sant bloomsday

El mapa de l'Ulisses de Joyce de Vladimir Nabokov a Curso de literatura europea.

la matèria primera

Plànol de l'escenari de La mort i la primavera, dibuixat per Mercè Rodoreda: el poble sense nom, els espais més característics dels voltants i els camins que els enllacen. El plànol l'ajudava a donar versemblança a les descripcions, i, també, als recorreguts dels personatges. [Font: Mercè Rodoreda. La mort i la primavera. A cura de Carme Arnau. Fundació Mercè Rodoreda, 1997. P. 450].

A partir de la vida en un poblet ancestral i actual, La mort i la primavera es proposa de convocar els elements primordials que constitueixen una de les dimensions fonamentals dels mites. En principi, sembla que l’obra es vulgui moure tant entre el clima de les rondalles com en el dels mites. Ara bé, és força evident que hi ha relació entre rondalla i mite, entre clima, món i llengua de les rondalles i clima, món i llengua dels mites. També és evident que hi ha relació entre el clima, el món i la llengua de les rondalles i el clima, el món i la llengua de l’obra de Mercè Rodoreda. En tots dos casos el coneixement que ens és proposat no és el de l’anàlisi, el de l’aïllament d’alguna parcel·la de la realitat, sinó el de la immersió en la realitat. En l’altra realitat. El més decisiu és fer-nos accedir, amb les nostres paraules, a una experiència diferent, més enigmàtica, més líquida, de la realitat.

Com en els mites i les rondalles els elements naturals i les formes socials primitives constitueixen la matèria primera de La mort i la primavera. Les roques, els turons, les coves, els pous, els rius, els arbres, els boscos, els fems i les glicines, els cavalls i el foc, el pol·len i les abelles, i, gairebé sense solució de continuïtat, els infants, els vells, els morts sempre mig vivents, són autèntics protagonistes de l’obra, com també ho són les funcions primordials, el ferrer i el senyor, l’amant i la dona, el boig i el mestre, el presoner i la meuca, el pare, la mare i la madrastra, el cel i la terra, el poble i les lleis poderoses. Però l’obra no es proposa de descriure una societat llunyana, primària. Al contrari, ens presenta les formes i les litúrgies sota i dins de les quals han viscut i viuen els homes, els d’ara i els del passat, els fonaments conscients, subconscients i inconscients de qualsevol societat, en primer lloc de la nostra. En efecte, amb una mirada intensa, severa, exigent, cruel si convé, ens mostra la metamorfosi incessant de les coses, el cicle de la renovació constant i de l’extinció constant. Ens mostra no solament uns personatges, un ambient i un lloc sinó el que fa possibles uns personatges, un ambient i un lloc. I la veu que ens ho mostra és la del qui ha entrat dins el laberint. La veu del qui aprèn el cerimonial de la realitat. L’adolescent que comença a aprendre la terrible solitud, la solitud poblada d’éssers i de personatges.

Indispensablement, com en El castell de Kafka, impera també a La mort i la primavera, al capdamunt de tot el turó, el casal inaccessible del senyor. Impera sobre la vida i sobre la mort. Com sempre. Com a tot arreu. La realitat de la societat humana és que sempre hi ha un casal dalt de tot d’una muntanya, i algú que habita el casal, algú que ens amenaça i que ens protegeix. I a baix hi ha la gent, el poble, l’adolescent que es transforma, l’home que es torna boig davant les exigències del vivent, el riu amenaçador, les glicines que somouen la roca, els fonaments, la realitat.

Per aconseguir que ens adonem de l’extrema estranyesa del món, per fer que ens puguem interrogar de debò sobre nosaltres mateixos i sobre les coses, hi ha autors que consideren un deure ineludible construir un altre món, un altre univers, que a vegades ens sembla, d’entrada fantasmagòric, irreal, però que, al capdavall, acabem per constatar que potser és més real que el nostre. Sovint, massa sovint, és el nostre que és una ficció, i el que ens ha posat al davant l’autor és més verídic, més seriós, més sòlid, més respectuós envers la veritat. Aquest, altrament, és el precepte bàsic de la paraula viva i activa: la veritat és una de les imatges obsessives a què ha de tendir la poesia.

No és un dels trets característics de Mercè Rodoreda esquivar els rostres amb què ens apareix l’existència, per més dolorosos que siguin. Un poble petit, però amb tots els elements que constitueixen, que han constituït i que, probablement, continuaran constituint el món en què viu l’home i el món de l’home, li serveix per a posar-se  i per a posar-nos cara a cara amb el que, si volem ser una mica exactes, hauríem d’anomenar l’esbalaïdor, el desconegut, com si les coses fossin vistes de dins estant, des de la seva necessitat. I no apareix un món fàcil. És un món on l’impuls i la força del viure genera goig, esqueixament, violència i crueltat. És el món de la guerra i de l’extinció en plena primavera. El món on l’autora no pot deixar de fer-se les preguntes inevitables. Per què tanta guerra, en tot, entre cel i terra, entre home i home, entre foc i aire, entre terra i aigua? La mort i la primavera és una obra terrible, tan terrible com Els germans Karamàzov, com Anna Karènina o com la Ilíada, tan terrible com la mateixa existència. És un llibre desesperat pel fet de constatar que la vida és aquesta experiència. I al mateix temps és un testimoni de l’admiració, de la meravella, un monument d’una bellesa obscura i profunda, pel fet que hi hagi tanmateix això: vida, realitat, temps, homes, fems i glicines.

LLUÍS SOLÀ. «Les fosques glicines. Sobre La mort i la primavera de Mercè Rodoreda». A:Una Novel·la són paraules: recull de les conferències del cicle Una novel·la són paraules, organitzat l'any 2008 amb motiu de l'Any Rodoreda. Institució de les Lletres Catalanes. Fundació Mercè Rodoreda, 2010.

mapa de llibreries de barcelona

Madrid y Barcelona empatan en librerías

Contexto Editores lanza el 'Mapa de librerías de Barcelona' dos años después del de Madrid con la esperanza de que alguien «recoja el guante» en el sector

LAURA FERNÁNDEZ
ElMundo.
8|11|2016

He aquí que un editor fue de viaje a Londres, e hizo algo que suelen hacer los editores y los amantes de las letras en general cuando viajan: organizarse una ruta por las librerías de la ciudad. Y cuál fue su sorpresa al descubrir que no tenía por qué organizársela porque la ruta ya estaba hecha. Alguien había publicado un mapa de las librerías de la ciudad. ¿Por qué nadie lo había hecho en España aún?, se preguntó.

El editor en cuestión era Enrique Redel, de Impedimenta, uno de los cinco sellos independientes que forman el grupo Contexto. A su vuelta habló con el resto de sus socios, los responsables de Libros del Asteroide, Periférica, Sexto Piso y Nórdica, y decidieron lanzar un mapa con las librerías de Madrid. Su intención, indicaba ayer Luis Solano, de Asteroide, era la de «lanzar un guante» al sector, esperando que alguien lo recogiera e hiciera algo con él, porque, como dice Diego Moreno, de Nórdica, «dicen mucho del tejido social del lugar en el que se encuentran». Dos años después de aquello, lanzan el Mapa de Librerías de Barcelona con la exacta misma intención, a la que, evidentemente, como editores, suman un reconocimiento a sus aliados, los libreros.

Lo más sorprendente de este nuevo mapa son los números. «Hemos descubierto que Barcelona tiene exactamente el mismo número de librerías que Madrid: 122», dijo Solano. Aunque, eso sí, indicó Redel, «en Madrid se concentran en el centro mientras que en Barcelona están mucho más repartidas». 

Esa es otra de las sorpresas, que la red de librerías de Barcelona llega mucho más lejos que la de Madrid. Prácticamente todos los barrios -excepto Horta- tienen librerías. «Esto demuestra que en los barrios de Barcelona hay vida, mientras que en Madrid toda la vida está en el centro. Porque la figura del librero, y de la librería, tiene mucho que ver con la vida de un barrio. Porque la librería no es sólo una tienda, propone actividades y articula relaciones», apuntó Moreno.

«El mapa es una manera de realzar el esfuerzo que hacen los libreros, el eslabón más débil de la cadena del libro, y el que más ha sufrido la crisis», consideró Solano. «Un homenaje», en palabras de Redel. Y a la vez «una herramienta útil para el lector».

¿Y cuál ha sido el criterio para elegirlas? «Tomamos la decisión que fuesen cuantas más, mejor», contestó Solano. De ahí que se hayan incluido las librerías de algunos centros comerciales. «Decidimos incluir todas en las que pudiera encontrarse literatura», señalaba Redel. No segunda mano, sólo primera, que puede o no vender también segunda. «Lo interesante sería poder editar un mapa así cada cinco años, y comparar, así podría descubrirse cómo está de vivo el sector», dijo Solano.

Esa es una de las propuestas que lanzan a aquellos que quieran recoger, como ellos dicen, «el guante». Otra podría ser la de la creación de un gremio de libreros. O la de que el Ayuntamiento de Barcelona sea consciente de su tejido librero. El mapa, que puede descargarse de forma gratuita en la web de Contexto, se encontrará en librerías, en cafeterías, en bibliotecas, en todo lugar afín a amantes de las letras, y al lector le bastará un vistazo para organizar su ruta, porque además de señalar el lugar en el mapa, hay indicaciones sobre la especialización (o no) de la librería y sus horarios.

antoni de montserrat, ambaixador a la cort del gran mogol

Antoni de Montserrat (Vic, 1536 - Salsete, Índia, 1600), després de passar els primers anys de sacerdot jesuïta a Portugal, anà a l'Índia i fou escollit per a l'ambaixada davant el Gran Mogol Akbar. A la cort del sobirà indi participà en debats religiosos amb musulmans, hindús, mazdeistes, jainistes i d'altres confessions. Va viure la guerra de Kabul, al costat d'Akbar, pel nord dels estats d'Índia, Pakistan i Afganistan. Més tard, de camí cap a Etiòpia, va ser capturat pels pirates i engarjolat set anys en les presons del Iemen. Alliberat del turment de les galeres, va morir el 1600 a l'Índia. Està considerat com un dels grans viatgers i com el creador del primer mapa de l'Himàlaia.

Aquesta edició presenta l'obra literària i cartogràfica d'Antoni de Montserrat fins ara desconeguda en el nostre país, acompanyada d'una biografia, set-centes notes i seixanta imatges. El Mongolicae Legationis Commentarius descriu els viatges del jesuïta català per Àsia, des de l'Índia fins a Pakistan i Afganistan. Montserrat ens hi descobreix ètnies, tradicions i religions, moltes d'elles descrites per primer cop a Occident. Els tibetans, caixmiris i paixtus del segle XVI són alguns dels pobles que l'autor ens presenta. El seu llibre ens transporta a les serralades més altes del planeta (Himàlaia, Karakoram i Hindu Kush), als rius Indus i Yamuna, i a ciutats que van captivar la imaginació d'Europa com Agra, Delhi, Lahore, Peshawar i Kabul. [Text de la contracoberta].

Antoni de Montserrat. Ambaixador a la cort del Gran Mogol. Traducció, edició i introducció de Josep Lluís Alay. Pagès, 2002.

*  *  *  *

Els camins inesbrinables de l'obra

L'obra d'Antoni de Montserrat ha seguit camins tan enigmàtics i sorprenent com les pròpies petjades del seu autor pel continent asiàtic, especialment si tenim en compte que gairebé tots els seus escrits van romandre en el més estricte anonimat per un període de tres-cents anys.

Van haver de passar tres segles des de la mort d'Antoni de Montserrat perquè el seu manuscrit i el seu mapa sortissin a la llum. El manuscrit del Mongolicae Legationis Commentarius va ser descobert l'any 1906 pel reverend W.K. Firminger a la biblioteca de la catedral de Saint Paul a Calcuta. Es tractava de 140 fulls manuscrits per Antoni de Montserrat, acompanyats per un petit mapa de l'Índia, dels quals no se'n tenia cap notícia ni en el món acadèmic ni en l'estrictament religiós de la Companyia de Jesús. El polsegós manuscrit reposava en l'oblit d'un prestatge de la biblioteca de Calcuta. El 1909, el jesuïta A. Van de Mergel va rebre l'escrit i el va mostrar a un altre jesuïta belga, H. Hosten, el gran estudiós de les missions catòliques davant els mogols. Hosten ràpidament va adonar-se de la transcendència de l'obra que tenia davant els seus ulls i, després d'una laboriosa feina per desxifrar la lletra de l'autor, va transcriure'l i el va publicar en la seva versió original llatina l'any 1914 a la revista Memoirs of the Asia Society of Bengal, impresa a Calcuta.

[...] Ens resta una darrera qüestió per respondre: ¿Què se n'ha fet del manuscrit del Mongolicae Legationis Commentarius que anava acompanyat del primer mapa de l'Himàlaia, el més complet i detallat de l'Índia i l'Àsia entral del segle XVI? No ho sabem. Fins l'any 1922, és possible deduir a partir dels comentaris que el jesuïta H. Hosten ens deixa en la seva traducció a la revista The Catolic Herald of India que el manuscrit seguia a la biblioteca de la catedral de Saint Paul de Calcuta. Actualment, vuitanta anys més tard, la biblioteca esmentada no té constància de l'existència del manuscrit, ni tan sols del mapa que l'acompanyava. S'han esvaït de nou, potser aquest cop per sempre. El misteri de l'obra d'Antoni de Montserrat perdura fins als nostres dies, quatre segles després de la mort de tan il·lustre personatge.

De la introducció de Josep Lluís Alay. P. 31-35.

perdre el mapa

OPINIÓ

Vaig perdre el mapa

'Com classifiques el que llegeixes? Perquè... ho classifiques?'

Per: Tina Vallès

 Divendres  22.01.2016 

Fa uns dies, una amiga, professora d’institut, em demanava que li digués, molt gràficament i clara, per als seus alumnes de secundària, quines eren les diferències entre els llibres (em nego a dir-ne literatura) de consum i la literatura (ara sí). Vam fer uns quants intents, una altra amiga (també professora) i jo, de dibuixar una línia entre els llibres comercials i els literaris i no sé si ens en vam sortir. Al final vam trobar una frase lapidària per a descol·locar els alumnes: els llibres de consum tenen trames, la literatura té veu. I ens vam quedar tan amples.

No és veritat. No ens vam quedar tan amples. Totes tres sabíem que fèiem trampa, com sempre se’n fa quan et demanen que classifiquis el que sigui que tingui relació amb la creació, amb l’art; quan et demanen que posis fronteres, etiquetes, que endrecis noms dins de calaixos de gèneres, que redueixis a un mot o dos tota la creació d’un artista.

M’imagino que la majoria fugiríem d’estudi amb una frase lapidària, quan ens posen en aquests compromisos; però com que no podem, assagem llistes, classificacions, categories, i després, si algú ho intenta dur a la pràctica, posem els ulls en blanc quan apareix el primer inclassificable i deixem anar allò de l’excepció que confirma la norma.

Però escriure, o crear, és buscar l’excepció, trencar la norma. La norma hi ha de ser, l’has de conèixer, però no per seguir-la com un tutorial, sinó per saber què no seguiràs quan escriguis, què posaràs contra les cordes fins a trencar-les, perquè ningú no et pugui desar mai en un calaixet amb una etiqueta i quedar-se tan ample.

Després de la conversa amb les meves amigues professores, una editora em va escriure demanant-me noms d’autores que fessin una cosa concreta (quina, ara tant és), que escrivissin d’una manera que ella necessitava en aquell moment i que no trobava. Ara l’exercici s’havia capgirat, però les ganes de guillar eren les mateixes que abans. Si no tens els autors classificats en calaixets, com els trobes quan els busques? Si els autors que llegeixes són tots excepcions, qui hi ha dins dels calaixets? Encara més, tens calaixets? Com classifiques el que llegeixes? Perquè… ho classifiques? Em vaig tornar a quedar en blanc i vaig sortir del pas dient dos noms més que obvis que l’editora ja tenia en ment. Vaig prometre-li que hi continuaria pensant. I ho vaig fer. I no me’n vaig sortir.

Les dues converses, la de les professores i la de l’editora, se’m van connectar i vaig voler fer un exercici: provar de classificar l’últim autor que m’ha deixat sense alè, mirar de trobar-li un calaixet, o potser dos, on col·locar-lo, buscar-li un parell d’etiquetes que li escaiguessin. Els calaixets, les etiquetes, després de pensar-hi molt, van ser ‘home’ i ‘escriu’ (abans que ningú em salti al coll, aquest ‘home’ és un genèric, no hi vegeu res més). O això o havia d’omplir una paret de calaixets, i penjar dotzenes d’etiquetes de cada pom. Llavors vaig imaginar una nova conversa amb les meves amigues professores i em va venir una segona frase lapidària al cap: literatura és el que no es pot classificar. Això sí que és una fugida d’estudi!

Avergonyida per l’epitafi que acabava de perpetrar, per sort en soledat, vaig decidir llegir el primer llibre d’aquest autor, que tot just ara s’ha publicat en castellà (l’autor escriu en portuguès), i que sembla que, segons diu Júlia Studart al pròleg, és com un manual d’instruccions de com llegir-lo. Parlo de l’autor portuguès Gonçalo M. Tavares, i del seu primer llibre, de poesia, ‘Livro da dança’ (2001), que els valents de Kriller71 Ediciones, amb Aníbal Cristobo al capdavant, acaben de publicar en una edició bilingüe castellà-portuguès: ‘Libro de la danza‘ (amb traducció al castellà del mateix Cristobo).

Tavares sempre em respon preguntes que no em faig, i ara volia provar si també me’n respondria una que li dugués feta. I vaig comprovar que sí. Tavares em va respondre amb un poema; us el deixo traduït al català aquí, és un regal.

El mapa

Sempre sentia la matemàtica com una presència
física; en relació amb ella em veig
com algú que no aconsegueix
oblidar el seu canell perquè s’ha posat una camisa massa
estreta de punys.
Perdoneu-me la imatge: com
en un bar de putes on es va a beure una cervesa
i provocar amb la nostra indiferència el desig
interessat de les dones, la matemàtica és això: un
món on entro per sentir-me exclòs;
per percebre, en el fons, que el llenguatge, en relació
amb els números i els seus càlculs, és un sistema,
al mateix temps, milionari i captaire. Escriure
no és més intel·ligent que resoldre una equació;
per què vaig optar per escriure? No ho sé. O potser sí que ho sé:
en la possibilitat d’encertar molt, existent
en la matemàtica, i la possibilitat d’errar molt,
que existeix en l’escriptura (errar, caminar
més o menys sense meta), vaig optar instintivament
per la segona. Escric perquè vaig perdre el mapa.

Vaig trobar la resposta en una pregunta de Tavares (‘per què vaig optar per escriure?’): literatura és quan et fas preguntes. I essent conscient que això podria ser una altra fugida d’estudi muntada al llom d’una altra frase lapidària, marxo acariciant-li la crinera, no sé on vaig, però errar és el camí.

set ciutats de llibre

Clic! 

biblioteques, itinerari sub:urbà

«Barcelona Itinerari Sub:urbà és una nova manera d’entendre el mapa de la xarxa de TMB. El transforma en una eina per conèixer, amb un cop d’ull, els locals, esdeveniments o activitats culturals més importants que tenen lloc a la ciutat. Cada cert temps anirem recopilant els racons i activitats de guies online, blocs o llocs web i els col·locarem a les parades de metro que hi siguin més a prop.

La selecció d’esdeveniments –de vegades selecció de selecció– serà sempre feta amb el màxim de cura i afecte, amb l’objectiu de crear un mosaic variat d’activitats: des dels més cool o mainstream fins als més familiars o insòlits. Volem trencar, també, amb les fronteres naturals de la ciutat: el Besòs i el Llobregat. Pugem a Catalunya i en un cop de metro podem ser a Santa Coloma de Gramanet o a l’Hospitalet de Llobregat. Barcelona és meravellosa, però també poden haver-hi activitats o esdeveniments que ho petin a una de les ciutats de l’àrea metropolitana. De la mateixa manera, pretenem apropar Barcelona a tota la gent que hi viu als voltants. Tots connectats per sota terra amb el suburbà.

Nosaltres som la Mònica (Cofundadora de l’estudi de disseny Holy Hole Barcelona) i la Carla (periodista freelance a Berlín). La idea no és nostra, intuïm que va sorgir fa aproximadament dos anys a Londres, on hi va haver mapes que van anar apareixent espontàniament sobre bars o restaurants. A Nova York o a Berlín hi van arribar l’octubre de 2014 de la mà de la revista de lifestyle online Thrillist.»

 [Font: Jaume Subirana. Flux]

l'espai

Il·lustració de Miguel Sobrino.

El recuerdo de La Regenta que quedará en un lector medio, es el de una novela que narra la historia de unas relaciones cambiantes, desarrolladas entre un grupo de cuatro personajes, o mejor, entre la protagonista y sus tres satélites, marido, confesor y seductor. Y así persiste en el recuerdo, historia de relaciones y personajes situados y presionados por un ambiente, la ciudad provinciana de nombre Vetusta. Ciudad que es resultado literario de la presentación de unos espacios físicos y una larga serie de personajes y personajillos que se mueven por ella. Vetusta es la Encimada, más la Colonia, más el teatro, más la catedral, más el palacio de los Vegallana, etc.; pero es todo eso más las gentes del casino, más los canónigos, más los obreros del paseo del Boulevard, más Bermúdez, más el médico Somoza, más doña Petronila, etc. Vetusta, medio social que como sostenía el naturalismo defendido por Alas, modifica los fenómenos, es confluencia de personajes y espacios, situados en un tiempo determinado. Se establece así una reciprocidad: Vetusta, como medio, es la resultante de las gentes que la habitan, modificadas, a su vez, por el medio en que viven, Vetusta. La exigencia, asumida por el autor, de situar al personaje en «su» ambiente, provoca que los espacios seleccionados, en que se fragmenta y particulariza la ciudad, alcancen una especial importancia. Esta importancia, unida al acierto de su realización literaria, ha hecho que ya desde el momento de su publicación algunos comentaristas y críticos de la obra se preguntaran si el verdadero protagonista de la obra no era Vetusta. Y no hay duda: lo que el autor quiere narrar y narra es, en primer lugar, la peripecia vital de un personaje, eso sí, en un tiempo y un lugar determinados; peripecia desarrollada a partir de un pasado, un temperamento y en relación transformadora con un grupo de personajes. Pero, en la memoria de la lectura de la obra, los escenarios permanecen grabados con una fuerza especial, y los personajes son recordados situados en un escenario físico determinado: Magistral en el campanario, en su despacho, tras el balcón de su casa; Álvaro en una comida del casino, en el palco del teatro, a caballo llegando a la Encimada, etc.

Sergio Beser. «Espacios y objetos en La Regenta». A: Frank Durand (ed.). El escritor y la crítica. La Regenta. Taurus, 1988. P. 47-68.

[+]
Centro Virtual Cervantes. La Vetusta de Clarín.

book map

DOROTHY. Book Map. £25. Visa Sí.

atles

EL DESCUBRIMIENTO (y la fascinación) de la literatura llegó con la adolescencia gracias a un libro «mágico» que para mí sigue siendo mágico, La isla del tesoro. La editorial se llamaba Giunti-Marzocco y tenía una preciosa colección de libros para jóvenes. Aquel libro me transportó hacia océanos fabulosos, era un viento que no hinchaba sólo las velas del bajel que había zarpado en busca del tesoro, sino que agitaba sobre todo las alas de la imaginación. Siguiendo la fantasía, pero confiando en el principio de realidad, buscaba aquella isla en mi atlas, que fue otro libro «mágico». Era el atlas De Agostini.

[...] Sigo conservando ese atlas y recientemente he tenido ocasión de hojearlo. Es curioso: resulta completamente inutilizable, como un horario caducado de ferrocarriles; si se quisiese usar como guía sería como tomar un tren para ir a una ciudad y llegar a otra.

¿Para qué conservar, pues, ese atlas? No por nostalgia, desde luego. [...] Lo guardo para mis nietos, al objeto de que no crean, como yo creía entonces, que el mundo será siempre el que ellos conocen.

Antonio Tabucchi. Viajes y otros viajes. Edició de Paolo Di Paolo. Traducció de Carlos Gumpert.  Anagrama, 2012.

el camí de sirga des del cel

Ep, MU, la intenció era bona...

Volia aprofitar les imatges de famós vol americà del 1956 i acarar-les amb unes ortoimatges actuals de Mequinensa.

Així podríem visualitzar la vila del Moncada encara viva i contrastar-la amb l'actualitat.

Però ha passat que quan, per ordre de la Chacón es va digitalitzar aquell material gràfic d'excepció per fer-lo de domini públic, cada comunitat autònoma es va fer càrrec del fragment corresponent, i, per ben poc, Mequinensa és ben aragonesa i aquella gent té un sistema cartogràfic que és una mè lligada d'un cordill... Mira que ho he intentat, però no hi ha hagut manera.

Així que m'he dit: ves a l'eficaç Vissir3 del nostre Cartogràfic i recull imatges de la Faió, de la qual només ens separa lo Riu.

A la foto del 1956 és veu perfectament el poble a la vora d'un riu per on baixen unes grans barcasses (suposo que plenes del carbó de les mines de Mequinensa). A la foto actual és veu la punta del campanar de la portada.

Per alguna cosa la facultat és de Geografia i Història... La de relats que podem trobar en els mapes!

les llibreries de londres no deceben, diuen

Un volt per dotze llibreries londinenques: London Bookshops do not disappoint, Delia von Neuschatz, publicat a New York Social Diary. (Via Revista Texturas).

en ruta

 Han passat vint-i-nou dies, crec, des que vaig omplir el meu sarronet amb una cabeça d'alls, un manat de verdolaga, una pastilla de sabó Lagarto i una estaca, em vaig penjar al coll una creu com les que duia la Madonna als vuitanta, i, perfectament equipada, vaig sortir de casa seguint les passes d'Antoni de Montpalau, científic d'extraordinari valor. Han set uns dies molt intensos que m'han dut a fer una ruta per Catalunya, que riu-te'n de les que feia Labordeta, en pau descansi. Ho tinc tot anotat:  l'Ordal, Vilafranca, l'Arboç, el Gornal, El Vendrell, Altafulla, Tarragona, Reus, Falset i Pratdip. Ara travessa l'Ebre per Miravet, fent cap a Gandesa via Corbera, Horta de Sant Joan, Arnes, Vall-de-roures, els ports de Beseit, la Salsera, i Morella.

Apa que no tenia ganes d'anar a Morella, jo, i per culpa de Jesús Moncada i la seva Estremida memòria, on hi sortia un jutge (no, en Perucho no, un altre) que viatjava, a pas de mula, de Casp a Mequinensa, fuetejat per un cerç esmoladíssim, les espatlles cobertes per una manta morellana. Sempre més n'he volgut tenir una.

Morella, la Vall de l'Encantada. Torna  travessar l'Ebre, ara per Flix, i cap a Berga passant per la Pobla de Cérvoles, la serra de la Llena, l'Albi, Vallbona de les monges, els Hostalets, Calaf i Berga. La Pobla de Lillet, Castellar de N'Hug, castell de Mataplana, Castellar de N'Hug, cap a la frontera de França, Ripoll i Vic, que aquí és on he abandonat la comitiva, que continuava cap a Barcelona. "S'ha acabat, Matilde, tot en la vida s'acaba. Vostè tornarà als seus llibres i jo a les meves plantes", m'ha dit l'Antoni de Montpalau, a tall de comiat. Se'l veia emocionat.

I ara toca repassar els fets, sense contar la veritat, que em tractarien de boja. Començant pel temps que he set fora de casa, que el que semblen vint-i-nou dies són un any i nou mesos, comptats des de la cèlebre festa organitzada en honor de la Sand i en Chopin a casa del marquès de La Gralla (novembre de 1838), fins el moment en què vam deixar al general Cabrera a la frontera de França (juliol 1840). La ficció ho té, això. Despista.

Desfaig la bossa. Herbes i herbetes, un bolet, una pedra, un exemplar del Itinéraire descriptif de l'Espagne de Laborde, el sabre del general Cabrera, mitjons bruts, l'inefable manta morellana, la cabeça d'alls ben grillada, una flauta-liberal, els pantalons d'exploradora del Zara que em va deixar l'Eulàlia en un estat lamentable, que els hi han sortit unes taques que, si rentant no marxen, seran forats. Cal lamentar la pèrdua de la meva navalla suïssa multiús, herència del meu oncle avi Daniel Macía Baldonedo. L'única esperança que em queda és que la tingui en Lluís Bosch. Fa dies que no en sé ben re, que ens vam separar a l'altura de Ripoll,  ell entestat a fer cap a Llers, a resoldre uns seus assumptes, i jo, cap a casa falta gent, somiant una banyera on estovar la mà de pols que he arribat a acumular. "El trenta a Vic, Lluís". "Allà hi seré, no pateixis". 

Tant de bo em porti la navalla.