Si no fos que estic ben llassada, ara embrutaria la bonica postal d'avui amb un resum de l'any com els que fan a la tele, i gosaria, il·lusa, demanar la participació dels assistents a les trobades presencials per tal de completar el mural. Estic ben fresca, també, i no de l'aire condicionat, precisament, sinó en el sentit de vas bé, cirerer: m'ho hauria de pintar a l'oli.
Així les coses, val més que calli abans no porti la metàfora aquesta dels pinzells fins a l'últim extrem, que seria, em conec, la rima consonàntica, i d'aquí a treure l'ampolla d'anís i el ganivet i perpetrar-vos una jota poc se'n faltaria.
Agraïments:
Girb, per raons que salten a la vista.
XY-man de Random House Mondadori, per no llençar el meu correu a la paperera i respondre'l amb 15 exemplars de los juguetes muertos.
Ramon Erra, per no haver pogut venir el dia que tocava i rescabalar-nos mesos després.
Robert (Jové) Mitchum, Jordi Anglada, Miquel Vilardell, Pasqual Bernat, Isàvena Opisso i l'Espai de llibres, per ser-hi. (A l'Espai li haig d'agrair, també, això).
Lluís Bosch i Eulàlia Mesalles, per les col·laboracions virtuals que s'han traduït en un parell d'entrevistes.
Juan Marsé i Marta Rojals, per la paciència i la generositat de contestar-les.
I als amables lectors d'aquesta casa, és clar, per la companyia. Au.
Em complau anunciar-vos (s'ha de dir així, n'aquests casos) la renovació d'en Girbén per una temporada més. Les negociacions no han set ni llargues ni dures; en Girbén imposava una única condició: incloure un Sebald. Només calia concretar el títol. Ja el tenim: Los anillos de Saturno. Visca!
ResponEliminaLa renovació del Girbén és una bona notícia. Pel què fa a la meva ho veurem sobre la marxa, i podrem repetir l'aventura de l'entrevista sempre que hi hagi un autor/a viu i assequible, o sigui que ja informaràs. Si l'autor no està viu sempre puc recórrer als meus coneguts esotèrics i provar una psicofonia, o la taula Ouija. Ja ho saps.
ResponEliminaVius, vius, només en Philip Roth (però si nosaltres el llegim -portem sort, com els geperuts i la rifa de Nadal, t'ho juro- li donaran el Nobel i serà impossible), Paco Roca i Muriel Villanueva (la Muriel assistirà a la trobada, sigui dit de passada). Podríem intentar fer allò que va proposar en Vilardell l'altre dia, fer un el mundo al revés i que un d'ells ens entrevistés a nosaltres. Aviat anunciaré la programació que he consensuat amb mi mateixa, tot s'ha de dir.
EliminaSembla que t'hagis escapat de l'agraïment de tu a tu, oi? Doncs no, Lluís. G-r-à-c-i-e-s.
EliminaSegons com ho llegeixes, això dels deu girbens sona a malson... Me'ls imagino en un lloc tancat sense possibilitat de fugida. Quina por!
ResponEliminaPer un altre costat, no dubto que tots aquests clons es posarien d'acord a l'hora d'agrair-te l'alegria constant amb la que empenys aquest Club.
Res, home, res, la lectura correcta dels "deu girbens" és uàu, iupi, uàla o visca. No n'admet cap altra, creu-me.
EliminaI saps, tens raó, això meu sí que és alegria i no la de la Wharton!
MUac, Girb, el fitxatge més entusiasta de la història!
Nava a dir "el fitxatge més rendible", però sona tant a teoria econòmica, que m'ho he deixat córrer.
EliminaEm dóno per al·ludit com a lector d'aquesta casa. Gràcies a vosaltres.
ResponEliminaBen fet, Òscar!
EliminaTant d'agraïment per un sol text m'aclapara. Agraït!
ResponEliminaA l'Espai tampoc no l'has d'agrair res... però s'agraeix, s'agraeix. Una abraçada molt agraïda!
ResponEliminaFerran i Espai, no en sé, de donar les gràcies: quequejo, sóc una pelma i una exagerada i de seguida sona fals. Però és que no vull fer curt.
ResponEliminaMatilde: he recordat allò de "Gràcies, tu les tens totes!".
ResponEliminaVoilà: que sí, que no cal agrair res que he xalat d'allò més. Vidilla i engrescament. I quan això passa, i ens divertim, i el que surt surt així de xulo i així de bé, tan sols cal pensar a esperar la propera aventura. Aquí em tens, compta amb mi pel que vulguis: I agafa't el braç i l'espatlla, si vols.
Mati al divan:
EliminaHay momentos para recitar poesías y hay momentos para boxear, penso ara que t'accepto el braç perquè he arribat al final de la temporada justeta de forces, i no sé quants cops he pensat en allò de llençar la tovallola -o canviar-la, si més no- que put de tan suada com està, la pobra. Sort n'he tingut de les pastanagues (representa que les pastanagues sou vosaltres; mai no he estat gaire encertada amb les metàfores, però no us queixeu que a mi m'ha tocat l'ase). En fi, que em convé descansar una mica. I et prenc la paraula, ja saps que aquí qui bada boca llepa. MUac, Ulàlia.