dilluns, 22 de gener de 2018

agatha hatch ya tiene quien le escriba


MÀRIUS SERRA
Quines ganes de llegir!
La Vanguardia
11|11|2017

Els editors de llibres viuen abocats a la seducció del lector, la seva raó de ser. Els autors també escrivim per al lector, però no només. Seria llarg fer una llista dels hipotètics motius que ens empenyen a enfilar una paraula rere una altra. En canvi, l’objectiu d’un editor és evident: vendre llibres, col·locar exemplars, aconseguir lectors. Els molts matisos que podem afegir no emmascaren que totes les estratègies desplegades estiguin enfocades cap a la difusió del que editen. Els millors s’escarrassen triant textos, influint sobre els autors triats, canviant títols, redactant solapes, encarregant il·lustracions, redissenyant col·leccions... És un ofici de projectistes. De vegades, se’ls acusa de massa intervencionistes, com si s’haguessin de limitar a ser una empresa de serveis. Què, si no intervenir, és ser editor? Una altra cosa és encertar en la intervenció. Als vuitanta, els (pocs) nois que cursàvem Filologia Anglesa a la UB ens vam enamorar de Geena, una jove lectora d’Illinois que ens va impartir un curs de literatura nord-americana. L’herència que en conservo és un exemplar (no retornat a una biblioteca) que em va regalar del Leaves of grass de Whitman i la lectura comparada de The scarlet letter i Moby Dick. Vaig recordar les relacions entre dos titans com Hawthorne i Melville l’any passat, quan la finíssima editorial de Segòvia La Uña Rota va publicar la traducció al castellà (de Carlos Bueno Vera) de les cartes que Melville (31 anys) va enviar a Hawthorne (46) entre el 1851 i el 1852. El motiu és la història (real) d’una tal Agatha Hatch que li expliquen durant una travessia per les illes de Nantucket i que li recorda Wakefield, el relat de Hawthorne d’un home que fuig de casa. Melville li suggereix que potser podria novel·lar la història d’aquesta filla d’un vigilant que salva d’un naufragi James Robertson, un mariner anglès, s’hi casa, en queda embarassada, l’home li fuig i ja no el torna a veure fins disset anys després.
Hawthorne va declinar i Melville va decidir escriure ell la novel·la, però la seva versió ( Isle of Cross) va patir un refús editorial el 1853 i s’ha perdut. La gent de La Uña Rota, després d’editar les cartes, van exercir d’editors proactius tot plantejant l’encàrrec desatès a dos narradors contemporanis de la solvència de Sara Mesa i Pablo Martín Sánchez. El repte és majúscul. Fer l’exercici d’escriure avui una història pensada, esbossada, escrita i perduda fa més de cent cinquanta anys. Tots dos s’hi han aplicat. La madrilenya, amb “Un reloj y tres chales” (des del punt de vista de la filla d’Agatha), i el reusenc, amb “La historia de Agatha” (a Liverpool, amb un ancià que ofereix un manuscrit intitulat La isla de la cruz, que pot ser de Melville o de Hawthorne). Els editors de Segòvia actuen en sintonia amb la pulsió narradora que va portar Melville a intentar que algú altre escrivís aquella història. Per rematar l’operació, aquesta nova Agatha inclou la primera carta de Melville i un informe judicial amb els detalls del cas. Quines ganes de llegir!



diumenge, 21 de gener de 2018

in taberna quando sumus

Gentilesa de Lluís Anglada

Vallfogona, 12. Gràcia. Barcelona.


dissabte, 20 de gener de 2018

a la presó de litchfield



La presó femenina de Litchfield, a Nova York, és l'escenari de la sèrie creada per Jenji Kohan, basada en l'autobiografia de Piper Kerman, Orange is the new black: Crònica del meu any en una presó federal de dones, on explica, tal i com indica el subtítol, la seva estada entre reixes després de ser condemnada per tràfic de drogues i blanqueig de calés.
La sèrie va del dia a dia de la presó combinat amb el relat de la vida anterior d'algun dels personatges, a raó d'una vida-prèvia-a-l'empresonament per capítol. Van per la cinquena temporada.
Però com que aquí el que ens interessa són es llibres i sa lectura, passarem de puntetes per les dutxes, la cuina, el menjador, les cel·les, l'economat...i anirem de pet a la biblioteca, que també en tenen. La sèrie ens proporciona un fotimer d'escenes de 'recluses amb llibre' —els dies són llargs, a la garjola, i qui més qui menys acaba per obrir-ne un—, així que és fàcil trobar llistes i més llistes que recullen (alguns/uns quants/tots els) llibres llegits o esmentats a Orange is the new black. La xarxa en va plena.
All Of The Books Referenced On "Orange Is The New Black"Books Referenced in Orange Is the New Black,  10 libros mencionados en Orange is the New Black que deberías leer, All the books seen in Orange is the new black season 5...
Ara bé, si hagués de triar els moments estel·lars de la sèrie en matèria llibresca, em quedaria, sens dubte, amb un parell. El primer és un funeral que celebren en memòria dels exemplars que han hagut de cremar per culpa d'una plaga de puces (Temporada 3, episodi 3: Empathy Is a Boner Killer)


i el segon, l'acabo de veure, una instal·lació que construeixen als passadissos de la presó, en homenatge a la Poussey, insigne bibliotecària (Temporada 5, episodi 7: Full Bush, Half Snickers).




divendres, 19 de gener de 2018

els bàrbars del llapis


«Un admirador de la novel·la realista del XIX, com jo, ja feia tard a llegir una de les seves obres mestres indiscutibles, com és «Els Maia» del portuguès José Maria Eça de Queiroz. Disposo d’una versió una mica antiga (1985) del Círculo de Lectores amb pròleg de Don Joaquín Calvo-Sotelo (de la Real Academia Española), o sigui que tot es manté en un to respectable i arnat. El meu exemplar pertany a la xarxa de biblioteques universitàries i per tant està convenientment vandalitzat. No deixa de sorprendre’m que els usuaris d’un servei tan admirable puguin ser tan desagraïts i cafres.
Ja d’entrada em pregunto com es molesten a subratllar locucions i frases (perfectament anodines, vistes des de l’exterior), com si el volum estigués eternament a la seva disposició. Aquests bàrbars del llapis (afortunadament els de la tinta indeleble són minoria) creuen posseir la veritat amb una barra estratosfèrica, o almenys això demostren amb la seguretat dels seus comentaris.
El brètol comentarista de companyia que m’ha tocat és digne d’estudi. I no cal que em cregueu, limiteu-vos a creure les seves anotacions al marge. D’acord que encerta algunes errades tipogràfiques (com «Albrilada» per «Abrilada»), però quan es fica amb les semàntiques ja no mereix ni oblit ni perdó. Així pensa que «desconocido» ha d’esdevenir «desconsolado» o que «enervaban» s’ha de substituir per «ablandaban»; que Jacob s’ha d’escurçar a Job i que a la frase «Se decía sobrino de los príncipes de Siria», el topònim en realitat volia dir Soria.
No he acabat encara. El comentarista anònim pensa que «idiosincrasia» equival a «temperamento», o que «temido» val per «tozudo», que «maneras prácticas» ha de ser «maneras patricias» i que «escoltada» s’ha de llegir «escotada». Cap a la pàgina seixanta calla; no sé si es va cansar de llegir o es va cansar de corregir Eça i el traductor. Una prova més en definitiva que ser aficionat a la lectura no eleva necessàriament la teva estatura moral.»

Allau. The Daily Avalanche. Reescrivint els clàssics. 18|10|2017.

dijous, 18 de gener de 2018

el calvari d'un escriptor


JORDI CASTELLANOS
El calvari d'un escriptor
El Punt
24|11|1991

Agafin la trilogia Entre la terra i els núvols: són tres novel·les en les quals Prudenci Bertrana ens explica la seva vida. Millor: ens explica el sentit, de la seva vida. És la història d'una despossessió: la de la natura (el camp, l'herència familiar), a L'hereu; la del seu marc social, Girona, a El vagabund; la de la família i la professió a L'impenitent. Al novel·lista, a l'autor, li resta solament la dignitat personal d'haver estat fidel a ell mateix, als seus principis ètics, a la seva literatura. Bertrana potser és l'escriptor català que viu amb més intensitat la relació traumàtica entre vida i vocació literària, perquè, entre d'altres coses, identifica la plenitud humana amb la condició artística, creativa. Però l'home, l'artista, no pot ser altra cosa que el «desposseït» —així, com a categoria—, el qual — enfront de l'home degradat, egoista, interessat, que es produeix a la societat contemporània— pateix intensament la seva mutilació.
Per aquest motiu l'obra de Bertrana és una aproximació obsessiva al seu món personal i tota posició ideològica o estètica és defensada amb arguments de sinceritat i coherència personal. I és del contrast entre aspiració, entre ideal, i realitat, que en surt el sentit del dolor. Sempre he cregut que una de les millors explicacions de com Bertrana concep la creació artística es troba en la narració de com va pintar una tela, passant fred i amb els peus dins l'aigua: «L'encís tristoi d'aquell capvespre i l'escalforeta d'il·lusió que jo sentia a desgrat dels set graus sota zero, dels meus estornuts, del formigueig turmentós de les meves orelles, de la insensibilitat dels peus convertits en suro i de la dolor viva de les ungles gebrades, també encara avui perduren. (...) Les hores mortes que vaig perdre-hi com a pintor les hi vaig guanyar com a contemplatiu fanàtic». El dolor, el càstig del cos, no serà la condició per a la creació?
Però el dolor, sovint, enlloc de dignificar socialment l'artista, envoltant-lo de l'aurèola de l'heroïcitat, tendeix a rebaixar-lo a la misèria i la sordidesa. Bertrana va conjurar la imatge del fals heroi —pretensiós, sòrdid, mesquí— a la seva polèmica novel·la Jo! Memòries d'un metge filòsof. A la trilogia, però, fa un pas més en la recerca del sentit de la despossessió i, doncs, de la vida: penetra en els replecs íntims del seu ésser moral i social per trobar la deu d'on brolla la seva literatura. El sentit de la literatura que és, també, el sentit de la vida. I ho fa a través d'una introspecció dramatitzada —ironitzada— en un alter ego, Innocenci Aspriu, que sofreix pas per pas el calvari de l'escriptor.
La professionalitat de l'escriptor
El calvari de l'escriptor: amb aquest títol Bertrana va donar, el 1935, una conferència a l'Ateneu Enciclopèdic Popular. Hi plantejava el problema de la professionalitat de l'escriptor des del punt de vista del conflicte entre la fidelitat a la vocació creativa i la supervivència econòmica: «L'escriptor professional, a Catalunya, gairebé no existeix. Els que existeixen han d'apuntalar-se en el teatre o en el periodisme, els dos braços de la creu on, probablement, restaran clavats i on s'escolarà la seva vida, tot paladejant el fel i el vinagre dels nostres jueus». Perquè, afirma, tant el teatre com el periodisme imposen uns hàbits, unes maneres, que a la llarga actuen en detriment de la sinceritat creativa. Cal recordar que de les seves pàgines se'n podria extreure la història interna del món de misèries i explotacions de les redaccions dels diaris i revistes de l'època?
«Un aspirant a escriptor —afegeix— té la mateixa gana i gasta la roba i el mateix calçat que els aspirants a grans càrrecs i prebendes, però cobra un jornal de murcià propens a secundar les ordres de la FAI». Marfany ja va assenyalar fa temps la identificació que fa Bertrana de la situació de l'intel·lectual amb la del proletariat, explotats els dos moralment i materialment: «Treballen a voltes de nit, a deshora; ells treballen a voltes sense remuneració; ells són també explotats, perquè la societat no està avesada a ser esplèndida amb els homes que la dignifiquen»...


dimecres, 17 de gener de 2018

història de l'art en la vida contemporània


En una botiga de còmics de Nàpols.
Al metro de Kiev.

L’artista ucraïnès Alexey Kondakov utilitza la tècnica del collage digital per explicar històries amb figures que extreu de pintures clàssiques, incorporant-les en espais urbans contemporanis. En té un parell de sèries, The Daily Life of Gods i Art History in Contemporary Life.
El que voldria saber és de quins quadres ha tret aquestes noies d'avui. No me n'he sortit. Passa pas res.

___________
P.S.: Al final he trobat les noies de la botiga de còmics. Surten d'aquest quadre de William-Adolphe Bouguereau titulat Art i literatura, del 1867, aproximadament. Amb la del metro no hi ha hagut sort. No em dono, però.


Addenda 10:15', gentilesa d'en Zaca. La noia del metro de Kiev és Ofèlia (1870) de Pierre-Auguste Cot.



dimarts, 16 de gener de 2018

a propòsit dels clásicos latosos d'en kiko amat


[La prèvia. Tot ve d'aquí]

IGNACIO ECHEVARRÍA
Preferiría no hacerlo
El Cultural | El Mundo
12|1|2018

La perfecta idiotez se ignora a sí misma. ¿Un ejemplo? El título puesto por Kiko Amat a la primera entrega de su prometedora serie “Clásicos latosos”, en Babelia. Allá va: “¿Por qué estamos obligados a leer un tostón como Moby Dick?”.
Reparen, por de pronto, en la infantiloide perspectiva de quien se siente “obligado” a leer un libro, cualquiera que sea, como si se tratara de los deberes de clase. Y puesto que en términos de clase se piensa (de clase de infantes, quiero decir), la idea de que la obligación se nos impone a todos, niños y niñas, listos y tontos. 
Luego, ya de partida, ese calificativo, “tostón”, tan informal, tan de niño travieso (la gorra de béisbol con la visera al revés) que en lo que está pensando es en salir por fin al patio a corretear e intercambiar los cromos que, pasados los años, ilustrarán con estética pop su memoria sentimental, nutrida de tiras cómicas, marcianitos, teleseries, comecocos y discos ochenteros.
Si el lector, intrigado por la “desafiante” pregunta, cede a la tentación de leer la respuesta que su autor propone, descubrirá que, lejos de tratarse de una broma más o menos provocadora, el artículo constituye un serio y esforzado intento, por parte de una inteligencia miope, de desmontar el crédito que a Moby Dick atribuyen “Wikipedia y mucha otra gente, en su mayoría profesores universitarios”. Ay, esos profesores...
Y es que, jo, la novela es muy gorda, y demasiado larga. No se entiende muy bien lo que quiere decir. Además, está llena de digresiones (o como se diga) y habla de un montón de cosas que no nos interesan. El capitán Ahab es un buen personaje, vale, pero Melville no lo deja expresarse, ¡no lo deja hablar! Y lo peor de todo: la maldita ballena blanca no sale hasta el final, con lo que la travesía del libro se hace aburridísima...
Este es el nivel de argumentación del artículo, más o menos, para que se hagan ustedes una idea. 
Pero que un moderniki más o menos profesional haga ostentación e industria de su propia indigencia como lector no deja de ser excusable, o por lo menos comprensible. Lo alucinante en este caso viene a ser que la iniciativa de dedicar toda una serie a disuadir de la lectura de libros clásicos se ofrezca avalada y promovida por un suplemento cultural.
La conveniencia de incentivar y promover la lectura suele ser la razón con que suele justificarse, desde el entorno de los suplementos literarios, el escasísimo caudal de críticas negativas que éstos contienen, así como el evitamiento de toda polémica de cierto calado, como no sean las que excitan el morbo de los lectores, siempre por la vía del escándalo. Tanto más irritante resulta, siendo así, que se halague la cortedad y la molicie de los lectores más horizontales reafirmándolos en sus prejuicios más imbéciles.
“Kiko Amat hace un resumen de algunas de esas grandes obras de la literatura que seguro que ustedes no tienen intención de leer”, reza, con simpática complicidad, el sumario de la primera entrega de “Cásicos latosos”.
Con magnífica ironía, Luis Magrinyà replicaba en su cuenta de Twitter: “Fuentes fidedignas confirman que se han vuelto tan tan tan osados que los próximos clásicos latosos van a ser Corazón tan blanco, Sefarad y Bartleby y compañía”. 
Tendría sin duda mucho más interés -y bastante más riesgo, por supuesto- que el celo iconoclasta de Kiko Amat se dirigiera hacia títulos como ésos. Pues no da la impresión de que, puestos a disuadir de la lectura de según qué libros frente a otros, sean obras como Moby Dick las que reclaman este servicio con más urgencia. O quizá sí, a la vista del número incesante de libros inanes que, desde las páginas del mismo suplemento, son calificados una semana tras otra con los adjetivos más superlativos.
“¿Conviene leer los clásicos? Más aún: ¿conviene leerlos hasta el final?” He aquí la gran pregunta con que, en su cuenta de Facebook, El País promocionaba la nueva sección de Kiko Amat. 
Una de esas preguntas que retratan a quien las hace. Ya no digamos al alumno que, todo contento de sabérsela, levanta la mano para contestar. 

dilluns, 15 de gener de 2018

el nom del traductor a la coberta


ISABEL SUCUNZA
El nom del traductor a la coberta
La llança
8|1|2018

Quan una reivindicació s'allarga massa en el temps corre el risc d'acabar sent una simple queixa, un costum que de tant repetir-lo esdevé cua de frase que ja ni tan sols s'escolta.
Acabo de tancar l'última pàgina d'un llibre la lectura del qual ha fet que em reafirmi en una convicció que ja tenia: no podem deixar que la reivindicació de simplement figurar als llibres en lloc visible que de fa temps repeteixen els traductors literaris, acabi convertint-se en cantarella que, lluny d'aconseguir ser escoltada, els acaba, a sobre, pintant com a ploramiques.
El llibre al qual em refereixo és En la ciudad líquida, de Marta Rebón (ed. Caballo de Troya, 2017). Que no us soni el nom de l'autora quan en moltes llibreries heu vist sobre les taules edicions més o menys recents de llibres de Pasternak, de Dostoievski, de Grossman, de Txèkhov... tots ells traduïts per ella, és només una prova de quanta raó tenen els traductors en reivindicar allò que és seu.
Però és que no és només que Rebón sigui una de les traductores del rus al castellà i al català més actives dels últims anys (i dic els últims anys per centrar-me només en els seus anys de mestria, que això de la traducció, com totes les arts, és una feina de perfeccionament progressiu), és que Rebón, en aquest llibre que ara sí signa com a autora aconsegueix explicar, potser sense pretendre-ho (no està escrit en to de reivindicació aquest llibre), com el seu és un ofici que es construeix a base de domini de l'idioma i davant l'escriptori, a cop de pràctica, sí, però també a força de viatges, d'estudi, d'aprofundir en la literatura, en els autors, de no conformar-se amb la lectura de les seves obres, sinó de fer l'esforç de contextualitzar-les, d'anar més enllà, d'indagar en el moment polític, artístic, econòmic de l'entorn social al qual van ser escrites.
Llegint En la ciudad líquida, de Rebón, es descobreix que si allò que determina que un llibre sigui una obra mestra literària és la capacitat del seu autor per destil·lar un moment històric, social, aconseguint oferir un retrat humà universal, el que fa que la seva traducció sigui també peça mestra és que el traductor ha sabut resseguir el camí contrari: de l'essència ha anat al que era comú, ordinari, al que aquell autor va compartir amb els seus conciutadans, per després aconseguir transmetre de bell nou en un altre idioma, a una altra gent d'una altra època i d'un altre país l'essència de l'obra original en tota la seva plenitud.
He al·lucinat.
El nom del traductor a la coberta. Ja. Ben gros. A tots els llibres.

diumenge, 14 de gener de 2018

dissabte, 13 de gener de 2018

la scugnizzeria


LORENA PACHO
Una librería en el viejo bastión de la Camorra
El País
10|1|2018
Que una librería, una tienda especializada en miel y cerveza artesanal, una escuela de teatro o un parque infantil se perciban como el símbolo de una verdadera revolución solo se explica si pasa en Scampia, un barrio —gueto hasta hace poco— de la periferia de Nápoles que durante décadas fue bastión de la Camorra y que se convirtió en el mayor supermercado europeo de la droga, nido de criminalidad y paradigma de la degradación. Ahora quiere enseñar su otra cara. La que pide a gritos dejar de ser sinónimo de guerras de mafia, extorsión y omertá y que busca algo sencillo y a la vez complejo en una tierra aniquilada: normalidad.
Los columpios ocupan el lugar de una narcosala, un campo de fútbol el de 77.000 kilos de neumáticos abandonados y una escuela de educación ambiental sustituye a un vertedero incontrolado. De los 21 puntos de venta de estupefacientes solo quedan dos y en su lugar han surgido tiendas en las que se elaboran y venden productos de la zona.
"Antes había un punto de venta de drogas cada ochenta metros y hoy hay una revolución cada ochenta metros", explica el escritor Rosario La Rossa, que tras el asesinato en 2004 de su primo Antonio Landieri —lo mató una bala perdida de un ajuste de cuentas entre clanes— fundó el proyecto Voces de Scampia para denunciar y combatir a la mafia con alternativas.
Su particular aportación a la revolución es una librería que abrió hace tres meses y que es la primera que muchos han conocido en la zona. Han tenido que pasar 40 años de mafia y abandono para que en Scampia se vuelvan a vender libros. "Antes había que recorrer 10 kilómetros para poder comprarlos, no se vendían ni siquiera textos escolares. Era absurdo", dice y después pronuncia una frase significativa: "Había chicos que nunca habían leído un libro"
El local, que también es biblioteca e imprenta, está dedicado precisamente a ellos, para evitar que caigan en las redes de los clanes. Se llama la Scugnizzeria, que en dialecto napolitano quiere decir "tierra de golfillos" o "chicos de la calle". Para La Rossa se trata de "un síntoma de normalidad". En un entorno con cifras alarmantes de desempleo y delicuencia juvenil, donde comprar un arma o drogas era más fácil que conseguir un libro, ahora su lema es "trapicheamos con libros".
Además han impulsado el plan Un libro pendiente, para dejar ejemplares pagados, lo que ofrece una idea de lo que el pequeño negocio supone para el barrio en particular y la lucha contra las mafias en general.
Para sustentar el proyecto, las pasadas fiestas plantearon una "Navidad antimafia", con cestas navideñas que vendieron por todo el país y en las que productos Made in Scampia se mezclaban con libros y documentales que recogían las historias de las víctimas de la Camorra.
Al timón estaban jóvenes del barrio, menores de 30 años, que crecieron jugando a la pelota "donde se chutaban los toxicómanos", como recuerda La Rossa, y vivieron entre el reguero de muertos que dejó la guerra entre clanes. "Era lícito irse de un lugar así, pero nos quedamos y hemos demostrado que las buenas personas de este lugar pueden marcar la diferencia, sin ser héroes, siendo simplemente escritores, libreros, profesores de teatro o productores de miel.
Hoy el barrio se está convirtiendo en un modelo de cambio", asegura, y añade: "Lo que se ve en Gomorra [la serie sobre la mafia napolitana basada en el libro homónimo de Roberto Saviano] es la Scampia de hace diez años".




divendres, 12 de gener de 2018

la mirada del caçador


JOAN TODÓ
La mirada del caçador
L'Avenç, núm. 433, abril 2017. 

A l'inici de «Lo matí de ma infantesa», el magistral conte que obre Mística conilla, de Jordi Lara, el narrador es troba al camp, en companyia de Perejaume i un catedràtic especialista en Verdaguer, a més d'un enginyer de camins. El catedràtic comença a deixar anar pedanteries, davant la indiferència dels altres, fins que l'enginyer de camins inicia una història que és, tant com la de la seva coneixença de Verdaguer, la de la seva descoberta de la natura. És com si Lara reprengués una oposició que, temps enrere, havia esbossat repetidament Prudenci Bertrana: l'intel·lectual, l'estudiós que fa una vida de biblioteca i llum artificial, contra l'artista que xafa la terra i es mou al ras. Ho dirà al pròleg de Proses bàrbares (1911), en dirigir-se al seu lector ideal, aficionat «al blau del cel i al verd de les muntanyes que et feien avorrir els llibres, els mestres i les aules», i deixarà que ho repeteixi el protagonista de Jo! Memòries d'un metge filòsof (1925), comparant-se amb un amic pintor.
L'autor d'Entre la terra i els núvols, però, té una concepció gairebé sacerdotal d'aquest tracte amb la natura, cosa que el du a rebutjar, a la conferència «De les belleses de la natura i el meu goig», la mirada urbana en totes les seves variants (tant l'explícit civilisme noucentista com la perspectiva modernista, ben urbana sota el camuflatge de tremendisme rústic; és com si cerqués una certa puresa del ruralisme. Si a «La figuera dels somnis» especula sobre la intimitat de la natura, sobre com seria aquesta d'amagat dels homes, a «Els bells camins que no menen enlloc» reivindica l'anar a peu: la terra, segons ell, «exigeix a l'home pell morta, suor i algun esquitx de sang». La divisió entre camp i ciutat hi és tallant, dràstica, fins i tot maniquea. I tan persistent que és gairebé el seu tema dominant durant gairebé quaranta anys de carrera literària.
Per això la iniciativa de la «Biblioteca Prudenci Bertrana», duta a terme per les Edicions de la Ela Geminada, i que un dia d'aquests arribarà al seu terme amb l'edició de L'impenitent, resulta tant d'agrair. Entre d'altres coses, per la cura amb què s'ha tractat l'idioma original de l'escriptor, des dels seus inicis, anteriors a la reforma fabriana, fins a la seva maduresa, en què va ser dels pocs autors diguem-ne modernistes que van acceptar la nova ortografia sense gaires reserves; tot plegat sense renunciar a un cabal lèxic esplendorós, ple de troballes a cada paràgraf. Una mica com ha passat amb edicions recents de Juli Vallmitjana, Eduard Girbal Jaume o Josep Pous i Pagès, obrir qualsevol d'aquests llibres de Bertrana és l'oportunitat de redescobrir un català que ja no es gasta, ple de girs i paraules que havíem oblidat. Amb l'afegit que, de tots ells, Bertrana és potser el millor escriptor, el més difícil de menystenir.
De tot plegat, potser el volum més impressionant sigui Tots els contes, que recull llibres publicats i relats dispersos. Allà trobem, a grans trets, dues menes de text: la descripció meravellada del camp, sovint amb el pretext d'una cacera, i la sàtira social. Aquesta segona forma és, en realitat, una curiosa evolució de les seves primeres novel·les: si Violeta, Josafat, Nàufrags o Tieta Claudina, el cicle escrit (i no sempre publicat) durant la primera dècada del segle XX, mostra, segons Víctor Pérez, «situacions embafadores i excessives, proposades com a equacions morals», properes al melodrama o, fins i tot, al relat gòtic, quinze anys després El desig de pecar (1924) arrenca pràcticament del mateix tema, el desig insatisfet, per resoldre'l com un drama ridícul.
En l'altra forma, la de les sortides al camp, va imposant-se cada cop més una perspectiva autobiogràfica que serà, també, la de la trilogia final. Ja Proses bàrbares du aquest nom perquè la perspectiva del narrador és la d'un cronista, un escriptor que, segons la seva filla Aurora, no tenia gaire inventiva. La qualitat narrativa és escassa; a canvi, Bertrana entrega descripcions portentoses, plenes de detalls, en una prosa admirable, d'una riquesa lèxica enlluernadora. Una qualitat de la mirada que, cap al final de L'hereu, troba una explicació ben curiosa: el moment abans de disparar un tret és, per al caçador, de tal concentració, de tal atenció en tot el que l'envolta, que tot resta fixat en la seva percepció: «Us descriuen el paisatge, escenari de la victòria, amb la mateixa gustosa minuciositat que esmercen a fer-vos veure la víctima que s'esquitlla i el tret que l'esmicola.»


dijous, 11 de gener de 2018

contes de fades per a un món modern


QUIM MONZÓ
Reformar la biblioteca
La Vanguardia
10|1|2018
Diumenge al vespre es va estrenar al teatre Maggio Musicale de Florència una nova versió de l’òpera Carmen de Georges Bizet. La novetat és que, al final, per comptes de morir la prota­gonista, mor el seu antic amant, el gelós Don José, el brigadier que al llibret original l’apunyala.
Cap problema. Des que gràcies a Calixto Bieito i La Fura dels Baus vam aprendre que els clàssics s’han d’am­bientar sempre entre contenidors d’escombraries o en barres de discoteca, cap obra que es preï no s'ha de dur a l'escenari tal com el seu autor la va concebre. Això és bo perquè, com deia Don Hilarión a La  verbena de la Paloma, "hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad" i no convé quedar-se enrere. Leo Muscato, director d'aquesta Carmen florentina, explica que d'entrada es va quedar parat quan el gerent del teatre li va proposar que la protagonista no morís. Precisament aquesta mort és el motor de tota l'obra! Diu Muscato: "Ell opina que en la nostra època, marcada pel flagell de les violències contra les dones, és inconcebible que s'aplaudeixi la mort d'una d'elles". Però Muscato hi va reflexionar. L'agència AFP recull els resultats d'aquestes reflexions: "Un mes després de la proposició del gerent, vaig trobar la meva solució, on Carmen no mor pas sinó que es defensa contra l'agressor, com faria qualsevol en el seu lloc". I es defensa tan bé que el mata. Tot això havent-hi "respectat escrupolosament la música i el llibret original". Però, al tanto!, Muscato és conscient que "s'hauria pogut caure amb facilitat en una visió maniquea de les coses: d'una banda els homes, horribles, bruts i malèvols, i de l'altra les dones, bones persones". No. Res d'això: "Don José és un home que lluita contra els seus dimonis interiors; hi ha moments de dolçor i de generositat, i encabat atacs de gran violència, com a les cases on hi ha violència conjugal".
No hi podria estar més d'acord. Ja d'adolescent em sobtava l'absència de dones a algunes novel·les que llegia. A Robinson Crusoe, per exemple, els protagonistes són dos mascles, Robinson i Divendres. #OnSónLesDones? El mateix vaig pensar quan em va caure a les mans La metamorfosi de Kafka. ¿Per què ha de ser forçosament un home, Gregor Samsa, qui es transformi en escarabat? ¿Per què no una dona? Però en aquestes dues novel·les no hi ha cap mort. Sí que n'hi ha a Romeu i Julieta, la tragèdia de Shakespeare. En aquest cas, la necessitat d'una revisió dràstica és evident. Hi moren tots dos protagonistes, sí, però a la nova versió hi morirà Romeu però Julieta no, perquè és dona i, per tant, capaç de fer dues coses alhora: clavar-se el punyal al pit i simultàniament —ale hop!— no clavar-se'l. En canvi, El roig i el negre de Stendhal no cal reescriure'l. Al final, el protagonista, Julien Sorel, arribista faldiller que ha intentat matar una antiga amant, mor guillotinat. Perfecte. Si hagués sigut dona, llavors sí que hauríem hagut de buscar-hi un altre final. I així amb tot: llibre a llibre, la biblioteca sencera.