en Joe Cool, un personatge que sempre està a l'última moda i que és una estrella. Pot usar les seves orelles com a hèlix per desplaçar-se, creant gags còmics.

Manté una relació dominant amb el seu amo, invertint absolutament els papers, ja que l'única missió de Charlie Brown sembla ser alimentar i fer feliç el seu gos, que es comporta com un ésser hedonista i independent.

A mida que el personatge es desenvolupava i augmentava la seva profunditat psicològica, el seu creador el va dotar d'una família que ocasionalment protagonitza les tires de Peanuts. Destaquen Spike, un gos que viu enmig del desert amb un cactus com a amic, i els grangers Andy i Olaf.
Font: Viquipèdia.

Cultura impopular. Diez años sin Schulz.

gossos i miralls

Els esposos Arnolfini. Jan van Eyck. 

Las Meninas. Diego Velázquez. 

anatomía de un guisante de javier cercas

Javier Cercas. Anatomía de un instante. Mondadori, 2009.

La darrera novel•la que havia llegit de Javier Cercas, la velocidad de la luz, m’havia deixat un regust agredolç pel que em semblava un “aroma Auster” massa evident, per això vaig iniciar la lectura d’aquesta amb certes reticències. Reticències que ben aviat es van evaporar, al mateix temps que recuperava les sensacions viscudes llegint Soldados de Salamina, novel•la amb la que aquesta està íntimament lligada per la figura de l’heroi, aquest cop inspirada en aquest article de Hans Magnus Enzensberger. El títol es prou significatiu del que es troba al text: una acurada dissecció d’un moment concret de la història recent esdevingut en una situació violenta provocada per un escamot de guardiacivils a l’hemicicle del Congrés de Diputats el dia 23 de febrer de l’any 1981, l’autèntic final (segons algunes interpretacions) de la transició. Un veritable pèsol a l'olla dels intents involucionistes de l'època.
L’autor interpreta els antecedents (que ell anomena placenta) del cop, detalla les angoixants hores que durà el segrest, la posterior negociació i el desenllaç. El que més m’ha agradat, però, són els personatges, els retrats que l’autor fa de Suarez, Gutierrez Mellado, Carrillo, Armada, Milans i Tejero. Anatomía de un instante és una crònica en forma d’assaig que transcendeix la política. Poden ser qüestionables les opinions de l’autor sobre l’efecte posterior del cop, la que fa sobre el significat real de la transició com ho són, de fet, totes les interpretacions històriques, però, durant la lectura, res ens fa perdre de vista que ens trobem devant d’una autèntica meravella que no us podeu perdre.
Al final, l’autor es pregunta perquè s’ha entestat tant temps en un tema com aquest, i troba la resposta en la mateixa pregunta: Suarez representa com ningú la generació del seu pare, generació formada en ple règim franquisme entre l’adulació el servilisme i la por.

interiorisme

Remeno la xarxa a la recerca d'informació sobre Haddon i vaig a petar al bloc de l'Sfer, una casa que freqüento assíduament -valgui la redundància-, i on robo amb tanta franquesa, que em fa l'efecte que l'Sfer és col·laboradora passiva nostra, i jo, pispa en plantilla de Librosfera, que així és com es diu el seu bloc. La qüestió és que he ensopegat amb un apunt de l'Sfer de fa un parell d'anys que va de turisme d'interiors. Cambres d'escriptura.

Mark Haddon

Martin Amis

J. G. Ballard

John Banville

Virginia Woolf

Jane Austen

Rudyard Kipling

Charlotte Brontë

I el complement ideal d'aquesta visita turística el trobem a ca l'Espai de llibres.  
Ergonomia literària.

addenda

Joan Brossa

Ray Bradbury

Somerset Maugham

Knut Hamsun

Marguerite Yourcenar

Rafael Chirbes (aquest, per a Mitch)

William Faulkner (aquest, per a Fgt)

laika

La gossa Laika (en rus Лайка, "que lladra"), va ser el primer ésser viu a orbitar la Terra. Ho va fer a bord de la nau soviètica Sputnik II, el 3 de novembre de 1957, un mes després que el satèl·lit Sputnik I fos posat en òrbita.

L'animal era un gos abandonat que va ser capturat i preparat; l'escolliren perquè els responsables de la missió consideraven que els gossos vagabunds eren capaços de sobreviure en condicions més difícils que aquells que vivien a l'entorn familiar.

Igual que altres animals a l'espai, Laika va morir entre cinc i set hores després del llançament, força abans del que les previsions vaticinaven. La causa de la seva mort fou, probablement, una combinació de l'estrès sofert i el sobreescalfament que segurament va ser ocasionat per un desperfecte del sistema de control tèrmic de la nau. No obstant això, la possible causa no va ser revelada fins a dècades després del vol. Encara que Laika no va sobreviure al viatge, la seva experiència va demostrar que era possible que un organisme suportés les condicions de microgravetat, obrint camí així a la participació humana en vols espacials.

Viquipèdia dixit.

contes de fades per a un món modern

"Tota la resta de nens de la meva escola són estúpids. Ara bé, se suposa que no els he de dir estúpids tot i que és el que són. Se suposa que he de dir que tenen dificultats en l'aprenentatge o bé que tenen necessitats especials. Però tot plegat és una estupidesa perquè tothom té dificultats en l'aprenentatge perquè aprendre a parlar francès o entendre la teoria de la Relativitat és difícil, i tothom té necessitats especials, com ara el pare, que sempre ha de portar un paquetet de sacarines a sobre per endolcir el cafè i no engreixar-se, o la senyora Peters, que porta un audiòfon de color beige, o la Siobhan, que porta unes ulleres tan gruixudes que si te les poses t'agafa mal de cap, i cap d'aquestes persones no són persones amb necessitats especials tot i que tenen necessitats especials.

La Siobhan, però, diu que hem de fer servir aquestes paraules en comptes de les que abans s'utilitzaven per anomenar aquests nens, com ara espàstics, esguerrats o mongòlics, que eren paraules abominables. Però això és una altra estupidesa perquè de vegades els nens de l'escola que hi ha carrer avall ens veuen al carrer quan sortim de l'autobús i ens criden: "Necessitats especials! Necessitats especials!". Jo no els faig cas perquè no escolto el que diu l'altra gent i perquè només em poden trencar els ossos els pals i les pedres i tinc la meva navalla suïssa i si em peguen i els mato serà en defensa pròpia i no aniré a la presó."

Mark Haddon. El curiós incident del gos a mitjanit. La Magrana, 2004. P. 63.

****

Ara voldria recordar un llibret (103 pàgines) que vaig llegir l'any 1996. Sí, suposeu bé: Contes per a nens i nenes políticament correctes, de James Finn Garner. Voldria i ho faig.

"Quan es van escriure per primera vegada, les històries en les quals es basen els següents contes acomplien certament el seu objectiu: entronitzar el patriarcat, allunyar la gent dels instints naturals propis, dimonitzar "el mal" i "recompensar" un "bé" "objectiu". Tot i que ens agradaria molt, no podem culpar els germans Grimm de la seva falta de sensibilitat cap als problemes de la persona femenina, les cultures minoritàries, les nacions oprimides i el medi ambient. Al Copenhaguen de Hans Christian Andersen, tan tibat, tampoc preocupaven gaire els drets inalienables de les sirenes.

Avui en dia, tenim l'oportunitat -i l'obligació- de repensar aquests contes clàssics per tal que reflecteixin aquests temps nostres amb menys prejudicis. Amb aquest propòsit lliuro el meu humil volum. Vaig abandonar el títol original, Contes de fades per a un món modern, per raons òbvies (llaor al meu editor, que va adonar-se de la discriminació del sexe masculí que aquest títol suposava), però penso que el recull val la pena, sigui quin sigui el títol.

[...] Si, per excés o per defecte, he estat inconscientment tendenciós en qualsevol sentit sexista, racista, culturalista, nacionalista, regionalista, edatista, aspectista, capacitista, tallista, especista, intel·lectualista, socioeconomicista, etnocentrista, fal·locentrista, heteropatriarcalista o qualsevulla altra mena de prejudici encara per batejar, demano disculpes i agrairé suggeriments per rectificar. A la recerca del desenvolupament d'una literatura plena d'autenticitat, totalment lliure de prejudicis i purgada de les influències del seu defectuós passat cultural, he comès, ben segur, més d'un error."

James Finn Garner. "Introducció" A: Contes per a nens i nenes políticament correctes. Quaderns Crema, 1996.

el tapís de la reina matilde

"A Bayeux, a Normandia, es conserva un dels objectes més cèlebres de l'art medieval, el cèlebre tapís: una tela de lli brodada que fa més de 70 metres de llargada per una amplada de 50 centímetres.

La decoració de l'edifici romànic és tot un conjunt amb les escultures, les pintures, els mosaics i altres objectes com teixits o tapissos murals. D'aquests darrers se'n conserven pocs, però a l'Edat Mitjana es feien servir molt per decorar tant les esglésies com els palaus. El tapís de Bayeux és un d'aquests monuments excepcionals, tant, com he dit, per la seva llargada, com pel seu estat de conservació, la riquesa del contingut i l'expressivitat de les imatges.

L'obra ens permet de considerar el que podia ser la decoració d'un edifici civil a l'Edat Mitjana. Es tracta d'una llarga tira de tela brodada amb escenes continuades, representacions del poder reial, de la vida quotidiana i escenes de batalla que recorden tota l'èpica de la conquesta d'Anglaterra.

Moltes preguntes encara estan obertes pel que fa a l'origen i a la mateixa raó de ser d'aquest tapís; una de les obres medievals sobre les quals més s'ha escrit durant els darrers cent anys. És difícil jutjar si es tracta d'una explicació perfectament contemporània dels esdeveniments o d'una il·lustració del que ja havia passat feia anys, és a dir, d'una restitució d'un esdeveniment únic, la conquesta d'Anglaterra, conegut anys després per fonts històriques i iconogràfiques. Queda encara una altra qüestió general que és la de l'autenticitat de l'obra, ja que va ser molt restaurada, sobretot durant el segle XIX. El tapís es troba a Bayeux des del segle XV.

Aquesta immensa peça de teixit ens proposa una visió de la societat medieval. El tema desplegat és el de la conquesta de la Corona d'Anglaterra pel duc de Normandia, Guillem el Conqueridor, un episodi que s'acaba amb la batalla de Hastings que va tenir lloc el 14 d'octubre del 1066. S'hi veuen els personatges importants de la història de finals del segle XI al voltant d'Eduard el Confessor o de Guillem el Conqueridor; els palaus de Winchester, de Rouen o de Westminster, i diverses esglésies, com per exemple la del Mont-Saint-Michel.

Però la tapisseria de Bayeux a nosaltres ens interessa també perquè dóna testimoni d'imatges habituals a l'època, aquelles que constituïen l'imaginari col·lectiu i que nosaltres, mancats de documents escrits, no aconseguim pas sempre interpretar. Totes aquestes són algunes de les lliçons que l'aniversari de la batalla de Hastings ens permet de recordar a través d'una obra que en si mateixa a vegades s'ha considerat l'antecessora dels còmics actuals".

Xavier Barral. "El tapís de Bayeux". Avui. Dimarts, 2 de gener del 2007. 

P.S.: Segons la tradició francesa, la peça hauria estat creada per la reina Matilde, esposa de Guillem I d'Anglaterra, i les seves serventes, d'aquí ve el títol. La hipòtesi historiogràfica més acceptada és que va ser realitzat per mandat d'Odó, arquebisbe de Bayeux i germanastre de Guillem, per servir d'ornament a la catedral de Bayeux el dia de la seva consagració, el 14 de juliol de 1077.
Els gossos d'avui: gran danès, dogo alemany o alano alemany.