dissabte, 4 d’abril de 2020

fer anar les cames i el cap



En el principi fou l’Oprah Winfrey, amb la creació d'un club de lectura dins del seu programa de televisió The Oprah Winfrey Show, que va estar funcionant amb gran èxit entre el 1996 i el 2010. Després, i ja en la xarxa, d’altres celebrities lletraferides han pujat també al carro de les tertúlies literàries. Les actrius Emma Watson (Our Shared Shelf), Reese Witherspoon (Hello sunshine) o Emma Roberts (Belletrist), per exemple. Fins i tot en té un en David Bowie, i això que és mort: el David Bowie Book Club, creat pel fill de l’artista, en Duncan Jones, a partir de les 100 lectures que més van influenciar Bowie (i que ell mateix havia fet públiques l’any 2013). Aquest mes toca On the road, d’en Kerouack, per si us hi voleu afegir.
Però no tenia notícia de cap club de lectura organitzat per alguna celebrity més nostrada, fins que ha arribat en Kilian Jornet. Que a en Kilian li agrada llegir (i que té el morro fi per a la lectura), ho vaig saber per mitjà d’una entrevista que li va fer l’Antoni Bassas el juny del 2017 (i que us vaig reproduir aquí), on explicava que s’havia endut a l’Everest 4 llibres de Milan Kundera i El quadern gris de Pla. Pas mal.
Doncs bé, ara, no sé si a causa del confinament, acaba d’engegar un club de lectura al seu blog. Per començar, ha seleccionat 4 títols: La insuportable lleugeresa de l’ésser, de Milan Kundera, El mariner que va perdre la gràcia del mar, de Yukio Mishima, L’estrany, d’Albert Camus...i a que no sabeu quin ha triat per donar el tret de sortida? (Redobles de tambor aquí, si us plau). Claus i Lucas, de l’Agota Kristof. Com hi ha món.

divendres, 3 d’abril de 2020

realitat distòpica


Quan la realitat es transforma en distòpia, la ficció és un bàlsam, un refugi on anar a covar les nostres pors. El cinema és una cova on, de ben segur, ens hi hem amagat més d'una vegada. A sota, el programa de mà de la primera projecció cinematogràfica dels germans Lumière a Paris i un planol dels títols de crèdit de la darrera producció de la dupla David Simon/Ed Burns, The plot against america, basada en la novela de Philip Roth que actualment emet la cadena HBO. Els curtmetratges dels Lumière els podeu trobar en una bona colla de recursos que hi ha a Internet, per exemple a YouTube.




dijous, 2 d’abril de 2020

un any de confinament voluntari


Me duchaba una vez a la semana como mucho. Dejé de depilarme las cejas, dejé de decolorarme, de hacerme la cera, de cepillarme el pelo. Nada de hidratante ni de exfoliante. Nada de afeitarme las piernas. Rara vez salía del apartamento.
[...] Había empezado a hibernar lo mejor que pude a mitad de junio de 2000. Tenía veintiséis años.
Ottessa Moshfegh. Mi año de descanso y relajación. Traducció d'Inmaculada C. Pérez Parra. Alfagura, 2019. P. 12.


JORDI NOPCA
Pastilles per dormir, per oblidar i per fer net
Ara llegim
15|2|2019

Per a Florent-Claude Labrouste, el personatge principal de Serotonina, l’última novel·la de Michel Houellebecq, el moment “més dolorós de la jornada és el de despertar-se”: per suportar la consciència li cal prendre antidepressius. En Paul, el jove escriptor que protagonitza Taipei, de Tao Lin, viu a Brooklyn i per conviure amb la monotonia combina opiacis (Percocet), estimulants (Adderall) i relaxants musculars (Flexeril). La jove narradora de Mi año de descanso y relajación, d’Ottessa Moshfegh, també s’infla a còpia de pastilles, però el seu camí és el dels somnífers: l’abús de substàncies sedants, de barbitúrics i antipsicòtics assossega el personatge, però provoca l’efecte contrari al lector, que des de les primeres pàgines del llibre intueix que sota el vernís humorístic que l’autora nord-americana aplica a moltes escenes hi batega un drama segurament irresoluble.
Hi ha moltes maneres de llegir aquesta novel·la. Et pots deixar bressolar per blurbs com els de Lena Dunham (“És l’h*stia de divertida” i banalitats similars). Pots fer-ne una lectura comparativa amb autors que s’han especialitzat en mostrar les ombres de l’ànima humana -de Charles Bukowski a Shirley Jackson, passant per Flannery O’Connor i Harry Crews-, i jugar a discernir quin d’ells arriba més lluny i és capaç d’abocar més atrocitats per pàgina. Hi ha l’opció, en canvi, de centrar-se en el text: què diu i com ho fa, més enllà de deixar-se condicionar pel hype mediàtic i pel rosari de referències sovint agafades pels pèls. Mi año de descanso y relajación és una novel·la sobre la necessitat de desconnectar d’un món idiota a partir d’un mètode encara més idiota, la ingestió desmesurada de pastilles amb l’objectiu d’hibernar tant de temps com sigui possible per fer net. La resistència íntima s’esmicola igual que els comprimits amb trazodona, zolpidem i pentobarbital.
UNA INSATISFACCIÓ PERPÈTUA
Tenim una narradora que perd la feina en una galeria d’art on el críptic Ping Xi exposa gossos caniche dissecats que treuen rajos làser pels ulls. Sense feina però amb diners, opta per no sortir de casa. De tant en tant truca a l’examant, Trevor, que només sembla interessat en les fel·lacions que li pugui fer; per sort, també la visita la millor amiga, Reva, obsessionada amb perdre pes i amb un home casat amb qui comparteix oficina. Totes dues són novaiorqueses benestants. Totes dues estan insatisfetes i malden per sobreviure a còpia de fàrmacs o del vòmit compulsiu. A la narradora li encanta la versatilitat interpretativa de Whoopi Goldberg i fabula sobre la seva vagina, “ferma, honesta, magenta”. Reva, en canvi, està més pendent de l’esquelètica figura de Kate Moss.
Moshfegh, que anteriorment ha publicat Mi nombre era Eileen (2015, en castellà a Alfaguara) i els contes de Homesick for another world (Vintage, 2017) demostra en nombroses ocasions que l’observació i la imaginació combinades amb encert són capaces d’oferir dosis precises de mala llet: passa quan descriu la consulta de la doctora Tuttle, on hi ha números endarrerits del National Geographic i joguines per a gats (al lavabo hi troba “pólvores antimicòtiques”); també en l’aproximació a la sensibilitat de les galeries d’art (“El mercat es va allunyant de l’emoció. Ara tot va del procés i de les idees i de la marca”); quan esquartera verbalment els hipsters; quan recorda els seus pares morts durant el capítol del funeral de la mare de Reva, probablement el millor de la novel·la.
L’única treva que el llibre ofereix és l’el·líptica història d’amor entre les dues amigues. La resta dels seus cervells es poden comparar, com diu la protagonista sense nom, amb “un camió d’escombraries ple fins dalt”. Moshfegh explica aquestes deixalles meravellosament bé. No hi ha ni una sola pàgina que avorreixi. Els diàlegs són brillants. Per llegir-la, això sí, cal passar per un bon moment anímic: en cas contrari, la novel·la pot tenir efectes secundaris.


dimecres, 1 d’abril de 2020

lectures desmanegades


no us ha passat que ja no sabeu com posar-vos-hi, quina roba vestir ni què carai fer?, són temps difícils per a la lírica i agraim que un dels nostres usuaris més melòmans, en Marià, ens regali una lectura marxista (em refereixo als germans) que en realitat no ho és, perquè com els bons actors, recita de memòria, gràcies a ell i a tos i totes que d’una manera o altra han compartit el seu enginy i ens fan més distrets aquests dies.

Clic!

dimarts, 31 de març de 2020

la trobada de claus i lucas (òjut!, polisèmia)


Ella diu:
—Parla molt de diners. M'agradaria que parlés d'una altra cosa. Per exemple, què escriu?
—El que escric no té cap importància.
Ella insisteix:
—El que m'interessa, és saber si escriu coses reals o coses inventades.
Li responc que provo d'escriure històries reals però que, en un moment donat, la història esdevé insuportable precisament pel seu realisme i que, aleshores, em veig forçat a canviar-la. Li dic que provo d'explicar la meva història, però que no puc, que no soc prou valent, que és massa dolorosa per a mi. Aleshores, ho embelleixo tot i descric els fets no com van succeir, sinó com m'hauria agradat que succeïssin.
Ella diu:
—És clar. Hi ha vides que són encara més tristes que els llibres més tristos.
Dic:
—Exacte. Un llibre, encara que sigui molt trist, mai no serà tan trist com una vida.

Agota Kristof. Claus i Lucas. Traducció de Sergi Pàmies. Amsterdam, 2019. P. 305.

Com que hi ha tant coronavirus, han hagut de clausurar la Biblioteca. Si no faig la brometa del quadern gris, rebento. Dispenseu, continuo. La qüestió és que no podem celebrar la tertúlia (presencial) de Claus i Lucas. Ni les properes, em temo, tal i com van les coses. Ja ens ho trobarem. Ens hi anirem adaptant sobre la marxa. En tot cas, avui del que es tracta és que aneu consignant en el pis dels comentaris les vostres impressions, dubtes o el que us passi pel cap, a propòsit de la lectura de Claus i Lucas. No ens queda altre. Som-hi.


dilluns, 30 de març de 2020

claus i lucas, segons portnoy


Claus y Lucas, de Agota Kristof
El lamento de Portnoy
22|11|2011

Comentar Claus y Lucas es una de las tareas más difíciles a las que me he enfrentado. En primer lugar porque tal y como conocemos la obra de Kristof editada por El Aleph (traducción de Ana Herrera Ferrer y Roser Berdagué Costa) podemos pensar que se trata de una única obra cuando en realidad se compone de tres novelas publicadas independiente y sucesivamente: El gran cuaderno (1987), La prueba (1988) y La tercera mentira (1991). El título de ésta última como parte de una teórica trilogía es bastante elocuente. En La tercera mentira encontramos este fragmento:

“Más adelante leí yo las cartas a los que no sabían y me pedían que lo hiciera. Por lo general les leía lo contrario de lo que decían las cartas.
(…)
El chico al que le leía la carta me decía:
— La enfermera me ha leído la carta de otra manera.
Yo decía:
— Te la ha leído de otra manera porque no quería disgustarte. Yo te he leído lo que está escrito. Creo que tienes derecho a saber la verdad.
Él decía:
— Tengo derecho, pero la verdad no me gusta. La carta era mejor antes. Ha hecho bien la enfermera leyéndomela de otra manera.
Y se echaba a llorar”

Del mismo modo que en El gran cuaderno la narración se basa en la “descripción fiel de los hechos” La tercera mentira, que implica la existencia de dos mentiras previas, se basa tanto en lo poco sugestiva que es la verdad, la realidad, como en la mentira y la falsedad como fundamento de la narración. Pero no es eso exactamente.
Sería contradictorio decir que en El gran cuaderno se nos narra por parte de dos hermanos gemelos, Claus y Lucas, una historia cruel y amoral fundada en la “descripción fiel de los hechos” dejando de lado los sentimientos. No se puede ser cruel y amoral. La amoralidad anula toda emoción que emanen de los actos. Claus y Lucas, dos personas pero un único narrador de El gran cuaderno, se limitan a los hechos. No hay análisis moral ni consecuencias emocionales en sus actos. Y aunque esa condición se traslada a las otras dos novelas es considerada la más destacable de las tres y es la que más impresiona a los lectores.
La prueba continúa lo narrado en la primera novela desde el instante en que Claus cruza la frontera. Lo desconcertante en primera instancia es que Claus parece haber desaparecido totalmente. Da la sensación de que lo que ahora leemos, focalizado pero no narrado por Lucas, implica la no existencia de Claus, lo que en cierta manera nos lleva a dudar por primera vez de la “veracidad” (siempre dentro del contexto narrativo) de lo narrado en El gran cuaderno. El dolor de la separación de los gemelos hace que Lucas se vea afectado por una especie de enfermedad que le lleva a olvidarlo todo y eso permite que el lector pueda reajustar al personaje dentro de las nuevas condiciones narrativas (que podemos pensar, por multitud de detalles, nada tiene que ver con las de El gran cuaderno). Pero cuando el lector parece haber asumido ese nuevo contexto dominado por la omnipresente ausencia de Claus, se desmienten todas nuestras suposiciones:

Lucas dice:
— Conozco el dolor de la separación.
— La muerte de tu madre.
— No, es algo distinto. La marcha de un hermano con el que yo formaba una sola unidad.
Y más adelante:
El niño pregunta:
— ¿Y el esqueleto de tu hermano no lo has guardado?
— ¿Quién te ha dicho que tenía un hermano?
—Nadie. Te he oído hablar con él. Tú le hablas, no está en ninguna parte pero está en todas partes, y por lo tanto debe de estar muerto también.
Lucas dice:
—No, no está muerto. Se fue a otro país. Ya volverá.

A pesar de la incertidumbre que se nos produce en primera instancia, La prueba se confirma como la historia de Lucas tras su separación de Claus, sin que la otra posibilidad, que se trate de la historia de otro Lucas sin la existencia de Claus también es posible, a no ser por un pequeño detalle que se nos revela al final. En La prueba toman especial relevancia los personajes secundarios. Esta no es tanto la historia de Lucas sino la de quienes le rodean: Victor, Peter, Yasmine, Mathias y Clara. A través de ellos la autora nos introduce en el ambiente de indefensión y arbitrariedad deshumanizada que provoca el totalitarismo. No hay definido un entorno geopolítico en el que ubicar las historias de Kristof, sobre todo porque no hace falta explicitar lo obvio. Porque no se trata tanto de presentar una denuncia histórica como de mostrar, alegóricamente si se quiere, la condición del individuo subyugado por el poder. Visto desde otra perspectiva, todos los personajes de la trilogía Claus y Lucas, con sus sucesivas transformaciones, al igual que lo que ocurría con los de Ayer forman parte de la experiencia vital de Agota Kristof. Todos los personajes, de alguna manera, son ella. Eso explicaría sus mutaciones y desapariciones a lo largo de la trilogía.
Dice Victor:

¿Qué habría podido escribir? En mi vida no pasaba nada, nunca en toda mi vida me había pasado absolutamente nada, ni tampoco a mi alrededor. Nada que valiese la pena escribir.

Y Clara, que reaparece como demente recita un fragmento de Ayer (o, siendo estrictos con la cronología, recita un texto que luego aparecerá en Ayer):

—Llueve, como siempre. Lluvia fina y fría, cae sobre las casas, sobre los árboles, sobre las tumbas. Cuando «ellos» vienen a verme, la lluvia chorrea por sus rostros destrozados. «Ellos» me miran y el frío se hace más intenso. Mis muros ya no me protegen. Nunca me han protegido. Su solidez no es más que una ilusión, su blancura está mancillada.

El enigma de esta segunda parte es la personalidad del narrador. Casi al final de La prueba Lucas desaparece y Claus vuelve a ser el foco de la narración:

Claus dice:
—Lo siento, no tengo medio alguno de probar mi identidad. Soy Claus T. y busco a mi hermano Lucas. Usted le conoce. Y ciertamente le habrá hablado de mí, de su hermano Claus.
—Sí, me ha hablado a menudo de usted, pero debo confesarle que nunca había creído en su existencia.
Claus ríe.
—Cuando yo hablaba de Lucas a alguien, tampoco me creían a mí. Es cómico, ¿no le parece?
Y poco después:
—Decidimos separarnos. La separación debía ser total. Una frontera no bastaba, era necesario también el silencio.
—Y sin embargo, ha vuelto. ¿Por qué?
—La prueba ha durado demasiado. Estoy cansado y enfermo, y quiero ver otra vez a Lucas.
—Sabe usted muy bien que no volverá a verle.

La prueba finaliza con un informe policial en el que se solicita la repatriación de Claus T. a través del cual descubrimos que ni Lucas ni el resto de personajes que han aparecido en la novela han existido.
La tercera mentira, novela final de la trilogía desvela la identidad del narrador de La prueba. Todo cuanto sabemos de Claus y Lucas lo sabemos mediante la lectura de los cuadernos que ellos mismos (o uno de ellos, o ninguno de ellos) han ido escribiendo a lo largo de su vida. Al final de La prueba el informe policial introduce un desmentido a la realidad narrativa que conformaba hasta ahora la historia de los dos (¿?) personajes: La infancia amoral de los dos gemelos en casa de su abuela; el cambio de personalidad de Lucas tras la separación; la vuelta de Claus hasta su encarcelación. El informe desvela que nada de eso ha ocurrido y que los cuadernos manuscritos por los que conocemos la historia del inexistente Lucas los ha escrito Claus, como se desvela al inicio de La tercera mentira, desde la cárcel:

—Lo que escribo no tiene importancia.
Ella insiste:
—Lo que quisiera saber es si escribe cosas que han ocurrido de verdad o cosas inventadas.
Le contesto que trato de escribir cosas que han ocurrido de verdad pero que, en un momento dado, la historia se hace insoportable por su misma verdad y entonces me veo obligado a modificarla. Le digo que intento contar mi historia pero no puedo, no tengo valor, me hace mucho daño. Entonces lo embellezco todo y describo las cosas no como sucedieron sino como yo querría que hubieran sucedido.
Ella dice:
—Sí. Hay vidas que son más tristes que el más triste de todos los libros.
Yo digo:
—Exactamente. Por muy triste que sea un libro, nunca puede ser tan triste como la vida.

Hemos vuelto a la narración autobiográfica en primera persona, lo cual nos sumerge en un nuevo contexto narrativo con una nueva historia de Claus totalmente distinta a la narrada hasta ahora.

El agente dice:
—Sí, eso quería decirle. Si sigue contando historias sobre su hermano, se figurarán que está loco.
— ¿Usted también lo cree?
Mueve la cabeza.
—No, lo que yo creo es que confunde la realidad con la literatura. Con su literatura. También creo que ahora debe volver a su país, reflexionar un tiempo y volver aquí después. Definitivamente, tal vez. Es lo que le deseo, para su bien y para el mío.

A partir del momento en que es liberado de prisión (al menos narrativamente) Claus, como narrador, se convierte en un nuevo narrador, Klaus, que recibe una llamada telefónica de su hermano desaparecido Lucas. Hay que dejar claro que posiblemente este Lucas no tiene nada que ver con el Lucas objeto de la narración de La prueba, una invención de Claus y que este nuevo Klaus, puede ser también invención de Claus. De hecho la historia termina cuando a Klaus le entregan una carta de Claus que viene firmada por Lucas. El lector no puede concluir nada. No es necesario que concluya nada, simplemente debe dejarse llevar por la demoledora narración de Kristof. De ahí la dificultad que mencionaba al principio. Nada que se diga puede suplir la intensidad de la experiencia lectora y eso define lo que es una obra maestra.
Nos encontramos en una continua inmersión de la narración dentro de la narración. La voz común a todos los giros es la de la propia Kristof y su mensaje es el de la soledad del desarraigo y la insignificancia de la literatura. De hecho lo que la trilogía Claus y Lucas demuestra es la inutilidad de todo intento de embellecer la realidad a través de la literatura. La realidad nos agobia y nos oprime y la narrativa, como parte de esa realidad, acaba mancillada por la suciedad con que la realidad lo impregna todo.
El handicap que arrastra la trilogía es su magistral primera parte. El gran cuaderno, por sí solo, debería formar parte de ese canon (siempre subjetivo) de obras imprescindibles de la literatura. La trilogía también merece formar parte de ese canon, pero entiendo que existan lectores a los que las sucesivas negaciones de todo lo narrado les pueda causar perplejidad. La intensidad de lo que se nos cuenta en El gran cuaderno y la forma en que se hace, alcanza cotas literarias difíciles de superar. Demostrar, con las sucesivas novelas, que El gran cuaderno es una impostura, un artificio narrativo sin fundamento real (en su contexto narrativo) puede provocar el rechazo de las otras dos novelas, sin que podamos apreciar entonces el complejo y desesperanzador juego en el que nos ha introducido Agota Kristof.
Porque podemos inventar nuestras vidas de mil formas distintas, pero “por muy triste que sea un libro, nunca puede ser tan triste como la vida”.
El caso es que Agota Kristof lo consiguió. Creó libros tan tristes como la vida. Después dejó de escribir.

Todos los fragmentos pertenecen a Claus y Lucas de El Aleph Editores, traducción de Ana Herrera Ferrer (El gran cuaderno y La prueba) y Roser Berdagué Costa (La tercera mentira).

diumenge, 29 de març de 2020

sylvia plath, morosa



Sylvia Plath. Diarios completos. Traducció d'Elisenda Julibert. Alba, 2016.

 [Gentilesa de Ferran @malviure, bibliotecari errant, ara confinat, com tothom]

dissabte, 28 de març de 2020

la síndrome de trigorin


Nick Cave
Kurt Cobain
Albert Einstein
Frida Kahlo
Marilyn Monroe
David Foster Wallace

*  *  
...me pregunto si no estaré comenzando a experimentar el síndrome de Trigorin, el escritor que aparece en La gaviota, de Chejov. Trigorin se sentía obligado a tomar notas de modo compulsivo. «Veo una nube en forma de piano», le cuenta a Nina, «e inmediatamente pienso que eso quedaría bien en una escena futura. Huelo un heliotropo y apunto: ‘Olor penetrante, color de viudedad, mencionar al describir una noche de verano o adjudicárselo al personaje de una viuda».
Pues así andamos: tomo notas a todas horas, que a veces triplican la extensión de lo que he de escribir. Tengo un cuaderno en la mesilla de noche y debería tener otro en la ducha, porque muchas ideas llegan bajo el agua, eso está estudiado. Tengo tacos de papel por toda la casa y post-it pegados en los lugares más inverosímiles. Tomo notas (otro cuaderno) en la oscuridad de un teatro o de la alcoba (para no despertar a mi mujer). Tomo notas en una esquina: intento sentirme como un personaje de Modiano, pero siempre parece que estoy poniendo una multa. Tomo notas para este artículo y el de la semana próxima, y para novelas y cuentos que a lo mejor no escribiré, o que cuando los escriba difícilmente sabré que nacieron de una nota olvidada. No tomo notas para recordar que he de tomar notas porque eso no puedo olvidarlo.
Marcos Ordoñez. «El síndrome de Trigorin». El País. 10|gener|2013.

divendres, 27 de març de 2020

el tema del doble


PERE GUIXÀ
La trilogia de Claus i Lucas, d’Agota Kristof: el tema del doble
Blog de la Biblioteca Les Corts-Miquel Llongueras
2|2|2009

La teoria de la literatura defineix el tema del doble (rastrejat des de finals del segle XVIII en endavant) com algun tipus de dualitat o binomi que sorgeix de la unitat psicològica, moral o d’identitat d’un personatge determinat. E.A.Poe, al seu relat William Wilson, va tractar-lo com la dissociació entre el que ens diu el nostre raciocini i les pulsions íntimes i abismals. R.L. Stevenson, a L’estrany cas del Dr.Jeckyll i Mr.Hyde, com la lluita interior, gairebé maniquea, entre el bé i el mal. A El doble, Dostoievski insistia en aquesta dualitat moral d’opòsits insinuant la responsabilitat d’alguns sistemes polítics, els quals activen actituds allunyades d’una identitat unívoca i humana. L’alemany Adalbert Von Chamisso, a La meravellosa història de Peter Schlemmihl, singularitzava la pèrdua de l’ombra (en la dualitat cos-ànima) com a símbol recurrent en el tema del doble, com ho són també molt sovint la presència de miralls. Al segle XX, d’altres autors s’han sentit atrets pel tema, com ara Jorge Luis Borges (El otro) i Julio Cortázar (Lejana), Pere Calders (Nosaltres dos) i Javier Marías (Gualta), unes interpretacions que en el millor dels casos sempre atenen a les evolucions de la psicologia, la filosofia i la societat de cada moment històric, a fi i efecte de reimpulsar el gènere.
Així  passa a la Trilogia de Claus i Lucas (1986, 1988 i 1991). L’hongaresa Agota Kristof aporta al tema una expressivitat històrica i política. Seria imprudent afirmar que, en qualsevol text literari, l’aparició d’uns germans bessons ja ens aboqui al motiu de què parlem. I més encara quan la naturalesa del text  de l’autora hongaresa, el continu joc de miralls entre ficció i realitat, entre vida i escriptura, ens acaba fent dubtar que els germans bessons realment ho siguin, és a dir, que només Claus o Lucas existeix i l’Altre viu com una projecció psicològica o literària. Val a dir que, a mesura que avancem en la lectura, el llibre expressa tanta riquesa d’interpretacions que fins acaba portant-nos a una regió de descodificació polisèmica, gairebé arbitrària.
El tema del doble, a l’obra de Kristof, actua de forma contrària a l’habitual. Dues unitats (Claus i Lucas) acaben formant un mateix cos identitari, el pluralisme del jo cristal·litza en un únic individu que, com a forma de supervivència (i aquí cal assenyalar l’escriptura lacònica, glacial i descarnada de Kristof com un brillantíssim tret d’estil, que aplega forma i tema), s’emmiralla o s’allunya d’ell mateix per sortir de les malvestats i la degradació moral que viu durant els anys de la guerra.
Finalment, però, el desdoblament d’aquest únic personatge el retrobem en la clau de volta històrica; més concretament: en la divisió en què va quedar Europa un cop va acabar la Segona Guerra Mundial. D’una banda, el bloc comunista i pro-soviètic; de l’altra, l’occident d’Europa, de filiació capitalista. El final de la primera part de la trilogia (El gran quadern) ens dóna un indici d’aquesta interpretació, la qual l’autora no farà sinó desenvolupar, brindant-nos pistes que converteixen el temps històric en un teló d’acer difuminat, a La prova i La tercera mentida. Amb un estil fred i desapassionat, després de l’esclat d’una bomba quan els bessons tractaven de passar a l’altra banda de la frontera el seu pare, gairebé com si s’esdevingués un equívoc, el narrador diu: “Un de nosaltres se’n va a l’altre país. El que es queda torna a casa de l’àvia.”

dijous, 26 de març de 2020

posar fil a l'agulla


Abans d'ahir, dimarts 24 de març i en ple confinament, Miquel Adam (@SubalQuinina), editor d'Ara Llibres i Amsterdam (que és com dir l'editor de Claus i Lucas), va fer un fil a Tuiter. M'ha faltat temps per reproduir-lo aquí. Com anell al dit, escoltin.
Bon dia! Des de #somcasa i #equipconfinat us proposem un viatge a l'interior del laberint diabòlic anomenat «Claus i Lucas», inventat per Agota Kristof i que Sergi Pàmies va traduir al català.
|
Kristof va ser una autora tardana. Va veure publicada la seva primera obra l'any 1986, quan tenia 51 anys. Per tant, jove escriptor/a: no t'obsessionis, tens tot el temps del món. Escriu, reescriu, esborra, torna a començar, equivoca't de nou.
|
L'any 1986 Kristof vivia a Suïssa, a Neuchâtel (a menys de 100 km de la Rodoreda, com bé va apuntar la Gemma Medina, autora d'aquesta ressenya: Totes les vides que hem viscut). Us imagineu la Rodoreda i la Kristof fent sorollets amb la cullereta del té? Dues de les més grans!
|
AUTORA: Exilada, l'any 1986 treballava de sol a sol en una fàbrica de rellotges. El ritme de les màquines l'ajuda amb a fixar el ritme de la seva poesia. No domina massa el francès.
ROTLLET EDITORIAL: Envia la seva primera obra LE GRAND CAHIER, a 3 editorials de França.
|
Un dia el Sergi Pàmies em va explicar que va telefonar la Kristof per resoldre dubtes de traducció, i que la senyora, que no era esquerpa però sí molt tímida, li va explicar que abans d'anar a la fàbrica aprenia un grapat de paraules en francès i que a la fàbrica, en el brogit de la maquinària, les repassava i memoritzava. Quan en va tenir 500 d'apreses, va dir-se:
—Ara ja puc començar a escriure en francès.
I va escriure LE GRAND CAHIER, o sigui, la primera novel·la de la trilogia CLAUS I LUCAS.
|
O sigui, va escriure una OBRA MESTRA amb tan sols 500 paraules.
|
ROTLLET EDITORIAL: Gallimart i Grasset rebutgen educadament l'obra. Massa bèstia, senyora. En canvi, Gilles Carpentier, d'Éditions du Seuil, es llegeix el manuscrit, al·lucina, parla amb els seus jefes i pam: publica l'obra. Va morir l'any 2016, aquest editor. Massa jove.
|
Al principi, «El gran quadern» no era la primera obra de cap trilogia. De fet, ni aquesta, ni «La prova» ni «La tercera mentida» eren cap part de res. Em sembla que va ser el seu editor, que va veure que es podien presentar com una trilogia.
|
A la Kristof li va semblar bé, perquè, al capdavall, no es tractava de la seva vida, però ficcionada? Formaven part d'una unitat. Però no li van posar cap nom, a la trilogia, així que cada editor es va buscar la vida i va batejar la trilogia com li va semblar:
Nosaltres ens vam tornar bojos, per trobar una coberta, ho confesso. Finalment, vam trobar una foto que explica més del que sembla. 2 nens fugint del lector, perdent-se en un carreró que sembla un passadís de laberint, absoluta simetria, separats per una línia al terra (frontera)
|
En resum, què ens interessa saber? Que Claus i Lucas la conformen tres novel·les: El gran quadern (1986), La prova (1988) i La tercera mentida (1991). M'agrada recalcar els anys en que van ser escrites: anys interessants de la història d'Europa...
|
La més original d'elles, la que agrada a absolutament tothom és «El gran quadern», i la veritat és que està plena de troballes formals i solucions intel·ligentíssimes, tenint en compte que la seva autora no dominava del tot la seva llengua literària.
|
«El gran quadern» està escrit per una parella de bessons idèntics, dos marrecs evacuats de la ciutat i confiats a la tutela de la seva àvia, una dona cruel. Estem al final d'una guerra sense nom, en una ciutat sense nom, amb dos nanos sense nom.
|
Frase curta, seca (solució brillant, si no domines la llengua, no embolicar-te). Cada capítol (molt curts: la seva autora treballa de sol a sol a la fabrica) explica alguna lliçó de l'art de sobreviure que els marrecs s'imposen. Algunes de les lliçons són devastadores.
|
(A França, els nens tenien quaderns de diferents mides per a les seves lliçons. El "gran quadern" era per les lliçons més importants.)
|
Una de les coses que més m'impressionen de «Claus i Lucas» és la gran quantitat de pistes que va deixant l'autora aquí i allà, com un mag que ens ensenya les mans per demostrar que no hi ha truc.
|
Sembla transparent, generosa. Ens ensenya el motor de l'artefacte com qui no vol la cosa. Fixeu-vos en el capítol "Els nostres estudis". Els bessons posen per escrit les directrius bàsiques del seu estil literari, que és el de Kristof.
|
Però en realitat sí que hi ha truc, és clar. I el lector/a curiós, estupefacte davant del que acaba de llegir —de les coses més brutals que haurà llegit, amb un dels finals més brutals que s'han escrit—, prenent per fiables uns narradors que no ho són, està preparat pel laberint.
|
Perquè en «La prova» i «La tercera mentida», les certeses de «El gran quadern» salten pels aires. Entres en un terreny ple d'ecos, reflexos deformats de coses que ja has llegit, déjà vus... una bogeria fascinant, escoltin.
|
no sé, això s'està fent molt llarg, oi? Quan començo a parlar de «Claus i Lucas» no puc parar, però aquest mitjà és horrorós per fer-ho. No he parlat del context històric de les tres novel·les, i com aquest context es reflexa en l'estil de les obres.
|
No he parlat de la complicadíssima relació que hi ha entre aquestes obres i la biografia de l'autora.
|
No he mencionat que «Claus i Lucas» és el súmmum de l'autoficció i de la meta-auto-ficció i la metaliteratura.
|
Ni tan sols he parlat de les FRONTERES, que són un dels principals protagonistes del llibre.
|
Només voldria dir que el laberint que va dissenyar la Kristof no té solució. Que no té sortida. La sortida és el buit, el no res, és Kristof somrient burleta. La soluciò del laberint és el laberint mateix.
|
I jo què sé. Em quedo aquí fent guàrdia per si algú vol comentar la jugada o fer alguna pregunta que jo pugui respondre, d'acord?
|
Si voleu que parli d'alguna aspecte en concret del llibre, estic a la vostra disposició! (Me'n moro de ganes!)
|