l'entrevista

NÚRIA JUANICO
L'entrevista
Han Kang
Escriptora. Publica 'La clase de grec'
14|10|2023

Per què li fa tanta il·lusió l'edició en català de La classe de grec?

Per a mi és una gran alegria i un gran honor. A Corea hi ha una illa al sud de la península, anomenada Jeju, on es parla una llengua pròpia que també està en perill d'extinció. Estan fent molts esforços per mantenir i conservar l'idioma, i el canal públic de l'illa fa programes específics per evitar la seva desaparició. Tots els idiomes minoritaris són importantíssims. Mantenir el català és molt important, i per això estic molt contenta que la novel·la s'hagi traduït a aquesta llengua. No vull que el català acabi desapareixent com el grec clàssic de la novel·la, vull que visqui eternament.

A través de l'aprenentatge del grec antic, la protagonista intenta recuperar la parla. Per què va escollir una llengua morta?

El professor de grec coneix el seu destí. Sap que perdrà la vista. Quan arriba a Alemanya, amb 16 anys, topa amb el grec clàssic i decideix estudiar-lo. Com deia Borges sobre la pèrdua de visió, "sent com la nit de l'estiu va arribant des de lluny". Aquesta frase expressa a la perfecció la situació del protagonista. La progressiva pèrdua de visió no és només la seva història, és també la història de tota la humanitat. Amb el pas del temps, progressivament, avancem cap a l'extinció. Per això ell troba l'atractiu en una llengua morta. La complexitat i la precisió del grec clàssic coincideixen amb les sensacions complexes i tenses que ell experimenta.

És un llibre sobre el silenci en el qual la forma té un pes molt important. Deixa espais entre paraules i paràgrafs, hi ha algunes frases a mitges i d'altres que s'encadenen aparentment sense un fil concret que les lligui. Què ha estat el més difícil d'aquesta estructura narrativa?

Aquesta és la part que més em va agradar quan vaig escriure La classe de grec: la transcripció de les paraules del silenci. La parla surt del silenci, i quan més gaudim i sentim la música és quan una peça ha acabat. Crec que hi ha una forma d'expressar el silenci en paraules, i l'he buscat a través d'aquest llibre. Els dos protagonistes viuen dins del silenci i la seva trobada també té lloc dins del silenci. M'interessava perquè dins del silenci és on els nostres sentits es fan més evidents, més clars, més forts. Potser perquè vaig començar fent poemes, escrivint reflexiono molt sobre el silenci.

La protagonista perd la capacitat de parlar i això la fa estar sola i aïllada del món. ¿Ha experimentat alguna situació similar en primera persona, a l'hora de crear?

Entre La vegetariana i La classe de grec hi ha la meva quarta novel·la, que es titula Tinta i sang i no està traduïda ni al català ni al castellà. Quan l'estava escrivint i havia arribat al setè capítol, de sobte vaig ser incapaç de continuar. Vaig perdre la capacitat d'escriure i de llegir novel·les durant tot un any. Més tard me'n vaig poder sortir, i els sentiments que vaig experimentar en aquella època els he traslladat a La classe de grec, però portant-los a la màxima exageració.

Què la va ajudar a tornar a escriure?

Quan vaig patir aquell bloqueig vaig abandonar l'escriptura i vaig intentar estar a prop de la naturalesa. Agafava molt la bici, caminava, passejava pel bosc. Un dia, enmig d'una clariana, vaig aturar-me a contemplar l'entorn i, de sobte, del no-res, em va tornar tota l'obra al cap. Em vaig omplir de confiança i de seguretat en mi mateixa i vaig poder seguir i acabar la novel·la.

 Li fa por que li torni a passar?

No, perquè no vaig viure-ho amb patiment. Fins i tot podria dir que en vaig gaudir. Tenia tot el temps del món sense cap necessitat de transcriure en paraules allò que em passava pel cap. Passar temps dins d'aquell silenci em va satisfer. Només em preocupava el fet que per a mi, com a escriptora, el llenguatge és l'única eina d'expressió. Em preguntava: ¿d'on surt tot aquest rebuig cap al llenguatge? Va ser una època de moltes reflexions. 

La novel·la es va publicar originàriament a Corea del Sud el 2011. ¿Com s'hi relaciona ara, 12 anys després?

La vaig escriure fa 12 anys, però encara la veig molt nova, molt fresca. La història transcorre en un silenci enorme, però també hi ha tensió i violència. La protagonista no es reconcilia, no està en pau amb el seu entorn, ni amb el món, ni amb la societat. Intento enfocar aquest moment concret amb un microscopi i ampliar-lo al màxim expressant les seves sensacions. Tot i que no l'ubico en cap lloc concret ni en cap moment concret, nosaltres vivim en una societat on sempre hi ha tensió, violència i problemes.

com és que no llegeixes?

JORDI NADAL
Com és que no llegeixes?
La Vanguardia
1|10|2026

Fa mesos que llegim, amb tristesa, reflexions alarmades per les conclusions de l'informe PISA. Ens inquieta que els joves comprenguin més malament el que llegeixen, però parlem menys d'allò que hi podria posa remei: llegir de debò.

Sovint trobem algú que ens pregunta: "Com és que no fas ioga, si és tan bo per a la salut?". D'altres diuen: "Com és que no vas al gimnàs?", "Com és que no menges més bé?". En canvi, gairebé ningú no pregunta: "Com és que no llegeixes, si és tan bo per a la salut física i mental, per al benestar emocional, intel·lectual i ciutadà?".

Llegir està unit intrínsecament a arribar a ser més que un mateix. Ens permet conèixer més bé els altres; escoltar, sense ser sacerdots que han de respectar el secret de confessió, pensaments molt íntims; comprendre, gràcies als matisos, com n'és de difícil emetre una opinió taxativa. Llegir eixampla la mirada, l'abast, la profunditat i la intensitat de la vida. I desperta més ganes de viure. Llegir és sortir del sí i del no, del blanc i negre, del "jo tinc la raó i tu no". És escapar del "nosaltres" contra "els altres". Llegir és viure més. És progressar.

Estic rellegint Els promesos, d'Alessandro Manzoni, la novel·la predilecta del papa Francesc. La vaig llegir fa molts anys i, diverses dècades després, vaig començar a llegir-la en veu alta amb la meva filla. L'entrada de l'smartphone en la seva vida —i la de l'adolescència en la seva biologia— va interrompre les lectures conjuntes quan anàvem per la meitat. Una pèrdua immensa per a mi.

L'he reprès tot sol i torno a ser tan feliç com fa trenta anys. O molt més. En aquesta novel·la hi ha un passatge d'unes quaranta pàgines d'una intensitat extraordinària. No necessito explicar què hi passa: n'hi ha prou amb dir que la seva lectura produeix una gratitud inexplicable, però molt precisa, per pertànyer a la comunitat poc visible que formen els lectors. Qui llegeix no viu mai una sola vida. Habita altres èpoques, escolta veus que ja no hi són, entra en consciències que no són la seva i torna a si mateix amb menys certeses, però amb més comprensió. Potser per això la lectura no és únicament un plaer ni una eina escolar. És també una forma de salut, una educació sentimental i un aprenentatge de ciutadania.

Estimo tant la lectura que ara la celebro setmanalment, en un pòdcast on comparteixo allò que sosté la meva vida. Celebrem el que ens fa bé, oi? Llavors, com és que no llegim? Perquè una societat que no llegeix perd paraules, imaginació, criteri, empatia i, en definitiva, llibertat, autenticitat i sentit.

màrqueting de safareig

IGNACIO ECHEVARRÍA
Despellejando a Natalie Portman
El Cultural
30|9|2026

A finales del pasado mes de agosto, la práctica totalidad de las secciones de cultura de la prensa española, tanto impresa como digital, informó de manera muy destacada de que la última novela de la novelista canadiense Rachel Cusk viene a ser un cruel retrato de la actriz estadounidense Natalie Portman.

Al parecer, Natalie Portman es una lectora empedernida (¡hasta tiene un club de lectura en Instagram!). Tiempo atrás, declaró su entusiasmo por los libros de Cusk, y por ahí prendió una cordial relación entre ambas que la novela de esta, Life of M (La vida de M), vendría a liquidar de la forma más desagradable (la prensa inglesa ha descrito el libro como un “asesinato literario”).

La M del título es, conforme a todos los indicios, una contrafigura de la actriz perfectamente reconocible, por mucho que Cusk –como tampoco la misma Portman– no se haya manifestado al respecto. Que así sea no es raro en el proceder de Cusk, escritora que se ha caracterizado por hacer de sus libros escaparates de sus propias vivencias y relaciones personales. Ya se trate de una ruptura matrimonial, de la experiencia de la maternidad o de sus amistades, a Cusk no le tiembla el pulso a la hora de exhibirlas crudamente.

Son bien conocidas sus declaraciones a propósito de que en literatura ya no existen “personajes”, al menos en el sentido convencional que se suele dar a este término en el ámbito de la ficción. No en vano Cusk es una autora-enseña de la poderosa tendencia a mezclar y confundir literatura y autobiografía. O, como en este último libro, a mezclar y confundir novela y biografía.

El lanzamiento en lengua inglesa de Life of M tuvo lugar el 25 de agosto. La noticia de que la novela despellejaba viva a Natalie Portman fue, en toda la prensa española –y en la extranjera, por supuesto–, simultánea al lanzamiento. De lo que es fácil colegir que el chivatazo de la más que presunta identificación entre M y la Portman forma parte de una bien calculada campaña de promoción que ha conseguido que, ya antes de su publicación, todo el mundo hable del libro, y se alimente el morbo de leerlo.

Lo que parece claro es que la mayor parte de quienes han dado publicidad al libro no lo han leído. Las primeras reseñas aparecidas en Inglaterra y Estados Unidos (entre ellas una muy extensa y aguda en el New Yorker, así como un inteligente reportaje en Vanity Fair) no transmiten un gran entusiasmo. ¡Ya sabemos cómo se las gasta Cusk!

Pero el juicio que merezca la novela es accesorio. La noticia no es que Cusk ha publicado una buena novela. Ni siquiera que Cusk ha publicado una novela. La noticia que ha recorrido como un reguero de pólvora las redacciones de cultura de toda la prensa internacional es que Cusk (“¿Y quién demonios es Cusk?”, se preguntará una mayoría de lectores), o quien demonios sea, ha publicado un libro en que despelleja viva a Natalie Portman. Si encima resulta que la autora del libro y la actriz eran amigas, miel sobre hojuelas.

Los editores de Libros del Asteroide deben de estar frotándose las manos. Imagino que Catalina Martínez Muñoz, su traductora habitual, estará trabajando a destajo. Es de prever que el libro se venderá como churros, y que, llegado el momento de su publicación en español, todo el periodismo cultural volverá a desplegar con renovada fruición su cada vez más acusada afición al amarillismo, al cotilleo.

No se trata solo del dudoso estatuto de la “autoficción” o de la “ficción documental”. Me pregunto en qué momento comenzaron a prosperar los malentendidos que vienen haciendo del periodismo cultural una facción más de la prensa rosa y de los departamentos de promoción de las editoriales.

escriure i altres coses

JUAN TALLÓN
Escriure i altres coses
Abril
26|9|2026

Els escriptors rarament es poden limitar a escriure, ja que això els conduiria a la desaparició, a la qual cadascun aniria arribant per un camí propi, tot i que tots bruts, com acabats de sortir d'una cort de porcs. Han de fer alguna cosa més, i ben poques vegades també per gust. Aquest «alguna altra cosa» a què s'han de dedicar de mala gana es concreta en maniobres feixugues de supervivència que, si prescindim dels ornaments, consisteixen —ai— a guanyar diners. L'escriptor i els diners, vet aquí el senzill resum que redueix els que es dediquen a la literatura a la categoria de persones absolutament normals, amb l'excepció que, després de guanyar els diners fent el que sigui, encara s'han de posar a escriure, de vegades sense forces, sense esperança, i ja veurem quants diners més en treuen. Tot i això, els servirà per demostrar al món, o a ells mateixos, que efectivament són escriptors. Si a un d'ells li pregunten en què consisteix la seva feina i quant de temps hi dedica no podrà sinó reconèixer que ser escriptor consisteix a no escriure durant la major part de la vida, encara que li agradaria.  

¿Quants centenars d'euros necessites cada mes per quedar-te assegut a la taula i escriure sense pensar en res més que en la novel·la, l'assaig, el poemari o qualsevol altre gènere a què et dediquis? Establerta la quantitat, i sempre abans de seure a escriure, surts a buscar-la. Aquesta és una de les coses que més han canviat en la literatura, ves a saber si més que la literatura mateixa, que no deixa mai de transformar-se, perquè si no ja hauria desaparegut: això que fas per reivindicar-te com a escriptor, i que hauria de mantenir un peu, o almenys la punteta d'un peu, un cert vincle, diguem-ne, amb la literatura o, a la desesperada, amb el món literari. (¿Què és el món literari, quines són les seves fronteres, o degeneracions? Potser ho abordo un altre any).

A mesura que el mercat literari va créixer, i per tant també el nombre d'autors, es van haver de crear nous escenaris per a la supervivència. Així arribem a dos dels papers més fascinants avui dia: un és el dels tallers literaris. Desenes d'escriptors s'ofereixen a mostrar com s'escriu un llibre a milers de persones encuriosides per la seva feina, o directament amb vocació de posar-se també a escriure, i que aspiren a manejar les eines i habilitats necessàries d'una manera més ràpida i autoconscient que la tradicional, que passa per llegir molt i amb atenció, aprenent dels llibres dels altres, i no tant de les seves lliçons.

I després hi ha això que els autors anomenen genèricament «bolos», categoria en què hi cap de tot: xerrades, col·loquis, presentacions, conferències, festivals, ¡retirs!, residències, lectures, signatures que et fan anar per pobles, ciutats, de vegades altres països, o altres continents. Com bonament pots, arribes a aquests llocs i tens ocasió de parlar de llibres, o de l'ofici d'escriptor, o dels reptes de viure en aquest present. Tot plegat permet recordar a la gent que, en el pitjor dels casos, vas ser escriptor. Sense bolos, sense tallers, sense col·laboracions, només uns quants privilegiats poden viure. A vegades necessites fer-ho tot: bolos, tallers i col·laboracions. Només llavors, amb el temps que et queda, seus i escrius, i així es compleix allò que sostenia Fernando Mansilla: sovint un es guanya la vida amb la segona cosa que sap fer millor.

mafalda, han kang i el dolor del món

ANNA GUITART
Mafalda, Han Kang i el dolor del món
Arallegim
21|10|2023

Mentre llegia l'última novel·la que s'ha publicat aquí de la sud-coreana Han Kang, La classe de grec, hi va haver un moment en què em va semblar que no l'estava entenent. La protagonista és una dona que acaba de viure la mort de la seva mare, que ha perdut la custòdia del seu fill, i que un dia perd també la capacitat de parlar. Amb l'esperança de recuperar-la, s'apunta a classes de grec clàssic, on es trobarà amb un professor que, ell, està perdent la vista. L'argument no és complicat; llavors, què és el que jo no estava entenent? Vaig parar de llegir, vaig deixar reposar el llibre. Aviat ho vaig comprendre: el que em passava era que Kang m'estava parlant de les limitacions del llenguatge, m'estava dient que hi ha vegades en què no serveix, en què no pot ajudar de cap manera perquè ni tan sols hi ha espai per a ell, i jo no estava preparada per a això. M'havien dit que era una novel·la que parlava de les possibilitats il·limitades del llenguatge: no us ho creieu. Kang demostra que a vegades es revela absolutament inútil. Llegiu-la. És un llibre d'una gran bellesa, amb un punt d'esperança reconfortant, tot i que també hi trobem temes recurrents de l'autora, com el silenci, la violència i un intens dolor intern. Com explicava Kang en una entrevista, "la protagonista sent el dolor de la vida, el dolor del món".

"El dolor del món". Fa dies que hi penso. No se m'acut una manera millor de definir el que em sembla que molts sentim amb cada nova notícia al voltant de la guerra entre Israel i Palestina. Una altra evidència que el llenguatge no ho pot tot. Kang fa temps que el sent, aquest dolor: quan tenia dotze anys, va descobrir a casa seva un àlbum amb fotografies de les protestes de Gwangju del 1980, una autèntica massacre. Ella hi havia viscut, a Gwangju, fins quatre mesos abans. Aquest és l'origen del seu llibre Actes humans, que en parla, però l'autora explica que la troballa d'aquelles imatges la va marcar per sempre.

"Vaig sentir la por i el xoc molt profundament dintre meu. Em va fer pensar fins on pot arribar la humanitat, que continua sent humana. És una cosa que conservo, i que sempre necessito reproduir".

Vaig poder conèixer la Han Kang al setembre, quan va ser a la Setmana del Llibre en Català. Em va causar una impressió forta. Em va semblar una dona serena, que ha reflexionat molt sobre la vida i el món, però que porta una ferida de la qual està molt disposada a parlar. Escriure, per a ella, és un impuls que l'ajuda a treure el que té a dins, i en aquest impuls sempre hi ha aquest dolor. Un dolor del món que comparteix amb una nena de sis anys, que també em ve constantment al cap aquests dies. Quino va deixar de dibuixar la Mafalda ara fa 50 anys, el 1973, però pràcticament fins que va morir, el 2020, explicava que la gent li preguntava què opinaria ella de tal o tal altra situació. Ell responia que el mateix que en altres esdeveniments similars. També deia que als anys 60, quan va néixer la Mafalda, hi havia l'esperança que el món canviaria, i va canviar, però no com estava previst: "No digo que para peor, pero para seguir como siempre". Potser per això segueix fent tanta companyia, aquesta nena que estirava el món malalt al seu llit i l'omplia de benes per curar-lo.

presentacions

 

a la pissarra

 

poca peripècia i molta poesia

DANIEL GONZÁLEZ IRALA
La clase de griego, de Han Kang
Culturamas
16|2|2025

A través tal vez de un perro que ladra y muerde, atributos que no le son dados ni a la protagonista de esta genial novela, ni a su amante, el críptico y casi ciego profesor de griego con dos alumnos más que estudian la lengua muerta desde un sentido filosófico, y no solo lingüístico como pretende hacer ella, alguien que perdió como si un dislate de realismo mágico se tratase, toda capacidad con el lenguaje, y que debe empezar por traducir en signos complejos para quién no conozca el griego antiguo, y menos el surcoreano —al primer respecto, la novelista Premio Nobel asiática, agradece desde un final crediticio que huye del múltiple personalismo, a su traductora de griego clásico, gracias a la que supo no solo esa primera palabra: bosque, que se representa como una pagoda en miniatura visualmente— al menos desde la caligrafía.

Poca peripecia y mucha poesía tiene, por otra parte esta aclamada novela, que encuentra en su tristeza no un hombro en el que apoyarse, sino más bien en que superarse, habida cuenta de que para que el profesor les hable de Platón y sus diálogos socráticos, y así es como la cotidianidad del esfuerzo por comprender que también hace el lector, choca con un punto de inflexión a través del que conocemos otra de las verdades, que el docente es alemán y por más que se esfuerce en aprender surcoreano jamás podrá comunicarse como quisiera con este ser de calma debido a que el lenguaje de signos que lo permitiría no es igual en Alemania, país del que es oriundo, que en Corea.

Pero ¿cómo y ante la ociosidad lingüística tanto del estudiante de Filosofía con acné y del otro posgraduado con problemas familiares que abandona su periplo antes de tiempo, ella consigue avanzar? La razón se encuentra no solo en tanto su capacidad caligráfica en que se empeña con tesón, sino como un arma donde el resto de los sentidos actúa por igual, convirtiendo este periplo en especialmente apto para lectores hipersensibles y a la vez poco dados a lo cursi, por lo que exigentes igualmente.

De aliento y duración corta, todo empieza con una admiración por Jorge Luis Borges desde uno de sus libros sobre budismo, que no sabemos bien si custodiaba en lo que imaginamos lo que la alumna piensa que es su obra o solo desde su biblioteca, un lugar aventajado, o también y quizás por ello especialmente solitario.

Se nos cuenta igualmente con una ambigüedad digna de encomio como «el psicoterapeuta de  pelo canoso al que iba a ver semanalmente por el insomnio que sufría desde que había tenido que enviar a su hijo con su exmarido pensaba que ella se negaba a reconocer las causas más que evidentes de su problema» y que «hay inevitablemente algo dudoso e insatisfactorio en toda argumentación lógica, ya que son como una red de la verdad y la mentira a través de la cual escapan los sufrimientos, arrepentimientos, obsesiones, tristezas y debilidades del ser humano». Todo ello hace acordarnos de un filme como «Poesía» más narrativo y de personajes, y que estira menos ese músculo a trabajar de la imaginación. En el filme de Lee-Chang-dong, siendo ambas propuestas tan aparentemente antitéticas, al estar concebida desde la imagen esta, y desde la palabra la que nos ocupa, se nos habla de cómo se puede ser poeta a pesar de todos los obstáculos habidos y por haber, o en ambos igualmente, resultar poesía, lo que acaba por no ser poco, dado lo poco que tiene ver su origen etimológico —me refiero al de poesía— con toda posible explicación racional, o no solo.

subratllar balzac

SÍLVIA SOLER
Subratllar Balzac
Arallegim
26|9|2026

Com ja és sabut, hi ha dues menes de lectors, els que encara estem ancorats en el paper i els que s'han deixat seduir per les noves tecnologies. A final d'estiu sentia algú que lloava la comoditat de l'e-book per anar a la platja perquè no pesa, no es mulla, no es fa malbé. Em vaig escandalitzar, teatralitzant una mica la meva reacció: no hi ha res que m'agradi més que aquell novel·lot que he llegit davant del mar i que queda rebregat, les pàgines fent onades i, quan el vas a guardar al prestatge, encara cauen a terra uns granets de sorra.

En el grup dels lectors de llibres tradicionals hi ha una subdivisió: els que tracten el llibre com un objecte sagrat i per tant no el guixen ni dobleguen les pàgines i els que el manipulem amb afecte però sense respecte. No hi ha res que m'agradi més que recuperar un llibre heretat de la meva mare i trobar-hi paràgrafs subratllats o anotacions fetes als marges. El llibre creix i agafa una altra dimensió.

Fa poc vaig agafar La dona abandonada, de Balzac, en l'edició que n'ha fet recentment la col·lecció Petits Plaers, de Viena. Vaig encetar-lo, com faig gairebé sempre, amb un llapis a la mà i, només a l'arrencada de la novel·la vaig subratllar aquesta frase: "L'any 1822, en els primers dies de la primavera, els metges de París van enviar a la Baixa Normandia un jove que patia aleshores una malaltia inflamatòria causada per algun excés d'estudi, o potser de vida". Comencem bé, vaig pensar.

Poc, molt poc després, em vaig topar amb la frase: "Llevat d'alguns detalls, totes les ciutats petites s'assemblen". També la vaig subratllar i, mentre ho feia, recordava el conegudíssim inici d'Anna Karènina: "Totes les famílies felices són iguals, cada família infeliç és infeliç a la seva manera". Qui havia llegit a qui? Vaig buscar-ho i vaig confirmar que Balzac havia escrit la frase abans que Tolstoi publiqués la seva Anna Karènina.

A partir d'aquí, Balzac anava desembolicant una història d'amor, seducció i convencions socials amb el seu inabastable talent narratiu. Vaig tornar a subratllar: "Només som despietats amb les coses, els sentiments i les aventures vulgars. Quan atraiem mirades, semblem grans".

Crec que aquí ja vaig deixar anar el llapis groc i negre, admetent que el meu subratllat abusiu no tenia cap sentit. Vaig seguir delectant-me amb la història d'amor de la Claire i el Gaston i només vaig tornar a buscar el llapis cap a la part final del llibre, quan ella, en una carta adreçada al seu amant, li escriu: "Fes-me patir, però no m'enganyis".

la pantalla

GEMMA BUSQUETS ROS
La pantalla
El PuntAvui
13|9|2026

M’he negat sempre a llegir en un d’aquests dispositius electrònics que emmagatzemen biblioteques senceres. Serà perquè habita dins meu una ànima, entre ludita i estètica, la qual atorga al llibre la categoria d’objecte poderós que es mereix respecte però sense fanatismes ni adoració. Perquè el llibre s’envellirà, com jo. Esgrogueït a la prestatgeria, arrugades les meves mans, el fullejaran buscant aquell fragment que vaig subratllar compulsivament i retrobat, l’olor d’usat que se’n desprendrà, obert com un ventall, em catapultarà en un moment concret del passat que el bitllet de tren que encara hi ha a la pàgina 78 il·luminarà. És una evocació nostàlgica, un pessic al cor, uns ulls humitejats, una espurna que recorre tot el cos, d’acord, però no m’ho dona la lectura en una pantalla tan fina i moderna, tan jove i tan freda, i sí aquells contes de Pere Calders que llegia el 17 de juny del 1995 en un trajecte en tren entre Girona i Passeig de Gràcia. La pantalla, que acumula tant de coneixement, el facilita amb una immediatesa que no enriqueix el caldo que necessita hores per ser gustós i nutritiu, sinó que el malbarata; menjar ràpid i nociu. Perquè la pantalla anticipa la descoberta i, amb aquesta facilitat, es perden pessics al cor, ulls humitejats, espurnes al cos; la dopamina de dir eureka. La pantalla alleugereix la motxilla que amb els anys pesa cada cop més. Però de què serveix una motxilla buida.

llegim amb mentalitat de rebuig?

LETICIA ASENJO
Llegim amb mentalitat de rebuig?
Arallegim
19|9|2026

Fa uns anys, els investigadors Pronk i Denissen, de la Universitat de Tilburg, van estudiar la presa de decisions en les aplicacions de cites. Van descobrir que a mesura que els participants passaven perfils en rebutjaven cada cop més (entre el primer i l'últim, la probabilitat d'acceptació queia un 27%). No és que els perfils empitjoressin, sinó que empitjorava la mirada. Ho van anomenar mentalitat de rebuig: en lloc de buscar motius per escollir algú, acabaven buscant-ne per descartar-lo, perquè la promesa d'algú millor sempre està a un perfil de distància.

Aquesta no és una situació exclusiva del món romàntic digital. En un experiment ja clàssic, Iyengar i Lepper van mostrar als clients d'un supermercat sis o vint-i-quatre varietats de melmelada. L'expositor gran atreia més gent, però els qui només podien triar entre sis productes acabaven comprant molt més. És a dir, que l'abundància resultava atractiva fins que arribava el moment de decidir.

El problema de l'excés d'oferta

De la mateixa manera, en el sector literari mai no havíem tingut tants llibres diferents publicats al nostre abast. Centenars de milers de títols conviuen en catàlegs físics i virtuals, i cada any que passa se n'hi afegeixen mil més. Un llibre ja no competeix amb els quatre que tenim a la tauleta de nit, sinó amb una biblioteca potencialment infinita. És possible que, amb tanta oferta, acabem llegint també amb mentalitat de rebuig?

Les dades diuen que, de fet, no llegim menys. Segons el baròmetre del 2025 de la Federació de Gremis d'Editors (una enquesta de la patronal del sector), el 66,2% de la població espanyola llegia llibres en el seu temps lliure, la xifra més alta fins ara. Això ens diu que la gent llegeix, però no quins llibres. La pregunta pertinent seria, llavors, com decidim què mereix ser llegit davant de milions de possibilitats.

A la pràctica, no ho decidim sols i sovint confiem en algú que ens redueixi les opcions. És a dir: llibreters, amics lectors, crítics, premis, booktokers o, sense que ens n'adonem, l'algoritme de les plataformes. El que comença com una comoditat pot acabar sent dependència.

Aquesta externalització, a més, no és neutra. Una editorial independent, per exemple, publica poc i té una línia editorial declarada i uns criteris identificables. En un gran grup, en canvi, el que difícilment falla és el rendiment econòmic. Pot tenir segells amb qualitat i personalitat pròpies, però es mantenen o es buiden de contingut segons convingui sense que els lectors acabin sabent mai qui pren les decisions ni per què. A Això s'hi suma la capacitat de col·locar títols a les taules de novetats, als suplements i, sovint, als mitjans que el mateix grup controla. Així, el suposat catàleg infinit i divers que tenim a l'abast acaba reduït per una visibilitat cada cop més concentrada i dirigida.

Aquesta és la gran paradoxa: com més gran és la nostra llibertat aparent per escollir, més depenem de qui ha escollit abans que nosaltres. Davant d'aquest panorama, la llibertat que ens queda potser ja no és només triar el proper llibre, sinó saber en qui confiem per escollir-lo i per què.

la classe de grec de han kang

CARLOS BUENO LLASAT
La classe de grec de Han Kang
Núvol
9|9|2023

Tornat a Seül des de l’Alemanya on va emigrar de petit, un professor és a punt de perdre la vista i l’únic suport que li resta: les seves classes de grec antic. Una alumna desperta la seva atenció perquè és incapaç de pronunciar ni un sol mot. Ell dóna per fet que és sord-muda, però el que no sap és que ha perdut la parla d’ençà que va morir la seva mare i va perdre la custòdia del fill. De fet, la dona s’ha apuntat al curs amb l’esperança de recuperar la seva capacitat comunicativa amb una llengua que ja ni es parla.

Aquest és el plantejament de La classe de grec, de la sudcoreana Han Kang. Una novel·la amb un ritme més aviat assossegat i que avança molt paulatinament (no en va, va trigar uns deu anys en completar-se). Aquesta lentitud, que cada cop s’accentua més, ajuda a l’autora a expressar la solitud que patim els éssers humans quan no som capaços de connectar amb els altres. Ho fa a partir de dos personatges fràgils i que passen desapercebuts. Tots dos es veuen cada cop més aïllats en una societat que els és agressiva d’una forma a vegades més subtil i d’altres més evident. Kang, però, no fa ús d’una violència explícita, sinó que construeix la tensió en uns passatges plens de bellesa i en què el dolor es va filtrant per degoteig.

L’altre gran protagonista de la La classe de grec és el llenguatge, definit per l’escriptora com “un arc que no aconsegueix fer diana”. Professor i alumna hi han mostrat interès des de petits, però, tot i això, en molts moments de la seva vida s’han sentit incapaços de comunicar-se. L’autora ens ho explica a través d’una gran quantitat de records evocats per un narrador en tercera persona en el cas d’ella (ja que la seva situació l’impedeix parlar de si mateixa en primera) i una veu a mig camí entre la tècnica epistolar i el monòleg interior en el cas d’ell. Totes dues històries s’acabaran trobant per fer esclatar la tendresa d’un ésser humà que l’autora defineix com a ésser d’amor.

Això sí, els capítols dedicats a la vida del professor són molt més llargs que els de l’alumna, i això es pot entendre com un reflex de la pèrdua de la parla que pateix ella o del sotmetiment de la dona en una societat masclista (en una escena, per exemple, veiem com ell no para de xerrar ridículament tot i ser només respost pel silenci d’ella). Han Kang valorava aquest divendres al CCCB la importància que té el silenci per a ella com a mitjà d’expressió. “De la mateixa manera que un soroll sembla més fort de nit que de dia, en el silenci s’expressen millor els sentiments de la protagonista”, diu l’escriptora sudcoreana.

Han Kang va triar el grec antic per la presència d’una veu mitja plena de matisos que no existeix en coreà, i ha destacat que li fa especial il·lusió la traducció al català tenint en compte el tema de la novel·la. Han Kang ha estat traduïda a més de 30 llengües i guardonada amb diversos premis, entre els quals destaca el Man Booker International Prize per La vegetariana, que es va arribar a adaptar al cinema. En català, també s’han publicat les seves obres anteriors Actes humans (2018) i Blanc (2020). Aquesta vegada, però, la publicació no surt de la mà de Iolanda Batallé i :Rata_ (Grup Enciclopèdia Catalana), sinó de La Magrana. A més, la traducció s’ha dut a terme directament del coreà al català per part d’Hèctor Bofill i Hye Young Yu, qui ja han treballat abans amb els textos de Kang.

és de dostoievski, no de kafka

 

Pau Badia Roca. Instagram.

últimes paraules

Hay escritores a los que la muerte les alcanza perfectamente preparados y acicalados. Por ejemplo, al poeta japonés Kiyu, que antes de morir escribió: «Anochece:/ también a mí, rocío de quienes me procrearon,/ me ilumina el crepúsculo». A otros, en cambio, les sorprende de cualquier manera: «Doctor, ¿no cree que habrá sido el salchichón?» fueron las últimas palabras de Paul Claudel.

Es de suponer que lo que se cita a veces como «últimas palabras» son agudezas de chistosos sin muy buena intención. Pero si perduran es porque estuvieron bien inventadas. Por otro lado, en ocasiones se les ha otorgado una seriedad que no poseyeron. Ni el «¡Más luz!», de Goethe, ni el «Está bien», de Kant, fueron esa especie de últimos mensajes trascendentales que se ha querido ver en ellos. Lo que pedía Goethe era que corrieran un poco la cortina de la ventana de su habitación. El «Está bien» de Kant fue un simple balbuceo de aprobación ante el caldito que acababan de acercarle a los labios. Así lo contaron los asistentes.

[...] Las últimas palabras de los escritores son todo un género literario. «Llamad a Brianchon, llamad a Brianchon», pedía Balzac en sus últimos momentos. Brianchon era un médico de una de sus novelas. Algunos murieron excitados ante lo que preveían, como Theodore Dreiser: «¡Ya voy, Shakespeare!». Otros, cabreados por lo que había sucedido, como Eugene O'Neil: «Lo sabía, maldita sea, lo sabía, nací en un hotel y moriré en un hotel». Las dos frases finales de H.G. Wells fueron: «Podéis iros. Me encuentro perfectamente». Más perspicaz estuvo Ibsen «Al contrario» dijo cuando la enfermera que le atendía acaba de asegurar que se encontraba mucho mejor.

[...] En cualquier caso, las que todos queremos para nosotros son las que han quedado registradas para la historia como las últimas palabras pronunciadas por Lord Byron antes de su muerte. Se despidió de los amigos con quienes charlaba después de cenar, se dirigió a su dormitorio y les deseó: «Buenas noches».

Iñaki Uriarte. Diarios: 1999 - 2003. Pepitas de calabaza, 2010. P. 169-170.