dimecres, 18 d’octubre de 2017

la cabina



L’última cabina telefònica serà un punt d’intercanvi de llibres
Els veïns de Sant Genís dels Agudells ho han decidit en votació popular
La darrera cabina telefònica tancada que queda a la ciutat, ubicada al carrer del Lledoner, es convertirà en un punt d'intercanvi de llibres. Això és el que han decidit els veïns de Sant Genís dels Agudells que han participat en una votació convocada per l'associació de veïns del barri i l'Ajuntament.
Betevé
16|10|2017

En la votació hi han participat 93 persones i l'opció guanyadora, amb 28 vots, ha estat utilitzar la darrera cabina telefònica tancada de la ciutat com a punt d'intercanvi de llibres. La segona opció, que ha obtingut 25 vots, pretenia convertir-la en un telèfon per al civisme. I una última opció, que ha rebut 24 vots, demanava que es transformés en un punt de connexió wifi. Hi hagut tres vots en blanc i cinc de nuls.
Punt de fumadors o la cabina de Superman
També hi havia la possibilitat de fer propostes obertes i les més curioses han estat crear un punt de fumadors o convertir-la en la cabina de Superman. En l'escrutini, també s'han trobat sis vots que demanaven conservar-la com a cabina de telèfon.
Està previst que a principis del 2018 la cabina es traslladi a un lloc més visible, a la plaça de Meguidó, davant del Centre Cívic Casa Groga. Xavier Civit, de l'Associació de Veïns de Sant Genís dels Agudells explica que la intenció és que tingui un horari d'ús concret. "Es va plantejar que el més convenient seria que funcionés amb l'horari del centre cívic, i aleshores, a la nit, quan tanqui a les 10 del vespre tancar també la cabina fins al dia següent, a les nou del matí”.
Ara només queda pendent que l'Ajuntament signi, abans de finals d'any, el conveni de cessió de la cabina amb Telefónica.

dimarts, 17 d’octubre de 2017

som el que llegim, també


Jean Rhys. Voyage in the Dark.

«Tot escriptor és un lector abans de ser escriptor. Sempre he llegit molt. Mai no he parat de llegir. No pot haver-hi un escriptor aliè a la tradició, la seva tradició particular i la tradició de la literatura del món. Veuràs que a la pàgina del copyright identifico de l’origen d’una frase de Sortir a robar cavalls. L’he hagut d’identificar perquè no és meva. És de Jean Rhys. Adoro Jean Rhys. Crec que és una de les grans autores del segle passat. I una mica més i la seva extraordinària vida no li hauria permès fer la seva obra. Una nit, mentre escrivia Sortir a robar cavalls, me’n vaig anar a dormir en un moment problemàtic del capítol 17. Em faltava una frase per començar el capítol. En despertar-me ja tenia la frase al cap, però no era meva. No recordava de qui era la frase i me la repetia una i altra vegada.
Vaig anar a la sala on tinc la biblioteca i vaig repassar els lloms dels llibres als prestatges fins que vaig trobar Voyage in the Dark. Què havia de fer? Posar la frase a la meva novel·la. Som el que llegim i el que escrivim. El que hem llegit forma part de nosaltres. Martin Eden, de Jack London, em va ensenyar el poder de la literatura i encara és amb mi. Com Hemingway i molts altres, Jayne Anne Phillips, Joseph Conrad...»

SAM ABRAMS. Entrevista a Per Petterson. Avui Cultura. 18|12|2016.

_____________________
P.S.: Així és com comença el capítol 17 de Sortir a robar cavalls, en versió de Carolina Moreno:
«Era com si hagués caigut un teló i tot el que jo havia vist i conegut hagués quedat colgat. Era com començar la vida de cap i de nou. Els colors eren diferents, les olors eren diferents, els sentiments que deixaven una empremta profunda eren diferents. No es tractava només de la diferència entre calor i fred, llum i foscor, lila i gris, sinó que la diferència raïa en la meva manera d'estar espantat i d'estar content». 
Torna a repetir el fragment (íntegre) dues pàgines després.


dilluns, 16 d’octubre de 2017

a la solapa


JOSEP M. RIPOLL
Tria personal
Serra d’or
Núm. 686, febrer 2017

De vegades, les frases que s’inclouen a la contracoberta o a la solapa d’un llibre són propaganda pura segons la qual aquell volum és imprescindible; d’altres, però, donen una idea ajustada d’allò què hi trobarem. Aquest últim cas és el de Sortir a robar cavalls, cinquena novel·la del noruec Per Petterson, publicada al seu país el 2003 —després n’ha publicat dues més— i traduïda ara al català després d’haver-ho estat a una cinquantena de llengües. En efecte, a la solapa del volum s’hi enumeren els grans temes presents en la seva narrativa: «La infantesa, els vincles familiars, la relació amb el paisatge, la pèrdua i la memòria com a gran constructora
No es podia dir millor.
En efecte, en aquesta obra sòbria, vitalista i melancòlica alhora, assistim als records en primera persona d’un protagonista ja vell, que viu sol en plena muntanya, a l’entorn de la relació que d’adolescent havia tingut amb el seu pare, que just quan aquesta relació sembla més càlida abandona la família sense, pràcticament, explicacions. Una altra relació important és la que aquest narrador i protagonista estableix amb el seu veí, amb qui s’havien conegut de petits i l’existència del qual està marcada per haver matat involuntàriament el seu germà bessó en la infantesa. Més que la història o les històries en si, però —de construcció impecable, val a dir-ho—, allò que és fonamental és l’atmosfera, les sensacions sovint físiques que l’autor aconsegueix transmetre, l’ambient sempre relacionat amb el contacte amb la naturalesa, la subtilesa en recrear els mecanismes de la memòria, o la sobrietat en la narració, que no es recrea en la descripció dels sentiments —que els personatges no expressen directament—, però que els transmet d’una manera implícita. Petterson reflecteix així, d’una banda, l’univers propi del seu país, avesat a la vida en solitud entre muntanyes i a la parquedat a l’hora d’expressar emocions, però també reprèn, de l’altra, alguns dels grans motius de la literatura universal, assenyaladament el pas del temps i la complexitat dels lligams familiars —són significatives sobre això les referències a Dickens, un autor aparentment tan diferent—. Alternant el descobriment juvenil del món amb l’actitud reflexiva de la vellesa, la novel·la sembla anar-se construint a ella mateixa a mesura que avança, talment el riu que transporta els troncs tallats pel protagonista i el seu pare; i flueix amb la mateixa cadència natural, en un estil evocador i enormement precís que la traductora, Carolina Moreno, ha recreat amb una riquesa extraordinària. Una novel·la magnífica.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

dissabte, 14 d’octubre de 2017

espais d'experimentació


Les biblioteques de Terrassa es converteixen en espais d'experimentació amb «BiblioLab»
El programa vol fomentar la creativitat en camps com la tecnologia, la ciència, l'art o la literatura
Nació digital
7|10|2017

Les biblioteques són molt més que un lloc on anar a estudiar la setmana abans dels exàmens finals. O, almenys, a Terrassa s'ho proposen. La Xarxa de Biblioteques Municipals posa en marxa, a partir d'aquest mes d'octubre i durant tot el curs, el projecte BiblioLab. Hi participaran cinc espais de la ciutat: la Biblioteca Central i les dels districtes dos, quatre, cinc i sis, amb activitats adreçades a tots els públics.
Sota el lema "crea-experimenta-innova", els tallers BiblioLab posen a les persones usuàries al centre de la biblioteca, convidant-les a generar i compartir coneixement a partir de l'experimentació i la innovació en camps com la tecnologia, la ciència, l'art o la literatura. L'objectiu màxim és convertir la casa dels llibres en laboratoris on els usuaris en seran els científics.
D'aquesta manera, la BCT Xarxa vol fomentar la creació i la creativitat de la ciutadania, "habilitats de gran valor en el desenvolupament de les persones en àmbits com l'educació, la cultura i l'emprenedoria". El programa es basa en criteris com l'equitat d'accés, la sostenibilitat econòmica, l'eficiència, o la qualitat de servei i la pertinença.
BiblioLab té uns objectius molt concrets. En primer lloc, impulsar el desenvolupament individual i col·lectiu a través de l'aprenentatge dinàmic, la creativitat i la innovació. També pretén oferir accés a la ciutadania a les tecnologies de la creació i la fabricació digital; situar l'experimentació en el centre del model d'aprenentatge impregnant l'accés al coneixement de manera transversal i fomentar la participació de la comunitat de forma activa.
Tot això respon a la voluntat per part de l'Ajuntament d'incrementar el valor social de les biblioteques públiques, obrint el seu enfocament i erigint-se en "un agent actiu que treballa i investiga en les noves formes de producció de coneixement i informació, tot acompanyant les persones usuàries en l'adaptació als canvis que es produeixen.

divendres, 13 d’octubre de 2017

orelles

«Poso la ràdio. Enganxo les notícies del matí a mitges. Granades russes plouen sobre Grozny. Ja hi tornen a ser, però no guanyaran mai, a llarg termini no, fins i tot jo ho sé. Tolstoi ja ho va explicar a Hadji Murat, i això que la novel·la té cent anys En realitat, no s'entén que els grans estats no hagin après la lliçó, que no entenguin que al final seran ells que acabaran dissolent-se. Però, i tant que es pot arrasar Txetxènia. Avui és un pèl més fàcil que fa cent anys.»
Per Petterson. Sortir a robar cavalls. Traduït per Carolina Moreno. Club editor, 2016. P. 119.

_______________
P.S.: orella Senyal que es fa en doblegar la punta d'una pàgina.

dijous, 12 d’octubre de 2017

llegir a les sèries



Com si fos ahir. Capítol 18. Emès el dilluns 9|10|2017. 


dimecres, 11 d’octubre de 2017

semproniana



«El restaurant Semproniana (Rosselló, 148) d'Ada Parellada inaugura aquest mes una nova etapa marcada per la literatura. Des del 24 d'octubre i de manera indefinida, organitzarà regularment sopars que inclouran tertúlies literàries en què es debatrà sobre poesia, novel·la o assaig. Els comensals (un màxim de 30) tindran l'oportunitat de xerrar cara a cara amb destacats artistes catalans.
L'activitat costarà entre 20 i 35 euros. El 24 d'octubre que ve el convidat serà Jordi Puntí.
Aquesta nova línia del restaurant, que portarà per nom Lectures comestibles, ha sigut creada conjuntament per la cuinera Ada Parellada i la periodista gastronòmica Ada Castells. L'objectiu és unir literatura i gastronomia al Semproniana, a l'espai del qual hi va haver antigament l'editorial Miquel durant uns 60 anys.
[...] INICI AMB POESIA/Els primers dimarts de cada mes es dedicaran a la poesia a partir del 7 de novembre. Aquest dia, els poetes Josep Pedrals, Gerard Altaió, Eduard Escoffet i Martí Sales inauguraran una vetllada que es dirà Cartilla de raciocini. El dia 7, l'escriptor i poeta Xavier Theros serà el protagonista de la conversa i de l'àpat. Theros va guanyar al gener el Premi Josep Pla de prosa en català amb La fada negra.
«El nom Cartilla de raciocini fa al·lusió a un espai de trobada on pensar i ajudar-nos a fer preguntes», destaca Pedrals. «Intentem convidar gent molt interessant per parlar d'art, vida i actualitat», afegeix.
Pedrals, Altaió, Escoffet i Sales fa temps que es reunien una vegada al mes al restaurant Semproniana. «Tot va començar com una tertúlia entre amics. En un moment donat, vam decidir fer-les públiques», relata Pedrals...»

Beatriz Pérez. El restaurant més literari. El Periódico. 10|10|2017.




dimarts, 10 d’octubre de 2017

la història i la vida


Hi ha gent que s’adapta bé a la incertesa d’aquests dies. Tornem a Casablanca : “On eres aquest matí? No ho recordo, fa massa temps. Què faràs aquesta nit? No faig mai plans amb tanta antelació”.
Jo soc en part d’aquests, i això que la meva generació va viure la certesa d’una vida ordenada gairebé com una imposició social. Després la precarietat ha anat fent forat i la convivència amb la incertesa ja és molt més general. Si cal, avui vaig a la manifestació, i demà em quedo a casa a pintar, o a fer números... És com aquella entrada dels diaris de Kafka, del 2 d’agost del 1914, que diu: “Avui Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda he anat a nedar”. És un contrast brutal, de la història i el món privat...

«Em costa molt concentrar-me, aquests dies». Antoni Bassas entrevista Jordi Puntí. Ara. 7|10|2017. 




dilluns, 9 d’octubre de 2017

noruega, un país ple de bons escriptors


JORDI NOPCA
Noruega, un país ple de bons escriptors
Ara llegim
29|10|2016

El sextet autobiogràfic La meva lluita, de Karl Ove Knausgård, és un dels fenòmens que han dividit la comunitat literària internacional. Els entusiastes destaquen la meticulositat de la prosa i la profunditat de l’aproximació autobiogràfica de l’autor noruec. Els detractors consideren que l’anomenada slow literature no funciona, com a mínim en les grans dosis que proposa Knausgård: cadascun dels sis llibres -encara en procés de publicació en la majoria de les 22 llengües a les quals està sent traduït- supera les 500 pàgines. 
[...] Les lletres noruegues no s’han d’identificar només amb Knausgård. Encara que sigui una literatura de dimensions reduïdes, adreçada a un país de 5,2 milions d’habitants, ha sigut recompensada en tres ocasions amb el premi Nobel de literatura. El van rebre Bjørnstjerne Bjørnson el 1903, Knut Hamsun el 1920 i Sigrid Undset el 1928. Fa anys que a les travesses del Nobel hi ha entrat el dramaturg Jon Fosse -que, per força, és comparat amb un precedent il·lustre, Henrik Ibsen-; així i tot, Noruega és un país on abunden els novel·listes. N’hi ha que es dediquen al thriller, com els supervendes Jo Nesbø, Karin Fossum i Anne Holt; d’altres han fet fortuna amb la divulgació filosòfica -com és el cas de Jostein Gaarder i El món de Sofia, del qual es van vendre 40 milions d’exemplars-, i n’hi ha que s’han especialitzat en el reportatge narratiu, com Åsne Seierstad i Erika Fatland. Entre els autors més literaris destaquen Dag Solstad, Kjartan Fløgstad, Kjersti Annesdatter, Carl Frode Tiller i Per Petterson.
[...] Amb una trajectòria de gairebé tres dècades, Per Petterson (Oslo, 1952) ha convertit l’exploració dels vincles familiars en el gran tema que recorre totes les seves novel·les. Club Editor va publicar Maleeixo el riu del temps el 2009, un any després que sortís en noruec. Allà, un jove pare de família que s’acaba de separar de la dona passa uns dies a Jutlàndia amb la mare, a qui acaben de diagnosticar un càncer. “La meva mare va tenir el mateix tipus de càncer i va sobreviure, però no li va servir de gaire -explica Petterson-. El 1990 va morir en un accident de ferri amb el pare, un germà i una neboda. Va ser una tragèdia nacional en què van morir 159 persones”. Un accident semblant al que van patir els familiars de l’escriptor és el punt de partida de I kjølvannet  (Despertant-se, 2000), tot i que l’acció ràpidament es distancia de l’autobiografia. “Aquella novel·la va acabar tractant d’una relació dolorosa entre un pare i un fill -fa memòria-. No havia planificat res, perquè escric des de la intuïció. El pare i el fill del llibre són poc comunicatius, i les coses importants no se les han dit. Ja no hi ha res a fer. És una novel·la dura. No vaig poder escriure-la fins gairebé deu anys després de la tragèdia”.
En aquells moments, Petterson s’acostava als 50 anys, i les seves novel·les havien tingut una repercussió internacional moderada. L’esclat arribaria amb Sortir a robar cavalls (2003), inèdita en català fins a l’edició actual de Club Editor: a partir del premi IMPAC 2007 -un dels més ben dotats del món: 100.000 euros-, editors de tot el món es van interessar per publicar-lo, i ara per ara es pot llegir en 51 llengües, una fita que pocs escriptors assoleixen. Podrien ser 52 aviat: “Estem parlant amb una editorial iraniana”, avança Petterson.
Sortir a robar cavalls és una novel·la poderosa, subtil i corprenedora, estructurada amb una precisió admirable al voltant de dos moments: el 1999, quan el Trond viu sol i retirat en una cabana, i el 1948, durant l’estiu que va passar amb el seu pare quan tenia 15 anys. “Volia que fos un llibre amb llum, en el qual pare i fill s’estimessin des del principi i fins al final. No tenia cap altra aspiració -explica-. El punt de partida me’l va donar el meu sogre, un dia que vam començar a parlar a casa seva. Em va dir que durant la Segona Guerra Mundial vivia en una cabana al sud de Noruega que quedava a prop d’un riu que venia de Suècia i, després d’un breu trajecte pel nostre país, tornava a Suècia. De la manera com me’n va parlar em vaig adonar de seguida que eren un lloc i un moment importants per a ell. Li vaig demanar que no m’expliqués res més. Volia pensar-hi a fons. Aquell dia, tornant a casa, em vaig adonar que ja tenia escenari per a la pròxima novel·la. Una mica més endavant, el meu millor amic em va dir: «¿T’he explicat mai quan sortia a robar cavalls?» I li vaig respondre: «Calla! No en vull saber res!» Va ser així com vaig trobar el títol”.
Petterson es va posar a escriure, i mentre anava avançant es va adonar que la resistència clandestina als nazis durant la Segona Guerra Mundial tindria un paper important en l’acció. “Vaig saber que havia de parlar-ne perquè els pares del Trond i el Jon són incapaços de mirar-se als ulls. Per què passava això? Es tractava d’investigar-ho”, diu. Per a Petterson, una novel·la implica “anar seguint els personatges i estrenyent el seu camí”. No és un autor interessat a fer autoficció ni autobiografia. “Els sentiments i les emocions que explico han de ser reals, però no necessàriament han de venir de la meva vida”, diu. Sortir a robar cavalls és una novel·la. “El debat entre literatura real i literatura de ficció em sembla absurd, i a Noruega encara és obert -diu-. Espero que aviat tornem a parlar de les qualitats intrínseques dels llibres i deixem de banda si les coses terribles que hi llegim van passar de veritat o no. Quina importància té?”...


diumenge, 8 d’octubre de 2017

dissabte, 7 d’octubre de 2017

una llegenda hassídica


La leyenda decía que, en cierta ocasión, en las afueras de un poblado, unos judíos estaban al final del sabbat, sentados todos en el suelo, en una mísera casa, y eran todos del lugar, salvo uno, a quien nadie conocía: un hombre especialmente mísero, haraposo, que permanecía acuclillado en un ángulo lóbrego...La conversación en la desventurada casa, que había ido hasta entonces girando sobre muchos temas, terminó desembocando en una pregunta que complacía a todos los judíos allí reunidos: ¿cuál sería el deseo que cada uno formularía si supiera que podría verlo realizado? Uno dijo que quería dinero; el otro, un yerno; el tercero, un nuevo banco de carpintería, y así a lo largo del círculo. Después de que hubieran hablado todos, aún faltaba el haraposo acuclillado en su rincón oscuro. De mala gana y vacilando, al ver que insistían tanto en preguntarle, respondió así a los reunidos: «Quisiera ser un rey poderoso y reinar en un vasto país, y hallarme una noche durmiendo en mi palacio y que desde las fronteras irrumpiese el enemigo y que antes del amanecer los caballeros estuviesen frente a mi castillo y que nadie ofreciera resistencia y que yo, despertado por el terror, sin tiempo siquiera para vestirme, hubiese tenido que emprender la fuga en camisa y que, perseguido por montes y valles, por bosques y colinas, sin dormir ni descansar, hubiera llegado sano y salvo hasta este rincón. Eso querría».  Los otros se miraron desconcertados y le preguntaron qué hubiera ganado con ese deseo. «Una camisa», respondió.

Enrique Vila-Matas. Mac y su contratiempo. Seix Barral, 2017. P. 173.

divendres, 6 d’octubre de 2017

la biblioteca de gregor samsa



¿Una biblioteca entre frutas y verduras? Sí, sólo en la CdMx

En un local de la Central de Abasto de la Ciudad de México, la familia Tentle aloja la Biblioteca Gregorio Samsa, cuyo catálogo tiene 700 títulos que se prestan gratis a cualquier lector
Verónica Díaz 
Milenio. com
2|10|2017

Entre cajas de manzanas, plátanos, peras y toda fruta de la estación, precisamente ordenados en contenedores de fruta hay títulos como El amor en los tiempos del cólera, Cien años de soledad, Travesuras de la niña mala, La tía Julia y el escribidor, El héroe discreto, Los miserables, Por quién doblan las campanas, El Conde de Montecristo o En busca de Klingsor.


Los casi 500 mil marchantes y comerciantes que caminan por estos pasillos diariamente pueden hacer una parada en el local marcado con el número 73 de la nave I-J de la Central de Abasto de la Ciudad de México (CEDA), y solicitar en préstamo uno de los 700 títulos que conforman la Biblioteca Gregorio Samsa...

Aquí, la resta de l'article.



dijous, 5 d’octubre de 2017

a escala



Els primers bibliobusos de Catalunya es van introduir durant la Guerra Civil Espanyola, més concretament el 1937, quan l'Agrupació d'Escriptors Catalans va crear el Servei de Biblioteques del Front per procurar lectura als combatents. Aquesta iniciativa es va dur a terme el maig de 1938, adaptant la carrosseria d'un camió i omplint-lo amb llibres que recorria fronts i els hospitals de primera línia i rereguarda. Aquest bibliobús pioner va realitzar rutes per tot Catalunya. Aquest servei va finalitzar amb la derrota del bàndol republicà. El bibliobús faria el seu últim servei el gener del 1939, quan va servir com a mitjà de transport per exiliar escriptors i intel·lectuals catalans cap a França. En aquell autobús va viatjar gent com Mercè Rodoreda, Antoni Rovira i Virgili, Pompeu Fabra i Poch, Joan Oliver, Xavier Benguerel o Francesc Trabal, entre altres intel·lectuals i escriptors... [Viquipèdia]


dimecres, 4 d’octubre de 2017

l'exotisme del nord


«Hi ha un exotisme del sud i un exotisme del nord. La principal diferència és que el del sud ens sembla exòtic i el del nord, no. Si seguim la definició dels diccionaris, trobem tan «estranys i estrangers» els pobles de l'Àfrica negra com els indonesis o els andins —per posar tres exemples de l'equador avall—,  però resulta més difícil veure com a exòtics els països nòrdics, i en especial els escandinaus. Malgrat que les diferències culturals i socials són òbvies, potser els tenim massa a prop per considerar-los lluny, o potser és el color de la pell, o les tradicions religioses. En tot cas, hi ha un tret del tarannà nòrdic que els mediterranis en general no compartim: la importància de l'individu.
A grans trets es tracta de la capacitat d'estar sol i no sentir-se sol, de cultivar una vida interior que t'escalfa més que un abric de pell de foca. De fet, les llengües escandinaves —igual que l'anglès— fan una distinció entre loneliness i solitude. A la majoria de llengües romàniques el matís es perd, perquè ens veiem obligats a traduir-ho sempre per solitud (o soledat), i ens cal un verb: estar sol, sentir-se sol. La poeta Marianne Moore deia: «The cure for loneliness is solitude», que podríem traduir així: «La cura per no sentir-se sol és gaudir de la soledat».
Fa poc s'ha publicat a Club Editor la novel·la Sortir a robar cavalls (2003), de Per Petterson. La història comença de manera semblant al clàssic noruec Pan, de Knut Hamsun (1894): amb un home que viu tot sol en una cabana al bosc, acompanyat d'un gos. En el cas de Pan, és un noi jove i la vida l'ha portat a aquella situació; a Sortir a robar cavalls, és un home vell que ha pres la decisió per voluntat pròpia. El mateix narrador escriu al principi: «Tota la vida he anhelat viure sol en un lloc així, inclús en els moments més bons, que no han sigut pocs. [...] per exemple, enmig d'una abraçada, quan algú em xiuxiuejava a cau d'orella el que jo volia sentir, de sobte desitjava ser ben lluny, en un lloc on només hi hagués silenci».
La soledat reflexiva, l'organització de la vida frugal i la presència d'un altre home solitari, en una cabana no gaire lluny de la seva, li remouen la memòria i la calma, i aviat comença a recordar un estiu de molts anys enrere, durant l'ocupació nazi de Noruega, quan el narrador i el seu pare van viure uns fets extraordinaris. Com en aquest cas, la majoria de novel·les de Per Petterson parlen de les relacions entre pares i fills, entre germans, i gairebé sempre per subratllar el pes d'una certa desafecció sanguínia. Parlant-ne amb la traductora de Petterson, Carolina Moreno, que ha viscut temporades a Suècia, em deia que a les societats escandinaves preval més el nucli individual que no el nucli familiar, la llibertat de triar el teu destí. No tothom viu sol, per descomptat, però l'opció no està tan mal vista per la societat més tradicional. A més, es tracta de països amb una densitat de població molt baixa.
La soledat, doncs, volguda o no, és una de les conseqüències d'aquest desarrelament familiar. Ho veiem a les pel·lícules de Thomas Vinterberg o de Roy Andersson, per exemple. Durant el mes de novembre, el Documental del Mes que es va axhibir a diverses sales de Catalunya era La teoria sueca del amor, d'Erik Gandini, que precisament se centra en les relacions personals entre els suecs. A l'inici del film, una veu en off explica: «Tot era fantàstic a Suècia. La gent gaudia d'una vida acomodada. Un nivell de vida molt elevat. Progrés. Mentalitat moderna. [...] Havia arribat l'hora de fer una passa més i alliberar-nos de les estructures familiars antiquades i obsoletes que encara dominaven la nostra manera de viure plegats i ens feien dependents els uns dels altres».
Som a l'any 1972 i el govern fa redactar un manifest, titulat La família del futur, que proclama la necessitat de la independència personal. Tothom té el dret de ser considerat «com un ésser autònom i no com un apèndix del seu cuidador». El documental, llavors, mostra algunes històries que són conseqüència d'aquella decisió. Avui dia, resulta, gairebé la meitat de la població sueca viu sola. Hi apareixen elements d'èxit del model, però també del fracàs, des de la mare soltera que no vol cap relació amorosa perquè «necessita espai», fins a una comuna de joves que viuen al bosc per evitar la soledat, o dos agents socials que tenen la feina d'entrar als pisos en què han mort les persones que vivien soles. Hi ha també a l'interior d'aquests pisos, lluminosos i tanmateix freds, una estranyesa que ens és massa familiar per considerar-la exòtica. Qui no ha tingut un accés de melancolia mentre comprava a IKEA?».

Jordi Puntí. «L'exotisme del nord». L'avenç, núm. 429, desembre 2016. P. 82.


dimarts, 3 d’octubre de 2017

aturada general