divendres, 20 de novembre del 2020

el títol


Però comencem pel començament: del títol de l’obra se’n desprèn la poètica. A més de ser un vers d’un dels poemes de l’Hilari, en defineix el sentit; Solà torna a situar l’espai en què fa transcórrer el llibre com a pretext però també com a centre. El jo del títol és cadascuna de les veus narratives quan parlen, és el cant de la novel·la, que al llarg de les pàgines fa ballar la muntanya, la sacseja, l’explora i l’explota, la literaturitza. Podem dir que la novel·la és un cant a la muntanya i alhora és el ball de la muntanya. I hi ha la frontera, que s’expandeix en diversos sentits de significació, entre l’aquí i l’enllà, entre la realitat i la irrealitat, entre el nosaltres i els altres, entre la vida i la literatura...

 

MARC R. JUSTRIBÓ. El cant minuciós de la muntanya. La lectora. 16|7|2019.

El títol de Canto jo i la muntanya balla –la novel·la amb què has guanyat el premi Anagrama Llibres– ve del final d’un poema que escriu un dels personatges, l’Hilari. ¿Com és que vas agafar aquest motiu per il·lustrar tota la novel·la?
Quan ja la tenia gairebé acabada, un dia, parlant-ne, vaig arribar a la conclusió que les paraules de l’Hilari tenien molt a veure amb el que havia volgut fer. Canto jo i la muntanya balla té un punt d’ironia, de xuleria i de joc –totes aquestes coses hi són, al llibre–, però també remet al fet que amb les paraules, i la literatura, es poden fer ballar muntanyes. En el sentit literal, però també metafòric: les paraules tot ho mouen, tenen una gran potència i màgia. Volia portar tan enllà com pogués el llenguatge, en aquesta novel·la. 


POEMA PER A MI, L'HILARI

Jo canto a la lluna quan fa el ple,
ullal rodó de la nit amable,
gata prenys.
Canto al riu gelat,
company de l'ànima,
com una vena, com una llàgrima.
Canto al bosc atent,
sadoll de peixos, llebres, ceps.
Canto als dies magnànims,
a la brisa d'estiu, a la brisa d'hivern,
als matins, a les vesprades,
a la pluja petita, a la pluja enfadada.
Canto a la vessant, al cim, al prat,
a les ortigues, al roser bord, a l'esbarzer.
Canto com qui fa hort,
com qui talla una taula,
com qui aixeca una casa,
com qui tresca un pujol,
com qui es menja una nou,
com qui encén una brasa.
Com Déu creant els animals i les plantes.
Canto jo i la muntanya balla.


Irene Solà. Canto jo i la muntanya balla. 2a ed. Anagrama, 2019. P.71.


3 comentaris:

  1. Ara m'he imaginat l'Hilari lligat a un arbre, ben emmordassat, com el bard aquell de l'Astèrix. Canto jo...i vosaltres us arrenqueu les orelles! Han set les bruixes, segur.

    Dispenseu, estic fatal.

    ResponElimina
  2. jordi casals20/11/20 20:56

    canta tan com vulguis. Els amics estem per escoltar-te,qualseol soroll d'un bon amic es música dels deus. Qui ha dit què és el que ha d'agradar o no?
    Ara enganyaré al xafarder que fa peguntes indiscretes i li diré que no soc un robot

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, ja, rotllo el meu amic no és un plasta, és un filòsof...

      Elimina