dissabte, 22 de febrer de 2020

zona de confort



________________________
P.S.: Hi ha vida més enllà de can Ikea.

divendres, 21 de febrer de 2020

xirinacs, la mort com a afirmació col·lectiva


ESTEVE PLANTADA
Xirinacs, la mort com a afirmació col·lectiva
El temps
8|7|2019

Lluís Maria Xirinacs va portar al límit totes les seves conviccions. En vida, i també en la mort, tal com podem llegir en ‘Sis nits d’agost’, el darrer llibre de Jordi Lara, on l’autor osonenc reconstrueix amb alta destresa literària els darrers dies del filòsof i cèlebre activista, tot un referent de la desobediència civil pacífica i de la no-violència.

“Quin un, en Xirinacs”, diu un dels testimonis del llibre en un passatge. No es podria definir millor la manera de ser i l’autoexigència d’una figura extremadament coherent amb cadascuna de les seves idees i els seus actes. Fins al punt que el 6 d’agost de 2007, quan complia 75 anys, Lluís Maria Xirinacs va pujar a la muntanya i es va deixar morir, tot sol, induint-se un coma i sense infligir-se cap tipus d’autoviolència.
Aquest és el fet des d’on gravita el darrer llibre de Jordi Lara (Vic, 1968), una de les veus més robustes i elegants de la literatura catalana actual, desplegada en una obra que conté les paraules justes, que sempre sap què i com ho vol explicar, fent-nos espectadors privilegiats no només d’uns fets, sinó d’un procés d’escriptura fascinant i abrupte, amb dubtes i molta literatura. Una obra que supera l’anècdota i un personatge tan gran, complex, estimat i incomprès com Xirinacs. 
Sis nits d’agost mostra la pulsió més intima d’un home que puja una muntanya, que s’asseu i s’espera a morir en un bosc del Ripollès. Amb la complexitat de l’evasió i amb l’intent d’escatir quina mena d’experiència és. “S’hi afegeix que aquest home és en Xirinacs”, subratlla. Conscient dels condicionants de la història, quan Lara decideix acostar-s’hi des d’un punt de vista literari, el primer que ha de fer és acotar els perills del relat: “En primer lloc, evitar que la figura de Xirinacs se’m mengi el llibre. I després, que el protagonista sigui el sentit de la mort, no pas ell”.
L’eremita vocacional
“Xirinacs era un nom incòmode, d’una vocació íntima que aflora de menut: ser eremita. La vocació culmina, d’alguna manera, amb la seva mort. Quan puja a la muntanya es retroba, recupera l’ermità. Mor tal com hauria volgut viure, lluny del món, però amb un ull posat al món”. No pas un aïllament com a fugida, sinó per veure el món en perspectiva, en la distància, i fer-ne una diagnosi. “És l’itinerari individual i també col·lectiu que proposa: la fugida del món per observar, per retornar i per mirar d’arreglar-lo”.
Una vocació que també passa per diversos estadis, tots coherents amb la seva evolució i amb la seva manera de pensar i actuar: la desobediència, les vagues de fam i les plantades, culminant amb l’elecció com a senador independent més votat de les eleccions. No en té prou i segueix la lluita, però no treu cap vot amb el BEAN, ni al Senat ni al Congrés. “Fracassa políticament i això el fa desaparèixer. Se’l va bandejar, després del franquisme. El van apartar per incòmode”. Aleshores, Xirinacs emprèn un camí personal, de recerca, buscant fórmules a través de l’economia i la filosofia —el “globalisme”— i amb la creació de les primeres experiències de cooperatives d’autogestió. Fins a culminar amb la desaparició, després d’una darrera plantada l’any 2000, on ell ja veu un despertar col·lectiu que, en part, anunciava el procés independentista.
Què estem disposats a fer com a individus pel col·lectiu?
Sis nits d’agost és una indagació sobre els límits de la llibertat individual i de la llibertat col·lectiva. En la seva mort, Xirinacs intenta acordar les dues coses. “Aquesta història ens diu que hi ha d’altres maneres de viure que s’acosten a la llibertat i que respecten més la dignitat humana. I també, que es pot morir amb dignitat i sense dolor. Una desaparició que, en aquest cas, no és ni una derrota, ni una fugida, sinó una afirmació”. 
La història arriba a Jordi Lara després de patir un accident, el 2016. “Vaig veure la mort tan a prop que no vaig tenir por, sinó curiositat. Se’m va encendre una pregunta”. Això li va provocar un estrès posttraumàtic que el va portar a la preparació de la mort de Xirinacs i, després, a la investigació dels fets. “Vaig pensar molt en el format que havia de tenir el llibre, i em vaig adonar que no en tenia prou amb un llibre periodístic o detectivesc al voltant d’unes circumstàncies concretes, sinó que havia d’escriure’n un que parlés dels sentits d’aquesta mort i dels sentits que pot tenir en les persones”.
La decisió va ser fer una novel·la. “La literatura és l’art de formular preguntes i d’intentar posar noms a les coses que no en tenen, sense buscar respostes. És igual que els fets o els testimonis siguin reals. Havia de ser una novel·la, per l’exercici de posar el focus a les parts més fosques de l’ànima humana”. I Lara ho broda, amb la suggestió de la brevetat, amb la magnífica descripció paisatgística —i el desig, simbòlic, de fondre’s amb la natura—, amb una admirable sensualitat verbal, administrant la informació, jugant amb la veu dels testimonis i la pròpia veu. “He fracassat perquè no he pogut capturar Xirinacs”, diu, al final, el narrador. “Un llibre és l’intent d’atrapar una cosa inaprehensible —diu—. Per això fracassa, perquè la literatura està condemnada a fer-ho en la voluntat de capturar el misteri i la complexitat de la vida i de la mort”.

dijous, 20 de febrer de 2020

the future library


IGNACIO OROVIO
Una capella de llibres del segle XXII
La Vanguardia

16|2|2020

Karl Ove Knausgård lliurarà, a final de maig, el seu últim llibre. L’últim que ha escrit i l’últim que publicarà: això passarà d’aquí a (gairebé) un segle, el... 2114. No és cap broma.
El gran autor noruec està ultimant una obra que no anirà a cap editorial, sinó que ingressarà a The Future Library, la col·lecció que ara per ara només té cinc manuscrits i que ocupa una preciosa gruta de fusta a la nova biblioteca pública d’Oslo, d’inauguració imminent.
El nou llibre de Knausgård és el sisè d’un projecte únic al món. Una col·lecció que, a raó d’un per any, serà de cent manuscrits l’any 2114; és una idea de l’artista escocesa Katie Paterson i guarda ara per ara manuscrits de cinc autors de renom internacional: la canadenca Margaret Atwood, el britànic David Mitchell, l’islandès Sjón, la sud-coreana Han Kang i la francoturca Elif Shafak. No se’n publicarà cap abans del 2114.
Serà llavors quan es compleixi un segle des del primer lliurament –de Margaret Atwood–, i serà llavors quan The Future Library publicarà aquestes cent obres.
Ningú no les podrà llegir abans. Ja no serem aquí, i aquesta, la finitud humana, la noció del pas del temps i la nostra petitesa en comparació amb el rellotge geològic, són al manual de treball de Paterson.
The Future Library és un projecte d’Eichman (el sistema públic de biblioteques d’Oslo), la constructora Bjørvika Utvikling i l’artista escocesa, a qui fa vuit anys la van seleccionar perquè ideés alguna acció i va presentar The Future Library.
Es finança amb recursos públics, patrocinis privats i, a través del seu web, amb donacions particulars. Anne Beate Hovind, directora de projectes de Bjørvika Utvikling i integrant del comitè de selecció dels autors, explica per correu electrònic que “són seleccionats per les seves contribucions rellevants a la literatura i la poesia i per la capacitat de la seva feina per capturar la imaginació d’aquesta generació i de les futures, i els paguem pel seu manuscrit, naturalment. Dues paraules clau en el procés de selecció són “imaginació i temps”, però la mida del llibre és “és una decisió que correspon només a l’autor ”.
La gruta, construïda amb fusta de boscos noruecs, es va incrustar al cinquè pis de la nova biblioteca, on se’n conserva una còpia. Una altra és a l’arxiu de la ciutat. El nou equipament obrirà el 28 de març, i The Future Library el 23 de maig, dia del lliurament del manuscrit de Knausgård. A partir d’aleshores es podrà entrar a la deliciosa capella, un lloc silenciós de tot just 17 metres quadrats, amb cent forats per a aquests llibres del futur.
No són només llibres, art i temps, també és ecologia. Dels cent manuscrits se n’imprimiran quatre mil exemplars, en una pasta de paper que ja està creixent al bosc de Nordmarka, al nord d’Oslo.
Al maig del 2014, i com a part del projecte, Paterson va plantar mil avets noruecs (les arrels van ser tractades amb cera per evitar el corc devastador) que no es podran talar fins a un segle més tard, i serà per fabricar la pasta de paper en què s’imprimiran aquests cent llibres. En paper.
“No sabem com evolucionaran els formats digitals, així doncs, els manuscrits s’han de lliurar en paper, i s’imprimiran en paper”, explica el director de les biblioteques d’Oslo, Knut Skansen. “El projecte és fascinant i tenim moltes peticions d’escriptors perquè els seleccionem. Però això depèn del comitè”.
A la mateixa biblioteca d’Oslo també hi haurà els 6.000 llibres de l’erudit medieval Karl Eichman, creador de la primera biblioteca de la ciutat, i que dona nom al sistema públic. Entre aquests volums, la primera bíblia publicada en noruec, cap a l’any 1250.
El nou i imponent edifici, a primera línia davant del mar (on tantes ciutats construirien un hotel), tindrà al voltant d’1,5 mi lions de llibres. “Cada any hi entraran uns 90.000 nous i en sortirà un nombre semblant, via bookcrossing o donant-los a d’altres institucions”, explica Skansen, en un recorregut amb els periodistes pel recinte.
L’equipament ha integrat un sistema d’ascensors interns per a llibres perquè, fins ara, els treballadors feien servir un total de 40 hores al dia pujant i baixant els volums per les escales.

dimecres, 19 de febrer de 2020

vampirs amb ullals de cartró



—I veig que em fas sortir, el dia de l'enterrament; suposo que no tinc cap possibilitat d'oposar-m'hi.
—Cap ni una.
Aquest és un fragment de la conversa que mantenen la Cesca i el narrador a l'últim capítol del sis nits, quan ja fa tot el llibre que hi surt, la Cesca. És una presència lògica: d'alguna manera ella té la culpa de que ens estiguin explicant aquesta història. Però hi ha un altre tipus d'aparicions, en els llibres d'en Lara, i ara no parlo de fantasmagories, que també hi són (el Verdaguer de «Lo matí de ma infantesa» o el Xirinacs d'aquí), sinó de personatges coneguts de cameo, com en Hitchcock en les seves pel·lícules. En Perejaume a Lo matí, per exemple, o celebritats locals, de l'ecosistema vigatà, vull dir, com el periodista Jordi Vilarrodà en el sis nits, que potser no és qui et penses, però aviam qui s'està d'associar-lo, si vius per aquí dalt, amb el cap de la secció de cultura d' El 9Nou. Tot fos això. Vull dir que he patit un altre tipus d'aparicions vigatanes més estranyes, en els llibres d'en Lara. La més notable, la d'en C.B.T., artista, en un parell de contes del Mística conilla. I aquella no era explícita, precisament, no amb nom i cognoms. Però el cas és que jo el vaig veure. Em sembla que surts en el llibre d'en, Lara, tio, li vaig dir un dia i ell va arronsar les espatlles, resignat, com si ja hi estigués fet. No deu ser pas la primera vegada que li passa, això de sortir en novel·les, vaig pensar.
Suposo que si ets víctima d'un fenomen paranormal d'aquests (que et trobis, sense consentiment, al mig d'una novel·la, vull dir), no pots fer ben res al respecte. No pots anar a reclamar enlloc. No trobaries ningú que, a dreta llei, ho considerés una vulneració de la teva intimitat ni res per l'estil. Hauries de demostrar, posem per cas, que tu ets tu, encara que no siguis tu. El jutge sentenciaria, És la ficció, estúpid! i et tocaria pagar les costes. Sortiries d'allà sense un xavo (la justícia és cara), mig xarbotat i, en el pitjor dels casos, arrossegant de per vida una crisi d'identitat de cavall. 
En conclusió, aneu amb compte, si teniu tractes amb escriptors. Porteu sempre una cabeça d'alls a la butxaca. 

dimarts, 18 de febrer de 2020

el club de lectura


MARINA ESPASA
El club de lectura
Arallegim
14|2|2020

La pràctica dels clubs de lectura no té cap secret: un grup de persones es reuneixen per parlar sobre un llibre que han llegit prèviament. A vegades hi ha un conductor que dirigeix la conversa, a vegades s’hi convida l’autor, a vegades els lectors organitzen el debat al voltant del que els ha suggerit el llibre i passen l’estona xerrant sobre temes, estils, passions i odis, celebrant, en definitiva, que unes pàgines impreses puguin generar tot un món.
En canvi, quan un llibre surt publicat, tothom corre a organitzar-ne la presentació: es convoquen amics, familiars i saludats en una llibreria o espai equivalent i se’ls sotmet a la tortura d’escoltar l’autor i, pitjor encara, un presentador, que, sovint durant massa estona, divaguen o declamen o es reafirmen a partir del que han escrit i que (gairebé) ningú no ha llegit encara. Amb honroses excepcions, és una activitat unidireccional, que reafirma l’auctoritas en lloc de celebrar la multiplicitat de punts de vista que pot oferir cada lectura. Per què ens entossudim en trobar-nos al voltant d’un llibre quan encara no l’hem llegit? Els autors estan molt més a gust envoltats de gent que els fa preguntes concretes, siguin més o menys encertades, i els lectors agraeixen entrar en contacte amb els autors dels seus llibres preferits.
Pensava en tot això mentre dilluns assistia a una nova iniciativa de Biblioteques de Barcelona: el Club de lectura efímer que s’havia organitzat aprofitant l’estada a la ciutat de l’escriptora argentina Mariana Enríquez, que tindrà continuïtat de manera intermitent. No em faré pesada sobre el llibre -ja en vaig escriure una crítica fanàtica en aquestes mateixes pàgines- però sí sobre el fet que tots els que hi vam assistir vam tenir la sensació d’haver aprofitat molt més el temps que si haguéssim anat a una simple presentació. Hi havia un clima de lectura, que és una atmosfera que no és tan fàcil d’aconseguir en comunitat però que quan s’aconsegueix pot generar petits moments d’il·luminació literària. Jo mateixa condueixo un club i sé el que costa generar-la, però també sé que moments així fabriquen molts més lectors que totes les presentacions del món.

dilluns, 17 de febrer de 2020

a dalt de la muntanya


MARC R. JUSTRIBÓ
A dalt de la muntanya
La lectora
7|5|2019

Gairebé tots morim quan no ens queda més remei, ho veiem venir des del dolor de la malaltia o se’ns imposa sobtadament en qualsevol cantonada; esperem la mort amb més o menys resignació o més o menys neguit. Però Lluís Maria Xirinacs va decidir morir d’una manera determinada —«una mort nova feta a mida per a la seva rebel·lia o qui sap què»— i se’n va sortir; es va fondre amb la terra, amb la natura; es va transsubstanciar; en definitiva, es va deixar morir, i sis dies després un boletaire en va trobar el cos, amb una nota manuscrita:
«En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,
estigui com jo estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!».
Xirinacs no era algú qualsevol, era un símbol de la lluita antifranquista i per la llibertat del país des de la no-violència, i un pensador amb un sistema filosòfic propi, el globalisme, amb uns quants seguidors i deixebles. Sis nits d’agost és la narració de tot allò en dos plans narratius entrellaçats amb moltíssima habilitat. Un, el d’una veu —la d’un escriptor, no gaire allunyat del mateix autor— que fa un recerca sobre els fets i sobre la vida que l’explica, i l’altre, el distanciament d’aquesta veu de si mateixa per servir el relat pròpiament dit d’aquesta vida i d’aquesta mort.
Una cosa sobre la qual ens podem interrogar quan llegim el llibre és la naturalesa del gènere a què pertany: on és la novel·la? Suposem que en la narració d’un home que investiga la mort del Xirinacs, que hi especula, que la reconstrueix i que en pensa el sentit. Ara bé, l’obra també és un estudi sobre la mort de Xirinacs, que hi posa llum i intenta deslliurar-se dels prejudicis que va despertar just en el moment de passar. Aquesta destresa per barrejar gèneres de Lara ja la hi coneixíem des d’Una màquina d’espavilar ocells de nit.
Tot comença en el segon pla, quan un home passa la seva darrera nit a Barcelona ultimant els preparatius per a l’últim viatge, i a l’alba el seu metge el recull per portar-lo passat el coll de Jou per la carretera que hi va des de Bruguera, al Ripollès, on té previst morir. Anirem descobrint que ja feia temps que Xirinacs ho gestava.
L’honestedat és una constant moral a tota l’obra. Lara no pretén fer cap biografia exhaustiva ni esgotar totes les vies de recerca, no pretén penetrar en el globalisme, ni sentenciar sobre cap aspecte que envolta la vida del filòsof i activista, ni d’exhaurir la bibliografia sobre el tema, el menys important de l’obra; es limita a captar l’esperit de tot plegat a partir dels testimonis amb qui parla, cosa que dóna molta més humanitat a la novel·la i mira d’esbossar a través de la literatura el sentit d’una mort com aquella, perquè creu que el sentit d’una mort com aquella pot explicar la naturalesa de la mort en general. I ho deixa clar d’entrada:
«Jo no vaig conèixer Lluís Maria Xirinacs; no el puc absoldre des de la penyora del record ni en guardo cap incidència que il·lumini aquell final; ni tan sols el vaig veure mai de prop o de lluny per alimentar un mite polèmic que no en va tenir prou de ser-ho en vida». (p.25)
Aquesta honestedat es reflecteix des del moment en què, en el pla narratiu primer, la veu de l’escriptor rep el primer envit per aproximar-se a la figura de Xirinacs, per part de Cesca Prats, que va viure l’època del final del franquisme i de les vagues de fam de Xirinacs a la presó Model per demanar l’amnistia dels presos, i que esdevé l’agent instigador de la recerca i a la vegada simbolitza l’antifranquisme d’aquella època i l’admiració que l’activista va despertar. L’escriptor, d’entrada, confessa que la seva idea predeterminada d’aquesta figura també es basa sobretot en la d’aquella època i és plena de vaguetats. Per tant, no es tracta d’un homenatge, sinó d’un camí que vol traçar per espolsar-se l’ansietat i la depressió que diu que pateix.
I després de fer una primera ronda de contactes, amb el pretext d’un viatge als Estats Units amb el compositor Josep Maria Serracant, al capítol quatre, fa un resum de la biografia de Xirinacs a partir de l’obra Xirinacs, el profetisme radical i no-violent, de Lluís Busquets. Aquest potser és el moment més apedaçat de l’obra, però que el lector no gaire informat no podrà sinó agrair, ja que el situa en el context d’una vida de lluita i compromís per la llibertat individual i col·lectiva, que tant en el llibre com en la vida són de màxima significació per entendre aquesta mort.
I és a partir de converses amb els amics i deixebles de Xirinacs i amb la gent que vivia a la muntanya on va morir que l’escriptor es va interrogant sobre aquesta mort, i va construint-ne una imatge a poc a poc, a mesura que les coses se li revelen, i que mira de ponderar entre la literatura i la vida:
«Però encara més la por de sentir-me massa intrús en la intimitat de les persones que comptava que m’atendrien amb la confiança de difondre el missatge del mestre i amic, quan en realitat no sabia si em governava una impúdica fascinació literària». (p.149)
I encara:
«Ara tenim al davant tot el temps del món. A ell l’empara una intimitat calculada, a nosaltres, els supòsits d’una ficció que es ramifica i que amaga en un sol brancal una veritat que mai no podrà passar per tal». (p.131)
I l’escriptor va reconstruint els fets, aquests supòsits, mirant d’esvair dubtes com ara per què s’havia descordat les sabates per morir, fins al darrer capítol, en què puja a la zona del pla del Pegot i queda impregnat de tota la mística que l’envolta, amb aparició inclosa, que, de fet, fa pensar en el conte «Lo matí de ma infantesa», del llibre Mística conilla, i que rebla tota la recerca en un clímax final, de catarsi i d’epifania, en què els fets ja no tenen importància, la cedeixen tota a la paraula, perquè el camí ja ens ha portat a port, a dalt de la muntanya.

diumenge, 16 de febrer de 2020

dites i frases fetes


dissabte, 15 de febrer de 2020

el vic torero



Toros de juguesca
La construcció de la plaça de toros, el 1917, resultat d'una partida de cartes
Que Vic va tenir plaça de toros ho sap gairebé tothom. El que potser ja no saben tants és que aquella plaça es va construir gràcies a una juguesca. Va ser durant una partida de cartes que mantenien diferents industrials vigatans a l'històric Cafè de la Constància, a la plaça Major.  Un d'ells, l'empresari Joaquim Costa —pare del futur alcalde Josep M. Costa Velasco—, es va comprometre a finançar-la, tot plantejant un autèntic desafiament: la tindria construïda en un any. I resulta que no anava de farol. L'envit va sorprendre el mateix Ajuntament, que va mirar d'allargar la concessió dels permisos definitius davant els dubtes que, una plaça construïda en només un any, pogués reunir les condicions de seguretat oportunes. El mateix Costa va demostrar-los la fiabilitat "carregants les graderies amb sacs de farina". I l'Ajuntament hi va haver de donar el vistiplau.
La plaça es va inaugurar el 6 de juny de 1917, fent les delícies de molts aficionats a la tauromàquia de la ciutat i rodalia. De fet, a Vic s'havien fet correbous des del segle XVII —i fins al 1924 encara se'n feien al mig de la plaça Major. La plaça de toros tenia capacitat per a uns 4.000 espectadors, i a més de les festes taurines també s'hi organitzaven sardanes, concerts populars o revetlles. Tot i que va tancar definitivament les portes el 5 de juliol de 1963 amb un espectacle de "tauromàquia grotesc", la darrera corrida havia tingut lloc dos anys abans. La plaça de toros es va acabar d'enderrocar definitivament l'any 1989 —"molts encara recordareu, des de fora, les taquilles de sol y sombra"— , quan precisament es va projectar tot el creixement de la ciutat a ponent, amb la plaça del Mil·lenari com a nou referent urbanístic del sector. "Estem a la part que s'ha transformat més del barri", va contextualitzar Cervera, tot recordant, entre altres, l'antiga fàbrica de llonganisses de Ca l'Abel —l'únic "vestigi" de la qual "és el majestuós til·ler del mig de la plaça del Mil·lenari"—; l'antic camp de futbol, o la mítica Fonda Balasch.

Miquel Erra. Visites guiades als barris de Vic (2016-2018). Recull dels articles de Miquel Erra publicats a el 'El 9 Nou' sobre les visites guiades creades per Xavier Cervera i organitzades per l'Oficina de Turisme de Vic. Ajuntament de Vic, [sine die]. P. 18-19.

________________
P.S.: Preu per preu, sabates grosses. Llegiu també aquest article d'en Toni Coromina: El Niño de la Brocha, a propòsit de Jose Boixader Españó, torero vigatà.

divendres, 14 de febrer de 2020

classificació afectiva


Un libro que no se encuentra, suele decir la gente, es un libro que no existe. Pero es peor que eso.
Tenía un viejo mueble de caoba, como el de las antiguas oficinas, con cierre corredizo y cajones donde agrupaba las fichas, igual que en las bibliotecas públicas. Veinte mil volúmenes no se ordenan así no más. Hace falta tener un estricto respeto por el orden, un respeto casi sobrehumano, le diría, y un método, un tiempo dedicado a la infeliz tarea de catalogar obras cuyo significado es bien distinto a los números que la identificarán. Pero ahí pondrá el título, el autor, y el breve resumen que tiene para usted, un significado único.
[...] Cuando se tiene una biblioteca como la de Bauer el fichero es imprescindible.
Su fichero estaba atrasado, creo que demasiado. Yo no creía que fuese a lograrlo, pero al cabo de unos meses me dijo que lo tenía prácticamente resuelto. "Lo peor de todo", me comentó, "lo que más trabajo me lleva, es el tema de las afecciones."
Fue la primera señal de que algo no marchaba bien. Aquí mismo, donde está sentado usted, una tarde me explicó el trabajo que le llevaba no juntar sobre un estante dos autores peleados. No se atrevía a colocar un libro de Borges al lado de uno de García Lorca, por ejemplo, a quien el argentino calificó de "andaluz profesional". Tampoco una obra de Shakespeare junto a otra de Marlow, dadas las insidiosas acusaciones de plagio entre los autores, aunque eso lo obligara a no respetar los números seriados de cada volumen en su colección. Tampoco, desde luego, un libro de Martin Amis y otro de Julian Barnes, luego que los dos amigos se pelearon, o ubicar a Vargas Llosa junto a García Márquez.
[...] Insistía en que los libros afines merecían permanecer agrupados bajo otro orden que el de la vulgaridad temática.
"Durante siglos hemos utilizado un sistema pedestre", dijo entonces, "insensible al orden real de las afecciones. Quiero decir que Pedro Páramo y Rayuela son dos obras de autores latinoamericanos, pero para seguir el camino de una es necesario ir a William Faulkner y la otra nos lleva a Moebius. O para decírtelo de otro modo: Dostoievski acabó siendo más afín a Roberto Arlt que a Tolstoi. O para insistir, Hegel, Victor Hugo y Sarmiento merecen estar más juntos que Paco Espínola, Benedetti y Felisberto Hernández".
Nunca logré visualizar cómo era el sistema de clasificación de Carlos porque debí internarme para someterme a una operación y dejé de verlo por varios meses. Pero amigos comunes me pusieron al tanto de que trabajaba en su fichero, dedicaba muchas horas al estudio de las matemáticas complejas y, para asombro de la mayoría, advertían en él no sólo signos de agotamiento, también de locura...

Carlos María Domínguez. La casa de papel. Mondadori, 2007. P. 62-66.

dijous, 13 de febrer de 2020

sense ficció



«Truman Capote va inventar l'expressió «novel·la no ficcional» per descriure la seva obra In Cold Blood: A True Account of a Multiple Murder and Its Consequences (1966). El 1959, un parell de psicòpates americans sense arrels, marginats, van assassinar d'una manera absurda i brutal quatre membres d'una família exemplar del midwest. Capote va investigar la història de la família i el seu ambient social, va entrevistar els criminals al corredor de la mort i va presenciar la seva execució final. Després va escriure un relat del crim i les seves conseqüències en què aquests fets escrupolosament investigats s'integren en una narració absorbent que per l'estil i l'estructura no es pot distingir d'una novel·la. Va iniciar una mena de moda de narracions documentals entre les quals destaquen llibres com Radical Chic i The Right Stuff, de Tom Wolfe, Armies of the Night i The Executionner's Song, de Norman Mailer, i Schindler's Ark, de Thomas Keneally. L'expressió «novel·la no ficcional» evidentment és una paradoxa, i no és pas sorprenent que aquests llibres siguin sovint objecte d'algunes sospites i de controvèrsia pel que fa a la seva identitat genèrica. ¿Són obres d'història, documentals o d'imaginació? Per exemple, Schindler's Ark (basada en la història autèntica, extraordinària, d'un home de negocis alemany que va fer servir la seva posició com a patró de condemnats a treballs forçats, a la Polònia ocupada pels nazis, per salvar la vida de molts jueus) a Amèrica es va publicar com una obra no ficcional, però a Gran Bretanya va guanyar el premi Booker de ficció.
Tom Wolfe va començar la seva carrera literària com a periodista, tractant de les manifestacions més estrambòtiques de la cultura popular americana, i després va començar a desenvolupar els seus temes en forma de narracions ampliades com Radical Chic, relat terriblement divertit sobre uns intel·lectuals molt moderns de Nova York que presenten un espectacle per recollir fons pels Black Panthers. A la dècada dels seixanta i dels setanta, a Amèrica hi havia altres escriptors que seguien un camí semblant, i Wolfe va considerar que liderava un nou moviment literari que va anomenar The New Journalism, títol d'una antologia editada per ell mateix el 1973. A la introducció d'aquest volum afirma que el Nou Periodisme ha fet seva la tasca tradicional de la novel·la de descriure la realitat social contemporània, tasca que ha estat abandonada per novel·listes massa obsedits amb el mite, la fabulació i els trucs metaficcionals per fixar-se en el que passa entorn seu. (Més tard, el mateix Wolfe va intentar, amb un cert èxit, ressuscitar la novel·la social panoràmica amb Bonfire of the Vanities.)
En la novel·la no ficcional, el nou periodisme, faction* o el que se'n digui, les tècniques novel·lístiques generen una excitació, intensitat i poder emotiu a què no aspiren la historiografia o la informació ortodoxa, mentre que pel lector la garantia que la història és «verídica» li atorga una força que cap ficció no pot igualar. Tot i que avui és una modalitat de narrativa popular, en realitat fa molt de temps que existeix de maneres diferents. La mateix novel·la com a forma literària en part va evolucionar a partir del primer periodisme —fulls de paper impresos, pamflets, confessions de criminals, relats de desastres, batalles i esdeveniments extraordinaris, que circulaven com a històries verídiques entre un públic lector d'àvida credulitat, encara que gairebé segur que contenien alguna cosa inventada. Daniel Defoe va començar la seva carrera de novel·lista imitant aquestes narracions suposadament documentals en obres com True Relation of the Apparition of One Mrs Veal i Journal of the Plague Year. Abans del desenvolupament del mètode històric «científic» a finals del segle XIX, hi havia molta influència mútua entre la novel·la i la historiografia: Scott es considerava historiador i novel·lista, i a The French Revolution Carlyle va escriure més com a novel·lista que com a historiador modern.
A la introducció de la seva antologia del Nou Periodisme, Tom Wolfe distingeix quatre tècniques que aquest manlleva de la novel·la: (1) narra la història a través d'escenes, més que de resum; (2) prefereix el diàleg a l'estil indirecte; (3) presenta els fets des del punt de vista d'algú que hi participa, més que des d'una perspectiva impersonal; (4) incorpora la mena de detalls sobre l'aspecte, la roba, les possessions, el llenguatge del cos de la gent etc., que actuen com a indicadors de classe, caràcter, categoria i ambient social en la novel·la realista. Carlyle va fer servir tots aquests recursos a The French Revolution (1837), i alguns altres que Wolfe no menciona, com el «present històric», i la participació del lector com a narratari, per crear la il·lusió que presenciem els esdeveniments històrics o els escoltem d'amagat...
[...] En aquesta mena de literatura li escau molt el vell adagi segons el qual la veritat és més estranya que la ficció.»

David Lodge.«La novel·la no ficcional». A: L'art de la ficció: amb exemples de textos clàssics i moderns. Traducció, introducció i notes de Montserrat Lunati i Jordi Larios. Empúries, 1998.

_______________
* Paraula que surt de la combinació fact (fet) + fiction (ficció).

dimecres, 12 de febrer de 2020

ficar-hi la banya


JORDI LLAVINA
Ficar-hi la banya
Ara llegim
13|4|2019

“Aquesta –confessa l’escriptor Jordi Lara– és una història que segurament no em pertocava”. (Encara que soni com un acudit, sense l’accident de cotxe que l’autor va compartir amb una vaca no tindríem llibre: “Una banya va travessar el parabrisa per enfilar-me”.)
La història se li imposa, doncs, i finalment l’escriu. No sense vacil·lacions. Sis nits d’agost parteix de l’enigmàtica mort de Lluís Maria Xirinacs i Damians (Barcelona, 1932 - Ogassa, 2007), i aborda el procés d’investigació i escriptura que en fa Lara. Sobre el traspàs del filòsof i activista català planen, encara, algunes ombres. Va deixar una nota de comiat, que no acaba d’aclarir res sobre la seva decisió.
Refaig el que acabo d’escriure, talment com si seguís la inspiració del desplegament compositiu de l’obra mateix: “Sis nits d’agost és una semblança parcial, agònica i intensa, del sempre esquiu i amagadís Lluís Maria Xirinacs i Damians, però és també una obra sobre el procés d’investigació i escriptura que en fa Lara”.
Xirinacs es va deixar morir al començament d’agost del 2007. El dia 6, el del seu setanta-cinquè aniversari, es feu acompanyar (amb cotxe) d’un amic metge, Joan Parés, a un paratge muntanyós del Ripollès, el pla de Pegot, prop d’una ermita significativament anomenada Vidabona. L’amic va entendre una decisió tan transcendent i no l’hi va discutir pas. Xirinacs era un home obstinat, amb un sentit espartà de la disciplina. Joan Parés és un dels personatges que apareixen en aquesta novel·la real. Com el boletaire que troba el cadàver, els dos mossos que acuden al lloc, els diversos amics i col·laboradors de la Fundació Randa – Lluís Maria Xirinacs, els periodistes convocats quan es coneix la notícia... I l’escriptor mateix, esclar.
Un home de conviccions fermes
“Xirinacs ho preparava tot a consciència”. No cal dir la pròpia mort!“ Els peus glaçats i el cervell ardent”, era un home de conviccions molt fermes, difícils d’alterar. “Va voler ensenyar a la gent a no tenir por”. Estimava Jesús, i, de fet, va concebre la seva trobada amb la mort com un sacrifici personal, de signe inequívocament cristià: “Ho faig pel meu poble”. Lara signa un exercici brillant d’aproximació a un home que se’ns escapa sempre.
Més encara, firma un assaig d’interpretació: “Potser Xirinacs escrivia per a allò que tots escrivim, per explorar amb un llumí vacil·lant que ens crema els dits les clavegueres del jo”.
L’autor descriu l’escenari mortuori amb una gràcia novel·lesca. Hi ha uns esquinçalls de sacs de pinso, de plàstic blanc, nuats als arbres del voltant. Una tovallola (“una interferència del món d’allà baix”), que el filòsof no duia dins la bossa quan el doctor Parés el deixa a deu minuts d’on el boletaire Rovira va trobar el cadàver. El sentit de tot això no s’acaba de dilucidar. Essent important (són detalls del desenllaç d’una existència quimèrica, al marge de les convencions!), no és, tanmateix, el moll de l’os. Diria que la qüestió moral sobre la qual Lara s’interroga no és tant el significat d’aquella mort sinó el sentit d’una vida de pelegrí apassionat: “Quantes n’havia sospesat Xirinacs entre el catàleg infinit de morts possibles?” Hi ha algun passatge que abandona l’estil vigorós del reportatge literari per fer-se imperiosament líric: “Encara és clar, tot és rentat i ara li toca al fred. Les afraus de Sant Amanç fumegen, el pla és un laberint de xaragalls que sobreïxen, s’alça la ferum de terra picolada. Surt el llangardaix sucós, les primeres formigues fan rebost”. Xirinacs va deixar de prendre unes pastilles. El dia de les exèquies una deixebla del filòsof descriu el fèretre embolicat amb l’estelada “com un tió sota la manta”.
Quin símbol més potent per al temps de símbols sovint estèrils que ens ocupa! Jordi Lara ha escrit un llibre fascinant, diferent de tots els altres que ens havia donat fins ara.