dimarts, 19 de novembre de 2019

escriure per a continuar llegint


Hay árboles en los que se apoya un bosque. Puede que no sean los árboles más viejos, ni los más grandes ni los más altos; puede que no se distingan de la mayoría de los otros árboles, pero por algún motivo son las plantas que dieron un paso decisivo en el subsuelo, que inclinaron el tronco en la dirección debida en el momento debido y abrieron el camino a sus congéneres para transformar en bosque una simple arboleda. Lo mismo ocurre con los libros. En unos cuantos de ellos se apoya nuestra biblioteca. Puede que no sean los más viejos, ni los que más amemos, ni los que hayamos leído más veces, pero por algún motivo han determinado la dirección y el carácter del conjunto. En mi caso, uno de estos libros es El extranjero, de Albert Camus, un libro que me ha marcado en mi adolescencia y que, cada vez que lo releo, me gusta menos. Sin embargo, reconozco en él un ascendente sobre los otros libros de mi biblioteca, y ésta me parece impensable sin su presencia. Otro puntal de mi estantería es Esperando a Godot, de Samuel Beckett. Al revés que El extranjero, cada vez que lo releo, me gusta más. Sobre estas dos columnas de Hércules se sostiene mi biblioteca. 
Pero el símil es exagerado, pues mi biblioteca no tiene nada de hercúleo, siendo harto modesta, tanto en cantidad de libros como en rarezas. Cuando ha caído en mis manos algún libro raro, de esos que hacen la delicia de los coleccionistas, lo he regalado enseguida. Carezco del menor orgullo bibliófilo y me aterran esas grandes bibliotecas que a la muerte de su dueño son adquiridas por alguna fundación o universidad. Un escritor de narrativa o de poesía que posea más de mil libros empieza a ser sospechoso. Para qué escribe, me pregunto. Sólo debería escribirse para paliar alguna carencia de lectura. Ahí donde advertimos un hueco en nuestra biblioteca, la falta de cierto libro en particular, se justifica que tomemos la pluma para, de la manera más decorosa posible, escribirlo nosotros. Escribir, pues, como un correctivo. Escribir para seguir leyendo.

Fabio Morábito. «Los demasiados libros». A: El idioma materno. SextoPiso, 2014. P. 23-24.

dilluns, 18 de novembre de 2019

ʤɔ́mmágzwəlkútsi


Qualsevol bibliotecari sap que hi ha, com a mínim, nou-centes vint-i-set maneres de pronunciar Coetzee.

ésAdir. Clic!


diumenge, 17 de novembre de 2019

honoraris de balzac, els


Alberto Manguel cuenta la siguiente historia: “Cuando cierto editor francés muy conocido oyó decir que Balzac era una joven promesa de las letras, decidió ofrecerle dos mil francos por la siguiente novela que escribiese. Así pues, buscó sus señas y descubrió que residía en un barrio parisiense digamos que venido a menos; en vista de que su presa no era lo que se dice un hombre acaudalado, decidió reducir la oferta a mil francos. Pero al llegar allí comprobó que Balzac vivía en el ático, en una vulgar chambre de bonne, así que decidió rebajar de nuevo la cantidad y ofrecerle solo quinientos francos. Por último, cuando llamó a la puerta y entró en la modesta vivienda, viendo que Balzac estaba tomando por toda comida un trozo de pan y un vaso de agua, el editor abrió los brazos de par en par y exclamó: ‘¡Señor Balzac, soy su más ferviente admirador y me gustaría ofrecerle por su próximo libro la bonita suma de doscientos francos!’.”

Patricio Pron. «Escritores urgidos de dinero». Letras libres. 1|11|2019.

dissabte, 16 de novembre de 2019

fent dissabte


Bibliotheksinterieur mit lesender Magd, 1915. Édouard John Mentha.


divendres, 15 de novembre de 2019

coetzee a ciutat maragda


Programa dedicat a la narrativa del premi Nobel sud-africà amb la participació dels escriptors Gonzalo Torné i Jordi Puntí, l'editora Maria Bohigas i la traductora Dolors Udina. 6|7|2019.

dijous, 14 de novembre de 2019

llibres, diners i impostos


CARLES CASAJUANA
Llibres, diners i impostos
La Vanguardia
04|11|2019

Fa uns quants anys, quan Ildefonso Falcones, autor del best-seller La catedral del mar, va ser acusat de delicte fiscal, no vaig poder evitar de sentir una certa simpatia per ell. No havia llegit la novel·la i soc partidari de pagar tots els impostos que toquin, cosa que faig cada any amb resignació, però no em semblava malament que, per una vegada, el presumpte evasor fiscal fos un novel·lista i no un potentat del ram de la construcció, un dermatòleg de l’alta societat o un futbolista multimilionari. Per al gremi literari, no deixava de ser una novetat. Esperava que no fos l’últim cas.
Em vaig recordar d’això fa un parell de setmanes, quan Javier Cercas va guanyar el Planeta i va declarar que pagaria tots els impostos corresponents. Era una declaració admirable, tenint en compte que aquests impostos podien pujar a més de dos-cents mil euros, però deixava a l’aire una qüestió que pot tenir el seu què: ¿es referia a tots els impostos que ell pensava que li tocaria pagar o als que l’Agència Tributària pensa que corresponen en un cas com el seu? No sé si és el mateix. L’Agència Tributària considera que el premi Planeta i similars són avançaments de drets d’autor i que han de cotitzar com ingressos corrents, cosa que implica una clatellada impositiva molt forta. En canvi, hi ha autors que consideren que en casos així, quan es tracta de premis literaris, tenen dret a una exempció del 40%. Aquesta diferència de criteri ha donat lloc a uns quants plets. La periodista Mara Torres, finalista del Planeta del 2012, acaba d’aconseguir que el Tribunal Superior de Justícia de Madrid li reconegui el dret a aquesta exempció. L’actual consellera de Cultura de la Comunitat de Madrid, Marta Rivera de la Cruz, finalista del Planeta el 2006, també ho va aconseguir fa anys.
A Espanya, segons la vella sentència de Larra, escriure és plorar, i s’entén que el motiu de les llàgrimes és bàsicament econòmic. Però ara potser convindrà matisar aquesta afirmació i dir que a Espanya escriure és plorar i, quan hi ha sort, pledejar amb Hisenda. No deixa de ser una mostra de progrés. Jo no sóc cap expert fiscal i per tant no puc dir si l’Agència Tributària té raó quan exigeix el pagament íntegre dels impostos corresponents als premis literaris, calculats com si fossin ingressos laborals. Però em xoca que un escriptor pugui arribar a pagar més del 40% del que cobra per un premi literari i, en canvi, un especulador borsari pugui sortir-se’n pagant només el vint-i-un per cent de les plusvàlues que obté (i ja sé que aquestes plusvàlues han estat gravades prèviament per l’impost de societats, però tot i així la comparació no deixa de ser alarmant: Javier Cercas pagarà pel seu premi gairebé el doble que si hagués guanyat la mateixa quantitat especulant a la borsa). 
En tot cas, ja sabem que, per regla general, el conreu de la literatura no és el millor camí per fer-se ric, almenys en aquests topants. Com va escriure Jaume Perich: “Ars longa, vita brevis, emolumentus pocus”. A la història de la literatura, hi ha escriptors –Balzac, Charles Dickens, Victor Hugo–que van guanyar molts diners. A Espanya, Vicente Blasco Ibáñez també s’hi va fer ric. Però la majoria sempre s’han hagut de dedicar a altres coses perquè no podien viure dels llibres. Al final de la seva vida, Charles Baudelaire va calcular tot el que havia guanyat escrivint: 15.892,50 francs. Tenint en compte que va dedicar vint-i-sis anys de treball incansable a la seva obra, això suposava uns ingressos d’un franc amb setanta cèntims per dia. Les vendes totals de la primera edició de Moby Dick, de Herman Melville, van pujar a 537 dòlars i no se’n va fer una segona edició fins al cap de trenta anys. Ara és fàcil trobar aquesta novel·la a qualsevol llibreria del món, però això no va permetre a l’autor donar-se cap alegria mentre vivia.
La qualitat o la mediocritat d’una obra literària i els guanys que l’autor n’obté no solen tenir una correlació gaire fiable. Hi ha llibres atroços que es venen molt bé i n’hi ha d’admirables que no es venen gens, de manera que val més concloure que una cosa no té res a veure amb l’altra. Qualsevol bon editor ho sap: la relació entre el valor i l’oportunitat d’una obra literària i el nombre dels seus lectors en un moment donat és un caprici de l’atzar. Agafem un dietari com Paisatge amb figures, d’Àlex Susanna, per exemple. És una delícia i acaba de sortir. ¿Tindrà la difusió que mereix? L’atzar ho dirà, però això no li afegirà ni restarà cap mèrit.
De la mateixa manera, guanyar un premi important com el Planeta no garanteix la qualitat de l’obra guanyadora. Fa anys, Julian Barnes va dir que el Man Booker –el premi més prestigiós de les lletres britàniques– era un bingo pijo. Va passar un temps i el bingo el va treure ell molt merescudament amb El sentit d’un final, que és una petita joia. En tot cas, del Planeta se’n pot dir que és un bingo bastant generós. Sis-cents mil euros donen per a molt. Que la novel·la guanyadora sigui una obra de qualitat ja és més discutible. Depèn. De ve gades ho és, sens dubte. La nòmina de guanyadors del premi conté figures de la talla de Mario Vargas Llosa o Eduardo Mendoza, tot i que potser no el van guanyar amb les seves millors obres. En altres casos, l’obra premiada no té gens d’interès. Això sí: sempre es ven, de manera que si l’objectiu del premi és contribuir a la difusió dels llibres no hi ha dubte que l’assoleix.
Aquest any no hi ha cap motiu per dubtar de la talla del guanyador. Javier Cercas és un autor indiscutible: cal imaginar que la novel·la també ho serà. Enhorabona i, amb plets o sense, que pugui continuar pagant sumes estrafolàries a l’Agència Tributària durant molts anys.

dimecres, 13 de novembre de 2019

el dimoni de les llistes




L'any 1963, Jorge Luis Borges y Adolfo Bioy Casares van formar part del jurat d'un premi literari de poesia organitzat pel diari La Nación. Bioy va anar anotant en una llibreta les observacions (les seves i les de Borges) sobre els candidats. Aquí en teniu algunes. 
13) Perplejidad sintáctica
14) Mejor que otros pero insensato
15) Inepto y escolar
16) No
17) Tampoco
18) Autóctono y prescindible
19) Superior a los anteriores
20) Malo, malazo
21) Curiosa ortografía
22) Irresponsable rimador
23) Caótico
24) Patriótico, más ilógico
25) Ilustrado y pésimo
26) Preocupado con cabello, no logra el acierto
27) Inepto
28) Incoherente
29) Enérgico y tosco
30) Feble
31) Enfático y agrícola
32) Vana, entusiasta y ridícula
33) Misterioso y estúpido
34) Acaso atendible

[Font: Notas sobre el juicio literario. Cuadernos hispanoamericanos. 1|3|2019]

dimarts, 12 de novembre de 2019

qüestió de principis


JUAN TALLÓN
Cómo empezar un libro
El Progreso
28|10|2019

En las novelas de Sergio Bizzio (Argentina, 1956), apenas lees el primer párrafo, es fácil que se te escape en voz bajita un "ufff", un "madre mía", o quizá un "hostiaputa". El vértigo al que este escritor somete sus comienzos te hace sentir que desaparece el suelo bajo tus pies, y que caes en picado, con el libro entre las manos, en forma de paracaídas. Se me ocurren pocos autores que entren en harina con su fuerza, huracanando la lectura. Creo que ahora mismo ninguno.
Escribir de ese modo casi peligroso conlleva apuros que a veces conducen al desastre. La velocidad instantánea siempre soporta riesgos, aunque no escribas, y no porque vayas rápido al principio, sino porque hay que seguir yendo rápido todo el tiempo, sin rendirse a los obstáculos. En Era el cielo (2007), por ejemplo, Bizzio te vuela la cabeza en las ocho primeras palabras: "Cuando llegué, dos hombres violaban a mi mujer". En España la novela se publicó en Caballo de Troya, y su editor, Constantino Bértolo, advertía en una contra maravillosamente escrita de la peligrosidad de un comienzo tan kamikaze: "Supongo que todos estaremos de acuerdo en que una novela que empieza con esa frase está condenada a ser una birria comercial o a ser una obra maestra".
Después de Era el cielo, que leí sin saber nada de su autor, solo por la fe que deposité en el texto de Bértolo, me lancé a por más libros de Bizzio. Enseguida se publicó Realidad (2009), que arrancaba de modo también particular: "Si lo que sigue va a leerse como una novela, entonces conviene decir ya mismo que los terroristas entraron al canal con un lugar común: a sangre y fuego". En los siguientes párrafos, igual de fulgurantes, el narrador detalla cómo los terroristas llegan a la parte del edificio donde la dirección de la televisión mantiene encerrados a los finalistas de un reality show.
Enviar a la lona al lector en el primer párrafo te obliga a seguir haciéndolo el resto de la novela, cosa dificilísima, y un tanto bárbara. A menudo el propio escritor constata que esa combinación de golpes letales es insostenible en el tiempo, y tiene que relajar el inicio. Alfred Hitchcock contaba que en su día había abandonado la idea de rodar El naufragio del Mary Deare porque empezaba muy alto, con el descubrimiento de un navío en pleno Atlántico. No había nadie a bordo y el mar estaba en calma. Un grupo de personas subía al barco y comprobaba que los botes de salvamento habían desparecido y que las calderas estaban aún calientes, pese a no haber signos de vida. "¿Por qué es imposible rodar esta historia? Porque tiene un comienzo demasiado fuerte, y una gran cantidad de misterio desde el principio", reconocía el cineasta.
Pero a Bizzio le da igual. Borgestein (2012) arranca así: "Borgestein me atacó en dos ocasiones. La primera vez no pasó de un empujón y un golpe en la cara; la segunda intentó matarme. Yo salía del edificio donde tengo el consultorio y cuando lo vi ya era tarde. Se me acercó de frente. Quizá porque había planeado atacarme por atrás, empuñaba un cuchillo con la hoja para abajo"; El escritor comido (2010) así: "Mauro Saupol (Río de Janeiro, 1956) había nacido y crecido en la pobreza y era un escritor inmensamente rico y famoso cuando decidió hacerse pasar por muerto"; Aiwa (2009) de este otro modo: "Quién fue el primer hombre en darse cuenta de que en la aldea había otro hombre con tetas, aparte de él mismo, es algo difícil de decir, pero es sabido que Houseman fue el primero en hablar del asunto". En Último día a la vista, su libro más reciente, la primera frase es: "Me hice invisible de pronto".
Años atrás Sergio Bizzio confesó que se demoraba bastante en los comienzos. Le costaba arrancar. "No porque haga ningún cálculo, sino porque necesito dar con algo que me entusiasme. Si no, no puedo seguir". Una vez arranca, sin embargo, la máquina de la literatura ya no se detiene hasta alcanzar el final en perfecto estado, sin desintegrarse ni chocar contra los muros que la propia literatura levanta.

dilluns, 11 de novembre de 2019

paraula de traductora


«Quan John Maxwell Coetzee va guanyar el Premi Nobel l’any 2003, ja s’havien traduït al català tres de les seves novel·les: Esperant els bàrbars (1988), Desgràcia (2000) i Les vides dels animals (2002). L’edat de ferro (2003) va obtenir el Premi Llibreter i va ser àmpliament llegida i ressenyada.
A partir de llavors, es van editar dues de les seves novel·les més antigues: Vida i època de Michael K. (2004) i Foe (2004), i es van anar publicant les següents obres, pràcticament al mateix ritme de la publicació en anglès: Elizabeth Costello (2004), Home lent (2005), Infantesa (2006), Joventut (2006), Diari d’un mal any (2007), Temps d’estiu (2010) i La infantesa de Jesús (2013).
El 2002, Coetzee (Ciutat del Cap, 1940) va deixar Sud-àfrica per instal·lar-se a Austràlia i, a partir d’aleshores, l’escenari de la seva narrativa, fins llavors centrada en la vida en una Sud-àfrica marcada per l’apartheid, va canviar radicalment. La seva obra va entrar en un terreny literari on barreja ficció i realitat, assaig i narració, en el qual no ha deixat d’experimentar mai. Tant a Home lent —que narra la vida d’un vell que es trenca una cama i ha d’habituar-se a la decadència física que l’assetja sense per això deixar d’aspirar a enamorar-se— com a Diari d’un mal any —un text amb tres històries paral·leles, literalment, dividides en tres seccions a cada pàgina: a la part superior exposa les «opinions fortes» que l’escriptor «J. C.» escriu per a una editorial alemanya, a la part del mig ens explica la relació de l’escriptor amb una noia a qui encarrega passar a màquina els textos que escriu i a la part inferior la dona explica les seves reaccions als escrits del vell i la vida amb la seva parella durant el temps que dura l’escriptura del llibre— fa un exercici d’indagació en la vellesa i les seves lacres.
Els primers llibres de Coetzee parlaven de la lluita per l’abolició de l’apartheid a Sud-àfrica, del sofriment dels homes —blancs i negres—, del desencís quan les lleis racials són abolides i la vida dels sud-africans no millora gens, ans al contrari. Llavors arriba el temps de la desesperança sobre el futur de l’espècie humana i la impossibilitat de cap canvi social o polític i, desesperançat i escèptic, el pensament ètic vira cap la constatació que l’home és capaç, a la vegada, del bé i de les atrocitats més perverses. A Desgràcia, després de l’episodi de la violació de la filla de David Lurie, aquest diu que cal un nou llenguatge —que no parli d’ells i de nosaltres— perquè el món comenci a ser més just. A L’edat de ferro, la protagonista és una dona gran a la qual, en començar el llibre, li és diagnosticat un càncer en fase terminal. La senyora Curran viu sola en un barri de blancs de Ciutat del Cap. Una solitud que, a partir d’aquell moment, tindrà com a companyes l’angoixa i el dolor. Una solitud que tractarà de compartir amb la seva filla (que viu lluny, als Estats Units, sense voler saber res del seu país d’origen), a través d’un dietari sense dates on descriu fil per randa un present sense futur que es barreja amb un passat massa present. Antiga professora de llatí («jo abans vivia de donar veu als morts», explica), la senyora Curran reflexiona sovint sobre el suïcidi —una acció per a la qual li mancarà el sentit de la violència i el valor que requereix: ¿i què fóra una mort més en la quotidianitat de les dotzenes de morts anònimes que constitueixen la sola forma d’abandonar el país? La senyora Curran, com abans el David Lurie de Desgràcia, o l’Elizabeth Costello de Les vides dels animals mostren amb amarga lucidesa les contradiccions d’aquells que amb la seva lluita contra l’apartheid van aconseguir de foragitar del poder el Partit Nacional el 1994 però que, de sobte, han descobert que aquest només era la pantalla del mal que assota aquell país. Perduda l’esperança d’aconseguir una societat multiracial i tolerant, els antics lluitadors ara s’asseuen al pedrís de la història a contemplar com passa el seu propi cadàver barrejat entre milers d’altres cadàvers.
A Infantesa, Joventut i Temps d’estiu, aplegats el 2012 en un sol volum titulat Escenes de la vida a províncies (publicat el mateix any en anglès i en català), Coetzee dóna testimoni de la seva vida de petit en una família afrikaner de parla anglesa, de la joventut a Anglaterra i als Estats Units, i de la seva vida d’adult a Sud-àfrica, explicada per cinc persones que han tingut una relació amb ell més o menys profunda. Amb aquesta llibres autobiogràfics, Coetzee té molt clar que no es refereix a la veritat, sinó que la produeix. Aprofundint en els seus experiments literaris, està convençut que «la veritat és una cosa que sorgeix en el procés d’escriptura, que surt del procés d’escriptura».
En el darrer llibre fins ara publicat, La infantesa de Jesús, Coetzee es mostra, encara, més rabiüt i punyent —també un pèl absurd (la influència de Beckett és palesa, en tota l’obra, i especialment en aquest llibre). Un home vell, acompanyat d’un nen de sis anys, intenta fer una vida nova («una vida nova és una vida nova, no una vida antiga en un entorn nou», dirà el protagonista) en un lloc nou, incontaminat: sense records, sense història, quin és el preu de «fer net», de l’oblit? Les situacions en què es van trobant home i nen oscil·len entre el sense sentit i la ironia. Viure en un cul de sac: no es pot tornar a la vida d’abans, ni cal imaginar cap futur. Només present. Sense sortida, fugiran en un viatge cap enlloc, joguines tancades en una vitrina de vidre. Pura metàfora de la vida.
A part de novel·les, Coetzee és autor d’una sèrie d’assaigs crítics sobre literatura i censura que, lamentablement, encara no han trobat editor en català. Entre molts altres temes, parla de la traducció en dos assaigs remarcables: Kafka Translation (on analitza les primeres traduccions a l’anglès de Kafka dins la literatura anglesa i l’excessiva influència de la visió religiosa de l’obra per part dels traductors) i Speaking in tongues, on expressa uns quants pensaments sobre la traducció i es formula algunes preguntes arran de les qüestions que li han plantejat al llarg dels anys els traductors de les seves obres. Es pregunta, per exemple: «Són difícils de traduir, els meus llibres? Frase a frase, en general la meva prosa és lúcida, en el sentit que les relacions sintàctiques entre les paraules i la força lògica de les construccions són de la màxima claredat. [...] Per altra banda, de vegades faig servir paraules que tenen la càrrega de la història al seu darrere, i aquesta càrrega no és fàcil de transportar a una altra llengua. El meu anglès no està integrat en cap paisatge sociolingüístic concret, cosa que estalvia al traductor un problema greu; val a dir, però, que tendeixo a ser al·lusiu, i no sempre faig avinent que és una al·lusió...». Sigui com sigui, fàcil o difícil (que hi ha de tot), traduir una desena de llibres de Coetzee, poder conèixer tan a fons les obres d’un autor d’aquesta magnitud, ha estat un dels goigs de la meva carrera de traductora.»

DOLORS UDINA. «John Maxwell Coetzee». Visat. Núm 16, octubre 2013.

diumenge, 10 de novembre de 2019

dites i frases fetes

La frase és de Bob Pop i el disseny de la il·lustradora Ajo Galván.
La regala l'editorial Somos libros per la compra (via web) de Días ajenos: otoño-invierno.
També la podeu adquirir per 15 €.

dissabte, 9 de novembre de 2019

gestionar l'avorriment


«La literatura només són frases que, si tot va bé, sonen com la veu del qui les ha escrites. Aquesta correspondència entre uns signes i uns sons s'anomena estil. L'estil és el que justifica la literatura. La literatura és el que justifica el respirar dels dies, l'evocació de les olors de les cases on hem viscut, la contemplació atenta de les mutacions dels objectes més insignificants, la melancolia, una certa morbidesa vital, el tacte suau de les fotografies ja rebregades. Però, per damunt de tot, la literatura és allò que justifica l'aposta programàtica per gestionar l'avorriment. L'avorriment és un bé en si mateix: no cal dedicar-li cap apologia. L'avorriment imprimeix caràcter. Ens fa millors persones. No ho dic pas en broma, això.»

Ferran Sáez Mateu. La vida aèria. Pòrtic, 2019. P. 13-14.

divendres, 8 de novembre de 2019

democràcia cultural


Cero piedad con los libros malos. Y, ante la duda, seamos malos. Ése es mi lema, aunque esta forma de pensar está acabada, finiquitada, soy de la vieja escuela. Cuando alguien entra en mi biblioteca, ¿qué es lo primero que ve? A los mocosos de la sección de cómic. Al lado, la sección de música. Justo detrás, la sección de deuvedés. A esto nos lleva la democracia cultural. Ya no es una biblioteca donde reina el sordo silencio de las estanterías inteligentes, es un área de recreo donde uno viene a distraerse. En Cultura se dan bombo y, allá arriba, el director tan contento. Pero ¿qué se ha creído? Conozco sus argumentos, señor ministro: convertir la mediateca en un lugar de placer y de convivencia en el corazón mismo de la ciudad. Que la entrada a la biblioteca sea menos intimidatoria. Aliar placer y cultura para que la cultura sea un placer y blablablá. Pero todo es una farsa, un embuste, una manipulación. La cultura no es un placer. La cultura es un esfuerzo permanente del ser para escapar de su vil condición de primate subcivilizado. Pero mire, si solo sacan deuvedés, solo deuvedés. ¿Acaso desean aprender aunque sea un cachito de verdad sobre el mundo? No, solo vienen a divertirse, a distraerse, y esos zombis ni siquiera se quitan los auriculares. Me enseñan el carné de lector en el mostrador de préstamo como enseñarían la tarjeta de crédito a la cajera del supermercado.
[...] En realidad, señor ministro, usted los distrae porque les tiene miedo. Ruido, siempre ruido, nunca el silencio de un libro, nunca. Hay que reaccionar, hay que hacer algo, el ministro os tiene engañados, jovencitos, sabe muy bien que la revolución no se gesta en el ruido, sino en el silencio susurrante de las lecturas personales. Pero ya es demasiado tarde. Nuestras estanterías retroceden ante sus ofensivas. Pronto me trasladarán a otra planta inferior, a una bodega, y en la planta baja abrirán una cafetería. Y aquí, ¿por qué no una discoteca? Eso atraería al personal, señor ministro. 
[...] Disculpe si me crispo, pero es duro ser la minoría. Me siento como la línea Maginot de la lectura pública. Me siento tan sola a veces. No se si me entiende. Lo dudo.

Sophie Divry. Signatura 400. Traducció de María Enguix Tercero. Blackie Books, 2011. P. 66-67.

dijous, 7 de novembre de 2019

dimecres, 6 de novembre de 2019

l'ordenador de biblioteques


ARTURO CHARRIA
Ordenador de biblioteques
El espectador
31|10|2019

Mi primer trabajo fue como ordenador de bibliotecas. Federico, que trabaja como librero algunas tardes y los fines de semana, fue quien me dio la idea. Me dijo que se había dado cuenta de una particularidad de ciertos clientes: “Hay personas que compran libros que creen tener en su biblioteca, pero no los encuentran cuando los buscan. Podemos montar un negocio ordenando sus bibliotecas. Yo consigo los clientes y usted las ordena los fines de semana”.
Pasaron varias semanas hasta que un día, en medio de una clase de Poesía Francesa, me susurró que tenía noticias de “nuestra empresa”. En el pasillo me habló de Jorge: “Es un empresario o algo así. Va mucho a la librería, a veces hasta dos veces por semana. En ocasiones solo camina entre los estantes repasando con curiosidad títulos o portadas que le llaman la atención. De repente toma un libro y nos pregunta si lo hemos leído o conocemos al autor. Cuando se encuentra con uno querido lo saca, se queda un rato mirándolo, comienza a leer las primeras páginas y dice que lo leyó hace muchos años, pero no lo encuentra en su biblioteca”. Me dijo entonces que debía ir el sábado a casa de Jorge y me dio su dirección: un edificio a pocas calles de la librería en donde trabajaba Federico, al norte de la ciudad.
Nos despedimos y, con la excusa de buscar un libro, entré a la Biblioteca Central. Caminé por los pasillos del piso de literatura viendo el orden en que se encontraban. Aunque descifraba cierta ley en la forma en que estaban expuestos, me parecía complejo aprender esa tipología de códigos. Pensé en mi propia clasificación y me di cuenta que no había un orden preciso. Recordé otras formas, como la de Diego, que creaba una paleta de colores con ellos: naranjas, negros, verdes.
Llegué al apartamento de Jorge. Pensé que iba a encontrarme con montones de libros apilados caóticamente uno sobre otro o inestables torres de volúmenes que se vendrían al piso con una ráfaga de viento. Pero no fue así. Todo estaba limpio, iluminado y ordenado. Olía a café recién hecho y sonaba música a bajo volumen: parecía blues.
“Mucho gusto, me llamo Jorge Aristizábal”. Comenzamos a hablar de literatura. Vi que estaba leyendo un libro de Enrique Vila Matas y eso me dio oportunidad para hablar de otro que había leído del escritor catalán: París no se acaba nunca. Se paró y lo sacó de su biblioteca. “Es una suerte saber dónde está este”, dijo riéndose. Observé que tenía bibliotecas hechas a la medida del apartamento distribuidas por toda la casa. Lo abrí y por la fecha me di cuenta de que lo había comprado hace poco. Me corrigió: “No. Yo no les pongo la fecha en que los compro, sino cuando los termino”.
–Ese es el orden, –dije inconscientemente.
Le expliqué que ordenaríamos su biblioteca según las fechas en que había terminado sus libros, como una pequeña autobiografía lectora. La tarea duró seis tardes de sábado, desmontando estantes enteros para hacer montañas con décadas de lectura.
Hubiera podido terminar el trabajo en dos días, pero siempre había libros en los que Jorge se detenía. Mientras subíamos y bajábamos volúmenes, él recordaba viejos amores, viajes y tristezas que descifraba entre los subrayados. De repente, buscando la fecha de lectura, caían viejos pasajes de avión o fotografías que usaba como separador. En una oportunidad cayó una foto de él junto a una mujer. “Es Diana”, me dijo. Esa tarde no acomodamos más libros; fue a la cocina y regresó con dos vasos y una botella de whisky.
Al terminar de a me dijo que había un montón de libros que no quería, tomé varios y me llevé, sin que se diera cuenta, uno de esos que tenía repetidos. No pensé que fuera un robo, sino una forma de recordarlo. Se trataba de una edición rústica de Sostiene Pereira de Antonio Tabucchi.
Años después, en mi apartamento, le mostré una pequeña sección de libros que he extraído de bibliotecas de mis amigos y le mostré el de Tabucchi.
– Espero que lo haya leído. –me dijo.
Le mostré la primera página y ahí estaba la evidencia: Bogotá, 26 de septiembre de 2006, pocos días después de haber terminado mi primer trabajo como ordenador de bibliotecas.

dimarts, 5 de novembre de 2019

les biblioteques de pablo genovés


Biblioteca, 2009.
Otra biblioteca, 2010.
La última biblioteca, 2010.
El origen de la palabra, 2011.
La naturaleza de los dioses, 2014.

BEGOÑA GARAYOA
Pablo Genovés y la fotoficción
El País
6|5|2015
Las imágenes de Pablo Genovés (Madrid, 1959), uno de los fotógrafos españoles de mayor proyección internacional, componen un relato sobre una civilización que se desmorona. En el proceso de creación de sus imágenes, se apropia de estampas antiguas y fotografías del primer tercio del siglo XX, encontradas en mercados y anticuarios de Europa y posteriormente las combina con otras imágenes, apropiadas y originales, mediante técnicas digitales, dándoles un nuevo significado.
Los collages de Genovés son herederos de los primeros fotomontajes realizados por los dadaístas berlineses en los años veinte y treinta del pasado siglo, aunque ya existían antes trucajes fotográficos y tarjetas postales igualmente obtenidas por yuxtaposición de imágenes. También el surrealismo cultivó las posibilidades que ofrecía el fotocollage y el fotomontaje, para subvertir el lenguaje lógico de la imagen fotográfica, aunque los recursos de los que se sirvieron esos fotógrafos de la era analógica no pueden compararse a lo que ha aportado la revolución digital.
Gracias a las herramientas digitales, las fotografías de Genovés se acercan a la pintura y tienen la capacidad de crear ficciones. En esta exposición se puede contemplar una selección de sus fotografías coloreadas, pertenecientes a tres de las series más emblemáticas de su producción, realizadas entre 2009 y 2014.
En la serie Precipitados, opulentos edificios barrocos y neoclásicos, símbolos del poder ideológico, económico y cultural de la vieja Europa, son anegados por mares embravecidos, ríos desbordados, aguas que ascienden vertiginosas arrastrando masas de hielo o destruidos por el fuego. En Cronología del ruido, las ruinas se adueñan de los interiores palaciegos. Queda el barro, ladrillos, piedras y escombros. En Antropoceno, la destrucción culmina con una naturaleza que se adueña de los espacios que antes estuvieron ocupados por el hombre. En esta serie, el artista se acerca a los motivos, se detiene en los detalles, amplía fragmentos donde antes ofrecía una mirada abarcadora del espacio, como puede apreciarse en Geotransformación (2014), una de las obras mas logradas de la muestra. En los collages, las olas encolerizadas, el agua, el hielo quebrado, las ramas invasoras y los muros desconchados, son una evocación del paisaje romántico sublime, que representa el dominio de la naturaleza sobre el hombre. Todo queda anegado, quemado y arrasado después de la catástrofe: los palacios, catedrales, museos, quioscos de música, teatros y bibliotecas.
Los visionarios fotomontajes de Pablo Genovés, son una metáfora de la desaparición de la civilización humana en el planeta. Sus fascinantes imágenes de pesadilla, en las que no está representada la figura humana, causan una sensación de miedo y admiración en el espectador y transmiten la idea de la urgencia de establecer una nueva relación entre el ser humano y la tierra que no esté basada en su expolio.



dilluns, 4 de novembre de 2019

coetzee, l'antipàtic


EVA COMAS
Coetzee, l'antipàtic
Avui
9|10|2003

La paraula antipàtic s'ha solidificat tant en l'idioma que ha acabat significant la poca calidesa que desperta una persona. Alguns certament creuran que antipàtic és un adjectiu apropiat per qualificar el nou premi Nobel de literatura, John Michael Coetzee (Ciutat del Cap, 1940), que es nega a concedir entrevistes als mitjans de comunicació i que ha expressat els seus dubtes sobre si assistirà o no a la cerimònia del lliurament del premi a Estocolm. La veritat és que el caràcter d'un escriptor hauria de ser totalment irrellevant, i si aquest article es titula així no és tant per indagar si Coetzee és un esquerp, sinó per altres raons. Si ens atenim al seu sentit originari, la paraula antipàtic també designa aquell que s'allunya del pathos, és a dir, del patetisme, del sentimentalisme barat que tant perjudica les obres literàries. Sí senyor, en aquest sentit, com la majoria dels bons autors, Coetzee és un antipàtic.
La literatura és sempre una fugida del sentiment. Coetzee diu que va aprendre aquesta idea fonamental llegint Eliot de ben jove i que per això no parava de copiar les seves paraules en un quadern: «La poesia no és deixar lliure l'emoció, és fugir de l'emoció. La poesia no és l'expressió d'una personalitat, és la fugida de la personalitat». Però cal convenir amb Coetzee que «només aquells que tenen personalitat i emocions saben què significa fugir-ne». Per això, cada novel·la de l'autor sud-africà retrata una tragèdia humana, però li estalvia al lector qualsevol lectura sentimental. Per això la seva frase és curta, seca, tallant. Per això els seus personatges són com la seva prosa, en cap cas càlids, en tot moment ardents. 
Llegir Coetzee fa mal. Els protagonistes saben per endavant que la vida serà una derrota, però la vida els sorprèn ensenyant-los que la derrota és encara més miserable del que esperaven i que, malgrat tot, han de resistir. La realitat a què s'han d'enfrontar és estranya; la societat que els envolta, incomprensible; les normes que governen les persones, absurdes. Potser per entendre tot aquest escepticisme i desconsol que recorre l'obra de Coetzee de dalt a baix cal haver llegit la seva autobiografia novel·lada dividida en dos llibres: Infantesa (2000) i Joventut (2002). Aquestes obres no tenen res a veure amb les clàssiques memòries laudatòries en què un personatge ja gran sent indulgència cap al nen i el jove que va ser algun dia. Tot al contrari, Infantesa i Joventut jutgen amb duresa un John Maxwell Coetzee solitari i rebel, que sempre fracassa, que té mals pensaments, que tracta malament les noies, que no suporta la seva mare. El distanciament és la gran és la gran exigència en aquestes memòries i potser per això era imprescindible recórrer a la tercera persona. La seva redacció és excel·lent, amb una narració en temps present i amb un estil que té la grandesa de passar desapercebut. Aquestes memòries expliquen la seva educació a Sud-àfrica i l'intent de deixar aquell món enrere viatjant a Londres i intentant convertir-se en un gran poeta. Infantesa i Joventut són uns llibres excepcionals, sobretot per a aquells a qui agrada escriure, perquè en ells trobaran el procés de maduració d'un jove escriptor: les seves lectures de Ford Madox Ford, Henry James, Eliot i Ezra Pound, els seus exercicis literaris i les seves reflexions sobre l'art i la vida. 
Aquest escriptor sud-africà d'origen bòer i llengua holandesa que escriu en anglès va començar a publicar a la dècada dels 70. Amb les primeres novel·les, Dusklands (1974) i In the heart of the country (1977), ja va rebre reconeixement al seu país. Però no va ser fins als anys 80 que va començar a ser considerat un autor de culte en el món de les lletres anglosaxones. Va ser gràcies a Esperant als bàrbars (1980) i Vida i època de Michael K. (1983) que la intel·lectualitat europea i nord-americana va començar a tenir en compte aquest professor de literatura, lingüista i crític que acabarà convertint-se en el novel·lista més important de Sud-àfrica.