05 març 2015

criticar els qui no llegeixen


«De tant en tant, podem sentir exclamacions indignades davant la poca o nul·la lectura de la majoria de la població. La gent no llegeix! La meua reacció instintiva és pensar que estan en el seu dret. O, més sincerament, que ja s’apanyaran. És clar que això no és correcte, ni des del punt de vista polític ni des de l’educatiu, però el meu escepticisme en aquest punt no em permet anar més enllà. Encara es fa més gran quan veig que, com a gran solució, es reclama dels poders públics campanyes per fomentar la lectura o es recorda el tòpic rebregat del «plaer de la lectura», com si fos un principi irresistible. Per tant, si la gent no llegeix és per ignorància, per mala fe o, fins i tot, per mesquinesa moral. O per tot plegat alhora. 
Pel que fa a les campanyes de promoció de la lectura, encara que siguen benintencionades i absolutament respectables, tenen com a mínim un inconvenient: es tracta de voler que vulguen —paternalment, a més—, cosa que és una contradicció. I, per acabar-ho d’arreglar, els qui hi participen solen ser persones excessivament interessades: professors de literatura, escriptors, editors, llibreters… La gent no llegeix! Cabrons! En el cas concret dels escriptors, la reivindicació de la lectura no sempre aconsegueix dissimular un fons d’amargor personal. Per a què escriure, per a què tant d'esforç, si el que escric no interessa a ningú o només a uns pocs? La depressió arriba al punt màxim si se'ns passa pel cap que aquesta manca d'interès pot estar totalment justificada. 
No sols es critica els qui no llegeixen. També es critica els qui llegeixen, però no el que cal. Per «el que cal» s’ha d’entendre, com se sol dir, obres de qualitat literària innegable i contrastada. Però aquest criteri no és tan evident com podria semblar a primer colp d’ull. No sempre ens posarem d’acord sobre quines obres admetrien aquesta qualificació. Potser fóra més útil recordar les qualitats mínimes que s’han de pressuposar en qualsevol llibre: claredat i amenitat, i un mínim d’intel·ligència i de sentit del ridícul. Caldria esforçar-se també a no reduir la lectura a la «literatura»; en la pràctica, a la novel·la. Afortunadament, el món —el món de la lectura—és molt més ampli. 
D’altra banda, si parlem de la literatura recreativa, de la literatura lligada a l'oci i no a una activitat professional, cadascú farà bé de llegir el que li vinga de gust, tinga qualitat o no. A més, molts dels lectors de literatura light, diguem-ho així, més endavant faran el pas i passaran a llegir una literatura més heavy. Cada vegada necessitaran que la dosi d'alcohol siga més forta perquè faça algun efecte. ¿O aquesta literatura light els immunitzarà per convertir-se en uns lectors adults? En tot cas, sembla que els lectors que es decanten per la literatura light en consumeixen poca. Amb una copeta de tant en tant, en tenen prou. Tant se val si és de garrafa.
Criticar els qui no llegeixen? La veritat és que de vegades no es pot resistir la temptació de fer-ho, ni que siga com a reacció defensiva. També bona part dels qui no llegeixen critiquen els lectors habituals. Millor dit: se’ls miren amb una mescla de suspicàcia i commiseració. A l’àrea hispànica, aquesta desconfiança ha estat fomentada pel Quijote, llibre que no ha llegit ningú, però del qual tothom ha sentit a parlar. La novel·la de Cervantes ha difós entre àmplies capes de la població una prevenció davant els «perills» que ofereixen els «plaers» de la lectura. Davant d’un lector absort, la típica reacció hispànica és advertir-lo caritativament: «et tornaràs boig com don Quijote!» D’altres, estan convençuts que llegir en comptes de participar amb entusiasme en una barbacoa o en una excursió en comandita, és un signe de menyspreu per la resta de la humanitat. Gairebé un acte de mala educació. En fi, així és la vida».

Enric Iborra. «Criticar els qui no llegeixen». A: La serp blanca. 17 febrer 2015.


04 març 2015

tres novel·les policíaques de dürrenmatt


Entre la prosa narrativa temprana de Dürrenmatt hay tres novelas policíacas: El juez y su verdugo (1952), La sospecha (1953) y La promesa (1958). Dürrenmatt narra, especialmente en la primera de las novelas citadas, de forma que provoca una gran expectación. Sin embargo lo que produce la tensión no es la aclaración del caso sino el intento del comisario Bärlach de luchar contra el mal con un sentido de la justicia cuyas premisas son casi las del Antiguo Testamento, y de actuar como juez autonombrado en casos en que los tribunales han fracasado. Tschanz, su colaborador, que ha de buscar un asesino para un asesinato que ha cometido él mismo, se convierte mediante la táctica de Bärlach en verdugo de un criminal mucho mayor, que hasta el momento se creía a salvo de cualquier persecución.
En la segunda novela, La sospecha, la sospecha de que tras un conocido médico de moda suizo se esconde un famoso médico activo en campos de concentración pasa muy pronto a ser una certeza. Los medios de Bärlach para exigir responsabilidades al criminal fracasan; acaba dependiendo de una inesperada ayuda ajena.
Dürrenmatt calificó la tercera novela de «réquiem por la novela policíaca». La promesa es una narración en primera persona y también una narración enmarcada. Un escritor de novelas policíacas conversa tras una conferencia con el ex comandante de la policía cantonal de Zúrich. El comandante critica en las novelas policíacas «que vuestros criminales sean castigados. Porque esta hermosa ficción parece ser necesaria moralmente. Forma parte de las mentiras que mantienen el Estado, como también la piadosa máxima de que el crimen no vale la pena, cuando no hay más que observar la sociedad humana para ver la verdad al respecto de este punto». Y entonces el policía explica el fracasado intento de su mejor colaborador, Matthäi, de hacer caer en una trampa a un criminal sexual y asesino de niños. Matthäi sucumbe en el intento. A diferencia de lo que sucede en la película Sucedió en plena luz del día, para la que Dürrenmatt escribió el guión, el caso solo se aclara mediante una confesión en el lecho de muerte.
El complejo temático del tribunal, del veredicto, de la conciencia de culpa, aparece a menudo en Dürrenmatt, quien lo llega a tratar con una dimensión religiosa de juicio universal.

Hans Gerd i Marisa Siguan. Historia de la literatura en lengua alemana. Desde los inicios hasta la actualidad. Universitat de Barcelona, 2012. P. 548-549.



03 març 2015

friedrich dürrenmatt


FD amb el seu lloro Lulu, 1979. Foto: Peterhofen/Stern. Font: Centre Dürrenmatt Neuchâtel.

El novel·lista, assagista i dramaturg suís Friedrich Dürrenmatt ha estat, sens dubte, un dels autors més crítics amb la societat occidental posterior a la Segona Guerra Mundial. Tot i que és molt conegut per les seves novel·les policíaques, d’una profunditat filosòfica ben atípica en aquest gènere, el que més destaca de la seva producció literària són les obres de teatre. Igual que Bertolt Brecht, va conrear el teatre èpic, que pretenia involucrar el públic en un debat teòric en lloc d’oferir-los un simple entreteniment passiu. A diferència del seu contemporani, però, mai no va defensar cap ideologia política en concret, sinó que es dedicà a exercir una dura crítica dels totalitarismes del seu temps, tant del nazisme com del comunisme. El seu llegat teatral, apartat de qualsevol adscripció ideològica, ens retrata un món on la tragèdia de l’individu es veu privada de sentit a causa del materialisme desmesurat de la societat moderna.

MARIA BOSOM. Visat. La revista digital de literatura i traducció del PEN català. Núm. 2 (octubre 2006).



02 març 2015

les lleis fonamentals de l'estupidesa humana


«Un savi que conec em posa al corrent de la teoria sobre l’estupidesa humana de l’historiador de l’economia Carlo Maria Cipolla, que la va fer pública en un llibret titulat Allegro ma non troppo: no el coneixia, però amb una primera lectura ràpida n’he tingut prou per considerar-lo imprescindible.
La teoria de Cipolla sobre l’estupidesa humana em sembla francament irrefutable, i crec que val la pena fer-ne un resum. En primer lloc, l’autor estableix quatre categories fonamentals de persones: els incauts, els intel·ligents, els malvats i els estúpids. Els incauts són aquells que realitzen accions que suposen una pèrdua per a ells però un guany per a algú altre; els intel·ligents es reconeixen perquè les seves accions els beneficien a ells però també als altres; els malvats, com el seu nom indica, es caracteritzen perquè actuen sempre en el seu benefici, encara que això comporti causar algun perjudici a algú altre, i, en fi, els estúpids es fan notar perquè les seves accions absurdes fan mal sempre als altres sense que ells hi guanyin res: al contrari, molt possiblement ells també en sortiran perjudicats: són els que Cipolla classifica com a superestúpids. Per altra banda, les tres primeres categories no són estanques, sinó que es comuniquen i poden ser intercanviades: per exemple, una persona intel·ligent pot comportar-se ocasionalment com un incaut o com un malvat, el malvat pot tenir un descuit que el faci actuar com un incaut i és perfectament possible que un incaut s’il·lumini amb un rampell d’intel·ligència. Tot això és així perquè, en qualsevol dels tres casos, estem parlant de persones que actuen racionalment, de manera que els seus comportaments, fins i tot encara que resultin moralment reprovables, segueixen una lògica comprensible.
L’estúpid, en canvi, és intransferible a cap altra categoria i actua sempre amb una coherència estremidora: és estúpid tothora i en qualsevol situació, i no té objectius ni finalitats a partir dels quals es puguin avaluar els seus actes. És temible perquè és imprevisible: l’única cosa segura és que acabarà fent mal per allà on passi. És en funció d’aquestes dades empíriques que Cipolla enuncia les cinc lleis fonamentals de l’estupidesa humana. Primera llei fonamental: “Sempre i de manera inevitable cadascun de nosaltres subestima el nombre d’individus estúpids que circulen pel món”. Segona: “La probabilitat que una persona determinada sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la mateixa persona”. Tercera: “Una persona estúpida és aquella que causa danys a una altra o a un grup de persones sense obtenir-ne un profit, i fins i tot obtenint-ne un perjudici”. Quarta: “Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. En especial, els no estúpids obliden constantment que en qualsevol lloc i moment, i en qualsevol circumstància, tractar i/o associar-se amb individus estúpids es manifesta infal·liblement com un error costosíssim”. I cinquena: “La persona estúpida és el tipus de persona més perillós que existeix. L’estúpid és més perillós que el malvat”.
Són cinc lleis que convé gravar-se dins la memòria i tenir-les presents en qualsevol situació de la vida: mai se sap per on pot aparèixer l’estúpid de torn per procedir a amargar-nos la vida. Molt especialment, per posar un exemple i per les coses que es comencen a sentir i veure, en un any electoral».

SEBASTIÀ ALZAMORA. «Les lleis de l’estupidesa humana». El Punt Avui. 19|01|2010.




01 març 2015

28 febrer 2015

fahrenheit 451





DESTRUCCIÓ DEL PATRIMONI

L'Estat Islàmic crema 8.000 llibres antics i manuscrits a Mossul

Els gihadistes només han deixat a les llibreries de la ciutat les obres de contingut religiós


EL PERIÓDICO. DIJOUS, 26 DE FEBRER DEL 2015 - 13.59 H
Els terroristes de l'Estat Islàmic han destruït almenys 8.000 llibres antics i manuscrits que hi havia a la biblioteca pública de Mossul. L'acció suposa la destrucció d'un patrimoni cultural de valor incalculable. "Els terroristes de l'ISIS han fet esclatar la biblioteca amb explosius", ha explicat Ghanim al -Ta'an, director de l'establiment.
Segons informa 'The Fiscal Times', la llibreria va ser creada el 1921. Entre els llibres destruïts pels gihadistes hi ha manuscrits del segle XVIII, llibres siríacs impresos a la primera impremta del país, obres de l'època otomana, així com diaris iraquians de principis del segle XX. La biblioteca comptava amb valuosos objectes, com antics astrolabis àrabs.
LLEGATS PRIVATS
A més, l'establiment havia anat recollint les biblioteques privades de grans famílies de Mossul. El dels gihadistes no és el primer atac que pateix la biblioteca, que ja va ser saquejada en el caos posterior a l'ocupació nord-americana. No obstant, en aquell moment, els veïns de l'establiment es van emportar a casa seva els llibres més valuosos per protegir-los dels saquejadors i, quan va passar el perill, els van tornar al centre.
A més de la biblioteca, els gihadistes han destruït el teatre de Mossul i l'església de la Mare de Déu de la ciutat. Abans, els terroristes ja havien cremat la biblioteca de la Universitat de Mossul i havien requisat tots els llibres de les llibreries de la ciutat que no fossin de contingut religiós. Segons les autoritats iraquianes, els terroristes han destruït més de 100.000 obres.


27 febrer 2015

llibres que no s'acaben mai


«Per què tornem un cop i un altre a alguns llibres? Per què els teatres insisteixen de manera reiterada a posar en escena algunes obres que ja s’han representat, i  ben sovint? Què fa d’un text un clàssic? Italo Calvino va provar de donar resposta a aquesta pregunta amb catorze raons. De totes, n’hi ha una d’irrefutable: “Clàssic és un llibre que mai no acaba de dir el que té a dir”. Per  això hi tornem, un cop i un altre, conscients que, en cada nova lectura, en sortirem amb les mans plenes: amb noves revelacions, nous matisos. Els clàssics són aquells dels quals n’hem sentit a parlar, sense que res del que ja sabem, abans de llegir-los, pugui comparar-se a l’experiència directa de la seva lectura. “Els clàssics —afegia— són aquells que, quan més hom creu conèixer-los d’oïda, més nous, inesperats, insòlits resulten quan els llegim de veritat”.
Quan només tenia vint anys, un jove jueu nascut a Praga va escriure en una carta: “Si el llibre que llegim no ens desperta com un cop de puny que ens colpegés el crani, per a què el llegim?”. I encara va dir: “Un llibre ha de ser com un pic de gel que trenqui el mar congelat que tenim a dins”. Era Franz Kafka, i així va dir el que podríem considerar un clàssic: un text capaç de provocar un transtorn, una commoció, sovint un terratrèmol. Per això el llegim i per això hi tornem. Aquests dies, el Teatre Lliure torna a pujar a escena un d’aquests textos: el Rei Lear de Shakespeare,  dirigit miraculosament per Lluís Pasqual i amb un repartiment de luxe encapçalat per Núria Espert. Encara hi ha un mes per endavant i ja no queda una entrada, prova de l’interès que l’obra desvetlla.
Avui, Shakespeare és al cim del cànon occidental, però no sempre ha estat així: la seva brutalitat el va mantenir durant segles apartat de l’escena, i el mateix Rei Lear, durant molt de temps, es va considerar irrepresentable. La veritat és que no hi ha obra comparable a aquesta en la seva fúria i en la desolació que travessa els cinc actes. A més, a diferència d'altres tragèdies de Shakespeare, aquesta es resisteix a ser simplificada. Hamlet ha quedat com a paradigma del dubte, Otel·lo de la gelosia i Macbeth de l'ambició. Però el Rei Lear parla del poder i la vellesa, de l'amor filial i l'amistat, de l'ambició i la desesperació, de la fidelitat i la traïció, de la violència i la tendresa, de la grandesa i la misèria, de la bogeria i la ceguesa, de la naturalesa i la societat, de l'obsessió i els capricis, de la impietat, la mentida, la crueltat, l'abnegació...Una enciclopèdia insubstituïble de les passions humanes. I per sobre de tot, com només passa a les tragèdies gregues, una obra sobre el coneixement a través del dolor (páthei máthos). La lliçó, tanmateix, aquí, s'aprèn quan ja és massa tard i no hi ha consol possible. La història deixa, al darrere, un paisatge devastat.
[...] L'argument és conegut: el vell rei Lear abdica del tron i vol repartir el regne entre les seves filles. A partir d'aquí, comença una seqüència d'esdeveniments vertiginosos que només porten desesperació, sofriment, desolació i mort. El vell Lear ho tenia tot i tot ho perd, fins a embogir. Ni tan sols l'amor de la seva filla Cordèlia, un amor absolutament incondicional i d'una intensitat que no es troba en cap altre personatge de Shakespeare, li serà suficient: quan ho entengui, ja serà tard i se la trobarà morta als braços. Els hereus del regne destrueixen el món que han rebut i són incapaços de bastir-ne un de nou, malalts d'una obsessió que acaba amb tots ells. I enmig d'aquest cataclisme, assistim a instants fulgurants de compassió i tendresa que, tanmateix, posats a la balança, no impedeixen que triomfin les potències destructives.
D'altra banda, apart de la seva grandesa literària i de la seva gegantina saviesa teatral, per què és tan actual el Rei Lear? Segurament perquè tot del que parla continua esfereint-nos: la lluita acarnissada i incruenta pel poder i per la riquesa; la impietat respecte dels vells, arraconats quan ja han estat desplomats del que eren i el que tenien; la insensibilitat davant del dolor dels altres; la ingratitud.
I, per acabar: per què el Rei Lear, avui, ens és encara imprescindible? Perquè poques obres com aquesta, molt poques, han estat capaces d'encarar-se lúcidament amb els defectes humans i de mirar-los sense abaixar els ulls o girar la cara. Al Rei Lear no triomfa la veritat ni la virtut, sinó la crueltat i la mentida. La lliçó és brutal. En aquesta obra descobrim la mirada inclement de Shakespeare a la nostra pròpia indignitat com a humans. Enfront de l'infantilisme dels que es pretenen purs i incontaminats, enfront també dels fanàtics obsedits per distingir nítidament entre els virtuosos (ells) i l'escòria (els altres), i enfront també dels ingenus que pensen que només cal desitjar el bé perquè sigui possible, aquesta obra devastadora ens confronta amb la nostra pròpia maldat com a col·lectiu, amb els verins corrosius que destrueixen la vida en comú i amb la dificultat de fer que el bé, la justícia i la virtut siguin la norma, i no pas l'excepció».

Xavier Antich. «El 'Rei Lear', de nou». La Vanguardia. 2|febrer|2015.



-- -  -- -> The Daily Avalanche. Notes urgents sobre Lear.




26 febrer 2015

la caputxeta, el llop i tota la colla


«Quan la Teresa era petita, sempre volia que la seva mare li expliqués el conte de La Caputxeta Vermella.
La nena que estrena pubertat (aquest és, segons els experts, el significat del color vermell) és enganyada pel llop, que dóna mostres d'una perversió polimòrfica: devora l'àvia, es posa la seva roba i condueix la nena al llit, on té lloc un dels diàlegs més inoblidables de la història de la literatura. En poques pàgines, l'únic personatge masculí del conte es transvesteix i es mostra de manera successiva com a gerontofílic, caníbal, sàdic i pederasta.
Ens referim a la versió original del segle XVII, Le petit Chaperon Rouge, l'únic dels contes recopilats per Charles Perrault que acaba malament. Potser per això els germans Grimm hi van adherir el final del conte de les set cabretes. A la seva versió, més tardana, la Caputxeta ressorgeix sana i estàlvia de la panxa del llop, que és mort pel caçador. La versió que la Lola explicava a la Teresa, però, era l'original, que acaba de manera abrupta amb la frase: "I se la va menjar".
La trama de La Caputxeta Vermella obre uns quants interrogants. Per què la mare no adverteix la filla dels perills del bosc? Com és que l'àvia viu sola i a tanta distància? Que no hi podia anar la mare, a portar-li el cistell? Què se n'ha fet, del pare? Fa l'efecte que la mare manté relacions conflictives amb els altres personatges femenins, als quals indueix indirectament a la mort. En el conte es detecta el conflicte que enfronta les generacions: la resistència de la mare a fer-se càrrec de l'àvia, l'enveja que sent de la filla, els anhels de llibertat que experimenta la Caputxeta, el pacte frustrat entre àvia i néta.
Aparentment, el conflicte entre la Lola i la Teresa no admet punt de comparació amb el de La Caputxeta Vermella. I, amb tot, mare i filla vivien soles, sense figura masculina ni cap familiar que les protegís d'un entorn que en qualsevol moment es podia tornar hostil.
¿És per aquest motiu que la Teresa havia rebutjat més d'una vegada viure en parella? No ho sabem, i no tenim temps d'abandonar-nos a aquestes especulacions perquè hem de narrar el viatge que va emprendre més de trenta anys després. Abans, però, passarem pel cementiri».

Vicenç Pagès Jordà. Dies de frontera. Proa, 2014. P. 17-18.




25 febrer 2015

l'undemà


A cinc minuts de començar la tertúlia sobre Dies de frontera.



maletes abandonades


MALETES ABANDONADES
(DE LA TESI D'EN PAU)
A començaments de 1939, entre Figueres i la frontera es va formar una cua ininterrompuda de gent i de vehicles, bombardejats sistemàticament per l'aviació italiana. A la Jonquera hi havia la duana, uns quilòmetres més enllà la frontera, i després els camps de concentració d'Argelers. Al final del camí, la corrua s'atapeïa i avançava a tres o quatre metres per minut.
Com molts dels que hi van ser, el periodista Domènec de Bellmunt es refereix als objectes que anaven quedant a banda i banda de la carretera. "Famílies senceres de pagesos de tot Catalunya havien arribat a Figueres amb la mula i el cavall transportant matalassos i objectes familiars, àdhuc els gossos, amics fidels de la casa, i anaven abandonant pel camí carros i animals, car els francesos no els deixaven passar. Les ribes de la carretera de la Jonquera i Agullana eren plenes de maletes abandonades". És hivern, fa fred i si no plou hi ha boira: regna la humitat. El cineasta Magí Murià escriu: "He passejat entremig d'un immens femer de maletes, robes, atuells de cuina, objectes de tota mena. Paquets de lletres escampades, lletres, ben segur, de familiars, d'essers volguts; retrats, alguns amb dedicatòria, retalls (...). Tot s'arrossega per allí, mullat, mig podrit, encastat en el llot". Segons l'escriptora Rosa Maria Arquimbau, "no es veia la fi d'aquella corrua i per terra hi havia tota mena d'objectes, maletes esventrades, plomes de gallina, deixalles de menjar, papers enllardats, paquets que no se sabia què contenien". L'historiador Antoni Rovira i Virgili també hi era: "A banda i banda de la carretera hi ha un doble rengle de cotxes i camions espatllats i sovint estimbats, maletes esbotzades, matalassos i coixins i coixineres, peces de vestir, barrets, sabates i espardenyes, tot destrossat i abandonat. És un espectacle de misèria, de brutícia, de catàstrofe. El paisatge, esquerp i d'estrets horitzons, contribueix a comunicar a l'ànima un sentiment de desolació".
Aquests testimonis coincideixen amb els de l'altre bàndol, com el del general Juan Vigón: "Desde Figueras al Pertús hay veintitantos kilómetros de coches destrozados, de ropas, de modestos equipajes despanzurrados, de armas, de cajas de municiones, de los utensilios más heterogéneos... [...] Los coches, los camiones abandonados, algunos de ellos incendiados, bidones de gasolina, herramientas, armamento, papeles, cadáveres, carros agrícolas y ganado abandonado, cubren de tal modo la carretera que materialmente es imposible llegar en coche a la frontera".
De totes aquelles pertinences abandonades en el camí a l'exili, a la Carretera Nacional II no en queda rastre, memòria ni record.

Vicenç Pagès Jordà. Dies de frontera. Proa, 2014. P. 298-299.


*  *  *

Mercè Rodoreda, Antoni Rovira i Virgili, Pompeu Fabra, Joan Oliver, Xavier Benguerel o Francesc Trabal, entre altres intel·lectuals i escriptors, visqueren junts l’èxode que els havia de portar a l’exili. Amb un bibliobús que havia prestat els seus serveis al front de guerra com a testimoni, Miquel Joseph assumí la responsabilitat d’acompanyar-los fins a la llibertat. 
La història d’aquell camió de l’exèrcit reconvertit en biblioteca ambulant, creuant el país amb uns quants escriptors catalans i les seves famílies, és la història del símbol de la llibertat de Catalunya, vençuda, camí de l’exili i s’alça com un exemple de dignitat d’un país i fidelitat a una cultura i a un poble ensorrats.
D’aquella experiència, que per alguns dels seus protagonistes significà l’adéu definitiu a Catalunya, Miquel Joseph ( 1903-1983 ) n’escrigué un dietari que avui esdevé un relat èpic d’uns dies decisius de la nostra història.
Miquel Joseph i Mayol. El Bibliobús de la llibertat : la caiguda de Catalunya i l'èxode dels intel·lectuals catalans. Edició a cura de Quim Torra i Jaume Ciurana. Símbol, 2008.



24 febrer 2015

discurs a la nació


Molt Honorable president, Honorable conseller, il·lustríssimes alcaldesses, autoritats, amics, coneguts, estimats. Abans que res vull agrair que el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts m’hagi concedit aquest premi, que valora la trajectòria i la innovació, dos aspectes inseparables ja que, com deia el trompetista Miles Davis, costa déu i ajuda arribar a sonar tal com ets. Sobretot en el dia d’avui, en plena república de les lletres, he de posar èmfasi en el fet que aquest guardó s’anomeni “premi nacional”. Si som una nació no és perquè les balances fiscals ens siguin desfavorables, sinó gràcies a gent com Ramon Llull, Ausiàs March, Ramon Muntaner, Pompeu Fabra o Mercè Rodoreda. Salta a la vista que, per sort o per desgràcia, hem tingut millors resultats amb les lletres que amb les armes. Escriure és una feina solitària, però tots aquests solitaris que ens han precedit fan molta companyia. De fet, sense ells seria impossible escriure.
Tinc la convicció que un dels camins perquè un dia siguem un país normal és comportar-nos com si ja ho fóssim, és a dir, amb imaginació, amb rampells, amb follies, amb una rauxa assenyada. Perquè si perdem el temps queixant-nos o empipant-nos estem permetent que ens robin dues coses més importants que els diners: la dignitat i el sentit de l’humor. Ara bé, això no vol dir que ens haguem d’enganyar: encara no ho som, un país normal.
No vull acabar el meu minut amb la citació d’un prohom de la pàtria, sinó amb la falca radiofònica més coneguda de la pel·lícula Terminator: “Si esteu escoltant això, sou la resistència”. Moltes gràcies.

[Discurs pronunciat per VPJ en l'acte de lliurament dels Premis Nacionals de Cultura celebrat en el Teatre Josep M. de Sagarra de Santa Coloma de Gramenet el 2 de juny del 2014.]


23 febrer 2015

per reconciliar-se amb la lectura de novel·les


[...] A Dies de frontera hi ha estil, però també hi ha metaliteratura, hi ha joc, hi ha humor, hi ha personatges que esdevenen persones, hi ha espais i paisatges, interiors i de frontera, aparentment anodins però rics en matisos. Hi ha vida. A Dies de frontera hi ha més d'una novel·la, i totes són bones. De la mateixa manera que dins de Vicenç Pagès hi ha més d'un escriptor: l'entomòleg però de detalls quotidians; l'amic dels personatges; el que descriu combinant amb mesura, precisió i personalitat; el que aboca desenes de referents de música, televisió, modes, costums, frases fetes, cinema, marques...; el que mostra, allunyant-se del victimisme, el dia a dia d'un professor; el que reclama justícia per fets del passat massa oblidats o no prou homenatjats, com la dramàtica desfilada d'exiliats per la frontera al final de la Guerra Civil o el gueto jueu de Terezín, a la Txecoslovàquia envaïda pels nazis...I tots aquests mini-Pagès són bon narradors, per separat, però encara més junts.
[...] Trepitjant el terreny personal ( tot i que em faci sentir incòmode), confesso que cada cop em costa més passar-m'ho bé llegint una novel·la. Tenir ganes que arribi el vespre per llegir, atrapat per uns personatges, per un estil, per un fons i una forma. Dies de frontera és un d'aquells parentèsis que em reconcilien amb la lectura.

Lluís Llort. Per reconciliar-se amb la lectura de novel·les. Avui. Cultura. 28 febrer 2014, p. 10.


22 febrer 2015

bossa nova






21 febrer 2015

viure a la frontera


[Bohumil Hrabal entrevistat per Monika Zgustova. La Vanguardia. 21/2/1993]

El Estado que nació cuando usted tenía cuatro años, Checoslovaquia, acaba de dividirse...
Contestaré con una anécdota:
Polonia ha sido dividida cinco veces, creo. Durante una de esas divisiones, la frontera entre la Rusia zarista y Polonia atravesaba una aldea judía y, dentro de ella, la vieja casa de un judío. Las comisiones polaca y rusa, que marcaban la futura frontera, entraron en el patio del judío y le preguntaron: "La línea de la frontera sigue de tal modo que usted tiene la posibilidad de elegir, ¿dónde quiere vivir, en Polonia o en Rusia?
El judío se alegró: "¡En Polonia!". Y el comisario polaco marcó la casa en la parte polaca y sonrió: "Me alegra que sea usted un patriota". Pero el judío contestó sencillamente: "¡Qué va, si no quiero vivir en Rusia es porque allí hace mucho frío!".



20 febrer 2015

de promoció


DES DEL JARDÍ
VICENÇ PAGÈS JORDÀ
COM MOLESTAR UN ESCRIPTOR
28/03/14 02:00 -
Després d'una llarga temporada de reclusió, es publica el llibre i el novel·lista surt del seu cau. Visita locutoris de ràdio, redaccions, estudis de televisió. L'entrevisten a casa, per telèfon, per xat, pel carrer. Es resigna a somriure a fotògrafs que no coneix, a opinar sobre la llei Wert, a conversar amb toreros i cantants... Tard o d'hora, però, topa amb algun periodista que, a causa de les condicions d'esclavatge laboral, de la mandra còsmica o de la malaltia d'algun familiar, no ha tingut temps d'obrir el llibre. Mut de por, amb perles de suor freda al front, el novel·lista es disposa a respondre de la millor manera possible les cinc preguntes que més detesta del món. Si fos sincer, les respostes s'assemblarien a les següents:

    1) Em pot fer un resum del llibre?
És clar que no, perquè si el pogués resumir amb un parell de frases hauria estat una pèrdua de temps enorme haver dedicat tantes estones a dibuixar personatges, a complicar la trama, a perfilar el punt de vista.
2) Quin és el missatge que vol donar, la denúncia que pretén fer?
Cap. Si hagués volgut presentar una denúncia, hauria anat al jutjat. Pel que fa al missatge, si en tingués un de clar i definit el proporcionaria directament en comptes de marejar el lector durant centenars de pàgines.
3) Com se li va acudir la novel·la?
La pregunta no té sentit des del moment que no hi ha un moment fundacional en què aparegui la idea definitiva de la novel·la, a partir del qual només caldria trobar estones per asseure's i escriure-la. La novel·la no és xiuxiuejada per una musa amable, sinó més aviat el resultat d'una llarga sèrie de provatures, de dreceres, de reescriptures, d'escenes rebutjades o afegides. Fins que no s'ha acabat, ni l'escriptor sabia exactament com seria, i sovint ni tan sols com acabaria.
4) És una novel·la autobiogràfica?
Heus aquí una pregunta que no té res a veure amb la literatura, sinó amb la xafarderia. Resulta irrellevant si un personatge és inventat o si un altre està inspirat en un amic de la infantesa de l'autor. L'únic que importa és si el llibre és llegidor, imprevisible, versemblant… És clar que per parlar-ne cal haver-lo llegit.
5) Quins projectes té?
Justament quan el novel·lista ha acabat el llibre (i, doncs, ha dit el que considerava que calia dir) i està en plena promoció (i, doncs, disposa de menys temps per escriure), aquesta és probablement la pitjor pregunta de totes.
Si voleu que el novel·lista contesti amb ganes, comoditat i plaer, formuleu-li preguntes sobre aspectes concrets del llibre. Si en canvi el que voleu és enfonsar-lo, denigrar-lo o irritar-lo, qualsevol d'aquestes cinc servirà.

Recurs
Quan un periodista formula una pregunta tòpica, superficial o estúpida, el millor és que l'autor tingui una col·lecció de respostes de comodí a la màniga per deixar-les anar quan més li convingui. Molts autors sempre responen el que els dóna la gana, per mantenir un criteri o per superar el tedi de la reiteració.


[Apunt publicat el 31|març|2014]