una setmana després de sant jordi

LAURA SERRA
Una setmana després de Sant Jordi: "Tornem tants llibres com els que vam vendre"
Ara
1|5|2026

M’imaginava que les llibreries després de Sant Jordi serien un oasi de pau i literatura i em trobo que són una voràgine de caixes i albarans. "Per nosaltres, Sant Jordi s’acaba al juny", em diu Xevi Cortacans, propietari de la Muntanya de Llibres de Vic, un nom que aquests dies té un significat literal. La llibreria Sendak també té una pila de caixes a punt per retornar a les distribuïdores, amb els llibres invenuts de la diada. "Tornem tants llibres com els que vam vendre per Sant Jordi", afirma Èric del Arco, soci de la Documenta i president del Gremi de Llibreters. M'obre els excels. "Nosaltres vam vendre 3.251 llibres durant la setmana i n’hem tornat 3.200. Vam haver de comprar 6.400 llibres per vendre’n la meitat". Esclar que no només van despatxar novetats, sinó que principalment van vendre llibres del seu fons, que calcula que és de 13.000 exemplars. Dels tres mil llibres venuts, dos mil eren títols diferents. Només de 22 títols en van vendre més de deu exemplars, de manera que el 95% són títols que no apareixen als rànquings.

Unes xifres que a Sendak ratifiquen: "A la parada portàvem 25.000 euros en llibres, i en vam fer 10.000". Ells tampoc no s’identifiquen amb les llistes de més venuts. "I no em preocupa. Si només ofereixes el que la gent demana seràs la Casa del Libro i nosaltres tenim una altra aposta, hem d’anar a la contra. Som una llibreria combativa i la parada de Sant Jordi és coherent amb com som", explica Aitor Martos.

Per això els llibreters coincideixen en el fet que mai tenen la sensació d’equivocar-se per Sant Jordi, encara que a la Documenta s'acabés el Passeig de Gràcia de Roger Bastida i a Vic fessin curt d’El joc del silenci de l'osonenc Gil Pratsobrerroca. "Si se t’acaba un llibre, en compren un altre", diu Del Arco. "I no hi sol haver cap sorpresa molt inesperada. Les editorials i les distribuïdores ja s’asseguren que t’arribin les seves grans apostes. En demanes 100 i te n’arriben 150", segons Cortacans. El 80% de les vendes de la Muntanya de Llibres també van ser de fons. Per això, paral·lelament a les devolucions, les botigues han de reomplir les lleixes i ho han de fer abans de tancar l’abril, quan encara poden obtenir el descompte de la campanya de Sant Jordi.

La roda que mai s'atura

A sobre, continuen arribant novetats de cara a la campanya d’estiu i també llançaments en castellà pensant en la Feria del Libro de Madrid de finals de maig. "El món editorial és una roda: constantment entren i surten llibres. El llibre d’avui es paga amb la venda d’ahir. Per això s’edita molt i ningú està disposat a abaixar el ritme, perquè has d’ocupar la taula de novetats. Quan m’envien currículums els hi dic als aspirants a llibreters: espero que t’agradi obrir i tancar caixes!", diu, amb ironia, Cortacans. Una novetat empeny la següent: a la Documenta, si un llibre no es mou de la taula en un mes, va fora. "No pots tenir milers d’euros immobilitzats a les parets. En tres mesos hauríem tancat", afirma Cortacans. Per això les comandes són quirúrgiques.

A més de reposicions i devolucions, a la Llibreria Sendak aprofiten Sant Jordi per "fer neteja dels prestatges" i per tornar els títols de fons que fa un any o més que no s’han mogut, explica Martos. "Tothom es pensa que ens fem d’or el dia de Sant Jordi i és pervers, perquè és un sector molt estacional i sé que els següents mesos vendré molt menys, fins a l’agost, que estaré amb números vermells i tiraré de pòlisses de crèdit. Per això les devolucions són tan importants, per rebaixar les factures i evitar tensions de tresoreria", diu el llibreter. Els dies de Sant Jordi, Sendak va passar de 4 treballadors a 14, que van acabar exhaustos, com van postejar en una foto a Instagram. Una setmana després s’han recuperat de "l’estat catatònic", la llibreria em sembla de nou un paradís de colors preciós i endreçat, i confirmo que a les llibreries hi entren clients que continuen llegint.

biblioteques per a tothom

 

Babelia | El País. 2|5|2026

un llibre a l'any

JUAN TALLÓN
Un llibre a l'any
Abril
25|4|2026

Em pregunto si publicar un llibre a l'any és massa. ¿Això qui ho dictamina? Potser la resposta depèn de la mena de llibre o d'autor, de les exigències que es marqui, d'en què faci servir el temps que no escriu, de les necessitats editorials, de l'acceptació dels seus lectors...No hi ha gaires escriptors que publiquin a aquest ritme, és cert. Aquells que ho aconsegueixen traslladen la idea que ho fan gairebé sense suar, com si es limitessin a posar-se còmodes i mirar com les mans carreguen amb la feina bruta. Ni tan sols semblen despentinats a l'acabar.

En un festival de Girona, fa uns anys, li vaig sentir explicar a Amélie Nothomb que ella no només publica un llibre per any, sinó que també en guardava 20 d'inèdits en un calaix, o en diversos calaixos, esperant el seu torn. Més ràpid que Nothomb avançava Georges Simenon, que no acostumava a trigar més d'11 dies a escriure les seves novel·les. La seva immersió en l'escriptura era tal, que el seu cos no aguantava més enllà d'aquell temps, al cap del qual el llibre havia d'estar acabat. En certa ocasió, Alfred Hitchcock li va trucar per telèfon, i li van respondre que el senyor Simenon no podia posar-s'hi perquè acabava de començar una novel·la. El cineasta, que coneixia la inclinació al tancament del novel·lista, però també el poc marge que li portava acabar una novel·la, va respondre: «Bé, espero».

A l'altre costat hi hauria els escriptors lents, que es prenen dos, cinc, fins i tot deu anys per acabar la seva obra. N'hi ha. Tampoc és del tot clar si això és lentitud. «Jo escric dues frases per setmana», deia l'escriptor egipci Albert Cossery. El resultat va ser un llibre cada 10 anys. En canvi, dedicava dues hores diàries a preparar-se, ja que tampoc era dels que escrivien en sabatilles i bata. Elegis vestit, mocador, enllustrava les sabates, es pentinava amb cura. Després de tots aquests prolegòmens, redactava unes quantes paraules, donava el dia de feina per amortitzat i se n'anava al carrer.

Suposo que la literatura no és l'única qüestió important que es porten entre mans aquests autors, i per això tarden, ocupats com estan a viure. En la tercera temporada de The Wire, el detectiu Lester Freamon explicava a Jimmy McNulty, d'homicidis, que la feina no el salvaria. Tots els casos s'acabaven quan li posaven les manilles al culpable. «Necessites alguna més fora de l'oficina. Necessites una vida. És el que hi ha mentre esperes moments que mai arriben», li feia veure.

Unes quantes vegades, 10 anys és el temps mínim per escriure certes obres. El 1770, quan Immanuel Kant va ser nomenat professor de Lògica i Metafísica a la Universitat de Königsberg, va escriure la seva disertació inaugural, i a aquest text el va succeir una dècada d'absència, en què va estar buscant solucions. Es va aïllar del món, va bussejar en el temps i el 1781 va retornar amb la Crítica de la raó pura, ni més ni menys.

En la lògica del mercat, a la qual la literatura avui és menys aliena que mai, un llibre a l'any, o un cada dos, cinc o vint, fins i tot un en tota la vida, serà molt o poc en funció de qui triïs perquè el jutgi. Hi ha escriptors que ens han deixat un únic llibre, i ha resultat suficient, fins i tot inesgotable. ¿És poca cosa? Queda el dubte. Recordo el Francisco Umbral de 1977, quan va publicar La noche que llegué al café Gijón, Teoría de Lola, Diccionario para pobres, Tratado de perversiones, La prosa y otras cosas, Las Jais i El hijo de Greta Garbo. ¿Molt? A veure...

Després hi ha els escriptors en els quals es confon lentitud i rapidesa. César Aira, per exemple. Completa una «pagineta» al dia, com diu ell. Bastant poc. Però com que no falla mai, i l'any té 365 dies, i les seves novel·les són breus, alguns anys publica fins a cinc o sis llibres. És a dir, molt i poc alhora.

mestratge literari

ISABEL NÚÑEZ
La maestría literaria
Culturas | la Vanguardia
7|4|2010

Este libro magnífico, auténtica joya que yo quise traducir, se compone de dos relatos, El xal y Rosa. El primero, breve, arranca con la frase "Stella frío, frío, el frío del infierno" y muestra a Rosa, joven polaca esquelética en un campo de concentración, con una criatura hambrienta buscando sus pechos secos, oculta bajo un chal protector, y una niña, su sobrina Stella, celosa de la pequeña y que en la fantasía de Rosa se convierte en caníbal y la devora. y las voces fantasmas junto a las rejas electrificadas. Cuando Stella le quita el chal a la pequeña, esta escapa del barracón y llora perdida, y un soldado llega antes que su aterrada madre.

El tono de esta escritura ardiente y despiadada, con un ritmo musical y onírico, tiene resonancias del Quanta, quanta guerra, no sólo por la traducción, excelente, de Dolors Udina, sino porque compone un paisaje delirante del horro con los ojos de la adolescencia, en una poética llena de gracia y una feroz sensualidad que no se olvida.

El segundo cuento, con distinta fiereza y humor negro enterrado, muestra a Rosa en Florida, treinta años después, con su loca lucidez, la mirada acusadora contra el mundo, que sólo quiere soñar sola: maldice la desmemoria de su sobrina Stella y recupera el chal que le permite, por transposición traumática, resucitar a su hija perdida, hacerla volar y brillar con sus vestidos y escribirle cartas en polaco, restituir ante ella la magnífica Varsovia, el padre que se sabía la Eneida de memoria, la madre delicada ante la que todos se inclinaban, "la vida de antes". Dice Rosa que ellos tienen tres vidas, "la de antes" era su vida de verdad, allí donde nacieron, "la de después" es ahora, en un país que no recuerda ni comprende, donde no tienen identidad y el acento polaco surge como humo cuando hablan, "la de durante" es Hitler. "Antes es un sueño. Después es una broma. Sólo queda el durante. Y decir vida es mentir."

Cynthia Ozick (Nueva York, 1928), autora prolífica y sólida, en la tradición literaria judío-americana, con novelas como Los últimos testigos y cuentos como los de Levitación, superó a Carver, Updike y Cheever ganando tres veces el O'Henry. Es una suerte que se haya publicado y que Viena haya elegido a una traductora experta y sensible para la versión catalana.

literatura

 

Eider Rodríguez. Tot era el mateix forat. Periscopi, 2026.

[Font: Gemma Busquets Ros‬ ‪@gemmabusquetsros.bsky.social‬]

la biblioteca

GEMMA BUSQUETS ROS
La biblioteca
El PuntAvui
12|4|2026

Encara hi ha la placa d’un daurat gastat amb el logotip de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis en aquella porta lateral, que sembla pensada per al servei d’una finca aristocràtica, com si per accedir al món de meravelles s’hagués de passar d’amagatotis, amb contrasenya o amb invitació. Amagada, resta secreta al costat de l’entrada principal, sota l’arcada, de l’oficina de La Caixa a la plaça Major de Banyoles. Aquell accés, ara clandestí, conduïa fins a una sala que el meu record menut recrea immensa, amb unes escales que separaven dues estances amb moltes prestatgeries carregades de llibres voluminosos, enciclopèdics, i amb la bibliotecària Roser Juncà, de mirada severa, instant el silenci i censurant les rialles, com si fóssim escrivents medievals copiant còdexs de pergamins delicats en una abadia benedictina lúgubre, i no escolars ajornant els deures dels estudis captivats pels cants de sirena que venien de les pàgines dels Tintín, Astèrix i Lucky Luke. Inaugurada el 13 de juny del 1933, la biblioteca de Banyoles formava part d’aquell ideari de la Mancomunitat segons el qual, “a Catalunya, ni un sol poble sense escola, biblioteca, carretera ni telèfon”. L’ordre de les prioritats és també una declaració política. Primer, l’educació. Sembla un recordatori innecessari, però no ho és quan els encarregats de mantenir els fonaments amb una solidesa granítica són els primers a deixar que s’esquerdin i, en comptes d’aturar l’excavadora, li donen via lliure.

una mestra del matís

NORA CATELLI
Una maestra del matíz
Babelia | El País
1|8|2016

En 1966 Cynthia Ozick (Nueva York, 1928) publicó su primera novela, Trust. Sus cuentos, desde 1971, integran cualquier repertorio de la maestría de la literatura norteamericana. Los expatriados, inmigrantes, obsesivos lectores, rabinos enloquecidos, teólogos aficionados y pícaros desesperados de Ozick recuerdan a los personajes que Isaac Bashevis Singer convirtió en miembros reconocibles del mundo nuevo, de esa América, del Norte y del Sur, meta sin retorno para los judíos centroeuropeos a partir de los pogromos de finales del siglo XIX.

La producción de Ozick era, hasta los ochenta, irreprochable. Entonces sucedió algo extraordinario. En 1980 apareció en The New Yorker un cuento de tres páginas, El chal, seguido en 1983 de su continuación, Rosa. En 1989 Ozick los publicó en libro; en 1992 Daniela Stein lo tradujo para la editorial Montesinos de Barcelona. Lo extraordinario es que, en menos de cien páginas, El chal, magistral e inquietantemente, contiene la Shoah: la industria de la muerte, la animalización, el odio, la destitución absoluta de toda subjetividad. Expone algo del orden de la memoria que, en general, se vela. Porque cuando desaparece el victimario —el aparato nazi y los ejecutores del aparato han sido históricamente derrotados y eliminados— la víctima tiene que absorber al victimario. Las formas de esa adopción indeseada del otro —formas letales, sádicas, convulsivas, repelentes— son las que nos hace visibles El chal: el odio circula entre las víctimas como la única pasión que los mantiene vivos; es parte constitutiva de la memoria. No es casual que la canibalización aparezca como fantasía recurrente en las dos partes de El chal. Leer a Ozick exige al lector reverencia, aceptación de que el conocimiento de la Shoah cercena las posibilidades emocionales de la identificación, en las que abunda la cultura de masas dedicada a conmover y hacernos llorar confortablemente...

 

biblioteca portàtil

es publiquen massa llibres?

RICARD CHULIÀ

Es publiquen massa llibres?
VilaWeb
20|4|2026

 

S’acosta Sant Jordi –amb perdó– i ja se sent la lletania: es publiquen massa llibres. Tenint en compte que, ara fa un any, amb David Vila, Òscar Peris i Pau Alabajos, vàrem posar en marxa Rebel Edicions, seria molt hipòcrita que jo digués que estic d’acord amb aquesta jeremiada. No és el cas. Ara, des que tinc memòria, sempre he sentit la mateixa màxima: es publiquen massa llibres. I he de dir que sempre m’ha alçat una malícia profunda, quasi visceral o vital. Així doncs, encara que també podria dir que aquesta malícia és més aïna inconfessable, enguany he sentit la necessitat de dir-hi la meua. 

Posem mans en farina: es publiquen massa llibres? A casa, tot i que ni el pare ni la mare havien anat a la universitat, perquè, ben prompte, s’havien hagut de posar a treballar –una història generacional ben habitual i normal–, sempre hi ha hagut llibres a les lleixes. I sempre hi ha hagut una valoració general i una presència habitual de la cultura com a font de plaer: la literatura, la música, el cinema… Des de la humilitat d’un entorn de classe treballadora, és clar, però en el qual les converses a la taula es convertien fàcilment en discussions sobre política. El pare, per exemple, sempre portava el diari a casa –El País, marca també generacional de l’aprenentatge progressista en una societat tan subsidiària com la valenciana– i, si l’acompanyava a comprar-lo al quiosc, de tant en tant també podia caure algun llibre d’aventures o de ciència-ficció que vingués amb la premsa. D’una altra banda, la biblioteca era davant la botiga familiar, primer, i davant de casa, després; literalment i metafòrica.

Tota aquesta cultura era, òbviament, en castellà. De valencià, ben poqueta cosa. A més del diccionari Ferrer Pastor i la flexió verbal de Valor, també algun llibre de Ferran Torrent, això sí; i, encara que parega poca cosa, retrospectivament he estat conscient de la importància d’un referent com aquest per a identificar i prendre consciència que també era possible gaudir de la lectura en la llengua pròpia. El valencià era llengua familiar i d’escola, però la diglòssia era inevitable –mos pares ja eren prou avançats per a l’època i el seu context amb la consciència clara de voler l’ensenyament en valencià, si ho mirem amb perspectiva. La cultura, fins a arribar a la universitat, era en castellà. Totes les lectures importants i també els tímids assaigs d’escriptura pròpia eren, és clar, en castellà. 

Ara, a la universitat, amb un procés ràpid i radical, tenint en compte les circumstàncies vitals, vaig trencar la diglòssia. El valencià es va convertir en la meua llengua en tots els àmbits. En tots. I, així mateix, vaig assumir el compromís ideològic de fer tot el que individualment pogués fer per normalitzar-lo. Si el valencià no era una llengua socialment normalitzada, almenys ho havia de ser personalment. Això volia dir, per exemple, que vaig canviar també radicalment de llengua de lectura (i d’escriptura!). A partir d’aquell moment, la tria de la llengua de lectura seria una decisió plenament conscient. I em vaig imposar unes quantes normes perquè el meu hàbit lector fos tan normal com fos possible. És a dir, volia llegir com si la meua llengua no fos una llengua postergada i perseguida. Descolonitzar la meua biblioteca personal. Com llegiria un castellà, vaja. 

No cal explicar massa la dificultat que implicava complir estrictament les normes autoimposades. Només en faré cinc cèntims, de què implicava aquesta idea sobre que es publiquen massa llibres. És a dir, més enllà de tota la cosmovisió personal que em vaig construir, la norma que ací importa és la que deia que, si un títol havia estat traduït al català, l’havia de llegir en la meua llengua i no en castellà. Un canvi radical i… radicalment impossible de complir. Per exemple, agafem un autor que em va picar la curiositat en aquell moment: John Dos Passos. A casa, hi havia Manhattan Transfer. En castellà, és clar. I no era massa complicat trobar-ne més títols, en llibreries o biblioteques valencianes. Però, si ni els estudiants de filologia catalana, que se suposa que han de viure de la llengua, no lligen els llibres en català, qui ho ha de fer? Quin futur podem esperar?

A la llibreria 3i4 (de fa uns anys, Fan Set), de Dos Passos, hi vaig trobar El paral·lel 42, dins la col·lecció de les Millors Obres de la Literatura Universal d’Edicions 62. I, regirant en la base de dades de l’ISBN espanyol (començava a generalitzar-se internet), vaig descobrir que els altres títols de la trilogia USA –i també Manhattan Transfer– havien estat traduïts al català. Òbviament, mon pare no entenia per què comprava de tant en tant llibres repetits: si el tenim a casa en castellà! Però jo ho tenia clar: vaig sol·licitar un préstec interbibliotecari i vaig llegir aquests títols en català, amb traduccions de Manuel de Pedrolo. Una cosa tan fàcil com agafar un llibre de la lleixa es convertia quasi en una gimcana. No en parlem, ja, de les finances adolescents, perquè sempre he tingut una fixació fetitxista o col·leccionista per a posseir els llibres que llegia i per a regirar les llibreries. I gràcies que la traducció existia, que no som realment conscients del miracle que implica la nostra tradició literària! 

I quan no existia… També cal dir, però, que, amb el portuguès o l’italià, vaig començar a treballar la descolonització de la llengua internacional d’interposició: si un text no era traduït al català i no el dominava en la llengua original, no necessàriament calia llegir-ne la traducció castellana…

Arribem al final, ara sí: es publiquen massa llibres? Si fos espanyol, podria fins i tot respondre la pregunta afirmativament. Al remat, publicar el premi Planeta ja és publicar massa llibres. Però no es tracta d’això. En les coordenades, ací i ara, simplement proposar aquest debat és una frivolitat. De llibres en català, no se’n publicaran mai massa. Massa pocs, en tot cas. Cada llibre publicat en català és una eina de descolonització.

tal com érem

«És saludable descobrir, de tant en tant, que els records d'altres persones sovint resulten força diferents dels teus (no només pels fets, sinó també per com érem nosaltres mateixos aleshores). Fa uns anys, vaig intercanviar correspondència sobre un dels meus llibres amb una persona amb qui havia estudiat, però amb qui no havia mantingut el contacte i a qui tampoc recordava. L'intercanvi va desembocar en un acarnissat desacord, moment en el qual va decidir dir-me sense embuts el que pensava de mi...o, més exactament, el que recordava ara que havia pensat de mi quan estudiàvem plegats. «Jo et recordo», va escriure, «com un nano cridaner i empipador al passadís de batxillerat.» Això va ser una gran sorpresa per a mi, i vaig haver de riure, encara que fos una mica tristament. La meva memòria insistia (i encara ho fa) que jo era tímid, cohibit i formal, tot i que, molt en el fons, mogut. Però no podia negar el record d'aquest company d'estudis, i per tant, al capdavall, ho vaig reconsiderar i vaig canviar de parer sobre com devia ser jo (o, si més no, sobre com em podrien haver vist els altres) fa més de cinquanta anys.»

Julian Barnes. «Records». A: Canviant de parer. Traducció d'Alexandre Gombau i Arnau. Angle, 2025. P. 18.

 

les tres vides de rosa

IGNASI ARAGAY
Les tres vides de Rosa
Avui | Cultura
1|4|2010

En llegir, d'una revolada, la magnètica novel·la breu El xal, de Cynthia Ozick, traduïda de l'anglès per Dolors Udina per a Viena, d'entrada m'han vingut al cap dues imatges. L'una és òbvia: Linus, l'amic de Charlie Brown, amb el seu inseparable drapet. L'altra també ho és, d'òbvia, almenys per a mi. El meu fill Benet, que als seus 14 anys encara conserva un esquifit fil blau de llana, darrer vestigi de la manteta que va succionar amb devoció durant anys i que a voltes encara li fa companyia.

La Rosa Lublin, protagonista del relat, una jueva polonesa que va sobreviure a un camp de concentració, viu a Florida perduda en el record de la seva filla Magda i del xal que la protegia quan eren captives. Explica que té tres vides: "La vida d'abans, la vida de durant i la vida de després". La vida de després és el seu present d'inadaptada a Nord-amèrica, "una broma", diu. La d'abans, el somni de la infantesa feliç en una família culta i rica de Varsòvia, uns jueus no practicants, altius: el pare era director de banc i se sabia pràcticament de memòria la primera meitat de l'Eneida i la mare escrivia i publicava poesia en polonès. A casa tenien un miler de llibres. Pertanyien a l'ambient burgès exquisit i sensible centreeuropeu que van reivindica autors com Sándor Márai o Stefan Zweig.

Ara bé, el més important per a la Rosa Lublin és la vida de durant, el seu tràgic present sense fi. Però durant quan? Durant Hitler: "Només queda el durant. I dir-ne vida és una mentida". El xal la connecta amb aquell temps, amb una Magda eterna, a qui escriu lletres meravelloses i obsessives, intel·ligents i sensibles, en polonès: "Creu-me el que et dic, Magda, el teu pare i jo vam tenir una vida ben ordinària —per ordinària vull dir respectable, amable, cultivada—. Gent fiable de reputació refinada". "La maternitat —sempre ho he sabut— és una distracció profunda de la filosofia, i tota filosofia està arrelada en el sofriment pel pas del temps. Vull dir el fet de la maternitat, el fet fisiològic. Tenir el poder de crear un altre ésser humà, ser instrument d'un misteri així. Transmetre tot un sistema genètic. Jo no crec en Déu, però crec, com els catòlics, en el misteri".

El fil que teixeix les nostres vides és tan lleuger i real com un record. Un misteri.

 

amb les nostres biblioprecàries

TINA VALLÈS
Amb les nostres biblioprecàries
Vilaweb
8|5|2026

L’elogiada Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat –fundada l’any 1915 per Eugeni d’Ors–, que va formar tota una colla de dones en l’ofici per després escampar-les pel país a obrir biblioteques populars, va tenir un mal punt de partida, si ens ho mirem bé. Sí que és veritat que gràcies a aquesta escola i als seus il·lustres professors (Rubió i Balaguer al capdavant, etcètera) aquestes dones van tenir accés a una educació que els va canviar la vida i a una professió que els va donar una autonomia difícil d’aconseguir ara fa gairebé un segle per a una dona, però potser cal recalcar més sovint que, si va ser plantejada com una escola de bibliotecàries, en femení, va ser també per motius econòmics, perquè se’ls podria pagar un sou inferior, a les dones. 

Aquest sou en molts dels casos no va donar precisament gaire autonomia a aquestes dones sacrificades que acceptaren traslladar-se on calgués per obrir noves biblioteques en plena postguerra, perquè amb el que guanyaven no es podien pagar un allotjament com cal i la majoria vivien a dispesa, rellogades, o en una cambra del convent de monges més proper. Tot plegat va fer que la majoria visquessin soles de per vida, no es casessin ni tinguessin fills i dediquessin la seva vida completa a la causa bibliotecària i cultural, i no els ho podrem agrair mai prou. Vist des d’ara pren un aire èpic i de construcció de país i tal i qual, però el patiment, el desemparament i la solitud van ser el pa de cada dia d’aquesta generació de bibliotecàries. Ho explico molt per sobre perquè ja hi ha qui hi ha dedicat pàgines i recerca, a l’Escola de Bibliotecàries, i si hi teniu interès us recomano que seguiu la pista de tot el que n’ha escrit Assumpció Estivill, principalment. 

El personal de les Biblioteques de Barcelona, i ara ens traslladem al 2026, acaba de donar un ultimàtum a l’Ajuntament de Barcelona. Reclamen unes condicions de treball dignes, o dit d’una altra manera, “l’equiparació a les condicions comunes del personal de l’Ajuntament”. Potser no queden tan lluny els sacrificis d’aquelles bibliotecàries pioneres, però si en aquell moment el context polític i cultural d’alguna manera feien entendre el perquè de tot plegat, avui dia, això costa d’empassar, sobretot si ens fixem en les instal·lacions i els dissenys de les biblioteques que s’han inaugurat en els últims anys i la despesa de recursos que s’hi endevina –i que sembla que té poc a veure amb l’operativitat dels espais i més amb la fastuositat i l’aparença. 

Les nostres bibliotecàries treballen en males condicions, amb entrebancs, horaris gens conciliadors, problemes de climatització que es perpetuen més enllà de les reformes, retribucions injustes… Les nostres bibliotecàries atenen tots els ciutadans i ciutadanes que passen cada matí i cada tarda per les biblioteques de tot Barcelona per quedar-s’hi a llegir, a estudiar, a buscar feina amb els ordinadors públics, a passar una estona sota sostre, a fer que la tarda fora de casa sigui menys llarga, a fer els deures, a llegir àlbums entre coixins, a fer un club de lectura, a fer un taller de robòtica…, i tot el que es fa sota el paraigua d’una biblioteca avui dia, que us en faríeu creus. 

S’inauguren nous equipaments però la plantilla continua en precari, i en precari no vol dir només treballar més hores que les que toquen o guanyar menys, vol dir no tenir recursos per atendre tota la varietat de situacions que es viuen avui dia en una biblioteca i que sovint tenen a veure amb la seguretat, els protocols davant de les violències o l’atenció de la bretxa digital. Cada cop en pengen més responsabilitats, de les biblioteques, que no és que siguin centres culturals sinó que en molts casos funcionen com a centres cívics, a banda de refugis climàtics, fins i tot quan no en funciona la climatització.

Fa anys que es denuncia aquesta situació, fa anys que la gestió de les Biblioteques de Barcelona és nefasta i “es gestiona com una empresa privada”, fa anys que mentre aquests espais culturals assumeixen més papers, ningú no se’n planteja una remodelació que tingui en compte, per una banda, el benestar dels que hi treballen i, per l’altra, la bona atenció dels que hi acudeixen. 

Les nostres biblioprecàries han fet vaga, han remogut el món cultural durant la setmana més literària de l’any, la de la diada de Sant Jordi, han tancat biblioteques i sacsejat els mitjans per conscienciar la ciutadania d’un problema que els assidus a les biblioteques fa anys que veiem que s’agreuja. 

El personal de les biblioteques són els que donen la cara davant de qualsevol cosa que passi, són els que s’empassen les queixes i els retrets dels usuaris que constaten el deteriorament del servei però desconeixen qui n’és el responsable, han de defensar la institució encara que a ells no els defensi ningú, i se n’han de sentir dir de l’alçada d’un campanar cada dos per tres perquè estan al capdavant d’un servei públic, encara que ells no rebin el mateix tracte que la resta de funcionaris de l’Ajuntament de Barcelona. I fa anys que dura, ho torno a dir.

I els fan fer mil saraus amb molta pompa i molta foto i molt de convidat internacional a les biblioteques i tothom qui mana s’omple la boca amb la importància de democratitzar la lectura i l’accés als llibres, a la literatura, a la cultura. I s’hi munten diàlegs amb més autors de fora que de casa, perquè han entès que això és internacionalitzar-se. I cada cop s’hi fan més actes en castellà i aquí ningú reacciona perquè tot s’aguanta d’un fil i arriba un moment que has de donar les gràcies per respirar. 

I mentre qui hi treballa cada dia viu més ofegat i més emprenyat, l’aparador enlluerna de cara a galeria, tot ben maquillat perquè sembli que la institució se sosté sobre una organització eficient i justa, però si t’hi acostes veus que aquesta mateixa gent que reclamen unes condicions de treball dignes són els que fan mans i mànigues perquè tot rutlli fins i tot quan res no rutlla. 

Bibliotecària ha de rimar amb necessària, però mentre sigui precària, que rimi amb revolucionària.