jaume coll mariné

 

JORDI VILARRODÀ
Jaume Coll Mariné guanya el premi Carles Riba
El Nou9.cat
14|3|2026

L’escriptor i músic Jaume Coll Mariné és el guanyador del 67è Premi Carles Riba de Poesia amb l’obra Com les fulles. El guardó el va rebre dissabte en la nova Nit de les Lletres Catalanes, que per primera vegada prenia el relleu de la tradicional Nit de Santa Llúcia. La gala organitzada per Òmnium Cultural i l’Institut d’Estudis Catalans va tenir lloc al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Després de rebre el premi, Jaume Coll va parlar de la relació entre els seus poemes i la natura: “És el context en que es desenvolupen elsmeus poemes, un trosset de Muntanyola, el meu poble, tot el que vull dir passa per aquest context”. Aquesta és una constant present en les seves altres obres poètiques: Quanta aigua clara als ulls de la veïna (Edicions de 1984, 2014), La gata groga (Els Papers Díscols, 2015) i Un arbre molt alt (Edicions 62, 2018, premi Ausiàs March de Gandia).En aquesta faceta de recerca, l’any 2022 va guanyar també el Premi Verdaguer de Recerca pel projecte d’edició i estudi de Los jardins de Salomó. Càntic dels càntics, que formarà part de l’Obra Completa del poeta de Folgueroles. L’altra seva faceta més coneguda és la musical, com a baixista d’Obeses. Fins ara aquest premi l’havien guanyat només dos poetes osonencs: Miquel Martí i Pol l’any 1953, quan es deia encara Premi Óssa Menor, i Pep Rosanes-Creus l’any 1999.

cardar en català

LAURA SERRA
25 paraules per 'manxar' i no 'follar'
Ara
8|3|2026

 

Els anglicismes estan regnant en les converses sobre sexualitat i relacions amoroses, perquè en anglès han posat nom a situacions que abans no s'havien batejat, com el breadcrumbing (donar molles de pa) o el yearning (l’anhel). I també a identitats i pràctiques sexuals que no s’havien visibilitzat, de l’spanking (la natjada) al bondage (el lligament) passant per l’squirting (la brollada). Tradicionalment, però, han estat els castellanismes els que han colonitzat el parlar brut català. Tanmateix, el català té milers de porcades per a tots els registres, també els més informals i humits. A Cardem en català (Rosa dels Vents) els lingüistes Laura Boj, Xènia Hernández i Roger Miras proposen centenars de paraules genuïnes i d’alternatives als estrangerismes més habituals per practicar sexe (oral). "Volem defugir dels tòpics que utilitzar mots genuïnament catalans quan follem no sona brut o no és sensual. Voleu dir que el nom fa la cosa? No us escalfa que us mengin la cloïssa, que us l'endinyin fins al mànec, que us graponegin, que us llustrin la perleta o us xuclin la fava fins a escórrer-vos de delit?", plantegen retòricament al llibre.

Tant l'Optimot com el Termcat han treballat també aquest argot específic. D'entre tot el vocabulari possible hem triat una dotzena de paraules corrents que sovint es fan servir en castellà però que en realitat són fàcils de memoritzar i d'adoptar, i que són tant picants com normatives en català. Pots deixar de follar i pots començar a barrinar, catxar o sonar.

El Termcat també ha fet un diccionari específic de la sexualitat i l’erotisme, que intenta posar al dia el català més calent, més digital i inclusiu. Triem deu conceptes clau que ens han arribat de l'anglès i, si n'hi ha, la seva adaptació catalana:

 

els idus de la noemí travé

NOEMÍ TRAVÉ
Els idus de març
Al blog Telèmac
10|5|2025

Els idus de març és una novel·la històrica de l'autor estatunidenc Thornton Wilder (1897-1975) que es va publicar el 1948. Wilder ens hi demostra, un cop més, la seva magnífica habilitat per recrear èpoques passades i portar-les al present dels lectors amb una sensibilitat acuradíssima per al detall i per a l'anècdota, i amb una immediatesa realment corprenedora a l'hora de llegir. La novel·la recrea els últims mesos de la vida del Dictador de la República romana, Juli Cèsar, abans del seu assassinat. Tanmateix, com l'autor mateix ens adverteix al prefaci, ens trobem davant d'una recreació fantasiosa i fictícia, en què juga amb la historicitat dels fets i se n'inventa detalls lliurement. El plantejament consisteix a transportar al tombant entre els anys 45 i 44 aC uns fets que havien tingut lloc uns dotze anys abans: els de la profanació dels rituals de la Bona Deessa, que van comportar la caiguda en desgràcia de Clòdia Pulcre i el seu germà Publi, i van conduir al divorci de Cèsar i la segona esposa, Pompeia. Propis d'aquesta època són també el suposat afer amorós entre Clòdia i el poeta Catul, immortalitzat a través dels seus poemes, i la invectiva de Ciceró contra els Pulcre, que va augmentar la seva fama com a orador. A tots aquests esdeveniments que ja havien transcorregut anys abans de l'assassinat de Cèsar, s'hi afegeixen elements que sí respecten la cronologia real dels fets: la visita de Cleopatra a Roma, el tercer matrimoni de Cèsar amb Calpúrnia, i el desenvolupament de la conspiració per assassinar-lo, que culminaria amb l'atemptat mortal el dia de les idus de març. 

Una de les parts més curioses de la novel·la és la forma com està construïda i estructurada: el relat ens ofereix una trama polifònica en què diversos personatges expliquen tots aquests esdeveniments en primera persona a través de les seves cartes, apunts i diaris. El resultat final és un recull heterogeni de diversos textos que es van interpel·lant els uns als altres des de diversos punts de la narració, de vegades fins i tot a través de crides d'uns documents a uns altres de posteriors, que segueixen una numeració determinada. Els textos a més, s'agrupen temàticament, més que no pas amb un criteri narratiu, en quatre blocs: el llibre primer se centra en la política i ens presenta gran part dels personatges; el llibre segon gira al voltant de l'amor; el tercer segueix el fil conductor de la religió; i el quart ens ofereix un fascinant diàleg carregat de dobles sentits i dobles intencions entre Cèsar i Brutus, i anirà apujant la tensió a mesura que ens apropem al desenllaç final. Per si no n'hi hagués prou, les quatre parts cobreixen principalment els mateixos fets, però cada bloc comença en un moment anterior i acaba en un moment posterior que el bloc immediatament anterior. Tot i així, la llargada dels blocs va decreixent, de forma que l'efecte que produeix a l'hora de llegir és que el temps es dilata cap al principi de la novel·la i es contreu a un ritme vertiginós així que ens apropem al final. 

És una aposta molt agosarada i, d'altra banda, molt efectiva per part de l'autor: si un relat històric d'aquestes característiques no ens oferiria a priori cap mena de suspens, ja que és ben conegut, Wilder aconsegueix narrar-lo imprimint-li un sentit de tensió i urgència creixents, i ens desplega una sèrie de conflictes creuats entre tots els personatges implicats que cal seguir amb molta atenció per no perdre'n detalls pel camí. En especial destaquen les caracteritzacions psicològiques dels personatges, que ens arriben en primera persona, però també a través dels punts de vista dels altres, de forma que retrats que en resulten queden rics i plens de matisos, però a la vegada romanen tremendament subjectius. En especial destaquen el protagonista, Juli Cèsar, polític pragmàtic i estrateg, però inclinat a la malenconia i els vagareigs filosòfics; el poeta Catul, que ofereix una imatge tràgica d'apassionament i desesperació; i la reina Cleopatra que, tot i ser un personatge secundari, esdevé una presència fascinant i lleugerament ominosa al llarg del relat. 

Sinopsi: Durant els darrers mesos de l'any 45 aC i el principi del 44, se succeeixen una sèrie d'esdeveniments de caire polític, religiós i amorós que tindran una rellevància crucial per al curs de la història: mentre es preparen nombroses conspiracions contra la vida de Cèsar, el dictador vitalici de Roma, el poeta Catul es mor d'amor per la seva estimada Clòdia, les patrícies romanes preparen les cerimònies de la Bona Deessa amb gran solemnitat, i la reina Cleopatra d'Egipte es presenta de visita a Roma per fer valdre les seves pretensions polítiques. 

M'agrada: M'han agradat especialment els moments més filosòfics del text, sobre la naturalesa de les relacions polítiques i el lideratge, i l'ambigüitat intencionada amb què Wilder revesteix la figura del dictador: a una llum més favorable o més desfavorable en funció de qui en faci el retrat, inclòs ell mateix. El recurs al remitent misteriós de Cèsar, que en rep les cartes però no pot contestar-les, m'ha semblat força ben trobat. 

No m'agrada: Tot i l'originalitat de la novel·la i la seva aposta formal, m'ha semblat que desaprofita una mica la darrera de les trames, la de la conspiració i l'assassinat, i la resol de forma força precipitada i abrupta. 

avui són els idus de març

Segons el calendari romà, no el d'ara, el de quan els romans duien togues i aquelles sandàlies que es van tornar a posar de moda fa uns anys (no es pot llençar res, que tot torna), avui són els idus de març (idibus martiis). Un dia com avui, però de l'any 44 aC, va tenir lloc un dels més cèlebres magnicidis de la història: l'assassinat de Juli Cèsar a mans d'uns quants senadors, entre ells, Brutus, el seu fill adoptiu. 

Qui m'havia de dir (a mi, que només coneixia Juli Cèsar a través de les seves aparicions als Astèrix) que, anys més tard, traduiria al castellà la seva obra més coneguda, De bello gallico, sí home, sí, aquella que comença Gallia est omnis divisa in partes tres. El text més versionat de la història de la traducció amateur.

Tornant al magnicidi, resulta que ens ha deixat la manera més descansada de rebutjar un argument, o de respondre a una crítica, que s'hagi inventat mai. Només cal dir Tu quoque, Brute, fili mi (o, tu també, Brutus, fill meu, si sou més de llatí vulgar), que representa són les paraules que Juli Cèsar va adreçar al seu fill adoptiu quan ja estava més foradat que un colador. I dic representa, perquè em sembla que el tu quoque li devem al guionista de la pel·licula rodada per Joseph Leo Mankiewicz, l'any 1953: William Shakespeare. L'única referència als darrers mots que he set capaç de localitzar la signa Suetoni a De Vita Caesarum, Liber I Divus Iulius, LXXXII, on afirma que el dictador va morir parlant en grec. Καὶ σὺ τέκνον (Kai su teknon, Tu també, fill meu). El cas em porta, inevitablement, a l'Elementary, my dear Watson que Conan Doyle no va fer dir mai a Sherlock Holmes. En fi. 

I després d'haver voltat per uns jardins que no tenia previst visitar, ara hauré de córrer a explicar el meu autèntic propòsit inicial, que no era altre que recordar una novel·la de Thornton Wilder, llegida, fa molts anys, per culpa d'una mestra segura d'encertar amb la recomanació, perquè el llibre en qüestió reuneix dos elements als quals jo no sé dir no: romans i cartes.

Així, doncs, és una novel·la epistolar, on partint de fets i personatges reals, però bastint una ficció que va més enllà de la reconstrucció històrica, Wilder ens fa passejar pels dos anys anteriors a l'assassinat de Juli Cèsar, que és com dir de la fi de la República romana a l'adveniment de l'Imperi. Una de romans.

L'entranyable kit de traductora amateur.

agraïments

una de les millors novel·les històriques mai escrites

MANUEL HIDALGO
Los idus de marzo, Thornton Wilder y el asesinato de Julio César
El español
13|3|2021

En la mañana del 15 de marzo del año 44 a.C., Julio César, Dictador vitalicio y Pontífice Máximo de la República, fue asesinado por un grupo de sesenta conjurados cuando acudió a una reunión del Senado. A los pies de la estatua de Pompeyo, su enemigo en la reciente guerra civil, recibió veintitrés puñaladas, una sola de ellas mortal de necesidad, la segunda, en el pecho, según su médico, Antístenes.

Ese día se celebraban los idus de marzo. En el calendario juliano, que el propio César había instaurado, los idus tenían lugar los días 13 de cada mes, con excepción de los meses de marzo —luna llena—, precisamente, mayo, julio y octubre. Eran días de buenos pronósticos, ceremoniales religiosos y fiestas populares.

Los asesinos, considerados por sí mismos como libertadores, querían acabar con el creciente abuso de poder de César y con su presunta pretensión de convertirse en rey y finiquitar el régimen republicano. El magnicidio trajo otra guerra civil, supuso el ocaso de la República y propició la llegada del autocrático Imperio.

En la escena del crimen

Aquella mañana, Julio César (55 años) no se encontraba bien y había decidido no acudir al Senado. Tras una noche de tormenta y pesadillas, Calpurnia, su tercera esposa, había logrado persuadirlo. Los augures no habían encontrado el corazón en los animales sacrificados para evaluar el futuro. Pero los conjurados enviaron a la casa de César a un emisario, Décimo Bruto, que lo convenció de la importancia del cónclave senatorial y del pésimo efecto que causaría su ausencia. Se puso en camino.

Un fiel partidario, el maestro Artemidoro, le hizo llegar un pergamino que contenía los nombres de los juramentados, pero César no llegó a leerlo. "Cuídate de los idus de marzo", le había advertido un adivino. A punto de llegar a la Curia de Pompeyo, César se topó con ese hombre y, ufano, le dijo: "Han llegado los idus de marzo y no ha pasado nada". El adivino le respondió: "Han llegado, sí, pero no han terminado".

Al entrar en la Curia, los conjurados se las ingeniaron, por si acaso, para distraer a su amigo Marco Antonio y mantenerlo alejado de César, que tomó asiento. Rápidamente, fue rodeado por un numeroso grupo que parecía recibirlo con pleitesía y querer formularle peticiones. Tilio Cimbro tiró entonces de su toga por los hombros, lo que sorprendió a César por la falta de respeto que ese gesto entrañaba. Era la señal.

Casca lo apuñaló en el cuello. "Malvado Casca, ¿qué haces?", le espetó César conteniendo su segunda cuchillada. Pero ya las espadas de todos cuantos le rodeaban —Casio Longino, Quinto Ligario y tantos otros— se abatieron sobre su cuerpo. Así lo contó Plutarco (Vidas paralelas), quien precisó que Marco Bruto le asestó un tajo en la ingle.

Julio César, superado por la lluvia de espadazos y sin escapatoria, se resistió al principio, pero luego nada pudo hacer. Se entregó. Según Plutarco, se cubrió la cabeza con su toga al ver cómo Marco Bruto se sumaba a los golpes. Suetonio contó (Vidas de los Césares) que César no pronunció palabra alguna, salvo en el primer instante, mientras recibía las veintitrés puñaladas, pero el historiador anotó que, "ciertos autores han sostenido que, cuando Marco Bruto se le arrojó encima, exclamó en griego: '¡Tú también, hijo mío!'".

Después, César cayó tendido en el suelo. Muerto. Unos esclavos trasladaron el cadáver a su casa en una litera. Por uno de los lados, colgaba un brazo.

"¡La ambición ha pagado su deuda!", hace gritar William Shakespeare a Bruto, tras el asesinato, en Julio César (1599). Fue Shakespeare quien, al recrear en su tragedia (¡Et tu, Brute!) la frase recogida por Suetonio, dio pábulo durante mucho tiempo al persistente rumor de que Marco Bruto era hijo natural de César, habido de sus amores adulterinos —bien ciertos, durante casi veinte años— con Servilia, su madre. Pero tal cosa es falsa, pues Marco Bruto tenía ya unos trece años cuando Servilia y Julio César iniciaron sus duraderos amoríos.

La mejor novela histórica

Las fechas le importaron muy poco al escritor norteamericano Thornton Wilder (1897-1975), autor de Los idus de marzo (1948), que podemos leer en Edhasa, la mejor novela sobre el asesinato de Julio César y, a mi juicio, una de las mejores novelas históricas jamás escritas.

Con gran desparpajo y libertad, Wilder avisa en su introducción que ha mezclado fechas a su antojo, que varios personajes de su novela ya estaban muertos —Clodio, Catulo, Catón el Joven…— en el año 44 a.C., que muchos de los documentos que utiliza son inventados, aunque, eso sí, inspirados en hechos o textos reales de la época o, atención, del presente. Dice que las cartas de los conspiradores se inspiran en las que circularon por Italia contra Benito Mussolini.

Así las cosas, Los idus de marzo, es, sin embargo, una formidable puesta en escena de la época postrera de la República romana y de la figura de Julio César y, con ello, una apasionante novela de intriga y, sobre todo, de ideas, ya que el amor, la religión, el destino, la política, la poesía o la relación entre lo privado y lo público son algunas de las muchas cuestiones de enjundia tratadas en el texto.

Los idus de marzo se compone de cuatro libros. Cada uno empieza antes y termina después del anterior. El primero arranca en septiembre del año 45 a.C. y el cuarto termina el día del asesinato de Julio César, contado literalmente según lo narró Suetonio. Con los poemas de Catulo, ese texto es el único documento real de una narración que agrupa cartas, diarios, informes y misivas o mensajes privados. Todo ello conforma un extraordinario puzle que se sigue sin chistar, con interés creciente y con un gran placer ante la belleza, la precisión, la economía y la potencia intelectual de la prosa de Wilder.

Junto a César, Calpurnia, Servilia, Marco Bruto y los mencionados Catulo y Clodia -¡qué amores, los suyos!-, Cicerón, Cleopatra —que estaba en Roma el día del asesinato— o Marco Antonio son algunos de los rutilantes personajes reales que, junto a otros inventados, conforman el deslumbrante elenco de la trama. Y qué trama, una joya de la relojería, cuajada de perlas en forma de situaciones, pasiones e ideas.

No se pierdan Los idus de marzo, una novela magistral como pocas.

Borges, para terminar

Y sin salirnos de la literatura, esta vez, habrá que recordar también algunas novelas de gusto muy actual que, con ambición de best-seller de calidad apto para todos los públicos, han recogido recientemente la compleja figura de Julio César y las circunstancias de su asesinato.

Me resulta fastidioso, a qué negarlo, que el italiano Valerio Massimo Manfredi tomara prestado el título a Wilder para Los idus de marzo (2008, Grijalbo), su muy pormenorizada novela sobre los ocho días anteriores al asesinato. La desaparecida escritora australiana Colleen McCullough (El pájaro espino), que gozó de mejor suerte entre la crítica, publicó entre 1990 y 2007, Señores de Roma, una serie de siete novelas entre las que al menos tres (Las mujeres de César, César y El caballo de César) se centran en el Dictador. Recordemos que el de Dictador era, en la antigua Roma, un cargo, una magistratura para la que se nombraba, con el consentimiento del Senado, a una persona por un tiempo limitado y con una misión muy concreta.

Si en películas como Julio César (Joseph L. Mankiewicz, 1953) hemos podido ver la escena del asesinato, los pintores también se han ocupado reiteradamente del histórico momento. Me gusta especialmente el gran óleo La muerte de César (1867), en el que el academicista francés Jean-León Gerôme plasmó los instantes posteriores al apuñalamiento. César yace muerto casi en penumbra y en primer término, a la izquierda, junto a su silla caída, y el grupo de los conspiradores, enardecido, espadas en alto, recibe toda la luz y se dirige de espaldas hacia el fondo, hacia la puerta de la calle. ¿Es Marco Bruto, con barba, quien se vuelve y parece "mirar a cámara"?. Y es que la imagen, con movimiento y profundidad de campo, es muy cinematográfica.

¿Y si escuchamos un tango de Astor Piazzolla —celebramos su centenario— y terminamos con su amigo/enemigo Jorge Luis Borges? En su poliédrico libro El hacedor (1960), el escritor argentino incluye una pequeña historia que tituló La trama.

En ella recuerda, dicho sea de paso, que Francisco de Quevedo escribió —no lo dice así— una biografía de Marco Bruto y evoca el asesinato de Julio César —"impacientes puñales"— y su postrera exclamación: "¡Tú también, hijo mío!". Y luego cuenta (la cita es textual) lo siguiente:

"Al destino le agradan las repeticiones, las variantes, las simetrías; diecinueve siglos después, en el sur de la provincia de Buenos Aires, un gaucho es agredido por otros gauchos y, al caer, reconoce a un ahijado suyo y le dice con mansa reconvención y lenta sorpresa (estas palabras hay que oírlas, no leerlas): ¡Pero, che!".

Y finaliza Borges: "Lo matan y no sabe que muere para que se repita una escena".

 

la mare que el va parir (amb perdó)

Arallegim. 7|3|2026.

per damunt la neu, lleuger dalt d'un trineu

 

Ara. 18|1|2026

planiana

ENRIC IBORRA
Planiana
Al blog: La serp blanca
26|2|2026

«La literatura. Els escriptors. Hi ha persones que quan tenen una ploma a la mà es tornen diferents del que són habitualment. Volen escriure preciós, ideal i naturalment modèlic. Pobra gent!

Hi ha escriptors que en parlar d’un cavall en diuen un impetuós corser. No és una equivocació. És una bestiesa. El cèlebre Duhamel, les novel·les del qual foren tan llegides i ara —ja fa anys— han desaparegut de la circulació, igual que les de Gide, presenta en una de les seves obres un personatge que en societat fa pets. Duhamel diu que feia «sorolls inexpressius». Error total. En literatura, s’ha de dir la veritat sempre. S’ha de ser, si és possible, una mica Rabelais. Tot fa suposar que Rabelais ha durat i durarà més que Duhamel, predicador humanitarista i fals —dissimulat d’èxit immens. Duhamel fou, naturalment, de totes les Acadèmies possibles i de l’Acadèmia Francesa. Pobre Duhamel! En el moment que Stendhal publicava les seves novel·les, un crític de la seva època, Jacquemont, escriví que les novel·les no valien res perquè el seu autor escrivia com un porter —com un concierge. És el millor elogi que es pot fer d’un escriptor. En la literatura en prosa, s’ha d’escriure i fer intel·ligible la conversa humana, com, diríem, qui escriu a la família! Aquesta és la literatura que persisteix, que està per sobre de les modes, que duren un moment.

Quan s’ha observat i pensat llargament un objecte, una història, escriviu ràpidament: totes les coses supèrflues i inútils queden eliminades totalment. Que la ploma no pugui seguir el vostre pensament. Aquest és el problema. És difícil. Però aquest, és, potser, l’únic camí. Fora d’això, tot és secundari.»

 

Josep Pla. Notes del capvesprol (OC, 35)

llibre d'honor

 

A la biblioteca tenim un d'aquests llibres d'honor on, quan hi pensem, fem signar a les personalitats de reconeguda trajectòria que ens visiten. Hi ha de tot: escriptors, músics, dibuixants, polítics, vigatans il·lustres en general, etc. El 1997, la M. Àngels Anglada va voler deixar testimoni del seu pas per la biblioteca.

_______________

P.S.: El 9 de març de l'any 1930 va néixer, a la Casa Fontcuberta, al carrer de la Riera núm. 25, l'escriptora vigatana Maria Àngels Anglada i d'Abadal. Per això.

itinerari lector

La biblioteca principal de la casa de Lanús tenía un piano negro y muñecas antiguas sobre sillas de cuero, muñecas de piel verdosa y ojos que nunca se cerraban. Podía investigar esos estantes sin interferencias ni censura previa: a mis padres les daba igual o no me prestaban atención.

Estaba formada principalmente por dos colecciones de libros: la Biblioteca Básica Salvat y Club Bruguera. Los de Salvat tenían color por género (narrativa era anaranjada, dramaturgia azul), y los de Club Bruguera tenían cada uno un color distinto. Y estaban numerados. El 1 era A sangre fría de Truman Capote, y era rojo. Las colecciones estaban completas. Mi padre tenía pasión por lo coleccionable: también compraba fascículos para encuadernar y por eso había unas cuantas enciclopedias y diccionarios en la casa, desde Lo sé todo hasta el Larousse.

Con esas dos colecciones me armé un canon de favoritos. En mi formación lectora nunca hubo, y no hay, bibliotecas públicas, librerías o libreros con quienes haya establecido una relación especial o memorable. Mis lecturas empezaron en la biblioteca de casa, siguieron con las lecturas institucionales en la escuela y la universidad y continuaron con una red de recomendaciones por fuera de los lugares tradicionales del libro, entre amigos, revistas no literarias como Caín y Cerdos & Peces, o entrevistas de mis músicos favoritos, que mencionaban qué leían o llevaban remeras con, por ejemplo, la cara de Poe

Mariana Enríquez. «Los transbordadores». A: Archipiélago. Una formación lectora en veintinueve islas. Ampersand, 2025. P. 9.

 

un dels magnicidis més famosos de la història

 

 

En guàrdia!

Els idus de març

04/09/2021

Capítol 860. El 15 de març de l'any 44 abans de Crist, el dia dels idus segons el calendari romà, el Senat va ser testimoni d'un dels magnicidis més famosos de la història. Juli Cèsar, víctima d'una conspiració, va ser encerclat per un grup de 60 senadors i va caure mort després de rebre 23 punyalades. Per als conjurats era un tirà que calia eliminar davant del risc que volgués proclamar-se rei; per altres representants del poble era el líder que necessitava la República, i va ser eliminat per la classe aristocràtica per evitar que dugués a terme el seu un programa de profundes reformes polítiques. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Joaquín Ruiz de Arbulo, catedràtic d'Arqueologia de Grècia i Roma de la Universitat Rovira i Virgili i investigador de l'ICAC, Institut Català d'Arqueologia Clàssica.

 

el geni de la llengua

SÍLVIA SOLER
El geni de la llengua
Ara
24|2|2026

 

Cada vegada hi ha més editorials que, afortunadament, no es limiten a publicar una obra literària, sinó que també ens ofereixen, en el mateix volum, un regal en forma de pròleg o epíleg o nota del traductor o de l'editor. Són textos extres que ens ajuden a conèixer l'autor o ens el posen en context o s'esplaien en algun aspecte concret de l'edició o de la traducció per fer-nos-la encara més interessant. És un plus, un detall per als lectors, que s'agraeix molt.

És el cas del llibre que ha publicat Edicions del Periscopi i que està cridat a ser un dels títols més destacats d'aquesta primavera literària. Es tracta de la novel·la Punt d'aranya, òpera prima de l'escriptora gallega Nerea Pallares, escrita originalment en gallec.

En aquesta història hi trobem la vida dels mariners, puntes de coixí, narcotràfic, vídeos de TIkTok i llegendes ancestrals, tot teixit i entrellaçat amb l'habilitat de les puntaires. Punt d'aranya ens convida a conèixer el poble de Camariñas, a la Costa da Morte gallega. Quan hi arriba una forastera, l'Ari, per treballar al museu de puntes i fer de guia turística, els vilatans estan trasbalsats per una tragèdia: la mort d'una adolescent al mar.

Aquest és el punt de partida d'una narració que barreja tradició i modernitat, i que ens endinsa en el món sempre misteriós de la Costa da Morte. En aquest cas, el centre de la trama és la rebel·lió de les puntaires, que, empeses pel dolor i la ràbia, arriben a l'extrem de convocar "les aranyes", unes divinitats que, segons la llegenda, estan dotades d'una gran saviesa i d'un poder ancestral.

Quan acabem de llegir Punt d'aranya, Periscopi ens sorprèn amb un regal inesperat: el text "El lloc i la llengua de Punt d'aranya", escrit pel traductor de la novel·la, Eduard Velasco, que ha fet una obra d'orfebreria i ens l'explica. I és així com la novel·la que acabem de llegir redobla el seu interès. "La tradició oral no tindria valor sense la llengua que l'ha creada i que ens l'ha portat fins aquí. La forma i el fons en la literatura són tan indestriables com Galícia, la cultura i la literatura gallegues ho són de la llengua del país", assegura Velasco.

El traductor ens explica que la vitalitat de la llengua a la Costa da Morte es fonamenta en la continuïtat d'hàbits lingüístics que, més enllà de la fonètica, afecten el lèxic i la fraseologia. En definitiva, diu, el geni de la llengua. A l'hora de traduir aquest text al català, Eduard Velasco ha fet un esforç per fer dialogar els personatges en una parla col·loquial però no excessivament dialectalitzada.

No cal dir que tot plegat —la novel·la i l'epíleg del traductor— ens fa establir un paral·lelisme amb el català i amb la cada vegada més precària vitalitat de la llengua genuïna que s'hauria de transmetre de forma natural de generació en generació. ¿Però quants dels nostres joves han heretat i fet seves paraules i expressions dels seus avis?

No sé si en aquesta Catalunya turística i massificada hi queda algun racó com la Costa da Morte.

I, en cas que fos així, si tots plegats —escriptors, parlants i, per descomptat, Govern— estem fent prou per preservar-lo.