a la pissarra

mendel, el dels llibres

ALEX VADUKUL
Es pot desnonar algú per tenir massa llibres?
Ara
14|7|2026

 

Per al jove escriptor jueu novaiorquès Mendel Uminer, els llibres són la seva font d'il·luminació. Per aquesta raó, quan va llogar un petit estudi en un bloc de Central Park, a l'Upper East Side de Manhattan, va traslladar-hi els seus 10.000 llibres. En 55 metres quadrats, Uminer havia de dormir en un matalàs al terra engolit per novel·les esquinçades d'autors ídix com Chaim Grade i crítics com Edmund Wilson, i viure envoltat de desenes de volums de crítica cinematogràfica, obres de teatre i poemaris.

Aquesta vida erudita, aïllada de la remor de la gran ciutat, semblava que s'acabaria quan l'hivern passat va rebre una carta. L'administració de l'edifici declarava que "estava mantenint les intal·lacions en un estat greument desordenat" i que podia "crear un risc d'incendi acumulant massa llibres combustibles a l'habitació". La possibilitat d'un desallotjament va portar el jove a recórrer als tribunals. Uminer admet que "la seva biblioteca pot semblar excessiva", però també remarca la presència de la lectura en la cultura jueva: "En una llar rabínica ningú no se sorprendria d'aquesta quantitat de llibres, ja que la lectura forma part de la nostra vida", afirma.

A partir d'aquesta dèria per la lectura, Mendel Uminer va decidir treballar com a traductor d'hebreu autònom i crear la seva pròpia revista literària, Notarikon Review, on organitzava festes entre els cercles literaris marginals de Nova York. El jove d'origen jueu tenia dubtes sobre si "continuar ampliant la biblioteca", però assegura que "sempre necessita estar aprenent", perquè això és el que creu que pot oferir al món.

Un erudit precoç

Criat en un ambient hassídic del barri de Crown Heights, el petit Mendel va créixer parlant ídix amb els seus avis, escoltant les ensenyances dels rabins i assistint a balls de troica en sales de banquets. El seu pare, un agent immobiliari, gaudia llegint la Torà, però el noi volia literatura. Amb només dotze anys ja llegia autors com Dostoievski. En l'adolescència, Uminer va decidir estudiar el Talmud i va optar pel camí de convertir-se en rabí. Amb vint anys, mentre descobria Ovidi i Rousseau, va fer amistat amb escriptors del Caffe Reggio de Greenwich Village, i un any abans de la seva ordenació va decidir desviar-se del camí que havia pres: "Em vaig adonar que no era tan creient com em pensava i que volia entrar en la societat cultural liberal moderna de Nova York", explica.

Després de deixar la quipà, Uminer es va graduar en estudis de cinema i filosofia a la Universitat de Colúmbia. Allà va conèixer una jove de París amb la qual va decidir provar sort a la capital francesa. El jove jueu lletraferit passava hores a les parades de llibres del Sena llegint revistes com la Nouvelle Revue Française i la Connaissance des Arts. La influència francesa va tenir gran pes a l'hora de crear el projecte personal d'Uminer, que destaca "la consciència històrica que tenen a França que fa tanta falta als Estats Units".

Un projecte de vida

De tornada a Nova York, Uminer va decidir embarcar-se en Notarikon Review, la seva revista ecléctica que preveu llançar el primer número a finals d'aquest any amb peces d'escriptors com Julia Kornberg o una traducció d'un conte ídix  de l'escriptor nord-americà Abraham Reisen. En els petits locals de Brooklyn, Mendel ja és un habitual. Israel Mizrahi, propietari de la llibreria Mizrahi a Marine Park, explica que els jueus "tenen una relació gairebé mística amb els llibres i el coneixement" i, per aquesta raó, necessiten una biblioteca extensa". Mizrahi considera que, "de tots els vicis, els llibres són el menys perillós" i que "és possible que el propietari tingui una visió alterada de com és casa seva perquè no coneix la cultura.

Després de mesos de disputa legal, Mendel Uminer ha acabat decidint marxar del número 6 de l'East 65th Street, propietat del magnat immobiliari Kamran Hakim. "No vull quedar-me aquí si no m'hi volen", explica Uminer. El grup empresarial de Kamran Hakim i la companyia que gestiona l'edifici han declinat fer declaracions per a aquest article. Un divendres calorós, uns quants amics d'Ulmer l'ajuden a apilar els llibres i posar-los en caixes. Un dels amics de Mendel és el cineasta Julian Cosma, que creu que "Nova York està orientada al professionalisme i la uniformitat" i que "hi ha un element a la ciutat que és hostil amb la vida intel·lectual". Katya Danziger, amiga i estudiant d'història a Colúmbia, assenyala que "el Mendel viu al seu cap, i això s'ho pot emportar a qualsevol lloc". I afegeix: "Em sembla que ha trobat un apartament més gran, i això vol dir que hi haurà més llibres".

a les xarxes

 

Ara. 20|6|2926

per a què serveixen les biblioteques?

 

cartes a monsieur printemps

El PuntAvui. 12|7|2026

com era el dalí escriptor?

ANNA BALLBONA
Com era el Dalí escriptor?
Quadern | El País
9|7|2026

Llegir Salvador Dalí és divertidíssim, això per començar. I, per tant, és una gran notícia que Edicions del Cràter hagi tingut la pensada de traduir per primera vegada al català la Carta oberta a Salvador Dalí, publicada originalment en francès el 1966. També ho seria que es reeditessin llibres tan interessants com La vida secreta de Salvador Dalí o L’alliberament dels dits, que reuneix la seva obra en català. Mentrestant, aprofitem el que tenim a l’abast, que és aquest llibre epistolar autobiogràfic, a través d’una magnífica traducció de Valèria Gaillard. Dalí trufa el text de jocs lingüístics, sonoritats inusitades i envitricollaments molt més lúcids del que semblaria. Aquesta impressió t’acompanya en llegir-lo.

Les etiquetes de text autobiogràfic i epistolar li van balderes perquè Dalí es dedica a esbotzar-les amb tota la seva ànima. És un dels motors del text, crear i recrear ficcions que fan implosionar des de dins idees preconcebudes, imatges fixes i unívoques.

La Carta oberta fa dia­logar diferents personalitats de Dalí, com més oposades millor, que dissenteixen i es confronten, en un joc interminable d’identitats, de punts de vista i d’estètiques, miralls que amplifiquen, deformen i aclareixen: el Dalí “pervers, polimorf, anarquista, surrealista” i “el diví, àvid de dòlars” (l’anagramàtic avidadollars amb què el va batejar Bréton), i el “catòlic, apostòlic i romà” i “monàrquic”. Etiquetes totes per al seu gaudi suprem, tant si són de crea­ció pròpia com manllevades, amb sagacitat humorística, com quan Avidadòllars escriu: “Dalí, estimat Dalí, no crec gaire en la justícia. El seu gènere és massa ambigu. Recorda això: la justícia és la dona barbuda!”

El llibre es converteix en un objecte del performer. Exprimeix una gran quantitat de recursos narratius, partint d’una aparença dialèctica: carta, poesia, estirabot, conte, pensament, polèmica, imatge fulgurant, objectes extravagants... Dalí és el seu propi crític, conversador i comentarista. Se satiritza, es vampiritza i es mercantilitza, se’n riu (d’ell i de les tesis de l’art), tant és (ir)realitat o ficció, trenca expectatives en cada frase, traça viratges, lirismes d’avantguarda, dibuixa paisatges irreals i imatges fragmentàries. Juga amb la màscara, ens la mostra i la torça fins a l’infinit, en un doll d’energia creativa.

És sorprenent com, sota un vernís de provocació i d’astracanada, Dalí belluga els dits amb la destresa d’un prestidigitador a qui mai veuràs el truc. I si l’hi veus, és perquè ho ha fet expressament. Desfilen Ra­fael, Velázquez, Vermeer, Picasso, Turner o Le Corbusier, contra el qual concentra un odi risible, als antípodes de la defensa que en feia en un article recollit a L’alliberament dels dits. Desfilen línies geodèsiques, fantasies amb dents, incidents artístics, el Perpinyà centre del món i tractats pictòrics com el “Resum de la història i de la història de la pintura”, amb aquest primer punt: “A Girona, un eixam de mosques miraculoses sortides de la cama esquerra del cos incorruptible de sant Narcís expulsa definitivament l’exèrcit de Napoleó de la ciutat assetjada.” I un segon punt: “En pintura, exactament el mateix”.

El text i totes les formulacions que conté, des de les taules de valors dalinians fins a les síntesis de l’activitat paranoicocrítica, avancen com l’equilibrista: Dalí sacseja idees, es rabeja en la paradoxa i il·lumina així por­cions del país de l’estètica i de la identitat. En definitiva, actualíssim, com si l’hagués escrit per a avui.

 

avorrimentologia

Iñaki Uriarte. Diarios. Epílogo. Pepitas de calabaza, 2019.

[Font: Pere Calonge @perecalonge]

la paradoxa del pseudònim

MONTSERRAT DAMESON
La paradoxa del pseudònim
Núvol
30|6|2026

“Saber escriure bé vol dir saber-se fer responsable de tots els sentits d’allò que un escriu”, deia Joan Fuster. Aquesta és la referència que em va venir al cap de seguida que vaig assabentar-me de l’eclosió de No té nom, una revista que vol fer crítica cultural en què els seus columnistes signin rere pseudònim. L’ús de pseudònim com a anècdota no és gaire cosa més que això: una anècdota que troba –o hauria de trobar– el seu mateix sentit de ser en el text que se signa. L’ús de pseudònim com a norma, però, treballa sobre la idea que el crític no ha de poder ser criticat. Com a mínim, que no ha de poder ser criticat frontalment. Així, amb la intenció de voler disputar la crítica a aquells mitjans que tot sovint confonen crítica amb espai publicitari, amb la intenció de voler eixamplar la conversa cultural perquè pugui existir debat fora del que és oficial –i corromput–, el pseudònim converteix la crítica en una conversa petita. 

La paradoxa del pseudònim, doncs, és que precisament perquè un no ha de fer-se responsable dels mots que escriu, allò que haurien de ser els fonaments literaris –o teatrals, o cinematogràfics, o audiovisuals, o artístics– que justifiquin la posició del text i del crític que hi posa la cara, poden ser reduïts a prejudicis personals sense que ningú pugui fiscalitzar-los, perquè desconeixem el subjecte a fiscalitzar. Com que el gest de la justificació intel·lectual es fa innecessari perquè el crític no pagarà amb el prestigi del seu nom, com que qui ha de bastir els arguments els basteix sabent que no haurà de retre comptes i que, per tant, és indiferent com els basteixi, la crítica corre el risc d’empobrir-se. En aquests termes, el pseudònim capa la funció mateixa de la crítica, que és permetre a qui la llegeix de conrear un domini d’idees, un lloc propi des d’on mirar-se la cultura. Un criteri, vaja, que pugui explicar-se més enllà de les dèries de cadascú. El pseudònim, volent eixamplar el marc de la crítica, el constreny.

La diagnosi és clara i compartida: en el sistema de mitjans i en l’enxarxat cultural actual, la crítica és un fangar i participar-ne sense plegar-se als interessos de determinats mitjans –i de determinades empreses, i de determinades ideologies– sovint suposa una condemna silenciosa a l’ostracisme. I un desencís paral·litzant, per què no escriure-ho. A més a més, la participació no està exempta d’equilibris: l’altra cara de la fatxenderia que té a disposició el pseudònim és la correcció política i la pulsió autocensora que ha de resistir qui signa amb el seu nom en segons quin mitjà. Per poder continuar escrivint-hi atenint-se a la línia editorial del mitjà en qüestió, vull dir. Entre una cosa i altra, al mig, hi ha l’opció de signar amb el nom sense renunciar a l’honestedat i sense equilibris. Perquè sobreposar-se a l’instint de protegir-se i, alhora, assumir les conseqüències d’allò que s’escriu donant la cara és l’únic que permet posar en relleu les mancances de la crítica cultural i, a la vegada, no renunciar a la qualitat que la crítica mateixa ha de tenir. 

Una crítica en què el crític escriu sense tenir present la possibilitat que haurà de defensar allò que ha escrit és menys fèrtil que una crítica desemmascarada. I una crítica feta per preservar una determinada posició o el favor de segons quin mitjà no és una crítica, és un anunci. En aquest context, l’eclosió de mitjans en què es publica amb pseudònim assenyala un problema de fons, però no pot resoldre’l: posa l’accent en “protegir” l’autor, més que en ferir el sistema que fa que calgui “protegir” l’autor. És un pegat circumstancial que, a la llarga, no permet transformar la dinàmica imperant, perquè no desafia i no s’encara amb la discussió cultural. El pseudònim, bo i emprar-se amb la intenció de conservar un espai de llibertat, fa de cultura que es replega i es resigna a no canviar mentre pugui cultivar un raconet al marge del marge. Una cultura en què ens rebaixem a dir allò que pensem només quan assumim que no tindrà conseqüències és una cultura de gent rendida. Aquest és el negatiu de la cultura en què fer crítica a contrapel té un preu molt alt.  I jo diria que, encara ara, són precisament els crítics que estan disposats a pagar-lo amb el nom els qui tenen a les mans la possibilitat de canviar un sistema de què tots en veiem les perversions, els fraus i les costures.

no té nom

cultura sense embuts

dinou anys de lectures

 

El dia de l'òliba · El xal · El convidat nocturn · Els idus de març · Plovien ocells · El mag · La vida contada por un sapiens a un neandertal · L'espectre d'Aleksander Wolf · Tenemos que hablar de Kevin · Un verdor terrible · La vida al davant · Una educació · Com es fa una noia · Ehrengard · Obra maestra · L'adversari · Triomfador · Demà, i demà, i demà · Els arbres · La filla de l'optimista · La promesa · La edad del desconsuelo · Coses petites com aquestes · Cims borrascosos · L'home que es va enamorar de la lluna · El dia de l'escórpora · Els grans optimistes · Vernon Subutex 1 · El asesino tímido · Inspira, expira, mata · Bona sort ·Musclos per sopar · No diguis res · Guilleries · El ball de les boges · La drecera · Sola · El ferrocarril subterrani · Una vil·la a Florència · Crim i càstig · La visita del médico de cámara · L'oncle Vània · Canadà · Guillem · Idaho · Allegro ma non troppo · Una noche con Sabrina Love · El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes · El monstre de la memòria · Ignot · Canto jo i la muntanya balla · Claus i Lucas · Sis nits d'agost · Middlemarch · Desgràcia · Teoria general de l'oblit · El cas d'en Barney Panofsky · La gent de Hemsö · Aprendre a parlar amb les plantes · Canteu, esperits, canteu · Aquest deu ser el lloc · Un país petit · El Gattopardo · Color de llet · La ciutat i la casa · El mar, el mar · Fut · Sempre hem viscut al castell · Un abril prodigiós · El bar de las grandes esperanzas · Nosaltres en la nit · L'hereu · Manual per a dones de fer feines · Sortir a robar cavalls · El regne · El silenci del far · Una confabulació d'imbècils · La dona d'en Martin Guerre · Els nois · Reparar els vius · La mort i la primavera · Laura a la ciutat dels sants · Fouché · Lila · Personatges · El sentit d'un final · La llarga vida de la Marianna Ucrìa · El gat · Oso · Solitud · La playa de los ahogados · El cervell de l'Andrew · El pont sobre el Drina · El fill de l'acordionista · L'origen · L'informe de Brodeck · La promesa · Dies de frontera · Madame Bovary · Estas ruinas que ves · L'home que va confondre la seva dona amb un barret · Una princesa a Berlín · L'última trobada · Fun Home · Perduda · El talent · El difunt Mattia Pascal · La regenta · Stoner · T'estimo, Marta · Vida privada · La gatera · Dins d'una campana de vidre · Quatre germanes · Arrugues · Patrimonio · Anna Karènina · Los anillos de Saturno · El cinquè en joc · Camí de sirga · Últimas tardes con Teresa · La casa de la alegría · Primavera, estiu, etcètera · El moliner udolaire · Las inquietudes de Shanti Andía · Viatge al fons de la nit · Escolta, Volòdia! · El verano de los juguetes muertos · Biografia de la fam · El brogit i la fúria · Incerta glòria · Frankie Addams · Un món feliç · La campana de vidre · El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde · Suite francesa · Jakob von Gunten · Les històries naturals · El curiós incident del gos a mitjanit · Grans esperances · 1280 ànimes · Res de nou a l'oest · Martin Eden · M'enterro en els fonaments · Una màquina d'espavilar ocells de nit · El jugador · Les aventures d'Arthur Gordon Pym · Barri llunyà · Les amnèsies de Déu · La carretera · La perla · Assaig sobre la ceguesa · El mariner que va perdre la gràcia del mar · El violí d'Auschwitz · El falcó maltès · El silenci dels arbres · Mirall trencat · Pedro Páramo · Memòries d'Adrià · La nit de l'oracle · El món segons Garp · La felicitat · Seny i sentiment · El vigilant en el camp de sègol · Intrigues de palau · Si menges una llimona sense fer ganyotes · Tristana · Terres de lloguer · Tòquio blues · Nada · Lleó, l'africà · Mort a la Fenice

 

un i prou (i antic)

Voldria, ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala,
i no mudar-me del lloc
platejat d'aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra,
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic...

 

Josep Maria de Sagarra. «Aigua-marina». Obres completes. Poesia. Editorial Selecta. Barcelona 1981. 

anotar, segons david foster wallace

Players, Don Delillo

Suttree, Cormac McCarthy

Borges: A life,  Edwin Williamson

Rabbit, run, John Updike

El Harry Ransom Center de la University of Texas va adquirir, l'any 2009 (crec), l'arxiu de David Foster Wallace. Manuscrits, correspondència, apunts de classe...i vora tres-cents llibres de la seva biblioteca, farcits d'anotacions.

el llibre vell

GEMMA BUSQUETS ROS
El llibre vell
El PuntAvui
5|6|2026

Era mitjan maig, però la xardor, impròpia de la primavera mediterrània fins ara coneguda i que només podria resistir qui ha crescut sota un porxo vora el Mississipí a glops de ginger ale, no va suposar cap impediment als lectors més àvids, al límit de la síndrome de Diògenes bibliòfila, perquè s’esperessin, impacients i civilitzats, abans de l’hora indicada pels organitzadors, a punt per acaparar, com si haguessin sentit la brama d’una nova alarma mundial, els llibres que encatifaven el carrer, il·luminats per la inclemència solar, que contribuïa a envellir la coberta i les pàgines gens virginals, que fan olor de fulla seca i ametlla, i amb una tipografia lil·liputenca. La meva vista de miop que transita cap a la presbícia ho recorda a cada frase que llegeixo de nit, al balcó, sense el gran angular de James Stewart a La finestra indiscreta, no per tafanejar qui passeja el gos, sinó perquè amb la llum del fanal puc guipar millor les aventures de Philip Marlowe. La dama del llac destacava de l’escampall pel groc mític de La Cua de Palla. Quan el vaig veure, entre El zoo d’en Pitus i L’ombra del vent, el vaig prendre veloç com una sprinter, perquè aquell groc va activar un calidoscopi sense retorn. Em costa despendre’m dels llibres que encara són a la meva habitació d’adolescent; els de La Cua de Palla, de L’Esparver, dels clàssics de la literatura de La Caixa i d’Edicions 62, dels compactes de colors d’Anagrama. Seria com desprendre’m d’una part de mi que malda per continuar essent.