dijous, 26 d’abril de 2018

nobels exposats


JOSEP MASSOT
Escriptors per a una exposició
La Vanguardia
17|4|2018

Els escriptors es passen la vida creant personatges, de vegades fets d’esquinçalls de si mateixos, dissimulant el que van viure o el que van somiar, i els més tímids, la majoria, també esculpeixen, per defensar-se de la mirada exterior, el seu propi personatge. Aquesta distància entre el rostre i la màscara és la que dissolen Xavi Ayén i Kim Manresa, que, el 2005, es van proposar d’entrevistar tots els premis Nobel de Literatura per al Magazine de La Vanguardia. Fa uns quants mesos van exposar al Museu Nobel d’Estocolm una selecció de les fotos que ara amplien al CaixaForum: 23 premiats, en una sèrie irrepetible.
[...]
L’efecte estètic comença en el preàmbul de l’exposició. Abans de veure els rostres dels autors, a la vidriera del hall del CaixaForum es mostren fotografies de les seves mans, imatges translúcides quan els toca el sol. Mans creuades, envellides, gesticuladores o en repòs, sense ploma, llapis o bolígraf, ja que la majoria –diu Kim Manresa– “escriuen a mà”.
A la mateixa sala d’entrada, Ayén i Manresa han disposat sobre taules negres les primeres fotos dels Nobels. “Hem volgut fer baixar els premis Nobel del seu pedestal”, diu Xavi Ayén. “L’espectador abaixa la mirada per veure les fotografies, com en aquelles taules en què a les antigues redaccions es col·locaven les fotos per seleccionar les que es publicarien”. “En canvi –prossegueix– l’espectador alça la vista per llegir els fragments de frases dels escriptors que hem entrevistat; és a dir, alça la vista per a la literatura”.
Manresa explica que tot va començar el 2005, quan preparava una exposició sobre un projecte educatiu, i va voler demanar textos de suport a Dario Fo i a Kenzaburo Oe. “Ja que els demanàvem un text, per què no aprofitàvem l’oportunitat i els entrevistàvem?”. “La idea –diu Xavi Ayén– era fer una cosa diferent de la típica entrevista de mitja hora en un hotel en què l’autor parla del llibre novetat”. “La proposta –parla ara Manresa– consistia a fugir de la fotografia de l’autor posant amb il·luminació d’estudi i fer-los baixar, en canvi, al carrer, fotografiar-los a les seves cuines, en els moments de la seva vida quotidiana”.
Cada entrevista té una infinitat d’anècdotes. Ayén i Manresa es van presentar al domicili de Doris Lessing sense cita prèvia. L’escriptora els va obrir la porta en bata i els va atendre després de preparar un te i acabar de veure un programa de curses de cavalls. Més arriscat va ser el viatge a Mèxic per entrevistar García Márquez. Es van presentar al domicili del Nobel colombià, que feia 15 anys que no concedia entrevistes, amb una maleta plena de regals de Nadal enviats per l’agent literària Carmen Balcells. Una vegada traspassat el bastió de la porta d’entrada, i gràcies a la complicitat de Mercedes Barcha, l’autor va accedir a l’entrevista.
Dario Fo va acceptar rebre’ls l’únic dia lliure que tenia a l’agenda: precisament el dia que celebrava el seu 80è aniversari. Herta Müller es va espantar davant els flaixos de la càmera de fotos, perquè li recordava la seva detenció per la policia de Ceaucescu: “L’única vegada que la vam veure somriure va ser quan va passar per davant la sastreria on anava quan era jove”. “A Nigèria, Soyinka –diu Manresa– ens va posar dos guardaespatlles armats que no se separaven de nosaltres ni de dia ni de nit. Quan li vam demanar que baixés al carrer, va acceptar, però ens va advertir que, si algú rebia un tret, qui estava més exposat, esclar, seria jo. Ho va dir rient, però a mi no em va fer cap gràcia”.
Kenzaburo Oe els va rebre deu anys després de l’atemptat amb gas sarín al metro de Tòquio. “Li vam demanar –diu el fotògraf– de fer-li fotos al metro, que no agafava des dels anys en què estudiava”. Gordimer va optar per fotografiar-se a la presó on havia estat pres Nelson Mandela... Perquè si Ayén i Manresa van aconseguir unir text i imatge va ser per la complicitat amb què tots dos van actuar sempre, Ayén contagiat per la vivacitat i l’ull lliure de Manresa i Manresa amarat per les dades literàries d’Ayén.
Així van poder fotografiar Vargas Llosa fent fúting en xandall o accedir als desitjos de Toni Morrison. “Va demanar temps per anar a la perruqueria i vaig haver de tornar al cap de dos dies per fotografiar-la”.

Kenzaburo Oe

dimecres, 25 d’abril de 2018

maria bohigas, a propòsit dels clubs de lectura


JORDI DE MIGUEL
Entrevista a Maria Bohigas
Crític
9|4|2018

No creus que, amb tot aquest ‘boom’ de llibreries i petites editorials independents, estem parlant més de consum que de lectura?
Però hi ha una cosa que s’ha produït en els últims anys que em sembla molt sòlida, molt real: els clubs de lectura. És impressionant el que produeix de refinament de la mirada i de la paraula i de la reflexió. Les primeres sessions et permeten fer un diagnòstic bastant real de quina és la relació de la gent amb la cultura. És una relació d’una inseguretat completa: busquen l’autoritat per confortar-los en allò que creuen. Aquesta és una societat obedient: t’adones fins a quin punt té la dictadura i la postdictadura al clatell. Fa molta por el criteri propi i davant la literatura encara més. Però, quan hi tornes al cap d’unes quantes sessions, quin camí que han fet! I penses: si tinguéssim les institucions orientades en aquesta direcció, seria fabulós.

Aquí, la resta de l'entrevista.

Foto: Jordi Borràs.

dimarts, 24 d’abril de 2018

von arnim, la bondat i la felicitat


MANUEL HIDALGO
Von Arnim, la bondad y la felicidad
El Cultural | El Mundo
7|5|2014

Elizabeth von Arnim (1866-1941) tuvo infinidad de lectores desde la publicación de su primer libro, Elizabeth y su jardín alemán (1898), equívoco prototipo (para algunos) de sensible novela propia de una cultivada dama.
Nacida en Australia y educada en Inglaterra, Elizabeth había accedido a la aristocracia alemana mediante su matrimonio con un iracundo conde de quien tomó su apellido y con quien consolidó su gusto por la buena vida, el lujo, los viajes, las casas y los lugares hermosos, tan presentes en sus novelas.
Pero Elizabeth, tras su apariencia, no era precisamente (o solamente) una dama convencional. No hay más que leer sus divertidísimas memorias, Todos los perros de mi vida (Lumen), donde parece comparar a los varios chuchos que tuvo con sus maridos y amantes (que también tuvo varios) e incluso otorgar más importancia a aquéllos que a éstos.
Entre sus amantes estuvo –antes de casarse con otro conde, el áspero hermano del filósofo Bertrand Russell-, el donjuanesco novelista H.G. Wells, quien, en un libro de escritos inéditos recopilado por uno de sus hijos, da un jugoso y poco galante testimonio de la “Pequeña E” –así la llamaba por su menuda estatura-, revelando cómo la escritora se entregaba desnuda en pleno campo a jubilosos encuentros sexuales y cómo ambos llegaron a destrozar varias camas en sus ardientes y clandestinas prácticas amatorias.
No hay que fiarse, en efecto, del delicado envoltorio literario de Von Arnim –muy eficaz al describir de forma cautivadora los atractivos de las glicinias, los celindos o las acacias-, pues bajo dosis considerables de elegante buen gusto, la dos veces condesa era muy capaz de verter amargas y aceradas críticas y pullas con un controlado aunque letal sentido del humor.
Es lo que se aprecia en Abril encantado (Alfaguara), la historia de cuatro mujeres inglesas que se toman un mes de vacaciones en un castillo italiano para romper con la asfixiante y reglada monotonía de sus vidas y ver qué pasa. Y bien que pasan cosas.
Mucha gente vió la exitosa versión cinematográfica de Abril encantado, en 1992, a cargo de Mike Newell, pero esos espectadores harían bien en leer el libro, mucho más rico en matices y, sobre todo, en vitriólicas observaciones, puestas en página por la autora sin despeinarse.
Ya desde el principio, Von Arnim señala con naturalidad el infortunio de una de esas mujeres, joven aún, al haber tenido siempre cuatro únicos “puntos de referencia”: Dios, Esposo, Hogar y Deber.
La señora Wilkins, audaz promotora de la liberadora excursión a Italia, le suelta a la remisa señora Arbuthnot, a la que acaba de conocer: “estoy segura de que no está bien ser buena durante demasiado tiempo, hasta que una se vuelve desgraciada. Y me doy cuenta de que usted ha sido buena durante años y años, porque tiene un aspecto tan infeliz…”
El comentario es explosivo, qué duda cabe. En la base de Abril encantado hay una indagación sobre las frecuentadas relaciones entre bondad e infelicidad. ¿Para qué sirve ser bueno a toda hora?, ¿lleva la bondad sostenida a la desgracia?, ¿es una prisión?
Mucho se ha escrito sobre este asunto, desde luego, asunto, además, muy implantado en las conversaciones, sentimientos y opiniones de la gente común, que parece aceptar la bondad de la bondad –por así decirlo- y su necesidad, pero no por ello deja de temer alguno de sus presuntos efectos.
Pero Von Arnim va a profundizar y sabe incentivar a sus lectores. La señora Wilkins matiza después: “Nuestra clase de bondad hace infeliz. La hemos conseguido, y somos infelices. Hay bondades desgraciadas y otras felices; la clase que tendremos en el castillo medieval, por ejemplo, es de las felices”.
Así que hay una bondad feliz, que hace feliz. ¿Cómo será?

dilluns, 23 d’abril de 2018

líder, rànquing, pòdium


DAVID GUZMAN
Líder, rànquing, pòdium
Catalunya Ràdio
#PòstitCatRàdio
18|4|2018

Fa moltíssims Sant Jordis que la notícia més buscada és la pantomima dels rànquings. En quin moment van deixar de parlar de continguts no sembla un problema que calgui plantejar-se
Sant Jordi ha mort. Quan Joanot Martorell va consignar els ideals de la cavalleria, el principi rector era la defensa de la justícia. A Catalunya fa anys que l'honor, l'equitat i fins i tot l'elegància han estat engolides pel drac de les xifres. Vivim emmetzinats pel deliri de la competició. Fa moltíssims Sant Jordis que la notícia més buscada és la pantomima dels rànquings. Màrius Serra ho va explicar fa un parell d'anys: els 20 llibres "més venuts" per la Diada no representen ni un 5% de les vendes. Un cinc per cent. Què ho fa, que tothom (telenotícies, diaris, ràdios) s'entesti a perseguir una xifra misèrrima? La mateixa pandèmia numèrica que ho enfanga tot. La televisió subratlla un missatge gairebé unívoc ("Som líders"), els programes exhibeixen sense pudor "un share de rècord", les gràfiques en forma de columna expliciten la distància entre el primer i el segon... Preocupa sobretot la quantitat, el percentatge, la dada. En quin moment van deixar de parlar de continguts no sembla un problema que calgui plantejar-se.
Esclar que hi ha números comprensibles. És més que legítim que els llibreters facin una campanya extraordinària per afrontar una jornada que recull, de mitjana, al voltant del 6% de la facturació anual. I és lògic també que les editorials s'hi aboquin en ànima i cos. El que és més difícil de pair és que setmanes abans del 23 d'abril t'arribin correus de moltes editorials amb una selecció de les "apostes de Sant Jordi". Les apostes. Aquí la febre competitiva esdevé directament argot de casino. I la pregunta és: en aquest bet and win del llibre-xifra, què caram hi guanyen els lectors? Certament poc. En realitat el periodisme caça-rànquings fa un favor paupèrrim no únicament als lectors sinó a les editorials, a la literatura, i a aquell 95 % de l'iceberg sepultat pels "més venuts". La perversió és de jutjat de guàrdia, perquè a mitja tarda del dia de Sant Jordi ja circulen xifres dels presumptes èxits. Qui surti, doncs, a comprar un llibre —sense cap idea prèvia — després de mirar el TN passejarà amb el cap ple de condicionants quantitatius, amb els "noms de la jornada". No és informació, és publicitat. Els butlletins de ràdio no se'n salven, d'aquesta monomania alfanumèrica, i l'endemà les cròniques dels diaris parlen dels "grans triomfadors" amb la consuetud del rànquing i l'acompanyen d'una "peça d'ambient" sobre la samarreta-talismà que portava tal escriptor. El Gremi de Llibreters diu que divulga les dades perquè és el tipus d'informació que demanen els periodistes, de manera que el circ dels més venuts és en realitat un drac que es mossega la cua. I és sabut que als mitjans de comunicació, fer-el-que-es-fa-sempre és més còmode, més fàcil i més innocu que no pas trencar una dinàmica esclerotitzada.
No és només Sant Jordi. Els rànquings, en el món del llibre, hi són pertot i amb una omnipresència malaltissa. La secció "Els més venuts de la setmana" no és gaire més útil que un pronòstic zodiacal, i en canvi diaris i suplements ens la serveixen amb la fe d'un índex borsari. Al capdavall també són dades, xifres, estadístiques, un que puja, aquell que baixa, compra, ven, inverteix. Quan un cinèfil busca la seva secció preferida, hi troba les crítiques de les estrenes (l'equivalent de les ressenyes literàries), però no les 10 pel·lícules més vistes de l'última setmana. Llegim una novel·la, com mirem una pel·li, per desenes de raons, però la seva posició en un llistat de confecció dubtosa no pot ser esgrimit com a argument; és forma, no fons, és aritmètica, no literatura.
Fa un any Sant Jordi va començar el camí per ser declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco. I estic segur que tard o d'hora la candidatura guanyarà, perquè Sant Jordi és una diada excepcional malgrat l'obsessió numèrica. Sant Jordi ha sabut fer conviure llibres i literatura, escriptors i oportunistes, lectors i compradors. Sant Jordi és la barreja informe de les "fotos oficials" i és també el sarau indie de l'Antic Teatre. Sant Jordi és colorista, més de la meitat de la població somriu i és l'únic festiu disfressat de laborable. Per tot plegat, i perquè Sant Jordi és una rosa és una rosa és una rosa, seria una llàstima celebrar la "immaterialitat" d'aquest patrimoni amb més pòdiums estèrils. Barcelona, com a epicentre de la diada, fa temps que es va vendre l'ànima al Mefistòfil de les xifres. És un símptoma més de l'autocomplaença d'una ciutat solipsista i parctematitzada. Amb Sant Jordi, però, encara hi som a temps. Des dels organismes oficials, però sobretot des dels mitjans. Potser no serem líders de res, ni ens vantarem de grans números 1, però almenys podrem ramblejar sense que l'estultícia dels rànquings ens tombi de la vergonya.

diumenge, 22 d’abril de 2018

recomanar un llibre


LAURA SERRA
El plaer de recomanar un bon llibre
Ara
17|4|2018

“Hola, em recomana un llibre per a algú que no li agrada llegir?” Aquesta és la frase que provoca més malsons i urticària als llibreters, i sempre en cau alguna en diades com Sant Jordi, en què es venen 1,6 milions de llibres. I és un malson perquè els experts en la recomanació de llibres saben que és imprescindible conèixer el possible lector per poder fer diana. I per conèixer un lector, no hi ha res millor que saber els llibres que li han agradat abans. “No pots recomanar a l’engròs. Has de tenir en compte qui hi ha a l’altra banda”, certifica l’assessora editorial Ester Pujol, que tot sovint ofereix recomanacions en mitjans radiofònics. L’escriptor Marc Artigau, que també col·labora en una secció de llibres a RAC1, està tan avesat a disparar títols per al gran públic que, “en l’era dels links ”, fins i tot sap vincular títols de llibres a referents audiovisuals.
Però en qualsevol cas, sempre cal conèixer el destinatari. Lluís Agustí, director de l’Escola de Llibreria i coordinador del postgrau de prescripció lectora, que forma professionals de la recomanació, essencialment llibreters i bibliotecaris, marca les bases per a una bona recomanació: “Primer, haver llegit. Has de tenir un coneixement del que hi ha, del que es publica. Segon, has de conèixer el teu públic -edat, nivell escolar, desitjos...- i tenir empatia. I tercer, es tracta de fer encaixar els dos elements anteriors”. Toni Ferron, de la nova llibreria Foster & Wallace, de Vic, compara la relació que estableix amb el client amb una parella. “Hem d’anar construint la relació. És com un festeig. La primera vegada pot costar una mica, la segona no tant... i si el client va venint el vas coneixent, ell va confiant en tu i és més fàcil trobar el llibre”.
En el que coincideixen tots els professionals és en el plaer que suposa recomanar un llibre que t’ha agradat molt. “El plaer és triple. Quan tu el recomanes, quan la persona el llegeix, i quan en pots parlar amb ella -diu Pujol-. Recomanar un llibre és convidar algú a un club perquè disfruti -afegeix-. I alhora, hi ha llibres que et recomanen una persona: quan veus algú al metro o al bus amb un llibre que t’ha agradat penses que t’agradaria conèixer aquella persona”. “Hi ha un proverbi hindú que comença: «Un llibre obert és un cervell que parla; tancat, un amic que espera...»”, llegeix Artigau de les primeres pàgines del seu últim llibre, el thriller juvenil La cova dels dies. “Crec que els llibres són un amic, i presentar amics és molt bonic”, continua. Ser prescriptor també és “convidar a tenir una certa mirada”. Per això ell s’entesta, per exemple, a recomanar poesia a tot tipus de públics, òbviament defensa el teatre com a literatura -és dramaturg- i sempre intenta instigar el fan dels bestsellers a “elaborar una mica més” les seves lectures.
Javier Marías escrivia el 2009, quan feia 20 anys de la mort de Thomas Bernhard, que li havia agradat tant Mestres antics que allargava les pàgines i se les reservava per a l’endemà perquè no acabés mai el gaudi. Fins i tot es va guardar l’última novel·la seva, Extinció, sense llegir, per tenir un nou Bernhard més endavant, en cas de vaques magres. Artigau recorda l’anècdota i afirma: “Hi ha gent que no ha llegit alguns grans llibres que em fa una enveja terrible. El plaer de la descoberta, en l’art, és una emoció molt potent”. L’únic perill, però, són les expectatives: sempre s’han de complir o el lector en surt escaldat. “Per això és important l’embolcall. No es pot embolicar com a alta literatura o reflexió el que vol ser un entreteniment”, diu l’experta editora Ester Pujol.
Qui és el principal prescriptor?
Cada any es publiquen a Espanya uns 80.000 títols. A Gran Bretanya es publica un llibre per minut. És impossible llegir tot el que apareix: sí, fins i tot després de la crisi se segueix publicant massa. Per això és crucial la feina dels prescriptors. Però qui són? Segons el Baròmetre d’hàbits de lectura i compra de llibres del 2017 de la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya, un 60% de les persones busquen informació sobre nous llibres, i d’aquests, un 53% es fien sobretot del criteri de familiars, companys i amics. És a dir, el boca-orella està molt per sobre del poder que tenen mitjans de comunicació, webs, internet, botigues, etcètera. “La recomanació que et fa algú que et mereix confiança és el principal motiu per acostar-te a un llibre”, confirma Ester Pujol. “És el protoalgoritme de les webs de compra online com Amazon, que es basa en les coincidències en les lectures”, diu Agustí. La d’un expert encara afina més.
Marc Artigau diu que últimament disfruta fent recomanacions per a adolescents, perquè és l’edat en què o perds o caces lectors per sempre. “No pots fer llegir el mateix llibre a tothom, com passa als instituts amb les lectures obligatòries, perquè depèn del seu interès, de la maduresa lectora... La plaça del Diamant a un li pot obrir una finestra i un altre es pot morir de fàstic i associarà l’objecte llibre a un rotllo, mentre que si li recomanes Ken Follet potser després en llegirà molts més”, diu Pujol.
Per això el professorat intenta ser creatiu. A l’IES Marta Mata de Montornès del Vallès han esgarrapat cinc minuts de cada matèria per poder dedicar mitja hora diària a la lectura. Després del pati, cada alumne llegeix el que vol per evitar l’excusa que les lectures obligatòries no els agraden. “Donar-los l’espai per llegir fa que es busquin la vida per trobar alguna cosa que els motivi -diu la professora de llengua i literatura Montse Morcillo-. Això ha augmentat molt el nivell lector. Però, esclar, no vol dir que llegeixin bona literatura. Això ja vindrà. Primer és important que adquireixin el plaer de la lectura”. Per arrodonir la jugada, els alumnes tenen un carnet de lectures i, de tant en tant, comparteixen a classe les que més els han agradat. Els mateixos alumnes es converteixen en prescriptors dels companys. També la professora és lectora i prescriptora: no hi ha res com predicar amb l’exemple...

dissabte, 21 d’abril de 2018

la secció de misteri



          [Font: maximumclatellot @maximclatellot]

divendres, 20 d’abril de 2018

una cambra pròpia i cinc-centes lliures


XAVIER SERRAHIMA
Elizabeth von Arnim. Un abril prodigiós
Núvol
24|06|2016

L’any 1929 Virginia Woolf va publicar Una cambra pròpia, obra en què reivindicava el paper de la dona i afirmava que podia ocupar un lloc destacat en qualsevol àmbit cultural, sempre que se li concedís “una cambra pròpia i cinc-centes lliures l’any” que li permetés alliberar-se de les cadenes que lligaven el gènere femení a la maternitat i a la cura de la llar. Tanmateix, es fa difícil dir que fos el primer llibre feminista, si tenim en compte que abans que ella, el 1922, Elizabeth von Arnim havia escrit Un abril prodigiós (The Enchanted April, Viena Edicions, 2016), traduït per Dolors Udina, una novel·la molt interessant, en què l’exercici de llibertat de les dones potser no és tan teòric, ni tan definitiu, però ben segur que sí que menys traumàtic… i molt més divertit.
Tot comença, en un d’aquests gests insignificants que —per servir-nos de les paraules de Neil Armstrong— semblen ésser petits per ells mateixos, però que són gegantescos per a la humanitat, un anunci a The Times amb aquest text: «Per a amants de les glicines i la llum del sol. Es lloga petit castell italià medieval a la riba del mediterrani durant el mes d’abril amb servei inclòs.» Un anunci que caurà com un llamp al bell mig de la benpensant i conservadora societat londinenca, tan aviat com un parell de dones el llegeixen.
Des d’aquell moment, la seva vida ja no serà mai més la mateixa. Res ja no serà el que era, tot serà diferent, i tant aquestes dues primeres dones, la senyora Wilkins i la senyora Arbuthnot, com les altres dues, Lady Caroline Dester i la senyora Fischer, que acabaran traslladant-se a aquell abellidor i fantàstic paradís italià, començaran a prendre consciència, a voltes, en contra de la seva voluntat, que la seva funció al món no és la de limitar-se a ésser les dones de (després d’haver estat les filles de, i tot just abans d’esdevenir les mares de), la de viure en i per als altres, sinó la de viure per elles mateixes, la de viure les seves vides.
S’adonaran, per primera vegada, que només podran ésser felices —“La nostra mena de bondat ens fa infelices”— si són capaces de desalienar-se, per dir-ho en termes marxistes, de trencar amb la seva anihiladora situació de submissió, de subsidiarietat: “És la primera vegada que fem una cosa sense coneixement dels nostres marits i ens en sentim culpables”; “Bona com era, [estava] convençuda que la moralitat és la base de la felicitat”; “Què podia ser més feliç que una vida com la seva?, és preguntava de vegades; però la seva cara, i especialment els ulls, continuaven tristos”.
Perquè, l’abril que passaran totes quatre “a la riba de mediterrani” és, sobretot, una metàfora per reivindicar la necessitat, urgent, que tenien les dones de sortir de la foscor. El paràgraf final del capítol 4 no pot ésser, en aquest sentit, més clarificador, del fet que no està parlant de quatre dones, ni de dos països, tan diferents, l’un amb l’altre, sinó de com n’arriba a ésser d’imprescindible per a les dones que surtin de les seves cases, ja siguin mansions victorianes o apartaments mig en runes, per respirar.
Itàlia, i aquest “petit castell italià medieval”, no són, en realitat, un país i un castell, sinó un lloc —qualsevol lloc, de fet— i, sobretot, un temps (el futur), on les dones puguin florir i lluir per elles mateixes, on puguin deixar enrere el seu malson etern: el mesquí i injust esclavatge al qual les sotmeten els homes.
I Anglaterra, el seu temps depriment i la seva humitat permanent no són, tampoc, un país i una climatologia concreta, sinó un molt exacte símbol de la presó on, des dels primers temps, s’han vist condemnades a (mal)viure les dones: “Quan van arribar a Itàlia, Anglaterra […], el vicari i els pobres, Hampstead, el club, […], tot i tothom, la totalitat de la monotonia dolorosa i inflamada s’havia reduït a la foscor d’un somni”.
La novel·la és un crit a la llibertat femenina, un convit a les dones perquè es decideixin a volar per elles mateixes, a deixar d’ésser, forçosament, invisibles. I és en aquest sentit, que la senyora Wilkins —segons el meu parer, el personatge nuclear de l’obra, el que genera i facilita els canvis; la que assenyala, tot i la seva modèstia i la seva inseguretat, el camí a seguir— és, també, un símbol, del gènere femení en general: “Ningú no l’escoltava. Ningú no li feia cas. Era el tipus de persona que ningú no veu a les festes. La seva roba, infestada d’estalvi, la feia pràcticament invisible”.
I si vol deixar d’ésser-ho, si vol alliberar-se del llast que suposava fins a meitat del segle XX —i que, en gran part, encara suposa— ésser dona, si vol deslliurar-se de tot “el que havia fet i havia sigut abans […], [de] tot el que havia sentit i l’havia preocupat”, si vol “fugir de tot el que havia tingut sempre”, el que li cal és ésser valenta, trencar amb tot i cercar un lloc (que només és un castell italià com a metàfora, però pot ésser qualsevol lloc on el seu esperit pugui badar-se) que faci “sortir a la superfície [les seves] qualitats latents”, un lloc on pugui “sentir-se diferent” i, per tant, persona.
Si a tot això hi afegim que l’obra no tan sols està ben escrita, amb una prosa delicada i clara alhora, que traspua l’humor anglès més autèntic, enginyós i agraït, i que la seva lectura ens fa passar una molt bona estona, no crec que calgui per res allargar més aquesta meva anàlisi literària.

dijous, 19 d’abril de 2018

arundhati deosthale


GEMMA TRAMULLAS
Arundhati Deosthale: "Al meu poble cada nen llegeix uns 100 llibres a l'any"
elPeriódico
13|4|2018

Jiwar, la residència internacional per a artistes i investigadors del barri de Gràcia de Barcelona, és una mina de gent valuosa i aquest mes té com a convidada la periodista, escriptora i editora índia Arundhati Deosthale. Convençuda del poder de transformació dels llibres, Deosthale va fundar l’oenagé A & A Book Trust, que edita llibres infantils de tot el món i els distribueix en 130 biblioteques situades a les zones més pobres de la regió índia de l’Himàlaia.

Un quart de la població a l’Índia és analfabeta: ¡340 milions de persones!
–Vaig treballar a la Missió per a l’Alfabetització Nacional i vaig veure per mi mateixa la situació a les zones rurals, on l’educació és l’única via per sortir de la pobresa. Des d’aquella experiència, una qüestió m’inquietava: «¿Quin és el meu propòsit a la vida?».
Aquesta és LA pregunta.
–Feia 20 anys que estava en el sector de la literatura infantil i tenia una bona feina en una editorial nord-americana: bon sou, viatges i contactes amb els millors cervells del llibre infantil. Però aquella vida era pura façana; jo no volia treballar per a una elit.
¿Per a qui volia treballar?
–Per a la primera generació de nens escolaritzats en zones rurals pobres. El meu marit i jo vam decidir sortir de la nostra closca i fa 12 anys ens vam traslladar de la ciutat de Gurgaon a una caseta al poble de Sitla. De fet, no era ni una casa, sinó un antic estable per a búfals domèstics [Riu].
¡Quin canvi!
–El nostre primer pas va ser obrir una biblioteca on els adults reconnectessin amb el món del llibre i els nens ampliessin els seus horitzons. Vam començar amb 1.000 llibres i ara en tenim 6.000. Al meu poble cada nen llegeix una mitjana d’uns 100 llibres a l’any.
¡Caram! Ja ens agradaria aquí...
–Els nens estan famolencs de llibres. No han vist mai una biblioteca i no tenen ordinadors. La idea és obrir-los finestres perquè no tinguin por d’aprendre i que s’ho passin bé llegint. No se’ls ha d’obligar, se’ls ha de deixar lliures, per això a les nostres biblioteques se senten moltes rialles.
En 12 anys han obert 130 biblioteques. Els llibres són de segona mà, ¿no?
–No. Construir una relació personal amb els llibres és una cosa molt delicada i no es pot fer sobre la base del que els sobra als altres, sinó del que els convé als nens.
Té tota la raó.
–Escollim els títols de tot el món d’un en un, els traduïm a l’hindi i una vegada a l’any renovem l’estoc. No tenim subvencions, però tenim voluntaris i ens financem amb la feina editorial que fem a A&A Book Trust i amb el suport d’amics i institucions públiques d’altres països. Per cert, estic enamorada de tres títols de literatura infantil catalana. 
¿Ah sí? ¿Quins són?
Aigua/Agua, d’Anna Aparicio; El árbol de las cosas, de María José Ferrada i Miguel Pang Ly, i Viure amb la Hilda (i els seus inconvenients)/Vivir con Hilda (y sus inconvenientes), de Bel Olid i Mercè Canals. Esperava poder emportar-me’ls per traduir-los, publicar-los i distribuir-los a les biblioteques, però l’Institut Ramon Llull no dona ajudes a la producció, només cobreix part de la il·lustració.
Vaja, espero que aquesta entrevista l’ajudi a trobar altres suports.
–Milers de nens ho agrairien. Concretament, Viure amb la Hilda connecta amb el nostre projecte especial per a les nenes. A les zones rurals, les dones només treballen, no pensen en la seva felicitat personal. Amb llibres com aquest, les nenes poden aprendre a somiar i perseguir els seus somnis.
¿Quants diners necessitaria?
–El nostre model editorial és sense ànim de lucre i els llibres tenen preus assequibles: un llibre de 14 euros, allà en val 1. Amb 6.000 euros podríem tirar-ho endavant. 



dimecres, 18 d’abril de 2018

feminisme avant la lettre


GEMMA BUSQUETS
Feminisme en floració
El Punt Avui
15|5|2016

La felicitat és una de les emocions més difícils de transmetre. Ho recorda, en la nota de la traductora, Dolors Udina, al final d'Un abril prodigiós d'Elizabeth von Arnim. “I una prova del talent de l'autora és que, en aquest llibre, aconsegueix evocar-la sense caure en el sentimentalisme.” Dolors Udina reivindica una escriptora que, tot i pertànyer a l'època victoriana i, per tant, a una literatura “molt preocupada per la decència i la rectitud” i “poc inclinada a l'humor i la ironia”, és “avançada al seu temps i injustament ignorada”. Elizabeth von Arnim (1866-1941) va escriure una desena de llibres (entre altres, Vera, editat també per Viena el 2013) i va ser una escriptora d'èxit arran de la publicació d'Elizabeth and her German Garden (1898). De caràcter autobiogràfic, el llibre descriu la seva estada en un castell a Pomerània. Si bé la crida al gaudi de la natura i de la llibertat de la dona, exempta d'obligacions i convencions, és una avantsala d'Un abril prodigiós, el castell que es descriu en aquesta última novel·la és a Portofino. L'autora s'hi va retirar després de separar-se d'un segon matrimoni catastròfic. I va ser una de les èpoques més felices de la seva vida. Aquesta alegria, la del sol que s'imposa, de forma deliciosa, és la que es transmet a Un abril prodigiós, que comença una tarda londinenca plujosa quan la senyora Wilkins es fixa en un anunci que cerca “amants de les glicines i la llum del sol” que vulguin llogar un castell medieval a la riba del Mediterrani durant l'abril amb servei inclòs.
És una novel·la primaveral, més enllà del que el títol suggereix, perquè té la capacitat de transformar l'estat d'ànim, també del lector, no només de les protagonistes, les quals fugen d'un Londres xop, una humitat tan ben descrita que traspua les pàgines, però sobretot la grisor d'unes vides que necessiten un canvi. És també un himne al poder transformador del viatge, del prescriptiu canvi d'aires de l'època, i dels efectes que té en l'ànima i consegüentment en l'aparença. Així, la senyora Wilkins, “el tipus de persona que ningú no veu a les festes” amb roba “infestada d'estalvi”, “cara gens atractiva” i “conversa descurada”, és la primera que percep els beneficis de l'escapada, la visionària del grupet format per la senyora Arbuthnot, excessivament devota, la jove Lady Caroline, que ha construït una barrera amb la bellesa i el cinisme, i la intransigent senyora Fisher, la de més edat. L'autora encaterina amb una narrativa aparentment lleugera, però de fina ironia, de frases llargues que fan esperar la conclusió, un punt final que aconsegueix el somriure; un estil que lluny de fer-se carregós contribueix a l'agilitat de la lectura i encomana aquesta positivitat de forma permanent.
Escrit el 1922, hi floreix un feminisme latent, que troba el seu estat de gràcia entre les glicines del castell italià. Sota aquesta lectura amena i amable, d'exuberància floral, s'hi escola la reivindicació de les dones, de prendre decisions per si mateixes, prescindint de l'opinió dels marits, subjugats també pel sol de la primavera italiana.


dimarts, 17 d’abril de 2018

escoltar no és llegir


LLUÍS-A. BAULENAS
Llibres ‘conyàs’?
Ara llegim
3|2|2018
Isabel Sucunza, que exerceix l’ofici de risc de llibretera, al seu article “Hàbits lectors”, publicat a Elnacional.cat el 22 de gener passat, criticava les generalitzacions absurdes que fomentaven informes com ara el Baròmetre d’hàbits de lectura i de compra de llibres, acabat de publicar per la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya. Fixeu-vos en un dels paràgrafs d’Isabel Sucunza: “No és que la gent no llegeixi perquè els llibres exigeixin concentració i recolliment, és que la gent no llegeix perquè, en pensar això que nosaltres mateixos, els que sí que llegim, els diem, pensa que els llibres són un conyàs i que la lectura suposa una frenada del ritme vital que no tothom es pot permetre…” Hi estem totalment d’acord. Però això és la guerra. Què podem fer per no comunicar aquesta imatge falsa que el llibre et “frena el ritme vital”? I quan diem llibre volem dir lectura. Des d’aquí ho repetim un cop i un altre: es tracta d’imposar modes. I aquí, la indústria és totpoderosa.
QUÈ ME’N DIEU DELS AUDIOLLIBRES?
Ara mateix s’està publicitant amb una gran disposició de mitjans (cosa que implica, òbviament, una gran inversió econòmica) una nova aplicació que et permet accedir als “audiollibres”. L’anunci et mostra gent fent fúting que en comptes d’escoltar música “escolta” una novel·la. L’empresa es diu Storytel i et regala catorze dies gratis de “lectures” escoltades. El fons de què disposa és espectacular i en tots els gèneres. Són provatures de la indústria de l’entreteniment i, en el fons, són com les botigues que s’obren al centre de Barcelona: inversió inicial, tres mesos per veure si funciona i, si no, tancat i barrat, amb assumpció de pèrdues que, d’altra banda, ja estaven previstes. Storytel t’ofereix com a nou un producte que és més vell que l’anar a peu, tal com se sol dir. I intenten penetrar en un mercat tradicionalment impermeable a aquest suport com és l’espanyol, on sempre ha fracassat (al contrari de països com França i Alemanya, de llarga tradició en aquest aspecte). Tornant a Isabel Sucunza, aquesta gent et comuniquen que davant el “ conyàs ” que és llegir un llibre, t’ofereixen una alternativa moderna (ei, és una apli!) a la lectura “tradicional”. Què pots fer-hi? La guerra?


dilluns, 16 d’abril de 2018

diumenge, 15 d’abril de 2018

dues notes


«A la Biblioteca de la Universitat de Salzburg, a la gran aranya de la gran sala de lectura, s'ha penjat el bibliotecari perquè, tal com escriu en una nota que ha deixat, després de vint-i-dos anys de servei, de sobte no ha pogut suportar més ordenar llibres i prestar llibres que només han estat escrits per causar el mal, amb això es referia a absolutament tots els llibres escrits. Això m'ha recordat el germà del meu avi, que era guarda forestal a Altentann, prop de Henndorf, i es va tirar un tret al cim de Zifanken perquè no podia suportar més la desgràcia humana. Ell també va deixar aquest punt de vista seu en una nota.»

Thomas Bernhard. L'imitador de veus. Traducció de Clara Formosa. El gall editor, 2017.  P. 84.