demència senil

 

«L’augment de l’edat dels protagonistes és una característica de gran part de la ficció actual (de la literatura, però també del cinema: recordem Nebraska, Red i August: Osage County). Els subtemes no són només la decrepitud, sinó sobretot les conseqüències: la soledat, la dependència, l’aïllament, el perill o el retorn del passat.

Fiona McFarlane es va inspirar en les seves àvies –totes dues van patir demència senil-, per construir aquesta novel·la, que sembla viscuda i que inevitablement ens fa pensar en el nostre futur, incert per definició, precari en tot cas. L’autora hi explora amb vigor les possibilitats de la demència: la construcció de realitats paral·leles, l’alternança entre la lucidesa i l’obscuritat, la capacitat de sostenir alhora una creença i la contrària, els dubtes sobre un mateix. Una de les escenes, centrada en l’esfondrament de la memòria -que és com dir de la persona- recorda l’angoixa amb què el protagonista de Memento s’escrivia notes a si mateix per llegir-les quan tingués dubtes. Com en aquella pel·lícula, Ruth no és conscient que el seu estat quan les escriu tampoc és fiable.

El convidat nocturn és el primer llibre d’aquesta escriptora nascuda a Austràlia, que en l’última dècada ha obtingut un Master in Fine Arts a la Universitat de Texas i s’ha doctorat a Cambridge. Resulta difícil enquadrar-la en una tradició literària, i no només per raons de mobilitat. Sabem per les entrevistes que ha concedit que se sent deutora l’obra de Cormac McCarthy i que, al contrari que tants escriptors que utilitzen l’anglès com a llengua de creació, li interessen autors europeus com ara Robert Walser i Ismael Kadare. El perfil es completa amb els seus autors americans favorits, William Faulkner i Herman Melville. El convidat nocturn ens pot fer pensar en els capítols que Faulkner va escriure segons el punt de vista de persones mentalment discapacitades a El brogit i la fúria i El llogaret. Sigui com sigui, el tractament que fa McFarlane de la vellesa no és estereotipat, sinó innovador, completat amb enormes dots d’observació i de pietat. Quan es refereix a la trobada amb l’home que va estimar dècades enrere, llegim, en la versió del nostre traductor de capçalera, Ferran Ràfols Gesa: “Havien sigut joves plegats, i ara eren vells; com que al mig no hi havia res, aquell estrany replec del temps li sotragava el cor com un vertigen”».

Vicenç Pagès Jordà. «L'assistenta». A: L'Avenç, Núm. 408 (Gener 2015).

 

per a lectura i decoració

 

El País. 11|4|2026

floreta

 

Bernat Dedéu
El matí de Catalunya Ràdio
22|4|2026

estil lliure indirecte

«L’estil preferit de Kafka i del seu admirat Flaubert és l’anomenat “lliure indirecte”: en comptes d’utilitzar un narrador equidistant o de fer narrar la història a un personatge, aquest estil permet accedir a la ment del protagonista mantenint a la vegada la narració presumptament objectiva en tercera persona. D’aquesta manera, percebem la realitat amb una mirada parcial i alhora amb les paraules d’un narrador extern, que ens sembla fiable encara que no ho sigui. És així com ens identifiquem de manera inconscient amb Madame Bovary o amb Josef K, és així com assumim efectivament el seu punt de vista sense que ells l’hagin de verbalitzar. L’encert de Fiona McFarlane (Sydney, 1978) a El convidat nocturn és haver utilitzat aquest estil: “La Frida era fascinant. Per començar, sempre tenia els cabells diferents: amb una trena, enrinxolats, lacats, raspallats. Cada matí, just abans de les nou, la Ruth obria la porta de la sala d’estar que tant s’havia preocupat de tancar la nit anterior i anava a la finestra a veure com la Frida sortia del taxi. Potser duria els cabells recollits sobre el cap o allisats sobre els omòplats. Potser els tindria d’un color nou.”

És l’estil indirecte lliure el que construeix un mur d’ambigüitat entre les dues dones, ja que cada vegada més sovint Ruth es contradiu i se li obren llacunes mentals, de manera que el lector es va adonant que no pot confiar en el seu punt de vista, ni quan sospita de les males intencions de Frida ni quan li agraeix les bones atencions. De fet, l’única seguretat que tenim sobre Ruth és que no ens podem creure tot el que pensa. Quan Frida resol problemes de forma expeditiva, ¿ho fa a favor o en contra de Ruth? Fiona McFarlane excel·leix a l’hora de crear una atmosfera sospitosa que pot recordar el dilema que té el lector d’Un altre pas de rosca de Henry James (les figures que veuen els nens, ¿són fantasies o tenen una presència real?), o la invasió subtil que es produeix a Casa tomada, de Julio Cortázar (¿de debò que hi ha algun foraster a la casa?).

Fiona McFarlane instaura un tempo magistral. D’una banda, les referències de Frida al seu germà, que és clarament un aprofitat, i que al capdavall potser ni tan sols és el seu germà. De l’altra, les trucades dels fills de Ruth, la visita d’un amic de la infantesa que revifa un caliu que cinquanta anys enrere no es va apagar del tot, les vinculacions de Ruth amb antics coneguts del poble, les ambigües relacions entre Frida i aquests personatges menys ambigus. Tot plegat fa que les sospites que va formant el lector es vagin tornant més sòlides, malgrat que fins al final no podrà comprovar si eren prou fonamentades.

Més que una novel·la policíaca (de fet, no apareix cap policia en tot el llibre), El convidat nocturn s’acosta al thriller psicològic: no resulten tan importants els fets com el que succeeix dins la ment. No costaria gaire convertir la història en una obra de teatre, ja que els personatges són dos, i l’escenari de la major part del llibre, on tenen lloc les escenes més rellevants, es redueix a la casa i el jardí. Aquests límits, tant de personatges com d’espai, afavoreixen la creació d’un clima intens, concentrat, mòrbid. Una de les escenes, amb Ruth enterrada a la sorra, limitada de ment i de moviments, fa pensar en l’escenografia d’Oh, els bons dies, de Samuel Beckett. Pel que fa a la relació de poder entre amo i ajudant, i sobretot en com evoluciona, el llibre recorda la pel·lícula The servant (1963), de Joseph Losey, igualment claustrofòbica i inquietant. Tothom qui l’hagi vista deu recordar com de mica en mica el presumpte servent es va convertint en amo de la casa, sense que el propietari hi pugui oposar més que indolència.»

Vicenç Pagès Jordà. «L'assistenta». A: L'Avenç, Núm. 408 (Gener 2015).

sant jordi

 

les biblioteques i tiktok

LLUCIA RAMIS
Les biblioteques i TikTok
La Vanguardia
12|4|2026

La frase de Gabriel Rufián "prefereixo omplir TikTok que biblioteques" ha despertat crítiques i justificacions. Aquell comentari durant l'acte que va fer amb Irene Montero a la Universitat Pompeu Fabra no tan sols va ser maldestre i desafortunat, també porta implícit un dels grans problemes actuals dels polítics d'esquerres.

Rufián és conscient de la capacitat de seducció que TikTok té entre els joves. Per això anima a conquerir els espais ara copats per la ultradreta, en comptes de posar en valor aquells altres que brinden coneixement i pensament crític. És a dir, vol guanyar la guerra cultural a la ultradreta. Però en fer-ho amb les mateixes armes i en el seu territori, fins i tot amb el mateix llenguatge, sembla comprar el relat que confon cultura amb esnobisme.

Varen ser els antifeixistes els qui fundaren escoles i biblioteques públiques, varen formar els mestres, els sindicats combatius. Les biblioteques són les primeres amenaçades allà on guanya la dreta. Donen accés a llibres, música i pel·lícules, però a més són espais de socialització, en els quals coincidir amb gent procedent de realitats diferents. Quan desnonen famílies amb menors, és a les biblioteques on aquests menors troben refugi. És on poden estudiar els xavals que no tenen espai als seus pisos minúsculs. S'hi fan presentacions i clubs de lectura que permeten debatre sobre temes complexos, reflexionar i anar més enllà de l'estímul-resposta.

Que TikTok ajuda a guanyar unes eleccions? Vet aquí l'error dels líders d'esquerres: en comptes de combatre el monstre, deixen que els fagociti. Accepten que les escurabutxaques han guanyat la partida i continuen ficant-hi fitxa, a veure si hi ha sort. En comptes de reivindicar les humanitats, els moviments socials, el tu a tu, tot allò que ens forma com a persones i ens permet entendre el món i els altres, pretenen atreure mitjançant l'atomització i l'individualisme; és a dir, la deshumanització. Just al contrari del que proposa la cultura.

Si l'esquerra omple biblioteques o auditoris com el de la Pompeu Fabra, és que continua viva, a l'espera que qualcú hi torni a creure i que el contingut s'anteposi a les formes. Si això funciona, el seu èxit arribarà a les xarxes i es viralitzarà. Però quan ja no ompli biblioteques ni auditoris, aleshores serà tard.

batucada promocional

DAVID GUZMAN

Thrillers trepidants i altres fòssils publicitaris per Sant Jordi
Quadern | El País
10|4|2026

Poques setmanes abans de Sant Jordi ja fa dies que les editorials fan sonar la batucada promocio­nal amb la intensitat d’una final de Champions. I per publicitar qualsevol llibre, amb independència del gènere, la categoria gramatical preferida és l’adjectiu. En realitat no hi ha estratègia de màrqueting que no tiri d’adjectius encomiàstics quan vol lloar les virtuts d’un producte, tant se val si es tracta d’un sabó, de l’últim híbrid endollable o d’un festival de música. El món del llibre no n’és cap excepció i en conseqüència no hi ha text de premsa o anunci d’un nou títol que no vingui acompanyat de superlatius de tota mena. El problema és que de tan gastats, de tan ditiràmbics, han abandonat la condició d’adjectius per esdevenir fòssils, llocs comuns més a prop de la caricatura que de la versemblança.

 L’altre dia vaig rebre un correu que enumerava les virtuts d’una novel·la amb una promesa en negreta: “T’atraparà”. Com que no parlava de Spiderman ni del temps que corre inexorable per encalçar-nos, vaig entendre que es tractava d’una de les metàfores fòssil per excel·lència, sovint arrodonida amb la sentència “T’atrapa des de la primera pàgina”. Tendeixo a no refiar-me d’un llibre que es publicita amb aquesta presumpta virtut, perquè l’experiència ens ensenya que alguns dels millors textos de la història de la literatura requereixen més de 50 pàgines de paciència. Però no és ni de llarg la xacra més greu en la metallengua promocional de la cosa llibresca.

Hauríem de bandejar per sempre les històries i els thrillers “trepidants”: en molts d’aquests llibres no hi trepida res (no som “sacsejats per moviments curts, ràpids i repetits”), i en canvi l’adjectiu és una plaga tan ominpresent que costa d’entendre que algú el faci servir de manera no irònica. Anàlogament, les novel·les “impactants” i les intrigues “absorbents” haurien d’anar al contenidor blau a menys que parlin de col·lisions i de bolquers. Els “relats colpidors” sovint són colpidors només si fem servir el llibre com a arma, extrem poc aconsellable amb exemplars de menys de 800 pàgines. L’expressió “gir inesperat” és una de les més tramposes, perquè allò que és inesperat per als uns, per als altres es veu venir d’una hora lluny. Passa el mateix amb el “final sorprenent” i la “història apassionant”: la sorpresa i la passió, mon cher, són categories subjectivíssimes. Parlem del “ritme vertiginós”? Vertigen és que et pengin de cap per avall de les Torres Petrones, no que l’assassí sigui el personatge que menys t’esperaves. El “suspens magistral” l’hauríem de reservar per citar només Hitchcock, que és literalment el magister del suspens, no per a segons quins epígons d’escola d’escriptura. En la mateixa línia, abandonem per caritat la “trama addictiva”, perquè hi ha tortures medievals que generen més addicció que algunes de les trames que es publiquen. I sobretot, mantinguem-nos ben lluny de la clàssica novel·la que “no et deixarà indiferent”: un cop de puny a l’estómac tampoc et deixa indiferent i això no el fa atractiu.

un debut excepcional

El convidat nocturn, de Fiona McFarlane
La República
Redacció
27|2|2015

El debut literari de l'australiana Fiona McFarlane (Sydney, 1978) ha tingut, certament, un impacte a nivell mundial. La seva primera obra, The Night Guest, ha estat traduïda a 15 idiomes (entre ells al català per Angle Editorial) per editorials d'arreu del món a partir de l'edició original a Penguin a Austràlia. Les ressenyes han estat ben elogioses a mitjans com The Independent al Regne Unit, el Chicago Tribune o el Weekend Australian a casa seva. I, encara, a finals d'any McFarlane va rebre el primer premi Voss Literary.

El cert és que El convidat nocturn és una obra d'una extraordinària maduresa per a tractar-se d'un debut literari que s'endinsa en les relacions entre una àvia i la seva cuidadora de manera intensa, amb una escriptura emocional i emocionant alhora.

La plàcida vida de la Ruth, una jubilada que viu sola en una casa la platja, es veu alterada per la presència de la Frida, que un bon dia truca a la porta i diu que l'envia el govern per a cuidar-la. Sense més detalls de la seva procedència oficial, la Frida s'anirà introduint en la vida de la Ruth i ocuparà un espai preeminent a la casa. De manera imperceptible, la Ruth iniciarà un camí de desconnexió del seu món habitual, tant físic com familiar i personal, i només tindrà tractes amb el món a través de la Frida que s'apodera de la vida i la ment de l'àvia. Fins aquell moment, la Ruth és una dona feliç, amb els records del seu passat ben present, que analitza la seva aventura vital i el que ha fet bé o malament. Una antiga relació tornarà per a ocupar un primer pla, mentre la Frida lluitarà per a allunyar-la, tant d'aquesta nova parella com dels fills. Però el dubte esdevé una constant en la seva realitat amb la presència de la seva encantadora cuidadora. És manipulació, però és també el pes dels anys i el desgast de la ment.

El prodigi narratiu fa que de fet, el lector, faci el mateix viatge que farà la Ruth. El lector percep la Frida com una persona agradable, potser intueix que té alguna fosca intenció, però al principi tot sembla rutllar bé. De cop i volta, sense esperar-ho el lector queda immers en una riuada d'esdeveniments. La Frida s'ha apropiat de la personalitat de la Ruth i la porta cap al punt on la volia portar de bell antuvi.

La història és efectivament el que els anglosaxons en diuen un thriller psicològic. Però és també una reflexió sobre la soledat, la demència, la vellesa, el pas dels anys, el que hem deixat enrere, les oportunitats perdudes, la confiança i la naturalesa de les relacions humanes…

La Fiona McFarlane ha bastit una història intensa i, a voltes, angoixant. Però és també una bella història. La duresa conviu amb la tendresa, la maldat amb l'amor de les relacions humanes, la mort amb la vida… I ho fa amb aquella manera d'escriure que tenen molts escriptors d'economia en el llenguatge, amb les paraules justes, sense ni una de més que sigui innecessària.

Efectivament, un debut excepcional d'una escriptora d'enorme talent.

 

un llibre

«Un llibre pot tractar sobre més d'un tema, com un calidoscopi, pot contenir moltes coses que es fusionen en una, diferents fils d'una mateixa història, pot ser un intent de fer diverses, moltes, més d'una cosa alhora, perquè un llibre es manté unit per l'enquadernació. Un llibre que és com un supermercat, amb tota mena de productes. Un llibre que és un joc. Un llibre que fins i tot l'home més dur es llegiria. Un llibre que només fa una cosa, una única cosa. Un llibre sobre com n'és, de difícil, canviar, per què ens resistim a fer-ho i el que li passa al nostre cervell.»

 Sheila Heti. Diaris alfabètics. Versió de Maria Bosom. Angle, 2025. P. 204.

 

usos i costums

Subrayo todos los libros con lápiz, nunca con tinta: la sola idea me escandaliza. Anoto las citas a mano, en mi horrible letra manuscrita, en un cuaderno pequeño con tapa de colores y dibujo de gatos, que se cierra con imán. Algún día debo recuperar otras citas, que copié en un blog y luego en un Tumblr (ambos secretos): sé que un día van a desaparecer de la web y yo me arrepentiré para siempre de no haberle dado backup o respaldo analógico. Uso e-reader y tablets, y me gusta. Mi Kindle es muy útil para cargar bibliotecas enteras en viajes. De todas maneras, sigo acumulando libros en papel, y si leo uno en digital que me fascina, pronto me hago de la copia física. Nunca conté cuántos libros tengo, pero lo sé porque los contó la mudadora. Son cinco mil, incluyendo los que no son literatura.

Mariana Enríquez. «Los puentes». A: Archipiélago. Una formación lectora en veintinueve islas. Ampersand, 2025. P. 71.

el thriller psicològic de fiona mcfarlane

FRANCESC GINABREDA
El convidat nocturn: el thriller psicològic de Fiona McFarlane
Núvol
9|1|2015

L’australiana Fiona McFarlane (Sidney, 1978) fa el seu debut literari amb una novel·la original que parla de l’envelliment, de l’aïllament i, com la majoria d’històries que aprofundeixen en la psicologia dels homes (i les dones), de l’amor. Però també és una novel·la que parla de la por, de la dependència, del passat inesborrable que se’ns arrapa a les espatlles i de la fragilitat obtusa i contrastada de les relacions humanes. Pels segles dels segles.

El convidat nocturn (Angle Editorial) és una història melancòlica i intrigant, amb un començament discret i quotidià (en el sentit més mansoi i reposat d’aquests termes) que precedeix un desencadenament subtil i progressiu d’emocions, temences i descobertes dignes d’un thriller de suspens. I és ben bé en això en el que es converteix la novel·la: un relat d’intriga i desfici en qual la confiança (o la seva contrària) hi juga un rol fonamental.

La protagonista, la Ruth Fields, és una vídua de més de setanta anys que viu sola en una casa al costat de la platja. Un dia, d’improvís, una desconeguda truca a la seva porta i li diu que l’envia el govern per atendre-la. I així és com la Ruth deixa que la Frida entri a casa seva i a la seva vida. Aquesta coneixença serà el preludi de l’adveniment de moltes coses, bones i dolentes: records, retrobaments i misteris, embrollats en una mixtura d’il·lusions i frustracions literàriament resplendents, que desembocaran en un final dolorós.

McFarlane utilitza un llenguatge planer i expedit, mitjançant el qual articula una prosa elegant i ordenada, amb un ritme lleuger que no cau en l’excés (de dinamisme; és a dir, de frenesia) i que fa de molt bon llegir. La seva escriptura és viva i mancada de barroquismes, i narra els passatges amb delicadesa per reflectir la naturalitat i la versemblança pròpies dels seus personatges i els entorns en què es desenvolupen, amb els seus trets psicològics i el contingut antropològic de fons que representen o suggereixen.

El convidat nocturn ens invita a reflexionar sobre la vellesa i la soledat, sobre els records que no s’esborren, sobre la necessitat, l’estimació i el pes de les nostres (in)decisions al cap del temps. Amb aquesta perspectiva, la novel·la es revela com una crònica esponjosa i commovedora que va mudant la pell a poc a poc i que arracona dolçament la tranquil·litat en favor de la tensió i el suspens. Discreció, acuïtat i senzillesa: tres adjectius que defineixen una narració harmònica, transparent i realista que ja ha estat traduïda a quinze idiomes i que, dit també amb senzillesa, resulta francament entretinguda.

el museu més gran de la literatura

 

XAVI AYÉN
El museu més gran de la literatura
La Vanguardia
5|4|2026

 

Tot a la Xina, un país de més de 1.400 milions d'habitants, adquireix unes dimensions descomunals. Per exemple, el lloc de la nostra cita amb Mo Yan seria l'enveja dels nostres programadors culturals (o dels dissenyadors d'espais nous, com ara la futura biblioteca estatal de Barcelona). El Museu de la Literatura Moderna, a Pequín, administrat per la poderosa Associació d'Escriptors, és el museu dedicat a la literatura més gran del món, amb 30.000 metres quadrats. Fundat el 1985, la seu actual, inaugurada el 2000, és un complex imponent de tres edificis i bells jardins, que és, alhora, centre d'exposicions, arxiu dels fons dels escriptors i lloc de diversos seminaris i actes culturals. La col·lecció permanent és un recorregut exhaustiu pels segles XX i XXI de la literatura xinesa, que permet des de sentir la veu dels autors més destacats trucant-los per un telèfon vermell fins a passejar-se per la reproducció a mida natural de les seves habitacions de feina, amb el mobles reals que van tenir. El centre té 929.800 peces, i 203.900 són considerades "relíquies culturals", entre llibres, revistes, manuscrits, cartes, diaris, enregistraments d'àudio i vídeo, fotos, obres de cal·ligrafia, pintures i altres objectes.

serveis socials

👉 Clic!

CLARA VILASECA VILARASAU

La biblioteca, refugi per a persones sense llar a Lleida: "Podem entrar sense donar explicacions"
3CatInfo a la delegació de Lleida
1|4|2026