dimecres, 4 de maig de 2016

escriure seriosament


OPINIÓ
Obiols aconsella
En català només es pot escriure seriosament des de l’exili. O des d’un poblet remot, deia l’escriptor
MANUEL BAIXAULI
ELPAÍS. 6 ABR 2016

Ara fa dos mesos, l’editor Quim Torra publicava, a la revista Núvol, l’article intitulat Vint normes per a escriure bé (segons Armand Obiols), on destriava, de la correspondència entre Mercè Rodoreda i Obiols, vint consells que aquest, parella i exigent lector dels seus manuscrits, li feia. De l’article, en vaig tindre notícia pels crítics comentaris —to de conyeta, indignació destil·lada— que van proliferar a Twitter. Havent llegit els consells d’Obiols, em van semblar no sols intel·ligents, sinó també d’una enlluernadora vigència, com acabats de pensar. Eren, això sí, explosius, d’una contundència no apta per a escriptors de pell fina. “En català —diu, per exemple— només es pot escriure seriosament des de l’exili. O des d’un poblet remot, a molts quilòmetres de distància del món literari barceloní. L’únic que et poden ensenyar a Barcelona és de fer el ridícul”.
La generalització, és clar, resulta injusta. No oblidem, però, que es tracta d’una opinió especialment lliure, no publicada, expressada en un paper de caràcter personal. Tanmateix, qui negarà que a Barcelona, com a altres capitals, hi ha una colla endogàmica, més o menys esnob, més o menys sectària, practicant del “jo et pose cremeta, tu em poses cremeta” entre ells, un club de la conyeta que mira de reüll qui no hi combrega i que —i això és el més important— no escriu “seriosament”. Què vol dir, escriure seriosament? No tenim a mà l’Obiols perquè ens ho precise, però estic segur que escriure seriosament no pot ser, de cap manera, redactar llibres on l’autor ens vol fer gràcia a cada paràgraf.
Són avorridíssims, aquests llibres, i el lector, mentre es planteja a cada pàgina abandonar-los, té la sensació d’assistir a una reunió on tothom riu mentre ell no acaba d’esbrinar de què. L’enginy, que condimenta Twitter o una tertúlia davant d’unes cerveses, no basta per a fer literatura. La ironia, l’humor, són higiènics, i els mediterranis en tenim tirada. Cert. No confonem, però, la ironia amb la conyeta superficial. Benvinguts siguen un Bernhard, un Kafka, un Cervantes, un Rabelais, un Swift, un Céline, un Beckett, la ironia —i la mala llet— dels quals apunta als problemes essencials de l’existència.
La vida és massa curta per a cremar-la amb romanços intranscendents, que no van més enllà d’un aplec d’acudits. ¿El problema rau a viure a Barcelona —o a una altra capital—, i no en “un poblet remot, a molts quilòmetres de distància del món literari”, o això és, només, una metàfora? Pensem-hi. Mentrestant, podem llegir un altre consell d’Obiols a Rodoreda: “No has d’escriure perquè quatre desgraciats et diguin: ‘Caram, caram!’. Així escriuen el 99% dels que escriuen en català (i castellà), sinó perquè els teus llibres es puguin llegir encara d’aquí cent anys com si els acabessis d’escriure”. Amén.



dimarts, 3 de maig de 2016

renoir, pintor de lectores




L’alegria de llegir
RAFAEL ARGULLOL
ARA 17/04/2016
ES DIU QUE EN L’ACTUALITAT llegeixen més les dones que els homes, però si hem de fer cas a la història de l’art en totes les èpoques, malgrat el predomini patriarcal, han llegit més les dones que els homes. O així, almenys, ho han mostrat els artistes des d’èpoques sorprenentment primerenques. És veritat que al Renaixement i al Barroc, sant Jeroni, sant Agustí i sant Joan Evangelista són pintats contínuament en la companyia dels seus llibres, però crida l’atenció la participació femenina, sobretot a través de la Mare de Déu i santa Magdalena. El repetidíssim tema de l’anunciació mostra, gairebé sempre, la irrupció d’un àngel que interromp la lectura de Maria. En la seva etapa final de penitent, Magdalena llegeix contínuament, com expressen moltes pintures clàssiques, entre les quals l’obra mestra de Rogier van der Weyden.
A partir de la Il·lustració les lectures, per dir-ho així, se secularitzen i els llibres recollits als quadres ja no són únicament devots. Fragonard, per exemple, pinta una dona que combina meravellosament bé concentració i sensualitat. I, amb la modernitat, són innombrables els artistes que escullen una lectora com a motiu recurrent d'inspiració: Delacroix, Manet, Matisse, Picasso... Els impressionistes van fer múltiples variacions sobre el tema, i més que cap altre destaca aquell rar impressionista que és Pierre-Auguste Renoir.
Renoir, un home sotmès a molts patiments físics al llarg de la seva vida, va saber erigir-se en el genuí representant de la joie de vivre en una època en què l’explosió cromàtica de tants artistes semblava consagrar aquesta joia vital. Renoir va ser un pintor de remers, de ballarines, de camperols, de dandis. També va ser un gran pintor de lectores. Una desena de les seves obres estan dedicades a aquestes subtils protagonistes, dominadores d’una bellesa absorta. I ningú més absorta que la petita heroïna de la Nena llegint. Tot un món sembla oferir-se sota la mirada atentíssima de la nena que, amb els llavis entreoberts, conté l’alè mentre s’alimenta, àvida, de l’aventura.

D'altres lectores de Renoir.



dilluns, 2 de maig de 2016

british dream team: la generació granta



Alineació (de dalt a baix i d'esquerra a dreta):
1. William Boyd, Adam Mars-Jones, Julian Barnes, Pat Barker and Clive Sinclair.
2. Buchi Emecheta, AN Wilson, Christopher Priest, Ian McEwan and Martin Amis.
 3. Shiva Naipaul, Kazuo Ishiguro, Ursula Bentley, Philip Norman, Graham Swift,
Rose Tremain, Maggie Gee and Lisa St Aubin de Terán.

Los chicos prodigiosos de la Generación 'Granta'
JAVIER APARICIO MAYDEU
ElPaís
1 MAR 2008
En 1983 la revista londinense lanzó a un grupo de jóvenes escritores británicos entre los que estaban Ian McEwan, Martin Amis, Julian Barnes, William Boyd y Salman Rushdie. Hoy son referencia de la ficción contemporánea

Siete novísimos novelistas británicos nacieron a la realidad en la posguerra mundial, durante la década en la que triunfaban las novelas de la guerra fría de Graham Greene, el neorrealismo italiano, el nouveau roman, la Generación Beat, El Señor de los Anillos de Tolkien, Nabokov o William Golding, pero nacieron a la ficción durante la Inglaterra gris del thatcherismo, el cine de Peter Greenaway, Stephen Frears o Ridley Scott, el dirty realism de Carver y Ford en Estados Unidos y un mundo de yuppies, punk y la perestroika, y lo hicieron en las páginas de la revista Granta (Best of Young British Novelists, 7, 1983), convocados por el editor Bill Buford con ojo clínico, pues brillan con luz propia desde entonces: son Martin Amis (1949), Julian Barnes (1946), William Boyd (1952), Kazuo Ishiguro (1954), Ian McEwan (1948), Salman Rushdie (1947) y Graham Swift (1949). Dos novísimos novelistas británicos se sumaron al grupo en la siguiente antología editada por Buford (Granta, Best of Young British Novelists, 43, 1993), Hanif Kureishi (1954) y Tibor Fisher (1959, autor de Bajo el culo del sapo, 1992, o No apto para estúpidos, 2002, traducidos en Tusquets). Nueve novísimos novelistas británicos a los que podrían añadirse, por afinidades de edad y de éxito comercial, otros dos chicos Granta, Iain Banks (1954, autor de La fábrica de las avispas, 1984) y Jeanette Winterson (1959, autora de Escrito en el cuerpo, 1992, en Anagrama; El Powerbook, 2000, en Edhasa, o La niña del faro, 2004, Lumen). Son la Generación Granta, la shortlist de autores heterogéneos y polifacéticos por los que la revista londinense apostó fuerte y a los que lanzó, en palabras de su editor, con un número especial de la revista entendido "como campaña de marketing, como un truco para lograr que la gente comprara novelas literarias". Junto a grandes nombres coetáneos como John Banville (1945, autor de El libro de las pruebas, 1989), Nick Hornby (1957, autor de Alta fidelidad, 1995), Irvine Welsh (1958, autor de Trainspotting, 1993) o Jonathan Coe (1961, autor de La casa del sueño, 1997), a los que sólo les falta la etiqueta Granta, son los nueve novísimos quienes suceden a la generación de David Lodge o de A. S. Byatt, con los que conviven, y se convierten en el mainstream de la ficción británica, en un grupo de canónicos posmodernos, en la medida en que releen con ironía la tradición y en que son poscoloniales, y de artistas multiculturales que van juntos a la guerra contra el cliché, que son buenos, increíblemente buenos, y que han devuelto la gloria a la narrativa británica porque sus obras ganan el Booker Prize, el Whitbread y otras muchas medallas que se cuelgan como almirantes de la flota literaria, se traducen de forma compulsiva y venden mucho porque se las ingenian para explicar historias comerciales con narrativas de calidad. Del talento omnímodo de estos chicos prodigiosos, de estas inkorruptibles celebrities -la mayoría reunidos en el catálogo de Anagrama, y a los que su editor se refiere en Nuestro British Dream Team (texto incluido en El observatorio editorial, de Jorge Herralde. Adriana Hidalgo, Buenos Aires, 2004)- ha surgido un puñado de obras maestras de la ficción contemporánea.
Mientras publicaba crime fiction bajo el seudónimo de Dan Kavanagh, Julian Barnes se hizo inmenso con El loro de Flaubert (1984), y Una historia del mundo en diez capítulos y medio (1989), disparatada e iconoclasta enmienda a la totalidad, e Inglaterra, Inglaterra (1999) lo convirtieron en imprescindible. Arthur & George (2005), con el padre de Sherlock Holmes de protagonista, es su última entrega. William Boyd se consolidó en el mercado con Barras y estrellas (1987). Martin Amis abrió juego con Dinero (1984), una sátira de nuestro tiempo enrarecido en manos de un antihéroe improbable, fragmentario, neurótico y de ambigua identidad -¡atiende al nombre de John Self!- como los personajes de Pynchon. Luego llegaron dos grandes libros, La flecha del tiempo (1991) y sus memorias sui géneris, Experiencia (2000), y su última novela es una nueva ficcionalización de la historia contemporánea, La Casa de los Encuentros (2006). Ian McEwan se consolida con Niños en el tiempo (1987), una historia de traumas surgidos de idílicas vidas cotidianas, como sucede en Amor perdurable (1997) y su análisis de un amor patológico inyectado en una pareja feliz. Su última novela es Chesil Beach (2007). Salman Rushdie publicó Los versos satánicos (1988) y quedó demonizado y consagrado al instante por la fetua del régimen integrista de Jomeini, pero su novela Hijos de la medianoche (1981) ya había sido un prodigio de realismo mágico trasladado al imaginario indio. Kazuo Ishiguro será siempre el autor de Los restos del día (1989), pero Cuando fuimos huérfanos (2000), su confesada contribución a la world fiction, es una novela de altos vuelos. En 2005 publicó su última ficción narrativa hasta el momento, Nunca me abandones, una fábula futurista y ambigua en la que dispara una vez más sus dos armas secretas, el narrador no fiable y la focalización. La ficción poscolonial de Hanif Kureishi nació con la historia marginal de Mi hermosa lavandería (1985) y los conflictos de identidad cultural de la comunidad paquistaní en Londres, llevados a su punto de ebullición en El Buda de los suburbios (1990).
Hacia 1993, el crítico y novelista Malcolm Bradbury se queja de que "la ficción literaria seria está siendo sumamente presionada por la ficción comercial" (The Modern British Novel), y de que "la Gran Narrativa está cediéndole el terreno a temas mucho más plurales y divertidos", y precisamente son estos chicos prodigiosos de la Generación Granta los que están resolviendo la cuadratura del círculo que parecía estar pidiendo Bradbury, están escribiendo una ficción literaria seria que resulta muy comercial porque no tienen reparos en servirse de la literatura de género (reescriben y manipulan los modelos del género negro, la novela de espías, el culebrón victoriano, la ciencia-ficción o el melodrama con la industria del mejor impostor, radiografían el mundo contemporáneo, escriben sobre política, sexo, violencia y psicosis, esto es, están siempre hablando del asunto y hablando sin escrúpulos, son traviesos y le meten un dedo en el ojo al establishment o le pintan un bigote a Jane Austen, Lord Darlington o Gustave Flaubert porque garabatean la tradición y juguetean con ella. Se quieren satíricos, plurales y divertidos pero a la vez nos inculcan filosofía contemporánea a mano armada y construyen inmensas ficciones acerca de nuestras más profundas verdades, pues aunque el que lo dijo fue Martin Amis en Experiencia (2000), seguramente todos están de acuerdo en que "todo escritor sabe que la verdad está en la ficción". Nos cuentan lo que nos está pasando, son los genuinos artistas de nuestro mundo flotante y, tal vez por eso, escribiendo tan bien como sus mayores, venden mucho más. Están todos muy vividos y muy viajados, pero sobre todo son muy leídos, ejercen de críticos y de enfants terribles y, cada loco con su tema -Amis, la historia contemporánea y sus artificiosas y nabokovianas neurosis fantásticas, Barnes y sus relecturas irónicas de la tradición realista decimonónica, Kureishi y la vida doméstica y suburbial, los perversos extremos emocionales de McEwan o la subversión de los géneros narrativos en manos de Ishiguro-, desperdigan imaginación, sentido (crítico) y sensibilidad hasta el punto de poder crear con sus obras completas una impertinente historia del mundo en nueve capítulos y medio. El truco que confesaba Buford ha surtido efecto, y de la mano de estos chicos los lectores han vuelto con estusiasmo a consumir novelas literarias. En realidad hace tiempo ya que no son chicos, pero cada vez son más prodigiosos y, mientras sus perseguidores más jóvenes aceleran el paso -Zadie Smith, Alan Warner, Toby Litt o Rachel Cusk, bendecidos todos por Granta, Best of Young British Novelists, 81, 2003- están ya preparándose para viajar un día a Estocolmo, a recoger el Premio Nobel que los acredite como los autores universales que ya son. ¿Quién será el afortunado al que le tocará ir en representación del grupo? ¿Quién tendrá el placer del viajero?

diumenge, 1 de maig de 2016

anar de biblioteques



Font: Carme Fenoll ‏@CarmeFenoll.


Neus Munté: la portavoz ya no está para bromas. SILVIA HINOJOSA. La Vanguardia. 23|4|2016.



dissabte, 30 d’abril de 2016

escamots literaris al metro de Madrid




En el marco de la Noche de los Libros y auspiciado por la Comunidad de Madrid, BookTasting organiza en los vagones del Metro un modo original de compartir el placer de la lectura: una serie de Catas de Libros en el Metro de Madrid.
Durante la actividad, pequeños grupos de ‘catadores de libros’ entrarán a un vagón del Metro, se sentarán o quedarán parados entre los demás pasajeros. Cada uno sacará un libro, e-book o móvil. Apenas se cierren las puertas del vagón, uno de los ‘catadores de libros’ leerá en voz alta un texto literario muy corto, divertido y sorprendente. Apenas termine, otro catador comenzará a leer en voz alta otro texto y luego lo hará un tercero. Los catadores saldrán de ese vagón y se subirán a otros repitiendo la pequeña Cata de Libros. Se organizarán varias catas simultáneas en las líneas 1 y 5 del Metro.
Con esta propuesta, BookTasting pretende crear una experiencia que permita compartir el placer de la lectura en uno de los espacios más públicos de la ciudad; convirtiendo el viaje en Metro en un momento mágico en el que los viajeros puedan sumergirse en los sonidos de deliciosas palabras y evocar las imágenes de fascinantes historias.
Estas Catas son sólo una pequeña muestra de las que regularmente organiza BookTasting en espacios singulares de Madrid y Barcelona.

Cata de Libros en el Metro de Madrid. Eitan Felner. BookTasting. 20|4|2016.





divendres, 29 d’abril de 2016

el català literari que ara s'escriu


Aquest atalà-català deu ser-ho només de siete apellidos. Li ha caigut una ce, sí.

«La literatura catalana viu una sacsejada lingüística. Comencen a ser habituals els anglicismes escrits sense cursiva, la repetició de lletres per donar intensitat, la incorporació de barbarismes procedents de la llengua castellana, la invenció de nous mots a partir dels mecanismes propis de la llengua o la inclusió de recursos gràfics per donar intencionalitat als textos...
La inventiva sembla no tenir límits. Autors que acumulen encara poca obra literària, però amb un profund coneixement de la norma una vegada perduda la por al model fabrià i assentat el català en l’àmbit geosocial, juguen amb l’idioma i hi experimenten. El resultat és escrit, imprès a les llibreries, en una conxorxa que ha estat possible gràcies a un canvi de perspectiva d’autors, editors i correctors, els quals entren al joc treballant subordinats al text.
Lluny d’escandalitzar-se, l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) observa aquest fet amatent. Tant és així que l’entitat, que ho atribueix a la bona salut sociolingüística de l’idioma, no descarta incorporar mots i solucions actualment paranormatives al projecte de nou diccionari de català contemporani. Aquests escriptors van des d’Albert Forns fins a Marina Espasa, Adrià Pujol Cruells i Marta Rojals, passant per Miquel Adam o Max Besora... La norma és una cotilla? Ens trobem davant d’una nova llengua literària?...»

El català literari que ara s’escriu. MERCÈ PÉREZ PONS. El País. 27|4|2016.



dijous, 28 d’abril de 2016

una carta




«Amb tots els respectes, senyora bibliotecària: s'ha acabat. No s'ho agafi com un assumpte personal, al contrari. La seva presència aquí m'ha endolcit força les visites: sempre tan servicial, tan silenciosa, sempre amb una recomanació a punt. Em sabrà greu no tornar a veure el seu somriure, li ho dic de debò. Però és que ja no aguanto més. No ho puc suportar. Tot plegat ha arribat a un nivell insostenible.
Jo, suposo que ja ho sap, sóc un home de gustos senzills. No bec, no fumo, no menjo gaire. No en tinc cap recança: sóc, també, un home solitari. No m'agrada la gent. Molts dels meus companys de feina, quan en surten, van directes al bar i hi passen la tarda; d'altres s'embalbeixen davant la caixa tonta. Jo, no. Jo fins ara venia aquí, i passava la tarda llegint, primer el diari, després algun llibre...Què li he d'explicar?
Són tants anys! Vaig agafar el costum poc després que la inauguressin. Una mica per curiositat, una mica per avorriment. Ara puc dir que les millors estones de la meva vida les he passat en una biblioteca. Qui m'ho havia de dir! El que primer em va atrapar van ser els periòdics. Entrava, n'agafava un, me'l llegia, el tornava al lloc, agafava el del costat...La dèria no va durar gaire, tot i que al llarg d'aquests anys no he deixat mai de donar-hi un cop d'ull; en el fons, però, sempre són el mateix. I no m'estranya: com poden trobar cada dia material per omplir cinquanta pàgines? No en passen tantes, de coses al món.
Així va arribar un dia que em vaig fixar en les revistes. Em cal felicitar-la: la infausta premsa rosa, que omple el quiosc del poble, té aquí una presència ben discreta, vora tot de publicacions sobre actualitat política, economia, música, costura, cine, motor, art, animals, història...Ah, la Història! Vostè ho sap molt bé: la Història és la meva debilitat. I potser ho vaig descobrir aquí. No pas a l'escola, que ben just si ens ensenyaven la llista dels reyes godos. I això rai, que a casa érem pobres i ni pensaments de fer carrera. Sort vaig tenir, doncs, que no se'm despertés el cuquet abans.
Se'n recorda? Vostè era molt jove. De primer no li deia res. Però va haver-hi un dia que em vaig decidir i vaig demanar-li si tenien llibres d'història. Quan, seguint les seves indicacions, vaig trobar-me davant d'aquell mur de llibres, no m'ho podia acabar. Em semblava impossible. Vaig agafar un llibret prim, el recordo molt bé: Apologia de la història, de Marc Bloch. L'he rellegit sovint. I vaig continuar furgant en aquella secció; cada llibre em duia a un altre llibre que també calia llegir, i aquest a deu llibres que calia llegir, com si, com més llegia, més coses hi hagués que encara no havia llegit.
Quins dies més joiosos! Se'n recorda? A la biblioteca només hi érem vostè i jo, i només se sentia el refrec de les pàgines que jo estava devorant. És veritat que hi apareixien nens que venien a fer els deures (és un dir), però només a temporades. En aquell moment em semblaven una murga, però he acabat enyorant el soroll que feien, que era només una lleu remor en comparació al que ha vingut després. A l'estiu era meravellós: no venia ningú.
El primer vaticini de la fi va ser la secció de discos. Ara ja fa anys que hi és, i de bell antuvi semblava innocent: una petita calaixera amb alguns compactes de música clàssica. Però em va estranyar que hi fos. I tanmateix no vaig adonar-me de com n'arribaven més, de com la secció anava creixent, de com hi havia gent que entrava i hi anava directa a agafar un disc; ni m'hi fixava. No me'n vaig adonar, del que passava, fins que no hi van posar devedés. Perquè de sobte va començar a venir més gent. Entraven, feien un volt, s'enduien una pel·lícula o dues per veure-les el cap de setmana, com si això fos un videoclub. D'agafar un llibre, ni pensaments. Això rai; però en venien tants que sempre trobaven algun conegut i feien petar la xerrada. Vatua l'olla! Ja podia demanar silenci, jo: allò semblava el mercat de Calaf.
El que m'ha fet decidir, però, ha estat l'anunci d'un club de lectura. Pel que tinc entès, vindran aquí i faran tertúlia sobre un llibre. Tertúlia! Que no n'hi ha prou? Què serà el següent? Servir begudes? A veure si m'entén: jo venia aquí a llegir, a estar sol, no a veure gent. No dic que sigui culpa seva, senyora bibliotecària, segur que a vostè li exigeixen aquest desori, i que no té més remei. Suposo que és la seva feina, i l'ha de conservar. Però jo, si volgués trobar gent, aniria al bar.
I no descarto anar-hi. Al pas que anem, allà no hi quedarà ningú!»

Joan Todó. «Una carta». A: Lladres. Labreu, 2016. P. 25-28.

-----> Vegeu també.
·Lladres i Todó, a l'editorial Labreu.
·Joan Todó. L’emperador anava nu i a més era un lladre. Núvol, Elisabet Armengol. 
·Entrevista a Joan Todó, autor de Lladres. Jordi Nopca. AraLlegim. 
·El creixement imparable. Ponç Puigdevall. El País. 
·Fàstic. El blog de Joan Todó.



________________________
P.S.: El conte va ser un encàrrec del Servei de Biblioteques del Departament de Cultura, en qualitat d'autor ‘De capçalera’ de la biblioteca d’Alcanar. En Todó el dedica a totes les bibliotecàries, i algun bibliotecari, a qui he anat marejant al llarg d'aquesta vida, sigui a La Sénia, a Tortosa, a Alcanar, a Amposta, a Tarragona, a Vila-seca o a Reus.



dimecres, 27 d’abril de 2016

una nit a la llibreria




El proper divendres 29 d'abril se celebrarà a la llibreria Mollat de Burdeos un dels molts actes que han programat enguany per commemorar el seu 120è aniversari. Es tracta de passar-hi una nit en blanc amb el gènere negre com a fil conductor (polar, en diuen els francesos de la novel·la policíaca: una nit blanca polar, doncs). Uns quants clients (120, per a ser exactes, i prèvia inscripció) podran gaudir, a partir de 2/4 de nou del vespre i fins que surti el sol, de conferències, autors convidats, lectures, jocs i coses per l'estil. Hi haurà llitets de campanya estratègicament distribuits per la llibreria, cas que a algú li vingui nyonya i vulgui trencar el son.
L'esmorzar se servirà (puntualment, que es diu) a les set del matí. 

---> Pour ses 120 ans, Mollat propose à 120 personnes de passer une nuit dans la librairie. Elsa Provenzano. 20minutes. 21.04.2016.

[Font: Improbables Librairies, Improbables Bibliothèques]


dimarts, 26 d’abril de 2016

una viatgera sense protecció



CULTURA

MIRADOR

Una viatgera sense protecció


IMMA MERINO
El viatge s'associa a la fugida de la realitat i d'un mateix, però per Dacia Maraini (Fiesole, 1936) pot ser un procés de (auto) coneixement i una immersió en altres cultures en què el viatger s'arrisca. L'escriptora italiana ho va comentar fa poc a Barcelona en presentar a la Filmoteca una pel·lícula que, dirigida per Irish Braschi amb el títol de Io sono nata viaggiando, rememora la seva vida certament viatgera, que va començar quan, amb una beca concedida al pare antropòleg, la seva família va instal·lar-se al Japó (ella hi va arribar quan tenia un any i mig i hi va ser feliç fins que, durant la Segona Guerra Mundial, els Maraini van ser deportats a un camp de concentració) i que sempre ha continuat, amb períodes especialment itinerants, sobretot aquell en què, junt amb el seu marit, Alberto Moravia, i el seu amic Pier Paolo Pasolini, va fer un cèlebre viatge a l'Índia i va recórrer l'Àfrica.
A propòsit de la projecció de la pel·lícula, en què les imatges filmades en un viatge recent a Egipte s'alternen amb aquelles relatives al passat que es fa present sigui a través de la reconstrucció o d'una documentació molt fotogràfica mentre la veu de la dobladora Maria Pia di Meo transmet la narració escrita per Maraini, va ser un plaer veure i escoltar aquesta bellíssima dona de 77 anys que Esteve Riambau, director de la Filmoteca, va presentar com una gran figura intel·lectual europea. Maraini, evidentment, no només ha viatjat, sinó que ha escrit molt: narrativa, poesia, assaig, obres de teatre, guions cinematogràfics, com ara el de Les mil i una nits, de Pasolini. Ha fet atenció a les condicions de vida de les dones i, en obres com ara Voci i L'amore rubato, a la violència que aquestes pateixen abordant-ho des d'una perspectiva que Xavier Albertí, director del TNC, va resumir recordant un comentari de Maraini en la seva anterior estada a Barcelona, arran de l'exposició al CCCB dedicada a Pasolini/Roma: “No és un problema policial, sinó cultural.” Albertí, que va fer un elogi apassionat de Maraini com a dramaturga, va formar part d'una taula rodona en què, a més de l'escriptora i del director Iris Braschi, també hi va intervenir Juan Carlos de Miguel. Aquest, traductor al castellà (en català, malauradament, hi ha poca cosa traduïda, però fa poc Marta Hernández ha aportat una edició de La llarga vida de la Marianna Ucrìa, a Minúscula) d'algunes obres de Mariani, va ironitzar sobre el fet que a la pel·lícula, en les imatges rodades a Egipte, l'escriptora dugui un paraigües per protegir-se del sol: “És curiós perquè no s'ha protegit mai de res, sempre ha donat la cara.”
Io sono nata viaggiando conté l'evocació d'un món perdut i potser no és estrany que gairebé acabi amb la mort de Pasolini i la separació de Maraini i Moravia. La pel·lícula, com va dir l'escriptora, fa present una Roma amb una vida intel·lectual intensament compartida i una Itàlia on es respectava la cultura i la paraula: “Tot això s'ha acabat de perdre amb el berlusconisme, que no només té a veure amb un individu, sinó amb el fet que s'ha propagat l'egoisme, el rebuig de l'altre, la irresponsabilitat ciutadana, la renúncia a l'ètica, que és l'establiment d'unes regles que ens permeten estar junts.”
Maraini va invocar sense nomenar-lo l'esperit crític del seu amic Pasolini: “El consumisme ens tracta com objectes i, com també fa certa televisió, ens uniformitza.” I, en contra d'aquesta forma de totalitarisme, afirma que la democràcia és una diversitat de veus. Per això el valor de la subjectivitat: “El cinema, per exemple, no és una il·lustració, mai no és neutre; sempre és una interpretació del món. Ho demostra aquesta pel·lícula: hi ha un posicionament en el món a favor d'una concepció de la vida i de la cultura.” I el seu valor fonamental és que fa present la subjectivitat lliure, lúcida i compromesa de Dacia Maraini.







dilluns, 25 d’abril de 2016

una dona, una època, una illa


Hi ha contradiccions que posen en qüestió les realitats més assumides, que provoquen canvis i fan moure la Història. La novel·la de Dacia Maraini sorgeix de la confluència de tres d’aquestes contradiccions: la d’una dona, la d’una època i la de tot un país. Això és, la Sicília del segle XVIII i la duquessa Marianna Ucrìa, protagonista absoluta d’una obra que s’organitza a partir del relat de la seua vida, des de la infantesa fins pràcticament la mort. La vida d’una dona que serveix a l’autora per tal d’encarnar les primeres escletxes en el cos aparentment monolític tant de la classe social a què pertany com de la seua pròpia condició femenina; i, al mateix temps, les de tota una època en què les idees de la Il·lustració xoquen frontalment amb la visió tradicional del món que aquelles dues representen. Marianna és sordmuda, i per aquest motiu viu en certa forma aïllada del seu entorn, fins i tot del més immediat; i s’acompanya sempre dels estris per poder-se comunicar per escrit amb la gent que l’envolta. Aquest fet —que representa un obstacle evident per al personatge— és un excel·lent recurs per a l’autora, que no ha de justificar l’allunyament de determinats costums o intrigues que li serien propis per classe i per posició social; ni l’afuament dels altres sentits, molt especialment de la capacitat d’observació, fins al punt de quasi poder llegir el pensament dels altres; ni tampoc el refugi en els llibres o la reflexió i el diàleg amb ella mateixa. Qüestions, totes, que contribuiran a un canvi progressiu en Marianna que difícilment s’hauria produït sense la seua condició d’illa.
En la primera escena de la novel·la, el pare porta una Marianna encara molt menuda a veure l’execució pública d’un jove bandoler a la forca. La duu a veure l’infern de prop, en certa mesura, amb una intenció que més endavant el lector coneixerà: “l’infern, si se’l visita en vida com feia el senyor Dant, pot ser bonic de veure i tot: ells allà patint i nosaltres aquí mirant. No és a això al que conviden els encaputxats blancs que es passen el rosari d’una mà a l’altra?” Uns encaputxats blancs, encarregats d’executar justícia, entre els quals es troba el seu pare. I el cas és que mirar com els altres pateixen o, fins i tot, més aviat oblidar-ho, és el que fa Marianna —com tots els que pertanyen a la seua classe social— bona part de la seua existència. És llei de vida, una llei atàvica que situa cadascú en el seu lloc. Aquest és un del dos eixos bàsics de la novel·la: sota l’ombra allargada de Lampedusa, Maraini retrata un univers a punt d’entrar en decadència, posat en qüestió per la història i la seua roda imparable, pels nous aires que porta la Il·lustració. L’univers de l’aristocràcia palermitana, un món regit per un ordre impertorbable i endogàmic, on cadascú ocupa el lloc que li correspon en funció del sexe i de la posició en l’arbre genealògic.
Un univers que només reserva dues opcions a la dona: la d’esposa o la de monja. Un fet que, en el cas de la Marianna, es veu agreujat a més per la seua condició de sordmuda. I és d’ací, en part, d’on sorgeix l’altre eix de l’obra, probablement el més important: el que descriu —i denuncia— la situació de la dona en una Sicília refractària a les idees il·lustrades. Tan important, que és més que probable que algú ja haja qualificat la novel·la de “literatura de dones” o fins i tot de “literatura feminista”. El retrat que en fa Maraini mostra una certa animalització de la dona, reduïda al paper de la procreació i de la cria dels fills, i a la cura del marit. A ser còmplice d’una estratègia familiar —i de classe— que busca la perpetuació, mentre “són mantingudes en un estat d’ignorància gallinàcia”, com llegirem. Marianna, per exemple, és casada amb un oncle als tretze anys i convertida en mare —en repetides ocasions, de fet, fins que naix un mascle. El sexe amb el marit es descriu com es descriuria un atac en què la víctima ha d’intentar sobreviure sense oposar-hi resistència. I la relació amb aquells que l’envolten se sustenta sobre la paradoxa de qui està acostumada a manar sobre el servei, però també a ser submisa amb tota la resta.
El punt d’inflexió de la novel·la es produeix en un moment en què el marit ja la deixa en pau des del punt de vista sexual, els fills majors s’han casat i Marianna té més temps per als llibres i per a ella mateixa. De fet, està provocat per la lectura de Hume; un esdeveniment poc probable per a una dona com la duquessa d’Ucrìa, segurament, però que l’autora resol amb el recurs d’un personatge que no sembla tenir cap gruix més enllà de la utilitat concreta de deixar una llibreta de notes en la seua biblioteca. Les reflexions del filòsof la torben: representen la raó contra la tradició, el pensament lliure contra la llei immutable, la ciència contra la superstició religiosa. Sap que aquelles idees podrien portar l’autor a la foguera, però l’atrauen sense remei. Alguna cosa ha canviat per sempre més dins d’ella, i la segona part de la novel·la està dedicada a demostrar aquesta evidència...

PERE CALONGE. «Una illa, l’ocàs d’una època». El trapezi. 17|9|2014.