01 setembre 2014

una maleta a berlín






Hay una canción de Marlene Dietrich tan famosa como la archifamosa ‘Lili Marlene’. Se trata de 'Ich hab’noch einen Koffer in Berlin', algo así como 'Todavía tengo una maleta en Berlín', en la que una berlinesa tan auténtica, Marlene, en plena capacidad interpretativa, nos advierte que, por tanto, debe volver allí, a Berlín, no sin antes recordarnos la belleza de París (su residencia desde hace tantos años) y Roma. Sin embargo, según la canción, hay que volver a Berlín porque tenemos una maleta allí. Algo que hay que recordar al trazar el mapa de capitales de la Europa de entreguerras. París, sin duda, fue una de ellas o fue “una” capital, en especial auspiciada por la generación perdida norteamericana y la eterna fiesta hemingwayana, que, con frecuencia, nos ha hecho olvidar Londres o Berlín o, incluso, la Viena al doblar el siglo, pero éste ya es otro asunto. La capitalidad europea de entreguerras de Berlín tal vez se refresque con la reciente aparición de la versión catalana de Una princesa a Berlín, de Arthur R.G. Solmssen (Columna, traducción de Eulàlia Presas, y de la que ya existía versión castellana: Tusquets, 1982), un norteamericano que también parece haber dejado una maleta en el Berlín de su infancia, transcurrida en la ciudad, para sumarse con esta novela (con copyright de 1980) a la saga de cantores extranjeros de la ciudad, entre los cuales hay un decano indudable, el británico de cuna y norteamericano de adopción Christopher Isherwood (1904-1986) y sus inolvidables Mr. Morris Changes Trains y Goodbye to Berlin (1939; versión castellana de 1963 de Jaime Gil de Biedma), tan esplendorosamente fusionadas en el filme de los años setenta Cabaret.
Berlín, no obstante, no precisaba de bardos foráneos porque Alfred Döblin (1886-1957) con su Berlin Alexanderplatz ya había conseguido convertir la ciudad en la gran protagonista de su novela posexpresionista, aunque tuviera que repartirse planos con el Franz Biheskopf, el pobre diablo que actúa de personaje central. Tampoco era necesario que, para empezar, Isherwood o herr Issyvoo se dedicara a ser “una cámara con el obturador abierto, pasiva, minuciosa, incapaz de pensar” porque ya lo había hecho un cineasta, Walter Ruttmann, con su “Berlín sinfonía de una gran ciudad”, una joya para cinéfilos y público en general a la que Pegasus, una formación musical catalana, le puso excelente música hace pocos años. Tanto Berlin Alexanderplatz como el filme de Ruttmann eran creaciones de 1929, curiosamente el año del estreno de una de las obras más conocidas de Bertolt Brecht, Die Dreigroschen Opor, una obra teatral que, muy pronto, Hitler prohibiría no sólo en Berlín sino en toda Alemania. Berlín, en 1933, sería la capital del Reich y una de las de Europa, una ciudad destrozada en 1945 y donde el primer día de la llegada de las tropas aliadas de representaría, a pesar del frío y de precariedades diversas, precisamente, la genial pieza de Brecht... 

Marta Pessarrodona. «Una maleta de cultura literaria: Berlín. Algunas recreaciones de la capital europea de entreguerras». La Vanguardia. 27 febrer 1990.




31 agost 2014

signes de puntuació


En un conte meravellós d'Isaac Babel, titulat «Guy de Maupassant», el narrador diu això sobre l'escriptura: «Cap ferro no pot perforar el cor amb tanta força com un punt col·locat on cal.»
Raymond Carver. «Escriure». A: El funàmbul, Núm. 2, estiu 2014. P. 29.



30 agost 2014

29 agost 2014

la utilitat de l'inútil


L'artista és el creador de coses belles.
L'objectiu de l'art és revelar-se i ocultar l'artista.
El crític és aquell que pot traduir a un altre estil o a un altre material la seva impressió de les coses belles.
La crítica més alta, igual que la més baixa, és una forma d'autobiografia.
Els que troben sentits lletjos en coses belles són uns corruptes sense encant. És un error.
Els que troben sentits bells en coses belles són els cultes. Per aquests hi ha esperança.
Els escollits són aquells per qui les coses belles només signifiquen la bellesa.
No hi ha llibres morals o immorals. Els llibres estan ben escrits o mal escrits. Res més.
L'antipatia del segle XIX pel realisme és la ràbia de Caliban en veure's la cara en un mirall.
L'antipatia del segle XIX pel romanticisme és la ràbia de Caliban en no veure's la cara en un mirall.
La vida moral de l'home és un dels temes de l'artista, però la moralitat de l'art consisteix en l'ús perfecte d'un mitjà imperfecte.
No hi ha cap artista que vulgui demostrar res. Fins i tot les coses verdaderes es poden demostrar.
No hi ha cap artista que tingui afinitats ètiques. En l'artista les afinitats ètiques són un manierisme d'estil imperdonable.
No hi ha cap artista que sigui mòrbid. L'artista ho pot expressar tot.
Per l'artista, el pensament i el llenguatge són instruments d'un art.
Per l'artista, el vici i la virtut són materials per l'art.
Des del punt de vista de la forma, el model de totes les arts és la del músic. Des del punt de vista del sentiment, el model és l'ofici de l'actor.
Tot art és a la vegada superfície i símbol.
Els que van més enllà de la superfície corren un risc.
El que l'art realment reflecteix no és pas la vida, sinó l'espectador.
La diversitat d'opinions sobre una obra d'art demostra que es tracta d'una obra nova, complexa i vital.
Quan els crítics discrepen, l'artista està d'acord amb si mateix.
Podem perdonar algú que creï una cosa útil sempre que no l'admiri. L'única excusa per crear una cosa inútil és admirar-la moltíssim.
L'art sempre és perfectament inútil.


Oscar Wilde. Prefaci a  El retrat de Dorian Grey. Traducció de Jordi Larios. Quaderns Crema, 2008.

28 agost 2014

fermalls





PRENDIDOS A LA LITERATURA
“Cuando mi copia de segunda mano de Matar a un ruiseñor, la novela de Harper Lee, comenzó a deshacerse en mis manos, pensé en cuántas personas la habrían leído desde que fue impresa a fines de los ’60 y quise preservarla de alguna manera”, cuenta la británica Sarah Pounder sobre la génesis de un proyecto que ha dejado a más de un bibliófilo chocho de contento. Y a otros, no tanto. Porque, en efecto, los broches cuidadosamente diseñados y fabricados por la muchacha con base en Londres están hechos a base de libros. Ejemplares rotos o casi destruidos que la dama encuentra y recicla, creando elegantes y artesanales prendedores que capturan el espíritu del título que les ha dado la vida. Así, cada producto de House of Ismay (tal es la marca de Pounder, que tiene tienda virtual en el sitio Etsy) llega con bonitillo nivel de detalle: para El viento en los sauces, una rana; El señor de las moscas, una mosca; Las aventuras de Sherlock Holmes, una pipa. Adorables, fácilmente identificables, con respaldo de madera y varias capaz de barniz más el alfiler trasero, esta licenciada en Artes del libro continúa sumando sus económicos modelos. Y desafíos. Habrá que verla cuando llegue el turno de “abrochar” títulos como El hombre invisible. O el Discurso del método


27 agost 2014

περὶ ὕψους


La història de la lectura és una disciplina apassionant. A diferència de la història dels textos, centrada en l'escriptura, aquella permet acostar-nos a la vida dels llibres a través dels seus lectors, que Michel de Certeau veia com "viatgers que circulen per terres alienes, nòmades dedicats a la cacera furtiva en camps que no han escrit". Aquesta aproximació permet veure els llibres sota una altra llum, diferent de la dels seus autors. Llibres fabulosos han esperat dècades, o segles, per adquirir autèntica vida. D'altres, reconeguts per la urgència d'un present amb poca perspectiva, poden ser aviat oblidats, potser lluny de la celebritat que els va encimbellar. Alguns tenen vida continuada en la lectura que no cessa; d'altres, vida intermitent. Alguns complauen sense canviar res del que van trobar, mentre que d'altres alteren el món amb més impacte que algunes revolucions.
Acantilado acaba d'editar un d'aquests llibres amb una història sorprenent: De lo sublime, atribuït a un Longí del qual no se sap gairebé res, ben just que va viure al segle I. Tot i ser tan breu, tracta de la capacitat de l'oratòria per provocar efectes colpidors a través de la paraula. Longí reclama discursos que, a més de convèncer, elevin l'esperit i disposin la ment per a la grandesa de l'ànima. Per fer-ho, pensa, cal una concepció elevada de pensaments, passió vehement i inspirada, dicció precisa, llenguatge polit i dignitat en la composició. Costa no sentir nostàlgia de tot això.
A part de l'interès del text, que és enorme, el més rellevant és que, després de segles d'oblit, l'original grec va ser redescobert a Basilea el 1554 i aviat traduït a l'anglès, durant el segle XVIII, per John Hall i al francès per Boileau. Només llavors va obtenir reconeixement públic i una difusió absolutament insòlita, i va provocar un terratrèmol que va marcar la cultura occidental fins al segle XIX. El sublim, convertit en símptoma d'època, va posar en crisi la idea d'una bellesa basada en l'ordre i l'harmonia, i va sintonitzar amb el descobriment de paisatges menystinguts fins aleshores: la naturalesa muntanyosa i agresta, així com els espais indòmits, es van convertir en la font d'immenses emocions estètiques. Tota la cultura visual europea es va encomanar d'aquesta nova sensibilitat: els quadres es van poblar de tempestes i naufragis, serralades i boires. I la naturalesa, precisament quan la física pretenia reduir-la a la seva dimensió matemàtica, es va tornar, en part, misteriosa, com una llar inhòspita i, tanmateix, perillosament atractiva.
Avui, quan sembla que la petitesa i la mesquinesa tornen a regnar sense competència, què en queda, d'aquella experiència del sublim en les paraules i el paisatge? Potser només la consciència que tot era en nosaltres, com un producte de la subjectivitat. Però haver oblidat el cultiu d'aquesta sensibilitat, no és el que hem perdut, en realitat?

Xavier Antich. «Textos que trastornen». La Vanguardia, 9 Juliol 2014. P. 34.





26 agost 2014

llibres que haurien d'existir




«La sàtira és un gènere literari, conreat a bastament pels més insignes saures de la literatura. La sàtira, vet-ho aquí, els ha permès esplaiar-se, deixar de ser patums, arribar al poble. Normalment amb pseudònim (Sagarra era “Voliol” al Bè Negre, Ruyra era “Tío Kakin” a la Societat del Fitxo de Blanes), el gènere ha donat pàgines d’una gran vivacitat, d’un acarnissament memorable, i d’un regust oral que ens apropa a l’època del mite explicat a la vora del foc, abans de l’any de la picor.
Per tot plegat, perquè també creiem que la sàtira és font de coneixement, un amic dissenyador gràfic i jo vam decidir maridar imatge i text, i inventar llibres que certes patums del panorama literari bé haurien escrit, però no ho han fet. I és que, satiritzant, potser amb poca traça, assolíem comentaris sobre l’actualitat, comentaris directes, sarcàstics, al cap i a la fi bertranades que convidaven a la reflexió. Val a dir, també, que la sàtira ajuda a memoritzar, car guardem al còrtex allò que ens ha fet riure, l’acudit, la parèmia, l’estirabot...»

Escafarlata. Llibres que haurien d'existir.

25 agost 2014

a la tassa




[Font: Book Patrol. Bathroom Reading Habits: An infographic]


24 agost 2014

en jaume de la filferret


Ha mort Jaume Vallcorba, editor de Quaderns Crema
23/08/2014

Estimats amics, estimats lectors i col·laboradors:
Després d’uns mesos de recolliment, avui 23 d’agost, el Sr. Jaume Vallcorba Plana, editor de Quaderns Crema i Acantilado, ha mort als 64 anys a causa d’una malaltia que, tot i així, li ha permès acollir i apreciar fins l’últim moment totes les mostres d’afecte rebudes, que li han fet tanta companyia. Per això, una de les seves últimes peticions va ser que en el seu nom els agraíssim la lleialtat i l’estima amb què han acollit la seva tasca d’editor, que amb una absoluta entrega i dedicació al pensament i a la literatura, va emprendre per tal de compartir amb tots nosaltres.
A Quaderns Crema i a Acantilado continuarem treballant segons la guia i l’extraordinari llegat del senyor Jaume Vallcorba, i fent possible que perduri entre nosaltres gràcies a l’amor per la feina ben feta.
En el seu nom i en el de tota l’Editorial, moltes gràcies.
  
La cerimònia es celebrarà el dilluns 25 d’agost, a les set del vespre, a l’Església dels Sants Just i Pastor, de Barcelona.

*
Individu Vallcorba. Jordi Galves.
El canon occidental de Jaume. Sergio Vila-Sanjuán.
Modernidad, rigor, audacia, prestigio. Julià Guillamon.
Noucentista universal. Joan Safont. 
Un editor providencial. Jordi Llovet.
Catorze pensaments. Eva Piquer.
Algunes lliçons de Jaume Vallcorba. Ignasi Moreta.
Jaume Vallcorba, la cultura i el bon gust. Jordi Llavina.
S'ha mort l'editor Jaume Vallcorba, home clau de la cultura catalana contemporània. Montserrat Serra.
L'amic Jaume Vallcorba. Francesc Parcerisas.
Jaume Vallcorba, el editor exquisito. Llàtzer Moix.
Jaume Vallcorba, experiència personal. Andreu Gomila.
Vallcorba, el senyor que va pensar una biblioteca. Josep M. Fonalleras.
Vallcorba, la santa normalitat. Bernat Dedéu.
Jaume Vallcorba. In memoriam. Antonio Ramírez. 
Well, be-bop-a-lula, she's my baby...Quim Monzó.
Libros, amor, música y fe (y humor). Sergi Pàmies.


Leonard Beard