vive o muere d'anne sexton

Per aquelles casualitats que només passen als bibliotecaris que gestionen el préstec interbibliotecari (o als que seuen al seu costat) tinc a les mans Live or die, el tercer poemari d’ Anne Sexton amb el que va guanyar el premi Pulitzer de poesia el 1967. El llibre és en una extraordinària edició bilingüe d’ ediciones Vitruvio i que correspon al número 2 de la col·lecció Highway 66. La traducció és de Julio Mas Alcaraz que també ha elaborat una interessant introducció que explica la tortura vital de Sexton i com es va iniciar en la poesia al taller de Robert Lowell i també un útil apartat de notes per a cadascun dels poemes. A més com a afegitó hi ha un pròleg de Maxine Kumin, la darrera persona que va poder parlar amb la poetessa.
És difícil descriure l’emoció amb la que es llegeix el llibre d’aquesta excepcional autora, compendi poètic de totes les corrents nord-americanes del romanticisme fosc fins a l’imaginisme i que també es pot considerar una nova versió de l’anomenada poesia de la experiència farcida d’imatges oníriques.

hugo mas (y mejor) a vic

A l'anònima Loida, perquè "la vida és muy seria con sus cosas".

Encara no he desfet la maleta i trobo un correu de la comtessa d'Angeville que m'obliga a deixar-me estar de jetlags i de depressions postvacacionals.

Resulta que l'Hugo Mas i la seva guitarra (de l'Hugo i els seus efectes benèfics en el meu organisme ja us en vaig parlar aquí) volten, aquesta setmana, per terres catalanes.

Total, no sé com ha anat tot plegat, però el cas és que el proper divendres tres de setembre a les vuit del vespre, el noi d'Alcoi (amb permís de l'Ovidi) serà a la biblioteca de Vic. No és broma. Ell i guitarra. I de res no m'ha servit anar-li repetint com una cacatua, ai, Hugo, que pot molt ben ser que ens trobem tots dos sols, allà, al mig del claustre; mira que no hi ha manera de treure la gent de casa. Ni amb sabó Lagarto. Però ell, ni cas, que vull venir a Vic i vull venir a Vic i vull venir a Vic i què havia de fer, jo, pobra de mi, que no tinc mai ni un trist no a punt. Doncs, au, vine, home, vine. I vindrà. Vosaltres mateixos. Si no es presenta ningú, mos ho haurem de fer solets. Ell, de cantautor (o el que sia); jo, de públic entregat. Em sembla que me'n sortiré.

blues funeral de W.H.Auden

BLUES FUNERAL

Fora tots els rellotges i el telèfon odiós,
doneu, perquè no bordi, un os sucós al gos,
tanqueu tots els pianos i, amb els timbals somorts,
traieu el taüt fora, que vinguin ploramorts.

Que els avions voltegin pel cel gemegant fort,
que hi guixin un missatge: El Meu Amor És Mort.
Que portin els coloms llaçades de crespó
i els guàrdies de tràfic guants negres de cotó.

Em va ser Nord i Sud i Llevant i Ponent,
la setmana de feina i el diumenge indolent,
migdia i mitjanit, la parla i la cançó,
jo em creia que l’amor durava sempre: no.

No em vingueu amb estrelles, no en deixeu cap ni una;
desmantelleu el sol i empaqueteu la lluna;
buideu els oceans, talleu el bosc arran,
perquè res ja des d’ara no podrà fer-se gran.

trad.Narcís Comadira

Una primera versió d’aquest poema va ser usada per Britten en l’obra The Ascent of F6, una de les tres peces teatrals que Auden va escriure amb Christopher Isherwood.

La versió original la trobareu aquí

Una vegada, aquest bloc amic també el va publicar

bilbao-new york- bilbao de kirmen uribe

Conegut i respectat pel seu vessant de poeta, Kirmen Uribe és considerat un dels màxims renovadors del panorama literari actual en llengua basca.
Aquesta és la seva primera novel·la i el títol indica un trajecte en avió que fa el narrador durant el qual ens parla sobre la seva família a partir d’un quadre d’Aurelio Arteta, la seva terra (seria millor dir mar) i també sobre el procés de creació de la mateixa novel·la.

A la contraportada d’aquesta edició hi ha unes paraules del mateix autor:
“No volia situar la novel·la en un lloc concret. M’agradava la idea del moviment. I·lustra bé la manera com la meva generació viu qüestions com la identitat o la llengua, més relacionades amb el jo que amb el nosaltres”.

Una lectura distreta i altament recomanable.

http://kirmenuribe.com/

bellevue rendez vous

per la Patricia i els swinggers de Gràcia (no és un gran video però servirà per recomenar la peli)

clàssics de la literatura xinesa

Shih Ching 詩經 (traduït sovint com llibre clàssic de Poesia o llibre de les odes).
Es tracta d’una antologia de poemes de la dinastia Chou, sovint considerada com la primera obra literària escrita de la Història de la literatura xinesa. Es creu que entre els anys 1122 i 570 a.C. existien més de tres mil poemes, himnes o cançons i va ser Confuci qui en va compilar més de tres-cents per utilitzar-els com a llibre de text per els seus ensenyaments, és a dir que pertany als cinc clàssics de la escola de Confuci. El llibre està datat entre la dinastia Zhou i el periode de la primavera i la tardor. Els continguts dels poemes son variats i la seva expressió espontània, simple i íntima reflexa els sentiments de la gent corrent i ens presenta una imatge viva i veritable sobre les seves activitats, costums i creences i també de la forma que tenien de gaudir i patir, les seves alegries i les seves tragedies.
Fins a començaments del segle XX la seva influència va ser molt gran i era conegut tant per les classes altes com per la pagesia.

Actualment els 305 poemes estan dividits en cuatre parts:
-Kou Fung; (aires dels estats o dels principats) Són 160 poemes o cançons populars recolliades en diferents regnes o territores de senyors feudals. Són les més populars i en elles es canta el que a la gent del poble li agrada i detesta.

-Siao Ya (Petita solemnitat). Són 74 cançons que es cantaven a la cort en solemnitats de segona classe o petites. La majoria són temes populars sempre amb algulna ensenyança moral morals o política i eren executades a les corts feudals per músics cecs.

-Ta Ya (Gran solemnitat). 30 cançons que celebren la glòria de la dinastia en el poder. Es cantaven a la cort imperial en les solemsnes ocasions en que l’emperador despatxav amb els prínceps feudals.

-Sung (himnes). Cançons que celebren les glòries i gestes de la segona dinastia Shang Yin que regnà del 1766 fins el 1122 a.C. el més probable és que fóssin escrites durant aquest període.


Romancero Chino (Shih Ching). Edición preparada por Carmelo Elorduy
(la informació del post és d’aquesta edició)

Shi Bo. Estacions. Poemes de les dinasties Tang i Song. Traduïts del xinès per Shi Bo; amb cal·ligrafies de Shi Bo; traducció catalana de Núria Periago. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2005.

les bibliotecàries també riuen

clàssics de la literatura xinesa

Viatge a l’oest, 西遊記, Hsi-You Chi o les aventures del rei mono.
Possiblement sigui el llibres més popular de Xina, s’ha llegit sense parar a través de generacions i s’han fet centenars d’adaptacions i obres inspirades en els seus personatges, sense anar més lluny, com la popular sèrie d’anime Bola de Drac.

Tot i que fou publicada de forma anònima l’any 1590 durant l’època més fecunda de la literatura xinesa, l’anomenat període Ming, s’associa l’autoria d’aquesta monumental obra a l’erudit Wu Cheng’En. Es tracta de la novel·la més popular a Xina i als països de tradició budista o zen, és al mateix temps una novel·la d’aventures, iniciàtica i barreja d’elements budistes, taoistes i de la doctrina de Confuci.
Està basada en episodis reals de la vida de Chen Hsüan-Tsang (602-664) a la novel·la també anomenat Tripitaka un monjo que va viure entre la dinastia Suei i la Tang i que va viatjar a la Índia buscant el Sutra, el llibre sant dels budistes; en arribar el va traduir i la seva fou la principal contribució a la introducció del Budisme a Xina.

La primera part del llibre descriu les aventures de l’entremaliat Rei Mono, Sun Wu Kung (o Son Go Ku, us sona?)que significa mono de consciència simple i de com provoca el caos fins i tot al cel per la seva pocavergonya i orgull fins que un bodhisattva aconsegueix dominar-lo i tencarlo a la muntanya de les flors i els fruits.
La segona narra els orígens de Xuan Zang, un monjo budista que peregrina cap a l’oest buscant texts sagrats budistes i que beneït i protegit pels immortals, tindrà com a company i guardà el mateix Rei mono que es redimirà de les seves faltes gràcies a aquest viatge.
La tercera és l’arribada al regne de Buda (l’actual Índia) i de l’ensenyament que hi reben.
En les seves més de dues mil pàgines, el llibre està farcit d’aventures picaresques i batalles en les que el Rey Mono fa servir la seva barra de ferro o els seus poders (pot adquirir 72 transformacions diferents) per defensar el monjo de monstres, criatures mitològiques o persones envejoses i malvades que se’l volen menjar per adquirir els seus poders i convertir-se en immortal. Més endavant hi apareixen altres tres personatges com el monstre golafre amb cara de porc (Chu Ba-Cbie), el devorador d’homes (Sha Wu-Ching) i el drac-cavall.

L’obra presenta un sincretisme realment especial, un cel Confucià però farcit de pietat budista amb una progressió cap al Tao necessària i recomanable per ser humà i també recull antigues llegendes xineses, tradicions de tota mena i no obstant ho presenta com un tot complet i coherent, és molt entretingut en la seva forma i transcendent en el fons i és una de les obres amb la qual els occidentals podem començar a entendre la peculiar manera de pensar oriental.

Al pròleg de l’edició de Siruela, Jesús Ferrero diu:
“Esta nueva edición en un solo volumen de Viaje al Oeste viene a llenar un vacío tan enorme como la novela en sí, pues estamos hablando de todo un clásico de la literatura universal lque, hasta épocas muy recientes, ha permanecido desconocido para los lectores españoles. El asunto es todavia más grave si se tiene en cuenta que el Rey Mono, uno de los protagonistas de la narración, es en China un personaje tan popular como lo pueden ser entre nosotros Don Quijote y Sancho Panza: ni algo menos ni algo más.”

Viaje al Oeste, las aventuras del rey mono. Edición y traducción del chino de Enrique P. Gatón e Imelda Huang-Wang; prólogo de Jesús Ferrero. Siruela, 2004.

les bibliotecàries també riuen

clàssics de la literatura xinesa

Els Cinc clàssics. Wu Jing, són el corpus de llibres que Confuci utilitzava per als seus ensenyaments i que la persona cultivada havia de conèixer. Amb la creació dels exàmens imperials seria obligatòria la seva memorització per accedir als càrrecs administratius: les obres són:

I Ching (llibre dels canvis)
Shu Jing (clàssic de la història o dels documents)
Li Ji (Registre dels rituals)
Shi Jing Clàssic de la poesia o llibre de les odes
Chun Qui llibre de les Primaveres i tardors
Més endavant aquest corpus s’amplià amb els quatre llibres i altres clàssics, constituint l’anomenat canon confucià.

Los cuatro libros,traducción y notas a cargo de Joaquin Pérez Arroyo. Paidós, 2002.

Diàlegs de Confuci, traduït per Pilar Canal. Aquari,1983.


El testament de Confuci [amb] cal·ligrafies de Shi Bo. Pòrtic, 1999.

Analectes de Confuci, ed.bilingüe. Edició i traducció d’Antoni Prevosti Monclús. Fragmenta editorial, 2007.

clàssics de la literatura xinesa

Llibre de Menci, Ji Mèngkê, Mengzi, mestre Meng (370-289 a.C.) va ser un filòsof xinès deixeble de Zi si net i seguidor de Confuci que va viure a l’estat de Qi. En aquesta obra s’afirma que l’home és bo per naturalesa i ha de poder desenvolupar una conducta raonable i recta. Segons aquest filòsof en l’interior del cor de qualsevol ser humà s’hi troben quatre sentiments naturals o tendències que l’orienten cap al bon camí: 1.-el sentiment de compassió, 2.-el de vergonya, 3.-el de respecte i modèstia i 4.-el sentiment de discerniment és a dir la capacitat de saber què està bé i què està malament; aquests sentiments són la base perquè si es conreen adequadament es puguin desenvolupar les virtuts de benevolència, rectitud, urbanitat i saviesa.
Menci va intentar influir en els governants de l’època perquè creessin les condicions favorables pel desenvolupament correcte de les persones. Va deixar dit que el governant savi és aquell que es preocupa pel benestar dels seus súbdits i que es acceptable que el poble es desempallegui del governant que no governa amb justícia i que ignora les necessitats del poble.

El mig invariable, Zhong Yong o la meitat justa. És un dels capítols del Li ji o llibre dels ritus (un dels cinc clàssics), es creu que fou escrit per Zisi i representa la culminació del desenvolupament del confucianisme antic. Durant els segles X i XI uns monjos budistes que més tard s’anomenarien Zen, van incloure-hi comentaris que van donar origen al neoconfucionisme, o confucionisme modern. El mig invariable no vol dir deixar les coses a mitges sinó fer-les en la seva justa mesura i determinació, en el temps i la proporció correcta. Desigs, emocions i actes fets en la mesura justa són garantia d’harmonia. Si tots els individus d’una societat estan harmonitzats interiorment i actuen en conseqüència, la societat serà harmònica i pacífica.

El gran ensenyament. Dà Xué també es pot traduir com gran ciència o gran aprenentatge. Aquest llibre s’ha convertit en un capítol del clàssic dels ritus conegut com Li Ji. Consisteix en un petit text principal atribuït a Confuci i més de deu capítols de comentaris atribuïts al seu deixeble Zenz Zi. Es creu que el text data de la dinastia Song i que podria tractar-se d’una mena de catecisme per instruir els joves nobles en la doctrina de Confuci per a contrarestar la doctrina de Shan Yang.


Richard Wilheim. Confucio. Alianza, 1986
[Aquesta, diuen, és la millor obra sobre Confuci escrita per Richard Wilheim un dels màxims coneixedors de la vida espiritual xinesa, el seu art i la seva religió. Aquest llibre és un clàssic i procura traçar un complet panorama sobre la vida, obra i filosofia de Confuci]

clàssics de la literatura xinesa

Confuci, 孔子, (Kong Fu Zi, mestre Kong 551- 479 a.C.), els quatre llibres.
Es compara la importància del pensament de Confuci en el món oriental amb el de la civilització grega i el cristianisme en el món occidental. En contraposició a l’individualisme del Tao, Confuci representa la dimensió social de l’home, es preocupa per l’organització de la societat i la moralitat de l’home definida pel deure, la posició i la seva funció ja sigui en el si de la família o de l’estat.

Confuci va néixer en la família aristocràtica d’un gran lletrat alt funcionari del principat de Lu, situat a la província de Xan-Dong en un temps de transició entre l’era anomenada de Primavera i tardor i la dels regnes combatents. A l’edat de 3º anys funda una escola per transmetre la seva filosofia que pretén preservar els ritus tradicionals, els ideals antics i els valors socials.

Un dels conceptes fonamentals de la seva ètica és l’honestedat, el nivell més elevat de la qual és troba en el Ren, des d'on sorgeixen el Yi i per tant també el Li. La moral de Confuci es basa en la empatia i la comprensió dels altres, la qual cosa requereix una autocomprensió prèvia, de la qual neixen les normes morals, més que d'un codi ètic previ , atorgat per alguna divinitat. . La virtut es basa en l’harmonia amb els altres, i en l'acceptació de què en algun moment de les nostres vides tots estem a mercè d'altres persones. L'honestedat consisteix per tant a posar-se en el lloc hipotètic de la pròpia vida futura, i la de les generacions passades i futures, i optar per no fer o dir res que pugui macular l'honor o la reputació de la família o l’estat.
Els quatre llibres (sishu), van ser ordenats i publicats definitivament al segle XII d.C per Zhu Xi de la dinastia Song, representen l’obra completa de Confuci i són els següents:

Analectes, el títol original en xinès és Lún Yû que significa discussions sobre paraules. És possible que no fos el mateix Confuci qui les redactés. Moltes de les seves ensenyances van ser transmeses oralment als seus alumnes i tard o d’hora aquests es van decidir a reunir el material tant divers que forma aquest llibre. No es coneix quan ni perquè adoptà la forma que es coneix avui dia. Les analectes constitueixen el centre de tot el pensament confucià, és on es fixa el vocabulari i el sistema filosòfic desenvolupat posteriorment. Durant més de dos mil anys les analectes han estat objecte d’estudi als col·legis de Xina ja que es considerava que ningú pot arribar a un adequat nivell moral i de intel·ligència sense conèixer l’obra de Confuci.
continua demà

el procés de montjuïc d'antoni dalmau

Durant la darrera dècada dels segle XIX van tenir lloc a Barcelona diversos atemptats greus que, la majoria de les vegades, van ser fruit de l’acció directa d’alguns sectors anarquistes. Els més importants van ser el de la Gran Via contra el general Martínez Campos (24 de setempbre de 1893), el del Gran Teatre del Liceu (7 de novembre de 1893) i el del carrer dels Canvis Nous (7 de juny de 1896). Tots plegats van causar un total de trenta-tres morts i un gran nombre de ferits. En resposta a aquestes accions, les autoritats de l’època van desencadenar una repressió massiva i generalitzada contra el moviment anarquista de Catalunya que va conduir a l’empresonament injustificat de centenars de persones, a la pràctica sovintejada de la tortura i finalment a l’execució, no sols dels autors materials dels atemptats, sinó també d’un total d’onze homes innocents.

Aquest llibre estudia de forma exhaustiva, i amb l’aportació de nombrosos materials inèdits, els tres atemptats i les causes judicials que se’n van derivar, lal més famosa de les quals va ser l’anomenat procés de Montjuïc, que va motivar una campanya internacional d’un ressò extraordinari. A més a més, treu a la llum el rastre de centenars d’empresonats fins ara desconeguts, molts més del que s’ha dit habitualment. Constitueix, en definitiva, la monografia històrica profunda i rigorosa que encara mancava al voltant d’uns fets tràgics i d’una època convulsa que han de ser rescatats del desconeixement i de l’oblit.

(de la contraportada)

Antoni Dalmau. El Procés de Montjuïc, Barcelona al final del segle XIX. Editorial Base, 2010.

perquè no sóc pintor de frank o'hara

...dedicat al veí de les corts
-->

No soy pintor, soy poeta.
¿Por qué? Creo que preferiría ser
pintor, pero no lo soy. Bueno,
por ejemplo, Mike Goldberg
está empezando un cuadro. Me paso a verlo.
«Siéntate y toma algo», me
dice. Bebo; bebemos. Levanto
la vista. «Has puesto SARDINAS.»
«Sí, ahí le hacía falta algo.»
«Ah.» Me voy, pasan los días,
me paso a verlo otra vez. El cuadro
avanza, me voy, pasan los
días. Me paso a verlo. El cuadro está
terminado. «¿Y las SARDINAS?»
Sólo quedan unas
letras. «Era demasiado», dice Mike.

¿Y yo? Un día pienso en
un color: naranja. Escribo una línea
sobre el naranja. Pronto es toda
una página llena de palabras, no unas líneas.
Luego otra página. Debería haber
bastante más, no más naranja, sino
más palabras, sobre lo terrible que es el naranja
y la vida. Pasan los días. Incluso está en
prosa, soy un poeta de verdad. Mi poema
está terminado y aún no he mencionado
el naranja. Son doce poemas, los titulo
NARANJAS. Y un día en una galería
veo el cuadro de Mike. Se titula SARDINAS.

-->

I am not a painter, I am a poet. / Why? I think I would rather be /a painter, but I am not. /Well, for instance, Mike Goldberg /is starting a painting. I drop in. /“Sit down and have a drink” he /says. I drink; we drink. I look /up. “You have SARDINES in it.” /

“Yes, it needed something there.”/ “Oh.” I go and the days go by /and I drop in again.The painting / is going on, and I go, and the days / go by. I drop in. The painting is / finished. “Where’s SARDINES?” / All that’s left is just / letters, “It was too much,” Mike says. / But me? One day I am thinking of / a color: orange. I write a line / about orange. Pretty soon it is a / whole page of words, not lines. / Then another page. There should be / so much more, not of orange, of / words, of how terrible orange is/ and life. Days go by. It is even in / prose, I am a real poet. My poem / is finished and I haven’t mentioned / orange yet. It’s twelve poems, I call / it ORANGES. And one day in a gallery / I see Mike’s painting, called SARDINES.

no sé qui és el traductor, l'he trobat aquí

les bibliotecàries també riuen

librarians also laugh

clàssics de la literatura xinesa

Tao Te King, 道德經, (Dào Dé Jing, Tao Te Ching) o el llibre de la llei universal i els seus efectes.

És de molt difícil traducció i descriu una força el Tao que és l’ordre del món, una força de contradicció que representa totes les coses de l’univers.

Tot i que se li atribueix l’autoria a Lao Tse (Laozi, Lao Tzu 604-517 a.C.) és molt probable que el llibre sigui el treball de diferents mestres. Es coneix poc del seu presumpte autor, segons la tradició es diu que va viure a la província de Hu i com altres il·lustres pensadors se li atribueix un naixement mític sota un cirerer, es diu que la seva mare el va concebre en empassar-se una perla de cinc colors i el gestà durant 80 anys i que quan va néixer ja tenia el cabell blanc signe de saviesa i també que ja sabia caminar i parlar perfectament. Es diu que va treballar a la cort com arxiver i que la va abandonar a cavall d’un bou com a mostra de descontent en vers una dinastia que considerava cruel i dèspota.

Conté 81 apartats curts o capítols que expressen la filosofia taoista sense cap articulació fixa sinó més aviat en forma d’aforismes amb imatges poètiques i amb un llenguatge expressiu. Els capítols 1 al 37 ofereixen definicions del Tao; els capítols 38 al 81 tracten del Te és a dir l’efecte o conseqüència del Tao, així doncs per ser exactes s’hauria de traduir com el llibre del Tao i del Te.

L’origen d’aquest compendi d’ensenyances es situa al segle IV a.C. en una època de relativa calma entre els regents feudals de Xina. Els filòsofs de l’època van començar a creure en una unitat inalterable de l’univers en oposició a l’inestable mon material.

El Tao, és el que manté l’ordre natural dels aconteixements, així doncs quan l’home no intervé regna la pau i l’harmonia. Per això una de les normes fonamentals del taoisme és no oposar-se mai a les lleis fonamentals del univers.

Lao Tse. Tao Te Ching. Tecnos, 1999

Lao Tse/Chuang Tzu. Dos grandes maestros dels Taoismo. Editora Nacional, 1983.

librarians also laugh

un poema de carles camps mundó

De vegades, el cos troba la lentitud.
Tan se val el batec del cor,
la lluita cel·lular de vida i mort,
el mal que potser hi creix.
Troba la lentitud, com per atzar,
i viu quiet per uns instants,
per uns instants gairebé nul,
sense coneixement del seu estat,
innocentment desprès d’identitat,
fins que, tot d’una, la paraula irromp
i el fa ser conscient del benestar silenciós,
del benestar ignoradament sentit,
tornant-li irreversiblement record,
infructuosament desig.

Carles Camps Mundó

clàssics de la literatura xinesa

L’Art de la guerra, de Sun Tzu està considerat el millor llibre d’estratègia militar de tots els temps i va ser font d’inspiració de Napoleó, Maquivel i Clausewitz entre altres.

Avui dia, la filosofia de l’art de la guerra ha anat més enllà dels límits estrictament militars i s’aplica als negocis, als esports, la diplomàcia i el comportament personal. Entrenadors de futbol, de bàsquet, manuals de gestió d’empresa i llibres de superació personal citen literalment frases del text per exemple canviant exercit per empresa o equip i armament per recursos o tècnica.

Els tretze articles que conformen l’obra de Sun Tzu han esdevingut no només un llibre de pràctica militar sinó un tractat d’ajuda interior que ensenya com afrontar els conflictes personals i el camí per trobar una solució. Es podria resumir el seu contingut en aquesta màxima extreta de un dels seus capítols: “la més gran victòria és guanyar sense combatre, i aquesta és la distinció més evident entre l’ home prudent i l’ignorant”.

El segle II l’historiador Sima Quin va escriure una biografia de Sun Tzu i parla d’ell com un general que va viure a l’estat de Wu durant el segle VI a.C., però actualment sembla clar que el llibre va ser escrit entre els anys 400 i el 320 a.C. sobretot pel fet que en cap moment anomena la cavalleria com a arma de l’exercit, introduïda pel Rey de Chao, Wu Ling i sembla evident que si l’hagués conegut l’hagués tractat amb la mateixa dedicació i detall que la resta de cossos de l’exercit.

Les idees de Sun Tzu aviat van traspassar fronteres i arribaren a Japó on van ser adoptades i adaptades per la classe Samurai afegint-n’hi de

pròpies. L’autor d’el llibre dels cinc anells una de les obres clàssiques del període Tokugawa, Miyamoto Mushahi coneixia l’obra, l’havia estudiat i la va adaptar a la manera de ser que comença a imperar en aquell període de lluites i guerres entre regnes.

Un dels comentaristes del llibre, Mei Yao Ch’en (1002-1060 d.C.) afirma categòricament demostrant-ho amb proves que “els 13 capítols” són una recopilació de teories de l’època dels regnats combatents (481-221 a.C.) durant la qual tots els regnes maldaven per demostrar més enginy que els seus veïns.

Els 13 capítols

1.-Sobre l’avaluació

2.-Sobre la iniciació de les accions

3.-Sobre les proposicions de la victòria i la derrota

4.-Sobre la mesura en la disposició dels mitjan

5.-Sobre la fermesa

6.-Sobre el ple i el vuit

7.-Sobre l’enfrontament directe i indirecte

8.-Sobre els nou canvis

9.-Sobre la disposició dels mitjans

10.-Sobre la topologia

11.-Sobre les classes de terreny

12.-Sobre l’art d’atacar amb foc

13.-Sobre la concòrdia i la discòrdia

beatles en còmic

The Beatles, su historia. [The Beatles en bandes dessinées]. Rossell Fantasy Works, 2009.
Aquest llibre el trobareu a la secció de música, però és un còmic.
Es tracta de la biografia del grup més famós de Liverpool, autors dels temes més coneguts de l’univers pop amb lletres que han estat comentari dels més insignes filòsofs contemporanis com aquella que diu: she loves you yeah, yeah, yeah o aquella altra Let i be. Res de nou sota el sol, però, això si, explicat d’una forma visual, amb dibuixos de diferents autors i centrat en els episodis més coneguts com l’arribada de la Yoko o bé la famosa intervenció en l’Ed Sullivan Show.

El Guió de l’obra és de Gaet’s, els articles biogràfics d´Stéphane Nappez, la direcció editorial d’Olivier Petit, la portada de Christophe Billard i la maquetació de Serge Carpentier; en aquesta edició també hi ha un parell d’escrits de Josep Maria Francino que no sé qui és i de Santi Carulla el cantant dels Mustang. Té 252 pàgines en color.

Doncs això, she loves you yeah yeah yeah

clàssics de la literatura xinesa

I Ching, 易經; el llibre dels canvis o llibre de les mutacions és una de les obres que més han influït en el pensament xinès i es considera l’avantpassat i font primordial de tota la seva filosofia basada en el canvi i la relació entre oposats com a principis rectors de l’univers.

L’I Ching considera el canvi com la única realitat existent i que l’essència del ser rau en aquest canvi i no pas en la matèria com a Occident, es podria considerar com l’origen del Taoisme.

L’actual corpus de l’obra és el resultat de les modificacions que s’han anat produint al llarg de la història. Per rastrejar els seus orígens ens hem de remuntar al segle XIV a.C. En temps de l’emperador Fu-Hui era corrent tant a la cort com entre les classes poderoses consultar el futur mitjançant troncs i branques d’arbres i plantes i es pintaven imatges associades al resultat DE la consulta per representar fenòmens i aconteixemants mitjançant símbols escrits, és a dir que podríem dir que neix al mateix temps que l’escriptura.

Els primers comentaris que es coneixen són del s.XI a.C. en ple regnat de Wen que desenvolupà un sistema d’idees basat en els 64 hexagrames que han sobreviscut fins l’actualitat. Mort el rey Wen, el seu fill Zhou va desenvolupar el sistema afegint-hi les sis linees que defineixen cada exagrama, però no va ser fins el segle VIII a.C. quan el llibre comença a ser conegut i divulgat. A partir del segle V i fins el III s’afegeixen els comentaris de Confuci i els seus seguidors, comentaris i apèndixs anomenats les Deu Ales que interpreten la simbologia de l’obra i aporten la forma definitiva que coneixem. El llibre constitueix un compendi de consells sobre les causes que hi ha rere l’apogeu i la caiguda de tots els regnes i de totes les situacions.

El llibre va arribar a Europa a finals del segle XIX amb intents de traducció poc reeixits tot i que alguns erudits ja el coneixien abans però d’una forma incompleta i ignorant del tot el significat dels símbols .
L’any 1923 el missioner Richard Wilhelm publicà una versió amb els textos originals i el 1948 una altra definitiva i aug-mentada amb els comentaris de l’escola de Confuci que contenia un pròleg del psiquiatre Carl Jung.

Es consulta seleccionant una parella de símbols que representen qualitats rellevants de la situació que es considera.
Es pot tractar, per exemple, de la personalitat i el caràcter d’algú o de les forces dominants que intervenen en la formació d’un aconteixement o activitat.



I Ching, el libro de las mutaciones. [edició de:] Richard Wilhelm; versión completa con presentación y notas de D.J. Vogelmann, prólogos de CG.Jung, Richard Wilhelm y Helmut Wilhelm y el poema: “para una versión del I King” de Jorge Luís Borges. Edhasa, 1977.

I Ching el libro del cambio; versión de Thomas Cleary. Edaf, 2005.

I Ching Práctico. Gary G. Melyan, Wen-Kuang Chu. Urano, 1999.

los herejes d'humphrey Slater

Humphrey Slater (1906-1958) va ser un pintor i escriptor britànic que a començaments dels anys 30 s’afilià al Partit Comunista anglès i més tard participà amb les Brigades Internacionals a la guerra civil espanyola. Com Orwell, aquesta va ser l’inici del seu desencant en vers el comunisme soviètic i també com ell en les seves novel·les critica qualsevol mena d’autoritarisme.

Escrita el 1946. los herejes és una curiosa novel·la dividida en dos parts, la primera ambientada durant la creuada dels nens de 1212 i la segona durant els darrers dies de la guerra civil espanyola.
Les darreres línies de la novel·la us poden donar una idea de quina és la seva tesis.

“...y reparó en lo continuo y relacionado que estaba todo y en que el presente es el efecto que ha causado el pasado y que las cosas siempre ocurren y se repiten y cambian, no en círculos sino en infinitas secuencias espirales.”

Humphrey Slater. Los Herejes. Galaxia Gutemberg, Circulo de lectores, 2010

marianne moore

POESIA

A mi també em desplau això. Hi ha coses

que són importants més enllà d’aquestes ximpleries. Llegint-ho,

però, amb un perfecte menyspreu,

hom descobreix que, malgrat tot, conté quelcom de veritable:

mans que estrenyen, ulls que s’esbatanen, cabells que,

si cal, poden eriçar-se.

El rat-penat que segueix esbategant,

un elefant que empeny, un incansable llop sota un arbre,

un immutable crític que contrau la pell

com un cavall quan se sent una mosca a sobre, el fanàtic

del base-ball, l’estadístic –no ens oposem als documents mercantils, als llibres

escolars, als informes comercials- aquests fenòmens

són importants. Però estrafets conscientment

per mig poetes, el resultat no és poesia.

Ho sabem. L’afició a la tosca matèria primera,

a tot allò que és veritable, és amor a la poesia.

Trad. Agustí Bartra. (Antologia de la lírica nord-americana)

I, too, dislike it: there are things that are important beyond all / this fiddle./ Reading it, however, with a / perfect contempt for it, one / discovers in / it after all, a place for the genuine./ Hands that can grasp, eyes
that can dilate, hair that can rise/ if it must, these things are important not because a / high-sounding interpretation can be put upon them but because / they areuseful. When they become so derivative as to / become unintelligible, / the same thing may be said for all of us, that we/ do not admire what / we cannot understand: the bat / holding on upside down or in quest of something to / eat, elephants pushing, a wild horse taking a roll, a tireless wolf / under a tree, the immovable critic twitching his skin like a horse that /
feels a flea, the base-ball fan, the statistician--/ nor is it valid to discriminate against 'business documents and /school-books'; all these phenomena are important. One must / make a distinction however: when dragged into prominence by half poets, the / result is not poetry,/ nor till the poets among us can be /
'literalists of the imagination'—above insolence and triviality and can present / for inspection, 'imaginary gardens with real toads in them', shall / we have it. In the meantime, if you demand on the one hand,/
the raw material of poetry in all its rawness and / that which is on the other hand / genuine, you are interested in poetry.

http://american-poetry.suite101.com/article.cfm/marianne_moores_poetry

coqueteria cruel

A mig camí entre l’antropologia, la moda i l’àlbum fotogràfic, aquest llibre és un complet catàleg de vestits i costums que indiquen molt més que una forma de ser, una aparença o una manera de viure.
Mentre la indumentària estableix la pertinença a un grup, una ètnia o una societat, les costums ens revelen els fonaments ocults, els trets propis de cada poble i les regles establertes.
Tenir el coll llarg, la cintura de vespa, el peu petit o el cos tatuat és fer cas a les exigències d’un model de bellesa determinat, que regeix les regles de la seducció, del plaer i del desig.
Michel Biehn és un apassionat col·leccionista que en aquest llibre ens ofereix un excel·lent reportatge fotogràfic amb vestits, peces de roba i tota mena d’adorns de totes les èpoques i racons del món. L’autor amb Catherine Bensaid (psicoanalista), Jean-Yves Leloup (teòleg) i Catherine Tourre-Malen (antropòloga) desxifren i comenten aquestes imatges i ens revelen els secrets de la seva fascinant bellesa i de la terrible crueltat que amaguen.
De la contraportada


Michel Biehn. Cruel coqueteria. Oceano, 2010.

les bibliotecàries també riuen