llocs comuns

Hay dos lugares comunes del lector que no entiendo: uno es adelantarse y leer el final. Nunca lo hice y no se me ocurre, solamente lo hago si tengo una novela floja en un concurso y quiero ver si mejora la escritura para poder considerarla. Y segundo, nunca compré un libro por la tapa. Así que no entiendo lo de juzgar un libro por eso. Los diseños bellos son un placer y me encanta tenerlos, pero como mucho mi reacción ante una tapa fea es "qué tapa más fea", y después me llevo el libro si es que me interesa leerlo.

Mariana Enríquez. «La bajamar». A: Archipiélago. Una formación lectora en veintinueve islas. Ampersand, 2025. P. 219.

sylvia plath

 

Oír la voz de Sylvia Plath leyendo sus poemas en una grabación es una sorpresa sobrecogedora, por no decir intimidante. No es fantasmal, como podría esperarse luego de tantas décadas de su muerte, ni un reflujo vaporoso; es una voz hecha de mármol, de dicción pulida, precisa, de una perfección casi inhumana: es como si los tonos de Eliot, tan omnipresentes en ese período, hubiesen sido transfundidos a las venas de una mujer, con toda la autoridad de sus cadencias rituales. La voz es oscura, profunda y amenazadora, no tiene el sonido de la juventud, sino el de algún ser que pasó su madurez, una anciana, o incluso un anciano; su registro es sorprendentemente grave y casi siniestro; sorprende e incomoda.

Creo que sorprende e incomoda porque el duro mármol de que está hecha ha permanecido largo tiempo cubierto con poliestireno.

La celebridad póstuma de Sylvia Plath  —su leyenda— le ha otorgado la proteica liviandad del plástico. Ha pasado a representar todo para todos y en especial para las mujeres. Ha sido derrotada no tanto por su propia mano como por esa categoría letal que hoy en día llamamos "ícono". Su voz llega ligera, aguda, frágil y débil a través del estrépito de sus exégetas ideológicos. Su dolor condesciende hasta la queja. "No te sorprende mi corazón", pregunta, sin ayuda de ningún signo de interrogación, en su poema "39,5° de fiebre". Pero la publicidad ha bajado su temperatura. Ha transformado a su autora en objeto de confusiones, de malentendidos y de errores.

El mayor error es este: creer que la vida del poeta tiene el mismo peso que los poemas mismos.

 

Cynthia Ozick. «Fuego y humo: los diarios de Sylvia Plath». A: Metáfora y memoria. Ensayos reunidos. Traducció d'Ernesto Montequin. Mardulce, 2016. 

 

la primavera arriba carregada de fires del llibre

ÁLEX SÁLMON
La primavera arriba carregada de fires del llibre
Abril
21|3|2026

La maquinària de les fires dels llibres està en marxa des de fa setmanes; mesos, podríem dir. Quan el món editorial empaqueta la campanya de Nadal, a principis de novembre, comença a pensar en les fires que ens cauen al damunt entre l'abril i el juny. Sant Jordi a Catalunya, Sant Jordi a l'Aragó, Sant Jordi a les Balears, la fira del llibre de València entre abril i maig, la del Retiro de Madrid a finals de maig i principis de juny, i fins a la de Gijón, també al juny. La llista és, afortunadament, llarga i demostra el bon moment que viu el sector del llibre.

Juntament amb les editorials, es posen a treballar les llibreries. Si un llibreter recomana als seus clients una obra, l'èxit està assegurat. Les dades ens indiquen que les llibreries d'autor, aquelles que no pertanyen a grans grups, marquen el seu propi criteri i poden arribar a vendre centenars de llibres, alguns de desconeguts. Des dels suplements literaris també ens unim  a aquesta tendència prescriptora. És una de les nostres comeses. És cert que fem oscil·lar la nostra prioritat entre l'establert i la sorpresa. Per això hem entrevistat, almenys a l'ABRIL, tants autors que han publicat la seva primera novel·la. ¿Es pot saber si un novell és solvent? Doncs no. És cert. Es tracta d'una aposta que no sempre surt bé. Però almenys obrim finestres noves que, sens dubte, aporten aire fresc. És el cas de Zoe Dubno, que ha publicat la seva primera novel·la amb Alba Editorial, Felicidad y amor, i el de Greta García, ja fa uns anys, i que acaba de treure la segona obra. O l'aposta que farem al suplement especial de Sant Jordi, que publicarem la setmana anterior a la gran festa del llibre, amb Lucía Solla Sobral, a qui lectors i llibreters han convertit en l'autora de moda. Amb permís de Sonsoles Ónega, Juan del Val, Júlia Navarro, Rebecca Yarros, Freida McFadden i Agnès Marquès.

les llibreries de l'amor

 

ANTONIO ITURBE
Les llibreries de l'amor
Culturas | La Vanguardia
14|3|2026

L'enyorat Paco Camarasa, llibreter de la desapareguda Negra y criminal del barri portuari de Barcelona, em va explicar que, en una d'aquelles tardes ennuvolades d'hivern en què amb prou feines no entrava ningú, estava treballant a l'ordinador, acompanyat per una malenconiosa música de jazz que giravoltava mandrosament en l'aire. Va entrar una dona i va començar a mirar distretament les prestatgeries i, poc després, va entrar un home. No semblava que es coneguessin. En Paco va continuar treballant i, quan va tornar a alçar la vista, es va quedar parat: estaven tots dos junts ballant.

Les llibreries fa temps que van deixar de ser únicament despatxos de llibres i són espais culturals a peu de carrer on assistir a trobades amb autors o socialitzar a través dels clubs de lectura. Però poden arribar a ser alguna cosa més. A la pel·lícula Notting Hill, Julia Roberts i Hugh Grant convertien una llibreria del Soho londinenc (inspirada en The Tavel Bookshop) en el lloc on se sembra la llavor de l'amor. I això també està passant en la realitat.

L'escriptor de novel·les de suspens A.J. Jacono va obrir amb el seu pare el 2022 la llibreria-cafeteria Bibliotheque a Manhattan. Al capvespre la cafeteria es transformava en allò que ells anomenen un wine bar (un lloc tranquil per prendre una copa de vi i conversar). Per a sorpresa seva, van començar a veure que es convertia en un lloc propici per a trobades romàntiques i que hi havia parelles que hi tenien la seva primera cita. Jacono explica que "la gent que llegeix és somniadora. La literatura parla de vulnerabilitat i emocions, així que el que fan els llibres en aquest entorn és acompanyar l'ambient d'intimitat". Ara ells mateixos promouen unes trobades quinzenals en les quals un màxim de 20 persones, amb reserva prèvia, es reuneixen per conversar a la llum de les espelmes amb el rerefons dels llibres i la intenció de conèixer possibles parelles. 

No gaire lluny, a l'East Village novaiorquès, el Book Club Bar és una llibreria amb una càlida decoració com si fossis a la sala d'estar d'una casa amb encant, que ofereix una cuidada selecció de llibres, però també de cafè torrat localment i cerveses artesanals de proximitat. Tampoc no era la idea inicial dels seus propietaris que fos un punt de trobada per a cites, però l'ambient acollidor ho va propiciar. I com que els novaiorquesos són veloços per ensumar el negoci, es van associar amb una empresa que organitza trobades presencials per a solters i d'allà van sorgir les Meet-Cute Bookshop Socials, una reunió per a gent sense parella que se celebra un cop al mes i les places per assistir-hi solen esgotar-se ràpid.

Les cites en una seu llibresca també han arribat a Barcelona. Fa uns dies la llibreria +Bernat, que va fundar Montse Serrano, va acollir la iniciativa impulsada per PlanetadeLibros de fer una versió literària de la trobada per a solters anomenada speed dating (cita veloç: la gent es posa per parelles, conversen per sondejar-se i als cinc minuts canvien de persona). A la +Bernat va ser un book dating, una cita a cegues literària amb converses exprés entre els participants, que disposaven d'un formulari de preguntes literàries pensades per trencar el gel: llibres que els van marcar, personatges inoblidables, manies lectores...

Els participants (deu lectors i deu lectores d'entre 45 i 60 anys) van arribar a la llibreria una mica tímids, però de seguida que es va donar el tret de sortida, la multiconversa es va fer torrencial. Una de les assistents, quan li van preguntar pel que hi buscava, va respondre: "Amor al màxim!". I, després del remolí d'asseure's i aixecar-se, un cop enllestida la sessió, va ser clara amb el resultat: "No tindré una cita fora de la llibreria...En tindré més d'una!". Això sí que és amor pels llibres.

 

avui parlarem dels idus de març

doblecs

Ja no sento cap compassió immediata quan em trobo una d'aquestes innombrables persones que arrosseguen al seu darrere una vida desgraciada. I de cap manera intento excusar-les quan veig que ja ho han fet elles mateixes, quan les veig assegudes en un tron imaginari de la seva creació, excusats, absolts, i llançant improperis contra el misteriós Destí que les ha maltractat, mentre s'exhibeixen com a víctimes en estat pur.

T'he de confessar solemnement que una de les coses en aquest món que em provoquen més enveja és el talent del qual brolla la gran poesia. Els grans poetes tenen el poder de contemplar la vida sencera i harmonitzar el que porten a dintre amb el que hi ha a fora. 

Incloc en aquesta tramesa setmanal una mitja dotzena dels innombrables informes que, com a Pontífex Suprem, rebo dels àugurs, els endevins, els aeromàntics i els criadors de pollastres. Incloc també també les ordres que he dictat per a la commemoració mensual de la Fundació de la Ciutat.

¿Què hi puc fer? He heretat aquesta càrrega de superstició i d'absurditats. Governo una quantitat incomptable d'homes, però he de reconèixer que estic governat per ocells i tronades.

Tu em vas ensenyar tot el que sé; però vas aturar-te a mig camí. Vas amagar-me el més essencial. Em vas ensenyar que el món no té enteniment. Quan jo vaig dir que la vida és horrible, tu vas dir que no, que la vida no és ni horrible ni meravellosa. Que la vida no té cap qualificatiu, ni té cap sentit. Vas dir que l'univers no sap que els homes hi viuen.

Cada dia ens arriben dotzenes de desafiaments; hem de dir sí o no a unes decisions que provocaran cadenes de conseqüències. Alguns meditem; alguns refusem haver de decidir, cosa que de fet ja representa una decisió; alguns ens capbussem vertiginosament en la decisió, serrant les barres i tancant els ulls, en una mena de decisió desesperada.

En aquests moments, si jo no fos Cèsar, seria l'assassí de Cèsar.

Un matrimoni de cada cent és feliç, amic meu. Aquesta és una d'aquelles coses que sap tothom però no diu ningú. No és estrany, doncs, que un matrimoni excepcional sigui tan celebrat, perquè només són notícia les coses excepcionals. Però forma part de la follia de la nostra raça humana la temptació de voler convertir sempre l'excepció en norma. Ens atrau l'excepció, simplement perquè tots creiem que som excepcionals i que el nostre destí serà excepcional; els nostres homes i dones joves enceten el matrimoni amb la suposició que noranta-nou són feliços i un infeliç, o que la felicitat excepcional ha estat reservada especialment per a ells.

Ara puc distingir d'una ullada aquells que encara no han previst la seva mort. M'adono que encara no són res més que criatures. Es pensen que si eviten la seva contemplació, intensifiquen el sabor de la vida. És just a l'inrevés: només els que accepten la seva futura no existència són capaços de lloar el sol.

És difícil no convertir-se en la persona que els altres pensen que ets.

Thornton Wilder. Els idus de març. Traducció d'Ernest Riera. Falzia, 2018.

comparteix amb els lectors de l’ara el 'teu' llibre!

Comparteix amb els lectors de l’ARA el 'teu' llibre!
Ara
25|3|2026

El teu llibre preferit, el que t’ha atrapat completament, que t’ha fet reflexionar, que t’ha emocionat, divertit, o que t’ha permès evadir-te del neguit que t’envolta... i que potser ja has recomanat a la teva parella o a un amic, pots recomanar-lo aquest Sant Jordi als lectors de l’ARA, si n’ets subscriptor.

Pots participar-hi, escrivint el títol del llibre, l’autor i el motiu pel qual el recomanes, fins al 30 de març a les 24.00 hores en aquest enllaç.

Es tracta d’una iniciativa del diari que es va dur a terme el Sant Jordi del 2025, dins del Recomanador de llibres que cada any l'ARA realitza amb motiu de Sant Jordi, i va tenir molt bona acollida.

Pots recomanar un llibre d’un autor català o estranger, i de tots els gèneres: novel·la, poesia, assaig, còmic... tant si s'ha publicat fa poc com fa anys.

De totes les propostes rebudes es farà una tria, que es publicarà al Recomanador de Sant Jordi d'enguany.

rellegir

Empecé a releer después de los treinta años y nunca dejé de hacerlo. Antes me parecía una pérdida de tiempo. Ahora sé que uno se olvida de los libros y que, además, con el paso del tiempo cambian.

Mariana Enríquez. «Los manglares». A: Archipiélago. Una formación lectora en veintinueve islas. Ampersand, 2025. P. 257.

pròleg a un llibre que celebraràs haver llegit (i II)

CARLOTA GURT

«Pròleg a un llibre que celebraràs haver llegit»
A: Thornton Wilder. El idus de març. Traducció d’Ernest Riera. Eclecta, 2025.

 

En definitiva, que ets davant d'una novel·la sàvia, però no per això feixuga o solemne. Més aviat tot el contrari, el to és sovint juganer, amb tocs d'ironia que t'empenyen a devorar-la, com si a dins contingués alguna veritat qual cal empatxar-se. L'estil també és brillant, i la traducció de l'Ernest Riera, una meravella: quants encerts! Dies després de llegir-la, encara em tornen frases esparses com ecos o fragments d'un somni, per exemple, el passatge que parla de la «tendresa derrotada» dels matrimonis. Tinc la certesa que d'aquí a un temps tornaré a llegir aquest text, perquè és un llibre per tornar-hi. I quan el rellegeixi amb la il·lusió de gaudir-lo altra vegada, retrobaré els subratllats que hi he fet i que parlen de qui soc ara. Subratllar un llibre és una manera de deixar constància de qui som i què pensem en el moment en què llegim.

Tot plegat, a més, està explicat amb una forma deliciosa. D'una banda, perquè és una novel·la de materials —cartes, documents, inscripcions a les parets, entrades de diari, etc.—, cosa que permet submergir-se en els fets per si mateixos, sense la mediació tramposa d'un narrador. El lector és tractat com una persona intel·ligent que ha d'anar confegint tot sol el quadre general. En aquest sentit, la novel·la és un joc intel·lectual de primer ordre. D'altra banda, perquè s'estructura en quatre parts amb una distribució cronològica ben peculiar: una estructura cronològica de nina russa, és a dir, cada part abasta un període de temps més gran, cada part comença abans que l'anterior però acaba després. Una estructura com aquesta és tot un repte, tant per a qui escriu com per a qui llegeix. M'imagino Thornton Wilder rumiant com organitzar-ho tot, què dir i què ometre, decisions dificilíssimes que resol amb un gran talent i enginy. L'imagino i l'envejo per tenir aquesta capacitat d'arriscar i de confiar en el lector. L'estructura és, doncs, una de les moltes troballes d'aquest llibre. També ho són, i això ho agraeixo especialment, els personatges femenins, que massa sovint m'han decebut en moltes obres literàries. 

Potser com a lector esperaves que aquest pròleg situés històricament l'obra i l'autor, que et donés tot de dades factuals exactes, però mortes. Si això és el que busques, ho trobaràs amb escreix al prolix epíleg escrit pel nebot de l'autor. Després de llegir-lo, constataràs que al capdavall tots escrivim el que som. Un escriptor, igual que qualsevol altra persona, és com una d'aquelles culleres lacades japoneses que tenen desenes de capes, i totes i cadascuna de les capes que la cobreixen fan que sigui com és. Els autors escriuen des de totes les coses que han viscut i, per més que no siguin escrits autobiogràfics, en els textos hi ha inscrit el que han viscut (en el cas de Wilder, hi ha, per exemple, els mesos passats a Roma de jove) i el que han llegit (aquí, els pensadors existencialistes), el que els amoïna i la seva manera d'entendre el món. Un llibre, un autor, no ens interessa per l'argument o el tema, ens interessa sobretot per la mirada que projecta sobre la realitat i les idees, per la capacitat de plantejar-nos preguntes i proposar-nos hipòtesis sobre les coses i les persones que ens envolten. Juli Cèsar diu al llibre: «Els grans poetes tenen el poder de contemplar la vida sencera i harmonitzar el que porten a dintre amb el que hi ha a fora»; en aquest aspecte, Wilder és un tros de poeta, doncs. Un llibre i un autor ens interessen en la mesura que ens ensenyen a mirar. «Aprenc a veure», escrivia Malte (Rilke).

Amb la bona literatura, com Els idus de març, aprenem a veure.

Quan em pregunten per què m'agrada llegir, responc que als bons llibres hi trobo consol i companyia. Consol de saber que hi ha algú allà a fora que em sap explicar un món i unes persones que de vegades em semblen incomprensibles o fins i tot inversemblants. Companyia perquè és un prodigi que un altre expressi millor que tu mateix coses que sents o que penses. Aquí també hi he trobat consol i companyia.

En definitiva, tot això tan llarg és per dir-te que si decideixes llegir aquest llibre meravellós, et ben asseguro que no ho lamentaràs. La decisió és només teva. «Cada dia ens arriben dotzenes de desafiaments; hem de dir sí o no a unes decisions que provocaran cadenes de conseqüències. Alguns meditem; alguns refusem haver de decidir, cosa que de fet ja representa una decisió; alguns ens capbussem vertiginosament en la decisió, serrant les barres i tancant els ulls, en una mena de decisió desesperada», diu el llibre. Jo et recomano que decideixis capbussar-t'hi vertiginosament.

pròleg a un llibre que celebraràs haver llegit (I)

CARLOTA GURT
«Pròleg a un llibre que celebraràs haver llegit»

A: Thornton Wilder. El idus de març. Traducció d’Ernest Riera. Eclecta, 2025.

Si ets a peu de llibreria i estàs fullejant aquest llibre, si ets a la biblioteca i no saps si endur-te'l a casa, si un amic ha insistit a deixar-te'l i ara rumies si tornar-l'hi sense llegir-lo, jo et diria que deixis de dubtar d'una vegada perquè tens a les mans un llibre extraordinari, un llibre del qual, a més, ja has llegit el pitjor que té: el títol.

Els idus de març és un mal títol, fins i tot un títol pèssim. Pot passar, per exemple, que no sàpigues què són els idus. I, si no entens el títol, se't desinflaran les ganes de llegir el text; al capdavall, et dius, si no entens ni les quatre paraules que l'encapçalen potser tindràs problemes per comprendre'n la resta. És més improbable, però també podria passar, que sabessis què són els idus (el dia 13 o 15 del mes en el calendari romà), però no sabessis quin fet transcendental va escaure's en un dia 15 de març: en aquest cas, el títol continuaria sent obscur, no et diria res i t'abocaria a consultar els sempre emprenyadors i sovint lamentables textos de contracoberta. 

La veritat és que, per més que sàpigues (o t'hagis assabentat) que els idus de març fa referència al dia 15 de març i que el 15 de març és el dia que van matar Juli Cèsar, el títol continuarà sent dolent. ¿Per què? Perquè llavors et faràs una idea espantosament equivocada del llibre, com em va passar a mi quan em van encarregar aquest pròleg. Creuràs que és una novel·la històrica sobre el poder i la política, temes que a mi en general em fan badallar. ¿Una altra ficció sobre les ambicions dels mascles? No, gràcies.

Els idus de març va disfressat de llibre històric però no ho és en absolut, malgrat tenir molts ingredients per ser-ho: té els personatges històrics, nombrosos i molt variats, des de Catul fins a Cleopatra, des de Clòdia Pulcra fins a Ciceró, té també els fets històrics (la profanació dels ritus en honor de la bona dea, la visita de Cleopatra, l'assassinat del dictador...); té detalls històrics ben documentats i recreats com els auguris, els plats que se servien, les lleis. Té tot això, sí, però no és una novel·la històrica, i no només pel fet que l'autor s'hagi pres unes quantes llibertats, com ens explica ell mateix en la nota introductòria, sinó sobretot perquè aquest llibre no parla d'ells, del passat, dels morts, sinó que parla de nosaltres, del futur, dels vius. La Història és només un decorat de fons.

M'atreviria a dir que Els idus de març és una novel·la filosòfica, o una novel·la psicològica de personatges humanament ambigus, admirables i odiosos alhora, que engoleix la vida sencera: l'amor i l'amistat, i en especial, la solitud de sentir-se aïllat; la poesia i la bellesa; la identitat («és difícil no convertir-se en la persona que els altres pensen que ets»); la intuïció de la mort; la integritat i els principis que són els nostres finals; la plenitud i el sentit de la vida, que no se'ns dona sinó que cal que nosaltres l'hi donem; els dubtes que ens acompanyen sempre; i també la política i el govern del món, esclar. Hi ha, però, dos temes que apareixen una vegada i una altra. En primer lloc, la responsabilitat sobre el que som i el que fem, la necessitat d'agafar les regnes de la pròpia vida per governar-la; en segon lloc, la llibertat, la por que fa i el preu que cal pagar per apropar-s'hi...

llibreries, quilòmetre zero

JORDI PUNTÍ
Llibreries, quilòmetre zero
elPeriódico
21|3|2026

 

Falta un mes i dos dies per Sant Jordi. En una enquesta em pregunten quina és la meva llibreria preferida i els dic que no en tinc cap. O més aviat que en tinc moltes. És com si et demanen quin fill t'estimes més. Per començar hi ha la llibreria del barri. Com que és la més propera, la visito sobretot en cas d'urgència: si de sobte no puc viure ni un minut sense un llibre que algú m'ha recomanat (les raons que em porten a fer cas d'una recomanació són diverses i donarien per a un altre article). M'adono, però, que amb els anys m'he fet un mapa mental de les llibreries de Barcelona i sovint m'organitzo les sortides seguint aquesta guia. Si he d'anar a l'oculista, per exemple, sé que abans o després passaré per una llibreria propera; si surto a passejar o he d'agafar el tren, una altra, i si quedo per dinar amb amics trio un restaurant que en tingui una a prop. I quan viatjo passa el mateix: busco abans si en aquell poble hi ha cap llibreria.

Hi ha la idea que a totes les llibreries s'hi troben les mateixes novetats. És falsa: cada llibreter té les seves preferències i sempre et pot fer descobrir algun títol que ningú més havia destacat. A més, com a contrapunt, les llibreries són memòria i creen memòria. Alguns títols estimats els recordo també pel lloc on els vaig comprar, igual que associem les pel·lícules preferides amb el cinema on les vam veure. Abans, fa dècades, algunes llibreries posaven el preu en una etiqueta que duia el seu nom o emblema; a vegades obro un llibre comprat temps enrere i les hi retrobo: Tartessos, Catalònia, Look, Ancora y Delfín, la Tralla de Vic...Revisc fàcilment com eren, quin itinerari feia per les seves taules i prestatges.

Falta un mes i dos dies per Sant Jordi, dic, però per molts llibreters el Sant Jordi va començar fa setmanes. Aquests dies, quan entro en una llibreria, veig la seva cara de pànic reflectida en les caixes per obrir. Abans del 23 d'abril hi haurà les vacances de Setmana Santa, un temps ideal per llegir tant si fa bo com si plou. No us espereu a Sant Jordi. A més, no cal viatjar fins a la selva amazònica per entrar en una llibreria: segur que en teniu una més a prop.

l'atzar de l'ordre alfabètic

JORDI PUNTÍ
L'atzar de l'ordre alfabètic
L'Avenç
Núm. 627, febrer 2026

Em sembla que mai no havia llegit i rellegit un mateix llibre en poques setmanes, primer en l'edició original i després en la seva traducció al català. I encara deu ser menys habitual la sensació que totes dues lectures m'oferien un mateix text —el mateix contingut— i alhora un que era del tot diferent. Parlo d'Alphabetical Diaries, de l'escriptora canadenca Sheila Heti, i de Diaris alfabètics, en la versió de Maria Bosom que n'ha publicat angle Editorial, i dono per fet que aquesta estranyesa és buscada per part de l'autora.

La proposta és arriscada i molt estimulant des del punt de vista del lector. Heti va agafar les entrades dels dietaris escrits al llarg d'una dècada i va ordenar-ne totes les frases alfabèticament, segons la primera paraula de cada frase. Amb aquest gest eliminava la cronologia, la causalitat narrativa del dia a dia que descriu una vida. Tot seguit va agafar aquest material, massa llarg, i durant uns anys el va retallar i editar per construir un relat, però sempre amb la voluntat formal d'acceptar l'atzar com a motor creador. El resultat, aleshores, és un llibre que funciona per acumulació i esdevé un retrat de l'autora i el seu món, dels seus actes i reflexions sobre l'art i la creació.

D'entrada, com passa sovint amb els experiments literaris, podem pensar que la idea serà millor que el resultat i la lectura ens avorrirà, però en aquest cas no és així. Quan se supera l'efecte de sorpresa inicial, el ritme de les frases i les repeticions aleatòries que provoca l'ordre alfabètic subratllen per insistència el jo de l'autora, i alhora el disfressen per interpel·lar el lector i trencar, així, aquella fredor enjogassada dels surrealistes i el seu cadàver exquisit. Un fragment com a mostra, al capítol de la lletra G, de la traducció al català: «Gasto massa. Gaudeixo tant de la feina que faig aquests dies. gaudeixo tant quan em dedico només a pensar. Gintònic amb llima o llimona. Gràcies a Déu que la meva joventut s'està acabant. Gràcies a ell, recordo amb afecte i amb un respecte profund totes les persones que he estimat a la vida. Guanya tants diners com puguis».

Quan desordena la linealitat personal, Heti es despulla per mostrar-nos una intimitat, però alhora es protegeix perquè centrifuga aquest caràcter íntim al llarg del conjunt. Així, per exemple, si parla d'una amiga o d'una parella, el procés posa de costat opinions positives i negatives, escenes banals i moments dramàtics o divertits, inesperats o confusos com la vida mateixa: «El Pavel m'ha sorprès: resulta que és un home més profund del que em pensava. El Pavel m'ha trucat i anava borratxo. El Pavel no em va poder follar, però no passa res. El Pavel no para de dir-me que m'estima i de demanar-me que no el deixi mai i que estigui sempre amb ell».

A les entrevistes, l'autora sol explicar que entre els seus referents hi ha els jocs literaris de l'Oulipo, de Georges Perec i Raymond Queneau. Com que la constricció alfabètica és al centre de l'experiment, doncs, qualsevol versió demana una voluntat de jugar, de ser creativa. En l'edició original, per exemple, el capítol de la lletra I ocupa trenta-cinc pàgines; en català només quatre. En anglès, les frases en primera persona comencen per I (jo), però resulta que, quan es tradueix al català aquest «jo» no se sol escriure: «I am sad. I am scared», es converteix en dues frases que ja no podran anar juntes: «Estic trista» i «Estic espantada», i així la sònsonia de la primera persona del dietari —jo, jo, jo, jo— es dispersa al llarg del llibre.

Alhora aquests trasllats donen molta llibertat a la traductora, Maria Bosom, que ha de ser fidel però sap que, jugant amb les paraules, pot condicionar l'ordre de la prosa. Fins i tot a un nivell essencial: el sometimes anglès esdevé «a vegades» i va a parar a la lletra A, però si hagués optat per «de vegades» hauria anat al capítol de la D. Cada tria, doncs, cada decisió, volguda o inconscient, dona forma al nou llibre. Una de les primeres frases de l'edició anglesa, a la lletra A, en català no arriba fins a gairebé al final, a la lletra U, i Heti escriu: «Un llibre pot tractar sobre més d'un tema, com un calidoscopi, pot contenir moltes coses que es fusionen en una, diferents fils d'una mateixa història, pot ser un intent de fer diverses, moltes, més d'una cosa alhora, perquè un llibre es manté unit per l'enquadernació». I una traducció també.

 

art i tècnica per enamorar a primera vista

LLUÍS LLORT
Art i tècnica per enamorar a primera vista
El PuntAvui
13|3|2026

Se sol dir que la primera impressió és la que compta. Sembla evident, però això no vol dir que hagi de ser determinant, que no ens puguem equivocar o que, fins i tot, no se’ns pugui enganyar –de manera intencionada o per falta de professionalitat–. Entrar en una llibreria de les ben assortides comporta ser engolits per moltes sensacions i reclams predeterminats. En un escampall de llibres, què fa que en triem un o altre? Hi ha qui porta decidits de casa un o més títols i els demana als llibreters, tot i que després potser en mira d’altres i es deixa dur per un cert atzar o per la intuïció que enriquim amb l’experiència.

Hi ha lectors, però, que volen viure una mínima aventura, que volen tafanejar i remenar. Aleshores, el que els pugui mostrar la coberta d’un llibre és fonamental per seduir-los, per provocar que els agafin i els fullegin, que llegeixin el text de la contraportada, potser també la solapa sobre qui l’ha escrit i, finalment, que el comprin o no. La importància de la imatge –fotografia o dibuix, d’estil cridaner o discret–, com de gran va el cos de lletra del títol i del nom de l’autor, la tipografia, si és un llibre gros amb tapa dura o més petit i còmode, si porta la faixa de paper –amb reclams innecessaris i que avui dia semblen obligades– i, entre altres condicionants, com i on està situat a la llibreria, afecten la nostra tria.

Una tria personal influïda pel talent creatiu, que combina art i tècnica. L’art, pel que fa a la percepció més sensible i humana. La tècnica, per l’algoritme a què cada cop més ens estem reduint i que fa que se’ns interpreti com si les nostres reaccions fossin fredes i acrítiques com les d’un robot. Alguna cosa hi ha de certa, quan tanta gent vota d’oïdes –personatges amb excedents de testosterona que inicien guerres absurdes–, reacciona de manera similar davant un estímul concret o, en el cas que ens ocupa, per Sant Jordi compra el premi X amb l’argument, es podria dir que naïf, de “si té un premi, és que deu ser bo”.

No tot s’hi val i la carta de presentació que és la coberta no hauria de mentir, hauria de ser fidel al contingut de l’obra. Com a les webs de cites, si afegeixes un pam d’alçada, un zero al sou o et pintes ratlles a la panxa per simular xocolatina musculada, el resultat final molt poques vegades serà satisfactori.

La comunicació visual és una de les àrees que treballa el disseny editorial. Una coberta hauria de mostrar sentiments, idees, fets relacionats amb el text. L’ideal és que, d’un sol cop d’ull, el lector pugui interpretar de quin gènere és la novel·la, quin to té, a quina franja d’edat va dedicada... Tot plegat s’aconsegueix fent servir els recursos gràfics com ara imatges, tipografies, colors, dimensions...

Com en tants altres aspectes de la vida, sol anar bé aplicar la frase, atribuïda a Mies van der Rohe, “menys és més”. Una portada senzilla i ben executada té més possibilitats d’aconseguir els propòsits del dissenyador que una imatge recarregada i plena de detalls o una tipografia que costi de llegir, per bonica que li sembli a qui ha decidit usar-la.

Si fem una mirada –àmplia, però menys exhaustiva del que voldríem– a la manera de treballar les cobertes del sector editorial català –limitat a la llengua catalana–, podem treure algunes conclusions. Per confirmar-les, les hem contrastat amb un dissenyador gràfic tan experimentat com Ferran López, de qui podeu llegir una entrevista a la pàgina 4 d’aquest mateix diari.

Una cosa que cal tenir en compte és que la compra de llibres encara es fa molt a les llibreries, però, com tot, cada cop més de manera virtual. “Són reclams diferents, maneres de comprar diferents, i això també ho hem de tenir en compte”, explica López. Una venda virtual està sotmesa a l’scroll, fer córrer el que mostra la pantalla del mòbil a cops de dit. El reclam ha de ser molt potent, instantani, per aconseguir que el possible comprador s’aturi i cliqui en la imatge de la portada per saber més sobre el llibre.

De cara a les llibreries físiques, moltes editorials opten per una imatge gràfica que resulti fàcil d’identificar. Hi ha editorials que sempre han mantingut una imatge global idèntica. A base de construir un catàleg amb coherència de qualitat i d’estil de títols i d’autors, han aconseguit generacions de lectors fidels que identifiquen el disseny, la marca. Un cas seria Anagrama. Tenen diversos dissenys –de Julio Vivas–, fàcils d’identificar. Amb fons groc les traduccions, amb gris els originals en castellà, amb coloraines la col·lecció de butxaca, amb imatge omplint la coberta les traduccions i originals en català, etcètera. I mantenint la tipografia, la mena d’imatges –sobretot fotogràfiques–, la distribució del text, etcètera, molt similars.

I és que mantenir una línia de disseny és pràctic i, per aquest motiu, l’adopten la majoria d’editorials, com ara Amsterdam, Adesiara, Club Editor, Cal Carré, La Segona Perifèria, Navona, Alrevés, Clandestina, Angle, Cap de Brot, Comanegra, Edicions de 1984, Empúries, La Magrana, Labreu, L’Agulla Daurada, L’Altra, L’Albí, Les Hores, Minúscula, Més Llibres, Proa, Quaderns Crema, Periscopi, Voliana, Males Herbes... Totes es permeten variacions, això sí, però treballen amb un disseny poc o molt personalitzat i unificat.

Hi ha editorials que han marcat molt aquesta singularitat, com ara el disseny de Quaderns Crema, en què Jaume Vallcorba hi va tenir molt a veure, amb el fons blanc, les il·lustracions de línia clara d’autors variats, la tipografia... De les editorials més joves, Periscopi va trencar motlles amb un disseny agosarat de Tono Cristófol, en què mitja coberta, amb tall vertical, mostra una il·lustració –que continua al darrere– i l’altra meitat inclou autor, títol, sinopsi, comentaris... Encara és més nova La Segona Perifèria, amb disseny de Rookman, en què s’han creat tot de detalls subtils per diferenciar els gèneres narratius. Males Herbes, amb disseny d’Eduard Vila, té el tret diferencial del color verd de fons –tot i que de vegades el canvien per vermell, blau, marró...– i una il·lustració. Un estil similar també el segueixen Labreu, en especial a la col·lecció de poesia. Club Editor té un disseny retro d’Àngel Uzkiano i dibuixos geomètrics d’Alejandro Dardik.

Tot i que moltes d’aquestes editorials des de sempre han optat per les il·lustracions, mentre que altres han triat fotografies per a les cobertes, fa uns anys que s’està imposant el dibuix, més simbòlic o més figuratiu, com ara a Raig Verd, Proa, Empúries, Rosa dels Vents, La Campana... Segons Ferran López, els dissenyadors prefereixen treballar amb il·lustradors. La irrupció de la IA, que resulta molt més barata i ràpida, ha ensenyat les vergonyes amb imatges de portada plenes d’errors i, com de vegades passa amb les fotografies, amb una pàtina identificable, perillosament similars les unes a les altres.

Hi ha més que la imatge, però. “Ara ja ho dissenyem tot, per tant ens influeix si el llibre és més o menys gruixut. De vegades no hi té tant a veure una estratègia de vendes com la naturalesa de les obres. Als lectors de novel·la històrica, per exemple, els agraden els totxos. I els lectors de textos més literaris prefereixen que no passin de 300 pàgines i ja els va bé que no sigui tapa dura”, explica López. “Estem veient que a determinats lectors joves els agrada penjar recomanacions a les xarxes socials, els agrada tenir llibres especials d’edicions limitades, s’està recuperant el gust del llibre com a objecte. Per això fem edicions com aquesta”, comenta el dissenyador mentre mostra L’ocell i el cor de pedra, una novel·la de fantasia vampírica de Carissa Broadbent, amb tapa dura i en què, amb el llibre tancat, al tall de les pàgines s’aprecia un dibuix de flames. El gènere fantàstic és un dels que més adeptes tenen entre els lectors joves que valoren els llibres com a objecte de col·leccionista.

Tot i que hi ha editorials que aposten per una imatge més conceptual per il·lustrar la coberta, la majoria intenten donar pistes sobre el contingut. Algunes, com ara Adesiara, Edicions de 1984, Cal Carré, L’Avenç i Anagrama, entre altres, escullen quadres –d’autors famosos o no– que coincideixin amb l’època i la temàtica del text. Algunes, com Les Hores, solen posar-hi fotografies perfilades, diluïdes en un color suau i uniforme de fons. O la col·lecció Crims.cat, de Clandestina, que, tot i que de vegades du il·lustracions, fa servir fotografies que omplen tot l’espai i que queden trencades per dos retalls grocs amb el títol i l’autor, segons el disseny de Mauro Bianco.

La majoria de les editorials encarreguen dibuixos relacionats amb el contingut de l’obra. Univers, Males Herbes, La Campana, Cal·lígraf, Comanegra i Delicte, entre altres, en serien exemples. Delicte, per cert, ha renovat de cap a peus la seva imatge, fa pocs mesos.

Columna, Edicions 62, Destino i Bromera, per posar alguns exemples, són editorials amb molta llibertat creativa. Mantenen unes senyes d’identitat mínimes i la resta s’adapta a cada títol. Des de fa uns anys, Angle entraria en aquest grup. Els dissenys de Víctor Garcia Tur –també novel·lista– han escapat del requadre i juguen amb una imatge omplint la coberta.

Hi ha editorials que, en determinats gèneres, ofereixen imatges inequívoques, com ho serien els thrillers, la novel·la històrica i la fantàstica. En novel·la romàntica sovint hi ha imatges carregades d’erotisme en què es veuen parelles abraçades. “Ells, molts cops, amb la camisa oberta. Es diu que hi ha una relació entre l’obertura de la camisa i les vendes. Com més oberta, més vendes”, comenta López.

“En aquest sentit, la portada de Cinquanta ombres d’en Grey, d’E.L. James, va trencar els esquemes. Era una corbata, la part del nus, en un fons gris fosc. Jo encara estava a Random House i si l’haguéssim proposat nosaltres ens haurien dit de tot, però com que venia així dels Estats Units... Van ser valents i va ser un encert. Després van sortir milers de portades copiant-la, amb un pintallavis, unes ulleres, una màscara... Posades juntes, semblaven un basar.”

Si a un bon text hi afegim una coberta ben ajustada i, també, una feina d’edició escrupolosa, es converteix el llibre en un objecte atractiu amb una funció intel·lectual que pot generar molta satisfacció. Per tot plegat, fa uns 570 anys, des que Gutenberg va imprimir la Bíblia, que els llibres són un dels grans valors de la humanitat.