Tomé un curso de lectura rápida y fui capaz de leerme Guerra y paz en veinte minutos.Creo que decía algo de Rusia.
Woody Allen (Llegit a "Saturados de información". El País semanal. 8/1/2012).
Tomé un curso de lectura rápida y fui capaz de leerme Guerra y paz en veinte minutos.Creo que decía algo de Rusia.
Woody Allen (Llegit a "Saturados de información". El País semanal. 8/1/2012).
LA GENERACIÓN BEAT americana lo descubrió, y Burroughs ha contado el viaje que en compañía de Ginsberg y otros poetas beatniks hicieron a Meudon para conocer a Céline. Encontraron a un hombre que vivía en las afueras del pueblo, en una casa algo cochambrosa, parecía muy enojado con todo, y se creía el mejor -aunque olvidado- escritor vivo de Francia. Encontraron a un viejo cascarrabias envuelto en una multitud de bufandas y chales, rodeado de una jauría de perros que parecían proteger la casa de las iras de los judíos de Meudon. A Céline no le interesaron aquellos jóvenes visitantes, pues ya sólo estaba interesado en él mismo. Cuando éstos le preguntaron, por pura cortesía, si le gustaban los perros, contestó: "Nada, no me gustan nada. Los tengo por el ruido".
Enrique Vila-Matas. "Contra las viejas muecas" A: Una vida absolutamente maravillosa. Debolsillo, 2011. P. 92.
Ahir vaig retornar el Viatge del Céline a la Biblioteca sense haver avançat més enllà de la pàgina 50, això després de prolongar el préstec durant dos mesos. I mira que m'agradava el seu llustrós estil!
Tanmateix...A qui no li ha passat que una lectura se li entravessi? Demà m'hi poso. I l'endemà no acaba d'arribar. Com a descàrrec puc apel·lar a com arribava de cansat aquests dies a casa. Si és que comprenia la poca tendència a la lectura dels que, diàriament, han de fer gran despesa física. A més, a l'hora de llegir novel·les, sóc dels que aturen el món i només llegeixen, a poder ser d'una tirada... Com volent repetir l'experiència d'encetar Les aventures de Huckleberry Finn. Suposo que m'explico. Mississippí avall i res més.
Veient la meva crisi lectora, a l'hora d'il·lustrar el Viatge vaig optar per encomanar-me a l'atzar: vaig obrir el llibre per un lloc qualsevol, i vaig llegir el capítol que es va escaure. Era el d'una fira de postguerra, trista, i el prota li fotia una repassada sense miraments a tothom.
Se'm va acudir que, d'alguna manera, el Céline era capaç de tombar-se al tir i encanonar-nos a tots. Que qualsevol podia acabar sent el blanc dels seus trets verbals.
RECUERDO QUE TRAS LA GUERRA, en nuestro pueblo no quedaba más que un abecedario. Y el primer libro que encontré fue una recopilación de problemas de aritmética. Yo leía esos problemas como si fueran poesía...
Sacha Kavrous. [He trobat la cita en la pàgina 177 del llibre de Michèle Petit, El arte de la lectura en tiempos de crisis. Océano, 2009]
- El Estado que nació cuando usted tenía cuatro años, Checoslovaquia, acaba de dividirse...-Contestaré con una anécdota:Polonia ha sido dividida cinco veces, creo. Durante una de esas divisiones, la frontera entre la Rusia zarista y Polonia atravesaba una aldea judía y, dentro de ella, la vieja casa de un judío. Las comisiones polaca y rusa, que marcaban la futura frontera, entraron en el patio del judío y le preguntaron: "La línea de la frontera sigue de tal modo que usted tiene la posibilidad de elegir, ¿dónde quiere vivir, en Polonia o en Rusia?El judío se alegró: "¡En Polonia!". Y el comisario polaco marcó la casa en la parte polaca y sonrió: "Me alegra que sea usted un patriota". Pero el judío contestó sencillamente: "¡Qué va, si no quiero vivir en Rusia es porque allí hace mucho frío!".
Monika Zgustova. "Entrevista a Bohumil Hrabal". La Vanguardia. 21/2/1993. P. 52-53.
![]() |
| Céline i Bébert a Dinamarca. |
Esta reseña debería versar sobre un gato, el más ilustre e irresistible de la historia de la literatura.
Bébert era un gato atigrado de Montparnasse, nacido probablemente en 1935. Encontró a su segundo amo en el París ocupado a finales de 1942. A Bébert —“la magia misma, el tacto por longitud de onda”, como lo describió su amo— se hizo necesario abandonarlo cuando el amo y la esposa, Lucette, se esfumaron en dirección a Alemania en la pavorosa primavera de 1944. Bébert no aceptó la separación. Fue transportado en el saco de viaje. El periplo los condujo por cráteres lunares de bombas, ferrocarriles destrozados y ciudades ardiendo como antorchas enloquecidas. Bajo los bombardeos, Bébert, medio muerto de hambre, se perdió, pero volvió a encontrar a su amo y a madame. El trío cruzó y volvió a cruzar el Reich en pleno hundimiento. En un último y desesperado empujón, llegaron a Copenhague. Cuando la policía danesa fue a detener a aquellos huéspedes inoportunos, Bébert se escabulló por un tejado. Luego de que lo atraparon, el legendario animal fue enjaulado en la perrera de una clínica veterinaria. Cuando su amo fue liberado de la cárcel y se recuperaba, Bébert tuvo que ser operado de un tumor canceroso. Pero el felino de Montmartre estaba de vuelta de todo. Resistió el trauma y tuvo una rápida recuperación, con la serenidad, más lenta y sabia, de los gatos que van envejeciendo; fiel, silencioso y enigmático.
Amnistiado, el patrón de Bébert tomó el camino de su casa a finales de junio de 1951. Cuatro gatos menores —Thomine, Poupine, Mouchette y Flúte— les acompañaron en el viaje. Con aspecto de esfinge desde hacía años, Bébert, que compartía tantos secretos, murió en un suburbio de París a finales de 1952.
[...] Es sobre Bébert sobre el que quiero escribir: Bébert, el archisuperviviente y la encarnación del ingenio francés. Pero tengo ante mí una voluminosa bibliografía de su desdichado dueño, de ese médico loco que, bajo el nombre de Céline (tomado de su abuela) produjo algunas de las narraciones y de las obras de "ficción real" más sensacionales no sólo de este siglo sino de la historia de la literatura occidental.
Sería un placer informar sobre Bébert. Sobre Céline, no.
George Steiner. "El hombre gato". A: George Steiner en The New Yorker. Siruela, 2009. P. 239-240.
Ça a débuté comme ça. Moi, j’avais jamais rien dit.
(“Esto ha empezado así. Yo no había dicho nunca nada”).
Tras la muerte de Bébert [un gat que havien tingut els Destouches], le busqué a Céline un nuevo compañero. Quería un pájaro.Compré en La Samaritaine el loro Toto y, después de una desastrosa toma de contacto, acabaron por hacerse inseparables.Toto vivía en libertad en el cuarto de trabajo de Louis. Picoteaba sus cuartillas o sus sujetapapeles. Disfrutaba de todos los derechos y a menudo les oía discutir y dialogar en un lenguaje solo conocido por ellos.Lucette Destouches i Véronique Robert. Céline secreto. Traducció de José María Solé. Veintisieteletras, 2009. P. 95.
"Quan els responsables de la Llibreria Documenta em van demanar que triés una pàgina que em commogués cada vegada que la llegia, em vaig decidir pel començament de Semmelweis, la tesi doctoral de Louis-Ferdinand Céline. Si algun jove indecís em demana com pot saber si ha de dirigir la seva energia cap a la literatura, li dic que comenci a llegir Viatge al final de la nit, també de Céline. Si les pàgines no se l’emporten, és preferible que es dediqui a qualsevol altra activitat."
Vicenç Pagès Jordà. Tret d'aquí.
"VET AQUÍ la terrible història de Felip-Ignasi Semmelweis.
Pot semblar una mica àrida, descoratjar a primera vista a causa dels detalls i de les xifres, de les explicacions minucioses. Però el lector intrèpid serà recompensat de seguida. Val la pena i l'esforç. Jo hauria pogut reprendre-la pel començament, polir-la, fer-la més àgil. Era fàcil i no he volgut. La dono, doncs, pel que val (Tesi de Medicina, París, 1924).
La forma no té importància, és el fons el que compta. Aquest és ric de sobres, suposo. Ens ensenya el perill de voler massa bé els homes. És una vella lliçó sempre nova.
Suposeu que avui, de la mateixa manera, apareix un altre innocent que es dedica a curar el càncer. No es pot afigurar a quin pas el farien ballar de seguida! Resultaria vertaderament fenomenal! Ah, que extremi la prudència! Ah, valdrà més que vagi previngut! Que camini reconsagradament amb seny de bèstia vella! Ah, li sortiria molt més a compte anar-se a allistar immediatament a qualsevol Legió estrangera! No hi ha res gratuït en aquest món vil. Tot s'expia, tant el bé com el mal es paguen tard o d'hora. El bé és molt més car, per força."
Louis Ferdinand Céline. Semmelweis. Traducció d'Estanislau Vidal-Folch. La Magrana, 1990.
"Un dia vaig llegir uns contes d'Andrei Platonov (1889-1951), de qui no havia sentit parlar mai, i, com que no estava advertit, aquests relats, però sobretot la manera literària de Platonov, es van introduir sense permís en el meu interior. I m'han acompanyat sempre. El llibre d'aquests relats, que ara tinc al davant, està subratllat i ple de comentaris al marge. I vell i gastat per la companyia ininterrompuda que m'ha fet aquests darrers vint-i-cinc anys. Llegint Platonov vaig entendre que es pot parlar de dues coses a la vegada; que es poden emetre silencis; que es pot mostrar el sentiment nu...Quan vaig descobrir aquests contes, ja havia publicat un llibre, però jo sé que sóc escriptor per haver llegit Andrei Platonov. Més tard em vaig assabentar que Platonov havia sofert una vida plena de dolor.
El llenguatge literari es genera gràcies a l'equívoc existent entre la realitat i el desig. Crec que la plena comprensió de la vida i l'existència (si és possible), la serenitat absoluta (si existeix), invaliden la possibilitat de fer literatura. La persona serena simplement (simplement!) viu. L'art és, entre altres coses, la corroboració de la insatisfacció humana. És la recerca lliure de la felicitat."
Jaume Cabré. El sentit de la ficció. Proa, 1999. P. 11.