12 abril 2014

sense senyal






11 abril 2014

ai-cu


«Avui els secrets de l’escriptura s’aturen a l’ombra d’un gran poeta, EL poeta Enric Casasses. Li hem demanat que es definís en tres línies i ens ha regalat aquest all cru (“ai, un ai-cu”):
Nasquí pressentint
(9 de març, 51)
la primavera.
L’Enric Casasses ha publicat, entre altres, els llibres Uh, Do’m i T’hi sé i està a punt de sortir Pedra viva (les gàrgoles de l’església de l’Escala). A banda, treballa en un nou projecte amb els Dimonis de Verdaguer, així com un escrit (del que de moment només sap que hi sortirà la paraula ‘sistema’) de la col·lecció d’escrits que va escrivint (el nus la flor).

1) On escrius? Podries descriure una mica aquest espai?
Prop dels límits de l’atmosfera per la banda de baix.
2) Escrius a mà o a màquina? Mantens llibretes i dietaris?
Punta fina del zero zero cinc, llapis de grafit, bolígraf, ploma, plomí, llapis de colors.
Llibreta quasi sempre, dietari quasi mai.
I després, si hi ha un text que es deixa picar, picar-lo al rondinador lo més de pe a pa possible.
3) Quan t’hi poses, normalment? Escrius cada dia o el cap de setmana? A quines hores treballes més bé?
Normalment m’hi poso quan ja no té remei, quan la idea, la bona, ja m’ha fugit del cap. De treballar hi estic en contra, en teoria, però a la pràctica de vegades m’agrada, sobretot els diumenges i el mes d’agost.
4) Què no pot faltar, al teu escriptori?
Jo. L’ideal, per dir-ho amb els mots d’un gran prosista, és «seure al piano i escriure el que em sembli» (Aurevilly).
5) Quines manies tens, a l’escriure? (confessables i inconfessables). Has de fer alguna cosa, abans d’escriure? Necessites silenci absolut? Poses el 324? O si ets dels que escolta música, què escoltes?
L’única mania que tinc és que el bic, punta fina, llapis o ploma tinguin bona relació amb el paper.
6) Quanta estona escrius? Pots escriure tot el dia, o només unes hores?
Com més estona tinc per escriure, més llargs surten els escrits. Com més lluny sigui l’hora en què em toca fer alguna altra cosa, millor vaig. Però de vegades també m’hi poso per 30 segons. L’ideal és quan deixes de banda la loció del temps.
7) Com has d’anar vestit, per escriure? Pots escriure en pijama? O has d’anar net i perfumat?
Ja ho he explicat cinc-cents cops: barret de copa dickensià travessat per una fletxa mississippienca, armilla brodada aurevilliana amb els guants paganínics a la butxaca, la camisa rosa dels nois de poble ruírics i víctorcatalàunics, l’americana lila del llegat garcia-calvesc amb una agulla d’estendre de plàstic gris fosc a la solapa, corbata punq esfilagarsada i cinturó de cordill als texans, amb la punta de la camisa sortint brossianament entre els botons de la bragueta, samarreta escalenca amb una mica de pudor de peix ja gairebé fossilitzada, espardenya blanca al peu i mocador a la falsia.
8) Mentre escrius pots llegir altres autors? O tens manies al respecte, tipus no llegeixo a tal perquè no m’influeixi, etcètera?
Pregunta vuit-u: Escriure i llegir alhora és difícil. Prefereixo xiular amb el cigarret als llavis, mentre escric.
Vuit-dos: No tinc manies. Els llibres bons t’inclinen a ser tu, no a enganxar-te’ls a la roda. I a part d’això, qualsevol escrit (ni que sigui una notícia de diari) és inspirador si li ho saps veure. Per exemple, de xiquet, abans de l’examen de física, llegir tebeos, com ara els del gran Gaston Lagaffe, neteja i predisposa.
9) Reescrius molt? Com és el teu procediment a l’hora d’escriure, reescriure, esborranys? Còpies de seguretat: en fas? No en fas?
Sí, no, no ho sé, depèn, va com va.
10) Tens lectors de confiança? Deixes llegir el teu text abans que estigui acabat? Deixes reposar els textos, abans d’entregar-los a l’editor? Parles del que escrius als amics o ets dels que manté secretisme absolut? 
Vegeu la resposta del núm. 9.»

 Albert Forns. Els secrets de l'escriptura (30): Enric Casasses. TimeOut. 8|4|2014.




10 abril 2014

09 abril 2014

vida en parella



Les relacions de parella complicades han estat protagonistes de tota mena de novel·les, pel·lícules, còmics, sèries de televisió...És un clàssic que podria tenir, si és que no el té de facto, un gènere propi. La nord-americana Gillian Flynn (1971) centra la seva tercera novel·la en una d'aquestes relacions tortuoses. L'obra està carregada d'una intriga ben generada i ben mantinguda i mostra la vida modèlica durant els primers anys de matrimoni d'Amy i Nick, dos joves atractius que treballen d'escriure en revistes. Ella és la filla de dos psicòlegs que es van fer rics amb una sèrie de novel·les juvenils basades en la vida de l'Amy, la perfecta.
Una sèrie de circumstàncies (l'agonia de la premsa i de la venda de llibres) els ofega amb uns problemes econòmics que els empenyen a traslladar-se a un poblet del Mississipí, on va néixer Nick i on viuen el seu pare (amb demència), la seva mare (malalta de càncer) i la germana (amb la qual obre un bar). Amy, de tarannà burgès i deliris de superdotada, queda limitada a la feina domèstica, tot i que sembla feliç i adaptada. Quan fa un parell d'anys de la vida de poble, el matí del cinquè aniversari de casats, ella desapareix.
Alternant el present amb un diari, Flynn alterna la visió de Nick, que de mica en mica es va convertint en el principal sospitós, i fragments d'un diari íntim d'Amy, que va descobrint detalls de la relació i, a més, planta pistes a través d'un joc privat de la parella. Entre les dues narracions, Flynn crea una xarxa de mentides i descobriments, inculpacions i proves diverses que estrenyen el cercle al voltant del coll de Nick, encara més en una localitat petita i, sobretot, en mans del periodisme més sensacionalista, ben retratat (i criticat) per l'autora.
La mala bava que pot segregar una relació aparentment idíl·lica es va mostrant pàgina a pàgina, com també la manipulació mediàtica i la lleugeresa amb què ens jutgem els uns als altres, els anomenats judicis paral·lels, morbosos i sovint desmesurats.
Els girs argumentals funcionen, tot i que algunes situacions siguin inversemblants; és un best-seller i s'ho pot permetre, sobretot perquè està ben escrit, ben construït, és prou original i garanteix passar bones estones. Per buscar-li algun però, que no desllueix el resultat final, potser li sobren algunes pàgines, poques, i pot resultar molest l'abús de cursives d'intenció per subratllar innecessàriament determinats fragments dels diàlegs...

Lluís Llort. «Amb qui comparteixes el llit?» ELPUNTAVUI. 20/09/13.



08 abril 2014

experiència de segona mà


«La bancarrota s'esqueia perfectament al meu estat mental. Feia anys que m'avorria. No era l'avorriment d'un nen inquiet i rondinaire (no vol dir que no hi caigués, també), sinó un malestar dens que ho cobria tot. Em semblava que ja no es podria descobrir mai més res de nou. La nostra societat era profundament, ruïnosament derivativa (tot i que la paraula derivatiu entesa com a crítica és en si mateixa derivativa). Érem els primers éssers humans que no veurien mai res per primera vegada. Contemplem les meravelles del món amb els ulls apagats, sense que ens aclaparin. La Mona Lisa, les piràmides, l'Empire State. Els animals de la selva en ple atac, vells icebergs que s'ensorren, volcans en erupció. No recordo una sola cosa impressionant que hagi vist de primera mà que no m'hagi remès immediatament a una pel·lícula o un programa de televisió. Una merda d'anunci. Ja coneixem l'esgarrifosa cançoneta dels desmenjats: Ja ho he viiist, això. Ho he vist tot, literalment, i el pitjor, el que fa que em vulgui fotre un tret al cap és el següent: l'experiència de segona mà és millor. La imatge és més vívida, la perspectiva més nítida, la música i l'angulació de la càmera manipulen les meves emocions d'una manera de què la realitat ja no és capaç. No sé si arribats a aquest punt som realment humans, els que vam créixer com la majoria, amb la tele, el cinema i ara Internet. Si ens traeixen, sabem quines paraules hem de dir; quan un ésser estimat es mor, sabem quines paraules hem de dir. Si ens volem fer els totxos, els espavilats o els ximples, sabem quines paraules hem de dir. Tothom funciona a partir del mateix guió potinejat.
És una època molt difícil per ser una persona, simplement una persona real, de debò, i no una col·lecció de trets de personalitat triats en una inacabable màquina expenedora de personatges.
I si tots nosaltres interpretem un paper, no hi pot haver un company de l'ànima, perquè no tenim ànimes veritables.
Havia arribat al punt que semblava que res no tenia cap importància, perquè jo no era una persona de debò i els altres tampoc no ho eren.
Hauria fet qualsevol cosa per tornar-me a sentir real de veritat.»

Gillian Flynn. Perduda. Traducció de Ferran Ràfols Gesa. RBA, 2013. P. 107-108.




07 abril 2014

booktrailer


«—Ja me n'adono —va dir la Boney, movent el cap—. La gent vol pensar que coneix els altres. 
Els pares volen pensar que coneixen els seus fills. Les dones volen pensar que coneixen els seus marits.»
Gillian Flynn. Perduda. P. 133.



________________ 
P.S.: Banda sonora gentilesa de Wagner, el preludi  de Tristan und Isolde.



06 abril 2014

la germandat de l'ordi




Philadelphia Brewing Co. Walt Wit.


[Font. Felipe Benítez Reyes. Mercado de espejismos]



05 abril 2014

el doble repte de traduir poesia



Reportatge

El doble repte de traduir poesia

Acaben d’arribar a les llibreries tres novetats de poesia de gran ambició, editades amb exquisidesa i impecablement traduïdes. Són ‘El paradís perdut’, de John Milton, ‘Fulles d’herba’, de Walt Whitman i ‘Noves impressions d’Àfrica’, de Raymond Roussel. Publicar poesia és un doble repte: per al traductor –degut a la dificultat dels textos– però també per a l’editorial –les vendes no són, ni de bon tros, com les de ficció–.

04 abril 2014

la casa en obres: la nova documenta


ARA Llegim

La llibreria Documenta es trasllada a l'Eixample

Gràcies al projecte 'Per una nova Documenta' s'han aconseguit reunir més de 50.000 euros amb la col·laboració de 400 persones

ARA Barcelona | 
La llibreria Documenta es trasllada al carrer Pau Claris, 144 –al costat de València–, i deixa el local del carrer Cardenal Casañas, 4, al costat de les Rambles. El canvi ha estat possible gràcies al projecte 'Per una nova Documenta', que originàriament era un projecte personal assumit pels llibreters Josep Cots i Èric del Arco i ha passat a ser un projecte col·lectiu on 400 persones han col·laborat a través de Verkami o amb aportacions en forma de comptes de participació.
Finalment, la nova Documenta ha aconseguit reunir més de 50.000 €. Cots, molt agraït, ha afegit que han volgut donar continuïtat a la llibreria perquè "juga un paper en el mapa de llibreries de Barcelona". La inauguració a la nova ubicació no té encara data però Cots assenyala que amb obres i permisos pot portar fins a dos mesos.




03 abril 2014

la casa en obres: la calders




Naixerà una nova llibreria al barri de Sant Antoni, La Calders

L'establiment obrirà abans de Sant Jordi al passatge Calders, 9
ARA Barcelona | 
El mes d'abril obrirà una nova llibreria al barri de Sant Antoni, en un passatge del carrer Parlament. "Ens diem Llibreria Calders per Pere Calders. El nom venia amb el lloc i no vam dubtar-ho ni un segon", han afirmat a Twitter els impulsors.
L'establiment obrirà abans de Sant Jordi al passatge Calders, 9. El seu perfil a les xarxes socials avisa jocosament que són "una llibreria especialitzada en llibres".  
Aquesta obertura se suma a un degoteig d'obertures de nous espais que vam retratar al reportatge Noves llibreries: més petites però més resistents.





La Calders a Twitter i a Facebook.



02 abril 2014

literatura comercial de qualitat #elconcepte



De què parlem quan parlem de literatura comercial de qualitat? La tercera novel·la de Gillian Flynn, excrítica de cinema i televisió nascuda a Kansas City l'any 1971, ens dóna una resposta més que convincent. Perduda (RBA - La Magrana / Mondadori) segueix al peu de la lletra els patrons més clàssics del thriller psicològic. Comença plantejant un misteri i al voltant hi construeix un argument enrevessat, que avança d'una manera tan trepidant com calculada, amb les dosis justes de tensions i distensions, de girs i cops d'efecte.
Dit així, fa la impressió que fabricar un producte d'aquesta naturalesa és la mar de senzill. Però conèixer la recepta sempre és més fàcil que cuinar-la. A més, Flynn no es conforma a atrapar l'atenció del lector amb l'ús eficaç dels trucs més vistosos d'un gènere actualment molt popular, sinó que també ofereix una exploració valenta i estremidora, molt veraç, de les relacions de parella i també de la institució matrimonial.
[...]  Un dels punts forts de Perduda és, sens dubte, l'estructura. Que la història sigui narrada a dues veus, amb l'Amy i el Nick que es distribueixen els capítols, permet a l'autora exemplificar narrativament la desintegració del matrimoni. Vull dir que, de bon començament, sembla que les versions de l'Amy i el Nick es complementin, com si col·laboressin per oferir-nos la veritat. A poc a poc anem descobrint, però, que no tan sols no col·laboren sinó que es passen malèvolament la pilota, que es rebaten i confonen i busquen fer-se la punyeta... Aquesta narració feta per dues veus competidores també és una argúcia per jugar amb la credulitat del lector: ¿ens podem creure el que ens diuen els personatges? Per quin motiu haurien de mentir-nos? Quina intenció tenen les seves mentides? En aquest sentit, la construcció del personatge de l'Amy és sensacional. És la Brenda Chenowith de la sèrie Six feet under empeltada de Lady Macbeth…
Tot i que Gillian Flynn dosifica la informació amb comptagotes i amb destresa, el lector familiaritzat amb els codis del gènere anirà anticipant els tombs de la trama. No és un problema. Som més a prop del suspens d'Alfred Hitchcock que del cinema que s'ho juga tot en la carta de la sorpresa final. Saber què passarà no mata l'interès ni l'emoció de la lectura perquè el més important és saber com passarà. I per quines raons. I amb quines conseqüències. Perduda és una novel·la que aconsegueix entretenir els lectors amb les armes de l'autenticitat emocional, de la provocació moral i de la intel·ligència més endimoniada.
Gràcies a la traducció de Ferran Ràfols Gesa, la prosa de Gillian Flynn sona, en català, fibrosa i fresca. Electritzant.


Pere Antoni Pons. «No et passi mai pel cap de casar-te». Ara. 04/05/2013.




01 abril 2014

perduda, de gillian flynn


UNO  ¿Se acuerdan de Love Story? ¿Esa novela de Erich Segal? ¿Aquella película con Ryan O'Neal y Ali MacGraw? ¿La que venía con ese eslogan/mantra de —ja, ja, ja— «Amar es no tener que pedir nunca perdón»? ¿La que hizo emocionarse hasta las lágrimas a millones de espectadores del mundo entero?
¿Sí?
Bueno, Perdida es también una love story.
Pero aquí —como en toda pareja de carne y hueso— se pide perdón cada cinco minutos. O, al menos, si las cosas van muy pero muy bien, una vez al día. El problema para alguno de sus miembros —y la malsana y adictiva perdición para el lector— es que, en Perdida, además de pedir perdón se pide auxilio. Y —como suele ocurrir en más de una ocasión— la única persona que escucha semejante pedido es exactamente aquella que hace que abras la boca para gritar fuerte, más fuerte todavía.

DOS  Buenas notícias: Gillian Flynn es algo así como la hija bastarda de Jerry Seinfeld y Patricia Highsmith.
Es decir: Gillian Flynn —nacida en 1971 en Kansas City, Missouri, y quien empezó y duró diez años como crítica de televisión para el semanario Entertainment Weekly hasta que perdió su escritorio por una de esas crisis del periodismo, etc.— es dueña de una prodigiosa capacidad para diseccionar lo cotidiano y familiar y hacernos ver de manera nueva lo que pensamos que teníamos completamente visto o, mejor aún, todo eso que habíamos pasado por alto y resulta ser decisivo.
O sea: Gillian Flynn nos habla (y la leemos) como si se tratase de una stand-up comédienne que, mientras nos hacer reir, nerviosos, juguetea con un afilado cuchillo de cocina. Lanzando frases ingeniosas y certeras y agudas mientras apunta a todo eso que se esconde bajo la alfombra o dentro de cajones o en habitaciones mal iluminadas en las que se entra poco, solo cuando es indispensable o se impone el recordar algo que estaba tanto mejor en el olvido o la amnesia.
Y es entonces cuando pensamos que lo que nos cuenta Gillian Flynn es que nadie es del todo como suponemos, que nada es completamente lo que parece.
Y que el amor es un arma de doble filo y un boomerang y una ratonera.
Y que, en el fondo, muy en el fondo, en más de una ocasión, a todos y a todas nos gustaría ser —o al menos tener la capacidad de actuar y de acción de— un tal Tom Ripley.

Rodrigo Fresán. «Love Story». Nota final a: Gillian Flynn. Perdida. 2a ed. Traducció d'Óscar Palmer. Random House Mondadori, 2013. P. 563-564.




31 març 2014

de promoció


DES DEL JARDÍ
VICENÇ PAGÈS JORDÀ
Com molestar un escriptor
28/03/14 02:00 -
Després d'una llarga temporada de reclusió, es publica el llibre i el novel·lista surt del seu cau. Visita locutoris de ràdio, redaccions, estudis de televisió. L'entrevisten a casa, per telèfon, per xat, pel carrer. Es resigna a somriure a fotògrafs que no coneix, a opinar sobre la llei Wert, a conversar amb toreros i cantants... Tard o d'hora, però, topa amb algun periodista que, a causa de les condicions d'esclavatge laboral, de la mandra còsmica o de la malaltia d'algun familiar, no ha tingut temps d'obrir el llibre. Mut de por, amb perles de suor freda al front, el novel·lista es disposa a respondre de la millor manera possible les cinc preguntes que més detesta del món. Si fos sincer, les respostes s'assemblarien a les següents:

1) Em pot fer un resum del llibre?
És clar que no, perquè si el pogués resumir amb un parell de frases hauria estat una pèrdua de temps enorme haver dedicat tantes estones a dibuixar personatges, a complicar la trama, a perfilar el punt de vista.
2) Quin és el missatge que vol donar, la denúncia que pretén fer?
Cap. Si hagués volgut presentar una denúncia, hauria anat al jutjat. Pel que fa al missatge, si en tingués un de clar i definit el proporcionaria directament en comptes de marejar el lector durant centenars de pàgines.
3) Com se li va acudir la novel·la?
La pregunta no té sentit des del moment que no hi ha un moment fundacional en què aparegui la idea definitiva de la novel·la, a partir del qual només caldria trobar estones per asseure's i escriure-la. La novel·la no és xiuxiuejada per una musa amable, sinó més aviat el resultat d'una llarga sèrie de provatures, de dreceres, de reescriptures, d'escenes rebutjades o afegides. Fins que no s'ha acabat, ni l'escriptor sabia exactament com seria, i sovint ni tan sols com acabaria.
4) És una novel·la autobiogràfica?
Heus aquí una pregunta que no té res a veure amb la literatura, sinó amb la xafarderia. Resulta irrellevant si un personatge és inventat o si un altre està inspirat en un amic de la infantesa de l'autor. L'únic que importa és si el llibre és llegidor, imprevisible, versemblant… És clar que per parlar-ne cal haver-lo llegit.
5) Quins projectes té?
Justament quan el novel·lista ha acabat el llibre (i, doncs, ha dit el que considerava que calia dir) i està en plena promoció (i, doncs, disposa de menys temps per escriure), aquesta és probablement la pitjor pregunta de totes.
Si voleu que el novel·lista contesti amb ganes, comoditat i plaer, formuleu-li preguntes sobre aspectes concrets del llibre. Si en canvi el que voleu és enfonsar-lo, denigrar-lo o irritar-lo, qualsevol d'aquestes cinc servirà.

Recurs
Quan un periodista formula una pregunta tòpica, superficial o estúpida, el millor és que l'autor tingui una col·lecció de respostes de comodí a la màniga per deixar-les anar quan més li convingui. Molts autors sempre responen el que els dóna la gana, per mantenir un criteri o per superar el tedi de la reiteració.


30 març 2014

llarga agonia


1940
23 de noviembre
Termino de releer Werther, no sin irritación. Había olvidado que tardaba tanto en morir. No se acaba nunca, y querría uno empujarle por los hombros. En cuatro o cinco ocasiones, lo que uno esperaba que fuese su último suspiro es seguido por otro más último aún... Las despedidas intermitentes me exasperan. Después, para mi reposo de espíritu y como recompensa (pues nunca leo alemán sin esfuerzo y dificultad), dejo el alemán por el inglés. Cada vez que vuelvo a zambullirme en la literatura inglesa, lo hago con delicia. ¡Qué diversidad! ¡Qué abundancia! Es aquella cuya desaparición empobrecería más la humanidad.
André Gide. Diario. Traducció de Laura Freixas. Alba, 1999. P. 412.


29 març 2014

alabatre



 Language of the Birds, una instal·lació de Dorka Keehn i Brian Goggin, 2008
(Jackson Square, San Francisco).



Language of the Birds at Columbus and Broadway Streets.  


____________________
P.S.: I a la façana, Jazz Mural, de Bill Weber.




28 març 2014

folls (I): els gramàtics


XLIX.        Fóra ben nècia jo mateixa, però, i digna de provocar les més grans riallades de Demòcrit si continuava enumerant els diversos desvaris i follies populars. Em limitaré, doncs, als mortals que es consideren savis i van a la percaça, tal com diuen, del ram d'or.
El primer lloc l'ocupen els gramàtics, una mena d'homes que serien verament dissortats, miserables i malvistos a més no poder pels déus si jo no mitigava les desgràcies de llur misèrrima professió amb una dolça insensatesa especial. De fet, no tan sols estan exposats a cinc malediccions, això és, a cinc mals presagis, com ho indica l'epigrama grec(1), sinó a sis-centes perquè, afamats sempre i llardosos en les escoles —què dic escoles, més aviat meditatoris o, potser millor, sitges i cambres de tortura— enmig d'un ramat de nens, envelleixen de pena, es tornen sords de tanta cridòria, es migren entre la pudor i la brutícia...Però jo els arribo a fer creure que són homes de primera categoria. Quina fatxenda gasten quan espanten l'atemorida turba amb rostre i veu amenaçadors!
[...] Però convençuts com estan de posseir la ciència, són més que feliços. Perquè baldament inculquin pures extravagàncies als nens, valga'm Déu!, amb quin desdeny no tracten Palèmon i Donat!(2) I no sé com s'ho engiponen per aconseguir que unes mares estúpides i uns pares idiotes els prenguin pel que ells es creuen ésser. D'altra banda, estan d'allò més satisfets quan descobreixen en un pergamí atrotinat el nom de la mare d'Anquises o una paraula que la gent ignora (com ara «bubsequa», «bovinator» o «manticulator»)(3), o bé quan desenterren una inscripció mutilada: oh, Júpiter!, quina alegria llavors, quin triomf, quins encomis! Com si haguessin vençut l'Àfrica o pres Babilònia! Ja no cal ni parlar de quan fan pública ostentació d'uns versots banals i de mal gust, que fins troben qui els admira, i es ben creuen que l'ànima de Virgili s'ha instal·lat al seu pit. Però no hi ha res de més graciós que veure com es lloen i afalaguen ells entre ells i es graten recíprocament. Ara, si un s'ha equivocat en un mot i, per un sortós atzar, un altre amb més vista li atrapa, per Hèrcules!, quines tragèdies llavors, quines disputes, quines injúries, quines invectives! Que em maleeixin tots els gramàtics, si no dic la veritat. Conec un home molt instruït, que domina el grec, el llatí, la matemàtica, la filosofia i la medicina. És gairebé sexagenari i, des de fa més de vint anys, ho ha deixat tot per trencar-se el cap en l'estudi de la gramàtica; es consideraria feliç si pogués viure el temps suficient per arribar a fixar com cal distingir les vuit parts de l'oració, cosa que ni els grecs ni els llatins no van poder mai acomplir. Com si calgués aixecar-se en peu de guerra quan algú es pren com a conjunció una expressió que pertany a la categoria dels adverbis! Per això, baldament hi hagi tantes gramàtiques com gramàtics (i àdhuc més, car el meu amic Aldo(4) n'ha publicades, ell sol, almenys cinc) l'home no se'n deixa passar ni una, per bàrbara i mal escrita que sigui, sense llegir-la i examinar-la; li fa enveja qualsevol treball, ni que fos barroer, sobre aquest tema, i té molta por que algú li arrabassi la glòria, que es torni feina perduda l'esforç de tants anys. ¿Què us estimeu més dir-ne d'això: insensatesa o follia? De fet no m'importa gaire, mentre se'm reconegui que sóc jo qui acorda a l'animal més miserable de tots la gràcia d'ésser tan feliç que no desitjaria pas canviar la seva sort ni per la dels reis de Pèrsia.

Erasme de Rotterdam. Elogi de la follia. Traducció de Jaume Medina. Edicions 62, 1982. P. 88-90.


 _____________________
1 Antologia Palatina, I, 9, 175.
2 Gramàtics de gran anomenada que visqueren, respectivament, als segles I i IV d. JC.
3  Això és, bover, picaplets, pispa.
4  Aldo Manuzio (1450-1515), impressor venecià que, a part les edicions de gramàtiques, publicà els Adagis d'Erasme.


27 març 2014