27 març 2015

la veu de l'amo





«En vista de que enseñar a los esclavos a leer y escribir tiende a excitar el descontento en sus mentes y produce la insurrección y la rebelión…» así comenzaba la ley aprobada en el estado de Carolina del Norte en 1830 que prohibía dicha actividad bajo una pena de multas o cárcel para los hombres libres o treinta y nueve latigazos en la espalda para los esclavos. Se trataba de una medida similar a la de otros estados y que de una manera u otra ya se venía poniendo en práctica en las colonias americanas. Pero algunos vulneraron esas normas e iniciaron lo que se conoce como «narrativa esclavista», que contribuyó en buena medida a derogar el tráfico y la explotación de personas...

Javier Bilbao. «Los esclavos que aprendieron a leer». Jot Down. 



26 març 2015

bona nit i tapa't


Eugenio Ampudia dormint a la Biblioteca do Palácio Nacional da Ajuda, Lisboa.
De la sèrie Dónde dormir (4) presentat a la fira ARCO'2014.


EUGENIO AMPUDIA PRESENTA LA SEVA ACCIÓ DORMIR AL PALAU
18 de març de 2015
Ampudia dormirà al Palau de la Música Catalana acompanyat de 50 persones el proper dissabte 21 de març
L’acció es complementa amb la mostra “Visions sobre un espai habitable”
El proper dissabte 21 de març, a les 20:30 h, a la Sala Lluís Millet, l’artista Eugenio Ampudia, acompanyat de Mariona Carulla, presidenta de la Fundació OC-PMC i Víctor Garcia de Gomar, director artístic adjunt del Palau, presentarà als mitjans de comunicació la seva acció artística Dormir al Palau. Una performance que consisteix a dormir el mateix dia 21 de març a l’escenari del Palau amb 50 convidats.La proposta està acompanyada de la mostra “Visions sobre un espai habitable”, amb quatre fotografies i un vídeo de l’acció que Ampudia va protagonitzar el mes de setembre passat quan va dormir damunt d’un piano de cua a l’escenari del Palau de la Música Catalana, i que s’instal·larà a la Sala Lluís Millet fins al 27 de març. La mostra forma part de la sèrie Dónde dormir, iniciada el 2008 amb imatges de l’artista dormint en llocs tan emblemàtics com el Museo del Prado, l’Alhambra o ara al Palau de la Música Catalana (2014).
Després de la trobada amb els mitjans, Ampudia ho farà amb els convidats que passaran la nit amb ell i que podran sentir les Variacions Goldberg de Bach en directe, com a preludi d’una nit màgica a l’escenari del temple modernista.
Ampudia és un dels artistes convidats al Palau aquesta temporada en el marc del diàleg amb les arts plàstiques, impulsat des de fa tres anys per la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana. A més d’amics personals de l’artista, la proposta del proper 21 de març s’obrirà a altres públics del Palau de la Música Catalana mitjançant un sorteig entre els diversos col·lectius.
Sobre Eugenio Ampudia
Actualment, Ampudia (Melgar, Valladolid, 1958) és un dels artistes espanyols més reconeguts. El seu treball multidisciplinari va rebre el 2008 la beca The Delfina Foundation (Londres) i el Premi AECA al millor artista espanyol viu representat en ARC08.
El seu treball indaga, des d’una actitud crítica, sobre els processos artístics, l’artista com a gestor d’idees, el paper polític dels creadors, el significat de l’obra d’art, les estratègies que permeten bastir-la, els seus mecanismes de producció, promoció i consum, l’eficàcia dels espais assignats a l’art, així com sobre l’anàlisi i l’experiència de qui les contempla i interpreta.
Les seves obres s’han exposat internacionalment en llocs com els espais ZKM (Karlsruhe, Alemanya), Jordan National Gallery of Fine Arts (Amman, Jordània), Museo Carrillo Gil (Mèxic DF, Mèxic), Boston Center for the Arts (Boston DT, Estats Units), Ayala Museum (Manila, Filipines) i en biennals com la de Singapur, l’Havana i la Biennal de la Fi del Món. Igualment, forma part de col·leccions molt rellevants: MNCARS, MUSAC, ARTIUM, IVAM o “la Caixa”, entre d’altres.
Sobre la sèrie Dónde dormir
Com en altres treballs seus, Dónde dormir també es construeix a partir d’un gest mínim. En aquest cas dormir a l’interior d’un lloc icònic de la cultura i de la història de l’art, un fet que històricament hem construït com a il·legal i subversiu. Darrere de l’aparent banalitat d’aquest gest quotidià s’amaga una posició política i de resistència cap a certes ficcions socials o convencionalismes. Un treball amb el qual l’artista ens proposa una reformulació del nostre habitar seguint una actitud que, en la seva simplicitat i reiteració, gira la mirada a la manera com l’individu es relaciona amb l’espai públic. Altrament dit, la memòria amb què construïm l’espai social posada a examen.
Orfeó Català. Palau de la Música.




24 març 2015

no jutgis mai un llibre per la seva pel·lícula


Ladislao Vajda · El cebo | Es geschah am hellichten Tag · Alemanya, Suïssa, Espanya · 1958 · B/N · 95' · 35 mm.
Direcció: Ladislao Vajda
Guió: Ladislao Vajda, Friedrich Dürrenmatt, Hans Jacoby
Fotografia: Heinrich Gärtner, Ernst Bolliger
Música: Bruno Canfora
Intèrprets: Heinz Rühmann, Sigfrit Steiner, Siegfried Lowitz, Michel Simon, Heinrich Gretler.



.




*   *   *   *   *


Sean Penn ·  The Pledge · USA · 2000 · Color · 124' · 35 mm.
Direcció: Sean Penn
Guió: Jerzy Kromolowski i Mary Olson-Kromolowski
Fotografia: Chris Menges
Música: Klaus Badelt i Hans Zimmer
Intèrprets: Jack Nicholson, Aaron Eckhart, Helen Mirren, Robin Wright Penn, Vanessa Redgrave, Sam Shepard.








23 març 2015

la insostenible fugacitat atzarosa de l'existència


La salvatge agressió sexual i posterior assassinat d’una noieta implicarà fins a tal punt al comissari encarregat de la seva investigació que farà la promesa (pàg. 32) a la mare de la víctima que en descobrirà l’assassí. Promesa solemne que esdevindrà —a banda del títol— l’eix central i l’incentivador de la novel·la, convertint l’agent de policia en una víctima més de l’agressió; en una víctima obsessiva que no sortirà indemne del descens als inferns que suposarà la perquisició policial.
Un enfollidor descens als inferns que ens permetrà descobrir la perillosa fragilitat sobre la qual se sosté la pacífica i neutral Suïssa, sempre tan presumptament equilibrada, ordenada i serena. Un ordre tan excessivament meticulós i mil·limetrat que acaba esdevenint asfixiant: “(…) la gent espera que almenys la policia sabrà posar ordre en aquest món, encara que jo no em puc imaginar una esperança més miserable”, pàg. 14.
Tan asfixiant que fa perillar la salut mental d’aquells que no són capaços d’alliberar-se’n, per més que sigui de manera puntual: “No vull negar que sempre hi havia un desordre espantós en aquella cambra; llibres i actes estaven barrejats, però això ho feia per una qüestió de principis. Perquè jo sóc del parer que cal que tothom creï petits illots de desordre en aquest país tan endreçat, encara que només sigui en secret.”, pàg. 48.
En realitat, com ja apuntàvem, més que no pas a una novel·la policíaca, ens trobem davant d’una de caire humanístic o existencial, en la qual l’anàlisi policial no és més que una excusa perfecta per a diagnosticar la greu malaltia que pateix el cos sencer de la societat suïssa —i l’occidental per extensió— que ha submergit l’home en la multitud i l’ha allunyat de la seva individualitat essencial, de la seva condició primigènia, del seu tarannà propi. Podríem afirmar que mitjançant el contracte social de Jean-Jacques Rousseau la persona ha renunciat a la seva fonamentalitat essencial; a aquella essència última o definitiva seva.
Entenem que precisament un dels grans mèrits de La promesa és que, al mateix temps que al lent procés de descobriment de l’assassí, assistim al redescobriment de l’home, d’aquell home que —el més segur, sense ni ésser-ne conscient— s’havia mort a ell mateix. A aquell home que —amb obvies i evidents concomitàncies amb l’escarabat de Kafka— s’havia transformat en una mena de monstre. Monstre no tant per la seva desagradable aparença física, sinó per haver perdut aquells elements bàsics que el definien com a home —com a persona.
En la seva tenaç recerca de l’assassí, cerca també allò que va assassinar ensems la seva humanitat. En certa manera, en aquesta recerca —en aquest etern quest del Grial— tracta de redimir-se, de reconciliar-se amb ell mateix. Amb aquell “ell mateix” que ja fa tant de temps que es va esvair.
És un camí de redescoberta, de retrobament. I és en aquest sentit que el capítol 22 esdevé central, no tan sols en el total de pàgines del volum, sinó també metafòricament. La seva visita al psiquiatre és paradigmàtica. Conversant amb ell,  amb aquest membre del sacerdoci laic que ja fa temps substituí el religiós, es confessa i descobreix, o potser redescobreix, els seus sentiments i el seu sentit perdut. Aquell sentit que l’individu perd en contacte amb les gernacions.
La promesa feta a la mare de la nena assassinada es convertirà en la via per redimir-se, per a reconciliar-se amb ell mateix i amb la humanitat sencera.
Més que no pas la recerca d’un culpable en singular, l’obra de Dürrenmatt s’immergeix —i, el que és més important, ens immergeix— en la recerca de la veritat. De la veritat (o les veritats, car difícilment n’hi ha una sola)  que la justícia no acostuma a trobar. Ni a trobar ni a voler trobar. La veritat que s’amaga —“Amb lògica només es pot copsar la veritat en part”— i defuig les investigacions policials.
Una recerca de la veritat, de la raó indubtable, que paradoxalment l’abocarà als braços de la follia. Potser perquè “el somni de la raó engendra monstres”? En qualsevol cas, perseguint l’infern de l’assassí, es deixa seduir per ell, i esdevé quasi tan brutal i amoral com ell, admetent fins els mitjans més abjectes (pàg. 145, final, i 146) per a obtenir la finalitat desitjada. Esdevenint ell mateix l’infern dels altres, un monstre sense principis, i deixant pel camí la resta de sentiments que el caractaritzaven com a persona de bell inici: “La seva intel·ligència era excel·lent; però, per culpa de les estructures massa ordenades de la nostra terra, no tenia sentiments.”, pàg. 17.
Aquesta interrogació oberta sobre l’existència, l’autor suís ens la presenta mitjançant capítols en general breus, ràpids i intensos; telegràfics en ocasions. Amb una descripció, sovint de caràcter poètic, que acompanya i caracteritza, fins i tot preconfigura, els personatges i el seu respectiu tarannà (pàg. 93). Quan els capítols són excepcionalment llargs, l’abundant presència del diàleg —que denoten l’ascendència teatral de Dürrenmatt— els atorga una velocitat que en compensa l’extensió.
En definitiva, La promesa és una obra altament recomanable per totes aquelles persones que, apassionades o no en la novel·la negra, s’interessin per la literatura que s’interroga sobre l’home, sobre la insostenible fugacitat atzarosa de l’existència.
Transcrivim, com a colofó, un fragment prou representatiu:
«Som homes i ho hem de tenir en compte, ens hi hem de saber enfrontar i, sobretot, hem de comprendre bé que només ens instal·larem amb certa comoditat en aquest món i podem escapar del fracàs cap on ens porta l’absurd —que cada vegada és més evident i perillós— si humilment l’incloem en les nostres operacions mentals. El nostre enteniment amb prou feines il·lumina l’univers. Totes les paradoxes van a raure a la penombra dels seus límits.» (P. 157).

Xavier Serrahima. «La promesa, de Friederich Durrenmatt». A: El racó de la paraula.  



22 març 2015

andrew uchin


Testament of Youth, Spine. 

La serie “The Reader” es una exploración fotográfica del libro como forma física, marcador cultural y poema visual. Mi aproximación al proceso artístico es de estructura conceptual pero refleja y está intuitivamente basado en una relación personal con el sujeto fotografiado (soy librero y un ávido lector de la historia del libro). En su núcleo, esta serie de fotografías reflejan mi duradera fascinación con la exhibición visual del lenguaje, desde el estilo de la tipografía hasta su relación con la impresión y el diseño.
Andrew Uchin.

[Font: Sfer. Librosfera. Andrew Uchin]



21 març 2015

dia mundial de la poesia



Biblioteca Can Pedrals. Granollers



20 març 2015

divendres amb cara i ulls


Divendres passat vaig tenir notícia, via un tuit de les biblioteques de Girona, d'una iniciativa promoguda, sembla ser, per la New York Public Library, que consisteix en fer-se una foto amb un llibre d'aquells que tenen una cara en la coberta i penjar-la a la xarxa amb l'etiqueta #bookfacefriday
Immediatament —era inevitable— vaig recordar una campanya publicitària de la Love Agency per a la llibreria lituana Mint Vinetu, de la qual us vaig parlar aviat farà quatre anys. Aquesta:


La proposta ha estat prou ben rebuda, si considerem la quantitat de fotografies agrupades sota l'esmentat hashtag. Aquí en teniu uns quants exemples:

El mem també ha fet forat en algunes biblioteques públiques de les nostres contrades:


Menció a part mereix la Biblioteca Iu Bohigas de Salt. Resulta que l'any passat, per Sant Jordi, se'ls va acudir amenitzar la diada convidant els seus convilatans a passar-se per la paradeta que tenien muntada al passeig, on se'ls oferia la possibilitat de fotografiar-se rere un bookface. Aquí en teniu un parell de mostres:




I aquí, l'àlbum complet que certifica l'èxit de la convocatòria.


Doncs, au, Thank God, it's Friday, que deien aquells.