dissabte, 30 de juliol del 2011

apunt de dissabte


...als que pensen (com el Doc. Hyde et all.) que la biografía d’un artista no pot ajudar a entendre’n l’obra, el poeta W.H.Auden els dona la raó amb l’exemple següent que he trobat a l’entrada sobre els sonets de Shakespeare a la wikipideia:
És del tot evident que l'amor de Catul per Lèsbia va ser l'experiència que va inspirar els seus poemes d'amor, de manera que si l'un o l'altre haguessin tingut un caràcter diferent, els poemes haurien estat diferents; però per més recerca que fem sobre les vides, mai no podrem saber per què Catul va escriure els poemes que va escriure (i no un nombre infinit d'altres que hauria pogut escriure igualment) ni per què els que va escriure són bons [...] Fins i tot si poguéssim preguntar a un poeta quina és la relació entre un poema seu i els esdeveniments que el van causar, segur que no ens podria donar cap resposta satisfactòria, perquè fins i tot el poema més "ocasional", en el sentit que Goethe donava al terme, implica no tan sols l'ocasió, sinó l'experiència de tota la vida del poeta, i ni ell mateix no pot ser capaç d'identificar tots els elements que hi han contribuït.
-Signer Classica, New American Library, Nova York,1964.

dijous, 28 de juliol del 2011

obert per vacances


The things about me and before me made me feel like a boy again--convinced me that I was a boy again, and that I had simply been dreaming an unusually long dream...

Life on the Mississippi. Mark Twain.


Cap estiu, per anys que visqui, tornarà a ser com el que vaig passar amb en Tom Sawyer i en Huck Finn. Cap. Ni els préssecs seran, mai més, tan grossos com aquell any. Ni tan dolços. Ni les fonts rajaran, com ho feren llavors, llet fresqueta amb cola-cao sense grumolls, i, de vegades, coca-cola, que era bona, no perquè ho fos, sinó perquè no te'n deixaven prendre, que és molt diferent.

No diríeu mai quin psicotròpic és el culpable d'aquesta regressió. Res d'aigua del Carme, que va. Clor. He estat esnifant clor. La idea no és meva, són coses de la comtessa d'Angeville que, no fa gaire, va destapar una ampolla de clor a casa seva i amb la primera bafarada es va plantar a la piscina del seu poble, un juliol de quan era petita. M'ha faltat temps per amorrar-m'hi, que fins ara només havia sentit a parlar d'un mètode d'aquests per a viatjar a la infantesa, un de francès, que consisteix en sucar una magdalena (que, pel que sé, no respon, exactament, a la idea que nosaltres tenim d'allò que s'espera que sigui una magdalena) en una tassa de til·la o de te. Total, massa complicat i un pèl nyicris, pel meu gust. Molt més fàcil (i contundent), el sistema de la comtessa, on vas a parar, que el clor és clor aquí i a Noruega. L'única cosa que em feia enrere era el dubte sobre el destí, vull dir si el bitllet de clor portava, únicament i exclusiva, a una piscina municipal de la infància o bé es podia triar el lloc. No volia tornar a cap piscina, jo, que las bicicletas son para el verano i les piscines per a pixar-s'hi, i, en això de remullar-se, si no pot ser mar, que sigui riu, que al menys la cosa circula.

Ara ja ho sé: amb el clor vas on vols. Passa que la comtessa, insultantment jove i amb un camí molt més planer a recórrer, considerant que anava de clor a clor, en va tenir prou amb ensumar una mica, i jo, que havia d'esquivar la piscina i fa més dies que volto pel món (el doble, per a ser exactes), he hagut afegir-hi fe, molta fe, i augmentar-ne la dosi (de clor, s'entén).

Per això, perquè se me n'ha anat la mà amb el clor mentre estic fent la maleta, una maleta d'aquelles polivalent que et permet afrontar totes les adversitats climatològiques que sigueu capaços d'imaginar, una maleta que tant pot viatjar al Carib com a l'Antàrtida, una senyora maleta (el vostre DESCOMUNAL és el meu versàtil, consti), en arribar el moment de triar els llibres que me'n duré, i marejadeta perduda per culpa del clor, he corregut a buscar Les aventures de Tom Sawyer. Haig d'agafar, també, Les grans esperances de Dickens; un que em va caure l'altre dia del cel, La tragèdia de cal Pere Llarg de l'Eduard Girbal Jaume, i alguna de pol·licíaca, que per mi no és estiu si no hi corre una mica de sang. Qui sap si no m'enfitaré de Carner, perquè ara que m'hi fixo, és l'autor de les traduccions de Twain i de Dickens. De res, massa. Ja us diré què.

De moment, tot a punt per anar a munyir la vaca Ances.

I com que n'aquesta casa, afortunadament, hi vivim dos, no em cal rumiar a qui encolomaré el canari mentre jo sigui fora. En Mitchum regarà les plantes i se'n cuidarà de treure el gos. Estigueu bonets.

*
 P.S.: La meva vida és tan quieta, tan poca cosa, tan videta, vaja, que em puc permetre tornar a publicar el mateix apunt que l'any passat. Li hauria d'haver fet una mica de planxa i pintura, perquè, per exemple, la Comtessa ja no s'està a Noruega, de fet, ni tan sols existeix. Noruega, en canvi, encara hi és, prou que ho sabem. I els llibres. Això sí que ha canviat, que aquest any, gentilesa d'en Ferran Gesa i Ràfols, me'n duc Estas ruinas que ves, de Jorge Ibargüengoitia i La maravillosa vida breve de Óscar Wao i, de collita pròpia, Adéu a la universitat de Jordi Llovet, Biografia de la fam d'Amélie Nothomb (aquí torna a aparèixer en Ferran Gesa, a la traducció, però),  l'últim de Camilleri i Faulkner, William Faulkner. La maleta, v-e-r-s-à-t-i-l, com de costum.


dimecres, 27 de juliol del 2011

barceló, hemingway, montero glez

article aparegut al suplement Babelia n.1025 de l'edició del dissabte 16 de juliol de 2011 al diari El País.

Montero Glez. Cogida.
En la pintura de Barceló hay una vitalidad salvaje que sólo se consigue con los ojos bien abiertos. Sirva como ejemplo la obra que lleva por título Cogida y donde el pintor, en pocos trazos y la intensidad de un hombre primitivo, marca con tinta el momento preciso, el vértice del terrible juego, ahí donde toro y torero se cruzan y la mayoría de los presentes cierra los ojos ante lo que Hemingway denominó: la realidad desnuda.
En casos así, lo de cerrar los ojos es un acto de defensa, facultad de los sentidos y algo tan natural como seguir viviendo. Se necesita un carácter firme, una voluntad pura que obligue a los ojos a captar la mala fortuna del momento. Por todo ello, el dibujo de Barceló es pieza de valor pues no hubiera sido posible si el pintor hubiera cerrado los ojos ante la realidad desnuda. La violencia de la acometida, el trapo por los aires, el movimiento conseguido en pocos trazos y mucha maña, el ruido, la fiebre y toda la suma de detalles habidos y por haber nos revelan que Barceló mantuvo los ojos abiertos en el instante preciso del suceso, en el momento exacto de la acometida. Es lo que tiene la pintura, que puede captar la intensidad de un momento extremo y plasmarlo con todo su brío, cosa que no se puede conseguir nunca escribiendo. No existe escritura que pueda captar la riqueza y la miseria de un acontecimiento extremo, como tampoco existe un solo escritor que no la persiga sin cesar.
Sin duda alguna, el que más empeño puso en el asunto fue Hemingway. El escritor americano lo cuenta en Muerte en la tarde. Dando muchas claves sobre el camino a seguir, Hemingway nos descubre cómo la muerte violenta es más compleja de plasmar que la muerte por enfermedad, llamada natural. Porque el testigo de la muerte violenta tiende a no implicarse, a cerrar los ojos ante ella, nos dice el escritor. Hemingway pone el ejemplo terminal de un niño al que no podemos socorrer en el momento de ser aplastado por un tren. Es entonces cuando cerramos los ojos ante la realidad desnuda. En el caso de plasmar esta muerte violenta en la narración, el escritor no se pierde nada con haber cerrado los ojos pues el niño, en el momento antes de ser atropellado, es vértice del terrible acontecimiento, límite y fin de la narración.
Al igual que pasa con Barceló, donde tan importante es el trazo que el pintor evita como el trazo con el que embiste, en la literatura de Hemingway es tan importante lo que no se dice con palabras como lo que se dice con ellas, lo que se muestra como lo que se oculta. Sin duda alguna, las obras de ambos están hechas con la misma disposición ante el vértice terrible del juego, con la misma voluntad para no cerrar los ojos y poder desvelar así los misterios de la realidad desnuda.
Montero Glez (Madrid, 1965) es autor, entre altres llibres, de Pistola y cuchillo (El Aleph) i Pólvora negra (Planeta). http://gentedigital.es/comunidad/monteroglez. webmonteroglez.wordpress.com.

dimarts, 26 de juliol del 2011

aprendre de lletra


Jean-Paul Sartre fou un gran lector que, a més, ha explicat, amb una vivor commovedora, la seva iniciació a la lectura.

"Vaig començar la meva vida -escriu- com sens dubte l'acabaré: envoltat de llibres. Al despatx del meu avi hi havia llibres pertot arreu. Encara no sabia llegir i ja reverenciava aquelles pedres aixecades, dretes o inclinades, comprimides com maons als prestatges de la biblioteca."

El seu avi li va regalar dos llibres de contes. "Els vaig agafar, els vaig olorar, els vaig palpar, els vaig obrir. Tot plegat per a res: no tenia el sentiment de posseir-los. Sense gaire més èxit vaig intentar tractar-los com si fossin nines, els vaig agombolar, els vaig besar, els vaig pegar. Era a punt d'esclatar en plors, que els vaig acabar posant a la falda de la mare. Ella va aixecar els ulls de la labor. Què vols que et llegeixi, petitó? Les fades?" Sartre explica com el va sobtar descobrir que a través de la veu de la seva mare les paraules sortien del llibre.
Aleshores em vaig sentir gelós de la mare i vaig decidir arrabassar-li el seu paper. Vaig agafar una obra titulada Tribulacions d'un xinès a la Xina i me'n vaig anar a la cambra dels malendreços; allà, dalt d'un llit plegable, vaig fer veure que llegia: resseguia amb els ulls les línies negres sense saltar-me'n cap i m'explicava una història en veu alta, amb molt de compte de pronunciar bé totes les síl·labes. Em van sorprendre -o vaig fer que em sorprenguessin-, van deixar anat exclamacions i van decidir que ja era hora d'ensenyar-me l'alfabet. Vaig ser tan diligent com un catecumen; fins i tot em feia classes particulars a mi mateix: m'enfilava dalt del llit plegable amb La meva família, d'Hector Malot, que me'l sabia de memòria i, mig recitant mig desxifrant, en vaig recórrer totes les pàgines, l'una rere l'altra; quan vaig girar l'última, ja sabia llegir. Estava boig d'alegria.

José Antonio Marina i María de la Válgoma. La màgia de llegir. Rosa dels Vents, 2005. P. 25-26.



dilluns, 25 de juliol del 2011

cita


Una fábula. Trad.José Luis López Muñoz

...dándose cuenta, advirtiendo por vez primera, hasta qué punto las finanzas se parecen a la poesía, puesto que también reclaman, exigen, para durar, alguien que dé y alguien que reciba, que cante y que escuche, que preste y a quien se preste, que venda y que compre, ambos escrupulosos, inquebrantables y cándidos en su devoción y en su fe;...

diumenge, 24 de juliol del 2011

l'infern és buit, tots els dimonis són aquí


No m'agrada conduir, però un dels plaers de ma vida és engegar l'auto i sentir música a tota castanya mentre els arbres, zum-zum zum-zum, desfilen a bon pas per la finestreta lateral. No és pas la primera vegada que us en parlo d'aquestes coses, així que, a hores d'ara, ja us podeu imaginar el que vindrà. Sí, senyores i senyors, una cançoneta de la música popular, la que ha fet furor aquesta setmana. Al meu cotxe, és clar. Devil Town de Daniel Johnston, versionada pels Brigth Eyes.







P.S.: Aquest cd me'l va recomanar, ara fa dos anys, l'amic Espai de llibres. I això és el que deia sobre en Daniel Johnston:
"Jo no em veig amb cor de resumir en un parell de paràgrafs ni la vida ni la personalitat de Daniel Johnston, aquest cantant i artista naïf que pateix uns gravíssims problemes mentals i que viu obsessionat amb el Diable, s’identifica plenament amb el Capità Amèrica i amb Casper el fantasmet i es va fer famós gràcies a una samarreta seva que en el seu moment va lluir Kurt Cobain. Podeu llegir aquest article sobre ell, i mirar-vos els vídeos que l’il·lustren, i després podeu buscar una còpia de The Devil and Daniel Johnston, una pel·lícula documental sobre el nostre home que es va filmar l’any 2005 i que és una meravella. Jo la vaig veure ahir, i encara estic amb la boca oberta de tot el què vaig escoltar, veure i sentir en ella.
Us deixo amb un parells de vídeos amb actuacions de Daniel Johnston, i amb el tràiler de la pròpia pel·lícula. I si voleu sentir la seva música en CD, nosaltres a la biblioteca en tenim un que es diu, molt johnstonianament, Discovered Covered – The Late Great Daniel Johnston, i que, a més de dinou cançons cantades pel propi DJ (que a la portada apareix mirant-se la seva pròpia tomba), ofereix divuit versions de les seves cançons gravades per gent com Eels, Beck, Death Cab for Cutie o (atenció) el mismíssim Tom Waits."


La famosa samarreta de Kurt Cobain.

dissabte, 23 de juliol del 2011

in memoriam

divendres, 22 de juliol del 2011

senyor, no feu mai això a un llibre




"Quan tenia dotze anys i el meu germà tretze, els pares ens van dur a Europa. A l'Hotel d'Anglaterre de Copenhaguen, en Kim va deixar a la tauleta de nit un llibre obert cap per avall, com havia fet pràcticament cada nit de la seva vida de literat. L'endemà el va trobar tancat amb un tros de paper a dins com a punt i la nota següent a la coberta, signada per la cambrera de l'habitació:

SENYOR, NO FEU MAI AIXÒ A UN LLIBRE

El meu germà va quedar astorat. Com havia pogut passar que ell -un lector tan devot que a l'internat amagava un llibre i una llanterna sota el cobrellit cada nit, després d'haver apagat els llums, delicte castigat amb un estovat- hagués estat assenyalat com algú que no estimava els llibres? Vaig compartir la seva mortificació. No em podia imaginar cap altra família tan bibliòlatra com la dels Fadiman. A desgrat d'això, i excepte la mare, als ulls de la jove cambrera danesa érem culpables d'un horrible tracte del llibre. Durant els trenta anys següents vaig descobrir que de la mateixa manera que hi ha més d'una manera d'estimar algú, també hi ha més d'una manera d'estimar un llibre. La cambrera creia en un amor cortès. Per a ella el llibre físic en si mateix era un objecte sacrosant, la forma inseparable del contingut; la seva obligació com a amant era adorar-lo platònicament, un intent noble però estúpid de preservar per sempre l'estat de castedat perfecta amb què l'havia deixat el llibreter. La família Fadiman creia en un amor carnal. Per a nosaltres, les paraules d'un llibre eren sagrades, però el paper, la tela, el cartró, la cola, el fil i la tinta que les contenien era un pur receptacle i no era cap sacrilegi tractar-los de la manera més capritxosa, tant com el desig i el pragmatisme dictessin. L'ús barroer no era falta de respecte sinó d'intimitat."

Anne Fadiman. Ex-libris: confessions d'una lectora. Eumo, 2000. Traducció de Carlota Torrents. P. 45-46.

dijous, 21 de juliol del 2011

faulkner san

El 29 de juliol de 1955 William Faulkner va emprendre un viatge al Japó programat pel Ministeri d’Assumptes Exteriors que el mantindria un mes al continent asiàtic. Els primers dies d’estança entre nipons no van resultar gaire reeixits, no es trobava còmode enlloc, a les entrevistes responia amb lacònics monosíl·labs i a les aparicions públiques hi arribava amb aire desmenjat i absent. En una ocasió no es va presentar a una roda de premsa i a l’excusa de l’ambaixador: “el Sr Faulkner no pot venir perquè ha patit una indisposició”, un periodista va preguntar: “de quina mena, d’ampolla o de llauna?”. Els diplomàtics pensaven que la visita seria un fracàs i van estar a punt d’enviar-lo de tornada a casa seva, però l’autor de Sanctuary els va dir que no els fallaria i a partir d’aquí tot va canviar. Les trobades posteriors amb diplomàtics, estudiants i escriptors van ser agradables i deixaren en els seus interlocutors la imatge d’algú compromès i atent a la peculiar cultura i forma de ser japoneses, fins i tot qual li preguntaven sobre els seus llibres es mostrava atent i procurava complaure a tothom. A Tòquio…”el problema empezó a resolverse solo. El sábado por la noche Faulkner se reunió con un grupo de ciento cincuenta profesores y estudiantes japoneses. Parecía cansado, pero en cuanto los jóvenes empezaron a preguntar sobre la idea de una “generación perdida” y sobre problemas contemporáneos se animó más. Después, cuando salía hacia el coche con Picon dijo: “Ya sé cuál es el problema. Todo me es muy familiar”. Al día siguiente mecanografió un mensaje de novecientas palabras que tituló: “A la juventud del Japón”. Había dicho algo de aquello antes. Cien años atrás, empezaba, el Sur había sufrido una ocupación y una guerra peores que las que habían conocido los japoneses. Pero ahora todo el país era más fuerte debido a aquella angustia. La gente joven del Sur podría haber formulado entonces las preguntas que estaban haciendo ahora los jóvenes japoneses sobre un futuro sin esperanza. La respuesta era que el hombre es suficientemente duro para prevalecer y los escritores japoneses expresarán como fruto de su experiencia “no una verdad japonesa sino una verdad universal”. Terminaba con el tema con el que había terminado “Sobre la intimidad”: el convencimiento de que la esperanza del hombre tenía que expresarse en libertad. La democracia era un método torpe de progreso social, pero serviría hasta que no se hallase otro mejor, “puesto que el hombre es más fuerte y más duro y más reistente de lo que lo son incluso sus errores y sus fallos”

L’equip que l’envoltava va afirmar: “podría decirse que el señor Faulkner trabajó más duro aún y, aunque es insociable por naturaleza, se convirtió en el estadounidense más sociable del seminario, frenando todo el tiempo la mayor parte de las cualidades impredecibles de su perversa personalidad” i “Excéntrico y paradójico, Faulkner dejó al público desconcertado, pero lleno de admiración. Las respuestas automáticas a todas las preguntas que le plantearon, que parecían fruto de una meditación profunda y brotaban sin embargo como ráfagas de fuego rápido, resultaban tan poderosamente convincentes que los oyentes se quedaban boquiabiertos por el asombro”.

El Departament d’Estat dels Estats Units va arribar a la conclusió que la missió havia fet més per millorar les relacions culturals entre els dos païssos que qualsevol altre programa del departament

dimecres, 20 de juliol del 2011

genis i companyia (i II)


Frances Steloff, 1978. Fotografia de Lynn Gilbert.

"A menudo me han preguntado qué hace que la Gotham Book Mart sea distinta de otras librerías. Un factor  es nuestra preocupación por tener libros que los clientes, de un modo natural, esperarían encontrar dentro de nuestros campos de especialización; otro es el servicio. Siempre les digo a nuestros ayudantes que nuestros clientes se desvían para venir a nosotros, a menudo dejando atrás Doubleday, Scribner y Brentano, librerías todas ellas que quedan a pocas manzanas de nosotros. A menudo, yo me sentía a disgusto cuando no teníamos los títulos que los clientes esperaban encontrar, y que tendrían que haber estado en nuestro fondo. 
Muchas veces, cuando esto sucedía, mi decepción era mayor que la del cliente.

Aparte de las revistas literarias y del gremio a las que estábamos suscritos, siempre podíamos contar con las preguntas de nuestros clientes para saber cuáles eran los mejores libros de los temas en los que estábamos especializados. Ellos eran los expertos. Solía recordar el consejo que, allá por diciembre de 1919, cuando fundé la pequeña librería en la calle 45, me dió mi viejo amigo George Mischke. Cuando le pregunté cómo sabría qué libros tener en existencia, me contestó: "No te preocupes, Fran, tus clientes te educarán", y han estado educándome desde entonces."

Frances Steloff. En compañía de genios: memorias de una librera de Nueva York. Rosa Cúbica, 1996. P. 323.


dimarts, 19 de juliol del 2011

un poema

La biografía de Blotner que hem citat s’acaba amb aquest poema d’A Green Bough que us presentem en traducció de Javier Marías:

If there be grief, then let it be but rain,/And this but silver grief for grieving's sake,/ If these green woods be dreaming here to wake/ Within my heart, if I should rouse again./ But I shall sleep, for where is any death/ While in these blue hills slumbrous overhead/ I'm rooted like a tree? Though I be dead,/This earth that holds me fast will find me breath.



Si hay dolor, que sea sólo lluvia,

y ésta sólo dolor de plata por el dolor en sí,

si estos verdes bosques sueñan aquí para despertar

en mi corazón, si yo amaneciera otra vez.

Pero dormiré, pues, ¿dónde hay muerte

mientras en estas azules y soñolientas colinas de lo alto

tenga yo como el árbol mi raíz? Aunque esté muerto,

esta tierra que se agarra a mí me encontrará el aliento.

dilluns, 18 de juliol del 2011

genis i companyia (I)


 
"En el verano de 1983, poco antes de emprender un viaje a Nueva York, una amiga me recomendó encarecidamente que acudiera a una pequeña librería literaria situada, inverosímilmente, en pleno centro de la ciudad, a pocos pasos de Times Square.
La librería, que visité apenas pude, resultó ser un auténtico sueño. Sus abarrotados estantes, que a veces contenían una doble fila de libros, guardaban la más apetecible selección de literatura contemporánea que pudiera desearse, ordenada en estricto orden alfabético. En aquella época el autor de mis desvelos era James Joyce. Al principio, me ofendió seriamente ver que, llegado a la "J", no aparecíera por allí ningún libro del irlandés genial, sobre todo porque me había fijado que en una mesa, casi cubierta por una gruesa capa de papeles, había una excelente reproducción, en tamaño reducido, de la estatua que adorna la tumba de Joyce en Zurich. Creo que me faltó poco para quejarme, pero pronto di con un mueble especial rebosante de libros de y sobre el Maestro. En fin, por repetir las palabras que Frances Steloff le oyó decir a Cyril Connolly después de su primer contacto con la Gotham Book Mart: "Jamás había visto bajo un mismo techo tantos libros que me apeteciera leer". Y, sin embargo, el verdadero encanto de la librería, aquello que hacía que uno se sintiera verdaderamente a gusto en ella, no había que buscarlo sólo en la fastuosidad de su fondo. Su misma atmósfera, el aparente caos de las estanterías llenas a rebosar, el constante ir y venir de los atentos dependientes, las viejas fotografías de escritores que cubrían las paredes, le daban un aire que contrastaba gratamente con el aséptico entorno de las librerías "de cadena" de la Quinta avenida, a cuatro pasos de allí y que había visitado poco antes.

Por supuesto, durante los dos meses que duró mi estancia en Nueva York, volví muchas veces a aquella inagotable librería, y terminé por familiarizarme con cada una de las secciones. Como soy una persona tímida, y puesto que por aquel entonces mi inglés distaba de ser fluido, la verdad es que no llegué a hablar mucho con los dependientes -que, por otra parte, se guiaban por el sabio, pero lamentablemente no universal principio de dejar en paz a los clientes, a menos que éstos pidieran su ayuda- pero ello no me impidió reparar en una viejecita entrada en años que, a pesar de su avanzada edad, circulaba de un lado a otro del local con envidiable vitalidad y con aspecto de llevar las riendas de todo aquello.

Tres años después, otra escapada veraniega me llevó a la Universidad de Cambridge y a su excelente biblioteca. Buscaba cierto artículo en los tomos encuadernados de la revista norteamericana Journal of Modern Literature cuando di casualmente con un número monográfico dedicado a la Gotham Book Mart de Nueva York. Por las fotografías que ilustraban la revista supe que la viejecita hiperactiva que había llamado mi atención tres años antes no era otra que la propia Frances Steloff, la fundadora de la librería, cuyas memorias, convenientemente ilustradas, formaban el grueso de aquel número monográfico. Se trata, en efecto, del libro que el lector tiene ahora en sus manos."



Introducció de José Manuel de Prada (que també és el traductor) a: Frances Steloff. En compañía de genios: memorias de una librera de Nueva York. Rosa Cúbica, 1996.



diumenge, 17 de juliol del 2011

faukner a la universitat de virginia

Tot i que mai va ser gaire amic d’afalacs i "dàdives", al final de la seva vida William Faulkner va acceptar un càrrec de professor resident a la Universitat de Virginia, un parell de cops a la setmana es reunia amb els alumnes i parlaven de llibres.

Aquí teniu un tros del documental que va elaborar la Universitat de Virginia sobre l’estada de Faulkner a les seves aules.

dissabte, 16 de juliol del 2011

el lector de prospectes

A en Lluís Bosch, que, assegut a la tassa, llegeix la lletra menuda del gel de bany.

En mi casa, cuando yo me iniciaba en la lectura, había muchísimas medicinas y mientras mi madre se ponía ciega en la cocina de ansiolíticos, yo, sentado en la taza del retrete, me ponía ciego de prospectos. Y si a ella le hacía efecto la composición cuantitativa y cualitativa, a mí me hacía efecto la composición alfabética, el vocabulario, la sintaxis, de aquellos prospectos maravillosos. Cualquier cosa que quisiera sentir la conseguía a través de estos papeles.

[...] En el prospecto había, como en todo género poético producto de una iluminación, un lugar muy importante para la inspiración, y manejaba de un modo magistral la herencia del pensamiento paradójico que provenía de la literatura mística: el vivo sin vivir en mí y tan alta vida espero, etcétera. Los prospectos médicos aseguran que las medicinas a las que acompañan producen justamente lo que dicen quitar. De manera que el que quita la cefalea te produce dolor de cabeza, o el que quita los espasmos te da temblores, y el que es bueno para la colitis provoca diarrea, etcétera. Estas contradicciones me parecían características de la literatura, cuya obligación era contar la vida. Y la vida era así porque la vida, paradójicamente, era lo que te garantizaba la muerte. Pura mística.


Juan José Millás. "Literatura y enfermedad". A: Con otra mirada: una visión de la enfermedad desde la literatura y el humanismo. Taurus, 2001. P. 151.

divendres, 15 de juliol del 2011

entrevista

No era, Faulkner, gaire propens a concedir entrevistes, per això aquesta es pot considerar una excepció…..

[…] La cualidad que un artista debe poseer es la objetividad al juzgar su obra, más la honradez y el valor de no engañarse al respecto. Puesto que ninguna de mis obras ha satisfecho mis propias normas, debo juzgarlas sobre la base de aquélla que me causó la mayor aflicción y angustia del mismo modo que la madre ama al hijo que se convirtió en ladrón o asesino más que al que se convirtió en sacerdote.

-¿Qué obra es ésa?

-El Sonido y la Furia. La escribí cinco veces distintas, tratando de contar la historia para librarme del sueño que seguiría angustiándome mientras no la contara. Es una tragedia de dos mujeres perdidas: Caddy y su hija. Dilsey es uno de mis personajes favoritos porque es valiente, generosa, dulce y honrada. Es mucho más valiente, honrada y generosa que yo.

-¿Cómo empezó El Sonido y la Furia?

-Empezó con una imagen mental. Yo no comprendí en aquel momento que era simbólica. La imagen era la de los fondillos enlodados de los calzoncitos de una niña subida a un peral, desde donde ella podía ver a través de una ventana el lugar donde se estaba efectuando el funeral de su abuela y se lo contaba a sus hermanos que estaban al pie del árbol. Cuando llegué a explicar quiénes eran ellos y qué estaban haciendo y cómo se habían enlodado los calzoncitos de la niña, comprendí que sería imposible meterlo todo en un cuento y que el relato tendría que ser un libro. Y entonces comprendí el simbolismo de los calzoncitos enlodados, y esa imagen fue reemplazada por la de la niña huérfana de padre y madre que se descuelga por el tubo de desagüe del techo para escaparse del único hogar que tiene, donde nunca ha recibido amor ni afecto ni comprensión. Yo había empezado a contar la historia a través de los ojos del niño idiota, porque pensaba que sería más eficaz si la contaba alguien que sólo fuera capaz de saber lo que sucedía, pero no por qué. Me di cuenta de que no había contado la historia esa vez. Traté de volver a contarla, ahora a través de los ojos de otro hermano. Tampoco resultó. La conté por tercera vez a través de los ojos del tercer hermano. Tampoco resultó. Traté de reunir los fragmentos y de llenar las lagunas haciendo yo mismo las veces de narrador. Todavía no quedó completa, hasta quince años después de la publicación del libro, cuando escribí, como apéndice de otro libro, el esfuerzo final para acabar de contar la historia y sacármela de la cabeza de modo que yo mismo pudiera sentirme en paz. Ese es el libro por el que siento más ternura. Nunca pude dejarlo de lado y nunca pude contar bien la historia, aun cuando lo intenté con ahínco y me gustaría volver a intentarlo, aunque probablemente fracasaría otra vez.

-¿Qué emoción suscita Benjy en usted?

-La única emoción que puedo sentir por Benjy es aflicción y compasión por toda la humanidad. No se puede sentir nada por Benjy porque él no siente nada. Lo único que puedo sentir por él personalmente es preocupación en cuanto a que sea creíble tal cual yo lo creé. Benjy fue un prólogo, como el sepulturero en los dramas isabelinos. Cumple su cometido y se va. Benjy es incapaz del bien y del mal porque no tiene conocimiento alguno del bien y del mal.

-¿Podía Benjy sentir amor?

-Benjy no era lo suficientemente racional ni siquiera para ser un egoísta. Era un animal. Reconocía la ternura y el amor, aunque no habría podido nombrarlos; y fue la amenaza a la ternura y al amor lo que lo llevó a gritar cuando sintió el cambio en Caddy. Ya no tenía a Caddy; siendo un idiota, ni siquiera estaba consciente de la ausencia de Caddy. Sólo sabía que algo andaba mal, lo cual creaba un vacío en el que sufría. Trató de llenar ese vacío. Lo único que tenía era una de las pantuflas desechadas de Caddy. La pantufla era la ternura y el amor de Benjy que éste podría haber nombrado, y sólo sabía que le faltaban. Era mugroso porque no podía coordinar y porque la mugre no significaba nada para él. Así como no podía distinguir entre el bien y el mal, tampoco podía distinguir entre lo limpio y lo sucio. La pantufla le daba consuelo aun cuando ya no recordaba la persona a la que había pertenecido, como tampoco podía recordar por qué sufría. Si Caddy hubiese reaparecido, Benjy probablemente no la habría reconocido.

http://www.ciudadseva.com/textos/teoria/opin/faulkner.htm

dijous, 14 de juliol del 2011

llegir com qui respira


La "difusión del conocimiento", clasificada habitualmente con entusiasmo y aprobación universal en la categoría de los progresos modernos, ha dado lugar incidentalmente a la producción de un nuevo vicio: el vicio de leer.

Ningún vicio es más difícil de erradicar que el que se considera popularmente una virtud. Entre estos vicios destaca el vicio de la lectura. Se admite de modo general que leer basura es un vicio; pero la lectura per se -el hábito de leer-, nuevo como es, ya está a la altura de virtudes tan acreditadas como el ahorro, la sobriedad, el levantarse temprano y el ejercicio regular. Hay, en verdad, algo peculiarmente agresivo en la actitud virtuosa del lector que lee por sentido del deber. [...] 

La lectura llevada a cabo deliberadamente -lo que podríamos llamar la lectura volitiva- no es lectura, al igual que la erudición no es la cultura. La lectura verdadera es una acción refleja; el lector nato lee de forma tan inconsciente como respira; y, llevando la analogía un poco más lejos, la lectura no es más una virtud que el hecho de respirar. Cuanto más meritoria se considera, más estéril se vuelve. ¿Qué es la lectura, en última instancia, sino un intercambio de ideas entre el escritor y el lector? Si el libro penetra en la mente del lector tal como ha salido de la del escritor -sin ninguna de las adiciones y modificaciones que inevitablemente produce el contacto con un nuevo cuerpo de pensamiento-, se ha leído en vano. En estos casos la culpa, claro está, no es siempre del lector. Hay libros que son siempre iguales -incapaces de modificar o de ser modificados-, pero éstos no cuentan como factores literarios. El valor de los libros es proporcional a lo que podemos llamar su plasticidad: su cualidad de ser todas las cosas para todos los hombres, de ser modelados diversamente por el impacto de formas nuevas de pensamiento. Cuando, por una u otra razón, esta adaptabilidad recíproca está ausente, no puede haber ninguna relación real entre el libro y el lector. En este sentido se puede decir que no existe un criterio abstracto de valores en la literatura: los libros más grandes que se han escrito sólo valen para cada lector lo que éste puede sacar de ellos. Los mejores libros son aquellos de los que los mejores lectores han podido extraer la mayor cantidad de pensamiento de la mejor calidad; pero generalmente es de estos libros de los que el lector mediocre extrae menos.

Por consiguiente, ser un lector mediocre puede considerarse una desgracia, pero no, ciertamente, una falta. ¿Por qué deberíamos ser todos lectores? No se espera de todos nosotros que seamos músicos; pero debemos leer; y, así, los que no pueden leer creativamente leen mecánicamente, ¡como un hombre sin aptitudes para tocar el violín que considerara un logro equivalente el chirrido  del organillo!...


Edith Wharton. El vicio de la lectura. José J. de Olañeta, editor, 2010. 46 P.
[The Vice of Reading va ser publicat l'octubre de 1903 en la North American Review.]


dimecres, 13 de juliol del 2011

crepuscle


L’hora Faulkneriana per excel·lència és el crepuscle, aquella en què el dia es retira i la nit és a punt d’arribar que nosaltres anomenem capvespre.
Diuen que a vegades encara s’apareix als turistes a la porxada de ponent de Rowan Oak segut en una gandula de fusta llegint l’Antic Testament a prop d’una taula de marbre blanc on hi ha una gerra de llimonada, un flascó de sucre, un got llarg de vidre amb un remenador de plata i una ampolla de Jack Daniel’s. De totes maners val més que no l’entreu ni li demaneu res perquè us podria passar com a una periodista que sense demanar permís se li va acostar i li preguntà:
-Sr. Faulkner, perquè és tant pessimista en les seves novel·les, quina creu que és la causa de la decadència de la humanitat. I ell li va contestar:
-Professions com la seva, senyoreta, que es creuen amb la llibertat d’envair la intimitat d’una persona sense cap respecte.

dimarts, 12 de juliol del 2011

casant biblioteques


"Fa uns mesos el meu home i jo vam decidir ajuntar els nostres llibres. Ens coneixem des de fa deu anys, n'hem viscut sis de junts, i cinc de casats. Les nostres tasses desaparellades han conviscut amigablement; ens hem posat les samarretes indistintament, i quan ha convingut, els mitjons; i les nostres col·leccions de discos ja fa molt de temps que es van barrejar sense incidents; els meus motets de Josquin Desprez conviuen amb Worst of Jefferson Airplane d'en George. Vam creure que per a l'enriquiment de tots dos. Però les nostres biblioteques s'han mantigut separades, la meva majoritàriament a l'extrem nord de l'àtic, la seva al sud.
Vam arribar a la conclusió que no tenia cap mena de sentit que el meu Billy Budd s'esllanguís dotze metres enllà del seu Moby Dick, però cap dels dos no va moure ni un sol dit per ajuntar-los.
Ens vam casar casar en aquest àtic contemplats pels Melvilles de cadascú, col·locats en quarentena. La promesa de l'amor en la riquesa i en la pobresa, en la malaltia i la salut -i fins renunciant a tota la resta- no va ser cap problema, però fou un gran què, que El llibre d'oracions no digués res sobre casar biblioteques i llençar-ne els duplicats. Això hauria estat una promesa molt més solemne, i, probablement, hauria estat la causa que el casament hagués quedat en un punt mort."


Anne Fadiman. Ex-libris: confessions d'una lectora. Eumo, 2000. Traducció de Carlota Torrents.


dilluns, 11 de juliol del 2011

la biografia


Joseph Blotner. Faulkner, una biografía, 2 Vols. Destino, 1994.
Faulkner, una biografía, no es sólo la mejor biografía literaria de uno de los mayores novelistas de la literatura universal, sino también la crónica del proceso de formación de un escritor y un magnífico relato de costumbres. El primer volumen presenta la infancia y juventud de Faulkner, su participación en la guerra del 14, su relación y posterior matrimonio con Estelle Oldham, su contrato con Hollywood, las primeras batallas, siempre perdidas con el alcohol; sus primeras novelas: El ruido y la furia, Mientras agonizo, o Santuario, es decir, el nacimiento del territorio de Yoknapatawpha y su colonización por sus inmortales personajes.
El segundo volumen de la biografía presenta los años de madurez del escritor, con la publicación de Absalón! Absalón!, El villorrio o Desciende, Moisés y recoge sus nuevas y siempre penosas colaboraciones con el cine, los avatares de su difícil vida sentimental, el progresivo reconocimiento de su obra, que culmina con la concesión, en 1950, del Premio Nobel, y la actitud distante del propio Faulkner, que se consideró siempre un caballero campesino del Sur y no una figura literaria.
Con un inagotable bagaje de datos, Blotner nos acerca a la trayectoria de uno de los narradores más renovadores del siglo XX, a la vez que ilumina las claves de su quehacer literario y ofrece el impresionante documento de una época en un texto que se ha convertido, desde su aparición en un clásico. Combinando recuerdos, reseñas periodísticas, anécdotas y documentos, Blotner recrea la trayectoria de Faulkner a la vez que nos presenta a los escritores, esctrellas de Hollywood, editores y políticos que trató, en un recorrido que refleja un largo período de la historia de Estados Unidos. Faulkner, una biografía constituye, pues, una obra llena de vida, interesante no sólo para los admiradores de Faulkner sino para todos los que deseen conocer un documento palpitante sobre una época decisiva del siglo XX.
[de la contraportada]

dia de ribera

Javier Portús. Ribera. Polígrafa,2011

Martiri de Sant Felip

diumenge, 10 de juliol del 2011

les mosques i la vida


Al Veí de les Corts, allà on sigui que la mata ara.


 La mosca

Te tendré que matar de nuevo.
Te maté tantas veces, en Casablanca, en Lima,
en Cristianía,
en Montparnasse, en una estancia del partido de Lobos,
en el burdel, en la cocina, sobre un peine,
en la oficina, en esta almohada
te tendré que matar de nuevo,
yo, con mi única vida.

Julio Cortázar. Papeles inesperados. Alfaguara, 2009.

dissabte, 9 de juliol del 2011

un estiu amb faulkner

A mig juliol ja anunciem que pel setembre començarem amb el brogit (o el soroll depèn de l’edició) i la fúria de William Faulkner. Tenim a la vostra disposició exemplars traduïts per Jordi Arbonés de l’edició de Proa de l’any 1984 i també de l’edició del 2002 dins la col·lecció Clàssics Universals (també de Proa) amb la mateixa traducció revisada per Mercè Costa Clos i una introducció de D. Sam Abrams.
El mateix Faulkner diu que va començar a escriure-la durant la primavera de 1928 pensant-se que seria una història curta, fins i tot ja tenia un títol preparat, “Twilight” i que es podria narrar en deu pàgines, volia elaborar un relat sense argument d’uns nens que feien fora de casa perquè eren massa menuts per escoltar segons quines coses. A mida que els personatges anaven creixent es convertí en una de les novel·les més importants de la història de la literatura. Diuen que escriure-la va significar per l’autor una experiència d’una intensitat sense precedents i que mai més es va tornar a repetir, el coïa encara el rebuig editorial de la seva anterior novel·la Flags in the dust (posteriorment rescrita i publicada amb el títol de Sartoris) i estava segur que, alliberat de les ganes de publicar, produïa una novel·la radicalment diferent i amb una tècnica pròpia.
Fins i tot Phil Stone, el gran amic i promotor de Faulkner, diu que quan llegia el capítol primer no hi veia cap ni peus, no entenia res i estava perplex, quan li deia a l’autor ell li responia: “espera, espera una mica” i després quan va començar a llegir la part de Quentin “tot es va començar a obrir com una flor”.

divendres, 8 de juliol del 2011

l'ollie

La tenia a casa, no feia ni una setmana que l'Ester-sense-hac me l'havia recomanada, i llavors em trobo amb el meu amic Pep P. que m'explica, casualitats de la vida, que també l'està llegint perquè és el llibre del mes del club de lectura que organitzen uns mestres (professors, senyoretes, o com els hi volgueu dir) de l'Institut Jaume Callís. Tu quoque?, li dic; em fa gràcia coincidir en la novel·la i, encara molta més, el fet que a l'Institut tinguin muntat un sarau d'aquests de lectura. Els llibrefòrum es propaguen com la pesta. Alguna cosa deuen tenir.
Aprofito i li demano el què, que la seva opinió és de confiança (amb això no vull dir que menystingui la recomanació de l'Ester-sense-hac: recordeu que la novel·la és a casa per culpa seva), no tant perquè el meu amic es guanyi la vida amb això de la llengua i la literatura i, vulguis que no, se n'unta els dits i alguna cosa en deu quedar, dic jo, com pel fet que, ja fa uns quants anys, em va fer llegir Slawomir Mzoreck i no l'hi agrairé mai prou.

-L'has començada?, em demana.
-No encara. He llegit la contracoberta...no sé què d'una mestra de matemàtiques jubilada i un poble de Maine, o per allà, i que si el sentit de la vida i la condició humana i tot això, i m'he fet una mica enrere perquè m'ha semblat una història d'aquelles de r-e-l-a-c-i-o-n-s h-u-m-a-n-e-s, no sé si m'explico, d'aquelles que tiren d'emocions i sentiments i au, aquí me las den todas...i, a sobre, se m'ha aparegut la Jessica Fletcher, que també era professora jubilada, d'anglès, però..
-La Jessica Fletcher?
-Sí, una que vivia a Cabot Cove, a Maine, com l'Olive aquesta, però la Fletcher era gafe, que per on passava, sempre mataven algú -li dic- fins al punt d'haver de sortir del seu poble perquè representa que s'havia fet escriptora de novel·les de misteri, no sé si t'ho he dit això, i anava de promoció dels seus llibres, però que va, és que a Cabot Cove ja no es podia pelar ningú més...
El meu amic no veu gaire la tele, i, és clar, no té conversa.

Encara que el diàleg amb en Pep P. pugui fer pensar el contrari, no tinc res en contra de les emocions -més aviat en sóc víctima- però no m'agrada llegir novel·les que tan sols m'ofereixin una trama basada en dos que s'estimen -molt, però molt, no us podeu imaginar quant- i llavors ella es posa malalta i es mor, i ell conserva la seva habitació intacta, i allà no pot entrar ningú perquè és un santuari, amb les sabatilles d'ella tal i com les va deixar, pobreta, que és morta i, ell, desesperat de tant com s'estimava la difunta, li escriu una carta i la fica dins d'una ampolla de coca-cola i la llença al mar. A mi aquestes coses només me les pot explicar en Hitchcock.
-Res a veure amb tot això, Mati. Si mires el poble de l'Olive veuràs el món.
-Ah, buenu. Això és tota una altra cosa.

Com que mentre dura el nostre club de lectura haig d'anar intercalant els llibres de lliure elecció amb els obligatoris i els que se'n deriven, és fàcil que les lectures fora de programa es resenteixin i vagin quedant colgades sota les columnes de paperassa que decoren casa meva. I això és el que li ha passat a l'Olive Kitteridge (Ollie pels amics), dos mesos criant pols fins que li ha arribat el moment, santa paciència.
La primera mesura que he pres, un cop acabada la lectura, ha set passar el llibre a la Dolors Masferrer, ergo no vingueu a la biblioteca demanant per l'Ollie perquè serà fora un mes. Com a segon determini, us en volia fer una ressenya però no és pas el meu fort. Afortunadament, d'altres n'han parlat abans i millor, així que si busqueu raons, aneu ca l'Allau, ca l'Espolsada, o cal Time Out.

Per part meva, un fragment del relat que més m'ha agradat: el dedicat a l'Angie, la pianista.

"Quan va deduir que l'Angie tenia por escènica, en Joe no s'equivocava. Anys enrere l'Angie havia après a començar la sessió de vodka a un quart de sis i anar fent durant mitja hora fins que, arribat el moment de marxar, s'havia de refiar de la paret per poder baixar les escales de casa. Aleshores la caminada li esclaria el cap, però li deixava prou confiança en si mateixa per fer cap al piano, alçar la coberta del teclat, asseure's i tocar. El que més l'atemoria era el moment de les primeres notes, perquè aleshores era quan la gent escoltava de debò: en aquell moment ella alterava l'ambient de la sala i era precisament aquesta responsabilitat, el que l'atemoria. Era per això que tocava tres hores de carrera sense fer cap pausa, per evitar el silenci que es faria després a la sala, per evitar que la gent li tornés a somriure així que s'asseia de nou al piano: no, no li agradava gens cridar l'atenció. El que li agradava era tocar el piano."




dijous, 7 de juliol del 2011

40 acres i una mula

Potser gone with the wind és l’exemple perfecte per conèixer l’edat daurada de Hollywood i el primer contacte que vam tenir molts amb el vell Sud, aquell territori que segons en Rhett Butler només tenia camps de cotó, esclaus i arrogància i que amb el temps (i una canya) vam acabar d’apreciar amb les novel•les de Faulkner. Una producció espectacular basada en un best-seller popular, elevades dosis de melodrama, direcció i guió competents, efectes especials i decorats majestuosos, una història d’amor amb un rerafons bèl•lic que conformen una nova totxana en l’edifici de l’èpica nacional.
Mentre Scarlata O’Hara cuidava els soldats ferits de la confederació a Atlanta, Walt Whitman feia el mateix amb els ianquis als hospitals de Washington i composava els poemes de drums taps.
El film es va estrenar a Oxford (Mississipi) com a la resta de territoris el 1939; a l’hora i escaig de metratge, quan comença la part del setge d’Atlanta i en un rètol s’anomena per primer cop al general Sherman, la meitat de l’aforament es va aixecar dels seus seients i va fotre el camp del cinema.

fanta i ganxitus




Qualsevol agrupació humana de caràcter lúdic hauria de disposar d'una comissió de festes (costellades, xerinoles vàries...) formada per gent entusiasta i de bona voluntat; gent que no deixa res per celebrar, vaja. En el nostre cas, l'encarregada natural de destapar l'ampolla de cava és l'Onte, que està organitzant un sopar de final de curs. La cita és dimecres 13 de juliol a les nou del vespre a la terrassa d'El Refugi, carrer de Gurb quasi a tocar del Mil·lenari, baixant a la dreta. Queda dit. Us demanem, això sí, que ens confirmeu l'assistència per allò de reservar taula i blablabla. Aleop!

dimarts, 5 de juliol del 2011

dilluns, 4 de juliol del 2011

pistola y cuchillo



Montero Glez. Pistola y cuchillo. El Aleph, 2010.

Malgrat li pesi a l’actual alcalde, Badalona no serà recordada per la seva gestió, ni per la seva alçada que li va permetre jugar a l’equip més gran de basket. Per molt populisme que apliqui a la seva gestió de la immigració no podrà evitar, l’actual alcalde, que Badalona es converteixi en un santuari caló perquè allà és on va morir el més gran dels artistes gitanos, el rei de la nació romaní, el gran Camaron de la Isla.


Aquest llibre, a part d’una narració és un poema, un cant de respecte i amor d’algú que el va conèixer, li va entrenar un gall, el va escoltar i el va admirar.



dissabte, 2 de juliol del 2011

l'undemà fa mesos que ningú l'ha vist


En el capítol anterior:
La Matilde, empesa per les circumstàncies -eixes males pues-, va haver de fer-se càrrec, sobtadament (qualsevol argument exculpatori serà poc; la defensa haurà de recórrer a la retòrica de la negreta i ni així), de la moderació de la trobada per a parlar de la Carson McCullers, ja que en Mitchum, l'encarregat de torn, es va posar pedres al fetge. No s'ha fet crònica de l'esdeveniment  perquè hi ha coses que val més oblidar, o provar-ho, si més no.

En el capítol d'avui:
En Mitchum continua refent-se de les seves temptatives minaires, però, afortunadament, la presentació i conducció de les glòries incertes era cosa de dos (l'esmentat Mitchum i en Pasqual Bernat) i ens ha quedat l'altre, en perfecte estat de salut, gràcies a déu, la qual cosa allibera la pobra Matilde, que torna al vell costum d'omplir la llibreta amb dibuixets d'aquells que es fan mentre es parla per telèfon. Malgrat això, no crec pas que aquest l'undemà acabi per arribar mai. M'ho noto que no. La inspiració i la voluntat són de vacances i m'han deixat tirada, amb la sra. Desidia al meu càrrec, una dona afartadora com n'hi ha poques, tot el dia amb l'uf a la boca. Valgui, de moment, el reportatge fotogràfic, gentilesa de la Núria Puigivila.


divendres, 1 de juliol del 2011

curs accelerat de dialecte triestí



L'amistat entre Italo Svevo i James Joyce

Pel que fa a l'amistat entre aquests dos escriptors, tot i que no va ser cultivada amb constància, recorda la de les grans relacions literàries, com per exemple la dels futuristes, o la col·laboració entre Goethe i Schiller. Joyce feia classes d'anglès a Svevo, el qual feia classes d'hebreu al seu amic. Joyce, a més, va posar el nom de la dona de Svevo, Livia, al personatge central de Finnegans Wake, Anna Livia Plurabelle, protagonista de l'última novel·la que va escriure, inacabada i que no es podia acabar perquè era un Work in Progress, una feina en curs, com tot l'univers. D'aquesta relació, n'és testimoni la correspondència que van mantenir, com la carta autoirònica que defineix l'Ulisses "Sua mare grega", expressió dialectal triestina que més o menys vol dir "la seva puta mare", això referit a la relació entra l'obra d'Homer i l'obra pròpia, filla de la primera, o sigui l'Ulisses.

La Trieste de Magris. Direcció del catàleg: Giorgio Pressburger. Diputació de Barcelona, 2011. P. 58.