diumenge, 19 de gener de 2020

un parell d'il·luminats



La sèrie "Il·luminats" ens fa una proposta singular: passar una nit sencera en un espai insòlit conversant amb un personatge rellevant de la cultura. Perquè la nit té mil ulls i afloren les emocions; perquè l'ocupació d'espais que no estem avesats a veure de nit és una oportunitat per viure'ls de manera diferent, perquè l'actitud artística i periodística de la conversa obre espais de llibertat inusitats. 
"Il·luminats" és un programa cultural que és cultura en sí mateix; un espai televisiu de llibertat creativa que convida l'espectador a un viatge singular.
Produït pel Departament de Culturals de TV3 i ideat i conduït per l'escriptor Jordi Lara, "Il·luminats" consta de 6 capítols:
Una nit al Solsonès amb Roger Mas
Una nit al Camp Nou amb Sol Picó
Una nit al cementiri amb Tortell Poltrona
Una nit a l'escola amb Pilarín Bayés
Una nit a les clavegueres amb Xavier Albertí
Un nit amb Enric Casasses a la Biblioteca de Catalunya

 Clic!

dissabte, 18 de gener de 2020

en defensa de la biblioteca pública



Sorgides com a garants de l’accés al coneixement, les biblioteques públiques han estat tradicionalment associades al préstec de llibres i a les sales en silenci. La irrupció d’Internet ha posat en entredit el seu paper. Però les biblioteques no han fet sinó transformar i ampliar les tasques que duen a terme, fidels a la seva funció original. Aquest programa vol ser un reconeixement a la tasca de la biblioteca pública i als seus equips com a agents transformadors de la comunitat, en un context marcat per la restricció pressupostària, l’adaptació dels serveis a les noves tecnologies i a les noves necessitats socials. Entrevistem Carme Galve, Virginia Cierco, Carme Fenoll, Marta Cano, Marta Muñoz i Marta Puig amb qui parlem de totes aquestes transformacions.

Guió i direcció: Sònia Aran i Maria Farràs
Muntatge: Juan Carlos Rodríguez
Producció Soy Cámara: Víctor Diago

divendres, 17 de gener de 2020

un dret que cal exigir


MIQUEL MOLINA
Un dret que cal exigir
La Vanguardia
9|1|2020

Algunes citacions cal actualitzar-les perquè no quedin obsoletes. A Steinbeck se n’hi atribueix una que ve a dir que per la pols acumulada als llibres de les biblioteques públiques es coneix el nivell cultural d’un país. Ara l’escriptor hauria de canviar l’enunciat: “Per les retallades de la partida de compra de llibres de les biblioteques públiques es coneix el nivell...”. Ara bé, el significat continuaria sent el mateix; és a dir, un suspens per a aquells països que prefereixen gastar-se els diners en qualsevol cosa abans que en cultura.
Un Govern com el català, que destina a aquesta àrea un 0,65% del pressupost, és un executiu que considera poc o gens rellevant elevar la formació cultural dels seus administrats. A l’espanyol sembla que encara li interessa menys, ja que amb prou feines inverteix un 0,2%, tot i que en el seu cas es pot al·legar que gran part de les competències estan transferides a les comunitats autònomes.
La reivindicació de la plataforma Actua Cultura perquè el pressupost de cultura català s’incrementi fins al 2% és la simple exigència del desenvolupament dels drets culturals que té tota persona pel simple fet d’haver nascut. D’entrada, a l’accés a una cultura de qualitat.
El Govern català té l’oportunitat d’esmenar-se durant l’elaboració dels nous pressupostos. Aquest cop no serveix l’argument de la Catalunya infrafinançada: el que és important no són els diners invertits, sinó el tant per cent.

dijous, 16 de gener de 2020

#salvemelmercatmunicipal



TONI COROMINA
Agonia del Mercat Municipal
Elter
Cinquanta anys enrere, els usuaris del mític mercat setmanal del dissabte a la plaça Major de Vic acostumaven a ser els osonencs amb poca capacitat monetària, els pagesos i els immigrants andalusos. Avui, a la impossible sortida del túnel d’una crisi que s’eternitza,  la situació no ha variat massa: els clients habituals del mercat són persones amb dificultats econòmiques, aturats, petits pagesos i els nous immigrants, sobretot magribins, subsaharians, xinesos, indis, romanesos i sud-americans. Una aglomeració de gent que ven i compra a l’aire lliure i conforma una gegantina superfície comercial, amb carrerons i seccions plenes de productes de tota mena.           
En plena Transició, ja fa prop de 40 anys, els vigatans vam celebrar l’obertura d’un Mercat Municipal que tots pensàvem que era ‘municipal’, és a dir, un mercat al servei de la ciutadania amb poc poder adquisitiu que hi acudia per complementar els mercats del dimarts i el dissabte a la Plaça Major.
Sense entrar en consideracions jurídiques sobre la seva titularitat, un mercat municipal és, per definició, un conglomerat de botigues i comerços oberts al públic, amb uns productes a la venda a preus populars. Desgraciadament, els últims anys estem assistint a una lenta agonia d’aquest servei i no seria d’estranyar que ben aviat haguem d’assistir al seu enterrament.
Les campanyes promocionals de l’Ajuntament de la capital osonenca presenten  Vic com una “ciutat de fires i mercats”. Més enllà del Mercat del Ram, el Mercat Medieval i diverses fires sectorials que funcionen més o menys bé, la deriva lamentable del Mercat Municipal, és una espina clavada al cor de la ciutat. A mitjans de gener d’enguany, els regidors de l’oposició i dos de l’equip de govern van votar  a favor d’una moció per arribar a un compromís polític en defensa d’aquest equipament de cara la propera legislatura, però el govern de Vic es va desentendre del Mercat Municipal.
Les discussions i controvèrsies entre els paradistes del Mercat Municipal i l’Ajuntament ja fa temps que han bloquejat un projecte de remodelació que fa temps que està en via morta. Inaugurat el 1980 (amb Tarradellas de President, fa 15 anys que les dues parts havien consensuat que s’havia de renovar o traslladar en un altre indret de la ciutat a causa del deteriorament d’unes instal·lacions obsoletes.
Per rellevar l’actual equipament, l’any 2009 l’Ajuntament va redactar un avantprojecte de construcció d’un nou edifici a la zona del Sucre, amb un pressupost de 10 milions d’euros, que al final no va prosperar. Sis anys després, el 2015, en un ple de l’ajuntament es va aprovar el projecte inicial de remodelació del mercat, que consistia a traslladar les parades situades en un primer pis als baixos de l’actual edifici, cosa que suposava un 40% de reducció de la superfície de cada parada.
Però des de llavors la societat que explota el mercat (constituïda pels mateixos paradistes a través de l’empresa Mermuvic), i l’Ajuntament (el propietari de l’edifici), no s’han posat d’acord en la qüestió econòmica. Fa un temps, Antoni Serrat, regidor d’Economia i Serveis, deia que calia “un lideratge del propi mercat”, i que l’Ajuntament es faria càrrec de la direcció de les obres, però que havien de ser els comerciants “els que fixin acords en els temes comercials. La concessió és purament administrativa. La resolució del cas ja no està en mans polítiques”, deia.
Temps enrere, Pilar Molist, presidenta del grup de paradistes, tot i reconèixer que l’Ajuntament els havia ajudat a solucionar el finançament, deia que era l’Ajuntament qui havia de “liderar el projecte i millorar la seva inversió. Nosaltres no som competitius; el projecte ens sobrepassa i ens fa por haver de tornar tants diners pel poc temps de concessió”. De fet, amb el preu per metre lineal proposat, cada paradista hauria d’assumir un cost d’entre 60.000 i 70.000 euros de mitjana, una suma que es podria duplicar en el cas de la parada de producte fresc. Per això, els comerciants estaven considerant la possibilitat de renunciar a l’antiga concessió i començar-ne una de nova per un període de 20 o 25 anys. Però, com que en aquest cas les sol·li­cituds de places del mercat s’haurien de fer per concurs, temien que bona part dels paradistes no podrien optar-hi.
Coincidint amb la campanya “Salvem el Mercat!”, fa un parell d’anys els paradistes van aconseguir 2.000 firmes de suport dels usuaris, un gest que Molist agraïa: “Estem contents pel suport de tanta gent. Això demostra que estan satisfets amb el servei que els hem donat durant 37 anys”.
Tal com s’apuntava més amunt, el Mercat Municipal va ser el gran protagonista d’un ple de l’ajuntament a principis d’any. ERC-Som Vic, per boca de Maria Balasch,  va presentar una moció per arribar a un compromís polític en defensa de l’equipament, que va obtenir un “no” contundent de resposta de la majoria de l’equip de govern de Vic. Balasch defensava, amb tot el sentit comú del món, que Vic necessita un Mercat Municipal,  “un espai de proximitat de producte quilòmetre 0, que generi punts de trobada i d’integració social”. Per ella, la supervivència del mercat suposaria un benefici per als comerciants i la ciutat, i actuaria com un motor econòmic, urbà i social. Tal com explicava a osona.com al seu dia, Balasch també remarcava que no tenia cap sentit anomenar Vic “ciutat de fires i mercats” si no s’hi apostava; i fent referència al lema de l’actual Ajuntament de Vic, afegia que “sense mercat com podem dir que Vic és una ciutat ‘a la mesura humana’?”. Tota l’oposició va votar a favor de la moció, així com dos membres de l’equip de govern.
En aquell ple, el regidor Toni Serrat va dir que “tothom qui opta a un concurs té els seus drets i obligacions” en referència al “mal anomenat Mercat Municipal”. I va fer un repàs de les accions que s’han portat a terme des de l’Ajuntament per intentar revitalitzar el mercat, com ara estudis, projectes executius i la iniciativa de baixar a la planta baixa amb les condicions que hi havia sobre la taula. Segons ell, mentre els paradistes tinguin la concessió vigent, “els hi respectarem els drets i els exigirem els deures que té tota concessió”. Però no va estar de criticar la gestió dels paradistes, que per ell no és “la més idònia. Si no es renuncia a l’actual concessió, no es pot pas pensar com s’ha remodelar el mercat (...). Hi hem esmerçat molts recursos i esforços, però aquesta concessió no fa ni deixa fer”. El cas és que el regidor es va desentendre del projecte i va remarcar que hi havia altres projectes prioritaris com la nova biblioteca o les Adoberies.
Contestant les paraules de Serrat, Balasch va considerar que el regidor els havia deixat “esmaperduts” i que l’única pregunta era: “Volem que la ciutat tingui un mercat municipal?. Si no es creu en un mercat municipal, ja no podem fer-hi res més”, va concloure. La regidora va agrair el vot dels partits a favor de la moció i va lamentar profundament que l’equip de govern no hi donés suport. Si a última hora no es produeix un miracle inesperat, molt em temo que aviat les campanes del comerç popular tocaran a difunts.



dimecres, 15 de gener de 2020

epistolari jordi arbonès & matthew tree


Bernal, 24 d'agost de 1992
Estimat Matthew,
Ja et devies pensar que m'havia mort! Ara em toca a mi de disculpar-me pel retard a escriure't. Veig que la teva darrera és del 23 de juny, que déu n'hi do el temps que ha passat. El que passa és que, des que vaig tornar, m'he dedicat a traduir com un bastaix: al matí Middlemarch, i a la tarda he enllestit Notícies del paradís de David Lodge, per a Eumo, i a fi de mes penso acabar Tot casant la mare i d'altres històries de Gerald Durrell; després, em queda una antologia de contes de Rudyard Kypling que em donaran feina, ja que hi surten molts personatges indis, i ell mira de reflectir la seva manera de parlar, cosa que en dificulta la comprensió i, per tant, fa més lenta la traducció. Tot això em té malament, perquè aquí el cost de la vida s'eleva cada dia, però, en canvi, el dòlar el mantenen planxat, de manera que el canvi no m'afavoreix gens i cada vegada he de treballar més per tal de poder fer bullir l'olla, de tal manera que no tinc temps ni per llegir (ja no parlem d'escriure!)...
*

Barcelona, 8 de desembre de 1992
Estimat Jordi,
Com va això? Espero que hagis rebut la meva última carta (la que acompanyava les fotocòpies de les pàgines del llibre d'en Ferguson).
[...] Com va Middlemarch? Igualment he ficat la pota, i la cosa que més t'agradaria del món seria fotre el totxo sencer per la finestra i obrir-te tres ampolles de cava seguides. Jo el recordo com un llibre immensament plàcid i parsimoniós. Preferia Silas Marner, que em va fer plorar com una magdalena. Però fa molt de temps de tot allò, de fet, gairebé no he tocat els clàssics anglesos des de Bleak House fa tres o quatre anys...

*

Bernal, 12 de desembre de 1992
Estimat Matthew,
Ara, en rellegir la teva estimada carta, veig que és del 22 de setembre!!!
Gairebé no em puc creure que hagi passat tant de temps sense haver-te contestat, però és que realment he anat de cul des que vaig tornar de Barcelona: vaig traduir Tot casant la mare i d'altres històries d'en Gerald Durrell; Notícies del paradís de David Lodge; una selecció de contes de Kipling i, last but not least, uns 300 fulls del Middlemarch! N'hi ha per acabar boig, t'ho asseguro. No sé si ja t'ho havia comentat, però he estat traduint dos llibres alhora, tu. El Middlemarch al matí i successivament els altres a la tarda, com si hagués volgut dur a la pràctica el Successimultani d'en Pedrolo!

*

Bernal, 22 de febrer de 1993
Estimat Matthew,
El cas és que les dues últimes cartes nostres es van encreuar i jo ni tan sols sé si vas rebre la meva, car el dia que vam enraonar per telèfon encara no havia arribat...

*

Barcelona, 2 d'abril de 1993
Estimat Jordi,
Mira la data de l'encapçalament...quina vergonya! De fet, t'acabo d'escriure una carta de sis pàgines però havent-la llegit per enèsima vegada no m'ha acabat de fer el pes ni molt menys —sembla tan anglesa—...
[...] I com tens Middlemarch? Uf!...

*

Bernal, 16 de maig de 1993
Estimat Matthew,
La teva última carta és del 2 d'abril, així que déu n'hi do, també, com trigo jo a contestar-te, oi?
Per fi, ja vaig acabar Middlemarch. Visca! Tanmateix, si bé m'he tret un pes de sobre, ara se'm va plantejar, com sol passar de tant en tant, el problema d'aconseguir noves traduccions per fer, i la cosa no és fàcil...

Jordi Arbonès & Matthew Tree: epistolari. Edició a cura de Josefina Caball. Punctum, 2013.

dimarts, 14 de gener de 2020

jordi arbonès, traductor


RAMON FARRÉS
Les traduccions de Jordi Arbonès: una visió de conjunt
Quaderns. Revista de traducció
Núm. 12, 2005

RESUM 
Jordi Arbonès va dur a terme una intensa tasca de traducció de l’anglès al català i al castellà, amb prop de cent cinquanta llibres publicats. En aquest corpus trobem tant best-sellers i llibres de consum efímer, com una nòmina espectacular de la millor narrativa anglesa i nord-americana dels segles XIX i XX: Jane Austen, Charles Dickens, Henry James, D. H. Lawrence, William Faulkner…Especialment destacable és la seva contribució al coneixement i la difusió en l’àmbit de la cultura catalana de l’obra de Henry Miller, de qui va traduir nou obres al llarg de més de trenta anys, entre 1970 i 2001. La visió del conjunt de la seva obra ens dóna, doncs, el perfil d’un traductor escindit entre la professionalitat i la vocació, per bé que la seva iniciació en aquest camp va tenir com a principal motiu la recuperació de la pròpia llengua, el català, que no havia pogut aprendre a l’escola.
*
La primera impressió que s’endú qui pretén donar una visió general de les traduccions de Jordi Arbonès, que és el cas que m’ocupa, és que el conjunt dels gairebé cent llibres que va traduir el català i els poc menys de cinquanta que va traslladar al castellà constitueix una singular barreja de treballs fets per guanyar-se les garrofes i d’obres recreades amb tota la passió. Dit d’una altra manera: davant de la llista dels prop de cent quaranta llibres que va traduir, Jordi Arbonès se’ns apareix com un traductor estrictament professional i netament vocacional alhora. Les versions que va fer al castellà durant els anys setanta i vuitanta per al’editorial barcelonina Martínez Roca, amb títols com Urgencias sábado noche, Amor temerario, Operación Girasol o Hitler vuelve donen fe de la seva faceta de traductor professional, obligat a acceptar qualsevol tipus de subliteratura per poder arribar a final de mes, o «fer bullir l’olla», tal com li agradava de dir a ell. En canvi, la seva fidelitat a Henry Miller, de qui va publicar nou obres en català al llarg de més de trenta anys, entre 1970 i 2001, és la prova més fefaent del seu vessant de traductor vocacional, entossudit a donar a conèixer en la seva llengua els autors que estimava.
I això que la seva iniciació en l’activitat traductiva, tal com l’ha deixat descrita el mateix Arbonès en un article titulat «Reflexions sobre aspectes pràctics de la traducció», no encaixa ben bé ni amb la figura del traductor professional ni amb la del traductor vocacional. De fet, la causa que comencés a traduir va ser el xoc que li va provocar prendre consciència que era un analfabet en la seva pròpia llengua, com tots els qui van ser escolaritzats en la immediata postguerra. O per dir-ho tal com ho expressa ell mateix: a ell i a tota la seva generació els van practicar una lobectomia («ens havien privat de l’òrgan d’expressió en la pròpia llengua», aclareix). Això va fer que s’apliqués a llegir i escriure en català, per recuperar el temps perdut, i dintre d’aquest programa d’autoeducació en l’idioma matern, «vaig descobrir», diu, «que la traducció era un bon mitjà per a fer exercicis d’escriptura en la pròpia llengua».
[...] El primer impuls per traduir, doncs, no va anar dirigit ni a l’adquisició d’un ofici ni a l’acompliment d’una vocació, sinó simplement a la recuperació de la llengua. En canvi, quan anys més tard es torna a dedicar a la traducció, ho fa en unes circumstàncies i amb una intenció completament diferents. El 1956 Jordi Arbonès emigra a Buenos Aires, on al cap d’un parell d’anys comença a treballar a l’editorial Poseidón com a lector d’originals i corrector. El 1960, l’editor de Poseidón, el català exiliat Joan Merli, funda una altra editorial, Malinca, dedicada a la publicació de novel·les policíaques de quiosc, i Arbonès s’encarrega també de la traducció al castellà d’algunes d’aquestes novel·les. Ens trobem, doncs, ara sí,de ple en l’àmbit professional de la traducció, i cal dir que en el seu aspecte més sòrdid, perquè en aquests llibres que Arbonès traduïa com a complement de la feina editorial —i no pas a la seva llengua— ni tan sols apareixia el seu nom com a traductor.
[...] Aquí és on neix l’altra personalitat traductora de Jordi Arbonès, la del traductor vocacional, que, havent-se-li despertat l’interès per la literatura nord-americana contemporània, fa tot el possible per difondre-la en l’àmbit de la cultura catalana. I això des de Buenos Aires! [...] Arbonès decideix enviar una mostra de les seves traduccions a Joan Oliver, que aleshores era director literari de l’editorial Proa. Oliver, després de llegir la versió d’Arbonès de l’obra Del pont estant, d’Arthur Miller, va dictaminar, segons testimoni del mateix Arbonès, que no feia «olor de traducció». I així sorgeixen els primers encàrrecs editorials per traduir obres d’Ernest Hemingway,William Faulkner i Henry Miller. Arbonès ha explicat amb tot detall com va anar el procés de traducció i de publicació d’aquestes primeres versions dels grans clàssics  nord-americans de la primera meitat del segle XX a l’article «La censura sobre les traduccions a l’època franquista». Després de superar tota mena d’entrebancs, el 1970 es va publicar Primavera negra, de Henry Miller, lleugerament retocada, i un any més tard, Per qui toquen les campanes, de Hemingway. Seguiran, al llarg de la dècada dels setanta, altres obres de Miller, entre les quals els Tròpics de Càncer i de Capricorn, dos llibres d’Anaïs Nin i L’amant de Lady Chatterley, de D. H. Lawrence, tot un programa literari d’alliberament sexual en correspondència amb els aires de canvi dels últims anys del Franquisme i els primers de la Transició. En aquest punt ja tenim Arbonès instal·lat en la seva doble faceta de traductor professional i vocacional. Efectivament, a partir de 1975 comença a publicar també traduccions signades al castellà, i a la dècada dels vuitanta publica una mitjana de tres o quatre llibres a l’any, alternant les versions al català d’obres tan importants com Washington Square, de Henry James (1981); La taronja mecànica, d’Anthony Burgess (1984); La fira de les vanitats, de William Thackeray (1984); Viatge a l’Índia, d’E. M. Forster (1985), o Ada o l’ardor, de Vladímir Nabòkov (1987), amb la traducció al castellà dels best-sellers de Danielle Steel, de qui va publicar vuit novel·les entre 1982 i 1986. Mentrestant, també el món de l’edició en català havia passat d’un voluntarisme resistent a un elevat grau de professionalització, i Arbonès ja no podia triar tant com abans les obres que traduïa. D’altra banda,però, aquest nou estat de coses li va permetre ampliar el seu repertori d’autors traduïts amb clàssics de la literatura anglesa i nord-americana del segle XIX i escriptors britànics contemporanis.
Cal dir que Arbonès duia a terme aquesta ingent tasca traductora després de la seva jornada de vuit hores en una editorial. No serà fins al final dels vuitanta, coincidint amb una gran crisi econòmica a l’Argentina, que deixarà la feina per dedicar-se exclusivament a la traducció: la devaluació del peso comporta que guanyi més diners traduint una hora cada dia per a les editorials de Catalunya que no pas treballant vuit hores per a una editorial argentina, tal com explicava en una carta a Joaquim Carbó, que aquest va citar a la conferència d’obertura de la Càtedra Jordi Arbonès a la Universitat Autònoma de Barcelona, titulada «Jordi Arbonès i Montull a la Universitat». Aquesta circumstància propicia que a la dècada de 1990 la producció de Jordi Arbonès com a traductor augmenti encara més: ara tradueix una mitjana de gairebé sis llibres l’any, amb la particularitat que la proporció entre el català i el castellà ha passat de ser gairebé equilibrada, amb un lleuger avantatge del català, durant la dècada anterior, a tenir una relació de cinc traduccions al català per cada traducció al castellà en aquesta. I això que ara tradueix també textos d’una major qualitat al castellà, sobretot per a l’editorial Muchnik, com ara obres d’E. L. Doctorow o R. K. Narayan. En català continua insistint en els seus autors fetitxe (el 1992 publica Sexus, de Henry Miller, i el 1995 un volum de contes de Hemingway), però també segueix versionant clàssics del segle XIX i fins i tot del XVIII, com Jane Austen (L’abadia de Northanger, 1991), Charles Dickens (Una història de dues ciutats, 1991, i Cançó de Nadal, 1995), George Eliot (Middlemarch, 1995) o Robert Louis Stevenson (L’illa del tresor, 1997), al costat d’autors contemporanis com Philip Larkin, Paul Bowles o David Lodge, alhora que s’apunta al renaixement de la gran col·lecció de novel·la policíaca en català, «La Cua de Palla», ara rebatejada com «Seleccions de la Cua de Palla», amb traduccions de Raymond Chandler i Donald E. Westlake, entre d’altres. Jordi Arbonès va morir l’octubre de 2001, però en el poc temps que va viure del nou mil·lenni encara ens va poder oferir un clàssic fonamental com Jane Eyre, de Charlotte Brontë, i cloure la seva bibliografia de traduccions al català amb una nova obra de Henry Miller, com no podia ser d’una altra manera, i a més amb un títol tan adequat per acomiadar-se com Els llibres de la meva vida. (Tot i que aquest era un llibre que ell havia traduït molts anys abans i havia ofert sense èxit a diverses editorials.)
[...] No vull, però, tampoc ocultar que les seves traduccions van ser sovint objecte de crítica en considerar que Arbonès tendia a utilitzar arcaismes o formes excessivament cultes en contextos on el registre lingüístic del text original era més aviat col·loquial o fins i tot vulgar, com ara a L’amant de Lady Chatterley, a La taronja mecànica o a les novel·les de Miller. Arbonès, al seu torn, va defensar-se sempre que va poder d’aquestes crítiques amb sòlids arguments, remetent-se, per exemple, a la barreja de registres de les obres originals. No em correspon a mi entrar a valorar aquest aspecte de les traduccions de Jordi Arbonès, però sí que voldria apuntar que la privació d’un ensenyament normal en la pròpia llengua, d’una banda, i de l’altra el fet d’haver dut a terme tota la seva obra de traductor fora de l’àmbit lingüístic del català, bé podrien haver provocat alguna o altra distorsió en el seu ús del llenguatge. Del que no hi ha dubte, en tot cas, és que, malgrat aquests dos greus handicaps, les seves traduccions continuen sent reeditades i llegides pels lectors d’ara i aquí, la qual cosa no fa més que augmentar-ne el mèrit.

´

dilluns, 13 de gener de 2020

l'agent estafadora


VALÈRIA GAILLARD
L'exagent de Jaume Cabré reconeix haver estafat 86.000 euros i afronta una pena de presó
Ara
8|1|2020
L'Audiència de Barcelona ha deixat vist per a sentència aquest dimarts el judici contra l'ex agent literària de l'escriptor Jaume Cabré, Cristina Mora, per haver-se quedat prop de 86.000 euros corresponents als drets d'autor de la venda dels llibres de Cabré a França. L'exagent s'enfronta ara a una petició de pena de quatre anys de presó per apropiació indeguda, i encara ha de tornar uns 37.000 euros. L'acusada ha reconegut que el 2014 es va quedar els diners per culpa de les dificultats econòmiques que patia la seva agència literària. Cabré era el seu client principal, i el 80% del volum de negoci procedia de la venda dels seus drets d'autor internacionals, dels quals es quedava per contracte una comissió del 10%. Concretament, l'exagent va estafar a Cabré quatre factures de 2.000, 2.300, 80.856 i 835 euros.
Quan Cabré va descobrir el desfalc, va pactar amb Cristina Mora que seguiria treballant per a ell i que li tornaria els diners. Li va fer dos pagaments de 25.000 euros i un tercer de 5.000, però no va poder pagar més perquè era insolvent. Fins i tot es va veure obligada a abandonar casa seva. Va ser aleshores quan Cabré va interposar una querella. Des de llavors, l'exagent, que treballa per a una altra empresa, té el sou parcialment embargat i li paga una quota mensual de 260 euros. De moment ha pagat 18.000 euros més i n'hi queden 37.000.
El cas de Cabré, un dels autors catalans actuals més internacionals, ha remogut el sector, que se sent desprotegit davant de casos com aquest. De fet, l'exagent també va estafar autors com Manuel Forcano (5.000 euros) i Sebastià Alzamora, 5.000 euros d'unes liquidacions de drets d'autor que va aconseguir recuperar després de queixar-se. "Donava la impressió que ella es pensava que agafava prestats els diners i que ja els tornaria més endavant, però la pilota es va anar fent grossa", diu Alzamora, que dona testimoni de la "sorpresa" que ha generat entre molta gent que valorava l'eficàcia de l'exagent. "En aquest sector veus de tot, però, francament, no semblava que aquesta senyora s'hagués de dedicar a robar. Però estic convençut que és un cas aïllat de mala praxi i que no és gens representatiu del conjunt dels agents literaris".
Manuel Baixauli reconeix que ell també va tenir una "mala experiència" amb Cristina Mora, però no va anar més enllà perquè aleshores encara no tenia cap traducció en curs i, per tant, no estava exposat a la mateixa estafa. Amb tot, l'escriptor valencià qüestiona l'eficàcia dels agents literaris: "Fa por, perquè el que t'agrada d'un agent és que et tregui de sobre els problemes legals i la relació ha de ser de confiança. En tot cas, actualment no en tinc cap perquè no sé si val la pena".
Des de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), la presidenta Bel Olid, que també va tenir problemes amb Mora, assenyala que es tracta d'un cas aïllat i que no és representatiu de cap "amenaça" per als escriptors. "El seu cas no correspon a la manera habitual de funcionar dels agents, amb qui els autors estableixen una relació bàsicament de confiança. A més, en un món tan petit tothom es coneix i és difícil que la seva conducta es contagiï". De fet, en el cas de Mora el boca-orella sobre les seves irregularitats va córrer ràpidament entre els autors i va haver de tancar l'agència. Tanmateix, Olid sí que assenyala que el mecanisme per saber amb fiabilitat les liquidacions dels drets d'autor segons les vendes hauria de ser en general "més fàcil", sobretot gràcies a les noves tecnologies, i apunta que les queixes que reben dels membres de l'AELC fan més aviat referència als pagaments dels contractes per part de les editorials.  

_____________
P.S.: Ep, el títol de l'apunt és juganer, fonèticament parlant. La gent estafadora | L'agent estafadora. Homofonia, se'n diu d'això. No és una malaltia contagiosa.

diumenge, 12 de gener de 2020

hi ha qui


Hi ha qui només llegeix llibres quan s'avorreix i hi ha qui només s'avorreix quan llegeix un llibre.

Valentí Puig. Dones que dormen. Dietari 1986-1990. Proa, 2015. P. 248.

dissabte, 11 de gener de 2020

pastat per terra


Raval de Santa Anna, Reus. Font: Natàlia Tomàs @maitasun.


Fragments d’autors locals decoren el Raval de Santa Anna
Reus.cat
Ajuntament de Reus
14|12|2019
Durant la campanya de Nadal s’ha posat en marxa la prova pilot perquè el Raval de Santa Anna sigui d’ús exclusiu per a vianants i una de les accions que s’estan duent a terme és la decoració del paviment amb sis fragments de llibres d’autors locals de Reus.
Es tracta d’una iniciativa conjunta entre les regidories de Cultura i Promoció de Ciutat que pretén, per una banda, dinamitzar comercialment la nova zona de vianants i, per l’altra, apropar els autors locals entre la ciutadania i els visitants.
Clic!

_________________
P.S.: L'actuació és de Fabio Balanzoni, artista autodidacta italià resident a Reus des de fa dos anys.
Hi trobareu fragments de Jordi Folck, Xavier Amorós i Solà, Coia Valls, Maria Lluïsa Amorós, M. Àngels Ollé i Gabriel Ferrater, és clar.
Deixa’m fugir d’aquí, i tornar al teu temps.
Trobem-nos altre cop al lloc de sempre.
Veig el cel blanc, la negra passarel·la
de ferros prims, i l’herba humil en terra
de carbó, i sento el xiscle de l’exprés.

divendres, 10 de gener de 2020

panoràmica d'una societat


JOAN TRIADÚ
Panoràmica d'una societat
Avui
8|6|1995

La novel·lista anglesa de l'època victoriana George Eliot tingué una primera traducció al català fa prop de setanta anys, de la mà de Josep Carner, quan el poeta dirigia l'Editorial Catalana, una de les iniciatives de la política cultural de Prat de la Riba. L'obra escollida fou la novel·la breu Silas Marner, la més mítica i per tant, poètica de l'autora. A part la reedició fa una dotzena d'anys (Edicions 62, MOLU) d'aquesta excel·lent traducció carneriana, la gran novel·lista anglesa desapareix de les nostres traduccions, que jo sàpiga, fins que arriba, amb la versió completa i acurada de Middlemarch, la incorporació al català, de la seva novel·la més important, per la qual fou comparada en certs aspectes amb Tolstoi, amb l'afegitó, no pas negligible, de l'humor.
GRAN NOVEL·LA DEL XIX
Es tracta, sense exageració, d'una de les grans novel·les del segle XIX, el segle de la novel·la. Pels volts dels anys de la redacció de Middlemarch i de la seva publicació havien aparegut Guerra i pau, Crim i càstig, L'educació sentimental, L'idiota, Erewhon i el primer volum dels Rougon-Macquart. Hi ha raons plausibles per explicar que la novel·la major de George Eliot no hagi tingut ni tingui l'anomenada de les esmentades ni de tot d'altres de la mateixa època, malgrat que en superi més de quatre en amplitud i en profunditat i que no vagin desencaminats els crítics que situen Thomas Hardy i Henry James, als seus inicis, en la línia de l'obra de George Eliot. El seu estil narratiu és calmós i la narració, sense evitar les convencions de la novel·la del seu temps (¿com ho hauria pogut fer-ho en ple classicisme del gènere i per quina raó?), funciona amb una seguretat que gairebé aclapara.
PREPARACIÓ INTEL·LECTUAL
Tot ve d'una preparació intel·lectual força considerable de caire filosòfic i teològic, a la qual Eliot servia amb absoluta devoció i es complaïa a demostrar-ho. El lector no es pot escapar de veure com l'autora es complau a exhibir la seva cultura, fet que obliga que, com en aquesta edició catalana, proliferin les notes al peu de pàgina sobre tota mena de noms i de referències a què al·ludeix el text. Tot plegat condueix a fer-nos pensar que no a fer-nos sentir.
Avanço aquestes explicacions, amb l'afegitó d'una de molt vaga final: George Eliot no es beneficia del do de la genialitat; d'aquells recursos que proporciona una mena d'estat de gràcia que en realitat és obra del retrobament, potser fugaç, amb algun món perdut que s'esperava a l'aguait, molt fidel, entre la intuïció i el mestratge.
Si Virginia Woolf veia en Middlemarch una novel·la anglesa de les novel·les angleses escrites per als adults, venia a dir, potser sense voler-ho, que no era el Pickwick ni Cims borrascosos. És tanmateix, com he dit i ho repeteixo expressament per tal d'evitar equívocs, una gran novel·la.
Perquè val la pena de recordar que una de les condicions bàsiques del gènere novel·la és de tenir una extensió confortable. Per aquesta raó no trobo prou justificades les queixes formulades a l'exigència d'una bona extensió que figura a les bases dels premis de novel·la. És una exigència que provoca esgarrifances en veure que Gerard de Nerval o Txèkhov, malgrat Sílvia o Una cacera dramàtica, no haurien pogut aspirar, tanmateix, al Sant Jordi.
Però és que de novel·listes, malgrat llur altíssima qualitat com a narradors, no n'eren. Ni tampoc els nostres Ruyra i Espriu, tot i els valors d'El rem de trenta-quatre i de Laia. Sí que ho eren, en canvi, Puig i Ferreter i Xavier Benguerel, i ho és Miquel de Palol (quant a Mercè Rodoreda, ho era sobretot per Mirall trencat, mentre que La plaça del diamant, més inspirada que construïda, es beneficia del do de la genialitat).
George Eliot imagina un món que té al davant, del qual s'ha separat per voluntat pròpia i el presenta intacte a la consideració del lector del seu temps i, en bona part, del mateix medi. Per tant, com que la coneixença era mútua —autora i lectors, amb inclusió de la crítica— hi havia una exigència de versemblança i d'idealització mínima, i l'extensió esdevenia necessària per donar una transcripció literària fiable de la realitat.
Abans d'arribar a la plenitud del seu art narratiu amb aquesta novel·la que podríem qualificar de balzaquiana a l'anglesa, George Eliot havia hagut de fer, prop dels cinquanta anys, el pas de la filosofia i els assaigs crítics a la narrativa i d'aquesta, basada primer en narracions breus, a la novel·la d'extensió i ambició normals a la seva època. Ho aconseguí amb l'excel·lent novel·la Adam Bede, publicada quan tenia quaranta anys.
LA MÉS POPULAR
Poc després, ja llançada, vingué El molí del Floss, la que fou més popular de les seves obres i que encara avui és la més coneguda, potser pel model poètic que reflecteix, amb un final melodramàtic. Hi ha també la infantesa de Mary Ann Evans (el seu nom veritable), al costat del seu germà, a la contrada natal de Warwickshire, llocs on al capdavall torna amb Middlemarch, nom d'una població rural i centre d'una robusta i activa vida provinciana, en la qual el diner en la seva forma més tangible, les propietats, domina les relacions socials; fins al punt que la novel·la es podria titular com la de Zola, L'argent, si treiem d'aquesta,cosa que no li faria cap mal, la filosofia determinista del naturalisme. Perquè Middlemarch, diguem-ho d'un cop, s'acaba raonablement bé, és a dir, sense forçar més del compte les situacions.
Però això no treu que els personatges tinguin entitat i caràcter propis, sobretot perquè hi ha entremig, parlant per ells i d'ells, l'autora, al capdavall, el personatge més important. Entre altres coses per la seva superioritat i el seu distanciament, en el temps, —l'acció se situa quaranta anys abans de la redacció i quan "les senyoretes de la ruralia (...) llegien molt poca literatura francesa posterior a Racine i els periòdics no havien projectat encara la seva magnífica il·luminació actual sobre els escàndols de la vida quotidiana" (p. 426); mentre que George Eliot sabia grec, llatí, hebreu, francès, alemany i italià. Tanmateix, Dorothea, el personatge central, presentada com una santa Teresa fora del segle que li corresponia, se sabia de memòria passatges dels Pensaments de Pascal. Aquesta noia, que "no era fredament intel·ligent ni indirectament satírica, sinó adorablement senzilla i plena de sentiment", esdevé, per la via d'un matrimoni, "un àngel enganyat", segons pensa i creu, el seu enamorat i redemptor apassionat, amb mots que l'autora, que l'ha escollit per alter ego de la protagonista, transcriu, mentre li fa gruar fins a la desesperació l'assoliment dels seus anhels.
Però la novel·la, tot i l'anàlisi admirable dels caràcters i el control gairebé perfecte de les situacions dramàtiques i còmiques, és panoràmica, satírica ("El senyor Vincy feia tan poc la seva voluntat com un primer ministre" p. 340) i un quadre inoblidable de la vida anglesa del primer terç del segle XIX, amb la sensibilitat dels problemes de l'existència i l'abast de la seva reflexió propis de temps molt posteriors.


dijous, 9 de gener de 2020

llegint la metamorfosi (i II)


Cuando despierta transformado en un monstruoso insecto, Gregorio Samsa comprende que en el estado en el que se encuentra, con esas patitas que le han salido a los costados y se agitan sin parar, llegará tarde a la oficina. Es lo único que lo preocupa. No lo estremece el hecho de hallarse convertido en un bicho repugnante, sólo lo angustia no poder abandonar la cama para presentarse puntual en el trabajo. Es uno de los momentos geniales de la literatura. Kafka posterga la reacción de horror de Gregorio Samsa, la guarda para sacarla después, en el momento debido, y cuando descubre que no la necesita se convierte realmente en Kafka. En el humilde cuarto de Praga donde ambienta su historia, Kafka acaba de abrir para la literatura una puerta salvadora que podemos llamar la supresión del grito. Ha desmantelado una antigua fortaleza y ganado un espacio nuevo para la subjetividad de los personajes. Esa subjetividad, eximida del grito, se despliega ahora en ramificaciones que habían quedado inexploradas. Gregorio Samsa, el hombre que no grita, renuncia a todo vínculo con los otros, porque el grito es el último lazo que nos une a nuestros semejantes. Por eso puede decirse que Samsa se vuelve un insecto: porque no grita; de haber gritado, es muy posible que la espantosa alucinación que lo asalta a primeras horas de la mañana se hubiera evaporado. En lugar de eso, Samsa prefiere razonar. Cada nuevo razonamiento solidifica su metamorfosis hasta volverla real e irreversible. Se separa de los demás a base de razonamientos. Por eso, en un sentido, el tema profundo de esta fábula es la conversión de alguien en escritor, la aceptación de la esclavitud que entrañan las palabras, la espantosa inmovilidad de quienes eligen convertir el grito en especulación, que es, en esencia, el sino del escritor, pues todo relato surge de suspender una exclamación de horror o de maravilla, y ahí, en el claro momentáneamente abierto por la ausencia del grito o del llanto, deslizar unas palabras antes de que se extinga la expectación general.

Fabio Morábito. «Gregorio Samsa». A: El idioma materno. SextoPiso, 2014. P. 41-42.


dimecres, 8 de gener de 2020

llegint la metamorfosi (I)


A los veintitrés años hice clases, por primera vez, en un colegio. Como no había estudiado pedagogía, mi única opción era buscar trabajo en colegios privados. Por eso fui a dar a un colegio en Curicó. Debía viajar dos veces por semana para enfrentar a unos estudiantes de segundo, tercero y cuarto medio que eran completamente indiferentes a cualquier cosa que yo les dijera y que demostraban esa indiferencia tirándome papeles a la cara. Pero igual había una alumna, en tercero medio, que me ponía atención. Y yo la cuidaba, claro. Toleraba humillaciones numerosas y constantes, así que la comparecencia en la primera fila de una alumna que me escuchaba con atención me parecía una cierta cortesía del destino, acaso una señal esperanzadora, aunque suponía que la alumna ponía atención en todas las asignaturas, no solo en mi clase: que me escuchaba porque esa era su costumbre, no porque yo lo mereciera o le interesara especialmente lo que decía.
Una mañana abrí la sesión preguntándoles si habían empezado a leer La metamorfosis. Por supuesto sabía la respuesta: nooooooooo, que dio paso a la dispersión de gritos y a una intimidante serie de conversaciones simultáneas. Conocía y deseaba esa respuesta, porque craneaba la prueba más difícil del mundo, la prueba que coronaría mi momentanea pero radical venganza con una hilera sangrante de rojos en el libro de clases. La única que respondió que sí había leído el relato de Kafka fue por cierto esa alumna semirrespetuosa que siempre me escuchaba. Le pregunté si le había gustado y respondió de inmediato, categóricamente, que no, que cómo iba a gustarle un libro sobre un tipo que una mañana despierta convertido en un bicho. Es asqueroso, me dijo: eso nunca pasó, es totalmente irreal. Es que es una metáfora, le dije, después de tragar un poco de saliva. Me preguntó por qué, o quizás me preguntó de qué. ¿Tú nunca te has sentido como un bicho?, la interpelé. ¿Nunca has sentido que tus papás no te pescan, que eres un estorbo para los demás? La niña se puso a llorar. Y no como en las películas. En las películas las lágrimas salen de a poco, de a una, como los tímidos afluentes de un río tímido. Pero ella se echó a llorar como lloran los niños: primero una expresión confusa y breve de desconcierto y luego la explosión de mocos y lágrimas. Me impresionó su reacción, aunque lo único de verdad impresionante era mi salida de madre. Demasiado tarde pensé que quizás la niña acababa de perder a un familiar y que otros diez o veinte escenarios podrían haber multiplicado por mil la crueldad de mi frase. No era así, al parecer, pero había tocado una vena. Y había trasladado mi sensación de lastre. Porque era yo el que se sentía como un bicho. Era yo el que con mayor intensidad que nadie en esa sala deseaba estar en otra parte. Era yo el que cada vez que podía se encerraba en el baño de profesores no a llorar pero sí a fumar, que es un placer genial y sensual y todo eso, pero que a veces se parece bastante a llorar. Aquí termina la historia. Me gustaría decir que la niña se volvió adicta a la lectura y que ahora cursa un posdoctorado en Kafka o en Clarice Lispector o en Robert Musil o por último en Haruki Murakami, pero no creo. No lo sé, la verdad. Lo único que luego supe de esos niños fue que tres o cuatro años después una de mis alumnas —otra, de las más desordenadas— figuró entre las finalistas de Miss Chile. Igual me sentí orgulloso, no me acuerdo si salió segunda o tercera.

Alejandro Zambra. Tema libre. Anagrama, 2019. P. 30-31.