dissabte, 25 de maig del 2024

sobre les monges

 

apèndix 21 sobre les monges

L'important pastisset anomenat magdalena va ser inventat per un rei destituït de Polònia, que tenia una cap de pastisseria que es deia Magdalena. Més tard, una orde de monges va elaborar les magdalenes fent servir la recepta original, fins que la Revolució Francesa va abolir els convents. Avui dia podeu aconseguir-ne la recepta per internet al web de Julia Child. És un fet estrany i segurament fortuït que l'altra Magdalena famosa de la nostra herència cultural, la protagonista de Vertigen, de Hitchcock, es precipiti cap a la mort des de la torre d'una església al final de la pel·lícula, en ser sorpresa per una monja. Podem, en general, preguntar-nos fins a quin punt Hitchcock estava familiaritzat amb la novel·la de Proust; certament, la pel·lícula ens submergeix en problemes de memòria i temps, atès que la protagonista mor dues vegades i el seu atractiu està assegurat per mentides constants, o més aviat per un engany enorme. A la vegada, estaria bé pensar que Proust havia vist d'alguna manera Vertigen, perquè els moments finals de la seva novel·la estan molt subjectats a aquesta sensació. A l'última pàgina, Marcel contempla la tasca d'escriure que té al davant i confessa: «Sentia el vertigen de veure, a sota meu, en mi, tanmateix, com si tingués llegües d'altura, tants anys».

Anne Carson. Albertine. Rutina d'exercicis. Traducció de Núria Busquet Molist. Vaso roto, 2023.

 

divendres, 24 de maig del 2024

la filla de l'optimista segons vpg


VICENÇ PAGÈS JORDÀ
La filla de l'optimista
Al Blog: Vicenç Pagès Jordà. Biografia d'un lector


A La filla del’optimista, Eudora Welty (Jackson, Mississipí, 1909-2001) retrata una geografia, una manera de ser i un estat d’ànim que, tot i que resulten personalíssims, s’emparenten amb els que trobem en altres novel·listes del Sud. Lauren McKelva, de quaranta-cinc anys, és dissenyadora a Chicago. Filla única, quan van morir l’àvia i la mare es va quedar sense referents femenins a la família. El seu marit va morir a la guerra, i el seu pare –l’optimista esmentat al títol- no s’ha recuperat d’una operació als ulls. Ara Lauren torna a la casa de Mississipí, però no ho fa sola, sinó amb Wanda Fay, la mecanògrafa de quaranta anys amb qui es va casar el seu pare abans de morir. És a la casa on va créixer Lauren, ara ocupada per aquesta dona, on conflueixen tots els records: els veïns, les velles amistats, els amics dels seus pares. A la novel·la, aquestes relacions personals són determinants, ja que el jutge ha viatjat fins a Nova Orleans per ser atès pel doctor Courtland, que té com a mèrit principal el de ser el seu veí de tota la vida.

Eudora Welty excel·leix en el maneig d’aquests personatges, a mig camí entre l’individu i l’estereotip: la minyona negra, el pastor presbiterià, la veïna discreta, la dama impertinent, el vell alcohòlic... Quan la família de Wanda Fay arriba de manera inesperada per assistir al funeral, són dos mons els que entren en contacte: les bones maneres de l’aristocràcia local de Mississipí i la brusquedat dels blancs empobrits de Texas, amb la mesquinesa i la generositat barrejades a banda i banda. La interacció es produeix en forma de diàleg, d’una manera molt visual, amb la naturalitat amb què aquests narradors del Sud han après a mostrar, sovint sense prendre partit, el comportament dels seus personatges. Wanda Fay, en concret, concentra un nombre molt elevat de defectes, el primer dels quals és la manca de consciència: ignora que totes les seves queixes són inadequades, que la desconfiança no pot ser sistemàtica, que la mentida i el desconeixement no resulten bons companys. Deu ser un dels pocs personatges de la literatura universal que s’equivoca cada vegada que obre la boca, que fa el ridícul sense interrupció, que converteix en bandera l’estupidesa supina. Al seu costat, la ponderació de Lauren destaca com un lliri en un fangar. De fet, al lector li costa entendre d’on treu la filla de l’optimista el valor per ajornar un enfrontament que sembla inevitable.

El llibre està dividit en tres parts: l’agonia del jutge, l’enterrament i el que succeeix a continuació; en aquesta darrera part és on el lector pren la mesura de la saviesa narrativa de l’autora. Lauren deixa a fora les paraules de consol dels coneguts i passeja sola per la casa buida que ja no serà seva, obre llibres i calaixos, s’endinsa en els racons que Wanda no ha tingut temps d’apropiar-se, repassa fotografies antigues; en definitiva, mira de fer les paus amb el passat. Repassa les cartes que els seus pares s’enviaven quan ella encara no havia nascut, i quan tenien l’edat que té ara ella... Es recorda d’ells, del seu marit, de totes les persones que li manquen. “M’alegro que no puguis perdre ningú més, reina”, li ha dit poc abans un personatge pensant-se que així l’animava. “Ha vingut molta gent. Sense comptar-hi els negres”, fa un altre, com si homenatgés l’humor trist de Mark Twain.

En aquests passatges, altres autors haurien recorregut al melodrama. Eudora Welty, en canvi, manté la compostura: “Sobreviure és un greuge que fem als difunts. Fantasiejar sobre la mort no hauria de ser més estrany que fantasiejar sobre la vida. Sobreviure, potser, és la fantasia més estranya de totes”. L’escena final entre Laurel i Wanda, entre la vídua i la filla del seu marit, més jove que ella, marca el clímax del llibre. Wanda ni tan sols s’adona del mal que ha fet, ja que ho ignora tot sobre els sentiments.

Penso que el valor d’una novel·la no prové de la trama, sinó de les frases. Aquí i allà, amagades entre una prosa lleugera, hi trobem comparacions memorables: “Va veure llampecs al cel de ponent, com plomes d’un ocell banyant-se”; “El riu feia un soroll com els que fan les criatures hipnotitzades recitant la lliçó davant del mestre”. Hi ajuda el bon sentit de la traductora, que recrea un dialecte versemblant i encerta les paraules precises que ajuden a retratar Wanda i la seva família, barruts i teatrals.

Eudora Welty va escriure molts contes i mitja dotzena de novel·les. La filla de l’optimista, guardonada amb el premi Pulitzer el 1973, és l’última novel·la que va escriure, i està considerada la millor. Impermeable als canvis culturals que se succeïen a l’inici dels anys setanta, es manté com una obra rica i subtil, que permet que cada lector s’hi acosti des d’un angle diferent. Ho veurem amb tres exemples. Primer: tant la mare com el pare de la protagonista són grans lectors. Abans d’adormir-se, Lauren els sentia com es llegien mútuament, ara l’un ara l’altre, els seus llibres preferits. Tos dos moren cecs i no tan savis com caldria suposar. Segon exemple: la mort del pare es produeix durant el carnaval de Nova Orleans, amb tot el contrast que comporta l’alegria desfermada dels carrers i el sofriment de l’ancià immobilitzat al llit; aquest contrast ens pot ajudar a fer-nos càrrec de la reacció de Wanda. Tercer exemple: la família Dazell (ara la titllaríem de desestructurada) que trobem a l’hospital de Nova Orleans és útil per entendre la família Fay. Per analogia, veure’n una a la sala d’espera de l’hospital i l’altra a la vetlla del difunt serveix per acostar-se a una manera de ser que no és tant una opció personal com una de les conseqüències d’una economia deprimida.

Wanda dorm al mateix llit on Lauren va néixer i on la seva mare va morir. Al matí de l’enterrament, Lauren la desperta. El que veu quan entra a l’habitació ens dóna la categoria moral dels dos personatges i la categoria literària de l’autora: “Entre les dues finestres, en comptes del canterano de la seva mare que hi solia haver, ara hi va veure el llit davant seu. Semblava que surés en un mar de llum rosada. La capçalera de caoba era tan alta com la lleixa de la xemeneia i estava encoixinada de dalt a baix amb setí de color préssec; pel peu del llit queien uns volants de setí també de color préssec; les finestres estaven envoltades d’un setí color de préssec asfixiant. La Fay dormia al mig del llit, ben amagada sota els llençols, les mans mig tancades per sobre del cap. La Laurel no li veia la cara, només el clatell, la part més vulnerable de qualsevol persona, i va pensar: ‘Quan veus una persona adormida, com pots estar segura que no l’has jutjada malament?’ Aleshores va veure les sabates verdes noves col·locades com si fossin objectes decoratius sobre la lleixa de l’escalfapanxes”.

 

dijous, 23 de maig del 2024

triar un llibre o enamorar-se

 

CARLOTA GURT
Triar un llibre o enamorar-se
Ara
1|3|2024


Aquesta setmana, mentre papallonejava per una llibreria, vaig sentir un noi que agafava el nou llibre de Pol Guasch i deia: "Aquest diuen que està bé". Les frases impersonals sempre m’han semblat inquietants, com quan d’adolescent existia una entitat anomenada "poble" que ho xerrava tot als meus pares. ¿Qui és el subjecte d’aquest "diuen"?

Hi ha tot un seguit de formes de prescripció literària que estan passant a millor vida. L'altre dia a la barra d'un bar una senyora li deia a un cambrer: "Segur que has vist l'anunci a la tele". El noi, amb una crueltat involuntària, li va respondre: "Jo soc jove: no miro la tele". Els mitjans tradicionals agonitzen i, per extensió, la seva capacitat prescriptiva s'ha reduït força. ¿Qui mira la tele (més enllà de les ficcions alienadores de les plataformes)? ¿Qui escolta la ràdio? ¿Qui llegeix la premsa?

Fa poc, en un hotel vaig preguntar si tenien diaris. ¿Diaris? "Feia anys que no me'n demanava ningú". Ara se m'acut que ben bé m'hauria pogut dir: "Jo soc jove: no llegeixo diaris". Però no era jove. En el cas de la premsa escrita, la pèrdua de poder prescriptiu és doble, perquè, a banda del seguiment de l'actualitat, hi ha les ressenyes. ¿Qui llegeix les ressenyes? Sovint em fa l'efecte que només les llegim les persones del sector però que al gran públic els la bufen les ressenyes. Potser perquè solen dedicar-se a llibres amb més potencial literari que comercial. Val a dir que també juraria que som els del sector els que més llibres de perfil literari comprem, amb la qual cosa generem una estranya dinàmica de món endogàmic: a vegades tinc la sensació (errònia?) que els que cobrem per escriure, traduir, corregir, editar, ressenyar, etc. com una part massa important dels consumidors de literatura. Això, en altres mercats és impensable: els que es dediquen als mobles / formatges / tares psicològiques no són els principals clients del mercat dels mobles / formatges / psicòlegs.

Però tornem al començament. ¿Qui fa ara el paper de prescriptor? Dels tradicionals, queden en peu el sacrosant boca-orella dels lectors (amén), els llibreters, els bibliotecaris i el soroll mediàtic (que, com dèiem, ha perdut embranzida —i més que en perdrà—, però no ha desaparegut). I s'hi han sumat les valoracions d'internet (Amazon, Goodreads, etc.), que no serveixen absolutament de res: Crim i càstig té la mateixa valoració que molts llibres de la inefable Sarah Lark. També han aparegut els booktokers, bookstagramers i altres bookmecagondeuers, el problema dels quals és l'atomització (potser, doncs, només són una sofisticació del boca-orella) i una certa tendència a fanatitzar-nos perquè continuem llegint sobre segur i no ens arrisquem fora del nostre radi intel·lectual.

La 'importància' del text

¿Però què ens empeny a comprar un llibre i no un altre? Doncs, aquest mix de prescriptors més alguns elements de màrqueting. Tenim els premis els premis, per exemple, perquè es veu que encara hi ha qui creu que un premi és garantia d'alguna cosa, I n'hi ha que ho són, sí, però ben pocs (Carlota, calla, fes el favor). Tenim la imatge de coberta: arran d'una publicació a Instagram sobre la versió grega de Cavalcarem tota la nit, vaig trobar molts comentaris (massa) que elogiaven la coberta. Com si això fos un motiu bo o suficient per llegir-lo. No negaré que la coberta influeixi en la impressió que fa un llibre, però em pensava —digueu-me ingènua— que això actuava a un nivell més inconscient, perquè reconèixer que és un argument de compra diu ben poc de tu. Tenim les faixes avorridíssimes que insisteixen a voler-nos convèncer esgrimint adjectius suats i nombre d'edicions, com si això fos indicatiu de res. I tenim la nostra experiència lectora, esclar: l'autoprescripció.

En resum, el boca-orella (amén), l'eco que queda del que diuen alguns experts i quatre truquets de màrqueting (una imatge evocadora, una frase ditiràmbica). no sé de què m'estranyo. ¿Que potser la política no funciona d'idèntica manera?  ¿Que potser la persona i el partit que ens governen no han sigut escollits exactament pel mateix mètode: l'eco del soroll mediàtic, la imatge electoral i l'eslògan? Tinc la impressió que el programa —el text— té ben poca importància a l'hora de persuadir majories.

Però és cert, el llibre de Pol Guasch diuen que està bé. No sabria assenyalar qui ho diu ni on ho he llegit ni com es crea un estat d'opinió al voltant d'un llibre (¿els gatekeepers continuen existint o és cosa del món de les senyores que miren la tele?) Diuen que està bé. No tinc ni idea de com s'ha arribat a formar aquesta frase dins el meu cap ni de com s'ha originat aquesta creença. Però és així. Ves que decidir-se per un llibre no sigui un acte d'amor cec. Quan ens enamorem tampoc podem concretar com ha nascut aquell sentiment ni podem racionalitzar el que ens està passant (per més que no deixarem d'intentar-ho). També és sabut que l'enamorament és un estat d'intoxicació hormonal que distorsiona la realitat. Però no pots evitar-ho, oi? Doncs, això, que potser triar un llibre és una manera com una altra d'enamorar-se.


dimecres, 22 de maig del 2024

un acte de llibertat


Puesto que vivo en Mississippi y sus alrededores, en estos días pienso mucho en Eudora Welty. En una carta a su agente literario explicaba en 1942 a qué llamaba ella «valideces rivales», expresión con la que aludía a lo que se encuentra realmente en la página (en su caso, relatos) y a lo que se encuentra realmente fuera de los libros, en el mundo real, por así decir. En ese momento se sentía presionada por los editores, gente poderosa de Nueva York que, como los productores cinematográficos, creían estar al tanto de los gustos de los lectores norteamericanos; una presión que, en la mayoría de los casos, obliga a un nivel bajo de calidad. Querían que Eudora Welty escribiera relatos que «se parecieran más a la vida».

Pero esto no era lo que a ella le interesaba hacer, aunque el precio fuera no ser publicada. Lo que ella creía, por supuesto, era que sus relatos —que no ofendían a nadie, sospecho— eran buenos así como eran, y que lo volcado en la página tenía su propia validez soberana. Y lo que subyace a su reclamación es la convicción de que lo que llega a la página es libre, libre para ser lo que es, libre de cualquier lealtad a lo que cualquier persona que no sea el escritor piense que son el mundo o la literatura, o que deberían ser o no ser.


Richard Ford. Flores en las grietas. Autobiografia y literatura. Traducció de Marco Aurelio Galmarini. Anagrama, 2012.


dimarts, 21 de maig del 2024

l'eudora busca feina

 

En marzo de 1933, con veintitrés años, y en un intento de conseguir trabajos relacionados con la escritura, Eudora Welty mandó a la oficina de The New Yorker esta petición extremadamente cautivadora, en la que mostraba sus cartas boca arriba con toda amabilidad. Resulta ciertamente difícil imaginar una presentación de los talentos propios escrita con más encanto que ésta, y por esa misma razón sorprende y decepciona por igual que una súplica formulada con tal perfección cayera en saco roto, al menos de entrada. Por fortuna, la revista rectificó más adelante ese error y Welty terminó escribiendo numerosas colaboraciones para dicha publicación. Su tarea obtuvo múltiples premios, entre los que destaca el Pulitzer de 1973 a una obra de ficción, por su novela La hija del optimista, y la Medalla a la Libertad, otorgada siete años después por la presidencia de Estados Unidos.

15 marzo de 1933
Caballeros:
Supongo que hasta un juego de manos les merecería más atención que una solicitud de trabajo en su revista, pero, como suele suceder, no siempre se obtiene lo que más se desea.
Tengo 23 años y apenas llevo seis semanas suelta por Nueva York. Sin embargo, fui neoyorquina durante un año, en 1930-31, mientras asistía a mis clases de publicidad en la Columbia School of Business. En realidad soy sureña, de Mississippi, el estado más retrógrado de la nación. Entre mis contactos se encuentra Walter H. Page, quien para mis desgracia no tiene ya ninguna relación con la editorial Doubleday-Page, que de hecho ya ni siquiera se llama Doubleday-Page. Cursé Filosofía y Letras (1929) en la Universidad de Wisconsin, y me especialicé en Literatura Inglesa sin la menor preocupación. He pasado los últimos dieciocho meses languideciendo en una emisora de radio de Jackson, Mississippi, donde escribía guiones de continuidad, teatralizaciones, anuncios de comida para asnos, diálogos para Santa Claus y diálogos cortos para anuncios de seguros; ya he renunciado a todo eso.
Respecto a lo que podría hacer para ustedes...Últimamente he visto una cantidad indecorosa de exposiciones artísticas y películas de quince centavos y sería capaz de escribir las correspondientes críticas con mi clásica arrogancia distante. De hecho, creo que hace poco acuñé una palabra que describiría de modo general la pintura de Matisse, después de ver su última exposición en la Marie Harriman: amanzanaje. Es una muestra de cómo trabaja mi mente: deprisa y sin excesivo rigor. Leo con auténtica voracidad y soy capaz de improvisar una opinión al terminar.
Como me he comprado una colorida tela de la India y una gran cantidad de discos de gramófono de un tal señor Nussbaum, que se dedica a grabarlos, y también una copia de las bañistas de Cézanne de una pulgada entera (espero que esto les demuestre que he leído e.e. cummings¹), estoy ansiosa por disponer de un apartamento, y no digamos una pequeña gramola potátil. ¡Cómo me gustaría trabajar para ustedes! Un parrafito cada mañana..., un parrafito cada noche, suponiendo que no puedan permitirse contratarme a jornada completa, aunque en ese caso trabajaría como una esclava. También puedo dibujar como el señor Thurber, por si él termina de perder los estribos. He practicado pintura floral.
No hay modo de saber adónde podría dirigirme si ustedes me rechazan. Soy consciente de que esto no tiene por qué afectarles, pero deberían plantearse cuál es mi alternativa: por 12 dólares, la Universidad de Nueva York me permitiría bailar en Congo, de Vachel Lindsay. Me acongoja. No tengo nada que añadir, aparte de repetir que soy muy trabajadora.
Atentamente,
Eudora Welty


Shaun Usher. Cartas memorables: curiosas y divertidas, reveladoras y trascendentes: más de cien misivas de gente anónima y personajes célebres de la historia. Salamandra, 2014.

___________
¹ El poeta e.e. cummings publicó un poema titulado Ever-ever Land (en aparente oposición a la Neverland de Peter Pan, que en su primera versión teatral se llamaba Never-Never Land), en el que se afirma: «el infinito complacía a nuestros padres / a nosotros nos basta una pulgada». [N. del t.]

diumenge, 12 de maig del 2024

sense senyal




dissabte, 11 de maig del 2024

la paraula heretada


LA BIBLIOTECA Carnegie de Jackson se hallaba en la misma calle que nuestra casa, enfrente del Capitolio del estado. «Por el Capitolio»; eso marcaba el camino de la biblioteca. Era posible cruzarlo en bicicleta e incluso patinando, incluso sin permiso de la familia.
No he conocido ningún oriundo de Jackson que no temblase de miedo ante Mrs. Calloway, nuestra bibliotecaria. Manejaba el edificio y los fondos ella sola, desde el pupitre en el que se sentaba de espaldas a los libros, de cara a las escaleras, con su ojo de dragón clavado en una puerta de entrada en la que quién sabe qué clase de persona surgiría de entre el público. Los letreros clavados poblaban las estancias; todos advertían «SILENCIO» en grandes letras negras. Ella, por su parte, hablaba con voz autoritaria; cualquiera de los presentes debía de advertirla desde cualquier rincón de la biblioteca, por encima del zumbido del ventilador eléctrico. Era el único ventilador de toda la biblioteca y estaba, cómo no, sobre su mesa, enfocando su movimiento hacia su rostro reluciente.
[...] Mrs. Calloway había trazado sus propias reglas en lo que a los libros se refería. No resultaba posible devolver a la biblioteca un libro en el curso del mismo día en que te lo hubiesen prestado; le importaba un comino que lo hubieses leído renglón por renglón, y también le traía sin cuidado que necesitases otro nuevo con urgencia. Estaba permitido, eso sí, regresar a casa con dos volúmenes prestados a la vez; esta norma regía independientemente de que fueras un niño o un adulto, y se nos aplicaba con el mismo rigor a mi madre y a mí. Así que, de dos en dos, fui leyendo los libros de la biblioteca, dándome toda la prisa que pude en hacerlo [...]
Mi madre compartía sobremanera este sentimiento de insaciabilidad. Hoy la recuerdo como si consagrase todas sus horas a la lectura, incluso mientras realizaba otras tareas. La imagen que conservo de El origen de las especies es la de un tomo reposando en una de las baldas de la despensa, bajo una liviana capa de harina; era mi madre quien cocía el pan que se comía en casa: lo metía en el horno y se sentaba junto a la ventana de la cocina, con un ojo pendiente. Recuerdo que la vi embebida en The Man in Lower Ten mientras se me secaba el pelo lo suficiente como para quitarme el cargamento de rulos que me acababa de poner, aumentando el parecido con mi ídolo de aquellos años, Mary Pickford.
Una generación después, cuando mi hermano Walter cumplía su servicio militar en la Marina, la recuerdo leyendo el número recién llegado de Time mientras interpretaba el papel del Lobo en una representación de Caperucita Roja con los niños. Levantaba la vista en el momento oportuno, con el tiempo justo de responder -en falsete, claro está-: «Para comerte mejor, querida», y volvía acto seguido a su lectura de las noticias de guerra.

Eudora Welty. La palabra heredada. Mis inicios como escritora. Traducció de Miguel Martínez-Lage. Impedimenta, 2012. P. 61-64.


divendres, 10 de maig del 2024

welty, de jackson


ROBERT SALADRIGAS
Welty, de Jackson
Cultura|s La Vanguardia
30|9|2009


Este año se cumple el centenario del nacimiento de Eudora Welty (Jackson, Misisipi, 1909-2001), la narradora que junto a Flannery O'Connor fue —sigue siendo— gran maestra del relato norteamericano y referente femenino del llamado gótico sureño. La vida de la señorita Welty transcurrió entera —a excepción de los años de estudiante en Columbia— en la casona estilo Tudor que su familia, —blanca, protestante y puritana— había levantado en Jackson, la capital del Estado. En ella, la joven Eudora recibió una carta estimulante de Faulkner, su amigo y faro —el otro fue Katherine Anne Porter—, que lacónicamente decía: "Lo estás haciendo bien". Era suficiente para que Welty supiera que transitaba por la senda adecuada. Así que escribió medio centenar de cuentos y cuatro o cinco novelas (entre ellas Boda en el Delta), un libro autobiográfico y uno de fotografías, su otra pasión después de la literatura.

Magnífica idea la de presentar en un volumen sus Cuentos completos y una de sus novelas, La hija del optimista (The optimist daughter), por la que obtuvo el Pulitzer de 1973. Resulta muy interesante hacer ahora una relectura de ambos libros y verificar que, pese a la indudable calidad de las novelas, fueron los cuentos los que consagraron muy pronto a Eudora Welty. Faulkner lanzó la peregrina teoría según la cual "probablemente todo novelista primero quiere escribir poesía, se da cuenta de que no lo consigue, y entonces prueba con el cuento, que es la forma más exigente después de la poesía. Cuando ve que ahí también fracasa, entonces, sólo entonces, se dedica a escribir novelas". Eso le sucedió a él, que quiso ser poeta —su narrativa es la más poética de la literatura americana—, probó con el cuento, donde no puede decirse que fracasara, y acabó creando novelas imperecederas. Por su parte Welty conquistó el sol con sus dos primerizos libros de relatos y, en mi opinión, las novelas que vinieron luego no son superiores sino complementarias de los relatos breves.

Las mujeres de Welty, oprimidas en el hogar o agobiadas por la presión social, suelen avanzar por el filo de la normalidad y la paranoia. En ocasiones resuelven los conflictos explotando su vena grotesca o simplemente optan por la huida liberadora. Laurel, la protagonista viuda de La hija del optimista, vuelve a Mount Salus (Clinton desde 1823) para asistir a la agonía y muerte de su padre, el juez McKelva, que se ha casado de nuevo con una mujer más joven de clase inferior. Los enfrentamientos con esta, la soledad frente a los cotilleos de sus viejas amigas —formidable la recreación del coro de voces— y los recuerdos de infancia le aconsejan regresar a Chicago, es probable que para siempre.

Welty fue una estilista de vigoroso talento. Se dotó de un lenguaje metafórico técnicamente complejo, de amplios registros (vean con qué endemoniada destreza lo utiliza en algunos de los cuentos más ilustrativos de sus fantasías góticas como Clytie o La lluvia de oro), que siempre da la impresión de ser claro, todo lo contrario de Flannery O'Connor o Carson McCullers, cuyas psiques atormentadas se reflejan en la escritura. Sólo echo en falta el relato Por qué vivo en la oficina de correos, que dio el nombre de la autora a un servicio de correo por internet. Justo homenaje global a su maestría narrativa.


dijous, 9 de maig del 2024

la literatura no és obligatòria


La literatura no es obligatoria. Podemos prescindir de ella y llevar una vida útil y feliz. De hecho, es una de las pocas cosas no obligatorias que van quedando, y en ese sentido se parece más a un gesto de resistencia que a la contribución al bien social que hace a un buen ciudadano. De ahí que resulte un tanto incongruente la promoción de la lectura que suele hacerse desde el poder establecido. Incongruencia atenuada por la sospecha de que los que ejercen el poder no hacen lo que predican, y es gracias a eso que ejercen el poder. 


César Aira. «¿Qué hacer con la literatura?». A: La ola que lee. Artículos y reseñas 1981-2010. Random house, 2021. P. 299.


dimecres, 8 de maig del 2024

escola, biblioteca, telèfon i carretera



La Biblioteca Anton Carrera de Sant Julià de Vilatorta obre les seves portes
Bibliosfera
Núm. 180
Abril 2024

 

El pròxim 23 d'abril, dia de Sant Jordi, obrirà el servei la nova Biblioteca Anton Carrera, a Sant Julià de Vilatorta, després de les obres de reforma integral de l'edifici municipal conegut com l'Arca de Noè, situat a l'entrada al nucli urbà. Amb l'entrada en funcionament d'aquest equipament de 582 m² útils, el Bibliobús Guilleries s'acomiada del poble després de 27 anys de servei.

La biblioteca porta el nom d’Anton Carrera, poeta i artista de Sant Julià que va morir el desembre del 2023, i a la sala d’actes se li ha donat el nom de Francesc Orenes, fill adoptiu de la vila, que ha estat un dels especialistes més importants del país en exlibris.

La biblioteca té uns superfície útil de 582 m2 distribuïts entre la planta primera i la segona. En planta primera hi ha la nova sala polivalent, al voltant de la qual s'organitzen els diversos espais de la biblioteca, com ara la recepció, la zona infantil, la secció de revistes i ficció i l'àrea de treball intern. A la segona planta s'ha disposat el fons de coneixements en un format longitudinal a través de l'espai central. Als laterals s'ha creat un espai doble sota-coberta que connecta les dues plantes de biblioteca. A més, s'ha millorat l'espai exterior de l'edifici per a garantir l'accessibilitat i oferir l'espai necessari per a diverses activitats relacionades amb la biblioteca.

Les obres es van iniciar el mes de gener de 2022 i han finalitzat el novembre de 2023, i es van adjudicar per valor de 1’38 milions d’euros. El mobiliari i equipament s’ha licitat per valor de més de 159.000 euros. És un edifici inclòs en l’inventari de patrimoni municipal, representatiu de les cases senyorials que es van edificar a la vila als segles XIX i XX, i fins ara estava ocupat només en part pel servei de consultori mèdic local, en planta baixa. Amb la reforma integral de l’edifici s’ha dignificat també l’espai exterior i s’ha garantit l’accessibilitat.

El projecte i la direcció d’obra l’han fet Taller 9s Arquitectes, format per Oriol Cusidó i Irene Marzo, que van guanyar el concurs d’idees el 2017, convocat pel Servei d’Equipaments i Espai Públic de la Diputació de Barcelona, amb una proposta que apostava pel disseny bioclimàtic i la construcció sostenible, amb unes instal·lacions eficients, de consum quasi zero. La intervenció ha comportat l'ampliació de l'edifici amb dos nous volums, el primer per allotjar l'entrada principal compartida amb el consultori a la planta baixa i, el segon, l’escala d'emergència.

La qualitat arquitectònica de la proposta va permetre que l’ajuntament de Sant Julià aconseguís un milió d’euros dels fons NextGenerationEU, en la convocatòria de la línia 1 del Programa de Impulso a la Rehabilitación de Edificios Públicos (PIREP local), en el marc del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (PRTR) finançat per la Unió Europea, amb la sol·licitud més ben puntuada de Catalunya i la 4a de la convocatòria. Es valorava la millora de l’eficiència energètica; la sostenibilitat ambiental, amb una reducció de més del 30% del consum d’energia primària no renovable; l’accessibilitat; l’habitabilitat i la conservació dels edificis públics.

La biblioteca obrirà amb una col·lecció de més de 7.000 documents, que estarà organitzada en bona part en centres d’interès temàtics, de forma innovadora, a més de la tradicional classificació decimal universal. La biblioteca aspira a ser un nou punt de trobada i debat cultural en el que s'acullin la diversitat de perspectives de forma inclusiva i participativa. El tractament de la col·lecció vol donar especial rellevància els aspectes de participació comunitària i comunicació, de manera que la biblioteca pugui esdevenir motor de canvi i transformació social, agent democratitzador de la cultura, i pugui inspirar la col·laboració i la solidaritat.

Per altra banda, es preveu que pugui comptar properament amb el fons especials Francesc Orenes, de volums especialitzats en d’exlibris, i el fons Anton Carrera. Francesc Orenes i Navarro (1940-2022), ha estat un dels especialistes en exlibris més notables del país, tant per la seva faceta d’estudiós, com del punt de vista d’artista gràfic, i també en l’àmbit del col·leccionisme i la promoció d’aquest fenomen cultural. La col·lecció d’exlibris està composta per uns 20.000 exemplars i està destinada a l’Arxiu Comarcal d’Osona, mentre que un total aproximat de 530 volums s’incorporarien a la biblioteca. S’hi inclouen enciclopèdies especialitzades, estudis específics d’artistes exlibristes, estudis d’exlibris per temàtiques, catàlegs d’exposicions, i publicacions periòdiques, entre les quals, revistes especialitzades i butlletins d’entitats.

A més de l’accés a la col·lecció i el servei d’informació als usuaris, la biblioteca oferirà els serveis de préstec, préstec interbibliotecari, wi-fi, accés a internet i ofimàtica, impressió i escàner. Compta amb una sala polivalent on s’hi podran fer exposicions i activitats culturals i de lleure, i es preveu un programa de formació d’usuaris així com de visites escolars. Aquest equipament obrirà 31,5 hores setmanals: les tardes de dilluns a divendres, de 15:30h a 20:00h, i els matins de dimecres, dijous i dissabtes, de 10:00h a 13:00h.



_______________________________

P.S: El títol de l'apunt és gentilesa d'Enric Prat de la Riba, que en el seu discurs d'acceptació de la presidència de la Mancomunitat de Catalunya, pronunciat el 6 d'abril de 1914, va dir: «Que no hi hagi ni un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera». Amén.

dimarts, 7 de maig del 2024

fars d'incomprensió



DAVID CASTILLO
Fars d'incomprensió
Avui
24|9|2009


Quan els crítics divideixen la novel·la nord-americana per etiquetar-la, des de fa tres dècades parlen de narrativa postmoderna, jueva, contracultural i del sud, independentment dels estils, les temàtiques i els troncs d'una de les tradicions de novel·la contemporània més important, al costat de la francesa i la russa. Es pot caure en l'estereotip, però quan anomenem els autors jueus, de seguida se'ns apareixen les alineacions com si fossin les d'un equip de futbol. Tampoc costa gaire identificar els escriptors del sud i observar unes característiques comunes, tot i que la individualitat i la mirada personal són el que els fan destacar.

Dir que Eudora Welty (1909-2001) és una narradora del sud no ens ofereix un retrat aproximat, tot i que en el seu cas el pes del paisatge, l'arrelament dels personatges a les petites comunitats, el clima, el pes social i tot plegat actuant d'una manera hostil cap als personatges, sí que anirà acotant el seu univers. I també la veu personal, perquè Welty és comparable als grans escriptors del sud: Faulkner, Porter, McCullers, Styron, O'Connor, Capote i companyia. Des dels primers relats de començaments dels anys quaranta, ubicats al delta del Mississipí i poblats de marginats, víctimes desheretades per les circumstàncies, la visió ja la faria evolucionar del realisme a posicionaments més experimentals, entre l'objectivitat i fins i tot aspectes onírics. El magistral tractament del temps, en suspensió o accionant els mecanismes de la ficció, resultaria clau en l'eix central de la seva obra, en què les nissagues familiars, les llegendes dels records i la nostàlgia de la vida aristocràtica són fonamentals. Aquí s'inscriuen les seves obres mestres, Boda en el delta (1945, traduïda per Planeta), El corazón de los Ponder (1954) i La filla de l'optimista, que apareix en català. Els personatges turmentats i la vinculació a una vida quotidiana difícil ens fan situar en uns buits desoladors. A La filla de l'optimista, datada al 1972 —va obtenir el Pulitzer—, arribem a un cim. La pluralitat i la caracterització dels personatges, un jutge vidu que torna a casar-se i la seva filla, ens duran per una trama en què les incomprensions esdevindran un dels fils. L'enfocament de l'omnisciència i el domini dels diàlegs són dos punts forts més d'una novel·la breu que es pot llegir ràpid tot i la multiplicitat de plans i espais temporals en què es mou. Novel·la inoblidable, ja és un clàssic.

 

dilluns, 6 de maig del 2024

als vostres peus, eudora


NÚRIA BARRIOS
A los pies de Eudora
Babelia | El País
1|8|2009


Eudora Welty tenía 35 años cuando el cartero subió los escalones del porche de su casa en Jackson, Mississippi, y llamó a la puerta. Todos en Jackson conocían a Eudora. La ciudad es la capital del Estado de Mississippi, pero hubo un tiempo, cuando Welty era una niña, en que era posible ir a pie a todas partes y, al caminar, se escuchaba la música de los pianos saliendo por las ventanas abiertas. En una ciudad así, anclada en el sur, los vecinos se conocen bien y pueden contar sin esfuerzo la historia de cada familia desde que el primer miembro pusiera allí sus pies. Eso sucedía en Jackson. El cartero sabía al dedillo que la madre de Eudora había nacido en West Virginia, donde trabajó como maestra, y que el padre, natural de Ohio, había diseñado aquella sólida casa de estilo Tudor, con altos techos y suelos encerados, delante de cuya puerta de entrada ahora aguardaba con una carta en la mano. Como buen vecino de Jackson, el cartero estaba al tanto de que Eudora seguía soltera y se ganaba la vida como escritora, igual que era capaz de decir sin equivocarse a qué se dedicaban los otros dos hermanos Welty. Lo que el hombre no sabía es qué había dentro de ese sobre blanco que firmaba un tal William Faulkner.

"You're doing all right".

Eso era exactamente lo que William Faulkner había escrito a Eudora Welty: "Lo estás haciendo bien".

Faulkner, uno de los gigantes de la literatura norteamericana, era el autor a quien más admiraba Eudora. Como ella, había nacido en Mississippi y la presencia del paisaje y sus gentes era una constante en su ficción. Cuando recibió la carta, Welty ya había publicado dos impactantes libros de relatos, Una cortina de follaje y La red grande, ambos en 1941, y una novela corta, The Robber Bridegroom (1942). Sus historias, que transcurren en lugares muy similares a Jackson, describen a personas con emociones tan intensas y perturbadoras como el entorno caliente y extraordinariamente fértil donde viven. Abrir los libros de Welty es como montar en un tren que va parando en distintas estaciones y, desde la ventanilla, te permite contemplar a la gente que se acerca. Personas de pueblos del delta del Mississippi, con nombres como Victory o Midnight, que acuden a fiestas, pelean, viven en familias tan sofocantes como el calor, matan y mueren, padecen de soledad y sufren por amor. Hombres y mujeres blancos que habitan en una sociedad escrupulosamente ordenada donde la separación racial es tan asombrosa que los negros sencillamente se desdibujan en su breve papel de figurantes.

La estructura poética de las historias de Welty, el misterio que respiran, su lenguaje metafórico, su oído para los diálogos, la descripción de la naturaleza como un ser voraz y lujurioso, la unión de lo cotidiano y lo extravagante, de la normalidad y la locura, y el uso de los detalles más insignificantes para acentuar los sentimientos y reacciones de los personajes no sólo gustaron a Faulkner. La literatura de Welty había recibido numerosos elogios, pero las sobrias —y condescendientes— palabras del escritor la emocionaron. Subió al segundo piso y colgó la carta junto a la mesa de madera donde había escrito y escribiría casi toda su obra. Henry Miller no tuvo la misma suerte que Faulkner, aunque su actitud fue mucho más generosa. Acudió a Jackson para visitar a la escritora, pero la madre de Eudora prohibió que acudiera a la casa tras averiguar que Miller escribía libros ¡obscenos! Welty, que había nacido en Jackson en 1909, murió en 2001 en esa misma casa donde nunca entró Miller y que ahora abandonaba el cartero. Tenía 92 años y se había convertido en la gran maestra del relato norteamericano. A los elogios de Faulkner se habían sumado los de E. M. Forster, Katherine Anne Porter, Richard Ford, Anne Tyler, Lorrie Moore... Uno de sus admiradores había puesto su nombre a un popular servicio de correo por Internet, Eudora, como homenaje al relato Por qué vivo en la oficina de correos.

Eudora Welty escribió relatos, novelas, ensayos y publicó asimismo dos volúmenes de fotografías. Recibió innumerables premios a lo largo de su vida, entre ellos, el Pulitzer por su novela The Optimist's Daughter (1973). Fue la primera autora viva cuya obra publicó la Library of America, en cuyo catálogo figuran Mark Twain, Walt Whitman, Henry James o Edith Warton. Fue una excelente y solicitada conferenciante. Gran parte de sus charlas están reunidas en One Writer's Beginnings. Pero fueron sus relatos los que la consagraron. Su imaginación hunde sus raíces en una tierra que ha dado excelentes cuentistas, como Flannery O'Connor y Katherine Anne Porter, pero las historias de Welty abren un mundo nuevo, fascinante y extraño. La editorial Lumen acaba de publicar sus Cuentos completos ahora que se cumplen cien años de su nacimiento. En España ya habían aparecido dos libros de relatos: Una cortina de follaje y Las manzanas doradas, ambos en Anagrama. La edición de Lumen incluye, además de esos dos títulos, La red grande, La novia del 'Innisfallen' y dos relatos más que fueron publicados en revistas.

Una cámara fotográfica fue la primera herramienta de trabajo de Welty. Algo de la visión de la fotógrafa que fue impregna sus relatos: la sabiduría para enfocar allí donde late la historia. "Una mente visual es la mejor taquigrafía que un escritor puede desear", decía. Welty estudió publicidad en la Universidad de Columbia y, al regresar a Jackson, encontró un trabajo en la Administración que le llevó a recorrer su Estado en los años de la Depresión. Lo que vio la perturbó y fascinó al mismo tiempo. Con una cámara barata sacó cientos de fotografías, que revelaba por la noche en la cocina de su casa. Fueron expuestas en Nueva York en 1936, el mismo año en que logró vender a una pequeña revista su primer relato, Death of a Traveling Salesman. Welty se inclinó por la escritura. "Mucho antes de que empezara a escribir, escuché con atención las historias", declaró en 1984. "Los niños que escuchan saben que las historias están allí. Cuando sus mayores se sientan y empiezan, los niños ya están esperando que aparezcan, como un ratón que sale de su agujero". En 1971, Random House publicó una colección de estas fotos, One Time, One Place: Mississippi in the Depresión. Los textos de Welty son descriptivos y sugerentes, como sus fotos, pero mucho más perturbadores y misteriosos. No obstante, conservó el ojo del fotógrafo. Cuando en Estados Unidos publicaron sus Cuentos completos, Welty declaró: "Fue una sensación muy extraña. Como ver revelar un negativo, la imagen apareciendo lentamente ante tus ojos. Fue como recuperar la memoria".

La edición de los Cuentos completos, por primera vez en castellano, que ahora presenta Lumen, es una excelente noticia. Lástima que el volumen no vaya acompañado de un prólogo sobre una autora cuyo agente clamaba que "el editor que rechazara sus cuentos debería ser fustigado". Como diría uno de los personajes de Welty: "Si no te puedes fiar de una editorial de confianza, ¿de quién te puedes fiar?".


diumenge, 5 de maig del 2024

dissabte, 4 de maig del 2024

classificar escriptors


«Em nego a sotmetre'm a l'esport idiota de classificar els escriptors. La literatura no és classificable. La literatura som nosaltres. El que és bo, dolent, commovedor, brillant, sense gust, poc profund: tot som nosaltres. Dic que acabem d'una vegada amb el qui és millor que qui en aquest delicat esforç d'interpretar què vol dir ser humà. ¿Per què? Perquè invariablement hi ha veus essencials que queden fora de la classificació. Penseu qui són els que fan aquestes llistes.»

 

Peter Orner. ¿Que hi ha algú?. Notes sobre viure per llegir i llegir per viure. Traducció Lluís-Anton Baulenas. L'Altra, 2023. P. 146.