divendres, 9 de desembre de 2016

llegir els senyals



Evan es un estudiante de un instituto estadounidense que se encuentra iniciando una inesperada historia de amor. Tras escribir un comentario banal en uno los pupitres de la biblioteca, recibe respuesta de una desconocida con la que comienza una curiosa relación epistolar. Cuando finalmente descubre a la chica detrás de los mensajes anónimos, un suceso inesperado interrumpe su encuentro.
El vídeo creado para la ONG Sandy Hook Promise se publicó en YouTube el pasado viernes y ha alcanzado 1.200.000 visitas en sus primeras 48 horas. En los segundos finales de este anuncio se nos muestra que un hecho mucho más preocupante ha ocurrido ante nuestros ojos sin que hayamos prestado atención a ello. Cuando Evan conoce finalmente en el gimnasio del instituto a la chica con la que se ha estado escribiendo, otro alumno irrumpe en el lugar con un arma, en lo que parece el inicio de una matanza escolar.
"Mientras observabas a Evan, otro estudiante estaba mostrando indicios de estar planeando un tiroteo. Pero nadie se percató de ello", dice el vídeo. Se recuperan entonces algunas de las imágenes mostradas en el relato romántico inicial.
En ellas se puede ver al agresor en segundo plano, consultando libros y páginas web sobre armas, sufriendo abusos por parte de sus compañeros, publicando una fotografía en redes sociales con una pistola en la mano y haciendo gestos violentos.
"La violencia con armas se puede prevenir... si conoces sus indicios", dice la organización al final del vídeo. Sandy Hook Promise se fundó en 2012, después de la matanza en una escuela primaria de Connecticut de mismo nombre en el que murieron 27 personas.
Una de las agencias de publicidad más importantes del mundo, BBDO, se ha encargado de crear este anuncio. El protagonista de esta película de apenas dos minutos y medio de duración observa todas las estancias del instituto en busca de la persona misteriosa con la que se escribe. En ningún momento se percata en cambio del alumno solitario ni de lo que está pasando a su lado, como le ocurre a buena parte de los espectadores.

Héctor Llanos Martínez. ¿Por qué la historia de amor adolescente de este anuncio acaba mal? El País. Verne. 4|12|2016.


dijous, 8 de desembre de 2016

lioneses



Coincidint amb la nostra Constitució-Puríssima, la bonica ciutat de Lyon celebra, des de fa disset anys, La Fête des Lumières, un espectacle de llum i so que té com a escenari edificis i monuments de tota la ciutat. Durant quatre dies, Lyon esdevé un autèntic paradís del mapping, però el plat fort és sempre la nit del vuit de desembre, és a dir, justament avui. Queda dit, per si voleu prendre nota com a destí turístic per a properes edicions del mega-pont-acueducte. 
Però aquest no és el tema que m'ha dut aquí, avui. Jo del que volia parlar realment és del patrimoni artístic que s'amaga en el subsòl de Lyon i encontorns. Dels seus pàrquings soterranis. Dels de vehicles, sí. Com el de la foto que encapçala l'apunt, per exemple. Parc Hôtel de ville Villeurbanne, es diu. La seva part central està ocupada per una escultura de 20 metres obra de l'artista Philippe Favier, titulada Regret des oiseaux, que reprodueix, amb un miler de lletres metàl·liques, un poema escrit per Marcel Béalu el 1947. I com aquest, catorze pàrquings singulars més, diuen els de LPA, Lyon Parc Auto, l'empresa pública local que gestiona l'aparcament a Lyon i àrea d'influència.
Prou com per a organitzar una ruta d'infraturisme, dic jo. Ja triguen.

Parc des Célestins. Fa pensar en el Pozzo di San Patrizio, a Orvieto.
Parc République.
Parc Perrache.

dimecres, 7 de desembre de 2016

la bibliotecària dels caçafantasmes



La actriz estadounidense Alice Drummond falleció el pasado 30 de noviembre a los 88 años a causa de varias complicaciones producidas tras una caída hace dos meses, según informa The New York Times. Drummond trabajó de secundaria en muchísimas películas y series como Más allá de la muerte, La duda, Ed, Boston Legal o Spin City. Pero sin lugar a dudas, uno de sus roles más recordados fue el de la bibliotecaria de la primera película de Los Cazafantasmas. Su personaje era breve y aparecía al comienzo de la cinta de 1984, cuando era asustada por un espíritu maligno...
La Vanguardia. 3|12|2016.

dimarts, 6 de desembre de 2016

Кафе Пушкинъ (cafè puskin)



En el principi fou una cançoneta de Gilbert Bécaud, Nathalie (1964), no sé si la coneixeu, ni falta que us fa. Pel cas que ens ocupa, n'hi ha ben prou amb saber que explica la història d'un turista francès que està visitant Moscou (el Moscou de la guerra freda) guiat per una universitària indígena que respon al nom de Nathalie (Natalí). No sona gaire soviètic, però s'ha de reconèixer que en francès, la llengua en què canta Bécaud (Becó), Natalí rima pràcticament amb quasi tot. Natalí, doncs.
Tornem a l'argument. És diumenge. El turista francès i la Natalí són a la Plaça Roja. Ha nevat. Fa un fred que pela. ELLA, anar senyalant els llocs d'interès, que si la tomba de Lenin, que si això i que si allò; ELL, com qui sent ploure, anar-se fixant en el bonic cabell ros de la seva guia, frisós per entrar a prendre una xocolata calenta al café Pouchkine, que, representa, està molt a la vora. Abans no s'acabi la quarta estrofa ja van de bracet i, en arribar a la penúltima (cinc estrofes més tard), no cal ser gaire espavilat per entendre —entre línies— que ja han consumat. Visita turística amb final feliç.
El cas és que, segons conta una llegenda molt popular entre els guies moscovites, arran del formidable èxit assolit per la cançó de Bécaud, molts turistes (francesos, majoritàriament) arribaven a la plaça Roja de Moscou demanant pel famós café Pouchkine. Coneixent, com coneixem, els nostres congèneres, és fàcil d'imaginar-ne un d'encara més despistat sol·licitant els serveis d'una tal NatalíLa gent (és a dir, els altres) són així*. Per a decepció del turistam (i desesperació del gremi de guies turístics de Moscou, suposo), el famós café Pouchkine no existia fora de la cançó de Bécaud.
I així va continuar sent fins que Andrey Dellos, un rus de pare francès, empresari del sector de la restauració, va inaugurar, el 4 de juny de 1999, coincidint amb el segon centenari del naixement de Puskin, el, ara sí, Кафе Пушкинъ, en un palauet barroc del boulevard Tverskoy, al ladito de la Plaça Roja. Com no podia ser d'altra manera, Gilbert Bécaud (Becó) va assistir a la inauguració.

_____________________
P.S: *El que dèiem, Natalí fa de bon rimar, fins i tot en català.


dilluns, 5 de desembre de 2016

la completesa d'una mirada


Mercè Rodoreda considerava La mort i la primavera la seva obra decisiva, la seva obra més important. No hi ha dubte que no s'equivocava pas. És, en efecte, una obra que qualsevol cultura europea situaria entre els textos absolutament imprescindibles. Però aquesta obra se li resistia. Se li resistia perquè el que intentava de copsar, d'agafar i de descriure, d'explicar-se i d'explicar-nos, en definitiva, era una mirada del món, de tot el món, del món exterior i del món interior, de l'home i de la dona, de la vida i de la mort. Fet i fet, era la mirada que havia anat transcrivint, a trossos, en altres obres, en les altres obres, en contes i novel·les, però que a La mort i la primavera havia d'aparèixer d'una manera compacta, sencera. L'obra que havia de constituir-se en l'autèntica manifestació de la seva visió. Això és el que es proposen els grans textos i els grans autors: aquesta completesa d'una mirada. El fracàs, en aquests casos, a diversa escala, és segur. Sempre. Però, sense la intransigència d'anar tan enllà com sigui possible en la qüestió d'una mirada, és probable que no valgui la pena l'aventura verbal.

LLUÍS SOLÀ. «Les fosques glicines. Sobre La mort i la primavera de Mercè Rodoreda». A: Una Novel·la són paraules: recull de les conferències del cicle Una novel·la són paraules, organitzat l'any 2008 amb motiu de l'Any Rodoreda. Institució de les Lletres Catalanes. Fundació Mercè Rodoreda, 2010.


diumenge, 4 de desembre de 2016

gadgetolàndia



 Penguin Shop.  320 Front St. West, Toronto. 


dissabte, 3 de desembre de 2016

sobre la lectura

«Steve McCurry (Darby, Filadèlfia, EUA, 1950) és un reconegut fotoperiodista que ha publicat diversos treballs, la majoria sobre zones en conflicte, Afganistan, Beirut, Cambodja, la guerra del Golf, la guerra Iran-Iraq. És un col·laborador habitual de National Geographic. El juny de 1985, a la portada d’aquesta revista va aparèixer una de les seves fotos més famoses, «La nena afganesa dels ulls verds» una refugiada al Pakistan de dotze anys. Aviat la foto es va convertir en una icona que ha estat reproduïda, copiada, utilitzada, manipulada fins el cansament. La foto va tenir un gran efecte sensibilitzador, es van recaptar molts fons destinats a l’ajuda dels refugiats. Posteriorment, el 2002 McCurry va poder localitzar la nena, es va trobar amb una dona de trenta anys, però que n’aparentava molts més. Actualment Sharbat Gula, aquest és el seu nom, està pendent de ser expulsada del Pakistan i de ser retornada al seu país d’origen, amb greu perill per a la seva vida.
Últimament el treball de McCurry com a fotoperiodista ha estat qüestionat. Sembla ser que algunes de les seves fotos han estat «millorades» amb Photoshop, cosa que ell mateix ha reconegut. Si el seu treball es considera com el de periodista, el codi deontològic del ram prohibeix aquesta pràctica. Si, com ell diu, únicament el que pretén és explicar històries de la millor manera, endavant, té tot el dret d’utilitzar les seves fotos com vulgui. El debat està servit. 
El passat 2 de novembre, a La Central del carrer Mallorca, Steve McCurry va presentar el seu darrer treball, Sobre la lectura, [...] una recopilació de 66 fotografies que provenen del seu arxiu triades per ell mateix. Abasten des de les primeres del 1971 fins a l’actualitat. McCurry diu que el llibre és més a prop de la poesia que de la sociologia, no pretén demostrar res, serà el lector (de fotografies) qui amb la seva imaginació traurà les seves conclusions, o no.
Les fotos, en rigorós color kodachrome, mostren tot tipus de lectors, nens, dones i homes, en grup i en solitari, en espais oberts, en monestirs, en oficines, bars i restaurants. En escoles i vehicles. La majoria són de països asiàtics i d’Orient Mitjà, els llocs on normalment McCurry fa la feina de fotoperiodista. A la pàgina 91 hi surt una lectora de Barcelona. 
[...] El tema no és nou, McCurry es reconeix deutor d’un altre fotògraf important, André Kertész, a qui va conèixer quan vivien al mateix edifici a Nova York, quan el 1971 va publicar On reading, un llibre amb fotos de gent llegint, i com diu McCurry, el va fascinar. O bé The last book (2014) de Reinier Gerritsen, amb fotos de gent llegint al metro de Nova York...»

Marcel Albet Guinart. Sobre la lectura - Steve McCurry a La Central. Blog de l'Escola de llibreria. 8|11|2016.




divendres, 2 de desembre de 2016

el vestit nou del pseudopedagog modern


Sóc professor de literatura catalana a la Universitat Autònoma. M’agrada fer-hi classes. És la feina que em complau més de totes les que tinc a la facultat i al departament, ho confesso. Digueu-me que sóc ingenu, però encara ara sento un punt de goig beatífic quan arriba aquell moment, a l’aula, en el qual observo que els alumnes estan embadalits davant d’un vers inexhaurible de Rosselló-Pòrcel («perú de lliris i de llunes mina») o d’un poema de Maragall en el qual s’adonen que allò que fa olor de «ginesta» no és una planta sinó el so d’una paraula.
I percebo perfectament –des de dalt de la tarima i no pas darrere d’un powerpoint– que els estàs fent descobrir alguna cosa nova, precisament perquè estan captant el sentit del text i de la meva explicació. És aquell moment quasi màgic en què t’adones que estàs fent una autèntica «transmissió». De «coneixement», és clar, en el sentit més estricte del terme. En altres paraules: que estàs fent una «lliçó». I procures que sigui com més «magistral» millor, evidentment. I ells –que ho agraeixen– són capaços de fer aportacions personals a allò que els expliques, per descomptat. Potser perquè intueixen que els conceptes i valors que els estàs transmetent són, en el fons, tan actuals i moderns com ells mateixos i que els ajuden a formar-se com a persones. Igual com les seves aportacions, en molts dels casos, m’ajuden a créixer a mi, ho reconec. Potser és que és això, l’educació.
Precisament perquè la feina m’agrada, m’interessen les idees noves o les innovacions que pugui aportar a l’hora de fer la classe o de preparar-la. I procuro elaborar un programa de la matèria en el qual quedin clars els continguts, les lectures, la bibliografia, la feina a fer per aprovar l’assignatura, etc. Ah, i els tutoritzo tant com puc, de manera individualitzada i –si convé– amb plans de treball personalitzats. I em sap greu quan un alumne que sé que ha treballat no arriba a aprovar. Més del que ell s’imagina, segurament.
Una de les coses que he après amb el temps és que fer classe de literatura (o de qualsevol altra matèria) és, en el fons, una cosa molt senzilla. Vull dir que no calen grans recursos, ni grans divagacions de fons sobre competències i graus d’aprenentatge. El que fa falta, per sobre de tot, és un bon mestre capaç d’encisar els alumnes. Totes les teories pedagògiques, materials docents, recursos tecnològics, aplicacions informàtiques, etc. són útils precisament perquè poden complementar la feina d’aquest mestre en determinats moments concrets. Però no hi ha res, res de res, que sigui tan poderós com la seva paraula i la dels escriptors que s’estudien. A pèl. I, evidentment, cal tenir clar que l’important és la literatura, i la llengua que la genera, no pas tot allò que gira al seu entorn i que moltes vegades acaba camuflant-la i diluint-la.
Amb el pas dels anys he anat observant amb estupefacció creixent com, amb l’aparença de la Innovació Docent, es van apoderant de la nostra feina una sèrie de professionals de les Ciències de l’Educació (algun dia s’adonaran que l’Educació no és una Ciència, sinó que és una cosa molt més important, i tots plegats respirarem tranquils) que, després d’haver mig desmantellat l’ensenyament secundari, ja fa un temps que han accedit –juraria que amb propòsits similars– a l’ensenyament universitari. Per això ara, en comptes de fer classe, es veu que fem «activitat docent amb suport presencial» que el «professorat» «imparteix» a l’«alumnat». Així mateix, ara aquells programes de l’assignatura han passat a ser «guies docents» farcides d’una enumeració inacabable de «competències» (que poden ser «bàsiques», «específiques« o «transversals»), cada una d’elles amb un codi diferent, el qual s’ha de fer casar amb els corresponents codis d’un apartat sobre «resultats de l’aprenentatge» i amb un conjunt d’«activitats formatives» («dirigides», «supervisades» o «autònomes»), les quals també estan convenientment codificades. I pobre de tu que al final les codificacions no casin perquè l’«aplicatiu» no et deixa «passar de pantalla» o, en el pitjor dels casos, has de tornar a començar l’operació. També has d’indicar exactament quantes hores dedicaràs a cada una d’aquestes «activitats formatives», quantes creus que l’alumne en necessitarà per sortir-se’n (per incrementar la «taxa d’èxit», de fet), quants crèdits ECTS comporta cada una d’aquestes dedicacions i quin «cronograma» estableixes per a les diferents «sessions presencials». Tot això sense saber, és clar, quants alumnes tindràs ni si el grup –el «grup-classe» vull dir– serà dels que tiben o no. Exàmens i treballs? Ui no, d’això ja no en fem! Ara ens dediquem a «constatar evidències de diferents pràctiques d’avaluació formativa», les quals també estan classificades en rangs diferents (que ara no sóc capaç de recordar, pobre de mi!).
Tot sembla tan complex i científic, oi? Al darrere, però, el que s’hi amaga és la més clara de les obvietats. Vull dir que una de les «competències específiques» pot ser «analitzar críticament la literatura catalana», una de les «transversals» pot ser «respectar la diversitat i la pluralitat d’idees, persones i situacions» i els ítems dels «resultats de l’aprenentatge» poden exemplificar-se en un «construir un text escrit amb correcció gramatical» o bé «interpretar textos en profunditat i fer-ne una anàlisi crítica». Allò que a un professor de literatura no cal pas que ningú no li expliqui, vaja. Ni li ho codifiqui.
Per sort, com que tot és tan complicat, la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) –és d’agrair– ens facilita la feina. Per això ha creat una Oficina de Qualitat Docent (OQD) que, al seu torn, ha establert una Unitat de Formació i Innovació Docent (UFID). Ara fa pocs dies vaig rebre’n un correu en el qual se’m feia saber, literalment, que «La Unitat de Formació i Innovació Docent de l’Oficina de Qualitat Docent (OQD), [la coma entre subjecte i predicat la deixo perquè quedin clares les competències a l’ús] inicia una nova edició del Pla de Formació Docent: Formació permanent i Formació per novells (Programa FDES).» D’entre els nombrosos cursos previstos en l’«oferta formativa», ara no sé si apuntar-me al de «Com convertir les nostres activitats d’ensenyament i avaluació en problemes competencials, autèntics i professionalitzadors», al de «Direcció TFG/TFM en emprenedoria en TIC», al de «Rúbriques per avaluar competències», al de «La importància del feedback i el feedforward en l’avaluació de les competències dels estudiants», al d’«Introducció a la Gamificació per a l’Educació Superior», al d’«Identitat docent i Incidents crítics», al de «La Guia Docent com a eina clau en la planificació docent i l’assegurament de la qualitat» o al d’«Emprendre i ensenyar: Tècniques d’emprenedoria a l’aula».
No sé per quin decidir-me. El de «convertir les nostres activitats [...] en problemes», millor que no, que ja en tenim prou de maldecaps i només falta que n’anem creant de nous! El d’aprendre a fer una Guia Docent per assegurar la qualitat? Vist el panorama, segur que es refereix a la qualitat de la Guia Docent! Què tal el de «Gamificació»? Potser, per jugar amb les paraules, prefereixo el Gran Dictat o l’Enigmàrius de Màrius Serra. I els d’«emprenedoria»? Però no hem quedat que la nostra feina és educar? Per entendre com funciona el sistema, no pas per adaptar-s’hi de bones a primeres, oi? No sé per quin decidir-me, ho repeteixo. I n’hauria de fer algun perquè, val a dir-ho, aquests cursets són els que després et permeten sol·licitar –amb la paperassa corresponent– uns «trams de docència» («estatals» o «autonòmics») que permetran millorar lleugerament el teu sou. És ben bé la perversió del sistema.
Ah, em sembla que ja ho tinc! Com que sóc ambiciós –molt!– em decidiré pel del feedback i el feedforward. És una mica com allò del Kalia Vanish Oxi Action Crystal White que anuncien a la televisió. Amb un nom així, per força ha de ser un bon producte de neteja! Em miro el programa (perdó la «descripció de continguts»). Se n’ocupa una professora (perdó, vade retro Satanàs: una «formadora», volia dir) que ha titulat el curs, literalment, d’aquesta manera:
La importància del feedback y el feedforward en l’avaluació de las competències dels estudiants
Amb dues faltes d’ortografia tan flagrants, que no hi ha feedback ni feedforward que les camufli. I la resta del programa –amb paràgrafs que han passat pel corrector de google i d’altres que no– inclou unes quantes incorreccions lèxiques i està farcit de problemes ortogràfics, especialment amb els accents i els apòstrofs (val a dir que quan un alumne de primer curs em presenta un text escrit així li dic que fa mal als ulls, l’hi retorno sense corregir, li explico què ha de fer per millorar, és clar, i li demano que me’l torni a portar un altre dia). I tot –ai Déu meu, Senyor!– perquè un professor de llengua i literatura com jo pugui «avaluar competències». Doncs em sembla que… ja les tinc avaluades! A part que els continguts del curs tornen a respondre, si grates una mica, a idees que no van gaire més enllà de la lògica i el sentit comú (feu l’esforç, si us plau, de gratar en la demanda de «diàleg entre els agents que intervenen en el procés d’aprenentatge de l’estudiant»). O bé són més que discutibles (d’això de la sacralització de l’avaluació per damunt de l’aprenentatge també n’hauríem de parlar alguna vegada).
I és que arriba un moment que la paciència s’acaba i cal començar a dir les coses pel seu nom. Ja n’hi ha prou de tanta sensatesa fingida i de tanta resignació pacient! Si la pseudopedagogia moderna es passeja nua, com l’emperador del conte, algú hauria d’advertir-ho. Caldria aturar-ho, tot això, abans que l’ensenyament universitari se’n vagi en orris. I després, caldria tornar enrere cap a la secundària, on el càncer –malauradament– està ja molt més escampat. Perquè em temo que si no actuem amb una certa rapidesa, el curset al qual acabarem apuntant-nos és el de «Tècniques d’emprenedoria per a l’autoenterrament en la pròpia tomba, després de comprar la pala SMARKORF a l’IKEA de Sabadell (amb els diners del tram autonòmic de docència)». I jo, la veritat, en preferiria un de «Lluita per la supervivència i el control de plagues», tot i que potser em conformaria amb un de «Com fer que els nostres estudiants piquin l’ham i se’ls inoculi, per a tota la vida, el verí de la literatura». Potser així, quan es morin i els cucs facin un sopar fred amb els cadàvers trobaran regust nostre. Senyal que haurem exercit com a mestres. En qualsevol cas –pobres cucs, tampoc no en tenen pas cap culpa!– el que és segur és que no trobaran regust de cap Guia Docent.
Ara que parlem tant de desobediència, potser és el moment d’exercir-la i de plantar-nos per reivindicar un canvi d’orientació, per redescobrir els valors més senzills i nítids del que és l’Educació. Encara que alguna facultat universitària hagi de plantejar-se un canvi de nom o una pila de gestors i de buròcrates es quedin al carrer (o hagin de tornar a les aules a fer l’esforç d’ensenyar-hi alguna cosa). Estic convençut que els nostres alumnes ens ho agrairien. I els nostres mestres, aquells que ens han ajudat a formar-nos, també.

 Jaume Aulet. El vestit nou del pseudopedagog modern. Núvol. 29|11|2016.



dijous, 1 de desembre de 2016

de rodoreda a sales


[...] El dia que veureu la Mort quedareu de pedra. No sé pas què m'hi empatollo. Però serà espatarrant.

Amb tot l'afecte
M. Rodoreda

[Carta de Mercè Rodoreda a Joan Sales, datada a Ginebra, el 21 de juny de 1962] 

Mercè Rodoreda, Joan Sales. Cartes completes : 1960-1983, a cura de Montserrat Casals. Club editor, 2008. P. 109.


dimecres, 30 de novembre de 2016

laura al diari de la biblioteca pública de la ciutat del sants





Diumenge 31 de Maig (1931)
La gent continua sent escassa fins i tot essent dia festiu hem tingut un total de 15 llegidors xifra a que poques vegades s'ha arribat.
Continua tenint un gros exit l'obra "Laura a la ciutat dels Sants" premi Creixells d'aquest any, i que segons sembla va dedicada a Vic.
Tot el llibre és una invectiva contra la gent de Vic, contra l'hipocresia que segons sembla caracterisa als vigatans. Pero tot i reconeixent el valor literari d'aquesta obra, ademes de ser una mica injusta crec, com ja s'ha dit, que aquesta obra està situada en ple segle dinou, en un ambient diferent del que ara es viu en una ciutat moderna en tots els aspectes.


dimarts, 29 de novembre de 2016

laura se fuet


L'itinerari centrat en la novel·la Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor, és el quart llibre de la col·lecció «Itineraris de Vic». La col·lecció s'enriqueix amb un nou volum que vol donar a conèixer el patrimoni cultural de Vic a partir de rutes i recorreguts de diferent tipologia: literària, artística, històrica i paisatgística, de manera que permeti aprofundir en el coneixement de la ciutat des de mirades, sensibilitats i punts de vista diversos.
[...] Els llibres d'aquesta col·lecció proposen un passeig per la ciutat a partir d'un guiatge que permet fixar-se en aquells detalls que de vegades ens passen desapercebuts. En definitiva, ofereixen l'oportunitat d'aproximar-se a la ciutat tot apreciant els espais i els edificis des d'una perspectiva singular.
Ens omple de satisfacció dedicar aquest volum a l'obra Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor. Sens dubte que n'és mereixedora i que ajuda a completar les visions de la nostra ciutat; unes visions que han estat també dedicades a l'escriptora M. Àngels Anglada, al filòsof Jaume Balmes i a la religiosa Joaquima de Vedruna, tots ells personatges que, des de trajectòries diferents, han impregnat la ciutat de Vic d'una manera de fer i de ser característica.
Ramon Rial. Coordinador de la col·lecció «Itineraris de Vic».

Maria Carme Bernal i Carme Rubio. Miquel Llor i Laura a la ciutat dels Sants. Ajuntament de Vic | Departament de Cultura, 2013. (Itineraris de Vic; 4).


dilluns, 28 de novembre de 2016

comarquinal és el poble del costat


Hem demanat als tres finalistes del premi Crexells 2014 que ens triessin una novel·la del palmarès d’aquest premi que els agradés especialment. Pep Coll ens invita a reviure la seva primera lectura de Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor. Aquí sota en podeu llegir la ressenya.

“Tot just el tren ha sortit de les fragors del túnel que travessa el massís abrupte de Collat Negre, ja fa estrany a la Laura el canvi sobtat de la llum”. No vaig llegir la premiada novel·la de Miquel Llor fins a l’edat de 26 anys i, el mateix que la frase d’entrada, la lectura em va produir “un canvi sobtat de la llum”. Vaig tenir la sensació que la travessa del meu túnel de Collat Negre s’havia allargassat més de 20 anys: escola primària al poble en una llegua estranya, batxillerat entre sotanes de capellans i estudis de filosofia a la Universitat de Barcelona en un moment en què a cada classe canviaves d’escola filosòfica: escolàstica, marxisme , estructuralisme , psicoanàlisi filosofia del llenguatge, o la barreja de tot plegat. Un batibull d’idees i de sistemes filosòfics que no ajudava gaire a aclarir-te les idees.
De la mà d’aquesta noia barcelonina, de bellesa sense gaire esclat, a qui son pare havia infós el gust per les coses inútils, vaig tenir accés al país de la literatura catalana, per a mi fins llavors desconegut. Un món poblat de persones que parlaven en la llengua de fora de l’escola, i que, tot i ser personatges de ficció, semblaven de carn i ossos i vivien en un món més real que el dels tractats de filosofia. Personatges com mossèn Ferro vell, un capellà menut, encongit dins la sotana que li curteja amb les sabates mal cordades, l’home que amb paciència ha sabut organitzar un dels museus mes valuosos del país; o la Teresa, un verge de quaranta anys, corsecada per l’enveja; o l’hereu Muntanyola, desmemoriat com tots els homes. Aquesta mena de gent, tot i haver viscut de mentida més quaranta anys enrere, me’ls trobava tot sovint pel carrer en aquells anys esperançadors de la transició política.
La Laura em va presentar la seva mare, la Mila, una ermitana de principis del segle XX que també havia acabat abandonant el marit i la muntanya. I gràcies a les dues vaig conèixer l’Ana Ozores de Vetusta, la Nora d’Ibsen i finalment, l’Emma Bovary, la gran mare literària de totes aquestes dones especialment inquietes, ben vives encara avui, per bé que alguns pensen que a casa nostra es van extingir amb la més petita de les Ramones de la Montserrat Roig. El món boirós, clerical i tancat de Comarquinal va ser sense dubte, el que més em va impactar de la història. Durant molts anys vaig identificar-lo en l’ambient de la ciutat de Lleida. Més tard vaig comprendre que no cal que es tracti d’una ciutat petita o mitjana, ni que hi escassegi la boira o les capelletes de sants a cada cantonada, que el provincianisme de comarquinal també es pot respirar a Barcelona, a qualsevol ciutat dels EUA.

Pep Coll. Laura a la ciutat dels sants. Núvol. 13|6|2014.


diumenge, 27 de novembre de 2016

xsssssst!