diumenge, 20 de gener de 2019

el llibre (tràiler)


dissabte, 19 de gener de 2019

paraules


«El Remigio llegia de tot, però sobretot llibres difícils. Aquell any, Sartre, Camus i Saramago. Era xocant caminar per una sendera i sentir-li dir aquests noms, reconstruir les nostres històries oposades de lectors: jo, estudiant de ciutat, havia acabat rebutjant els escriptors intel·lectuals i enamorant-me de la narrativa americana, la literatura de frontera i dels carrers; ell, que no havia acabat la secundària, havia crescut en un llogarret de muntanya i als quaranta anys estava descobrint els clàssics. Em va explicar la seva infantesa solitària, de fill únic, tímid i sense amics. Aviat va començar a fer de paleta amb el seu pare. Preferia la feina a l'escola, però tenia un caràcter reflexiu i en un moment determinat s'havia adonat d'una gran limitació: les paraules que coneixia no li servien per dir com estava.
Em vaig aturar. Caminàvem pel bosc de finals d'agost sense trobar ningú. En quin sentit?, li vaig preguntar encuriosit. En el sentit, em va explicar el Remigio, que sempre havia parlat en dialecte, i el dialecte té un lèxic ric i precís per indicar els llocs, les eines, els treballs, les parts de la casa, les plantes, els animals, però de sobte resulta pobre i difús quan es tracta de sentiments. Saps com es diu quan estàs trist?, em va preguntar. Es diu: «se'm fa llarg». O sigui, el temps. És el temps que quan estàs trist no passa mai. Però l'expressió serveix també per quan pateixes de nostàlgia, quan et trobes sol, quan ja no t'agrada la vida que fas. En un cert moment, el Remigio havia decidit que no en tenia prou amb aquelles quatre paraules, n'hi calien de noves per dir com estava. I s'havia posat a buscar-les als llibres. Per això havia esdevingut un lector tan voraç. Buscava les paraules que li parlessin d'ell.»

Paolo Cognetti. El noi silvestre. Traducció de Miquel Izquierdo. Minúscula, 2018. P. 149.

divendres, 18 de gener de 2019

ironia i sarcasme


«[...] Lampedusa es mira amb perspectiva uns personatges dels quals coneix la intimitat i aquestes dues condicions —la perspectiva i l’omnisciència— permeten a l’autor de contemplar les seves criatures amb la mateixa mirada irònica, tendra i distant amb què un titellaire —aquesta comparació potser ja resulta redundant però és precisa— considera els seus ninots.
[...] L’actitud predominant del narrador envers els seus personatges i l’escenari en què es mouen és la ironia. El parti pris irònic predomina en la descripció d’ambients i espais, com els diversos palaus en què es desenvolupa l’acció, plens d’un mobiliari i d’una decoració que el narrador troba arcaics i bufats. Fins i tot la ironia s’imposa a l’hora de tractar el paisatge i el clima de Sicília i el caràcter dels sicilians. En aquest cas és una ironia més àcida, més punyent.
[...] El fet que la ironia i el sarcasme siguin el filtre a través del qual Lampedusa contempla els seus personatges fa que El Guepard sigui una novel·la sense herois. Aquest aspecte és un dels trets de modernitat més remarcables que té l’estructura i el plantejament de l’obra. Ningú no pot pensar que don Fabrizio és un heroi en el sentit propi del terme. Don Fabrizio és el personatge principal de la novel·la però no és un heroi sinó més aviat el contrari, un antiheroi. És un personatge decadent, que veu com el seu món s’ensorra, així com els privilegis de què gaudia, i se sent incapaç de decantar a favor seu la nova situació.
La característica principal de l’heroi com a tipus és que el personatge posseeix la força suficient per superar el conflicte que se li planteja i que constitueix habitualment el nus argumental de l’obra. L’heroi es troba enfrontat a un repte, lluita i s’imposa. Don Fabrizio, en canvi, simplement intenta esquivar el conflicte en què es veu immers i no es pot pas dir que se’n surti. Tampoc no s’hi precipita, tampoc no és devorat del tot, però no triomfa sobretot perquè és una persona gastada i presonera d’unes convencions i no pot extreure d’enlloc aquella força que és imprescindible per imposar-se a l’adversitat i reeixir.
La ironia i el sarcasme són també, sens dubte, una de les claus de l’èxit de lectors que ha tingut El Guepard des que es va publicar. El punt de vista irònic que aplica Lampedusa fa que la novel·la tingui una gran vivesa, que apel·li contínuament a la complicitat del lector. L’exercici de llegir narrativa sempre constitueix un joc d’intel·ligència entre l’autor i el lector, però quan l’autor empra la ironia com a punt de vista predominant, el joc es torna més viu. Aleshores, el lector se sent constantment estimulat, no només a somriure sinó a indagar fins on arriben i quin abast tenen les al·lusions, bromes i dobles sentits que va escampant l’autor per tot el text, com qui posa ara un pols de sal, ara un pols de pebre en un plat, per donar-hi gust. Això és el que fa Lampedusa. En conseqüència, la lectura de la novel·la no pot resultar més suggerent. És un sa exercici de gimnàstica mental, tot contemplant un fris històric, amb el somriure permanent als llavis.»

MIQUEL PAIROLÍ. El príncep i el felí. Una lectura de El Guepard.  Pagès, 1996.

dijous, 17 de gener de 2019

la pila del greix

A la Marie Kondo.

«No he comptat mai els llibres que posseeixo, però les meves golfes estan atapeïdes de narrativa de finals del segle XIX i principis del XX —requerida per a un gran projecte—, i el soterrani és ple a vessar de novel·les recents i llibres de no-ficció, alguns en prestatgeries industrials, però la majoria en caixes apilades sense ordre ni concert. És francament espantós. També tinc llogat un magatzem, que m'ha xuclat una fortuna, probablement més del que valen els objectes que hi guardo. Si m'obliguessin a fer una estimació, tanmateix, diria que posseeixo entre 15.000 i 20.000 llibres, potser més. Des de molts punts de vista, tots ells ben raonables, tinc «massa llibres», però el meu cap s'entossudeix a creure que només necessito més prestatgeries. O una casa més gran.
Però, de fet, soc un col·leccionista? En algun lloc vaig llegir que si no podies posar les mans sobre qualsevol llibre que posseïssis en cinc minuts, no eres més que un acumulador, un acaparador. Jo no podria posar les mans sobre alguns dels meus llibres ni que tingués cinc dies per cercar-los.»

Michael Dirda. «Dia de neu». Traducció de Rubén Luzón. A: Tafanejar: llibreries del món.  Edició de Henry Hitchings. Més llibres, 2017.

dimecres, 16 de gener de 2019

el narrador


«L’omnisciència amb què Lampedusa explica la història de El Guepard és extrema, exagerada. S’estableix una gran distància temporal entre el narrador i el món de les seves criatures. El narrador se les mira amb tanta perspectiva —alhora que amb tant de detall i de curiositat— que sembla que en lloc d’una novel·la l’autor de El Guepard expliqui la crònica d’uns fets arcaics, retirats, més o menys fabulosos.
Tot plegat és un joc ambivalent i complex. Lampedusa sentia una identificació profunda amb algun dels personatges de El Guepard però el narrador de la novel·la, ja sigui a través de la ironia o d’altres recursos se situa molt enfora de la matèria narrada.
En tractar el punt de vista que aplica l’autor sicilià hi ha un detall de gran importància, que sobta el lector i segons com fins i tot l’irrita. És la qüestió dels anacronismes. Lampedusa deixa ben clar que el narrador de El Guepard és un home dels anys cinquanta del segle vint. No és un narrador contemporani de l’acció sinó un home que viu molts anys després i a qui, per exemple, la franquesa amb què Angèlica, ja promesa de Tancredi, es presenta a don Fabrizio, l’any 1860, li fa evocar ni més ni menys que una escena de El cuirassat Potemkin, la pel·lícula de Serguei Eisenstein, que és de 1925!
«S’hi acosta de nou i, empinada damunt les puntes de les sabates, li digué: —Tiot!
Encertat gag, comparable en eficàcia al cotxet per a nins d’Eisenstein i que, explícit i secret com era, extasià el cor senzill del Príncep i l’uní definitivament a la bella jove» [Villalonga]
[I aleshores, tornant a avançar, es posà de puntetes per xiuxiuejar-li a cau d'orella l'últim mot d'aquell encertadíssim gag, de direcció escènica gairebé tan eficaç com la seqüència del cotxet de criatura d'Eisenstein («Onclarro!»), tan explícit i alhora tan íntim que el cor senzill del príncep quedà subjugat sempre més a la formosa joveneta] [Vidal]
Unes pàgines abans, i després que don Fabrizio llegeixi la carta que li adreça Tancredi per encarregar-li que demani la mà d’Angèlica, el lector queda esblaït davant el paràgraf següent:
«La primera lectura d’aquest extraordinari i selecte fragment de prosa atordí un poc don Fabrizio: percebé de nou la sorprenent acceleració de la Història. En termes moderns diríem que es trobava en l’estat d’ànim de qui, pensant avui haver pujat en un dels petits vaixells que fan el cabotatge entre Palermo i Nàpols, s’adona que es troba tancat dins un avió supersònic i comprèn que haurà arribat al seu destí abans d’haver pogut dir “Jesús”.»
[La primera lectura d'aquell extraordinari exemple de prosa epistolar li féu rodar una mica el cap. Una prova més de l'esgarrifosa acceleració de la història; per fer servir termes moderns, diríem que experimentà el mateix estar d'ànim d'una persona d'avui dia que, pensant-se que s'ha embarcat en un d'aquells avions d'hèlices que fan la ruta entre Nàpols i Palerm, s'adona que en realitat ha pujat a bord d'un aparell supersònic i no tindrà temps ni de senyar-se que ja haurà arribat a destinació.] 
L’eficàcia de la comparació és innegable però l’ensurt que té el lector també. La irrupció de l’aviació supersònica enmig d’un episodi de caire romàntic, situat al 1860 més aviat fa esgarrifar.
Al capítol del ball trobem un altre anacronisme flagrant. [...] Parlant del Palau Ponteleone, on té lloc la festa, l’autor evoca un dels episodis més dolorosos de la seva vida, com fou la destrucció del palau Lampedusa de Palerm i escriu, en una evident associació d’idees:
«Al sòtil, els déus, recolzats damunt daurats seients, miraven cap a baix i somreien com el cel de l’estiu. Es creien eterns: una bomba fabricada a Pittsburg, Penn., un dia de 1943, els faria veure el contrari.»
[A dalt, al sostre, els déus, reclinats en llurs escons daurats, miraven avall somrients, inexorables com el cel d'estiu. Es creien eterns, fins que el 1943 una bomba fabricada a Pittsburgh, Pennsilvània, els havia de demostrar el contrari] 
A l’inici del capítol cinquè, també es parla d’un servei d’autobús que «avui» ha convertit l’antic llogarret de San Cono, poble natal del pare Pirrone, en «quasi una barriada de Palermo.»
Per què fa això, Lampedusa? Per què no respecta més les normes del joc i adopta un paper més convencional de narrador en tercera persona, discretament amagat rera els personatges? Per què no evita aquests anacronismes que sotraguegen el lector? Per què de tant en tant el titellaire treu el cap per darrera les bambalines i pica l’ullet descaradament al públic?
No existeixen respostes definitives, que només hauria pogut donar el mateix Lampedusa i, per tant, solament ens podem moure en el terreny de la hipòtesi més o menys documentada. 
A les seves Lliçons sobre Stendhal, Lampedusa fa un elogi explícit del narrador omniscient i diu:
«Stendhal va escollir el camí més breu i més superb, aquell que, per dir-ho d’una forma simple, pot definir-se com el mètode que permet de narrar la història de Déu. Stendhal, a la manera d’un ésser diví, coneix els pensaments més ocults de cada personatge, els presenta al lector, al qual fa extensiva la seva pròpia facultat de veure-ho tot. No deixa res a l’ombra, tret d’allò que no desitja expressar per tal d’obtenir una doble emoció.»
És evident que Lampedusa admirava la divina llibertat, tan compromesa, d’altra banda, del narrador omniscient. Però ell va anar més enllà. No solament va superar els escrúpols i els dubtes morals que es presenten al narrador omniscient quan parla de la intimitat més privada dels personatges sinó que, permetent-se la màxima llibertat, se situa tan enfora de la història que arriba fins i tot a l’anacronisme més flagrant.
A El Guepard, el narrador, doncs, no solament no està a l’interior del relat, barrejat amb els personatges, sinó que s’ho mira tot des d’una perspectiva temporal molt explícitament llunyana, a cavall de la crònica i gairebé de la investigació històrica. Alhora, el narrador ho sap tot dels seus personatges i distribueix la matèria narrativa i l’evolució temporal segons el seu criteri, que és plenament arbitrari. És aquella complexitat que dèiem. Ara bé, al lector, trobar de sobte avions supersònics i autobusos francament li fa més pena que goig, sobretot angúnia. És com una corda de guitarra que es trenca en ple concert. De manera que aquests anacronismes, de cara a l’efectivitat de la novel·la, fan més mal que bé.
[...] ¿Podem pensar que aquests anacronismes tenen justament la finalitat de marcar la distància formal que existeix entre la novel·la i la crònica històrica i vagament familiar? ¿Pretenia Lampedusa escriure una mena de memòries de la família, en un terreny incert entre la fantasia i la història, ell que era materialment el darrer príncep d’una estirp que s’extingia? ¿Volia, el darrer príncep, homenatjar aquell qui fou l’últim Guepard, somniar-hi? ¿[...] Hem de suposar que El Guepard és una novel·la o més aviat l’hem de considerar una elaborada especulació literària, una passejada de l’autor pel món espiritual dels seus avantpassats, sota la disfressa de ficció narrativa?
En tot cas, després de veure les llicències que es permet l’autor, no ens han pas d’estranyar gens les anticipacions argumentals que hi ha en el text, les referències a un futur que el narrador coneix però que no ens explicarà amb detall. Per exemple les al·lusions a la futura vida matrimonial d’Angèlica i Tancredi, quan encara són promesos. Són jocs en el temps molt més ortodoxos amb les normes de la narració omniscient que no pas els violents anacronismes que gosa escriure Lampedusa en una aposta certament arriscada i, no ho neguem, de dubtosa eficàcia.»

MIQUEL PAIROLÍ. El príncep i el felí. Una lectura de El Guepard.  Pagès, 1996.

___________________________
P.S.: La traducció que utilitza Pairolí en les citacions és la de Villalonga, és clar, perquè en Pau Vidal no havia fet encara la seva. M'he permès oferir-vos la versió de Vidal a sota, entre claudàtors i lletra més petita. Però si us fa gràcia comparar més fragments, aquí en trobareu un parell que il·lustren com s'ho ha fet en Pau Vidal (Bravo!) per distingir el napolità regi i el sicilià popular, per exemple. 


dimarts, 15 de gener de 2019

desmantellar biblioteques

Che cosa resterà di noi? Del transito terrestre?
Di tutte le impressioni che abbiamo in questa vita?
Franco Battiato. «Mesopotamia». Giubbe Rosse, 1989.

Tot és i no
serà
si jo no hi sóc.
Francesc Garriga Barata. Temps en blanc. Proa, 2003.


La mayor parte de quienes nos dedicamos a los libros de viejo estamos familiarizados con la experiencia de retirar las pertenencias de un difunto y acabamos insensibilizándonos con el paso del tiempo, excepto en casos como este, cuando el matrimonio fallecido no tenía hijos. Por diversas razones, las fotografías que cuelgan de las paredes —el marido en su elegante uniforme de la RAF; la esposa durante un viaje de juventud a París— desprenden una suerte de melancolía que uno no encuentra en aquellas viviendas de parejas con hijos que les han sobrevivido. Desmantelar su biblioteca se antoja el acto final de destrucción de su carácter y te sientes responsable de eliminar las últimas huellas de las personas que fueron un día. La colección de libros de esta mujer era una muestra de su carácter; sus intereses como lectora es lo más parecido que deja a una herencia genética. Quizá por esto su sobrino tardara tanto tiempo en pedirnos que mirásemos sus libros, de una manera similar a la reticencia que muestran unos padres a la hora de modificar el menor detalle de la habitación de su hijo difunto.

Shaun Bythell. Diario de un librero. Traducció de Antonio Lozano. Malpaso, 2018. P. 43.

dilluns, 14 de gener de 2019

adverbis


«El camí cap a l'infern està empedrat d'adverbis, n'estic segur, i estic disposat a sortir al balcó a cridar-ho als quatre vents. Per dir-ho d'una altra manera, són com les margarides. Si en tens una a la gespa, sembla bonica i única. Ara, si no l'arrenques, l'endemà en tindràs cinc, cinquanta al cap de dos dies i la teva gespa, company, acabarà del tot, completament, abassegadorament coberta de margarides. Segur que llavors ja les perceps tal com són, males herbes, però aleshores, vatua, ja serà massa tard.»

Stephen King. Escriure. Memòries d'un ofici. Traducció de Martí Sales. L'altra, 2018. P. 145.
«Hay otra razón, voy a confesarme finalmente, por la que me alegro del éxito de Malamente [Nota de la copista: Parla de la cançó de la Rosalía]. Por fin, felizmente, podemos celebrar el triunfo de un adverbio terminado en mente. Una novela, con ese título, sería cruelmente sentenciada sin ser leída atentamente. Hay muchos odios en el mundo literario, pero pocos comparables a los que, fatalmente, sufren los adverbios terminados en mente. Son tratados como bandidos alevosamente emboscados en la espesura del lenguaje. Una de las tareas de la corrección literaria es perseguir ferozmente, implacablemente, a estos forajidos terminados en mente. Menos mal que Borges escribió: “Incesantemente la rosa se convierte en otra rosa”.
A ver si mejoramos malamente.»

Manuel Rivas. Mal, muy mal, malamente. El País Semanal. 13|1|2019.

diumenge, 13 de gener de 2019

l'ordre de la kondo


XAVI AYÉN | MAGÍ CAMPS
Només 30 llibres?
La Vanguardia
12|1|2019

Els escriptors opinen sobre la proposta reduccionista de Marie Kondo,‘la reina de l’ordre’

L’any 2015, la revista Time va incloure Marie Kondo a la llista de les cent persones més influents del món. L’autora japonesa s’havia donat a conèixer a escala mundial amb La màgia de l’ordre (Ara/Aguilar), un llibre guia amb consells sobre com fer endreça al nostre entorn. Arran de l’èxit, va publicar més títols i ja n’ha venut 30  milions d’exemplars. No contenta amb l’èxit, i després d’omplir les lleixes de mig món amb els seus volums, ara s’ha fet encara més popular amb una sèrie a Netflix,

A ordenar con Marie Kondo, on diu que a cada casa hi hauria d’haver només 30 llibres, una milionèsima part dels que ella ha venut. La polèmica s’ha desfermat i les xarxes en van plenes.

La Vanguardia ha volgut copsar l’opinió d’alguns autors per saber com gestionen la seva biblioteca i com s’ho farien si haguessin de triar només trenta títols. Les opinions són diverses, des de Jordi Carrión, que considera que Kondo “no té formació en biblioteconomia ni és una gran lectora”, fins a Iván Repila, que comparteix la idea “d’evitar acumulacions i tractar de viure en un ambient diàfan”.

BIBLIOTECA PARTICULAR
Quants llibres té a casa?
En contraposició a la xifra de Kondo, la majoria dels escriptors consultats parlen d’uns 2.000 volums. Segons el nostre cànon, doncs, aquesta seria la xifra òptima, que marquen Sergi Pàmies, Víctor del Árbol, Llucia Ramis i Agustín Fernández Mallo. Amb 3.000, Isaac Rosa; amb 4.000, Quim Monzó, “entre els del pis on visc i els del zulo on em tanco per llegir i escriure”; amb 5.000, Jordi Carrión, i amb 7.932 fitxats i un miler més sense fitxar, Màrius Serra. Juan Pablo Villalobos té la seva biblioteca escampada en sis cases de tres països diferents. Núria Cadenes es veu incapaç d’establir una xifra, “potser 5.000?”, i argumenta: “De fet, ens hem canviat de casa per ells, perquè on vivíem fins ara no hi cabíem tots, els llibres i nosaltres”, i apunta la teoria que “de nit organitzen festes i es van reproduint”. I Marta Orriols en té per totes les dependències de casa seva: “Quatre lleixes fins al sostre al menjador, dues sobre el meu escriptori i un moble baix tot ple al meu dormitori, sense comptar els escampats arreu ni tampoc la muntanya sobre la tauleta de nit”.
Per sota del cànon se situa Laura Pinyol amb 1.500, i Dolores Redondo, amb 800-1.000. Iván Repila i Alejandro Palomas en tenen uns centenars a casa i uns altres en caixes. Eva Baltasar és qui més s’acosta a la proposta de Kondo: “Tinc uns 50 llibres, els imprescindibles”. Però aclareix: “Els altres els regalo a qui crec que poden agradar o bé els dono a la biblioteca del meu poble, on els guarden per mi, els treuen la pols de tant en tant i els comparteixen amb els meus veïns i veïnes”.

GESTIÓ D’EXCEDENTS
Què fa amb els que no guarda?
Igual com fa l’autora de Permagel , Redondo els dona a biblioteques de barri o d’hospitals, “gairebé sempre en tenen pocs perquè els pacients, quan els donen l’alta, se’ls enduen a casa per acabar-los de llegir”. Però l’opció de les biblioteques no sempre és viable. Fernández Mallo explica que “el problema és que en molts llocs ja no els volen ni regalats”. I Monzó afegeix: “Fa dècades intentava donar-los a biblioteques públiques. Però a partir del moment que vaig veure que, quan els els
oferia, em feien mala cara i no els volien (“Uf, els hauríem de catalogar...”) els llenço al contenidor”. Llestos.
Regalar-los als amics és una opció majoritària entre els entrevistats, i Carrión especifica que els dona a amics amb llibreries de segona mà, igual que fa Ramis, a un amic del mercat de Sant Antoni, “a condició que vengui a cercar-los (normalment visc en pisos sense ascensor)”. Palomas té una altra opció: “Els deixo als bancs dels parcs o a les estacions de tren. De vegades, intento donar-los a residències de gent gran”. Redondo també els deixa en llocs on algú els pugui agafar, “al tren, a les estacions, als parcs... llocs on sempre troben algú avorrit i li fan companyia”, i Pinyol fa servir un punt d’intercanvi de llibres d’un espai públic (bookcrossing ) del seu poble. També Cadenes, que els que no vol guardar procura que no entrin, però si se n’ha de despendre, diu: “Si és regalable, el regalo; si no, el deixo en algun lloc arrecerat però visible, per si algú, qui sap, el vol recollir”.
Pàmies té estratègia pròpia: “Els deixo entre els dos contenidors que hi ha prop de casa, dins d’unes bosses de nanses, i acostumen a durar poc. Quan són molts (mudances i retallades desesperades d’espai), tenia el telèfon d’un drapaire de furgoneta i matrícula falsa, li enviava un missatge i me’ls recollia. Però he perdut el telèfon, o sigui que ara els vaig deixant a poc a poc”.
Repila els desa al guardamobles, i Orriols ho fa en qualsevol dels racons de casa seva: “Només em desprenc de llibres que m’han regalat persones que em fan esgarrifar. No pel llibre, sinó per la persona. En aquest cas els dono al meu pare. Llençar-los, mai”.

ELS QUE NO FARIEN TRIA
Com escolliria trenta títols?
Hi ha uns quants escriptors que no poden o no s’ho volen plantejar. Rosa diu: “Podria viure sense cap llibre a casa i continuaria llegint, soc sobretot lector de préstec de biblioteca”, però si hagués de triar “amb 30 no en tinc ni per als que jo he escrit, incloent-n’hi de butxaca i traduccions. Em sembla una xifra ridícula, i m’encanta viure envoltat de llibres”. És el mateix desig que expressa Cadenes: “Ho trobo una bajanada. Trenta?! Per quins set sous? I per què no 27? O 35? M’agraden les cases plenes de llibres. M’agrada ma casa plena de llibres. Viscuda de llibres”.
La bajanada és general. Pàmies: “No combrego amb aquestes idees de Marie Kondo i no sabria viure amb només 30 llibres”. Serra: “No escolliria mai 30 llibres. Monterroso té un conte d’un home que vol reduir la seva biblioteca a cent i, al final del dia, només es desprèn d’un, que tenia repetit. No tinc cap llibre de Marie Kondo”. I Monzó rebla: “No escolliria mai trenta llibres i prou. Que Marie Kondo faci el que vulgui a casa seva que jo a la meva faig el que em sembla”.
Carrión afirma que no en podria seleccionar “menys de 500”. Redondo diu: “No triaria trenta llibres, ni dues persones, ni entre el meu gos i el meu gat. Crec que hi ha una cosa psicopàtica quan et desfàs del que no t’és immediatament útil sense atendre a criteris emocionals”. I Del Árbol conclou: “El meu criteri seria impossible. Sí que en tinc unes quantes desenes que rellegeixo cada tants anys i que per raons més aviat emocionals tenen gran importància per a mi. Des de la primera Anàbasi de Xenofont, que em va tocar traduir a tercer de BUP, fins a l’obra completa de Camus, que em continua alimentant”.

ELS QUE SÍ QUE FARIEN TRIA 
Quins serien els 30 escollits?
Tot i així, alguns escriptors sí que es plantegen el repte. Orriols, tot i que “només de pensar-ho” es posa nerviosa, diu: “Guardaria un parell de joies per a nens, possiblement un Sendak i un Jeffers, i per a la resta tindria un criteri absolutament emocional. Em quedaria els que acabo rellegint o consultant sempre, que imagino que fan el mateix paper que la presència d’un paquet de tabac per a algú que està intentant deixar de fumar. Allò de saber que hi són per si de cas, per si el mono es
descontrola”. Palomas ho veu fàcil: “És molt senzill: hi ha llibres –més de trenta– que rellegeixo de tant en tant, com La porta, de Magda Szabó, o Bomarzo, de Mujica Lainez. Aquests van davant de qualsevol altre”. Pinyol confessa que li costaria: “Confio no haver-ho de fer. Triaria els més rellevants i segurament la majoria serien novel·les”. I afegeix: “Aprofito per dir que no em crec la Marie Kondo
i no li faria mai cas!”
Ramis explica: “N’hi ha que pots llegir i rellegir, i sempre hi descobreixes frases o idees noves, o que no es llegeixen igual a una edat o una altra; com per exemple, El llibre del desassossec, de Fernando Pessoa. També seleccionaria els llibres que més m’han agradat dels meus autors preferits”. Repila fa un plantejament doble: “Em quedaria amb els que tenen un determinat valor sentimental i amb els que sabés que no podria trobar, en el futur, de cap manera”.
Fernández Mallo raona: “Els triaria amb el criteri de la seva influència sobre mi com a lector i també com a escriptor, un criteri d’afectació personal en la meva formació com a adult, no en un cànon extern de suposades obres mestres. L’única obra mestra és la que construeixes tu mateix ajuntant totes les teves lectures de vida en un sol i hipotètic llibre, que està en la teva formació intel·lectual i sentimental”.
Villalobos conclou: “És possible que, si hagués d’escollir trenta títols, serien els que estan repetits en totes les cases on en guardo: els de Juan Rulfo, per exemple, i la tradició de literatura llatinoamericana que m’interessa: Felisberto Hernández, Mario Levrero, César Aira, Elena Garro…, així com una tradició humorística irreverent, d’autors americans, anglesos... Val més que Marie Kondo no vingui a casa meva, potser l’assassinaria. Sota el llit matrimonial hi ha un bagul que tenim ple absolutament de llibres, no hi ha res més, dormim sobre un tresor de 500 llibres. Cada vegada que he de buscar un títol, em costa un munt”.
Però Fernández Mallo encara va una mica més enllà: “Per mi, que Marie Kondo faci el que vulgui, només faltaria. La part dolenta són aquests disbarats que en el fons tenen l’única voluntat de prescriure actituds morals i polítiques; és a dir, religioses. La seva proposta del despullament és clarament pròpia de cert puritanisme, bastant clàssic i més antic que la roda. Per començar caldria veure si és una gran o bona lectora, i com llegeix, i què llegeix, i si els seus criteris per a aquesta reducció de biblioteca són intel·lectuals o simplement són incultura. Aquesta és la clau”.


dissabte, 12 de gener de 2019

divendres, 11 de gener de 2019

posar fel a l'agulla


Volvimos a clases y nos cambiaron a la profesora jefe, la señorita Carmen, lo que agradecí de todo corazón. Llevábamos tres años con ella, y ahora pienso que no era una mala persona, pero me odiaba. Me odiaba debido a la palabra aguja, que para ella no existía. Para ella la palabra correcta era ahuja. No sé muy bien por qué un día me acerqué con el diccionario y le demostré que estaba equivocada. Me miró con pánico, tragó saliva y asintió, pero a partir de entonces dejó de quererme y yo también a ella. No deberíamos odiar a la persona que nos enseñó, bien o mal, a leer. Pero yo la odiaba o más bien odiaba el hecho de que ella me odiara.

Alejandro Zambra. Formas de volver a casa. Anagrama, 2011. P. 39.

dijous, 10 de gener de 2019

la bibliotecària mahy


TERESA COSTA-GRAMUNT
La bibliotecària Mahy
El 3 de vuit
(no us sé dir la data; fa poc, això sí)

L'any 2012, a l'edat de 76 anys, va morir a la ciutat de Christchurch, Nova Zelanda, l'escriptora Margaret Mahy.
Nascuda l'any 1936 a Whakatane, Nova Zelanda, aquí a Europa vam conèixer aquesta autora per un fet important dins del món dels escriptors de literatura infantil i juvenil: l'any 2006 Margaret Mahy va rebere el prestigiós premi Hans Christian Andersen.
Margaret Mahy, que va estudiar a la Universitat d'Auckland i a la Universitat de Canterbury, va començar a treballar, l'any 1956, com a bibliotecària escolar a Wellington, dins del sistema bibliotecari de Nova Zelanda. No sempre es dona, però també és veritat que és freqüent que hi hagi bibliotecàries que escriguin i publiquin ja sigui poemes, contes o narracions, i ben sovint dedicades a un públic jove ben conegut per una bibliotecària com és el cas de Margaret Mahy. La bibliotecària Mahy va començar a publicar els seus contes i històries a la dècada dels anys 70 del segle passat. En aquest punt, i segurament a causa de l'èxit obtingut pels seus treballs, Margaret Mahy va abandonar la seva carrera com a bibliotecària per dedicar-se plenament al conreu de la literatura. El seu prestigi com a autora va créixer i no en va l'any 1991 es va crear el premi Margaret Mahy que premia obres per al públic infantil i juvenil.
Ara, i en la bella col·lecció il·lustrada El jardí Secret de Viena Edicions, s'ha publicat en la traducció de Teresa Guilleumes una de les obres més emblemàtiques de Margaret Mahy, publicada l'any 1978. El segrest de la bibliotecària, que s'acompanya d'unes gracioses il·lustracions de Sir Quentin Blake, que fan aquest relat encara més atractiu.
El fet de ser bibliotecària imprimeix caràcter. I aquesta història del segrest d'una bibliotecària per part d'uns bandits (de pega, cal dir a l'inici, i reconvertits en bibliotecaris després), és una veritable obra mestra de Margaret Mahy, ja que no només està ben escrita sinó que l'escriptora hi planteja el valor dels llibres, més encara, el seu poder de transformació.
No puc deixar de recomanar que regaleu aquest llibre a la mainada delerosa d'aventures que en aquest cas posen en valor la intel·ligència del cor aplicada a la vida. I és que, ho sabem els qui estimem els llibres, un llibre —o una bibliotecària, ep— pot canviar-nos la vida.

dimecres, 9 de gener de 2019

l'efímera veritat


VICENÇ PAGÈS JORDÀ
«L’efímera veritat»
L’Avenç, núm. 352. Desembre 2009

Si algun indocumentat tingués cap dubte sobre el caràcter nefast que han tingut els criteris ideològics aplicats a la literatura, n’hi hauria prou de recordar-li la història del manuscrit d’Il Gattopardo.
El 1956 va arribar a mans d’Elio Vittorini, aleshores lector de l’editorial Mondadori. Vittorini és un escriptor acceptable, i se li ha de suposar una mínima sensibilitat artística. L’únic motiu de rebutjar el manuscrit de Lampedusa era que no complia les regles del neorealisme que Vittorini practicava i propagava (altres fonts insinuen que la decisió va obeir a raons comercials; es tractaria, en aquest cas, d’una altra mena d’error, no necessàriament menys greu). El 1957, des de l’editorial Einaudi, Vittorini va tornar a rebutjar el manuscrit. El destí, que a vegades cau en l’efectisme, va voler que Lampedusa rebés la negativa pocs dies abans de morir. Va ser, doncs, de manera pòstuma que Il Gattopardo va veure la llum, després que enlluernés un lector de Feltrinelli i també escriptor, Giogio Bassani, autor de la memorable Novel·la de Ferrara. Aviat Il Gattopardo va ser abundosament reeditat i traduït, fins i tot abans de comptar amb la popularització definitiva que li va donar Visconti el 1963 amb la pel·lícula homònima.
L’error que va cometre Vittorini quan va desestimar la publicació d’Il Gattopardo és colossal en la mesura que la novel·la no només conté una visió aristocràtica de l’ascensió social —que hi és—, sinó també una descripció peculiar de Sicília i un retrat connotat i convincent dels personatges, així com una visió lúcida i desenganyada del pas del temps.
A la primera part del llibre hi trobem la frase a què sovint se’l redueix, la que pronuncia el jove Tancredi davant el seu oncle Fabrizio, el príncep de Salina: «Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï». Som a l’any 1860. Giuseppe Garibaldi acaba de desembarcar a Sicília i està a punt d’instaurar-se la monarquia parlamentària de Víctor Manuel II. En aquell moment de transformació, Tancredi s’adona que l’única manera que té la noblesa empobrida de conservar el poder és aliant-se amb la burgesia emergent. Ell mateix assumirà amb entusiasme aquesta missió casant-se amb la bella Angelica, filla del vulgar però adinerat Calogero Sedara. Cent pàgines més tard, quan el mateix Calogero, alcalde de Donnafugata, manipula burdament els vots del referèndum sobre el canvi polític, el príncep Fabrizio fa una reflexió que no ha perdut actualitat: a partir d’aquell moment, la veu despòtica que deia «O fas el que jo dic o rebràs» esdevé la veu sibil·lina que diu «Però si tu mateix ho vas firmar, que no ho veus?»
Els Salina i els Calogero
Més que a una substitució, assistim a una barreja. Els Salina proporcionen als Calogero la dignitat i l’elegància que els falta, mentre que en reben eficàcia i capacitat de maniobra. Cent pàgines més tard, arriba una altra de les frases més citades del llibre: «Nosaltres hem estat els Gattopardos, els guepards; els que ens suplantaran seran els xacals, les hienes; i tots plegats, guepards, xacals i xais, ens continuarem considerant el centre del món». Però alguna cosa ha canviat. En la seva última escena, el príncep pren consciència que la família s’acaba: «L’últim era ell. Aquell barbut d’en Garibaldi, ves per on, s’havia sortit amb la seva».
Un altre dels protagonistes de la novel·la és l’illa, fatídica com el clima, perfectible i estimada, a la qual Lampedusa dedica passatges convincents. Potser a causa de les incomoditats extremes, en particular de la misèria, la primera víctima de l’illa és la veritat: «Enlloc del món la veritat és tan efímera com a Sicília: no fa ni cinc minuts que ha passat la feta que el seu nucli genuí ja ha desaparegut, camuflat, embellit, desfigurat, oprimit i rebaixat per la fantasia i els interessos; el pudor, la por, la generositat, la maldat, l’oportunisme, la caritat, totes les passions, bones i dolentes, s’abraonen damunt del fet i l’espelloten;  en un no res ha desaparegut».
El vals amb Angelica 
Més importants que la veritat i que la ideologia són unes quantes escenes del llibre que es graven per sempre en la memòria del lector: la tarda de cacera del príncep amb don Ciccio, quan tots dos s’adonen que les conviccions del servidor són més sòlides que les de l’amo; la conversa, plena de matisos i d’ironies, en què Fabrizio i don Calogero acorden el matrimoni dels seus fills; el festeig frenètic de Tancredi i Angelica per les zones menys visitades del palau de Donnafugata...I, naturalment, el ball amb què acaba la sisena part del llibre, en particular el vals que balla el príncep Fabrizio amb Angelica, que compendia de manera magistral la satisfacció, el desig, l’enveja i la tristesa que li produeix el casament.
Més enllà de les transformacions socials i de l’evolució personal, el tema del llibre ve donat per l’estructura. Fixem-nos-hi. Les quatre primeres parts, situades a l’any 1860, narren l’acostament entre les dues famílies, és a dir, el pacte entre l’aristocràcia i la burgesia. La cinquena part, que s’esdevé el 1861, està dedicada a un episodi lateral protagonitzat pel capellà de la família, el pare Pirrone, i serveix de cortina de separació. La sisena part està consagrada al ball de presentació d’Angelica en societat, el 1862, el moment més eufòric de la novel·la. Després venen dos salts. El capítol setè detalla els últims moments en la vida del príncep, ja decrèpit, el 1883. En el vuitè, la decrepitud s’ha encomanat a la generació següent: som a l’any 1910. Tant les filles del príncep com la seva jove s’han transformat en unes velles solitàries i rancunioses. Aquest darrer capítol està dedicat a la falsedat de la memòria. D’una banda, es descobreix que la majoria de les relíquies guardades a la capella familiar són falses; de l’altra, el record més punyent de la filla gran del príncep, que ha contribuït en gran manera a configurar-la tal com és, també resulta fals. Al final del llibre, el darrer vestigi que queda del príncep de Salina és llançat en un racó del pati.
En la cèlebre escena del ball, els déus pagans representats en el sostre miren avall, somrients, creient-se immortals. El narrador, llavors, ens anticipa que seran destruïts el 1943 per una bomba fabricada a Pittsburgh, Pennsilvània. És una anticipació semblant a la que es produeix en el paràgraf dedicat al ball de Tancredi i Angelica. No em puc resistir a transcriure’l perquè és alhora un homenatge a la bella traducció de Pau Vidal (que supera de lluny la versió capriciosa de Llorenç Villalonga), i també una mostra significativa de la prosa de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, que amb l’única novel·la que va escriure es va convertir en un dels autors més importants del segle vint:
«Oferien l’espectacle més patètic de la vetllada, el de dos enamorats joveníssims que dansen junts, cecs als defectes recíprocs, sords als avisos del destí, fent-se la il·lusió que tot el camí de la vida serà pla com el paviment d’aquell saló, actors involuntaris als quals un director fa representar el paper de Romeu i Julieta sense ensenyar-los la cripta i el verí, ja previstos al guió. Cap dels dos no era innocent, perquè tant l’un com l’altra tenien els seus càlculs i els mil objectius inconfessables; però tots dos resultaven adorables i commovedors mentre les respectives ambicions, ingènues però no pas límpides, quedaven dissimulades sota els mots tendres que ell li xiuxiuejava a cau d’orella, sota el perfum dels cabells d’ella, sota l’abraçada dels seus cossos condemnats a morir.»