divendres, 19 d’abril de 2019

un artista citador


Había llegado a ser un artista citador gracias precisamente a que de muy joven no lograba avanzar como lector más allá de la primera línea de los libros que me disponía a leer. La causa de tanto tropiezo estaba en que las primeras frases de las novelas o ensayos que trataba de abordar se abrían para mí a demasiadas interpretaciones distintas, lo que me impedía, dada la exuberante abundancia de sentidos, seguir leyendo. Aquellos atascos, que por suerte empecé a perder de vista hacia los dieciocho años, fueron seguramente la base de mi posterior afición a acumular citas, cuantas más mejor, una necesidad absoluta de absorber, de reunir todas las frases del mundo, un ansia incontenible de devorar cuanto se pusiera a mi alcance, de apoderarme de todo lo que, en momentos de bonanza lectora, viera yo que podía ser mío.
En esa ansia por absorber, o por enviar a mi archivo todo tipo de frases aisladas de su contexto, seguí el dictado de los que dicen que un artista lo absorbe todo y que no hay uno solo de ellos que no esté influenciado por algún otro, que no tome de algún otro lo que pueda si le hace falta. Absorber y absorber, y ante todo huir de las malas horas y de los malos tragos: ése fue mi lema cuando empecé a lograr liberarme del problema de los atascos en las primeras frases de los libros.

Enrique Vila-Matas. Esta bruma insensata. Seix Barral, 2019.


dijous, 18 d’abril de 2019

temps de pasqua






> anar fet un Cristo (en un estat deplorable)
> on Cristo va perdre l'espardenya (molt lluny)
> treure el sant Cristo gros (fer alguna cosa o prendre alguna decisió de caràcter excepcional)
> quin Cristo! (un bon merder)
> tenir l'edat de Crist (33 anys)
> ojo al Cristo, que és de plata! (parar compte en allò que es fa)
> més n'hi van dir a Cristo (resignació davant una ofensa)

dimecres, 17 d’abril de 2019

noies de lletres


«A la facultat, les noies que eren amigues meves eren de lletres. Cadascuna de nosaltres s'identificava o bé amb la Dorothea Brooke de George Elliot, que confon un pedant amb un home intel·lectual, o amb la Isabel Archer de Henry James, que veu el pervers Osmond com un home culte. A les que s'identificaven amb la Dorothea les impressionava la devoció orgullosa de la noia pels «principis»; les que no s'hi identificaven la consideraven una beata provinciana. Les que s'identificaven amb la Isabel l'admiraven per la seva gran ambició emocional; les que no s'hi identificaven la consideraven perillosament ingènua. En tots dos casos, les meves amigues i jo ens vèiem a nosaltres mateixes com unes variacions en potència de l'una o de l'altra. La gravetat de les nostres inquietuds provenia de l'obsessió que teníem amb aquestes dues dones de ficció.
El problema, tant a Middlemarch com a Retrat d'una dama era que la protagonista —bonica, intel·ligent, sensible— prenia l'home equivocat per l'home adequat. Pel que feia al problema en si mateix, la situació ens semblava totalment raonable. Això ho vèiem cada dia de la setmana. Entre nosaltres hi havia dones joves que tenien gràcia, talent i bellesa i que estaven unides, o a punt d'unir-se, amb homes mediocres en intel·ligència o esperit que les enfonsarien. La perspectiva d'una fi com aquesta ens turmentava a totes. Totes tremolàvem de pensar que podíem arribar a ser com aquelles dones.»

Vivian Gornick. Vincles ferotges; La dona singular i la ciutat: dos llibres de memòries. Traducció de Josefina Caball. L'altra, 2017. P. 234.

dimarts, 16 d’abril de 2019

dissabte de rams i llibres


CLÀUDIA DINARÈS
El Mercat del Ram de Vic s’anticipa a Sant Jordi
Ara llegim
13|4|2019
“Dissabte de rams i llibres”. Així és com les set llibreries de Vic van batejar l’aposta literària que s’ha estrenat al Mercat del Ram de Vic. Una fórmula per introduir la literatura i la cultura a la festa ramadera per excel·lència de la capital osonenca i que serveix, també, per mostrar la bona sintonia entre els professionals del sector. Ha nascut a l’empara de l’Àmbit de la Lectura del Pla d’Acció Cultural (PAC), impulsat per l’Ajuntament de Vic.
Per l’estand situat a la rambla del Passeig de Vic, des de primera hora del matí hi van passar una quarantena d’escriptors i il·lustradors que van signar les seves obres. Una posada en escena a deu dies de Sant Jordi i que, a petita escala, va generar un clima semblant al de qualsevol 23 d’abril a la rambla de Barcelona.
“L’ambient, el dia i l’actitud de la gent ens transporta a Sant Jordi”, comentava Víctor Amela, que aprofitava l’ocasió per presentar a Vic Jo vaig poder salvar Lorca, una novel·la basada en la història que va unir el seu avi granadí, Manuel Bonilla, i el poeta i dramaturg Federico García Lorca.
Al seu costat, el periodista i escriptor Toni Soler signava El tumor, llibre també amb referències a la figura paterna. I feia un pronòstic: “Com a bona festa major que és, la diada de Sant Jordi acabarà prenent forma de Setmana de Sant Jordi”. El presentador va col·leccionar tantes signatures com selfies. “És el factor tele”. Per la parada també hi van passar Rafel Nadal amb El fill de l’italià (premi Ramon Llull 2019) i Llucia Ramis amb Les possessions (premi Anagrama 2018) i Bel Olid.
Aquesta última hi signava Feminisme de butxaca: kit de supervivència, un manual contra la discriminació de les dones publicat el 2017 que ha arribat a la 7a edició. “Ha tingut molt bona acollida de dones lectores, però també d’homes lectors”, especificava Olid. Així, des de Vic, aprofitava l’avinentesa per reivindicar una vegada més “la necessitat de reflexionar sobre el paper de les dones, per posar damunt la taula les desigualtats que pateixen des d’un punt de vista gens bel·ligerant amb els homes i a favor de tothom”. Amb tot, la novetat d’Olid d’aquest Sant Jordi és Tina Frankens.
Tampoc hi van faltar autors locals. És el cas d’Irene Solà, poeta i escriptora de Malla (Osona). Guanyadora del premi Anagrama 2019, Solà va celebrar una proposta “que permet als escriptors de la comarca ser a casa en un format que el dia de Sant Jordi només es pot veure als carrers de Barcelona”. Per l’estand també hi va passar la ninotaire Pilarín Bayés, l’escriptora Cristina Masramon i la corredora de muntanya Núria Picas.
Un èxit. De públic i també d’organització. Montse Ayats, d’Eumo Editoral, assegurava que la iniciativa havia arribat per quedar-se. “Estem sorpresos de la rebuda”, deia. Tot i que el Mercat del Ram és una cita ramadera, lligar els seus 100.000 visitants als llibres ha demostrat ser una bona idea. I ara ja toca esperar que arribi Sant Jordi... i que no plogui.





dilluns, 15 d’abril de 2019

el lloc dels morts, el lloc dels vius


LUCAS CAPELLAS
Jesmyn Ward. El lloc dels morts, el lloc dels vius
Núvol
27|8|2018

[...] La trama de Canteu, esperits, canteu (que és com Josefina Caball ha adaptat el títol al català en la seva traducció, que publica Edicions del Periscopi), engega els motors a partir del següent esdeveniment: en assabentar-se que el seu marit (Michael) serà alliberat de la presó de Parchman, una mare (Leonie) fica al cotxe als seus fills (Jojo i Kayla, de 13 i 3 anys respectivament) per emprendre un viatge que farà ser en acció bona part del que una família disfuncional és en potència, però que també exhibirà les deficiències de la seva realitat social. A casa els esperen un avi (Pa) i una àvia (Ma) que exerceixen de pares. La tornada de la presó dona al lector tot el que l’anada promet, i més.
Un dels punts forts de la novel·la és el repartiment de la veu narrativa, recurs que fa pensar inevitablement en una de les millors novel·les de William Faulkner, As I lay dying, amb què comparteix l’alternança dels narradors i, salvant les distàncies, la precarietat del viatge i la família. Tot i ocupar el lloc central, la visió que en Jojo té de les situacions que ha d’afrontar abans, durant i després del viatge tenen el seu contrapunt en la veu de la Leonie, incapaç de fer de mare, rendida a l’hostilitat del món, refugiada en un amor coix i en les drogues, que li fan veure el seu germà difunt i que s’estenen com una epidèmia a la localitat (nominalment) fictícia de Bois Sauvage, Mississipí. Però Ward també fa parlar als morts, als esperits. El tercer narrador és en Richie, un jove que havia estat tancat a Parchman –aleshores granja de plantacions de cotó-, i de qui parla al seu nét en Pa, pres al mateix penitenciari en la seva joventut. És un final horrible el que lliga a en Richie a aquest món, i la possibilitat de salvar-se a través d’en Jojo, capaç de contactar amb els esperits, el que justifica principalment la seva inserció en l’esquema narratiu.
Ward, a la recerca de la universalitat, confecciona el fons de la seva novel·la a partir de tres focus temàtics imperibles. La família, la mort, però potser per damunt de tot -perquè engloba els dos temes anteriors-, el trànsit a la maduresa, la iniciació a la vida adulta d’en Jojo. Estic convençut, però, que una de les idees que han pesat més en la redacció d’aquesta novel·la és el valor de l’acte de narrar. Les històries que en Pa explica a en Jojo -i la insistència d’ell a partir d’un punt determinat- mantenen viva la memòria del palimpsest de crueltat que és Parchman, paradigma de la discriminació racial. I mostren que el passat s’obre pas, sempre. Que com va escriure el mestre Faulkner, it’s not even past.

diumenge, 14 d’abril de 2019

diumenge al matí


«La segona senyora Panofsky no llegia per plaer, sinó per estar al dia. El diumenge al matí s'asseia amb el New York Times Book Review com si es tractés d'un examen que li haguessin posat, prenia nota només dels llibres dels quals es pogués parlar en sopars i vetllades, els encomanava immediatament i se'ls llegia amb una esgarrapada: El doctor Zhivago, La societat opulenta d'en Galbraith, El dependent d'en Malamud, Brots de passió d'en James Gould Cozzens...»

Mordecai Richler.  El Cas d'en Barney Panofsky. Notes i postfaci de Michael Panofsky. Traducció de Xavier Pàmies. Quaderns Crema, 2013. P. 245.


dissabte, 13 d’abril de 2019

de cara a la paret



Mural de JanIsDeMan i Deef Feed a Utrecht,
Mimosastraat cantonada Amsterdamsestraatweg, per a ser exactes.
La majoria dels títols que hi surten han set suggerits pels veïns.

JanIsDeMan gaf Utrecht een eigen Boekenweekgeschenk. AD. 31|3|2019. (en neerlandès)

divendres, 12 d’abril de 2019

biblioteca i gènere (la correcció política ens matarà)


MONTSE LLORENS
L’Escola Tàber de Sarrià, treu el sexisme de la seva biblioteca
betevé
8|4|2019
L'Associació Espai i Lleure i la comissió de gènere del centre han retirat els títols d'infantil que no potencien una visió igualitària
L’Associació Espai i Lleure i la comissió de gènere de l’escola pública Tàber n’han analitzat la biblioteca d’infantil amb perspectiva de gènere i han retirat 200 contes sexistes, el 30 % del fons. El 60 % tenen algun estereotip de gènere, però s’han mantingut per no deixar la biblioteca sense llibres. Només un 11 % són positius en perspectiva de gènere perquè no segueixen estereotips i ofereixen diversitat. Els resultats del projecte Biblioteca i gènere es publicaran a l’Observatori de la Igualtat de Gènere de l’Institut Català de les Dones.
Dones cuidadores i homes valents 
Durant el curs escolar passat la comissió de gènere del centre va valorar els 600 contes de la biblioteca d’infantil a través d’una anàlisi exhaustiva del seu contingut, en què es van tenir en compte el nombre de personatges de cada sexe, si eren protagonistes o secundaris o quins rols desenvolupaven. S’ha conclòs que la majoria de personatges femenins són secundaris i se’ls atribueixen tasques de cures o maternitat o tenen rols relacionats amb l’amor. En canvi, els personatges masculins són protagonistes i desenvolupen tota mena de rols amb actitud valenta i competitiva.
Contes que creen identitats
Segons l’Associació Espai i Lleure, els contes que es llegeixen d’infant tenen un gran impacte en la formació de la identitat de la persona, ja que es naturalitzen conceptes en una edat en què encara no es té capacitat crítica. Segons l’entitat, si els contes són sexistes poden contribuir, a la llarga, a actituds violentes, masclistes o, fins i tot, de violència de gènere.
Iniciativa pionera
Durant aquest curs escolar a l’Escola Tàber s’està analitzant la biblioteca de primària per descartar-ne els llibres sexistes, tal com s’ha fet a la d’infantil. El projecte Biblioteca i gènere s’exportarà a les escoles bressol públiques de Sant Feliu de Llobregat el proper curs escolar. S’espera que aquest projecte pugui arribar al màxim de biblioteques escolars possibles, així com també als diversos àmbits dels centres.

Llegiu també
Vetada ‘La Caperucita Roja’ por sexista. Ivanna Vallespín. El País, 11|4|2019.
Los bibliotecarios critican que se retire de la escuela ‘La Caperucita’ por sexista. Carina Farreras. La Vanguardia, 12|4|2019.
Contes sexistes? Sí, però amb una mirada crítica. Ivanna Vallespín. El País, 12|4|2019.
Llibres infantils sexistes: cal retirar-los o reinterpretar-los? Laia Vicens. Ara, 12|4|2019.
La prova del cotó: el test Bechdel. De casa al club, 19|5|2014.
Contes de fades per a un món modern. De casa al club, 19|10|2010.


Fa molt de temps, en una època llunyana, els homes (perdó: les persones masculines) de mitjana edat es reunien en els seus clubs elitistes, fumant sense parar puros pudents, i s’explicaven, els uns als altres, les aventures de la nit abans, exagerant-les una mica, si calia. Algunes d’aquestes aventures s’han perpetuat al llarg dels segles en forma de contes infantils, amb personatges tan famosos com la Caputxeta Vermella, la Ventafocs, els tres porquets, la Blancaneu, Joan i la mongetera… El problema és que aquelles aventures (i per tant aquests contes infantils) eren (i són) sexistes i racistes, discriminatoris en qualsevol cas, i mostren un menyspreu constant pels valors culturals que, com a persones, mereixen les bruixes, les fades, els animals, els gnoms, l’ecologia en general i, en particular, el reciclatge i els drets dels no fumadors.
Finalment, però, després de segles d’obscurantisme, James Finn Garner ha tingut el coratge de reescriure aquests contes infantils d’acord amb els temps políticament correctes a què afortunadament ens acostem. El company Garner és escriptor i actor, i viu a Xicago. Publica al Chicago Herald Tribune i actua a la Chicago Public Radio.

dijous, 11 d’abril de 2019

el que m'agrada i el que no m'agrada de les biblioteques


albertodifrancisco
Lo que me gusta y lo que no me gusta de las bibliotecas
Culturamas
9|4|2019
Después de años visitando bibliotecas de Madrid, se podría escribir una tesis de cada una de ellas. Hay bibliotecas como colores en el mundo, y más si nos detenemos en aspectos como la accesibilidad, la comodidad, los bibiotecarios o el fondo de libros que hay. Con todo el cariño, he querido mostrar mis fobias y filias con las bibliotecas, así que que ningún bibliotecario se sienta ofendido. Me he detenido más, claro está, en la biblioteca de mi distrito, que es la que más satisfacciones me ha dado, o como dijo Jorge Luis Borges: «Siempre imaginé que el Paraíso sería algún tipo de biblioteca», y yo lo encontré.
Lo que me gusta de las bibliotecas
  • Que los libros sean gratis. A veces me asombra el solo pensamiento de darme cuenta de que todo lo que leo es gratis.  De hecho, por falta de espacio, he ido más veces a una biblioteca que a una librería. De cualquier manera, no entiendo a la gente que se queja de los precios del libro y por eso no lee, y cuando pregunto: «¿Sabes que los libros son gratis en la biblioteca?», me saltan con un: «Ayns, es que a mí me gusta tenerlos". Mi cara de hastío es un poema.
  • Que puedes encontrar cualquier libro por raro que sea. De hecho, casi todos los libros (por no decir todos) de la carrera los encontré en mi biblioteca. También descubres libros porque están al lado de otros libros que te interesan, editoriales nuevas, títulos curiosos, etc. 
  • El espacio de intercambio que se respira allí con todos los talleres y cursos que organizan de índole cultural. Da gusto ir y pararse en los carteles y anuncios, sueles encontrar algún curso que se ajusta a lo que estás buscando: talleres de escritura, de cine, o un curso de ruso, como fue mi caso.
  • Que puedas coger 6 libros de una vez (aunque depende de las bibliotecas). Lo más probable es que no te lo puedas leer, pero, ¿y la ilusión que te hace? Por cierto, me viene a la memoria cuando salió el e-book y los vaticinios auguraban que el libro iba a desaparecer en unos años y un montón de simplezas catastrófistas por el estilo. Hubo gente que en un afán por usar su libro digital, se llegaban a descargar 20, 30 o 50 libros (ya del tema de la piratería no hablo). Lo mejor es que de esos 50, llegaban a leer 2. Todo muy coherente.  
  • La sección de Novedades. Cierto es que hay libros que aparecen como novedad en la estantería de Novedades un año después de haberse publicado, pero verlo tan nuevecito te dan pagas de comértelo con papas. A todas las bibliotecas a las que he ido, la estantería de Novedades luce lustrosa. Son títulos variados y de las príncipes editoriales españolas.
  • Que puedas caminar por los pasillos durante largos minutos u horas buscando autores, cotilleando editoriales, leyendo títulos atractivos. El tiempo que pasas allí deja de existir. ¿Tu objetivo? Toquetear todo libro que merezca la pena.
Lo que no me gusta de las bibliotecas
  • Que no sean espacios ergonómicos. En muchas bibliotecas, los espacios cómodos brillan por su ausencia, tales como sofás o butacas confortables donde puedas estar allí toda la tarde y parte del día. Las lamparitas verdes son muy monas, pero también las butacas. Algunas sí lo tienen, pero creo que tendría que ser obligatorio en todas.
  • Que gran parte de las bibliotecas estén pensadas para el estudiante y no para el lector. Hay un espacio muy amplio de mesas para el estudio, y un espacio muy reducido para el lector que va allí a leer los libros de la biblioteca. Es cierto que hay un espacio para leer la prensa, pero en mi biblioteca me tendría que bajar el libro (ya que las novelas están en la primera planta) hasta la planta baja para poder estar en ese aula solo destinada a los periódicos. Esto ocurriría sobre todo en el periodo de 24 horas, donde la biblioteca está abierta por exámenes y todo se llena de manera descomunal. Vamos, ni se me ocurre ir allí y sentarme a la mesa con un libro de McEwan. Demasiada osadía. 
  • Que no haya guardarropas nada más entrar, o taquillas. Si vas en hora punta (esto quieres decir que sea el 24 horas de los estudiantes) y está todo tan lleno que no puedes ni dejar el abrigo en una silla, te mueres de calor, te agobies y solo quieres salir huyendo de allí.  Y lo mismo cuando llueve y no sabes qué hacer con tu paraguas. Si lo dejas en el cubo de la entrada, te arriesgas a que desaparezca, lo destruyan o el resto de varillas impidan sacarlo de por vida.
  • Que los bibliotecarios parece que no se han leído un libro en su vida, y si les preguntas por uno te miran con cara de mojo picón. Me ha pasado en más de una ocasión (y lo de que les veas jugar al Solitario ya es otra cuestión), por fortuna no muchas. Vamos, que parece que están rodeados de verduras ecológicas, en vez de por libros. 
  • Ver solo a jubilados y estudiantes, ¿acaso la gente joven entre 20 y 50 no lee? Lo cierto es que un niño puede ser un gran lector, pero llega a la adolescencia y se acabaron las novelas. Entra en otra etapa donde la lectura puede brillar por su ausencia. Son pocos los que sobreviven. 
  • Que no haya máquinas para poder tomarnos un té o un café a gusto mientras nos leemos un libro. Y lo mismo con las máquinas expendedoras de material tipo: bolis, folios, etc., que falta te pueden hacer en un determinado momento. 
Las bibliotecas son un tesoro que debemos preservar y difundir. Los bibliotecarios hacen nuestra vida lectora mejor cuando vamos a la biblioteca. Seguro que si eres un asiduo a las bibliotecas, te habrás fijado en todos estos aspectos. ¿Con cuál te quedas de todos ellos?, ¿podrías aportar alguno más? El paraíso está en la ciudad, vayamos a visitarlo. Merece la pena. 

dimecres, 10 d’abril de 2019

fer pasqua abans de rams



12, 13 i 14 d'abril de 2019 


dimarts, 9 d’abril de 2019

de gripaus i escriptors


CARLES CASAJUANA
De gripaus i escriptors
La Vanguardia
8|4|2019

Un amic em recrimina que, en alguna ocasió, he escrit que en aquest país viuen –o malviuen, més sovint– del negoci editorial els editors, els crítics, els correctors, els traductors, els llibreters, els agents, però no els escriptors, que ens veiem obligats majoritàriament a exercir altres professions.
–¿De què et queixes? –em pregunta–. Com a diplomàtic, has pogut escriure sense preocupacions econòmiques i, a sobre, has voltat per tot el món i has pogut viure situacions que molts pocs escriptors tenen a l’abast. No em diguis que hauries preferit dedicar-te només a escriure.
Té tota la raó: no tinc cap dret a queixar-me. He estat de sort i, si pogués, tornaria a triar la vida que he fet, sens dubte. Però jo no ho he escrit mai com a queixa. M’he limitat a assenyalar una característica de l’ofici de les lletres en aquest país, d’altra banda ben coneguda. És a dir, una obvietat. I ho he fet sempre sense amargor.
Personalment, no he lamentat mai no poder escriure a temps complet. En aquest punt sóc més aviat de l’escola del gran poeta anglès Philip Larkin, del qual parlava en aquesta mateixa pàgina no fa gaire, que va dedicar dos poemes memorables a explicar per què no es va voler professionalitzar mai i va preferir dirigir la biblioteca d’una universitat de províncies.
Tots dos ofereixen una visió molt poc romàntica de la qüestió. En el primer, Toads, escrit l’any 1954, als trenta-dos anys, Larkin planteja l’assumpte en uns termes encara defensius. La vida és una merda –life stinks, diu– perquè, per anar fent, ha de treballar sis dies a la setmana. Compara la feina de bibliotecari amb un gripau (en anglès, toad) que li empastifa l’existència amb les seves exigències. “¿No hi ha gent que viu sense pencar i no passa gana? ¿Per què no ho puc fer jo?”, es pregunta. Ell es resigna a treballar –conclou– perquè, fet i fet, hi ha en ell mateix una certa qualitat de gripau que li impedeix abandonar-se al somni de donar un cop de porta i dir aquí us quedeu, fiqueu-vos la pensió on us càpiga. És a dir, per una barreja de comoditat i de covardia.
En el segon, Toads revisited, escrit l’any 1962, Larkin adopta un to més positiu sobre la seva feina de bibliotecari. Anar-se’n a fer un tomb pel parc hauria de resultar més agradable que treballar tancat en una biblioteca, diu. Però no fa per a ell. ¿Sentir tocar les hores, veure com porten el pa, com els núvols tapen el sol i com els nens juguen i se’n van a casa, sense amics ni companys de feina? No: prefereix els documents que li porten a la taula de treball, els col·laboradors, les trucades. I conclou: Dóna’m el braç, amic gripau! Ajuda’m a anar fent pel camí del cementiri!
Per a Larkin, la biblioteca era un matrimoni: regular, rutinari, fiable. Potser una mica gris però, a llarg termini, satisfactori. La poesia era una amant: representava la passió, l’aventura, el somni. Per a mi, salvant totes les distàncies, que són insalvables, la vida diplomàtica ha estat un matrimoni menys gris que la vida de bibliotecari ho va ser per a Philip Larkin. M’ha portat a països tan diferents com Bolívia, Malàisia, els Estats Units i Gran Bretanya i m’ha permès conèixer tota mena de gent. He vist molt i he après una mica. No m’he avorrit mai. Però, a més, ha estat una esposa comprensiva que m’ha permès totes les aventures literàries que m’han vingut de gust. ¿Què més puc demanar? Gairebé sempre que ho he desitjat he trobat temps per escriure.
És una professió, a més, amb una llarga tradició literària. La llista d’escriptors que van ser diplomàtics imposa respecte. En citaré uns quants: Juan Valera, Saint-John Perse, Josep Carner, Pablo Neruda, Lawrence Durrell, Octavio Paz, Carlos Fuentes. Personalment, és una ocupació a la qual només li puc retreure una cosa: que és tan vistosa que eclipsa la d’escriptor.
Al principi, això m’irritava una mica. Pensava: en aquest país en què gairebé ningú pot viure del que escriu i en què tots els escriptors s’han de guanyar la vida fent una altra cosa, ¿com és que mai no diuen que tal és professor i tal altre periodista i en canvi sempre que parlen dels meus llibres diuen que sóc diplomàtic? Però un bon dia vaig donar la batalla per perduda: aquí es llegeix poc i hi ha més escriptors que diplomàtics, de manera que és molt difícil d’evitar que em singularitzin per ser-ne un. Els lletraferits ja em coneixen com a escriptor, oi? Doncs els altres ja està bé que em vegin com a
diplomàtic. Ningú és perfecte. Fins i tot algun cop he estat temptat de fer com Juan Benet, que negava ser escriptor i deia que era enginyer (que és la professió de la qual vivia).
Al capdavall, entre els escriptors la pràctica d’un altre ofici no ha estat mai inusual. La professió de les lletres no és fàcil enlloc. A tot arreu hi ha escriptors que l’han hagut de combinar, almenys circumstancialment, amb l’ensenyament, amb el periodisme, amb l’edició de llibres o amb altres ocupacions, de vegades molt allunyades del món dels llibres. Cervantes recaptava impostos. Txékhov era metge. Joseph Conrad era capità de la marina mercant. Jaime Gil de Biedma, alt executiu. J.V. Foix, pastisser. No crec que sigui absurd preguntar-se si l’obra d’aquests gegants no deu alguna cosa a la professió que exercien per arribar a la fi de mes.

dilluns, 8 d’abril de 2019

de la utilitat dels llibres


«Voy a hablarles de libros. Los libros no son los únicos objetos que hay en el mundo y tampoco creo que estén entre las cosas más importantes. Pero he tenido mucha relación con los libros y ese es el motivo por el que se me considera competente para hablarles de ellos por la radio. Durante el transcurso de mi vida he leído muchísimos libros, he vivido atrapado en muchas de sus historias y argumentos, la lista de mis lecturas formaría una biblioteca muy extensa, y también escribí algunos por mi cuenta, sobre todo novelas.
[...] Quiero dedicar la charla de hoy a una pregunta que entraña cierta profundidad: ¿son útiles los libros? Sabemos que ocupan mucho espacio y que nos exigen mucho tiempo. De acuerdo, pero, ¿de verdad merecen la pena? Miremos nuestras estanterías, seguro que a más de uno le gustaría colocar allí comida o ropa, pero resulta que no puede porque están llenas de libros. Los libros también ocupan buena parte del día: quizás le apetecería a usted pasarse el día hablando, o jugando, o medio adormilado, pero no puede permitírselo porque tiene que leer un libro. ¿De qué va todo esto? ¿Son los lectores acaso un punto de apoyo del que se sirven los libros para seguir existiendo? La tradición libresca está viva desde hace tres mil años. Se trata de un lapso breve si se lo compara con la historia de la raza humana, pero es muchísimo tiempo si se lo compara con la vida de un individuo. De una manera u otra los libros se las han arreglado para sobrevivir. Si me permiten, voy a sugerirles tres motivos que explicarían esta pervivencia y que también pueden ayudarnos a comprender por qué son objetos tan útiles.
La primera razón es muy sencilla. Los libros son útiles porque nos proporcionan datos. Queremos saber que está pasando en el mundo o qué ha sucedido en nuestro país y una buena manera de enterarnos es recurrir a los libros. A esta clase de libros les llamo «libros informativos», y acudimos a ellos para aprender algo práctico.
[...] Queremos conocer este mundo, y a la curiosidad no le gusta darse por vencida. Esta es una de las principales motivaciones para leer, y la más sencilla de entender, pero no la única. Se me ocurren por lo menos dos razones más, si bien me temo que no son tan sencillas de explicar.
Quiero empezar por un libro de Shakespeare, Macbeth, por ejemplo. ¿Tiene Macbeth alguna utilidad? ¿Nos informa de hechos contrastados? Muy pocos. Sin duda está escrito sobre una base histórica, pero presentada de manera tan oscura que apenas obtenemos un par de datos fiables sobre la historia de Escocia, donde transcurren los hechos. Macbeth no nos sirve para aprender la historia de Escocia [...]. Nos enfrentamos a una clase de libro bastante distinta. Lo que Shakespeare se propone con Macbeth es inventar y crear un mundo y unas historias que no existían, que salen por primera vez de la mente de Shakespeare, y que si él no hubiese nacido para convertirse en lo que se convirtió, nunca jamás hubiera leído nadie. Esta es la segunda especie de libro de la que quería hablarles. Un libro de la primera especie lo juzgamos bueno si nos informa adecuadamente del segmento de vida en el que nos hemos interesado. Un libro de la segunda especie es bueno, entre otras cosas, si el mundo que convoca nos parece vivo. Los críticos llaman a esta clase de libros «literatura imaginativa».
[...] Ahora bien, esta segunda clase de libros no le gusta a todo el mundo. Y no existe un criterio exacto. O te gustan o no te gustan, y no hay nada más que añadir. [...] Pero basta con reflexionar un poco sobre el asunto para darse cuenta que es absolutamente imposible demostrar que un libro de esta especie tenga la menor utilidad. Si uno considera que leer Macbeth es una pérdida de tiempo, entonces es que para él Macbeth es, sin discusión posible,  una pérdida de tiempo.
Las personas a las que les gusta esta segunda clase de libro no son más inteligentes, tampoco más tontas, ni más virtuosas, ni más malvadas. El motivo por el que los leen es que se sienten concernidas por la ficción. Yo siento muy a menudo que la ficción me llama con fuerza; se trata de un tirón interno, estoy seguro de que a muchos de ustedes les pasará lo mismo. Las personas que comparten mi inclinación por los libros de ficción preferirán comprarlos y leerlos antes que los textos informativos. Preferirán las novelas, las obras de teatro y los poemas por encima de los horarios de trenes, la biografía de Gladstone o un buen libro de historia. Pero sé bien que muchos de ustedes no comparten estas preferencias, algunos han llegado a convencerse incluso de que los libros de ficción son una basura. No voy a entrar a discutir este asunto, de hecho se trata de juicios que no pueden debatirse.
[...] Quiero hablarles ahora de la tercera clase de libros. Hemos aprendido que hay libros que enseñan hechos y libros que crean hechos. ¿De qué trata la tercera especie de libro? O, para ser más rigurosos con la pregunta: ¿cuál es la tercera razón para leer?
Nuestro tercer motivo para leer es que con frecuencia necesitamos ayuda. El mundo actual se transforma progresivamente en un lugar difícil y peligroso, y nos beneficia toda la ayuda que podamos obtener para movernos en él.
[...] Mi experiencia es que los libros ayudan a las personas, pero que lo hacen de manera más sutil, indirecta. En primer lugar son útiles porque nos despiertan.
[...] También pueden ayudarnos a construir nuestra vida, al depositar en nuestro interior la fuerza necesaria para avanzar. Quizás esta última frase no está muy clara tal y como la he pronunciado. Lo que quiero decir con esta observación es que si uno sigue leyendo libros año tras año, los libros conseguirán que su mente se fortalezca igual que que el ejercicio físico fortalece el cuerpo.
[...] Me he visto obligado a generalizar un poco durante esta charla. Creo que los libros son útiles, pero no creo creo demasiado en la conveniencia de elaborar listas de libros para desconocidos con propósitos prácticos. Prefiero darles el siguiente consejo: lean libros que les ofrezcan datos precisos, de los que calificamos como la primera especie, del estilo de los horarios de tren. Lean también, si se sienten atraídos por ellos, libros imaginativos y creativos, como Macbeth. Si lo hacen estoy convencido de que las dos clases de libros se combinaran en sus mentes a medida que pasen los años para despertarles y fortalecerles. Para decirlo en plata y sin rodeos: estudien libros de historia, economía o ciencia por su propio bien...Disfruten de la literatura imaginativa por su propio bien...Con el tiempo descubrirán que la combinación del estudio y del placer les proporcionará un beneficio ético, les habrá mejorado como personas.»

Viernes 24 de septiembre de 1937

E. M. Forster. Algunos libros: las charlas de E.M. Forster en la BBC . Selecció i traducció de Gonzalo Torné. Alpha Decay, 2018. P. 21-32.

diumenge, 7 d’abril de 2019