agraiments

 

Bibliotecaris, merci per la part que us toca. 

De res. Ha estat un plaer.

 

parlem amb nickolas butler

 

 

L’autor conversa amb Llucia Ramis sobre la seva nova novel·la, "Buena suerte" / "Bona sort". Dijous 10 de març 2022. Biblioteca Esquerra de l’Eixample-Agustí Centelles.

 

al tren

 

The Reader (64) on her train ride in Chicago, Darren Thompson

avui a olot

 

La biblioteca de la curiositat infinita
Cia. Marga Socias
Dissabte 25 de març de 2023, 17 h, Teatre Principal d’Olot

Una instal·lació que és una biblioteca plena d’històries amb diferents espais per descobrir-ne lliurement un munt

En aquesta biblioteca cada llibre és un viatge que, tot i que no pretengui canviar el destí de ningú —encara que ho podria ben fer—, ofereix la possibilitat de convidar-lo a un univers fascinant. Aquesta biblioteca és un món per descobrir on pot passar qualsevol cosa.

Marga Socias és una artista a qui li agraden les històries i, sobretot, li agrada explicar-ne. Actua, escriu i idea espectacles. Parteix de les escletxes de la quotidianitat però el que fa és inclassificable. Hi ha una constant: busca crear experiències per als altres. Experiències de tota mena i amb tots els recursos disponibles. Ha participat arreu del món en propostes escèniques diverses expandint-se cap a tots els racons imaginats i desitjats. I el joc continua.

Algú va dir que l’afortunada troballa d’un bon llibre pot canviar el destí d’una ànima.

Idea original: Marga Socias

Bibliotecàries: Marga Socias, Violeta Avilés, Maika Eggerick i Clara Sáez

Disseny i construcció de l’escenografia: Thomas Roper

Disseny gràfic: Sandro Bedini

Paisatge sonor: Carlos Fontova

Llibret especial: Noa Hernández

Enquadernació: Mercè Soler

 

xavier graset conversa amb nickolas butler

 

Més 324. 08/03/2022. Xavier Graset conversa amb Nickolas Butler.

fauna de biblioteca

SERGIO C. FANJUL
Fauna de biblioteca
El País
17|10|2018

A la biblioteca pública van los que no tienen. Los que no tienen libros. O dinero para comprarlos. Los que no tienen silencio para estudiar. U oficina en la que trabajar. Los que no tienen amigos. O esperanza. Los que no tienen donde pasar el día. Los que no tienen otra cosa que hacer.

Sin embargo, todos tienen una misma cosa: hambre. Ya sea de conocimiento o de bocata de chóped.

Me hace muy feliz ir a las bibliotecas y ver que la gente, de toda clase y condición, las usa, y las usa mucho, y vence la dictadura del Twitter y esta edad oscura dominada por las ya clónicas series de Netflix. Y qué bien me caen los bibliotecarios, industriosos guardianes de la palabra común.

Todo esto me da esperanza en la humanidad, esa humanidad que chapa para el examen, que lee novelones, que dormita enfrente de una revista.

En mi Oviedo natal había un homeless ilustrado que era el primero en llegar y el último en irse: se pasaba el día leyendo a Kant. Daba para una amable película de sobremesa. Así hay muchos en Madrid, personas callejeras que combaten ese vacío horario de la mejor manera que se me ocurre.

Yo frecuento las bibliotecas de Iván de Vargas, cerca de la Plaza Mayor, y la de Pedro Salinas, próxima a Puerta de Toledo, pero ahora hay un carné unificado que permite sacar libros de cualquiera y devolverlos donde mejor te venga.

Es como si todas las bibliotecas de la Comunidad de Madrid estuvieran conectadas por agujeros de gusano en el espacio-tiempo, es una pena que no pueda uno entrar por una y salir por otra, como siempre fantasee que se podría hacer en los establecimientos de El Corte Inglés: entrar por Callao y salir por Goya, entrar por Granada y salir por Lisboa.

No todo es buen rollo en las bibliotecas: también ansiedad y zozobra. Siempre me acuerdo de aquel capítulo de Cosmos en el que Carl Sagan mostraba, en una biblioteca neoyorquina, el pequeño fragmento de estantería que un ser humano puede leer a lo largo de toda una vida.

Así que me pongo muy loco y empiezo a derivar entre leer este periódico, y luego su competencia, para pasar después a un tratado de Electrónica Básica, y a otro de perros bonitos, y acabar naufragado en una novela rusa del XIX. El zapping vital nunca abandona. Cuando me bloqueo levanto la cabeza y miro a los otros. La señora que busca en el ordenador. El chaval que revisa las películas. El guardia de seguridad que bucea en la nada.  Ese otro lector bloqueado que, aburrido, levanta la cabeza, escanea la sala y me mira… y resulta que ese hombre soy yo. No, es broma.

la biblioteca d'albert serra (el cineasta, no la novel·la)

LLUCIA RAMIS

La biblioteca d'Albert Serra

La Vanguardia

13|3|2023

Cada biblioteca és un món. Des d’aquesta nova secció ens proposem d’explorar les de persones destacades de sectors diversos, com el cinema, la música, el disseny, la ciència, l’art, la gastronomia, l’esport, l’empresa. I així conèixer-les a través dels seus llibres.

 

Una habitació plena de llibres té un aire acollidor. També és estètic. A Albert Serra li agrada envoltar-se de llibres, i li crida l’atenció no veure’n a les cases dels rics. El seu admirat Karl Lagerfeld deia que en tenia tres-cents mil, però el mateix llibreter del dissenyador assegura que superava el milió; necessitava apartaments sencers per guardar-los. Els de Serra es reparteixen entre Barcelona, Banyoles (hi ha traslladat els més voluminosos) i París, on té un pis compartit amb un coproductor lisboeta. El problema és la manca d’espai. I l’excés de pes. Serra viatja molt, i intenta no anar gaire carregat; de vegades llegeix al Kindle, però no gaudeix igual.

El saber ocupa lloc i gairebé cada racó del seu pis de l’Eixample, folrat de prestatgeries fins al sostre. La primera va ser una de ferro, làmines fines. Després hi arribaren les de fusta, a la mateixa sala de lectura, on hi ha una catifa estil Lluís XV (o, en el seu cas, millor Lluís XIV), dos coixins amb la bandera nord-americana damunt d’un petit sofà, un cartell d’Història de la meva mort, i una butaca orellera davant la finestra que dona al carrer. Al costat, uns quants volums en què es recolza Sumo de Helmut Newton, i darrere, les obres completes de Balzac, Flaubert, Goethe i Tolstoi, de l’editorial Aguilar, encimbellades per uns dinosaures de plàstic que qualcú es va deixar.

Els llibres s’apilaven al terra hidràulic, fent columnes, i calgueren més prestatgeries al menjador, a l’entrada, a la cuina. Al començament, els agrupava per temes: cinema, art, història, filosofia, poesia, moda, música, teatre, economia. Però tot d’una la cosa va prendre un ordre personal. Els té localitzats de memòria. Per exemple, parlant de literatura russa, esmenta Memòria de la casa morta, el seu preferit de Dostoievski. Sap que és en un dels quaranta prestatges del menjador, més o manco per aquí. Mentre el cerca, ens observen un cartell d’Honor de cavalleria i grans fotos emmarcades de Lluís Carbó i Lluís Serrat Masanellas, recurrents a les seves pel·lícules. El troba.

Un llibre el porta a un altre. I la curiositat, i la passió. Goethe li va fer descobrir Beaumarchais, “potser un dels personatges més extraordinaris de la història, té una retòrica increïble”; en llegí una biografia durant el confinament. També llegí Les confessions de Rosseau i El diari londinenc, de James Boswell.

Li agrada la literatura llibertina del XVIII i la francesa del XIX i el XX. I tot i que no els compra responent a un pla, n’està al cas gràcies a converses amb amics, i a revistes com London Review of Books o New York Review of Books. En compra molts a França perquè, indica, allà la gent guanya infinitament més que aquí, però els llibres són infinitament més barats. Llegir en anglès li fa més mandra. No és fetitxista, tot i que en té molts de la Pléiade. Els ha fotografiat per evitar comprar-los dues vegades (li ha passat qualque cop). Té diverses edicions de la Ilíada i els clàssics de la Bernat Metge. I una col·lecció d’estratègia militar publicada pel Ministeri de Defensa.

Llegeix constantment sobre la Segona Guerra Mundial, tan transcendental que encara en vivim les conseqüències. Té llibres sobre Goebbels i com a mínim dos sobre la presidència de Trump: La habitación donde sucedió, de John Bolton, i Fire and Fury, de Michael Wolff, que considera una obra mestra: “Entens per què va guanyar”. Li agraden les memòries, la correspondència, les biografies, i a ca seva n’hi ha de Lagerfeld, Ava Gardner, Andy Warhol... i Tony Ryan (Serra deu ser la persona que té més llibres sobre el fundador de Ryanair: sis). Entre els seus escriptors preferits hi ha l’historiador Paul Veyne, i Roberto Longhi l’ha influenciat molt. Ha llegit À la recherche du temps perdu dues vegades i mitja. I enmig de Proust, Stendhal, Simone de Beauvoir, Marquès de Sade, Casanova i Tout Saint-Simon, sorprèn My Dark Place, de James Ellroy. Reconeix que l’autor li interessa més que l’obra: és únic, diu, no n’hi ha dos d’iguals, li passa de tot, és fascinant. Llegeix més Saul Bellow. I Houellebecq. “Naipaul i Coetzee són molt bons”. Elfriede Jelinek també; ho té tot, d’ella, però el seu teatre no l’entusiasma; massa grotesc. De sobte troba Stéréoscopie, de Marina de Van, “és un llibre delirant d’una actriu molt rara, de les drogues que prenia i la conseqüent caiguda lliure, autobiogràfic; haurien de traduir-lo”.

Les literatures espanyola i catalana no el motiven gaire, tot i que no hi falten Josep Pla, Palau i Fabre, Gabriel Ventura, Joanot Martorell. Veig La Regenta, segurament de quan estudià Filologia Hispànica i Teoria de la Literatura a la UB. Dues dècades després, ha rebut dos César amb Pacifiction, considerada la millor pel·lícula de l’any per la prestigiosa Cahiers du Cinéma. Davant les cartes de Norman Mailer, exclama: “La quantitat de feina que arribaven a fer!”, com si això no fos atribuïble a si mateix. Ara està ficat en un nou guió, i a finals de març publicarà Un brindis per Sant Martirià a H&O Editores.

A més de l’espai i el pes, cal comptar el factor temps. A la prestatgeria de la cuina, rere la porta, hi ha llibres de cuina; una col·lecció sobre formatges, menja formatge cada dia. Cuina bé, però poc, perquè no para. Troba a faltar llegir novel·les llargues, diu que permeten viure en un món diferent, lluny de tu mateix. Per ell llegir és l’única manera d’aprendre coses divertides, i cada cop pot llegir menys. Això no treu que continuï comprant llibres. Els darrers són damunt la taula, tot esperant el seu lloc a la biblioteca d’Albert Serra.

 

el gust és vostre

amèrica és el poble del costat

SÍLVIA MARIMON MOLAS
Nickolas Butler: "El consum de metamfetamines és com una epidèmia a la Nord-amèrica rural"
Ara
16|3|2022

Nickolas Butler (Allentown, Pennsilvània, 1979) diu que el Somni Americà s’està esllanguint, però ell en part en podria ser un exemple. Amb Canciones de amor a quemarropa (Libros del Asteroide, 2014), la seva vida va fer un gir de 180 graus: la novel·la es va convertir en un bestseller internacional. Abans s’havia guanyat la vida amb múltiples feines. Va treballar a Burger King, a la indústria càrnica, venent frankfurts... Després van venir més llibres d’èxit: Al cor dels homes (Empúries/Asteroide, 2017) i Algo en lo que creer (Libros del Asteroide, 2020). Ara acaba de publicar Bona sort (en català publicat per Periscopi i traduït per Marc Rubió, i en castellà per Libros del Asteroide). Butler deixa Wisconsin, on ha crescut, viu i on situa la majoria de les seves novel·les, per traslladar-se a Jackson (Wyoming). Allà viuen el Bart, el Teddy i el Cole, tres amics que reben un encàrrec: acabar una luxosa casa de milions de dòlars, en un lloc pràcticament inaccessible, sobretot quan neva, en molt poc temps. És una salvatjada, però ho accepten perquè creuen que els diners els poden canviar la vida. Darrere l’encàrrec hi ha la Gretchen. El misteri és per què ella té tanta pressa.

La majoria de les seves novel·les passen a Wisconsin, on viu amb la seva família, però aquesta es trasllada a Wyoming.

— Fa uns quants anys vaig sentir la història que d’alguna manera és la inspiració de la novel·la. Aquesta història va passar a Eau Claire, on visc, però no vaig trobar adient situar allà la novel·la. La casa de la història original valia un milió de dòlars, però vaig pensar que per què no fer-la molt més perversament cara. I fer-la a Jackson, Wyoming, on el paisatge és brutal. A Jackson passa el mateix que en moltes comunitats dels Estats Units: hi va a viure gent rica que expulsa la població que fa anys que hi viu. I m’agradava la idea de posar el focus en una petita comunitat on hi ha grans diferències de riquesa. I parlar del conflicte que se’n pot derivar.

Hi ha una crítica implícita al capitalisme salvatge. Paletes donant-t'ho tot per construir una casa i una dona que té molts diners però que no té temps per gastar-los.

— Vivim una època interessant, a les xarxes socials veiem persones que es compren coses boniques, viatgen a llocs fantàstics, semblen felices, i pensem que tenir tot això ens farà més feliços. Però no funciona. I mentrestant destruïm el nostre entorn. Amb la meva dona ens vam construir una casa i això també em va fer reflexionar. Quan hi vam anar a viure no em vaig sentir pas més feliç.

Com va influir-lo aquesta experiència personal?

— Cada dia parlava amb els paletes. Molts eren excompanys d’escola, ens trobem als bars, coneixem la mateixa gent... Són bona gent i tenen una vida força dura. Molts s’han divorciat diverses vegades. Beuen i fumen molt i alguns consumeixen drogues. I hi ha una altra qüestió: quan algú de classe mitjana treballa al límit per una altra que té milions i milions.

Podem parlar de classe mitjana o està desapareixent?

— Bé, ara als Estats Units el més preocupant és que cada vegada és més difícil accedir a l’educació i al sistema sanitari i comprar-se una casa. Tot allò que els nostres avis es pensaven que era el Somni Americà s’està diluint. I la gent n’és cada vegada més conscient. Però també hi ha una certa negació, perquè si no existeix el Somni Americà, no som tan especials com ens pensàvem. Aleshores, quin sentit té tot plegat? Jo no diria que la classe mitjana està desapareixent, però sí que s’està encongint. Però hi insisteixo, molta gent no ho vol veure, perquè quan ets conscient que ja no pots accedir a aquest somni, què pots fer? Has de canviar-ho tot: el govern i el país. I és difícil d’imaginar.

L’altra cara és la Gretchen, que té moltíssims diners però no té temps de gastar-los.

— La meva dona és advocada i quan va començar treballava per a una firma molt exclusiva i veia com els socis més antics feien molts diners però no podien gastar-los. No crec que tinguessin gaire qualitat de vida i els seus matrimonis eren un desastre. No veien mai els fills i molts eren alcohòlics. I, aleshores, quan vaig sentir la història d’algú que oferia una recompensa si aconseguien acabar la casa en tres setmanes, em vaig preguntar per què hi havia tanta pressa. I va ser quan va néixer la història de la Gretchen. Ella és el motor de la història.

Hi ha l’amistat entre els tres paletes, que es cuiden els uns als altres. El Teddy és el que sembla més avorrit i menys espavilat però també el que se’n surt millor. És l’únic religiós i l’únic pare.

— És el que té xarxa, una comunitat en qui recolzar-se, pensa en altres coses a part dels diners.

Les drogues estan molt presents a la novel·la, en concret l’addicció a les metamfetamines.

— El consum de metamfetamina és com una epidèmia a la Nord-Amèrica rural. És un problema molt greu, també a Jackson. Hi ha molta gent addicta que s’està morint pel consum d’aquesta droga. Quan el meu amic em va dir que li havien ofert una recompensa de 15.000 dòlars si acabava la casa en tres setmanes em va dir que no l’haurien acabat ni amb l’ajuda de les metamfatemines. Qui diu una cosa així? ¿Pot ser que realment hagués considerat aquesta possibilitat? La gent diu que prendre’t aquesta droga és com viatjar en cotxe a més de mil quilòmetres per hora. Em vaig beure molts cafès per accelerar el meu cor, tancava els ulls i m’ho imaginava per poder recrear la sensació que tot estava fora de control.

 

fantasies sexuals d'ahir i d'avui

Las bibliotecarias son las trabajadoras del mundo que más pinta tienen de estar haciendo lo que hacen como podrían estar haciendo cualquier otra cosa. Yo siempre me quedo mirando a las bibliotecarias y pensando qué otra cosa podrían estar haciendo. Manosear libros es algo para lo que evidentemente no ha nacido nadie. La de bibliotecaria no es una vocación, sino una renuncia.

Por otro lado, perversiono a menudo con la idea de ser violado por una banda de bibliotecarias, sobre una mesa de biblioteca y con todas las novelas de William Faulkner encima, abiertas a coro por la página 33.

 

Alberto Olmos. Trenes hacia Tokio. Lengua de trapo, 2006.

bancs de paners

 

 

JÚLIA TRULLÀ

Madrid estrena 20 bancos en forma de libro para sentarse a leer

OndaCero
14|3|2023 

 

Madrid instala bancos con forma de libro para promover el gusto y la afición por la lectura bajo la campaña ‘Asienta la lectura-siéntate a leer’

El Ayuntamiento de Madrid, a través de las áreas de Cultura, Turismo y Deporte y de Economía, Innovación y Empleo, ha puesto en en marcha la campaña de promoción de la lectura ‘Asienta la lectura-siéntate a leer’ instalando, durante tres meses, 20 bancos en forma de libros repartidos por toda la capital. El objetivo de esta iniciativa es promover el gusto y la afición por la lectura en todos sus formatos.

Tomando como eje vertebrador la celebración del Día Internacional del Libro, que será el próximo 23 de abril, así como las Ferias de Madrid y del Libro Antiguo de Primavera, estos puntos de encuentro al aire libre que invitan a los ciudadanos a sentarse a leer durante unos minutos o a escuchar una lectura.

[...] 

Cada banco está dedicado a una obra de un autor diferente y están ubicados en localizaciones cercanas a librerías, donde poder adquirirlos, o bibliotecas municipales, donde poder leerlos de forma gratuita. Ambas se unen a esta iniciativa como agentes culturales que proporcionan lectura, con el objetivo de dinamizar la actividad de las bibliotecas municipales y las librerías de la ciudad, en especial las pequeñas de proximidad y especializadas. Mediante un código QR en cada uno de los bancos, se podrá navegar por la información sobre los equipamientos culturales y comerciales de la ciudad.

Los autores a los que están dedicadas las esculturas son: Javier Castillo, Santiago Díez, María Esclapez, Albert Espinosa, Arta Game, Juan Gómez Jurado, Francisco Ibáñez, Joana Marcus, Risto Mejide, Juan José Millás, Kate Morton, Ana Punset, Miriam Tirado, J.K. Rowling, Elísabet Benavent, Rosa Montero, Julia Navarro y Eloy Moreno, además de escritores clásicos como Emilia Pardo Bazán y Benito Pérez Galdós cuyos bancos se colocarán también en el paseo central de El Retiro durante la celebración de la Feria del Libro.

Aquí i aquí trobareu més bancs-llibre d'altres ciutats.

metamfetamina i escapisme de classe

ADRIÀ PUÉRTOLAS
Metamfetamina i escapisme de classe: la 'Bona sort' de Nickolas Butler
El Nacional
10|5|2022

La novel·la de l’autor americà retrata l’atracció enverinada de l’ascensor social i la classe treballadora dels EUA

El Cole, el Teddy i el Bart, protagonistes de Bona Sort (Periscopi), són tres fills de Wyoming i de les Muntanyes Rocalloses de l’Oest dels Estats Units. Tres country boys que comparteixen l’estima per la vida rural amb el seu creador, l’escriptor Nickolas Butler, que també viu envoltat de naturalesa a un altre estat americà, Wisconsin. Però les seves vides, aparentment tranquil·les, es transformen amb un encàrrec inesperat: una milionària els demana construir una mansió enmig de les muntanyes en un termini de temps quasi impossible. Si són capaços de complir-lo, rebran una prima que els catapultarà a una vida diferent: la del gran somni americà.

Després de l’èxit de Canciones de amor a quemarropa (Libros del Asteroide), convertit el 2014 en un best-seller internacional, Butler torna a explorar un dels temes que coneix bé: el de la classe treballadora americana. En aquest cas, l’escenari ha canviat, però l’origen i les inquietuds dels seus protagonistes segueix sent similars. Són constructors, paletes, sense estudis superiors, uns personatges que l’autor sempre reclama que haurien de tenir més protagonisme en la literatura contemporània. Ciutadans que veuen al seu voltant una prosperitat que no els acaba d’arribar, tot i que això no altera el seu amor als orígens geogràfics.

Bona Sort és en realitat un testimoni dels processos de gentrificació que viuen els Estats Units i de les seves conseqüències per a aquest grup social. Però en aquest cas, no és un escenari urbà el que es veu transformat per l’arribada d’estrangers amb poder adquisitiu; és la petita població de Jackson, Wyoming, un enclavament turístic al peu de les Muntanyes Rocalloses i porta d’entrada al Parc Natural de Yellowstone.

Convertit en un destí ideal per esquiar i fer turisme de naturalesa, la novel·la retrata una comunitat en què viatgers i nouvinguts amb un gran poder adquisitiu conviuen amb una població local treballadora: un ecosistema de riquesa molt desigual, del que se’n deriven conflictes. El principal, el poder de la promesa enverinada d’una fortuna, que transforma els protagonistes, propietaris d’una petita constructora anomenada True Triangle. L’oportunitat de fer-se rics fent una mansió es convertirà primer en un horitzó però després en una maledicció per la qual estaran pràcticament disposats a entregar la vida.

Servir o convertir-se en l’1%?

“El Teddy estimava la seva dona. Però per molt bé que anessin les coses, ell albirava un futur encara més brillant. Era com una visió fugaç del paradís”. El Teddy, el Bart i el Cole somien en alguna cosa més. Són els integrants d’una Amèrica desesperada per tenir una part del que tenen els més rics i capaços de sacrificar la majoria del que tenen per aconseguir-ho. Fins i tot la salut, fumant metamfetamina com a estimulant laboral contra el cansament físic. Butler, que ha treballat en la indústria càrnica, en un Burger King o venent hot dogs, la coneix bé.

Bona sort retrata una classe consumida per una pulsió aspiracional, individualista i determinada a escapar a les limitacions de la identitat treballadora. Els seus referents són poder tenir un Rolex, amb el que el Cole somia per les nits, i poder ser propietaris d’una casa i no haver de llogar, el somni del Teddy. Recorda l’anàlisi del periodista Owen Jones a Chavs: la demonización de la classe obrera i la operació cultural del neoliberalisme per convertir l’èxit social o el fracàs en una qüestió d’esforç individual. És un punt de partida perfecte perquè la intervenció de la Gretchen, la rica advocada californiana que els encarrega la construcció de la mansió, provoqui un daltabaix. 

A partir de llavors, la seva rutina es converteix en una successió de llargues jornades a la muntanya, treballant en l’enclavament inaccessible on cal fer la casa. Es barallen amb les inclemències del temps i l’arribada de l’hivern i intenten salvar com poden els obstacles que els van apareixent durant el procés. No els fa res sacrificar el temps sempre que puguin rebre la recompensa en forma de prima que els van prometre. Però arribaran a dubtar que aconseguir-la sigui possible.

Si a Bona sort hi regna l’escapisme de classe és perquè en la societat que retrata la novel·la ningú vol ser treballador per sempre. El somni és l’èxit total, convertir-se en algú com la Gretchen, que viu una vida de luxe, a cavall entre Jackson i Califòrnia. Aquest també és, però, un còctel d’impulsos curiosos: els protagonistes odien els estrangers adinerats que arriben a Jackson i odien treballar per “satisfer una selecta desena part de l’u per cent de la població”. Per altra banda, volen convertir-se en ells.

Una família americana

Potser són les contradiccions de classe de Bona sort que recorden el que va ser un altre fenomen literari als EUA el 2016. És Una família americana (Ara Llibres), unes memòries en què l’escriptor J.D. Vance descriu magistralment una comunitat que no queda lluny a la del Teddy, el Cole i el Bart. Són dels treballadors dels Apalatxes, a l’est dels Estats Units. Ells són els receptors originals del hillbilly, un terme pejoratiu amb el qual es caricaturitza els habitants d’àrees remotes i rurals i sinònim d’altres com redneck o white trash. Sovint retratats com un grup social ignorant, de tradicions antiquades i amb predisposició a la violència, han estat un blanc mediàtic fàcil. I des de la dècada dels vuitanta, una comunitat en clar declivi.

Des de l’experiència personal com a hillbilly de naixement, Vance descriu el procés de desaparició del teixit industrial d’Ohio i del seu Kentucky natal de forma paral·lela al seu desarrelament infantil. La indústria del metall cohesionava i al voltant del qual s’estructurava la seva petita comunitat. La seva desaparició durant els vuitanta va deixar la comunitat orfe i a ell una herència d’inestabilitat familiar. I va desembocar en una generació diferent: “de petits volíem ser veterinaris o metges o homes de negocis. Però no obrers del metall”.

Amb una trajectòria completament fora del normal pel que fa el seu entorn, Vance va arribar a graduar-se a la prestigiosa Yale Law School. Com els protagonistes de Bona sort, Una família americana descriu una trajectòria marcada pel conflicte entre les limitacions dels seus orígens i els codis d’entorns socials exclusius com la mateixa Yale, en què sempre es va sentir un outsider. En altres paraules, s’endinsa en l’atracció de l’ascensor social però sense deixar de retratar com et fan sentir l’abundància material i la cúspide social quan has crescut molt lluny d’ells.  Com per als protagonistes de la novel·la de Butler, atènyer l’èxit a Amèrica sempre té un preu: “per aquells com jo amb la sort d’haver viscut el Somni Americà, els dimonis de la vida que vam deixar enrere continuen perseguint-nos”. I és que com el mateix Butler recorda, “viure en un món de milionaris quan tu no ho ets un pot acabar destruint-te”.

(des)ordre

SUSANA SÁNCHEZ
Desordenar bibliotecas
epe
11|2|2023

Ordené hace días mis estanterías de libros con el absurdo criterio de: muertos y vivos. Los muertos en las dos primeras filas y los vivos en las dos últimas. Bien, no se imaginan qué placer morboso he encontrado en pescar a algún muerto en la estantería de los vivos y enviarlo a su sitio. Me preocupa.

Todo lector ordena la librería un par de veces o tres al año. Algunos seguramente más. Los libros aun así insisten en desordenarse. Los libros tienden al desorden por mucho que nos empeñemos en lo contrario. Yo pensé que con lo de muertos y vivos iba a conseguir algo, un poco de seriedad por lo menos. Pero no, ellos siguen queriendo mezclarse y ordenarse a su antojo para que yo me vuelva loca buscándolos. Todo bien, me gusta estar loca. Y ya mismo me voy a quitar del morbo de enviar a la vida y a la muerte a unos y a otros. Si los muertos quieren estar vivos, que lo estén.

Una amiga lectora me dijo, me encanta ese placer culpable tuyo de perseguir muertos que quieren estar vivos. 

No te creas, le respondí, hago cosas raras, el otro día me encontré cogiendo el libro de cuentos de Truman Capote de la estantería de los vivos y diciendo, en voz alta, tú estás muerto. Con cierta saña. Ni Truman Capote se merece eso. 

Cuando llego a una casa ajena curioseo los libros de las estanterías. En el transporte público trato de ver las portadas de los libros que la gente lee. No es necesario que los libros estén en orden, tampoco en desorden, para revelar algo a su propietario. Pueden incluso estar en cajas apenas abiertas. De todos modos, algo se revelará, dijo Roberto Calasso en Cómo ordenar una biblioteca. ¿Será que simplemente soy una espía de lo ajeno? Busco, persigo, la revelación. 

HABLAR DE LIBROS

He llegado a tirar algo al suelo para conseguir ver la portada del libro que alguien sujeta abierto. ¿Lo visualizan? Me siento entre orgullosa y apesadumbrada. Entre activista cultural y chismosa. Si conozco el libro me dan ganas de montar una tertulia literaria allí mismo, en el vagón del metro, en el andén o en el ascensor. Se lee en soledad, sí, pero qué rico es hablar de libros. De cómo los leímos, de cómo nos cogieron por la pechera y nos arrastraron hasta el final, de dónde casi los perdimos, de dónde los volvimos a recuperar, de por qué casi los perdimos, de cómo los terminamos, de cómo se quedaron días, semanas, revotando en nuestra cabeza, de qué es lo que nos queda de ellos años después.

Y es que la lectura es un enigma tan grande como la escritura. Pero menos investigado. Cuántas revelaciones creemos encontrar al leer tras alguien un libro y registrar sus subrayados, cruces, dobles cruces y notas. No agregar a un libro huellas de la lectura es una prueba de indiferencia, o de mudo estupor, vuelve a apuntar Calasso. Siempre pensé que los libros quieren estar marcados, subrayados, doblados. Eso es estar vivos, significa que alguien pasó por ellos y quiso dejar constancia, eso es para mí respeto. Nada más aburrido que un libro inmaculado. Los libros sucios, por favor.

Mi última idea delirante es que sería chulo montar una oficinita a pie de calle, algo sencillo, una mesa, dos sillas, un termo de café, con un letrero que diga: "Se conversan libros". Lo mismo viene alguien. ¿Ustedes qué dicen?

 

digue'm com endreces la biblioteca, i et diré qui ets

LETICIA ASENJO
Digue'm com endreces la biblioteca, i et diré com ets
Ara llegim
18|2|2023

Tinc la biblioteca endreçada per colors. Això, en el món del llibre, és una heretgia, però dins del meu cap té molt de sentit per dos motius. El primer és estètic: és com queda més maca i, per a mi, que una altra dimensió soc arquitecta i/o interiorista, aquest és un argument de pes.

El segon motiu té a veure amb el meu cervell. Fa temps que m'he fet un autodiagnòstic de TDAH. És sorprenent que, treballant envoltada de psicòlegs i, després de fer teràpia amb dos professionals diferents, a ningú se li hagi acudit mai que la meva incapacitat per ser puntual, la tendència a procrastinar fins que no tinc deadline a sobre, la infinitat d'interessos i la dificultat per finalitzar projectes, les ganes de xerrar i d'interrompre els altres quan parlen, l'ansietat desmesurada i un llarg etcètera; tot això tingui a veure amb un perfil cognitiu neurodivergent. Però quan ets una dona i els estudis de símptomes de la majoria de manuals diagnòstics s'han fet amb homes, estàs venuda. I si ets intel·ligent, has estat una bona estona estudiant i la feina et va bé, encara has de sentir-te una impostora perquè t'has acostumat a amagar les dificultats.

Una de tantes és la meva incapacitat per recordar noms. Una vegada, una coneguda va venir a una presentació i em va demanar que li firmés un llibre. He dinat en més d'una ocasió amb ella i, de fet, em cau molt bé. Però no vaig ser capaç de recordar el seu nom i, com que em sabia greu (i em feia vergonya) preguntar-l'hi, vaig improvisar una dedicatòria on es notava tres pobles que no me'n recordava de com es diu, i vaig quedar pitjor.

En la mateixa línia, mai recordo el nom dels autors o dels títols dels llibres que he llegit. Així que, si tingués la biblioteca endreçada per ordre alfabètic, trigaria una eternitat a trobar els llibres, perquè primer hauria de fer una cerca a internet tipus "escriptor jueu trilogia", si volgués rellegir Philip Roth, per posar un exemple. Però, en canvi, recordo perfectament el color dels llibres que he llegit i sé que El trastorn de Portnoy, seguint amb l'exemple del mestre Roth, és vermell en l'edició que tinc.

Així que, ja ho sabeu, a partir d'ara, si voleu conèixer millor una persona, no només heu de saber què llegeix, si no també com endreça la seva biblioteca. Serà infal·lible.

somni americà, o sobredosi de cristall?

Naia Terra
Somni Americà, o sobredosi de cristall?
Núvol
31|3|2022

Bona sort!, clama, esperançador, el títol de la nova novel·la de Nickolas Butler (Allentown, Pensilvània, 1979), publicada simultàniament en català per Periscopi i en castellà per Libros del Asteroide. I no podia ser una traducció més encertada de l’original anglès Godspeed.

El repte que planteja l’argument de la novel·la és el següent: el Bart, el Teddy i el Cole, tres amics íntims i socis de la constructora de Wyoming (True Triangle), han rebut l’encàrrec d’acabar l’aixecament d’una casa enmig del no res, d’un edifici que és, en ell mateix, una fortuna: un petit palau de finestres immenses i els millors materials del mercat. Fins aquí, tot correcte.

Els problemes comencen quan els tres companys han d’enfrontar-se a aquest desafiament contra rellotge i amb un hivern de grans nevades trepitjant-los els talons. I és que la Gretchen, la dona que els hi ha fet l’encàrrec, no cessa de recordar-los constantment que si no enllesteixen la casa abans del dia de Nadal, no veuran ni un cèntim de la prima que els ha promès, i tots tres necessiten els diners. Què s’hi amaga darrera tota aquesta pressa absurda? Butler no ens ho revela fins el final. I com ens atrapa, i com devorem les pàgines per esbrinar-ho!

A partir d’aquí, el temps comença a minvar, i els tres amics fan l’impossible per mirar d’atrapar-lo, per intentar complir el termini. Fins i tot quan s’adonen que només se’n sortiran si treballen durant jornades de vint hores seguides i consumint tot tipus de substàncies que afecten el sistema nerviós per mantenir l’energia, els nois, cada vegada més atrapats entre l’ambició, la necessitat i el contracte, decideixen que val la pena no dormir, i inverteixen bona part del sou en la compra de la metamfetamina (droga que els fa embogir fins a destrossar nervis, vincles d’amistat, i els records de la vida tranquil·la que duien abans que tot s’accelerés). La temptació d’una vida retirada nedant en l’abundància econòmica a l’estil de Scrooge McDuck, el personatge d’oncle garrepa de Carl Barks, és massa forta.

Al llarg de tota la novel·la, doncs, ressona aquesta pregunta: val la pena enviar-ho tot a pastar fang per una bona suma? Els diners contribueixen realment a l’assoliment de la felicitat (si és que no es tracta d’un estat de trànsit)? Ah, no hi ha temps per donar-hi voltes! La metamfetamina ja corre i pica sota la pell i dins les venes, i l’escriptura s’excita, impedint-ne tota reflexió possible. Fins i tot Nickolas Butler, des de la posició d’autor, inclou majúscules, negretes, exclamacions i vocals a la novel·la, en un intent de contagiar el lector d’aquest èxtasi de cristall.

La pregunta sobre si el Somni Americà és una cosa tangible, real, tampoc desapareix en tot el llibre. “Amèrica és el millor país del món […] sempre que no et quedis sense diners”, diu el camell d’aquesta novel·la. Sentència que comporta, inevitablement, una reflexió sobre quina és la situació en què els (ens) situa. Encara que tinguis (tinguem) diners, segueix sent un bon lloc per viure-hi, Amèrica? I per què desitgem aquestes cases enormes, si tots acabem vivint en una interioritat estreta i esmunyedissa, en la soledat més profunda de nosaltres mateixos? Què pretenem aparentar, amb tota aquesta indumentària?

Mentre els tres amics segueixen fent l’impossible per complir aquest encàrrec que els està robant la salut física i mental, els lectors no podem evitar establir un lligam amb la darrera novel·la de Carmen María Machado, En la casa de los sueños (Anagrama, 2021), en tant que un altre exemple de construcció material que no acaba de respondre als desitjos d’aquest somni inabastable d’epicureisme enganyós. I és que el tema central radica en el mateix, en un intent de superació de les capacitats personals per tal de resistir davant les situacions de maltractament confiant en una recompensa, en un demà utòpic.

La diferència és, tan sols, el fet que, a Bona sort, el patiment que apareix no es troba dins del marc d’una relació amorosa (i encara menys, lèsbica), sinó en el posar el cos al límit sent-ne conscient, en tensar les relacions d’una amistat com les que ja no trobem avui en dia. I seguir pressionant-ne totes les carns, tots els lligams, records, fins que aquestes diuen prou i peten: adéu, món cruel! És precisament dels extrems, dels límits, de la desfiguració del cos, que parla el llibre. Les degradacions, la mort, la tristesa crònica venen després, i nosaltres no podem allunyar el nas d’entre les pàgines de la novel·la fins al final.

Com a mínim, Bona sort és una droga més saludable que la metamfetamina, i, de lluny, també més gratificant.