de casa al club

en què quedem?

2012-01-30T07:40:00.000+01:00

CUANDO UNA MISMA NOVELA recibe encendidos elogios de un bolchevique como Trotski y de un derechista como Léon Daudet es que algo falla. O quizá ocurre todo lo contrario: todo marcha perfectamente. Eso fue lo que le pasó a Louis-Ferdinand Céline después de publicar en 1932 Viaje al fin de la noche.

Trotski leyó la obra durante su exilio francés, entre 1933 y 1935. Daudet, muerto en 1942, ya había escrito sus novelas y artículos satíricos más celebrados cuando la novela cayó en sus manos.

Hubo otros lectores que no encontraron ninguna razón para elogiar el libro. Céline comentó en una ocasión que "en la clínica donde trabajo, la Fundación Linuty, he recibido muchas quejas por las historias que cuento". Tampoco encontró comprensión en la editorial Gallimard, que le devolvió el manuscrito. Ni entonces ni ahora Céline dejaba indiferente. [Tret d'aquí]

Més informació sobre el tema:

Trokski i el Viatge.

Céline, el nuestro, a La máquina de pensar.

lectura ràpida

2012-01-29T09:19:00.000+01:00

Tomé un curso de lectura rápida y fui capaz de leerme Guerra y paz en veinte minutos.
Creo que decía algo de Rusia.

Woody Allen (Llegit a "Saturados de información". El País semanal. 8/1/2012).

en salvatge companyia

2012-01-28T07:56:00.000+01:00

LA GENERACIÓN BEAT americana lo descubrió, y Burroughs ha contado el viaje que en compañía de Ginsberg y otros poetas beatniks hicieron a Meudon para conocer a Céline. Encontraron a un hombre que vivía en las afueras del pueblo, en una casa algo cochambrosa, parecía muy enojado con todo, y se creía el mejor -aunque olvidado- escritor vivo de Francia. Encontraron a un viejo cascarrabias envuelto en una multitud de bufandas y chales, rodeado de una jauría de perros que parecían proteger la casa de las iras de los judíos de Meudon. A Céline no le interesaron aquellos jóvenes visitantes, pues ya sólo estaba interesado en él mismo. Cuando éstos le preguntaron, por pura cortesía, si le gustaban los perros, contestó: "Nada, no me gustan nada. Los tengo por el ruido".

Enrique Vila-Matas. "Contra las viejas muecas" A: Una vida absolutamente maravillosa. Debolsillo, 2011. P. 92.

stoner

2012-01-27T09:36:00.000+01:00

Lo formidable era que todo era muy sencillo.

Stoner, John Williams. P. 236.

De vegades passa que has de córrer al diccionari i no perquè no sàpigues que per emoció s'entén la reacció afectiva, en general intensa, provocada per un factor extern o pel pensament, que es manifesta per una commoció orgànica més o menys visible; fins aquí hi arribes. Passa que et vols assegurar que la paraula no ha perdut força, a cop d'ús.

I no l'ha perduda, no. Emoció és, doncs, el resum de la lectura d'Stoner, una novel·la senzilla, de narració lineal, sense focs d'artifici, exempta de floritures. Formidable.

Si us cal més relat:

·Todos a clase, Rodrigo Fresán.

·Obra maestra ignorada, Enrique Vila-Matas.
·Stoner, John Williams, Las vacaciones de Holden.

céline i sartre

2012-01-26T07:57:00.000+01:00

He leído hace poco un ensayo de Gabriel Zaid sobre la supuesta superioridad moral del pensamiento de izquierda y me pregunto si Céline no fue la víctima consagrada de esa actitud intelectual. Céline estaba convencido de serlo. Sus líneas venenosas (y a veces muy divertidas) sobre Tartre, en las primeras páginas de D’un château l’autre, atribuyen a Jean-Paul Sartre, el intelectual más influyente de los años cincuenta, una responsabilidad importante en su condena colectiva. Sartre y Simone de Beauvoir se habían deslumbrado con su primera lectura del Viaje al final de la noche. Habían sentido que esa escritura representaba una ruptura radical con el tono solemne de André Gide, de Paul Valéry, de muchos de los autores de la época anterior. Escribían una prosa que los ingleses llamaban prosa de mandarines. La gran ruptura había venido de Joyce en la lengua inglesa y de Céline en Francia: y en ambos, el parentesco con la escritura de François Rabelais era notorio.

Después de leer el Voyage..., Sartre y Simone de Beauvoir sintieron una afinidad literaria inmediata. Pensaron que la prosa narrativa francesa debía seguir por ese camino y trataron de hacerlo ellos mismos, con resultados desiguales. Es probable que el tono de La náusea, la primera novela de Sartre, sea bastante cercano al del primer Céline. Después, y no sé si fue un intento tardío de justificación, de acercarse, precisamente, a la corrección política, llegaron a la conclusión de que el desprecio de Céline por la gente sencilla, modesta, limitada, era una señal sospechosa de fascismo, algo así como el anuncio de un fascismo más tarde declarado, hecho explícito. El tema es complejo, inquietante, imposible de resolver de una plumada. Céline despotricaba contra los vicios de la vida francesa común: contra la hipocresía, la avaricia, la gula, el egoísmo. Alcanzaba, al hacerlo, el espíritu de la calle, de las plazas, de los mercados populares, pero también se encontraba con un pasado profundo, con voces que llegaban de la Edad Media. Se podría sostener que su genio verbal consistía en tener oído para esas voces. ¿Le faltó, en cambio, una compasión humana esencial, un sentimiento de solidaridad? Parece que Jean-Paul Sartre llegó a esta conclusión, y es muy probable que fuera justificada. Pero, a partir de eso, ¿había que condenar a Céline con la virulencia con que lo hizo Sartre, en alguna medida discípulo literario suyo, exponerlo gravemente a las represalias de la posguerra, someterlo al peligro de ser encarcelado y ejecutado?

La observación literaria de Sartre sobre la ruptura del estilo de Céline, sobre su carácter propiamente revolucionario, frente a la prosa marmórea, solemne, en algún sentido engolada, de un Gide, de un Paul Valéry, me parece válida, reveladora, interesante. Ahí captaba algo esencial. Al echar leña al fuego de la descalificación, del espíritu de revancha, cumplía, en cambio, un papel más bien mezquino y, además, de eso, trillado, hasta trivial. La conducta cívica de Céline era detestable, no cabe ninguna duda, y es probable que el Estado tuviera que castigarla de alguna manera. Pero el papel de un escritor, de un crítico, de un gran intelectual, como Jean-Paul Sartre, era otro. Y esto deriva de un elemento esencial, constante, de la lengua literaria. En la gran escritura, los resultados literarios van mucho más allá de las intenciones de sus autores. En este sentido, podría suceder que las mejores páginas de Céline –por su aliento popular, por su sentido histórico, por la captación instantánea de la belleza del mundo visible, por marginal, por deteriorado que sea este– sean, además de conmovedoras, en algún sentido, morales, por encima de las lamentables caídas del hombre que las escribió. ¿Fue salvado, en último término, por el sufrimiento, el hambre, la cárcel? No es imposible, y Sartre, en ese caso, habría desempeñado un papel poco glorioso de verdugo.

Jorge Edwards. "Furias y penas : reflexiones sobre el caso de Louis-Ferdinand Céline". A: Letras libres. Abril 2011.

Més informació sobre el tema:

·El café de Ocata. Céline sobre Sartre.

·La periódica revisión dominical. En caliente: Louis-Ferdinand Céline.

burns supper

2012-01-25T08:29:00.000+01:00

Cada 25 de gener els escocesos commemoren, amb un sopar, l'aniversari del naixement del seu poeta nacional, Robert Burns, el de L'hora dels adéus. Si el Bloomsday demana esmorzar a base de ronyons i lectura de l'Ulisses de Joyce, el Burns Supper reclama haggis -menuts de xai barrejats amb ceba, farina de civada, herbes i espècies, embotits a l'estomac del rumiant- acompanyat de la declamació de l'oda que el poeta va dedicar a aquesta menja tradicional escocesa.

I si us ve de gust afegir-vos a la festa, no cal pas anar a Escòcia, que el restaurant Terra Endins de Taradell organitza un Burns Supper amb tots els ets i uts. Aquí.

Address to a Haggis

Fair fa' your honest, sonsie face,

Great chieftain o' the puddin-race!

Aboon them a' ye tak your place,

Painch, tripe, or thairm:

Weel are ye wordy of a grace

As lang's my arm.

The groaning trencher there ye fill,

Your hudies like a distant hill,

Your pin wad help to mend a mill

In time o' need,

While thro' your pores the dews distil

Like amber bead.

His knife see rustic Labour dight,

An' cut ye up wi' ready slight,

Trenching your gushing entrails bright,

Like onie ditch;

And then, O what a glorious sight,

Warm-reeking, rich!

Then horn for horn, they stretch an' strive:

Deil tak the hindmost, on they drive,

Till a' their weel-swall'd kytes belyve

Are bent like drums;

Then auld Guidman, maist like to rive,

'Bethankit!' hums.

Is there that owre his French ragout,

Or olio that wad staw a sow,

Or fricassee wad mak her spew

Wi perfect scunner,

Looks down wi' sneering, scornfu' view

On sic a dinner?

Poor devil! see him owre his trash,

As fecl;ess as a wither'd rash,

His spindle shank a guid whip-lash,

His nieve a nit;

Tho' bluidy flood or field to dash,

O how unfit.

But mark the Rustic, haggis-fed,

The trembling earth resounds his tread,

Clap in his walie nieve a blade,

He'll make it whistle;

An' legs, an' arms, an' heads will sned

Like taps o' thrissle.

Ye pow'rs, wha mak mankind your care,

And dish them out their bill o' fare,

Auld Scotland wants nae skinking ware,

That jaups in luggies;

But if ye wish her gratfu' prayer,

Gie her a Haggis!

abans que mal llegir és millor no llegir

2012-01-24T08:08:00.000+01:00

Ahir vaig retornar el Viatge del Céline a la Biblioteca sense haver avançat més enllà de la pàgina 50, això després de prolongar el préstec durant dos mesos. I mira que m'agradava el seu llustrós estil!

Tanmateix...A qui no li ha passat que una lectura se li entravessi? Demà m'hi poso. I l'endemà no acaba d'arribar. Com a descàrrec puc apel·lar a com arribava de cansat aquests dies a casa. Si és que comprenia la poca tendència a la lectura dels que, diàriament, han de fer gran despesa física. A més, a l'hora de llegir novel·les, sóc dels que aturen el món i només llegeixen, a poder ser d'una tirada... Com volent repetir l'experiència d'encetar Les aventures de Huckleberry Finn. Suposo que m'explico. Mississippí avall i res més.

Veient la meva crisi lectora, a l'hora d'il·lustrar el Viatge vaig optar per encomanar-me a l'atzar: vaig obrir el llibre per un lloc qualsevol, i vaig llegir el capítol que es va escaure. Era el d'una fira de postguerra, trista, i el prota li fotia una repassada sense miraments a tothom.

Se'm va acudir que, d'alguna manera, el Céline era capaç de tombar-se al tir i encanonar-nos a tots. Que qualsevol podia acabar sent el blanc dels seus trets verbals.

cent per cent matèria orgànica

2012-01-23T09:16:00.000+01:00

DE TANT EN TANT, la novel·la com a gènere -una narració d'argument imaginari i de certa extensió- ultrapassa els seus propis límits i entra en possessió de tot el que sent i és capaç de sentir l'autor. L'obra literària s'oblida de l'existència d'aquests límits o separacions, -entre imaginació i realitat, entre autor i obra, entre veritat i ficció, etc.- i funciona com una secreció, amb l'aparença de matèria orgànica, una matèria despresa de l'autor però que continua, tanmateix, essent autor i essent, alhora, tot paraula. Perquè la fluència secretada parla i no és res més que la veu de l'autor, i l'autor i l'obra, fosos, no són tampoc res més sinó llenguatge parlat, ara a disposició del proïsme, el seu únic límit i la justificació de la seva existència. Tota altra veritat -estètica, ideològica- que no sigui expressió pura desapareix o bé si hi és, se supedita tant a la paraula que és ella qui s'ho emporta tot. És una força que ve de dins, del més endins, i pren l'aspecte i el manté més o menys indefinidament, d'un impuls incontenible, on raons i sentiments van alhora en l'essencial (amb predomini, sovint, de les raons que poden ser més públiques que els sentiments i també més singulars, menys exposades a la vulgaritat).

un gest èpic

De tant en tant una novel·la és així, amb la talla i el gest d'una creació èpica. Arraconada -per baldera i al capdavall insensible- la credibilitat, la novel·la vol ser agafada o deixada tal com és, fora dels límits convencionals, més enllà d'ella mateixa. Una visió que val per una altra obra com Dimonis de Dostoievski -de la qual hi ha una edició catalana de tota confiança -o com Viatge al fons de la nit de L.F. Céline, que en una excel·lent traducció d'Estanislau Vidal-Folch ha estat publicada en català.

Malgrat que la primera edició francesa d'aquesta famosa novel·la és de l'any 1932, aquest mig segle ben llarg, amb tot el que s'hi ha esdevingut en els dominis de la literatura, no ha erosionat l'obra mestra de Céline i, per bé o per mal, el seu missatge no ha perdut interès, força o actualitat. Perquè és ben possible que sempre hi hagi homes que, com Bardamu, el protagonista i narrador de Voyage au bout de la nuit (¿la traducció més exacte, però menys poètica, no hauria estat "a la fi de la nit" i no "al fons"?) travessin el món i la vida amb la visió més desenganyada possible o, gairebé, imaginable, de la relació amb els altres. L'infern és, per a ells, aquí, sense esperança de paradís, mentre la llibertat humana, entre el bé i el mal, decidida pel mal, no pot fer més que crear dolor, rebuig de tot amor i encaminament a la destrucció.

cruesa i cinisme

Céline, però, presenta aquest panorama amb una cruesa i un cinisme que de fet argumenten, pledegen, a favor de l'home i de tot allò que manca a l'home. Una vegada més la gran tradició literària francesa arrela en la moral. Céline es complau, certament i amb una excel·lència potser insuperable en literatura, en les descripcions escatològiques, entre l'obscé i el macabre, per a dir-ho com el personatge célinià del nostre Joan Sales, en Soleràs. Però aquesta complaença no fa res més que posar en relleu la misèria de la condició humana, sense que en darrer terme rebutgi l'home.

[...] Els valors de Céline i de Viatge al fons de la nit són els narratius i els dialèctics. Com ell diu, la seva obra no és un projecte de novel·la, amb un llenguatge aplicat per al cas, sinó una novel·la real, perquè el llenguatge és el real, el parlat per ell mateix. Tota la novel·la és enraonament i diàleg, és a dir -per Céline-, acció; al centre de l'acció i de tot, hi ha Bardamu, lúcid i apassionat, entre Lontaigne i Rabelais, i alhora cínic i sentimental, amb moments, rars, de placidesa i d'altres de delirants, com escau a les crisis finals dels personatges que l'envolten. La dialèctica és de primer ordre, implacable amb els éssers i amb les coses i sobretot amb la malaltia i la seqüència inevitable de la mort. Bardamu esdevé metge, com l'autor, i a la fi exerceix, sovint amb encert, gairebé sempre amb professionalitat i de vegades amb compassió.

[...] Céline també fa pensar de vegades amb Léon Bloy, que viatjava de la nit cap a la llum.

Joan Triadú. "Viatge al fons de la nit i més enllà de la novel·la". Avui, 15/1/1989.

o carroll

2012-01-22T08:36:00.000+01:00

Clic. (Via Cajón de sastre)

p(r)o(bl)emes

2012-01-21T08:13:00.000+01:00

RECUERDO QUE TRAS LA GUERRA, en nuestro pueblo no quedaba más que un abecedario. Y el primer libro que encontré fue una recopilación de problemas de aritmética. Yo leía esos problemas como si fueran poesía...

Sacha Kavrous. [He trobat la cita en la pàgina 177 del llibre de Michèle Petit, El arte de la lectura en tiempos de crisis. Océano, 2009]

viure a la frontera

2012-01-20T07:10:00.000+01:00

- El Estado que nació cuando usted tenía cuatro años, Checoslovaquia, acaba de dividirse...
-Contestaré con una anécdota:
Polonia ha sido dividida cinco veces, creo. Durante una de esas divisiones, la frontera entre la Rusia zarista y Polonia atravesaba una aldea judía y, dentro de ella, la vieja casa de un judío. Las comisiones polaca y rusa, que marcaban la futura frontera, entraron en el patio del judío y le preguntaron: "La línea de la frontera sigue de tal modo que usted tiene la posibilidad de elegir, ¿dónde quiere vivir, en Polonia o en Rusia?
El judío se alegró: "¡En Polonia!". Y el comisario polaco marcó la casa en la parte polaca y sonrió: "Me alegra que sea usted un patriota". Pero el judío contestó sencillamente: "¡Qué va, si no quiero vivir en Rusia es porque allí hace mucho frío!".

Monika Zgustova. "Entrevista a Bohumil Hrabal". La Vanguardia. 21/2/1993. P. 52-53.

Si us ve de gust, la podeu llegir sencereta: pàgina 52 i pàgina 53.

cartes del ciutadà louis destouches

2012-01-19T07:55:00.000+01:00

EL CARÁCTER SACRO Y RELIGIOSO que se le ha venido otorgando de modo implícito o explícito a la literatura, al menos desde el Romanticismo (carácter hoy amenazado al parecer por el mercantilismo, por el marketing y por "la dictadura del consumidor"), es el responsable de una visión aún hoy dominante del escritor como genio, héroe, dios, sacerdote, diablo o santo hacedor de unos textos sagrados que el canon eleva a los altares al tiempo que los va clasificando en sus correspondientes hornacinas: obras mayores, obras menores, divertimentos, etcétera. Al pie del altar correspondiente se depositan también, a modo de reliquias, aquellos textos que, sin alcanzar la jerarquía de obra de arte, dan cuenta de aspectos menores pero transcendentales de la vida del santo o del diablo correspondiente: primeros bocetos, cuadernos de notas, ejercicios escolares, cartas. Esta suma de reliquias compone un género literario que, siempre del agrado de los monaguillos que comercian y trafican con ellas buscando satisfacer la adicción fetichista de los peregrinos del arte y de los turistas de la sensibilidad, contribuyen a veces a completar o aclarar tanto algunas facetas oscuras de la hagiografía como aspectos e interpretaciones que atañen a la exégesis del corpus literario del autor o autora.

[...] Cabe entender, por tanto, el interés que en su momento despertó y todavía hoy despierta la recuperación y edición de estas Cartas de la cárcel, que tiene como protagonista a un escritor que encarna de modo casi perfecto esa imagen sagrada del escritor en su versión satánica o maldita. Porque sobre Louis-Ferdinand Céline recaen, sin contradicción aparente, los calificativos más dispares sin que tal disparidad rompa la coherencia de su leyenda y perfil: genio, ángel, demonio, víctima, verdugo, mártir, traidor, abyecto, sublime, inmortal, sucio, mezquino, demiurgo, brujo y mago de la lengua.

Alrededor de la figura del autor y a propósito de la ficción narrativa, la moderna teoría literaria ha venido diferenciando distintos componentes autoriales: el narrador, el escritor, el ciudadano que, además, escribe. De ahí que la primera pregunta que debamos hacernos sea quién es el que nos habla a través de estas cartas. No hay narrador, no hay ficción (aunque pueda haber mentiras u olvidos que no dejan de ser lo mismo). No es el escritor Céline el que escribe estas cartas porque no están escritas desde la actitud literaria propia del escritor. [...] Son cartas del ciudadano Louis Destouches quien, como sabemos, ejercía la profesión de escritor bajo el alias de Louis-Ferdinand Céline y que, desempeñando esa actividad, dio a conocer textos que le llevarían a la prisión de Vestre Faengsel (Dinamarca). La paradoja casi vilamatiana de que sean cartas escritas por Louis Destouches y no por el escritor Louis-Ferdinand Céline creo que es motivo más que atractivo para entrar en ellas con una especial y nada reprobable morbosidad literaria.

Fragment del pròleg de Constantino Bértolo a: Louis-Ferdinand Céline. Cartas de la cárcel. Traducció de Carlos Manzano. Debolsillo, 2006.

bébert

2012-01-18T08:22:00.000+01:00

Who's there, David?
(A manera de dedicatòria)

Céline i Bébert a Dinamarca.

Esta reseña debería versar sobre un gato, el más ilustre e irresistible de la historia de la literatura.
Bébert era un gato atigrado de Montparnasse, nacido probablemente en 1935. Encontró a su segundo amo en el París ocupado a finales de 1942. A Bébert —“la magia misma, el tacto por longitud de onda”, como lo describió su amo— se hizo necesario abandonarlo cuando el amo y la esposa, Lucette, se esfumaron en dirección a Alemania en la pavorosa primavera de 1944. Bébert no aceptó la separación. Fue transportado en el saco de viaje. El periplo los condujo por cráteres lunares de bombas, ferrocarriles destrozados y ciudades ardiendo como antorchas enloquecidas. Bajo los bombardeos, Bébert, medio muerto de hambre, se perdió, pero volvió a encontrar a su amo y a madame. El trío cruzó y volvió a cruzar el Reich en pleno hundimiento. En un último y desesperado empujón, llegaron a Copenhague. Cuando la policía danesa fue a detener a aquellos huéspedes inoportunos, Bébert se escabulló por un tejado. Luego de que lo atraparon, el legendario animal fue enjaulado en la perrera de una clínica veterinaria. Cuando su amo fue liberado de la cárcel y se recuperaba, Bébert tuvo que ser operado de un tumor canceroso. Pero el felino de Montmartre estaba de vuelta de todo. Resistió el trauma y tuvo una rápida recuperación, con la serenidad, más lenta y sabia, de los gatos que van envejeciendo; fiel, silencioso y enigmático.

Amnistiado, el patrón de Bébert tomó el camino de su casa a finales de junio de 1951. Cuatro gatos menores —Thomine, Poupine, Mouchette y Flúte— les acompañaron en el viaje. Con aspecto de esfinge desde hacía años, Bébert, que compartía tantos secretos, murió en un suburbio de París a finales de 1952.

[...] Es sobre Bébert sobre el que quiero escribir: Bébert, el archisuperviviente y la encarnación del ingenio francés. Pero tengo ante mí una voluminosa bibliografía de su desdichado dueño, de ese médico loco que, bajo el nombre de Céline (tomado de su abuela) produjo algunas de las narraciones y de las obras de "ficción real" más sensacionales no sólo de este siglo sino de la historia de la literatura occidental.

Sería un placer informar sobre Bébert. Sobre Céline, no.

George Steiner. "El hombre gato". A: George Steiner en The New Yorker. Siruela, 2009. P. 239-240.

Ce chat n'est pas Bébert, pour l'amour de dieu!

qüestió d'estil

2012-01-17T06:59:00.000+01:00

"CÉLINE VEÍA A TODA la literatura francesa del siglo como un conjunto de libros viejos, de otra época, y haciendo muecas desesperadas envejeciendo allí mismo. Como ya he dicho, la cuestión del estilo fue siempre una preocupación obsesiva en este escritor. Para él la literatura francesa del siglo XX, a excepción de "los pequeños dramas pederastas" de Marcel Proust, no estaban a la altura de la época. Para él, para quien todo era una cuestión fundamentalmente de estilo, era preciso que se comprendiera que la novela había ya dejado de tener la misión que tuvo en la época de Balzac o Flaubert, que su rol documental, e incluso el psicológico había terminado: "¿Y entonces qué le queda a la novela? Pues no le queda gran cosa, le queda el estilo (...). Ese estilo está hecho a partir de una cierta forma de forzar las frases a salir ligeramente de su significado habitual, de sacarlas de sus goznes, para decirlo de alguna manera, y forzar así al lector a que desplace también su sentido, ¡pero muy ligeramente! Porque en todo esto, si lo haces demasiado pesado es un error, es el error, ¿no es así? Entonces esto requiere grandes dosis de distancia, de sensibilidad; es muy difícil de hacer, porque hay que dar vueltas alrededor. ¿Alrededor de qué? Alrededor de la emoción".

Para Céline, los franceses vivían soldados, vivían atados al estilo Voltaire, que por otra parte había dado con una "bonita forma", que fue copiada inmediatamente por Bourget, por Anatole France, y luego finalmente por todo el mundo en Francia. Según Céline, a partir de ese momento se habría permanecido bajo un estilo inmutable, que permitía ver cómo envejecía la prosa francesa allí mismo y producía libros como muecas horribles que llevaban a la impresión de que Francia había superado la edad de cambiar de costumbres: "Y es muy seguro, casi seguro que no va a cambiar de estilo para complacerme a mí, Yo seguiré cosquilleando con mis perfeccionamientos, mis refinamientos, pero eso no sirve para nada".

Sí que sirvió. Porque el lenguaje de Viaje al fin de la noche -directo, popular, moviéndose entre el sarcasmo y la piedad ante la tragicomedia de lo cotidiano- renovó con fuerza la prosa francesa, y ahí están ejemplos bien claros de escritores que se beneficiaron del mismo. Basta con citar a Raymond Queneau, que le rindió cumplido homenaje con estas sentidas palabras: "El primer libro importante en el que por primera vez el estilo oral opera a toda velocidad..." [...]

Pero él nunca creyó que podría renovar esa prosa envejecida, nunca Céline pensó que eso iba a ser posible, lo que, aun si cabe, amargaba todavía más su escritura y, a medida que él fue envejeciendo -no lo hizo su prosa, que no perdió nunca calidad y potencia- fue agriándola todavía más, hasta límites insospechados, abrumado siempre por su indignación al creer que lo único que seguiría ocurriendo en Francia sería que continuarían publicándose obras de Bourget, de Anatole France, del rígido André Gide, un conjunto de libros huecos con frases todas muy bien hilvanadas, de redacción impecable, de matrícula de honor, muy al estilo de los buenos modales de la casa Gallimard, frases tan perfectas como vacías, tan bien escritas como el rastro de la mueca más hueca e inconsistente del pasado glorioso de las letras de un país de corta vida: "Es muy difícil inventar palabras, y es muy difícil cambiar de estilo. A tal punto que es justamente eso lo que lo que le hace falta a nuestra pequeña civilización francesa, que habrá durado cuatrocientos años, cuatro siglos, nada de nada. Y están aferrados a eso, puedo decir, porque ya no tienen la fuerza, la pasión necesaria para cambiar el estilo. No pueden".

Enrique Vila-Matas. "Contra las viejas muecas" A: Una vida absolutamente maravillosa. Debolsillo, 2011. P. 89-91.

en el principi va ser l'heptasíl·lab

2012-01-16T08:33:00.000+01:00

En el principio del Viaje hay dos frases que sin duda dan mucho que pensar y que escribir, son las que abren el libro:

Ça a débuté comme ça. Moi, j’avais jamais rien dit.
(“Esto ha empezado así. Yo no había dicho nunca nada”).

Ciertamente es ahora cuando el autor, y su portavoz el narrador, empiezan a hablar y a decir. Ça (“esto”) es todo, el principio y el fin de la primera frase del libro en francés, el origen de lo que va a venir, lo indeterminado, la sombra, la noche que se pretende iluminar e ilustrar con la palabra, para sacarle brillo y punta a la experiencia de la vida...La primera frase en francés es un heptasílabo, reproducción del modelo silábico que constituye también el título francés de la novela, y como no hay dos sin tres, resulta que también la segunda frase de la novela, la que se refiere al yo que todavía no había comenzado a decir porque vivía hasta ese momento oscurecido en el silencio, repica con la misma música heptasilábica. Y es que en Céline, a pesar de la primera impresión que pudiera dar al lector, el estilo, la escritura es sobre todo música: él se jacta en particular de haber inventado en su obra narrativa una música, una “pequeña música introducida en el estilo”, por mucho que los grandes escándalos de su obra hayan tenido que ver con las cosas que en ella se cuentan, con los temas y el léxico popular que utiliza. Lo que tampoco significa que la suya sea una aventura literaria de carácter formal, sino una escritura plena en la que la lengua dice y expresa contenidos psicológica y socialmente acuciantes, obsesiones y vivencias fantasmáticas de un yo maltrecho, en permanente conflicto entre el pensamiento, la ideología y su representación a través de las palabras, de un lenguaje que en ocasiones no puede escapar al calificativo de delirante. Incluso esta primera frase del Viaje, además de los valores estilísticos y de su significación autorreferencial, vendría a prefigurar, anticipándose, la gran obsesión celiniana de que todos los males empezaron para él con la publicación de esa novela, donde se recoge desde el principio y durante casi 150 páginas su particular visión de la guerra del 14-18, considerada por él mismo la gran experiencia iniciática que determinaría su vida y su obra.

José María Fernández Castro I Francisco González. Literatura francesa del siglo XX. Síntesis, 2006. P. 117.

l'auxiliar de biblioteca

2012-01-15T07:54:00.000+01:00

I am the sub-librarian, come in on the council bus - Chalk Farm to Highgate Woods, sportsbag of borrowed books
A steady diet of Brautigan, 'Tapestry' on the walkman
Paranormal ill-health from dusting off the top shelf
I am the sub-librarian, counter girl, tea-maker
I am the sub-librarian, swan feeder, spectacle breaker
I am the sub-librarian.

toto

2012-01-14T08:24:00.000+01:00

Tras la muerte de Bébert [un gat que havien tingut els Destouches], le busqué a Céline un nuevo compañero. Quería un pájaro.
Compré en La Samaritaine el loro Toto y, después de una desastrosa toma de contacto, acabaron por hacerse inseparables.
Toto vivía en libertad en el cuarto de trabajo de Louis. Picoteaba sus cuartillas o sus sujetapapeles. Disfrutaba de todos los derechos y a menudo les oía discutir y dialogar en un lenguaje solo conocido por ellos.

Lucette Destouches i Véronique Robert. Céline secreto. Traducció de José María Solé. Veintisieteletras, 2009. P. 95.

le livre

2012-01-13T08:13:00.000+01:00

Librería de Tours ubicada en la plaza Grand-Marché y unánimemente considerada por los esnobs literarios como un must insuperable dentro de lo más total en elitismo. Generalmente ataviado con un panamá negro y un abrigo largo del mismo color, Laurent Evrard, el amo de la casa, se niega categóricamente a pedir las obras que no le gustan y devuelve sistemáticamente a los editores los títulos indignos de comparecer en sus anaqueles; o sea, casi toda la producción literaria anual. Famoso por haber vendido las obras completas de Pierre Guyotat a una autoridad local que entró en la librería para comprar las Memorias de Brigitte Bardot, este adorador fanático de la obra de Claude-Louis Combet es, asimismo, el mordaz autor de Ardiente, un idilio, una novela publicada en 2003 por el muy chic editor Léo Scheer, de la que apenas se habrán vendido unos cientos de ejemplares.

Fabrice Gaignault. Diccionario de literatura para esnobs y (sobre todo) para los que no lo son. Impedimenta, 2011. P.143.

mig pa i un llibre

2012-01-12T08:15:00.000+01:00

Apunt gentilesa de Lluís Anglada.

Medio pan y un libro

Locución de Federico García Lorca al pueblo de Fuente Vaqueros (Granada).
Septiembre 1931.

“Cuando alguien va al teatro, a un concierto o a una fiesta de cualquier índole que sea, si la fiesta es de su agrado, recuerda inmediatamente y lamenta que las personas que él quiere no se encuentren allí. “Lo que le gustaría esto a mi hermana, a mi padre”, piensa, y no goza ya del espectáculo sino a través de una leve melancolía.
Ésta es la melancolía que yo siento, no por la gente de mi casa, que sería pequeño y ruin, sino por todas las criaturas que por falta de medios y por desgracia suya no gozan del supremo bien de la belleza que es vida y es bondad y es serenidad y es pasión. Por eso no tengo nunca un libro, porque regalo cuantos compro, que son infinitos, y por eso estoy aquí honrado y contento de inaugurar esta biblioteca del pueblo, la primera seguramente en toda la provincia de Granada.

No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro.Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reivindicaciones culturales que es lo que los pueblos piden a gritos. Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan.
Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio de Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social.

Yo tengo mucha más lástima de un hombre que quiere saber y no puede, que de un hambriento. Porque un hambriento puede calmar su hambre fácilmente con un pedazo de pan o con unas frutas, pero un hombre que tiene ansia de saber y no tiene medios, sufre una terrible agonía porque son libros, libros, muchos libros los que necesita y ¿dónde están esos libros?

¡Libros! ¡Libros! Hace aquí una palabra mágica que equivale a decir: “amor, amor”, y que debían los pueblos pedir como piden pan o como anhelan la lluvia para sus sementeras. Cuando el insigne escritor ruso Fedor Dostoyevsky, padre de la revolución rusa mucho más que Lenin, estaba prisionero en la Siberia, alejado del mundo, entre cuatro paredes y cercado por desoladas llanuras de nieve infinita; y pedía socorro en carta a su lejana familia, sólo decía: “¡Enviadme libros, libros, muchos libros para que mi alma no muera!”. Tenía frío y no pedía fuego, tenía terrible sed y no pedía agua: pedía libros, es decir, horizontes, es decir, escaleras para subir la cumbre del espíritu y del corazón. Porque la agonía física, biológica, natural, de un cuerpo por hambre, sed o frío, dura poco, muy poco, pero la agonía del alma insatisfecha dura toda la vida.

Ya ha dicho el gran Menéndez Pidal, uno de los sabios más verdaderos de Europa, que el lema de la República debe ser: “Cultura”. Cultura porque sólo a través de ella se pueden resolver los problemas en que hoy se debate el pueblo lleno de fe, pero falto de luz”.

Boletín de la asociación andaluza de bibliotecarios. N° 101, Enero-Junio 2011, pp. 135-136.

dedicatòria

2012-01-11T08:15:00.000+01:00

A Elisabeth Craig

"CUANDO CONOCÍ a Louis, acababa él de vivir la única historia importante que había tenido en su vida: Elisabeth.

Cuando se marchó a Estados Unidos para buscarla, yo hubiera aceptado vivir en triángulo, si hubiera podido traérsela. Para él, se mantuvo como un ideal, pues no la vio envejecer y, más adelante, la recreó. Le fascinaba precisamente por no querer saber nada de él. Se acostaba con todos sus amigos, carecía de moral y de compasión. Era una americana muy preocupada por la higiene, que detestaba a la pobre gente que Céline cuidaba en los dispensarios.

Hace unos años, un profesor fue a verla a Estados Unidos y le dijo que había sido a ella a quien Céline había dedicado el Viaje. Fue poco antes de su muerte y ya no recordaba nada. No había seguido la carrera de Céline, no estaba al corriente de su celebridad y el pasado quedaba tan lejos..."Clichy, ah, sí el pequeño Destouches", fue todo lo que dijo.

No había nada que añadir, todo estaba dicho sobre la magia de la escritura, la transposición, el desfase entre dos vidas. Pese a todo, habían podido rescatarse algunos insignificantes recuerdos y, con ellos, hacer un libro."

Lucette Destouches i Véronique Robert. Céline secreto. Traducció de José María Solé. Veintisieteletras, 2009. P. 52.

chez madame céline, née almansor

2012-01-10T07:48:00.000+01:00

André Malraux decía que para conocer a Louis-Ferdinand Céline convenía acercarse a Lucette Destouches, la segunda mujer del escritor y quien lo acompañó los últimos veinticinco años de su vida, de 1936 a 1961, plenos de avatares vitales en un tiempo histórico convulso.

Con inusual sinceridad y sin concesiones, en un largo monólogo que Véronique Robert reproduce con estricta fidelidad, Lucette Destouches repasa lo que fue una turbulenta existencia compartida.

Lucette conoce a Céline cuando es una incipiente bailarina de veintitrés años y él ya ha revolucionado el panorama literario europeo con Viaje al fin de la noche, "novela del pesimismo, dictada por el espanto ante la vida y el hastío que ella ocasiona", en palabras de León Trotsky. Residen en distintas ciudades; atraviesan estrecheces económicas -él trabaja como médico en los arrabales, ella da clases de danza- y comparten su amor por los animales. En este tiempo será testigo de su febril creación literaria así como de su pasión por las mujeres. Durante los años treinta, Céline manifiesta su ánimo antisemita en varios escritos panfletarios y su simpatía por el III Reich aun con Francia ocupada por los alemanes. Cuando cae el gobierno colaboracionista de Vichy, la pareja se oculta en Sigmaringen, "ese castillo de opereta", en el que se refugia la jefatura pro-nazi y sus acólitos, a quienes asiste como médico. Posteriormente, escapa a Dinamarca. Allí Céline es descubierto; se le juzga y condena a prisión. Ambos no podrán regresar a Francia hasta 1951. Vuelven quebrantados por las privaciones, las acusaciones y la cárcel; y se establecen en Meudon, donde viven hasta la muerte del escritor, ocurrida diez años después.

Un testimonio vivo, directo, único, que nos acerca a uno de los más grandes escritores del siglo XX sin ocultarnos sus fulgores y su penumbra. [Text de la contracoberta]

semmelweis

2012-01-09T08:08:00.000+01:00

"Quan els responsables de la Llibreria Documenta em van demanar que triés una pàgina que em commogués cada vegada que la llegia, em vaig decidir pel començament de Semmelweis, la tesi doctoral de Louis-Ferdinand Céline. Si algun jove indecís em demana com pot saber si ha de dirigir la seva energia cap a la literatura, li dic que comenci a llegir Viatge al final de la nit, també de Céline. Si les pàgines no se l’emporten, és preferible que es dediqui a qualsevol altra activitat."

Vicenç Pagès Jordà. Tret d'aquí.

Abans de publicar Viatge al fons de la nit, Céline va redactar, el 1924, la seva tesi doctoral sobre el metge hongarès Philippe-Ignace Semmelweis que, enfrontat a tots els seus contemporanis, va descobrir l'origen de la febre puerperal.

En aquest breu i abrandat text (gairebé èpic), que té més l'aspecte d'una novel·la que d'una tesi, es posa en relleu la vocació mèdica de Céline, un element essencial en la seva obra. Céline creu en la medicina, en la seva capacitat de curar i d'alleugerir el dolor. De fet, el que es remou al fons de la seva escriptura, el que el revolta i el solleva, és que hi ha una humanitat que pateix i que mor per res.

[Barreja de la contracoberta i un article de Glòria Farrés, "Céline, un escriptor salvatge, publicat a l'Avui el 7/4/2011]

"VET AQUÍ la terrible història de Felip-Ignasi Semmelweis.
Pot semblar una mica àrida, descoratjar a primera vista a causa dels detalls i de les xifres, de les explicacions minucioses. Però el lector intrèpid serà recompensat de seguida. Val la pena i l'esforç. Jo hauria pogut reprendre-la pel començament, polir-la, fer-la més àgil. Era fàcil i no he volgut. La dono, doncs, pel que val (Tesi de Medicina, París, 1924).

La forma no té importància, és el fons el que compta. Aquest és ric de sobres, suposo. Ens ensenya el perill de voler massa bé els homes. És una vella lliçó sempre nova.

Suposeu que avui, de la mateixa manera, apareix un altre innocent que es dedica a curar el càncer. No es pot afigurar a quin pas el farien ballar de seguida! Resultaria vertaderament fenomenal! Ah, que extremi la prudència! Ah, valdrà més que vagi previngut! Que camini reconsagradament amb seny de bèstia vella! Ah, li sortiria molt més a compte anar-se a allistar immediatament a qualsevol Legió estrangera! No hi ha res gratuït en aquest món vil. Tot s'expia, tant el bé com el mal es paguen tard o d'hora. El bé és molt més car, per força."

Louis Ferdinand Céline. Semmelweis. Traducció d'Estanislau Vidal-Folch. La Magrana, 1990.

el roto, els llibres i la lectura (I)

2012-01-08T09:06:00.000+01:00

coses que passen per haver llegit platonov

2012-01-07T08:05:00.000+01:00

"Un dia vaig llegir uns contes d'Andrei Platonov (1889-1951), de qui no havia sentit parlar mai, i, com que no estava advertit, aquests relats, però sobretot la manera literària de Platonov, es van introduir sense permís en el meu interior. I m'han acompanyat sempre. El llibre d'aquests relats, que ara tinc al davant, està subratllat i ple de comentaris al marge. I vell i gastat per la companyia ininterrompuda que m'ha fet aquests darrers vint-i-cinc anys. Llegint Platonov vaig entendre que es pot parlar de dues coses a la vegada; que es poden emetre silencis; que es pot mostrar el sentiment nu...Quan vaig descobrir aquests contes, ja havia publicat un llibre, però jo sé que sóc escriptor per haver llegit Andrei Platonov. Més tard em vaig assabentar que Platonov havia sofert una vida plena de dolor.
El llenguatge literari es genera gràcies a l'equívoc existent entre la realitat i el desig. Crec que la plena comprensió de la vida i l'existència (si és possible), la serenitat absoluta (si existeix), invaliden la possibilitat de fer literatura. La persona serena simplement (simplement!) viu. L'art és, entre altres coses, la corroboració de la insatisfacció humana. És la recerca lliure de la felicitat."

Jaume Cabré. El sentit de la ficció. Proa, 1999. P. 11.

the paper avalanche

2012-01-06T09:53:00.000+01:00

POCO DESPUÉS de la Navidad de 2003, un neoyorquino de cuarenta y tres años, Patrice Moore, tuvo que ser rescatado por los bomberos en su apartamento después de pasar dos días atrapado bajo una avalancha de revistas, periódicos y libros tercamente acumulados durante más de una década. Los vecinos le oyeron gemir y mascullar a través de la puerta bloqueada por todo ese papel. Sólo después de forzar la cerradura y de comenzar a excavar en las montañas de publicaciones hallaron sus salvadores a Moore en un pequeño rincón de su apartamento, literalmente enterrado por sus libros. Una hora tardaron en rescatarle: fue necesario sacar cincuenta sacos de material impreso antes de poder llegar hasta ese empedernido lector.

Alberto Manguel. La biblioteca de noche. P. 107.

Recluse buried by paper avalanche.
Bronx man is rescued from his own paper prision.
Rescatan a un hombre tras pasar dos días sepultado bajo periódicos en Nueva York.

un mes a l'infern

2012-01-05T07:50:00.000+01:00

En el centro del vacío hay otra fiesta

Roberto Juarroz

CÉLINE, UN ESCRIPTOR SALVATGE

Gloria Ferrés

Avui. 7 d'abril de 2011.

Viatge al fons de la nit conté una fúria i una lucidesa abassegadores. Per bé que té un gran component autobiogràfic, no només és fruit del seu autor, sinó de tota una època: sorgeix de la destrucció i el dolor produïts per la Gran Guerra. Com assenyala el títol, és un viatge a la foscor, a la coneixença d'allò més sòrdid i horrorós de la guerra i, per tant, a l'infern dels homes. Potser cap altre text ens fa entrar d'una manera tan penetrant en allò que va ser la guerra de trinxeres. La nit esdevé el símbol de tot el mal que fa l'home empaitat per la por, la gana o el desig. Ens diu gairebé a l'inici de l'obra: "Som verges de l'horror com ho som de la voluptat". Hi ha una virginitat amagada, la de l'horror, i una vegada conegut, no hi ha retorn. La novel·la narra això, el descobriment de l'horror, l'experiència absurda i atroç de la guerra, i sobretot la manera com, a partir d'aquesta experiència límit, el protagonista Bardamu adquireix la capacitat d'anar a l'essencial. La guerra li fa descobrir molt íntimament com estima la vida, la vida més biològica i sensual, i com detesta les idees que l'han dut fins allà. Viure enmig del combat demana ser covard, però aquesta és la veritable valentia en el món de bojos que és la guerra.

En la línia més estrictament racionalista del pensament, l'autor interpel·la directament la intel·ligència del lector amb lucidesa i ironia. Així se suma al corrent pacifista que neix de la Gran Guerra, i fa una dissecció de mots com ara pàtria, justícia i amor. Descobreix que tots són un engany i que cal anar molt amb compte per no deixar-se enredar. Ho diu escopint les paraules, com si escrivís amb espasa, al límit de l'escatologia, la pornografia i l'insult. El protagonista mira d'escapar de la nit, però la nit és arreu on va, a la societat colonial d'Àfrica, a la societat capitalista d'Amèrica, a la postguerra europea en un barri pobre de París, i cada cop entra una mica més al fons de la nit.

Llegir aquesta novel·la és un revulsiu tan extraordinari que, quan el lector s'hi enfronta, té la gran temptació de veure-hi només la reflexió d'un home decebut, profundament pessimista, rancorós i reivindicatiu. Però si es queda aquí, potser traeix el veritable pensament d'aquest escriptor. Certament és un text esfereïdor, no hi trobem mai un bri de compassió o de misericòrdia i això esgarrifa. Tanmateix, hi ha moments d'un gran afany de tendresa i d'humanitat. Del camp de batalla passa als hospitals, després fuig a l'Àfrica colonial, d'allà a Amèrica i finalment torna a Europa per fer de metge en una barriada pobra de París. En tots aquests escenaris, Bardamu és l'espectador atònit d'una societat que amaga un podriment i un malestar congènit i, a través de la misèria i de la fragilitat del cos, mostra l'egoisme i la mentida que la sustenten. No ens estalvia res amb la seva mirada despietada i el seu to desencisat i, no obstant això, Bardamu no cobra les visites mèdiques als pobres, ajuda el seu amic Robinson, lamenta la mort del nen Bébert o es commou per la bondat de la prostituta Molly.

El crític francès Gaëton Picon dirà d'aquesta obra que és “un dels crits més insuportables que l'home hagi fet mai”. Certament, cal entendre aquesta veu que s'enfonsa en la nit com un crit, com una veu de ranera que diu el que potser no s'ha dit mai tan clarament. És un crit tràgic i maníac, que tan aviat sembla clamar desesperadament fraternitat com fugir de l'home i de si mateix: “La gran fatiga de l'existència potser és, de fet, aquesta feinada que tens de romandre raonable vint anys, quaranta anys o més, per no ser simplement, profundament tu mateix, és a dir, immund, atroç, absurd. El malson d'haver de presentar sempre com un ideal universal, superhome del matí a la nit, el subhome claudicant que se'ns ha donat”.

drohobycz

2012-01-04T08:32:00.000+01:00

Bohumil Hrabal, preguntado por cuál era la ciudad más bella del mundo, respondió sin vacilar: "Drohobycz, de Las tiendas de color canela". John Updike consideraba a Bruno Schulz, el autor de ese libro, un genio. Danilo Kiš, un dios. Cynthia Ozick le convirtió en el protagonista de su novela.

[...] Ha sido uno de los grandes escritores del siglo. Las tiendas de color canela es uno de los libros que más veces he leído y que nunca me canso de hacerlo. Es un libro de una belleza extraña, muy rara, tan rara como la personalidad de su autor, el mismo que en una carta dirigida a un amigo escribiera: "¿Cómo soy? A veces me veo en el espejo y, cosa bien curiosa, ridícula y penosa, ¡me avergüenza reconocerlo!, jamás me veo de frente, cara a cara. Sólo me veo un poco más al fondo, más lejos, en la profundidad del espejo, un poco de lado, de perfil, pensativo. Nuestras miradas ya no se cruzan".

Enrique Vila-Matas. "Jamás me veo de frente: Bruno Schulz". A: Una vida absolutamente maravillosa. Debolsillo, 2011. P. 465.

P.S.: No he estat mai a Drohobycz. No he llegit mai res de Bruno Schulz. Faig la maleta. Cap a Galítsia falta gent.

ser dos, o tres, o, si més no, un altre

2012-01-03T06:27:00.000+01:00

Toda persona es inferior a lo que ha hecho de más hermoso.

Paul Valéry

Tengo un disco de Céline que escucho de vez en cuando. Las primeras páginas de El viaje al fondo de la noche (leídas por Michel Simon) producen físicamente (carne de gallina) la impresión del genio en estado puro. Es pertubador. Luego viene una larga entrevista al autor, que desvaría y repite machaconamente banalidades. Es deprimente. ¿Céline y el doctor Destouches habrían sido, pues, dos individuos diferentes?

Simon Leys. La felicidad de los pececillos. Cartas desde las antípodas. Traducció de José Ramón Monreal. Acantilado, 2011. P. 61.

Michel Simon, Arletty i Céline a Meudon.

Aquesta és la caràtula del disc gravat el 1957 per a la sèrie radiofònica Leur oeuvre et leur voix. No he set capaç de trobar-ne cap tall de so, per això us reprodueixo el fragment d'una mena d' audiollibre, editat per Eponymes i llegit per Michel Simon, això sí. No us sé dir si es tracta d'una reedició de l'original. Ni, tampoc, si hi trobaríem les desbarrades d'en Céline.

céline? connais pas

2012-01-02T09:02:00.000+01:00

La polémica puede con la celebración del aniversario de Céline
Francia retira al autor de los homenajeados del año por su antisemitismo
ANA TERUEL | París ELPAIS.com - Cultura - 21-01-2011

No habrá homenaje oficial en Francia por el cincuenta aniversario de la muerte de Louis-Ferdinand Céline, fallecido el 1 de julio de 1961. Así lo ha hecho saber hoy por la tarde el titular de Cultura, Frédéric Mitterrand, tras varios días de polémica. Escritor de talento indiscutible a la par que notorio antisemita, Céline formaba parte de la Selección de celebraciones nacionales 2011, una lista de eventos y personalidades elaborada por un comité de expertos para ser homenajeados este año por la República Francesa. La publicación, editada por el Ministerio de Cultura, debía ser presentada hoy. Pero el ministro dio marcha atrás en el último momento, accediendo a la petición formulada unos días antes por al abogado Serge Klarsfeld, conocido cazador de nazis y presidente de la asociación de hijos de deportados judíos FFDJF."Tras una profunda reflexión, y sin dejarme llevar por la emoción del momento, he decidido que no figure Céline en las celebraciones nacionales", ha explicado Mitterrand en la capilla de la escuela de Bellas Artes de París. El ministro ha subrayado la contribución del autor a la historia de la literatura, pero "el hecho de haber puesto su pluma a disposición de una ideologías repugnante, la del antisemitismo (...) no se inscribe en el principio de las celebraciones nacionales".

En efecto, el escritor que denunció con ingenio la guerra y el colonialismo en Viaje al fin de la noche, fue el mismo que no perdió ocasión de dejar clara su aversión por los judíos, como quedó plasmado en sus violentos panfletos antisemitas de los años 30, entre los cuales destaca Bagatelas para una masacre."Pensaba que la opinión había evolucionado y que las clases dirigentes lo tenían en cuenta", ha reaccionado el académico Henri Godard, uno de los mayores especialistas en Francia del escritor. "Estoy un poco indignado, pensaba que este tema estaba solucionado cuando se me pidió escribir la nota". El crítico literario había redactado el ensayo que en principio la publicación del Ministerio de Cultura iba a dedicar a Céline y que hasta esta tarde estaba disponible en la página en Internet de los Archivos Nacionales.

En ella Godard empezaba de entrada con la pregunta: "¿Debemos, podemos celebrar a Céline?", consciente de los recelos que levanta el autor. "Fue un hombre de un antisemitismo virulento (...) pero es también el autor de una obra novelesca de la que se ha convertido en habitual decir, que con la de Proust, domina la novela francesa de la primera mitad del siglo XX", añadía.

"Excelente escritor, perfecto cabrón"

"Céline es un excelente escritor, pero un perfecto cabrón", resumió por su parte el alcalde de París, el socialista Bertrand Delanoë, entrevistado en la radio antes de conocerse la decisión de Mitterrand. El político justificaba su apoyo a la asociación presidida por el letrado Serge Klarsfeld, que en un comunicado publicado esta semana exigía la retirada de Céline de la lista. El abogado reclamaba al titular de Cultura "renunciar a echar flores sobre la memoria de Céline, de la misma forma que [su tío, el presidente] François Mitterrand se vio obligado a no depositar un ramo sobre la tumba de [el mariscal] Pétain", cabeza del régimen colaboracionista de Vichy a la vez que héroe militar de la primera guerra mundial. Otros opinan sin embargo que es tiempo de enfrentarse de una vez al enigma Céline, con todas sus contradicciones. "Aunque la conmemoración sirviese solo a eso (...) a empezar a entender la oscura y monstruosa relación que ha podido existir, en el caso de Céline al igual que en otras personalidades, entre el genio y la infamia, habrá sido no solo legítima, sino útil y necesaria", escribe al respecto el filósofo Bernard-Henri Lévy, en la revista digital La Règle du Jeu.

a favor de l'enveja lectora com a motor

2012-01-01T08:55:00.000+01:00

Apunt gentilesa de Lluís Anglada.

"M'AGRADEN els rànquings, fins i tot els que no em crec. Ahir vaig repassar el dels llibres de l'any segons aquest diari i algun altre, per si hi trobava a faltar el que m'havia agradat més, i per apuntar-me a la llista els que no vull que em quedin pendents. Comentant els que ja havia llegit, una amiga em va confessar que li havia fet mandra encetar Llibertat de Jonathan Franzen, però que ara hi estava enganxadíssima. Ho va dir amb un somriure de plaer tan creïble, tan de dins, que va ser suficient per convence'm. Ja el tinc. Reivindico l'enveja lectora com a estímul, i si hagués de fer un pla per promoure la literatura enviaria al carrer gent que presumís de la satisfacció que ha obtingut. És infal·lible."

Carles Capdevila. ara. dijous, 29 de desembre del 2011. (A la columna "iaquí", p. 2)

el millor de cada casa

2011-12-31T08:07:00.000+01:00

Potser sí que l'originalitat és un grau. En tot cas, no és pas el meu fort. Efectivament, ha arribat el moment de fer examen de consciència lectora. Els de Babelia, per exemple, diuen que el 2011 ha set l'any dels enamoramientos marianos; d'altres, de més a la vora, s'inclinen per les confessions d'en Cabré; però per a una servidora -i ja pot anar dient missa l'horòscop xinès sobre el regnat de conills, gats o llebres- aquest que s'acaba avui serà, per sempre més, l'any del lloro. D' el lloro d'en Barnes, és clar.

Babelia.

El periódico.

L'Ara.cat.
Los libreros recomiendan.
El rànquing de les biblioteques públiques de Terrassa.

The New York Times.

The Guardian.

L'Express.

Le Nouvel Observateur.

a cal barber

2011-12-30T09:52:00.000+01:00

"El peluquero terminó la fase de poda, dejó caer las tijeras, de un modo insultante, en un vaso de desinfectante, y sacó otro par más pequeño y grueso. Chic, chic. Pelo, piel, carne, sangre, todo tan cerca, cojones. Barberos-sangradores es lo que habían sido en los viejos tiempos, cuando la cirugía significaba una carnicería. La cinta roja alrededor del poste tradicional de los barberos indicaba la tira de tela que te enrollaban en el brazo cuando te sangraban. En su enseña comercial había también un cuenco, el cuenco donde caía la sangre. Ahoran han abandonado todo aquello y se han hecho peluqueros."

Julian Barnes. "Una breve historia de la peluquería" A: La mesa limón. Anagrama, 2005. P. 22.

P.S.: Ah, sí, ja sé què em direu ara. Resulta que al cilindre que anunciava la barberia del vostre poble (barri, vila, etc.) també hi havia una cinta blava. I teniu raó. Aquí us ho expliquen: La curiosa historia de los cirujanos-barberos y los postes de las barberías, Tejiendo el mundo.

recepta per a fabricar poemes

2011-12-29T09:17:00.000+01:00

Agafeu un diari.
Agafeu unes tisores.
Trieu al diari un article de la longitud que vulgeu per al poema.
Retalleu l'article.
Retalleu tot seguit amb compte cadascuna de les paraules que formen l'article i poseu-les dins d'una bossa.
Agiteu amb suavitat.
Ara aneu traient els retalls un a un.
Copieu-los a consciència en el mateix ordre amb què hagin sortit de la bossa.
El poema ja està fet.
Ja sou escriptors infinitament originals i dotats d'una sensibilitat encisadora, potser incompresa.

Tristan Tzara. Manifest sobre l'amor dèbil i l'amor amarg, (VIII).

titula, que alguna cosa queda (dos i final)

2011-12-28T08:00:00.000+01:00

Vist a Cajón de sastre, via Sfer.

TERRIBLE TAREA la de titular. Conozco a un cronista que a veces puede estar hasta quince días buscando un título para su crónica. Cuando le veo, le gasto una broma, le pregunto si ha encontrado ya el título. "No, sigo buscando", me responde, a veces, alejándose pensativo.

[...]Los títulos tienen una importancia terrible, y sin embargo, poco se habla de ellos. Hoy voy a dedicarles cierta atención, a ver si me congracio con ellos. Debería haber algún premio para el arte de titular. Hay novelas horribles con títulos maravillosos, y viceversa. No estaría de más un premio nacional de la crítica al mejor título del año. Los títulos también tienen corazón.

¿Qué es de una crónica con un título poco agraciado? Ya pueden imaginárselo. Esta crónica -tiemblo ante la perspectiva- aún no tiene título, pero ya tiene tema, ya estoy metido de lleno en él: títulos famosos y cómo llegaron a serlo, títulos de novelas. Nadie se ha suicidado por el mal título de una crónica, pero sí por el de una novela. El asunto es muy serio.

Si por Scott Fitzgerald hubiera sido, El gran Gatsby se habría llamado nada menos que Trimalchio en West Egg. Pero Maxwell Perkins, el sensato editor, se opuso rotundamente argumentando que el nombre de Trimalchio era impronunciable para la mayoría de los lectores. Lolita, de Nabokov, por ejemplo, estuvo a punto de ser publicada con el título de El reino del mar. Y Lo que el viento se llevó no existiría si alguien no se hubiera encargado de convencer a Margaret Mitchell de que era absurdo titular a su novela Pansy, el pánfilo nombre con el que había bautizado a la heroína sureña que hoy todos conocemos por Scarlett O'Hara.

Esperando a Godot siempre ha sido un título enigmático, pero Beckett jamás desmintió la teoria que asegura que un día él se detuvo en la carretera ante un grupo de personas que seguían esperando la caravana del Tour de Francia cuando ésta ya había pasado. Al preguntar Beckett qué hacía allí toda aquella gente, obtuvo esta respuesta: "Están esperando a Godot". Parece ser que el más veterano y lento de todos los ciclistas de la carrera se llamaba así: Godot.

Otro título enigmático y muy afortunado es el de la primera novela de James M. Cain, El cartero siempre llama dos veces. No es tan enigmático si se sabe que el cartero llamaba dos veces al timbre de la puerta del escritor para advertirle de que el correo le deparaba una factura.

[...]Llego al final de esta crónica y sigo sin haberle encontrado un título. "¿Sabes por qué son tan cabrones los títulos?", me preguntó no hace mucho un cronista. "Porque se saben imprescindibles", le contesté.

Como mínimo, los títulos siempre llaman dos veces -como el famoso cartero- a la puerta de los cronistas. Y la mayoría de las veces ni a la tercera llega la vencida. Los títulos son muy suyos. Muchas veces -y aún gracias- llegan a última hora, como Godot.

Enrique Vila-Matas. "El título, ese ciclista lento" A: Una vida absolutamente maravillosa. Debolsillo, 2011. P. 96-98.

titula, que alguna cosa queda (un de dos)

2011-12-27T09:13:00.000+01:00

"El título de una novela forma parte del texto: es de hecho la primera parte de él con la que nos encontramos, y tiene por lo tanto un considerable poder para atraer y condicionar la atención del lector. Los títulos de las primeras novelas inglesas fueron inevitablemente los nombres de sus protagonistas: Moll Flanders, Tom Jones, Clarissa. La ficción se estaba formando a ejemplo de la biografía, y a veces se disfrazaba como tal. Más tarde los novelistas se dieron cuenta de que los títulos podían indicar un tema (Sentido y Sensibilidad), sugerir intriga y misterio (La mujer de blanco) o prometer cierto tipo de escenario y atmósfera (Cumbres borrascosas). En algún momento del siglo XIX empezaron a uncir sus historias a famosas citas literarias (Far from the madding crowd; Lejos del mundanal ruido), una práctica que prosigue durante el siglo XX (Donde los ángeles no se aventuran, Un puñado de polvo, Por quién doblan las campanas), aunque hoy en día se considera quizá un poquitín hortera. Los grandes modernistas tuvieron tendencia a poner títulos simbólicos o metafóricos -El corazón de las tinieblas, Ulises, El arco iris-, mientras que novelistas más recientes prefieren con frecuencia títulos caprichosos, desconcertantes y originales, como El guardián entre el centeno, Una historia del mundo en diez capítulos y medio, Para las chicas negras que contemplan el suicidio cuando el arco iris no basta.

Para el novelista, elegir un título puede ser una parte importante del proceso creativo, pues hace hincapié en lo que se supone que es el tema de la novela.

[...]Quizá los títulos siempre significan más para los autores que para los lectores, los cuales, como cualquier escritor sabe, suelen olvidar o confundir los nombres de los libros que aseguran admirar."

David Lodge. El arte de la ficción. Traducció de Laura Freixas.Península, 1998. P. 305.

un pas a quatre potes

2011-12-26T09:12:00.000+01:00

a l'antiga

2011-12-25T09:12:00.000+01:00

A la Núria que té una llibreta, el meu primer Houellebecq.

"El sopar de cada any tindria lloc aquest cop en una cerveseria de l'avinguda Bosquet que es deia Chez Papa. En Jed l'havia triat de la guia Pariscope refiant-se de l'anunci que prometia una qualitat tradicional, a l'antiga, i la promesa, en conjunt, es complia. El menjador, amb tot de pares Noel i avets guarnits amb garlandes, era mig buit. L'ocupaven bàsicament grupets de gent gran, molt gran en alguns casos, que mastegaven amb cura, a consciència i gairebé amb ferocitat, plats de cuina tradicional. Hi havia senglar, garrí, gall dindi. De postres, naturalment, s'oferia una bûche, el braç típic de Nadal a l'antiga. Els cambrers de l'establiment, educats, discrets, servien en silenci, com en una unitat de cremats d'un hospital.

[...]Uns metres més enllà, a l'esquerra, tres dones octogenàries semblaven recollir-se davant de la macedònia; potser en homenatge als seus difunts marits. Una d'elles va atansar la mà a la copa de xampany, però la mà li va caure a la taula; amb l'esforç se li alçava el pit. Al cap d'uns segons, ho va tornar a intentar, li tremolava la mà terriblement, la concentració li crispava la cara. En Jed no gosava intervenir, no estava en condicions d'intervenir. Ni tan sols el cambrer, que, dret a pocs metres, vigilava l'operació amb una mirada neguitosa, no estava en condicions d'intervenir; aquella dona ara estava en contacte directe amb Déu. Probablement estava més a prop dels noranta que dels vuitanta.
Per completar l'àpat, van servir les postres. Amb resignació, el pare d'en Jed va atacar la bûche de pastisseria tradicional. Ara ja no quedava gaire estona. Entre ells, el temps transcorria d'una manera estranya: tot i que no deien res, i que el silenci que s'havia imposat al voltant de la taula podia fer la sensació d'una pesantor absoluta, semblava que els segons, i fins i tot els minuts, s'escolessin amb una rapidesa fulminant. Mitja hora més tard, sense que de fet cap pensament li hagués ocupat la ment, en Jed va acompanyar al seu pare fins a la parada de taxis. Només eren les deu de la nit, però en Jed sabia que els altres avis de la residència ja consideraven el seu pare un privilegiat; per haver estat amb algú, unes hores, la nit de Nadal."

Michel Houellebecq. El mapa i el territori. Traducció d'Oriol Sánchez i Vaqué. Empúries/Anagrama, 2011. P. 17-21.

a cal dispeser

2011-12-24T09:32:00.000+01:00

"Els dispesers no són de la família!, deia la mare. Quan s'acostava Nadal, aquesta sentència prenia una dimensió nova: intimitat. I és que d'intimitat la nostra família n'anava curta. Només en tenia en el breu parèntesi que va de la vigília de Nadal a la tarda de Sant Esteve; qualsevol intrusió dins aquest parèntesi era una violació! Els clients, els fixos i tot, marxaven la tarda del vint-i-quatre i això ja era una victòria.
Un taxi que s'aturava, un familiar que carregava una bossa, un petó a la galta, una carícia als cabells i adéu, bones festes! I quasi mai era grisa, aquella tarda; sempre era solella, però amb llum de biaix que se n'anava cap al taronja. I l'endemà se sentia un fortíssim clong, clong, clong del rellotge del campanar. La llar de foc del menjadoret de dalt treia voliaines que s'enfilaven per la xemeneia i devien sortir per dalt, però ningú no les veia, i feia molta pudor de sutge, perquè no l'enceníem gaire i no la netejàvem mai. Clong, clong i clong i la mare ja pujava les escales, mudada per a l'ocasió, per al nostre teatre, la nostra representació de la intimitat. I apareixia el pare, amb corbatí, per fer encara més teatre. I a taula hi havia una cassola de terrissa amb una pularda, també guarnida, amb pinyons i orellanes. Llavors es van sentir uns forts cops a la porta del carrer i una veu, que van sonar com una transgressió:

-Gent, gent meva, obriu o què?

El cor em va fer un salt. El cor li va fer un salt a la mare, que va deixar de tallar la pularda i em va mirar, no sé per què a mi. I esclar, la veu que violava el parèntesi, la intimitat, era la veu mig afònica i solitària i esgarrifosa de Carlov. I esclar, Carlov no era de casa.

[...]Em va tocar a mi. Els assumptes delicats de Carlov sempre em tocaven a mi. Vaig baixar i vaig obrir la porta del carrer i li ho vaig dir amb la veu més neutra que vaig trobar.
[...] No sé on va poder anar a passar aquell migdia de Nadal. No sé si va entrar al bosc i va buscar un petit refugi vora un cabanot [...] o si va començar a caminar per les carreteres desertes, amb el ventre buit, per arribar a algun lloc, algun bar, alguna taverna improbable que tingués les portes obertes la tarda de Nadal. No ho sé. Són quatre o cinc hores, aquestes del migdia de Nadal, que es fa difícil imaginar com deuen ser els carrers i els boscos i els camins i les benzineres. Hi ha una suspensió del temps. [...] Passades aquestes quatre o cinc hores es comencen a animar els carrers, els televisors, els gossos, les persones, els cotxes, les portes dels garatges..."

Ramon Erra. Escolta, Volòdia! La Magrana, 2010. P.73-74.

anant per les cases, com en pere

2011-12-23T08:26:00.000+01:00

Qüestió de fe.

Como Pedro por mi casa és un festival internacional de llibres il·lustrats, organitzat per Julia Pelletier, que se celebra anualment -des de l'any 2007- en la llibreria La Central del Raval. S'acaba de fer pública la convocatòria de la 6a edició. L'apunt d'avui és fruit d'una visita a Librosfera, la casa de l'Sfer.

sonata per a piano i aspiradora

2011-12-22T07:17:00.000+01:00

Glenn Gould amb el seu gos Nick.

Un día en que se ejercitaba al piano, el joven Glenn Gould -contaba a la sazón catorce años- hizo un descubrimiento memorable. La asistenta que estaba limpiando la habitación puso de repente el aspirador en marcha, muy cerca del piano. El ensordecedor ruido mecánico obliteró de inmediato el sonido de la música, pero, para gran asombro del pianista, esta situación no le resultó en absoluto desagradable. Dejó de oír lo que interpretaba; en cambio, le resultó de repente posible seguir su música desde el propio interior de su cuerpo, gracias a una conciencia más aguda de sus gestos; y toda su experiencia de la ejecución adquirió otra dimensión, a la vez más física y más abstracta: la fuga que estaba interpretando se veía transmitida directamente de sus dedos a su cerebro.

Posteriormente, él mismo describió el fenómeno:

Por supuesto, continuaba sintiendo: podía experimentar esa relación táctil con el teclado que tan rica es en asociaciones acústicas; y también podía imaginar los sonidos que yo producía, incluso sin oírlos. Pero lo extraño es que esta nueva forma de música me pareció de repente superior a todo cuanto había precedido a la intervención del aspirador, y los pasajes en los que yo no podía ya oír el menor sonido me parecían los mejores.

Simon Leys. La felicidad de los pececillos. Cartas desde las antípodas. Traducción de José Ramón Monreal. Acantilado, 2011. P. 109.

se sabrà tot

2011-12-21T08:08:00.000+01:00

Els premiats, d'esquerra a dreta: Jordi Folch, Ramon Erra, Marcel Riera, Joan Mas, Mercè Anguera i Sebastià Alzamora.

Nit de Santa Llúcia. El 14è premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, dotat amb 10.000 euros, ha recaigut en Ramon Erra, que ha escrit La vida per rail, un recull de relats de diferents gèneres que tenen lloc en trens, en diverses ciutats europees. (Llegit a Ara.cat)

L'excusa per no venir al club era prou bona. L'enhorabona, doncs!

l'erra lector

2011-12-20T07:42:00.000+01:00

Steve Russo. Vista aquí.

Digui tres adjetius propers al que vostè escriu com a autor.
Heterodox, planer, màgic.

Quina considera que és la seva obra destacada?
La flor blanca de l'estramoni (fins ara).

Citi un llibre de capçalera, i un llibre d'aquest últim any que li hagi agradat.
Les aventures de Huckleberry Finn de Mark Twain i La tardor barcelonina de Francesc Pujols.

Quin clàssic troba horrorós?
Sartre no m'agrada gaire, però tampoc el trobo horrorós.

Quins autors i obres destacaria?
Uf... tot Joan Perucho, tota la Rodoreda, part d'Irving, quasi tot Hrabal, Capote, Maria Mercè Marçal, Virginia Wolfe, Tolstoi, Verdaguer, Chuck Palahniuk, Queneau, Boris Vian, Vila-Matas, Porcel, Gogol (sobretot El capot), Malcolm Lowry, Kafka (sobretot El metge rural), David Sedaris, Enric Casasses, Víctor Sunyol (sobretot el Stabat), Proust, Verne, Pessoa, Nabokov, Marguerite Duras (L'amant), El quadern gris de Pla (tot Pla), part de Pere Calders, part de Trabal, Papasseit, Pere Quart, Hamlet, un conte de Santiago Rusiñol que es diu La casa del silenci, Ishiguro, Ferrater, Seamus Heaney, algunes coses de Paul Auster, Ausiàs March...

Quin llibre troba a faltar entre els més venuts?
El compromiso de Serguei Dovlàtov.

Quin llibre no entén que figuri al llistat de més venuts?
El codi Da Vinci.

e-notícies · edició 1617 · dijous, 24 de agost de 2006.

paranys de la nostàlgia

2011-12-19T10:00:00.000+01:00

Ramon Erra. Desfent el nus del mocador. La magrana, 2008.

Gràcies a aquestanovel·la l’Erra va ser titular al camp del Barça i per un dissabte va formarpart del Dream Team (això és ser famós!). Aquí en parla.

Si els contes anteriors estaven aplegats amb un sentitunitari, el que li dona cos a aquesta novel·la són les històries que van desfilanta mida que el narrador va desfent el mocador de la memòria.

Un bar decarretera situat al bell mig d’enlloc, un cambrer accidentat (per cert, a l’accidentmor la seva companya que és bibliotecària, i es veu que estava ben bona) i unavida rere la barra evocada a través de la memòria procurant desenpellegar-sedels paranys que para la nostàlgia. Unacolla de personatges estrafolaris i tant humans que a vegades fan esgarrifar.

El llibre va serun èxit aclaparador, va guanyar el premi Qwerty a l’autor revelació, va quedar finalista del premi Crexells(diuen que va donar una bella conferència a l’Ateneu sobre el procés de creacióde la novel·la), va guanyar el premi Salambó i etc. Elogiada unànimement per lacrítica, llibre de l’any a Benzina, i sinó recordo malament en un bon lloc a lallista de millors novel·les de l’any al Rockdelux. Una novel·lassa.

dos

2011-12-18T09:36:00.000+01:00

Càlcul mental, Bogdanov-Belsky, 1895.

La culpa la té el pare de Lenin, que era professor de matemàtiques, segons acabo de saber. Perquè així és com ha anat tot, de la novel·la de l'Erra a la vida de Lenin, trobar-me son pare matemàtic, i acabar recordant el quadre d'un rus (perquè el pintor era rus, d'això n'estem segurs), que vaig veure fa molt no sé on i que venia a representar una classe de matemàtiques. I així comença una nova entrega del drama del no pensar seguit i el recordar a batzegades i hom ha de mirar de reconstruir els fets, cagun l'associació d'idees, que no fos somiat, el quadre. Penso, ergo se m'escalfa el cap. Clec clec clec a Google. Quadre pintor rus professor matemàtiques classe. Res. I així una bona estona, sense èxit. Fins que t'atures i mires a la dreta de la pantalla: la galeria de lectors que tenim exposats en aquesta casa. Bogdanov-Belsky. Sembla prou rus. Aquesta dona que llegeix, amb flors grogues de fons, que vaig robar, fa molt, del bloc de la Clidi. I refaig el camí, pacient, guiada per la Clidi, els homes i les dones que llegeixen, en Ramon Erra, els professors de matemàtiques russos i el pare que va engendrar Lenin, perquè si no arribo a trobar el quadre, rebento.

pólvora

2011-12-17T10:00:00.000+01:00

Ramon Erra. Pólvoradel quatre del juliol. Galerada, 2006

Pels voltants deSant Jordi de 2006 en Ramon Erra va venir a la biblioteca de Vic per presentaraquest llibre, recordo que algú del públic li va preguntar quan faria el salt ala novel·la i va respondre que, de fet, ja en tenia una enllestida i que lamagrana s’havia interessat en publicar-la. Mentrestant l’Erra havia treballat al’emissora de televisió de Santa Eulàlia en un guió per un serial televisiu d’habentdinat, participat amb el Grup d’Actors del Lluçanès (GALL) en diferentsprojectes, guanyat un premi per un article sobre l’escriptor Bohumil Hrabal,publicat a l’Avui articles boníssims com per exemple a la vora del riu gransobre la presència del riu a la novel·la nord-americana (de fet, l’Erra és unautor que coneix perfectament la narrativa nord-americana, la presència deHuckeberry Finn és constant en la seva obra i algun començament de conte és dignede com deia l’oncle Edgar que havien deser els bons contes,

Ja de petit era diferent detothom, potser per això em va tocar a mi matar l’avi.

A lacontraportada van escriure: Pólvora delquatre de juliol és la confirmació d’un narrador (...)ara ens torna a oferir unaplec de narracions en què, partint de l’absurditat de les coses va trenanthistòries sorprenents...

En Ramon és un d’aquellsautors capaços de fer-nos venir por de les margarides, hi ha un conté titulat unsi és no és de margarides que trobo una autèntica obra mestra de composició i altres tant o mésbons com conte de Nadal, un món anacrònic (potser el germen d’Escolta Volòdia?),etc. Les seves narracions estan bastides amb imatges especials, bellísimes, poètiquesi al mateix temps dures i sense concessions, els llibres de contes pretenentenir un sentit unitari i circular com és l’evocació del temps perdut. En unrelat del primer llibre algú deixar anar una frase definitòria de l’obra d’Erra,diu: la imaginació no existeix, tot és memòria.

lenin segons rius

2011-12-16T08:00:00.000+01:00

Com que tot el que sé sobre Lenin i la revolució russa -que vindria a ser res- ho he tret, bàsicament, del cinema -de Doctor Zhivago, d'aquella altra pel·lícula d'en Warren Beatty, Reds, em sembla que es deia, d'Octubre d'Eisenstein, i qui sap si d'algun episodi d'Érase una vez el hombre- he aprofitat l'avinentesa de l'Escolta, Volòdia per mirar de cultivar-me una miqueta, que bona falta em fa, camarrrrades.

Eduardo del Río García (Zamora, Michoacán, 20 de juny de 1934). Caricaturista, il·lustrador i escriptor mexicà que publica sota el pseudònim de Rius.

Autodidacte, Rius va iniciar la seva carrera el 1954 a la revista Ja-Já i des d'aleshores ha col·laborat en els principals diaris i revistes de Mèxic. Ha publicat més de cent llibres.

El seu estil és senzill, col·loquial, irreverent i incisiu. No deixa cap tema per verd: història, política, religió, filosofia, medicina popular...

Rius és un fort crític del sistema polític mexicà (Su majestad el PRI, Los Panuchos, Desde los cristeros hasta Fox), del consumisme (La droga que refresca), de l'imperialisme (Vera historia del tío Sam, La interminable conquista de México) i de la religió en general (Manual del perfecto ateo, El mito guadalupano, El supermercado de las sectas).

Avui dia col·labora amb la revista de crítica sociopolítica El Chamuco y los hijos del averno, de la qual és fundador. En aquesta revista també hi participen d'altres moneros (a Mèxic, els còmics i les historietes són monitos, i els ninotaires, moneros) altament reconeguts com Rafael Barajas El Fisgón.

Rius a la wiki, al feisbuc i a la seva pàgina web.
I aquí Lenin para principiantes, senceret.

enceneu els llums!

2011-12-15T06:47:00.000+01:00

Comunisme és el poder dels soviets

més l'electrificació de tot el país.

LENIN

Goethe, aquell home. Diuen que en arribar-li l'hora de la veritat, amb un peu a l'altre barri, va destinar els seus darrers instants d'estada n'aquest món a escriure una W -res de paper i llapis, la va traçar en l'aire i amb un dit- i que va deixar anar, com a últimes voluntats, un parell de mehr licht! (més llum, més llum). Ningú va gosar demanar-li què volia dir, exactament, amb aquella petició, no és cosa d'anar torbant amb preguntes en un moment tan crític, i els presents es van limitar a obrir les finestres (si non é vero, és, si més no, el que hagués fet jo). Via lliure, doncs, a les interpretacions, que allà on uns veuen la desesperació d'un gran intel·lectual per no haver pogut abastar prou coneixements en la seva vida, d'altres entenen que la cambra mortuòria era massa fosca, que Goethe volia veure la llum del sol per darrera vegada. Vés que no fos allò tan suat del tunel i la resplendor, se m'acut ara.

De la W ningú en diu res; ni mu. Clar que si m'asseguren que Goethe la va traçar en lletra Futura, jo voto estratègia publicitària de la Volkswagen: das auto, das auto.

Bestieses a banda, avui el que m'interessa és la llum: el robatori d'un Petromax (i ara parlo del llibre de l'Erra) que va tenir lloc en el transcurs del ball de les festes patronals de Sant Andreu Alt, allà pels volts dels anys cinquanta, i el que això simbolitza. Perquè resulta que l'electricitat va trigar molt a arribar a tots els edificis de Sant Andreu Alt, i els dels pobles veïns se'n reien, quan entraven en aquella sala de ball pudent de carbur, i deien que era un poble "de poques llums". I en Carlov -el protagonista de la novel·la, l'home de la ceba al cap, ancorat en un comunisme quasi càndid- un any va creure que s'havien d'acabar els llums d'oli i els de carbur a aquella sala de ball, i va comprar un Petromax; però algú el va rampinyar. I no ho va acabar de pair mai, això del robatori, en Carlov, perquè pensava que la pèrdua d'aquell llum per al poble havia significat, també, la pèrdua del seu progrés espiritual. Vint anys després encara treia el tema. Trenta anys després encara hi tornava. Qui sap si Petromax va ser la darrera paraula que va dir Carlov.

ACLARIMENT

Vull aclarir que el Petromax, aquell llum, no va ser de cap de les maneres un invent soviètic, ni tan solament rus. Se'l va inventar un alemany, un tal Max Graetz, a qui els amics deien, per fotre's d'ell, Petroleum Max: o sigui, Petromax.
Aquest llum va ser patentat el 1910 -però encara avui es pot comprar, en versions noves- i es va escampar de seguida per tots els continents. Va arribar també a les illes i a les coves i a les cabanes. El van penjar en barques de la Mediterrània i el van encendre rere les finestres de refugis nòrdics. Va fer llum a una tenda del sud extrem. Va arribar a pobles rònecs, a cases misèrrimes, a forats de món increïbles d'amagats i endarrerits. Amb el Petromax s'ha pescat molt peix. Sota seu molts ous s'hi han deixatat. Viatgers, a centenars, han explicat aventures indecents al seu redós. Dones s'hi han tret les mitges. Homes hi han mamat. Capellans hi han predicat. Canalla hi ha plorat. El Petromax no fa una llum d'aquelles càlides, però amb el seu ajut s'ha llegit poesia, filosofia, diaris, novel·les, s'hi han escrit cartes d'amor. Borinots s'hi han estavellat.

Ramon Erra. Escolta, Volòdia! La Magrana, 2010. P. 115.

dels grans encaterinats

2011-12-14T08:43:00.000+01:00

Indefectiblement, el Carlov del Volòdia havia d'evocar-me la corrua d'entossudits per les causes més diverses que he conegut arreu.
Heus si no sobtava trobar una gran A -encerclada i anarquista- gravada a la llinda d'una d'aquelles poques cases penjades a mig-aire d'un cul-de-sac pirinenc. Sense feina coneguda, el seu autor i propietari passava els dies entomant el sol en una cadira de boga just als peus de l'A -que acabava funcionant d'aurèola enlairada-, i predicant als escassos forasters les virtuts de la seva creença.
En veu baixa, i més amb admiració que amb mala fe, els veïns asseguraven que el cop de sort que li havia permès aquella vida regalada tenia a veure amb les finestretes d'un banc i unes armes per entremig... I, com que aquelles quatre cases eren tot un món, el personatge en qüestió disposava d'un gran opositor en la figura del rector que era, talment, una versió orca i llantiosa del literari Don Camilo.
Apart d'una manifesta tergiversació dels credos respectius (res de greu quan l'alteració succeeix en un confí aïllat), anarco i mossèn compartien una passió exagerada per les partides de botifarra assaonades amb copes de conyac plenes a vessar.
Mai parella, sempre enfrontats, quan els vaig conèixer ja portaven anys de contros i recontros abrandats i, com que tot això fa dècades que ha prescrit, no puc deixar d'imaginar-los, en el llimb d'una eternitat tavernària, jugant una partida infinita durant una nit pirinenca sens fi.
Sense allunyar-me de l'anarquisme, però ara en la seva oblidada facció del possibilisme llibertari, recordo haver conegut a quatre dels membres refundadors del Partit Sindicalista (i quan dic quatre estic dient, potser, d'un terç o d'un quart de la militància total).
Davant l'escassedat de forces dels seguidors del rellotger Ángel Pestaña cal considerar de proesa el fet d'aconseguir, a les eleccions generals del 1979, un 0'2% dels vots a Catalunya. I, com que el possibilisme ja el duien de fàbrica, aquesta colla no s'entossudí a persistir, dissolent-se al cap de pocs anys; a la recerca, diria que la majoria d'ells, de vies més factibles de compromís social.

Em sembla que passada la rebrotada política de la restauració democràtica una bona part de fes van prendre altres camins. Perquè cal considerar com a fe incombustible la del X: als seus cinquanta i tants amb les sempiternes samarretes d'Iron Maiden i Motorhead i proclamant, alt i fort, que el heavy és el millor que li ha passat al món després de la invenció de les dues rodes...
Ara que, cap convicció musico-vital com la del Flowers. Dels 80 ençà es passeja per la nit barcelonina amb el seu uniforme invariable: la xupa de cuir, la gorra escocesa amb borla, i les bosses de plàstic plenes de les galindaines pop que intenta encolomar-nos amb la seva retòrica "personal"... -Tinc unes fotos del Bowie al 87 al Miniestadi (unes fotos que, amb benvolença, diríem que no són res de l'altre món). El mateix Bowie em va dir que li mereixia gran respecte perquè veia que sé de què va el tema...Te les deixo per 3 €. També tinc aquestes dels Jam i aquest single de....
Sentint-se acollit pels déus del seu Olimp pop, fa temps que pel Flowers el temps ha deixat de succeir.
En dies fluixos, quan et tenallen els dubtes, no pots deixar de mirar amb estima la via de certesa que guia als grans encaterinats.
En plena solitud i il·luminats per un Petromax, en ells refulgeix un estat de gràcia alternatiu tan exclusiu com inabastable.

el conte més conegut

2011-12-13T10:45:00.000+01:00

No crec (aviat li ho podrem preguntar a ell personalment) que sigui el seu millor relat però indubtablement és el que el va fer famós. Guanyar el primer premi, del concurs de narrativa breu convocat per la prestigiosa revista d’excepcions culturals (?!) Benzina no està a l’abast de tothom.

Podeu trobar el relat a la pàgina 85 d’aquest enllaç (nº21 de Benzina).

P.S. També es poden trobar altres contes d’en Ramón a l’Antologia de joves narradors catalans de Lolita Bosch apareguda ara deu fer un any i també en el llilbre editat per La Marató de TV3 de l’any 2010.

escolta'm, volòdia, que hi ha novetat

2011-12-12T17:20:00.000+01:00

Benvolguts, -udes, ets i uts,

Ens acaba de trucar en Ramon Erra. Efectivament, no podrà venir a la tertúlia. Força major. Que li sap molt molt i molt greu, però mooolt, de debò, que avera si en una altra ocasió, que hi ha més dies que llonganisses i tot això. Bé, haurem de fer la nostra, sense l'autor de cos present. Oooh.

llegir, en el sentit antic del terme

2011-12-12T08:08:00.000+01:00

"Han aparecido ya estudios que hacen pensar que los niños nutridos de televisión e internet podrían acabar manifestando trastornos de la voluntad o carecer de las cualidades que se requieren para aprender a leer en el sentido antiguo del término. De manera similar a las artes de la memoria, a la gimnasia de la concentración, al cultivo del silencio (se calcula que el 80 por ciento de los adolescentes americanos son incapaces de leer sin un acompañamiento musical de fondo), el lugar de la lectura en la civilización europea está destinado a disminuir. Es posible (y esta perspectiva está lejos de ser motivo de consternación) que el tipo de lectura que he tratado de definir y que he descrito como "clásico" se convierta de nuevo en una especie de pasión particular, que se enseñe en "casas de lectura", y a la que nos entregaríamos como Akiba y sus discípulos tras la destrucción del Templo, o como se cultivaba en las escuelas monásticas y en los refectorios de los conventos de la Edad Media. Una forma de lectura que culmine precisamente en ese ejercicio de acción de gracias y en esa música del espíritu que es aprender "de corazón" (reparemos en la afortunada paradoja de la palabra "cordialidad", que contiene la palabra "corazón"). Es demasiado pronto para decirlo. Estamos viviendo una época de transición mucho más rápida, mucho más difícil de "descifrar" que ninguna otra hasta ahora."

George Steiner. El silencio de los libros. Siruela, 2011. P. 51-52.

a bòsnia

2011-12-11T10:31:00.000+01:00

Ramon Erra. A Bòsnia ens trobarem. Emboscall, 2004.

Un parell d’anys després de la flor, la desapareguda editorial Emboscall va publicar un llibre de viatges de Ramon Erra, concretament el núm. 22 de la col·lecció Mnemosine titulat A Bòsnia ens trobarem. L’alma mater de l’editorial, en Jesús Aumatell presentava el llibre així:

Ramon Erra ens explica un petit periple per Bòsnia i Croàcia, la tardor de l’any 2000, cinc anys després d’acabada la guerra. Parla amb les víctimes i, potser sense saber-ho, amb alguns botxins. Tothom té experiències dures per explicar, però també hi ha temps per les alegries, el bon menjar i els paisatges exòtics. L’autor va guiat i molt ben acompanyat pels familiars i amics d’una bosniana que viu a Girona.

la mesura del temps dels indis hopi

2011-12-10T07:32:00.000+01:00

Albert Einstein i senyora, de visita en una reserva hopi d'Arizona. (1931)

"El temps es mesura convencionalment en dies, setmanes, mesos i anys; conec gent que fa servir com a unitat de mesura la vida d'un gos, i no recordo on vaig llegir que els indis hopi de les prades nord-americanes -que tenen, segons Chomsky, una llengua amb un sistema verbal que no concep ni el passat ni el futur- divideixen el temps en unitats d'avantpassats. Així, doncs, emprant les mateixes estructures lingüístiques, per dir que la revolució del 1934 va tenir lloc fa seixanta-set anys, un hopi diria: "Ara fa un avi que té lloc la revolució del 1934"; la mateixa estructura val per a expressar continguts futurs: "Aproximadament d'aquí a tres avis la gent viu ara a Mart." Els indis hopi, que tenen costums xocants, com el de guarir qualsevol malaltia amb reiterades pràctiques sexuals, deuen tenir una idea del temps ben diferent de la que nosaltres tenim, car per a ells el temps i la terra són matèria immutable, i només és mudable la successió dels seus paisans."

Xuan Bello. Història universal de Paniceiros. Adesiara, 2008. P. 126.

pulp fiction

2011-12-09T08:12:00.000+01:00

La prèvia (excurs)

Els pulp magazines (literalment revistes de polpa) van ser unes publicacions de ficció molt barates i molt populars als Estats Units entre els anys 20 i la dècada dels cinquanta. El terme pulp fiction també es pot referir a llibres en rústica de mercat popular, que tindria el seu equivalent català en el terme literatura de cordill. El nom "polpa" ve del paper de pasta barata en el qual es publicaven tals revistes. (Font: Viquipèdia).

Al llarg del segle XX, la definitiva accessió de les masses als grans centres de decisió i, més en concret, al consum literari i, per altra banda, el ràpid desenrotllament tecnològic i la progressiva concentració capitalista han provocat, en el món de la producció popular, una sèrie de canvis que, a grans trets, podríem resumir en els termes següents: 1) institucionalització de dues, o tres, literatures dominants, que, a la pràctica, s'han reduït, des del 45, a una de sola, la dels USA, que han imposat internacionalment els seus productes i que, per tant, han convertit totes les altres en mers referents subsidiaris, és a dir, en comparses destinats a traduir-los o, en el millor dels casos, a imitar-los; 2) aparició d'un tipus de producte, amplificat per les tècniques publicitàries més refinades i dissenyat a partir d'un estudi minuciós del mercat, capaç de ser, per la seva asèpsia i la seva facilitat de comunicació, internacionalitzat i de ser, a més, 3) explotat a través de totes les formes "literàries" possibles o, almenys, de les més rendibles econòmicament (novel·la, cinema, TV); 4) fabricació constant de noves modes i nous mites, que, per alimentar les demandes de consum, se substitueixen de manera periòdica els uns als altres...

Joaquim Molas i Enric Gallén. "La literatura popular i de consum". A: Història de la literatura catalana. Vol. 11. P. 301.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Al llibreter Jordi Anglada, que és el noi concentrat de la foto, feta abans que comencés la sessió, li devem una de les tertúlies més animades i participades que recordo, i crec que la majoria dels assistents hi estaran d'acord, considerant l'espontani i sonor aplaudiment que va rebre en arribar l'hora dels adéus.

Si faig anar el cap -natura me'l deu haver posat a sobre de les espatlles per a alguna cosa més que no sigui organitzar-me la tofa, dic jo- arribo a la conclusió que les claus de l'èxit van ser dues:

1. En Jordi ho va fer de primera (no va acaparar la paraula, proposava temes amb el clar propòsit de fer xerrar el personal, etc.)

2. El llibre (triat per ell, no ho oblidem) va agradar molt. Però molt.

De la novel·la, no en puc dir gaire cosa; del perquè ha agradat tant, vull dir. I no ho faré, en deferència als amables lectors d'aquesta casa que encara no l'han llegida però tenen la intenció de posar-s'hi, un dia d'aquests, ja que, per molt que vigilés, els acabaria aixafant la guitarra, prou que ho sé, perquè en una història d'aquestes d'avera qui ha mort el mort, com és el cas, has de fer mans i mànigues per no referir-te a la trama -a les trames, hauria de dir, que n'hi ha dues de principals i unes quantes de secundàries- i en el meu historial ja consten un parell de Sextos sentidos esguerrats, i perxò.
Només afegiré, per si sou d'aquella mena de gent a qui agrada tenir els calaixos ben compartimentats i endreçats, que hauríeu d'encabir El verano...en el corresponent a la "literatura d'entreteniment" (o de quiosc), subespècie "lladres i serenos", ideal tren (o metro o platja o piscina).

No vam parlar de fraseig ni de recursos estilístics; res d'estètica, vaja. Hagués set una impertinència. Com demanar deconstruccions de truita de patata o escumes d'ull de llamàntol a un menú d'onze euros. La cosa va anar de l'encaix i la resolució de les trames, del catàleg de personatges, dels temes que hi apareixen

-la relació pares-fills manifestada en l'ampli i divers ventall de nous models familiars que conviuen avui dia amb la família nuclear tradicional: monoparentals, homoparentals, famílies reconstituïdes (composades per parelles viudes o separades o divorciades que refan la seva vida amb una altra parella i aporten els seus fills a la relació, i/o a més poden tenir o adoptar fills en comú),
-xarxes de prostitució,
-una mica de drogues,
-violència domèstica,
-pedofília...,

tot això situat a Barcelona en un estiu molt i molt xafogós, per tal de combatre (o aprofitar i adaptar, amb molt bon ull, sigui dit de pas) la fredor nòrdica que, darrerament, prolifera en el gènere policíac, a remolc de l'èxit de la trilogia d'en Larsson. I com que d'aquest gènere s'espera que actuï, d'alguna manera, de mirall, vull dir que reflecteixi com estan les coses al carrer, fins i tot pel que fa a l'atrezzo, allà on Biscuter trucava a Carvalho des d'una cabina, ara ens hi ha crescut un telèfon mòbil; els fumadors ho han de fer al carrer, ja no es pot fumar en CAP establiment públic, en aplicació de la llei 42/2010 (la qual cosa ens fa afirmar, rotundament, que l'acció de la novel·la ha passat aquest estiu, ja que la l'esmentada llei va entrar en vigor el dos de gener del 2011; si la llegíssim l'any que ve ja no podríem ser tan precisos en la datació, per manca d'altres referències a fets reals); i no hi falta cap estri o recurs tecnològic: feisbuc, messenger, blocs, un uessabé que juga un paper fonamental en la resolució d'una trama...

Total, el mecanisme funciona amb precisió, d'acord a la fórmula establerta, la novel·la atrapa des de la segona pàgina, en Toni Hill mostra competència narrativa, sense pretensions literàries, i aquí pau i després glòria. Ah, i que això no acaba aquí, que tindrem més inspector Héctor Salgado. Segur.

_____________________
P.S.: 1) En Jordi Anglada ens va portar, eixint de fer, l'edició en català d'El verano..., ara en tapa dura, paper de més qualitat i amb sobrecoberta i tot. Vuit o nou euros més cara que l'edició pulp que hem llegit nosaltres. Han desaparegut, de la coberta, aquelles entranyables especificacions "inédito" i "bestseller". Jo hi vaig trobar a faltar un adhesiu "Bon Nadal" o "Bones Festes". Ideal caga tió, vaja.

2) La tertúlia va ser tan fantàstica i en Jordi va quedar tan encantat que vol tornar la propera temporada. Ja hi pot comptar. Honor que ens farà.

3) Recordem que hem pogut llegir aquesta novel·la gràcies a la gentilesa de l'editorial, que ens en va regalar quinze exemplars. Pròximament viatjaran cap a la Biblioteca La Bòbila, com a lot per a futurs clubs de lectura negres. Gràcies, doncs, a M.V., de Random House Mondadori pel seu granet de sorra en això de la lectura pública. Moltes, moltes de gràcies, que diem a pagès.

vladimiret

2011-12-08T08:02:00.000+01:00

Hipocorístic

[Del gr. hypokoristikós 'acaronador, afalagador; diminutiu', der. de hypokorízomai 'parlar com els infants', i aquest, de kórē 'nena']

adj i m LING Dit de la forma de derivació que expressa l'afecte o la simpatia.

Aleksandr-Sasha · Anastàssia-Nàstia · Ielena-Lena · F'odor-Fedia · Irina-Ira · Iuri-Iura · Ivan-Vània · Konstantin-Kostia · Maksim-Maksimka · Maria-Masha · Mikhail-Misha · Natàlia-Natasha · Olga-Olia · Piotr-Petia · Svetlana-Sveta · Tatiana-Tània · Vasili-Vàsia · Vladimir-Volòdia (o Vova) ...i Ekaterina-Catiusca! (clic).

l'erra de viva veu

2011-12-07T08:51:00.000+01:00

l'estramoni

2011-12-06T10:00:00.000+01:00

Ramon Erra. La flor blanca de l’estramoni. La magrana, juny de 2001.

Tres mesos després de l’edició de la novel·la juvenil (que deuria llegir bona part de la població escolaritzada d’aquell temps), va aparèixer a les llibreries un recull de contes publicat per la Magrana. Tenia un títol llarg i difícil de recordar, els que sabien què era l’estramoni en coneixien més la condició de metzina que la de sedant, més la grana que la flor; però, noi, un cop llegides les històries era difícil deixar de pensar-hi. No només estaven ben escrites i trenades sinó que ja començaven a mostrar un món propi, una Santaeulàliadepuigoriol mental que amb pinzellades de la verda Irlanda augurava els inicis d’un escriptor, d’un gran escriptor i quan acabàvem si això fos Amèrica, el darrer dels 14 relats aplegats al volum ens entrava un fal·lera immensa de conèixer en John Maizena.

La infusió de flor d’estramoni té propietats hipnòtiques, és gairebé màgica. Com els catorze contes d’aquest llibre, que atrapen el lector en un univers absolutament excepcional, fora de tota convenció. Una carta tacada d’oli, [del de després de fer una truita], un ós ballarí, un incendi a pagès, la pervivència d’una iaia, personatges i situacions que acaben teixint un món literari ple de joc, d’imaginació. Un món literari tan arriscat com una sobredosi d’estramoni, tan dinàmic i innovador que captiva des del primer glop. Tot un descobriment. [de la contraportada]

el camp de l'erra

2011-12-05T07:58:00.000+01:00

"Als afores del meu poble hi ha un camp anomenat el Camp de l’Erra. Tenint en compte que només la meva família, en dues branques, porta el cognom Erra en tot el municipi, semblaria que el camp ha de ser de la nostra propietat. Doncs no ho és. La veritat és que no podria dir amb seguretat qui és l'amo d'aquell tros. Al Lluçanès, per sort, encara es pot trepitjar i passejar tranquil.lament per les propietats d’altri; no hi ha tanques, ni alarmes, ni gossos guardians, si de cas algun vailet elèctric per guardar el bestiar, que es pot obrir i després s’ha de pensar a deixar tancat.

Als pobles tot té nom: les cases, els serrats, els arbres, les balmes, els revolts de la carretera, els camins, les basses (les poques que queden), fins i tot els camps. Els noms poden sorgir en qualsevol moment i amb qualsevol excusa: un llamp, una caiguda del cavall, una llegenda de ramades encantades, un masover amb tara, un gos abandonat, una batuda de caça, una antiga construcció, una pedra de forma curiosa, una alzina “castanyera” (sí, sí, al meu poble hi ha una alzina castanyera). Per això cada vegada que algú parla d’un conill que li ha sortit al final del Camp de l’Erra o que ha anat amb bicicleta fins al Camp de l’Erra o que ha anat a collir móres al Camp de l’Erra, sento com si alguna cosa dins meu es mogués. Si la meva família fos la propietària del terreny, no crec que aquest nom em resultés tan ple de misteri, tan suggeridor. Sempre penso que aquest camp, temps ha, el devia menar algú amb el cognom Erra, algun avantpassat meu, pastor o pagès, i ves per on va deixar-hi petja; a part de la suor del seu front i aixelles, els renecs i les escopinades, també hi va deixar el cognom. Aquesta setmana, bo i llegint els comentaris que heu anat deixant al bloc amb motiu de la sortida del meu llibre (i que no sabeu com agraeixo), he recordat la raó per la qual vaig batejar així el bloc i també m’he preguntat de qui són en realitat les coses i què passarà el dia que es perdin tots els noms".

[Apunt publicat al bloc El camp de l'Erra: crònica d'uns temps trasmudats, el 8 de març de 2007]

gàbies buides

2011-12-04T10:27:00.000+01:00

Ramon Erra i Jordi Martí. Operació gàbies buides. Eumo (projecte Solaris,22), març de 2001.

Tres mesos abans de la flor blanca de l’estramoni, Ramon Erra havia publicat a Eumo el que amb justícia s’ha de considerar el seu bateig editorial, una novel·la juvenil escrita amb Jordi Martí i Feixas titulada Operació gàbies buides i que porta com a subtítol per reflexionar sobre: l’activitat humana i el món animal. El llibre, a més de començar a presentar-nos la manera d’escriure d’en Ramon, convida a reflexionar sobre una colla de temes i porta una guia didàctica que atorga al llibre valor pedagògic i el fa una eina útil per treballar a l’escola,...

Un grup de joves naturalistes, amb una estudiant de biologia al capdavant, es prepara per alliberar uns ocells engabiats que han de participar en un concurs de cant. La complexitat de l’operació, els problemes que van sorgint i la varietat de punts de vista dels membres del grup, els farà reflexionar sobre la legitimitat de la seva acció, la incidència de l’activitat humana en l’entorn natural i l’estreta relació que hi ha entre les persones i els animals, i tot plegat els plantejarà un seguit de dilemes ètics sobre la pretesa superioritat dels humans. Descobrir algunes pautes de comportament dels animals i adonar-se que ells també són capaços daprendre fa que els protagonistes de la història surtin del maldecap on s’han ficat amb un coneixement de l’entorn natural i social que els enriquirà com a persones i com a naturalistes.

...però mentre els nanos alliberaven els ocells, en Ramon deuria acabar d'enllestir el seu primer llibre, el primer recull de les històries que anava barrinant i fins llavors guardant ves a saber si en un calaix de l’escriptori.....

dickens articulats i xècspirs en miniatura

2011-12-03T07:51:00.000+01:00

Daniel Clowes. Clic i clic.

Vist a Patrulla de salvación.

tants burros hi ha amb lletra com sense

2011-12-02T07:56:00.000+01:00

LAS MÁS ALTAS INTELIGENCIAS no dicen menos tonterías que el común de los mortales; simplemente, lo hacen con más autoridad.

Cuando Sartre declaró que Mauriac no era novelista, la víctima habría podido consolarse pensando que ese mismo juez también había descubierto que Orson Welles no era cineasta. En ambos casos, su método fue el mismo: primero enunciar una definición arbitraria de lo que es LA novela, EL cine; luego cotejar la obra analizada con ese dogma, y llegar a la conclusión de la inexistencia de la primera. Sartre adoptaba así la posición de un burócrata courtelinesco -o kafkiano- que exigiera, para negociar con un interlocutor, que éste extendiera primero un certificado que atestiguara que estaba perfectamente vivo; aunque este certificado sólo podría ser expedido por ese mismo burócrata.

La pieza de convicción que provocó para Welles esta condena sin paliativos no era otra que...¡Ciudadano Kane! No tengo a mi disposición el texto original de Sartre (que apareció en L'Écran français) sino tan sólo un resumen reproducido en la revista inglesa Sight and Sound, que traduzco:

"Aunque Ciudadano Kane haya podido ser interesante para los estadounidenses, estaba completamente pasada de moda para nosotros, pues toda la película se basaba en un malentendido que afectaba a la naturaleza misma del cine. Esta película está ligada al pasado, mientras que todos sabemos que el cine debe ser un arte del presente: "Yo soy el hombre que está besando a la muchacha, yo soy la muchacha que se deja besar, yo soy el indio que es perseguido, yo soy el tipo que persigue al indio". Cualquier película ligada al pasado es la antítesis del cine: Ciudadano Kane no podría ser, pues, cine."

La revista inglesa añade que este artículo tuvo una gran resonancia en la época y fue en parte responsable de la mala acogida que el público intelectual de París dispensó a continuación a El cuarto mandamiento.

Simon Leys. La felicidad de los pececillos: cartas desde las antípodas. Traducció de José Ramón Monreal. Acantilado, 2011. P. 84.

lo noi de cal penyora de sta. eulàlia de puig-oriol

2011-12-01T07:54:00.000+01:00

Nom

Ramon Erra.

Població

Algun lloc remot del Lluçanès i algun lloc remot del Maresme.

Biografia

Entre altres coses, sóc escriptor i a voltes també faig de periodista. Sóc autor d'aquests llibres (ordenats del més recent al més antic):

·Escolta, Volòdia! (La Magrana, 2010).

·La flor blanca de l'estramoni (La Magrana 2009). Segona edició, revisada, del primer llibre de contes que vaig publicar.

·Desfent el nus del mocador (La Magrana, 2008). Novel.la, premi Qwerty de BTV 2008, en la categoria d'"autor revelació en català". Premi Salambó a la millor novel.la en català publicada el 2008. Finalista premi Crexells.

·Pólvora del quatre de juliol (Galerada, 2007). Narracions sucoses i estrambòtiques.

·A Bòsnia ens trobarem (Emboscall, 2004). Viatges i reflexions.

·La flor blanca de l'estramoni (La Magrana, 2001). (Contes tristos, alegres i estranys).

·Operació gàbies buides (Eumo, 2001). Novel.la juvenil.

[Aquest és el perfil que apareix al seu blog]

autoritat crítica

2011-11-30T07:57:00.000+01:00

"El premio Brooker se estableció en 1969 para identificar y premiar a la "mejor novela del año". En la actualidad está considerado como el premio literario más importante de este tipo en Inglaterra. Su criterio es reconocido universalmente por ser sólido, imparcial y con autoridad. Casi apostólico. Se sitúa junto a otros premios de "certificación de alta calidad": el Costa, el Pulitzer, el Goncourt, el Orange, el premio de poesía T.S. Eliot, el Queen's Gold Medal para poesía, el premio internacional Man Booker, el premio Nobel (los tres últimos están más bien dirigidos a la trayectoria profesional que a las obras individuales). ¿Cómo acepta el lector, de forma tan obediente, las decisiones emitidas por estas autoridades?

Los siguientes novelistas ganaron el premio Booker (desde 2002, el premio Man Booker) en la primera década del siglo XXI: L.M. Coetzee, Anne Enright, Yann Martel, DBC Pierre, John Banville, Margaret Atwood. Ian McEwan ha sido finalista, repetidamente, durante años; ganó en 1998, con su novela Amsterdam. Apenas hay concurso en el que no se proteste porque McEwan no ha ganado, sea cual sea su nueva obra.

El 8 de diciembre de 2009, el periódico The Guardian publicó uno de sus apartados de "Comentarios libres", invitando a los blogeros a designar el peor libro de la década. Era una pregunta peligrosa, y los periodistas que la propusieron estaban convencidos de que las respuestas recaerían en autores como Paulo Coelho/Katie Price/Dean Koontz/Jackie Collins y en el resto de supuestos autores depravados de la misma especie.

Si esto era lo que esperaba, el equipo encargado de los "Comentarios libres" se había equivocado por completo. Ignoraban totalmente los libros de la década que los lectores tenían en mente. Los 892 encuestados escogieron como peores libros a los "ganadores más valorados de los premios Booker".

No hubo puñetazos. Unos 200 encuestados fueron a por Ian McEwan (apenas salió una voz en su defensa). Otros apaleados fueron la mayoría de los ganadores del Booker y muchos de los finalistas de la década. Todos esos libros habían recibido comentarios excelentes de críticos, en las revistas de mayor autoridad (nada menos que del equipo de distinguidos críticos literarios del propio The Guardian)."

John Sutherland. 50 cosas que hay que saber sobre literatura. Ariel, 2011. P. 86.

The Guardian. What were your worst books of the decade? (clic)

barcelona: ciutat i literatura

2011-11-29T06:57:00.000+01:00

La reflexió sobre el paper de Barcelona en la literatura ha generat, en aquests darrers anys, una bibliografia creixent des de perspectives i enfocaments diversos. El llibre de Carles Carreras té la virtut de ser una síntesi eficaç de tota aquesta bibliografia i un eix de reflexió sobre els temes relacionats amb la literatura urbana. En una línia d'anàlisi històrica, l'autor segueix el procés de la presència de la ciutat de Barcelona en la literatura, fins a centrar-se en els barris concrets que han definit millor el seu imaginari literari.

Carles Carreras. La Barcelona literària: una introducció geogràfica. Proa, 2003.

Llegint pedres, escrivint ciutats és el primer resultat d'una reflexió conjunta feta per antropòlegs, arquitectes, filòlegs i geògrafs sobre les complexes i bidireccionals relacions entre les ciutats construïdes i les ciutats escrites. En els diversos capítols s'analitzen maneres de veure i d'observar, mètodes i conceptes d'estudi de la literatura urbana, de la construcció de les ciutats i de la seva memòria i de la toponomàstica urbana. Els textos foren presentats en una primera versió en un curs de Els Juliols de la Universitat de Barcelona, l'estiu del 2006.

Llegint pedres, escrivint ciutats: unes visions literàries de la ciutat. Edició a càrrec de Carles Carreras i Sergio Moreno. Pagès, 2009.

Espejo de los miedos y de la inquietud del individuo moderno ante los grandes cambios sociales, la ciudad da forma al ideal de progreso y compendia las frustraciones que conlleva la pérdida de ese ideal. Problemática y paradójica como la propia metrópolis, su imagen literaria oscila entre la idealización y la demonización, como nos lo revela hasta hoy mismo la novela moderna, nacida al amparo del siglo XIX. En un trayecto que da fe a la vez de los cambios en la fisonomía topográfica y social de la ciudad, y de la sucesión de modelos narrativos que pretenden reflejarla, estas páginas proponen una revisión histórica y crítica de la imagen literaria de Barcelona construida y reconstruida a lo largo de ciento cincuenta años.

Narrativas urbanas: la construcción literaria de Barcelona. Margarida Casacuberta i Marina Gustà, editores. Fundació Antoni Tàpies: Arxiu Històric de la Ciutat, 2008.

Madrid/Barcelona. Literatura y ciudad (1995-2010) es una antología de textos que abordan Madrid y Barcelona desde diferentes disciplinas y desde diferentes géneros. Aunque predomine la representación literaria, con artículos, poemas, relatos y fragmentos de novela de autores como Javier Marías, Enrique Vila-Matas, Manuel Longares, Elvira Navarro, Juan Trejo, Belén Gopegui, Vicente Luis Mora, Mercedes Cebrián o Robert Juan-Cantavella, la literatura es contrapunteada con la antología, la história o la crónica. Una introducción sitúa las obras en la tradición de la literatura urbana, desde la Antigüedad hasta nuestros días; y un apéndice con propuestas de trabajo hace que el libro sea una útil herramienta pedagógica, para alumnos de Bachillerato y sobre todo de Estudios Superiores, aunque también el aficionado a la cultura actual encontrará en él una lectura estimulante.

Madrid/Barcelona: literatura y ciudad (1995-2010). Edició, introducció i guia de lectura de Jorge Carrión. Iberoamericana Editorial Vervuert, 2009.

De la Barcelona medieval a la postolímpica s'obre un ampli ventall de visions escrites que han conferit un fort caràcter literari a la capital catalana. Bernat Metge o Joan Boscán van crear a la seva ombra gòtica. Miguel de Cervantes l'escollí com l'únic escenari urbà de l'immortal Quixot. Jacint Verdaguer i Joan Maragall la van poetitzar. Narcís Oller i Josep Maria de Sagarra hi centraren les seves grans novel·les, tot retratant l'esplendor de la burgesia i la decadència de l'aristocràcia. Per a George Orwell i Simone Weil fou un inoblidable paisatge revolucionari, i per a Mercè Rodoreda -o per a Carmen Laforet-, l'espai vital d'unes figures amb vocació d'arquetipus. El baró de Maldà i Josep Pla en documentaren la vida quotidiana minuciosament; Jean Genet i Pieyre de Mandiargues en buscaren el costat fosc; Salvat-Papasseit o Jaime Gil de Biedma van fer-la escenari de llur lírica autobiogràfica. En els darrers temps, Barcelona ha estat una ciutat negra i criminal al "cicle Carvalho" de Vázquez Montalbán, al mateix temps que Montserrat Roig, Eduardo Mendoza, Juan Marsé, Quim Monzó o Carlos Ruiz Zafón han continuat elevant-la a la categoria de mite literari imperible.

A cavall entre el llibre de viatges i el periodisme cultural, Passejades per la Barcelona literària proposa un recorregut literari i visual pels paisatges d'aquests escriptors i de molts d'altres i ens enfronta, itinerari rere itinerari, al dubte de si és més real la ciutat viscuda o la imaginada, i si de la primera hauria estat igual en cas que la segona no hagués existit.

Passejades per la Barcelona literària. Sergio Vila-Sanjuán i Sergi Doria, editors. Grup 62: Ajuntament de Barcelona: Fundación Germán Sánchez Ruipérez, 2005.

L'estiu de 1977 milers de persones van participar al Parc Güell en les Jornades Llibertàries Internacionals. El juliol de 1992, Barcelona organitzava els Jocs de la XXV Olimpíada.

Entre aquests dos esdeveniments, la ciutat viu una transformació completa. La literatura, el periodisme, el còmic, la fotografia i el cinema mostren el pas d'una ciutat decrèpita però estimada -la Barcelona dels setanta, que va generar un imaginari molt potent-, a la ciutat postmoderna, planificada pels poders públics i els capitals internacionals, que busca una imatge i un lloc en el món.

La ciutat interrompuda vol explicar aquest procés, a través de la literatura de Quim Monzó, Miquel de Palol, Sergi Pàmies, Félix de Azúa o Eduardo Mendoza. És al mateix temps un testimoni personal, un llibre de crítica literària i un document d'història de la cultura que recupera materials de procedència molt diversa per mostrar la complexitat de les relacions entre l'artista i la ciutat en els darrers anys del segle XX.

Julià Guillamon. La ciutat interrompuda: de la contracultura a la Barcelona postolímpica. La Magrana, 2001.

de promoció

2011-11-29T06:55:00.000+01:00

De ida y vuelta, Radio 5. 11/9/2011.

El verano de los juguetes muertos.

una festa que ni la de la carrà*

2011-11-28T08:00:00.000+01:00

Black and White Ball (clic!)

Grandiosa nuba organizada por Truman Capote en el Plaza Hotel de Nueva York el 28 de noviembre de 1966, para celebrar el éxito planetario de su obra maestra, A sangre fría, acabada en febrero del año anterior. Aquel a quien la elite local de Kansas había apodado el gallito castrado se pavoneó a placer arropado, cual reinona solar, por una corte de horteras. Titiritero ventrílocuo, el escritor estadounidense adoró aquella noche lo que aborrecería a la mañana siguiente, guaseándose de la divertida mediocridad de aquella gente guapa. Pues, además del memorable barullo que se organizó en la entrada del Plaza, en Manhattan se dieron no pocas depresiones agudas por el exclusivo motivo de haber sido black-listed. Al día siguiente, el gran artífice de aquel "Truman Show" se despertó con una resaca egótica de la que jamás se repuso del todo.

Fabrice Gaignault. Diccionario de literatura para esnobs y (sobre todo) para los que no lo son. Impedimenta, 2011. P. 58.

* Raffaella Carrà. Raffaella Roberta Pelloni, Bolonya, 18 de juny de 1943. Famosa presentadora de televisió, cantant i actriu, cèlebre per disposar d'unes cervicals a prova de fuetades. Aquí, el tema al que fa referència el títol a aquest apunt.

tercer grau

2011-11-27T19:36:00.000+01:00

sèries de policies

2011-11-26T07:45:00.000+01:00

"A diferencia de las grandes ciudades que voy viendo en la series de policías, Barcelona no es una ciudad de rascacielos. Lo más parecido a los rascacielos lo han levantado en los municipios de las afueras donde vivimos, que la arropan como un visón de cemento. Todo lo que hay de osadía en un rascacielos, lo tiene de hortera un edificio de catorce, quince plantas de altura. Un rascacielos es un gigante, y un bloque de pisos es más bien un ogro. Con la lectura de los cuentos troquelados, he aprendido desde el primer momento a diferenciar entre ogros y gigantes, y enseguida he visto que los ogros, por lo común, no son tan grandes como los gigantes, tienen verrugas y comen carne humana. Pronto voy a saber, a fuerza de leer cuentos maravillosos, que a los gigantes sólo se les mata cortándoles la cabeza, que es lo que hizo, por ejemplo, David con Goliath.

Uno ve en las teleseries, en el Nueva York de Kojak y de McCloud, en el Boston de Banacek, en Los Ángeles de Canon y de Colombo, en el San Francisco de Las calles de San Francisco, una magia de cuentos de gigantes de cabeza jactanciosa que no va a encontrar en las aceras de su periferia industrial. Me gustarán las series policíacas como van a encantarme los cuentos de hadas, porque ambos hablan de lo mismo, del hombre que corre, perdido en un bosque o en una ciudad. Aprenderé en la televisión que voy a ser para siempre un hombre que corre, acaso como lo es Pinocho en los episodios de Luigi Comencini, cuando corre en busca del hada de los cabellos azules por las playas y por los campos con su traje de papel floreado, y su gorro de miga de pan, y sus zapatos de corteza de árbol. En Comencini, tiene el hada de Pinocho un goticismo de pastelería de festivo, una tenebrosidad clara de puntillas, blondas y lazos, y asimismo una convalecencia de mujer que vive encerrada, que la emparientan con la señorita Havisham de la novela Grandes esperanzas, y quizá por eso voy siendo a la vez un poco Pip y un poco Pinocho."

Javier Pérez Andújar. "Series de policías". A: Madrid/Barcelona: literatura y ciudad (1995-2010). Iberoamericana Editorial Vervuert, 2009. P. 189.

si tu em dius negra jo et dic criminal

2011-11-25T07:20:00.000+01:00

Se'm feia estrany acabar el mes dedicat als lladres i als serenos sense treure el cap, ni que només fos un momentet de res, per la llibreria Negra y Criminal. Són tan amables, que m'han fet arribar l'excusa a domicili:

próximo sábado 26 de noviembre 

a las 13 horas

en

Negra y Criminal

Toni Hill, 

vendrá a presentarnos a un nuevo inspector 

que transita por la Barcelona actual y globalizada, 

en la que conviven viejas familias
con nuevos delitos y viejos secretos. 

El inspector Héctor Salgado deberá enfrentarse a todo ello

en

EL VERANO DE LOS JUGUETES MUERTOS

Negra y Criminal

Sal,5

932955922

08003 Barcelona (Barceloneta)

www.negraycriminal.com

http://negraycriminal.blogcindario.com/

crim, educació sentimental

2011-11-25T07:14:00.000+01:00

"Nunca fui un gran lector de novela negra. Recuerdo una estantería de mi casa repleta de volúmenes amarillos de la colección “La Cua de Palla” y también que de pequeño me gustaba la serie de Perry Mason, por la música y porque era en blanco y negro, pero la resolución del crimen y la épica del detective no me engancharon como en cambio si ocurrió con la lectura de periódicos, donde la sección de sucesos siempre fue una de mis favoritas. Hace poco, mientras buscaba documentación sobre crímenes barceloneses para un programa radiofónico, me zambullí en la hemeroteca de La Vanguardia para ver si era verdad un disparate que rondaba desde hacía siglos por mi cabeza. Y sí, el sábado 20 de febrero de 1993 el rotativo barcelonés recogía que Antonio López Cañete intentó asesinar a su mujer disfrazado de Hitler. No sé si esa breve nota fue la culpable de mi interés por un mundo muy oscuro que cuando aparece en las novelas tiene un extra de construcción que, sin embargo, no puede competir con la realidad, pura y dura, eléctrica porque las historias son de carne y hueso por mucho que hoy en día la prensa las use injustamente como un material de usar y tirar. Fíjense por ejemplo en el crimen del Bar Joan. Alguien accedió a su interior y, preso de la ira, se cargó a la madre y el hijo propietarios del negocio. Ha pasado casi un año y los hechos siguen sin aclararse. Transito con cierta frecuencia por esa esquina de la Diagonal. Otros han ocupado el puesto de los muertos y hay clientes bebiendo café, como si el fatídico delito no hubiese nunca sucedido. Miro la puerta transparente y me estremezco ligeramente pensando en las vallas que, no hace tanto, ocultaban la entrada. Queramos o no la sangre vertida con pistolas, venganzas, desamores o dinerales es cotidiana. Y eso es lo que la hace atractiva a mis ojos porque en su esencia escribe un cuadro del estado de una sociedad, sus transformaciones y el estupor que siempre nos espera al pisar la calle."

Jordi Corominas i Julián. "Crimen, educación sentimental". Revista de Letras. 31/1/2011.

la dicotomia Banville-Black

2011-11-24T07:01:00.000+01:00

La bona literatura no sap de gèneres

John Banville torna amb el pseudònim que tan bons relats ha aportat a la novel·la negra, àmbit en el qual se sent ben a gust, tot i que no li agrada fer distincions entre gèneres: "Només hi ha escriptura bona i dolenta, i la bona es pot donar en qualsevol gènere. Canviaria una dotzena de novel·les considerades "literàries" per una de Georges Simenon, Richard Stark o Raymond Chandler", aclareix. Benjamin Black signa una narració rodona, àgil, amb les paraules mesurades, sense ornaments innecessaris, i amb la voluntat d'airejar la narració amb dosis d'humor. "És molt difícil tenir sentit de l'humor en la novel·la negra, no estic segur per què."

Banville vs. Black

I la dicotomia Banville-Black el fa sentir com si fos dos escriptors en una sola persona? "Durant 35 anys em vaig guanyar la vida treballant en diaris, no escrivint com a periodista sinó com a editor. Feia la meva pròpia feina literària durant el dia, i anava a l'oficina a la nit. Per tant, durant tots aquells anys, jo era, efectivament, dues persones. Per això la transició entre ser Banville i Black no va ser un pas tan gran", raona. Però com és Banville, com és Black? "Tinc totalment separades les maneres de treballar. Banville escriu molt lentament, amb ploma estilogràfica; Black treballa molt ràpid, directament a la pantalla de l'ordinador. L'ordinador és massa ràpid per a Banville, i la ploma massa lenta per a Black. Sempre faig aquesta distinció: el treball de Banville és el resultat de la concentració, el de Black és el de l'espontaneïtat", respon. I aquesta espontaneïtat el porta a fer créixer uns personatges que el van acompanyant després d'El secret de Christinne Falls i L'altre nom de Laura. La sèrie, de moment, no té final, i el forense Quirke és un personatge que pot tenir molt recorregut en la imaginació del narrador. "Penso en Quirke com una ànima perduda, atrapat entre els morts. Potser la meva tasca és recatar-lo del submón i portar-lo de nou entre els vius. Quants llibres em costarà fer-ho? Uns quants", afirma l'escriptor.

Raül Maigí. "John Banville". A: L'illa. Revista de Lletres, núm. 58 (tardor 2011), P. 14-15.

a sangre y fuego, de manuel chaves nogales

2011-11-23T07:01:00.000+01:00

A sangre y fuego és el títol de la sèrie de nou relats que Manuel Chaves Nogales (Sevilla, 1897-Londres, 1944) va escriure sobre la Guerra Civil espanyola. Periodista vocacional i paradigma de l'intel·lectual compromès amb el seu temps, l'autor s'allunya de la demagògia i del fàcil maniqueisme amb què sol tractar-se aquesta terrible època de la nostra història. És el desig d'imparcialitat el que provoca el sotrac en el lector: ni bons ni dolents, ni botxins ni màrtirs; tan sols hi ha crueltat, absurd, desorientació i obcecació d'uns i altres.

***

"Yo era eso que los sociólogos llaman un "pequeñoburgués liberal", ciudadano de una república democrática y parlamentaria. Trabajador intelectual al servicio de la industria regida por una burguesía capitalista heredera inmediata de la aristocracia terrateniente, que en mi país había monopolizado tradicionalmente los medios de producción y de cambio -como dicen los marxistas-, ganaba mi pan y mi libertad con una relativa holgura confeccionando periódicos y escribiendo artículos, reportajes, biografías, cuentos y novelas, con los que me hacía la ilusión de avivar el espíritu de mis compatriotas y suscitar en ellos el interés por los grandes temas de nuestro tiempo. Cuando iba a Moscú y al regreso contaba que los obreros rusos viven mal y soportan una dictadura que se hacen la ilusión de ejercer, mi patrón me felicitaba y me daba cariñosas palmaditas en la espalda. Cuando al regreso de Roma aseguraba que el fascismo no ha aumentado en un gramo la ración de pan del italiano, ni ha sabido acrecentar el acervo de sus valores morales, mi patrón no se mostraba tan satisfecho de mí ni creía que yo fuese realmente un buen periodista; pero, a fin de cuentas, a costa de buenas y malas caras, de elogios y censuras, yo iba sacando adelante mi verdad de intelectual liberal, ciudadano de una república democrática y parlamentaria.

[...] En realidad, y prescindiendo de toda prosopopeya, mi única y humilde verdad, la cosa mínima que yo pretendía sacar adelante, merced a mi artesanía y a través de la anécdota de mis relatos vividos o imaginados, mi única y humilde verdad era un odio insuperable a la estupidez y a la crueldad; es decir, una aversión natural al único pecado que para mí existe, el pecado contra la inteligencia, el pecado contra el Espíritu Santo." (Fragment del pròleg).

cervantes al matí, agatha a la tarda

2011-11-22T07:17:00.000+01:00

J. Pérez: Dicen que para disfrutar de verdad lee novelas de detectives.
M. de Riquer: Para pasármelo bien por las tardes, Agatha Christie y sus seguidores, la novela de misterio y detectives. A mí me gustan las novelas de crímenes, pero crímenes en ciudad. Me han servido mucho, porque te obligan a un ejercicio de imaginación. Es una lucha entre tú y el autor. A ver si ganará él o yo. Él me está engañando, a ver si lo descubro. Es una lucha constante. Además como Agatha lo hace muy bien, nunca le puedes decir: ‘¡Trampa, me has engañado!’ Y esto para deducciones literarias, para averiguar quién es el autor de una obra, esta mentalidad de detective, va muy bien.

J. Pérez: Usted que lee novela negra...
M. de Riquer: ¡Negra no! De detectives. La novela negra norteamericana no me gusta. Siempre de detectives: los seguidores de Conan Doyle.

L. Gomis: Conan Doyle, Agatha Christie, ¿quién más?
M. de Riquer: Hay otros imitadores, pero ahora no recuerdo los nombres. Hay uno ruso muy divertido, otro que la acción pasa siempre en Sicilia, Andrea Camilleri. Es divertidísimo.

J. Pérez: Por lo que dice parece que la lectura de los clásicos medievales sea un ‘trabajo’ y que en cambio las novelas de detectives sean una verdadera diversión. ¿Hay varios tipos de lecturas?
M. de Riquer: La facultad de leer nos permite muchas cosas. Y gracias a Dios somos gente civilizada y que leemos. Aunque no es corriente, no nos hagamos ilusiones. Estoy seguro que en muchas casas de Barcelona, y en los mejores barrios, el único libro que tienen es el listín de teléfonos.

J. Pérez: ¿Y cómo se puede animar a la lectura?
M. de Riquer: No, no, no se puede.

J. Pérez: ¿No se puede transmitir la inquietud de la lectura?
M. de Riquer: No. Viene en gran parte por la familia. Nosotros nos podemos preguntar: ¿cuándo he aprendido que Buenos Aires es la capital de Argentina? Nunca, fue de comer en casa, que un día una tía nuestra se fue a Buenos Aires. Hay cosas que no se aprenden en el colegio. Que existe Shakespeare, o que existe Cervantes se lo explican a cualquier palurdo en el bachillerato, pero eso no es nada. Lo que tenemos que procurar es que en nuestra casa se hable de libros. Tampoco es necesario que todo el mundo lea libros, no es necesario.

Conversa entre Martín de Riquer, Lorenzo Gomis i Jordi Pérez Colomé. Llegida a El ciervo.

en el principi fou l'apunt

2011-11-21T07:46:00.000+01:00

"Hace mucho tiempo que no pienso en Iris ni en el verano en que murió. Supongo que he tratado de olvidarlo todo, de la misma forma que superé las pesadillas y los terrores de la infancia. Y ahora, cuando quiero recordarla, a mi mente sólo acude el último día, como si esas imágenes hubieran borrado todas las anteriores. Cierro los ojos y me traslado a aquella casa grande y vieja, al dormitorio de camas desiertas que esperan la llegada del siguiente grupo de niños. Tengo seis años, estoy de campamento y no puedo dormir porque tengo miedo. No, miento. Aquella madrugada me porté como un valiente: desobedecí las reglas y me enfrenté a la oscuridad sólo por ver a Iris. Pero la encontré ahogada, flotando en la piscina, rodeada por un cortejo de muñecas muertas."

Així arrenca El verano de los juguetes muertos, amb algú que recorda en primera persona. Un mascle: "me porté como un valiente", diu. Passo pàgina. Allò tan sols era una mena de preàmbul, ara comença la història i me l'explica un narrador d'aquells que ho sap tot, que ho veu tot, el que pensa la gent inclòs. Omnisciència, se'n diu d'aquesta facultat que, segons com, més que un poder sembla una putada, la veritat.
No sé si és la mateixa persona; no puc saber-ho. No encara. Hauré d'arribar a la pàgina 219 per a constatar que, ara ja sí, he acumulat prou mèrits com per anar a viure a cal brocanter, que no hi ha Botox® que emmascari els solcs de les mans, perquè determinats pensaments em delaten com el que sóc: una internauta d'adopció. Una parvenue. Una no nativa, vaja. Ho dic perquè el preludi em va fer pensar en un fragment d'aquells de querido-diario al més pur estil Anna Frank, o en una carta de les que volen segell, per a entendre'ns. I no, resulta que és un apunt de bloc. Benvinguda al segle XXI, Mati.

"Puso en marcha su ordenador, recordó su contraseña -kubrick7-, y tecleó la dirección del blog de Marc Castells en el navegador, mientras pensaba en la falta de pudor que delataban esos diarios del siglo veintiuno. Los antiguos, los de papel, eran algo privado, algo que sólo leía el interesado y en los que, por tanto, podía volcar todos sus secretos. Ahora la vida privada se exhibía en la red, lo cual, estaba seguro, imponía cierta censura a la hora de escribir. Si uno no podía ser absolutamente sincero, ¿para qué molestarse en escribirlo? ¿Eran una llamada de atención al mundo? ¡Eh, escuchad, mi vida está llena de cosas interesantes! Haced el favor de leerlas..."

I després estan els monstres, els que em creixen mentre llegeixo. Vénen per quedar-se, no hi ha manera de fer-los fora. No, no em puc imaginar la tal Iris morta, surant envoltada de nines, perquè ja tinc un cadàver a la piscina, jo. I dos és multitud, per no dir escabetxada.

la invenció de la roda

2011-11-20T07:31:00.000+01:00

The LA Public Library's bookmobile for the sick, 1928.

Vista a O silêncio dos livros.

cobertures: ferenc pintér

2011-11-19T07:32:00.000+01:00

Ferenc Pintér (1931-2008)

Pintor i il·lustrador. Va col·laborar durant 32 anys amb l'editorial Mondadori, dissenyant, sobretot, les cobertes de les edicions de butxaca de Simenon i d'Agatha Christie.

N'he tingut notícia gràcies a aquest apunt del bloc Cultura Impopular.

matar en barcelona

2011-11-18T07:35:00.000+01:00

"L'editora Ana Pareja i Jordi Corominas han donat forma a un projecte singular. Es diu Matar en Barcelona i enfronta 12 autors amb 12 crims reals per tal d'aconseguir una antologia de relats. Publica Alpha Decay. Escriptors que s'estrenen com el músic Antonio Luque, d'altres molt més consolidats com és el cas de Francesc Serés i autèntics experts del tema negre com Raul Argemí conviuen en aquest magma especial que ens convida a fer una passejada fosca per la ciutat de Barcelona. El punt d'arrencada són els crims reals. A partir d'aquí arriba el camí de la documentació, de seguir amb més o menys atenció tot el que va passar i, per fi, arriba la part creativa, fabular i convertir-ho tot en un relat que preserva les identitats dels protagonistes reals i que dóna llibertat total a l'autor per recrear-lo a la seva manera, convertint-se en un exercici que es podria moure a la perfecció en la frontera entre la ficció absoluta i la crònica periodística en un intent de trencar els límits de totes dues." Jordi Cervera.

Els autors que participen en aquesta antologia son: Javier Calvo, Gabriela Wiener, Raúl Argemí, Antonio Luque, Sabino Méndez, Francesc Serés, Manuel Vilas, Llucia Ramis, Mara Faye Lethem, Sebastià Jovani, Elena Medel i Darío Hernando.

no faig res sense alegria

2011-11-17T07:21:00.000+01:00

"M'agradaria tenir una intel·ligència de les coses molt més perfecta, però no la vull comprar tan cara com costa. El meu pla és passar dolçament, i no amb dificultats, el que em queda de vida. No hi ha res perquè em vulga trencar el cap, tampoc per la ciència, per bé que tinga un gran valor. No busque en els llibres més que el plaer d'un entreteniment honest; o, si estudie, no busque més que la ciència que tracta del coneixement de mi mateix, i que m'instrueix per morir i viure bé.

A causa de les dificultats, si es que les trobe llegint, no em mossegue les ungles; les deixe on són després d'atacar-les una o dues vegades.

Si m'hi aturara, em perdria, i el temps també el perdria, perquè tinc un esperit impulsiu. Allò que no veig al primer atac, encara ho veig menys si m'hi obstine. No faig res sense alegria, i la continuïtat i l'esforç massa ferm encega el meu enteniment, l'entristeix i el cansa. La meua vista s'hi confon i s'hi dissipa. Cal que el retire i que el torne a emprar, a batzegades, de la mateixa manera que perquè jutgem sobre la brillantor de l'escarlata se'ns demana que passem els ulls per damunt tot recorrent-la amb diferents mirades ràpides, consecutives i reiterades.

Si aquest llibre em desagrada, n'agafe un altre, i no m'hi lliure més que durant les hores en què comença a apoderar de mi el tedi de no fer res. No em pose gaire amb els llibres nous pequè els antics em semblen més plens i més sòlids, ni amb els grecs perquè el meu enteniment no sap acontentar-se d'una intel·ligència d'infant i d'aprenent [...]

Dic lliurement el meu parer sobre totes les coses, fins i tot d'aquelles que sobrepassen potser la meua capacitat, i que no considere que siguen de la meva jurisdicció. El que n'opine és per mostrar la mesura del meu punt de vista, no la mesura de les coses".

Michel de Montaigne. Assaigs. LLibre segon. Traducció de Vicent Alonso. Proa, 2007. P. 129.

sense ordre ni concert

2011-11-16T08:01:00.000+01:00

CONCIENCIAS DELICADAS "El tabaco es para el hombre un veneno de lo más peligroso". Esta virtuosa puesta en guardia se ha vuelto bastante banal, me diréis. Lo que lo es menos -y que debería mover a reflexión- es la identidad del que la formulaba: Adolf Hitler.

Del mismo modo, Adolf Eichmann, mientras esperaba su ejecución, pidió prestado un ejemplar de Lolita a la biblioteca de la cárcel. Al cabo de algunas páginas (nos dice un biógrafo de Nabokov), indignado, arrojó el libro: "¡Esto es repugnante!".

PLAGIO Un joven periodista que entrevistaba a Martha Graham preguntó a la gran bailarina y coreógrafa sobre el asunto de los plagios artísticos. "Escuche, amigo mío -respondió el viejo monstruo sagrado poniendo su mano artrítica sobre el brazo de su interlocutor-, somos todos unos ladrones. Pero, a fin de cuentas, sólo seremos juzgados por dos cosas: por aquel a quien hemos elegido desvalijar y por lo que hayamos hecho con ello".

T.S. Eliot decía, por otra parte, poco más o menos los mismo: "Los poetas inmaduros imitan; los maduros roban".

SCHOPENHAUER Acerca de la manera sana de frecuentar los libros, Schopenhauer ha hecho observaciones que siguen siendo de una pertinencia turbadora: "El arte de no leer es muy importante. Éste consiste en no interesarse en todo cuanto llama la atención del gran público en un momento dado. Cuando todo el mundo habla de cierta obra, recordad que todo aquel que escribe para los imbéciles no dejará de tener nunca lectores. Para leer buenos libros, la condición previa es no perder el tiempo en leer cosas malas, pues la vida es corta". Y luego, dispara este dardo final: "Sólo el que saca sus escritos directamente de su cerebro merece ser leído".

Simon Leys. "Sin orden ni concierto" A: La felicidad de los pececillos: cartas desde las antípodas. Traducción de José Ramón Monreal. Acantilado, 2011. P. 33-35.

el cas és que me'n recordo

2011-11-15T07:45:00.000+01:00

El Caso fou un setmanari sensacionalista que es va començar a publicar a Madrid l'any 1952 i que recollia els aspectes més morbosos i inquietants de l'Espanya negra no-oficial.

Oferia, bàsicament, crònica de successos; reportatges escabrosos sobre parricidis, crims passionals, etc., que normalment tenien lloc a altres països, ja que el règim de Franco només els permetia publicar un crim espanyol per setmana. Popularment se'l coneixia com el diari de les porteres. Es va deixar d'editar l'any 1987.

Si no en teniu prou:
· Homenaje al semanario "El Caso" como fuente de inspiración de novela negra.

· Censura y manchas de sangre.

beuratges negres

2011-11-14T08:00:00.000+01:00

Ara fa uns pocs anys el Victor Nubla i el Pascal Comelade van decidir reeditar la introbable LES PLACES DE GRÀCIA, una obra conceptual consistent en una capsa plena d'artefactes literaris i gràfics a més d'un gran disc gravat al 1986.

Com que d'irònics i d'espavilats ho són un bon tros, cap dels 50 únics exemplars tenia preu...,només podies aconseguir-ne un pujant en una subhasta de bens fungibles. Cal imaginar quina entrada d'hivern deurien fer aquell parell amb la panera fabulosa que van arribar a aplegar: des de conills i aviram de llei fins al meu cistell de bolets difícils.

(Ja sé que pot semblar que hagi fugit d'estudi; paciència, que ara arribem al destí que pretenia.)

Al Joan Ramon, que els coneix de fa anys i panys, se li va acudir un envit irresistible, un pòquer de sis asos, ni més ni menys, que descrivia així:

Una ampolla d'aiguardent de cada marca que beu cadascun dels detectius protagonistes de les novel·les escrites per Manuel Vázquez Montalbán (Pepe Carvalho), Georges Simenon (Jules Maigret), Petros Markaris (el comissari Jaritos), Andrea Camilleri (Salvo Montalbano), Jean-Claude Izzo (Fabio Montale) i Francisco González Ledesma (inspector Méndez).

Una ampolla de:

·Vieil armagnac Clès des Ducs (Maigret)

·Tres vieux marc de champagne egrappé Distillerie Jean Goyard (Carvalho)
·Feudo Arancio 2005 Nero d'avola Sicilia (Montalbano)

·Lagavulin 16 anys (Montale, Mendez)

·Com que el comisari Jaritos d'en Petros Markaris es un cutre i nomes li agraden les patates fregides (congelades) i els suvlakas, però no per això és menys entranyable el vell lector de diccionaris, s’hi afegeix una ampolla d’Ouzo, l'aiguardent grec.

Oi que no costa gens d'imaginar-nos un vespre rúfol d'hivern, arrepapats a la butaca de llegir, amb dos ditets del mateix armanyac que el Maigret acaba de servir-se a la novel·la que tenim entre mans? L'efecte d'una lectura com aquesta ha de ser altament sinestèsic.

Apart d'assenyalar la tendència als beuratges forts d'un seguit de protagonistes de la novel·la negra (cosa entenedora si pensem en tot el que han d'arribar a entomar al llarg d'una de les seves jornades excessives), aquesta llista té la gràcia de concentrar un seguit de grans clàssics del gènere negre mediterrani (tot i que el Maigret sigui, per entendre'ns, més atlàntic); uns paios durs, sempre més propers que els nòrdics ara tant de moda. Comparativament, sembla més fàcil matar en un solitari xalet perdut a la Lapònia que en un quart segona del Barri Xino, o del marsellès Barri de Les Catalans...

I diria que l'origen de les pors del nord és la freda solitud i, en canvi, el de les nostres sigui una xafogosa densitat. Són les coses que penses tot llegint negre del que fa pensar...

A l'hora d'il·lustrar la novel·la del Toni Hill vaig desestimar el retrat d'un autor que només tenia vist a la foto promocional; així que em vaig fixar en l'anònima coberta. Suposo que les grans editorials tenen més que estudiat el disseny que fa vendre més, i que no sóc qui per a discutir què hi fan les rajoles del Passeig de Gràcia quan és un escenari que el relat evita en tot moment.

Per no dir de la paròdica enganxina que especifica que el text és INÉDITO; malament aniríem si fos copiat!

Recordo haver-me iniciat en el gènere negre amb els Maigrets del Luis de Caralt i, sobretot, amb les primeres edicions de la Cua de Palla que la mare es firava per sistema a Can Porter. I és clar, l'empremta de les sobergues portades del Jordi Fornas no és de les que s'esborren. Al final vaig optar per fer una cosa que ell em va ensenyar que no s'havia de fer.

El gènere exigeix una imatge al·legòrica, mai explicita. En cap cas, s'han d'introduir al grafisme elements claus de la trama, com jo he gosat fer.

Espero no haver espatllat la festa a ningú. Ara pel taller corre un autèntic ninot de vudú, a punt per a començar a burxar-lo després d'haver-li posat nom i cognoms.

Si m'ho proposo puc ser tan malvat com tothom.

interiorisme

2011-11-13T09:10:00.000+01:00

Mario Vargas Llosa

Enrique Vila-Matas

Francisco Rico

Soledad Puértolas

Gustavo Martín Garzo

Javier Marías

Juan Manuel de Prada

"Siempre he tenido la manía, entre otras, de fijarme en las bibliotecas ajenas. Pararme ante los estantes, recorrer los lomos de los libros y reparar en las afinidades y diferencias con los propios. Cada biblioteca se rige por una serie de códigos, unos usos ni siquiera conscientes, caprichosos la mayor parte de las veces, que acaban señalando al lector, y que hablan de sus afanes y rarezas. Decía Marguerite Yourcenar que una de las mejores maneras de conocer a alguien es ver sus libros. Y creo que es verdad. En el caso de los escritores se añade además la sospecha fundada de que sus bibliotecas esconden una parte del mapa del tesoro. De su manera de plantearse y entender la literatura. A finales de 2007, comencé a publicar en el suplemento cultural del diario Abc la serie «Bibliotecas de autor». Un recorrido por las bibliotecas de algunos de los autores contemporáneos más relevantes, que hablaban no sólo de sus libros sino de cómo están o no ordenados, la manera en que se han ido acumulando o perdiendo, y de las historias, buena parte de ellas fabulosas, que rodean a muchos de ellos".

un altre vic que no és un boli

2011-11-12T08:25:00.000+01:00

Als amants del karaoke.
Als micos del zoo.
I a Franz Kafka, per haver escrit "Informe per a una acadèmia".

I'm chained to the wall. I have nothin' at all. And my eyes look into the sunset Thinkin' of better things to do,Like a monkey in a zoo.The days go so slow.I don't have no friends.Except all these people Who want me to do tricks for them, Like a monkey in a zoo.And it could happen to you. You could be in my place.No it wasn't always like this, But I never saw it comin'.I'm so alone,But this is my home.And the bars that surround meKeep me from knowin' any better,Like a monkey in a zoo.Throw me a peanut.Laugh and make jokes.But I've had enough peanuts And I'm ready to choke,Like a monkey in a zooYou come to look at me.You seem so amused.But things would look different If you were in my shoes.I know its my fault,But I want out.And when I cry outNobody seems to understand,Like a monkey in a zooYou say I'm cute. You don't know how much that hurts.You don't know how it feels To live in your own dirt,Like a monkey in a zooAnd it could happen to you.You could be in my place.Don't let yourself slip.Don't keep egg on your face.I used to be happy. I cant remember those days.But I sold my freedom For free room and board, Like a monkey in a zoo.

***

Estic encadenat a la paret. No tinc res en absolut. I els meus ulls miren cap a l'ocàs, pensant en coses millors a fer. Com un mico en un zoo. Els dies passen tan lents. No tinc cap amic. A excepció de totes aquestes persones que volen que faci trucs per a ells. Com un mico en un zoo. Això també et pot passar a tu. Podries estar al meu lloc. No, no sempre va ser així. Però mai ho vaig veure a venir. Estic tan sol, però aquesta és casa meva. I les barres que m'envolten m'impedeixen conèixer res de millor. Com un mico en un zoo. Em llencen un cacauet. Riuen i fan bromes. Però he tingut prou amb el cacauet i estic disposat a ofegar-me. Com un mico en un zoo. Em vens a veure. Sembles tan divertit. Però les coses serien diferents, si estiguessis en el meu lloc. Sé que és culpa meva, però me'n vull anar. I quan crido ningú sembla entendre, com un mico en un zoo. Dius que sóc valent. No saps el mal que fa. No saps què se sent al viure en la pròpia brutícia, com un mico en un zoo. I això et podria passar a tu. Podries estar al meu lloc. No et deixis relliscar. No et deixis humiliar. Jo per ser feliç. No puc recordar aquells dies. Però vaig vendre la meva llibertat per allotjament i menjar gratis, com un mico en un zoo. (Versió lliure gentilesa del Google Translator, que cada dia en sap més).

______________________
P.S.: L'autor de la cançó és en Daniel Johnston; us en vaig parlar aquí. L'intèrpret d'avui era (és) aquest senyor.

el conte policial

2011-11-11T07:03:00.000+01:00

"Hay un tipo de lector actual, el lector de ficciones policiales. Eselector ha sido –ese lector se encuentra en todos los países del mundo yse cuenta por millones- engendrado por Edgar Allan Poe. Vamos a suponerque no existe ese lector, o supongamos algo quizá más interesante; quese trata de una persona muy lejana de nosotros. Puede ser un persa, unmalayo, un rústico, un niño, una persona a quien le dicen que elQuijote es una novela policial; vamos a suponer que ese hipotéticopersonaje haya leído novelas policiales y empiece a leer el Quijote.Entonces, ¿qué lee?

“En un lugar de la Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme, nohace mucho tiempo vivía un hidalgo…” y ya ese lector está lleno desospechas, porque el lector de novelas policiales es un lector que leecon incredulidad, con suspicacias, una suspicacia especial.

Por ejemplo, si lee: “En un lugar de la Mancha…,” desde luegosupone que aquello no sucedió en la Mancha. Luego: “…de cuyo nombre noquiero acordarme…,” ¿por qué no quiso acordarse Cervantes? Porque sinduda Cervantes era el asesino, el culpable. Luego… “no hace muchotiempo…” posiblemente lo que suceda no será tan aterrador como elfuturo.

La novela policial ha creado un tipo especial de lector. [...]

Actualmente, el género policial ha decaído mucho en Estados Unidos. Elgénero policial es realista, de violencia, un género de violenciassexuales también. En todo caso, ha desaparecido. Se ha olvidado elorigen intelectual del relato policial. Éste se ha mantenido enInglaterra, donde todavía se escriben novelas muy tranquilas, donde elrelato transcurre en una aldea inglesa; allí todo es intelectual, todoes tranquilo, no hay violencia, no hay mayor efusión de sangre. Heintentado el género policial alguna vez, no estoy demasiado orgullosode lo que he hecho. Lo he llevado a un terreno simbólico que no sé sicuadra. He escrito La muerte y la brújula. Algún texto policial conBioy Casares, cuyos cuentos son muy superiores a los míos. Los cuentosde Isidro Parodi, que es un preso que, desde la cárcel, resuelve loscrímenes.

¿Qué podríamos decir como apología del género policial? Hay una quees muy evidente y cierta: nuestra literatura tiende a lo caótico. Setiende al verso libre porque es más fácil que el verso regular; laverdad es que es muy difícil. Se tiende a suprimir personajes, losargumentos, todo es muy vago. En esta época nuestra, tan caótica, hayalgo que, humildemente, ha mantenido las virtudes clásicas: el cuentopolicial sin principio, sin medio y sin fin. Éstos los han escritoescritores subalternos, algunos los han escrito escritores excelentes:Dickens, Stevenson y sobre todo, Wilkie Collins. Yo diría, paradefender la novela policial, que no necesita defensa; leída con ciertodesdén ahora, está salvando el orden en una época de desorden. Esto esuna prueba que debemos agradecerle y es meritorio."

Jorge Luis Borges. "El cuento policial". A: Borges oral. Alianza, 2000. P. 64. Conferència pronunciada a la Universitat de Belgrano el 16 de juny de 1978.

11.11.11, és a dir, demà

2011-11-10T06:44:00.000+01:00

Jordi Canal (esquerra) i Àlex Martín (dreta)

La resposta a aquell misteriós correu que anunciava "aviat es tornarà a parlar de la Cua de palla" no es va fer esperar gaire, i, vint dies després, ja sabíem que l'editorial Alrevés publicava la història de la col·lecció de novel·la criminal més important d'aquest país, signada per Jordi Canal i Àlex Martín.

Considerant que aquest mes el dediquem al crim i a les novel·les de lladres i serenos, és inevitable no anar a petar a La Bòbila, de l'Hospitalet, primera biblioteca pública del país dedicada al gènere negre i policíac, i destinar una estoneta a parlar del seu director, Jordi Canal i Artigas, coautor de La cua de palla: retrat en groc i negre, creador del fanzine L'H Confidencial i del primer club de lectura de novel·la negra a l'Estat espanyol, i coordinador, des del 2007, del Premi internacional de novel·la negra L'H Confidencial.

Ja posats, i abans d'encarar l'objectiu de l'apunt d'avui, que no és altre que convidar-vos a una presentació, permeteu-me que aprofiti l'avinentesa -sense estalvi d'un cert orgull gremial, la veritat- per a parlar-vos d'un nou recurs sobre Francisco González Ledesma que s'han empescat entre la Biblioteca La Bòbila i la Biblioteca de Montbau. La Barcelona de Méndez, es titula, i és un bloc que pretén reunir localitzacions de Barcelona (bars i restaurants, carrers i places, cinemes i teatres, llocs i monuments) mencionades en els llibres de la sèrie de l'inspector Ricardo Méndez, per tal d'oferir una visió de la Barcelona que el disseny i el turisme estan fent desaparèixer.

Fins aquí el Pisuerga, ara la invitació: demà 11.11.11 a les set del vespre a la biblioteca La Bòbila.

les vint regles per al crim perfecte

2011-11-09T07:50:00.000+01:00

1. El lector i el detectiu han de tenir les mateixes oportunitats de solucionar el problema. Totes les pistes s’han d’anunciar i descriure amb detall.

2. L’autor no pot usar, respecte al lector, trucs diferents als que el culpable usa respecte al detectiu.

3. No han de narrar-se històries amoroses. La trama amorosa distreuria el lector.

4. El culpable no pot descobrir-se sota pressió del detectiu o de la policia.

5. El descobriment del culpable s’ha de produir per un seguit de deduccions lògiques. Mai per casualitat, accident o confessió espontània.

6. Hi ha d’haver, per definició, un policia o detectiu, el qual ha de fer bé la seva feina. La seva tasca consisteix a reunir proves que el conduiran fins al culpable.

7. Una novel·la de detectius sense cadàver és inviable.

8. Els mitjans per a la resolució del cas han de ser realistes: estan prohibits l’espiritisme i l’endevinació.

9. No pot haver-hi més d’un detectiu. Reunir tres o quatre talents suposaria un desavantatge per al lector.

10. El culpable ha de ser una persona amb un paper important a la història; un personatge conegut pel lector. Descobrir un culpable que apareix en el darrer capítol o que té un paper insignificant, seria una mostra d’incapacitat de l’autor.

11. L’autor no pot escollir el criminal entre el personal domèstic o similars. Seria massa fàcil.

12. Hi ha d’haver un únic culpable, sense tenir en compte el nombre de crims comesos.

13. Les societats secretes, màfies, sectes... no hi tenen cabuda. Cal distingir la novel·la d’aventures de la novel·la policial o detectivesca.

14. La manera en què es comet i crim i els mitjans per descobrir el culpable han de ser racionals i científics. No poden usar-se les ciències ocultes i els seus instruments imaginaris.

15. La solució a l’enigma ha d’aparèixer de forma clara, però ambigua, durant la trama. És a dir, si es rellegeix el llibre un cop acabat, s’ha de poder veure que les pistes eren a l’abast i que permetien descobrir el culpable.

16. No hi ha d’haver descripcions extenses. Endarrereixen l’acció i distreuen el lector. Cal plantejar un problema, analitzar-lo i resoldre’l.

17. El culpable no ha de ser un professional del crim. Els delinqüents habituals són del àmbit de la policia, no dels detectius.

18. El que en un principi s’ha presentat com a crim, no pot resultar, al final, un suïcidi o un accident. Seria una traïció al lector.

19. El mòbil del crim ha de ser estrictament personal.

20. Hi ha alguns trucs que, com que ja han estat usats en moltes ocasions, no apareixeran:
a) La marca de les burilles de cigarreta com a prova inculpatòria de la identitat del culpable.
b) La sessió d’espiritisme trucada en la qual el culpable, mort de por, confessa.
c) La coartada construïda amb un maniquí.
d) El germà bessó del sospitós.
e) El sèrum de la veritat.
f) L’assassinat comès davant els representants de la llei.
g) L’ús d’associacions de paraules per descobrir el culpable.
h) L’ús d’un codi secret.

S.S. Van Dine. "Les vint regles per al crim perfecte". The American Magazine. Setembre 1928.

hill, toni hill

2011-11-08T07:42:00.000+01:00

"La decisión de Héctor de pagar la cuenta de la cena había resultado inamovible, así que fue Leire quien, en un arranque de igualdad femenina, le propuso ir luego a tomar una copa a un pequeño bar cercano donde servían "los mejores mojitos de Barcelona". El REC era un espacio pequeño, decorado en blancos, grises y rojos, que solía estar lleno en invierno, cuando los clientes preferían los interiores acogedores a las terrazas callejeras."

Toni Hill. El verano de los juguetes muertos. DeBolsillo, 2011. P. 306.

el sarau nothomb

2011-11-07T07:41:00.000+01:00

humor negre

2011-11-06T09:14:00.000+01:00

Als qui escriuen però no signen, autors d'obres anònimes inclosos.

"Diuen que és un llibre increïble. Un dia d'aquests el llegiré."
Ronald Reagan, a propòsit de la seva autobiografia, An American Life.

John Sutherland. 50 cosas que hay que saber sobre literatura. Ariel, 2011. P. 195.

eleccions

2011-11-05T07:35:00.000+01:00

Vist ahir a Librosfera.

un error dels espies, que també són humans

2011-11-04T07:48:00.000+01:00

"Una mañana como cualquier otra, bajé hasta el vestíbulo del edificio donde vivía, en Barcelona, a buscar mi correspondencia matutina. Muchas veces habíamos hablado, vos y yo, del placer de recibir cartas inesperadas, cartas de lectores o lectoras desconocidas, de amigos extraviados en las arenas y en las costas del exilio. Ese día, al abrir el buzón, me encontré con una buena cantidad de sobres blancos con sus rayitas rojas y azules, de correo internacional. Mientras esperaba el ascensor, repasé los sobres, tratando de identificar por la letra a los remitentes. De pronto, en medio del montón, apareció un sobre completamente insólito. Era como todos los demás, en apariencia, sólo que sus señas, a máquina, eran las siguientes: Julio Cortázar, 9, rue de L'Eperon, París, France. Di vuelta al sobre, buscando el remitente, pero no lo tenía. Miré otra vez el sobre: el sello era de Inglaterra, la eterna efigie de la reina Isabel, ahora con una banda dorada en el centro. ¿Cómo era posible que una carta dirigida a vos, desde Londres, Inglaterra, apareciera en mi buzón de Barcelona, España? ¿Por cuántas manos había pasado esa carta, desde las brumas del norte al cielo mediterráneo, para depositarse justamente en mi buzón? ¿Y el cartero? El cartero que siempre se quejaba de que yo recibía demasiada correspondencia y me pedía los sellos repetidos, ¿no se asombró al encontrar en su bolsa de reparto una carta dirigida a Julio Cortázar, 9, rue de L'Eperon, París, France, y la metió sin ninguna duda en el buzón de la Plaza Garrigó 8, 8º 2ª, Barcelona 08016, que era donde yo vivía? Me lancé al teléfono y te llamé.

-Julio -te dije-, acabo de recibir una carta dirigida a vos, que viene de Londres. Te juro que dice "Julio Cortázar", en el sobre, pero el cartero la metió en mi buzón de Barcelona.

Me escuchaste con esa especie de indiferencia displicente que tenías ante las cosas más insólitas de este mundo.

-¿Tenés el sello o te falta? -me preguntaste con aparente ingenuidad.

-Mirá -te dije-, si es una de tus bromas, no me hace ninguna gracia, porque no sé si recordás que acabo de pasar tres meses en la clandestinidad por falta de papeles, porque la dictadura uruguaya me retiró el pasaporte y la Policía de Extranjería de España quería deportarme...

-¿Y cómo iba a conseguir yo que una carta dirigida a mí, en París, te llegara a vos, en la Plaza Garrigó? -me dijiste, de manera muy razonable.

-Eso es lo que yo quiero saber -grité, nerviosa-. Quiero saber cómo una carta dirigida a vos, desde Londres, me llega a mí, en Barcelona...

-Lo mejor que podés hacer es abrirla y leerla -me aconsejaste-. Seguramente no dice nada interesante. Los servicios de inteligencia son muy estúpidos y suelen confundir las cartas. Vos y yo tenemos la correspondencia controlada, como te imaginarás; simplemente, la han abierto, la han leído, pero en lugar de echarla en la saca de París, la metieron en la saca de Barcelona.

La explicación me parecía bastante plausible, pero faltaba un detalle: ¿por qué el servicio de inteligencia equivocado había mandado la carta dirigida a vos justamente a mi buzón? Podía haberla mandado a cualquier otro.
Abrí la carta. Era de la revista inglesa Index on Censorship, especializada en denunciar la persecución y la censura contra intelectuales y artista, y te agradecían tu colaboración.
Yo había escrito un artículo para ellos, recientemente.

-¿Viste? -comentaste-. La correspondencia de la revista, la tuya y la mía están controladas, ha sido un error de los espías, que también son humanos.

Pero y mi cartero, ¿mi cartero no había sentido ningún asombro?

-Tu cartero está encantado porque vos ya tenés el sello de la reina Isabel de siete peniques, con banda dorada en el centro, y mañana se lo vas a regalar -dijo Julio."

Cristina Peri Rossi. Julio Cortázar. Omega, 2001. P. 77-79.

que rule, que rule

2011-11-04T06:00:00.000+01:00

No sé què passa, però estem fent curt d'exemplars: la demanda supera l'oferta, vaja. Per aquest motiu us prego que, a mesura que aneu acabant de llegir El verano de los juguetes muertos, no el tingueu encantat a casa i ens el retorneu al més aviat possible, que ja hi ha cinc, pel cap baix, que s'esperen.

sobre la popularitat de les històries de detectius

2011-11-03T07:46:00.000+01:00

"Al tratar de discernir la verdadera razón psicológica de la popularidad de las historias de detectives, es necesario desembarazarse antes de muchas frases hueras. No es cierto, por ejemplo, que el populacho prefiera la mala a la buena literatura y que acepte los relatos de detectives porque son mala literatura. La mera ausencia de sutileza artística no convierte a un libro en popular. La Guía de ferrocarril de Bradsshaw contiene pocos destellos de comedia psicológica y, sin embargo, nadie la lee en voz alta las noches invernales. Si las novelas de detectives se leen con más fruición que las guías de ferrocarril es sin duda porque son más artísticas. Muchos libros buenos han tenido la suerte de ser populares; muchos libros malos, aún con suerte, no lo han sido. El problema es que mucha gente no repara en que hay buenos relatos de detectives, y es como si se les hablara de un demonio bueno. Escribir la historia de un robo equivale para ellos a una forma espiritual de cometerlo. En el caso de las personas muy sensibles, es muy natural que así ocurra: hay que admitir que muchas novelas de detectives contienen tantos crímenes como una tragedia de Shakespeare.

No obstante, entre un buen y un mal relato de detectives hay tantas o más diferencias que entre un buen y un mal relato épico. El relato detectivesco no es sólo una forma artística totalmente legítima, sino que tiene claras y auténticas ventajas como agente del bienestar común."

G.K. Chesterton. Cómo escribir relatos policíacos. Traducció de Miguel Temprano García. Acantilado, 2011. P. 237.

pidolar en temps de crisi

2011-11-02T07:20:00.000+01:00

Bib. Vic. Joan Triadu [mailto:b.vic.jt@diba.cat]

Enviado el: martes, 04 de octubre de 2011 19:31

Para: LOPD MKT

Asunto: El verano de los juguetes muertos

Ante todo, disculpen por utilizar esta dirección, pero es la única que he sido capaz de encontrar.

No se yo si es demasiado habitual que les escriban desde bibliotecas públicas con fines pedigüeños, que de eso se trata, avanzémoslo ya.

Me llamo XX y coordino, desde hace cuatro años y juntamente con mi compañero XY, el club de lectura de esta biblioteca. Quizás ya tengan noticia de qué es y cómo funciona una actividad de este tipo. El caso es que un grupo de lectores, que durante un mes han leído la misma novela, se reune para intercambiar impresiones sobre la lectura. La biblioteca se encarga de proporcionarles los libros, y en nuestro caso concreto, les ofrecemos, además, una guia de lectura sobre el autor y la novela en cuestión y añadimos informaciones complementarias a través de un blog que actualizamos a diario. Más o menos.

El caso es que para el próximo mes de noviembre, y a petición de Jordi Anglada, de la Llibreria Anglada de Vic, un auténtico "librero de cabecera" a quien hemos invitado como presentador de la sesión, tenemos previsto leer El verano de los juguetes muertos, de Toni Hill.
En principio nos mostramos muy reticentes con la propuesta del librero, ya que tenemos el compromiso de conseguir los ejemplares que sean precisos a través de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació, y la verdad es que cuando se trata de una novedad editorial nos resulta especialmente difícil, por no decir imposible.

Pero dada la insistencia de Jordi Anglada, avalada por el éxito y las buenas críticas que está teniendo la novela, no queremos hacerla caer de la programación. La biblioteca ha adquirido, por su cuenta y riesgo, cinco ejemplares y quizás podamos conseguir cuatro o cinco más de la “Xarxa”. Pero son insuficientes, ya que a nuestras tertulias acuden de 20 a 25 lectores. Y ahora, sí, sin más preámbulos, entramos de lleno en el párrafo que bien se podría titular “pedir en tiempos de crisis”.

¿Sería una insensatez terrible que nos atreviéramos a pedirles una pequeña contribución a una buena causa? Unos cuantos ejemplares que tuvieran por ahí, aunque fueran de esos que no han pasado el control de calidad porque, pongamos por caso, les falte una coma, o tengan la cubierta arrugada o qué se yo.

Enfin, insensatez o no, nos hemos atrevido.
Nada más. Disculpen la novelita que les acabo de perpetrar y si no les supusiera demasiada molestia, les quedaría muy agradecida si se pusieran en contacto conmigo aunque sea para decirme no.

Cordialmente,
XX

-----Mensaje original-----

De: ## [mailto:##@##.es]

Enviado el: jueves, 06 de octubre de 2011 16:37

Para: Bib. Vic. Joan Triadu

Asunto: RE: El verano de los juguetes muertos

XX,

Iré al grano… será un placer facilitaros los ejemplares que necesitéis para esta esplendida iniciativa… es más, os los podemos facilitar con todas las comas y con las cubiertas en perfecto estado. Haciendo cuentas me salen unos 15 ejemplares… es correcto?

Si me facilitas la dirección os los haremos llegar para la semana que viene… va bien?

Muchas gracias y espero disfrutéis de esta magnífica novela!

compra compulsiva

2011-11-01T08:05:00.000+01:00

A Lluís Anglada, que tot sovint m'acusa

de no llegir cap altra cosa que no siguin novel·les d'amor.

Fa molt que, en el meu particular camí de perfecció (qui sap si no fóra millor dir-ne odissea), he abandonat la compra compulsiva de llibres, activitat que m'havia proporcionat moments estel·lars -sí-, enormes decepcions -també-, i que m'ha permès viure sense haver de sol·licitar mai els serveis d'un interiorista. Per no parlar de l'argument de pes a esgrimir davant els inefables agents de la propietat immobiliària: anorrear per complet la seva retòrica del "lluminós", "ideal parelles", "cuina-office", "àmplies vistes", "un piset amb moltes possibilitats", etc., amb un simple, lacònic i incontestable "no té prou parets".

He arribat a la renúncia, d'entrada, per exigències del pressupost familiar, que al llarg dels anys s'ha anat complicant amb despeses inversemblants -així és com les qualificaria la compradora compulsiva de llibres que vaig ser en altre temps- com, per exemple, tres o quatre assegurances que pagues a fons perdut, com qui conjura la fatalitat, amb el desig de no haver-te'n de beneficiar mai. I després estan els trasllats. Cinc en el període comprès entre el 1991 i el 2004, amb els seus corresponents recordatoris a la mare que va parir Gutenberg i la constatació, terrible, que només n'has llegit, si fa no fa, un terç dels llibres que carreteges, alguns encara amb la cel·lofana intacta.

Clar que la meva renúncia no és tal, si considerem que em guanyo la vida en una biblioteca, la qual cosa em permet tocar molt gènero sense haver d'arriscar ni un euro. Aquest fet ha modificat, essencialment, la natura de les meves compres en matèria llibresca; la compulsió s'ha restringit, sense gaire esforç per part meva, val a dir, a casos excepcionals -aquest l'haig de T-E-N-I-R, acostumo a dir (la possessió és un altre repte en el meu camí de perfecció)-, i ara compro aconductada.

Però, de tant en tant -la setmana passada, per exemple-, quedo amb la compradora compulsiva de llibres que ja no sóc i anem a fer el volt. Normalment em presento cinc minuts abans de l'hora convinguda, pel gust de veure-la arribar, estupenda, lliure de pòlisses i de potes de gall, com si per damunt seu no hagués passat ni un sol dia.

***

La semana pasada, en plena Via Po de Turín, Colum McCann, plantado literalmente en medio de la calle, me habló de una novela que había regalado ya unas 100 veces. ¡Unas cien veces! La novela, dijo, era Stoner, de John Williams. Como, además de gran escritor, McCann siempre ha sido un lector que tiene un gusto ajeno al tedio de lo comúnmente aceptado en novela, me dije que en cuanto llegara a Barcelona trataría de buscar ese libro.

La novela cuenta la historia de William Stoner, hijo de unos campesinos de Misuri, nacido a finales del XIX y enviado con gran esfuerzo por sus padres a la universidad para que estudie en la Facultad de Agricultura, donde un día, un profesor que está iniciando a sus alumnos en las virtudes de la literatura, se dirige directamente a él en clase para decirle: "El señor Shakespeare le habla a través de 300 años, señor Stoner, ¿le escucha?".

[...]La luz, nos dice el autor, penetraba en aquel momento por las ventanas del aula y se posaba sobre los rostros de los compañeros de clase, de manera que la iluminación parecía venir de dentro de ellos mismos para salir hacia la oscuridad. Para el rústico joven Stoner, ese instante fue una iluminación, una gran revelación que, con el tiempo, incluso le llevaría a renunciar a la granja de sus padres y a convertirse en profesor de la universidad de Misuri, donde llevaría una vida sin alicientes, equivocándose en todo. Una vida laboriosa al servicio de la literatura, con multitud de errores sentimentales. La biografía de alguien que vistió siempre un traje equivocado. Y una vida condensada en una novela extraordinaria, que cuenta cómo "a alguien se le concedió la sabiduría y al cabo de los años encontró ignorancia".

[...]Impresiona el modo de contar de John Williams, su fuerza inusitada para los dramas minúsculos y para el recuento cotidiano de nuestras resignaciones y decepciones, y sorprende que Stoner, siendo la obra maestra que es, haya podido ser ignorada durante tanto tiempo. Quizás despistó a más de uno por su aparente sencillez.

Enrique Vila-Matas. "Obra maestra ignorada". El País, 18/10/2011.

Ya sea porque buscaban hacerse ricos, o tal vez simplemente para sobrevivir, los escritores se han entregado tradicionalmente a los oficios más diversos: desde buscadores de oro a carteros, desde soldados de fortuna a industriales, desde contrabandistas de opio a fogoneros en un barco en China; conductores de autobús, verdugos, guardias, vendedores de bisutería...Malraux fue ministro; Jack London sobrevivió como cazador de ballenas en el Ártico. Colette abrió un salón de belleza y Orwell pasó de ser policía en Birmania a vivir lavando platos en Londres. Gorki trabajó como pinche de cocina en el Volga; Saint-Éxupéry pensó toda su vida que su verdadero trabajo era el de aviador; e Italo Svevo dejó de ser un gran industrial para poder escribir: le bastaba concluir una línea para sentirse pagado.

Trabajos forzados es una apasionante y amena guía de supervivencia que recorre los modos con que los astros más brillantes del universo literario han ido capeando el temporal del hambre.

[De la contracoberta]

Antes de publicar sus grandes obras Balzac vivía en una buhardilla acosado por las chinches y sus acreedores, pues entre 1821 y 1832 fue negro literario, editor promiscuo e impresor suicida. Así, por aquellos años de embargos, deudas y negocios rocambolescos escribió El arte de pagar sus deudas sin gastar un céntimo (1827), opúsculo que no fue incluido en sus Obras completas por "inmoral, inapropiado e inmaduro", pero cuyo manuscrito sí forma parte de los originales atesorados por la Maison de Balzac. El narrador advierte que el libro se basa en la obra apócrifa de su tío, el barón de l'Empésé, quien a punto de morir convocó a todos sus acreedores para comunicarles que antes de cometer la bajeza de pagarles sólo el diez por ciento de sus deudas prefería no darles ni un duro. Sin embargo, lo mejor del libro son los aforismos ("mientras más deudas se tienen, más crédito se tiene" o bien "una persona que crea valores, un productor, es decir, un acreedor, le debe algo a los deudores o consumidores: el no tener que pagarle lo que se le debe. Pues si no le debieran nada, lógicamente se moriría de hambre") y sobre todo sus desopilantes 'Lecciones sobre las deudas y el arte de no tener que pagarlas', genuino curso de alta dirección que no desentonaría en las modernas escuelas de negocios, a la vista de las quiebras, desfalcos y estafas en formato burbuja, enema y pirámide que han arruinado al mundo. Entre Madoff o Lehman Brothers, bienvenido Balzac Broken & Broker.

Fernando Iwasaki. Babelia. 15/1/2011.

danseu, danseu, maleïts

2011-10-31T07:28:00.000+01:00

"La escritura dibuja un archipiélago en las vastas aguas de la oralidad humana. La escritura, sin detenerse siquiera ante los diferentes formatos de presentación del libro, constituye un caso aparte, una técnica particular dentro de una totalidad semiótica en buena medida oral. Decenas de miles de años antes de que se desarrollaran formas escritas, se narraban relatos, se transmitían oralmente enseñanzas religiosas y mágicas, se componían y transmitían fórmulas con hechizos amorosos o anatemas. Una bulliciosa multitud de comunidades étnicas, de mitologías elaboradas, de conocimientos naturales tradicionales ha llegado hasta nosotros al margen de toda forma de alfabetización. No hay un solo ser humano en este planeta que no tenga una u otra relación con la música. La música, en forma de canto o de ejecución instrumental, parece ser verdaderamente universal. Es el lenguaje fundamental para comunicar sentimientos y significados. La mayor parte de la humanidad no lee libros. Pero canta y danza".

George Steiner. El silencio de los libros. Siruela, 2011. P. 12.

més disseccionari

2011-10-30T10:43:00.000+01:00

Sabeu què va dir Nabòkov de l'adulteri en la seva conferència sobre Madame Bovary? Va dir que era "una manera d'allò més convencional de sortir del que és convencional."

Julian Barnes. El lloro de Flaubert. Ed. 62, 2010. P. 97.