guies de lectura

dimecres, 26 de juliol del 2017

un acudit de gallecs


Xosé Lendoiro, Terme di Traiano, Roma, octubre de 1992. [...] Hasta aquí llega la poesía, esa mala pécora que me ha acompañado a traición durante tantos años. Olet lucernam. Ahora sería conveniente contar dos o tres chistes, pero sólo se me ocurre uno, así, de pronto, sólo uno, y para mayor inri de gallegos. No sé si ustedes lo saben. Va una persona y se pone a caminar por un bosque. Yo mismo, por ejemplo, estoy caminando por un bosque, como el Parco di Traiano o como las Terme di Traiano, pero a lo bestia y sin tanta deforestación. Y va esa persona, voy yo caminando por el bosque y me encuentro a quinientos mil gallegos que van caminando y llorando. Y entonces yo me detengo (gigante gentil, gigante curioso por última vez) y les pregunto por qué lloran. Y uno de los gallegos se detiene y me dice: porque estamos solos y nos hemos perdido.

Roberto Bolaño. Los detectives salvajes. 19a ed. Anagrama, 2010. P. 426.

dimarts, 25 de juliol del 2017

el ventre de la maleta


No és perquè sí que qualsevol llibre, fins i tot un de poc seriós, té forma de maleta.
Sergei Dovlàtov.

dilluns, 24 de juliol del 2017

lectors d'estiu


«Aquests dies busco llocs per anar de vacances mentre no para d’entrar a la llibreria gent que ja ha trobat el seu i ha decidit omplir de llibres l’últim espai buit que els deu quedar a la maleta.
Els lectors que busquen llibres per a l’estiu em provoquen un bon rotllo insuperable. Fa goig veure amb quina decisió agafen bons totxos sabent que els esperen tot de dies buits d’obligacions en què podran dedicar-se a allò que més vulguin.
Al juliol la llibreria és una festa perquè és el mes en què La trilogia de Deptford de Robertson Davies, Sota el volcà de Malcolm Lowry i Vida privada de Josep Maria de Sagarra, no fan por, ni per espai ni per temps, perquè una maleta sempre és més gran que una bossa de mà i un viatge en tren sempre és més llarg que un trajecte en metro. També és una festa perquè molts clients vénen verges, amb el cap net. Ni saben ni els importa quina és l’última novetat, ni recorden quin ha estat el llibre del qual tothom parlava aquest curs. Fa mesos que no s’empassen cap campanya publicitària, perquè un cop passat Sant Jordi no hi ha llançaments salvatges d’aquells que omplen marquesines i espais mediàtics falsament culturals. Són gent que ve amb referències ben covades al cap, no amb llampecs d’última moda que vés a saber on seran demà. Per això al juliol es venen clàssics i llibres d’escriptors ja coneguts que els lectors volen continuar llegint. 
S’observen dues actituds dominants entre els clients del juliol: hi ha qui es pren el seu temps voltant, remenant i fent ‘ah!’ a cada llibre que recorden que volien llegir i hi ha qui s'apropa directament als llibreters i ens demana per un llibre que ens hagi impactat, a cegues, sense saber qui som ni què ens agrada. Només saben que hem llegit i que sabrem recomanar.
Aquest món s’aguanta per aquests lectors de juliol. No necessiten campanyes de lectura ni ningú que els digui què han de fer. Amb ells no colen els prefabricats pseudoliteraris ni les llibreries sense criteri. Es juguen el temps propi cada cop que poden posar-se a llegir i si algú se’ls espatlla –sigui escriptor, editor o llibreter-, estigueu ben segurs que canviaran de referent, que no tornaran a venir».

Isabel Sucunza. Lectors d'estiu. La llança. 9|7|2017.

diumenge, 23 de juliol del 2017

llibrèfils, llibròpates, llibròpters...


«Diguem-ho d’una vegada: els llibres no fan olor. Bé, en fan durant un parell d’hores, acabats de sortir d’impremta, però s’ha de tenir el nas de Jean-Baptiste Grenouille per detectar-la quan són a les llibreries. Com a màxim, una flaire vagament industrial. Resulta, però, que el tòpic s’ha perpetuat per distingir el llibre de paper de l’electrònic. L’olor dels llibres és un argument que surt sovint quan es vol defensar el paper, i forma part del romanticisme una mica tronat, o cursi, que acompanya l’acte de la lectura en aquest segle XXI. Com que la literatura s’està convertint en una activitat sectària, gairebé de reserva índia, hi ha lectors que necessiten els al·licients exteriors –la parafernàlia, diguem-ne– que els confirmi que no estan perdent el temps. D’aquí, també, la transformació que han viscut les grans llibreries, amb tots els gadgets que apuntalen la passió: des dels llums de lectura fins a les tasses de la Penguin o les samarretes amb cites de Beckett.
En aquest territori es mou, com a mínim visualment, el pla del foment de la lectura que ha presentat aquests dies el departament de Cultura. La inversió de diners és important i s’ha d’aplaudir, així com la implicació de llibreries, biblioteques i editors. El pla té més gruix i recorregut que la campanya que fa poc va projectar l’espavilat Mejide per a l’Ajuntament de Barcelona. Caldrà veure en què consisteix el Consell Nacional de la Lectura, un nom que d’entrada em fa pensar en les intrigues totalitàries de les novel·les d’Ismaïl Kadaré. A l’altre extrem hi ha la bonhomia que plana sobre la campanya visual: tot molt net i alegre i un punt infantil, com la creació del neologisme llibrèfils (que a mi, ho sento, em remet a llepafils). 
Fet i fet, el missatge que transmeten les campanyes lectores dels nostres dies és que la lectura ja no és un bona manera d’estar sol, de recolliment personal, o d’iniciació, sinó que  –com tot el que ens envolta– és una moda, potser una fe, i cal compartir-ho perquè sigui reeixit del tot. Pel camí hem oblidat que la millor promoció per a la lectura és la lectura mateixa, sense condicionants, perquè sí o perquè no.»

Jordi Puntí. Els llibres no fan olor. El Periódico. 26|5|2017.

dissabte, 22 de juliol del 2017

vertigen


«Hi ha un vertigen, provocat per tu mateix, quan et mires a l’espill més temps del compte; hi ha vertigen quan algú —un metge, un psicòleg o un simple impertinent— t’explora; hi ha vertigen, també, quan algú examina, estudia i analitza la teua obra. “La teua obra”, ho sé, sona pedant. Els teus paperets, els teus gargots. Jo, que tinc una obra no sols insignificant, sinó també minsa, ho he experimentat. Algunes persones, no sols estudiants universitàries, sinó també amb un recorregut, un prestigi, una trajectòria llargs i consolidats, encara no entenc per què, han dedicat part del seu temps i la seua saviesa a furgar dins dels meus paperets i a traure’n una visió global, una hipòtesi d’allò que hi ha a l’altra part de l’espill quan em mire i que a mi, miop, em costa desxifrar. Als seus estudis afloren les dèries, les reiteracions, els tics, les contradiccions que et caracteritzen, que conformen el teu estil. Et despullen, i ho poden fer amb generositat o amb indulgència, però també, si tenen mala bava, si els habita el ressentiment, amb mesquinesa. He tingut sort, fins ara: m’han tractat massa bé i tot. El mateix cos pot semblar seductor o repulsiu segons la tria del punt de vista, de l’enquadrament, de la il·luminació, de la postura. Detectar mancances dels altres, fer-ne escarni, és un esport facilíssim, pueril. Qualsevol el pot practicar. Fins i tot a Dostoievski, a Rembrandt, a Beethoven, hi podem trobar punts febles, pífies, fracassos, passos en fals, instants de ridícul. Descobrir, en canvi, allò que sumen, la fulla o la branca que afigen a l’arbre de la cultura, requereix no sols noblesa, sinó també cervell.
La visió global de l’obra d’un autor esdevé, per al lector, per a l’espectador, reveladora. Hi ha artistes que no he comprès fins que no n’he vist una exposició antològica. Quan no veus una peça aïllada, quan està envoltada d’avantpassats i descendents, quan saps d’on ve i cap a on va, quan copses l’aire de família, el fil que uneix tot el que ha fet una mateixa mà, perceps el trencaclosques sencer, el dibuix que completa. Un dibuix que no enganya. Als artistes grans, els fa més grans; als mediocres, els escurça.
Les conclusions, en tot cas, són quasi sempre les mateixes: la vida i les capacitats d’un individu no donen per a fer —llevat d’excepcions genials que tots tenim al cap, i que costen d’entendre— gran cosa. Cada trajectòria té un o, com a molt, dos punts àlgids sobre un fons més aviat gris. Hi ha, fins i tot, excel·lents creadors que, per tal de no repetir-se, per evitar la grisor, ho han deixat córrer, han preferit el “poc i bo” al “més del mateix”.
Qui té raó? ¿Simenon, amb més de dues-centes novel·les, o Rulfo, amb dos llibrets? ¿Bella Tarr, que ha deixat de fer cine, o Woody Allen, que en fa massa? La resposta, crec, és que tots. Tots tenen raó. La seua raó.
La visió global de la seua obra, però, tant si ha estat prolífica com exigua, els delata, i no hauran pogut evitar, uns i altres, com jo mateix, el vertigen.»

Manuel Baixauli. Vertigen. El País. 18|7|2017. 

divendres, 21 de juliol del 2017

la biblioteca palermo de pep carrió

Bajo el lema "abrir un libro nos acerca a nosotros mismos; construir una biblioteca nos acerca a los demás", la caja-regalo Biblioteca Palermo, diseñada por Pep Carrió, recoge una colección de imágenes creadas por diferentes artistas, ilustradores y fotógrafos, donde el libro es el protagonista. La imagen del libro-palmera que el estudio ha utilizado para anunciar el proyecto ha sido premiada con el Gold Graphis Poster Annual 2015.
Con textos de Grassa Toro e imágenes de Alicia Martín, Chema Madoz, Sean Mackaoui, Sr. García, Isidro Ferrer y Pep Carrió, Biblioteca Palermo es una edición limitada de una caja contenedora de siete láminas, en las que los seis artistas conviven desvelando la condición poética de la realidad.
[...] El trabajo del diseñador gráfico y artista plástico mallorquín Pep Carrió –muy conocido gracias a sus colaboraciones con editoriales como Alfaguara, Taurus o Sins Entido, con instituciones públicas y empresas privadas relacionadas con el mundo de la cultura– sigue destacando por su poética, su versatilidad y su originalidad. El estudio abierto en Madrid en 1994 es un espacio abierto a la práctica y a la enseñanza de las artes gráficas en todas sus variantes, desde el diseño y la ilustración hasta la edición y la creación de elementos escultóricos. 

Biblioteca Palermo, por Pep Carrió. Pia. Experimenta_magazine. 6|5|2014. 


Els cartells de la Biblioteca Palermo.

dijous, 20 de juliol del 2017

funàmbuls tots







«Des d’aquest blog m’he fet ressò dels diferents números que han aparegut de la revista cultural El funàmbul. La primavera del 2014 va sortir-ne el primer, dedicat a Bruno Schulz. Els altres números que es van arribar a publicar estaven dedicats a «Per què escrivim?», «Walter Benjamin», «Aproximacions a la Xoà», «Weltliteratur», «W. G. Sebald» i «Viatges». La revista es podia adquirir en paper o en format electrònic i era una iniciativa de David Cuscó. Ell era el factòtum d’aquesta publicació i pagava de la seua butxaca la impressió, la maquetació i la correcció, així com la pàgina web. Aquest projecte va durar fins a la tardor del 2015. Després, va passar a la ràdio durant uns mesos, fins que es va acabar també.
Com que David Cuscó no podia continuar assumint els costos de la revista, ha decidit penjar en pdf al seu blog els números que ja té i els que anirà fent, des d’on es poden descarregar gratuïtament. El primer número d’aquesta nova etapa d’El funàmbul es diu Interiors. Els pròxims seran els següents: «Anton Txékhov», «Trieste», «Praga», «Somnis» i «Franz Kafka». David Cuscó intentarà que siguen d’aparició trimestral, com la revista. Ell mateix s’encarrega de la maquetació. En un correu que m’ha enviat se n’excusa, perquè l’ha feta ell mateix i diu que no té els coneixements suficients. Però està molt bé.
Us anime a llegir i a seguir El funàmbul. Amb un interès molt marcat per al cultura centreuropea, David Cuscó ha posat en circulació en català des d’aquesta revista textos molt valuosos. Us deixe ací l’índex d’Interiors, perquè us en feu una idea i us animeu a descarregar-lo i a llegir-lo. No us en penedireu:

EDITORIAL
PÒRTIC / Mort de Guiteau, JOSÉ MARTÍ
MONOGRÀFIC / Interiors
La finestra que dona al carrer, FRANZ KAFKA
«El sol d‘havent dinat», KONSTANTINOS P. KAVAFIS
Viatge al voltant de la meva cambra (Fragment), JOSEPH DE MAISTRE
La fundació de la ciutat, MAURICE MAETERLINCK
La casa, ZBIGNIEW HERBERT
L‘anell de Shahriar (Fragment), DŽEVAD KARAHASAN
Arle, 16 d‘octubre de 1888, VINCENT VAN GOGH
Finestres, CHARLES BAUDELAIRE
La cinquena història, CLARICE LISPECTOR
Els grans magatzems grossos de debò, JOSEPH ROTH
El problema dels museus, PAUL VALÉRY
Armaris, WALTER BENJAMIN
Notes d‘un diari imaginari: Rilke sobre Hammershøi, NICHOLA DEANE
L‘invisible, ELIAS CANETTI
Tutankamon: anatomia d‘una excavació, HOWARD CARTER
L‘esperit de la decadència. Entrevista a Ernest Sébastien
L‘Ictíneo, NARCÍS MONTURIOL
Manuscrits, cases, somnis: Edgar Allan Poe, MARÍA NEGRONI
Sobre (la) certesa, LUDWIG WITTGENSTEIN
RESSENYA / Varlam Xalàmov. L‘escriptura necessària, JOAN CARLES NAVARRO
35 MIL·LÍMETRES / Visconti neorealista, RICARD FUSTÉ
ART MENOR / «Autopsicografia», FERNANDO PESSOA
COLOFÓ / L‘art de la ficció, E. M. FORSTER
RHEMA
IMATGES
VIES»

Enric Iborra. Ja us podeu descarregar l’últim número de la revista cultural «El funàmbul». La serp blanca. 19|7|2017.


dimecres, 19 de juliol del 2017

carta de jack london a la seva bibliotecària



The Letters of Jack London: 1913-1916. Volume three. Standford University press, 1988. 

--- --> Vegeu també: La bibliotecària de Jack London.

dimarts, 18 de juliol del 2017

lectors a seques


¿Qué cosas de todas las que le han dicho sus lectores en torno de sus libros lo han conmovido?
– Me conmueven los lectores a secas, los que aún se atreven a leer el Diccionario filosófico de Voltaire, que es una de las obras más amenas y modernas que conozco. Me conmueven los jóvenes de hierro que leen a Cortázar y a Parra, tal como los leí yo y como intento seguir leyéndolos. Me conmueven los jóvenes que se duermen con un libro debajo de la cabeza. Un libro es la mejor almohada que existe.

Mónica Maristain. La última entrevista a Roberto Bolaño.




dijous, 13 de juliol del 2017

l'escriptor que us roba les nòvies



«Aprofitant el pas per la Programació contínua de Kosmopolis de Karl Ove Knausgård, una de les veus més rellevants de la literatura contemporània actual, considerat per alguns crítics com el Proust del segle XXI, el van sotmetre al qüestionari del cèlebre autor francès...».

 ------> Karl Ove Knausgård, l’escriptor que ens roba les nòvies, Jordi Nopca. Ara, 27|6|2017.

______________________
PS: He robat el títol de l'apunt a en Jordi Nopca que, al seu torn, l'ha tret d'una cançó de l'Albert Pla. Ho dic per si a algú se li acut alçar-me la bandera del català correcte, «es diu xicotes!», o, en el pitjor dels casos, la bandera la lila, «que són de la vostra propietat, les nòvies? Quanta feina per fer, encara!». Hi ha gent (afartadora) que no es deixa perdre cap oportunitat d'arrufar el nas. Que el martell de Thor caigui sobre els seus caps. Amén.


dimecres, 12 de juliol del 2017

la model ens parla


La biblioteca de la quarta galeria de la presó Model.

La Model ens parla: 113 anys, 13 històries
La Model es podrà visitar, amb cita prèvia, des del 3 de juliol fins al 26 de novembre de 2017. Totes les visites seran concertades i gratuïtes i duraran aproximadament una hora i mitja.

La visita es formula com una experiència i com un recorregut de coneixement i aprenentatge. Es fa en grup sobre un itinerari preconcebut. Per accedir a la presó s'ha de passar per 3 cancells que s'obren i tanquen al pas dels visitants.
Així, d'una banda, es podrà veure alguns dels elements emblemàtics de la presó, com ara: el pati d'accés, els cancells i el passadís d'accés; el panòptic; la 4a galeria, una de les que s'ha mantingut més fidels al projecte original, el pati de la 4a galeria, el locutori i la paqueteria.
D'altra banda, es podrà visitar l'exposició «13 històries de la Model», situada a la 5a galeria. L'exposició presenta 13 moments i 13 persones o col·lectius emblemàtics de la història de la presó i de la seva vinculació a la història de la ciutat i del país. Cadascun d'ells s'associa amb una data i un context o una temàtica, per exemple, el president Companys, Ferrer i Guàrdia, Puig Antich o el Vaquilla.
El comissari de la visita és Agustí Alcoberro, historiador, museòleg i professor d’història moderna a la Universitat de Barcelona. També ha estat director del Museu d'Història de Catalunya.
Generalitat de Catalunya. Departament de Justícia. Visites a la Model.


 [Font de les fotografies: PepVives #llibrèfils‏ @pepvivesBIB] 

Ja que hi som posats:
Les biblioteques de presó a Catalunyatesi doctoral d'Andreu Sulé Duesa.

dimarts, 11 de juliol del 2017

el plaer de la lectura (♦)


«Fa un parell de mesos es va anunciar que el Govern dels Estats Units estudiava la possibilitat de prohibir els ordinadors portàtils als equipatges de mà de tots els vols amb origen o destí a aquell país. Al cap d’uns dies ho van desmentir, i ara, com passa sovint, no sabem del cert si la proposta encara és damunt la taula o ja l’han arxivada. A mi, això de deixar l’ordinador dins de la maleta i no poder-lo portar amb mi, a la cabina de l’avió, no m’agrada gens, perquè tots sabem què passa amb les maletes quan, un cop a l’aeroport, surten escopides per les boques de les cintes de recollida d’equipatges: de qualsevol manera i de vegades amb una violència extrema. Fa potser quinze anys, de tornada de Miami, la maleta que havia deixat al check-in perquè anés al compartiment de càrrega de l’avió va arribar completament destrossada, de forma que part de la roba i diversos altres objectes per­sonals ja emergien per les enormes ­esquerdes. Estava literalment tritu­rada. Imaginin-se que dins hi dus el portàtil. ¿En quin estat t’arribarà, si és que t’arriba?
Ara la notícia és que comencen a escorcollar els llibres que portes al damunt. De moment ho fan als aeroports de Las Vegas, Los Angeles, Boise, Missouri, Detroit, Fort Lauderdale, Boston, Lubbock, Phoenix i Luis Muñoz Marín, a Puerto Rico. El personal de seguretat et demana que els ensenyis quins llibres portes a l’equipatge. Ells els fullegen i miren de què parlen. Els interessa sobretot detectar els de contingut polític o religiós. La idea es clara: trobar possibles pistes que els indueixin a pensar que ets un terrorista. Però, a veure, si jo fos un terrorista que intentés entrar als Estats Units per matar gent de manera indiscriminada, el primer que faria seria no dur al damunt cap llibre que em pogués comprometre. No portaria A do-it-yourself submachine gun de Gérard Métral, ni The ancient art of strangulation del doctor Haha Lung (gran nom de ploma, per cert), per posar només dos exemples. Portaria Amb l’aigua al coll de Daniel Arbós, Carolina s’enamora de Federico Moccia, En Teo va en tren o llibres per colorejar, que et fan semblar menys perillós.
L’Administració de Seguretat del Transport estatunidenca diu: “Els nostres enemics semblen conèixer tots els trucs que permet el llibre per ocultar-hi objectes perillosos, i en el passat els llibres s’han fet servir per ocultar elements prohibits”, i assegura que els que revisen els llibres no paren atenció al seu contingut de lectura. Però això no s’ho creu ningú perquè, si no hi paren atenció, ¿com saben si el llibre és d’una certa temàtica política o religiosa que els indueixi a sospitar? Si mai torno a viatjar als Estats Units portaré Grushenka, tres veces mujer i, si pels ullets que fan veig que els interessa, els el deixaré, sempre i quan a l’agafar el vol de tornada me’l tornin sense que hi hagi pàgines enganxades les unes amb les altres».

Quim Monzó. El plaer de la lectura. La Vanguardia. 6|7|2017.

dilluns, 10 de juliol del 2017

jinbōchō (tòquio)



Rodeado por universidades, Jimbocho debe su nombre a un samurái del siglo XVII. Este área fue destruida por el fuego en 1913 y uno de los primeros negocios en resurgir de las cenizas fue una librería, que finalmente se convertiría en la editorial Iwanami Shoten.
Más librerías y editoriales fueron seguidos por cafés, bares y restaurantes hasta que el área se convirtió en un punto clave para los lectores, coleccionistas y estudiantes. Hoy en día hay alrededor de 175 librerías, incluyendo unas 50 tiendas dedicadas a libros usados y raros. La variedad de tiendas en Jimbocho es impresionante – especialistas en manga, enormes tiendas dedicadas a libros nuevos, librerías académicas y escolares, venta de libros raros y usados, e incluso mercadillos.
Al igual que muchas áreas de Tokio el espacio es primordial, por eso las librerías están abarrotadas de libros hasta el techo. Muchas tiendas se alargan hasta las calles con estanterías y mesas llenas de libros, que invitan a los peatones a hacer un alto en su camino para buscar entre sus colecciones. La mayoría de las librerías están orientadas hacia el norte para evitar la exposición directa al sol durante los cálidos veranos, formando así una fila de librerías que hace las delicias de los lectores. El autor Japonés Haruki Murakami menciona a Jimbocho en muchas de sus obras, y además solía regir un club de jazz en sus alrededores. El mundialmente famoso editorial de manga Shueisha, se encuentra también en Jimbocho. Este distrito vive y respira libros y literatura.

Iberlibro. Un recorrido por las librerías de Tokio.


diumenge, 9 de juliol del 2017

els llibres i la vida


Bill Watterson. Calvin y Hobbes.
[Font: @labutxaca]

dissabte, 8 de juliol del 2017

senyor, no feu mai això a un llibre


«Quan tenia dotze anys i el meu germà tretze, els pares ens van dur a Europa. A l'Hotel d'Anglaterre de Copenhaguen, en Kim va deixar a la tauleta de nit un llibre obert cap per avall, com havia fet pràcticament cada nit de la seva vida de literat. L'endemà el va trobar tancat amb un tros de paper a dins com a punt i la nota següent a la coberta, signada per la cambrera de l'habitació:

SENYOR, NO FEU MAI AIXÒ A UN LLIBRE

El meu germà va quedar astorat. Com havia pogut passar que ell -un lector tan devot que a l'internat amagava un llibre i una llanterna sota el cobrellit cada nit, després d'haver apagat els llums, delicte castigat amb un estovat- hagués estat assenyalat com algú que no estimava els llibres? Vaig compartir la seva mortificació. No em podia imaginar cap altra família tan bibliòlatra com la dels Fadiman. A desgrat d'això, i excepte la mare, als ulls de la jove cambrera danesa érem culpables d'un horrible tracte del llibre. Durant els trenta anys següents vaig descobrir que de la mateixa manera que hi ha més d'una manera d'estimar algú, també hi ha més d'una manera d'estimar un llibre. La cambrera creia en un amor cortès. Per a ella el llibre físic en si mateix era un objecte sacrosant, la forma inseparable del contingut; la seva obligació com a amant era adorar-lo platònicament, un intent noble però estúpid de preservar per sempre l'estat de castedat perfecta amb què l'havia deixat el llibreter. La família Fadiman creia en un amor carnal. Per a nosaltres, les paraules d'un llibre eren sagrades, però el paper, la tela, el cartró, la cola, el fil i la tinta que les contenien era un pur receptacle i no era cap sacrilegi tractar-los de la manera més capritxosa, tant com el desig i el pragmatisme dictessin. L'ús barroer no era falta de respecte sinó d'intimitat.»

Anne Fadiman. Ex-libris: confessions d'una lectora. Eumo, 2000. Traducció de Carlota Torrents. P. 45-46.

divendres, 7 de juliol del 2017

una de fɔlknar


Entrevistador: ¿Puede explicar cómo empezó a escribir?
William Faulkner: Vivía en Nueva Orleans, y me dedicaba a hacer el trabajo que fuera necesario para ganar un poco de dinero de vez en cuando. Conocí a Sherwood Anderson. Paseábamos por la ciudad por la tarde y hablábamos con la gente. Por las noches volvíamos a quedar y nos tomábamos una o dos botellas mientras él hablaba y yo escuchaba. Nunca lo veía antes del mediodía. Estaba aislado, trabajando. Al día siguiente repetíamos. Decidí que si aquélla era la vida de un escritor, entonces yo tenía que hacerme escritor. Así que empecé a escribir mi primer libro. Enseguida me di cuenta de que escribir era divertido. Incluso me olvidé de que hacía tres semanas que no veía al señor Anderson hasta que se presentó en mi puerta; era la primera vez que venía a verme, y me dijo: «¿Qué ocurre? ¿Estás enfadado conmigo». Le dije que estaba escribiendo un libro. Me dijo: «Dios mío», y se marchó. Cuando terminé el libro -era La paga del soldado- me encontré a la señora Anderson en la calle. Me preguntó cómo iba el libro, y le dije que lo había terminado. Ella dijo: «Sherwood dice que quiere hacer un trato contigo. Si no tiene que leerse tu manuscrito le dirá a su editor que lo acepte». Le dije: «Está hecho». Y así es como me convertí en escritor.

The Paris Review. Entrevistas. El arte de la ficción. Selecció d'Ignacio Echevarría. Traducció de Raquel Herrera. El Aleph, 2007. P. 78-79.

dimecres, 5 de juliol del 2017

una broma


Joe Orton, dramaturg anglès de curt però intens recorregut (va morir als 34 anys de resultes d'un atac de gelosia d'en Kenneth Halliwell, el seu amant, que el va pelar a cops de martell), ocupa un lloc destacat en el rànquing de lladres de biblioteca, no tant pel total de volums sostrets com per la naturalesa intrínseca dels robatoris, tot i que, a dreta llei, robar, el que es diu robar, no robava, ja que els va tornar pràcticament tots, però adaptats al seu gust, això sí. Una mena d'acció artística de protesta. Una broma, vaja. Provo d'explicar-me. 
Joe i Kenneth, que vivien en el número 25 de Noel Road, dictricte d'Islington, Londres, freqüentaven la biblioteca pública del seu barri, la situada a Essex Road. Segons es pot llegir en els seus diaris, Orton estava absolutament indignat amb la mena de llibres que formaven la col·lecció de la biblioteca («Libraries might as well not exist; they’ve got endless shelves for rubbish and hardly any space for good books», o «rubbishy novels and rubbishy books», diu) així que va començar a endur-se'n uns quants cap a casa, d'amagat i sempre amb la complicitat d'en Halliwell, i es van dedicar (ara ja en plural*) a personalitzar les sobrecobertes dels exemplars escollits a base de collages provocadors, i, fins i tot, a alterar-ne l'interior, incloent-hi notes com ara «and have a good shit while you are reading!». Amb les restes del material sostret empaperaven les parets de casa seva.
Al final els van enxampar i la cosa va acabar en presó i multa. No cal dir que, ara com ara, la joia de la corona del Islington Local History Centre són, justament, els 40 exemplars tunejats per Orton & Halliwell que conserven. Tot tan relatiu com sempre, gràcies.

_________________
P.S.: *El mèrit és de tots dos, però he volgut que fos en Joe qui ocupés un lloc destacat en la llista de lladres de llibres perquè en Kenneth, per desgràcia, ja està molt ben posicionat en la de crims passionals.

Vegeu també:
Joe Orton Online.
Malicious Damage: The life and crimes of Joe Orton and Kenneth Halliwell, exposició organitzada per l'Islington Local History Centre l'any 2011.
Obre't d'orelles, (Prick Up Your Ears), pel·lícula sobre la parella, dirigida per Stephen Frears, amb guió d'Alan Bennett.



dimarts, 4 de juliol del 2017

el valor econòmic de la traducció editorial


Traductores. Y todoterrenos. Llevan de viaje a las historias hacia otro idioma y nuevos lectores. Pero, mientras, afrontan otra odisea, aún más compleja: buscarse la vida. En España, apenas el 28,2% de los traductores editoriales se centró exclusivamente en su profesión en 2015, según el primer estudio exhaustivo sobre el valor económico del sector, presentado hoy por el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. Es decir, más de siete de cada 10 compaginan su labor con docencia, creación literaria, investigación, periodismo u otras ocupaciones.
El informe dibuja a lo largo de 52 páginas un cuadro tan precario como incierto para estos profesionales. El traductor, básicamente, está solo y abandonado en la jungla del mercado. Y sufre sus distorsiones: 3.167 profesionales —la red estimada por el estudio— se pelean sobre todo por las llamadas de 10 grupos editoriales, los colosos que concentran más del 70% de la industria. Y no hace falta ser traductor, ni economista, para entender qué lado atesora el poder en una ecuación con muchos oferentes y pocos demandantes. El estudio muestra que más de un cuarto de los encuestados trabajó en negro en 2015; uno de cada tres tan solo traduce uno o dos libros al año. Y los ingresos medios en este sector rondan los 5.000 euros anuales. Y brutos. De ahí que su capacidad adquisitiva haya perdido 7,5 puntos entre 1997 y 2010. Por todo ello, y no solo, el informe advierte de un "riesgo de expulsión de buenos profesionales del mercado y de pérdida de calidad de las traducciones".
El paraguas de la ley tampoco logra proteger al traductor. Las gotas, más bien, se filtran por demasiados agujeros. La Ley de Propiedad Intelectual, por ejemplo, “reconoce al traductor editorial la condición de autor de la obra, otorgándole el derecho a una liquidación anual por derechos de autor”, reza el informe. Sin embargo, para casi la mitad de los que percibieron ingresos por traducir libros la normativa se queda solo en el papel. La misma ley establece que el traductor ha de ser informado sobre la tirada y la venta del libro, pero siete de cada 10 jamás recibieron datos sobre ello. Tanto que el estudio considera “recomendable reforzar la supervisión y control de estas prácticas”.
Otra necesidad que destaca el texto es la de más estadísticas sobre el sector. Los propios autores del documento —realizado por la consultora AFI para la Sección Autónoma de Traductores de Libros de la Asociación Colegial de Escritores de España, y subvencionado por Cultura y por la entidad de gestión CEDRO— relatan la dificultad de hallar una cifra verosímil que acompañara al título de su estudio: El valor económico de la traducción editorial. De hecho, finalmente no hay respuesta a esa pregunta. Lo más cercano es un número al que el informe llega tras contrastar y comparar cuatro fuentes distintas: la facturación de la traducción en el sector editorial, para el ámbito de ocio, supone 293, 6 millones, un 35,2% del total solo de este apartado. El texto recuerda también que siempre hay cinco o seis obras que cambian de idioma en el top 10 de los libros más vendidos en España, que recoge anualmente la consultora Nielsen.
Más fácil resulta analizar qué se traduce. Por temas, sobre todo obras de las categorías “tiempo libre, infantil y juvenil y creación literaria”, según el texto. Y en cuanto a los idiomas, ocho de cada 10 son traducciones de un idioma extranjero a alguna lengua española. La mitad de las veces la versión original es en inglés, el francés representa un 10% y otro porcentaje idéntico supone el castellano.
Pero, ¿quién lee el fruto de este trabajo? El informe recopila varios datos más allá de la traducción, para retratar el contexto a su alrededor. En 2015, por ejemplo, se vendieron 155,4 millones de libros en España, lo que significa unos 400.000 diarios. Cada español lee en media 4,5 libros al año, aunque el número puede engañar. Porque, por un lado, está el 62,2% que disfrutó de al menos una obra editorial en 2015, lo que convierte la lectura en la segunda actividad cultural favorita de los españoles, tras escuchar música; pero, por el otro, hay casi cuatro de cada 10 españoles que jamás abrieron un libro en 12 meses. Un dato que no necesita traducción.

Tommaso Koch. Siete de cada 10 traductores editoriales necesitan otro trabajo para vivir. El País. 2|7|2017.


dilluns, 3 de juliol del 2017

habent sua fata libelli


SE HA DICHO ya hace mucho que tienen los libros su destino. Lo tienen, claro que sí, y se parece mucho al destino de los hombres. Con nosotros comparten la gran incertidumbre que envuelve la ignominia o la gloria, la severidad de la justicia y la insensatez de la persecución, la calumnia y el malentendido, la vergüenza del éxito inmerecido. De todos los objetos inanimados, de todas las creaciones humanas, los libros son los más cercanos a nosotros, pues contienen nuestro pensamiento mismo, nuestras ambiciones, nuestras indignaciones, nuestras ilusiones, nuestra fidelidad a la verdad, nuestra persistente tendencia al error. Pero se nos parecen sobre todo en la precariedad con que se aferran a la vida. Un puente construido de acuerdo con las reglas del arte de la construcción de los puentes, con certeza tendrá una vida larga, honorable y útil. En cambio, un libro a su manera tan bueno como ese puente bien puede perecer en la oscuridad el día mismo en que nace. El arte de sus creadores no basta para dar a los libros más que un instante de vida. Los libros que han nacido del desasosiego, de la inspiración y de la vanidad del intelecto, aquellos que más estiman las Musas, son los que más sujetos se hallan a la amenaza de una muerte prematura. A veces son sus defectos los que han de salvarlos. A veces, un libro de agradable factura bien puede —por emplear una expresión desmedida— carecer de un alma individual. Obviamente, un libro de esa clase no puede morir. En el peor de los casos, se desmenuzará hasta no ser más que polvo. En cambio, los mejores libros, los que se nutren de la simpatía y la memoria de los hombres, han vivido al filo de la destrucción, pues la memoria del ser humano es corta, cuando no escasa, y su simpatía, hemos de reconocerlo, es una emoción muy fluctuante, que no obedece a principios.

Joseph Conrad. Fragment de Fuera de la literatura (Siruela, 2009); traducció de Catalina Martínez Muños i Miguel Martínez Lage. Llegit a Texturas, núm 12, setembre 2010.


diumenge, 2 de juliol del 2017

dissabte, 1 de juliol del 2017

la woolf a venecia


Sestiere di San Polo, Venezia.

La Wikipedia informa:
Una calle (en plural calli) es la típica calle de la ciudad de Venecia, encajonada entre dos filas continuas de edificios residenciales que pueden tener tiendas en la planta baja; deriva dal latín callis, que significa «sendero».
La anchura de las calli es muy variable: oscila de unos sesenta centímetros en las calli más estrechas, que se denominan a menudo callesèlle o callétte, hasta los cinco o seis metros o incluso más de las más anchas, denominadas calli larghe («calli anchas»).
Con el término salizada (literalmente «pavimentada») se designan algunas calli anchas de especial importancia. Este nombre indica que en épocas pasadas, gracias a su importancia, estas calles fueron las primeras pavimentadas con las clásicas piedras grises (piedra traquítica) usadas actualmente casi por toda la ciudad, mientras que el resto de las calles estaban pavimentadas con ladrillos cocidos dispuestos a espina de pez (como actualmente el campo delante de la iglesia de la Madonna dell'Orto) o estaban sin pavimentar.
Algunas calli ciegas secundarias, cuya única función era permitir el acceso a los edificios que se situaban allí, se denominan ramo.
También la longitud de las calli es muy variable: oscila entre pocos metros hasta las calli lunghe («calli largas»), que se pueden extender hasta por varios cientos de metros, con un recorrido a veces sinuoso.
Algunas calli largas, particularmente importantes por las actividades comerciales afincadas allí desde tiempos remotos, se denominan ruga: en Venecia son célebres la Ruga Giuffa y la Ruga Rialto o Ruga dei Oresi.
En Venecia, la odonimia de las calli es muy variada: muchas reciben su nombre de algún personaje famoso que habitualmente vivió en la zona (por ejemplo, Calle Foscarini), otras recuerdan su cercanía a una iglesia o un convento (por ejemplo, Calle San Doménego o Calle della Chiesa) o se refieren a oficios o actividades que se practicaban o se concentraban allí antiguamente (Calle del Pistór, Calle dei Całeghèri, Calle del Squero) y en algunos casos también a personas comunes que residían o trabajaban allí y que por un motivo u otro consiguieron una cierta fama local (por ejemplo, Calle del Barba Frutariòl, literalmente «Calle del tío frutero»). El nombre de las calli no es siempre unívoco en Venecia: por ejemplo, en la ciudad hay varias Calle San Doménego, Calle della Chiesa, Calle del Squero, ubicadas en sestieri diferentes.