literatura de crisi

SALVADOR MACIP
Ressenya: De quatre grapes
bloGuejat
18|9|2025

Aquest estiu he llegit De quatre grapes, de la Miranda July. Me l'havia comprat quan havia sortit perquè m'havia atret per casualitat la història quan vaig agafar el llibre del taulell de la llibreria del poble (i, a més, em va fer gràcia que l'exemplar estigués signat), però me'l va robar la meva dona i se'l va llegir primer. A principis d'estiu en va sortir la traducció catalana, i em va enganxar llegint l'original. Des de llavors, s'ha colat a les llistes dels més venuts i se n'han publicat diverses crítiques, entre les quals una de la Leticia Asenjo a l'ARA que fa una connexió interessant amb el llibre i unes declaracions meves.

N'he decidit fer-ne finalment fer-ne jo també una ressenya perquè és una de les novel·les més interessants que m'ha caigut a les mans darrerament. Començo reconeixent, com també diu la Leticia, que no és ni molt menys una novel·la perfecta. Té un ritme lent i contemplatiu, alguns girs argumentals son estranys i està ficats tota l'estona al cap de la protagonista pot acabar carregant una mica. Però això darrer és també un mèrit, perquè transmet molt bé el que és una crisi personal, en aquest cas, la crisi perimenopàusica d'una dona artista (amb un perfil semblant a l'autora) i mare.

Seria un error considerar-lo un llibre "de dones" o "per dones" (etiquetes, d'altra banda, una mica absurdes), perquè la sensació de desconcert i d'estar perdut que comunica és universal. La barreja de drama, comèdia i patetisme està molt ben trobada i fa que t'identifiquis amb la protagonista, encara que no tinguis la mateixa edat (la meva crisi dels quaranta ja fa temps que ha quedat enrere) o sexe. Sí que m'ha semblat diferent a altres històries similars, perquè estic més acostumat a sentir-les explicar als homes (no sé si la literatura de crisi és tradicionalment més masculina o simplement que no havia buscat els llibres adequats), i és interessant veure que a l'altra banda es viu d'una manera igual, encara que diferent.

En resum, un llibre diferent, ben trabat, que requereix una mica de paciència però que recompensa al lector. No he trobat gaire novel·les així, darrerament. Llegeixo que en faran una adaptació televisiva. Els desitjo sort als showrunners...

entre llegir una novel·la i veure un eclipsi

ÁLEX SÀLMON
Entre llegir una novel·la i veure un eclipsi
Abril
29|8|2026

Hi ha dues maneres d'afrontar la tornada de vacances: amb la desesperança del retorn a la rutina o amb el confort de retrobar-s'hi. És que som així. N'hi ha per a tothom i el més difícil és trobar el forat que s'hi adapti. La frustració que sempre apareix és descobrir, no sense recel, la quantitat de llibres que ens havíem proposat llegir i que s'han quedat a la maleta. Tinc col·legues que aprofiten per avançar-se al que ha d'arribar i, amb les habituals publicacions no venals de les editorials, es capbussen en el que arribarà a les llibreries. Són costums molt professionals que respecto, però que no practico. Em decanto pels clàssics, els assajos històrics i les novel·les que ja no estan de promoció.

Tornar amb la maleta plena de llibres que ni han obert pot ser un fracàs o una victòria. Probablement vol dir que el seu estiu ha estat ple de gent interessant amb qui perdre's o, simplement, veure un eclipsi, que de simple en té tant com jo de pop, encara que sigui un ésser intel·ligent, com va demostrar Craig Foster en el seu meravellós documental. 

És difícil comparar el plaer de llegir una bona novel·la amb el de contemplar un eclipsi al Matarranya, però els puc assegurar que quedarà a la meva memòria com hi queden les obres que els marquen de per vida. No és exagerat. Qui em va explicar les sensacions que es poden experimentar es va quedar curt. Sobretot al tornar a descobrir, quan se'n va la lluna, que al darrere hi havia el sol. Aquesta nova llum és demolidora. Com la d'un bon final d'una lectura que no volen que s'acabi. Entre vivències lectores i experiències personals, no crec que ningú vulgui viure en una ficció eterna. En tot cas, la tornada al col·le ens torna a situar un cop més al punt de sortida i això significa que tot continua. Bones notícies, doncs.

el turisme perfecte

MIQUEL MOLINA
El turisme perfecte
La Vanguardia
15|8|2026

Qui ha viatjat alguna vegada per conèixer els escenaris on transcorre una determinada novel·la sap de sobres que no hi ha turisme més gratificant que el literari. La secció de Cultura constata avui l'auge d'aquest tipus de visites inspirades per la bona literatura. Planificar unes vacances en funció d'una lectura, o una lectura en funció d'unes vacances, genera una doble satisfacció, sobretot quan les destinacions elegides han resistit el pas del temps sense patir grans atemptats urbanístics. La Venècia de Mann o Brodsky; la Gènova de Byron o Mary Shelley; el Dublín de Joyce; l'Edimburg de Stevenson, el Rouen de Flaubert o el Cabourg de Proust són exemples de llocs on encara es poden evocar les pàgines que van inspirar sense haver de fer un extraordinari exercici d'imaginació.

Les ciutats amb un ric patrimoni literari solen treure partit d'aquesta circumstància. És a dir, atreuen un tipus de turisme cultural que, per definició, és més respectuós amb la destinació que visita que el que només busca sol i baixos preus. Entre altres avantatges, el turisme literari descentralitza el flux de visitants molt més que el monumental. Els barris del Raval, el Carmel, el Guinardó, Gràcia o Sarrià, on transcorren passatges molt rellevants de la literatura, tenen molt més interès per al turisme llibresc que la mateixa Sagrada Família. Per a algú que hagi gaudit de La plaça del diamant en alguna de les més de 40 llengües a què ha estat traduïda no hi pot haver millor regal literari que rellegir un capítol a la mateixa plaça que va inspirar Mercè Rodoreda. Llàstima que Barcelona no tingui encara un museu que exhibeixi el relat d'aquesta prodigiosa literatura que han creat autors propis, assimilats i passavolants. Aquest és un dèficit que es podria resoldre —s'hauria de resoldre— quan es construeixi la gran biblioteca pública al costat de l'estació de França.

El turisme literari no necessita, a més, grans infraestructures. A tot estirar, es pot col·locar alguna placa per orientar els més despistats. Però tot el que sigui dignificar el paisatge ajuda a millorar l'experiència. Els lectors que segueixen els passos de Sagarra, Vázquez Montalbán o Ruiz Zafón pels carrers de Ciutat Vella han de concentrar-se molt per no perdre el fil enmig de la sobredosi d'antres de souvenirs o la plaga bíblica de caganers gegants.

tanco parèntesi

 

obro parèntesi

tancat per vacances

 

MI IRRESISTIBLE TENDENCIA a leer en Internet a gente que me disgusta y con la que no suelo estar de acuerdo. Este dice que cierra su blog durante un mes por vacaciones. Qué alivio.

Iñaki Uriarte. Diarios: 2008 - 2010. Pepitas de calabaza, 2015. P.59.

 

 

l'oxímoron de llegir a la platja

DAVID GUZMÁN
L'oxímoron de llegir a la platja
Quadern | El País
5|7|2026

Torna l’estiu i amb l’estiu torna també una de les desventures recurrents de la canícula: la temptativa de lectura a la platja. Si no supera la categoria de “temptativa”, és perquè vuit de cada deu vegades acaben sent intents ben­intencionats que ensopeguen amb la incomoditat ambiental. Diu el mantra de Beckett: “Has fracassat mai? No hi fa res. Torna-ho a intentar, fracassa una altra vegada, fracassa millor”, síntesi perfecta del meu esforç estèril per llegir amb normalitat en un context platgívol. I tanmateix, he conegut gent que se’n surt, individus supradotats que són capaços de vèncer l’adversitat sorrenca i cavalcar heroicament les dunes d’un llibre. En l’enèsima croada per estu­diar-ne els rudiments, m’he lliurat al treball de camp i aquestes són algunes de les coses que he vist, arran de mar, en matèria llibresca.

He vist una nena de quatre anys buidant un cubell d’aigua sobre una novel·la abandonada. He vist dos avis castigant-se les cervicals a la tovallola. He vist poemaris amarats de crema invisible 50 plus. He vist un llibre de Pérez Reverte que ha acabat dins l’aigua i m’ha semblat poètic. He vist un camí de formigues desfilant per una antologia de Salvat-Papasseit. He vist lectors contorsionats amb la mateixa pàgina perdent el temps entre postures. He vist un para-sol amb cites zen de Paulo Coe­lho. He quantificat dotze llibres tancats i seixanta telèfons oberts. He vist una noia amb ulleres de sol que es torçava de riure amb Terry Pratchett. He vist un novel·la sobre castells i un castell fet de novel·les. He vist un adolescent cantant Bad Bunny amb la perícia dels aedes. He vist un senyor que amagava el seu llibre amb paper de diari. He vist lectors en guerra contra l’altaveu de la tovallola veïna. He vist dos americans nostàlgics devorant les seleccions del Reader’s Digest. He vist tres quaderns d’activitats, dos reculls de sudokus i un mòbil que treia fum amb el Paraulògic. He vist l’aterratge precís d’una pilota de volei sobre el rostre impertèrrit d’un lector voraç. He vist un nen emocionat amb els encerts del Duolingo. He vist dos adolescents hiperventilant amb les pàgines més tòrrides d’Alice Kellen. He vist un corsari amb un llibre pirata. He vist una dona ancorada al primer capítol de Moby Dick. He vist un nen que es deia Nicolau perseguint un peix homònim. He vist un poeta que llegia només un llibre antic, sense dubte, ni enveja, ni enemic. He vist un llop de mar amb actitud de Jack London. He vist un pescador buscant l’aurora i un vell mariner escrivint una balada. He vist una escriptora que ens deixa, amor, la mar com a penyora. He vist un príncep que jutjava més noble alçar-se en armes contra un mar d’adversitats i eliminar-les combatent. He vist un vell que pescava tot sol i ja feia vuitanta-quatre dies que no agafava cap peix. He vist un nàufrag que semblava Odisseu però en realitat no era ningú. He vist un replicant replicant el monòleg final de Blade Runner. I he vist també, ça va sans dire, un escriptor que ballava breument la conga.

a la pissarra

mendel, el dels llibres

ALEX VADUKUL
Es pot desnonar algú per tenir massa llibres?
Ara
14|7|2026

 

Per al jove escriptor jueu novaiorquès Mendel Uminer, els llibres són la seva font d'il·luminació. Per aquesta raó, quan va llogar un petit estudi en un bloc de Central Park, a l'Upper East Side de Manhattan, va traslladar-hi els seus 10.000 llibres. En 55 metres quadrats, Uminer havia de dormir en un matalàs al terra engolit per novel·les esquinçades d'autors ídix com Chaim Grade i crítics com Edmund Wilson, i viure envoltat de desenes de volums de crítica cinematogràfica, obres de teatre i poemaris.

Aquesta vida erudita, aïllada de la remor de la gran ciutat, semblava que s'acabaria quan l'hivern passat va rebre una carta. L'administració de l'edifici declarava que "estava mantenint les intal·lacions en un estat greument desordenat" i que podia "crear un risc d'incendi acumulant massa llibres combustibles a l'habitació". La possibilitat d'un desallotjament va portar el jove a recórrer als tribunals. Uminer admet que "la seva biblioteca pot semblar excessiva", però també remarca la presència de la lectura en la cultura jueva: "En una llar rabínica ningú no se sorprendria d'aquesta quantitat de llibres, ja que la lectura forma part de la nostra vida", afirma.

A partir d'aquesta dèria per la lectura, Mendel Uminer va decidir treballar com a traductor d'hebreu autònom i crear la seva pròpia revista literària, Notarikon Review, on organitzava festes entre els cercles literaris marginals de Nova York. El jove d'origen jueu tenia dubtes sobre si "continuar ampliant la biblioteca", però assegura que "sempre necessita estar aprenent", perquè això és el que creu que pot oferir al món.

Un erudit precoç

Criat en un ambient hassídic del barri de Crown Heights, el petit Mendel va créixer parlant ídix amb els seus avis, escoltant les ensenyances dels rabins i assistint a balls de troica en sales de banquets. El seu pare, un agent immobiliari, gaudia llegint la Torà, però el noi volia literatura. Amb només dotze anys ja llegia autors com Dostoievski. En l'adolescència, Uminer va decidir estudiar el Talmud i va optar pel camí de convertir-se en rabí. Amb vint anys, mentre descobria Ovidi i Rousseau, va fer amistat amb escriptors del Caffe Reggio de Greenwich Village, i un any abans de la seva ordenació va decidir desviar-se del camí que havia pres: "Em vaig adonar que no era tan creient com em pensava i que volia entrar en la societat cultural liberal moderna de Nova York", explica.

Després de deixar la quipà, Uminer es va graduar en estudis de cinema i filosofia a la Universitat de Colúmbia. Allà va conèixer una jove de París amb la qual va decidir provar sort a la capital francesa. El jove jueu lletraferit passava hores a les parades de llibres del Sena llegint revistes com la Nouvelle Revue Française i la Connaissance des Arts. La influència francesa va tenir gran pes a l'hora de crear el projecte personal d'Uminer, que destaca "la consciència històrica que tenen a França que fa tanta falta als Estats Units".

Un projecte de vida

De tornada a Nova York, Uminer va decidir embarcar-se en Notarikon Review, la seva revista ecléctica que preveu llançar el primer número a finals d'aquest any amb peces d'escriptors com Julia Kornberg o una traducció d'un conte ídix  de l'escriptor nord-americà Abraham Reisen. En els petits locals de Brooklyn, Mendel ja és un habitual. Israel Mizrahi, propietari de la llibreria Mizrahi a Marine Park, explica que els jueus "tenen una relació gairebé mística amb els llibres i el coneixement" i, per aquesta raó, necessiten una biblioteca extensa". Mizrahi considera que, "de tots els vicis, els llibres són el menys perillós" i que "és possible que el propietari tingui una visió alterada de com és casa seva perquè no coneix la cultura.

Després de mesos de disputa legal, Mendel Uminer ha acabat decidint marxar del número 6 de l'East 65th Street, propietat del magnat immobiliari Kamran Hakim. "No vull quedar-me aquí si no m'hi volen", explica Uminer. El grup empresarial de Kamran Hakim i la companyia que gestiona l'edifici han declinat fer declaracions per a aquest article. Un divendres calorós, uns quants amics d'Ulmer l'ajuden a apilar els llibres i posar-los en caixes. Un dels amics de Mendel és el cineasta Julian Cosma, que creu que "Nova York està orientada al professionalisme i la uniformitat" i que "hi ha un element a la ciutat que és hostil amb la vida intel·lectual". Katya Danziger, amiga i estudiant d'història a Colúmbia, assenyala que "el Mendel viu al seu cap, i això s'ho pot emportar a qualsevol lloc". I afegeix: "Em sembla que ha trobat un apartament més gran, i això vol dir que hi haurà més llibres".

a les xarxes

 

Ara. 20|6|2926

per a què serveixen les biblioteques?

 

cartes a monsieur printemps

El PuntAvui. 12|7|2026