l'entusiasme

BORJA BAGUNYÀ
@santagustí
El País
7|6|2018

La cosa va més o menys així: un lector (o lectora) comparteix per les xarxes l’entusiasme per un llibre amb una frase admirativa (“M’ha encantat”, “Quin tros de novel·la”, “Enamorat de”) i una foto de la portada, o del passatge que li ha encès l’eufòria. De fons, potser un cafè amb llet, o un gatet. La frase no acostuma a dir gran cosa del llibre i sí del lector (o lectora). Tot i això, el responsable de comunicació de l’editorial que ha publicat el llibre corre a compartir-ho (retuiteja, reposteja, etc.), celebrant la celebració del lector. L’autor, si corre per les xarxes, se suma a la primera, o a la segona, o a totes dues. I vinga celebrar. Si el llibre aconsegueix agradar a prou lectors de la mena compartidora, el gest es repetirà amb una bona colla de variacions i s’acabarà produint, per acumulació d’entusiasmes, un fenomen literari. És el boca-orella de tota la vida, que ara ja no demana ni boques ni orelles sinó ulls i dits, i que fa que es vengui més enllà de la militància compradora o de la necessitat professional, i al marge del que en digui la crítica.

L’entusiasme és la forma predominant en què parlem de les nostres lectures. Els llibres ens toquen o no ens toquen, ens agraden o no ens agraden. La resta (és a dir, la pregunta pel valor d’un text, o per la ideologia estètica que promou, o per les seves interpretacions o relectures) queda en un segon pla i es percep com un passatemps de cenacle, sempre sospitós d’elitisme i perepunyeteria. Tampoc no és res estrany; cada moda crítica té la seva koinéi ara toca la de les passions particulars. Abans d’això, vam passar per la mania de l’“interessant”, sobretot per part dels que tenien una certa voluntat d’avantguarda. Al seu parer, la “qualitat” d’una obra era el rastre d’una concepció burgesa i aristocratitzant de l’art, de manera que, en lloc de parlar de bons llibres, es parlava de llibres interessants. I encara millor: de “projectes”. Durant els anys dels Nocilla, el millor que podia fer un escriptor no era provar de confegir una frase amb gràcia sinó “tenir un projecte”, cosa que s’incorporava de la parla de l’art contemporani i ara retorna amb la nova lleva d’artistes-amb-llibre. I fins i tot abans d’això, els pocs crítics que s’havien preguntat sobre si una obra era bona o no van començar a cedir, i a apuntar coses que “estaven bé”. Una descripció, per exemple. Un personatge. Si era bona o no, l’obra, era cosa d’altres.

Ara, en canvi, parlem des de l’entusiasme i sobre l’entusiasme. Del que es tracta ja no és de comentar el llibre en si, com de fundar una comunitat lectora a partir de la narració d’una experiència particular en la qual el lector pugui reconèixer-s’hi. En aquest sentit, tant pel que fa a la crítica com pel que fa a la creació, ens trobem instal·lats en una època característicament agustiniana, el mode principal d’expressió de la qual és el confessional. D’aquí, també, que tant la crítica que no sigui impressionista com la ficció més explícitament fabuladora faci temps que estan en crisi.

jutges morals

Uno de los placeres de leer ávidamente es, qué duda cabe, la libertad que asumimos como jueces morales de la obra narrativa. ¿Qué pensamos de Hamlet? ¿Qué pensamos de Fabricio del Dongo, o de Madame Bovary? ¿Y de cómo trata D.H. Lawrence a Clifford Chatterley en comparación con Mellors? ¿Acaso Tolstói abandona a personajes como Sonia y Karenina? ¿Abandona Henry James a Charlotte Stant? Nos parece de lo más natural imaginarnos una relación en toda regla entre el autor y su personaje, igualito que si el personaje fuera a darse la vuelta y decirle al autor: «Me has tratado injustamente». ¿No le pasará factura a Mauriac un personaje tan incoherente como su Thérèse? Fanny Price, en Mansfield Park, ¿es de verdad tan mala, o es buena chica? Creemos que Swann amaba a Odette, pero ¿creemos también que Marcel amaba a Albertine? Así da sus primeros pasos como crítico todo lector, aunque creamos que este tipo de elucubraciones pequen de obtusas y pasadas de moda como método para ejercer la crítica literaria. Esta naturalidad a la hora de pensar en las historias y en las novelas puede mostrarnos lo fácil que es a veces leer la actitud moral del autor, aunque quiera ocultarla, en la actitud que exhibe ante sus personajes, eso que algunos críticos llaman «la posición» de los personajes. La literatura está empapada de moralidad, el lenguaje está empapado de moralidad, los personajes narrativos nadan en una atmósfera moral. Por supuesto, hay distintos tipos de atmósfera moral y de tono moral, y la narrativa del siglo XX ha explorado y dado a conocer muchas variedades. No estoy segura de que pueda haber un relato sin atmósfera moral. La práctica de cualquier arte es, desde luego, una disciplina moral en el sentido de que implica sobreponerse a la fantasía, a los propios excesos. Pero la literatura de ficción tiene una dimensión moral especial porque trata de la gente y, me atrevería a decir, de la lucha entre el bien y el mal, por muy a escondidas que lo haga, o de manera poco clara, bastante ambigua y secreta...

 Iris Murdoch. «El arte es la imitación de la naturaleza». A: La salvación por las palabras. ¿Puede la literatura curarnos de los males de la filosofía? Traducció de: Carlos Jiménez Arribas. Siruela, 2018. P. 85-86.

el crític de llibres com a lector públic

PONÇ PUIGDEVALL
El crític de llibres com a lector públic
Quadern | El País
21|12|2024

Un crític de llibres és un lector que escriu; o potser es pot dir d’una manera més concreta: un crític de llibres és un lector públic; o, segurament, encara es pot dir d’una altra forma més precisa: un crític de llibres és una cosa bastant semblant a ser un carter. Portem notícies de llibres que ens fa il·lusió d’entregar. Perquè, encara que sembli que no és així, el que més ens agrada és dir que aquest llibre cal que tothom el llegeixi i sigui tan feliç com ha sigut el lector que us el recomana. També és veritat que no sempre és així: a vegades no hi ha el moment de sort que normalment es desitja. A vegades ens trobem en la tessitura que un lector que escriu ha de complir amb tots els papers de l’auca. Hem de seduir escrivint, però també ens trobem que som un jutge, un fiscal i fins tot un advocat defensor. Hem de convèncer els lectors que ens llegeixen que entenem el que llegim, que tenim una mínim d’empatia cap al llibre que tenim a les mans, però també hem de ser capaços de tenir prou habilitat i gentilesa per aconseguir donar prou rellevància als matisos.

I com que un crític de llibres és un lector que escriu, ha de tenir prou coratge per ser valent i detectar tota una sèrie de coses que tenen bastant a veure amb les noves tendències que, no se sap com, es van formant. O potser el secret es basa només amb la gràcia de relacionar punts de vista. El que sí que no sap un crític de llibres és predir res relacionat ni amb el passat ni amb el futur.

la crítica

«Diuen, se sol dir que els crítics literaris som escriptors frustrats. La sentència neix d'una maquineta lògica i viscosa, el cervell, que veu músics desenganyats en els amos de les botigues de discos, experts decebuts en els professors de tota mena de cursets. Hi ha un pessic de veritat, en aquesta manera empresarial de veure el tema, com n'hi ha, de veritat, en qualsevol anàlisi gandula de custòdia humana.

Jo no soc cap escriptor frustrat. Escric, publico feliçment i amb la crítica literària em trec un sobresou. Dit d'una altra manera, em paguen per mirar de llegir bé.

Diuen, també, se sol dir que la literatura catalana és un manglar perillós. Crítics, periodistes, jurats de premis i escriptors, tothom es coneix —grau a prop, grau més lluny. Això porta, per exemple, al fet que els crítics critiquin amb un braç lligat a l'esquena. El sistema de contrapesos els acoquina. Si no fos per la migradesa del pastís, i per un gremi tan atapeït, diuen, la crítica deixaria anar una flaire més professional.

Deambula una colla que només enalteix morts o amics, i el ridícul, o la juguesca, són espantosos. Els ditirambes, encesos i llepats.

No crec que passi res de diferent a les literatures, posem per cas, de Suècia o de Burkina Faso. Recordo que vaig escriure una ressenya força crua sobre el llibre d'una conterrània meva. La coneixia de passada. Abans de publicar-la, la directora del mitjà on havia de sortir em va dir que l'escriptora en qüestió passava per un bony vital complicat —era terrible. La meva crítica la podia acabar d'enfonsar. Avaluada la pesca, li vaig dir que a casa sempre hem separat l'autor de l'obra, però vaig convenir que la ressenya no veiés la llum. La directora em va proposar de suavitzar-la, un eufemisme per dir-me que la trabuqués de dalt a baix.

Si no fos per l'empatia, aquest monstre, la crítica cultural seria més perspicaç i clarivident. Potser sí. No vaig canviar-ne ni una coma. Ara bé, vaig cobrar la no publicació.»

Adrià Pujol Cruells. Seixanta-sis sinofosos. H&O, 2024. P. 22.

 

hi ha dues menes de llibres

 

Se ha despilfarrado una gran cantidad de rencor crítico por no distinguir entre dos maneras de escribir que son absolutamente distintas.

A  Los libros que se leen para que el hombre desarrolle su propia capacidad, para saber más y percibir más y con mayor rapidez que antes de leerlos.

y

B  Los libros que se han escrito para servir de REPOSO, droga, opiáceos, lechos mentales.

Nadie se echa a dormir sobre un martillo o un cortacéspedes, ni tampoco se pone a clavar un clavo a golpes de colchón. ¿Por qué se empeña la gente en aplicar los MISMOS criterios a escritos tan diferentes por su propósito y su efecto como pueden serlo un cortacésped y el cojín de un sofá?

 

Ezra Pound. El ABC de la lectura. Traducció de Miguel Martínez-Lage. Fuentetaja, 2000. P. 94.

 

l'autèntica diversió (la gràcia que té)

Supongo que nadie empieza a leer para convertirse en profesor o en crítico literario o en escritor. No entiendo por qué la idea de entretención ha llegado a significar, para buena parte de los lectores, banalidad. Está más que claro que no nos entretenemos todos con lo mismo. Cuando digo que una novela de Roberto Ampuero me parece aburrida, quiero decir exactamente eso: que leyéndola me aburrí. Y seguro que alguien podría objetar mi idea de la entretención. Hace tres años, por ejemplo, dejó de gustarme la literatura. Yo sé que esto suena muy dramático, pero qué le vamos a hacer, así fue, no sé cuánto duró, quizás dos meses. Llevaba casi una década escribiendo en la prensa chilena, primero en un diario, luego en otro y otro: como estamos en Chile, donde hay más o menos tres diarios y aproximadamente dos revistas, durante esos diez años escribí en toda la prensa chilena. Al comienzo era un trabajo ideal, pero se fue volviendo cada vez menos placentero: ya no toleraba la obligación de estar al día, pero sobre todo esa sensación de que, más temprano que tarde, lo que leía desembocaría en un texto. Había convertido el ocio en negocio, en obligación. Había contaminado irremediablemente el espacio de la lectura y de la escritura. Porque las columnas de cada domingo eran mis controles de lectura, mis pruebas coeficiente dos, mis exámenes semanales. Leía para opinar, para tener algo que decir a la hora del postre.

Dejé de escribir en diarios, y fue una de las mejores decisiones que he tomado en la vida. Necesitaba despojar el espacio de la lectura de toda pulsión obligatoria. A partir de entonces volví a ser un lector caprichoso, y abandoné la costumbre de terminar, a como diera lugar, los libros. Me da vergüenza decirlo así, es muy sencillo, es el criterio más sencillo imaginable, el más visceral: si me aburro, lo dejo. Por supuesto que es difícil establecer de qué me aburro, pero lo cierto es que apenas me aburro cierro el libro, probablemente para siempre.

Lo que ahora espero, como lector, es justo lo que buscaba a los nueve años: no aburrirme. Puedo decirlo de manera un poco más sofisticada: lo que busco es olvidar que estoy leyendo. Olvidarme de mí, y como soy escritor supongo que eso pasa, también, por olvidarme de que soy escritor. Lo que busco es caer en la trampa, y para ello es necesario que no sea capaz de reconocerla. Supongo que, en más de un sentido, estoy maleado, corrompido por la literatura, pero también pienso que adivino la trampa porque esos libros fueron escritos con trampa.

Como sea, me resisto a pensar que ahora soy, en esencia, mejor que el niño que a los nueve años leyó El niño que enloqueció de amor. Ahora mismo voy a releer, por primera vez, esa novela. Quiero que de nuevo me guste. Quiero que no me aburra. Quiero que me haga llorar.

Alejandro Zambra. «El niño que enloqueció de amor». A: Tema libre. Anagrama, 2019. P. 35-36.

la impossibilitat de fer una crítica objectiva

CARLOTA GURT

La impossibilitat de fer una crítica objectiva
Arallegim
1|4|2023

 

Ser crític literari ha de ser fotut. Tots els llibres tenen coses bones i coses dolentes, fins i tot les obres mestres, però si les considerem obres mestres és perquè l’esplendor del conjunt esborra els petits fracassos que també contenen. Qualsevol llibre que llegim ens deixa moltes sensacions i poques certeses; podem exaltar-nos parlant-ne amb un amic, però pocs ens atreviríem a fer pública la nostra opinió. Al capdavall, fins a quin punt estem segurs que respon a factors objectius?

Objectivitat, deia, quina cosa més complicada. És això el que esperem d’un crític, que sigui objectiu? A mi aquesta paraulota em desperta molts dubtes, dubtes grans i indefugibles com un tren entravessat al mig de la carretera que porta a l’Olimp del bon gust literari. Sens dubte, hi ha elements que són més o menys fàcils d’objectivar, sobretot les coses que fracassen estrepitosament. Fet i fet, sempre és més senzill identificar els errors que no els encerts (és el mateix mecanisme que fa que sabem a qui no volem votar, però no a qui votar). Així, per exemple, un estil pla, deixat, mort, és una cosa gairebé quantificable perquè pots assenyalar frases concretes. La pobresa d’estil és una varicel·la que deixa marques clares i visibles en el tegument del text: en el lèxic, en les convencions mortes, en la monotonia del ritme, en la intel·ligibilitat. Hi ha, però, altres símptomes més difusos que només són objectivables fins a cert punt. Per exemple, potser podem desemmascarar els personatges estereotipats, però podem demostrar que un personatge està mal dibuixat?, podem estar segurs que la plausibilitat d’un personatge o d’una història no és subjectiva, si més no en part, perquè depèn de la nostra experiència real amb les persones i amb la vida?

Jo crec que demanar objectivitat és viure en l’autoengany. A tots ens encantaria que la qualitat literària fossin faves comptades, que avaluar la qualitat d’un text exigís fer uns càlculs determinats, complexíssims potser, però que al final ens donessin un resultat, un veredicte irrefutable. Però, la cosa no va així, perquè la literatura no es pot deslligar de la subjectivitat i l’experiència individual. Precisament per això no podem preveure quan un llibre funcionarà o fracassarà.

El problema català

En un mercat atòmic com el nostre, als crítics la cosa encara se’ls complica més. D’una banda, perquè tots ens coneixem i, malgrat que puguem confiar en què això no esbiaixarà l’opinió que els mereixen els llibres, és inevitable i humà que el que pensem dels altres afecti el que pensem del que fan. A sobre, alguns crítics, la majoria, diria, són també autors, de manera que el sidral encara s’embolica més. Amb tot plegat, doncs, els maliciosos voldran llegir en una crítica elogiosa el pagament de favors o la demostració de simpaties, i interpretaran una crítica negativa com la flor d’una hostilitat personal, o, en certs casos, com una venjança.

Davant de totes aquestes dificultats –la de l’objectivitat i la de la impossibilitat d’abstreure’s de qui són i de l’entorn literari– els crítics adopten actituds diverses. N’hi ha que per no mullar-se es dediquen a esventrar l’argument i carregar-se la virginitat dels lectors, en posen una de freda i una de calenta i al final tots els llibres semblen iguals, un idèntic sí-però-no: jo a aquests els tinc una mania especial. Hi ha també els que aborden la tasca crítica amb una actitud rutinària, amb una certa mandra de dir res i tot el que fan és omplir l’espai, arribar com sigui als tres mil cinc-cents espais que se’ls demanen, de manera que fan circumloquis i escriuen amb perífrasis (que sempre ajuden a fer-ho tot una mica més llarg); aquests de vegades dediquen més espai a demostrar tot el que saben, tot el seu bagatge literari i tot el seu coneixement de la teoria i pràctica literàries, que no a parlar del llibre que ressenyen. Hi ha els benvolents, que mai fan una crítica dolenta, i els destructius, que ho trinxen tot amb acarnissament. I entre tots ells, n’hi ha alguns de bons, encara que el seu talent no brilli en totes les crítiques que fan, i el que valorem d’ells no és que siguin objectius, sinó que sàpiguen de què parlen, que no s’enganyin a ells mateixos ni a nosaltres, que llegeixin des de la bona fe i que sàpiguen dir les coses bones que ells han trobat en un llibre sense exagerar-les i les dolentes sense voluntat destructiva. Els exigim l’equanimitat dels déus. I alguns, en efecte, es creuen déus: som nosaltres que els ho hem fet creure. Jo només els demano que siguin persones llegides i honestes, humanament fal·libles i subjectives.

Se m’acut que ells, com tots els agents del sistema literari, deuen estar molt mal pagats. També en la crítica volem duros a quatre pessetes. Ser crític literari, en definitiva, ha de ser fotut.

la diferència entre un crític i un lector normal

Leer es un acto cultural del que todos participamos  —todos los que leemos, claro— de manera semejante. Abrimos un libro y entramos en lo que alguien nos cuenta. Según vamos leyendo nos va gustando, o no, lo que estamos leyendo. Si no nos gusta, podemos dejar de leer, o continuamos haciéndolo bien porque somos masoquistas o bien porque, a pesar de todo, tenemos interés en ver cómo acaba aquello. Cuando cerramos el libro, hacemos un juicio global: me ha gustado mucho, me ha gustado algo o no me ha gustado nada.

La diferencia entre un crítico y un lector normal está en que el lector común no necesita ir más allá de este primer juicio; mientras que el crítico, que debe hacerlo público, tiene que pasar de este primer juicio a una reflexión sobre sus causas: por qué me ha gustado mucho, poco o nada. En este segundo paso parece residir la diferencia que la gente encuentra entre la lectura de un crítico y la lectura común. Se tiende a pensar que el crítico busca a posteriori las razones, y que más que buscarlas acomoda a ellas su lectura. Creo que eso no es cierto. Imagínese el lector que cuando termina de leer un libro alguien le pregunta su opinión sobre él. Me ha gustado, responde, y su interlocutor le pregunta por qué. Si el lector cree que hablar o comunicarse con alguien merece la pena, no se limitará a contestar un mero porque sí o un cómodo «el gusto no puede explicarse». Tratará de buscar las causas de su juicio y para ello tendrá mentalmente que recordar y resumir sus impresiones sobre lo que estuvo leyendo. De alguna forma volverá mentalmente a releer el libro para encontrar esas razones y en razón de esa memoria de la lectura argumentará que los personajes le parecen muy bien construidos, las frases muy bonitas y el tema interesante. No hace otra cosa, el crítico. La diferencia entre la lectura del crítico y la del lector no se encuentra ahí. La diferencia reside en que el crítico, ya durante la lectura, sabe que va a tener que hacer esa relectura que el juicio requiere y, por tanto, se fija más, es decir, a la lectura que llamaremos en principio pasiva o inocente superpone otra lectura crítica. La gente tiende a suponer que esa superposición anula la lectura común sin darse cuenta de que, en realidad, lo que hemos llamado lectura pasiva conlleva también una lectura crítica, pues durante el proceso de lectura se van emitiendo juicios de manera continua. Es más: el hecho de pasar las páginas es en sí mismo un juicio, pues significa aceptar lo leído y suponer que lo que sigue también va a merecer la pena. El lector normal pasa las páginas, salvo que peque de masoquista o una fuerte presión exterior actúe sobre él, a partir de que sus juicios van siendo positivos. En el caso del crítico, la actitud es diferente porque, aun no siendo masoquista, está obligado a continuar hasta el final la lectura del libro aunque sus juicios durante la misma sean negativos. Que esté obligado a leer el libro entero no significa que esto siempre se realice. Personalmente creo que la lectura total es lo mínimo que se le debe exigir al crítico, pero no está mal recordar que cuando este reproche se le hizo con fundamento a Clarín este respondió cruelmente a su autor que, si uno va por el campo y detrás de una tapia ve un par de orejas peludas y escucha un rebuzno, no es necesario saltar la tapia para saber que se trata de un burro. Quiero decir, en todo caso, que la lectura que efectúa el crítico se distingue por una mayor intensidad —o debería distinguirse—, por una atención que nace de las exigencias de su propio trabajo pero que en definitiva no varía cualitativamente de la que hace cualquier lector, pues todo lector es un crítico aunque no ejerza públicamente. Al lector le basta con decir esto me gusta o no me gusta. El crítico está obligado a explicarse y a explicar por qué. Y en ese sentido la crítica al crítico no debería residir tanto en su acierto o no como en si ha sabido o no ha sabido fundamentar su opinión...

Constantino Bértolo. Miseria y gloria de la crítica literaria. Punto de vista, 2022.

els crítics

A vegades es diu que [els crítics] no llegeixen de cap a cap les obres que se’ls exigeix que critiquin. És cert. O si més no ho hauria de ser. Si les llegissin de cap a cap, esdevindrien perfectes misantrops […]. Ni és necessari. Per conèixer la collita i qualitat d’un vi no cal beure’n tota la bóta. Amb una mitja hora n’hi ha d’haver prou per determinar si un llibre té algun o cap valor. En realitat n’hi ha prou amb deu minuts, si es té el sentit de la forma. ¿Qui té ganes de passar a gual un volum avorrit? Es tasta i ja s’ha complert: més que complert, diria.

Oscar Wilde. El crític com a artista. Traducció de Pau Cañigueral Batllosera. Edicions de l'Ela Geminada, 2020. 

sobre els llibres més venuts i sobre fer bullir l'olla

VICENÇ PAGÈS JORDÀ
Sobre els llibres més venuts i sobre fer bullir l'olla
Arallegim
19|11|2020

De tarda en tarda algun editor de confiança em sorprèn publicant un llibre que em cau de les mans. Quan l’interrogo, l’editor em respon: “Es ven bé”. Aquest criteri també és esgrimit per alguns autors, especialment si han rebut crítiques negatives. I és que, al costat de les crítiques i dels premis, les vendes són el tercer criteri per jutjar una obra, i de fet l’únic quantificable. Un crític o un membre del jurat poden posar-se en entredit, però les xifres de vendes són indiscutibles. Quan l’autoritat està en crisi, el mercat ocupa el seu lloc.

Ara bé: ho són, d’indiscutibles, les xifres de vendes? Les llistes dels més venuts varien segons el mitjà que les publica, amb un criteri semblant al de les intencions de vot, ja que sovint obeeixen a un wishful thinking. La web del Gremi d’Editors fa públiques les xifres cada setmana, però queden zones mortes, com els llibres de lectura obligatòria a l’ensenyament. Sigui com sigui, aquesta obsessió per les llistes de més venuts no la trobem en altres àmbits. En una publicació sobre cuina, posem per cas, predomina l’interès per la qualitat i el sabor dels productes, en comptes de podis construïts a partir del consum (on probablement destacarien les pizzes quatre estacions i les hamburgueses amb doble ració de formatge).

ÈXIT COMERCIAL I EXCEL·LÈNCIA

¿Fins a quin punt podem vincular la qualitat d’un llibre amb el nombre d’exemplars venuts? L’èxit comercial no sempre és indicatiu d’excel·lència, però sí de fer bullir l’olla, que és un tema rellevant, certament, però relacionat amb el càlcul de viabilitat i no pas amb la literatura. Borges va començar pagant-se les edicions, però això no significa que tots els autors sense editor hagin escrit El Aleph. La cosa es complica si tenim en compte que vendre molts llibres tampoc té un significat inequívoc: ho han fet Agatha Christie i Salinger, Cervantes i Coelho, Corín Tellado i Charles Dickens.

Una de les característiques de la literatura catalana és la diada de Sant Jordi, una anomalia que concentra les vendes en un sol dia de l’any, converteix els llibreters en meteoròlegs i sovint és l’únic acte literari que organitzen escoles i instituts, de manera que acabem vinculant la literatura amb la minoria d’edat. En l’últim Sant Jordi els més venuts van ser Irene Solà i Pilar Rahola, com altres anys ho han estat Jaume Cabré i Albert Espinosa. Sant Jordi té dues ànimes? Potser sí. Abans del 23 d’abril, els diaris publiquen recomanacions; després, llistes dels més venuts. Entremig, grups d’alumnes, d’escoltes i d’associacions diverses omplen les parades de novel·les de fórmula com les de Sánchez Piñol i d’obres comercials de qualitat com les que firmen Xavier Bosch, Sílvia Soler, Rafel Nadal o Care Santos. Si deixem a part la ficció, resulta que els més venuts de Sant Jordi estan signats per “autors” com Carles Reixach (2008), Eduard Punset (2010) o Jordi Pujol (2012). Tampoc és tan estrany, ja que el que predomina el 23 d’abril són els lectors ocasionals i els regals de compromís. I, això no obstant, l’endemà els llibres més venuts continuen obrint les seccions de cultura, i no pas les d’economia o de societat.

Anys enrere, les xifres eren misterioses. A finals del segle XX, anunciar vendes fenomenals era la millor campanya de màrqueting, ja que obria les portes dels mitjans i de les llibreries en una espiral que acabava nodrint-se de si mateixa. Parlo de llibres que avui només recorden els nostàlgics, com l’Amorrada al piló de Maria Jaén o el Mossèn Tronxo de Josep M. Ballarín. Encara més amunt, a tocar del cel, s’enfilaven obres de lectura obligatòria que avui cobrim amb un silenci pietós: el Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo o El zoo d’en Pitus de Sebastià Sorribas (he conegut ciutadans que només havien llegit un d’aquests dos llibres, i mai més cap altre; qui els ho pot retreure?).

LA FIABILITAT DE LA CRÍTICA

Una de les preguntes més habituals dels tallers d’escriptura és: com puc saber que una obra és bona? Dels tres criteris que hem esmentat, el més fiable és el de la crítica. Si ho fossin els premis, el narrador més rellevant del segle XX seria Baltasar Porcel, que va obtenir els més suculents: Ciutat de Palma, Josep Pla, Prudenci Bertrana (dues vegades), Ramon Llull, Sant Joan i Sant Jordi. Ni Jesús Moncada ni Sergi Pàmies van guanyar cap d’aquests premis, i avui dia són molt més respectats que Porcel, a qui avui dia recordem (o no) com a càrrec de confiança de CiU. La plaça del Diamant ha tingut una vida molt més llarga i plena que la novel·la que va guanyar el premi Sant Jordi l’any que Mercè Rodoreda l’hi va presentar. Pel que fa a les vendes, no només no tenen una relació directa amb la qualitat, sinó que ni tan sols representen una part important dels ingressos: un autor que vulgui menjar calent cada dia ha de triar entre espavilar-se a trobar una altra feina o convertir-se en artista de la fam. Com va dir Terenci Moix, “Aquí només es pot viure de la ploma amb les penques que tinc jo”.

Per saber si un llibre és bo no hi ha cap criteri irrefutable. La resposta la trobarà cadascú si llegeix, compara i edifica, a còpia d’anys, un gust propi, discutible però innegociable. Aquesta tasca individual ha tingut en contra un llarg malentès anomenat Normalització, del qual parlarem en l’article següent.

crítica? quina crítica?

VICENÇ PAGÈS JORDÀ
Crítica? Quina crítica?
Arallegim
23|10|2020

 

Prosseguim aquest cicle d’articles sobre l’estat actual de la literatura catalana parlant de la crítica. Curiosa paraula, crítica, ja que és un adjectiu positiu que pressuposa un criteri propi, i alhora un substantiu negatiu, que designa una funció que se sol vincular amb l’enveja, l’amiguisme, la venjança i l’intercanvi de favors. Una vegada admès que la crítica és sospitosa, resulta curiós que de manera periòdica sorgeixin opinadors lamentant que “no hi ha crítica”. En què quedem?

Som un país petit, bilingüe i amb uns índexs de lectura limitats. Si hi afegim les tres crisis (estructural, editorial i pandèmica), no és estrany que en el sector literari català costi guanyar-se la vida, i que per tant cadascú faci molts papers de l’auca: el periodista escriu novel·les, el crític es dedica als pròlegs, l’autor fa de jurat, l’editor publica crítiques, el traductor té un blog de lectures, i així fins a l’infinit. Les tarifes són tan simbòliques que ni la pluriocupació garanteix la supervivència. Per postres, sembla que hi hagi més autors que lectors. En fi, que el malestar s’escampa. Passa el mateix que en els grupuscles polítics: com més residuals, més virulents són els atacs que els membres es dirigeixen a si mateixos (sempre amb un angle mort on no arriben els trets: una col·lecció, una tendència, una capelleta virtual). A la literatura catalana no només n’hi ha, de crítica, sinó que el crític i el criticat estan condemnats a trobar-se tard o d’hora en unes jornades, un sopar literari o la presentació d’un llibre. En conseqüència, a mesura que el crític va complint anys, la seva duresa disminueix -amb excepcions que costa dir si són honroses o preocupants-. Mentrestant, els més joves s’inicien com a crítics, i els encara més joves s’exclamen que no hi ha crítica. Així passen els anys, de manera circular, en un retorn que no és etern però déu-n’hi-do.

Tinc una carpeta on guardo unes quantes crítiques-crítiques: la que Jaume Fabre va dedicar a Olga Xirinacs (1990), la de Salvador Oliva sobre Josep M. Ballarín (1996), la de Xavier Cortadellas a Dolors Miquel (1998), la de Sebastià Alzamora sobre Josep Carner (2002), la de Jordi Llovet als Imparables (2004), la de Jordi Galves sobre Jaume Cabré (2011) o la de Marina Porras a Marta Rojals (2018). Totes aquestes, i moltes altres, han generat debats, a vegades fructífers i a vegades estèrils, com ara el que posa en dubte l’honorabilitat del crític. Recordem, per exemple, l’inici d’aquell article que Hèctor Bofill va publicar el 2007: “Com gairebé cada setmana, el crític d’ El País Ponç Puigdevall s’ha dedicat a vomitar damunt la literatura catalana”. Una variant recent és la que va introduir Empar Moliner quan el seu llibre va ser objecte d’una crítica de Marina Espasa: “No em sembla ètic ser crític de llibres si també tens llibre al mercat”. Sovint es blasma la crítica per raons oposades, ja que es retreu al crític que parli del que no coneix. Heus aquí l’aporia: si el crític escriu, malament; si no escriu, pitjor.

Sigui com sigui, en els últims trenta anys hem tingut un bon planter de crítics, que de mica en mica han estat substituïts per altres de més joves i combatius. Entre els meus preferits, recordo Estanislau Vidal-Folch, Avel·lí Artís, Valentí Puig i Lluís Fernández. Procedents del món acadèmic, hem tingut Xavier Pla, Dolors Oller, Ramon Pla i Arxé, Josep-Anton Fernández, Víctor Martínez-Gil i Jordi Marrugat. Es manté en actiu, des de fa més de trenta anys, Julià Guillamon, que com a crític i comissari ha tingut un poder tentacular que recorda, mutatis mutandis, el que va tenir Joaquim Molas a la universitat. En els últims temps, en què la premsa de paper tendeix a ser substituïda per les webs (Núvol, La Llança, La Lectora, Llegir en cas d’incendi ), han aparegut crítics joves com Joan Burdeus, Irene Pujadas, Álvaro Muñoz, Irene del Val, Júlia Ojeda o Gerard E. Mur.

LA CRÍTICA EMOCIONAL

Facebook i Instagram incorporen declaracions d’amor a llibres que es poden entendre com a crítiques emocionals, i Twitter inclou crítiques bonsai, que tenen repercussions quan provenen de celebrities, com passa a YouTube. També ha arribat a la crítica la lluita contra el patriarcat, que ha tingut com a conseqüència un degotall de lloances “de genère”, mentre que un grapat de crítics espartans (molts menys de 300) continuen secretant crítiques personalitzades, agres i testosteròniques. Webs col·laboratives com Goodreads es mantenen en un terme mitjà, amb opinions de vegades magnificades per les editorials, com va succeir mesos enrere quan Marc Pastor va parlar d’una novel·la de Max Besora.

Per tot plegat, podem concloure que hi ha més crítica que mai, i també que tendeix a ser mal pagada, amateur i exhibicionista (resulta temptador començar una carrera blasmant una vaca sagrada). No havia estat mai tan senzill fer pública la sensació que ha deixat un llibre: aquesta ha estat, en part, la fortuna d’autors com Eva Baltasar. En canvi, corren mals temps per a la crítica prolongada, descriptiva i comparativa, la que practicaven Àlex Broch o el col·lectiu Joan Orja a finals del segle vint. Aquí, també, els grans relats han estat substituïts per les emocions. La crítica d’avui es torna estomacal, al contrari que els premis literaris, dels quals parlarem en l’article següent.

el rebuig

 

La novel·la que jo havia estat escrivint, Anys llum, no va tenir èxit. Es va publicar, però en van fer una ressenya demolidora, seguida d'una altra d'indiferent, al Times, i ja no hi va haver ningú que estigués interessat a defensar-la. El meu editor a Random House em va trucar per comunicar-me la notícia. Era una crítica desfavorable, em va dir. «¿De veritat? ¿Com de desfavorable?», vaig preguntar. «Molt». Però, ¿no hi havia res, alguna frase o un parell de paraules, que se'n poguessin aprofitar per fer-ne publicitat? «No», em va dir.

És molt estrany que un escriptor no hagi experimentat mai el rebuig d'una obra seva, i el llibre en qüestió, per més sagrat que hagués estat per a mi, en el fons no ho era. Però aquí ens movem en el discurs de la filosofia i en aquell moment no em va servir de res. La filosofia és un remei d'efectes lents.

Evidentment, el llibre també va agradar a unes quantes persones; sempre n'hi ha, i potser tenen raó, però per a mi el rebuig d'aquesta novel·la va ser el més dolorós. M'imagino que per refer-me hauria pogut començar un règim intensiu de feina. M'hauria pogut posar a escriure un altre llibre, però el fet és que se m'havia exhaurit la passió. Havia esmerçat cinc anys en aquell llibre. M'havia consumit.

James Salter. L'art de la ficció. Sobre llegir i escriure. Traducció d'Albert Torrescasana. L'Altra, 2017. P. 63-64.

un milió de lectors

En el meu propi Werther hi trobaren tants defectes, que si jo hagués volgut suprimir els llocs criticats no hauria quedat cap ratlla en tot el llibre. Però aquestes censures no em feren cap dany, ja que semblants criteris subjectius d'algunes personalitats, certament importants com a valors individuals, queden equilibrades per la massa. Qui no pugui comptar amb un milió de lectors, no cal que escrigui ni una ratlla.

J.P. Eckermann. Converses amb Goethe: en els darrers anys de la seva vida. Traducció de J. Bofill i Ferro. Columna, 2000. P.159.

acontentar la gent

«Al començament d'El joc seriós, una novel·la de Hjalmar Söderberg, Arvid, el protagonista, ha començat a treballar com a periodista i al cap de poc s'estrena com a crític musical amb una ressenya sobre un concert. Però té escrúpols de publicar-la, perquè ell mateix troba que és massa feridora i sarcàstica. El seu superior al diari, en canvi, s'hi mostra entusiasmat i li diu que no li sàpiga greu, perquè «a la gent no li agrada gaire llegir com s'elogia els altres. A més, aquells a qui van destinats els elogis mai no en tenen prou, i els altres sempre en senten enveja. Però si un crític deixa un actor o una cantant com un drap brut, aleshores només es disgustarà una persona, i tots els altres contents. En conseqüència: no tinguis cap recança a criticar! Hem d'intentar repartir una mica de felicitat i alegrar l'existència de la gent!» .

Enric Iborra. La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena, 2018. P. 58.

si no sos proust, no me cuentes tu merienda

[Font: un tuit de Juan de Sola & Sons ‏]

Si no sos Proust, no me cuentes tu merienda. Entrevista a Ricardo Strafacce. Efecto Kuleshov. Revista de cultura, arte y comunicación.

literatura comparada

La crítica literaria académica de Middlemarch de George Eliot es ilustre (véase F.R. Leavis); sin embargo, nuestra cultura imaginaria puede pasar sin ella. Lo importante será su capacidad para reconocer la crítica primaria de Middlemarch en Retrato de una dama. Lo que nos hará participar en un acto crítico de primer orden será la aprehensión sentida de cómo la segunda nació de la primera, de los modos en que la organización narrativa y la psicología dramatizada de James son un volver a pensar, una relectura global de la imperfecta obra maestra de George Eliot; un atisbo del modo en que la coda de Retrato de una dama no logra resolver las inverosimilitudes de motivo y conducta que James había registrado en el desenlace de Middlemarch. Una novela nace en la otra y contra ella. Como en la ocurrencia de Borges*, la cronología se hace reversible. Aprendemos a leer Middlemarch bajo la penetrante luz del tratamiento que de ella hace James; luego, volvemos a Retrato de una dama y reconocemos las inflexiones transformadas de su fuente. Estas inflexiones no son parasitarias, como en el caso del comentario y el veredicto puramente crítico y pedagógico. Las dos elaboraciones de la imaginación entran en fértil «contra-dicción. 

George Steiner. Presencias reales. ¿Hay algo en lo que decimos?. Traducció de Juan Gabriel López Guix. Siruela, 2017. P. 33.

_____________

* La lectura es reinvención perpetua. Para el lector de finales del siglo xx, afirma Borges, Joyce precede a Homero, y la Odisea es un comentario tardío del Ulises. 

crítics i lectors

La recepció que va tenir la meva novel·la El manuscrit de Virgili em va ensenyar a distingir entre lectors intel·ligents i crítics literaris. Són figures diferents. Hi ha una munió de lectors intel·ligents que no són crítics literaris ni ho pretenen ser. Són lectors intel·ligents i prou. Concedim que els crítics literaris van ser primer lectors intel·ligents i que algun fins i tot conserva aquesta virtut. El que passa és que, quan ha guanyat la patent i el crític exerceix, tot pren una altra dimensió que, curiosament, no sol pas incrementar la lucidesa, sinó el prejudici. El de crític sembla un grau superior, més expert, més competent i fiable, professional i tot. La seva aurèola modifica la condició de lector intel·ligent, però en comptes de perfeccionar-la sovint l'esguerra. Només hi afegeix complexitat, obscuritat, pretensió.

A l'hora d'opinar sobre una novel·la, sobre l'evolució de l'argument, sobre les intencions i els matisos dels personatges, solen ser més clarividents i justos els lectors intel·ligents que no pas els crítics literaris. Ja ho havia anat intuint, però l'experiència d'El manuscrit de Virgili m'ho va acabar de confirmar. Els lectors intel·ligents solen emetre opinions més afinades que no pas els crítics, més aclaridores. De vegades, fins i tot, sorprenen l'autor per la il·luminació que aporten. Ho he pogut comprovar en clubs de lectura, en alguna presentació del llibre i en correus electrònics que m'han enviat els lectors. En aquests àmbits he sentit o llegit interpretacions de l'obra més encertades i perspicaces que no pas les que es van publicar en els suplements culturals. El balanç, pocs anys després de la edició del llibre, és fàcil de fer. I clamorós.

Els crítics estan condicionats per alguns factors que contaminen inevitablement els seus judicis. Primer, la seva estètica i la història com a crític, allò que defensen i allò que detesten, el color d les ulleres amb què llegeixen i al qual s'han de mantenir més o menys fidels. Els crítics més consolidats, aquells que tenen una trajectòria més llarga i definida, són els pitjors perquè, esclavitzats per allò que fa anys que diuen, obligats a conservar una suposada coherència, tot ho jutgen en funció d'uns mateixos paràmetres. Ells tenen el motllo i per allà passa tot el que critiquen. L'únic que els interessa és observar fins a quin punt la peça s'hi ajusta. Si l'obra no s'hi avé, ja pot ser bona, que hauran de repudiar-la amb més o menys vehemència, amb més o menys giragonses, perquè depenen d'aquella marca de la casa que els singularitza. D'una persona que emet judicis sota aquests criteris no es pot pas esperar gaire equanimitat ni amplitud de perspectives. Poc cas se'n pot fer.

És per això que els crítics literaris més interessants, els que encara solen aportar idees lúcides i valuoses, són aquells que es mantenen en l'eclecticisme, que se situen davant de cada obra sense plantilles ni prejudicis, ja sigui perquè sempre els han refusat o perquè encara no els han construït. Ho vaig poder observar també en referència a El manuscrit de Virgili. Les recensions més encertades de la novel·la eren obra de crítics d'aquest caire. Però aquests, curiosament, solen gaudir de poca anomenada. La lectura sense prejudicis, l'habilitat a descobrir les relacions que l'obra insinua —a partir d'una formació prèvia, àmplia i rigorosa—, la flexibilitat en el criteri, no són pas les virtuts més preuades en la crítica, que és un gènere en què fa més impressió un insult ben repicat que no pas una idea ben raonada. Tenen més èxit els crítics agressius i contundents que no pas els ponderats. Són més llegits els que tenen una llarga trajectòria de rebentades que no pas d'anàlisis competents. I aquest és un mecanisme viciós, que només fa que perpetuar l'escopinada i desaconsellar la subtilitat.

Un altre factor que determina els judicis dels crítics literaris és el joc de relacions, les amistats i enemistats, el brou que bull en el món literari i en el qual solen nedar; al mateix temps i no gaire lluny, l'autor i el crític. Aquí tot s'hi aplega i tot pot influir: la moda i els interessos editorials, les relacions comercials i fins i tot sexuals, els favors i les venjances. El fet que el crític publiqui en el mateix mitjà que l'autor o en un d'adversari. Quantes obres no han estat vilipendiades quan, en realitat, a qui es volia esgarrapar és a l'autor! I a la inversa: quantes obres mediocres o fallides han merescut elogis desmesurats, hiperbòlics i absolutament injustificats per raons d'amistat, de complicitat o per motius impublicables!

El fet és evident: el judici que emet el crític literari sobre una obra sovint està molt influït per factors poderosos que desenfoquen, distorsionen, fins i tot capgiren, allò que algú, sense aquests prejudicis inherents a l'ofici, és capaç de veure-hi, de descobrir-hi. Per això el judici del crític literari, encara que sigui el que obté més ressò —i això és tan paradoxal com lamentable— val més prendre-se'l amb una mica d'ironia, tant si és favorable com advers. S'ha de fer més cas i escoltar amb més atenció allò que diu el lector intel·ligent que no està sotmès a aquelles servituds i que, per tant, pot llegir el text amb una mirada més imparcial i arribar més endins en l'apreciació del llibre.

En darrer terme, encara que hi hagi aspectes que solament els lectors l'ajudaran a descobrir, qui és més conscient de les qualitats o mancances de l'obra és l'autor, que és l'únic que sap de debò fins on ha arribat i si ha aconseguit el que pretenia. També s'ha de reconèixer, però, que la vanitat i l'orgull desenfoquen el judici que molts autor tenen de l'obra pròpia. Cal afuar el sentit autocrític, buscar una distància, una perspectiva, contemplar el llibre com si fos d'un altre.

Com que fa força anys que escric sobre literatura i sobre llibres als diaris i revistes, de vegades a mi també m'anomenen crític literari. Generalment m'ho deixo dir per no semblar perepunyetes ni haver d'entrar en discussions, però mai no m'he considerat crític literari. Sóc un escriptor que llegeix i que escriu sobre literatura, sovint als mitjans i, de vegades, en algun llibre i tot. No tinc ambició de crític ni d'àrbitre ni de jutge. Publico les opinions d'un lector. I prou. En aquests textos pretenc, primer de tot, aconseguir un article que resulti llegidor, fluid, interessant per als lectors, a partir del qual puguin obtenir una idea concreta del llibre que es comenta. Procuro que el text sigui clar, qua aporti dades i relacions de l'obra tractada, establir els vincles que presenta amb d'altres del mateix autor o de la història de la literatura, llunyana o recent. Subratllar el més notable i remarcar allò que a parer meu són virtuts o defectes, tot en un article d'una certa ambició literària i tenint present, en el to, que es publicarà en un mitjà d'informació general. Per als meus comentaris procuro triar llibres que pressuposo que m'interessaran. Així gaudeixo de la lectura i no perdo el temps. A un crític literari amb totes les lletres li convé justament el contrari: necessita amb una certa freqüència comentar llibres que no li agradin perquè si persisteix gaire en l'elogi la seva fama se'n pot ressentir. Són punts de vista diferents. Tant se val.

Miquel Pairolí. «Crítics i lectors». A: Octubre. Acontravent, 2010. P. 53-59.

crítics

Els que exerceixen la crítica professional —de llibre, teatre, cinema...— fan una feina poc agraïda. Si són comprensius i ponderats avorreixen, si són inclements i corrosius diverteixen però es guanyen enemistats eternes. Hi ha, a més, la impressió generalitzada que en aquesta vall de llàgrimes només són infal·libles el Papa i els crítics literaris. La situació reclama, com tantes coses, posar-hi humor. Cal acceptar la crítica tal com raja però sense caure en la depressió o la ràbia. És millor contestar amb una ocurrència i mantenir el cap ben alt. Hi ha alguns casos cèlebres. Un músic americà va enviar al seu crític habitual la següent nota: «Estic assegut a l'habitació més petita de la casa. Tinc la teva crítica al davant. D'aquí uns moments la tindré al darrere.» No cal afegir-hi res més. A vegades, però, el crític es troba inundat de peticions dels pesats que volen valoracions sobre les seves obres. El problema és combinar la sinceritat amb les bones maneres. ¿Com es pot dir que una cosa no val res i aconseguir fer-ne elogis a la vegada? Els grans mestres són capaços de fer-ho. Un anglès del segle divuit, Samuel Johnson, va transmetre el següent missatge a un jove escriptor que l'emprenyava demanant-li opinions sobre les seves creacions literàries: «El seu manuscrit és bo i original alhora. El problema és que la part bona no és original i que la part original no és bona.» Observin com les valoracions positives no han d'amagar per força les negatives. Lamentablement, no tinc notícia sobre si el jove escriptor en qüestió es va sentir encoratjat o es va suïcidar directament. Potser va acudir a la saviesa popular i va pensar que, al capdavall, «els que poden, fan, i els que no, critiquen». O per posar-ho en paraules d'algú amb mala bava: «Els crítics són com els eunucs d'un harem: saben com es fa, ho veuen fer cada dia, però no són capaços de fer-ho». Els grans crítics no poden esperar agraïments, ja ho hem dit. Només aguanten els que se'n foten sense manies, com el meu amic: «Sempre escric la crítica abans de llegir el llibre. Si ho fes al revés tindria massa prejudicis».

23 de juny de 1996

Miquel Berga. «Crítics». A: Amants i altres estranys: proses periodístiques. 62, 1999. P. 121-122.

com vaig aprendre a estimar la crítica literària.

XANDRU FERNÁNDEZ
Cómo aprendí a amar la crítica literaria
ctxt
Revista Contexto
6|4|2019

Situación hipotética. Un prestigioso crítico literario en un suplemento cultural de prestigio firma una reseña demoledora de la novela que ha ganado un prestigioso premio convocado por una prestigiosa editorial. Las reacciones son de todo tipo. Sin ánimo de ser exhaustivo ni sistemático, tomo nota de las siguientes: a) Estupefacción: ¿cómo se atreve? b) Aplauso condescendiente: olé sus huevos, le doy dos días. c) Aplauso público: gracias por decir lo que todo el mundo piensa y nadie se atreve. d) Desdén ad hominem: anda que no aplaudió truños infames, el héroe en cuestión.

Lo real, en cambio, es que todos se conocen. Nuestro crítico hipotético forma parte de ese mismo sistema literario cuya decadencia ha reseñado con tanta finura. Un sistema literario fuertemente protegido, custodiado, vigilado y mimado en proporción inversa a su tamaño, pues se trata de un nicho ecológico muy eso, muy nicho, muy estrecho: todos se codean con todos, se ven todas las semanas, se llaman, se guasapean. Sus decepciones privadas son las que, al rebasar la copa, se convierten en duelos al sol. Se gastan los adelantos editoriales en cenas en las que participan todos. Constantino Bértolo lo radiografió con crudeza en su notable Cena de los notables y yo no puedo más que remitir al lector a esas páginas, en las que se inspiran, digámoslo ya, algunas de estas reflexiones.

Bértolo explica con precisión materialista lo que a otros les llevaría océanos de tinta oscurecer todavía más, a saber: en qué momento el productor de textos se convierte en una pieza importante de ese sistema literario y deviene, en consecuencia, escritor. Hasta el momento en que el productor de textos recibe la llamada de una editorial interesada en publicar su obra, esa obra, esa novela, ese texto es meramente eso: un texto. Desde el momento en que el autor recibe la llamada, y el consecuente adelanto de derechos de autor, su obra se convierte en mercancía. Pero ojo: la posibilidad de que los derechos de autor compensen la inversión de tiempo, materiales y conocimiento que generó esa mercancía es tan extraordinaria que no podemos considerarla ni el motor de la actividad literaria ni la razón de ser de su prestigio social. Toca despedirse aquí de Bértolo hasta los últimos párrafos de este artículo, donde retomaré sus argumentos. Pues lo que me interesa examinar es precisamente la motivación del escritor, las razones que lo mueven a hundir los dedos cada día en el idioma y amasar, moldear, espachurrar y romper cadenas de significados hasta hornear una cadena insólita, nueva y seductora.

Así es: el escritor en ciernes no quiere ser rico. Corrección: el escritor en ciernes querrá ser rico, pero no escribe para ser rico. Es de suponer que en algún momento acariciará la idea de recibir un cheque con tantos dígitos que le dará un infarto, pero no escribe pensando en ese cheque, soñándolo, anhelándolo. Tampoco escribe porque no pueda evitarlo. He conocido a muchos escritores de los que dicen escribir aun sin lectores, sin reconocimiento ni de sus más allegados, solo para sí mismos, solo para codearse en su imaginación con Cervantes y Faulkner. Lo siento: nunca pude creérmelo. Por mucho que el oficio de escritor tenga de competición contra el tiempo y las propias limitaciones, es una competición pública, donde siempre hay un otro al que ganar. Ese otro, es cierto, puede ser un muerto: nos medimos con Shakespeare, diría Harold Bloom. Pero la mayoría de las veces nos medimos con otros escritores vivos, aspiramos a hacerlo mejor que ellos, sea lo que sea lo que hagamos o lo que creamos estar haciendo.

Es un agón, correcto: competición en pista descubierta, combate a muerte social a cambio de reconocimiento y gloria. Bloom diría que combatimos por ingresar en el canon, y yo le daría con gusto la razón si alguno de los dos tuviera claro, a día de hoy, quién decide quién forma parte del canon y quién queda excluido. No puedo compartir la vesania de Bloom contra los departamentos universitarios porque ese es un lujo que solo pueden permitirse los que forman parte de un departamento universitario: si crees que las discusiones intramuros de las universidades contemporáneas siguen confluyendo en un topos uranos del que quedarán excluidos los intereses materiales y personales, deberías plantearte salir más del campus. La universidad no es ahora mismo el dispositivo emisor de certificados de pertenencia al canon, de hecho nunca lo ha sido, o solo ha coadyuvado en el reparto y siempre a posteriori y a regañadientes: epistemología de hechos consumados. En cualquier caso, no lo hace ahora, y no porque la universidad haya sido invadida por las fuerzas niveladoras del anticanon, por los teóricos del resentimiento, las huestes secularizadoras del misterio literario. No, más bien por lo contrario: la universidad es impermeable a los media, lo lleva siendo desde que se inventó la radio (no hay más que escuchar un programa de la UNED para comprobar que la contemporaneidad es tantas veces una ilusión), y, en cuanto a internet, es dudoso que las universidades puedan ocupar ese espacio sin hacerlo implosionar por burocratización. No, no es demasiada democracia lo que ha llevado a los departamentos universitarios a entonar el nunc dimittis en materia de cánones artísticos, es al revés, es su envarada desconexión con los dispositivos asignadores de carisma, competencia y eficacia lo que los ha inutilizado, al menos transitoriamente, como instancias valorativas.

¿Qué nos queda, entonces? Si probamos a adentrarnos en la mente ficcional de un escritor cualquiera, preciso será reconocer que ahí hay al menos un deseo de perdurar, de permanecer en cuanto nombre reconocible. Un personaje de Salinger explicaba que no era capaz de escribir una línea sin imaginarla impresa. Su mayor deseo no era vender su obra a un precio elevado, ni ganar el Nobel, ni salir en la portada del Time, sino verla impresa. En letras de molde. Ese es el asunto. De no ser por esa veneración del papel impreso, de la autoimagen en formato libro, podríamos empezar a pensar que hemos colmado las pretensiones de cualquier utopía literaria: internet nos permite a todos, absolutamente a todos, difundir nuestras obras a miles, millones de lectores potenciales. Y sin embargo nos da igual, y no solo porque el tamaño de la red sea tan grande que arrojar ahí tu obra y esperar que alguien la lea equivalga a lanzar al mar una botella y confiar en que la encuentren. A internet le falta un pequeño ingrediente para que esa utopía del hipertexto libre y gratuito se vuelva algo concreto, material, no un Mar de los Sargazos en el que bucean de cuando en cuando las editoriales en busca de un Bartual (¿se acuerdan?). Le falta la potencia atávica del libro. A día de hoy no hay (aún) un proyecto literario serio que pueda emerger fuera de la Galaxia Gutenberg.

¿Es posible, entonces, que la literatura se haya convertido en un residuo del pasado, esto es, una convicción, un hábito o un proyecto a duras penas compatible con nuestra época y por tanto inservible para intervenir en el intercambio de ideas y en la configuración social del mundo actual? No me hagan apocalipsis antes de tiempo. Motivo tienen para preocuparse los pintores, por ejemplo, o los escultores: artistas de artes que ya no lo son, oficiantes de oficios de otra época. Pero no los escritores, ni los músicos, cuyas pautas creativas siguen marcando el tempo de la innovación artística y configurando el gusto a pesar de (o gracias a) las más diabólicas innovaciones tecnológicas. La cuestión no es cómo hacer compatible el arte de escribir (y el de leer) con las coordenadas productivas y reproductivas del turbocapitalismo; la cuestión es si deberíamos hacerlo, si es un horizonte moral y político aceptable aquel en el que logramos armonizar la literatura con las exigencias del turbocapitalismo. Dicho de otro modo: ¿debemos dejar el canon en manos del mercado?

Ah, los viejos hábitos: ¿cómo que “debemos”? Como si fuera posible negarle algo al mercado: el mercado es alguien a quien uno no se atrevería a negar ninguna cosa que él se dignara pedirnos, parafraseando al señor Bennet. De hecho, ya se ha hecho cargo del canon, de mil y una maneras. Hasta las discusiones más relevantes sobre el canon han sido publicadas por editoriales prestigiosas y circulan en miles de ejemplares por las bibliotecas universitarias de todo el mundo, compartiendo espacio con copias mecanografiadas y hasta mimeografiadas (es increíble que el corrector aún me reconozca esta palabra) de tesis doctorales repletas de ideas innovadoras pero que no fascinaron a ningún editor importante y, por eso, nadie lee.

Más allá de las fragilidades del ego de cada cual, existe un componente de relativa injusticia en el hecho de que sea el mercado literario el que distribuya los méritos y las potenciales canonizaciones. Cierto que luego aparecen los críticos a poner un orden relativo, a modo de demiurgos del gusto, pero todos sabemos que esos críticos leen preferentemente las obras publicadas por las grandes editoriales de postín, esas que no tienen problema en enviar docenas de ejemplares gratis a los más variopintos rincones de la galaxia con tal de amarrar un par de reseñas favorables y que pueden permitirse el lujo de invitar a gente como yo a desplazarse quinientos kilómetros para comer con el autor a quien desean promocionar. Ya es más raro que el crítico bucee en el catálogo de editoriales modestas, “independientes” (si le parecen pocas comillas, coja unas pocas de aquí: “” “” “” “”). En términos ecológicos, el crítico es un depredador o consumidor secundario: se alimenta de lo que le dejan los depredadores terciarios y puede ser fácilmente devorado por estos. Los depredadores o consumidores terciarios son, evidentemente, las editoriales, que deciden previamente cómo posicionar su catálogo en los más prestigiosos suplementos culturales, a qué críticos hay que halagar, a qué crítico hay que hacer caer de su pedestal y, lo que ahora más nos interesa observar, qué presas quedan a merced del crítico y cuáles ni siquiera merecen obtener esa condición.

Me ha quedado un excursus demasiado largo: decía que hay un componente de injusticia en el hecho de que sea el mercado el que distribuya los méritos etcétera. También es cierto que el público lector conserva aún cierta autonomía, lo que no está claro es que seamos capaces de pensar esa autonomía en sus justos términos. Así, si el problema fuese solamente aquel que Roberto Bolaño enunciaba en “Los mitos de Cthulhu”, o el que Ben Marcus más recientemente formuló en un opúsculo magistralmente traducido y glosado por Rubén Martín Giráldez y cuyo título frustra nuestras expectativas de llegar al final de este artículo sin perder la cordura, a saber, el empeño del mundo editorial en plegarse a los caprichos de un público que solo demanda obras amenas, entretenidas, sencillas y realistas, si fuera así (cojamos aire), nuestro diagnóstico podría ser pesimista, agorero, catastrofista en términos de elitismo intelectual, pero habría que convenir en que el mercado se estaría adaptando a los deseos de las masas ,y quién les manda a las masas ser masas, ¿verdad? Yo sostengo, no obstante, que no es ese el asunto, en absoluto: ese público lector que demanda novelas amenas, entretenidas, sencillas y realistas ya no necesita que las grandes editoriales literarias satisfagan sus necesidades, de hecho nunca ha confiado en ellas para satisfacerlas. El asunto es por qué editoriales sólidas y prestigiosas, orgullosas de haber publicado a Juan Carlos Onetti y a Ana María Matute, a Toni Morrison y a Thomas Bernhard, se lanzan ahora a la caza del youtuber, de la estrella de televisión o de Instagram, como si la respetabilidad solo hubiera sido un trampolín para zambullirse en el fango, al revés que los cárteles del narcotráfico, modélicamente empeñados en lavar el origen de su fortuna.

¿Es posible que el llamado “sector del libro” haya caído en manos de gente que, efectivamente, no lee? Recientemente Héctor G. Barnés alertaba de lo normal que es que los agentes económicos del mundo de la cultura sean gente inculta. Es posible, al menos es verosímil, pero me faltan, lo siento, datos que avalen esa aseveración, más allá de la impresión subjetiva, la de Barnés o la mía. Desde luego, la verosimilitud de esa impresión es relevante: a nadie le extrañaría en absoluto que se viera confirmada en un hipotético estudio sobre los hábitos y conocimientos de los llamados agentes culturales del mundo del libro y de la música, no digamos ya de las llamadas artes, ARCO y esas movidas modernistas. De todos modos, aun partiendo de esa hipótesis, tenemos al crítico. Al crítico como “tribuno de la plebe” (hemos llamado a Bértolo otra vez en nuestro auxilio), aquel que relaciona la obra literaria con el bien común y que no es por tanto ni un mero mercachifle a sueldo de las editoriales ni tampoco un titiritero obcecado en adular a un público lector la mayoría de las veces puramente imaginario. Con todas sus limitaciones, el crítico hace las veces de “semáforo moral” del mundo del libro, igual que aquel tullido interpretado por Tom Waits en El rey pescador: tiene que ser su imagen la que le venga a la cabeza al director editorial cuando esté a punto de tomar una mala decisión. No es mucho, pero ayuda.

Lo que parece claro es que el canon puede reforzarse a golpe de chequera, pero que la chequera no puede comprar la pertenencia al canon. Ni un batallón de críticos a sueldo de la más poderosa editorial conseguiría poner a Ruíz Zafón a la altura de Faulkner, y no conviene olvidar que, en general, la mayoría de los críticos, aunque cene con los notables, sigue demostrando buen gusto, no me hagan inquisiciones antes de tiempo. Tampoco queda demostrado que las grandes editoriales puedan abdicar de su condición de expertas elevando a canónicas, literarias y artísticas a ciertas lecturas que en el mejor de los casos nos dejarían fríos: la solidez de una editorial, lo que la hace apetecible para el escritor en ciernes, es la de su catálogo. El escritor que empieza, y mucho más el que continúa, aspira a codearse con sus muertos favoritos y con los dos o tres escritores vivos a los que no consigue despreciar aunque lo intente: uno quiere publicar en Seix Barral por Don DeLillo, quiere publicar en Random House por Coetzee, quiere publicar en Lumen por Alice Munro, y quiere publicar en Anagrama por Vonnegut, etc. Uno arruga la nariz cuando comprueba que su editorial de referencia, o alguna de ellas, empieza a ser otra cosa, no demasiado diferente a Amazon, no mucho más tentadora que la autoedición o el anonimato relativo en el catálogo de una pequeña editorial de pulso artesano. Cuando el que arruga la nariz es el crítico y, además, lo dice, es que ha llegado el momento de resetear.

fal·làcia ad hominem

[La prèvia. En el número 8-9 de la revista Serra d'or (1962, Agost-setembre), Josep M. Ferrer fa la crítica de la versió de Villalonga de El guepard, acabada d'editar per Joan Sales. La novel·la, en general, no li ha entusiasmat gaire i, en particular, carrega fort (molt fort) contra la traducció de Villalonga. Tres números més tard, en Joan Sales escriu una carta al director]

Joan Sales
Carta al Director
Serra d’or
Núm 12. Desembre 1962

El lector diu...
COMENTANT UNA CRÍTICA

Sr. Director de Serra d’or:

En el darrer número de la vostra revista veig un comentari relatiu a la versió catalana d’El Guepard, signat per Josep M. Ferrer. M’han dit que es tracta d’un estudiant de tercer curs de Dret que encara no ha complert vint anys.

Serra d’or és l’única publicació periòdica de gran circulació que apareix en català; prou imagino quines dificultats ha de crear al seu director aquesta unicitat. ¡Una sola revista ha de suplir-les totes! Comprenc, doncs, que a falta d’altra publicació específicament jovenívola, les pàgines de Serra d’or estiguin obertes als menors de vint anys. No sols ho comprenc, sinó que ho agraeixo i aplaudeixo.

Però, no hi ha d’haver una certa mesura en totes les coses? ¿No és exagerar una hospitalitat i una condescendència molt bones, si són mesurades, això d’encarregar la crítica d’un llibre tan important com El Guepard a un principiant encara no sortit de l’adolescència? Per cert; sabuda la seva edat, cal felicitar-lo i encoratjar-lo: el seu treball, si hagués aparegut en una revista estudiantívola, hauria estat remarcable.

Potser més greu encara que haver encarregat la crítica d’un llibre tan madur i complex com El Guepard a una persona tan forçosament inexperta, em sembla haver-li concedit llicència per pontificar en qüestions de llenguatge. Espero que la senyoreta Anna Moll —que fou la correctora d’El Guepard— replicarà per la seva banda; jo em limito a preguntar: ¿no corren el perill que, per calmar la impaciència d’algun adolescent que es deleix per pontificar, donem als lectors en general la impressió que en català no tenim crítics bregats ni filòlegs responsables?

Joan Triadú, Joan Fuster, Josep M. Llompart (per citar-ne només un de cada un dels tres Països Catalans: el Principat, València, les Illes), són tres crítics que han guanyat un sòlid prestigi per la seva equanimitat, pel seu seny (aquest seny, ai, que tanta falta ens fa). Tractant-se d’un llibre com El Guepard —una de les màximes novel·les mundials d’aquest últim quart de segle—, ¿no hauria convingut encarregar-ne la crítica a un d’ells, en comptes de donar als lectors aquesta ingrata sensació de penúria? Per obra i gràcia d’un excés d’hospitalitat i condescendència, la llengua catalana haurà estat aquella de les llengües cultes on El Guepard haurà trobat una ressonància crítica més indigent.

I pel que fa a les qüestions de llenguatge, si tant és que considereu convenient debatre-les des de les planes d’una revista de gran públic en comptes de reservar-les a les planes de les gramàtiques, ¿per què no les posa Serra d’or —almenys mentre sigui l’única revista catalana d’àmplia difusió— sota control de la secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans? O acatem les autoritats o proclamem l’anarquia: i en una llengua no hi ha altres autoritats que la seva acadèmia i els seus bons autors. ¿O és que Serra d’or vol erigir, enfront d’aquestes dues autoritats legítimes, una altra autoritat que no sospitem? Si així fos, sapiguem-ho: sapiguem d’una vegada qui és aquesta tercera autoritat de tots desconeguda que dóna ordres al marge de l’Institut d’Estudis Catalans i enfront dels clàssics. Hem vist condemnats mots i girs usats per Ramon Llull, per Jordi de Sant Jordi, per Jaume Roig, per Joanot Martorell o altres escriptors dels nostres grans segles, sense que se’ns hagi dit mai qui els condemna.

Espero, estimat senyor Director, que no veureu en aquesta carta més que el meu desig de contribuir a millorar aquesta revista que tots estimem tant i que per ser l’únic periòdic català de gran públic tots voldríem, no ja igual, sinó superior a qualsevol altre.

Amb tot l’afecte del vostre

Joan Sales (Barcelona)

[NOTA DE LA REDACCIÓ.— Hem de confessar que aquesta carta del nostre amic i col·laborador, Joan Sales, ens ha sorprès. Conté algunes afirmacions que mereixen rectificació i aclariment.

En primer lloc cal aclarir que el nostre col·laborador Josep M. Ferrer no és un “principiant encara no sortit de l’adolescència”. Té 23 anys. Aclarit això, creiem que Joan Sales, que pertany a una generació que als 23 anys havia pres damunt seu feixugues responsabilitats, no veurà ja en el treball de Josep M. Ferrer “la impaciència d’algun adolescent que es deleix per pontificar”.

En segon lloc, Josep M. Ferrer féu la crítica d’El Guepard, no pas endut per cap impaciència, sinó per encàrrec especial de Joan Triadú, un dels “tres crítics que han guanyat un sòlid prestigi per la seva equanimitat, pel seu seny”.

Respecte a la conveniència de debatre qüestions de llenguatge “des de les planes d’una revista de gran públic, en comptes de reservar-les a les planes de les gramàtiques”, només volem recordar que Pompeu Fabra publicà les seves Converses filològiques a les planes del diari barceloní “La Publicitat”.

I si ens referim a d’altres idiomes, com el francès, no cal sinó observar que diaris com “Le Monde” (tiratge de 230.000 exemplars) o setmanaris com “Le Figaro Littéraire” (tiratge de 121.000 exemplars) publiquen seccions periòdiques dedicades a temes gramaticals. Ara; on no és, sembla, apropiat ni corrent que es debatin aquestes qüestions és en una novel·la...

Finalment, la carta de Joan Sales adquireix un to polèmic cap al qual no voldríem de cap manera seguir-lo. Estem segurs que els nostres lectors supliran prou, amb llur bon sentit, la nostra rectificació, perquè, altrament, tots plegats fórem massa sensibles a unes afirmacions —que tanmateix ens dolen— mancades de fonament.]

___________________

P.S.: FAL·LÀCIES ARGUMENTATIVES

Les fal·làcies són errors en els arguments, violacions en les regles dels bons arguments o, per extensió, arguments que es consideren inacceptables. Els raonaments construïts amb fal·làcies aboquen a conclusions que no són vàlides. Les fal·làcies són tan habituals i les persones hi estan tan acostumades (fins i tot en contextos en què l’argumentació és relativament cuidada), que de vegades es fa difícil detectar-les. Una de les característiques de les fal·làcies, a més, precisament, és que recorden molt les argumentacions vàlides.

Fal·làcia d’atac a la persona (també anomenada ad hominem). Té relació amb l’argument d’autoritat, del qual ja s’ha parlat. Es produeix quan s’ataca una conclusió no pas pel que s’hi afirma, sinó directament per la persona que l’ha feta.