dimarts, 29 de juny del 2010

the end



Benvolguts/-udes, ets i uts.
Avui, a les vuit del vespre, darrera trobada de la temporada 2009-10. Sí, com passa el temps. Passavolant. 1280 ànimes és el llibre, Jim Thompson l'autor i els honors a càrrec de Miquel Vilardell (no sé si vindrà sol o l'acompanyaran tots els seus heterònims, ja ens ho trobarem).

La sessió serà a pal sec, sense cava ni la ja tradicional coca i llonganissa (llangonissa pels osonencs) ni re. No, no anem a menys. Ens ha semblat més adequat que la trobada sigui com les altres -un llibre, una hora- i quedar un dia de la setmana que ve per tal de fer una mica de repàs (en les dues accepcions del terme, és a dir, repassada de com han anat les coses i xeflis). Després en parlem.

dilluns, 28 de juny del 2010

amics que no ho són

En Jordi de l'Alf és d'aquella mena de gent que, de tant en tant, seleccionen unes quantes cançonetes de la música popular, les posen en un cedé, li fabriquen una caràtula i després ho regalen als amics. No som amics, en Jordi de l'Alf i jo, que només ens coneixem de la biblioteca i prou, però, ves per on, en tinc un d'aquests cedés i ha resultat ser la meva banda sonora de finals d'aquesta primavera. Gràcies, Jordi de l'Alf.

1. Adam Green. Bluebirds.
2. The raveonettes. Dead sound.
3. Mishima. Tot torna a començar.
4. Rivers cuomo. Chess.
5. omd. Joan of Arc.
6. The arcade fire. Rebellion.
7. The go-betweens. Quiet heart.
8. Antonna. Y además bastante fea.
9. Weezer. Photograph.
10. Lucio Battisti. La canzone del sole.
11. Parade. Stephen Hawking.
12. Buzzcochs. Ever fallen in love.
13. The beach boys. Hushabye.

I la cancó guanyadora (de tros i amb permís de la sis i la vuit), sobretot pel bon rotllo que m'ha donat aquestes setmanes, és...





La comtessa d'Angeville, una noia de l'Alqueria d'Asnar (el Comtat, Alacant) que ara s'està a Noruega, tampoc és amiga meva, que només ens coneixem dels blogs, però, no fa gaire, em va fer arribar el disc d'un d'Alcoi que canta i com. Trasbalsaeta em té, el tal Hugo Mas. Cliqueu la imatge; Hepàtica (i ventral), es diu la cançó. Gallina de pell. Teníeu raó, comtessa, aquest és de pa fer-s'ho tot a sobre.



















Res més. Amb amics que no ho són com aquests qui vol enemics, oi? Au, ready! Lalalalaaaa

dissabte, 26 de juny del 2010

un poema de lluís solà

La Remor encesa III


18

Com la poma,
que coneix el vent i el fred punyent
i la pluja que davalla com una cabellera esbullada
i les branques llepa
i pica i repica a les parets de l’enllà
i s’ajeu al palmell de la pedra aspra
i fuig,

com la poma,
que sap els vels de la boira protectora
i l’arrel que encega
i la veu incomptable de les fulles inconscients
i llur silenci unànime
i l’or brunzent del borinot que arriba
i s’atura i el cor aspira del real
i fuig,

com la poma,
que recorda el dia ple d’abelles de la llum
i el sol que camina a poc a poc per l’alta via
i l’aire roent
i la nit que porta la frescor i el terror
i l’ona que brilla i creix i mai no cessa
i que esdevé poma
i fuig,

com la poma.


Lluís Solà. Entre Bellesa i dolor : obra poètica inèdita. Edicions 62, 2010.


Per a mi aquest home és el millor poeta català viu; si en voleu un altre (de poema) cliqueu aquí.

divendres, 25 de juny del 2010

bestiari d'estiu



465.

I heard a Fly buzz – when I died –
The Stillness in the Room
Was like the Stillness in the Air –
Between the Heaves of Storm –

The Eyes around – had wrung them dry –
And Breaths were gathering firm
For that last Onset – when the King
Be witnessed – in the Room –

I willed my Keepsakes – Signed away
What portions of me be
Assignable – and then it was
There interposed a Fly –

With Blue – uncertain stumbling Buzz –
Between the light – and me –
And then the Windows failed – and then
I could not see to see –


Oí zumbar una mosca -- al morir
la quietud del cuarto
era como la quietud del aire --
entre los sobresaltos de la tormenta --

los ojos que me rodeaban -- se habían vaciado --
las respiraciones se unían firmes
para la última ceremonia -- en que el Rey
aparecería -- en el cuarto --

yo había legado mis recuerdos -- legado
todo lo que podía transferir de mí
fue en ese momento
cuando se interpuso una mosca --

con azul zumbaba -- indecisa tropezaba --
entre la luz --y yo--
y luego las ventanas declinaron -- y luego
no pude ver para ver --

( c. 1862) Traducció de Silvina Ocampo.















1650.
The pedigree of Honey
Does not concern the Bee -
A Clover, any time, to him,
Is Aristocracy -

L'Ascendència de la Mel
Tant li fa a l'Abella -
Un Trèvol, quan sigui, per ella,
És Aristocràcia -

1788.

Fame is a bee.
It has a song -
It has a sting -
Ah, too, it has a wing.


La Fama és una abella.
Te cant -
Té fibló -
Ah, també té ales.


Versions de Sam Abrams.

dijous, 24 de juny del 2010

manuscrit trobat a saragossa de jan potocki

Jan Potocki. Manuscrit trobat a Saragossa (versió de 1810); edició i notes a càrrec de François Rosset i Dominique Triare, presentació de Marc Fumaroli, traducció del francès d’Anna Casassas. Quaderns Crema, 2009.

D’esdeveniment digne de ser celebrat amb coets i fanfàrries caldria considerar la magnífica edició de l’obra de Jan Potocki, novel·la de culte que s’ha convertit en un dels màxims exponents de la literatura fantàstica tot i que també es podria emmarcar dins la corrent de literatura gòtica.
Fins ara només hi havia alguna versió integra en castellà però no pas de la versió de 1810, considerada la definitiva, i algunes seleccions de les històries més divertides a l’estil del que s’ha fet d’altres obres immenses com les mil i una nits o el decameró.
Aquí hi trobareu un article que en parla amb propietat.
Tant la novel·la com la versió cinematogràfica de Wojciech J. Has van ser lloades per Luís Buñuel, i fa poc la pel·lícula va ser restaurada i editada en devebaixade gràcies a l’interès i producció de Jerry Garcia.
Us transcric la informació que hi ha a la contraportada:
Alphonse van Worden, oficial de la guàrdia valona, viatja a Madrid per posar-se al servei del rei d’Espanya. En una de les etapes del seu periple, ha de travessar la Sierra Morena. Allà l’espera un misteri laberíntic que haurà d’escatir, i que l’embarcarà en una aventura sense precedents en què trobarà alquimistes, astròlegs i cabalistes, posseïts, dimonis, bandits, gitanos i anacoretes. Allò que en principi no havia de ser més que un tros de camí es converteix en un viatge inicàtic, ple de sorpreses. A cavall entre la novel·la gòtica i els coneixements enciclopèdics, Potecki construeix una història màgica, amb un atractiu irresistible, que ha captivat milers de lectors des de la seva primera publicació. La versió kque avui presentem es basa en lun manuscrit fins fa poc inèdit de l’obra, que ofereix una versió més acabada de lesl que fins avui havien servit de base, fetes a partir de fragments: més completa, qui sap si més melancòlica, però en qualsevol cas més preparada per a l’edició".

dimecres, 23 de juny del 2010

altares sobre jim thompson



Guillermo Altares 24/03/2010
http://blogs.elpais.com/papeles-perdidos/2010/03/jimthompson.html


Hay editoriales con las que un lector contrae una deuda de por vida y que, cuando desaparecen, dejan un rastro imborrable en las librerías personales. Una de ellas fue Bruguera y su inolvidable colección de Bolsillo Libro amigo. Allí estaba sencillamente todo lo que un aficionado a la novela pueda desear. No recuerdo si las traducciones era buenas, malas o regulares, pero sí se apelotonan en mi memoria decenas de títulos, desde Italo Calvino a Graham Greene y, sobre todo, la mejor novela negra americana. Y allí estaba, naturalmente, Jim Thompson, del que ahora RBA rescata dos importantes títulos en su Serie negra: Hijo de la ira y El asesino está dentro de mí, que está a punto de llegar a las librerías.
Su obra maestra es 1280 almas, una de las grandes novelas negras de todos los tiempos -Paco Camarasa, el responsable de la estupenda librería barcelonesa Negra y Criminal, la pone muy arriba en su lista de imprescindibles-, que Bertrand Tavernier adaptó al cine ambientada en el Senegal colonial con Philippe Noiret e Isabelle Hupper bajo el título de Coup de torchon.
Autor de casi treinta novelas, Jim Thompson (1906-1977) se ganó la vida como periodista y guionista (escribió dos de las grandes películas de Stanley Kubrick, Atraco perfecto y Senderos de Gloria aunque en ambos casos el genio le robó el crédito) y no llegó a alcanzar nunca la fama literaria en vida (pese a que una de sus obras, La huida, fue llevada al cine por Sam Peckinpah). Sin embargo, poco a poco, sus libros fueron ganando adeptos y prestigio hasta convertirse en clásicos.
Sus novelas están llenas de personajes al límite -el mismo límite en el que transcurrió gran parte de su vida--, son de una violencia terrible y representan una crítica despiadada de la América despiadada en la que creció (una visión llena de ira y de inteligencia, de realismo sin cuartel ni concesiones). Hijo de la ira fue su último libro y destila todos los temas de su obra, mientras que El asesino está dentro de mí, el título lo dice todo, es una de sus obras más conocidas. Adentrarse en el mundo de Jim Thompson no es sencillo y no siempre es agradable, pero desde luego es apasionante: es más que una experiencia literaria, es una extraordinaria experiencia humana

dimarts, 22 de juny del 2010

tot ha canviat per continuar igual

A Lampedusa i Mrozeck, pels serveis prestats.


Imatge trobada a Muros hablados.

No aneu mai a una biblioteca pública entre les cinc i les set de la tarda, tret que volgueu fer un estudi etològic, és clar. No sabreu ben bé on sou. Aquest consell val de setembre a juny.
No aneu mai a una biblioteca pública la primera quinzena de juny -a cap hora, totes són dolentes- quan la caterva habitual es veu ampliada amb els estudiants de selectivitat, els universitaris, i els esoïdes armats amb petards i el crèdit de síntesi.
Sempre visc aquestes dates tan assenyalades (i mortalment avorrides, per previsibles) amb la paciència al límit, saturada de la remor constant i de tanta feromona desfermada. I quan trobo que estic a punt de perdre l'oremus, agafo la bossa i foto el camp, carrer del Nord enllà, fins arribar a l'entrada del cementiri, que també és de titularitat municipal, i m'assec en un banc que hi ha, a fumar-me un Marlboro i recordar els dies en què vaig ser revolucionària.

*******


Dimecres, 5 d’agost
(1931)

M’he vist obligada a advertir a n’els municipals, perque un xicots s’entretenien obrint i tancant la porta de la Biblioteca, al mateix temps que feien un gran xivarri. Molt atentament s’han posat a les meves ordres.
Rebuts els números corresponents a les revistes Renaissance, Revue Française, Vanity Fair.

Divendres, 7 d’agost

Sembla qu’els municipals han fet un escarment de debó. Ells, n’han donat part a la Casa de la Ciutat a on els han fet presentar en aquests xicots; sembla que això anirá bé de debó, doncs per ara no torna a succeir.

(La directora era de vacances i signa aquesta crònica la seva companya Srta. Angelina Boixader i Prat)















dilluns, 21 de juny del 2010

el diable al cos de raymond radiguet


Els llibres editats pel cercle de Viena creen addicció, suposo que deu ser pel tacte del paper “...procedent de boscos i plantacions gestionats de manera responsable”(sic) o per la qualitat dels títols però el cert és que no puc estar gaire temps sense obrir-ne un.
Aquest cop m’he decidit per Le diable au corps publicada el 1920 i traduïda al català per Josep Maria Pinto.
Raymond Radiguet (1903-1923) només va tenir temps d’escriure un grapat de poemes i dues novel•les. Va viure intensament els anys 20 a Paris en companyia entre altres de les starletts del Moulin Rouge i Jean Cocteau que es convertí en el més ferm defensor del seu talent i amb qui fundà la revista avantguardista Le Coq.
El Diable al cos és una història d’amor que creix a base de sensualitat i passió entre un jove de 16 anys i una dona de 19 acabada de casar amb un home mobilitzat a França a començaments de la Primera Guerra Mundial. La novel•la, ambientada a la reraguarda, va ser un gran èxit de vendes esperonada per les entusiastes crítiques de Cocteau i també va ocasionar un gran escàndol, ens podem imaginar la reacció dels patriotes agobiats pensant en el que feien les seves esposes mentre ells eren al front.
No sé perquè, m’ha fet pensar en Truffaut i en el llibre aquell de Françoise Sagan. No hi ha com els francesos per retratar l’adolescència i la “joie de vivre”.
La novel•la va estar adaptada al cinema per Claude Autant-Lara el 1947.

diumenge, 20 de juny del 2010

mazoni

...no en tenim prou amb la felicitat....


dissabte, 19 de juny del 2010

the killer inside me


De un clásico de la novela negra, una escurridiza película
per Charles McGrath.

El País, dijous 17 de juny de 2010
(Dins la selecció setmanal de notícies de The New York Times. P. 8)

Esas mismas cualidades que hacían que sus libros fueran tan fascinantes (el desenfreno, la originalidad y la sensualidad oscura y violenta de Thompson) también le hacían inmensamente atractivo para los directores de cine. Stanley Kubrick fichó a Thompson en los años cincuenta, la época dorada del escritor, y Sam Peckinpah lo contrató en los años setenta, casi al final de su vida.

Pero la visión de Thompson, aunque parezca estar hecha para Hollywood, es tan singular que a lo largo de los años ha resultado increíblemente escurridiza para las adaptaciones cinematográficas. Las dos versiones de su novela La huida (la de Peckinpah de 1972 y el remake de Roger Donaldson de 1994) tienen fama de haberla suavizado mucho.
Pero la película de Kennedy de 1976 de El asesino dentro de mí, con el joven y macizo Stacy Keach, no tiene ni pies ni cabeza.

Por muy extraño que pueda parecer, las mejores versiones cinematográficas de Thompson hasta la fecha las han hecho directores europeos: Los timadores, dirigida en 1990 por el inglés Stephen Frears; y la de 1981 del francés Bertrand Tavernier titulada 1280 almas, una adaptación de la novela homónima que mucha gente considera que es la mejor película de Thompson con diferencia.

Ahora Michael Winterbottom, otro inglés, espera sumarse a esta lista con su nueva versión de El asesino dentro de mí, con Casey Affleck, Jessica Alba y Kate Hudson.

Kubrick describió El asesino dentro de mí, publicada en 1952, como "probablemente la historia en primera persona más escalofriante y más creíble de una mente criminalmente retorcida que he leído jamás". Podría decirse que es la mejor novela de Thompson y que ejemplifica muchas de las dificultades que entraña traducir su obra a la gran pantalla.

Es la historia de Lou Ford, ayudante del sheriff de un pequeño pueblo de Tejas, de apariencia sosa e inútil, que resulta ser un asesino compulsivo y despiadado. Nada más empezar, por ejemplo, hay escenas de una violencia aterradora, incluido un famoso pasaje en el que se muestra el asesinato de una prostituta.

Al igual que muchas de las novelas de Thompson, El asesino dentro de mí está contada en primera persona, y la voz del narrador es seductora y escurridiza, como la que el asesino utiliza para engañar a sus víctimas. ¿Cómo podemos creernos una sola palabra de lo que dice?

Robert Polito, el biógrafo de Thompson, explicaba en una entrevista: "Thompson no es como los escritores con los que se le suele comparar. No es como Hammett, Chandler o Cain. Sus libros no son realistas. Se acercan mucho más a la fantasmagoría"

A diferencia de Tavernier o incluso de Frears, Winterbottom ha tratado por todos los medios de hacer lo que él denomina "una película muy literal". Su adaptación de la escena de la paliza es tan gráfica que en las primeras proyecciones en festivales de cine algunos espectadores se fueron de la sala. También amplía lo que en el libro no es más que una indirecta y hace hincapié en el hecho de que a los personajes les gusta el sexo duro y sadomasoquista.

Winterbottom es ambiguo en cuanto a la naturaleza de Lou. Puede que sea un psicópata, un asesino a sangre fría fingiendo ser un psicópata herido para que sintamos compasión por él o alguien en el que cualquiera de nosotros se podría convertir si se dieran las circunstancias adecuadas (o inadecuadas).

"Me cuidé de no hacerlo demasiado explícito", señala Winterbottom. "Estas cosas pasan, y ¿cómo las entiende uno? Me interesaba cómo era un asesino, cómo es la gente"

Otra pega que tiene adaptar a Thompson es que es excesivamente "negro" y Winterbottom también ha tratado por todos los medios de evitar eso. Su película, que se rodó en Oklahoma, donde nació Thompson, tiene definitivamente una apariencia muy animada, con exteriores bañados por el sol y automóviles de los años cincuenta de colores llamativos.

"No quería hacer una imitación ni un tributo al cine negro", comenta. "Thompson era directo y escueto escribiendo. Es casi como un texto de una obra de teatro. Me acuerdo que pensaba: "Esta es la visión de Thompson, no la tuya. Vamos a intentar rodar eso". Hace una pausa y añade: "Es un alivio, la verdad".


divendres, 18 de juny del 2010

olga knipper




Ell era famós, molt famós; tenia 39 anys i estava malalt de tuberculosi. Ella, 28 anys, alumna predilecta de Némirovich-Dànchenko i l'actriu principal del Teatre Artístic de Moscou, dirigit per Stanislavski, el del mètode. Es van conèixer el 1898, als assaigs de La Gavina, i es van casar el 1901. Les obligacions professionals de l'actriu a Moscou i la malaltia de l'autor, ingressat en un sanatori a Yalta (Alemanya. Sic! llegiu els comentaris), els van mantenir allunyats llargues temporades. D'aquí ve la correspondència, un autèntic testimoni de primera mà dels darrers sis anys de la vida de l'escriptor. Entre moltes d'altres coses. Moltes.

***********

10 de septiembre (1899)
[Moscú]

Ayer hizo un año que nos conocimos, querido autor. ¿Se acuerda, usted, en el club, en un previo de La gaviota? Cómo me estremecí cuando escuché que “el autor” acudiría a la representación de esa tarde. ¿Lo comprende? Y ahora aquí estoy sentada y escribiendo a ese “el autor” sin el más mínimo miedo, incluso al contrario, sintiéndome bien. Hace un día magnífico hoy, cálido, despejado, si todo va bien iré a la ciudad, tomaré el aire, admiraré el clima otoñal y disfrutaré también del Bulevar Tverskoi de camino al teatro, que está precioso ahora. ¡Oh, pobre de mí, como una ciudadana más!
No hubo un segundo escrito para usted ayer, ¡y de veras que quería! Por la mañana ensayamos Tío Vania, a las cinco El terrible, y después directamente del teatro a la Escuela para un coloquio sobre Almas solitarias.
Vimos los actos tercero y cuarto de Vania hoy, y mañana hay una prueba de vestuario de El terrible, y después ya trabajaremos de arriba a abajo Tío Vania. Lilina será una excelente Sonya, pero cómo estaré yo en el papel de Elena, eso no lo sé. La comprendo perfectamente pero cómo interpretar su Dieu sait?
Savva Morozov es un asistente habitual del teatro, acude a los ensayos, se queda hasta última hora, agotador. Todos nosotros lo encontramos, por supuesto, muy agradable. Pienso que pronto será su debut aquí, pero no estoy segura. Tiene claro que yo no estoy capacitada para interpretar a Elena porque no tengo un marido repugnante y carezco por tanto de experiencia para esa escena. He decidido buscarme uno. ¿No irá a rechazarme la ayuda, querido escritor? Precisamente cuando es para el éxito de su obra, ¿verdad? ¡Si lo lograra, eso me convertiría en, simplemente, una artista colosal!
Gracias por su fotografía y por los caramelos. Y gracias por escribirme, esperaba tan impaciente una sola línea que pensé que ya no quería escribirme. ¿No cree que me estoy habituando a usted?
Escríbame todo, todo. Nadenka no sabe nada.
Me alegra que sus mujeres le estén dando de comer porque sé que el escritor no comía todos los días. ¿Debe hacerse duro ir y venir de la ciudad, verdad? Así que, hasta la próxima carta. ¿Ha empezado a trabajar ya?
Dele mis saludos a María Pavlona, a su madre, espero que pronto vaya todo bien.
Tomo su mano y le beso. No se agobie.

Olga Knipper


Antón Chéjov, Olga Knipper: correspondencia (1899-1904). Edició i traducció de Paul Viejo. Páginas de espuma, 2008. P. 38 i 39.

dijous, 17 de juny del 2010

l'h confidencial


Quan sento a parlar de novel·la negra em ve al cap, abans que Chadler, Hammett o McCoy el nom de Canal, Jordi Canal.
En Jordi Canal és director de la Biblioteca La Bòbila de l’Hospitalet/Esplugues, l’especialització de la qual precisament és la novel·la negra; no hi ha thriller editat a Espanya que no figuri al seu fons ni autor sense racó a les prestatgeries d’aquest santuari dedicat al crim i a la seva resolució que s’ha convertit en referència obligada per tots els amants del gènere.
Aquesta és una bona estratègia (tenir un fons especialitzat), per trencar fronteres i promocionar la biblioteca arreu.
Entre altres coses al seu bloc hi trobareu tota la informació sobre la biblioteca i la seva col·lecció i altres apartats interessants com per exemple una completíssima selecció d’enllaços a altres pàgines dedicades al gènere negre i tot el relatiu al premi l’H confidencial, un premi de novel·la negra amb vocació internacional que ja va per la cinquena edició.
I com no podia ser d’altra manera, tenen un club de lectura dedicat en exclusiva a la novel·la negra que funciona des de l’any 2000 i que com a material d’acompanyament (maleïda terminologia del ram) distribueixen un fanzine que cal col·leccionar, sobretot si ets lector de novel·la negra.


dimecres, 16 de juny del 2010

a paula de parma

Sant Bloomsday, diguem-ne casualitat, m'agafa confessada i en bona companyia.

dimarts, 15 de juny del 2010

tres homes en una barca de jerome k.jerome


Jerome K. Jerome. Tres homes en una barca (per no parlar del gos); traducció de Josep Marco. Quaderns Crema, 2000

El motiu d’aquest post és doble: agrair i recomanar, així doncs, comencem pel començament:
1.-L’altre dia, no recordo per quin motiu, l’autora d’un tel als ulls, bloc altament recomanable, parlava d’aquest llibre com una joia que calia descobrir i a més, beneïdes coincidències, resulta que és el llibre programat pel proper club de lectura del meu poble. Així que no m’he pogut resistir i aquest capdesetmana me l’he cruspit en dues tongades. Gràcies Clidice.
2.-El títol és prou explicatiu del que ens trobarem al llibre editat el 1889; tres personatges de l’Anglaterra de finals dels S.XiX pugen a una barca i es disposen a sirgar i remar pel Tàmesi com seguidors del mateix Pickwik o acòlits d'Huckleberry Finn. Aquí també es fixen en les persones però són els edificis històrics els que més acaparen la seva atenció. Com ja he comentat he llegit el llibre en dues sentades, la primera he de dir que em va deixar igual que abans és a dir amb cara de tòtil, però la segona em va transformar el semblant i la gent que viu amb mi fins i tot es va preocupar pels meus esgarips d’alegria, quin fart de riure per Déu. En la seva aparença intranscendent el llibre amaga veritats com temples construïdes amb un humor pre-surrealista d’allò més divertit i una mala llet encantadora. Feu-vos un favor, no us el perdeu.


...us en deixo dues de les píndoles que més m’han fet riure...

“ Sempre tinc la impressió que estic fent més feina de la que hauria de fer. I no és que jo m’oposi a la feina, us ho asseguro; a mi la feina m’agrada, em fascina. Puc passar-me hores senceres assegut mirant-la”


“Deien que per a poeta, o escriptor de novel•les de fulletó, o gasetiller, o coses així, sí que serviria, però que, per arribar a ser algú en el terreny de la pesca al Tàmesi, calia tenir més fantasia, més capacitat d’invenció de la que jo semblava posseir”.

dilluns, 14 de juny del 2010

diumenge, 13 de juny del 2010

memòria de jesús moncada

divendres, 11 de juny del 2010

ken bruen



Sempre tinc entre mans alguna novel·la de lladres i serenos. No puc fer-hi res, m'agraden.
Avui, però, no vull parlar sobre les lectores que sóc (o no sóc, vet aquí el dilema). Vull anar per feina i presentar-vos a Ken Bruen, un deixeble de Jim Thompson.
Irlandès, nascut a Galway l’any 1951. Abans de dedicar-se a escriure feia de professor d’anglès en llocs tan exòtics com ara Àfrica, Japó, sud-est asiàtic en general i sud-amèrica en particular.
Ha escrit unes vint novel·les. Destaquen les protagonitzades per R&B (Roberts i Brant) una violenta parella de policies i la sèrie de Jack Taylor, un ex-policia alcohòlic.
Les d'en Jack Taylor (de les altres no en puc dir res, que no les he llegides) són novel·les poc amables –crues, aspres, vaja- on la resolució del cas que teòricament ens ha d’ocupar no té importància. L’estil de Bruen, molt peculiar. Partidari de l’humor negre, gasta una escriptura contundent, amb frases curtes. Quasi poètic de tan brutal. O brutalment poètic, vés a saber. M'agrada.


LIBROS Y MÁS LIBROS

Siempre ha habido libros. A lo largo de mi destartalada existencia, han sido la única constante. Incluso Sutton, mi amigo más íntimo, había exclamado en alguna ocasión:
-¿A qué viene esa puta manía de la lectura, tío? Antes eras policía, joder.
O sea, lógica irlandesa en su más alta expresión.
Se lo dije entonces y un millón de veces desde entonces:
-La lectura me transporta.
A lo que él respondió con su franqueza habitual:
-Gilipolleces.
Como ya he dicho, mi padre trabajaba en los trenes. Le encantaban las novelas del Oeste. Siempre llevaba un maltrecho volumen de Zane Grey en su chaqueta. Luego empezó a pasármelas. Mi madre decía:
-Le vas a convertir en un mariquita.
Cuando ella no podía oírle, él susurraba:
-No hagas caso a tu madre. Tiene buena intención. Pero tú sigue leyendo.
-¿Por qué, papá?
No es que tuviera intención de dejarlo, ya estaba enganchado.
-Te dará opciones.
-¿Qué son opciones?
Aparecía en sus ojos una mirada ausente y entonces decía:
-Libertad, hijo.
Por mi décimo cumpleaños me regaló un carné de la biblioteca. Mi madre me regaló un palo de hurling. A menudo utilizaba ese mismo palo para darme la gran paliza.
El carné de la biblioteca era un “salvoconducto”. En aquellos tiempos, la biblioteca estaba situada en el edificio de los Juzgados. Los libros arriba, los juzgados abajo. Cada vez que iba por allí, miraba a los policías con respecto reverencial. Ambos hilos de mi vida han estado entrelazados.
Lo uno llevó literalmente a lo otro. He sido incapaz de liberarme de ambas influencias, cualesquiera que hayan sido las circunstancias de mi vida.
Empecé con Robert Louis Stevenson, Richmal Crompton, los Hardy Boys. Con toda seguridad habría continuado de forma desordenada y con el tiempo habría perdido el interés, de no haber sido por el director de la biblioteca en aquella época, Tommy Kennedy. Un hombre alto y delgado con aspecto de estar en otro mundo. En mis primeras visitas echaba un vistazo a mi selección, decía “mmm...” y les plantaba el sello.
Un martes especialmente húmedo y oscuro, se me acercó y dijo:
-Creo que ha llegado la hora de organizar tu lectura.
-¿Por qué?
-¿Quieres aburrirte?
-No.
Me hizo empezar por Dickens [;-)]. Poco a poco me introdujo en los clásicos como quien no quiere la cosa. Siempre de forma discreta, haciéndome creer que la elección era mía.
Más tarde, cuando los tornados de la adolescencia lo pusieron todo patas arriba, me presentó la novela policiaca. Me hizo seguir leyendo.
También ponía aparte una serie de libros y luego me daba un paquete con

poesía
filosofía
y el anzuelo:
novelas policiacas americanas.

Para entonces me había convertido en un bibliófilo en el verdadero sentido de la palabra. No solamente me encantaba leer, es que además me gustaban los libros como tales. Había aprendido a apreciar el olor, la encuadernación, la impresión, el tacto físico de los volúmenes.
Mi padre me había construido una gran estantería, y yo había aprendido a colocar los libros por orden alfabético y por categorías.
También me iba volviendo un salvaje. Jugaba al hurling, bebía sidra, apenas asistía a la escuela. Pero al volver a casa contemplaba mi biblioteca con el corazón enfebrecido.
Precisamente porque me entusiasmaba el aspecto y el tacto de un volumen, empezaba a leerlo. Así fue como empecé a conocer la poesía. Nunca me la encontraba en mi vida, pero siempre estaba al alcance.
No le contaba ni una puta palabra de todo esto a ningún otro ser humano. Si mencionas la palabra poesía en nuestra calle, es como si perdieras cojones.


Ken Bruen. Maderos. Tropismos, 2005. P.103-107

dijous, 10 de juny del 2010

llibres rars i dificils de folrar



calendari dels pagesos (1861- ).


(voldria dedicar aquest post, no pas negre si no més aviat verd, al veí de les corts per veure si li puc inocular el verí del folrar; folrar és com la birra, el primer cop costa, però quan ho has provat costa de deixar)

Avui en dia en mig de retallades salarials disfressades d’ajust estructural i en plena liquidació de l’anomenat estat del benestar bo i útil serà conèixer de quina manera la mare terra ens pot alleugerir de les nostres penes. Els que vivim a pagès estem acostumats a conviure amb l’economia d’intercanvi: cireres per enciams, tomàquets per pebrots, etc.. també coneixem el secret d’una bona collita i la disposició ideal de les canyes a les tomaqueres; així doncs, aquests llibrets potser seran més útils pels que viuen a ciutat i es volen fer un hortet al terrat o bé lloguen un trosset de terra a les afores, si és que tenen la sort de viure en una ciutat que tingui afores, clar. El complement ideal és l’imprescindible i clàssic neorural: el horticultor autosuficiente de Jean Seymour.
Aquesta és una publicació -aquí hi trobareu una interessant ressenya històrica- on hi ha una gran part dedicada a les festes i fires de tot l’any (per exemple s’hi poden trobar curiositats catòliques com que novembre és el mes dedicat a les ànimes del purgatori) i un altra, la més interessant que informa del millor moment per plantar les patates o de les condicions ideals de la terra per que creixin els espàrrecs. Són útils consells sobre el camp, l’hort, el jardí, els arbres fruiters i fins i tot l’aviram pels que no son estrictament vegetarians.
El més emprenyador d’aquests llibres i per això figura en aquesta secció és l’hora de folrar-lo. Les tapes són de paper, prim com una mala cosa, suposo que deu ser el mateix que s’utilitzava fa 149 anys i es dificilíssim poder subjectar les tapes (si no és amb les dents i això pot deteriorar alguna pàgina) per poder aplicar-li el cel•lo. D’altra banda està tan atapaït de informació que resulta difícil trobar un espai en blanc per encastar-hi el segell de la biblioteca i com que gairebé no té llom, per fixar-hi la signatura es necessita un gran exercici d’imaginació.
Aquest és el meu consell d’avui: contra la crisi, enciams per cireres.

salut i república!






Dimarts 14 d'abril de 1931

Durant tot el dia d'avui hi ha hagut gran moviment a la ciutat. Els grans esdeveniments polítics que havian de conmoure tota una nació s'endevinavan o es pressentien ja algunes hores abans de la seva realisació.

Quan a les primeres hores de la tarda s'ha sapigut l'instauració de la República espanyola i la creació de l'Estat Català, han estat issades banderes republicanes i catalanes en diversos llocs i l'entusiasme popular s'ha desbordat omplint carrers i places aclamant i vitorejant.

No cal dir com s'ha ressentit la Biblioteca de manca de llegidors. Hem tingut notícia de que a ultima hora s'havian anat tancant oficines i establiments a Barcelona; suposem que demà rebrem ordre de no obrir la Biblioteca.

dimecres, 9 de juny del 2010

negra i criminal




És un cop de puny, però jo en tindria ben prou. Miraria de fer-hi una mica de sortida, allà, a la rebotiga; un pati amb quatre flors i unes butaquetes de vímet. I a dins, una barra amb una cafetera i unes quantes ampolles de destil·lats, alguna butaqueta més, ara ja entapissades de color vermell fosc, i un sofà de dues places per a ús personal (i exclusiu) d'una servidora, que seria la mestressa. I allà les veuria passar, ubicada en alta mar, com la Dickinson, còmodament aclofada al sofà, que seria el meu vaixell.
I cendrers, perquè a La divina providència, la meva llibreria, es pot fumar. Sí, com ho llegiu, en present, que reforça el desig. Però, en no sentir cap dring de la caixa registradora, corro, covarda, cap el condicional, per recuperar la tranquil·litat que em proporciona el futur hipotètic, i faig callar el somni amb una sentència incontestable i demolidora: em foteria de gana.
L'expressoemoció ve a tomb perquè aquest mes llegim una novel·la negra (western crepuscular, segons en Jordi de l'Alf), i no puc estar-me de fer referència (sense ni emblemàtic ni entranyable que valguin) a un establiment barceloní dedicat a aquest gènere: la llibreria negra i criminal.
La trobareu al número cinc del carrer de la sal, al barri de la Barceloneta, a tocar del mercat municipal. És allà des del 4 de desembre del 2002. Comanden la nau la Montse Clavé i en Paco Camarasa. Ella, la negra, una entesa en còmics, estretament lligada a Bandera Roja (facció crítica del PSUC), de qui dissenyà la capçalera i el símbol de la revista; ell, el criminal, un home que ha fet de tot en el món editorial. A banda de vendre llibres, són un autèntic motor de difusió del gènere: trobades amb autors, impulsors de la BCNnegra, organitzadors de clubs de lectura (a la llibreria i a biblioteques), xerrades, cursos, una web, un blog...Un no parar.
Només obren a la tarda. Bé, i el matí de dissabte, que és el dia que us recomano per a fer-hi cap. Aneu-hi al migdia, a l'hora del vi i els musclos, una tradició que van instaurar, en solidaritat amb els mariscadors gallecs, quan va passar tot allò del Prestige.
Cada cop que els visito, surto amb un atac de La divina providència. No és (tan sols) una llibreria, no: és una forma de vida.




P.S.: Mentre escrivia l'apunt, una veuassa em retrunyia dins del cap: Ai, Matildiñaaa, però què és una biblioteca, sinó una llibreria amb tot el "generu" venut?
Que no fos déu qui així em parlà, de tan solemne com era el to. Per sort, cap colom a la vista.


dimarts, 8 de juny del 2010

la pastoral catalana de julià de jòdar



Julià de Jòdar. La Pastoral Catalana. Proa, 2010.

És la primera vegada que m’enfronto amb la literatura de Julià de Jòdar. Havia sentit a dir que era la ploma (potser millor seria dir el processador de textos) més brillant de la literatura catalana; confesso, però, que la seva foto conill en un pamflet de títol victimista m’havia carregat de prejudicis. Un cop llegida la novel•la i comprobat que es tracta d’un novel•lista de tanta categoria només puc abaixar el cap i mussitar, amén.
Trobo la Pastoral Catalana, premi Carlemany 2009, una novel•la excepcional. La seva lectura m’ha provocat una satisfacció tan enorme que no puc evitar recomanar-vos-la.
La portada m’agrada molt i un cop llegida l’obra hom s’adona de que està molt ben dissenyada.
El primer que salta a la vista, només de llegir el títol, és la seva connexió amb American Pastoral (1997) de Philip Roth; si en l’obra de Roth es retrata la decadència d’una família i una generació, en la de l’autor badaloní m’ha semblat veure el retrat d’una societat, la de la globalització i una generació, la del 68, que va intentar canviar les coses i –per alguns- les va deixar pitjor del que estaven. No és en và que bona part de l’obra transcorri als Estats Units, paradigma de la nova societat globalitzada.
Respecte al títol, però, hi ha quelcom que em desconcerta: perquè l’article determinat?, que potser no es poden dictar altres pastorals?, o és que potser l’autor s’atorga el paper d’unic Bisbe de la catalanitat?, no ho sé, i tampoc es necessari saber-ho per gaudir de l’obra en tota la seva magnitud. Fins i tot s’han de considerar irrellevants algunes de les reflexions i sentències del narrador profundament injustes com per exemple titllar de literatura revisionista la novel•la més coneguda de Javier Cercas (p.261). Aquestes reflexions i comentaris, malgrat poguem estar-hi o no d’acord, són el què donen categoria a l’obra.
Una gran novel•la que no us podeu perdre.

dilluns, 7 de juny del 2010

llegir és perillós


Nazif Topçuoğlu


"Va fer un gran sospir i es tranquil·litzà una mica. Després féu un bon trago, deixà l'ampolla sobre la taula i va començar a renegar contra Buck, el seu ajudant.

-El Déu que el pela! Espera que l'enganxi! Tu espera't! El cul li quedarà que per fer-se la clenxa s'haurà de llevar les botes!

-Però què passa? Què ha fet? -vaig preguntar-li-. Què t'ha fet aquest Buck?

-M'ha fet enravenxinar! M'ha fet agafar un rampell que de poc que vinc boig -va dir Ken, renegant contra Buck com un forassenyat-. I a sobre la culpa és meva, això sí. Mira que vaig tenir davant dels ulls la prova que era un boig rematat, però com que sóc tan maniga ampla no en vaig fer cas.

-Què vols dir? -li vaig preguntar-. Què vols dir que en tenies la prova?

-Vull dir que el vaig enxampar llegint un llibre! Ja ho veus! El vaig enxampar in fraganti! Ah, i ell em va dir que només mirava els sants però jo ja ho vaig veure, que no era veritat!

-Ostres! No fotis! Però, què hi té a veure Buck amb la teva visita avui aquí?

Llavors Ken em va explicar què havia passat."


1280 ànimes, Jim Thompson. edicions 62, 1988. P. 39-40. Traducció de Carme Geronès i Carles Urritz.


P.S.: La fotografia que encapçala l'apunt és de Nazif Topçuoğlu (Istanbul, 1954). Sembla un quadre; la composició, absolutament teatral. La seva obra més recent es localitza a biblioteques o llibreries i està protagonitzada, majoritàriament, per noies joves (autèntiques Lolites abillades amb robes de col·legiala de classe mitja-alta) ocupades en accions carregades de simbolisme. Aquí la seva web.



*******
Afegitó d’última hora (17:15)
"Lanzó un largo suspiro y se relajó por primera vez. Luego, después de tomar otro largo trago, dejó caer la garrafa y se puso a despotricar contra Buck, el suplente.
-Maldita sea, espera a que le ponga la mano encima. !Ya verá lo que es bueno! Le voy a dar tantas patadas en ese roñoso culo que tiene que va a tener que quitarse las botas para peinarse.
-¿Por què? ¿Qué ha hecho? –dije-. ¿Qué es lo que ha hecho el bueno de Buck?
-Que me ha metido el susto en el cuerpo, eso es lo que ha hecho. Me ha puesto tan nervioso y tan preocupado que tengo la cabeza como un bombo –respondió Ken maldiciendo a Buck de arriba a abajo-. Bueno, la culpa es mía, lo admito. Ante mis ojos tuve la prueba real de que era un puerco maníaco, pero como soy un tipo liberal cerré los ojos.
-¿Cómo es eso? ¿Qué quieres decir con que tuviste la prueba real, Ken?
-Quiero decir que lo cogí leyendo un libro, eso es lo que quiero decir. Sí señor, lo sorprendí con las manos en la masa. Bueno, él afirmó que sólo estaba mirando las estampas, pero me dí cuenta de que mentía.
-Bueno, lo tendré en cuenta –dije-. ¡Lo tendré muy en cuenta! Pero ¿qué tiene que ver Buck con el hecho de que estés aquí?
Así que Ken me contó lo que había ocurrido."


1280 almas, Jim Thompson. Diagonal, 2003. Traducció de Antonio Prometeo Moya

diumenge, 6 de juny del 2010

no rain de blind melon

Aquest tema està dedicat a la Matilde Urbach d'aquest blog. Gracies a la seva immensa amabilitat l'altre dia em vaig estalviar 1/2 hora de cua a la fruiteria i aquestes són coses que no s'obliden.
No he trobat millor versió.

dissabte, 5 de juny del 2010

pop.1280



Novel·la publicada per Jim Thompson el 1964 l'acció de la qual fa referència a una època pretèrita, i el títol de la qual correspon al nombre d'habitants de la petita població de Pottsville.

Els grans conceptes adquireixen en aquell lloc concrecions miserables, destinades a desvelar una mesquinesa general i amagada. El poder està representat per Nick Corey, narrador en primera persona, un sheriff la inhibició del qual davant de les activitats dels seus conveïns ha estat decisiva per a sostenir-se en el càrrec, però que ara se sent insegur quan s'acosten les eleccions; la seva manera de respondre als desigs particulars dels seus votants resulta tan palesa que el poble és capaç de sentir la necessitat d'un nou mandatari amb més capacitat de simulació, més dotat, en definitiva, per no convertir els habitants de Pottsville en espectadors obligats de les seves pròpies indecències. Davant d'aquell perill, Nick Corey comença una activa autoexculpació que es desenvolupa a dos nivells: en les seves relacions amb els electors, erigint-se com una autoritat moral que a cada moment els retreu les seves manques d'ètica; amb ell mateix, a través del propi relat que adreça al lector, buscant justificacions o fins i tot felicitacions pel seu capteniment, i arribant a situar-lo a un nivell messiànic.

La irracionalitat social es reflecteix en la mateixa actitud del sheriff i en la desmesura fantàstica dels horrors sobrevinguts. A les seves dues simulacions, davant dels altres i davant d'ell mateix, Nick Corey hi afegeix una actuació que li permeti eliminar tot allò que s'oposi a la seva reelecció, i això, en una societat violenta on el poder acostuma a coincidir amb les màximes facultats per agredir, porta directament a l'assassinat...


Diccionari de la novel·la negra nord-americana, Xavier Coma. Edicions 62. P. 153

dijous, 3 de juny del 2010

recursos bibliotecaris: l’internet


Una de les missions de la Biblioteca Pública auspiciada per la UNESCO és posar la informació a l’abast de tothom. Per alguns del gremi, l´eclossió de Internet a finals del noranta va semblar una amenaça i per altres significà una oportunitat. Les biblioteques es van començar a nodrir de terminals d’accés gratuït i el servei, avui en dia està tant implantat que resulta impossible imaginar una biblioteca pública sense accés universal i gratuït a la xarxa.
A Vic tenim 18 terminals a la sala d’adults i cinc a la infantil perquè tothom els pugui utilitzar. La setmana passada vaig fer una cosa que no sé si és gaire ètica però que pot resultar útil per estudiar el rendiment del servei -ara vull mirar de fer-ne un estudi rigorós (què rius MU?) i provar de publicar-lo a l’ITEM-. Em vaig fixar en les consultes que fan els usuaris durant una tarda sencera. A les tardes el servei funciona de quatre a vuit i els usuaris tenen dret a vint hores mensuals, així doncs durant una tarda es poden utilitzar un total de 72 hores. El dia de l’estudi, però, només se’n van utilitzar 71; a la persona que va reservar l’hora dilapidada li deuria sorgir algun imprevist i els voltors que cerquen restes de sessions no deurien estar prou a l’aguait però el cert és que el terminal número 6 va estar buit de cinc a sis. A la resta de sessions es practicaren les següents consultes:

-Jocs online tipus arkanoid (dark orbit) o cartes (urban rivals). Aquí és on més picaresca hi ha, són canalla de fins a catorze anys que fan servir el seu carnet, el de la seva familia i utilitzen dues, tres o més sessions al dia. Es van utilitzar un total de 18 sessions.

-Mascles emigrants (ho noto, no em demaneu perquè ni com) mirant fotografies de dones en una mena de catàlegs on hi figura la foto, les mides i els gustos, cercant, suposo, una relació estable. Es van utilitzar un total de 17 sessions.

-Dames del Powerpoint. Són senyores d’edat avançada que reben missatges a les seves contes de correu electrònic amb documents d’extensió .pps cursis a més no poder, pressumptament graciosos i amb lemes new age. Es van utilitar un total de 9 sessions.

-Consultes a diaris en àrab, programes de la televisió ucraïnesa, videos musicals, resultats de criket, highlights de la NBA i pàgines d’esport variades. Es van utilitzar un total de 10 sessions.

-Correspondència personal, tramits administratius diversos, bitllets d’avió, transaccions financeres. Es van utilitzar un total de 4 sessions.

-Adolescents femella remenan en diverses xarxes socials i xats de tota mena. (La nostra feina és apaivagar les rialletes i disoldre els grupets que es formen que poden arribar a embusar el pasadís). Es van utilitzar un total de 10 sessions.

-Descàrrega d’apunts i altres coses. Aquí sempre hi ha algún notes que es queixa per la desesperant velocitat de transmissió però com que saben que fan una cosa que no està bé, la majoria no es queixa. Es van utilitzar un total de 3 sessions.

Personalement estic més que satisfet de l’us que se’n fa i penso que només que es pugui agilitzar un tràmit o establir una relació amorosa ja ens podem donar per satisfets.

dimecres, 2 de juny del 2010

Thompson, Jim Thompson



Encara fumegen els canons de la gran guerra, però no ens podem quedar aquí, palplantats. Hem de passar via a abandonar la trinxera, que les circumstàncies exigeixen un canvi radical d'escenari. Acabarem la temporada amb una novel·la negra, negríssima. I dura, que aquí no cal cap guerra per trobar el pitjor de la condició humana. Res de flors i violes. Res de res.
Hem d'anar cap a Pottsville. Un lloc tranquil. 1280 habitants.

*******

Jim Thompson

Anadarko, Oklahoma, 1906-Huntington Beach, Califòrnia, 7 d'abril de 1977. Periodista i col·laborador de PULPS (The True Detective Magazine), havia exercit diferents oficis, reflectits després a les seves novel·les, com els de cambrer d'hotel, recol·lector, camioner, expert en explosius per a companyies de petroli, vigilant armat, venedor ambulant...Es va casar a Marysville, Kansas, l'any 1931. Quan escrivia a diaris, la seva actitud crítica i el seu pensament marxista l'havien obligat a fugir literalment d'alguna població. El seu nom va figurar a l'extensíssima llista de possibles comunistes presentada pel guionista Martin Berkeley durant la cacera de bruixes i registrada amb data 19 de setembre de 1951 segons acta oficial del Congrés dels Estats Units; Thompson, tanmateix, era tan poc conegut a Hollywood aleshores que, o bé no se'l va posar a cap "llista negra" dels estudis, o bé en fou esborrat, o bé ningú va tornar a recordar-se'n; en anys molt pròxims, quan encara estaven proscrits els "black listed" (si més no oficialment) del treball cinematogràfic, Thompson aparegué com a guionista als títols de crèdit de dues pel·lícules de Stanley Kubrick, The Killing (1956, Atraco perfecto) i l'antibèl·lica Paths of Glory (1957, Senderos de gloria).

Altres treballs de Thompson per al cinema (per exemple, una adaptació de The Gateway per a Peter Bogdanovich) no van obtenir viabilitat. En els darrers temps de la seva vida aparegué com a actor en el film de Dick Richards sobre la novel·la de Raymond Chandler Farewell My Lovely (1975, Adiós, muñeca); es diu que li van oferir el paper per ajudar-lo a pal·liar les seves desgràcies econòmiques, que ja arrossegaven una història llarga i complicada. Segons aquesta història, Thompson havia escrit una bona part de la seva obra per encàrrec, fins i tot suggerint-li el tema i proposant-li treballs tan substancialment alimentaris com novel·litzacions de pel·lícules (The Undefeated, 1969, i Nothing but a man, 1970) i del concepte bàsic d'una sèrie de televisió (Ironside, 1967); aquests encàrrecs devien correspondre a l'etapa del seu darrer canvi de residència, des de Nova York a Califòrnia.

Malgrat que l'obra de Thompson es va desenvolupar principalment en el camp de les edicions populars, constitueix una producció personal en un alt grau, tot sovint autobiogràfica, amb reflexos insistents de la seva vida familiar (la figura del pare, els problemes conjugals), individual (alcoholisme, erotisme, oficis), i dels escenaris que va trepitjar, Oklahoma, Texas, Nebraska, Califòrnia. D'altra banda, el món social que més sedueix Thompson és el de la Depressió, la qual cosa adjectiva sovint la seva obra com una reflexió sobre el passat. És obvi que la seva escola literària és la dels "tough writers", la dels escriptors durs dels anys trenta (James M. Cain, Horace McCoy, Don Tracy); allí troba les bases del seu realisme crític radicalitzat i de les seves incursions per la psicologia criminal, evolucionades cap a un escepticisme cruel i una desesperança violenta. La destrucció de les cèl·lules que componen la vida social, des del mateix individu fins a l'organització col·lectiva, passant per l'existència familiar, són claus d'una obra els acords lírics majors de la qual s'ubiquen en els itineraris iniciàtics i en la fugida als espais oberts.

Diccionari de la novel·la negra nord-americana. Xavier Coma. Edicions 62, 1985. P. 177-179.


dimarts, 1 de juny del 2010

tu rostro mañana de javier marías

A part dels seus articles de premsa, entre els anys 2002 i 2007 Javier Marías va publicar els tres (com Herrumbrosas lanzas del seu mestre-amic-mentor Juan Benet) volums que composen la seva, diuen, millor novel·la i una de les més grans, diuen, escrites en castellà dels darrers temps: Tu rostro mañana, que l’any passat va ser editada en un sol volum. L’escriptor té una pàgina web on s’hi pot trobar molt material sobre aquesta novel·la i la resta d’obra de Marías.
A les seves novel·les, la trama (és la meva impressió) importa poc, el que realment interessa són les reflexions del narrador.

1.Fiebre.
No deberia uno contar nunca nada. Ens parla una primera persona, en certa manera semblant a la tercera del dinou, omniscient: Jo ho és tot, o jo no és ningú?:
J. torna a Anglaterra on ja havia estat en –com a mínim- una altra novel·la (todas las almas, penso) per trobar-se amb un vell conegut que li requereix els seus serveis. J. Té una estranya habilitat: és capaç d’anticipar les reaccions de les persones, sap, només escoltant i mirant, què farà la gent en el futur. Una capacitat d’aquestes característiques no podia passar desapercebuda pels serveis d’intel·ligència (eufemisme per no dir espies), en aquest cas d’un grup sense nom que depèn del M15 o el M16. Dos casos de delació, el d’Andreu Nin i el del seu tiet Alfonso, ambdós de la Guerra Civil Espanyola.

2.Lanza.
Uno nunca sabe del todo si se gana la confianza de nadie. Careless talk cost lives, va ser una campanya que durant la segona guerra mundial pretenia descobrir els quintacolumnistes que actuaven a la reraguarda. Hi ha dotze il·lustracions amb cartells d’aquesta campanya. No hi ha possibilitat que no hagi estat imaginada.
Nada se entrega tanto ni tan cabalmente como las palabras. Uno las pronuncia y al instante se desprende de ellas y las deja en posesión, o mejor dicho en usufructo, de quien se las ha escuchado.

3.Baile
Ojalá nunca nadie nos pidiera nada. De fet, si J. Va marxar a Anglaterra va ser perquè li va demanar la seva dona de qui s’està separant. Con el hablar hay que andar siempre en guardia, se torna infinito al menor descuido. Una de les curiositats que trobem a la novel·la són les increïbles marques de tabac que fumen alguns dels personatges: Ramses II i Karelias del Peloponeso. ...la mayoria de la gente no se da cuenta de que no importa nada no saberlo todo, aun así demasiado es sabido siempre... Es comença a desentrellar el misteri d’una gota de sang entre noies pistonudes i assoleix un paper inesperat la toxina botulímica coneguda entre certs espècimens humans com Bottox.

4.Sueño
“Aparte de eso, a mí me parece que es el tiempo la única dimensión en que pueden hablarse y comunicarse los vivos y los muertos, la única que tienen en común”.
Javier Marias té el costum (estilístic) d’allunyar tant el subjecte del verb que a vegades em costa recordar qui efectua l’acció. A vegades anteposa l’adjectiu al nom com els anglesos i fa servir una sintaxi que pot semblar artificial, però, noi, com m’agrada. Gairebé els dos capítols, és a dir el que seria el segon volum, està ocupat per un cas que porta el grup de Tuppra en una discoteca. Realment divertit i com la resta del llibre fins el moment farcit de reflexions sobre la condició humana. Estic ja totalment rendit al poder narcòtic de la prosa mariana.

5.Veneno
En el qual hi trobareu reflexions, entre altres temes, sobre els avantatges de callar i la mirada de Sofia Loren en una coneguda foto de Jane Mansfield. També hi trobareu una escena eròtica protagonitzada pel narrador i una jove, la qual en un moment donat li fa una proposició molt poc decent relativa a la feina i la continuació de la violenta escena de la discoteca.

6.Sombra
Hi ha una delirant i divertida situació protagonitzada per un personatge real: el catedràtic i editor Francisco Rico a qui un “notas” li canta un rap. En aquest episodi(?!), el narrador torna a Madrid a visitar els seus fills i la seva ex. Es troba que Julia, la seva ex, surt amb un personatge pintoresc a qui segueix i amenaça amb una arma blanca. En una de les persecucions el segueix“...para él soy una sombra siniestra, punitiva, amenazante...” al museo del Prado i ens obsequia amb unes delicioses descripcions de tres quadres tot i que en la d’aquest no s’hi fa gaire.

7.Adiós
“...Nadie está dispuesto por tanto a saber con certeza nada, porque las certezas se han abolido, como si estuvieran apestadas. Y así nos va, y así va el mundo”
Si no ho tinc entès malament, durant la redacció de la novel·la van morir tant el seu pare Julian Marias com Peter Russell un amic dels temps d’Oxford que apareixen en la novel·la com a personatges.
FMP