Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ya vienen los reyes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ya vienen los reyes. Mostrar tots els missatges
diumenge, 14 de gener del 2024
divendres, 6 de gener del 2023
els reis majos
Maqueta Estudi de Sam de Robotime per muntar una biblioteca en miniatura. Amb milers de detalls per gaudir muntant cadascuna de les peces i del resultat final. Maqueta a escala 1.24. Disposa d'il·luminació LED. Temps de muntatge: unes 20 hores.
Contingut: peces de la maqueta, cola, làtex, pinzell, pinces. No inclòs, necessari per al muntatge: tornavisos, tisores, agulla, 2 piles de botó de 3V (CR2032).
Edat recomanada: a partir de 14 anys.
Mides de la maqueta: 225 x 185 x 190 mm. Dimensions de la caixa: 317 x 203 x 51 mm.
Abacus. 44,95€.
dilluns, 6 de gener del 2020
dia dels reis
Gener, 6
Dia dels Reis. Recordo l'explicació exòtica d'un escriptor comunista barceloní que, de tornada d'un viatge a Moscou als anys vuitanta, va dir que havia tingut la mateixa sensació de quan va saber que els Reis eren els nostres pares. De forma ben característica, mai no ho ha escrit i continua escrivint en defensa d'allò que hauria pogut ser l'ideal comunista, i va a veure el subcomandante Marcos per oblidar-se que a casa té criada amb còfia. No sé com pot comparar-se la incapacitat intel·lectual d'assumir el fracàs del comunisme amb aquella frontera de la innocència que tocàvem amb les mans quan ens deien que la nit de Reis anava sufragada pel pressupost familiar. Potser sigui, de manera curiosa o perversa, un cas patològic de mala fe sartriana.
Valentí Puig. Cent dies del mil·lenni. Edicions 62, 2001. P. 31.
diumenge, 6 de gener del 2019
dimarts, 4 de desembre del 2018
benvolguts mags d'orient: vull un robot d'aquests. gràcies.
Robots e impresoras 3D en la nueva biblioteca ultramoderna de Finlandia
El País | Retina
3|12|2018
Para conmemorar su centenario, Finlandia, el país más alfabetizado del mundo, se ha dotado de una biblioteca central ultramoderna, con robots, impresoras 3D y donde también estará autorizado hacer ruido.
Ideada desde hace veinte años, la biblioteca abrirá sus puertas oficialmente el 5 de diciembre, poniendo punto final a un año de festejos para celebrar el centenario de la nación nórdica.
Esta enorme estructura ondulante de madera y vidrio, en pleno centro de Helsinki, la capital, contrasta con el austero edificio del Parlamento. Diseñada por el despacho finlandés ALA Architects, está recubierta por 160 kilómetros de pícea finlandesa.
Llamada Oodi ("oda" en finés), la nueva biblioteca está destinada a promover el conocimiento, el aprendizaje y la igualdad en un país considerado el más alfabetizado del mundo, según un estudio universitario estadounidense de 2016, basado en estadísticas oficiales.
En los últimos días antes de la inauguración, los obreros trabajaban con gran empeño para terminar el exterior del edificio porque en el clima glacial de Helsinki, la instalación de los paneles de madera resultó ser mucho más difícil y larga de lo previsto.
Dentro, el público podrá disfrutar de hasta 100.000 volúmenes.
Pero el lugar está también pensado para los aficionados a la cultura y la tecnología, y cuenta con estudios de música, salas de montaje de películas, cine e impresoras 3D y cortadoras láser, de acceso totalmente gratuito.
"Oodi da una idea moderna de lo que significa ser una biblioteca", explica Tommi Laitio, responsable de Cultura y Tiempo Libre en el ayuntamiento de Helsinki.
"Es una casa de la literatura pero también una casa de la tecnología, de la música, del cine, y una casa de la Unión Europea. Creo que todo eso combinado se asocia a la idea de esperanza y progreso", comenta.
Otra señal del progreso: el ejército de robots a quién se confió el traslado de los libros dentro del edificio. Parecidos a pequeños carritos de color gris, se van moviendo entre los ascensores, esquivando a personas y muebles, para llevar a los libros a la sección adecuada, donde el personal les toma el relevo.
Según los creadores de Oodi, se trata de la primera vez que se utiliza la tecnología de conducción autónoma en una biblioteca pública.
Los robots se convertirán en un espectáculo familiar para los 10.000 usuarios que se espera que visiten la biblioteca cada día.
"Ni siquiera sé si deberíamos decir 'eso' al referirnos a ellos, porque estoy segura de que la gente encontrará un nombre para esta cosa que va explorando el edificio", dice, riendo, Katri Vanttinen, responsable de las bibliotecas de Helsinki.
Oodi tendrá zonas dedicadas para estudiar, pero el silencio no será obligatorio en todas partes.
Existe un loft especial destinado a reunirse y crear en el que incluso se anima al ruido y al desorden. Los usuarios podrán construir objetos, tomar prestados instrumentos de música o jugar a la videoconsola.
"Estamos dispuestos a hablar constantemente con los usuarios y el personal para saber qué comportamiento es el más idóneo en la biblioteca, pero es, a buen seguro, un lugar de ruido y de actividades improvisadas de todo tipo", explica Vanttinen.
La responsable se muestra particularmente orgullosa de la decisión de la biblioteca de no separar las secciones de niños y adultos. Todos estarán en el último piso del edificio: un amplio espacio de 50 metros de largo, con paredes de cristal a cada lado, bajo un techo en forma de nube.
"Creemos que el ruido que hacen los niños en este piso es un ruido positivo, escuchamos el futuro", explica. "La acústica está bien planificada, así que aunque haya gente chillando en algún sitio, a penas se les escuchará desde otro lado".
Mientras en otras partes del mundo las bibliotecas están cerrando, Finlandia decidió apoyar este proyecto, que costó 98 millones de euros, una suma considerable para un país sometido a severos recortes en los últimos años.
En Finlandia, el país más feliz del mundo según la clasificación de la ONU de 2018, viven 5,5 millones de personas y se prestan cada año 68 millones de libros.
divendres, 6 de gener del 2017
els pares no existeixen
«Recordava el meu passat i com aquell parany dels adults havia estat durant anys per a mi una autèntica delícia. M'ho empassava tant i d'una manera tan ingènua que l'única vegada en la vida que havia arribat a les mans amb algú havia sigut precisament per defensar l'honor embrutat de Ses Majestats orientals. Jo tenia set anys i per l'escola, fèiem segon de primària, va començar a circular el rumor que els regals dels Reis Mags els compraven els pares i ens els amagaven fins al dia en què apareixien al balcó de casa de manera miraculosa.
[...] De la meua ment infantil se'n va escapar un colp de puny que va anar a parar a la galta del nen que proferia aquelles badomies en l'esplai. Un colp de puny quixotesc i completament suïcida ja que jo era un xiquet amb ulleres de miopia ja pronunciada i probablement el més menut de tota la classe, o almenys molt més menut que aquest Mario maleït que va respondre amb un altre colp de puny dirigit cap a la meua inoperància de xiquet bo. [...] La baralla va concloure quan va arribar un mestre, per descomptat va haver de fer-se valer entre el cercle de xiquets que encoratjaven Mario a deixar-me nafrat. ¿Qué ha pasado?, va dir amb urgència i veu alta. Ha dicho que los Reyes son los padres, vaig dir jo ple de candor i de sang. I recorde que el mestre no va poder contenir el somriure, malgrat la sang vessada.
[...] Però la cosa no va quedar en allò. Dos anys després, per sort ja en un altre col·legi, jo era l'únic xiquet de la classe que no sabia que els Reis eren un frau social en tota regla. [...] Durant la vesprada del dia cinc de gener pujava amb la meua tia Elena al colomer que hi havia sobre la teulada de la casa de la meua àvia i d'on la vista del poble era del tot privilegiada.
[...] La comitiva emergia de la frontera nítida que marcava l'última llum del poble, apareguda de la foscor com en un somni infantil. [...] La casa de l'àvia, on rebíem els nostres regals, era la darrera casa del trajecte per on passava el seguici reial. Aquell any, envoltat d'alguns amics que no volien perdre's la meua ignorància, el rei Gaspar, després d'empassar-se quasi una botella de ginebra sencera per combatre la gelor de gener, va caure del cavall davant els nostres nassos al·lucinats. La meua germana va quedar tartamuda de la impressió durant tres mesos i a mi se'm van endur a dins perquè la meua fantasia no tinguera un final tan etílic. Vaig rebre els obsequis sense reparar en res, estava clar que no anava per a detectiu.
El final d'aquesta història va esdevenir exactament el 22 de setembre de 1980. No és que em va marcar de tal manera el descobriment que la data haja quedat enregistrada amb foc al meu cervell de circumvolucions innocents, és que va ser el dia en el qual Iraq va envair Iran i es va iniciar la guerra entre els dos països. El noticiari de la televisió de les tres de la vesprada, ho recorde perfectament, va obrir amb el titular de l'esclat d'aquella disputa. Jo vaig sentir molt clarament com el presentador es referia al conflicte com a un conflicte a l'Orient Mitjà. Oriente Medio a mi em sonava de seguida als Mags i, si al país dels Mags estaven en guerra, en quin cap entra que poguera ningú fer tot el camí que hi ha fins a Europa i arribar en condicions ací a regalar-nos un fum de coses? Als seus carrers estaven matant-se, això jo ho comprenia perfectament als deu anys. Aquest any no hi haurà Reis, vaig dir amb el rostre compungit mentre dinàvem. Els meus pares van intercanviar un esguard que era també un esglai i amb un colp destre i mortal la meua mare em va dir que tots els regals els havien comprat ella i el pare. Ella i el pare...A partir d'aqueix dia m'interessa la política...»
Joan Benesiu. Gegants de gel. 2a ed. Edicions del Periscopi, 2015. P. 139-143.
* * *
Els pares no existeixen. Catorze. 19|12|2016.
dimecres, 21 de desembre del 2016
amics invisibles et al.
Coixí de lectura ideal per subjectar llibres, lectors de llibres electrònics i tauletes electròniques.
Fet a mà de tela de cotó i farcit de perles de porexpan amb quatre gomes elàstiques combinables que s'adapten a qualsevol element que hagi de subjectar i que li donen consistència per aguantar-se per sí mateix amb la inclinació adequada. És pràctic i fàcil de transportar. 25 €.
Estoig 'COM UN LLUM' amb dues ampolles de vi (1 Cabronet i 1 Xitxarel·lo) que es converteix en llum de taula.Mides en cm.: 38 alt x 20 ample x 9,5 fons.Inclou tot el sistema elèctric necessari per convertir l'estoig en llum.EDICIÓ ESPECIAL. UNITATS LIMITADES. 42,90€.
dimecres, 6 de gener del 2016
dilluns, 6 de gener del 2014
dilluns, 24 de desembre del 2012
motius nadalencs
We were so poor that my old man would go outside every Christmas and shoot
his gun, then come back and tell us that Santa Claus has committed suicide.
Jake La Motta
 |
Diorama d'ambientació nadalenca que han muntat a l'aparador de la botiga Sony Center de Vic.
Es pot veure fins a mitjans de gener.
[+]
· Aparador nadalenc. A Clicks & Clacks.
· La Motta vs. Santa. A De casa al club.
dijous, 6 de gener del 2011
carta d'ajust
Vaig conèixer en Jake La Motta a Raging Bull (1980), la peli de Martin Scorsese protagonitzada per Robert de Niro, on el mateix Jake hi fa més d'un cameo.
Un biopic (biographical picture), basat en el llibre Raging Bull: My Story, que ens explica la seva ascensió com a boxejador -va arribar a campió del món dels pesos mitjans- i el fracàs de la seva vida privada (del divorci a la reconversió en gerent d'un club nocturn).
De Niro, que es va engreixar 30 quilets en quatre mesos per tal de caracteritzar el personatge, se'n va endur un Òscar. A Scorsesse no li van donar ni les gràcies, i això que acabava de rodar la millor pel·lícula sobre el món de la boxa que s'hagi fet mai. Aquí us argumenten la meva afirmació.
Tot això està molt bé, però jo el que vull és parlar d'una brevíssima seqüència. Cap al final de la pel·li, quan en Jake, un cop penjats els guants, ha obert un club a Miami i es dedica a fer de còmic (sí, sí, com en Seindfield o els del club de la comèdia), explica una anècdota de la seva infància que no m'he pogut treure de sobre mai més:
De Niro, que es va engreixar 30 quilets en quatre mesos per tal de caracteritzar el personatge, se'n va endur un Òscar. A Scorsesse no li van donar ni les gràcies, i això que acabava de rodar la millor pel·lícula sobre el món de la boxa que s'hagi fet mai. Aquí us argumenten la meva afirmació.
Tot això està molt bé, però jo el que vull és parlar d'una brevíssima seqüència. Cap al final de la pel·li, quan en Jake, un cop penjats els guants, ha obert un club a Miami i es dedica a fer de còmic (sí, sí, com en Seindfield o els del club de la comèdia), explica una anècdota de la seva infància que no m'he pogut treure de sobre mai més:
We were so poor that my old man would go outside every Christmas and shoot his gun, then come back and tell us that Santa Claus has committed suicide.
[ A casa érem tan pobres que cada Nadal el meu pare sortia fora i disparava la seva pistola, després tornava a entrar i ens deia que Santa Claus s'havia suïcidat]
Uns quants anys després de veure Toro salvatge, un dia que Matilde llegia una novel·la de José Antonio Garriga Vela -Los que no están, Anagrama, 2001- va tornar a ensopegar amb el mètode, un pèl radical si es vol, de matar la cuca per tal d'acabar amb el verí:
Siendo muy niño, una Navidad, el coronel y sus hermanos comenzaron a recitar la lista de juguetes que iban a pedir a los Reyes Magos. El padre, harto de oirlos, entró en su cuarto y cogió el revólver que guardaba en un cajón del armario, luego salió a la calle y disparó tres tiros al cielo. Al entrar de nuevo en la casa, daba la impresión de encontrarse más relajado y apenas elevó el tono de voz para decir a sus hijos: los Reyes se han suicidado. (pàg. 90)
Ja ho veieu, res de nou sota el sol. Potser l'actualització del tema passaria per una escena on els fills, rebotats, es dirigeixen cap a un jutjat de primera instància per tal de denunciar als seus pares per maltractament psicològic, amb agreujant de pèrdua prematura i violenta de l'innocència.
· · · · · · · · · · · · · · · · ·
P.S.: 1- El guionista de Raging Bull és en Paul Schrader, que també va col·laborar amb Scorsese a Taxi Driver i de qui us vull recomanar una pel·lícula duríssima, tristíssima, però magnífica: Afliction. (me la va fer mirar en Mitchum)
2- De l'Antonio Garriga Vela no us podeu perdre la novel·la Muntaner, 38. (me la va fer llegir en Mitchum)
3- Cliqueu el video, ni que sigui per a escoltar l'Intermezzo de Cavalleria Rusticana de Mascagni (si recordeu el final d' El Padrino III, sona la mateixa peça). Ara, si voleu flipar, mireu el pentagrama.
4- Que per a mi en Mitchum és en MITCHUM.
32 coses a dir:
- Robert ha dit...
- ...i per a mi la Matlde és la MATILDE, és recíproc.... D'aquest magnífic post us recomano especialment Afliction,....si algú l'ha vist estaria bé que la comentéssim pel què té de Dostoyevskiana.....la redenció a través del patiment, la figura del pare, etc, etc.... Meravellös post,.... repito. Que mereix estar aquí almenys un parell de dies, no?
- 05 gener, 2010 09:10
- Robert ha dit...
- ...parlant de cinema, l'altre dia en un blog amic algú es preguntava si es podien adaptar les obres mestres de la literatura al cinema i jo li vaig contestar que era impossible,.... després de reflexionar-hi abastament durant hores i hores modifico la meva opinió: és impossible fer-ho, així doncs: fem-ho!!!
- 05 gener, 2010 09:13
- Robert ha dit...
- ..de totes maneres s'hauria de matitzar l'opinió que és la millor peli sobre el mon de la boxa,...és genial, molt bona, magnífica, però nose, nose, n'hi ha una de Nicholas Ray que es diu mas dura sera la caida que deunido i un altra que es diu requiem por un boxeador amb Anthony Quin que també deunido i un altra amb Robert Ryan dirigida per Robert Wise que no sé com es titula que també deunido, i ....the wrestler (no és boxa per es pressingcatch) és genial, i.....clar que aquesta és la més "artie",això si.....
- 05 gener, 2010 09:18
- Robert ha dit...
- ...cada vegada que llegeixo aquest refotut post m'agrada més....
- 05 gener, 2010 09:29
- Robert ha dit...
- ...em sembla que aquest vespre, quan vagi a recebre els reis faré una bestiesa....
- 05 gener, 2010 09:30
- matilde urbach ha dit...
- Mitchum, si que et lleves d'hora, quan fas vacances. Jo sóc al peu del canó (i amb un kolasnikov sota el taulell, que la gent està molt tonta; no sé què els passa) des de les 9. A tope. Visca la cultura, o el que sigui això! Quant això de si és o no la millor...ja saps que a mi aquestes coses me la bufen. Ho deia, sobretot, per la novetat que va suposar en quant a la posició de la càmara. Fins llavors, els combats es filmaven des de fora el ring. Scorsese va ficar la càmara al mig. Així doncs, només parlava de tècnica, jo. És que m'explico fatal.
- 05 gener, 2010 10:04
- Allau ha dit...
- 1. Molt bon post, Matilde. No sé si és la millor pel·lícula de boxa, però és l'única que aguanto (i m'agrada). 2. Robert, sobre adaptacions i obres mestres hi hem de tornar... 3. De Schrader us recomano la bastant desconeguda "Light sleeper" (1992), amb en Dafoe i la Sarandon, que tracta del que passa quan els camells es volen jubilar.
- 05 gener, 2010 10:37
- Lluís Bosch ha dit...
- Et felicito especialment per la cita del Garriga Vela, excel·lent i oportuníssima, brutal i demolidora. El suïcidi dels reis mags és extraordinari. Com a cinèfil admiro Scorsese i Schrader, però amb moderació. Sobre Schrader també recomano "Mishima".
- 05 gener, 2010 11:42
- EL.GAT.TELEPATA ha dit...
- collons tu , quin nivell per aqui ....el mishima... la peli : posibilidad de escape la nit del caçador es que m haure d apuntar hi, sino al club de lectura si al bloc hehe
- 05 gener, 2010 12:24
- Robert ha dit...
- Allau, si que hi hem de tornar a parlar de les adaptacions....segur que ho farem i gràcies per la recomanació, no la coneixia (almenys amb el titol original). No fa gaire ha sortit Mishima en DVD, a mi la peli m'agrada molt, molt, molt. Gat, de MIshima en vam parlar moltíssim ara fa un parell de mesos (o tres). Amb lo del nivell elevat tens tota la raó,,,,,hi ha un nivellàs. La millor peli de boxa és...Cuerpo y alma amb el gran John Garfield i dirigida per RR....clar que no és segur, però a mi, m'agrada creure-ho.....
- 05 gener, 2010 13:12
- Robert ha dit...
- ...i ROCKY, no ens en oblidem....perlamordedeu......
- 05 gener, 2010 13:13
- Eulàlia Mesalles ha dit...
- Gràcies per les recomanacions. Tot i que el món de la boxa no és el meu fort. Renoi amb les dues cites!
- 05 gener, 2010 13:16
- Allau ha dit...
- Robert, és que no recordava com es va titular aquí. El Gat ho ha dit: "Posibilidad de escape".
- 05 gener, 2010 13:20
- Dr. Vilardekyll ha dit...
- Encara que és discutible això de "millor", també crec que la millor peli de boxa és la de Robert Rossen. "Aflicción"´és molt bona, però la novel.la de Russell Banks encara ho és més. I "Posibilidad de escape" també. I, és clar, "Mishima". Una cosa, Robert : segons una altra versió(crec que d'en Guarner), "biopic" vindria de "biographic" i "epic", però no em quadra, ja que èpic en anglès és "epical", oi ?
- 05 gener, 2010 14:11
- Robert ha dit...
- niidea Miquel, jo sempre he pensat que un biopic és una peli biográfica, com aquella de Edison.....no he llegit la novel·la de Banks però si ésla 1/2 de bona que la peli ja val la pena.....posibilidad de escape no l'he vist (crec)....
- 05 gener, 2010 15:49
- Dr. Vilardekyll ha dit...
- "Aflicción"-novel.la és, per a mi, una obra mestra, i Russell Banks un autor....(atenció, Matilde) INFRAVALORAT (!!). Per cert, això de les adaptacions, Robert, com a poder-se fer es poden fer, però és evident que no acaben d'arribar a l'alçada de l'original. El llenguatge literari és més difícil del que sembla passar-lo al cinematogràfic, i, normalment, encara que el guionista sigui bo es queda amb la part purament "explicativa" - que no narrativa -. Ara, jo tinc una especial debilitat per "Mort a Venècia" de Visconti, que quasi quasi em sembla superior a l'original de Thomas Mann.
- 05 gener, 2010 16:40
- miquel hyde ha dit...
- a mi m'agrada molt raging bull però em sembla molt fàcil aquest recurs melancòlic i elegíac a l'intermezzo de mascagni molt similar a com molts directors tiren de l'adagio d'albinoni del de barber - platoon dels pebrots - o algun altre clàssic que ara oblido i que va bé per crear emoció potser el trobo més ben posat al padrí III donat que tota la seqüència final en muntatge paral.lel passa durant la representacíó de l'òpera
- 05 gener, 2010 16:46
- Dr. Vilardekyll ha dit...
- En versió còmica, un dels millors combats de boxa en el cinema és, per a mi, el de Chaplin a "Luces de la ciudad". Hilarant ! Filmat, això sí, en un sol pla ; un mètode senzill però eficaç.
- 05 gener, 2010 16:50
- matilde urbach ha dit...
- Hyde, el que tu em diguis. A mi el que em flipa, insisteixo, és el pentagrama, les cinc línies horitzontals no equidistants, i la tira de cinc llums que el coronen, i els flashos ocasionals. I m'agrada, digues-me fàcil, l'Intermezzo de Mascagni. I el pobre Adagio d'Albinoni, i les Quatre estacions d'aquell i El Mesies de l'altre, i la Novena del sord. Ei, i segur que tens raó (recurs melancòlic i elegíac facilot i blablabla), però me la bufa, perquè el que compta en aquest cas és que a mi, estimat i enfadós Hyde, aquesta arrencada de Raging Bull me pone. Ah, i infravalorat no se m'entravessa tant com sobreetc.(eeeccs!).
- 05 gener, 2010 19:27
- matilde urbach ha dit...
- A la resta d'amables lectors d'aquest apunt, gràcies, sobretot per la quantitat de noms que heu deixat dits i que se'n van de pet a la pila del greix.
- 05 gener, 2010 19:33
- matilde urbach ha dit...
- Ja sé que no passa res, però volia dir CÀMERA.
- 06 gener, 2010 10:14
- miquel hyde ha dit...
- sí realment és molt "bonic" aquest pla inicial però jo amb tots els respectes matilde és com com si agradessin els corbs de van gogh pel ben posada que està la signatura de vincent en el quadre robert más dura será la caída amb bogart no és de nicholas ray
- 06 gener, 2010 13:49
- matilde urbach ha dit...
- Amb tots els respectes, m'insultes, Hyde.
- 06 gener, 2010 17:03
- Robert ha dit...
- ..dec anar confós... A veure si demà penjo l'apunt inicial de FMD, avui no em va bé perquè vull jugar amb les joguines que m'han dut els reis...
- 06 gener, 2010 19:36
- Anònim ha dit...
- Hola Matilde, mira por dónde te encuentro por aquí a traves de Sam despues de tanto tiempo....., me alegra mucho y me ha hecho ilusión, aunque yo siempre pregunto por tí cuando voy por Barcelona. Muchos besos desde Lleida de Milucho y Mari. A ver si coincidimos en alguna ocasión
- 06 gener, 2010 19:58
- matilde urbach ha dit...
- Paf!!(desmayo de purita alegria nomás) Què tal en marzo? Lo de coincidir, quiero decir. En marzo, y a mil kilómetros de aquí. Ojalá. Los besos, todos de vuelta.
- 06 gener, 2010 20:11
- matilde urbach ha dit...
- Ei, Mitchum, juga tranquil, home, demà serà un altre dia. Dosto, en ser mort, pot esperar.
- 06 gener, 2010 20:16
- Anònim ha dit...
- Mi vida no la puedo planear con tanta anticipación, pero no descarto nada..... he de decir que lo mio con la informatica es un puro desastre, pero voy a intentar contactar contigo sin entrometerme en este espacio que teneis para no incordiar con cosas más personales.... no puedo asegurar que lo consiga. No te imaginas lo contenta que estoy de encontrarte. A mil kilometros sería ideal para regresar a los 20 años...... Millones de besos
- 06 gener, 2010 20:19
- Anònim ha dit...
- Aquesta conversa de bon cine hauria de ser presencial, hi ha molt bones pel.lícules sobre la boxa, algun dia se n´ha de parlar. Aflicction, molt bona. L´any que bé arribaran les Reines Magues, ja s´ha acabat això dels Reis Mags. Imma
- 06 gener, 2010 23:19
- matilde urbach ha dit...
- Ja tens raó, ja, Imma, hauran de venir les reines, perquè aquí no ha quedat viu ni l'apuntador!
- 07 gener, 2010 13:15
- miquel hyde ha dit...
- matilde no et volia ofendre és només que no puc baixar la guàrdia per cert vols dir que més que un pentagrama no és un tetragrama ?
- 07 gener, 2010 20:19
- matilde urbach ha dit...
- cadascú veu el que pot, Hyde. o el que vol.
- 07 gener, 2010 22:05
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
