Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris bibliobusos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris bibliobusos. Mostrar tots els missatges

dimecres, 5 de gener del 2022

sobre rodes


JUAN NAVARRO
Novelas y billetes sobre ruedas en Salamanca
El País
31|12|2021


Feliciana Moríñigo, de 86 años, camina por la plaza de Aldearrubia (Salamanca, 530 habitantes), con la bolsa roja del bibliobús, donde mensualmente toma y devuelve libros, cargada con varias novelas y unas manzanas. Una música como la del carrito de los helados de las películas precede al anhelado vehículo verde y blanco, al que sube la anciana. Ante ella, baldas con cientos de volúmenes. Abajo, junto a la rueda trasera, una novedad: un cajero automático. Moríñigo, para quien la banca electrónica y las tarjetas bancarias son prácticamente obra del demonio, recela de un aparato que la Diputación de Salamanca ha instalado con una consigna: proporcionar al medio rural aquello que no tiene. En este caso, libros y dinero en efectivo.

Un informe del Banco de España confirmó en verano lo que en Salamanca y en otras tantas provincias periféricas ya sabían: la ausencia de sucursales implica que 1,3 millones de personas necesitan buscarse la vida para no tener que depender de guardar billetes bajo el colchón.

[...]  Adaptar los cajeros a dos bibliobuses implicó 18.000 euros, a los que añaden otros 18.000 de mantenimiento anual en este programa piloto...


diumenge, 22 de novembre del 2020

el bibliobús de la muntanya balladora


Irene Solà. Canto jo i la muntanya balla. 2a ed. Anagrama, 2019. P. 120.


dissabte, 9 de juny del 2018

el perquè de tot plegat


Fragment del discurs pronunciat per Quim Monzó en rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes:

[...] La infantesa. Si hagués nascut ara, fa pocs anys, no sé si m'hauria dedicat a escriure. Potser seria youtuber. Tot i que ser youtuber és, clarament, una manera d'escriure, encara que sovint facin pena. De fet els youtubers fan teatre, teatre gravat amb un mòbil, i el teatre és literatura, com va deixar claríssim, en aquest mateix escenari, Josep Maria Benet i Jornet quan va recollir el seu Premi d'Honor de les Lletres. Té nassos que en ple segle XXI hagués de reivindicar l'essència literària del teatre.
Però a la meva infantesa no hi havia youtubers ni YouTube, ni internet, ni tan sols televisió, encara que a alguns mil·lenial els pugui semblar estrany. Com a centre d'emissió narrativa de la casa (de totes les cases) hi havia una ràdio, i gràcies. Una ràdio grossa, generalment situada damunt d'un bufet o d'una calaixera, al menjador. Tots els que hi vivien s'hi aplegaven al voltant per escoltar les notícies. Mon pare per seguir els partits de futbol, ma mare per escoltar les radionovel·les a la tarda, mentre cosia. Jo feia el mateix sempre. Escoltava les radionovel·les i els contes infantils (de les quals i dels quals vaig aprendre moltes coses).
No adoptaré la posa de marginat ressentit que va créixer llegint els tebeos que trobava als quioscos suburbials, però tampoc no em vaig criar a les sales de l'Ateneu Barcelonès, ni vaig corretejar pel jardí, aquest jardí tan bonic que tenen. I, a casa, l'oferta de lectura que hi havia era mínima: els dos o tres llibres de narrativa que hi havia a les prestatgeries, un diccionari, i un manual d'instal·lacions elèctriques que mon pare havia comprat per aprendre com funcionaven l'electricitat i els cables, i estalviar-se haver de pagar un lampista. Aquests dies, des que es va saber això del Premi d'Honor, ho he repetit a la majoria d'entrevistes que m'han fet. Demano disculpes si em repeteixo però, si les preguntes són les mateixes a cada entrevista, per força les respostes també han de ser les mateixes. Si no és que optes per mentir i inventar-te vides que no has viscut.
Un cop llegits aquests pocs llibres que hi havia a casa, un dia vaig descobrir que cada mes —crec— a la plaça de Sants (llavors Salvador Anglada) hi aparcava un bibliobús. Omplies una fitxa amb les teves dades personals i et deixaven llibres. Els llegies a casa i (al mes següent o quan fos que hi aparcaven de nou) els retornaves i te'n deixaven d'altres. Descobrir un invent que es deia bibliobús em va obrir tot un catàleg de possibilitats impreses. Era de la Diputació, si no mentia el rètol que lluïa a la carrosseria: "Biblioteca Móvil de la Diputación de Barcelona".
Junt amb les parades dominicals de llibres vells al mercat de Sant Antoni, aquesta va ser la meva font bàsica de subministrament de llibres. Quan vaig començar a treballar —als catorze anys— també vaig començar a comprar-ne. I he de confessar que, igual que hi ha polítiques que sense voler es fiquen a la bossa pots de crema antienvelliment, de tant en tant en robava. (Pobre Drugstore del passeig de Gràcia, que fàcil era emportar-se'ls!)
I com que una cosa porta a l'altra, llegir et feia escriure. Perquè, en certa mesura, quan escrius, repliques o matises textos que t'han agradat. I perquè —siguem sincers— no hi havia gaire més a fer. Si, com era el meu cas, eres un noi de pis, d'aquests que són poc sociables i no els agrada baixar al carrer a jugar, llegir et permetia créixer. Fos el que fos: novel·les d'Emilio Salgari, de Franz Kafka, de Mark Twain, de Delis Pitt o de Samuel Beckett, una rere l'altra i no de manera programada.
[...] Ara farem un flaixbac. Quan anava a aquell bibliobús aparcat al bell mig de la plaça de Sants no sabia que el primer bibliobús va néixer amb la Mancomunitat, per l'impuls bibliotecari d'Eugeni d'Ors. Tampoc no sabia que va ser la Generalitat de l'època republicana qui els va consolidar.
I evidentment, no podia ni imaginar que l'últim trajecte que va fer un d'aquests bibliobusos (el que subministrava llibres al front de guerra) va ser el 23 de gener del 1939, quan les tropes de Franco estaven a punt d'entrar a Barcelona. Al bibliobús viatjaven Mercè Rodoreda, Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols. Cap a l'exili. Que, en comptes de per proveir de llibres els ciutadans, un bibliobús s'hagués de fer servir per portar escriptors a l'exili és un retrat clar del que hem viscut, i del que vivim encara ara. Em pregunto si algun dia no gaire llunyà haurem de tornar a fer servir algun bibliobús perquè les persones (siguin o no escriptors) puguin escapar de la injustícia, de l'opressió, de la tirania.
Moltes gràcies.
Quim Monzó
4 de juny del 2018
Palau de la Música Catalana

________________
P.S.: Aquí, el discurs complet.


dijous, 5 d’octubre del 2017

a escala



Els primers bibliobusos de Catalunya es van introduir durant la Guerra Civil Espanyola, més concretament el 1937, quan l'Agrupació d'Escriptors Catalans va crear el Servei de Biblioteques del Front per procurar lectura als combatents. Aquesta iniciativa es va dur a terme el maig de 1938, adaptant la carrosseria d'un camió i omplint-lo amb llibres que recorria fronts i els hospitals de primera línia i rereguarda. Aquest bibliobús pioner va realitzar rutes per tot Catalunya. Aquest servei va finalitzar amb la derrota del bàndol republicà. El bibliobús faria el seu últim servei el gener del 1939, quan va servir com a mitjà de transport per exiliar escriptors i intel·lectuals catalans cap a França. En aquell autobús va viatjar gent com Mercè Rodoreda, Antoni Rovira i Virgili, Pompeu Fabra i Poch, Joan Oliver, Xavier Benguerel o Francesc Trabal, entre altres intel·lectuals i escriptors... [Viquipèdia]


dimecres, 14 de setembre del 2016

el tercer bibliobús



El proper divendres 16 de setembre s'inaugura un nou Bibliobús de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona: el Puigdon. Donarà servei a 11 municipis: El Brull, L'Esquirol, Lluçà, Muntanyola, Perafita, Prats de Lluçanès, Santa Eulàlia de Riuprimer, Tagamanent, Tavèrnoles, Viladrau i Vilanova de Sau. En funció de la població, alguns municipis tindran servei setmanal i altres quinzenal.
El nou vehicle, de 10 metres de llarg i una alçada de 3'5 metres, conté uns 2.800 documents per a préstec d'un fons inicial de 5.000 documents que s'aniran renovant periòdicament.
[...] El disseny d'aquest nou bibliobús, que porta el nom de la muntanya de 1.207 metres del municipi d'Alpens, ha tingut molt en compte la transformació que estan vivint les biblioteques, cada cop més atentes a potenciar, a més dels serveis tradicionals a què estem acostumats, iniciatives que afavoreixin l'aprenentatge permanent, la cohesió social i la creativitat. Així, el vehicle disposa d'una pantalla gegant per a diferents usos, màquina d'autopréstec, tres tablets perquè puguin utilitzar els usuaris, així com servei de cobertura wifi. A més, incorpora una plataforma elevadora per a persones amb cadira de rodes. 
[...] Amb la incorporació d'aquest nou vehicle s'han reestructurat les rutes del Bibliobús Tagamanent i del Bibliobús Guilleries amb l'objectiu d'augmentar algunes freqüències de pas; alguns municipis que abans eren quinzenals han pogut passar a ser setmanals i alguns que eren mensuals han passat a quinzenals. Cal destacar que tots els municipis que tenien servei mensual: Perafita, Alpens, Vilanova de Sau i Rupit i Pruït han passat a tenir servei quinzenal.

Bibliosfera. El butlletí de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona. Setembre 2016.


divendres, 26 de juny del 2015

a una bibliotecària


«En el meu últim article parlava d'un escriptor. Avui, parlo d'una bibliotecària. L'últim dia us parlava del llibre del final del Club de Lectura Cantoni, i avui us parlo de qui s'ocupa que sempre ens arribi allò que hem de llegir. De la nostra bibliotecària, vaja. De la Rosa Garcia.
No la conec. Vull dir, personalment. Abans, això hauria estat una tragèdia. Avui, sense haver vist una persona, ens en perdem el contacte humà però no res més: la professionalitat ens arriba per correu electrònic o a través d'algú altre. Consti, però, que friso per veure-li la cara. Perquè sé que hi tindrà un somriure permanent, resultat de l'amabilitat que desprenen els seus correus i la seva gestió.
Organitzar el club de lectura és d'allò més gratificant. Però encara ho és més si des del bibliobús Guilleries les coses van com la seda. La Rosa proveeix, la Rosa gestiona, la Rosa ens ho té tot preparat al punt, la Rosa ens proposa activitats extra, la Rosa ens defensa davant de qui faci falta... i, a sobre, la Rosa ens felicita. Voleu res de millor? A la resposta previsible de “és la meva feina”, diré que hi ha maneres i maneres de fer la feina. Que tant de bo tothom la fes així.
Aprofito per agrair també la corresponsabilitat de l'organització del club a l'Elisenda Brau, i al nostre enllaç amb el bibliobús, l'Antònia Correa, especialista a anar amunt i avall de la comarca carregada de llibres, a gestionar-ne el préstec, a ocupar-se que sempre tinguem els llibres que hem de tenir. A Ca l'Ignasi, per l'espai i els braços oberts. Al Festival de Cantonigròs, pel mateix. I també a altres persones amb col·laboracions puntuals però molt valuoses: Rita, Rosa M.... i callo, perquè no em vull deixar ningú.
Tornant a la Rosa Garcia. Que per molts anys continuïs en aquesta feina que va començar la Carme Trabal (un record per a una gran bibliotecària, ara a Torelló, que també és del club de Cantoni). Al món dels llibres ens convé gent com tu. Moltes gràcies».


| Actualitzat el 20/06/2015. NacióDigital.cat



dimecres, 25 de febrer del 2015

maletes abandonades


MALETES ABANDONADES
(DE LA TESI D'EN PAU)
A començaments de 1939, entre Figueres i la frontera es va formar una cua ininterrompuda de gent i de vehicles, bombardejats sistemàticament per l'aviació italiana. A la Jonquera hi havia la duana, uns quilòmetres més enllà la frontera, i després els camps de concentració d'Argelers. Al final del camí, la corrua s'atapeïa i avançava a tres o quatre metres per minut.
Com molts dels que hi van ser, el periodista Domènec de Bellmunt es refereix als objectes que anaven quedant a banda i banda de la carretera. "Famílies senceres de pagesos de tot Catalunya havien arribat a Figueres amb la mula i el cavall transportant matalassos i objectes familiars, àdhuc els gossos, amics fidels de la casa, i anaven abandonant pel camí carros i animals, car els francesos no els deixaven passar. Les ribes de la carretera de la Jonquera i Agullana eren plenes de maletes abandonades". És hivern, fa fred i si no plou hi ha boira: regna la humitat. El cineasta Magí Murià escriu: "He passejat entremig d'un immens femer de maletes, robes, atuells de cuina, objectes de tota mena. Paquets de lletres escampades, lletres, ben segur, de familiars, d'essers volguts; retrats, alguns amb dedicatòria, retalls (...). Tot s'arrossega per allí, mullat, mig podrit, encastat en el llot". Segons l'escriptora Rosa Maria Arquimbau, "no es veia la fi d'aquella corrua i per terra hi havia tota mena d'objectes, maletes esventrades, plomes de gallina, deixalles de menjar, papers enllardats, paquets que no se sabia què contenien". L'historiador Antoni Rovira i Virgili també hi era: "A banda i banda de la carretera hi ha un doble rengle de cotxes i camions espatllats i sovint estimbats, maletes esbotzades, matalassos i coixins i coixineres, peces de vestir, barrets, sabates i espardenyes, tot destrossat i abandonat. És un espectacle de misèria, de brutícia, de catàstrofe. El paisatge, esquerp i d'estrets horitzons, contribueix a comunicar a l'ànima un sentiment de desolació".
Aquests testimonis coincideixen amb els de l'altre bàndol, com el del general Juan Vigón: "Desde Figueras al Pertús hay veintitantos kilómetros de coches destrozados, de ropas, de modestos equipajes despanzurrados, de armas, de cajas de municiones, de los utensilios más heterogéneos... [...] Los coches, los camiones abandonados, algunos de ellos incendiados, bidones de gasolina, herramientas, armamento, papeles, cadáveres, carros agrícolas y ganado abandonado, cubren de tal modo la carretera que materialmente es imposible llegar en coche a la frontera".
De totes aquelles pertinences abandonades en el camí a l'exili, a la Carretera Nacional II no en queda rastre, memòria ni record.

Vicenç Pagès Jordà. Dies de frontera. Proa, 2014. P. 298-299.


*  *  *

Mercè Rodoreda, Antoni Rovira i Virgili, Pompeu Fabra, Joan Oliver, Xavier Benguerel o Francesc Trabal, entre altres intel·lectuals i escriptors, visqueren junts l’èxode que els havia de portar a l’exili. Amb un bibliobús que havia prestat els seus serveis al front de guerra com a testimoni, Miquel Joseph assumí la responsabilitat d’acompanyar-los fins a la llibertat. 
La història d’aquell camió de l’exèrcit reconvertit en biblioteca ambulant, creuant el país amb uns quants escriptors catalans i les seves famílies, és la història del símbol de la llibertat de Catalunya, vençuda, camí de l’exili i s’alça com un exemple de dignitat d’un país i fidelitat a una cultura i a un poble ensorrats.
D’aquella experiència, que per alguns dels seus protagonistes significà l’adéu definitiu a Catalunya, Miquel Joseph ( 1903-1983 ) n’escrigué un dietari que avui esdevé un relat èpic d’uns dies decisius de la nostra història.
Miquel Joseph i Mayol. El Bibliobús de la llibertat : la caiguda de Catalunya i l'èxode dels intel·lectuals catalans. Edició a cura de Quim Torra i Jaume Ciurana. Símbol, 2008.



dijous, 27 de febrer del 2014

en xevi




GENT CORRENT
Xevi Cunill: «No són usuaris; són la Maria, el Mateu, el Ramon». 
Bibliobuser. Conduïa un camió formigonera, però ara porta una càrrega que el fa molt més feliç: llibres.

Un autobús carregat amb milers d’històries avança per carreteres rurals a la recerca dels seus lectors, que esperen àvids als pobles d’Osona i el Vallès Oriental. El protagonista d’aquesta escena, el conductor del bibliobús Tagamanent –una de les nou biblioteques mòbils de la Diputació de Barcelona– se sent l’home més feliç del món. Avui toca Sant Miquel de Balenyà. Al capvespre, amb el fons de la posta de sol sobre el Pedraforca, Xevi tornarà a aparcar la seva fràgil càrrega de cultura i emocions en una zona de Gurb coneguda com l’Esperança. Un nom bonic per albergar un servei que es remunta a l’època de la República. 

Déu n’hi do de la quantitat de coses que caben en tan poc espai
–Entre el que hi ha aquí i el que està en préstec movem uns 10.000 títols. Miri, aquí a sota hi ha la secció de llibres i de coneixement infantil; a dalt, coneixement, revistes i novel·les per a adults; a l’altre costat, música i pel·lícules; dos ordinadors i dues taules de treball, una per a Assumpta, la bibliotecària, i una altra per a mi. ¿Sap quina és la pregunta que sempre ens fan? 
No. ¿Quina és? 
–Que si els llibres cauen mentre estem en ruta. 
Doncs és veritat, no se m’havia ocorregut. ¿Cauen? 
–No. Les prestatgeries estan inclinades cap enrere perquè els llibres no es moguin. 
Dotze anys al volant del bibliobús i 200.000 quilòmetres el converteixen en un veterà
–Quan vaig començar hi havia molta gent que no coneixia el servei i encara n’hi ha que el relacionen amb alguna cosa per als nens, encara que cada vegada menys. Recordo que quan vaig entrar a treballar al bibliobús em va trucar una amiga i em va dir: «Escolta, ¿és veritat que ara et dediques a repartir bíblies?».
–[rialles] Als pobles esperen la seva arribada amb l’ànsia amb què abans s’esperava el carter. 
–És bonic ser tan benvingut. L’Esther, una dona que viu a Montesquiu, sempre diu que si no fos per nosaltres es moriria de gana perquè, com que li agrada tant llegir, es gastaria tots els diners de la pensió en llibres i no n’hi quedarien per menjar. Cada any per Nadal ens regala llonganisses. I a Folgueroles sempre ve a veure’ns la mare de Nani Roma, que aquest any ha guanyat el Dakar, i xerrem una bona estona. 
S’estableix una relació molt estreta amb els usuaris. 
–No són usuaris; bé, tècnicament se’ls anomena així, però són la Maria, el Mateu, el Ramon... La gent entra i et diu: «Dóna’m un llibre». I tu ja saps el que pot agradar a cada un. És el plus que té aquesta feina, les relacions humanes. A l’oferir un servei a les persones en què no intervenen els diners i en què no has de donar mai un no per resposta es crea un ambient de bon rotllo que et permet ser molt tu i establir relacions sinceres d’amistat. 
Sona a la feina ideal. 
–Ho és. Estàs fent una cosa que contínuament t’alimenta. Per a mi és la millor feina del món, i ho dic amb coneixement de causa, perquè he tingut moltes feines al llarg de la meva vida: en un supermercat, de repartidor, en publicitat, d’administratiu, i just abans del bibliobús conduïa un camió formigonera. 
A més, tant contacte amb la literatura l’ha animat a escriure. 
–Una biblioteca es relaciona amb silenci, però nosaltres no demanem silenci, la gent xerra tranquil·lament i explica moltes històries. Aquest doble joc de transportar històries fins a llocs on contínuament se’n creen altres de noves em va animar a escriure un minillibre amb aquestes vivències. Està penjat a la web de l’Associació de Professionals de Biblioteques Mòbils [http://aclebim1.blogspot.com.es].


(clic)



divendres, 4 d’octubre del 2013

el fill del bibliobús


Desde hace muchos años me gano la vida escribiendo libros. He tenido suerte, hay bastantes personas que me leen. También por ello, de vez en cuando viene gente a preguntarme cosas extrañas y rebuscadas, a las que respondo como buenamente sé, y tratando de estar a la altura de sus expectativas. Una pregunta que me hacen a menudo es a quiénes considero mis padres espirituales como escritor. Bueno, en los últimos tiempos hacen una distinción que vuelve la pregunta un poco más estrambótica: quiénes son mis padres y madres literarios (alguna vez añaden y literarias).
Normalmente respondo la pregunta con una lista de nombres, más o menos fluctuante. Como cualquier ser humano, no estoy exento del afán de agradar al interlocutor, y por eso introduzco ligeros cambios según quién me interroga. A veces salen más autores de mi propia nacionalidad, o de alguna otra en particular; en ocasiones cargo la mano sobre tal o cual género; y tampoco dejo en alguna oportunidad de rebuscar más nombres femeninos. Pero nunca he dado la respuesta pura y simple, la que posiblemente encierra la verdad más genuina y completa al respecto.
Mi padre literario (presumo que es más probable que fuera un hombre, pero también podría ser una mujer) no sé quién es. Sí sé dónde trabajaba: en la dirección provincial de bibliotecas, la misma que nunca consideró necesario poner una en el barrio donde viví mi adolescencia, al menos mientras duró ésta, y que para paliar la carencia enviaba cada semana un pequeño bibliobús con un puñado de libros. Mi padre literario es ese oscuro funcionario (o mi madre literaria es esa oscura funcionaria) que alguna mañana, quizá no con demasiado entusiasmo, decidió qué títulos había que cargar en el bibliobús que iba a mi barrio. Porque entonces yo no tenía dinero, y sólo podía leer libros prestados. Y porque era un chico tenaz y febril, y así acabé leyéndome el bibliobús entero.
A aquel desconocido (o desconocida) le debo haber descubierto a los desvalidos personajes de Kafka, al Juntacadáveres de Onetti, a los conmovedores héroes de Italo Calvino, al atormentado sabueso de Conan Doyle, los Ojos de perro azul de García Márquez. Haber leído todo eso con quince años me hizo escritor sin remedio, como una condena que nunca he querido sacudirme. Y me hizo además el escritor que soy, impidiéndome llegar a ser cualquier otro.
He tardado mucho en reconocerlo, pero nunca es tarde para dejar constancia de la verdad. Eso hago aquí, donde creo que corresponde. Dondequiera que estés, padre (o madre), gracias.

Lorenzo Silva. «El hijo del bibliobús». [Font: Asociación de profesionales españoles de bibliotecas móviles]