dimarts, 6 de desembre de 2022

llegir llibres prohibits



IRENE VALLEJO
Leer libros prohibidos
El País semanal
15|10|2022

Mil veces te dijeron que las bibliotecas son lugares aburridos, embalsamados, donde nada sucede ni se mueve. Rincones petrificados donde el tiempo y las palabras se han detenido. Contra el tópico, la realidad es que siempre fueron espacios sitiados, escenarios de conflicto. Recientemente las bibliotecas norteamericanas han denunciado los crecientes intentos de vetar o eliminar obras polémicas, sobre todo en pequeños centros rurales y educativos.
El peligro acecha desde posturas opuestas, como fuego cruzado. A un lado, quienes sostienen que algunas obras clásicas deben ser apartadas o reescritas porque reflejan comportamientos racistas, la exclusión de las mujeres o trillados estereotipos y misantropías. En frente, quienes se oponen a la literatura que cuestiona valores tradicionales y religiosos por considerarla nociva e inmoral.
Desde la mítica Alejandría hasta los códices aztecas, la crónica de la destrucción de los libros es una historia interminable, con incontables rostros. Los imperios y el colonialismo son propensos a esta lamentable costumbre: convierten en botín de conquista la memoria y los sueños del vencido. Son bien conocidas las hogueras nazis y de la guerra civil española, contemporáneas de las purgas soviéticas. Después llegarían la Revolución Cultural china y los Jemeres Rojos de Camboya. Pol Pot, maestro de la literatura francesa, ordenó una feroz persecución contra la letra escrita y, entre otras atrocidades, represalió a sus colegas profesores, a quienes sabían un segundo idioma y a toda la gente provocadora que usaba gafas —síntoma de veleidades intelectuales—. Poco antes, horrorizado por las soflamas anticomunistas del senador McCarthy, Ray Bradbury había escrito Fahrenheit 451 en la biblioteca universitaria de Los Ángeles, "entre los estantes, perdido de amor, volviendo páginas, tocándolas".

Proscribir un libro, cualquier libro, es una forma particularmente ingenua de barbarie. Necesitamos los textos malignos, incluso aquellos que detestamos. Al extirpar palabras ofensivas o suprimir la memoria de acontecimientos terribles, nos negamos a mirar cara a cara nuestro pasado. Si lo embellecemos o edulcoramos, los errores pretéritos caerán en el olvido y se cerrarán las puertas a otros posibles futuros, quizá mejores. Ante lo perturbador, no sirve el eufemismo ni el escondite. Encubrirlo implica sobrevalorar los poderes purificadores del silencio y confiar en la ignorancia como talismán protector: puro pensamiento mágico.

En el siglo III a. C., mientras Alejandría intentaba reunir el conjunto de los libros del mundo, el emperador chino Shi Huangdi ordenó destruirlos todos. Además, prohibió mencionar la muerte, persiguiendo la inmortalidad por elipsis. En sus delirios solo existía un presente interminable en el que siempre tenía razón. Sin embargo, seguidores del taoísmo y el confucionismo memorizaron y escondieron las obras prohibidas, como los protagonistas de Fahrenheit 451. En sus ensayos, Fernando Báez evoca a bibliófagos que engullían rollos de papiro a fin de digerir sus enseñanzas.

Para evitar estas clandestinidades e indigestiones existen las bibliotecas, zonas de promiscuidad que algunos quisieran cinceladas a su imagen y semejanza. El fuego sigue acechando: se ha editado una versión ignífuga de El cuento de la criada, de Margaret Atwood, capaz de soportar las llamaradas más voraces. Los libros quemados son el detonante de graves acontecimientos en El ferrocarril subterráneo, de Colson Whitehead, mientras que un personaje de la serie The Wire, el respetado Brother Mouzone, exclama: "¿Sabes qué es lo más peligroso en América? Un negro con tarjeta de biblioteca".

Tras siglos de resistencia, son espacios —no hay tantos— donde todo el mundo es bienvenido y acogido sin cobrarle nada. Este asombroso logro es fruto de un camino lleno de recovecos. Nunca fueron refugios tranquilos, sino asediados territorios de frontera. Con intolerable osadía, las bibliotecas públicas cobijan en su silencio la algarabía de las innumerables voces. Proponen un pacto que protege todas las disidencias: tenemos derecho a elegir lo que leemos, pero no a imponer qué libros eligen libremente los demás.


dilluns, 5 de desembre de 2022

violència i memòria


JORDI CABRÉ
Violència i memòria
Sàpiens
Octubre 2020


El desembre del 1972, a Belfast, uns homes segresten una mare de deu fills, però això només és l'inici.

ME LA TROBO EN L'APARTAT "Novetats" i en el prestatge de "Periscopi", però ha de ser difícil decidir si posar-la a ficció o a no-ficció. No diguis res evoca aquella expressió irlandesa "diguis el que diguis, no diguis res" i, en canvi, ho diu tot: el traç del quadre de Patrick Radden Keefe és tan realista, tan exacte, que esdevé un documental. 1972, Belfast, el cas del segrest de Joan McConville, el grup dels Troubles durant el conflicte d'Irlanda del Nord. La lletra de la cançó Zombie dels Cranberries ressonant tota l'estona, ja que, com diu la cita inicial, la segona batalla sempre és dins del cap i a la memòria. De què ha servit tot plegat, es podien preguntar els membres de l'IRA, si al capdavall la pau no arribarà amb cap unificació?

La realitat supera el surrealisme

L'estructura del llibre, dividit en tres, segueix la víctima i el criminal de forma alternada i adopta un to de thriller que ens fa quasi creure en la superioritat narrativa de la realitat. El to és imparcial; la documentació, exhaustiva; el pols d'interès, molt ben mantingut, amb el suport (insisteixo) d'una realitat que ofereix unes escenes surrealistes, difícils de creure, i alhora impossibles d'oblidar. Un retrat tan versemblant com inversemblant d'una època que va tenir molt d'ambdues coses, amb capítols terrorífics i d'altres grotescos, i fins i tot alguns que podríem qualificar de pel·lícula.

Superar la ficció costa: aquest llibre ho aconsegueix. El pes del passat, els fantasmes i els remordiments, l'horror vist cara a cara: és un llibre fosc, cru, però que fa pensar sobre com la recerca de la veritat perd força quan s'està en lluita, i sobre el mal que poden fer tant el record com l'oblit. No oblidem que Irlanda ha estat un gran tema durant el Brexit: segur que estan ben guarides totes les ferides?



diumenge, 4 de desembre de 2022

oleg oprisco

 


dissabte, 3 de desembre de 2022

l'un per a l'altre


SOBRE ISABEL ALLENDE

Me parece una mala escritora simple y llanamente, y llamarla escritora es darle cancha. Ni siquiera creo que Isabel Allende sea escritora, es una escribidora.

Roberto Bolaño 

*

SOBRE ROBERTO BOLAÑO

Eché una mirada a un par de sus libros y me aburrió espantosamente.

Isabel Allende 

 

Constantino Bértolo. Miseria y gloria de la crítica literaria. Punto de vista, 2022.

divendres, 2 de desembre de 2022

abans o després de dinar

 

MÀRIUS SERRA
Abans o després de dinar
La Vanguardia
29|10|2022

Dickens començava les presentacions amb un prec als assistents: "Imagineu-vos que esteu voltats per un petit grup d'amics que s'ha aplegat per escoltar un conte". Ho explica Meghan Cox Gurdon a La màgia de llegir en veu alta (Viena, en castellà Urano), un text que parteix de la seva experiència acumulada durant vint anys: a) exercint la crítica literària setmanal de llibres infantils a The Wall Street Journal i b) llegint en veu alta una hora al dia als seus cinc fills. Hi relata els avantatges de la lectura compartida, fent èmfasi en el grau d'intimitat obtingut entre pares i fills, i també ofereix una àmplia selecció de textos llegibles, però no es limita a l'experiència personal. Destaca un estudi clínic fet pel grup de recerca de l'hospital infantil de Cincinnati sobre el comportament cerebral entre tres i cinc anys. Els investigadors analitzen cinc zones del cervell infantil quan a) els expliquen un conte oralment, b) també els mostren les il·lustracions i c) els fan mirar un vídeo. La percepció auditiva del conte activa les xarxes cerebrals i la relació de les paraules amb les il·lustracions augmenta molt les connexions neuronals, però quan la canalla mira la pantalla l'activitat es desploma. Tot és percepció visual, sense cap connexió amb les xarxes cerebrals que impliquen aprenentatge, i la zona de la imaginació cau en picat. Els investigadors conclouen que la lectura amb veu alta d'un conte il·lustrat és el punt òptim per reforçar les connexions que els permetran processar narratives més complexes.

Les dades que dona sobre la reducció de la comprensió lectora són preocupants. Cox recupera el concepte de la "bretxa de vocabulari", encunyat en els noranta, per reivindicar la lectura en veu alta en totes les seves facetes. Val a dir que els angloparlants la practiquen amb més fervor que nosaltres. Moltes presentacions de llibres de narrativa inclouen la lectura de llargs fragments del text i els primers audiollibres, pensats per a públic invident, van ser en anglès: l'Evangeli segons sant Joan i Tifó de Conrad. Aquí cada cop se'n publiquen més. La meva amiga Rosa Alarcón, d'ençà que la síndrome de Meige li abaixa les parpelles de manera involuntària, ha descobert que pot continuar llegint gràcies als audiollibres. També el Grup Enciclopèdia organitza cada any el concurs escolar Veualta, però els veritables pioners de la lectura compartida cal buscar-los a les comunitats religioses. A l'hora de dinar, els monjos de Montserrat no sintonitzen el TN de TV3 ni escolten les esbojarrades entrevistes de Marc Giró al Vostè primer de RAC1, sinó que remenen el bigoti al refectori mentre un altre membre de la comunitat els llegeix en veu alta textos acuradament triats. Sempre m'he preguntat si aquest lector dina abans o després de posar-se a llegir.


dijous, 1 de desembre de 2022

(des)ordre


LARA BONILLA
Desordenar els llibres per llegir més
Ara | Criatures
13|11|2022

 

Alguns centres aposten per deixar de classificar els llibres per edats i aplicar criteris subjectius per adaptar-se als nous hàbits lectors dels infants

Llibres ordenats per gènere, per autor o per edat del futur lector. A les biblioteques hi ha moltes maneres de presentar els llibres. A les escolars generalment estan classificats per edat, però i si els ordenem pensant en els infants? I si un nou ordre, aparentment desordenat, pot servir de ganxo per atraure nous lectors?

A l'Escola Tarlatana de Sabadell els llibres de la biblioteca estan ordenats d'una manera subjectiva barrejant els gèneres segons els criteris següents: històries que poden passar cada dia, històries que passen de tant en tant, històries que només passen una vegada, descoberta i poesia. Aquest nou ordre es va consensuar amb els professionals del programa Escola Literària de Tantàgora, que fa vuit anys que impulsa canvis metodològics als centres educatius per fomentar el gust lector amb l'objectiu que els alumnes vulguin anar a la biblioteca i tinguin ganes de mirar, tocar i llegir llibres. "Al nostre entendre és el primer pas que cal assegurar per promoure el foment del gust lector entre els alumnes", explica Magalí Homs, directora de Tantàgora i del FLIC, el festival de literatura i arts infantil i juvenil, que se celebra del 17 al 20 de novembre i que enguany planteja el debat de com s’ordenen els llibres tant a casa com en una biblioteca. "Perquè l’ordre que donem a una col·lecció de llibres determina com ens hi relacionem, perquè hi ha tants sistemes d’ordenació com persones, a l’edició d’enguany del FLIC ens hem proposat experimentar i reflexionar sobre què passa quan, lluny dels estàndards, classifiquem els llibres de maneres diferents, i com això influeix en les relacions entre lectura i lectors", reflexiona Roser Ros, directora literària del FLIC.

D'aquesta nova classificació, a l'escola li va agradar que els llibres no s'ordenen per edat ni per tipografia de lletra (lletra de pal, lligada o d’impremta) ja que això ha permès trencar barreres. "Perquè no crees cap trauma, no evidencies quin alumne sap llegir amb lletra d’impremta i quin no perquè tothom hi té cabuda i els llibres són per a tothom", diu Anna Masip, directora de l’escola Tarlatana. Aquesta nova ordenació, que pot semblar molt abstracta o complexa, ha generat també un debat interessant entre els mestres i entre els alumnes. "Per exemple, la història d’un nen que va en bici a l’escola en el nostre col·lectiu és una història que pot passar de tant en tant, però potser el meu company en fa una lectura diferent i això genera una conversa literària", expliquen.

Esporgar la biblioteca

L’Escola Tarlatana buscava la manera de millorar l’aprenentatge de la llengua i motivar el gust per la lectura entre el seu alumnat, i una de les estratègies passava per actuar sobre la biblioteca. "Els nostres infants no tenen una cultura d’anar a la biblioteca, no hi ha un hàbit lector en el seu entorn familiar", explica Eulàlia Montoriol, la cap d’estudis. Alguns no tenen llibres a casa, no han vist mai llegir un diari o els pares no els expliquen contes. "I el que no es fa a l’escola pràcticament no es fa", assenyala Masip. "Necessitàvem aconseguir que aquests infants tinguessin il·lusió per agafar un llibre, per tocar-lo, per explorar-lo...", afegeix Montoriol. Per arribar a aquest objectiu buscaven un projecte "diferent" que s’adaptés a les necessitats de l’escola, un centre de màxima complexitat amb infants procedents d’un entorn social desfavorit. La majoria són "famílies amb pocs recursos, moltes analfabetes o que han abandonat prematurament l’escola i amb un percentatge elevat d’absentisme escolar". És per això que expliquen que qualsevol proposta educativa "ha de ser com més atractiva millor per motivar els alumnes". "Si fem una hora de lectura i tots llegeixen la mateixa novel·la, l’interès cau en picat", assenyala Montoriol. "I volíem trencar amb la biblioteca tradicional per vèncer el pànic a llegir i potenciar el gust per la lectura", afegeix.

El primer pas va ser esporgar de llibres la biblioteca actual. "Això ens va agradar molt tot i que també ens feia por", diu Montoriol. "Quan vam veure la muntanya que havia d’anar al contenidor ens va venir mal de panxa", admet Anna Masip. Part dels fons de la biblioteca eren llibres donats, com enciclopèdies o col·leccions obsoletes, que la gent s'havia tret de sobre. "Ens vam quedar amb poques publicacions perquè hem d’oferir la millor literatura. Hem de ser l’escola més bonica i amb els millors materials", apunta Montoriol. A mesura que han anat arribant recursos han nodrit el nou fons de la biblioteca. Aquesta aposta ja s’ha traduït a les aules, on han percebut un increment del gust per la lectura i, sobretot, un respecte pels llibres. "Veus la manera amb què agafen el llibre, com el miren, com se l’expliquen... Hi ha un respecte", diuen, tot i admetre que els resultats educatius encara no són els desitjables. La iniciativa també ha provocat que hi hagi famílies que s'hagin animat a anar a la biblioteca del barri.

Falten biblioteques a les escoles

Una classificació semblant és la que fan servir a la biblioteca de l'Associació de Mestres Rosa Sensat per als llibres d'infants de 0 a 6 anys. Els classifiquen segons si són llibres de coneixements, llibres del dia a dia, llibres d'històries meravelloses, llibres manipulatius i llibres d'iniciació a la lectura. Aquesta classificació, diu Amàlia Ramoneda, responsable de la biblioteca de l'Associació de Mestres Rosa Sensat, els serveix perquè els nens trobin fàcilment els llibres i per saber com és d'equilibrat el seu fons bibliotecari. Pel que fa a primària, les publicacions sí que les tenen ordenades segons l'edat. "Però ara no recomanaria a ningú que els classifiqués així, ja que actualment en una mateixa edat hi ha molts nivells lectors diferents i frustra molt tenir una determinada edat i que et donin llibres d'una edat inferior", explica Ramoneda, que recomana ordenar-los per cicles -inicial, mitjà i superior- i no tant per edats concretes. "El que sí que és essencial en una biblioteca escolar és que els llibres estiguin ben catalogats perquè després mestres i alumnes els puguin trobar", diu. En tot cas, creu que no hi ha cap criteri de classificació que sigui perfecte i aposta per la "flexibilitat".

La bibliotecària Júlia Baena no comparteix criteris de classificació tan subjectius i recorda que hi ha protocols internacionals sobre la manera d'ordenar els fons. Considera que s'han d'unificar criteris amb les biblioteques públiques. "Perquè la nostra missió també és formar usuaris de les biblioteques públiques", diu. Magalí Homs considera, però, que plantejar la biblioteca escolar com una continuació de la biblioteca pública no funciona, ja que aquesta té "uns recursos econòmics i humans que la biblioteca escolar no té".

Més enllà del criteri de classificació dels llibres, el que preocupa és la falta de biblioteques escolars. "És un drama", diu Amàlia Ramoneda. Els professionals reivindiquen més biblioteques a les escoles, més recursos per mantenir-les i formació continuada de les persones que se n'han de fer càrrec. "S'estan fent esforços però quan no hi ha pressupost és molt difícil millorar", diu Ramoneda, que recorda que moltes escoles durant la pandèmia van destinar l'espai de la biblioteca a aula i ja no l'han recuperat. En molts casos, a més, són les famílies, a través de les AFA, les que vetllen per la biblioteca. "No hauria de ser així, hauria de ser el claustre, perquè la biblioteca és el motor de l'escola", reivindica. En el mateix sentit s'expressa Homs: "El 90% de les escoles públiques d'aquest país tenen un docent no especialitzat en mediació literària i biblioteconomia portant la biblioteca".



dimecres, 30 de novembre de 2022

bibliotecàries republicanes


ALBERT PLA NUALART
Bibliotecàries republicanes
Ara
26|11|2022

 

dimarts, 29 de novembre de 2022

dilluns, 28 de novembre de 2022

una de les millors novel·les de l'any


JULIÀ GUILLAMON
Una de les millors novel·les de l'any
La Vanguardia
27|8|2022


Bones notícies. Boníssimes, de fet. La darrera novel·la de Ferran Garcia (Taradell, 1971) té l'embranzida poètica de La punyalada (1904) de Marià Vayreda, un dels grans clàssics catalans, no prou conegut. És a dir: és un gran western ambientat en l'època de la tercera guerra carlina. Se sap per un detall lluminós, un dels molts de Guilleries: estan construint la línia de ferrocarril entre Granollers i Vic. "Els ferros, com troncs extrets de les entranyes de la terra, s'apilonaven els uns sobre els altres —escriu Ferran Garcia—. Ara ja es veien les vies clavades a terra, paral·leles i infinites, però les obres encara continuaven. Petites siluetes d'homes clavant cops de martell silenciosos i llunyans". Bravo! Garcia pren un element indispensable del western, l'integra a la novel·la a partir d'un coneixement net i clar de la història de Catalunya. I li treu partit sense abusar-ne, sense fer-se pesat, sense allargassar la troballa. La línia Granollers-Vic, en efecte, la van començar a construir als anys setanta del segle XIX i va costar molt d'acabar a causa de les contínues accions de les partides carlines.

La construcció del tren i la fàbrica del Tint donen el complement modern d'una història que combina la violència de la guerra i l'amor enmig de les desgràcies més cafres (Vayreda), amb un component misteriós, de bruixeria i societat secreta, de secta i conxorxa venjativa. El desllorigador de l'acció és l'existència d'un grup de gent que Garcia anomena "els cagots". Qui són aquesta gent i per què els odien tant? Diu un dels personatges: "L'única cosa que diferenciava els cagots de la resta és que, segles abans, érem els més pobres dels pobres dels pobres i que aquella marca invisible passava de generació en generació, a través dels nostres noms i cognoms, a través del xiuxiueig, de la saliva dins les escopinades i de l'odi heretat que és tan espès com un bosc de bardisses, que un cop dins no en surts i punxa i fa mal".

Guilleries va basculant d'aquest món obscur —que ens fa veure Taradell com una mena de Nova Anglaterra— cap a un escenari més realista, quan apareix en Bonaplata, un cap de colla carlí de tres parells de collons. No vull dir que la novel·la canviï d'orientació a mesura que Garcia la va escrivint. Ben al contrari: un dels punts més forts és com està lligada, amb encadenaments que aguanten molt bé la trama. Tècnicament també m'ha impressionat la lleugeresa dels diàlegs, per exemple entre el narrador i el mossèn vell de Taradell que perd el fil de la conversa. La novel·la és del gènere truculent i Garcia —que portava una bona empenta gore amb els seus primers llibres Recorda que moriràs (2016) i Blasfèmia (2019)— la sap compensar amb imatges d'una bellesa delicada. Per exemple, quan parla del silenci: "Aquell so que he escoltat dins les coves buides, les barques enfonsades, el peix mort surant al riu, el de la darrera brasa apagant-se". Quan explica que en Boi fuig de la carnisseria com ha vist fer als escarabats, que van tirant dissimuladament. O quan diu que el passat s'assembla a una heura, que té unes arrels estranyes i un reptar estrany: per més que creix l'arbre (la vida) l'heura sempre l'atrapa. Les imatges relacionades amb la natura són de primera categoria. "Ell i la noia s'estimaren com s'estimen la sorra de la platja i els dits dels peus".

A diferència de moltes novel·les que, un cop plantejat el món que descriuen es desinflen, Guilleries arriba a la part final —la fugida i la persecució del western— amb una frescor envejable. Les imatges de les masies passades a sang i foc són contundents i corprenedores. Una de les millors novel·les d'aquest any.


diumenge, 27 de novembre de 2022

perseverància


«He llegit molt. També he oblidat molt. Podríem dir que no m'ha servit de res. El món és el que és. Un exercici continu de desmemòria. Impossible suportar el pes de tantes construccions sobre nostre formant piles, l'una damunt l'altra, l'una damunt l'altra. Però perseverem.»

 

Cristina Garcia Molina. Els irredempts. La Breu, 2022. P. 129.

 

dissabte, 26 de novembre de 2022

la part citada

 


Ponç Puigdevall. Jardins secrets. 99 llibres per tornar a llegir. La Magrana, 2022


divendres, 25 de novembre de 2022

el brodat exquisit de l'horror


PONÇ PUIGDEVALL
El brodat exquisit de l'horror
Quadern | El País
30|1|2022


Ho explica Joan Tur, el més carismàtic dels bandolers que terroritzen la comarca, una mena de John Silver en el cor de la plana de Vic, l’espai geogràfic on es desenrotlla amb el ritme veloç de l’aventura Guilleries, tercera novel·la de Ferran Garcia (Vic, 1971): els homes de la partida volen robar un cavall de planta excepcional, però ell els convenç que el deixin en pau perquè era un ésser massa especial, “com quan et trobes una papallona d’aquelles tan boniques, la més bonica que has vist mai, i mentre voleia a prop teu, tan delicada, decideix aturar-se a la teva mà. I tu et quedes allà, quiet, veient com la bellesa mou lleugerament les seves ales i es passeja per la teva pell. T’envaeix una sensació estranya. De sobte, les coses boniques del món t’abracen, totes de cop”.

A Guilleries no hi ha ni un sol passatge en què cessin les turbulències morals i les atrocitats físiques, la violència de qualsevol espècie, i el paisatge de la novel·la és sempre sinistre —unes vegades sembla embruixat i demoníac d’altres—, el sol crema, la boira i la xafogor arriben a ofegar, els vapors de la humitat de l’ambient són infectes i fètids, els boscos sempre són tètrics i susciten una impressió melancòlica, i sembla que ressonin arreu els crits de la gent assassinada; l’autor de Recorda que moriràs, però, a la manera de Joan Tur, que “sabia paraules que ningú més no sabia”, amb una magnífica rapidesa i economia de mitjans, i gràcies a l’operació verbal que realitza a través d’un sofisticat ús de les comparacions, com si contemplés l’horror com si fos un brodat exquisit, un joc de colors, i el vermell de la sang aparegués col·locat deliberadament al costat del blau del cel i del verd de l’herba, aconsegueix endur-se el lector cap a un lloc infantil i edènic que sobreviu a l’imperi del mal absolut. Sí, aconsegueix que frase rere frase es tingui l’estranya sensació de veure també com la bellesa mou lleugerament les seves ales. Com el narrador, Garcia també sembla que miri enlaire, cap a un núvol que fa ombra, i vulgui “imaginar com ens devia veure aquell núvol”.

Guilleries se situa durant l’última guerra carlina, a finals del XIX, mentre es van construint les vies del ferrocarril que acabarà portant el progrés a la comarca, però farà malament el lector que busqui en el text alguna cosa semblant a una lliçó històrica. El lloc on l’adolescent Boi protagonitza i narra la novel·la és un espai real que té latitud i longitud en els mapes, però ben aviat la sensació que s’imposa en la lectura és la de trobar-se enmig de la pura fantasia, en el regne de les astúcies de l’atzar, en una geografia que pot pertànyer al món de cap lloc, com si Taradell i els boscos que envolten el poble generessin el relat, com si la novel·la sencera fos un lloc mental que produís aventures mentals, o com si fos un lloc concret que es transforma en un lloc mític i molt tel·lúric, talment com si les incerteses del món i de la vida adulta fossin misterioses i gairebé inexplicables per a la perspectiva adolescent.

Així, l’àvia del narrador sembla estar posseïda per alguna mena de saviesa ancestral, el seu pare només parla amb els cavalls, se sospita que un gos solitari que recorre el poble és la reencarnació del carnisser mort, i una dona no entén com pot ser que un fill rere altre se li vagin morint al cap de pocs dies d’haver nascut. “El dany rebut en néixer no es cura, de la mateixa manera que no es pot netejar l’aigua d’un pou enverinat: tot el mal torna perquè roman ocult a la nostra sang. D’aquí la nostra certesa en el dolor”, diu Joan Tur al narrador mentre parafraseja un poema de Kipling. I, certament, resumeix a la perfecció el camí de l’aprenentatge i d’iniciació que es narra a Guilleries, l’adquisició de coratge, de paciència, de resistència, de prudència, de precisió i de crueltat, de tot el que li permet afrontar els desastres de l’existència i tolerar la presència quotidiana de la mort. El que descobreix el narrador, en fi, és l’aventura de madurar i que sense infància, sense família, sense Déu i sense lleis, està completament sol en el desert del món.

El principal secret de Guilleries està en el que es veu, en la seva meravellosa aparença, en l’equilibri que Garcia troba entre la naturalitat de la inspiració verbal i la saviesa de la construcció, entre la fluïdesa i el càlcul, entre la passió i el control, i el lector viu amb frescor i intensitat l’espai immaculat de l’aventura, en una realitat absoluta, però alhora no l’abandona mai un perfum irònic que no el deixa oblidar que no es viu en una realitat sinó en l’espai fictici d’un llibre on les coses més inversemblants succeeixen de manera natural.


dijous, 24 de novembre de 2022

un 'western' a la catalunya de la darrera carlinada



PERE ANTONI PONS
Un 'western' a la Catalunya de la darrera carlinada
Arallegim
12|2|2022


Segons la definició canònica, un western és aquella història ambientada als Estats Units d’Amèrica durant els anys de la conquesta de l’Oest, bàsicament entre el començament del segle XIX i la consolidació de la modernitat industrial. Però això no vol dir que, de la mateixa manera que els westerns clàssics –les pel·lícules de John Ford i Howard Hawks– bevien en part d’Homer i dels llibres de cavalleries, no hi pugui haver westerns desarrelats, que assumeixen els codis del gènere i els traslladen a una altra geografia i a un altre context històric i sociopolític. En aquest sentit, és prou exacte dir que la novel·la Guilleries, de Ferran Garcia (Taradell, 1971), és un western, encara que transcorri en la Catalunya de la darrera carlinada –Taradell, la plana de Vic– i que alguns dels seus protagonistes siguin bandolers.

El protagonista i narrador, de qui no sabrem el nom fins molt avançada la novel·la, conta els fets quan ja tot ha passat, i ho fa amb un llenguatge que marca el to, la textura moral i anímica, i la dimensió existencial de tot el relat. És un llenguatge vigorós, ràpid –si bé mai precipitat–, cantellut, d’un laconisme elèctric i fibrós. De tant en tant, amolla frases molt expressives. N’hi ha d’una plasticitat vistosa: “El noi anava encorbat com si el mateix Déu ja l’estigués estirant cap amunt agafant-lo de l’espinada”. N’hi ha d’una força panteista: “L’àvia estava més quieta que les arrels de les oliveres”. I n’hi ha d’una sensibilitat poetitzant: “Ja ho té això l’enyor. Neix en acostar-se a allò que has perdut, no en allunyar-te'n”. I la millor de totes, sobre el funeral d’un nadó: “Fou com entrar dins d’un bosc després d’un gran incendi”. No sé si és versemblant que un noi de pagès, travessat per la violència i sense formació, parli així, però Garcia el fa sonar plausible i veraç. 

Una novel·la violenta

En realitat, tots els elements de la novel·la estan travessats per la violència, o representen una forma de violència, des dels paisatges esquerps i el clima inhòspit fins als records de la guerra, passant per les vides dels protagonistes, deformades per una mena o altra de violència: el narrador, en Boi, és orfe de mare; la seva àvia, amb qui viu, forma part d’una família repudiada durant generacions; el Noi, a qui acolliren per viure amb ells, és sord perquè la seva mare el maltractava... I després, esclar, hi ha els bandolers, el cruel Bonaplata i el carismàtic Joan Tur. 

També el nucli argumental de la novel·la és violent. Triplement violent, per ser exactes: l’assassinat d’una dona, l’assassinat de l’assassí de la dona i la persecució per venjar-se de l’assassí de l’assassí. El que passa és que Ferran Garcia opta per no revelar fins ben avançada la història quins són els fets que ho motiven tot. En realitat, ni tan sols revela què està passant. Així, durant el primer tram del llibre el lector se sent immergit dins un món que no acaba d’entendre i enmig d’un remolí de fets que se li escapen. Això en part queda justificat perquè el narrador, quan vivia els fets, tampoc no els entenia, però el cert és que, si bé a moments la dosificació funciona i té un efecte absorbent, en d’altres genera una confusió vagament tediosa: més que no pas dosificar la informació, sembla que la retingui. Aquesta impressió de retenció deliberada es confirma quan el narrador comença a aclarir-nos el què. Sentim que les revelacions obeeixen no tant a la lògica narrativa com a la conveniència autoral.

Amb tot, Guilleries és una novel·la sòlida, d’una materialitat vivíssima, prou sàvia per fer bategar un fons moral fort enmig d’un panorama de violència extrema. A més, té un bon final: impetuós amb gravetat, èpic i lúgubre, emocionadament lacònic.✒

 

dimecres, 23 de novembre de 2022

entrevista


XAVIER SALA PUIG
“La puresa és avorrida i sobretot és estèril”
El PuntAvui
29|3|2022

Poeta i novel·lista, Ferran Garcia ens proposa a Guilleries (editada per Males Herbes) un western crepuscular situat a la plana de Vic de finals del segle XIX, protagonitzat per en Boi, un noi que en el despertar de l’adolescència s’embardissarà literalment als boscos i s’embardissarà també en una trama que l’encararà amb la maldat, l’heroisme, la supervivència i sobretot el dolor dels homes i les dones, en una època que fa tuf de carn cremada i en què les navalles i la pólvora diuen sempre l’última paraula. Ferran Garcia ho ha escrit amb nervi, amb una prosa contundent que, malgrat la duresa del relat, respira sempre un aire poètic i un amor evident pel paisatge i, al capdavall, per la vida mateixa.

A ‘Guilleries’ vostè fa constants referències religioses, parla dels capellans, de la custòdia, de la pila baptismal, d’aquest crucifix que mira a terra. Deixi’m preguntar-li primer de tot per què, tal com es pot llegir al peu de la fotografia de l’autor que hi ha a la contracoberta, “a Ferran Garcia no és estrany veure’l agenollat en algun dels confessionaris de la ciutat dels sants?”
[Riu] Com deu passar també a d’altres llocs, aquí a la plana de Vic l’empremta de l’Església catòlica és molt evident. A cada cantonada hi ha un sant, una capelleta o un capellà fent la compra. Sempre ho he viscut així, encara que no em sembli una experiència especialment positiva. Parlo d’una època, a més, en què tot orbitava al voltant del capellà i la seva crosta castradora. Si ho situes en un paisatge boirós i més fred que ara, literàriament ho converteixes en una olla tancada, conservadora, un lloc de gent sotmesa a aquesta simbologia.
Acabo de dir que escriu amb una prosa contundent, directa en els moments d’acció però molt descriptiva a l’hora d’embolicar els personatges en una atmosfera determinada. Crec que no m’equivocaré si dic que dues de les seves influències literàries són Cormac McCarthy i Gabriel García Márquez, en aquest cas amb un realisme més brut que màgic.
Sí, són dos autors que he llegit molt. Cadascú fa el que pot a l’hora d’explicar les històries que desitja escriure. Jo diria que Cormac McCarthy potser és molt més dur, més sec...
Déu-n’hi-do, algun paràgraf de ‘Guilleries’...
[Torna a riure] Intento posar-hi certa humanitat, al costat de la violència explícita. També és cert això del realisme màgic més brut.
Influències literàries també pel que fa a l’estructura. En aquest sentit, pren la decisió de fer capítols molt breus separats només per l’ús de majúscules a l’inici del paràgraf i prescindint dels guions pel que fa als diàlegs. Són decisions que potser passen desapercebudes per a alguns lectors però que sempre són molt meditades.
És cert. Les majúscules les fan servir Cormac McCarthy i d’altres autors. Pel que fa als guions, sempre m’han molestat, em treuen del text quan llegeixo. No calen per saber si els personatges estan parlant. Sense abusar-ne es tracta que el text guanyi quan els personatges parlen o pensen.
Vostè ha dit: “He intentat escriure d’altres coses però sempre al final acabes escrivint de les teves obsessions, per alliberar la culpa.” Aquí, també?
També. No crec que sigui possible escriure d’altres coses si ho fas amb honestedat. Les obsessions són les obsessions, tampoc les podem triar. Potser m’agradaria tenir altres temàtiques d’aquestes que periòdicament colpegen la ment, però en realitat sempre solen ser les mateixes. Aleshores ho has d’acceptar, has d’abordar les coses que et preocupen, acceptar-te a tu mateix, agafar aquest material i els teus dimonis i donar-los forma amb l’escriptura.
També ha dit: “A la frontera de la justícia, no pas al centre, a la frontera de la moral, en aquest meandre és on hi ha les coses interessants, també pel que fa a les persones.” Ho pot desenvolupar una mica, això?
I tant. La puresa en si mateixa em sembla, primer de tot, avorrida, i sobretot estèril. Qualsevol cosa que des del punt de vista personal et faci avançar és bona, la que emocionalment et porta als marges. La vida explota on hi ha plaques tectòniques. Amb les persones també passa això, hi ha més vida on hi ha barreja, la puresa només genera mort.
L’altre dia, mentre m’acabava de llegir el seu llibre vaig tornar a veure ‘Missing’, la pel·lícula de Costa-Gavras. No té res a veure amb aquesta novel·la, però hi vaig sentir una frase que em va fer pensar en vostè. La frase era: “El sentiment de culpa és com la por, ens ha estat donat per sobreviure, no pas per destruir-nos.”
La culpa és un sentiment molt poderós i molt perillós, també. Així com la por et permet sobreviure, la culpa també té la seva funció. És fàcil caure en una culpa castigadora cap a tu mateix, i en aquest sentit pot ser molt destructora. La veritat és que la culpa té o hauria de tenir una funció reparadora. Potser has fet una cosa que no tocava, que no està bé, però la culpa que sents ha de portar-te per un camí que ho superi, un trànsit per l’amor i l’amistat que a la novel·la penso que representa molt bé el personatge de Joan Tur.
En parlarem de seguida, d’en Joan Tur. Anem a la història. Som a Taradell a finals del segle XIX, en Boi descobreix un rastre de sang i en seguir-lo s’endinsarà en una aventura que l’encararà amb el mal i amb l’amor però sobretot amb la seva pròpia família. Tal com es diu en un moment determinat: “Llegir el futur és fàcil, llegir el passat és l’important.”
És així. La família ens marca, tot allò que has passat amb els teus pares et condiciona. En Boi va descobrint qui és, d’on ve, quina és la seva història personal. Per això es pot dir que és una novel·la d’iniciació, amb una odissea que comença amb ell seguint literalment un rastre de sang fins a descobrir-se a si mateix. Perquè arriba un moment de lucidesa metafísica en què s’adona que al món hi ha més coses de les que havia pensat, que hi ha l’amor, la ràbia, l’odi i la seva pròpia ànima. A partir d’aquest moment ja no serà mai més el d’abans.

Com a autor es pren el seu temps per presentar la resta de personatges. En Joan Tur, per exemple, aquest aventurer misteriós i temible que acompanyarà el nostre Boi, és un home que primer només sentim anomenar a través de les citacions. No sabrem que porta bigoti fins a la plana 84.

Igual com en un museu, on hi ha galeries i estàtues, en la novel·la cal anar desplegant-los, els personatges, amb un flux narratiu i descriptiu que va endavant i endarrere. Volia començar mostrant gent, escenari i idees i anar-ho relligant mentre escrivia, mirant –això sí– que el lector no defallís.

Un altre personatge cabdal és l’àvia, sempre present i alhora distant. Un apunt, sobre les àvies: ara no tenen el pes que tenien al nucli familiar en el segle XIX però durant la crisi del 2008 van salvar les economies domèstiques i, en canvi, la pandèmia ens ha demostrat com d’arraconades les tenim.

És veritat. En aquella època és evident que la figura de les àvies era transcendental. Ara també, d’una altra manera. sempre hi són quan fa falta. Però si no ens calen les arraconem, en prescindim.

Aquesta àvia literària seva, però, no respon al clixé d’una dona que abraça els nets i els fa pastissos, precisament...

És com eren moltes àvies en aquella època. És una dona que ha viscut cinquanta vides, que té una mena de saviesa màgica i profunda i que alhora és dura, seca. Protectora, però a la seva. No és d’abraçar i petonejar, al contrari.

Molts secundaris, en canvi, no tenen ni nom, el Noi, la Noia, el capellà nou...

En primer lloc, a mi em costa força posar noms. En segon lloc, hi ha dues categories de personatges, uns que efectivament només s’anomenen genèricament. És una escala per marcar clarament quins són més importants per al narrador. N’hi ha fins i tot que en tenen dos, de noms.

En relació amb una de les moltes reflexions que conté la novel·la: vostè què en pensa, quan ens morim és per tornar-nos a despertar al cap d’un temps o simplement no hi ha res?

[Riu] Jo penso que després no hi ha res, però el que jo pensi és secundari. Hi ha una tensió entre creure i no creure. El que està clar és que després de passar uns quants dies en aquest món ens morim. Punt final. Però sempre hi ha l’interrogant. Pel que fa a la dualitat entre si hi ha alguna cosa més enllà o no hi ha res, la resposta seria sí i no.

Confeccionar un personatge dolent sempre és complicat. Vostè en crea un de memorable, en Bonaplata, a mig camí entre pistoler i cacic, que entra als pobles a sang i foc per robar als camperols, una mica com en Caldera, el personatge interpretat per Eli Wallach a la mítica ‘Los siete magníficos’, ja que parlem de ‘westerns’.

Als bons westerns el dolent aniria vestit sempre de negre, amb pistoles platejades, alguna cicatriu a la cara, però alhora arrossegaria una certa profunditat, una història personal amagada, que no necessàriament hauria de justificar el seu comportament. En Bonaplata va en aquesta línia, és dolent dolent però a ell també li han passat coses.

Ens arriba a terroritzar més pel que s’explica d’ell que no pas pel que fa.

Tens tota la raó. És típic dels dolents, fa tanta o més por el que n’expliquen que el que fan, i així esdevenen un mite. Als dolents els convé molt, tenir mala fama. També passa en l’actualitzat, la por preventiva és molt dissuasiva.

Per cert, a la nota de l’autor aclareix que els “cagots” existeixen però no ben bé com els descriu. Com són, doncs, ben bé?

Això ho vaig posar per curar-me en salut. Gran part del que hi ha en la novel·la sobre ells és així. Era un col·lectiu social marginat originari del sud de França, baixaven de tant en tant i estaven segregats sistemàticament i intergeneracional. Sempre havien treballat als oficis més menystinguts. Eres “cagot” simplement per origen i els obligaven a comprar separats de la resta, fins i tot els enterraven a part.

Li vull preguntar d’on ha tret una imatge molt dura i violenta: quan els pistolers esventren dones capturades i els fiquen a dins els cadàvers dels nens, com si d’aquesta manera tan cruel els haguessin de tornar a fer parir. S’ho ha inventat o es basa en fets reals?

Està lleugerament ficcionat. Sol passar amb els actes violents, la immensa majoria de les atrocitats desgraciadament són històriques. Posar un nadó al ventre de la mare i tornar a cosir-lo ara sembla una barbaritat però en aquella època era fins i tot acceptable. Tot era quotidianament violent.

El seu és un relat que aposta per la redempció però amb un final obert. Potser amb voluntat de fer una segona part?

No, amb aquesta voluntat no. Sempre és interessant fer participar el lector. Insinuar sense ser explícit. Per això el desenllaç havia de ser obert, fent caminar els personatges cap als crèdits finals.

 


dimarts, 22 de novembre de 2022

antenes invisibles


«No he trobat mai estimulants els altres escriptors. He sentit autors que deien això mateix, i no crec que sigui per gelosia o desconfiança. Pel que sé, els escriptors francesos no solen sentir-se així, i els agrada reunir-se per parlar de les seves obres. A mi no se m'acut res pitjor o més perillós que parlar de les meves obres amb un altre escriptor: em provocaria la molesta sensació d'estar exposada. Això que l'autor no parli de la seva obra amb altra gent és una actitud més aviat anglosaxona i americana, i és evident que jo la tinc interioritzada. Em penso que la incomoditat mútua entre escriptors s'explica pel fet que, si escriuen ficció, tots es troben d'alguna manera en el mateix pla. Les seves antenes invisibles s'estenen buscant les mateixes vibracions en l'aire; o, per fer servir una metàfora més pròpia de golafres, neden a la mateixa profunditat, amb la boca ben oberta per empassar-se els mateixos corrents de plàncton. Jo m'entenc molt més bé amb els pintors, i la pintura és l'art més estretament lligat a l'escriptura. Els pintors estan acostumats a fer servir els ulls, i és bo que un escriptor faci el mateix.»

 

Patricia Highsmith. Suspens: construcció de la trama i escriptura. Traducció d'Alba Dedeu. L'Altra Editorial, 2021. P. 30.