A l'Òscar Roig i Carrera, per nassos.
 |
| Pommes et oranges, Paul Cézanne, c. 1899. |
"La crítica literaria debería surgir de una deuda de amor. De un modo evidente y sin embargo misterioso, el poema, el drama o la novela se apoderan de nuestra imaginación. Al terminar de leer una obra no somos los mismos que cuando la empezamos. Recurriendo a una imagen de otro campo artístico, diremos que quien ha captado verdaderamente un cuadro de Cézanne verá luego una manzana o una silla como si nunca las hubiera visto antes. Las grandes obras de arte nos atraviesan como grandes ráfagas que abren las puertas de la percepción y arremeten contra la arquitectura de nuestras creencias con sus poderes transformadores. Tratamos de registrar sus embates y de adaptar la casa sacudida al nuevo orden. Cierto instinto primario de comunión nos impele a transmitir a otros la calidad y la fuerza de nuestra experiencia, y desearíamos convencerlos de que se abrieran a ella. En este intento de persuasión se originan las más auténticas penetraciones que la crítica puede proporcionar.
Digo esto porque buena parte de la crítica contemporánea es de otra índole. Burlona, quisquillosa, inmensamente conocedora de su linaje filosófico y de sus complejos instrumentos, a menudo viene más para enterrar que para encomiar. Realmente, muchísimo es lo que debe ser enterrado si se desea conservar la salud del lenguaje y de la sensibilidad. En vez de enriquecer nuestra conciencia, en vez de ser manantiales de vida, demasiados libros encierran para nosotros las tentaciones de la facilidad y de un grosero y efímero solaz. Pero éstos son libros para el apremiante menester del reseñista, no para el reflexivo y recreador arte del crítico. Hay más de “cien grandes obras”, más de mil. Pero su número no es inagotable. A diferencia del reseñista y del historiador de la literatura, el crítico se interesa por las obras maestras. Su principal función no consiste en distinguir entre lo bueno y lo malo, sino entre lo bueno y lo mejor."
George Steiner. Tolstói o Dostoievski. Traducció d’Agustí Bartra. Siruela, 2002. P. 13.
Escrits
I quant de suc! Pur suc de sanguines madures acabat de fer, suc de les fragants sanguines de l'avi Cézanne! Fora els sucs succedanis de bric!
ResponEliminaI no saps fins a quin punt em sento sintònic...
No trigaràs a veure-ho.
Sintònic, dius? Quina casualitat, jo també he deixat la tònica, que se'm posava fatal, i ara prenc ginebra sola, que té alguna cosa de colònia, sí, però és que la tònica em feia veure doble.
ResponEliminaBestieses a banda, friso, Girb!
Mirar un poma com si no l'haguéssis vista mai seria l'actitud desitjable... però no només per als crítics literaris. És una forma de viure (una mica inspirada en la filosofia oriental, no?).
ResponEliminaHi va haver un temps en què els crítics feien aquesta crítica personal, on volien transmetre els estats d'ànim i les connexions a què els duia la lectura. Després va venir l'època de la tècnica i de la ciència, i ara llegeixes crítiques que semblen manuals de muntatge d'Ikea. Molta tècnica i nul·la emoció.
Matilde, moltes gràcies per la dedicatòria! Venint d’un blog tan simpàtic i interessant com aquest és tot un honor i tota una alegria pel cos, talment com un gintònic! M’ha encantat això de predir el futur de blogs aliens. Ve a ser com l’arqueologia blogaire però a l’inrevès. Miraré de fer-ho més sovint. A veure si “tengo un poder”... Bé, pel públic desinformat això de “per nassos” ve d’aquest comentari meu a un apunt de fa uns dies d’aquest blog:“Impressionant el quadre del Goya del gos. No em tornaré a mirar mai més igual ni els quadres, ni els gossos, ni el Paco Rabal.” M’agrada més Goya que Cezanne, per cert, tot i que ja veus, encara no coneixia el quadre del gos que em va canviar la vida. Bé, en realitat, exagerava i exagerem, no? Vull dir, quan diem que una obra d’art per més obra mestra que sigui “ens canvia la vida” o ens farà veure les coses diferents a partir de llavors. És clar que l’art, la literatura, ens modela per dins decisivament, però jo crec que més per acumulació qualitativa i quantitativa, que per punts d’inflexió puntuals, tot i que també els pot haver, però sempre seran, això, molt puntuals doncs aquests també beuen inevitablement de tot l’art, de tota la literatura, que ens hem empassat prèviament. Vull dir que una obra sola per ella mateixa mai no voldrà dir gran cosa, pot voler dir molt sempre posada en context. Sobre això d’intentar veure les coses com si fos per primer cop, seria un tema molt llarg per parlar-ne, com diu en Lluís està relacionat amb orientalismes diversos i també curiosament amb una cosa en què m’estic interessant últimament i que es diu “mindfulness”. Aquesta disciplina defensa la ment de principiant que consisteix en la qualitat de la consciència que ens permet contemplar les coses d’una manera nova com si, moguts per la curiositat, les veiéssim per primera vegada. Per més informació, sant Google!
ResponEliminaTens raó, Lluís, té alguna cosa de Oooommmmmm. En general, no sembla un mal pla, no.
ResponEliminaPel que fa als crítics, normalment arrencaria a córrer, però aquest llibre de l'Steiner parla de Tolstoi i Dostoievski com a excusa per a fer un viatget, la mar de maco, a través de dues tradicions literàries seculars,
l'"èpica" (d'Homer a Tolstoi) i "la visió tràgica del món" (d'Èdip al rei Lear fins a arribar als germans Karamàzov)i et fot una anàlisi de l'evolució de la novel·la europea i nordamericana que ni pa què. A sobre, el tio és molt enginyòs. Jo l'hi trobo, si més no.
De res, Òscar. Era inevitable.
ResponEliminaI no cal que et demani que has dinat avui; crec que podria endevinar el segon, si més no: LLENGUADO!!
Perlamordedéu, t'estaves escrivint a sobre!!
Doncs res, que a mi també m'agrada més Goya que Cézanne, i que et podria dir un parell de llibres, una pel·li i una representació teatral que, si no em van canviar la vida, poc se n'hi falta. Clar que era insultantment jove i, res d'exagerada, hiperbòlica!
I compte amb la tònica, que també la carrega el diable!
sembla que ja sento un monjo tibetà cantant rere del quadre.. ai, quina PAU !
ResponEliminaen lloc de llegir i mirar quadres, no seria millor que féssiu tai-chi o ioga ?
l'única cosa que ens canvia de debò la VIDA,i quan la veiem per primera vegada NO L'HEM VISTA MAI és la MORT
Tai-chi? Ioga? I ca, Hyde, res com un bon quiqui tujuru. Això sí que relaxa.
ResponEliminaLa mort sí que és un canvi radical , sí, en això et dono la raó.