una revelació

UN VESPRE VAIG TENIR UNA REVELACIÓ. Arrepapada al sofà, llegia una novel·la de Colette que es deia La cera verda. La història no explicava res, com aquell qui diu: una noia segellava cartes. I, malgrat tot, el relat em va captivar, sense que fos capaç d'explicar-ho. Enmig d'una frase que no aportava gaire informació suplementària, un fenomen increïble es va produir: un impuls em va recórrer la columna vertebral i, malgrat una temperatura ambient de trenta-vuit graus, se'm va eriçar la pell.

Estupefacta, vaig llegir el passatge que havia provocat aquella reacció, intentant escatir-ne l'origen. Però només era qüestió de cera fonent-se, de la seva textura, de l'olor, que és tant com no dir res. Aleshores, per què m'havia commogut tan espectacularment?

Vaig acabar descobrint-ho. La frase era bella: el que havia passat era això, la bellesa.

D'acord, recordava el discurs dels professors, "Analitzeu l'estil d'aquest escriptor", "Aquest poema està molt ben escrit; tal vocal, per exemple, apareix quatre vegades en aquest vers", etc. Aquesta mena de disseccions són fatigoses com un enamorat detallant a tercers els encisos de la seva benamada. No és que la bellesa literària no existeixi, és que és una experiència tan incomunicable com les gràcies de la Dulcinea a qui no hi és sensible. Cal enamorar-se un mateix o resignar-se a la incomprensió.

Per mi, aquesta descoberta equivalia a una revolució coopernicana. Juntament amb l'alcohol, la lectura omplia la major part dels meus dies: a partir d'aleshores, els dedicaria a la recerca d'aquella bellesa insoluble.

Amélie Nothomb. Biografia de la fam. Traducció de Ferran Ràfols i Nathalie Barbeta. Empúries, 2006.