dijous, 3 de desembre de 2020

temptatives


10 de gener [1919]

Obro —amb una certa angúnia— els calaixos de la taula de la meva cambra. Els trobo plens de papers vells, de retalls de diaris, de notes, de temptatives —de temptatives innombrables. Costa una mica de posar-se a estripar papers perquè la vanitat encega. Però quan hi sóc posat ho estriparia tot —fins la fe de baptisme si em caigués a les mans.

 

Josep Pla. El quadern gris.

 

dimecres, 2 de desembre de 2020

la utopia de la lectura

 

Sí, la literatura es una construcción frágil, un desglose subjetivo. Escuelas, corrientes, autores. Attrezzo barato que esconde una única verdad: que el olvido acaba cubriendo finalmente todos los libros. Cada época consagra a tres o cuatro autores: poquísimos serán leídos también en la época siguiente, mal leídos además, mal comprendidos, reducidos a unos clichés que ellos no compartirían. Así como «the only emperor is the emperor of ice-cream», la única teoría que prevalece es la del caos, la del amor y la del azar. Los seres humanos no saben, literalmente, leer y en poco tiempo tampoco sabrán, literalmente, escribir. Vivimos la melancolía del ocaso de la antigüedad, la ruina de una civilización, quizá la propia ruina del hombre. Tal vez nos definan como «los últimos autores» porque hemos sido los últimos lectores verdaderos. Y a pesar de todo ello, la literatura debe seguir adelante.

El edificio de la literatura hacia el que nosotros, las gentes del libro, nos dirigimos desde todas partes, desde todas las épocas, desde todos los pliegues de la historia, se alza sobre un gigantesco amasijo de escombros. Es la montaña de los libros mediocres, perdidos en la anomia y, sin embargo, importantes, porque son ellos los que elevan y hacen visible el santuario. Son libros escritos por dinero, leídos por voyeurismo y arrojados luego a un túmulo tan alto como el Gólgota. Constituyen el noventa y nueve por ciento de los libros del mundo.

El primer piso de ese enorme edificio fue construido por profesionales para los que la escritura es un oficio. Por hábiles cerrajeros, herreros carpinteros, hojalateros y torneros de la escritura. Por albañiles, ingenieros y mecánicos, por aquellos que cuentan con estudios de trigonometría y de resistencia de los materiales. Ellos levantaron edificios sólidos, coherentes, indestructibles, con paredes ajustadas con el nivel y la pesa. Es la dimensión de la escritura que se puede aprender, la que justifica la existencia de los cursos de escritura creativa. A ningún autor le viene mal conocer su oficio. Libros construidos, libros exhaustivos más vastos que la vida, como edificios de cientos de estancias, unos textos asombrosos como Ilusiones perdidas, Guerra y paz, Los Buddenbrook o La guerra del fin del mundo destacan en este primer nivel de la literatura.

Hay sin embargo cosas que no se pueden aprender en un curso de escritura creativa. Que superan el oficio y se dirigen hacia la fragilidad y lo inexplicable del arte. Una vez que los artesanos han construido los volúmenes, las bóvedas y los arquitrabes, hay que decorar la catedral de la literatura. Las paredes desnudas deben cobrar vida, hacen falta frescos y estatuas que den esplendor al edificio. No puedes aprender el estilo, la química de las combinaciones de palabras, la sutileza del encaje de los tonos. Con esa gracia naces o no naces. La llevas en la sangre y no sabes de dónde procede. Aunque infinitamente más frágiles, los escritores-artistas son infinitamente superiores a los escritores-artesanos. «La poesía no se siente con el cerebro ni con el corazón –decía Nabokov-, sino con la médula espinal». Ningún autor que no sea un artista puede provocarte ese estremecimiento, ese orgasmo final que es el objetivo de los catadores refinados. En este nivel del enorme edificio te encuentras a los creadores de formas y de milagros estéticos, encuentras las Soledades de Góngora y Salambó y En busca del tiempo perdido y Finnegan’s Wake y Lolita y El arco iris de gravedad. Si la literatura se hiciera con palabras, según dijo Mallarmé, Nabokov sería el más grande escritor de todos los tiempos. Pero la literatura no se hace con palabras.

En esta palabra, religión, radica todo el secreto de la literatura, que es mucho más que un oficio y mucho más que un arte.

Los dos primeros pisos de la literatura, la parte del oficio y la del arte, se entrelazan en diferentes proporciones en la mayoría de los escritores verdaderos, los que honran su vocación. Pero hay un piso más por encima de ellos, un escalón de una altura abrumadora, insalvable para la mayoría. Para llegar a la cumbre de la catedral de la literatura, hasta el campanario más alto, no hay vía de acceso. Tienes que haber nacido allí...

 

 Mircea Cărtărescu. La utopía de la lectura. WMagazín.


dimarts, 1 de desembre de 2020

sobre els llibres més venuts i sobre fer bullir l'olla


VICENÇ PAGÈS JORDÀ
Sobre els llibres més venuts i sobre fer bullir l'olla
Arallegim
19|11|2020


De tarda en tarda algun editor de confiança em sorprèn publicant un llibre que em cau de les mans. Quan l’interrogo, l’editor em respon: “Es ven bé”. Aquest criteri també és esgrimit per alguns autors, especialment si han rebut crítiques negatives. I és que, al costat de les crítiques i dels premis, les vendes són el tercer criteri per jutjar una obra, i de fet l’únic quantificable. Un crític o un membre del jurat poden posar-se en entredit, però les xifres de vendes són indiscutibles. Quan l’autoritat està en crisi, el mercat ocupa el seu lloc.

Ara bé: ho són, d’indiscutibles, les xifres de vendes? Les llistes dels més venuts varien segons el mitjà que les publica, amb un criteri semblant al de les intencions de vot, ja que sovint obeeixen a un wishful thinking. La web del Gremi d’Editors fa públiques les xifres cada setmana, però queden zones mortes, com els llibres de lectura obligatòria a l’ensenyament. Sigui com sigui, aquesta obsessió per les llistes de més venuts no la trobem en altres àmbits. En una publicació sobre cuina, posem per cas, predomina l’interès per la qualitat i el sabor dels productes, en comptes de podis construïts a partir del consum (on probablement destacarien les pizzes quatre estacions i les hamburgueses amb doble ració de formatge).

ÈXIT COMERCIAL I EXCEL·LÈNCIA

¿Fins a quin punt podem vincular la qualitat d’un llibre amb el nombre d’exemplars venuts? L’èxit comercial no sempre és indicatiu d’excel·lència, però sí de fer bullir l’olla, que és un tema rellevant, certament, però relacionat amb el càlcul de viabilitat i no pas amb la literatura. Borges va començar pagant-se les edicions, però això no significa que tots els autors sense editor hagin escrit El Aleph. La cosa es complica si tenim en compte que vendre molts llibres tampoc té un significat inequívoc: ho han fet Agatha Christie i Salinger, Cervantes i Coelho, Corín Tellado i Charles Dickens.

Una de les característiques de la literatura catalana és la diada de Sant Jordi, una anomalia que concentra les vendes en un sol dia de l’any, converteix els llibreters en meteoròlegs i sovint és l’únic acte literari que organitzen escoles i instituts, de manera que acabem vinculant la literatura amb la minoria d’edat. En l’últim Sant Jordi els més venuts van ser Irene Solà i Pilar Rahola, com altres anys ho han estat Jaume Cabré i Albert Espinosa. Sant Jordi té dues ànimes? Potser sí. Abans del 23 d’abril, els diaris publiquen recomanacions; després, llistes dels més venuts. Entremig, grups d’alumnes, d’escoltes i d’associacions diverses omplen les parades de novel·les de fórmula com les de Sánchez Piñol i d’obres comercials de qualitat com les que firmen Xavier Bosch, Sílvia Soler, Rafel Nadal o Care Santos. Si deixem a part la ficció, resulta que els més venuts de Sant Jordi estan signats per “autors” com Carles Reixach (2008), Eduard Punset (2010) o Jordi Pujol (2012). Tampoc és tan estrany, ja que el que predomina el 23 d’abril són els lectors ocasionals i els regals de compromís. I, això no obstant, l’endemà els llibres més venuts continuen obrint les seccions de cultura, i no pas les d’economia o de societat.

Anys enrere, les xifres eren misterioses. A finals del segle XX, anunciar vendes fenomenals era la millor campanya de màrqueting, ja que obria les portes dels mitjans i de les llibreries en una espiral que acabava nodrint-se de si mateixa. Parlo de llibres que avui només recorden els nostàlgics, com l’Amorrada al piló de Maria Jaén o el Mossèn Tronxo de Josep M. Ballarín. Encara més amunt, a tocar del cel, s’enfilaven obres de lectura obligatòria que avui cobrim amb un silenci pietós: el Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo o El zoo d’en Pitus de Sebastià Sorribas (he conegut ciutadans que només havien llegit un d’aquests dos llibres, i mai més cap altre; qui els ho pot retreure?).

LA FIABILITAT DE LA CRÍTICA

Una de les preguntes més habituals dels tallers d’escriptura és: com puc saber que una obra és bona? Dels tres criteris que hem esmentat, el més fiable és el de la crítica. Si ho fossin els premis, el narrador més rellevant del segle XX seria Baltasar Porcel, que va obtenir els més suculents: Ciutat de Palma, Josep Pla, Prudenci Bertrana (dues vegades), Ramon Llull, Sant Joan i Sant Jordi. Ni Jesús Moncada ni Sergi Pàmies van guanyar cap d’aquests premis, i avui dia són molt més respectats que Porcel, a qui avui dia recordem (o no) com a càrrec de confiança de CiU. La plaça del Diamant ha tingut una vida molt més llarga i plena que la novel·la que va guanyar el premi Sant Jordi l’any que Mercè Rodoreda l’hi va presentar. Pel que fa a les vendes, no només no tenen una relació directa amb la qualitat, sinó que ni tan sols representen una part important dels ingressos: un autor que vulgui menjar calent cada dia ha de triar entre espavilar-se a trobar una altra feina o convertir-se en artista de la fam. Com va dir Terenci Moix, “Aquí només es pot viure de la ploma amb les penques que tinc jo”.

Per saber si un llibre és bo no hi ha cap criteri irrefutable. La resposta la trobarà cadascú si llegeix, compara i edifica, a còpia d’anys, un gust propi, discutible però innegociable. Aquesta tasca individual ha tingut en contra un llarg malentès anomenat Normalització, del qual parlarem en l’article següent.


dilluns, 30 de novembre de 2020

anotar, doblegar, potser subratllar


Otro de los grandes debates respecto de los libros tiene que ver con lo que se considera legítimo o no hacer con ellos. ¿Pueden subrayarse?, ¿pueden anotarse comentarios en los márgenes?, ¿con bolígrafo o solo con lápiz?, ¿puede doblarse la esquina de una página para señalar por dónde vamos?

Mi generación ha crecido en una filosofía de respeto reverencial al libro, ya lo he contado. En mi casa, recuerdo que cada libro que se leía era previamente forrado y no estaba permitido, por supuesto, escribir o señalar nada. Yo, desde luego, he sido incapaz hasta hace poco de subrayar un libro, ni siquiera aquellos con los que trabajo o que me sirven de documentación, si no es con un lápiz. Cuando algo me interesaba dejaba un post-it o un pedazo de papel marcando la página, y si acaso una imperceptible señal, tan imperceptible a veces que me obligaba a leer de nuevo la página completa hasta que encontraba lo que me había interesado.

Ahora, sin embargo, me sorprendo cada vez más veces doblando las esquinas, o escribiendo comentarios, subrayados, notas o flechas, aunque siempre con lápiz. De momento.

George Steiner es también de los que piensa que no se puede leer un libro si no es con un lápiz en la mano, o en la oreja. Leí hace tiempo que a Stevenson le gustaba salir al campo a leer; llevaba el libro en el bolsillo izquierdo, y un cuaderno en blanco, para escribir, en el derecho. Cortázar, sin embargo, llenaba sus libros de notas y comentarios a lápiz, y con pluma, y con rotulador y con cualquier cosa que tuviera a mano. Anotaba en francés, inglés o castellano, dependiendo del idioma en que estuviera leyendo, no como Mallarmé, cuyos libros, decía solo hablaban francés.

A Cortázar le gustaba dialogar con los autores a través de los libros. Felicitarlos o discutir con ellos:«No», escribe a veces en los márgenes, «bien», «ça», «¡Voilà!», a veces comentarios más expeditivos como ese que se lee en su ejemplar de Confieso que he vivido, de Neruda, en el que se harta de corregir erratas:  «Ché Otero Silva —escribe en una página refiriéndose al editor—. Qué manera de revisar el manuscrito, carajo».

 

Jesús Marchamalo. Tocar los libros. Cátedra, 2020. P. 123-127.



diumenge, 29 de novembre de 2020

la recerca del mot juste


L'estil. Flaubert buscava l'objectivitat i l'estil, l'elecció precisa de la paraula adequada.

[...] Maupassant va ser alumne de Flaubert. Literalment. Es coneixien i Flaubert li va ensenyar a escriure, com es feia. Maupassant va portar el primer conte que va escriure a Flaubert —em sembla que és veritat— perquè el mestre l'hi avalués. Es titulava «Bola de greix» i Maupassant estava molt nerviós. Tenia vint-i-nou anys. ¿Era bo o no? Quan Flaubert el va haver llegit, l'hi va tornar i només va dir: «És una obra mestra». I va afegir: «Només en canviaria dues paraules».

 

James Salter. L'art de la ficció. Sobre llegir i escriure. Traducció d'Albert Torrescasana. L'Altra, 2017. P. 69-70.

 

dissabte, 28 de novembre de 2020

memòria i cigarrets


Miquel Barceló. Quaderns d'Àfrica. Galaxia Gutenberg, 2004.

divendres, 27 de novembre de 2020

cinc esgrafiats a la mateixa paret

 

 

 

Lectura comentada del llibre 'Cinc esgrafiats a la mateixa paret' de Miquel Martí i Pol, a càrrec de Pep Paré i Víctor Sunyol. L'acte, organitzat per la Fundació Miquel Martí i Pol i les Tertúlies del Casino de Vic, es va fer al Museu Arqueològic de l'Esquerda el 20 de novembre de 2020 amb motiu de les Jornades Miquel Martí i Pol.

dijous, 26 de novembre de 2020

aventura


«Les intuïcions se’m tornen més clares amb l’esforç de transcriure-les en paraules. És en aquest sentit, doncs, que escriure m’és una necessitat. D’una banda, perquè escriure és una manera de no mentir el sentiment (la transfiguració involuntària de la imaginació només és una manera d’arribar-hi), de l’altra, escric per la incapacitat de comprendre, si no és a través del procés d’escriure.  Si agafo un to hermètic és no només perquè el principal és no mentir el sentiment sinó també perquè tinc incapacitat de transcriure’l  d’una manera clara sense que el menteixi – mentir el pensament seria treure-li, al fet d’escriure, l’única alegria que té. Així, molt sovint agafo un to involuntàriament hermètic, cosa que trobo ben pesada en els altres. Un cop la cosa escrita, podria fredament tornar-la més clara? Però és que soc tossuda. I, d’altra banda, respecto una certa claredat pròpia del misteri natural, no substituïble per cap altra claredat. I també perquè crec que la cosa s’aclareix sola amb el temps: igual que en un got d’aigua un cop dipositat al fons el que sigui, l’aigua es torna clara.  Si l’aigua no es torna mai neta, pitjor per a mi. Accepto el risc. Accepto un risc molt més gran, com tothom que viu. I si accepto el risc no és per llibertat arbitrària o inconsciència o arrogància: cada dia que em desperto, fins i tot per costum, accepto el risc. Sempre he tingut un profund sentit de l’aventura, i la paraula profund aquí vol dir inherent. Aquest sentit de l’aventura és el que em dona el que tinc d’aproximació més exempta i real en relació amb viure i, de rebot, amb escriure.»

 

Clarice Lispector. «Aventura». A: Restes de carnaval: antologia de contes. Comanegra, 2020. 



dimecres, 25 de novembre de 2020

la vida dels altres

 Al pare

 

De petita, amb el pare, sempre jugàvem a inventar-nos la vida dels altres. Érem a un bar, per exemple, i la parella de la taula del costat s'acabava de separar, l'home del fons estava a l'atur, la dona gran que menjava escopinyes amb un pitelo de Codorníu no veia els nets de feia dies i els de la família sorollosa de l'esquerra havien encertat els catorze resultats de la quiniela, decidíem el pare i jo, pel posat, o ves a saber què. I així, anar fent. He dit de petita, però la veritat és que ho vam fer sempre. Mentre el pare va ser viu, és clar.

Tot això m'ha vingut al cap llegint aquest llibret minúscul (124 pàgines; 17 cm.), Nuestras Vidas, de la Marie-Hélène Lafon. Va d'un supermercat, on, cada divendres al matí, coincideixen tres persones: una dona que mira, una caixera i un client entestat a passar sempre per la caixa número quatre. I callo, que ja us l'he esguerrat prou parlant-vos de les històries que ens muntàvem el pare i jo. L'hi hagués fet una gràcia de no dir, aquest llibre, al pare.

 



Gent que en parla:

· Vides petites. Allau. The daily avalanche.

· Tres butaques, dotze butaques. Tina Vallès. Vilaweb.

· Marie-Hélène Lafon, la escritora de la Francia vacía. Marc Bassets. El País.

· Nuestras vidas, el llibre del confinament. Anna Guitart. Els matins. tv3


_______________________

P.S.: Del pitelo, en algunes cases en deien benjamí.

 

dimarts, 24 de novembre de 2020

avui comentem canto jo i la muntanya balla



 
 
Va, ja sabeu què toca. Som-hi, doncs.


dilluns, 23 de novembre de 2020

memòria, saber i vida


PONÇ PUIGDEVALL
Memòria, saber i vida
Quadern | El País
6|6|2019

Es podria agafar el títol de la primera novel·la d’Irene Solà (Malla, 1990), Els dics, per fer-ne un símil i assegurar que, a pesar dels salts temporals endavant i enrere, de la fragmentació de les històries, dels girs inesperats, de la sorpresa dels meandres infinits, de les atzaroses ziga-zagues narratives, l’energia de Canto jo i la muntanya balla, quart premi Llibres Anagrama de Novel·la 2019, no es desborda mai i que sempre es manté sota el rigor d’una harmoniosa vigilància artística. L’entorn rural d’Els dics, la plana de Vic, aquí es converteix en una zona indefinida d’alta muntanya, entre Camprodon i Prats de Molló, i, de la mateixa manera que els personatges expliquen les seves trifulgues, els núvols, els bolets, els animals (el cabirol, la gossa, l’os), les bruixes i algun fantasma, una realitat de caire màgic, també confessen amb veu pròpia els seus somnis i anhels. Però encara que sembli estrany, Solà no surt del terreny de la versemblança i presenta l’imaginat com un signe revelador de la verdadera realitat: així com més enllà de la vigília hi ha el somni, més enllà de la realitat viscuda hi ha la realitat inventada, i es transmet l’alegria de la imaginació sense escamotejar en cap moment els esculls que comporta la duresa impecable de la realitat. A Canto jo i la muntanya balla hi ha un pagès que mor a causa d’un llamp, hi ha un accident de caça, hi ha qui es trastorna mentalment, hi ha el record de la Guerra Civil —un dels personatges recorre el bosc a la recerca de les bales i les granades extraviades molts anys enrere—, i hi ha molta soledat, però d’arreu de la novel·la es desprèn llum, il·lusió i vitalitat. Al cap i a la fi, “no hi ha dolor si el dolor és memòria i saber i vida”.
En una primera instància, el que atrau i sobta més de la novel·la és l’admirable serenitat de les múltiples veus narradores, ja siguin humanes o fantàstiques, i que coincideix amb la serenitat de la narració, que segueix una estratègia, o una lògica d’avançament: passar d’una situació a una altra com si fos un dispositiu d’històries sense final, com si importés més l’acció de narrar que el narrat i es privilegiés la consciència que cada capítol pertany a una tradició literària ben definida, la tradició del bon contar. I, com si construís un tractat indirecte sobre de quina manera sorgeix la versemblança literària (Els dics era un tractat sobre l’enigma de la ficció i l’exploració de les seves possibilitats), i sabés que el protagonista genuí d’una novel·la moderna no és l’heroi que encarna un destí exemplar, sinó el soroll complex de la vida que l’envolta, el desordre tonificant dels batecs de la naturalesa a l’altra banda de la història principal que es vol fixar, les paraules en sordina que se senten enmig de la boira matinal que ho tapa tot, Solà dirigeix una constel·lació de veus que, de manera indirecta, com si no formés part de les seves circumstàncies primordials, informa el lector dels drames quotidians que viuen diverses generacions de can Rei, can Prim, can Grill o Matavaques: l’enterrament de la víctima mortal del dia de cacera és vist des de l’òptica de l’excursionista que arriba de la ciutat i considera les muntanyes com “sublims” i “mitològiques”; el torrent de culpa que ofega el responsable de l’accident es revela per la intervenció de la cambrera d’un bar; i la relació sentimental de la carnissera del poble se sap gràcies a les indiscrecions de la seva gossa (un dels capítols més feliços perquè Solà hi concentra extremadament totes les virtuts tristes, melancòliques i belles de la seva prosa solar, com si totes les paraules fossin amigues de les seves veïnes i amants de les seves oposades. Al cap i a la fi, ja ho deia Marc Chagall, l’art és sobretot un estat de l’ànima, i el lector de Canto jo i la muntanya balla ho constata des del principi fins al final, quan Solà tanca la novel·la amb una filigrana d’alta categoria literària.
Els dics va constituir una de les satisfaccions de la temporada passada. Canto jo i la muntanya balla ho és d’aquesta, perquè és una reflexió sobre la profunda estranyesa de la realitat, perquè és una mescla prodigiosa de mirada innocent i tècnica precisa, o potser només perquè Solà torna a seduir amb la seva exultant capacitat de narrar la memòria, el saber i la vida d’un món propi amb entusiasme i alegria.

diumenge, 22 de novembre de 2020

el bibliobús de la muntanya balladora


Irene Solà. Canto jo i la muntanya balla. 2a ed. Anagrama, 2019. P. 120.


dissabte, 21 de novembre de 2020

pixar dins de text


Hesíode. Els treballs i els dies.
 

JULIÀ GUILLAMON
Merrie melodies al Pirineu
Cultura|s. La Vanguardia
25|5|2019


Solà barreja la història, la llegenda, la realitat i la literatura (hi ha molts jocs intertextuals) i de tot en fa carn. La vaig entrevistar l'estiu del 2018, per celebrar la llum progressiva que enviava Els dics. Li vaig comentar una cosa que m'havia sorprès, en la segona lectura que vaig fer per preparar l'entrevista: les vegades i la naturalitat amb la qual la gent anava a pixar. Una parella en un cotxe, al mig del bosc. La noia obria la porta, sortia i feia un pipí. A Canto jo i la muntanya balla tornem a trobar aquest fonament fisiològic de la narració, amb un detall formidable. Les bruixes ronden aquestes muntanyes. Són dones de pagès, dones lliures, que viuen en una compenetració orgànica, també fisiològica, amb les plantes, amb les bèsties, amb les molses i amb les pedres, amb els boscos i amb els plecs sinclinals (que en un altre dels fragments parlen). Quan les han mort i en volen fer fugir l'esperit, els homes planten creus. Les bruixes s'hi acosten de nit i hi fan pipí. En l'episodi que relata la festa de l'os de Prats de Molló, que és una filigrana que combina llegenda, història i relacions familiars, les ganes de pixar també hi tenen importància...


divendres, 20 de novembre de 2020

el títol


Però comencem pel començament: del títol de l’obra se’n desprèn la poètica. A més de ser un vers d’un dels poemes de l’Hilari, en defineix el sentit; Solà torna a situar l’espai en què fa transcórrer el llibre com a pretext però també com a centre. El jo del títol és cadascuna de les veus narratives quan parlen, és el cant de la novel·la, que al llarg de les pàgines fa ballar la muntanya, la sacseja, l’explora i l’explota, la literaturitza. Podem dir que la novel·la és un cant a la muntanya i alhora és el ball de la muntanya. I hi ha la frontera, que s’expandeix en diversos sentits de significació, entre l’aquí i l’enllà, entre la realitat i la irrealitat, entre el nosaltres i els altres, entre la vida i la literatura...

 

MARC R. JUSTRIBÓ. El cant minuciós de la muntanya. La lectora. 16|7|2019.

El títol de Canto jo i la muntanya balla –la novel·la amb què has guanyat el premi Anagrama Llibres– ve del final d’un poema que escriu un dels personatges, l’Hilari. ¿Com és que vas agafar aquest motiu per il·lustrar tota la novel·la?
Quan ja la tenia gairebé acabada, un dia, parlant-ne, vaig arribar a la conclusió que les paraules de l’Hilari tenien molt a veure amb el que havia volgut fer. Canto jo i la muntanya balla té un punt d’ironia, de xuleria i de joc –totes aquestes coses hi són, al llibre–, però també remet al fet que amb les paraules, i la literatura, es poden fer ballar muntanyes. En el sentit literal, però també metafòric: les paraules tot ho mouen, tenen una gran potència i màgia. Volia portar tan enllà com pogués el llenguatge, en aquesta novel·la. 


POEMA PER A MI, L'HILARI

Jo canto a la lluna quan fa el ple,
ullal rodó de la nit amable,
gata prenys.
Canto al riu gelat,
company de l'ànima,
com una vena, com una llàgrima.
Canto al bosc atent,
sadoll de peixos, llebres, ceps.
Canto als dies magnànims,
a la brisa d'estiu, a la brisa d'hivern,
als matins, a les vesprades,
a la pluja petita, a la pluja enfadada.
Canto a la vessant, al cim, al prat,
a les ortigues, al roser bord, a l'esbarzer.
Canto com qui fa hort,
com qui talla una taula,
com qui aixeca una casa,
com qui tresca un pujol,
com qui es menja una nou,
com qui encén una brasa.
Com Déu creant els animals i les plantes.
Canto jo i la muntanya balla.


Irene Solà. Canto jo i la muntanya balla. 2a ed. Anagrama, 2019. P.71.


dijous, 19 de novembre de 2020

merrie melodies


JULIÀ GUILLAMON
Merrie melodies al Pirineu
Cultura|s. La Vanguardia
25|5|2019

Per als qui no van llegir Els dics, Canto jo i la muntanya balla és un llibre únic. Per als que ja n'estaven al cas, una confirmació de talent narratiu, estudi, composició i força lírica. Canto jo i la muntanya balla és un llibre passat per l'art conceptual i la narratologia, que obeeix a un pla, escrit amb un procediment. Irene Solà es preocupa pels problemes de la veritat i la ficció, la història i la vida. En el camp de l'art contemporani i de la narratologia tot són problemes que cal abordar: Problemes de la poètica de Dostoievski es titulava un famós llibre de Mikhaïl Bakhtin, del 1965. Hi ha una part d'exploració i d'exercici. Però no està fet, com passa amb altres experiments, amb lletra morta. Hi ha unes històries i una manera d'explicar-les que corprenen.

Per exemple, en el primer dels cinc apartats en els quals es compon el llibre i que n'és el plantejament. Son quatre talls superposats, que expliquen quatre històries amb quatre narradors. El primer que troba el lector només entrar és la descripció d'una tempesta, explicada pels núvols. La literatura és plena de bèsties que parlen. A Els dics hi sortia una vaca pensadora. El punt de vista dels núvols és una excepcionalitat, que ve d'Aristòfanes. Sobrevolen l'escenari on s'esdevindrà l'acció, creen un joc d'ombres i llums escenogràfic, empaiten el personatge per la vall, i en el moment que treu la navalla, per tallar un nus de pèl i pell d'un vedellet que ha quedat atrapat en una tanca, la navalla crida el llamp que fulmina l'home. En un altre fragment són les trompetes de la mort (un bolet que no es collia fins fa quatre dies, quan es van començar a parlar a la tele), que fan el cor. I és com un aquell episodis de dibuixos de les Merrie melodies, en les quals els mistos d'una capsa o la cafetera i les tasses d'una cuina ballen, passat pel Romancer de Milà i Fontanals, pels contes russos i la tragèdia grega...

 

dimecres, 18 de novembre de 2020

polifonia, multiplicitat i intertextualitat


LAURA FABREGAT AGUILÓ
Canto jo i la muntanya balla
Els Marges, núm. 121, Primavera 202, P. 116-129.

Irene Solà (Malla, 1990) va debutar en el camp de la narrativa el 2018 amb Els dics, una obra coral, heterogènia i fragmentària que teixia un exercici d'estil singular i remarcable, motiu pel qual va merèixer l'aclamació de la crítica. Ara, amb Canto jo i la muntanya balla (2019), l'autora ha consolidat un estil propi que se cenyeix a una veu única, original, potent i agosarada, i a una tècnica personal basada en la polifonia, la multiplicitat i la intertextualitat, que ha sabut simplificar i arrodonir oportunament en aquest segon llibre. En definitiva, Solà ha retornat per fer-se sentir i trepitjar amb força el terreny de la novel·lística en llengua catalana.

En una muntanya on tot és possible, gairebé fabulosa, situada a l'espai fronterer de Camprodon, és on transcorre la història de l'obra, que esdevé real i màgica al mateix temps. Real com la natura, les feines agrestes i la salvatgia rural, i màgica com les bruixes, les dones d'aigua, el món oníric i dels difunts, i tantes llegendes meravelloses que ressonen a pagès. Com feia Pere Calders, imbricat en el gènere del realisme màgic, Solà dona veu a persones i també a animals, sense marcar-ne les diferències. Encara més, la seva polifonia és de gran envergadura i cobreix cada capítol d'una nova veu i, de retruc, d'una nova perspectiva, perquè, com ens diu, en el món d'avui, disgregat, líquid i fracturat, no hi ha una sola possible interpretació ni una sola veritat, sinó que cada fet és polièdric, nodrit de moltes capes.

Un dels trets característics de la narrativa de Solà és, doncs, el cúmul de veus, que són múltiples i variades, i també reals i fantasioses, però sempre versemblants: hi ha el relat de la muntanya, dels núvols, dels cabirols, dels ossos, de les bruixes, dels difunts, dels vilatans, de tots els membres de la família principal, i més i més. Són mirades divergents que fragmenten la narració central en diverses subjectivitats, per tal com l'esfilagarsen en diversos fils que retornen, però, a una confluència final. Aquest és, precisament, el mèrit en majúscules de la novel·lista, que aconsegueix travar magistralment una trama híbrida i embullada, que avança fil a fil amb molta paciència, cadència i poesia, fins a un resultat ric, complex i coherent. A més a més, la pràctica de la fragmentació es nodreix de la barreja de registres i veus, opcions narratives, digressions, salts temporals, frases curtes i sincopades, gèneres, intertextos i altre material divers...


dimarts, 17 de novembre de 2020

el temps perdut


 

Si Marcel Proust completó en catorce años los siete tomos de su novela En busca del tiempo perdido, ¿cuál sería la manera más apropiada de analizarla para honrar ese esfuerzo? El grupo que protagoniza este documental lo hace con una combinación de ambición y persistencia, y se reúne desde hace dieciocho años en un café de Buenos Aires para leer y releer la obra. María Álvarez captura varios de sus encuentros entre 2015 y 2019, dando una vuelta completa a la novela y recolectando las reacciones, recurrencias y vínculos que las reuniones generan entre sus lectores, varios de ellos adultos mayores, que se detienen a compartir de qué manera ven reflejadas sus experiencias en cada tomo. Siguiendo el camino que comenzó en Las cinéphilas (y haciendo que nos reencontremos con Norma Bárbaro, una de sus protagonistas), Álvarez entrega otro retrato encantador sobre el arte y su inefable poder de unir a las personas, como un refugio colectivo para sus búsquedas personales.

 

Festival Internacional de Cine de Mar del Plata