dilluns, 19 de novembre de 2018

crònica d'una infància robada


GUSTAU NERÍN
Color de llet: crònica d’una infància robada
Elnacional
19|1|2017

Angle Editorial publica Color de llet, de l'anglesa Nell Leyshon, una novel·la curta centrada en l'Anglaterra rural del segle XIX. Una obra que ens situa en una situació d'explotació extrema. La protagonista és pobra, és menor d'edat i és dona. I la conjunció d'aquests tres elements la duu a la pitjor de les situacions. La gran virtut d'aquest llibre és que, tot i tocar un tema tan sensible, defuig el sentimentalisme.
Un Dickens en primera persona
Una de les curiositats d'aquest llibre és que es presenta com una història en primera persona. El llibre simula ser la transcripció del quadern escrit per una adolescent quasi analfabeta i, malgrat les dificultats, acaba essent prou versemblant. La brevetat de les frases, amb reproduccions literals dels diàlegs, acaba dotant de molta força al text. Una història sorprenent en què els adjectius hi són absents, perquè la protagonista, Mary, es limita a transcriure fets, pràcticament sense valorar-los. Explica la seva història, a partir de quan ella tenia quinze anys, i vivia amb la seva família en una pobríssima granja rural, fins uns mesos després. Ella, coixa, és la més dissortada d'una família que en res té sort. I, malgrat tot, aquesta adolescent, molt espavilada, ni es resigna ni es plany i res no aconsegueix treure-li l'alegria de viure. Leyshon descriu una situació extremadament dura, amb treball infantil, manca d'atenció per als nens, discriminació de les dones, maltractament als vells... Un univers terriblement dur, on la pobresa material es combina amb la manca de sentiments.
La fragilitat de la infància
En els darrers anys s'han multiplicat les obres sobre els infants sotmesos a condicions indignes: explotació laboral, treball infantil, abusos sexuals... Sembla ser que torna a sortir a la llum que hi ha molts nens que no han tingut dret a la protecció que els hauria de fornir la seva societat. Nell Leyshon posa l'exemple d'una situació d'explotació extrema, derivada, entre d'altres coses, de la pobresa extrema de la família dels nens i del classisme imperant. Color de llet és un crit, tot ell, en favor de la justícia social.
Sense concessions
Era fàcil, amb els elements amb que jugava Leyshon, de construir una història carregada de sentimentalisme, recreant-se en el dolor de la protagonista o buscant a qualsevol preu un final feliç. Nel Leyshon aconsegueix no caure ni en una temptació ni en l'altre. La protagonista és una nena molt intel·ligent i carregada d'orgull i de dignitat, que fa ostentació d'un admirable esperit de lluita. Però les cartes que li dóna el destí per enfrontar-se al seu futur són poques, i estan marcades. Leyshon és capaç d'eludir els riscos que oferia aquesta obra i tancar un text contundent i clar. Un crit desesperat a l'oïda del lector.

diumenge, 18 de novembre de 2018

pares i mares


[...] Una de les novel·les més curioses de la literatura universal és Tristram Shandy, escrita per un clergue anglès al segle XVIII. Comença, precisament amb una memorable queixa formal del narrador contra la poca concentració que van mostrar els seus pares a l'hora de fabricar-lo: «M'hauria agradat que el meu pare o la meva mare o, més ben dit, tots dos perquè això és cosa de dos, haguessin estat realment per la feina quan em van concebre». Pobre Tristram! Ell mateix explica, més endavant, que l'acte de procreació es va realitzar d'una manera clàssica i el seu pare —que era al damunt— va escridassar la dona perquè li semblava que estava més pendent del rellotge de paret que no pas d'ell i de la seva, diguem-ne, actuació. En Tristram es va doldre sempre més d'haver estat concebut amb tanta negligència i, d'alguna manera, va ser un precursor dels discursos —ara dominants— que endossen als progenitors els mals propis. Com que vivim en una època de pares extremadament obedients amb els fills, tot va com una seda i tothom pot viure content i enganyat, que és el programa general. Arribats aquí un sent, gairebé, nostàlgia d'aquelles mares d'abans que no tenien por dels fills i sempre sabien el que els convenia. Com la del gran Borges, la senyora Leonor, que només de seure a la taula del restaurant ja avisava al cambrer:  «El nene no bebe vino». Que en aquells moments Borges ja hagués fet els seixanta anys no tenia cap importància. 

Miquel Berga. Un aire anglès. Edicions del periscopi, 2018. P. 145-146.

dissabte, 17 de novembre de 2018

el cien años de soledad de vargas llosa



ENRIQUE ZAVALA
La edición de Cien Años de Soledad que García Márquez dedicó a Vargas Llosa y que sólo podrá ser leída después de la muerte del Nobel peruano
BBC News Mundo
13|11|2018
El ejemplar de "Cien años de soledad" que el Nobel colombiano Gabriel García Márquez le dedicó a Mario Vargas Llosa cinco años después de su aparición y cuatro años antes de la famosa pelea que los separó para siempre está en Arequipa, Perú.
No es uno de los 8.000 ejemplares que la Editorial Sudamericana sacó a la venta el 5 de junio de 1967 en Buenos Aires, sino uno de la segunda edición publicada ese mismo mes luego que en dos semanas se agotara la primera.
"Para Mario, de su descuartizado, desmenuzado y desenmascarado hermano", le escribió. Firmó como Gabriel y solo puso debajo el año: 1972.
Esa segunda edición salió con la portada que realmente debió tener la primera, una diseñada por el mexicano Vicente Rojo en que recrea "macondo", un juego de dados que tiene el mismo nombre que García Márquez le puso al pueblo de la célebre novela, pero que es también el de un árbol que aparece en uno de los lados del dado y que da la victoria al jugador.
La novela dedicada no es fácil de identificar: está en medio muchos otros libros con empastes parecidos en una estantería de madera y vidrio en la sala abovedada de la casona colonial que alberga la Biblioteca Regional Mario Vargas Llosa, que contiene más de 20.000 libros que ha donado el Nobel peruano de su biblioteca personal que tiene distribuida entre Lima, Madrid y París.



divendres, 16 de novembre de 2018

i a mi què?


CARLOS ZANÓN
I a mi què m'importa?
La Vanguardia
6|11|2018

L’autoficció literària continua en voga: llibres en què l’autor és el personatge principal. I un dels pactes amb el lector és que aquest últim valori la sinceritat del que llegeix. No es tracta d’una simple autobiografia, perquè l’autoficció explica i interpreta el que va ser, però també el que podria haver estat. El valor literari també està en el fet que el que llegim sigui valent, atroç, èpic i transformador. Com altres grans invents, com ara el tomàquet fregit o la radioactivitat, l’autoficció pot ser un desastre per al gènere humà. Quan l’autor és bo, beneïda autoficció, però, en cas contrari, tenim tots els petits grans egos de tots els petits grans escriptors narrant les petites grans coses que els han passat i els passen com si fossin d’importància vital per a la resta de la humanitat. Un crític i poeta majúscul, T.S. Eliot, va dir que la funció del poeta és explicar què passa i no què em passa, però els mals escriptors d’autoficció fan el mateix cas d’aquest ensenyament que els joves dels anuncis antidroga. I, així, acumulem tones de testimonis de ruptures, borratxeres, pisos d’estudiant amb espaguetis i mandonguilles, abusos de pederàstia, nòvies boges, autolesions, ingressos, capellans que toquen, mares maltractadores, mares solteres, mares sense sort, claus fantàstics i pocs diners per feines que molen, drogues, més borratxeres, nòvios bojos, divorcis, més mandonguilles i espaguetis i més abusos, violacions, depressions, bars, feines de merda i més capellans, professors de gimnàstica i germans solters de la teva mare rarots, estades a l’estranger, gats, angoixa nihilista, bars, novel·les rebutjades, primers matrimonis sense sort, bicicletes, pares tolerants però absents, pares autoritaris però presents, nens que et miren, traumatitzats i revelats, al final del passadís, una finestra i llum del sol un matí de diumenge, algun avortament, la novel·la acceptada, més borratxeres, soc superdiferent i per això tots m’estimen, adeu a les mandonguilles i hola Hollywood; ha arribat el Messies. La majoria de les vegades les paraules que et ressonen al cap són: “ I a mi què m’im­porta?”. Tota aquesta èpica que sense talent resulta gal·linàcia, pornogràfica, fil musical d’escriptors d’ Operación Triunfo i gairebé lectors de Sálvame. La cosa és –sempre ha estat així, fins i tot en l’au­toficció– construir un artefacte artístic que sigui versemblant i que llegeixi tant l’autor com el lector. Una mena de lucidesa vital que transcendeix l’anecdòtic des de la ficció. El fet que passés no hi dona rellevància com a lectura. Per a més traïdoria, aquestes hipèrboles o, fins i tot, mentides col·loquen el lector davant un fals i trampós dilema moral. Si re­butges i abomines l’escrit –un abús en la infantesa, un desordre alimentari, una autolesió amb vidre de finestra– estàs rebutjant les víctimes, estàs donant suport a la salsa de tomàquet i estàs enyorant l’ Enola Gay. I no és això, de cap manera.

_____________
P.S.: Vegeu també: Si no sos (por lo menos) Proust, no me cuentes tu merienda. Imprescindible.

dijous, 15 de novembre de 2018

la lectora



A La Lectora creiem que sense una crítica honesta no es pot fer literatura. Pensem que el sector de la crítica està sotmès a una centrifugació cada cop més acusada per part de la maquinària de la indústria cultural i que existeixen pocs espais que no estiguin dirigits per subtils interessos comercials.
La nostra concepció del sistema literari ens duu a engegar aquesta empresa amb l’objectiu de publicar crítiques tant de novetats editorials com de qüestions literàries i culturals d’abast més ampli. Esperem que entre tots puguem fer de La Lectora un espai de crítica i pensament relaxats, que aprofundeixi en els principals temes d’estudi a tractar i que no pateixi per la basarda habitual que provoca la pressa, la immediatesa i la dictadura de l’actualitat que impera en el nostre dia a dia. Esperem, doncs, que aquí us pugueu sentir com a casa vostra.



dimecres, 14 de novembre de 2018

estimada senyora szymborska


Wisława Szymborska, tan reacia a hablar de su poesía, llevó durante años en la revista Vida Literaria lo que podríamos denominar un «consultorio de escritores», en el que entre líneas y con esa fina ironía presente en toda su obra, podemos entrever su particular concepto de la literatura.
Este libro recoge las mejores respuestas de la premio Nobel polaca a aquellos escritores que pretendían debutar.


Wisława Szymborska. Correo literario. Traducció de Abel Murcia i Katarzyna Moloniewicz. Nørdicalibros, 2018.


-
Łubin. ¿Cómo llegar a ser escritor? La pregunta que nos hace usted es muy delicada. Es como cuando un niño le pregunta a su madre cómo se hacen los niños y la madre le dice que se lo explicará más tarde, que está muy ocupada, y el niño empieza a insistir: «Entonces explícame, aunque solo sea cómo se hace la cabeza...». A ver, intentemos también nosotros explicar, al menos, la cabeza: pues bien, hay que tener algo de talento.
-
C.Z. B., Łódź. Querido Czesław, estábamos en ascuas por saber quién era el asesino  y nos tuviste con el corazón en un puño hasta el final. ¡Y de repente, el propio difunto sale del ataúd y señala al culpable! ¡No lo vamos a negar, eso sí que es una sorpresa! Nos mandes lo que nos mandes, lo leeremos con gran placer. Pero con la valoración tendrás que esperar aún algunos años; todo parece indicar que no llevas mucho tiempo en este mundo. Pronto te darás cuenta de que no solo doña Agatha escribe historias que hielan la sangre en las venas, sino también el sñor Homero, el señor Shakespeare, el señor Dostoievski y algunos señores más. Recibe un cariñoso saludo.
-
HI, Bochnia. Hemos conseguido conservar la sangre fría a pesar de que uno de los jugadores de bridge fuera desenmascarado en la página siete y resultara ser el espíritu del ahorcado. Cosas más terribles hemos leído y hemos visto (por no mencionar ya las cosas que se suelen oír). El motivo de haber descartado brutalmente su relato es que ni el espíritu del ahorcado ni los otros tres jugadores conocen las reglas más elementales del bridge. Le aconsejamos que, de momento, sustituya las cartas por el dominó.

-
MALINA Z., Krynica. «¡Cambien lo que quieran, pero publíquenlos!». Los hemos cambiado a fondo y nos han salido los Poemas de Lausana de Mickiewicz. Desgraciadamente, ya publicados.
-
G.O. Es verdad que Nerón tenía un carácter nauseabundo, que se entregaba al libertinaje y a la grafomanía, pero que comiera patatas fritas es algo de lo que no se le puede acusar. A pesar de que patata rima muy bien con fogata.

-
BAŚKA. «Mi novio dice que soy demasiado guapa para escribir buena poesía. ¿Qué piensan de los poemas que adjunto?». Creemos que es usted, efectivamente, una chica muy guapa.


dimarts, 13 de novembre de 2018

dilluns, 12 de novembre de 2018

la millor biblioteca del 2018


La Biblioteca Pública de San Francisco nombrada Biblioteca del Año 2018 por su apoyo a los inmigrantes en el clima político generado por la adminstración Trump
Universo abierto
Blog de la biblioteca de Traducción y Documentación de la Universidad de Salamanca
8|11|2018


El premio a la mejor biblioteca del año, fue creado en 1992, y cada año se concede a la biblioteca que demuestra más profundamente su capacidad de servicio a su comunidad, la creatividad y la innovación en el desarrollo de programas comunitarios específicos o que ha producido un importante incremento en el uso; así como el liderazgo en la creación de programas que son replicados por por otras bibliotecas.
La Biblioteca Pública de San Francisco (SFPL) bajo el liderazgo del recientemente retirado bibliotecario Luis Herrera y ahora bibliotecario interino Michael Lambert, es un sistema de bibliotecas que promueve activamente los valores de inclusión, diversidad e igualdad en la ciudad de San Francisco, diseñando programas y políticas para apoyar los valores democráticos de igualdad y solidaridad. Los programas sobre inmigración y ciudadanía, su apertura a las personas, y las conexiones con la comunidad reflejan el compromiso de  la Biblioteca Pública de San Francisco (SFPL) como un modelo de inspiración para otras bibliotecas de todo el mundo.
La inclusión ha sido durante mucho tiempo un foco de atención de la SFPL, pero ha adquirió una nueva dimensión en el actual panorama político. A partir de la entrada en el poder de la administración Trump en 2016, La SFPL formó su Grupo de Trabajo de Servicios para Inmigrantes, que a su vez desarrolló rápidamente una lista de programas. La iniciativa “All Are Welcome” (Todos son bienvenidos) de SFPL nació con información sobre cómo establecerse en los Estados Unidos, cómo aprender o mejorar el dominio del inglés, cómo convertirse en ciudadano y otros recursos críticos, proporcionados en seis idiomas y a través de un video de YouTube. El programa ““Know Your Rights” (Conoce tus derechos) de la iniciativa ha fue gran éxito, y la SFPL se ha unido a la Oficina de Compromiso Cívico y Asuntos de Inmigrantes de la ciudad, que llama a la biblioteca “socio crítico”, además de un bufete de abogados de inmigración, para dar consejos individuales sobre las solicitudes de ciudadanía. La biblioteca también ofrece talleres sobre cómo convertirse en un aliado de los inmigrantes. Un juego de herramientas y una guía de recursos de Respeto y Amor que aborda temas de prejuicios y discriminación.
En 2017, SFPL lanzó “We Love Diverse Books“, más de 50 programas con títulos que contrarrestan los estereotipos y muestran la variedad de culturas en los libros, incluyendo el Festival de Arte Black Comix, clases de cocina cultural, apuestas y talleres de poesía.
Como Biblioteca del Año 2018, la SFPL recibirá un premio en efectivo de 10,000$ en el congreso de la ALA que este año se celebrará en New Orleans, y además aparecerá en la portada de la edición digital e impresa de la revista Library Journal (LJ’s) del 15 de junio de 2019.

diumenge, 11 de novembre de 2018

què, se la tira o no?


Joan Ferraté. Provocacions. Empúries, 1989.


dissabte, 10 de novembre de 2018

vídua contra amant


XAVI AYÉN
El judici de la vídua de Bolaño contra l’amant de l’escriptor, vist per a sentència
La Vanguardia
8|11|2018
Carolina López demana 250.000 euros a Pérez de Vega per anar contra l’honor
Fins ahir, una reunió que congregués els novel∙listes A.G. Porta i Henar Galán, el poeta Bruno Montané Krebs, el crític Ignacio Echevarría, el catedràtic José María Micó, l’editora Lali Gubern i la llibretera Mercedes Zendrera tan sols podia ser un festival o premi literari o potser una presentació de llibres. Però ahir es van veure les cares com a testimonis en el judici que va tenir lloc a la Ciutat de la Justícia de l’Hospitalet per dirimir si la relació sentimental que Roberto Bolaño (1953-2003) va mantenir amb Carmen Pérez de Vega es pot considerar una relació de parella amb totes les lletres o no.
D’aquestes coses se n’ocupen els tribunals de justícia?, es podria preguntar algú. La resposta és que sí, perquè Carolina López, vídua de l’escriptor, i els seus fills, Lautaro i Alexandra, han presentat una demanda de protecció a l’honor i la intimitat familiar contra Carmen Pérez de Vega, que va mantenir una relació sentimental amb Bolaño durant els últims sis anys de vida de l’escriptor.
Els demandants demanen, en concepte de danys morals, 250.000 euros a Pérez de Vega i
250.000 més a la periodista argentina resident a Mèxic Mónica Maristain, autora del llibre El hijo de Míster Playa, que després que no es presentés ahir al judici va ser declarada en rebel∙lia.
López i els seus fills consideren que no és cert que Pérez de Vega sigui “l’última parella de Roberto Bolaño”. Maristain afirma al seu llibre que Bolaño i López estaven “separats, encara que no de manera oficial”.
El judici, que es va fer a porta tancada, va estar esquitxat de detalls privats i d’acusacions poc edificants. Els testimonis convocats per l’acusació van ser A. G. Porta; Montserrat López, germana de la vídua i encarregada de l’arxiu Bolaño; la psicòloga que tracta els demandants, que va detallar els problemes d’angoixa que tots tres han patit després de conèixer certs aspectes de la història pels mitjans de comunicació; la cangur dels fills –que va declarar que sempre va veure Bolaño com a part de la llar conjugal–, i altres veïns de Blanes que no van tenir mai notícia d’una separació entre Bolaño i López. Tots van parlar d’una relació de parella “normal” entre tots dos, que va durar fins a la mort de l’escriptor, i van evocar trobades amb la parella i els seus fills a la localitat. Porta va admetre, però, que Pérez de Vega era “amant” de l’autor xilè. López va criticar algunes explicacions –en concret, el detall que Bolaño “va tossir sang” els seus darrers dies– donades per Pérez de Vega en una entrevista.
Els testimonis convocats per la defensa, en canvi, van parlar d’una relació de parella entre Bolaño i Pérez de Vega consolidada fins al punt que anaven plegats a actes socials, reunions d’amics i trobades diverses, durant un període de temps prolongat. En aquest sentit es van pronunciar Micó –que va afir-mar haver sopat amb ells a finals de juny del 2003, dies abans de la mort de l’escriptor–, Gubern, Echevarría, Montané i Zendrera. Tots donaven per fet que eren “nòvios” i alguns asseguren que Bolaño vivia en un pis diferent al de la seva família, que per López era tan sols “un estudi”. La part demandada recorda, així mateix, que el xilè va arribar a l’hospital on va morir de la mà de Pérez de Vega. Galán, amiga de la mare de Bolaño, va afirmar que li va presentar Pérez de Vega com a “la meva nora” i que parlava de López com d’“una mala persona”.
L’acusació va intentar desqualificar alguns d’aquests testimonis adduint animadversió personal (“m’han acusat de robar-los”, es queixava Gubern, de l’editorial Anagrama). Per algun d’ells, el rerefons de la demanda és “l’intent de López d’esborrar Pérez de Vega de la faç de la terra, que ningú li faci ombra en la seva projecció internacional, traçar una biografia oficial en què ni tan sols aparegui”.
A partir d’ahir, les parts tenen quinze dies per presentar al∙legacions. Es preveu una sentència per a la primera quinzena de desembre. Sigui quina sigui, no afectarà gens l’herència o els drets de Bolaño, propietat indiscutible de la seva dona i fills.

divendres, 9 de novembre de 2018

frases fetitxe


JUAN TALLÓN
Nada debajo del vestido
JotDown

Estamos solos, pero a veces una frase proporciona compañía, o una certeza a la que agarrarse, o una esperanza, como la que albergan los villanos cuando se reencuentran con 007 y dicen continuamente «Volvemos a vernos, señor Bond», con el vano propósito de acabar al fin con él. La frase fetiche no siempre contiene épica, o una promesa de felicidad. A menudo llama poco la atención. Cesare Pavese, arrastrado por su desencanto, siempre recurría a una expresión incapaz de hazañas, en forma de manotazo: «¡Me importa un bledo!». También Azorín deslizaba en muchos de sus libros un «siempre es tarde» que pasaba desapercibido, aunque al final podía quedarte la sensación de que nunca llegará ese tren.
No es fácil dar con una frase así, en forma de guante, hecha a medida, que sirva para que el autor se ría por dentro. Por regla general no existe, o está debidamente escondida. Los autores incluso intentan no repetir nunca la misma, para no encariñarse. Les gusta permanecer a solas con sus millones de oraciones, sin recordar ninguna en concreto. Construir una frase fetiche que se emplee siguiendo una pauta para iluminar un momento oscuro, o proveer un sueño, parece algo tan sencillo que bien pudiera ser muy difícil. Hay en ella una especie de pistoletazo al aire. Cuando la escuchas, sabes que va a suceder algo, aunque ignores el qué. Frank Columbo, el teniente de homicidios de Los Ángeles que interpretaba Peter Falk, tejía desordenadamente sus investigaciones, mientras fumaba puros apestosos, vestía una vieja gabardina y se movía en un Peugeot 403 Grande Luxe Cabriolet destartalado. En general avanzaba sin grandes certezas, hasta que, a punto de dejar marchar al sospechoso, le decía: «Por cierto, una última pregunta…». Segundos después, esclarecía el crimen.
Una oración favorita simboliza el agujero de la cerradura por el que entra un angosto haz de luz, insignificante como una cerilla. Pero hasta una cerilla es mucho. Los personajes de Faulkner se pasan sus novelas prendiendo una en mitad de la oscuridad. La frase «encendió una cerilla» aparece en casi todas sus obras. Esa cerilla trasciende al cigarro o la pipa, y a su luz Faulkner describe el pequeño universo que alumbra, como en Sartoris, cuando señala: «Snopes encontró una cerilla en el bolsillo y la encendió protegiéndola con la palma de la mano; ayudado por su luz escogió una de las prendas, descubriendo además mientras la cerilla terminaba de consumirse un paquete de cartas en el fondo del cajón». Conviene ser cuidadoso con una frase fetiche, por pequeña y banal que resulte, pues en ocasiones encierra todas las demás.
Los autores escriben muchas veces sin una razón para hacerlo, y su frase favorita carece de cualquier intención o utilidad; es solo un juego. La literatura, como ya sostenía Roberto Bolaño, solo sirve para la literatura. En los años en que Juan Marsé y Juan García Hortelano escribían juntos guiones para Germán Lorente, el argumento era casi siempre la historia de un intelectual en crisis, en la Costa del Sol, que se hacia acompañar por un pianista. Marsé contaba que «el negro aparecía, en la parte descriptiva del guion, presentado con la misma frase: Chico Lionel al piano hacía más nostálgica la presencia de Scott Fitzgerald». No significaba nada. De hecho, confiesa Marsé a Josep María Cuenca que la frase «era una estupidez como una casa».
Hay que ser un lector atento para encontrar el párrafo amado de un escritor, pues en ocasiones coincide con su párrafo secreto. Me costó cuatro libros hallar la frase favorita de George Simenon. Cada vez que la descubría debajo de otras proposiciones más grandes sentía que la página me abanicaba. Suena así: «Llevaba un vestido y era evidente que no llevaba nada debajo». Vive en La viuda, La bailarina del Gai-Moulin, en Maigret en Nueva York y en muchas otras novelas. Búsquenla.
En algunos textos varía ligeramente, pero mantiene el espíritu. En Barrio negro, por ejemplo, se afirma que «una negrita, que no tendría quince años, se sentó bajo la galería, llevaba un vestido verde, nada debajo, tenía piernas flacas, la cintura flexible, y estaba hojeando una revista ilustrada». En Por si algo me ocurriera, la mujer «debajo del vestido no llevaba ropa interior, solamente la piel sobre la cual el tejido negro se deslizaba libremente». En El gato alguien «bebió vino tinto directamente de la botella y cuando bajó Nelly, que iba en zapatillas y casi no llevaba nada debajo del vestido negro, no se le ocurrió qué decirle». Lo mismo pasa en El efecto de la luna: «Llevaba de la mañana a la noche el mismo vestido de seda negra bajo el que ahora Timar sabía que estaba desnuda y ese detalle le turbaba hasta tal punto que, con frecuencia, se veía obligado a mirar hacia otra parte».
Las frases simples, sin accesorios, debajo de las que solo hay un sustantivo y un verbo desnudos, persiguen a uno horas, semanas, años, o toda la vida.

dijous, 8 de novembre de 2018

llibres sota l'herba


KIRMEN URIBE
Libros bajo la hierba
El País Semanal
4|11|2018

Los lectores de Nueva York se opusieron a un plan de remodelación de la biblioteca de la ciudad y los políticos dieron marcha atrás
UNA DE LAS COSAS que más me sorprendieron cuando llegué a la Biblioteca de Nueva York fue saber que debajo del parque que hay detrás de ella, llamado Bryant Park, se encuentran los depósitos. Tres millones de libros almacenados debajo de la hierba. “Es el único parque en el mundo donde crecen las flores encima de los libros”, pensé. Qué imagen más bella. La segunda, que la sala de lectura es una de las más grandes construida sin pilares de Estados Unidos. Y la tercera, que esa gran sala de lectura, hecha de mármol, se sostiene sobre las estanterías de libros que tiene debajo. Y es que bajo la lujosa sala tampoco hay columnas. Son las estanterías las que sujetan todo el edificio, pisos y pisos de baldas hechas de acero de Carnegie. Un increíble hallazgo de los arquitectos que idearon el edificio en 1911, Carrère y Hastings.
Nueva York es una ciudad muy lectora. Será por los largos inviernos y por sus habitantes, tan ávidos de conocimientos. Se cuenta que en el Upper West Side la gente apila los libros en los armarios de cocina (el único espacio que queda libre después de cubrir las paredes de las habitaciones y del salón) e incluso almacena libros en el horno. No es de extrañar que muchos se opusieran al plan de renovación del edificio ­central de la Biblioteca Pública de Nueva York. La renovación del Stephen A. Schwarzman Building era necesaria, entre otras razones, porque la gran sala de lectura se sitúa en el tercer piso del edificio, algo muy extraño para cualquier biblioteca, y la idea era vaciar las estanterías que hay debajo de la sala de lectura para ganar metros cuadrados y crear así un gran punto de encuentro y de ocio. Por consiguiente, muchos de los millones de libros que allí se almacenan serían enviados a unos contenedores en Nueva Jersey y la gente podría consultar los fondos en formato electrónico. En teoría todo muy moderno y limpio, y de factura bella, ya que el diseño sería ideado por la firma Foster & Partners, que ya habían realizado exitosas intervenciones en el Reichtag de Berlín o en el Museo Británico.
Sin embargo, el proyecto enseguida concitó muchas dudas por parte de intelectuales y escritores de la ciudad. Mario Vargas Llosa, Junot Díaz o Lydia Davies se opusieron. También el actual alcalde, Bill de Blasio. ­Aducían que el edificio central de la Biblioteca Pública de Nueva York es sobre todo un centro de investigación, y que para ello era necesario que los libros permaneciesen en su lugar original. También había una pega legal: la mayoría de los ejemplares de la Biblioteca habían sido editados después de 1923 y su conversión en formato electrónico se antojaba bastante problemático por temas de derechos de autor.
Tras el revuelo suscitado en la ciudad, en 2014 se abandonó el proyecto de renovación. Aunque parezca extraño en política, cabe la opción de dar marcha atrás, de rectificar. Ahora han aprobado otro plan de renovación que acaba en 2020 y que trata de respetar el espíritu original de la Biblioteca como lugar de lectura e investigación renovando sus salas y haciéndolas más acogedoras. Poco a poco los camiones volverán a traer los fondos que en parte ya habían sido exiliados a Nueva Jersey. Los lectores podrán leer en papel y el milagro de las flores que crecen sobre los libros del parque Bryant ­seguirá produciéndose, como cada primavera.

dimecres, 7 de novembre de 2018

cobertures: hammershøi


Després de Vermeer i de Hopper, el pintor danès Vilhelm Hammershøi és, probablement, el recurs més utilitzat pels editors a l'hora de triar una coberta, penso mentre em miro la de l'edició en castellà de la novel·la que llegim aquest mes i provo de recordar les darreres cobertes Hammershøi que m'han passat per les mans.


I sé del cert, perquè ja us n'havia parlat, que, d'entre tota l'obra de Hammershøi, Interior amb dona jove vista d'esquena (1904, Randers Kunstmuseum, Dinamarca) és, sens dubte, la que s'emporta la palma. A les proves em remeto.

Font: Diez portadas iguales para diez libros diferentes. Las lecturas de Mr. Davidmore.


Més cobertes Hammershøi: 1 Artist, 1 Model, 5 Paintings, 24 Covers. Caustic Cover Critic.


dimarts, 6 de novembre de 2018

opcions


JOSEP MARIA FONALLERAS
Opcions
elPeriódico
29|10|2018

Fa poc, vaig assistir a una sessió teatral en què es posava en dubte i es criticava ferotgement l'opció que va triar Shakespeare a l'hora d'escriure sobre la pudor de Dinamarca
Fa uns dies, Quim Monzó escrivia a 'La Vanguardia' sobre una col·lecció de llibres que pretenen "construir una visió del món més àmplia i inclusiva que la que trobem actualment en la nostra societat". Era un article hilarant, com ho és la pretensió de l’editorial: convertir diversos clàssics en lectures adaptades i corregides segons una determinada manera de veure les coses, ben diferent a la que tenia l’autor quan va escriure l’original. Els exemples expliquen la idea: 'La principesa', que adapta 'El petit príncep', o 'La casa de Bernardo Alba' (¡‘Bernardo’, sí!), que, "a més d’introduir canvis en el gènere d’alguns dels personatges reorienta les seves inclinacions sexuals". ¡‘Reorienta’, sí!
Fa poc vaig assistir a una sessió teatral en què es posava en dubte i es criticava ferotgement l’opció que va triar Shakespeare a l’hora d’escriure sobre la pudor de Dinamarca. Una coneguda escriptora combativa va dir: "I Ofèlia, ¿què? ¿Com sabem el que pensava Ofèlia? ¿Per què només ens arriba la versió de Hamlet? ". Home, és fàcil de contestar. Perquè l’amic William va decidir que el protagonista fos ell, igual com Flaubert va optar per Emma Bovary i no pel seu marit, Charles. O igual que l’amic Joyce, que no era un exemple de res i que va crear –Molly Bloom– un dels personatges femenins més gloriosos de la història. Les coses són així, i mentrestant el gat no para d’anar a la perruqueria.

dilluns, 5 de novembre de 2018

les aparences enganyen


Les aparences enganyen
La llibreria La Llar del Llibre (Sabadell) recomana Color de llet de Nell Leyshon
Catorze
4|4|2017

Aquest és un llibre que està destinat a néixer i passar desapercebut. Però també està destinat a no morir i a convertir-se en un clàssic. Paradoxal? En absolut. Certament, serà difícil, si no hi intervé una campanya de màrqueting aclaparadora, que Color de llet obtingui un reconeixement immediat per la seva sola presència als taulells de novetats enmig de tanta parafernàlia mediàtica.
Una autora desconeguda, Nell Leyshon, una portada quieta i silenciosa, una meravellosa invocació a la quotidianitat continguda d'un quadre de Hammershøi, i unes editorials magnífiques però no magnificades com Angle editorial, en català, i Sexto Piso, en castellà, són elements febles en la selvàtica lluita pel poder comercial literari enfront dels Grans Noms, de les atractives coloraines i del shining de les portades, i de la voracitat dels grans segells editorials. Tot i això, però, la història que se'ns explica i la manera de fer-ho, com el líquid que en la seva insistència acaba filtrant-se a través de la matèria sòlida, està cridada a traspassar totes les barreres.
Anglaterra, 1830. Comunitat rural. Rols socials inamovibles. Amb aquests ingredients la tragèdia ja treu el cap. I, efectivament, tràgica és la història de Mary, una jove amb el cabell del color de la llet i coixa d'una cama (albina i esguerrada, no cal dir res més; les seves opcions a la vida porten la marca de l'infortuni). Filla de família camperola nombrosa, en què una patata i un nap dins la cassola configuren una delicatessen culinària, veurà com, per obra de l'atzar, se li ofereix la possibilitat de passar a formar part del servei domèstic del vicari, amb el que això suposa de comoditat i benestar respecte de la crua inclemència del conreu sacrificat i dels rèdits inexistents.
El contrast entre la seva forma natural d'expressar-se, filla de la nul·la educació rebuda en l'ambient rústic on ha crescut, i les convencions socials de l'entorn del vicari configuren un primer estadi d'acceptació, que va transformant la seva relació domèstica en una relació privilegiada. De mica en mica, la seva franquesa li va atorgant prerrogatives en el si de la família. No sols desbanca tota la resta del servei en les preferències del vicari i la seva dona, sinó que, a més, demostra interès a aprendre a llegir i escriure. Cada dia que passa, abandona una mica més la seva rusticitat sense perdre la sinceritat i la naturalitat i es converteix, més enllà de les tasques servils per les quals havia estat contractada, en la mà dreta de la greument malalta dona del vicari, a qui entreté i consola com una dama de companyia i no com una criada. Aquesta progressiva emancipació de la servitud involuntària viurà un nou episodi amb la mort de la dona del vicari. Aquest serà el fet que desencadenarà la tragèdia a què des d'un principi estava cridada la Mary.
Color de llet descobreix una narradora de talla, hàbil en la narració d'una història senzilla i tendra, capaç de crear un personatge com la Mary, impagable en les seves contradiccions, forta i desvalguda alhora, de naturalesa feréstega i indomable, producte del rebuig familiar i social, però àvida de viure la plenitud de la vida, siguin quines siguin les circumstàncies. La seva perdició serà allò que semblava que havia de ser la seva salvació. La fugida del brusc i sòrdid entorn familiar, sense perspectiva de millora però segur en la seva estabilitat, per aterrar en un terreny refinat i més humà, aparentment més civilitzat i benestant, significarà el pas endavant que no és més que un pas cap a l'abisme. Tot plegat serà la demostració, un cop més, que les aparences enganyen.