diumenge, 15 de setembre de 2019

l'home que va cremar l'última biblioteca


Andreu Barnils entrevista Albert Sánchez Piñol. VilaWeb. 13|9|2019. Clic!
I què fa ara, Sánchez Piñol, el dia a dia?
—Faig coses relacionades amb l’audiovisual. El dels escriptors és un gremi molt covard. Un dels problemes que tenim són les biblioteques. Estic en una indústria que t’agafa un producte teu i el regala. I no et paga. Per això començo a fer coses amb l’audiovisual, sí.
No veieu res per cada préstec que fan a les biblioteques de llibres vostres? No foteu.
—Sis euros, vaig cobrar, per un any sencer. I sóc dels que funciona. Tinc donada l’ordre al banc que els torni. No els vull per a res. Sis euros en un any! Impressionant. Si fas una descàrrega il·legal, és un delicte. Si ho fa un govern, és legal. Però per què ho fan, això? És desesperant. La Unió Europea va dir al govern Rajoy que pagués un cànon. I no el paguen. A Anglaterra, fins fa quatre dies, la segona font d’ingressos dels autors venia de les biblioteques. Doncs aquí, res. Voleu riure? Els de Biblioteques em fan arribar que per al centè aniversari havien pensat que Sánchez Piñol escrivís un conte. A sobre! M’estan expropiant, no em paguen ni un cèntim i ara he de fer un conte? Vaig parlar amb l’agència i els vaig dir: engega’ls tu, que jo no ho faré. I aquella nit vaig pensar-m’ho. Faré un conte. I me’l pagaran. I els el vaig fer. Està publicat. Però els paios l’han amagat.
Com es diu el conte?
—’L’home que va cremar l’última biblioteca.‘ El protagonista és un heroi perquè allibera els llibres, que eren tractats com esclaus.
Ha, ha!
—És clar que vaig cap a l’audiovisual, si em fan fora. I en canvi, els guions, si surten…

dissabte, 14 de setembre de 2019

complements



La biblioteca municipal de El Barco de Ávila presta gafas, atriles y tapones para facilitar la lectura
Tribuna avila
11|9|2019
La iniciativa promovida por el Ayuntamiento barcense se desarrolla bajo el lema 'Todos podemos leer'.

La biblioteca pública municipal de El Barco de Ávila continúa llevando a cabo iniciativas para fomentar la lectura, en esa ocasión ofreciendo nuevos materiales adaptados a las diferentes necesidades y demandas de los usuarios. De este modo, según el alcalde, Víctor Morugij, se pretende “hacer más fácil y confortable la estancia en la biblioteca”.
Bajo el lema 'Todos podemos leer', y con el fin de convertir la biblioteca en un espacio más agradable y acogedor, la campaña consiste en el préstamo de gafas, atriles y tapones. “Así nadie pueda poner excusas para no disfrutar de un rato de lectura”, apunta el alcalde.
En relación con el préstamo de gafas, Víctor Morugij ha manifestado que se trata de un estante en el que se proporciona al usuario gafas con diferentes dioptrías “para que puedan hacer uso de ellas y echar un vistazo con toda comodidad a los libros o publicaciones periódicas antes de elegir qué opción llevarse a casa”.
Las gafas se encuentran a disposición del público y se entrega una toallita higienizada desechable para su limpieza.
Silencio absoluto
Sobre el préstamo de atriles, se prestan dos para la lectura y estudio en la sala para que el usuario pueda leer con más comodidad, según el alcalde, quien añade que en el caso de los tapones, a pesar de que el silencio es la norma general de la biblioteca, se prestan tapones desechables para aquellos que desean leer en silencio absoluto.
Víctor Morugij ha adelantado también que, en breve, está prevista la instalación de una máquina dispensadora de agua para que los usuarios de la biblioteca que lo deseen puedan aliviar su sed.

divendres, 13 de setembre de 2019

autopromoció


LLUCIA RAMIS
L'autopromoció de l'escriptor
La Vanguardia
8|9|2019
Aquest article havia de titular-se “Preferiria no fer-ho”. Però dimarts Enrique VilaMatas destacava “El fin (por fin) de un cliché” per parlar de M, la biografia que Eric Schierloh ha fet de Herman Melville i on l’autor de Bartleby, l’escrivent apunta: “Després d’això em vaig despertar i vaig menysprear la popularitat”. En un poema de Ciudad del hombre, José María Fonollosa diu que ja té preparades les respostes a les entrevistes que li faran: es mostrarà enginyós i espontani. Ha preparat també les dedicatòries i el to de veu. Acaba amb el vers: “Puedo empezar, pues, a escribir mi libro”.
A Les millors vacances de la meva vida, Neus Canyelles anota que no sap si aquells autors que busquen l’èxit estan parlant de llibres o de camaiots. És com si escrivissin per solidaritat: “Semblen oenagés, donen de llegir al proïsme”. Ella va patir una depressió després d’obtenir el premi Mercè Rodoreda el 2013 que, com a la narradora, la portà a l’ingrés en un centre psiquiàtric, en intentar suïcidar-se.
El món editorial és molt exigent: no n’hi ha prou amb publicar una obra, a més has de saber vendre’t (a tu, i no el llibre). Això passa per estratègies cada cop més absurdes que no tenen res a veure amb la literatura. Se’n diu promoció, i si la portes bé, sol ser útil, però no sempre compensa. La majoria d’autors accepta fer entrevistes, xerrades i presentacions, o participar en un booktrailer. N’hi ha que prefereixen molt intel·ligentment ocultar-se, i centrar-se així en la seva creació i no en la seva persona (o en la seva persona sí, però només des de la intimitat). Malgrat que comporta un risc, pot formar part del joc, cas de Thomas Pynchon, J.D. Salinger, i més a prop, Marta Rojals.
Perquè, sí: només és suportable si t’ho prens com un joc. El problema és que molts començaren a escriure perquè no els agradava jugar a l’hora del pati. La realitat els aterria tant que n’inventaren de noves. Quin sentit té demanar-los que exhibeixin ara una representació de si mateixos en aquella realitat que defugen i que, a sobre, aguantin l’impacte? Fa poc m’animaren a gravar-me a mi mateixa amb el mòbil per parlar del meu llibre. Tant pronom en primera persona ja cansa, i no només al lector.
No soc actriu. Tampoc soc càmera. Hi ha persones que cobren per fer això: publicistes, representants, promotors. No em passeu a mi la seva feina i responsabilitat. En quin moment acordàrem que una autora fent de youtuber tendria l’èxit d’una influencer? No m’imagino Ian McEwan o Milan Kundera gravant-se un videoselfie (Alexandre Dumas, sí). Els respectaríem com a escriptors, si ho fessin? Vendrien més llibres?
Es pot criticar tot el que publico. Ja exposo la meva opinió en aquestes columnes, la meva situació a les cròniques, el meu riure a la ràdio i els meus disbarats a les xarxes. Però no regalaré el meu ridícul. Em remeto a Bartleby. 

dijous, 12 de setembre de 2019

a contrarellotge

Al Jordi C., que també cronometra
«Jo era un lector voraç, però us equivocaríeu si consideréssiu això una prova del meu bon gust o la meva sensibilitat. Amb el cor a la mà, i en homenatge a la Clara, haig de reconèixer la baixesa de la meva ànima i el meu malsà esperit competitiu. El que m'hi va fer aficionar no van ser La mort d'Ivan Ílitx de Tolstoi ni L'agent secret de Conrad, sinó l'antiga revista Liberty, que precedia cada un dels seus articles amb una nota preliminar dient el temps que es trigava a llegir-lo: cinc minuts i trenca-cinc segons, per exemple. Doncs jo deixava el meu rellotge de polsera d'en Mickey Mouse a sobre de l'hule de quadres de la taula de la cuina, devorava l'article en qüestió de quatre minuts i tres segons, posem per cas, i això em feia sentir un intel·lectual».

Mordecai Richler. El cas d'en Barney Panofsky. Notes i postfaci de Michael Panofsky. Traducció de Xavier Pàmies. Quaderns Crema, 2013. P. 10.

dimecres, 11 de setembre de 2019

treure la llengua


Carta al director
JORDI SERRA GELI
Un succés desagradable a la biblioteca
El PuntAvui
5|9|2019

M’ha passat ara, a les acaballes d’agost, concretament el dia 29, cap al migdia, a la biblioteca Carles Rahola de Girona. Entrava per fer una consulta d’uns llibres i tornar-ne uns altres, i heus aquí que, en passar la porta, els llibres han xiulat en el control. De seguida ha vingut el vigilant de la biblioteca i, amablement, m’ha preguntat pels llibres que possiblement havien fet disparar l’alarmeta. Jo li he respost, també amablement, que el causant podia haver estat un altre llibre que acabava de comprar en una llibreria i, mentre raonava el fet, tot d’una, l’home m’ha dit que no m’entenia! He quedat de pedra. Li he preguntat si és que no entenia el català, i m’ha dit que no! Aleshores m’ha sortit de l’ànima dir-li que amb els anys que fa que el veig com a vigilant a la biblioteca havia quedat ben sorprès que no fos capaç ni d’entendre’m en la meva llengua: una sortida ben natural. L’home ha dit que n’hi havia prou amb una llengua, la llengua de la Constitución, i, si no, que li portés quelcom escrit en què estigués obligat per llei a parlar o a entendre la llengua catalana, atès que l’Estat espanyol ja té una llengua, i ja n’hi ha prou. M’he posat a discutir amb ell, enfadat per la resposta que m’ha donat, i de seguida m’ha engegat –molt amablement– posant com a pretext que tenia feina i que parlant d’això no arribaríem enlloc. L’actitud d’aquest vigilant de l’empresa que guarda la biblioteca Carles Rahola de Girona m’ha colpit. És greu. M’ha portat a redactar aquestes línies per queixar-me’n públicament a aquest diari, però no només això!
És inconcebible que en un lloc públic, i a més en una biblioteca –temple de la cultura, de la diversitat i potenciadora de la reflexió i del diàleg–, m’hagi hagut de trobar una actitud tan ignorant i insensible! Però també em colpeix que aquest home pugui campar la seva ignorància sense cap mena d’oposició, atès que segurament deu haver trobat poca resistència lingüística com la meva.
Si els catalanoparlants no fem ús de la nostra llengua en tots els registres i contextos lingüístics que ens ofereix la realitat; si no parlem la nostra llengua sempre i amb tothom, aquesta morirà de mort natural: els que la sabem en tindrem la culpa!

*

[Resposta Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya]
Benvolgut senyor Serra,
En relació als fets que descriviu en el vostre escrit de 28 d’agost d’aquest any us voldria transmetre en primer lloc la nostra disculpa pel fet que l’atenció que heu rebut no ha satisfet les vostres expectatives. L’article 32 de l’Estatut de Catalunya garanteix l’atenció en l’opció lingüística triada pel ciutadà de manera que en les relacions amb les institucions, les organitzacions i les administracions públiques a Catalunya, totes les persones tenen dret a utilitzar la llengua oficial que elegeixin. El servei de vigilància de la biblioteca és dut a terme per una empresa externa contractada pel Departament de Cultura amb aquesta finalitat.
El plecs de contractació obliguen a l’empresa contractista a destinar a l’execució del contracte els mitjans i el personal que resultin adients per assegurar que es podran realitzar les prestacions objecte del servei en català. A aquest efecte, l’empresa contractista ha d’adoptar les mesures de formació del seu personal necessàries per garantir que el personal que, si escau, pugui relacionar-se amb el públic, tingui un coneixement suficient de la llengua catalana per comunicar-se de manera fluida i adequada.
Per aquest motiu, us informo que hem donat les instruccions necessàries per tal que des del Departament de Cultura es requereixi a l’empresa licitadora del servei de vigilància de la biblioteca les explicacions oportunes sobre els fets que ens heu descrit. En funció d’aquestes explicacions prendrem les accions que calguin per a que es garanteixi el dret a utilitzar la llengua oficial triada pel ciutadà.
Us reitero novament les nostres disculpes i us agraïm el vostre escrit per tal de continuar millorant els nostres serveis.
Atentament,
Josep Vives i Gràcia
Cap del Servei
Servei de Biblioteques
Direcció General de Creació, Acció Territorial i Biblioteques
Departament de Cultura
Generalitat de Catalunya


dimarts, 10 de setembre de 2019

no serà tant


ISABEL SUCUNZA
Este libro...¿es para tanto?
elPeriódico
5|9|2019
Normalmente el proceso va así: se publica un libro, se le hace más o menos promoción de salida dependiendo bien de la capacidad de la editorial para pagar espacios de visibilidad en los medios, librerías y soportes publicitarios en la vía pública, o bien dependiendo del nombre del autor. El libro empieza a circular entre los lectores, los lectores hacen tuits, algun lector famoso (una escritora, un actor, un instagramer) los recomienda en las redes también, la gente lo comparte; sale una crítica y otra más.
Entre la fecha de salida del libro y que pasa todo eso, igual ya han pasado dos meses. Entonces, inevitablemente, siempre llega el día en que alguien entre en una librería, se acerca al librero con el libro en la mano y le pregunta: “Este libro... ¿es para tanto?”
En ese momento, el librero tiene que responder cara a cara si sí o si no.
La puntualización 'cara a cara' es importante: todo lo que ha pasado hasta entonces es impersonal: ni la campaña de promoción, ni las críticas en medios generalistas, ni las menciones en las redes tienen destinatarios concretos, ni, por supuesto, quien las haya leído le pagará 20 euros en mano, a cambio del libro, a quien haya firmado todo aquello. Tampoco podrá acudir una semana después al periodista, al tuitero o al anunciante para decirles: “tenías razón, es muy bueno” o “no era para tanto: lo he abandonado a media lectura”.
Son estos lectores, los que se paran a preguntar cosas antes de dejarse llevar por el ruido, los que marcan el punto seguido o el punto final del hype. Son el punto de inflexión en la trayectoria de un libro. Son los que incitan el repunte de ventas de después de la campaña de Navidad o de Sant Jordi para las que estos libros habían estado pensados. Son los que levantan o bajan el pulgar, los que deciden si una novedad es de larga duración o no.
Estos y los libreros sinceros, los que les dicen “sí que es para tanto” o “no; no vale la pena” independientemente del ruido, estos son los importantes.

dilluns, 9 de setembre de 2019

les muntanyes són muntanyes i els rius són rius


Los seres humanos necesitan fantasías. En potencia, el novelista es el mayor contador de verdades que existe, pero también se le da muy bien comerciar con fantasías. La forma literaria que es la novela les permite al autor y al lector sentirse como en casa, y a menudo se degrada en interés del capricho de la fantasía de uno u otro. En lo que nos es dado atisbar del futuro de la humanidad, siempre habrá novelas malas, eso sin duda; para alegrarle la vida a la gente sin hacerle de paso demasiado daño. Me asaltan tantos temores al respecto que quizá sea indicativo decir que un panorama de novelas malas hasta donde alcanza la vista no me parece ni tan desafortunado ni tan cruento. Los viejos temas de siempre están todavía ahí, y cobran nuevo y más acuciante significado por la falta de consuelo que da la metafísica: son los temas de todos los días, eso que nos es tan conocido, el mundo del amor, el egoísmo y la carencia. Quizá lo mejor que pueda decirse, y ya es mucho decir, sea que al final el escritor acabará pareciéndose al maestro budista cuando dijo aquello de que de joven pensaba que las montañas eran montañas y los ríos eran ríos; luego, después de muchos años de estudio y devoción, decidió que las montañas no eran montañas y los ríos no eran ríos; y, por fin, al final de sus días, cuando ya era muy viejo y sabio, logró comprender que las montañas son montañas y los ríos son ríos.

Iris Murdoch. «Existencialistas y místicos». A: La salvación por las palabras. ¿Puede la literatura curarnos de los males de la filosofía? Traducció de: Carlos Jiménez Arribas. Siruela, 2018. P. 52-53.

diumenge, 8 de setembre de 2019

els llibres i la vida


«T'adones que la simpatia i l'hostilitat poden coexistir. Estàs descobrint quantes emocions aparentment incompatibles poden bullir, costat per costat, al mateix cor humà. Estàs enfadat amb els llibres que has llegit, ja que cap t'havia preparat per a això. Sens dubte, llegies els que no tocaven. O els llegies malament».

Julian Barnes. L'única història. Traducció d'Alexandre Gombau i Arnau. Angle, 2019. P. 158.

dissabte, 7 de setembre de 2019

trampejant


Bibliomanías: taras, neuras y tics de quienes leen con locura. 
Laura Pacheco (il·lustracions); Andrés de la Casa-Huertas (text). Pepitas, 2019.


divendres, 6 de setembre de 2019

en guàrdia


ANDREA VILLORIA
Inseguretat a les biblioteques de Barcelona
SERCataluña
30|8|2019

Les biblioteques de Barcelona demanen incorporar vigilants de seguretat i educadors per combatre situacions violentes que viuen periòdicament: agressions, robatoris, tràfic de drogues, insults o intimidació.
El cas més greu es va produir fa un mes a la biblioteca Montserrat Abelló, al barri de les Corts. Un usuari va treure un martell de la motxilla i li va clavar al cap d'un altre home, sense motiu aparent. "Vam trucar als Mossos però no sabíem què fer. Ens mirava amb cara d'odi", assegura una de les treballadores, que no vol donar el nom per por a represàlies del consorci. "És qüestió de temps que passi alguna cosa més greu", afegeix la Susanna, una companya de la recepció.
La recepta per acabar amb aquestes agressions passa, segons el comitè d'empresa per posar vigilants de seguretat als centres, crear un protocol d'actuacions i contractar educadors socials capaços de tractar persones vulnerables o agressives.
"T'aixequen el to de veu, comences a sentir-te cada cop més intimidat perquè Interent no funciona i tu tens la culpa. No saps què fer ni com reaccionarà l'altra persona perquè no som psicòlegs, som bibliotecaris", relata la Susanna, darrere del taulell d'informació.
Te voy a matar
És la mateixa sensació d'impotència que sent la Cristina, treballadora de la biblioteca Vapor vell, a Sants, víctima fa unes setmanes d'una agressió. Un sense sostre que era usuari habitual del centre va entrar empenyent un carro de la compra amb roba i brossa. Ell va dir-li que no podia deixar el carro dins la biblioteca i ell s'hi va confrontar: "Em va arrencar la centraleta i vaig quedar desconnectada de tots els meus companys, perquè estic sola a la planta baixa", explica la Cristina.
"Després va començar a llençar tots els ordinadors cap a mi, mentre em perseguia i cridava 'te voy a matar'. Tenia por i no tenia escapatòria, així que vaig tancar-me a un armari fins que van arribar els meus companys". La direcció del centre assegura que l'home va robar una tauleta i les claus del centre. Com que les càmeres no funcionaven, no van tenir forma de demostrar l'incident.
No es pot expulsar a una persona més d'una setmana
La normativa no permet expulsar una persona més d'una setmana ni incloure comentaris sobre aquest tipus d'episodis a la base de dades per advertir a altres centres. Per això els bibliotecaris demanen la presència de personal de seguretat permanent. Actualment només tres centres tenen guardes i només durant la tarda: són les biblioteques de Sant Pau, d'Horta i Jaume Fuster.
Des del comitè d'empresa, però, la delegada de Salut, Helena Vilardell coincideix amb el personal de la majoria de centres que a més de reforçar la seguretat cal incorporar perfils professionals de treballadors socials i educadors, preparats per treballar amb persones vulnerables, drogaddictes, sense sostres o persones agressives que entren a la biblioteca.
"Hi ha una idealització de la biblioteca pública com un lloc tranquil i segura, que també és cert, però amb tantes hores d'obertura de vegades hi ha grans o petits conflictes", assegura Vilardell. "Les biblioteques atenem problemes que són problemes de ciutat. Com a la ciutat no estan resolts es deriven a la biblioteca, que en principi no és qui se n'hauria de fer càrrec", sentencia Vilardell.
Demanden educadors socials
La majoria de treballadors coincideixen en què es necessiten educadors socials perquè ells no saben com actuar. La directora de la biblioteca de Nou Barris, Anna Cabré considera que persones amb aquest perfil professional poden ajudar a la convivència quan se senten intimidats i sense autoritat. Un d'aquests moments és l'hora de tancament de la biblioteca, quan segons Cabré, molts es neguen a marxar. "L'altre dia un usuari va escopir a la treballadora que l'atenia", assegura la mateixa directora.
Robatoris de mòbils, ordinadors o carteres en èpoques d'exàmens
Les bibliotecàries asseguren que els robatoris són diaris, sobretot en època d'exàmens. "Cada dia es roben mòbils, ordinadors o carteres, però no hi podem fer res. Són autèntics professionals", explica l'Anna Mata, bibliotecària a Vapor Vell. Un centre on també es troben diàriament amb problemes relacionats amb el tràfic de drogues.
"Ve molta gent que aprofita el lavabo per punxar-se i l'altre dia la companya de la neteja es va punxar amb una xeringa mentre recollia", afegeix la Cristina. Segons el comitè d'empresa a les biblioteques del centre i del Raval és habitual la venda de drogues.
L'Ajuntament admet la situació
L'Ajuntament admet aquests casos i els vincula a la situació d'inseguretat de la ciutat. El gerent del consorci, Ramon Bosch, assegura que si a Barcelona han augmentat els episodis de violència, també ha augmentat en llocs públics com les biblioteques però descarta que la solució passi per posar seguretat a tots els centres. "No hi ha ni capacitat econòmica ni necessitat perquè moltes biblioteques no necessiten tenir un guarda de seguretat a la porta. No és una política que s'hagi d'aplicar sistemàticament sinó que s'ha d'analitzar cas per cas", afirma Bosch.
Tot i això, assegura que en "propers exercicis pressupostaris s'haurà de dotar la partida de seguretat". Des d'algunes biblioteques, lamenten la resposta del consorci quan han tingut un incident. La directora d'una biblioteca que no vol donar el nom per por a represàlies, assegura que quan va avisar a la resta de directors de biblioteques d'un atac greu dins el seu centre, el consorci la va esbroncar perquè consideraven "que estava causant alarma". El gerent ho nega en rotund.
El consorci rep el guant de la demanda de psicòlegs o educadors socials. Reconeixen que l'experiència amb dos educadors externs que han treballat a dos dels 40 centres ha estat molt bona i que estudiaran incorporar-ne a més biblioteques.

Llegiu també ----> «La violencia en la biblioteca pública no es parte del trabajo». Evelio Martínez. Biblogtecarios. 4|9|2019.

dijous, 5 de setembre de 2019

barney panofsky


«Fins i tot els seus amics estarien d'acord que Barney Panofsky és un «marit maltractador, un falsari intel·lectual, un productor de merdes, un borratxo amb inclinació a la violència i segurament també un assassí». Però, quan els seus pitjors enemics ho intenten fer públic, Barney comença a escriure les seves pròpies memòries, i és així com el veurem passar de la crisi a l'èxit, dels baixos fons a la bona societat a Montreal, París i Londres. Les seves proeses acaben però amb un escàndol notable.»

A la contracuberta de: Mordecai Richler. El cas d'en Barney Panofsky. Notes i postfaci de Michael Panofsky. Traducció de Xavier Pàmies. Quaderns Crema, 2013.

Més coses que s'han dit dit d'ell:
· malparit hilarant
· cínic i molt irritable
· misantrop
· bandarra adorable
· autocompassiu
· agre i moralista
· llepafils
· trapasser
· pocavergonya
· buscabregues borratxo i capritxós
· cavaller extraviat d'època, addicte a la bronca i la provocació
· esperit rebentaire
· rondinaire brillant
· temperamental i excessiu
· apassionat de la vida
Un perla, vaja.

dimecres, 4 de setembre de 2019

laboratori de lletres


Laboratori de Lletres
Escola d'escriptura a Barcelona
Aules a Vic
El Laboratori de Lletres també a Vic. Aquest octubre ve carregat de novetats i és que, a part de començar el Màster en Creació Literària, tindrem aules a la capital d’Osona.
L’Albert Pijuan i el Biel Barnils seran els encarregats d’impartir els cursos a les noves aules a Vic. Cursos plens de dinamisme, creativitat i per a tots els gustos. Així doncs, els que vulguin iniciar-se en el món de l’escriptura de ficció podran gaudir del curs d’Escriptura creativa; els que tinguin clar que volen explicar una història a través de la narrativa trobaran el curs d’Iniciació a la Novel·la; i aquells que desitgin jugar amb les paraules i transmetre emocions a través dels versos n’aprendran amb el curs de Poesia.
A més a més, qui s’hi inscrigui abans del 15 de setembre tindrà un 10% de descompte. Aquesta tardor no pot ser més interessant!

Aquí, més informació.

dimarts, 3 de setembre de 2019

sobre la lectura (III)


Es imprescindible estar abierto ante un libro, y estar abierto significa simplemente estar predispuesto a que la lectura te transforme. No es tan fácil como parece. Mucha gente lee para reafirmar sus propias ideas. Sólo leen lo relacionado con su campo de interés. Creen saber sobre qué va el libro antes de abrirlo o tienen unas normas que piensan que hay que seguir y reaccionan con consternación si se frustran sus predicciones. Hasta cierto punto, en eso consiste la naturaleza misma de la percepción. La repetición de una experiencia genera expectativas que conforman nuestra manera de percibir el mundo, incluidos los libros. En los últimos años se ha trabajado mucho sobre algo llamado «ceguera ante el cambio». La mayoría de estos experimentos implican escenas visuales en las que un gran número de personas es incapaz de notar los cambios significativos. Por ejemplo, en una película, tras un corte en la escena, dos vaqueros intercambian sus personajes. En la película Ese oscuro objeto del deseo, Luis Buñuel recurre a esta forma de expectativa arraigada: dos actrices de físicos muy diferentes representan el mismo papel, pero una buena parte del público no nota, hasta pasado un buen rato, que una y otra mujer no son la misma.
La lectura presenta su particular forma de ceguera ante el cambio. Casi siempre elegimos libros de un género literario concreto (novelas policíacas, románticas, memorias, autobiografías) prejuzgando cómo será la obra. Y si no prestamos atención, podemos perdernos desviaciones esenciales en la forma que nos impidan reconocer lo que tenemos delante de nuestros ojos.

Siri Hustvedt. «Sobre la lectura». A: Vivir, pensar, mirar. Traducció de Cecilia Ceriani. Anagrama, 2013. P. 157.


dilluns, 2 de setembre de 2019

paraula de traductor


XAVIER PÀMIES
El Philip Roth canadenc
Núvol
13|6|2013
Mordecai Richler era un autor controvertit i satíric, que en la seva prolífica carrera va alternar diversos gèneres, des de la narrativa i l’articulisme fins a l’assaig i el guió cinematogràfic. També va conrear la literatura infantil. El seu traductor català, Xavier Pàmies, fa una lectura personal d’El cas d’en Barney Panofsky.

Em vaig llegir Barney’s Version, del novel·lista canadenc jueu Mordecai Richler, submergint-m’hi cada vegada més i llegint-lo cada vegada més de pressa, deixant-me posseir pel personatge i la humanitat que desprenia. En Mordecai Richler traspua indignació amb el món, com en Philip Roth, un autor amb qui estic familiaritzat com a traductor; però, també com ell, desborda d’unes ganes de viure on el desig sexual i l’alta cultura literària s’eleven com a puntals destacats.
Una característica essencial d’aquesta novel·la és la versemblança de la seva passió. Et creus el que explica; et creus les situacions, les converses entre els personatges, els diàlegs interiors del protagonista, els sentiments que hi afloren. En un altre article que s’ha escrit sobre aquesta novel·la arran de l’aparició de la traducció catalana, es diu (amb altres paraules) que per poder escriure s’ha d’haver viscut. A El cas d’en Barney Panofsky, l’autor hi ha abocat moltes vivències personals, i les ha plasmat amb una agudesa i amb una ironia que fa que t’arribin a l’ànima. Amb un estil arrauxat, volgudament desordenat, amb pinzellades més gruixudes o més primes però sempre ràpides, es va descabdellant el fil d’una vida que té molt de la vida del mateix autor, i de la qual no diré res perquè no m’agraden gens les ressenyes amb spoilers.
El cas d’en Barney Panofsky és el relat de la vida d’una persona; i, com en tot gran relat d’aquesta mena, s’hi retrata amb vivesa l’època en què transcorre aquesta vida, les relacions amb les persones pròximes, les il·lusions, l’amor i la mort. En Barney Panofsky, com tothom qui és persona, té virtuts i defectes; llegint-me’l m’ha fet riure i plorar i me n’he acabat enamorant, i a l’hora de traduir-lo he intentat reflectir totes aquestes gradacions del sentiment perquè al lector català també li arribin. Potser el fet que rellegint-ne la traducció se m’escapés alguna vegada el riure i alguna llàgrima és un bon senyal. Bona lectura!

diumenge, 1 de setembre de 2019

llegir (o no) juliette binoche


SERGI PÀMIES
Llegir (o no) Juliette Binoche
La Vanguardia
28|8|2019
Ara que s’obre la temporada de novetats literàries és probable que, en el fragor de la promoció, als autors els preguntin per què escriuen. És una pregunta cíclica, amb una tradició periodística sòlida. A partir d’aquesta pregunta, el prestigi de la revista The Paris Review es va consolidar, amb converses amb autors tan coneguts com Vladimir Nabokov o William Faulkner. Sovint els autors s’escapolien de la curiositat de l’entrevistador i acabaven parlant més de com escrivien (a mà, a màquina, ajaguts, drets...) que no pas de per què. Canviant el punt de vista, potser seria bo preguntar-se per què llegim i, sobretot, per què continuem llegint quan l’oferta d’accés a la ficció s’ha multiplicat tant. I un cop hem adquirit el vici de llegir, ¿quins són els estímuls que ens atrauen?
En el meu cas, hi ha un corrent principal de curiositat i de necessitat d’alimentar el vici de manera física –és a dir, d’aconseguir matèria primera que pugui transformar-se en hores de lectura–. Però les excuses per comprar un llibre determinat són diverses i no sempre racionals. La recomanació és una de les motivacions possibles. Que algú amb criteri et recomani un llibre no és una aposta infal·lible però sí prou fiable per arriscar-te. Després hi ha la tria salvatge, en què, com un boletaire, et mous per les taules de novetats alternant contracobertes, solapes, portades, fotografies d’autor, primeres frases, cites ampul·loses de faixa i sonoritat de títols per acabar, o no, amb el llibre al cistell. Aquesta mena de tria té més riscos però genera pujades d’adrenalina a conseqüència de les quals pots acabar emportant-te el llibre perquè t’agrada la inexpressivitat de l’autor o que tingui un passat com a sexador de pollastres.
Com a caçador de llibres sóc massa impacient i sovint me n’he endut d’indigestos, però, per sort, cap de mortalment verinós. I de vegades constato que la motivació per interessar-me per un llibre és una mica malaltissa. El cas més recent té a veure amb una barreja d’enveja i mitomania. Ras i curt: m’agrada Juliette Binoche. Sempre m’ha agradat, però en els últims anys m’agrada encara més. Vaig llegir que Binoche havia conviscut uns anys amb l’argentí Santiago H. Amigorena, escriptor, productor, guionista, pintor i actor. També va ser el manso de Julie Gayet, l’actriu assetjada pels paparazzis quan es va descobrir que tenia una relació amb el president Hollande. Vaig comprar un llibre d’Amigorena amb el furor tafaner de voler saber quina mena d’encant pot tenir l’home capaç de seduir (o de ser seduït) per Binoche i Gayet. Vaig triar la novel·la 1978, que explica la vivència del fill adolescent d’una família d’argentins polítics exiliats i el seu procés d’adaptació al París de finals dels setanta. Ho confesso: volia que el llibre no m’agradés, però no solament em va agradar sinó que em va acabar seduint. Moral: Amigorena ha seduït directament Binoche i Gayet i, de manera indirecta, a servidora de vostès.

dissabte, 31 d’agost de 2019

surfin usa (amb el permís dels beach boys)



«La fotografía más famosa entre las pertenecientes a la colección de la biblioteca [Los Angeles Public Library] es la de un elefante de cinco años llamado Bimbo Jr. montado en una tabla de surf. La instantánea fue publicada en Los Angeles Herald en 1962. Según el pie de foto, Bimbo Jr. tenía la «rara distinción de ser el elefante más joven en lograr semejante hito», un pie de foto de lo más peculiar que implicaba que otros elefantes hacían surf también, y que lo llamativo en Bimbo había sido su juventud.
[...] La mayoría de los tres millones cuatrocientas mil fotos de la colección de la biblioteca llegaron allí en formato físico. Todos los días se escanean unas cuantas más y se cuelgan en Internet, donde es posible buscarlas mediante palabra clave o descripciones...».

Susan Orlean. La Biblioteca en llamas: historia de un millón de libros quemados y del hombre que encendió la cerilla. Traducció de Juan Trejo. Temas de hoy, 2019. P. 118.




divendres, 30 d’agost de 2019

la gràcia que té


«Al principi, quan comences a escriure ficció, ho fas per divertir-te. No esperes que ho llegeixi ningú. Escrius gairebé per fer-te una palla. Per fer possibles les teves fantasies i els teus raonaments desviats i per transformar les parts de tu que no t'agraden. I funciona; és divertidíssim. Després, si tens sort i sembla que a la gent li agrada el que fas, i aconsegueixes que et paguin per fer-ho i veus les teves coses en tipografia professional, relligades, recobertes de frases promocionals i fins i tot (una vegada) llegides al metro de bon matí per una noia guapa que ni tan sols coneixes, tot plegat encara es fa més divertit. Durant un temps. Després les coses es van fent més complicades i més confuses, per no parlar de la por. Ara comences a sentir que escrius per als altres, o almenys això esperes. Ja no escrius només per fer-te una palla, cosa que —com que les masturbacions, siguin de la mena que siguin, són sempre solitàries i superficials— segurament és bona. Però què reemplaça el motiu onanista? Has descobert que t'agrada molt que a la gent li agradi el que escrius, i t'adones que tens moltes ganes que a la gent li agradin les coses noves que estàs fent. El fet de divertir-te personalment comença a quedar substituït per la voluntat d'agradar, que hi hagi gent guapa que no coneixes a qui li agrada el que fas i que t'admiren i que creuen que ets un bon escriptor. L'onanisme cedeix pas a l'intent de seducció, com a motiu. Ara bé, els intents de seducció volen molta feina, i la gràcia que té queda compensada per una por espantosa del rebuig. L'ego, sigui el que sigui, ha començat a formar part del joc. O potser és més exacte parlar de «vanitat». Perquè t'adones que ara una gran part del que escrius s'ha convertit bàsicament en una exhibició, en intentar que la gent cregui que ets bo. És comprensible. Arrisques una bona part del que ets, ara, quan escrius; t'hi jugues la vanitat. Descobreixes un detall delicat sobre l'escriptura literària: per poder-ho fer cal una certa quantitat de vanitat, però per sobre d'aquest llindar, tota vanitat és letal. En aquest moment, més del noranta per cent del que fas està motivat i modelat per una necessitat aclaparadora d'agradar. El resultat és una literatura de merda. I la merda ha d'anar a la paperera, no tant per cap mena d'integritat artística com pel simple fet que les obres merdoses faran que deixis d'agradar. En aquest punt de l'evolució del teu passar-t'ho bé com a escriptor, el que sempre t'havia motivat a escriure és el mateix que ara et fa llençar el que escrius a la paperera. És una paradoxa i una mena de dilema irresoluble que et pot deixar encallat durant mesos o anys, durant els quals somicaràs i carrisquejaràs de dents i maleiràs la teva mala sort i et preguntaràs amargament què se'n deu haver fet d'aquella sensació tan divertida.
La cosa més intel·ligent que es pot dir, em penso, és que la manera de sortir del dilema és d'alguna manera esforçar-te per tornar a la motivació original: passar-t'ho bé. I, si pots recuperar aquella gràcia, descobreixes que el dilema espantosament desafortunat que has experimentat durant el teu període de vanitat de fet ha sigut un cop de sort. Perquè la manera de passar-t'ho bé que recuperes està transfigurada per l'experiència desagradable de la vanitat i la por, una experiència que ara et deleixes tant per evitar que el que redescobreixes és una manera més plena i més generosa de passar-t'ho bé. Té alguna cosa a veure amb la feina com a joc. O amb el descobriment que la diversió disciplinada és més divertida que no pas la impulsiva o hedonista. O amb el fet d'adonar-te que no totes les paradoxes han de ser paralitzadores. Sota la nova administració d'aquesta idea de divertir-te, l'escriptura de ficció es converteix en una manera d'anar molt endins de tu mateix i d'il·luminar precisament allò que no vols veure ni deixar veure a ningú, i resulta que aquesta mena de coses són (paradoxalment) exactament les que escriptors i lectors comparteixen i senten, i a les quals responen. La ficció es converteix en una manera estranya de consentir-te i dir la veritat en comptes d'una manera de fugir de tu o presentar-te d'una manera que et farà especialment apreciat. És un procés complicat, confús i que fa por, i també implica molta feina, però resulta que és la millor manera de divertir-te que hi ha.
El fet que ara puguis continuar divertint-te amb l'escriptura només enfrontant-te a les mateixes parts gens divertides de tu que et van fer començar a escriure per fugir-ne o per dissimular-les és una altra paradoxa, però en aquest cas no t'aboca a cap dilema. Si una cosa és, és un do, una mena de miracle, comparat amb el qual la recompensa de l'afecte dels desconeguts és com una mena de pols, de borra.»

David Foster Wallace. «La gràcia que té» A: He ballat (breument) la conga: antologia d'articles. Selecció, pròleg i traducció de Ferran Ràfols Gesa. Periscopi, 2019.

dijous, 29 d’agost de 2019

fer números