01 octubre 2014

el primer dia d'octubre


RAUXES DEL MERCURI
L'octubre va entrar com solen entrar els mesos nous; en si, és una entrada completament discreta i silenciosa, sense cap senyal ni rastres de foc, com ara una dòcil lliscada que s'escapa fàcilment a l'atenció si no guarda cap ordre estricte. En realitat, el temps no té talls, quan comença un mes o un any no hi ha cap tempesta ni tocs de clarins, i fins amb l'entrada d'un nou segle només som nosaltres, els homes, els qui tirem salves i repiquem.
Al parer de Hans Castorp, al primer dia d'octubre només li va venir d'un pèl per ser igual que el darrer de setembre; era tan fred i inclement com aquest, i els següents també. A la cura de repòs calia el sobretot d'hivern i les dues flassades de pèl de camell, no solament al vespre, sinó també de dia; els dits amb què aguantava el llibre estaven humits i rígids, encara que sentís un ardor sec a les galtes, i Joachim ja estava temptat d'usar el seu sac de pells; tan sols no ho feia per no malacostumar-se abans d'hora.
Però pocs dies més tard, ja se n'anaven cap a meitat de mes, tot va canviar i va començar un estiu suplementari, d'una esplendor que admirava. No en va Hans Castorp havia sentit lloar l'octubre en aquestes contrades; al llarg d'unes dues setmanes i mitja, un cel magnífic va posar-se sobre les muntanyes i la vall, cada dia superava els anteriors en la puresa del blau i el sol cremava amb una força tan inesperada que tothom va veure's motivat a tornar a treure la roba més prima d'estiu, els vestits de mussolina i els pantalons de lli guardats, i fins el para-sol gran sense peu, que s'ajustava al braç de la gandula mitjançant un dispositiu enginyós, una estaqueta amb diversos forats, no era suficient per protegir-se contra la roentor de l'astre durant les hores del migdia.

Thomas Mann. La muntanya màgica. Traducció de Carme Gala. Proa, 2005. P. 267.



in memoriam


M. Dolors Gafas i Fraser (1934-2014), bibliotecària.

«La Maria Dolors va néixer el 1934 en una família vigatana de mestres i llibreters on la lectura i la cultura eren habituals. Va estudiar a l’Escola de Bibliotecàries a Barcelona, on llavors només hi podien estudiar dones, i es va diplomar en la promoció del 1955.
Acabats els estudis a Barcelona va fer les pràctiques a Vic i després va optar per les biblioteques de la Caixa de Pensions. Va estar un any fent substitucions en diversos punts de la geografia catalana fins que va accedir a una plaça fixa el 1957 a la Biblioteca de la Caixa de Pensions a la ciutat de Vic. Aquesta biblioteca, inaugurada l’any 1929, estava situada a la Rambla de l’Hospital i era coneguda popularment com la Biblioteca de l’Atlàntida (per la seva proximitat amb la llibreria que portava aquest nom).
Després de 37 anys treballant a la Biblioteca, Maria Dolors Gafas es va jubilar de forma anticipada l’any 1994. Un any després, La Caixa de Pensions va començar a tancar les biblioteques de la seva xarxa, començant per la de Vic.
Les dues biblioteques que hi havia a Vic, la Biblioteca de la Caixa de Pensions (1929), i la Biblioteca Jaume Balmes (1931), es van fusionar l’any 1996 en la que actualment és la Biblioteca Joan Triadú».

[Font: «Una mirada al passat : les biblioteques públiques de Vic». En Portada. Núm. 37, Abril 2008.]



30 setembre 2014

prinzessin in berlin (oju!, spoiler)


Liegender Akt mit grünen Strümpfen, Egon Schiele, 1914.

Qui més qui menys s'ha passat tota la novel·la esperant el moment en què se'ns aclarís, d'una vegada per totes, si l'Helena von Waldstein, aspirant a actriu de casa bona, princesa Hohenstein-Rofrano per la gràcia del matrimoni, és o no és la princesa en qüestió. La princesa-princesa de la novel·la. És un personatge de pes, sí, té el títol homologat, sí, la il·lustració de la coberta de l'edició de Columna que llegim inclou una fotografia d'una dona que es podria fer passar ben bé per néta de l'Anna Karènina, noble en el sentit de classe, no pas de sentiments, també. Total, que tots els elements apunten cap a la bella Helena, però ni que la matin —que ho fan, i això sempre ajuda— hom no acaba de veure clar el perquè del títol. El dubte arriba a tal extrem que el lector, a poques pàgines d'acabar la novel·la, ja es prepara per l'aparició dels sempre recurrents versicles de la Bíblia o d'una cita de Shakespeare que el justifiquin. Però no, al final resulta que la princesa no viu a palau: és la Bärbel, una marfantota de l'extrarradi. L'autor, murri, s'ha rentat les mans, i aquí pau i que del títol se'n cuidi un altre.
  
_________________
P.S.: Sobre el quadre que encapçala l'apunt.
Que cadascú hi posi la seva estampeta. La meva, encara que la noia de Schiele és una mica anterior a l'època en què transcorre la novel·la i que la postura no s'adiu amb la descrita (ni tan sols el color de les mitges, que aquí són verdes en comptes de negres), malgrat tots els malgrats, així, deia, és com m'afiguro el quadre d'en Peter Ellis i, en conseqüència i a manca d'idees, la coberta de la princesa, i no pas la fotografia que hi han col·locat els de Columna (primera de l'esquerra). Estem de sort, encara com no han triat un Hopper o un Vermeer. Suposo que es van adonar de la pífia i en edicions posteriors s'hi van fer una mica més i van substituir la foto per un autoretrat de la Tamara Lempicka (Tamara in Green Bugatti, 1925).
La primera coberta de Tusquets per a la princesa, de l'any 1982, la protagonitza un quadre de dues senyoretes entregades als treballs manuals, obra de Christian Schad (Zwei Mädchen, 1928) i, posteriorment, van fer servir les Langweilig Puppen (Nines avorrides, 1929) de Jeanne Mammen, que vindria a ser la coberta que menys em molesta de totes quatre.




29 setembre 2014

adéu a berlín

Life is a cabaret, old chum.

Adéu a Berlín (1939) és una de les obres més emblemàtiques del segle XX. Ambientada en el bulliciós Berlín dels anys trenta, l'autor ens narra amb especial gràcia i agudesa les vicissituds d'uns personatges que viuen, indefensos i a la deriva, a la recerca d'una impossible felicitat. Entre ells sobresurt la figura de Sally Bowles, una dona tan atractiva com perillosa, al voltant de la qual es fan i es desfan tot d'històries que mantenen el lector expectant fins al final.

Però Adéu a Berlín és també la crònica d'una ciutat i d'un temps en què tots els valors iniciaven un frenètic procés de capgirament, amb la naixent eclosió del nazisme.
Considerada unàniment com la millor obra de Christopher Isherwood, fou traslladada al cinema amb el títol de Cabaret (1972).







28 setembre 2014

entrevista a hitler


Il·lustració de Guillem Cifré.
La peça més controvertida del periodisme català és, sens dubte, l’entrevista que Josep Pla i Eugeni Xammar van fer a Adolf Hitler el novembre del 1923. En aquella època tots dos eren a Alemanya com a corresponsals de mitjans diferents. Però Xammar i Pla eren molt amics (encara) i van aconseguir una cita amb Hitler, que en aquella època no passava de ser un agitador de taverna.
De fet, com que Xammar i Pla treballaven per a diaris diferents, en van sortir dues, d’entrevistes: la de Xammar a La Veu de Catalunya, el 24 de novembre, i la de Pla a La Publicitat, el 28. L’un i l’altre tracten Hitler com un ninot histriònic, vulgar i cridaner. “Un ximple sense mesura ni aturador”. El to recorda molt el que avui en dia es fa servir en les entrevistes als freakies televisius: en lloc de sentir-se intimidat, el periodista se’n fot, el provoca i l’atia. “La qüestió jueva és un càncer polític i social”, afirma Hitler en cert moment; “si volem que Alemanya visqui, hem d’eliminar els jueus”.  I Xammar, sense tallar-se, pregunta agosaradament: “A garrotades?”. “N’hi ha massa –contesta Hitler–. El pogrom és un gran invent, però ha perdut la seva eficàcia medieval”. “Tenim més d’un milió de jueus. Què vol? Matar-los a tots en una nit?”, pregunta. “Seria la gran solució, evidentment, però no és possible”.
El terme gran solució fa pensar massa en la solució final, i els admiradors de Xammar i Pla destaquen que aquesta és la primera referència pública de Hitler a l’Holocaust. Tot això està molt bé. Però apareix un problema: que, possiblement, tota l’entrevista sigui un frau monumental i potser no va existir mai.
Jo diria que el primer a parlar-ne va ser el nas fi de Lluís Permanyer, l’any 2000. Els arguments són demolidors. Segons Xammar l’entrevista es va fer el mateix 8 de novembre, només unes hores abans que Hitler protagonitzés el seu fracassat putsch de Munic. ¿De debò Hitler no tenia res millor a fer que entrevistar-se amb un parell de periodistes espanyols? El més sospitós és que, després, ni Pla ni Xammar en tornen a parlar mai més. Entre tots dos van sumar milers i milers de pàgines, i ni en els records d’un ni en les memòries de l’altre hi apareix cap referència.
I és que t’ho miris com t’ho miris la cosa no quadra. El secretisme era un dels aspectes psicològics més arrelats a la ment de Hitler. De fet, encara avui en dia no hi ha ni un document oficial que l’associï directament amb l’extermini jueu. Tot es feia per delegacions i amb eufemismes. Fora dels despatxos, ni els últims anys de la seva vida va mencionar res, ni en el seu cercle més íntim. Només termes genèrics, referències vagues i alhora grandiloqüents sobre la destrucció del poble jueu. És molt difícil de creure que el 1923 es confessés a dos desconeguts. Hi ha un aspecte, encara més subtil, que recorre l’entrevista. I és que el Hitler que parla no sembla Hitler. Més aviat fa pensar en el que la gent deia que Hitler deia. O en qualsevol cas el que deien els seus acòlits. El Hitler de Pla i Xammar els acull molt bé, per la seva condició d’espanyols. Fa unes extenses referències als Reis Catòlics i l’expulsió dels jueus al segle XV. Encara va més enllà, i recrimina a Isabel i Ferran que no van saber entendre que la “qüestió jueva” no era religiosa, sinó purament racial.
Així doncs, va existir o no, la famosa entrevista del 1923? Molt probablement no ho sabrem mai. La gràcia és que en aquests casos difuminats cadascú pot construir-se la seva teoria. La meva és molt senzilla: ni sí ni no.
A la dècada dels anys 20 Munic era una ciutat en plena crisi, i com acostuma a passar en aquests casos, molt alegre. Pla i Xammar eren homes de vida, i de ben segur que freqüentaven cabarets i cerveseries. Allà potser van coincidir amb el mateix Hitler, en aquell temps molt accessible, i van prendre notes al vent. O van tenir una bona entrada amb algun dels seus lloctinents (a Espanya manava el dictador Primo de Rivera), que els va informar sobre el pensament del líder: és dubtós que Hitler dominés tant les vicissituds històriques d’Espanya.
Hitler no era ningú, i després del putsch encara menys. Tothom creia que el seu futur polític s’havia esfondrat i no se’n parlaria mai més. En aquestes condicions, és possible que els nostres homes no tinguessin gaires escrúpols a inflar, escriure o reescriure l’entrevista de dalt a baix. (Pensin que Pla era un individu capaç d’arribar a una ciutat desconeguda, pujar a un taxi, xerrar amb el taxista i quan arribava a l’hotel escriure una crònica exhaustiva sobre aquella ciutat, com si hi hagués viscut cinc anys.) Un cop va fracassar el putsch era molt fàcil presentar aquell caporal com un impostor i un farsant del món polític. El que ningú s’esperava era que menys de deu anys després aquell ninot assolís el poder absolut. Per això, possiblement, van callar per sempre. Perquè si algun investigador remenava massa els afrontaria a preguntes impossibles, i els impostors i farsants del periodisme serien ells.
Quin parell. Veuen com eren uns genis? Fins i tot quan l’espifien no pots no parlar d’ells.

Albert Sánchez Piñol. «Mèrit i misteri». Avui. Cultura. 21 DE MARÇ DEL 2009.


27 setembre 2014

vint-i-quatre hores a berlín (1927)


«El bateria Santi Arisa, el guitarrista Max Sunyer, el baixista Rafael Escoté i el teclista Josep Mas "Kitflus" van crear l'any 1982, a Barcelona, Pegasus, una banda que s'acabaria convertint en la gran referència a Catalunya en el terreny del jazz-rock. El 1986, el grup va afrontar un dels seus projectes més singulars: crear una banda sonora per a la pel·lícula muda Berlín, simfonia d'una gran ciutat, dirigida l'any 1927 per Walter Ruttmann a partir d'un guió de Carl Mayer i Karl Freund. El film —molt elaborat i amb nombrosos trucatges cinematogràfics— planteja un recorregut per l'activitat de la capital alemanya durant tot un dia, mostrant-ne escenes de la vida quotidiana. Pegasus va presentar aquest projecte a la Setmana Internacional de Cinema de Barcelona de 1986, va enregistrar aquesta banda sonora en un disc que es va enllestir l'abril del mateix 1986, i la història poc a poc va anar quedant arraconada, tot i que alguns fragments de Berlín...eren habitualment interpretats per Pegasus en els seus concerts.
Han passat molts anys, d'allò. Pegasus es va desfer com a banda oficialment el 1997, després d'haver publicat nou discos, entre els quals Berlín...Però el 2007, per commemorar el 25è aniversari de la seva fundació, els quatre músics es van reunir per tornar a actuar en directe. Ho han fet diverses vegades els últims anys, i ara, quan ja s'acosta el seu trentè aniversari, han recuperat el vell projecte de Berlín..., que van presentar dimarts al vespre al Festival Internacional de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols...»
[Font: Diari de Girona. «Refrescant viatge en el temps». 4|agost|2011]







_____________________
P.S.: Si us fes gràcia sentir el Berlín de Pegasus en directe (i, ja posats, veure el documental de Walter Ruttmann en pantalla gran), esteu de sort perquè en tindreu una nova oportunitat el proper 30 d'octubre a les nou del vespre, a l'Auditori



26 setembre 2014

passatemps




En el principi fou una aplicació web, ideada per Daniel Temkin i Rony Maltz. Una sopa de lletres immensa feta a base de totes les paraules que va escriure Borges. Però aquest proper cap de setmana, i en el marc del Dumbo Arts Festival, projectaran una graella gegant en el pont de Manhattan, NY, Amèrica, on tothom que vulgui hi podrà participar via ordinador o telèfon mòbil. Una mena d'encerclada col·lectiva, vaja. Borges Library, es titula la cosa.

[Font: Flavorwire. The Borges Library, Now in Wordsearch Form]


25 setembre 2014

message in a bottle




VODA S PORUKOM, aigua amb missatge, és una campanya publicitària de l'empresa que envasa i comercialitza l'aigua mineral Jana (la deu és a Croàcia, a les boniques muntanyes de Sveta Jana). Consisteix a incloure, en l'etiqueta posterior de l'ampolla, textos (presumptament) positius, del tipus Hoy puede ser un gran día, No busquis l'amor, deixa que ell et trobi...i ceteraRas i curtautoajuda, superació personal i rodalies. I, com no podia ser d'altra manera, han hagut de dedicar una sèrie al consigliere per antonomàsia, l'insigne guru Paulo Coelho. Que la set em mati, ni els Borgia no eren tan cruels, que deia aquell.



24 setembre 2014

una princesa a berlín (i II)


Per això aquesta és una gran novel·la, perquè ha encertat de ple el seu equilibri intern. No ha intentat jugar la carta fàcil d’explotar el sentimentalisme del lector traient nazis i aristòcrates arruïnades a cada pàgina i explicant-te coses que tothom se sap de memòria. L’autor col·loca un jove nord-americà a Berlín i fa que visqui de ple la voràgine històrica del moment. No deixa de ser un estranger que explica el que veu. Com que a més, la trama de ficció està molt ben trobada i els personatges principals estan perfectament acabats, el producte final, emotiu, compromès, i alhora contingut, és extraordinari. Una princesa a Berlín té moments narratius de gran literatura. Per exemple el capítol en què el protagonista, en un bar de Berlín, assisteix a l’escena dels viatjants de comerç nord-americans que, per la moneda fraccionària d’un dòlar, aconsegueixen que totes les dones del bar —clientes i treballadores— es despullin, vagin corrents de quatre potes i ballin a canvi de l’esperança d’arreplegar alguna moneda de deu centaus caiguda del cel. Mentrestant, els homes a la barra, mossegant-se els punys i maleint la seva sort. Si en aquestes circumstàncies Hitler no va sortir-se’n amb el seu primer putsch de l’any 23 va ser per casualitat. O la descripció de dues de les moltes festes en què participa el protagonista: el ball de màscares tràgic del final, súmmum de la contradicció d’una societat girada cap per avall, que acaba amb dos arlequins buidant damunt la selecta concurrència cistelles plenes de bitllets de ban devaluats: «Bitllets de cent mil marcs, de cinc-cents mil marcs, d’un milió de marcs, i de cent milions de marcs passen volant pel nostre costat, travessen el paviment i s’introdueixen a les canals de l’aigua...». I per contrast, l’altra festa, la dels artistes, en què apareix un joveníssim Bertolt Brecht emergent, cantant amb la seva guitarra (cal recordar que en aquells moments Brecht ja havia estrenat, el 23 de setembre de 1922, a Berlín, Tambors a la nit).
El jove protagonista, que vol ser pintor, s’enamora d’aquesta Alemanya derrotada, amb l’amenaça constant de l’ocupació del territori si no pagava els 22.600 milions de marcs en què van ser avaluades les reparacions de guerra. Una novel·la extraordinària, doncs, que no farà contents els recercadors de carn i fetge. I, tal com hem dit, aquest és el seu gran mèrit. I tampoc no és una altra versió de Cabaret. Així que ja estan avisats. Aquesta princesa a Berlín és un mirall d’un temps i d’un país escrit amb una singular destresa narrativa. Tan sols li podríem retreure —peccata minuta— uns innecessaris flashbacks, que van en contra de la narració, forçosament cronològica, i l’obligació, en alguns passatges, de forçar una mica els diàlegs per tal d’oferir informació.
Els escriptors nord-americans tenen coses bones i dolentes, però, per sort per a tots nosaltres, entre les primeres hi ha que, quan s’enamoren de París o de Berlín, són dels millors a l’hora de parlar-nos-en.

LLUÍS-ANTON BAULENAS. «Tot per Alemanya. Una princesa a Berlín, una obra densa i equilibrada ». Avui. 21 abril 1990.



23 setembre 2014

llegir a cegues




La cadena australiana de llibreries de vell  Elizabeth’s Bookshop ofereix als seus clients la possibilitat de comprar quasi a cegues. I dic quasi perquè en l'embolcall deixen, ben a la vista, quatre indicacions sobre el contingut del llibre. Blind date with a book, han titulat l'invent. 

Elizabeth’s bookshop in Newtown are offering readers a new experience with Blind Date Books. The Daily Telegraph.



22 setembre 2014

el cop d'estat com espectacle


Ben organitzat i ben representat, un cop d'Estat, com el que hem tingut la sort i el gust de presenciar a Munic al cap de vint-i-quatre hores de ser-hi, és una de les coses que fan més efecte i que deixen un record per tota la vida. M'atreveixo a dir —després de quinze anys d'anar pel món i de veure'n de verdes i de seques— que com un bon cop d'Estat no hi ha res. Fer una relació que permeti al llegidor fer-se càrrec, sense haver-hi estat, del que ha sigut aquest cop d'Estat de Baviera, reconeixem que és una tasca superior a les nostres forces. Ho provarem, de totes maneres, perquè aquest és el sistema que tenim de guanyar-nos la vida i no ens queda altre remei. Però, abans de començar, creiem del nostre deure advertir al llegidor que, si el que li contarem no li agrada, la culpa serà nostra, perquè no ho sabrem explicar. El cop d'Estat de Munic ha estat una gran cosa, i de cops d'Estat convindria que tothom en veiés almenys un a la vida. Si, un dia, qualsevol dels nostres estimats llegidors ve a Munic —München, que en diem— i passa per una cerveseria on s'estigui fent un cop d'Estat, li aconsellem que hi entri i estem segurs que si segueix el nostre consell no se'n penedirà.

A BAVIERA, SENSE CERVESA NO HI HA POLÍTICA
És el que nosaltres vàrem fer. L'endemà d'arribar era el dia 8 de novembre, vigília del cinquè aniversari de la revolució alemanya. La revolució alemanya del 9 de novembre(1) va ésser organitzada a corre-cuita per quatre jueus pagats per Bèlgica en el precís moment que l'exèrcit alemany anava a guanyar la victòria decisiva. Això a Baviera ho saben els gossos i les criatures, i quan arriba el dia del cap d'any de la revolució criminal, els bavaresos, amb l'ànima endolada, emplenen les cerveseries de gom a gom. Cada Lliga Patriòtica —i n'hi ha tantes com bolets a la tardor— s'apodera d'un celler. Discursos, crits, cançons patriòtiques i cervesa. Cervesa sobretot. Un got de litre darrera l'altre i vinguen discursos i vinga cantar i fumar, amb unes pipes que semblen estufes. L'aire s'espesseix i hom mastega l'atmòsfera de cop d'Estat. El que sembla estrany és que hagi tardat cinc anys a arribar.
A Bürgerbräukeller —que és el celler de més anomenada de Munic—, la festa tenia un caràcter excepcional. El Govern bavarès, representat per tots els seus ministres, ocupava la presidència. L'orador principal de la vetllada era el comissari general Von Kahr, i al seu costat hi havia, fet tot un home, el general Von Lossow amb uniforme de gran gala, creus de tota mena i unes xarreteres que semblaven d'or massís. Tots aquests personatges estaven aposentats dalt d'una tarima, i la sala immensa era plena de gent escollida, del bo i millor de Munic i del Partit Popular Bavarès. Els homes portaven calces curtes, sabates baixes, peücs i camals —que els deixaven nus els turmells i els genolls— i una cua de gall al barret. Tothom bevia cervesa i cada un dels senyors de la presidència tenia al davant un got catedral. El comissari general Von Kahr, entre paràgraf i paràgraf del seu discurs-programa, aixecava el got, hi ficava mig cap a dins i en treia el bigoti regalimant.
Aquest discurs de Von Kahr, quin discurs! Contra el Govern de Berlín i contra França. Però, sobretot, contra el «marxismus». El «marxismus» té la culpa de tot: de la derrota, de la pèrdua d'Alsàcia-Lorena, de l'enfonsament de la monarquia i de la puja de la cervesa. Cal reconquistar l'Alsàcia i la Lorena, cal crear un exèrcit, cal restaurar la monarquia, cal netejar Berlín. Però anorrear el «marxismus». Mentre l'esperit alemany conservi la més petita taca «marxismus», no farem res...

LA CAMPANETA DE HITLER
Quan el discurs de Von Kahr ja s'estava acabant per moments, la gent, enduta per la riuada de cervesa, se n'hauria anat a dormir de molt bona gana. Però Hitler tenia disposades les coses d'altra manera. Sis companyies del Kampfhund, l'organització de combat del Partit Socialista Nacional, van ocupar, a dos quarts de deu, els carrers que volten el Bürgerbräukeller. Hitler en persona, i una cinquantena d'homes de confiança amb dues ametralladores, van presentar-se a la porta principal deixant-hi les ametralladores amb un piquet i penetrant Hitler amb la seva guàrdia de corps al vestíbul. Des de dintre se senten els crits i el soroll que fan. La gent s'aixeca, canta el «Deutschland über alles» i crida de mala manera: Visca Von Kahr! Visca el rei Rupert! Mentrestant, Hitler, acompanyat d'una trentena d'homes armats de revòlvers, ja és a la sala. Porta el revòlver a la mà dreta i crida com un desesperat:
—Visca Alemanya! Mori el Govern dels jueus! Calleu! Nosaltres no anem contra Von Kahr!
Hitler té una veu de segon cornetí que es fa sentir malgrat la cridòria. La gent li deixà el pas obert i ja el tenim dalt de la tarima. Von Kahr es fica els papers a la butxaca i s'asseu. Hitler vol parlar, però el desordre i els visques a Von Kahr i al rei Rupert li ofeguen la veu. És aleshores que Hitler amb un gest completament nordamericà i cinematogràfic aixeca la mà en l'aire i engega dos trets al sostre.
A tot arreu del món la campaneta de Hitler hauria provocat una desbandada. Però la cervesa és en darrer terme una garantia d'ordre i assegura l'èxit dels cops d'Estat. La mobilitat d'un bavarès amb sis o vuit litres de cervesa al ventre és escassa. En compte de fugir, els ciutadans reunits al Bürgerbräukeller van trobar que era més fàcil callar i seure. I el cop d'Estat, pròpiament dit, va començar.
Hitler és un home que fa les coses en gran. El seu primer discurs no va durar més de tres minuts, i quan va haver acabat de parlar, el món —sobretot el món bavarès— era tot un altre que quan va començar. Von Knilling havia passat de president del Consell de Baviera a senzill contribuent; Von Kahr, que era comissari general, es trobava encarregat de la regència de Baviera; l'excap de policia Poehner, que acabava d'arribar amb les mans a la butxaca, esdevenia cap del Govern bavarès; el general Ludendorff era l'amo d'un exèrcit alemany que en feia quatre com el d'ara; el general Von Lossow restava al davant del Ministeri de la Guerra, i ell, Hitler, després de fer caure amb una bufada el Govern de Berlín i el president de la República, s'encarregava de la presidència d'un Govern nacional i es disposava a marxar l'endemà al matí cap a Berlín per la carretera, al davant de les seves companyies d'assalt, i a plantar la bandera blanca amb la creu germànica a dalt de tot del Palau Reial.
Si gros havia estat l'èxit de Von Kahr, el de Hitler no diguem. Semblava que el «Deutschland über alles» no s'havia d'acabar mai. Però Hitler anava per feina i va donar ordres de callar i de seure:

—Ningú no pot sortir. Les meves tropes tenen sitiat el local. Ara anem a celebrar el primer Consell. Espereu el resultat de les nostres deliberacions. D'aquí a un quart una nova Alemanya haurà sortit d'aquest celler.
Al cap d'un quart, Hitler anunciava al poble que totes les personalitats havien acceptat els càrrecs que els havien estat oferts per ell. El cop d'Estat era un fet històric. Els nous governs de Baviera i d'Alemanya començaven a actuar des d'aquell moment. Després de Hitler, van parlar els principals personatges: Von Kahr va dir que ell era el lloctinent del Rei; el doctor Poehner va  dir a Hitler que disposés, i el general Ludendorff, acostumat a no mocar-se amb mitja mànega, va dir que en aquell moment s'estava girant la història de Europa.
El general, cepat i satisfet, estirava el braç amb el puny clos, com agafant una paella invisible dintre de la qual Europa, feta una truita, donava la mitja volta definitiva.

[La Veu de Catalunya, 17-XI-1923]

Eugeni Xammar. L'ou de la serp. Quaderns Crema, 1998. P. 181-186.


______
(1) La proclamació de la República.