divendres, 20 de gener de 2017

espai lliure de faixes


Ah, no os imagináis las ganas que tenía de hacer esto. Empecé a odiarlas hace más de quince años, cuando tienes que cuadrar una planta entera de estanterías con libros el odio a la faja se instala en ti de manera natural. Cuando tienes que ordenar, mover de un sitio a otro o, simplemente, envolver libros les coges más inquina que a los de las Azores y su anticiclón. Luego está lo que cuentan, lo que mienten y, en ocasiones, lo que ofenden. Se acabó. Hoy, 18 de enero de 2017, es el día en el que declaramos esta librería un espacio libre de fajas. Por si alguien las echa de menos, hemos apañado una caja donde podéis serviros la que más os guste, desde “Calificada por la crítica como “la novela perfecta”” pasando por “Mejor libro del año según Babelia” hasta “El debut más salvaje, magnético y perturbador en muchos años”. Podéis elegir la edición que queráis para vuestro libro, incluso los ejemplares o el prologuista (“15ª edición”, “40.000 ejemplares vendidos”, “Más de 250.000 lectores” o “Prólogo de Maruja Torres”). Adoptad la que queráis. Es vuestra. Yo ya soy libre.





dijous, 19 de gener de 2017

que hipàtia us perdoni


La Bíblia és un nom propi que prové d’un nom comú de la llengua grega expressat en plural: els llibres. És per això que el llibre sagrat dels jueus i dels cristians es coneix com el llibre dels llibres. El nom grec biblio- també ha arribat a les llengües romàniques com a element compositiu, formant paraules com bi­blioteca –la col·lecció de llibres–, bibliòfil –el que estima els llibres– i bibliocleptòman –el que els roba, tot i que, segurament, també els estima.
El més antic d’aquests mots, que a través del llatí ve del grec clàssic, és biblioteca, i al segle XIX va servir d’exemple per a la creació de paraules noves que són col·leccions de coses, com ara pinacoteca (pintures), gliptoteca (pedres antigues gravades) i cartoteca (mapes). I d’altres de més recents, com discoteca, fonoteca, fototeca, filmoteca, hemeroteca, mediateca, ludoteca, xeroteca, vinoteca i enoteca.
Ara bé, amb la paraula biblioteca el pensament ens mena a Alexandria, la ciutat del delta del Nil que n’allotjava la més important de l’antiguitat. Juli Cèsar la va cremar i Marc Antoni la va reconstruir. Del complex format per la biblioteca i el museu en va florir l’escola d’Alexandria, una colla de pensadors i científics sense parió fins al Renaixement.
En record d’aquell meravella, el 2002 els egipcis en van inaugurar una de nova planta, amb vuit milions de volums. El complex també acull tres museus, cinc instituts de recerca, galeries d’art, un planetari i un saló de 3.000 butaques. I quin és el nom del complex? Doncs Biblioteca d’Alexandria, només faltaria.
Els cervells europeus, però, no tenen aquesta mateixa sensibilitat. Amb la declaració de Bolonya del 1999, els ministres d’Educació de la UE van establir les bases de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior. Entre els objectius, el foment de l’aprenentatge i la investigació. És per ­això que les biblioteques universitàries s’han adaptat als nous requisits incorporant més usos i, alhora, unes sigles, CRAI: Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació.
És lògic que les biblioteques evolucionin i esdevinguin centres amb molts serveis, presencials i en línia, però cal amagar-les darrere d’unes sigles tan poc clares com CRAI? Que és que són més boniques que biblioteca, una paraula amb unes arrels inqüestionables que durant més de dos mil·lennis s’ha adaptat a les necessitats de cada època?
A les lleixes d’Alexandria hi havia papirs i pergamins, i a l’edat mitjana regnava el pergamí. Amb la invenció de la impremta, els llibres de paper van omplir els prestatges de les biblioteques, i al segle XX hi entren discos, revistes, ví­deos..., però es continuen dient biblioteques. Des d’Alexandria, fa més de dos mil anys, ningú no els havia canviat el nom. I són la Unió Europea i les universitats les que estan perpetrant aquest nominicidi? Que Hipàtia us perdoni.

Pobra Alexandia. Magí Camps. La Vanguardia. 2|1|2017.


dimecres, 18 de gener de 2017

avís legal



Aquest avís legal apareix en el llibre Junkopia,
de Jonnathan Opazo Hernández i Rodrigo Figueroa,
 editorial Bifurcaciones, 2016.


dimarts, 17 de gener de 2017

la revelació d'un fracàs


De l’esforç de construcció de l’obra principal de Mercè Rodoreda tenim esbossos, variants i fragments diversos. Són la prova de la inabastabilitat i de l’inestabilitat de l’objectiu, i de la persistència obsessiva en la necessitat de fer-lo manifest. Ací també, com en els textos de Kafka, les variants, les versions diferents, no són figures del mateix. Al contrari, són, sovint, documents més o menys infructuosos de la voluntat de no cedir a la parcialitat, d’anar més a fons, d’aferrar la llum inaferrable des d’angles i des de perspectives diferents. Són les espurnes esparses que l’autor ha pogut arreplegar de l’objecte ingent. Paradoxalment, doncs, els fragments són tots indispensables i valuosos, i contribueixen a la configuració d’un conjunt inacabat. Hi ha més coses, però, en aquests testimonis del naufragi.
Hi ha l’encís, la bellesa dolorosa de les obres inacabades. Les obres inacabades són la revelació d’un fracàs. De fet, tota obra literària, artística, filosòfica, tota obra humana, és la revelació, la manifestació d’un fracàs, en el sentit que no podem arribar al fons de les coses, al coneixement complet, real i profund de les coses. En general, moltes obres intenten de dissimular-ho. Fan per manera de presentar-se com un món acabat. Es presenten com els testimonis d’una veritat que no han vist mai. En canvi, les obres que s’han enfrontat d’una manera evident amb la realitat i que en porten els senyals inequívocs de la lluita, adquireixen una bellesa, una aurèola suplementària. Com si l’inacabament fos més compatible amb la faç inexhaurible de l’existent i més suggeridor. L’estat d’inacabament i la dinàmica dels fragments es dreça com una plataforma d’embranzida per a la imaginació. I si són obres importants, com ho és La mort i la primavera, ens condueixen als llindars on l’autor s’ha hagut d’aturar. Als llindars del real. I llavors, a partir d’aquí, l’obra ens empeny a començar a caminar amb les nostres soles forces.
De més a més, és força habitual que aquesta mena d’obres vagin més enllà de la tipologia dels gèneres i dels sistemes de classificacions. La mort i la primavera n’és un cas típic. És una novel·la, una rondalla, una obra èpica o un gran poema? L’ambició persistent que durant més de vint anys Mercè Rodoreda esmerçà en l’elaboració d’aquesta obra, i en aquestes aventures l’ambició és absolutament indispensable, l’ambició d’arribar a la realitat, sol fer trencar i desbordar els marcs i les regles de referència. De fet, el que en podem dir és que és una obra de paraules, amb les quals intenta d’anar tan enllà com és possible, per explicar-se, ella, i per explicar-nos. Una obra on la força de la imaginació i del pensament, la força de la sensibilitat i de la paraula poètica, la força de la mirada interrogadora, produeixen la revelació contínua de noves capes, de nous nivells i de nous estrats de la realitat. On la força de la primavera deforma fins i tot la mateixa primavera.
La novel·la no és una forma que tingui tendència a esquerdar-se. Justament una de les seves virtuts és la capacitat d’adaptació a tota mena de necessitats i de materials. Però no seria del tot inescaient de considerar La mort i la primavera, per diverses raons, com un poema. En primer lloc per la densitat a què és sotmesa la visió del món que ens presenta i en segon lloc per la qualitat de la substància verbal que en fa possible l’aparició, l’encarnació. De la mateixa manera que, per raons no pas dissemblants, podem considerar també poemes moltes rondalles populars que, de temps immemorials, a través dels teixits subtils i profunds del so, han arribat miraculosament fins a nosaltres. No és pas el vers l’única marca que distingeix la poesia de la prosa, i no sempre el vers és l’habitacle ni de la poesia ni de la substància musical.

LLUÍS SOLÀ. «Les fosques glicines. Sobre La mort i la primavera de Mercè Rodoreda». A: Una Novel·la són paraules: recull de les conferències del cicle Una novel·la són paraules, organitzat l'any 2008 amb motiu de l'Any Rodoreda. Institució de les Lletres Catalanes. Fundació Mercè Rodoreda, 2010.

dilluns, 16 de gener de 2017

del diari d'una traductora (II)


Dimecres 27
Ahir vaig anar a una presentació. Potser és una bestiesa, però sempre em fa il·lusió, encara que jo no hi pinti res, perquè és com una mica de festa per celebrar que tota aquella feinada ha donat un resultat visible, és al carrer, algú ja se l’ha llegit i en parla.
Parla del llibre, és clar, no pas de la traducció (o de les traduccions, perquè sovint, com ahir, es presenten alhora la castellana i la catalana), però això és igual. Encara puc estar contenta que aquest cop m’han avisat i hi he pogut anar, perquè moltes vegades ni sé que es fa la presentació, ni sé que ve l’autor, ni res de res. La sensibilitat dels editors en relació amb els traductors és un do molt escàs.
Home, ja m’agrada sentir què diuen d’un llibre amb el qual he conviscut tant de temps i veure què en pensa el presentador. Un altre tema és si hi estic d’acord.
Perquè una cosa és llegir-lo de pressa perquè t’han encarregat que el presentis, i una altra és passar-t’hi un parell de mesos estudiant-lo paraula per paraula.
Per força en surten visions molt diferents, que no vol dir que la meva sigui més bona, al contrari, de vegades em quedo sense la visió global, el veig de massa a prop.
El presentador, de totes maneres, té un paper ben difícil. N’ha de parlar bé per força i per tant la dificultat és que el públic s’ho cregui i no es pensi que ho fa per compromís i prou. I té molts números per ficar la pota si fa algun comentari massa personal sobre l’autor o el traductor. I això que del traductor en parlen ben rarament.
El d’ahir va llegir un tros de la traducció castellana i a mi em van entrar tots els dubtes i les ganes de córrer cap a casa a comprovar l’original.
En tot cas presentaven un llibre que estic contenta d’haver traduït perquè m’ha agradat molt, i també estic contenta de com m’ha quedat. Gairebé em costava no aturar tothom per dir-li que se’l llegís, que el presentador no havia acabat d’explicar prou bé que era molt bo. Però la febre i la il·lusió pel llibre que acaba de sortir, per aquest objecte preciós que m’ha donat tanta feina, dura poc, i ara ja torno a estar submergida en la lluita solitària de cada dia i a més morta de son, perquè no estic acostumada a anar a dormir tan tard.

Diumenge 1
Avui no engegaré l’ordinador, perquè de totes maneres, essent festa, i amb els altres que corren amunt i avall per casa fent fressa i demanant coses, no hi ha manera de concentrar-se. Aprofitaré que vénen a dinar uns amics, i que ella també és aficionada a les paraules, per treure la meva llista de preguntes. És la llista de girs, o frases, o el que sigui, potser algun objecte que tots coneixem de sobres però que no sé com se’n diu, en fi, la llista de dubtes que m’han anat sorgint fins ara en el tros que porto traduït. I encara també alguna pregunta que continua penjada del llibre anterior, a veure si la puc resoldre i introduir el retoc quan em portin les galerades.
Suposo que els altres traductors també deuen tenir la seva xarxa d’amics i coneguts que accepten que se’ls facin preguntes de tota mena. No n’he parlat mai amb cap, però segur que fan com jo, perquè una cosa és escriure el que tu mateix decideixes, que t’ho pots manegar com vols, i l’altra és haver de passar per l’adreçador d’allò que ha decidit l’autor. En tot cas, jo ara distingeixo entre els amics que són bons amics i prou, que ja és molt, i els amics que, a més, són capaços de passar-se una bona estona rumiant una frase o buscant una expressió.
Abans, quan anava trobant solucions a tots aquests entrebancs amb l’ajut d’uns i altres, les posava a les traduccions i ja estava contenta. Ara, però, com que he vist que de vegades em torno a trobar buscant el mateix, ja fa temps que em faig llistes de coses diverses. El problema és com sistematitzar tot aquest material perquè sigui fàcil de consultar, i aquest problema no he trobat cap amic que me’l resolgui. 
D’aquestes llistes en tinc unes quantes, amb títols diversos, però n’hi ha una que m’agrada molt, i és la llista dels coms. Pot semblar una bestiesa, però si bé és fàcil, fins i tot automàtic, dir que algú s’ha posat vermell com un pebrot, o que plora com una Magdalena, ningú no s’imagina l’estona que pots arribar a perdre pensant com s’ha de dir que algú és cec com... què? I resulta que als traductors no se’ns paga per les hores que passem pensant, sinó només per cada ratlla que escrivim. O sigui que miraré d’aprofitar les postres d’aquest dinar dominical per resoldre, si puc, unes quantes coses.

Anna Casassas. «Del diari d'una traductora». Reis | revista d'idees i cultura. Núm. 10, hivern 2007.

Llegiu també: Del diari d'una traductora (I).



diumenge, 15 de gener de 2017

de quan robava llibres a parís


També jo vaig tenir divuit anys i vaig anar a París amb el meu nòvio. El complicat va ser la tornada i Cuixà, la solució. La sortida de Barcelona la vaig fer amb la Montserrat Roig. Els nostres pares s’havien trucat —es coneixien poquet, de lluny— i del fet que ells eren bones persones en deduïen que nosaltres érem bones nenes. Els nòvios respectius ens esperaven a la frontera.
A partir d’aquí, cada parella va anar pel seu compte, ja que fer autoestop de quatre en quatre era poc eficaç. París em semblà meravellós. Amb la Montserrat ens vèiem de tant en tant. Ella em presentava gent, volia que em pintés un pintor dit Valls, que cantés, que lluís d’alguna manera. Jo, en canvi, em dedicava a vagarejar pels carrers —descobrint que la gent del món era molt variada—, a llegir —llegia molt— i a robar llibres.
No robava sols per a mi. A l’hotelet de la rue Malebranche, a prop del Panteó, al Quartier Latin, on m’allotjava amb la meva parella, un hotelet de catifes dubtoses i de lavabos a l’escala, encara més dubtosos, s’hi estava un grup de cinc nois madrilenys, coneguts del meu xicot. Com que jo era l’única noia que tenien a prop, gaudia d’una certa ascendència sobre ells, sobretot a l’hora d’apaivagar petits conflictes entre uns i altres. Això, després d’haver estat admesa per la recepcionista el primer dia amb males maneres. Ella em dirigí una mena de lladrucs, dels quals vaig poder entendre que em deia que jo era menor d’edat. Però tenia 18 anys, què caram!  Un cop aclarits els comptes de les dates, passaport en mà, i franquejada l’entrada, tot van ser somriures i amabilitats. Quan visitàvem alguna llibreria de les que tenien expositors a fora, els madrilenys despertaven la malfiança dels llibreters, que no els perdien de vista. Mentrestant jo entrava a l’interior amb una d’aquelles grans senalles —tan corrents a l’època— i un jersei a dins. Anava agafant els llibres que m’havien encarregat. També havia practicat amb els expositors. Recordo una clocharde que, des de terra estant, m’avisava del moment oportú per endur-me el llibre desitjat.
He de dir que treballava una mica. De 6 a 9 del matí treia la pols als despatxos de l’Eléctricité de France. Bé, no tota l’estona, perquè buidava els cendrers i passava el drap pertot ben de pressa i em quedava temps per llegir. El meu nòvio feia un horari més normal etiquetant material al magatzem d’una llibreria. Però jo matinava. Entre 5 i 6 del matí en el període de tres mesos i escaig vaig presenciar al metro de París tres atacs d’epilèpsia. No n’havia vist mai cap abans. Els companys de la brigada de neteja eren gent gran, tots afectuosos i amb cara d’haver patit: eren espanyols exiliats. No n’havia conegut ni un abans. Ara bé, el cap de la brigada era un francès mala peça: l’últim dia, quan havia de cobrar al seu despatx, se’m va llançar a sobre per haver-li dit que no volia anar a passejar al Bois de Bologne, com ell em proposava. Els meus crits i puntades foren efectius. Per la por d’ell a l’escàndol, vaig poder cobrar i marxar. En canvi, recordo de bon grat el dia que un jove grec de cabells negres amb rínxols grossos, ulls verd clar i nas recte, un grec ideal, va seure al mateix banc on jo estava, el que hi ha sota el monument de L’Odéon. Em convidà al seu estudi. Era artista, deia. Jo li vaig dir que estava esperant el meu nòvio. “Dommage!”, llàstima, digué. Me’l devia mirar amb bona cara perquè s’acostà, em féu un petó substanciós i marxà.
No hauria canviat el meu vagareig per la labor molt més profitosa que feia la Montserrat: seguir un curs de formació per a militants comunistes. També hi havia en Pau Maragall i no sé qui més (el feien amb l’Azcárate!). Jo ja havia passat per l’adoctrinament amb el “Después de Franco, ¿qué?” de Santiago Carrillo i ja havia espatllat la possibilitat de seguir. Però aclarir aquest punt seria entrar en el de la meva formació política i, per tant, allunyar-me de la meva crònica com a lladre de llibres, que és el que em va conduir fins a Cuixà.
En comptes d’especular sobre la necessitat de la vaga general política, m’estimava més topar-me amb la gent. Com aquell dia que estàvem berenant el meu xicot i jo en un quai del Sena, en front de Notre Dame, amb les estovalles parades a terra i de cop se’ns acostà un argelià amenaçant-nos amb una navalla oberta. Li allargàrem una cigarreta Gitanes, després una mica de baguet amb Camembert, un got de vi… Ell s’assegué a terra amb nosaltres. Era un obrer de la Renault. Feia cinc anys que enviava els diners a la seva dona, al poble. Ens ensenyà una foto petita, molt gastada, molt tocada. Ella era una moreneta amb un vestit molt blanc. Ens ensenyà les mans d’ell, cremades per moltes bandes. S’apagava les cigarretes sobre la pell. El dolor físic tapava el dolor anímic —això vaig pensar. Estava desesperat, deia ell. Ens abraçava a tots dos i després de recollir les coses, vam seguir passejant tots tres abraçats una bona estona.
Freqüentava La Joie de Lire, una llibreria progressista on no tenia cap mèrit robar, perquè si et queien els llibres de sota el jersei, els dependents els recollien i els tornaven a l’estanteria sense dir res. També la llibreria del Ruedo Ibérico, on pagava els llibres per simpatia cap els meus companys de la brigada de neteja (com si ells se n’haguessin de beneficiar). Una altra que va inhibir el meu afany depredador va ser una llibreria d’art. Volia un llibre sobre l’expressionisme abstracte. Havia de conèixer aquest moviment. El llibre estava molt ben situat al costat de la porta. Però sonava música de Bach, L’Ofrena musical, em penso. La música em va corprendre. Vaig estar molta estona escoltant-la i al final vaig sortir amb les mans buides. ¿Coneixia aquell llibreter l’efecte Bach?
En el vagareig per llibreries i carrers acabava coneixent gent. A vegades m’acompanyaven fins a casa joves de Vietnam, Xina, Cuba… Tenia especial interès pels dels països prohibits. El que passa és que solien ser els col·locats o col·locades del règim, perquè els altres no podien viatjar. Dels llibres també triava els prohibits a Espanya —tret d’alguns d’art. Era ben fàcil; n’hi havia tants: literatura, història, sexe, política… El problema, doncs, va ser a l’hora de tornar: què en faríem, de tants llibres? Els vam posar en caixes. Vuit, deu, no recordo quantes. La part costeruda era la de passar la frontera sense que ens els requisessin. Se’m va encendre una llumeta: els monjos de Cuixà estaven trencant motllos, eren valents, combatius, solidaris, uns tipus collonuts. Vaig escriure a en Jordi Vila-Abadal. Els enviaríem les caixes de llibres.
Quan vam arribar a Cuixà, els llibres estaven desembalats i col·locats a unes estanteries. Jo em pensava que se’ls quedarien. Al cap i a la fi, els monjos ens havien allotjat un parell de dies, ens havien alimentat, havíem xerrat sota una lluna magnífica i sota la silueta del Canigó. Tenia la impressió que com més descreguts érem els visitants, més interès tenien per discutir. La qüestió respecte als llibres és que de cap manera tenien la intenció de quedar-se’ls. Els anirien donant de dos en dos als visitants dels caps de setmana amb la nostra adreça (la del meu xicot, que aviat seria la meva) per entregar-nos-els. Així no cridarien l’atenció a la guàrdia fronterera. Al moment de marxar vaig dir que aniríem a recollir algun llibre a l’estanteria per endur-nos-el nosaltres. Quan em dirigia a agafar-los, vaig observar que davant meu un monjo —no era en Jordi— corria amb un llibre a la mà que va dipositar a l’estanteria de pressa i corrents, de manera que va quedar molt sortit. Era el Kama-sutra.
Els visitants de Cuixà eren tants i tan amables, que en poc temps ens arribaren tots els llibres. No ens en va faltar ni un. Admirable, admirable del tot, després d’haver-ne robat tants.
Aquella tardor vaig llegir a Le Monde una nota de La Joie de Lire que demanava als clients que no robessin perquè els números no sortien. Em vaig sentir concernida. El que va truncar definitivament la meva carrera de lladre de llibres fou posar-me a treballar de redactora a una editorial.
Si posteriorment en alguna cosa m’he gastat els diners sense mirar gaire el preu, ha estat en llibres. Alguns exemplars els he comprat diverses vegades (un d’ells és, per exemple, La conciencia de Zeno, d’Italo Svevo). I els avatars de la vida m’han dut a perdre llibreries de milers d’exemplars. El meu xicot de París, que és el meu ex-marit Carlos Manzano, també ha fet una vida dedicada als llibres com a traductor d’obres cabdals de la literatura com, per exemple, els set volums d’À la recherche du temps perdu, tot Céline, Bassani… A mi no és que no em sabés greu desprendre’m dels llibres que deixava enrere, però primer de tot és la llibertat. I és que el saber no ocupa lloc, com diu la dita, però els llibres pesen molt.
Gràcies als que fóreu monjos de Cuixà l’any 66 i als amics visitants que vàreu contribuir a la nostra educació amb el vostre esforç i acolliment.
Record ofert als monjos que van refundar el monestir de Cuixà ara fa 50 anys i als seus amics.

Mercè Romaní. De quan robava llibres a París. Núvol. 5|1|2017.

*
LLegiu també:
Aquí, un altre que també robava a La joie de lire. Al final, la llibreria va fer fallida i el seu propietari, el senyor Maspero, es va suïcidar. No insinuo que hi hagi una relació causa-efecte, consti.


dissabte, 14 de gener de 2017

la nit de la lectura


El Gobierno francés anunció hoy la primera edición de "La Noche de la Lectura", que el próximo 14 de enero permitirá a las bibliotecas y librerías del país abrir sus puertas horas después de su cierre habitual, para organizar lecturas, encuentros con autores y otras actividades especiales.
"Niños y mayores podrán descubrir o redescubir la riqueza de las bibliotecas y de las librerías bajo un nuevo formato", resaltó en un comunicado el Ministerio de Cultura.
Se celebrarán lecturas en pijama, con música o con el lenguaje de signos, encuentros con autores, debates, espectáculos y búsquedas del tesoro, entre otras animaciones excepcionales, adelantó.
El ministerio precisó que colaboran en la organización de esta primera edición del evento libreros y bibliotecarios, escritores, editores, escuelas, asociaciones locales y otros actores del libro y la lectura.
En Francia, la iniciativa recuerda a dos iniciativas dedicadas a las artes plásticas que también abren instituciones públicas y privadas en horarios nocturnos: la otoñal "Noche en Blanco", lanzada en 2002 por el Ayuntamiento de París, y la "Noche de los Museos", que desde 2005 promueve cada primavera el ministerio de Cultura. 

Francia anuncia para enero la primera "Noche de la Lectura". La Vanguardia. 18|11|2016.




Llegiu també:
· Nuit de la lecture.
· Una nit a la llibreria.


divendres, 13 de gener de 2017

el perill de ser hàbils i prou


(Aquest article va ser escrit per encàrrec fa més d'un any, just després de l'atemptat al Bataclan, i havia de formar part d'un Llibre blanc de les biblioteques del segle XXI. El projecte no s'ha dut a terme i us l'enviem per Carta elèctrica, amb els millors desitjos d'any nou: 2017, sigues clement!)

[...] AHIR
Que el projecte de les biblioteques populars sota la Mancomunitat ens vingui d’Eugeni d’Ors potser ens convida a pensar en el que planteja Amery, ja que Ors va ser un dels principals teòrics del feixisme espanyol. El cert és que creia en la cultura com a instrument de civilització i era conseqüent amb les seves conviccions. L’Escola de Bibliotecàries concebuda per ell és eloqüent en aquest sentit; mireu com s’organitzaven els seus tres cursos:

1er— Bibliologia, Llatí, Gramàtica catalana, Teoria i història de la cultura, Principis i desenvolupament de les ciències físiques i naturals.
2n curs— Biblioteconomia, Llatí, Grec, Classificació de les ciències, Història de la literatura general i espanyola, Història de la literatura catalana.
3er curs— Bibliografia i nocions de paoleografia, Grec, Ètica i dret usual, Història de l’art, Geografia general, Pràctiques de biblioteques.

I mireu com s’organitza en canvi l’Escola de Biblioteconomia actual:

1er curs— Cerca i ús d'informació, Tècniques de comunicació, Història social del coneixement, Fonaments de tecnologia, Introducció als sistemes d'informació i documentació, Fonaments de cognició humana, Informació i societat, Informació i formats digitals, Recuperació d'informació.
2n curs— Disseny de sistemes de recuperació, Anàlisi de necessitats d'informació, Teoria de les organitzacions, Estadística aplicada, Recursos i serveis de referència, Aspectes legals de la informació, Gestió documental a les organitzacions, Mètodes i tècniques de planificació, Suport i formació d'usuaris.
3r curs— Catalogació i indexació, Desenvolupament de col·leccions, Metodologia de la recerca, Preservació i conservació, Sistemes de gestió automatitzada, Classificació i descripció de documents d'arxiu, Avaluació i qualitat.
4t curs— Pràcticum, Formalització semàntica, Màrqueting, Treball de fi de grau.

Per si convé destacar-ho, les persones destinades avui a treballar a les biblioteques públiques de Catalunya no reben formació ni en ciències, ni en arts, ni en llengües amb què descobrir allò que no s’ha donat en la pròpia. Se’ls inculca un saber tècnic relacionat amb l’emmagatzematge d’items. Que els items siguin llibres, aquest invent genial en què una persona es dirigeix en nom propi a les altres més enllà de l’espai i del temps per transmetre la seva experiència particular de la vida, això no té importància, no incideix en la formació, no implica la necessitat d’una cultura.
Cal preguntar-se si aquest fet no il·lumina una dada: actualment, de la totalitat d’usuaris de les biblioteques públiques a Catalunya, només un 8% hi consulta llibres. 

UNA ALTERNATIVA IDEOLÒGICA
Entre nosaltres la ideologia més pregnant i menys conscient és la de l’adaptació als canvis, que segons com es miri no deixa de ser una forma de resignació. La carta que em convidava a participar al llibre blanc de les biblioteques n’és tributària:

"[...] La continuïtat centenària d’aquest model bibliotecari ha estat possible gràcies a la seva capacitat d’adaptació a l’evolució de les demandes socials i culturals que la ciutadania espera veure satisfetes per les biblioteques. El model és el mateix però les biblioteques són diferents. I encara ho hauran de ser més, podríem afegir, si ens han de servir per encarar els reptes que la societat del segle XXI ens planteja: la vertiginosa apropiació i difusió social de les tecnologies digitals té un gran impacte sobre la producció i l’economia, sobre la societat i les seves dinàmiques i sobre la política i la manera d’entendre els processos democràtics. En aquest escenari hi ha necessitat d’adquirir contínuament nous coneixements i habilitats que ens permetin fer front als canvis accelerats que estem vivint. Hi ha una necessitat creixent de disposar de millor informació per entendre el món en què ens ha tocat viure i per prendre, cadascú de nosaltres, les pròpies decisions correctes."

Els subratllats són meus, i m’aturo al primer: la vocació de les biblioteques ¿és respondre a les demandes socials i culturals de la ciutadania, si és que podem saber quines són? En tot cas, no crec que aquesta vocació tingui continuïtat amb la que inspirava les biblioteques populars de fa cent anys, posades al servei no d’un concepte comercial disfressat de democràtic (la demanda), sinó d’una certa noció de cultura que tenien la missió de transmetre a la major part possible de ciutadans. L’objectiu era educar, amb tot el que això implica d’autoritat (i d’autoritarisme, si voleu).
Ara i arreu ja no es pretén educar les masses sinó ensinistrar-les, que és tot el contrari, encara que el discurs ho expressi amb una gran discreció: ja no es parla de coneixement sinó de coneixements en plural, un plural que conté tota una ideologia. La retrobem a la universitat amb el mirífic Procés de Bolonya i la retrobem a l’escola, on no es tracta de coneixement ni encara menys de cultura, sinó de competències bàsiques que els alumnes han de desenvolupar. (Aquesta ideologia justifica que fins al 2015 es pogués ingressar a les escoles de magisteri de Catalunya amb un 4 en llengua a la Selectivitat, nota irrisòria que diu tot el menyspreu dels poders públics per la missió dels mestres. Al cap de no sé quantes alarmes anuals ran de l’informe PISA, la Conselleria d’Educació ha condescendit a augmentar la nota a 5: més que suficient si els mestres han d’ensenyar no pas a comprendre el que llegeixes, ni a expressar el que penses, sinó a desenvolupar competències bàsiques.) 
No puc evitar un sentiment d’inquietud quan llegeixo, en una carta del Servei de Biblioteques, que “hi ha necessitat d’adquirir contínuament nous coneixements i habilitats que ens permetin fer front als canvis accelerats que estem vivint”. ¿És que també a les biblioteques ha de produir-se el drama? ¿També allà es liquidarà la cultura com a instrument al servei de la persona, i les persones es convertiran en instruments al servei d’una cosa que tant es pot dir societat com mercat? 
Convé preguntar-se per què la cultura és arraconada així. Oblidem els canvis i pensem un moment en tot allò que no varia, per exemple l’abús, la crueltat, la vindicta com a modus vivendi acceptat per la gran majoria dels homes. Tot això és antic com el món i de tot això tracten —amb quina impotència però amb quina tenacitat— els “clàssics”, que no ho són perquè algú n’hagi fet una llista arbitrària sinó perquè parlen fondament de l’espècie humana, sempre idèntica a si mateixa i mai explorada del tot. Per això els clàssics són la primera font d’on hauríem de beure si el que volem no és adquirir destreses de mona ensinistrada sinó comprendre alguna cosa. Per exemple, la narració de l’Èxode, composta fa vint-i-sis segles, és francament inspiradora en aquest tombant de segle en què l’esforç de diverses generacions per mor de la justícia social fracassa als peus d’un Vedell d’or anomenat creixement econòmic, que ens està duent a la destrucció del nostre hàbitat i a la degradació de totes les espècies vivents incloent-hi la nostra. 
Per cert, podria ser que el Vedell d’or de la Bíblia fos el primer cas registrat de “demanda social i cultural de la ciutadania”: llegiu l’Èxode. 

QUÈ TENIM I QUÈ PODEM FER-NE
Una de les inversions culturals més visibles dels darrers anys és la xarxa de biblioteques públiques construïdes arreu de Catalunya per la Generalitat i les diputacions. Són edificis que criden l’atenció, fets d’un mateix patró que els dóna aspecte de talaia: espais oberts amb grans finestrals, com si la biblioteca fos una posició privilegiada per mirar l’exterior —i ja es tracta d’això, de recollir-se per poder observar. 
L’existència d’aquests edificis és un fet positiu. Ara falta omplir-los. 
Una biblioteca necessita dues coses sense les quals caldrà canviar-ne el nom: un fons de llibres nodrit per les diverses disciplines intel·lectuals i no subjecte a la immediatesa sinó a la perspectiva del temps, i un personal capaç de guiar els usuaris en la seva exploració de la cultura escrita. 
Lamentablement, la tendència actual de les polítiques públiques va en sentit contrari. Ja he parlat de la formació dispensada per l’Escola de Biblioteconomia: ni arts, ni ciències, no cal dir-ne res més. Pel que fa al fons de llibres de què disposen les biblioteques, l’administració ha actuat fins ara sense projecte ni ambició de cap mena (i amb la gasiveria transpartidista que ja li coneixem: la Generalitat no ha arribat a invertir mai ni l’1 % del seu pressupost en cultura). Qualsevol que entri en algun d’aquests edificis moderns amb aspecte de talaia s’adonarà que contenen pocs volums, tots ells publicats en dates recents; i que la secció Història, o Ciències físiques, o Filosofia, hi ocupa un parell de prestatges. 
Ara bé, fora d’aquest marc administratiu poc estimulant hi ha una altra realitat, més caòtica i més esperançadora: bibliotecaris que treballen molt enllà del que se’ls demana, usuaris que responen immediatament a les seves propostes, biblioteques de poble i de barri que cada tarda s’omplen d’adults i de nens... Un exemple remarcable d’aquesta vitalitat són els clubs de lectura. Cal recalcar-ho: els usuaris de les biblioteques, curiosos d’aquelles disciplines que els plans d’estudi moderns els fan la gràcia de no ensenyar-los —la literatura en primer lloc—, s’inscriuen als clubs de lectura que els bibliotecaris tenen la bona fe d’organitzar sense que els ho imposi ningú. L’èxit d’aquests clubs indica una necessitat de guiatge. Molts dels bibliotecaris que els duen voldrien disposar d’instruments amb què enriquir-los (per exemple, de bons especialistes que els preparin a fer-ho). I això apunta clarament a l’ambició de fa cent anys. 
Les biblioteques poden ser el lloc on els ciutadans trobin qui els ajudi a comprendre. On l’apetit de conèixer no s’estavelli contra la quantitat astronòmica de coneixements en plural. On aquesta colla de mones hàbils que som accedeixi a la cultura, que no és un saber funcional sinó una manera de passejar pels segles a través de la música, de la poesia, de la ciència, de l’espiritualitat, fins a prendre consciència que la humanitat canvia molt en els seus artefactes però gens en la seva conducta, i que val la pena impregnar-se d’aquesta veritat per no perdre la il·lusió de canviar-la.
Aquí sí que hi ha una demanda social en el sentit respectable de la paraula. Cal atendre-la i no perdre de vista que els professors de l’antiga Escola de Bibliotecàries eren els intel·lectuals més brillants de l’època: tal era el respecte dels poders públics per la missió encomanada a les biblioteques. Nosaltres no ens podem permetre de tenir-ne menys. El perill de ser hàbils i prou, que vol dir dòcils, és imminent.
París, 30 de novembre de 2015

Maria Bohigas.  La gran insurrecció dels clàssics demana asil a les biblioteques. Al blog: Cartes elèctriques. 12|1|2017.



dijous, 12 de gener de 2017

les dues novel·les que Rodorera no publicà


Mercè Rodoreda va deixar dues novel·les sense acabar, dues obres molt diferents entre si, en tots els sentits, Isabel i Maria i La mort i la primavera. Pel que fa a la primera, es tracta d'un esborrany de novel·la, de l'existència de la qual Mercè Rodoreda no havia deixat constància enlloc. [...] Els diversos materials que la integren potser li van ser útils a l'hora d'enfrontar-se amb la producció novel·lística de postguerra, la de plena maduresa, de manera especial amb La plaça del Diamant i Mirall trencat, amb les quals manté nombrosos punts de contacte.
[...] La mort i la primavera, en canvi, és una novel·la molt elaborada, a la qual, tanmateix, Rodoreda no va poder posar un punt i final, malgrat intentar-ho dues vegades. Va acabar-ne, això sí, una primera versió, que fins i tot va presentar al premi Sant Jordi de 1961, immediatament després de La plaça del Diamant. Però en no guanyar-lo, hi va tornar a treballar de manera intensa, amb correccions i, sobretot, ampliacions, la qual cosa en dificultà i, al final, n'imposibilità l'acabament. 
[...] Es tracta d'una novel·la on es desplega una imaginació tan portentosa com estranya —i la mateixa Rodoreda n'és ben conscient—, que s'accentua, de manera progressiva, a cada nova redacció, de fet. En la versió inicial, es tractava d'una novel·la més senzilla d'estructura, d'aprenentatge, centrada, únicament, en la perspectiva d'un noi jove i innocent, de catorze anys, concretament, que assisteix a la mort arbrada del seu pare, el suïcidi ritual d'aquest poble, que sembla ben bé el de la mort, per la importància cabdal que hi assoleix el traspàs; pel que fa al darrer capítol presenta la mort del jove, ja madur, que en Rodoreda vol dir definitivament desencisat de la vida i dels homes. L'obra tenia, doncs, una única perspectiva, com La plaça del Diamant o El carrer de les Camèlies. Però va ser, en bona part, la incorporació de més personatges —el pres, el fill del ferrer...—, allò que devia complicar l'acabament de la novel·la, que Rodoreda deixà de banda, incapaç de posar-hi un punt final, l'any 1963. Gairebé vint anys més tard, hi va tornar, probablement, però tampoc no ho va aconseguir, a causa de la seva mort, i la novel·la quedà, ja, com una obra extraordinària, però inacabada.
Els quatre elements acostumen a fer-se presents en la producció rodorediana, però a La mort i la primavera assoleixen un gran relleu, de manera especial el foc, que reflecteix destrucció i purificació, i es relaciona estretament amb una figura de fonamental importància al poble, el ferrer, mena de sacerdot, l'encarregat de vetllar pels rituals de la mort. Univers primitiu i com sagrat, el d'aquest poble sense nom, els models de Rodoreda són de gran diversitat, de la Bíblia —lectura constant de l'autora—, a Dante, sense oblidar Kafka, passant per autors ben personals del panorama francès, Artaud i Michaux, un panorama en què ella es troba inserida. Així, si el món reflectit a la novel·la és dantesc, literalment, la situació de l'home que hi viu resulta ben absurda, kafkiana, al peu de la lletra; i és que els dirigents de la societat evocada i, de retop, les normes que la regeixen fan tot el possible perquè la vida dels seus habitants esdevingui, realment, un malson. Així, Rodoreda al pròleg de Quanta, quanta guerra...va esmentar una obra de Kafka, «A la colònia penal», una obra de la qual Lionel Richard (L'expressionisme, 1993) ha destacat, precisament que «la colònia penal és la terra, tots els homes es troben encadenats en una màquina de tortures; només a la meitat de la nostra vida ens adonem que som com una joguina [...] i finalment som llençats a la fossa». I és que a La mort i la primavera, d'una banda, Rodoreda crea un món fantàstic, versemblant malgrat la seva inversemblança, i de l'altra ofereix una visió del món, de gran pessimisme, de la qual Obiols fa un encertat resum: «els homes fan el que poden —col·lectivament— per transformar la vida en un infern» (28-V-1962). I si Lovecraft destaca —a El horror en la literatura— que el factor més important en la literatura fantàstica és l'atmosfera, perquè el criteri últim d'autenticitat no resideix en l'encaix de la trama, sinó en el fet d'haver sabut crear una determinada sensació, aquest és ben bé el cas de La mort i la primavera, en què domina una atmosfera, gairebé irrespirable; es tracta d'una atmosfera de por i d'angoixa, una angoixa molt lligada a tota la producció rodorediana, però aquí exasperada, portada al límit, realment, fet ben lògic en una autora ben bé del segle XX, un segle de terrors diversos i, sobretot, presidit per guerres i exilis.

Carme Arnau. «Les dues novel·les que Rodoreda no publicà: Isabel i Maria i La mort i la primavera». Dossier 'Lectures de Mercè Rodoreda'. Serra d'or, núm. 588, desembre 2008.


dimecres, 11 de gener de 2017

metro poetry


[...] Las estaciones y andenes de la red metropolitana de Turín se convertirán en una zona literaria que propone dar un paso más y favorecer que la poesía no solo se lea, sino que también se escuche. Ocho voces masculinas y femeninas presentarán y leerán los poemas e invitarán a recordar obras muy conocidas de 19 de los poetas más famosos del mundo. Las voces serán de acentos, edades, ritmos, timbres y cadencias diferentes, para dar a cada escucha una emoción distinta, y buscan iniciar una especie de conversación y hacer nacer la sensación de que “hay personas que leen para otras personas y no solamente voces”. Se recitarán, eso sí, en italiano y no en la lengua original, para fomentar el sentimiento de recuerdo y de familiaridad con poemas que la mayoría de la gente conoce y ha estudiado pero que, tal vez, no recordaba desde hace años. Edgar Lee Masters, Emily Dickinson, Giovanni Pascoli o Jacques Prévert también se suman al cartel, con grabaciones que se repetirán varias veces al día y de modo aleatorio hasta el 15 de abril, para mantener así la sorpresa por conocer qué poema será el siguiente.
[...]  El proyecto, llamado Metro Poetry, lo impulsó la asociación YOWRAS (Young Writers and Storytellers), que se dedica desde hace años a acercar la poesía a la vida de la gente. Anteriormente realizaron eventos que buscaban el mismo fin, como exposiciones sobre poesía en centros comerciales o colgar poemas en los troncos de los árboles. Ahora, proponen llevarla a los viajes diarios de trabajadores, estudiantes y turistas, siguiendo la idea de que la poesía también puede ser escuchada...

García Lorca y Neruda resuenan en el metro de Turín. María Salas Oraá. El País. 6|1|2017.