dimecres, 24 de maig de 2017

nota del traductor


La novel·la del malaguanyat John Kennedy Toole va ser traduïda per Maria Antònia Oliver amb el títol originari d’ Una conxorxa d’enzes (Pòrtic, 1988), i uns quants anys més tard va reaparèixer amb el títol La conxorxa dels ximples (Columna, 1997). Ara, vint-i-set anys després d’aquella primera traducció en català, se’n publica aquesta altra amb el títol Una confabulació d’imbècils, amb uns criteris de traducció bastant diferents de la versió anterior.
A les Actes del III Congrés internacional sobre traducció (UAB, 1996), Josep Julià feia referència a dos aspectes essencials en la traducció d’Oliver: per una banda, l’adscripció del català triat a la variant central, concretament a la variant barcelonina, amb castellanismes inclosos; i, per una altra, la “convencionalitat” de la parla del negre Burma Jones, el personatge de la novel·la que utilitza un registre més vulgar i característic.
Julià equipara “convencionalitat” amb artifici i inversemblança, un recurs que Oliver ja reconeix en una nota introductòria de la seva traducció. Pel que fa a la meva opció com a traductor, el meu principi essencial és precisament el contrari: perseguir la màxima versemblança i la màxima naturalitat possibles.
Des del to elevat fins al vulgar
Hi ha uns quants treballs (estudi de Fennell i Bennet dins Americ an Speech, hivern 1991; tesi de Vighy Hanna sobre la parla de Burma Jones, Universitat de São Paulo, 2006) que tracten de la gran variació lingüística que apareix a la novel·la de Toole, des del to elevat i grandiloqüent de l’Ignatius fins al registre vulgar de Jones, passant pels altres registres vulgars de la mare de l’Ignatius, la seva amiga Santa Battaglia i la Darlene, o els registres més estàndards de l’agent Mancuso, el senyor Robichaux, el matrimoni Levy i Myrna Minkoff, entre d’altres.
En tot cas, aquesta variació lingüística s’havia d’intentar mantenir a la traducció. Partint de la base que l’anglès de Nova Orleans no és de cap manera una llengua minoritzada i colonitzada pel castellà com sí que ho és el català, la meva decisió va ser utilitzar com a base la meva variant lingüística pròpia (central no estrictament barceloní) sense recórrer a cap castellanisme flagrant (dels que encara avui dia alguns novel·listes catalans destaquen amb cursiva a les seves obres), i marcant les variacions de l’original amb els diferents registres propis de què disposa el català genuí, és a dir, el que està contingut dintre els límits de la seva evolució interna i la seva convergència natural amb el castellà.
També per criteris de versemblança, he renunciat a utilitzar casticismes decimonònics com els de Juli Vallmitjana per traduir termes argòtics. Així, per exemple, he traduït el terme col·loquial Angola (utilitzat per Burma Jones per referir-se a la Louisiana State Penitentiary) com a presidi, no com a cangrí (opció de Maria Antònia Oliver).
Un altre exemple amb voluntat de versemblança és l’ús deliberat de palomites per traduir popcorn, això que tant es menja als cines. La novel·la està escrita a finals de la dècada de 1970 i està situada a l’any 1963, i vaig considerar que traduir-ho per l’actual crispetes era un anacronisme.
Pel que fa als registres més vulgars, sovint he marcat contraccions i elisions, i he incorporat variants populars com tenir de (a tenir que no m’hi he atrevit); des de que i altres no-caigudes de de davant de que; aixís; tindre i vindre; volguer i poguer; donc (or., occ. i bal.), hi (or. i bal.) i vui (Pir-or., or., occ. i bal.) -primera persona singular del present de donar, haver auxiliar i voler respectivament-; enrecordar-se’n i altres verbs similars; dingú, o podé. Encara que sempre parteixo del meu coneixement de la variant central, barceloní però ampliat a la meva Osona adoptiva, procuro que aquests vulgarismes que utilitzo siguin també d’ús en alguna de les altres variants.
Qualsevol traducció literària és un seguit de tries subjectives, però que per anar bé han de posseir una coherència general i uns principis bàsics justificats. És el que s’ha intentat en aquesta traducció.

Xavier Pàmies. Nota del traductor. Ara llegim. 23|5|2015.

dimarts, 23 de maig de 2017

la biblioteca del traductor: xavier pàmies


 Foto: Carles Domènec.


















Xavier Pàmies va néixer el 1959 a Barcelona. Traductor de narrativa en llengua portuguesa, anglesa i francesa, ha estat distingit amb el I Premi de Traducció Giovanni Pontiero (Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona i Instituto Camões) i el Premi de Traducció Ciutat de Barcelona 2003.
Xavier Pàmies és llicenciat en biologia per la Universitat de Barcelona. Té el diploma d’estudis avançats de traducció per la Universitat Pompeu Fabra. Ha fet quatre viatges llargs espaiats en el temps, d’un any cada un, entre 1986 i 1995 (Amèrica del Sud, Àfrica, Àsia, Àfrica), que han donat com a fruit dos llibres gestats amb la seva dona, Empar Barcons.
Ha traduït del portuguès al català obres de José Maria Eça de Queirós, João Guimarães Rosa, António Lobo Antunes, Joaquim Maria Machado de Assis i José Saramago, entre d’altres.
Els principals autors que ha traduït de l’anglès són Jane Austen, Paul Auster, Karen Blixen, Richard F. Burton, Charles Dickens, William H. Hudson, Kazuo Ishiguro, Harper Lee, Cormac McCarthy, Vidiadhar S. Naipaul, Raj K. Narayan, Dorothy Parker, Philip Roth, Joanne K. Rowling, Salman Rushdie, Jerome D. Salinger, Moyez G. Vassanji i Edith Wharton.
Pel que fa a la llengua francesa, dels autors que ha traduït destaquen Emmanuel Dongala, Camara Laye i Irène Némirovski.

Visat. Núm. 5. Abril 2008.
*  *  *  *

Si mai se’m demana per la meva feina de traductor, d’entrada em costa dir-ne res perquè per a mi és una feina intuïtiva en què vaig aplicant l’instint i el nas que m’han donat amb els anys el coneixement natiu de la llengua i l’experiència de la pràctica. [...]
Mecànica de traducció
Després de vint anys llargs de treballar traduint narrativa, tinc presents sobretot tres llibres que per a mi han sigut fonamentals: Grande Sertão: Veredas, de João Guimarães Rosa; Call It Sleep, de Henry Roth; i Bleak House, de Charles Dickens.
Sobre totes tres traduccions tinc aplegades unes quantes qüestions de traducció que detallaré més avall, però abans vull explicar una mica quin mètode de traducció segueixo.
En primer lloc, em llegeixo de dalt a baix el llibre que haig de traduir, un pas previ que pot semblar ineludible però que no tothom compleix. A continuació, em poso a traduir, i ho faig com si utilitzés un escàner, de tal manera que aquesta primera traducció és pràcticament la definitiva perquè només necessita quatre retocs en la lectura posterior que en faig.
Cada vegada consulto més els diccionaris i les enciclopèdies, i cada vegada més faig consultes per Internet, perquè amb el pas del temps veig que sempre es pot filar més prim. A banda de les enciclopèdies i dels diccionaris bilingües, ideològics, sinonímics i analògics habituals, vull fer esment d’unes quantes eines en concret.
En primer lloc, el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines. Els grans avantatges que trobo de consultar el Coromines són: per a una obra antiga, t’assegures de no introduir a la traducció cap anacronisme; et pots informar de si una opció lèxica concreta pertany al domini lingüístic en el qual treballes; i fins i tot pots saber el registre en què s’acostuma a utilitzar. El Coromines és un pou d’informació inesgotable i inestimable.
L’enciclopèdia Espasa-Calpe m’ha resultat utilíssima en força casos per obtenir informació que no apareix a les altres enciclopèdies ni a Internet. Publicada als anys vint del segle XX, que és quan es viuen les albors del desenvolupament científic i tecnològic actual, constitueix una mena de pont entre el món actual i el temps antic (o, més exactament, entre l’edat moderna i l’edat contemporània). Llegint segons quines entrades sembla, per exemple, que la Guerra Europea o fins i tot la Revolució Francesa hagin acabat de tenir lloc. És una mina d’informació i de curiositats.
L’Oxford English Dictionary, per mitjà del seu aparat de cites, permet localitzar referències clàssiques, especialment de Shakespeare o de la Bíblia, que a continuació busco traduïdes a la Bíblia interconfessional o en versions shakespearianes catalanes per tenir sobre la taula solucions de traducció que tant puc aprofitar com no, però que sempre em proporcionen un ventall més ample de recursos.
Sovint se m’acudeixen solucions de traducció que no apareixen als diccionaris que consulto. Durant força temps em vaig dedicar a anotar-les amb bolígraf sobre els mateixos diccionaris (tant al bilingüe com al de sinònims), però he acabat convertint la llista en un document que tinc penjat a Internet en forma de bloc i que actualitzo regularment i consulto com un usuari més.
Pel que fa a Internet com a eina de consulta, amb el temps se m’ha convertit en imprescindible. Les cerques d’una expressió catalana entre cometes al Google em permeten informar-me sobre la seva freqüència d’ús i els contextos on apareix, i per tant, m’orienten sobre la seva validesa. Pel que fa específicament a l’anglès, em resulten útils Wordreference, Linguee, Urban Dictionary, Biblos o Acronymfinder, entre altres. El joc de remissions de Wikipedia entre llengües, d’altra banda, proporciona sovint solucions ràpides respecte a dubtes de traducció de caràcter enciclopèdic.
Quan tot i aquesta multitud de crosses em trobo davant d’un problema aparentment insoluble i la inspiració no m’arriba, em va bé parar, aixecar-me i estar per una altra cosa durant una estona, perquè aleshores se m’acostuma a acudir la solució de cop.

Xavier Pàmies. Com tradueixo. Els Marges. Núm. 96, hivern 2012.
Aquí, la resta de l'article.

*  *  *  *




_____________
P.S.: Tot ve d'un article d'en Jordi Puntí, a propòsit de la nova traducció al català de Sota el volcà, de Malcolm Lowry, a càrrec d'en Xavier Pàmies. Deia:
«Ja sé que és una feinada, però seria bonic que per un dia les llibreries ordenessin els seus títols pel nom del traductor. Ens adonaríem, així, de la tasca ingent que fan un munt de traductors des de fa anys, tant en català com en castellà. Amb tots els seus llibres afilerats en un nou ordre, potser s’entendria millor que el traductor té una veu pròpia, que ressona en sordina en tot el que fa. Salvant les distàncies, podríem comparar els seus exercicis de ventríloc amb els dobladors de televisió. Un mateix actor de doblatge interpreta les veus de Tom Hanks, Kenneth Branagh o Tom Cruise, en diferents pel·lícules, i no ens en adonem perquè cadascun té un estil propi».
Em va semblar tan bona idea que aquí em teniu, ordenant la biblioteca pels traductors. 
En episodis anteriors: Anna CasassasJordi Martín Lloret i Marta Pera Cucurell.

dilluns, 22 de maig de 2017

dues traduccions


«Als anys noranta, l’editorial Columna va reeditar el llibre amb el títol La conxorxa dels ximples. Ara Xavier Pàmies l’ha tornat a traduir per a l’editorial Anagrama com a Una confabulació d’imbècils. Certament, el nivell de vocabulari ha disminuït en els últims anys, però aquest fet no ens ha de fer perdre de vista el títol original, A Confederacy of Dunces, que parteix d’una citació de Jonathan Swift de fa tres segles. De fet, dunce és un terme format a partir del nom del teòleg Duns Scot, i no resulta un insult gaire popular en anglès. La paraula enze era adequada perquè sembla pròxima al parlar anacrònic i pedantesc d’Ignatius.
Més enllà del títol, també caldria plantejar-se si calia tornar a traduir el llibre sencer, sobretot si tenim en compte que Maria-Antònia Oliver ha firmat unes quantes traduccions magnífiques, entre elles la de Moby Dick.
Si comparem les dues versions d’A Confederacy of Dunces, de seguida ens adonarem que totes dues miren de plasmar en català els registres col·loquials i dialectals amb què s’expressen els protagonistes. En general, la de Maria-Antònia Oliver té un registre més informal. Ella escriu: «Portes referències?» «Un bòfia m’ha donat una daixonses. M’ha dit que’m convenia possà-hi el cul i guanyà’m la vida». Xavier Pàmies, en canvi, ho tradueix així: «¿Tens referències?» «Un poli me n’ha donat una. M’ha dit que m’espavili a trobar una feina amb sou». Un altre exemple de Maria-Antònia Oliver: «Treu-te aquest cony d’ulleres! Com dimonis vols veure la porqueria de terra». I, en la nova versió: «Treu-te aquestes ulleres. ¿Com vols veure així tota la porqueria que hi ha a terra?». En altres passatges, sobretot quan parla la mare d’Ignatius, Xavier Pàmies inclou formes verbals com sapiguer i érets, així com deformacions del vocabulari com indicció, quansevol o pograma.
A la segona traducció totes les preguntes porten un signe d’interrogant inicial encara que estiguin formades per una sola paraula. Una altra diferència és que la traducció de Maria-Antònia Oliver inclou notes al peu que faciliten informació complementària o comenten algun joc de paraules intraduïble. Es tracta, en tot cas, de dues opcions editorials ben legítimes. Personalment, totes dues traduccions em semblen dignes i em costa molt decidir quina té un llenguatge més viu. En fi: entenc que una segona traducció no era necessària, però no es pot negar que Xavier Pàmies ha fet una bona feina.»

Vicenç Pagès Jordà. El retorn d’Ignatius. L’Avenç. Núm. 415, setembre 2015.


diumenge, 21 de maig de 2017

dissabte, 20 de maig de 2017

la broma


Al Manual per a dummies sobre com erradicar la lectura (de llibres) figuraran per sempre algunes iniciatives estupefaents. Recordo ara la regidora d'un Ajuntament d'Andalusia que va proposar commutar les multes als adolescents que duien ciclomotor sense permís per la lectura de llibres a la biblioteca. Argumentava que, depassada,"contribuiria a fomentar la lectura". No semblava conscient d'estar utilitzant la lectura com a mesura dissuasiva. Es va omplir la biblioteca d'infractors llegidors? O es va reduir la sinistralitat perquè els sagals, davant l'amenaça d'haver de llegir un llibre, van deixar la moto a casa? Mai no ho vaig saber.
Des de llavors no havia tornat a veure una iniciativa tan impactant. Fins l'actual "Llibres per a Trump" de l'Ajuntament de Barcelona. Tan grotesc ha estat el plantejament inicial de la campanya ("enviarem a Trump llibres escullits per els llibreters i bibliotecaris" (...) "per a què obri la ment"...), que una té la sensació que l'Ajuntament vol prendre el pèl a tot el sector del llibre. Però si ho mirem més atentament, més aviat sembla que és l'agència publicitària qui ha colat a l'Icub una innocentada com una casa de pagès. Hi ha motius per pensar-ho, i el més suculent és el de les faltes que conté el comunicat.
Podem entendre que la Marta Ferrusola, en no tenir ni cinc, no pagués un corrector que hauria afegit una s als "misals" i una altra al "Mosèn". Però es fa difícil pensar que una agència publicitària que fa servir la llengua com una eina bàsica no tingui un corrector amb cara i ulls per esmenar els comunicats.
La teoria de la innocentada explicaria que sigui l'agència la que en surt més ben parada: fa negoci i, a més a més, aconsegueix demostrar que sap comunicar (almenys la seva pròpia marca). Sí, sens dubte l'agència bromista s'està pixant de riure després d'haver-li colat a l'Icub aquesta jugada. Qui sap si al darrere de la broma hi ha una acció de protesta equivalent a les dels pagesos que llencen peres quan la seva feina perd valor, o bé (pensament més elaborat), potser és un acte lúdico-­terrorista que pretén conscienciar la població que el foment de la lectura des de les instàncies de poder està condemnat al fracàs (les successives campanyes dels successius governs avalarien aquesta idea...).
Ara el que cal és convèncer en Collboni perquè reclami que li tornin la pasta. Que s'ho replantegi tot llegint les cartes intel·ligibles i intel·ligents que li han adreçat els professionals del sector, a qui de moment no ha escoltat. Perquè s'ha de dir que encara que l'Icub va retirar divendres la collonada dels enviaments a la Casa Blanca, la nota de premsa, amenaçava: "La campanya es troba actualment en fase de revisió i d'adaptació de les múltiples accions que la integren". No goso imaginar­-les.

Imma Monsó. La broma. La Vanguardia 18|5|2017.

divendres, 19 de maig de 2017

correspondència entre john kennedy toole i robert gottlieb (i II)


Marzo 5, 1965
Querido Sr. Gottlieb:
He intentado meditar con claridad desde que hablamos por teléfono pero la confusión y la depresión me han inmovilizado. Tengo que salir de ésta, no hay duda, o nunca haré nada provechoso; escribir una carta puede ser un buen comienzo: espero que sea paciente y llegue hasta el final. Si hubiera sido más articulado el otro día, cuando hablamos, esto quizás no sería necesario; tal vez ésta es la carta que debí haberle escrito en diciembre, en lugar de aquella nota estoica que solo sirvió para prolongar las cosas.
Después de la conversación telefónica tenía la certeza de que estaba aferrado ansiosamente al borde del risco. Quizá aún lo estoy. Cuando me sugirió que escribiera otro libro sentí que me estaba ofreciendo una oportunidad para retirarme con elegancia. Mi sentimiento puede haber sido el correcto.
Cada vez que hablo sobre La conjura de los necios me pongo ansioso y vacilante. Y es así porque albergo un sentimiento bastante paternal hacia el libro; en realidad es un sentimiento andrógino porque siento, además, como si lo hubiera dado a luz. Sé que tiene sus defectos, y sé que cualquier extraño podría hacérmelos saber. El peor ejemplo de todo esto fue mi difícil e incoherente encuentro con la señorita Jollet, en el cual yo, doblegado por el servilismo, casi me hundo en el suelo en medio de mis silencios, mis comentarios crípticos y mis absurdos sinsentidos. Las cosas no fueron mejor por teléfono cuando usted y yo hablamos. Pero una o dos de las pocas cosas que dije parecen haber sido malinterpretadas. Una pregunta sigue de allí: ¿por qué decidí ir a Simon & Schuster?, ¿para qué le pedí llamarme? 
Esta insistencia de mi parte solo ha logrado confundirme. No soy dado a hablar de mí mismo, pero en este punto es necesario decir un par de cosas.
Este libro comenzó a escribirse en 1961. En aquella época, durante el día, trabajaba a tiempo completo en Hunter para pagar la matrícula y sobrevivir. Vivía en el ciclo frustrante de quien quiere escribir pero ha elegido la docencia como forma de sustento y debe conseguir un PhD para hacer algo decente en el ámbito académico. La mente, así, se dispersa en tres direcciones distintas, y la escritura es por supuesto la que más sufre. Cuando obtuve mi máster en Columbia, en 1959, yo vivía en el seno de una beca Woodrow Wilson y obtuve financiamiento extra de la Fundación Ford por una serie de seudopoemas y relatos breves que nunca fueron enviados a nadie, como la mayoría de mis primeros trabajos. El año de 1959 a 1960 lo pasé enseñando en la Universidad Estatal de Luisiana y sufrí de una apatía neurótica inducida por el crudo horror de la Luisiana rural.
En el verano de 1961 tuve tiempo suficiente para trabajar en una versión temprana del libro, en la que Ignatius se llamaba Humphrey Wildblood. La armada me alejó tanto de la escritura como del juego Hunter-Columbia; tuve que formar filas en agosto e irme a Puerto Rico donde me convertí en supervisor (algo denominado «líder del equipo de inglés») de un programa surrealista de enseñanza de inglés para los reclutas puertorriqueños. Mis deberes consistían principalmente en usar un silbato para indicar el cambio de clases y emanar una gran comprensión hispanoamericana para alivianar tanto los temperamentos hostiles y provocadores de los estudiantes, como los ánimos de los impopulares y defraudados instructores norteamericanos. Era un trabajo ideal: tenía derecho a un cuarto privado muy confortable que incluía un escritorio, la oportunidad para escribir. Y usé el silbato tan bien, y emané tal comprensión —todo para tener ese cuarto— que terminé ganando varios honores militares (incluso unas vacaciones en las Antillas Holandesas). Nunca antes un cuarto provocó tanta ambición. Allí el libro comenzó de nuevo y por primera vez en mi vida tuve la oportunidad de escribir sin tener que preocuparme por la supervivencia o por problemas que tuvieran algún tipo de contacto con la realidad. Desde mi punto de vista, la Armada me dio cuatro cosas invaluables: tiempo, alejamiento, seguridad y privacidad. Valoré sutilmente lo irónico y absurdo de la vida en Puerto Rico; todo el tiempo que pasé allí fue muy valioso.
Cuando llegó la hora de dejar la Armada, en agosto de 1963, debía tomar una decisión. Había completado más de la mitad del libro y, contrario a lo ocurrido con mis trabajos anteriores, podía releer lo que había escrito sin sentirme dolorosamente avergonzado. Y aún más: estaba totalmente involucrado y absorto en él; me había cautivado. Ante mí yacía entonces la obligación de escribir el trabajo para graduarme, así como la circunstancia de tener que viajar frecuentemente entre Morningside Heights y Bedford Park Boulevard para dar clase en el campus de Hunter en el Bronx,  lo que significaba al menos dos horas diarias de transporte. Además, Hunter me exigía hacer el PhD en tres años, lo que significaba que tenía dos años para arreglármelas con las clases, la escritura de la disertación y la presentación de los exámenes respectivos. No tendría tiempo suficiente para dedicarme a la escritura. Así que conseguí un trabajo en un pequeño y tranquilo colegio cuidadosamente seleccionado donde, como yo esperaba, había poca demanda de tiempo y casi ninguna de cerebro.
De este modo, el libro siguió su curso hasta el asesinato del presidente Kennedy. Entonces no pude escribir más. Nada me parecía gracioso y caí en una profunda depresión. En febrero de 1964, por fin, sin cambios ni revisiones transcribí lo que tenía, lo concluí brevemente y comencé a enviarlo a diferentes casas editoriales con la esperanza de que le interesara a alguien. La primera versión del libro nunca se transformó en nada más.
Esto me lleva a su primera lectura del manuscrito. Aunque quizás a esta altura usted haya dejado de leer esta carta, quisiera hablar del libro en sí mismo. Estos comentarios nada tienen que ver con la «calidad» de mi trabajo, que no es una autobiografía pero tampoco completamente una invención. Si bien la trama es una manipulación y yuxtaposición de personajes, la gente y los lugares fueron trazados a partir de la observación y de la experiencia, salvo una o dos excepciones. Yo no estoy en las páginas de la historia; nunca he pretendido estar. Pero escribo sobre cosas que sé y, al contarlas, es difícil no sentirlas.
En la revisión, los hilos de la trama fueron unidos de mejor manera, aunque a veces esto resultó ser solo ruido. Myrna se convirtió en una caricatura en medio de personajes muy reales, y eso a pesar de estar concebida para ser muy, muy agradable (por eso, si para un lector objetivo ella resulta ser «una patada en el culo», entonces he fallado mi propósito). Cuando le envié la revisión estaba seguro de que la pareja Levy era la peor falla del libro. Tratando de involucrarlos como parte de la trama se salieron de mis manos, yendo de mal en peor; se convirtieron en cartón y me era difícil releer sus diálogos (creo que comenzaron a transformarse en una vaga remembranza del viejo Easy Aces, en el cual Goodman Ace —si no me equivoco— discutía con su esposa mientras la suegra aparecía esporádicamente en escena). No sé si pueda describir cómo esa pareja insistió en escaparse de mi control mientras intentaba manipularla a lo largo del libro.
Irene, Reilly, Mancuso: todos ellos dicen algo auténtico de Nueva Orleans. Son reales como individuos y como representantes de un grupo. Una noche, recientemente, vi de nuevo a Santa tropezando mientras Irene se sumergía a carcajadas en su copa. ¡Y cuántas veces he visto a Santa besando el retrato de su madre! Burma Jones no es una fantasía, ni lo es la señorita Trixie y su empleo, o el club Noche de alegría, y así. No hay necesidad de abrumarlo con una lista detallada.
En resumen: pocas cosas de la historia son inventadas, aunque el argumento sí lo es. Es cierto que, bajo la irrealidad de mi experiencia en Puerto Rico, este libro se convirtió en algo más real que cuanto acontecía allí: comencé a hablar y a comportarme como Ignatius. No hay duda de que ésta es la razón por la cual hay tanto de él y su verbosidad puede extenuar. En realidad no es su verbosidad sino la mía. Y el libro, que comenzó en una tarde de domingo, se convirtió de esta forma en un modo de vida. Con Ignatius como representante, mis experiencias de Nueva Orleans comenzaron a encajar unas con otras y entonces me encontré de repente observando y no inventando. La vieja versión de Humphrey Wildblood era dolorosa, extensa, afectada y poco sentida; la nueva cobró vida, al menos para mí.
No estaba muy convencido con la corrección que le envié: con frecuencia se trataba de más (y puro) retoque argumental. Por lo tanto, cuando recibí su carta en diciembre estaba a la vez animado y desanimado. Animado por el tipo de comentarios y las indicaciones de persistente interés, desanimado por aquello de que «el libro podría mejorarse y publicarse. Pero no tendría éxito». ¿Se refería usted al libro tal como está, o a su versión definitiva? La llamada telefónica tornó mis dudas en desespero. Mi trabajo parecía haberse convertido en una nada, y allí estaba yo, congelado del otro lado de la línea, lamentablemente ansioso, opacado por el temor, débil, inarticulado, frustrado por mi inhabilidad para hacer algún comentario sensato (si no me sobrepongo a todo esto, la escritura me convertirá en un incoherente y mudo Mr. Hyde). Su carta, después de que le solicitara el manuscrito, fue lo que más me confundió. Al final de nuestra conversación telefónica yo estaba convencido de que la suerte y la oportunidad para la obra habían llegado y se habían ido.
Mencionó a Bruce Jay Friedman cuando hablamos, en una suerte de oblicua conexión con el libro. Stern es mi novela moderna favorita y tuve una intensa reacción frente a ella. Fue después de leer Stern que envié mi manuscrito a su editorial, y lo hice por lo mucho que aquella novela me gustó, porque algo en ella me causó una respuesta muy sincera. Así, desde que recibí su primera carta supe que había acertado. Mientras quedaba en blanco enfrente de la señorita Jollet cuando fui a su oficina en Nueva York, de algún modo me las ingenié para transmitir incongruentemente estas últimas apreciaciones, que se convirtieron en el clímax de dicha visita. Stern me conmovió por varias razones inexplicables que tenían relación con actitud o impulso...no lo sé; no puedo explicarlo.
En cualquier caso, si pudiera incluirme a mí mismo en mi novela con la humanidad y la perspectiva que logra Bruce Jay Friedman, lo intentaría. Pero no puedo escribir ese tipo de cosas bien, al menos no ahora, y lo sé porque lo intenté antes. Hay suficiente y aburrido despliegue de «sí mismo» en las obras publicadas estos días, y no creo que sea una buena idea añadirles algunas páginas más. No me seduce intentarlo: no creo ser lo suficientemente interesante para ello. Solo puedo hacer lo que este libro representa: escribir sobre asuntos de los que algo sé, sobre lo que he visto y vivido.
Algo ciertamente muy atinado en su comentario sobre la revisión fue la separación de los personajes reales de los irreales. No quiero deshacerme de ellos. En otras palabras, voy a trabajar en el libro nuevamente. ni siquiera he tenido tiempo para mirar el manuscrito desde que lo recibí, pero como una parte de mi alma está en el asunto no puedo dejar que muera sin al menos intentarlo una vez más. No creo que pueda escribir nada hasta que le haya dado una última oportunidad a este proyecto.
¿Tendrá paciencia conmigo?
Sinceramente
John Toole

Santiago Gallego Franco. «Cartas cruzadas. Correspondencia entre John Kennedy Toole y Robert Gottlieb».  Trama & Texturas, núm.16, desembre 2011, p. 87-105.


dijous, 18 de maig de 2017

correspondència entre john kennedy toole i robert gottlieb (I)


El intento de Toole por publicar La conjura está documentado en la correspondencia que sostuvo entre 1964 y 1966 con Robert Gottlieb, editor de la casa neoyorquina Simon & Schuster: diez cartas son el triste testimonio de un proceso que culminó, a pesar del interés de las dos partes, con la decisión de Toole de abandonar el proyecto. A partir de entonces cayó en una pendiente de paranoia y melancolía que acabarían con su vida en 1969.
Esta dilatada comunicación epistolar es la historia de un fracaso. En ella el protagonista es derrotado por fuerzas que están más allá de su bienintencionado benefactor. Las cartas revelan la humanidad conjunta de Gottlieb y Toole en un esfuerzo infecundo por publicar la obra. Son la huella del génesis y desarrollo del libro, y de la íntima relación entre el autor, el editor y La conjura de los necios.
Santiago Gallego Franco. «Cartas cruzadas. Correspondencia entre John Kennedy Toole y Robert Gottlieb».  Trama & Texturas, núm.16, desembre 2011, p. 87-105.
*  *  *

Diciembre 14, 1964
Querido Sr. Toole:
Me he tomado un largo tiempo antes de escribirle nuevamente, pero no porque lo haya olvidado. Y aún no sé qué decirle, después de haber pensado y consultado a una persona en la ciudad cuya opinión me urgía.
Pienso que, en varios sentidos, usted ha hecho un excelente trabajo: pulió la trama de la obra, dio sentido a eventos que antes no lo tenían, profundizando en algunos personajes, eliminó otros. El libro está mucho mejor, pero todavía no está bien del todo.
Permítame hacer una digresión para decirle que la opinión consultada fue la de Candida Donadio, una joven mujer que es, probablemente, la mejor agente literaria de la ciudad y una de mis mejores amigas. En sus manos están escritores como Joe Heller, Bruce Friedman, John Cheever, Nelson Algren, Thomas Pynchon, Harvey Swados, Philip Roth, y así ad infinitum. Quería conocer la opinión de Candida por varias razones: porque es su agente; porque en lo que usted es bueno ella encuentra especial interés; porque su juicio es preciso; porque, francamente, si ella y yo no sabemos qué hacer exactamente con usted, es poco probable que alguien más lo sepa. En cualquier caso, y después de habérsela presentado, déjeme decirle lo siguiente: ella y yo hablamos durante más de una hora la noche del domingo anterior y, como ocurre con frecuencia, compartimos idéntica opinión: nos gustaron las mismas partes de su obra, tenemos el mismo entusiasmo y también las mismas dudas.
Lo que pensamos es lo siguiente. Que, con frecuencia, usted es increíblemente gracioso, más gracioso que cualquiera por estos días, y que además tiene el humor que nos gusta. Que muchos de sus personajes son maravillosos: Burma, Santa, Irene, Mancuso, Lana Lee y otros (también la señorita Trixie). Que algunas cosas no funcionan: Myrna, especialmente. Que Ignatius está en problemas: no es tan bueno como usted supone y hay demasiado sobre él en el libro. Que la pareja Levy no es tan brillante. Que el libro es demasiado largo. Que algunas escenas —particularmente mi favorita, la manifestación por los derechos civiles en la fábrica— son gloriosas. Que otras son descoloridas. Pero que, dejando todo esto de lado, aún hay otro problema: con toda su grandeza, el libro, a pesar de su buena trama, no tiene una razón de ser. Es un ejercicio brillante de invención, pero a diferencia de Catch-22, Besos de madre, V y otros, no es realmente acerca de algo. Y eso es un punto sobre el que nadie puede hacer nada. Ciertamente, un editor no puede decir: «Póngale un significado».
Eso está claro, ¿pero qué hacer? El libro podría mejorarse y publicarse. Pero no tendría éxito; no podríamos decir que es algo. Por otra parte, no podemos abandonarlo a él ni a usted (nunca podría abandonar al señor Micawber*). No lo haremos. Pero sabemos por experiencia que cuando Candida y yo coincidimos en algo, es difícil que otras personas en el negocio disientan.
Así que no sé qué decirle.
Lo que realmente me gustaría hacer es conversar, pero usted está allá, no aquí, y es poco probable que yo vaya por esos lados en el corto plazo. ¿Hay alguna posibilidad de que venga? En caso contrario, y si no está molesto conmigo, quizás Candida y yo pensemos en el paso a seguir. O quizás usted lo haga.
De todos modos escríbame sin nerviosismo porque estoy aquí, y cuenta conmigo cualquiera que sea el desenlace de toda esta historia. Déjeme saber qué piensa; mi sospecha es que siente que no puede hacer nada más en el libro sin una sugerencia editorial específica. Realmente no lo culparía; si es así, trataré con mayor ímpetu de pensar en algo. O, si se da por vencido, dígamelo y le enviaré el manuscrito de vuelta. Pero no quiero hacer eso y no creo que sea una gran idea.
O, simplemente, piénselo con cuidado.
No desespere.
Saludos,
Bob Gottlieb

_________
* Gottlieb hace referencia a Wilkins Micawber, personaje de David Copperfield, de Dickens, quien a pesar de sus múltiples infortunios y problemas con los acreedores escucha repetidamente la decisión de su esposa Emma de permanecer a su lado: I will never desert Mr. Micawber.

dimecres, 17 de maig de 2017

apologia de les llibreries


«Cadascú té les seves manies. Des de fa molt de temps, no trobo millor manera d’entrar en el misteri que sempre és aquesta estranya aglomeració de gent que és una ciutat que visitant les seves llibreries i el seu cementiri. En la manera que una comunitat té de tractar els seus morts i els seus llibres em sembla endevinar-hi una carta de presentació sincera que no hi entén de retòriques impostades ni d’eslògans turístics. Els meus records de viatges estan lligats a aquests dos espais, en què se celebren, sense escarafalls i amb continuïtat, aquests rituals a través dels quals una comunitat defineix el que és, en relació al seu passat i al llegat del qual és dipositària, i en relació al futur i al que espera d’aquesta transmissió que, en el fons, no és sinó una gestió del futur del seu record.
No puc pensar en París sense recordar les hores passades a les seves llibreries, començant per la mítica Vrin, a la plaça de la Sorbona, ni puc recordar la primera visita a Berlín, abans de l’enderrocament del Mur, sense que torni a emocionar-me recordant la vella i ja desapareguda llibreria d’Unter den Linden, en què s’arrengleraven, a munts, tots els volums amb les partitures de les cantates de Bach barrejats amb les obres completes de Bertold Brecht o Ernst Bloch. Mai oblidaré les piles de llibres, des del terra fins al sostre, de la llibreria Des Nourritures Terrestres, que dues germanes havien obert a Rennes el 1946 i que va tancar quan va arribar el segleXXI, i em va deixar sense dealer de confiança per a les comandes de llibres francesos, en l’era d’abans d’internet. Però, com és fàcil d’endevinar, no són pas les llibreries, per elles mateixes, el que aconsegueix fer-me estremir, sinó els llibres que custodien, paradoxalment, per desfer-se’n i que arribin, al final, a les mans d’algú que se’ls endugui. Per això és difícil expressar la decepció que pot sentir-se, dins d’una llibreria arquitectònicament tan meravellosa com la Lello, de Porto, en descobrir que el seu fons semblava triat pel responsable d’un magatzem més que per un llibreter conscient del que té entre mans.
Perquè allò que fa d’una llibreria un lloc prodigiós són els llibres que té i que, al capdavall, la defineixen. Per fortuna, encara hi ha llibreries que trien, sense contemplacions, el que volen oferir i que, a partir d’inequívocs judicis de lectura, estableixen, de manera subtil, criteris de discerniment entre allò que venen. Són aquestes les llibreries que fan honor al seu digne nom.
Barcelona en concret i Catalunya en general són terra de llibreries extraordinàries. I no n’esmentaré ni una perquè qualsevol llista seria injustament incompleta. Sí que val la pena recordar que, precisament, quan fa molt poc, i per raons diverses, se’n cantaven les absoltes, aquest peculiar i fascinant negoci està vivint, per la tenacitat de gent socialment imprescindible, un moment especialment dolç que bé pot qualificar-se d’autèntica renaixença. És un signe d’esperança i l’indici, també, d’una necessitat inequívoca: no sabem si els bons llibres ens fan millors, i per això és tan necessària l’alerta dels pessimistes lúcids, com George Steiner, que ens recorda sovint que les humanitats no ens humanitzen necessàriament, de manera automàtica, però no és menys cert que, sense llibres, la caiguda en la barbàrie potser seria inevitable. Enmig de la precarietat generalitzada i el desànim a què tantes coses ens conviden, les llibreries són una ambaixada de futur.
És veritat que la perseverança de les llibreries, a les nostres ciutats, ha hagut de fer front a una mutació dels hàbits culturals d’una transcendència que poques vegades es recorda. En només unes dècades hem vist com els escolars han deixat d’anar a les llibreries amb normalitat i regularitat, des del moment en què les editorials es van dedicar a vendre, a les mateixes escoles, els llibres que els estudiants havien de comprar: es trencava, així, un pacte implícit respecte al reconeixement de les llibreries com el lloc del descobriment dels llibres. És des d’aquesta falla, en el sistema de transmissió amb els més joves, que les llibreries han hagut de reinventar-se, com algun dia hauran de fer les biblioteques, que han patit una mutació anàloga des del moment en què van preferir tenir usuaris abans que lectors.
El valor d’una comunitat es defineix per la valentia a l’hora de fer front a la indignitat que no vol tolerar i també pel lloc i la importància que atorga a les estratègies de la transmissió del que ha estat i del que és. En aquesta batalla, en la qual es juga el passat i el present d’una comunitat, però també el seu futur, les llibreries tenen un paper cabdal d’una magnitud immensa i d’una responsabilitat insubstituïble. Ara que s’acosta Sant Jordi, val la pena recordar que una llibreria no és només un magatzem de llibres, sinó el lloc en què llibreters i llibreteres fan d’oficiants, i no només de mitjancers, del millor del que col·lectivament som. I, com a tals, també, del millor que col·lectivament podem aspirar a ser.»

Xavier Antich. Apologia de les llibreries. Ara. 12|4|2017.

dimarts, 16 de maig de 2017

ignatius j. reilly


Una gorra verda de caçador estrenyia la closca d’un cap carnut gran com una pilota. Les orelleres verdes, sota les quals es deixaven veure unes orelles com pàmpols, una pelussera de cabells i el borrissol de les mateixes orelles, destacaven a banda i banda com intermitents que assenyalessin dues direccions alhora. Per sota del bigoti negre atapeït sobresortien uns llavis contrets i molsuts, amb els plecs de les comissures plens d’animadversió i d’engrunes de patates fregides de bossa.
John Kennedy Toole. Una confabulació d'imbècils. Traducció de Xavier Pàmies. Anagrama, 2015.
Júlia Sardà

Qui aquí tenim és l'Ignatius Reilly, sense progenitor conegut en cap literatura, un individu estrafolari i indolent —un Oliver Hardy boig, un Quixot gras i un Tomàs d'Aquino pervers fosos en una sola persona— que està violentament en contra de l'època moderna en conjunt i es passa el dia amb una camisa de dormir de franel·la jaient a la seva habitació de Constantinople Street, a Nova Orleans, i que, enmig de monstruosos atacs de gasos i rots, no para d'omplir d'improperis una llibreta de notes darrere l'altra.
La seva mare creu que necessita sortir a treballar. Ho fa, i va passant d'una feina a una altra. Cada feina es complica ben aviat i acaba en una aventura esbojarrada i en un desastre absolut; però cada cas té, com passa amb el Quixot, la seva enrevessada lògica particular.
Walker Percy. Pròleg a: Una confabulació d'imbècils. John Kennedy Toole. Traducció de Xavier Pàmies. Anagrama, 2015.

*  *  *  *

Ignatius J. Reilly crida l’atenció pel físic, però encara més pel menyspreu radical cap al món en què viu. “La veritat és que el simple fet d’anar en cotxe em trasbalsa”, diu. Tampoc no pot prendre cafè instantani, perquè “és una porqueria”, no es perd mai el programa de l’ABC American Bandstand -per criticar-lo diu que és un “insult escandalós al bon gust”- i té una obsessió entre malaltissa i admirable pel tractat de Boeci De consolatio philosophiae.
[...] Té 30 anys i, a banda de menjar pastissets i escriure textos passats de voltes, fins llavors vivia, igual que la mare, del subsidi de viudetat. La primera feina que trobarà serà a Pantalons Levy, acompanyat de l’octogenària senyoreta Trixie, auxiliar comptable poc eficient, i a les ordres del gerent del negoci familiar, el senyor González. “El grau d’exigència” és tan baix que “n’hi havia prou de ser puntual per ascendir”. L’excentricitat d’Ignatius el portarà per camins que el lector descobrirà entre rialles, al mateix temps que avancen les diverses històries paral·leles trenades amb gràcia per l’autor. 
Jordi Nopca. Kennedy Toole ja parla el català d’ara. Ara llegim. 23|5|2015.

*  *  *  *

[...] Ignatius Jacques Reilly, es uno de esos entrañables personajes que, a despecho de la excentricidad, el absurdo y la provocación, termina imponiéndose sobre la realidad. Treintañero adiposo y medievalista obseso, holgazán emérito, masturbador goloso, hipocondríaco crónico, pesimista confeso, renegado católico, zahorí terco y pedorro eximio, Reilly pasa sus horas en compañía de mamá viendo las aventuras del oso Yogui en la televisión, admirando la férrea moral de Batman y escribiendo unas notas dispersas a las que llama «cuadernos Gran Jefe»: una invectiva contra el mundo contemporáneo, la democracia norteamericana y «la causa del Clearasil». Pero un evento desafortunado lo obliga a salir de casa y enfrentar la tragedia más urgente e inevitable del hombre moderno: conseguir trabajo. Una oferta laboral en un diario reclama un «hombre limpio, muy trabajador, de fiar, callado», a lo que Ignatius vocifera: «¡Santo Dios! ¿Pero qué clase de monstruo quieren?». En adelante, el mundo de Nueva Orleans cobrará vida a través de los sucesivos intentos de Ignatius por ganarse unos dólares; un mundo donde no se sabe claramente quién es el genio y quién el tonto.
Santiago Gallego Franco. Cartas cruzadas. Correspondencia entre John Kennedy Toole y Robert Gottlieb.  Trama & texturas. Núm. 16, 2011, p. 87-105. 

*  *  *  *

Una confabulació d’imbècils s’hauria de titular, senzillament, Ignatius, ja que tots els personatges giren al voltant del protagonista. Igual com succeeix amb Tirant lo Blanc, Dràcula o Barney Panofsky, el nom d’Ignatius J. Reilly mereixeria aparèixer en el títol perquè inaugura una nova manera de veure el món i de viure-hi. Ignatius és un home de trenta anys, obès, hipocondríac, inconstant, pessimista, culte i tan inútil que no sembla que hagi de deixar mai de viure a costa de la seva mare, una vídua sense caràcter. Ignatius només ha sortit una vegada de Nova Orleans, utilitza un tassó amb la imatge de Shirley Temple, obté un plaer refinat visionant pel·lícules infames, i sosté que la millor etapa de la humanitat va ser l’edat mitjana, mentre que el segle vint li resulta insuportable: «Els anys lluminosos d’Abelard, Thomas Beckett i l’home corrent van quedar reduïts a escòria; la roda de la Fortuna havia envestit la humanitat i li havia trencat l’ansa del coll, esclafat la closca, torçat el tors, perforat la pelvis, afligit l’ànima.»
[...] Una confabulació d’imbècils parteix d’unes premisses profundament tristes: el drama d’un ésser humà intel·ligent i incomprès, sotmès a bullying a l’escola, que fracassa a la universitat, perd l’únic ésser amb qui congeniava, i acaba refugiant-se en una agressivitat egocèntrica i en el menjar porqueria. Ignatius podria haver estat brillant, però ara es limita a gargotejar frases enrevessades en els seus quaderns, que després apilona en una habitació desordenada i mal ventilada: «Els Estats Units necessiten una mica de teologia i de geometria, una mica de gust i de decència. Em temo que estem fent tentines a la vora de l’abisme.» Admirador de Boeci i de Batman, té un pla per «salvar el món per mitjà de la degeneració» a base d’incentivar orgies en les institucions internacionals.
Vicenç Pagès Jordà. El retorn d’Ignatius. L’Avenç. Núm. 415, setembre 2015.