un poema d'en Robert L.Stevenson

També va escriure Robert L. Stevenson poesia. A la xarxa les tenim totes en diferents llocs, només heu de fer una simple cerca amb qualsevol buscador i les trobareu. En castellà tenim una antologia publicada per Hiperión en un bonic volum bilingüe, la selecció, la introducció i les notres són de José María Álvarez, les traduccions són de Txatro Santoro i del mateix José María Álvarez. L’any 1885, per exemple, va publicar un llibre amb 65 poemes per a nens titulat “A Child’s Garden of verses". En aquest poema que us copiem parla del temps que va passar de petit estirat al llit degut a la seva fràgil salut.

El territori del cobrellitQuan estava malalt i jeia al llit,
tenia dos coixins al cap,
i tots els meus joguets al voltant
per poder estar content tot el dia.

I, a vegades, durant una hora o així,
mirava com marxaven els meus soldats de plom
amb diferents uniformes i instruccions
a través del turons entre la roba del llit;

I, a vegades enviava la flota dels meus vaixells
amunt i avall entre llençols;
o treia a fora els meus arbres i les meves cases,
i edificava ciutats arreu.

Jo era el gegant gran i aturat
que seia sobre la muntanya del meu coixí,
i que veu devant seu, planes i valls,
l’agradable territori del cobrellit.



When I was sick and lay a-bed, / I had two pillows at my head, / And all my toys beside me lay, / To keep me happy all the day. /And sometimes for an hour or so /I watched my leaden soldiers go, / With different uniforms and drills, / Among the bed-clothes, through the hills; / And sometimes sent my ships in fleets / All up and down among the sheets; / Or brought my trees and houses out, / And planted cities all about. / I was the giant great and still / That sits upon the pillow-hill, / And sees before him, dale and plain, / The pleasant land of counterpane.

minutos musicales

per l'Allau....again.

l'ortografia

Ara fa una setmana l'Agustín Garcia Calvo va publicar aquest interessant article:

pais.com/articulo/opinion/Ortografia/elpepiopi/20110122elpepiopi_4/Tes



I aprofitant que parlem de coses inportants, aquí trobareu l’informe de lectura i compra de llibres a espanya el 2010 en el qual ja es nota l’ impacte del llibre electrònic.

caminar

A la Clidi, la Comtessa d'Angeville i en Girbén, per raons òbvies (i en rigorós ordre alfabètic).

A mon pare, que diu que camina cap a tres hores diàries "per allò de mantenir el sucre a ratlla", i és un sentimental.

A ma mare, que s'estima més anar en taxi.

No hay que pensar que una caminata, como algunos nos quieren hacer creer, es sólo una forma como otra cualquiera de ver el campo. Hay muchas maneras igual de válidas de ver el paisaje, y ninguna más nítida, a pesar de lo que digan los diletantes, que desde un ferrocarril. Pero el paisaje en una caminata es bastante accesorio. El que pertenece a la hermandad no viaja en busca de lo pintoresco, sino de ciertos felices estados de ánimo, los de la esperanza y el espíritu con que la marcha comienza por la mañana, y los de la paz y la plenitud espiritual del descanso vespertino. No sabe si coge la mochila o si la deja con mayor placer. La emoción de la partida le prepara para la de la llegada.

[...] Ahora bien, para disfrutarla adecuadamente, una caminata hay que emprenderla en soledad. Si uno va acompañado, o incluso en pareja, ya es una caminata sólo en el nombre; es otra cosa, que se acerca más a una merienda campestre. Una caminata hay que emprenderla en soledad, porque la libertad es esencial; porque uno debería poder parar y seguir, recorrer un camino u otro, dejándose llevar por sus deseos; y porque uno debe seguir su propio paso, y no apretarlo junto al de un caminante consumado, ni pasear lánguidamente junto a una chica. Y además uno debe estar abierto a todas las impresiones y dejar que sus ideas se empapen de lo que ve.

[...] Tenemos tanta prisa por hacer, por escribir, por adquirir velocidad, por hacer nuestra voz audible un momento en el desdeñoso silencio de la eternidad, que nos olvidamos de una cosa, de la que esas otras cosas sólo forman parte, es decir, de vivir. Nos enamoramos, bebemos mucho y corremos de acá para allá por la tierra como ovejas asustadas. Y entonces te preguntas si, cuando lo has hecho todo, no habrías estado mejor en casa, sentado junto al fuego, y si no habrías sido feliz pensando. Sentarte y contemplar; recordar los rostros de las mujeres sin deseo, sentir alegría sin envidia por las grandes acciones de los hombres, serlo todo y estar en todos los sitios con compasión y, sin embargo, sentirte satisfecho de quedarte donde estás: ¿no es esto conocer tanto la sabiduría como la virtud, y vivir en la felicidad? Al fin y al cabo, no son los que llevan las banderas, sino los que miran desde una habitación privada, los que se divierten con la procesión. Y cuando te instalas ahí estás dispuesto a cualquier herejía social. No es momento de andarse con rodeos, ni con palabras grandes y hueras. Si te preguntas qué significan la fama, la riqueza o la erudición, la respuesta queda muy lejos de tu alcance, y vuelves al reino de las pequeñas quimeras, que tan vanas aparecen a ojos de los filisteos que sudan por la riqueza, y tan trascendentales para aquellos sorprendidos por las desproporciones del mundo y que, frente a las estrellas gigantes, no se detienen a distinguir las diferencias entre dos gradaciones de lo infinitamente pequeño, como una pipa de tabaco o el Imperio Romano, un millón de libras o el extremo de un arco de violín.

Te apoyas en la ventana, mientras tu última pipa extiende su olor blanco por la oscuridad, con el cuerpo lleno de dolores deliciosos, la mente en el trono del séptimo círculo de la satisfacción, y de pronto, la luna cambia, la veleta se mueve, y te planteas una pregunta más: durante ese rato, ¿has sido el filósofo más sabio o el más egregio de los asnos? La experiencia humana no es capaz todavía de responder pero, al menos, has tenido un momento espléndido, y has contemplado todos los reinos de la Tierra. Y, cabal o descabellado, el viaje de mañana te llevará, en cuerpo y alma, a un distrito distinto del infinito.

"Caminatas" A:  Memoria para el olvido. Los ensayos de Robert Louis Stevenson. Edició d'Alberto Manguel. Siruela, 2005. P. 137.

un mes amb stevenson

Robert Louis Stevenson tenia trenta-cinc anys quan va escriure El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, els darrers mesos de 1885. Es va publicar el gener de l'any següent i va ser la seva primera novel·la d'èxit popular. Sembla ser que una nit, a Bournemouth, la seva esposa, Fanny, el va despertar d'un malson. Immediatament després, Stevenson es va posar a escriure tot el que recordava i va redactar una primera versió d'aquesta novel·la. A Fanny no li va agradar, perquè creia que la història tenia més possibilitats que la d'un mer conte de terror i que es podia aprofitar per incloure-hi aspectes més profunds de la naturalesa humana. Aquella primera versió va anar a parar al foc, i Stevenson en va escriure una altra amb la mateixa rapidesa amb què havia produït la primera, tot i que va ser escrita al llit, entre hemorràgies pulmonars.

Gràcies a aquesta circumstància, doncs, podem dir que El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde no és una mera novel·la gòtica ni una mera novel·la de terror, sinó una gran obra literària el valor de la qual no es limita a l'interès que pugui despertar l'argument. És per això que és una obra destinada a perdurar. Sovint es destaca, com és natural, que el tema principal de la novel·la és el de la dualitat de l'home, la lluita entre els bons sentiments, d'una banda, i l'atracció pel mal, de l'altra, i també es diu que aquest tema reflecteix la influència del calvinisme en l'educació que va rebre Stevenson, tot i que ja de jove es va rebel·lar contra la dura i severa moralitat del seu pare. Efectivament, la presència i la lluita del bé i del mal en la naturalesa humana hi és present, i és aquesta presència que va provocar un cert escàndol a l'època, sobretot perquè a alguns lectors la novel·la els va suggerir que el mal és potencialment més poderós que el bé, i que si no el mantenim a ratlla, sempre acaba guanyant la batalla. De totes maneres, una lectura atenta d'El cas misteriós... ens convenç immediatament que, abans que res, és una novel·la d'estil.[...]

Per acabar, m'agradaria prevenir el lector contra una lectura, cada vegada més usual en el món acadèmic actual, on l'interès estètic es veu substituït progressivament per altres interessos, ideològics o simplement irrellevants en la mesura que usen textos literaris únicament com a documents històrics. [...]

Es tracta d'una decisió ben senzilla: o bé llegim la novel·la amb l'actitud d'imaginar que tot allò que se'ns explica és real, o bé la llegim com si fos el pretext o la disfressa d'un missatge ideològic. En una novel·la de qualitat com és aquesta de Stevenson, tot allò que hi està escrit és viu. [...] Cada frase és un acte vigorós d'intel·ligència i sensibilitat. Ha de ser una pena, doncs, passar-les per alt amb la intenció de descobrir-hi missatges ideològics amagats. Fent això no s'aconsegueix res més que rebutjar la novel·la, si no ens agrada el missatge, o lloar-la, si resulta que estem d'acord en aquest suposat missatge. I encara que això sigui una pràctica molt estesa, no és pas aquesta la millor manera de llegir. En un moment que l'academicisme es desentén cada vegada més dels valors més específicament estètics fins al punt de convertir la literatura en una sèrie de documents històrics per descobrir-hi tensions socials, ideologies, baralles de relacions de poder, etc., no crec que sigui superflu de remarcar la primacia dels valors literaris.

Salvador Oliva, de la introducció a El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Quaderns Crema, 1996.

l'undemà

Ell es pensava que jo em pensava,  però jo no volia ni ell tampoc. Total, tres quarts de cinc de la tarda, la casa sense escombrar  i el més calent, a l'aigüera. Així, doncs, aquesta serà una crònica  xiripitiflàutica, amb caràcter d'urgència. Cordeu-vos els cinturons.

ca políglota

javier jaén

sukkwan island de david vann

David Vann. Sukkwan Island. Empúries, 2010.

M’ha semblat entendre que l’"ensenyament moral" d’aquesta nouvelle és que a vegades si ens esforcem a recuperar el temps perdut l’acabem perdent dues vegades. Generalment a la biblioteca, som les bibliotecàries que recomanem llibres als usuaris però aquest em va arribar al revés, va ser un usuari que me’l va recomanar perquè havia sentit a no sé on que no sé qui deia que era una gran novel•la i que valia la pena llegir. Entre la informació de la contraportada i la simpatia del recomanador em vaig decidir i aquest cap de setmana me l’he empassat d’un glop i encara, avui, dos dies després i en plena invasió de la val d’Aran (en veu de la senyora Grandes) estic paladejant el llibre d’aquest perfecte desconegut, David Vann que es presenta amb una inquietant i a vegades angoixant Sukkwan Island. Com a the road de CMcC, aquesta és una història d’un pare i un fill en situacions extremes, aquesta com aquella és una narració crua com el sushi i dura com un clatellot inesperat.

Clar que es podrien dir més coses, enumerar per exemple les dues o tres situacions claus de l'obra, dir que són dues parts, clar que podria copiar un tros de la contraportada però no val la pena, feu-vos un favor i quan tingueu una estona llegiu-lo, potser no es converteixi en el llibre de la vostra vida però m’hi jugo un fesol que no us en penedireu. Ah, i per cert, no feu cas dels que diuen que no és important conèixer la vida de l'autor per gaudir plenament d'una novel·la, busqueu un xic (res, només una mica potser n'hi ha prou amb la que hi ha a les guardes) d'informació sobre la vida de l'autor i després gaudiu d'una de les lectures més estimulants que es poden presentar avui dia.

la terra no embrute

Si passes avui per La Central em podràs mirar si trobes un llibre que es diu Primavera, estiu, etcètera.? Ha de ser al taulell de novetats. No, no recordo de qui és.

Em sembla que t'agradarà, Mati, em diu. Hi ha passat (i pensat), l'ha fullejat, i aquí el tinc, eixint de fer.

Tot ve d'una tarda de diumenge (ho dic com si hagués passat molt de temps, però de fet fa una setmana), d'aquella hora tonta que tenen les totes tardes de diumenge (tret de quan faig vacances), una hora que no es correspon exactament entre les tal i tal, ni dura seixanta minuts. Aquella hora. Doncs bé, en aquella tarda de diumenge, em vaig fer passar l'estona fatídica fent voltes pels blocs, que ja em direu, clic, clic, fins a topar amb un artista que abans es deia Subal Quinina i ara no sé com es diu perquè d'això no en parla mai, recomanant una novel·la."Deixeu de llegir-me i aneu a comprar aquest llibre", venia a dir, amb un entusiasme que feia cosa i tot, amb la prudència a can si mai l'he vista, no me'n recordo. I aquí està. El llibre, vull dir. L'obres i, pim-pam, ja ets a la pàgina 130. Despenges el cartell de no-molestar, perquè la vida et reclama amb les seves coses i vas a fer el dinar, o a veure els teus pares, o a sopar amb uns amics que fins fa poc (abans d'ahir, de fet)  fumaven,  a un lloc on fins fa poc es podia fumar. Ara només fumes tu. I surts a un balconet que t'ofereix una vista insospitada de la teva ciutat, de nit a vuit sota zero. Fumar ja és un plaer solitari, que bé. Com llegir. I això és el que vols, anar-te'n cap a casa, encendre un Marlboro, i amb l'última calada (si fumes, no llegeixes, és així), obrir el refotut llibre. Dispensa, he hagut de sortir una estona, ja torno a ser aquí, digues, digues. Estàs parlant amb un llibre, filleta. Estàs per tancar. I pim-pam, pim-pam, fins que l'acabes. Sense treva. Se t'ha fet clar i et fan mal els ulls, que ja no estan per a aquestes maratons. Feia molt que no et passava una cosa així. Molt. I saps que aquest desfici devorador té poc o res a veure amb la literatura. Te la bufa el fraseig, l'estil, el narrador, i si això ja ho va dir Xècspir abans i millor. I ho veus a venir: se'n parlarà d'aquesta novel·la. D'entrada, els crits d'entusiasme, ooooh, uauu, uala, després els inevitables psè desmenjats. Aviat, ben aviat, veuràs la Marta Rojals asseguda al sofà de L'hora del lector. I aviat, ben aviat, una tarda que siguis al taulell, vindrà algú a demanar-te si teniu una novel·la que es diu "Tardor, hivern... o una cosa per l'estil" i estarà deixada en préstec. I notaràs una punxadeta dins, però no diràs res, que una cosa es parlar de literatura i una altra parlar de llibres que t'han tocat l'entranya. I tu d'aquestes coses no en parles mai amb els desconeguts, per molt amables que siguin.

***

M'ha tieta no s'hi conforma: Va, beneita, que t'embrutaràs tota! Mira els cabells!
I així, estirada a terra, em sento com una xiqueta. L'olor del foc, de l'aliment, les mans esgarrapant tarrossos de pedra seca. M'és igual, si m'embruto. És més, vull embrutar-me, ben a consciència.
-Vaaa, aixeca't, dona, tan gran que ets i tan criatura. Dis-li, Vicent.
Aleshores mon pare diu la frase:
-La terra no embrute.
Ens la deia quan la Joana i jo érem petites i ens queia una galeta al tros i dubtàvem si agafar-la, perquè la mare i la tieta no ens deixaven recollir res dels carrers: Va, que això és brut. Deixeu-ho, cotxines, que és brut. I al tros, que hi era el pare, ens deia: La terra no embrute. I la Joana: En què quedem?.

Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. La Magrana, 2011. P. 275.

leviatán de hoare

Philip Hoare. Leviatán o la ballena; trad. Joan Eloi Roca. Àtico de los libros, 2009

No sé si us interessen les balenes però si crec que hauríeu de llegir aquest llibre perquè pressuposo que sou lectors i estic segur que qualsevol persona que li agradi llegir, sigui o no amant dels cetacis, gaudirà amb aquest llibre escrit per un ex punk dels setanta de nom Philip Hoare.
Leviatán o la ballena ha guanyat prestigiosos premis literaris al regne Unit entre altres el BBC Samuel Johnson al millor llibre de no ficció i s’ha convertit en un autèntic best seller. El llibre és un assaig que combina historia, biologia i literatura amb un estil peculiar i està farcit d’il·lustracions meravelloses. Però el llibre no es limita a ser un tractat de cetacilogia (si és que existeixen especialitat i paraula) sinó que intenta esbrinar el perquè de la fascinació que envolta a les balenes i dedica un extens apartat a l’obra sobre balenes més coneguda del món el Moby Dick de Melville.

No us el perdeu. Si aneu aquí trobareu més informació del llibre i de l’autor.

minutos musicales

....del mateix disc, Desintegration (1989), potser és millor el video de Lullaby, però aquesta és la meva cançó preferida del grup d'en Robert....que us dedico en aquest dissabte soleiat que ensumo.

lispector per freixas

Laura Freixas. Ladrona de rosas: Clarice Lispector una genialidad insoportable. La esfera de los libros, 2010.

(text extret de la contracoberta)
“¡Es tan guapa como Marlene Dietrich y escribe tan bien como Virginia Wolf!”, exclamó, impresionado, al conocerla, el que sería su traductor al inglés.

En efecto, su belleza era lo primero que llamaba la atención en Clarice Lispector (Ucrania,1920-Brasil,1977). Pero esa apariencia suya espectacular –era guapa, era elegante, era exótica, tenía los perfectos modales propios de una esposa de diplomático- escondía muchas cosas. Su origen, para empezar. Clarice era judía (un dato que solía ocultar) y había nacido, con otro nombre y en una fecha distinta a la que figuró durante muchos años en su biografía oficial, en una aldea ucraniana, cuando sus padres, arruinados, perseguidos y aterrorizados, huían de la guerra civil y los progromos que siguieron a la revolución rusa.
Pero sobre todo, lo que Clarice Lispector ocultó, negó o intento rebajar durante buena parte de su vida fue su condición de escritora. Prefería ser vista como esposa de diplomático, como madre, como ama de casa ignorante que sólo leía novelas policíacas...Sin embargo, pocas vidas han estado tan marcadas como la suya por una férrea, obsesiva, vocación literaria. Su primera novela, Cerca del corazón salvaje (1944), causó sensación, por su originalidad, en el mundo literario brasileño. En cambio, las siguientes pasaron desapercibidas: eran obras difíciles, y ella, siguiendo a su marido, había ido a vivir muy lejos de Brasil... Fue una larga “travesía del desierto” –años de soledad y fracaso- que puso a prueba su vocación... Tras divorciarse en 1959, Lispector regresó a Río de Janeiro y publicó sus textos más emblemáticos: La pasión según G.H. (1964), Agua viva (1973), La hora de la estrella (1977) y un puñado de cuentos que le valieron la merecida reputación que ahora tiene: la de una artista genial, que figura entre las escritoras más extraordinarias no sólo de Brasil en el siglo XX, sino de toda la historia de la literatura.

P.S. Per cert, no puc deixar de dir que jo també penso com Elizabeth Bishop quan diu que Lispector és millor (o almenys no inferior) que Borges....

tira sostenidor silicona inventor (o del lado de allá)

Sembla prou clar. Si demanes un Pony Mimitos i un Dickens articulat, el que vols és un Pony Mimitos i un Dickens articulat, i no una nova pestanyeta (es veu que ja feia dies que hi era, però pel cas, com si l'haguessin posada ahir) en el panell de gestió del bloc. "Estadístiques", es diu. Ideal voyeurs. De sospitar, sospitaves que hi havia algú a l'altra banda, però coi, ara, amb aquesta joguineta que t'han dut els reis, fins el sents respirar i tot. Talment una òliba. O pitjor, una fantasma, que deia aquell. Tantes pàgines visualitzades (ahir, avui, en total), tant d'allò, tant d'allò altre, i descobreixes -amb un punt de desconcert, i per què no, d'incredulitat (vinga va, que un dia és un dia)- que l'apunt més visualitzat d'entre sempre és el titulat "els calçotets de Jack London", i quedes parat.

En ser de lletres mortes de tota la vida, una desgràcia com qualsevol altra, és lògic que al cap d'una estona ja en tinguis prou de números, i comences a furgar a la recerca de quatre lletres, ni que siguin d'aquelles petites. Uns consells d'ús, una llista d'efectes secundaris. Ho trobes de seguida: "orígens de trànsit, paraules clau de cerca", o el que és el mateix, allò que un ésser humà s'ha pres la molèstia de teclejar (a Google, normalment)  i que l'ha dut de pet cap a casa teva.

el violin de austerlitz, llibre

llegim en veu alta

descarregar el llibre el quadern de fritz kocher

decasa al club

casa club

decasaalclub

"de casa al club"

editorials el manuscrit trobat a saragossa

on son les claus?

dust bowl by john steinbeck

el violí de auschwitz descripcion en que transcorre l'acció

jordi malé comentari bestiari pere quart

ventre blanc

tom joad

els tibau

el gran libro de la costura

això és (i no és) allò

"els dimecres poesia" atlàntida

matilde urbach

ai si caus

celestí barallat

fades especials

jack london

productes de temporada

akhmàtova

anna murià contes de fades

resum del capítol i. naturalista de les histories naturals joan

interiorisme

laika

vigatans ilustres

tira sostenidor silicona inventor

I aquí és on la joguineta del dimoni desplega tota la seva esplendor:

Un estudiant de quart d'Eso, l'únic de la seva colla que encara és verge, surt del videoclub on ha anat a buscar la pel·li basada en la novel·la El violin d'Austerlitz (sic). No existeix, li han dit. Demà té examen. Sempre du a la motxilla una capsa de preservatius i un paquet de Marlboro. Tampoc no fuma.

O bé,
un home, viatjant de cotilleria, està assegut davant del seu ordinador. Només li veus una mà. En té dues, però. És tard. La seva dona dorm a la cambra del costat. Ronca una mica.

O potser,

una dona (la del viatjant no, una altra) vol renovar la decoració del menjador de casa seva. Fa temps va tenir un embolic extraconjugal amb un dependent (Federico G.) del Corte Inglés de Plaça Catalunya (departament de perfumeria). Avui s'ha descuidat de comprar pà o iogurts, tant és.

I així, anar fent...

mater amatissima

Goya. Saturno devorando a un hijo.

T’he negat

mare

tres cops

i cent.

I cap gall no cantava

defora.

Són cegues, sordes, mudes

les nostres traïcions.

i la derrota.

M.Mercè Marçal 

 Hi ha hospicis per a nens pobres, es diu que va dir la mare d'Irène Némirovsky, que vivia a Niza "como una rica cocotte, rodeada de gigolós", quan l’any 1945 les seves nétes orfes, de setze i vuit anys, van trucar a la seva porta. Sí, es va negar a acollir-les, en un gest digne del dolent més dolent de Dickens, on he anat a parar, inevitablement, guiada per les paraules hospici i orfe.

Llegeixo en el magnífic pròleg de la Suite francesa signat per Myriam Anissimov:

"Irène, confiada a una mainadera, va ser educada per excel·lents preceptors. Els seus pares no sentien gaire interès per la llar i ella va ser una criatura extremament desgraciada i solitària. El seu pare, que ella adorava i admirava, ocupat amb els seus assumptes, gairebé sempre estava de viatge o al casino jugant-se grans quantitats de diners. La seva mare, que es feia anomenar Fanny (portava el nom hebreu de Faiga), l'havia posat al món amb la intenció de complaure el seu ric espòs. Però havia viscut el naixement de la filla com un primer signe de decadència de la seva feminitat, i l'havia abandonat en mans d'una dida. Fanny Némirovsky (Odessa, 1887-París, 1989) sentia una mena d'aversió per la seva filla, la qual no en va rebre mai cap gest amorós. Es passava les hores davant del mirall vigilant l'aparició d'arrugues, maquillant-se, fent-se fer massatges, i la resta del temps fora de casa a la recerca d'aventures extraconjugals. Molt orgullosa de la seva bellesa, l'horroritzava veure que se li pansien les faccions i la convertien en una dona que aviat hauria de recórrer a gigolós. Això no obstant, per sentir-se encara jove, es va negar a veure en Irène ja adolescent res més que una nena, i durant molt de temps la va obligar a vestir-se i pentinar-se com una col·legiala."

Encara que no sóc gaire partidària de barrejar la vida dels escriptors amb la seva obra -m'estimo més limitar-me a llegir el que han escrit i punt-  i que, a sobre, la Suite francesa suposa la meva estrena mundial amb la Némirovsky, per tant, a partir d'ara parlaré d'oïdes, sembla que l’enemistat entre mares i filles es repeteix sovint en la ficció de l'escriptora, amb la mare decidida a reprimir costi el que costi la filla que, en esdevenir una dona, amenaça de fer-li ombra i desbancar-la. Passa a El ball. Torna a passar a Vi de solitud, que segons Coetzee, té una part de novel·la i una part de fantasia autobiogràfica, però sobretot és una acusació a una mare que atorga a la seva filla el paper de rival sexual, amb la qual cosa li pren la infantesa i la llança massa aviat a un món de passions adultes. Però l'atac més fort a la figura materna arriba amb Jézabel. Aquí una dona narcisista de l'alta societat, que ja té una certa edat, obsessionada per la seva imatge pública, deixa a posta que la seva filla de dinou anys mori dessagnada durant un part abans que permetre que se sàpiga que ja és àvia.

Un parell d'exemples d'aquest odi, extrets de Vi de solitud:

Dins del seu cor nodria, contra la seva mare, un odi estrany que semblava que creixia amb ella...


No deia mai "mamà" articulant clarament les dues síl·labes, que amb penes i treballs li passaven entre els llavis serrats; pronunciava "mmà", una mena de grunyit ràpid que s'havia d'arrencar del cor amb esforç i dolor sord i sorneguer.

Sembla, doncs, que les relacions contra natura entre mare i filla ocupen un lloc central en l'obra de l'autora, tot i que, segons afirma Coetzee, potser el punt més revelador de Némirovsky com a escriptora és que és incapaç de fer res amb aquest material més enllà de reproduir-lo una vegada i una altra.

I si et pensaves (dispensa la familiaritat) que la cosa ja estava dada i beneïda, doncs resulta que no, encara tinc més rotllo. I és que en això de fer-se gran (parlo per mi), és molt important mantenir les connexions neuronals com cal, mirar de recordar, per exemple, d'altres obres on la relació mare-filla estigui present, que tot ajuda.
L'Orestiada? Més aviat pare-filla, ja sabeu, Electra i tot allò. Eugénie Grandet? Pare-filla, aussi. Els germans Karamàzov? El rei Lear? Pares i fills, de Turguenev? Whasington Square? Pare-fill, mare-fill, pare-filla.
Doncs res, que la relació mare-filla, té una presència més aviat escassa en la literatura. No ho dic jo, ho diu la Laura Freixas en el pròleg a Madres e hijas (Anagrama, 1996), una antologia de relats d'autores espanyoles que escriuen en castellà (alguns ja publicats, d'altres inèdits)

Son llamativamente escasas las obras que ponen en escena a madres e hijas, y todas muy recientes. Sido, de Colette (1901), es la veterana; las demás tienen sólo unos decenios: Una muerte muy dulce de Simone de Beauvoir, Una mujer de Annie Ernaux, Entre mujeres de Waltraud Anna Mitgutsch, La mala hija de Carla Cerati, La pianista de Elfriede Jelinek, El club de la buena estrella de Amy Tan, Paula de Isabel Allende, Donde el corazón te lleve de Susanna Tamaro..
No sorprenderá a nadie constatar que los autores de estos textos son, sin excepción, autoras. Es lógico que la aparición del tema madre-hija esté asociado al ingreso, en números significativos, de las mujeres en la escena literaria. Si acaso habría que preguntarse por qué no apareció antes. Seguramente, porque sólo cuando su derecho a escribir estuvo bien establecido, empezaron a aventurarse las mujeres a tratar temas que no forman parte de la tradición recibida.

I fins aquí puc llegir, que després la cosa deriva cap a la "literatura escrita por mujeres", "l'écriture féminine", la "literatura femenina", i llavors em passa com quan haig d'anar cal dentista o em toca fer la cuina a fons: sempre se m'acuden mil coses que em venen més de gust.



P.S.: Fanny Némirovsky, va morir amb cent dos anys ben repicats! Mala herba.

vive la résistence!!!!

Durant l’ocupació nazi, la població francesa no només va conviure amb el règim de Vichy de forma passiva i contemplativa com sembla que fan els personatges de la novel·la d’aquest mes, també van haver-hi grapats d’herois que lluitaven en clandestinitat.

Ahir vaig veure una pel·lícula precisament que en parla l’armée des ombres del genial Jean-Pierre Melville, però el que realment volia recomanar és aquest estrany llibre de Jacques Yonnet titulat calle de los maleficios en el qual amb una eficaç barreja d’estils l’autor ens fa reviure les olors i els colors de la ciutat del Sena a través dels personatges excèntrics que passegen per la nit del Paris ocupat.
( només per la coberta ja donen ganes de llegir-lo)

allí me las den todas

 

Carta de Teresa Panza a Sancho Panza su marido

Tu carta recibí, Sancho mío de mi alma, y yo te prometo y juro como católica cristiana que no faltaron dos dedos para volverme loca de contento. Mira, hermano: cuando yo llegué a oir que eres gobernador, me pensé allí caer muerta de puro gozo, que ya sabes tú que dicen que así mata la alegría súbita como el dolor grande.

A Sanchica tu hija se le fueron las aguas sin sentirlo, de puro contento. El vestido que me enviaste tenía delante, y los corales que me envió mi señora la duquesa al cuello, y las cartas en las manos, y el portador dellas allí presente, y con todo eso, creía y pensaba que era todo sueño lo que veía y lo que tocaba; porque ¿quién podía pensar que un pastor de cabras había de venir a ser gobernador de ínsulas? Ya sabe tú, amigo, que decía mi madre que era menester vivir mucho para ver mucho; dígolo porque pienso ver más si vivo más, porque no pienso parar hasta verte arrendador o alcabalero, que son oficios que aunque lleva el diablo a quien mal los usa, en fin en fin, siempre tienen y manejan dineros. Mi señora la duquesa te dirá el deseo que tengo de ir a la corte; mírate en ello, y avísame de tu gusto, que yo procuraré honrarte en ella andando en coche.

El cura, el barbero, el bachiller y aun el sacristan no pueden creer que eres gobernador, y dicen que todo es embeleco, o cosas de encantamento, como son todas las de don Quijote tu amo, y dice Sansón que ha de ir a buscarte y a sacarte el gobierno de la cabeza, y a don Quijote la locura de los cascos; yo no hago sino reírme, y mirar mi sarta, y dar traza del vestido que tengo de hacer del tuyo a nuestra hija.

Unas bellotas envié a mi señora la duquesa; yo quisiera que fueran de oro. Envíame tú algunas sartas de perlas, si se usan en esa ínsula.

Las nuevas deste lugar son que la Berrueca casó a su hija con un pintor de mala mano, que llegó a este pueblo a pintar lo que saliese; mandóle el Concejo pintar las armas de su Majestad sobre las puertas del Ayuntamiento, pidió dos ducados, diéronselos adelantados, trabajó ocho días, al cabo de los cuales no pintó nada, y dijo que no acertaba a pintar tantas baratijas; volvió el dinero, y, con todo eso, se casó a título de buen oficial; verdad es que ya ha dejado el pincel y tomado la azada, y va al campo como gentilhombre. El hijo de Pedro de Lobo se ha ordenado de grados y corona, con intención de hacerse clérigo; súpolo Minguilla, la nieta de Mingo Silvato, y hale puesto demanda de que la tiene dada palabra de casamiento; malas lenguas quieren decir que ha estado encinta dél, pero él lo niega a pies juntillas.

Hogaño no hay aceitunas, ni se halla una gota de vinagre en todo este pueblo. Por aquí pasó una compañía de soldados; lleváronse de camino tres mozas deste pueblo; no te quiero decir quién son: quizá volverán, y no faltará quien las tome por mujeres, con sus tachas buenas o malas.

Sanchica hace puntas de randas; gana cada día ocho maravedís horros, que los va echando en una alcancía para ayuda de su ajuar; pero ahora que es hija de un gobernador, tú le darás la dote sin que ella lo trabaje. La fuente de la plaza se secó; un rayo cayó en la picota, y allí me las den todas.

Espero respuesta désta y la resolución de mi ida a la corte; y con esto, Dios te me guarde más años que a mí o tantos, porque no querría dejarte sin mí en este mundo.

Tu mujer,

Teresa Panza

l'irene llegint

Si, el motiu d'aquest apunt és aquesta bonica fotografia, però també podeu clicar aquí i anireu a un bloc on es reuneixen ressenyes, crítiques i comentaris de la novel·la.

Per cert, algú sap el diari que llegeix?, sembla un suplement cultural, (les nouvelles litt...eraries?) però de quin diari, le monde, le figaró...ves a saber.

suite francesa y las grandes mareas de la historia

La lectura de "Suite francesa" de Irene Nemirovsky produce una extraña sensación. Recuerda a las imágenes del tsunami del sudeste asiático grabadas por algunos turistas segundos antes de que una ola gigante se los tragara. Uno ve esas imágenes y se pregunta por qué en vez de huir como alma que lleva el diablo se quedaban allí con sus cámaras dando testimonio de lo que veían. Sólo son posibles dos respuestas: o no eran conscientes del verdadero peligro que estaban corriendo o la magnitud de lo que veían ejercía tal fascinación sobre ellos que no les importaba arriesgar la vida. Porque lo cierto es que la judía Irene Nemirovsky, que murió a los 39 años en el campo de concentración de Auschwitz pocos días después de estar escribiendo los últimos párrafos de esta grandiosa novela sobre la ocupación, tuvo varias oportunidades de dejar Europa e instalarse en Estados Unidos. En 1926 su padre trató de convencerla para que lo hiciera y en marzo de 1933 el psicoanalista Alfred Adler, tras asistir como invitado a una cena en la casa de Irene Nemirovsky, en la que pudo escuchar en qué términos hablaban dos intelectuales -Enmanuel Berl y Daniel Halevy- sobre la cuestión judía abrazó a la anfitriona a la salida y le rogó que abandonara Europa sin perder un momento. Después les escribió a ella y a su marido varias cartas instándoles a ir a Nueva York. Ellos decidieron no hacerle caso: confiaban demasiado en las ideas humanistas que encarnaba Francia. Muchos años más tarde, la hija pequeña de Irene Nemirovsky, Elisabeth Gille, escribió un libro precioso -"Le mirador"- en el que recrea en primera persona la vida de su madre, asesinada cuando ella tenía cinco años. Son las memorias que Irene nunca escribió y están escritas con tanto amor y tanto respeto hacia su memoria, con un estilo que recrea la fina ironía de la que siempre hizo gala la autora de "Suite francesa" y están tan bien documentadas, que muchas de sus afirmaciones, como estas, podemos darlas por absolutamente válidas: "Mi llegada a Francia después de la Gran Guerra me había convencido de que allí no existía el antisemistismo. Nosotros los extranjeros nos habíamos hecho de aquel país una idea muy elevada: era la tierra de la Revolución, de la libertad, de los derechos humanos". Y un poco más adelante: "Nosotros, los laicos, que considerábamos el judaísmo una reliquia del pasado, pensábamos que, dejando a un lado a un puñado de extremistas, la Francia de las Luces a partir de ahora vería las cosas como nosotros. Jamás habríamos creído que pudiera traicionarnos".

Trobareu la resta de l’article aquí

you must remember this

A l'Alia, que si l'ha vista, no se'n recorda.
I a la Cris, per la gentilesa del Maus.

No m'agrada llegir novel·les que parlin de guerra, sobretot de la segona mundial. Res de nazis. Res d'holocaust. Se'm posa fatal. Tant és que m'ho expliqui un soldat, un nen, un pagès, un violinista o un luthier: pateixo déjà vus. Amb una excepció, Maus, un tros de còmic.

Crec que la cosa ve d'haver llegit el Diari d'Anne Frank, just quan tenia la mateixa edat que la protagonista. Va ser una lectura reveladora (i desoladora): els nazis no eren extraterrestres; eren fills de mare, com jo.
Des de llavors, defujo els escenaris bèl·lics i les seves situacions extremes: no els vull ni per mal ni per bé. Ni  les misèries de la condició humana ni les espurnetes de solidaritat. M'estimo més que els llibres em parlin de la versió casolana del monstre, ben pascut, net i polit, viatjant en metro. El monstre que es renta les dents amb mi tres cops al dia. Això sí que em torba. No dec tenir cor.

Amb aquests antecedents, és lògic que hagi començat a llegir Suite francesa pensant "una altra novel·la de guerra", "un altre testimoni". París, juny de 1940, l'ocupació alemanya, l'èxode, els petits actes de covardia, amb l'agreujant que em suposa la càrrega biogràfica de la Némirovsky, una vida engolida per la H-I-S-T-Ò-R-I-A, així, amb la retòrica de les majúscules. Una autèntica putada, si em permeteu.
Però vaig fent, sense cap entrebanc, que la cosa flueix, i ja m'he polit la primera part, tan coral, tan Vides creuades, encara que no es creuin; tan rodoneta, que tot sembla més que pensat abans d'escriure-ho. Una novel·la on "un barretet nou i deliciós, poc més gran que una argolla, fet amb dues pells de marta unides per una costura i un petit vel rogenc flotant sobre els cabells daurats" (P.193), a banda de representar una felicitat quasi insolent, donades les circumstàncies, acaba matant un home, quatre pàgines  més tard. És allò de Txèhov i la pistola. Si en surt una, tard o d'hora s'haurà de sentir un tret.

I així fins avui, quan la casualitat (o no) em proporciona l'excusa per a recordar una pel·li que és el meu referent visual (i sentimental) pel que fa a l'entrada dels alemanys a París. El flashback (es veu que en català s'ha de dir salt enrere o analepsi, però déume'nguard de ficar-me això a la boca) que es marca un individu que ara té un bar a Casablanca. Un cafè que és com una sala d'espera; una mena de no-lloc. Sempre m'he demanat com és possible que una pel·lícula tan pròdiga en diàlegs memorables (qui no ha dit mai "torna-la a tocar, Sam", "detinguin els sospitosos habituals", "sempre ens quedarà París" o "aquest és el principi d'una gran amistat") ens regali, també, una cursilada tan bèstia com el "no sé si sento el soroll de les bombes o són els batecs del meu cor" que deixa anar l'Ingrid Bergman en el ja mencionat flashback. Se m'arronsen els dits dels peus. Me'n vaig per les branques. La cosa és que avui fa 54 anys de la mort de Humphrey Bogart.

seguint la traça del círcol

Constituït l'any 1860, el "Círcol" va ser, durant prop de mig segle, la punta de llança de la sociabilitat cultural institucionalitzada a la ciutat de Vic i la comarca d'Osona.

El Cercle no va ser una entitat exclusivament dedicada a les lletres i la literatura, sinó un espai polivalent; els socis, individus amb una ascendència social notable, a més de cercar-hi lleure intel·lectual i una oportunitat d'augmentar els seus coneixements, van fer-ne un lloc de trobada i una plataforma des de la qual incidir en la vida pública.

Entre 1861 i 1902 l’entitat organitzà més de quatre-centes vetllades en què s’alternaren les conferències acadèmiques, els recitals poètics i els concerts musicals. Igualment, la societat animà alguns certàmens i exposicions, fundà l’anual commemoració balmesiana, va reunir una biblioteca creixent i impulsà un museu artístic i arqueològic amb peces i obres de gran interès.

Els impulsors del Cercle Literari van tenir clar que, per satisfer el seu afany de coneixements, era necessari disposar d’una biblioteca i d’un repertori ampli de premsa periòdica. La migradesa de recursos econòmics va dificultar el plantejament d’una política d’adquisicions ambiciosa, però aquest impediment va ser parcialment compensat per la generositat dels socis de l’entitat, que van fer nombroses cessions i donacions.
Durant els primers anys la biblioteca va ser modesta, però amb la presa de possessió de Josep Serra i Campdelacreu, com a bibliotecari de la junta directiva l’any 1870, rebé un impuls sense precedents. El 1901, any de la seva mort, la biblioteca tenia prop de vuit mil volums.

La biblioteca del «Círcol» constitueix, avui, un instrument excel·lent per apropar-se a les inquietuds intel·lectuals dels seus membres. Una part substancial d’aquella col·lecció es conserva actualment a la Biblioteca Joan Triadú de Vic.

***

El Patronat d’Estudis Osonencs i EL 9 TV han coproduït un audiovisual sobre la història del Cercle Literari de Vic. Dirigit per David Cao i Víctor Palomar, i amb guió del primer, es fa un recorregut per la història del Círcol des de la seva fundació l’any 1860 fins a la seva definitiva desaparició a començaments de la tercera dècada del segle XX, culminant la progressiva decadència iniciada als volts de 1900.

Seguint la traça del círcol (clic aquí per veure l'audiovisual).     



cobertures

No és perquè sí que qualsevol llibre, fins i tot un de poc seriós, té forma de maleta. 

Sergei Dovlàtov.

el vers més cèlebre de terentianus maurus

La publicació de la Suite francesa té una història que es pot considerar miraculosa i que val la pena explicar.

La tutora i les dues nenes, en fugir, es van endur una maleta que contenia fotos, documents familiars i aquest últim manuscrit de l'escriptora, redactat amb lletra minúscula per estalviar tinta i el paper dolent de la guerra. Irène Némirovsky hi pintava un retrat implacable de la França pusil·lànime, vençuda i ocupada.

La maleta va acompanyar Élisabet i Denise Epstein d'un refugi precari i efímer a l'altre; el primer fou un internat catòlic. Només dues monges sabien que aquelles dues nenes eren jueves. Havien posat un nom fals a Denise, però la nena no s'hi acostumava i a classe l'havien de renyar perquè quan la cridaven no responia. Després els gendarmes, que s'entossudien i no trobaven res de més important a fer que lliurar dues criatures als nazis, van trobar-ne el rastre. Les nenes van abandonar l'internat. Denise va agafar una pleuritis als soterranis on va passar unes quantes setmanes; la gent que l'amagava, que no gosava portar-la a cap metge, li donava resina de pi com a únic tractament. Cada vegada que corrien el perill de ser descobertes havien de tornar a fugir, amb la valuosa maleta sempre a punt. [...]

Denise havia salvat la valuosa llibreta. No gosava obrir-la, en tenia prou de veure-la.

Juntament amb la seva germana Élisabeth, que havia esdevingut directora literària amb el nom d'Élisabeth Gille, van acordar confiar l'última obra de la seva mare a l'Institut Memòria de l'Edició Contemporània (IMEC) amb la intenció de salvar-lo.

Però, abans de separar-se'n, Denise va decidir passar-lo a màquina. Aleshores, amb l'ajut d'una lupa potent, va començar una operació de desxiframent llarga i difícil. Després, el text de la Suite francesa va ser informatitzat i retranscrit per tercera vegada en el seu estat definitiu. No es tractava de simples notes o d'un diari íntim. [...]

El moment de confiar el manuscrit de la Suite francesa al conservador de l'IMEC va ser molt dolorós per a Denise Epstein. Ella no dubtava gens del valor de l'última obra de la seva mare, però no la va fer llegir a cap editor, perquè Élisabeth Gille, la seva germana, que estava greument malalta, ja escrivia Le Mirador, una magnífica biografia imaginària de la dona que ella no havia tingut temps de conèixer, perquè els nazis l'havien assassinat quan ella només tenia cinc anys.

Myriam Anissimov pròleg de  Suite francesa, d'Irène Némirovsky. Traducció d'Anna Casassas.  RBA/La Magrana, 2006.

P.S.: Si us ve de gust, a la biblioteca tenim disponible la biografia signada per l'Élisabeth Gille, Irène Némirovsky: el mirador, memorias soñadas. Circe, 1995.

l'estatut dels jueus

El projecte de llei sobre l'estatut dels jueus, que els exclou d'un gran nombre de professions, és un text de cinc pàgines mecanografiades que porten la menció "document confidencial", anotat a llapis per Pétain. Aquest projecte de llei, debatut durant el Consell de ministres de l'1 d'octubre de 1940 i posteriorment adoptat el 3 d'octubre, atorga als jueus una condició social i jurídica inferior que els converteix en pàries: se'ls pot internar en camps de concentració o se'ls pot assignar un lloc de residència obligatori. La llei del 2 de juny de 1941, que substitueix el primer estatut dels jueus d'octubre del 1940, els posa en una condició encara més precària. És el preludi de la detenció, l'internament i la deportació als camps d'extermini nazi.

**

2 de setembre de 1941

Michel Epstein al sotsprefecte d'Autun

Em comuniquen des de París que les persones assimilades als jueus no poden abandonar el municipi en què estan domiciliades sense autorització de la prefectura.

La meva dona i jo ens trobem en aquest cas atès que, tot i ser catòlics, som d'origen jueu. Per això em permeto demanar-li que tingui la bondat d'autoritzar-nos a mi i a la meva dona, de soltera Irène Némirovsky, a passar sis setmanes a París on també tenim un domicili, a l'avinguda Constant Coquelin núm. 10, durant el període comprès entre el 20 de setembre i el 5 de novembre de 1941.

El motiu d'aquesta sol·licitud és la necessitat d'ocupar-nos dels afers de la meva dona amb el seu editor, visitar l'oculista que sempre se n'ha ocupat i també els metges que ens porten, el professor Vallery-Radot i el professor Delafontaine. Tenim previst deixar a Issy les nostres dues filles, de quatre i onze anys, i, naturalment, voldríem estar segurs que no trobarem impediments per tornar a Issy, un cop solucionats els assumptes que ens porten a París.

Metge d'Issy: A. Bendit-Gonin.

**

El 13 de juliol de 1942, els gendarmes francesos truquen a la porta dels Némirovsky. Detenen Irène. El 16 de juliol la internen al camp de concentració de Pithiviers, al Loiret. L'endemà la deporten a Auschwitz amb el comboi número 6. Rep un número de matrícula del camp d'extermini de Birkenau, es debilita, passa pel revier, la infermeria d'Auschwitz, i és assassinada el 17 d'agost de 1942.

**

Entre 1942 i 1944, França va deportar uns 76.000 jueus, dels quals únicament va sobreviure un 3%.

**

Un document mostra al Pétain nazi i genocida. Sírius, agència catalana alternativa de notícies.

**

mirar sants

Reyes de la ilustración. Cultura impopular.

fa com qui diu quatre dies

 

Vist a pegaondas.

Llibres Llegits Fa Tant De Temps Que Seria Hora Que Els Rellegissis



Bob Lescaux. L'escriptura dura, 1999



No és pas que t'esperis res de particular d'aquest llibre en particular. Ets una persona que per principi no s'espera ja res de res. N'hi ha tants, més joves que tu o menys joves, que viuen a l'espera d'experiències extraordinàries; dels llibres, de la gent, els viatges, dels esdeveniments, del que el demà ens reserva. Tu no. Tu saps que el millor que hom pot esperar és evitar el pitjor. Aquesta és la conclusió a què has arribat, tant en la vida personal com en les qüestions generals i fins i tot mundials. I amb els llibres? Bé, justament perquè l'has exclòs en tot altre camp, creus que és just concedir-te encara aquest plaer juvenil de l'expectativa en un sector ben circumscrit com el dels llibres, on pot anar-te bé o anar-te malament, però on el risc de la decepció no és greu.

Ja a l'aparador de la llibreria has reconegut la coberta amb el títol que buscaves. Seguint aquest senyal visual t'has introduït en l'establiment a través de l'atapeïda barrera dels Llibres Que No Has Llegit, que et miraven emmurriats des de les posts i els prestatges provant d'intimidar-te. Però tu saps que no t'has de deixar esporuguir, que entre aquests que s'estenen per hectàrees i hectàrees els Llibres Que Et Pots Estar De Llegir, els Llibres Fets Per A Altres Usos Que La Lectura, els Llibres Ja Llegits Sense Ni Tan Sols Necessitat d'Obrir-Los En Tant Que Pertanyents A La Categoria Del Ja Llegit Abans I Tot D'Haver Estat Escrit. I així superes el primer cinyell dels baluards i et cau a sobre la infanteria dels Llibres Que Si Tinguessis Més Vides Per Viure Certament També Te'Ls Llegiries De Bon Grat Però Malauradament Els Dies Que Tens Per Viure Són Els Que Són. Amb gran rapidesa els sobrepasses i vas a raure enmig de les falanges dels Llibres Que Tens Intenció De Llegir Però Abans Dels Quals N'Hi Ha Altres Que Hauries De Llegir, dels Llibres Massa Cars Que Pots Esperar A Comprar Quan Els Revenguin A Meitat De Preu, dels Llibres Ídem Com Abans Quan Els Publiquin En Edicions De Butxaca, dels Llibres Que Podries Demanar A Algú Si Te'Ls Deixa, dels Llibres Que Tothom Ha Llegit I Doncs És Quasi Com Si Els Haguessis Llegits També Tu. Esquivant aquests assalts, arribes sota les torres de la fortalesa, on fan resistència

els Llibres Que Des De Fa Temps Tens Programat De Llegir,
els Llibres Que Des De Feia Anys Buscaves Sense Trobar-Los,
els Llibres Que Toquen Algun Tema Pel Qual T'Interesses En Aquests Moments,
els Llibres Que Vols Tenir Per Poder-Ne Disposar En Qualsevol Eventualitat,
els Llibres Que Podries Apartar Per Llegir-Los Potser Aquest Estiu,
els Llibres Que Et Falten Per Tancar El Rengle De Llibres Del Teu Prestatge,
els Llibres Que T'Inspiren Una Curiositat Sobtada, Frenètica I No Clarament Justificable.

Vet aquí que t'ha estat impossible de reduir el nombre il·limitat de forces en camp de batalla a un conjunt certament molt gran però al capdavall calculable en un nombre finit, tot i que aquest relatiu alleujament es vegi insidiat per les emboscades dels Llibres Llegits Fa Tant De Temps Que Seria Hora Que Els Rellegissis i dels Llibres Que Sempre Has Fet Veure D'Haver Llegit Quan Seria Hora Que Et Decidissis A Llegir-Los De Debò.

Fuges amb ràpides ziga-zagues i penetres d'un salt en la ciutadella de les Novetats L'Autor O Tema De Les Quals T'Atrau. També a l'interior d'aquesta fortificació pots obrir bretxes entre les files dels defensors, dividint-les en Novetats D'Autors O Temes No Nous (per a tu o en absolut) i Novetats D'Autors o Temes Completament Desconeguts (almenys per a tu), i definir l'atracció que exerceixen sobre tu en base als teus desigs i necessitats de nou i de no nou (del nou que busques en el no nou i del no nou que busques en el nou).

Tot això per dir que, recorreguts ràpidament amb la mirada els títols dels volums exposats a la llibreria, has dirigit els teus passos cap a una pila de Si una nit d'hivern un viatger frescos d'impremta, n'has agafat un exemplar i l'has dut a la caixa perquè fos establert el teu dret de propietat sobre aquest.

Italo Calvino. Si una nit d'hivern un viatger. Traducció de Montserrat Puig. Edicions 62, 1987. P. 14-15.

Apunt (il·lustració inclosa) gentilesa d'Umberto Eco, El vértigo de las listas. Lumen, 2009. P. 392. 

carta d'ajust

 

Vaig conèixer en Jake La Motta a Raging Bull (1980), la peli de Martin Scorsese protagonitzada per Robert de Niro, on el mateix Jake hi fa més d'un cameo.

Un biopic (biographical picture), basat en el llibre Raging Bull: My Story, que ens explica la seva ascensió com a boxejador -va arribar a campió del món dels pesos mitjans- i el fracàs de la seva vida privada (del divorci a la reconversió en gerent d'un club nocturn).
De Niro, que es va engreixar 30 quilets en quatre mesos per tal de caracteritzar el personatge, se'n va endur un Òscar. A Scorsesse no li van donar ni les gràcies, i això que acabava de rodar la millor pel·lícula sobre el món de la boxa que s'hagi fet mai. Aquí us argumenten la meva afirmació.

Tot això està molt bé, però jo el que vull és parlar d'una brevíssima seqüència. Cap al final de la pel·li, quan en Jake, un cop penjats els guants, ha obert un club a Miami i es dedica a fer de còmic (sí, sí, com en Seindfield o els del club de la comèdia), explica una anècdota de la seva infància que no m'he pogut treure de sobre mai més:

We were so poor that my old man would go outside every Christmas and shoot his gun, then come back and tell us that Santa Claus has committed suicide.

[ A casa érem tan pobres que cada Nadal el meu pare sortia fora i disparava la seva pistola, després tornava a entrar i ens deia que Santa Claus s'havia suïcidat]

Uns quants anys després de veure Toro salvatge, un dia que Matilde llegia una novel·la de José Antonio Garriga Vela -Los que no están, Anagrama, 2001- va tornar a ensopegar amb el mètode, un pèl radical si es vol, de matar la cuca per tal d'acabar amb el verí:

Siendo muy niño, una Navidad, el coronel y sus hermanos comenzaron a recitar la lista de juguetes que iban a pedir a los Reyes Magos. El padre, harto de oirlos, entró en su cuarto y cogió el revólver que guardaba en un cajón del armario, luego salió a la calle y disparó tres tiros al cielo. Al entrar de nuevo en la casa, daba la impresión de encontrarse más relajado y apenas elevó el tono de voz para decir a sus hijos: los Reyes se han suicidado. (pàg. 90)

Ja ho veieu, res de nou sota el sol. Potser l'actualització del tema passaria per una escena on els fills, rebotats, es dirigeixen cap a un jutjat de primera instància per tal de denunciar als seus pares per maltractament psicològic, amb agreujant de pèrdua prematura i violenta de l'innocència.

· · · · · · · · · · · · · · · · ·

P.S.: 1- El guionista de Raging Bull és en Paul Schrader, que també va col·laborar amb Scorsese a Taxi Driver i de qui us vull recomanar una pel·lícula duríssima, tristíssima, però magnífica: Afliction. (me la va fer mirar en Mitchum)

2- De l'Antonio Garriga Vela no us podeu perdre la novel·la Muntaner, 38. (me la va fer llegir en Mitchum)

3- Cliqueu el video, ni que sigui per a escoltar l'Intermezzo de Cavalleria Rusticana de Mascagni (si recordeu el final d' El Padrino III, sona la mateixa peça). Ara, si voleu flipar, mireu el pentagrama.

4- Que per a mi en Mitchum és en MITCHUM.

32 coses a dir:

Robert ha dit...

...i per a mi la Matlde és la MATILDE, és recíproc.... D'aquest magnífic post us recomano especialment Afliction,....si algú l'ha vist estaria bé que la comentéssim pel què té de Dostoyevskiana.....la redenció a través del patiment, la figura del pare, etc, etc.... Meravellös post,.... repito. Que mereix estar aquí almenys un parell de dies, no?

05 gener, 2010 09:10

Robert ha dit...

...parlant de cinema, l'altre dia en un blog amic algú es preguntava si es podien adaptar les obres mestres de la literatura al cinema i jo li vaig contestar que era impossible,.... després de reflexionar-hi abastament durant hores i hores modifico la meva opinió: és impossible fer-ho, així doncs: fem-ho!!!

05 gener, 2010 09:13

Robert ha dit...

..de totes maneres s'hauria de matitzar l'opinió que és la millor peli sobre el mon de la boxa,...és genial, molt bona, magnífica, però nose, nose, n'hi ha una de Nicholas Ray que es diu mas dura sera la caida que deunido i un altra que es diu requiem por un boxeador amb Anthony Quin que també deunido i un altra amb Robert Ryan dirigida per Robert Wise que no sé com es titula que també deunido, i ....the wrestler (no és boxa per es pressingcatch) és genial, i.....clar que aquesta és la més "artie",això si.....

05 gener, 2010 09:18

Robert ha dit...

...cada vegada que llegeixo aquest refotut post m'agrada més....

05 gener, 2010 09:29

Robert ha dit...

...em sembla que aquest vespre, quan vagi a recebre els reis faré una bestiesa....

05 gener, 2010 09:30

matilde urbach ha dit...

Mitchum, si que et lleves d'hora, quan fas vacances. Jo sóc al peu del canó (i amb un kolasnikov sota el taulell, que la gent està molt tonta; no sé què els passa) des de les 9. A tope. Visca la cultura, o el que sigui això! Quant això de si és o no la millor...ja saps que a mi aquestes coses me la bufen. Ho deia, sobretot, per la novetat que va suposar en quant a la posició de la càmara. Fins llavors, els combats es filmaven des de fora el ring. Scorsese va ficar la càmara al mig. Així doncs, només parlava de tècnica, jo. És que m'explico fatal.

05 gener, 2010 10:04

Allau ha dit...

1. Molt bon post, Matilde. No sé si és la millor pel·lícula de boxa, però és l'única que aguanto (i m'agrada). 2. Robert, sobre adaptacions i obres mestres hi hem de tornar... 3. De Schrader us recomano la bastant desconeguda "Light sleeper" (1992), amb en Dafoe i la Sarandon, que tracta del que passa quan els camells es volen jubilar.

05 gener, 2010 10:37

Lluís Bosch ha dit...

Et felicito especialment per la cita del Garriga Vela, excel·lent i oportuníssima, brutal i demolidora. El suïcidi dels reis mags és extraordinari. Com a cinèfil admiro Scorsese i Schrader, però amb moderació. Sobre Schrader també recomano "Mishima".

05 gener, 2010 11:42

EL.GAT.TELEPATA ha dit...

collons tu , quin nivell per aqui ....el mishima... la peli : posibilidad de escape la nit del caçador es que m haure d apuntar hi, sino al club de lectura si al bloc hehe

05 gener, 2010 12:24

Robert ha dit...

Allau, si que hi hem de tornar a parlar de les adaptacions....segur que ho farem i gràcies per la recomanació, no la coneixia (almenys amb el titol original). No fa gaire ha sortit Mishima en DVD, a mi la peli m'agrada molt, molt, molt. Gat, de MIshima en vam parlar moltíssim ara fa un parell de mesos (o tres). Amb lo del nivell elevat tens tota la raó,,,,,hi ha un nivellàs. La millor peli de boxa és...Cuerpo y alma amb el gran John Garfield i dirigida per RR....clar que no és segur, però a mi, m'agrada creure-ho.....

05 gener, 2010 13:12

Robert ha dit...

...i ROCKY, no ens en oblidem....perlamordedeu......

05 gener, 2010 13:13

Eulàlia Mesalles ha dit...

Gràcies per les recomanacions. Tot i que el món de la boxa no és el meu fort. Renoi amb les dues cites!

05 gener, 2010 13:16

Allau ha dit...

Robert, és que no recordava com es va titular aquí. El Gat ho ha dit: "Posibilidad de escape".

05 gener, 2010 13:20

Dr. Vilardekyll ha dit...

Encara que és discutible això de "millor", també crec que la millor peli de boxa és la de Robert Rossen. "Aflicción"´és molt bona, però la novel.la de Russell Banks encara ho és més. I "Posibilidad de escape" també. I, és clar, "Mishima". Una cosa, Robert : segons una altra versió(crec que d'en Guarner), "biopic" vindria de "biographic" i "epic", però no em quadra, ja que èpic en anglès és "epical", oi ?

05 gener, 2010 14:11

Robert ha dit...

niidea Miquel, jo sempre he pensat que un biopic és una peli biográfica, com aquella de Edison.....no he llegit la novel·la de Banks però si ésla 1/2 de bona que la peli ja val la pena.....posibilidad de escape no l'he vist (crec)....

05 gener, 2010 15:49

Dr. Vilardekyll ha dit...

"Aflicción"-novel.la és, per a mi, una obra mestra, i Russell Banks un autor....(atenció, Matilde) INFRAVALORAT (!!). Per cert, això de les adaptacions, Robert, com a poder-se fer es poden fer, però és evident que no acaben d'arribar a l'alçada de l'original. El llenguatge literari és més difícil del que sembla passar-lo al cinematogràfic, i, normalment, encara que el guionista sigui bo es queda amb la part purament "explicativa" - que no narrativa -. Ara, jo tinc una especial debilitat per "Mort a Venècia" de Visconti, que quasi quasi em sembla superior a l'original de Thomas Mann.

05 gener, 2010 16:40

miquel hyde ha dit...

a mi m'agrada molt raging bull però em sembla molt fàcil aquest recurs melancòlic i elegíac a l'intermezzo de mascagni molt similar a com molts directors tiren de l'adagio d'albinoni del de barber - platoon dels pebrots - o algun altre clàssic que ara oblido i que va bé per crear emoció potser el trobo més ben posat al padrí III donat que tota la seqüència final en muntatge paral.lel passa durant la representacíó de l'òpera

05 gener, 2010 16:46

Dr. Vilardekyll ha dit...

En versió còmica, un dels millors combats de boxa en el cinema és, per a mi, el de Chaplin a "Luces de la ciudad". Hilarant ! Filmat, això sí, en un sol pla ; un mètode senzill però eficaç.

05 gener, 2010 16:50

matilde urbach ha dit...

Hyde, el que tu em diguis. A mi el que em flipa, insisteixo, és el pentagrama, les cinc línies horitzontals no equidistants, i la tira de cinc llums que el coronen, i els flashos ocasionals. I m'agrada, digues-me fàcil, l'Intermezzo de Mascagni. I el pobre Adagio d'Albinoni, i les Quatre estacions d'aquell i El Mesies de l'altre, i la Novena del sord. Ei, i segur que tens raó (recurs melancòlic i elegíac facilot i blablabla), però me la bufa, perquè el que compta en aquest cas és que a mi, estimat i enfadós Hyde, aquesta arrencada de Raging Bull me pone. Ah, i infravalorat no se m'entravessa tant com sobreetc.(eeeccs!).

05 gener, 2010 19:27

matilde urbach ha dit...

A la resta d'amables lectors d'aquest apunt, gràcies, sobretot per la quantitat de noms que heu deixat dits i que se'n van de pet a la pila del greix.

05 gener, 2010 19:33

matilde urbach ha dit...

Ja sé que no passa res, però volia dir CÀMERA.

06 gener, 2010 10:14

miquel hyde ha dit...

sí realment és molt "bonic" aquest pla inicial però jo amb tots els respectes matilde és com com si agradessin els corbs de van gogh pel ben posada que està la signatura de vincent en el quadre robert más dura será la caída amb bogart no és de nicholas ray

06 gener, 2010 13:49

matilde urbach ha dit...

Amb tots els respectes, m'insultes, Hyde.

06 gener, 2010 17:03

Robert ha dit...

..dec anar confós... A veure si demà penjo l'apunt inicial de FMD, avui no em va bé perquè vull jugar amb les joguines que m'han dut els reis...

06 gener, 2010 19:36

Anònim ha dit...

Hola Matilde, mira por dónde te encuentro por aquí a traves de Sam despues de tanto tiempo....., me alegra mucho y me ha hecho ilusión, aunque yo siempre pregunto por tí cuando voy por Barcelona. Muchos besos desde Lleida de Milucho y Mari. A ver si coincidimos en alguna ocasión

06 gener, 2010 19:58

matilde urbach ha dit...

Paf!!(desmayo de purita alegria nomás) Què tal en marzo? Lo de coincidir, quiero decir. En marzo, y a mil kilómetros de aquí. Ojalá. Los besos, todos de vuelta.

06 gener, 2010 20:11

matilde urbach ha dit...

Ei, Mitchum, juga tranquil, home, demà serà un altre dia. Dosto, en ser mort, pot esperar.

06 gener, 2010 20:16

Anònim ha dit...

Mi vida no la puedo planear con tanta anticipación, pero no descarto nada..... he de decir que lo mio con la informatica es un puro desastre, pero voy a intentar contactar contigo sin entrometerme en este espacio que teneis para no incordiar con cosas más personales.... no puedo asegurar que lo consiga. No te imaginas lo contenta que estoy de encontrarte. A mil kilometros sería ideal para regresar a los 20 años...... Millones de besos

06 gener, 2010 20:19

Anònim ha dit...

Aquesta conversa de bon cine hauria de ser presencial, hi ha molt bones pel.lícules sobre la boxa, algun dia se n´ha de parlar. Aflicction, molt bona. L´any que bé arribaran les Reines Magues, ja s´ha acabat això dels Reis Mags. Imma

06 gener, 2010 23:19

matilde urbach ha dit...

Ja tens raó, ja, Imma, hauran de venir les reines, perquè aquí no ha quedat viu ni l'apuntador!

07 gener, 2010 13:15

miquel hyde ha dit...

matilde no et volia ofendre és només que no puc baixar la guàrdia per cert vols dir que més que un pentagrama no és un tetragrama ?

07 gener, 2010 20:19

matilde urbach ha dit...

cadascú veu el que pot, Hyde. o el que vol.

07 gener, 2010 22:05