26 abril 2015

la qüestió de fons


En el cas de les biblioteques públiques, ¿has detectat canvis ressenyables, en aquests últims anys?
Han fet una aposta important per posar-se al dia, però topen amb una sèrie de dificultats. Per exemple: quins títols han de tenir i quins no? Tenim un problema des del moment en què al senyor que mana li interessa dir que per una biblioteca hi han passat 4.000 persones en comptes de 400 que n'han sortit més cultivades. La biblioteca es pot convertir en un supermercat. Una biblioteca local o de barri hauria de tenir com a mínim els clàssics universals i els catalans...però aquest criteri no el poso jo.
¿Tan malament estem?
Jo he sentit dir a bibliotecaris: "Si em demanen l'Hola quatre persones l'he de tenir"; doncs no. Els bibliotecaris haurien de ser més preceptors, com va passar durant la Mancomunitat. La intenció que tenien era cultivar tothom, no només una elit. Comparteixo aquesta idea.

Les respostes són de Jordi Raventós, editor i traductor. A: Ara. Suplement: «La biblioteca ideal. L'ideal de biblioteca. 100 anys de biblioteques». 23|4|2015. 



25 abril 2015

les bibliotecàries també maten


Com cada Sant Jordi, rebo un correu de la Montse Clavé —dit així semblem íntimes, però la veritat és que només formo part de la llista de distribució de la llibreria Negra y criminal—, on la llibretera recomana, de cara a la diada, llibres de la seva especialitat, és a dir, de lladres i serenos. I, d'entre totes les propostes, trio —de seguida entendreu el perquè— aquesta:

Ingrid Noll es una gamberra. En sus novelas practica  la ironía y el sarcasmo. Eso sí negros, muy negros. A mí me gusta mucho esta autora. La considero una rara avis dentro del panorama adocenado que nos suele invadir.
A Ingrid Noll le gusta destacar las vivencias negativas de sus personajes que les marcan la vida en el presente  y que tendrán una influencia clave en su futuro y en las decisiones que tomaran. Sus personajes femeninos suelen ser amorales, conviven con la muerte y el crimen de una manera natural y,  generalmente, es gracias a sus acciones criminales que suelen mejorar su situación económica y cambiar de vida. Los personajes masculinos en cambio no suelen salir muy bien parados, las más de las veces observan sorprendidos lo que sucede a su alrededor y son incapaces de controlar el curso de los acontecimientos.
En Bienes y codicia, vemos que, al igual que yo, Ingrid Noll, no adora a las bibliotecarias y menos a las bibliotecarias jubiladas.  Carla es una de ellas,  ha soñado a menudo en su futura existencia como pensionista. Al cumplir los sesenta años, abandona su puesto en la biblioteca municipal y se jubila. Con alguno de sus compañeros de trabajo sigue manteniendo un contacto esporádico, pero todo cambiará después de recibir una invitación que tendrá para ella importantes consecuencias.
Espero que os hayan interesado mis sugerencias para comprar, regalar, leer, en este día del libro, 23 de abril del 2015.
Montse Clavé/ librera 

- --  - -- - -- - -- - -- - --


Durante sus años de bibliotecaria, Carla ha soñado a menudo en su futura existencia como pensionista: pasará por fin a ejercer como lectora, dedicando –como siempre ha deseado– largas horas a esa actividad, cómodamente apoltronada en su butaca y sin que nadie la moleste. Finalmente ve llegado ese momento cuando, al cumplir los sesenta años, abandona su puesto en la biblioteca municipal y se jubila. Con alguno de sus compañeros de trabajo sigue manteniendo un contacto esporádico, pero todo cambiará después de recibir una invitación que tendrá para ella importantes consecuencias. En el transcurso de un «desayuno de tenedor», Wolfram, un antiguo colega de la biblioteca, viudo sin descendencia y enfermo terminal de cáncer, le plantea una insólita oferta que no deja de resultar bastante tentadora: si Carla accede a ocuparse del entierro y de que en su lápida figure una inscripción, heredará una cuarta parte de su patrimonio. Si además se compromete a cuidar de él hasta el momento de su muerte, le corresponderán la mitad de sus bienes. Sin embargo, no acaba ahí su atrevida propuesta: si ella le “liquida” de acuerdo con sus deseos cuando Wolfram lo solicite heredará toda su fortuna, incluida una mansión de tres plantas en Weinheim...Eso acabará definitivamente con la tranquilidad que tanto anhelaba la bibliotecaria. [De l'editorial Circe].


24 abril 2015

apunts sobre els grups de lectura


«Ara amb internet podem fer aparèixer un  Shakespeare a qualsevol racó —la platja, el bosc o el lavabo—, però fins fa molt poc la salvaguarda de la presència escampada dels llibres eren les biblioteques públiques. Perduda l'exclusivitat d'aquesta difusió, la biblioteca pública pot jugar una carta que internet no resol: la presencialitat. No estic parlant dels llibres físics, sinó d'un aprenentatge anterior a l'escriptura mateixa i basat en l'intercanvi en viu del coneixement.
En uns moments de decadència completa de l'ensenyament oficial, la preservació d'una certa mentoria, d'un aprenentatge, busca refugi allà on pot. El 2002 el filòsof Michel Onfray va obrir una Universitat Popular a Caen per salvar uns ensenyaments que havien sigut pervertits per la universitat: els últims deu anys s'han fet universitats populars arreu de França. És el paper que en una altra escala podrien arribar a tenir les nostres biblioteques, que a Catalunya han pres el relleu als instituts com a principals nuclis culturals de les poblacions mitjanes.
Fa prop de quinze anys que coordino grups de lectura. El procediment és senzill. Selecciono un llibre, gairebé sempre literari, i la biblioteca en deixa exemplars en préstec a una colla de gent que al cap d'un mes ens trobem per comentar-lo. La tria del llibre és la base de tot. El criteri és l'excel·lència: només els grans llibres admeten tota mena de lectors. És un error abaixar el nivell de la selecció pensant que un llibre comercial atraurà més públic —llegir per llegir no és llegir—. Un dels participants d'un grup de lectura a Tiana em va dir un dia: "Quan el llibre m'ha agradat vinc content a la trobada. Però quan el llibre no m'ha agradat encara hi vinc més, perquè sé que sortiré havent entès quins mèrits tenia que jo no havia vist". És el millor elogi que m'han fet mai d'un grup de lectura.
La feina del coordinador és obtenir la confiança dels participants que els llibres triats s'ho valen, costin un esforç de lectura o no. En aquesta confiança es basa qualsevol ensenyament. He plantejat cursos temàtics: literatura italiana, anglesa o americana. Quan uns llibres remeten als altres es produeix l'efecte de miralls reflectint-se els uns als altres que és la quinta essència d'això que en diem la cultura.
Els grups són del tot oberts i deslliurats de qualsevol burocràcia. Admetre tothom és el seu gran mèrit, perquè vol dir que posen la vida per sobre de la cultura. En contacte amb una mestressa de casa, un transportista o una aturada la literatura pren tota la seva força. La cultura no és un cadàver —per això es pot ferir i matar si es vol.
Un llibre, camins infinits
Acostumo a començar les sessions fent una intervenció preparada que pot durar entre deu i vint minuts. Explico quines són per a mi les virtuts de l'obra i en proposo una lectura, la meva. Això serveix per entrar en matèria i establir un nivell de discussió. Comença llavors un comentari obert en què regulo els torns de paraula i vigilo que la conversa no s'embranqui ni s'allunyi gaire de l'obra tractada, tot i que precisament són les ramificacions a partir del llibre la part més interessant de la reunió. Un mateix llibre no porta dos lectors diferents als mateixos llocs, com no hi porta tampoc dos grups diferents. Aquesta expansió de la llibertat és el prodigi de la literatura, i per això és important que el coordinador canalitzi a partir dels temes que el llibre enfoca i no es caigui en el "m'ha agradat" o "no m'ha agradat". En els anys que fa que dirigeixo grups de lectura, però, poquíssimes vegades m'he trobat cap sortida de to. Al contrari, el nivell és alt, superior a la mitjana universitària. Hi ha participants que intervenen més i participants que intervenen menys, és al gust de cadascú. Es pot anar a un grup de lectura només a escoltar i també s'hi pot anar sense haver llegit el llibre.
Cada grup és diferent, però una característica comuna és el grau de fidelitat dels seus integrants: amb els anys, els lectors, poc o molt, es van convertint en amics. Es tracta de ciutadans participatius que reflexionen a partir d'un llibre sobre les seves vides quotidianes, sobre la seva comunitat i sobre el món.
La sessió dura entre una hora i una hora i mitja i s'hi aconsegueix el grau màxim de qualsevol acte cultural, que és el diàleg en el sentit més alt, més noble i menys tòpic d'aquesta paraula».

Toni Sala. «Apunts sobre els grups de lectura». Ara. Suplement: «La biblioteca ideal. L'ideal de biblioteca. 100 anys de biblioteques». 23|4|2015. 


23 abril 2015

sant jordi




22 abril 2015

biblioteques europees de nova generació


Aarhus (Dinamarca)
Aquest estiu obrirà la biblioteca Urban Mediaspace d’Aarhus. L’equipament d’aquesta ciutat portuària -la segona més gran de Dinamarca- estarà encarat a l’aigua. Vol promoure sobretot experiències i activitats relacionades amb el coneixement, enfortir el teixit associatiu i incentivar el debat democràtic. Pretén ser un espai flexible i viu. S’hi podran agafar llibres, escoltar música i mirar pel·lícules, però també renovar el passaport, participar en debats i, fins i tot, fer exercici físic.


Hèlsinki (Finlàndia)
El 2017 s’inaugurarà, al centre de la ciutat, la nova biblioteca central d’Hèlsinki. Els responsables de la nova biblioteca conviden ja ara, a través de la web, a imaginar com ha de ser aquest nou espai. La descriuen com la casa de l’educació, on els usuaris es podran concentrar, adquirir nous coneixements i treballar. Es podrà aprendre de manera individual o en grup i amb el suport de les noves tecnologies. Hi haurà molts espais per relaxar-se, fins i tot saunes. Obrirà de vuit del matí a deu del vespre i espera tenir 10.000 usuaris al dia.


Birmingham (Gran Bretanya)
La Biblioteca de Birmingham va obrir el 2014. Té un teatre i un amfiteatre exterior. Des de la biblioteca es pot accedir als arxius nacionals -es pot investigar l’arbre genealògic- i als arxius fílmics nacionals. Té molts espais dedicats als infants i adolescents, a exposicions, a treballar en grup, a crear música... S’hi poden fer lectures a l’hora de dinar, ja que cadascú es pot portar la carmanyola. Fins i tot ofereix espais per celebrar-hi casaments. Rep tres milions d’usuaris a l’any.



ARA.CAT. Actualitzada el 20/04/2015 01:35

21 abril 2015

consumidors, no lectors


"Mis hijos no leen. ¿Cómo hacer para que lean?". Más allá de la falsa nostalgia que nos hace creer que en nuestra lejana juventud todos éramos lectores (en mi colegio, éramos apenas dos o tres los que nos apasionábamos por los libros), la angustiada pregunta refleja un cierto desasosiego frente a la pérdida de un arte que, si bien no era tan común como pensamos, al menos gozaba de un prestigio que ya no tiene hoy en día. Quizás, en lugar de tratar de hallar métodos y estrategias para fomentar la lectura, debiéramos preguntarnos por qué leer ha perdido su antiguo prestigio.
Una sociedad de lo escrito necesita, para subsistir, ciudadanos que sepan leer: esto es obvio. ¿Pero qué queremos decir con "saber leer"? Conocer el alfabeto y las reglas gramaticales básicas de nuestro idioma, y con estas habilidades descifrar un texto, una notícia en un periódico, un cartel publicitario, un manual de instrucciones...Pero existe otra etapa de este aprendizaje, y es ésta la que verdaderamente nos convierte en lectores. Ocurre algunas afortunadas veces, cuando un texto lo permite, y entonces la lectura nos lleva a explorar más profunda y extensamente el texto escrito, revelándonos nuestras propias experiencias esenciales y nuestros temores secretos, puestos en palabras para hacerlos realmente nuestros. ¿Por qué entonces nuestros programas educativos se detienen en la primera etapa de este aprendizaje? ¿Por qué las campañas en favor de la lectura dan tan ínfimos resultados? ¿Por qué no somos capaces de crear más lectores verdaderos?
La pregunta no puede hacerse de forma aislada, porque el problema de la enseñanza de la lectura se inserta en el problema mayor de los valores de la sociedad en la que vivimos. Julio Cortázar lo explicó así: "Un cronopio pequeñito buscaba la llave de la puerta de calle en la mesa de luz, la mesa de luz en el dormitorio, el dormitorio en la casa, la casa en la calle. Aquí se detenía el cronopio, pues para salir a la calle precisaba la llave de la puerta". La llave que nos permitiría crear lectores es la misma que protege los valores de la sociedad en la que vivimos. Y si esos valores alientan a lo fácil, lo rápido y lo superficial, no podemos pretender que también alienten lo difícil, lo lento, lo profundo, las calidades que definen el arte de leer.
Somos una sociedad mercantil que necesita, para seguir existiendo, consumidores y no lectores. La lectura inteligente y detenida puede alentar la imaginación y fomentar la curiosidad y, por lo tanto, hacer que nos neguemos a consumir ciegamente. Es por eso que Christine Lagarde, ardiente defensora de las sociedades de consumo, cuando era ministra de finanzas durante el Gobierno de Sarkozy, dijo a sus conciudadanos que se quejaban de la crisis: "Trabajen más y piensen menos". Madame Lagarde sabía muy bien que un pensador nunca sería un buen consumidor.

Alberto Mangel. «Consumidores, no lectores». El País. Babelia. 18|4|2015.



20 abril 2015

llegiu, idiotes


El Instituto de Investigaciones Filológicas de la UNAM lanzó la semana pasada una campaña de fomento de la lectura, Perrea un libro, que resume sus aspiraciones en la certeza de una de una de sus intervinientes: "Todo lo que venga con el reguetón es bueno, todo lo que venga con la lectura es bueno". El vídeo contrapone la soledad de una biblioteca, aliñada con piano melancólico, con una discoteca en la que se perrea bien perreado, con su mucho de golpe de pelvis contra la desembocadura del sacrosanto y su machacona base rítmica y su señor enfadadísimo que en realidad canta al goce y al carpe diem. Baby Killa y DJ Chango han producido una canción basada en el libro Tren subterráneo, de Fernando Curiel, para apoyar la campaña.
Perrea un libro se une a otros gestos recientes —una lectura de poemas a cargo de hombres desnudos en Berlín, o los admiradores que comparten fotos de sus socialités preferidas acompañándolas de versos de Blanca Varela o Emilio Alonso Westphalen— que subrayan que, ante el fomento de la lectura, muchos se apuntan al palo de ciego. Porque sobre el fomento de la lectura, y sus caminos, y sus problemas, deberían opinar quienes pelean día a día: los profesores de colegio e instituto, los bibliotecarios. Los primeros necesitan planes realistas y herramientas de nuestro siglo, con la definición de quienes conocen la materia, y no currículos dictados por quienes no han pisado un aula; los segundos, dinero para nutrir las bibliotecas de fondos y coordinar actividades que sí que funcionan, porque ya lo han comprobado. El problema de campañas como Perrea un libro —cuyos responsables aclaran, tras el escarnio, que no buscaban animar a leer, sino impulsar el debate en torno a la lectura— reside en el paternalismo, en ese empeño por fijar una diferencia clasista entre quienes deciden leer y quienes deciden no leer. La escena final del vídeo, en la que la obra de Fernando Curiel circula entre los asistentes a la fiesta —no se me ocurre lugar más adecuado para la lectura que entre bafles y copas y cuerpos—, revela su condescendencia.
Así, con esa superioridad y con esa distancia, no se fomenta la lectura. No se fomenta la lectura en un salón de actos con cientos de adolescentes aburridos, escuchando poemas a los que jamás se acercaron antes y que les suenan escritos en un idioma raro, que desconocen; tampoco me creo que alguien lea porque se cruce con un anuncio en la televisión o con un vídeo en YouTube. No se fomenta la lectura obligando a los alumnos a acercarse a libros que nada tienen que ver con aquello que les interesa, y tampoco imponiendo títulos blandos que cuestionen su inteligencia. Sí se fomenta la lectura, creo, escuchando a los expertos verdaderos: a quienes trabajan con los futuros lectores y saben de los aciertos y los fallos. Y confiando en la inteligencia de aquellos a quienes apelamos, no tratándoles como a pobrecitos ignorantes cuya vida encauzaremos con los libros. Porque les transformarán, claro, pero la decisión libérrima de permitirlo recae en ellos.

Elena Medel. «Leed, idiotas». El País. Babelia. 18|4|2015.






18 abril 2015

la immortalitat literària

Gentilesa (involuntària) de Carles Miró.

Yo no sé cómo hay escritores que aún creen en la inmortalidad literaria. Entiendo que haya quienes creen en la inmortalidad del alma, incluso puedo entender a los que creen en el Paraíso y el Infierno, y en esa estación intermedia y sobrecogedora que es el Purgatorio, pero cuando escucho a un escritor hablar de la inmortalidad de determinadas obras literarias me dan ganas de abofetearlo.
No estoy hablando de pegarle sino de darle una sola bofetada y después, probablemente, abrazarlo y confortarlo. En esto, yo sé que algunos no estarán de acuerdo conmigo por ser personas básicamente no violentas. Yo también lo soy. Cuando digo darle una bofetada estoy más bien pensando en el carácter lenitivo de ciertas bofetadas, como aquellas que en el cine se les da a los histéricos o a las histéricas para que reaccionen y dejen de gritar y salven su vida.
Roberto Bolaño

[Font: Musaranyes i altres illes]


17 abril 2015

el bibliotecari valent



El bibliotecari valent

Apareixen a la Biblioteca de Tarragona més de 300 llibres republicans que van evitar la destrucció franquista gràcies, probablement, a l'erudit que va dirigir el centre del 1942 al 1963

ESTHER CELMA / TARRAGONA
EL PERIÓDICO. DILLUNS, 13 D'ABRIL DEL 2015
«Trobes un llibre que no està catalogat amagat entre altres, porta el segell del Servei de Biblioteques del Front... més tard en trobes un altre... i un altre més. No pot ser una casualitat», resumeix Cristina Barbé, bibliotecària de la Biblioteca de Tarragona.
Trobats un darrere l'altre, gràcies a una beca del Catàleg de Lectura Pública de la Generalitat, els llibres marcats amb el segell estampat en plena guerra civil sumen 314 exemplars. La majoria són de petit format, el que avui en diríem llibres de butxaca, aptes per disfrutar-se fins i tot en l'univers atroç d'una trinxera. Potser hi ha més llibres amagats, esperant ser rescatats de l'oblit, però avui la Biblioteca de Tarragona custodia el fons més important, que se sàpiga, del servei republicà de biblioteques del front de la guerra civil.
I això és gràcies a algú que els va amagar i surten avui a la llum. Les hores passaven molt lentes als fronts de la guerra i els soldats republicans les acceleraven llegint. Llibres molts d'ells de formació perquè hi havia avidesa de cultura. També, com no podia ser d'una altra manera, d'arenga política; però també de poesia i de simple i pur entreteniment, assenyala Barbé.
A Tarragona, els títols conservats amb més exemplars són del polític tarragoní Antoni Rovira i Virgili, que avui dóna el seu nom a la universitat de Tarragona, al costat de joies com la primera edició de L'irradiador del port i les gavines, del poeta Joan Salvat-Papasseit.
El general Francisco Franco va represaliar els vençuts i va dictar amb mà de ferro el govern d'Espanya durant gairebé 40 anys. I va ordenar destruir totes aquestes obres fins i tot abans de desfilar sota pal·li. Una ordre del 17 d'agost de 1938 decretava la depuració -eufemisme de destrucció- dels llibres republicans.
¿Qui va desafiar aquesta ordre a Tarragona sabent que, si l'agafaven en plena desobediència, hauria de pagar-ho molt car?
Precisament per això, no hi ha evidències documentades, però tots els indicis assenyalen que qui se la va jugar va ser l'erudit Jesús Domínguez Bordona (1889-1983). Bordona, republicà convençut, va ser director de la Biblioteca Nacional de Madrid (1917) i de la Biblioteca del Palau Reial (1931). Massa ben relacionat per destruir-lo sense fer soroll, les autoritats franquistes el van desterrar a províncies. Així és com Bardona va acabar dirigint la Biblioteca Pública de Tarragona entre el 1942 i el 1963. No existeixen evidències certes que fos ell qui va amagar els llibres, però «tampoc hi havia molt personal i, pel seu perfil, és pràcticament cert aventurar que va ser ell», assenyala Barbé. Quin millor amagatall hi podia haver que els mateixos llibres i a la vista. Diluir, en el seu argot.
La bibliotecària de Tarragona que els va catalogar sap que els llibres conserven la història. Conservar, al seu torn, el seu rastre en situacions tan complexes, confuses i complicades com una guerra donen valor afegit a aquest relat callat de paper i tinta. Un relat que demana a crits silenciosos que l'escoltin malgrat els anys i la re­pressió.
«No podem provar-ho, però és lògic pensar que alguns dels llibres que conservem aquí van estar als hospitals de sang després de la derrota al front d'Aragó», reflexiona Barbé. L'Hospital de Sang de Cambrils, avui un centre de germans jubilats de La Salle, va atendre els ferits en la fase terminal de la guerra civil i la Biblioteca de Tarragona conserva algun exemplar marcat que indica que va estar allà.
Avui dia, aquest llegat llangueix conservat, però poc conegut, al centre que Bordona va dirigir amb criteris científics de protegir el coneixement de les ires polítiques. Detalls pràctics com la «falta de vitrines de petit format» i altres més punyents de «retallades sense fi» provoquen que la Biblioteca de Tarragona centri els seus esforços en el dia a dia de les peticions de l'usuari.
Se sacrifica la investigació i la difusió d'aquest llegat impagable i es reserva mostrar els seus valuosos fons per a temps millors, es resigna la directora de la biblioteca, Dolors Saumell. En plena era digital, aquests temps millors poden arribar amb una projecció més gran a través de la web de la biblioteca. Ja s'hi han posat.


16 abril 2015

biblioteques, itinerari sub:urbà



«Barcelona Itinerari Sub:urbà és una nova manera d’entendre el mapa de la xarxa de TMB. El transforma en una eina per conèixer, amb un cop d’ull, els locals, esdeveniments o activitats culturals més importants que tenen lloc a la ciutat. Cada cert temps anirem recopilant els racons i activitats de guies online, blocs o llocs web i els col·locarem a les parades de metro que hi siguin més a prop.

La selecció d’esdeveniments –de vegades selecció de selecció– serà sempre feta amb el màxim de cura i afecte, amb l’objectiu de crear un mosaic variat d’activitats: des dels més cool o mainstream fins als més familiars o insòlits. Volem trencar, també, amb les fronteres naturals de la ciutat: el Besòs i el Llobregat. Pugem a Catalunya i en un cop de metro podem ser a Santa Coloma de Gramanet o a l’Hospitalet de Llobregat. Barcelona és meravellosa, però també poden haver-hi activitats o esdeveniments que ho petin a una de les ciutats de l’àrea metropolitana. De la mateixa manera, pretenem apropar Barcelona a tota la gent que hi viu als voltants. Tots connectats per sota terra amb el suburbà.

Nosaltres som la Mònica (Cofundadora de l’estudi de disseny Holy Hole Barcelona) i la Carla (periodista freelance a Berlín). La idea no és nostra, intuïm que va sorgir fa aproximadament dos anys a Londres, on hi va haver mapes que van anar apareixent espontàniament sobre bars o restaurants. A Nova York o a Berlín hi van arribar l’octubre de 2014 de la mà de la revista de lifestyle online Thrillist
 [Font: Jaume Subirana. Flux]

15 abril 2015

mad men, llista de lectura


Quins llibres llegeixen els personatges de 'Mad men'?
La Biblioteca Pública de Nova York publica una llista de 25 títols que apareixen a la sèrie.
ARA Barcelona | Actualitzada el 14/04/2015 09:31




Billy Parrott. «The "Mad Men" Reading List». New York Public Library.



14 abril 2015

els nostres avantpassats


La història de les nostres bibliotecàries: heroïnes abans, durant i després de la guerra. Una història de repressió i sacrificis, petits gestos i força de voluntat, però, sobretot, de passió per les nostres lletres. Des de l’any 1915, quan s’inicia l’Escola de Bibliotecàries, amb l’impuls d’Enric Prat de la Riba i d’Eugeni d’Ors, Lletraferides repassa els cent anys d’esforç contumaç d’aquestes dones per preservar l’herència literària d’un país: els inicis difícils, però engrescadors; els duríssims anys de la guerra, amb el bibliobús del front—que recorre hospitals i trinxeres—i de l’exili; el fred angoixós del franquisme, els llibres prohibits i els inferns; i els vertigens de la Transició.
Amb testimonis en primera persona, dietaris inèdits i una rigorosa investigació, Assumpta Montellà narra la història d’aquestes guardianes de la literatura catalana i els ret un sentit immerescut homenatge de part de tots nosaltres, els seus admiradors incondicionals: els lectors.

Assumpta Montellà. Lletraferides. La història de les nostres bibliotecàries. Ara Llibres, 2015.

**  **  **

Editorial Morsa acaba de publicar Les bibliotecàries. Diari de la biblioteca popular Pere Vila 1933-1939, un volum que recull un dietari escrit durant els anys de la república i inèdit fins ara. Els escrits de la directora de la biblioteca, Rosa Sarrado, i la seva auxiliar, Concepció Múnera, han enlluernat Toni Soler i així n’ha deixat constància al seu blog en un post que recollim aquí.
«A la gent ens agrada imaginar-nos en feines que, per falta d’interès o aptituds, estan fora del nostre abast. De vegades em somnio futbolista, pescador, diplomàtic, pagès. Fabulo amb un estil de vida o de treball que no m’escau de cap de les maneres, només pel gust de situar-me fora de mi. M’atribueixo la força física, els dots de comandament, la paciència o la tenacitat de professions diverses, que tenen tan poc a veure amb el meu dia a dia.
La meva feina em té alterat en tot moment; sempre amb diverses coses al cap, mai prestant la deguda atenció, escrivint amb pressa, confiant excessivament en la improvisació, anhelant “uns dies de calma” que no arriben mai perquè, de fet, no sabria què fer-ne, jo, de la calma. I això no és pas casualitat ni és un càstig, sinó la mena d’activitat que he triat -o, més ben dit, la que millor s’adapta a la meva dispersió-. En canvi, envejo tota mena de feines que no penso exercir mai.
Aquesta explicació és del tot prescindible, però em serveix per justificar perquè m’ho he passat tan bé llegint Les bibliotecàries. Diari de la biblioteca popular Pere Vila 1933-1939. Gràcies a una operació de crowdfunding, l’ha publicat Editorial Morsa, un segell barceloní que, pel que em diuen els que estan al cas, té fama d’editar de forma selectiva, amb cura i especial atenció a les il.lustracions (en aquest cas, la il.lustradora és Elisa Pereza, ex alumna de la mateixa escola Pere Vila).
Les autores del dietari són la directora de la biblioteca, Rosa Sarrado, i la seva auxiliar, Concepció Múnera, que es van fer càrrec de l’equipament des de la seva inauguració l’abril de 1934. El centre formava part de l’escola Pere Vila, a l’actual passeig Lluís Companys de Barcelona, i la seva obertura formava part d’un pla de biblioteques populars endegat per l’ajuntament republicà.
La Núria Mulé, també bibliotecària, va trobar els diaris fa més de dues dècades i va decidir que valia la pena que fossin recopilats i publicats. I ha fet molt bé, perquè els textos de la Rosa i la Concepció no són pas simples anotacions funcionarials, sinó un autèntic dietari en què no només es parla de catalogar novetats, atendre demandes i préstecs, arxivar publicacions i revistes; també es viu amb autèntica implicació el dia a dia de la biblioteca, s’expressa alegria quan puja el nombre de visitants (especialment si són dones) i es relata la relació amb els lectors d’una manera vivencial, pròpia d’unes persones que estimen la seva feina, que creuen que a través dels llibres estan posant un gra de sorra en la construcció del que coneixem per Cultura Popular...». [Toni Soler. Feina de bibliotecària. Núvol. 8|4|2015]

Les Bibliotecàries : diari de la Biblioteca Popular Pere Vila 1933-1939. Il·lustracions de [sic] Elisa Pereza ; pròleg de Núria Mulé ; transcripció i notes: Sònia Pomares. Morsa, 2015.



13 abril 2015

lacuna


Els dies 6 i 7 de juny d'enguany se celebrarà a Berkeley, Califòrnia, Amèrica, la primera edició del Bay Area Book Festival, un festival literari, com el seu nom indica, que inclou els actes habituals d'aquesta mena d'esdeveniments: trobades amb autors, tallers, concursos, expositors...El plat fort serà, però, una instal·lació monumental, Lacuna, una biblioteca feta literalment amb llibres (50.000 volums donats per Internet Archive) que l'organització ha encarregat al col·lectiu d'artistes de la Flux Foundation i que es construirà —a sol i serena, a mercè de les inclemències meteorològiques i de les cagarades dels ocells— al bell mig del MLK Civic Center Park de Berkeley. Corro a portar una dotzena d'ous a Santa Clara.