21 desembre 2014

mots són maons


«Les livres ne se font pas comme les enfants, mais comme les pyramides, avec un dessin prémédité, et en apportant de grands blocs l’un par-dessus l’autre à force de reins, de temps et de sueur, et ça ne sert à rien! et ça reste dans le désert! mais en le dominant prodigieusement. Les chacals pissent au bas et les bourgeois montent dessus, etc.»
Flaubert. Carta a Ernest Feydeau (1857)
*
Els llibres no es fan de la mateixa manera que es fan els nens: es fan com les piràmides. Hi ha un pla llargament meditat, i llavors grans blocs de pedra es col·loquen l'un damunt de l'altre, i és una feina que trenca l'espinada, fa suar i pren molt de temps. I tot això per a no res! Senzillament és al desert! Però hi sobresurt espectacularment. Els xacals s'hi pixen a la base, i els burgesos s'hi enfilen de quatre potes, etc.
(El text en català i el títol de l'apunt són gentilesa de Vicenç Pagès Jordà. Ho he tret d'un seu llibre: Un tramvia anomenat text. El plaer en l'aprenentatge de l'escriptura. Empúries, 1998. P. 114).


[Apunt publicat el 16|11|2013]


20 desembre 2014

lego® legis legere legi lectum




Vint mil blocs de Lego i 130 hores de feina per construir la rèplica de la St. Louis Public Libraryamb motiu del seu centenari. 


La Detroit Public Library, obra de Jim Garrett.
 La Charlevoix Public Library (Michigan), de Paul Vermeesh.

[Font: Bookriot] 


19 desembre 2014

kafka segons peter mendelsund




«En un article publicat en Magazine amb el títol de Franz Kafka y el colorido, Quim Monzó carregava contra l'ús de l'adjectiu kafkià i també contra l'habitual interpretació depressiva i angoixant, kafkiana, de l'obra de Kafka. Per a Monzó, en canvi, Kafka és per damunt de tot un humorista esplèndid. En el mateix article Monzó es refereix elogiosament a les portades que ha fet el dissenyador Peter Mendelsund per a una nova edició dels llibres de Kafka de l'editorial americana Pantheon, que s'aparten de les cobertes habituals «negras o grises, en cualquier caso tristes o lúgubres, con ecos casi facistoides...» Mendelsund ha fet el contrari i les ha omplert de colors.
Mendelsund explica en el seu bloc, Jacket Mechanical, el procés que va seguir per dissenyar aquestes cobertes. Va optar pel color, diu, perquè està cansat del Kafka seriós i pessimista. Mendelsund troba que els seus llibres són, entre altres coses, divertits, sentimentals i, a la seua manera, conformistes. A causa de l'assimilació de kafkià amb les maquinacions d'una burocràcia anònima i sinistra, les portades dels llibres de Kafka tendeixen a utilitzar el negre o una combinació de colors típiques del realisme socialista, del constructivisme o del feixisme: per exemple, negre beix i roig. Mendelsund afirma que el seu objectiu ha estat deixar que hi entrés el sol, que els colors fossen brillants i que, al mateix temps, mostraren tensió. Un dels motius que ha utilitzat en el disseny de les portades ha estat l'ull, per indicar intimitat en singular i paranoia en plural. Una bona combinació, afirma, per a Kafka, que descrivia tant l'individu com la persecució de l'individu.
Val la pena visitar Jacket Mechanical. Hi apareixen reproduïdes moltes de les portades, sorprenents i imaginatives, dissenyades per Meldensund. Algunes són molt boniques. Mendelsund diu que les cobertes que més li agrada dissenyar són les dels llibres Kafka, perquè la seua literatura té un atractiu especial i suggestiu, encara que li resulta molt difícil de precisar en què consisteix. Què és el que fa Kafka Kafka, es pregunta? Entre altres coses, la concisió, l'humor negre, els brillants experiments mentals, la desorientadora cadència de la prosa, la lògica màgica, interna i impecable que fa funcionar els arguments dels seus relats, el judaisme, les «abstraccions concretes...» o el sentiment de la nostra alienació, que és per a Mendelsund la definició de la condició emocional del nostre temps».

Enric Iborra. «Kafkià». A: Un son profund. Dietari d'un curs de literatura universal. Viena, 2013. P. 305-306.



18 desembre 2014

els burgesos


Se nos ha dicho que la mayoría de los personajes de Madame Bovary son burgueses. Pero una cosa que debemos dejar muy clara de una vez por todas es el significado que Flaubert da al término bourgeois. Salvo cuando significa simplemente ciudadano, como sucede a menudo en francés, el término bourgeois utilizado por Flaubert equivale a «filisteo», personas preocupadas por el aspecto material de la vida y que sólo creen en los valores convencionales. Nunca emplea la palabra bourgeois con connotaciones político-económicas marxistas de ningún género. Burgués, para Flaubert, es un estado del espíritu, no un estado del bolsillo. En una famosa escena de nuestro libro en la que una vieja obrera, a la que se concede una medalla por haberse dejado la piel trabajando para su patrono, es presentada ante un comité de sosegados burgueses que se sonríen —en realidad, en esa escena ambas partes son filisteas, la campesina supersticiosa y los políticos sonrientes—, tanto la una como los otros son burgueses en el sentido flaubertiano. Para dejar completamente claro dicho término diré que, por ejemplo, la literatura soviética, las artes soviéticas, la música soviética y las aspiraciones soviéticas de la Rusia comunista de hoy son fundamentalmente burguesas y fariseas. Es la cortina de encaje detrás del telón de acero. El funcionario soviético, cualquiera que sea su grado, es la encarnación perfecta del espíritu burgués, del filisteo. La clave del término de Flaubert está en el filisteísmo de su monsieur Homais. Añadamos por último que Marx habría llamado a Flaubert burgués en el sentido económico-político, y Flaubert habría llamado a Marx burgués en el sentido espiritual; y los dos habrían tenido razón, ya que Flaubert era un señor acomodado en la vida material, y Marx era un filisteo en su actitud respecto a las artes.

Vladimir Nabokov. «Madame Bovary (1856)». A: Curso de literatura europea. Traducció de Francisco Torres Oliver. Ediciones B, 1997. P. 197-198.



17 desembre 2014

made in japan



La biblioteca del Shiba Ryotaro Memorial Museum.

En 2001, el arquitecto japonés Tadao Ando realizaría la biblioteca conmemorativa que forma parte del Museo Shiba Ryotaro, en la localidad de Higashi de la prefectura de Osaka. Se trata de un denso espacio que acumula la memoria de un novelista, poco conocido en Occidente y que dedicó su vida a la historia de Japón.
[...] Este museo en su honor situado en su ciudad natal, se construiría tras la muerte del escritor en 1996. Se compone de dos ámbitos diferenciados, su antigua casa y jardín junto a la cual se ha construido un pequeño volumen de hormigón que acoge los espacios museísticos y la biblioteca.
La biblioteca, pensada para albergar la inmensa colección de libros del autor, es un espacio enigmático que recibe lateralmente la luz a través de un gran ventanal. En sus paredes, formadas por inmensas tramas de estantes de madera, se acumulan las más de 20.000 obras sobre temas diversos que Ryotaro acumuló y, probablemente leyó, a lo largo de su vida. Un recinto de más de 10 metros de alto repleto de cultura japonesa y que es una metáfora de la vida de este personaje peculiar.

Federico García Barba. Un espacio para la memoria. Arquiscopio.



16 desembre 2014

els ulls d'emma bovary


«Deixeu-me que us expliqui per què odio els crítics. No pels motius habituals: que són creadors fracassats (generalment no ho són; potser siguin crítics fracassats, però això és un altre tema); o que són criticaires, gelosos i vanitosos per naturalesa (generalment no ho són; en tot cas, més aviat se'ls podria acusar d'excès de generositat, de supervalorar els escriptors de segona fila per tal que així les seves pròpies opinions semblin més especials).
No, el motiu pel qual odio els crítics —bé, de vegades— és que escriuen frases com aquesta:
«Flaubert no construeix els seus personatges, com en canvi feia Balzac, mitjançant una descripció objectiva, externa; de fet, és tan descurat pel que fa a la seva aparença externa que en una ocasió diu que Emma té els ulls marrons (14); en una altra, negres (15); i en una altra, blaus (16).»
Aquesta acusació precisa i descoratjadora, la va alçar la difunta Doctora Enid Starkie, professora emèrita de literatura francesa a la Universitat d'Oxford, i la més exhaustiva biògrafa britànica de Flaubert. Els números que apareixen al seu text fan referència a les notes a peu de pàgina en les quals clava cops de llança al novel·lista citant tota mena de documentació.
[...] He de confessar que totes les vegades que jo he llegit Madame Bovary, mai no he notat els ulls d'arc de Sant Martí de l'heroïna. Ho hauria d'haver notat? Ho hauríeu notat vosaltres? Potser jo estava massa enfeinat observant coses que a la Dra. Starkie li passaven per alt (tot i que en aquest moment no se m'acudeix quines podrien ser aquestes coses)? Posem-ho d'una altra manera: existeix un lector perfecte en algun lloc, un lector absolut? La lectura que la Dra. Starkie fa de Madame Bovary conté potser totes les reaccions que jo tinc quan llegeixo el llibre, i després n'afegeix moltes més, de manera que la meva lectura és d'alguna manera supèrflua? Bé, espero que no. La meva lectura pot ser supèrflua en relació amb la història de la crítica literària; però no és supèrflua en termes de plaer. No puc demostrar que els lectors laics gaudeixin més que els crítics professionals; però us puc dir un avantatge que tenim per sobre d'ells. Podem oblidar. La Dra. Starkie i els de la seva casta estan maleïts per la memòria; els llibres sobre els quals ensenyen i escriuen no es poden esborrar mai dels seus cervells. Es converteixen en part de la seva família. Potser és per això que alguns crítics desenvolupen un to lleugerament protector envers els seus subjectes. Actuen com si Flaubert, o Milton, o Wordsworth, fossin una tieta vella i pesada asseguda en un balancí, que fes olor de talc vell, només estigués interessada en el passat, i no hagués dit res des de feia molts anys. Naturalment, és casa seva, i tothom hi viu sense pagar lloguer; però tot i així, ben segur que és, bé, sabeu...el temps?
Mentre que al lector comú però apassionat li està permès oblidar; se'n pot anar, pot ser infidel amb altres escriptors, tornar i tornar a quedar captivat. No cal que la domesticitat s'entremeti mai en la relació; pot ser esporàdica, però quan es dóna sempre és intensa. No existeix el rancor quotidià que apareix quan la gent viu estúpidament junta. Mai no em trobo a mi mateix, amb la veu fatigada, recordant a Flaubert que pengi l'estora del bany o que faci servir el raspall del wàter. Que és el que la Dra. Starkie no pot evitar de fer. Mireu, em vénen ganes de cridar, els escriptors no són perfectes; ni més ni menys perfectes que els marits o les mullers. L'única regla infal·lible és que, si semblen ser perfectes, és impossible que ho siguin.
[...] Ulls marrons, ulls blaus. Té importància? No dic, té importància si l'escriptor es contradiu ell mateix; sinó, té importància al capdavall de quin color són? Em compadeixo dels novel·listes que han d'esmentar els ulls de les dones: hi ha tan poca opció, i sigui quin sigui el color pel qual es decideixen, inevitablement això provoca implicacions banals. Els seus ulls són blaus: innocència i honestedat. Els seus ulls són negres: passió i profunditat. Els seus ulls són verds: desenfrenament i gelosia. Els seus ulls són marrons: integritat i sentit comú. Els seus ulls són violeta: és una novel·la de Raymond Chandler. Com es pot defugir tot això sense que comporti tot un parèntesi sobre la personalitat de la senyora? Els seus ulls són del color del fang; els seus ulls canviaven de color segons les lents de contacte que portava; mai no li va mirar els ulls. Bé, escolliu. Els ulls de la meva dona eren blau-verds, cosa que fa que la seva història sigui molt llarga. I per tant sospito que en els moments de sinceritat amb ell mateix l'escriptor probablement reconeix la inutilitat de descriure els ulls. A poc a poc s'imagina el personatge, el modela, li dóna forma, i aleshores —probablement l'última cosa de totes— ràpidament posa un parell d'ulls en aquelles conques buides. Ulls? Ah, sí, millor que tingui ulls, reflexiona amb atenció cansada.
[...] Potser encara esteu pensant que senzillament m'estic revenjant d'una erudita morta que no pot defensar-se. Bé, potser sí. Però quis custodiet ipsos custodes? I us diré una altra cosa. Acabo de rellegir Madame Bovary.
«En una ocasió diu que Emma té els ulls marrons (14); en una altra, negres (15); i en una altra, blaus (16).»
I suposo que la moral de tot això és: Mai no t'espantis per una nota a peu de pàgina. Aquí hi ha les sis referències que Flaubert fa als ulls d'Emma Bovary al llarg del llibre. Clarament, aquest és un tema important per al novel·lista:
1. (Primera aparició d'Emma). «En la mesura en què era bella, aquesta bellesa es trobava als seus ulls: tot i que eren marrons, semblaven negres a causa de les pestanyes...»
2. (Descrita pel seu marit que l'adora poc després de casar-se) «Els seus ulls li semblaven més grossos, especialment quan acabava de despertar-se i pestanyejava diverses vegades seguides; eren negres quan es trobava a l'ombra i blau fosc a plena llum del dia; i semblava que tinguessin una capa de color sobre l'altra, que eren més foscos al fons, i es feien més clars cap a la superfície, que semblava d'esmalt.»
3. (Al ball il·luminat amb espelmes) «Els seus ulls negres semblaven encara més negres.»
4. (La primera vegada que troba Leon) «Mirant-lo amb els seus ulls negres grossos i ben oberts.»
5. (A dintre casa, tal com Rodolphe la veu quan se la mira per primera vegada.) «El seus ulls negres.»
6. (L'Emma mirant-se al mirall, a dintre casa, al vespre; Rodolphe l'acaba de seduir.) «Els seus ulls no havien estat mai tan grossos, tan negres, ni havien tingut mai tanta profunditat.»
Com ho deia el crític? «Flaubert no construeix els seus personatges, com en canvi feia Balzac, mitjançant una descripció objectiva, externa; de fet, és tan descurat pel que fa a la seva aparença externa que...» Seria interessant de comparar el temps que Flaubert dedica a assegurar-se que la seva heroïna tenia els ulls poc comuns i difícils d'una adúltera amb el temps que la Dra. Starkie va passar a posar-ho al descobert.»

Julian Barnes. El lloro de Flaubert. Traducció de Núria Ribera. Ed. 62, 1995, P. 79-86.




15 desembre 2014

paresidos rasonables


Louis Bouilhet (esquerra) i Gustave Flaubert.

[Nota de la copista: Mario Vargas Llosa, parlant del mètode de treball de Flaubert]
«Hasta octubre de 1853, este horario rígido cambiaba ligeramente los fines de semana, que Louis Bouilhet venía a pasar con él a Croisset. Los amigos permanecían encerrados todo el domingo en el escritorio, leyéndose y criticándose mutuamente —de manera implacable— el trabajo de la semana.
Gustave tenía confianza total en la opinión de Bouilhet y solía acatar los consejos de éste, quien, a lo largo de la redacción de Madame Bovary, fue una segunda conciencia crítica para Flaubert. Pero Gustave y Louis dedican también muchos domingos a comentar con detalle —y a corregirlos, rehaciendo estrofas enteras— los poemas que les envía Louise Colet. Esa venida de Bouilhet, a quien Flaubert quiso siempre entrañablemente, era una de las pocas distracciones de su vida monacal, un asueto que esperaba con avidez durante la solitaria y extenuante semana. Cuando Bouilhet partió a París, en octubre de 1853, el domingo se convirtió en un día idéntico a los otros».

Mario Vargas Llosa. La orgía perpetua. Flaubert y Madame Bovary. Punto de lectura, 2011. P. 77.
1869. Mort de Louis Bouilhet, a qui una vegada havia anomenat «l'aigua Seltzer que em va ajudar a digerir la vida». «Perdent Bouilhet, havia perdut la meva comare, l'home que veia més profundament en els meus pensaments del que ho feia jo mateix».

Julian Barnes. El lloro de Flaubert. Traducció de Núria Ribera. Ed. 62, 1995. P. 34.

*
En autobús al reino de los muertos, desde el centro de Rouen lentamente, cuesta arriba, a visitar a Flaubert. [...] Todos los difuntos que uno busca yacen entre ejércitos de otros difuntos. Aquí enterró Flaubert en 1869 a su amigo Louis Bouilhet, que sin él hubiera sido olvidado. Pero en esta amistad no hubo jerarquía, ni tampoco después. Con Bouilhet, Flaubert enterró no sólo, como él dijo «una parte de mí mismo», sino también a su eterno confidente, al hombre al que consideraba su accoucheur, palabra cuya traducción más exacta es quizá «comadrón». A él le escribió algunas de sus más hermosas cartas, con él pudo pasarse tardes enteras divirtiéndose como un loco como con nadie más. «Bouilhet y yo nos hemos pasado toda la tarde del domingo imaginando cuadros de nuestra decadencia. Nos veíamos viejos, indigentes, en el Hospital de los Incurables, barriendo las calles...Empezamos riéndonos y acabamos casi llorando» (carta a Louise Colet del 16 de noviembre de 1852). Dos años antes, el 13 de marzo de 1850, había escrito a Bouilhet desde Siria una jovial carta de la cual se eliminaron, en 1922, para la edición de sus Oeuvres complètes, pasajes enteros que desaparecieron en la tumba de la censura, a causa de sus vívidas descripciones de experiencias con meretrices y de noches locas. Dice un fragmento que no fue incluido hasta la edición de la Pléiade de 1973:
Nos acostamos sobre su cama, hecha de cañas de palma. Un pábilo ardía en una lámpara de forma antigua colgada del muro. En una pieza vecina, los guardias charlaban en voz baja con la sirvienta, una negra de Abisinia que tenía en ambos brazos las huellas de la peste. Su perrito dormía sobre una chaqueta de seda.
Se lo chupé con rabia. Con el cuerpo sudoroso, estaba cansada de danzar, tenía frío. La cubrí con mi pelliza de piel, y se durmió con los dedos entre los míos.

Cees Nooteboom. «Gustave Flaubert 1821-1880». A: Tumbas de poetas y pensadores. Traducció de María Condor. Siruela, 2007. P.106-108.




14 desembre 2014

fitxats


Readers & Writers Shop at the New York Public Library.



13 desembre 2014

tants caps, tants serveis



Les biblioteques públiques de Catalunya unificaran catàleg i carnets

Es tracta de dues de les mesures d'un conveni entre el Govern i la Diputació de Barcelona per fomentar la lectura i impulsar l'activitat cultural
El Departament de Cultura i la Diputació de Barcelona han signat un protocol de col·laboració per treballar de forma conjunta i millorar el Sistema de Lectura Pública de Catalunya, el conjunt organitzat de serveis de biblioteques del país. Entre d'altres, el conveni preveu la creació d'un catàleg únic dels fons de què disposen aquests equipaments i un carnet unificat amb el qual serà possible gaudir dels avantatges de la xarxa a qualsevol punt del país. Finalment, també es treballarà per oferir un servei de préstec interbibliotecari unificat que està previst que entri en funcionament el segon semestre del 2015.
Així, pel que fa al catàleg col·lectiu, s'hi treballarà l'any vinent amb la idea que estigui disponible a partir del primer semestre del 2016. El primer semestre del 2015 es posarà en funcionament una passarel·la tecnològica que permetrà fer consultes simultànies dels catàlegs actuals de les biblioteques públiques que gestionen ambdues institucions, el catàleg Aladí de la Diputació i l'Argus del Departament de Cultura.
Facilitar l'ús de les biblioteques
La idea del carnet unificat respon a l'objectiu de facilitar que es facin servir les biblioteques públiques sigui quin sigui el municipi on l'usuari s'hagi donat d'alta. Es preveu que el carnet entri en funcionament alhora que el catàleg únic, és a dir, durant el primer semestre del 2016, i portarà associat un catàleg d'avantatges per als usuaris.
Finalment, el conveni també estableix que es treballarà per oferir un servei de préstec interbibliotecari unificat que hauria d'entrar en funcionament el segon semestre del 2015. L'oferiran totes les biblioteques del país i també la Central de Préstec i Serveis Especials del Departament de Cultura (Cepse).
El conveni té una vigència de 2 anys amb una pròrroga possible de 2 anys més i entra en vigor en la data de la seva signatura.

12 desembre 2014

certificat de naixement



[Archives Départementales de la Seine-Maritime, cote 5 Mi 2572.] 
[Acte de naissance de Gustave Flaubert.]
Du Jeudi, Treize Décembre, mil huit cent vingt-un, Devant moi, soussigné, Adjoint, chevalier de l'Ordre Royal et Militaire de St-Louis, faisant les fonctions d'officier public de l'état civil, par délégation de M. le maire, est comparu M. Achille-Cléophas, Flaubert, Chirurgien en chef à l'hôtel-Dieu, de cette ville, domicilié rue de Lecat, n° 17, époux de dame Anne-Justine-Caroline, Fleuriot; Lequel m'a déclaré, que le jour d'hier, à quatre heures du matin, est né, en son domicile précité et de son mariage contracté, en cette ville, le dix février, mil huit cent douze, un enfant du sexe masculin, qu'il m'a présenté et auquel il a donné le prénom de Gustave; présence de MM Anne-François-Achille, Lenormand, âgé de vingt-quatre ans, chirurgien-interne, au dit hôtel-Dieu, y domicilié, et Louis François Stanislas, Leclerc, âgé de quarante ans, officier de santé, domicilié place du Vieux-marché, n° 20, amis; Lesquels témoins et le déclarant, ont signé, lecture faite.
[Signatures]
[Document saisi par Olivier Leroy, mars 2004.]

[Font: Centre Flaubert. Université de Rouen] 

*

«Per què l'escriptura ens fa perseguir l'escriptor? Per què no el podem deixar en pau? Per què no hi ha prou amb els llibres? Flaubert pensava que n'hi havia d'haver prou: pocs escriptors han cregut més que ell en l'objectivitat del text escrit i en la insignificància de la personalitat de l'escriptor; en canvi, tot i així, prosseguim desobedientment. La imatge, la cara, la signatura; l'estàtua noranta-tres per cent de coure i la fotografia de Nadar; el retall de roba i el floc de cabells. Què és el que ens fa àvids de relíquies? Que potser no ens creiem prou les paraules? Creiem que les deixalles d'una vida contenen alguna veritat afegida? Quan Robert Louis Stevenson va morir la seva mainadera, que tenia mentalitat per als negocis, va començar a vendre tranquil·lament cabells que pretenia que havia tallat del cap de l'escriptor quaranta anys abans. Els creients, els buscadors, els perseguidors, en van comprar prou per farcir un sofà.»

Julian Barnes. El lloro de Flaubert. Ed. 62, 2010. P. 14.


10 desembre 2014

fet a mà




«6. ¿Qué tiempo le llevó escribir Madame Bovary y cuáles son las características del manuscrito?
Comenzó a escribirla en la noche del viernes 19 de septiembre de 1851 y la terminó el 30 de abril de 1856, según fechas autógrafas que figuran en los cartones que protegen el manuscrito, lo que da una duración de cuatro años, siete meses y once días. No cuento las correcciones y supresiones que hizo en todas las ediciones publicadas durante su vida, que en algún caso fueron muy importantes: así, la primera edición en un volumen hecha por Lévy, en 1862, contiene 208 cambios introducidos por Flaubert a la edición original, descubiertos y contados por Madame Claudine Gothot-Mersch.
Todo el trabajo se conserva en la Biblioteca Municipal de Rouen: (1) 46 hojas grandes, de Scénarios, el plan de la obra: argumento, caracteres de los personajes, división en capítulos, etcétera; (2) 1.788 hojas de borradores, escritas por ambas caras y consteladas de anotaciones en los márgenes, de tachaduras y agregados, y (3) 487 hojas, que constituyen el manuscrito definitivo».

Mario Vargas Llosa. La orgía perpetua. Flaubert y Madame Bovary. Punto de lectura, 2011. P. 71-72.