les biblioteques en flames

DÍDAC MARTÍNEZ
Les biblioteques en flames
Núvol
4|6|2026

Aquests dies el personal bibliotecari de les biblioteques de l’Ajuntament de Barcelona fa vaga, primer, per donar a conèixer les condicions laborals deficitàries que pateix i, segon, per la manca de reconeixement com a treballadors i professionals públics en relació amb altres col·lectius de l’Ajuntament. Reclamen millores en les retribucions econòmiques, substitucions de les baixes, conciliació familiar efectiva, horaris de treball raonables, i denuncien la manca de plantilles, sempre insuficients en serveis que obren en dos torns durant tot l’any, amb una preocupant falta de seguretat davant les agressions i la violència que pateixen els treballadors públics, com passa també en escoles i hospitals.

La vaga i la protesta s’està estenent també a la resta de biblioteques que depenen de la Diputació de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya, i el conflicte s’està visualitzant als mitjans de comunicació. La societat veu incrèdula aquesta vaga i, com no pot ser d’una altra manera, se solidaritza amb els bibliotecaris de les seves biblioteques. Algunes persones diuen: “Si les bibliotecàries protesten, que mai ho fan, és perquè deuen tenir tota la raó del món”.

Aquest conflicte, malgrat que és nou respecte al col·lectiu en qüestió ⎯no recordo cap protesta dels bibliotecaris en anys passats⎯, s’afegeix a tota una sèrie de reivindicacions que s’estan produint en altres sectors públics, principalment en l’ensenyament i la salut.  

Vénen temps ⎯ja hi som⎯ en què les característiques principals del nou capitalisme són eliminar les polítiques socials i l’economia distributiva que fa possible l’estat del benestar i, per a aconseguir-ho, es proposen desmantellar les dues fites més importants consolidades durant dècades: la garantia dels serveis públics per a tota la població i l’atac al mateix sistema democràtic que ens hem dotat. Els gurus de les grans empreses tecnològiques ja estan pregonant a les xarxes socials que la democràcia és un estat superat i que ens han de governar els tecnòlegs, els algoritmes i la IA. L’empresa nord-americana Palantir va per aquest camí, igual que la nova ideologia de la dreta i d’alguna esquerra despistada que compra alegrement aquests tecnofeixismes sense saber què està comprant realment.

Respecte a les protestes dels bibliotecaris catalans, esperem que s’arribi a un acord satisfactori i positiu per als bibliotecaris, l’administració, els usuaris i els lectors. No podem afeblir més els serveis públics com les biblioteques, que són un dels pocs serveis en què preval la informació veritable i rellevant i que té la ciutadania per fer front a l’increment de les falsedats intencionades que consumim cada vegada més en una cultura de la postveritat.

Em consta que les negociacions arribaran a bon port perquè no podria ser d’una altra manera amb aquesta administració socialista, atès que les biblioteques públiques formen part de l’ADN de les seves polítiques municipals des de fa més de 40 anys.

No cal dedicar gaires paraules per defensar el prestigi de les biblioteques catalanes i el treball incansable dels bibliotecaris que, sense soroll, obren cada dia les més de 500 biblioteques del país. Les biblioteques de Catalunya són un referent de qualitat i de servei públic extraordinari contrastat a nivell internacional. Es van crear al seu dia per fer arribar el millor coneixement publicat a una societat catalana culturalment molt desequilibrada i pobra, fruit de la revolució industrial. Aquest era el somni de la Mancomunitat de Catalunya.

Les biblioteques són ara més necessàries que mai perquè són edificis, instal·lacions i serveis que acullen tothom sense distincions d’edat, raça, sexe o nivell econòmic i, en aquests darrers anys, han esdevingut veritables centres socials contra l’ansietat i la soledat que pateix tanta gent com a conseqüència del consum de les xarxes socials i de les pseudoajudes que ofereixen els algoritmes de la IA  ⎯un problema greu que creixerà en les pròximes dècades.

A més, les biblioteques programen cada dia un ventall d’activitats que ens fan més socials i humans i ens faciliten la construcció de forma presencial de comunitats humanes, robustes i democràtiques. Són jardins d’aprenentatge i espais socials que ofereixen a la gent de la ciutat trobades  amb els autors i autores de les obres que llegim i admirem. Els llibres són el millor mur contra la polarització i el fanatisme que s’aproxima en aquests temps incerts; bé, de fet, sempre ho han estat; per això, els dictadors sempre els han volgut cremar. 

Tot el que ofereixen les biblioteques públiques són valors bons i humans que hauríem de potenciar encara molt més, com deia l’altre dia l’escriptora britànica Ali Smith. Per cert, el nivell d’acceptació de les biblioteques públiques de la ciutat de Barcelona és elevadíssim. El el segon servei millor valorat pels ciutadans, molt a prop del de bombers, que ocupa el primer lloc. Per tant, si us plau, arribeu a un acord favorable als treballadors. Segur que és bo per a tothom.

Només em centraré, per acabar, a citar algunes causes més profundes i estructurals, al meu entendre, que han provocat alguns dels problemes que ara apareixen en aquesta vaga i que fa anys que no es resolen, principalment, perquè són el resultat de les excessives i duplicades organitzacions i xarxes bibliotecàries públiques que existeixen a Catalunya, amb les seves múltiples dependències administratives. Aquesta “riquesa” d’estructures i de xarxes no ens enriqueix sinó tot el contrari: ens fa més pobres i limitats per resoldre no sols les diferències laborals i de serveis concretes, sinó també per encarar els projectes de futur davant l’era de la tecnologia i la digitalització en què ens trobem.

El mapa bibliotecari actual és fruit d’un model organitzatiu antic que simplement es va aprovar al seu dia—Llei 4/1993 del sistema bibliotecari de Catalunya— i que ara està totalment desfasat i fa trontollar tot el sistema de lectura pública. La proliferació d’interlocutors i dependències el fa ineficient perquè introdueix diferències i limita la construcció de decisions estratègiques i globals de les biblioteques de tota Catalunya.

Els problemes no són si calen més recursos o nous convenis laborals, que sempre són necessaris. El problema que cal abordar és com fer que les biblioteques siguin importants i rellevants per a la societat en un futur tecnològic que ja és aquí. Quines polítiques bibliotecàries de país ens calen per tal de posicionar-les i integrar-les en les estratègies clau que Catalunya ha de plantejar-se per fer front a una nova cultura digital que s’aproxima sense cap regulació ni cap humanisme. Les biblioteques públiques, per les seves característiques, han d’estar en les agendes dels governs com a agents per educar i formar la població en les noves tecnologies i en la nova economia, en la llengua catalana i en la democràcia, que són els reptes clau que s’hauran de superar.

Com respondran les biblioteques en els pròxims anys a les noves necessitats d’informació dels usuaris quan els seus competidors són les grans empreses tecnològiques privades que ja tenen tota la informació digital i les nostres dades? Com integrar els algoritmes de la IA que no paren de crear continguts i serveis de tota mena sense destruir la creativitat humana i l’autoria de les seves obres? Com treballar conjuntament amb els escriptors i editors, tan importants fins ara en la cultura catalana, per superar aquest assetjament als creadors? Quin paper hauran d’assumir les biblioteques en la cada vegada més necessària formació de la població, especialment dels més desafavorits dels nostres barris? Com ajudar la gent gran en aquest tsunami tecnològic que els oblida permanentment? Només cal mirar què ha passat amb l’eliminació d’oficines bancàries i de caixers automàtics, per la qual molta gent ha quedat exclosa arran de la digitalització dels bancs.  

Les biblioteques públiques han de ser el primer servei públic perquè ningú quedi fora d’aquesta cursa i han de liderar una nova oferta de serveis formatius clau per als ciutadans: des de l’ús de les tecnologies i les IA fins a l’aprenentatge del català, que és el tret cultural més important de Catalunya, sense cap mena de dubte. La feina que tenen per davant és immensa. Aquests són els objectius estratègics que s’estan plantejant les noves biblioteques públiques dels països nòrdics, per exemple, i que Catalunya hauria ja d’analitzar i assumir.

Per fer tot això calen recursos, noves plantilles de professionals: la darrera modificació de la llei sobre les biblioteques públiques que va presentar la consellera de Cultura va en aquesta direcció, però no és suficient. Per tant, ens cal una llei molt més ambiciosa que plantegi una nova estructura i organització molt més simple i efectiva, un nou cos professional de bibliotecaris amb tecnòlegs i pedagogs de les biblioteques, una única xarxa amb direccions i lideratges eficients, alineada amb els governs però amb eixos i objectius únics. Per fer això es necessita una nova política bibliotecària i noves biblioteques per a tot el país.

l’univers (que altres anomenen biblioteca)

DAVID GUZMAN
L'univers (que altres anomenen biblioteca)
El País
26|5|2026

Si hem de fer cas del decret que en regula els serveis i els perfils professionals, una biblioteca és un lloc que treballa en l’adquisició de fons, catalogacions, préstecs i altres “funcions tècniques de caràcter bibliotecari” (sic). El problema és que el decret en qüestió, signat pel conseller Joan M. Pujals i pel president Jordi Pujol, és del 4 de maig del 1999. I en aquests 26 anys les biblioteques públiques han estat la baula que ha patit més mutacions d’entre tots els agents que conformen l’ecosistema literari català. Com sap qualsevol usuari que hi posi un peu, les biblioteques fa molt que ja no són únicament un espai de lectura, préstec i estudi: són llocs de reunió, debat, formació, oci i joc cooperatiu. Són clubs de lectura, borsa de treball, alfabetització digital i centres de recerca. Són videoteques, mediateques, discoteques, espais de préstec d’ordinadors, trepants i màquines de cosir. Són tertúlies en diferents idiomes, aprenentatge d’oficis, sales de treballs en grup i videojocs en línia. Són, en definitiva, la suma de tot el que condensa l’expressió “centre cultural”. Que una de les demandes de la vaga del sector sigui actualitzar categories i incorporar nous perfils és, per tant, el resultat natural d’una transformació que ha cristal·litzat en equipaments multimodals tan sòlids com la Pilarín Bayés a Vic o la Gabriel García Márquez a Barcelona.

Sens dubte una de les virtuts més remarcables d’aquesta concepció és haver sabut aglutinar els usos bibliotecaris de sempre amb un impuls formatiu d’esperit ateneista que reivindica els espais comunitaris d’aprenentatge. De Reus a Mataró i d’Igualada a Barcelona, el paper que des del XIX van exercir els ateneus com a veritable xarxa cultural, social i educativa té un correlat viu, públic i gratuït en l’actual sistema de biblioteques. Només per la dimensió formativa, gens negligible, hauríem de poder exigir una xarxa ben musculada, tant se val de quina administració depenguin (ajuntaments, consells comarcals, diputacions provincials o Generalitat). De fet, un dels quists més flagrants requereix amb urgència una intervenció administrativa en forma de recursos, inversió i personal: els bibliotecaris es queixen (amb raó) de plantilles insuficients, i els usuaris de falta d’hores. Quan l’any passat es va inaugurar la biblioteca Sarrià-J.V. Foix, els veïns (d’un dels districtes que concentra més estudiants per metre quadrat) van recollir signatures per demanar un horari més generós. No és només que moltes biblioteques tanquin sovint al migdia, és que les tardes de dissabtes (i de diumenge ni en parlem) la gran majoria tampoc no hi són. Aspirar a una societat amb una educació lectora robusta sense reconèixer la funció de les biblioteques en la causa és d’una miopia alarmant. Quan un país té cura tant de la salut física com de la cultural (i per tant mental), és fàcil que hi creixin ciutadans amb interessos humanístics. No es tracta de ser nòrdics, es tracta d’abastar com es mereix el que entenem per servei públic.

trinxeres culturals

GEMMA CIURÓ
"Les biblioteques volem ser trinxeres culturals, no socials"
elperiodico.cat
29|5|2026

'Trinxera social' és el títol d’una de les taules rodones programades en el marc de les '18es Jornades Catalanes d'Informació i Documentació' que s’esdevindran a la Facultat d’informació i mitjans audiovisuals, el propers 4 i 5 de juny a Barcelona. Si ens cenyim al llenguatge bèl·lic, una trinxera és un lloc segur, previsiblement protegit del foc enemic i des d’on pots visualitzar objectius d’atac. Si això ho traslladem a un entorn bibliotecari, les biblioteques que van néixer com a trinxeres culturals, ara s’han de convertir en trinxeres socials.

Aquesta és la conversió a la que ens veiem abocades sota un fals pretext de bonhomia i acolliment. Som bones amfitriones, ho saben. Ho porta la vocació. Hem hagut de donar berenar a infants als que intentàvem explicar contes i no ens escoltaven perquè l’únic so que sentien era el dels seus budells buits. La gana, ho sabem, és mala companya de la imaginació.

Volem ser trinxeres, però culturals. És el que sabem fer. La nostra aportació a una societat més justa és garantir més cultura i més capacitat de crítica. No estem preparades per a ser trinxeres socials. No és aquesta la nostra feina. Les biblioteques hem de ser trinxeres culturals perquè el foc enemic és a fora, segurament a un despatx amb aire condicionat. I l’objectiu a abatre és una societat inculta i desinformada.

I en aquesta guerra absurda a cop de decret, els bibliotecaris ens hem quedat sense la protecció de la trinxera professional que era la nostra llei de Biblioteques, i sense trinxera laboral, perquè les biblioteques ja no són un lloc segur, com tampoc ho són els carrers.

¿què fem amb el 'dark romance' per a joves?

ÁLEX SÀLMON
¿Què fem amb el 'dark romance' per a joves?
Abril
9|5|2026

Inspirant-me en Mark Thackeray, l'enginyer negre sense feina interpretat per Sidney Poitier a la pel·lícula To sir, with love, traduïda aquí com a Rebel·lió a les aules (1967) , recomanava als meus fills, poc lectors amb 10 anys, devorallibres amb 20, les novel·les que s'anaven publicant a la col·lecció La sonrisa vertical, ja desapareguda. L'erotisme sempre ha sigut una manera de seduir els lectors joves, i ho diu algú que va absorbir les 650 pàgines de Sexus, de Henry Miller, de la biblioteca de la meva tieta, gran lectora.

Fa pocs dies, en una conversa profunda amb una professora d'ESO sobre els hàbits lectors dels seus alumnes, va acabar concloent que estava molt preocupada per una tipologia de llibres que moltes de les seves alumnes llegien dins del gènere dark romance, que no té res a veure amb el reconegut adult romance. Si bé aquest persegueix el creixement personal de l'adolescent, el primer aprofundeix en les relacions tòxiques, de sometiment i violència. Com a professora de Literatura estava preocupada i començava un treball de camp. Li vaig explicar l'exemple de La sonrisa vertical i la seva resposta va ser: «Ja m'agradaria  que llegissin això».

I tenia raó. La llista de títols de La sonrisa té qualitat literària a dojo. Georges Bataille, Marguerite Duras, Camilo José Cela, Almudena Grandes, Mercedes Abad, Mario Vargas Llosa, Eduardo Mendicutti i el marquès de Sade són alguns dels que van formar part d'aquesta col·lecció que va desaparèixer el 2014. L'erotisme va deixar d'interessar, o de ser llegit. Ara el dubte de la mestra, i en general, és: ¿deixem que els adolescents llegeixin històries per a les quals no estan preparats, però que els acosten a la literatura, o hi posem un veto? Les rutines a les escoles han canviat, però també a les famílies. ¡Quin debat!

avui parlarem d'el xal

senyor, sí, senyor!

SARA MESA
¡Señor, sí, senyor!
Capitán Swing
20|3|2017

Una de las escenas más escalofriantes -y mejor narradas- que he leído en los últimos tiempos pertenece a la novela El chal, de Cynthia Ozick, que se inspiró en un hecho real para escribirla. William L. Shrirer, corresponsal en Berlín durante la Segunda Guerra Mundial, testimonió que en los campos de exterminio los guardias arrojaban bebés contra las alambradas eléctricas, no sólo para acabar con ellos, sino, sobre todo, para torturar y minar la moral de sus madres. Como en tantas otras atrocidades que nos deja la Historia -y el presente-, lo que produce más espanto es la naturalidad del hecho, la cotidianeidad de un horror que en contextos “normales” nos parece inimaginable, pero que en otros se hace, precisamente, “normal”. ¿Qué lleva a un hombre a arrojar a un bebé contra una valla eléctrica? ¿A un hombre que probablemente tiene hijos a los que ama y con los que juega a diario? ¿De dónde surge una acción así, cuál es su raíz? “Yo sólo cumplía órdenes” es quizá la excusa más universal, junto con “la responsabilidad final no era mía” o “si no lo hacía yo, lo haría otro”. Pero, ¿de verdad la obediencia es un impulso tan fuerte como para anular las convicciones morales de individuos que, en otras circunstancias, jamás actuarían con tamaña crueldad?

A raíz de los resultados del controvertido experimento Milgram, parece que sí: los peligros de la obediencia son muchos, y de largo alcance. Los detalles sobre este experimento psicológico se recogen en Obediencia a la autoridad, un ensayo obra del propio Stanley Milgram que ha publicado recientemente la editorial Capitán Swing. Por si no lo conocen, resumiré el contenido del experimento, que comenzó en los años 60 en la Universidad de Yale: tenemos un experimentador, un aprendiz y un sujeto. Los dos primeros están al tanto del verdadero sentido del experimento, mientras que al sujeto se le hace creer que participa en un estudio sobre los efectos del castigo en el aprendizaje. Se ata al aprendiz -un actor- en una silla, en la que recibirá supuestas descargas eléctricas, de menor a mayor intensidad -hasta los 450 voltios-, cada vez que se equivoque en la memorización de pares de palabras. En realidad, no recibe descarga alguna, pero el sujeto, que es quien se encarga de pulsar el botón que las aplica, cree que sí, a tenor de los gritos, que van subiendo en intensidad. Con las primeras descargas habrá sólo protestas, después quejas más contundentes, más adelante verdaderos alaridos y peticiones de escapar y por último el aprendiz finge el desvanecimiento. ¿Cuántos sujetos llegaron hasta el final? Asusta saber que en torno a las tres cuartas partes. ¿Y por qué? Porque se les decía que lo hicieran, que el experimento lo exigía así, que en todo caso no eran ellos los responsables. Se diseñaron diferentes variantes en esta estructura básica, participaron todo tipo de sujetos, se prosiguió el experimento fuera de la universidad, también en otros países, y siguió quedando constancia, en todos los casos, de que los individuos tendían mayoritariamente a obedecer: aun estando en contra de sus propios principios, aun sufriendo o mostrando una clara tensión, aun protestando incluso, muchos -aunque no todos- continuaban aplicando las descargas hasta el final.

Autoridad, obediencia, lealtad y sacrificio: conceptos a los que Milgram dio la vuelta para mostrar las feas costuras que a menudo los conforman, y que sin embargo continúan siendo valores indiscutibles en el ejército, la religión, la empresa, la familia. ¿Obedientes a costa de qué? ¿Leales hasta dónde? Como hecho digno de santidad y muestra de fe inquebrantable se describe en el Génesis el sacrificio que Abraham está dispuesto a hacer matando a su hijo Isaac porque el terrible Yahvé se lo ha ordenado. Con este tipo de cosas nos hemos criado.

En su experimento, Milgram señaló las contradicciones que se generan en torno a la noción de responsabilidad. ¿La obediencia es un mecanismo que la excluye? ¿Nos excusamos considerándonos sólo una rueda más del engranaje -o del sistema-? ¿Es suficiente con mirar al otro lado? La lectura de Obediencia a la autoridad duele y enseña al mismo tiempo, es demoledora y a la vez esclarece parte de nuestras sombras, nos hace más conscientes de ellas. No es de extrañar que el experimento, que surgió de la reflexión sobre “la banalidad del mal” que acuñó Hannah Arendt en relación con el juicio de Adolf Eichmann -un simple burócrata que “se limitó a cumplir órdenes”-, molestase a la sociedad americana: sus conclusiones podían aplicarse perfectamente a masacres como la de My Lai, perpetradas por sus soldados durante la guerra de Vietnam. Milgram demostró que, por muy espantosa que nos parezca, la obediencia acrítica es una constante en la naturaleza humana. Y que conocer este hecho es indispensable para ayudarnos a vencerlo y a comprender las virtudes de la desobediencia. Porque después de todo, a pesar de su pequeño tamaño, “no” sigue siendo una gran palabra.

 

un de sant julià de vilatorta

Ramon Boixeda. Les beceroles successives. Edicions 62, 2019.

[Font: Francesc Serés @FrancescSeres]

todesfuge, de paul celan

Els teus cabells daurats, Margarita;

els teus cabells cendrosos, Sulamita.

[Traducció d'Antoni Pous]

«És, però, en el cèlebre poema «Todesfuge» («Fuga de la mort»), que Celan pot arribar a escriure una tomba per a la seva mare, morta d’un tret a la nuca al camp de Mikhailovka quan es va considerar que ja no era útil per a treballar. És un poema encisador, molt rítmic i alhora revulsiu, que exposa i analitza la singularitat del genocidi jueu a mans dels alemanys, i que va ser criticat per l’estetització de l’horror o per la conjugació de bellesa i crim, quan en realitat mostra de quina manera l’èxtasi musical, l’embriaguesa poètica i el deliri alquimista per l’or han pogut conduir a l’extermini, amb Auschwitz convertit en el gresol de la raça ària, a la llum de dues figures eminents: Bach i Goethe...»

Arnau Pons. «Paul Celan». Visat, núm. 19; abril 2015.

 

Aquí, l'article complet. I dimarts, quan ens trobem per comentar El xal, el perquè de tot plegat.

 

memòria sense cap mena de victimisme

 

FLAVIA COMPANY
Memòria sense cap mena de victimisme
Quadern | El País
20|5|2010

Cynthia Ozick (Nova York, 1928) és encara poc coneguda a Catalunya, a pesar de la seva indubtable categoria literària i a pesar que ja fa vint anys l'editor Miguel Riera va publicar, a Montesinos, títols tan emblemàtics com ara Levitación (1988), El mesías de Estocolmo (1989) i el propi El chal (1992), obra que va guanyar, pels dos relats que hi conté, el premi O. Henry de narrativa breu els anys 1981 i 1983 —Ozick el va rebre també el 1992 per Puttermesser Paired, esdevenint així l'única autora que l'ha obtingut tres cops, superant John Updike, John Cheever i Raymond Carver, en canvi tots tres molt coneguts i apreciats aquí.

Rellegint El xal, ara en la versió catalana de Dolors Udina, que ha fet sens dubte una feina excel·lent, no he pogut evitar que em vingués al cap una frase de l'escriptora Grace Paley —també descendent de jueus, també del Bronx i coetània d'Ozick— que diu: "La veritat, quan troba el seu nivell, flota". I ha estat així perquè el personatge que presenten les dues narracions contingudes en aquest volum manipula la realitat de manera que esdevingui un espai en què poder sobreviure aliena a una veritat que, de tan dolorosa, resulta insuportable.

Basada en una crònica escrita pel periodista William Shirer (Chicago, 1904-Boston, 1993) on explica com els nadons eren llençats contra les tanques elèctriques als camps de concentració nazis, El xal narra la història de Rosa Lublin, una dona que perd d'aquesta manera esgarrifosa la seva criatura i que guarda com un tresor, símbol de la seva maternitat i de la seva vida anterior, el xal que la nena mossegava i llepava per apaivagar la gana i el plor.

En el moment en què té lloc aquesta escena, la Rosa està acompanyada per la seva neboda adolescent, la Stella, que, juntament amb la Rosa Lublin, retrobem a la segona de les narracions, la més extensa del volum. Som 30 anys després de la barbàrie nazi. I som als Estats Units, Miami. La Rosa s'ha fet gran i no ha estat capaç —no ho ha volgut i la titllen de boja— d'integrar-se. La Stella resideix a Nova York i manté la Rosa, es preocupa per ella i fa de contrapunt: no en vol saber res, de la vida d'abans, i escriu cartes a la seva tieta perquè segueixi el seu exemple. Però la Rosa no pot abandonar el passat: "Ningú no en sabia res. Això em sorprenia, que ningú no recordés què havia passat feia tan poc temps". El personatge i, a través d'ell, l'autora, defensa la necessitat de mantenir la memòria, però ho fa sense cap mena de victimisme: ens enfrontem a una concepció ideològica i vital que demana la nostra complicitat i compromís.

Narrativa sense concessions, literatura escrita frase a frase, esculpida per una exigència artística poc comuna, aquesta petita gran obra resulta una magnífica carta de presentació per a una autora que mereix la més seriosa atenció. La seva prosa dura, despullada, sintètica, ens recorda les pàgines de l'hongaresa Agota Kristoff o de la suïssa Fleur Jaeggy. L'economia de recursos és absoluta: Ozick no escriu res més que el que sembla estrictament necessari per fer possibles les seves històries.

És ben cert que els llibres arriben a les nostres mans quan és el moment oportú perquè els llegim. En aquest sentit, El xal és una publicació necessària en els temps que corren, quan la crisi amenaça —pura llei del pèndol— els valors principals de la democràcia.

 

llegint la metamorfosi (i II)

Cuando despierta transformado en un monstruoso insecto, Gregorio Samsa comprende que en el estado en el que se encuentra, con esas patitas que le han salido a los costados y se agitan sin parar, llegará tarde a la oficina. Es lo único que lo preocupa. No lo estremece el hecho de hallarse convertido en un bicho repugnante, sólo lo angustia no poder abandonar la cama para presentarse puntual en el trabajo. Es uno de los momentos geniales de la literatura. Kafka posterga la reacción de horror de Gregorio Samsa, la guarda para sacarla después, en el momento debido, y cuando descubre que no la necesita se convierte realmente en Kafka. En el humilde cuarto de Praga donde ambienta su historia, Kafka acaba de abrir para la literatura una puerta salvadora que podemos llamar la supresión del grito. Ha desmantelado una antigua fortaleza y ganado un espacio nuevo para la subjetividad de los personajes. Esa subjetividad, eximida del grito, se despliega ahora en ramificaciones que habían quedado inexploradas. Gregorio Samsa, el hombre que no grita, renuncia a todo vínculo con los otros, porque el grito es el último lazo que nos une a nuestros semejantes. Por eso puede decirse que Samsa se vuelve un insecto: porque no grita; de haber gritado, es muy posible que la espantosa alucinación que lo asalta a primeras horas de la mañana se hubiera evaporado. En lugar de eso, Samsa prefiere razonar. Cada nuevo razonamiento solidifica su metamorfosis hasta volverla real e irreversible. Se separa de los demás a base de razonamientos. Por eso, en un sentido, el tema profundo de esta fábula es la conversión de alguien en escritor, la aceptación de la esclavitud que entrañan las palabras, la espantosa inmovilidad de quienes eligen convertir el grito en especulación, que es, en esencia, el sino del escritor, pues todo relato surge de suspender una exclamación de horror o de maravilla, y ahí, en el claro momentáneamente abierto por la ausencia del grito o del llanto, deslizar unas palabras antes de que se extinga la expectación general.

Fabio Morábito. «Gregorio Samsa». A: El idioma materno. SextoPiso, 2014. P. 41-42.

llegint la metamorfosi (I)

A los veintitrés años hice clases, por primera vez, en un colegio. Como no había estudiado pedagogía, mi única opción era buscar trabajo en colegios privados. Por eso fui a dar a un colegio en Curicó. Debía viajar dos veces por semana para enfrentar a unos estudiantes de segundo, tercero y cuarto medio que eran completamente indiferentes a cualquier cosa que yo les dijera y que demostraban esa indiferencia tirándome papeles a la cara. Pero igual había una alumna, en tercero medio, que me ponía atención. Y yo la cuidaba, claro. Toleraba humillaciones numerosas y constantes, así que la comparecencia en la primera fila de una alumna que me escuchaba con atención me parecía una cierta cortesía del destino, acaso una señal esperanzadora, aunque suponía que la alumna ponía atención en todas las asignaturas, no solo en mi clase: que me escuchaba porque esa era su costumbre, no porque yo lo mereciera o le interesara especialmente lo que decía.

Una mañana abrí la sesión preguntándoles si habían empezado a leer La metamorfosis. Por supuesto sabía la respuesta: nooooooooo, que dio paso a la dispersión de gritos y a una intimidante serie de conversaciones simultáneas. Conocía y deseaba esa respuesta, porque craneaba la prueba más difícil del mundo, la prueba que coronaría mi momentanea pero radical venganza con una hilera sangrante de rojos en el libro de clases. La única que respondió que sí había leído el relato de Kafka fue por cierto esa alumna semirrespetuosa que siempre me escuchaba. Le pregunté si le había gustado y respondió de inmediato, categóricamente, que no, que cómo iba a gustarle un libro sobre un tipo que una mañana despierta convertido en un bicho. Es asqueroso, me dijo: eso nunca pasó, es totalmente irreal. Es que es una metáfora, le dije, después de tragar un poco de saliva. Me preguntó por qué, o quizás me preguntó de qué. ¿Tú nunca te has sentido como un bicho?, la interpelé. ¿Nunca has sentido que tus papás no te pescan, que eres un estorbo para los demás? La niña se puso a llorar. Y no como en las películas. En las películas las lágrimas salen de a poco, de a una, como los tímidos afluentes de un río tímido. Pero ella se echó a llorar como lloran los niños: primero una expresión confusa y breve de desconcierto y luego la explosión de mocos y lágrimas. Me impresionó su reacción, aunque lo único de verdad impresionante era mi salida de madre. Demasiado tarde pensé que quizás la niña acababa de perder a un familiar y que otros diez o veinte escenarios podrían haber multiplicado por mil la crueldad de mi frase. No era así, al parecer, pero había tocado una vena. Y había trasladado mi sensación de lastre. Porque era yo el que se sentía como un bicho. Era yo el que con mayor intensidad que nadie en esa sala deseaba estar en otra parte. Era yo el que cada vez que podía se encerraba en el baño de profesores no a llorar pero sí a fumar, que es un placer genial y sensual y todo eso, pero que a veces se parece bastante a llorar. Aquí termina la historia. Me gustaría decir que la niña se volvió adicta a la lectura y que ahora cursa un posdoctorado en Kafka o en Clarice Lispector o en Robert Musil o por último en Haruki Murakami, pero no creo. No lo sé, la verdad. Lo único que luego supe de esos niños fue que tres o cuatro años después una de mis alumnas —otra, de las más desordenadas— figuró entre las finalistas de Miss Chile. Igual me sentí orgulloso, no me acuerdo si salió segunda o tercera.

Alejandro Zambra. Tema libre. Anagrama, 2019. P. 30-31.

la carta que sylvia beach no va enviar mai a james joyce

 

«La carta que Sylvia Beach nunca envió a James Joyce»
Trama&Texturas
Núm. 52. P. 57

 

12 de abril de 1927

Estimado señor Joyce:

Compruebo que debo a los editores ingleses más de doscientas libras. El próximo día 15 es la fecha en que se debe realizar el pago. No tengo suficientes fondos en el banco para satisacer todas las facturas y trataré de conseguir que los más indulgentes me esperen quince días más, pero es algo que vuelve muy desagradables los negocios. También hay un montón de facturas estadounidenses. Nunca intento pedir prestado a mi familia. Son demasiado pobres. Por lo que me cuenta, solo le restan unos pocos miles de francos, y la liquidación de sus derechos de autor por Ulises apenas le cubrirá el alquiler el día 15. Recibirá una cantidad importante por el manuscrito de Dublineses, pero entiendo que A.S.W. Rosenbach desembolsará una pequeña suma como pago inicial. El resto lo saldará más adelante. Entretanto, mucho me temo que ni yo ni mi pequeña tienda estaremos en condiciones de soportar el esfuerzo de que usted y su familia salgan adelante de aquí a junio, ni de financiar su viaje con la señora Joyce a Londres «con dinero contante y sonante en el bolsillo». Es una perspectiva aterradora para mí. Ya incurro en muchos gastos por su causa, que usted ni siquiera imagina en sueños, y todo lo que le doy se lo doy sin reservas. A veces tengo la impresión de que no se da cuenta, como, por ejemplo, cuando le comentó a la señorita Weaver que estoy «aflojando el ritmo de trabajo». La verdad es que así como mi afecto y mi admiración por usted no conocen límites, así tampoco los tiene la carga de trabajo que descarga sobre mis hombros. La recompensa por mi incesante labor en su nombre es verlo enredarse en el lazo de la ansiedad y oírlo quejarse. (Yo también soy pobre y estoy cansada) y he advertido que cada vez que requiere un gran esfuerzo de mi parte (mi vida es una maratón continua con esprints cada diez vueltas), y me las arreglo para llevar a cabo la tarea encomendada, usted trata de ver cuánto más soy capaz de hacer mientras estoy en ello. ¿Le parece humano?

Saludos cordiales,

Muy sinceramente suya

Sylvia Beach

______________

P.S.: The Letters of Sylvia Beach. Columbia University Press, 2010. 

Traducció de Julieta Lionetti