la mort d'un escriptor

«L'eina de l'escriptor té, sempre, doble tall: les paraules, a part de la seva funció artística, sempre «diuen coses», tenen un sentit, i donen, a l'home que les sap fer servir, un poder considerable. És difícil trobar pintors o músics que facin el salt cap a la política; d'escriptors, en canvi, n'hi ha a cor què vols. Petits funcionaris, normalment, però funcionaris. Polítics de segona fila, tot sovint, però polítics. I amb una boca que fa mitja por: sempre oberta, i amb la llengua blanca i les angines vermelles.

Esclar que hi ha escriptors de moltes menes, des dels que recorren a la poesia i la narrativa com si fos una planta enfiladissa —i s'enfila cap a les golfes del poder: són aquests petits funcionaris i polítics de segona fila—, fins als que viuen només de la passió per l'escriptura. I aquests són els escriptors capaços de sacrificar-ho tot per un text, per una frase, per una paraula. Per ells, la realitat només serveix per alimentar la literatura, i la literatura és l'única plantilla vàlida per entendre la realitat. Leonardo Sciascia era d'aquesta última mena d'escriptors, encara que la seva trajectòria pública ho amagui una mica: i és que, fins i tot a l'hemicicle, Sciascia continuava sent l'escriptor que busca el nucli de les coses, que no es conforma amb els detalls barroers i la trama matussera. La passió que recorre totes les seves obres, des de la narrativa fins a l'assaig, recobria també la realitat política.

Precisament, als seus articles de premsa i als assajos que va dedicar a temes socials o polítics, sobta veure com tot s'infecta de literatura. És el que passa, per exemple, a La scomparsa di Majorana o a L'affare Moro: la veritat que preocupa Sciascia no és la veritat dels fets, sinó la veritat literària: un ordit, doncs, fet de petits detalls i simetria. Potser per això és més descoratjador veure el seguici vergonyós que va acompanyar la seva mort (20 de novembre de 1989). A tot arreu, els diaris van anunciar, no la mort d'un dels grans escriptors italians d'aquest segle, sinó la mort d'un «home valent», de «la consciència de Sicília», d'un «buscador de la veritat»: mala literatura que hauria posat malalt Leonardo Sciascia. No es tracta, esclar, de negar ni menystenir la seva gran importància pública, ni d'oblidar els mals de ventre —sempre provocats amb purgants literaris— que va fer venir a tants polítics, ni l'acció benèfica que va tenir sobre l'aire estancat de Sicília, sinó de posar les coses en ordre. Leonardo Sciascia va ser, primer, un gran escriptor; i, segon, una figura pública rellevant. Canviar els termes és un error i una injustícia. Perquè, fins i tot la seva última, la mort, Sciascia la veia com una possibilitat literària: i ho va recordar a la conversa que precedeix el primer volum de les seves obres completes: «em limito a tenir, doncs, davant de la mort, davant de la meva mort, una última, suprema curiositat intel·lectual. I això fa que aquest pensament dominant de la mort (més que un pensament, deia Savinio, la mort és el pensament mateix) menys feixuc, menys obsessiu: com qualsevol espera precedida d'un sentiment de curiositat».

Xavier Lloveras. «La mort d'un escriptor». A: El mirall dels llibres. Diputació de Girona, 2017. P. 264-265.

 

combat la distopia

SARA BLANCO
Combat la distopia
Núvol
3|6|2026

Imaginar un país sense llibreries vol dir imaginar una cultura més homogènia i més allunyada del carrer; una cultura sense espais de trobada, sense aparadors de proximitat, o sense aquella conversa aparentment petita que pot acabar decidint una lectura. Amb aquesta idea de fons, el Gremi de Llibreters de Catalunya ha presentat Combat la distopia. Tria la llibreria, una campanya que vol fer visible una preocupació acumulada durant els darrers anys: l’existència de pràctiques de compra i venda de llibres que, segons els llibreters, debiliten progressivament l’ecosistema del llibre i posen en risc la continuïtat de les llibreries. La iniciativa, a la qual s’han sumat més de 300 llibreries agremiades, neix com una acció col·lectiva, horitzontal i de llarg recorregut, amb cartells, punts de llibres, una web pròpia i la voluntat d’implicar també agents de fora del sector editorial. 

La campanya lluita en contra de tres grans pràctiques que considera perjudicials, com són les compres públiques que deixen fora la majoria de les llibreries, allunyant-se de la Llei de contractes i de la llei del llibre, que defineix la llibreria com a agent comercial de la cadena del llibre. També denuncien l’aplicació de descomptes il·legals i la venda directa, que se salta la llibreria. Per tot això, el Gremi defensa una relació més cooperativa entre les editorials, les distribuïdores, les fires, els festivals i les llibreries. El president del Gremi, Èric del Arco, diu que aposten per un model cultural que valori la forma “com es compren i es venen els llibres”, per construir un diàleg amb el sector i les administracions en un intent per reconduir aquestes pràctiques.

Entre les alternatives plantejades, hi ha la fragmentació de les licitacions en més lots, la incorporació de criteris vinculats a la funció cultural, la professionalitat, l’especialització i la proximitat, així com el compliment dels descomptes màxims establerts per la llei. El Gremi també reclama que les escoles, biblioteques i administracions coneguin millor la realitat de la cadena del llibre abans de prendre decisions de compra. 

Aquesta iniciativa, però, va més enllà. Segons els membres del gremi, no es tracta únicament de canviar la llei o donar a conèixer les irregularitats de la cadena del llibre, sinó de defensar que “sense llibreries, es perd la biblio-diversitat, i la llibreria pot acabar sent un simple despatx de llibres”. Així, es perd la possibilitat que convisquin catàlegs grans i petits, editorials independents, veus emergents o propostes que trenquen amb les lògiques comercials. La llibreria és, en aquest sentit, un filtre humà contra l’homogeneïtzació de l’oferta cultural. 

La distopia que planteja la campanya fa referència a la desaparició d’una manera molt íntima, local, cultural i enriquidora de relacionar-se amb la lectura. Un món sense llibreries seria un món on la lectura i l’afany pel coneixement podrien convertir-se en un producte més de consum ràpid, desvinculat del temps, de la conversa i de la descoberta. Davant d’aquesta situació, el Gremi reivindica les llibreries com a refugis de pluralitat, però també com a espais culturals de proximitat, apostant per la idea que “sense llibreries perdem un model cultural divers, viu i democràtic. Es perd la prescripció humana i el sentiment profund, i es desprotegeix una lectura pura i independent”.

Durant la presentació també es va insistir en la necessitat de desestacionalitzar la compra de llibres en el dia de Sant Jordi o la campanya de Nadal, per recordar que les llibreries treballen tot l’any per sostenir una relació propera i quotidiana amb els seus lectors. Sant Jordi és un moment clau i simbòlic, però no pot ser l’únic moment en què es valorin els llibres i les llibreries. La defensa del Gremi consisteix precisament en incorporar la llibreria en el nostre dia a dia, anant a comprar, demanant consell sobre llibres, assistint a les activitats que s’hi realitzen i entenent el seu paper com a part del teixit cultural del barri; i afirmen que “si els lectors proven la llibreria, ja no tornaran a comprar d’una altra manera”. 

Combat la distopia. Tria la llibreria vol interpel·lar a tothom: lectors, escriptors, escoles, biblioteques, administracions, editorials i distribuïdores. El web de la campanya planteja què pot fer cadascun d’aquests agents per contribuir a un model més just i equilibrat. Segons van explicar, la campanya comença ara amb una fase de divulgació, per anar sumant veus del món de la cultura, l’educació, l’esport i altres àmbits i fer arribar el missatge més enllà del sector. El Gremi preveu desplegar accions durant els pròxims mesos, en paral·lel a la celebració del Premi Llibreter, i amb la mirada posada en la campanya de Nadal, per fer un primer balanç del camí recorregut. 

Perquè un país sense llibreries seria un país menys humà, menys divers, menys íntim i menys independent. Per això, el Gremi aposta per la defensa de la llibreria i per reclamar que “triar la llibreria és triar una vida cultural de proximitat, accessible i comunitària”, és decidir quin ecosistema cultural es vol sostenir. 

el booker internacional dona pocs calés

ANTONIO ITURBE
El Booker Internacional dona pocs calés
Culturas | La Vanguardia
16|5|2026

El prestigiós premi Booker a obres en anglès (amb una nòmina en què hi ha Salman Rushdie, Margaret Atwood, Kazuo Ishiguro o Arundhati Roy) es va bifurcar el 2005 en un segon premi, l'International Booker Prize, per guardonar obres escrites en qualsevol idioma (això sí, havien d'haver-se traduït a l'anglès).

Fins al 2019, no per un afany masclista sinó pel patrocini de la firma d'inversions Man Group, va ser denominat Man Booker Prize, i des d'aleshores ha passat a ser International Booker Prize a seques. Actualment rep el patrocini de l'empresa de videojocs Playrix a través de la fundació creada pels fundadors de la companyia, els germans Dmitry i Igor Bukhman. Fons d'inversió i empreses de videojocs d'entreteniment per al mòbil no semblaven bons companys de camí per a la literatura, però els escriptors sempre han necessitat, d'una manera o altra, de l'amabilitat dels estranys.

Tot és a punt perquè aquest dimarts vinent, 19 de maig, s'anunciï el guanyador de l'edició 2026 del premi Booker Internacional en una cerimònia amb catifa vermella a la Tate Modern de Londres. L'any passat va guanyar l'autora índia Banu Mushtaq amb Heart lamp, un llibre d'històries de dones en comunitats profundament patriarcals de l'Índia meridional.

Fins a l'edició del 2016, que es va emportar La vegetariana de Hang Kang (abans de ser premi Nobel), el guardó no es concedia a un llibre sinó a un autor pel conjunt de la seva trajectòria. Un altre canvi que es va introduir és que el premi, de 50.000 lliures, es divideix des d'aleshores a parts iguals entre l'autor i el traductor de l'obra a l'anglès. Ja ho diuen que allò ben repartit fa profit.

Les sis finalistes són les següents: Nachts ist es leise in Teheran (Les nits són tranquil·les a Teheran), de l'escriptora germanoiraniana Shida Bazyar; El director (Angle Editorial/Random House) de l'alemany Daniel Kehlmann; Ostajnitsa de la búlgara Rene Karabash (La publicarà el 2027 l'editorial Itineraria amb el títol en castellà: La que permanece); Así en la tierra como debajo de la tierra, de la portuguesa Ana Paula Maia (Eterna Cadencia); La hechicera, de la francesa Marie Ndiaye (Siruela), i Taiwan travelogue escrita en xinès mandarí per la taiwanesa Yang Shuang-zi.

La llista d'aquest any confirma una tendència: les narracions curtes. Dels finalistes d'aquest any només un títol (El director) supera les 300 pàgines, i n'hi ha tres que en tenen menys de 150. Así en la tierra como debajo de la tierra, en la seva edició original, suma un total de 101 pàgines.

La brillantor de les cerimònies de lliurament de premis està bé, però la Booker Prize Foundation busca alguna cosa més perdurable. Fa mesos que llança vídeos sobre els finalistes d'aquesta edició per promoure la seva difusió, ha elaborat guies de lectura dels llibres i ha organitzat esdeveniments potents, amb l'aforament esgotat. La setmana passada hi va haver una trobada entre guanyadors del premi Booker, traductors i editors, amb una mestra de cerimònies poc comuna: la cantant (molt lectora) Dua Lipa, fundadora del club de lectura Service95. Ahir es va celebrar l'últim acte previ a l'entrega de dimarts al Lantern Hall de Bristol, on els escriptors i traductors finalistes van llegir fragments i van debatre sobre les seves obres. Després de la decisió, es repartiran centenars d'exemplars de la guanyadora en biblioteques i ja tenen presentacions de l'obra programades i taula reservada per a l'autor/a de l'obra guanyadora al Festival de Dublín i l'Hay Festival de Gal·les.

Encara que la suma econòmica d'aquest premi no sigui descomunal (menys de 30.000 euros per a l'autor), l'impuls literari per als autors és extraordinari. I és que, per molt que ens entossudim a Espanya amb premis dotadíssims que pretenen ser d'alta volada, en literatura valor i preu no són magnituds equiparables.

 

en el principi fou sciascia

LEONARDO PADURA

Al principio de todo está Sciascia
Babelia | El país
1|8|2009

Parece que han pasado siglos —al menos desde la perspectiva de la cultura y la mitología popular— desde que en 1961 el escritor siciliano Leonardo Sciascia publicara su novela El día de la lechuza y, como parte de las enconadas reacciones que el libro provocara, la democracia cristiana italiana se atreviera a afirmar, con esa tranquilidad que la caracteriza en sus declaraciones políticas, que en aquel país no existía una organización económico-criminal llamada mafia: si acaso, dijeron, lo que sobrevivía allá en la Sicilia profunda eran cofradías tradicionalistas que se regían por viejos códigos de honor. Aunque hoy nadie se atrevería a poner en duda la existencia de la mafia siciliana, la pègre marsellesa o de una camorra napolitana que condena a muerte a escritores incómodos, sí resulta evidente que aún no se han resaltado, conveniente y convincentemente, las cualidades que convierten la obra de Leonardo Sciascia en una de las más importantes precursoras de la profunda renovación de la literatura policial o novela negra que se produjo en las décadas finales del pasado siglo y que sobrevive hasta hoy. A veces, incluso, ni se recuerda que, junto a autores como el brasileño Rubem Fonseca y el norteamericano Donald Westlake (en su momento literariamente distantes entre sí, pero conectados por los reclamos de la época y el agotamiento de un cierto tipo de escritura), Sciascia fue uno de los encargados de establecer, en el decenio de 1960, los presupuestos estéticos y sociales de lo que sería la revolución conceptual que al fin le conferiría un carácter literario y social indiscutible a la narrativa policial. Si Hammett y Chandler fueron capaces de darle densidad artística a la novela negra, Sciascia fue el primero que, violando todos los cánones que ni siquiera Hammett y Chandler se atrevieron a franquear, se propuso el necesario acercamiento entre el género y la Novela, y fue el primer escritor en pensar las historias de crímenes, delincuentes e investigadores como un gran arte del siglo XX. Sin embargo, creo que tampoco se ha valorado suficientemente el hecho de que su amarga, desencantada y muchas veces profética visión de la realidad italiana casi siempre se haya concretado a través de novelas en las que se valía, precisamente, de algunos recursos propios del llamado género policial y el de encuesta judicial. Y estoy seguro de que la causa de todas estas faltas de reconocimiento y valoración cultural se deben, precisamente, a que los mayores aportes literarios de Leonardo Sciascia fueron realizados desde la participación en una tipología narrativa que todavía hoy es considerada marginal por un sector considerable de la academia y de los medios. Sciascia murió hace veinte años. Pero los tentáculos de magisterio que tendió hacia tantos escritores de tantas partes del mundo siguen dando frutos. Los dio en un discípulo agradecido como Manuel Vázquez Montalbán o en uno tan peculiar como Jean-Claude Izzo, y los sigue dando en Andrea Camilleri, Petros Markaris, los best sellers nórdicos, los autores del neopolicial iberoamericano. Porque en la génesis de toda la buena novela policial que hoy se escribe en Occidente está la obra de un escritor que, simplemente, se dedicó a mirar el mundo desde la altura de una colina siciliana, agreste y rocosa. Y a escribir las historias que hasta allí le llegaban.

el lector és sobirà

 

a la pissarra

 

El passat mes de març vam incorporar una pissarra al vestíbul de la biblioteca que anem omplint amb tot el que ens passa pel cap. S'admeten suggeriments.

Les pissarres anteriors:

 

sobre l'edició física

PERE SUREDA
Sobre l'edició física
Abril
16|5|2026

Sabem que un llibre físic consta de diverses parts que, sumades, conformen el volum final que els lectors podran comprar o no. Però no està de més un repàs somer d'aquestes parts: tapa (dura o rústica, cartoné o amb sobrecoberta), guarda, solapa, tall de les pàgines, llom (rodó o quadrat), pàgina de respecte (en blanc), portadella, portada, cosit o fresat, ¿faixa?...Podríem dir que amb elles podem crear un llibre.

El que m'intriga cada vegada que tinc un llibre de novetat a les mans és la decisió (¿de l'editor?, ¿de màrqueting?, ¿de l'autor?) de com serà. He tingut a les mans llibres de la mateixa col·lecció amb poques pàgines cosits en plecs de 18 o 32, i amb moltes pàgines fresats i encolats. I aquest detall que pot semblar menor no ho és. Un llibre cosit dura pràcticament un segle. Un de fresat —i aquesta tècnica ha avançat molt— es pot desfullar al cap de poc temps o de molt temps, però finalment es deconstrueix i les fulles volen al seu aire.

Un llibre en tapa dura, amb sobrecoberta, cosit en plecs de 18 i amb un bon paper —no pasta mecànica— és conceptualment el llibre perfecte. És clar que també necessita els tipus de lletra adequats, un bon interlineat per facilitar la lectura i una caixa d'acord amb la mida de l'objecte. Ja hi ha editorials —poques, em sembla— que practiquen aquest mètode d'edició en tots els seus llibres, siguin en rústica amb solapes, siguin en cartoné, siguin en tapa dura amb sobrecoberta. Però la majoria, sigui quina sigui la seva mida en termes de mercat, simultaniegen tots els tipus de llibre. Sense —i no és cap secret— un criteri apreciable per als lectors, que —¡quin remei!— compren el llibre tal com el troben a les taules de les llibreries.

Som en un mercat lliure i cada editorial pot fer els llibres com li plagui. Òbviament, aquest supòsit és irrebatible. Però no estic intentant rebatre res, estic intentant entendre la lògica d'aquestes decisions. I no la trobo. Entendria que determinats autors sempre s'editessin d'una mateixa manera, però no és el cas. Entendria que determinades col·leccions sempre es publiquessin amb les mateixes característiques objectuals. Entendria que els llibres que sobrepassen un determinat nombre de pàgines es publiquessin sempre d'una determinada manera. Entenc la lògica de les decisions. I l'entenc dins d'una sola editorial. Una editorial que compon el seu catàleg de col·leccions és una estrella en l'univers editorial, per minúscula que sigui. I és un exemple del cosmos que és el sector globalment. Però si ni en una sola editorial es manté —llevat d'excepcions rares—, ¿com podem ordenar una mica el sector en aquest sentit? Potser no ho hem de fer i estic elucubrant sobre un tema sense interès. Crec que no.

La lògica em porta a intentar obrir aquest ¿debat? perquè tot allò que aporti valor i claredat als lectors em sembla determinant. Ells paguen l'objecte. El disfruten o el pateixen mentre el llegeixen. I ja tenim prou barreres per no donar importància als detalls ¿petits? Com a lector, em molesta no llegir a gust. No poder sostenir còmodament, en qualsevol lloc, el llibre. Això em resta plaer, em resta interès, em fastigueja la lectura. ¿Només a mi? No ho crec. Penso que, entre els que llegeixin aquesta nota, trobaré molts lectors que s'identifiquen amb les meves preguntes i preocupacions. Potser des del mateix moment que jo; potser no n'eren conscients. Però no em queda cap dubte que, si fem els llibres amb lògica, els beneficiats en seran els lectors, que són els únics destinataris de les nostres decisions, les encertades i les que acabarem lamentant.

Perquè el llibre en tota la seva amplitud és el que importa. No ho oblideu, editors: el llibre final que surt de les nostres decisions és el que importa. No em vull estendre amb exemples que ja sabem. No és d'això del que van els meus comentaris en aquesta columna horitzontal.

el refugi de la lectura

«L'únic refugi en el seu dia a dia desesperançador era la lectura. Els primers anys, quan la biblioteca estava del tot deserta, va gaudir molt dedicant-se al seu passatemps preferit mentre era a la feina. De mica en mica, gràcies a la intuïció i a un gust innat, va aprendre a distingir la bona literatura de la dolenta i es va enamorar dels clàssics russos i francesos, tot i que quan va acabar de llegir Anna Karénina va nodrir per sempre més un odi rotund pel comte Tolstoi. Després de constatar la insuportable crueltat i arrogància amb què tractava els personatges femenins, va deduir que el comte era un dèspota i un tirà, i va amagar de la vista els seus voluminosos llibres perquè no li fessin mal als ulls. Les vexacions que li infligia el seu marit l'abocaven al súmmum de la desesperació, no tenia cap intenció d'acceptar encara més abusos a les pàgines dels llibres...».

 

Nariné Abgarian. I del cel van caure tres pomes. Traducció de Marta Nin. Comanegra, 2021. P. 38.

dir molt amb poc (i bé)

 

ÁNGEL GARCÍA PRIETO
El día de la lechuza
aCEprensa
6|10|2010

El siciliano Leonardo Sciascia (1921-1989) goza ya de la consideración de clásico moderno, con obras que siguen reeditándose continuamente, como El Consejo de Egipto, El caballero y la muerte, Puertas abiertas, El contexto, La bruja y el capitán o La desaparición de Majorana. Comprometido por sus ideas políticas radicales, su obra literaria le sirvió para denunciar el abuso de poder; por eso muchas de sus novelas están ambientadas en situaciones reales. Una parte de su literatura se desenvuelve en la Sicilia de la posguerra, con la peculiar actividad y proyección social de la mafia como el eje de algunos de sus argumentos. El día de la lechuza es su primera novela sobre la mafia y sus consecuencias de inseguridad, violencia, injusticia e influencia política.

El día de la lechuza es una nueva traducción de Il giorno de la civetta, que Tusquets había ya editado hace más de diez años. En ella se cuenta la historia del asesinato de un pequeño constructor siciliano del pueblo S., al que tirotean cuando se disponía a subirse al autobús de línea a Palermo. Los pasajeros del transporte dicen no haber visto nada y además el tema se complica porque unas horas más tarde una mujer denuncia la desaparición de su marido, un campesino podador. El capitán de carabineros Bellodi —partisano, que procede de Parma, y por lo tanto es “continental” y ajeno a la peculiar dinámica social siciliana de posguerra— se empeña en llevar con rigor una investigación sujeta a la profesionalidad y los ideales de verdadera justicia, a pesar de las dificultades que se derivan de la implicación política y económica de un entramado que parece salpicar a altas instancias.

La novela está muy bien planteada y el tema apunta amplitud, interés y profundidad, suficientes ingredientes para una novela que dice mucho en pocas páginas, y lo dice muy bien.

 

la festa de la lectura silenciosa

VITTORIA MAYORGA
La festa de la lectura silenciosa
Núvol
12|5|2025

Davant el fenomen de les Silent Reading Parties, que posen al centre la lectura individual i silenciosa, però alhora, acompanyada, són moltes les preguntes que sorgeixen. La lectura està en perill? És cert que cada cop llegim menys? Iniciatives com aquestes fomenten la difusió i la preservació de la cultura en comunitat? O són un símptoma més de la societat contemporània, que amb l’excusa d’apropar la lectura en banalitza la complexitat i la profunditat?

En el ritme accelerat en què vivim immersos en la societat actual, trobar moments per dedicar plenament a la lectura pot resultar difícil. Ja sigui pel context del moviment de la ciutat, la hiperconnexió constant a què ens condemnen els telèfons mòbils; o encara, pel sistema capitalista, que colonitza la nostra vida quotidiana, mercantilitzant i instrumentalitzant tots i cada un dels nostres ocis, excloent aquells que aparentment no produeixen, dels que no es pot treure un profit capitalitzat i que obstaculitzen l’assoliment de la falsa promesa d’èxit econòmic i en conseqüència, de “felicitat”.

L’esgotament general a causa de l’automatització de les rutines i la precarització laboral en la major part dels sectors, dificulta trobar un temps per consagrar al gaudi que pot proporcionar un llibre.

Tot i això, al mateix temps, encara que sigui en diferents espais o formats, la lectura sobreviu. En el dia a dia és molta la gent que intenta aprofitar trajectes en transport públic per llegir aquelles deu pàgines mentre vigila no passar-se de parada. Avui, es pot tenir l’experiència de la lectura de diverses maneres segons les necessitats de cadascú, sigui amb audiollibres o tenint a disposició un ventall de llibres en un sol suport digital, a part del llibre físic tradicional. Una altra pregunta que sorgeix és si el format de la lectura té implicacions en la forma en què es rep i quin vincle existeix entre els avenços tecnològics, les demandes de la societat i la modalitat de consum de la cultura.

Importada des dels Estats Units, les Silent Readings Parties són una tendència que neix a la costa oest i que ha anat guanyant popularitat a escala internacional, consolidant-se en països com el Regne Unit, l’Argentina o els Països Baixos, i ara a Catalunya.

Aquestes trobades neixen com una resposta a la necessitat de desconnexió tecnològica i la recerca de calma en entorns urbans frenètics, reinventant la lectura silenciosa i convertint-la en un esdeveniment social, en lloc de solitari. Normalment, se celebren en cafeteries, llibreries o parcs, on els assistents comparteixen un espai en silenci per llegir seguit d’un moment per conversar amb els altres lectors.

La dinàmica consisteix, generalment, en una primera part dedicada a la lectura individual, en silenci absolut i amb total llibertat per triar el llibre, seguida d’un segon moment d’interacció en què es conversa amb els que hi han assistit. És el cas de Backstory Bookshop, llibreria especialitzada en literatura anglesa, que organitza trobades cada dos dissabtes. La llibreria Finestres també ha acollit aquesta proposta adoptant la seva pròpia versió sota el nom Silenci: estem llegint, reforçant la idea que llegir en silenci, però acompanyat, s’ha convertit en un dels plans culturals més sol·licitats i atractius de la ciutat.

A partir de l’èxit d’aquest fenomen, altres epicentres culturals han adoptat la iniciativa. L’espai Texas va organitzar el passat 23 de març una “Silent Reading Party” dedicada a l’univers literari d’Eva Baltasar, en ocasió de l’adaptació teatral de Permagel. Després de la lectura individual, l’activitat va finalitzar amb una conversa entre els assistents i l’autora, dinamitzada per l’actriu i directora Leticia Dolera.

L’Ateneu Barcelonès no es queda enrere i també ha adaptat la iniciativa, acollint des del 10 de maig la proposta Diumenges al jardí, trobades per llegir i conèixer autors de la literatura catalana en el jardí de la mateixa seu, cada diumenge fins al juny. La primera sessió ha tingut com a convidada Júlia Bacardit, autora d’El Raval a deshora, unes memòries sobre la seva estada al barri del raval de Barcelona. Els assistents han anat a l’Ateneu amb un llibre que ells han triat per llegir-lo durant una hora i després s’ha fet una trobada amb grup per parlar amb Bacardit. La iniciativa neix com una activitat pensada com a recurs per proporcionar una immersió cultural més completa als alumnes del Club del Català del mateix Ateneu, així com pels socis i tota la ciutadania. A través d’aquesta proposta també es reivindica el talent dels professors de l’Escola d’Escriptura, molts dels quals són escriptors de renom i seran alguns dels convidats.

En la mateixa línia d’oferir noves experiències lligades a la lectura en comunitat, una altra proposta és la dels retirs de lectura. Dàlia Rajmil, cofundadora de la llibreria La Tribu, ja n’ha organitzat tres, i la resposta ha estat molt bona: “Hi ha una demanda real de propostes que ofereixin un espai de silenci, de lectura i de conversa intel·lectual al voltant dels llibres i de l’acte de llegir.” Es tracta d’una immersió total de tres dies en el silenci i la natura amb una aposta clara en la literatura catalana. El pròxim retir que està organitzant serà un club de lectura del 12 al 14 de juny sobre La mort i la primavera de Mercè Rodoreda a Casa El Pui, a Coll de Nargó, amb Neus Penalba, assagista, professora universitària i crítica literària. Si us hi voleu apuntar trobareu més informació aquí.

L’Eduard, que ha assistit als dos retirs que s’han fet i ja està apuntat al tercer, sosté que es tracta d’una fórmula que combina molt bé l’espai per gaudir sol, el temps de lectura en silenci; l’espai per compartir, els àpats i les dinàmiques grupals que s’hi fan; i la descoberta, a partir de recomanacions literàries dels altres participants i l’aportació d’una temàtica i una autora o  experta. D’altra banda, la Cristina, que també ha assistit als dos retirs que s’han organitzat, assenyala que el que li va agradar més va ser tenir temps seguit lliure per dedicar-se únicament a la lectura, en silenci, en un paisatge immillorable, amb una companyia agradable i bons àpats. Assegura que just arribar a la casa va posar el seu mòbil en mode avió per gaudir d’una plena desconnexió.

En síntesi, la iniciativa de la lectura silenciosa és la biblioteca o el club de lectura d’una vegada, adaptat a les demandes contemporànies. Es tracta d’una proposta que es consolida com una alternativa cultural en comunitat i que s’ha anat adaptant a diferents formats, com un esdeveniment puntual, setmanal, o un retir en espais naturals. 

 

els assassins i els llibres

XAVI AYÉN
Els assassins i els llibres
La Vanguardia
10|5|2026

Què tenen en comú Eduardo Mendoza, Mario Vargas Llosa, Gore Vidal, Manuel Puig, Ho Chi Minh, Manuel Castells, P.D. James, Raymond Chandler, Ray Bradbury, Simone de Beauvoir...? Tots ells tenen l'honor de formar part, per diferents motius, de l'extensa llista d'autors amb llibres prohibits per la sagnant dictadura argentina entre els anys 1976 i 1983. Els argentins tindran molts problemes, és cert, però hi ha una cosa en la qual ens poden donar lliçons: saben mirar directament als ulls dels lletjos fantasmes del passat. Als creuers turístics pel Río de la Plata, els guies expliquen com la dictadura militar va llançar milers de persones vives al buit, en els anomenats vols de la mort, perquè el visitant sigui conscient, per un moment, dels cadàvers que jeuen sota les aigües bucòliques que fotografia.

De manera anàloga, la fira del llibre celebra aquests dies els 50 anys, els mateixos que el cop militar. En percebre la coincidència, el director de l'esdeveniment, Ezequiel Martínez (fill de Tomás Eloy Martínez, l'autor de Santa Evita) va encarregar una exposició sobre els llibres prohibits a Judith Gociol, coautora de l'assaig Un golpe a los libros. Davant els que parlen d'arbitrarietat i improvisació de l'horror, la mostra deixa clar que hi va haver un pla sistemàtic de repressió de la cultura en general i la literatura en particular, de la mateixa manera que es va planejar sistemàticament la desaparició de persones o el robatori de nadons.

Es van prohibir, es van decomissar i es van cremar (en públic i en privat) milers de llibres, com en els temps de la Inquisició, creant una pantomima legal que donava aparença d'objectivitat al sistema. Es va establir una fórmula kafkiana per dictaminar la perillosillat de les obres, un rànquing que anava d'F1 a F3. Qualsevol podia denunciar un títol, de vegades era un particular, d'altres un funcionari o una entitat com la Liga de Madres de Familia. La gent enterrava les seves biblioteques o construïa parets falses als seus domicilis.

Per què van prohibir La tía Julia y el escribidor, la divertida novel·la de Vargas Llosa basada en el matrimoni real amb la seva tia? La resposta: casar-se amb una parent burlant-se de l'autoritat eclesial atemptava contra els valors cristians de la família (i, a més, un personatge parlava molt malament de l'Argentina).

Tant de bo aquells que, encara avui, demanen de tant en tant la prohibició d'un llibre, esgrimint fins i tot arguments benintencionats, veiessin l'exposició o llegissin l'assaig de Gociol, i cobressin consciència del monstre que es desperta demanant, com la reina de cors d'Alícia, "que li tallin el cap" a un llibre.

 

aquest mes llegim sciascia

Litografia de David Levine