dijous, 25 d’abril de 2019

la gran festa de la cultura, i el millor dia de l'any


TONI SALA

La gran festa de la cultura, i el millor dia de l’any
Una altra diada de Sant Jordi al país del mal menor
Ara llegim
23|4|2019

M’agrada el Sant Jordi, però per als altres. Entenc la il·lusió per la primavera i la fantasia d’un país enamorat de la cultura, i per això el meu Sant Jordi és, quan tinc tothom concentrat a les parades, anar-me’n al racó més perdut del fons del bosc o tancar-me amb dues voltes de clau a casa i dedicar-me al pur plaer de la pàgina impresa: fins i tot la firma de l’autor m’hi faria nosa.
Sis anys i tres llibres després de la meva última participació en un Sant Jordi i del meu últim “mai més”, la tossuderia de l’editorial aconsegueix que torni a Barcelona. També s’ha de saber cedir. I és clar que és un dia important. “Sort del Sant Jordi!”, et diuen, com si et diguessin: sort de la roda de recanvi! S’arriba a vendre el 25% dels llibres de l’any, és un trimestre concentrat en un dia. Un dia que, a més, pot ploure: a veure si encara seràs un problema. Gràcies a Sant Jordi es poden editar autors com tu. Bé que hi ha el dia de la dona o dels drets humans. És el xantatge de sempre, la igualació a la baixa. Som el país del mal menor.
Em posen a La Central del Raval, en un pati preciós que ara han convertit en un bar. “¿Us vindrà més gent a la llibreria?”, pregunto al llibreter, Joan Flores. “Vindrà més gent”, contesta, sec. Perquè jo ho entengui: i què vol dir, més gent? Mentre estic escrivint aquesta crònica, en un despatx de la mateixa llibreria -una de les més precioses del món, perquè ocupa una antiga capella-, penso què té a veure amb el recolliment de la lectura i amb les restes de sacralitat i silenci del local, tan pertinents per a una llibreria, què té a veure amb el seu gran fons clàssic, la remor de bar que ara l’envaeix, la salsa, les trompetes i la patxanga dels altaveus, que arriben fins aquí.
La meva hora és de quatre a cinc. A les cinc en punt em faran aixecar perquè passi el següent torn d’autors. Firmem junts el cantant de Love of Lesbian, tres autors de novel·la gràfica i jo mateix. Pot semblar exagerat, però escriure una frase de dedicatòria em costa més que escriure una frase d’un meu llibre. Com puc no prendre’m seriosament l’escriptura, si m’hi dedico? Durant aquesta hora, se m’acostaran una dotzena de lectors, la majoria agraïdíssims; han llegit els meus llibres, em reiteren la confiança demanant-me que els firmi l’últim que he publicat, i això és bonic, és clar que sí, però, ¿té res a veure amb la literatura? Quan he anat, jo, a demanar-li a un autor que em firmi? I poca gent trobareu tan agraïda com jo als bons escriptors.
Ser agraït, però, vol dir ser conscient de què s’agraeix. “Cada any és pitjor”, em diu Joan Flores, un dels lectors més competents d’aquest país. “Abans per Sant Jordi hi havia sempre algun premiat més o menys digne, però últimament... Si la literatura catalana continua abaixant el nivell, la gent acabarà passant-se al castellà”.
De la mateixa manera que es depreda el paisatge, es depreda la cultura. Només pels voltants de Sant Jordi i només a Catalunya veig llibres apilats de qualsevol manera al supermercat, posats on s’ha pogut, al mig del passadís, amb els fuets i llonganisses a un costat i les neveres de formatges i iogurts a l’altre. Qui es pot prendre això com un indicador de bona salut cultural, i no com tot el contrari?

dimecres, 24 d’abril de 2019

faulkner, welty, o'connor, walcott, morrison et al.


JAVIER APARICIO MAYDEU
La raza como familia feliz
El País
17|9|2018
Jesmyn Ward ofrece en su segundo National Book Award, 'La canción de los vivos y los muertos', una novela de carretera con el trasfondo del conflicto racial americano
Para buena parte de la crítica norteamericana, la hipérbole puede con los eslabones de la tradición, y cualquier nuevo talento indiscutible tiene a Faulkner o a Homero de parangón. Dejemos a Homero dormir entre la niebla del mito. Avecinemos, en cambio, a Faulkner, en las turbias aguas de cuyos épicos dramas familiares se refleja la áspera narrativa de Jesmyn Ward (Misisipi, 1977), que en La canción de los vivos y los muertos, su segundo National Book Award —con Quedan los huesos logró el primero en 2011—, emula y enaltece las disrupciones y trances familiares que retrata el autor de ¡Absalom, Absalom!, a la vez que reproduce buena parte de su prosa lírica, trufada de síncopas y recursos plásticos para simular a un tiempo sentimiento y movimiento. La autora también le guiña aquí un ojo identificando los capítulos con el nombre de sus narradores, como Faulkner hizo en Mientras agonizo, un drama con el que la novela que nos ocupa mantiene incontestables afinidades, como con la prosa también sureña de la gran Eudora Welty, a la que homenajea en un epígrafe trayendo a la memoria del lector la importancia de la memoria del autor, y de Flannery O’Connor, trufadas una y otra de soledad, desasosiego y tiniebla moral.
Ward es más visceral, no impugna la violencia verbal y sin asomo de duda la usa en su discurso novelado en defensa de la justicia social que se le debe aún a su raza y por la que clama como han hecho dos premios Nobel en extremo afines a su modo de entender la narrativa como necesario acicate para avivar la memoria necesaria de una ominosa herencia: Walcott —al que cita en un epígrafe— desde el verso y Toni Morrison desde la novela, de forma manifiesta en Beloved y en Una bendición, escarbando entre esclavitudes, orfandades y pesadumbres y tejiendo un halo de realismo mágico que confesó haber descubierto en Gabo y que en Ward no nos parece que se manifieste con la claridad con la que algunos críticos lo proclaman.
El título original de esta última novela de Ward, cuya contundencia emocional ha aclamado Margaret Atwood, Sing, Unburied, Sing, pertenece a la letra y al espíritu del góspel, del himno redentor. No en vano la historia de los desdichados hermanos Jojo y Kayla; de su madre, Leonie, atormentada por la muerte prematura y violenta de su hermano Given, el golpe que la condujo a la droga y a las visiones fantasmales; y de la sordidez de la vida cotidiana de sus abuelos en la granja, ella con cáncer, él con la cicatriz de la injusta condena a prisión de los hombres de la familia, no es sino una historia de tristeza fecundada por un grito de rebeldía y enriquecida por episodios de aprendizaje como el testimonio del sacrificio de una cabra que relata Jojo cuando las negras nubes no han hecho sino comenzar a atravesar el cielo de esta novela de inclemencias marcada por la crudeza de sus monólogos alternados y de un lenguaje coloquial, intenso y gráfico, sumamente elaborado, que la brillante traducción ha sabido reproducir.
Menudean las comparaciones —algunas competirían bien en un ejercicio de estilo de taller de escritura creativa—, seducen muchas descripciones (“el cielo es un enorme brochazo azul”, “Una tormenta repentina inunda la habitación de tiempo. Lloro”, “Me parece oír un susurro, como una palabra que vuela”), de la naturaleza agreste y de la naturaleza humana, y asombra la soltura con la que fluye una prosa que, como siempre que hay talento y no solo acierto, recuerda que la literatura está hecha de palabras, y la buena, con palabras bien elegidas y mejor ordenadas.
De la mano de los monólogos de Jojo, de su madre y de su amiguito Richie, el lector va entrando en un laberinto emocional en el que se entretejen la ingenuidad reprimida de los niños y los dolorosos avatares de una madre enferma de dolor y de un onirismo patológico que es irreal pero no es mágico y que inunda su relato contribuyendo a la claustrofobia, la realidad alternativa y el contraste entre realidad atroz y lirismo etéreo que marcan a fuego esta novela. Ward pone en evidencia la confusa linde que separa un destino agorero de un proceder extraviado, los entresijos de un conflicto racial que la novela trata de revelarnos como endémico (“Cuando te miran te ven diferente. Da igual lo que tú veas. Lo que importa es lo que ven ellos”) y la apremiante necesidad de conciliar el rencor con la esperanza.
Tabaco de mascar, un rosario, una mosquitera, jaurías humanas, un pastel de batata y un roble encorvado, delirios de flaqueza, cuervos plateados y un asesinato racial sobre fondo muy oscuro, casi negro. Ese es el atrezo de la tragedia privada nacida de la condena pública que Ward ha querido contarnos en forma de novela de carretera, una madre y dos hijos huyendo del futuro vulnerable para recoger al padre del presidio que simboliza un pasado deleznable. Un trayecto en connivencia que vale mucho más que el destino de convivencia que persigue.
Los lodazales de la granja que habitan Jojo y Kayla no son, a la postre, tan cenagosos como los de su memoria familiar de la raza mancillada.

dimarts, 23 d’abril de 2019

com irritar escriptors


QUIM MONZÓ
Com irritar escriptors
La Vanguardia
19|4|2019

Avui és Dissabte Sant, però dimarts serà Sant Jordi, dia que moltes persones dedicaran a fer cues davant les parades de llibres que hi haurà d'un cap a l'altre del país. Comprensiblement, tips de tant d'esperar davant dels seus ídols literaris, arribat el moment de trobar-se'ls cara a cara, una de les activitats preferides dels caçadors de firmes és irritar-los. La majoria ho fan prou bé, però n'hi ha que encara no en dominen del tot la tècnica. Per això avui apleguem alguns suggeriments per millorar.
Un cop arribat davant de l'escriptor, diguin-li:
—És per a mi. Posi-m'hi alguna cosa personal.
L'escriptor pensarà: ¿quina "cosa personal" vol que li posi si no el conec de res? Si això no l'ha descol·locat prou, voluntàriament o involuntàriament confongui'l amb un altre escriptor. Un Sant Jordi de fa lustres, un senyor va agafar del taulell rere el qual un servidor firmava el llibre que havia presentat no feia gaire, me'l va atansar i em va dir:
—Espero que m'agradi tant com aquell altre seu de fa uns anys: Sin notícias de Gurb. Em va encantar.
També pot agafar un dels títols a l'atzar, observar la coberta amb una lleugera displicència i dir-li:
—Aquest llibre, ¿què tal?
L'escriptor pensarà: ¿què vol que li digui? ¿Que és molt bo? ¿Que no val la pena? ¿Que és un nyap que no hauria d'haver publicat mai? Hi ha una variant que també funciona. Consisteix a mirar un per un tots els llibres que hi ha a la parada i, amb cara de dubte, preguntar-li:
—¿Vostè quin em recomana?
L'escriptor no el coneix de res, no sap res dels seus gustos lteraris i, per tant, com que no és Aramís Fuster o Octavio Aceves, ni té un tarot a mà, no pot deduir quin li pot interessar. La sol·licitud endevinatòria per a una altra persona també mola. Amb un somriure d'orella a orella i el braç per damunt de la noieta que l'acompanya, digui-li:
—És per a la nena. Vostè mateix.
I sobretot, no porti mai escrit en un paper el nom de la persona a la qual vol que li dediqui el llibre. En èpoques pretèrites el ventall de noms habituals era conegut (Daniel, Cristina, Maria, Carmen, Ramon...), però avui dia la gent llueix noms tan variats i multiculturals que quan li diuen "és per a la Jèssica", no sap si l'ha d'escriure així o bé posar-hi Jésica, Yésica, Yessica o fins i tot Yésika, que un cop m'hi vaig trobar. A països com els Estats Units o França és la norma habitual: sempre portar escrit el nom de la persona a qui s'ha de dedicar el volum. Ja passava dècades enrere amb les Judit i les Judith, i les Ester i les Esther, que sempre havies de preguntar:
—¿Amb hac o sense?
Les respostes són dues:
—Amb hac, evidentment.
O bé:
—Sense hac. Judit no s'escriu amb hac, home! Sembla mentida que no ho sàpiga.
Dimarts que ve no s'oblidin de practicar el fascinant esport de treure de polleguera el seu escriptor preferit.


dilluns, 22 d’abril de 2019

la novel·la és cosa de dones


En líneas generales (por lo menos lo que veo en mi tienda), la ficción sigue siendo consumida mayoritariamente por mujeres, al tiempo que los hombres raras veces compran nada que no sea no ficción, una tendencia confirmada mediante un experimento con nula base científica que llevó a cabo Ian McEwan en Londres hace unos años. El escritor decidió regalar ejemplares de uno de sus libros durante una pausa para el almuerzo en un lugar muy concurrido. Casi todos los que apreciaron su ofrecimiento fueron mujeres, mientras que casi todos los que se mostraron recelosos fueron hombres. Estó llevó a McEwan a concluir en un artículo para el Guardian: «El día en que las mujeres dejen de leer, la novela habrá muerto».

Shaun Bythell. Diario de un librero. Traducció de Antonio Lozano. Malpaso, 2018. P. 112.

*

Hello, would you like a free book? Ian McEwan. The Guardian. 20|9|2005.

diumenge, 21 d’abril de 2019

dissabte, 20 d’abril de 2019

virgínia cierco, bibliotecària


GEMMA TRAMULLAS
Gent Corrent
Virgínia Cierco: "Una biblioteca no va de llibres, va de persones"
elPeriódico
16|4|2019

Riallera i apassionada, Virgínia Cierco (Barcelona, 1977) dirigeix la biblioteca pública del barri del Bon Pastor de Barcelona, que acumula reconeixements per la seva tasca de cohesió social. A l’edifici blau que acull la biblioteca i els serveis socials, les veus dels adolescents o el ritme d’un calaix flamenc trenquen sovint el silenci.
Hi ha coses que no s’aprenen a la facultat.
Jo vaig néixer al Gòtic, soc la petita de cinc germans i la meva mare treballava moltes hores. Quan van obrir una ludoteca al carrer Ample va ser la salvació de molts nens; si no, estàvem a la plaça de la Mercè tot el dia. Crec que per això estic tan convençuda que una biblioteca genera oportunitats.
¿On es va estrenar com a bibliotecària?
Vaig fer les pràctiques de la carrera en una biblioteca d’institut i allà em vaig adonar que una biblioteca no va de llibres, sinó de persones. També vaig ser bibliotecària a la secció infantil de la biblioteca del Raval i allà vaig confirmar que realment pots millorar la qualitat de vida d’aquests nens i nenes.
Això va molt més enllà de la idea clàssica de biblioteca.
Les biblioteques públiques són espais de relació de gent molt diversa, són gratis, hi pots entrar sense identificar-te, no fa falta que gastis i pots fer alguna cosa o no fer res. No hi ha cap altre espai de convivència igual, i això permet treballar moltes problemàtiques socials.
Les activitats que es proposen reflecteixen la personalitat del barri.
La biblioteca és de la gent. Un dels secrets és conèixer molt bé el territori, adaptar-se i formar-hi part. Fa poc vam muntar un karaoke amb els mediadors de carrer i vam acabar dones gitanes, no gitanes, àrabs, xineses i sud-americanes cantant A quién le importa com boges. Cal treballar els temes de gènere, però si muntes una xerrada no ve gairebé ningú.
No tenen el rècord en préstec de llibres.
Serem una biblioteca més normalitzada quan tinguem molts préstecs de llibres, però ara les necessitats són d’altres. Fomentem la lectura, però més amb l’objectiu de millorar les habilitats de comprensió lectora dels joves.
No sembla una bibliotecària de les que et fan callar tota l’estona.
¡No! A mi em fan callar moltes vegades els usuaris [riu]. Per a mi la cultura és diversió, pot ser individualment, llegint un llibre, o de manera compartida, que és quan genera cohesió social. Aquesta biblioteca no és silenciosa, però hi ha una norma: el respecte. Si la sala és buida i els joves es posen a cantar m’és igual, però si hi ha altres persones intentem respectar-nos.
¿I funciona?
No és fàcil, a més sempre hi ha un grupet complex, però darrere de certs comportaments sempre hi ha una situació complicada. Has de tenir un punt d’empatia amb el noi que te l’està armant, estimar-lo i veure com pots ajudar-lo. El nostre objectiu és que les persones sàpiguen que la biblioteca les pot ajudar.
Han guanyat el premi de biblioteca pública i compromís social i a vostè li han concedit la Medalla d’Honor de Barcelona.
Estic una mica aclaparada. La biblioteca porta projectes socioeducatius des de fa 15 anys i ara ens centrem més en el tema comunitari. Treballem per generar oportunitats a nens i joves, que són els més vulnerables, però això és superambiciós i només som una biblioteca; no ho podem fer sols ni ho hem de fer sols. Aquest territori és molt potent a nivell comunitari i tots anem a l’una: serveis socials, CAP, veïns, escola, biblioteca...
A més de la inclusió, té un altre front: l’autisme.
El meu fill té 7 anys i té autisme i cada dia em recorda l’important que és generar oportunitats per als qui ho tenen més difícil. Aquesta biblioteca és un servei públic i és la nostra obligació equilibrar les diferències i les injustícies. El meu lema és Impossible is nothing. No hi ha coses impossibles; hi ha coses més difícils, però impossibles no.

divendres, 19 d’abril de 2019

un artista citador


Había llegado a ser un artista citador gracias precisamente a que de muy joven no lograba avanzar como lector más allá de la primera línea de los libros que me disponía a leer. La causa de tanto tropiezo estaba en que las primeras frases de las novelas o ensayos que trataba de abordar se abrían para mí a demasiadas interpretaciones distintas, lo que me impedía, dada la exuberante abundancia de sentidos, seguir leyendo. Aquellos atascos, que por suerte empecé a perder de vista hacia los dieciocho años, fueron seguramente la base de mi posterior afición a acumular citas, cuantas más mejor, una necesidad absoluta de absorber, de reunir todas las frases del mundo, un ansia incontenible de devorar cuanto se pusiera a mi alcance, de apoderarme de todo lo que, en momentos de bonanza lectora, viera yo que podía ser mío.
En esa ansia por absorber, o por enviar a mi archivo todo tipo de frases aisladas de su contexto, seguí el dictado de los que dicen que un artista lo absorbe todo y que no hay uno solo de ellos que no esté influenciado por algún otro, que no tome de algún otro lo que pueda si le hace falta. Absorber y absorber, y ante todo huir de las malas horas y de los malos tragos: ése fue mi lema cuando empecé a lograr liberarme del problema de los atascos en las primeras frases de los libros.

Enrique Vila-Matas. Esta bruma insensata. Seix Barral, 2019.


dijous, 18 d’abril de 2019

temps de pasqua






> anar fet un Cristo (en un estat deplorable)
> on Cristo va perdre l'espardenya (molt lluny)
> treure el sant Cristo gros (fer alguna cosa o prendre alguna decisió de caràcter excepcional)
> quin Cristo! (un bon merder)
> tenir l'edat de Crist (33 anys)
> ojo al Cristo, que és de plata! (parar compte en allò que es fa)
> més n'hi van dir a Cristo (resignació davant una ofensa)

dimecres, 17 d’abril de 2019

noies de lletres


«A la facultat, les noies que eren amigues meves eren de lletres. Cadascuna de nosaltres s'identificava o bé amb la Dorothea Brooke de George Elliot, que confon un pedant amb un home intel·lectual, o amb la Isabel Archer de Henry James, que veu el pervers Osmond com un home culte. A les que s'identificaven amb la Dorothea les impressionava la devoció orgullosa de la noia pels «principis»; les que no s'hi identificaven la consideraven una beata provinciana. Les que s'identificaven amb la Isabel l'admiraven per la seva gran ambició emocional; les que no s'hi identificaven la consideraven perillosament ingènua. En tots dos casos, les meves amigues i jo ens vèiem a nosaltres mateixes com unes variacions en potència de l'una o de l'altra. La gravetat de les nostres inquietuds provenia de l'obsessió que teníem amb aquestes dues dones de ficció.
El problema, tant a Middlemarch com a Retrat d'una dama era que la protagonista —bonica, intel·ligent, sensible— prenia l'home equivocat per l'home adequat. Pel que feia al problema en si mateix, la situació ens semblava totalment raonable. Això ho vèiem cada dia de la setmana. Entre nosaltres hi havia dones joves que tenien gràcia, talent i bellesa i que estaven unides, o a punt d'unir-se, amb homes mediocres en intel·ligència o esperit que les enfonsarien. La perspectiva d'una fi com aquesta ens turmentava a totes. Totes tremolàvem de pensar que podíem arribar a ser com aquelles dones.»

Vivian Gornick. Vincles ferotges; La dona singular i la ciutat: dos llibres de memòries. Traducció de Josefina Caball. L'altra, 2017. P. 234.

dimarts, 16 d’abril de 2019

dissabte de rams i llibres


CLÀUDIA DINARÈS
El Mercat del Ram de Vic s’anticipa a Sant Jordi
Ara llegim
13|4|2019
“Dissabte de rams i llibres”. Així és com les set llibreries de Vic van batejar l’aposta literària que s’ha estrenat al Mercat del Ram de Vic. Una fórmula per introduir la literatura i la cultura a la festa ramadera per excel·lència de la capital osonenca i que serveix, també, per mostrar la bona sintonia entre els professionals del sector. Ha nascut a l’empara de l’Àmbit de la Lectura del Pla d’Acció Cultural (PAC), impulsat per l’Ajuntament de Vic.
Per l’estand situat a la rambla del Passeig de Vic, des de primera hora del matí hi van passar una quarantena d’escriptors i il·lustradors que van signar les seves obres. Una posada en escena a deu dies de Sant Jordi i que, a petita escala, va generar un clima semblant al de qualsevol 23 d’abril a la rambla de Barcelona.
“L’ambient, el dia i l’actitud de la gent ens transporta a Sant Jordi”, comentava Víctor Amela, que aprofitava l’ocasió per presentar a Vic Jo vaig poder salvar Lorca, una novel·la basada en la història que va unir el seu avi granadí, Manuel Bonilla, i el poeta i dramaturg Federico García Lorca.
Al seu costat, el periodista i escriptor Toni Soler signava El tumor, llibre també amb referències a la figura paterna. I feia un pronòstic: “Com a bona festa major que és, la diada de Sant Jordi acabarà prenent forma de Setmana de Sant Jordi”. El presentador va col·leccionar tantes signatures com selfies. “És el factor tele”. Per la parada també hi van passar Rafel Nadal amb El fill de l’italià (premi Ramon Llull 2019) i Llucia Ramis amb Les possessions (premi Anagrama 2018) i Bel Olid.
Aquesta última hi signava Feminisme de butxaca: kit de supervivència, un manual contra la discriminació de les dones publicat el 2017 que ha arribat a la 7a edició. “Ha tingut molt bona acollida de dones lectores, però també d’homes lectors”, especificava Olid. Així, des de Vic, aprofitava l’avinentesa per reivindicar una vegada més “la necessitat de reflexionar sobre el paper de les dones, per posar damunt la taula les desigualtats que pateixen des d’un punt de vista gens bel·ligerant amb els homes i a favor de tothom”. Amb tot, la novetat d’Olid d’aquest Sant Jordi és Tina Frankens.
Tampoc hi van faltar autors locals. És el cas d’Irene Solà, poeta i escriptora de Malla (Osona). Guanyadora del premi Anagrama 2019, Solà va celebrar una proposta “que permet als escriptors de la comarca ser a casa en un format que el dia de Sant Jordi només es pot veure als carrers de Barcelona”. Per l’estand també hi va passar la ninotaire Pilarín Bayés, l’escriptora Cristina Masramon i la corredora de muntanya Núria Picas.
Un èxit. De públic i també d’organització. Montse Ayats, d’Eumo Editoral, assegurava que la iniciativa havia arribat per quedar-se. “Estem sorpresos de la rebuda”, deia. Tot i que el Mercat del Ram és una cita ramadera, lligar els seus 100.000 visitants als llibres ha demostrat ser una bona idea. I ara ja toca esperar que arribi Sant Jordi... i que no plogui.





dilluns, 15 d’abril de 2019

el lloc dels morts, el lloc dels vius


LUCAS CAPELLAS
Jesmyn Ward. El lloc dels morts, el lloc dels vius
Núvol
27|8|2018

[...] La trama de Canteu, esperits, canteu (que és com Josefina Caball ha adaptat el títol al català en la seva traducció, que publica Edicions del Periscopi), engega els motors a partir del següent esdeveniment: en assabentar-se que el seu marit (Michael) serà alliberat de la presó de Parchman, una mare (Leonie) fica al cotxe als seus fills (Jojo i Kayla, de 13 i 3 anys respectivament) per emprendre un viatge que farà ser en acció bona part del que una família disfuncional és en potència, però que també exhibirà les deficiències de la seva realitat social. A casa els esperen un avi (Pa) i una àvia (Ma) que exerceixen de pares. La tornada de la presó dona al lector tot el que l’anada promet, i més.
Un dels punts forts de la novel·la és el repartiment de la veu narrativa, recurs que fa pensar inevitablement en una de les millors novel·les de William Faulkner, As I lay dying, amb què comparteix l’alternança dels narradors i, salvant les distàncies, la precarietat del viatge i la família. Tot i ocupar el lloc central, la visió que en Jojo té de les situacions que ha d’afrontar abans, durant i després del viatge tenen el seu contrapunt en la veu de la Leonie, incapaç de fer de mare, rendida a l’hostilitat del món, refugiada en un amor coix i en les drogues, que li fan veure el seu germà difunt i que s’estenen com una epidèmia a la localitat (nominalment) fictícia de Bois Sauvage, Mississipí. Però Ward també fa parlar als morts, als esperits. El tercer narrador és en Richie, un jove que havia estat tancat a Parchman –aleshores granja de plantacions de cotó-, i de qui parla al seu nét en Pa, pres al mateix penitenciari en la seva joventut. És un final horrible el que lliga a en Richie a aquest món, i la possibilitat de salvar-se a través d’en Jojo, capaç de contactar amb els esperits, el que justifica principalment la seva inserció en l’esquema narratiu.
Ward, a la recerca de la universalitat, confecciona el fons de la seva novel·la a partir de tres focus temàtics imperibles. La família, la mort, però potser per damunt de tot -perquè engloba els dos temes anteriors-, el trànsit a la maduresa, la iniciació a la vida adulta d’en Jojo. Estic convençut, però, que una de les idees que han pesat més en la redacció d’aquesta novel·la és el valor de l’acte de narrar. Les històries que en Pa explica a en Jojo -i la insistència d’ell a partir d’un punt determinat- mantenen viva la memòria del palimpsest de crueltat que és Parchman, paradigma de la discriminació racial. I mostren que el passat s’obre pas, sempre. Que com va escriure el mestre Faulkner, it’s not even past.

diumenge, 14 d’abril de 2019

diumenge al matí


«La segona senyora Panofsky no llegia per plaer, sinó per estar al dia. El diumenge al matí s'asseia amb el New York Times Book Review com si es tractés d'un examen que li haguessin posat, prenia nota només dels llibres dels quals es pogués parlar en sopars i vetllades, els encomanava immediatament i se'ls llegia amb una esgarrapada: El doctor Zhivago, La societat opulenta d'en Galbraith, El dependent d'en Malamud, Brots de passió d'en James Gould Cozzens...»

Mordecai Richler.  El Cas d'en Barney Panofsky. Notes i postfaci de Michael Panofsky. Traducció de Xavier Pàmies. Quaderns Crema, 2013. P. 245.


dissabte, 13 d’abril de 2019

de cara a la paret



Mural de JanIsDeMan i Deef Feed a Utrecht,
Mimosastraat cantonada Amsterdamsestraatweg, per a ser exactes.
La majoria dels títols que hi surten han set suggerits pels veïns.

JanIsDeMan gaf Utrecht een eigen Boekenweekgeschenk. AD. 31|3|2019. (en neerlandès)