17 setembre 2014

eugeni xammar, el periodista que ens va explicar el món


Eugeni Xammar va arribar a Berlín l’hivern de 1922. Hi va trobar una Alemanya que patia les conseqüències de la derrota i en la qual es gestava el nazisme. Va viure de primera mà moments històrics d’una importància cabdal, com ara la inflació extraordinària de la moneda alemanya o l’ocupació de les terres del Ruhr per l’exèrcit francès, decidit a cobrar-se les indemnitzacions de guerra fixades al tractat de Versalles. Episodis com aquests, que, passats tants anys, han quedat desdibuixats, explicats per Xammar prenen una vivor que ens absorbeix. A Berlín, Xammar va coincidir amb Josep Pla—aleshores corresponsal de La Publicitat—, amb qui, de 1923 a 1925, va menar una activitat professional paral·lela. Van viatjar plegats a Renània i a Baviera, des d’on van descriure entre altres coses els consells de guerra francesos a ciutadans alemanys poc disposats a col·laborar o el frustrat cop d’Estat de Hitler en una cerveseria de Munic i l’entrevista que tots dos van fer-li en època tan primerenca com 1923. Aquests textos són recollits en el present volum i descobreixen un Xammar d’una capacitat descriptiva, analítica i literària desacostumada i ens obren una finestra amb gran angle de visió sobre un dels moments més fascinants de la història europea recent. [De la contracoberta]

* * *
L'ALEMANYA D'AVUI
LA SITUACIÓ FINANCERA
[...] La característica dominant de la vida a Alemanya a hores d'ara és, en efecte, la manca de seguretat. El mal és vell i l'aire de novetat que sembla pendre aquests dies li ve només del seu intens i vertiginós agreujament. Fa vuit mesos que cap funcionari, cap dependent ha cobrat dos mesos seguits el mateix sou, cap obrer ha treballat tres setmanes seguides per la mateixa setmanada, no ha passat mes sense que s'apugessin les tarifes de transports, no hi ha hagut quinzena que el govern pogués deixar passar sense veure's obligat a autoritzar un nou augment del preu del pa, ni setmana sense un encariment general dels serveis i mercaderies de tota mena: els tramvies i la vedella, els teatres i les sabates, els diaris i els barbers, tant o més que el sucre i la cansalada. I el resultat és que ningú no sap quants dies li duraran els diners que té a la mà, i que la gent viu en un estat constant de frisança, i que ningú no pensa amb res més que amb menjar i beure i comprar i vendre, i que, en tot Berlín, a casa i al carrer, amb la família i els amics (i a l'hora de sortir el diari amb l'última cotització, amb el primer ciutadà que hom troba a la taula del cafè o a la parada de l'autòmnibus), no hi ha més que un subjecte de conversa: el dòlar, el marc, els preus...Ja ho veu! No me'n parli! Acabo de comprar llonganisses, pernil i formatge per un mes i mig.
Compri avui, o demà li costarà el doble. Pitjor que Àustria. D'aquí tres dies som a cent mil. ¿Tres-cents marcs? Quin escàndol! ¿Què diu, tres-cents mil marcs? ¿On? Però si és regalat! Dir-li a un conegut que porta una corbata escaient és provocar immediatament una catarata de preus: corbata, camisa, coll, barret, sabates i mitjons, tot hi passa. El vestit és vell de dos anys: si se'l fes ara li costaria qui sap quant. I tothom i a tothora el mateix. És un neguit col·lectiu, una passió de la qual ningú s'escapa. Tinguin: jo mateix, des que fa vuit dies va començar a ploure i no se n'ha deixat, vaig per Berlín amb un parell de sabates comprades fa tres anys a Anglaterra quan tot costava un ull de la cara. Són sabates que van costar-me, calculant la lliura esterlina al canvi d'avui...Res, no ho dic. He tingut prou força de voluntat per passejar-me vuit dies per Berlín sense dir-ho a ningú i seria una claudicació vergonyosa que acabés contant-ho als lectors i subscriptors de La Veu de Catalunya.
Desallotjada pel plànol mensual i hebdomadari per l'últim terratrèmol, la inseguretat s'ha convertit en llei de cada dia. No cal pas que envieu la minyona a comprar massa de matí. Abans de les onze, a ca l'adroguer no hi ha res del que us fa falta: ni ous, ni mantega, ni llard, ni cafè, ni oli. Tot se li havia acabat ahir, com per miracle, a l'hora de tancar, i les noves existències d'oli no han arribat encara. Les noves existències li arriben, però, amb regularitat cronomètrica tan bon punt acaba de passar el marrec que ven la primera edició de la Neue Berliner 12 Uhr, que surt a les onze i porta ja l'obertura de la Borsa. Mantega, oli, cafè, ous, llard i demanin: de tot hi torna a haver. Ara, que les «noves existències», naturalment, s'han apujat de preu. El cafè (ve de Brasil, ¿comprèn, senyora?, i s'ha de pagar amb or) costa el doble, la mantega, la meitat més i els ous, dos-cents marcs la peça. Un panet a l'istil de Viena dels que es mengen al matí amb el desdejuni costava ahir quaranta marcs. Avui en costa noranta!
Tot puja, cada dia, cada hora, i molt. Els salaris, els sous, pugen només cada setmana o cada mes —i poc. I el pobre Miquel alemany badalla, badalla cada dia amb menys energia. Car el fet de que el Govern alemany faci una política desencertada i que un parell de milions de ciutadans facin negocis molt grassos i rodons no ens ha de fer desconèixer —molt al contrari— que hi ha una seixantena de milions d'alemanys que la ballen magra, molt magra, i que ni menys poden aconsolar-se pensant que el Govern, amb una activitat que desgraciadament no l'honra gaire, imprimeix diàriament bitllets per valor —és un dir— de 18.000 milions de marcs. Car l'exemple de Rússia ens diu que els pobles multimilionaris són els més exposats a morir-se de gana.
Berlín, gener de 1923
[La Veu de Catalunya, 10-11-1923]

Eugeni Xammar. L'ou de la serp. Quaderns Crema, 1998. P. 72-74.


*  *  * 

La mostra, que té com a comissari el periodista Joan Safont, està centrada entre els anys 1914 i 1945. Proposa un recorregut biogràfic i periodístic per deu fets històrics de la història universal, europea i catalana –de la Primera Guerra Mundial a la Guerra Civil, de l'ascens del nazisme a la proclamació de la República– seguits de prop per Xammar, presentats a través dels seus articles a diferents mitjans de l'època: La Publicidad, La Veu de Catalunya, Mirador, El Be Negre, Iberia o Ahora.

A un clic, l'opuscle de l'exposició.



16 setembre 2014

josep pla a berlín


Opuscle de l'exposició Les ciutats europees de Josep Pla, celebrada a l’espai Catalunya Europa de Brussel·les. 30.11.2010—29.04.2011.

*  *  *

Les estades que he fet a Berlín estan tan lligades amb la figura del meu amic Eugeni Xammar, que a dins de la meva memòria es fa difícil de destriar els dos records simultanis. Quantes hores passades a l'apartament de Kantstrasse! Vaig viure tot el procés d'aquell apartament des que Xammar hi arribà amb una simple maleta fins que estigué, al cap d'uns quants anys, absolutament moblat i plenament habitat, amb una senyora autèntica, un gos i un gat. No hi ha res tan agradable com veure emplenar una casa amb discerniment i amb el sentit de l'hospitalitat.
A l'època de la gran inflació, amb aquella moneda tan plàstica, viatjàrem llargament per Alemanya.  Tan aviat érem a Francfort com a Dantzig, a Breslau com a Essen. Fèiem d'enviats especials. A Munic visquérem les primeres temptatives de Hitler per apoderar-se de les cerveseries i saltar d'aquests establiments a la direcció de l'estat. En el curs d'aquests viatges vaig aprendre de conèixer i d'admirar el meu company. Jo era molt jove, la meva experiència era escassa. Xammar portava ja cinc o sis anys de París i sis o set de Londres; era un home format. Les nostres converses eren animades i inacabables, perquè responien a aquest contrast.
Josep Pla. «Retaule de la inflació». A: La vida amarga.  Destino. Obra completa. Vol. VI. P. 561.



15 setembre 2014

la babel del món


«Aquell dia jo ja era a Westerland, on centenars i centenars d'estiuejants es banyaven alegrement a la platja. Una banda de música tocava també, com aquell dia en què van anunciar l'assassinat de Francesc Ferran, davant de gent de vacances, despreocupada, quan els venedors de diaris van entrar corrents al passeig com albatros blancs, cridant: «Walther Rathenau ha estat assassinat!» Va esclatar un pànic que sacsejà tot l'imperi. El marc va caure en picat i no es va aturar fins que no va atènyer la xifra fantàstica i terrorífica de bilions. Aleshores sí que va començar l'autèntic sàbat de la inflació, en comparació amb la qual la nostra d'Àustria, amb la seva absurda relació d'una corona vella a 15.000 de noves, havia estat un trist joc de criatures. Explicar-la amb tots els detalls i totes les inversemblances demanaria un llibre, i aquest llibre faria l'efecte d'una rondalla a la gent d'avui. Vaig viure uns dies en què al matí havia de pagar cinquanta mil marcs per un diari i, al vespre, cent mil; qui havia de canviar moneda estrangera, repartia l'operació en hores diferents, perquè a les quatre rebia multiplicada la suma que li havien donat a les tres, i a les cinc una altra vegada un múltiple de la que havia rebut seixanta minuts abans.
Vaig enviar, per exemple, al meu editor un manuscrit en què havia treballat un any i, per assegurar-me'n, li vaig demanar el pagament a la bestreta corresponent a deu mil exemplars; quan vaig rebre el xec, la quantitat amb prou feines cobria el franqueig del paquet d'una setmana abans; al tramvia pagàveu amb milions; s'havien de menester camions per a transportar els bitllets des del Banc Nacional als altres bancs i al cap d'una setmana trobàveu bitllets de cent mil marcs al clavegueró: un captaire els hi havia llençat amb menyspreu. Uns cordons de sabata costaven més que abans unes sabates, no, què dic, més que tota una sabateria de luxe amb dos mil parells de sabates; adobar una finestra trencada costava més que tota la casa abans; un llibre, més que abans una impremta amb les seves cent màquines. Per cent dòlars es podien comprar fileres de cases de sis pisos a la Kurfürstendamm; les fàbriques no costaven pas més, al canvi, que abans un carretó. Uns adolescents que van trobar una caixa de sabó oblidat al port es van passejar durant mesos en automòbils i van viure com reis venent-ne cada dia una pastilla, mentre els seus pares, abans gent rica, rondaven pel carrer demanant almoina. Hi havia repartidors que fundaven bancs i especulaven amb totes les monedes estrangeres. Sobre tots ells excel·lia la figura gegantina del més gran dels aprofitats: Stinnes. A base d'ampliar el seu crèdit aprofitant-se de la caiguda del marc, comprava tot el que es podia comprar: mines de carbó i vaixells, fàbriques i paquets d'accions, castells i finques rústiques, i tot això, en realitat, amb res, perquè cada import, cada deute es convertia en zero. Ben aviat la quarta part d'Alemanya va ser seva i el poble, que a Alemanya s'embriaga sempre amb l'èxit ostentós, el va aclamar perversament com un geni. Milers d'aturats rondaven ociosos pels carrers i alçaven el puny contra els estraperlistes i els estrangers dins els seus automòbils de luxe, que compraven un carrer sencer com si fos una capsa de llumins; tot aquell qui sabia llegir i escriure traficava i especulava i guanyava diners, tot i tenir la sensació secreta que tots s'enganyaven i eren enganyats per una mà oculta que escenificava aquell caos molt premeditadament per tal d'alliberar l'Estat dels seus deures i obligacions. Crec que conec força bé la història, però, que jo sàpiga, mai no havia generat una època de follia de proporcions tan enormes. Tots els valors havien canviat, i no només els materials; la gent es mofava dels decrets de l'Estat, no respectava cap ètica ni moral, Berlín es va convertir en la Babel del món. Els bars, els locals de diversió i les tavernes creixien com bolets. Allò que havíem vist a Àustria va resultar un preludi tímid i suau d'aquest sàbat, perquè els alemanys van esmerçar tota la seva vehemència i sistematització en la perversió. Al llarg de la Kurfürstendamm es passejaven joves maquillats, amb cintures artificials, i no tots eren professionals; tots els batxillers volien guanyar alguna cosa, i als bars penombrosos es veien secretaris d'Estat i financers importants fent moixaines sense cap mena de vergonya a mariners embriacs. Ni la Roma de Suetoni no havia conegut unes orgies com les dels balls de transvestits de Berlín, on centenars d'homes vestits de dones i de dones vestides d'homes ballaven sota la mirada benvolent de la policia. Amb la decadència de tots els valors, una mena de follia es va emparar precisament dels cercles burgesos, fins aleshores conservadors immutables del seu ordre. Les noies es vanagloriaven amb orgull de ser perverses; ser sospitosa de conservar la virginitat als setze anys hauria estat considerat un oprobi a qualsevol escola de Berlín; totes volien poder explicar les seves aventures, i com més exòtiques, millor. Però el més important d'aquest erotisme patètic era la seva tremenda falsedat. En el fons, el culte orgiàstic alemany, que va esclatar amb la inflació, no era sinó una febrosa imitació simiesca; es veia en aquelles noies de bones famílies burgeses que s'haurien estimat més anar pentinades amb una simple clenxa que no pas amb els cabells allisats a l'estil dels homes i menjar pastís de pomes amb nata que no pas beure aiguardent del fort; arreu era evident que a tothom li era insuportable aquella sobreexcitació, aquell enervant turment diari al poltre de la inflació, i era evident que tota la nació, cansada de la guerra, anhelava en realitat ordre, tranquil·litat, una mica de seguretat i de vida burgesa. I en secret odiava la República, no pas perquè reprimís aquesta llibertat desordenada, sinó, al contrari, perquè li afluixava massa les regnes.
Qui va viure aquells mesos i aquells anys apocalíptics, fastiguejat i exasperat, notava que s'havia de produir forçosament una reacció, una reacció terrible. I els qui havien empès el poble alemany a aquest caos esperaven ara somrient a segon terme, amb el rellotge a la mà: «Com pitjor li vagi al país, millor per a nosaltres.» Sabien que els arribaria l'hora. La contrarevolució ja es cristal·litzava palesament al voltant de Ludendorf, més que no pas al de Hitler, aleshores encara sense poder; els oficials que havien estat degradats s'organitzaven en societats secretes; els petit burgesos, que se sentien estafats en els seus estalvis, van fer pinya en silenci i es van posar a la disposició de qualsevol consigna que prometés ordre. Res no va ser tan funest per a la República Alemanya com el seu intent idealista de donar llibertat al poble i àdhuc als seus mateixos enemics. Perquè el poble alemany, un poble d'ordre, no sabia què fer-ne, de la llibertat, i ja buscava amb impaciència aquells que la hi havien de prendre.»

Stefan Zweig. El món d'ahir. Memòries d'un europeu. Traducció de Joan Fontcuberta. Quaderns Crema, 2001. P. 382-386.



14 setembre 2014

the wall



Crec que és d'en Banksy, en tot cas l'he treta d'aquí.



13 setembre 2014

fira del llibre prohibit



El proper 14 de setembre de 2014, Can Toni de les Eugues, amb la col·laboració i patrocini del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (Biblioteques), la Diputació de Girona i l’Ajuntament de Llagostera organitza la Primera Fira del Llibre Prohibit que es fa a Europa. Les Biblioteques de tot Catalunya estaran implicades en aquesta fira i oferiran actes a totes les biblioteques públiques catalanes per donar ressò a aquest esdeveniment. A Llagostera s’hi celebrarà la part més popular i festiva de l’esdeveniment.
La idea sorgeix directament del model de la Setmana del Llibre Prohibit que se celebra anualment a Estats Units. (http://bannedbooksweek.org/)
Creiem que aquesta serà una molt bona excusa per fer parlar de literatura durant uns dies i fer veure la importància d’algunes obres en la història de la humanitat.
I també, per mostrar al nostre país, com n’és d’important la ficció literària i quants esforços ha destinat el poder (sobretot quan no és democràtic) arreu del món i al llarg de totes les èpoques, per acabar amb la literatura, que no deixa de ser l’expressió dels pobles. Un tema que desgraciadament encara és actualitat.
La Fira del Llibre Prohibit serà una Fira de Mostres (amb possibilitat de compra) i també una Exposició que constarà de plafons explicatius sobre moments i obres cabdals en la història antiga i recent dels llibres que han estat censurats i prohibits. I amb especial atenció a les obres de la literatura catalana.
Hi haurà una part estàtica, el que serà la Fira pròpiament, situada al Casino Llagosterenc i plaça Catalunya i una altra part dinàmica i plantejada com una ruta, que s’haurà de seguir a diversos llocs del poble.

Horari de la Fira: de 10 del matí a 8 del vespre.
Horari de la ruta dels ‘Dos Déus Literaris’: A les 13.00 h i a les 19.00 h

FIRA DEL LLIBRE PROHIBIT


12 setembre 2014

el cànon (i no pas el de pachelbel, precisament)

`


El Reial Decret 624/2014 de 18 de juliol publicat en el BOE número 186 de del passat 1 d’agost desenvolupa el dret de remuneració als autors pels préstecs de les seves obres realitzats en determinats establiment accessibles al públic.
El text publicat compleix amb més de 6 anys de retard una obligació legal marcada en la reforma de la Llei de Propietat Intel·lectual (LPI) de 2007 i modifica les quantitats que les entitats de gestió de drets han de rebre pel préstec de llibres en biblioteques i similars.
Aquest decret, que ha entrat en vigor el passat dissabte 2 d'agost, el dia següent de la seva publicació, estableix dos tipus de remuneració que se sumen, per obra i per usuari:
· 0,004 € pel nombre d'obres objecte de préstec amb drets d'autor
· 0,05 € per cada usuari que hagi fet ús del servei de préstec durant un any
Fins a l'entrada en vigor d'aquest Reial Decret, els autors havien de rebre 0,2 € per cada exemplar dels seus llibres disposat per al préstec.
Davant la dificultat de fer el càlcul per obra, aquest no s'aplicarà fins a gener de 2016.
Fins llavors, aquesta quantia es calcularà multiplicant 0,16 € pel nombre d'obres adquirides cada any per a préstec (no queda gaire clar si s'inclouran totes o només les que tinguin drets d'autor).
La norma, com en la reforma de la LPI, estableix algunes excepcions: biblioteques en municipis de menys de 5.000 habitants, aquelles situades en les institucions docents integrades en el sistema educatiu espanyol, préstecs per a discapacitats. La consulta in situ de les obres no generarà pagament de drets. També, determina que aquestes noves quanties s’hauran de liquidar anualment durant els primers sis mesos de l'any següent i les entitats de gestió de drets hauran de repartir a cada autor el que li correspongui, sota un criteri que haurà de ser “objectiu, proporcional i de públic coneixement”.
A partir d'aquests punts, i per l'afectació directa que aquesta Llei té sobre el Sistema Bibliotecari de Catalunya, el Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya (COBDC) expressa mitjançant aquesta nota de premsa el seu posicionament públic sobre aquest assumpte, i manifesta que:
1. Des del més absolut respecte per la legalitat sobre la matèria, i especialment per la Llei de Propietat Intel·lectual (LPI), creiem indispensable que els autors rebin una compensació econòmica pels diferents usos de les seves obres; uns usos que també es poden desenvolupar a les biblioteques.
2. No obstant això, el desenvolupament de la LPI no ha de suposar un atac frontal al sistema de biblioteques català; precisament, aquesta nova Llei fa que siguin les entitats gestores de les biblioteques les responsables de pagar aquest cànon: i a Catalunya, ho són els ajuntaments.
3. No creiem que hagin de ser els ajuntaments els responsables de recaptar aquest cànon. Això pot afectar de forma molt negativa els ja minsos pressupostos municipals destinats a biblioteques.
4. Les biblioteques públiques són uns dels principals motors culturals, i d'accés democràtic i global a la cultura, amb una forta capacitat inclusiva i d'igualtat d'oportunitats. La inevitable reducció de pressupostos que comportarà aquest cànon afectarà de forma molt negativa a aquesta missió de les
biblioteques, recollida de forma explícita en el Manifest de la Unesco de la Biblioteca Pública.
5. Creiem que han de ser el Ministerio de Cultura i el Consejo de Cooperación Bibliotecaria les entitats encarregades de la recaptació d'aquest cànon.
6. Apostem per incloure només una quota fixa del cànon, i no dues variables en funció del nombre d'usuaris i per obra.

Nota de premsa del Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya (COBDC).


 · Préstec de llibres i remuneració dels autors. Josep Matas a Legalment.






10 setembre 2014

hiperinflació



En la crisi econòmica que va patir Europa en la immediata postguerra dels anys vint va haver-hi una sèrie de països que va perdre el control sobre els preus i va patir la traumàtica experiència de la hiperinflació. És a dir, els preus es disparaven i pujaven cada dia, arribant, fins i tot, a fer-ho diverses vegades en el mateix dia. Alguns dels països que van patir aquest fenomen van ser Alemanya, Àustria, Hongria, Txecoslovàquia i Polònia.
La situació més espectacular i que tindria més transcendència de cara al futur del país i de la pròpia Europa seria la d’Alemanya de Weimar. La forta inflació va dificultar encara més la recuperació econòmica d’un país on la naixent democràcia es trobaria assetjada en tots els fronts. A més, com que va ser el cas més destacat des del naixement de la economia, va rebre atenció com cap altre episodi ho podia haver rebut abans.
Per a finançar el greu dèficit pressupostari, l’endeutament derivat de la guerra, les despeses derivades de la reconstrucció del país i les càrregues de les reparacions de guerra imposades a Versalles, el govern de la República de Weimar va haver de recórrer a l’emissió d’una quantitat de bitllets excessiva.
Com a conseqüència no desitjada d’aquesta operació, des del 1923 es desencadenaria una pujada dels preus imparable que va enfonsar qualsevol possibilitat de recuperació de l’economia. L’índex de preus alemany respecte a 1913 s’havia multiplicat per 944.000. La sensació generalitzada de crisi va disparar la inflació que va arribar a uns nivells increïbles.
L’augment dels salaris per a combatre el pèrdua de valor adquisitiu dels treballadors depreciaria encara més el valor del marc. Així, s’arribaria a un punt en el que els diners no tenien cap valor i la moneda s’enfonsava cada dia més. Un dòlar va arribar a canviar-se per quatre bilions de marcs.
D’altra banda, els ingressos procedents de l’activitat productiva es van veure perjudicats per aquest procés inflacionari, però els petits estalviadors –rendistes de classe mitjana– veurien com els seus diners desapareixien. En definitiva, Alemanya va patir un crac econòmic que afectava especialment a les classes mitjanes i els petits empresaris.
[...] Com a conseqüència, el país va haver de suspendre el pagament de les reparacions de guerra. I, en resposta, França i Bèlgica van ocupar la conca industrial del Ruhr per forçar el govern alemany a pagar les reparacions de guerra el gener de 1923. La “resistència passiva” dels treballadors del Ruhr va evitar, però, que França obtingués els resultats previstos.
L’ocupació va ser un fracàs pels invasors i una catàstrofe per a Alemanya. Com a conseqüència de la invasió, el sistema econòmic es va col·lapsar encara més, fent desaparèixer qualsevol capacitat de pagament per part d’Alemanya. El govern francès, per la seva banda, només va cobrar només una petita part dels endarreriments, però amb el cost d’augmentar la tensió amb Alemanya i els altres països aliats que no van aprovar aquesta acció de pressió.

Vicente Moreno Cullell. «El problema de la hiperinflació a Alemanya en els anys vint



The effects of Hyperinflation in Germany by Alen Ramić and Joshua Baird, una interessantíssima galeria de fotos a Pinterest.



09 setembre 2014

experiments amb la ficció


La Martha Baillie, a banda de treballar a temps parcial a la Toronto Public Library, és novel·lista i poeta; un cas de bibliotecària polifacètica, com la nostra Nuria Amat. Passa que la Martha no en té prou amb escriure i publicar els seus llibres i es dedica a perforar-los per extreure'n mostres, a clavar-hi agulles d'acupuntura o, senzillament, a fer-ne pitis (cigarretes, que diu la norma). Aquí ho explica tot.


[Font: Paris Review. Smoke This Book, and Other News]


08 setembre 2014

el tractat de versalles


Un cop signat l’armistici, el 18 de gener de 1919, va iniciar-se a París la conferència que havia de regular les condicions de la pau. La principal conseqüència dels tractats de Versalles va ser la destrucció dels imperis, la consolidació del sistema democràtic i el reconeixement dels drets de les nacionalitats.
El debat polític entre els governs francès (Clemenceau), britànic (Lloyd George) i nord-americà (Wilson) va suposar la condemna dels vençuts, el desmembrament de l’Imperi Austrohongarès i el pagament per part d’Alemanya de les reparacions de guerra i concessions territorials estratègiques. La realitat era que els Catorze Punts del president Wilson eren imprecisos, poc pràctics i, en certs punts, inacceptables pels seus aliats. Els Catorze Punts no encaixaven en absolut amb el clima polític que imperava després de la Primera Guerra Mundial.
França volia disminuir el pes polític alemany buscant l’hegemonia francesa al continent europeu. Gran Bretanya, en canvi, no volia consolidar l’hegemonia francesa a Europa com a rival econòmic i els Estats Units sense interessos territorials directes al continent van intervenir amb una doctrina de dissolució dels grans imperis. EUA defensarà el principi d’autodeterminació dels pobles.
El resultat de les conferències de pau va ser el naixement de nou estats sota les cendres dels antics imperis Austrohongarès, Otomà i Rus. Els estats perdedors no hi van participar en cap moment i tan sols van ser convocats a la fi dels debats per signar els tractats elaborats pels vencedors.
[...] Alemanya. Com a responsable de la guerra l’imperi alemany va ser amputat i les seves colònies foren repartides entre els guanyadors. El Tractat de Versalles va declarar Alemanya com a responsable del conflicte i va imposar les condicions dels aliats.
Alsàcia i Lorena van ser retornades a França. Clemeceau va demanar el Sarre, zona germanoparlant que França havia perdut el 1815 amb els tractats que van signar-se amb la Restauració i la creació d’un estat tap a la seva frontera amb Alemanya: Renània. Aquest estat seria políticament dependent de França. Aquests territoris suposaven el gruix de la indústria minero-metal·lúrgica alemanya. Finalment, Renània va ser ocupada militarment pels aliats durant 15 anys i devia ser administrada per francesos, britànics i nord-americans. Els Estats Units no van participar en l’ocupació de Renània perquè el congrés no va ratificar els acords de Versalles i Gran Bretanya tampoc va intervenir el que va suposar el control francès de Renània.
D’altra banda, el Sarre seria administrat per la Societat de Nacions durant 15 anys fins que es realitzés un referèndum sobre el seu futur. Això va significar que les mines del Sarre passaven a ser administrades per França mitjançant concessions privades. Bèlgica va incorporar Eupen i Malmedy.
Part de la Prússia occidental va passar a Polònia fragmentant el nucli prussià. La Prússia Oriental quedava incomunicada quedant el Corredor de Dantzing com a únic nexe entre les zones occidental i oriental de Prússia. Danzing va ser declarada com a ciutat lliure sota la protecció de la Societat de Nacions fins que es realitzés un plebiscit.
Dinamarca va demanar els ducats de Schelswig que van quedar sota l’administració de la Societat de Nacions fins que el 1920 s’incorporessin definitivament a Dinamarca. El trencament de Prússia va suposar la redistribució de les colònies alemanyes entre francesos, britànics i nord-americans. Això suposava la destrucció del tercer imperi colonial.
Alemanya es veurà amb un exèrcit limitat de 100.000 individus, sense aviació de guerra i amb una marina de guerra reduïda per evitar el rearmament i el revengisme. Només es permetia un exèrcit de reclutament per aconseguir que el nucli del militarisme alemany perdés la seva influència social. Aquestes condicions van fer que Alemanya perdés la seva capacitat militar però el nucli militarista alemany no va veure’s reduït convertint-se així en un nucli de pressió política durant la República de Weimar. L’exèrcit va perdre audiència social però va convertir-se en un grup compacte i homogeni.
Fins l’arribada de Hitler al poder no va haver-hi oficialment aviació militar, però els pilots de guerra alemanys es formaven a l’URSS pels acords arribats al Tractat de Rapallo que suposaven una sèrie d’acords secrets entre els dos països.
Alemanya va ser considerada com a culpable de la guerra i per això va ser condemnada a pagar un sèrie de reparacions de guerra. Pels alemanys aquesta clàusula suposava un abús per part dels vencedors contribuint a que els tractats de pau fossin impopulars. Alemanya havia de pagar per les destruccions físiques, indemnitzacions a vídues i pensions a militars als països aliats.
Alemanya no podia ser condemnada a pagar les indemnitzacions de guerra als aliats si no es demostrava la seva culpabilitat. Així, els aliats van basar la culpabilitat alemanya en la violació del Tractat de 1839 que garantia la neutralitat de Bèlgica i en accions individuals com la prostitució de les joves i l’enfonsament de vaixells aliats mitjançant submarins. Mai es va jutjar a cap dels criminals de guerra i els alemanys van considerar que la condemna era hipòcrita i que eren considerats d’uns crims que no haurien existit segons la seva interpretació de la legislació internacional del moment.
Els aliats van imposar 126.000 milions de marcs a pagar mitjançant una quantitat fixa que es repartia entre els vencedors (52% a França, 22% a Gran Bretanya, 10% a Itàlia, 8% a Bèlgica, 0,75% a Portugal…etc). Alemanya considerava excessiva la quantitat global a pagar i un fre per la recuperació econòmica del país.
França era el nucli més dur en l’exigència del pagament de les reparacions. Els governs francesos van veure en les reparacions de guerra la clau per pagar l’endeutament intern del país. Al llarg de la postguerra, el pagament de les reparacions de guerra es convertirà en un problema econòmic i polític.
Alemanya va arribar a interrompre el pagament provocant tensions militars per part dels aliats. Finalment, el 1924 sota l’arbitratge dels EUA es va arribar a un acord per fer front al pagament de les reparacions; el Pla Dawes. Mitjançant el Pla Dawes la banca nord-americana va involucrar-se en el procés de reconstrucció d’Alemanya. L’acord, amb una validesa de 5 anys, reduïa el total del deute alemany i facilitava els pagaments. Alemanya rebria préstecs nord-americans sense estar que estiguessin subjectes al pagament de les reparacions.
Finalment el 1929 s’establia el Pla Young que regulava el sistema de pagament a terminis que finalitzarien el 1988. L’impacte de les reparacions de guerra va mantenir viva la tensió entre Alemanya i França. Els alemanys van afirmar que a l’hora de signar l’armistici havien estat enganyats.

Vicente Moreno Cullell. «Els tractats de pau de París i el nou ordre internacional sorgit de la Gran Guerra.»