dissabte, 22 de setembre de 2018

escriure


«Tot en aquesta vida costa molt. Sobretot si es tracta d'activitats prescindibles, com per exemple escriure una columna setmanal. Aquesta obvietat s'ha expressat de maneres diverses. Gil de Biedma sempre ens recordava que el normal és llegir, i no pas escriure. O per dir-ho d'una manera més gràfica: a qui se li acut passar-se un any escrivint una novel·la si se'n pot comprar una per pocs euros? El sentit comú ens aboca forçosament a la no-escriptura. Persistir en la direcció contrària ha de ser per força una anomalia de l'individu. El novel·lista més prolífic de la història, Georges Simenon, un grafomaníac desenfrenat, ho tenia clar: «Escriure no és cap professió. És una vocació especial per a la infelicitat». L'individu atrapat en l'anomalia d'escriure està condemnat a patir. Per més èxit que tinguin, o hagin tingut, els seus textos.
Arthur Miller, el famós dramaturg americà, confessava com era la seva vida diària: «Em llevo, esmorzo i em poso a escriure. Després estripo el que he escrit. Aquesta és la rutina». El gran Oscar Wilde ja havia intuït que les coses anirien per aquí, i deia que el seu mètode de treball consistia a esborrar una coma al matí i tornar-la a posar a la tarda. Alertats per constatacions d'aquesta mena, alguns pretenen posar fi als sofriments dedicant-se a escriure purament per plaer, diuen. Però això tampoc funciona: el que s'escriu sense esforç és llegit generalment sense plaer. Altres troben que tot l'esforç queda compensat per la suposada existència de grans quantitats de lectors desconeguts que et consideren un amic tot i haver-te llegit. En fi, cal ser comprensiu amb els deliris propis d'una activitat tan ingrata...Alguns pensen que l'única solució és l'aposta radical per la brevetat. Apel·len a dites sàvies: menys és més; si és bo i breu, doblement bo. Però fins i tot aquí, quan s'aconsegueix una petita joia, els persegueix la sospita que té qualsevol persona entaulada: si és bo, però n'hi ha poc, escàs. La cosa no té remei. El consol, amable lector, si és que n'hi ha, deu ser el d'arribar junts fins aquí.»

Miquel Berga. «Escriure». A: Un aire anglès. Edicions del periscopi, 2018. P. 19-20.


divendres, 21 de setembre de 2018

epifania al museu


«Després de certa indecisió, vaig decidir anar a la Wallace Collection, que no visitava des de feia temps.
[...] Era a la gran galeria central on m'havia portat el meu pare a veure el Cavaller somrient i la llum era una mica difusa, granular i marronosa, encara que a fora feia un bon sol, o potser m'ho feia veure així la ressaca. La galeria era buida. Llavors vaig percebre una cosa que semblava estranya, una mena de coincidència ressonant. Contemplava enlluernat el quadre de Perseu i Andròmeda de Ticià i, mentre admirava la gràcil figura nua de la noia, amb una positura gairebé de ballarina mentre pugna amb les cadenes que la fa semblar tan etèria com el seu salvador, de sobte em va semblar advertir, tot i que ja l'havia vist moltes vegades, la terrible boca oberta del drac marí mostrant els ullals, cap a la qual es dirigia, cap per avall, el vol de Perseu. El drac marí no s'assemblava gaire al meu monstre, però la boca era molt semblant, i el record d'aquella al·lucinació, o el que fos, era de sobte més pertorbador que mai des de l'impacte inicial de la seva aparició. Em vaig apartar ràpidament i em vaig trobar davant del retrat de Titus, de Rembrandt. Així que Titus també hi era. Titus, el monstre marí, les estrelles i el record de quan agafava la mà de la Hartley al cinema feia més de quaranta anys.
Vaig començar a allunyar-me per la llarga sala i, mentre ho feia, el martelleig dels obrers de sota va semblar que es tornava més rítmic, més clar, ràpid i insistent, com el soroll d'aquelles matraques de fusta, els hyoshigi, que s'utilitzen en el teatre japonès per crear suspens o anunciar un desastre inevitable, i que jo mateix sovint feia servir a les meves obres. Mentre caminava, també semblava que la ressaca comencés a transformar-se en una mena de desmai. En arribar a la porta del final de la sala em vaig aturar i em vaig girar. Un home havia entrat per la porta de l'altre extrem i es va quedar dret, mirant-me a través de l'aire curiosament tèrbol i marró. Vaig allargar una mà per recolzar-me a la paret. Per descomptat, el vaig reconèixer de seguida. Era el meu cosí James.»

Iris Murdoch. El mar, el mar. Traducció de Laura Baena. Edicions de 1984. P. 255-256.


Perseu i Andròmeda, Ticià.

Titus, Rembrandt.

dijous, 20 de setembre de 2018

caminar i riure molt: el secret de no cansar-se





 ______________________
P.S.: El títol de l'apunt surt d'un poema de Miquel Bauçà. L'he trobat a la solapa d'Eren ells, de Carles Rebassa.

dimecres, 19 de setembre de 2018

tot serà shakespeare


PERE CALONGE
Charles Arrowby i l’art de l’escena
Trapezi
17|5|2017

[...] Diu Arrowby que deu tota la seua vida a Shakespeare. I la novel·la de Murdoch camina en bona mesura de la mà de l’autor anglès, en general, i de La tempesta, en particular, entre altres referències literàries explícites i implícites. Una autèntica història shakespeariana, amb gelosia, passions eternes, dames presoneres que cal rescatar d’un terrible carceller i fills perduts que busquen al mateix temps uns pares i una identitat. Un drama àgil que és un “remolí d’emocions i idees”. Amb ingredients innegables també de la tragèdia. I, en ocasions, amb un cert punt de comèdia d’embolics per la constant entrada i eixida en escena d’amants, examants, pretendents, etc., que s’entrecreuen i rivalitzen en una casa esdevinguda escenari. Un director de teatre és “totpoderós” en escena, i en la novel·la, una de les ex d’Arrowby l’acusa d’haver-ho volgut ser, sense èxit, també en la vida real. Té part de raó, probablement, perquè tot sembla indicar que continua veient el món i les persones que l’habiten com un escenari i un conjunt d’actors mediocres que haurien d’actuar d’acord amb els seus designis moralment superiors.

“La gent menteix tant, fins i tot nosaltres, els vells! Tot i que, en certa manera,
si es fa amb prou art no hi fa res, perquè en l’art hi ha una altra mena de veritat”

On és, doncs, que s’amaga la veritat? Què és més important, els fets o el relat? Potser, la ficció és el gran tema de la novel·la, el que reuneix i dóna sentit a tots els altres...

dimarts, 18 de setembre de 2018

toronto escriu un llibre



Durante este pasado mes de agosto, la Biblioteca Pública de Toronto puso en marcha una iniciativa que ha conseguido darle visibilidad y una nueva imagen de cara a los usuarios y ciudadanos de la ciudad.
Tal iniciativa ha consistido en invitar a todos los habitantes de Toronto a participar en una novela colaborativa a través de Twitter.
Es decir, a través del crowdsourcing, crear una historia que, además, debía ambientarse en la propia ciudad; una idea en realidad de Havas Canada, una agencia de publicidad local bajo la sugerencia de la misma biblioteca.
La primera línea de la historia fue escrita el 7 de agosto por la bibliotecaria de esa misma biblioteca, Vickery Bowles. A partir de esa primera línea, frase, a través de un tuit, el resto ya sólo tenía que seguir con la narración a través de sus propias cuentas y con el hashtag #torontowritesabook.
Para evitar incongruencias en la elaboración de la historia, ha habido tuits seleccionados que han sido sometidos al escrutinio del público para que este decidiera cuál era mejor para continuar con el relato.
Todas las mañanas han compartido la historia de forma actualizada –es decir, con los cambios hechos según las decisiones tomadas por todos- y así han podido continuar avanzando con ella.
Con ello también han querido construir una fábula que describa y dibuje diferentes aspectos de Toronto gracias a ese formato colaborativo en el que han podido participar sus habitantes. Planean publicar finalmente la historia en un libro, e incluso trabajar también con ilustradores locales para acompañar al texto.
Autores locales, las personalidades conocidas de los medios de comunicación locales y de las organizaciones y entidades importantes de la ciudad también han contribuido con la creación de la historia.
El punto final se puso el pasado día 2 de septiembre, y el resultado se puede seguir en el hashtag arriba mencionado, y próximamente online en la web de la biblioteca.

José Antonio Vázquez.  Novela colaborativa a través de Twitter. dosdoce, 17|9|2018.




dilluns, 17 de setembre de 2018

els temes


Els temes d’El mar, el mar són múltiples: la idealització, l’autocompassió, els perills de la nostàlgia, la capacitat d’enganyar-nos a nosaltres mateixos, de fer mal a les persones que ens estimen, tot el que emprenem “per satisfer el saludable apetit dels nostres egos, tan meravellosament necessaris”. Iris Murdoch sap donar veu a un home complex que s’enamora de la seva joventut, i que és prou honest per adonar-se dels seus errors, i prou supervivent per mirar de minimitzar-los. El narrador no només no és fiable, sinó que és un especialista en simulació i excel·leix en l’autocondescendència. Si a l’obra de Pessoa la pluja és el company dels dubtes i de les deambulacions, aquí el mar és més que un teló de fons: és el perill, l’enemic de qui no et pots refiar, igual com de tu mateix. 

VICENÇ PAGÈS JORDÀ. «Un Maquiavel dels sentiments». L'Avenç. Num. 436, juliol 2017.

*  *  *

La credulitat humana i el poder de la paraula impresa, l’engany i l’autoengany, la justificació i l’autojustificació, el teatre i la vida: són alguns dels temes que recorren la immensa construcció literària que és El mar, el mar, al costat d’altres com la gelosia, el remordiment i la culpa. I, en el centre de tot, la figura memorable de Charles Arrowby, el protagonista i narrador en primera persona de la novel·la. 
[...] Potser, la ficció és el gran tema de la novel·la, el que reuneix i dóna sentit a tots els altres. La ficció de l’art i de la literatura, de la pròpia construcció d’un narrador en primera persona, poc fiable, que ens obliga a discriminar la veritat de la mentida. L’autoengany, les voltes i els camins tan entortolligats que som capaços de fer recórrer a la nostra ment quan la volem convèncer de l’impossible; per interès, per vanitat o per egoisme. La ficció en el teatre, on s’interpreten personatges i màscares diverses; però també les màscares de la vida, sota les quals ocultem tot allò que pensem que no s’ha de mostrar. En aquest sentit, en l’última part de la novel·la, Arrowby afirma que un diari és l’equivalent literari de la cara somrient amb què cada dia amaguem sentiments com la gelosia, el remordiment, la por i la consciència de fracàs. “I tanmateix, aquestes ficcions no només consolen, sinó que fins i tot poden arribar a ser, d’alguna manera, substitutes del coratge”.

PERE CALONGE. «Charles Arrowby i l’art de l’escena». Trapezi. 17|5|2017.

diumenge, 16 de setembre de 2018

aparadors


La llibreria El petit tresor de Vic,
premi al millor aparador de la Setmana del Llibre en Català. 



Aquí, la notícia a El 9Nou.

dissabte, 15 de setembre de 2018

una vídua singular


«Una altra vídua singular que vaig conèixer va ser la d'en Salvat-Papasseit. Era una velleta petita que va viure molts anys més que ell. Semblava una gitana i formava part del món més popular de la Barceloneta. Venia a dinar alguna vegada a casa dels meus pares. És que en Salvat va morir...Fixa't, en aquest llibre del meu pare, del 1926, Paisatges i lectures, l'últim text està dedicat a la mort d'en Salvat. Va morir tan d'hora..., l'any 1924, potser. Era set o vuit anys més gran i entrava en aquell grup d'amics més grans del meu pare: en Foix, en Manent, en Salvat...La seva vídua explicava que, quan el seu marit s'estava morint, tuberculós, ofegant-se, s'incorporava del llit, l'agafava pel braç i li exigia que no es casés mai més, precisament l'autor de La rosa als llavis! Assegurava que se li apareixeria a les nits. Quan explicava això, tot dinant a casa, es feia un silenci...Feia por. Deien que era gitana i potser ho era de debò...»

Josep Cots. Autoretrat de Jordi Garcés. Anagrama, 2018. P. 246.


divendres, 14 de setembre de 2018

dit i fet


La autora de «Cómo asesinar a tu marido», arrestada por asesinar a su marido
Abc
13|9|2018

Nancy Cramton Brophy es la prólija novelista de thrillers románticos acusada de acabar con la vida de la pareja con la que convivía desde hace 27 años
 

La escritora Nancy Cramton Brophy, autora de la obra «Cómo asesinar a tu marido», ha sido arrestada precisamente por asesinar a su marido, informa «The Washington Post». En aquel libro, aconsejaba sobre cómo salirse con la suya y librarse de la condena.
Y es que la policía de Oregón ha arrestado a Crampton Brophy acusándola de empuñar la pistola que disparó varias veces al hombre con el que había pasado casi los últimos treinta años de su vida, el chef Dan Brophy. Tres meses después de aquel suceso, cuando parecía que todo iba a ser un misterio sin resolver, la historia ha acabado con un giro casi propio de los escritos de la autora: con su detención...

Aquí, la resta de la notícia.


dijous, 13 de setembre de 2018

la tele i els llibres




Com si fos ahir, capítol 210.

«Als que hem seguit la trajectòria de Daniel Clowes no ens estranyen les comparacions dels mitjans de comunicació nord-americans. Des del San Francisco Magazine van dir: “No és exagerat afirmar que les millors obres de Clowes són equiparables en impacte emocional i humor corrosiu a obres literàries de pes com El trastorn de Portnoy i El vigilant en el camp de sègol”. Equipar-lo a Philip Roth i Salinger no és una bogeria perquè recrea criatures que viuen la mateixa inquietud i, fins i tot, misantropia. Com els dos clàssics de la narrativa americana, Clowes s'interroga sobre el present amb una ironia que talla com una daga. En traducció de Montserrat Terrones, La Cúpula presenta en català –ja ho havia fet amb Ghost world i té més de deu àlbums en castellà– Wilson, una obra que reuneix totes les històries d'un personatge, un urbanita que alterna la insolència del seu comportament quotidià amb les crisis existencial. Postmodern de mena, el seu caràcter és la seva definició. Així pot evocar els pares o l'exdona, mostrar el personatge mentre passeja el gos o mostrar la plenitud de la bunquerització de la vida moderna, l'anomenat cocooning: aïllar-se en la fortalesa de la llar i limitar la sociabilització de les ciutats. Wilson explora l'univers de la vida contemporània sense inhibir-se en una descripció d'alt voltatge. Trist i solitari, el protagonista manté les obsessions sense caure en els excessos dels dibuixants de l'underground.
Nascut a Chicago el 1962, Daniel Clowes es va iniciar a la revista Love & Rockets, la mítica capçalera dels germans Hernández. El 1985 va publicar la seva primera sèrie de comic-books: Lloyd Llewellyn. Seria el pròleg a una nova etapa: el 1989 la seva obra va donar un gir quan va començar a treballar regularment a Eightball, revista de confecció pròpia en la qual va gaudir de total llibertat creativa. En aquestes pàgines ha dibuixat historietes curtes, com les que van ser recopilades en l'àlbum Caricatura, o d'altres, de format més llarg, com ara David Boring o Ghost world –que ell mateix adapta per a la gran pantalla– li va fer assolir l'èxit internacional més enllà del món del còmic. No resulta estrany que alguns dels seus lectors no l'oblidin pel seu estil canviant i la mala bava.
Daniel Clowes és conegut també com a guionista i il·lustrador de la galàxia pop. Entre altres immersions, va col·laborar per a grups com els Ramones en el vídeo I don't wanna grow up i va dibuixar cobertes per a àlbums dels grups Supersuckers i Urge Overkill. Tampoc es pot obviar la seva feina per a les publicacions Esquire, The New Yorker, The Village Voice, The New York Times i Details.
Malgrat que és un artista polifacètic, Clowes passarà com a cronista de la vida quotidiana. David Boring, Ghost world i Wilson són recreacions excel·lents del món de la parella, de la desintegració de la família i de la solitud de la societat. Només pel sarcasme en el tractament que reben els vells ja val la pena llegir un autor que es mou entre la ironia i la pietat.»

David Castillo. «Sarcasme, ironia i pietat». El PuntAvui, 2|9|2010.

________________________
P.S: No és pas la primera vegada que parlem dels llibres que surten en aquesta sèrie. En capítols anteriors..., que es diu en aquests casos: Sortir a robar cavalls, El mar i Incerta glòria.


dimecres, 12 de setembre de 2018

el narrador


PERE CALONGE
Charles Arrowby i l’art de l’escena
Trapezi
17|5|2017

El format, unes memòries inicials que ben aviat esdevenen un dietari del present —o “memòries novel·lades”, com les anomena ell mateix— contribueix a la sensació creixent que assistim al discurs d’un farsant; o, si més no, al d’un narcisista que veu el món —i ens l’explica— situant-se’n ell al centre. Sense que la veu narrativa, però, deixe de ser versemblant. És el discurs del jo per excel·lència: egocèntric, parcial i autoreferencial. Ens assegura que les seues memòries són “exactes i veraces” en allò que respecta als fets; però, al mateix temps no perd ocasió de posar en dubte la importància d’aquests: “Pel que fa als aristòcrates francesos, la nostra autoritat és Proust. ¿A qui li importa com eren realment?”. És, en definitiva, una mostra excel·lent de narrador poc fiable. A mesura que avança la novel·la anem intuint el que hauria de ser evident des de bon començament: que llegim la seua versió. Histriònica, de vegades paranoica, interessada i, sobretot, no necessàriament real. Murdoch hi juga a sembrar el dubte entre aparença i realitat, entre veritat i mentida; el dubte de qui és el culpable i qui la víctima, o de si no hi deu haver un fet important que no sabem, que se’ns oculta; i ens recorda fins a quin punt els humans tendim a amagar o a distorsionar la realitat. 

dimarts, 11 de setembre de 2018

bona diada a tothom i totdon



Sobretot, no llenceu papers a terra, gràcies.

dilluns, 10 de setembre de 2018

Llibres Llegits Fa Tant De Temps Que Seria Hora Que Els Rellegissis 


«No és pas que t'esperis res de particular d'aquest llibre en particular. Ets una persona que per principi no s'espera ja res de res. N'hi ha tants, més joves que tu o menys joves, que viuen a l'espera d'experiències extraordinàries; dels llibres, de la gent, els viatges, dels esdeveniments, del que el demà ens reserva. Tu no. Tu saps que el millor que hom pot esperar és evitar el pitjor. Aquesta és la conclusió a què has arribat, tant en la vida personal com en les qüestions generals i fins i tot mundials. I amb els llibres? Bé, justament perquè l'has exclòs en tot altre camp, creus que és just concedir-te encara aquest plaer juvenil de l'expectativa en un sector ben circumscrit com el dels llibres, on pot anar-te bé o anar-te malament, però on el risc de la decepció no és greu.
Ja a l'aparador de la llibreria has reconegut la coberta amb el títol que buscaves. Seguint aquest senyal visual t'has introduït en l'establiment a través de l'atapeïda barrera dels Llibres Que No Has Llegit, que et miraven emmurriats des de les posts i els prestatges provant d'intimidar-te. Però tu saps que no t'has de deixar esporuguir, que entre aquests que s'estenen per hectàrees i hectàrees els Llibres Que Et Pots Estar De Llegir, els Llibres Fets Per A Altres Usos Que La Lectura, els Llibres Ja Llegits Sense Ni Tan Sols Necessitat d'Obrir-Los En Tant Que Pertanyents A La Categoria Del Ja Llegit Abans I Tot D'Haver Estat Escrit. I així superes el primer cinyell dels baluards i et cau a sobre la infanteria dels Llibres Que Si Tinguessis Més Vides Per Viure Certament També Te'Ls Llegiries De Bon Grat Però Malauradament Els Dies Que Tens Per Viure Són Els Que Són. Amb gran rapidesa els sobrepasses i vas a raure enmig de les falanges dels Llibres Que Tens Intenció De Llegir Però Abans Dels Quals N'Hi Ha Altres Que Hauries De Llegir, dels Llibres Massa Cars Que Pots Esperar A Comprar Quan Els Revenguin A Meitat De Preu, dels Llibres Ídem Com Abans Quan Els Publiquin En Edicions De Butxaca, dels Llibres Que Podries Demanar A Algú Si Te'Ls Deixa, dels Llibres Que Tothom Ha Llegit I Doncs És Quasi Com Si Els Haguessis Llegits També Tu. Esquivant aquests assalts, arribes sota les torres de la fortalesa, on fan resistència
els Llibres Que Des De Fa Temps Tens Programat De Llegir,
els Llibres Que Des De Feia Anys Buscaves Sense Trobar-Los,
els Llibres Que Toquen Algun Tema Pel Qual T'Interesses En Aquests Moments,
els Llibres Que Vols Tenir Per Poder-Ne Disposar En Qualsevol Eventualitat,
els Llibres Que Podries Apartar Per Llegir-Los Potser Aquest Estiu,
els Llibres Que Et Falten Per Tancar El Rengle De Llibres Del Teu Prestatge,
els Llibres Que T'Inspiren Una Curiositat Sobtada, Frenètica I No Clarament Justificable.
Vet aquí que t'ha estat impossible de reduir el nombre il·limitat de forces en camp de batalla a un conjunt certament molt gran però al capdavall calculable en un nombre finit, tot i que aquest relatiu alleujament es vegi insidiat per les emboscades dels Llibres Llegits Fa Tant De Temps Que Seria Hora Que Els Rellegissis i dels Llibres Que Sempre Has Fet Veure D'Haver Llegit Quan Seria Hora Que Et Decidissis A Llegir-Los De Debò.
Fuges amb ràpides ziga-zagues i penetres d'un salt en la ciutadella de les Novetats L'Autor O Tema De Les Quals T'Atrau. També a l'interior d'aquesta fortificació pots obrir bretxes entre les files dels defensors, dividint-les en Novetats D'Autors O Temes No Nous (per a tu o en absolut) i Novetats D'Autors o Temes Completament Desconeguts (almenys per a tu), i definir l'atracció que exerceixen sobre tu en base als teus desigs i necessitats de nou i de no nou (del nou que busques en el no nou i del no nou que busques en el nou).
Tot això per dir que, recorreguts ràpidament amb la mirada els títols dels volums exposats a la llibreria, has dirigit els teus passos cap a una pila de Si una nit d'hivern un viatger frescos d'impremta, n'has agafat un exemplar i l'has dut a la caixa perquè fos establert el teu dret de propietat sobre aquest.»

Italo Calvino. Si una nit d'hivern un viatger. Traducció de Montserrat Puig. Edicions 62, 1987. P. 14-15.

diumenge, 9 de setembre de 2018

banda sonora


—Quin llibre llegiu aquest mes?
—El mar, el mar.
—Ah, ♪ ♫ ♬El maaar, el maaar♪ ♫ ♬...Ha ha ha.
No sé quanta gent m'ha arribat a taral·lejar, amb més o menys fortuna, aquesta coneguda cançoneta de la música popular, per culpa del títol de la novel·la de la Murdock que llegim aquest estiu. Era inevitable.



Semblava que ja s'havia de quedar com a banda sonora oficial si no fos que, a mesura que avançava la lectura, anava sentint en somort una altra cançoneta que ni feta exprés per a l'estranya sensació que em despertava la novel·la: la impressió d'estar assistint a una representació teatral, dirigida per l'inefable Charles Arrowy. Així va ser com (finalment!) vaig aconseguir treure'm Els Manel del cap per ocupar-lo amb el ♪ ♫ ♬Teatro, lo tuyo es puro teatro...♪ ♫ ♬ de la Lupe, cosa que, convindreu amb mi, escau la mar de bé (ha ha ha, també) al tal Charles Arrowy dels trons. Ni feta a mida.