fahrenheit 451

DESTRUCCIÓ DEL PATRIMONI

L'Estat Islàmic crema 8.000 llibres antics i manuscrits a Mossul

Els gihadistes només han deixat a les llibreries de la ciutat les obres de contingut religiós

EL PERIÓDICO. DIJOUS, 26 DE FEBRER DEL 2015 - 13.59 H

Els terroristes de l'Estat Islàmic han destruït almenys 8.000 llibres antics i manuscrits que hi havia a la biblioteca pública de Mossul. L'acció suposa la destrucció d'un patrimoni cultural de valor incalculable. "Els terroristes de l'ISIS han fet esclatar la biblioteca amb explosius", ha explicat Ghanim al -Ta'an, director de l'establiment.

Segons informa 'The Fiscal Times', la llibreria va ser creada el 1921. Entre els llibres destruïts pels gihadistes hi ha manuscrits del segle XVIII, llibres siríacs impresos a la primera impremta del país, obres de l'època otomana, així com diaris iraquians de principis del segle XX. La biblioteca comptava amb valuosos objectes, com antics astrolabis àrabs.

LLEGATS PRIVATS

A més, l'establiment havia anat recollint les biblioteques privades de grans famílies de Mossul. El dels gihadistes no és el primer atac que pateix la biblioteca, que ja va ser saquejada en el caos posterior a l'ocupació nord-americana. No obstant, en aquell moment, els veïns de l'establiment es van emportar a casa seva els llibres més valuosos per protegir-los dels saquejadors i, quan va passar el perill, els van tornar al centre.

A més de la biblioteca, els gihadistes han destruït el teatre de Mossul i l'església de la Mare de Déu de la ciutat. Abans, els terroristes ja havien cremat la biblioteca de la Universitat de Mossul i havien requisat tots els llibres de les llibreries de la ciutat que no fossin de contingut religiós. Segons les autoritats iraquianes, els terroristes han destruït més de 100.000 obres.

llibres que no s'acaben mai

«Per què tornem un cop i un altre a alguns llibres? Per què els teatres insisteixen de manera reiterada a posar en escena algunes obres que ja s’han representat, i  ben sovint? Què fa d’un text un clàssic? Italo Calvino va provar de donar resposta a aquesta pregunta amb catorze raons. De totes, n’hi ha una d’irrefutable: “Clàssic és un llibre que mai no acaba de dir el que té a dir”. Per  això hi tornem, un cop i un altre, conscients que, en cada nova lectura, en sortirem amb les mans plenes: amb noves revelacions, nous matisos. Els clàssics són aquells dels quals n’hem sentit a parlar, sense que res del que ja sabem, abans de llegir-los, pugui comparar-se a l’experiència directa de la seva lectura. “Els clàssics —afegia— són aquells que, quan més hom creu conèixer-los d’oïda, més nous, inesperats, insòlits resulten quan els llegim de veritat”.

Quan només tenia vint anys, un jove jueu nascut a Praga va escriure en una carta: “Si el llibre que llegim no ens desperta com un cop de puny que ens colpegés el crani, per a què el llegim?”. I encara va dir: “Un llibre ha de ser com un pic de gel que trenqui el mar congelat que tenim a dins”. Era Franz Kafka, i així va dir el que podríem considerar un clàssic: un text capaç de provocar un transtorn, una commoció, sovint un terratrèmol. Per això el llegim i per això hi tornem. Aquests dies, el Teatre Lliure torna a pujar a escena un d’aquests textos: el Rei Lear de Shakespeare,  dirigit miraculosament per Lluís Pasqual i amb un repartiment de luxe encapçalat per Núria Espert. Encara hi ha un mes per endavant i ja no queda una entrada, prova de l’interès que l’obra desvetlla.

Avui, Shakespeare és al cim del cànon occidental, però no sempre ha estat així: la seva brutalitat el va mantenir durant segles apartat de l’escena, i el mateix Rei Lear, durant molt de temps, es va considerar irrepresentable. La veritat és que no hi ha obra comparable a aquesta en la seva fúria i en la desolació que travessa els cinc actes. A més, a diferència d'altres tragèdies de Shakespeare, aquesta es resisteix a ser simplificada. Hamlet ha quedat com a paradigma del dubte, Otel·lo de la gelosia i Macbeth de l'ambició. Però el Rei Lear parla del poder i la vellesa, de l'amor filial i l'amistat, de l'ambició i la desesperació, de la fidelitat i la traïció, de la violència i la tendresa, de la grandesa i la misèria, de la bogeria i la ceguesa, de la naturalesa i la societat, de l'obsessió i els capricis, de la impietat, la mentida, la crueltat, l'abnegació...Una enciclopèdia insubstituïble de les passions humanes. I per sobre de tot, com només passa a les tragèdies gregues, una obra sobre el coneixement a través del dolor (páthei máthos). La lliçó, tanmateix, aquí, s'aprèn quan ja és massa tard i no hi ha consol possible. La història deixa, al darrere, un paisatge devastat.

[...] L'argument és conegut: el vell rei Lear abdica del tron i vol repartir el regne entre les seves filles. A partir d'aquí, comença una seqüència d'esdeveniments vertiginosos que només porten desesperació, sofriment, desolació i mort. El vell Lear ho tenia tot i tot ho perd, fins a embogir. Ni tan sols l'amor de la seva filla Cordèlia, un amor absolutament incondicional i d'una intensitat que no es troba en cap altre personatge de Shakespeare, li serà suficient: quan ho entengui, ja serà tard i se la trobarà morta als braços. Els hereus del regne destrueixen el món que han rebut i són incapaços de bastir-ne un de nou, malalts d'una obsessió que acaba amb tots ells. I enmig d'aquest cataclisme, assistim a instants fulgurants de compassió i tendresa que, tanmateix, posats a la balança, no impedeixen que triomfin les potències destructives.

D'altra banda, apart de la seva grandesa literària i de la seva gegantina saviesa teatral, per què és tan actual el Rei Lear? Segurament perquè tot del que parla continua esfereint-nos: la lluita acarnissada i incruenta pel poder i per la riquesa; la impietat respecte dels vells, arraconats quan ja han estat desplomats del que eren i el que tenien; la insensibilitat davant del dolor dels altres; la ingratitud.

I, per acabar: per què el Rei Lear, avui, ens és encara imprescindible? Perquè poques obres com aquesta, molt poques, han estat capaces d'encarar-se lúcidament amb els defectes humans i de mirar-los sense abaixar els ulls o girar la cara. Al Rei Lear no triomfa la veritat ni la virtut, sinó la crueltat i la mentida. La lliçó és brutal. En aquesta obra descobrim la mirada inclement de Shakespeare a la nostra pròpia indignitat com a humans. Enfront de l'infantilisme dels que es pretenen purs i incontaminats, enfront també dels fanàtics obsedits per distingir nítidament entre els virtuosos (ells) i l'escòria (els altres), i enfront també dels ingenus que pensen que només cal desitjar el bé perquè sigui possible, aquesta obra devastadora ens confronta amb la nostra pròpia maldat com a col·lectiu, amb els verins corrosius que destrueixen la vida en comú i amb la dificultat de fer que el bé, la justícia i la virtut siguin la norma, i no pas l'excepció».

Xavier Antich. «El 'Rei Lear', de nou». La Vanguardia. 2|febrer|2015.

-- -  -- -> The Daily Avalanche. Notes urgents sobre Lear.

la caputxeta, el llop i tota la colla

«Quan la Teresa era petita, sempre volia que la seva mare li expliqués el conte de La Caputxeta Vermella.

La nena que estrena pubertat (aquest és, segons els experts, el significat del color vermell) és enganyada pel llop, que dóna mostres d'una perversió polimòrfica: devora l'àvia, es posa la seva roba i condueix la nena al llit, on té lloc un dels diàlegs més inoblidables de la història de la literatura. En poques pàgines, l'únic personatge masculí del conte es transvesteix i es mostra de manera successiva com a gerontofílic, caníbal, sàdic i pederasta.

Ens referim a la versió original del segle XVII, Le petit Chaperon Rouge, l'únic dels contes recopilats per Charles Perrault que acaba malament. Potser per això els germans Grimm hi van adherir el final del conte de les set cabretes. A la seva versió, més tardana, la Caputxeta ressorgeix sana i estàlvia de la panxa del llop, que és mort pel caçador. La versió que la Lola explicava a la Teresa, però, era l'original, que acaba de manera abrupta amb la frase: "I se la va menjar".

La trama de La Caputxeta Vermella obre uns quants interrogants. Per què la mare no adverteix la filla dels perills del bosc? Com és que l'àvia viu sola i a tanta distància? Que no hi podia anar la mare, a portar-li el cistell? Què se n'ha fet, del pare? Fa l'efecte que la mare manté relacions conflictives amb els altres personatges femenins, als quals indueix indirectament a la mort. En el conte es detecta el conflicte que enfronta les generacions: la resistència de la mare a fer-se càrrec de l'àvia, l'enveja que sent de la filla, els anhels de llibertat que experimenta la Caputxeta, el pacte frustrat entre àvia i néta.

Aparentment, el conflicte entre la Lola i la Teresa no admet punt de comparació amb el de La Caputxeta Vermella. I, amb tot, mare i filla vivien soles, sense figura masculina ni cap familiar que les protegís d'un entorn que en qualsevol moment es podia tornar hostil.

¿És per aquest motiu que la Teresa havia rebutjat més d'una vegada viure en parella? No ho sabem, i no tenim temps d'abandonar-nos a aquestes especulacions perquè hem de narrar el viatge que va emprendre més de trenta anys després. Abans, però, passarem pel cementiri».

Vicenç Pagès Jordà. Dies de frontera. Proa, 2014. P. 17-18.

l'undemà

A cinc minuts de començar la tertúlia sobre Dies de frontera.

maletes abandonades

MALETES ABANDONADES
(DE LA TESI D'EN PAU)

A començaments de 1939, entre Figueres i la frontera es va formar una cua ininterrompuda de gent i de vehicles, bombardejats sistemàticament per l'aviació italiana. A la Jonquera hi havia la duana, uns quilòmetres més enllà la frontera, i després els camps de concentració d'Argelers. Al final del camí, la corrua s'atapeïa i avançava a tres o quatre metres per minut.

Com molts dels que hi van ser, el periodista Domènec de Bellmunt es refereix als objectes que anaven quedant a banda i banda de la carretera. "Famílies senceres de pagesos de tot Catalunya havien arribat a Figueres amb la mula i el cavall transportant matalassos i objectes familiars, àdhuc els gossos, amics fidels de la casa, i anaven abandonant pel camí carros i animals, car els francesos no els deixaven passar. Les ribes de la carretera de la Jonquera i Agullana eren plenes de maletes abandonades". És hivern, fa fred i si no plou hi ha boira: regna la humitat. El cineasta Magí Murià escriu: "He passejat entremig d'un immens femer de maletes, robes, atuells de cuina, objectes de tota mena. Paquets de lletres escampades, lletres, ben segur, de familiars, d'essers volguts; retrats, alguns amb dedicatòria, retalls (...). Tot s'arrossega per allí, mullat, mig podrit, encastat en el llot". Segons l'escriptora Rosa Maria Arquimbau, "no es veia la fi d'aquella corrua i per terra hi havia tota mena d'objectes, maletes esventrades, plomes de gallina, deixalles de menjar, papers enllardats, paquets que no se sabia què contenien". L'historiador Antoni Rovira i Virgili també hi era: "A banda i banda de la carretera hi ha un doble rengle de cotxes i camions espatllats i sovint estimbats, maletes esbotzades, matalassos i coixins i coixineres, peces de vestir, barrets, sabates i espardenyes, tot destrossat i abandonat. És un espectacle de misèria, de brutícia, de catàstrofe. El paisatge, esquerp i d'estrets horitzons, contribueix a comunicar a l'ànima un sentiment de desolació".

Aquests testimonis coincideixen amb els de l'altre bàndol, com el del general Juan Vigón: "Desde Figueras al Pertús hay veintitantos kilómetros de coches destrozados, de ropas, de modestos equipajes despanzurrados, de armas, de cajas de municiones, de los utensilios más heterogéneos... [...] Los coches, los camiones abandonados, algunos de ellos incendiados, bidones de gasolina, herramientas, armamento, papeles, cadáveres, carros agrícolas y ganado abandonado, cubren de tal modo la carretera que materialmente es imposible llegar en coche a la frontera".

De totes aquelles pertinences abandonades en el camí a l'exili, a la Carretera Nacional II no en queda rastre, memòria ni record.

Vicenç Pagès Jordà. Dies de frontera. Proa, 2014. P. 298-299.

*  *  *

Mercè Rodoreda, Antoni Rovira i Virgili, Pompeu Fabra, Joan Oliver, Xavier Benguerel o Francesc Trabal, entre altres intel·lectuals i escriptors, visqueren junts l’èxode que els havia de portar a l’exili. Amb un bibliobús que havia prestat els seus serveis al front de guerra com a testimoni, Miquel Joseph assumí la responsabilitat d’acompanyar-los fins a la llibertat. 

La història d’aquell camió de l’exèrcit reconvertit en biblioteca ambulant, creuant el país amb uns quants escriptors catalans i les seves famílies, és la història del símbol de la llibertat de Catalunya, vençuda, camí de l’exili i s’alça com un exemple de dignitat d’un país i fidelitat a una cultura i a un poble ensorrats.

D’aquella experiència, que per alguns dels seus protagonistes significà l’adéu definitiu a Catalunya, Miquel Joseph ( 1903-1983 ) n’escrigué un dietari que avui esdevé un relat èpic d’uns dies decisius de la nostra història.

Miquel Joseph i Mayol. El Bibliobús de la llibertat : la caiguda de Catalunya i l'èxode dels intel·lectuals catalans. Edició a cura de Quim Torra i Jaume Ciurana. Símbol, 2008.

discurs a la nació

Molt Honorable president, Honorable conseller, il·lustríssimes alcaldesses, autoritats, amics, coneguts, estimats. Abans que res vull agrair que el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts m’hagi concedit aquest premi, que valora la trajectòria i la innovació, dos aspectes inseparables ja que, com deia el trompetista Miles Davis, costa déu i ajuda arribar a sonar tal com ets. Sobretot en el dia d’avui, en plena república de les lletres, he de posar èmfasi en el fet que aquest guardó s’anomeni “premi nacional”. Si som una nació no és perquè les balances fiscals ens siguin desfavorables, sinó gràcies a gent com Ramon Llull, Ausiàs March, Ramon Muntaner, Pompeu Fabra o Mercè Rodoreda. Salta a la vista que, per sort o per desgràcia, hem tingut millors resultats amb les lletres que amb les armes. Escriure és una feina solitària, però tots aquests solitaris que ens han precedit fan molta companyia. De fet, sense ells seria impossible escriure.

Tinc la convicció que un dels camins perquè un dia siguem un país normal és comportar-nos com si ja ho fóssim, és a dir, amb imaginació, amb rampells, amb follies, amb una rauxa assenyada. Perquè si perdem el temps queixant-nos o empipant-nos estem permetent que ens robin dues coses més importants que els diners: la dignitat i el sentit de l’humor. Ara bé, això no vol dir que ens haguem d’enganyar: encara no ho som, un país normal.

No vull acabar el meu minut amb la citació d’un prohom de la pàtria, sinó amb la falca radiofònica més coneguda de la pel·lícula Terminator: “Si esteu escoltant això, sou la resistència”. Moltes gràcies.

[Discurs pronunciat per VPJ en l'acte de lliurament dels Premis Nacionals de Cultura celebrat en el Teatre Josep M. de Sagarra de Santa Coloma de Gramenet el 2 de juny del 2014.]

per reconciliar-se amb la lectura de novel·les

[...] A Dies de frontera hi ha estil, però també hi ha metaliteratura, hi ha joc, hi ha humor, hi ha personatges que esdevenen persones, hi ha espais i paisatges, interiors i de frontera, aparentment anodins però rics en matisos. Hi ha vida. A Dies de frontera hi ha més d'una novel·la, i totes són bones. De la mateixa manera que dins de Vicenç Pagès hi ha més d'un escriptor: l'entomòleg però de detalls quotidians; l'amic dels personatges; el que descriu combinant amb mesura, precisió i personalitat; el que aboca desenes de referents de música, televisió, modes, costums, frases fetes, cinema, marques...; el que mostra, allunyant-se del victimisme, el dia a dia d'un professor; el que reclama justícia per fets del passat massa oblidats o no prou homenatjats, com la dramàtica desfilada d'exiliats per la frontera al final de la Guerra Civil o el gueto jueu de Terezín, a la Txecoslovàquia envaïda pels nazis...I tots aquests mini-Pagès són bon narradors, per separat, però encara més junts.

[...] Trepitjant el terreny personal ( tot i que em faci sentir incòmode), confesso que cada cop em costa més passar-m'ho bé llegint una novel·la. Tenir ganes que arribi el vespre per llegir, atrapat per uns personatges, per un estil, per un fons i una forma. Dies de frontera és un d'aquells parentèsis que em reconcilien amb la lectura.

Lluís Llort. Per reconciliar-se amb la lectura de novel·les. Avui. Cultura. 28 febrer 2014, p. 10.

bossa nova

viure a la frontera

[Bohumil Hrabal entrevistat per Monika Zgustova. La Vanguardia. 21/2/1993]

El Estado que nació cuando usted tenía cuatro años, Checoslovaquia, acaba de dividirse...

Contestaré con una anécdota:

Polonia ha sido dividida cinco veces, creo. Durante una de esas divisiones, la frontera entre la Rusia zarista y Polonia atravesaba una aldea judía y, dentro de ella, la vieja casa de un judío. Las comisiones polaca y rusa, que marcaban la futura frontera, entraron en el patio del judío y le preguntaron: "La línea de la frontera sigue de tal modo que usted tiene la posibilidad de elegir, ¿dónde quiere vivir, en Polonia o en Rusia?

El judío se alegró: "¡En Polonia!". Y el comisario polaco marcó la casa en la parte polaca y sonrió: "Me alegra que sea usted un patriota". Pero el judío contestó sencillamente: "¡Qué va, si no quiero vivir en Rusia es porque allí hace mucho frío!".

de promoció

DES DEL JARDÍ
VICENÇ PAGÈS JORDÀ
COM MOLESTAR UN ESCRIPTOR
28/03/14 02:00 -

Després d'una llarga temporada de reclusió, es publica el llibre i el novel·lista surt del seu cau. Visita locutoris de ràdio, redaccions, estudis de televisió. L'entrevisten a casa, per telèfon, per xat, pel carrer. Es resigna a somriure a fotògrafs que no coneix, a opinar sobre la llei Wert, a conversar amb toreros i cantants... Tard o d'hora, però, topa amb algun periodista que, a causa de les condicions d'esclavatge laboral, de la mandra còsmica o de la malaltia d'algun familiar, no ha tingut temps d'obrir el llibre. Mut de por, amb perles de suor freda al front, el novel·lista es disposa a respondre de la millor manera possible les cinc preguntes que més detesta del món. Si fos sincer, les respostes s'assemblarien a les següents:

    1) Em pot fer un resum del llibre?

És clar que no, perquè si el pogués resumir amb un parell de frases hauria estat una pèrdua de temps enorme haver dedicat tantes estones a dibuixar personatges, a complicar la trama, a perfilar el punt de vista.

2) Quin és el missatge que vol donar, la denúncia que pretén fer?

Cap. Si hagués volgut presentar una denúncia, hauria anat al jutjat. Pel que fa al missatge, si en tingués un de clar i definit el proporcionaria directament en comptes de marejar el lector durant centenars de pàgines.

3) Com se li va acudir la novel·la?

La pregunta no té sentit des del moment que no hi ha un moment fundacional en què aparegui la idea definitiva de la novel·la, a partir del qual només caldria trobar estones per asseure's i escriure-la. La novel·la no és xiuxiuejada per una musa amable, sinó més aviat el resultat d'una llarga sèrie de provatures, de dreceres, de reescriptures, d'escenes rebutjades o afegides. Fins que no s'ha acabat, ni l'escriptor sabia exactament com seria, i sovint ni tan sols com acabaria.

4) És una novel·la autobiogràfica?

Heus aquí una pregunta que no té res a veure amb la literatura, sinó amb la xafarderia. Resulta irrellevant si un personatge és inventat o si un altre està inspirat en un amic de la infantesa de l'autor. L'únic que importa és si el llibre és llegidor, imprevisible, versemblant… És clar que per parlar-ne cal haver-lo llegit.

5) Quins projectes té?

Justament quan el novel·lista ha acabat el llibre (i, doncs, ha dit el que considerava que calia dir) i està en plena promoció (i, doncs, disposa de menys temps per escriure), aquesta és probablement la pitjor pregunta de totes.

Si voleu que el novel·lista contesti amb ganes, comoditat i plaer, formuleu-li preguntes sobre aspectes concrets del llibre. Si en canvi el que voleu és enfonsar-lo, denigrar-lo o irritar-lo, qualsevol d'aquestes cinc servirà.

Recurs

Quan un periodista formula una pregunta tòpica, superficial o estúpida, el millor és que l'autor tingui una col·lecció de respostes de comodí a la màniga per deixar-les anar quan més li convingui. Molts autors sempre responen el que els dóna la gana, per mantenir un criteri o per superar el tedi de la reiteració.

[Apunt publicat el 31|març|2014]

el narrador

Un dels punts forts de Dies de frontera és el narrador. A l'escena inicial ens presenta una dona i un home que s'estan besant. I ens indica: "En els pròxims capítols mirarem d'esbrinar com és que aquesta parella s'està besant en els primers paràgrafs". A partir d'aquí, ens endinsarem en el món i resseguirem la trajectòria d'uns personatges de qui passarem de no saber-ne res a saber-ho tot. Ben bé com si els haguéssim estudiat. El verb no és gens exagerat. El narrador, sempre amè, en ocasions didàctic, té un dring entre cerimoniós i encuriosit, com de documental. Això sí: la seva veu i la seva mirada són empàtiques, no fan pensar en un entomòleg sever o gèlid sinó en un observador còmplice i comprensiu, que s'expressa en una prosa esplèndida —precisa, densa— i que ofereix una visió fascinant del món i l'època que ens ha tocat viure.

Pere Antoni Pons. «La terra de ningú dels quaranta». Arallegim, 15 de febrer del 2014. P. 41.

*

Probablement el personatge més important de Dies de frontera, de Vicenç Pagès Jordà, no surt als crèdits. No n’hem de buscar el protagonista ni en la Teresa ni en el Pau (la parella figuerenca descrita i observada amb detall entomològic a la novel·la: mitjana edat, sense cognom consignat, ella administrativa en un centre cultural de Girona, ell professor de socials en un institut de Figueres), tampoc no l’hem de buscar en la constel·lació de parents, amics i saludats que els envolta, sinó en l’entitat que tot ho sap i tot ho diu, la instància translúcida i mig evident, que disposa, diu, adjectiva, fragmenta, tria i talla, comenta, analitza, descriu o interroga (amb criteri esmolat) el que se’ns dóna a llegir. Això és gairebé sempre així, de forma més o menys conscient, explícita o amb sordina als obradors dels novel·listes, a les sales asèptiques de la dissecció literària o al sofà polsegós del crític de llapis esmussat; però en aquest cas la singularitat de la mena de novel·lista que s’ha firat Vicenç Pagès el posa en primer pla de l’atenció del comú dels lectors. En aquest cas el novel·lista no s’amaga rere la il·lusió transparent d’un món que es dreça i va fent tot sol, lliscant pàgina rere pàgina fins al punt final.

A Dies de frontera el novel·lista ens recorda en tot moment per activa i per passiva la seva presència a la sala de muntatge, la seva empremta en la confecció (sàvia i arbitrària) del repertori de trajectes i d’indagacions que fan el cas (la crisi que s’exposa), el sentim en directe quan comenta sobre la marxa o anuncia el que farà («En els propers capítols mirarem d’esbrinar com és que aquesta parella s’està besant»), analitza o justifica decisions (com ara salvar de l’oblit o del judici sumaríssim algun protagonista secundari però d’intervenció essencial) i es posa alhora com a mínim tres o quatre barrets: el de narrador, el de reporter, el de columnista i potser fins i tot el d’assagista. Tot això passa sense que la generació d’interès i les ganes de transitar per la novel·la i saber-ne més se’n ressentin. I amb el saldo positiu impagable de l’obtenció d’una mena de coneixement (i de plaer) que no trobarem a cap altra banda. La singularitat del model de novel·lista que Vicenç Pagès es tria treballa a favor d’una concepció gens plàcida i endormiscada de la narrativa, que no es conforma amb evocar presències per desplegar-les en el temps amb inèrcies convingudes, ni pretén tampoc emular la il·lusió diegètica de les pantalles de realitat augmentada amb dues o tres dimensions. Vol per contra explotar els recursos més propis del medi novel·lístic: la polifonia i la hibridació de discursos, ressons, registres i formats, la fragmentació, la focalització i l’angulació de referents i de perspectives, la creació de mons retòrics i virtuals intransferibles...

Manel Ollé. «L’incendi». L’Avenç, núm. 239, març 2014. P. 56-57.

*

L'estratègia postmoderna permet al narrador agafar els seus personatges, els principals i alguns secundaris excel·lents que hi ha, i imaginar-se quin paper farien en diferents pel·lícules de diferents gèneres. Un dels grans encerts del llibre és aquest narrador que va explicant la història mitjançant una veu en off, mentre els personatges fan i desfan. L'estructura trinxada fa que la novel·la corri lleugera i la veu del narrador hi introdueix contrapunts curiosos, paradoxals o divertits. D'aquesta manera, una història grisa (una parella que segueix totes les fases fins arribar a l'adulteri, treballen en feines avorrides i no es decideixen a tenir un fill), es presenta amb colors de fantasia.

Julià Guillamon. «Whist: segona temporada». Cultura|s. 19 febrer 2014. P. 9.

*

Crec que un dels grans mèrits de la novel·la és el narrador, per una banda, i la barreja de recursos narratius per l’altra. Vicenç Pagès crea un narrador que s’expressa en la primera persona del plural, que té personalitat pròpia i que ho sap tot dels personatges. Et fa partícip del que explica però des d’una certa distància. És un narrador que no té pressa. Bonhomiós. Un narrador que sembla haver descobert tots els secrets de la vida i que, per tant, va una mica de tornada. I ens presenta la història de la Teresa i d’en Pau com una història comú, una història de tots on ens hi podem sentir fàcilment identificats. És allò de: “Ja saps què vull dir, eh, lector?” L’amor, el desencant, la monotonia i perpetuar o no l’espècie. La vida “normal” o la intrepidesa d’intentar ser diferent. Enganxar-se a la roda del temps o conduir la màquina. Viure en parella i cedir o tastar la llibertat.

D’una mica abans de la meitat cap endavant, la novel·la s’embala i és quan l’autor fa gal·la de l’ofici de novel·lista i desplega tots els seus recursos. Escenifica el present immediat i resumeix el passat, el narrador desapareix i es transcriuen converses del whatsapp i perfils del facebook i crea aquesta ficció fantàstica dins la ficció titulada “Si fossin actors secundaris”. La novel·la esdevé, per una banda, més fragmentaria, i per l’altra més consistent. L’autor obre molts fronts i els va conduint amb destresa fins que conflueixen cap aquest final de catarsis. En aquest sentit, la novel·la ensenya múscul a mesura que avança.

Assum Guardiola. Revista de Girona, núm. 285.

*

Dies de frontera és un magnífic relat sobre la capacitat de creació i de destrucció de la literatura i de la vida, amb el qual el narrador —representat com una mena de Déu bromista— es diverteix. La distància d'aquest nosaltres des del qual, de vegades emprant tècniques cinematogràfiques —la presentació del petó de l'inici, el tràveling del recorregut per la carretera, les focalitzacions i les prolepsis—, el narrador es posiciona. A través d'un to irònic s'entreté explicant com els protagonistes «queien en paranys que més endavant anomenarien experiència» (p. 57). No és estrany, en aquest sentit, que abundin passatges de mise en abîme en què ells mateixos o el que viuen es compari amb l'argument d'altres ficcions: cançons, pel·lícules, quadres.

Maria Dasca. «Dies i fronteres». Caràcters. Núm. 67, primavera 2014. P. 28.

oració de les bibliotecàries de catalunya en encendre la llàntia del vespre

Del 17 de febrer al 10 de maig de 2015, a la Sala 4 de les Cotxeres del Palau Robert

La Generalitat de Catalunya i la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona presenten, al Palau Robert, l’exposició “BiblioTec” amb motiu del centenari de la creació de l’Escola de Bibliotecàries l’any 1915. Una mostra que dóna a conèixer l’evolució d’aquesta institució d’ensenyament i la transformació d’una professió que s’ha adaptat als temps i a les necessitats del mercat.

L’exposició “BiblioTec. Cent anys d’estudis i professió bibliotecària 1915-2015”, que coincideix amb l’Any de les Biblioteques i té com a comissàries Teresa Mañà i Mònica Baró. Clic.

Eugeni d'Ors, 1918.

efa de frontera

Quan va publicar Els jugadors de whist (Empúries) ja investigava les virtuts literàries de la frontera entre Catalunya i França. "Em sentia com un pioner, tot i que Joan Daniel Bezsonoff va ser el primer que en va parlar", diu l'autor. Nascut a Figueres el 1963, Pagès Jordà ha fet moltes excursions fins a la Jonquera per poder-la explorar a fons a la novel·la. "M'hi he passejat molt. A Dies de frontera hi surt la fortalesa de Bellaguarda, el cementiri francès, l'antiga via romana, l'església...He intentat anar posant banderetes a tot arreu —comenta—. La Jonquera és un espai molt cinematogràfic. Als Estats Units hi ha moltes novel·les i pel·lícules de fronteres. Són llocs gairebé màgics, que permeten que només avançant o reculant uns metres ja siguis impune. Ara mateix em ve al cap No és país per a vells, dels germans Coen...En canvi, aquí perdem una mica el temps: la frontera genera ficcions amb moltíssima facilitat i no ens hi fixem. Fins i tot els francesos ja la comencen a utilitzar per ambientar-hi novel·les negres".

Jordi Nopca. «Vicenç Pagès Jordà». Arallegim, 15 de febrer del 2014. P. 40.

*

La frontera del títol té un doble significat evident. D'una banda, fa referència a l'impàs biogràfic i existencial dels protagonistes, finalment atrapats per l'obligació de prendre unes decisions que determinaran la resta de les seves vides: si tenir fills o no tenir-ne, si seguir amb la parella o reinventar-se en solitari, si conformar-se amb el que hi ha o arriscar-se a trobar alguna cosa diferent i qui sap si millor...De l'altra, fa referència a un espai geogràfic, concretament al pas fronterer de la Jonquera, l'escenari d'un dels moments de canvi més traumàtics en la història del país —per allà partiren cap a l'exili milers de republicans que el gener de 1939 fugien de les tropes de Franco— i el lloc on el juliol del 2013 la Teresa fa una estada d'un parell de dies, durant els quals es planteja com fer front a la nova etapa que s'obre (o no) davant seu.

Pere Antoni Pons. «La terra de ningú dels quaranta». Arallegim, 15 de febrer del 2014. P. 41.

*

La frontera és l’espai de la novel·la; l’espai real, identificable com hem dit amb el referent concret de l’Empordà septentrional: “també em fascina que per allà va passar l’exili de la Guerra Civil, no és un no-lloc on no ha passat res, com Las Vegas. Hi ha passat Anníbal, Napoleó, els romans...I els nostres avis van sortir per allà” (“Vicenç Pagès: «Jo no puc fer veure que sóc Tolstoi, i el lector no és el lector del segle XIX», entrevista a El Temps, 24.IV.2014), i també actua com a categoria: la frontera com a territori de pas, de transició i de negocis de natura i legalitat diversa. El fet de, per dir-ho així, dignificar literàriament un espai desatès per les plomes pàtries és un dels objectius principals (i sembla que molt sospesat) de la novel·la.

Per això el realisme i la versemblança de la història estan en gran part al servei d’aquest propòsit: convertir-se en memòria literària d’un espai i en rèplica “contestatària” a una tradició en bona mesura més fecunda en pastors, sardanes i campanars, que no pas en prostíbuls, supermercats i llums de neó: “A mi em molesta molt la visió tòpica de l’Empordà” (de l’entrevista a El Temps). Així, doncs, la tria d’aquests indrets busca a la vegada la desmitificació i la representació de l’Empordà d’avui.

Pep Sanz Datzira. «Vicenç Pagès Jordà. Dies de frontera». Revista de Catalunya, núm. 287. P. 275-277.

*

Cap al final de la novel·la, la Teresa torna a peu des de la Jonquera a Figueres. El recorregut ressegueix l’avenç del gran incendi de l’Empordà de l’any 2012 que va començar al mateix lloc on comença la novel·la un any més tard, l’estiu del 2013. La frontera que és i no és frontera ens remet a un espai molt concret i a una etapa de la vida, entre els trenta i els quaranta, a un moment de la vida en parella...El no-lloc fet de botigues de licors, de tabac i de records, amb les rotondes, els prostíbuls, els aparcaments de camions, les carreteres agostades i l’autopista propera, els descampats desolats, les garites de control abandonades, els troncs recremats, la publicitat fronterera d’elefants de color rosa, se’ns mostra kilòmetre a kilòmetre amb la precisió evocadora i la força simbòlica d’un decorat moral ucrònic, ambigu i desballestat. Al costat del narrador, el novel·lista ens recorda llibres que en parlen i pel·lícules que s’hi ha fet, i dedica capítols de la novel·la que aïllen horitzons de reflexió i d’interpretació del que s’hi explica: «mentre que la frontera duu a terme una divisió clara, el llindar s’obre com un lloc de possibilitació, de capacitació, de transformació» (Erika Fischer-Lichte. Ästhetik des Performativen).

Manel Ollé. «L’incendi». L’Avenç, núm. 239, març 2014. P. 56-57.

*

Els escriptors catalans tenim una flaca. Quan enfilem trames d’envergadura i volem que s’esdevinguin al nostre país, de seguida se’ns veu el llautó. Són tants els clixés a les novel·les estrangeres, són tants els llocs comuns que el cinema ha engreixat, que tot d’una volem fer passar el Raval de Barcelona pel Bronx, pretenem que els Pirineus lleidatans siguin els Càrpats, que les terres del sud competeixin amb l’Amèrica profunda, que l’Empordà sigui un resum del món, i no ens en sortim, perquè de l’emmirallament només en pot derivar un complex d’inferioritat.

O sigui que vaig pensar: si una part de Dies de frontera s’esdevé ran de la Jonquera i la seva zona d’influència, segur que PJ haurà caigut en la temptació de fer-la passar per Tijuana. I no: un cop més, la solució PJ. Presenta les zones tal com són, sense més èpica que la que puguin generar per si soles. Amb altres mots, la nostra frontera amb França és un lloc estranyíssim, però només ho és per mèrits propis. Per tant, la solució PJ també l’encerta en aquest punt i, tinguem-ho en compte, elimina la possibilitat que cap altre escriptor situï una novel·la presentista en aquests indrets, si més no durant els propers trenta anys: la solució PJ acaba amb la possible combinatòria: gent al límit, intern i extern, damunt del límit, basculant-hi, resseguint-lo, patint-lo.

Adrià Pujol. La solució PJ. Núvol. 10|3|2014.

lectura púbica (sic) ◊◊◊

Via @LLuís Anglada.

Detenida una exalumna universitaria por grabar un vídeo porno en una biblioteca

La joven, de 19 años, subió ella misma la grabación a internet y el vídeo se convirtió en un fenómeno viral entre los alumnos
Sucesos | 01/02/2015 - 16:07h | Última actualización: 02/02/2015

Barcelona (Redacción).- La policía del estado de Oregon ha detenido por "conducta obscena" a una exalumna de Oregon State después de que ésta decidiera grabar un vídeo porno en la biblioteca del campus. 

La exestudiante, Kendra Sunderland, de 19 años, se grabó durante 31 minutos en unas imágenes en las que se la puede ver desnudándose y realizándose tocamientos sexuales. 

El vídeo fue subido por la propia Sunderland a internet y se convirtió en un fenómeno viral entre los alumnos del centro educativo, lo que llevó a sus responsables a tomar cartas en el asunto y pedir la detención de la joven. En pocas horas la grabación fue vista 260.000 veces, informa la cadena KEZI-TV. 

Sunderland, según explica el diario británico Daily Mail, "se une a una larga lista de estudiantes universitarias que han decidido pasarse de la universidad al porno. El más famoso es el de Belle Knox, la estudiante de la Universidad de Duke, que asegura que comenzó a hacer porno para pagar su matrícula.

kendra sunderland full uncensored library porn video

-- -  -- -> La universitaria que grabó un vídeo porno en la biblioteca se enfrenta un año y medio de cárcel. La Vanguardia. 26|2|2015.

vuit variacions platòniques de l'escriptor

La persona que sent necessitat d'expressar-se, i que a més conjuga tècnica i talent s'anomena Gran Autor.

Mozart i Miquel Àngel en són exemples coneguts de tothom. En literatura, com en la resta d'arts, el Gran Autor no és gaire abundant. William Shakespeare en podria ser el paradigma: la seva extensa obra satisfà igualment les expectatives del gran públic com les dels lectors selectes. En català, salvant totes les distàncies, qui més s'acosta és Jacint Verdaguer.

La persona que sent necessitat d'expressió i que posseeix talent però que no presta importància a la tècnica es coneix amb el nom d'Autor Experimental.

Forma part d'aquest col·lectiu el Precursor, és a dir, l'autor que fa abans que ningú allò que més endavant altres autors faran millor; i el Maleït, l'autor menyspreat pel públic a causa del seu menyspreu de la tècnica. Precursor i Maleït, que sovint coincideixen en la mateixa persona, tendeixen a ser objecte de culte amb caràcter pòstum: Franz Kafka, per exemple.

L'autor que sent necessitat d'expressió i domina la tècnica, però en canvi no té talent, dóna lloc a la figura del Professional.

És el cas invers de l'anterior. El Professional no inventa res i per això mateix obté el triomf social, tot i que el seu record s'esvaeix quan deixa d'escriure. Es poden trobar exemples pròxims a aquesta figura en els autors de best sellers a l'estil nord-americà, que supleixen l'escàs talent amb informació especialitzada (Tom Clancy, Frederick Forsyth, Isaac Asimov). Pel que fa a la prosa catalana, els autors que, per penetració en el públic lector, s'hi podrien assemblar (Isabel-Clara Simó, Maria de la Pau Janer, Manuel de Pedrolo) mostren mancances tècniques alarmants.

L'autor que sent una gran necessitat d'expressió, però que no té el suport de la tècnica ni del talent, dóna lloc a la patètica figura del Pesat.

¿Qui no ha conegut el Pesat que envia poemes lamentables a discreció sense que ningú els hi hagi demanat? Es caracteritza perquè, tot i que sol ser inèdit, s'autoadjudica sense cap rubor termes com Escriptor, Poeta, Creador, etc.  De vegades la necessitat d'expressió el porta a altres àmbits: pintura, música, etc., on obté resultats similars (advertim de passada que les crítiques adverses l'ofenen cosa de no dir). En literatures poc consolidades com la catalana, la manca de talent i de tècnica es pot disfressar de naturalitat pagesívola, de manera que l'obra d'un Pesat pot esdevenir un best seller. El cas més conegut és el de Josep Maria Ballarín.

Quan una persona no sent la necessitat d'expressar-se, però en canvi posseeix talent i tècnica ens trobem davant del Silenciós Sublim.

Els autors que no necessiten expressar-se són, per definició, autors silenciosos. En alguna etapa anterior van demostrar que posseïen tècnica i talent, però a partir de cert moment es refugien en el silenci: em refereixo a membres de la Minoria Silenciosa com Arthur Rimbaud, Juan Rulfo o J.D. Salinger.

La persona que no sembla tenir necessitat d'expressar-se ni ha demostrat que domina la tècnica, però a la qual en canvi se li suposa talent, compon la figura del Silenciós Reclamat.

Es tracta de la figura oposada al Pesat, és a dir, l'autor que ha demostrat el seu talent en pròlegs, conferències, tertúlies, etc., però que no es decideix a posar les idees en negre sobre blanc. Els pesats, en aquest cas, són deixebles o subordinats que no desaprofiten cap ocasió per demanar-los una obra. El Silenciós Reclamat pot ser tímid, humil o estar mol enfeinat. En la majoria dels casos, però, li fa mandra aprendre la tècnica, o bé és perfectament conscient que no estarà a l'altura de les expectatives que desperta. Per raons socioprofessionals, sol ser un professor universitari.

La persona que no sembla tenir talent ni necessitat d'expressió, però a la qual, en canvi, se li suposa cert domini de la tècnica, és el Silenciós Professional.

El Silenciós Professional és la versió més tranquil·litzadora de l'Autor Professional. Els editors no deixen de proposar-li que escrigui llibres mediocres que tindran èxit, però ell s'hi nega perquè està convençut que algun dia demostrarà que té talent. Predomina en les files dels periodistes i dels professors d'institut.

Les persones que no tenen ni necessitat d'expressar-se, ni talent, ni tècnica, formen la Majoria Silenciosa.

Heus aquí el ciutadà receptor que busquen desesperadament tots els qui senten necessitat d'expressar-se. La seva manca de talent i de tècnica garanteix que no es convertirà mai en un rival. Aquest grup, però, es troba en perill d'extinció en la literatura catalana, ja que quan a un membre de la Majoria Silenciosa li comença a interessar la lectura, no tarda a sentir una forta necessitat d'expressió. Per alguna raó la Majoria Silenciosa sembla condemnada a deixar de llegir i a passar en bloc a l'epígraf dels Pesats.

Vicenç Pagès Jordà. Un tramvia anomenat text. El plaer en l'aprenentatge de l'escriptura. Empúries, 1998. P. 215- 218.

disfresses: matilde finch, attorney at law

Font: Pretty Passions.

Matar un rossinyol (títol original en anglès To Kill a Mockingbird) és una novel·la de Harper Lee publicada el 1960. Va ser un èxit immediat, guanyant el Premi Pulitzer, i s'ha convertit en un clàssic de la literatura nord-americana moderna. La trama i els personatges estan inspirats en les observacions de l'autora de la seva família i veïns, així com en un esdeveniment que va tenir lloc prop de la seva ciutat natal el 1935, quan ella tenia set anys.

El 1962 es va adaptar al cinema, dirigida per Robert Mulligan i amb en Gregory Peck fent d'Atticus Finch.

Argument

Atticus Finch, un advocat del sud dels Estats Units de la dècada del 1930 ha de defensar un home negre acusat de violació. El relat, contat a través dels records i la mirada dels seus fills Scout i Jem, és sembrat de detalls sobre la vida i la mentalitat de l'època així com d'anècdotes de veïns (algunes inspirades en els records d'infantesa de l'autora de la novel·la). 

[Viquipèdia dixit]

--- -- -> Harper Lee publica la seqüela de 'Matar un rossinyol' després de més de 50 anys de silenci. Arallegim. 5|2|2015.

dites i frases fetes

whist: segona temporada

«Aquest Sant Jordi representarà per a autors com Manuel Baixauli, Marta Rojals o Vicenç Pagès Jordà l'oportunitat de consolidar una nova sèrie A de narradors catalans de referència que connecten amb el públic. Dies de frontera de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) posa en joc alguns dels mateixos elements d'Els jugadors de whist, que va fer forat el 2009. En primer lloc, es tracta d'una novel·la generacional d'un nou estil. Els protagonistes recorden músiques, pel·lícules i llibres, que duen al damunt com una motxilla o com una gepa. Les vivències de quan eren petits, els dies d'insitut, no els han esborrat, i constitueixen un dels aglutinadors principals de la personalitat. Perquè les novel·les de Pagès Jordà són deterministes i fatalistes: la gent travessa etapes, moments de la vida diagnosticables des del punt de vista de la psicologia conductual. És una de les maneres que té de descriure la buidor i l'aclaparament de la vida provinciana. Aquests referents personals són comuns a molta gent, de manera que el lector s'hi pot reconèixer.

En segon lloc, són novel·les de xoc generacional: aquest món de referències està sotmès al contacte amb els joves, perquè en Pau, llicenciat en geografia que no acaba mai la tesi, és professor d'institut i té alumnes d'una altra galaxia. La novel·la reprodueix aquesta realitat prismàtica introduint pàgines de Facebook i fins i tot watsaps. El fet que en Pau sigui geògraf té una funció estructural —de la mateixa manera que no era cap casualitat que el protagonista d'Els jugadors de whist fos fotògraf—: la novel·la transita per l'espai desfibrat entre Figueres i la Jonquera, l'antiga frontera que ja no ho és, per mirar de descriure una nova geografia sentimental, generacional i vital.

El llibre està escrit de forma trossejada amb capítols articulats en fragments i alguns d'aquests, els que tenen més pòsit, retraten espais desolats, com ara els monuments abans d'arribar a la Jonquera construïts en el ple del turisme, que ara estan fets una porqueria.

L'estratègia postmoderna permet al narrador agafar els seus personatges, els principals i alguns secundaris excel·lents que hi ha, i imaginar-se quin paper farien en diferents pel·lícules de diferents gèneres. Un dels grans encerts del llibre és aquest narrador que va explicant la història mitjançant una veu en off, mentre els personatges fan i desfan. L'estructura trinxada fa que la novel·la corri lleugera i la veu del narrador hi introdueix contrapunts curiosos, paradoxals o divertits. D'aquesta manera, una història grisa (una parella que segueix totes les fases fins arribar a l'adulteri, treballen en feines avorrides i no es decideixen a tenir un fill), es presenta amb colors de fantasia. El llibre està resolt amb molt savoir faire i no decebrà els lectors d'Els jugadors de whist, que hi trobaran una bona segona temporada.

Dues observacions finals: el comportament d'en Pau en el moment de l'adulteri em fa rumiar sobre la immaduresa dels personatges masculins de la narrativa catalana, com ara el protagonista del conte El cotxe de Toni Sala. Quina diferència amb les noies de Marina Espasa o Marta Rojals. També constato que per aconseguir escenes espectaculars des del punt de vista dramàtico-narrativo-cinematogràfic, es forcen les regles de la versemblança. Com en una novel·la que he llegit fa poc, en la qual, sense cap maduració prèvia, en un deus ex machina discutible, la protagonista resulta que és alcohòlica, o aquí mateix, quan Pagès Jordà fa caminar un dels protagonistes quinze quilòmetres per una carretera amb molt de trànsit, més aviat perillosa, com si fos una pista solitària del Midwest».

Julià Guillamon. «Whist: segona temporada». Cultura|s. La Vanguardia. 19 febrer 2014. P. 9.

a punt

16+ Cool And Creative Bookmarks For Bookworms. boredpanda.

la setmana vpj

«Aquest mes hem publicat 'Dies de frontera', Premi Sant Jordi 2013. I per celebrar-ho avui comencem la Setmana de Vicenç Pagès. 

Cada dia 1 pregunta, cada dia 1 dels seus llibres dedicat. Fàcil oi?»

Editorial Labutxaca (clic) [9|2|2015]

1· La frontera Espanya-França de La Jonquera   2· En companyia de l'altre   3· Joan Mateu   4· El món d'Horaci   5· L'herència del desert, Zane Grey   6· La sarmenyada (el castell de sant Ferran)   7· Carta a la reina d'Anglaterra.

VPJ dedicant els llibres dels guanyadors del cuncrús.

empordanor™

Els barcelonins es referien a "l'Empordà" en genèric, com si tots els indígenes sense excepció fossin murris acomodats amb mansió a Llafranc, quadres de Dalí al saló i manuscrits de Pla a les golfes, com si tots disposessin de catamarà i cada any els convidessin en ple al suquet d'en Portabella. En resum, a Barcelona tenien una deferència a en Pau gràcies als seus orígens, sobretot perquè no se'n vantava. Al capdavall, no tothom vivia en un lloc de vacances, ple de descapotables, festivals de música, estrelles Michelin i estrangeres. Ser "de l'Empordà" no equivalia a tenir-ho tot pagat, però de tant en tant el convidaven a un cafè. O sigui, geografia pràctica.

VPJ. Dies de frontera. P. 48-49. 

*

«L’Empordà com a gènere literari es practica modernament com a mínim des de Maragall i se n’ha parlat molt sovint. El 2009, Jaume Guillamet va publicar a l’editorial L’Avenç el llibre L’Empordà dels escriptors, que estudiava la presència d’aquest paisatge a la literatura; una presència que Joan Fuster, limitant-se a la poesia, havia xifrat en un 30% del total. Vicenç Pagès, figuerenc establert a la falda del Montgrí, a banda d’un coneixement de facto de l’Empordà físic, demostra en alguns textos (vegeu l’apartat “Un gènere literari” a www.vicençpagesjorda.net, dedicat exclusivament a la comarca) uns coneixements molt notables sobre l’Empordà literari.

Amb Els jugadors de whist (2009), Pagès Jordà incorporava una obra major a la il·lustre nòmina de títols del gènere empordanès. Figueres, el castell de Sant Ferran, i algun altre racó d’aquesta geografia servien d’escenari a la novel·la. A Dies de frontera, mereixedora del premi Sant Jordi d’enguany, Figueres i alguns indrets al nord de la ciutat són també els escenaris principals de la història d’en Pau i la Teresa, una parella que veu com la relació regada i abonada durant anys de convivència, quotidianitat i confort s’esmicola a causa de l’aparició d’una tercera persona. 

[...] La frontera és l’espai de la novel·la; l’espai real, identificable com hem dit amb el referent concret de l’Empordà septentrional: “també em fascina que per allà va passar l’exili de la Guerra Civil, no és un no-lloc on no ha passat res, com Las Vegas. Hi ha passat Anníbal, Napoleó, els romans...I els nostres avis van sortir per allà” (“Vicenç Pagès: «Jo no puc fer veure que sóc Tolstoi, i el lector no és el lector del segle XIX», entrevista a El Temps, 24.IV.2014), i també actua com a categoria: la frontera com a territori de pas, de transició i de negocis de natura i legalitat diversa. El fet de, per dir-ho així, dignificar literàriament un espai desatès per les plomes pàtries és un dels objectius principals (i sembla que molt sospesat) de la novel·la.

Per això el realisme i la versemblança de la història estan en gran part al servei d’aquest propòsit: convertir-se en memòria literària d’un espai i en rèplica “contestatària” a una tradició en bona mesura més fecunda en pastors, sardanes i campanars, que no pas en prostíbuls, supermercats i llums de neó: “A mi em molesta molt la visió tòpica de l’Empordà” (de l’entrevista a El Temps). Així, doncs, la tria d’aquests indrets busca a la vegada la desmitificació i la representació de l’Empordà d’avui. Lluny de cap línia de divisió política, la frontera com a categoria apareix en un sentit prou semblant a El tramvia groc de Joan F. Mira (2013), en què mitjançant el memorialisme i l’evocació de la infantesa en un barri perifèric de l’Horta, el narrador es mostra igualment fascinat pel pas de romans, francesos, nacionals i demòcrates en retirada. Un punt de contacte potser no tan casual com sembla entre dos escriptors que amb diverses obres teixeixen un relat sobre el present amb plena consciència del passat».

Pep Sanz Datzira. «Vicenç Pagès Jordà. Dies de frontera». Revista de Catalunya, núm. 287. P. 275-277.

finals memorables

biografia d'un lector

«La mare em va comprar molts Tria la teva aventura, i abans em va sepultar de còmics de Tintín, d'Astèrix i Spirou. El dia que feia catorze anys, el pare em va comprar Rayuela. Tot llegint-lo vaig caure d'esquena, perquè la meitat de les paraules no sabia ni que existissin.

No gaire temps enllà em va regalar Primera història d'Esther, que jo combinava amb números del CIMOC i del Creepy. I poc després van venir El quadern gris, La ruta blava i Incerta glòria. L'home m'administrava les dosis i jo me les prenia, entre meravellat i ofuscat, perquè en darrera instància no entenia el que llegia. Recordo perfectament aquesta sensació amb el llibre de titelles de l'Espriu: girava fulls, no comprenia res, i em venien més ganes de girar-ne, volia desxifrar aquell codi secret. O sigui que no rascava bola, però m'esbargia, i al meu pare li'n demanava més. L'aniversari dels quinze em van caure Bearn o la sala de les nines i Pinya de rosa. «Et faràs una biblioteca», em deia ell. A partir d'aleshores ja li agafava els lloms directament de la seva. I el dia de fer-ne setze m'arribaven dos o tres volums de Borges i una moto nova. Crec que la moto va ser la culpable d'una marrada en el programa de lectures que el meu pare s'havia fet la il·lusió que seguís. Entre plegades i revolts, els companys de drogues i de procrastinació em van descobrir Kerouac, Castaneda, Escohotado, Hofmann, Lovelock, Guénon i Fulcanelli. I amb disset anys pujava amb la moto a Barcelona, versió Universitat Autònoma de Bellaterra, on començava sociologia i la deixava al cap de tres setmanes, horroritzat de viure a la Vila Universitària i fart d'explicar que abans de nosaltres s'hi havia allotjat la policia que vigilava el bon curs dels Jocs Olímpics. Tornava al poble a fumar i a veure pel·lícules de sang i fetge.

[...] A mi m'agradaven els llibres, una mica de noia, una mica d'il·luminat. Llibres de Mario Benedetti, per exemple. [...] I llibres de Paulo Coelho: de tan infame no té cap substantiu en català que li rimi el cognom, tret de pomelo i xarel·lo, i tan sols a mitges, i tret d'un grapat de gitanismes i encara no. Si en traduíssim el nom, del flatós Paulo Coelho, en trauríem un agnom, Pol Conill, el del camelo, diguem que el desaconsello. Xitxarel·lo. Si som el que hem llegit, aquell jo dels temps primerencs a Barcelona, aquell és una desferra.

[...] També vaig accedir a llibres no regalats, buscats expressament, plecs que vaig devorar pensant-me un gormand, un audaç caçador de sapiència. Com aquella immundícia del Gárgoris y Habidis, del lladre espanyolàs Sánchez-Dragó, on no hi ha cap veritat. Monuments a l'estupidesa, talment les regurgitacions de Fernando Savater. I les proeses de pa sucat amb oli dels Imparables, amb la seva batalla en el fons contra la pròpia insignificança. I la diarrea mental de tantes i tantes patums del cent de deu amb vint folres i trenta manilles del castell cultural del país. Que no fas gràcia, germà. Era difícil abstraure's del soroll mediàtic. Les editorials grosses anunciaven amb bombo i platerets el que calia llegir, com ara però sense els indescriptibles booktrailers. I jo no llegia crítica, si és que n'hi havia, que sí, que això ho he sabut després, sinó que em deixava menar pel corrent general. Tant era així, que un Nadal comprava i m'empassava els Tres Nadals d'en Quim Monzó, com qui llepa la mel d'una bresca de l'Olimp, inconscient de la maniobra econòmica que hi palpitava darrere. I em preocupava poc que tal vegada els contes fossin bons, que jo crec que sí. El que em molesta és que no hi vaig arribar per això. I em vaig cruspir joves promeses —verbigràcia L'últim Evangeli, d'Hèctor Bofill—, al final astorat que aquell bluf hagués guanyat el Premi Josep Pla. I encara vaig perdre una mica més de temps, amb una llista de mala mena que només esvento quan bertranejo amb amics que llegeixen i que de la crítica a l'esquena en fan un esport.

Vaig ser tan desdenyós? Mentrestant, el meu criteri treballava a l'ombra, al marge de mi. Pugnava per obrir-se pas entre el bombardeig publicitari dels autors vius. Volia pelar l'ou dur de la bona literatura, amb aquesta frase literàriament tan poc afortunada. Només em faltava una petita empenta. I doncs, sort que el meu pare em vigilava de lluny estant. Va esperar, amesurat, que amainés la torbonada del seu fill, l'esteta. I llavors, amb la sàssola del lletraferit em va treure l'aigua sobrera. Durant un temps en endavant, els autors morts van ser el rau-rau de la meva consciència literària, a fi de fer coixí, abans de paladejar els espirituosos contemporanis. Llaures de toooooort. Escriure senzill, tenir idees i expressar-les, una empresa.

Foix abans que Espriu, tot i que l'Espriu sempre em clavava, en prosa, i Foix no l'he llegit mai però dic que és millor poeta que l'Espriu perquè en un bar vaig sentir que ho escopia un polèmic i els altres s'hi embadalien. Rodoreda, Stendhal, Stevenson, Albert, Joyce, Brossa, Cervantes. Bé, no pas els i les mendes en si, sinó algunes de les seves obres o retalls de, perquè, com diu un intel·ligent que conec, la literatura no és una llista d'autors, sinó de llibres...»

Adrià Pujol Cruells. Picadura de Barcelona. Sidillà, 2014. P. 56-59.

dies i fronteres

«Sens dubte, Vicenç Pagès Jordà és un dels novel·listes que millor s'endinsa en els «recolzes» de la ficció, n'explota la versatilitat i sintonitza amb la complexitat de la vida contemporània. Després d'Els jugadors de whist (2009), enguany ha publicat Dies de frontera, en la qual reprèn alguns dels elements de la novel·la anterior, com ara: una crisi com a centre temàtic, una estructura de capítols breus, una gran varietat de tipologies textuals i de registres, i un ús analògic de les referències culturals.

[...] Dies de frontera és un magnífic relat sobre la capacitat de creació i de destrucció de la literatura i de la vida, amb el qual el narrador —representat com una mena de Déu bromista— es diverteix. La distància d'aquest nosaltres des del qual, de vegades emprant tècniques cinematogràfiques —la presentació del petó de l'inici, el tràveling del recorregut per la carretera, les focalitzacions i les prolepsis—, el narrador es posiciona. A través d'un to irònic s'entreté explicant com els protagonistes «queien en paranys que més endavant anomenarien experiència» (p. 57). No és estrany, en aquest sentit, que abundin passatges de mise en abîme en què ells mateixos o el que viuen es compari amb l'argument d'altres ficcions: cançons, pel·lícules, quadres.

[...] La reproducció de la parla adolescent —en els capítols dedicats a l'institut on treballa en Pau—, l'ús d'una gran varietat de textos —whatsapp amb errors, fragments de la tesi d'en Pau, informació extreta del Facebook—, la còpia dels rètols i la publicitat plurilingüe de la frontera, afegits a l'ús d'algun dialectalisme —tampis— o del llenguatge dels tuits —pàibon— configuren un codi de gran eficàcia en un relat en què allò individual —la història de la ruptura— és indissociable d'un determinat ambient d'època. Les al·lusions als Mobles La Fàbrica, els establiments de Tot A Un Euro o la «cinematografia de la samarreta» (p. 160) són, en definitiva, falques simbòliques en la configuració d'un paisatge sentimental i temporal.

El tomb que fa la vida dels personatges els converteix en criatures que caminen perillosament per un Empordà carregat d'història i de tòpics. Un espai de forts contrastos, amb llocs de memòria com Portbou, la Jonquera, el castell de Bellaguarda o la via romana; o, ja fora de Catalunya, el camp d'extermini de Terezin i racons degradats, marcats pel desenvolupament del negoci turístic, els comerços barats d'alcohol i souvenirs, i els prostíbuls. Al bell mig, el «trànsit rodat» de la carretera i els roadside giants publicitaris.

Maria Dasca. «Dies i fronteres». Caràcters. Núm. 67, primavera 2014. P. 28.

el classicisme postmodern

Un altre narrador sorgit en el camí obert per Quim Monzó, Vicenç Pagès Jordà, assumí aquesta condició de l’home postmodern i els mecanismes que permetien representar-la així en la nova novel·lística. Ho va fer, però, combinant-ho amb el recurs a la novel·la moderna clàssica. Això acabà situant el seu model narratiu al pol oposat del que representen Benzina i La magnitud de la tragèdia. Mentre que Monzó va crear un nou tipus de novel·la, Pagès va buscar el que podria qualificar-se de classicisme postmodern: l’adaptació d’una idea clàssica del gènere —basada en la versemblança, el realisme, la lògica, el desenvolupament lineal del temps, la causalitat, la construcció psicològica de caràcters, etc.— a la postmodernitat —un temps de totalitats i coherències impossibles, psicologies fragmentades, confusió de realitat i ficció, etc. Per fer-ho, les seves novel·les esdevenen mosaics en què petits fragments narrats per diferents veus i tècniques narratives configuren un tot unitari. Es tracta, així, d’adaptar certs recursos de l’experimentalisme dels anys setanta o el pastitx dels vuitanta i noranta a una forma clàssica de construir novel·les.

[...] Així mateix, una obra teòrica de Pagès com fou Un tramvia anomenat text (1998) ja havia declarat que el seu objectiu era «esborrar fronteres, barrejar gèneres i tradicions, desespecialitzar els diferents textos retornant-los a la unitat perduda». Pagès partia de la idea que tot text —indistintament del gènere al qual s’adscrigui, tant si es tracta d’un article com d’una novel·la— és literatura i que, per tant, ha de sotmetre’s a unes regles que li permetin crear sentit. Són les regles clàssiques d’unitat, ordre, coherència, claredat i mesura. Pagès reaccionava contra una certa idea d’«avantguarda» que s’oposa a aquests principis:

Fa molt temps que la burgesia està avorrida de tants épateurs, però les noves generacions continuen creient que la confusió i l’absurd són una font d’escàndol quan, estrictament, només són font d’incomprensió.

.........

L’obertura de les obres pot acabar convertint-se en una manera de disfressar les limitacions de l’autor, d’ocultar la incapacitat per deslligar els nusos que prèviament ha lligat alegrement, de disfressar la mandra compositiva, la incompetència textual, la incapacitat de produir plaer a l’auditori.

Pagès, doncs, defensava uns principis molt restrictius i estrictes vinculats a aquests referents: Aristòtil i Horaci com a base; el Barthes més analista que revolucionari; Flaubert, Poe, Wilde, Hemingway, el Queneau de les restriccions, Borges, Cortázar o Calvino com a pràctiques. I és que la seva via era l’actualització de la novel·la clàssica, l’establerta canònicament pel segle XIX, inclosa, molt especialment, la que avui dia considerem juvenil. Per això, un altre assaig seu girà entorn d’aquesta literatura narrativa: De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un cànon de la literatura juvenil (2006).

Pagès, doncs, assumeix aquella idea —tan defensada per Monzó des del seu inici i, de fet, clàssica— segons la qual tot text —un conte, un article, una crítica— conté el mateix grau de literatura que qualsevol altre. Empra tota mena de gèneres i  estils en una mateixa novel·la, sempre, però a partir de «la connexió harmònica entre les parts que integren el tramvia anomenat text». Això s’assoleix seguint els principis clàssics que havien volgut liquidar els pastitxos experimentals dels anys setanta. Se’n recuperen tan sols alguns aspectes buidats ja de l’intent d’«esmicolar aquest pseudo-discurs lineal, estandarditzat, simplista, autoritari, comercial, envilidor, alienant, utilitari, etc., que els mals dits “mitjans de comunicació”, prenyats d’ideologies repressores, ens volen donar com a vàlid, únic i obligatori»(1).  En paraules de Barth, Pagès assolia així ser un novel·lista «al dia tècnicament», escriure conscient de l’evolució del gènere narratiu al llarg del segle XX, tenir idees artístiques «tan modelnes com les de qualsevol nou-novel·lista francès»; però «parlar eloqüentment i memorablement als nostres cors i a les nostres condicions encara humanes»(2).  

Jordi Marrugat. «Vicenç Pagès Jordà o el classicisme postmodern». A: Narrativa catalana de la postmodernitat. Universitat de Barcelona, 2014. P. 116-128.

________________

1. Biel Mesquida, L’adolescent de sal, Barcelona: Empúries, 1990, p. 297.

2. J. Barth, «La literatura de l’exhauriment», trad. Q. Monzó, El Marges, 27-29 (gener setembre de 1983), p. 271.