dijous, 20 de juliol de 2017

funàmbuls tots







«Des d’aquest blog m’he fet ressò dels diferents números que han aparegut de la revista cultural El funàmbul. La primavera del 2014 va sortir-ne el primer, dedicat a Bruno Schulz. Els altres números que es van arribar a publicar estaven dedicats a «Per què escrivim?», «Walter Benjamin», «Aproximacions a la Xoà», «Weltliteratur», «W. G. Sebald» i «Viatges». La revista es podia adquirir en paper o en format electrònic i era una iniciativa de David Cuscó. Ell era el factòtum d’aquesta publicació i pagava de la seua butxaca la impressió, la maquetació i la correcció, així com la pàgina web. Aquest projecte va durar fins a la tardor del 2015. Després, va passar a la ràdio durant uns mesos, fins que es va acabar també.
Com que David Cuscó no podia continuar assumint els costos de la revista, ha decidit penjar en pdf al seu blog els números que ja té i els que anirà fent, des d’on es poden descarregar gratuïtament. El primer número d’aquesta nova etapa d’El funàmbul es diu Interiors. Els pròxims seran els següents: «Anton Txékhov», «Trieste», «Praga», «Somnis» i «Franz Kafka». David Cuscó intentarà que siguen d’aparició trimestral, com la revista. Ell mateix s’encarrega de la maquetació. En un correu que m’ha enviat se n’excusa, perquè l’ha feta ell mateix i diu que no té els coneixements suficients. Però està molt bé.
Us anime a llegir i a seguir El funàmbul. Amb un interès molt marcat per al cultura centreuropea, David Cuscó ha posat en circulació en català des d’aquesta revista textos molt valuosos. Us deixe ací l’índex d’Interiors, perquè us en feu una idea i us animeu a descarregar-lo i a llegir-lo. No us en penedireu:

EDITORIAL
PÒRTIC / Mort de Guiteau, JOSÉ MARTÍ
MONOGRÀFIC / Interiors
La finestra que dona al carrer, FRANZ KAFKA
«El sol d‘havent dinat», KONSTANTINOS P. KAVAFIS
Viatge al voltant de la meva cambra (Fragment), JOSEPH DE MAISTRE
La fundació de la ciutat, MAURICE MAETERLINCK
La casa, ZBIGNIEW HERBERT
L‘anell de Shahriar (Fragment), DŽEVAD KARAHASAN
Arle, 16 d‘octubre de 1888, VINCENT VAN GOGH
Finestres, CHARLES BAUDELAIRE
La cinquena història, CLARICE LISPECTOR
Els grans magatzems grossos de debò, JOSEPH ROTH
El problema dels museus, PAUL VALÉRY
Armaris, WALTER BENJAMIN
Notes d‘un diari imaginari: Rilke sobre Hammershøi, NICHOLA DEANE
L‘invisible, ELIAS CANETTI
Tutankamon: anatomia d‘una excavació, HOWARD CARTER
L‘esperit de la decadència. Entrevista a Ernest Sébastien
L‘Ictíneo, NARCÍS MONTURIOL
Manuscrits, cases, somnis: Edgar Allan Poe, MARÍA NEGRONI
Sobre (la) certesa, LUDWIG WITTGENSTEIN
RESSENYA / Varlam Xalàmov. L‘escriptura necessària, JOAN CARLES NAVARRO
35 MIL·LÍMETRES / Visconti neorealista, RICARD FUSTÉ
ART MENOR / «Autopsicografia», FERNANDO PESSOA
COLOFÓ / L‘art de la ficció, E. M. FORSTER
RHEMA
IMATGES
VIES»

Enric Iborra. Ja us podeu descarregar l’últim número de la revista cultural «El funàmbul». La serp blanca. 19|7|2017.


dimecres, 19 de juliol de 2017

carta de jack london a la seva bibliotecària



The Letters of Jack London: 1913-1916. Volume three. Standford University press, 1988. 

--- --> Vegeu també: La bibliotecària de Jack London.

dimarts, 18 de juliol de 2017

lectors a seques


¿Qué cosas de todas las que le han dicho sus lectores en torno de sus libros lo han conmovido?
– Me conmueven los lectores a secas, los que aún se atreven a leer el Diccionario filosófico de Voltaire, que es una de las obras más amenas y modernas que conozco. Me conmueven los jóvenes de hierro que leen a Cortázar y a Parra, tal como los leí yo y como intento seguir leyéndolos. Me conmueven los jóvenes que se duermen con un libro debajo de la cabeza. Un libro es la mejor almohada que existe.

Mónica Maristain. La última entrevista a Roberto Bolaño.




dilluns, 17 de juliol de 2017

com desfer-se d'uns quants llibres, amb permís de la kondo


El libro. Ese objeto (ojeto) mitificado, fetichizado, entronizado como un dios (o una diosa, falta saber si el libro es macho o hembra) que llega a ser más importante que su creador y que destruirlo es ya sinónimo de asesinato. Por peores que fuesen las letras que lo componen. Por trágico, mentecato, estúpido o vano que sea. Asesinato o genocidio si de golpe descubrís que la mitad de la biblioteca sobra. Y sobra porque nunca más volverás a mirar esos libros; si no los has leído ya, no los leerás nunca. ¿Qué hacer entonces para desprenderse de ellos? ¿Dejarlos en el pasillo del departamento o en el frente de la casa para que los vecinos elijan? Es como tratar de desprenderse del búmerang viejo. Te tocan la puerta y te avisan que te olvidaste de entrarlos. A nadie se le ocurre que estés tratando de tirar libros.
Ni piensas en quemarlos. Porque la sociedad puede llegar a comprender a un asesino y hasta es sabido que en ciertos ambientes asesinar es tarea valorada, bien pagada, y a veces hasta condecorada y ascendida. Pero si quemás un libro vas a ser perseguido y despreciado hasta por los asesinos. Porque matar es comprensible. Forma parte de lo que se puede esperar de un ser humano, pero quemar libros es incomprensible. Forma parte de la barbarie inhumana.
¿Donarlos a una institución benéfica? No los quieren. Pero no te dicen que no los quieren. No vienen a buscarlos. Si se los llevás, no tienen dónde ponerlos. No tienen presupuesto ni para inventariarlos. Si confesás que los vas a tirar es como si contaras que les clavás agujas en los ojos a los pajaritos. Y ni se te ocurra donarlos a las bibliotecas, es como suicidarlos. Los meten en los sótanos a que se mojen y hacen pilas en los pasillos a ver si alguno se los lleva...

Héctor Yánover, librero establecido. Memorias de un librero escritas por él mismo. Anaya & Mario Muchnik, 1994. P. 127-128.

diumenge, 16 de juliol de 2017

en blanc i negre


| The End of the Story |


| Book Lover |


| Read all about you |

dissabte, 15 de juliol de 2017

ideal aturats


¿Alguna vez he querido lo mejor? Quizá no tuve jamás lo que hay que tener para querer lo mejor. Cultura y todo eso: el problema no es, o no se reduce a, que algunos de nosotros no estemos hechos para esas cosas. El problema es que, encima, las odiamos. Yo estoy intentándolo. Estoy leyendo bastante. Es la única diversión que todavía puedo permitirme. La lectura es barata, lo reconozco. He leído todas las novelas de intriga sobre temas erótico-financieros que hay en los estantes de Georgina. Paso por la biblioteca pública. La biblioteca pública es un sitio fantástico para los que estamos en paro. Es gratis y tiene calefacción. Te ofrece cobijo...

Martin Amis. Dinero. Carta de un suicida. Traducció d'Enrique Murillo. Anagrama, 1996. P. 390.

[Font: BibliotekariaRadikal‏ @biblioradikal ]

divendres, 14 de juliol de 2017

llegir millor


«Quan li preguntaven per què corregia els seus textos fins a la nàusea, Salvador Espriu s’enfilava per les parets: «Perquè en sé més», «perquè en sé més», «perquè en sé més», repetia amb una veu de gralla que feia pensar en el corb del seu estimat Edgar Allan Poe. Malgrat el que afirma una admirable tuitaire, no tots millorem constantment la capacitat lectoescripora. Aquesta capacitat, que la de llegir i escriure és una i no són dues, de manera que en això estem d’acord, queda congelada a partir del moment que deixem d’esforçar-nos, no per llegir o escriure més, sinó per fer-ho millor.
La natura ja ha fet molt per preparar els sàpiens per garlar, i fins i tot parlar, més que cap altra espècie. També per comptar amb els dits i una mica més enllà. Ara bé, calcular, llegir i escriure (llàstima que no existeix el verb ‘lectoescriure’) són productes de la cultura que requereixen anys d’aprenentatge, que per si algú no ho recorda és el títol de l’obra completa d’Espriu. I així com la immensa majoria hem desaprès a calcular gràcies o per culpa de les maquinetes que ho fan per nosaltres, i ja no sabem ni fer sumes mentals com les àvies i els avis menys instruïts, també es pot predicar del 'bestsellerisme' que tendeix a disminuir la competència dels lectoescriptors que es gronxen en aquestes fullaraques.
Conclusió refermada: el llibre que no planteja un repte al lector, que no li exigeix esforç de penetració, no li millora les connexions neurals i per tant no mereix que les administracions públiques dediquin un sol euro a promocionar-lo. ¿Oi que ens semblarien absurdes unes suposades campanyes a favor de les apps que sumen, divideixen i així emmandreixen el cervell? Doncs això, això mateix per a les campanyes a favor de la lectura, de les quals es beneficien els llibres que ho donen tot pastat i empasten, per no dir empastifen, el terrat. Per expressar-nos millor no es tracta de llegir més, sinó més bé».

Xavier Bru de Sala. Llegir millor. El Periódico. 12|6|2017.


dijous, 13 de juliol de 2017

l'escriptor que us roba les nòvies



«Aprofitant el pas per la Programació contínua de Kosmopolis de Karl Ove Knausgård, una de les veus més rellevants de la literatura contemporània actual, considerat per alguns crítics com el Proust del segle XXI, el van sotmetre al qüestionari del cèlebre autor francès...».

 ------> Karl Ove Knausgård, l’escriptor que ens roba les nòvies, Jordi Nopca. Ara, 27|6|2017.

______________________
PS: He robat el títol de l'apunt a en Jordi Nopca que, al seu torn, l'ha tret d'una cançó de l'Albert Pla. Ho dic per si a algú se li acut alçar-me la bandera del català correcte, «es diu xicotes!», o, en el pitjor dels casos, la bandera la lila, «que són de la vostra propietat, les nòvies? Quanta feina per fer, encara!». Hi ha gent (afartadora) que no es deixa perdre cap oportunitat d'arrufar el nas. Que el martell de Thor caigui sobre els seus caps. Amén.


dimecres, 12 de juliol de 2017

la model ens parla


La biblioteca de la quarta galeria de la presó Model.

La Model ens parla: 113 anys, 13 històries
La Model es podrà visitar, amb cita prèvia, des del 3 de juliol fins al 26 de novembre de 2017. Totes les visites seran concertades i gratuïtes i duraran aproximadament una hora i mitja.

La visita es formula com una experiència i com un recorregut de coneixement i aprenentatge. Es fa en grup sobre un itinerari preconcebut. Per accedir a la presó s'ha de passar per 3 cancells que s'obren i tanquen al pas dels visitants.
Així, d'una banda, es podrà veure alguns dels elements emblemàtics de la presó, com ara: el pati d'accés, els cancells i el passadís d'accés; el panòptic; la 4a galeria, una de les que s'ha mantingut més fidels al projecte original, el pati de la 4a galeria, el locutori i la paqueteria.
D'altra banda, es podrà visitar l'exposició «13 històries de la Model», situada a la 5a galeria. L'exposició presenta 13 moments i 13 persones o col·lectius emblemàtics de la història de la presó i de la seva vinculació a la història de la ciutat i del país. Cadascun d'ells s'associa amb una data i un context o una temàtica, per exemple, el president Companys, Ferrer i Guàrdia, Puig Antich o el Vaquilla.
El comissari de la visita és Agustí Alcoberro, historiador, museòleg i professor d’història moderna a la Universitat de Barcelona. També ha estat director del Museu d'Història de Catalunya.
Generalitat de Catalunya. Departament de Justícia. Visites a la Model.


 [Font de les fotografies: PepVives #llibrèfils‏ @pepvivesBIB] 

Ja que hi som posats:
Les biblioteques de presó a Catalunyatesi doctoral d'Andreu Sulé Duesa.

dimarts, 11 de juliol de 2017

el plaer de la lectura (♦)


«Fa un parell de mesos es va anunciar que el Govern dels Estats Units estudiava la possibilitat de prohibir els ordinadors portàtils als equipatges de mà de tots els vols amb origen o destí a aquell país. Al cap d’uns dies ho van desmentir, i ara, com passa sovint, no sabem del cert si la proposta encara és damunt la taula o ja l’han arxivada. A mi, això de deixar l’ordinador dins de la maleta i no poder-lo portar amb mi, a la cabina de l’avió, no m’agrada gens, perquè tots sabem què passa amb les maletes quan, un cop a l’aeroport, surten escopides per les boques de les cintes de recollida d’equipatges: de qualsevol manera i de vegades amb una violència extrema. Fa potser quinze anys, de tornada de Miami, la maleta que havia deixat al check-in perquè anés al compartiment de càrrega de l’avió va arribar completament destrossada, de forma que part de la roba i diversos altres objectes per­sonals ja emergien per les enormes ­esquerdes. Estava literalment tritu­rada. Imaginin-se que dins hi dus el portàtil. ¿En quin estat t’arribarà, si és que t’arriba?
Ara la notícia és que comencen a escorcollar els llibres que portes al damunt. De moment ho fan als aeroports de Las Vegas, Los Angeles, Boise, Missouri, Detroit, Fort Lauderdale, Boston, Lubbock, Phoenix i Luis Muñoz Marín, a Puerto Rico. El personal de seguretat et demana que els ensenyis quins llibres portes a l’equipatge. Ells els fullegen i miren de què parlen. Els interessa sobretot detectar els de contingut polític o religiós. La idea es clara: trobar possibles pistes que els indueixin a pensar que ets un terrorista. Però, a veure, si jo fos un terrorista que intentés entrar als Estats Units per matar gent de manera indiscriminada, el primer que faria seria no dur al damunt cap llibre que em pogués comprometre. No portaria A do-it-yourself submachine gun de Gérard Métral, ni The ancient art of strangulation del doctor Haha Lung (gran nom de ploma, per cert), per posar només dos exemples. Portaria Amb l’aigua al coll de Daniel Arbós, Carolina s’enamora de Federico Moccia, En Teo va en tren o llibres per colorejar, que et fan semblar menys perillós.
L’Administració de Seguretat del Transport estatunidenca diu: “Els nostres enemics semblen conèixer tots els trucs que permet el llibre per ocultar-hi objectes perillosos, i en el passat els llibres s’han fet servir per ocultar elements prohibits”, i assegura que els que revisen els llibres no paren atenció al seu contingut de lectura. Però això no s’ho creu ningú perquè, si no hi paren atenció, ¿com saben si el llibre és d’una certa temàtica política o religiosa que els indueixi a sospitar? Si mai torno a viatjar als Estats Units portaré Grushenka, tres veces mujer i, si pels ullets que fan veig que els interessa, els el deixaré, sempre i quan a l’agafar el vol de tornada me’l tornin sense que hi hagi pàgines enganxades les unes amb les altres».

Quim Monzó. El plaer de la lectura. La Vanguardia. 6|7|2017.

dilluns, 10 de juliol de 2017

jinbōchō (tòquio)



Rodeado por universidades, Jimbocho debe su nombre a un samurái del siglo XVII. Este área fue destruida por el fuego en 1913 y uno de los primeros negocios en resurgir de las cenizas fue una librería, que finalmente se convertiría en la editorial Iwanami Shoten.
Más librerías y editoriales fueron seguidos por cafés, bares y restaurantes hasta que el área se convirtió en un punto clave para los lectores, coleccionistas y estudiantes. Hoy en día hay alrededor de 175 librerías, incluyendo unas 50 tiendas dedicadas a libros usados y raros. La variedad de tiendas en Jimbocho es impresionante – especialistas en manga, enormes tiendas dedicadas a libros nuevos, librerías académicas y escolares, venta de libros raros y usados, e incluso mercadillos.
Al igual que muchas áreas de Tokio el espacio es primordial, por eso las librerías están abarrotadas de libros hasta el techo. Muchas tiendas se alargan hasta las calles con estanterías y mesas llenas de libros, que invitan a los peatones a hacer un alto en su camino para buscar entre sus colecciones. La mayoría de las librerías están orientadas hacia el norte para evitar la exposición directa al sol durante los cálidos veranos, formando así una fila de librerías que hace las delicias de los lectores. El autor Japonés Haruki Murakami menciona a Jimbocho en muchas de sus obras, y además solía regir un club de jazz en sus alrededores. El mundialmente famoso editorial de manga Shueisha, se encuentra también en Jimbocho. Este distrito vive y respira libros y literatura.

Iberlibro. Un recorrido por las librerías de Tokio.


diumenge, 9 de juliol de 2017

els llibres i la vida


Bill Watterson. Calvin y Hobbes.
[Font: @labutxaca]

dissabte, 8 de juliol de 2017

senyor, no feu mai això a un llibre


«Quan tenia dotze anys i el meu germà tretze, els pares ens van dur a Europa. A l'Hotel d'Anglaterre de Copenhaguen, en Kim va deixar a la tauleta de nit un llibre obert cap per avall, com havia fet pràcticament cada nit de la seva vida de literat. L'endemà el va trobar tancat amb un tros de paper a dins com a punt i la nota següent a la coberta, signada per la cambrera de l'habitació:

SENYOR, NO FEU MAI AIXÒ A UN LLIBRE

El meu germà va quedar astorat. Com havia pogut passar que ell -un lector tan devot que a l'internat amagava un llibre i una llanterna sota el cobrellit cada nit, després d'haver apagat els llums, delicte castigat amb un estovat- hagués estat assenyalat com algú que no estimava els llibres? Vaig compartir la seva mortificació. No em podia imaginar cap altra família tan bibliòlatra com la dels Fadiman. A desgrat d'això, i excepte la mare, als ulls de la jove cambrera danesa érem culpables d'un horrible tracte del llibre. Durant els trenta anys següents vaig descobrir que de la mateixa manera que hi ha més d'una manera d'estimar algú, també hi ha més d'una manera d'estimar un llibre. La cambrera creia en un amor cortès. Per a ella el llibre físic en si mateix era un objecte sacrosant, la forma inseparable del contingut; la seva obligació com a amant era adorar-lo platònicament, un intent noble però estúpid de preservar per sempre l'estat de castedat perfecta amb què l'havia deixat el llibreter. La família Fadiman creia en un amor carnal. Per a nosaltres, les paraules d'un llibre eren sagrades, però el paper, la tela, el cartró, la cola, el fil i la tinta que les contenien era un pur receptacle i no era cap sacrilegi tractar-los de la manera més capritxosa, tant com el desig i el pragmatisme dictessin. L'ús barroer no era falta de respecte sinó d'intimitat.»

Anne Fadiman. Ex-libris: confessions d'una lectora. Eumo, 2000. Traducció de Carlota Torrents. P. 45-46.

divendres, 7 de juliol de 2017

una de fɔlknar


Entrevistador: ¿Puede explicar cómo empezó a escribir?
William Faulkner: Vivía en Nueva Orleans, y me dedicaba a hacer el trabajo que fuera necesario para ganar un poco de dinero de vez en cuando. Conocí a Sherwood Anderson. Paseábamos por la ciudad por la tarde y hablábamos con la gente. Por las noches volvíamos a quedar y nos tomábamos una o dos botellas mientras él hablaba y yo escuchaba. Nunca lo veía antes del mediodía. Estaba aislado, trabajando. Al día siguiente repetíamos. Decidí que si aquélla era la vida de un escritor, entonces yo tenía que hacerme escritor. Así que empecé a escribir mi primer libro. Enseguida me di cuenta de que escribir era divertido. Incluso me olvidé de que hacía tres semanas que no veía al señor Anderson hasta que se presentó en mi puerta; era la primera vez que venía a verme, y me dijo: «¿Qué ocurre? ¿Estás enfadado conmigo». Le dije que estaba escribiendo un libro. Me dijo: «Dios mío», y se marchó. Cuando terminé el libro -era La paga del soldado- me encontré a la señora Anderson en la calle. Me preguntó cómo iba el libro, y le dije que lo había terminado. Ella dijo: «Sherwood dice que quiere hacer un trato contigo. Si no tiene que leerse tu manuscrito le dirá a su editor que lo acepte». Le dije: «Está hecho». Y así es como me convertí en escritor.

The Paris Review. Entrevistas. El arte de la ficción. Selecció d'Ignacio Echevarría. Traducció de Raquel Herrera. El Aleph, 2007. P. 78-79.

dijous, 6 de juliol de 2017