Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lladres de llibres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lladres de llibres. Mostrar tots els missatges

diumenge, 19 de gener del 2025

apropiació indeguda, representa


Cabe la posibilidad también de tomar un libro prestado de la biblioteca pública. Y que ese libro en cuestión sea tan extraordinario, y tan difícil de conseguir en una librería, que no tengas más remedio que apropiártelo. Es lícito, aunque duro. Estás entre la espada y la pared. No recomiendo hacerlo, por supuesto. No. Nada ni nunca. Jamás de los jamases. Aunque yo lo he hecho. Y volvería a hacerlo. Un día entré en una biblioteca municipal, metí Juicio Universal, de Giovanni Papini, debajo del jersey, y me fui discretamente embarazado. Aquella joya estaba descatalogada. Y en aquella biblioteca se moría de tristeza lentamente, qué agonía. Nadie le prestaba atención. Le hice un favor. En cambio, ahora, en mi casa, descansa en una peana, a su vez formada por libros...

 

Juan Tallón. «Instrucciones para tratar con un libro». A: Mientras haya bares. Círculo de tiza, 2016. P. 256.

 

diumenge, 12 de gener del 2025

supòsit

dissabte, 27 d’abril del 2024

crònica de successos


TURA SOLER
Robatori d’un mapa del 1504 de valor incalculable
El PuntAvui
21|4|2024


Robatori de pel·lícula d’un mapa astronòmic del 1504 i de valor incalculable que forma part del fons patrimonial de la Biblioteca Pública Carles Rahola de Girona. Dimecres, un home seixantí, vestit amb elegància, es va presentar a la biblioteca situada al carrer Emili Grahit de Girona i va demanar de consultar alguns dels documents històrics que es guarden al centre. Són documents de consulta restringida però l’home, que es va identificar com a Jacques Thierry Hervé, no va despertar sospites del personal de la biblioteca (que, asseguren, van complir tots els protocols) i se li va permetre l’accés al llibre que va demanar, consulta que en aquests cas es va fer sota supervisió i vigilància, de com a mínim un treballador de la biblioteca. Després de fer la consulta l’usuari va retornar la documentació i va marxar. Però llavors el treballador va advertir que faltava el mapa d’estels que era dins del llibre quan l’hi havia entregat. Havia volat juntament amb l’usuari estranger. El treballador estava segur al cent per cent que aquell llibre no l’havia consultat cap altre usuari.

En tenir constància de la desaparició del valuós mapa d’estels, la directora de la biblioteca, Maria Àngels Prat, va comunicar la incidència als Mossos, que, en tractar-se d’un document històric de gran valor, van alertar la unitat especial de patrimoni perquè assumís la investigació i comencés la recerca del mapa astronòmic i del lladre.

Els responsables de la biblioteca van aportar totes les dades de què disposaven del lladre, que pressuposen que s’hauria identificat amb el nom correcte, perquè van fer comprovacions amb altres biblioteques, que els van confirmar que un home amb aquesta identitat havia fet consultes en altres serveis bibliogràfics de Catalunya. El sospitós, que va quedar enregistrat per les càmeres de la biblioteca Rahola és un home calb, amb barba de pera canosa, que anava vestit amb pantalons i jaqueta de mudar. Els mossos de la unitat de patrimoni estan fent gestions per comprovar si la identitat que va donar és autèntica i si, com se sospita, es tracta d’un lladre professional que formi part d’algun grup especialitzat en el robatori d’objectes històrics, com ara el mapa astronòmic, i controlen els circuits en què se solen introduir aquesta mena d’objectes robats.

La biblioteca Carles Rahola justament té penjat al seu lloc web un vídeo en què responsables del servei expliquen el fons patrimonial que custodien i la campanya que estan fent per donar a conèixer aquestes col·leccions antigues, que abans quedaven limitades a usuaris més especialitzats (historiadors i investigadors), al públic en general. La biblioteca Carles Rahola, que compta amb 24 treballadors, també fa una feina de restauració de llibres antics i disposa d’un contingent de voluntaris que ajuden en aquesta tasca.


dilluns, 20 de novembre del 2023

judici universal


JUAN TALLÓN
Juicio Universal
elPeriódico
15|11|2023


Me escribió el propietario de la sombrerería La Lucha, Pablo Pachón, a mitad de semana. Estaba de mudanza y, moviendo libros, acababa de encontrar 'Juicio Universal', de Giovanni Papini. Me había oído confesar en algún lugar que estoy obsesionado con ese libro y, en general, con Papini, y me preguntaba si quería quedármelo. Me lo regalaba. Obviamente, lo quería. «Quiero esto» es una de las subtramas más fructíferas de la vida. ¿Quién no experimenta, cada poco, el impulso de hacerse con algo que no tiene, o que ya tiene, pero quiere más? Yo, por ejemplo, tenía tres ejemplares de 'Juicio Universal', descontados dos que había regalado a amigos en los últimos años. Con el de Pablo me reponía. Además, era un ejemplar que conservaba la sobrecubierta original, en la que aparece el arcángel Gabriel, sobre fondo rojo, tocando la trompeta.

Papini trabajó durante treinta años sobre esta obra, por la que desfilan cientos de personajes históricos, legendarios e imaginarios, cada uno representando una forma de vida, un pecado, una condición, una jerarquía. Comparecen reyes, asesinos, sacerdotes, filósofos, ladrones, soldados, poetas, campesinos, suicidas, apóstoles, políticos, dictadores, papas, brujos, científicos, locos, artistas, esclavos, artesanos, atletas… Desvanecido el mundo, y muertos y resucitados, todos prestan testimonio en primera persona, mientras se defienden y muestran lo mejor y peor de sí mismos, dando pie a un retablo gigantesco.

Me pasé la adolescencia oyendo decir a mi padre «Hay que leer a Papini». Me costó muchísimo conseguir mi primer ejemplar de 'Juicio Universal'. Mi padre hacía mucho que había extraviado el suyo, cuando perdió todos sus libros en Barcelona. De hecho, tuve que robarlo en una biblioteca. Era un libro tan deseado que no me bastaba con leerlo, quería poseerlo. Aquello me degradó. Pasados veinticinco años se lo confesé a los bibliotecarios, que me perdonaron. Lo peor es que volvería a hacerlo, y a degradarme por segunda vez, pues nada se puede hacer contra una obsesión.



dimarts, 7 de març del 2023

es prega indulgència


REYNALDO SIETECASE
¿Cuántos libros me quedan por leer?
Periodismo.com
18|2|2023

Una vez robé un libro. Hacía poco tiempo que me había instalado en Buenos Aires para trabajar en la revista Veintiuno y, en una reunión con colegas y amigos nuevos, vi en la biblioteca de la casa donde se realizó el encuentro el libro El criador de gorilas de Roberto Arlt, la sencilla edición de Losada de 1945. Había leído El juguete rabioso, Los siete locos y Los lanzallamas, pero no conocía esa colección de cuentos ambientada en el norte de África. No sé qué me pasó, no pude resistirme, y el libro se vino conmigo para hacer más amables mis primeras noches del exilio porteño. Empezaba el nuevo milenio. En los meses siguientes no solo compré la misma edición del libro pensando en devolverlo, sino que adquirí las obras completas de Arlt, uno de mis autores preferidos. Coincido con la definición de Julio Cortázar de que la literatura argentina es una moneda con una cara luminosa: Borges, y una oscura: Arlt. Les pido que sean indulgentes. Prometo devolver ese libro, alguna vez.


divendres, 17 de febrer del 2023

furt incomplet

 

«En el curs de la meva vida he depredat dos o tres llibres de biblioteques de cases particulars. No n'he pres mai cap d'alguna biblioteca pública, que és el que hauria estat més fàcil, atesa —segons diuen— la badoqueria general del país i concretament la dels bibliotecaris. Un dels llibres que em vaig emportar fou el Pascal de Fortunat Strowski, llibre irrisòriament universitari i sense gens de valor (a part el que jo li donava) que Josep Maria Sert tenia a la biblioteca del mas Junoy. Després vaig veure que el Pascal de Strowski tenia dos volums i que Sert només tenia el primer a la seva biblioteca desgavellada i que havia format amb els residus de la que tenia al seu pis (petit, però meravellós) del número 1 de la rue de Rivoli a París. Hauria estat inimaginable que algun príncep o alguna princesa Mdivani el llegís al mas Junoy i fins i tot que l'utilitzés algun dels innombrables invitats que divagaven per aquella casa. ¿O és que potser el llegia Sert, l'impressionant i respectable animalàs? En tot cas, fou una llàstima no haver-me pogut emportar l'obra entera de Strowski sobre Pascal, que en definitiva és un llibre de l'erudició francesa oficial sense gens d'importància...».

 

Josep Pla. Notes disperses. (Volum XII de l'obra completa). 2a ed. Destino, 1981. P. 156.


dissabte, 11 de febrer del 2023

crònica de successos


El ladrón de bibliotecas acumuló con la venta de libros robados un botín de más de 1.200 euros
La Vanguardia
5|2|2023

Un comprador alertó de que los ejemplares llevaban cuños de biblioteca, aunque no estaban a la vista 
Agentes de la Policía Nacional han detenido en València a un hombre por presuntamente sustraer numerosos libros de diferentes bibliotecas públicas de la ciudad y posteriormente venderlo por Internet. El valor total de los bienes hurtados asciende a 1.264 euros.
Las investigaciones comenzaron tras recibir una denuncia en la que se comunicaba la sustracción de diversas publicaciones de diferentes bibliotecas públicas valencianas, han informado las fuerzas y cuerpos de seguridad en un comunicado.
Después de varias pesquisas, los agentes averiguaron que existía un perfil en una aplicación de compra-venta desde donde se anunciaban diversos libros, y cuyo vendedor alertaba de que contenían sellos de biblioteca, pero que estos no estaban a la vista.
Concretamente, este usuario tenía más de 300 ventas calificadas en la aplicación e incluso anunciaba publicaciones de libros que "podría sustraer posteriormente", es decir, recibía pedidos "a la carta".
Los policías localizaron al sospechoso, que ha sido detenido como presunto autor de un delito continuado de hurto. Los agentes, además, han logrado recuperar parte del material sustraído, que ha sido entregado al gerente de las Bibliotecas Municipales de València, a fin de que vuelvan a estar disponibles para los usuarios de la ciudad.
El arrestado, de 52 años, nacionalidad española y sin antecedentes policiales, ha sido puesto en libertad una vez oído en declaración, tras ser advertido de la obligación de comparecer ante la autoridad judicial cuando sea requerido.

 

___________________
P.S.: El més inquietant del cas és que, per il·lustrar la notícia, han fet servir una foto del trasllat de la Triadú. ^^

dijous, 27 d’octubre del 2022

una experiència estètica


ENRIQUE DÍAZ ÁLVAREZ
Bolaño y el fuera de lugar
Al blog: Archivo Bolaño
11|12|2022
La literatura es, además de otras cosas,
un modelo de conducta.

Julio Ramón Ribeyro

Solo en una ciudad como México DF puedes desear que te roben un libro. Hace años, cansado de perder reiteradamente el radio del coche con diversos cristalazos, decidí involucrar a los ladrones en una experiencia estética. La mecánica era simple, estacionaba en la calle —si era de noche lejos de los postes de luz—, ponía un libro en el asiento del copiloto y, cuando el barrio era bueno, incluso bajaba un poco la ventanilla para incitar el delito de mi ladrón lector ideal.

En vez de una burda radio Clarion, les ofrecía libros que había disfrutado a mis entonces veinticinco años. Por ese asiento desfilaron La muerte de Artemio Cruz de Fuentes, Mi último suspiro de Luis Buñuel, Diario de un seductor de Kierkegaard, Masa y poder de Canetti, y un diccionario de símbolos carísimo. Inevitablemente mi familia y amigos se enteraron del disparate y terminaron sugiriendo títulos. Algunos de ellos, bajo el contexto, llegaron a constituir una verdadera obra de arte; el propietario a plazos de un Volkswagen gris pide que le roben Cómo ser buenos de Nick Hornby.

Nunca recibí el cristalazo, pero esa terapia absurda funcionó: me quitó la rabia del hurto y me acostumbré a leer en los embotellamientos. Todo esto era para confesar que hace poco me sorprendí pensando en regresar al Distrito Federal y poner mi ejemplar de Los detectives salvajes en el asiento del copiloto. Quizás así encontraría al caco interlocutor. Después de todo, esa novela universalmente mexicana se ha hecho célebre pasando horizontalmente entre las manos de diversos afectados. El problema es que ya no tengo coche y no recuerdo a quién le presté esa novela...


Aquí, la resta de l'entrada.


dilluns, 7 de febrer del 2022

en tomàs


QUIM MONZÓ
En Tomàs
La Vanguardia
22|1|2022

Dilluns vaig sentir a El món a RAC1 que Jordi Basté parlava del “lladre de llibres”. Com que era molt d’hora i estava mig adormit (jo, no pas ell) no vaig acabar d’entendre de què anava la cosa. Però sí que vaig computar el concepte Ciutat de la Justícia, de manera que suposo que finalment el jutjaran.
El “lladre de llibres” és un home del qual es va parlar força a començaments d’estiu. Es diu Tomás (el cognom no consta), és de l’Hospitalet de Llobregat i té una cinquantena d’anys. Es dedica a robar llibres. Proveït de butxaques fondes a la jaqueta i els pantalons, d’una tacada se’n pot endur fins i tot deu. De qualsevol temàtica, des de novel·les clàssiques fins a llibres de cuina. Roba a llibreries de Barcelona, de Girona, de Tarragona... Va a una llibreria diverses vegades, fins que detecta que els llibrers comencen a malfiar-se’n o directament l’enxampen. Llavors deixa d’anar-hi i va a una altra. Fa més d’una dècada que s’hi dedica. Les llibreries petites tenen un marge de beneficis minso i que, de cop, un dia els robin una desena de llibres és un cop econòmic fort. La sospita és que no ho fa per gaudi personal, sinó per revendre’ls, a les parades dominicals del mercat de Sant Antoni o a portals d’internet.
Res a veure, doncs, amb John Charles Gilkey, aquell famós lladre americà de llibres –també d’una cinquantena d’anys– que en els seus bons temps va arribar a robar-ne per un valor de 200.000 dòlars, i que feia servir la Llista de les cent millors novel·les, la de la Modern Library, com a guia per saber quins volums valia la pena pispar. Un cop robats no els venia. Els afegia a la seva biblioteca. Era de l’opinió que tenir una bona biblioteca és un senyal de prestigi personal. Tot li anava bé fins que el 2004 el van ficar a la presó. S’hi va estar un any i mig. En Tomás se la mirarà des de la vorera del davant.


dijous, 8 d’abril del 2021

la història del lladre elegant que saquejava llibreries de la barceloneta



La història del lladre elegant que saquejava llibreries de la Barceloneta
TOT Barcelona
5|4|2021

 

La ràdio té aquestes coses. Una trucada en un programa de cultura i comèdia ha acabat destapant el cas d’un lladre de llibres de la Barceloneta altament especialitzat. Ha passat a Ràdio Barcelona, a partir d’una conversa del programa Espècies Protegides de SER Catalunya amb els responsables de la llibreria Fahrenheit 451. I és que arran d’aquesta conversa el mateix mitjà ha investigat la història d’un mateix individu que hauria robat almenys a dos establiments de la mateixa zona fent-se passar per un client exemplar. Hi tornava recurrentment i hi feia despesa. Tanmateix, amb gran habilitat, aprofitava quan passejava per les botigues per omplir-se les butxaques de la jaqueta i els pantalons.
Segons ha publicat SER Catalunya, un altre negoci que hauria patit també les arts delinqüencials del mateix subjecte va ser La Garba, situada a la mateixa Barceloneta. De fet, va ser per una conversa de Whatsapp entre els gestors de les dues llibreries afectades que es van adonar que estaven sent saquejats subtilment per una persona amb un perfil idèntic. Era un home ben vestit, d’edat mitjana, i gens sospitós. El lladre feia servir la compra d’un llibre com a ham, i quan demanava que l’emboliquessin, acabava de fer voltes per la botiga mentre s’emplenava les butxaques aprofitant la distracció dels llibreters. Finalment, però, tot va precipitar-se.
Fonts policials han confirmat al TOT Barcelona que el dia 3 de març la llibreria Fahrenheit 451 va trucar al 112 per avisar que el presumpte lladre havia tornar a la llibreria. El relat policial també recull el cop d’efecte que tenia preparat el llibreter que l’atenia, que ja el tenia controlat i estava disposat a cantar-li les quaranta: quan el presumpte lladre va entrar a la botiga es va trobar una factura de 500 euros. Era l’import que el petit negoci havia calculat que el pispa els havia robat.
Mentrestant, els Mossos van apropar-se al lloc i es van trobar que una patrulla de la Guàrdia Urbana s’havia fet càrrec de la situació. Així, en escorcollar-lo, la sorpresa va ser encara més gran quan van trobar que aquell mateix dia que els llibreters de la Fahrenheit 451 el vigilaven de prop l’home havia aconseguit amagar-se fins a set llibres en diversos compartiments del seu vestuari.
A hores d’ara, hi ha un judici contra l’home de 47 anys, veí de l’Hospitalet de Llobregat, que és el presumpte autor d’aquests robatoris literaris. És un individu amb diversos antecedents per furts. Tanmateix, la seva defensa als jutjats reivindica que l’home no pot ser condemnat perquè finalment va accedir a pagar amb targeta la factura dels 500 euros emesa per la llibreria Fahrenheit 451, segons fonts coneixedores del cas.

dilluns, 30 de desembre del 2019

els més populars


Los libros populares que se prestan con frecuencia a menudo empiezan a estropearse al cabo de un año, así que muchos de los que están inscritos en el Departamento de Catalogación son nuevos ejemplares de libros ya catalogados. Un libro como El código Da Vinci, que sale en préstamo docenas de veces en un mes, con suerte dura un año entero. Algunos libros son reemplazados antes de estar maltrechos. Por ejemplo, los libros de nombres para bebés circulan con regularidad. «Las mujeres embarazadas no quieren leer libros sucios, así que los tenemos nuevecitos», me dijo Murphy.
Otros libros muestran cierta tendencia a desaparecer después de ser prestados. La biblioteca ha comprado infinidad de ejemplares de las obras de Carlos Castaneda porque muchos de ellos jamás regresan. Otro autor, David Icke, que escribe sobre teorías de la conspiración y sobre una raza de extraterrestres reptilianos que acabaran dominando la Tierra, se encuentra —anecdòticamente, como mínimo— entre los autores cuyos libros suelen desaparecer con mayor frecuencia. Icke tiene unos lectores muy codiciosos; por este motivo, durante un tiempo la biblioteca simplemente dejó de comprar ejemplares de repuesto de sus títulos; resultaba demasiado costoso. El día que murió Elvis Presley, alguien pidió prestados todos sus discos y nunca los devolvió. Los archivos sobre la família Manson y el asesinato de Dalia Negra, que incluyen recortes de periódico y recuerdos, desaparecieron hace décadas; y lo cierto es que son irremplazables. En 1981, la policía descubrió que una mujer vendía libros en la suite de un hotel de Beverly Hills. Ganaba unos cuarenta mil dólares al año con su negocio de libros usados. Todos los ejemplares habían sido robados de la Biblioteca Pública de Los Ángeles. En 1982, diez mil libros que habían desaparecido de la biblioteca fueron encontrados en la casa que tenía en Los Ángeles uno de los empleados, llamado Glenn Swartz, quien declaró sufrir un trastorno de almacenamiento compulsivo. (Dejó su trabajo.) Se ha pillado a más de uno intentando llevarse libros metidos en carritos de bebé, a veces incluso con niños dentro...

Susan Orlean. La Biblioteca en llamas: historia de un millón de libros quemados y del hombre que encendió la cerilla. Traducció de Juan Trejo. Temas de hoy, 2019. P. 114-115.

dimarts, 5 de març del 2019

recuperació d'uns llibres robats


Recuperació d'uns llibres robats
La Vanguardia
Redacció
4|3|2019
Agents de la divisió d'investigació criminal de Sabadell dels Mossos han recuperat nou llibres dels segles XVIII i XIX que havien estat sostrets després de la Guerra Civil de la biblioteca pública Arús, especialitzada en el moviment obrerista. La investigació va començar després que un anunci d'un llibre antic en una web de compra d'antiguitats alertés els responsables de la biblioteca. El llibre portava estampats els segells de la biblioteca, que disposa d'un fons de més de 80.000 exemplars. Les obres ara recuperades van ser robades en una època en què la biblioteca estava tancada al públic i només algunes persones es van poder emportar llibres amb el compromís de tornar-los. Quan aquestes persones es van morir, els seus hereus solien trobar els llibres i en molts casos els tornaven a la biblioteca. Els exemplars recuperats procedien de l'herència d'una família que havia residit a prop de la biblioteca, al passeig Sant Joan, i que els haurien venut a un antiquari. El material ha estat tornat a la biblioteca Arús perquè en garanteixi la conservació en qualitat de dipòsit i a disposició judicial.



dimarts, 19 de febrer del 2019

joseph feldman


ALEJANDRO GAMERO
El hombre que robó 15.000 libros en una biblioteca
La piedra de Sísifo
14|2|2019

En 1975, se descubrió que Joseph Feldman, un abogado de 58 años, había robado 15.000 libros de la Biblioteca Pública de Nueva York. El hallazgo tuvo lugar el 19 de septiembre, después de que los bomberos se vieran obligados a acceder a su apartamento en el 164 de Waverly, situado en Greenwich Village, después de que se recibiera un aviso de incendio en el primer y segundo piso. Cuando los bomberos accedieron al interior encontraron libros apilados por todas partes, sobre la estufa y también dentro de la bañera y en los lavabos. La movilidad se conseguía por un pasillo habilitado entre columnas de libros. Tras una investigación se descubrió que Feldman, que en realidad vivía en el 177 de West Fourth Street, además había alquilado dos o tres apartamentos en el West Village solo para almacenar libros. Otro de ellos era el 57 de Leroy Street, donde se encontraron varios miles más.
Se estimó que Feldman había sustraído unos 15.000 libros de la Biblioteca Pública de Nueva York entre 1965 y 1975. En total se necesitaron veinte hombres y siete camiones trabajando en jornadas de tres días para retirar todos los libros y devolverlos a la biblioteca para su clasificación. No había libros raros ni especialmente valiosos, todos ellos eran ediciones usuales, pero la suma del conjunto estaba valorada en unos 125.000 dólares.
Cuando se le preguntó en la sala del tribunal por qué había robado esa cantidad de libros, la respuesta de Feldman fue lacónica: «Me gusta leer». Además, añadió, ni siquiera tenía carnet de la biblioteca.
En 2008 la dramaturgo Erika Mijlin se inspiró en la historia de Feldman para escribir una obra de teatro en dos actos, Feldman and the Infinite, sobre el incidente. Contada con humor, pasión y amor por los libros, en ella vemos cómo Feldman habla con el escultor Christo, para que lo guíe a través del laberinto de su propia obsesión. Mijlin especula sobre los motivos que llevaron a Feldman a su obsesión y sobre la universalidad de su búsqueda de conocimientos en medio de lo que parece ser aleatoriedad y caos.


dissabte, 5 de gener del 2019

lladres de llibres


SEBASTIÀ BENNASAR
Lladres de llibres, adeu al romanticisme
Vilaweb
2|1|2019

Els lladres de llibres de Barcelona no tenen res de romàntic. Com a mínim els que s’hi dediquen a l’engròs tant a biblioteques com a llibreries. Fora dels paràmetres que els equiparen tot sovint a pobres escriptors joves sense recursos i amb moltes ganes d’escriure o a àvides lectores que no poden esperar a satisfer els seus impulsos, la majoria de lladres de llibres que operen a la capital de Catalunya ho fan per encàrrec o per pura subsistència i sol ser gent amb un historial delictiu prou ample en el món dels furts i amb uns nivells econòmics i ensems culturals força baixos. Sí que continua havent-hi algun adolescent que roba el llibre per fer la bretolada i també es produeixen alguns casos de lladres compulsius que roben aquests objectes com podrien fer-ho amb qualsevol altre, però l’activitat delictiva té molt menys glamour del que ens puguem imaginar.
Tot i això, els robatoris continuen ben presents i continuen implicant unes pèrdues importants però difícils de calcular tant a les llibreries com a les biblioteques. El perfil del lladre a les biblioteques, l’aporta Anna Bröll, directora tècnica de Coordinació i Serveis de Biblioteques de Barcelona, que recorda que fa uns cinc anys sí que n’havien arribat a quantificar les pèrdues: un milió d’euros, aproximadament. Això incloïa els documents prestats a més de vint-i-tres mil usuaris que no els havien retornat mai i els diners d’allò comptabilitzat directament com a robatori. Unes xifres que van obligar a posar fil a l’agulla.
‘Vàrem passar a treballar directament amb la guàrdia urbana durant un temps per intentar desmantellar els grups més organitzats, perquè molt habitualment hi havia colles de tres o quatre persones, amb bastants problemes al damunt, que robaven els documents per subministrar-los a les botigues de segona mà i al mercat de Sant Antoni’, explica Bröll. Biblioteques de Barcelona s’havia posat en alerta després d’haver estat molts usuaris els qui hi trobaven llibres amb els segells posats. ‘Durant el temps que vàrem treballar directament amb la guàrdia urbana, vàrem poder detectar aquests grups i es va posar una mica de fre, però vàrem aprendre algunes coses importants.’
Una de les lliçons de la campanya era que calia millorar les mesures antirobatori. L’altra, que sempre és millor un mal pacte que un bon plet. I és que en molts de casos va servir perquè molts usuaris tornessin els documents que tenien a casa, sobretot quan la policia els va començar a trucar. ‘Hi havia estudiants que venien amb els documents que no ens havien retornat però també que intentaven tornar-nos materials de les altres biblioteques, especialment universitàries. També n’hi havia que sabia que algun familiar seu tenia problemes de cleptomania i et tornaven tot allò que havien robat, i finalment hi havia aquest grup de gent organitzada que, a nosaltres, és la que ens fa més mal.’
El problema que es troben ben sovint a les biblioteques és que els lladres continuen causant grans perjudicis, però que alhora ells mateixos són una de les baules més febles del sistema. ‘Normalment qui roba llibres per revendre’ls a les parades dels mercats és algú que ja està molt desesperat i que ni et tornarà els diners ni et tornarà els documents, perquè se n’ha desfet. Solen caure perquè intenten treure les etiquetes i les bandes magnètiques i sempre n’hi ha alguna que es resisteix, xiulen quan surten i els podem atrapar.’ Passa que a les biblioteques hi ha una gran indefensió perquè fins que el valor no supera els quatre-cents euros és inútil d’emprendre cap acció legal, perquè si és inferior és considerat un furt, no pas un robatori i llavors els lladres surten per la porta amb la màxima celeritat.
‘Aquests lladres professionals ens desgasten molt, tant en energia com en recursos, perquè no hi ha una partida específica que calculi aquestes pèrdues i que es puguin tornar a comprar directament. Depenen del pressupost específic de cada biblioteca’, assegura Bröll.
Els districtes més afectats són Nou Barris, Sants i Sarrià-Sant Gervasi. ‘És normal que sigui així, perquè tenen molta mobilitat i en molts de casos cerquen biblioteques més tranquil·les i no tan vigilades. Saben que, per exemple, a Ciutat Vella se n’està molt més pendent.’
Bröll continua: ‘És cert que hi ha alguns llibres valuosos que són en préstec a les biblioteques de Barcelona. Nosaltres no som centres amb voluntat conservadora, per a això ja tenim la Biblioteca de Catalunya i més de semblants. Preferim que la cultura circuli i pensem que els usuaris tenen dret d’emprar aquests llibres. De tota manera, tampoc són els documents que se solen robar i hi ha una tendència generalitzada a sostreure més còmics i sobretot novetats que no pas aquests llibres específics que demanen un coneixement i que potser costa més de col·locar.’
Aparicions i desaparicions
També pot passar en el sistema de biblioteques que hi hagi llibres que apareguin o que desapareguin misteriosament. Sovint hi ha usuaris que n’han manllevat un i que al cap d’un temps ja no el necessiten i el tornen a la biblioteca d’on el van agafar. També pot passar que hi hagi qui no pugui treure llibres perquè és sancionat o ja en té massa en préstec i amaga què llegeix perquè ningú no el pugui trobar fins que no hagi acabat la lectura. De vegades aquests llibres que hom suposa perduts s’acaben trobant quan es fa inventari.
En el cas de les llibreries, la situació és una mica diferent. Marià Marin, del gremi de llibreters, explica que avui hi ha encara lladres de llibres i que ‘les llibreries grans en senten els efectes quasi cada dia, mentre que les petites perden uns tres o quatre llibres cada mes’. Tot i això és molt difícil de quantificar quant hi perd el sector.
En aquest cas no ens trobem tampoc lladres romàntics, tot i que és veritat que alguns llibreters confessen que han trobat escriptors robant als seus establiments. Fins i tot era molt comentat el cas d’un senyor que arribava a robar els de l’editorial per a la qual treballava. Però el mite de l’escriptor pobre que robava llibres, elogiat per exemple per Roberto Bolaño o Rodrigo Fresán, no existeix en aquest cas tampoc, sinó que impera l’adolescent brètol o bé el professional que roba per encàrrec o per revendre al mercat de segona mà.
Marin posa com a exemple un professional que va atemorir el sector entre el 2015 i el 2016. ‘Era una persona que es movia per tot el territori; una setmana apareixia a Tortosa i arramblava tant com podia i al cap de quinze dies el trobaves a Lleida o Girona o a una fira del llibre, si n’hi havia. Robava per encàrrec i era algú que anava a les llibreries, hi feia força preguntes, de vegades comprava alguna cosa i tot i després hi tornava. La primera visita era per a apamar el terreny. El vàrem enxampar gràcies a les càmeres d’un establiment i quan després vàrem fer-ne córrer les imatges entre els agremiats va resultar que tenia un historial delictiu de primer ordre, havia robat a tot arreu.’ En el judici aquest home va fer passar-se per malalt, afectat de cleptomania, però ben aviat va caure en contradiccions i es va veure que robava per encàrrec. Això és més habitual, o també que sigui gent bastant desesperada que roba per revendre després al mercat de segona mà.
A les llibreries el cas més comú és posar la denúncia als Mossos d’Esquadra quan és detectat un robatori. Una vegada que la denúncia arriba, és la unitat de robatoris o la de delictes patrimonials, depenent del lloc i la manera com s’ha executat el delicte, la que s’encarregarà d’investigar els lladres. Però per si algú ho havia pensat, els Mossos d’Esquadra ens comuniquen que no, que no hi ha cap agent ni cap grup específic destinat a caçar lladres de llibres. Si més no, de llibres comuns. ‘En general tots els robatoris són tractats per igual, però sí que us podem dir que aquests són molt difícils de perseguir perquè són pocs els establiments amb càmeres i perquè els lladres es desfan de la mercaderia molt de pressa. Sí que són més fàcils de perseguir els robatoris de llibres de bibliofília. Hi ha hagut algun cas darrerament i això és més senzill perquè ens movem en un mercat diferent: Sovint el lladre és algú culte o que, si més no, coneix bé el producte i té una bona xarxa de contactes per a poder col·locar-lo. És tot un altre món.’
Així doncs, si els lladres de llibres no són gens romàntics, és ben lògic que els encarregats de perseguir-los no estiguin tampoc dotats de cap aura especial. Tanmateix, sigui com sigui, el delicte persisteix i tant les llibreries com les biblioteques i els seus usuaris són els damnificats principals.

dimarts, 18 de desembre del 2018

crònica de successos


Detingut a València per no tornar 222 llibres d'una biblioteca
elPeriódico
15|12|2018

Fotocopiava el codi de barres per passar-lo per la màquina de devolució automàtica
La Policia Nacional ha detingut a València un home de 53 anys acusat dels delictes d’estafa i falsedat documental per no haver tornat, suposadament, 222 llibres d’una biblioteca municipal, ja que únicament fotocopiava el codi de barres per passar-lo per una màquina de devolució automàtica.
El detingut, segons ha informat la Direcció Superior de Policia de la Comunitat Valenciana en un comunicat, ha sigut posat en llibertat després de prestar declaració, advertit que haurà de comparèixer davant del jutge quan se'l requereixi.

dissabte, 20 d’octubre del 2018

agafa els llibres i corre


LUIS BENAVIDES
Pillatge a la gala del premi Planeta 2018
elPeriódico
17|10|2018

Nombrosos convidats es van emportar a casa els centres de taula, creats a partir de llibres antics d'una petita llibreria especialitzada

La nit que l’escriptor Santiago Posteguillo es va emportar a casa el premi Planeta 2018, alguns convidats al prestigiós sopar literari organitzat pel gegant editorial van decidir que no podien anar-se’n amb les mans buides. Els centres de taula realitzats expressament per a l’ocasió per la Fundació Fupar van ser objecte de pillatge, com va retransmetre Llucia Ramis en el seu compte de Twitter. “Els estem rapinyant”, va escriure la periodista i escriptora, de 41 anys, en rigorós directe. El seu fil a la xarxa social de l’ocellet blau va aixecar la llebre.
Si haguessin sigut uns ornaments florals qualssevol, la seva desaparició no hauria suposat cap problema. Emportar-se els centres de taula dels casaments, batejos i comunions és un clàssic. No obstant, els centres de la gala celebrada aquest dilluns eren valuosos perquè la base d’aquestes creacions ornamentals eren llibres antics, alguns eren veritables rareses. “Aquests centres de taula han sigut elaborats per la nostra fundació gràcies al conveni de lloguer amb una llibreria especialitzada en llibre antic”, va respondre Fupar a la mateixa xarxa social. "Sabíem que estàvem cometent una petita barrabassada, però mai vam pensar que fos un robatori", explica Ramis a EL PERIÓDICO...

Aquí, la resta de la notícia. I aquí, la columna d'ahir d'en Quim Monzó.



dimecres, 3 d’octubre del 2018

atrapeu el lladre!


SERGIO GALARZA
¡Atrapen al ladrón! (de libros)
El País Semanal
20|9|2018

El exdirector de la Biblioteca Nacional de Perú combatió durante años el expolio de volúmenes. En vano.
El pueblo que no conoce su historia está condenado a repetirla, repiten a su vez algunos profesores de Historia a sus alumnos. Y si la memoria de un país está en sus libros, y esos libros que sirven para reconstruir el pasado están custodiados en una biblioteca que es expoliada de forma sistemática, entonces ¿cómo podrá escapar ese pueblo del bucle de sus errores cuando ya no queden libros para consultar? Es una idea apocalíptica que encuentra sustento en la realidad peruana. Pérdidas de incunables, mutilaciones de documentos históricos, tráfico de libros en general, y la visualización en vídeo de cómo un vigilante de la bóveda principal se llevaba un tomo que acababan de inventariar, entre otros, son los hechos brutales que el antropólogo Ramón Mujica, ex director de la BNP, tuvo que padecer. La campaña Se buscan libros perdidos, que inició el 2011, ofrecía como recompensa treinta millones de peruanos agradecidos. Se logró recuperar ciento cincuenta libros, más o menos un cinco por ciento de los libros no ubicados hacia el final de la gestión de Mujica.
En La biblioteca fantasma, reportaje de David Hidalgo sobre la cruzada de Mujica, hay una taxonomía de los presuntos criminales. Los más peligrosos son los bibliofrénicos, “porque estaban movidos por un fuego interior incontrolable: el feroz resentimiento por años de malos sueldos y expectativas frustradas”. Con el enemigo en casa, era poco lo que se podía hacer. La desidia de los trabajadores y la maraña burocrática para que una denuncia prospere resultaron obstáculos insalvables. En el colmo de la falta de seguridad y de la ineptitud el agente encargado de las cámaras que custodiaban la bóveda principal no tenía los códigos del sistema de vigilancia para ver lo que grababan esas cámaras. Además los trabajadores estaban advertidos desde la gestión anterior mediante unos memorándums que exigían a todos guardar el secreto profesional sobre los libros perdidos. El que rompiera esa disciplina se podía enfrentar a una multa y dos años de prisión. Pero el caso peruano no es el único. Parece común que los bibliotecarios cedan a la tentación. Miguel Albero, autor de Roba este libro, menciona el caso del jefe del Departamento Oriental de la Biblioteca Real de Dinamarca, que robó más de tres mil libros valorados en unos cincuentas millones de euros. Según Tom Cremers, fundador del Museum Security Network, en Europa los culpables del setenta por ciento de los robos cometidos en las bibliotecas son trabajadores.
Mientras, Mujica ha vuelto a sus tareas como investigador de símbolos religiosos, los trabajadores que nunca apoyaron su cruzada y encima pusieron trabas siguen en la BNP, y la nueva dirección ha retirado a sus abogados de la Procuraduría del Ministerio de Cultura, lo que significa la indefensión en unos 300 casos de diversa índole.

divendres, 23 de març del 2018

un altre detectiu salvatge


JUAN TALLÓN
Otro detective salvaje
El Progreso
20|3|2018

PERDER UN LIBRO valioso es una aventura apasionante, catastrófica, y a veces conmovedora. En 2014 me di cuenta de que había extraviado Los detectives salvajes. Se esfumó sin dejar pistas. Se trataba de una primera edición, comprada a los pocos días de que Anagrama la publicase tras concederle el premio Herralde. Eso creo que ocurrió en diciembre de 1998, y me costó 2.950 pesetas. Por esa época ni siquiera era pobre, pues me mantenían mis padres. No eché de menos la novela de repente. A veces, desde el sofá, me fijaba en la esquina donde se apilaban las obras de Roberto Bolaño y sospechaba lejanamente que faltaba alguna, pero en ese momento —seré sincero— me dejaría cortar un dedo antes que levantarme a averiguar cuál. Una tarde que la vida me sorprendió de pie, me acerqué a aquellos libros y constaté que no estaba Los detectives salvajes. Experimenté contrariedad, que en mi caso equivale a creer que se va a acabar el mundo. Aunque no por eso vas a mover un dedo o a suspender tus planes para ese día.
Cuando me recuperé del desconcierto, opté por confiar en que la novela estuviese en un rincón distinto de la biblioteca, en compañía de otro autor. Los escritores también se cansan de sí mismos. Meses después, al volver a echarla en falta, organicé una búsqueda no demasiado exhaustiva, más por diversión que por nerviosismo. Jugué, por así decirlo, a dar con ella. Por supuesto, no la encontré. Cuando al fin toqué arrebato, y removí cada estantería, caja o escondite, el resultado fue el mismo. La novela había desaparecido. No recordaba haberla sacado o prestado, así que alguien se la había llevado. Ya no me sentía contrariado, sino abatido. Hice una lista con los posibles ladrones. Había dos o tres casi seguros. Todos negaron el robo cuando les pregunté. 
Cuanto más pensaba en la novela más me apetecía volver a sus páginas. Habían pasado casi veinte años desde su lectura. El recuerdo se había llenado de equívocos. Ni siquiera podía precisar si al final de su búsqueda los protagonistas, Ulises Lima y Arturo Belano, encontraban a Cesárea Tinajero. Creía que sí, pero no sabía afirmar dónde, y qué ocurría después de localizar a la poeta realvisceralista. Curiosamente, a la vuelta de dos décadas ahora era yo el detective salvaje que iba detrás del libro. 
Me moría de ganas por releerlo, pero no hasta el extremo de comprarlo de nuevo y sumergirme en él de una vez. Había reglas, y no renunciar a mi ejemplar era una. Por no decir que tendría que hacerme con una novela muy distinta a la original, aunque fuese la misma. Anagrama había retirado sus ejemplares del mercado para dejar paso a la edición de Alfaguara, a la que los herederos de Bolaño habían vendido los derechos de publicación. Eso agravaba mi pesar. Se me quitaba las ganas de abrir siquiera el libro si tenía que hacerlo en un ejemplar que no fuese el mío. Por no decir que me deprimía.
La lectura tiene derecho al capricho. O la edición de Anagrama, en la colección Narrativas hispánicas, o nada. 
Cada nueva noticia que surgía sobre Bolaño, como un inédito recuperado de un disquete o una carpeta olvidada, a mí solo me servía para llorar mi ejemplar de Los detectives salvajes
Tanteé el mercado de segunda mano y me espanté cuando me pidieron trescientos y hasta cuatrocientos euros por un volumen igual que el mío. Vuelta a la tristeza. 
Pasaron los meses. Empecé a escribir un libro. Fui a dos bodas. Siguieron pasando los meses. Viajé a varios países. Fui a un divorcio. Continué escribiendo el mismo libro. Hace dos meses incluso visité a mi ahijada en Vigo, que había cumplido siete años y no la veía desde hacía tres. Su madre me invitó a subir a casa para ver las obras que había hecho. Cuando entramos en el salón, los ojos se me fueron a los libros. Enseguida distinguí Los detectives salvajes en la edición de Anagrama. Qué suerte, mascullé con envidia. No me resistí a tomar la novela y abrirla. Era una joya inigualable, que daba la felicidad, y más cuando en la página cinco vi maravillado mi nombre escrito con mi propia letra. 

dimecres, 5 de juliol del 2017

una broma


Joe Orton, dramaturg anglès de curt però intens recorregut (va morir als 34 anys de resultes d'un atac de gelosia d'en Kenneth Halliwell, el seu amant, que el va pelar a cops de martell), ocupa un lloc destacat en el rànquing de lladres de biblioteca, no tant pel total de volums sostrets com per la naturalesa intrínseca dels robatoris, tot i que, a dreta llei, robar, el que es diu robar, no robava, ja que els va tornar pràcticament tots, però adaptats al seu gust, això sí. Una mena d'acció artística de protesta. Una broma, vaja. Provo d'explicar-me. 
Joe i Kenneth, que vivien en el número 25 de Noel Road, dictricte d'Islington, Londres, freqüentaven la biblioteca pública del seu barri, la situada a Essex Road. Segons es pot llegir en els seus diaris, Orton estava absolutament indignat amb la mena de llibres que formaven la col·lecció de la biblioteca («Libraries might as well not exist; they’ve got endless shelves for rubbish and hardly any space for good books», o «rubbishy novels and rubbishy books», diu) així que va començar a endur-se'n uns quants cap a casa, d'amagat i sempre amb la complicitat d'en Halliwell, i es van dedicar (ara ja en plural*) a personalitzar les sobrecobertes dels exemplars escollits a base de collages provocadors, i, fins i tot, a alterar-ne l'interior, incloent-hi notes com ara «and have a good shit while you are reading!». Amb les restes del material sostret empaperaven les parets de casa seva.
Al final els van enxampar i la cosa va acabar en presó i multa. No cal dir que, ara com ara, la joia de la corona del Islington Local History Centre són, justament, els 40 exemplars tunejats per Orton & Halliwell que conserven. Tot tan relatiu com sempre, gràcies.

_________________
P.S.: *El mèrit és de tots dos, però he volgut que fos en Joe qui ocupés un lloc destacat en la llista de lladres de llibres perquè en Kenneth, per desgràcia, ja està molt ben posicionat en la de crims passionals.

Vegeu també:
Joe Orton Online.
Malicious Damage: The life and crimes of Joe Orton and Kenneth Halliwell, exposició organitzada per l'Islington Local History Centre l'any 2011.
Obre't d'orelles, (Prick Up Your Ears), pel·lícula sobre la parella, dirigida per Stephen Frears, amb guió d'Alan Bennett.



dijous, 29 de juny del 2017

introducció a la bibliocleptomania


[...] En Roba este libro Miguel Albero propone una «Introducción a la bibliocleptomanía». El origen del libro está sin duda en su primer ensayo, Enfermos del libro: allí ya se estudiaba la bibliocleptomanía como una de las enfermedades de los coleccionistas y bibliófilos, pero el tratamiento del asunto se le quedaba corto para la inmensidad del tema. Ni que decir tiene que el autor no propone una apología de la bibliocleptomanía, sino una suerte de álbum de historias que se utilizan como trampolín para, a la vez que se nos llena el conocimiento con personajes extraordinarios, novelescos, inolvidables, indagar en la pregunta acerca de la ansiedad de posesión y sus motores -desde la poco poética ambición de hacer mucho dinero arrancando unos mapas de un volumen valioso hasta la extraña necesidad de completar una colección de libros que lleva a quien la padece a la mayor de las locuras (no sólo cometer un delito, sino poner en riesgo todos los demás ejemplares de esa colección que de repente valen mucho menos que aquel único ejemplar que le falta para terminarla)-. Hace años que uno leyó con auténtica admiración el Utz de Bruce Chatwin, donde nos encontrábamos con el arquetipo heroico del coleccionista capaz de hacer cuanto hiciera falta con tal de preservar una colección de porcelanas de Messien: en el libro de Albero nos encontramos con personajes tan fascinantes como aquel al que Chatwin dedicó su obra maestra.
Hay robos desmesurados y amorosos, como el de Marco Antonio, que robó una biblioteca entera para regalársela a Cleopatra, y otros de una ambición mentecata y narcisista -como la de Blumberg, que robó 20.000 libros y 10.000 manuscritos sólo porque quería batir el record Guinnes de bibliocleptomanía, en posesión de un David Shin. Entre los especímenes estudiados tenía que estar inevitablemente el del escritor: en efecto, abundan los escritores bibliocleptómanos, muchos de ellos dan noticias de su afición o enfermedad o lo que sea en sus ficciones, otros no tienen empacho en confesarlo en entrevistas (eso sí, siempre refiriéndose a un tiempo pasado que más o menos se suele situar en el comienzo de la voracidad lectora, la adolescencia o primera juventud, cuando nuestras posibilidades económicas están muy lejos de nuestras necesidades de lectura y las bibliotecas no siempre tienen lo que se busca).
Destaca Albero el caso Roberto Bolaño y su mítica juventud de ladrón de libros en las hondas librerías de México. Pero entre los casos de escritores que Albero menciona ninguno es tan fascinante como el de Joe Orton, que es en sí mismo una novela: robaba libros pero los devolvía después de intervenir en ellos. Orton y su amante se aficionaron a ese deporte: se llevaban un Confesiones de San Agustín, le quitaban la encuadernación y la sustituían por unas tapas donde habían diseñado un desnudo masculino lleno de tatuajes y llenaban sus páginas de ilustraciones más o menos eróticas. Luego devolvían el libro a la biblioteca de donde lo hubieran distraído. Lo curioso del caso es que lo que en su momento fue gamberrada acabó siendo gran negocio para los establecimientos atacados, porque esos libros customizados por Orton multiplicaron su valor cuando el dramaturgo se convirtió en celebridad, y se han pagado auténticas fortunas por uno de esos ejemplares.
En Roba este libro, Albero distingue entre el ladrón lector, el ladrón coleccionista, el ladrón cleptómano, el ladrón bibliotecario -aquí está el caso impresionante de Massimo de Caro, bibliotecario, falsificador, amigo del Vaticano, mentiroso compulsivo- entre otros tipos de ladrones. En cada caso va hilando historias -o leyendas, como la famosa del librero asesino- convocando personajes, estudiando la tipología, de manera que la lectura es siempre deliciosa.Y como buen libro de ensayo, conduce a otros libros, nos inyecta las ganas de saber más de algunos de los personajes convocados. Por ejemplo, es muy difícil pasar por la página dedicada al bibliocleptómano John Gilkey -un ladrón banal, que roba por robar, porque sus padres eran coleccionistas, porque sí, sin que le importe lo más mínimo lo que roba- sin sentir ganas de asomarse al libro que sobre él escribió Allison Hoover, El hombre que amaba los libros demasiado.
Albero, ni que decir tiene, no ha querido hacer un manual para enseñar a nadie cómo sustraer libros, sino una minuciosa taxonomía que agranda sus pasillos con otras actividades vinculadas a la bibliocleptomanía como el plagio.

Juan Bonilla. El libro de los que roban libros. El Mundo. 1|6|2017.