dimecres, 28 de juny de 2017

escriptors


¡Escriptors! Ens estalviaríem molts desencisos si no anomenéssim «escriptor» tothom que sap «escriure»...N'he conegut alguns, d'aquests «escriptors»! En la majoria dels casos eren persones d'una intel·ligència no gaire pregona i d'uns horitzons força limitats que —almenys que jo recordi— mai no van ser importants..., i per això avui, en el fons, no han de renunciar a res.
Aquests cadàvers es caracteritzaven en vida per la quiditat següent: els era molt fàcil fabricar-se la seva pròpia façana moral i ideològica, amb la qual cosa es guanyaven elogis de la crítica i d'un ampli sector dels lectors.

[...] L'esperit neix de la imitació de l'esperit, i l'escriptor ha de fer veure que és escriptor per arribar a ser-ho un dia.

Witold Gombrowicz. Dietari (1953-1956). Traducció d'Anna Rubió i Jerzy Slawomirsky. Ed. 62, 1999. P.30.

dimarts, 27 de juny de 2017

islandiofilia


«L’atzar ha fet que, amb poca diferència de dies, hagi llegit un parell de novel·les d’autors novençans que treuen a passejar els seus protagonistes per Islàndia. Ignoro fins a quin punt la sobtada islandiofilia es un fenomen atribuible a Xavier Moret i el parell de llibres que ha escrit sobre el país-illa. M’hi ha fet pensar en aquest possibilitat el fet que un dels autors, Jordi Morell, esmenti un dels llibres de Moret al seu “Islàndia, somnis de riolita” (Raig Verd Editorial). Coincidències a banda, el cas és que l’estrena novel·lística d’Albert Juvany ens porta per alguns llocs de la geografia islandesa que ja havian fressat els personatges de Morell. La història, però, és força diferent.
Els fars han estat uns artefactes que han servit per construir analogies i metàfores literàries a cor que vols. Juvany no escapa a l’atracció. Així trobem que la protagonista, a recer del far que s’esmenta al títol, s’adona que “…el més important no era la llum que emetia (…), sinó el temps que es quedava en silenci. (…) Un vaixell sabia on es trobava només amb aquells dos segons i mig de foscor”. La protagonista – Anna, filòloga, bibliotecària i professora de música – és el vaixell que es troba a la foscor però que encara no ha trobat la llum que la guiï dins la nit dels seus orígens familiars. Un parell de cartes són el detonant de la història. A partir d’aquí la trama s’anirà descabdellant fins al desenllaç.
La narració està ben travada (pel meu gust massa mastegada) i amb solucions formals resoltes de forma més que correcte. Un exemple en fora l’alternança a molts fragments de les veus que arriben del passat i s’entrecreuen amb les del present provocant la sensació d’abocar-se a un abisme. Les entrades i sortides dels diversos personatges van teixint la narració amb la mateixa calma que és desprèn del quefer diari del port pesquer i de la comunitat d’Husavik dedicada de forma majoritària a la pesca. A l’interior de la calma, però, es cova la tormenta i una història sòrdida acabarà per esclatar. De banda el personatge central de l’Anna, entre el paisatge humà en sobresurten, o millor fora dir que acompanyen el d’Anna, dos més: el compositor Gunnar i el del jove biòleg Gisli que arriba a la població des de la capital de l’illa, també a la recerca del seu misteriós passat familiar. Dos orfes en circumstancies idèntiques que acabaran per confluir.
El drama, com ja s’ensumava, esclata, però el capítol final del llibre crec que desdiu del conjunt de la història. És un final tou, massa convencional. A favor hi ha el fet, poc frequent a la literatura catalana, d’incorporar la música a la novel·la amb comentaris entorn d’aspectes compositius i d’estructura musical. Esperem futures entregues».

Marc Soler. Orígens obscurs sota el farNúvol. 7|3|2015.


dilluns, 26 de juny de 2017

una novel·la de les que agraden


«Albert Juvany ha passat per una escola d'escriptura i no ho amaga. Al final d'El silenci del far, dóna les gràcies als seus professors, també als seus pares, que li han ensenyat "que lluitant aconseguiria tot el que em proposés", a l'Aniol Rafel, l'editor, a alguns escriptors que l'han aconsellat i, entre altra gent, a alguns amics, dos d'ells perquè coneixen Islàndia i perquè l'han ajudat "en els detalls d'un país que encara no he trepitjat".
Després d'un primer capítol que no entendrem fins alguns capítols després, numerat en islandès com tots els altres, El silenci del far s'inicia amb un autobús que arriba a Húsavik, un poble pesquer del nord d'Islàndia. Som cap a finals d'any, naturalment fa fred.
Gísli, un jove que prové de Reykjavík i que arriba a Húsavík per primer cop, fa creure a tothom que ha vingut fins a aquest poble perquè està "fent una tesi sobre balenes i necessito informació que només puc trobar a Húsavíck". També ho creuria el lector, si no fos que el narrador li indica ràpidament que Gísli menteix. De fet, en aquesta primera novel·la d'Albert Juvany, el narrador és tan omniscient com Déu i, com ell, intervé en el relat sempre que li convé. A vegades un xic massa precipitadament. Així: la rapidesa a saber que Gísli menteix contrasta, per exemple, amb la lentitud amb què el narrador ens explica com Anna, la bibliotecària de Húsavíck, recorre les habitacions de la casa abandonada on va viure quan era petita. Hi ha moments que tampoc no acabem d'entendre per què és tan intervencionista, mentre que en altres deixa com indicis fets que són importants.
Així també: la lentitud amb què Anna llegeix els diaris personals que troba en aquella casa contrasta que un fet important —el sobre mig rebregat que cau de la butxaca a Gísli la primera nit que arriba a Húsavíck— sigui només un indici que el narrador indica com de passada, barrejat a més amb altres detalls —la manera frenètica com es masturba o la reflexió contra l'ús de les esglésies que fa aquesta mateixa nit— que no porten enlloc.
Però gràcies a aquest narrador el lector sap molt més de què va tot abans que cap dels personatges de la novel·la. I el resultat és que El silenci del far és una novel·la fàcil de llegir, de les que agraden, amb prou ingredients perquè atrapi: un noi i una noia que han tingut una infantesa semblant, separada per un grapat de quilòmetres i per un secret que només un d'ells anirà descobrint gràcies, només en part, a aquells diaris; un promès present i a la vegada absent, força més un arquetip que no pas un personatge; uns oncles aparentment planers, un vell professor aparentment entranyable, no sé si tan malalt com sembla algunes vegades.
Hi ha sorpreses inesperades com una explosió, un ambient un xic contradictori com el de Húsavíck, un poble habitat per gent no gaire acollidora, xafardera en alguns casos i potser massa discreta en altres. En alguns moments i en alguns capítols fa l'efecte que Juvany s'acosta més encara a la narrativa popular que no pas a la millor novel·la dels últims dos segles. Fins ara havia publicat alguns contes. Encara es nota.
Com que tot és una mica enigmàtic, no sorprèn que hi trobem un far. Il·lumina també amb els seus moments d'ombra. El lector va intuint que hi haurà unes quantes sorpreses finals força abans que arribin. I hi són. I no deceben. Jo diria, però, que per a algunes està sobradament preparat. No pas per totes.»

Xavier Cortadellas. Llum de la fosca. El Punt|Avui. 14|11|2014.

diumenge, 25 de juny de 2017

a les altures



Antoni Bassas entrevista Killian Jornet. Ara. 17|6|2017.

dissabte, 24 de juny de 2017

blanc de cortesia


CUÁL ES LA FUNCIÓN DE LAS PÁGINAS EN BLANCO EN LOS LIBROS Y POR QUÉ TE CAUTIVARÁ
Igual nunca te habías preguntado para qué sirven estas hojas. Pues algunas contienen obras de arte
TERESA MORALES GARCÍA
ICON | El País
22|6|2017

“Son espacios que contienen dedicatorias, dibujos, caricaturas, anotaciones de trabajo… Estas anotaciones son un valor añadido de una trascendencia no siempre valorada. Individualizan al ejemplar, le dan personalidad y nos hablan de una historia paralela, en ocasiones, mucho más vibrante que el propio texto”. El que habla así es Arsenio Sánchez, restaurador de la Biblioteca Nacional de España (BNE), y premio Nacional de Restauración y Conservación de Bienes Culturales.
Se refiere a esas páginas en blanco, al principio o al final de la obra, llamadas páginas de cortesía o de respeto, que separan el bloque de texto de las hojas de guarda (esas que sirven para ocultar las partes menos estéticas de la encuadernación).
Un ejemplo es un poema manuscrito de Lord Byron que se encontró en una de las páginas en blanco de un libro de 1810. Cuenta el escritor y periodista argentino Cristian Vázquez en uno de sus artículos de la web Letras Libres, que mientras trabajaba en los archivos de la University College de Londres en 2006, una librera encontró un tesoro en una de las páginas en blanco de un ejemplar del libro The Pleasures of Memory, de Samuel Rogers. “El volumen había sido un regalo de Rogers, con la dedicatoria: 'Al muy honorable Lord Byron, de su obligado y fiel amigo'. Byron lo devolvió al autor con un poema de agradecimiento, que comienza con las palabras: 'Ausente o presente aún para ti, mi amigo…".
"Estaba fechado en 1812 y fue incluido en un libro de Byron cuatro años después”, explica Vázquez. Cuando le preguntamos al propio Vázquez su interés por estos espacios sin imprimir, reivindica apasionadamente el atractivo de estas páginas: “Son como el blanco de los márgenes que rodean el texto en cada página. Una página con márgenes pequeños, con un interlineado escaso, con tipografía fea y diminuta, cansa al lector, lo incomoda, lo predispone mal. Tiene una mala influencia inevitable sobre la lectura. Con las páginas en blanco pasa algo parecido. En cambio, cuando están en su lugar, brindan al lector la tranquilidad que necesita. Y, además, hay un valor agregado en la escritura manuscrita sobre las páginas de un libro que lo distingue de todos los demás ejemplares, lo hace único. Se me ocurre también la posibilidad ya no de palabras, sino de dibujos en las páginas en blanco. ¿Qué precio tendría un libro en donde hoy se hallara un dibujo de Dalí o de Picasso? Pienso en dibujitos simples, como esos que hacía Kafka en sus diarios y que hoy son tan representativos, tan icónicos”.
Pero, ¿por qué surgen estas páginas sin texto? Según el restaurador Arsenio Sánchez, estas páginas no siempre han estado en los libros. “Por ejemplo, en los códices medievales no existían y el libro comenzaba directamente, sin portadas”, explica. Pero ¿entonces? ¿De dónde procede esta costumbre?
“En los siglos XV y XVI solía utilizarse con frecuencia la encuadernación que llamamos flexible; esto es, el pergamino no llevaba tapas de cartón o madera, y las guardas no se pegaban a la cubierta, sino que iban sueltas. Lo que pudo ocurrir es que con el tiempo se acabaron convirtiendo en un elemento residual, pues al encuadernarse con tapas era necesario un tipo de guarda más resistente, pero se siguieron colocando hojas adicionales al principio. Otra posibilidad que argumente su razón de ser es que al utilizar guardas decoradas, a partir del siglo XVII, se hiciera recomendable una hoja en blanco como transición entre la exuberancia de los papeles jaspeados y la portada del libro”, explica Sánchez.
Su presencia, desde entonces, se ha ido imponiendo como un elemento del libro, tan normal, dice el propio Sánchez, como la portada. Hoy en día son habituales en cualquier tipo de edición. De hecho, como apunta Silvia Querini, directora literaria de la editorial Lumen, “cualquier libro que se precie debe incluir páginas en blanco al principio. Un libro es como una habitación, la habitación propia de cada lector. Y las páginas de cortesía del inicio sirven para adentrarnos en el texto sin prisa, con aire a nuestro alrededor”, enfatiza.
Pero no solo eso, ofrecen la oportunidad de convertir el libro en un soporte para materializar en tinta pensamientos, ideas y hasta recados. “A mucha gente le gusta poner su propio nombre a un libro de su propiedad, supongo que para evitar robos, y lo suele hacer en la primera página. También lo usan las bibliotecas para añadir datos técnicos o las típicas papeletas donde se anotan los usuarios que se lo han llevado y en qué fecha, etc. Y me imagino que habrá gente que dé incluso otros usos. Se puede escribir allí hasta la lista de la compra”, aclara el escritor argentino.
Resulta que Querini es una de esas personas que dan a esas páginas otros usos. “Personalmente, me gusta apuntar allí lo que me parece interesante del libro”.
Lo importante, en cualquier caso, es que, como ocurrió con el libro de Samuel Rogers, lo que allí se encuentre puede ser un revulsivo para clasificar ese libro como pieza única. “A veces tienen un simple guarismo que nos indica el lugar que el ejemplar ocupó en una antigua biblioteca -es decir, nos habla de sus antiguas casas- o una firma nos dice a quién perteneció. En algunos casos, contienen dedicatorias de los autores, y en otras, una receta para fabricar una tinta o de un jarabe para el mal aliento”, dice el restaurador Sánchez. Todo ello puede llegar a conferir a ese ejemplar cierta distinción porque el hecho de que un libro contenga anotaciones manuscritas o haya pertenecido a la biblioteca de algún personaje interesante (y se sepa gracias a un comentario en una de esas páginas inmaculadas) son dos criterios para calificarlo de rareza o de gran valor.
Hoy en día, como recuerda el experto en restauración de libros de la BNE, “las hojas de cortesía o de respeto se incluyen para darle mayor protección a la portada, pero también le proporcionan cierta enjundia, como si dijéramos ¡Cuidado, que ahí va un texto importante!”. Y sí, en cierta medida, hablan de una edición bien pensada, y de un trabajo muy mimado. Están ahí, para los lectores, para cuando las necesitemos y para lo que se nos antoje aunque, como señala la directora literaria de Lumen, no hay que abusar de ellas: “Es necesario un buen equilibrio entre el conjunto del texto y las páginas de cortesía. Si exageramos el vacío puede perjudicarse la armonía total”.
Y no: si te encuentras alguna en mitad del texto, no es para darle empaque a la obra. Probablemente sea un error de la impresión. Sánchez: “No suelen dejarse páginas de cortesía entre capítulo y capítulo, ni aún en los más lujosos. Lo que ocurre a veces es que si el capítulo termina en una página impar, el verso de la hoja se puede dejar en blanco, especialmente en las ediciones más cuidadas”.
Otra cosa diferente es que, por cuestiones técnicas, el libro lleve más espacios en blanco de los habituales, especialmente al final. ¿Por qué? “La estructura de los libros viene formada por pliegos. Cada uno de ellos, como mínimo, contiene 8 páginas, es decir, 4 hojas. El número total del libro tiene que ser, por tanto, un múltiplo de 8. Cuando no coincide, lo que se hace es poner páginas de cortesía. Si hacen falta 2 páginas más para cuadrar el pliego, por ejemplo, se suelen poner al principio. Y cuando es necesario un número mayor, habitualmente se ponen 2 al principio, y el resto, al final. En este último caso, y para que no quede tanto vacío y evitar demasiado blanco, en muchas ocasiones ese espacio se aprovecha para poner un colofón o similar, aunque no estuviera contemplado en el proyecto”, explica Sara Miján, de la Imprenta Miján.
¿Rarezas? Las hay. Existen ediciones que se saltan la norma de la armonía de la que hablaba Querini. Cuenta Arsenio Sánchez que una vez tuvo entre sus manos un impreso menor de solo cuatro folios que debía tener más de veinte hojas en blanco al principio y otras veinte al final. “Evidentemente, esto fue un truco del encuadernador para engordar el libro y tener espacio para dorar el lomo”, cuenta casi con ironía, reconociendo, por otra parte, que no es una táctica frecuente.
Sin embargo, a principios de 2017, saltó la sorpresa. Un libro de 266 páginas (260 de ellas en blanco), conseguía copar el primer puesto de los más vendidos en Amazon. ¿Su título? Razones para votar por los demócratas. Una guía completa. Era claro que jugaba con la ironía y que, en ese caso, las páginas en blanco no eran un soporte con tintes románticos, sino sarcásticos. “El chiste ya había sido hecho en Argentina en los 90, cuando un volumen anunciaba el plan de gobierno de Carlos Menem para su siguiente periodo presidencial, y solo incluía páginas en blanco. Supongo que, de algún modo, el de incluir estas páginas en un libro serio es un recurso aún por explotar”, advierte Vázquez.


divendres, 23 de juny de 2017

arma de foc



Disseny d' Elizabeth Perez.

dijous, 22 de juny de 2017

la ràdio i els llibres


Catalunya Ràdio aposta per la literatura amb dos nous programes, "Ciutat Maragda" i "L'irradiador", amb David Guzman.
Aquest dissabte, 17 de juny, Catalunya Ràdio posarà en antena la primera edició de "Ciutat Maragda", un programa setmanal que es dedicarà a grans noms i títols de la literatura universal. Al setembre, amb el retorn d'iCat a l'FM, s'estrenarà "L'irradiador", que es centrarà en la literatura catalana més alternativa.
Els dos programes, conduïts pel periodista especialitzat en literatura David Guzman, tenen vocació de servei públic. L'objectiu és potenciar la divulgació literària de qualitat i continuada a la programació del grup d'emissores de Catalunya Ràdio.
El programa, que es podrà escoltar els dissabtes de 23.05 a 00.00 a Catalunya Ràdio, entre el 17 de juliol i el 27 d'agost s'emetrà a les 22.05. Aquest dissabte, la primera edició parlarà de com les persones s'inicien en la lectura i en els diversos gèneres, amb l'escriptor Jordi Puntí, amb Lara Reyes, mestra de l'Escola Francesc Aldea de Terrassa, i amb cinc dels seus alumnes.
"Ciutat Maragda" parlarà de literatura i acostarà als oients grans noms i títols universals, que sovint queden en segon terme davant l'allau de novetats bibliogràfiques. Cada programa tindrà com a fil conductor un gran autor o autora, clàssics o moderns, llibres de sempre i títols d'ara. A més de glossar-los des de diferents disciplines, es resseguirà la influència, la vigència i el sentit de la seva obra amb comunicadors literaris, escriptors i col·laboradors que aportaran la seva visió sobre la literatura del passat i els títols del present.
David Guzman conversarà sense complexos, de manera didàctica i divulgativa, sobre autors com Thomas Mann, Hawthorne, Natalia Ginzburg, Maria-Mercè Marçal o Lewis Carroll, a través d'excursions a la literatura actual i amb l'entrada de seccions i espais que abracen diferents aspectes del fet literari.
El programa, que tindrà en compte tots els agents implicats en la divulgació literària, descobrirà les fases del procés d'editar un llibre amb l'espai "L'ofici de fer llibres". També coneixerà la veu dels traductors, els grans autors catalans a l'estranger i els grans autors estrangers a Catalunya a la secció "El català universal". Amb "Club de lectura col·lectiva", farà territori amb l'activitat d'un club de lectura en xarxa amb diferents biblioteques de Catalunya i amb recomanacions infantils i juvenils en complicitat amb escoles i instituts. I també escoltarà les recomanacions sense prejudicis de nens i nenes, que actuaran com a prescriptors a "Lletra menuda".
El nom del programa, basat en la terra mítica on viu el Màgic d'Oz, és on han d'arribar la Dorothy i els seus amics per aconseguir els seus somnis. El mag simbolitza la capacitat infinita de les ficcions literàries: l'art com a artifici, la il·lusió de fer creure per mitjà de procediments d'estil, d'estètica i d'experiències.


dimecres, 21 de juny de 2017

en el principi va ser la cançó


Per què Islàndia? Has trepitjat l’illa en moltes ocasions? És l’escenari un personatge més de la història? A Islàndia no hi he estat mai, ni tampoc és un lloc que tingués unes ganes especials de visitar abans d’escriure El silenci del far. Vaig triar Islàndia perquè el llibre té el seu origen en una cançó d’una cantant islandesa, l’Emiliana Torrini. A part de la inspiració, també hi ha el fet que em convenia un entorn fred i inhòspit per fer-hi moure els meus personatges. Tenia la idea d’Islàndia com un territori extrem, com la fi del món dins el món. Efectivament l’ambient, el clima, la solitud són elements de l’entorn que s’acaben comportant com un personatge més i, per tant, condicionen els altres.
Per fer ciència cal dominar les lletres. Entrevista a Albert Juvany. ICS, 30 anys, 30 veus. 22|4|2015. 




dimarts, 20 de juny de 2017

a bouillon



Libros de geografía, viejos atlas, obras que versan sobre cultura, pueblos y regiones. Todos datan de los siglos XVIII y XIX y han permanecido intactos durante los últimos 200 años, encerrados en una biblioteca particular en Bouillon, un pequeño municipio belga, cercano a la frontera con Francia y con mucha historia a sus espaldas.
Hasta esta zona cercana al río Semois, cuna de Godofredo de Bouillon, héroe de la Primera Cruzada en Tierra Santa (1096), llegó para refugiarse un intelectual que huía de la Revolución Francesa. Y no lo hizo solo. Entre su equipaje había 182 libros raros que protegió con esmero.
La colección cuenta con un viejo atlas de Abraham Ortelius. Este cartógrafo y geógrafo de Amberes, conocido como el “Ptolomeo del siglo XVI”, fue el padre de la cartografía flamenca junto con Gerardus Mercator. El libro descubierto ahora data de 1575 y es considerado el primer atlas moderno.
Sólo fueron impresas un centenar de copias en su momento, lo que convierte a este libro en una obra de excepcional valor histórico que se estima que tiene un precio mínimo de entre 40.000 y 45.000 euros.
Los libros contienen descripciones excepcionales de países, regiones, pueblos y culturas de los lugares más exóticos. La biblioteca que permaneció escondida al pie del imponente Castillo de Bouillon, el ejemplo más antiguo de arquitectura feudal en Bélgica, construido en el siglo VIII por orden de Carlos Martel, y ahora será subastada.
La puja, en la que podrán participar compradores de todo el mundo, se llevará a cabo este mismo martes 20 de junio. A la espera de ser vendidos, todos los libros se pudieron admirar a finales de la semana pasada en una exposición que se realizó en el Hotel de Ventes Horta de Bruselas.

David Ruiz Marull. La biblioteca que pasó 200 años oculta. La Vanguardia. 19|6|2017.


dilluns, 19 de juny de 2017

el millor violinista del món


Cuando anteayer Julio volvió a repetir que era el mejor escritor del mundo, pensé en un relato inacabado de Dostoievski, leído en una vieja antología de cuentos que perdí hace años. En ese cuento un joven violinista ruso  de provincias se considera el mejor músico del mundo y viaja a Moscú porque su ciudad natal se le ha quedado pequeña. En la capital encuentra trabajo en una orquesta, pero es despedido pronto. Encuentra trabajo en otra, pero también de ahí le expulsan. Excesivo engreimiento, simple ineptitud musical. No se sabe por qué causa u otra, quizas por varias al mismo tiempo, termina siempre fuera del mundo laboral. Nadie reconoce su talento, salvo una pobre sirvienta enferma que, enamorada de él, no quiere contradecirle cuando él le recuerda que es el mejor violinista del mundo. La muchacha, que, a escondidas de sus amos, le alberga en su buhardilla, le pasa dinero, el poco del que ella dispone, para que él pueda seguir en su lucha por ser reconocido. Cuando la pobre sirvienta ya no puede sufragarle la errancia (y la jactancia), vemos al «mejor violinista del mundo» pasear perdido por las calles del duro Moscú invernal, le vemos detenerse frente a los carteles que ofrecen al paseante la programación musical de la ciudad: carteles en los que nunca figura el nombre del mejor violinista del mundo, del violinista insuperable que nadie sabe ver. Se comete una injusticia con él, sigue pensando el músico. Y aquí se interrumpe el cuento o, mejor dicho, ahí lo interrumpe Dostoievski. Quizás era innecesaria la continuación, porque ya estaba todo narrado.

Enrique Vila-Matas. Mac y su contratiempo. Seix Barral, 2017. P. 235-236.

diumenge, 18 de juny de 2017

dissabte, 17 de juny de 2017

el darrer refugi


«Soc de la darrera generació que ha tingut la dèria i la voluntat de tenir una biblioteca personal. En aquest sentit (i potser en alguns més), soc un home del passat. Això no és cap mèrit ni cap defecte, és una descripció. Quan t'has enfrontar a una mudança de casa com és ara el meu cas t'adones que existir és una acumulació de coses, entre les quals hi ha aquests objectes impresos que ens multipliquen la vida. Confesso que soc un malalt dels llibres, no només de llegir­-los també de tenir-­los, comprar-­los, acumular-­los, tocar­los. Sóc un fetitxista del paper enquadernat: no vull revestir­-ho de cap aureola romàntica ni de cap mistificació excessiva. Soc d'una generació i d'una classe social per a la qual els llibres són –van ser– la clau per accedir a una forma concreta i sòlida de llibertat i progrés. 
Ho tinc una mica parlat amb algun dels meus amics, també fills com jo de la dècada dels seixanta del segle XX i d'una classe treballadora que es va convertir en classe mitjana modesta en la darrera etapa del franquisme i la transició. Nosaltres dones i homes entre els quaranta i pocs i els cinquanta som els últims ciutadans que hem volgut fer-nos una biblioteca personal a imitació (a petita escala) de les biblioteques dels savis i les d'alguns rics. També som els primers de moltes famílies que hem tingut els recursos, el temps i la formació per envoltar­-nos de llibres.
La constatació és il·luminadora: els meus pares no van tenir biblioteca i els meus fills tampoc en tindran, molts dels meus coetanis i jo som una estranya excepció. Som un parèntesi. Som una relíquia d'un afany cultural i vital, entre els llibres preciosos que no es podien comprar i els llibres invisibles disponibles a la xarxa. Som la generació biblioteca, uns humans que aspiràvem a emancipar­-nos tot llegint i omplint la casa de llibres. Entre la precarietat material dels nostres pares i l'opulència tecnològica dels nostres fills, som el testimoni d'una forma de viure filla de la impremta de Gutenberg, de la Il·lustració i del quiosc del barri.També som fills del cinema i la televisió, esclar. Però els llibres eren una altra cosa: formaven part indispensable d'això que els experts i els polítics anomenen l'ascensor social.
El llibre es va popularitzar i es va fer assequible quan nosaltres anàvem a l'escola. Durant la nostra infància, les caixes d'estalvis regalaven llibres el dia de Sant Jordi, fins i tot alguns títols que ara semblarien "poc comercials". La societat de consum feia possible que l'alta cultura fos venuda en els envasos de la cultura de masses. Els meus pares es van fer socis de Círculo de Lectores i això va canviar el menjador de casa. També van comprar dues enciclopèdies a crèdit (Gran Enciclopedia Larousse i Gran Enciclopèdia Catalana) i mai em van dir "no" si demanava diners per un llibre. Tenir llibres era tenir una cosa de valor. 
La meva biblioteca va anar creixent des dels anys d'adolescència. Acumular llibres era com acumular experiències. A la casa d'una de les meves ties, hi havia el que més s'assemblava a una biblioteca personal i jo, des de sempre, observava fascinat aquells prestatges atapeïts, resseguia els títols tot llegint-­los en veu alta, com si pronunciés un conjur. Aquell espai era l'església d'una religió a la qual podies apuntar-­te lliurement, però ningú no t'explicava quins manaments havies de seguir. N'hi havia prou de llegir i voler llegir sempre més, perquè un llibre et portava a un altre llibre, i era un enorme plaer descobrir els passadissos secrets entre els llibres que tenies a l'abast. Igual com era un passatemps obrir qualsevol volum d'una de les enciclopèdies i llegir a l'atzar. Encara no s'havia inventat Google i havies de passar moltes pàgines per trobar el que cercaves; hi havia el plaer de perdre't i de descobrir coses inesperades. La curiositat podia allargar la cerca molta estona.
Ortega y Gasset va escriure que cada generació té la seva "històrica missió", a vegades incomplerta. Desconec quina missió tenim (o teníem) els que vam venir al món durant els seixanta, però tot fugint de les solemnitats del pensador espanyol és evident que nosaltres vam ser els primers (a la major part d'Europa occidental) a gaudir un progrés material i moral que pretenia conjurar els mals que havien devastat les generacions precedents. Malgrat la por a la destrucció nuclear pròpia de la guerra freda i la crisi del petroli del 1973, vam créixer gronxats per una idea positiva del futur, que era avalada per les expectatives favorables de creixement econòmic i per l'accés generalitzat als béns de consum. En aquest context, l'ideal de la biblioteca personal va esdevenir una utopia factible i una manera de construir protegir la identitat individual. Una conquesta petita però estimable. Un refugi. Una àncora en la civilització.
Estic condemnat a preservar els meus llibres com el tresor d'un temps efímer que va semblar etern. Fins que em mori: llavors, tots aquests papers que donen un sentit a la meva vida acabaran en mans del drapaire.»

Francesc-Marc Álvaro. El darrer refugi. La Vanguardia. 18|5|2017.


divendres, 16 de juny de 2017

bloomsday




dijous, 15 de juny de 2017

sense bitllet de tornada


¿Llegir és viatjar sense sortir de casa?
Si ho fos seria menjar lletres com qui menja crispetes
XAVIER ANTICH
Ara. 11/06/2017 

Si ho fos, seria una enganyifa. L’autèntica lectura ens porta tan lluny de nosaltres mateixos que, quan hi tornem, ja no som capaços de reconèixer-nos. Ens retrobem canviats a nosaltres mateixos, i de manera radical; si no, per què llegir?, com es preguntava Franz Kafka, far inapel·lable quan es tracta de la lectura de veritat. I no només hem canviat nosaltres: ha canviat completament el lloc en què ens trobàvem abans d’obrir el llibre. Les lectures que valen la pena són aquelles després de les quals la casa on érem ja no hi és, o hi és d’una altra manera, tan canviada que la sentim com una altra, però ja no com a nostra.
No hi ha experiència estètica, pròpiament dita -i la lectura d’un llibre, quan és de veritat lectura, ho és de manera eminent-, si no es produeix, en cert sentit, un desarrelament. Llegir ens porta a altres mons diferents del nostre, a uns altres paisatges, a uns altres temps: la sensació estètica, a diferència de la sensació perceptiva, sempre ens arrenca de nosaltres mateixos, del nostre lloc i del nostre temps. I, de retorn a nosaltres, després de les lectures que ho són de debò, ni nosaltres, ni el lloc, ni el temps continuen sent els mateixos. La commoció de l’experiència de la lectura sempre ho devasta tot: obre un món desconegut abans de la lectura fins a l’extrem que el món que habitàvem ha esdevingut un altre.
Hi ha, és cert, lectures amb les quals no res canvia res. Però són lectures merament nutritives, ornamentals, prescindibles. Poden simular que ens porten lluny, però no ens mouen de lloc: confirmen el que érem, el que pensàvem, i, en realitat, per això, no ens han fet sortir de casa. El viatge de la lectura, en aquests casos, és de fireta, com el viatge enganyós dels infants en els cavallets de festa major: per uns minuts es produeix la sensació narcòtica de volar, navegar o córrer, però no és més que un miratge, perquè la plataforma no ens ha deixat marxar del centre que ens lliga. Són lectures de poruc, pròpies d’aquells que no s’atreveixen a anar de viatge si no és amb el bitllet de tornada comprat abans de sortir.
Però amb les lectures de veritat, quan ens confrontem al risc de les grans obres i d’obres grans, no tenim bitllet de tornada. Ni sabem quan tornarem, ni com, ni on. Sense aquesta incertesa a la qual ens aboquen els llibres que val la pena llegir, la lectura no pot passar d’un simple entreteniment: quan és així, sí, és cert, llegim sense sortir de casa. I, després de la lectura, potser tenim la casa amb algun gerro de flors nou, però són de plàstic. Però quan ens cau a les mans un llibre d’aquells que no podrem oblidar, la lectura ens destrossa i opera en nosaltres, i en la casa a la qual ja no podem tornar, una metamorfosi digna dels càstigs més esborronadors cantats pels versos d’Ovidi.
Aquesta és la immensa força ètica de l’autèntica literatura. Ho va dir Emmanuel Lévinas, quan va oposar el viatge d’Abraham a l’altre, tan confortable, d’Ulisses. I és que a diferència d’Ulisses, per a qui tot el seu periple no va ser sinó un retorn ajornat a la seguretat de la llar pròpia, Abraham va portar fins al final l’imperatiu radical que alena en tota lectura, l’experiència de l’alteritat per excel·lència: “Ves-te’n del teu país, de la teva família i de la casa del teu pare”. Sortir de la terra pròpia, del propi clan, de la casa pròpia. I per no tornar-hi, perquè, si el viatge és de veritat, de tot allò ja no en quedarà res.
¿Llegir és viatjar sense sortir de casa? Au va, home, va, això no és llegir! És menjar-se lletres com ens cruspim crispetes. Però què volem: fomentar la lectura o el consum de crispetes?

dimecres, 14 de juny de 2017