l'undemà (més que passat)

Vuit del vespre. L'autor arriba, puntual i amb camisa negra (preneu nota del detall i penseu en allò que va dir Txèjov: per anar bé, si al principi de l'obra surt una pistola, abans del final s'hauria de sentir un tret). L'assistència, bona; 17 noies i 8 nois, autor inclós. Som-hi.

En Miquel V. (gràcies, nano), aprofitant que fa mil anys havia coincidit amb en Jordi Lara en un parell d'aventuretes culturals, es cuida de donar el tret de sortida, sense haver de lamentar cap víctima. Mestrestant, servidora es baralla amb una càmera de fotos que s'està quedant sense bateria, la foscor de la sala, i la poca traça en això d'enquadrar. Massa guerra per l'hora que és.

Fem el que cal fer: repassem la trajectòria professional de l'autor, li demanem quatre coses sobre la tele i la seva feina al programa Nydia, que si la sardana i els sardanistes, que si la cobla i el tible. De caldre, no calia, que tota aquesta informació la trobeu a la guia de lectura i als apunts que hem anat publicant al bloc, però d'alguna manera s'han de passar els deu primers minuts i més en un lloc on no pots recórrer al consol d'una cigarreta o una copa, que sempre ajuden a accelerar el procés.

Superat el quart d'hora, l'ambient ja era molt més distès; uns s'afluixaven el nus de la corbata que no duien, mentre els més decidits es treien les sabates i plantaven els peus sobre la taula. I a mi se'm va girar feina, que havia de prendre'n nota.

Jordi Lara dixit:

1- que se sent més escriptor que músic,
2- que això d'escriure li agrada, però que tampoc el fa tornar boig, que se li acuden, com a poc, cinc o sis coses que l'entusiasmen tant o més (cuinar, per exemple)
3-que va escriure aquest llibre per fer les paus amb la cobla, mirant de fugir del proselitisme, volent fer literatura. Literatura compromesa amb la llengua, perquè si el compromís s'estableix amb la trama o amb vés a saber què, llavors cal batejar el resultat amb un altre nom.

De la llengua en parlem déu ni do l'estona, que per alguna cosa és la matèria primera. Quan hom comença a llegir Una màquina..., el primer cop d'ull ja detecta el substrat terrós, l'afiliació geogràfica, la llengua de sa mare, per a entendre'ns, però enriquida i ampliada amb Verdaguers, Carners, Ribes i cia., passada pel carrer i el bars i el metro. Una llengua no gens lletraferida (en el pitjor sentit de la paraula, que el té); una llengua rica, precisa i desencarcarada. Musculosa, que diria en Girbén.

A l'artefacte narratiu, també li vam dedicar unes paraules, no gaires. Hores d'ara ja ho sap tothom, fins i tot els que encara no l'heu llegit: Una màquina...no és ni una novel·la, ni un assaig, ni una autobiografia, ni un recull de contes. Són set relats i un epíleg, interrelacionats i autobiogràfics, però ben diferents els uns dels altres pel que fa a la construcció narrativa, escrits en primera persona, on amb l'excusa de la cobla, dels músics i dels compositors i tot això, se'ns acaba explicant una d'aquelles històries d'iniciació, que se'n diu; sí, la cosa va d'un que es fa gran.

El llibre ha agradat i molt. Una part dels tertulians destacaven sobretot el començament, la part més autobiogràfica, el nano dòcil que entra a formar part d'una cobla, el viatge a Andalusia a la recherche dels records no viscuts (la memòria transmesa via gens, segons l'autor) i d'altres ens decantàvem pel capítol dedicat a en Garreta, possiblement el relat més literari de tots, sobretot pel tractament del personatge (recorda a Bartleby, el tal Garreta) i la manera que el narrador té d'enfrontar-s'hi, de mirar de treure-hi l'entrellat i que no saps com, però et trobes a la cuina de l'autor, fent bullir l'olla, acompanyant-lo en tot un seguit de reflexions sobre el fet artístic i l'acte creatiu.

Xino-xano vam haver d'anar a tancar els ànecs, que fora era negra nit de feia estona. Lamentablement no em veig amb cor de descriure el quadre final, que inclou una escena de petició de mà, amb tots els ets i uts, per part d'un lector heterosexual confés, signatura d'autògrafs, i en Jordi Lara sortint a hombros por la puerta grande. Un tip de riure, us ho juro.
I ara que ho penso, no podríem haver imaginat un final millor, que semblàvem una colla de nàufrags feliços i estrafolaris.

aquest llibre et pot salvar la vida (literalment)

Derek Fagerstrom, Lauren Smith i el Show me team. Mira cómo se hace: 500 cosas que debes saber : instrucciones para la vida: desde lo cotidiano a lo más exótico. RBA, Integral, 2008.

Entre altres, les biblioteques públiques ofereixen la possibilitat de conèixer llibres que, si no fos així, mai tindríem entre les mans ja sigui pel preu o perquè a priori no entrarien en el programa de les nostres lectures. Com, possiblement, sigui el que ens ocupa que, tant pot semblar una solemne tonteria com podria salvar-nos la vida en una ocasió extrema. Si mai teniu la desgracia de naufragar en una illa deserta i us donen l’oportunitat d’emportar-vos tres coses, el llibre (perquè dono per segur que us emportarieu un llibre) més adequat segurament és aquest, tot i que no sé com us ho faríeu per retornar-lo dins el període establert (que amb el programa actual són 30 dies) sense que us penalitzessin.
El format de l’artefacte és nou i diferent; les instruccions per fer les coses són presentades de forma gràfica, les il·lustracions gairebé ho expliquen tot. El contingut està distribuït en onze capítols: fes, menja, beu, estil, amor, llar, vida, gaudeix, viatges, supervivència i increïble i s’hi pot trobar des de com cosir un botó fins com fugir de l’atac d’un cocodril.

Com a mínim és curiós i divertit.
A la contraportada hi figura un escrit aclaridor:
“instrucciones paso a paso sobre cómo realizar 492 cosas que todo el mundo debería conocer y 8 que nadie en su sano juicio haría”.

correu ordinari

El 1895 el Marquès de Queensberry, creador de les regles que encara en l’actualitat regeixen la boxa, enfurismat pels rumors de la relació del seu fill Lord Alfred Douglas amb el dramaturg irlandès Oscar Wilde, acusà aquest de “donar-se aires de sodomita”. Quan Wilde va decidir que no podia ignorar la provocació, i que havia de portar Queensberry davant la justícia per difamació, el Marquès, com a venjança, va recórrer tot Londres per fer una llista de nois joves disposats a testificar contra Wilde. Malgrat conèixer l’existència de la llista, Wilde va portar el seu cas endavant. La seva denúncia particular va fracassar al cap de dos dies i el mateix Wilde va haver de respondre a una acusació pública d’acord amb la Secció 11 de la Llei Orgànica de Judici Criminal de 1886, la qual havia convertit en delicte criminal els “actes d’indecència greu” entre homes.
El 19 de maig de 1897, després de dos anys de presó, Wilde va ser alliberat. Va marxar de seguida a l’estranger i no va tornar més a Anglaterra fins a la seva mort el 1900.

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Lunes noche
29 de abril de 1895

Prisión de Holloway

Mi más querido muchacho,

Esta carta es para garantizarte mi inmortal, mi eterno amor. Mañana todo habrá concluido. Si prisión y deshonor son mi destino, piensa que mi amor por ti y esta idea, esta aún más divina fe, de que me amas recíprocamente, me sostendrán en mi desgracia y me harán capaz, espero, de soportar mi aflicción con más paciencia. Puesto que la esperanza, o mejor aún la certeza, de encontrarte de nuevo en alguna parte es la meta y el estímulo de mi vida presente, ¡ah!, debo continuar viviendo en este mundo precisamente por eso.

El querido ---------vino a verme hoy. Le he dado varios mensajes para ti. Me dijo algo que me tranquilizó: que a mi madre nunca le faltará de nada. Yo me he encargado siempre de su mantenimiento, y pensar que pudiera padecer privaciones me habría hecho muy desgraciado. En cuanto a ti (gentil muchacho con un corazón como el de Cristo), en cuanto a ti, tan pronto como hayas hecho lo que tengas que hacer, te ruego vayas a Italia y recobres la calma, y escribas esos deliciosos poemas que haces con tan rara perfección. No te expongas solo a Inglaterra por ninguna razón, sea la que fuere. Si un día, en Corfú o en alguna isla encantada, hay una casita en la que podamos vivir juntos, ¡oh!, la vida sería más dulce de lo que nunca ha sido. Tu amor ha abierto las alas y es firme, tu amor viene a mí atravesando los barrotes de mi prisión y me conforta, tu amor es la luz de todas mis horas. Los que no saben lo que es el amor, escribirán, lo sé, si el hado nos es adverso, que yo he ejercido una mala influencia en tu vida. Si eso dicen, escribirás o podrás decir a tu vez, que no es así. Nuestro amor siempre ha sido hermoso y noble, y si yo he sido el blanco de una terrible tragedia, ello ha ocurrido porque la naturaleza de nuestro amor no ha sido entendida. En tu carta de esta mañana me decías algo que me ha dado valor. Necesito recordarlo. Escribías que era mi deber contigo y conmigo mismo vivir a despecho de todo. Pienso que es verdad. Lo intentaré y lo conseguiré. Te ruego que tengas siempre informado a Mr. Humphreys de tus movimientos, pues así cuando él venga podrá contarme lo que estás haciendo. Parece que a los abogados se les permite ver a los presos con bastante frecuencia. De este modo podré comunicarme contigo.

¡Estoy tan feliz de que te hayas ido! Sé lo que ha debido costarte. Hubiera sido una agonía para mí saber que estabas en Inglaterra cuando tu nombre era mencionado en el tribunal. Espero que tengas ejemplares de todos mis libros. Todo lo mío se ha vendido. Alargo hacia fuera mis manos buscándote. ¡Ojalá viva para tocar tu pelo y tus manos! Sé que tu amor cuidará de mi vida. Si muriera, deseo que vivas una amable y tranquila existencia en algún lugar, con flores, cuadros, libros y mucho trabajo. Intenta que sepa de ti pronto. Te estoy escribiendo esta carta en medio de gran sufrimiento; todo un largo día en el tribunal me ha agotado. Queridísimo muchacho, el más dulce entre todos los jóvenes, el más amado y el más amable. ¡Oh! ¡Espérame! ¡Espérame! Soy, como siempre desde el día en que nos encontramos, devotamente tuyo y con inmortal amor.

Oscar

l'inventor de sons

Jordi Lara (text) i Llorenç Amer Catà (dibuix). L’Inventor de sons. Vilatana, 2000


Possiblement sigui la canalla el públic més receptiu a la poesia perquè no deixen que la raó els impedeixi gaudir de totes les coses. Hom s’adona que el Sr. Lara és un poeta només de llegir un parell de pàgines de la seva magnífica màquina d’espantar ocells de nit. Aquí hem fet un petit repàs a la seva obra impresa i no podíem deixar de banda aquest deliciós conte infantil que destil·la passió i imaginació.
L’inventor de sons és un personatge que crea instruments musicals i en fa un que evoca plegats el mar i la montanya que no és altre que la tenora.
Al final del conte hi ha un petit apartat pedagògic amb propostes d’activitats i entreteniments educatius i un breu repàs històric al ball rodó que m’ha demostrat la meva ignorància ja que és la primera vegada que he vist escrits seguits els instruments que formen la cobla: el flabiol (que sempre havia anomenat flubiol) i tamborí, tible (?), trompeta, trombé, fiscorn (?2) i contrabaix (o berra).

I bé,.... és demà, a la mateixa hora, vingueu llegits o no (si no hi ha res de nou i deunostressenyor no és d’altre parer) ens visitarà l’autor de la nostra lectura del mes i segur que gaudirem amb la seva presència.

correspondència

Si em coneguéssiu, sabríeu que una de les coses que m'emocionen de debó és el rassss d'un sobre que m'hagi arribat per correu convencional, i que no vingui signat per La Caixa. Des que vaig aprendre a fer anar el llapis per poder escriure als meus avis, sempre més m'he cartejat amb algú. Encara ara. Amb aquests antecedents era previsible que el darrer número de la revista LITORAL em remogués l'entranya. No sé si la coneixeu, però en tot cas us diré que la van fundar a Màlaga, l'any 1926, Emilio Prados i Manuel Altolaguirre, i que cada nova entrega és una festa grossa.

Per fer-vos una idea, cliqueu sobre la imatge. M'ho agraireu.




P.S.: A C. del V., del carrer Limonero, Madrid.

ultramarins

L'any 1961 Agostino Bonalumi i Piero Manzoni van fer una exposició a Milà juntament amb un tercer artista, Enrico Castellani. Va ser un fracàs. Després d'intentar vendre sense èxit una peça a un col·leccionista, Manzoni va exclamar: Aquests imbècils de burgesos milanesos només volen merda. Mesos més tard, va presentar la seva nova obra: una llauna que contenia, en teoria, 30 grams dels seus excrements. En total va produir 90 llaunes, que després van anar a parar a museus com la Tate Modern de Londres. S'han arribat a pagar 124.000 euros per llauna.

Bonalumi va publicar un article al diari Corriere della Sera, l'onze de juny de 2007, on assegurava que dins de les llaunes no hi ha matèria orgànica, perquè si fos així el metall ja s'hauria fet malbé. Puc afirmar tranquil·lament que només hi ha guix, va escriure.

albarà de lliurament

Fa unes setmanes, i amb motiu de la lectura de Dostojevskij, en Robert va proposar un cuncrús que ens va durar el que dura un Sugus. El guanyador va ser en Girbén, de Foravial, i el premi, un llibre del rus, a triar. Ahir en Girbén va passar per la Triadú a recollir el seu present, carretejant amb la responsabilitat d'escenificar el nostre primer episodi de carnificació: transformar els codis binaris en cara i ulls. Res no en sabiem, pobres de nosaltres, d'aquest fenomen imparable de la física de partícules (en paraules de l'Allau). D-e-s-v-i-r-t-u-a-l-i-t-z-a-c-i-ó. Casi ná.
En ser noia de pair lent, amb l'afegitó (agreujant) d'incapacitat d'articular paraula si una cosa em trasbalsa, aquí em teniu, palplantada com un estaquirot. Del teclat no n'ha quedat ni l'ombra, que m'ha abandonat i només puc signar un trist albarà de lliurament. Això i una de les combinacions de set lletres més maca que jo conegui: gràcies.

P.S: Per sort, en Girbén s'ha cuidat de redactar el rebut.

antologia d'urgència

Quatre poemes espigolats des de la prehistòria personal (1986!)
fins a l'últim rampell (del 2005!).
No re.

Això és el que m'ha fet arribar avui en Jordi Lara: una antologia poètica d'urgència. De moment us n'ensenyo tres (dels prehistòrics).

Dispersos

Al suc d'almíbar pur de les ninetes
al fil de l'ull on la parpella cruix,
una puça amb escafandra i xancletes
orina -i amb tot- ho aprofita i cus.

És el secret que la llàgrima acull:
pixa la pena a la volta de l'ull.

(1986, Pux orelluda)


Tannka

Fas la traveta
a tota migradesa:
ets ple i ets plena.
Senzillament persona:
femella i mascle i vida.

(1988, L'atzar aconduït)


Primer sonet

T'amaniré sanefa en la forest
de la vagina; la dent artesana
que et trenarà minúcies, galana
em trobarà lactant al mugró test.

Em contindràs i et contindré i pel gest
serem bèsties siameses, baula humana,
el gust de pell que el bon besar encomana.
El cos serà hivernacle en temps agrest.

La nuditat que aflora t'endevina
tota, bategues muda com un peix.
L'escata és prou estèril, i l'espina,

però llu i això ho és tot. Perquè és escreix,
vacil·la el verb quan la beutat aborda
incaut i bell com l'assutzena borda.

(1988, L'atzar aconduït)

papallones i roelles

Jordi Lara. Papallones i roelles : el coreògraf i ballarí Salvador Mel·lo. Barcelona: Edicions de 1984, 2004. 100 p.

A la primera postguerra, una colla d’intel·lectuals i prohoms catalans s’apleguen per formar una companyia d’elit de dansa tradicional: l’Esbart Verdaguer. Es tracta, en realitat, d’una eina peremtòria de resistència cultural en el clos ofegador del franquisme. La consigna: “si no podem cantar en català, ballarem en català”. El primer director serà el mestre Manuel Cubeles i Solé, al qual succeïrà Salvador Mel·lo i Nicola (1930-2001), coreògraf brillant i personatge polèmic. Seguit amb fervor per desenes de joves dansaires, envoltat dels artistes més destacats del moment, Salvador Mel·lo portarà fins a les darreres conseqüències el seu amor per la dansa rera una bella quimera: la creació del ballet català.
Papallones i roelles, reivindicació del controvertit Salvador Mel·lo, és la història verídica d’un lliurament forassenyat a l’art, però també és una reflexió sobre la vigència de la nostral cultura tradicional i els dificils viaranys de la posteritat.

...de la contraportada.

ventre blanc

Amb guió i direcció de Jordi Lara i fotografia i edició de Jordi Crusats i Sergi Lladó, el film Ventre Blanc és una faula tragicòmica que ens parla d’altres maneres de ser feliç que no tenen res a veure amb tenir cotxe, parella, hipoteca. Una història mística i alhora delirant sobre l’amor, el transcendent i la caducitat de les coses.

L’estrena està prevista per a l’abril de 2010.

vb_hd from cruvimeo

Si en voleu saber més: VENtRE BLANC.

espavilant ocells (amb una samarreta de the ramones)

Jo, als joves, els dic: no escriguis mai res que no sigui fruit de tu mateix; escriu sempre alguna cosa en la qual puguis retrobar-te. Si creus els altres i et desvies de la teva veritat íntima, sempre produiràs una cosa borda i et faràs malbé.

Juli Garreta

Me'n faig creus. Si fa dos minuts algú em diu que disposo de set vides —ni que fossin llarguíssimes i avorridíssimes— i que amb tant de temps al meu favor corro el risc d'arribar a trobar-me asseguda al sofà de casa escoltant sardanes, engego la màquina d'espavilar renecs i amago l'ampolla de ginebra. T'has begut l'enteniment i uns quants gintònics, li hagués dit al tal algú, per no parlar d'altres psicotròpics. I és que a mi —com deia en Sagarra i per fer-ho bonic— la sardana m'agrada sentir-la de lluny.

Dos minuts després, i amb una única vida, el molt traïdor del meu peu dret marca el ritme de Juny, del mestre Garreta. Així estem. La culpa, vosté la té tota, senyor Lara. Perquè si algú mira d'explicar-me -des de l'estimació més profunda, des de la veritat més íntima- retalls del que li plau cosits amb el fil de la seva sensibilitat, abaixo la guàrdia i miro de comprendre. I tant me fa que sigui la cobla, la pilota valenciana, el punt de creu, o Lewis Carroll.

I sort que ja he acabat de llegir Una màquina...Si arriba a durar un parell de capítols més, no descarto trobar-me fent molla amb els talons, braços enlaire. Llavors correria a demanar a en Mitchum si encara conserva aquella samarreta de The Ramones. I si me la deixa.

digues, jordi, digues

maleïda bestiola estimada

Mai no vaig poder dominar la maleïda bestiola estimada. Estudiava força, estudiava molt i sempre em semblava poc. Algú em va dir que si no la remenava prou vindrien espores per l'aire i se m'hi farien líquens a la fusta, i m'ho vaig creure de culpable que em sentia.

Encara em fa por; fins i tot així, desmantellada en tres cossos dins la pelfa verda de l'estoig, cansada però no rendida, com supervivent d'una guerra. L'agafo amb molta cura; em tomba una fortor de bavalla resseca i fustam d'envelat, de l'aire de totes les places respirades que un dia van circular pel canó fosc de l'instrument. Són tres quarts de quilo de fusta seca, tallada en lluna plena perquè no es corqui, i un quart de quilo d'alpaca repolsada per a la campana i la quinzena de claus. M'agrada que pesi. La torna esquívola, emprenyadora: si em vols em tindràs, però et costaré. I així i tot mai no la tens completament. No t'hi pots amorrar més d'un minut seguit sense haver de reposar, desfets el llavi i el polze. És excessiva. Una mala peça. Em fascina.
[...] Componc els tres cossos amb un gest d'autòmat que encara duc dins. L'alço com una ofrena que em faig. L'ensumo: sento com respira, innocent i perillosa. Fico el polze dret als posadits de sota, els altres dits busquen els forats com llodrigueres. Ja. Els capcirons estremint-se de gust: el vell, retrobat encaix. El meu índex dret, per exemple, quants cops ha basculat sobre el fa sostingut?
I enceto el ritual ridícul que porto de cap. Encaixo el tudell amb la doble canya. Punxo un cedé escollit a la cadena i em calço els auriculars. El silenci que precedeix a l'explosió.


Una màquina d'espavilar ocells de nit, p. 134-135.


Parla de la tenora, tot i que pot semblar que la cosa va d'un que mira de fer sonar la doble canya d'una noia, per tal d'arrencar-li un fa sostingut. Ara em direu, va, Matilde, si això és més vell que l'anar a peu. I tindreu raó. És l'evocació d'una escena eròtica. I com que ja sabeu que estic molt delicadeta de les sinapsis, voilà el monstre d'avui. El text està escrit en gíglic.

Apenas él le amalaba el noema, a ella se le agolpaba el clémiso y caían en hidromurias, en salvajes ambonios, en sustalos exasperantes. Cada vez que él procuraba relamar las incopelusas, se enredaba en un grimado quejumbroso y tenía que envulsionarse de cara al nóvalo, sintiendo cómo poco a poco las arnillas se espejunaban, se iban apeltronando, reduplimiendo, hasta quedar tendido como el trimalciato de ergomanina al que se le han dejado caer unas fílulas de cariaconcia. Y sin embargo era apenas el principio, porque en un momento dado ella se tordulaba los hurgalios, consintiendo en que él aproximara suavemente su orfelunios. Apenas se entreplumaban, algo como un ulucordio los encrestoriaba, los extrayuxtaba y paramovía, de pronto era el clinón, las esterfurosa convulcante de las mátricas, la jadehollante embocapluvia del orgumio, los esproemios del merpasmo en una sobrehumítica agopausa. ¡Evohé! ¡Evohé! Volposados en la cresta del murelio, se sentía balparamar, perlinos y márulos. Temblaba el troc, se vencían las marioplumas, y todo se resolviraba en un profundo pínice, en niolamas de argutendidas gasas, en carinias casi crueles que los ordopenaban hasta el límite de las gunfias.

Julio Cortázar, Rayuela, capítol 68

una boa paint un elefant

Jordi Lara. Una boa paint un elefant: 75 anys de la cobla la Principal del Llobregat. El mèdol, 2005. 85 p.

Una boa paint un elefant. 75 anys de la cobla La Principal del Llobregat és la història
–minúscula però persistent- de vuitanta-vuit músics que han fet ballar al ritme del país: com a cobla de peu pla contribuí a les ballades bucòliques dels anys trenta en un país il·luminat amb si mateix. Promocionà autèntics divos de l’instrument, models de superació i creativitat en un temps en què el país necessitava exactament el mateix per sobreviure en una postguerra erma. Més endavant, exportà el so de la cobla a l’estranger acompanyant esbarts dansaires quan, restaurat un cert autogovern, un país ressagat maldava per pujar novament al tren d’Europa (...).
Amb amenitat i sentit històric, Jordi Lara narra les peripècies d’una de les cobles més prestigioses del país per demostrar que més enllà dels prejudicis de la modernitat, els valors associats o els símbols caducs, la cobla és una realitat artística original. Un luxe sovint desaprofitat i mal entès: una boa paint un elefant que diria el Petit Príncep.

Extret de la contraportada

pux orelluda

...per a la Matilde allà on sigui que covi...


Un dia em vaig adonar que la majoria d' escriptors que m’agrada llegir havien escrit poesia. Crec que la poesia ( a part del seu valor intrínsec) és un exercici idoni pels que pretenen arribar al gènere dels gèneres: la novel·la, ja que, practicant-la, s’exercita l’abstracció, els recursos literaris i altres aspectes que atorguen aquell plus que distingeix les bones novel·les de les encara millors. En Jordi Lara també n’ha escrit i aquest post pretén ser un crit desesperat per aconseguir llegir-la. Segons la Wikipedia l’any 1998 l’editorial Emboscall li va publicar un llibre de poemes titulat Pux Orelluda que he buscat en va a les biblioteques de la xarxa. No hi és, hi ha la resta d’obres impreses de Lara però no aquest poemari. Si algú el té, (Imma?), ens faria un favor si ens el deixés llegir i així podríem posar-ne un tastet al blog pels nostres lectors.
Al penúltim relat de la màquina.... hi ha, en paraules del compositor Puigferrer, una gran definició de poesia. L’anomenat Puigferrer li confessa al narrador que el que li hagués agradat ser realment és poeta: “De debò t’ho dic: poeta, no pas per fer versos, sinó per ser essencial i inevitable.” Genial.
El dia de la trobada ja parlarem del llibre però, de moment, li vull agrair al senyor Lara (amb les seves pròpies paraules) que m’hagi ensenyat els beneficis (...) d’intentar comprendre per què no m’agrada allò que no m’agrada en lloc de bandejar-lo d’entrada.


Aprofitem l’avinentesa per lamentar la desaparició de l’editorial Emboscall. L’altre divendres vaig llegir una entrevista a Jesús Aumatell que, desanimat, deia que tirava la tovallola, que no podia continuar i es veia en l’obligació de tancar la paradeta. Sap greu que una iniciativa tant potent i útil com l’editorial d’en Jesús hagi de tancar. Gràcies per tot aquest temps i per mi sempre serà Jesús Nostre Editor.

el codi lara

L'autor de capçalera: Fins ara, Borges… Ara n’estic buscant un altre…, potser el cineasta Andrej Tarkovski.
Un autor que mai l'hagi fallat: Homer.
Quin dels teus llibres ens recomanes: L’últim.
Quin dels teus llibres no ens recomanes: Us els recomano tots.
Quin llibre d’algun altre autor ens recomanes:El gran gatsby, de Francis Scott Fitzgerald
Quin llibre d’algun altre autor no ens recomanes: Un pilot...
Algun llibre que li agradaria haver escrit:El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez.
Algun llibre que no voldria haver escrit mai: Un altre pilot...
El millor elogi que li han fet: Que he aconseguit emocionar.
La pitjor crítica: Que en algun moment és massa divulgatiu.

Recomani:
Una novel·la catalana:Camí de sirga, de Jesús Moncada, Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, L’emperador o l’ull del vent, de Baltasar Porcel.
Una novel·la estrangera:Alexis Zorbas, de Nikos Kazantzakis, El guepard, de Lampedusa
Un best seller: La bíblia
Una novel·la històrica:Viatge al fons de la nit, de Céline.
Una novel·la negra:A sang freda, de Truman Capote.
Un assaig:A la recerca del temps perdut, de Proust (es pot llegir com un assaig sobre la psicologia humana).
Un llibre de poemes:El comte Arnau, de Josep Maria de Sagarra.
Un llibre de contes:Ficciones, de Jorge Luis Borges
Un manual d’autoajuda:No donis tanta importància als llibres, i fes-te estimar (no sé si està escrit).
Un llibre de cuina:El secret de l’arròs amb bolets (tampoc sé si està escrit, però hauria d’estar-ho).
Un llibre de viatges:L’Odissea, d’Homer.

Una biografia: L’autobiografia de Chaplin.

Una novel·la juvenil:El senyor de les mosques, de William Golding.
Recorda el començament d’alguna novel·la? «Era inevitable el olor de las almendras amargas» (El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez).
I algun final? «las estirpes condenadas a cien años de soledad no tendrían una segunda oportunidad sobre la tierra.» (Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez).
A quants premis s’ha presentat? A un.
Quants n’ha guanyat? Un.
A qui li donaria el Nobel de literatura: A Verdaguer.
A qui l’hi trauria? No conec prou a qui l’hi han donat.
L’últim llibre que ha llegit:Verde acqua, de Marisa Madieri.
Un disc de música de cobla: el primer de la Cobla de Cambra de Catalunya.
Un disc de música llatina:Mi tierra, Gloria Estefan.
Una obra de música simfònica:Stabat mater, de Salvador Brotons.
Una banda sonora:El cartero y Pablo Neruda, de L. E. Bacalov.
Un intèrpret de pop-rock: Roger Mas.
Un intèrpret de jazz: Wynton o Brandford Marsalis.
Un cantautor: Jacques Brel.
Un intèrpret de música d’arrel tradicional: Rupa and the April fishes.

Cercle de lectors, 08/01/2009.

una màquina d'espavilar ocells de nit

Un adolescent tan dòcil com curiós entra a formar part d'un conjunt de músics vells i estrafolaris. Amb ells descobrirà què és, exactament, una màquina d'espavilar ocells de nit, i per què serveix i li servirà a la llarga: per indagar en el talent que potser no té, en l'amor que gairebé no sabrà viure, en la llibertat que tem o en el misteri de la música mateixa.

A mig camí entre les memòries i l'assaig artístic, Una màquina d'espavilar ocells de nit aplega set relats autobiogràfics a l'entorn de la música -autònoms però vinculats- i un epíleg sorprenent que ens conviden a endinsar-nos en un món insòlit, "un petit món per ubicar-se en l'enormitat del món"...

Això diuen els de l'editorial a la contracoberta del llibre. Jo m'estimo més no pronunciar-me fins el dia de la trobada, però, mobile qual piuma al vento, no me'n puc estar de dir-vos que estic xalant de valent, sobretot perquè m'he hagut d'empassar un munt de prejudicis -se m'havien arronsat tots els dits dels peus en saber que la cosa anava de totsompops, totsompops- i ara compateixo opinió amb el llunÀtic del David Madueño: aquest retorn a les arrels em sembla transgressor, quasi temerari. Ja callo i us deixo amb l'autor que us llegirà les primeres pàgines del llibre i, si us ve de gust, podreu assistir també a la presentació, en diferit, d' Una màquina d'espavilar..., a la Fundació Josep Pla.

productes de temporada

If the doors of perception were cleanse,
every thing would appear to man as it is: infinite.

William Blake

Fa cosa d'una setmana, en Mitchum va penjar al bloc una fotografia de Dostojevskij feta, com qui diu, a la sortida de la primera comunió, de tan jove com se'l veia. En Miquel Hyde hi trobava una retirada a Camilo Sesto. Jo a en Jim Morrison; i és que en això de fer créixer monstres, cada cor és un món. Si s'és de mena obsessivo-compulsiva -com és el cas- el millor que hom pot fer és relaxar-se i deixar que la bèstia faci el seu curs. Tota la setmaneta a ritme de The End, de The Doors. Però com que sóc molt metòdica i disciplinada, no podia celebrar el meu ritual d'exorcisme públic, sense trobar una excusa mínimament raonable. D'aquí ve el Wintertime love en primer lloc, per a després colar-vos la meva autèntica dèria: The End.

Molt millor, on vas a parar! Però no acaba aquí la cosa, perquè la setmana del The End se'm va complicar amb la mort de J.D. Salinger. D'entrada vaig pensar en els ànecs d' El vigilant i en The Sopranos, una associació que pateixo des que vaig veure la sèrie per primera vegada. Afortunadament, i amb l'ajut de la comtessa d'Angeville, vaig trobar un individu que escrivia una mena d'oda a la meva obsessió. Però no en vaig tenir prou. Tornava a sentir una cançoneta, ara amb la veu de l'Ava Gardner. Per llogar-hi cadires i demanar hora al metge, prou que ho sé. Doctor, no sé que em passa, però trobo que darrerament les sinestèsies em fan unes punxades molt estranyes. Ava Gardner i Salinger. Perlamordedéu.
Per obrir aquesta porta ens calen uns versos del poeta escocès Robert Burns. Resulta que uns quants poemes d'aquest home han esdevingut cançons de la música popular. Una és l'entranyable i més que explotada L'hora dels adéus. L'altra, Coming Through The Rye. Si heu llegit El vigilant, cap al final del capítol 22 en Holden ens explica el perquè del títol de la novel·la fent referència a una estrofa de la canço de Burns:

Should a body meet a body
Coming through the rye,
Should a body kiss a body,
Need a body cry?

Sembla més o menys normal anar de Burns a Salinger, o viceversa. Però em falta fer sortir la Gardner, i per això ens cal anar al cinema. Una pel·lícula de John Ford: Mogambo. Curiosament una d'aquelles pelis sense banda sonora, però on l'Ava s'arrenca a cantar la cançoneta en qüestió:





Per aquesta embolicadíssima raó, a mi el the end de Salinger me'l canta l'Ava Gardner.


P.S.: Si les portes de la percepció fossin depurades, tot apareixeria davant l'home tal com és: infinit

el crit del peresós de sam savage

Deu fer un any que vaig llegir un llibre que em va fer passar una bona estona, que em va agradar, vaja. Es titulava Firmin i estava narrat des de el punt de vista de una rata que va començar menjant-se els llibres però que quan veu que aquells artefactes de paper poden contenir alguna cosa més en treu encara més bon profit. El que semblava que podia ser una comèdia a partir de ben aviat esdevé una al·legoria del sentiment tràgic de la vida amb els llibres com a lenitiu i tots els acudits graciosos tenen un rerafons de tendresa que fa que moltes vegades ens preguntem, mentre deixem anar una riallada, si el tema és realment per a riure se’n. En definitiva era un llibre sobre l’amor per la literatura i el misteri de la vida escrit per Sam Savage (el de la foto), un mestre jubilat que va aconseguir l’èxit amb aquesta, la seva primera novel·la.
Ara he llegit el crit del peresós la seva segona novel·la (crec), composada a base de cartes, també centrada en el món de la literatura. Aquest cop el protagonista no és un animal (tot i que això és podria matisar) sinó l’editor d’una revista literària que amb penes i treballs subsisteix. El protagonista m’ha fet pensar en l’Ignatius Rilley de la conxorxa dels enzes perquè pot ser tant simpàtic i desagradable al mateix temps com el personatge de Kennedy Toole. Jo crec que aquesta és una novel·la més àcida que l’anterior i esdevé una incisiva crítica del món literari dels Estats Units.

Sam Savage. El Crit del peresós: inventari complet; traducció de Josefina Caball, Columna, 2009.

bored to death

Com tots els que llegiu el blog sabeu, la feina de bibliotecari és dura i pesada, per això quan arribem al vespre a casa després de sopar necessitem una llarga estona de repòs reparador per poder afrontar la propera jornada amb garanties d’amabilitat i rialles a dojo pels usuaris que, com els clients d’abans, sempre tenen la raó. Dic això perquè cada vegada em costa més llegir al vespre i fins i tot mirar una pel·lícula sencera, ara ja no només m’adormo amb Dreyer i Bergman sinó que fins i tot l’altre dia em vaig sorprendre pesant figues en mig de los siete magníficos i això si que no pot ser...però eureka! He trobat el format adient per veure alguna cosa abans d’anar a dormir: les sèries. 20/35 o 45 minuts és un espai de temps prou curt per poder-lo suportar abans de tancar els ulls.

I ara una recomanació, ja ho vaig fer l’altre dia a l’espai de llibres en un comentari però ara, després d’haver vist uns quants capítols més ho he de fer extensiu a tothom: Bored to death, la primera etapa són vuit capítols no us els perdeu. La història va de un....però què caram, no m’agraden els resums i perquè ara n’he de posar un?.

howard zinn

Encara no m’havia refet de la mort de Salinger quan diumenge llegeixo al diari que també s’ha mort en Howard Zinn. Zinn era un referent de l’esquerra nord-americana. Historiador i activista radical, la seva obra està centrada en la història del seu país des de el punt de vista dels pobres, les minories i els no privilegiats. Encara subsisteix la idea dels Estats Units com un país arrogant i imperialista; els mitjans de comunicació no solen parlar-ne, però als Estats Units també hi ha una llarga tradició obrera i revolucionaria de la que sorgeixen persones com l’historiador desaparegut. Conec la seva obra a través d’un llibre que tinc folrat amb la foto d’un gran actor incomprès: Victor Mature, però això no va de cine avui, sinó de recomanar una lliçó de historia en forma de llibre que va canviar la manera que tenia l’esquerra de mirar als Estats Units i que tracta la història d’aquest país sense triomfalismes i amb la lluita de classes com a base principal. En aquest llibre no només es parla dels fets històrics més coneguts sinó que tracta temes com la gran vaga ferroviària de 1877, els moviments de resistència obrera sistemàticament ignorats (Cap.22) i l’expansió cap a l’oest amb la conseqüent extermini de la població nadiua.
La darrera vegada que vaig fer la cerca al catàleg de les Biblioteques de la Diputació només hi havia un exemplar. És una opinió personal, però crec que és una llàstima que llibres com aquest no estiguin a l’abast de tothom.
Per acabar i com a nota curiosa, en l’obituari publicat al diari El País diu que Zinn va néixer a Brooklyn (NY) l’any 1919 i que el primer que va llegir van ser les obres de Charles Dickens un altre dels imprescindibles del que parlarem abastament ben aviat.


Howard Zinn. La otra historia de los estados unidos (: desde 1492 hasta hoy); trad.de Toni Strueble. Hiru, 2005



http://www.howardzinn.org/default/index.php

jordi lara i surinyach

Aquest mes, i fent brometa fàcil amb el títol del llibre que toca, matarem tres ocells d'un tret. Ens el va recomanar l'Imma, l'autor és vigatà, i està disposat a acompanyar-nos el dia de la trobada; o el que és el mateix, considerar les peticions dels clubaires, no oblidar-nos dels escriptors de casa i aconseguir un autor de cos present.

Per anar fent boca, quatre dades biogràfiques (a la guia de lectura, encara en construcció, hi trobareu el seu currículum amb tots els ets i uts. Paciència)

Vic, 1968. Escriptor, periodista, compositor.
Llicenciat en filologia catalana i amb estudis musicals (piano i tenora), Jordi Lara ha estat una de les veus més revulsives i imaginatives de la música i la dansa catalanes d'arrel. Com a periodista, ideòleg, creador d'espectacles i sobretot amb els seus programes de televisió ha treballat a fons per a la difusió de la música, la dansa o la videodansa. Des del 1995 és guionista i després director del programa NYDIA de Televisió de Catalunya, i també, a partir del 2005, director del programa TERRITORIS DANSA a televisió de Catalunya.

Paralel·lament a l'activitat periodística ha dut a terme una activitat creativa constant en el camp de la literatura i la música.

la filla de l'optimista d'Eudora Welty

La primera vegada que vaig sentir a parlar d’Eudora Welty va ser en un episodi dels Simpson. En un concurs de rots que es celebra a Springfield hi ha dues persones que ho poden fer més sorollosament que ningú, un crític de cinema (que deu ser alguna patum ianqui que desconec) i Eudora Welty. L’episodi es titula a star is burn i fou emès el 1989 (crec que és la sisena temporada).
De totes maneres no és aquesta l’habilitat més gran de Welty, la senyora Welty era una gran escriptora. Es veu que també era una bona fotògrafa però el que l’hi ha donat fama són els seus contes i novel·les incloses en la tradició literària del sud d’Estats Units com Flannery O’Connor o Carson McCullers. Darrerament s’ha publicat una de les seves novel·les i tots els seus contes. La novel·la es titula la filla de l’optimista (premi Pulitzer 1973) i és una joia. És d’aquelles (que es conten amb els dits d’una mà) novel·les que un cop acabades inevitablement l’has de tornar a llegir perquè estàs segur que no trobaràs res de millor i perquè t’adones que no has captat tota la seva profunditat, que l’autora et vol dir alguna cosa però no ho has acabat d’entendre. L’obra tracta de les relacions familiars i no he trobat els tocs localistes presents en altres autors del sud. Una lectura de les que més he gaudit darrerament i que recomano a tos els usuaris de la biblioteca i lectors del blog

Welty, Eudora. La Filla de l’optimista, traducció de Josefina Caball. Edicions 62, 2009




http://www.eudorawelty.org/