diumenge, 25 de setembre de 2016

pif-paf


Víctor Sunyol
Biblio...què? (2)
El 9Nou
23|9|2016 
No diré noms ni concretaré. Fa pocs dies fullejava l'edició de la correspondència d'un dels més grans poetes i intel·lectuals catalans amb un seu amic. Les darreres cartes del poeta estaven datades a un poble de la comarca d'Osona.
Recordava que havia comprat el llibre de segona mà i vaig veure que aquell exemplar havia pertangut precisament a la biblioteca pública d'aquell poble, que l'havia descatalogat i venut (o regalat) per considerar que no els era prou interessant.
Fa anys vaig comprar Dotze mestres, de M. Serrahima ("un assaig imprescindible per a l'estudi de la prosa catalana contemporània", diu la crítica). Era un exemplar també descatalogat d'una biblioteca de la comarca. Setmanes més tard s'anunciava amb gran rebombori i alegria que sortia una reedició d'aquest llibre imprescindible i introbable des de feia anys.
Que les biblioteques descataloguin llibres i se'ls treguin de sobre és, malauradament, un fet comú. Falta espai i s'ha optat per aquesta dràstica i irreversible pràctica (molt més que discutible, dit sia de passada). Ara bé, amb quins criteris?
Per a molts, alguns dels criteris amb què actuen les nostres biblioteques són ben dubtosos, i els seus objectius reals no ens són gens clars.
I aquest només n'és un exemple.


dissabte, 24 de setembre de 2016

shakespeare a l'aparador



Les biblioteques del Vallès Oriental s'han unit enguany per commemorar de forma conjunta el 400 aniversari de la mort del dramaturg anglès William Shakespeare, amb la realització d'un aparador cultural al voltant d'aquesta efemèride.
A partir d'avui ja es podran veure els diferents aparadors a 18 biblioteques municipals del Vallès Oriental: l'Ametlla, Bigues i Riells, Canovelles, Granollers (Can Pedrals i Roca Umbert), La Llagosta, Lliçà d'Amunt, Martorelles, Montmeló, Montornès, Parets, La Roca, St. Antoni de Vilamajor, St. Celoni, St. Feliu de Codines, St. Fost de Campsentelles, Sta. Eulàlia de Ronçana i Vilanova.
L'acció expositiva "Shakespeare, 400 anys després"  fa una interpretació de les emocions i els sentiments dels personatges shakespearians que l'autor porta a l'extrem.  L'amor, l'odi, la gelosia i la passió es simbolitzen a través del vermell que envaeix els aparadors. A partir d'aquest fil conductor i d'una plàstica recorrent cada biblioteca ha elaborat la creació adaptada al seu espai.

Biblioteca virtual. Les biblioteques del Vallès Oriental commemoren els 400 anys de la mort de Shakespeare




divendres, 23 de setembre de 2016

homenatge a lluís solà


Fotografia de Maria Àngels Jordà.
La ILC organitza aquest homenatge al poeta, assagista i dramaturg Lluís Solà (Vic, 1940) per celebrar la seva trajectòria literària i d'implicació amb les lletres catalanes, i amb motiu de la publicació de la poesia completa.  
El crític literari D. Sam Abrams farà una glossa del poeta i, a continuació, diferents personalitats, escriptors i poetes participaran en l'acte, entre els quals, l'editor Josep Cots, i els poetes Vicent Alonso, Jordi Pàmies, Carles Camps, Víctor Obiols, Víctor Sunyol, Núria Martínez-Vernis, Maria Antònia Massanet,  Montse Caralt, Rosa Ardid i Rosa Cadafalch. La lectura de poemes serà intercalada amb projeccions de vídeo, l'audició del poema El Cant del lloc, de Lluís Solà amb música del compositor Josep Baucells. 
L'alcaldessa de Vic, Anna Erra, i la regidora de Cultura, Susagna Roura acompanyaran Laura Borràs, directora de la ILC, per presidir la vetllada. 

Arts Santa Mònica
26.09.2016 / 19h
Sala d'actes

dijous, 22 de setembre de 2016

la biblia, una llibreta i un llapis


Quan la Lila llegia un cartell a la Mellie, «Botiga», la Mellie deia: «Aviam, qualsevol ho veu, que això és una botiga. ¿Què vols que diguin les paraules? ¿Presó del comtat? No fa pinta de ser res més que una botiga, ¿oi?». Si la Lila llegia «Confeccions» o «Merceria», llavors la Mellie deia: «Bah, t'ho estàs inventant. Això que dius no vol dir res».
Però la Lila sabia llegir, i la Doll n'estava molt contenta...Tant se valia el que pensés la gent. Deia que segur que li faria servei. Potser algun dia sí que n'hi faria. Però en general la Mellie tenia raó: llegir li deia coses que igualment ja sabia. No Tenim Feina Per A Ningú. Va fer-li servei per saber els noms dels pobles que estaven massa empobrits i massa oblidats per necessitar cap nom, i per això havies de llegir el cartell per saber com es deien. Però, amb tot, un dia que comprava una llauna de mongetes i un cabdell de cordill a la botiga, també s'hi va comprar una llibreta i un llapis. Només és que tenia curiositat per saber el que encara no havia oblidat. Havia doblegat el cantell d'aquella pàgina i en va copiar les paraules: «El dia que vas venir al món, no et tallaren la badiella, no et rentaren amb aigua per netejar-te, no et friccionaren amb sal, no et faixaren amb bolquers. Ningú no s'apiadà de tu, fent-te una sola d'aquestes coses per compassió. Fores llançada en ple camp, de fàstic que feies, el dia que vingueres al món. Jo passava vora teu i vaig veure com espernetegaves en la teva sang. I et vaig dir: "Viu". I et vaig veure en la teva sang i et vaig dir: "Viu"». La primera vegada que sento això de salar una criatura, va pensar. Va anar escrivint les lletres a poc a poc i amb molt de compte; li costava fer la lletra tan ben feta com la feia de petita, però es va proposar escriure una miqueta cada dia. «Tot és qüestió de pràctica», deia la mestra, quan els seus deures eren tan barroers, comparats amb els dels altres, que la Lila se n'avergonyia fins al punt que quasi li saltaven les llàgrimes. «Només cal que practiquis una mica més.»
Llavors va començar a esperar els matins amb candeletes. Així que era prou clar, s'asseia al llindar de la porta amb la llibreta als genolls i escrivia. Copiava paraules, perquè no estava segura com s'escrivien, i així era la manera d'aprendre'n. Però ¿qui ho sabria, si no les escrivia bé? No la visitava ningú. Tot i això, li feia vergonya de pensar que ella mateixa ho trobaria d'una ignorància supina si no fos que era massa ignorant per ni tan sols adonar-se'n. I, doncs, escrivia: «Al principi, Déu creà el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien l'oceà». Caòtica i desolada. Les tenebres cobrien l'oceà. Li agradaria fer algunes preguntes sobre allò al pastor. Ho va tornar a escriure tot, deu vegades...

Marilynne Robinson. Lila. Traducció d'Esther Tallada. Edicions de 1984, 2015. P. 51-52.

_____________
P.S: Ez 16, 4-6 i Gn 1 1-2.


dimecres, 21 de setembre de 2016

llegir per follar més (sic)


Lee para follar
Javier Gómez Santander
El Mundo. 11|9|2016

A leer, de tanto untarle con el debe, le han dejado romo el atractivo. Los apologistas de la lectura, repartidos por colegios, familias y ministerios, llevan décadas bombardeando a niños inocentes con monsergas aprendidas de memoria. Que si leer es muy necesario. Que si no se puede ir por la vida sin coger un libro. Que si sin novelas no se rellena la cabeza. Que si, oh, terrores, si quieres saber del amor, tendrás que leer poesía. En definitiva, a los chavales se les intenta hacer creer que o lees o te conviertes en un reducido mental por vocación que no será capaz de gestionar el flujo de sus propios residuos metabólicos.
Evidentemente, un ser humano medio tarda poco tiempo en comprobar que esto es mentira. Les basta con levantar la vista del libro una vez para ver que se puede ir por la vida sin leer y conducir un BMW. O poner un canal de esos de videoclips en los que las letras son tan tontas que, aunque pretendan exponer sentimientos similiamorosos, sólo alcanzan a decir: «No he leído en mi vida y mira dónde estoy. Lo único que importa en este mundo es peinarse».
En el mejor de los casos, el chaval no será tonto. Sospechará que no todo en la vida es videoclip y BMW de dudosa procedencia, así que es probable que se ponga a leer. Pero leerá por miedo a devenir en ignorante; por huir de una vida con subwoofer y Seat León, por huir de años llenos de sanjacobos y televisión siempre puesta, de mesa portátil en el sofá, de novias que mascan chicle o de ir por ahí en moto con el casco puesto en el codo. Leerá, pero leerá por huir, leerá por un debe, leerá porque es muy necesario para ser culto. Y eso es, inevitablemente, el preámbulo de un fracaso.
Si se quiere meter en la lectura (y no sé si esto es en sí mismo bueno) a la juventud hay que decirle la verdad: si lees vas a follar más. Leer te convertirá en un seductor para toda la vida, no hasta que te aguanten los pectorales o las tetas en su sitio. Leyendo se hace uno más rápido, más imprevisible y más ágil. Leyendo se aprende a encandilar. Leyendo se le recuerda al cerebro cuál es su ritmo, se le apacigua, se le echa de comer. Y eso te devuelve al mundo con una sonrisa cabrona, una mirada que ve más allá y unas palabras como navajas que hacen que a tu paso se vayan abriendo bocas. Esto, y no lo de ser más culto, es lo que pasa con la lectura. Alguien tenía que decíroslo.



dimarts, 20 de setembre de 2016

a islàndia


Llibreria de la cadena Penninn Eymundsson a l'aeroport de Keflavík,
a 50 km. de Reikiavik, Islàndia.


[Font: Biblioteca Marta Mata de l'escola Orlandai

Vegeu també:
Ekaterina Panikanova
Loui Jover
Nicole Brauch 

dilluns, 19 de setembre de 2016

el secret de marilynne robinson


El secret de Marilynne Robinson
Albert Forns
Veus CCCB. El blog del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona
10|11|2015

Marilynne Robinson ha guanyat el Pulitzer de ficció, ha estat aclamada per la crítica i el públic i ha arribat a ser entrevistada per Barack Obama, en el sorprenent debut com a periodista literari del president dels Estats Units. Però, què té la literatura d’aquesta escriptora nord-americana que desperti tantes passions? Per esbrinar-ho hem parlat amb quatre escriptors catalans, tots ells admiradors de Marilynne Robinson, perquè ens descobreixin les claus del fenomen.

STEFANIE KREMSER: «TÉ UNA CAPACITAT IMPRESSIONANT PER CARACTERITZAR PERSONES I LLOCS»
Stefanie Kremser (Düsseldorf, 1967) va descobrir l’autora de Lila el 2004, durant una estada als Estats Units. «Vaig llegir-ne una ressenya de Gilead al New York Times i de seguida vaig córrer a comprar-me el llibre». Des de llavors ha llegit tota la ficció de l’autora, i tot i que li va agradar Housekeeping, la primera novel·la de Robinson, recomana llegir els dos llibres anteriors a Lila: Gilead i En casa. «Són dues novel·les independents i individuals, però que, amb Lila, formen un conjunt, i es poden llegir en qualsevol ordre».
De Marilynne Robinson, Stefanie destaca «la seva capacitat impressionant per caracteritzar persones i llocs, fent-los impensables els uns sense els altres. Això implica, també, les absències i la recerca per omplir el buit d’un lloc o d’una persona». Respecte al vessant religiós de les novel·les de Robinson, Stefanie la definiria com una escriptora «teològica, perquè tracta les preguntes essencials de la filosofia cristiana, com per exemple el perdó, i profundament humana, amb una sensibilitat especial per les diferències generacionals i per l’individu que, tot i que porta una herència familiar a sobre, és, sempre, únic». Stefanie considera que l’obra de Marilynne Robinson és també «literatura específicament americana», una opinió que també comparteix Yannick Garcia.

YANNICK GARCIA: «TÉ UN EFECTE LENITIU, DE RECONCILIACIÓ AMB LA HUMANITAT»
L’escriptor i traductor Yannick Garcia (Amposta, 1979) considera que Marilynne Robinson «és una gran coneixedora de l’Amèrica profunda, però en cap moment no la menysprea, sinó al contrari: sent una compassió infinita per les ments petites fascinades per l’esdevenidor». En el cas de Yannick, els llibres de Robinson el van ajudar «a trencar el tabú del pensament religiós», i li van permetre aproximar-se a uns personatges «que a priori no m’haurien despertat cap interès, però que em vaig acabar estimant».
La tècnica de Robinson també va impressionar Yannick: «la literatura de Robinson és d’aparença senzilla, però està hipertreballada. Se n’aprèn moltíssim. I el més important és que no té mai una mirada condescendent sobre la seua gent, sinó que els enalteix en l’acció més petita d’unes vides ordinàries». Yannick va descobrir Robinson a l’estiu del 2011, durant una expedició d’alta muntanya: «Vaig llegir Gilead en un context físic exigent, caminava moltes hores cada dia i acabava exhaust. La lectura em va resultar balsàmica. Va tenir un efecte lenitiu, de reconciliació amb la humanitat».

JENN DÍAZ: «ÉS ÍNTIMA, TENDRA, D’UNA LUCIDESA FEROTGE»
Precisament va ser Yannick Garcia qui va descobrir Marilynne Robinson a Jenn Díaz (Barcelona, 1988), la jove escriptora que presentarà l’autora de Lila el 17 de novembre a la conferència del CCCB. Jenn troba que l’escriptura de Marilynne Robinson és «íntima, tendra i d’una lucidesa ferotge».
L’autora de Mare i filla diu que va quedar «atrapada» amb Lila, i en destaca la capacitat de l’autora nord-americana per parlar de personatges tocats «sense caure en un dramatisme insuportable». «Sempre hi ha un raig d’esperança», sentencia Jenn.

VICENÇ PAGÈS JORDÀ: «LA NOVEL·LA ÉS EL MILLOR RECURS PER ACOSTAR-NOS ALS SENTIMENTS DELS ANYS TRENTA»
També hem parlat amb l’escriptor Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963), guanyador del Premi Sant Jordi per Dies de frontera, que ens ha explicat perquè les històries de Robinson són tan colpidores. «Les dades estadístiques sobre la Depressió nord-americana dels anys trenta són impressionants, però fredes», explica l’escriptor de Figueres. «Les fotografies de Dorothea Lange, que mostren les cares de sofriment d’unes quantes d’aquelles persones, ens toquen més la fibra. Però, per acostar-nos als sentiments i les vivències d’aquella gent, no hi ha cap recurs millor que una novel·la». En aquest sentit, el premi Sant Jordi assegura que Lila «fa una feina que no és només de conscienciació, ja que alhora ens satisfà la curiositat i ens proporciona un plaer estètic considerable».
Literàriament, l’autor d’Els jugadors de whist considera que gran part de l’èxit de l’escriptora nord-americana es deu al seu particular punt de vista: «Una part de l’encert de Marilynne Robinson és haver triat un narrador extern que aconsegueix ficar-nos dins el cap de Lila i deixar-nos accedir a aquella innocència, a aquella determinació, a aquella bondat que s’ignora a ella mateixa. I aquí és inevitable recordar aquell narrador meravellosament no fiable que es deia Huckleberry Finn».



diumenge, 18 de setembre de 2016

vida acadèmica


Ni un sol cop en els meus tres anys a Cambridge —repeteixo: ni un sol cop— no vaig anar a la biblioteca de la universitat, ni tan sols no em vaig molestar de saber on era (ara sé on té la nova seu), ni per esbrinar si n'hi havia una al Trinity on es poguessin manllevar llibres per llegir-los allà on m'allotjava. Em saltava les classes. Me n'anava d'amagat a Londres o a qualsevol altre lloc. Tenia uns quants afers amorosos simultàniament. Tenia entrevistes espantoses amb Mr. Harrison [nota de la copista: el seu director d'estudis]. Vaig traduir una vintena de poemes de Rupert Brooke, Alícia al País de les Meravelles i Colas Breugnon de Romain Rolland, al rus. Acadèmicament, era com si hagués anat a l'Institut M.M. de Tirana.

Vladimir Nabokov. Parla, memòria. Traducció d'Oriol Carbonell. Edicions 62, 2000. P. 251.

dissabte, 17 de setembre de 2016

esmolar l'eina



Literary Pencil Set. The School of Life. £12.00.

divendres, 16 de setembre de 2016

el bar de les grans esperances


Explorando sin miedo los rincones más remotos del sótano, descubrí su mayor atracción, su tesoro secreto. Metidas en cajas, amontonadas sobre mesas, desbordando de maletas y baúles, había centenares de novelas y biografías, libros de texto y de arte, memorias y manuales de instrucciones, todos abandonados por las sucesivas generaciones y las ramas cortadas de la familia. Recuerdo que al verlos ahogué un grito.
[...] Muchos de los libros del sótano eran demasiado avanzados para mi nivel, pero a mí no me importaba. Me conformaba reverenciándolos antes de poder leerlos. Apilada dentro de una caja de cartón estaba la magnífica colección, encuadernada en piel, de las obras completas de Dickens, y como el bar que yo tanto respetaba se llamaba así, aquéllos eran los libros que yo más valoraba, y ansiaba saber qué decían. Estudiaba impaciente las ilustraciones, sobre todo una de David Copperfield —que tenía mi edad— en un bar. En el pie se leía: «Mi primera consumición en el pub».
-¿De qué va éste? -le pregunté al abuelo, alcanzándole Grandes esperanzas.
-De un niño que tiene grandes es...es... esperanzas -respondió él.
-¿Qués son «esperanzas»?
-Son una mal... mal... maldición.
Desconcertado, me metí una cuchara de gachas de avena en la boca.
-Por ejemplo yo -añadió-, cuando me ca... ca... casé con tu abuela, tenía grandes es... es... esperanzas.
-Qué bonito hablarle así a tu nieto -dijo la abuela.
El abuelo soltó una carcajada llena de amargura.
-Nunca te cases por el sexo -me dijo.
Seguí comiendo las gachas, arrepentido de haber preguntado nada.
Dos de los libros del sótano se convirtieron en mis compañeros constantes. El primero, El libro de la selva, de Rudyard Kipling, por el que conocí a Mowgli, que se convirtió en primo mío, tanto como McGraw. Me pasaba horas con él y con sus padres adoptivos, Baloo, el oso bondadoso, y Bagheera, la pantera sabia, que querían que Mowgli llegara a ser abogado. O al menos así lo leía yo: siempre le insistían a Mowgli para que aprendiera la Ley de la Selva. El segundo libro era un ejemplar desvencijado de los años treinta titulado Biografías relámpago. Sus páginas amarillentas estaban llenas de brevísimos relatos, y de retratos a plumilla de grandes hombres de la historia. A mí me encantaba su uso generoso de los signos de exclamación: «Rembrandt: ¡El pintor que jugaba con las sombras!», «Thomas Carlyle: ¡El hombre que dignificó el trabajo!», «Lord Byron: ¡El playboy de Europa!». Y me encantaba su fórmula, que me resultaba tranquilizadora: todas las vidas empezaban con penalidades y llevaban, inexorablemente, hasta la gloria. Durante horas yo miraba de tú a tú a César, Maquiavelo, Aníbal y Napoleón, a Longfellow y a Voltaire, y me aprendía de memoria la página dedicada a Dickens, santo patrón de los niños abandonados. El retrato de él que aparecía en el libro era la misma silueta que Steve había colgado sobre el bar...

J.R. Moehringer. El bar de las grandes esperanzas. Traducció de Juanjo Estrella. Duomo, 2015. P. 81-83.


dijous, 15 de setembre de 2016

la vida és massa curta


Libros que fui incapaz de terminar
Bibliomanía en mi menor. 18|8|2016.
Kiko Amat
Hace mucho que no me dejo recomendar libros ni por mi santa madre. Nadie acertaba, y eso que soy transparente cual vasija de delicado cristal. Pero la gente sigue empeñada en recomendarme cosas; debe tratarse de algún tipo de compulsión patológica. A veces algunos de esos pobres chiflados incluso me describían el argumento, como si fuese aquello algún tipo de incentivo irresistible. Pero esta magulladora vida me ha enseñado que mucha gente maravillosa tiene un gusto atroz (o cuanto menos no compatible con el propio) y viceversa. En el pasado, y para evitar la tabarra argumental que sin duda se avecinaba, me avine a leer novelas que me recomendaron algunos bienintencionados plúmbeos. Fue un acto condenado al fracaso. No pasé de la página 60 del intrincado, cenagoso y exasperante Vineland, de Thomas Pynchon, o el simplemente plomizo Oblomov de Iván Goncharov (en la página 58 el fulano aún no se ha levantado del diván; comprenderán que no puedo ser cómplice de una indolencia narrativa de ese calibre). Tampoco soporto Crimen y castigo, diga lo que diga todo el mundo, ni el resto de rusos barbudos. Beckett y Joyce me parecen unos latosos intolerables, como la mayoría de modernistas (menos B.S. Johnson), y un buen número de escritores del XIX (exceptuando a Wilde y Dickens) escriben como gente fallecida. Otro notable porcentaje del canon americano de los sesenta es, pura y llanamente, ilegible hoy (Mailer y Vidal son prescindibles en un 90% de su producción, además de incapaces de ocupar menos de 700 páginas por libro). ¿Y quién anhelaría hoy malgastar un mes entero de su vida leyendo a Henry James, Eugenio Oneguin o La Regenta? En serio: la vida es demasiado corta, y La montaña mágica avanza al ritmo de los grandes glaciares.


dimecres, 14 de setembre de 2016

el tercer bibliobús



El proper divendres 16 de setembre s'inaugura un nou Bibliobús de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona: el Puigdon. Donarà servei a 11 municipis: El Brull, L'Esquirol, Lluçà, Muntanyola, Perafita, Prats de Lluçanès, Santa Eulàlia de Riuprimer, Tagamanent, Tavèrnoles, Viladrau i Vilanova de Sau. En funció de la població, alguns municipis tindran servei setmanal i altres quinzenal.
El nou vehicle, de 10 metres de llarg i una alçada de 3'5 metres, conté uns 2.800 documents per a préstec d'un fons inicial de 5.000 documents que s'aniran renovant periòdicament.
[...] El disseny d'aquest nou bibliobús, que porta el nom de la muntanya de 1.207 metres del municipi d'Alpens, ha tingut molt en compte la transformació que estan vivint les biblioteques, cada cop més atentes a potenciar, a més dels serveis tradicionals a què estem acostumats, iniciatives que afavoreixin l'aprenentatge permanent, la cohesió social i la creativitat. Així, el vehicle disposa d'una pantalla gegant per a diferents usos, màquina d'autopréstec, tres tablets perquè puguin utilitzar els usuaris, així com servei de cobertura wifi. A més, incorpora una plataforma elevadora per a persones amb cadira de rodes. 
[...] Amb la incorporació d'aquest nou vehicle s'han reestructurat les rutes del Bibliobús Tagamanent i del Bibliobús Guilleries amb l'objectiu d'augmentar algunes freqüències de pas; alguns municipis que abans eren quinzenals han pogut passar a ser setmanals i alguns que eren mensuals han passat a quinzenals. Cal destacar que tots els municipis que tenien servei mensual: Perafita, Alpens, Vilanova de Sau i Rupit i Pruït han passat a tenir servei quinzenal.

Bibliosfera. El butlletí de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona. Setembre 2016.


dimarts, 13 de setembre de 2016

in memoriam



Elvira Molas i Pradell
bibliotecària

30 de març del 1927 - 13 de setembre del 2016

________________
P.S.: Va treballar 42 anys (del 1949 al 1991) a la Biblioteca Pública de Vic, quan ens dèiem Jaume Balmes, i en va ser la directora del 1966 fins a la seva jubilació.

lino, microllibreria mutant




Lino, la microlibrería mutante
LETICIA BLANCO
El Mundo
21/07/2016
Hace tiempo que los hoteles aspiran a ser mucho más que un sitio en el que dormir y desayunar. Los hay con tiendas de vinilos en el lobby (el Goodland, en San Diego), con boutiques de lo más trendy (el Ace de Broadway Street en Nueva York, con un mini Opening Ceremony al lado de recepción) y hasta con pista de hielo para amenizar los días de invierno (el Standard de Chelsea, con vistas al Hudson River). Pero, ¿un hotel con una librería? ¿En Barcelona?
La idea surgió de Inés Miró-Sans, que en muy poco tiempo ha conseguido que Casa Bonay se convierta en algo más que un hotel y que muchos barceloneses hayan adoptado el Libertine como un bar más al que incluir en su ruta habitual de coctelerías. Casa Bonay, en Gran Via con Bailén, alberga además la primera tienda física de Batabasta, la firma de camisas con estampados de ensueño de Clara Arnús y Leti Cano, que también se han encargado de los uniformes del personal del hotel (y del precioso papel pintado que decora sus paredes). Hace unos días abrió en la entrada del hotel Lino, una «microlibrería mutante» gestionada por la editorial Blackie Books. Pero, ¿qué es exactamente una librería «mutante»? ¿Y por qué aparece un encantador caniche con rizos de color albaricoque en sus fotos promocionales, detrás del mostrador, como dispuesto a mantener una conversación sobre lo último de Nick Hornby?
Jan Martí, editor de Blackie Books, explica la génesis del proyecto. «La creación del nombre y el concepto fue un proceso muy divertido. Primero, se nos ocurrió ponerle el nombre de nuestro perro, Lino, del que solemos decir que es el jefe de la editorial: la idea era que Lino ya no estuviera celoso porque sólo se hablara de Blackie, la perrita que da nombre al sello. Luego, queríamos definir desde el primer momento que no era una librería al uso: primero, el espacio es muy pequeño, así que le pusimos micro para dejarlo claro desde el principio. Y luego mutante, porque la idea clave de la librería es que las estanterías siempre estén cambiando, la selección sea siempre diferente, la rotación altísima, y que cada vez que alguien vaya se encuentre con una librería diferente... porque han cambiado todos los libros».
En efecto, lo reducido del espacio y lo aleatorio de la clientela (locales y turistas de distintas nacionalidades, muchos con niños) hace que los libros de Lino no encajen en lo que uno podría etiquetar como novedades. En las estanterías hay desde clásicos en inglés como Animal Farm de Orwell (una reimpresión de la primera edición) a joyas como la primera edición en catalán de Vol de nit, de Randall Jarrell, con ilustraciones de Sendak. «Hay muchísimos libros que sólo estarán una vez en la librería, por la sencilla razón de que son únicos, insustituibles. Hoy hemos vendido una edición argentina, preciosa, de Pelo de zanahoria, de Jules Renard. Será complicado volverlo a tener. En nuestro Facebook ponemos cada día el libro que más pena nos ha dado vender, justamente porque sabemos que quizás sea el único, el último. Guardaremos un registro de todos los libros que hayan pasado por Lino, pero muchos no los tendremos más que una sola vez. Por todo eso es una librería mutante», explica Jan.
Queda claro que Lino no es una librería al uso, sino más bien un lugar donde se recomiendan libros especiales, uno podría decir incluso que allí se reúnen los libros favoritos de la editorial barcelonesa o, como dice Jan, «nuestra biblioteca personal». «No es un escaparate de novedades, porque justamente novedades es lo que no tenemos y aquello a lo que damos menos importancia. A nuestra librería no se va a buscar un libro porque probablemente no esté, sino a descubrir uno que probablemente no conocías». Y eso pasa por ejemplares excepcionales, que pueden ser ediciones de segunda mano que se han convertido en tesoros o hallazgos sin traducir.
Aquí es donde entra en escena ese proceso de rastreo que ha convertido el equipo de Blackie en una especie de escuadrón entregado a la búsqueda y captura de pequeñas joyas literarias a la espera, en ocasiones, de una nueva oportunidad. «Llevamos semanas convertidos en buscatesoros de segunda mano: hemos descubierto libros increíbles por el camino... y luego no los queremos vender! Nos gusta mucho la idea de crear un gran archivo de todo lo que ha pasado por la librería, una colección siempre mutante de libros conectados extrañamente entre sí». La oferta de Lino es, por así decirlo, una mezcla de libros de Blackie con «algunos infantiles, nuevos y antiguos, clásicos ilustrados, algunas recuperaciones de los 70 en ediciones preciosas, algunos libros de importación con ediciones de lujo, algunos libros de no ficción con temas curiosos, libros que nos hubiera gustado publicar, libros que están en la órbita de algunos de Blackie, etc...». Jan lo resume así: «Estaríamos contentísimos de tener esta misma selección en el salón de nuestra casa».
La cosa no termina ahí, además. «La idea más bonita es que en esas tres grandes estanterías pasen siempre un montón de cosas a partir de los libros: escritores que recomiendan libros, libreros invitados, estanterías temáticas y muchos juegos más. Ah, y una idea muy bonita, inspirada en el También te gustará..., las constelaciones de libros alrededor de nuestras obras favoritas. No hay nada más bonito que las conexiones entre libros. Por último, tendremos siempre a libreros ilusionados por recomendar o explicar alguno de sus libros favoritos. Esa parte también nos parecía muy importante». 
Lino funciona desde principios de semana con un horario laxo y más bien vespertino (por la noche cierra a las diez) y supone un nuevo giro dentro del sector. «La verdad es que nosotros tampoco hemos encontrado ninguna librería dentro de un hotel, pero eso no nos inquietaba demasiado», confiesa Jan, «lo que nos interesa es que venga gente de la ciudad, del barrio, gente que se encariñe con nuestra selección o que quiera descubrir nuestro espacio».