una gran història que es llegeix quasi sense respirar

XAVIER SERRAHIMA
El Xal, Cynthia Ozick
Al blog: El racó de la paraula
17|4|2010

[...] Caldria molt d’espai i molt de temps per tractar d’establir què és allò que entenem com a literatura. Com a literatura digna d’aquesta denominació. I segurament tampoc no acabaríem posant-nos d’acord, entra d’altres raons, perquè primer caldria establir quin és l’objectiu, la raó i la finalitat de la literatura —en cas, és clar, que coincidíssim en la idea que en té o n’ha de tenir.

Ara bé, si entenem que la consideració d’una obra com a literària —si ho preferim, de més literària— té relació directa amb la petja que deixa en nosaltres la seva lectura, no hi ha dubte que El Xal (The Shawl), de Cynthia Ozick, traducció de Dolors Udina, Viena Edicions, 2010, mereix amb escreix una tal catalogació.

Per més que les afirmacions i sentències absolutes acostumin a ésser agosarades, en aquest cas bé podem arriscar-nos a assegurar que la seva lectura no deixarà ningú indiferent. Més encara, que impactarà i ho farà pregonament. No tan sols pel tema —que convé més que mai no desvetllar, ni tan sols insinuar, a fi de no fer perdre part de la seva puixança— dolorós i pertorbador, sinó sobretot per l’estil directe, sec, tallant, quasi agressiu que l’autora escollí.

Un estil, un llenguatge i un ritme, cal dir-ho, que era el que millor s’esqueia amb la història que ens volia presentar. Fins i tot podríem dir que l’argument l’exigia. En aquest cas, fons i forma són indissociables. L’un no podria existir sense l’altre.

D’entrada, el que més sorprèn d’aquesta obra, que havia estat fins ara incomprensiblement desconeguda a casa nostra, és la brevetat de la seva narració inicial, que és la que dóna nom —però també raó, sentit i consistència— al volum. En tan sols vuit pàgines, Ozick ens ofereix un relat impactant que difícilment oblidaren. Una narració ferotge i aclaparadora que no podrà ésser engolida pel vast oceà de la nostra desmemòria.

Tanmateix, la seva inusual brevetat no és pas una anècdota, ni molt menys un element forçat amb voluntat cultista o elitista, sinó una necessitat. De la mateixa manera que l’estil, de frases curtes, entretallat, puntillista, telegràfic, quasi lacònic, és el que havia d’ésser, la concisió de la narració era del tot imprescindible. És també com ha d’ésser: veloç, directa, inesperada. Com un cop de puny sobtat al ventre, que ens deixa sense alè.

Pel que es refereix a la segona narració, Rosa, tot i que ens ofereix un retrat fidel de les conseqüències psicològiques que suposaria patir una experiència com la relatada a El xal, malgrat que guanyà com aquesta el premi O. Henry, no assoleix el seu mateix nivell literari.

Preveient que l’escassa llargària del llibre pugui fer enrere algun possible lector o comprador, la contraportada adverteix: “Que no us enganyi el gruix d’aquest volum. El Xal és una gran història que es llegeix quasi sense respirar”. En general, una afirmació d’aquest tipus acostuma a fregar la hipèrbole. En algunes ocasions, l’exageració esdevé contraproduent, quan la realitat no satisfà les expectatives creades.

En el cas present, encara fa curt: no tan sols talla la respiració —ja que rebem un uppercut que ens deixa K.O. per un instant— sinó que ens sangglaça i trasbalsa profundament. Ens deixa una empremta no només en el nostre bagatge lector, també en el nostre esperit.

Si provéssim de fer un resum d’aquesta obra —que com tantes d’altres de valor, es resisteix a acceptar o permetre— hauríem ben segur d’afirmar que és un llibre ben poc adient per a totes aquelles persones que cerquin tan sols un pur entreteniment en la lectura. Els podria causar un sotrac més que considerable. Més si tenim en compte que la història, tant si es produí realment com si no, bé podria haver-se esdevingut… I, el que és més greu encara, no pas només a meitats del segle passat!

Ara bé, tots aquells —siguin pocs o molts— que li exigeixin quelcom més, bastant més o molt més convé que l’afegeixin a la seva llista d’obres pendents que mereixen almenys una oportunitat.

Per acabar, un petit tast de l’estil, sintètic i poètic alhora, de l’obra:

«Els ulls de la Magda estaven sempre clars i secs. Mirava com un tigre. Protegia el seu xal. Ningú no podia tocar-lo; només la Rosa podia tocar-lo. L’Stella no ho tenia permès. El xal era com la criatura de la Magda, el seu animal de companyia, la seva germana. S’hi embolicava i, quan volia estar-se molt quieta, en xuclava una de les puntes.»

bor, bor, bor...

«Ha estat trist. Entrar a la biblioteca i, com sempre, mirar tots els prestatges, sense ordre, llibre rere llibre, els llegits i els no llegits, i recordar què era el que havia anat a buscar —Borges, Jorge Luis— i començar a mirar metòdicament: Bor, Bor, Bor...i, en comptes de Borges, trobar «Boralli, Ivan», i estranyar-me'n, perquè no conec Boralli de res, i perquè he preguntat després a gent que en sap molt, de literatura, i ells tampoc, i agafar el llibre, Les deu ulleres, 1876, i ha estat trist; i no perquè jo o els meus amics o totes les enciclopèdies del món o Internet no coneguem Boralli, sinó perquè el fill de la filla del fill del mateix Boralli tampoc no el coneix; perquè prou en té de saber com es reenvia un missatge de correu electrònic o de recordar el títol d'un llibre escrit per un exfutbolista exrumanès. I ha estat trist també sospitar que Ivan Boralli no hagi estat sinó una nosa a l'hora de trobar el que estava buscant (Borges, Jorge Luis).

Després, m'he recordat del que jo mateix he escrit fins ara. I he imaginat que el meu nom és Ivan Boralli, o algun altre de més vulgar; que d'aquí a cent onze anys jo també seré una nosa en una biblioteca. A més, l'autèntic Ivan Boralli seria, segurament, un notari de prestigi, i la gent el saludaria amb nervis a les cames, els diumenges. És sabut, d'altra banda, que la seva erudició era enciclopèdica i el seu carisma, escandalós.

Així doncs, he hagut de reconèixer que estic deu punts per sota de Boralli. Ser notari ja són dos punts, l'erudició enciclopèdica altres tres i el carisma cinc.

I sempre que vaig a la biblioteca em passa el mateix, amb Ivan Boralli, amb Antanas Dztnik o amb Erhard Horel Beregor. Ells són els vells i jo el nou, i em puc riure del que van escriure, i gairebé mai no em repliquen.

Però aquesta impressió no la tinc només a la biblioteca; penso el mateix quan veig astronautes. En aquest cas, però, els astronautes són els nous i jo el vell. I són ells qui es riuen de mi, i jo qui no pot contestar. O sí.

Al final, no he agafat cap llibre de Borges. Diuen que el nas de Borges era el més semblant que hi pot haver a una enciclopèdia.»

Unai Elorriaga. Un tramvia a SP. Traducció de Pau Joan Hernández. Proa, 2003. P. 65-66.

llegir als llibres

 

de l'holocaust a miami

DAVID CASTILLO
De l'Holocaust a Miami
Avui
4|3|2010

Hi ha moments en què, enmig de la saturació de novetats de qualitat quan s'acosta Sant Jordi, el lector redescobreix un tresor. És el cas d'El xal, de Cynthia Ozick, una de les grans narradores nord-americanes actuals, que restava inèdita en català. El xal és una obra breu, no arriba a les cent pàgines, però de lectura exigent i, alhora, lleugera. En poc més de dues hores i mitja quedes fascinat per la capacitat de l'escriptora per introduir-nos en un món que va endavant i endarrere mentre els personatges suren a la deriva del present. L'estructura és senzilla. Un primer conte breu, El xal, que serveix d'introducció per a una nouvelle, Rosa. El primer descriu un episodi en la joventut de la protagonista, que, acompanyada de la seva filla i la seva neboda, passa una misèria absoluta en un camp de concentració nazi a Polònia. Amb un estil poètic i apocalíptic se'ns narren els patiments de Rosa, Magda i Stella. En la segona part, trenta anys després, Rosa Lublin, una dona gran dedicada al negoci de la quincalla, abandona Nova York per instal·lar-se a Miami, en un hotel de mala mort. Escriu cartes en anglès a la seva neboda, que ha oblidat el polonès, i evocacions de la seva filla Magda en "un excel·lent polonès literari". Amb aquest punt de partida, Ozick desplega un impressionant artefacte literari amb el seu estil nerviós, de frase curta i intensitat lírica. Cada pàgina conté una sorpresa, amb el rerefons del trauma del camp.

El xal és una obra mestra que s'inscriu, si ens permetem les etiquetes, dins la gran tradició de la narrativa jueva nord-americana, des d'Isaac B. Singer, Malamud i Bellow fins als Roth, Vonnegut, Mailer, Heller, doctorow, Shaw, Elkin, Bruce J. Friedman i Schulberg, per esmentar només els que ja es poden considerar clàssics. Vaig conèixer Cynthia Ozick gràcies a les traduccions de Montesinos Editor, l'editorial de les revistes Quimera i El Viejo Topo, que va publicar el recull de relats Levitación i la novel·la El mesías de Estocolmo als anys vuitanta. Tots dos llibres, com El xal, són magistrals. En els contes pot plantejar-nos situacions quotidianes i barrejar-les amb Freud, Déu i el golem. Els records de la vella Europa, el subconscient col·lectiu i la por de l'infern en vida apareixen en els fragments que poden evocar Praga, Varsòvia o la realitat de Nova York. El mesías de Estocolmo és un homenatge al geni Bruno Schultz, assassinat al gueto de Varsòvia d'un tret al clatell per un oficial de la Gestapo, irritat perquè a un altre oficial alemany li havien agradat els dibuixos de Schultz.

La facilitat per introduir històries del passat dins la realitat amb la naturalitat d'un record familiar és una de les bases del talent d'Ozick. El crític Harold Bloom va destacar que "a El xal, la meravellosa unió entre història i la novel·la produeix un efecte intensament commovedor". En una entrevista fa més de vint anys, Ozick parlava de la sincronia entre passat i present d'una manera esclaridora —"és difícil que algú arribi a ser un gran escriptor si no és conscient de ser només un instant d'un grandiós flux humà"— per oposar-se als jovenets que irrompien als vuitanta amb manifestos i literatura narcisista i efímera. Els dos relats que componen El xal van ser publicats el 1980 i el 1983 per la revista New Yorker. Tots dos van guanyar el prestigiós premi O'Henry, guardó que Ozick ha obtingut en tres ocasions, per davant de John Updike, John Cheever i Raymond Carver, que el van aconseguir en dues. Esperem que els nostres editors ens ofereixin més llibres d'aquesta autora, un dels cims de la literatura americana contemporània.

una setmana després de sant jordi

LAURA SERRA
Una setmana després de Sant Jordi: "Tornem tants llibres com els que vam vendre"
Ara
1|5|2026

M’imaginava que les llibreries després de Sant Jordi serien un oasi de pau i literatura i em trobo que són una voràgine de caixes i albarans. "Per nosaltres, Sant Jordi s’acaba al juny", em diu Xevi Cortacans, propietari de la Muntanya de Llibres de Vic, un nom que aquests dies té un significat literal. La llibreria Sendak també té una pila de caixes a punt per retornar a les distribuïdores, amb els llibres invenuts de la diada. "Tornem tants llibres com els que vam vendre per Sant Jordi", afirma Èric del Arco, soci de la Documenta i president del Gremi de Llibreters. M'obre els excels. "Nosaltres vam vendre 3.251 llibres durant la setmana i n’hem tornat 3.200. Vam haver de comprar 6.400 llibres per vendre’n la meitat". Esclar que no només van despatxar novetats, sinó que principalment van vendre llibres del seu fons, que calcula que és de 13.000 exemplars. Dels tres mil llibres venuts, dos mil eren títols diferents. Només de 22 títols en van vendre més de deu exemplars, de manera que el 95% són títols que no apareixen als rànquings.

Unes xifres que a Sendak ratifiquen: "A la parada portàvem 25.000 euros en llibres, i en vam fer 10.000". Ells tampoc no s’identifiquen amb les llistes de més venuts. "I no em preocupa. Si només ofereixes el que la gent demana seràs la Casa del Libro i nosaltres tenim una altra aposta, hem d’anar a la contra. Som una llibreria combativa i la parada de Sant Jordi és coherent amb com som", explica Aitor Martos.

Per això els llibreters coincideixen en el fet que mai tenen la sensació d’equivocar-se per Sant Jordi, encara que a la Documenta s'acabés el Passeig de Gràcia de Roger Bastida i a Vic fessin curt d’El joc del silenci de l'osonenc Gil Pratsobrerroca. "Si se t’acaba un llibre, en compren un altre", diu Del Arco. "I no hi sol haver cap sorpresa molt inesperada. Les editorials i les distribuïdores ja s’asseguren que t’arribin les seves grans apostes. En demanes 100 i te n’arriben 150", segons Cortacans. El 80% de les vendes de la Muntanya de Llibres també van ser de fons. Per això, paral·lelament a les devolucions, les botigues han de reomplir les lleixes i ho han de fer abans de tancar l’abril, quan encara poden obtenir el descompte de la campanya de Sant Jordi.

La roda que mai s'atura

A sobre, continuen arribant novetats de cara a la campanya d’estiu i també llançaments en castellà pensant en la Feria del Libro de Madrid de finals de maig. "El món editorial és una roda: constantment entren i surten llibres. El llibre d’avui es paga amb la venda d’ahir. Per això s’edita molt i ningú està disposat a abaixar el ritme, perquè has d’ocupar la taula de novetats. Quan m’envien currículums els hi dic als aspirants a llibreters: espero que t’agradi obrir i tancar caixes!", diu, amb ironia, Cortacans. Una novetat empeny la següent: a la Documenta, si un llibre no es mou de la taula en un mes, va fora. "No pots tenir milers d’euros immobilitzats a les parets. En tres mesos hauríem tancat", afirma Cortacans. Per això les comandes són quirúrgiques.

A més de reposicions i devolucions, a la Llibreria Sendak aprofiten Sant Jordi per "fer neteja dels prestatges" i per tornar els títols de fons que fa un any o més que no s’han mogut, explica Martos. "Tothom es pensa que ens fem d’or el dia de Sant Jordi i és pervers, perquè és un sector molt estacional i sé que els següents mesos vendré molt menys, fins a l’agost, que estaré amb números vermells i tiraré de pòlisses de crèdit. Per això les devolucions són tan importants, per rebaixar les factures i evitar tensions de tresoreria", diu el llibreter. Els dies de Sant Jordi, Sendak va passar de 4 treballadors a 14, que van acabar exhaustos, com van postejar en una foto a Instagram. Una setmana després s’han recuperat de "l’estat catatònic", la llibreria em sembla de nou un paradís de colors preciós i endreçat, i confirmo que a les llibreries hi entren clients que continuen llegint.

biblioteques per a tothom

 

Babelia | El País. 2|5|2026

un llibre a l'any

JUAN TALLÓN
Un llibre a l'any
Abril
25|4|2026

Em pregunto si publicar un llibre a l'any és massa. ¿Això qui ho dictamina? Potser la resposta depèn de la mena de llibre o d'autor, de les exigències que es marqui, d'en què faci servir el temps que no escriu, de les necessitats editorials, de l'acceptació dels seus lectors...No hi ha gaires escriptors que publiquin a aquest ritme, és cert. Aquells que ho aconsegueixen traslladen la idea que ho fan gairebé sense suar, com si es limitessin a posar-se còmodes i mirar com les mans carreguen amb la feina bruta. Ni tan sols semblen despentinats a l'acabar.

En un festival de Girona, fa uns anys, li vaig sentir explicar a Amélie Nothomb que ella no només publica un llibre per any, sinó que també en guardava 20 d'inèdits en un calaix, o en diversos calaixos, esperant el seu torn. Més ràpid que Nothomb avançava Georges Simenon, que no acostumava a trigar més d'11 dies a escriure les seves novel·les. La seva immersió en l'escriptura era tal, que el seu cos no aguantava més enllà d'aquell temps, al cap del qual el llibre havia d'estar acabat. En certa ocasió, Alfred Hitchcock li va trucar per telèfon, i li van respondre que el senyor Simenon no podia posar-s'hi perquè acabava de començar una novel·la. El cineasta, que coneixia la inclinació al tancament del novel·lista, però també el poc marge que li portava acabar una novel·la, va respondre: «Bé, espero».

A l'altre costat hi hauria els escriptors lents, que es prenen dos, cinc, fins i tot deu anys per acabar la seva obra. N'hi ha. Tampoc és del tot clar si això és lentitud. «Jo escric dues frases per setmana», deia l'escriptor egipci Albert Cossery. El resultat va ser un llibre cada 10 anys. En canvi, dedicava dues hores diàries a preparar-se, ja que tampoc era dels que escrivien en sabatilles i bata. Elegis vestit, mocador, enllustrava les sabates, es pentinava amb cura. Després de tots aquests prolegòmens, redactava unes quantes paraules, donava el dia de feina per amortitzat i se n'anava al carrer.

Suposo que la literatura no és l'única qüestió important que es porten entre mans aquests autors, i per això tarden, ocupats com estan a viure. En la tercera temporada de The Wire, el detectiu Lester Freamon explicava a Jimmy McNulty, d'homicidis, que la feina no el salvaria. Tots els casos s'acabaven quan li posaven les manilles al culpable. «Necessites alguna més fora de l'oficina. Necessites una vida. És el que hi ha mentre esperes moments que mai arriben», li feia veure.

Unes quantes vegades, 10 anys és el temps mínim per escriure certes obres. El 1770, quan Immanuel Kant va ser nomenat professor de Lògica i Metafísica a la Universitat de Königsberg, va escriure la seva disertació inaugural, i a aquest text el va succeir una dècada d'absència, en què va estar buscant solucions. Es va aïllar del món, va bussejar en el temps i el 1781 va retornar amb la Crítica de la raó pura, ni més ni menys.

En la lògica del mercat, a la qual la literatura avui és menys aliena que mai, un llibre a l'any, o un cada dos, cinc o vint, fins i tot un en tota la vida, serà molt o poc en funció de qui triïs perquè el jutgi. Hi ha escriptors que ens han deixat un únic llibre, i ha resultat suficient, fins i tot inesgotable. ¿És poca cosa? Queda el dubte. Recordo el Francisco Umbral de 1977, quan va publicar La noche que llegué al café Gijón, Teoría de Lola, Diccionario para pobres, Tratado de perversiones, La prosa y otras cosas, Las Jais i El hijo de Greta Garbo. ¿Molt? A veure...

Després hi ha els escriptors en els quals es confon lentitud i rapidesa. César Aira, per exemple. Completa una «pagineta» al dia, com diu ell. Bastant poc. Però com que no falla mai, i l'any té 365 dies, i les seves novel·les són breus, alguns anys publica fins a cinc o sis llibres. És a dir, molt i poc alhora.

mestratge literari

ISABEL NÚÑEZ
La maestría literaria
Culturas | la Vanguardia
7|4|2010

Este libro magnífico, auténtica joya que yo quise traducir, se compone de dos relatos, El xal y Rosa. El primero, breve, arranca con la frase "Stella frío, frío, el frío del infierno" y muestra a Rosa, joven polaca esquelética en un campo de concentración, con una criatura hambrienta buscando sus pechos secos, oculta bajo un chal protector, y una niña, su sobrina Stella, celosa de la pequeña y que en la fantasía de Rosa se convierte en caníbal y la devora. y las voces fantasmas junto a las rejas electrificadas. Cuando Stella le quita el chal a la pequeña, esta escapa del barracón y llora perdida, y un soldado llega antes que su aterrada madre.

El tono de esta escritura ardiente y despiadada, con un ritmo musical y onírico, tiene resonancias del Quanta, quanta guerra, no sólo por la traducción, excelente, de Dolors Udina, sino porque compone un paisaje delirante del horro con los ojos de la adolescencia, en una poética llena de gracia y una feroz sensualidad que no se olvida.

El segundo cuento, con distinta fiereza y humor negro enterrado, muestra a Rosa en Florida, treinta años después, con su loca lucidez, la mirada acusadora contra el mundo, que sólo quiere soñar sola: maldice la desmemoria de su sobrina Stella y recupera el chal que le permite, por transposición traumática, resucitar a su hija perdida, hacerla volar y brillar con sus vestidos y escribirle cartas en polaco, restituir ante ella la magnífica Varsovia, el padre que se sabía la Eneida de memoria, la madre delicada ante la que todos se inclinaban, "la vida de antes". Dice Rosa que ellos tienen tres vidas, "la de antes" era su vida de verdad, allí donde nacieron, "la de después" es ahora, en un país que no recuerda ni comprende, donde no tienen identidad y el acento polaco surge como humo cuando hablan, "la de durante" es Hitler. "Antes es un sueño. Después es una broma. Sólo queda el durante. Y decir vida es mentir."

Cynthia Ozick (Nueva York, 1928), autora prolífica y sólida, en la tradición literaria judío-americana, con novelas como Los últimos testigos y cuentos como los de Levitación, superó a Carver, Updike y Cheever ganando tres veces el O'Henry. Es una suerte que se haya publicado y que Viena haya elegido a una traductora experta y sensible para la versión catalana.

literatura

 

Eider Rodríguez. Tot era el mateix forat. Periscopi, 2026.

[Font: Gemma Busquets Ros‬ ‪@gemmabusquetsros.bsky.social‬]

la biblioteca

GEMMA BUSQUETS ROS
La biblioteca
El PuntAvui
12|4|2026

Encara hi ha la placa d’un daurat gastat amb el logotip de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis en aquella porta lateral, que sembla pensada per al servei d’una finca aristocràtica, com si per accedir al món de meravelles s’hagués de passar d’amagatotis, amb contrasenya o amb invitació. Amagada, resta secreta al costat de l’entrada principal, sota l’arcada, de l’oficina de La Caixa a la plaça Major de Banyoles. Aquell accés, ara clandestí, conduïa fins a una sala que el meu record menut recrea immensa, amb unes escales que separaven dues estances amb moltes prestatgeries carregades de llibres voluminosos, enciclopèdics, i amb la bibliotecària Roser Juncà, de mirada severa, instant el silenci i censurant les rialles, com si fóssim escrivents medievals copiant còdexs de pergamins delicats en una abadia benedictina lúgubre, i no escolars ajornant els deures dels estudis captivats pels cants de sirena que venien de les pàgines dels Tintín, Astèrix i Lucky Luke. Inaugurada el 13 de juny del 1933, la biblioteca de Banyoles formava part d’aquell ideari de la Mancomunitat segons el qual, “a Catalunya, ni un sol poble sense escola, biblioteca, carretera ni telèfon”. L’ordre de les prioritats és també una declaració política. Primer, l’educació. Sembla un recordatori innecessari, però no ho és quan els encarregats de mantenir els fonaments amb una solidesa granítica són els primers a deixar que s’esquerdin i, en comptes d’aturar l’excavadora, li donen via lliure.

una mestra del matís

NORA CATELLI
Una maestra del matíz
Babelia | El País
1|8|2016

En 1966 Cynthia Ozick (Nueva York, 1928) publicó su primera novela, Trust. Sus cuentos, desde 1971, integran cualquier repertorio de la maestría de la literatura norteamericana. Los expatriados, inmigrantes, obsesivos lectores, rabinos enloquecidos, teólogos aficionados y pícaros desesperados de Ozick recuerdan a los personajes que Isaac Bashevis Singer convirtió en miembros reconocibles del mundo nuevo, de esa América, del Norte y del Sur, meta sin retorno para los judíos centroeuropeos a partir de los pogromos de finales del siglo XIX.

La producción de Ozick era, hasta los ochenta, irreprochable. Entonces sucedió algo extraordinario. En 1980 apareció en The New Yorker un cuento de tres páginas, El chal, seguido en 1983 de su continuación, Rosa. En 1989 Ozick los publicó en libro; en 1992 Daniela Stein lo tradujo para la editorial Montesinos de Barcelona. Lo extraordinario es que, en menos de cien páginas, El chal, magistral e inquietantemente, contiene la Shoah: la industria de la muerte, la animalización, el odio, la destitución absoluta de toda subjetividad. Expone algo del orden de la memoria que, en general, se vela. Porque cuando desaparece el victimario —el aparato nazi y los ejecutores del aparato han sido históricamente derrotados y eliminados— la víctima tiene que absorber al victimario. Las formas de esa adopción indeseada del otro —formas letales, sádicas, convulsivas, repelentes— son las que nos hace visibles El chal: el odio circula entre las víctimas como la única pasión que los mantiene vivos; es parte constitutiva de la memoria. No es casual que la canibalización aparezca como fantasía recurrente en las dos partes de El chal. Leer a Ozick exige al lector reverencia, aceptación de que el conocimiento de la Shoah cercena las posibilidades emocionales de la identificación, en las que abunda la cultura de masas dedicada a conmover y hacernos llorar confortablemente...

 

biblioteca portàtil