31 gener 2015

les variacions sebald



Ulleres de W.G. Sebald (Deutsches Literaturarchiv Marbach).

«Les variacions Sebald» és una mostra que busca presentar una reflexió crítica, un recompte de les diferents maneres en què la seva obra ha influït les arts visuals i la literatura, i hi ha dialogat, des del traspàs de l’escriptor el 2001. L’exposició examina la forma en què diverses estratègies conceptuals d’ús d’imatge amb text, de reflexió històrica, de juxtaposició inesperada d’escenes i de narrativitat en general, no només apareixen en l’obra de Sebald, sinó que en múltiples ocasions l’obra de diversos artistes hi ha fet al·lusió directa o indirecta i fins i tot les ha incorporat. La mostra té en compte les diferents exposicions, publicacions i obres artístiques vinculades amb Sebald o en diàleg amb els seus llibres produïdes després del 2001, amb la finalitat de presentar una nova perspectiva sobre el seu impacte continu en el quefer artístic d’avui. 

Comissaris:
Jorge Carrión, Pablo Helguera
Dins el marc del festival KOSMOPOLIS 2015.
De l'11 març 2015 al 26 juliol 2015
Inauguració 10 mar 2015 19.30h


I, preu per preu,


el blog que acompanya l'exposició «Les variacions Sebald». Clic.




30 gener 2015

esquela





29 gener 2015

un son profund


Aquest llibre recull el dietari de les classes de literatura universal impartides per Enric Iborra a l'IES Lluís Vives de València durant el curs 2010-2011. S'hi havia de tractar un temari que incloïa des de les literatures de l'antiguitat fins a la novel·la del segle XX, passant per la literatura medieval, el romanticisme i la novel·la realista, el simbolisme i el surrealisme...un oceà de lectures tan ampli i inabastable que finalment es va decidir que les classes es podien concentrar en sis obres clau: Èdip rei, l'Infern de Dant, Hamlet, Madame Bovary, Les flors del mal i La metamorfosi de Kafka.
Un son profund ofereix al lector un itinerari revelador a través d'alguns dels temes i de les obres fonamentals de la literatura universal, pensant especialment a copsar l'interès d'un grup d'adolescents que tot just comencen a iniciar-se en el plaer de la lectura.
Enric Iborra. Un son profund. Dietari d'un curs de literatura universal. Viena, 2013.


ENRIC IBORRA. És professor de llengua i literatura catalanes a l'IES Lluí Vives de València. Ha publicat alguns llibres que, en part, són resultat de les seves classes de literatura, com ara una antologia del conte modern i una història de la literatura catalana acompanyada d'una selecció de textos. El setembre de 2010 va obrir el bloc de literatura la serp blanca, «un dietari de lectures, però també un dietari de classes de literatura: un espai de conversació per als happy few a qui agrada parlar de llibres». En molt poc temps va esdevenir un dels blocs de literatura més llegits, consultats i recomanats per professors i amants de la lectura. Un any més tard va inaugurar el web de literatura universal amb el mateix títol, en què sistematitzava els materials publicats al bloc.


· De la Bíblia a Steinbeck. Sam Abrams.



28 gener 2015

charles bovary, c'est moi


«L'obra de Jean Améry (Viena 1912-Salzburg 1978), nascut Hans Mayer, ocupa un lloc central en el cànon de les obres literàries sobre la Shoah, al costat de les de Primo Levi, Adorno, Hanna Arendt o Paul Celan. Supervivent del camp d'extermini d'Auschwitz, com el mateix Levi, els llibres d'Améry tenen un escàs valor documental. El seu propòsit, com ell mateix va declarar, era «avançar, més enllà del document estricte, cap a l'àmbit de l'anàlisi profunda i de la problemàtica existencial». La seua obra expressa la profunda transcendència que ha tingut l'extermini dels jueus en la cultura occidental. De tota manera, la pèrdua de la confiança en un món transformat ja per sempre per aquest extermini en àmbit d'alienació, no el va incapacitar per a la memòria i la denúncia. En una sèrie de treballs assagístics de caràcter autobiogràfic, Améry va reflexionar, implicant a l'extrem la seua consciència i la seua memòria, sobre la condició humana i la identitat jueva, sobre l'essència i dignitat del jo en un món que s'organitza oblidant les víctimes. En aquesta reflexió ocupa un lloc central la trilogia assagística de caràcter autobiogràfic formada per Más allá de la culpa y la expiación, Revuelta y resignación. Acerca del envejecer i Años de andanzas nada magistrales, que ha estat editada en castellà per Pre-textos.
El 1978, poc abans de suïcidar-se, Jean Améry va publicar encara Charles Bovary, metge rural, un llibre difícil de classificar, mescla d'assaig i de novel·la, que és tant una vindicació d'un dels personatges de Madame Bovary, Charles Bovary, com una acusació contra el seu creador. Per a Jean Améry, Charles Bovary, amb la seva ineptitud grotesca, no té cap mena de versemblança estètica. Considera molt poc creïble la manera com afavoreix les dues històries d'adulteri de la seua Emma o que no es malfie ni reaccione davant del munt de factures que li comença a arribar.
Deixant de banda la qüestió de la versemblança, Améry acusa Flaubert d'escamotejar la realitat exterior i interior de Charles Bovary. Només algunes vagues al·lusions ens informen sobre aquest personatge. El que ha passat realment en l'existència de Charles Bovary, aquest home que ho ha perdut tot, el seu gran amor, els seus béns i fins i tot el record, ja que ha de reconèixer que ha viscut en l'error, és tractada per Flaubert com si fos una quantitat negligible. Més encara: es pot dir que la seua realitat ha quedat petrificada. Les coses s'han esdevingut així i no d'una altra manera, simplement perquè Charles era mediocre. Flaubert no es planteja la llibertat del subjecte, i encara menys aquesta forma de realisme que consisteix en el simple respecte a la versemblança.
Jean Améry assenyala que la mística de la passió de Madame Bovary és paral·lela a la devoció igualment mística que Flaubert sentia per l'art. En el fons, per a Flaubert, segons creia Améry, la realitat objectiva era una qüestió secundària, burgesa. Ell estava al costat d'Emma, de la seua passió. Per això no hi ha lloc per a Charles Bovary. Charles Bovary, metge rural és un intent de donar a aquest personatge la veu i la realitat humana que Flaubert li va negar. Alhora, Améry denuncia com un mite l'objectivitat narrativa que Flaubert reivindicava. En l’últim capítol, que porta com a títol J’accuse, Amerý posa en boca del metge rural aquest requeriment contra el seu creador: 

«Je vous accuse, Monsieur Flaubert!
Us acuse perquè heu fet de mi un ximple incapaç d’unir la passió i la virtut.
Us acuse, perquè m’heu fet culpable de la meua bestiesa, o del que consideràveu com a bestiesa, i m’heu imputat aquesta culpa tan durament com a Lhereux, l’usurer.
Us acuse, perquè m’heu refusat els Drets de l’home i del ciutadà, i heu fet de mi un esclau sense voluntat, com si encara visquéssem en aquell temps maleït en què l’amo era l’amo i el servent el servent, quan aquest no s’atrevia a alçar-li la mà.
Us acuse d’haver violat el pacte que havíeu establert amb la realitat abans de posar-vos a escriure la meua història: perquè jo era més del que era, com tot ésser humà que cada dia, cada hora, surt d’ell mateix i s’oposa als altres i al món per negar el que era i esdevenir el que serà.
Proteste perquè en el vostre ermitatge estúpid només teníeu oïda per als vostres mots i la seua sonoritat harmoniosa, i perquè no m’heu contemplat mai amb els ulls d’un home compassiu.
La llibertat: me l’heu refusada.
La igualtat: no heu tolerat que jo, un petit burgès, siga el semblant del gran burgès, Gustave Flaubert.
La fraternitat: no heu volgut ser el meu germà en l’angoixa, sinó que heu preferit atribuir-vos el paper de jutge tolerant. Plantege la meua queixa davant del tribunal del món contra l’abominable indiferència amb què m’heu rebutjat finalment, de la mateixa manera que Emma es llevava la roba amb un gest ràpid i impacient, quan li semblava que ja només servia per llençar-la al fem o per donar-la a Félicité, la seua criada còmplice.»

Si Flaubert va poder dir «Madame Bovary, c'est moi», Jean Améry hauria pogut dir igualment «Charles Bovary, c'est moi». Jean Améry, el jueu supervivent d'Auschwitz, és l'home sense paraula que aconsegueix parlar, l'apàtrida, l'estranger, el perseguit, el resistent polític. És en nom de tots els homes desposseïts dels seus drets que Améry dóna veu a Charles Bovary contra Flaubert.»

Enric Iborra. «Charles Bovary, c'est moi». A: Un son profund. Dietari d'un curs de literatura, Viena, 2013. P. 240-243.




27 gener 2015

com vaig aprendre a llegir

A l'Anna i en Girbén, instigadors.

[...] A los diez años entro en el último curso de primaria. Declaro que no me gusta leer. Estoy convencida de ello. Nunca he puesto en cuestión esa afirmación. Hoy en día ya no estoy tan segura de la formulación. Más bien me saldría decir: leer me agobiaba, o incluso: no sabía leer.
[...] ¿Era una pose? ¿Era una cuestión de darse importancia? ¿Por qué una niña buena, buena alumna, dócil, ávida de complacer, en particular a los adultos, decide darle la espalda a la lectura?
[...] Tengo quince años. En el segundo año de instituto estudiamos Madame Bovary. Sufro mucho. No me canso de decirlo. Mis padres tambiés sufren. Admiran tanto esa novela, a ese escritor. No les confío que el año anterior experimenté una especie de trance al leer uno de los relatos de Tres cuentos.
«Un corazón sencillo» me había sobrecogido. Hoy en día puedo escribirlo, pero en aquella época no podía formularlo. «Un corazón sencillo» se unió a mi biblioteca secreta, esa cuya entrada no conozco y cuyo catálogo olvido sin cesar. Allí se encuentran las obras que me emocionan; y sin embargo son francesas, a veces obligatorias, estudiadas en clase o aconsejadas por el profesor.
[...] Estoy lejos de olerme lo que me espera, sobre todo cuando me anuncian, justo antes de las vacaciones de verano, que entre las cuatro obras del programa para el examen de acceso a la Escuela Normal Superior figura Madame Bovary. Tendré que frecuentar de nuevo a la soporífera Emma, comentar sus turbaciones, analizar la famosa escena de los comicios agrícolas. Para echarse a llorar.
[...] Recuerdo una de las primeras clases sobre Madame Bovary. Estudiamos la gorra de Charles. Qué alivio, para mí, no tener que ingerir ni un comentario más sobre las costumbres de la patética Emma. Consiento en examinar esa gorra que una descripción inflacionista hace invisible, inimaginable. Ese tocado es a la vez de piel, de tela, larga y corta, con solapas y tirabuzones. «Intentad dibujarla», nos propone la señora B. «Intentadlo siguiendo las indicaciones que da el autor.» «No se puede», me digo. No se puede dibujar la gorra. Estoy estupefacta. Estamos en el corazón del absurdo. Palabras, frases, giros disfrazados de descripción realista, que juegan con lo verdadero, con lo falso. Vuelvo a encontrar el placer del cuento, ese verdadero falso tan preferible para mí a lo falso verdadero. ¿Cómo se me ha podido pasar? Pues porque no sabía leer. Porque en cuanto empezaba una descripción, me negaba al obstáculo, me decía: «Ah, sí, ahí está el fragmento obligatorio, donde van a intentar hacerme creer en algo», y eso que soy de natural crédulo. Descubro en esa ocasión que los escritores, no todos, pero sí algunos, eligen la extrema libertad, incluso bajo la apariencia de la limitación más estricta. El día de la gorra me doy cuenta de que Gustave Flaubert está loco. Loco como Marguerite Duras, es decir, que es anticonvencional, francotirador, innovador, que no es ni hombre ni mujer, ni charcutero ni médico, ni un seductor ni un marginado.
Al volver a casa abro un cuaderno y me pongo a copiar a mano, palabra por palabra, Madame Bovary. Me fuerzo a escribir el texto para estar segura de verlo. Pienso que si pasa por mi cuerpo, no me equivocaré sobre lo que dice, sobre lo que muestra y desmonta. Paro al cabo de varias páginas, ¿cinco?, ¿diez?, ¿cincuenta?, no importa. Se ha producido la revolución. Voy a aprender a leer. Adopto los términos bárbaros que repugnan a los que ya contaban con una práctica consumada de lectura. Me gusta la jerga, la palabra fea para describir la deliciosa lengua técnica del análisis de texto. Me subo a la mesa (mentalmente) al grito (mental) de «¡Hip, hip, hurra!» cuando se nos anuncia que ya no trataremos con la psicología del personaje, ni de la motivación de la acción. Predomina la forma, y atisbo un tipo de democrácia inédita, una utopía de la lectura en la que ya no entra la cuestión de los orígenes ni de la cultura. Me dan armas, herramientas, a mí, que no pedía nada, y gracias a esas armas, a esas herramientas, voy a poder leerlo todo y comprenderlo todo.

Agnès Desarthe. Cómo aprendí a leer. Traducció de Laura Salas. Periférica, 2014. P. 36, 42, 75, 89-93.


[Vegeu també: La gorra del pobre Charles]



26 gener 2015

examen


He aquí una muestra del cuestionario sobre Madame Bovary presentada por Nabokov en sus exámenes.

— ¿Cuál es la versión que da Homais del envenenamiento de Emma? Describe el suceso.
— Describe brevemente el empleo que hace Flaubert de la técnica del contrapunto en la escena de la feria.
— Analiza los recursos de Flaubert en el capítulo de la feria agrícola (agrupación de personajes, interacción de temas).
— Contesta a estas cinco preguntas:
     a) ¿Quién escribió el Génie du Christianisme?
     b) ¿Cuál es la primera visión que Léon tiene de Emma?
     c) ¿Cuál es la primera visión que Rodolphe tiene de ella?
     d) ¿Cómo le hace llegar Boulanger su última carta?
     e) ¿Quién es Felicie Lempereur?
— Hay numerosas líneas temáticas en Madame Bovary: el caballo, el cura de escayola, la voz, los tres doctores. Describe estas cuatro con brevedad.
— Da algún detalle del tema del contrapunto en los siguientes escenarios: a) En el Lion d'Or; b) en la feria agrícola; c) en la ópera; d) en la catedral.
— Comenta el empleo que hace Flaubert de la conjunción y
— ¿Qué había leído Emma? Cita al menos cuatro obras y a sus autores.
— Sigue al vagabundo medio ciego a lo largo de Madame Bovary.
— ¿Qué hace que Homais parezca ridículo y repulsivo?
— Describe la estructura del capítulo sobre la feria agrícola.
— ¿Por qué ideal lucha Emma? ¿Por qué ideal lucha Homais? ¿Por qué ideal lucha Léon?
— Cita algunas de las características estructurales de Madame Bovary.

Vladimir Nabokov. «Apéndice». A: Curso de literatura europea. Traducció de Francisco Torres Oliver. Ediciones B, 1997. P. 545-547.



25 gener 2015

lluís marsans




Mor a Barcelona Lluís Marsans, el pintor de les biblioteques i de Proust
Cultura | 17/01/2015 - 19:26h
Barcelona, 17 gen. (EFE).- Lluís Marsans, el pintor de les biblioteques i dels dibuixos i gravats inspirats en l'obra de Marcel Proust, ha mort aquesta passada matinada als 84 anys d'edat en la mateixa ciutat en la qual havia nascut, Barcelona, informen fonts pròximes a la família.
Marsans va ser un dels grans artistes catalans i espanyols més desconeguts que va desenvolupar al llarg de la seva vida una pintura intimista i refinada, però difícil de catalogar que, això no obstant, li va fer ser present en algunes de les millors col·leccions d'art del continent europeu.
Els seus 'biblioteques', quadres plens de llibres ordenats a manera de les biblioteques, amb petits detalls de color com unes ulleres o una petita estatueta, es van exposar en les principals galeries de París, Barcelona i Madrid.
Es va donar a conèixer en el món de l'art gràcies també als seus gravats i dibuixos inspirats en el llibre "A la recerca del temps perdut", de Marcel Proust.
Va recrear partitures, vitrines, naturaleses mortes, cases abandonades i instruments musicals, i també va treballar amb els artistes del grup Dau al Set.
Com molts pintors, estiuejava a Cadaqués (Alt Empordà), on va conèixer a Salvador Dalí, Man Ray i John Cage, entre d'altres.


LA VANGUARDIA.



24 gener 2015

sobre orquestres i llibres


Allò que en solem dir la cultura, la Cultura, és també un sistema idolàtric, una manera d’organitzar el panteó dels grans i petits déus als quals cal retre culte públic i privat: en forma d’una jerarquia de noms o d’objectes totèmics o, simplement, devocionals; en forma d’un ordre institucional que n’administra la conservació i el culte; en forma d’esdeveniments litúrgics o parareligiosos; en forma de seccions del pressupost que ho manté tot plegat, i així podríem continuar. Cultura, doncs, són el ídols i els fetitxes consagrats, que vol dir la llista d’individus eminents del passat o del present, l’inventari d’objectes i grups d’objectes –dits “obres d’art”, “col·leccions”– carregats de valor singular, llibres i títols de llibres, composicions musicals amb denominació identificable, i així fins que omplim la sala central del panteó i les capelles adjuntes. Cultura són les institucions, acadèmies, organismes, col·legis sacerdotals que la mantenen, cultiven o promouen. Són els esdeveniments públics que la produeixen o exhibeixen: exposicions, representacions, concerts. Són els edificis que l’encarnen, la custodien, conserven o expressen: museus, biblioteques, teatres, auditoris.
Amb la particularitat que els edificis –“contenidors de cultura”, en principi– poden adquirir un caràcter emblemàtic per ells mateixos: emblema d’una ciutat, com el Liceu de Barcelona, el Guggenheim de Bilbao, el Centre Pompidou a París, i que els “monuments” (el nom monument es relaciona originalment amb una funció funerària), signes del record i de la persistència, rarament van dissociats de l’àmbit del poder o de qui l’administra, siga religiós, monàrquic, acadèmic o equivalent: el faraó es va fer construir la piràmide, l’Església poderosa va fer edificar les catedrals, i l’escriptor famós només té estàtua si és reconegut per qui aprova i encomana les estàtues públiques. I cultura són els rituals singulars: inauguracions, festivals, sessions de gala, més importants com més alta és l’autoritat que hi assisteix. Són les formes diverses com el poder –el poder en diverses formes– reconeix la seua implicació en el culte, en els objectes i llocs sagrats i, si pot ser, en l’adhesió de les diverses sectes, gremis sacerdotals, sagristans i fidels en general, o almenys fidels de la pròpia fe. Pensem en qui consagra eficaçment els ídols (qui els fa sagrats, i per tant idolatrables), qui en construeix els santuaris, qui els manté, qui sosté el personal que se n’ocupa.
Tota la cultura és això? No: només el noranta per cent, aproximadament. I la resta, la part no reconeguda o no consagrada, passa grans penes i treballs fins que ho arriba a ser: ser “reconegut” és sempre l’aspiració de qui no ho és, i la “protesta” (la “contestació”, la “subversió”) és generalment una manera de reclamar reconeixement. També és cert que l’arbitri metòdic (contradicció en els termes, però condició ben real) té resultats ben peculiars: ¿per què, posem per cas, és “normal” que el poder públic pague el consum públic de cultura visual o de cultura “auditiva” (museus, auditoris, orquestres) però no pague el consum de cultura “lectiva” o literària? Potser perquè l’una és matèria de temples i de litúrgia –espais públics, rituals de grup–, i l’altra és només una pràctica estrictament individual, el contacte privat del lector amb el llibre. Deu ser per això que l’escultor i el músic cobren molt sovint del pressupost –del poder públic–, i el novel·lista o el poeta, ben rarament. Atès el que costa el manteniment d’un auditori i d’una orquestra simfònica, l’entrada a un concert “a preu de mercat” tindria un cost tan astronòmic que faria impossible l’audició de la música de manera directa i col·lectiva.
I qui pot imaginar el cost de visitar un museu d’art contemporani també a preu de mercat, incloent-hi l’amortització de l’edifici i de la compra d’obres? És natural, doncs, que les finances públiques o institucionals (departaments del govern, municipis, fundacions, caixes, bancs: els diners extrets al públic) se’n facen càrrec o ho subvencionen abundantment. Ningú, però, no mira com a “natural” subvencionar la literatura, i per tant la novel·la, l’assaig o la poesia sí que han de circular a preu de mercat. Perquè els llibres són menys cultura? No: perquè llegir no forma part del ritual, perquè no és un acte públic, perquè no cal un temple. Deu ser que “fer cultura” o cultivar-se en grup, en públic i en lloc públic és una cosa, i cultivar-se individualment i en privat n’és una altra de ben diferent. Sobretot, perquè un cultiu i l’altre no tenen el mateix interès per a qui administra la “cultura”. I això hauria de provocar més d’una meditació, però em sembla que no en provocarà cap.

Joan F. Mira. «Sobre orquestres i llibres». El Punt Avui | 19/12/2014.


23 gener 2015

exercicis de traducció


«[...] Tot i que el naturalisme francès va tenir una gran influència en la literatura catalana del segle XIX, la primera traducció de l’obra de Flaubert al català no apareix fins a la dècada dels seixanta, de mà de Ramon Xuriguera, que l’any 1965 va traduir Madame Bovary. Aquest retard es deu a diversos factors que van condicionar les lletres catalanes durant els segles XIX i XX: en primer lloc, els lectors cultes que llegien literatura francesa ho feien en la llengua original; en segon lloc, Catalunya va patir èpoques de forta repressió lingüística i cultural durant aquests segles, fet que va restringir el nombre de traduccions al català; finalment, les obres d’autors francesos com Flaubert sovint es van considerar immorals a l’Espanya del segles XIX i XX, per la qual cosa les traduccions d’aquestes obres van estar prohibides durant molt de temps. Així doncs, tret de la traducció de Xuriguera, la primera onada de traduccions de Flaubert al català no va tenir lloc fins als anys vuitanta i noranta, les quals les devem a traductors tan reputats com Lluís Maria Todó, Jordi Llovet o el mateix Ramon Xuriguera».

Maria Bosom. Gustave Flaubert. Visat.

_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _  _ _  _ _  _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _

[Nota de la copista. Paraula de traductor, es podria titular el que ve ara. Són en Lluís M. Todó i la Consuelo Berges explicant com van resoldre alguns problemes de traducció de la Bovary

«[...] Un últim exemple: poc després de conèixer Emma, Rodolphe reflexiona sobre la conveniència i les possibilitats de conquistar-la. El fragment és en forma de «monòleg» i es troba al capítol 7 de la segona part.
El que importa subratllar aquí és l'evolució lingüística que sofreix Emma en els diversos díctics del discurs de Rodolphe: comença sent elle (elle en est fatiguée); més endavant passa a ser on (on s'ennuie, on voudrait habiter en ville) i, finalment, queda reduïda a un patètic ça (ça bâille après l'amour) o cela (cela vous adorerait). Del pronom personal (elle) s'ha passat a una marca d'«impersonal» (on) i, finalment, a un díctic habitualment reservat a les coses (ça, cela). Naturalment, això és molt important estilísticament, i narrativament; no solament aporta diversitat a la frase, sinó que retrata el pensament de Rodolphe i fins i tot anticipa alguns esdeveniments posteriors, puix que al capítol XII d'aquesta mateixa segona part es diu que al cap d'uns mesos de relació Rodolphe va fer d'Emma «quelque chose de souple et de corrompu». Doncs bé, aquesta gradació resulta impossible de traduir al català i al castellà. Vegem una vegada més les diverses solucions dels traductors:




(Sembla que Xuriguera ha entès malament l'expressió bâiller après l'amour.)
És evident que cap dels traductors no hem sabut, o no hem pogut, conservar aquella gradació —degradació— que trobàvem a l'original francès. Aquí, com en els exemples que hem analitzat abans, la pèrdua és tan incalculable —en la mesura que afecta estructures molt diverses i molt profundes del text (i no podia ser altrament tractant-se d'una obra literària d'una excel·lència absoluta)— com inevitable.
Casos com aquest són molt fructífers per als teòrics de la traducció; per al lector curiós són un test que permet avaluar les diferents solucions possibles, però per al traductor són origen d'angoixa, constatació dels límits del seu ofici i garantia de fracàs».

Lluís M. Todó. «Alguns problemes de traducció a Madame Bovary». A: El Marges, núm. 48, 1993. P. 111-114. [Aquí podeu llegir l'article sencer].

*

[...] He respetado, o he pretendido respetar escrupulosamente, no sólo el contenido, sino hasta el continente, la palabra: la palabra no al pie del diccionario, sino lo que me ha parecido la entraña —transferible y que no suelen dar los diccionarios— de la palabra, de la frase, de cada frase, de cada palabra. Y cuando la palabra designa cosas concretas, he llegado a búsquedas tenaces y hasta ingenuas, pues no era para tanto. Vayan dos ejemplos.
Cuando topé con la palabra pot, tan repetida en los pasajes referentes a la botica de Homais, pensé y creí recordar que estos preciosos cacharros de cerámica que han ido desapareciendo de las farmacias debían tener un nombre especial, no el de la pobre traducción inmediata y genérica de la palabra pot, que es tarro. Consulté a mi amigo Ricardo Fuente, de los laboratorios Ibys, y, por intermedio suyo, recibí una carta dirigida a Nicolás Urgoiti por el catedrático de Historia de la Farmacia de la Universidad de Madrid, don Guillermo Folch, informándole, informándome de que esos recipientes, además de un nombre técnico no usado, se llaman, o se llamaban...¡botes! ¡Qué decepción! ¡Como las latas de pimientos! Y botamen llaman o llamaban a su conjunto los farmacéuticos que los tienen o los tenían. A algún lector le chocará, como a mí, esa ramplona palabra de conservería aplicada a tan preciosos recipientes.
Segundo caso: otra palabra que me dio mucho que hacer. El padre de Emma Bovary envía cada año a sus hijos un ave de corral de su granja. En la carta que acompaña a uno de estos envíos les dice que otro año les enviará, si lo prefieren, un picot. Imposible encontrar en diccionario alguno —incluido el gran Larroux— qué era un picot, ni que me explicaran de qué clase de animal se trataba varios franceses a quienes consulté. Así lo dije, de pasada, en una entrevista aparecida en la revista Triunfo. Y Víctor de la Serna, que lo leyó y que tiene toda una biblioteca de gastronomía —también, digámoslo en su honor, de stendhalismo y de otros grandes novelistas— me dijo un día que había encontrado la palabra picot en uno de sus diccionarios franceses de la «especialidad», y que se debe traducir por pavipollo. Y ahí está, en el lugar correspondiente, el pavipollo del «bonhomme Roualt».
Y basta de monsergas explicativas. Aquí tiene «el discreto lector» mi traducción, mi «invención» de Madame Bovary.

Consuelo Berges. «Nota sobre esta edición». A: Gustave Flaubert. Madame Bovary. Alianza, 1986.





22 gener 2015

al metro de ny




Fins al 7 de febrer, la galeria Julie Saul de NY, Amèrica, exposa un treball del fotògraf holandès Reinier Gerritsen titulat The last book. És el resultat d'anar retratant, al llarg de tres anys, lectors al metro de Nova York, amb una única condició, això sí: els llibres havien de ser dels de tota la vida (o de la major part de la meva, si més no). De paper, vull dir. 
[Font: Slate. This Guy Took a Photo Every Time He Saw Someone Reading a Book on the Subway] 


- - - - - -> Un aplauso para la gente que lee libros de papel en el metro. El País.

____________ 
P.S.: Si recordeu (i si no, hi poso remei en un sant moment), fa cosa d'un parell d'anys vam tenir notícia d'un projecte semblant. Underground New York Public Library, de l'Ourit Ben-Haim. Aquí


21 gener 2015

berthe bovary


«L'avi patern de Berthe Bovary la va batejar amb una copa de xampany. La dida va ser la dona del fuster del poble. Va viure la infantesa en una casa d'una sola habitació que tenia un vidre trencat. Més endavant, Emma va decidir exercir de mare i la va instal·lar a l'habitació de la seva minyona. Si arribaven visites, Emma es feia portar Berthe i la despullava perquè tothom veiés que tenia salut.
Des del punt de vista de Rodolphe, el primer amant d'Emma, Berthe és un entrebanc; la mare la fa servir com a excusa per a les seves visites. Amb el pas del temps, quan l'adulteri ressegueix els rituals del matrimoni, Berthe torna a ser el receptacle dels excedents de tendresa de la mare.
El segon amant és Léon, que fa de passant en una notaria de Rouen. Emma es torna tolerant i descuidada: la seva filla representa tan sols un petó abans d'anar a dormir. Més endavant, Emma utilitzarà la salut de la filla per enganyar Charles, el marit.
En la llarga agonia del seu suïcidi, Emma demana "la nena". La treuen del llit i l'hi porten, encara mig adormida. Berthe, pensant que l'espera alguna sorpresa, demana on són els regals. Quan Emma expira, la nena és traslladada a una altra casa. L'endemà, torna i pregunta on és la mama. Li responen que se n'ha anat i que tornarà amb joguines. L'alegria de la nena desespera Charles.
Havent sopat, el pare s'acostuma a seure davant la butaca que ocupava la seva dona. Berthe, a prop seu, acoloreix estampes. Les visites escassegen, i al pare només li queda l'amor de la filla. Els vespres d'estiu, agafa el costum d'endur-se-la al cementiri».

Vicenç Pagès Jordà. «Els vespres d'estiu». A: El llibre de l'any. Labutxaca, 2011. P. 87.