dijous, 30 de novembre del 2023

idees que cremen


ANTONI GUTIÉRREZ-RUBÍ
Idees que cremen
La Vanguardia
16|11|2023

Allà on es cremen llibres s'acaben cremant persones, en paraules de Heinrich Heine. Aquest poeta i assagista alemany va escriure la frase anys abans que, el maig del 1993, es produís la crema de llibres per part dels nazis. Aquell any, a nombroses universitats, les lligues estudiantils, amb el suport del professorat, van organitzar la crema de milers d'exemplars d'autors que anaven des de Franz Kafka fins a Karl Marx. Es van organitzar fogueres a 34 ciutats, un acte simbòlic de gran transcendència, on van cremar més de 25.000 llibres "no alemanys", la qual cosa presagiava un període de censura i control. El govern nazi pretenia així guanyar la batalla cultural.
El maig de 2023, noranta anys després, es publicava: Allí donde queman libros. La violencia política contra las librerías, de Gaizka Fernández Soldevilla i Juan Francisco López Pérez. Un recorregut per "centenars d'atemptats dels quals han estat objecte llibreries, fires del llibre, editorials i distribuïdores a Espanya entre el 1962 i el 2018. Una bibliofòbia violenta que portava la firma de la ultradreta, que s'havia reactivat durant la crisi terminal de la dictadura franquista".
La crema de llibres té una alta càrrega simbòlica de la qual emana la censura, l'oposició frontal, sense complexos ni sensibilitat, a tot allò que les diferents obres, la seva temàtica i autors, representen. Reduir les paraules a cendres pretén esborrar la memòria històrica i, amb ella, ideals, valors i conviccions. La crema s'interpreta com el preludi d'altres formes de destrucció i abús. Encara que el poder de la paraula, de les idees, va sempre més enllà i aconsegueix blindar-se amb més força, ressorgint com el fènix. La imbatibilitat de la paraula escrita, la seva capacitat d'apel·lar i connectar amb la raó i l'emoció de les i els lectors és una realitat que l'extrema dreta ha anat assimilant.
L'extrema dreta ja no crema llibres. Els escriu, els edita, els ven, els llegeix, els posa en mans de la ciutadania. Un fenomen que va guanyant terreny (i diners) i que es va fent un lloc, cada cop més rellevant, en les grans editorials i en espais públics com les fires del llibre que se succeeixen a tot el món. Autors i paraules que eren fora dels circuits culturals hegemònics es normalitzen...sense fer soroll.

dimecres, 29 de novembre del 2023

els secrets que amaga la biblioteca de rosalía


ANNA PAZOS
En la biblioteca de Rosalía
Babelia | El País
11|11|2023
El pasado septiembre, Rosalía rompió un silencio de semanas con un photo drump de final de verano. Una pila de libros boca abajo en la segunda foto activó un mecanismo ya habitual. Editoriales, fans y tuiteros presuntamente en paro se lanzaron a averiguar qué títulos leía la artista del Baix Llobregat. Camille Paglia y Charles Bukowski salieron enseguida. Un volumen fino de Acantilado generó más dudas: ¿Confesión, de Tolstoi? ¿Hombres fatales, de Elisenda Julibert? La diseminación de sutiles pistas virtuales es fundamental en el universo comunicativo de Rosalía, y sus seguidores no necesitan ningún pretexto para sumarse al juego. Para quienes disfrutan hurgando en el zeitgeist en busca de influencias, corrientes y potenciales asociaciones, la incorporación de libros a sus publicaciones ha abierto un portal de bucles infinitos.
Ocean Vuong, poeta vietnamita criado en Estados Unidos, fue de los primeros en asomar en el portal.  Era agosto de 2022 y Rosalía se encontraba de gira en Chile cuando mostró en una publicación la contraportada de un libro amarillo. Tras utilizar un ojo de pez para calcular el grosor del volumen, la propia editorial —Anagrama— concluyó que era En la Tierra somos fugazmente grandiosos, la primera novela de Vuong. La cantante despejó dudas poco después al definirlo como su escritor "favorito del mundo mundial". También lo citó en su entrevista con Penélope Cruz en Vogue: "Las normas son como las calles, solo te pueden llevar a sitios conocidos".
[...] El asunto Vuong afianzó la faceta de prescriptora literaria de Rosalía. La había estrenado años atrás, al revelar que su álbum El mal querer estaba inspirado en Flamenca, un román prohibido del siglo XIII que pasó a ser número 1 de venta en Amazon. Agua y jabón (Anagrama), el ensayo sobre elegancia involuntaria de Marta D. Riezu, es otro éxito sui generis que apareció el verano pasado en su Instagram. Inicialmente publicado por la editorial independiente Terranova, el libro agotó existencias de la noche a la mañana y se convirtió en objeto de coleccionista. No llegó al gran público, ni a la biblioteca de Rosalía, hasta que Anagrama lo reeditó en versión de bolsillo y alargó su vida de fenómeno de ventas persistente...

dimarts, 28 de novembre del 2023

frankenstein


«FRANKENSTEIN NO ÉS EL NOM del monstre, és el nom del creador del monstre i prou; al monstre pròpiament dit mai no se li dona un nom, cosa que contribueix a la confusió productiva que porta la majoria de la gent, fins i tot la que sap que no és correcte, a pensar i parlar de l'ésser com a «Frankenstein».

El doctor Frankenstein, en cert sentit el pare (i la mare), es troba l'ésser, poc després d'haver-lo creat, traient el cap per la vora d'un llit, com un nen petit a l'habitació dels seus pares. El doctor Frankenstein fuig corrents d'aquella visió, aterrit. A partir de llavors, l'ésser ha de campar tot sol. Durant una temporada ronda la casa d'una família que voldria que l'acollís; el pare és un home cec; un dia, l'ésser reuneix coratge i es presenta davant d'aquell home cec i amable; l'home escolta commogut la seva història; llavors tornen els seus fills, que es posen a cridar plens de terror i foragiten de mala manera el monstre, tot i que ell plora i s'aferra als genolls del pare cec com ho faria un nen.

Després d'això, l'ésser es posa furiós i es torna violent; com passaria amb un nen, també.

L'ésser només menja fruita i baies, de carn no en menja mai.

La majoria de la gent afirma que quan veu nadons li venen ganes de menjar-se'ls.

Així, doncs, en realitat els nadons potser apareixen a la literatura més del que veiem d'entrada.»


Rivka Galchen. «Frankenstein». A: Petits parts. Traducció d'Alba Dedeu. Amsterdam, 2023. P. 49-50.

 

dilluns, 27 de novembre del 2023

l'art del porno literari


«Una ressenya de solapa elogiosa és pura faramalla. És una mena de porno literari. La majoria de lectors ho saben.

La veritat és que les frases publicitàries no són per als lectors. Són un argument intern per als editors. [...] Són un xiuxiueig no gaire subtil a l'orella del primer ressenyador.

Tot plegat és una mica com el joc d'un triler. Però quan arriba una bona frase publicitària, una d'autènticament generosa, aquella que capta l'essència del llibre, deixa de ser una frase publicitària i es converteix en un crit de reconeixement, en una nota de violí, en un toc de timbal, en un bram bàrbar que recorre les teulades de la literatura i transmet que has escrit una cosa que ha arribat fins al moll dels ossos d'una altra persona. Assaboreix-ho. Viu aquest sentiment.

Aviat n'escriuràs tu.»


Colum McCann. Cartes a un jove escriptor. Uns quants consells pràctics i filosòfics. Traducció de Marta Pera Cucurell. L'Altra, 2023. P. 112.

 

diumenge, 26 de novembre del 2023

un llibre en deu cobertes

 

Font: El País libros.


Nació digital
10|4|2022

El fenomen «Canto jo i la muntanya balla»: prop de 100.000 exemplars venuts i una vintena de traduccions a tot el món

Irene Solà (Malla, 1990) va guanyar el Premi Llibres Anagrama el 2019 amb Canto jo i la muntanya balla. Des que es va publicar, al maig de fa tres anys, ha estat cada setmana entre les deu novel·les més venudes en català de manera ininterrompuda. En aquest temps, la proposta literària ha fet ballar la narrativa catalana contemporània, acumulant premis i reconeixements i generant, fins i tot, una adaptació teatral. Fins ara, se n'han venut 66.000 exemplars en català (amb 15 edicions) i 23.000 en castellà (12 edicions), i una xifra similar en format digital i audiollibre. La novel·la ha estat traduïda a una vintena de llengües, entre les quals l'anglès, on s'ha editat fa tot just un mes.

[...] Actualment, a més del castellà, Canto jo i la muntanya balla es pot llegir a Itàlia (Blackie Edizioni), França (Seuil), Galícia (Kalandraka), els Estats Units (Graywolf), País Basc (Alberdania), Hongria (Magveto), Croàcia (Vukovic & Runjic), Macedònia del Nord (TRI), Sèrbia (Heliks), Regne Unit (Granta), Bulgària (Colibri), Turquia (Ketebe), Lituània (Alma Littera), Dinamarca (Aurora Boreal), Brasil (Mundareu), Països Baixos (Nobelman), Aràbia Saudita (Dar Athar), Alemanya (Trabantenverlag), Grècia (Ikaros), Corea del Sud (Adonis Books), Polònia (Czarne), Romania (Humanitas). 

dissabte, 25 de novembre del 2023

llibres


«Uns llibres provenen directament de la necessitat; d'altres, de la necessitat i l'atzar. Després venen els que són del tot innecessaris.» 


Valentí Puig. Casa dividida. Dietari del 2022. Proa, 2023. P. 60.

 

divendres, 24 de novembre del 2023

una novel·la celebratòria i emancipadora



PERE ANTONI PONS
Una poderosíssima novel·la protagonitzada per un jove mestís bisexual
Arallegim
20|5|2022


La contracultura i les polítiques d’alliberament dels anys 60 i 70 del segle XX tendiren a veure la institució familiar com una presó, com una estratègia opressiva de la societat i del poder que no només coartava la llibertat dels individus que en formaven part sinó que sovint els deformava fins a desnaturalitzar-los i allunyar-los del que realment eren. Al cap d’uns anys, ja es va veure que el problema no era la institució familiar sinó certa concepció autoritària i dogmàtica de la família. Tenint en compte això, crec que L’home que es va enamorar de la lluna, la poderosíssima novel·la que Tom Spanbauer (Idaho, 1946) va publicar el 1991 i que ara ha estat editada en català per Les Altres Herbes en una bona traducció de Joana Castells Savall, es pot llegir com una reivindicació de la família feta des dels postulats de la contracultura, de les polítiques d’alliberament i de la subversió.

En realitat, Spanbauer juga a subvertir-ho tot, aquí, començant pels codis del gènere del western i acabant pels codis morals que regeixen les conductes dels personatges i que els fan viure diferent del que els imposen els discursos dominants de la societat i de l’època. També subverteix les percepcions i les concepcions del que és real i veritable i les nocions unívoques i monolítiques del que ha de ser la identitat. En aquesta novel·la, i almenys en allò que incumbeix els quatre protagonistes, tot està gojosament mesclat, tot és orgullosament desviat, tot és transgressor i fluctuant, ja sigui des d’un punt de vista sexual i racial com ètic, espiritual i narratiu.

Ambientada en un petit poble d’Idaho a finals del segle XIX i principis del XX, o sigui, quan la conquesta de l’Oest va arribar al seu apogeu –l’expansió territorial, la febre de l’or, l’extermini o l’expulsió de les tribus de nadius americans del seu país– i va acabar amb l’arribada de la modernitat industrial que en diuen civilitzada, la novel·la està narrada i protagonitzada per un jove mestís bisexual de nom Duivichi-un-Dua. Amb un passat personal traumàtic que ell només coneix a partir del que li han contat altres sobre la seva mare índia assassinada i sobre el seu pare desconegut, viu en un hotel-saloon-prostíbul amb Ida Richiliu, l’explosiva propietària del local, i amb Alma Hatch, una prostituta preciosa. A aquest trio encantador i estrafolari aviat s’hi afegeix el cowboy Dellwood Barker, amb propensió a les reflexions filosòfiques i el panteisme màgic.

Una novel·la celebratòria i emancipadora

La relació que mantenen els quatre protagonistes, i que és el que dona altura emotiva i envergadura dramàtica a la novel·la, està tota travessada per una sexualitat promíscua i salvatge, i se sosté sobre la convicció compartida que només es tenen a ells mateixos per fer front a un món que els amenaça i els és hostil. Aquesta hostilitat és encarnada per la colònia creixent de mormons que a poc a poc es va apoderant del poble i pel racisme, el masclisme i l’homofòbia estructurals del conjunt de la societat, però Spanbauer no vol fer una novel·la victimista sinó celebratòria i emancipadora: per això, més enllà dels fets tràgics i la violència que ho amara tot, els antagonistes sobretot serveixen per subratllar i reforçar l’estil de vida i la manera de ser i de fer dels protagonistes.


dijous, 23 de novembre del 2023

ràdio strogoff


Play

Ramon Mas i Eugènia Broggi parlen sobre L’home que es va enamorar de la lluna, de Tom Spanbauer.

Jordi Costa (Podcast Strogoff | Radio Silenci)
Programa nº21 emès l'1/06/2022


dimecres, 22 de novembre del 2023

biblioteca de llavors



MONTSE LLORENS SALA
Servei pioner de préstec de llavors en una biblioteca de Barcelona
BETEVÉ
10|5|2022

 

Des de principis d’any, la Biblioteca Collserola – Josep Miracle ofereix un servei pioner a Barcelona: el préstec de llavors. Tal com es fa amb un llibre, l’usuari de la biblioteca ha de tornar les llavors després d’haver-les utilitzades, però en aquest cas no seran les mateixes, sinó les noves llavors que sortiran de les verdures que s’hagin plantat.

Guardar llavors i compartir-les s’ha fet tota la vida entre pagesos i horticultors, però ara la biblioteca de Vallvidrera ho posa a disposició de tots els veïns per preservar les espècies autòctones i també per apropar els veïns al món de la pagesia.

Objectiu: preservar les varietats autòctones

El tomàquet de Can Mandó o el del pepito de les Planes són algunes de les varietats locals que es poden aconseguir a la biblioteca de Vallvidrera. A més de les llavors i tota una secció de llibres dedicats a l’horticultura, l’equipament també ofereix formació i assessorament per als futurs horticultors: “Hem fet diversos tallers al voltant del tema de les llavors, per explicar com fer planter o guardar llavor, per exemple, i ajudar així els usuaris que s’estan iniciant en aquest món”, explica Núria Flò, directora de la Biblioteca Collserola – Josep Miracle.

La nova iniciativa del Bibliollavors ha tingut molt bona acollida i ja són una quarantena els usuaris de la biblioteca que s’han animat a participar-hi. Fins i tot, n’han guanyat de nous i alguns de fora de Vallvidrera, com ara de Molins de Rei o de Sant Cugat.



dimarts, 21 de novembre del 2023

entrevista a tom spanbauer


ANDREA AGUILAR
ENTREVISTA: TOM SPANBAUER | LA ESCUELA DEL RIESGO
«Encuentro la verdad mintiendo sobre ella»
Babelia | El Pais
6|5|2007


Se crió en un rancho, en el seno de una estricta familia católica, en Pocatello, en las llanuras de Idaho, donde la mayoría no profesaba esta fe. Antes de convertirse en un novelista de culto; antes de escribir sobre el mundo gay y la bisexualidad o sobre los estragos del sida en Nueva York; antes de formar en su taller de Oregón a escritores como Chuck Palahniuk, Tom Spanbauer (1946) fue un buen hijo de granjeros. Hasta que dejó de serlo. Pero algún eco de aquello aún resuena al otro lado del teléfono. Extremadamente educado y obediente a la hora de responder, en Ahora es el momento (Mondadori), su cuarta novela, ha regresado a la infancia y adolescencia y se ha redefinido. «Éste soy y éste fui».


PREGUNTA. La pregunta de cómo podemos llevar tanto dolor dentro sin saberlo es recurrente en esta novela.

RESPUESTA. Es que si tuviésemos que enfrentarnos todo el tiempo al dolor que cada uno llevamos no podríamos levantarnos de la cama. Para poder seguir adelante optamos por la negación y por dejarlo a un lado.

P. ¿De esto se alimenta su escritura?

R. Una de las principales propuestas de la escritura del riesgo es volver a estos lugares de dolor, volver a la pena y empezar a escuchar el secreto.

P. ¿Una terapia?

R. Hay un principio terapéutico en revivir el pasado. Cuando empiezas a investigar el dolor, a hurgar en la herida, comienzas a ver las cosas de otra manera. Ésta es la base de mi escritura. Cada persona encierra mucho arte.

P. ¿En un espacio aislado que se vuelve público?

R. Yo voy a un lugar muy humano, en el que todos estamos solos, sin respuestas. Sólo tenemos la certeza de la muerte. Pero este espacio no excluye a los otros, sino que los incluye.

P. ¿Es esto lo que vincula todas las expresiones artísticas?

R. Aprecio otras formas de expresión, otras formas de literatura, de cine, de pintura... La humanidad en Goya o en Bacon. Reacciono frente a ello.

P. La ficción parece que funciona como un disfraz. ¿Ha pensado en usar otro género?

R. La ficción hace la verdad más verdadera. Si voy a la no ficción me enredo en los detalles, mientras que con la ficción siento que tengo licencia para mentir. Encuentro la verdad mintiendo sobre ella.

P. En Ahora es el momento regresa a su infancia y adolescencia en Idaho. ¿Por qué no escribir unas memorias?

R. Mi madre y mi padre fueron personas muy particulares. Si hubiese escrito una autobiografía habría permanecido en el rol de hijo. Como novelista puedo entrar dentro de los personajes, habitar dentro de ellos. Una buena historia necesita personajes bien perfilados. Así que te fuerzas en ver su crueldad y sus incongruencias, como, por ejemplo, que se pasaran el día rezando el rosario. Es un poco lo de Francis Bacon: tomas lo representativo, la imagen y la rocías con neurosis.

P. Y surge la caricatura distorsionada, la imagen deformada.

R. La exageración es parte de esto. Hay cosas pequeñas que se te quedan dentro. Lo que te marca puede parecer una nimiedad, un detalle insignificante si lo enfrentas al mundo, pero para uno mismo es algo inmenso.

P. ¿Cómo de fidedigna es esta historia?

R. Todo lo que le pasa a Rigby ocurrió alguna vez y al recuperar el clima emocional regresas a aquel momento.

P. ¿Y qué ocurre en el camino?

R. Mi madre murió cuando estaba a mitad de este libro. Creo que no cambié la idea que tenía, que escribí lo mismo que tenía pensado, pero todo se volvió más emocional, todo se vio magnificado. La pena de la pérdida influyó.

P. El retrato que hace de ella es implacable.

R. Ella era la esposa de un granjero en Idaho con una vida pequeña. Iba a la iglesia y tocaba el piano. Yo he querido hacer de su vida algo más grande. Tomar algo de su herencia.

P. ¿Leía sus libros?

R. No. Era muy católica. Cogió mi primer libro Lugares remotos, leyó "hijo de puta" y se negó a continuar. Yo pensaba que mi padre tampoco los había leído, pero mi hermana me contó que cuando estuvo enfermo, ingresado en el hospital, en pleno delirio hablaba de mis libros.

P. ¿La escritura acabó de separarle radicalmente de ellos?

R. Tuve que dejarles claro que quería ser yo mismo. Se enfadaron. Estuve cinco o seis años sin verles. Un día un policía llamó a su puerta. Les preguntó si eran mis padres y les dijo que me llamaran.

P. ¿La escritura es parte del trauma?

R. Con cada libro te sumerges dentro de ti mismo. Los jóvenes siguen adelante y en su inconsciencia pagan esto con la culpa. Cuando acabo uno de mis libros tengo que releerlo porque este sentimiento vuelve. Pienso, "has hecho algo mal, has dicho algo que no debías". Es como si tu madre y tu padre no se hubieran ido. Luego lo leo y veo que todo está bien. Te quedas sedado, maldiciendo.

P. La verdad que busca en sus novelas, ¿ha provocado muchos enfados?

R. Sólo me insultaron una vez. Cuando publiqué El hombre que se enamoró de la luna fui por primera vez a una emisora de radio. Antes de darme paso, el locutor dijo que mi libro era una sarta de chorradas, una inmensa tontería. Con el paso del tiempo, los insultos se han vuelto más sutiles, directamente te ignoran y no hablan de ti.

P. ¿Cuál es la mayor dificultad a la que se ha enfrentado con Ahora es el momento?

R. La estructura. Para llegar al punto en el que arranca la historia tenía que contar rápidamente los recuerdos anteriores de forma rápida e interesante.

P. A diferencia de otras novelas, esta vez ha apostado por una forma lineal. Rigby hace memoria en orden cronológico. ¿Por qué?

R. Recibí mucha ayuda de mi editor y fue él quien me convenció para contar la historia de esta manera.

P. ¿Qué pensó cuando la terminó?

R. Tenía miedo de que fuera cursi. Me di cuenta de que había vivido tan reprimido, con tanto miedo... A mitad del libro sufrí una crisis nerviosa. Había abierto, desabotonado todo lo que llevaba dentro. Realmente toqué fondo. Este libro ha sido una cosa muy emocional, sentí que todo se destruía. Pasé un par de semanas en cama llorando furioso. Me liberé.

P. Esto suena a Stanilavski, al método del Actor's Studio trasladado a la escritura.

R. Bueno es un poco la misma idea de que tienes que habitar dentro de los personajes, tienes que entrar dentro de tu madre o de tu padre y esto produce dolor. Su locura católica... Llegas a ese espacio emocional y, cuando la escena acaba, te quedas en posición fetal.

P. La educación católica aparece como una tara.

R. Si bautizas a un niño lo haces porque crees que el mismo hecho de nacer lleva consigo el pecado original. Asumes que tiene un fallo, que tiene pecados. A partir de entonces tienes control sobre ese ser humano. Esto se interioriza. La idea del pecado original es patética y maquiavélica.

P. ¿Sin catolicismo no habría represión?

R. Quizá también la habría.

P. ¿Se supera la educación católica?

R. No del todo, uno no se puede liberar. Yo lo seguiré intentando. Quizá, en parte, esto sea una bendición; algo sobre lo que puedes trabajar y en lo que puedes medir tus progresos. Pero, en el fondo, pienso que si eres católico nunca te recuperas.

P. Rigby ajusta sus cuentas con el pasado en la línea de salida. ¿La necesidad de autodefinición, esta toma de poder, es necesaria antes de presentarse ante el mundo o surge después?

R. Bueno, él necesita reconstruir su vida. La auténtica Billy Cody (la mejor amiga de Rigby) leyó la novela y luego nos reíamos pensando que no éramos ni tan listos, ni tan fuertes como parece en el libro. Y es que aunque te metas dentro de un niño de 17 años, tú tienes 40. Es parte de la magia del poder de la ficción. A lo mejor los jóvenes de ahora sí son así. ¿Quién sabe?

P. ¿Mantiene relación con esta amiga de la adolescencia?

R. Sí, la veo tres o cuatro veces al año. Ella es profesora de teatro en Pocatello y es cierto que se quedó embarazada. Consiguió sobrevivir a aquello y reírse de muchas de las cosas que cuento. Pero yo escribo ficción. Ella fue uno de los ángeles que me ayudó a salir.

P. Su primera amiga.

R. Bueno, es que yo no gustaba a nadie en mi comunidad porque era un rarito. En aquellas llanuras de Idaho me pegaban tanto los indios como los mormones. Empecé un diario y esto me permitía salir de mí mismo.

P. Su taller ha formado a muchos escritores, pero cuando estaba aprendiendo, ¿quién le dio el mejor consejo?

R. Stephen Spender en una clase en Columbia nos explicó la diferencia entre prosa y poesía. Decía que en un poema la palabra tiene un peso específico. En prosa, sin embargo, las palabras deben llevar una señal que dice, "no me mires, la historia sigue en esa dirección".

P. ¿Le hizo caso?

R. No del todo. Yo quería que mi prosa no tuviera señales y que el lector de alguna forma se percatara de que estaba leyendo lenguaje escrito.

P. El ritmo es importante para lograr esto.

R. Sí, debe ser muy musical. Pienso en algunos trozos de mis historias como arias, como composiciones de música. La gente habla como piensa. Hay que crear la música narrativa, hay que dar con la forma de hablar del personaje, con su voz. Cuando la tienes, ya está hecho el 90%. Entonces es cuando pienso que estoy listo para contar la historia.

P. ¿Qué más se necesita?

R. Es muy importante el lado físico, más que la idea en sí. Me gusta jugar con los elementos, con la luz o el polvo suspendido, de manera que el lector sienta que de verdad está allí. Realmente lo trabajo mucho.

P. Y ahora ¿en qué anda?

R. El siguiente periodo que quiero revisar es mi estancia en África desde 1961. También estoy trabajando en una versión teatral de El hombre que se enamoró de la luna y preparo un manual sobre cómo escribir.


dilluns, 20 de novembre del 2023

judici universal


JUAN TALLÓN
Juicio Universal
elPeriódico
15|11|2023


Me escribió el propietario de la sombrerería La Lucha, Pablo Pachón, a mitad de semana. Estaba de mudanza y, moviendo libros, acababa de encontrar 'Juicio Universal', de Giovanni Papini. Me había oído confesar en algún lugar que estoy obsesionado con ese libro y, en general, con Papini, y me preguntaba si quería quedármelo. Me lo regalaba. Obviamente, lo quería. «Quiero esto» es una de las subtramas más fructíferas de la vida. ¿Quién no experimenta, cada poco, el impulso de hacerse con algo que no tiene, o que ya tiene, pero quiere más? Yo, por ejemplo, tenía tres ejemplares de 'Juicio Universal', descontados dos que había regalado a amigos en los últimos años. Con el de Pablo me reponía. Además, era un ejemplar que conservaba la sobrecubierta original, en la que aparece el arcángel Gabriel, sobre fondo rojo, tocando la trompeta.

Papini trabajó durante treinta años sobre esta obra, por la que desfilan cientos de personajes históricos, legendarios e imaginarios, cada uno representando una forma de vida, un pecado, una condición, una jerarquía. Comparecen reyes, asesinos, sacerdotes, filósofos, ladrones, soldados, poetas, campesinos, suicidas, apóstoles, políticos, dictadores, papas, brujos, científicos, locos, artistas, esclavos, artesanos, atletas… Desvanecido el mundo, y muertos y resucitados, todos prestan testimonio en primera persona, mientras se defienden y muestran lo mejor y peor de sí mismos, dando pie a un retablo gigantesco.

Me pasé la adolescencia oyendo decir a mi padre «Hay que leer a Papini». Me costó muchísimo conseguir mi primer ejemplar de 'Juicio Universal'. Mi padre hacía mucho que había extraviado el suyo, cuando perdió todos sus libros en Barcelona. De hecho, tuve que robarlo en una biblioteca. Era un libro tan deseado que no me bastaba con leerlo, quería poseerlo. Aquello me degradó. Pasados veinticinco años se lo confesé a los bibliotecarios, que me perdonaron. Lo peor es que volvería a hacerlo, y a degradarme por segunda vez, pues nada se puede hacer contra una obsesión.



diumenge, 19 de novembre del 2023

llegir millor

 

Luis Alemany entrevista Vivian Gornick.
El Mundo
10|11|2023

La escritora de Apegos feroces sintetiza su experiencia como profesora de literatura creativa en La situación y la historia, un ensayo que anima a ir a lo esencialmente humano de los textos por encima de lo anecdótico.

 

P.: Sé que este libro es la síntesis de su carrea como profesora de literatura. ¿Se anima a resumir lo que ha enseñado?

La idea más importante es que no se puede enseñar a nadie a escribir bien. Hay un don innato para el uso del lenguaje expresivo, y nadie puede enseñar a tenerlo. Pero sí que es posible enseñar a los estudiantes a desarrollar su juicio. Puedo enseñarles a leer y también puedo enseñarles a juzgar con complejidad sus propios textos. Básicamente, de eso se trata este libro: intenta enseñar a la gente cómo pensar mejor sobre lo que leen y sobre lo que significa escribir.


dissabte, 18 de novembre del 2023

els perills de l'obediència


«L'experiment de Milgram va ser fruit de la curiositat d'entendre com era que persones normals, bones i amables, com vosaltres i jo, poguessin fer coses abominables quan se'ls ordenava que les fessin; com els innombrables oficials del règim nazi que es van excusar dient que «es limitaven a obeir ordres».

L'investigador va fer entrar un grup de persones triades a l'atzar en una habitació, i els va dir que estaven participant en un experiment. Una pantalla dividia l'espai de tal manera que la gent podia sentir, però no veure, l'altra meitat de la sala. En aquesta segona meitat hi seien uns voluntaris en aparença connectats a una màquina que els donava uns xocs elèctrics d'intensitat creixent, fins a la mort, com una cadira elèctrica. Aquest aparell indicava als voluntaris com havien de respondre als xocs: amb grunys, després amb crits i al final suplicant que l'experiment s'aturés. La persona de la primera meitat de la sala pensava que la de l'altra meitat estava realment connectada a la màquina. Se li deia que havia d'administrar xocs cada vegada més forts, seguint les instruccions de l'experimentador i ignorant els crits de dolor i les súpliques provinents de l'altra banda de la pantalla. Un 62% dels participants va continuar donant xocs al voluntari fins als 450 volts. Als 285 volts, el conillet d'índies havia fet un crit d'agonia i després ja no se l'havia sentit més. Els qui administraven el que ells creien que eren dosis extremament doloroses d'electricitat, en el millor dels casos, estaven molt trasbalsats, però no paraven. Després, la majoria no es podia creure capaç d'aquesta conducta. Alguns van dir: «Bé, em limitava a seguir instruccions».

Aquest experiment, com molts de semblants, ens informa que una part majoritària de la població, independentment que siguin negres o blancs, homes o dones, joves o vells, rics o pobres, obeiran les ordres que se'ls donen, per més atroces i brutals que siguin. Aquesta obediència a l'autoritat, en resum, no és una propietat dels alemanys sota els nazis, sinó una part de la conducta humana general.»

 

 Doris Lessing. Les presons on triem viure. Traducció d'Alba Dedeu. Edicions 62. P. 81-83.

 

divendres, 17 de novembre del 2023

l'esperit de les coses


MARIO GUERRERO
L’esperit de les coses
llegir.cat
24|1|2023

El protagonista de L’home que es va enamorar de la lluna (L’Altra Editorial en català amb traducció de Joana Castells i Random House en castellà, amb traducció de Claudio López Lamadrid) és Cobert. Es diu així perquè treballa en aquesta estada d’un hotel d’Idaho regentat per Ida, que també és prostituta i alcaldessa. Ida, de fet, l’anomenava Fora-al-Cobert. Quan és un nen, un home el viola i mata la seva mare, índia, així que l’Ida s’encarrega d’ell. Mentre Cobert creix i intenta superar el trauma, busca la seva identitat i aprofundeix en els seus orígens.
Aquesta és la segona novel·la de Tom Spanbauer (Pocatello, Idaho, 1946), publicada originalment el 1994. L’autor desenvolupa temes com la identitat i la llibertat sexuals, el racisme, la família, els orígens i la supervivència. També hi ha una crítica a la religió, concretament als mormons, i a la discriminació racial. La novel·la compta amb personatges pintorescos, a més de Cobert i Ida, com són Dellwood Barker i Alma Hatch. És una novel·la sobre la iniciació a la vida, el sexe, l’amor, la relació entre les persones i entre aquestes amb els seus orígens.
Cobert comença parlant dels seus noms i del record de la seva mare; és a dir, comença amb la pròpia identitat, una anàlisi d’ella i del seu nom, que creu que és indi. Després, presenta la seva família, el poble, els diferents establiments i alguna anècdota. El poble es diu Excellent, però té poc d’excel·lent a causa de la situació de marginalitat en què viu el protagonista i en què s’ha criat amb les tragèdies a l’esquena.
El més a prop que ha estat Cobert de tenir una família ha estat amb Ida, Alma i Barker, però un dia tot allò es va esfondrar i ell els va perdre a tots, per això explica la seva història, perquè al final les millors històries són les de veritat, diu. Un dia, Cobert s’enamora d’un home que resulta estar enamorat alhora de la lluna.
En aquesta novel·la també es parla del valor de les històries perquè, segons Ida, un ésser humà sense les històries no és res. Moltes vegades, a aquests éssers humans els espanta ser els qui són, i per això s’expliquen sempre la mateixa història sobre ells mateixos, la qual no ha de ser certa. Per això, un altre tema important a la novel·la és la mentida i com ens enganyem a nosaltres mateixos. A més, de vegades allò que busquem no és el que volem trobar.
Si un arbre cau al bosc però ningú l’escolta, ha sonat realment? Si ningú no ho veu caure, ¿ha caigut realment o ha estat així sempre? «La ment pot matar un cor», diu un dels personatges, i aquesta destrossa es trasllada a tots els éssers humans. L’home que es va enamorar de la lluna és com un huracà que entra a una casa, que és el lector, i ho trenca tot, deixant gairebé les restes de les parets. Perquè, com diu Cobert, «som la història que ens expliquem» i «el món és la paret on pengem els nostres miralls.»

dijous, 16 de novembre del 2023

llibres, sabates i materialisme


MARIÁNGEL ALCÁZAR
Llibres, sabates i materialisme
La Vanguardia
5|11|2023

Em fascinen les visites que Llucia Ramis fa a les biblioteques de personatges coneguts de Barcelona i de les quals ens informa cada diumenge en aquest diari nostre. Si vingués a casa meva, li hauria d'ensenyar el sabater ben assortit (que no és el d'Imelda Marcos, però s'hi acosta) perquè gairebé no tinc llibres. En l'última mudança em vaig desprendre del 80% dels exemplars que tenia, no sense abans empaquetar-los i classificar-los per veure si els trobava alguna llar o centre cívic d'acollida. No hi va haver manera; al final vaig fer donacions particulars, però només van desaparèixer els llibres de cuina i els premis Planeta.

Em va passar com a la pobra María Teresa Campos (DEP), a qui el trasllat d'una casa de mil metres quadrats a un pis de 200 la va obligar a vendre els mobles isabelins (contemporanis d'Isabel Pantoja i Isabel Preysler) que atresorava a la mansió de Molino de la Hoz (Madrid).

Els llibres que jo havia anat acumulant els últims cinquanta anys incloïen proves dels meus ardors juvenils que em van portar a comprar, i fins i tot llegir, Los conceptos elementales del materialismo histórico de Marta Harnecker, que, sincerament, ja no recordo quins eren, encara que amb els anys el meu idealisme també s'ha transformat en un clar materialisme que ja és història. La pobra Marta va sortir de la meva biblioteca amb un munt de llibres que no només no havia de llegir mai més, tampoc no els hauria d'entendre.

Desfer una biblioteca és molt més fàcil que buidar un vestidor; saps que hi ha peces que no t'entraran mai més (o més ben dit, tu no hi entraràs mai més), però et fa cosa, per si algun dia aquella moda torna. No, la moda no torna i si ho fa sempre es recicla perquè allò vell sigui vell i desfasat, per més que algú ho anomeni vintage.

Amb els llibres tens la sort que, en general, els que et puguin tornar a interessar es poden trobar en biblioteques públiques o privades. Però no creguin que a casa meva no hi ha llibres, perquè fins i tot en tinc dos de dedicats i firmats per Gabriel García Márquez i un altre per Mario Vargas Llosa, i que jo sàpiga conviuen en pau, tot i que no sé ben bé on són.


dimecres, 15 de novembre del 2023

a la literatura hi ha més gossos que nens petits (i II)


«Al recull de contes de Judy Budnitz Nice Big American Baby, hi ha uns quants relats amb nadons: n'hi ha un que es gesta durant quatre anys; un altre que és ben negre, tot i que els seus pares són pàl·lids; moltíssims que són engendrats per soldats que ara hi són i ara ja no hi són. És possible que el nadó més ben acabat que m'hagi trobat mai llegint sigui el que surt al conte de Lorrie Moore «Aquí només hi ha gent com aquesta», en què al nadó se l'anomena Nadó; al pare, Marit; a la mare, Mare, i a l'oncòleg, Oncòleg. A Departament d'especulacions, de Jenny Offill, hi trobem un nen molt estimat i que té molts còlics, i el col·lapse (almenys durant un cert temps) d'un matrimoni. No recordo cap nadó a Shakespeare, a menys que comptem Caliban, cosa que potser hauríem de fer. Es podria dir que la majoria dels nens petits, quan apareixen durant més d'un moment en els llibres, tendeixen a ser catalitzadors de decadència o de desesperació, com, sens dubte, ho són de tant en tant a la vida real, tot i que la literatura mai no deixa de ser un mirall que sembla convex que ni tan sols té una convexitat regular, que més aviat és com una cullera molt vella i sense polir (i, sens dubte, de plata). Així, doncs, molts dels nens petits de les obres modernes sembla que tinguin més coses en comú amb els que s'anomenen No-nadons a El conte de la serventa de Margaret Atwood que amb els nadons. En la càrrega monstruosa que suposen, aquestes criatures em recorden el nadó literari que més m'estimo de tots, aquell ésser vuitcentista a qui se li nega fins i tot el luxe d'una infantesa, aquell pobre desgraciat solitari que el primer dia de la seva vida ja feia més de metre vuitanta i sobre el qual el seu creador va dir, com penedit: «Per a mi, el món era un misteri que desitjava dilucidar». No l'hem de saber. Al Frankenstein de Mary Shelley no hi ha la joia infantil de Coleridge o de Blake; és la història d'un infant furiós pel simple fet d'haver nascut, cosa que en certa manera quadra, emocionalment, amb el fet que la mare/autora del llibre l'anomenés «la meva monstruosa prole»; un terme més trist que impertinent, perquè la mateixa Mary Shelley era conscient d'haver estat la prole que havia provocat, en néixer, la mort de la seva mare, Mary Wollstonecraft, la defensora dels drets de les dones. (D'altra banda, després d'escriure el llibre, Mary Shelley va haver de veure morir durant la infantesa el seu primer, segon i tercer fills.) Però, si fa l'efecte que divago per endinsar-me en un exercici d'apreciació dels nens petits  —estan tan infrarepresentats!—, com si necessitessin un camp d'estudis subaltern centrat en ells, he divagat massa. Sabem que els nadons són els únics que poden accedir incontestablement al poder, o, com a mínim, estan incommensurablement més ben situats que les persones més grans que ells. La manera com un nen petit assegut al cotxet recorda per un moment un gras potentat, per un instant impossible d'estimar, té un deix premonitori. Igual que veure com un nadó aixeca la mà rabassuda: inclinar-se davant aquest emperador qualsevol pot semblar d'allò més encertat.»

 

Rivka Galchen. «A la literatura hi ha més gossos que nens petits ». Petits parts. Traducció d'Alba Dedeu. Amsterdam, 2023. P. 47-48.


dimarts, 14 de novembre del 2023

a la literatura hi ha més gossos que nens petits (I)


«A LA LITERATURA HI HA MÉS GOSSOS que nens petits, i també més avortaments. La majoria dels nadons que apareixen en la literatura són, a partir del tercer paràgraf, nens ja grans o fins i tot adults. Però hi ha unes quantes excepcions. A Beloved, de Toni Morrison, una nena de dos anys mor en mans de la seva mare, que la vol protegir d'una vida d'esclavitud, o de qualsevol mena de vida, i la criatura torna (aparentment) en forma de fantasma per turmentar la seva família. A la novel·la de Margaret Drabble del 1965 The Millstone, sobre una mare soltera en el món acadèmic, hi surt un nen petit que és un personatge important, si bé més que com a ésser, la criatura hi apareix com un penjoll molt feixuc. I a la novel·la Una qüestió personal de Kenzaburô Ôe, el fill del narrador neix amb el cervell pel que sembla deformat i que sobresurt fora del crani. Aleshores el narrador va amunt i avall de la ciutat amb el nen, sospesa la possibilitat de deixar-lo morir, però no ho fa; sospesa la possibilitat d'anar-se'n navegant a Àfrica, però no ho fa; fins que al final torna a l'hospital i resulta que la deformitat era tan sols superficial i fàcil de corregir, i que el nen al capdavall no és cap monstre. Així, doncs, qui és que està deformat? I qui és que és un monstre? I el pare, en aquell Japó de després de la Segona Guerra Mundial, rep les lloances dels sogres, com si la seva bona sort reflectís la seva rectitud moral, de la mateixa manera que abans, la seva mala sort s'havia considerat un reflex dels seus defectes morals. La novel·la The Fifth Child, de Doris Lessing, explica la història d'una família amb quatre fills. La família sencera és força feliç i ideal, i s'ho creuen massa, fins que neix el cinquè fill, que és catastròficament diabòlic i, ja de ben menut, terrorífic. (Tot i que el lector comença a adonar-se que ningú, fora de la família, sembla trobar que el cinquè fill sigui tan difícil o estrany, i en realitat només fa l'efecte que no se l'estimin, i l'únic defecte real que té quan creix sembla que és que es troba més còmode en una classe més baixa que la de la família amb aires de grandesa que en realitat ja no es pot permetre la fantasia de la gran casa en què viu.) En alguns contes de Lydia Davis, un nen petit sovint interromp un pensament, o és ell mateix un pensament. A «Plomes», de Raymond Carver, una parella se'n va a sopar a casa d'una altra parella a la qual no coneixen bé; la casa és un desgavell, un paó es passeja amunt i avall per l'interior, i tot seguit els visitants coneixen el nadó de la parella amfitriona, un nadó que sembla suscitar un orgull entusiasta en els pares, però un nadó que, als ulls del narrador, és desmesuradament gras, la criatura més lletja que ha vist mai. Després de presenciar l'amor dels pares per aquell fill lleig, aquella mateixa nit el narrador i la seva dona tornen a casa i decideixen tenir un fill ells també, i al final de tot de la història fem un salt endavant en el temps i descobrim que l'home està irritat perquè la seva dona s'ha tallat els cabells curts i perquè la seva vida, amb el nen, té un caràcter opressiu i ordinari. A Anna Karènina, Tolstoi dona un aire vívid i real a les criatures tant de l'Anna com de la Kitty. (Tolstoi també va escriure sobre la vida interior d'un arbre moribund.)»

 

Rivka Galchen. «A la literatura hi ha més gossos que nens petits ». Petits parts. Traducció d'Alba Dedeu. Amsterdam, 2023. P. 45-46.


dilluns, 13 de novembre del 2023

un western controvertit


SERGI
L'home que es va enamorar de la lluna
Llibres, i punt!
13|6|2022


Fora-al-Cobert no és un nom gaire maco per un nano, però en aquest cas és molt descriptiu. En Cobert, a qui van posar el nom indi de Duivichi-un-Dua, viu al prostíbul de l'Ida Richilieu, la seva mare exerceix la professió més vella del món. Però després de perdre-la víctima de la crueltat d'en Billy Blizzard, l'Ida considera que ja és hora que en Cobert li agafi el relleu. Des de llavors, rebrà homes de manera discreta, allà fora al cobert. És encara un nen, però el seu procés d'aprenentatge, el seu camí vital, s'haurà d'accelerar. No té cap alternativa. Assistirem, esgarrifats, a aquest viatge iniciàtic del nostre protagonista, en el que el sexe desacomplexat tant amb homes com amb dones, les addiccions, la seva condició de mestís i la recerca de la seva identitat i de la seva història el marcaran i guiaran els seus passos. Es farà home vivint l'única vida que coneix. I tot i que li esperen molts patiments, molta misèria i molta pèrdua, també trobarà una família molt especial que ho serà tot per ell. 

Quart volum que ens porta aquest segell a mitges entre l'Altra Editorial i Males Herbes, i quart encert. Tenint en compte els precedents, no tenia cap dubte que acabaria llegint aquest western tan controvertit, però a més vaig tenir la sort de rebre un exemplar per gentilesa editorial, cosa que agraeixo moltíssim. Ens situem a Excellent, un poblet fictici d'Idaho, a les acaballes del segle XIX, per conèixer en Fora-al-Cobert, el nostre protagonista que ens narra la seva història en primera persona. És una història d'històries, de fet. Ell és un indi mestís que comença el relat encara molt petit, però per un ritual indi que es fa als nadons, ja se sap que és un bardaix, un home a qui li agraden els altres homes. De fet, és bisexual. La recerca de la seva identitat i l'exploració de la seva sexualitat tindran un paper fonamental en la història. Cal dir que el llibre és explícit amb el sexe, com també ho és amb la violència quan li cal, no escatima detalls. Per això és probable que incomodi o fins i tot disgusti a alguns lectors, però és un dels grans valors de l'obra. El viatge d'en Cobert serà iniciàtic, de descoberta i també espiritual. L'espiritualitat, el misticisme i el simbolisme són altres punts forts de la narració. La cultura índia, la intolerància de l'home blanc fomentada per la religió, els valors de la família i la lleialtat completen un ventall temàtic que converteixen aquest llibre en un aprenentatge, en un relat d'una riquesa sensorial molt notable. És una escriptura una mica exigent, no en excés, però cal una lectura atenta per no perdre's entre somnis, visions i canvis d'ubicació, i perquè de vegades avança situacions que encara no s'han esdevingut. Però és absorbent i et sap mantenir enganxat, té tanta força, tanta intensitat, que continues encara que et faci arrufar el nas de tant en tant.

No puc dir altra cosa, estic meravellat amb la tria editorial d'aquest segell. És cert que està dedicat a clàssics contemporanis incontestables, descatalogats en català o incomprensiblement mai traduïts abans i, per tant, són apostes que porten el segell de qualitat de sèrie. Però poso un 4 de 4 en el caseller de recompte, i ni que sigui que probabilitat, ho trobo molt meritori. Potser, i només potser, aquest 'L'home que es va enamorar de la lluna' seria el que menys m'ha agradat dels quatre, però en cap cas per demèrit seu, sinó perquè els altres tres em van deixar sense paraules. Si la literatura, la bona literatura, ha de remoure, t'ha de marcar i sortir-ne sent una altra persona, sens dubte aquest llibre és literatura amb totes les lletres. És bèstia, no ho negarem, perquè no estem acostumats a que ens parlin de sexe amb aquesta llibertat i sense embuts. Pot ser incòmode, pot esgarrifar, pot ser que algú no tingui estómac per entomar-lo. Però és una obra valenta i desacomplexada, crítica, reivindicativa i per més tòpic que soni, no deixa indiferent i difícilment es pot llegir res igual. En Cobert es busca a ell mateix, els seus orígens, la seva identitat. I potser qui l'acabarem trobant serem nosaltres mateixos, els lectors. Perquè no hi ha res com sentir-se part d'alguna cosa, això aporta tota la força necessària per tirar endavant. I al nostre protagonista n'hi caldrà molta, de força. Jo us convido a acompanyar-lo en el seu camí, a llegir amb ment oberta i a espolsar-vos prejudicis, tot i que en alguns casos ens haguem d'empassar situacions intolerables, són part del joc que ofereix. És una gran obra, diversa, completa, d'aquelles que deixa marca. Que us agradi més o menys ja serà qüestió de gustos.

 

diumenge, 12 de novembre del 2023

l'altre ull


«Les novel·les haurien d'estar al mateix prestatge que l'antropologia, diu un amic meu, un antropòleg. Els escriptors reflexionem sobre la condició humana, en parlem contínuament. És la matèria que ens ocupa. La literatura és un dels mitjans més útils que tenim d'assolir aquest «altre ull», aquesta mirada objectiva respecte a nosaltres mateixos; la història n'és un altre. I, tanmateix, la gent jove cada vegada hi pensa menys d'aquesta manera, en la literatura i la història, com a eines indispensables per viure...»

 

 Doris Lessing. Les presons on triem viure. Traducció d'Alba Dedeu. Edicions 62. P. 19-20.

 

dissabte, 11 de novembre del 2023

l'argument


L'argument, diria, és l'últim recurs del bon escriptor
i la primera opció de l'ignorant.
Stephen King

Els professors, els editors, els agents, els lectors, sovint caiem en l'error de concentrar-nos massa en l'argument: no ho és pas tot en una obra literària. L'argument té importància, i tant que en té, però sempre està subordinat al llenguatge. L'argument seu al seient de darrere, en una bona història, perquè el que passa no és mai tant important com com passa. I com passa depèn de la manera com ho captura el llenguatge i de la manera com la nostra imaginació transfereix aquest llenguatge a l'acció. Qualsevol home gras pot baixar una escala, però només Joyce pot fer que el rabassut Boc Mulligan davalli solemnement l'escala amb un bol d'escuma i un mirall i una navalla plans a sobre.

[...] La més gran novel·la que s'ha escrit mai té molt poc argument, aparentment. Un banyut camina per Dublín durant vint-i-quatre hores. No hi ha cap tiroteig, ni cops baixos, ni accidents de cotxe (tot i que tiren una llauna de galetes enlaire). Però és un vast compendi d'experiències humanes. Així i tot, això no vol dir que totes les històries que s'expliquen no tinguin alguna mena de trama (especialment Ulisses, que potser en té més que cap altra).


Colum McCann. Cartes a un jove escriptor. Uns quants consells pràctics i filosòfics. Traducció de Marta Pera Cucurell. L'Altra, 2023. P. 60-61.

 

divendres, 10 de novembre del 2023

pamflet


IGNASI ARAGAY
Llegiu!
Arallegim
3|11|2023


Això no és pròpiament un article. És un pamflet. No sigueu burros, no sigueu mandrosos. Llegiu! Busqueu el temps, asseieu-vos còmodament, trobeu un racó tranquil –a casa, en una biblioteca, en un parc i agafeu un llibre. Allunyeu el mòbil i l’estrès. Desconnecteu de les urgències. Oi que no dubteu a trobar temps per fer exercici? Oi que us preocupeu per menjar bé? Oi que teniu cura del cos? Doncs també és necessari exercitar i alimentar la ment. Mens sana in corpore sano, proclamaven els clàssics.

Llegiu! La millor manera de fer-ho és amb la lectura reposada, deixant que un riu de paraules escrites us penetri suaument, dotant així la vostra ment d’uns potentíssims ulls interiors. Erasme de Rotterdam en deia "la lectura lenta". Feu-ho amb música de fons o embolcallats de silenci. (Escoltar música és una altra activitat fabulosa. Et fa pessigolles, t’eriça la pell i els sentits. Emociona i asserena. Pot acompanyar, precedir o epilogar una lectura.) Una bona estona de lectura és música celestial.

Llegiu! Però no us enganyeu: dedicar temps a la lectura voldrà dir renunciar a altres coses. I cal tenir clar que si n’assoliu l’hàbit ja no ho podreu deixar. Llegir és tan addictiu com fer esport o com el bon vi. Com en aquests casos, si es fa amb mesura –tornem als clàssics: "De res, massa"– esdevé un plaer irrenunciable. A llegir se n’aprèn llegint. És una activitat mecànica fins que esdevé un art. Com explica Gregorio Luri, hi ha un moment que els infants passen d’aprendre a llegir a aprendre llegint. Màgia! I com s’habitua algú a llegir regularment? Aquí no hi ha màgia ni secrets: llegint regularment.

Llegiu! Els beneficis de la lectura són molts i diversos, però el millor és que d’entrada mai no saps de què et servirà cada lectura. Potser, com ens recorda Nuccio Ordine, només serà una misteriosa cosa bella i inútil. I tanmateix llegir és sempre un suplement de vida, una mena de vitamina que t’endreça el cap i els sentiments, et fa més conscient de qui ets i del món on vius. No és molt, això? També et fa més tolerant, amb els altres i amb tu mateix. Rebaixa l’egocentrisme narcisista que, poc o molt, a tots ens embolcalla. Fa que relativitzem i ens relativitzem. Té encara una altra virtut espectacular: et connecta amb tot el bagatge dels qui ens han precedit. Et permet viatjar enrere (i endavant) en el temps. Recordar el passat i imaginar el futur. Com deia Emili Teixidor, els llibres "són la memòria del món". I són alhora la imaginació del món. Teixidor també insistia que "com més paraules tenim, més humans som", i les paraules s’adquireixen de debò amb la lectura. Llegir és "emparaular" el món, deia el filòsof montserratí Lluís Duch.

Llegiu! Llegir és tan infinit com somiar, t’obre les portes a realitats impensades, t’ajuda a imaginar, a fabular. Està a cavall entre somiar adormit i somiar despert. Algú et dona permís per entrar en una existència paral·lela i, sense adonar-te’n, te la fas teva. El cinema també ho té, això, però la lectura exigeix més esforç i, com a conseqüència, se’t fica subtilment endins, arrela en el teu cap i el teu cor. Al cinema ets espectador, davant d’un llibre actues. La diferència entre la imatge en moviment i la lectura seria equivalent a viatjar en avió o a peu. Des de les altures i a gran velocitat tot és bonic i fascinant, des de terra i a poc a poc es veuen els defectes però alhora toques i sents les minúscules meravelles: el vol d’una papallona, l’olor de terra molla, la mirada d’un cabirol solitari. Una bona pel·lícula (o sèrie) va precedida d’un bon llibre que l’ha inspirat o d’un bon guió, és a dir, d’un text escrit, paraula a paraula.

Ara que el planeta Terra ja gairebé no té secrets geogràfics, als llibres hi podem seguir fent grans descobertes, com si fossin illes màgiques. Cada llibre "un lloc nou", escriu Gustavo Martín Garzo. I en aquesta època accelerada, Irene Vallejo ens recorda que cada llibre és un aliat "per recuperar el plaer de la concentració, la intimitat i la calma".


dijous, 9 de novembre del 2023

l'escriptura perillosa


RODRIGO FRESÁN
Tartas perfectas y escritura peligrosa
Babelia | El Pais
6|5|2023


Como Paul Bowles, Richard Brautigan, William Burroughs, Donald Barthelme, James Purdy (al que tan sólo en pocas ocasiones recuerda un poco) o Kurt Vonnegut, Tom Spanbauer es una de esas contadas, felices e inspiradas anomalías dentro del paisaje de las letras norteamericanas. No puede decirse que Spanbauer encaje dentro de los parámetros de la literatura gay contemporánea más lírica o costumbrista o de aquella que se dedica a repasar con frialdad de documental caliente los estragos causados por la plaga del sida. Spanbauer (Pocatello, Idaho, 1946) es uno de esos escritores que parecen empezar y terminar en sí mismos y que no dejarán escuela no porque no se los admire sino porque se les sabe únicos y, por lo tanto, toda intención de emularlo degradaría en involuntaria parodia.

Esto no le ha impedido a Spanbauer comandar desde hace años, en Oregón, uno de los talleres literarios más prestigiosos del que han salido firmas como Chuck Palahniuk. Es allí donde Spanbauer predica —a partir de lo que aprendió de ese otro raro llamado Gordon Lish, descubridor y formador de Raymond Carver— el evangelio de lo que ha definido como dangerous writing (escritura peligrosa). El revelar, más o menos minimalísticamente, con la más confesional de las primeras personas, aquello que más te asuste o te avergüence o te arrepientas de haber hecho o pensado hacer o, simplemente, haber pensado. Hallar así lo que él ha bautizado como "el sitio que duele". Esto que para muchos sonará a maniobra ingenua o truco inofensivo consigue -según Spanbauer, sólo cuando se llega al fondo de todas las cosas-"verdaderos desprendimientos del yo". Y el ejemplo perfecto de ellos es, para Spanbauer, el relato The Harvest de Amy Hempel, también discípula de Lish, desgraciadamente muy poco conocida para el lector en castellano (Tusquets publicó tan sólo uno de sus libros, Razones para vivir, en 1989).

Es Palahniuk —en un ensayo sobre Hempel que escribió para The L. A. Weekly— quien enumera y recorre los diferentes stages del Método Spanbauer. El primero se llama Caballos y tiene que ver con la utilización de motivos recurrentes a lo largo de un viaje narrado. No renunciar a los caballos que se cabalgan, pero sí transformarlos en otra cosa sin perder el aria del galope original. Algo así. El segundo paso es Quemarte la lengua y consiste en decir algo de manera incorrecta, retorcerlo, despreciando los clichés para que el lector avance más lento y se vea obligado a leer cuidadosamente. Lo siguiente es ser consciente del Ángel que registra: escribir sin emitir juicios y dejar que sea el lector quien saque sus propias conclusiones a partir de los elementos dispares y distorsionados que le entrega el autor. El último mandamiento tiene que ver con Escribir sobre el cuerpo y que el blah-blah-blah de lo que puede llegar a decir un personaje sea reemplazado por sensaciones físicas: olores, sabores, roces y dolores. ¿Se encuentra todo esto -se hace práctica la teoría- en Lugares remotos (1988), El hombre que se enamoró de la luna, La ciudad de los cazadores tímidos y en Ahora es el momento. Seguramente sí. Pero también es cierto que obedecer al detalle las instrucciones de un escritor impar no tiene por qué producir resultados asombrosos. Lo de antes: no hay receta que garantice la maestría de Spanbauer en otros. Porque Spanbauer es, también y sobre todo, la experiencia vivida y aprendida.

"La ficción es aquella mentira que suena más verdadera que la realidad", concluye Spanbauer. Y —en su propio site—lo explica así: "Cuando alguien le preguntaba a mi madre cómo conseguía esa corteza tan dorada y perfecta a la hora de hornear sus tartas, ella, como toda respuesta y sin decir ni una palabra, se limitaba a frotar sus dedos contra el pulgar. Así enseño yo. Todo pasa por cierta sensación indescriptible. No es que yo sepa algo que el estudiante ignora. Cada estudiante de literatura es, también, un estudiante de la vida. Yo también soy un estudiante. Los buenos escritores son los que saben reconocer esto último. Mi tarea es generar un ambiente seguro. Es terrorífico sacar algo afuera y leerlo en público. Y tengo que saber oír al corazón roto, la rabia, lo bochornoso y saber actuar acorde, respetando el modo en que cada uno de los estudiantes se relacionan con ello. Y permitirles que se equivoquen. En el error hay un tesoro. Y si se toca la nota incorrecta las suficientes veces, esa disonancia puede convertirse en la voz de los ángeles. Y una vez que ese estudiante está curtido y listo, recién entonces saco mis uñas y juego a ser el abogado del diablo, el policía malo, el tonto irrelevante... Yo aspiro a la excelencia. Y sólo se accede a ella una vez que has perdido el miedo a ser quien eres".

Así —de eso tratan todos sus libros— para Spanbauer la ficción es transformarse primero para después, desde el centro del sitio que duele, asumir como propia, junto al lector, la verdad de aquel dicho: lo que no te mata te fortalece. Y además —seguro, porque entonces es el momento— te hace escribir mejor.


dimecres, 8 de novembre del 2023

la importància de la novel·la


El poeta Rainer Maria Rilke escribió en una ocasión que la música podía elevarlo —lo que en sí no tiene nada de especial—, antes de añadir: «Y bajarme en otro lugar». Me encanta esta cita. Me gusta porque la reconozco muy bien. No solo en lo que se refiere a la música, sino también a la literatura. De hecho, sobre todo en lo que se refiere a la literatura. Esa extraña sensación que te invade tras acabar de leer, cuando te quedas sentado con el libro en el regazo, todavía inmerso en su mundo durante unos minutos más. La última vez que tuve esa experiencia fue el invierno pasado, cuando leí la novela Cosas pequeñas como esas, de Claire Keegan. No había oído hablar de Keegan, y cogí el libro por casualidad. Es una novela breve, de solo 96 páginas, y la leí en un par de horas. Al acabarla me quedé sentado unos minutos en mi sillón, con el libro sobre las rodillas, henchido de las sensaciones y la atmósfera del libro, que sentía de un modo muy intenso. Al rato me levanté para sumirme en los quehaceres diarios, y las impresiones de la novela fueron desapareciendo poco a poco, hasta que apenas quedó una sensación que surgía cuando pensaba en ella. Y así ocurre con todas las novelas buenas: pueden llenarme por completo, pero solo en el momento; al acabar la lectura, la vivencia se desvanece.

¿Acaso esa vivencia significa algo? ¿Es de alguna manera importante? ¿O leer novelas no es más que una forma atractiva de pasar el tiempo? Por regla general pensamos que lo importante es lo que cambia o influye en algo, es decir, un fenómeno, acto o comentario que, de una u otra manera, tiene consecuencias más allá de sí mismo. Cuanto mayores y más trascendentales sean las consecuencias, más importante es. Si os preguntara qué es importante en este momento, algunos tal vez contestaríais «La guerra de Ucrania»; otros, «La crisis climática», y otros, «La inflación y la pobreza creciente» o, tal vez, «El auge del populismo de derechas» o «El racismo estructural». Para algunos, tal vez sería un conflicto agotador en el trabajo, una madre enferma a punto de morir o un flamante enamoramiento. O podría ser algo más cotidiano: un dolor de muelas, un cosquilleo en la garganta que hace que no puedas evitar toser aquí, en esta sala, y la incomodidad que sientes por molestar a otros miembros del público. Dudo de que a la pregunta «Qué es importante» muchos de vosotros hubierais contestado «La novela». Que la novela es importante.

Pero ¿es importante la novela? ¿Por qué y para quién?

Antes de proseguir, tal vez deba informaros de que no soy imparcial a la hora de tratar este tema. He leído novelas durante toda mi vida, e incluso he escrito unas cuantas, así que, si contesto que no a esa pregunta, estaré diciendo al mismo tiempo que he echado a perder toda mi vida adulta en algo insignificante y que, en el fondo, no tiene ningún sentido. Si contesto que sí, que la novela importa, podría entenderse como una autodefensa desesperada. Pero eso no cambia la pregunta. Ni siquiera tiene nada que ver con ella. Porque allí estaba yo, sentado en mi sillón, con la novela Cosas pequeñas como esas en las rodillas, henchido de sus intensas sensaciones y atmósfera...


Karl Ove Knausgård. La importancia de la novela. Traducció de Kirsti Baggethun i Asunción Lorenzo. Anagrama, 2023. P. 7-11.


dimarts, 7 de novembre del 2023

gangsterisme


ALBERTO OLMOS
No me metí a escritor para ser un gánster
El confidencial
23|10|2023


Hace algunos años, en la fiesta de una pequeña editorial madrileña, un corrillo de escritores estuvo a punto de publicar un tuit. Durante algunos minutos, la vida de esos escritores merodeó la heroicidad y el desastre, y quizá el destino mismo de la literatura española se vio amenazado como nunca antes en la historia de nuestra democracia. Entre copas, alguien había revelado el nombre de la escritora que iba a ganar ese otoño el premio Herralde. Ella misma lo iba diciendo por ahí. Era junio y hacía un calor muy revolucionario. "Pues yo lo voy a tuitear", afirmó de pronto un escritor y periodista, poseído por el espíritu del momento. "Venga", animó un compañero. "¿Por qué no? ¡Ya está bien!", dijo otro. Nos fuimos viniendo todos muy arriba, con los móviles en la mano. Pero al final nadie tuiteó en junio quién iba a ganar el premio Herralde en noviembre. Llegado otoño, la ganadora fue, en efecto, la que todos sabíamos antes del verano que iba a ganar.

¿Qué hubiera sucedido si aquel tuit no se nos hubiera desinflado justo antes de hacerlo público? Es algo que he seguido preguntándome durante todo este tiempo.

Cuestión de matemáticas

El año pasado, el premio Herralde quedó desierto por primera vez en su historia. Como supondrán, esta noticia me interesó mucho más que la rutina anual de su designación. En el siglo XXI, ningún premio literario ha aportado nada a la literatura española; ninguna novela premiada es señalada por nadie entre las mejores de nuestro tiempo. Que no hubiera ganador era incluso fascinante. Ahí, amigos, debía de haber sucedido algo singular, la descomposición de un engranaje.

En principio, no ser capaz de dar un premio que convocas tú mismo es como no ser capaz de celebrar tu cumpleaños: ridículo. Dar un premio literario es sencillo, a fuer de matemático. Quien cuenta con más votos gana. Puedes ganar por unanimidad (5 votos), por mayoría amplia (4 a 1) o por mayoría justita (3 a 2). No tiene mayor misterio. Lo que pasa es que los premios pactados, dirigidos o amañados tienen sus propias matemáticas. El jurado hizo público un comunicado donde reducían su impericia aritmética a un melifluo "no haberse puesto de acuerdo". Era enternecedor cerrar el documento con la frase "el año que viene esperamos hacerlo mejor". Quizá iban a aprender a sumar.

Pregunté por ahí qué había pasado en el premio Herralde 2022, edición número 40. Nadie sabía nada. Hice mis suposiciones demenciales, mis cálculos siniestros, pero no contaba con testimonio alguno que los validara. Como estuve varios años en el espantoso mundo de los escritores, he visto algunas cosas. He visto declarar premios desiertos, claro. En el descargo del jurado siempre se utiliza la palabra "higiene". Como hay muchos libros, ¿para qué publicar uno más, si no es extraordinario? Queda elegante aligerar las librerías. Sin embargo, un jurado de un premio desierto me contó muchos años después por qué no habían premiado a nadie. El jurado se había enterado de que el ganador obligatorio (basta con poner la novela que quieres que gane junto a un montón de basura, y decirle al jurado que elija con toda libertad entre esa novela y un montón de basura), el ganador obligatorio, digo, "era el novio de la jefa de prensa de la editorial. Y por ahí no pasamos".

Ya se me había olvidado todo este asunto del Herralde baldío cuando quedé con una antigua amiga muy parlanchina. Casi sin darse cuenta, me soltó: "Pues Fulano de Tal se fue de su sello diciendo que le iban a dar el Herralde". "Fulano de Tal", nuevamente. Hace meses les di algunos apuntes sobre el aquelarre español en Frankfurt. La feria del libro germana tenía a España como país invitado, y la lista de autores agraciados con viaje, hotel y dieta (supongo) era realmente caprichosa, como hecha por el enemigo. Fulano de Tal daba tres charlas, casi más que nadie. Una de las personas en las que el ministerio de Cultura había delegado la tarea de armar la nómina de autores invitados era, a la sazón, la esposa de Fulano de Tal (en concreto: "Responsable de contenidos del programa literario de España en la Feria del Libro de Frankfurt"). Parece que la pareja no dudó ni un segundo en poner fondos públicos y la estructura del Estado a favor de la obra de Fulano de Tal, presentándolo en Alemania como si fuera Javier Marías. Si les dijera el nombre del autor, ustedes no sabrían quién es.

La mujer, por su parte, gestora cultural de profesión, tiene 400 seguidores en Twitter. La literatura española está en manos de una desconocida con 400 seguidores en Twitter, y menos escrúpulos que seguidores. Ni uno solo de los autores (algunos de fuste) que yo sé que no se llevan nada bien con Fulano de Tal fue invitado a la Feria de Frankfurt. Es la otra cara de la frenética autopromoción y cabildeo de los matones culturales: sabotear de paso la carrera de los otros. Cuando les pregunté a estos amigos por qué creían que no habían ido a Frankfurt, ni siquiera sabían qué persona elegía quién iba a Frankfurt. Así funciona. Hay que conseguir administrar el prestigio, y dártelo a ti mismo. A mí este éxito de escayola me parece tristísimo. Nada es legítimo, todo se consigue como en los cuartos oscuros de un club de alterne.

Sinceramente, yo no me metí a escritor para ser un gángster, para estar todo el día chantajeando y traficando con mi talento, de presentación en presentación, de librería en librería, lisonjero y capcioso, malmetiendo y engañando, con una hoja de servicios manchada de miseria hasta su última página. A mí no me merece la pena una profesión así, sucia, corrupta y estúpida; yo vengo por la pureza, la elegancia, el talento, la calidad, la hermandad, la lectura, el reconocimiento sincero. Quiero ganar todos los premios literarios, pero sólo si la deportividad es diamantina. La trayectoria de autores como Fulano de Tal me recuerda a la de esos hombres que durante décadas se sobrepasan (sin ser casi delito) con las mujeres de su entorno, y quedan impunes. ¿Para qué se va a complicar uno la vida denunciando lo que (casi) no es delito? Quizá el año pasado los miembros del jurado del premio Herralde vieron esto mismo: que era ya demasiado obsceno premiar la incansable abyección de un fulano. Si este hubiera sido el caso, habría que darles las gracias. La dignidad, aunque sea puntual, no deja de ser matemática pura.


dilluns, 6 de novembre del 2023

spanbauer, tom spanbauer


 

 

 

Tom Spanbauer (Idaho, 1946) es va criar en una família d’agricultors catòlics d’origen alemany establerts en una zona predominantment mormona de l’Oest americà. Als vint anys va fer un pacte de sang amb un jove indi shoshone —i probablement també amb un estil de vida— i, abans de traslladar-se a la Costa Est, va començar a estudiar a la Universitat d’Idaho, però aviat va plegar i va marxar a viure a Kènia. En tornar es va instal·lar a Nova York, va reprendre els estudis a la Universitat de Columbia, es va casar i divorciar i va sobreviure compaginant feines amb l’escriptura de la seva primera novel·la, Faraway Places. La segona, L’home que es va enamorar de la lluna, va ser aclamada per la crítica i el públic i comparada amb Llum d’agost, de William Faulkner; amb la tercera, In the City of Shy Hunters, es va consolidar a nivell internacional com un dels escriptors americans més singulars del moment. Actualment, Tom Spanbauer viu a Portland, Oregon, on fa classes d’escriptura creativa en el seu taller literari “Dangerous Writing”, del qual han estat alumnes Chuck Palahniuk i Amy Hempel, entre molts d’altres.

 

diumenge, 5 de novembre del 2023

notes sobre alguns escriptors del segle xx

 

FLANNERY O'CONNOR: CAP FILL.

Eudora Welty: cap fill. Un llibre infantil.

Hilary Mantel, Janet Frame, Willa Cather, Jane Bowles, Patricia Highsmith, Elizabeth Bishop, Hannah Arendt, Iris Murdoch, Djuna Barnes, Gertrude Stein, Virginia Woolf, Katherine Mansfield, Mavis Gallant, Simone de Beauvoir, Barbara Pym: cap fill.

Helen Gurley Brown, l'autora de Having It All: cap fill.

Katherine Anne Porter: cap fill, molts marits.

Alice Munro: tres filles. Dos marits. Primera col·lecció de relats als trenta-set anys.

Toni Morrison: dos fills. Primera novel·la als trenta-nou.

Penelope Fitzgerald: tres fills. Primera novel·la als seixanta, i vuit novel·les més.

John Updike: molts fills. Molts llibres. El primer llibre als vint-i-cinc.

Saul Bellow: molts fills. Moltes esposes. Molts llibres. El primer als vint-i-nou.

Doris Lessing: va deixar dos dels tres fills enrere perquè els criés el pare. Més tard va mig adoptar una noia adolescent de l'edat d'un dels seus fills. Va dir, i va haver de respondre moltes vegades preguntes sobre el fet d'haver-ho dit, que no hi havia «res de més avorrit per a una dona intel·ligent que passar estones interminables amb nens petits». Molts llibres.

Muriel Spark: un fill, nascut a Rhodèsia del Sud durant el seu matrimoni amb Sidney Oswald Spark, que era maniacodepressiu. Es va traslladar a Londres sola i va deixar enrere el seu home. El fill, a qui també va deixar enrere encara petit, va acabar sent acollit per una parella de verdulers del mateix carrer on havia viscut la família, fins que se'n va anar a viure amb els avis materns a Escòcia. Més tard, la mare va desheretar el fill, molesta, es diu, perquè el noi es queixava a la gent que ella no volia admetre que era jueva. Entre altres coses. Molts llibres.

Rebecca West: va tenir un fill amb H.G. Wells, amb qui no estava casada. Va intentar convèncer el nen que era la seva tieta en comptes de la seva mare (se suposa que pel bé de la criatura). El 1995, el fill va escriure un roman à clef, Heritage, sobre el fill d'uns pares mundialment famosos; la mare no hi surt ben parada. Durant vint-i-nou anys, West va aconseguir impedir que es publiqués. El 1984, quan finalment va sortir el llibre, el fill, que tenia seixanta-nou anys, hi va afegir una introducció encara més crítica amb la seva mare. Aquell mateix any, el fill va publicar una biografia lloant el seu pare, que va estar ben poc present en la seva vida.

Shirley Jackson: quatre fills.

J.G. Ballard: es va quedar vidu amb tres fills petits. Bevia cada dia, era molt productiu i anomenava «miracles de vida» tots els seus fills en una autobiografia titulada, precisament, Miracles of Life. En descriure el moment en què va veure els seus fills acabats de néixer, deia: «Lluny de ser joves, tan joves com ho pot ser un ésser humà, semblaven immensament vells, amb el front i els trets afinats pel temps, tan arcaics i llisos com els caps dels faraons en l'escultura egípcia, com si haguessin recorregut una distància immensa per trobar els seus pares. Llavors, en un segon, es van tornar joves». Ballard també va escriure amb nostàlgia sobre el temps que va passar quan era petit als camps de presoners de Xangai.


Rivka Galchen. «Notes sobre alguns escriptors del segle XX». A: Petits parts. Traducció d'Alba Dedeu. Amsterdam, 2023. P. 61-62.


dissabte, 4 de novembre del 2023

clàssics


Un clásico es un clásico no porque se amolde a ciertas reglas estructurales, ni tampoco porque cumpla determinadas condiciones (cuyo autor es harto probable que jamás haya tenido noticia de ellas). Es un clásico en razón de una cierta frescura eterna e irreprimible.

 

Ezra Pound. El ABC de la lectura. Traducció de Miguel Martínez-Lage. Fuentetaja, 2000. P. 21.


divendres, 3 de novembre del 2023

dijous, 2 de novembre del 2023

dieta espartana


«Charles Dickens tenia un impuls de dramatització que fascinava el públic disposat a pagar per escoltar-lo llegint dramàticament pàgines de les seves novel·les. Llegia, representava, recitava, refeia les pàgines de la novel·la. Li canviava el rostre, transformava els gestos per donar vida a Tiny Tim, Pip, Pegotty o Sikes. Feia riure i plorar. Somiava somnis. Hauria pogut ser actor professional, com volgué ser de jove. Desitjava els aplaudiments, entregar-se al públic. Sempre a punt d'hipertensió extremada, Dickens era el ventríloc dels personatges —la petita Dorrit, les escenes hilarants amb Picwick— i la gent l'aclamava si no és que es posava a plorar. D'un personatge a l'altre, mutava, com un orador de tragèdia. L'efusió l'aproximava a l'èxtasi. Sempre hi havia una dama victoriana que s'acubava. Nit rere nit, aquelles tournées eren un èxit. I podien durar mesos. La gira pels Estats Units va ser un espectacle. Va guanyar molts diners. La revenda d'entrades era un mercat persa en versió ianqui. Les lectures el deixaven exhaust. Eren dies de menjar poc. Al matí, dues cullerades de rom amb nata fresca. A l'hora del te, una pinta de xampany i després, abans de la lectura, un ou cru batut en un vas de xerès...»


Valentí Puig. Casa dividida. Dietari del 2022. Proa, 2023. P. 229.

 

dimecres, 1 de novembre del 2023

llegir | escriure


Esta mañana vi, en un banco del Parque Intercomunal, a una mujer leyendo. Me senté enfrente para verle la cara y fue imposible. El libro absorbía su mirada y por momentos creí que ella lo sabía. Que alzar el libro de esa manera —a la estricta altura de los ojos, con ambas manos, con los codos apoyados en una mesa imaginaria— era su forma de esconderse.

Vi su frente blanca y el pelo casi rubio, pero nunca sus ojos. El libro era su antifaz, su preciada máscara.

Sus dedos largos sostenían el libro como ramas delgadas y vigorosas. Me acerqué en un momento lo bastante como para mirar incluso sus uñas cortadas sin rigor, como si acabara de comérselas.

Estoy seguro de que sentía mi presencia, pero no bajó el libro. Siguió sosteniéndolo como quien sostiene la mirada.

Leer es cubrirse la cara, pensé.

Leer es cubrirse la cara. Y escribir es mostrarla.


Alejandro Zambra. Formas de volver a casa. 11a ed. Anagrama, 2023. P. 66.