com fomentar la lectura entre infants i joves aquest estiu

 

Arallegim. 27|6|2026

Llegir té premi

llegir pot salvar matrimonis

 

LAURA SERRA

Arallegim

20|6|2026

el temps dels llibres

SARAY ENCINOSO
El temps dels llibres
Abril
13|6|2026

L'abril és el mes del llibre. Cada any, el dia 23, Barcelona acull la primera gran cita literària de l'Estat. Després de Sant Jordi, se succeeixen fires i jornades al voltant de la lectura a pràcticament totes les capitals de província i a molts pobles i ciutats. I arriben les estadístiques sobre hàbits de lectura i vendes. La Fira del Llibre de Madrid, que s'ha celebrat aquests dies, sol marcar el tancament d'aquest cicle. Sabem que les dones llegeixen més que els homes, que els joves han millorat els seus hàbits de lectura i que el sector editorial manté una admirable capacitat d'atracció en uns temps en què el lleure està molt disputat.

Les preguntes fàcils són les que es poden respondre amb una xifra. Avui tot es mesura. La quota de mercat dels grans grups editorials. El nombre de llibres que comprem. L'auge dels clubs de lectura. I el temps que es triga a escriure una novel·la o un assaig. Però amb tanta mesura, de vegades oblidem que una obra d'art no es pot catalogar pel temps que dediquem a crear-la, pels dies que dediquem a teclejar en un ordinador. En aquests comptes hi falten la documentació, els passejos, les lectures, la vida.

Es diu que Fiódor Dostoievski va escriure El jugador en tot just unes setmanes i que Jack Kerouac va redactar la primera versió d'En el camino en tres. En cap dels casos sabem, en realitat, quant van trigar a imaginar i recrear el que després van traslladar al paper. A Juan Tallón li vaig sentir dir que, un cop va trobar l'estructura i el punt de vista d'Obra maestra, el llibre ja estava pràcticament fet. Ho va explicar a propòsit d'una pregunta sobre el temps de la creació, aquest temps indeterminat que ningú sap quan comença ni quan s'acaba.

Aquesta obsessió per quantificar-ho tot, com si la dada ens donés alguna certesa, també ha envaït la nostra manera de llegir. Una de les fotos més repetides a les fires del llibre és la del botí amb què tornem a casa. Les xarxes socials hanfet que la literatura guanyi exposició pública. No només compartim el que llegim, sinó que també comptem quants llibres llegim a l'any. Hi ha llibres que es llegeixen en una tarda i d'altres que estan setmanes a la nostra tauleta de nit. Alguns s'obliden al tancar l'última pàgina; d'altres es resisteixen a abandonar-nos i continuen reverberant dins nostre durant dies, setmanes o anys. Hi ha llibres que no vam saber llegir als 20 i que ens enlluernen als 40. A les nostre llistes, no obstant, tots compten igual.

La part negativa la coneixem tots: la mesura constant afavoreix el consumisme i la competició per llegir més fa que la frontera entre l'entusiasme i el postureig es torni difusa. Jo mateixa faig llistes de les meves lectures anuals, en part per recordar què vaig llegir cada any i en part per marcar-me objectius i escapar de la procrastinació. Em queixo de la lògica de la productivitat, encara que després me la imposo a mi mateixa per no restar temps a allò de què més gaudeixo.

Però no tothom s'ha endinsat ni en la dictadura de les mètriques ni en l'afany per construir una marca personal. Fa uns mesos, en un festival de literatura al qual vaig ser convidada, un escriptor espanyol força conegut ens va explicar que, durant la seva estada, va anar a una llibreria a comprar un dels seus llibres. No era el que venia a presentar i volia regalar-lo al periodista que l'acompanyava a l'acte. A la llibreria no el van reconèixer i li van comentar que aquell autor seria aquella tarda al festival. Ell només va assentir. Mentre pagava, li van preguntar si hi aniria a veure'l. Va haver d'acabar confessant que aquell autor de qui parlaven era ell.

Un escriptor comprant el seu propi llibre per regalar-lo i intentant passar desapercebut. Hi ha escenes que no caben en cap mètrica.

la bibliotecària antifeixista

ANNA CABALLÉ
La bibliotecaria antifascista
Babelia | El País
30|5|2026

 

Uno de los beneficios más gratos del género biográfico es su capacidad de restituir valores del pasado —hombres, mujeres, acciones— que quedaron sepultados por la simple del paso del tiempo, que es olvido. Hay que mantenerse firme, tanto individual como colectivamente, para luchar contra él y también contra las deturpaciones que ambos comportan —el tiempo, el olvido—. En esta línea está Ana María Díaz Marcos, profesora en la Universidad de Connecticut, quien nos ofrece con su biografía de Ernestina González la oportunidad de compartir su descubrimiento casi arqueológico.

Pero ¿quién fue Ernestina González? Confieso mi ignorancia sobre la labor de aquella bibliotecaria y activista política, nacida en un histórico pueblo (o ciudad) de Burgos, Medina de Pomar, en 1896. Desembarcó en Nueva York la Nochebuena de 1936 para reunirse con su suegra, Pauline Fleischman, después de que ambas hubieran perdido al hombre que las había conectado, el ingeniero Leo Fleischman, fallecido poco antes en un hospital de sangre madrileño a causa de una explosión. Fue el primer voluntario estadounidense que murió en la Guerra Civil. Lo cierto es que Ernestina González iba a Nueva York con una misión delicada: aprovechar la facilidad de poder instalarse en Nueva York para movilizar, en lo posible, a la opinión pública sobre el conflicto español y presionarla de modo que se pudiera levantar el embargo de armas decretado por el presidente Roosevelt. La República necesitaba la ayuda militar que no encontró en las democracias occidentales, dependiendo más de lo deseado de la Unión Soviética. En todo caso, la ciudad se convertiría rápidamente en el epicentro del activismo prorrepublicano y de ella surgiría la llamada Brigada Lincoln: unos 2.800 voluntarios norteamericanos que se incorporaron como parte de las Brigadas Internacionales.

Según Díaz Marcos, la bibliotecaria poseía innumerables cualidades que la convirtieron en un agente central de la energía antifascista que irradiaba desde Nueva York: era comunista convencida, aunque nunca lo hiciera explícito, testigo del asedio de Madrid, poseía el don de la elocuencia y hablaba un inglés impecable. Es decir, que aquella mujer menuda, de aspecto adusto, se crecía —como Pasionaria— cuando tomaba la palabra, convirtiéndose en un referente crucial en los debates y actividades en torno a la guerra española.

Su biógrafa reconstruye la peripecia vital de Ernestina González, probablemente la única española que se vio obligada a declarar en el Comité de Actividades Antiamericanas. Al negarse a cooperar se la condenó a varios meses de cárcel en 1950. Una experiencia que la marcó por el desgaste que le supuso, después de tanto tiempo de verse seguida por el FBI. Y saberse vencida, pues la Guerra Fría favorecería los intereses de Franco. En 1953, Arthur Miller estrenaba Las brujas de Salem, donde el dramaturgo denunciaba el fanatismo y la caza de comunistas. Consciente de la importancia de su investigación, Díaz Marcos ubica la interesante historia política de su biografiada, el periodo entre 1936 y 1950, incluyendo la consulta y transcripción de los interrogatorios mantenidos por Ernestina con el Comité en los primeros capítulos del libro, retomando en el cuarto el curso vital desde su nacimiento y hasta su muerte, en Madrid, en 1976. Su formidable historia y su lucha política recuerdan a la de Emma Goldman. Una biografía que constituye un auténtico rescate.

apunts de lectura

El dia de l’òliba, Leonardo Sciascia
Quadern vermell
15|7|2025

Apunts de lectura

La novel·la segueix una investigació d’assassinat, però va més enllà del gènere negre, ofereix una reflexió sobre la societat siciliana i les relacions de poder en el context del fenomen de la màfia.

A través de la investigació encomanada al capità Bellodi, procedent del nord d’Itàlia, de Parma, anem coneixent el fenomen de la màfia. El fet que sigui de fora de Sicília li atorga realment una funció investigadora de sociòleg. També encarna la representació de la legalitat i la integritat.

Tot just iniciat el relat, es manifesta un dels elements fonamentals de la màfia: l’omertà, la llei imperiosa del silenci; la negativa a respondre a qualsevol persona que no formi part de la comunitat d’interessos per por de represàlies. Trencar l’omertà és una falta molt greu.

No és que hi hagi silenci sobre les activitats de la màfia, és que fins i tot es nega la seva existència. A la pregunta sobre la màfia, la resposta és immediata: són històries inventades pels enemics de Sicília.

El relat va descrivint els factors del fenomen de la màfia, la creació d’un sentiment propi, molt concentrat, d’aferrament a la gran tradició humana: la família.

D’alguna manera, el capità Belloni  “que ve de la península” es va sorprenent a cada pas dels costums sicilians, aleshores molts desconeguts a la resta d’Itàlia, precisament perquè a les organitzacions sicilianes no els interessava donar-se a conèixer; aixecar la llebre en termes familiars. I per això utilitzen la poderosa emoció de la por.

Sciascia, va mostrant, a través dels diàlegs en els interrogatoris que realitza la policia, la singular personalitat dels protagonistes mafiosos. Així com els diferents factors que fan possible una organització com la màfia. En aquest sentit cal esmentar la figura del capo, qui representa el poder de la màfia, i, a la novel.la l’encarna  Don Mariano Arena, un home que opera a l’ombra, silenciós i desconfiat, al qual socialment se li atorga la saviesa de l’experiència. A través de la complicitat social i de les institucions, aconsegueix evadir la justícia.  

Com és evident, la màfia tindria més dificultats per subsistir si la classe política es posés d’acord per exterminar-la. Però la ma de la classe política teixeix xarxes d’encobriment en totes les institucions de l’estat :  poder judicial, poder mediàtic, policies…

Mentre el capità va avançant en les seves investigacions, el poder polític, des de Roma,  va treballant per tal que el cas passi completament desapercebut i es busqui la coartada perfecta que deixi impune el crim.

Sciascia utilitza un estil sobri, concís i realista, amb un llenguatge directe d’acord amb el caràcter de cada personatge, de manera que fa que la novel·la sigui molt eficaç en la seva denúncia. Els diàlegs, sovint breus i incisius, són fonamentals per descobrir els mecanismes de la màfia i les seves dinàmiques de poder.

Una nota de l’autor encapçala el relat amb un text de Shakespeare, potser a manera d’un símbol que representaria la màfia que si bé abans operava en l’ombra com l’òliba, ara, gràcies a la corrupció i la seva implicació social i amb la política, opera a plena llum del dia.  

… com l’òliba,

quan de dia apareix.

(Shakespeare, Enric VI).

Sciascia mostra com la màfia no és només una organització criminal, sinó un veritable sistema que influeix en la política, l’economia i les relacions socials. És una entitat invisible però omnipresent que prospera gràcies a la complicitat i el silenci d’una societat dominada per la por.

No cal dir que El dia de l’òliba transcendeix la realitat siciliana, esdevé una metàfora universal aplicable perfectament al fenomen de la corrupció política amb totes les dinàmiques dels poders de l’estat en joc i amb la connivència dels poders mediàtics. La veritat esdevé una matèria cada vegada més complexa en un context de manipulació permanent a través de les xarxes socials.   

“La veritat és al fons d’un pou: mires dins un pou i veus el sol o la lluna; però si t’hi tires a dins, ja no hi ha el sol o la lluna, hi ha la veritat”.

escriure una novel·la amb un tret al cap

BERNAT REHER
Escriure una novel·la amb un tret al cap
El Nacional
25|11|2024

Dies enrere sonaven les alertes: un mort a trets a Montgat. Ràpidament l’opinió pública va cercar-hi explicacions: drogues, màfies, comptes pendents... Per X circulava un vídeo en el qual es veia el cadàver. Molts dels mitjans van aprofitar les imatges per certificar la cruesa del que es va viure a les portes de l’escola Hamelin-Laie de Montgat. Us he de dir, però, que jo ja havia viscut una situació molt similar: va ser llegint la meravellosa El dia de l’òliba, novel·la de l’italià Leonardo Sciascia, publicada en català per L’Avenç (anys enrere ja l'havia publicada l'editorial Empúries) amb traducció magistral de Xavier Lloveras.

Poder, màfia i silenci

Apareguda originalment l'any 1961, aquesta va ser la primera novel·la publicada per l’autor, que anteriorment només havia vist editats reculls de relats. Leonardo Sciascia (1921-1989) és conegut per la seva tasca política: inicialment vinculat al PCI (Partit Comunista Italià) i més tard al Partit Radical i al Partit Socialista. A El dia de l’òliba un conductor d’autobús que fa tard: el narrador descriu un espai característic de Sicília, un matí qualsevol. D’improvís, quan el bus ja marxava, un home urgeix per pujar, i en obrir-se les portes de l’automòbil, algú l’assassina a trets. Aquest és el punt de partida del llibre. Posteriorment, coneixem el Capità Bellodi, vingut de Parma des de fa uns mesos, i que haurà d’investigar els motors de l’assassinat. Molt ràpidament, el lector sap que trobar l’assassí no serà cosa fàcil. Bellodi té diverses converses amb altres carabiners i testimonis del cas. El mort és un dels dos germans Colasberna, i el vincle amb la màfia és evident, encara que tothom nega l’existència de l'organització criminal. Tant en aquest llibre, com en llibres posteriors, com en la seva tasca política, Leonardo Sciascia es va dedicar a lluitar contra la màfia. En un article va acabar afirmant que la màfia "no se la combat amb més policia, sinó amb el dret".

El dia de l’òliba sembla una novel·la policíaca pel seu inici, però a la pàgina vint (en té cent) comencen a prendre protagonisme llargues converses metafísiques sobre el poder, l’existència de la màfia i el silenci. El protagonista encara amb la perspectiva d’algú que encara no coneix els mecanismes del sindicat del crim ni d'una població que oculta qualsevol informació que pugui incriminar el veí: ningú afirma amb certesa res. En canvi, apareix molt ràpidament Diego Marchica, qui serà acusat de l’assassinat, però amb manca de proves. La lluita per inculpar-lo i l’interrogatori seran els epicentres d’aquesta faula amb moralina final. L’òliba acaba apareixent en la dita popular siciliana incomprensible per al nostre inspector (i per a nosaltres). Una dita que fa referència a la lluita fratricida.

Una mirada crítica

La novel·la va tenir una fabulosa adaptació cinematogràfica de Damiano Damiani amb Claudia Cardinale i Franco Nero de protagonistes. I molts haureu sentit a parlar dels jutges Giovanni Falcone i Paolo Borsellino, assassinats per la màfia l’any 1992. Però la mirada crítica de Sciascia neix molts anys abans, l’autor havia assenyalat una banda i l’altra per inoperància i per la concentració de poder dels magistrats, especialment Sciascia va atacar durament contra Paolo Borsellino. Encara ara no s’han esclarit aquest gran cas que ha marcat durant dècades la vida a Sicília.

El dia de l’òliba és un text precís sobre les conseqüències morals de lluitar contra tot un estat paral·lel, també sobre la reconstrucció d’un país després de la dictadura feixista. Sciascia, en els seus textos teòrics (i en aquesta faula), responsabilitza a l’esquerra i a la dreta de no haver lluitat prou contra la màfia (una màfia que torna a estar de moda: la nova pel·lícula de Paolo Sorrentino, Parthenope, fa clara referència a Curzio Malaparte i la seva novel·la La pell). Va ser molt crític amb l’omertà, amb el silenci de la població siciliana, i dels alts càrrecs polítics. Va ser dels primers a demanar una actuació frontal per limitar-ne l’existència i combatre-la. Com combatre la màfia encara és un dels temes més interessants en la lògica binària del poder. Llibres, però, com el de Sciascia amplien qualsevol percepció i ens obliguen a preguntar-nos fins a quin punt nosaltres en som una mica còmplices amb el nostre silenci i amb la nostra inacció. 

 

cartes al director

 

elPeriódico.com

  

àlbum

Leonardo Sciascia
Racalmuto, 1921 - Palermo, 1989

Fotografia: Ferdinando Scianna

Un hombre camina y mira al objetivo. Su movimiento está encuadrado por la inmovilidad de dos niñas y por un relicario en un altar. Sciascia, con las manos en los bolsillos, pasa sin pararse, pero el disparo de un obturador cristaliza aquel caminar. Tras la cámara fotográfica está un amigo y, al mismo tiempo, un maestro. El fotógrafo y el escritor se habían conocido cuando Scianna era todavía un muchacho. En 1963 había expuesto en Bagheria una parte de sus fotografías de festividades religiosas. Sciascia había visitado la exposición y le había dejado una nota de felicitación. El escritor ya había publicado el que iba a ser su libro más famoso, El día de la lechuza, una novela policíaca en la que, por primera vez, se representa el momento en que la mafia pasa del campo a la ciudad. Poco tiempo después, Scianna lo va a visitar a Racalmuto, en su casa de campo. Aquel año Sciascia estaba trabajando en Muerte del inquisidor. «Fue como un rayo —cuenta Scianna—. Había encontrado la persona clave en mi vida. [...] Yo era impetuoso, como se puede ser a los veinte años. Sciascia era divertido, como les ocurre a menudo a los que devoran la vida, era alguien que la metabolizaba en términos éticos e intelectuales, y sus burlas, que podían ser terribles, las reservaba todas para la escritura». De aquel encuentro nació una colaboración artística y una amistad que duraría toda la vida.

Como muchos intelectuales de su tierra, Sciascia se sentía, al mismo tiempo, siciliano y extranjero. Era un ilustrado que poseía, sin embargo, una profunda percepción del misterio de la realidad. En A cada cual, lo suyo, otra historia de una mafia que ya es hoy «urbana y totalmente politizada», llega una carta anónima a un ignorante boticario del pueblo. En ella, se le amenaza de muerte. A partir de ahí, lentamente, toda la realidad se empieza a tambalear. Sciascia enrolla y desenrolla poco a poco la madeja; nada escapa a ese enredo. Con frecuencia, en sus investigaciones parte de un dato real, de un documento, de una gacetilla, como él las llamaba, historias verídicas que revelan un misterio, y de ahí, su escritura sobria es capaz de crear universos éticos y estéticos. En La Sicilia como metáfora escribe:  «Quisiera que se hablara de mí como individuo, un individuo que, por accidente, ha escrito libros: "ha contradicho y se ha contradicho", que es como decir que he vivido en medio de muchas "almas muertas", de muchos que ni contradecían ni se contradecían.

Alessia Tagliaventi

Escritores. Grandes autores vistos por grandes fotógrafos. Groffredo Fofi (editor). Blume, 2014. P. 418.

 

els premis llibreter

La Vanguardia. 18|6|2026

sciascia, un escriptor comprometedor

JAUME VICENS
Sciascia, un escriptor comprometedor
dBalears
15|1|2019

S’haurien d’escriure molts d’articles, d’extensió considerable, per abastar el que ha representat per al segle XX l’obra de Leonardo Sciascia. Com que enguany farà trenta anys que es va morir, segurament es publicaran moltes noves aportacions. Només si haguéssim de comentar la seva faceta com a articulista per ventura hi hauria material per escriure una tesi. L’any 1955 ja publicava articles al diari L’Ora de Palerm, la ciutat irremeiable, tal com va advertir un dia. Posteriorment va escriure al Corriere della Sera o La Stampa i a revistes i setmanaris com ara Epoca, Pano-rama o L’Expresso. També va ser col·laborador habitual de revistes literàries o suplements de cultura; Raccoglitore, La Gazzeta di Parma, Nuova Corrente o Letteratura. Els primers articles de tots, però, daten de 1944; són els de la revista Vita Siciliana. Hi podríem afegir els articles que va publicar a la premsa d’Espanya o de Llatinoamèrica.

D’un home que als catorze anys ja havia llegit més dels tres-cents llibres que hi havia a la biblioteca de la família, se’n podia esperar qualsevol cosa. Sciascia va pegar pel cantó de l’heterodòxia. En temps de Togliatti es va distanciar del PCI perquè pensava que el pragmatisme ja havia tengut les seves oportunitats. A la novel·la A cadascú el que és seu —publicada en català l’any 1968 a la col·lecció El balancí—, segons opinió molt general la millor novel·la que va escriure sobre l’entorn de la màfia, ja hi denunciava una connivència fàctica dels delinqüents amb l’esquerra italiana. Convé recordar que l’any 1961 l’escriptor italià va publicar El dia de l’òliba —en català editada per Empúries l’any 1989— i que la reacció de la dreta italiana, llavors sota mandat de la Democràcia Cristiana, va desmentir l’opinió que a Sicília hi comandàs cap organització denominada màfia. Sciascia, nascut a Racalmuto, vila de la regió d’Agrigent, va ser valent i va tenir sort perquè altres persones com ell, a Sicília hi varen fer la pell.

La crítica especialitzada ha qualificat d’incòmoda l’obra d’Sciascia, un escriptor compromès que no es mossegava la llengua; un home, per tant, perillós per a l’statu quo de la política italiana, perquè es va dedicar a desentranyar els mecanismes corruptes del poder i les trames criminals adherides, de gran calat immoral segons ell. Era un home comprometedor i, per aquest motiu, vilipendiat i decantat socialment. La seva obra —hi ha molt de consens entre la crítica especialitzada— va possibilitar la renovació de la novel·la policial, també denominada negra, que es va publicar durant els darrers trenta anys del segle passat. Per cert que en aquesta contribució hi hauríem d’afegir un bon nombre d’escriptors catalans. Sovint, entre els escriptors que s’anomenen com a renovadors del gènere, hi trobam Rubem Fonseca, Donald Westlake, Petros Markaris, Vázquez Montalbán, Andrea Camilleri... Doncs bé, també hi hem d’afegir Manuel de Pedrolo i no és l’únic cas en llengua catalana.

Efectivament, Sciascia va contribuir a la renovació del gènere d’una manera específica, sobretot mitjançant un recurs molt seu, l’ús de la denominada enquesta judicial, manegament tècnic que li va servir per denunciar el dèficit atàvic que patia, segurament encara ara, la justícia italiana, immersa llavors en el sistema feixista. La darrera novel·la que va escriure Sciascia, poc abans de morir, la va titular Una història senzilla, una novel·la negra siciliana, amb rerefons de màfia i droga. Publicada en català per Edicions 62 l’any 1990, inclou un postfaci d’Assumpta Camps que és molt útil per a comprendre l’univers literari de l’escriptor d’Agrigent. En aquest estudi, Camps ens informa que l’escriptor fuig de la concepció de la literatura com a bàlsam i que per això va adquirir un valor eminentment polèmic. La denúncia permanent de l’irracionalisme, sense fer concessions a la retòrica; una literatura que s’acaba confonent amb l’assaig, que respon a l’imperatiu de recrear aprofitant el caos. Una manera d’escriure que respon a una estètica austera, simple, clara, que cerca l’eficàcia de la immediatesa de la paraula.

Continua Camps: «Una Sicília no idealitzada, sinó esqueixada en les seves contradiccions essencials. D’aquí la necessitat de recórrer a les estructures de la raó, per tal de comprendre, a fi de combatre». Segons Camps, tota l’obra d’Sciascia es desenvolupa partint de la realitat com a pretext, d’un fet de crònica contemporània, de l’estricta contemporaneïtat factual. Literatura assagística, fins a demostrar la complexitat que s’amaga al darrere de tota situació real aparentment simple, per desmentir la versió oficial dels fets, falsejadora... propagandística. Les contradiccions del present que són resultat d’un procés històric: l’obscurantisme que presideix la vida siciliana del segle XX té el seu origen i la seva explicació en el fracàs de la Il·lustració a l’illa. I sobre la possibilitat de combinar història i ficció, com experiència, també siciliana, de Tomasi di Lampedusa (Il gattopardo, 1958), «... que cau en l’abstracció, és a dir, en una literatura evasionista i elitista, en fi, que abdica davant la realitat.»

L’emmascarament oficial dels fets, la impossibilitat, per tant, d’administrar la justícia. És per aquest motiu que algunes de les novel·les d’Sciascia estan ambientades en la Itàlia de Mussolini. El cas és que l’escepticisme de l’escriptor perdura, enllà dels anys cinquanta. Terrible, molt descriptiu és el final de la narració titulada A cadascú el que és seu. Resulta que quan Laurana, jove professor d’institut que és assassinat per haver volgut investigar un fet criminal produït en una vila de l’interior de Sicília, es desplaça al Parlament nacional, no hi troba més que una xarxa de silenci i complicitats. Després d’haver estat assassinat Laurana, els capitosts de la vila, reunits, fan un intent de comentari, durant la tertúlia quotidiana i don Luigi, un dels principals vilatans, sentencia: «I què aconseguirem parlant? El que jo sé ho saps tu i ho sabem tots. Per què parlar-ne?»

Cal afegir que l’obra de creació d’Sciascia es completa amb una estricta producció assagística sobre la literatura italiana, sobre els principals poetes, la cultura popular, les festes religioses de Sicília i el seu folklore més destacat. Un seguit de reflexions referides a la manera de ser dels sicilians que, gràcies a la totalitat i a la qualitat de la seva obra, adquireix un caràcter universal. Llegir alguns estudis sobre les seves aportacions fan pensar si l’abast de la seva capacitació té similituds amb les que va fer Manuel de Pedrolo.

 

la caldera esquerdada

litúrgia, esforç i enganyifa a l'hora d'escriure

CARLOTA GURT
Litúrgia, esforç i enganyifa a l'hora d'escriure
Arallegim
6|6|2026

Hi ha una pregunta que es repeteix sovint als escriptors; la fan els periodistes bons i els dolents (fins i tot a The Paris Review), la fan els lectors, la fan els aspirants a escriptor, la fan altres escriptors, la fan també els amics de l'escriptor; és una pregunta que apareix una vegada i una altra com si amagués el secret de l'èxit (o el fracàs) de l'autor o d'una obra. Ho puc entendre, esclar; de la mateixa manera que, si ens volem aprimar, li preguntem a l'amic que s'ha aprimat deu quilos com s'ho ha fet, imaginem que si volem escriure, podem fer el mateix: imitar una fórmula, un mètode. Reconec que també a mi m'interessa la pregunta; per més que no cregui en fórmules ni mètodes, de vegades pots aprofitar o adaptar alguna de les idees dels altres. La pregunta és: quan i on escrius?

Hi ha escriptors que escriuen al matí, d'altres al vespre —si bé n'hi ha menys que escriguin a primera hora de la tarda—, alguns en horaris intempestius (es veu que Murakami es lleva a les quatre de la matinada per escriure, que és més o menys l'hora que diuen que Dostoievski acabava d'escriure i es posava a dormir). Sobre el lloc on s'escriu també n'hi ha per a tots els gustos: casetes apartades (Woolf), habitacions folrades de suro (Proust), escriptoris amb pomes podrides (Schiller), bars (J.K. Rowling), hotels (Nabokov i el Fairmont Le Montreux Palace), biblioteques (Borges), places (Perec i la Place Saint-Sulpice). Alguns escriptors escriuen asseguts, altres estirats, uns quants drets. N'hi ha que necessiten silenci, n'hi ha que volen soroll continu (que és una altra mena de silenci). Existeixen els devots de l'escriptura a mà (i aquí entraríem en els fetitxes dels estris per escriure: plomes, llapis, bolis de determinada marca i color, etc.) i els que no poden prescindir de l'ordinador (i llavors: tipus de lletra, mida, espaiat, software i companyia).

Malgrat que les respostes no podrien ser més varaiades, es continua perseguint El Mètode. Els mateixos escriptors s'encapsulen en els seus rituals (aka manies), amb una fe gairebé supersticiosa: potser tenen por que si alteren el que els ha funcionat fins llavors, el resultat se'n ressenti. És per això que s'acaben creant mites al voltant d'aquest tema. Escriure esdevé llavors un cerimonial amb una litúrgia concreta: s'entra al santuari escollit i s'executen els ritus establerts. Escriure, en efecte, és un acte de fe.

 Escriure és com dormir

Quan m'ho  pregunten a mi —on i com escrius?—, responc que escric quan puc (gairebé mai, però, si escau, a l'hora que convingui, tot i que per motius pràctics, no pas supersticiosos, acaba sent en horari laboral stàndard), que escric a l'ordinador asseguda en una pilota de 65 cm de diàmetre (perquè la inestabilitat contribueix que no se m'atrofïi la musculatura i qui sap si les idees també). Però sempre repeteixo que escriure és com dormir: evidentment hi ha certs espais i condicions més òptimes per dormir —un llit, un entorn sense estridències—, però si tens son de veritat acabaràs dormint on sigui: a terra, al metro, a classe. Amb l'escriure passa el mateix; qui té necessitat d'escriure, acabarà escrivint on i com pugui. Per això, em rebel·lo contra el fetitxisme del ritual i el santuari. La litúrgia no fa escriptors, fa maniàtics.

Hi ha una altra pregunta que reiteradament fan als escriptors publicats o aquells que volen arribar a ser-ho, és una pregunta que fan tant estudiants de l'institut on has anat a fer una xerrada com adults que assisteixen a una conferència o que et demanen que els signis un llibre. La pregunta acostuma a anar precedida d'una introducció: m'agrada escriure, voldria ser escriptor, estic escrivint una novel·la, no sé com posar-m'hi, així que: com ho he de fer per ser escriptor? La resposta és ben simple. Per ser escriptor cal fer una sola cosa, una sola cosa que no té res a veure amb tenir pomes podrides a l'escriptori i asseure-s'hi a les tres en punt de la matinada amb una Remington Victor T. Sempre els dic que per escriure l'únic que cal és: escriure. Quina obvietat, oi? Cert, però és que sovint em fa l'efecte que hi ha persones que s'enderien tant amb el decorat que perden la perspectiva. Si vols escriure només cal que escriguis. La repetició és el millor (l'únic?) mètode: igual que una criatura quan comença a dibuixar fa cavalls que semblen gossos i és només gràcies a la perseverança i a fixar-se en els errors que la tècnica es va polint, també en l'escriure hi ha una part important de pràctica i revisió crítica.

Aquest mètode, però, és poc popular. Sempre es prefereixen mètodes miraculosos que prometin una obra mestra amb poc esforç —baixar deu quilos en una setmana—. Un altre dia ja parlarem de la tercera (absurda) pregunta recurrent: la inspiració.