eudora, fotògrafa

 

Eudora Welty. Child on the Porch, 1939.

The Photography of Eudora Welty

família, memòria i dol

NOEMÍ TRAVÉ
La filla de l'optimista
Al blog Telèmac
29|9|2021

Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Eudora Welty (1909-2001) es va publicar per primer cop el 1972, i és una exploració brillant i corprenedora de les relacions familiars, la memòria i el dol per les persones estimades. L'optimista del títol, el jutge McKelva, és un personatge caristmàtic i reconegut a la seva petita comunitat a la ciutat de Mount Salus, Mississippi. La seva filla Laurel, la protagonista de la novel·la, s'ha anat distanciant de la casa dels pares amb el pas dels anys i només hi ha retornat dues vegades, durant la malaltia i mort de la mare, i ara, en el moment present en què ens situa la narració, davant del deteriorament físic del pare, que s'ha de sotmetre a una operació en un ull. Ara, però, el pare va acompanyat de la seva segona esposa, Wanda Fay, una dona poc educada i vulgar que encarna per a la Laurel tot allò que no era la seva mare, model d'una feminitat refinada i elegant. Mentre que la mare encarna l'esposa casolana i soferta, la Fay veu el seu nou marit com una marca d'estatus, que li ha permès deixar enrere definitivament els seus orígens humils. 

La novel·la comença amb un misteri, així doncs, al voltant de per què el pare es va arribar a casar amb la Fay, una dona que tot el poble rebutja i menysprea, com ningú s'està de dissimular en cap moment. Quan la família de la Fay es presenta a Mount Salus per fer-li costat en el funeral del seu marit, veiem el xoc d'aquests dos móns diferents: els Chisom de Texas avergonyeixen la Laurel i la mateixa Fay amb la seva sola presència; ara, ningú es para a pensar en les diferències de classe que els separen i en les dificultats que han hagut de superar per sobreviure. En aquest sentit, la novel·la ens mostra la magnífica habilitat de l'autora per condensar informació en unes poques línies o pàgines, en tant que les històries completes de tota la saga familiar se'ns ofereixen tan sols a petites pinzellades, així com també per caracteritzar els personatges a través de la seva sola presència, de les seves actituds i les seves formes de parlar. Els diàlegs de la gent del poble, carregats de petites insinuacions i implicacions mesquines, són un exemple magnífic d'aquesta economia de Welty per tal de transmetre informació entre línies, com també es pot apreciar als seus contes curts. 

No és fins a la segona meitat de la novel·la, però, que el relat comença a prendre una direcció definida. Ja amb la casa buida, la Laurel emprèn un viatge oníric al passat de la seva família i als records que guarda del seu pare, la seva mare, dels avis i del seu marit difunt. És aquí quan totes aquestes presències se li faran realment opressives, i el seu patiment se li farà manifest en tant que ella mateixa es reconegui com a supervivent. L'abisme que la separa de la Fay és que la Laurel, possiblement, ha idealitzat el passat provant de guardar-ne una imatge perfecta i sense màcula, en especial de la seva mare: els moments més dolorosos vindran quan comenci a percebre les esquerdes en aquesta imatge perfecta, especialment pel que fa a l'actitud i la personalitat del seu pare, i a la relació entre tots dos.

És així com el tema de la desigualtat de gènere es va fent present dins la novel·la, sempre d'una forma subtil i velada, que cal anar llegint entre línies, i destriant d'entre el laberint de comentaris i d'actituds de tots els personatges, lligats a una determinada època i al seu context geogràfic i històric. La presència d'un ocell que ha quedat atrapat dins la casa durant la incursió nocturna de la Laurel, i que aquesta no ha pogut fer fugir, es transformarà en una metàfora punyent de la seva situació, així com de la situació de totes les dones, per extensió, que han provat d'habitar la casa. Rere l'odi de la Laurel per la Fay i la seva idealització de la seva mare hi ha la seva pròpia fugida de la casa paterna i la seva resistència a quedar-hi atrapada com les altres dues dones: en un món en què es pressuposa que un home sol, per més exitosa que sigui la seva carrera o la seva vida pública, no pot quedar-se sol a l'espai domèstic sense una dona que "el cuidi". 

L'única nota un pèl amarga del text, que colpeix un cop s'arriba al final, és la situació mateixa de la protagonista: si bé la presència de la Fay es transforma en una mena de retret silent de tota la comunitat cap a la Laurel per haver deixat el poble, no queda gaire clar si aquesta ha aconseguit la llibertat finalment. Tot i que ha aconseguit realitzar la seva fugida, i té una feina exitosa a Chicago, el preu que n'ha hagut de pagar és la seva soledat i, encara pitjor, el seu encadenament al món del passat, a l'única presència dels difunts de la seva vida que queden idealitzats en el seu record a través d'una versió d'amor perfecte, sense defectes. Per això el final de la novel·la m'ha semblat un punt agredolç: si la metàfora de la ceguesa recorre el text sencer, primer amb la malaltia de la mare, després amb la del pare, la ceguesa que es fa més punyent a través del relat sencer és la de la protagonista mateixa i, fins i tot, possiblement, la de tots els personatges sense excepció. La filla de l'optimista és una bona recomanació, i fa de molt bon llegir en la seva brevetat, per la seva condensació d'imatges i d'idees en només unes poques pàgines. Pot ser un bon lloc per començar si no coneixeu aquesta autora. 

Sinopsi: L'acció ens situa a Nova Orleans per començar, on l'ancià jutge McKelva es trasllada amb la seva segona esposa, la Fay, i la seva filla Laurel per sotmetre's a una operació a l'ull. L'operació és un èxit, però la salut del jutge fa una davallada ràpida i acaba morint. El retorn de la Fay i la Laurel a Mount Salus, Mississippi, per al funeral del jutge és un esdeveniment social que sacseja tot el poble sencer, i que traurà a la llum els conflictes familiars dels McKelva. 

M'agrada: És una obra d'una sensibilitat finíssima per al retrat dels personatges i la recreació dels conflictes i situacions en què es veuen immersos, especialment des del punt de vista femení. Les darreres seccions de la novel·la acaben arrodonint la trama i donant-li un gir en el to que a mi, personalment, m'ha semblat brillant. 

la filla de l'optimista segons vpg

VICENÇ PAGÈS JORDÀ
La filla de l'optimista
Al Blog: Vicenç Pagès Jordà. Biografia d'un lector

A La filla del’optimista, Eudora Welty (Jackson, Mississipí, 1909-2001) retrata una geografia, una manera de ser i un estat d’ànim que, tot i que resulten personalíssims, s’emparenten amb els que trobem en altres novel·listes del Sud. Lauren McKelva, de quaranta-cinc anys, és dissenyadora a Chicago. Filla única, quan van morir l’àvia i la mare es va quedar sense referents femenins a la família. El seu marit va morir a la guerra, i el seu pare –l’optimista esmentat al títol- no s’ha recuperat d’una operació als ulls. Ara Lauren torna a la casa de Mississipí, però no ho fa sola, sinó amb Wanda Fay, la mecanògrafa de quaranta anys amb qui es va casar el seu pare abans de morir. És a la casa on va créixer Lauren, ara ocupada per aquesta dona, on conflueixen tots els records: els veïns, les velles amistats, els amics dels seus pares. A la novel·la, aquestes relacions personals són determinants, ja que el jutge ha viatjat fins a Nova Orleans per ser atès pel doctor Courtland, que té com a mèrit principal el de ser el seu veí de tota la vida.

Eudora Welty excel·leix en el maneig d’aquests personatges, a mig camí entre l’individu i l’estereotip: la minyona negra, el pastor presbiterià, la veïna discreta, la dama impertinent, el vell alcohòlic... Quan la família de Wanda Fay arriba de manera inesperada per assistir al funeral, són dos mons els que entren en contacte: les bones maneres de l’aristocràcia local de Mississipí i la brusquedat dels blancs empobrits de Texas, amb la mesquinesa i la generositat barrejades a banda i banda. La interacció es produeix en forma de diàleg, d’una manera molt visual, amb la naturalitat amb què aquests narradors del Sud han après a mostrar, sovint sense prendre partit, el comportament dels seus personatges. Wanda Fay, en concret, concentra un nombre molt elevat de defectes, el primer dels quals és la manca de consciència: ignora que totes les seves queixes són inadequades, que la desconfiança no pot ser sistemàtica, que la mentida i el desconeixement no resulten bons companys. Deu ser un dels pocs personatges de la literatura universal que s’equivoca cada vegada que obre la boca, que fa el ridícul sense interrupció, que converteix en bandera l’estupidesa supina. Al seu costat, la ponderació de Lauren destaca com un lliri en un fangar. De fet, al lector li costa entendre d’on treu la filla de l’optimista el valor per ajornar un enfrontament que sembla inevitable.

El llibre està dividit en tres parts: l’agonia del jutge, l’enterrament i el que succeeix a continuació; en aquesta darrera part és on el lector pren la mesura de la saviesa narrativa de l’autora. Lauren deixa a fora les paraules de consol dels coneguts i passeja sola per la casa buida que ja no serà seva, obre llibres i calaixos, s’endinsa en els racons que Wanda no ha tingut temps d’apropiar-se, repassa fotografies antigues; en definitiva, mira de fer les paus amb el passat. Repassa les cartes que els seus pares s’enviaven quan ella encara no havia nascut, i quan tenien l’edat que té ara ella... Es recorda d’ells, del seu marit, de totes les persones que li manquen. “M’alegro que no puguis perdre ningú més, reina”, li ha dit poc abans un personatge pensant-se que així l’animava. “Ha vingut molta gent. Sense comptar-hi els negres”, fa un altre, com si homenatgés l’humor trist de Mark Twain.

En aquests passatges, altres autors haurien recorregut al melodrama. Eudora Welty, en canvi, manté la compostura: “Sobreviure és un greuge que fem als difunts. Fantasiejar sobre la mort no hauria de ser més estrany que fantasiejar sobre la vida. Sobreviure, potser, és la fantasia més estranya de totes”. L’escena final entre Laurel i Wanda, entre la vídua i la filla del seu marit, més jove que ella, marca el clímax del llibre. Wanda ni tan sols s’adona del mal que ha fet, ja que ho ignora tot sobre els sentiments.

Penso que el valor d’una novel·la no prové de la trama, sinó de les frases. Aquí i allà, amagades entre una prosa lleugera, hi trobem comparacions memorables: “Va veure llampecs al cel de ponent, com plomes d’un ocell banyant-se”; “El riu feia un soroll com els que fan les criatures hipnotitzades recitant la lliçó davant del mestre”. Hi ajuda el bon sentit de la traductora, que recrea un dialecte versemblant i encerta les paraules precises que ajuden a retratar Wanda i la seva família, barruts i teatrals.

Eudora Welty va escriure molts contes i mitja dotzena de novel·les. La filla de l’optimista, guardonada amb el premi Pulitzer el 1973, és l’última novel·la que va escriure, i està considerada la millor. Impermeable als canvis culturals que se succeïen a l’inici dels anys setanta, es manté com una obra rica i subtil, que permet que cada lector s’hi acosti des d’un angle diferent. Ho veurem amb tres exemples. Primer: tant la mare com el pare de la protagonista són grans lectors. Abans d’adormir-se, Lauren els sentia com es llegien mútuament, ara l’un ara l’altre, els seus llibres preferits. Tos dos moren cecs i no tan savis com caldria suposar. Segon exemple: la mort del pare es produeix durant el carnaval de Nova Orleans, amb tot el contrast que comporta l’alegria desfermada dels carrers i el sofriment de l’ancià immobilitzat al llit; aquest contrast ens pot ajudar a fer-nos càrrec de la reacció de Wanda. Tercer exemple: la família Dazell (ara la titllaríem de desestructurada) que trobem a l’hospital de Nova Orleans és útil per entendre la família Fay. Per analogia, veure’n una a la sala d’espera de l’hospital i l’altra a la vetlla del difunt serveix per acostar-se a una manera de ser que no és tant una opció personal com una de les conseqüències d’una economia deprimida.

Wanda dorm al mateix llit on Lauren va néixer i on la seva mare va morir. Al matí de l’enterrament, Lauren la desperta. El que veu quan entra a l’habitació ens dóna la categoria moral dels dos personatges i la categoria literària de l’autora: “Entre les dues finestres, en comptes del canterano de la seva mare que hi solia haver, ara hi va veure el llit davant seu. Semblava que surés en un mar de llum rosada. La capçalera de caoba era tan alta com la lleixa de la xemeneia i estava encoixinada de dalt a baix amb setí de color préssec; pel peu del llit queien uns volants de setí també de color préssec; les finestres estaven envoltades d’un setí color de préssec asfixiant. La Fay dormia al mig del llit, ben amagada sota els llençols, les mans mig tancades per sobre del cap. La Laurel no li veia la cara, només el clatell, la part més vulnerable de qualsevol persona, i va pensar: ‘Quan veus una persona adormida, com pots estar segura que no l’has jutjada malament?’ Aleshores va veure les sabates verdes noves col·locades com si fossin objectes decoratius sobre la lleixa de l’escalfapanxes”.

 

welty, de jackson

ROBERT SALADRIGAS
Welty, de Jackson
Cultura|s La Vanguardia
30|9|2009

Este año se cumple el centenario del nacimiento de Eudora Welty (Jackson, Misisipi, 1909-2001), la narradora que junto a Flannery O'Connor fue —sigue siendo— gran maestra del relato norteamericano y referente femenino del llamado gótico sureño. La vida de la señorita Welty transcurrió entera —a excepción de los años de estudiante en Columbia— en la casona estilo Tudor que su familia, —blanca, protestante y puritana— había levantado en Jackson, la capital del Estado. En ella, la joven Eudora recibió una carta estimulante de Faulkner, su amigo y faro —el otro fue Katherine Anne Porter—, que lacónicamente decía: "Lo estás haciendo bien". Era suficiente para que Welty supiera que transitaba por la senda adecuada. Así que escribió medio centenar de cuentos y cuatro o cinco novelas (entre ellas Boda en el Delta), un libro autobiográfico y uno de fotografías, su otra pasión después de la literatura.

Magnífica idea la de presentar en un volumen sus Cuentos completos y una de sus novelas, La hija del optimista (The optimist daughter), por la que obtuvo el Pulitzer de 1973. Resulta muy interesante hacer ahora una relectura de ambos libros y verificar que, pese a la indudable calidad de las novelas, fueron los cuentos los que consagraron muy pronto a Eudora Welty. Faulkner lanzó la peregrina teoría según la cual "probablemente todo novelista primero quiere escribir poesía, se da cuenta de que no lo consigue, y entonces prueba con el cuento, que es la forma más exigente después de la poesía. Cuando ve que ahí también fracasa, entonces, sólo entonces, se dedica a escribir novelas". Eso le sucedió a él, que quiso ser poeta —su narrativa es la más poética de la literatura americana—, probó con el cuento, donde no puede decirse que fracasara, y acabó creando novelas imperecederas. Por su parte Welty conquistó el sol con sus dos primerizos libros de relatos y, en mi opinión, las novelas que vinieron luego no son superiores sino complementarias de los relatos breves.

Las mujeres de Welty, oprimidas en el hogar o agobiadas por la presión social, suelen avanzar por el filo de la normalidad y la paranoia. En ocasiones resuelven los conflictos explotando su vena grotesca o simplemente optan por la huida liberadora. Laurel, la protagonista viuda de La hija del optimista, vuelve a Mount Salus (Clinton desde 1823) para asistir a la agonía y muerte de su padre, el juez McKelva, que se ha casado de nuevo con una mujer más joven de clase inferior. Los enfrentamientos con esta, la soledad frente a los cotilleos de sus viejas amigas —formidable la recreación del coro de voces— y los recuerdos de infancia le aconsejan regresar a Chicago, es probable que para siempre.

Welty fue una estilista de vigoroso talento. Se dotó de un lenguaje metafórico técnicamente complejo, de amplios registros (vean con qué endemoniada destreza lo utiliza en algunos de los cuentos más ilustrativos de sus fantasías góticas como Clytie o La lluvia de oro), que siempre da la impresión de ser claro, todo lo contrario de Flannery O'Connor o Carson McCullers, cuyas psiques atormentadas se reflejan en la escritura. Sólo echo en falta el relato Por qué vivo en la oficina de correos, que dio el nombre de la autora a un servicio de correo por internet. Justo homenaje global a su maestría narrativa.

fars d'incomprensió

DAVID CASTILLO
Fars d'incomprensió
Avui
24|9|2009

Quan els crítics divideixen la novel·la nord-americana per etiquetar-la, des de fa tres dècades parlen de narrativa postmoderna, jueva, contracultural i del sud, independentment dels estils, les temàtiques i els troncs d'una de les tradicions de novel·la contemporània més important, al costat de la francesa i la russa. Es pot caure en l'estereotip, però quan anomenem els autors jueus, de seguida se'ns apareixen les alineacions com si fossin les d'un equip de futbol. Tampoc costa gaire identificar els escriptors del sud i observar unes característiques comunes, tot i que la individualitat i la mirada personal són el que els fan destacar.

Dir que Eudora Welty (1909-2001) és una narradora del sud no ens ofereix un retrat aproximat, tot i que en el seu cas el pes del paisatge, l'arrelament dels personatges a les petites comunitats, el clima, el pes social i tot plegat actuant d'una manera hostil cap als personatges, sí que anirà acotant el seu univers. I també la veu personal, perquè Welty és comparable als grans escriptors del sud: Faulkner, Porter, McCullers, Styron, O'Connor, Capote i companyia. Des dels primers relats de començaments dels anys quaranta, ubicats al delta del Mississipí i poblats de marginats, víctimes desheretades per les circumstàncies, la visió ja la faria evolucionar del realisme a posicionaments més experimentals, entre l'objectivitat i fins i tot aspectes onírics. El magistral tractament del temps, en suspensió o accionant els mecanismes de la ficció, resultaria clau en l'eix central de la seva obra, en què les nissagues familiars, les llegendes dels records i la nostàlgia de la vida aristocràtica són fonamentals. Aquí s'inscriuen les seves obres mestres, Boda en el delta (1945, traduïda per Planeta), El corazón de los Ponder (1954) i La filla de l'optimista, que apareix en català. Els personatges turmentats i la vinculació a una vida quotidiana difícil ens fan situar en uns buits desoladors. A La filla de l'optimista, datada al 1972 —va obtenir el Pulitzer—, arribem a un cim. La pluralitat i la caracterització dels personatges, un jutge vidu que torna a casar-se i la seva filla, ens duran per una trama en què les incomprensions esdevindran un dels fils. L'enfocament de l'omnisciència i el domini dels diàlegs són dos punts forts més d'una novel·la breu que es pot llegir ràpid tot i la multiplicitat de plans i espais temporals en què es mou. Novel·la inoblidable, ja és un clàssic.

 

als vostres peus, eudora

NÚRIA BARRIOS
A los pies de Eudora
Babelia | El País
1|8|2009

Eudora Welty tenía 35 años cuando el cartero subió los escalones del porche de su casa en Jackson, Mississippi, y llamó a la puerta. Todos en Jackson conocían a Eudora. La ciudad es la capital del Estado de Mississippi, pero hubo un tiempo, cuando Welty era una niña, en que era posible ir a pie a todas partes y, al caminar, se escuchaba la música de los pianos saliendo por las ventanas abiertas. En una ciudad así, anclada en el sur, los vecinos se conocen bien y pueden contar sin esfuerzo la historia de cada familia desde que el primer miembro pusiera allí sus pies. Eso sucedía en Jackson. El cartero sabía al dedillo que la madre de Eudora había nacido en West Virginia, donde trabajó como maestra, y que el padre, natural de Ohio, había diseñado aquella sólida casa de estilo Tudor, con altos techos y suelos encerados, delante de cuya puerta de entrada ahora aguardaba con una carta en la mano. Como buen vecino de Jackson, el cartero estaba al tanto de que Eudora seguía soltera y se ganaba la vida como escritora, igual que era capaz de decir sin equivocarse a qué se dedicaban los otros dos hermanos Welty. Lo que el hombre no sabía es qué había dentro de ese sobre blanco que firmaba un tal William Faulkner.

"You're doing all right".

Eso era exactamente lo que William Faulkner había escrito a Eudora Welty: "Lo estás haciendo bien".

Faulkner, uno de los gigantes de la literatura norteamericana, era el autor a quien más admiraba Eudora. Como ella, había nacido en Mississippi y la presencia del paisaje y sus gentes era una constante en su ficción. Cuando recibió la carta, Welty ya había publicado dos impactantes libros de relatos, Una cortina de follaje y La red grande, ambos en 1941, y una novela corta, The Robber Bridegroom (1942). Sus historias, que transcurren en lugares muy similares a Jackson, describen a personas con emociones tan intensas y perturbadoras como el entorno caliente y extraordinariamente fértil donde viven. Abrir los libros de Welty es como montar en un tren que va parando en distintas estaciones y, desde la ventanilla, te permite contemplar a la gente que se acerca. Personas de pueblos del delta del Mississippi, con nombres como Victory o Midnight, que acuden a fiestas, pelean, viven en familias tan sofocantes como el calor, matan y mueren, padecen de soledad y sufren por amor. Hombres y mujeres blancos que habitan en una sociedad escrupulosamente ordenada donde la separación racial es tan asombrosa que los negros sencillamente se desdibujan en su breve papel de figurantes.

La estructura poética de las historias de Welty, el misterio que respiran, su lenguaje metafórico, su oído para los diálogos, la descripción de la naturaleza como un ser voraz y lujurioso, la unión de lo cotidiano y lo extravagante, de la normalidad y la locura, y el uso de los detalles más insignificantes para acentuar los sentimientos y reacciones de los personajes no sólo gustaron a Faulkner. La literatura de Welty había recibido numerosos elogios, pero las sobrias —y condescendientes— palabras del escritor la emocionaron. Subió al segundo piso y colgó la carta junto a la mesa de madera donde había escrito y escribiría casi toda su obra. Henry Miller no tuvo la misma suerte que Faulkner, aunque su actitud fue mucho más generosa. Acudió a Jackson para visitar a la escritora, pero la madre de Eudora prohibió que acudiera a la casa tras averiguar que Miller escribía libros ¡obscenos! Welty, que había nacido en Jackson en 1909, murió en 2001 en esa misma casa donde nunca entró Miller y que ahora abandonaba el cartero. Tenía 92 años y se había convertido en la gran maestra del relato norteamericano. A los elogios de Faulkner se habían sumado los de E. M. Forster, Katherine Anne Porter, Richard Ford, Anne Tyler, Lorrie Moore... Uno de sus admiradores había puesto su nombre a un popular servicio de correo por Internet, Eudora, como homenaje al relato Por qué vivo en la oficina de correos.

Eudora Welty escribió relatos, novelas, ensayos y publicó asimismo dos volúmenes de fotografías. Recibió innumerables premios a lo largo de su vida, entre ellos, el Pulitzer por su novela The Optimist's Daughter (1973). Fue la primera autora viva cuya obra publicó la Library of America, en cuyo catálogo figuran Mark Twain, Walt Whitman, Henry James o Edith Warton. Fue una excelente y solicitada conferenciante. Gran parte de sus charlas están reunidas en One Writer's Beginnings. Pero fueron sus relatos los que la consagraron. Su imaginación hunde sus raíces en una tierra que ha dado excelentes cuentistas, como Flannery O'Connor y Katherine Anne Porter, pero las historias de Welty abren un mundo nuevo, fascinante y extraño. La editorial Lumen acaba de publicar sus Cuentos completos ahora que se cumplen cien años de su nacimiento. En España ya habían aparecido dos libros de relatos: Una cortina de follaje y Las manzanas doradas, ambos en Anagrama. La edición de Lumen incluye, además de esos dos títulos, La red grande, La novia del 'Innisfallen' y dos relatos más que fueron publicados en revistas.

Una cámara fotográfica fue la primera herramienta de trabajo de Welty. Algo de la visión de la fotógrafa que fue impregna sus relatos: la sabiduría para enfocar allí donde late la historia. "Una mente visual es la mejor taquigrafía que un escritor puede desear", decía. Welty estudió publicidad en la Universidad de Columbia y, al regresar a Jackson, encontró un trabajo en la Administración que le llevó a recorrer su Estado en los años de la Depresión. Lo que vio la perturbó y fascinó al mismo tiempo. Con una cámara barata sacó cientos de fotografías, que revelaba por la noche en la cocina de su casa. Fueron expuestas en Nueva York en 1936, el mismo año en que logró vender a una pequeña revista su primer relato, Death of a Traveling Salesman. Welty se inclinó por la escritura. "Mucho antes de que empezara a escribir, escuché con atención las historias", declaró en 1984. "Los niños que escuchan saben que las historias están allí. Cuando sus mayores se sientan y empiezan, los niños ya están esperando que aparezcan, como un ratón que sale de su agujero". En 1971, Random House publicó una colección de estas fotos, One Time, One Place: Mississippi in the Depresión. Los textos de Welty son descriptivos y sugerentes, como sus fotos, pero mucho más perturbadores y misteriosos. No obstante, conservó el ojo del fotógrafo. Cuando en Estados Unidos publicaron sus Cuentos completos, Welty declaró: "Fue una sensación muy extraña. Como ver revelar un negativo, la imagen apareciendo lentamente ante tus ojos. Fue como recuperar la memoria".

La edición de los Cuentos completos, por primera vez en castellano, que ahora presenta Lumen, es una excelente noticia. Lástima que el volumen no vaya acompañado de un prólogo sobre una autora cuyo agente clamaba que "el editor que rechazara sus cuentos debería ser fustigado". Como diría uno de los personajes de Welty: "Si no te puedes fiar de una editorial de confianza, ¿de quién te puedes fiar?".

eudora welty, l'autora discreta

XÈNIA BUSSÉ
Eudora Welty, l'autora discreta
elMón
17|8|2016

D’entre tots els anomenats «escriptors del sud» dels Estats Units, Eudora Welty (1909-2001) en seria la més discreta.  Aquesta dona prima que veiem a les fotografies, tant de jove com ja gran, ens mira amb uns ulls clars, rodons i grossos, somrients. D’ella són alguns dels contes més valorats de la literatura nord-americana del segle XX i novel.les com «La filla de l’optimista» (Edicions 62), que va ser premi Pulitzer l’any 1973. Al sud, és una autora estimadíssima.

Welty va viure tota la seva vida a la seva casa familiar de Jackson, a Mississippi. La seva mare, Chestina, mestra i gran lectora, un cop va tenir l’acudit d’entrar a una casa en flames només per salvar una col.lecció de llibres de Dickens. A «La filla de l’optimista», Laurel, la protagonista, llegeix Dickens en veu alta a son pare que s’està recuperant d’una operació als ulls… Per la mare de Welty, igual que per ella mateixa, l’escriptura i el seu aprenentatge només podien provenir d’una lectura devota i apassionada: al seu assaig «On writing», Welty va escriure «De fet, aprendre a escriure forma part de l’aprenentatge de llegir. Pel que jo sé, escriure arriba per una gran devoció a la lectura». 

De jove, Welty va ser tres anys a la universitat de Madison i un a la de Colúmbia-NY per estudiar publicitat —sense dubte un peatge familiar per poder estudiar literatura— però va haver de tornar a casa per posar-se a treballar i ajudar la família després de la mort del seu pare. Welty va començar a fer de publicista, periodista i fotògrafa.

La publicació del seu primer conte «Death of a Traveling Salesman» en la revista literària «Manuscript» va coincidir amb l’exposició de fotografies que havia anat fent en viatges pel Mississippi rural a Nova York, l’any 1936. A aquest relat en van seguir uns quants més, que van anar publicant-se a diverses revistes, inclosa The New Yorker. Llavors, la Welty ja havia decidit que  ho deixava tot per posar-se només a escriure. El seu primer llibre de relats «A Courtain of Green» va aparèixer el 1941 i els reconeixements van començar a ploure. En aquest llibre, Welty retratava diversos personatges afro-americans, que, segons la Nobel Toni Morrison «no eren descrits des del típic punt de vista paternalista de l’home blanc envers la gent de raça negra». 

Gràcies a una beca Guggenheim, Welty va viatjar per Europa entre 1949 i inicis dels 50: Anglaterra, Irlanda, França i Alemanya. Va estar-se un temps a Oxford. 

Després de la seva estada europea, Welty va tornar un cop més a Jackson per fer-se càrrec de la seva mare, ja gran i malalta, i dels seus germans. 

Welty deia que la seva feina com a fotògrafa li havia ensenyat a fixar-se en l’espai i en el temps quan s’havia de posar a escriure. El «clic» de la càmera atrapava un lloc i un moment i Welty anava darrere d’això, quan escrivia. La càmera l’obligava a observar i mirar i va acostumar-se a fer-ho tant si era a través d’una lent com a ull nu. Les històries de l’autora parlen sempre de relacions humanes, d’encontres i abandonaments, amors, famílies, amics. En el seu llibre «The Golden Apples», Welty retrata una colla de personatges a través de diversos relats sense que el resultat final sigui una novel.la, solament «moments» en les seves vides, clics de càmera. Quan narrava, mostrava els seus personatges enredats en totes les peripècies humanes, però mai pretenia resoldre-les. Aquesta capacitat de revelar més que no pas d’explicar el misteri de l’ànima humana va ser el que va moure el també escriptor Richard Ford cap a l’obra d’Eudora Welty. 

Quan Eudora tenia uns 60 anys va començar a cartejar-se amb Ross MacDonald, autor exitós de novel.la negra. Tot havia començat per l’admiració de Welty pel detectiu Lew Archer, el protagonista de les històries més famoses de MacDonald. (Lew Archer es va convertir en Lew Harper al cinema i Paul Newman va ser l’encarregat de donar-li vida, recordeu?) La seva amistat epistolar va ser realment llarguíssima i substanciosa i només va trencar-se quan l’Alzheimer de MacDonald ho va fer impossible. Welty va sobreviure el seu amic 18 anys.

La crítica i la premsa sempre van valorar el treball de Welty però insistien en voler xafardejar en la seva vida privada, de la qual Welty no en deia ni mitja paraula. Una dona totalment lliure i totalment sola era xocant, a l’època. Quan li demanaven perquè no es casava, Welty sempre deia «no s’han donat les circumstàncies». I insistia tothom que volia aprofundir en la seva personalitat: «Llegiu-me. Tot el que cal saber de mi és als meus llibres».