l'adversari, lo flim

 

DIRECCIÓ
Nicole Garcia

ANY
2002

DURADA
129 min

GUIÓ
Nicole Garcia, Jacques Fieschi, Emmanuel Carrère i Frédéric Bélier-Garcia

REPARTIMENT
Daniel Auteuil, Emmanuelle Devos, Géraldine Pailhas i François Cluzet

clic!

sis fites pop de 'cims borrascosos'

ELENA HEVIA
Sis fites pop de cims borrascosos
elPeriódico
24|7|2018

‘Cims borrascosos’, l’obra mestra d’Emily Brontë, de qui el 30 de juliol es compleix el bicentenari del seu naixement, és un llibre amb una interminable influència que continua viva.

El Heathcliff d’Olivier

Bona part del mèrit que el protagonista de ‘Cims borrascosos’ no sigui considerat un repugnant maltractador el té la romàntica pel·lícula de William Wyler de 1939 que, com en la majoria de les adaptacions, només contempla la primera part de l’obra. Com manaven les regles de Hollywood, l’aleshores bell Laurence Olivier va estar lluny d’encarnar Heathcliff com un personatge diabòlic.

Buñuel i el melodrama

A meitat dels anys 50, Luis Buñuel, corprès dels aspectes més malaltissos de la novel·la, va fer una barreja de melodrama mexicà i apoteosi necròfila a ‘Abismos de pasión’, una pel·lícula que trasllada la història d’amor (sense pròleg i sense segona part) al país asteca i que té al seu impactant final amb Heathcliff (aquí Alejandro) desenterrant Catalina a la seva cripta.

La cançó que fa por

El 1978, la cantant britànica Kate Bush va arribar al número 1 en les llistes de grans èxits amb la cançó ‘Wuthering Heights’, composta per ella després d’empatxar-se de la novel·la. Els seus peculiars aguts udoladors en què el fantasma de Catherine clamava “¡deixa’m entrar!” van gelar la sang a les pistes de ball dels setanta. Avui, als seus gairebé 60 anys, Bush acaba d’inscriure un poema seu en un monòlit situat als erms de York com un dels actes commemoratius del bicentenari d’Emily Brontë.

La versió Monty Python

No hi va haver res sagrat per al grup còmic més iconoclàstic i, naturalment, l’obra mestra de la literatura vuitcentista no va ser una excepció. En la seva imprescindible sèrie televisiva ‘Monty Python Flying Circus’, el sextet col·locava Heathcliff (Terry Jones) i Catherine allunyats i enfilats a uns cingles mentre entre ells es comunicaven en la distància gràcies a banderes de senyals marítims.

La saga ‘Crepuscle’

Les grans novel·les no tenen la culpa de les (males) influències que puguin suscitar. I està clar que sense ‘Cims borrascosos’, els ‘best-sellers’ i les pel·lícules per a adolescents de la saga ‘Crepuscle’ avui no existirien. L’únic bo d’aquesta influència és que l’autora Stephenie Meyer fa una dècada va aconseguir que el clàssic s’alcés al top dels llibres més venuts quan a ‘Eclipsi’, Bella Swan, fan de l’obra, identifica el seu amor amb el dels castos protagonistes de Brontë.

Un antiheroi negre

Emily Brontë va descriure Heathcliff com “un gitano esparracat” amb “el cabell negríssim”. L’aposta de la directora Andrea Arnold en l’última de les versions cinematogràfiques de l’obra, el 2011, va un pas més enllà i enfosqueix la pell de l’antiheroi. Heathcliff aquí és negre com per accentuar la distància ètnica i social entre ell i la societat victoriana que el rebutja.

de mario puzo a marlon brando

 

DE MARIO PUZO A MARLON BRANDO
23 de enero de 1970

En 1970, antes de que Francis Ford Coppola ocupara la silla de director, Mario Puzo, autor de El padrino, garabateó y envió la siguiente carta a Marlon Brando, decidido a verlo en el papel de Vito Corleone en la inminente adaptación cinematográfica de su novela. Aunque Brando mostró interés, el estudio se negó a contratarlo como quería Puzzo, debido en gran medida a que el actor tenía fama de ser un torbellino cargado de exigencias arrogantes y con un poder de convocatoria cada vez menor. Luego Coppola se sumó al proyecto, filmó a Brando caracterizado para el papel del Don y pasó la proyección a los directivos de la Paramount, que se apresuraron a cambiar de opinión.

El padrino pulverizó récords y ganó múltiples premios. La magnífica interpretación de Vito Corleone valió a Brando un Oscar al mejor actor que, como todo el mundo sabe, no recogió.

Estimado señor Brando:

He escrito un libro titulado EL PADRINO que ha tenido cierto éxito y creo que usted es el único actor capaz de representar el papel del al Padrino con la fuerza serena y la ironía (el libro es un comentario irónico de la sociedad americana) que requiere el papel. Espero que lea el libro y le guste lo bastante para ejercer el poder de que disponga para conseguir el papel.

Voy a escribir a la Paramount a los mismos efectos por si sirve de algo.

Sé que esto ha sido algo atrevido por mi parte, pero lo mínimo que puedo hacer por el libro es intentarlo. De verdad que estaría tremendo. No es preciso que diga que soy un admirador de su arte.

Mario Puzo

Un amigo común, Jeff Brown, me dio su dirección

 

Shaun Usher. Cartas memorables: curiosas y divertidas, reveladoras y trascendentes: más de cien misivas de gente anónima y personajes célebres de la historia. Salamandra, 2014.

avui comentem una noche con sabrina love

coppola llegeix puzo

 

Font: Vicenç Pagès Jordà 

 

la pel·lícula que mai no va existir

«La tendresa em feia d'aigua i a dintre de l'aigua hi havia tot el que fugia, i no sé per què, i no sé què eren aquells dies, perquè no hi ha paraules...s'haurien de fer.»

Fa vint anys, vaig posar aquestes frases de Rodoreda a l'inici d'un guió que vaig escriure per adaptar al cinema La Mort i la Primavera. Per mi eren una declaració de principis: la d'obrir camí allà on no arriben les paraules i mirar de nodrir amb imatges i atmosferes aquell món rodoredià que tant m'havia impactat. És a dir, acceptar el regal que m'havia fet Rodoreda amb aquell llibre i, modestament, retornar-l'hi amb una pel·lícula; a ella, a qui tant agradava el cinema.

Va ser en Cesc Gelabert qui em va parlar d'aquesta novel·la quan plantejava fer-ne un espectacle de dansa. Em va seduir tot d'una. Per sort, la meva segona pel·lícula, El niño de la luna, acabava de sortir a Cannes i vaig trobar gent interessada en el projecte. Es va organitzar una coproducció entre Espanya, França i Alemanya, controlada aquí per Teresa Enric i a fora pel productor suís Adrian Lipp. Ens animava l'ambició de fer una pel·lícula èpica a Catalunya, en la línia de l'Andrei Rublev de Tarkovski, no pas centrada en allò més típic de la catalanitat sinó en l'essència artística d'una creadora com Rodoreda, profundament catalana i alhora universal.

El guió es va fer mantenint l'estructura en quatre parts i en el més pur estil Rodoreda: narració en primera persona i contant les coses de la manera més pura i inesperada. El gran repte, però, era que en l'univers de ficció de La Mort dominaven els símbols i els arquetips. No era una narració realista, sinó una representació personalíssima de símbols portada fins a la poesia. Tal com li havia passat a Artaud (dit amb perspicàcia per Susan Sontag), la ruta de la imaginació havia conduït Mercè Rodoreda cap a una altra forma de civilització: la dels pobles primitius, dominats per ritus ancestrals marcadament esotèrics o màgics. El perill era que l'univers imaginari de la novel·la no caigués de ple en el terreny del fantàstic i perdés contundència. La manera d'abordar-ho era que el film adquirís un to etnogràfic, quasi antropològic, de document d'una cultura que, ancorada entre el prehistòric i el posthistòric, mostrés el caràcter mític d'aquest poble i els seus personatges, sense que ens allunyés de percebre que no eren més que un reflex de nosaltres i del nostre entorn.

De seguida em van venir al cap els treballs de Robert Flaherty, de Murnau o fins i tot de l'Eisenstein de ¡Que viva México!; pel·lícules mig documentals que incorporaven al discurs objectivitat i fascinació a parts iguals. Aquella mirada havia de ser la nostra. Una mirada extasiada davant una realitat exòtica però  implicada amb temes que encara avui ens afecten a tots. Tots els departaments artístics de la pel·lícula havien de treballar en aquest sentit. Els directors artístics David Fernández i Ulrich Bergfelder (assidu de Werner Herzog) van buscar una coherència interna per a aquesta ètnia que instal·làvem a Sort, i que era un resum de totes les ètnies del món, aplicant-la als elements arquitectònics, vestuaris, eines...També en els efectes especials encarregats  a Cristopher Tucker (The elephant man) que en aquell moment preparava una Metamorfosis de David Lynch, que tampoc va veure la llum. S'hi sumava la música tribal de Lisa Gerrard, amb el seu grup Dead can Dance, feta amb percussions primitives i crits d'ocells, i un càsting eclèctic que mesclava actors, com Cassen i Victoria Abril, amb personatges marginals, com hemiplègics, disminuïts psíquics, esguerrats...Així és com vam voler fer una pel·lícula que mai no va existir.

Rodoreda ho resumeix molt bé en el pròleg de Mirall Trencat quan ens diu com es fa una novel·la: «es fa amb una gran quantitat d'intuïcions, amb una certa quantitat d'imponderables, amb agonies i resurreccions de l'ànima, amb exaltacions i desenganys, amb reserves de memòries involuntàries...tota una alquímia»...que, a nosaltres, ens va dur al fracàs. No me'n penedeixo. Sempre he pensat que és el projecte més bonic que he tingut a les mans. Potser aquell fracàs forma part de l'alquímia secreta del que un dia pot arribar a ser.

Agustí Villaronga. La pel·lícula que mai no va existir. Catàleg de l'exposició Rodoreda per Villaronga : La mort i la primavera, editat per l'Ajuntament de Barcelona l'any 2009.

El disseny del llibre-objecte i els elements de difusió de l'exposició

 "La mort i la primavera. Rodoreda per Villaronga" són de l'Estudi Mariona Garcia.

a praia dos afogados, lo flim

UNA CIUDAD DE CINE

DOMINGO VILLAR, Escritor

"Ambientando mis novelas en Vigo más que patria lo que hago es terapia"

"POR ENCIMA DEL CRIMEN, EN MIS NOVELAS ME INTERESAN MUCHO MÁS LOS OFICIOS DEL MAR, LA SOLEDAD, LA VEJEZ, LA ECOLOGÍA...TODO LO QUE RODEA A LA INVESTIGACIÓN"

Salvador Rodríguez
Estela. Faro de Vigo. 4|10|2015.

[...]

-Me resulta obligado preguntarle por su nivel de satisfacción al ver, por primera vez, cómo una de sus novelas ha sido llevada al cine.

La realidad es que es una película basada en la novela, pero no en toda ella. No es posible condensar un libro de casi 500 páginas en hora y media de metraje, de manera que la película se centra en la trama policial de la novela, en la visión que un director tiene de esa historia. Me gustaría que tuviera éxito para que el esfuerzo de mucha gente de nuestra tierra tuviera recompensa, porque es una película hecha con capital gallego, rodada en Galicia, con un equipo técnico y artístico formado en su mayor parte por gente -buena gente- de aquí.

construccions kusturica, s.a.

«Andricgrad (ciutat d'Andric) és el nom del nou projecte de construcció en curs d'una ciutat situada a Visegrad, a la República Srpska (Bòsnia i Hercegovina) per Emir Kusturica. [...] La construcció d'Andricgrad, també conegut com Kamengrad (ciutat de pedra) va començar el 28 de juny de 2011, el dia en que es celebra el Vidovdan, que commemora la batalla del príncep serbi Lázaro contra els turcs en 1389, a Kosovo Polj. I segons la web del propi projecte el poble sencer es completarà el 2014.

La ciutat s'utilitzarà com a lloc de rodatge de la nova pel·lícula El pont sobre el riu drina (Na Drini Cuprija), basat en la novel·la homònima amb la qual Ivo Andric va guanyar el Premi Nobel de Literatura.

Andricgrad es troba a uns 25 quilòmetres en cotxe de Drvengrad, travessant la frontera entre Sèrbia i Bòsnia i Hercegovina, i es construeix uns metres més amunt del pont Mehmed Passa Sokolovi construït al segle XVI pels otomans, declarat patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, i a partir del qual Ivo Andric confecciona la novel·la. Es tracta d'una ciutat dins una ciutat, es declara independent i alhora imprescindible per a entendre la ciutat de Visegrad en relació amb la seva història.

Kusturica va dir que va tenir la idea per al projecte, quan es va detenir a la ciutat durant la seva lluna de mel el 1978. Quan estigui acabat, la seva mini-ciutat tindrà prop de 50 edificis per a gran goig del seu president, Milorad Dodik i una sèrie de generosos mecenes. Hi haurà un karavanserai otomà, una acadèmia Austro-Hongaresa de Belles Arts, una església ortodoxa amb una torre bizantina, una llibreria, un nou ajuntament, un hotel (basat en el disseny del Ritz de París), un teatre del Renaixement, un port esportiu, una rèplica del monestir de Decani occidental de Kosovo, un port esportiu, un heliport i un teatre d'òpera en què Kusturica planeja posar en escena l'estrena d'una treball que està escrivint, amb base en l'obra mestra de Andric. 

[...] El projecte es finançat en conjunt entre Kusturica, qui té una participació de 51%, i el Govern de la República Srpska, la meitat sèrbia de Bòsnia i Hercegovina. “Estic posant en aquest poble tots els diners que he guanyat amb les pel·lícules i la meva música", afirma Kusturica, que tot i així no ha parlat encara sobre el cost total, que els mitjans de comunicació locals han posat en entre 10 i 12 milions d'euros. Tot el que va dir va ser: “Costarà menys que la majoria dels centres comercials en aquests dies.” Per altra banda, segons premsa especialitzada afirma que el projecte costarà al voltant de 20 milions d'euros i consta que Kusturica fins ara no ha posat res dels seus diners i que està finançat totalment per la República Srpska. És a dir, amb els diners dels ciutadans de Bòsnia i d'Hercegovina, marcada per una duradora crisi econòmica.

[...] L'emplaçament del complex es troba en una llengua de terra entre el riu Drina i la confluència del riu Rzav. La plataforma ha estat eixamplada per la cabuda de la ciutat en un espai de 30.000 metres quadrats i s'han reutilitzat unes instal·lacions esportives. La proposta de Kusturica era la construcció amb un tipus de pedra específica extreta d'alguns edificis en desús, però Kusturica es va topar amb persones més tossudes que ell. Els serbis de Hercegovina es van negar a donar-li l'autèntica pedra que havia pensat integrar en els edificis de Andricgrad. Va decidir demolir diversos edificis antics a la regió de Trebinje per obtenir la pedra. Després d'haver demolit algunes cases i estables abandonats, Kusturica es va disposar a enderrocar un fortí austre-hongarès, Petrinja. Però no obstant els hercegovins es van rebel·lar. Tot i la promesa de Kusturica de crear el Centre balcànic del Cinema, és a dir, una mena de Hollywood a Trebinje, la població no li va permetre continuar amb l'enderrocament del fortí. Irritat davant la desobediència inesperada dels seus compatriotes, Kusturica va renunciar al seu projecte després d'una dilatada polèmica. I a més, va llançar una maledicció sobre els hercegovins: “Que segueixin gaudint del símbol austrohongarès de la guerra i de l'assassinat de dos milions de serbis”...».

Joan Benàssar Cerdà. From Drvengrad to Kervanseray. 

Vegeu també:

---> Andrićgrad, web oficial.

---> John Hooper. Serbian film director's 'theme park' echoes The Bridge on the Drina. The Guardian. 11|10|2012.

--->  Nedim Hasic. Una ciudad para Ivo Andric. El Mundo. 12|8|2013.

no jutgis mai un llibre per la seva pel·lícula

Ladislao Vajda · El cebo | Es geschah am hellichten Tag · Alemanya, Suïssa, Espanya · 1958 · B/N · 95' · 35 mm.

Direcció: Ladislao Vajda

Guió: Ladislao Vajda, Friedrich Dürrenmatt, Hans Jacoby

Fotografia: Heinrich Gärtner, Ernst Bolliger

Música: Bruno Canfora

Intèrprets: Heinz Rühmann, Sigfrit Steiner, Siegfried Lowitz, Michel Simon, Heinrich Gretler.

.

*   *   *   *   *

Sean Penn ·  The Pledge · USA · 2000 · Color · 124' · 35 mm.

Direcció: Sean Penn

Guió: Jerzy Kromolowski i Mary Olson-Kromolowski

Fotografia: Chris Menges

Música: Klaus Badelt i Hans Zimmer

Intèrprets: Jack Nicholson, Aaron Eckhart, Helen Mirren, Robin Wright Penn, Vanessa Redgrave, Sam Shepard.

ibargüengoitia va al cine

Ibargüengoitia, cinèfil. 

Estas ruinas que ves, lo flim.

I una pregunta de formatget marró de Trivial™. Quina pel·lícula diríeu que projecten en el cinema Centenario de Cuévano (Estas ruinas que ves. Cap. 12, P. 145)?:

Como corrió la voz de que la película era muy inmoral, pero muy buena y nomás la iban a dar un solo día, el cine se llenó de bote en bote.

[...] Se apagó la luz y vimos la película inmoral. Es la historia de una mujer que es alternativamente amante de dos hombres que son grandes amigos entre sí, sin que la circunstancia de que ella vaya del primero al segundo y del segundo al primero modifique en nada la amistad. En el cine se sentían las emanaciones de horror que despedían los espectadores, la mayoría de los cuales estaban escandalizados ante esta historia terrible contada tan cínicamente. A veces se oían exclamaciones susurradas:

«¡Ay, qué bárbara!», o bien: «Mira qué tranquilo se queda.»

Eso sí: nadie se movió de su asiento hasta el final de la película: la mujer invita a uno de sus amantes —el que no está en turno— a dar una vuelta en un coche, mientras el otro se sienta en una mesita a tomar un café, y ve cómo el coche que ella conduce toma una rampa, entra deliberadamente en un puente en construcción y se precipita en medio de un lago. Fin.

el pare de roman gary

A propósito de identidad. Leonardo Sciascia en su Alfabeto Pirandelliano, dedica una de las «voces» a Ivan Ilic Mosjukine, el actor ruso nacionalizado francés, que en la adaptación cinematográfica de El difunto Matías Pascal, dirigida por Marcel L’Herbier en 1925, supo interpretar al personaje protagonista de forma inolvidable, hasta el punto de que «todos los lectores de la novela que habían visto la película, tal vez incluso el mismo Pirandello, no fueron ya capaces de recordar al personaje más que con la figura, los movimientos y las expresiones de Mosjoukine». Y añade: «Después de esta película, la vida de Mosjoukine, ya suficientemente pirandelliana, se vuelve pirandelliana del todo». Pero ¿en qué sentido? Sciascia habla de problemas de identidad y, casi como evidencia, enumera las interpretaciones del actor; desde Cadáver viviente de Tolstoi hasta Casanova. Pero, en esta misma línea, habría que añadir el Kean de Dumas y la Danza Macabra de Volkoff, historia de un director de orquesta que de tanto ensimismarse con la Danza Macabra de Saint-Saëns se vuelve loco. Pero creemos que la vida de Mosjoukine puede ser definida como pirandelliana precisamente por haber sido él también un hijo cambiado: nacido en una noble y rica familia de terratenientes, después de haber estudiado en el colegio y en el instituto, fue obligado por el padre a matricularse en Derecho. Estudió durante dos años, luego se escapó y se dedicó a la carrera de actor. Tuvo un hijo natural, el escritor francés Romain Gary, que heredó del padre, agravándolos, los problemas de identidad hasta morir suicida.

Andrea Camilleri. Biografía del hijo cambiado. La novela de la vida de Luigi Pirandello. Traducció de Francisco Julio Carrobles. Gadir, 2006. P. 188-189.

de pel·lícula

estilisme

InStyle. Núm. 100 | desembre | 2012. P. 25


[+]  Keira Knightley en el teatro de las grandes pasiones. Fotogramas. 25|7|2012.