diumenge, 20 de maig de 2018

jocs de saló


Hay una escena en Intercambios: historias de dos universidades, la novela de David Lodge ambientada en un campus universitario, en la que un grupo de profesores de Literatura, después de unas cuantas copas, juegan a «Humillación», un juego en el que cada uno tiene que nombrar un libro que en realidad no ha leído (y que asume que todos los demás sí) y consigue un punto por cada persona que sí lo haya leído. En otras palabras, gana aquel que más se humilla a sí mismo. Uno de los eminentes intelectuales revela que nunca ha leído «Hiawatha»; otro confiesa no haber sido capaz de terminar jamás «El paraíso recobrado», el poema épico de Milton. Los títulos se vuelven cada vez más conocidos, pero el juego solo termina cuando uno de ellos, en un momento de beoda honestidad, da una palmada a la mesa y grita: ¡Hamlet!. Gana el juego, por supuesto, pero al día siguiente la notícia sale a la luz y termina apareciendo de forma breve en el periódico universitario. Poco después se reprueba la permanencia del avergonzado profesor, que se ve forzado a dimitir.
A pesar de que se trata de una situación obviamente exagerada, como buena comedia da de lleno en una importante verdad: nadie lo ha leído todo, ni siquiera los profesores de Literatura, y es muy común ver a gente tratando de aparentar —incluso hay quienes llegan a creerlo de manera sincera— que han leído mucho más de lo que en verdad lo han hecho. Gran parte de los conocimientos literarios se adquieren por acumulación; no es necesario haber leído...

Mikita Brottman. Contra la lectura. Traducció de Lucía Barahona. Blackie Books, 2018. P. 113-114.

dissabte, 19 de maig de 2018

(as)tènia o solitària




Juan Rulfo. «¡Díles que no me maten!». A: El llano en llamas.


divendres, 18 de maig de 2018

diaris


El diari —el diari com a gènere literari— és un espai on inevitablement el mal escriptor ensenya la cua de palla i on el bo pot acabar de confirmar-se. D'entrada, fer un diari demana una confiança absoluta en la literatura, en el poder successiu i immediat de la literatura: no hi ha un designi estructural; el suspens depèn, absolutament, de l'atzar; i els límits són, simplement, els interessos de l'escriptor. Fer un diari —fer-lo bé, esclar— demana una ingenuïtat radical, que sempre és, en els millors casos, una ingenuïtat provocada. I exigeix també una convicció ferma que la paraula és més poderosa que no la realitat: el diari —el diari com a gènere literari— no es basteix sobre fets espectaculars, sinó sobre els petits matisos d'una franja quotidiana. I la seva única redempció és, doncs, la paraula, l'estil.
I l'estil, precisament, és el primer lloc en un diari que ens deixa distingir el bon escriptor de l'escriptor dolent. El mal escriptor, enfrontat a les coses grans i petites de cada dia, no es pot amagar, en aquest cas, darrere una cortina verbal ni jugar a bístric amb l'hermetisme: un gest pompós, una veu altiloqüent, un to massa alt, enfrontats al detall vulgar, fan descórrer de seguida la cortina de la impostura literària. El bon escriptor, en canvi, sap trobar els matisos justos, els trets d'estil secrets però bàsics, la veu ni massa alta ni massa baixa que convé a aquesta mena de confessió. I és aquí, precisament, on hi intervenen dos elements bàsics —per mi— de la literatura i, sobretot, del diari com a gènere literari: la intel·ligència i la ironia.
L'única raó de ser d'un diari —per al lector, és clar— és una visió intel·ligent —i vull dir intel·ligència normal— sobre coses massa vistes i poc mirades. Per exemple, al llibre que em serveix de base per a aquest article, Diario del artista seriamente enfermo, de Jaime Gil de Biedma, aquest comentari: «Creo que no es la primera vez que observo esto: después de un largo período de castidad, y por más que uno se lave, el glande se impregna de un olor acre y fuerte. La azucena de la pureza —tellement vantée par nos prêtes— exhala un intenso aroma a cabrío».
I, per acabar, la ironia, que en aquest cas, més que mai, vol dir desdoblament: l'escriptor escriu i es mira escriure, intenta posar una mica d'ordre —un diari és l'intent d'aconseguir un ordre retrospectiu— en les coses que ha fet, vist o pensat, i alhora se'n riu, críticament, de l'infantilisme d'aquest intent, de la ingenuïtat que demana. És l'única manera de no fer el ridícul davant dels lectors: i és, també, la virtut que serveix de llevat per a les altres dues, l'estil i la intel·ligència, i que en marca els límits exactes que han de respectar.
Segurament —encara que sembli paradoxal— l'únic que no necessita un diari, i l'únic que vol posar-hi la majoria de mals escriptors que n'escriuen, és sinceritat. Gil de Biedma, parlant de l'ús que donava al seu, també ho pensava: «Empecé a escribirlo como ejercicio de adiestramiento en la literatura, y eso me salvó de plantearme demasiado a menudo el problema de la sinceridad, que fatalmente falsea un diario».

Xavier Lloveras. «Diaris. Un diari». A: El mirall dels llibres. Diputació de Girona, 2017. P. 96-97.

dijous, 17 de maig de 2018

la història d'un home


Hi havia una vegada un home que es deia Albinus que vivia a Berlín, Alemanya. Era ric, respectat i feliç. Un dia va abandonar la seva dona per una amant jove; va estimar; no va ser estimat; i la seva vida va acabar en un desastre. 
Aquest és el resum de la història, i la podríem haver deixat aquí si no fos pel plaer d'escriure-la. Perquè tot i que n'hi ha prou amb una làpida per explicar la història resumida d'un home, enquadernada amb molsa, els detalls sempre són d'agrair.

Vladimir Nabokov, Laughter in the dark.

dimecres, 16 de maig de 2018

sí al malgrat, no al però


JOSEP VIVES I GRÀCIA
Llibertat intel·lectual: sí al “malgrat”, no al “però”
Hänsel * i Gretel *
14|5|2018

El 1956, Bette Davis interpretava a “Storm Center” -“Enmig de la tempesta”- a la bibliotecària Alicia Hull. L’Alicia era la típica bibliotecària d’una petita localitat dels Estats Units d’Amèrica: treballadora, professional respectada, amant de la seva feina i estimada per tothom. Un dia el ple municipal li demana de retirar un llibre sobre el somni comunista atès que han rebut cartes de ciutadans queixant-se per la presència d’aquest títol a la biblioteca pública. Molt sibil·linament, el ple municipal li ofereix de construir l’ala infantil de la biblioteca a canvi d’aquest petit “favor”. Si bé a contracor, l’Alicia accepta fer-ho, més tard se’n desdiu i es nega a retirar el llibre de la biblioteca. La tempesta esclata.
1956, Estats Units d’Amèrica, anticomunisme, maccarthisme, el context ideal per situar la possibilitat d’exercir la censura en els fons d’una biblioteca pública. França, 1990, el Front National de Jean-Marie Le Pen guanya les eleccions municipals en algunes ciutats i els bibliotecaris denuncien que s’estan deixant de rebre els diaris habituals substituïts per d’altres de clara ideologia ultradretana.
La llibertat intel·lectual és el bé més preuat per als bibliotecaris. És la suma de la llibertat d’expressió i la llibertat d’accés a la informació, de què serveixen l’una sense l’altra? La censura, de qualsevol tipus, és l’enemic a batre i malauradament la censura pot adoptar les més distintes formes. Aquests darrers mesos he constatat com des de la xarxa s’interpel·lava les biblioteques públiques per tenir aquest o aquell llibre. Des de la persona que ens critica per tenir el llibre infantil “L’abecedari de la independència” fins el que ens demana de cancel·lar les subscripcions a diaris com “El País” “El Periódico” o “La Razón”. Les crítiques sobre suposats llibres “inadequats” transcendeixen la vesant política. No fa gaire, un article publicat en una revista acadèmica qüestionava que tinguéssim llibres sobre homeopatia i poc més que ens acusava de ser un perill per a la salut pública. Tampoc li agradava a un pare que tinguéssim un document sobre educació segregada (educació diferenciada per als seus defensors) i a un altre que la seva filla trobés un llibre de “coses de nenes” (segons el mateix llibre).
Certament són casos puntuals i estic segur que la majoria de la ciutadania entén perfectament què és una biblioteca pública, però no està de més recordar-ho. La biblioteca pública no és el reflex de la nostra ideologia o moral particular o majoritària del moment. La biblioteca pública no és sorda ni cega i talment com se li demana a la ràdio i a la televisió pública, també es fa ressò de les diferents opinions que sobre un tema existeix. Sovint sentim que sí, que estem d’acord amb la llibertat d’expressió, però… (ai làs l’adversativa que diria en Cuní). En realitat la preposició que emprem és “malgrat”, de manera que malgrat que no estem d’acord amb una idea concreta a títol particular en donem accés per a què la ciutadania es faci la seva pròpia idea sobre aquell tema. La llibertat intel·lectual és una suma de “malgrat”, no de “però”.

Vegeu també -- --> Enmig de la tempesta.

dimarts, 15 de maig de 2018

ple al 15


Esta vez no sólo hemos atinado con el libro para el club de lectura, es que hemos hecho pleno al 15, porque el domingo a la una de la madrugada me dejaba la última página centrifugando. Menudo poderío tenía la señora Jackson para crear atmósferas (lo primero), para inquietar al lector (lo segundo) y para crear personajes (lo tercero). Cómo maneja y domina sobre todo dos ingredientes para que andes media novela dudando de si Merricat (la protagonista) está como un cencerro o es un alma angelical. El primer ingrediente es la antelación, el uso de elementos catafóricos que crean un desasosiego constante (hacer referencias al futuro: ese iba a ser el último día, etc.) y el segundo es la voz cuasi infantil de Merricat, quien tiene dieciocho años. Hay muchas cosas más (madre mía cómo retrata el acoso psicológico, por ejemplo), pero no voy a destriparlas todas aquí que para eso está la cita del sábado 28 (19h) en el club de lectura deborahdor. El arranque, épico, nos presenta a una chica que vive en una casona con su hermana mayor y un tío enfermo, el resto de familiares están muertos y los vecinos del pueblo les odian de forma feroz. Una novela desconcertante que a ratos hiela la sangre, a ratos enternece. Por fin he llegado a Jackson, vaya que si he llegado.
Recomendación: a gustosos de novela de terror psicológico pata negra.

Deborahlibros. Siempre hemos vivido en el castillo, de Shirley Jackson. 17|4|2018.

dilluns, 14 de maig de 2018

diumenge, 13 de maig de 2018

la doctrina del no-res


«Bernardo Soares, que no és un heterònim sinó una part de Fernando Pessoa, sent que no és ningú.
«Sou os arredores de uma vila que não há, o comentário prolixo a um livro que se não escreveu. Não sou ninguém, ninguém
Soc els voltants d'una ciutat que no existeix, el comentari prolix a un llibre que no es va escriure. No sóc ningú, ningú.
És l'angoixa, el buit a l'interior, el «desassossego», l'ànima negra que cau al centre del maelström. «I jo, verdaderament jo, soc el centre que no existeix en això si no és per una geografia de l'abisme; soc el no-res entorn del qual gira aquest moviment.»
Soares habita la seva «noche oscura del alma».
En canvi, que orgullosa que està de no ser ningú, de ser el buit del mig, Emily Dickinson (I'm nobody! Who are you? / Are you — Nobody — too?). O Óssip Mandelstam (que ho treu de Maiakovski) a La quarta prosa: «Dues maneres de veure les coses: per a mi, al tortell, el que compta és el forat. I la massa de la corona? La corona ens la mengem — el forat resta». Els diversos misticismes, que aspiren a buidar, a fer lloc. Al silenci. La doctrina del no-res.
No és, en part, la doctrina de qualsevol art? Buidar-se de soroll, fer lloc perquè s'esdevingui alguna cosa senzilla i essencial, o simplement perquè s'esdevingui el pur lloc, la possibilitat de tot —inclòs el no-res.
Qui seu, seu sobre aquest buit com qui seu sobre un coixí pneumàtic.
És l'espai que la llengua prova d'omplir amb un nom —el nostre primer tatuatge—, amb un verb en primera persona, amb una màscara cridanera i competitiva, pública, judicada constantment, publicitada constantment. Ens la creiem, ens posem drets, de puntetes, pugem a l'escenari que creiem l'univers, ensenyem, publiquem, imposem la fotografia de la nostra amabilitat, la nostra felicitat, la nostra bondat, el nostre talent i el nostre èxit social.
M'hi negaria.
Qui seu, seu sobre el seu propi nom. Ha baixat de l'escenari. Posa el cul sobre el seu nom com si l'hagués acabat de defecar.
Passeja, quiet, pel seu interior (enstasi) i per això és igualment lliure de sortir-ne (èxtasi). Cap a l'univers, per exemple, o cap a l'interior d'una roca foradada, és igual. Cap als cabells plens de sorra d'una nena. Cap al xurro acabat de fregir: l'escalfor del seu interior, no prové de la temperatura que va néixer amb el Big Bang?»

j.l. badal. Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents. :Rata_, 2017. P. 173.

____________
P.S.: Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents ha estat guardonada amb el Premi Crítica Serra d’Or de Novel·la 2018. Aquí, altres fragments que hem anat reproduint n'aquesta santa casa. La sgae m'agarre confessà.

dissabte, 12 de maig de 2018

la incorrecta




La incorrecta és una empresa jove nascuda l’any 2016 dedicada a l’assessorament lingüístic i comunicatiu, i a la correcció ortotipogràfica i estilística.


divendres, 11 de maig de 2018

caram, caram, caram


RAMON MAS
Sempre hem viscut al castell
Les males herbes: terror, ciència-ficció i altres coses més difícils de definir (clic!)
23|11|2017

Shirley Jackson és especial. D'entrada, els personatges i les localitzacions dels seus llibres ens resulten curiosament familiars: la casa vella, el poble aspre, els individus excèntrics amb passats foscos... ho identifiquem ràpidament amb el gòtic americà de tota la vida, i somriem de gust. Però unes poques pàgines endins ens adonem que el to, l'estil i la gràcia amb què tot això es narra és tan singular, que ens cal fer un pas enrere, col·locar-nos la mà a la barbeta i fer que si amb el cap, mentre, com a bons bokononistes*, anem repetint en veu alta "caram, caram, caram".
Sempre hem viscut al castell, traduïda esplèndidament per en Martí Sales, té una arrencada extraordinària. Acompanyem a la narradora, una nena de 12 anys, que va fins al poble a comprar queviures. Ens diu que és l'únic dia de la setmana que surt de casa, i de seguida n'entenem els motius: el passeig es converteix en un descens a l'infern de la marginació social en l'entorn claustrofòbic d'un poble petit. La gent l'odia, a ella i a la seva família (formada per una germana gran i un oncle que no hi és del tot), i li fan notar a base d'insults i escarnis. La Merricat s'escuda projectant la seva imaginació ben lluny d'allà, al seu refugi imaginari de la lluna, encara que, de tant en tant, se li escapa un rebot, una espurna de menyspreu a l'altura de la merda que està rebent.
Encara que l'argument sembli minimalista, està ple de portes secretes i cataus on entaforar-se, detalls que podrien ser màgics, significatius i transcendents, o podrien no ser-ho, però que conviden el lector a preguntar-se fins on està disposat a creure-hi. El mateix passa amb els diàlegs, sempre magistrals, plens d'ironia i insinuacions, fletxes invisibles que apunten cap a direccions incertes. En tot aquest festival d'imaginació reveladora aplicat a la quotidianitat més planera, hi té molt a veure la veu de la narradora, la Merricat, que ens fa dubtar constantment de la solidesa de la realitat; fins al punt que oblidem que la seva mirada i la seves opinions tergiversadores són, de fet, les d'una nena. 
En aquest aspecte, el del punt de vista infantil (i per tant màgic) en un entorn rural cru i violent, m'ha recordat a un parell de pel·lícules que venero, i de les que ja hem parlat en aquest bloc. Tampoc és gaire agosarat pensar que els seus directors coneixien perfectament aquesta novel·la, convertida, des de fa dècades, en obra de culte. D'una banda, com ja us deveu imaginar, Tideland, del mestre Terry Gilliam; i de l'altra, una obra mestra secreta del cinema britànic que aprofito qualsevol ocasió per reivindicar, l'extraordinària  Reflecting Skin, de Philip Ridley.


_____________
P.S.: *Bokononisme: Religió estrambòtica inventada per Kurt Vonnegut a Bressol de gat. El bokononisme sosté que tot el que ens passa té un motiu ocult i està relacionat entre si, i que cada vegada que ens sentim lligats a una persona nova és perquè forma part del nostre karass, o “equip ideal”. “Caram, caram, caram”, diu l’autèntic bokononista cada vegada que nota el lligam. Per constatar-ho, només li cal practicar el boko-maru: estirat a terra, ha d’unir les plantes dels peus (sense mitjons) amb les de l’altra persona i notar com l’energia còsmica flueix. Després, el món ja no serà el mateix. (Font: Marina Espasa.)

dijous, 10 de maig de 2018

llegir els millors llibres (i a fons)


JORDI NOPCA
Llegir els millors llibres (i a fons)
Ara llegim 5|5|2018

‘La literatura admirable’ proposa tornar a llegir una cinquantena de clàssics de la literatura occidental a partir d’articles amens i rigorosos escrits per especialistes. Arrenca amb el ‘Gènesi’ bíblic i arriba fins a ‘Lolita’, de Nabokov. Entremig queden, entre d’altres, ‘Hamlet’, de Shakespeare; ‘Il·lusions perdudes’, de Balzac; els contes de Txékhov, i ‘El gran Gatsby’, de Francis Scott Fitzgerald.
“Els clàssics no es llegeixen perquè s’hagi de fer o per respecte: només per amor”, argumentava l’escriptor Italo Calvino en un article publicat per primera vegada l’any 1981 i que va fer la volta al món. L’autor d’ El baró rampant hi recordava que el que és realment important dels clàssics és que les lliçons que transmeten no caduquen. “Quan algú diu que un autor clàssic és el que es llegeix molt, sempre apareix algú altre molt modern que respon que també els bestsellers dels nostres dies són enormement llegits -explica Jordi Llovet al pròleg de La literatura admirable, que inclou 54 assajos sobre llibres que han enriquit la humanitat i segueixen fent-ho-. La qüestió és saber quants segles trobaran lectors aquests bestsellers. Van ser molt llegits, i molt més que Flaubert, autors contemporanis com ara Paul Bourget o Paul de Kock. Qui se’n recorda? Qui acut als seus llibres, si és que els troba?”
El professor Llovet recorda unes paraules en llatí que van fer fortuna durant l’Imperi Romà: non multa, sed multum. “No convé llegir gaires llibres, sinó pocs -els millors, si és possible- i a fons”, afegeix. El volum publicat per Pasado & Presente proposa una tria entre els milers de novel·les, poemes, contes i memòries que han fet una aportació destacable al panorama literari. Se cenyeix a la tradició occidental, que ha donat al món sencer “una literatura de gran valor”, i aquest valor “no va ser vigent únicament en el moment que es van publicar els llibres respectius, sinó que inclou totes les generacions del passat, el present i l’esdevenidor”. Llovet adverteix que no ha pretès fer “un cànon literari”, tenint present El cànon occidental, que Harold Bloom va publicar el 1994, i desmarcant-se’n. El nord-americà hi llançava una profecia: la literatura tenia els dies comptats per culpa de l’auge dels estudis culturals, els feminismes, el postcolonialisme i la crítica literària influïda pel marxisme, que englobava sota el paraigua d’“escoles del ressentiment”. El cànon de Bloom “privilegiava la literatura anglesa i Shakespeare més que a ningú altre”, recorda Llovet. Entre els 26 autors que escollia com a centrals en la configuració del cànon hi havia Dante, Cervantes, Emily Dickinson, Lev Tolstoi, Freud i Virginia Woolf. Els dos autors més joves eren Pablo Neruda i Samuel Beckett, nascuts el 1904 i el 1906, respectivament.

EL TEMPS CLÀSSIC
De la Bíblia a l’obra pionera de la literatura fantàstica 

La literatura admirable desplaça el focus d’interès dels autors cap a les obres, i té un abast històric generós. Cada text és analitzat per un especialista en la matèria: l’aborda en profunditat -tot i que cada text ocupa un màxim de 20 pàgines-, amb l’exigència de poder satisfer lectors mínimament instruïts.
Arrenca amb la visió de la Bíblia del professor de llengua i literatura hebrees Gregorio del Olmo Lete: “És més que un text o una gramàtica en una llengua més o menys morta, antiga: és una realitat palpitant en el nostre món cultural”. Les literatures clàssiques són representades amb cinc textos més: l’Odissea, d’Homer; Les bacants, d’Eurípides; l’Eneida, de Virgili; les Metamorfosis, d’Ovidi, i les Històries veritables, de Llucià de Samòsata. L’hel·lenista Carlos García Gual explica que és “una obra pionera de la literatura fantàstica” narrada per un viatger que emprèn aventures sovint estrafolàries. Llucià va ser el primer escriptor que va imaginar un viatge a la Lluna: molts segles després en van seguir l’exemple Cyrano de Bergerac -en català, L’altre món és accessible gràcies a la traducció de Martí de Riquer, publicada per Adesiara el 2009- i Rudolph Erich Raspe, que va narrar les peripècies de l’excèntric baró de Münchhausen. 

ÈPOCA DE CAVALLERS
Aventures, amors desenfrenats i subversió festiva 
Un dels grans narradors de l’Edat Mitjana, gràcies al qual es va popularitzar el terme roman (novel·la), va ser Chrétien de Troyes. El cavaller del Lleó obre la segona secció del volum, que es fixa també en l’amor etern entre Tristany i Isolda i en el primer poema modern, la Divina Comèdia, on Dante Alighieri va proposar -al segle XIII- un periple per l’Infern, el Purgatori i el Paradís per part d’un alter ego de l’autor mogut pel “desig i la llibertat”, dos components “essencials de l’ànima humana”, segons escriu el medievalista Rossend Arqués. Els subversius Contes de Canterbury, de Chaucer, i el Decameró, de Boccaccio, mereixen també dos capítols. La literatura catalana apareix per primera vegada amb la Crònica de Ramon Muntaner; l’espanyola arriba més tard, amb La Celestina, de Fernando de Rojas. “No ens captiva per la fidelitat amb què ofereix un possible retrat de la realitat, sinó quan comprenem que ens enganya, que aconsegueix vendre’ns com a reals fets, paraules i idees amb una força i una substància tan singulars que en tenen prou amb ells mateixos: en comptes de copiar el món, l’inventen”, defensa l’hispanista Francisco Rico, que també escriu sobre Lazarillo de Tormes.

CIMS DE LA MODERNITAT
Neix la novel·la: de la ironia del Quixot a la psicologia de Lafayette 
“L’única gran novetat entre el segleXV i principis del XVII és l’emergència de la novel·la en el sentit modern del terme -sintetitza Llovet-: des d’un precedent molt notable com el Lazarillo de Tormes fins al Quixot ”, que representa l’entrada al món “polisèmic, irònic, proteic i transformacional” de la novel·lística posterior. La doctora en literatura comparada Neus Rotger defensa el psicologisme de La princesa de Clèves, de Madame de Lafayette, que “prova de traslladar el model narratiu de les memòries a la ficció en prosa” en una data tan reculada com el 1678.
Pertanyen també a la tercera secció del llibre les Faules de Jean de la Fontaine i altres textos narratius com ara el Robinson Crusoe, de Defoe; Els viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, i el Càndid, de Voltaire. Salvador Oliva tria tres de les millors tragèdies de Shakespeare: Hamlet, El rei Lear i Antoni i Cleopatra.

CAP AL PRESENT
Romanticisme, realisme, modernisme... i poques dones 
Més de la meitat de les 720 pàgines de La literatura admirable estan dedicades a analitzar els segles XIX i XX. “L’objectivitat que va presidir, gairebé sempre, la literatura dels segles precedents va derivar, a finals del segle XVIII, cap a un gran fervor per la subjectivitat, la individualitat, les emocions i la sentimentalitat, i un amor il·limitat per la natura”, exposa Llovet. El romanticisme dels Cants de Giacomo Leopardi i les Balades de William Wordsworth precedeixen l’esclat del gran realisme, representat al volum gràcies a Els papers pòstums del club Pickwick, de Charles Dickens, i Il·lusions perdudes, d’Honoré de Balzac. Charlotte Brontë, amb Villette, és l’única escriptora escollida de tot el segle XIX. Del segle XX només hi ha, incomprensiblement, Al far, de Virginia Woolf, al costat d’una dotzena d’homes, entre els quals hi ha T.S. Eliot, Francis Scott Fitzgerald, Jorge Luis Borges, Robert Musil i Marcel Proust.
Entre les sorpreses hi ha l’elecció dels contes de Dublinesos, de Joyce, en comptes de la novel·la Ulisses; El procés, de Kafka, en lloc de les narracions, i Absalom, Absalom!, de William Faulkner, en comptes d’ El soroll i la fúria i Mentre agonitzo. Tanquen el llibre el Pedro Páramo, de Juan Rulfo; Lolita, de Vladimir Nabokov; Els nostres avantpassats, d’Italo Calvino, i El quadern gris, de Josep Pla, la segona i única aportació escrita originalment en català a la tria de Jordi Llovet.


_____________
P.S.: Pel que fa a la coberta, vegeu també Busca les diferències.

dimecres, 9 de maig de 2018

la desemparança absoluta


IMMA MONSÓ
La llibertat era això
La Vanguardia
1|2|2018

Quan rellegim una novel·la adquireix un nou significat en funció de les vivències acumulades o de l’estat d’ànim del moment. Des d’aquest punt de vista, la definició de novel·la que Stendhal formula a Le rouge et le noir (“un roman c’est un miroir qu’on promène le long d’un chemin”) ens la podem prendre al peu de la lletra: el relat de ficció és aquest mirall. De tant en tant, fem una pausa al llarg del camí i el traiem de la motxilla: el que reflecteix és sempre diferent del que vam veure-hi fa vint anys, en fa dotze o en fa dos.
Quan vaig llegir per primera vegada El corazón es un cazador solitario tenia vint anys i escollia els llibres pel títol. Vaig fer meva la soledat opressiva d’aquell poble del Sud profund, tan claustrofòbic i provincià com jo sentia llavors el meu. Ni la riquesa dels ­personatges ni l’encant de John Singer (el sord-mut que escolta tothom amb atenció) va poder contrarestar l’asfíxia. Vaig guardar el mirall a la motxilla amb la intenció d’allunyar-me d’aquella desemparança i no vaig llegir res més de Carson McCullers.
Fa un any i mig, arran d’un encàrrec, vaig llegir Frankie y la boda i vaig continuar amb la millor biografia que s’ha escrit sobre l’autora (la de Josyane ­Savigneau publicada per Circe). Vaig seguir amb la resta de l’obra i vaig ­acabar rellegint un altre cop El corazón es un cazador solitario. Havien passat trenta anys i el llibre continuava emanant una soledat devastadora, però la formidable tendresa de Singer i la força dels diferents personatges la feia més suportable.
Aquests dies, un any i mig després, rellegeixo, en català, El cor és un caçador solitari, en traducció recent d’Alba Dedéu. Des de fa un temps, L’Altra Editorial ha decidit anar recuperant a poc a poc l’obra de l’autora. Que hagi estat descatalogada en català durant anys és una desgràcia pròpia del nostre món editorial.
Però en aquest cas segur que també ho podem atribuir al fet de ser una ­autora en comptes d’un autor. Escriure molt millor que Faulkner (com ella mateixa no tenia cap vergonya a reconèixer) no ha estat suficient per a mantenir-la dins dels cànons.
El cas és que aquesta tercera lectura m’ha aportat una nova visió sobre aquella solitud desemparada. Si la primera vegada em va resultar opressiva i la segona, tot just suportable, ara el ­reflex que hi veig és lluminós: I si la ­llibertat fos això?
Després d’escalfar-nos tant el cap amb el problema de què significa ser lliure, qui sap si fet i fet acabem per adonar-nos que la llibertat era això: enmig de la soledat i la intempèrie, la desemparança absoluta.

dimarts, 8 de maig de 2018

tres raons per llegir sempre hem viscut al castell


JOSEP LAMBIES
Tres raons per llegir Sempre hem viscut al castell
TimeOut Barcelona
16|1|2017

1. Arsènic en una sucrera
Si fóssim en una pel·lícula d’en Tarantino, algú entraria en escena amb una cafetera emmetzinada, i tothom acabaria vomitant sang. Com que estem llegint una novel·la de Shirley Jackson, el verí es troba barrejat en el sucre que la família escamparà sobre les móres, a l’hora de berenar. El mètode us semblarà més pulcre. Però tindrà conseqüències igual de terribles.
2. Un casalot tancat amb cadenat
Només sobreviuran tres persones: dues noies jovenetes i un oncle paralític. La gent els odiarà. Els nens els cantaran cançonetes, els diran que són assassins i bruixes. Però ells viuran reclosos en la seva mansió, entre cortines de vellut, cadires amb potes d’or i vaixelles de dies de festa. Menjaran pastissos de carn i fetge a la planxa. I mai no gosaran obrir la porta a ningú.
3. No sé si són fantasmes o llunàtics
La novel·la és una dansa espectral, de tres individus que, lluny del món, van perdent el cap. L’una es passa el dia a la cuina. L’altra s’inventa històries sobre una vida paral·lela a la lluna, on diu que va enjoiada i muntant cavalls plomats. I l’oncle és el que menys rodó gira. Mentrestant, la mansió amaga riqueses que esperen despertar les enveges d’un poble irat.

dilluns, 7 de maig de 2018

la biblioteca garfunkel


Un espécimen perfecto de bibliomaníaco es Art Garfunkel. Tal cual lo estáis leyendo: Art Garfunkel. Seguro que sabéis quién es, el del pelo rizado de Simon and Garfunkel. O, al menos, así es como lo conocemos la mayoría de nosotros; pero la mayoría de nosotros permanecemos totalmente ajenos a la existencia de la Biblioteca Garfunkel, un listado cronológico online de todos los libros que el erudito cantante ha leído en los últimos treinta y ocho años —casi un total de mil—, en los que se detalla el mes y el año de lectura, la fecha de la primera publicación y el número de páginas. Tal y como alardea la propia página web, Garfunkel es un «lector voraz» que lee de media unos veinticinco libros al año, indudablemente muchos más que la mayoría de la gente. Por ejemplo, entre junio de 1968 y abril de 1970 —recordad que ésos fueron los años dorados de Simon and Garfunkel— leyó cuarenta libros, incluidos Guerra y paz y Los hermanos Karamázov. ¡Y eso que eran los años sesenta! Cualquiera podría pensar que, en la cúspide de su fama, el señor Garfunkel habría tenido cosas más emocionantes que hacer que quedarse en casa con la nariz metida en una deprimente novela rusa, pero al parecer no era así.
Si estabais pensando en poneros a hurgar en la Biblioteca Garfunkel para echaros unas risitas facilonas a costa de la colección de un viejo hippy de libros de Carlos Castaneda...recapacitad, amigos. La Biblioteca Garfunkel no es poca cosa; en efecto, sus estanterías crujen terriblemente con pesados tomos. Allí no hallaréis literatura barata, ni siquiera popular. Bueno, casi nada. Lejos de ser más inmune que el resto al despliegue publicitario, parece ser que en agosto de 1974 Art no se resistió a ver de qué iba Tiburón; en julio de 1981, Entrevista con el vampiro; en diciembre de 2001, Harry Potter y la piedra filosofal; y, en febrero de 2004, El código Da Vinci. Al margen de estas rarezas excepcionales, la Biblioteca Garfunkel consiste principalmente en ediciones clásicas de literatura, historia y filosofía, incluidos numerosos volúmenes de Shakespeare, Freud, Proust, Dostoievski y Tolstói. Nada de Carlos Castaneda (aunque sí admite haber leído Juan Salvador Gaviota en 1972).
De hecho, más que proporcionar risas facilonas, una primera visita a la Biblioteca Garfunkel podría bajaros los humos de inmediato; os quitaríais el sombrero avergonzados. Cuanto más tiempo paséis allí, sin embargo, más curiosos os empezará a parecer todo. Creo que la mayoría de la gente tiende a leer de manera ecléctica; un libro lleva al siguiente por vías secundarias pero conectadas. En cambio, el señor Garfunkel parece seguir alguna clase de sistema que le permite leer únicamente libros que han recibido el beneplácito de la crítica. No parece haber dejado jamás un libro a la mitad tras hartarse de él o extraviar las gafas de leer (y, si lo hizo, no lo menciona). Además, ¿cómo debemos tomarnos el hecho de que en abril de 1984 leyese Elements of Style ('Los elementos del estilo literario'), de Strunk y White...¿DOS VECES? ¿O que en marzo de 1993 afirmara haber leído de cabo a rabo el Random House Dictionary of English Language..., las 1.664 páginas enteritas? ¿O que, de acuerdo con aquellos que le han entrevistado en su casa de Nueva York, todos y cada uno de los libros de la Biblioteca Garfunkel, después de haber sido leídos, son envueltos en un plástico protector y clasificados respetando el orden de lectura?...

Mikita Brottman. Contra la lectura. Traducció de Lucía Barahona. Blackie Books, 2018. P. 76-77.


diumenge, 6 de maig de 2018

per a lectura i decoració: proust


La famosa magdalena proustiana en format 372 x 260 cm., per 297.00 €.


[Font: Improbables libraries, improbables bibliothèques]