set anys a davos

En La montaña mágica de Thomas Mann, un joven de nombre Hans Castorp llega a un sanatorio suizo para hacer una visita de tres semanas a su primo tuberculoso. Aunque Castorp no padece la enfermedad, por algún motivo acaba permaneciendo siete años en el sanatorio. La trama de La montaña mágica es un reflejo de la historia de su composición: Mann planeaba escribir un relato corto, pero acabó engendrando una novela de 1.200 páginas. A pesar de la complejidad de la obra, la cuestión fundamental es muy simple: ¿Cómo acaba pasando siete años en un sanatorio para tuberculosos un hombre que en realidad no está aquejado de tal dolencia?

 

Elif Batuman. Los poseídos. Traducció de Marta Rebón. Seix Barral, 2011. P. 9.

llibres imprescindibles

«Hi ha llibres que, durant un temps, és com si no els acabessis de llegir del tot, perquè hi tornes, un cop i un altre, de tal manera que, per molt que els desis en un prestatge, no hi acaben de trobar el seu lloc perquè alguna emergència fa que els treguis contínuament del seu lloc i que, sense saber massa per què ni què hi buscaves, els retrobes a la taula de treball, al sofà, a sobre d’una cadira, a la tauleta de nit... fins i tot a la cuina! Quan passa això, no cal la prescripció de cap crítica: el llibre ha esdevingut imprescindible. No te’n pots estar sense. I arriba a ser més teu que dels autors que l’han escrit, no hi ha dubte.

Hi ha llibres que, expliquin el que expliquin, en el fons t’estan parlant de moltes altres coses. No passa sempre. N’hi ha que, per pura presumpció, encara que tractin d’alguna cosa extremadament concreta, pretenen ser la tesi abstracta sobre algun problema: passa cada cop més sovint, un novel·lista explica la història de dos personatges, posem per cas, però, quan ha de parlar del llibre, diu que ha volgut fer una novel·la sobre l’amor o sobre l’amistat o sobre els refugiats o sobre el segle XIX, és igual sobre el què, perquè el què de la novel·la, realment, no té cap importància, ha esdevingut una mera excusa. Amb els llibres imprescindibles passa exactament a l’inrevés: no “tracten” sobre res, sinó que “diuen” coses molt concretes (i és igual amb una novel·la o un assaig!), però, en llegir-los, te n’adones que, a més d’allò que t’expliquen, en realitat t’estan parlant de moltíssimes altres coses.

Hi ha llibres que et confirmen el que ja saps i el que ja penses. Que et donen la raó. Que no et mouen del lloc que ocupes. Que et fan sentir confortable i segur, còmode amb les teves certeses. Són llibres que, abans de llegir-los, és com si ja els haguessis llegit. Quan passa això, és senyal inequívoca que, imprescindibles, no ho són. La teva vida seria la mateixa sense ells, o potser millor, perquè tindries el temps que has perdut llegint-los. Amb els imprescindibles no passa mai.

Hi ha llibres que entretenen la vida, i ja és molt (perquè alguns la fan enormement enutjosa: sobretot quan els estàs llegint). Però altres no l’entretenen, sinó que l’aturen i, acabat el llibre, t’hi fan tornar com si no hi haguessis estat mai. Els imprescindibles? Aquests darrers, és clar. Per entreteniment, palometes, que no enganyen ningú.

Hi ha llibres que no et pots resistir a llegir un cop t’has topat amb la primera línia, perquè la força de la seva llengua t’atrapa com només ho fan les obres d’art poderoses, sense que entenguis massa ben bé perquè. Però, a poc que hi pensis, no és pas pel que expliquen, sinó per com ho fan. La llengua és la primera matèria d’un llibre. Cap llibre és imprescindible si la seva llegua no és poderosa, precisa, subtil, reveladora o fulgurant. I avui, això, bé podria ser criteri suficient per no passar de la primera pàgina de molts llibres. Un criteri, podríem dir-ne, ecològic: contra la pol·lució llibresca.

Els llibres són cars, i els diners costen de guanyar. Els llibres necessiten temps, i sovint energia!, i no n’anem sobrats ni de l’un ni de l’altra. No es pot llegir tot, ni falta que fa. De fet, no tindrem temps ni de llegir una part irrellevant de l’imprescindible, és a dir, allò que podria canviar-nos la vida.

Ara que sembla que gent que no toca un llibre ocupa el temps (i fa gastar el dels altres, de pas!) muntant campanyes de foment de la lectura (per enèsim cop, val a dir, i amb els resultats de sempre: cap), cal reivindicar que no s’ha de fomentar la lectura perquè sí, com si fos un valor absolut, que és el que sempre es fa. Per acabar llegint segons què, més val no llegir res, disculpeu la franquesa. Com va escriure Luis Cernuda: “Que la lectura no sigui per a tu, com per a tants freqüentadors de llibres, llegir per a morir”. Doncs això. Cadascú té els llibres i les lectures que es mereix: no us deixeu enredar, que no triïn per vosaltres, pel mateix preu podeu aspirar al millor, no us acontenteu amb menys.»

Xavier Antich. Quan un llibre és imprescindible. La llança. 22|5|2017.

anatomia del bestseller

CARLOS ZANÓN
Aquí mis prejuicios, aquí siete best sellers
Babelia | El País
22|12|2017

Picaron. Abrí la puerta y me encontré siete best sellers y una nota que decía: prueba con esto. Miré a ambos lados e introduje los libros en casa. Dejó escrito Oscar Wilde que toda poesía mala es sincera. Y uno que se dedica a esto de escribir sabe que en cualquier libro de ficción hay trabajo, ilusión y hechuras de querer hacer arte. Por eso, es torpe mirar desde arriba o desde abajo una novela. En ambos casos sólo atinaras a ver las tapas.

Los prejuicios tienen mucho que ver con la mortalidad —un mal trago para un lector—. La función de estos tipos insidiosos y mal pensados es evitar que perdamos el tiempo. Anticipar una valoración sin prueba y error. No son ni mucho menos infalibles y a causa de ello quizá nos perdamos cosas importantes, pero su porcentaje de aciertos los mantiene a nuestro lado, leales, faltones e intuitivos.

1. Aquí mis prejuicios

Un best seller no sólo es un libro que vende mucho, sino que ese mucho se vende muy rápido. A veces los desastres nacen de las mejores intenciones. De Umberto Eco y El nombre de la rosa viene El código Da Vinci, del mismo modo que del Sandinista! de The Clash llegamos a Manu Chao y Melendi. Citemos a César Aira: “Los best sellers son libros para gente que no lee ni quiere leer literatura”. Habla de entretenimiento masivo que tendrá como soporte a la literatura. Soporte, armazón, excusa. Pero digámonos hasta creérnoslo porque es verdad que no hay nada reprochable en negarse la literatura. Es más, la mayor parte de la gente lo ha hecho, lo hace y lo hará. Pero es curioso que a un lector literario le resulte más chocante que alguien lea best sellers a que no lea ningún tipo de libro.

2. Aquí, don best seller

En el best seller el autor suprime lo indirecto, complejo o incómodo que pueda generarse con la propia escritura. Un libro literario siempre es una reconstrucción fallida, una pieza de nuestro puzle personal e inacabable. No sabemos qué buscamos, no sabemos con qué tendremos bastante, en qué momento abandonaremos la ficción, cambiaremos de mirar igual a lo que creíamos reconocer. En lo literario las palabras dicen muy a menudo otra cosa de lo que dicen —de ahí también la importancia de lo no dicho, de lo anómalo sin dejar de ser verosímil— ni el libro en sí sirve mucho más que para hacer de ti un objeto hermoso pero inútil para la vida práctica. Nada de eso sucede al best seller que si es inútil es por inane. El best seller es redactado en un estilo transparente —salteado con alguna palabra rebuscada como un apellido de rancio abolengo que pueda emparentarlo con un antepasado literario— para que palabras, acciones y personajes sean lo que parecen de un modo radical. La obsesión de ser leídos por una tonelada de lectores hace que no se corra el riesgo de que alguien (una tonelada menos uno, al parecer, es un fracaso) pueda perderse y abandonar la lectura. Es el lema materno de cuando salías de noche con tu hermana pequeña: volved juntos. Por eso las cosas se repiten las veces que sean necesarias, se subraya lo ya señalado con rotulador rojo y uno va echándole páginas de tal modo que para lo que llevas esperando el autobús, seguimos esperando que llegue. Porque un best seller ha de tener —no me pregunten por qué— una burrada de páginas. El lector de este tipo de libros se siente atraído por las cifras elevadas quizá para compensar el desprecio de lo literario. Algo así como: puedo no ser rápido, pero soy fuerte. Páginas, precio, número de traducciones, millones de lectores. Todo ha de ser excesivo. El número de páginas tiene truco. El estilo, por lo general, es tan plano que las páginas se limitan al “de qué va”.

3. Usted no sabe con quién está hablando

Su avezada estrategia de muchedumbre contra arrogantes déspotas literarios es el consabido ¿vas a llevar la contraria a más de 80 millones de lectores…? Esto… sí. Justin Bieber vende más que Tom Waits y a Trump y a Hitler los votaron millones de ciudadanos libres. Una tonelada de gente sólo es eso, una tonelada de gente. Es cierto que esa tonelada de gente leyendo El código Da Vinci como fenómeno global da para pensar y algunos motivos estarán dentro de ese libro. Pero eso no tiene nada que ver con la literatura. El teatro de Sabbath y El código Da Vinci son igual de parecidos que una pelota de rugby y una de pimpón. Cada una sirve para un deporte distinto. Javier Sierra defiende a Dan Brown y a ese libro en El fuego invisible llevándolo al terreno de que se niega su valor por ser popular. Discutible. Quizá cambiara la percepción si habláramos de que tanto la novela de Sierra como la de Brown —o ya puestos las de Ruiz Zafón— son novelas juveniles a la vieja usanza. La de Sierra entretiene en esos parámetros no adultos, mientras que Dan Brown en Origen, por ejemplo, sigue siendo tan mala novela juvenil como adulta. Aburre, pero además está escrita con desgana y técnicamente mal. La cosa mejoraría algo si alguien le explicara que sí, un adjetivo acompaña a un substantivo… ¡pero no siempre, virgen santa! Y ya que nos ponemos sintácticos, alguien que no merece en mi caso una nueva oportunidad es Charlotte Link—¿De quién te escondes?—, que pasará a mi vida por recuperar los puntos suspensivos, esos amigos que nos salvaron tantas redacciones en el instituto. Tiene Link un montón de frases, expresiones y situaciones bochornosas que han hecho que mis prejuicios asomaran por aquí para decirme aquello de “ya te lo avisamos”.

4. Cómo distinguir a un autor de best seller

Los busco en las ocho solapas, tapas brillantes —el mate no es best seller— con todo tipo de motivos. Suelen no poner el año de nacimiento (Sierra es un valiente y lo pone) y las fotos son limpias como una patena de gente blanca, niquelada, afeitada y maquillada, de ésas que llegan en descapotable un viernes tarde a Retorno a Brideshead. Ni morbo ni vergüenza ajena. Gente distinguida que cena en restaurantes caros. Pero la manera más eficaz de saber si nos hallamos ante un escritor de best seller es que siempre está a la defensiva. Son insaciables. Sacan a colación cifras y listas de más vendidos como para exigir que a peso se les otorgue a lo suyo la consideración de literatura. Tienen algo de nuevos ricos o arribistas siglo XIX en una confusión entre (sus) libros sin segundas intenciones y los tramposos libros con literatura dentro. Sus dardos son la crítica celosa y resentida y el esnobismo de los enterados del momento. Algo de razón tienen. Se les envidia —­dinero, ventas, lectores— y ningunea, pero a veces también se silencian críticas para no pisarse la manguera entre bomberos. En un desesperado intento por defenderse, alegan que a los que no nos gustan sus libros valoramos más el sonajero del estilo que el argumento, y que, ellos, piensan en sus lectores y les sirven historias sin amaneramientos. Es el momento en que volteo la mesa. Con ademán camorrista les exhorto a que me arreen con una de esas historias, pero son apenas manotazos de hilos argumentales obvios, ramplones, leídos mil veces que prometen desenmascarar un secreto que es casi siempre un “¿ah, era esto?”. Pero la paradoja es que al lector de best seller le gusta saber desde el principio lo que va a pasar. Hacer el mismo trayecto una y otra vez, al parecer, reconforta, con personajes de imán de nevera que les hacen sentir bien. Todo pasa como se soñó. El escritor nunca incomoda a su lector en un best seller, sino que le hace creer listo, culto, anticipativo a base de repeticiones y lugares comunes.

5. Final feliz
Pero no todo son malas noticias. El soborno es un libro al que sólo se puede echar en cara a su autor su alma de guionista que lo deja todo en los huesos. Karin Slaughter y La buena hija: lenguaje de vuelo nada gallináceo, diálogos con sentido, excelente psicología de personajes y una estructura narrativa compleja bien resuelta. También el sentido de humor Bridget Jones que exhibe a ratos López Barrio en Niebla en Tánger, páginas del galeote al desguace de Follett por la enjundia de la empresa y sus becarios o el espíritu de espadachín entusiasta de Sierra. ¿Compensa eso los libros que he dejado de leer estas semanas? Me temo que no. Soy un repelente esnob que quiere leer libros que intenten y fracasen en saber de qué va esto de vivir y morirse.

lliçons d'estil

«Encara que és una evidència, de vegades es fa difícil d'adonar-se'n: els grans escriptors ho són tant pel que escriuen com pel que deixen d'escriure. La principal diferència entre Flaubert i Balzac és que Flaubert ens estalvia tota la palla que —a tant el quilo— Balzac havia d'anar apilonant per anar pagant els deutes que l'ofegaven. El problema és que aquest fonament invisible del text, sobretot en els autors que prefereixen la sordina als refilets, el sap veure molt poca gent: gairebé sempre es confon la senzillesa treballada amb la facilitat inerme, i fins hi ha lectors que es veurien amb cor de fer-ho tan bé com l'autor. Al final, si s'hi atreveixen, la invisibilitat es converteix en una zona catastròfica.»

Xavier Lloveras. «Rodoreda, Mercè. Lliçons d'estil». A: El mirall dels llibres. Diputació de Girona, 2017. P. 212.

Llibres Llegits Fa Tant De Temps Que Seria Hora Que Els Rellegissis 

Al Jordi Casals

 

«No és pas que t'esperis res de particular d'aquest llibre en particular. Ets una persona que per principi no s'espera ja res de res. N'hi ha tants, més joves que tu o menys joves, que viuen a l'espera d'experiències extraordinàries; dels llibres, de la gent, els viatges, dels esdeveniments, del que el demà ens reserva. Tu no. Tu saps que el millor que hom pot esperar és evitar el pitjor. Aquesta és la conclusió a què has arribat, tant en la vida personal com en les qüestions generals i fins i tot mundials. I amb els llibres? Bé, justament perquè l'has exclòs en tot altre camp, creus que és just concedir-te encara aquest plaer juvenil de l'expectativa en un sector ben circumscrit com el dels llibres, on pot anar-te bé o anar-te malament, però on el risc de la decepció no és greu.

Ja a l'aparador de la llibreria has reconegut la coberta amb el títol que buscaves. Seguint aquest senyal visual t'has introduït en l'establiment a través de l'atapeïda barrera dels Llibres Que No Has Llegit, que et miraven emmurriats des de les posts i els prestatges provant d'intimidar-te. Però tu saps que no t'has de deixar esporuguir, que entre aquests que s'estenen per hectàrees i hectàrees els Llibres Que Et Pots Estar De Llegir, els Llibres Fets Per A Altres Usos Que La Lectura, els Llibres Ja Llegits Sense Ni Tan Sols Necessitat d'Obrir-Los En Tant Que Pertanyents A La Categoria Del Ja Llegit Abans I Tot D'Haver Estat Escrit. I així superes el primer cinyell dels baluards i et cau a sobre la infanteria dels Llibres Que Si Tinguessis Més Vides Per Viure Certament També Te'Ls Llegiries De Bon Grat Però Malauradament Els Dies Que Tens Per Viure Són Els Que Són. Amb gran rapidesa els sobrepasses i vas a raure enmig de les falanges dels Llibres Que Tens Intenció De Llegir Però Abans Dels Quals N'Hi Ha Altres Que Hauries De Llegir, dels Llibres Massa Cars Que Pots Esperar A Comprar Quan Els Revenguin A Meitat De Preu, dels Llibres Ídem Com Abans Quan Els Publiquin En Edicions De Butxaca, dels Llibres Que Podries Demanar A Algú Si Te'Ls Deixa, dels Llibres Que Tothom Ha Llegit I Doncs És Quasi Com Si Els Haguessis Llegits També Tu. Esquivant aquests assalts, arribes sota les torres de la fortalesa, on fan resistència

els Llibres Que Des De Fa Temps Tens Programat De Llegir,
els Llibres Que Des De Feia Anys Buscaves Sense Trobar-Los,
els Llibres Que Toquen Algun Tema Pel Qual T'Interesses En Aquests Moments,
els Llibres Que Vols Tenir Per Poder-Ne Disposar En Qualsevol Eventualitat,
els Llibres Que Podries Apartar Per Llegir-Los Potser Aquest Estiu,
els Llibres Que Et Falten Per Tancar El Rengle De Llibres Del Teu Prestatge,
els Llibres Que T'Inspiren Una Curiositat Sobtada, Frenètica I No Clarament Justificable.

Vet aquí que t'ha estat impossible de reduir el nombre il·limitat de forces en camp de batalla a un conjunt certament molt gran però al capdavall calculable en un nombre finit, tot i que aquest relatiu alleujament es vegi insidiat per les emboscades dels Llibres Llegits Fa Tant De Temps Que Seria Hora Que Els Rellegissis i dels Llibres Que Sempre Has Fet Veure D'Haver Llegit Quan Seria Hora Que Et Decidissis A Llegir-Los De Debò.

Fuges amb ràpides ziga-zagues i penetres d'un salt en la ciutadella de les Novetats L'Autor O Tema De Les Quals T'Atrau. També a l'interior d'aquesta fortificació pots obrir bretxes entre les files dels defensors, dividint-les en Novetats D'Autors O Temes No Nous (per a tu o en absolut) i Novetats D'Autors o Temes Completament Desconeguts (almenys per a tu), i definir l'atracció que exerceixen sobre tu en base als teus desigs i necessitats de nou i de no nou (del nou que busques en el no nou i del no nou que busques en el nou).

Tot això per dir que, recorreguts ràpidament amb la mirada els títols dels volums exposats a la llibreria, has dirigit els teus passos cap a una pila de Si una nit d'hivern un viatger frescos d'impremta, n'has agafat un exemplar i l'has dut a la caixa perquè fos establert el teu dret de propietat sobre aquest.»

Italo Calvino. Si una nit d'hivern un viatger. Traducció de Montserrat Puig. Edicions 62, 1987. P. 14-15.

literatura contra la celebració

«Hi ha llibres que agraden, llibres que cauen de les mans i llibres que ni una cosa ni l'altra. No cal dir que la indiferència no és l'únic motiu que pot explicar el darrer cas. Tampoc no cal dir que el gris que resulta de la barreja del negre i el blanc no es refereix necessàriament a l'avorriment, a la mediocritat o a la manca d'espurna. L'espai que va de l'acollida al refús és un espai polièdric i una mica infinit. [...] I és aquí, en aquest espai d'entremig, que posaria el Thomas l'Obscur, de Maurice Blanchot.

El posaria aquí perquè Thomas l'Obscur és un llibre que tant atrau i captiva com desespera i posa nerviós. O això em fa a mi. Una llengua afuada. Un idioma precís fins i tot quan és vague. Un univers semàntic amb més concepte que imatge, amb més idea que cosa. Una semàntica que, sobreeixint de nocions i contenint tan poques descripcions externes i físiques, resulta especialment paradoxal —tractant-se d'una obra que en el seu centre hi té un home i en els seus entorns una dona—. Una sintaxi que arriba a estranyar de tan clara.

Potser Thomas l'Obscur només deixa espai per admetre que és una espècie de desafiament, una mena de lletra de batalla adreçada a ell mateix, al lector, a l'absurditat —i al desastre— del segle xx o adreçada una mica a tot junt. Potser la novel·la és un convit a una lluita impotent o escandalosament desvalguda. O potser és que Blanchot s'ha proposat que el lector assisteixi a l'edificació d'un esborrament, d'un forat, d'un contrari, d'un doble, d'una negació, d'un deliri. O potser és un llibre-finestra obert al mareig. A un malestar indeterminat que tal vegada funciona com un trampolí per fer un salt cap a una altra banda. A una altra banda que potser Thomas l'Obscur ni preveu, encara que sembli, a vegades, que ho hagi volgut veure tot.

[...] A vegades a parts iguals i a vegades en proporcions radicalment diferents, la de Blanchot sembla una novel·la d'esquelet, de llengua, d'amor, d'expulsió, de pensament, de silenci, d'estranyesa, de separació, d'excés, de gerundi, de paradoxa. Una novel·la que, posant en joc algunes idees, entre elles aquestes, s'aproxima a l'horror. Diria que s'hi acosta tant —i potser que s'hi acosti és més terrible que si es tractés pròpiament d'una novel·la de terror—, que sembla que s'hagi proposat de dificultar —o fins i tot de bloquejar— qualsevol mena de celebració, qualsevol temptació de dir que m'agrada, encara que l'adhesió pugui ser senzilla, immediata. Potser Thomas l'Obscur només permet d'acollir-lo per descol·locar-se. O d'acostar-s'hi volent-ne fugir. O d'acceptar el rebuig que pot arribar a provocar. O d'assumir que pot ser un imant incòmode i fins i tot repulsiu...»

Blanca Llum Vidal. «Literatura contra la celebració». A: Llegir petit i escriure sobre literatura i amor. Arcàdia, 2023. P. 47-50.

 

un artefacte literari rodó

«Rellegida molts anys després, Bon dia, tristesa de Françoise Sagan, impecablement traduïda per en Josep Maria Pinto, el traductor de Proust. Tota una sorpresa. De fet, l'he apreciat molt més ara que quan la vaig llegir per primera vegada: massa jove per entendre l'aparent volubilitat de la veu narradora. És una obra sorprenent que manté, intacta, la seva capacitat d'atrapar el lector i d'agafar-lo per les solapes. El seu compromís descarat amb la frivolitat, la lleugeresa, la despreocupació, la inconstància i la felicitat més immediata i fugissera em sembla una meravella pel que té d'inusual i provocador, però encara més per la sofisticació dels seus mecanismes narratius, que fan d'aquesta novel·la un artefacte literari rodó. Saber que l'autora només tenia disset anys quan la va escriure no fa sinó redoblar la meva sorpresa i admiració. De fet, diria que l'obra se sosté sobre la forma de lleugeresa de què parlava Calvino al seu darrer llibre pòstum, Lezione americane: una gravetat sense pes la recorre i trava de cap a cap. »

 

Àlex Susanna. El món en suspens. Proa, 2022. P. 319.

 

diari de lectures

 

Hay libros que leemos con superficial interés olvidando una página cuando empezamos la siguiente; los hay que leemos con reverencia, sin atrevernos a estar de acuerdo ni a disentir; otros que ofrecen sólo información y excluyen cualquier comentario nuestro; otros aún que, como nos han gustado durante tanto tiempo y de manera tan íntima, sólo podemos repetirlos palabra por palabra, ya que los conocemos, en su sentido más profundo, de memoria. Y otros muchos, por fin, que participan de todo lo anterior y que, en lugar de provocar nuestro silencio (reverente o feliz), nos toman por las solapas y nos exigen que respondamos con una opinión, una idea, una pregunta, un recuerdo, un deseo.

Leer es un diálogo. Los locos intervienen en conversaciones imaginarias que, al parecer, oyen resonar en algún lugar de su cabeza; los lectores mantienen, en silencio, un diálogo parecido con las palabras escritas en la página. De ordinario no queda constancia de la respuesta del lector, pero a veces hay alguno que siente la necesidad de empuñar el lápiz y contestar en los márgenes de un texto. Este comentario, esta glosa, esta sombra que a veces acompaña a nuestros libros preferidos extiende el texto, lo lleva a otro tiempo y lo transforma en otra experiencia; arraiga la ilusión de que un libro nos habla y nos presta realidad a nosotros, sus lectores.

Hace un tiempo, al cumplir cincuenta y tres años, decidí volver a leer unos cuantos de mis libros preferidos y me sorprendió constatar cómo su intrincado mundo pasado parecía reflejar el brumoso caos social del mundo en el que estaba viviendo. Un artículo de periódico quedaba repentinamente iluminado por cierta escena de una novela; un episodio medio olvidado era recobrado por cierto suceso ficticio; una sola palabra leída provocaba una larga reflexión. Decidí llevar un registro de tales momentos.

Para dar ilusión de estructura u orden (o cualquier andamiaje imaginario que decidamos aplicar a nuestra imaginación) se me ocurrió que, releyendo un libro por mes, podría, al cabo de doce meses, completar un año de lecturas y obtener algo parecido a un diario personal y a un volumen de notas, de reflexiones, de impresiones de viaje, de retratos de amigos, de comentarios sobre acontecimientos públicos y privados, todo ello provocado por mis varias lecturas. Hice una lista de cuáles serían los libros escogidos. (Me parecía importante, por una cuestión de equilibrio, que hubiera un poco de todo. Como soy, más que nada, un lector ecléctico, no fue difícil conseguirlo.) Las páginas que siguen son el resultado de ese capricho.

Mondion, agosto 2003

 

Alberto Manguel. Diario de lecturas. Traducció de José Luis López Muñoz. Alianza, 2004.

 

lectura amb música de fons

Leer 

Jamás he podido leer escuchando música, y ésta es una cuestión bastante importante, porque tengo amigos de un nivel intelectual y estético muy alto para quienes la música, que en ciertas circunstancias puedan escuchar concentrándose, es al mismo tiempo una especie de acompañamiento para sus actividades. Esto lo comprendo muy bien en el caso de los pintores: tengo amigos pintores que pintan con un disco de fondo o la radio. Pero en el caso de la lectura, yo creo que no se puede leer escuchando música, porque eso supone un doble desprecio o un desprecio unilateral: o se desprecia la música o se desprecia lo que se está leyendo. La música es un arte tan absoluto, tan total como la literatura, y el músico exige que se le escuche a full time lo mismo que cualquiera de nosotros cuando escribimos. Personalmente me apenaría, me decepcionaría, enterarme de que alguien a quien estimo intelectualmente ha leído un libro de cuentos míos al mismo tiempo que estaba escuchando una fuga de Bach o una ópera de Bertolt Brecht. En cambio puedo, sí, leer mientras espero en un aeropuerto o a alguien en un café, porque ésos son los vacíos, los tiempos huecos que uno no ha buscado por sí mismo, sino que los horarios de la vida, digamos, te condenan de golpe a media hora de espera; y entonces, tener un libro en el bolsillo y concentrarse en él, en ese momento, por un lado anula el tiempo del reloj y, por otro lado, te crea una sensación de plenitud. Y no esa especie de mala conciencia que, también por deformación intelectual, tengo yo, en el sentido de que si me paso más de diez minutos sin hacer algo, sea lo que sea, tengo la impresión de que soy ingrato con ese hecho maravilloso que es estar viviendo, tener ese privilegio de la vida. Y es algo que siento cada vez más, mientras mi vida se acorta y va llegando a su término ineluctable, si me permitís la palabra tan cursi.

De la entrevista de Sara Castro-Klarén: «Julio Cortázar, lector».

Cortázar de la A a la Z. Un álbum biográfico. Edició d'Aurora Bernárdez i Carles Álvarez Garriga. Alfaguara, 2014. P. 157.

una certa idea de món

Hace diez años cambié de ciudad. ¿Y a mí qué?, diréis. Pues que allí dejé todos los libros que había leído hasta entonces para entrar en una casa en la que no había ni un solo libro mío. Con lo que ahora, aquí dentro, hay diez años de libros míos, mis últimos diez años. Los tengo colocados uno al lado del otro, no en orden alfabético o por tipología, sino según el orden en que los he ido abriendo (un sistema que, por cierto, recomiendo; en noches de aburrimiento, te pones a mirar los lomos y, echándole ganas, es como si revivieras fragmentos de tu propia vida, basta dejar que te vuelva la sensación de aquella vez que los tuviste entre las manos; y vuelve, vaya si vuelve). Esta es la razón por la que soy capaz de decir, con cierta exactitud, cuáles son los cincuenta mejores libros que he leído en los últimos diez años. Algo más difícil sería explicar por qué he decidido dedicarle un artículo a cada uno de ellos. Entregando uno a la semana, cada domingo, durante un año.

Para que otros también los lean, diría yo. Pero hay algo más. Por lo pronto me apetece hablar de libros en un momento en el que ya no parece tan importante contarse cuáles son buenos y cuáles no, discutir un poco, tomar partido. Resulta más fácil hacerlo hablando de cine o de política. Y sin embargo ahí están siempre los libros, a miles, y ahí siguen, exponiendo una sociedad de placeres pacientes que, silenciosamente, contribuye al desarrollo de la inteligencia y de la fantasía colectivas. Todo lo que se pueda hacer para dar relevancia a esta apacible liturgia, que se haga. Y aquí estoy yo, cumpliendo con la parte que me corresponde.

Pero al final hay otra razón, que para mí es incluso más importante y que he tratado de resumir en el título de este proyecto que ha durado un año. Una cierta idea de mundo. El hecho es que me resulta cada vez más difícil expresar lo que veo cuando miro a mi alrededor; y concentrarme solo en una parte de este gran espectáculo no parece llevar muy lejos, uno acaba topándose con tecnicismos que enfocan el detalle pero pierden de vista el conjunto que lo integra, que es lo que en realidad importa. Por otra parte, ¿cómo puede uno estar callado con todo lo que pasa alrededor? Con mayor razón si eres alguien que se gana el pan trabajando con la inteligencia y el gusto. Es un lujo que no te puedes permitir. Y después me viene a la mente una cosa que he aprendido de los más mayores: si quieres saber lo que piensan del mundo, simplemente déjales hablar de lo que conocen y aman de verdad. (Pregúntales cómo se imaginan el Paraíso si quieres saber qué piensan de la vida; no sé quién lo dijo, pero es cierto.) Yo tengo dos o tres cosas que conozco a fondo y que amo con locura. Una de ellas son los libros. Un día se me ocurrió la idea de que si me ponía a hablar de ellos, de uno en uno, solo de los buenos, sin hacer nada más que eso, se me ocurrió que de ahí podía surgir una cierta idea de mundo. Con muchas posibilidades de que fuera la mía.

Así que aquí estoy. Quisiera solo puntualizar que habrá un poco de todo, novelas, ensayos, tebeos, libros recién publicados, textos quizás ya fuera de catálogo, basta que tengan forma de libro. Y quisiera también recordar que no son los cincuenta mejores libros de mi vida, eso sería otra cosa, una especie de Canon personal que nunca se me ocurriría realizar; estos cincuenta son fruto de la casualidad, de lo que por azar he leído en un período de mi vida, solo eso. Para que nos entendamos, no estará Viaje al fin de la noche (ese lo leí cuando tenía veinte años). Ni Anna Karénina (que me reservo para alguna larga convalecencia, deseando entonces no tener que leérmelo nunca). Simplemente he elegido los mejores cincuenta libros de entre los que he leído recientemente, de los que hablo con los amigos cuando terminamos las discusiones sobre cine y política. Se merecían algo más.

A.B., noviembre de 2012

Llegiu també:

Una cierta idea de mundo. Enric de Balanzó. Blog de l'Escola de Llibreria.

lliure albir

Mientras andaba de noche por un camino solitario, Nasreddin Hoca, según cuenta la historia, se percató de que un grupo de jinetes se aproximaba a él. Preso del pánico, suponiendo que iban a robarle o bien a reclutarlo para el ejército, saltó por encima de un muro cercano y fue a parar a un cementerio. Los jinetes, que en realidad eran viajeros corrientes, se sintieron atraídos por su conducta, así que se acercaron sobre sus cabalgaduras al muro para mirar por encima de él y vieron a Hoca, sin mover un músculo, tendido en el suelo.

-¿Podemos ayudarle? -le preguntaron los viajeros-. ¿Qué hace ahí?

-Veamos -respondió Nasreddin Hoca-. Es más complicado de lo que se imaginan. Resulta que yo estoy aquí por ustedes, y ustedes están aquí por mí.

 

Elif Batuman. Los poseídos. Traducció de Marta Rebón. Seix Barral, 2011. P. 97.

tants burros hi ha amb lletra com sense

LAS MÁS ALTAS INTELIGENCIAS no dicen menos tonterías que el común de los mortales; simplemente, lo hacen con más autoridad.

Cuando Sartre declaró que Mauriac no era novelista, la víctima habría podido consolarse pensando que ese mismo juez también había descubierto que Orson Welles no era cineasta. En ambos casos, su método fue el mismo: primero enunciar una definición arbitraria de lo que es LA novela, EL cine; luego cotejar la obra analizada con ese dogma, y llegar a la conclusión de la inexistencia de la primera. Sartre adoptaba así la posición de un burócrata courtelinesco -o kafkiano- que exigiera, para negociar con un interlocutor, que éste extendiera primero un certificado que atestiguara que estaba perfectamente vivo; aunque este certificado sólo podría ser expedido por ese mismo burócrata.
La pieza de convicción que provocó para Welles esta condena sin paliativos no era otra que...¡Ciudadano Kane! No tengo a mi disposición el texto original de Sartre (que apareció en L'Écran français) sino tan sólo un resumen reproducido en la revista inglesa Sight and Sound, que traduzco:

«Aunque Ciudadano Kane haya podido ser interesante para los estadounidenses, estaba completamente pasada de moda para nosotros, pues toda la película se basaba en un malentendido que afectaba a la naturaleza misma del cine. Esta película está ligada al pasado, mientras que todos sabemos que el cine debe ser un arte del presente: "Yo soy el hombre que está besando a la muchacha, yo soy la muchacha que se deja besar, yo soy el indio que es perseguido, yo soy el tipo que persigue al indio". Cualquier película ligada al pasado es la antítesis del cine: Ciudadano Kane no podría ser, pues, cine.»

La revista inglesa añade que este artículo tuvo una gran resonancia en la época y fue en parte responsable de la mala acogida que el público intelectual de París dispensó a continuación a El cuarto mandamiento.

Simon Leys. La felicidad de los pececillos: cartas desde las antípodas. Traducció de José Ramón Monreal. Acantilado, 2011. P. 84.

rebels vs. revolucionaris

Lo que distingue al rebelde crónicamente indignado del revolucionario consciente es que el primero es capaz de cambiar de causa y el segundo, no. El rebelde dirige su indignación de pronto contra esa injusticia, de pronto contra aquella; el revolucionario es un hombre que odia con método, que ha reunido toda su capacidad de odio en un solo objeto. El rebelde siempre tiene algún rasgo quijotesco; el revolucionario es un burócrata de la utopía. El rebelde es entusiasta; el revolucionario, fanático. Robespierre, Marx, Lenin eran revolucionarios; Danton, Bakunin, Trotski eran rebeldes. Generalmente, son los revolucionarios los que modifican el curso material de la historia, pero algunos rebeldes dejan en él una huella más sutil y, sin embargo, más duradera.

Arthur Koestler. Memorias. Traducció de J.R. Wilcock i Alberto Luis Bixio. Lumen, 2011. P. 290.

l'epiloguista

«UN PROLOGUISTA és com un venedor de pisos: ha de lloar la claror de les habitacions, encara que no n'hi hagi; ha de dir que l'espai està molt ben aprofitat, encara que tot siguin corredors i raconeres; i ha d'assegurar que el barri és tranquil i sense soroll, encara que l'apartamentet, mal anomenat loft, doni a la plaça del Sol de Gràcia. Després, un cop el lector ha viscut a l'espai del llibre i hi ha sigut feliç o desgraciat, ja és massa tard per queixar-se al venedor o per donar-li una propina: ja no hi és.

Un epiloguista, en canvi, és com un metge, però no a l'hora de guarir, sinó en el moment de fer un diagnòstic: a partir de dos o tres símptomes ha de raonar davant de quina malaltia ens trobem, i que sovint no és la que esperàvem, sinó una de tropical o de venèria.

Són dues maneres molt diferents d'encarar la vida: el prologuista ha de tenir, en molts casos, fusta de mentider; a l'epiloguista li exigim sobretot rigor i imaginació. Rigor, perquè no ens pot enganyar, ja que sabem exactament  quins són els símptomes. Imaginació perquè, si acabem de llegir el llibre, ¿què més hi pot afegir aquest torracollons que, canviant ara bruscament de metàfora —tal com ens van ensenyar les avantguardes—, s'ha posat a la porta de l'últim vagó i no ens deixa baixar a l'andana?

Ja veieu que la meva feina no és fàcil. He de fer veure que encara puc afegir alguna cosa quan tot ja ha estat dit. Vejam, doncs.»

Epíleg de Xavier Lloveras a: Albert Roig. I pelava la taronja amb les dents: Ars amandi. Edicions 62, 2004. P. 123.

___________________
P.S: Xavier Lloveras és aquest senyor. I aquesta, la seva llibreria.

què llegim?

Avui no cal gaire retòrica, aquí dalt. Del que es tracta és que ens expliqueu, al pis dels comentaris, amb quines lectures esteu passant el confinament. És per a una amiga. Gràcies.

un joc excel·lent

«Hi ha poques diversions més agradables que seure als restaurants i cafès o als vagons de tercera dels ferrocarrils observant els veïns i escoltant (sense provar d'intervenir-hi) els retalls de converses que sobrevolen l'espai intermedi. Pel seu aspecte, pel que diuen, podem reconstruir en la imaginació tot el personatge, la seva completa biografia. Partint de l'únic os fòssil, construïm amb fantasia el diplodocus complet. És un joc excel·lent. Però cal jugar-lo amb discreció. Una curiositat massa descarada pot ser mal considerada. S'ha de mirar i escoltar sense tenir l'aire d'adonar-se de res. Si el joc el juguen dues persones, els comentaris s'han de fer sempre en un idioma diferent del que es parla al país on es juga. Però potser la regla més important del joc és la que prohibeix, excepte en els casos més extraordinaris, de fer cap esforç per arribar a conèixer els objectes de la nostra curiositat.

Perquè, malauradament, els objectes de la nostra curiositat, una vegada n'hem fet la coneixença, no solen ser, gairebé mai, gens meritoris de cap interès ulterior. És possible, a la distància, de sentir la curiositat més viva per algú amb qui coincidiu habitualment al tren que ve de Surbiton. El seu cap calb és tan lluent; té uns bigotis encerats tan còmics; es posa tan vermell quan parla dels socialistes als seus amics; riu amb una satisfacció sorollosa tan desagradable quan algú explica una història verda; sua tan profusament quan té calor; s'expressa amb tant de discerniment sobre les roses; i la seva germana viu a Birmingham; el seu fill acaba de guanyar un premi de matemàtiques a l'escola. A llarga distància, tot això és fascinador; estimula la imaginació. L'homenet ens agrada; és meravellós, encisador, una veritable porció de vida. Però feu-ne la coneixença! D'ençà d'aquell dia fareu tot el que podreu per viatjar en un altre compartiment.

Que deliciosa, que estranya i que fantàstica és la gent a la distància.»

Aldous Huxley. «El punt de vista del viatger». A: Carretera enllà. Traducció de Rafael Tasis. Adesiara, 2014.

mi antonio no me lee ná

VÍCTOR-M.AMELA
La Contra | La Vanguardia
Vincent Monadé, president del Centre National du Livre de París

“L’amor és dues persones discutint juntes... de llibres”

11|7|2018

Tinc 48 anys. Soc de París. He estat llibreter i soc escriptor. Estic casat. Tinc tres fills. Política? Soc socialdemòcrata. Soc un agnòstic que practica la religió jueva. Llegiu junts, parella! Dona que llegeixes: si l’estimes, jo puc ajudar-te a atreure a la lectura l’home de la teva vida

Com fer llegir

L’Estat francès li lliura... 20 milions d’euros cada any!, i els administra per fomentar l’edició, la traducció, la venda i la lectura de llibres. Monadé és un lector passional i el seu fervor és contagiós: ve de gust llegir el que ell llegeix, veient el seu plaer i entusiasme. Publica Cómo hacer leer a los hombres de tu vida (Plataforma): sap que molts homes madurs no llegeixen, però creu que són recuperables per les seves parelles, a les quals suggereix idees per encomanar a l’home. Em cita  Com una novel·la, de Pennac, com a exemple d’amor per la lectura, i em recorda que el primer dret de tot lector “és el dret a no llegir”. El plaer no es força, mai! Llegir en veu alta a un nen és la millor iniciació.

Evoqui una escena seva com a lector.
Tinc set anys, porto tapall i empunyo un punyal de plàstic: apunyalo els coixins del sofà dels meus pares. Són tigres! He estat llegint aventures...

Què volia ser de gran?

Editor. L’ofici més bonic del món! T’envoltes d’autors, de llibres, d’històries... i ajudes a que el món les conegui.

L’ha exercit?

No, però vaig ser llibreter! A la més antiga llibreria de París, Delamain, plaça Palais Royal.

I com va anar l’experiència?
Hi entrava un i deia: “Busco un llibre, té cobertes blaves”. I busca’l!

Algun moment inesborrable?
Va entrar una noia i me’n vaig enamorar.

Quin llibre li va comprar ella?

La novel·la de Marguerite Duras Le ravissement de Lol V. Stein. Vaig esbrinar la seva adreça i li vaig enviar un ram de flors.

I?
Vaig fracassar.

Quin lector és el més conspicu que ha conegut?

El meu avi: llegia quatre llibres per setmana, fins als 92 anys... De jove volia ser escriptor, però les trinxeres de la Primera Guerra Mundial el el van traumatitzar i ja només va voler viure tranquil i llegir.

En quin moment de la història hem llegit més?

Ara! Gràcies a l’escolarització general. Però la reduïda elit lectora d’altres temps...llegia moltíssim.

I la dona? Des de quan llegeix?
Sempre, però més des de Madame Bovary, de Flaubert.

I avui hi ha més dones lectores que homes, oi?
Entre els lectors de més de setze llibres a l’any, el 70% són dones; homes, la resta.

Succeeix a totes les franges d’edat?

Entre els 13 i 19 anys, nois i noies estan igualats. Després... elles segueixen, i ells van deixant de llegir.

A què ho atribueix?
No ho sé, però ho considero un fracàs individual i social!

I per què una dona que llegeix s’aparella amb un home que no llegeix?

Perquè l’estima... malgrat que no llegeixi. Per mi, l’amor és dues persones discutint juntes: i els llibres donen motius! Uneixen parelles.

Una manera original de veure-ho...
Em permet adreçar-me a les seves lectores?

Seves són, meves no.

Ser feliç és ser capaç de viure sense l’altre. Des de la teva felicitat, un dia decideixes conviure. Dona: si el teu home no llegeix i l’estimes, ajuda’l a llegir! Així ell serà més feliç. Sereu més feliços junts. I tocarà menys les pilotes.

Com s’aconsegueix això?

Si a ell li agrada el futbol, tornes de comprar i deixes a taula Febre a les grades, de Nick Hornby, dient, desdenyosa: “Venia amb el diari, però jo passo: va de futbol!”.

Ahà, psicologia inversa!

És molt probable que s’animi a llegir-lo. Que li agrada el rock? Doncs porta la biografia de Springsteen, o l’extraordinària novel·la Alta fidelitat, de Nick Hornby, sobre dos amics que competeixen en gustos musicals.

I si a l’home li agrada sortir a córrer? 

Córrer, novel·leta deliciosa sobre el gran atleta Émil Zatopeck, obra de Jean Echenoz. I, després, dona..., ensabona el teu home!

Com? Què vol dir?

En una sobretaula familiar o amb amics, deixa anar: “El meu Antonio està llegint tal cosa, ah que sí?”. Ell s’animarà a comentar-ho. I així arribarà el dia que algú li dirà: “Escolta, tu que llegeixes tant, què m’aconselles?”.

Ahà, lector per reforç positiu!

Així retrobarà un motiu d’orgull, d’autoestima, en la lectura. A molts homes els atreuen l’acció, la violència, la guerra, els zombis..., i hi ha moltes novel·les en aquest registre!

Jugar amb els gustos: bona idea!

La meva parella i jo tenim gustos molt diferents, però quin gran plaer llegir junts, un al costat de l’altre, en silenci! Aixequem la vista sobre les pàgines i ens somriem.

Quin llibre l’he d’imaginar llegint? 

Les ànimes fortes, de Jean Giono; per mi, el millor coneixedor de l’ànima humana!

Aconselli un llibre per fer riure. 
La conjura dels necis, de J.K. Toole.

Algun llibre vingut de Catalunya?
Jo confesso, de Jaume Cabré: ben escrit!

Amb quin llibre no ha pogut?
Sota el volcà, de Lowry.

A quin autor retornarà sempre?
A Dumas: violant la història de França, quins fills més guapos ha engendrat!

Quin llibre el va salvar?

Va morir algú proper, el dolor em traspassava, em vaig tancar: vaig llegir La constel·lació del gos, de Paul Heller. Durant aquell lapse de temps, em vaig exiliar del dolor.

Alguna arma secreta per portar l’home a la lectura?

Que la seva parella li llegeixi El carnisser, d’Aline Reyes, o Les edats de Lulú, d’Almudena Grandes, pàgines amb molt d’erotisme.

Quin és el llibre més seductor?

Dona: escriu un llibre sobre tu i l’hi dones. Si t’estima, el llegirà. Si no..., deixeu-ho estar.

el gran llibre del patiment humà

El dia del Judici Final en vindrà un que dirà: «Senyor, he escrit Guerra i pau». Un altre dirà: «Senyor, jo he escrit La muntanya màgica, on el món se salva gràcies al sacrifici d'un nen». Un altre dirà «Senyor, jo he escrit més de vuitanta novel·les i reculls de contes». Un altre dirà: «Senyor, jo he rebut un gran premi internacional». Un altre dirà: «He escrit Finnegan's Wake només per a Tu, perquè ets l'únic que el pot llegir». I un altre: «Senyor, aquí tens Cent anys de solitud. No s'ha escrit mai res de millor». Vindran en corrua, l'un rere l'altre, cadascun amb la seva pila de llibres sota el braç, amb les xifres de vendes i les citacions dels crítics i els retalls de premsa, igual com els fundadors de les esglésies, dibuixats a la nau del temple, sostenen al palmell els seus edificis en miniatura. Tots estaran envoltats d'arcs de Sant Martí i d'energies, els seus rostres resplendiran com uns sols. I el Senyor els dirà: «Sí, els he llegit, naturalment, els he llegit tots, abans i tot que els escrivíssiu. Heu donat als mortals estones de gaudi, els heu empès cap a la meditació i el somieig. Heu dibuixat, en trompe-l'oeil, les portes més encisadores, les més barroques, les més ornamentades, les més massisses, al mur interior del front, a l'os llis i groguenc. Però quina d'aquestes portes s'ha obert realment? Quina ha aixecat la parpella que tenim al front, cobrint l'ull del cervell? A través de quina ha començat el cervell a veure-hi de debò?». Apartats a un costat, humils, vestits amb pelleringues, hi haurà Kafka i el president Schreber, Isidore Ducasse i Swift i Sabato, i Darger i Rezzori, i milers d'anònims, autors de diaris trencats, cremats, devorats, soterrats en el bram del temps. Tindran les mans buides, però portaran les lletres gravades als palmells: «El senyor dels somnis, el gran Isachar...». Darrere seu vindran encara més escriptors que hauran escrit només amb llàgrimes, només amb sang, amb substància P, amb orina i adrenalina i dopamina i epinefrina, directament als seus òrgans ulcerats de por, a la seva pell excoriada per l'èxtasi. Cadascun portarà sota el braç la pròpia pell escrita de cap a peus, i el Senyor en farà, relligant-les totes entre les cobertes del naixement i de la mort, el gran llibre del patiment humà.

Mircea Cărtărescu. Solenoide. Traducció d'Antònia Escandell Tur. Periscopi, 2017. P. 286-287.

no soc la meva biblioteca

ÓSCAR LÓPEZ La biblioteca
elPeriódico
27|2|2018

Jo no soc la meva biblioteca. I no és una boutade ni un sacrilegi. És una constatació. Altres ho veuen diferent. Em consta que Alberto Menguel pateix al veure la seva de més de 30.000 volums embalada perquè no se la va poder endur quan va acceptar el càrrec de director de la Biblioteca Nacional de la República Argentina. Però  la meva actual petita biblioteca no em defineix, no redacta la meva autobiografia. Si no ho va fer quan vaig tenir milers de llibres, menys ara que ha quedat reduïda a una cinquena part. I no creixerà més. Un llibre entra, un altre surt. És la màxima que em va aconsellar un expert arxiver. Fins i tot em va proposar un joc, terrible, però necessari. Quan no sabem com desprendre'ns dels volums que ens sobren, hem de col·locar-los en caixes, ben embalades, sense anotacions externes, i deixar-les un any en qualsevol lloc. Passat el temps, si no recordem què contenen, directament ens en desprenem.

Tot va canviar el dia que vaig descobrir que la biblioteca era un ésser viu, mutable, una maquinària vanitosa que s'alimentava dels comentaris d'aquells que destacaven els meravellosos llibres que la conformaven, els hagués llegit o no. Així que vaig decidir desprendre'm de gairebé tots. Fins i tot, i no sense dolor, d'alguns de dedicats. Era el moment de disfrutar de les coses sense necessitat de posseir-les, perquè rellegir és patrimoni de pocs, i perquè des que vaig desmuntar la meva he tornat a entrar en les fantàstiques biblioteques escampades pel país.

La meva biblioteca física s'està morint, però ja no hi ha dol. Sovint somio veure els prestatges buits i jugo a omplir-los, no amb llibres, sinó amb lectures. Elles sí que escriuen la nostra biografia, l'essencial. Som els llibres que llegim, els que ens reconforten, ens conviden a viatjar i ens colpegen. Són aquestes històries que a vegades és millor no rellegir per no arriscar els bons records. La meva autèntica biblioteca ja no està cosificada, és una il·lusió en què caben, fins i tot, els llibres que no he llegit i que em van recomanar. És la meva biblioteca d'Alexandria, la que sempre està protegida de les flames.

massa llibres?

ARIADNA CASTELLARNAU
Massa llibres?
Time Out Barcelona
Núm. 483
4|12|2017

Confesso que no tinc cap mena d'orgull bibliòfil. Puc desprendre'm amb facilitat d'una biblioteca sencera. Ho he fet dos cops. El primer, quan vaig marxar de Barcelona a Buenos Aires amb la meva parella. El segon, quan vam fer aquest trajecte a la inversa. En tots dos casos teníem allò que es diu una casa d'escriptors amb prestatgeries plenes de llibres i tauletes de nit plenes de llibres també i llibres amuntegats a terra, perquè ja no sabíem on posar-los.

Hi ha escriptors que es fotografien amb la seva biblioteca. He de reconèixer que queda molt bé, especialment si les llibreries són maques, sòlides, res de les Billy d'Ikea que té tothom. De vegades amb el meu marit hem parlat de fer-nos estanteries a mida, d'aquelles que van del sostre fins a terra. Però tots dos som caòtics pel que fa a l'ordre de la biblioteca. Per exemple, ara mateix, des d'on estic asseguda escrivint, veig que a la llibreria que tinc al davant —comprada a Ikea— ell o jo hem posat Kafka al costat de Joseph Brodsky. Imperdonable. Un és txec i l'altre rus. Però després m'adono que al costat de Brodsky, hi ha un llibre de Hermann Hesse. No hi ha manera. Penso descoratjada que si tinguéssim una d'aquelles llibreries que fan patxoca, de fusta de debò, hauríem de tenir-les endreçades. No sé si me'n veig capaç.

Tanmateix, fins i tot enmig d'aquest desordre llibresc, soc capaç de tancar els ulls i assenyalar sense por d'equivocar-me on és Cims borrascosos, Alícia de Lewis Carroll o el volum de poemes d'Emily Dickinson. El que vull dir amb tot això és que hi ha llibres que no solament són especials perquè ens han marcat d'una manera especial, sinó perquè han marcat també el rumb de la nostra biblioteca. En el meu cas, per exemple, Cims borrascosos em va convertir en una lectora compulsiva de la literatura gòtica i Carroll em va portar a obsessionar-me per Mervyn Peake, il·lustrador d'Alícia i un dels escriptors més originals de la literatura anglesa.

És per això que no em preocupa conservar la meva biblioteca intacta, sencera, com si fos una relíquia o pitjor: un llegat polsós que un dia heretarà la meva filla. És per això que en totes dues mudances vam poder viatjar, allò que es diu, lleugers d'equipatge, només amb els llibres que jo anomeno la 'massa mare' de tots els altres, en una metàfora força pedestre, ho admeto. Tinc un amic escriptor que va enviar tota la seva biblioteca de més de vuit mil volums de Madrid a Mèxic amb vaixell. L'admiro. És un gest herculi. Jo me n'he adonat que no puc viure sense llegir; però que puc viure perfectament amb pocs llibres. Dic això i em sento gairebé una traïdora a la meva professió. Però els llibres es poden recuperar, tornar a comprar i fins i tot manllevar. El que ningú et pot arrabassar són les lectures.