llegir per obligació

No comprendo la mala fama que tiene leer por obligación. Hacer reseñas durante veinte años me ayudó a estar actualizada respecto de los escritores contemporáneos y de los vaivenes de la industria. El desprecio implícito en la frase "leer novedades" es fatal: se está escribiendo literatura magnífica, y se está traduciendo más que nunca. Hay muchos escritores que no dan blurbs, esa recomendación absurda para la faja que no sirve para mucho, creo. A mí me gusta que me pidan blurbs porque, una vez más, puedo leer un libro antes de que se edite, y en general conozco a escritores nuevos y afines. Lo mismo pasa con los premios: es un trabajo engorroso, consumidor de tiempo y seguramente injusto, pero en mi experiencia desnuda todo lo bueno y lo malo de la literatura: el escritor que tiene su voz y se ve como una mosca en la leche, el escritor que escribe con una agenda, el que quiere ganar, el que tiene buenas intenciones, el que solo necesita trabajar más.

 

Mariana Enríquez. «Marineros». A: Archipiélago. Una formación lectora en veintinueve islas. Ampersand, 2025. P. 133.

per a què serveixen les lletres?

JORDI LLOVET
Per a què serveixen les lletres?
Quadern | El País
5|2|2026

Cada cop hi ha més gent que es pregunta per a què serveixen les lletres. No hi ha res millor per obtenir resposta a aquesta pregunta que observar què els fa nosa, de les lletres, a aquells que no hi tenen cap interès o a aquells que hi estan directament en contra.

A una sèrie d’estats dels que es deien “units” s’ha desfermat una guerra contra les belles lletres com no es veia des del final del poder de l’Església en l’ensenyament —i no totes les Esglésies. El cas s’ha produït a la universitat A&M de Texas. Martin Peterson, professor de filosofia a aquella universitat de l’assignatura “Formes de la moral contemporània” va rebre de les autoritats acadèmiques un advertiment formal, i amenaçador, pel fet que explicava a les seves classes certes coses de la filosofia platònica que entraven en el terreny de la “diversitat de gènere”, qüestió tabú per a l’administració Trump, massa amic, com és sabut, d’aquell tòpic que aquí s’anomenava “la pròpia identitat”.

Si el professor hagués comentat el règim autoritari que es propugna als diàlegs de Plató La República i Les lleis, potser li haurien apujat el sou. Però el cas és que va comentar El convit (en català, a La Casa dels Clàssics, 2019), en què diversos assistents presenten una teoria del que entén cadascun d’ells per “amor” i les relacions amoroses. Entre els convidats hi ha Aristòfanes, que explica aquella llegenda tan graciosa, segons la qual els homes i les dones, i les nostres preferències sexuals, procedeixen d’unes esferes primigènies molt simpàtiques, totes formades per dues meitats: n’hi havia que eren la suma d’home i dona —sempre amb dos caps, quatre peus i quatre mans—, unes altres suma d’home i home, i n’hi havia que eren suma de dona i dona. Aquestes esferes es van partir pel mig algun dia, de manera que tothom tenia tirada a trobar, en el camp de les relacions, la “mitja esfera” —aquí en diem “taronja”, per influència valenciana—, a la qual ell o ella havien pertangut. Qui era home i procedia de la suma d’home i dona, buscava una dona (i viceversa), i en els altres dos casos, es produïen les unions de persones del mateix sexe: home i home, o dona i dona. Era una teoria que explicava amb molt d’enginy els diversos tipus de comportament libidinós que sempre han existit, i que es practicaven amb tota normalitat a la Grècia del segle daurat.

(Qui va començar a complicar la cosa va ser la moral hebreocristiana, més púdica, per no dir puritana, que la moral sexual dels pobles orientals i, per influència seva, dels doris i encara dels grecs del continent i del Peloponès. Esparta creia en una complexa intimitat entre els homes, reunits amb solidaritat pròpiament a les sissí­cies, una mena de clubs per a homes com els que encara es troben a Anglaterra. Atenes, més sensual i delicada, va acceptar la paidofília —l’amor als nois, amb certes reserves legalitzades pel que fa a les relacions sexuals: era un costum de l’aristocràcia, i era una institució pròpiament política i pedagògica, o les dues coses alhora. Contra el que es pensa a mig món, la relació entre l’amant i l’amat ho tenia tot de positiu: transmetia les tres grans virtuts de la ciutat: andreïa (gosadia), sofrosyne (moderació, equilibri) i dicaiosine (justicia) i feia més forta la ciutat, la polis. Tothom ha sentit parlar d’aquell famós batalló d’Epaminondas dels tebans, en què l’amant cobria l’amat a la batalla i li donava exemple del valor que calia tenir, la llança a la mà, la daga a la cintura. Però el professor Peterson no parlava d’això, que va ser una realitat; només parlava d’un mite platònic.)

Un estudiant que es va queixar —potser deixeble del malaguanyat i desgraciat Charlie Kirk— va etzibar-li al professor: “No estic del tot segur que sigui legal ensenyar una cosa així d’acord amb el nostre president, segons el qual només hi ha dos gèneres al món”. No deixa de sorprendre que un estudiant de lletres pugui creure que el president d’un país és qui ha de determinar quants gèneres sexuals existeixen, o què és matèria d’ensenyament “legal” i què no ho és.

La qüestió s’ha enredat; les autoritats han exigit al professor que expliqui Plató d’una altra manera —encara que els seus Diàlegs diuen el que diuen—; li han caigut tota mena de retrets per part de col·legues i discents, i potser serà enviat a ensenyar ornitologia, geologia o teoria dels quanta si vol continuar a la universitat de Texas. L’altre possibilitat, diu ell, és abandonar la docència en vista de com està el panorama.

En aquesta mateixa línia, Lolita, de Nabokov, que ja va ser prohibida als Estats Units durant uns quants anys, ha tornat a ser exclosa de moltes llistes de lectures, i molts altres llibres han sofert o sofriran mutilacions i insòlits transvestiments: un dia caurà Moby Dick, perquè el mal (la balena) no pot mai triomfar sobre el bé (el capità Ahab), i La Ventafocs serà eliminada perquè degrada les assistentes de la llar.

Així es demostra per a què serveixen la filosofia i les belles lletres. Són a les nostres vides perquè ens assabentem de la diversitat de punts de vista, distintes concepcions del món, curs vari de les civilitzacions i canvis de codis morals al llarg dels segles. Quan un coneix l’enorme complexitat de les cultures i de la manera de ser dels éssers humans, es troba a punt per no deixar-se encegar per cap ideologia ni cap dogma.

lectures de tren per a dies de caos

ANTONI MARTÍ MONTERDE
Lectures de tren per a dies de caos
Quadern | El País
1|2|2026

Els catalans tenim el millor pla de foment de la lectura del món: la Renfe. Amb les hores de retards que patim cada dia, ens regala la possibilitat no només de llegir sencera A la recerca del temps perdut —mai més ben dit—, de Marcel Proust, sinó que, en un parell de setmanes, tindríem temps fins i tot per escriure-la.

Perquè una de les millors maneres de matar el temps lentament, com els trens, és llegir. La idea de lectura de tren, com la lectura d’aeroport, sol associar-se a textos d’entreteniment, precisament per mantenir-nos distrets quan ens trobem en un no-lloc i un no-temps. Això pot ser cert per als avions, però no per als trens. Els trajectes en avió en realitat són mers desplaçaments, solubles en la son; en canvi, el viatge en tren, com abans el viatge en vaixell, és de veritat dels que poden escriure’s.

Tenia raó el comparatista George Steiner quan afirmava que Europa està feta de cafès, però l’historiador Orlando Figes hi afegeix que són els trens internacionals, els que la van construir. La síntesi perfecta de tots dos pensaments seria prendre un cafè al vagó restaurant d’un tren llarguíssim, que travessés fronteres, paï­sos i literatures.

El cafè, andana de la vida

Els cafès i les estacions de ferrocarril tenen un origen compartit: un dels precedents del cafè com a espai de la modernitat són les cantines de les sales d’espera de les diligències, on els que anaven i venien intercanviaven informació sobre les possibilitats de negoci en l’altra ciutat. L’evolució dels transports públics calca aquell espai a les estacions de tren i porta a una semblança que Ramón Gómez de la Serna va assenyalar a Pombo: “El café no nació como Ateneo sino como andén de la vida”: els cafès serien la nova sala d’espera de la modernitat urbana. Precisament per això és important que les estacions de tren tinguin una bona cafeteria; sens dubte la de l’Estació de França —probablement un dels millors cafès de la ciutat— podria complir aquesta funció, a diferència dels bars insípids i prefabricats que trobem a la de Sants.

En aquest sentit, un detall curiós és el Cafè Zurich, de la plaça de Catalunya de Barcelona. Era la cantina de l’antiga estació del Ferrocarril de Sarrià, amb una concessió de caràcter indefinit, de manera que quan ja feia dècades que l’estació havia estat soterrada, l’antic edifici de viatgers —un dels primers de l’Eixample— continuava dempeus, però tancat; en canvi, el cafè continuava obert i era el punt de trobada habitual dels barcelonins. Quan van d’enderrocar-lo per construir el centre comercial El Triangle, els promotors van haver de garantir als propietaris del Zurich els ingressos perduts pel tancament, i que es reconstruiria en el mateix espai.

Un espai literàriament productiu

L’estona que passem al tren és un temps de qualitat; no és només cronològic, sinó existencial. Per això ha estat literàriament tan productiu. Tothom té al cap diverses obres en què el ferrocarril és escenari de la trama, ritmada pels canvis d’agulla i les parades a les estacions. Anna Karènina, de Lev Tolstoi, Assasinat a l’Orient Exprés, d’Agatha Christie, Doctor Zhivago, de Boris Pasternak, serien inconcebibles sense el ferrocarril. Balzac va escriure un relat breu dedicat al “Rusie Express” —de fet, el tren París-Sant Petersburg, inaugurat l’any 1896, va significar un aprofundiment en les relacions entre la literatura russa i la francesa—. Marcel Proust situa en el ferrocarril un important passatge del primer volum de La recerca..., Pel cantó de Swann, i l’any 1909 Thomas Mann va publicar el relat breu L’accident del ferrocarril. Els exemples podrien multiplicar-se com una línia de llarg recorregut.

D’altra banda, les estacions —aquestes andanes de la vida—, com els cafès, són també un espai carregat de simbolisme literari: són les grans catedrals de ferro dels segles XIX i XX. Cal recordar que Lev Tolstoi va morir en una gèlida i petita estació rural, Astapovo; un dels millors relats breus de Joseph Roth és Cap d’estació Fullemayer; el suïcidi d’Anna Karènina tirant-se al tren és el punt culminant de la novel·la, però ja es presagiava des d’un dels primers capítols, en què la protagonista presencia la mort d’un treballador del ferrocarril que feia unes maniobres.

L’Estació de França

Les estacions són la porta d’entrada a les ciutats, i han de ser dignes, una mica solemnes. Pel que fa a les nostres, sens dubte l’Estació de França és la més literària. A les seves andanes arriba la protagonista de Nada, de Carmen Laforet, i s’hi troba sola, abandonada: “Por dificultades en el último momento para adquirir el billete, llegué a Barcelona a medianoche en un tren distinto del que había anunciado y no mes esperaba nadie”. Però l’Estació de França té una història molt anterior a la postguerra. L’actual, inaugurada el 1929 per a l’Exposició Internacional, va substituir l’anterior, de 1859, al costat de la més antiga estació del primer ferrocarril de la península, la del Barcelona-Mataró. A partir de l’any 1878, quan la línia va arribar a Portbou i va fer-se possible la connexió ferroviària —previ canvi de tren per culpa de la diferència d’ample de les vies—, passa a dir-se Estació de França.

Aquella primera Estació de França va ser importantíssima per a la literatura catalana. Josep Pla, que va arribar a definir-se com “un indubtable viatger de ferrocarril” —més encara, com “un viatger de via fèrria gairebé perfecte”— quan va ser enviat a París com a corresponsal de La Publicidad va partir precisament de les seves andanes: “Així, un bon dia vaig marxar a París. Era el disset d’abril de 1920. L’exprés marxava de l’estació de França, d’aquella estació de França arcaica que feia tants anys que es mantenia en un estat d’improvisació fètida —baixa, xata, i mediocríssima— a les dues de la tarda”, explica en les Notes sobre París amb què s’obre el volum IV de la seva Obra completa: Sobre París i França. I continua amb la narració dels primers quilòmetres amb la seva habitual destresa de paisatgista: rememora el seu primer viatge de Barcelona a París, fet aleshores per Tolosa de Llenguadoc, i integra en la seva narració moltes hores de finestra ferroviària de diverses èpoques. Pla ens lliura una meditació sobre la mirada, el viatge, l’emigració i sobre el paisatge francès, que ja és una primera manera de relacionar-s’hi, al ritme que li marca la finestreta del tren, amb la idea francesa de civilització: “En el curs d’aquest viatge vaig descobrir una cosa molt curiosa relacionada amb la superficialitat del visualisme. És agradable mirar per una finestra, sobretot per una finestra de tren, des de la qual veieu passar, ràpidament, tantes i tantes diverses meravelles. Els estanys de Salses havien passat. El tren corria per entre les aigües mortes i tèrboles del Narbonès”. En vint hores va arribar a París.

Sobre la nova estació, l’actual, Eugeni Xammar, que havia anat a acomiadar Pla en la seva primera corresponsalia, a les seves memòries dictades a Josep Badia, Seixanta anys d’anar pel món, afirma: “De la Barcelona moderna, com de la Barcelona antiga, la cosa que més m’agrada és l’Estació de França, gràcies a la qual, després d’un bany de barcelonisme, us hi podeu presentar qualsevol dia a les tres de la tarda i prendre el tren que en divuit hores us portarà a París. (...) L’Estació de França semblava talment feta expressa perquè jo me’n pogués anar a Europa quan volgués i com aquell qui diu a qualsevol hora del matí o de la tarda. Aquesta era una qualitat única de l’Estació de França i una qualitat que per a mi no tenia preu”. Si algun dia es fa la història cultural de la línia Barcelona-París, es veurà clarament que la catenària que uneix la literatura catalana amb la francesa i la resta de les literatures europees sempre ha estat en tensió, i que el tren de París sempre anava ple de llibres presents i futurs.

En els seus darrers anys, tant el Catalan Talgo —València-Barcelona-Montpeller— com el tren-hotel a París, Zúric i Milà van sortir de l’Estació de França per culpa de les obres a l’Estació de Sants. El 23 de desembre de 2013 va sortir el darrer tren-hotel cap a París, algunes setmanes abans del previst inicialment, a causa d’una vaga als ferrocarrils francesos. Va ser un dia trist per a Xammar i per a molts viatgers que havíem fet el mateix trajecte que l’empordanès, però en la meitat de temps. Malauradament, el propietari del monumental edifici de la Barceloneta —és a dir, l’Estat/Adif— no deu pensar que aquestes coses són importants per a la nostra ciutat, perquè des de fa anys és una estació maltractada, a la qual fins i tot han enderrocat una part —les instal·lacions de correus— amb la falsa excusa de construir una biblioteca provinciana que podria haver-se construït en qualsevol altre edifici de l’Estat a Barcelona, com l’antiga Delegació del Govern a Catalunya, un casalot immens i prou noble com per acollir milers de llibres, que, a diferència de l’Estació, està en ruïnes.

El tren-hotel Barcelona-París arribava de bon matí a l’estació d’Austerlitz, que va ser incorporada al corpus literari europeu gràcies al darrer llibre que va escriure W. G. Sebald: Austerlitz. “Aquesta estació, va dir Austerlitz, sempre m’ha semblat la més misteriosa de París. En l’època d’estudiant hi vaig passar moltes hores, i fins i tot en vaig escriure una mena de memòria sobre el traçat i la història. Aleshores em fascinava sobretot la manera com els trens del metro procedents de la Bastilla, després de travessar el Sena, es desvien pel viaducte de ferro, cap al pis supe­rior de l’estació, com si fossin engolits per la façana”. Efectivament, la línia 5 del metro de París travessa la nau de l’estació i, sota la seva volta, hi té una parada. Que el personatge principal i el títol de la novel·la prenguin el nom de l’estació té una dimensió simbòlica molt important, ja que l’estratificació material de la història troba en l’arquitectura caòtica d’aquell edifici un exemple perfecte per al discurs de Sebald.

Llegir a través de la finestra

Els trens són també un espai de meditació i de lectura en un sentit múltiple. Pedro Salinas, en un relat dels anys vint inclòs a Víspera del Gozo, ‘Mundo cerrado’, narra com a un viat­ger que mirava de llegir al tren li resulta tan difícil concentrar-se en el llibre que l’acaba deixant: “las dos horas de lectura lo fueron sin libro delante, con la vista puesta en un cristal —el de la ventanilla—, y lo leído, imposible de encajar en ningún género literario. Andrés leía un paisaje nuevo, una nación desconocida. Cierto que la lectura no se hacía a su grado y voluntad, porque él no podía pasar las hojas, y esta misión era ejercida, con velocidades toscamente desiguales, por el maquinista, el cual, sin duda, por ser nuevo en la línea, ignoraba la profunda belleza de lo que iba revelando con torpísimo ritmo”.

El tren invita a un altre tipus de lectura, ritmada pel soroll mecànic, que indueix a la meditació contemplativa. Tal com Eugeni d’Ors va assenyalar a Mente y tren. Confesiones de un viajero de ferrocarril, escrit amb motiu del centenari del Ferrocarril a Espanya, “Así cabe, cuando un viaje en tren, adelantar en un sistema de pensamientos, por modo que las semillas que uno acarreaba al montar, se asienten, se arraiguen, se desarrollen, crezcan, se cuajen, florezcan, fructifiquen, proliferen, se enlacen. (...) El viajero baja al fin del vagón enriquecido con productos claros. Se apea del coche en el mismo estado de confusión y en la misma vaguedad de tarea en que subió”.

En el terreny de la poesia, sens dubte cal pensar en J. V. Foix, que situa en l’àmbit ferroviari molts dels seus poemes, com ara el primer de L’estrella d’en Perris, ‘Era jo sol en un vagó de tren, voltat de llibres...’. Un dels seus darrers escrits, L’Estació, publicat l’any 1984, constitueix la culminació de la seva investigació en poesia. Es tracta d’un llarg poema en prosa en què el subjecte poètic s’encamina cap a un indret que li assenyalen uns personatges misteriosos amb una consigna estranya: “L’estació és allà”. Després d’uns paisatges onírics, una afirmació: “Vaig mirar enlaire, molt enlaire, i damunt l’extraordinari edifici hi havia unes lletres grandioses i lluminoses on llegia hom: ‘L’ESTACIÓ’. (...) M’endinso a l’andana, com en un singular hivernacle. Les portes de l’interior, per on normalment entren i surten gent i bagatges, eren tancades i no es veia ningú. Un empleat va donar-me una papereta, on també en lletres lluminoses hom llegia: ‘Ja hi sou’. Segueixo la llarguíssima andana coberta. El silenci era absolut. El tren ja era fora: havia fet tard. Al peu de la sortida de l’andana vaig trobar-me, soliu, davant un barracot construït amb ferramenta vella i ple de llibres, llibrassos i revistes, tot il·luminat per una llàntia que s’apagava lentament. Hi sojornava un home amb despulles de deixalles d’ermità, barballarg i peunú. Va donar-me un paperot, on en lletres de difícil entendre deia: ‘Sempre fareu tard’”. De sobte, el poema fa un gir sobtat: “Alço el cap: l’estació monumental i la seva andana solitària havien desaparegut”. En aquest punt es produeix la culminació de tot el pensament poètic de Foix: “La foscor era més espessa i, com més caminava, més tenia la sensació que anava a ser un passatger entre boires. (…). M’ofegava, em sentia ennegrit sota la negritud total i del meu interior jo deia, inútilment repetit: Fora grillons! Fora grillons! Vaig endevinar la meva desaparició total, entre un cel de fums i boirassa”. Foix, amb L’Estació, ens mostra que les grans catedrals de ferro de la modernitat són també l’espai d’una al·legoria sobre la pròpia existència.

Saison en Renfer

En la realitat actual qui fa tard no són els passatgers, sinó els trens. Ens trobem tots com en el conte de Pere Calders ‘L’Exprés’, inclòs a Invasió subtil: “Ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes que els feia pena explicar-li que allí no hi havia hagut mai ni vies ni estació”. De vegades sembla que a Barcelona, a Catalunya, no només s’ha produït una desaparició de cafès, sinó també de trens i estacions.

Josep Pla afirmava que “la decadència del cafè implica el crepuscle d’una entera civilització”; tot reprenent la comparació inicial, la decadència del ferrocarril porta al col·lapse d’una societat, i en les darreres setmanes ho hem pogut constatar en temps real. Però cal tenir present que, malgrat les incidències greus i mortals dels darrers dies, ja fa dècades que els trens, al nostre país, es troben en un estat de degradació, una Saison en Renfer quotidiana.

El dia 1 de desembre 2007, en una situació semblant a l’actual, va convocar-se una manifestació amb el lema “Som una Nació i diem PROU! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures”, que va reunir centenars de milers de persones fartes de retards, massificació i interrupcions del servei conseqüència d’una manca d’inversió que encara s’arrossega, Aquella manifestació va significar un punt d’inflexió polític molt profund: tots els usuaris del tren, parlessin la llengua que parlessin, van veure clar que el maltractament ferroviari a què eren sotmesos els impedia fer una vida quotidiana mínimament normal. De sobte, l’estat de les infraestructures va sumar arguments per demanar la independència de Catalunya de manera transversal, material.

Ara la situació és encara pitjor que el 2007. Però cal tenir molt clar que el ferrocarril, ben gestionat, és el sistema de transport públic que millor vertebra un país en tota la seva geografia. El més eficient, ecològic i còmode. I, a més, s’hi pot llegir i escriure durant el viatge. Tots podem estar sols, en un vagó de tren, voltats de llibres, i si encara hi hagués vagons restaurant, prendre-hi un bon cafè mentre llegim per la finestreta les pàgines que va passant la mà del maquinista.

 

venda zero

 

ÁLEX SALMON
Quan un llibre ven zero exemplars
Abril
14|2|2026

Una de les dades que em van enviar diversos llibreters des del congrés que es va organitzar a València la setmana passada és feridora. Seguin, sisplau. El 49%  dels llibres que es publiquen tenen una venda zero. Però zero absolut. O sigui, l'autor es queda amb la sensació que el seu treball no ha trobat ni un lector, excepte amics i família. A part de la frustració que això genera, és necessari aprofundir sobre la qüestió, perquè no és possible que el 49% dels llibres publicats no tinguin interès.

La dada es confronta amb el bon ritme de la venda de llibres. El sector continua creixent, i tot i que el 2025 s'ha alentit una mica, la corba continua ascendent i, de moment, res indica que hagi de canviar. Llavors, ¿com és possible que la meitat dels llibres editats no venguin res? Aquesta xifra s'ha d'analitzar al costat de l'altra: el 4,5% dels llibres venen més de 100 exemplars. Només el 4,5%. Restin vostès mateixos.

El tema és recurrent, sobretot durant els últims anys. Hi ha la creença precisa que passem per una moda de superproducció. No és la primera vegada que ha passat una cosa així. De sobte, als grups editorials els entra pànic davant la possibilitat de perdre metres d'exposició a les llibreries, i mantenen els seus enviaments amb  el mateix nombre de títols, tot i que no sempre de la mateixa qualitat. Els editors han d'arribar a uns beneficis anuals, i no sempre és important la dada de quants títols. En ocasions són llibres sense cap tipus de campanyes de promoció, ni acompanyament per part de l'editorial. Per això molts autors, també coneguts, organitzen les seves pròpies campanyes entre llibreters amics, oblidant-se del suport del seu segell. No sempre és així, però també és així. La solució no és fàcil. Però no és la primera vegada que, en campanyes de Nadal, Sant Jordi i fires de llibre, les caixes de novetats es mantenen tancades.

avui parlarem dels ocells

el thriller rocambolesc d'el joc del silenci

PERE ANTONI PONS
El thriller rocambolesc d'El joc del silenci
Arallegim
7|2|2026

En literatura, sovint hi ha un menyspreu cap als gèneres considerats comercials o populars que en cinema no s’ha donat mai, ni tan sols entre finolis pedants i especialistes sofisticats. No són pocs els crítics, els acadèmics i els periodistes que es dediquen a la cosa literària, en canvi, que adopten una actitud mig condescendent sempre que llegeixen una novel·la policíaca, d’aventures o de terror, o amb elements sobrenaturals o de thriller. Com si Dumas i Stevenson no fossin constructors de personatges i de mons increïbles, com si la de Raymond Chandler no fos una de les millors proses en anglès del segle XX, com si la terrorífica Shirley Jackson i el visionari Stanislaw Lem no fossin literats –estil i idees– de primera. Dic aquests noms i en podria dir tants altres. Aquests lectors condescendents ignoren que escriure una novel·la de gènere és dificilíssim.

Ho pensava llegint El joc del silenci, de Gil Pratsobrerroca (Vic, 1997), que es va publicar fa uns pocs mesos i que s’ha convertit en un autèntic fenomen: ja ha superat els 10.000 exemplars venuts i se n’acaba de llançar la vuitena edició.

Un còctel prometedor

Pratsobrerroca, que és guionista audiovisual, ha volgut fer una novel·la trepidant, entretinguda i vistosa, amb ingredients de thriller policíac (la desaparició d’una nena de set anys, una subtrama relacionada amb el tràfic de drogues), amb un toc de pel·lícula de terror (psicopaties, atmosferes ominoses, un monstre) i, fins i tot, amb un fons de melodrama sentimental (infidelitats, paternitats dubtoses). El còctel és prometedor, en especial per aquells que som entusiastes d’aquestes barreges de gèneres i per exemple ens agraden les novel·les de Gillian Flynn i les sèries d’HBO i Netflix estil Task o Untamed.

El resultat, però, no està a l’alçada de les expectatives. La impressió és que, més que no pas una novel·la acabada, El joc del silenci és una de les primeres versions d’un guió. Els personatges són plans i els seus comportaments són activats per motivacions de les quals se’ns expliquen les raons però que ni psicològicament ni emocionalment no comprenem. A més, les relacions entre ells –entre la parella protagonista, entre la parella en qüestió i la seva filla, entre els pares i la nena i tota la galàxia de secundaris que els ronden– són presentades i bruscament precipitades, no construïdes i desenvolupades. La prosa, per la seva banda, es limita a vehicular de manera funcional, de vegades recorrent a clixés, el que és pura informació narrativa: escenografies de cartó pedra (la Barcelona gentrificada, un poblet pirinenc), situacions sense ànima i fets sense fons.

Diria que un dels models de Pratsobrerroca ha sigut El cas Harry Quebert, de Joel Dicker: l’estructura trossejada, els salts en el temps, el ritme de compte enrere... Passa que en la novel·la de Dicker hi havia un domini narratiu –dosificació de la intriga, informacions plantades subtilment i recuperades de manera inesperada, girs argumentals que et deixaven sense alè, cops d’efecte directes a la cara...– que aquí no hi és. Tot plegat és tan rocambolesc que fa una impressió d’artefacte inconsistent i inversemblant. I alerta: la versemblança no consisteix en què el que llegim ens resulti creïble perquè ens sembla que és creïble segons la nostra concepció de la realitat, sinó perquè l’autor ens ho sap fer creïble mitjançant una prosa expressiva i uns personatges que ens commouen. És evident que Gil Pratsobrerroca té una imaginació atrevida, però aquí, i més enllà de l’èxit, encara no ha demostrat el seu potencial.

 

pèrdues

No tengo ninguna lectura culposa y odio la noción, que pregunten sobre eso, que ni siquiera se considere. Siempre leí cualquier cosa y no creo en el mal gusto, porque no creo que una persona sea mejor o más elegante por leer. Creo que se pierde algo maravilloso, pero, por ejemplo, yo no sé nadar y nunca aprendí y me pierdo algo maravilloso. Como me pierdo el amor de un hije porque no soy madre, como me pierdo la libertad de una ruta porque no sé manejar o la adrenalina de los videojuegos ya que no puedo prestarles atención porque soy vieja. ¿No es lo mismo? ¿Y por qué no?

Mariana Enríquez. «Los acantilados». A: Archipiélago. Una formación lectora en veintinueve islas. Ampersand, 2025. P. 200.

  

conversa amb jocelyn saucier

 

Nollegiu Poblenou

Jocelyn Saucier conversa amb Marta Hernández Pibernat

21|3|2025

la discreció de viure i de morir

PERE CARDÚS
La meva lectura de 'Plovien ocells' i la discreció de viure i de morir
Direm bon dia
14|12|2015

Vaig llegir Plovien ocells fa uns mesos. No és un llibre que s’imposi amb urgència ni que reclami una lectura immediata en clau d’opinió. Més aviat s’hi entra amb discreció, i és després —quan ja no hi penses conscientment— que el llibre continua treballant. No tant pel que explica, sinó per les vides que et deixa a dins.

La força del llibre no és l’argument, sinó els personatges: vides que surten del comú sense convertir-se en exemplars, ni heroiques, ni extravagants. Persones que han decidit viure al marge, però sense fer-ne bandera. No hi ha cap voluntat d’èpica ni cap exhibició de diferència. Només una manera d’estar al món que no encaixa del tot i que, precisament per això, resulta profundament humana.

Hi ha una delicadesa molt poc habitual en la manera com Jocelyne Saucier tracta aquestes existències. No les idealitza ni les redimeix. No les converteix en símbols. Les deixa ser, amb les seves renúncies, les seves ferides i la seva lucidesa. Són vides que no busquen ser explicades, només viscudes. I això les fa extraordinàries sense voler-ho.

Llegint Plovien ocells, hom té la sensació que la literatura pot fer una cosa molt valuosa: oferir-nos formes de vida que no responen al relat dominant de l’èxit, però que tampoc no necessiten justificar-se. No són models, ni advertiments. Són persones. I en un temps obsessionat amb fer de cada diferència una gesta, una reivindicació o un fracàs, aquesta mirada és gairebé un acte de resistència.

Aquesta manera d’estar al món inclou també la manera d’encarar la mort. A Plovien ocells, la mort no és un tabú ni un clímax dramàtic, sinó una presència assumida amb serenor. Els personatges no la desafien ni la romantitzen: simplement l’integren com una part més de la vida que han triat. Parlar-ne, pensar-hi, preparar-s’hi no és rendició, sinó lucidesa. Viure amb coherència implica també acceptar el final sense escarafalls, com una continuïtat natural del camí recorregut.

Potser aquest és el gest més profund del llibre: recordar-nos que hi ha vides que no aspiren a ser excepcionals, però que, justament per això, ens ajuden a pensar millor què vol dir viure. I, potser també, què vol dir plegar de viure.

 

tots som niscemi

Cartas al director. El País. 7|2|2026.

Francesco Olivo

Una biblioteca a l’abisme

La Vanguardia

4|2|2026

A Sicília hi ha quatre mil llibres al caire del precipici: n’hi ha prou amb un lleuger tremolor perquè la memòria d’una terra s’ensorri. A Niscemi, petit municipi de l’interior de l’illa, un gran esllavissament de terra ha obert un abisme de cent metres al costat del nucli urbà i ha obligat a evacuar unes 1.500 persones. Entre les cases que ara corren risc d’ensorrament també podria desaparèixer la biblioteca, que conserva la memòria de la localitat. Una part de l’edifici està literalment suspès al buit: la porta d’entrada dona a la vorera i, tot seguit, s’obre el barranc.

Els escriptors de l’illa s’han mo­bilitzat amb una crida que ha aplegat firmes i consciències en una de les terres amb més tradició literària d’Europa...

 

La porta de la biblioteca de Niscemi. 

plovien ocells

 

SERGI
Plovien ocells
Llibres, i punt!
25|6|2025

El camí per arribar fins en Boychuck no ha estat fàcil. La visitant es troba literalment perduda en un bosc al nord del Canadà, on no hi arriba el tren; no hi arriba res, ni ningú, que no tingui molta voluntat d'arribar-hi. Però ha fet tard, en Boychuck és mort, de no fa gaire. Ja era un home molt gran. Però qui l'informa no és gaire més jove que ell, en Tom i en Charlie són dos vells que, entre tots dos, gairebé sumen dos-cents anys. Viuen aïllats, cadascú en la seva cabana. A la seva manera, feliços. O, si més no, tranquils. Lamenten la pèrdua del seu amic, que resulta que era un home llegendari perquè va sobreviure als Grans Incendis del nord d'Ontario a principis del segle XX. Ja queda poca gent d'aquella època, i en Boychuck ja no en podrà ser testimoni. La visitant ha perdut una nova oportunitat de documentar aquells focs, però en aquest lloc remot hi trobarà una petita comunitat no menys sorprenent que la història de supervivents que persegueix.

Plovien ocells va ser la flamant guanyadora del Premi Llibreter 2025 en l'apartat d'Altres Literatures, juntament amb Èden d'Auður Ava Ólafsdóttir. Era un llibre i una autora de qui n'havia sentit a parlar molt bé, i eren recomanacions ben fonamentades, així que agraeixo l'oportunitat d'haver-lo pogut llegir a l'organització del premi i a Minúscula. L'escenari de la novel·la és un indret remot del nord del Canadà on hi viuen tres ancians, i prop d'ells uns altres que no ho són tant. La visita de la Fotògrafa arriba tard, ja que busca l'Edward Boychuck, però resulta que va morir fa només unes setmanes. La seva presència, inicialment, no és ben rebuda, perquè en Tom i en Charlie no volen que ningú posi el nas en els seus assumptes. Aviat sabrem que l'indret no és només un lloc de retir, sinó un amagatall on tenen lloc, també, alguns negocis qüestionables. Però qui acabarà sent el ciment de la petita comunitat que allà s'aplega, és la Marie-Desneige, una altra anciana de més de vuitanta anys que n'ha passat seixanta-sis en una institució psiquiàtrica, sense que hi hagués cap motiu perquè la hi tanquessin. Les ganes de viure i de recuperar el temps perdut de la Marie-Desneige són fabuloses. Gràcies a ella, a més, poden interpretar les moltes pintures que en Boychuck va deixar al seu cobert i que permeten reconstruir la seva llegenda com a supervivent dels Grans Incendis.

Es tracta d'una lectura complexa que, al començament, descol·loca. Tot i que tenim una guia: a l'inici de cada capítol sentim la veu de l'autora que ens explica què podem trobar-hi. Els primers capítols estan narrats en primera persona per diversos personatges, de manera que tenim una perspectiva polifònica. Però després Saucier passa a la tercera persona que conservarà fins al final, tot i que el protagonisme es manté divers. Un dels temes és la comunitat, la companyonia que es forma entre els diferents habitants d'aquest indret. Però explorem, sobretot, aquells incendis que van assotar Ontario i que centren l'interès de la senyoreta Sullivan, que és el nom de la fotògrafa que els visita. Els supervivents d'aquells desastres que es van emportar moltes vides van quedar marcats per sempre, i aquesta petjada és la que busca la visitant.

Plovien ocells té moltes capes i molts nivells de profunditat. Costa situar-se, l'inici desconcerta una mica, però vas entrant en la història i té una gran capacitat d'atrapar. Vols saber què tenia d'especial l'Edward Boychuck, què amaguen en Tom i en Charlie, o altres personatges com en Bruno i l'Steve, i quina és la història de la Marie-Desneiges. Hi ha molts secrets, molts silencis, que de mica en mica s'aniran revelant. I unes relacions especials, que acompanyen i que es van forjant a mesura que avancem i els coneixem més. I tot cap a un desenllaç pel qual tots estan preparats, encara que no ens ho expliquin. És una lectura que requereix atenció si vols captar tot allò que amaga, aprofundir en els detalls, perquè en qualsevol racó hi trobes informació que val la pena conèixer. Jo puc dir que la vaig llegir en un moment de dispersió mental que em va impedir concentrar-m'hi, però, així i tot, em va semblar que tenia davant una novel·la meravellosa. Així que, si sou capaços d'esprémer-la al màxim, segur que us deixarà un record inesborrable. A mi m'ha deixat amb ganes de relectura, i de conèixer més l'autora canadenca. Els qui me n'havien parlat molt bé, no exageraven.

els temes que 'funcionen'

RIGOBERTA CABELLO
El temes que 'funcionen'
Abril
7|2|2026

Com que fa unes quantes setmanes que els dono la tabarra amb polèmiques que ja provoquen una mica d'afartament, per puerils i estèrils, que si David Uclés versus Arturo Pérez-Reverte, que si les llibreries versus Carlota Gurt, que si, que si, que si..., aquest dissabte m'he proposat canviar de tema i parlar-los d'una qüestió que potser sigui la matriu de totes les polèmiques, però, en fi, així soc jo, tan contradictòria com encantadora, ¿oi? Ho sé, jo també us estimo. Abans de res, us vull advertir que faré servir un verb que no m'agrada gens referit al món literari, però que em veig obligada a utilitzar ja que, ¡sorpresa!, la indústria editorial és un mercat. Sí, tal com ho llegiu. Més enllà de la ironia, el verb a què em refereixo és funcionar, i tots els que d'alguna manera ens dediquem a això l'hem conjugat en alguna ocasió, o en moltes: aquest llibre funciona, aquest altre no. 

Ja vam comentar, en un dels primers números de l'any d'aquest suplement, que els editors de ficció van com bojos a la recerca d'una bona novel·la d'amor perquè, pel que sembla, és això el que ara demanen els lectors, necessiten amor, vaja. ¿I de no-ficció?, em vaig preguntar fa uns dies, qüestió que, sense tallar-me ni un pèl, vaig traslladar a un editor d'aquest camp. Aquest, membre a més de l'equip d'un dels dos grans grups, em va explicar que els temes que més funcionen ara són la salut mental, la longevitat i la menopausa. Déu-n'hi-do. Amb aquesta informació vaig acudir a més fonts, vaig continuar investigant, ensumant com a bona rastrejadora, i em vaig assabentar que l'any vinent Debate, insigne editorial de no-ficció de Penguin Random House, rellançarà la col·lecció Tribuna Feminista, pionera i revolucionària en la reivindicació de veus de dones a finals dels 70. El primer títol que publicaran serà The Dry Season: A Memoir of Pleasure in a Year Without Sex (La estación seca. Una memoria de placer en un año sin sexo), de Melissa Febos. Curiós com a mínim.

ermitans del bosc canadenc

NÚRIA ESCUR
Ermitans del bosc canadenc
La Vanguardia
9|4|2018

Aquells ermitans rudes, emprenyats i fumadors, que viuen a la seva manera al costat del seu gos labrador i no volen saber res de fo­rasters i diletants omplen les pàgines del llibre Y llovieron pájaros ( Ed. Minúscula) en un relat commovedor. La història d’una fotògrafa que adora escoltar els relats dels grans i un grup d’octogenaris que viuen al bosc, com en Tom i en ­Charlie, sota un sol lema: “La llibertat és poder decidir sobre la teva vida i sobre la teva mort”.

Jocelyne Saucier ( Clair, Nova Brunsvic, 1948), una de les autores més respectades del Quebec, ha aconseguit amb aquesta novel·la que ha merescut múltiples premis entrar dins la vida d’aquells ancians solitaris sense molestar. “Jo vaig tenir un germà que va morir amb 26 anys, un altre amb 28 i dos més discapacitats, així que envellir m’ha semblat un privilegi. Per això els meus protagonistes no es queixen per ser vells”.

El missatge de la novel·la (“Un pot ser feliç fins i tot l’últim dia de la seva vida”) és alliberador, diu l’editora espanyola: “En aquestes pàgines he trobat els passatges més bonics dels últims anys sobre la vellesa”, afirma. La novel·la en qüestió s’ha convertit en un veritable fenomen de vendes a Alemanya.

Inclou un personatge fascinant, Marie-Desneige, rescatat de la figura real d’una tieta de l’autora. “Amb 16 anys la van ingressar en un manicomi i allà va morir, amb 86. Vaig anar-la a visitar amb el meu marit. I ens vam topar amb una dona lúcida, intel·ligent, que ens va tocar el piano! Era plenament conscient que li havien robat la vida”. Així que quan ­Jocelyne Saucier va tornar a casa seva, a dos mil quilòmetres –“On jo visc ens toca un llac per cada set persones i mig ós per a cadascú”, diu– es va prometre que li brindaria una segona vida a la seva tieta. Ella va morir quan el llibre encara estava a la impremta.

Aquest personatge femení, malgrat ser el més fràgil de tots, és l’únic que aporta llum, l’únic capaç de treure de la desesperança un grup d’homes introvertits i obstinats en la solitud. “Això sí, lliures”.

La llegenda de Boychuck, el super­vivent errant entre la runa del gran incendi del 1916, i una exposició de quadres serveixen d’embolcall a aquest relat sobre un grup d’amics que, allunyats del món i fora de la llei, es riuen de la mort des de la seva cabana.

“El títol va ser un regal. Em van ex­plicar que durant aquells incendis els ocells, ofegats de calor i fum, morien en ple vol... i queien en picat. Pluja d’ocells!”, afirma l’autora.

A l’inici del relat aquests homes esquerps assumeixen un pacte: quan arribi el moment a algun d’ells d’abandonar aquesta vida, la resta l’ajudarà amb “el flascó de sals”. És a dir, l’estricnina. Només una història d’amor en la vellesa serà capaç de lluitar amb això.

La novel·la de Saucier ha donat lloc a una pel·lícula, una exposició de quadres i una coreografia. “La gent s’acosta i m’explica històries d’altres ermitans que ­coneix –puntualitza l’escriptora–, però no tothom ho pot ser. Per acabar sent ermità primer has d’haver viscut molt”.