obro parèntesi

 

dedicatòria

Quan érem capitans

Font: 𝕰𝖑 𝖒𝖊𝖙𝖆𝖑 𝖌𝖔𝖙 @britishsteel87

Després de publicat el llibre, un dia es va apropar a la biblioteca i va deixar un exemplar dedicat a la Rosa Maria amb l’anotació: “Es diu Rosa Maria Olivella”.

A l’edició de l’any 1984, publicada per Proa, el nom de la Rosa Maria ja figurava imprès al pròleg per identificar la jove bibliotecària anònima: “La jove bibliotecària es diu Rosa Maria Olivella Prats, segueix fent eficaçment la seva feina a la Biblioteca de Catalunya i ha esdevingut una amiga discreta i solidària”.

 

Teresa Pàmies, lectora de la Biblioteca de Catalunya. El blog de la BC. 26|3|2012

la lectura humil

 

«Llegir és una aventura humil i alhora generosa. Potser per això cada dia hi ha menys bons lectors, perquè el món no està per la humilitat ni per la generositat. Els nostres cadells pugen enlluernats per l'èxit social i pel triomf econòmic en una economia de mercat. ¿Com podem ensenyar-los a llegir humilment i generosament? Una lectura humil no és una lectura que fa servir el text com a simple estimulant intel·lectual. La lectura humil és la que es posa, d'entrada, al servei del text que llegeix. Només quan la lectura hagi estat acomplerta, només quan hàgim fet tots els esforços possibles per arribar a entendre allò que el text ens vol dir, podran sorgir les discrepàncies. Una lectura que d'entrada és a repèl no és una lectura humil i generosa, i no podrà ser fèrtil, perquè el lector, en el text que llegeix a contrapèl, mai no hi trobarà el nucli de pensament de l'altre ni hi podrà dialogar, només es barallarà amb els propis prejudicis i fantasmes. La bona lectura em sembla que ha de ser la que no s'aparta de la lletra original, la que hi pot deixar de veure coses i la que n'hi pot afegir, però sempre dins del camí del text llegit.»

 

Narcís Comadira. Les paraules alades. Papers sobre el sentit de la lletra. Empúries, 2011. P. 51.

de wilde a clegg

 

DE OSCAR WILDE A BERNULF CLEGG
1891

En 1891, poco después de leer El retrato de Dorian Gray, un joven perplejo llamado Bernulf Clegg escribió al autor y le pidió en tono educado que le explicara la afirmación de que «el arte es más bien inútil», que aparece en el prefacio de la novela. Se llevó una sorpresa al ver que, en su rápida respuesta, Wilde hacía exactamente lo que le había pedido.

Estimado señor:

El arte es inútil porque su propósito consiste simplemente en crear un estado de ánimo. No pretende instruir, o inducir a la acción en ningún sentido. Es estupendamente estéril y lo que define su placer es la esterilidad. Si tras la contemplación de una obra de arte se produce cualquier tipo de actividad, o bien la obra es de segunda categoría, o el espectador no ha conseguido captar por completo la impresión artística.

Una obra de arte es inútil como lo es una flor. La flor se abre para su propio gozo. Nosotros obtenemos un momento de gozo al contemplarla. No hay nada más que decir sobre nuestra relación con las flores. No forma parte de su esencia. Es accidental. Es un uso erróneo. Me temo que todo esto es muy complicado. Es que es un asunto largo.

Atentamente

Oscar Wilde

Shaun Usher. Cartas memorables: curiosas y divertidas, reveladoras y trascendentes: más de cien misivas de gente anónima y personajes célebres de la historia. Salamandra, 2014.

una enciclopèdia de la soledat

PONÇ PUIGDEVALL
Una enciclopèdia de la soledat
Quadern | El País
1|10|2021

La idea de Flaubert de l’artista com un monstre, com un animal reclòs i solitari, recorre les pàgines de Sola, primera novel·la de Carlota Gurt (Barcelona, 1976) després de Cavalcarem tota la nit, recull de contes on ja s’exploraven unes situacions amb uns personatges sotmesos als disturbis anímics, a unes manies de diversa intensitat que els inclinava cap a un inquietant embogiment, cap al desvari.

“Sempre he intentat viure en una torre d’ivori, però una marea de merda n’està colpejant les parets, amenaçant soscavar-la”, va escriure Flaubert, i això és també el que experimenta la Mei, protagonista de Sola, quan després de perdre la feina en una editorial decideix que ha arribat el moment propici de deixar enrere Barcelona, prendre distància de les hores baixes que viu el seu matrimoni, instal·lar-se al poble on va passar la infància, en una casa envoltada de bosc, i escriure la novel·la que du incubada al cap, una reescriptura de Solitud, que és al cap i a la fi el que llegeix el lector de Sola: Gurt agafa la novel·la de Víctor Català, manipula creativament la trama, reorganitza les dades, les combina de nou, hi juga i acaba construint i atrapant el lector amb una extensa i absorbent enciclopèdia sobre les cares diverses de la soledat i les seves conseqüències.

A vegades sembla que Gurt hagi volgut imaginar-se com seria Solitud si Ingmar Bergman n’hagués fet una pel·lícula. A punt per encarar-se a una íntima i profunda transformació, la Mei exorcitzarà fantasmes, traumes familiars —un viatge al passat és també un viatge cap al coneixement d’un mateix—, una identitat alienada a la deriva, tot en la més absoluta soledat. Hi ha, en primer lloc, la soledat de l’escriptor: al mas de la infància, com si participés d’una eterna persecució de si mateixa, en un etern girar vanament en cercle, la Mei pren notes, fa fitxes que enganxa a la paret, escriu sinopsis, l’argument se li esguerra de tant remenar-lo, les paraules semblen perdre qualsevol contingut de veritat i la novel·la no avança. Aleshores, estàtica, letàrgica i quasi extingida, quan s’adona que la torre d’ivori del mas poc ajuda a la creativitat, com si s’hagués aliat també amb la marea que vol soscavar-la, li convé airejar-se i entrar en una altra dimensió de la soledat: passeja bosc endins —i aquí la paleta sensorial de la prosa de Gurt s’enlaira, sense haver de recórrer a les bèsties que ballen, als núvols que ploren, als bolets que parlen—, mira el riu, contempla les muntanyes, veu garses que picotegen el terra, es neguiteja amb el sanatori que s’albira a la llunyania, però no es pot alliberar de la “sensació d’irrealitat”: “L’aïllament està molt bé, però la xerrameca se m’acumula a dins”.

Llavors cal anar a comprar qualsevol cosa a la botiga del poble i escoltar converses buides, asseure’s al bar a l’ombra d’un plataner, anar a visitar un veí (Flavi, l’apicultor, que a Sola interpreta el paper del pastor de Solitud i també explica rondalles de la zona), o trucar al marit, a pesar que això signifiqui entrar en uns altres àmbits de la soledat, en la vergonya de la soledat afectiva, en la ràbia de la soledat sexual: “De vegades, l’orgasme és tràgic”, diu després de masturbar-se.

I una vegada s’esdevé l’únic episodi atzarós i truculent de la novel·la (els territoris per on es desenrotlla Sola són purament mentals, i escassos atractius hi trobaran els lectors colonitzats per l’ànsia de les peripècies argumentals), la protagonista entra en el domini de la soledat covada des de la infància, amb una mare atroçment banal, mesquina, cruel i insuportable i viuda d’un pare somiatruites, en la soledat d’estar sola, en la soledat de sospitar, sense creure-s’ho del tot, que està embogint, i no existeix, abans del final, cap recolzament sòlid excepte els dies que van comptant enrere, o les pàgines que es van escrivint amb una mica de sort dia rere dia, com si fossin jocs per ajornar la mort.

“Potser la digressió central és una mica massa extensa i el començament no atrapa de seguida”, diu entre altres coses l’apicultor del conte escrit a raig que la protagonista li dona a llegir: alguna cosa semblant podria opinar el lector de Sola, una novel·la on Gurt torna a ensenyar, com als contes de Cavalcarem tota la nit, la potència narrativa tan indòmita que posseeix. El repte, ara, deu ser com dosificar l’energia de la seva escriptura.

un sant jordi ple de fúria

XAVI AYÉN
Un Sant Jordi ple de fúria
La Vanguardia
24|4|2022

El Sant Jordi del 2022 serà recordat no com el de la normalitat sinó com el de la calamarsada. Les intermitents tempestes –de vegades era primavera, d’altres estiu, i d’altres hivern– van causar danys i desperfectes, amb centenars de llibres espatllats, algunes parades destruïdes i fins i tot un grapat de ferits lleus que van requerir atenció hospitalària. Va ser, sense cap dubte, un Sant Jordi èpic, amb milers de persones fent cua sota les pedres que queien sobre els seus caps.

“Si hagués plogut com el divendres anterior –explicava el meteoròleg Tomàs Molina, que presentava El gran llibre del planeta (Montena)– s’hauria hagut de suspendre tot, però en ser intermitent, amb moments assolellats, es va poder mantenir l’activitat. Sant Jordi és com un casament: encara que plogui, no pots canviar el dia”.

Era impressionant observar la resiliència dels lectors durant les tres breus però intenses calamarsades que van caure a diferents hores sobre la ciutat. En alguns casos, com va succeir en diverses parades del passeig de Gràcia, l’activitat de firmes va quedar suspesa un temps senzillament perquè no hi havia electricitat i no funcionaven les caixes enregistradores. Jordi Basté, que presentava amb Marc Artigau Ningú sabrà qui ets (Rosa dels Vents), en va ser testimoni i explicava que “els lectors feien el gest vintage de pagar en efectiu però tampoc no podia ser perquè era impossible que s’obrís la caixa enregistradora”.

L’editorial Raig Verd va aixecar una onada de solidaritat després d’haver patit greus destrosses a la seva parada, ja que les carpes van sortir volant a causa del vent i les taules van caure, la qual cosa va motivar, en paraules de l’editora Laura Huerga, “dotze metres de llibres per llençar, quina tristor”. La Central i Abacus van haver de suspendre firmes i la parada de Libelista va ser totalment destrossada: el vent es va emportar la lona i els llibres van quedar xops. Cinc persones van resultar ferides lleus quan van cedir diverses carpes al passeig de Gràcia i al recinte de la fira d’abril al Fòrum. L’ esdeveniment amb més víctimes va tenir lloc cap a les 14.40 hores a la zona més propera a la Gran Via, quan el vent es va emportar diverses carpes i alguns dels elements van colpejar els vianants. Dues dones de 61 i 67 anys van ser traslladades a l’hospital de Sant Pau; una altra de 53, a l’hospital Dos de Maig; i una de 54 va rebre l’alta després de ser atesa in situ.

Alguns autors es movien com pollastres remullats per la nova superilla literària –de Gran Via a Diagonal, amb el passeig de Gràcia i la rambla Catalunya com a eixos–. Fernando Aramburu va córrer a l’hotel a canviar-se “de mitjons i pantalons”. D’altres, en canvi, es van llançar a per totes, com Carles Porta, que no només firmava a peu dret a la vorera com acostuma –“l’Espinàs em va ensenyar que era millor la proximitat, ser al costat del lector”– sinó que no va deixar de fer-ho mentre queia la calamarsa. El seu argument és senzill d’entendre: “Si els lectors no es mouen del lloc, i aguanten, com no aguantaré jo? Nosaltres treballem per a ells”. Julia Navarro va suspendre les seves firmes previstes a les quatre perquè, senzillament, ja no quedava parada on firmar, però es va entregar a totes les altres: “És l’únic refredat que agafaré de gust”.

Empar Moliner, autora de Benvolguda (Columna) es va alçar amb el primer lloc de la ficció catalana. Anit, exclamava: “Estic contenta, ***!” i va voler tenir un record per a “els llibreters i editors que han perdut, a causa del temporal, molts llibres que han quedat destrossats. El meu primer Sant Jordi va ser el 1999 i no havia vist mai caure una calamarsada. En el meu cas, he agraït la tapa dura del llibre, que ha salvat de la destrucció molts exemplars”. Afirma que l’èxit de la seva història, sobre una dona en la cinquantena que prediu una infidelitat del seu marit violinista, no es deu a la identificació dels lectors, ja que “ningú pot identificar-se amb Moby Dick o La transformació i tot i això, ens encanten, les llegim per comprendre aquells personatges”.

“ Veni vidi vici”, exclamava de broma, en una de les festes nocturnes d’ahir, el triomfador en ficció en castellà, el valencià Santiago Posteguillo, autor de Roma soc jo (Rosa dels Vents), primer lliurament de la seva anunciada hexalogia novel·lesca sobre Juli Cèsar, que ha captivat els lectors. “M’ha impressionat –afirmava– que la gent no abandonés les cues ni en els pitjors moments de la tempesta, m’ha fet pensar en Trajà, que retirava les seves tropes quan granissava a la Dàcia, encara que les pedres que hi cauen són de la mida de les pilotes de ping-pong. Tot i això, Cèsar era com els lectors de Catalunya, ni granissant retirava les seves legions”.

Toni Cruanyes, el presentador del TN Vespre de TV3, es va imposar en la no-ficció en català amb La Vall de la Llum ( Destino), la reconstrucció de la vida del seu avi. “Estic molt content, desconcertat per la quantitat de gent que s’ha acostat perquè li firmi. Molts veuen reflectida la història de la seva pròpia família. Hi ha sentiments que, en aquesta pandèmia, hem compartit un munt de gent, s’han viscut coses terribles, hi ha 10.000 persones que han mort de covid en residències geriàtriques, per la qual cosa hi ha almenys 10.000 famílies que han viscut una cosa semblant a allò dels meus avis”. Dilluns a la nit, el veurem a la tele? “Per descomptat, però ja li he dit al cap que tinc la veu molt trencada, m’hauran de donar una xutada d’alguna cosa”, fa broma.

L’ streamer Ángel Martín, número u en no-ficció en castellà amb Por si las voces vuelven (Planeta), on narra les crisis que el van portar a ser lligat al llit d’un hospital psiquiàtric per evitar que es fes mal, debutava a Sant Jordi, que havia viscut abans només com a espectador, a les tres ciutats on va viure, Santa Coloma de Gramenet, Montgat i Sant Andreu de Llavaneres. “Ha estat aclaparador, no ho he pogut processar –explica per telèfon, des d’un taxi–. Quan va començar a ploure i granissar d’aquesta manera brutal, tots vam pensar que la gent se n’aniria a casa però tenien tantes ganes que s’hi van quedar, amb cues quilomètriques durant hores. No vaig tenir mai por del que pensarien perquè expliqués la meva història sinó que la meva preocupació era que servís d’alguna cosa a algú, als que estan en un moment semblant o als seus propers. La gent em diu que el llibre els està servint per entendre algunes coses que no entenien”. Dilluns vinent, a les 7.30 h, com sempre, tornarà a emetre en directe per Youtube el seu personal informatiu.

Les zones allunyades del centre de Barcelona també van ser castigades pel mal temps. La carpa dedicada a Harry Potter que Grup62 havia muntat al passeig Sant Joan va caure al terra ben primerencament per les ratxes de vent. Més a baix, al passeig Lluís Companys, la calamarsa també va fer acte de presència, activant la solidaritat llibresca dels lectors, que es van conjurar per evitar que la pluja amarés els llibres. De camí a Norma Còmics per firmar el seu Un món d’art brut (Comanegra/Norma), al passeig Sant Joan, Oriol Malet va veure vorejar la desgràcia quan l’aigua acumulada en un tendal d’obra va caure i, amb ell, algunes galledes plenes de material. En localitats com Salou es va suspendre Sant Jordi a causa de la climatologia adversa; i, a Montblanc, les dues representacions de la llegenda de Sant Jordi.

Abans de tot, al matí, a l’esmorzar oficial de l’ajuntament, la pregonera Imma Monsó havia demanat “una literatura que s’ocupi de crear lectors, no de comptar-los”. Pel que vam veure ahir, els lectors existeixen i a més són molt resistents.

la cabina

El 9nou. 22|4|2022

👉 Una altra cabina d'intercanvi de llibres, a Barcelona, districte Horta-Guinardó.

sant jordi tossut

NÚRIA ICETA
Sant Jordi tossut
elPeriódico
19|4|2022

Aquest és el sisè Sant Jordi seguit que passo en aquesta columna i ja no sé si em queden gaire coses per dir-los. Els repasso per no repetirme i decideixo i decideixo fer el contrari, repetirme. Sé que cada Sant Jordi és diferent. Les clàssiques variables de si cau entre setmana o és festiu, de si plou o no plou, de si tal o qual ha tret llibre o no, han estat superades els últims tres anys pel tsunami de la pandèmia. El 2020 el vam passar a casa, i el 2021 vam aprofitar l'escletxa entre onades per sortir tímidament tot el que vam poder. Amb tant de zel pel control d'aforament que la gent s'acabava acumulant fora dels recintes. Gran país, com diu un amic meu. El 2022 hem rebentat les costures dels recintes acordonats a Barcelona per crear una superilla literària i a la resta del país imagino que no necessitaran noms per rebatejat la reconquesta lliure dels carrers. Me n'alegro.

Així, doncs, ¿què és el que es repeteix any rere any? Si ens omplim la boca de dir que ara sabem què és l'essencial perquè hem estat a punt de perdre-ho tot, ¿què és l'essencial aquest 2022?

La gent, els lectors, la tossuderia de no voler renunciar a una festa que ens fa únics al món. Només així s'explica el que ens deia Xavier Vidal, llibreter de la Nollegiu al podcast Punt Volat: «El del 2020 va ser el millor Sant Jordi de la meva vida» (i els asseguro que no devia ser pel volum de vendes sinó per l'expressió inequívoca d'aquesta tossuderia, de sentir el suport de la gent).

Tossudament rebel, des d'aquesta columna m'agrada repetir que de les grans xifres que els mitjans tenen pressa per donar, la llista dels 10 títols més venuts (sobre la qual també hi hauria molt a dir) només representen un 5-6% del total de la facturació de la jornada.

Per als del gremi és un dia cansat i feliç a parts iguals, i suposo que per als lectors és molt més feliç que cansat, per això sempre goso demanar que tant si compreu com sinó, quan passeu per una parada ens mireu als ulls i somrigueu.

el resplandor a sorrius

JULIÀ GUILLAMON
'El resplandor' a Sorrius
La Vanguardia Cultura|s
23|10|2021

Cavalcarem tota la nit (2020), el primer llibre de Carlota Gurt (Barcelona, 1973), va picar molt fort: contundència, brevetat i una visió de les relacions entre homes i dones molt seva, en la qual la passió i el despit, la sexualitat i l’avorrir-­se l’un de l’altre formaven allò que es diu un tot indestriable. Els lectors –moltes lectores i lectors– es van quedar amb ganes de llegir-­ne altres històries. En un món en el qual cada tres mesos hi ha un o dos descobriments que surten del no­ res, tothom va tenir la sensació que Carlota Gurt no era flor d’un dia, que escriuria més i que se’n parlaria molt. I vet aquí que, amb aquell llibre encara calent, ha arribat la primera novel·la que juga d’una manera molt lliure amb el precedent, l’exemple i el model de Solitud (1908) de Víctor Català.

Hi juga d’una manera intel·ligent, en un pla doble: la noia que es tanca en un mas, a prop del poblet de Sorrius, per escriure la novel·la i tot allò que li passa en l’estada de vuit mesos a pagès, i el llibre que està escrivint, que és una transposició de l’obra modernista. La dona lliure de Cavalcarem tota la nit versus la Mila de Solitud, desterrada en un món obtús, i sacrificada a l’altar de la força bruta. El món ha canviat molt però en la vida de les dones hi ha unes servituds que no passen avall: el domini abassegador de les mares (sobre la qual Imma Monsó va escriure Tot un caràcter, que és encara el referent principal en català sobre aquest tema), la falta de compromís dels homes (quan arriba el moment crucial de tenir una criatura), el fet que els homes no entenen el cos de les dones (les utilitzen però no en reconeixen la sexualitat), la por i la culpa que són una deixa de segles que arrosseguen fins i tot les noies més decidides. Amb aquests elements, Gurt va creant la teranyina en la qual es va embolicant, tota sola, la protagonista.

La novel·la m’ha semblat irregular. Sobretot al començament, hi ha grans moments poètics, sobre la relació de Mei Sala amb les plantes i els arbres o amb les llegendes que li explica en Flavi, el seu veí i confident literari. I com que aquesta línia, que és la més potent, tiba cap a la conclusió i les darreres pàgines, que són el pinyol del llibre, podríem dir que tot va bé si acaba bé. Sola descriu un cas de deliri amb moments fulgurants de llengua i d’estil.

Però tota la part argumental i, sobretot, les explicacions sobre el procés de la novel·la que la noia està escrivint no m’han semblat tan potents, ni de bon tros. Cada tant surt algun llibre sobre un que vol escriure un llibre que no li surt, i mai no és gaire interessant. En un moment determinat, la protagonista pensa que per desencallar la novel·la ha de tirar pel dret, sense mirar-­s’hi gaire amb el llenguatge, i de vegades tens la sensació que és això el que passa en el llibre que estàs llegint.

Ja entenc que en el món de les obsessions tot s’hi val si és obsessiu, però la història de la mare que s’ha fet famosa amb un anunci a la televisió del minipimer la veig molt anecdòtica. És clar que serveix per introduir el tema de la carn piconada.

Gurt és molt bona quan explica com sentir des del cos: nafrat, ferit, menstruat, afamat. També es justifica per la deriva mental de la noia l’episodi central de la mort del marit en un accident de cotxe i la manera, tan lleugera, de superar el dol.

Cadascú viu com pot la mort dels altres, però hi ha un moment en què en Guim desapareix, sense cap pensament profund, cosificat en l’urna que en conté les cendres.

Que amb aquests dèficits Carlota Gurt aconsegueixi remuntar la novel·la amb un final intens i torbador diu molt de les seves capacitats com a escriptora. Em sembla que en podem esperar molt. |

 

llegir per plaer, el plaer de llegir

 

una crònica de la solitud

DIARI DE BARCELONA
Carlota Gurt: "'Sola és una crònica de la solitud"
1|9|2021

L'escriptora Carlota Gurt publica la seva primera novel·la, 'Sola' (Proa), un llibre que com ella mateixa explica en una entrevista amb l'ACN, és "una crònica de la solitud". Una història protagonitzada per la Mei qui, després de perdre la feina, es trasllada a una casa que forma part de la seva infantesa, enmig d'un bosc, per escriure. Allí haurà de fer front al seu passat i al seu present familiar en un ambient de màxima soledat. Va debutar com a escriptora amb el recull de contes 'Cavalcarem tota la nit', que va guanyar el premi Mercè Rodoreda 2019 i està publicat també en castellà.

L'obra escrita en primera persona narra la solitud de la protagonista, la Mei. L'autora ho fa en un compte enrere de 185 dies, en el qual en cada capítol Gurt assenyala el temps que falta per arribar al dia 1. L'escriptora explica que 'Sola' és una crònica de la solitud, la història de com una persona es va quedant sola: des de la parella i la família a la solitud sexual. "És una mena de suma de solituds i de veure què li passa o li pot passar a una persona quan es queda sola, perquè la solitud tothom se l'agafa de manera diferent". Una característica "important" de 'Sola' és que només s'ensenya la visió de la Mei: "Aquesta és una de les apostes; es mostra una visió molt retallada de la realitat".

Gurt admet que no tenia cap idea que valgués la pena per tirar endavant la novel·la i va agafar el clàssic 'Solitud' de Víctor Català i ho "va empeltar amb una idea" que tenia, i a partir d'aquí va decidir escriure sobre la solitud i sobre com afectar a les persones.

La novel·la, explica, té coses de 'Solitud', que és un llibre que li agrada perquè té "una feminitat molt violenta" que li interessa. "Té una cosa molt intensa i com que jo també soc intensa, embafadora i emfàtica vaig pensar que aniria en el meu estil la temàtica". Reconeix que 'Sola' té aspectes d'estructura similars a 'Solitud' i que la protagonista també ho és, afegeix.

De fet, defineix a la protagonista com una persona "molt tossuda, endreçada, molt poc afectuosa, una mica freda, ressentida amb el món, molt intel·ligent i una autoestima justeta, però és una dona amb molta força vital i que es retroba a partir de perdre la feina". Viu, indica, un procés de destrucció i de construcció.

La cronologia del llibre és un compte enrere. "Al ser un compte enrere sabem que anem cap algun lloc i tenim sis mesos per davant i després d'aquest temps passarà alguna cosa. Això genera tensió narrativa. Tota la novel·la és una llarga explicació de com una persona pot arribar a aquell dia".

'Cavalcarem tota la nit'

Gurt va escriure la novel·la 'Sola' simultàniament amb els contes que conformen 'Cavalcarem tota la nit'. Considera que són llibres que podrien ser cosins i que neixen del mateix lloc i del mateix moment vital. "És una cosa que es nota", diu. "No tinc la sensació que abans escrivia contes i després novel·la perquè ho vaig fer a la vegada. Estava a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu i em vaig proposar fer una novel·la perquè no sabia si en seria capaç".

"Tota la novel·la és molt emfàtica perquè jo soc així i escrius com ets i perquè estic acostumada a escriure a ritme de conte". Assenyala que el conte sempre és més intens i que 'Sola' és "una novel·la escrita a ritme de conte" amb "un nivell de tensió que no deixa respirar gaire".

club de lectura de biblioteca de poble

LAURA GOST
Club de lectura de biblioteca de poble
Núvol
11|4|2022

 

En aquest capítol del Bestiari cultureta un escriptor s'afronta a un club de lectura de la biblioteca pública d’un poble perdut enmig del no-res

Feia dos mesos que l’autor d’una novel·la relativament exitosa havia rebut la trucada del moderador del club de lectura de la biblioteca pública d’aquell poble perdut enmig del no-res. Abans d’aquesta trucada, l’autor mai no els havia sentit anomenar: ni el nom del moderador, ni el del club de lectura, tampoc el de la biblioteca pública, menys encara el del poble perdut enmig del no-res. Tanmateix, havia acceptat encantat la proposta tan bon punt l’hi havien formulat. Accepto encantat la proposta, havia dit. I per això, dos mesos després de la trucada, el tren de mitja distància deixava l’autor de la novel·la relativament exitosa a vint-i-tres minuts caminant de la biblioteca del dit poble; dels usuaris del citat club de lectura; del moderador referit a qui l’autor, tot just acabat l’encontre, entregaria una factura prou modesta per semblar un tipus humil, prou significativa per allunyar-lo de l’estereotip d’escriptor pringat i mort de fam que només fa les coses per vocació creativa.

El club de lectura estava format per onze persones, vuit dones i tres homes, tots ells majors de quaranta-cinc anys, dos o tres d’ells menors de seixanta. El moderador va resultar ser un home jove i asèptic, amb una calvície prematura que encara li devia sumar tres o quatre anys més dels que realment tenia. Encantat, soc en Ramon, va dir en Ramon el Moderador, i l’autor va trobar que Ramon era un nom més que adient per al moderador d’un club de lectura de biblioteca de poble: no era nom d’entrenador de gimnàs, ni d’ídol adolescent, ni tan sols d’estrella d’un grup folk, si bé colaria perfectament com el nom del president d’una comunitat de veïns o del portaveu de l’Associació de Famílies d’Alumnes o del gestor de confiança a qui lliurar les factures cada final de trimestre.

En Ramon va fer seure l’autor de la novel·la relativament exitosa —1700 exemplars venuts en nou mesos— i va presentar breument els participants del club. De les dones, l’autor es va quedar amb el nom de dues Montses, una Enriqueta, una Mariona i una Maria Teresa; pel que fa als homes, va lamentar que, dels tres que hi havia sense comptar en Ramon, dos fossin Joans: havent-hi només tres mascles, què costava procurar que, ni que fos a nivell de nom de pila, dos d’ells no estiguessin repetits. N’Enriqueta fou la primera a participar. De fet, l’autor convidat va maleir que la bona dona hagués aixecat la mà per dir la seva quan el moderador encara estava acabant d’introduir els mèrits literaris de l’autor: aquell certamen local de poesia on havia quedat finalista; la menció especial en un concurs de relat breu que era considerat, sense exagerar, el cinquè més important de la comarca; el premi al millor glosador a les festes del seu poble tres anys enrere. En aixecar la mà, n’Enriqueta havia precipitat que el moderador resumís amb una síntesi excessiva els darrers tres apunts bibliogràfics de la trajectòria de l’escriptor: tanmateix, l’autor va decidir no demostrar cap enuig, sobretot després que n’Enriqueta demostrés una admiració i devoció desmesurades envers l’autor de la novel·la relativament exitosa i envers la novel·la pròpiament dita. El convidat al club, és clar, va mostrar-se sorprès, humil, una mica avergonyit. I ara, quina exageració, va deixar anar aleshores, i amb la mà va fer un gest que volia dir i-ara-quina-exageració i que, per tant, subratllava la part verbalitzada d’aquell rampell que, sent honestos, estava a mig camí entre la modèstia real i la falsa.

Després de n’Enriqueta van parlar les dues Montses, primer una i després l’altra, i els dos Joans digueren la seva, també: tots quatre, els quatre repetits del grup, enaltiren la feina de l’autor amb una vehemència que feia ombra als elogis entusiastes de n’Enriqueta: les bones paraules d’aquella doneta empal·lidien indefectiblement al costat de l’efervescència afalagadora, excessiva, dels altres. O vaja, potser excessiva tampoc: una cosa era que l’autor es volgués mostrar sorprès i l’altra que pogués quedar-hi cap dubte, sobre el mèrit de la seva obra i sobre les alabances que sense cap mena de debat mereixia que li prodiguessin. Podia arribar a ser una mica incòmode, això sí, presenciar aquesta idolatria aliena a distàncies tan curtes: per bé que fos satisfactori, sentir-se objecte de desig lector, no deixava de ser estrany, això de seure mentre unes personetes que no eren gaire expertes en literatura li destacaven els encerts del llibre. Al mateix temps, però, l’autor es demanava si no era això, la literatura en majúscules: una literatura que commovia i entusiasmava un públic que, ben mirat, potser sí que era més expert en literatura que molts crítics que es donaven aires d’importància. 

L’autor va decidir, doncs, que aquell dia concediria una autoritat privilegiada als comentaris afectuosos, eufòrics, d’aquella bona gent que el llegia i el devorava com qui llegeix i devora una història rellevant. L’escriptor convidat va mirar en Ramon el Moderador de reüll i també hi va intuir un punt d’agraïment acomplexat, una mena d’admiració tímida, com si el noi no s’acabés de creure el privilegi de tenir allà, a la biblioteca pública del poble, aquell creador tan ben valorat. L’autor estava pensant totes aquestes coses quan l’únic home que, a banda d’en Ramon, no es deia Joan va aixecar la mà per comentar que la novel·la li havia semblat entretinguda però una mica tramposa, amb un final precipitat i uns personatges excessivament maniqueus i simplistes. Maniqueus i simplistes! Tramposa, havia dit el molt imbècil! N’Enriqueta i les Montses i en Ramon i na Maria Teresa i na Mariona i els Joans van fitar l’autor de la novel·la com qui espera resposta i, just abans de mirar el rellotge per indicar a en Ramon que hauria de marxar, l’escriptor convidat al club de lectura de la biblioteca pública d’un poble perdut enmig del no-res va prometre’s que mai més no tornaria a assistir a cap iniciativa similar: al capdavall, i per molt que vuit de cada nou participants parlessin amb raó i coneixement de causa sobre la seva novel·la, res no compensava escoltar els pocavergonyes que gosaven criticar-la. Perquè una cosa era que l’autocrítica d’aire modest fes mudat, d’acord. Però una altra cosa molt diferent era que els lectors amateurs d’un poble que no coneixia ni déu realment es pensessin que hi havia alguna cosa a criticar en aquella obra mestra absoluta que, amb una mica de sort, després de Sant Jordi arribaria als 1750 exemplars venuts. 

no hi ha res més punk que les biblioteques públiques

 

El jueves. Núm. 2341. Del 6 al 12 d'abril del 2022.

tancada per reformes

 

Font: Chuzo de Punta @chuzodepunta

FERNANDO MORALES

La biblioteca Manuel Alvar, cerrada desde 2019 por unas obras que todavía no han comenzado

Madrid Dario

6|10|2021

Se cerró el 22 de abril de 2019 por unas obras que se calificaron de urgentes. Dos años y medio después, todo sigue igual. Ni obreros, ni movimiento en el edificio de siete plantas. La biblioteca Manuel Alvar sigue cerrada, un espacio de 6.580 metros cuadrados, con 288 puestos de lectura y 34 para el uso de Internet que, a pesar del tiempo transcurrido, continúa con las persianas bajadas, dejando a los vecinos del barrio de Salamanca sin este servicio básico.

El problema se ha agravado en agosto, cuando el Ayuntamiento de Madrid cerró la biblioteca David Gistau, más conocida en el barrio como la biblioteca de Buenavista, y a la que acudían los vecinos mientras Manuel Alvar estaba cerrada. “¿Hasta cuándo van a dejar sin servicio de préstamo y de salas de estudio y de lectura a tanta gente del barrio que hacía uso de estos dos centros?”, se pregunta Ángel Goyanes, un vecino de Salamanca que ha presentado ante la Comunidad de Madrid 10.000 firmas pidiendo “abrir ya” la biblioteca “más grande con la que contaba el barrio”.

La biblioteca se acondicionó para su uso como biblioteca tras la rehabilitación de un antiguo edificio de laboratorios en la década de los 80. Con el paso del tiempo, afirman desde la Consejería de Cultura y Deporte de la Comunidad de Madrid, la biblioteca se encontraba "en una situación precaria y que hacía imposible mantener la seguridad de usuarios y trabajadores y presentaba graves deficiencias en materia de seguridad y accesibilidad". Por ello, el Ministerio decidió acometer "mediante procedimiento de emergencia" una obra que la dotara de las medidas contra incendios adecuadas y según normativa.

[...] Lo que está pasando con el centro, según los vecinos, es que no existe interés en tenerla abierta. Unas obras se han encadenado con otras y entre todas las administraciones (estatal, regional y local) “la tienen cerrada”. Y es que, según justifican desde el Ministerio de Cultura y Deporte, en 2019, tras un acuerdo con la Comunidad de Madrid, se realizó una inversión de 1.400.000 euros para la renovación completa del sistema de climatización y la adecuación de los espacios e instalaciones de la Biblioteca a la normativa de prevención de incendios.

Unas obras que llegaron a los usuarios de manera inesperada y sin previo aviso, pero que están aún sin iniciar. Aunque se cerró de urgencia, el Ministerio de Cultura asegura a Madridiario que “se han iniciado los trámites para la obtención de la licencia de obra". Una vez se obtenga, iniciarán el procedimiento de licitación de la ejecución de la obra con el objetivo de comenzar los trabajos en 2022...

llegir no és això

ANNA GUITART
Llegir no és això
Arallegim
25|3|2022

Acompanyeu-me en un viatge apassionant per les xarxes. Tot comença amb un anunci: “Llegeix vint llibres en vint dies”. M’apareix a Instagram, just després que una amiga em pregunti com m’ho faig per llegir tant (Bé per a l’algoritme). Normalment, no n’hauria fet ni cas, però fa dies que m'ha pujat la mosca al nas amb això de la velocitat lectora, i hi entro. Aquí, la lectura et converteix en una millor versió de tu mateix, en un temps rècord i amb informació clau dels vint millors llibres de no-ficció del món (en cap cas s’han de llegir sencers, tampoc ens tornem bojos). Vint dies, vint llibres, cap esforç aparent. Surto de la pàgina pensant que hi ha gent que té molta cara, però Google em té preparades unes quantes preguntes que faran que m’entretingui una estona més. Són cerques de gent real: “Com puc llegir més de pressa?” “Quant es triga a llegir vint pàgines?” “Què passa si llegeixo cada dia?” Amb tot de respostes impertinents al cap i abans d’apagar l’ordinador, encara ensopego un titular: “Bill Gates et diu quantes hores s’ha de llegir al dia i com treure’n partit”. Mira, no: fins aquí. Això de la lectura i el temps, potser que ens ho fem mirar. 

Hi ha alguns diaris (L’ARA n’és un: disculpes, directora) que publiquen el temps que es triga a llegir cada article, i no m’agrada. Trobo que genera impaciència, i que aviat set minuts ens semblaran un temps inversemblant per invertir llegint. Un amic, que ho sap, m’ha enviat la foto de la cantonada d’un llibre on també hi han inclòs el temps de lectura: un rellotge indica que seran tretze hores. A banda de semblar-me una referència absurda (Com ho han comprovat? Tenim calculada una velocitat lectora mitjana? Nou de cada deu lectors han trigat tretze hores?), crec que llegir no és això. Si comencem una novel·la pensant quan l’acabarem, ja podem plegar. Ja sé que el rellotge a la coberta no s’acabarà imposant, que és una anècdota, però em sembla que últimament anem cap aquí. Pot costar trobar temps per llegir, d’acord, però això no ens ha de fer tornar bojos, ni convertir la lectura en una cursa. O encara pitjor, en acumulació. Tampoc és una inversió: no mercantilitzem el temps que dediquem a llegir, com si n’haguéssim de treure algun profit determinat. Arribem fins on puguem, però gaudint dels llibres. Jo, les contrarellotges, les seguiria deixant per al Tour.  

un joc psicològic de primera

ANNA CARRERAS
Un joc psicològic de primera
Arallegim
4|9|2021

L’escriptora i traductora Carlota Gurt (Barcelona, 1976) va guanyar el premi Mercè Rodoreda 2019 amb el recull de contes Cavalcarem tota la nit i ara publica Sola, una novel·la debut que, a banda de no semblar-ho, “sotmet el lector a un compte enrere implacable”, segons afirma Jordi Nopca a la faixa del llibre. L’estructura de Sola és un dels seus principals atractius: comencem a llegir la solitud de la Mei narrada en un compte enrere de cent vuitanta-cinc dies. L’altre factor a destacar és el seu estil, la prosa viva i el joc psicològic que eleva la qualitat literària del llibre a cotes altes. Sense filtres, podem afirmar que, prenent com a referència el llenguatge de la identitat femenina de Mercè Rodoreda i del ruralisme i la feminitat violenta de Víctor Català, l’autora de Sola els supera i, per què no, els actualitza.

Sola és la història d’aquest aproximat mig any (d’abril a novembre) de la vida de la Mei, una filòloga barcelonina de quaranta-dos anys que sap que “la realitat no descompta”.

Després que l’acomiadin de la feina a l’editorial i que decideixi posar quilòmetres amb la seva parella, s’instal·la en un mas familiar al mig del bosc de Sorrius –el seu “santuari de treball”– per estar sola i per escriure la seva novel·la protagonitzada per la Mila. Quan arriba s’ha d’espolsar els records que se li tiren al damunt dins aquella casa morta que ella haurà de ressuscitar. Atacada per un vertigen vital i conscient que el cos se li ha fet petit per a tanta ànima, observa els objectes del mas amb els records que porten incrustats, trepitja camins de terra per prendre consciència de cada passa, viu sense pressa entre “falgueres que em llepaven els genolls”, i sap que el temps es volatilitza i ens desapareix als nassos.

Innocència i malícia

Carlota Gurt construeix la protagonista amb tot detall a nivell psicològic, però també es dedica als secundaris, a la barreja d’innocència i malícia del context rural, i al paisatge, un protagonista més. Amb una acció ben dosificada per mantenir l’expectativa i una escriptura segura i consistent de llenguatge rutilant, l’autora dansa per la identitat de la Mei, de l’autodestrucció fins a la reconstrucció, de la crònica del naufragi a la crònica de la supervivència, de l’abatiment més radical fins a l’animalitat més arrelada, tant que la pot arribar a convertir en llegenda local: “No la saps, la llegenda de la folla?” Entremig, les preguntes existencials se li apiloten a dins, els precipicis no es poden evitar, però al mateix temps l’oïda se li agusa amb la sensació de perill, i la mirada interior d’escriptora (d’artista, per tant) li dona algunes de les respostes a les filtracions de la solitud més enllà del seu primer model d’escriptura: Solitud, de Víctor Català, de la qual la Mei, de mica en mica, s’allunya.

Sola és un relat molt punyent que es llegeix amb inquietud i certa incomoditat. Interpel·la el lector sense filtres ni floritures. La solitud com a estat que transforma. Sempre hi ha un abans i un després de l’aïllament. La Mei ja era una dona a la deriva, però Carlota Gurt la sap construir com un personatge rodó a través de la primera persona narrativa i del detallisme psicològic a què la sotmet. Com en una operació quirúrgica, delicada i precisa, la plasticitat i la potència simbòlica fan del relat una rara avis en maduresa. Amb punts en comú amb Cavalcarem tota la nit, i escrita simultàniament a aquest recull de contes, Sola és l’obra mestra d’una Carlota Gurt que ha apujat tant el llistó que els seus contemporanis trigaran a oblidar-la. Escriure una crònica de la solitud, una suma de solituds, quasi de manera científica, amb ingredients psicoanalítics complexos i escenes realment crues, i tenir la capacitat de fer-ho amb una llengua viva gens refistolada té molt de valor.✒

 

tot pot ser santuari: només cal devoció

Como ven, una vez que he empezado a pensar en deshacerme de los libros, se ha apoderado de mí una especie de delirio. A veces quería acabar con todos ellos. Así los libros provocan una especie de ambivalencia: si la perspectiva de darles boleto se nos muestra creíble, puede ocurrir cualquier cosa. Ser un devoto de los libros es una forma de fanatismo como cualquier otra.

 

Anatole Broyard.«Moving day: the Books I Left behind». The New York Times, 19|11|1989. Llegit a: Massimo Gatta. El desorden de los libros. Traducció de Amelia Pérez de Villar. Fórcola, 2021.

 

groucho marx

Corriere della Sera, 28 de agosto de 1977. Homenaje a la memoria de Groucho Marx, muerto por aquellos días.

Lo que diferencia a Groucho Marx de los otros grandes cómicos de la pantalla es que su disfraz se presenta con los atributos externos del prestigio, del éxito, de la autoridad, del saber vivir: puro, mostacho, gafas, traje oscuro y esa manera de caminar a grandes zancadas, con las rodillas dobladas hacia fuera, como patinando, que es su invención mímica más simbólica.

Mientras que el espacio vital del que sus dos hermanos sacan su frenética euforia son la libertad, la avidez, la astucia del pobre absoluto (Chico con sus aires de emigrante italiano del Brooklyn de principios de siglo; Harpo, con su aire de ángel poseído y algo perverso, llovido de un cielo chagalliano) —y en eso pertenecen al filón de los disfraces cómicos clásicos, desde Chaplin y Keaton hasta Woody Allen, en los papeles de inadaptado patético, de pobre perro tratado a patadas por la vida, de underdog social o psicológico—, los papeles que Groucho encarna son siempre, de alguna manera, figuras de poder (dictador, millonario, empresario, gran abogado, profesor universitario).

Pero de ese poder, Groucho saca a la vista toda la esencia innoble, desvelando de cuánta bajeza está formada toda afirmación de prestigio, de cuánto cinismo toda pretensión de respectabilidad, y cómo todo éxito no es más que una precaria vacación sin ilusiones para volver a caer en el nivel cero del que se ha partido. Si los tipos del underdog subliman, el fracaso, Groucho desnuda el mito del éxito de toda posible sublimación, demostrando todo lo que de miserable y bellaco lleva consigo la afirmación social.

Consumado viveur y conquistador irresistible, Groucho persigue a viudas rubias y exuberantes. Y, sobre todo, sus cuentas bancarias, pero sus lances como seductor son tan despreocupados y faltos de ilusión que le quita a la conquista todo valor y significado. Lo que Groucho sabe es que la meta de toda acción, ambición o deseo, es el poco o el nada. Por ello, a fin de cuentas, éxito y fracaso se equivalen en su imperturbable sarcasmo.

Puede decirse que Groucho no tiene mímica facial: su fisonomía es siempre inmóvil (en contraste con Chico y Harpo, que están permanentemente con los ojos en blanco); sus gags están confiados a la palabra; sus operaciones expresivas consisten en cortocircuitos verbales, en fulminantes cambios de comportamiento. «Pido mil dólares.» «Te ofrezco diez.» «¡Ah, ah, ah!» Carcajada despreciativa y de compadecimiento, e inmediatamente después: «I take it!» («¡de acuerdo!»).

Chico, que habla el pésimo ingles de los emigrantes, y Harpo, el mudo, que se expresa sacándose objetos de sus inagotables bolsillos, compensan su falta de diálogos con la música. (El primero es un virtuoso del piano, el segundo, del arpa.) Groucho es la negación de la música, la vulgaridad más brutal, el desafinamiento perpetuo.

Pero justamente por rechazar toda autoilusión, justamente por deshacer los oropeles y reducirlo todo a una esencia humana elemental, Groucho afirma la mayor dignidad de quién se muestra como es, la inocencia de quien juega con las cartas descubiertas, el desinterés de quien sabe que todas las victorias se desvanecen en humo.

Por ello siento la necesidad de inclinarme ante la memoria de Groucho y lo asocio en mi sentimiento a otro gran cínico que nos ha dejado este verano, a otro despiadado observador del género humano como espectáculo cómico y desagradable, a otro manipulador de la elasticidad de la lengua (del inglés, la más elástica de las lenguas) para poner de manifiesto las mofas y los pasos en falso de la existencia: el novelista Vladimir Nabokov.

 

Italo Calvino. «El cigarro puro de Groucho». A: Punto y aparte. Ensayos sobre literatura y sociedad. Traducció de Gabriela Sánchez Ferlosio. Siruela, 2013.

xavier graset conversa amb carlota gurt

 

Més 324

08/09/2021 Xavier Graset conversa amb Carlota Gurt, escriptora.

trencant el sostre

FRANCESC BOMBÍ-VILASECA
Trencant el sostre
La Vanguardia
31|3|2022

Era gairebé un mantra: els autors que escriuen en català no funcionen en castellà. Amb les excepcions que calguessin, les grans figures i les publicacions quasi subterrànies en ocasions. Ara, la realitat sembla desmentir-ho, amb una florida de traduccions en editorials independents d’autors sense una llarga trajectòria, de pocs llibres però que estan tenint força repercussió. Per parlar-ne vam reunir a la Llibreria Calders Ferran Garcia, Carlota Gurt, Borja Bagunyà i Núria Bendicho, que han vist traduïts els seus últims llibres, l’únic en el cas de Bendicho. En podrien ser més, com Pol Guasch, Eva Baltasar o Max Besora, a banda de consolidats com Gemma Lienas i Albert Sánchez Piñol o autors que escriuen en totes dues llengües, com Jenn Díaz o Flavia Company.

Garcia (Taradell, 1971), autor de Guilleries (en castellà Maleza a La Fuga, en traducció d’Olga Jornet), assegura que li va “sorprendre molt, perquè justament pensava que és ultralocal i intraduïble”, però ara no té “la sensació que literàriament sigui tan diferent. La meva mare, de fet, que és argentina, l’ha llegida en castellà, i m’ha semblat que la rebuda és idèntica”. Per a la traducció, remarca: “La vam treballar molt amb l’editor, i també amb la traductora, que sap com penso i com escric. El ritme, per exemple, estava molt pensat i no funcionava igual, va caldre treballar-ho molt, i en alguns moments és gairebé una nova història. Flueix d’una altra manera, però es rep igual”.

Gurt (Barcelona, 1976), autora de Sola (Proa, en castellà a Asteroide en traducció de Palmira Feixas i que es traduirà a l’anglès) havia vist traduït el seu primer llibre, però amb la mala sort que l’editorial, Navona, va fer fallida poc després. “Com que sempre espero que tot vagi malament, quan una cosa va bé em sembla com irreal i no ho acabo d’entendre. ‘Se’n penediran’, penso. Però em va fer molta il·lusió que fos Asteroide, una editorial que m’agrada molt”, diu. Ara bé, tampoc té moltes expectatives: “Que s’hagi traduït ja ha fet la feina”.

Bendicho (Barcelona, 1995), que ha entrat fort amb Terres mortes (Anagrama, en castellà Tierras muertas a Sajalín, traduïda per Ana Crespo, i també sortirà en anglès), en canvi, ho veu natural: “Com que soc molt innocent i no coneixia el mercat editorial, que és difícil que et tradueixin, vaig trobar que si a un editor li agradava la novel·la era normal que em traduís. A més, jo sempre penso que tot anirà bé”.

En el cas de Bagunyà (Barcelona, 1982), que després de tres llibres de contes i un assaig debuta en la novel·la amb Els angles morts (Periscopi, en castellà Los puntos ciegos a Malas Tierras, en traducció de Rubén Martín Giráldez, i arriba a les llibreries el dia 27 d’abril), també li semblava un miratge, perquè “el llibre és llarg i la qüestió formal hi pesa molt, és enrevessat i juga molt amb el llenguatge, i no sé fins a quin punt pot dissuadir una traducció”. I encara hi afegeix el factor català: més d’un cop li havien dit que el seu cognom (per la ny i la à) faria difícil que es vengués bé en castellà.

Però per què pot estar canviant l’acceptació, o si més no la publicació? Bendicho ho té clar: “El que és excepcional és que últimament hi hagi tantes novel·les bones en català. Feia uns anys que almenys jo no llegia els contemporanis perquè m’avorrien, i avui en puc llegir i gaudir, cosa que no m’havia passat mai”. Gurt hi està d’acord: “S’està fent una literatura més ambiciosa, i les traduccions són fruït de la collita que hi ha aquí”.

Bagunyà assenteix, perquè “s’han fet coses molt potents i incorporables a altres llengües. Vol dir que s’està escrivint des d’un lloc que no només vol intervenir en una comunitat molt petita sinó que està parlant de tu a tu amb qualsevol literatura. I també que hi ha dos mercats d’editorials independents, el castellà i el català, que dialoguen entre si, amb un perfil que fa uns anys no existia. Abans havies de passar per un gran grup, que potser pensava que si era català no en vendria gaires”. I Garcia apunta que les xarxes socials també han estat un element, perquè “ha activat el boca-orella, per connectar amb el públic”, malgrat els problemes de sobreexposició que poden comportar.

Irene Pujadas (Sant Just Desvern, 1990), que va guanyar el premi Documenta amb Els desperfectes (L’Altra, en castellà a Hurtado & Ortega amb traducció d’Inga Pellissa) creu que “a fora la percepció és diferent, perquè d’alguna manera és un altre llibre de contes, un més”, però la traducció també serveix per endinsar-se en l’original, en una revisió diferent, i hi va detectar algun error i tot, que va poder esmenar. I és una bona manera d’obrir portes.

Perquè la qüestió del mercat també hi és. “El nostre mercat és petit i no podem viure d’això, necessitem créixer. Igual que Dinamarca exporta cinema i Bèlgica exporta dansa i són països petits, nosaltres hem d’exportar literatura”, afirma Gurt.

L’escriptor i crític Julià Guillamon s’ha preocupat que els seus llibres anessin sortint en castellà, i així ha estat, però sobretot en editorials barcelonines. Per això el va sorprendre que una editorial de Madrid, Círculo de Tiza, s’interessés per publicar Les cuques (Anagrama), ara Mariposas de invierno. La mala sort va fer que sortís durant el segon confinament. Guillamon creu que hi ha molt bona voluntat, en general, i apunta també al fet generacional perquè autors relativament nous estiguin publicats també en castellà amb naturalitat. Li sembla, però, que fins d’aquí a un temps no es veurà com ha anat.

Irene Solà, que està tenint un gran èxit no només en castellà sinó també internacional amb Canto jo i la muntanya balla (Anagrama), explica que en una xerrada a Txèquia li van preguntar si després de tanta repercussió escriuria de manera menys local i més global: “Em va sortir de dir-li que no canviaria la meva manera de treballar, que continuaria treballant amb llibertat i en el que m’interessés, i sobretot que per a mi en el que és local, específic, concret, hi ha l’universal, que des d’allà es pot comprendre tota la resta”.

Ferran Garcia, Borja Bagunyà, Núria Bendicho i Carlota Gurt, a la llibreria Calders.
(Foto:Xavier Cervera)

es busquen escriptors guapos

VICENÇ PAGÈS JORDÀ
Es busquen escriptors guapos
La República
Del 25 de març a l'1 d'abril del 2022

 

Pel carrer topo amb un noi que porta una samarreta on hi ha impresa la cara d'Arthur Rimbaud. Poeta maleït, Rimbaud va deixar una obra visionària i va esprémer, en ple segle XIX, els temes estel·lars del rock and roll: joventut, sexe, drogues, llibertat i violència. Però per esdevenir una icona del segle XXI no n'hi ha prou amb dur una vida com aquesta. És tant o més important deixar una imatge que un adolescent trobi digna de dur en una samarreta.

En l'època dels mitjans i les xarxes, l'obra literària no es pot separar de l'aspecte de l'autor. Editorials i agències recorren a tota mena d'ardits: un escriptor adopta postures forçades per mostrar els tatuatges, una escriptora opta per un pentinat o un barret estrafolari i també hi ha qui es col·loca al costat d'una mascota exòtica. Però no ens enganyem: el més important és la cara. Si l'autor és atractiu, ja té mitja feina feta.

Un dels primers autors que se'n va adonar va ser Truman Capote. Les fotografies de promoció de la primera novel·la, estirat en un divan i mirant la càmera amb insolència, treuen tot el partit a una bellesa que no va tardar a marcir-se (llavors tenia la mateixa edat que Amanda Gorman quan va llegir el seu poema a la presa de possessió de Joe Biden). Marguerite Duras no es va convertir en una autora d'èxit internacional fins que L'amant no es va publicar amb una imatge seva a la coberta de quan era una adolescent, amb les ulleres marcades i els llavis pintats. Els editors també van descobrir que els llibres d'Anaïs Nin es venien més si duien la seva foto a la coberta. Li hauria anat tan bé a Mario Vargas Llosa sense les seves faccions inques? Ens podríem fer preguntes semblants sobre Carlos Barral, Lucia Berlin, Karl  Ove Knausgård o Clarice Lispector.

Tant o més important que l'atractiu físic és l'adequació entre la imatge i l'obra: els trets romàntics de Keats, l'aspecte fúnebre d'Amélie Nothomb, la barba marinera de Joseph Conrad, la bellesa trista d'Anna Akhmátova, l'atractiu tísic de Kafka i Txékhov, la mirada adusta de Hunter Thompson i de Zadie Smith, la fragilitat aparent de'Emma Cline i Scott Fitzgerald...L'adequació entre l'obra i la imatge resulta especialment elevada en els casos de Samuel Beckett i Virginia Woolf.

Un dels problemes de la literatura catalana del segle XIX és el poc atractiu dels escriptors. Descurats, amb sobrepès i bigotis de mariscal, ni Ruyra, ni Vayreda, ni Guimerà, ni Oller són susceptibles de convertir-se en samarretes. L'excepció és, paradoxalment, Jacint Verdaguer. El gran drama de Solitud és que no aconseguim vincular la imatge de Caterina Albert amb la que ara fem de la Mila de la novel·la. La bona notícia és que les noves generacions d'escriptors catalans treuen partit del seu físic i saben posar-se davant la càmera. Encara hi ha esperances.

el llibre de paper

Ahora debo argumentar la impopular tesis de que el libro de papel es un diseño defectuoso y, lo que es aún mucho más arriesgado, que el libro digital es mucho más límpio.

Comienzo la ardua tarea.

1. El libro de papel consume papel. Esta obviedad constituye un grave pecado según la catequesis ecologista. Claro, puede ser papel reciclado, pero sabemos que el reciclar papel consume energía, y estamos en las mismas. Estoy convencido de que es mejor limitar el consumo que reciclar. En nuestro estudio de arquitectura y diseño, a pesar de que yo continúe dibujando mucho a mano alzada, el consumo de papel debe de haberse reducido en un 90 por ciento, y no creo que seamos una excepción. Además, estimado lector, la mayoría del papel que cae en tus manos, no solo en los periódicos, es el denominado «papel mecánico» que amarilleará y se volverá quebradizo en pocos años (si, equivocadamente, me estás leyendo en papel, ten en cuenta que Acantilado es una de las dignísimas excepciones). Tengo el inmenso privilegio de contar con una edición original de Il quattro libri dell'architettura, de Andrea Palladio, publicada en Venezia en 1570. También conservo el libro sobre los órdenes clásicos que estudié y del que tuve que reproducir algunas lámins al inicio de la carrera. El primero tiene más de cuatro siglos y está incólume; el segundo tiene sesenta años y está terroso y quebradizo, totalmente inutilizable.

2. El libro de papel se abre mal, quiero decir que no se abre del todo, y si lo hace, se deteriora. No hablemos de las encuadernaciones «a la americana», donde se han substituido los cuadernillos cosidos por las hojas pegadas por su canto al lomo. Si pretendemos abrirlos del todo, pronto nos encontraremos con un montón de hojas sueltas. Pero, en los mejores libros actuales encuadernados en rústica, el lomo está adherido al canto de los cuadernillos, y la rigidez del lomo impide que podamos abrirlos del todo sin violentarlo. Argumentaréis que esto no sucede en los preciosos libros antiguos y en algunos, muy pocos, encuadernados aún en tapa dura a la antigua usanza, o sea, con el lomo no adherido al canto de los cuadernillos. Sin discusión, estos raros libros se abren mucho mejor, pero no sin riesgo. La prueba fehaciente es que en las bibliotecas no permiten aplanarlos en la pantalla de la fotocopiadora y que, cuando nos han prestado un incunable para alguna exposición, ha sido con la inexcusable condición de que no se expusiese abierto sobre un plano sino apoyado en un atril en un ángulo máximo de 120 grados. El hecho de no poder abrir los libros del todo hace que los primeros milímetros interiores queden muy ocultos, que textos e ilustraciones deban separarse del canto, y ello imposibilita que pasen de la página izquierda a la derecha sin una considerable pérdida de información.

3. El libro de papel ocupa muchísimo espacio. Mis amigos, ávidos lectores, tienen graves problemas para almacenarlos. Algunos de ellos tienen un piso solamente dedicado a biblioteca; muchos regalan a bibliotecas públicas los que ya no caben en sus estanterías. Beatriz de Moura y Eduardo Mendoza tienen generosas bibliotecas que no están dispuestos a ampliar aún más. Cuando llegan nuevos ejemplares deben donar algunos viejos a bibliotecas públicas. Cuando mi amigo Félix de Azúa decidió exiliarse en Madrid, poseía una biblioteca de veinte mil ejemplares. Encontrar una vivienda que los pudiese alojar parecía una misión imposible. Cedió más de diez mil ejemplares a la biblioteca del Museo del Prado, y ésta le concedió el uso de un despacho en el mismo Casón del Buen Retiro donde poder consultarlos. Entre las muchas dificultades que pasan las viejas y entrañables librerías está el tremendo espacio que deben dedicar a un mínimo de fondo editorial. Ya no pueden soportar el coste de alquiler del metro cuadrado en el centro de la ciudad. Muchas ya solo tienen novedades editoriales. Hace poco solicité a la enorme librería del Corte Inglés de Barcelona cualquier libro de Nabokov que no fuese Lolita. La desconcertada dependienta no sabía de qué le hablaba, y tras consultar la pantalla del consabido ordenador me informó de que estaban todos agotados. Naturalmente, no me lo creí, consulté al buen amigo Jorge Herralde, cuya Editorial Anagrama publica al autor, y me confirmó que todos, un montón de títulos, estaban en el mercado. En esta coyuntura, las librerías, por mucho que nos pese, lo tienen crudo. Las mejores se preocupan de pedir el libro que no tienen y te telefonean cuando lo consiguen, pero si Amazon, en pocas horas, envía a tu casa el libro deseado, en la lengua escogida, aunque esté fuera del mercado desde hace años, hay que tener un gran amor por la conservación para acudir a una librería (claro que hay muchas personas ancianas que parecen acudir a las farmacias por el mismo motivo).

4. El libro de papel es prácticamente imposible de ordenar en una biblioteca. Muchos amigos y yo mismo lo hemos intentado inútilmente durante años. Si nos atenemos al tema o al autor nos encontramos con tamaños muy distintos. De David Hockney, por ejemplo, tengo un par de mamotretos enormes y pequeños catálogos de exposiciones. No digamos de Salvador Dalí. Si nos atenemos al tamaño, el batiburrillo de autores y temas es indescifrable. Si nos atenemos a las colecciones, el conjunto queda elegante en la biblioteca, pero el problema es parecido. Al final, el criterio absurdo de ordenarlos por orden de recepción, un auténtico cadavre exquis bibliográfico, no parece tan mal. Al menos no nos hace reordenar todos los estantes cada vez que adquirimos un nuevo ejemplar.

5. El libro de papel colocado en una estantería es el objeto más propenso a recoger el polvo y el más engorroso de limpiar. Parece casi imposible diseñar un artilugio más idóneo. Una serie de finas hojas colocadas como un radiador que en su parte horizontal se muestran dispuestas a recoger todo el polvo que allí se deposite.

6. El libro de papel precisa de una buena luz para su lectura. Esto parece una obviedad, pero una buena luz en la cabecera de la cama no es tan corriente, casi ningún hotel la tiene, y que no moleste a tu pareja, si la tienes, es imposible. Hasta que no me puse a leer en mi tableta, esto fue uno de los diversos motivos de divorcio.

Por las razones expuestas, aunque me pierda el placer de pasar páginas y el supuesto aroma del papel, ya apenas compro libros físicos, y no creo ser la excepción (un reciente estudio de Ikea demuestra que en nuestro país las casas sin libros son el doble que en 2010, y que la venta de estanterías está cayendo en picado). Casi todos los editores prestigiosos se resisten a aceptar la decadencia del libro impreso y de la entrañable librería tradicional; citan admirables victorias pírricas, como la de jóvenes entusiastas que se atreven a abrir pequeñas librerías de barrio (cuando sabemos que el 70 por ciento de los ejemplares que se venden en nuestra ciudad salen de las librerías de El Corte Inglés o de la Fnac) o como la aparición de pequeñas editoriales que miman sus preciosas ediciones. Los entiendo muy bien, también yo lamento la desaparición de maravillosos artesanos, de habilidosos albañiles y escayolistas patrios, de zapatos hechos a medida, de mi jubilado sastre de toda la vida, de correspondencia y proyectos grafiados sobre papel, de impresiones fotográficas en gelatina de plata e, inevitablemente, de la fiesta de los toros. Pero, como no me considero integrado pero tampoco apocalíptico, he ido abandonando, con pesar pero conformado, muchos de estos lujos.

Cuando a medianoche termino un libro que me ha gustado, consulto en la pantalla otros títulos del autor, escojo uno y, en treinta segundos, lo pido, lo pago, lo descargo y reemprendo la lectura en el tamaño de letra adecuado a mi cansada vista. En un principio, temía que las ilustraciones me decepcionaran, pero tras ver los espléndidos planos de Historia del mundo en 12 mapas y de apreciar todo su detalle ampliando fragmentos en la pantalla, he abandonado esta última reticencia.

 

Oscar Tusquets. Pasando a límpio. Acantilado, 2019. P. 147-152.

carlota gurt

VIQUIPÈDIA

Carlota Gurt i Daví  (Barcelona, 1976) és una traductora i escriptora catalana. És llicenciada en Traducció i Interpretació per la UVIC, en Humanitats, Empresarials i Estudis de l'Àsia Oriental per la UOC i en Comunicació Audiovisual per la UAB. Té un MBA especialitzat en mitjans de comunicació (URL). Ha cursat, també, l'itinerari de narrativa de l'Ateneu Barcelonès. Entre 1998 i 2010, va treballar en l'àmbit de les arts escèniques, com a cap de producció i ajudant de direcció de La Fura dels Baus, i com a cap de producció al Temporada Alta. El 2019 va guanyar el Premi Mercè Rodoreda amb el recull Cavalcarem tota la nit.

Obra

Cavalcarem tota la nit (Barcelona: Proa, 2020)

Sola (Barcelona: Proa, 2021)

Traduccions de l'alemany al català

És hora d'actuar, de Carola Rackete, a Ara Llibres.

El dictat de la nit, de Peter Handke, a Navona Editorial.

La vuitena vida (per a la Brilka), de Nino Haratischwili, a Navona Editorial.

El viatger, d'Ulrich Alexander Boschwitz, a L'Altra Editorial.

L'any dels dofins, de Sarah Lark, a Editorial Rosa dels Vents.

Més maleït karma, de David Safier, a Empúries.

Sempre els diners!, de Hans Magnus Enzensberger, a Edicions 62.

El teu príncep blau, de David Safier, a Empúries.

Que tot sigui com no ha estat mai, de Joachim Meyerhoff (cotraduït amb Joan Ferrarrons), a Edicions 62.

La veritat i altres mentides, de Sascha Arango (cotraduït amb Núria Parés), a Edicions 62.

natalia ginzburg

Tolstoi un cop va dir que si li demanessin escriure sobre temes polítics o socials, no hi gastaria ni una paraula, però si li demanessin escriure un llibre que vint anys després d'escrit fes riure i plorar i estimar més la vida a la gent, hi dedicaria tots els esforços.

L'obra d'una escriptora que sovint m'ha fet estimar més la vida és la de Natalia Ginzburg. Llegint-la, com he fet repetidament al llarg de molts anys, experimento l'eufòria de quan et recorden intel·lectualment que ets un ésser sensible. La primera vegada, els ulls se'm van obrir davant d'una cosa important sobre qui era jo en el moment de llegir-la; després, sobre en qui o en què m'estava tornant. Però després vaig viure prou per no reconeixe'm —a ningú li va sorprendre més que a mi que em tornés qui soc— i llegir altre cop Ginzburg m'ha donat consol i alhora ha estat una revelació...

 

Vivian Gornick. Comptes pendents. Apunts d'una relectora crònica. Traducció de Martí Sales. L'Altra, 2021.

escriptors

 

Adrià Pujol Cruells. I si. Arcàdia, 2022.

Font: Josep Sala i Cullell @SalaiCullell

 

una biblioteca de preferències

 

A lo largo del tiempo, nuestra memoria va formando una biblioteca dispar, hecha de libros, o de páginas, cuya lectura fue una dicha para nosotros y que nos gustaría compartir. Los textos de esa íntima biblioteca no son forzosamente famosos. La razón es clara. Los profesores que son quienes dispensan la fama, se interesan menos en la belleza que en los vaivenes y en las fechas de la literatura y en el prolijo análisis de libros que se han escrito para ese análisis, no para el goce del lector.

La serie que prologo y que ya entreveo quiere dar ese goce. No elegiré los títulos en función de mis hábitos literarios, de una determinada tradición, de una determinada escuela, de tal país o de tal época. Que otros se jacten de los libros que les ha sido dado escribir; yo me jacto de aquellos que me fue dado leer, dije alguna vez. No sé si soy un buen escritor; creo ser un excelente lector o, en todo caso, un sensible y agradecido lector. Deseo que esta biblioteca sea tan diversa como la no saciada curiosidad que me ha inducido, y sigue induciéndome, a la exploración de tantos lenguajes y de tantas literaturas. Sé que la novela no es menos artificial que la alegoría o la ópera, pero incluiré novelas porque también ellas entraron en mi vida. Esta serie de libros heterogéneos es, lo repito, una biblioteca de preferencias.

[...] Un libro es una cosa entre las cosas, un volumen perdido entre los volúmenes que pueblan el indiferente universo, hasta que da con su lector, con el hombre destinado a sus símbolos. Ocurre entonces la emoción singular llamada belleza, ese misterio hermoso que no descifran ni la psicología ni la retórica. La rosa es sin porqué, dijo Angelus Silesius; siglos después, Whistler declararía El arte sucede.

Ojalá seas el lector que este libro aguardaba.

Jorge Luis Borges. Biblioteca personal. Alianza, 2002.

1. Cuentos, de Julio Cortázar (siglo XX).

2. Evangelios apócrifos (primeros siglos del cristianismo).

3. América. Relatos breves, de Franz Kafka (1912-1927).

4. La cruz azul y otros cuentos, de G. K. Chesterton (siglos XIX-XX).

5. La inteligencia de las flores, de Maurice Maeterlinck (1907).

6. El desierto de los tártaros, de Dino Buzzati (1940).

7. Peer Gynt. Hedda Gabler, de Henrik Ibsen (1888, 1890).

8. El mandarín, de José María Eça de Queiroz (1880).

9. El imperio jesuítico, de Leopoldo Lugones (1904).

10. Los monederos falsos, de André Gide (1925).

11. La máquina del tiempo. El hombre invisible, de H. G. Wells (1895, 1897).

12. Los mitos griegos, de Robert Graves (1955).

13. Los demonios, de Fiódor Dostoyevski (1872).

14. Matemáticas e imaginación, de Edward Kasner y James Newman (1914).

15. El gran dios Brown. Extraño interludio, de Eugene O’Neill (1926, 1927).

16. Benito Cereno. Billy Budd. Bartleby, el escribiente, de Herman Melville (1855, 1924, 1853).

17. Lo trágico cotidiano. El piloto ciego. Palabras y sangre, de Giovanni Papini (1906, 1907, 1910).

18. Los tres impostores, de Arthur Machen (1895).

19. Cantar de cantares. Exposición del libro de Job, de Fray Luis de León (1560-1561, 1583).

20. El corazón de las tinieblas. Con la soga al cuello, de Joseph Conrad (1899, 1902).

21. Ensayos y diálogos, de Oscar Wilde (siglo XIX).

22. Un bárbaro en Asia, de Henri Michaux (1932).

23. El juego de los abalorios, de Hermann Hesse (1943).

24. Enterrado en vida, de Arnold Bennett (1921).

25. Historia de los animales, de Claudio Eliano (siglos II-III).

26. Teoría de la clase ociosa, de Thorstein Veblen (1899).

27. Las tentaciones de San Antonio, de Gustave Flaubert (1874).

28. La descripción del mundo, de Marco Polo (1298).

29. Vidas imaginarias, de Marcel Schwob (1896).

30. César y Cleopatra. La comandante Bárbara. Cándida, de George Bernard Shaw (1899, 1905, 1898).

31. La Fortuna con seso y la hora de todos. Marco Bruto, de Francisco de Quevedo (1650, 1644).

32. Los rojos Redmayne, de Eden Phillpotts (1922).

33. Temor y temblor, de Søren Kierkegaard (1843).

34. El Golem, de Gustav Meyrink (1914).

35. La lección del maestro. La vida privada. La figura en la alfombra, de Henry James (1892, 1892, 1896).

36. Los nueve libros de la Historia, de Heródoto (440 a.C.).

37. Pedro Páramo, de Juan Rulfo (1955).

38. Relatos, de Rudyard Kipling (siglos XIX-XX).

39. Moll Flanders, de Daniel Defoe (1722).

40. El secreto profesional y otros textos, de Jean Cocteau (1924).

41. Los últimos días de Emmanuel Kant y otros escritos, de Thomas de Quincey (1827).

42. Prólogo a la obra de Silverio Lanza, de Ramón Gómez de la Serna (siglo XX).

43. Las mil y una noches, según Antoine Galland (1704).

44. Las nuevas noches árabes, de R. L. Stevenson (1882).

45. La salvación por los judíos. La sangre del pobre. En las tinieblas, de León Bloy (1892, 1909, 1917).

46. Poema de Gilgamesh (hacia 1400 a.C.).

47. Bhagavad-Gita (siglo III a.C.).

48. Cuentos fantásticos, de Juan José Arreola (siglo XX).

49. De dama a zorro. Un hombre en el zoológico. La vuelta del marinero, de David Garnett (1922, 1924, 1925).

50. Viajes de Gulliver, de Jonathan Swift (1726).

51. Crítica literaria, de Paul Groussac (siglos XIX-XX).

52. Los ídolos, de Manuel Mujica Láinez (1953).

53. Libro de buen amor, de Juan Ruiz, Arcipreste de Hita (1330).

54. Poesía completa, de William Blake (siglos XVIII-XIX).

55. En la plaza oscura, de Hugh Walpole (1916).

56. Obra poética, de Ezequiel Martínez Estrada (siglo XX).

57. Cuentos, de Edgar Allan Poe (siglo XIX).

58. La Eneida, de Publio Virgilio Marón (siglo I a.C.).

59. Cuentos, de Voltaire (siglo XVIII).

60. Un experimento con el tiempo, de J. W. Dunne (1927).

61. Ensayo sobre el Orlando furioso, de Attilio Momigliano (siglo XX).

62. Las variedades de la experiencia religiosa. Estudio sobre la naturaleza humana, de William James (1902).

63. Saga de Egil Skallagrimsson, de Snorri Sturluson (hacia 1230).

__________________

P.S.: En la dècada dels vuitanta (del segle passat, és clar) Borges va coordinar dues col·leccions de clàssics de la literatura universal, aquesta d'avui, Biblioteca Personal, una col·lecció publicada per l'editorial argentina Hyspamérica, i La Bilioteca de Babel, de l'editorial Siruela.