la nana

Després de la immensa decepció de l’Alicia de Tim Burton és reconfortant sortir del cinema havent gaudit de la Nana, una pel·lícula excepcional i m’explico.
Generalment, ben aviat entenem si un film és comèdia, un drama o bé una comèdia dramàtica fins i tot les que es qualifiquen com a inqualificables; aquesta, però, no. A mi em va costar deu i ajut saber si estava contemplant una comèdia o un drama, per això li dic excepcional. Però no només per això, el guió és molt bo, la fotografia suau i exquisida i la posada en escena pròpia d’un director amb coses a dir i un estil propi per fer-ho.
La Nana és una producció xilena de 2009 dirigida per Sebastián Silva que gira al voltant de la vida de Raquel, una Nana (així anomenen a Xile a les dones que treballen a les cases de l’alta societat, en castellà l’equivalent seria Chacha, ignoro si n’hi ha cap en català) que fa més de vint anys que treballa a la mateixa casa i ja s’ha convertit en un membre més de la família que, si cal, lluita per conservar la seva posició quan la veu amenaçada.
La pel·lícula és una condescendent mirada a la burgesia xilena que, malgrat tot, deixa ben clar els estrats d’aquesta societat. He trobat el treball dels actors magnífic, sobretot les de Caterina Saavedra (la nana) i Claudia Celedón (la senyora de la casa) que trobo en alguns moments fregant la genialitat. Bonísima pel·lícula que us recomanem.
A destacar: el travelling final.

l'undemà

Ahir erem 16 i quan tot just passaven un parell de minuts de les vuit vam començar a parlar de Martin Eden (1909) la novel·la de Jack London. El llibre havia estat proposat per Pascual Bernat i va ser ell mateix qui va iniciar la tertúlia introduint-nos a la persona i obra de London. En poques trobades hi ha hagut una unanimitat tant aclaparadora, a tothom que l’havia llegit l’hi va agradar bastant o molt i per a alguns (com el que això escriu) va significar una agradable sorpresa.
En Pascual va començar remarcant els aspectes autobiogràfics que tenia l’obra i la forma de plasmar en ficció les idees evolucionistes d’Spencer i el pensament de Nietzsche, present en moltes obres de London. Ens va confessar que des de la seva joventut aquest és un dels seus autors preferits sobre tot pel vitalisme humà que desprèn la seva obra i per la sensualitat narrativa que fa de la seva lectura un plaer gairebé físic.

Una de les coses més interessants que va dir és que Martin Eden es podria llegir com una traducció en forma de ficció del pensament Nietzschià, en concret la metamorfòsi de l’esperit explicada a Així parlà Zaratrusta i que transcorre per tres fases simbolitzades pel camell (els que suporten la càrrega de la moral), el lleó (estadi en que es neguen els valors tradicionals) i el nen (es quan es lliura d’aquesta càrrega i adquireix uns nous principis),
Els aspectes que més van atreure de la novel·la són: que representa una contundent crítica de la societat fins el punt que el protagonista es rebel·la contra ella amb totes les seves conseqüències, l’impuls de vida que traspua el relat, l’estil planer i entenedor, i la facilitat que té l’autor amb la seva prosa de comunicar emocions que moltes vegades semblen tant actuals que resulta difícil creure que faci més d’un segle que hagi estat escrita.
Un petit punt de discrepància va ser quan es valorà la importància de l’amor en el desenllaç final del relat. Per alguns el protagonista fa gala d’una radicalisme tant extrem que no li permet cap relliscada o errada ni seva ni dels que l’envolten el que provoca que la vida es converteixi en un turment.
Per cert, en MV va recomanar la lectura d’un relat titulat El fuego de la hoguera, és present en alguns reculls de contes com la Quimera del oro i segons ell és d’una perfecció inaudita, cosa que creiem de dalt a baix perquè les seves recomanacions per nosaltres són com un dogma.
Res més, només agraïr la presencia de totes/tots i en especial la d’en Pascual Bernat i la seva esposa.

festival de jazz de vic

Per segon any consecutiu, la biblioteca organitza una audició prèvia al festival de jazz de vic, que com ja sabeu, i si no, ja us ho dic ara, té com a propòsit difondre el jazz de nova creació i les experiències pioneres de la música improvisada. Si un no en té ni idea, però disposa d'unes orelles curioses i aventureres, aquestes sessions d'escalfament són oli en un llum. I no parlo d'oïda, sé el que em dic. Joan Puigdollers, el nostre inefable Fausto Gramola, serà l'encarregat de preparar-nos un recorregut pels músics i les bandes que actuaran en el marc del festival.

La cita és el proper dimarts 4 de maig a dos quarts de vuit del vespre.

london roig

El 1896, influït per les lectures de Marx i Engels i per les seves experiències amb les classes més pobres de la societat, Jack London ingressa al Socialist Labor Party. Es veu que per aquetes dates va ser detingut i empresonat a Oakland (CA) a causa de les reunions que mantenia amb treballadors on els parlava de la lluita de classes i de la necessitat d’una revolució obrera. El 1901 abandona el partit i entra al Socialist Party of America, una nova formació afiliada a la Segona Internacional, que pretenia unir totes les tendències a l’esquerra del partit demòcrata. Amb aquest partit es va presentar al càrrec d’alcalde d’Oakland i durant els anys 1906 i 1907 publica assaigs i ofereix lectures arreu dels Estats Units explicant “perquè és socialista” i la necessitat d’una revolució obrera.
Al llarg del temps, el seu extrem individualisme i les lectures de Nieztsche matisaren la seva postura política fins abandonar la confiança amb els partits que considerava poc compromesos amb la lluita de classes.
London, morí l’any 1916 sense poder veure com els bolxevics prenien el palau d’hivern.

En aquest llibre hi ha més informació al respecte:
Jack London. Tiempos de ira: textos anticapitalistas. Los libros de la forntera, 2006.


Recordeu que Avui a les 20:00 parlarem de Martin Eden i de London amb Pascual Bernat

yours for the revolution

Carta de Trostski a Joan London, la filla gran de Jack London i Bess Maddern, la seva primera dona.

**

Coyoacán, 16 de octubre de 1937

Querida camarada:

Experimento cierta confusión al confesarle que sólo estos últimos días, es decir, con un retraso de treinta años, he leído por primera vez El talón de hierro, de Jack London. Este libro me ha producido -lo digo sin exageración- una viva impresión. No por sus estrictas cualidades artísticas: la forma de la novela no hace aquí más que servir de cuadro al análisis y la previsión sociales. Voluntariamente, el autor es muy parco en el uso de los medios artísticos. Lo que le interesa no es el destino individual de sus héroes, sino el destino del género humano. Sin embargo, no quiero con esto disminuir en nada el valor artístico de la obra, y principalmente de sus últimos capítulos a partir de la Comuna de Chicago. Lo esencial no es eso. El libro me ha impresionado por el atrevimiento y la independencia de sus previsiones en el terreno de la historia.

[...]

Jack London ha sabido traducir, como verdadero creador, el impulso dado por la primera revolución rusa, y también ha sabido repensar en su totalidad el destino de la sociedad capitalista a la luz de esta revolución. Se ha asomado más particularmente a los problemas que el socialismo oficial de hoy considera como definitivamente enterrados: el crecimiento de la riqueza y de la potencia de uno de los polos de la sociedad, de la miseria y de los sufrimientos en el otro polo. La acumulación del odio social el ascenso irreversible de cataclismos sangrientos, todas estas cuestiones las ha sentido Jack London con una intrepidez que incesantemente nos obliga a preguntarnos con asombro: pero ¿cuándo fueron escritas estas líneas? ¿Fue acaso antes de la guerra?

Hay que destacar muy particularmente el papel que Jack London atribuye en la evolución próxima de la humanidad a la burocracia va la aristocracia obreras. Gracias a su apoyo la plutocracia americana logrará aplastar el levantamiento de los obreros y mantener su dictadura de hierro en los tres siglos venideros. No vamos a discutir con el poeta sobre un plazo que no puede dejar de parecernos extraordinariamente largo. Aquí lo importante no es el pesimismo de Jack London, sino su tendencia apasionada a espabilar a quienes se dejan adormecer por la rutina, a obligarlos a abrir los ojos, a ver lo que es y lo que está en proceso. El artista utiliza hábilmente los procedimientos de la hipérbole. Lleva a su límite extremo las tendencias internas del capitalismo al avasallamiento, a la crueldad, a la ferocidad ya la perfidia. Maneja los siglos para medir mejor la voluntad tiránica de los explotadores y el papel traidor de la burocracia obrera. Sus hipérboles más románticas son, en fin de cuentas, infinitamente más justas que los cálculos de contabilidad de los políticos llamados «realistas».

No es difícil imaginar la incredulidad condescendiente con la que el pensamiento socialista oficial de entonces acogió las previsiones terribles de Jack London. Si nos tomamos el trabajo de examinar las críticas de El talón de hierro que se publicaron entonces en los periódicos alemanes Neue Zeit y Worwarts, en los austriacos Kampf y Arbeiter Zeitung, no será difícil convencerse de que el «romántico» de treinta años veía incomparablemente más lejos que todos los dirigentes socialdemócratas reunidos de aquella época. Además, Jack London no sólo resiste, en este dominio, la comparación con los reformistas y los centristas. Se puede afirmar con certeza que, en 1907 no había un marxista revolucionario, sin exceptuar a Lenin y a Rosa Luxemburgo, que se representara con tal plenitud la perspectiva funesta de la unión entre el capital financiero y la aristocracia obrera. Esto basta para definir el valor específico de la novela.

[...]Cualesquiera que sean "las faltas" de detalle de la novela -y las hay- no podemos dejar de inclinarnos ante la intuición poderosa del artista revolucionario.

Escribo precipitadamente estas líneas. Mucho temo que las circunstancias no me permitan completar mi apreciación de Jack London. Me esforzaré más tarde por leer las otras obras que usted me ha enviado, y en decirle lo que pienso de ellas. Puede hacer de mis cartas el uso que usted misma juzgue necesario. Le deseo éxito en el trabajo que ha emprendido sobre la biografía del gran hombre que fue su padre.

Con mis saludos cordiales.

**

P.S.: · Yours for the revolution, era la fòrmula de comiat que utilitzava sovint Jack London en les seves cartes.

· Si voleu llegir la carta sencera, l'he treta de la Fundación Andreu Nin.

el batman de neil gaiman

Avui, que les roses de Sant Jordi ja es comencen a marcir als gerros que hi ha en els prestatges on els llibres que ens van regalar aviat s’ompliran de pols, us proposem la lectura de les aventures d’un altre superheroi, tant temerari i patriòtic com el nostre: Batman el cavaller fosc.

Batman és l’únic superheroi sense superpoders; tota la seva força i poder els ha adquirit a base de treball i sacrifici (bé, amb l’ajut inestimable d’una herència milionària), potser per això és el que resulta més proper al comú dels mortals.
Des de que a mitjans dels cinquanta començà a barallar-se amb tota la fauna de "supervillanos", el personatge de DC a salvat Gotham en diverses ocasions però aquest còmic no és una d’elles. Aquesta podria ser la última sortida de Batman.

Neil Gaiman. Andy Kubert. Batman ¿Qué le sucedió al cruzado enmascarado? Planetadeagostini, 2009.
Originalment publicats com: Batman686 i Detective Comics 853 (Abril,2009).

Neil Gaiman és el creador de...., bé, qui carai no sap qui és Neil Gaiman?
No es la primera vegada que Andy Kubert dibuixa Batman.

“¿Qué le sucedió al cruzado enmascarado? Es una maravillosa carta de amor dedicada a Batman y una reflexión sobre qué le hace ser tan fascinante para tantas generaciones de lectores. Ign

“Irreal, divertido y conmovedor. Repasa la vida de Batman a la velocidad de la luz con un maestro de la narrativa como conductor”. Wired

panem et circenses: habemus theatrum

Més fotos: aquí i aquí.

book space

Si ens visiteu aquests dies (i fins al 30 de maig), coincidireu amb una instal·lació de l'artista islandesa Elín Hansdóttir. El projecte, que es va engegar l'any 2006 i es titula Book Space, consisteix en fer circular dos mil llibres en blanc per diferents biblioteques públiques d'arreu del món, per tal que els lectors que vulguin els omplin de contingut. Es tracta d'una d'aquelles iniciatives que reclamen la participació activa del públic en el procés i el resultat artístic, un entre tots ho farem tot que no acabarà fins que aquesta biblioteca itinerant de la Handsdóttir, aquesta mena de relat col·laboratiu en procés, deixi de viatjar. Això passarà d'aquí uns 15 o 20 anys.

La qüestió és que si hi voleu participar, a la Triadú tenim 271 exemplars ja no tan blancs. Queda dit.

el quadre de la coberta

A la coberta de l’edició d’ Alba eds. hi ha un fragment d’aquest quadre de Ferdinand Schauss titulat Peace after sotrm, per si algú el vol veure sencer aquí el teniu amb tot el seu esplendor.

santoral

50, Wimpole Street. London.

...perquè dir res si existeixen poemes com aquest?

7
El rostre del món va canviar, em penso,
quan vaig sentir els passos de la teva ànima
moure’s en silenci, calladament,
entre mi i l’abisme de la mort,
d’on, en comptes d’ofegar-m’hi, com creia,
em va salvar l’amor per ensenyar-me
una nova cançó. La copa amarga
que Déu em va oferir, la bec feliç
i amb tu al costat en lloo la dolçor.
Els noms de llocs i el cel són diferents
perquè tu ets o pots ser aquí o allà;
i aquest llaüt i el cant ahir apreciats,
(bé ho saben els àngels) ara els estimo
perquè sento el teu nom en els seus mots.



VII
The face of all the world is changed, I think,/ Since first I heard the footsteps of thy soul/ Move still, oh, still, beside me, as they stole/ Betwixt me and the dreadful outer brink/ Of obvious death, where I, who thought to sink,/ Was caught up into love, and taught the whole / Of life in a new rhythm. The cup of dole / God gave for baptism, I am fain to drink,/ And praises its sweetness, Sweet, with thee anear./ The names of country, heaven, are changed away / For where thou art or shalt be, there or here;/ And this...this lute and song...loved yesterday,/ (The singing angels know) are only dear / Because thy name moves right in what they say.

elizabeth barrett browning, sonets del portuguès

Elizabeth Barrett Browning. Sonets del portuguès, traducció de Dolors Udina. Eumo/Cafè Central, 2006.


A la pàgina 186 (Edició Alba), el narrador de Martin Eden fa referència als sonets del portuguès d’Elizabeth Barrett Browning. Gràcies a Dolors Udina (traductora) i Antoni Clapés (inspirador de la traducció) tenim la sort de poder-los llegir en català.
A mi em tenen el cor robat des de que els vaig llegir per primera vegada.

Aquest és el darrer:



44
Tot sovint, amor, m’has regalat flors
collides del teu jardí, a l’estiu
i a l’hivern, i semblava que creixien
en aquesta cambra, sense sol ni aigua.
Així, en nom del nostre amor, agafa
aquests pensaments que també aquí creixen
i que en dies freds i càlids jo trec
del fons del meu cor. I si en els parterres
hi ha males herbes i ruda que esperen
que les arrenquis, també hi ha englantines
i heures! –pren-les com solia fer jo
i guarda-les per tal que no es marceixin.
Fes que els teus ulls conservin els colors
i recorda que en tinc l’arrel a l’ànima.

XLIV
Beloved, thou hast brought me many flowers/Plucked in the garden, all the summer through,/And winter, and it seemed as if they grew/ In this close room, nor missed the sun and showers./So, in the like name of that love of ours,/ Take back these thoughts which here unfolded too,/And which on warm and cold ldays I withdrew/From my heart’s ground. Indeed, those beds and bowers/Be overgrown with bitter weeds and rue,/And wait thy weeding; yet here’s eglantine,/ Here’s ivy! –take them, as I used to do/ Thy flowers, and keep their colours treu,/And tell thy soul, their roots are left in mine.

eden, martin eden

"El método de London está sujeto a esta agria metáfora de dinámica donde hombres y animales conviven luchando por la pervivencia. La batalla contra la adversidad se hace más y más enigmática y sospechamos que se trata de establecer un nuevo orden moral absurdo."

"Martin Eden es una novela de afirmación de la personalidad, un manifiesto donde Herbert Spencer y Darwin quedarán inmersos en una atmósfera de nebulosa búsqueda de la identidad. Ruth es el amor redentor que seduce, pero traiciona, y Martin se sabe perdido. Busca aprender en todo momento. [...] Esa sospecha no es propia de un mero Bildungsroman, sino que busca una plenitud ontológica que el artista adolescente no podrá conquistar. Swinburne, ya lo sabemos, será el apoyo simbólico en una novela que lleva hacia la destrucción, advirtiéndonos del difícil camino que espera a los creadores en América. La creación artística es el mayor dilema de Martin, y el amor le supone su única salvación."

Cándido Pérez Gállego. Historia de la literatura norteamericana. Taurus,1988. P.151

la tomba de bernhard

Anant bé, aquí deu ser l'únic lloc del món on no he parlat mai d'un llibre singular que es titula Tumbas de poetas y pensadores, de Cees Nooteboom. El títol es prou il·lustratiu, perquè va precisament d'això, de tombes d'escriptors. Fullejant-lo, he trobat la de Bernhard, i us transcric un fragment del text:

"Thomas Bernhard no reposa en su tumba solo, sino con el matrimonio Franz y Hedwig Stavianicek. Los tres nombres se ven al abrir la puerta de una pequeña plancha de hierro, como si fuera la dirección correcta para una agradable velada para jugar al tresillo en la que se puede estar de mirón. Busco en el índice de mi biografía de Bernhard los nombres de los cónyuges, pero sólo encuentro el de la mujer, después del cual pone "Frau Hede", y luego, en cursiva, die Tante [la tía]. En el libro hay una foto de Bernhard y ella tomada en Obernathal. Están sentados, juntos, en un banco; ella es una señora de edad con gafas de sol y paraguas, él lleva pantalones de cuero con calcetines largos de lana, las rodillas desnudas y un gran esparadrapo en la frente. Tiende a la mujer un magro ramillete de margaritas, ella las toma, pero al mismo tiempo parece retroceder estremeciéndose. Tres en una tumba, el escritor nos sigue proponiendo un enigma: con sus obras y con su vida.
De la muerte habló mucho ya en vida: "No pienso en absoluto en la muerte, pero la muerte piensa continuamente en mí: ¿Cuándo podré llevármelo a casa...? Eso está visto desde otra perspectiva. Pero no me gusta volver a casa. Volver a casa [heimgehen] significa morir, o sea, estar muerto. Estar en casa, estar muerto dice ya Pascal. Cuando estás en casa estás muerto. El reposo eterno, la casa eterna...,¡es la muerte! Por eso nunca tengo ganas de volver a casa, porque tengo la impresión de que, cuando vuelva, estará ya allí con su mano negra, y yo entraré por la puerta..., y siempre veo, al entrar por la puerta de mi casa, esa mano de Curd Jürgens -el actor, ya sabe, la Muerte en Salzburgo con sus dedos huesudos-, entro y entonces...¡paf! La siento continuamente, esa presión aquí; por eso, si se fija, tengo un hombro hundido, por esa presión de la muerte. Eso no me lo puede quitar nadie, en el fondo no se puede operar, ésa es mi angustia, ¿no?, se sienta en mi hombro derecho como un...(se ríe) bueno, como un pájaro de mal agüero, ¿no? Todo eso se podría decir de manera muy seria, que es lo que yo quería hacer. Si en lugar de decir pájaro de mal agüero...se dice que es sencillamente la Muerte. Conceptos escuetos que se pueden servir como una taza de café, aunque eso tampoco es serio, comparar la Muerte con una taza de café, tampoco es serio, ¿no? Aunque, naturalmente, se puede comparar todo con todo"...

el malaguanyat

A l'A.U.

Un dia d'abril, no recordo exactament quin, em vaig despertar i em vaig dir: s'ha acabat tocar el piano. I no vaig tornar a posar la mà a l'instrument.

Thomas Bernhard, El malaguanyat.

He arribat als 44 anys sense haver llegit ni una línia de Bernhard. Afortunadament, penso ara que acabo de tancar El malaguanyat, que si arribo a ensopegar amb aquest llibre als vint (i si l'hagués entés, oi Jaume Puig?) sospito que ara estaria fent vacances amb l'Ovidi Montllor, que és com dir criant malves. I si en faria de dies.
Res de ressenyes (no en sé); ni miraré d'explicar-vos com m'ha quedat el cos, metonímies a banda, després d'aquestes cent i escaig pàgines (no vull). He fet passar massa camions, mentre el llegia. Tràilers immensos, d'aquells de val més que no t'atropellin.
Afortunadament (avui, per segon cop), en Jaume Puig em va deixar la feina feta, abans de ser devorat per Борис Савинков, una mena de terrorista rus, entestat a enfonsar-li la Nau. Aquí us ho explica tot la mar de bé (no, el seu afer amb Boris el terrorista, no; vull dir que parla del llibre).
Em cal, però, i per tal de justificar el vídeo que segueix, fer-vos saber que la cosa va de tres artistes, tres músics, tres pianistes. I que un d'ells és en Glenn Gould. (avís per a despistats: aquest va existir de debò). I que una de les grans obsessions de Gould van ser Les variacions Goldberg, de Bach, una de les meves peces preferides del calaixet aquell de la música clàssica. I que de tots els vídeos que puc triar sobre Gould i Les variacions, em quedo amb aquest, un documental rodat per Manuel Huerga l'any 1992. Coses meves.

P.S.: Afortunadament -i ja en van tres-, tinc 44 i tot Bernhard per llegir.

la bibliotecària de jack london

No he tingut mai una bibliotecària de capçalera[1]. No és estrany si considerem que les meves visites a les biblioteques han set molt puntuals i sempre forçades per la necessitat. Parlo de l'altra banda del taulell, del lado de allá, d'anar-hi com a lectora, que com a treballadora ja començo a córrer el risc que em caigui el sostre a sobre.

D'això, de que vaig per la vida sense bibliotecària de capçalera, me n'he adonat fa poc, arran d'un magnífic post signat per la Tina Vallès amb motiu de la mort del seu bibliotecari. Confesso que el sentit homenatge em va fer ballar el cap i la cosa va derivar cap a una pregunta inevitable: MAI ALGÚ afegirà un possessiu al meu quefer professional? No, no, gràcies, no vull les vostres amables respostes. Vull la pregunta sense compliments, neta, fent-me de pigall.
Amb aquest estat d'ànim laboral, i de la mà de Jack London, m'arriba notícia d'un altre exemplar de l'espècie bibliotecària que deixa petja: Ina Coolbrith.

D'aquesta dona us puc dir el que es pot dir de qualsevol vida: va néixer aquí, va morir allà i mentrestant va fer el que bonament va poder. O el que és el mateix, 1841-1928, escriptora, bibliotecària, amiga de Mark Twain i Bret Harte, fundadora de la revista Overland Monthly, la primera dona que va rebre la menció poeta laureada a l'estat de Califòrnia.
Però el que m'ha frapat d'aquesta història és la carta que li va escriure London. Ho sento, està en anglès; cas que no l'aixafeu, haureu de recórrer al traductor de Google (us garanteixo un parèntesi còmic, de tan inversemblants com poden resultar les seves traduccions). Malgrat això, i a poc que us feu, hi trobareu respecte, gratitud i estimació. I una declaració d'aquelles de per a mi la voldria: no he trobat mai una dona tan noble com vosté, diu London a la seva bibliotecària. Au.

Que la pregunta m'agafi confessada.

December 13, 1906

[...] The old Oakland Library days! Do you know, you were the first one who ever complimented me on my choice of reading matter. Nobody at home bothered their heads over what I read. I was an eager, thirsty, hungry little kid — and one day, at the library, I drew out a volume on Pizzaro in Peru (I was ten years old). You got the book & stamped it for me. And as you handed it to me you praised me for reading books of that nature. Proud! If you only knew how proud your words made me. For I thought a great deal of you. You were a goddess to me. I didn't know you were a poet, or that you'd ever done so wonderful a thing as write a line. I was raw from a ranch, you see. But I stood greatly in awe of you—worshipful awe. In those days I named adjectives. And I named you "Noble." That is what you were to me—noble. That was the feeling I got from you. Oh, yes, I got, also, the feeling of sorrow and suffering, but dominating them, always riding above all, was noble. No woman has so affected me to the extent you did. I was only a little lad. I knew absolutely nothing about you. Yet in all the years that have passed I have met no woman so noble as you.

I have never seen you since those library days, yet the memory picture I retain of you is as vivid as any I possess. When I hear your name mentioned, or think of you, up, at once, flashes that memory picture, and with it, it's connotation, & its connotation is "noble."

Often and often, the mere word, noble, recalls you to my mind.

Do forgive me what you may deem my foolishness. I am all iron these days; but I remember my childhood, I remember you; and I have room in me yet, and softness, too, for memories.

Sincerely yours,

Jack London

[1]. Sé que em dispensareu l'ús del femení com a genèric per a referir-me al col·lectiu bibliotecari. (oi que sí, Espai, Veí, Lluís Anglada, Mitchum, Un que passava, Josep que no té bloc...?)

miratges a la carta

Al Veí de les Corts.

London als manuals

“Jack London (1876-1916) debe recordarnos sus primeros años pasados junto a los muelles de San Francisco; dejó, entre otras obras importantes, tales of the fish patrol (1905), the sea wolf (1904), the people of the abyss (1903), the call of the wild (1903), human drift (1917), martin eden (1909), white fang (1906) o the iron heel (1907), mientras en su obra se fundía una clara tendencia a la autobiografía, así como a una visión ideológica de la sociedad, que exageraba con su alcoholismo o vida aventurera. Era un rebelde, con una enorme cultura literaria, y hasta el descubrimiento del comunismo supuso en él una posibilidad de soñar. Admiraba lo mismo a Marx, como a Nietzsche o G.B.Shaw y tenía una enorme vitalidad, y los problemas sociales y económicos le preocupaban muchísimo. Por un lado no está lejos de James Oliver Curwood, Zane Grey o Edgar Rice Burroughs, pero, por otro, su método de self-made man era sumamente atractivo, y hasta su afán aventurero –imaginémoslo en Alaska buscando oro en 1897- creaban una mitología personal. Su misma vida agitada y violenta prefigura la de Hemingway y en ese gesto de romanticismo rebelde de revivir el Klondike como paraíso por descubrir. La hostilidad era su medio familiar; la aventura, su código cotidiano, y la actuación ideológica, su respuesta sincera”.

Cándido Pérez Gállego. Historia de la literatura norteamericana. Taurus, 1988.

àjami

Des dels seus inicis el cinema ha transitat per dues corrents aparentment oposades, la primera que va de Méliès a Burton (p.ex) atorga paper principal a la fantasia i la imaginació; l’altra, que comença amb els germans Lumière i té en el neorrealisme italià el seu màxim exponent pretén que el cinema sigui un reflex acurat de la realitat.

Àjami és una pel·lícula que pertany a la segona categoria ja que pretén mostrar les dures condicions de vida que hi ha al barri d’Àjami de majoria àrab situat a la ciutat de Tel-Aviv on conviuen dues cultures diferents obligades a ser veïnes.

Els directors Scandar Copti i Yaron Shani han decidit presentar la història alterada cronològicament a l’estil Pulp Fiction o 21 gramos (p.ex.) i està narrada des del punt de vista de Nasri, un nano desconcertat i perplex que utilitza el dibuix per defugir la violència que envolta als habitants del barri i que afecta a tothom sense excepció.
Ni el fons ni la forma són nous, però és una d’aquelles pel·lícules que al sortir de la sala, hom ja està desitjant que surti en dvd per repassar-la i recordar escenes.

Jo l’he trobada molt bona i per això us la recomano.

http://www.filmaffinity.com/es/film956563.html

correu ordinari

Anna Murià i Mercè Rodoreda.

Villa Rosset, octubre del 1939.

El 1985, l'escriptora Anna Murià accedeix a publicar la correspondència que li havia adreçat Mercè Rodoreda des de la seva discreta existència a Llemotges, París, Bordeus i Ginebra i que desvetlla les dificultats i les angoixes de tota mena que ha patit l'escriptora a l'exili i també alguns processos d'escriptura de les seves obres. (Cartes a l'Anna Murià: 1939-1956. Edicions de l'Eixample, 1991)

* * * * * * * * * * *

Bordeaux
19-XII-45

Estimada Anna:

No facis cas de la data en la meva darrera lletra, la vaig dur quinze dies a la butxaca de l'abric. Aquesta, procuraré enviar-te-la de seguida. Treballo com un boig; no tens idea de les combinacions i de les camises de dormir que surten de les meves mans. Quan tornarem a casa o si abans veniu a França et faré una brusa o el que vulguis i t'asseguro que et quedaràs bocabadada. Tinc una màquina de cosir i un maniquí, encara que a vegades renegui per culpa de la feina que faig a vegades em produeix un cert orgull de veure que sé guanyar-me la vida. Amb més sort i uns quants diners per arrencar hauria pogut fer una fortuna. Em faria il·lusió posar una botiga a París. Quan vindràs, si et fa goig, buscarem algú que ens la financiï i tirarem endavant la idea. I ens partiríem entre Barna i París. Bé, però com que vull escriure, digue'm, les col·laboracions a revistes catalanes es paguen en aquest país? Si fos així t'enviaria contes i articles. A veure si puc defensar-me uns quants diners, per pocs que fossin, el canvi els faria créixer. Potser podríem fer una altra combinació: amb els diners que guanyi podries comprar-me les coses que en fan més falta i enviar-me-les. Què et sembla? El truc del cafè em sembla que serà bo. Ara que mai no s'ha pagat a cinc mil francs el quilo, màxim a dos i darrerament (el mercat negre en inici de derrota) hi ha corredors que l'ofereixen per les tendes de comestibles a vuit-cents cinquanta. De totes maneres el que m'envieu serà rebut amb joia i li farem sumptuosos honors. Si sabessis els litres que hem begut de suc de cigrons torrats!...Sobretot no m'enviïs roba feta. Tot el que duc m'ho faig jo i sóc un as. El món m'ha espavilat. Però, només em queda una tovallola en vida. [...]
Explica'm coses de tothom amb força detalls. M'interessa el grup xilè: de què viuen exactament? Amb qui s'ha barallat en Trabal? Si saps potins ben suculents, reserva-me'ls.
La meva vida durant aquests anys te l'aniré donant a trossos en diverses cartes. He fet bruses de confecció a nou francs i he passat molta gana. He conegut gent molt interessant i l'abric que duc és herència d'una russa jove jueva que es va suïcidar amb veronal. A Limoges van quedar-se'm un ovari però el que no deixaré a França serà ni la meva energia ni la meva joventut, fins a cinquanta anys penso conservar un cert genre fregate. Encara donaré molt joc: no pas amb cartes. I, sobretot, vull escriure, necessito escriure; res no m'ha fet tant de plaer, d'ençà que sóc al món, com un llibre meu acabat d'editar i amb olor de tinta fresca.
Em sap greu no haver vingut amb vosaltres, m'hauria sentit més acompanyada, hauria treballat, em requen tots aquests anys inútils, desmoralitzadors, però me'n venjaré. Els faré útils, estimulants, que els meus enemics tremolin. A la més petita ocasió tornaré a fer una entrada de cavall sicilià. No hi haurà qui m'aturi. Plega. Adéu i petons i abraçades. T'envio una mica de fred. Estem a zero.

Mercè

navegar és precís

A la comtessa d'Angeville.

Preferiría vencer en un combate acuático en la piscina o montar a horcajadas en un caballo que se me quisiera quitar de encima, antes que escribir la gran novela americana...la frase definitiva es ME GUSTA. Es ese ME GUSTA lo que lleva al borracho a beber y al mártir a llevar el cilicio; lo que convierte a un hombre en un libertino y a otro en un ermitaño; lo que hace que uno persiga la fama, otro el oro, otro el amor y otro a Dios. Con frecuencia la filosofía es el modo en que el hombre se explica su propio ME GUSTA.

Jack London, The Cruise of the Snark, 1911.

Ja ho sabia, que en Jack London tenia un veler. Ho tenia colgat a la pila del greix, barrejat amb un munt de foteses inútils que he anat acumulant amb els anys. La marca de tabac que fuma Paul Auster, la quantitat exacta de cartes de comiat que va escriure Zweig abans de suïcidar-se, la cançó que sona a La Nàusea de Sartre, l'edat que tenia Stevenson quan va anar a escola, el nom del gos de la Mercè Rodoreda...Aquesta mena de coses que no demanen pa; aquesta mena de coses que cremen en somort, esperant el seu moment encara que no arribi mai.
Ara, llegint London i sobre London, s'ha trencat la quietud a la pila del greix i tot són crits i corredisses. Que si el Yukón i Alaska. Que si un fragment de la teulada de Wolf House, una pota del gos Buck, i una fotografia de Jack i Charmian London a la coberta de l'Snark, que així és com s'anomenava el veler en qüestió. I també li sabia el nom, tot i que no n'era conscient; m'ha calgut aquesta revolució a la pila del greix per a recordar que me'l va dir l'Allau, no fa gaire, i en el marc de la seva ofensiva Carroll.

L'any 1907, Jack London va fer realitat un dels somnis de la seva vida: es va fer armar un petit vaixell de vela per creuar les aigües del sud del Pacífic que li va costar uns trenta mil dòlars de l'època. Tela marinera. London relata aquest viatge a El crucero del Snark: hacia la aventura en el Pacífico Sur, Juventud, 2000. Llegeixo a la contracoberta d'aquesta edició:

"La permanente búsqueda de nuevas vivencias lo llevó a encargar la construcción de un velero de quince metros aparejado en queche, en el que empleó una verdadera fortuna y no menos paciencia.
Sin saber mucho de navegación, zarpó de San Francisco a bordo del Snark cuyos defectos incluían la falta de estanqueidad y la incapacidad de orzar y ponerse proa al viento. Le acompañaron su mujer y unos amigos."

El nom el va treure de l'extens poema de Lewis Carroll The Hunting of the Snark, 1876, i el va triar perquè no se li va acudir cap de millor:

"Le pusimos el nombre de Snark porque no se nos ocurrió ningún otro -lo digo en beneficio de todos aquellos que de otra manera podrían creer que hay algo oculto en este nombre." (pàg. 10)

L'Snark va solcar els mars del Sud durant dos anys, però va arribar a Austràlia tan fet pols que se'l van haver de malvendre i tornar a Amèrica en un vapor. I com a darrera curiositat, va ser justament durant la travessa de l'Snark quan Jack London va escriure la novel·la que ens ocupa aquest mes: Martin Eden.




















P.S.: El títol de l'apunt fa referència a una frase que, segons ens explica Plutarc a Vides paral·leles, Pompeu va adreçar als seus mariners perquè es negaven a embarcar a causa d'una terrible tempesta:

Navigare necesse est, vivere non necesse.

Ve a dir que cal superar les dificultats immediates per tal d'aconseguir un objectiu, un ideal; que hi ha deures ineludibles que són més importants que la pròpia vida. Va ser la divisa de la Lliga hanseàtica. I el títol d'un poema de Fernando Pessoa. I, per què no, també podria ser un tatuatge.

famèlic!

A la biblioteca tenim dues biografies de Jack London que en realitat són la mateixa amb títols diferents: l’edició castellana és fidel al títol original i es diu ¡Hambriento!:la vida de Jack London i la catalana es titula escuetament Jack London. L’autor és en Michail Krausnick.

A la contraportada del llibre hi llegim:
La vida de Jack va ser la seva millor obra: la història de l’ascensió d’un repartidor de diaris per arribar a ser l’escriptor més famós del seu temps; una carrera en imatges, un somni americà. En moltes de les seves novel·les i històries d’aventures Jack esdevé ell mateix el protagonista, el seu propi heroi: fent de pirata d’ostres, policia d’una patrulla pesquera, mariner, vagabund de tren, presidiari, buscador d’or i granger. Però Jack va viure també en pròpia pell la pobresa i la gana. Una vegada rera l’altra es veu emés fins a ran de l’abisme. Però Jack té un somni: amb una gran tenacitat ell mateix es converteix en escriptor. No busca una sortida només per a ell: lluita apassionadament com a autor i orador polític contra l’opressió i l’explotació, per un món millor i més just.
Aquest llibre no vol ser ni més ni menys que una guia per a “viatjar” dins el món de Jack London i un estímul per a continuar llegint la seva obra.

els calçotets de jack london

Aquest mes tornem a ensopegar amb un d'aquells escriptors que barregen vida i obra de tal manera que resulta quasi impossible destriar l'una de l'altra.

Ho dic perquè des que he començat a llegir coses sobre Jack London, no puc evitar pensar en Mishima. El detonant (prou que sabeu com n'estic de delicadeta de les sinapsis) ha set aquesta remaleïda foto de Jack en calçotets, que m'ha dut de pet a la de Yukio en ienesecuá. Tots dos són capricorn (Poe també, per citar-ne un altre d'aquests de vida...sucosa?, adelerada?, singular?...què tal mogudeta: vida mogudeta). Tots dos es van suïcidar; tots tres, de fet, perquè encara que els altres dos no ho fessin tan explícitament com el japonès, a veure qui gosarà negar-me que Poe i London van decidir anar passant abans d'hora. Poe tenia 40 anys, els mateixos que London. Mishima, 45. Poe i London sempre tenien molta set. En fi, ja m'enteneu, aquesta mena de detalls que fan llegenda.

Cal anar amb compte i procurar que el personatge no superi l'escriptor. Dic jo.

Per obrir boca, aquí trobareu una biografia de Jack London.

miller sobre rimbaud

¿Por qué, me pregunto, adoro a Rimbaud por encima de todos los escritores? No soy ningún cultor de la adolescencia ni pretendo que esté a la altura de otros escritores que podría enumerar. Pero hay algo en él que me conmueve como jamás me ha conmovido la obra de ningún otro. ¡Y he ido hacia él a través de las nieblas de un idioma que nunca he podido dominar! La verdad es que sólo cuando traté ingenuamente de traducirlo empecé a apreciar plenamente la fuerza y la belleza de su estilo. Me veo en él como en un espejo. Nada de cuanto dice me es ajeno, por salvaje, absurdo o arduo que parezca. Para comprender es necesario entregarse y recuerdo claramente haber accedido a esa rendición desde el primer día que eché un vistazo a su obra. Ese día, hace poco más de diez años, sólo leí unas pocas líneas y, temblando como una hoja, dejé el libro. Tenía la sensación en aquel entonces, y la sigo teniendo, de que había dicho todo cuanto se puede decir en nuestra época. Era como si hubiera puesto un techo al vacío. Es el único escritor a quien he leído y releído con el mismo júbilo y la misma excitación, descubriendo en cada lectura algo nuevo, conmovido profundamente cada vez por su pureza. Todo cuanto diga de él será siempre un balbuceo, apenas una aproximación, a lo sumo un aperçu. Es el único escritor cuyo genio envidio, los demás, por grandes que sean, no me producen envidia. ¡Y pensar que estaba acabado a los diecinueve años! De haber leído a Rimbaud en mi juventud, dudo de que hubiera escrito una línea. ¡Qué afortunada es a veces nuestra ignorancia!

Henry Miller. El tiempo de los asesinos. Alianza, 1983. p.83

el tiempo de los asesinos d'Henry Miller

Henry Miller. El tiempo de los asesinos. Alianza, 1983

L’ any 1945 l’escriptor nord-americà Henry Miller va glossar la figura i obra del poeta Arthur Rimbaud en dos articles publicats a la revista news directions i que 10 anys després s’aplegaren en forma de monografía.
Com Baudelaire en el seus estudis de Poe, Miller confessa que van ser les estranyes afinitats que trobava entre la seva pròpia existencia i la vida de Rimbaud el desencadenant de la seva admiració pel poeta francès. Des de que, amb 36 anys va llegir-lo per primer cop, se li instal•là una presència molesta que l’advertia: “tarde o temprano tendras que habertelas conmigo” i quan ho va fer no se’n va poder desenpellagar mai més.



¿De qué sirve el poeta, a menos que adquiera una nueva visión de la vida, a menos que esté dispuesto a sacrificar su vida para imponer la verdad y el esplendor de su visión?. Es costumbre definir a estos seres demoníacos, a estos visionarios, como románticos, para destacar su subjetividad y clasificarlos como rupturas, interrupciones, subterfugios en la gran corriente de la tradición, como si se tratara de locos girando en torno a su propio eje. Nada más falso. Son precisamente estos innovadores los que forman los eslabones de la gran cadena de la literatura creadora.

greguerias

Ramón Gómez de la Serna. Greguerias. Cátedra, 1979.

Ramón Gómez de la Serna és un personatge inclassificable de les lletres espanyoles. Autor prolífic, segurament les seves creacions més conegudes siguin les greguerias. Per saber què són val més recórrer a les definicions que ell mateix va donar, una d’elles és una equació: Metáfora + Humor = Gregueria. En un altra definició seva: “fatales exclamaciones de las cosas y del alma al tropezar entre sí por pura casualidad” hi podem veure l’essència surrealista de la creació. Hi ha infinitat de possibilitats originadores de gueguerias: associacions visuals d’idees, observacions de la vida real, el so d’una paraula.
A mi, em semblen molt més seductores que els jocs de paraules en que ens tenen acostumats els prestidigitadors del llenguatge tant en boga avui en dia, i també que la majoria de microrelats que he llegit, aquí en teniu una selecció:

El pitido del tren sólo sirve para sembrar de melancolía los campos.

Definición amanerada: la cucaracha es un traslaticio lunar de la noche.

Las olas esculpen en las rocas calaveras de gigantes.

Queremos ser de piedra y somos de gelatina.

El sueño es un depósito de objetos abandonados.

El ciclista y la bicicleta enredados en la caída parecen un insecto boca arriba.

La viuda parece llevar su espeso velo para que no le piquen las moscas de la muerte.

Los bebés con chupete miran al fumador en pipa como a un compañero de cochecito.

En las máquinas de escribir sonríe la dentadura postiza del alfabeto.

Aquella mujer me iró como a un taxi ocupado.

Los arboles sólo saben que existen gracias a su sombra.

Las golondrinas son los bigotes postizos del aire.



Si voleu més informació visiteu aneu aquí....

la rebel·lió de rimbaud (2)

La vida de Rimbaud va ser una constant d’anades i tornades. Als quinze anys ja havia fugit de casa tres vegades causant alarma i desencís a la seva mare que tenia dipositades grans esperances en el precoç geni (que algú ha comparat amb el de Mozart) del seu fill. Però el poeta no podia estar gaire temps seguit respirant l’atmosfera opressora de casa seva ni l’ambient de la decadent burgesia de Charleville.

Està documentat que passava moltes estones a la biblioteca ( Es veu que no era gaire amic dels bibliotecaris (no entenc perquè tant simpàtics que som) i els va satirtzar al seu poema les assis) llegint ancians tractats de màgia i alquimia amb els quals va forjar la seva segona rebel·lió dirigida contra la forma i el contingut de la poesia dels parnasians.

Ara el jo es converteix en un altre, el poeta es torna vident a partir d’un llarg i conscient desbaratament dels sentits.
Jo crec que és a l’alquimia del verb on podem comprendre la immensitat de Rimbaud; aquest és un poema paradigmàtic de tota la seva obra i (potser fins i tot) vida on ens parla de com és el seu concepte de "poesia més gran que la vida". En aquest poema, inclòs a una temporada a l’infern, el poeta comença amb prosa i va interrompen el discurs per incloure-hi composicions antigues (generalment noves versions d’antics poemes seus) a vegades per burlar-se’n i renegar de la forma antiga.

Aquí hi trobareu el poema sencer traduït per Josep Palau i Fabre i a sota us en deixem un fragment....


ALQUÍMIA DEL VERB

Sobre mi. La història d’una de les meves follies. De feia temps em vantava de posseir tots els paisatges possibles, i trobava derisòries les celebritats de la pintura i de la poesia moderna. M’agradaven les pintures idiotes, sobreportes, decoracions quadres de saltimbanquis, ensenyes, estampes populars; la literatura passada de moda, llatí d’església, llibres eròtics sense ortografia, novel.les de les nostres àvies, contes de fades, llibrets de la infantesa, velles òperes, refranys estúpids, ritmes ingenus. Somniava croades, viatges de descobertes dels quals no hi ha referències, repúbliques sense històries, guerres de religió ofegades, revolucions de costums, desplaçaments de races i de continents: creia en tots els encanteris. Vaig inventar el color de les vocals! -A negre, E blanc, I roig, O blau, U verd. -Vaig arranjar la forma i el moviment de cada consonant i, amb ritmes instintius, m’envania d’inventar un verb poètic accessible, un dia o altre, a tots els sentits. Em reservava la traducció. De primer fou un estudi. Escrivia silencis, nits; anotava l’inexpressable. Fixava vertígens.



a moi. L'histoire d'une de mes folies. Depuis longtemps je me vantais de posséder tous les paysages possibles, et trouvais dérisoires les célébrités de la peinture et de la poésie moderne. J'aimais les peintures idiotes, dessus de portes, décors, toiles de saltimbanques, enseignes, enluminures populaires ; la littérature démodée, latin d'église, livres érotiques sans orthographe, romans de nos aïeules, contes de fées, petits livres de l'enfance, opéras vieux, refrains niais, rythmes naïfs. Je rêvais croisades, voyages de découvertes dont on n'a pas de relations, républiques sans histoires, guerres de religion étouffées, révolutions de mœurs, déplacements de races et de continents : je croyais à tous les enchantements. J'inventai la couleur des voyelles ! - A noir, E blanc, I rouge, O bleu, U vert. - Je réglai la forme et le mouvement de chaque consonne, et, avec des rythmes instinctifs, je me flattai d'inventer un verbe poétique accessible, un jour ou l'autre, à tous les sens. Je réservais la traduction. Ce fut d'abord une étude. J'écrivais des silences, des nuits, je notais l'inexprimable. Je fixais des vertiges.

divendres sant

Monty Python: la autobiografia [els Monty Python amb Bob McCabe]. Global rhythm, 2006

La biografia definitiva dels més grans. Una bona lectura per Setmana Santa i recordeu: hem de mirar sempre el cantó positiu de la vida, na, na, na,na,.