per damunt la neu, lleuger dalt d'un trineu

 

Ara. 18|1|2026

planiana

ENRIC IBORRA
Planiana
Al blog: La serp blanca
26|2|2026

«La literatura. Els escriptors. Hi ha persones que quan tenen una ploma a la mà es tornen diferents del que són habitualment. Volen escriure preciós, ideal i naturalment modèlic. Pobra gent!

Hi ha escriptors que en parlar d’un cavall en diuen un impetuós corser. No és una equivocació. És una bestiesa. El cèlebre Duhamel, les novel·les del qual foren tan llegides i ara —ja fa anys— han desaparegut de la circulació, igual que les de Gide, presenta en una de les seves obres un personatge que en societat fa pets. Duhamel diu que feia «sorolls inexpressius». Error total. En literatura, s’ha de dir la veritat sempre. S’ha de ser, si és possible, una mica Rabelais. Tot fa suposar que Rabelais ha durat i durarà més que Duhamel, predicador humanitarista i fals —dissimulat d’èxit immens. Duhamel fou, naturalment, de totes les Acadèmies possibles i de l’Acadèmia Francesa. Pobre Duhamel! En el moment que Stendhal publicava les seves novel·les, un crític de la seva època, Jacquemont, escriví que les novel·les no valien res perquè el seu autor escrivia com un porter —com un concierge. És el millor elogi que es pot fer d’un escriptor. En la literatura en prosa, s’ha d’escriure i fer intel·ligible la conversa humana, com, diríem, qui escriu a la família! Aquesta és la literatura que persisteix, que està per sobre de les modes, que duren un moment.

Quan s’ha observat i pensat llargament un objecte, una història, escriviu ràpidament: totes les coses supèrflues i inútils queden eliminades totalment. Que la ploma no pugui seguir el vostre pensament. Aquest és el problema. És difícil. Però aquest, és, potser, l’únic camí. Fora d’això, tot és secundari.»

 

Josep Pla. Notes del capvesprol (OC, 35)

llibre d'honor

 

A la biblioteca tenim un d'aquests llibres d'honor on, quan hi pensem, fem signar a les personalitats de reconeguda trajectòria que ens visiten. Hi ha de tot: escriptors, músics, dibuixants, polítics, vigatans il·lustres en general, etc. El 1997, la M. Àngels Anglada va voler deixar testimoni del seu pas per la biblioteca.

_______________

P.S.: El 9 de març de l'any 1930 va néixer, a la Casa Fontcuberta, al carrer de la Riera núm. 25, l'escriptora vigatana Maria Àngels Anglada i d'Abadal. Per això.

itinerari lector

La biblioteca principal de la casa de Lanús tenía un piano negro y muñecas antiguas sobre sillas de cuero, muñecas de piel verdosa y ojos que nunca se cerraban. Podía investigar esos estantes sin interferencias ni censura previa: a mis padres les daba igual o no me prestaban atención.

Estaba formada principalmente por dos colecciones de libros: la Biblioteca Básica Salvat y Club Bruguera. Los de Salvat tenían color por género (narrativa era anaranjada, dramaturgia azul), y los de Club Bruguera tenían cada uno un color distinto. Y estaban numerados. El 1 era A sangre fría de Truman Capote, y era rojo. Las colecciones estaban completas. Mi padre tenía pasión por lo coleccionable: también compraba fascículos para encuadernar y por eso había unas cuantas enciclopedias y diccionarios en la casa, desde Lo sé todo hasta el Larousse.

Con esas dos colecciones me armé un canon de favoritos. En mi formación lectora nunca hubo, y no hay, bibliotecas públicas, librerías o libreros con quienes haya establecido una relación especial o memorable. Mis lecturas empezaron en la biblioteca de casa, siguieron con las lecturas institucionales en la escuela y la universidad y continuaron con una red de recomendaciones por fuera de los lugares tradicionales del libro, entre amigos, revistas no literarias como Caín y Cerdos & Peces, o entrevistas de mis músicos favoritos, que mencionaban qué leían o llevaban remeras con, por ejemplo, la cara de Poe

Mariana Enríquez. «Los transbordadores». A: Archipiélago. Una formación lectora en veintinueve islas. Ampersand, 2025. P. 9.

 

un dels magnicidis més famosos de la història

 

 

En guàrdia!

Els idus de març

04/09/2021

Capítol 860. El 15 de març de l'any 44 abans de Crist, el dia dels idus segons el calendari romà, el Senat va ser testimoni d'un dels magnicidis més famosos de la història. Juli Cèsar, víctima d'una conspiració, va ser encerclat per un grup de 60 senadors i va caure mort després de rebre 23 punyalades. Per als conjurats era un tirà que calia eliminar davant del risc que volgués proclamar-se rei; per altres representants del poble era el líder que necessitava la República, i va ser eliminat per la classe aristocràtica per evitar que dugués a terme el seu un programa de profundes reformes polítiques. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Joaquín Ruiz de Arbulo, catedràtic d'Arqueologia de Grècia i Roma de la Universitat Rovira i Virgili i investigador de l'ICAC, Institut Català d'Arqueologia Clàssica.

 

el geni de la llengua

SÍLVIA SOLER
El geni de la llengua
Ara
24|2|2026

 

Cada vegada hi ha més editorials que, afortunadament, no es limiten a publicar una obra literària, sinó que també ens ofereixen, en el mateix volum, un regal en forma de pròleg o epíleg o nota del traductor o de l'editor. Són textos extres que ens ajuden a conèixer l'autor o ens el posen en context o s'esplaien en algun aspecte concret de l'edició o de la traducció per fer-nos-la encara més interessant. És un plus, un detall per als lectors, que s'agraeix molt.

És el cas del llibre que ha publicat Edicions del Periscopi i que està cridat a ser un dels títols més destacats d'aquesta primavera literària. Es tracta de la novel·la Punt d'aranya, òpera prima de l'escriptora gallega Nerea Pallares, escrita originalment en gallec.

En aquesta història hi trobem la vida dels mariners, puntes de coixí, narcotràfic, vídeos de TIkTok i llegendes ancestrals, tot teixit i entrellaçat amb l'habilitat de les puntaires. Punt d'aranya ens convida a conèixer el poble de Camariñas, a la Costa da Morte gallega. Quan hi arriba una forastera, l'Ari, per treballar al museu de puntes i fer de guia turística, els vilatans estan trasbalsats per una tragèdia: la mort d'una adolescent al mar.

Aquest és el punt de partida d'una narració que barreja tradició i modernitat, i que ens endinsa en el món sempre misteriós de la Costa da Morte. En aquest cas, el centre de la trama és la rebel·lió de les puntaires, que, empeses pel dolor i la ràbia, arriben a l'extrem de convocar "les aranyes", unes divinitats que, segons la llegenda, estan dotades d'una gran saviesa i d'un poder ancestral.

Quan acabem de llegir Punt d'aranya, Periscopi ens sorprèn amb un regal inesperat: el text "El lloc i la llengua de Punt d'aranya", escrit pel traductor de la novel·la, Eduard Velasco, que ha fet una obra d'orfebreria i ens l'explica. I és així com la novel·la que acabem de llegir redobla el seu interès. "La tradició oral no tindria valor sense la llengua que l'ha creada i que ens l'ha portat fins aquí. La forma i el fons en la literatura són tan indestriables com Galícia, la cultura i la literatura gallegues ho són de la llengua del país", assegura Velasco.

El traductor ens explica que la vitalitat de la llengua a la Costa da Morte es fonamenta en la continuïtat d'hàbits lingüístics que, més enllà de la fonètica, afecten el lèxic i la fraseologia. En definitiva, diu, el geni de la llengua. A l'hora de traduir aquest text al català, Eduard Velasco ha fet un esforç per fer dialogar els personatges en una parla col·loquial però no excessivament dialectalitzada.

No cal dir que tot plegat —la novel·la i l'epíleg del traductor— ens fa establir un paral·lelisme amb el català i amb la cada vegada més precària vitalitat de la llengua genuïna que s'hauria de transmetre de forma natural de generació en generació. ¿Però quants dels nostres joves han heretat i fet seves paraules i expressions dels seus avis?

No sé si en aquesta Catalunya turística i massificada hi queda algun racó com la Costa da Morte.

I, en cas que fos així, si tots plegats —escriptors, parlants i, per descomptat, Govern— estem fent prou per preservar-lo.

instruccions per ordenar la biblioteca

CARLOS MAYORAL
Instrucciones para ordenar su biblioteca
JotDown

Es un hecho que el libro físico, ese ser mitológico al que algunos rinden culto, no puede hacer uso de su descanso de cualquier forma. Adquiere otra dimensión al ser mezclado con otros, al verse apoyado en otros, al compartir lomo con otros. Un libro deja de ser simplemente eso cuando recurre al plural. Los bibliófilos de nuevo o de viejo cuño lo saben, y se afanan en recopilar diversos títulos en pos de una biblioteca que satisfaga sus egocentrismos. Es cierto que, con la llegada de los soportes electrónicos, el consumismo de masas amenazó ligeramente a la industria librera. Pero no es menos cierto que, aunque un meteorito capitalista cayese sobre la Tierra, arrasando con su llegada toda edición en papel, aún reptaría por cualquier rincón perdido un coleccionista con su primera edición de Los pazos de Ulloa bien amarrada bajo el brazo. Insisto, estos pequeños seres, inasequibles a la muerte del soporte papel, no tendrían razón de ser si no fuese por la cara colectiva del libro.

Si usted es uno de estos seres, de los que gustan de almacenar libros de tal o cual pelaje, de los que amontonan ejemplares sin leer sobre la mesilla, de los que menean las páginas aspirando el olor que desprenden, de los que valoran una cubierta, una faja o el grosor del papel: bienvenido, este es su texto. Ahora bien, hechas las engorrosas presentaciones, una pregunta se desliza por el párrafo: ¿Cómo ordenar semejante cantidad de libros sin perecer en el intento? Obviamente, para gustos hay ordenaciones, pero estos párrafos se encargan de enumerar algunas opciones que suelen ser las preferidas entre los bibliófilos que pueblan el mundo. Seguramente haya más. Tantas como combinaciones de ejemplares existan. Así que cojan los renglones con pinzas: solo utilizan ordenaciones estándar, perfectas para ser desechadas. Avisados todos, comenzamos.

Clasificación por orden de lectura

Este método es el más romántico de todos, amén del único intransferible. Uno va rellenando su estantería con mimo, ejemplar a ejemplar, día a día, y al volver a un libro está, de algún modo, reconstruyendo lo más oscuro de su pasado. Plegarse al tiempo es plegarse al recuerdo, con la ternura que esto conlleva. Digamos que la búsqueda dentro de esa biblioteca se va convirtiendo en una mirada interior: ¿Qué hice? ¿Adónde me dirijo? Este recorrido pierde el sentido en el momento en que un título pierde peso en tu memoria. ¿Cuándo leí El código Da Vinci? ¿Fue en esta vida o en otra? Y a ver quién lo encuentra entre el polvo que abarrota la memoria, claro.

Ordenación alrededor de Galdós

He seleccionado el nombre de Galdós por tratarse, en mi caso, del autor con más títulos dentro de mi librería, pero cada uno puede seleccionar al autor de cabecera que sea menester. Esta ordenación esconde una oscura obsesión: hay un autor al que siempre vuelves más que al resto, eso es evidente. Ese resto se desperdiga a su alrededor, coincidiendo unos con Misericordia y otros con Miau; unos acarician el lomo de Juan Martín, el Empecinado y otros hacen lo propio con algún guion de teatro del Garbancero. De hecho, a menudo fantaseo con juntar a don Benito y a Valle-Inclán, que se odiaban mutuamente, en la misma balda, y dejar que se aticen sin clemencia. Lo único bueno de este método es que no tiene nada bueno, pero te permite escribir un párrafo hablando de él.

Ordenación alfabética

Un clásico, sobre todo entre grandes almacenes y librerías al por mayor. ¿Por qué? Simple practicidad. Utilizando este método, la aparición de tal o cual ejemplar es rápida y fácil. En este tipo de ordenaciones, esta rapidez suele primar sobre, por ejemplo, la estética. En ella se mezclan colores, tamaños, géneros, temáticas… Todo un batiburrillo que ofrece poca elegancia pero mucha rapidez. En un mundo donde se premia lo efímero, el trago corto, puede parecer una ventaja. El problema llega cuando esta practicidad roza el sacrilegio, y el último libro de Ken Follett se ve obligado a tocarse con el poemario de José María Fonollosa. Creo yo que ser poeta maldito debería de acarrear otro premio más honroso, pero los designios del alfabeto son inescrutables.

Ordenación por colores

Este tipo de ordenación suele ser elegida por aquellos que priman el primer golpe de vista por encima del bien mental. Es cierto que suele estar relacionada con la ordenación por editorial que veremos más adelante, pero esta tiene algo de ruleta rusa, de perder el tiempo inevitablemente buscando aquel ejemplar crítico de la Celestina que ahora necesitas para no sé qué, y de cuyas formas, después de tantas noches, no consigues acordarte. Eso sí, vivimos en un mundo que premia la estética, donde la imagen lo es casi todo. En ese plano, este tipo de golpe cromático tiene una belleza especial. Y además deja en el subconsciente una bonita sensación de mundo artificialmente feliz alrededor del estante.

Ordenación por editoriales

Debo reconocer que esta es una de mis ordenaciones favoritas. Combina los dos criterios hasta ahora expuestos: un cierto orden a la hora de acceder a los títulos y una cierta dignidad estética para las colecciones. Ahora bien, no todo el monte es orégano y hay algún que otro hándicap que no debemos pasar por alto. El primero: ¿Qué hay de ese tesoro que publica una editorial independiente, de esas que solo sacan a la luz dos o tres títulos anuales, y que gracias a tu librero compraste en plena crisis de los cuarenta? ¿Debe perderse entre la monotonía de las grandes colecciones que todo el mundo conoce? El segundo: Este tipo de ordenación exige un determinado conocimiento editorial que no siempre se tiene o se quiere tener. Todo puesto en una coctelera lo hace atractivo, pero no apto para todos los públicos.

Ordenación por género literario

Un clásico entre los clásicos. La novela con la novela, la poesía con la poesía, el teatro con el teatro. Es probablemente el orden natural, el que los dioses eligieron para ordenar sus estantes. Es tan perfecto que me niego a elegirlo. Además, nos encontramos a menudo con esas obras que nadie pudo nunca catalogar: ¿Es la Ilíada simple poesía? ¿La Celestina es novela o teatro? En ese tipo de ambigüedades uno pierde el control. Por otro lado, este suele ser más una especie de primer criterio al que le sigue un segundo, puesto que es tan genérico que prácticamente no ordena. Por si fuera poco, no te permite ocultar los géneros que te avergüenzan. No es lo mismo salpicar tu librería de libros de autoayuda, por ejemplo, que dedicar una balda completa a su exhibición.

Ordenación idiomática

Hay espacio en este texto para políglotas. En un mundo cada día más globalizado, esta opción parece imprescindible. Aunque quizás, con el inglés avanzando sin dejar que crezca la hierba a su paso y con los rasgos culturales norteamericanos poseyendo a nuestros jóvenes cada día con más fuerza, puede acabar engullida por su propio monstruo.

Ordenación por nacionalidad del autor

Similar a la ordenación idiomática, pero con un tufillo nacionalista muy rancio.

Clasificación decimal universal

La CDU es un estándar de ordenación universal que nació a fines del xix ideado por quién sabe quién. Esta clasificación se basa en una tabla donde supuestamente tienen cabida todas las áreas de conocimiento posibles, y en función de ella se van colocando los distintos títulos en las librerías de medio mundo. Este es el principal problema: la despersonalización. Saber que, de contar ambos con los mismos gustos, tu librería hubiera estado colocada exactamente en el mismo orden que la de tu vecino nos convierte en meros autómatas, incapaces de amar, de sentir. Si quieren una opinión personal: yo digo no a la CDU.

A merced de un documento

Hay quien, en un arrebato terrible de mecanicismo, escribe un inventario de los libros que guarda para acceder a ellos con más orden. Como una máquina sin capacidad para sentir, saca su inventario cada vez que te presta un libro sin sentir aquello que siempre marca a un buen amante de los libros: el miedo a que no te lo devuelvan. Alguien debería hacer algo con estos seres, cuadriculados y grises como un lunes de febrero.

El más absoluto caos

Este método de ordenación cuenta con el encanto del desaliño. Además, demuestra pasión por la lectura. Cuando uno se encuentra con una casa en la que los libros se amontonan unos sobre otros, con filas desperdigadas por toda la profundidad de la estantería, no puede evitar pensar: si fuera postureo, no permitiría este desorden. Hay pasión en el caos, eso por supuesto. Y, por si fuera poco, guarda otro encanto. Dada la dificultad que impone a la hora de buscar, este método implica que durante esa búsqueda uno se encuentre con joyas olvidadas, como una especie de segunda oportunidad con el amor que perdiste cuando no estabas preparado. La mayoría de caminos bibliófilos desembocan en este hábito organizativo.

Que decida el instinto

Es un poco como el caos, pero con un matiz: el lector cree recordar dónde se almacena cada ejemplar. Digamos que se da cita con este método una especie de instinto que guía al coleccionista y lo conduce a través de las distintas ediciones sin que haya una explicación racional para ello. Este tipo de ordenación suele acabar en ejemplares perdidos, desconfianza en nuestro impulso y, más allá, el desastre total.

l'anna guitart recomana els idus de març

Per poder-lo veure heu de tenir Ecs! (antic Truiter) i clicar aquí. 

la literatura impacient

SARAY ENCINOSO
La literatura impacient
Abril
21|2|2026

Tots tenim algun llibre que se'ns va entravessar. Un clàssic que havíem de llegir i les pàgines del qual se'ns van resistir durant dies. Si jo hagués de triar una novel·la que complís aquestes característiques, retrocediria fins al neu tercer any de carrera i em veuria llegint Moby Dick al meu pis de Sevilla. Entre tanta descripció de barcos, tipus de balena i estris per caçar-la, em costava avançar en la història de l'Ismael. Em sentia atrapada en un bosc espès, d'aquests on trobar la llum que es filtra entre les branques exigeix tanta paciència que venen ganes de desistir i entregar-s'hi. O, el que és el mateix, de tancar el llibre.

He tornat a aquell instant escoltant la conversa que van mantenir Inés Martín Rodrigo i Álex Sàlmon amb l'escriptora mallorquina Carme Riera a Llibres i Coses, el videopòdcast del suplement Abril. Ella explica com, en les seves últimes classes a la universitat, ja va notar un canvi profund en la manera de llegir dels seus alumnes. Si ella els proposava com a lectura La desheredada, de Benito Pérez Galdós, ells es queixaven de l'excés de descripcions i li demanaven una alternativa. «A les novel·les d'ara —deia—, sobretot en les d'escriptors joves, el que trobes és diàleg, diàleg, diàleg; tant diàleg que apareix algú, diu bona tarda i l'altre li contesta bona tarda».

Solem atribuir aquesta transformació al domini de la imatge, i una mica de raó hi ha en això. Les imatges han modificat la nostra manera d'escriure i llegir, fins i tot han alterat la nostra imaginació. Però de vegades em pregunto també fins a quin punt ha sigut decisiu el ritme de vida que portem. Les novel·les del segle XVIII i XIX no tornaran. Les històries de Herman Melville, en les quals l'acció es veu interrompuda per llargs fragments més propis d'un manual o d'un llibre d'història natural, semblen no tenir lloc en el nostre present. ¿Quins recursos estilístics substitueixen avui les descripcions? ¿Què perdem i què guanyem amb tant diàleg?

Deia Carme Riera en la mateixa conversa que ella no està d'acord que una imatge valgui més que mil paraules. Al cap i a la fi, una imatge és només aquesta imatge; les paraules, en canvi, volen. Ens porten a llocs diferents a cada lector, a cada escriptor. De vegades em costa connectar amb els personatges que em presenten alguns autors joves i sospito que aquesta distància té a veure amb l'escassa importància que donem a descriure llocs i persones. Les seves històries són potents, àgils, embolcallants, però trobo a faltar un retrat més detallat d'ells i dels llocs que habiten. Trobo a faltar aquesta tasca de topografia literària i aquest convenciment que l'espai també és un personatge.

No vaig llegir Moby Dick perquè cregués que l'havia de llegir. Ho vaig fer perquè algú ho va decidir per mi: la professora que llavors impartia l'assignatura de Crítica Literària. Em va costar. Alguns capítols els vaig llegir en diagonal. Però vaig acabar entregant la meva ressenya. Ho agraeixo per raons òbvies, també per estirar la meva paciència. Això no ha impedit que avui sigui lectora dels nous miniformats que moltes editorials s'han afanyat a publicar i que em permeten aproximar-me a temes sobre els quals tinc curiositat, tot i que encara no passió. Són, probablement, una altra resposta a com, quan i fins i tot per què llegim. Tant de bo no siguin l'única manera de fer-ho. No vull viure molt de pressa, ni llegir molt de pressa, com si estigués immersa en una gimcana lectora que no sé on condueix. Ja sé que la vida de vegades s'assembla a això, a córrer per un bosc fosc, sense temps ni calma per buscar la llum. Però la llum sempre apareix, moltes vegades en forma d'espurnejos, i per veure'ls cal aturar-se.

escriure cartes està de moda

RIGOBERTA CABELLO
Escriure cartes està de moda
Abril
14|2|2026

Segur que vostès també estan farts, estimats lectors meus, que en aquest món tot arribi per notificacions que a més després oblidem en deu segons, per no dir menys, i que cada gestió calgui fer-la mitjançant una aplicació, fins i tot demanar cita al metge de capçalera, valguen-me les deesses.

Doncs bé, per a tranquil·litat de tothom, almenys per a la meva, he descobert gràcies a una neboda adolescent que hi ha una tendència que està cada vegada més de moda i no és res digital, sinó que està entrant...per la bústia. Sí, tal com ho llegeixen. Es tracta dels mail clubs, que, com el seu propi nom indica, tot i que estigui en anglès, són clubs de cartes als quals la gent (molta) s'apunta o s'inscriu per rebre cartes físiques, amb el seu sobre, el seu paper, la seva tinta...O sigui, que la generació que va créixer amb WhatsApp ara està pagant per rebre correu postal. I té tot el sentit, què volen que els digui.

Els mail clubs funcionen mitjançant subscripcions mensuals en les quals artistes i creadors envien peces físiques  —cartes il·lustrades, fanzins, poemes, collages— directament a casa. És com un fan club, però sense la part incòmoda; com una newsletter, però sense la pantalla; com un regal sorpresa, però cada mes.

Hi ha altres variants, com locals a qui (sic) la gent acudeix per escriure cartes i deixar-les allà perquè després altres clients les llegeixin, de manera anònima, és clar. Aquest paio és el que posarà en marxa d'aquí uns dies a Madrid [nota de la copista: sé pas què diu, la veritat], a prop del mercat Antón Martín, Núria Pérez, coneguda per ser la creadora del famós pòdcast Gabinete de curiosidades i també escriptora (al setembre arribarà a les llibreries la seva nova novel·la, publicada per Salamandra). El model ha funcionat divinament en ciutats com París, on les cues de gent solen fer la volta a l'illa. Tant de bo aquí funcioni, també. Tota la sort per a la Nuria i el seu equip.

una de romans (i epistolar, per a més inri)

JACINTO ANTÓN
Los idus de marzo
El País
18|12|2005

¿Qué tal leer la correspondencia privada entre César y Cleopatra? Ése es uno de los atractivos de la novela de Thorton Wilder Los idus de marzo, que nos acerca a los días previos al asesinato del gran Julio a través de un apasionante despliegue epistolar. Personajes del drama y cercanos a él (César, Cicerón, Clodia, Cornelio Nepote) intercambian cartas en las que avizoramos el desarrollo de los acontecimientos desde una perspectiva de auténticos voyeurs históricos. Son por supuesto cartas ficticias, pero la habilidad de Wilder, su sentido teatral de la escritura, hace que nos sumerjamos estremecidos en el final de la República romana.

llegir per obligació

No comprendo la mala fama que tiene leer por obligación. Hacer reseñas durante veinte años me ayudó a estar actualizada respecto de los escritores contemporáneos y de los vaivenes de la industria. El desprecio implícito en la frase "leer novedades" es fatal: se está escribiendo literatura magnífica, y se está traduciendo más que nunca. Hay muchos escritores que no dan blurbs, esa recomendación absurda para la faja que no sirve para mucho, creo. A mí me gusta que me pidan blurbs porque, una vez más, puedo leer un libro antes de que se edite, y en general conozco a escritores nuevos y afines. Lo mismo pasa con los premios: es un trabajo engorroso, consumidor de tiempo y seguramente injusto, pero en mi experiencia desnuda todo lo bueno y lo malo de la literatura: el escritor que tiene su voz y se ve como una mosca en la leche, el escritor que escribe con una agenda, el que quiere ganar, el que tiene buenas intenciones, el que solo necesita trabajar más.

 

Mariana Enríquez. «Marineros». A: Archipiélago. Una formación lectora en veintinueve islas. Ampersand, 2025. P. 133.

per a què serveixen les lletres?

JORDI LLOVET
Per a què serveixen les lletres?
Quadern | El País
5|2|2026

Cada cop hi ha més gent que es pregunta per a què serveixen les lletres. No hi ha res millor per obtenir resposta a aquesta pregunta que observar què els fa nosa, de les lletres, a aquells que no hi tenen cap interès o a aquells que hi estan directament en contra.

A una sèrie d’estats dels que es deien “units” s’ha desfermat una guerra contra les belles lletres com no es veia des del final del poder de l’Església en l’ensenyament —i no totes les Esglésies. El cas s’ha produït a la universitat A&M de Texas. Martin Peterson, professor de filosofia a aquella universitat de l’assignatura “Formes de la moral contemporània” va rebre de les autoritats acadèmiques un advertiment formal, i amenaçador, pel fet que explicava a les seves classes certes coses de la filosofia platònica que entraven en el terreny de la “diversitat de gènere”, qüestió tabú per a l’administració Trump, massa amic, com és sabut, d’aquell tòpic que aquí s’anomenava “la pròpia identitat”.

Si el professor hagués comentat el règim autoritari que es propugna als diàlegs de Plató La República i Les lleis, potser li haurien apujat el sou. Però el cas és que va comentar El convit (en català, a La Casa dels Clàssics, 2019), en què diversos assistents presenten una teoria del que entén cadascun d’ells per “amor” i les relacions amoroses. Entre els convidats hi ha Aristòfanes, que explica aquella llegenda tan graciosa, segons la qual els homes i les dones, i les nostres preferències sexuals, procedeixen d’unes esferes primigènies molt simpàtiques, totes formades per dues meitats: n’hi havia que eren la suma d’home i dona —sempre amb dos caps, quatre peus i quatre mans—, unes altres suma d’home i home, i n’hi havia que eren suma de dona i dona. Aquestes esferes es van partir pel mig algun dia, de manera que tothom tenia tirada a trobar, en el camp de les relacions, la “mitja esfera” —aquí en diem “taronja”, per influència valenciana—, a la qual ell o ella havien pertangut. Qui era home i procedia de la suma d’home i dona, buscava una dona (i viceversa), i en els altres dos casos, es produïen les unions de persones del mateix sexe: home i home, o dona i dona. Era una teoria que explicava amb molt d’enginy els diversos tipus de comportament libidinós que sempre han existit, i que es practicaven amb tota normalitat a la Grècia del segle daurat.

(Qui va començar a complicar la cosa va ser la moral hebreocristiana, més púdica, per no dir puritana, que la moral sexual dels pobles orientals i, per influència seva, dels doris i encara dels grecs del continent i del Peloponès. Esparta creia en una complexa intimitat entre els homes, reunits amb solidaritat pròpiament a les sissí­cies, una mena de clubs per a homes com els que encara es troben a Anglaterra. Atenes, més sensual i delicada, va acceptar la paidofília —l’amor als nois, amb certes reserves legalitzades pel que fa a les relacions sexuals: era un costum de l’aristocràcia, i era una institució pròpiament política i pedagògica, o les dues coses alhora. Contra el que es pensa a mig món, la relació entre l’amant i l’amat ho tenia tot de positiu: transmetia les tres grans virtuts de la ciutat: andreïa (gosadia), sofrosyne (moderació, equilibri) i dicaiosine (justicia) i feia més forta la ciutat, la polis. Tothom ha sentit parlar d’aquell famós batalló d’Epaminondas dels tebans, en què l’amant cobria l’amat a la batalla i li donava exemple del valor que calia tenir, la llança a la mà, la daga a la cintura. Però el professor Peterson no parlava d’això, que va ser una realitat; només parlava d’un mite platònic.)

Un estudiant que es va queixar —potser deixeble del malaguanyat i desgraciat Charlie Kirk— va etzibar-li al professor: “No estic del tot segur que sigui legal ensenyar una cosa així d’acord amb el nostre president, segons el qual només hi ha dos gèneres al món”. No deixa de sorprendre que un estudiant de lletres pugui creure que el president d’un país és qui ha de determinar quants gèneres sexuals existeixen, o què és matèria d’ensenyament “legal” i què no ho és.

La qüestió s’ha enredat; les autoritats han exigit al professor que expliqui Plató d’una altra manera —encara que els seus Diàlegs diuen el que diuen—; li han caigut tota mena de retrets per part de col·legues i discents, i potser serà enviat a ensenyar ornitologia, geologia o teoria dels quanta si vol continuar a la universitat de Texas. L’altre possibilitat, diu ell, és abandonar la docència en vista de com està el panorama.

En aquesta mateixa línia, Lolita, de Nabokov, que ja va ser prohibida als Estats Units durant uns quants anys, ha tornat a ser exclosa de moltes llistes de lectures, i molts altres llibres han sofert o sofriran mutilacions i insòlits transvestiments: un dia caurà Moby Dick, perquè el mal (la balena) no pot mai triomfar sobre el bé (el capità Ahab), i La Ventafocs serà eliminada perquè degrada les assistentes de la llar.

Així es demostra per a què serveixen la filosofia i les belles lletres. Són a les nostres vides perquè ens assabentem de la diversitat de punts de vista, distintes concepcions del món, curs vari de les civilitzacions i canvis de codis morals al llarg dels segles. Quan un coneix l’enorme complexitat de les cultures i de la manera de ser dels éssers humans, es troba a punt per no deixar-se encegar per cap ideologia ni cap dogma.