dissabte, 29 d’abril de 2017

de cara a la paret



Rue de l'Échelle, 44000 Nantes. 
Mural de 14 x 12 metres dedicat a Jules Verne, obra del pintor Jean-Yves Jodeau, (2008).




divendres, 28 d’abril de 2017

cinc tòpics sobre la lectura


En les setmanes precedents a Sant Jordi el xim-xim anual que assegura que llegir és importantíssim esdevé xàfec que cau inclement sobre la majoria de no-lectors. Llegir és molt important, sí, però la dèria de fer llegir -i de fer calaix- enterra tants matisos sota tòpics que fa que la diada acabi tenint un regust agredolç. Matisaré cinc tòpics.
Tothom ha de llegir molt. No, no tothom ha nascut per llegir molt, ni per fer un munt de coses que ajuden a realitzar-se i humanitzar-se. No tots els ADN són lectors empedreïts i qui té ADN poc lector ha de poder llegir poc i lliurar-se al que li agrada sense cap mala consciència. El que sí que cal és que tothom sigui mínimament competent en la lectura, però els ritmes, els objectius i els mètodes han de tenir molt en compte el factor personal si no volem generar frustració i fracàs escolar.
Llegir fa millor persona i sempre és bo. No sempre. N’hi ha que es refugien en la lectura per no afrontar la vida. I hi ha lectures que intoxiquen. Entre els dirigents nazis hi havia lectors de gust afinadíssim. Llegir molt i bé i, sobretot, llegir bona literatura, et fa més complex com a persona i et dona claus per entendre millor la naturalesa humana, però la bondat i la decència són abastables i elusives tant per als il·lustrats com per als analfabets.
Els llibres més llegits són més bons. Tenim bastant clar que no, però això no impedeix que quan el no-lector es veu pressionat socialment a comprar un llibre, com passa per Sant Jordi, la falta de criteri l’aboqui a comprar els que es llegeixen o diuen que es llegiran molt. Que l’endemà sigui tan depriment llegir els top ten és una conseqüència més de l’insolent domini dels interessos econòmics sobre els socials. No llegim com canviem de canal però és amb filosofia de share que molts negocis editorials fan les seves apostes. I el share, com a criteri, converteix en porqueria tot el que toca.
Els premis ajuden a triar. Ens haurien d’ajudar, sí, si els donessin jurats competents i independents, però alguns dels més històrics han sigut prostituïts per grans grups editors que els posen al servei del seu màrqueting. Premis que havien servit a autors anònims per no malversar el seu talent ara van a parar a mediàtics que tenen el capritx de fer novel·les gairebé sabent que els guanyaran. Plou sobre mullat i la sequera és terrible per als escriptors que, un dia molt llunyà, entraran al cànon.
Llegir ensenya a llegir. En general, diria que sí, però he conegut devoradors de llibres que treuen ben poc profit del que llegeixen. De la mateixa manera que no tothom escriu igual de bé, també hi ha grans diferències en la qualitat de la lectura. Un senzill comentari de text permet constatar com un fragment brillant és entès poc i malament per molts dels que el llegeixen. Un tant per cent petit dels infants seran bons lectors gairebé passi el que passi, però la gran majoria necessiten que els que en saben els ajudin a ser-ho.

Albert Pla Nualart. Cinc tòpics sobre la lectura. Ara. 22|4|2017.


dijous, 27 d’abril de 2017

el perill dels clubs de lectura


Leer en la intimidad y reunirse para criticar, aprender y obligarse a descubrir libros en los que nunca se hubieran fijado sin la obligación tácita que impone un club de lectura. Cada vez más librerías, institutos, grupos de amigos y bibliotecas de Lleida agendan estas pequeñas concentraciones de amantes de los libros, una tendencia al alza que ha calado hondo en Ponent.
La Biblioteca Pública de Lleida tiene ocho clubs de lectura, dos más que el año pasado y el coordinador del Aula de literatura y profesor asociado de la UdL, Ramon Rubinat, que coordina cinco, comenzará con uno más en Mollerussa. Ahora lleva uno en el Colegio de Abogados, en otro en la UdL y otro más en Balaguer –en este caso de cuentos–, además de los dos que tiene en la librería Caselles.
[...]
Peligros
Ramon Rubinat advierte, sin embargo, que los clubs tienen un peligro recurrente: convertir la literatura en un pretexto para hablar de cualquier cosa, en ocasiones de política, algo que a su juicio no debe tener cabida. “Se ha de trabajar el texto, alguna novela me la leo hasta tres veces, cuando hay peligro de derivas ofrezco fragmentos muy poderosos, con conflictos de ideas que hay que poner sobre la mesa”, señala. “No somos abogados de los libros, somos fiscales: los leemos con actitud crítica y pasamos dos horas de combate dialéctico”, apunta...

Rosa Matas. El auge de los clubs de lectura apuntala la pasión por los libros en Lleida. La Vanguardia. 22|4|2017.

dimecres, 26 d’abril de 2017

un altre títol és possible



Penguin Random House Grupo Editorial S.A.U Grupo Editorial S.A.U (en adelante PRHGE) realizará un concurso, de ámbito internacional, junto a Lecturalia, a través de su escuela de escritura y edición: Cursiva, dirigido a los usuarios de twitter (en adelante “el Sitio Web”), mayores de 16 años.
[...] La promoción se iniciará el día 03 de abril de 2017, finalizando el 30 de abril de 2017 a las 23:59.
El concurso consiste en proponer un título a grandes obras de la literatura. ¿Cómo crees que debería haberse llamado el libro o cómo lo hubieras titulado tú si hubieras sido el autor?
Cada día desde las cuentas de twitter oficiales de Lecturalia y Cursiva se lanzará una imagen con un título de un libro. El participante podrá participar con su propuesta de nuevo título utilizando el hastag: #otrotítulo. No hay límite de participación, cada participante puede participar las veces que lo desee.
Al día siguiente desde las cuentas de twitter oficiales de Lecturalia y Cursiva se hará un retweet con el título que más nos ha gustado, formando parte de los finalistas del concurso. De este modo cada día se escogerá un finalista. De este modo, habrá 28 finalistas cuando termine el período del concurso.
Los equipos de Lecturalia y Cursiva escogerán al ganador del concurso que será anunciado el miércoles, 03 de mayo de 2017, vía twitter. Los equipos seguirán sus propios criterios de selección...
BASES DEL CONCURSO “Otro título”.

________________
P.S.: El prèmit:  Curso online de verano de 4 semanas de Escuela Cursiva.

dimarts, 25 d’abril de 2017

què és la veritat?


[...] Al llarg d’aquesta novel·la ressona la pregunta de Ponç Pilat: «què és la veritat?» Quina és la veritat, si més no, de la identitat personal? Com podem distingir el facsímil de l’original? Com podem conèixer la veritat d’algú, fins i tot d’aquells que estimem i que ens som més pròxims?. Quan torna l’autèntic Martin Guerre, fins a quin punt pot dir que és el mateix d’abans? Amb quin dret pot reclamar els seus drets, ell que va abandonar els altres? El lector actual pot reaccionar amb una certa impaciència davant Bertrande. Per què no pren les coses com li vénen? Per què no se n’aprofita? Ara ens costa acceptar aquest rigorisme moral, però Bertrande no era una dona moderna, i sacrifica la passió a les demandes legals del matrimoni, fins i tot si la felicitat n’és la víctima.
La dona d’en Martin Guerre m’ha recordat Èdip rei, de Sòfocles, amb el qual manté més d’una semblança punyent. En la tragèdia de Sòfocles també hi ha un conflicte d’identitats. Davant la sospita de la veritat que ho trastocarà tot, Iocasta prega a Èdip que ho deixe córrer, que no investigue més: «Què pot témer l’home que viu dominat pel destí i no pot preveure res amb certesa? El millor és viure a l’atzar, com cadascú pugui», li diu. Iocasta reacciona igual que la família de Martin Guerre. Èdip i Bertrande de Rols, en canvi, apareixen com dos éssers aïllats i obstinats en la seua recerca de la veritat.
Èdip, inconscientment, ocupa un llit prohibit. Arnaud du Tilh, en canvi, sabia que estava cometent un frau. Al principi, potser havia pensat de representar el paper uns dies, unes poques setmanes a tot estirar, rapinyar uns diners i desaparèixer. Però el bergant impostor es queda, actua com un espòs i un pare afectuós, i contribueix al benestar de tots. El bergant, doncs, es redimeix, encara que al final és destruït.
Com en Èdip rei, la protagonista s’enfronta amb un dilema que no té sortida. El reconeixement de la veritat representa el deshonor i la destrucció de l’estabilitat personal i familiar. La tragèdia de Bertrande es retalla amb una precisió obsessionant contra el fons d’un món tradicional, rural, basat en una estructura patriarcal molt rígida, situat en la novel·la en un poble dels Pirineus, apartat de les vies principals de comunicació i aïllat per la neu a l’hivern. Un món regulat pels cicles de l’agricultura i les estacions, on mai no passava res, on cadascú tenia el seu lloc i sabia perfectament qui era. En aquest món es va produir el cas Martin Guerre. Janet Lewis aconsegueix un equilibri gairebé perfecte entre sociologia i intimisme, entre la descripció de l'estructura col·lectiva i el retrat individual.
Durant el procés judicial contra l’impostor, la incertesa no aconsegueix desvetllar-se, malgrat els nombrosos testimonis, i no s’hauria desvetllat mai si al final no hagués aparegut a la sala del procés, de sobte, teatralment, l’autèntic Martin Guerra, rígid i autoritari com ho va ser el seu pare. Al cap de tant de temps no havia canviat gens ni mica, i jutja l’esposa amb unes paraules ben dures: «L’error en què us vau deixar dur només podia ser fruit d’una ceguesa volguda. Vós i només vós, senyora, sou responsable de la deshonra que ha caigut sobre meu». Bertrand de Rols tria la veritat, però el Martin real la rebutja.
La novel·la acaba abruptament, perquè després de la conclusió del cas ja no hi ha testimonis. No se sap si Martin Guerre se’n va tornar a anar o es va quedar al mas, ni se sap res més de Bertrande de Rols. El final abrupte ens recorda que els fets i els personatges van ocórrer realment. Lewis es veu forçada a especular, però ho fa molt breument, en la frase que tanca el relat.
La dona d’en Martin Guerre és una de les obres mestres de la novel·la breu del segle XX. Ho té tot: intriga, descripció completa d’un món, complexitat moral i social, i un estil clàssic, precís i contingut, sense simbolismes subratllats per donar una falsa sensació de profunditat, sense efusions líriques. La narració s’aguanta per ella mateixa, tota coses, com hauria elogiat De Sanctis. Una mostra d’aquesta concentració i intensitat és l’escena en què el fals Martin Guerra es troba amb Bertrande per primera vegada. Lewis el narra amb una simplicitat homèrica, que recorda el retrobament d‘Ulisses amb Penèlope en l’Odissea.

ENRIC IBORRA. «La dona d’en Martin Guerre, una obra mestra de la novel·la breu del segle XX». Al blog: La serp blanca. 20|12|2014.


dilluns, 24 d’abril de 2017

el marit pròdig, l'impostor et al.


En cuanto a la presencia (y eco) en la historia de Martin Guerre de los grandes motivos literarios, baste recordar que el del marido «pródigo» que regresa mucho más tarde al hogar (debiendo someterse a ciertas pruebas de identidad ante los suyos, incluida su mujer), preside la parte final de la historia de Odiseo y Penélope, a su vez matriz argumental de muchas novelas de aventuras; o la de Wakefield, el personaje del extraordinario relato del mismo título de Nathaniel Hawthorne, que vuelve a casa después de veinte años viviendo de incógnito en el mismo barrio que su mujer. De igual modo, el personaje del impostor, del que toma la identidad otro, también ha estimulado la imaginación de los autores, desde Cervantes a Borges, por sólo citar a dos de los más conspicuos; y quién sabe si impostores como Arnaud du Tilh, el fingido Martin Guerre, o los borgianos Pierre Menard o Tom Castro no están en el origen de la compleja identidad impostora de Don Drapper, héroe de la popular serie de la HBO Mad Men, diseñada por Matthew Weiner, que regresa de la guerra de Corea habiendo usurpado, como condición para enterrar su pasado, la identidad del teniente al que había matado accidentalmente.

Manuel Rodríguez Rivero. Pròleg a: Janet Lewis. La mujer de Martin Guerre. Traducció de Antonio Iriarte. Reino de Redonda,  2016.

diumenge, 23 d’abril de 2017

sant jordi a la romanesa


Avui se celebra a Bucarest, amb motiu del dia mundial del llibre i per cinquè any consecutiu, la Noaptea cărților deschise (Nit de llibres oberts, segons el traductor de Google), organitzada per l'editorial Litera.
La fotografia correspon a l'acte dut a terme l'any 2014. L'editorial va encatifar la plaça de la Universitat de Bucarest amb deu mil llibres dels seus fons i força flors (clavells vermells, bàsicament). Una mica a la catalana, vaja. No es va haver de lamentar cap sacrifici animal. Ho dic pel drac, és clar.

dissabte, 22 d’abril de 2017

elogi de la lectura


«S’acosta Sant Jordi. Com cada any, l’esdeveniment europeu més multitudinari, popular i festiu amb el llibre com a protagonista absolut. Llibreries i editorials ompliran els carrers i places del país i, per un dia, la ciutadania es definirà per la seva condició lectora, comprant llibres i regalant-los.
La lectura de llibres és un acte estrany, peculiar i, en cert sentit, inquietant. No és un acte natural, sinó cultural. Potser, l’acte cultural per excel·lència. I la resposta a la pregunta per què llegim? té, segurament, tantes respostes com lectors. No em refereixo a la lectura eventual, accidental o esporàdica, aquella que no es consolida en un hàbit: qui ho fa així, potser encara no ha descobert l’autèntica revelació que provoca sempre la lectura d’un llibre imprescindible, i no tots ho són, per fortuna. Per això costa d’entendre els que diuen, com excusant-se, que no llegeixen perquè no tenen temps. En realitat, el que es vol dir, amb això, és que la lectura, tal com l’han conegut i per allò que significa en les seves vides, no és, encara, i potser no ho arribi a ser mai, un acte necessari. Em refereixo, més aviat, a la lectura que és capaç d’oferir allò que, per nosaltres mateixos, mai no arribaríem a conèixer o a descobrir. Quan això ha passat un cop, i només cal que passi un cop, ja és difícil que la lectura no sigui un hàbit: la persistència en un costum que busca trobar, en cada lectura, allò que, potser, un cop, s’ha produït: la revelació d’un món.
La lectura, en realitat, ens posa al davant de la vida dels altres, al davant d'una intimitat que, si no fos pel text, ens seria completament inaccessible. Pensem, per exemple, en aquest passatge d'En el cor de les tenebres, de Joseph Conrad, "potser el més intens dels relats que la imaginació humana ha llaurat", com va escriure el poeta Jorge Luis Borges. Es tracta del moment en què el narrador parla de Kurtz, a qui ha buscat durant tota la novel·la i al qual, finalment, troba, pocs moments abans de morir: "En aquell moment, era viu davant meu, viu com sempre havia estat, una ombra insaciable d'esplèndides aparences, d'espantoses realitats; una ombra més fosca que l'ombra de la nit, i noblement embolcallada amb el mantell d'una sensacional eloqüència". "Des que jo em vaig observar a mi mateix, vaig entendre millor el significat de la seva mirada fixa que no podia veure la flama de l'espelma però que era prou ampla per a abastar tot l'univers, prou penetrant per a introduir-se en tots els cors que bateguen en la foscor". "És la seva situació extrema el que em sembla haver viscut. És veritat, ell havia fet l'últim pas, havia travessat el límit, mentre que a mi se m'havia permès retirar el peu vacil·lant. I potser tota la diferència rau en això, potser tota la saviesa i tota la veritat i tota la sinceritat estan comprimides en aquest inapreciable moment del temps en el qual travessem el llindar de l'invisible". Travessar el llindar de l'invisible: justament a això, que ens porta als mons interiors dels altres, és al que ens acosta la lectura dels textos literaris necessaris.
Com va escriure el filòsof Emilio Lledó, "conèixer allò que uns altres van pensar significa, en primer lloc, sortir de la suposada solitud de la consciència, trencar la monotonia de la parla d'un mateix amb si mateix, i parlar amb uns altres. Però aquests altres no existeixen sinó en forma de llenguatge escrit". I encara: "L'escriptura representa la possibilitat d'escoltar una altra veu que ja no sigui la pròpia o la de l'altre que, des del mateix present, ens parla. L'escriptura és, doncs, la presència d'un altre passat que no és el propi, un passat que no només pot tenir la mateixa dimensió que el nostre, sinó que, com a història, arriba infinitament més lluny". Quan llegim, d'alguna manera, tornem a convertir en veu, és a dir, en vida actualitzada, l'escriptura. Per això, sense la presència del lector, el text escrit mai no seria capaç de sortir del seu silenci. Pocs han reconegut amb tanta lucidesa com Borges la naturalesa creativa de tota lectura: "Que uns altres es vantin dels llibres que han pogut escriure; jo em vanto d'aquells que he pogut llegir [...]. No sé si sóc un bon escriptor; crec ser un excel·lent lector o, en qualsevol cas, un sensible i agraït lector". No hi ha metàfora més poderosa del caràcter creatiu de l'acte de lectura que el seu breu relat Pierre Menard, autor del Quixot: Borges ens ensenya que qualsevol que llegeix de veritat, a fons, un llibre, en cert sentit és com si l'escrivís.
D’aquí, segurament, la dificultat de la lectura en els textos que reclamen un esforç per part de qui els llegeix. Són aquells textos que no busquen la complaença ni la comoditat, sinó que les trastornen. Aquells, justament, que no basen l’immens plaer que pot proporcionar la seva lectura en el mer entreteniment, sinó sobretot en el coneixement d’alguna cosa que ens desborda, oferint-nos allò al que, per nosaltres mateixos, mai no hi podríem accedir.
L’endemà de Sant Jordi molts mitjans de comunicació s’entretindran amb la banal i inútil llista dels llibres més venuts, que, com és sabut, indica només un percentatge mínim i insignificant dels llibres que lectors i lectores hauran triat en la festa catalana del llibre. És una dada irrellevant. El que de veritat compta, al meu entendre, és aquest procés, curiós, enigmàtic i sempre insondable, que porta a unes mans, després de remenar molts exemplars, a triar-ne un, o alguns, per què, en la intimitat pròpia de l’acte de lectura, pugui respondre al desig o a l’esperança que ha portat a comprar-lo o a regalar-lo.
Quan tenia només vint anys, un jove jueu, nascut a Praga i que aleshores ja estava a la universitat estudiant, primer, Química i, després, Dret, va escriure en una carta: "Si el llibre que llegim no ens desperta com un cop de puny que ens colpegés el crani, per a què el llegim? Per a què ens faci feliços? Déu meu, també seríem feliços si no tinguéssim llibres, i fins i tot podríem, si calgués, escriure nosaltres mateixos els llibres que ens fessin feliços. Però el que hem de témer són aquests llibres que es precipiten a sobre de nosaltres [...] i que ens pertorben profundament, com la mort d'algú a qui estimem més que a nosaltres mateixos [...]. Un llibre ha de ser com un pic de gel que trenqui el mar congelat que tenim a dins". Aquest jovenet es deia Franz Kafka i, ben aviat, esdevindria un dels tres o quatre escriptors imprescindibles del segle XX, autor d'alguns d'aquells llibres després de la publicació dels quals ja mai més res no tornaria a ser igual.
I això és el que, en realitat, voldríem que sempre ens proporcionessin els llibres que llegim. Que, en cert sentit, reconeguéssim, després de llegir-los, que ja no som els mateixos que abans d’haver-los llegit. Si no, per a què llegim? Només per passar el temps? Potser un dels descobriments cabdals de la lectura, quan ho és de debò, és que, amb els llibres, passar el temps és, en el fons, una forma de perdre’l». 

Xavier Antich. Elogi de la lectura. El Nacional. 19|4|2017.


divendres, 21 d’abril de 2017

la biblioteca del traductor: marta pera cucurell


Vaig néixer a Mataró, em vaig llicenciar en filologia anglogermànica i em dedico professionalment a la traducció literària i audiovisual des de 1984. He traduït pel·lícules, documentals i sèries per a la televisió i el cinema, i més d’una cinquantena d’obres de narrativa.
L’interès pel llenguatge i les llengües, la curiositat per entendre’n els mecanismes, les semblances i les diferències, per descobrir altres maneres de dir el món i l’art d’escriure-les em van portar a aquest ofici. Com més m’agrada un text, més fort és l’impuls de fer-me’l meu, de portar-lo cap a la meva llengua, de fer-lo nostre.
Porto textos d’una riba a l’altra, i oh, durant la travessia s’han transformat. Vénen a dir el mateix, però amb una altra música. I la gràcia és desembarcar-los de manera que els qui escoltaran la nova música experimentin les mateixes sensacions —emotives, estètiques— que els oients de l’altra vora.
De l’altra riba arriben nous aires, últimes tendències i també tresors de l’antiguitat. He transportat textos, entre altres autors, de Vladimir Nabokov, Henry James, William Faulkner, Virginia Woolf, Joseph Conrad, Edgar A. Poe, P. B. Shelley, W. Shakespeare, Katherine Mansfield, Chuck Palahniuk, John Le Carré, Bret Easton Ellis, Harold Pinter, Doris Lessing, Martin Amis, Ohran Pamuk, Margaret Atwood, John Irving, Robert Musil, Peter Handke, Charles Simic.
Tradueixo perquè m’agrada escriure. I llegir.
Marta Pera Cucurell. Visat. La revista digital de literatura i traducció del PEN català. Núm. 18 (octubre 2014).
*  *  *  *


...i la novel·la d'aquest mes, entre moltes d'altres.

_____________
P.S.: Tot ve d'un article d'en Jordi Puntí, a propòsit de la nova traducció al català de Sota el volcà, de Malcolm Lowry, a càrrec d'en Xavier Pàmies. Deia:
«Ja sé que és una feinada, però seria bonic que per un dia les llibreries ordenessin els seus títols pel nom del traductor. Ens adonaríem, així, de la tasca ingent que fan un munt de traductors des de fa anys, tant en català com en castellà. Amb tots els seus llibres afilerats en un nou ordre, potser s’entendria millor que el traductor té una veu pròpia, que ressona en sordina en tot el que fa. Salvant les distàncies, podríem comparar els seus exercicis de ventríloc amb els dobladors de televisió. Un mateix actor de doblatge interpreta les veus de Tom Hanks, Kenneth Branagh o Tom Cruise, en diferents pel·lícules, i no ens en adonem perquè cadascun té un estil propi».
Em va semblar tan bona idea que aquí em teniu, ordenant la biblioteca pels traductors. 
En episodis anteriors: Anna Casassas i Jordi Martín Lloret

dijous, 20 d’abril de 2017

90 minuts de glòria



El dissabte 22 d’abril, a les 11:00 h., la Biblioteca El Clot – Josep Benet i el Centre Cultural La Farinera del Clot organitzen el 1r concurs internacional de literatura ràpida de la Plaça de les Glòries “90 minuts de glòria”
Les persones participants disposaran de 90 minuts per escriure, in situ, un text inèdit que inclogui les 3 paraules que l’organització revelarà al mateix moment de començar l’escriptura.
Passats els 90 minuts, s’entregaran els treballs a l’organització.
Primer premi: 300 euros.
Finalista: 150 euros.´

dimecres, 19 d’abril de 2017

bertrande de rols


Lewis adopta decididamente el punto de vista de Bertrande, de quien va trazando un retrato «en progreso» lleno de matices, desde que, antes de la partida de Guerre, su afecto por su marido se había convertido «en una profunda y gozosa pasión», hasta que su reencuentro con él inaugura un breve periodo de total felicidad (y abundancia: las cosas en la granja también van mucho mejor desde el regreso) que, poco a poco y duda a duda, será reemplazado por una insidiosa sospecha que se irá convirtiendo en desgarradora certeza, al tiempo que se apodera de ella un odio y un desprecio hacia sí misma tan profundos como habían sido su seguridad y su amor por su cónyuge. Y es que Bertrande nunca había sido tan feliz ni se había sentido tan amada como por el marido que había regresado transformado de la guerra, mucho más amable, cariñoso, tierno y diligente que el que la había abandonado. Por eso su sufrimiento es mayor: porque su cuerpo y su felicidad la empujan en una dirección, mientras que ella sabe con la certeza incontestable del sentimiento y del cuerpo. Hay un instante en la evolución de nuestra heroína, cuando todavía puede convivir con la sospecha, en que se dice a sí misma que, «si hubiera estado en su mano poder escoger» entre reconocerse a sí misma lo que siente o volverse loca, habría preferido la locura.
La simpatía de Lewis por su protagonista —una mujer inteligente y sensible, agobiada por un sistema social y legal que reposa en los hombres y por una moral que es, a la vez, su guía y su prisión— es evidente, aunque sutil. La autora se las arregla para mostrarnos la evolución de Bertrande, desde su papel en la familia como parte de una estructura patriarcal, hasta su plena madurez sentimental y afectiva, cuando se hace patente su titánica lucha con la naturaleza de una verdad en la que no quiere creer (y que la llevará a la desgracia y la ruina personal) y la perplejidad ante el hecho de lo sencillo que resulta engañarse a sí misma, un subtema —como el de la apariencia y la realidad o el de la identidad y la impostura— que también ilustra el desconcierto de los familiares y testigos en la última parte del relato.
Para contarnos la historia, Lewis elige el realismo psicológico, enraizado en un lenguaje claro y preciso salpicado de leves arcaísmos que confieren al relato cierta atmósfera historicista, y realza el extraordinario sentido de lugar y tiempo que la caracterizan. A ese lenguaje «natural» y siempre atento al detalle significativo no es ajena la práctica poética de la autora, adscrita en los inicios de su carrera a la estética imagista (como Amy Lowell o Hilda Doolittle) y a lo que Ezra Pound calificaba como sus «destellos luminosos». En efecto, Lewis brilla particularmente en las descripciones  —a menudo, brevísimas impresiones— de la naturaleza, del paso de las estaciones, de los sutiles signos del transcurso del tiempo en la cotidianidad de la vida campesina...

Manuel Rodríguez Rivero. Pròleg a: Janet Lewis. La mujer de Martin Guerre. Traducció de Antonio Iriarte. Reino de Redonda,  2016.


dimarts, 18 d’abril de 2017

el procés judicial


A mitjan segle XVI, a França, a la Gascunya, hi va tenir lloc un procés judicial cèlebre per l’estranyesa del cas tractat i per la dificultat d’arribar a una conclusió a partir de les proves presentades. L’any 1548, un camperol benestant del Llenguadoc, anomenat Martin Guerre, va abandonar la seua dona, Bertrande de Rols, i el seu fill. Durant molt de temps no se’n va saber res. Al cap de vuit anys va tornar —o així ho va creure tothom— i es va reintegrar plenament a la seua vida anterior. L’home que deia ser Martin Guerre tenia les mateixes faccions i complexió, els mateixos senyals particulars, com algunes cicatrius, que el que havia desaparegut. Després d’uns anys de tranquil·la convivència matrimonial, que va donar com fruit dues filles, la dona va al·legar que havia estat enganyada per un impostor i el va denunciar davant els tribunals. El procés va restar indecís durant un temps fins que en una de les sessions va reaparèixer el veritable Martin Guerre. Els testimonis presents, però, no es van posar d’acord sobre quin dels dos era l’autèntic. Al final, l’home denunciat per Bertrande de Rols va confessar dir-se en realitat Arnaud du Tilh i va ser penjat.
Les actes del judici s’han perdut, però ens han arribat dos llibres que es van publicar sobre el cas, un d’ells escrit pel mateix jutge que va dictar la sentència, Jean de Coras. Montaigne hi va fer referència en un dels seus assaigs, Des boyteux, com a exemple de fins a quin punt la raó humana és un instrument incert a l’hora de descobrir la veritat [...]. Fins al segle XVIII el cas Martin Guerre va circular en recopilacions de casos cèlebres i suplantacions increïbles. Alexandre Dumas el va fer servir en un dels seus fulletons. Al segle XX es va portar al cinema en una producció francesa en què intervenia Gérard Depardieu: Le retour de Martin Guerre (1982). L’assessora històrica del film, Natalie Zemon Davis, especialista en la cultura del segle XVI a França, va escriure dos anys després una anàlisi històrica, El retorn de Martin Guèrra, que ha estat editada en català per les Publicacions de la Universitat de València... 

ENRIC IBORRA. «La dona d’en Martin Guerre, una obra mestra de la novel·la breu del segle XX». Al blog: La serp blanca. 20|12|2014.

*  *  *

«Vaig veure, quan era jove, un procés que Corras, conseller de Tolosa, va fer imprimir, d'un esdeveniment estrany de dos homes que es feien passar l'un per l'altre. Recorde (i no recorde cap altra cosa) que em va semblar que donava compte de la impostura d'aquell a qui considerava culpable de manera tan extraordinària i tan lluny del nostre coneixement i del seu que n'era el jutge que vaig trobar molt d'atreviment en el càstig que l'havia condemnat a ser penjat. Admetem alguna forma de càstig que diga: «la cort no hi entén res», més lliurement i ingènuament que feren els aeropagites, els quals, atabalats per una causa que no podien aclarir, ordenaren que les parts comparegueren cent anys més tard.»

Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre tercer. Capítol XI. «Sobre els coixos».Traducció de Vicent Alonso. Proa, 2008. P. 398-399.


dilluns, 10 d’abril de 2017

sense senyal




diumenge, 9 d’abril de 2017

mata, però no escriguis versos


Carta de Petroni a Neró.
«[...] La vida és un gran tresor, estimat; jo, d'aquest tresor, n'he sabut escollir les joies més valuoses. Però a la vida també hi ha coses que no sóc capaç de continuar suportant. Oh, no et pensis, si us plau, que m'irrita el fet que assassinessis la mare, la muller i el germà, que incendiessis Roma i hagis enviat a l'Èreb tota la gent honesta del teu Estat. No, besnét de Cronos. La mort és part de la vilesa humana; de tu no se'n podien esperar altres accions. Però continuar ferint les meves orelles, durant anys sencers, amb el teu cant, veure les teves cames magres de Domici agitades per la dansa pírrica, escoltar les teves interpretacions musicals, la teva declamació i els teus poemes, pobre poeta dels suburbis!, això supera les meves forces i ha despertat el meu desig de morir. Roma es tapa les orelles quan et sent, el món et ridiculitza; jo, pel meu cantó, no em vull continuar enrojolant per causa teva, no puc. Els udols de Cèrber, estimat, tot i que són semblants al teu cant, em seran menys dolorosos, perquè mai no he estat el seu amic i no tinc obligació d'avergonyir-me de la seva veu. Estigues bo, però no cantis; mata, però no escriguis versos; emmetzina, però no ballis; incendia, però deixa en pau la cítara; això és el que et desitja i aquest és l'últim consell d'amic que t'envia l'Arbiter elegantiae

Henryk Sienkiewicz. Qvo vadis. Traducció de Josep M. de Sagarra Àngel. Proa, 1997. P. 592.

dissabte, 8 d’abril de 2017

històries del senyor keuner



























Bertold Brecht. Historias del señor Keuner. Traducció de Juan José del Solar. Alba, 2007.
[Font: jeanmurdock‏ @CgAjeanmurdock. Haz el Brecht y no mires con quién.]


divendres, 7 d’abril de 2017

la lectura bàrbara


LEER MAL UN TEXTO es la cosa más fácil del mundo; la condición indispensable es no ser analfabeto. Una vez superada esa etapa, más cívica que intelectual, las posibilidades que se ofrecen para desmantelar, tergiversar e interpretar erróneamente una frase, una página, un ensayo o un libro son, no diré infinitas, pero sí numerosísimas. No pretendo ni agotarlas ni clasificarlas, tareas destinadas a eruditos pacíficos o a hombres seguramente geniales. Me conformo con enumerar algunas variedades exponiéndolas no por su rareza, sino por su recurrencia. Nada de cisnes negros o tréboles extraños; más bien perros callejeros que trotan en grupo.
Abundan, por ejemplo, quienes reducen la lectura a la búsqueda nerviosa de la "conclusión", único sitio en el que se detienen, señalándola, por lo general, con algunas rayas victoriosas.
[...] Cuando eso sucede, se practica una lectura primitiva e injusta, disfrazada de eficacia y malicia y cuyo resultado es una triste comedia de equivocaciones, sorpresas y altanerías. Lectores mediocres para quienes el universo es una oficina y una página siempre es un oficio.
También existe el vicio contrario: leer las primeras seis o siete líneas y creerse autorizado a adivinar lo que sigue. Aquí opera de nuevo una imagen complaciente de sí mismo; la de una persona tan avezada en el mundo de las ideas que las primeras disposiciones tácticas son suficientes para prever todas las etapas sucesivas.
[...] Muchas veces, sin embargo, la mala lectura es la consecuencia de la popularidad que alcanzan ciertos géneros. Cada cultura tiene sus preferidos.
[...]El lector, educado en esos compendios, se acostumbra a asociar ciertos temas con unos procedimientos estilísticos definidos.
[...] El lenguaje no es la única víctima. La principal es el lector que ha sido adiestrado en el reconocimiento de unas cuantas fórmulas pobretonas y monótonas. Le han enseñado una retórica escuálida que lo separa a la vez de la estética y de la crítica. Un lector que cae en un mar de perplejidades si el ensayo o el libro se apartan un milímetro del sonsonete habitual; un lector, por consiguiente, que se escandaliza con demasiada facilidad. Un lector a quien le han cerrado muchas puertas. La lectura bárbara a la que está encadenado es, en definitiva, la reducción del lenguaje a registros mínimos y clasificados. Pero un lenguaje amputado corresponde siempre a un pensamiento trunco.

Alejandro Rossi. Manual del distraído. Círculo de lectores, 1997. P. 123.