dijous, 18 de juliol de 2019

crear expectació


La apuesta editorial. La «gran novela americana» por excelencia de los años treinta fue obra de una completa desconocida. El editor, también de MacMillan, Harold Latham había pasado por Atlanta en una gira nacional en busca de nuevos valores, y allí conoció a Margaret Mitchell, una periodista local que tenía un novelón a medio escribir. Latham y sus ayudantes le sugirieron a lo largo de varios meses distintas correcciones que Mitchell aplicó disciplinadamente. Una vez puesto el punto final, la autora no era muy consciente del potencial de la obra. «No sé cómo esperan venderla los de la editorial», le dijo a su marido. «No te preocupes. Tenemos tantos primos que solo en Georgia comprarán cinco mil ejemplares», respondió este.
En realidad, los editores de MacMillan sabían perfectamente que con Lo que el viento se llevó tenían un tesoro en las manos, y pusieron en marcha una técnica de marketing editorial no ensayada hasta entonces: enviaron 10.000 ejemplares de promoción a libreros y opinion makers de todo el país, y contrataron a un publicitario exclusivamente para promover el libro.
Ni que decir tiene que la planificación fue un acierto. Y desde entonces la técnica de inundar el país de ejemplares previos para crear expectación ha sido empleada otras veces para lanzar a autores desconocidos: se hizo favorablemente con la primera novela de Scott Turow Presunto inocente y con la novela de Colleen McCullogh El pájaro canta. Aunque también son incontables las veces en que el método no ha funcionado. Contra lo que algunos editores y críticos parecen creer, el marketing, por sí solo, muy raramente levanta éxitos de ventas.

Sergio Vila-Sanjuán. Código best seller: las lecturas apasionantes que han marcado nuestra vida. Temas de Hoy, 2011. P. 94.

dimecres, 17 de juliol de 2019

un regal



Les guardes


La portada


Les nou guies de lectura de la temporada 2018-2019, magníficament enquadernades. Regal d'en Jordi Cassany (fet per ell mateix!). Emoticona aquí: cor vermell.

dimarts, 16 de juliol de 2019

sobre la lectura (II)


Algunos lectores leen un libro y desean que fuese distinto, más cercano a sus propias vidas e intereses. Los escritores tienen la suerte (y a veces la desgracia) de conocer a sus lectores, en persona o a través de críticas en periódicos o estudios de corte más académico. Un crítico literario que escribió sobre uno de mis libros, La mujer temblorosa o La historia de mis nervios (que trata de la ambigüedad de los diagnósticos y de cómo las enfermedades se enmarcan en disciplinas diferentes), estaba molesto porque no traté el tema del sufrimiento de quienes cuidan a los enfermos. Aquel asunto era tan ajeno a las cuestiones tratadas en el libro que no pude evitar preguntarme si no existiría algún motivo personal que justificara la irritación de aquel crítico. El periodista quería leer un libro sobre los cuidadores de enfermos y no sobre las personas aquejadas de una enfermedad. A veces los libros se entremezclan unos con otros en nuestra memoria. No hace mucho una amiga me contó que había vuelto a leer Trampa-22, ansiosa por releer su escena preferida. Nunca la encontró. Llegó a la conclusión de que se le habían mezclado dos libros en la cabeza. ¿Y el fragmento que tanto le gustaba? ¿A qué novela pertenecía? No pudo recordarlo.

Siri Hustvedt. «Sobre la lectura». A: Vivir, pensar, mirar. Traducció de Cecilia Ceriani. Anagrama, 2013. P. 156.

dilluns, 15 de juliol de 2019

bartleby, l'antisistema


«Bartleby l'escrivent. Una història de Wall Street és un relat de Herman Melville que es va publicar el 1853. Tot i que sovint passa desapercebut, el seu subtítol no és banal, perquè cal entendre Wall Street com a sinècdoque dels valors dels Estats Units del segle XX i per la relació del personatge Bartleby amb el món abstracte i letal de les finances.
Bartleby és contractat com a copista en una oficina d'advocats del centre financer. És un treballador «pàl·lidament pulcre, lamentablement respectable, incurablement solitari» que un dia decideix declinar les ordres del cap amb una frase ja cèlebre: «Preferiria no fer-ho». Si bé al principi la negació és una resposta automàtica merament verbal, ja que continua executant a la perfecció les ordres que li arriben, al final és una negació d'acció i de cos: renuncia a copiar i aquesta renúncia impedeix que el gabinet d'advocats funcioni. Bartleby no fa el que li manen i es queda a viure a l'oficina, fins al punt que tot el bufet acaba desplaçant-se a una altra ubicació perquè Bartleby s'hi enroca, en una mena d'«okupació» sense manifestos ni eslògans, sense cap mena d'intenció. Al final el porten a la presó, es mor de gana i el seu antic cap descobreix que abans havia treballat com a subaltern a l'Oficina de Cartes Mortes de Washington, possible origen de la seva resignada desesperació.
La negació de Bartleby és passiva, és una resistència tranquil·la que porta implícit el sacrifici de la pròpia veu. Bartleby aconsegueix convertir l'amo en esclau, ja que el seu cap laboral sent tanta llàstima per aquell patètic, pàl·lid i incomprensible «negacionista» professional, que se'n sent responsable fins al final dels seus dies apàtics. Però, alhora, Bartleby és sancionat perquè fa de negatiu del seu temps, és improductiu, no alimenta el sistema. És acusat de rodamon, malgrat que no surt mai de la seva pròpia cambra. El seu aïllament, la seva desaparició, són una amenaça per a un sistema que sempre demana més consens, més likes, més imatges. Ell no té rostre perqué ningú no el mira i, per això mateix, s'escapa a tota forma de control.
Bartleby ha cridat l'atenció i ha arrencat anàlisis de filòsofs com Deleuze, Derrida i Agamben, d'assagistes com Blanchot i d'escriptors com Borges, Beckett i Vila-Matas. Alguns el veuen com un revolucionari contra l'ordre establert (Deleuze); d'altres com el resultat del desbordament del concepte a través de la renúncia passiva (Blanchot); com un nou Abraham, un sacrificat (Derrida); o fins i tot com la força del poder (Agamben). La seva és la història d'una desafecció general que el condueix a la mort i que comença motivada per una renúncia expressada verbalment: «Preferiria no fer-ho». Bartleby ha estat estudiat com una figura que produeix una sèrie d'efectes i emprentes («l'efecte Bartleby»), però també el podríem considerar literalment com aquell que és incapaç d'adaptar-se a la lògica sistèmica que el capitalisme i els seus instruments de poder s'han encarregat de validar i universalitzar. Tant és així que la possibilitat de dir no no entra en l'equació, qualsevol negativa és titllada de mal educada, de provocació, contra el sistema. Bartleby és un antisistema.»

Ingrid Guardiola. L'ull i la navalla. Un assaig sobre el món com a interfície. Arcàdia, 2018. P.253-254.

diumenge, 14 de juliol de 2019

king, lector


«Jo llegeixo lentament, però normalment cauen setanta o vuitanta llibres l'any, gairebé tots narrativa. No llegeixo per aprendre l'ofici. Llegeixo perquè m'agrada. És el que faig cada nit, ben assegut a la meva butaca blava. Tampoc llegeixo narrativa per estudiar-la, sinó perquè m'agraden les històries, senzillament. Tanmateix, hi ha un procés d'aprenentatge. Cada llibre que agafes té la seva pròpia lliçó o lliçons, i sovint els mals llibres ensenyen més que els bons.»

Stephen King. Escriure. Memòries d'un ofici. Traducció de Martí Sales. L'altra, 2018. P. 168.

dissabte, 13 de juliol de 2019

amb boli

Bibliomanías: taras, neuras y tics de quienes leen con locura. Laura Pacheco (il·lustracions); Andrés de la Casa-Huertas (text). Pepitas, 2019.

divendres, 12 de juliol de 2019

la formidable història de com una finlandesa esdevé traductora del català


ANNA BALLBONA
La formidable història de com una finlandesa esdevé traductora del català
El Temps
24|6|2019

‘El violí d’Auschwitz’, de Maria Àngels Anglada, és una de les obres més traduïdes en català. Parlem de la responsable de la traducció d’aquesta obra al finés, Satu Ekman.
El violí d’Auschwitz va tenir una molt bona acollida a Finlàndia, on es va publicar a principis del 2018. “S’ha convertit en llibre molt popular, les vendes i les crítiques han estat molt bones”, explica, satisfeta pels quatre cantons, Satu Ekman, que és qui ha traslladat la novel·la de Maria Àngels Anglada al finès. Ara pot sorprendre, però El violí d’Auschwitz és de les obres en català més traduïdes, només per darrere de La plaça del Diamant, La pell freda i Jo confesso
“Tracta un tema que tothom coneix d’una manera diferent, i la llengua és molt diàfana i bonica. Aquesta llengua poètica i clara em va agradar molt. Amb poques paraules és capaç de dir coses molt grans”, ressalta Satu Ekman, que, per raonar l’èxit al seu país, hi afegeix un altre element: l’atracció de Finlàndia per la novel·la històrica i la literatura amb un teló de fons bèl·lic. El violí d’Auschwitz és una de les 153 traduccions del català que es van publicar l’any passat, segons la darrera actualització de les dades que recull l’Institut Ramon Llull (consultades a mitjan de juny, són dades que no tenen caràcter absolut perquè el llistat el confecciona a partir de diverses procedències, més enllà dels llibres que han rebut els seus ajuts a la traducció). S’ha de recordar que la novel·la d’Anglada, publicada el 1994, va arribar a vendre més de 100.000 exemplars només en català (una xifra ara inimaginable).
La història mateixa de com Satu Ekman esdevé traductora del castellà i del català és un encís: la demostració de com un atzar feliç pot afavorir el naixement de traductors abnegats, com és el seu cas, i pot proveir la literatura catalana d’ambaixadors infatigables. Per fer-nos-en una idea: Finlàndia només té tres traductors del català. I del castellà, només cinc que tinguin com a primera llengua el castellà. La majoria de traductors d’aquest país ho són de l’anglès i del suec. 
“Un dia vaig agafar una novel·la de la biblioteca dels meus pares, Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, en finès. Va ser un flaix, un canvi de món, com una droga. Era tan diferent de tota la literatura que havia conegut abans!”, rememora Satu Ekman. I aquí es va engegar el moviment. “A l’institut vaig trobar un curs d’art alternatiu dedicat al castellà. Em vaig interessar molt per la cultura i la música llatinoamericana. I quan vaig aprendre una mica dels bàsics de castellà vaig anar a comprar la traducció en l’original”. L’impacte de llegir García Márquez en la llengua primigènia va fer la resta: “Vaig veure que la traducció no és escriure paraula a paraula ni frase a frase, sinó que és una feina creativa. I vaig pensar que seria un somni fer algun dia una traducció literària”. Així va ser com es va decidir per cursar estudis de literatura i de Filologia Hispànica, que la van portar a passar dos anys a Veneçuela... Imaginin, una finlandesa en aquest país sud-americà!
I la topada amb el català? “Quan estudiava feia de guia en diferents tipus de festivals. Una vegada, en un festival de música tradicional, va venir un grup de dansaires d’un poble que es diu Ullastrell, a prop de Terrassa. Eren tots joves com jo i ens vam fer molt amics i encara ho som. Va ser el primer contacte amb Catalunya.” Després va fer un curs bàsic de català per poder comunicar-se amb ells i la seva obstinació perseverant de voler-lo aprendre va fer la resta (programa d’aprenentatge per Internet de la Generalitat —Parla.cat—, visites a Catalunya, intercanvis de conversa amb catalans...).
Quan estava treballant en El violí d’Auschwitz va ser convidada a fer una estada a la residència Faber d’Olot. “L’estada a la residència em va donar molt. Era la meva primera novel·la del català al finès i estar en un ambient catalanoparlant em va ajudar molt”. Va aprofitar per contactar amb la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada-Fages de Climent —dirigida per l’ara consellera de Cultura Mariàngela Vilallonga— i per visitar la biblioteca de Figueres, on va poder consultar el manuscrit original de l’obra. “Va ser molt emocionant. A l’hora de dinar em vaig trobar sola, amb l’Anglada, en aquella biblioteca tan gran. Hi va haver un moment, potser per l’aire condicionat, que una pàgina del manuscrit va girar-se sola. En finès, el verb traduir i girar és la mateixa paraula. Vaig pensar: aquí estem, la Maria Àngels i jo, fent la mateixa cosa.” Consultar el manuscrit original li va proporcionar molta confiança: “Vaig veure que justament on jo tenia dubtes és on la Maria Àngels havia fet canvis”. 
A proposta d’una editorial, com havia estat el cas del llibre d’Anglada, ara Satu Ekman està traduint La maledicció dels Palmisano, de Rafel Nadal. Està previst que es publiqui la tardor que ve. Per treballar en aquesta traducció, la tardor passada va fer una estada d’un mes a Catalunya, convidada pel Llull. “Una estada molt útil”, proclama. Instal·lada a la Universitat Autònoma de Barcelona, va oferir, a més, una masterclass als estudiants de Traducció i Interpretació i una xerrada a la seu del Llull. De pas, l’estada li va permetre millorar —sempre entestada a fer-ho— el seu català parlat (la conversa per aquest reportatge és en català). 
Del contacte “profitós” amb altres traductors, també va treure algunes conclusions dels contrastos entre el sistema literari català i el finlandès. “Els col·legues que he conegut m’han dit que aquí el que es paga als traductors és la meitat del que guanyem a Finlàndia.” Al seu país, explica, un sistema de beques —de l’Estat i de fundacions privades— garanteix la continuïtat professional del traductor. Pel que ha vist i conegut, “un traductor literari a Finlàndia es pot guanyar la vida i té més temps per poder fer la traducció” que no pas a Catalunya. 
Va conèixer Nadal, amb qui va intercanviar impressions sobre el seu llibre, i va tornar a Finlàndia carregada de llibres en català: L’art de portar gavardina, de Sergi Pàmies; Contes russos, de Francesc Serés; Puja a casa, de Jordi Nopca; Permagel, d’Eva Baltasar; La vida sense la Sara Amat, de Pep Puig... “Veig que hi ha moltes dones joves que estan escrivint i m’interessa molt”, afegeix.

dijous, 11 de juliol de 2019

sobre la lectura (I)


Tengo recuerdos vívidos de algunos libros que perduran en mi memoria. Las novelas suelen adoptar una forma pictórica. Veo bajar corriendo a Emma Bovary por una verde colina rumbo a la farmacia, con las mejillas encendidas, el pelo alborotado por el viento. La hierba verde, las mejillas, el pelo, el viento no están en el texto. Los puse yo. Normalmente la filosofía no me trae imágenes a la mente, sino palabras, aunque Kierkegaard, por ejemplo, me ha transmitido algunas imágenes puesto que es un filósofo-novelista, un pensador-narrador. Veo a Victor Eremita, el editor que escribe bajo seudónimo de O lo uno o lo otro, con su hacha mientras destroza el mueble en el que se esconden dos manuscritos. Otros libros se me han borrado de la mente casi por completo. Recuerdo haber leído Una tumba para Boris Davidovich de Danilo Kiš, que me gustó mucho, pero no puedo mencionar ni un solo aspecto de la novela. ¿Adónde se ha ido? ¿Podría una simple asociación hacer que volviera a mi cabeza? Me acuerdo perfectamente del título, del autor y de mi sentimiento de admiración por el libro, pero eso es todo lo que recuerdo.
[...] Hace poco volví a leer Middlemarch, de George Eliot. Ya la había leído tres veces, pero habían pasado muchos años desde la última vez. No había olvidado el amplio trazo de la novela ni sus personajes, pero no hubiera podido reproducir en detalle ninguno de sus múltiples argumentos. Sin embargo, volver a leer el libro desencadenó una serie de recuerdos específicos de lo que sucedería a continuación en dicho texto. Releer se convirtió en una forma de anticipación de la memoria, de recordar lo que había olvidado, antes de llegar al pasaje en cuestión.
[...] Pero ninguna experiencia de lectura, incluso del mismo texto, es siempre la misma. Descubrí un tono irónico en Middlemarch que no había detectado anteriormente, sin duda gracias a que tengo más años, y eso va acompañado de una acumulación interna de muchos más libros que han alterado mis pensamientos y creado en mí un contexto de lectura más amplio. La obra es la misma, pero yo no. Y esto es decisivo. El lector es el que desata o refrena el libro. Cuando leemos volcamos en el texto nuestras historias, prejuicios, rencores, expectativas y limitaciones. Yo no entendí el humor de Kafka la primera vez que lo leí siendo una adolescente. Tuve que hacerme mayor para reírme con La metamorfosis...

Siri Hustvedt. «Sobre la lectura». A: Vivir, pensar, mirar. Traducció de Cecilia Ceriani. Anagrama, 2013. P. 153-156.

dimecres, 10 de juliol de 2019

can penja-i-despenja


HELENA LÓPEZ
Los equipamientos de Badalona colapsan tras años de pésimo mantenimiento
elPeriódico.com
8|7|2019
Los vecinos lamentan el cierre de tres bibliotecas por problemas en el sistema de climatización en barrios vulnerables como Sant Roc y Llefià
El ayuntamiento admite el error y asegura que sus técnicos trabajan en elaborar un presupuesto para buscar una solución definitiva

Salvador Figuerola encuentra milagrosamente -o quizá sea más justo decir generosamente- el momento para atender al teléfono, siempre amable, pese a estar hasta las cejas de trabajo (es temporada alta de 'casals' de verano). "En territorios como el nuestro, cualquier equipamiento educativo es irrenunciable. Tanto una biblioteca, como un patio abierto; todo suma. Son recursos vitales para una zona tan necesitada de servicios comunitarios como esta", resume el director de la Fundació Ateneu Sant Roc, espacio de referencia en el ocio educativo -y en casi todo- en este barrio de la periferia badalonesa que este verano se ha quedado sin uno de sus pocos recursos culturales, la biblioteca. "Cerrada hasta nuevo aviso" por "problemas con el sistema de climatización", indica la página web del Ayuntamiento de Badalona. Y no es el única. Han cerrado también por la misma causa la biblioteca de Llefià y la de Can Casacuberta, la biblioteca central de la ciudad. 
"Bastantes condicionantes tenemos en el barrio con el impacto de los recortes, la falta de opciones, recursos y equipamientos culturales como para dejar degradar los edificios y no tenerlos en condiciones dignas para los vecinos y los trabajadores. Las bibliotecas son una voz contra la ignorancia que suman cultura, educación y vida cívica; son espacios de estímulo, apoyo y ayuda, no nos podemos permitir su degradación. No solo de pan vive el hombre", denuncia la asociación de vecinos Sant Antoni de Llefià en un sentido y pertinente comunicado. Su presidente, Jordi López, juzga "muy preocupante" que los vecinos y los niños del empinado barrio no puedan acceder a las bibliotecas y tener condiciones dignas para la lectura y el estudio o participar de las actividades culturales que suelen desarrollarse en ellas, y "más en verano, cuando aumenta el tiempo libre de los niños y jóvenes". "Entre todos tendríamos que velar por conservar, fortalecer y aumentar las pocas opciones culturales que tenemos en el territorio", considera el líder vecinal.
Trincheras culturales
Carme Galve, directora de la biblioteca Jaume Fuster, en este caso, en Barcelona, aunque hay teorías que son universales, y esta es una de ellas, exponía en un reportaje sobre la función social de las bibliotecas la teoría de los tres espacios. "Las bibliotecas públicas son, para muchos, el tercer espacio. Ese que no es ni casa, ni el trabajo. O ni casa, ni el colegio. Para otros, los más vulnerables, son casi el el primero. El lugar de referencia; la zona de confort. Las bibliotecas somos trincheras culturales del territorio", afirmaba Galve rompiendo la leyenda de que las bibliotecas son lugares en los que nunca pasa nada.
Esas trincheras culturales del territorio son las que los vecinos de la Badalona combativa, sobre todo en barrios en los que todo cuesta siempre un poco más, como Sant Roc o Llefià, es a lo que el tejido asociativo y vecinal de la ciudad no está dispuesto a renunciar. López recuerda además que el problema viene de largo y no es cosa solo de las bibliotecas. "La Torre Mena, donde está la escuela de adultos y el centro cívico, con las lluvias del pasado invierno se llenó de filtraciones y se inundó, y hemos tenido muchos problemas también con el campo de fútbol y las escuelas públicas, tres se pasaron semanas sin calefacción", denuncia el presidente de la asociación de vecinos de Llefià, quien insiste en que es un tema -la falta de mantenimiento en los equipamientos públicos de la ciudad- que arrastran desde hace muchos años. 
[...] Causas complejas
Acózar añade que el problema en las bibliotecas -cuya clausura se hizo a petición de los sindicatos tras la última ola de calor y ante la falta de respuesta para poner al día las instalaciones- no es solo el calor. "En invierno ya pusimos una denuncia por las temperaturas extremas, en aquel entonces por frío", recuerda el trabajador municipal, quien insiste en que acumulan "años de inacción". "El análisis de las causas es complejo y la inestabilidad política no ha ayudado, pero tenemos claro que no se trata de falta de recursos sino de una falta de organización", concluye el líder sindical.
Desde el movimiento vecinal exigen al ayuntamiento no demorar las acciones para solucionar los problemas de climatización y fuentes municipales responden que al no tratarse de algo puntual sino de generalizado y que viene de lejos -no de este mandato ni del anterior-, "no es se puede resolver de hoy para mañana". "Tenemos que hacer un presupuesto e incluirlo un el plan de inversiones y es nuestra intención hacerlo. Los técnicos ya están trabajando en hacerlo", concluye una voz municipal, quien señala que están dispuestos a resolverlo "de forma definitiva".

_______________
P.S.: A Vic no hem arribat a tancar la sala infantil, però hem aconseguit tenir un cert aire  cubà, si se'm permet la broma. 


dimarts, 9 de juliol de 2019

escriure sobre nens i no ser pare


«Cualquiera que haya escrito alguna vez una novela, un cuento o un poema y haya tenido ocasión de conversar sobre su obra con un lector entusiasmado o simplemente interesado, conoce la sensación de incomodidad que producen los intentos del lector de descubrir las conexiones que vinculan el relato con una supuesta «fuente», como modo de iluminar los procedimientos que transforman la vida en arte, o bien de reducir un acto de creación a algún problema de diseño industrial.
En mi caso, con frecuencia esta investigación se centra en el poderoso tema de los niños y, de modo más acusador, en cómo puedo yo escribir sobre ellos en tal o cual sentido sin tener ni haber tenido nunca un hijo.
Con frecuencia, a mi interlocutor ocasional le resulta sorprendente que pueda escribir de modo convincente sobre niños; aunque la mayoría de las veces la sorpresa no se expresa como halago, sino con un desconfiado tono de sospecha cuyo espíritu es que o bien tengo hijos (en otro condado, tal vez) y me niego a reconocerlo, o bien es forzoso que alguien con autoridad en la materia se avenga a examinar de cerca mis pequeñas invenciones para garantizar que son en realidad tan acertadas como parecen.
Por mi parte, procuro sentirme feliz ante tales cuestionamientos. Después de todo, un extraño ha leído o parece haber leído al menos una parte de alguno de mis libros y haberse conmovido, por lo que le estaré siempre agradecido. Con la misma facilidad, también él o ella pudo haberse conformado con ver Seinfeld. Y en la mayoría de los casos me limito a tratar de sonreír, de reír entre dientes y balbucear algo en el sentido de que yo también fui niño, y si esto no funciona digo algo sobre la cantidad de niños que hay por doquier para observar y estudiar y que mi oficio jamesiano consiste en ser un buen observador. Finalmente, si todo esto sigue siendo insuficiente, digo que si tan difícil fuera escribir sobre niños, yo sería el menos capacitado para hacerlo, pues no soy más listo que el resto de la humanidad.
[...] A veces, si me siento presionado o molesto, estoy a punto de decir directamente: Estos pequeños cabrones son invento mío. Eso es todo. Demándeme si quiere. Pero casi siempre una extraña contención me devuelve a mis explicaciones anteriores. Simplemente hay en mí cierta delicadeza que me impide decir:«Estos personajes son inventados; es imposible seguir sus huellas como la de los conejos hasta sus madrigueras. No se los encontrará ahí ocultos.» Es como si defender la invención y su frágil y maravillosa eficacia fuera poco delicado, poco elegante...»

Richard Ford. Flores en las grietas. Autobiografia y literatura. Traducció de Marco Aurelio Galmarini. Anagrama, 2012. P.187-188.

dilluns, 8 de juliol de 2019

fer cuento


«Estic malalt», diu a la mare. Ella li posa la mà al front. «Doncs serà millor que et quedis al llit», sospira.
Hi ha un moment més difícil d'afrontar, el moment en què el pare diu: «On és John?» i la mare diu: «Està malalt», i el pare gruny i diu: «Ja torna a fingir». Durant aquesta conversa s'està tan quiet com pot, fins que el pare se n'ha anat i el germà se n'ha anat i per fi pot iniciar una jornada de lectura.
Llegeix a gran velocitat i amb una concentració total. Quan està uns dies malalt, la mare va a la biblioteca dos cops per setmana a buscar-li llibres: dos amb la seva targeta, i un altre amb la d'ell. Ell evita anar a la biblioteca perquè li fa por que el bibliotecari li faci preguntes quan porta els llibres a segellar.
Sap que si vol ser un gran home, ha de llegir llibres seriosos. Hauria de fer com Abraham Lincoln o James Watt, que estudiaven a la llum de les espelmes mentre tots els altres dormien, i estudiar pel seu compte llatí, grec i astronomia. No ha abandonat la idea de ser un gran home; es promet que aviat començarà a llegir seriosament; però de moment no vol res més que llegir històries.
Llegeix tots els misteris d'Enid Blyton, totes les novel·les dels germans Hardy, tots els contes de Biggles. Però els llibres que més li agraden són les històries de la Legió Estrangera Francesa de P.C. Wren. «Qui és el més gran escriptor del món?», pregunta al pare. El pare diu que Shakespeare. «Per què no P. C. Wren?», diu. El pare no ha llegit P.C. Wren i, malgrat la seva experiència de soldat, no sembla interessat a fer-ho. «P.C. Wren va escriure quaranta-sis llibres. Quants llibres va escriure Shakespeare?», el desafia, i es posa a recitar els títols. El pare diu «Ah», amb irritació i menyspreu, però no dóna cap resposta.
Decideix que si al pare li agrada, vol dir que Shakespeare és dolent. Tot i així, comença a llegir-lo, en l'edició groguenca amb les vores doblegades que el pare ha heretat i que pot costar molts diners perquè és vella, mirant de descobrir per què la gent diu que Shakespeare és gran. Llegeix Titus Andronicus perquè té un nom romà, després Coriolanus, però se salta els discursos llargs com se salta les descripcions de la naturalesa en els llibres de la biblioteca.
Al costat de Shakespeare, el pare té els poemes de Wordsworth i els poemes de Keats. La seva mare té els poemes de Rupert Brooke. Aquests llibres de poesia ocupen un lloc d'honor a la lleixa de la llar de foc de la sala, juntament amb Shakespeare, La història de sant Miquel, en un estoig de pell, i un llibre d'A.J. Cronin sobre un metge. Intenta començar dues vegades La història de sant Miquel, però l'avorreix. No pot entendre qui és Axel Munthe, si el llibre és veritable o és una història, si va sobre una noia o sobre un lloc.
[...] Quan no té res més per llegir, llegeix els llibres verds. «Dóna'm un llibre verd!», crida a la mare des del llit de malalt. Els llibres verds són l'Enciclopèdia infantil, que ha viatjat sempre amb ells. Els ha llegit desenes de vegades; com que quan era petit en va arrencar pàgines, va fer-hi gargots, va trencar-ne les tapes, ara els ha de manejar amb compte.
En realitat, no els llegeix: la prosa l'impacienta massa, és massa efusiva i pueril, tret de la segona meitat del volum 10, l'índex, que està ple d'informació factual. Però es mira les il·lustracions, especialment les fotografies d'escultures de marbre, homes despullats i dones amb robes plegades a la cintura. Noies de marbre, lluents i estilitzades, omplen els seus somnis eròtics.
El més sorprenent dels seus refredats és la rapidesa amb què li passen o semblen passar-li. A les onze del matí ja ha deixat de tossir, ja no té mal de cap, es troba bé. Ja està tip del pijama suat i pudent, de les mantes encarcarades i el matalàs bombat, dels mocadors humits pertot arreu. S'aixeca del llit però no es vesteix: seria temptar massa la sort. Amb cura de no treure el cap al carrer per si el veu un veí o el delata algú que passa, juga amb el mecano, enganxa segells a l'àlbum o enfila botons en fils o cordes trenades d'una troca de llana. [...] Quan la mare va a la seva habitació, posa cara d'abatut i es prepara per defensar-se dels seus comentaris.

J.M. Coetzee. Infantesa. Escenes de la vida a províncies. Traducció de Dolors Udina. Edicions 62, 1997. P. 110-114.

________________
P.S.: Com ja sabeu, perquè us ho vaig anunciar en l'última trobada, la temporada que ve llegirem un Coetzee, Desgràcia, concretament. Porto uns quants dies buscant informació per fer-ne la guia, m'agrada equivocar-me amb temps, i la veritat és que no està sent gota fàcil. Però va i resulta que dissabte passat el programa Ciutat Maragda va dedicar la sessió a la narrativa de Coetzee. Casualitat? No crec en les casualitats, jo.


diumenge, 7 de juliol de 2019

irresponsabilitat



A: Sentido y ceguera del poema, de Mario Montalbetti. Bisturí 10, 2018.
[Font: carlos @hijotonto]

dissabte, 6 de juliol de 2019

best sellers


[...] el escritor argentino de culto César Aira, en un artículo cargado de humor, señala que «el best seller es la idea, que fructificó en países del área angloparlante, de hacer un entrenamiento masivo que usara como "soporte" a la literatura. Es algo así como literatura destinada a gente que no lee, ni quiere leer, literatura (y a la que no hay que reprocharle nada, por supuesto; sería como reprocharle su abstención a gente que no quiere practicar caza submarina)». Leyéndolos, añade Aira, «podemos terminar denunciando otro equívoco frecuente, el de quienes afirman que el best seller es un atentado contra la cultura. Todo lo contrario. Leyéndolos se aprende de historia, de economía, de política, de geografía, siempre a elección y en forma entretenida y variada. Mientras que leyendo genuina literatura no se adquiere más que cultura literaria, que es la más inefectiva de todas».

Sergio Vila-Sanjuán. Código best seller: las lecturas apasionantes que han marcado nuestra vida. Temas de Hoy, 2011. P. 119.

divendres, 5 de juliol de 2019

#mejortumbao


Foto: Marull.

«Borges habla de todo». Ignacio Ramonet i Ramon Chao entrevisten Borges.
Triunfo, núm 792, 1|4|1978. Aquí, l'entrevista completa.


dijous, 4 de juliol de 2019

triar a cegues


MÀRIUS SERRA
Llibres embalats
La Vanguardia
2|7|2019

A la Feltrinelli d’un aeroport italià topo amb un expositor ple de llibres embolicats amb paper d’embalar beix i lligats amb cordills vermells, blancs o blaus. N’hi ha una cinquantena, sota un rètol que diu “Libri al buio. Accetti il rischio?” (llibres a les fosques; acceptes el risc?). La idea és comprar un llibre sense veure’n la coberta ni saber-ne el títol ni l’autor. Hi ha, això sí, tres paraules clau escrites a l’esquerra del cordill (“Doloroso, Íntimo, Fragile” o “Storico, Grandioso, Poetico”) i, una mica més avall, unes consideracions més llargues. Tot escrit en majúscules, en aquella tipografia gestual que imita la cal·ligrafia. La primera reacció és de curiositat. En remeno algun fins que topo amb frases presumptament manuscrites que podria signar Paulo Coelho. La veritat és que em fa l’efecte d’artesania industrial, un oxímoron que em frena de comprar-ne cap. En reprodueixo la foto a les xarxes i recullo opinions diverses. Des de la gent que ho troba molt estimulant fins a la que s’indigna perquè ho considera una presa de pèl per col·locar saldos. Sovintegen els dubtosos. Hi ha lectors que ho admetrien només d’un llibreter seu de confiança, d’altres diuen que en principi tot el que generi interès per un llibre els sembla bé i encara d’altres que admeten que és imaginatiu, però no pagarien ni cinc a cegues.
A banda de les reaccions opinatives, també m’arriben missatges informatius. M’assabento que és una pràctica força habitual a les biblioteques, en una espècie d’amic invisible amb llibre ocult, i també que aitals espècimens de llibres embolicats han estat albirats en llibreries de Lisboa, Moscou o Chicago. Una prova que criden l’atenció és que els fotografien. La majoria d’informadors il·lustren els seus missatges amb una foto que guardaven al mòbil. Així és com m’assabento que algunes llibreries catalanes també ho practiquen. En diuen “el llibre amagat” i l’amaguen dins d’una funda opaca de cartó amb un llistat imprès de motius per llegir aquell llibre, entre els quals el llibreter n’ha marcat un parell o tres: “Per si ets de llàgrima fàcil”, “Per petar-se de riure”, “Per viure una vida feminista”, “Per si busques marro”... Què voleu que us digui? Prefereixo les llibreries que, per singularitzar algun llibre desconegut, hi adhereixen targetons manuscrits que contenen els motius pels quals un lector anònim ha quedat seduït per aquell llibre. En darrer terme, abans de comprar-lo, m’agrada mirar-ne coberta i contracoberta, valorar-ne l’eufonia del títol i la biografia de l’autor, llegir-ne la primera frase, potser alguna del mig, fins i tot l’última. Abans de comprar un llibre m’agrada toquejar-lo i fullejar-lo tanta estona com calgui. Allà a la Feltrinelli, doncs, vaig trobar a faltar tenir accés a la matèria que realment m’interessa dels llibres, que sempre és el text. No debades la saviesa popular ha encunyat una dita inequívoca: “Fullegeu, fullegeu, que el món s’acaba”.

__________
P.S.: Aquí en trobareu més exemples.

dimecres, 3 de juliol de 2019

literatura per a cansats


Es interesante confirmar cómo el relato, la historia, se ha apoderado de todas las artes, como si el cine o el teatro sólo tuviesen sentido si cuentan una historia, y si no es contada se reclama y desconcierta. Por eso muchas de las historias actuales son historias para entretener, y el problema llega cuando el arte se convierte en sucesivas historias para dormir a los niños. Hoy muchos lectores se han transformado en niños, y mucho del arte actual busca adormecer a esos niños, que son lectores a veces con treinta o cuarenta años, lectores que están cansados. Hace poco comentaba una expresión que es un poco… hoy se hace literatura para cansados, para personas que están cansadas; cuando alguien dice ay, estaba tan cansado que me puse a leer, me asusto mucho, porque si esa persona estaba muy cansada y sin embargo consigue leer es señal de que aquel libro es un libro para cansados: por tanto no es un libro, es otra cosa.  Ese lector está cansado y va a leer un libro que lo dormirá, pese a que la literatura, al contrario, sirve para despertar. Esta movilización de la literatura en cuanto acto instigador y provocador es terrible, porque de la literatura se ha apoderado la idea de pasatiempo, de placer, la idea de dar placer al lector como si fuese un masaje; la literatura no es eso, es otra cosa, y esto acaba por culpabilizar a los textos: un texto difícil, la idea de un obra difícil, es precisamente la de una obra que pone obstáculos a esta lectura casi sin paradas y sin obstáculos.
El principio del arte es ser un obstáculo, el arte presenta de repente un problema que debo resolver en cuanto lector o espectador, un problema que requiere energía y esfuerzo, y si no se me exige esfuerzo, hasta el punto de poder leer estando muy cansado, deja de ser arte y se trata de música para dormir.

Luis Sáez Delgado entrevista Gonçalo M. Tavares. Revista Turia.