la possibilitat d'una vida extra

BEGOÑA GÓMEZ URZAIZ
La possibilitat d'una vida extra
Cultura|s La Vanguardia
6|5|2023

He passat un total de zero hores de la meva vida jugant a videojocs. No vaig tenir GameBoy de nena, no he viscut mai en una casa amb consola i amb prou feines estic familiaritzada amb els bàsics de les franquícies més famoses. No ho dic amb orgull, sinó al contrari, perquè sovint sento enveja de la gent que sí que gaudeix amb els videojocs i m'avergonyeix una mica haver transitat per la vida sense que aquella gegantina indústria em fregui. També ho dic per assenyalar que tot això no em va impedir de gaudir (i molt) d'una de les novel·les més comentades de l'any, Demà, i demà, i demà, de Gabrielle Zevin.

Els videojocs són importants a la novel·la, al cap i a la fi, els protagonistes, dos amics desiguals que es diuen Sam i Sadie, en creen alguns i fins i tot funden una empresa que els produeix, anomenada Jocs Bruts, però hi ha coses que importen bastant més al llibre. Coses d'allò més tradicionals: el ho-faran-o-no-ho-faran entre dos personatges que tenen una relació complexa, la clàssica estructura en la qual sempre hi ha alguna cosa o algú que separa els herois i la distància social entre dos protagonistes desiguals. En Sam, després conegut com a Dédalus, és orfe d'una mare soltera, pateix una discapacitat i es crea a Coreatown amb els seus avis, que regenten una pizzeria; i la Sadie, convencionalment atractiva, ve d'una família jueva de la part menys rica de Beverly Hills i neix embolicada en privilegis diversos. Amb tots aquests elements tan clàssics, Zevin ha escrit una novel·la que és com ficció juvenil per a persones que no llegeixen ficció juvenil o un videojoc per a persones que no juguen a videojocs.

L'autora, que, com Sam Masur, va estudiar a Harvard als noranta (també com en Sam té una identitat híbrida judeocoreana), va escriure de fet diverses novel·les per a joves adults abans d'enfocar-se en els llibres que es comercialitzen per a adults a seques, i probablement s'ha emportat d'aquell gènere diversos ensenyaments, i tots molt útils. Com ordenar una novel·la llarga perquè es faci curta, com alternar premis i càstigs al lector, i com seduir amb materials quotidians.

Si bé Zevin ja havia tingut un èxit notable amb una novel·la encara no traduïda al castellà ni al català, The storied life of A.J. Firkry, no va ser fins Demà, i demà, i demà —el títol ve del soliloqui de Macbeth que la protagonista, Sadie, interpreta com la mort sempre postposable dels videojocs, la possibilitat infinita de guanyar una vida extra— quan va generar el tipus d'atenció que altera els bioritmes de la indústria editorial. Ja abans de publicar-se hi va haver una subhasta per aconseguir els drets cinematogràfics, que va guanyar Paramount per dos milions de dòlars, i se'n va començar a parlar en termes de fenomen. Aquest tipus  d'escalfament, ja ho sabem, no sempre beneficia els llibres i no sempre té a veure amb la brillantor real dels manuscrits, però podríem dir que en aquest cas el hype està justificat. Un hype que s'ha reproduït per aquí. Va ser entre els més venuts de Sant Jordi i ha generat molta lectura apassionada i contagiosa.

Qui sap si el que ha capturat tants lectors és el fet que dedica una estructura de novel·la romàntica a explicar una relació que no és merament romàntica, és d'amistat i a estones de rivalitat. Això, per cert, ho té en comú amb altres best-sellers de l'última dècada que no tenen res a veure entre si, com L'amiga genial, d'Elena Ferrante, i Tan poca vida, de Hanya Yanagihara, i potser cal preguntar-se si som a l'era de les lectures del postamor. També, conjecturem, deu haver agradat la traçuda manera que té Zevin per fer novel·la històrica gairebé contemporània: coneixem en Sam i la Sadie a la saleta de jocs d'un hospital de Los Angeles als noranta i travessem amb ells el salt del segle XX al XXI, a mesura que passen de Super Mario Bros a sofisticats jocs de cosplay moral. I tot sense que el lector se n'avorreixi.

 

lectures disperses

«Confesse que m'agrada llegir una mica de tot i amb un desordre que en el fons és només aparent, o almenys així m'ho sembla a mi en moments d'optimisme...Soc dels qui, com diu Roberto Calasso a propòsit d'un cert tipus de lector, té oberts simultàniament molts llibres. Aquests dies, d'altra banda, el mal temps i una lleu indisposició —no, no era la covid-19— m'han reclòs encara més a casa. He ajornat una vegada més obligacions peremptòries i m'he dispersat en lectures diverses, simplement pel gust de llegir. Que és, probablement, la manera més profitosa de relacionar-se amb el llibre i la lectura. La que et fa evocar l'època remota, formativa, de les lectures absorbents. No sempre llegim de la mateixa manera.

La dispersió té el seu encís. No tot ha de ser l'ordre acadèmic i l'esperit de sistema. O el posat disciplinari del pare de George Steiner, que —pobra criatura— no li deixava llegir cap altre llibre fins que no havia acabat el que estava llegint i li n'hagués lliurat un resum per escrit. És clar que així es va forjar un gran lector, un lector extraordinari, es podrà adduir...»

Gustau Muñoz. Després del llibre. Notes sobre llibres, història i cultura. Universitat de Barcelona, 2023. P. 361.

 

llegir un quadre

Conviene detenerse en un cuadro que pide ser leído: Lavabo y espejo, de Antonio López. El pintor recrea un baño desgastado por el uso, con tal sentido del detalle que el espectador siente que podría limpiar una mancha de limo en la superficie. Sin embargo, lo más sorprendente de esa reconstrucción hiperrealista es que produce un efecto fantástico. El lienzo fue creado desde dos perspectivas diferentes. El espejo corresponde a un plano de la mirada y el lavabo a otro; la parte de arriba es realista y la de abajo también; la unión resulta irreal.

¿Dónde está el pintor? Si el cuadro respetara el enfoque frontal, Antonio López debería reflejarse en el espejo. En forma inquietante, no ocurre eso. El espacio minuciosamente recreado se encuentra doblemente vacío e invita a asomarse al sitio donde el pintor no se asoma. Un detalle perfecciona el misterio: en la parte inferior, dedicada al lavabo, algo se refleja en el grifo y en las manchas de humedad. En la plomiza superfície se insinúa la sombra de una presencia. Es el artista o, si queremos ser simbólicos, es el arte, que confiere enigma a los objetos.

Ninguna reproducción puede recrear cabalmente el enigma de un lienzo como Lavabo y espejo. Transformado en postal o impreso en un libro pierde algo. Para subsanar esta limitación, han surgido las «experiencias inmersivas». Pronto será posible estar dentro de Las meninas de Velázquez. Tal vez previendo esta situación, Dalí señaló que el mayor momento en la historia de la pintura era el aire en los espacios vacíos de Las meninas. El pintor no se limitó a dejar zonas intactas; estamos ante una transparencia trabajada. Lo humano encarna en esa ausencia necesaria, que no se ve, pero se percibe.

Juan Villoro. No soy un robot. La lectura y la sociedad digital. Anagrama, 2024. P. 52.

els videojocs com la vida

JÚLIA BACARDIT
Demà, i demà, i demà, de Gabrielle Zevin: Els videojocs com la vida
Quadern | El País
21|4|2023

No és només un artefacte cultural del seu temps, aquesta novel·la transcendeix l’anècdota generacional

Era reticent a la lectura de la novel·la Demà, i demà, i demà de Gabrielle Zevin, sobretot perquè el tema del llibre són els videojocs i jugar no m’ha interessat mai. M’equivocava.

Els protagonistes són la Sadie i en Sam, dos amics d’infantesa que es van conèixer a l’hospital. Es van fer amics jugant a videojocs i anys després es retroben i reprenen l’amistat que els unia quan eren criatures. Les cinc-centes pàgines de la novel·la són els seus encontres, els anys de concebre videojocs junts i els episodis de desencontres. Com la literatura, els videojocs serveixen per evadir-se de la realitat i, de vegades, per sublimar-la. El videojoc i la mort dels jugadors, reversible, s’agafa com a metàfora de la vida, que no té sentit i ens obliga a renéixer una vegada i una altra després dels fracassos.

Com la majoria de nosaltres, en Sam i la Sadie no són del tot fàcils ni agradables, i els entrebancs al llarg de la seva relació en alguns passatges eleven l’obra a la categoria dels clàssics. Demà, i demà, i demà tracta molt bé el tema de l’amistat que evoluciona al principi de l’edat adulta, i ho fa amb tendresa però sense ometre’n les ombres i els malentesos. L’amistat, el dol i la creativitat són centrals en l’obra, i com passa en les novel·les de Sally Rooney, aquí la línia entre l’amistat i l’amor romàntic (i molt romàntic, del de tota la vida) es confonen i es difuminen. Els jocs que creen els protagonistes són miralls simbòlics de si mateixos i la seva trajectòria vital, com és habitual en les creacions artístiques. Zevin domina la fórmula de delectar-nos i d’ensenyar-nos, de connectar el sentit de la vida segons Shakespeare amb el procés de programació i producció d’un videojoc. A més de cuidar molt i bé els seus personatges imperfectes i peculiars, Zevin experimenta amb la forma. Incorpora fragments d’entrevistes de revistes de videojocs futures al flux narratiu —per tant, saps que la idea en què treballen serà un èxit—, es mou del futur al present, passa de la narració clàssica en tercera persona omniscient a la focalització interna.

Pel que fa a la lleugeresa de l’estil i la manera que els personatges tenen de relacionar-se, Zevin és la versió millorada de Rooney, més imaginativa. Una i altra autora saben enganxar-nos a les històries, però l’obra de Zevin té més capes. Demà, i demà, i demà no és només un artefacte cultural del seu temps —videojocs espectaculars, persones de gèneres, identitats racials i orientacions sexuals fluides, el perill de la ultradreta, l’abús de poder entre un professor i una alumna—, sinó que transcendeix l’anècdota generacional. Pot parlar a joves i vells. La reflexió sobre el que és políticament acceptable avui hi és, cap al final, en forma de diàleg entre els dos personatges, que són de la generació X. El balanç generacional, doncs, forma part de l’argument mateix de la novel·la, de la reflexió natural del Sam i la Sadie quan s’acosten a la mitjana edat.

Una novel·la hauria de ser un lloc on voldries tornar i quedar-te, i diria que passa el mateix amb els videojocs. Amb picades d’ullet a Shakespeare i la Ilíada, l’obra és brillant, “elitista” i addictiva com els jocs a què juguen i creen en Sam i la Sadie. Amb la novel·la he après que els videojocs són més que una indústria milionària, que igual que la literatura o el cinema també poden ser obres d’art interactives amb una estètica i una personalitat pròpies. Que no us espanti el nombre de pàgines, perquè el llibre se us farà curt.

tret de sortida

 

Inscripcions: Aquí.

ho sentim, ho hem venut tot

JORDI NOPCA
Un client compra tots els llibres de l'aparador d'una llibreria italiana, valorats en 10.000 euros
Arallegim
31|08|2024

La insòlita adquisició ha tingut lloc a la llibreria Hoepli de Milà, un establiment amb gairebé 150 anys d'història

Un home elegant va entrar fa poc més d'una setmana a l'emblemàtica llibreria Hoepli de Milà i va comprar tots els llibres que hi havia exposats a l'aparador. Eren més de 200 volums, que tenien un cost total de 10.000 euros. "No recordo un episodi tan excepcional en les històries que em van explicar els meus avis o besavis. A partir d'ara podré transmetre aquesta anècdota als meus fills i nets", ha assegurat al Corriere della Sera el propietari, Matteo Hoepli, cinquena generació de llibreters des que Ulrico Hoepli va fundar el 1879 l'establiment i l'editorial que des de llavors porten el seu cognom. "La idea que algú pugui considerar un aparador tan bonic per comprar-lo tot sencer em va semblar sorprenent", afegeix.

El client es va dirigir directament a una de les persones que treballen a la llibreria. En un primer moment el llibreter no va entendre la singular petició, però quan l'home hi va insistir va començar a buidar l'aparador. "Vam col·locar els llibres en cistells i després en bosses de lona, i també vam preguntar al client si preferia posar-los en capses de cartró que fossin més còmodes per transportar-los, però va rebutjar l'oferta", explica Manuela Stefanelli, directora de la llibreria. Tot seguit, l'home va trucar a un taxi perquè li portessin les obres a casa, i les hi va carregar ajudat per un assistent. "L'home no va demanar cap descompte i va pagar els 10.000 euros de l'import amb targeta de crèdit", continua Stefanelli.

Durant la resta del dia a l'aparador de la llibreria Hoepli s'hi va poder veure el següent rètol: "Ho sentim, ho hem venut tot".

una carta

 

«Amb tots els respectes, senyora bibliotecària: s'ha acabat. No s'ho agafi com un assumpte personal, al contrari. La seva presència aquí m'ha endolcit força les visites: sempre tan servicial, tan silenciosa, sempre amb una recomanació a punt. Em sabrà greu no tornar a veure el seu somriure, li ho dic de debò. Però és que ja no aguanto més. No ho puc suportar. Tot plegat ha arribat a un nivell insostenible.

Jo, suposo que ja ho sap, sóc un home de gustos senzills. No bec, no fumo, no menjo gaire. No en tinc cap recança: sóc, també, un home solitari. No m'agrada la gent. Molts dels meus companys de feina, quan en surten, van directes al bar i hi passen la tarda; d'altres s'embalbeixen davant la caixa tonta. Jo, no. Jo fins ara venia aquí, i passava la tarda llegint, primer el diari, després algun llibre...Què li he d'explicar?

Són tants anys! Vaig agafar el costum poc després que la inauguressin. Una mica per curiositat, una mica per avorriment. Ara puc dir que les millors estones de la meva vida les he passat en una biblioteca. Qui m'ho havia de dir! El que primer em va atrapar van ser els periòdics. Entrava, n'agafava un, me'l llegia, el tornava al lloc, agafava el del costat...La dèria no va durar gaire, tot i que al llarg d'aquests anys no he deixat mai de donar-hi un cop d'ull; en el fons, però, sempre són el mateix. I no m'estranya: com poden trobar cada dia material per omplir cinquanta pàgines? No en passen tantes, de coses al món.

Així va arribar un dia que em vaig fixar en les revistes. Em cal felicitar-la: la infausta premsa rosa, que omple el quiosc del poble, té aquí una presència ben discreta, vora tot de publicacions sobre actualitat política, economia, música, costura, cine, motor, art, animals, història...Ah, la Història! Vostè ho sap molt bé: la Història és la meva debilitat. I potser ho vaig descobrir aquí. No pas a l'escola, que ben just si ens ensenyaven la llista dels reyes godos. I això rai, que a casa érem pobres i ni pensaments de fer carrera. Sort vaig tenir, doncs, que no se'm despertés el cuquet abans.

Se'n recorda? Vostè era molt jove. De primer no li deia res. Però va haver-hi un dia que em vaig decidir i vaig demanar-li si tenien llibres d'història. Quan, seguint les seves indicacions, vaig trobar-me davant d'aquell mur de llibres, no m'ho podia acabar. Em semblava impossible. Vaig agafar un llibret prim, el recordo molt bé: Apologia de la història, de Marc Bloch. L'he rellegit sovint. I vaig continuar furgant en aquella secció; cada llibre em duia a un altre llibre que també calia llegir, i aquest a deu llibres que calia llegir, com si, com més llegia, més coses hi hagués que encara no havia llegit.

Quins dies més joiosos! Se'n recorda? A la biblioteca només hi érem vostè i jo, i només se sentia el refrec de les pàgines que jo estava devorant. És veritat que hi apareixien nens que venien a fer els deures (és un dir), però només a temporades. En aquell moment em semblaven una murga, però he acabat enyorant el soroll que feien, que era només una lleu remor en comparació al que ha vingut després. A l'estiu era meravellós: no venia ningú.

El primer vaticini de la fi va ser la secció de discos. Ara ja fa anys que hi és, i de bell antuvi semblava innocent: una petita calaixera amb alguns compactes de música clàssica. Però em va estranyar que hi fos. I tanmateix no vaig adonar-me de com n'arribaven més, de com la secció anava creixent, de com hi havia gent que entrava i hi anava directa a agafar un disc; ni m'hi fixava. No me'n vaig adonar, del que passava, fins que no hi van posar devedés. Perquè de sobte va començar a venir més gent. Entraven, feien un volt, s'enduien una pel·lícula o dues per veure-les el cap de setmana, com si això fos un videoclub. D'agafar un llibre, ni pensaments. Això rai; però en venien tants que sempre trobaven algun conegut i feien petar la xerrada. Vatua l'olla! Ja podia demanar silenci, jo: allò semblava el mercat de Calaf.

El que m'ha fet decidir, però, ha estat l'anunci d'un club de lectura. Pel que tinc entès, vindran aquí i faran tertúlia sobre un llibre. Tertúlia! Que no n'hi ha prou? Què serà el següent? Servir begudes? A veure si m'entén: jo venia aquí a llegir, a estar sol, no a veure gent. No dic que sigui culpa seva, senyora bibliotecària, segur que a vostè li exigeixen aquest desori, i que no té més remei. Suposo que és la seva feina, i l'ha de conservar. Però jo, si volgués trobar gent, aniria al bar.

I no descarto anar-hi. Al pas que anem, allà no hi quedarà ningú!»

Joan Todó. «Una carta». A: Lladres. Labreu, 2016. P. 25-28.

 ________________________

P.S.: El conte va ser un encàrrec del Servei de Biblioteques del Departament de Cultura, en qualitat d'autor ‘De capçalera’ de la biblioteca d’Alcanar. En Todó el dedica a totes les bibliotecàries, i algun bibliotecari, a qui he anat marejant al llarg d'aquesta vida, sigui a La Sénia, a Tortosa, a Alcanar, a Amposta, a Tarragona, a Vila-seca o a Reus.

 

ficció, i ficció, i ficció

JORDI PUNTÍ
Ficció, i ficció, i ficció
el Periódico
24|3|2023

És una novel·la que t’enganxa. No la pots deixar. T’atrapa a cada pàgina. La prosa laudatòria de les contracobertes sol buscar aquests tòpics, i el lector no sempre se’n refia. Hi ha una prejudici, força verificable, que associa les novel·les 'trepidants' amb una lleugeresa de l’estil, quan l’autor no vol que t’entrebanquis i tot el camí és planer. Però per sort no sempre és així. Ara mateix he llegit 150 pàgines de ‘Demà, i demà, i demà’, la novel·la de Gabrielle Zevin (Periscopi, en castellà a AdN), i tinc aquesta sensació: no la puc deixar. I no és una simple novel·la comercial, no.

¿De què parla ‘Demà, i demà, i demà’? La resposta fàcil és dir que va de dos joves amics que són creadors de videojocs, però aviat matiso que el món dels videojocs no m’atrau i no estem en territori de ‘nerds’ i asocials, o no només això. La relació entre la Sadie i el Sam, que s’obren a la vida amb totes les il·lusions i les dificultats, es projecta sobre un rerefons definit per les pantalles i la realitat virtual, però diria que parla dels límits de l’amistat, posada a prova al llarg dels anys. No és, doncs, un tema original, i aquí hi ha part del secret: potser el llegim com si rellegíssim altres històries que ja coneixem.

Si el llibre t’enganxa, també és per la manera de fer-ho. L’autora domina sobretot tres coses que poden semblar evidents i que no ho són: narra els fets seguint un ordre particular i sempre en vols saber més; no ho explica tot i el lector ha d’omplir els buits, i mesura els límits entre els sentiments i la cursileria. És a dir, té una gran confiança en els recursos de la imaginació, que creix en l’art de fabular i en la força de les paraules ben triades. En una època en què la realitat se’ns menja cada dia, ‘Demà, i demà, i demà’ s’acosta a altres grans novel·les que traspassen el temps i descriuen els vaivens de l’amistat i de l’amor, sense dir-ho tot, com ‘Una música constant’, de Vikram Seth, ‘Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay’, de Michael Chabon, i (gairebé) totes les novel·les de John Irving. Són bones companyies. I ara me’n torno a llegir.

l'autor i l'obra

 

En el siglo XXI se rehabilitó un debate que parecía saldado en favor de separar al autor de su obra. El revisionismo empezó en Estados Unidos y fue replicándose, de un modo acrítico, sumiso y colonizado, en América Latina y Europa. No separar la obra de la vida de su autor es una catástrofe para cualquier creador. Se examina su vida conyugal, su currículum, su prontuario, su casa, si fue infiel, si paga los impuestos de alumbrado, barrido y limpieza, como si fuera parte del texto ficcional. En este contexto, yo anunciaría el fin del arte. Si Dios murió, también puede morir el arte, tranquilamente.

Ariana Harwicz. El ruido de una época. Gatopardo, 2023. P. 92.

 

currículum

 Gentilesa de Lluís Agustí

 

Antonina Canyelles. La duna i la cascada. Edicions 62, 2013.

els patracols són per a l'estiu

JUAN GALLEGO BENOT
Los mamotretos son para el verano
Babelia | El País
17|8|2024

Una amiga nos propuso leer juntas El arco iris de gravedad, de Thomas Pynchon, entre julio y agosto. El libro se entiende solo a ratos y los tiempos verbales, secuencias narrativas y las escenas, fantaseadas o vividas por múltiples personajes, bailotean sin orden aparente a lo largo de 1.000 páginas. Un personaje ha hecho un viaje por los interiores de un váter, en plan Trainspotting. Otro anticipa las bombas alemanas con sus erecciones. Para saber qué estamos leyendo, tenemos una guía de lectura de 500 páginas y un podcast de más de seis horas. Y a veces, ni con esas. Vamos resolviendo dudas en un grupo de WhatsApp y prometemos quedar, pero será ya en septiembre, cuando la gente vuelva a la ciudad. Qué trabajera para leerse un libro mientras fuera caen 40 grados.

Sin embargo, sorprendentemente, no somos unos pocos friquis los que se han metido de lleno en lecturas titánicas este verano: el otro día, otra amiga nos confesó que se había puesto por fin a leerse el Quijote. Otra ha empezado con el Ulises y quiere una foto como la de Marilyn. Y he visto un trend en TikTok sobre la Odisea. Los mamotretos son para el verano, ese momento en el que el tiempo parece disponerse por primera vez ante nosotras con relativa tranquilidad. Ante esta breve promesa de tiempo "libre" nos llenamos de intenciones, en una suerte de fin de año oficioso, aunque es probable que el verano acabe antes de que nos demos cuenta y nos encontremos con los tochos sin terminar en septiembre. Leopold Bloom seguirá esperando a que ese reloj dé la hora fatídica y el famoso hidalgo aún andará pensando en volver a sus andanzas. Al fin y al cabo, el verano tampoco es para ponerse metas, ¿qué queremos demostrar? ¿Es que no estamos lo suficientemente cansadas como para ponernos más trabajo en vacaciones? Las imágenes del verano son otras: el césped artificial, las escapadas, el chiringuito. ¿Qué clase de pulsión autodestructiva nos hace querer esforzarnos en leer las neurosis de Joyce o de Pynchon durante este tiempo, ganado al trabajo? ¿Es que no sabemos relajarnos?

Para empezar: no, no sabemos relajarnos. Relajarse implica muchísimo esfuerzo y un gran gasto en resorts hoteleros, refugios de montaña y en suplementos farmacéuticos, porque la obligación de relajarnos en sí misma puede llegar a ser un agobio. El verano estresa a una gran parte de la población: al personal de los centros de salud de zonas turísticas, que no da abasto; a las familias trabajadoras, que tienen que conciliar sus 15 días con los casi 90 de los colegios; a todo el sector obrero de la hostelería..., pero también a las personas que quieren meter en dos semanas un viaje a Vietnam, Laos y Camboya para justificar las cinco horas extra semanales de los 11 meses anteriores. Y ya que el hedonismo pasivo de la hamaca eterna suele quedarse en un anuncio de Ryanair, podemos tomar decisiones sobre nuestro verano que no impliquen una lobotomía buscada con ansiedad. Es del todo inútil pensar que el verano escapa de las lógicas del mercado, que de alguna forma nos liberamos de él al coger dos trenes y un coche de alquiler y una compra en el supermercado y una reserva en un apartamento y un sitio temprano en la playa. Pero, al menos, podemos decidir qué hacer con esa energía, con ese trabajo inevitable. Descansar en vacaciones puede implicar muchísimo cansancio, tanto o más que dedicarle tiempo a un libro gordo y difícil.

Además, hay otro asunto: dedicamos nuestra inteligencia y nuestras energías, lo mejor que tenemos, a la jornada laboral. El agotamiento inevitable no puede suplirse con ese sueño liberal de no descansar nunca, o de la prolongación capitalista del desarrollo personal, como un modo de linkedinización de nuestro tiempo privado. Ya el año pasado Juan Evaristo Valls Boix defendió aquí la pereza como un modo de resistencia a ese agotamiento productivista extendido sine die. Y ahora me gustaría darle otra forma a ese "deseo de desobediencia", que es dedicar nuestra inteligencia a otra cosa que no es exactamente el trabajo. No quiero ser ingenuo: el ocio lector no escapa de las lógicas del capitalismo ni es un acto revolucionario. Más bien es una especie de trabajo en el ocio. En los discursos neoliberales, leer se convierte en una tarea de desarrollo personal, en Goodreads también existen los logros de lectura y este artículo, que defiende la lectura desinteresada, es fruto también de un interés y conlleva una transacción. Dedicar nuestra atención a perseguir a Slothrop y sus extrañas erecciones pynchonianas, o luchar para acceder a la profundidad mística de Eunice Odio en El tránsito de fuego puede formar parte de un tipo de trabajo que es evidentemente esforzado, pero también implica una activación de la labor no dirigida a una contrapartida mercantil (o, al menos, no inmediata) y a ponernos por entero al servicio de la reproducción económica. Poner nuestro cerebro ahí, y ponerlo con ganas, es un acto minúsculo de resistencia, y también una demostración de que podemos dedicar nuestra creatividad a espacios que no la cuantifican, aunque sea solo un mes o 15 días al año. Personalmente, no puedo evitar vincular esta defensa de otros modos de vivir el verano con la posibilidad de disfrutar de la resaca una mañana de vacaciones: levantarse algo malo de nada grave, con un dolor de cabeza relativamente moderado y dedicar un día entero a lamentarse y a recordar la noche anterior me parece un extraño don. Poder desaprovechar un día, sin excursiones ni descubrimientos exóticos, se parece más a tardar demasiado en leer un libro imposible que a ese trabajo de vacacionar.

a la recerca de la felicitat

DANIEL MEDIAVILLA

Los libros de autoayuda más vendidos nos dicen lo que va mal en la sociedad actual

El País

24|8|2024

En verano hay más tiempo para la lectura y los libros sobre salud y bienestar se encuentran entre los favoritos. Este tipo de contenido, que muchas veces se califica de autoayuda, puede criticarse por su falta de rigor o por ofrecer soluciones simples a problemas difíciles, o se puede apreciar como un apoyo útil para mejorar nuestra vida. Pero, en primer lugar, es un buen indicador de lo que nos preocupa: si el público siente alguna carencia, habrá quien venda soluciones, las tenga o no.

¿Estrés, hinchazón, cansancio crónico, exceso de peso? Dos de los libros más vendidos ahora mismo, Adiós a la inflamación, de Sandra Moñino, y La revolución de la glucosa, de Jessie Inchauspé, proponen soluciones a estos problemas que casi cualquier persona viva puede experimentar a partir de cierta edad. Como es habitual en este tipo textos, se señala un proceso biológico o una sustancia que actúa como una palanca mágica para controlar los intrincados equilibrios fisiológicos que nos hacen sentir poderosos o agotados, relajados o ansiosos.

Hay una gran cantidad de pruebas de que la inflamación crónica está en el origen de enfermedades como el cáncer o las dolencias cardiovasculares. Eso explica, por ejemplo, que una buena higiene dental, que evite la inflamación continua de las encías, sea una medida adecuada para prolongar la vida o mejorar la salud mental. Sobre la glucosa, existen décadas de investigación que muestran su relevancia para un buen estado metabólico y su efecto en la longevidad. La metformina, un fármaco para ayudar a los diabéticos a controlar los niveles de azúcar en sangre, es también de los más prometedores para alargar la vida, y el ayuno intermitente —que, al menos en algunos casos, es beneficioso—, tiene entre sus efectos una mejor regulación de la glucosa.

Muchos libros de autoayuda ofrecen soluciones que parecen panaceas; aunque después den consejos de sentido común sobre cómo alimentarse, evitar malos hábitos o controlar el estrés, que tienen efectos positivos sobre mecanismos muy generales como la inflamación o los niveles de glucosa. Pese a las dudas que puedan despertar estos libros, hay análisis que sugieren que sus lectores son más felices que la media; en parte, porque creer que un texto nos puede ayudar a vivir mejor trasluce una actitud más positiva ante la existencia que la del descreído que no confía en la posibilidad de mejorar. Los efectos de estos libros dependen mucho de la actitud del lector, que debe utilizar el contenido como una fuente de información para después ayudarse a sí mismo.

Estos contenidos son también un camino por el que los descubrimientos científicos llegan al público general, aunque en algunos casos lo hagan de forma distorsionada. Además de un buen número de títulos que prometen ayudar a controlar la inflamación o la glucosa, hay otros que se apoyan en investigaciones de moda, como la del microbioma. Activa tus mitocondrias, de Antonio Valenzuela, se centra en los estudios de esas estructuras, que proporcionan energía a la célula, participan en la muerte celular programada, que evita el cáncer y, en general, son necesarias para el buen funcionamiento del organismo. Como en los libros sobre la inflamación o la glucosa, se recomienda una alimentación adecuada, ejercicio físico, descanso o gestión del estrés para estimular la salud mitocondrial y aumentar la energía vital. Más consejos de sentido común asociados a un concepto científico que sirve de abracadabra.

Los libros de autoayuda nos dicen que la gente tiene miedo a morir, se siente cansada, gorda y, en general, no se encuentra del todo bien. Más o menos como todos los humanos a lo largo de la historia. En la Biblia, el libro en el que más personas han buscado consuelo y guía vital, se habla del mundo como un valle de lágrimas. Y el budismo, que ahora también difunde sus enseñanzas entre los libros más vendidos, se basa en la omnipresencia del sufrimiento y las formas de eliminarlo. Antes, las respuestas eran religiosas y ahora se justifican por la ciencia.

Cuatro títulos idénticos

Continuando por los libros más vendidos que se centran en aspectos psicológicos, llama la atención la presencia de cuatro libros con título idéntico, Cómo dejar de pensar demasiado, firmados por James Path, Adam Tusco, Ángel Ruiz, Kevin McBrown. Como otros libros de las estanterías de la salud y el bienestar, buscan combatir la ansiedad y la dispersión mental que provoca la vida moderna. Muchas de las técnicas para centrarse en el presente o aniquilar los pensamientos que nos hacen daño son similares a las asociadas a filosofías y religiones nacidas cuando la vida aún no era moderna.

Por último, se pueden encontrar todo tipo de publicaciones en las que se dan consejos para ser feliz, mejorar nuestras relaciones amorosas y personales o hacernos ricos; siempre con un enfoque individual, típico del sesgo ideológico de la autoayuda. El psicólogo Steven Starker escribía en Oráculo en el Supermercado que los libros de autoayuda aparecieron hace más de 200 años, cuando Thomas Jefferson plasmó en la Declaración de Independencia de EE UU el derecho individual a buscar la felicidad. “El rígido sistema de clases de los países europeos fue reemplazado por uno abierto en el que un hombre podía esperar ascender de acuerdo a sus méritos y habilidades, y a ser juzgado solo por sus logros”, afirma.

Según Starker, los libros de autoayuda explicaban cómo cumplir el sueño americano, pero también reforzaban la idea de que el éxito era algo que cada uno debía buscar por su cuenta, favoreciendo una existencia más estresante, solitaria o exigente con la imagen, y agravando problemas que después prometen resolver los mismos libros.

patapam

 

oberta dia i nit

JORDI RIBALAYGUE

Barcelona planea una biblioteca con videojuegos y servicio 24 horas en el Eixample

elPeriódico
25|8|2024

La nueva biblioteca del Eixample, en Barcelona, es por ahora tan solo un compromiso por concretar, sin previsión de fechas para las obras ni para la inauguración. Sí se sabe que se alojará en el Taller Masriera, la réplica de un templo clásico plantado en la calle Bailèn y adquirido por el Ayuntamiento por 7,5 millones de euros en 2020. Allí se trasladarán los fondos de la biblioteca Sofia Barat, que se ha quedado pequeña para los estándares de una área de influencia con 44.105 habitantes. 

Se estima que se abonarán 8,4 millones de euros para renovar el inmueble, “en desuso y en un estado de abandono considerable”, según un informe del consistorio. El traslado se intuye aún lejano, con el concurso apenas convocado para elegir cómo encajar la biblioteca, un teatro-sala de actos y un espacio comunitario y vecinal en 2.180 metros cuadrados. Antes tendrán que retirarse tres toneladas de amianto. 

Aunque el proyecto es todavía embrionario, los primeros documentos apuntan dos propuestas transgresoras. Por un lado, se plantea habilitar un espacio donde jugar a videojuegos en la futura biblioteca; por otro, se prevé que sea la elegida para ensayar que parte de las instalaciones permanezcan abiertas todo el día, también en horario nocturno. Ambas ideas figuran en la documentación para contratar el diseño arquitectónico que rehaga el Taller Masriera, por un gasto máximo de 99.430,20 euros para el Ayuntamiento. 

Espacio joven

El Consorcio de Bibliotecas de Barcelona redactó un programa funcional que describe los espacios que concibe para el equipamiento a título “orientativo”, a falta de ajustarlo mediante un “proceso de reflexión” que se compromete a abrir en la Dreta de l’Eixample. El documento postula que se acondicione un “espacio joven”, de hasta 90 metros cuadrados y que sea capaz de atraer al público juvenil. Incluirá una zona ‘gaming’, que dará acceso a “las principales plataformas de videojuegos” para que "los usuarios puedan experimentar, jugar y divertirse”.

Por otro lado, el plan esbozado por la empresa municipal BIMSA revela que el Taller Masriera acogerá “una prueba piloto del servicio de biblioteca abierta 24 horas al día”. “Se trataría de una parte relativamente acotada, que requeriría de un acceso y circuito sectorizado, para que el resto del equipamiento pueda permanecer cerrado”, delimita. 

A modo de ejemplo, el Ayuntamiento cita dos bibliotecas de Cornellà donde funciona el horario sin interrupción. “Responde a la demanda de disponer de espacios de estudio y trabajo permanentes en la ciudad”, justifica. En esa línea, el Consorcio de Bibliotecas sugiere que ciertos espacios "podrían funcionar como sala de estudio fuera del horiario habitual de apertura", mediante "un sistema de control de accesos a definir". También queda por resolver si parte de la plantilla tendrá que trabajar por la noche en el edificio, que contará en principio con ocho empleados.

Más zonas para ‘gamers’

En cualquier caso, el Taller Masriera no será la primera biblioteca con un rincón para ‘gamers’ en Barcelona. El Ayuntamiento comenta que diversas bibliotecas han testado los videojuegos, dentro de un programa para incentivar el aprendizaje y “el uso social de las nuevas tecnologías y la cultura digital”. 

Por ahora, existen dos ‘zona gaming’ en bibliotecas de Barcelona. Una es la de Zona Nord-Mària Sánchez, en Torre Baró. El Ayuntamiento la describe como un “espacio de juego en clave social, dirigido a los jóvenes del barrio de 12 a 18 años”. Resalta que es un “proyecto pionero en el terreno del videojuego como laboratorio de experimentación y dinamización comunitaria”. 

La Ignasi Iglésias-Can Fabra, en Sant Andreu, también dedica un área a los videojuegos. Está integrada en el American Space de la biblioteca, promovido por el Consulado de Estados Unidos en Barcelona. El consistorio destaca que “fomenta la creatividad y las vocaciones STEAM [ciencia, tecnología, ingeniería y matemáticas] a través de los juegos y los videojuegos”.

El programa funcional del Taller Masriera vislumbra que su ‘zona gaming’ sirva de pista para “un programa dirigido a fomentar el videojuego como herramienta de relación social”. Al margen de la “parte más lúdica y social”, aboga por “articular una ‘zona lab’ para el aprendizaje de las herramientas de diseño y programación de videojuegos”. Augura que se “podrían realizar sesiones prácticas y de laboratorio para realizar prototipados de videojuego”. “Las empresas del sector también podrían presentar y probar sus productos”, añade el dictamen.  

“Silencio excesivo”

Las líneas maestras trazadas para el Taller Masriera constatan cómo han evolucionado las bibliotecas, al pasar de ser archivos de libros en que el recogimiento era norma a gestarse como centros con exposiciones, sesiones y actos. “Las bibliotecas de hoy en día son más ‘ruidosas’ que las de hace 10 o 20 años”, corrobora el programa del consorcio. Niega que resulte un inconveniente. “Se trata de un ruido con connotaciones positivas, dado su carácter social, bien articulado, de espacio de interrelación comunitaria”, defiende. 

Bajo esas premisas, justifica que se cree un “espacio de silencio” de unos 90 metros cuadrados en la biblioteca venidera del Eixample. “No estamos hablando de volver a la antigua concepción de las bibliotecas como templos del silencio, sino de reservar una zona de la biblioteca para poder desconectar temporalmente de una sociedad a menudo muy acelerada y del ritmo frenético de nuestro día a día”, argumenta el documento.   

Aun así, el informe del ente que gestiona la red bibliotecaria de la ciudad afirma que algunos jóvenes “consideran que en la biblioteca hay un silencio excesivo, demasiadas normas y rigidez”. Asimismo, esgrime que también los hay que siguen demandando lugares “donde poder estudiar y concentrarse”. 

El Ayuntamiento afirma que “la distribución de espacios y del mobiliario” permitirá aislar el área dedicada al ocio de la más convencional consagrada al estudio y la lectura. “La ‘zona gaming’ estaría claramente separada del resto de zonas de la biblioteca”, alega. En cuanto a cómo se prevendrá que algún visitante se enganche en exceso a la pantalla, responde que el surtido de videojuegos se destina a la “alfabetización mediática” de familias, jóvenes y adultos “desde una perspectiva educativa y responsable”.

no llegeixo gens, a l'estiu

 

No llegeixo gens, a l'estiu. I encara menys quan faig vacances. No sempre ha estat així, al contrari, tinc record d'enormes totxos empassats amb fruïció al pic de la canícula. Però, de fa uns anys, això ha canviat radicalment. No és que em preocupi, les coses van com van, diguem-ne que el fet m'intriga. Ben mirat, no deixa de tenir la seva conya que justament quan disposo de més temps per dedicar a la lectura, sigui l'última cosa que em vingui de gust fer. I que la meva vaga de llibres estival coincideixi amb l'època en què la majoria de la gent que inclou en el curriculum allò de llegir i escoltar música intensifiqui la seva activitat lectora, fa que el fenomen sigui encara més curiós. Tothom carretejant llibres per llocs insòlits i jo lleugera d'equipatge, com una no-lectora qualsevol. Amb la lectura i l'estiu passa una mica com amb Sant Jordi, que és més festa per als que no compren mai cap llibre, se m'acut ara.

He estat rumiant intensament en això meu de no llegir a l'estiu, però encara no he arribat a cap conclusió definitiva, només tinc unes quantes hipòtesi: 

1. Com que em passo la resta de l'any, sobretot l'hivern, rere les ulleres del serca, llibre va, llibre ve, que ja tinc ulls de talp, santa Llúcia em conservi la vista, doncs re, que en fer-se llargs els dies, el que vull, el que em cal, és sortir de la cova, que em toqui l'aire. 

2. Inconvenients de la feina. Soc bibliotecària i, per tant, estic (comprensiblement) fins al monyo de llibres i de biblioteques. Mantingueu-los allunyats de mi, quan faig vacances, gràcies. 

3. M'he fet gran, per no dir vella, i m'estic carregant de (encara més) manies. 

Unes proposicions més que acceptables, no m'ho negareu pas.

En fi, sigui com sigui, el cas és que assumir aquesta nova situació no em suposa cap problema, tret de quan em reincorporo al taulell, és clar. Més d'hora que tard m'haig d'enfrontar a un lector-de-tot-l'any que, després d'intercanviar les pertinents informacions sobre les vacances, destinació, si han anat bé o ha sorgit algun entrebanc, etcètera, em pregunta què he llegit aquest estiu. Res. Ben res. Torno neta de tinta, dic. De vegades, s'alça alguna cella, en senyal de sorpresa. Representa que si ets bibliotecària no pares mai de llegir, és el que s'espera de tu, una mica com allò del valor i els militars¹. Si hi ha franquesa (i el lector en qüestió em cau bé), li acabo explicant el fenomen. Si no, parlo del temps, com tothom, o de llibres llegits la tardor passada o fa mil anys, pots comptar.

Finalment, i dispenseu la marrada, arribem al quid de la qüestió, que no era, encara que ho sembli, parlar de mi, que també, salta a la vista. De fet, el que realment volia, quan he començat a teclejar, era demanar-vos, primer de tot, si sou de la mena de gent que també llegeix a l'estiu, i en segon lloc, si la resposta fos afirmativa, és clar, apel·lar a la vostra gentilesa i generositat i mirar d'aconseguir que ens expliquéssiu amb quins llibres heu passat la calor, etcètera i gràcies.

_________________

¹ Una altra cosa que s'espera dels bibliotecaris, quan fan vacances, és que visitin les biblioteques del lloc on les passen. En això torno a decebre estrepitosament l'interlocutor, declarant-me més partidària del turisme de bars o de cementiris.

el descans de la guerrera

 

llibres d'estiu

Joan-Pere Viladecans
Llibres d'estiu
La Vanguardia
26|8|2023

 

Que l'estiu té la seva literatura és evident i demostrable. Però existeix una literatura per a l'estiu? Em refereixo a un gènere de consum estival, tipus: infantil, novel·la negra, narrativa, ficció...La poesia és una altra cosa, menys classificable i més intemporal. I gens meteorològica. Fins i tot els mitjans de comunicació s'han apuntat, alguns és clar, a la sagacitat d'editors i llibreters per recomanar llibres de l'estiu, les novetats que haurien d'acompanyar les nostres vacances i lleures.

Àmbit rural, sol i platja, llargs viatges transatlàntics, impertinents esperes de colònies, casals d'estiu, o la llarga espera de la tornada del bany de la senyora, del senyor o com s'hagi de dir, que jo ja vaig força perdut en aquest assumpte. "Aquest llibre me'l guardo per a l'estiu". Cony! Així que és cert que hi ha llibres que són per al juny, el juliol o l'agost, i la resta per quan ens agafi la grip, que aquest any diuen que arriba encoratjada. (Vacunem-nos). No sé si els especialistes en l'assumpte l'encerten, però està clar que no ens recomanaran mai com a lectura estival La muntanya màgica, Moby Dick, Els miserables o un repàs al diccionari Alcover Moll, que seria certament de gran profit a més d'un polític catalavalenciabalear. Algú pot escriure pensant a ser llegit a l'estiu?

Hi ha casos en què els editors suggereixen certes estratègies als seus autors. Tampoc no fa tant que les cases editores, especialment nord-americanes, demanaven als novel·listes llibres extensos —Norman Mailer se'n queixava amargament—, i el motiu raonable era que el lector o la lectora alimentava la seva vanitat mostrant-se, al metro o al bus, per exemple, amb un llibrot considerable. Amb "un totxo", com diem els pallussos.

Vaig conèixer un tipus, que a més no em queia bé, que sempre anava amb un llibre sota el braç, l'anomenàvem "l'aixella il·lustrada", era la seva parada nupcial. En els temps analògics acompanyar-se d'un bon volum era sinònim de distinció. I un argument de seducció, com un cinefòrum sobre Godard. Un dia vaig voler millorar les expectatives i em vaig presentar al Liceu amb el Herald Tribune doblat sota l'axil·la. Un èxit indescriptible. Vaig aconseguir ser invisible. Encara tinc l'ego adolorit.

els plans

Josep M. Fonalleras
Els plans
El PuntAvui
19|7|2024

 

Trobo molt encertada la campanya del departament de Cultura per incentivar la lectura. De fet, un dels elogis que se li poden fer és que no aposta pels tòpics que acompanyen sovint aquesta activitat intel·lectual: la lectura et canvia la vida, la lectura et fa més feliç, la lectura t'obre a mons nous, llegir t'eleva. Potser sí que és veritat, tot això, però és tan vague, tan eteri, tan tòpic, que no crec que serveixi gaire com a incentiu. Un dels encerts de "Llegir, al centre dels teus plans" (el lema de la campanya, emmarcada en el Pla Nacional del Llibre i la Cultura) és que no pressuposa cap efecte benefactor singular.  Simplement és una proposta de mínims. Si tens plans, fes que hi hagi un lloc també per a la lectura. A més, hi ha un ús de la coma com a marca de l'elisió que em sembla del tot fascinant i molt genuí. L'eslògan hauria de dir: "Posa llegir al centre dels teus plans", però evitem el "posar" (i, al mateix temps, l'imperatiu) per donar més relleu al "llegir", que s'entén més com un suggeriment que no pas com una ordre. Els plans, segons la campanya, són "platja i sol", "autobús i viatge", "passeig i benestar", "terrassa i diumenge" o "sofà i manta". És a dir, perspectives més aviat discretes que ens aboquen a un gaudi més aviat casolà i reposat.

Plans d'estar per casa. Entremig, la lectura, simbolitzada per un pictograma que se situa justament entre les dues variables del plaer domèstic. No calia, segur, anar més enllà i prometre paradisos terrenals, transformacions màgiques, experiències supremes. Només pensar en un llibre i pensar que el llibre pot entrar en els teus plans.

Com ara ho devien pensar els usuaris de la biblioplatja de la Biblioteca Comarcal de Blanes. Arran d'aigua, anaven a buscar lectures per posar-les al mig. Fins que el 14 de juliol a la nit uns vàndals van destrossar la caseta de fusta. A prop, tota una gentada celebrava el triomf d'un equip espanyol de futbol.

els llibres perduts

JORDI PUNTÍ
Els llibres perduts
L'Avenç
Núm 510
Juliol-agost 2024

Des de fa unes quantes setmanes, una mudança a l'horitzó, abans de l'estiu, m'obliga a intimar amb la meva biblioteca. Com que inevitablement m'enfronto a una reducció d'espai, vaig repassant un per un els volums i, tot fullejant-los, dicto sentència: tu et quedes, tu te'n vas, em sap greu. L'escrutini està fet amb paciència i tacte, però s'imposa una sensació d'injustícia quan decideixes que tal títol o tal altre no es quedarà. Alguns aniran a parar a cases d'amics, on de sobte tindran un nou protagonisme. D'altres potser acabaran en una llibreria de vell i, mentre els poses a la pila, et dius que sempre quedarà l'opció —en cas de rampell o necessitat— d'agafar-los d'una biblioteca pública. No és el mateix, però et consola: mirar amb detall els prestatges és també ser conscient del pas dels anys, dels entusiasmes i les apostes que han fet créixer una tria personal que ara haurà de disminuir. Hi detectes els canvis en els gustos, les modes, les obsessions, els noms que t'acompanyaran sempre, els llibres que no vas arribar a llegir mai i els que havies oblidat (i ara dubtes si has de fer-los cas o ignorar-los per sempre més).

Però no és només l'objecte, esclar. Molts llibres conserven la memòria del lloc on el vas comprar, qui te'l va regalar, on el vas llegir, com et va sacsejar per dins. També hi entra en joc l'esperança —o el miratge— de la relectura: el fulleges perquè en tens un bon record i, entre les pàgines, trobes unes frases subratllades que ara, tants anys després, ja no et diuen res (això passa). Després hi ha les relacions internes que han format amb els anys: un títol va junt amb un altre, un autor et va portar a llegir-ne un altre, i encara que l'atzar de l'ordre alfabètic els hagi allunyat als prestatges, tu saps que un fil invisible —la teva experiència— els uneix.

En aquell seu article citat sovint —«Desempaqueto la biblioteca»—, Walter Benjamin ens recorda que la dita llatina «habent sua fata libelli» se sol interpretar de dues maneres. Potser, ens diu, volia ser una frase general, que parla del fat que contenen els llibres, intrínsecament, però el col·leccionista en fa una interpretació diferent: «Per a ell, no són tant els llibres com els exemplars allò que té un destí». Tot i que no em considero un col·leccionista, m'adono que ara les meves decisions també poden anar en aquesta línia: les primeres edicions o els títols amb dedicatòria personal tenen més possibilitats de quedar-se, encara que potser faci anys que no me'ls miro. 

A més, sempre hi ha lloc per a les sorpreses. Per exemple: enmig de la tria fullejo el meu exemplar de Vals, de Francesc Trabal, editat el 1935 per Proa a la col·lecció La Mirada. A les primeres pàgines, el nom de la seva primera propietària —Carme Bracons— i una anotació: «Festa del llibre 1936». El volum encara conserva la sobrecoberta i, a la solapa del darrere, se citen les obres ja publicades de Trabal i les de «pròxima aparició». Hi trobo dues novel·les que no s'han publicat mai, i que potser ni tan sols va escriure: L'home que feia miracles i Constance. Llavors, per una d'aquestes assimilacions internes, busco un títol que vaig agençar-me anys enrere, The Book of Lost Books (2005) de Stuart Kelly.

Aquest assaig repassava els llibres «que no podrem llegir» perquè, si un dia van tenir forma, real o només imaginada, avui ja no existeixen. Potser en tenim notícia per un vers o una citació, però se n'ha perdut tot rastre. El cas dels clàssics antics és el més evident: com per exemple el pobre Xenocles, de qui només se'n conserva un fragment citat per Aristòfanes, i encara és per parodiar-lo. Però després la llista es completa amb obres perdudes de François de Villon, de qui desconeixem El romanço del pet del dimoni, però ens en podem imaginar el to i la burla. També hi ha lloc per a les novel·les perdudes de Jane Austen, les memòries de Lord Byron, els dietaris incògnits de Rimbaud. O la decisió de Gógol, que un vespre de febrer de 1852 va reunir uns amics i va cremar el manuscrit de la segona i la tercera part de Les ànimes mortes. O podem enyorar La Spirale, la novel·la que Flaubert mai no va escriure. Són títols que ens fan somiar i alhora ens enfronten a l'absurd, perquè sospirem per llibres inexistents, envoltats d'obres reals que (encara) no hem llegit. Mentrestant, des del seu prestatge, les edicions de Jorge Luis Borges em miren de reül, com dient-me: «Va, vine, obre'ns, llegeix, busca».