dimecres, 19 de desembre de 2018

les arrels catalanes del gattopardo


LLUÍS BONADA
Les arrels catalanes del 'Gattopardo'
El Temps
Núm. 1685
27|9|2016
Giuseppe Tomasi di Lampedusa escull el nom d'uns avantpassats catalans, els Corbera, emparentats amb el barceloní Romeu Corbera, virrei de València, per batejar el protagonista de la famosa novel·la Il Gattopardo. Ho va fer el 1958 i, més de mig segle més tard, encara ara és un fet generalment desconegut, a casa nostra. Per això tampoc no s'han estudiat els possibles motius de la tria.
A Itàlia és un fet conegudíssim i a casa nostra, un secret. Els nostres editors, traductors, articulistes i una immensa majoria d'assagistes i lectors no han caigut en el detall que el protagonista del Gattopardo, la novel·la italiana més llegida i comentada de la història, exhibeix un cognom català, Corbera.
Molts d'ells fins i tot l'anomenen, incorrectament, Fabrizio Salina —com fa l'editorial Proa en la nota de la contracoberta de la traducció, o bé Miquel Pairolí en el seu estudi monogràfic, del 1996—, quan el seu nom és Fabrizio Corbera, príncep de Salina.
El personatge ho deixa ben clar a l'inici de la narració en comentar que si la revolució garibaldina cristal·litza en una república, haurà de passar de Fabrizio Corbera, príncep de Salina, a senyor Corbera.
A Itàlia ja fa molts anys que els biògrafs i estudiosos de Giuseppe Tomasi di Lampedusa indiquen que l'escriptor batejà el seu personatge amb el nom d'una il·lustre nissaga noble catalana establerta a Sicília al segle XV que va exercir-hi els més alts càrrecs polítics, i de la qual descendeix, per via materna, l'escriptor.
ELS CORBERA
Fa alguns mesos, el seu fill adoptiu, Gioacchino Lanza Tomasi (Roma, 1934), va aprofundir en el fet amb l'elaboració de les genealogies del pare, bo i començant per la branca dels Corbera, nissaga ben familiar per als historiadors sicilians, i el va incloure en la nova edició, augmentada, dels relats de l'autor, I racconti (Le Comete-Feltrinelli, octubre del 2015).
A més, va reportar-hi, en unes detallades notes, la història dels Corbera i la seva relació amb el poble que van fundar l'any 1572, Santa Margarida de Belice, a la província d'Agrigent, atès que en el relat autobiogràfic Ricordi d'infanzia, l'escriptor recorda amb enyorança les llargues estades que feia en el magnífic palau que van construir-hi els descendents dels Corbera i avantpassats materns seus, els Filangeria di Cutò, palau i vila anomenats Donnafugata en la novel·la.
Destruït gairebé del tot per un terratrèmol, l'any 1968, onze anys després de la mort de l'escriptor, és ara conegut com a Palazzo Gattopardo i acull l'ajuntament, el Museu del Gattopardo, la institució Parco Letterario Giuseppe Tomasi di Lampedusa i un teatre, en record del que hi havia al palau i on es representaven les obres de les companyies ambulants, que tant d'impacte van causar en el futur escriptor, de nen.
El nom dels Corbera va desaparèixer de la família a la segona meitat del segle XVII quan els fills d'Elisabet Corbera passaren a dir-se Filangeri, a partir del matrimoni amb Giuseppe Filangeri. L'any 1668 un Filangeri enceta la nova etapa de la baronia. L'última descendent de la branca Corbera, amb el títol de baronessa del Misilindino, Maria Paternò Corbera, com que no va tenir fills va cedir els drets de la baronia als Filangeri Corbera.
Els descendents dels Filangeri seran els avis materns de l'escriptor. Giovanna Filangeri di Cutò (1850-1891), hereva de la baronia de Misilindino, entre més títols, serà l'àvia materna de l'escriptor...
[...]
RAONS DE LA TRIA
Dels nombrosos noms d'il·lustres avantpassats que es trobaven a disposició de Giussepe Tomasi di Lampedusa per batejar el protagonista d'El Gattopardo —personatge basat en el seu besavi, Giulio Fabrizio Tomasi (Palerm, 1813-Florència, 1885), però molt recreat—, l'escriptor en tria un que ni tan sols formava part de l'arbre genealògic d'aquest besavi. Va ser el seu nét, Giulio Tomasi (Palerm, 1868-Ivi, 1934), pare de l'escriptor, qui va unir els Tomasi amb els descendents dels Corbera, gràcies al matrimoni amb Beatrice Mastrogiovanni Tasca Filangeri di Cutò (1870-1946).
Les raons de la tria no han estat mai objecte de reflexió per part dels estudiosos de l'escriptor: ningú no s'ha preguntat per què Tomasi di Lampedusa va escollir el nom de Corbera. El fill, ens diu, no li va fer mai la pregunta i tampoc no se l'han plantejada els estudiosos del Gattopardo.
Una primera resposta versemblant i convincent la podem trobar en l'edició d'I raconti, tant en el relat autobiogràfic com en les anotacions del fill.
HOMENATGE I AGRAÏMENT
L'escriptor pot haver triat aquest nom en un acte d'homenatge i agraïment al fundador del seu paradís infantil. Santa Margarida de Belice, recorda Gioacchino Lanza Tomasi en una nota, representava la felicitat del fill únic i adorat. I encara que el fill adoptiu digui que també ho representava el palau de Palerm, la lectura dels records d'infantesa de l'escriptor confirmen que se sentia molt millor en el palau enjardinat i més obert al camp de Santa Margarida que no pas al clos casal de Palerm, ofegat a la ciutat vella i, per tant, diu Tomasi di Lampedusa, envoltat de misèria i brutícia.
En la tria és clar: la seva casa preferida, diu l'escriptor, és la de Santa Margarida, "una de les més belles cases de camp que he vist mai". Allà va descobrir que li agradava més estar amb les coses — lectura inclosa— que amb les persones. "Així potser es comprendrà fàcilment que la vida a Santa Margarida fos l'ideal per a mi", escriu.
Quan el Gattopardo, Fabrizio Corbera di Salina, arriba a Donnafugata, és fet i fet l'escriptor que parla, bo i pensant en la vila fundada pels Corbera: "Donnafugata ja era a tocar, amb el seu palau, els seus brolladors d'aigua i els records dels seus avantpassats sants, amb la impressió que sempre feia de perennitat de la infantesa"...

L'actual palau Gattopardo de Santa Margarida de Belice, a l'Agrigent, reconstrucció de l'històric palau Filangeri di Cutò, destruït per terratrèmol del 1968, convertit en el palau de Donnafugata al Gattopardo.

dimarts, 18 de desembre de 2018

crònica de successos


Detingut a València per no tornar 222 llibres d'una biblioteca
elPeriódico
15|12|2018

Fotocopiava el codi de barres per passar-lo per la màquina de devolució automàtica
La Policia Nacional ha detingut a València un home de 53 anys acusat dels delictes d’estafa i falsedat documental per no haver tornat, suposadament, 222 llibres d’una biblioteca municipal, ja que únicament fotocopiava el codi de barres per passar-lo per una màquina de devolució automàtica.
El detingut, segons ha informat la Direcció Superior de Policia de la Comunitat Valenciana en un comunicat, ha sigut posat en llibertat després de prestar declaració, advertit que haurà de comparèixer davant del jutge quan se'l requereixi.

dilluns, 17 de desembre de 2018

per a què serveixen els llibres?


QUIM MONZÓ
Per a què serveixen els llibres?
La Vanguardia
14|12|2018

Fa prop de dues setmanes, la primera manifestació de les armilles grogues a París va agafar desprevinguts els comerços. Però les imatges de taules, cadires i carpes cremades, i les dels aparadors de les botigues trencats a cops de pedra, els van fer entendre de seguida que la cosa va de debò, i que quan van arribar als Camps Elisis no sols no els va acollonir la importància i la majestuositat del lloc sinó que els va esperonar encara més. En un escenari grandiós com aquell no es podien limitar a aplicar els mètodes que havien practicat fins aleshores a les rotondes de les carreteres de tot França.
Per això, abans que arribés el cap de setmana passat, les televisions ens van mostrar que havien après la lliçó: vídeos de treballadors cobrint, a base de taulons aglomerats (hidròfugs), tots els aparadors susceptibles de ser apedregats. Les imatges de les parades improvisades a les voreres, amb bancs de fuster on tallaven les fustes a mida per després collar-les damunt dels aparadors amb trepants i car- gols Fisher, recordaven les que acostumem a veure quan, a la costa nord-americana (a Florida, sobretot), s’anuncia l’arribada d’un huracà. Però a París no es tractava d’un fenomen meteorològic sinó d’una indignació que creix.
Dissabte, l’escriptor Serge Joncour (nascut el 1961, autor de novel·les i relats, i a qui l’any passat van distingir com a Cavaller de la Legió d’Honor i Cavaller de les Arts i les Lletres) va penjar a les xarxes socials la foto d’una llibreria que, a diferència de les botigues del costat, no tenia les persianes abaixades ni els aparadors protegits amb taulons aglomerats. Amb tots els vidres a la vista, i la porta i els elements que els subjecten pintats d’un blau preciós, un d’aquests fascinants blaus (o verds, o ocres...) que trobes a qualsevol poble o ciutat de França i que aquí alguna gent creu que són una invenció de la revista Marie Claire. La llibreria es diu La Belle Lurette i és a la Rue Saint-Antoine de París, a tocar del carreró Guéménée i a prop de la Bastilla. A la foto, Serge Joncour hi va adjuntar un text: “Els únics aparadors que no s’han pas protegit: els de les llibreries. Llegir és viure lliure!”.
Immediatament vaig pensar en un consell que fa dècades em van donar a Itàlia: el millor mètode de protecció, si entren a casa teva per robar-te, és tenir les parets plenes de prestatgeries amb llibres. Deixa’t de sistemes d’alarma o de caixes de cabals. Si aconsegueixen entrar a casa teva (i si volen entrar-hi hi entraran, amb alarmes o sense) i veuen que milers i milers de volums ocupen les parets, potser remenaran una mica els calaixos, però faran mitja volta de seguida perquè al llarg dels anys han après que qui gasta tants diners en llibres és un pertorbat mental que no se’ls gasta en joies o en els altres objectes que a ells els interessa realment revendre.


diumenge, 16 de desembre de 2018

no me sofocles


Punts de llibre de la llibreria Waldhuter, Buenos Aires.

[Font: Vicenç Pagès Jordà a FB]

dissabte, 15 de desembre de 2018

un joc excel·lent


«Hi ha poques diversions més agradables que seure als restaurants i cafès o als vagons de tercera dels ferrocarrils observant els veïns i escoltant (sense provar d'intervenir-hi) els retalls de converses que sobrevolen l'espai intermedi. Pel seu aspecte, pel que diuen, podem reconstruir en la imaginació tot el personatge, la seva completa biografia. Partint de l'únic os fòssil, construïm amb fantasia el diplodocus complet. És un joc excel·lent. Però cal jugar-lo amb discreció. Una curiositat massa descarada pot ser mal considerada. S'ha de mirar i escoltar sense tenir l'aire d'adonar-se de res. Si el joc el juguen dues persones, els comentaris s'han de fer sempre en un idioma diferent del que es parla al país on es juga. Però potser la regla més important del joc és la que prohibeix, excepte en els casos més extraordinaris, de fer cap esforç per arribar a conèixer els objectes de la nostra curiositat.
Perquè, malauradament, els objectes de la nostra curiositat, una vegada n'hem fet la coneixença, no solen ser, gairebé mai, gens meritoris de cap interès ulterior. És possible, a la distància, de sentir la curiositat més viva per algú amb qui coincidiu habitualment al tren que ve de Surbiton. El seu cap calb és tan lluent; té uns bigotis encerats tan còmics; es posa tan vermell quan parla dels socialistes als seus amics; riu amb una satisfacció sorollosa tan desagradable quan algú explica una història verda; sua tan profusament quan té calor; s'expressa amb tant de discerniment sobre les roses; i la seva germana viu a Birmingham; el seu fill acaba de guanyar un premi de matemàtiques a l'escola. A llarga distància, tot això és fascinador; estimula la imaginació. L'homenet ens agrada; és meravellós, encisador, una veritable porció de vida. Però feu-ne la coneixença! D'ençà d'aquell dia fareu tot el que podreu per viatjar en un altre compartiment.
Que deliciosa, que estranya i que fantàstica és la gent a la distància.»

Aldous Huxley. «El punt de vista del viatger». A: Carretera enllà. Traducció de Rafael Tasis. Adesiara, 2014.

divendres, 14 de desembre de 2018

la versió canònica


LLUÍS BONADA
«Una nova traducció de la novel·la El Gattopardo neteja la versió anterior de totes les infidelitats»
El temps
Núm.1323
20|10|2009
La primera edició d'Il Gattopardo, publicada per Feltrinelli a cura de Giorgio Bassani, apareix l'any posterior a la mort de l'autor. Giuseppe Tomasi di Lampedusa es mor el 23 de juliol del 1957 i la novel·la s'imprimeix la tardor del 1958. L'èxit és immediat i amb el temps es converteix en la novel·la més popular, i la més llegida, de la postguerra italiana, sobretot d'ençà que, l'any 1963, el director de cinema Luchino Visconti la converteix en una obra d'art que no ha fet sinó revalorar-se amb el pas del temps, justament com li ha passat també a la novel·la.
Ben aviat es va traduir a tot el món. La versió catalana, signada per Llorenç Villalonga (El Guepard), apareix el 1962, al Club Editor de Joan Sales. Sis anys després de la traducció catalana, a Itàlia es va destapar la caixa dels trons: Carlo Muscetta, professor de literatura italiana de Catània, va fer públic que havia detectat centenars de diferències, algunes de consideració, entre el manuscrit i el text editat. També es va discutir si Bassani havia utilitzat les millors fonts, perquè l'autor va sotmetre tres versions a la consideració dels editors. A casa nostra, el descobriment d'un problema diferent va fer molt menys de rebombori: la filòloga Maria del Carme Bosch publicava l'any 2000 a la revista Randa que la traducció de Villalonga era plena d'errors.
Tots dos problemes, és a dir, el de la doble infidelitat —italiana i catalana— a Lampedusa, s'han resolt de cop, passat ja mig segle de l'aparició de la novel·la. L'editorial Proa acaba de publicar una nova traducció de la novel·la a partir de l'edició fidel a l'original, la que finalment s'ha considerat canònica. Signa la traducció Pau Vidal i es titula El Gattopardo. L'edició és completa amb un prefaci de l'hereu de l'escriptor, Gioacchino Lanza Tomasi, destinat a reportar, amb detall, la rocambolesca història filològica del llibre.
En fer-se públic que hi havia diferències entre el manuscrit i l'edició, Feltrinelli va publicar una versió corregida el 1969. Però, com diu l'hereu, la qüestió de l'autenticitat de la novel·la no es va resoldre del tot. Uns quants filòlegs es van dedicar a comprovar si l'edició del 69 era perfecta i, entre tots, van detectar 49 diferències amb el manuscrit; aquesta vegada, i a diferència de la primera edició, d'ordre menor: no arribaven a invalidar la comprensió de cap passatge. Això de banda, es van localitzar dos fragments més de la novel·la en arxius privats, fragments que inclouen un cançoner atribuït al protagonista i la paròdia d'un poema.
Finalment, l'any 2002 Feltrinelli, d'acord amb l'hereu i la majoria dels estudiosos de Tomasi di Lampedusa, va fer-ne una nova edició que incorporava les 49 esmenes dels filòlegs i hi afegia, en apèndix, els dos fragments. Aquesta és la que reedita Feltrinelli i la que han començat a utilitzar els qui la tornen a traduir, com ha estat el cas de la versió catalana de Pau Vidal publicada per Proa, edició que deixa sense traduir els poemes de l'apèndix.

dijous, 13 de desembre de 2018

sexe dolent


Así es la peor escena de sexo de la literatura en 2018
ABC cultura
5|12|2018
James Frey obtiene el «2018 Bad Sex in Fiction Award», un galardón que reconoce una «descripción sexual excepcionalmente mala en una novela por lo demás buena».
Hay muchos premios honrosos a los que puede optar un escritor y otros bochornosos, como también ocurre con los directores de cine. Y este es uno de esos que nadie quiere ganar, el «2018 Bad Sex in Fiction Award» (Premio a la peor escena sexual de ficción de 2018) que ha sido para... James Frey.
Autor de éxito con libros como «En mil pedazos», el jurado ha querido reconocer la falta de calidad en la escena ambientada en un baño de París en donde participan el narrador, Jay y su amante, Katerina, una modelo de Noruega y que da título a la novela.
Un breve extracto de la escena es el siguiente: «Uno. Blanco. Dios. Semen. Semen. Semen. Cierro mis ojos exhalo mi aliento. Semen. Me recuesto sobre ella ambos respirando aún estoy dentro de ella sonriendo». La escena es mucho más larga y se puede leer integramente en este enlace.
«James Frey venció en virtud de la gran cantidad y la longitud de los dudosos pasajes eróticos en su libro. Las múltiples escenas de fantasía sostenida en Katerina podrían haber ganado el premio muchas veces».
El escritor se tomo con humor este galardón y dijo: «Me siento profundamente honrado de recibir este prestigioso premio. Felicitaciones a todos mis distinguidos finalistas, todos me han brindado muchas horas de lectura agradable durante el último año».
Desde 1993, los jueces de Literay Review conceden este premio a un autor al describir una escena sexual «excepcionalmente mala en una novela por lo demás buena». El propósito del galardón es llamar la atención sobre «pasajes de descripción sexual mal escritos, superficiales o redundantes en la ficción moderna». Y hay que decir que no se cubre literatura pornográfica o expresamente erótica. Otros ganadores fueron Normal Mailer, Tom Wolfe o Morrisey.

dimecres, 12 de desembre de 2018

he llegit una novel·la (el subratllat no és meu)


ENRIC IBORRA
He llegit una novel·la
La serp blanca
9|12|2018

He llegit una novel·la… Una novel·la publicada recentment, en català, ambientada en la nostra realitat actual. Ho he fet una mica a repèl dels meus hàbits com a lector, però tenia ganes d’estar una mica al dia de la narrativa d’ara, de confirmar o corregir les meues sospites al respecte. Després d’acabar el llibre, he de reconèixer que la novel·la està ben escrita, amb un català natural i àgil, que té ritme i es llegeix bé. A l’hora de valorar un llibre, però, això és el mateix que no dir res. Que un llibre estiga ben escrit no és un mèrit, sinó un requisit previ. Acabada la lectura, constate també que me l’hauria pogut estalviar perfectament. Confirmar les nostres sospites respecte del que siga sempre resulta decebedor. 
D’entrada, un narrador o una veu molt pesada, intrusiva, redundant, que en cap moment fa un comentari que tinga un mínim interès i, si ho fa, l’efecte és de grandiloqüència o de sensibleria. Aquesta veu incorpora molt sovint el que seria el sentit comú més pedrestre, en forma de dites, refranys, frases fetes… Es tracta d’una veu que diu o repeteix el que tot el món sap o diu. Els diàlegs, inversemblants. El personatges, tenint en compte qui són, parlen massa bé, com si recitassen, o són massa emfàtics. Pel que fa a la trama, una preferència clara pel relat fulletinesc, de serial televisiu, inversemblant, recercat i morbós. Una forma d’imaginació gratuïta. 
Això sí. Hi apareix tot: l’especulació immobiliària, els desnonaments, les estafes bancàries, la depredació econòmica, traumes familiars truculents, i hi ha sexe! Tota una sèrie de temes que responen a les expectatives o a la fotografia que ens fem habitualment de la realitat actual, tal com la veiem reflectida en els mitjans de comunicació. Els personatges responen al mateix enfocament costumista. Són caricatures. No estan individualitzats. Hi fa acte de presència l’inevitable personatge que inevitablement és homosexual de manera amagada. El final de la novel·la transmet un missatge tranquil·litzadorament moralista. 
Aquest tipus de novel·la té èxit perquè respon a les expectatives d’un lector mitjà. Per això mateix, són de lectura fàcil. La novel·la que he llegit es pot incloure en el que és potser el corrent predominant de la narrativa actual: el realisme costumista —més costumista que realista. Des del punt de vista de la història literària, es tracta d’una regressió. Els novel·listes repeteixen el que diuen els diaris. Als lectors que els agrada que els repetesquen el que ja saben.

______________ 
P.S.: Ahà, rotllo el pecat es pot dir, però pecador, no. De fet el que importa és la categoria, el concepte fonamental, no l'anècdota que ens hi ha portat, és clar, és clar. Oi tant que sí. Hi estic absolutament d'acord, passa que és inevitable que jo no provi d'endevinar quina novel·la acaba de llegir l'Iborra. El vostre tafanera és el meu curiosa.
El subratllat és d'en Joan Todó. El subscric. 

dimarts, 11 de desembre de 2018

a sant julià de vilatorta


Ajuntament de Sant Julià de Vilatorta
Projecte de Biblioteca Municipal 
La biblioteca serà ubicada a l'edifici de propietat municipal conegut com l'Arca de Noè. Es tracta d'un edifici aïllat que consta de tres plantes sobre resant. Les dues plantes superiors acolliran la futura biblioteca.
Aquest avantprojecte desenvolupa la proposta guanyadora d'un concurs obert, redactat pels arquitectes Oriol Cusidó i Irene Marzo, del Taller 9s Arquitectes SCP, que va ser presentat el passat mes de juliol.
Aquest projecte ha de suposar un punt d'inflexió en la vida cultural i social del nostre municipi: la Biblioteca Municipal de Sant Julià de Vilatorta i s'ubicarà a la 1a i 2a planta de l'Arca de Noè.

*  *  *

Taller 9sArquitectes
ESPAIS RECICLATS
Sant Julià de Vilatorta, 2018-
Encàrrec:  Diputació de Barcelona
Superfície d’actuació:  643 m2
Fase:  avantprojecte
Imatges:  vimworks

Es rehabiliten les dues plantes superiors de l'edifici de l'Arca de Noè per a ubicar-hi la nova biblioteca municipal, generant un espai d'accés en planta baixa compartit amb l'actual Consultori mèdic local.
El projecte planteja obrir el forjat intermedi, per eliminar els problemes d'alçada de la planta superior i dotar la biblioteca de llums i visuals creuats, i al mateix temps, revaloritzar la coberta actual. El programa es disposa respectant les crugies actuals, amb una sala central que esdevé un espai comodí que en relació amb els altres espais multiplica la funcionalitat del conjunt (espais de suport, sala d'actes, espai de formació, etc.) en un programa tant reduït.
El projecte planteja també l'arranjament de la zona d'accés, millorant l'accessibilitat i dotant l'edifici de la imatge de representativitat que demanda un equipament d'aquestes característiques.

dilluns, 10 de desembre de 2018

les lliçons de lampedusa


ALFRED MONDRIA
«Les lliçons de Lampedusa»
Levante. El mercantil valenciano
4|6|2010
Junt a uns minuciosos retrats i la Sicília recreada en “El Gattopardo” —excel·lent la traducció de Pau Vidal—, Lampedusa (1896-1957) fou un gran lector tal i com demostrà amb “Shakespeare”.
Els preceptes i lleis que s’apliquen a la literatura normalment serveixen per a ben poc, però encara ajuden menys en el cas del príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Tímid —de causticitat replegada—, esquiu fins i tot a les tertúlies palermitanes on acudia a contracor, aquest noble sicilià que veia com s’esvaïa el seu patrimoni tan sols semblava feliç amb la companyia dels seus gossos i les recompenses de la bibliofília. Si de cas, el seu amagatall predilecte era Capo d’Orlando, on vivien els Piccolo, excèntrics cosins que creien en l’existència d’esperits i fantasmes. Casat amb la letona Licy Wolff —un matrimoni blanc o, més aviat, epistolar—, Lampedusa ocupava el dia en l’exploració de llibreries de vell, alguna pastisseria a més de lectures i anotacions al Café Mazzara. Una rutina i un anonimat que no presagiaven, ni de lluny, que el príncep passaria els últims anys —malalt i envellit prematurament— ofuscat en l’escriptura d’El Gattopardo, llibre culminant i solitari que comprimia una existència dedicada a la literatura, reservada i quasi secreta.
Així com el protagonista de la novel·la, el príncep Fabrizio Salina, desconfia del progrés i la causalitat de la història, els camins per on s’havia aventurat la narrativa després de la Segona Guerra Mundial no encaixaven en la mentalitat literària de Lampedusa. De fet, els gurus del neorealisme italià —apòstols del programa gramscià— descartaren taxatius El Gattopardo. Vittorini la jutjava assagística, desequilibrada, de llenguatge antiquat, Pratolini deia que havia fet retrocedir la literatura italiana seixanta anys, i Moravia la desqualificava com a “novel·la de dretes”. També Sciascia s’irrità amb la imatge que el llibre fixava sobre Sicília, però més endavant reconegué —gest cavalleresc entre escriptors— que Lampedusa era qui tenia raó.
L’autor no pogué veure publicada l’obra —editada després de la seua mort gràcies a Giorgio Bassani—, però aconseguí un mèrit reservat als elegits: indignar a marxistes, catòlics i xovinistes sicilians. Com a contrapunt, més de cinquanta edicions en dos anys. Per tal de no sentir-se captiu de cap norma ni esquema, és com si Lampedusa haguera estat infidel, inclús, al seu ideal d’estil. Entusiasta dels escriptors que definia com a magri enfront dels grassi, sempre lloà la virtut de Stendhal d’evocar llocs i personatges sense descriure’ls; avar d’adjectius, l’autor de La Cartoixa de Parma aconseguia, segons Lampedusa, resumir una nit d’amor en un punt i coma. El Gattopardo, en canvi, alenteix el ritme entre matisos i qualificatius —una batalla literària de reraguarda—, paràgrafs manieristes amb solidesa tolstoiana travessats del somriure d’Eça de Queirós: ni en els moments més dolorosos Lampedusa abandonà l’humor, seguidor de l’escola anglosaxona que va de Chaucer a Evelyn Waugh. Amb aquest esperit se’ns narra la ruïna indeturable de don Fabrizio, un aristòcrata —melancòlic, colèric, voluptuós— que no mourà ni un dit per evitar el seu declivi.
Una de les frases més repetides de la història de la literatura és la que pronuncià Tancredi —“amb blavosa malícia als ulls”— quan confessà a son tio que s’unia als revoltats garibaldins: “Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï”. Ara bé, el protagonista i els fets d’El Gattopardo demostren precisament el contrari. El príncep pertany a una generació a cavall entre dues èpoques que no s’hi troba a gust en cap d’elles. Desconfia del liberalisme i les promeses del Risorgimento, mira amb superioritat sarcàstica la noblesa a què pertany, però també sap que és inútil oposar-se a uns canvis que ningú ja no aturarà. Don Fabrizio s’enfila en un discurs orgullós —que anuncia la seua rendició— davant la proposta del piemontés Chevalley de nomenar-lo senador: totes les civilitzacions que han passat per Sicília han fracassat, perquè a l’illa sempre s’han oposat a qualsevol que els vulga despertar.
En aquesta irredimible Sicília el sol és l’autèntic sobirà, una tirania de foc que doblega qualsevol voluntat. Amb huit quadres estàtics —a les accions s’hi al·ludeix de forma indirecta—, Lampedusa definí el final d’un món i una nova era on els arribistes com els Sedara es convertirien en els veritables reis. Enmig d’aquest sotrac, una aurèola de sensualitat —Angelica i Tancredi perduts en una casa encantada— acompanyada de l’ombra de la mort inunda les pàgines d’El Gattopardo. Quan l’autor intentà definir el llibre a un amic, utilitzà dos mots: “Irònica, amarga”, i tot seguit subratllà —vanitòs i encertat— que havia mesurat cada paraula, i que tots els episodis tenien un significat ocult.
Com més s’acostava a la fi, un Lampedusa enfervorit deixà sobre el paper tot el que havia retingut en una vida de lector. A banda de la novel·la, alguns contes —l’enigmàtica sirena Lighea—, un inici de memòries a la manera del Henry Brulard stendhalià i unes lliçons de literatura que, com un tresor inesperat, s’han conservat. Dirigit a Francesco Orlando i a altres jóvens com el seu fill adoptiu, impartí un curs sobre escriptors francesos i anglesos on el príncep recorregué, amb llibertat extrema —un estil paternal i de juí clarivident—, bona part dels llibres que passaren per les seues mans, efusiu davant el repte de deixar aquesta herència.
En Shakespeare realitza, en poques pàgines, una lectura transparent, capriciosa —deliberadament sotmesa al seu gust— a l’hora d’establir connexions i d’enfocar aspectes obscurs del poeta. Pel que fa als sonets indica, sense tremolar-li el pols, que 80 tenen poc valor, 30 contenen versos bons i 40 estan entre les coses més belles de la literatura mundial. La relació que estableix entre els versos, la biografia de Shakespeare i els triomfs estètics fan d’aquest petit volum una guia resplendent, joiosa, atenta a la sorpresa i la confidència erudita. Amb aquest estat de gràcia Lampedusa repassa també els drames, un cànon coronat per Enric IV —l’autor hauria donat deu anys per passar una hora amb Falstaff—, Hamlet, Mesura per mesura —l’obra que salvaria si es veiera obligat a triar—, la densitat poètica de Macbeth, Antoni i Cleopatra i el colofó de La tempesta. El príncep ressegueix la veu de Shakespeare camuflada en alguns personatges —Mercutio, Teseu, Antonio en El mercader de Venècia, Enric V, Troilus— o bé dispersa entre tots els qui apareixen en Al vostre gust, somrients en la seua desesperació.
La felicitat de Lampedusa es feia encomanadissa —als seus privilegiats oients i a nosaltres— en recordar que, de les cinc firmes que es conserven de Shakespeare, una apareix en un exemplar dels Assaigs. En opinió del príncep, el dramaturg anglès i Montaigne comparteixen una mena de desdeny pel ser humà tenyit de compassió, a més d’un escepticisme seré, d’irònica condescendència. Amb aquest ull de gran lector, Lampedusa també assenyala que l’ascendència jueva de Montaigne és notòria en la seua prosa per la carència de prejuís, l’agudesa perceptiva i un irreprimible tarannà satíric, trets que malgrat la distància en el temps el feien germà de Heine. Com tots aquests escriptors, Lampedusa es mostrava poc inclinat cap al sentiment religiós, però sense confiar excessivament en la raó: al cap i a la fi, un dels aspectes que més admirava de Graham Greene era el seu conflicte amb la fe. Vulnerable als versos de Shelley, Coleridge i lord Byron —“els tres pitjors marits del món”—, devot de Pickwick, Lampedusa es refugià en la literatura amb la misantropia de Swift. Però a l’igual que don Fabrizio en el ball a Donnafugata, l’altivesa es transformà en pietat en reconèixer que, malgrat els intents de fuga, el destí sempre ens atrapa: tan sols cal demanar que ho faça amb la delicadesa que s’emportà al príncep Salina, sota la màscara d’una bella dama.

diumenge, 9 de desembre de 2018

sou aquí


Mi objetivo ha sido recomendar libros a los oyentes y envolver esas recomendaciones con argumentos. Algunos de mis argumentos han provocado que los oyentes escribieran asegurando que no cogerían algunos de esos libros ni con pinzas, y que sus páginas jamás entrarían en sus casas. Lo considero una especie de éxito: la locución ha servido para que descubran dónde se sitúan como lectores en relación a la propuesta del libro, lo que entraba dentro de mis propósitos. ¿Qué hemos perdido? ¿Que el libro en cuestión no entre en la biblioteca de ese oyente en particular? Puedo asumirlo.

E. M. Forster. Algunos libros: las charlas de E.M. Forster en la BBC . Selecció i traducció de Gonzalo Torné. Alpha Decay, 2018.

dissabte, 8 de desembre de 2018

arrogància i lectura


SERGI PÀMIES
Arrogància i lectura
La Vanguardia
23|11|2018

Una lectura saludable: Contra la arrogancia de los que leen, de Cristian Vázquez (TramaEditorial). Són articles monotemàtics (els llibres i tal) que recorren els camins oberts per altres exploradors (Gabriel Zaid, Alejando Zambra, Daniel Pennac). Desmitifiquen, fan pensar i intenten practicar la pedagogia sense ínfules. També busquen l’anècdota com a succedani de categoria i parlen de cites apòcrifes (atribuir a Cortázar un vers de Neruda), de lectura al transport públic, del perill de les recomanacions, d’un perfum amb olor (literal) de llibres (Paper Passion) i de la presentació de llibres com a gènere literari. I el llibre es tanca amb la reflexió que justifica el títol, sobre l’error de creure que llegir mereix una consideració privilegiada.
Vázquez identifica els precedents que desmenteixen qualsevol superioritat i que situen la lectura en un àmbit molt minoritari respecte als que no llegeixen. La conseqüència d’aquesta evidència és que ja haguem interioritzat que acabarà sent més habitual que els que no llegeixen actuïn de manera arrogant amb els que llegeixen i no a l’inrevés. Per sort, els que no poden combatre una naturalesa petulant i falsament erudita no perdran els seus privilegis. De fet, l’arrogància de què parla Vázquez ja no s’aplica tant contra els que no llegeixen com contra altres lectors, qui sap si perquè el canibalisme permet mantenir la jerarquia de la suficiència intel∙lectual i les prebendes que se’n deriven. Si als anys setanta vam patir el llast sectari del mandarinatge marxista i hiperideologitzat, comencem a ser víctimes del neomandarinatge de la correcció política disfressada de radicalisme i dels esputs revolucionaris emparats pel populisme de gènere o d’empoderament.
És la drecera més curta per preservar la superioritat moral, però aplicar-la als que viuen feliçment sense llibres no té cap interès. En canvi, adoptar un rictus permanent d’inquisidor (sempre és més fàcil culpabilitzar que no pas argumentar) i elaborar teories que intel∙lectualitzen la lectura fins a la nàusea sí que perpetua el despotisme il∙lustrat que, amb la coartada del debat, té poc a veure amb la intel∙ligència, el compromís i la generositat que requereix la crítica (que sobreviu a Buenos Aires, París, Londres, Mèxic o Nova York). El resultat són excedents de corpus, consignes, dogmes i esbossos de llistes negres elevats a tòtems transaccionals que, en contraposició a la flacciditat comercialitzada de la prescripció, traslladen els anacronismes del postestructuralisme a l’àmbit de la creació, l’edició, la difusió o la crítica.Vázquez ens ajuda a centrar-nos més en les realitats tangibles del llibre i no en l’especulació transcendent com a mètode d’intimidació.
Perquè, com passa en tants altres àmbits (la política, per exemple), la cultura també pateix el furor manipulador dels que s’acaben estimant més l’adrenalina de les lluites de poder que l’essència atzarosa, imprevisible i contradictòriament viciosa de la lectura.