diumenge, 1 d’octubre de 2023

dissabte, 30 de setembre de 2023

l'estil


El estilo es de unos pocos. Surge de una intimidad muy elevada y misteriosa con un material concreto. No se puede enseñar, se posee. Es un acontecimiento. Ocurre cuando el lenguaje, cualquier lenguaje, deja de ser una herramienta externa y se convierte en la prolongación de un cuerpo. Mano, no martillo. Respiración.


Alessandro Baricco. La vía de la narración. Traducció de Xavier González Rovira. Anagrama, 2023. (Nuevos cuadernos Anagrama; 59). P. 37.


divendres, 29 de setembre de 2023

els llibres de wallapop


ANA IRIS SIMÓN
Los libros de Wallapop
El País
26|8|2023

Comparto vida y hogar con un bibliófilo. Así dicho suena bonito y la verdad es que lo es, pero tiene sus cosas, como la dificultad que eso añade a las mudanzas. En la primera que hicimos juntos, me puso una condición: a la casa común solo nos llevaríamos 10 títulos cada uno. El resto se quedarían en la de nuestros padres hasta que tuviéramos una propia. Me imaginé entonces que estaba renunciando a acumular libros por un tiempo, pero simplemente estaba dejando espacio.
Porque a esa veintena inicial se le han ido sumando, casi cada semana, libros antiguos y nuevos, de tapa blanda y dura, ediciones refinadas y ejemplares intonsos. E incluso colecciones como la Gredos Clásica, que tenemos repetida porque la muchacha de la inmobiliaria nos dijo que iban a tirar una de un puso que habían vendido y ¿cómo íbamos a dejar que hicieran eso? Mucho mejor subir los casi cien ejemplares a pulso a un cuarto sin ascensor.
Nuestras últimas adquisiciones, sin embargo, no han sido donadas ni compradas en librerías. Ni siquiera en IberLibro, donde debemos tener la distinción vip, sino en Wallapop, una aplicación en la que se venden bicicletas estáticas que ya se utilizan solo como perchero, cunas portátiles que uno no ha usado jamás y, por lo visto, también libros.

Wallapop está siendo la madriguera de Alicia de mi pareja. Se mete, hace scroll y el tiempo se para. Allí encuentra tesoros que lleva años buscando a cinco euros o libros que no se han reeditado y son difíciles de conseguir. Cuando llega el pedido siempre le hago la misma pregunta: que para qué quiere tantos libros si no tiene tiempo de leer todos.

Ni siquiera es retórica, porque conozco la respuesta: algunos compran más libros de los que leerán para construir un yo al que aspiran: otros, porque cuando compran libros creen estar comprando tiempo para leer, y los mejores porque saben, simplemente, que hay lecturas que no pueden quedarse sin comprar. Pero detrás de todas ellas subyace una sola razón: compramos más libros de los que podemos leer porque queremos ser mejores.

Mientras barrunto esto, empezamos a abrir las cajas. Detrás de cada paquete de Wallapop no hay un obrero cobrando cuatro duros como en los que manda Amazon, sino un particular. Un particular que a veces tiene a bien enviarte tus nuevos libros con sus fotocopias del curso de alemán hechas bola a modo de acolchamiento, o envueltos en un trapo de cocina para que no se le doblen las esquinas, o cuidadosamente forrados en un almanaque de 2021 de la Carnicería Antón de Santander donde hay apuntadas un par de citas médicas.

Después los abres y resulta que alguno tiene subrayados y apuntes, y en otro descubres, porque de pronto deja de haber anotaciones, que se lo dejaron a la mitad. Algunos, los más desgarradores, tienen incluso dedicatoria. Casi siempre acabas planteándote quién lo vende, si su dueño o el nieto del que un día lo compró, si el ex despechado o el intelectual que está sin un duro. Así, los libros de Wallapop acaban teniendo no dos sino tres vidas: la que viven con su primer comprador, la que viven con el segundo, y la que quien los compró de segunda mano imagina que tuvieron antes de llegar a él.


dijous, 28 de setembre de 2023

la qüestió proteica en la literatura (II i final)

 

«La qüestió proteica en la literatura, la qüestió que Shakespeare va copsar i va permetre que tots els qui el seguim també la copséssim, és que la vida és així, la vida mateixa no és una cosa sinó moltes, no és singular sinó multiforme, no és constant sinó infinitament mutable. És una història de fantasmes i una història romàntica i una saga política i una saga familiar, és comèdia i alhora és tragèdia, no és realista, no en el sentit en què fan servir aquesta paraula els que emeten judicis sobre aquesta mena de coses, no realista en aquest sentit en absolut. La vida familiar tampoc és «realista». Tots fingim que ho és, inventant una de les ficcions dominants del que s'acaba anomenant «realitat», la ficció de la Vida Corrent. Tots fingim que aquestes Vides Corrents són les vides que tenim «realment», però en secret tots sabem la veritat, que és que, així que sortim per la porta principal de la família i la tanquem darrere nostre, la vida és el caos, no és Corrent de cap manera, és exagerada i operística i monstruosa i gairebé massa difícil de suportar; allà dins hi ha avis bojos, tietes malvades, germans corruptes i germanes nimfòmanes, hi ha joves que es neguen a menjar-se el dinar fastigós i en lloc d'això es retiren als arbres per quedar-s'hi durant la resta dels seus dies, com el personatge que dona títol a l'obra de Calvino El baró rampant; hi ha famílies de gegants rabelaisians, gegants que fan rots com Gargantua i Pantagruel, gegants que es tiren uns pets gegants, i hi ha nens de creixement retardat que xisclen mentre toquen timbals de llauna, com l'Oskar Matzerath de la gran novel·la de Grass, nens que trien quedar-se petits, empetitits per l'horror dels seus temps, i hi ha mares com l'Úrsula Iguarán, la matriarca de Cent anys de solitud, el centre assenyat d'un món forassenyat; hi ha morts inoportunes i accidents estrafolaris, hi ha gelosia i incest i amargors i rancúnies que duren tota la vida, s'infligeixen ferides de les quals no ens recuperem mai, tot i que quan és el nostre torn infligim ferides iguals a d'altres, i l'ambient és sorollós i inquisidor, allà dins de la Família, i de vegades ens n'escapem, travessem continents i oceans per fugir-ne, i aleshores, amb molt de compte, ens construïm una nova versió per a nosaltres mateixos, perquè el problema de mirar de fugir d'un mateix és que en la fugida t'emportes a tu mateix. Ah, i hi ha amor, afecte, suport i tendresa, també, sí, no me'n descuido pas, d'això. Les famílies també tenen aquestes coses, sí.

O sigui que això és el que m'agrada argüir quan estic assegut amb la camisa oberta en una taverna, vessant cervesa: m'agrada argüir que la realitat no és realista i, per tant, m'estimo més aquesta altra mena de literatura, el que es podria anomenar la tradició proteica, que és més realista que el realisme, perquè es correspon amb la manca de realisme del món.»


Salman Rushdie. Els llenguatges de la veritat. Assaigs 2003-2020. Traducció de Marc Barrobés. Empúries, 2023. P. 55-56.

 

dimecres, 27 de setembre de 2023

la qüestió proteica en la literatura (I)


«Agafeu Hamlet, per exemple. És una història de fantasmes, per començar amb el més evident. «Soc l'esperit del teu pare», diu el rei mort, que també es diu Hamlet (si més no a l'obra de Shakespeare, tot i que a La història dels danesos de Saxo Gramaticus, que va inspirar l'argument a Shakespeare, el nom del pare de Hamlet no és Hamlet sinó Horwendillus, un nom que valia la pena canviar, crec jo). De manera que Hamlet va d'un Hamlet i del fantasma d'un altre Hamlet, una obra sobre un fill obsedit pel seu pare, escrita per un pare obsedit pel fantasma d'un fill mort que es diu Hamnet, que tot plegat permet que, a Ulisses, Stephen Dedalus es burli de l'obra en un sermó ben estimat i certament ben lubricat («Espera que porti unes pintes al damunt, abans», li demana Bill Mulligan), en el qual «demostra mitjançant l'àlgebra que el net de Hamlet és l'avi de Shakespeare i que ell mateix és el fantasma del seu propi pare». Per tant, una història de fantasmes, sí, però no només una història de fantasmes, perquè no deixa de canviar de forma i esdevé, per torns, una història d'assassinats, un drama polític sobre les intrigues a la cort danesa i l'amenaça d'invasió de Fortinbràs, un psicodrama sobre la indecisió, una tragèdia de venjances, una història d'amor tràgica i una obra postmoderna sobre una obra, una obra que es diu Hamlet i que conté una obra que es diu La ratera, que explica la història d'un regicidi igual que el regicidi de la història de Hamlet...que és malgrat tot una història de fantasmes, malgrat tot la història d'un pare mort que udola clamant venjança, i això és el que volia dir Brenton, crec, quan parla de la llibertat com el regal de Shakespeare a tots aquells que tenim la temeritat de seguir-lo a la llengua anglesa: la idea és que el gran exemple de Shakespeare ens dona permís per crear obres que siguin moltes coses alhora, canviants, obres que no hagin de ser una història de fantasmes o una història d'amor o una comèdia burlesca de transvestisme o una obra històrica o un psicodrama, sinó que pugui ser totes aquestes coses alhora, sense sacrificar veritat ni profunditat ni passió ni proporció ni interès, sense convertir-se en un embolic confús, desconcertant, superficial i sense sentit. O agafeu Macbeth: les bruixes, el fantasma de Banquo, la visió de la daga, tot l'abracadabra, tota la màgia, en una de les obres més salvatgement verídiques que s'hagin escrit mai sobre el poder, una obra tan terrorífica, amb prou poder per conjurar dimonis, que se suposa que no se'n pot pronunciar el nom dins les parets d'un teatre: és «l'obra escocesa», l'obra mestra realista sobre la batalla pel que Akira Kurosawa va anomenar, en la seva versió com a pel·lícula de samurais, el Tro de sang.

L'adjectiu per a aquesta mena de literatura és «proteica».


Salman Rushdie. Els llenguatges de la veritat. Assaigs 2003-2020. Traducció de Marc Barrobés. Empúries, 2023. P. 52-53.

 

dimarts, 26 de setembre de 2023

avui, primera trobada de la 17a temporada (amb rima fatal inclosa)


Untitled #22 from the series Christopher Street, 1976. Sunil Gupta.

Érem els grans optimistes. No hi ha homes que m'hagi estimat tant com els que van sentir les primeres primaveres al mateix temps que jo, i van veure la mort de cara, i se'n van salvar, i ara travessen el llarg estiu tempestuós.

F. Scott Fitzgerald, «My Generation».

dilluns, 25 de setembre de 2023

diumenge, 24 de setembre de 2023

hi ha dues menes de llibres

 

Se ha despilfarrado una gran cantidad de rencor crítico por no distinguir entre dos maneras de escribir que son absolutamente distintas.


A  Los libros que se leen para que el hombre desarrolle su propia capacidad, para saber más y percibir más y con mayor rapidez que antes de leerlos.

y

B  Los libros que se han escrito para servir de REPOSO, droga, opiáceos, lechos mentales.


Nadie se echa a dormir sobre un martillo o un cortacéspedes, ni tampoco se pone a clavar un clavo a golpes de colchón. ¿Por qué se empeña la gente en aplicar los MISMOS criterios a escritos tan diferentes por su propósito y su efecto como pueden serlo un cortacésped y el cojín de un sofá?

 

Ezra Pound. El ABC de la lectura. Traducció de Miguel Martínez-Lage. Fuentetaja, 2000. P. 94.

 

dissabte, 23 de setembre de 2023

a una llibreria de vic


«Llibreria de Vic. Un home de mitjana edat, aspecte de prejubilat, té aires d'etern estudiant i alhora de concursant tímid que participa en un programa de televisió com Pasapalabra. Fulleja llibres en català i en castellà. Agafa novel·les, assajos. Mira la tapa. Llegeix solapes. Al final agafa L'educació sentimental. Beneït sigui. Estic a punt d'aplaudir. Ara mateix li ha donat corda al vetust rellotge de la civilització occidental.»


Valentí Puig. Casa dividida. Dietari del 2022. Proa, 2023. P. 339.

 

divendres, 22 de setembre de 2023

mal de fondària

 

«Tot just trec el cap després de passar-me uns quants dies en un estat d'embriagament...amb un llibre. M'ha encantat, el llibre. M'ha encantat cada segon. M'ha transportat al seu món. M'ha fet pensar en tota mena de coses de la meva pròpia vida. M'he angoixat pel destí dels seus personatges. M'he sentit viva i absorbida, i rotundament brillant, bullint d'idees, desbordant de records d'altres llibres que m'han encantat. He redactat una dotzena de cartes imaginàries a l'autor, cartes que no escriuré mai, i encara menys, enviaré. Li he escrit cartes d'elogi. Li he escrit cartes detallant informació personal del tot inapropiada sobre les meves vivències amb el tema que tracta l'autor. Fins li vaig escriure una carta recriminatòria quan un dels personatges es va morir i em vaig quedar garratibada de pena. Però sobretot li he escrit cartes per donar-li les gràcies: l'embriagament que experimento quan llegeixo un llibre meravellós és un dels principals motius pels quals llegeixo, però no passa sempre, ni tan sols de tant en tant, i quan passa, m'agafa una eufòria desaforada.

[...] Existeix una cosa que es diu mal de fondària o embriaguesa de les profunditats, fa referència al que li passa a un submarinista quan s'està massa temps al fons del mar i ja no sap cap on és amunt ni avall. Quan surt a la superfície, corre el risc de patir el mal del submarinista, que fa que el cos no sigui capaç d'adaptar-se als nivells d'oxigen de l'atmosfera. És el que em passa a mi quan surto d'un llibre. El llibre del qual acabo de sortir —el que he esmentat al començament d'aquest article— es titula The Amazing Adventures of Kavalier and Clay, de Michael Chabon. Va de dos homes que creen personatges de còmic, però també va sobre com els artistes creen coses fabuloses i màgiques a partir dels fets de la vida quotidiana. En un moment del llibre hi ha una habitació plena d'arnes i, unes pàgines més endavant, hi ha una arna lluna gegant sobre un erable de Union Square Park; i tot això es reinventa al cap d'unes pàgines com una heroïna de còmic anomenada Arna Lluna. L'instant en què la imatge passa de ser ordinària a ser fantàstica va ser tan màgic que vaig haver de parar un moment de llegir. Estava enlluernada per com juga l'autor, per la seva habilitat a l'hora de fer una cosa tan difícil amb tanta aparent facilitat. La novel·la de Chabon transcorre a Nova York als anys quaranta i, malgrat que el vaig acabar fa més d'una setmana, encara hi soc. Fumo Camels i Salvador Dalí és en una festa a la sala del costat. Hauré de començar a respirar l'aire de la Nova York actual altre cop, però, d'altra banda, potser no caldrà. Trobaré un altre llibre i hi desapareixeré. desitgeu-me sort.»


Nora Ephron. «Embriagar-se». Tinc un coll que fa pena i altres reflexions sobre el fet de ser dona. Traducció de Carlota Gurt. L'altra, 2023. P. 131-136.


dijous, 21 de setembre de 2023

de vegades llegeixo així

 

«Què ho fa que ara llegeixis un llibre i ara un altre? Si en tens una pila de pendents, per què tries aquest i després aquest d’aquí? Confies en l’atzar, ho fas per ordre d’arribada, tries el que et ve més de gust? O agafes primer els més breus, per tenir la sensació de reduir la pila? Et forces a llegir-ne un que no et ve gaire de gust posant-te davant la pastanaga d’un altre que podràs llegir després, quan hagis fet els “deures”? Vols que entre un llibre i el següent hi hagi alguna mena de relació? Si marxes, el lloc on vas determina quins llibres t’enduràs? Quantes vegades canvies l’ordre mental de les lectures pendents al llarg de la setmana? Tantes com jo? També escampes tots els pendents damunt del sofà i els tornes a apilar en un altre ordre? Crec que cada dia penso un mínim de mitja dotzena de vegades en les meves lectures, les que estic fent, les que vull fer, les que hauré de descartar, les que de sobte se’m colen… Crec que penso més en com llegeixo que en com escric, i que pensar en com llegeixo em porta a no haver de pensar tant en com escric, com si convalidés...»


Tina Vallès. «De vegades llegeixo així». Vilaweb. 14|9|2023.


dimecres, 20 de setembre de 2023

el vih continua matant un milió de persones cada any


ELENA HEVIA
ENTREVISTA
Rebecca Makkai: «El VIH continua matant un milió de persones cada any»
el Periódico
25|10|2021


«Va ser un holocaust, un assassinat massiu de negligència i antipatia». Ho diu un dels personatges d’‘Els grans optimistes’ (Periscopi / Sexto piso), que recrea tres funestes dècades de convivència amb el virus VIH, amb què l’autora nord-americana Rebecca Makkai (Skokie, Illinois, 1978) ha retratat dickensianament l’era de la sida, seguint les diferents derives d’un grup d’amics gais. La novel·la va ser un dels llibres de l’any per al ‘New York Times’. 

Vostè als 80, quan va començar a circular la notícia d’un virus mai conegut fins al moment, era tot just una nena. ¿Per què li ha interessat el tema?
És veritat, jo era molt petita. Els nens són esponges que absorbeixen tot el que passa al seu voltant i en el meu ADN hi ha la inquietud que transmetien els mitjans de comunicació de l’època. També em va marcar a mi, una adolescent que va entrar a l’institut el 1991. Vam començar el curs parlant de la sida a les classes d’educació sexual i vam acabar amb el mateix tema. Per sort no hi havia estigmatització i ens explicaven que per abraçar algú no l’agafaries, però era la preocupació número u respecte al sexe.
A mitjans dels 80, els joves creien que s’havien guanyat un alliberament sexual que deixava molt enrere nocions com el pecat i la culpa. Però llavors, de cop, es va acabar la festa. 
Així va ser. El VIH va arribar sense avisar. El 1985, que és quan comença la meva novel·la, havien passat 16 anys dels disturbis de Stonewall al Greenwich Village novaiorquès, tot un punt d’inflexió dels drets dels gais. La sida va polititzar el sexe d’una forma que no s’havia abordat fins al moment. Ficar-se al llit amb algú a partir de llavors es va convertir en una arma. 
Això li va anar de primera als sectors conservadors per demonitzar la comunitat ‘queer’, però no només. 
Sí, el sexe es va percebre com una cosa perillosa i va marcar molta gent amb un important sentiment de culpa. Jo com a escriptora no volia jugar a repartir responsabilitats, però com a novel·lista és impossible deixar de banda les lleis de la causa i l’efecte: qui infecta qui. No he volgut jutjar, dir que algú es va infectar perquè era promiscu. Això és massa fàcil. Volia, a més, mostrar tota mena d’actituds i personatges, sobrevivents alguns, d’altres no. 
¿Com va aconseguir fugir de l’estereotip? 
Parlant amb la gent. Amb els metges, les infermeres i els historiadors, però sobretot amb els homes gais que van conviure amb el virus, infectats uns, altres no, que van perdre amants i amics pel camí. Ells em van regalar els detalls: que enganxós estava el terra dels bars d’ambient o quina cançó concreta sonava llavors. Em deien: «No, Donna Summer no pot ser perquè llavors estàvem enfadats amb ella». I és clar: qui es feia la prova i qui no. Em van explicar com es van enfrontar a la seva pròpia mortalitat.
Van ser molt generosos, sí. 
Alguns gais grans em demanen que dediqui el llibre a algun amic seu més jove que no va viure aquell moment. «Servirà perquè sàpiguen que va ser allò». Jo no he volgut ser un vehicle entre generacions però és un gran honor si el llibre ha servit per això.
És veritat que als més joves els costa imaginar-se com va ser allò. 
Hi va haver molt silenci, sobretot als Estats Units. Ningú va estar a l’altura, ni el Govern, que va ignorar el col·lectiu i es va mostrar negligent amb ell, ni els mitjans de comunicació, que van ser molt puritans. L’estigma va arribar a quallar fins i tot entre els gais que es van amagar. 
Estem parlant en passat tota l’estona, però la sida continua matant gent. 
Un milió de persones cada any. La gent s’ha pensat que la sida s’ha curat i no és veritat. En aquest moment està afectant comunitats pobres, països africans i llatinoamericans i la percepció del problema té un biaix racista. Avui ningú s’atreveix a dir que s’ho mereixen, com als 80, però està clar que perceben que el problema no és majoritari i sobretot que no va amb la gent blanca. S’ha convertit en una qüestió marginal. 
Ara que estem immersos en una altra pandèmia, una que sí que afecta tot el món, seria bo comparar el que es va trigar a trobar un fre farmacològic per a la sida en relació amb la Covid.
Sí, en aquest cas ha sigut un any i pel que fa a la sida van ser 15 per arribar als inhibidors que realment van ajudar a frenar la malaltia. Una cosa irònica és que gran part de la tecnologia que s’està utilitzant ara en les vacunes de la Covid es basa en els decennis d’investigació sobre la sida. A més, llavors els Estats Units amb prou feines van invertir a trobar una solució, van ser els francesos els que s’ho van prendre més seriosament. Compari-ho amb la legionel·la. 
¿La legionel·la? 
Sí, aquesta malaltia es va detectar als anys 70 en una convenció de militars retirats i va afectar molt poca gent. El Govern va gastar milions per saber què havia passat, una cosa que va irritar profundament els activistes de la lluita contra la sida. 
L’Obamacare, gràcies al qual ja no et poden expulsar d’una companyia d’assegurances per tenir una malaltia prèvia, ha ajudat molt la comunitat portadora. 
Sí, per sort va ser un gran pas que Trump no va aconseguir eliminar. El que sí que va aconseguir és acomiadar els pocs membres que quedaven de l’antic consell assessor del VIH. 
Amb tot, són lluny del sistema de sanitat pública europeu. 
Això és el que molta gent està lluitant per aconseguir. El meu pare, que va emigrar d’Hongria després de les protestes del 56, va tenir Parkinson i aquest va ser el motiu pel qual va tornar a Budapest quan tenia 80 anys, on va morir l’any passat. A Europa no abandonen les persones a la seva sort.

 

dimarts, 19 de setembre de 2023

què m'estic perdent?


PEDRO ME DICE que soy bastante indulgente con mis lecturas. Le respondo que no soy indulgente. Lo que soy es tonto. Cuando veo que ensalzan a algún autor, aunque a mí no me guste, lo leo y lo leo con la intención de encontrar aquello que supuestamente se me escapa. He empleado en este ejercicio muchas de las horas más tontas de mi vida. Porque, al final, suelo seguir en mis trece.

Me sucedió en una época con Walter Benjamin. Lo encontraba citado por muchos intelectuales (siempre eran más o menos las mismas citas) y traté de leer algo suyo. No entendía apenas nada. Me empeñé en seguir leyéndolo, cada vez con mayor enojo. Terminé por comprar una biografia suya, para ver si me aclaraba algo. No entendí ni la biografia. 

  

Iñaki Uriarte. Diarios: 2008 - 2010. Pepitas de calabaza, 2015. P.42.

dilluns, 18 de setembre de 2023

la biblioteca de david carabén

 

LLUCIA RAMIS
David Carabén, saltar d’una lectura a una altra
La Vanguardia
10|7|2023

El nom del grup va sorgir del llom d’un llibre: Mishima, de John Nathan. David Carabén parlava per telèfon i, quan el va veure, el pronuncià en veu alta. O potser va inventar el record i ara ho explica així. Sigui com sigui, les novel·les de l’autor japonès formen part de la seva biblioteca, en unes Billy d’Ikea blanques (les que hi ha vora el televisor, recollides del carrer). Els balcons donen a una superilla acabada d’estrenar, en un pis modernista on ell i la Flora arribaren fa gairebé vint anys, poc abans de néixer el seu fill Guerau. Rere el sofà, uns pesos russos o gyries li han tret la lumbàlgia que té des dels vint-i-tres (d’aquí les cames de parèntesi, diu). S’hi aficionà durant el confinament. També s’aficionà als audiollibres. Des de llavors, els escolta sobretot quan surt a passejar amb la gossa Nit.

Carabén és curiós. I una newsletter, un article, el porten a uns altres. Va entrevistar el físic en sistemes complexos Ricard Solé, i del seu llibre n’han sortit tres més, “segueixo fils així”. Sempre en té deu al mateix temps, i oblida que en llegia un, el recupera després.

Entre 2007 i 2010 llegí molta història de les religions i els quatre genets de l’apocalipsi: Richard Dawkins, Sam Harris, Christopher Hitchens i Daniel Dennett. Havia perdut l’interès per la narrativa –“com tothom amb l’edat”–, fins que fa quatre mesos va trobar a YouTube una entrevista a Louis-Ferdinand Céline: “Som en una època en què et topes amb vídeos de gent a qui vas idolatrar d’adolescent i només havies vist en fotos”. Tornar a Viatge al fons de la nit i Mort a crèdit vint-i-cinc anys després “ha estat xulíssim i acollonant”. També ha llegit fa poc A repèl, de Huysmans, “traduït meravellosament per Martí i Pol, i que va inspirar l’alter ego de Gainsbourg, aquell dandi amb un gust exquisit una mica viciós”.

Ha rellegit les aventures de Sherlock Holmes “ mogollón ” de vegades. El seu avi tenia una col·lecció de llibres molt ben enquadernats i n’heretà el respecte per l’objecte. El seu germà gran, Armand, era bon lector (després seria traductor, d’ Els jocs de la fam, per exemple) i en David volia participar de les converses amb el pare, que li inculcaria el gust per la divulgació econòmica. Sa mare era més de novel·les. Va recuperant els clàssics moderns d’Edhasa, i en Guerau flipa amb Hesse (En Roc, ja ho veurem). Carabén té llibres de quan estudià Ciències Polítiques –l’últim any a França–, de música, cinema, la seva darrera obsessió ha estat David Milch. És fan de Vinyoli, Baudelaire, Auden.

Entén la biblioteca com “la manera en què te la vas ‘currant’”. Encara en conserva una part endreçada cronològicament, des de la Bíblia, l’Alcorà, la mitologia grega i l’edat mitjana fins als contemporanis. A sota hi ha llibres de cuina i un prestatge dedicat als centres comercials. Un altre està dedicat a allò cool, un tema de què parla a l’Elisava, on fa classe.

Si un llibre el marca, s’obliga a no acabar-lo perquè l’acompanyi molt de temps. Li va passar amb The fall of public man, de Richard Sennett, o amb El cierre de la mente moderna, d’Allan Bloom. Ja no n’és tan apassionat, però quan el seu mànager Gerardo Sanz li regalà El maestro Juan Martínez que estaba allí, comprà tots els de Chaves Nogales publicats a Libros del Asteroide.

Llegeix més en digital del que creia, i així roba uns minuts al metro o als bolos, de l’iPad, on hi ha el repertori de cançons. En paper, recupera les sensacions de quan era petit: la calma, que se t’obri la tarda i entrar en un estat de flow.

A les llibreries compra una anticipació de tot això, “compro temps”. Necessita dues hores com a mínim per posar-s’hi, i de vegades llegeix a la cuina, perquè passa aire creuat del celobert al passadís. Subratlla amb llapis de mina, dibuixa una estrella vora els passatges que li agraden. Durant una època feia fitxes. Encara copia fragments que revisa de tant en tant i l’inspiren.

Són disposicions de l’ànima diferents, diu. Amb un llibre físic, el temps passa més a poc a poc, hi entres més, t’hi concentres més. I quan tens tan a mà la digressió al digital, la lectura és més superficial perquè et perds en recerques i referències. No ho menysprea gens, al contrari, li sembla gloriós: “És una cosa que no teníem, no saltàvem d’un llibre a un altre amb la facilitat amb què ho fem ara”.


diumenge, 17 de setembre de 2023

cocodril

 

Franco Matticchio.