es publiquen massa llibres?

RICARD CHULIÀ

Es publiquen massa llibres?
VilaWeb
20|4|2026

 

S’acosta Sant Jordi –amb perdó– i ja se sent la lletania: es publiquen massa llibres. Tenint en compte que, ara fa un any, amb David Vila, Òscar Peris i Pau Alabajos, vàrem posar en marxa Rebel Edicions, seria molt hipòcrita que jo digués que estic d’acord amb aquesta jeremiada. No és el cas. Ara, des que tinc memòria, sempre he sentit la mateixa màxima: es publiquen massa llibres. I he de dir que sempre m’ha alçat una malícia profunda, quasi visceral o vital. Així doncs, encara que també podria dir que aquesta malícia és més aïna inconfessable, enguany he sentit la necessitat de dir-hi la meua. 

Posem mans en farina: es publiquen massa llibres? A casa, tot i que ni el pare ni la mare havien anat a la universitat, perquè, ben prompte, s’havien hagut de posar a treballar –una història generacional ben habitual i normal–, sempre hi ha hagut llibres a les lleixes. I sempre hi ha hagut una valoració general i una presència habitual de la cultura com a font de plaer: la literatura, la música, el cinema… Des de la humilitat d’un entorn de classe treballadora, és clar, però en el qual les converses a la taula es convertien fàcilment en discussions sobre política. El pare, per exemple, sempre portava el diari a casa –El País, marca també generacional de l’aprenentatge progressista en una societat tan subsidiària com la valenciana– i, si l’acompanyava a comprar-lo al quiosc, de tant en tant també podia caure algun llibre d’aventures o de ciència-ficció que vingués amb la premsa. D’una altra banda, la biblioteca era davant la botiga familiar, primer, i davant de casa, després; literalment i metafòrica.

Tota aquesta cultura era, òbviament, en castellà. De valencià, ben poqueta cosa. A més del diccionari Ferrer Pastor i la flexió verbal de Valor, també algun llibre de Ferran Torrent, això sí; i, encara que parega poca cosa, retrospectivament he estat conscient de la importància d’un referent com aquest per a identificar i prendre consciència que també era possible gaudir de la lectura en la llengua pròpia. El valencià era llengua familiar i d’escola, però la diglòssia era inevitable –mos pares ja eren prou avançats per a l’època i el seu context amb la consciència clara de voler l’ensenyament en valencià, si ho mirem amb perspectiva. La cultura, fins a arribar a la universitat, era en castellà. Totes les lectures importants i també els tímids assaigs d’escriptura pròpia eren, és clar, en castellà. 

Ara, a la universitat, amb un procés ràpid i radical, tenint en compte les circumstàncies vitals, vaig trencar la diglòssia. El valencià es va convertir en la meua llengua en tots els àmbits. En tots. I, així mateix, vaig assumir el compromís ideològic de fer tot el que individualment pogués fer per normalitzar-lo. Si el valencià no era una llengua socialment normalitzada, almenys ho havia de ser personalment. Això volia dir, per exemple, que vaig canviar també radicalment de llengua de lectura (i d’escriptura!). A partir d’aquell moment, la tria de la llengua de lectura seria una decisió plenament conscient. I em vaig imposar unes quantes normes perquè el meu hàbit lector fos tan normal com fos possible. És a dir, volia llegir com si la meua llengua no fos una llengua postergada i perseguida. Descolonitzar la meua biblioteca personal. Com llegiria un castellà, vaja. 

No cal explicar massa la dificultat que implicava complir estrictament les normes autoimposades. Només en faré cinc cèntims, de què implicava aquesta idea sobre que es publiquen massa llibres. És a dir, més enllà de tota la cosmovisió personal que em vaig construir, la norma que ací importa és la que deia que, si un títol havia estat traduït al català, l’havia de llegir en la meua llengua i no en castellà. Un canvi radical i… radicalment impossible de complir. Per exemple, agafem un autor que em va picar la curiositat en aquell moment: John Dos Passos. A casa, hi havia Manhattan Transfer. En castellà, és clar. I no era massa complicat trobar-ne més títols, en llibreries o biblioteques valencianes. Però, si ni els estudiants de filologia catalana, que se suposa que han de viure de la llengua, no lligen els llibres en català, qui ho ha de fer? Quin futur podem esperar?

A la llibreria 3i4 (de fa uns anys, Fan Set), de Dos Passos, hi vaig trobar El paral·lel 42, dins la col·lecció de les Millors Obres de la Literatura Universal d’Edicions 62. I, regirant en la base de dades de l’ISBN espanyol (començava a generalitzar-se internet), vaig descobrir que els altres títols de la trilogia USA –i també Manhattan Transfer– havien estat traduïts al català. Òbviament, mon pare no entenia per què comprava de tant en tant llibres repetits: si el tenim a casa en castellà! Però jo ho tenia clar: vaig sol·licitar un préstec interbibliotecari i vaig llegir aquests títols en català, amb traduccions de Manuel de Pedrolo. Una cosa tan fàcil com agafar un llibre de la lleixa es convertia quasi en una gimcana. No en parlem, ja, de les finances adolescents, perquè sempre he tingut una fixació fetitxista o col·leccionista per a posseir els llibres que llegia i per a regirar les llibreries. I gràcies que la traducció existia, que no som realment conscients del miracle que implica la nostra tradició literària! 

I quan no existia… També cal dir, però, que, amb el portuguès o l’italià, vaig començar a treballar la descolonització de la llengua internacional d’interposició: si un text no era traduït al català i no el dominava en la llengua original, no necessàriament calia llegir-ne la traducció castellana…

Arribem al final, ara sí: es publiquen massa llibres? Si fos espanyol, podria fins i tot respondre la pregunta afirmativament. Al remat, publicar el premi Planeta ja és publicar massa llibres. Però no es tracta d’això. En les coordenades, ací i ara, simplement proposar aquest debat és una frivolitat. De llibres en català, no se’n publicaran mai massa. Massa pocs, en tot cas. Cada llibre publicat en català és una eina de descolonització.

tal com érem

«És saludable descobrir, de tant en tant, que els records d'altres persones sovint resulten força diferents dels teus (no només pels fets, sinó també per com érem nosaltres mateixos aleshores). Fa uns anys, vaig intercanviar correspondència sobre un dels meus llibres amb una persona amb qui havia estudiat, però amb qui no havia mantingut el contacte i a qui tampoc recordava. L'intercanvi va desembocar en un acarnissat desacord, moment en el qual va decidir dir-me sense embuts el que pensava de mi...o, més exactament, el que recordava ara que havia pensat de mi quan estudiàvem plegats. «Jo et recordo», va escriure, «com un nano cridaner i empipador al passadís de batxillerat.» Això va ser una gran sorpresa per a mi, i vaig haver de riure, encara que fos una mica tristament. La meva memòria insistia (i encara ho fa) que jo era tímid, cohibit i formal, tot i que, molt en el fons, mogut. Però no podia negar el record d'aquest company d'estudis, i per tant, al capdavall, ho vaig reconsiderar i vaig canviar de parer sobre com devia ser jo (o, si més no, sobre com em podrien haver vist els altres) fa més de cinquanta anys.»

Julian Barnes. «Records». A: Canviant de parer. Traducció d'Alexandre Gombau i Arnau. Angle, 2025. P. 18.

 

les tres vides de rosa

IGNASI ARAGAY
Les tres vides de Rosa
Avui | Cultura
1|4|2010

En llegir, d'una revolada, la magnètica novel·la breu El xal, de Cynthia Ozick, traduïda de l'anglès per Dolors Udina per a Viena, d'entrada m'han vingut al cap dues imatges. L'una és òbvia: Linus, l'amic de Charlie Brown, amb el seu inseparable drapet. L'altra també ho és, d'òbvia, almenys per a mi. El meu fill Benet, que als seus 14 anys encara conserva un esquifit fil blau de llana, darrer vestigi de la manteta que va succionar amb devoció durant anys i que a voltes encara li fa companyia.

La Rosa Lublin, protagonista del relat, una jueva polonesa que va sobreviure a un camp de concentració, viu a Florida perduda en el record de la seva filla Magda i del xal que la protegia quan eren captives. Explica que té tres vides: "La vida d'abans, la vida de durant i la vida de després". La vida de després és el seu present d'inadaptada a Nord-amèrica, "una broma", diu. La d'abans, el somni de la infantesa feliç en una família culta i rica de Varsòvia, uns jueus no practicants, altius: el pare era director de banc i se sabia pràcticament de memòria la primera meitat de l'Eneida i la mare escrivia i publicava poesia en polonès. A casa tenien un miler de llibres. Pertanyien a l'ambient burgès exquisit i sensible centreeuropeu que van reivindica autors com Sándor Márai o Stefan Zweig.

Ara bé, el més important per a la Rosa Lublin és la vida de durant, el seu tràgic present sense fi. Però durant quan? Durant Hitler: "Només queda el durant. I dir-ne vida és una mentida". El xal la connecta amb aquell temps, amb una Magda eterna, a qui escriu lletres meravelloses i obsessives, intel·ligents i sensibles, en polonès: "Creu-me el que et dic, Magda, el teu pare i jo vam tenir una vida ben ordinària —per ordinària vull dir respectable, amable, cultivada—. Gent fiable de reputació refinada". "La maternitat —sempre ho he sabut— és una distracció profunda de la filosofia, i tota filosofia està arrelada en el sofriment pel pas del temps. Vull dir el fet de la maternitat, el fet fisiològic. Tenir el poder de crear un altre ésser humà, ser instrument d'un misteri així. Transmetre tot un sistema genètic. Jo no crec en Déu, però crec, com els catòlics, en el misteri".

El fil que teixeix les nostres vides és tan lleuger i real com un record. Un misteri.

 

amb les nostres biblioprecàries

TINA VALLÈS
Amb les nostres biblioprecàries
Vilaweb
8|5|2026

L’elogiada Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat –fundada l’any 1915 per Eugeni d’Ors–, que va formar tota una colla de dones en l’ofici per després escampar-les pel país a obrir biblioteques populars, va tenir un mal punt de partida, si ens ho mirem bé. Sí que és veritat que gràcies a aquesta escola i als seus il·lustres professors (Rubió i Balaguer al capdavant, etcètera) aquestes dones van tenir accés a una educació que els va canviar la vida i a una professió que els va donar una autonomia difícil d’aconseguir ara fa gairebé un segle per a una dona, però potser cal recalcar més sovint que, si va ser plantejada com una escola de bibliotecàries, en femení, va ser també per motius econòmics, perquè se’ls podria pagar un sou inferior, a les dones. 

Aquest sou en molts dels casos no va donar precisament gaire autonomia a aquestes dones sacrificades que acceptaren traslladar-se on calgués per obrir noves biblioteques en plena postguerra, perquè amb el que guanyaven no es podien pagar un allotjament com cal i la majoria vivien a dispesa, rellogades, o en una cambra del convent de monges més proper. Tot plegat va fer que la majoria visquessin soles de per vida, no es casessin ni tinguessin fills i dediquessin la seva vida completa a la causa bibliotecària i cultural, i no els ho podrem agrair mai prou. Vist des d’ara pren un aire èpic i de construcció de país i tal i qual, però el patiment, el desemparament i la solitud van ser el pa de cada dia d’aquesta generació de bibliotecàries. Ho explico molt per sobre perquè ja hi ha qui hi ha dedicat pàgines i recerca, a l’Escola de Bibliotecàries, i si hi teniu interès us recomano que seguiu la pista de tot el que n’ha escrit Assumpció Estivill, principalment. 

El personal de les Biblioteques de Barcelona, i ara ens traslladem al 2026, acaba de donar un ultimàtum a l’Ajuntament de Barcelona. Reclamen unes condicions de treball dignes, o dit d’una altra manera, “l’equiparació a les condicions comunes del personal de l’Ajuntament”. Potser no queden tan lluny els sacrificis d’aquelles bibliotecàries pioneres, però si en aquell moment el context polític i cultural d’alguna manera feien entendre el perquè de tot plegat, avui dia, això costa d’empassar, sobretot si ens fixem en les instal·lacions i els dissenys de les biblioteques que s’han inaugurat en els últims anys i la despesa de recursos que s’hi endevina –i que sembla que té poc a veure amb l’operativitat dels espais i més amb la fastuositat i l’aparença. 

Les nostres bibliotecàries treballen en males condicions, amb entrebancs, horaris gens conciliadors, problemes de climatització que es perpetuen més enllà de les reformes, retribucions injustes… Les nostres bibliotecàries atenen tots els ciutadans i ciutadanes que passen cada matí i cada tarda per les biblioteques de tot Barcelona per quedar-s’hi a llegir, a estudiar, a buscar feina amb els ordinadors públics, a passar una estona sota sostre, a fer que la tarda fora de casa sigui menys llarga, a fer els deures, a llegir àlbums entre coixins, a fer un club de lectura, a fer un taller de robòtica…, i tot el que es fa sota el paraigua d’una biblioteca avui dia, que us en faríeu creus. 

S’inauguren nous equipaments però la plantilla continua en precari, i en precari no vol dir només treballar més hores que les que toquen o guanyar menys, vol dir no tenir recursos per atendre tota la varietat de situacions que es viuen avui dia en una biblioteca i que sovint tenen a veure amb la seguretat, els protocols davant de les violències o l’atenció de la bretxa digital. Cada cop en pengen més responsabilitats, de les biblioteques, que no és que siguin centres culturals sinó que en molts casos funcionen com a centres cívics, a banda de refugis climàtics, fins i tot quan no en funciona la climatització.

Fa anys que es denuncia aquesta situació, fa anys que la gestió de les Biblioteques de Barcelona és nefasta i “es gestiona com una empresa privada”, fa anys que mentre aquests espais culturals assumeixen més papers, ningú no se’n planteja una remodelació que tingui en compte, per una banda, el benestar dels que hi treballen i, per l’altra, la bona atenció dels que hi acudeixen. 

Les nostres biblioprecàries han fet vaga, han remogut el món cultural durant la setmana més literària de l’any, la de la diada de Sant Jordi, han tancat biblioteques i sacsejat els mitjans per conscienciar la ciutadania d’un problema que els assidus a les biblioteques fa anys que veiem que s’agreuja. 

El personal de les biblioteques són els que donen la cara davant de qualsevol cosa que passi, són els que s’empassen les queixes i els retrets dels usuaris que constaten el deteriorament del servei però desconeixen qui n’és el responsable, han de defensar la institució encara que a ells no els defensi ningú, i se n’han de sentir dir de l’alçada d’un campanar cada dos per tres perquè estan al capdavant d’un servei públic, encara que ells no rebin el mateix tracte que la resta de funcionaris de l’Ajuntament de Barcelona. I fa anys que dura, ho torno a dir.

I els fan fer mil saraus amb molta pompa i molta foto i molt de convidat internacional a les biblioteques i tothom qui mana s’omple la boca amb la importància de democratitzar la lectura i l’accés als llibres, a la literatura, a la cultura. I s’hi munten diàlegs amb més autors de fora que de casa, perquè han entès que això és internacionalitzar-se. I cada cop s’hi fan més actes en castellà i aquí ningú reacciona perquè tot s’aguanta d’un fil i arriba un moment que has de donar les gràcies per respirar. 

I mentre qui hi treballa cada dia viu més ofegat i més emprenyat, l’aparador enlluerna de cara a galeria, tot ben maquillat perquè sembli que la institució se sosté sobre una organització eficient i justa, però si t’hi acostes veus que aquesta mateixa gent que reclamen unes condicions de treball dignes són els que fan mans i mànigues perquè tot rutlli fins i tot quan res no rutlla. 

Bibliotecària ha de rimar amb necessària, però mentre sigui precària, que rimi amb revolucionària.

 

defensem les nostres biblioteques

NOELIA RAMÍREZ
Todo lo que perdemos sin las bibliotecas
El País
28|4|2026

 

No sé que habría sido de mí sin las bibliotecas públicas. Crecí en un piso ruidoso y sin libros heredados. Mis primas vivían en el piso de abajo y nos pasábamos la vida gritándonos desde la galería. El silencio, menudo exotismo, cotizaba altísimo: así que cuando descubrí un lugar en el que poder estudiar sin que nadie me sobresaltase cada tres minutos, experimenté lo más cerca que voy a estar de una revelación mística. Pasó en 1999, cuando inauguraron la biblioteca de La Bòbila de L'Hospitalet, la primera del barrio. Aquel fue mi oasis de emancipación, mi refugio político adolescente. En sus salas de estudio nocturno me preparé la Selectividad y en sus escaleras mis amigas y yo no solo declinábamos en alto el rosa, rosae, rosam, sino que compartimos el desconcierto adolescente llorando y riendo por tíos idiotas.

La Bòbila fue la primera de muchas. En las mesas de otras repartidas por Barcelona me saqué dos carreras, un posgrado y varios novios efímeros, porque en las bibliotecas se juegan intensísimas partidas de miradas, flirteo y deseo. Ansiando un silencio que no encuentro en la Redacción, en la de la Vila de Gràcia he acabado muchas de estas columnas. En la Agustí Centelles de l'Eixample conocí a Enrique Vila-Matas. En La Cooperativa de Malgrat de Mar escribí parte de mi primer libro. Tengo un amigo que vive en Berlín pero está sacándose las oposiciones y, cada vez que viene a Barcelona, me va dando consejos sobre las que va visitando en jornadas de concentración máxima —està totalmente rendido a la García Márquez de Sant Martí—.

A las bibliotecas hay que cuidarlas porque, como escribió Jorge Luis Borges, son lo más parecido a algún paraíso. Y las públicas son nuestro gran milagro colectivo. Todas las escritoras que me interesan han defendido ese vínculo irrompible. La Nobel Annie Ernaux contando cómo le cambió la vida la de Rouen en sus primeros años de formación. Susan Orlean dedicándoles un libro y dejando escrita esa verdad de que de una biblioteca pública "siempre se sale más rica de lo que se ha llegado". En la de Drancy, a las afueras de París, una pequeña Maryam Madjidi encontraría el material para creerse escritora y su frase talismán de Simone de Beauvoir: "Construiré una fuerza en la que me refugiaré para siempre". Todas esas vivencias contenidas ahí dentro, en nuestros auténticos palacios del pueblo.

El sociólogo Ray Oldenburg estipuló que esos edificios son nuestro necesario "tercer lugar", el sitio en el que encontrarnos sin estar definido ni por la familia de la que venimos ni por el trabajo que realizamos. Porque el carnet gratuito de la biblioteca no solo nos convierte en ciudadanos inmediatos sin importar nuestra clase u origen, sino que otorga un derecho equitativo a la información, a la cultura, la educación y el conocimiento. En las bibliotecas he visto a obreros echarse la siesta al mediodía fresquitos antes de volver a la retroexcavadora con la que arreglan nuestras calles a 40 grados a la sombra. A jubilados leyendo el diario cada mañana. A padres repasando deberes con sus hijas. A autoras como Mariana Enríquez y Paulina Flores riéndose de que a Milei le guste Charly García.

El pasado Sant Jordi, una imagen se replicó sin descanso en nuestras redes. No era ninguna cubierta de un libro, sino la camiseta que mostraron decenas de escritoras y escritores con el lema Defensem les nostres biblioteques. Debemos defenderlas. El sábado, trabajadoras y trabajadores de las 280 bibliotecas públicas de la Diputación de Barcelona secundaron una huelga que se llevará a cabo de forma indefinida ese día de la semana. Denuncian servicios mínimos, horarios abusivos y falta de reconocimiento en un convenio que les ha hecho perder poder adquisitivo. El miércoles, la escritora Ali Smith dijo que "las bibliotecas son el cerebro del mundo, por eso las tenemos que proteger". No quiero imaginar todo lo que perderíamos si no lo hiciéramos.

ozickficacions

GONZALO TORNÉ
Ozickficaciones
Letras Libres
15|12|2016

Pedradas. Frases como pedradas. Todas dirigidas hacia algo concreto, cuando no a los “ojos mentales” (prejuicios, expectativas) del lector: una prosa que se retuerce sobre la página como un fluido tan agresivo (¡tanto!) que en comparación libros aguerridos como Pastoral americana, Herzog o Sombras sobre el Hudson suenan como cadencias casi serenas. Hasta aquí la primera impresión que tuve al leer a Cynthia Ozick.

Para comprobar lo que digo el lector puede recurrir a “Envidia, o el yiddish en América” (compilada en sus Cuentos completos). En esta nouvelle Ozick despliega las tensiones entre escritores de éxito y escritores anónimos, entre jóvenes y viejos, solteros y casados, idiomas universales e idiomas locales, valores antiguos y el pringoso dinero… todo cocido en la agresividad corrosiva del ácido.

Al desprenderse de los cuidados, los preámbulos, las atenciones, los matices defensivos, la cortesía, la atención del otro, se manifiesta una lucidez hipnótica. Las pedradas siguen hasta la última página y abandonamos el relato exhaustos y con la eufórica convicción de haber leído una obra maestra.

Cynthia Ozick, sin embargo, es mucho más. Están sus novelas y están sus ensayos, reunidos en Metáfora y memoria (Mardulce, 2016), donde también se lanzan algunas pedradas pero donde predominan las mesetas (hablar de “remansos” sería una exageración), y entre los que apenas decae la casi salvaje originalidad.

Ozick es novelista, y como la novela no tiene tanto que ver con el nervio narrativo como con la imaginación, sus ensayos están repletos de desvíos, metáforas que se vuelven autónomas, valiosos hilos argumentales que jamás se integran al conjunto.

Ozick es conservadora. Está en contra del “mundo virtual” y del cine, al que considera un arte para “muchedumbres”, pero en la medida en que la virtualidad y el cine de masas se han apoderado ya de la superficie cultural (son nuestro establishment y nuestro mainstream), y si reparamos en que la suya es una decidida defensa de la complejidad (preservar las voces interiores de ruido, del fast-food de las opiniones y de las moralinas; conservar un espacio mental sereno donde leer textos que exigen toda nuestra concentración), Ozick es una punk.

Ozick es feminista, pero más que enarbolar la bandera de Virginia Woolf y su cuarto propio se dedica a tirarle certeras pedradas a su marido Woolf y a la jaula dorada donde la retenían.

Ozick es todas estas cosas pero a su manera, digamos que las “ozickfica”. Da igual que hable de Sontag, de Kafka, de Plath, de Capote, de Tolstói o de Dostoievski. Todos estos autores, como los temas centrales del libro (alta cultura, modernidad, el estilo y la moral del escritor), son “ozickficados”, como si un gnomo travieso les pusiese unas gafas: de pasta, redondeadas…

El lector también puede encontrar en las librerías una nueva edición de El chal (Lumen, 2016), una comedia sobre el Holocausto. Ozick no esquiva el horror (la nouvelle empieza con un niño arrojado a una valla electrificada), y de los campos de exterminio se traslada a Estados Unidos, donde Lublin, una mujer de 58 años, se recupera de una crisis nerviosa en el paraíso plastificado de Florida. Allí se dedica también a lo que ha hecho siempre: se resiste a ser asimilada en la categoría de “superviviente” y trata de no olvidar a su hija, a quien nuestra protagonista sigue enviando cartas maternales y animosas.

El horror de esta novelita que progresa entre bromas oscurísimas va mucho más allá de la exposición clínica de los crímenes del nazismo. Arremete con fuerza contra los paliativos sociales y colectivos: en el superviviente siguen vivos los prejuicios, las envidias, el resentimiento, un deseo feroz… la humanidad, vamos. Al superviviente no le han dado una segunda oportunidad, han deteriorado gravemente la única que tenía. Por decirlo en una frase efectista: tras pasearle por el infierno se le exige ahora que se comporte como un santo. Pero el superviviente no es un “alcohólico anónimo”, no tiene nada que expiar, si pudiese recuperar su vida reventando con un hacha alguna cabeza, no se puede descartar que lo hiciese.

La “ozickficación” del Holocausto no trae buenas noticias: las redenciones de las víctimas nunca serán colectivas, la vida se juega a título personal, si hay alguna clase de redención será precaria y propia. El dolor no puede enjuagarse, el daño no será reparado, la vergüenza va a seguir allí. ~

canalla que no sap llegir

SARA MUÑOZ
Canalla que no sap llegir
El PuntAvui
21|4|2026

Em trobo un amic que és mestre de primària en una escola concertada d'alta complexitat. M'explica que cada cop va més desanimat a la feina perquè la batalla és titànica i els resultats són ínfims. Li comento, convençuda que aquests centres tenen un tracte especial, que encara bo que no té l'aula saturada o seria per morir-se. Se li escapa un somriure irònic. Té 25 alumnes a classe, dels quals només un parell no carreguen amb una dificultat afegida, entenent com a dificultat tant els problemes d'aprenentatge com un entorn familiar que resta a la criatura. Per fer-me entendre la mida del drama, hi afegeix una dada: el curs passat, a tercer de primària (vuit i nou anys), tenia tretze alumnes que no sabien llegir. Em pregunto com en qüestió de tres o quatre dècades hem arribat a aquesta decadència del sistema. En quin moment vam començar tots a espifiar-la? Sé que sona a ranci, però va haver-hi un temps que érem quaranta alumnes a l'aula, amb un sol mestre, i ens permetíem aprendre. Però eren també temps en què la paraula i el mètode del professor eren sagrats, i en què si no hi havia esforç i treball al darrere no aprovaves l'assignatura i potser a casa et queia un càstig —aquesta paraula que ara és tabú i que s'ha canviat per conseqüència, o ni tan sols això—. I pobres de nosaltres que faltessin el respecte al mestre, que els pares ni es preguntaven quina part de raó tenies tu perquè tenien clar a qui pertanyia l'autoritat —una altra paraula desterrada—. I potser els pares es podien permetre passar menys hores fora de casa i dedicar més temps a les criatures. Tampoc no ens regalaven un mòbil als vuit o nou anys, i els coneixements no pesaven menys que les emocions. Però ara som on som, i és obvi que manquen moltes mans preparades per afrontar els nous reptes, però també molta autocrítica. I m'hi incloc.

alta cultura

No hace mucho, cuando el escritor (literario) Jonathan Frazen fue catapultado a la condición de celebridad, no fue solo porque su novela Las correcciones se hubiera transformado en un best-seller. Fue porque había rechazado la celebridad, la había despreciado, le había vuelto la cara. Era porque consideraba la celebridad un escándalo, un oprobio. Lo avergonzaba. Lo degradaba. Era lo contrario de su deseo. Su deseo era ser admitido entre los artistas, no ser entrevistado por una conductora sentimentalista de un programa popular de televisión. Su dominio, su territorio, su jerga —su arte— era la literatura seria. Quería dejar bien en claro que él no era uno más de los autores elegidos por Oprah. Él era un intelectual. Oprah Winfrey, se quejó, tenía la costumbre de elegir libros "sensibleros, unidimensionales" que le daban "vergüenza ajena".

Y luego profirió lo que puede considerarse el papelón literario más fascinante en lo que va del siglo XXI: "Como que siento que estoy sólidamente ubicado en la tradición del gran arte literario", dijo. Para un escritor que pertenece a esa tradición, dejó entrever, la letra "O" (por Oprah) colocada en la tapa de un libro podría significar cientos de miles de ejemplares impresos, pero también la marca de Caín. O al menos la letra escarlata de la desgracia literaria.

Como que siento que estoy sólidamente ubicado en la tradición del gran arte literario. Pasemos por alto el hecho de que "la tradición del gran arte literario" suele proscribir el uso de "como que" a modo de conjunción: fue un comentario espontáneo, presumiblemente dicho bajo la presión de un periodista y desde luego informal. La frase delatora que disparó a Franzen en el cañón de la celebridad más penosa en lugar de enviarlo hacia el canon occidental fue la tradición del gran arte literario. ¿Qué significaba esa frase? ¿Qué era? ¿Por qué sonaba tan torpe, tan desafinada, tan pretenciosa, tan —cuesta decirlo— inmadura? ¿Por qué daba la impresión de la frase de un muchachito que intenta hablar como los grandes? Y por otra parte ¿qué había sido de esos grandes? ¿Por qué ya no estaban, en general, en el candelero? ¿O por qué no estaban tan presentes en nuestra imaginación o en nuestro vocabulario que una expresión como la tradición del gran arte literario chirriaba como si fuese una burla o un arcaísmo?

Las críticas llovieron sobre el pobre Franzen. Lo criticaron por ingrato. Lo criticaron por elitista. Lo criticaron por su arrogancia. ¿Qué escritor en su sano juicio sería tan obcecado para dar la espalda al poderoso e influyente club del libro de Oprah? Hasta Harold Bloom lo criticó. Pero Oprah se abstuvo de criticarlo; simplemente canceló la invitación.

Cynthia Ozick. «Blues de la alta cultura». A: Metáfora y memoria. Ensayos reunidos. Traducció d'Ernesto Montequin. Mardulce, 2016. 

Llegiu també ------> Oprah perdona a Franzen.

hammershøi

ANA DIÉGUEZ-RODRÍGUEZ
Hammershøi
elPeriódico
2|4|2026

Sempre hem sentit fascinació per conèixer l'interior de les cases dels veïns. És una curiositat innata que ens permet endinsar-nos en l'àmbit més personal de l'ésser humà, la seva llar. Intentar entreveure com viuen o com han decorat casa seva els nostres congèneres, o a quines coses atorguen valor dins del seu entorn més personal, ens ajuda a conèixer aquesta part de la seva personalitat que no es mostra de manera conscient sinó que es revela en els detalls.

La societat actual, en general, ha perdut aquest condicionament social del segle passat de «la visita», on era habitual fer servir els diumenges a la tarda per anar a veure veïns, coneguts i parents. És un costum que s'ha anat esborrant de les nostres tasques, en part promogut pels espais cada vegada més reduïts dels habitatges a les ciutats, on no s'ha deixat espai per rebre, un lloc que era tan important a les cases com la cuina. Per això, donar a conèixer l'interior de casa teva, o obrir-lo als més pròxims, ha esdevingut veritablement elitista. Ho veiem en els reportatges que surten cada setmana a moltes revistes, en què, de manera consensuada, s'obren les portes d'unes cases per mostrar uns interiors impol·luts, decorats per la firma de moda més rutilant i on els propietaris d'aquests espais apareixen posant. Tot molt mesurat i taxat i on cada detall compta, sense la naturalitat dels espais habitats i l'encant de l'instant.

Fascinació

Són aquesta fascinació pels interior i aquesta veritat en el que es mostra davant l'espectador les claus de l'èxit de públic de l'exposició que ja fa unes setmanes va obrir el museu Thyssen-Bornemisza de Madrid dedicada al desconegut pintor danès Vilhelm Hammershøi (Copenhaguen, 1864-1916). Un artista poc conegut per al gran públic i sense presència a les col·leccions espanyoles, però que captiva per la seva unió entre la tradició i la novetat en la manera d'estructurar l'espai interior i els tons neutres amb què construeix les escenes, d'una gran modernitat. S'ha subtitulat la mostra com L'ull que escolta, un oxímoron d'allò més curiós, quan en realitat el que preval a les seves pintures és la subtil captació de la llum, des de la ràfega de sol congelada a l'espai i en el temps que entra per les obertures dels seus interiors a la difusa il·luminació del llum de sostre en una fleca on converteix les figures en siluetes del negatiu d'una pel·lícula. 

És als interiors on l'espectador és el veritable protagonista. És la seva presència mirant des de l'altra banda el que descobreix i habita aquest interior. Els pintors nòrdics se'n van adonar ben aviat. Els espais domèstics van passar a ser reproduïts amb gran detallisme, per permetre conèixer els usos i costums de l'època a través d'unes escenes en què els protagonistes ens fan còmplices de les seves lectures, com Jan Vermeer amb els seus joves llegint una carta davant d'una finestra, o testimonis d'un enllaç íntim com Jan van Eyck amb la parella Arnolfini. Velázquez va ser completament revolucionari en això. Va portar aquells moment d'intimitat quotidiana al que era el retrat de la família reial, per codificar una manera diferent de presentar el rei, en l'interior de la seva quotidianitat. I ho fa no solament captant l'instant a través d'aquesta llum filtrada per les obertures, a la manera com fa Hammershøi dos-cents anys després, sinó també incloent la naturalitat i el caos de la vida en l'equació, per donar l'oportunitat a l'espectador de formar part d'aquesta instantània.

La llum

Hammershøi reprèn aquesta tradició i la simplifica en tons i objectes, però sense renunciar al que veritablement dona sentit a la pintura: la llum. Avança en la seva concepció espacial el que Cézanne també experimenta, però centrat en la forma. Tots dos arriben a una solució semblant: convertir el que és animat en un ens inanimat més. Habitar l'entorn, i en especial l'interior domèstic, és un privilegi de l'ésser humà.

Interior amb dona jove vista d'esquena, 1904. 

Ida llegint una carta, 1899; Interior, 1898; Interior amb piano i dona en negre, 1901.

l'emily dickinson del bronx

NÚRIA BARRIOS
La Emily Dickinson del Bronx
El País
10|11|2015

 

Una lengua contiene el mundo que se ve y el que no se ve. Cuando desaparece, se lleva consigo mucho más que un modo de vida. De esto último habla en sus relatos Cynthia Ozick, también conocida como la Emily Dickinson del Bronx y a quien un ilustre muerto, que sigue muy vivo sin necesidad de su cuerpo, David Foster Wallace, definió como uno de los grandes escritores de Estados Unidos. Ozick es heredera del Holocausto, heredera de la tradición europea judía, admiradora de Henry James, apasionada de la literatura.  

En sus cuentos habitan viejos supervivientes del Holocausto que luchan por adaptarse a la sociedad norteamericana sin sacrificar una visión de la existencia, la suya, que sobrevive en el yidis. Ese mundo, a punto de desaparecer, aún late débilmente en sus bocas. Solo el yidis, que se hablaba en las comunidades judías del centro y del este europeo, es capaz de mantener la vida de lo que agoniza. Esta lengua milenaria pasó de tener 13 millones de hablantes en 1930 a 3 millones en 2005. Si también desapareciera, qué sentido tendrían entonces tantas muertes, tanto sufrimiento...Ozick plantea estas y otras cuestiones en obras de ficción hermosamente escritas. Lumen acaba de publicar sus Cuentos reunidos. Recomiendo a quien no la haya leído que antes abra un breve volumen, El chal, dos relatos relacionados que permanecerán en su memoria como el resplandor del relámpago tras los párpados del aterrorizado y fascinado espectador.

el text i prou

 

El País. 19|4|2026

mentida biogràfica, veritat novel·lesca

GONZALO TORNÉ
Mentira biográfica, verdad novelesca
Ctxt
24|10|2025

Familiaridades. Escudriñar la biografía de un autor apenas nos da pistas sobre su obra: mil vidas corrientes como las de Jane Austen o belicosas como las de Cervantes, sedentarias como las de Flaubert o aisladas como las de Emily Brontë no nos darán otro Mansfield Park, otro Quijote, otra Educación sentimental ni otras Cumbres borrascosas. Pero la lectura frecuente de un autor nos familiariza con aspectos más esquivos de un poeta o un novelista: aprendemos a reconocer el clima de su mente y las manías, entusiasmos e impaciencias de su temperamento. La relectura de algunos autores se parece a comprender esa mirada familiar con la que se nos informa de una situación, o las palabras amistosas que anticipan el tono de una conversación. Y así comprendemos cómo le costó despedirse a Cervantes de las conversaciones de sus protagonistas, la efervescencia con la que Flaubert daba cuenta de la estupidez de sus burgueses y hasta qué punto a la socarrona y elegante Jane Austen, a la siempre divertida y locuaz Jane Austen, la reina de las escenas de rechazo matrimonial, le cargaba el bueno de Darcy, “¡qué pelma eres, Darcy, que ideal, pero qué pelma!”.

Claves equívocas. ¡La tentación de la explicación biográfica! ¿Hay algo que le guste más al crítico medio, al lector común, al avispado académico que encontrar un trasunto? La lectura como una suerte de simulacro enigmático para encontrar qué realidad “se esconde detrás”. La interpretación como trastienda. Por qué empobrecidos caminos nos lleva. Un ejemplo: leyendo las angustias de Jane Eyre me dio paz la escena donde la protagonista se pone a leer con sus dos primas. ¿Cómo no imaginar a la propia Charlotte leyendo con sus hermanas, Emily y Anne, las formidables Brontë, en un juego de serenidad y desafío? Para reforzar la sensación de trasunto la acción (de apenas tres páginas) transcurre en el páramo y entre los brezos que asociamos ya para siempre al paisaje donde las tres hermanas pasaron su juventud. Pero si seguimos por el camino de los trasuntos, ¿no deberíamos identificar al primo de la ficción, St. John, como una visión idealizada del hermano calavera de Charlotte, Branwell? Y aquí es donde la “lectura biográfica” empobrece la lectura, pues si nos contentamos con la identificación del trasunto nos perderemos la función que St. John tiene en la novela. St. John es el espejo donde Eyre se ve reflejada si se hubiese dejado arrastrar por la tentación de un rigor sin pasión, y actúa como aliciente para valorar mejor a Rochester, su antiguo pretendiente, que quizás fuese un poco bígamo, pero por lo menos le corría sangre en las venas. La fascinación por reconocer una equivalencia más o menos lírica entre el mundo de ficción y la realidad, a partir de la información fragmentaria sobre la vida de los escritores nos aparta aquí, como tantas otras veces, de la estructura y la comprensión de la novela. 

Las cosas como son. Pasan los años y se sigue sin escribir un poema más certero sobre las complejas relaciones de la imaginación con el “mundo real”, y las expectativas de muchos lectores al empezar un texto de ficción, como “El hombre de la guitarra azul” de W. Stevens. Stevens nos habla de un artista corriente que coge su guitarra y empieza a tocar. Un coro de hombres (el público) le acusa de no tocar las cosas como son, y le reclaman que toque de manera que las cosas se reflejen exactamente como son. El guitarrista se defiende asegurando que las “cosas como son” pueden cambiar al pasar por su guitarra, pues la guitarra es azul: el ángulo particular de su imaginación. El guitarrista reconoce remendar (además de guitarrista es sastre) el mundo como puede: que el suyo es un mundo al lado del mundo, y que si el público no se reconoce e insiste en quejarse está dispuesto a decir que la suya es la serenata de un hombre solo, antes que renunciar al clima particular de su melodía. Pero el público, obstinado y literal, reconoce que en el sonido de la melodía azul se propaga algo importante, que de manera enigmática el zumbido informe de la experiencia se estructura en un sentido que les concierne. Que las cosas como son encuentran un rumbo en la guitarra azul, que las modifica. Lo que perturba a los espectadores del guitarrista es la imposibilidad de desentrañar el código de la guitarra azul, la alquimia transformadora de la imaginación. 

Caminos embarrados. En una de sus novelas más divertidas Julian Barnes se burla de la obsesión de un erudito que trata de localizar el trasunto real de un loro que aletea en una página de Flaubert. A la pregunta: “¿De dónde salió ese loro?”, el libro responde entre carcajadas: “¡Qué más dará!”. El erudito se queda solo en su callejón sin salida, y Barnes levanta acta de la angustia que le sobreviene a algunos lectores ante las transformaciones de la imaginación, cuando perdemos el hilo de sus ancestros reales. En varios de sus ensayos Kundera incide en una idea familiar para cualquier escritor y perturbadora para el cazador de trasuntos: el carácter anárquico de la imaginación. Kundera constata que un chiste que escuchamos se introduce en el libro como un aroma o una atmósfera, que la palabra que no dijimos es la semilla de una conversación torrencial o que la luz de ese atardecer, hace ya tanto tiempo, se convierte en una narración sobre el dinero. El camino está embarrado. El código está perdido. El proceso de la imaginación no puede desandarse ni reconstruirse. 

Tribunal o espejo. ¿Qué hay detrás de la crítica biográfica? ¿Del lector que busca el sentido en el trasunto real? Quizás sea el respeto a quedarse a solas con el libro. Si consideramos una novela o un poema como indicios de las opiniones o la conducta del autor (como si toda la estructura de ficción fuese un enigma cuya clave es el propio temperamento de quien escribe) podemos reducirlo moralmente, juzgarlo, afirmar si nos convence o si no, instituirnos como tribunal de su fibra moral. Pero lo cierto es que cuando alguien lee una novela no siempre escucha la voz del autor, no siempre le conoce, no tiene acceso a sus experiencias. El lector recibe las expresiones (y las expansiones) de una imaginación y las traslada a los recuerdos de su vida, a sus expectativas y a su comprensión, donde podrá contrastarlas o rechazarlas. ¿Pero qué contrasta o qué rechaza? Perdido el código que permite comprender las transformaciones de la imaginación, borradas las indicaciones que permitirían remontar el camino en sentido contrario, abandonado en los reinos o los páramos de la imaginación ajena el libro se parece más a un espejo que refleja nuestra biografía, que indaga en nuestra moral, que apela a nuestra biografía. Al menos sucede algo parecido en los libros que nos sientan en la vertiginosa mesa de los adultos.

aena, influencer literària

BERNAT DEDÉU
Aena, influencer literària
The New Barcelona Post
10|4|2026

La Viquipèdia catalana —i la saviesa del comú— diuen que Aena “és una empresa pública espanyola, constituïda en societat anònima, que gestiona els aeroports d’interès general a Espanya”. Les definicions i els wikidiccionaris són una arma diabòlica, car fins i tot les frases més anodines amaguen intencions; en aquest cas l’expressió “interès general”, eufemisme suau per recordar que els castellans acostumen a interessar-se per l’aeroport Barajas-Adolfo Suárez i no pas per la resta d’infraestructures perifèriques (ho sabem els barcelonins, que patim l’endarreriment d’una ampliació a El Prat-Tarradellas ideada per embotir-hi molts més turistes, no pas perquè puguem arribar connectar-nos amb les ciutats més desvetllades del món). Significats a banda, els amics viquipedistes haurien d’afegir a la pàgina en qüestió que, a patir d’ara, Aena també exercirà d’influencer llibresca.

Com sabran els fidels lectors del nostre Post, l’empresa aeroportuària (presidida per un català d’aquests plurinacionals i socialistes que s’enriqueix a Madrit, Maurici Lucena) sorprengué tot Déu anunciant la creació d’un premi literari, l’únic interès del qual és que s’atorga a obra publicada, amb una dotació d’un milió d’euros (igualant així el premi Planeta però no superant-lo, no fos cas que els cacics literaris de Barcelona se’ns enfadessin!). Per tal que la cosa quedi un pèl menys castellanocèntrica, els seus organitzadors digueren que també podien concórrer-hi llibres en català, gallec o euskera… sempre que estiguessin traduïts a l’espanyol, la “lengua que nos une” i, of course, la premiada. Finalment, se l’ha endut una senyora argentina que no llegirem (ja fotem prou sofrint els coctelers porteños) i que no tindrà cap mena d’impacte cultural durador a la nostra desvetlladíssima ciutat.

A pesar de tenir finalistes con el nobelable Vila-Matas (un home massa nostre, que fins i tot parla català!), és lògic que el jurat de literats socialistes d’Aena hagin volgut omplir de calers una autora sud-americana, atès el gust del nostre Ajuntament per relligar Barcelona al món antigament colonitzat pels espanyols. Ja ho va certificar aquella invenció dita Narrar Barcelona, que sacsejà els ciments de la passada Fira del Llibre de Guadalajara, una beca de 80.000 pavos ordida perquè un autor llatinoamericà passi uns mesets inspirant-se a la nostra capital, per si se li acudeix fer una novel·la o un conte sobre les patates braves del bar Delicias. Tot plegat, té certa conya, puix que si l’interès del PSC capitalí és que la ciutat acabi esdevenint una espècie de colònia xarona amb problemes d’enveja del quilòmetre zero o una rèplica cultural de Miami amb aires caribenys, aquesta política cultural és la més idònia.

Entenc que la majoria dels meus companys literats en llengua catalana s’indignin per tota aquesta mostra de provincianisme castellanitzador. De fet, resulta difícilment digerible que una empresa amb un 51% de participació pública —que, com deia abans, hauria de vetllar per la salut aeroportuària— es gasti els nostres calers organitzant fastos sense cap mena d’interès que acosten Barcelona al paradigma de província. També comprenc la majoria de soferts novel·listes de la tribu, que han de dissimular els litres de saliva que empassen davant de guardons amb unes xifres impossibles d’assolir en català. Però els recomano que no s’esverin; si el socialisme necessita d’aquestes madangues per imposar-nos l’espanyolisme i ha d’afluixar la mosca per muntar festes sense cap impacte cultural (una mica com la boina d’aquest pobre ruc que embruta la Rodoreda, en David Uclés) és que encara estem vius.

Així doncs, tot i que la broma ens costa molts bitllets, celebrem aquesta nova condició d’influencer literària d’Aena, perquè sempre fa molta gràcia veure com l’enemic es dedica a fer el ridícul i a fracassar en l’intent de tornar-nos més xavacans. No se’n sortiran, per molt que ens emboteixin d’argentinisme i ens vulguin preparar un aeroport per dur-nos tota la terregada d’Europa a casa. Resistirem, faltaria més, perquè potser no tenim tanta pasta, però la literatura i la ciutat encara són nostres.

on són els homes?

GEMMA BUSQUETS ROS
Clubs de lectura: on els homes són minoria
El PuntAvui
20|4|2023

És un espai de trobada on les dones són majoria. Les xifres així ho constaten. De les 477 persones inscrites en els 22 clubs de lectura d’adults que ofereixen les cinc biblioteques de Girona, 92 són homes, segons dades facilitades pel Servei Municipal de Biblioteques de l’Ajuntament de Girona . En percentatges significa que els homes són minoria i no arriben al 20% (19,29), enfront del 80,71% de dones. La xifra mitjana d’inscrits en un club de lectura se situa en la vintena. Així, al club de lectura de la biblioteca Ernest Lluch hi ha vint dones i només dos homes. El dinamitzador és un home.

Els temes que s’ofereixen en els clubs de les biblioteques gironines són diversos i inclouen no només la lectura de narrativa sinó també teatre, òpera, en anglès i francès, literatura i cinema, manga o filosofia. En aquest últim cas, el club de lectura de filosofia organitzat a la Biblioteca Carles Rahola en col·laboració amb l’Associació Filosofia, Ara és on hi ha un percentatge més equilibrat, més paritari, entre homes i dones inscrits: vint homes i vint-i-vuit dones. Als clubs de lectura infantil i juvenil el desequilibri és menor tot i que també hi ha una majoria lectora femenina: dels 138 menors inscrits, 87 són nenes (63%) i 51 són nens (37%). Al club infantil en anglès de la biblioteca Casero, dels 12 inscrits hi ha set nenes i cinc nens; al club de juvenil de la biblioteca Antònia Adroher, dels deu inscrits, hi ha set noies; al club de juvenil de la biblioteca Rahola, de catorze inscrits, deu són noies, i a la biblioteca Salvador Allende, al club de lectura juvenil, hi ha onze inscrits, sis noies i cinc nois.

El cap del Servei Municipal de Biblioteques, Artur Iscla, destaca l’augment de participants en una activitat pública i gratuïta “que cada vegada té més requesta” i que tant abans com després de la pandèmia ha tingut sempre molta demanda. Iscla recalca el fet que els clubs de lectura, un punt de trobada amb la lectura com a punt en comú, depassen les biblioteques amb una oferta a la ciutat de Girona que els últims anys s’ha ampliat amb les propostes que fan llibreries i diferents associacions i entitats. “És un espai de socialització que no és un patrimoni de les biblioteques, i això és bo.”

 

sortir de l'armari lector

NAJAT EL HACHMI
Sant Jordi: el dia que sortia de l'armari lector
Ara
23|4|2026

Vaig néixer com a lectora a segon d'EGB quan, un any després d'arribar a Catalunya, vam fer una excursió per visitar la Biblioteca Jaume Balmes de Vic. Ho he explicat moltes vegades, però ho repetiré fins que em mori perquè no vull oblidar que existeixen llocs on no hi ha biblioteques, així com cases sense llibres, i nenes, com la que jo vaig ser, que no en poden comprar mai cap. Ni avui ni cap altre dia de l'any. Permetre l'accés a la lectura als pobres és l'acte més revolucionari, veritable vector per enrobustir la consciència ciutadana. Nodreix de paraules per pensar, obre portes a realitats allunyades, connecta amb altres consciències i posa a l'abast la immensa diversitat humana, amb mirades tan diferents sobre les coses, amb mentalitats tan radicalment oposades, amb sensibilitats variades i històries (individuals i col·lectives) a les quals no podríem tenir accés a la vida real. Dec la meva vocació lectora (i després la dèria d'escriure) a aquests dos "equipaments públics": l'escola i la biblioteca. I en les visites que hi faig ara com a escriptora torno a descobrir que molts nens i nenes viuen la mateixa realitat que vaig viure jo: cases sense llibres ni espai propi per pensar-se, per adquirir el llenguatge necessari per entendre's i entendre el món que els envolta.

Cada any per Sant Jordi em torna el record de les primeres vegades que vaig viure plenament aquesta diada. M'arriba al cos en forma d'una escalfor tèbia i un sentiment d'exaltació primaveral. Esclar, devia tenir...tretze, catorze anys? Sí, és el temps de l'exaltació primaveral permanent, fins i tot amb temperatures sota zero que hi ha sovint a l'hivern comarcal. (A tocar de les muralles, roig intens sobre fons gris de pedra antiga.)

Sant Jordi també era l'únic dia de l'any que podia sortir del meu armari lector. Jo tenia aquesta dèria de passar hores i hores amb el nas ficat en els llibres, i això era el més estrany que s'havia vist a la meva família, al meu barri i a la meva escola. No coneixia ningú que llegís. Que llegís per gust i per afició. Només les mestres entenien el que feia. Esclar que per llegir no necessites companyia, però sempre penso que és una llàstima no haver tingut amb qui compartir l'experiència, amics que gaudissin de la lectura i amb qui poguéssim intercanviar opinions, recomanacions, dèries, fílies i fòbies lectores. Al meu barri era tan poc habitual, això de ser lectora empedreïda, que jo ho vivia en secret, com una mena d'addicció, un vici estrany que no tenia ningú més. I de sobte, el dia de Sant Jordi sortien persones com jo de sota les pedres. Quanta gent comprant llibres, com cargols després de la pluja! ¿O sigui que no era l'única amb aquesta identitat minoritària i marginal? (ara veig que en el meu entorn d'infància llegir era un tret diferencial que em marcava molt més que el de ser mora).

Aquesta era la mirada infantil, esclar, creure que tots els que adquirien un exemplar eren lectors apassionats com jo. Sant Jordi és una festa comercial en què es compren molts llibres (cosa que hem de celebrar, seria pitjor un dia per comprar armes, per exemple) que conté, com una matrioixca, el dia que sentim nostre els lectors que ho som tot l'any i els escriptors que ho som tota la vida: el dia de la literatura. De vegades no em sento part de la festa, la veritat; sovint em sembla que els que estimem de debò la literatura quedem engolits pel gran monstre del mercat. Per sort també és el dia en què cada lector buscarà el seu autor i, encara que sigui per un instant molt breu, ens reconeixerem com a part d'una societat secreta formada per persones que al final del dia es ficaran al llit i deixaran que les frases d'algú desconegut i llunyà, algú que potser ja és mort, penetrin en les regions més profundes del propi subconscient.