de l'holocaust a miami

DAVID CASTILLO
De l'Holocaust a Miami
Avui
4|3|2010

Hi ha moments en què, enmig de la saturació de novetats de qualitat quan s'acosta Sant Jordi, el lector redescobreix un tresor. És el cas d'El xal, de Cynthia Ozick, una de les grans narradores nord-americanes actuals, que restava inèdita en català. El xal és una obra breu, no arriba a les cent pàgines, però de lectura exigent i, alhora, lleugera. En poc més de dues hores i mitja quedes fascinat per la capacitat de l'escriptora per introduir-nos en un món que va endavant i endarrere mentre els personatges suren a la deriva del present. L'estructura és senzilla. Un primer conte breu, El xal, que serveix d'introducció per a una nouvelle, Rosa. El primer descriu un episodi en la joventut de la protagonista, que, acompanyada de la seva filla i la seva neboda, passa una misèria absoluta en un camp de concentració nazi a Polònia. Amb un estil poètic i apocalíptic se'ns narren els patiments de Rosa, Magda i Stella. En la segona part, trenta anys després, Rosa Lublin, una dona gran dedicada al negoci de la quincalla, abandona Nova York per instal·lar-se a Miami, en un hotel de mala mort. Escriu cartes en anglès a la seva neboda, que ha oblidat el polonès, i evocacions de la seva filla Magda en "un excel·lent polonès literari". Amb aquest punt de partida, Ozick desplega un impressionant artefacte literari amb el seu estil nerviós, de frase curta i intensitat lírica. Cada pàgina conté una sorpresa, amb el rerefons del trauma del camp.

El xal és una obra mestra que s'inscriu, si ens permetem les etiquetes, dins la gran tradició de la narrativa jueva nord-americana, des d'Isaac B. Singer, Malamud i Bellow fins als Roth, Vonnegut, Mailer, Heller, doctorow, Shaw, Elkin, Bruce J. Friedman i Schulberg, per esmentar només els que ja es poden considerar clàssics. Vaig conèixer Cynthia Ozick gràcies a les traduccions de Montesinos Editor, l'editorial de les revistes Quimera i El Viejo Topo, que va publicar el recull de relats Levitación i la novel·la El mesías de Estocolmo als anys vuitanta. Tots dos llibres, com El xal, són magistrals. En els contes pot plantejar-nos situacions quotidianes i barrejar-les amb Freud, Déu i el golem. Els records de la vella Europa, el subconscient col·lectiu i la por de l'infern en vida apareixen en els fragments que poden evocar Praga, Varsòvia o la realitat de Nova York. El mesías de Estocolmo és un homenatge al geni Bruno Schultz, assassinat al gueto de Varsòvia d'un tret al clatell per un oficial de la Gestapo, irritat perquè a un altre oficial alemany li havien agradat els dibuixos de Schultz.

La facilitat per introduir històries del passat dins la realitat amb la naturalitat d'un record familiar és una de les bases del talent d'Ozick. El crític Harold Bloom va destacar que "a El xal, la meravellosa unió entre història i la novel·la produeix un efecte intensament commovedor". En una entrevista fa més de vint anys, Ozick parlava de la sincronia entre passat i present d'una manera esclaridora —"és difícil que algú arribi a ser un gran escriptor si no és conscient de ser només un instant d'un grandiós flux humà"— per oposar-se als jovenets que irrompien als vuitanta amb manifestos i literatura narcisista i efímera. Els dos relats que componen El xal van ser publicats el 1980 i el 1983 per la revista New Yorker. Tots dos van guanyar el prestigiós premi O'Henry, guardó que Ozick ha obtingut en tres ocasions, per davant de John Updike, John Cheever i Raymond Carver, que el van aconseguir en dues. Esperem que els nostres editors ens ofereixin més llibres d'aquesta autora, un dels cims de la literatura americana contemporània.

una setmana després de sant jordi

LAURA SERRA
Una setmana després de Sant Jordi: "Tornem tants llibres com els que vam vendre"
Ara
1|5|2026

M’imaginava que les llibreries després de Sant Jordi serien un oasi de pau i literatura i em trobo que són una voràgine de caixes i albarans. "Per nosaltres, Sant Jordi s’acaba al juny", em diu Xevi Cortacans, propietari de la Muntanya de Llibres de Vic, un nom que aquests dies té un significat literal. La llibreria Sendak també té una pila de caixes a punt per retornar a les distribuïdores, amb els llibres invenuts de la diada. "Tornem tants llibres com els que vam vendre per Sant Jordi", afirma Èric del Arco, soci de la Documenta i president del Gremi de Llibreters. M'obre els excels. "Nosaltres vam vendre 3.251 llibres durant la setmana i n’hem tornat 3.200. Vam haver de comprar 6.400 llibres per vendre’n la meitat". Esclar que no només van despatxar novetats, sinó que principalment van vendre llibres del seu fons, que calcula que és de 13.000 exemplars. Dels tres mil llibres venuts, dos mil eren títols diferents. Només de 22 títols en van vendre més de deu exemplars, de manera que el 95% són títols que no apareixen als rànquings.

Unes xifres que a Sendak ratifiquen: "A la parada portàvem 25.000 euros en llibres, i en vam fer 10.000". Ells tampoc no s’identifiquen amb les llistes de més venuts. "I no em preocupa. Si només ofereixes el que la gent demana seràs la Casa del Libro i nosaltres tenim una altra aposta, hem d’anar a la contra. Som una llibreria combativa i la parada de Sant Jordi és coherent amb com som", explica Aitor Martos.

Per això els llibreters coincideixen en el fet que mai tenen la sensació d’equivocar-se per Sant Jordi, encara que a la Documenta s'acabés el Passeig de Gràcia de Roger Bastida i a Vic fessin curt d’El joc del silenci de l'osonenc Gil Pratsobrerroca. "Si se t’acaba un llibre, en compren un altre", diu Del Arco. "I no hi sol haver cap sorpresa molt inesperada. Les editorials i les distribuïdores ja s’asseguren que t’arribin les seves grans apostes. En demanes 100 i te n’arriben 150", segons Cortacans. El 80% de les vendes de la Muntanya de Llibres també van ser de fons. Per això, paral·lelament a les devolucions, les botigues han de reomplir les lleixes i ho han de fer abans de tancar l’abril, quan encara poden obtenir el descompte de la campanya de Sant Jordi.

La roda que mai s'atura

A sobre, continuen arribant novetats de cara a la campanya d’estiu i també llançaments en castellà pensant en la Feria del Libro de Madrid de finals de maig. "El món editorial és una roda: constantment entren i surten llibres. El llibre d’avui es paga amb la venda d’ahir. Per això s’edita molt i ningú està disposat a abaixar el ritme, perquè has d’ocupar la taula de novetats. Quan m’envien currículums els hi dic als aspirants a llibreters: espero que t’agradi obrir i tancar caixes!", diu, amb ironia, Cortacans. Una novetat empeny la següent: a la Documenta, si un llibre no es mou de la taula en un mes, va fora. "No pots tenir milers d’euros immobilitzats a les parets. En tres mesos hauríem tancat", afirma Cortacans. Per això les comandes són quirúrgiques.

A més de reposicions i devolucions, a la Llibreria Sendak aprofiten Sant Jordi per "fer neteja dels prestatges" i per tornar els títols de fons que fa un any o més que no s’han mogut, explica Martos. "Tothom es pensa que ens fem d’or el dia de Sant Jordi i és pervers, perquè és un sector molt estacional i sé que els següents mesos vendré molt menys, fins a l’agost, que estaré amb números vermells i tiraré de pòlisses de crèdit. Per això les devolucions són tan importants, per rebaixar les factures i evitar tensions de tresoreria", diu el llibreter. Els dies de Sant Jordi, Sendak va passar de 4 treballadors a 14, que van acabar exhaustos, com van postejar en una foto a Instagram. Una setmana després s’han recuperat de "l’estat catatònic", la llibreria em sembla de nou un paradís de colors preciós i endreçat, i confirmo que a les llibreries hi entren clients que continuen llegint.

biblioteques per a tothom

 

Babelia | El País. 2|5|2026

un llibre a l'any

JUAN TALLÓN
Un llibre a l'any
Abril
25|4|2026

Em pregunto si publicar un llibre a l'any és massa. ¿Això qui ho dictamina? Potser la resposta depèn de la mena de llibre o d'autor, de les exigències que es marqui, d'en què faci servir el temps que no escriu, de les necessitats editorials, de l'acceptació dels seus lectors...No hi ha gaires escriptors que publiquin a aquest ritme, és cert. Aquells que ho aconsegueixen traslladen la idea que ho fan gairebé sense suar, com si es limitessin a posar-se còmodes i mirar com les mans carreguen amb la feina bruta. Ni tan sols semblen despentinats a l'acabar.

En un festival de Girona, fa uns anys, li vaig sentir explicar a Amélie Nothomb que ella no només publica un llibre per any, sinó que també en guardava 20 d'inèdits en un calaix, o en diversos calaixos, esperant el seu torn. Més ràpid que Nothomb avançava Georges Simenon, que no acostumava a trigar més d'11 dies a escriure les seves novel·les. La seva immersió en l'escriptura era tal, que el seu cos no aguantava més enllà d'aquell temps, al cap del qual el llibre havia d'estar acabat. En certa ocasió, Alfred Hitchcock li va trucar per telèfon, i li van respondre que el senyor Simenon no podia posar-s'hi perquè acabava de començar una novel·la. El cineasta, que coneixia la inclinació al tancament del novel·lista, però també el poc marge que li portava acabar una novel·la, va respondre: «Bé, espero».

A l'altre costat hi hauria els escriptors lents, que es prenen dos, cinc, fins i tot deu anys per acabar la seva obra. N'hi ha. Tampoc és del tot clar si això és lentitud. «Jo escric dues frases per setmana», deia l'escriptor egipci Albert Cossery. El resultat va ser un llibre cada 10 anys. En canvi, dedicava dues hores diàries a preparar-se, ja que tampoc era dels que escrivien en sabatilles i bata. Elegis vestit, mocador, enllustrava les sabates, es pentinava amb cura. Després de tots aquests prolegòmens, redactava unes quantes paraules, donava el dia de feina per amortitzat i se n'anava al carrer.

Suposo que la literatura no és l'única qüestió important que es porten entre mans aquests autors, i per això tarden, ocupats com estan a viure. En la tercera temporada de The Wire, el detectiu Lester Freamon explicava a Jimmy McNulty, d'homicidis, que la feina no el salvaria. Tots els casos s'acabaven quan li posaven les manilles al culpable. «Necessites alguna més fora de l'oficina. Necessites una vida. És el que hi ha mentre esperes moments que mai arriben», li feia veure.

Unes quantes vegades, 10 anys és el temps mínim per escriure certes obres. El 1770, quan Immanuel Kant va ser nomenat professor de Lògica i Metafísica a la Universitat de Königsberg, va escriure la seva disertació inaugural, i a aquest text el va succeir una dècada d'absència, en què va estar buscant solucions. Es va aïllar del món, va bussejar en el temps i el 1781 va retornar amb la Crítica de la raó pura, ni més ni menys.

En la lògica del mercat, a la qual la literatura avui és menys aliena que mai, un llibre a l'any, o un cada dos, cinc o vint, fins i tot un en tota la vida, serà molt o poc en funció de qui triïs perquè el jutgi. Hi ha escriptors que ens han deixat un únic llibre, i ha resultat suficient, fins i tot inesgotable. ¿És poca cosa? Queda el dubte. Recordo el Francisco Umbral de 1977, quan va publicar La noche que llegué al café Gijón, Teoría de Lola, Diccionario para pobres, Tratado de perversiones, La prosa y otras cosas, Las Jais i El hijo de Greta Garbo. ¿Molt? A veure...

Després hi ha els escriptors en els quals es confon lentitud i rapidesa. César Aira, per exemple. Completa una «pagineta» al dia, com diu ell. Bastant poc. Però com que no falla mai, i l'any té 365 dies, i les seves novel·les són breus, alguns anys publica fins a cinc o sis llibres. És a dir, molt i poc alhora.

mestratge literari

ISABEL NÚÑEZ
La maestría literaria
Culturas | la Vanguardia
7|4|2010

Este libro magnífico, auténtica joya que yo quise traducir, se compone de dos relatos, El xal y Rosa. El primero, breve, arranca con la frase "Stella frío, frío, el frío del infierno" y muestra a Rosa, joven polaca esquelética en un campo de concentración, con una criatura hambrienta buscando sus pechos secos, oculta bajo un chal protector, y una niña, su sobrina Stella, celosa de la pequeña y que en la fantasía de Rosa se convierte en caníbal y la devora. y las voces fantasmas junto a las rejas electrificadas. Cuando Stella le quita el chal a la pequeña, esta escapa del barracón y llora perdida, y un soldado llega antes que su aterrada madre.

El tono de esta escritura ardiente y despiadada, con un ritmo musical y onírico, tiene resonancias del Quanta, quanta guerra, no sólo por la traducción, excelente, de Dolors Udina, sino porque compone un paisaje delirante del horro con los ojos de la adolescencia, en una poética llena de gracia y una feroz sensualidad que no se olvida.

El segundo cuento, con distinta fiereza y humor negro enterrado, muestra a Rosa en Florida, treinta años después, con su loca lucidez, la mirada acusadora contra el mundo, que sólo quiere soñar sola: maldice la desmemoria de su sobrina Stella y recupera el chal que le permite, por transposición traumática, resucitar a su hija perdida, hacerla volar y brillar con sus vestidos y escribirle cartas en polaco, restituir ante ella la magnífica Varsovia, el padre que se sabía la Eneida de memoria, la madre delicada ante la que todos se inclinaban, "la vida de antes". Dice Rosa que ellos tienen tres vidas, "la de antes" era su vida de verdad, allí donde nacieron, "la de después" es ahora, en un país que no recuerda ni comprende, donde no tienen identidad y el acento polaco surge como humo cuando hablan, "la de durante" es Hitler. "Antes es un sueño. Después es una broma. Sólo queda el durante. Y decir vida es mentir."

Cynthia Ozick (Nueva York, 1928), autora prolífica y sólida, en la tradición literaria judío-americana, con novelas como Los últimos testigos y cuentos como los de Levitación, superó a Carver, Updike y Cheever ganando tres veces el O'Henry. Es una suerte que se haya publicado y que Viena haya elegido a una traductora experta y sensible para la versión catalana.

literatura

 

Eider Rodríguez. Tot era el mateix forat. Periscopi, 2026.

[Font: Gemma Busquets Ros‬ ‪@gemmabusquetsros.bsky.social‬]

la biblioteca

GEMMA BUSQUETS ROS
La biblioteca
El PuntAvui
12|4|2026

Encara hi ha la placa d’un daurat gastat amb el logotip de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis en aquella porta lateral, que sembla pensada per al servei d’una finca aristocràtica, com si per accedir al món de meravelles s’hagués de passar d’amagatotis, amb contrasenya o amb invitació. Amagada, resta secreta al costat de l’entrada principal, sota l’arcada, de l’oficina de La Caixa a la plaça Major de Banyoles. Aquell accés, ara clandestí, conduïa fins a una sala que el meu record menut recrea immensa, amb unes escales que separaven dues estances amb moltes prestatgeries carregades de llibres voluminosos, enciclopèdics, i amb la bibliotecària Roser Juncà, de mirada severa, instant el silenci i censurant les rialles, com si fóssim escrivents medievals copiant còdexs de pergamins delicats en una abadia benedictina lúgubre, i no escolars ajornant els deures dels estudis captivats pels cants de sirena que venien de les pàgines dels Tintín, Astèrix i Lucky Luke. Inaugurada el 13 de juny del 1933, la biblioteca de Banyoles formava part d’aquell ideari de la Mancomunitat segons el qual, “a Catalunya, ni un sol poble sense escola, biblioteca, carretera ni telèfon”. L’ordre de les prioritats és també una declaració política. Primer, l’educació. Sembla un recordatori innecessari, però no ho és quan els encarregats de mantenir els fonaments amb una solidesa granítica són els primers a deixar que s’esquerdin i, en comptes d’aturar l’excavadora, li donen via lliure.

una mestra del matís

NORA CATELLI
Una maestra del matíz
Babelia | El País
1|8|2016

En 1966 Cynthia Ozick (Nueva York, 1928) publicó su primera novela, Trust. Sus cuentos, desde 1971, integran cualquier repertorio de la maestría de la literatura norteamericana. Los expatriados, inmigrantes, obsesivos lectores, rabinos enloquecidos, teólogos aficionados y pícaros desesperados de Ozick recuerdan a los personajes que Isaac Bashevis Singer convirtió en miembros reconocibles del mundo nuevo, de esa América, del Norte y del Sur, meta sin retorno para los judíos centroeuropeos a partir de los pogromos de finales del siglo XIX.

La producción de Ozick era, hasta los ochenta, irreprochable. Entonces sucedió algo extraordinario. En 1980 apareció en The New Yorker un cuento de tres páginas, El chal, seguido en 1983 de su continuación, Rosa. En 1989 Ozick los publicó en libro; en 1992 Daniela Stein lo tradujo para la editorial Montesinos de Barcelona. Lo extraordinario es que, en menos de cien páginas, El chal, magistral e inquietantemente, contiene la Shoah: la industria de la muerte, la animalización, el odio, la destitución absoluta de toda subjetividad. Expone algo del orden de la memoria que, en general, se vela. Porque cuando desaparece el victimario —el aparato nazi y los ejecutores del aparato han sido históricamente derrotados y eliminados— la víctima tiene que absorber al victimario. Las formas de esa adopción indeseada del otro —formas letales, sádicas, convulsivas, repelentes— son las que nos hace visibles El chal: el odio circula entre las víctimas como la única pasión que los mantiene vivos; es parte constitutiva de la memoria. No es casual que la canibalización aparezca como fantasía recurrente en las dos partes de El chal. Leer a Ozick exige al lector reverencia, aceptación de que el conocimiento de la Shoah cercena las posibilidades emocionales de la identificación, en las que abunda la cultura de masas dedicada a conmover y hacernos llorar confortablemente...

 

biblioteca portàtil

es publiquen massa llibres?

RICARD CHULIÀ

Es publiquen massa llibres?
VilaWeb
20|4|2026

 

S’acosta Sant Jordi –amb perdó– i ja se sent la lletania: es publiquen massa llibres. Tenint en compte que, ara fa un any, amb David Vila, Òscar Peris i Pau Alabajos, vàrem posar en marxa Rebel Edicions, seria molt hipòcrita que jo digués que estic d’acord amb aquesta jeremiada. No és el cas. Ara, des que tinc memòria, sempre he sentit la mateixa màxima: es publiquen massa llibres. I he de dir que sempre m’ha alçat una malícia profunda, quasi visceral o vital. Així doncs, encara que també podria dir que aquesta malícia és més aïna inconfessable, enguany he sentit la necessitat de dir-hi la meua. 

Posem mans en farina: es publiquen massa llibres? A casa, tot i que ni el pare ni la mare havien anat a la universitat, perquè, ben prompte, s’havien hagut de posar a treballar –una història generacional ben habitual i normal–, sempre hi ha hagut llibres a les lleixes. I sempre hi ha hagut una valoració general i una presència habitual de la cultura com a font de plaer: la literatura, la música, el cinema… Des de la humilitat d’un entorn de classe treballadora, és clar, però en el qual les converses a la taula es convertien fàcilment en discussions sobre política. El pare, per exemple, sempre portava el diari a casa –El País, marca també generacional de l’aprenentatge progressista en una societat tan subsidiària com la valenciana– i, si l’acompanyava a comprar-lo al quiosc, de tant en tant també podia caure algun llibre d’aventures o de ciència-ficció que vingués amb la premsa. D’una altra banda, la biblioteca era davant la botiga familiar, primer, i davant de casa, després; literalment i metafòrica.

Tota aquesta cultura era, òbviament, en castellà. De valencià, ben poqueta cosa. A més del diccionari Ferrer Pastor i la flexió verbal de Valor, també algun llibre de Ferran Torrent, això sí; i, encara que parega poca cosa, retrospectivament he estat conscient de la importància d’un referent com aquest per a identificar i prendre consciència que també era possible gaudir de la lectura en la llengua pròpia. El valencià era llengua familiar i d’escola, però la diglòssia era inevitable –mos pares ja eren prou avançats per a l’època i el seu context amb la consciència clara de voler l’ensenyament en valencià, si ho mirem amb perspectiva. La cultura, fins a arribar a la universitat, era en castellà. Totes les lectures importants i també els tímids assaigs d’escriptura pròpia eren, és clar, en castellà. 

Ara, a la universitat, amb un procés ràpid i radical, tenint en compte les circumstàncies vitals, vaig trencar la diglòssia. El valencià es va convertir en la meua llengua en tots els àmbits. En tots. I, així mateix, vaig assumir el compromís ideològic de fer tot el que individualment pogués fer per normalitzar-lo. Si el valencià no era una llengua socialment normalitzada, almenys ho havia de ser personalment. Això volia dir, per exemple, que vaig canviar també radicalment de llengua de lectura (i d’escriptura!). A partir d’aquell moment, la tria de la llengua de lectura seria una decisió plenament conscient. I em vaig imposar unes quantes normes perquè el meu hàbit lector fos tan normal com fos possible. És a dir, volia llegir com si la meua llengua no fos una llengua postergada i perseguida. Descolonitzar la meua biblioteca personal. Com llegiria un castellà, vaja. 

No cal explicar massa la dificultat que implicava complir estrictament les normes autoimposades. Només en faré cinc cèntims, de què implicava aquesta idea sobre que es publiquen massa llibres. És a dir, més enllà de tota la cosmovisió personal que em vaig construir, la norma que ací importa és la que deia que, si un títol havia estat traduït al català, l’havia de llegir en la meua llengua i no en castellà. Un canvi radical i… radicalment impossible de complir. Per exemple, agafem un autor que em va picar la curiositat en aquell moment: John Dos Passos. A casa, hi havia Manhattan Transfer. En castellà, és clar. I no era massa complicat trobar-ne més títols, en llibreries o biblioteques valencianes. Però, si ni els estudiants de filologia catalana, que se suposa que han de viure de la llengua, no lligen els llibres en català, qui ho ha de fer? Quin futur podem esperar?

A la llibreria 3i4 (de fa uns anys, Fan Set), de Dos Passos, hi vaig trobar El paral·lel 42, dins la col·lecció de les Millors Obres de la Literatura Universal d’Edicions 62. I, regirant en la base de dades de l’ISBN espanyol (començava a generalitzar-se internet), vaig descobrir que els altres títols de la trilogia USA –i també Manhattan Transfer– havien estat traduïts al català. Òbviament, mon pare no entenia per què comprava de tant en tant llibres repetits: si el tenim a casa en castellà! Però jo ho tenia clar: vaig sol·licitar un préstec interbibliotecari i vaig llegir aquests títols en català, amb traduccions de Manuel de Pedrolo. Una cosa tan fàcil com agafar un llibre de la lleixa es convertia quasi en una gimcana. No en parlem, ja, de les finances adolescents, perquè sempre he tingut una fixació fetitxista o col·leccionista per a posseir els llibres que llegia i per a regirar les llibreries. I gràcies que la traducció existia, que no som realment conscients del miracle que implica la nostra tradició literària! 

I quan no existia… També cal dir, però, que, amb el portuguès o l’italià, vaig començar a treballar la descolonització de la llengua internacional d’interposició: si un text no era traduït al català i no el dominava en la llengua original, no necessàriament calia llegir-ne la traducció castellana…

Arribem al final, ara sí: es publiquen massa llibres? Si fos espanyol, podria fins i tot respondre la pregunta afirmativament. Al remat, publicar el premi Planeta ja és publicar massa llibres. Però no es tracta d’això. En les coordenades, ací i ara, simplement proposar aquest debat és una frivolitat. De llibres en català, no se’n publicaran mai massa. Massa pocs, en tot cas. Cada llibre publicat en català és una eina de descolonització.

tal com érem

«És saludable descobrir, de tant en tant, que els records d'altres persones sovint resulten força diferents dels teus (no només pels fets, sinó també per com érem nosaltres mateixos aleshores). Fa uns anys, vaig intercanviar correspondència sobre un dels meus llibres amb una persona amb qui havia estudiat, però amb qui no havia mantingut el contacte i a qui tampoc recordava. L'intercanvi va desembocar en un acarnissat desacord, moment en el qual va decidir dir-me sense embuts el que pensava de mi...o, més exactament, el que recordava ara que havia pensat de mi quan estudiàvem plegats. «Jo et recordo», va escriure, «com un nano cridaner i empipador al passadís de batxillerat.» Això va ser una gran sorpresa per a mi, i vaig haver de riure, encara que fos una mica tristament. La meva memòria insistia (i encara ho fa) que jo era tímid, cohibit i formal, tot i que, molt en el fons, mogut. Però no podia negar el record d'aquest company d'estudis, i per tant, al capdavall, ho vaig reconsiderar i vaig canviar de parer sobre com devia ser jo (o, si més no, sobre com em podrien haver vist els altres) fa més de cinquanta anys.»

Julian Barnes. «Records». A: Canviant de parer. Traducció d'Alexandre Gombau i Arnau. Angle, 2025. P. 18.

 

les tres vides de rosa

IGNASI ARAGAY
Les tres vides de Rosa
Avui | Cultura
1|4|2010

En llegir, d'una revolada, la magnètica novel·la breu El xal, de Cynthia Ozick, traduïda de l'anglès per Dolors Udina per a Viena, d'entrada m'han vingut al cap dues imatges. L'una és òbvia: Linus, l'amic de Charlie Brown, amb el seu inseparable drapet. L'altra també ho és, d'òbvia, almenys per a mi. El meu fill Benet, que als seus 14 anys encara conserva un esquifit fil blau de llana, darrer vestigi de la manteta que va succionar amb devoció durant anys i que a voltes encara li fa companyia.

La Rosa Lublin, protagonista del relat, una jueva polonesa que va sobreviure a un camp de concentració, viu a Florida perduda en el record de la seva filla Magda i del xal que la protegia quan eren captives. Explica que té tres vides: "La vida d'abans, la vida de durant i la vida de després". La vida de després és el seu present d'inadaptada a Nord-amèrica, "una broma", diu. La d'abans, el somni de la infantesa feliç en una família culta i rica de Varsòvia, uns jueus no practicants, altius: el pare era director de banc i se sabia pràcticament de memòria la primera meitat de l'Eneida i la mare escrivia i publicava poesia en polonès. A casa tenien un miler de llibres. Pertanyien a l'ambient burgès exquisit i sensible centreeuropeu que van reivindica autors com Sándor Márai o Stefan Zweig.

Ara bé, el més important per a la Rosa Lublin és la vida de durant, el seu tràgic present sense fi. Però durant quan? Durant Hitler: "Només queda el durant. I dir-ne vida és una mentida". El xal la connecta amb aquell temps, amb una Magda eterna, a qui escriu lletres meravelloses i obsessives, intel·ligents i sensibles, en polonès: "Creu-me el que et dic, Magda, el teu pare i jo vam tenir una vida ben ordinària —per ordinària vull dir respectable, amable, cultivada—. Gent fiable de reputació refinada". "La maternitat —sempre ho he sabut— és una distracció profunda de la filosofia, i tota filosofia està arrelada en el sofriment pel pas del temps. Vull dir el fet de la maternitat, el fet fisiològic. Tenir el poder de crear un altre ésser humà, ser instrument d'un misteri així. Transmetre tot un sistema genètic. Jo no crec en Déu, però crec, com els catòlics, en el misteri".

El fil que teixeix les nostres vides és tan lleuger i real com un record. Un misteri.