31 octubre 2014

altar de morts



Una de les tradicions mexicanes d’origen prehispànic que s’ha mantingut amb més vigència al llarg dels anys és la celebració del dia de morts. El costum de fer ofrenes als difunts la vigília del dia de Tots Sants es manté encara avui dia amb tot el seu esplendor. Els altars poden veure’s en espais domèstics i públics, amb taules servides en honor als difunts més propers, amb les seves viandes i begudes preferides juntament amb retrats i calaveres de sucre. 
Aquest és el que la Casa Amèrica Catalunya va dedicar l'any passat a Jorge Ibargüengoitia, amb motiu del 30è aniversari de la seva mort.



30 octubre 2014

blaise, modesty blaise


Vincent (John Travolta) a la tassa, llegint Modesty Blaise.  Pulp Fiction de Quentin Tarantino, 1994. 

«Això de la globalització a vegades fa riure. Ara diem que el que passa aquí se sap immediatament allà, a l'altra punta del món. Bé, això no és cert del tot. D'Enric Badia Romero se'n saben moltes coses, per exemple, als països escandinaus, però aquí (a Catalunya), més enllà del Guinardó, el seu barri, qui coneix el que ha fet aquest barceloní nascut l'any 1930?
Badia Romero és dibuixant, i entre els molts treballs que ha fet al llarg de la seva vida n'hi ha un que li ha donat una rellevància que li reconeixen seguidors d'arreu del món: sota la signatura de Romero va ser dibuixant del personatge Modesty Blaise en dues de les etapes més interessants dels personatge. Per als que no coneguin o no recordin Modesty Blaise, podem dir que es tracta d'una mena de James Bond en femení, de fet és contemporània seva. Va néixer com a personatge de tira de premsa el maig de 1963 al diari londinenc Evening Standard. El seu creador literari va ser l'escriptor Peter O'Donnell i el primer dibuixant de la sèrie s'anomenava Jim Holdaway. Quan aquest darrer va tenir un accident, Romero va ocupar el seu lloc triat pel mateix creador, Peter O'Donell, que coneixia el treball de Romero perquè havia publicat al Regne Unit diversos treballs d'agència.
L'any 1966, el director Josep Losey va adaptar el personatge al cinema en una versió protagonitzada per Monica Vitti i Terence Stamp que va decebre el creador, que va considerar que havia traït l'esperit del personatge. O'Donnell va ser més condescendent amb la producció de Quentin Tarantino El meu nom és Modesty, una nova recreació del personatge dirigida per Scott Spiegel el 2003.
La història de Modesty és la d'una persona formada en el patiment. Quan era una nena fuig d'un camp de refugiats de la Segona Guerra Mundial i viatja tota sola per Europa i el Pròxim Orient. Coneix el professor que a més de donar-li un nom, incorporarà a la seva vida nòmada l'ànsia del coneixement. Modesty es dedica a robar, a més d'altres objectes, llibres. Quan el seu tutor mor, ella s'incorpora a una organització criminal anomenada la Xarxa, de la qual acabarà sent la líder. La moral de Modesty Blaise traspassa els límits de la legalitat, però hi ha alguna cosa de Robin Hood en el seu comportament. Per exemple, no vol tractes amb els que negocien amb drogues. El seu company és Willie Garvin, criat com ella al carrer. Després d'haver-se fet rics amb el delicte es retiren a Londres, però la vida sedentària no els complau i acaben, gràcies al seu coneixement del món de l'hampa, treballant pel servei secret britànic.
La sèrie es va publicar a la premsa britànica fins l'any 2000, però el record resta viu. Tant és així que s'ha tornat a publicar a la premsa, i a més a més s'editen nombrosos reculls que es fan cada any a tot el món i dels quals encara rep Romero l'encàrrec de fer les noves portades. No fa gaire, Planeta DeAgostini va recuperar tota la sèrie en una col·lecció.
Encara ara Badia Romero és cridat periòdicament arreu del món en convencions on es reuneixen els fans del personatge, que reconeixen que la seva gran aportació al personatge va ser trencar la fredor que li va donar el primer dibuixant i haver-li donat un toc molt més sensual a la protagonista. Els seguidors de Modesty mantenen viu el personatge i ell (que gràcies al contracte que va signar encara rep una part de drets d'autor) continua recreant el personatge en il·lustracions de tota mena, ja que té l'autorització del creador per fer-ho».

Jaume Vidal. Modèstia a part. El Punt Avui,  07/01/10.






29 octubre 2014

punk à feira




A nova Biblioteca Rego da Balsa de Carballo (A Coruña) abriu as súas portas o 24 de outubro de 2014, Día Internacional das Bibliotecas, con numerosa presenza institucional e o apoio dos veciños e veciñas. 


O arquitecto é Óscar Pedrós.

28 octubre 2014

portes a una altra realitat


Oliver Sacks (Londres, 1933) és un neuròleg doblat d’humanista i narrador. Professionalment exerceix de metge i de professor de neurologia a Nova York i, com a investigador, ha publicat una sèrie de llibres molt reveladors, des de Veig una veu, dedicat al llenguatge gestual dels sords, fins a L’home que va confondre la seva dona amb un barret, editat el 1985.
L’originalitat del Dr. Sacks roman en el fet que, sense abandonar les pràctiques terapèutiques, es planteja preguntes que van més enllà dels aspectes externs de les malalties neurològiques, per espectaculars i frapants que aquests siguin, per atènyer la totalitat de l’ésser humà. I ho fa amb mà mestra, capaç de convertir una història clínica en una narració, sense perdre, naturalment, el rigor científic. De fet, l’autor s’enfronta amb l’etern problema entre el cervell, un òrgan físic, i la ment, una entitat psicològica. I sempre des de la perspectiva de la globalitat del jo personal que, d’acord amb la tesi subjacent a L’home que va confondre..., persisteix a l’interior dels malalts per més deteriorat que tinguin el cervell.
El llibre és una recopilació de casos clínics, dividits en quatre grans grups: pèrdues, excessos, arravataments i el món dels simples. El primer cas, que dóna títol al llibre, és el d’un professor de música que perd la capacitat de reconèixer els objectes complexos, com una cara o un paisatge, i que confon el cap de la seva dona amb un barret. Per indicis concrets, com ara una berruga o una barba, pot arribar a deduir amb qui parla i davant una pintura pot identificar els detalls, una barca, un arbre, etc., però mai la globalitat del quadre. El sorprenent de la història és que el professor de música fa una vida normal malgrat els seus dèficits gràcies a la seva capacitat musical, que conserva íntegra, i que li permet reconèixer els objectes com si fossin notes d’una gran simfonia. A El mariner perdut relata el fet de l’home que ha perdut la memòria de trenta anys de la seva vida i que oblida el que fa o el que diu immediatament després d’haver-ho fet o dit. Malgrat això, a la capella de la clínica, aquest home que viu a l’instant, recupera la seva profunditat humana. Entre d’altres, són destacables els casos de l’home que veu la seva pròpia cama esquerra com la d’un cadàver amb l’esverament del cas i el del malalt de Parkinson que s’inclina cap a un costat sense adonar-se’n i que s’anivella amb un sistema inspirat en el nivell de fuster. En aquest mateix capítol, s’examinen diversos casos de membres fantasmes, és a dir, aquells membres amputats que continuen causant dolor, tot i la seva absència.
A la part dels excessos, l’autor narra el fenomen dels malalts hiperactius, des del que no para de produir moviments, paraules i idees extravagants fins a la dona de noranta anys que pateix d’una eufòria i vitalitat excessives. Frapant com una història de Kafka, és l’escena d’una dona que, en un carrer de Nova York, imita i caricaturitza els vianants que passen pel seu costat, dedicant un o dos segons a cada un d’ells en una mena de paroxisme de cares i gestos.
En l’apartat dels arravataments, Sacks descriu diversos casos de percepció alterada que fan reviure reminiscències del passat dels malalts, que inciten la imaginació o fan real el món dels somnis. Des de l’anciana que sent la música de la seva primera infantesa a la noia índia de 19 anys que reviu la seva infantesa com un camí invers cap al seu naixement on l’espera la mort. És corprenedor el cas del jove malmès pel consum de drogues que desenvolupa una hiperpercepció olfactiva pròpia d’un gos i que, una vegada guarit, enyora l’estat anterior. El darrer capítol de la sèrie tracta de les visions místiques d’Hildegarda, del segle XII, que es poden atribuir a una malaltia neurològica i que, per tant, obren un camp d’interpretació nou del fenomen del misticisme.
El llibre acaba amb una aproximació al món dels simples, autistes i idiotes, que revelen unes capacitats insòlites com la de reconèixer la música i tots els detalls complementaris, vestuaris i decorats, de dues mil òperes, dels bessons que resolen problemes numèrics molt complexos d’un cop d’ull i de l’autista que és capaç de dibuixar com un veritable artista.
Si s’ha de dir com un axioma que la realitat supera la fantasia, la realitat dels malalts neurològics va més enllà de totes les fronteres. El seu món estrany i misteriós posseeix una màgia peculiar, que posa de manifest que l’ésser humà és dipositari d’un tresor desconegut, arrelat a les profunditats del cervell, en especial al que correspon a l’hemisferi dret, un quasi desconegut amb un potencial enorme.
L’home que va confondre...pot llegir-se com un recull de narracions fantàstiques amb l’afegit inquietant que són reals. Són una porta oberta a l’altra realitat, aquella que ens acompanya cada matí en llevar-nos encara que ens costi identificar-la. 

Joan Agut. «Portes a una altra realitat». Avui, 26 |11| 1988.



27 octubre 2014

entrevista a oliver sacks






adéu-siau i gràcies!


Joan Solà i Cortassa, 10 de gener de 1940 - 27 d'octubre de 2010.

«Dilluns farà quatre anys que va morir Joan Solà: el lingüista que més ha fet perquè el català no mori d’arteriosclerosi, el professor que s’obligava i obligava els seus alumnes a qüestionar-ho tot, començant per les normes sense altre crèdit que l’autoritat o la tradició.
De vegades se’n sortia i de vegades no. Per exemple, la seva distinció entre d’aquí (“T’ho diré d’aquí uns dies”) i d’aquí a (“D’aquí a Nadal ho hem de tenir fet”) -la norma establia i estableix l’ús de d’aquí a en tots dos casos- la va formular el 2008 i ha tingut un èxit fulgurant en els mitjans.
Per contra, la seva defensa de sigut com a forma estàndard preferent del participi de ser continua sense fer forat a Catalunya. (En canvi, tant la gramàtica com el diccionari normatius de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua s’hi decanten clarament.)
No vull entrar ara en les raons que fan que Solà (i jo mateix) prefereixi unificar el participi del verb ser en la forma sigut en un registre estàndard. He dedicat altres tastos al tema. Però sí que vull destacar la sensibilitat que hi ha al darrere.
Solà mai accepta de bon grat que la forma més viva, clara i genuïna sigui postergada per una de més insòlita i arcaica per la pressió d’una elit. I sempre és enemic de tot el que fa la llengua correcta innecessàriament més difícil -una llengua d’iniciats- no pas per fer-la millor lingüísticament sinó per fer-la servir com a marcador de classe social.
Es rebel·la contra la idea masoquista que el prestigi d’una norma és directament proporcional a la incomoditat pragmàtica amb què s’aplica. És aquesta rebel·lió la que fa que s’associï amb Coromines per estalviar als alumnes de català l’infern que suposava, sense aportar cap benefici, distingir entre per i per a davant d’infinitiu.
Continuar lluitant perquè es flexibilitzin les normes que no estan al servei de la gent és el millor homenatge que li podem fer.»

ALBERT PLA NUALART. «Joan Solà i la incomoditat pragmàtica de les normes». | 25/10/20. Ara.


Joan Solà. «Adéu-siau i gràcies!» ElpuntAvui, 21|10|2010.




26 octubre 2014

25 octubre 2014

pastats per terra


Havia arribat a aquell punt d’emoció on es troben les sensacions celestes donades per les Belles Arts i els sentiments apassionats. Sortint de Santa Croce, el cor em bategava, la vida estava exhaurida dins meu, caminava amb por de caure.
Stendhal. Nàpols i Florència: Un viatge de Milà a Reggio.

La Sfer de Librosfera s'ha passejat, càmera en mà, per 27 biblioteques públiques de la ciutat de Barcelona, amb la síndrome de Stendhal com a leitmotiv.

La Nou Barris.

La Vapor Vell (Sants-Montjuïc).

La Manuel Arranz (Poble Nou).

L'Agustí Centelles (Esquerra de l'Eixample).

La Bon Pastor.

La Joan Maragall (Sant Gervasi).



...i aquí, la resta.



24 octubre 2014

els relats clínics de freud


Sigmund Freud no sólo fue uno de los más grandes científicos y exploradores de la mente humana, sino también un excelente escritor de una amplísima cultura humanística. En ninguna parte se reflejan mejor estas dos condiciones como en los legendarios historiales clínicos que aparecen a lo largo de sus obras, cuya estructura literaria, según el novelista John Updike, «tiene una elegancia arquitectónica que iguala a los mejores escritores de su tiempo».
Este libro, al cuidado de la psicoanalista Isabel Menéndez, presenta por primera vez desde un punto de vista puramente literario veinte casos clínicos de Freud, veinte narraciones extraordinarias, que reflejan los tres temas más importantes de la búsqueda freudiana. La primera parte reúne breves y deslumbrantes historias clínicas del primer periodo de su investigación, sobre casos de sugestión e hipnosis, entresacadas de sus grandes trabajos técnicos o a veces rescatadas de notas a pie de página, que alumbran el conocimiento del inconsciente. La segunda, historiales inmersos en los trabajos que le llevaron a elaborar las teorías sobre neuropsicosis de defensa y obsesiones y fobias. Y finalmente, tres grandes relatos sobre paranoia y homosexualidad, que culminan con la obra maestra «Una neurosis demoniaca en el siglo XVII». Apasionantes y sorprendentes relatos rescatados de la teoría psicoanalítica que, como dice en su prólogo Juan José Millás, «poseen una eficacia narrativa que había permanecido oculta hasta la presente edición».

Sigmund Freud. Relatos clínicos.  Selecció de Isabel Menéndez. Traducció de Luis López-Ballesteros y de Torres. Siruela, 1997.