dimecres, 13 de desembre de 2017

velocirepte



ACN Barcelona.-Biblioteques de Barcelona ha presentat un programa per promocionar la lectura entre els usuaris a través de reptes mensuals durant el 2018. El 'Velocirepte', que està adreçat a totes les edats, pretén fer descobrir autors, temàtiques i editorials a partir de propostes mensuals. Les biblioteques posaran a disposició dels usuaris un passaport que s'haurà de segellar a mesura que els lectors finalitzin les lectures proposades. Entre tots els participants que assoleixin "el repte" se sortejarà un viatge per fer en família a cada categoria. A cada equipament hi haurà un espai expositiu amb propostes lectores dins la temàtica global que se seguirà a tota la xarxa local, com ara la música, l'Àfrica, els monstres, les dones, la poesia, la música, Barcelona, el cinema o la gastronomia.
Segons han explicat, els llibres es poden llegir tant en format paper, en préstec a les biblioteques, com en electrònic a través del portal ebiblio.cat. El 'Velocirepte' comptarà amb un web en el que es penjaran comentaris i ressenyes dels llibres que es proposen. Precisament en aquest bloc els lectors podran escriure-hi per explicar la seva experiència amb els diferents volums. Entre tots els usuaris que compleixin la meitat del repte se'ls donarà un obsequi, mentre que pels que completin els 12 llibres entraran en el sorteig d'un viatge. El programa tindrà tres categories: infantil, juvenil i adults. La iniciativa va néixer fa dos anys a la Biblioteca Sagrada Família com a un joc per a fidelitzar els usuaris. Després de la "bona" acollida que ha tingut, ara s'ha impulsat la segona edició a tota la xarxa de la ciutat.

Un passaport literari amb 12 reptes mensuals busca fomentar la lectura a les biblioteques. ccma.cat, 30|11|2017.

dimarts, 12 de desembre de 2017

la novel·la de la vida de prudenci bertrana


XAVIER PLA
La novel·la de la vida de Prudenci Bertrana
Revista de Girona, núm. 301. P.71-73

La seva posició en la literatura catalana contemporània
Entre Girona i Barcelona, entre la pintura i la literatura, entre el Modernisme i el Noucentisme, entre la literatura i el periodisme, entre la narrativa i el teatre, el lloc de l'obra de Prudenci Bertrana en el cànon de la literatura catalana continua essent problemàtic.

El mateix Bertrana no va contribuir gaire a afavorir una recepció clara i neta de les seves obres. Ja fa anys que Joan Lluís Marfany va reflexionar sobre els «greuges» de Bertrana. Més enllà dels problemes econòmics i familiars, un Bertrana constantment agreujat va haver de ressituar-se davant dels lectors a causa de la monopolització de la literatura catalana exercida durant els anys del Noucentisme, accentuant la necessitat constant d'autojustificar-se, insistint orgullosament en la seva integritat d'artista pur, «en la fidelitat gairebé suïcida a una concepció ètica de la literatura». La imatge pública que Bertrana projecta d'ell mateix al llarg de la seva vida és interessantíssima, i el rendiment imaginatiu que en va saber treure llibre rere llibre ha de ser valorat. Es tracta d'una imatge que, en paraules de Jordi Castellanos, «sembla modelada a consciència»: és la de l'escriptor «ressentit». Bertrana es presenta públicament amb ressentiment perquè no se sent prou valorat com a escriptor ni reconegut com a periodista, se sent víctima dels sectors més retrògrads de la societat i se sent un incomprès per la seva concepció gairebé sacerdotal de l'art i profètica de l'artista.
Una postura literària implica, abans que res, com molt bé va saber prefigurar Bertrana, una actitud davant la vida i la literatura. Bertrana fa un ús persistent de la seva imatge pública, o de les diverses representacions de la seva imatge com a personatge, per captar l'atenció dels lectors i condicionar autobiogràficament, per exemple, la lectura dels seus llibres. També per poder-se situar, legitimar i singularitzar dins de la literatura catalana de la primera meitat del segle XX. Potser el seu personatge, allò que podríem anomenar la novel·la de la seva vida, és una de les seves millors creacions. Així, per exemple, a la conferència «De les belleses de la Natura i el meu goig», llegida el desembre de 1908, Bertrana es presentava amb una certa posada en escena personal com un escriptor per a qui la literatura derivava de la creació pura. Per això, parlava d'ell mateix destacant-ne la «senzillesa camperola», el seu «encongiment pagesívol», el seu escàs «bagatge de caminant bohemi». La llista d'autoqualificatius era torrencial: «pobre treballador silenciós», «ànima esquerpa i contemplativa», «pobre artista bosquetà amant del silenci i de les augustes quietuds de les muntanyes», etc. I passava el mateix amb els qualificatius que dedicava al seu art: «modest», «senzill», «instintiu», «nodrit de mandra, de cavil·lacions, de somnis, de tristeses vulgars»...
Bertrana va procurar presentar-se sempre públicament com algú obsedit, en paraules de Domènec Guansé, pel «retorn a l'home primitiu, no deformat per la civilització, a les seves passions i als seus sentiments més elementals, a l'admiració deïficadora de la natura». Dins d'un rousseaunisme genèric, una mica naïf, Bertrana aixecava la bandera de l'escriptor agrest, però queixós i vulnerable, en contacte primigeni amb la natura i en sintonia amb la puresa de la vida dels animals. Davant l'embranzida dels escriptors noucentistes, Bertrana es bastia una defensa basada en l'escepticisme i en la seva força satírica. D'aquí la insistència a presentar-se com un «bàrbar». O a autoretratar-se com un «primitiu», un home «silvestre», un «bosquetà», un «caçador», un «vagabund»; en definitiva, com un escriptor «inculte». El concepte definitiu, que hauria representat la culminació de la gradació en aquest autoretrat públic, era el de «troglodita» amb què, en un principi, Bertrana havia pensat titular el tercer volum d'Entre la terra i els núvols, que finalment va aparèixer com L'impenitent.
Que Bertrana fos o no bon caçador, que fos l'hereu d'uns grans propietaris rurals o no ho fos, que es fes la víctima o que realment fos víctima de la severitat de la crítica, que visqués una vida literària suposadament marginal quan, en realitat, va gaudir d'una certa popularitat i reconeixement, no vindria gaire a tomb a no ser que fos necessari per a una reflexió sistemàtica sobre la distància entre la seva biografia i la seva obra de creació. Al cap i a la fi, quan algú es victimitza públicament, com ho feia Bertrana, acaba essent víctima de la seva pròpia circumstància.
Amb la instrumentalització de la seva imatge pública, Bertrana se servia d'estratègies retòriques per donar més versemblança a la seva obra, per associar-la a una veritat personal. És a dir, en la seva literatura, s'hi fa molt present un ethos identificable i diferenciat d'altres escriptors de l'època: una veu narrativa d'arrel romàntica, entre ingènua i despreocupada, d'ironia benèvola i amb un sarcasme desencaixat, amb complexitat psicològica evident, una violència i un erotisme més que explícits, i un gust per l'emoció i la impressió subjectiva. Presentant-se com un narrador sincer i apassionat, però alhora rude, tosc, poc sofisticat i fins i tot violent, Bertrana pretenia donar una pàtina d'autenticitat i, sobretot, de credibilitat a la seva literatura. Aquestes estratègies antiintel·lectuals responien a la voluntat d'un veritable escriptor amb majúscules com ho era Bertrana, el qual —acabés vencent o fracassant en la seva aposta— era molt més conscient del que pretenia mostrar sobre el funcionament de les regles de la literatura de la seva època.

dilluns, 11 de desembre de 2017

tríada osonenca








El jurat del Premi Documenta, format per Pau Vidal, Marina Espasa, Jesús Cartañà, Èric del Arco i Eugènia Broggi, reunit a Barcelona el dia 23 de novembre de 2017, ha decidit premiar 'Els dics', d'Irene Solà, perquè en valora "la intenció literària, la voluntat experimentadora i el gruix del món dels personatges que caracteritza". La novel·la, que "es desplega a batzegades, capta l’essència poètica del món rural i la combina encertadament amb flaixos de vida urbana", segons ha explicat el jurat.

Nascuda el 1990 a Malla (Osona), Irene Solà va publicar el seu primer llibre el 2012, 'Bèsties', que va guanyar el premi Amadeu Oller. Ha exposat i llegit la seva obra al CCCB, a la Whitechapel Gallery (Londres), al Bòlit (Girona), al Quick Time Festival (Reykjavík), al Festival Internacional de Poesia de Sant Cugat, al LadyFest Barcelona, i a la IX Edició del Festival Literari Tocats de Lletra (Manresa), entre altres.

'Els dics' d'Irene Solà es publicarà el mes de març del 2018.

Ara Llegim. 24|11|2017.



Jaume Coll Mariné (Muntanyola, 1989) es va donar a conèixer amb el llibre Quanta aigua clara als ulls de la veïna (2014), i ha publicat també la plaquette La gata groga (2015). És baixista i contrabaixista del grup Obeses. És llicenciat en Filosofia i prepara un treball de doctorat sobre Segimon Serrallonga.
Un arbre molt alt, format per una quarantena de poemes, va convèncer el jurat del cinquanta-cinquè Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia (format per Maria Josep Escrivà, Rubén Luzón, Jaume Pont i Jordi Cornudella) per la potència amb què evoca el món natural i domèstic d’un racó d’Osona, per l’embranzida lírica amb què s’enfila cap a les fonts del pensament poètic, per la varietat i el rigor de la construcció formal de cadascun dels poemes i per la naturalitat convincent amb què la veu poètica assumeix els tons i les estructures de la llengua viva. El llibre el publicarà Edicions 62 el gener del 2018.
Núvol. 24|11|2017.





El poeta Lluís Solà ha guanyat el premi “Lletra d’Or” al millor llibre publicat en llengua catalana durant el 2016 per la seva Poesia completa, una obra de més de mil pàgines, amb poemes inèdits (Edicions de 1984).
Un jurat independent format per Sílvia Bel, Sebastià Alzamora, Heura Marçal, Salvador Macip, Llucia Ramis, David Plana, Bernat Puigtobella, Núria Cadenes i Ada Castells així ho ha decidit en entendre que es tracta d’una “figura indiscutible”, un “poeta radical i pur de la plana de Vic”.
Nascut a Vic (Osona) el 1940, Solà és també un autor i director de teatre que va començar a ser visible en el panorama literari quan el 2001 va publicar “De veu en veu”, encara que també ha traduït textos de Kafka, Beckett o Pessoa.
Durant un acte celebrat avui, el dramaturg David Plana ha llegit una glossa en la qual ha repassat la trajectòria del guardonat, un “poeta del fred de la boira, de l’espiritualitat”, algú “radical perquè els seus versos sorgeixen de la terra”.
També ha comparat la seva figura amb la d’altres poetes com Peter Handke i l’ha imaginat passejant per un camí de la serra de Vic, “en recerca de la paraula exacta”.
[...]  La distinció, una de les més prestigioses de la literatura catalana i que es lliura des del 1956, no té dotació econòmica, però sí que hi ha un reconeixement en forma de la lletra grega “fi”, símbol clàssic de l’equilibri, una joia dissenyada pel joier Manel Capdevila, nét de l’impulsor d’aquesta iniciativa.

Del blog d'Edicions de 1984. 22|11|2017.


diumenge, 10 de desembre de 2017

emboscada


Scholar's Library, 
¿Cómo imaginar el lugar perfecto para leer? Algunas personas requieren de un espacio amplio y muy bien iluminado, mientras que otras se concentran más en pequeñas estancias, recogidas y con una iluminación indirecta. En cualquier caso el diseño de un espacio para leer o estudiar requiere de un análisis de las necesidades lumínicas y visuales. Como el arquitecto Louis Kahn diría, el proyecto de una biblioteca parte de una idea: un hombre con un libro va hacia la luz.
Localizado en el noroeste del estado de Nueva York, en las montañas Catskill, el estudio del arquitecto Peter Gluck proyecta una pequeña construcción destinada a satisfacer las necesidades del propietario, un erudito japonés.
El pequeño cubo se compone de dos cuerpos principales: el superior construido en vidrio, que es partícipe de unas impresionantes vistas del entorno forestal, mientras parece flotar sobre el cuerpo inferior, macizo y más arraigado al terreno. Este último cuerpo es en realidad un auténtico almacén de libros, que alberga unos 10.000 ejemplares.
El nivel superior se construye mediante grandes vidrios sin carpintería y se cubren de una delgadísima cubierta metálica. En el interior todo es calidez, suelos de madera, una estantería inferior corrida albergando los libros más utilizados, y unas vistas de 360º del bosque donde se sitúa. El cuerpo inferior resuelto mediante un aplacado en piedra, acoge un espacio oscuro y bien aislado donde proteger la colección de libros.

Hic>arquitectura. Peter Gluck & Partners Architects. Scholar's Libray.


dissabte, 9 de desembre de 2017

catalan arts books a guadalajara


Premio a los mejores stands. Feria Internacional del Libro de Guadalajara.
Stand Plata: Gobierno de Cataluña- Instituto Catalán de las Empresas Culturales.
[Aquí, la llista de premiats]

El sector editorial català participa a la Feria Internacional del Libro de Guadalajara
Generalitat de Catalunya
Departament de Cultura
22|11|2017
Per tercer any consecutiu, Catalunya comptarà amb un estand institucional a la Feria Internacional del Libro de Guadalajara, organitzat per l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) sota la seva marca d’internacionalització Catalan Arts Books, en el qual hi tindran representació 35 entitats del sector editorial de Catalunya. La FIL, que tindrà lloc del 25 de novembre al 3 de desembre, és un dels majors festivals literaris del món i la gran cita per als professionals del sector del llibre a Iberoamèrica. Un esdeveniment on conflueixen el comerç de drets d’explotació editorial, els principals agents distribuïdors del sector del llibre del continent americà i un ampli festival cultural obert al públic, on el llibre i els autors són el protagonistes...
Aquí, la resta.

divendres, 8 de desembre de 2017

llegir, el que es diu llegir


ENRIC PRATS
Llegir, el que es diu llegir
La Vanguardia
6|12|2017
La desafecció per la lectura és un fenomen que, com és obvi, només es pot donar en una societat alfabetitzada. El text escrit ha servit, en la nostra civilització, de dispositiu cultural per connectar generacions i la lectura ha ajudat, en certa manera, a cohesionar societats oferint fins i tot expectatives als menys afavorits, que trobaven en el llibre certa evasió a algunes de les seves preocupacions. Però llegir cansa. I és que potser els relats que tenim a l'abast ja no ens ofereixen punts d'ancoratge per entendre aquest món, tampoc salvacions barates, i potser també perquè els que es dediquen a l'escriptura ja s'han despreocupat d'aquesta funció social tan solemne.
En canvi, l'escola, com a agent cultural de primer ordre, sí que s'ha encarregat, almenys fins avui, de facilitar l'accés al bagatge compartit, mitjançant la lectura, i s'ha esforçat per promoure el gust cap a aquest gest tan dramàtic com és obrir un llibre. Un objecte, el llibre, que ha patit els embats de la postmodernitat tecnocràtica: s'ha relativitzat la importància de llegir (potser com a signe dels temps d'incerteses) i s'ha vist sotmès a les inclemències tecnològiques (amb molta mala sort històrica) derivades de competir amb objectes més atractius i potents, encara que possiblement menys duradors i sòlids. Una vegada hem aconseguit universalitzar la lectura, ara hem de canviar de terminal.
L'últim informe PIRLS destaca precisament que, encara que s'ha millorat una mica, les estratègies de comprensió lectora dels alumnes espanyols continuen a la cua d'Europa. Les xifres no ens poden sorprendre. Menys encara que busquem explicacions i observem certa correspondència amb nivell socioeconòmic, estudis de pares i mares, i altres variables habituals.
Però la dada és encara més preocupant si a aquest dèficit diguem-ne tècnic s'hi afegeix la desafecció comentada. Perquè no es tracta de tenir un domini més o menys elevat en una determinada competència comunicativa, sinó de saber per a què s'utilitzarà aquesta capacitat. L'escola ha dedicat molts esforços per elevar aquest nivell tècnic de lectura i també ha invertit una mica més a promoure'n l'ús. En conseqüència, caldrà mirar fora de l'escola per trobar alguna explicació sobre això, i el més segur és que ens trobem amb un panorama amb uns models que no acompanyen gaire. De llegir de debò, més enllà de 150 caràcters, la veritat és que no gaire.
Algú va dir que llegir és viure dues vegades, i va ser Vila-Matas qui ha deixat escrit que el seu lector ideal té quelcom d'hipòcrita. Tal com van els temps, allò de viure dues vegades pot servir d'eslògan per als més optimistes i el suggeriment de l'escriptor barceloní encoratjaria els més illusos per aprendre a dissimular, com aquell estudiant, mestre en potència, que un dia em va confessar que no li agradava llegir. Em reservo la resposta que li vaig donar. Parafrasejant el professor Jaume Trilla: "Llegir, el que es diu llegir...".

dijous, 7 de desembre de 2017

els més prestats



dimecres, 6 de desembre de 2017

troba les set coincidències


Es diu Eva i és un dels personatges de Com si fos ahir, el culebró diari de sobretaula de TV3. 
Capítol 18.
Capítol 49.

dimarts, 5 de desembre de 2017

la foster & wallace



___________
P.S.: Ara com ara no us en puc dir gaire res més. Continuarem informant.

dilluns, 4 de desembre de 2017

l'art d'escriure, l'art de viure


GLÒRIA GRANELL NOGUÉ
Prudenci Bertrana: l’art d’escriure, l’art de viure
Serra d’Or
Núm. 693, setembre 2017

Fa cent cinquanta anys del naixement de Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 – Barcelona, 1941), un escriptor amb una obra literària sòlida i viva que aguanta amb fermesa el pas del temps. Al costat d’aquesta obra, elabora també un pensament artístic que la recorre tota.
Bertrana desplega la seva creativitat a la Girona de finals del segle XIX. Abans d’escriure es dedica a la pintura.
Com a pintor, aconsegueix fer-se un nom important en l’àmbit local i participa en una gran exposició el 1892 a Sant Feliu de Guíxols, al costat de Ramon Casas, Santiago Rusiñol o Joaquim Vayreda, entre molts altres. Practica una pintura realista, sense intenció d’innovar, però amb ganes de copsar amb el pinzell la realitat que l’envolta, exactament com ho farà amb l’escriptura. Tot i que ha deixat una col·lecció de quadres important, la pintura passarà de seguida a un segon pla, com una afició que reprèn als últims anys de la seva vida, sobretot gràcies a les estades que fa a Puigcerdà i al Berguedà. Tant en pintura com en literatura, allò que el fa singular és la mirada: observa la realitat amb goig i atenció, filtra les emocions que li genera i ho converteix en obra d’art. És a partir de l’observació, en aquest cas d’unes orenetes,  que descobreix la vocació literària. Així neix «Les meves veïnes», el seu primer conte, publicat a Lo Geronès el 1898. [...] Un any més tard escriurà la primera novel·la Violeta, inèdita fins fa molt poc, i continuarà publicant llibres com Crisàlides, Josafat o Nàufrags. En aquests inicis ja demostra la seva habilitat per descriure personatges d’una gran complexitat psicològica. La màxima expressió arriba amb el campaner Josafat, torturat pel desig i la culpa.
Amb els anys, Bertrana escriurà novel·les, contes, teatre i farà periodisme satíric. Si una característica plana per damunt de tota la seva obra, però, és el gran domini en la descripció de la naturalesa, del bosc. El coneix bé gràcies a les estades d’infantesa al mas familiar a l’Esparra, prop de Santa Coloma de Farners: gaudeix contemplant-lo i comparteix amb el lector aquest gaudi amb un domini extraordinari de la llengua i del vocabulari. Les millors pàgines de la seva literatura són aquelles en què es delecta descrivint el paisatge: agafa el tempo de la natura, descriu amb detall el cromatisme que observa, encomana la pau que s’hi respira o la por quan els fenòmens naturals es desfermen. Podem trobar tots aquests ingredients en moltes obres, com Proses bàrbares o L’hereu, per exemple. El 1908 pronuncia a Barcelona la conferència «De les belleses de la natura i del meu goig», en què parla amb entusiasme de tot allò que ha viscut en contacte amb la natura. Aquesta xerrada provoca l’efusiva felicitació de Joan Maragall i suposa un punt d’inflexió en la trajectòria de l’escriptor: «Mai no hauria dit que les seves impressions de caçador i de contemplatiu poguessin interessar talment. Tenia molt per dir, llavors!», explica a El vagabund. Bertrana s’adona del potencial literari que té el seu coneixement del bosc, del paisatge i de les persones que el trepitgen cada dia. És una mirada singular en el món intel·lectual barceloní. A partir d’aquest moment s’erigeix volgudament com l’escriptor ferreny, auster i senzill que parla de la naturalesa amb coneixement de causa. Parlar de l’experiència viscuda li permet també posar en pràctica un tema que planteja des del principi de la seva trajectòria, el de la sinceritat de l’artista.
Bertrana vol crear personatges o escenes literàries de ficció que sorgeixin de vivències o emocions reals. Vida i obra van sempre íntimament lligades. Ho explica en boca d’Innocenci Aspriu, el seu personatge àlter ego de la trilogia Entre la terra i els núvols: «Sense el contacte íntim amb la realitat, la imaginació d’Innocenci no vibrava. Per aquest motiu sortia al carrer amb els ulls ben esparvillats i el cor ben tendre, segur de no tornar a casa sense haver recollit una emoció que li inspirés una glossa per al dia vinent» (El vagabund). En una de les moltes presentacions públiques que fa del llibre L’hereu, pel qual rep el Premi Crexells el 1931, també explica aquesta necessitat de transmetre al lector amb fidelitat l’essència de la seva experiència viscuda: «Jo vull que el llegidor camini pels camins que jo he pujat, que conegui els homes i les coses que jo he conegut, que suï o tremoli amb els sols o les gebres que jo he patit, i que si ploro ell senti ganes de fer-ho...» (El matí, 24-4-1931). En l’obra de Bertrana, realitat i ficció, vida i art, són dues cares de la mateixa moneda. És una barreja que li serveix per a crear un retrat literari de si mateix elaborat minuciosament al llarg de tota la vida que culmina els últims anys, en què es dedica exclusivament a recordar, revisar i escriure com vol que el tingui present el lector del futur.
[...] Bertrana necessita justificar-se constantment i notar l’aplaudiment del públic per compensar la inseguretat personal que sent davant la seva obra. Al cap i a la fi, però, acaba la novel·la L’impenitent amb la conclusió que, malgrat les penúries que ha passat per dedicar-se a la literatura, està satisfet de l’opció escollida. Sempre que hagi estat útil, és clar. La reflexió sobre la pròpia obra i el seu paper com a intel·lectual és molt evident al final de la seva trajectòria, però l’acompanya des de sempre. A principi del segle XX, just quan comença a escriure, es troba totalment implicat en el procés de renovació cultural gironina que es proposa portar a terme amb companys com Carles Rahola, Xavier Montsalvatge o Miquel de Palol. En aquest context, ja reflexiona sobre la utilitat del seu art en revistes locals com L’Enderroch o Vida: «Parlem d’art: a veure si en sentir la nostra conversa s’atura algú: a veure si els desgraciats que tenen l’ànima adormida desperten i paren l’orella: a veure si transformem alguna vida vegetativa en vida del sentiment i fem homes honrats, de cor tendre, que no es donguin vergonya de plorar i renyeixen amb la tonteria i ridiculès de forces costums que imperen» (Vida, núm. 2, 9-11-1902). Aquesta idea es mantindrà intacta fins al final dels seus dies, ja que cinc anys abans de morir, en el discurs que pronuncia com a president dels Jocs Florals de Barcelona el 1936, fa referència una vegada més a l’obsessió per saber si l’esforç que ha fet per viure de i per a l’art ha valgut la pena: «Deixeu-me fer la il·lusió de no haver estat un home inútil en aquesta vida, de no haver gastat llum, tinta, paper i estilogràfica sense cap profit; deixeu-me creure que amb la meva prosa he aconsolat algun trist, que he redimit algun captiu, que he humitejat alguns ulls, que he fet somniar alguna ànima senzilla, que he tret de la foscor éssers humils, amb grandesa d’herois, i donat més d’una vegada categoria de racionals a les bèsties menyspreades dels homes.»...


diumenge, 3 de desembre de 2017

experiència i ficció


Ser escritor de ficción es de lo más agradable por varias razones; una de las más destacadas, por supuesto, es que puedes persuadir a la gente de que se trata de un trabajo de verdad, si tienes un aspecto lo bastante demacrado. Pero quizá una de las cosas más prácticas de ser escritor de ficción es que no se desaprovecha nada; cualquier experiencia sirve para algo; tiendes a verlo todo como una estructura potencial de palabras. Esto me lo hizo comprender de pronto una de mis hijas cuando, hace poco, vino a la cocina, donde yo estaba intentando abrir la puerta de nuestra viejísima nevera. Siempre que había humedad, se quedaba atascada, y uno de los placeres de un día frío de lluvia era abrir la nevera. Mi hija me estuvo observando mientras yo luchaba con ella y al cabo de un momento me dijo que era ridículo aporrear así la puerta de la nevera; ¿por qué no usar la magia para abrirla? Me quedé pensando en eso. Me serví otra taza de café, encendí un cigarrillo, me senté un rato y reflexioné sobre ello; y un poco después decidí que tenía razón. Dejé la nevera donde estaba y me dirigí a mi máquina de escribir y escribí una historia sobre la imposibilidad de abrir la puerta de la nevera y la capacidad de los niños para abrirla con magia. Cuando una revista compró la historia, yo me hice con una nevera nueva.

Shirley Jackson. «Experiencia y ficción». A: Cuentos escogidos. Traducció de Paula Kuffer. Minúscula, 2015. P. 103.


dissabte, 2 de desembre de 2017

cultura de l'aprofitament




JORGE ALVAREZ
Un regalo para estas fechas: la estantería-ataúd
La brújula verde
31|10|2014

¿Recuerdan a Quequeeg, el arponero polinesio de Moby Dick? Era un tipo raro; tanto que se embarcó en el Pequod con su propio ataúd, el mismo que al final de la novela le sirve al narrador, Ismael, para sobrevivir en el mar hasta ser rescatado. Quizá haya gente así, que no tiene problema en dejarlo todo atado para cuando le llegue el momento. En tal caso, seguro que les resulta interesante este post.
Y es que el diseñador británico William Warren ha ideado un singular mueble doméstico. Bueno, más que singular debería decir plural, ya que es multiusos, bien es cierto que una de esas utilidades llegará cuando el dueño ya no la necesite; o sí, según se mire, dado que la tendrá a su lado para siempre. Se trata de una estantería transformable en féretro.
Él es profesor titular de la Universidad Metropolitana de Londres y también da clases en la Universidad de Kingston, el Goldsmiths College, el Camberwell College of Art y el Central Saint Martins. Su estudio, tal como explica su propia web oficial, está especializado en interiorismo y mobiliario, trabajando con fabricantes, distribuidores y minoristas, y presumiendo de prestar atención a la utilidad y la mejora de la experiencia emocional del usuario.
Utilizando multitud de materiales para sus muebles, Warren suele aportar un toque gracioso a los productos que nacen de su imaginación. Y no cabe duda de que el presente está imbuido de cierto humor negro. Se llama Shelves for Life (Estantes para la Vida) y en realidad no es algo nuevo, puesto que está en el mercado desde 2006 (se presentó un año antes en el London Design Festival); no sé exactamente con qué éxito.
Desde luego, difícilmente se encontrará algo tan reaprovechable y sostenible. Parte de la idea de que un ataúd precisa de una importante cantidad de madera para fabricarse, a veces de alta calidad y consecuente precio, total para que su ocupante no lo disfrute en vida. Por eso el diseñador ha ideado este objeto, que será de utilidad práctica a su dueño hasta que fallezca y, entonces, pasará a desempeñar una segunda función. Así, la madera será la misma (y no hará falta cortar más árboles).
Y ello sin contar el ahorro económico que supone, ya que no se pagan una estantería y un ataúd por separado sino todo en uno, por primera y última vez. Cuando se produzca el óbito bastará con desmontar los estantes y remontarlo todo como ataúd, siguiendo las instrucciones. Incluso hay una placa de bronce que por una cara tiene los datos de la empresa mientras que la otra está en blanco para grabar los del difunto.