avui parlem d'idaho

 

Emily Ruskovich. Idaho. Traducció d'Àfrica Rubiés Mirabet. Les Hores, 2020. 

amorrada al guió

 

PREGUNTES I TEMES DE DEBAT

 

Tot i que al centre de la novel·la hi ha un acte de violència impactant, aquesta és també una història sobre molts tipus d’amor diferents. Quines són aquestes diverses formes d’amor? Quin paper juga l’amor en aquesta novel·la i com contribueix l’amor a les sensacions que et queden al final?

Quan la memòria de Wade comença a fallar, Ann suporta la humiliació i el dolor físic a causa de les seves accions que, per a algú aliè a la relació, semblarien maltractaments domèstics. Comenteu la manera com afronta aquests episodis. Com interpreta Ann aquests actes de violència, i què en diu d’ella com a personatge? Us heu sentit nerviosos i incòmodes per la línia fina que camina entre el seu amor i la seva seguretat? 

Quins exemples de sacrifici hi ha en aquesta novel·la? 

Penseu en l’estructura del llibre: les veus narratives canviants i la cronologia canviant, que abasta gairebé cinquanta anys. Com influeix l’estructura del llibre en la vostra comprensió de cada personatge i de la seva història? Debateu també sobre la inclusió de perspectives menors, com el gos rastrejador i Eliot. 

Quin paper té l’art en aquesta història? Penseu en la música, la pintura i la poesia. Com enteneu les motivacions de Tom Clark? 

Prop del final de la novel·la, Ann recorda haver après sobre la història del nom d'Idaho. Com informa aquesta història de la seva pròpia vida? Per què Idaho és el títol d’aquesta novel·la? Comenteu també el paper que juga el paisatge en la vida interior de tots els personatges. Com caracteritzaries aquest paisatge?

L’amistat femenina i la germanor són temes principals. Comenteu les diverses relacions entre els personatges femenins, inclosos els nens. L’amistat femenina és la gràcia salvadora d’aquesta història?

Com interpreteu l'acte de violència que està al centre d'aquesta història? Creieu que la interpretació d’Ann és correcta? Per què creieu que l’autora va escollir explicar només tant com ella? Per què va decidir no donar una resposta absoluta?

Simpatitzes amb Jenny, malgrat el que ha fet? Per què o per què no? Si hagués de triar només un moment de la història que va caracteritzar Jenny, seria el seu acte de violència o alguna cosa més? Com creus que s’entén a si mateixa?

Us sorprèn el final de la història d’Ann? De Jenny? Per què o per què no?

_________________

P.S.: L'autora és tan amable que a la seva web té un apartat titulat Book Club Questions.  Són les que us he reproduït aquí dalt, en català de Google translate. Serveixin per a anar escalfant motors de cara a la trobada de demà. 

conversa entre emily ruskovich i eduard màrquez

     

una tragèdia i la seva ona expansiva

PERE ANTONI PONS
Una tragèdia i la seva ona expansiva
Arallegim
29|10|2020

Les tragèdies són com les explosions: maten o deixen baldat a qui tenen a prop, però la seva ona expansiva afecta molta gent que n'és lluny i que ni tan sols sap ben bé què passa. L'eix dramàtic al voltant del qual la jove Emily Ruskovich ha muntat la seva novel·la de debut, Idaho, guardonada amb el prestigiós International Dublin Literary Award del 2019, és una tragèdia de la pitjor espècie: la mort d'una nena petita, la May, a mans de la seva mare, la Jenny.

En aquest cas, és una tragèdia agreujada per dues raons. La primera és la seva naturalesa gairebé accidental, imprevisible i incomprensible: la Jenny és una bona mare i, quan es produeix –o quan comet– el fet esgarrifós, és amb el seu marit i les seves dues filles arreplegant llenya a la muntanya, en una jornada familiar aparentment plàcida i perfecta. La segona raó és que la mort de la May, de sis anys, provoca la desaparició immediata de la seva germana gran, la June, de la qual no es torna a saber res més. En Wade, marit de la mare assassina i pare de la filla difunta i de la filla perduda, és un dels tres protagonistes de la novel·la, juntament amb la mateixa Jenny i amb l'Ann, la seva nova esposa.

Amb tots aquests materials, Ruskovich podria haver fet una novel·la frontal, intensa i truculenta, que abordés els racons més secretament cruels de la condició humana i que a la fi donés una visió espantosa i irredimible dels homes i les dones i de la seva manera de ser en el món. Però Ruskovich ha optat per prendre la direcció contrària i ha fet una novel·la laberíntica, al·lusiva i melancòlica en què el dolor i la crueltat conviuen amb la voluntat de comprendre, la necessitat de perdonar, les múltiples formes que pot adoptar la culpa, la força deductiva de la imaginació, els consols i els horrors de la memòria, els tortuosos meandres de l'empatia, i la convicció –afligida i inquietant, però commovedora– que els homes i les dones, fins i tot després de cometre el crim més repugnant, són capaços d'assumir el mal que han fet i d'estimar.

Una lectura incòmoda

No ens trobem, alerta, davant d'una novel·la esperançada sobre la redempció: si ho fos, Idaho no seria tan incòmoda de llegir, i les diverses epifanies argumentals i emotives que fan avançar l'argument i que, progressivament, van donant forma i sentit a la història i als traumes i les accions dels personatges no anirien acompanyades d'una esgarrifança d'inquietud. Però sí que Ruskovich defuig el morbo i l'autocomplaença melodramàtica. El que conta és tristíssim i terrible, però ni es rebolca obscenament en la tristesa ni converteix la terribilitat en espectacle.

En aquest sentit, és fonamental la forma com l'autora organitza i desplega la novel·la, amb constants salts en el temps –ara cap endavant i ara cap endarrere, i abastant un arc temporal que va del 1973 fins al 2025– i des d'una pluralitat sempre en moviment de perspectives parcials però complementàries. El punt de partida argumental, tal com ja he anticipat, és la mort de la May a causa de la Jenny –un destraló que cau i mata una vida i en destrossa unes quantes més–, però la proposta formal de Ruskovich fa que aquest fet no funcioni com a base sinó com a estructura de l'edifici narratiu, una estructura que creix i es modifica a mesura que s'hi afegeixen plans temporals i s'hi incorporen punts de vista. Així, el que inicialment semblava un crim immotivat, producte d'un esclat de bogeria, a poc a poc es revela com el resultat de la reacció impulsiva a uns sentiments ferits i a un dolor molt fondo, i així, també, el que inicialment semblaven dues històries d'amor independents a poc a poc es revelen subtilment –tràgicament– connectades.

Complexa però neta de sofisticacions gratuïtes –tot està al servei del relat i del drama humà que explica i expressa–, Idaho té la virtut de ser un artefacte literari intel·ligent i precís i, alhora, un retrat molt càlid d'una galeria de personatges fets malbé per una ferida incurable. Emily Ruskovich ha entrat per la porta gran en el món de les lletres nord-americanes.

la cançó del pare

 

        

 Take Your Picture off the Wall, Mike Ruskovich.

 

La cançó que l'Ann canta a en Wade a les classes de piano és, en realitat, del pare de l'escriptora:

Treu la foto del racó
i emporta-te-la d'aquí.
Tenyeix-te el cabell de tardor
perquè el temps no el torni gris.

No vull que pateixis per mi,
tiraré endavant sense tu.
Fes-me un petó de bona nit
per últim cop, i ves-te'n lluny.

 

Emily Ruskovich. Idaho. Traducció d'Àfrica Rubiés Mirabet. Les Hores, 2020. P. 54

una història bella i terrible

MARTA VILÀ
Una història bella i terrible
Núvol
15|10|2020

Guardonada amb el Dublin Literary Award l’any 2019, un famós premi atorgat pels bibliotecaris d’arreu del món a la millor novel·la de l’any, Idaho ens mostra les conseqüències d’una tragèdia. Emily Ruskovich ens narra els efectes d’un fet brutal i gairebé inconcebible, però per sobre de tot, ens fa reflexionar sobre l’amor, el perdó i l’oblit.

Idaho narra la història d’una família assotada per una gran tragèdia, per un acte tan brutal que fa que m’estremeixi cada vegada que hi penso. Però també narra els efectes que aquesta tragèdia té en altres persones. La Jenny, abatuda per la culpa i reclosa en ella mateixa; en Wade, lluitant per no oblidar els últims records que li queden; l’Ann, fent volar la seva imaginació per tal de reconstruir el passat… Així, tot i que la novel·la gira al voltant d’un fet esfereïdor, no hi ha un únic protagonista ni un únic punt de vista, sinó que tenim una imatge panoràmica del que va passar, i de les conseqüències que va tenir, a través de les percepcions i les experiències de tota una sèrie de personatges que quedaran lligats entre si per sempre.

En certa manera, el relat s’assimila a un trencaclosques. Ruskovich va teixint la història de mica en mica, revelant detalls amb comptagotes. Així, ens va donant trossos d’informació que nosaltres haurem d’assimilar per poder arribar a tenir una imatge més completa del que va passar. L’autora, però, opta per una progressió no lineal del temps, complicant la història, desordenant-la; però a cas la vida real no és complicada i desordenada?

I és precisament aquesta progressió no lineal del temps i de l’acció la que ressalta certes dicotomies que tensen el relat: la bellesa de la vida i el perill de la mort; l’alegria i la tristesa, el present i el passat, la innocència i la corrupció… Però també trobem en Idaho, l’indret on transcorre l’acció, una gran dualitat: resulta ser remot i bonic, però alhora salvatge i hostil, simbolitzant, d’aquesta manera, la faceta més pura i més cruel de la vida.

Tanmateix, cal deixar clar que l’objectiu d’Idaho no és en cap cas resoldre el crim, ni treure a la llum el mòbil d’aquest, sinó relatar com la vida continua (o s’atura) i com cada personatge batalla amb el seu jo interior per tirar endavant, per perdonar, per aprendre a conviure amb una nova versió d’ell mateix.  

De fet, és interessant saber que quan va començar a escriure la novel·la, Ruskovich no sabia ni que hi hauria un assassinat, simplement escrivia sobre un sentiment que habitava en el seu interior: el dol. Tot i que, com ella afirma en una entrevista amb l’escriptor Eduard Márquez que podeu veure més avall*, no estava patint cap dol, sinó que notava dins seu un sentiment aclaparador que alguna cosa havia passat i necessitava explorar-lo.

La veritat és que jo encara em pregunto com és possible que passés el que va passar? Com és possible que la Jenny, la culpa de la qual la sents com a pròpia, i amb qui fins i tot simpatitzes i compadeixes, fos capaç de dur a terme aquella atrocitat? Malauradament, però, aquesta pregunta, com moltes d’altres, no obté resposta.

Això sí, Ruskovich ens delecta amb la seva bella i delicada prosa en un relat en què la música i l’art són el teló de fons d’una devastadora història.

Hi ha una citació que m’agradaria ressaltar, d’una gran bellesa poètica, que en certa manera, podríem dir que actua com a premonició del destí d’en Wade i del desenllaç de la novel·la: “Potser aviat no recordaré les coses doloroses que en el passat van ser boniques”. I així ho confirma l’autora. A més a més, Ruskovich explica que aquesta frase és un vers d’una cançó que va escriure el seu pare i que viu al cor de la novel·la. És, certament, un homenatge al pare, una manera de lloar la figura que la va introduir a l’escriptura, a la poesia, i que li va obrir les portes del que es convertiria en la seva vocació.

 

______________

P.S.: La conversa entre l'Eduard Màrquez i Emily Ruscovich, d'aquí poc. Paciència.

l'emily llegint un fragment d'idaho

 

    

a un tir de tecla

 

Clic!

idaho, d'emily ruskovich

 

Les Hores