batucada promocional

DAVID GUZMAN

Thrillers trepidants i altres fòssils publicitaris per Sant Jordi
Quadern | El País
10|4|2026

Poques setmanes abans de Sant Jordi ja fa dies que les editorials fan sonar la batucada promocio­nal amb la intensitat d’una final de Champions. I per publicitar qualsevol llibre, amb independència del gènere, la categoria gramatical preferida és l’adjectiu. En realitat no hi ha estratègia de màrqueting que no tiri d’adjectius encomiàstics quan vol lloar les virtuts d’un producte, tant se val si es tracta d’un sabó, de l’últim híbrid endollable o d’un festival de música. El món del llibre no n’és cap excepció i en conseqüència no hi ha text de premsa o anunci d’un nou títol que no vingui acompanyat de superlatius de tota mena. El problema és que de tan gastats, de tan ditiràmbics, han abandonat la condició d’adjectius per esdevenir fòssils, llocs comuns més a prop de la caricatura que de la versemblança.

 L’altre dia vaig rebre un correu que enumerava les virtuts d’una novel·la amb una promesa en negreta: “T’atraparà”. Com que no parlava de Spiderman ni del temps que corre inexorable per encalçar-nos, vaig entendre que es tractava d’una de les metàfores fòssil per excel·lència, sovint arrodonida amb la sentència “T’atrapa des de la primera pàgina”. Tendeixo a no refiar-me d’un llibre que es publicita amb aquesta presumpta virtut, perquè l’experiència ens ensenya que alguns dels millors textos de la història de la literatura requereixen més de 50 pàgines de paciència. Però no és ni de llarg la xacra més greu en la metallengua promocional de la cosa llibresca.

Hauríem de bandejar per sempre les històries i els thrillers “trepidants”: en molts d’aquests llibres no hi trepida res (no som “sacsejats per moviments curts, ràpids i repetits”), i en canvi l’adjectiu és una plaga tan ominpresent que costa d’entendre que algú el faci servir de manera no irònica. Anàlogament, les novel·les “impactants” i les intrigues “absorbents” haurien d’anar al contenidor blau a menys que parlin de col·lisions i de bolquers. Els “relats colpidors” sovint són colpidors només si fem servir el llibre com a arma, extrem poc aconsellable amb exemplars de menys de 800 pàgines. L’expressió “gir inesperat” és una de les més tramposes, perquè allò que és inesperat per als uns, per als altres es veu venir d’una hora lluny. Passa el mateix amb el “final sorprenent” i la “història apassionant”: la sorpresa i la passió, mon cher, són categories subjectivíssimes. Parlem del “ritme vertiginós”? Vertigen és que et pengin de cap per avall de les Torres Petrones, no que l’assassí sigui el personatge que menys t’esperaves. El “suspens magistral” l’hauríem de reservar per citar només Hitchcock, que és literalment el magister del suspens, no per a segons quins epígons d’escola d’escriptura. En la mateixa línia, abandonem per caritat la “trama addictiva”, perquè hi ha tortures medievals que generen més addicció que algunes de les trames que es publiquen. I sobretot, mantinguem-nos ben lluny de la clàssica novel·la que “no et deixarà indiferent”: un cop de puny a l’estómac tampoc et deixa indiferent i això no el fa atractiu.

un debut excepcional

El convidat nocturn, de Fiona McFarlane
La República
Redacció
27|2|2015

El debut literari de l'australiana Fiona McFarlane (Sydney, 1978) ha tingut, certament, un impacte a nivell mundial. La seva primera obra, The Night Guest, ha estat traduïda a 15 idiomes (entre ells al català per Angle Editorial) per editorials d'arreu del món a partir de l'edició original a Penguin a Austràlia. Les ressenyes han estat ben elogioses a mitjans com The Independent al Regne Unit, el Chicago Tribune o el Weekend Australian a casa seva. I, encara, a finals d'any McFarlane va rebre el primer premi Voss Literary.

El cert és que El convidat nocturn és una obra d'una extraordinària maduresa per a tractar-se d'un debut literari que s'endinsa en les relacions entre una àvia i la seva cuidadora de manera intensa, amb una escriptura emocional i emocionant alhora.

La plàcida vida de la Ruth, una jubilada que viu sola en una casa la platja, es veu alterada per la presència de la Frida, que un bon dia truca a la porta i diu que l'envia el govern per a cuidar-la. Sense més detalls de la seva procedència oficial, la Frida s'anirà introduint en la vida de la Ruth i ocuparà un espai preeminent a la casa. De manera imperceptible, la Ruth iniciarà un camí de desconnexió del seu món habitual, tant físic com familiar i personal, i només tindrà tractes amb el món a través de la Frida que s'apodera de la vida i la ment de l'àvia. Fins aquell moment, la Ruth és una dona feliç, amb els records del seu passat ben present, que analitza la seva aventura vital i el que ha fet bé o malament. Una antiga relació tornarà per a ocupar un primer pla, mentre la Frida lluitarà per a allunyar-la, tant d'aquesta nova parella com dels fills. Però el dubte esdevé una constant en la seva realitat amb la presència de la seva encantadora cuidadora. És manipulació, però és també el pes dels anys i el desgast de la ment.

El prodigi narratiu fa que de fet, el lector, faci el mateix viatge que farà la Ruth. El lector percep la Frida com una persona agradable, potser intueix que té alguna fosca intenció, però al principi tot sembla rutllar bé. De cop i volta, sense esperar-ho el lector queda immers en una riuada d'esdeveniments. La Frida s'ha apropiat de la personalitat de la Ruth i la porta cap al punt on la volia portar de bell antuvi.

La història és efectivament el que els anglosaxons en diuen un thriller psicològic. Però és també una reflexió sobre la soledat, la demència, la vellesa, el pas dels anys, el que hem deixat enrere, les oportunitats perdudes, la confiança i la naturalesa de les relacions humanes…

La Fiona McFarlane ha bastit una història intensa i, a voltes, angoixant. Però és també una bella història. La duresa conviu amb la tendresa, la maldat amb l'amor de les relacions humanes, la mort amb la vida… I ho fa amb aquella manera d'escriure que tenen molts escriptors d'economia en el llenguatge, amb les paraules justes, sense ni una de més que sigui innecessària.

Efectivament, un debut excepcional d'una escriptora d'enorme talent.

 

un llibre

«Un llibre pot tractar sobre més d'un tema, com un calidoscopi, pot contenir moltes coses que es fusionen en una, diferents fils d'una mateixa història, pot ser un intent de fer diverses, moltes, més d'una cosa alhora, perquè un llibre es manté unit per l'enquadernació. Un llibre que és com un supermercat, amb tota mena de productes. Un llibre que és un joc. Un llibre que fins i tot l'home més dur es llegiria. Un llibre que només fa una cosa, una única cosa. Un llibre sobre com n'és, de difícil, canviar, per què ens resistim a fer-ho i el que li passa al nostre cervell.»

 Sheila Heti. Diaris alfabètics. Versió de Maria Bosom. Angle, 2025. P. 204.

 

usos i costums

Subrayo todos los libros con lápiz, nunca con tinta: la sola idea me escandaliza. Anoto las citas a mano, en mi horrible letra manuscrita, en un cuaderno pequeño con tapa de colores y dibujo de gatos, que se cierra con imán. Algún día debo recuperar otras citas, que copié en un blog y luego en un Tumblr (ambos secretos): sé que un día van a desaparecer de la web y yo me arrepentiré para siempre de no haberle dado backup o respaldo analógico. Uso e-reader y tablets, y me gusta. Mi Kindle es muy útil para cargar bibliotecas enteras en viajes. De todas maneras, sigo acumulando libros en papel, y si leo uno en digital que me fascina, pronto me hago de la copia física. Nunca conté cuántos libros tengo, pero lo sé porque los contó la mudadora. Son cinco mil, incluyendo los que no son literatura.

Mariana Enríquez. «Los puentes». A: Archipiélago. Una formación lectora en veintinueve islas. Ampersand, 2025. P. 71.

el thriller psicològic de fiona mcfarlane

FRANCESC GINABREDA
El convidat nocturn: el thriller psicològic de Fiona McFarlane
Núvol
9|1|2015

L’australiana Fiona McFarlane (Sidney, 1978) fa el seu debut literari amb una novel·la original que parla de l’envelliment, de l’aïllament i, com la majoria d’històries que aprofundeixen en la psicologia dels homes (i les dones), de l’amor. Però també és una novel·la que parla de la por, de la dependència, del passat inesborrable que se’ns arrapa a les espatlles i de la fragilitat obtusa i contrastada de les relacions humanes. Pels segles dels segles.

El convidat nocturn (Angle Editorial) és una història melancòlica i intrigant, amb un començament discret i quotidià (en el sentit més mansoi i reposat d’aquests termes) que precedeix un desencadenament subtil i progressiu d’emocions, temences i descobertes dignes d’un thriller de suspens. I és ben bé en això en el que es converteix la novel·la: un relat d’intriga i desfici en qual la confiança (o la seva contrària) hi juga un rol fonamental.

La protagonista, la Ruth Fields, és una vídua de més de setanta anys que viu sola en una casa al costat de la platja. Un dia, d’improvís, una desconeguda truca a la seva porta i li diu que l’envia el govern per atendre-la. I així és com la Ruth deixa que la Frida entri a casa seva i a la seva vida. Aquesta coneixença serà el preludi de l’adveniment de moltes coses, bones i dolentes: records, retrobaments i misteris, embrollats en una mixtura d’il·lusions i frustracions literàriament resplendents, que desembocaran en un final dolorós.

McFarlane utilitza un llenguatge planer i expedit, mitjançant el qual articula una prosa elegant i ordenada, amb un ritme lleuger que no cau en l’excés (de dinamisme; és a dir, de frenesia) i que fa de molt bon llegir. La seva escriptura és viva i mancada de barroquismes, i narra els passatges amb delicadesa per reflectir la naturalitat i la versemblança pròpies dels seus personatges i els entorns en què es desenvolupen, amb els seus trets psicològics i el contingut antropològic de fons que representen o suggereixen.

El convidat nocturn ens invita a reflexionar sobre la vellesa i la soledat, sobre els records que no s’esborren, sobre la necessitat, l’estimació i el pes de les nostres (in)decisions al cap del temps. Amb aquesta perspectiva, la novel·la es revela com una crònica esponjosa i commovedora que va mudant la pell a poc a poc i que arracona dolçament la tranquil·litat en favor de la tensió i el suspens. Discreció, acuïtat i senzillesa: tres adjectius que defineixen una narració harmònica, transparent i realista que ja ha estat traduïda a quinze idiomes i que, dit també amb senzillesa, resulta francament entretinguda.

el museu més gran de la literatura

 

XAVI AYÉN
El museu més gran de la literatura
La Vanguardia
5|4|2026

 

Tot a la Xina, un país de més de 1.400 milions d'habitants, adquireix unes dimensions descomunals. Per exemple, el lloc de la nostra cita amb Mo Yan seria l'enveja dels nostres programadors culturals (o dels dissenyadors d'espais nous, com ara la futura biblioteca estatal de Barcelona). El Museu de la Literatura Moderna, a Pequín, administrat per la poderosa Associació d'Escriptors, és el museu dedicat a la literatura més gran del món, amb 30.000 metres quadrats. Fundat el 1985, la seu actual, inaugurada el 2000, és un complex imponent de tres edificis i bells jardins, que és, alhora, centre d'exposicions, arxiu dels fons dels escriptors i lloc de diversos seminaris i actes culturals. La col·lecció permanent és un recorregut exhaustiu pels segles XX i XXI de la literatura xinesa, que permet des de sentir la veu dels autors més destacats trucant-los per un telèfon vermell fins a passejar-se per la reproducció a mida natural de les seves habitacions de feina, amb el mobles reals que van tenir. El centre té 929.800 peces, i 203.900 són considerades "relíquies culturals", entre llibres, revistes, manuscrits, cartes, diaris, enregistraments d'àudio i vídeo, fotos, obres de cal·ligrafia, pintures i altres objectes.

serveis socials

👉 Clic!

CLARA VILASECA VILARASAU

La biblioteca, refugi per a persones sense llar a Lleida: "Podem entrar sense donar explicacions"
3CatInfo a la delegació de Lleida
1|4|2026

booktook catalunya, una polèmica

POL VIÑAS
BookTok Catalunya. Una polèmica
Núvol
1|4|2026

Fa uns dies, en ple rampell d’avorriment, se’m va acudir dir per Twitter que «les booktokers d’aquest país promocionen dia rere dia els pitjors llibres que et puguis imaginar». Era un dir, però un dir amb el qual estic força d’acord, com dir que BookTok Catalunya (i, en general, el gruix de creació digital en català) és una merda com un piano. Amb raó, el tuit va fer que les booktokers en qüestió —moltes de les quals no sabia que existien— s’indignessin i em responguessin. Ara estem en guerra. Una guerra no volguda amb la Literatura com a víctima que, pacifista de mena, soc el primer de condemnar. Com em va dir una franca enemiga: «deixa tranquils als (sic) altres amb els seus xiringuitos (sic), no?». I de grat ho faré, però deixeu que m’expliqui abans d’alçar bandera blanca.

BookTok és la comunitat lectora —majoritàriament femenina— de TikTok, hereva del que abans es va dir Bookstragram i, encara abans, BookTube. És important esmentar-ho perquè la degradació del fenomen va lligada al canvi de canal: d’entrades de blog i vídeos de llarga durada hem passat a reels de quaranta segons i carrusels de fotos. Són formats compatibles, no cal dir-ho, desvirtuats avui per la primacia dels segons, més breus i superficials i adequats a les necessitats del mercat. Recomanar més llibres i més ràpid és una manera d’adaptar-se, o resignar-se, a una audiència amb una capacitat d’atenció cada dia més reduïda, però també (i sobretot) a una indústria editorial viciada per la sobreproducció oligopolística.

Per això els formats estrella de BookTok —l’homogeneïtzació és absoluta— són la foto de coberta i la videoressenya exprés, ambdues farcides de sinopsi parafrasejada i tres o quatre tòpics sobre la lectura, i gràcies. La virtut és que és un format de prescripció que no requereix haver llegit el llibre. De fet, molts cops el contingut es penja abans de llegir-lo, si és que es llegeix: «mireu què m’han enviat els amics [tots són amics] de Penguin, quina bona pinta!», fent desaparèixer definitivament qualsevol línia entre publicitat, prescripció i estil de vida. No ens escandalitzarem perquè la gent promocioni allò que no ha consumit, coses mil vegades pitjors s’han vist i es veuen als mitjans tradicionals. Però és curiós, per no dir trist, que un gremi que reivindica tant el plaer de la lectura acabi actuant, per inconsciència o interès, com qui l’entén només com un negoci.

Totes aquestes crítiques no són sinó avivades per l’ànim cofoi del gremi. En un gag del 2020, Lisa Kudrow parodia una portaveu republicana que repeteix el mantra «conservative voices are being silenced» mentre cita tots els mitjans que li han donat veu. M’ho va recordar un vídeo recent en què la usuària Marta Sangrà (amb més de vint mil seguidors a Instagram) denunciava que les booktokers pateixen un «silenci mediàtic» perquè no participen de tertúlies i debats culturals ni se’ls dona veu. Bé, he fet treball de camp i, abstenint-me de llistar tots els reportatges, entrevistes i taules rodones que s’han arribat a fer sobre BookTok, sols recomanaré que, abans de reclamar espais i micròfons, reflexionéssim tots plegats si tenim alguna cosa valuosa a dir. 

Un altre doble joc victimista és el de la utilització del terme «friqui». És una reivindicació que fa un gran servei, durant l’adolescència, a la solitud de molts nois i noies —sumada a la qüestió lingüística, cada vegada més rellevant i violenta. Ara bé, amb vint-i-tants i estudis universitaris, faríem bé de deixar d’abusar de l’estigma i la incomprensió i de fer veure que, en el nostre entorn, la lectura no és font de capital simbòlic i reconeixement social. Un reconeixement, no ens n’oblidem, que també donen les xarxes, i d’aquí les invitacions a actes institucionals i l’encàrrec i publicació de llibres (que podem afegir sense problema a la llista de porqueria que es recomana).

Passem als arguments. El primer, molt suat: que BookTok democratitza la cultura. Sangrà parla de «fer-la accessible a tothom»; Ania Posada (amb quasi quinze mil seguidors), de fer que «tothom pugui trobar un llibre que li agradi» (i ho rebla amb un «si vull recomanar llibres superficials i de merda, tampoc puc? Anda tira.»). Però centrem-nos. Quan la lectura es pren com un fi en si mateix, fer-la accessible s’acaba confonent amb fer-la fàcil, divertida, guai —perquè, d’entrada, no ho és— i demonitzar o desmerèixer l’exigència i la dificultat. La «democratització», aplicada a aquest gaudi superficial, equival a la infantilització del públic, i no s’ha de celebrar. Encara que sembli contradictori, és exactament el mateix ús que legitima l’anihilació de la literatura a les escoles, instituts i mitjans de comunicació que tant ens agrada denunciar. Fer distincions, qüestionar el mercat, s’anul·la amb acusacions hipòcrites de pedanteria, tot apel·lant a la llibertat d’un lector pobre i desvalgut que sort en té dels llibres «superficials i de merda» i de qui els recomana.

També parteix d’aquesta concepció de «literatura» el fet de convertir la lectura en un estil de vida. El protagonisme no el tenen els llibres sinó qui els llegeix i en l’audiència, més que un interès genuí, hi ha un consum aspiracional. [Un incís: això fa temps que és així i, fins a cert punt, és inevitable; darrerament, això sí, com en altres nínxols, el contingut ha anat derivant en un pseudocoaching personal que explota l’autosuperació i l’emotivisme barat]. És un estil de vida promogut per les mateixes editorials, d’altra banda, perquè ser qui llegeix també és ser qui llegeix determinats llibres. A casa nostra, l’èxit més evident és el de Viena, però també es pot aplicar a la fetitxització pop de Rodoreda o la sobreintel·lectualització dels quadernets Anagrama. Que no se’m malinterpreti: aconseguir crear una identitat, un univers amb estètica pròpia, és una virtut editorial. Existeix, tanmateix, el risc (si ho sumem al que s’ha dit) de posar la superficialitat al centre de la vida literària.

Val a dir que BookTok Catalunya és força millor que les seves versions castellana i anglesa. I aquí entra un segon argument: criticar, en aquest nostre país ocupat, és d’acomplexats. Ho volem tot perfecte, però la mediocritat forma part de la normalitat cultural. És el mateix argument que s’aplica a la música comercial, la telebrossa o els llibres més venuts de Sant Jordi. La resposta és que la crítica també forma part d’una societat normal i, precisament, el que és propi d’acomplexats —i censors— és bandejar-la amb l’excusa nacional. Un problema de país petit, això sí, és que alguns creadors, per necessitat personal o falta d’especialització col·lectiva, hagin de fer tots els papers de l’auca i acabin rebaixant-se i frivolitzant (recomanant sense distinció L’assistenta i La mort i la primavera, per exemple) per l’enganyós motiu que «algú ho ha de fer». Una cosa és legitimar la mediocritat, l’altra és buscar-la activament. I estic fart de veure arreu elogis a l’estupidesa i gent fent-se l’estúpida a posta, assumint d’antuvi que el públic també ho és.

El que dic pot sonar excessiu perquè aquí tots som l’última merda, però per això mateix cal dir-ho. Renunciar al criteri, empetitir-se, imbecil·litzar el públic, fer de cara amable d’una maquinària editorial sense escrúpols…: val la pena, tota aquesta denigració, a canvi d’una mica d’atenció, llibres regalats, unes poques campanyes de promoció i més pocs encara esdeveniments sense càtering? No és un preu molt baix? No hi ha una forma de fer les coses millor? Encara més: no faria bé, qui no se senti interpel·lat per aquesta crítica, de denunciar també les frivolitats i clientelisme del gremi, en comptes de tancar files i justificar el desgavell? Poques coses són tan inspiradores com sentir algú parlar sense filtres d’allò que el fascina i, creieu-me, és molt saludable revisar, de tant en tant, què ens en queda, d’aquesta fascinació. Ara callo, però, i deixo tothom tranquil amb el seu xiringuito (sic).

 

les infinites formes de l’abús de poder

CRISTINA CARBONELL

Les infinites formes de l’abús de poder

elDiario.es

27|1|2015

Ara que per desgràcia està tan a l’ordre del dia l’abús de poder en totes les seves manifestacions, llegir la novel·la de l’australiana Fiona McFarlane pot servir per ampliar la perspectiva sobre el ventall de formes que pot prendre aquesta mania que està a punt d’esdevenir obsessiva compulsiva.

En la història que se’ns proposa la víctima és la Ruth, una dona gran, vídua, amb dos fills amb qui gairebé només parla per telèfon. Sola, doncs, en el dia a dia, amb la companyia dels seus gats, es passeja pel dia i la nit, visitada pels records i les pors personificades (o animalitzades, més aviat).

Un dia, però, rep la visita de la Frida, una assistent social enviada suposadament pel govern perquè l’ajudi fins on calgui en les seves necessitats quotidianes. L’ànima càndida del lector podria començar a intuir l’inici d’una història d’amistat profunda i dolça, però no és ni de bon tros el que s’esdevindrà.

De mica en mica i com qui no vol la cosa, la Ruth serà sotmesa a una estratègia de manipulació física i psicològica aparentment subtil. A mesura que passen els dies, el poder que la cuidadora exerceix damunt la víctima protagonista és cada cop més fort i l’abús a la vulnerabilitat que comporta la vellesa acaba desembocant en uns fets tràgicament tristos.

Tot l’entrellat narratiu va calant en la ment del lector, com la humitat que podem imaginar vivint a la vora del mar, en la casa aparentment idíl·lica que se’ns retrata com a escenari de tota la història, una escenografia molt plana, gairebé teatral. L’autora ens fa deambular per un seguit d’emocions boniques i altres tristes, de tendres i de cruels, de possibilitats i d’impotències. I ho fa així, de mica en mica i com qui no vol la cosa fins a fer-nos caure en un final que acaba esdevenint un punt previsible.

portes tancades

Muchas veces, sobre todo siendo escritora, siento que es obligación ante mí y ante los pares haber leído algunos libros. Los elogios se olvidan fácil, pero la maledicencia nunca. Trato de no leer posteos o comentarios sobre mí, pero hay uno que no se me olvidará, no recuerdo de quién por suerte. Decía algo así como que no importa cuántos premios, no importa cuántas ventas y lectores, la literatura es tan noble y tan grande que alguien como Mariana Enriquez no la tocará jamás.

Yo me lo creo con bastante frecuencia.

Uno de mis grandes fracasos es En busca del tiempo perdido. Durante muchos años la edición absoluta era de Alianza Editorial, traducción de Pedro Salinas. Otros decían la de Estela Canto. Intenté ambas y nunca pude terminar Por el camino de Swann. Me destruye de desinterés. Es un lugar común morir en las puertas de Proust, pero es muy extraño no poder leer un libro que es de tan fácil entrada, tan amable en su lenguaje. Tengo un e-book, como resguardo, todos los tomos en francés, por si alguna vez llego a tener el nivel necesario para leerlo, algo que no sucederá —al menos no de forma realista— en esta vida.

No se trata solo de libros famosamente largos o considerados retos. Tampoco pude terminar El entenado de Juan José Saer. Pierdo la atención enseguida. Uno de mis amigos más queridos, Salvador Biedma, ultra saeriano, tenía una librería que se llamaba Colastiné. Por él y en secreto, lo intenté una vez más. Es lo mismo que con Proust: no me importa lo que le pasa al protagonista y tampoco me interesa la prosa. De las dos Marguerite, Duras y Yourcenar, me encanta la escritura pero creo que nunca terminé ninguno de sus libros, los abandono como una deja por la mitad un vaso cuando no hay suficiente sed. No volveré jamás a intentar con Jane Austen. Los ritos de maridaje de las mujeres de su época no me importan, y todos los libros me parecen iguales. Entre las puertas más cerradas está el muro Thomas Pynchon quien, según los que me conocen, debería estar entre mis favoritos. No sé ni de qué se tratan sus libros, las traducciones al español me parecen malas; lo intenté en inglés y me pregunté por qué estaba haciendo tanto esfuerzo mientras recibía tan poco a cambio.

Insisto, no son escritores que no me gustan. Son escritores que no puedo, o que no sé, leer.

Mariana Enríquez. «Las velas». A: Archipiélago. Una formación lectora en veintinueve islas. Ampersand, 2025. P. 104.

escriure

«Escriu a mà. Escriu el llibre d'una vegada, estúpida consentida. Escriu el llibre que voldria llegir una persona que agafa un tren de tretze hores per anar a una ciutat on no està segura que vulgui anar, per estar amb un home amb qui no està segura que pugui estar, que deixa enrere el seu matrimoni el dia de Cap d'Any, nerviosa per haver fet que un altre home caigui rendit als seus peus, i que acaba d'escoltar la llista de cançons que li va fer el seu exmarit i que li trenca el cor, perquè ara veu clarament el que ell sent i el que ha estat pensant tot aquest temps, i té un nus a l'estómac, i potser acabarà tornant amb ell però encara no ho vol fer, i aquesta sensació d'estar perduda, aquest desig que algú agafi el seu cor i el deixi dins d'un bol de sang càlida i el submergeixi en la sang amb les mans, que li netegi el cor amb delicadesa, que el poleixi com una perla fins que en surti més compacte, més brillant, a punt perquè el tornin a dipositar al taüt del seu pit, de manera que pugui baixar del tren com algú que ha rebut una bona educació i molt amor, algú que es pot mirar als ulls a si mateixa sense hipocresia i que pot mirar els altres als ulls sense hipocresia, per comprendre els altres i que els altres la comprenguin, algú que és com una pluja refrescant i una floració sobtada...; escriu el llibre que voldria llegir aquesta persona. Escriu la novel·la. Escriu sobre les persones a poc a poc, perquè les persones actuen a poc a poc. Escriure alguna cosa honesta en comptes d'un munt de mentides ben dites. Escriure aquest llibre de nou. Escriuré el que cal escriure. Escriure els teus llibres dels pebrots és l'únic que fa que alguna cosa valgui la pena. Escriuré sempre? Escriure un llibre sobre el fet de ser una fracassada.»

 

Sheila Heti. Diaris alfabètics. Versió de Maria Bosom. Angle, 2025. P. 84.

 

l'assistenta

La protagonista d’El convidat nocturn és Ruth, una dona de setanta-cinc anys que viu sola en una casa a Austràlia, davant la platja, després que el seu marit morís cinc anys enrere. Fins ara se n’ha sortit, però amb els dos fills vivint lluny i cap amiga de confiança a prop, potser ha arribat el moment que algú l’ajudi.

No és estrany, doncs, que rebi amb agraïment la visita de Frida, l’assistenta que li envia el govern perquè en tingui cura, de moment un parell d’hores al dia i després d’una manera més continuada. De mica en mica, Frida es fa càrrec d’una àmplia gamma d’assumptes: la neteja, el menjar, la sanitat, les gestions bancàries. A l’últim, s’instal·la a la casa.

De vegades, Ruth té dubtes sobre Frida. Li fa l’efecte que amaga algun interès inconfessable. En una ocasió, Ruth queda tancada a casa. Un altre dia, és abandonada a la sorra de la platja i amb prou feines té forces per tornar. Segur que Frida la vol ajudar? És clar que darrerament es confon, perd la memòria i no està ben segura del que succeeix. D’altra banda, Frida li renta el cap amb tendresa, li prepara plats deliciosos, se’n cuida de tot, fins i tot del tigre que a la nit Ruth sent com es passeja per la casa...

 

Vicenç Pagès Jordà. «L'assistenta». A: L'Avenç, Núm. 408 (Gener 2015).

 

llibres

 

«Si llegir és un del plaers (i una de les necessitats) de la joventut, rellegir és un dels plaers (i una de les necessitats) de la vellesa. Saps més coses, comprens més bé la vida i la literatura, i tens l'interès addicional de contrastar el teu jo més jove amb el teu jo més gran. De tant en tant m'agrada rellegir un llibre amb el mateix exemplar exacte amb què el vaig descobrir per primer cop dècades abans: i allà, posem per cas, en un text de l'època d'estudiant sobre una novel·la de Flaubert, trobo totes les anotacions que ara, a primer cop d'ull, et fan pujar els colors a la cara. Passatges clau subratllats, exclamacions al marge d'«Ironia!», «Simbolisme!», o «Imatge repetida!», etcètera. I sovint, malgrat que semblen ingenus i forassenyats, aquests comentaris són ben bé els que podria fer de nou (tot i que no tan explícitament) unes quantes dècades després. Aquell lector més jove no anava errat: sí que allò era irònic, sí que allò era simbòlic, sí que allò era una imatge repetida. No penso que les persones siguem lectors més intel·ligents als seixanta-cinc anys que als vint-i-cinc; simplement, som més subtils, i més capaços de fer comparacions amb altres llibres i altres escriptors, gràcies als coneixements suplementaris que aporten més anys de vida.»

Julian Barnes. «Llibres». A: Canviant de parer. Traducció d'Alexandre Gombau i Arnau. Angle, 2025. P. 53.