diumenge, 29 de maig de 2016

últimes voluntats


A la Núria Cisa, que me l'ha fet anar a buscar.

LXVII. VOLUNTAT
És la meua última voluntat que el meu cos sense vida siga comprimit, i que se li done posterior sepultura dins l'hermètica vocal de la paraula jo, que trobareu, sense dificultats, en la línia setena del paràgraf inicial de la pàgina 123 del llibre Moby Dick; en concret, de l'exemplar que reposa sobre l'estant més alt de la modesta prestatgeria que tinc en el dormitori.

Manuel Baixauli. Espiral. Columna, 1998. P. 132.


dissabte, 28 de maig de 2016

un forner fa baguettes, un escriptor escriu



El passat 9 de maig es va saber el guanyador del premi Goncourt du Premier Roman d'enguany: Joseph Andras, amb la novel·la De nos frères blessés (Actes Sud).  Hi ha hagut una mica de rebombori perquè l'obra no constava en la llista dels quatre finalistes, feta pública el 6 d'abril; va ser un afegitó d'última hora. Com si no hi hagués prou amb això, ara va i resulta que el tal Joseph Andras ha rebutjat amablement el premi per mitjà d'un comunicat de premsa de la seva editorial, sense ni una trista compareixença pública perquè, segons diuen, l'autor es vol mantenir en l'anonimat, al marge dels mitjans i dels saraus literaris:
«Je vous confirme que l’auteur n’accepte pas son prix. Il remercie les membres du jury, bien sûr, d’avoir aimé son livre, mais ne pas accepter le prix, car sa conception de la littérature n’est pas compatible avec l’idée de compétition».

Total, que entre una cosa i altra...

1. El manuscrit va arribar a l'editorial per correu.
2. Se'n sap pràcticament res, d'ell («Né en 1984, Joseph Andras vit en Normandie. Il séjourne régulièrement à l'étranger. De nos frères blessés est son premier roman», aquesta és tota la biografia que ens proporciona l'editorial. I, a sobre, només circula una foto seva, la que encapçala aquest apunt). Comença a córrer la brama que es tracta d'un pseudònim.
3. Rebutja el Goncourt, sense donar la cara.
4. Els que l'han llegida (en Philippe Claudel i en Pierre Assouline, per exemple, ambdós membres del jurat), asseguren que la novel·la és fantàstica, molt potent, massa madura, en tractar-se d'un debut literari. Es disparen les alarmes davant el risc de trobar-se amb un nou cas Romain Gary/Émile Ajar, no sé si el recordeu. Gary, que ja havia guanyat un Goncourt l'any 1956, s'hi va tornar a presentar l'any 1975 —per despit, es podria dir, perquè rebia fort dels crítics literaris francesos, que l'acusaven d'estar acabat— amb la novel·la La Vie devant soi i el pseudònim Émile Ajar. Va (tornar a) guanyar el Goncourt i el va rebutjar. La broma va arribar més lluny: Romain Gary va contractar un seu cosí per fer d'Émile Ajar. Us en vaig parlar aquí, de tot això.

...la distracció està assegurada. Us continuarem informant.

Vegeu també:
Joseph Andras sur son refus du Goncourt : “Un boulanger fait des baguettes, un écrivain écrit”. ActuaLitté. 24|5|2016.
Quand l’affaire Iveton devient l’affaire Andras. Pierre Assouline. La République des livres. 13|5|2016.



divendres, 27 de maig de 2016

les variacions gutenberg


Anthology2006. De la sèrie Gutenberg Variations.



Vegeu també --  -- -> Stanford Kay Studio.


dijous, 26 de maig de 2016

el record com a matèria narrativa


«La primera paraula de la novel·la és «recordo», i tota la novel·la és la conseqüència d'aquest exercici de memòria del protagonista. Però és el "com" es produeix aquest record el que fa que aquesta novel·la sigui tan notable. Qui recorda —el protagonista— és Anthony Webster, un home divorciat i jubilat que mena una vida raonablement estable i tranquil·la. I el que recorda —ordenat cronològicament— és el que ha viscut des dels seus anys escolars: els seu amics, les seves nòvies, el seu matrimoni amigablement trencat i alguns sentiments que el van marcar especialment: l'admiració per Adrian Finn, un company d'estudis que s'acabà suïcidant, i els amors fracassats amb la seva primera amiga  —Veronica— que li deixaren un pòsit de confús ressentiment. Un fet banal i misteriós que no coneixerem fins ben entrada la novel·la —saber que podrà llegir el diari íntim d'Adrian Finn— estimula els records que constitueixen la matèria bàsica d'aquesta novel·la.
En síntesi: la vida d'Anthony Webster no té un especial interès, i els incidents que estimulen el seu record fa molt de temps que han passat i podria perfectament desestimar-los. Però, malgrat tot, hi reflexiona i s'encara amb el que ha estat la seva vida. La qualitat d'aquests records té quatre característiques que els singularitzen: primera, el protagonista recorda com si nosaltres —els lectors— fóssim davant seu —«hi esteu d'acord?» (p. 60), per exemple. El seu record, doncs, no necessita un narrador que faci d'intermediari entre el personatge i nosaltres, ni és un monòleg interior —la ment sense control del personatge— sinó que són les paraules d'un home que se sincera davant nostre. La manera com Barnes dur a terme aquesta tècnica és extraordinària.
Però aquests records —segona característica— són lluny de ser inequívocs perquè el personatge reconeix que el que diu no és altra cosa que «la interpretació que vaig fer en el seu moment d'allò que estava succeint aleshores» (p. 50). I això exigeix un lector que no només incorpori informacions sinó que, a més, les valori. Barnes en parla com l'aplicació a una vida privada del relatiu valor dels testimonis amb què els historiadors —ell i el protagonista ho són— reconstrueixen el passat. Excel·lent.
Una tercera característica —des del meu punt de vista, la més important— es basa en el tipus de persona que és el protagonista, el qual no furga en el passat perquè temi alguna cosa, sinó perquè el preocupa el valor moral del que ha fet. No hi ha cap idealització del personatge —«mediocre a la universitat i a la feina; mediocre en l'amistat, la lleialtat, l'amor; mediocre, sens dubte, en el sexe» (p. 108)— i per això la seva reflexió té una singular credibilitat. El del protagonista és un univers moral i, a més, enriquit per les referències als filòsofs i poetes amb què s'ha format i estima.
D'altra banda —quarta característica— el personatge no és davant d'un tribunal i, per tant, no se cenyeix a les qüestions bàsiques per a aclarir els fets sinó que el seu discurs passa lliurement d'una qüestió a l'altra amb un joc d'associació d'idees brillant: fa atractiva —el contrari de feixuga— la lectura, es demora en situacions amb les quals Harold Pinter hauria pogut fer mitja dotzena d'obres, recrea l'Anglaterra dels seixanta i, sobretot, construeix un personatge excel·lent. En definitiva el que fa Barnes amb aquests records no és parlar d'una vida —la del protagonista— sinó de la vida i, com diu Webster, «hi havia altres tipus de literatura (la teòrica, l'autoreferencial, la lacrimògenament autobiogràfica), però tan sols eren palles mentals» (p. 23). Barnes, però, quan intenta introduir un enigma en la novel·la i, pitjor, quan el resol, sembla no creure amb tant entusiasme en el valor estrictament literari del que és essencial del seu text. Llàstima.»


RAMON PLA I ARXÉ. «El record com a matèria narrativa». El Temps. Núm. 1499. 5|3|2013. P. 57.



dimecres, 25 de maig de 2016

(més) a propòsit dels oms de la rambla hospital


Foto: Toni Coromina.

Allò de l'altre dia a la rambla Hospital de Vic, la tala dels oms, vull dir, m'ha fet pensar en un llibre que vam llegir ja fa uns quants anys al club de lectura, Los anillos de Saturno, d'en Sebald, i me l'ha fet recordar perquè, si no vaig errada, en parlava, d'oms, i d'una greu malaltia que els afecta. Es diu grafiosi, també coneguda com 'malaltia holandesa'. Unes soques molt agressives del fong que provoca la malaltia, el Ceratocystis ulmi, van fer la seva aparició a Anglaterra l'any 1970 i van aniquilar la pràctica totalitat d'oms en un sant moment. Posteriorment, aquestes soques virulentes es van anar estenent per tota Europa, així que, com aquell qui diu, els oms són cars de veure i, per tant, si allò de l'altre dia a la rambla Hospital de Vic hagués set una tala indiscriminada (ho dic en condicional perquè no tinc prou informació, la veritat, tret d'haver contemplat en directe les soques, dites ara en el sentit de 'part inferior del tronc, que resta a terra amb les arrels quan es talla l’arbre', i assegurar-vos que, en general, llueixen un aspecte immillorable, exceptuant un parell, que fan mala ganya), la cosa, deia, prendria proporcions de bestiesa descomunal. Barbàrie pura i dura. Soques en el sentit pejoratiu del terme, que el té.
He anat a buscar el llibre d'en Sebald. No anava errada; ho recordava perfectament bé, gràcies. Cap al final de tot. Encara és allà: l'extinció dels oms anglesos i, ja posats, la Gran Tempesta del 1987, no sé si la teniu present, una mena de cicló que va afectar el Regne Unit i que va deixar 18 morts i 15 milions d'arbres caiguts. Una autèntica escabetxada.

*  *  *

«Aproximadamente desde la mitad de los años setenta, la disminución del número de árboles se ha acelerado a ojos vistas y, de forma especial, entre los tipos de árboles más frecuentes en Inglaterra, su número se ha reducido considerablemente llegando incluso a un exterminio casi absoluto. Alrededor de 1975, la enfermedad holandesa de los olmos, que había partido de la costa sur, había alcanzado Norfolk, y apenas habían pasado dos, tres veranos, cuando en nuestro entorno ya no quedaba un olmo vivo. Los seis olmos que cubrían con sus sombras el estanque de nuestro jardín se secaron en junio de 1978, al cabo de pocas semanas de haber desarrollado su maravilloso verde claro por última vez. Con una rapidez increíble, los virus recorrían las raíces de avenidas enteras y desencadenaban la contracción de los vasos capilares que en el plazo más corto de tiempo conduce al agostamiento de los árboles. Los escarabajos voladores que extendían la enfermedad lograron descubrir incluso los ejemplares aislados con una seguridad infalible. Uno de los árboles más perfectos que he visto nunca era un olmo de casi doscientos años que se elevaba solitario en un descampado, no lejos de nuestra casa. Ocupaba un espacio aéreo verdaderamente enorme. Recuerdo, cuando la mayoría de los olmos de la región habían sucumbido a la enfermedad, que él movía en la brisa sus incontables hojas, levemente asimétricas y finamente dentadas, como si la epidemia que había acabado con todo su género tuviera que pasar de largo por él sin dejar huellas, y recuerdo que después de apenas catorce días todas estas hojas al parecer invulnerables eran marrones y estaban retorcidas, y que antes de que llegara el otoño se habían diluido en polvo.
[...] En otoño de 1987, el país fue atravesado por una tormenta como aquí nadie había vivido jamás y a la que, según estimaciones oficiales, rindieron sacrificio más de catorce millones de árboles adultos, por no hablar del bosque bajo. Fue la noche del 16 al 17 de octubre. Sin previo aviso vino la tormenta desde el golfo de Vizcaya ascendiendo por la costa occidental francesa, cruzó el canal de la Mancha y, pasando por las regiones surorientales de las islas, se dirigió hacia el mar del Norte. Me desperté alrededor de las tres de la mañana, no tanto a causa del bramido creciente como por el calor en aumento y la presión atmosférica ascendente en mi habitación. A diferencia de otras tormentas equinocciales que he vivido aquí, ésta no llegaba en ráfagas intermitentes, sino en un único empellón de una persistencia regular, pero, por lo que parecía, cada vez más fuerte. 
[...] En cualquier caso aún recuerdo que no confiaba en mis ojos cuando volví a mirar hacia fuera y allí donde antes chocaban ondas de aire contra la masa negra de los árboles, ahora no veía más que un horizonte vacío, macilento. Me parecía como si alguien hubiera abierto una cortina y yo estuviese mirando fijamente una escena amorfa que daba paso al infierno. En el mismo momento en que me percaté de la inhabitual claridad nocturna sobre el parque, supe que allí estaba todo destruido. Y sin embargo, confiaba en que el espeluznante vacío pudiera ser atribuido a otra causa, pues con el bramido de la tormenta no había percibido la más mínima alusión de aquel estampido que conocía de la tala de la madera. No me di cuenta hasta más tarde  de que los árboles que se sostienen por sus raíces caían al suelo lentamente, y que durante tal imperativo de la caída, las coronas, que se habían enredado entre sí, no se destrozaban sino que permanecían casi intactas. Así es como secciones enteras de bosque han sido aplastadas como campos de cereales. Fue al amanecer, una vez que la tormenta, en cierta medida, se hubo apaciguado, cuando me atreví a salir al jardín. Estuve largo tiempo con un nudo en la garganta, en medio de la destrucción.
[...] Tan silenciosa fue aquella noche resplandeciente después de la tormenta, como penetrante la manera en que silbaron las sierras durante los meses de invierno. Hasta bien entrado marzo siempre había cuatro o cinco trabajadores ocupados en cortar el ramaje, quemar el sámago y arrastrar y cargar los troncos. Por último, una excavadora cavó grandes agujeros hacia donde empujaron las raíces principales, algunas de la dimensión de una carga de un carro de heno. De esta forma, en una verdadera revolución lo de abajo pasó a la parte de arriba. El suelo del bosque, en el que en primavera crecían eléboros, violetas y anémonas entre los heléchos y almohadones de musgo, estaba ahora cubierto de una capa de pesado barro. Sólo hierba pantanosa, cuyas semillas habrán estado en la profundidad quién sabe cuánto tiempo, salía a mechones de la tierra pronto completamente dura. La irradiación del sol, a la que ya no detenía nada, destrozó en un plazo brevísimo de tiempo toda la vegetación umbría del jardín, y con el tiempo la sensación de estar viviendo al borde de una estepa era cada vez mayor. Donde hacía poco tiempo al despertar el día los pájaros eran tan numerosos y cantaban tan alto, que a veces había que cerrar las ventanas del dormitorio, donde las alondras se alzaban por la mañana sobre los campos y donde en las horas del atardecer había momentos en que incluso se oía cantar a un ruiseñor desde la espesura, ahora apenas se percibía un sonido vivo».

W. G. Sebald. Los anillos de Saturno. Una peregrinación inglesa. Traducció de Carmen Gómez García i Georg Pichler. Anagrama, 2008.



dimarts, 24 de maig de 2016

mirador de joan sales




El barri del Coll dóna nom al Mirador de Joan Sales
dimarts, abril 26, 2016
La meva Barcelona. Gràcia.
«Dissabte, 30 d’abril amb una trobada amb entitats i actuacions es presentarà  la placa commemorativa amb el nom de l’Escriptor que s’instal·larà sobre d’un monòlit. Amb aquest element, el  privilegiat mirador situat al final del Camí de Can Móra passarà a denominar-se de Joan Sales, a demanda de les entitats del barri que volen retre  homenatge a la figura d’aquest  escriptor estretament  vinculat al barri.
[...] El mirador està situat al Turó del Carmel o la Muntanya Pelada, tal com la coneixen els veïns del barri,   al final del carrer del Portell i del Camí de Can Mora. També es pot arribar a través del Park Güell i contemplar, des d’aquest panoràmic indret, tota la metròpoli barcelonina que abraça del delta del Llobregat fins el Maresme.
Aquest mirador es troba per sobre del Park Güell,  tot i que no ocupa  la part més elevada del turó, les seves vistes sobre la ciutat són espectaculars i és un lloc habitual de passeig per al veïnat, especialment després que les diferents actuacions de la Llei de barri milloressin  l’accessibilitat del passeig i  la il·luminació. Ara,  amb la instal·lació del monòlit i la placa commemorativa aquest espai comptarà també amb un element escultòric i simbòlic.   
Sota del Mirador, s’ hi troben les restes de les Coves d’ en Cimany, una mina de ferro que va tenir activitat fins fa 200 anys enrere. El barri del Coll,  tal com ens recorda l’orografia i la toponímia: Torrent del Remei, Font Rúbia, Coll del Portell, Font del Coll.., és un coll entre dos turons amb fonts, torrents,  mines i grutes… i  la muntanya i la natura han estat i hi són presents.
[...] El mirador està dedicat a Joan Sales (1912-1983), un dels més famosos novel·listes catalans del segle passat i veí del barri del Coll que també va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi l’any 1982.
En Joan Sales era un gran col·laborador de la Parròquia Mare de Déu del Coll i de l’ entitat Caramelles del Coll. Per la seva vinculació al barri, la seva vídua , amb el Sr. Josep Mª Riera, van iniciar la petició, que avui es converteix en una realitat, de posar el nom de Joan Sales a aquest indret tan emblemàtic del barri del Coll i dels barris del voltant...»





dilluns, 23 de maig de 2016

diumenge, 22 de maig de 2016

la biblioteca de holland house


Fotografia d'un tal 'Mr. Harrison', de l'agència Fox Photos, feta el 23 d'octubre de 1940.
Propietat de l'Historic England Archive

«Lo único que sobrevivió a las más de 10 horas de bombardeos por parte de los nazis fueron los muros de la biblioteca. Holland House (Londres) es atacada en 1940, los impactos la destruyeron casi por completo y el fuego se encargó de rematar la faena. Los primeros curiosos se adentraron entre las ruinas, la biblioteca seguía intacta, sólo un par de ejemplares habían caído en la batalla».
Loreto Sánchez. «Bibliotecas, palacios del pueblo». El Mundo. 19|1|2015. 


Vegeu també:
--> «Picture Book: Holland House Library, 1940». A: What are you reading for...? 



dissabte, 21 de maig de 2016

el llibre essencial de la cultura europea


«En aquest país, quan es parla d’ètica, es produeix una anomalia monumental. I és de tal calibre que no té comparació amb cap dels països del nostre entorn. Fruit d’un concordat de l’Estat espanyol amb la Santa Seu, signat sota el franquisme, que cap govern s’ha atrevit a qüestionar d’arrel, el sistema educatiu ha preservat un lloc privilegiat, difícilment ­justificable en un Estat no confessional, a l’ensenyament de la religió catòlica. I, fruit de les pressions de sectors socials que veien com a excessiva, molt raonablement, aquesta intrusió de l’àmbit de la fe religiosa en l’ensenyament obligatori, en alguns moment s’ha plantejat l’ètica com a alternativa opcional per a aquells alumnes que volien ser dispensats de rebre un ensenyament confessional. Això ha produït l’anomalia a què ens referíem i que fa que, encara en molts contextos, parlar d’ètica sigui referir-se a una cosa opcional, de la qual n’estaria mancada la religió o de la qual en podrien prescindir les persones religioses, i que, de manera recíproca, fora d’aquests àmbits, ­seria considerat de tan poca consistència que, en el sistema educatiu, ben just podria arribar a tenir la consideració d’una maria, és a dir, un contingut ornamental, prescin­dible i innecessari.
Sóc de l’opinió que la, per dir-ho suaument, laxitud moral que caracteritza alguns comportaments en l’esfera pública dels darrers anys, i que han convertit la corrupció, l’endogàmia, el tràfic d’influències i la malversació de cabals públics, per no parlar directament del robatori o del frau fiscal, en la primera preocupació de la ciutadania, tenen a veure amb l’absència generalitzada de la reflexió ètica en la discussió política i amb el lloc subaltern que ocupa en el conjunt de la vida pública.
Pensava en aquestes coses arran de la publicació d’una edició extraordinària, pel seu rigor modèlic, d’un text clàssic del pensament europeu: l’Ètica Nicomaquea d’Aristòtil (Obrador Edèndum). Una peça fonamental de la història de la cultura occidental, sense la qual no es poden entendre moltes de les coses que constitueixen l’entramat d’aquesta cultura i sense la qual difícilment pot copsar-se el millor del que som. No és pas aquí el lloc de justificar-ho, però és difícil no reconèixer, en aquesta edició fabulosa, a càrrec de Josep Batalla, que conté una edició crítica impecable del text grec i una traducció al català que farà història, un esdeveniment editorial absolutament transcendental, només comparable a les edicions que molt poques cultures europees tenen el privilegi de tenir.
L’Ètica Nicomaquea no és simplement un llibre de filosofia. És un dels llibres cabdals del que, durant segles, sense que calgués més aclariment, va ser considerat com “el Filòsof”. A més, entre tots els que va fer, és el que s’ocupa de l’anthrópeia philosophia, és a dir, de la “filosofia de les coses humanes”. Quan Rafael va pintar el fresc L’Escola d’Atenes, aplegant-hi tots els filòsofs grecs, va posar en el centre a Plató i Aristòtil. Plató, ja vell, porta sota el braç el Timeu, i amb un dit de la mà dreta assenyala cap al cel, indicant el caràcter idealista de la seva reflexió. El jove Aristòtil que camina al seu costat, però, estén la mà dreta cap al terra, indicant que, si la filosofia s’ocupa d’alguna cosa, és de la ­realitat que tenim al davant dels nostres ulls. I el llibre que porta Aristòtil sota el braç, precisament, és l’Ètica, recordant, amb això, com tan intel·ligentment va suggerir Rafael, que el que defineix el pensar filosòfic que comença amb els grecs s’ocupa, abans que res i per sobre de tot, de les coses humanes. I, entre aquestes, les que tenen a veure amb l’acció humana, amb allò que els humans proven de fer amb la seva vida, en la solitud dels seus actes i en la vida en comú que defineix a l’ésser humà com un animal polític.
L’Ètica Nicomaquea parla de la felicitat, com a fi suprem de la vida humana, i de l’acció humana com a aspiració al bé propi i al bé comú. No ens diu què hem de fer en concret, cosa que només pot fer cadascú a través de l’anàlisi ponderada de les accions pròpies i alienes, però sí de com cal fer i de què cal ­defugir perquè aquesta aventura, que és la que defineix la dimensió moral de cada vida, pugui orientar-se, de manera lúcida i cons­cient, cap al bé: el bé per a nosaltres i el bé per als altres.
Ho diré, si m’ho permeten, de manera emfàtica: l’Ètica Nicomaquea hauria de ser un llibre obligat en totes les cases decents. I un llibre, a més, no només per ocupar un espai dels prestatges, sinó un llibre per llegir a poc a poc, per tornar-hi de tant en tant i rellegir-lo, per consultar, per pensar-hi, per comentar-lo i per parlar-ne. Ara, amb l’absolutament esplèndida edició d’Edèndum, hi ha la possibilitat, a més, de tenir-lo en una de les millors versions europees d’aquesta obra, i en català.
En la legítima aspiració de qualsevol ­persona a una vida lúcida i íntegra, virtuosa i feliç, és difícil, per no dir impossible, que ­puguin trobar una companyia millor que aquesta.»

Xavier Antich. «El llibre essencial de la cultura europea». La Vanguardia. 9|5|2016.





divendres, 20 de maig de 2016

la pena fa tan de mal com pot

«For Pat»

Fa quatre anys, abans no es morís de manera gairebé sobtada la seva dona, l’agent literària Pat Kavanagh, en Julian Barnes intentava afrontar els primers compassos de la vellesa amb la distància irònica habitual. Ponderava, per exemple, l’estat de la seva penya d’amics. De com, amb els anys, havien passat de la trobada setmanal a fer-la anual. De com, a vegades, la trobada semblava el record d’una cosa passada. De com el to havia canviat: del soroll i la competitivitat a la quietud i la indulgència. De com ara, els set supervivents (el més jove, ranejant la seixantena; el més gran, ben entrats els setanta) tenien una sala privada al restaurant, no pas per donar-se importància, sinó perquè la meitat ja sordejaven. De com el cabell era cada vegada més escàs, les ulleres més necessàries i les pròstates més turgents. I, amb tot, escrivia Barnes, «estem la mar d’animats quan coincidim». Darrerament, aquest declinar patètic i benigne, ha hagut d’incorporar l’experiència de la pèrdua de la persona que li era més propera (i a la qual segueix, com sempre, dedicant els seus llibres: abans «To Pat», ara «For Pat»). El cop mortal va ocórrer poc després de la publicació de Res a témer (2008), una mena d’assaig autobiogràfic on l’autor es presenta com un agnòstic entranyable: «No crec en Déu, però el trobo a faltar». Res a témer era un exercici de tauromàquia per festejar amb la idea de la ineluctable desaparició, una meditació sobre la mort (per espantar-la). La mort, però, no té mai por.
És difícil sostreure’s a aquest context personal llegint els seus darrers llibres: Pulsacions, de narracions breus (2011) i la novel·la El sentit d’un final (ara traduïda al català) que li va significar l’obtenció del premi Booker, i encara el més recent, una antologia d’assaigs, Through the Window (2012), que inclou una reflexió directa sobre el seu nou estat civil que Barnes titula «Regular la pena». Per no caure en el sentimentalisme impúdic, Barnes comenta la pena de la pèrdua sobtada amb mecanismes de transferència. Samuel Johnson li proporciona el títol, que fa referència a un article amb el programa típic d’un ordenat lexicògraf del XVIII: «Els mitjans adequats per a regular la pena» (1750). El vidu trobarà sortides al final, però la fase en la qual «la vida queda en suspens» és horrorosa, adverteix el doctor. Barnes examina el testimoni d’altres clàssics que han escrit sobre el sotrac, com C.S. Lewis, o les reflexions «en calent» publicades recentment per Joan Didion o Joyce Carol Oates (i que remeten el lector català a Un home de paraula d’Imma Monsó). Les disquisicions sobre la jerarquia de la pena per comparació es resumeixen amb una conclusió anticipada: en aquesta qüestió la naturalesa és precisa. Fa tan de mal com pot.

Miquel Berga. «Amb Barnes a la Pedrera». L’Avenç, núm. 386, 2013. P. 4-5.