el descans de la guerrera

 

llibres d'estiu

Joan-Pere Viladecans
Llibres d'estiu
La Vanguardia
26|8|2023

 

Que l'estiu té la seva literatura és evident i demostrable. Però existeix una literatura per a l'estiu? Em refereixo a un gènere de consum estival, tipus: infantil, novel·la negra, narrativa, ficció...La poesia és una altra cosa, menys classificable i més intemporal. I gens meteorològica. Fins i tot els mitjans de comunicació s'han apuntat, alguns és clar, a la sagacitat d'editors i llibreters per recomanar llibres de l'estiu, les novetats que haurien d'acompanyar les nostres vacances i lleures.

Àmbit rural, sol i platja, llargs viatges transatlàntics, impertinents esperes de colònies, casals d'estiu, o la llarga espera de la tornada del bany de la senyora, del senyor o com s'hagi de dir, que jo ja vaig força perdut en aquest assumpte. "Aquest llibre me'l guardo per a l'estiu". Cony! Així que és cert que hi ha llibres que són per al juny, el juliol o l'agost, i la resta per quan ens agafi la grip, que aquest any diuen que arriba encoratjada. (Vacunem-nos). No sé si els especialistes en l'assumpte l'encerten, però està clar que no ens recomanaran mai com a lectura estival La muntanya màgica, Moby Dick, Els miserables o un repàs al diccionari Alcover Moll, que seria certament de gran profit a més d'un polític catalavalenciabalear. Algú pot escriure pensant a ser llegit a l'estiu?

Hi ha casos en què els editors suggereixen certes estratègies als seus autors. Tampoc no fa tant que les cases editores, especialment nord-americanes, demanaven als novel·listes llibres extensos —Norman Mailer se'n queixava amargament—, i el motiu raonable era que el lector o la lectora alimentava la seva vanitat mostrant-se, al metro o al bus, per exemple, amb un llibrot considerable. Amb "un totxo", com diem els pallussos.

Vaig conèixer un tipus, que a més no em queia bé, que sempre anava amb un llibre sota el braç, l'anomenàvem "l'aixella il·lustrada", era la seva parada nupcial. En els temps analògics acompanyar-se d'un bon volum era sinònim de distinció. I un argument de seducció, com un cinefòrum sobre Godard. Un dia vaig voler millorar les expectatives i em vaig presentar al Liceu amb el Herald Tribune doblat sota l'axil·la. Un èxit indescriptible. Vaig aconseguir ser invisible. Encara tinc l'ego adolorit.

els plans

Josep M. Fonalleras
Els plans
El PuntAvui
19|7|2024

 

Trobo molt encertada la campanya del departament de Cultura per incentivar la lectura. De fet, un dels elogis que se li poden fer és que no aposta pels tòpics que acompanyen sovint aquesta activitat intel·lectual: la lectura et canvia la vida, la lectura et fa més feliç, la lectura t'obre a mons nous, llegir t'eleva. Potser sí que és veritat, tot això, però és tan vague, tan eteri, tan tòpic, que no crec que serveixi gaire com a incentiu. Un dels encerts de "Llegir, al centre dels teus plans" (el lema de la campanya, emmarcada en el Pla Nacional del Llibre i la Cultura) és que no pressuposa cap efecte benefactor singular.  Simplement és una proposta de mínims. Si tens plans, fes que hi hagi un lloc també per a la lectura. A més, hi ha un ús de la coma com a marca de l'elisió que em sembla del tot fascinant i molt genuí. L'eslògan hauria de dir: "Posa llegir al centre dels teus plans", però evitem el "posar" (i, al mateix temps, l'imperatiu) per donar més relleu al "llegir", que s'entén més com un suggeriment que no pas com una ordre. Els plans, segons la campanya, són "platja i sol", "autobús i viatge", "passeig i benestar", "terrassa i diumenge" o "sofà i manta". És a dir, perspectives més aviat discretes que ens aboquen a un gaudi més aviat casolà i reposat.

Plans d'estar per casa. Entremig, la lectura, simbolitzada per un pictograma que se situa justament entre les dues variables del plaer domèstic. No calia, segur, anar més enllà i prometre paradisos terrenals, transformacions màgiques, experiències supremes. Només pensar en un llibre i pensar que el llibre pot entrar en els teus plans.

Com ara ho devien pensar els usuaris de la biblioplatja de la Biblioteca Comarcal de Blanes. Arran d'aigua, anaven a buscar lectures per posar-les al mig. Fins que el 14 de juliol a la nit uns vàndals van destrossar la caseta de fusta. A prop, tota una gentada celebrava el triomf d'un equip espanyol de futbol.

els llibres perduts

JORDI PUNTÍ
Els llibres perduts
L'Avenç
Núm 510
Juliol-agost 2024

Des de fa unes quantes setmanes, una mudança a l'horitzó, abans de l'estiu, m'obliga a intimar amb la meva biblioteca. Com que inevitablement m'enfronto a una reducció d'espai, vaig repassant un per un els volums i, tot fullejant-los, dicto sentència: tu et quedes, tu te'n vas, em sap greu. L'escrutini està fet amb paciència i tacte, però s'imposa una sensació d'injustícia quan decideixes que tal títol o tal altre no es quedarà. Alguns aniran a parar a cases d'amics, on de sobte tindran un nou protagonisme. D'altres potser acabaran en una llibreria de vell i, mentre els poses a la pila, et dius que sempre quedarà l'opció —en cas de rampell o necessitat— d'agafar-los d'una biblioteca pública. No és el mateix, però et consola: mirar amb detall els prestatges és també ser conscient del pas dels anys, dels entusiasmes i les apostes que han fet créixer una tria personal que ara haurà de disminuir. Hi detectes els canvis en els gustos, les modes, les obsessions, els noms que t'acompanyaran sempre, els llibres que no vas arribar a llegir mai i els que havies oblidat (i ara dubtes si has de fer-los cas o ignorar-los per sempre més).

Però no és només l'objecte, esclar. Molts llibres conserven la memòria del lloc on el vas comprar, qui te'l va regalar, on el vas llegir, com et va sacsejar per dins. També hi entra en joc l'esperança —o el miratge— de la relectura: el fulleges perquè en tens un bon record i, entre les pàgines, trobes unes frases subratllades que ara, tants anys després, ja no et diuen res (això passa). Després hi ha les relacions internes que han format amb els anys: un títol va junt amb un altre, un autor et va portar a llegir-ne un altre, i encara que l'atzar de l'ordre alfabètic els hagi allunyat als prestatges, tu saps que un fil invisible —la teva experiència— els uneix.

En aquell seu article citat sovint —«Desempaqueto la biblioteca»—, Walter Benjamin ens recorda que la dita llatina «habent sua fata libelli» se sol interpretar de dues maneres. Potser, ens diu, volia ser una frase general, que parla del fat que contenen els llibres, intrínsecament, però el col·leccionista en fa una interpretació diferent: «Per a ell, no són tant els llibres com els exemplars allò que té un destí». Tot i que no em considero un col·leccionista, m'adono que ara les meves decisions també poden anar en aquesta línia: les primeres edicions o els títols amb dedicatòria personal tenen més possibilitats de quedar-se, encara que potser faci anys que no me'ls miro. 

A més, sempre hi ha lloc per a les sorpreses. Per exemple: enmig de la tria fullejo el meu exemplar de Vals, de Francesc Trabal, editat el 1935 per Proa a la col·lecció La Mirada. A les primeres pàgines, el nom de la seva primera propietària —Carme Bracons— i una anotació: «Festa del llibre 1936». El volum encara conserva la sobrecoberta i, a la solapa del darrere, se citen les obres ja publicades de Trabal i les de «pròxima aparició». Hi trobo dues novel·les que no s'han publicat mai, i que potser ni tan sols va escriure: L'home que feia miracles i Constance. Llavors, per una d'aquestes assimilacions internes, busco un títol que vaig agençar-me anys enrere, The Book of Lost Books (2005) de Stuart Kelly.

Aquest assaig repassava els llibres «que no podrem llegir» perquè, si un dia van tenir forma, real o només imaginada, avui ja no existeixen. Potser en tenim notícia per un vers o una citació, però se n'ha perdut tot rastre. El cas dels clàssics antics és el més evident: com per exemple el pobre Xenocles, de qui només se'n conserva un fragment citat per Aristòfanes, i encara és per parodiar-lo. Però després la llista es completa amb obres perdudes de François de Villon, de qui desconeixem El romanço del pet del dimoni, però ens en podem imaginar el to i la burla. També hi ha lloc per a les novel·les perdudes de Jane Austen, les memòries de Lord Byron, els dietaris incògnits de Rimbaud. O la decisió de Gógol, que un vespre de febrer de 1852 va reunir uns amics i va cremar el manuscrit de la segona i la tercera part de Les ànimes mortes. O podem enyorar La Spirale, la novel·la que Flaubert mai no va escriure. Són títols que ens fan somiar i alhora ens enfronten a l'absurd, perquè sospirem per llibres inexistents, envoltats d'obres reals que (encara) no hem llegit. Mentrestant, des del seu prestatge, les edicions de Jorge Luis Borges em miren de reül, com dient-me: «Va, vine, obre'ns, llegeix, busca».

per si de cas

EL LIBRO COMO ARTÍCULO DE VIAJE

De chica mis padres solían salir de paseo los sábados a los alrededores de la ciudad, lo que por entonces era todavía casi campo; Escobar, por ejemplo, o Pilar. Mi madre llevaba un calentador y una pavita para hacer el té, mi padre compraba unos sándwiches de miga en la confitería de la avenida Maipú, y yo preparaba una valijita con los libros que pensaba leer en el pícnic mientras mis padres hablaban, o se peleaban, o se quedaban mudos mirando los eucaliptos a la vera del camino. Yo sabía que eran demasiados libros, y así me lo hacía ver mi padre, "mirala a tu hermana que solo trajo el Billiken", pero no lograba convencerme de que con un libro bastaba. Yo pensaba que a lo mejor se descomponía el auto, teníamos que pasar la noche afuera, y corría el peligro de quedarme sin lectura.

El miedo de quedarme sin libro que leer me sigue rondando. Cuando emprendo un viaje en avión siempre lo hago munida de excesivo material de lectura. Aun así, invariablemente, entro en alguna librería del aeropuerto mientras espero el vuelo y compro uno o dos libros más que luego, la mayoría de las veces, no leo. No importa: me siento acompañada y siempre es bueno tener lectura de más por si hay demoras.

 Sylvia Molloy. Citas de lectura. Ampersand, 2017.

 

en fresc

Chilling,  Klaas Verplancke

persistir en la joia

JOSEP M. FONALLERAS
Persistir en la joia
elPeriódico
11|7|2024

Fa uns anys, José Saramago, que ja havia rebut el premi Nobel, visitava la Universitat de Girona per rebre un reconeixement acadèmic. Aquell dia, Catalunya Ràdio incorporava a la seva graella un programa dedicat en exclusiva a la cultura i els llibres. Potser fins i tot es tractava, ara no ho recordo del cert, de tota una programació, en un nou dial, que se centrava en llibres i cultura. El periodista que entrevistava Saramago, emocionat, li va fer saber la bona nova i va preguntar al Nobel què en pensava. "És un desastre", va dir, "un error colossal". El periodista, tu diràs, es va quedar glaçat. Imaginava un elogi encès del portuguès i es va trobar amb una galleda d’aigua freda que Saramago va justificar així: "No es pot deixar la cultura arraulida en un gueto on has d’anar expressament perquè et parlin de llibres; els llibres haurien de formar part de l’actualitat".

No estic segur que Xavier Grasset tingués notícia d’aquelles paraules de Saramago quan va decidir incloure un espai llibresc en el seu Més 324. En tot cas, va fer seves les preocupacions de l’escriptor: "Parlem de llibres com una cosa normal, del dia a dia, no com un gueto". Al llarg de més de 1.500 programes, cada nit, han desfilat pel plató novel·listes, poetes, assagistes, dramaturgs, historiadors, filòsofs i tota la fauna del món editorial que us pugueu imaginar. Desfilar és fer servir un tòpic. De fet, s’han assegut en unes cadires, en primer pla, per parlar i parlar, per riure i emocionar, per reflexionar o plorar davant d’una mitjana d’uns 120.000 espectadors. Cada nit. És el més acostat al mític Apostrophes del malaguanyat Bernard Pivot que s’ha fet mai a Catalunya. Quan Grasset parlava d’un llibre, l’endemà era el més sol·licitat a les llibreries del país. Deixant de banda els excel·lents monogràfics d’Anna Guifré i d’altres exemples memorables, les pastilles literàries de Grasset han definit una manera de comentar la jugada que s’allunyava de la prosa barata i grandiloqüent i que tenia unes altes dosis de complicitat. Grasset, en tot aquest temps (des del 2015), ha fet un exercici singular: s’ha llegit els llibres de què parlava i ha establert un lligam amable amb l’autor, que, sobretot, s’ha sentit estimat. Així, en línies generals, perquè hi ha hagut de tot i perquè autor, com a concepte, amaga personalitats molt diverses. Grasset ha rigut i ha plorat, ha creat un clima (també en la tertúlia política) i ha viscut escenes hilarants o doloroses, com la nit que entrevistava Antoni Bassas mentre sabia que el seu germà s’estava morint, o quan va empassar saliva sentimental en l’entrevista en què Daniel Vázquez Sellés parlava de la mort del seu fill. O, quan en l’evocació d’un amic difunt, a partir d’un poema, va haver d’aturar la conversa uns segons eterns. "Ric i ploro molt", ha dit, "m’emociono".

Ara, Grasset es farà càrrec del programa de tardes de TV3. Podrà canviar les cadires més solemnes de la nit pels sofàs més distesos d’havent dinat. Diuen que en un entorn que s’assemblarà a una cafeteria on trobar-se amb els amics. Això és molt Grasset. Al llarg de la seva carrera ha fet de tot i ha sabut combinar la jovialitat i la ironia amb una seriositat que no ha estat mai ampul·losa. Des d’aquelles intervencions als Matins de Catalunya Ràdio, fent veure que era un tal Manolo ("¿Qué passa, Àntoni?") que treballava de cambrer a Madrid, fins a L’Oracle o El món s’acaba, que tenia, cada dia, un final que resumeix prou bé la seva manera d’afrontar la vida: "El món s’acaba… però s’acaba bé".

Grasset ha exercit de camaleó, però tothora amb una mirada que el delata (parlant de política, però també recitant, dalt de la cadira, cada any, un vers de Nadal), com a bon actor i aficionat al teatre que és (ha interpretat, entre d’altres, el monòleg Els perjudicis del tabac, de Txèkhov), amb una màxima que el defineix i que prové d’una cançó de La Trinca: "Riu, que la vida és curta i la tristesa te la furta". Coneix la "fragilitat contínua" de l’existència i alhora es disposa a gaudir de "la pausa dels dies" (el títol del seu llibre més recent). Amb una fe cristiana que viu amb una "intimitat intermitent", i que té a veure amb una actitud personal distesa, sense caure en la frivolitat. Grasset és conscient que això no és el paradís, però que cal ser amatent i persistir en la joia per no acabar vivint en una vall de llàgrimes. La propera temporada, les tardes de TV3 tindran la seva mirada.

bestiari d'estiu

La mosca


Te tendré que matar de nuevo.
Te maté tantas veces, en Casablanca, en Lima,
en Cristianía,
en Montparnasse, en una estancia del partido de Lobos,
en el burdel, en la cocina, sobre un peine,
en la oficina, en esta almohada
te tendré que matar de nuevo,
yo, con mi única vida.



Julio Cortázar. Papeles inesperados. Alfaguara, 2009.

 

es regala una biblioteca

CARME RIERA
Es regala una biblioteca
La Vanguardia
7|7|2024

Em truca una amiga per preguntar-me si conec algú a qui puguin interessar els seus llibres. Deixa un pis gran, que ocuparà la filla, el gendre i els nets, i marxa a un apartament en el qual no hi cabrà ni una dotzena i mitja dels milers de volums de la seva biblioteca.

M'explica que ha meditat molt abans de decidir-se a escollir quins autors endur-se entre els molts que, en diferents moments de la seva vida, li van servir per entendre millor el món, li van oferir respostes a preguntes o n'hi van suscitar unes altres. Tenia previst rellegir els seus autors predilectes convençuda que algunes de les seves planes, també com passa amb certes cançons, li evocarien moments viscuts. I com que li queda menys futur que passat, vol administrar-lo bé.

Li suggereixo que doni els llibres a una biblioteca. Ja ho ha intentat, em contesta. Els ha ofert a diverses, municipals, universitàries, públiques o privades, fins i tot a la d'un sindicat afi a les seves conviccions polítiques, infructuosament. A totes els sobren llibres i els manca espai.

Li dic que provi amb els llibreters de segona mà, que contacti amb els que tenen les parades els diumenges al mercat de Sant Antoni. També ho ha fet. Paguen una misèria i, encara que això no li importa, els dona gratis, no està disposada que uns altres facin negoci tot i que li ofereixen emportar-se'ls de franc. No li fa el tracte. Li sembla humiliant per a la seva biblioteca.

Va heretar llibres dels seus pares, en va comprar amb el seu marit, del qual va quedar vídua fa poc, i d'altres els va anar adquirint ela, des de l'adolescència fins a la vellesa. A mesura que els anava llegint anotava en un quadern les seves impressions, sense pensar mai que s'hauria de desprendre d'una cosa tan valuosa.

Per tot això, insisteix que vol regalar-los. Regalar-los a algú capaç de llegir Proust, Ausiàs March, Llull, Fournier, Roig, Faulkner, Amis, Lessing, etcètera. Abreujo la llista, perquè és quasi interminable —l'espai de l'article, limitat—, bona prova que ha estat una lectora excel·lent, de gustos amplis i variats.

Quan acaba el reguitzell d'autors, assegura que abandonar els seus llibres, al carrer, al contenidor de paper, li sembla una traïció a tot el que li han aportat. "Han estat les meves finestres", m'assegura. "A través d'ells he pogut contemplar mons diferents al meu i he viatjat al passat i al futur sense necessitat de moure'm de la sala d'estar. No puc fer-los això. No, de cap manera.

Li he dit que arribi amb un pacte amb la filla per deixar els llibres a casa seva. Qui sap si algun dels nets no haurà heretat la passió lectora de l'àvia. Però ja ha emprat l'argument. En un principi la filla va semblar cedir, però després va canviar d'opinió, influïda pel marit. Els llibres en paper, diu aquest, no serveixen més que per criar pols i insectes. Per motius higiènics, han de desaparèixer de les cases, almenys de la seva. Es pot llegir còmodament un e-book i no cal emmagatzemar porqueria.

La conversa no dona per més. M'acomiado assegurant-li que si sé d'algú que vulgui els seus llibres, l'avisaré. Jo no me'ls puc quedar perquè visc envoltada per ells, respirant la pols que, sens dubte, destil·len, però que serveix, segons afirmava el doctor Marañón, per fer-nos més longeus. Naturalment, no l'hi he dit. Alliberada de l'atmosfera contaminant de la seva biblioteca, segur que durarà poc.

Tinc el pressentiment que aviat veuré la seva esquela en aquest periòdic.

Llibres Llegits Fa Tant De Temps Que Seria Hora Que Els Rellegissis 

Al Jordi Casals

 

«No és pas que t'esperis res de particular d'aquest llibre en particular. Ets una persona que per principi no s'espera ja res de res. N'hi ha tants, més joves que tu o menys joves, que viuen a l'espera d'experiències extraordinàries; dels llibres, de la gent, els viatges, dels esdeveniments, del que el demà ens reserva. Tu no. Tu saps que el millor que hom pot esperar és evitar el pitjor. Aquesta és la conclusió a què has arribat, tant en la vida personal com en les qüestions generals i fins i tot mundials. I amb els llibres? Bé, justament perquè l'has exclòs en tot altre camp, creus que és just concedir-te encara aquest plaer juvenil de l'expectativa en un sector ben circumscrit com el dels llibres, on pot anar-te bé o anar-te malament, però on el risc de la decepció no és greu.

Ja a l'aparador de la llibreria has reconegut la coberta amb el títol que buscaves. Seguint aquest senyal visual t'has introduït en l'establiment a través de l'atapeïda barrera dels Llibres Que No Has Llegit, que et miraven emmurriats des de les posts i els prestatges provant d'intimidar-te. Però tu saps que no t'has de deixar esporuguir, que entre aquests que s'estenen per hectàrees i hectàrees els Llibres Que Et Pots Estar De Llegir, els Llibres Fets Per A Altres Usos Que La Lectura, els Llibres Ja Llegits Sense Ni Tan Sols Necessitat d'Obrir-Los En Tant Que Pertanyents A La Categoria Del Ja Llegit Abans I Tot D'Haver Estat Escrit. I així superes el primer cinyell dels baluards i et cau a sobre la infanteria dels Llibres Que Si Tinguessis Més Vides Per Viure Certament També Te'Ls Llegiries De Bon Grat Però Malauradament Els Dies Que Tens Per Viure Són Els Que Són. Amb gran rapidesa els sobrepasses i vas a raure enmig de les falanges dels Llibres Que Tens Intenció De Llegir Però Abans Dels Quals N'Hi Ha Altres Que Hauries De Llegir, dels Llibres Massa Cars Que Pots Esperar A Comprar Quan Els Revenguin A Meitat De Preu, dels Llibres Ídem Com Abans Quan Els Publiquin En Edicions De Butxaca, dels Llibres Que Podries Demanar A Algú Si Te'Ls Deixa, dels Llibres Que Tothom Ha Llegit I Doncs És Quasi Com Si Els Haguessis Llegits També Tu. Esquivant aquests assalts, arribes sota les torres de la fortalesa, on fan resistència

els Llibres Que Des De Fa Temps Tens Programat De Llegir,
els Llibres Que Des De Feia Anys Buscaves Sense Trobar-Los,
els Llibres Que Toquen Algun Tema Pel Qual T'Interesses En Aquests Moments,
els Llibres Que Vols Tenir Per Poder-Ne Disposar En Qualsevol Eventualitat,
els Llibres Que Podries Apartar Per Llegir-Los Potser Aquest Estiu,
els Llibres Que Et Falten Per Tancar El Rengle De Llibres Del Teu Prestatge,
els Llibres Que T'Inspiren Una Curiositat Sobtada, Frenètica I No Clarament Justificable.

Vet aquí que t'ha estat impossible de reduir el nombre il·limitat de forces en camp de batalla a un conjunt certament molt gran però al capdavall calculable en un nombre finit, tot i que aquest relatiu alleujament es vegi insidiat per les emboscades dels Llibres Llegits Fa Tant De Temps Que Seria Hora Que Els Rellegissis i dels Llibres Que Sempre Has Fet Veure D'Haver Llegit Quan Seria Hora Que Et Decidissis A Llegir-Los De Debò.

Fuges amb ràpides ziga-zagues i penetres d'un salt en la ciutadella de les Novetats L'Autor O Tema De Les Quals T'Atrau. També a l'interior d'aquesta fortificació pots obrir bretxes entre les files dels defensors, dividint-les en Novetats D'Autors O Temes No Nous (per a tu o en absolut) i Novetats D'Autors o Temes Completament Desconeguts (almenys per a tu), i definir l'atracció que exerceixen sobre tu en base als teus desigs i necessitats de nou i de no nou (del nou que busques en el no nou i del no nou que busques en el nou).

Tot això per dir que, recorreguts ràpidament amb la mirada els títols dels volums exposats a la llibreria, has dirigit els teus passos cap a una pila de Si una nit d'hivern un viatger frescos d'impremta, n'has agafat un exemplar i l'has dut a la caixa perquè fos establert el teu dret de propietat sobre aquest.»

Italo Calvino. Si una nit d'hivern un viatger. Traducció de Montserrat Puig. Edicions 62, 1987. P. 14-15.

la pedra de la bogeria

 

Un hombre con la cabeza tirada hacia atrás.

Un cuchillo afilado le abre la coronilla para revelar una piedra: la piedra de la locura.

El desdichado estira el cuello, se retuerce para tratar de mirar al cirujano que está de pie detrás de él, y al hacerlo sus ojos se hunden en sus órbitas, más y más y más profundo, hasta que todo lo que se puede distinguir es el blanco de su esclerótica, la boca abierta de par en par mientras grita: «¡Cuidado! ¡Cuidado! ¡Dios nos ve!»

Frente al hombre hay un fraile de pelo cano con la mollera tonsurada; viste una túnica de terciopelo negro, sostiene una jarra metálica en la mano izquierda y con la otra parece estar impartiendo una bendición. Lo secunda una monja que se inclina hacia adelante y apoya los codos en una mesa de piedra, finamente tallada, mientras observa la trepanación con una expresión de asco en el rostro; aunque tal vez solo sea de hastío, ese enorme cansancio que uno siente ante el absoluto sinsentido del mundo. Ella apoya su mejilla contra la palma de la mano y mantiene un gran libro forrado en cuero carmesí en equilibrio precario sobre su cabeza, la cual está cubierta por un largo velo blanco que ilumina sus rasgos severos y le cae por debajo de la cintura. La mujer no parece impresionada en lo más mínimo por la espantosa incisión que el cirujano ha hecho directamente en el cráneo del paciente; pero ¿acaso es un tulipán lo que brota de la herida?

El pobre hombre que sufre este extraño procedimiento medieval viste medias de color escarlata y una túnica con las mangas abombadas que apenas alcanza a tapar su enorme barriga. Está sentado en medio de un campo abierto, descalzo, en lo que parece ser el banquillo de una iglesia, o un confesionario partido por la mitad, y sus dedos aprietan los soportes de los brazos mientras el médico —aunque quizás sería más exacto llamarlo torturador— lo sostiene de un hombro mientras lleva a cabo la operación, con una gran jarra de cerámica colgando del cinturón de cuero negro que le rodea la cintura, su cabeza protegida no por una gorra o un sombrero sino por un gigantesco embudo de metal que apunta directamente al cielo. 

Estos cuatro personajes figuran en un pequeño cuadro que cuelga en el Museo del Prado, uno que pasa casi desapercibido para la mayor parte de los turistas, porque está expuesto al lado de El jardín de las delicias, un gran tríptico que es, sin duda, la obra más icónica de su autor, ese incomparable maestro neerlandés, Hieronymus van Aken, el Bosco. [...] El pequeño cuadro que la acompaña es más humilde en tamaño  —mide solamente 48 centímetros de alto y 35 de ancho—, pero no en temática: es conocido por dos nombres, La cura de la locura o La extracción de la piedra de la locura, y representa una vieja superstición del Medioevo, la idea de que la demencia y la idiotez eran causadas por una hipotética piedrecilla que se podía alojar, o que tal vez crecía por sí misma, al interior de la cabeza. En el cuadro del Bosco, la piedra que el cirujano está tratando de extraer del cráneo del paciente ha sido reemplazada por un bulbo; podemos asumir, casi con toda seguridad, que se trata del bulbo de un tulipán, porque una de esas majestuosas flores —de color almendra y casi marchita— yace encima de la mesa donde la monja fatigada reposa sus brazos fatigados. Michel Foucault escribió sobre ese cuadro en su libro Historia de la locura en la época clásica, y dijo que «el famoso doctor del Bosco está mucho más loco que el paciente que intenta curar, y su falso conocimiento no hace más que revelar los peores excesos de una locura que es inmediatamente evidente para todos, excepto para él mismo».

 

Benjamín Labatut. La piedra de la locura. Anagrama, 2021. P. 45-48.

 

llegir a les sèries

 

Carmela Soprano, interpretada per Edie Falco, a The Sopranos.

Els Soprano (en anglès The Sopranos) és una sèrie de televisió nord-americana creada i produïda per David Chase. La sèrie es va estrenar als Estats Units el 10 de gener de 1999 pel canal de televisió per cable HBO, que la va emetre ininterrompudament fins al seu desenllaç, el 10 de juny de 2007. La trama de la sèrie gira entorn del mafiós de Nova Jersey Tony Soprano (James Gandolfini) i les dificultats que enfronta tant en la seva llar com en l'organització criminal que dirigeix. 

Font: Viquipèdia 

qui vol escriure, escriu

Me gusta lo que dice Faulkner sobre la escritura: «El que quiere ser escritor, piensa en el lector, en el público. El que quiere escribir, solo escribe». En la escritura no hay pacto posible con nada, no hay regateo, no hay atajo. El escritor solo es responsable de su obra.

Ariana Harwicz. El ruido de una época. Gatopardo, 2023. P. 70.

 

l'únic lector de la biblioteca

«Aleshores llegia dos-cents llibres l'any, si fa no fa. Al prestatge de l'escriptori, prop del capçal del llit, hi tenia sempre piles de llibres que anava llegint alternativament. Els agafava en préstec de la biblioteca B.P. Hasdeu, dellà el carrer, en un bloc vell que, quan el carrer es va eixamplar, van posar a sobre d'unes rodes per fer-lo recular uns deu metres. A l'esquerra de la biblioteca hi havia la botiga de queviures on feia la compra, amb les diferents seccions, que coneixia tan bé: la secció de conserves, la dels formatges i, en una altra ala, la de les llaminadures. A la dreta hi havia el verdulaire, amb els dependent que sempre et donaven garsa per perdiu. La biblioteca era minúscula. De fet, només tenia un petit vestíbul amb la taula del bibliotecari, l'únic home completament gris que hagi conegut mai (cabells grisos, ulls grisos, pell grisa), i una sola habitació amb les parets folrades de prestatges plens de llibres. Crec que era l'únic lector de la biblioteca. Com a mínim mai no vaig veure entrar-hi ningú més. De vegades m'imaginava, fins i tot, que la biblioteca i l'home solitari i callat que en tenia cura s'estaven allà només per a mi. Cada tants dies m'emportava a casa uns quants llibres que havia triat perquè m'atreia l'autor o el títol del llom. Al registre que hi havia a la taula del bibliotecari, on signava sempre, no s'hi havia apuntat cap altre usuari. Només hi havia la meva signatura, de dalt a baix de la pàgina...»

 

Mircea Cărtărescu. Solenoide. Traducció d'Antònia Escandell Tur. Periscopi, 2017.

cultura vs. erudició

Lo fácil que es confundir cultura con erudición. La cultura en realidad no depende de la acumulación de conocimientos, incluso en varias materias, sino del orden que estos conocimientos guardan en nuestra memoria y de la presencia de estos conocimientos en nuestro comportamiento. Los conocimientos de un hombre culto pueden no ser muy numerosos, pero son armónicos, coherentes y, sobre todo, están relacionados entre sí. En el erudito, los conocimientos parecen almacenarse en tabiques separados. En el culto se distribuyen de acuerdo a un orden interior que permite su canje y su fructificación. Sus lecturas, sus experiencias se encuentran en fermentación y engendran continuamente nueva riqueza: es como el hombre que abre una cuenta con interés. El erudito, como el avaro, guarda su patrimonio en una media, en donde sólo cabe el enmohecimiento y la repetición. En el primer caso, el conocimiento engendra el conocimiento. En el segundo, el conocimiento se añade al conocimiento. Un hombre que conoce al dedillo todo el teatro de Beaumarchais es un erudito, pero culto es aquel que habiendo solamente leído Las bodas de Fígaro se da cuenta de la relación que existe entre esta obra y la Revolución francesa o entre su autor y los intelectuales de nuestra época. Por eso mismo, el componente de una tribu primitiva que posee el mundo en diez nociones básicas es más culto que el especialista en arte sacro bizantino que no sabe freír un par de huevos.

Julio Ramón Ribeyro. Prosas apátridas (completas). Seix Barral,  2007. P. 27-28.

l'infern de la biblioteca de catalunya

 

Una caixa de sorpreses, el pòdcast de la Biblioteca de Catalunya
Capítol 16
Llibres prohibits. La censura i l'infern a la Biblioteca.

 

hi ha dues menes d'autors: els vius i els morts

[...] Y me encantó la manera en que tiene ordenada su biblioteca Marcos Giralt Torrente. La divide en autores vivos y muertos. Los primeros, acogidos en una habitación soleada cubierta de estanterías que apenas salvan el hueco de la puerta, y los segundos, en un salón iba a decir umbrío, en una enorme librería que cubre por completo una de las paredes.

Me contó que, igual que la parte de los escritores muertos suele estar bastante consolidada, los vivos no hacen más que morirse creando todo el tiempo la necesidad de inoportunos traslados. Tantos y tan frecuentes que decidió agrupar a los muertos más recientes, siquiera provisionalmente, en un rincón en la habitación de los vivos. Una suerte de purgatorio o limbo, nunca me enteré mucho de la diferencia, en el que a veces los escritores muertos prolongan su estancia entre los vivos durante años o décadas antes del traslado definitivo al salón, cuyas baldas son incapaces ya, como los cementerios, de acoger más libros y más muertos.

Le propuse que, para aligerarlas, abriera una nueva sección de autores inmortales, donde irían aquellos que, tras la muerte y su paso por el limbo, consiguieran alcanzar la gloria póstuma, pero a ambos nos pareció que añadiría más zozobra a sus estantes y, sobre todo, a él.

Jesús Marchamalo. Tocar los libros. Cátedra, 2020. P. 51-52.

la literatura no salva

BLANCA LLUM VIDAL
La literatura no salva, però sí que salva una mica
Catorze
22|4|2024

Que la literatura té la força de desballestar-ho tot no em sembla una exageració ni un tòpic per vendre en un món que ho ven tot. Desballestar, en primer lloc, vol dir destruir, potser desfer, potser desorganitzar i desunir.

Abans d’aquest verb, doncs, d’aquesta acció, hi havia un ajust: una reunió de peces relacionades per alguna banda, unides per alguna cosa en comú. Alguna realitat semblant a un mosaic que expressava, en darrer terme, un paisatge concret, amb uns límits, amb un volum, amb un perímetre i, fins i tot, amb arrels.

Desballestar, per tant, també és trastornar, desmuntar un equilibri, deixar entrar un adulteri, un huracà, el gest agitat i el moviment més convuls. Potser és una espècie de contracció de parir. Potser és una rèplica, a escala humana i a escala petita, d’una esquerda tectònica. Potser és el bufador entre les algues que es van apilant a una platja de Madagascar, de Mar del Plata, de Moçambic o Mallorca.

Que la literatura fa això, provocar un canvi, induir un cataclisme o excitar la circulació de la sang no em sembla una frase hiperbòlica ni una estratègia comercial ni una histèria financera d’aquest segle abatut i malalt.

Però la sentència segons la qual la literatura (aquest art de l’escriure i aquest art del llegir) és un fet que motiva una acció en un món singular i tangible és una sentència delicada i, de fet, perillosa.

Encara que el 1931, a la inauguració de la biblioteca de Fuente Vaqueros, a Granada, García Lorca va fer un cant a la força dels llibres i va dir que «yo tengo mucha más lástima de un hombre que quiere saber y no puede, que de un hambriento» perquè un home afamat, va afegir, «puede calmar su hambre fácilmente con un pedazo de pan y unas frutas», però un home sense llibres pot patir una terrible agonia, encara que Lorca digués tot això, afirmar que la literatura és una cosa que salva i que protegeix de la misèria i la mort no només comporta el risc de buidar la misèria i la mort del que tenen d’inqüestionablement real, sinó que és mentida. La literatura (aquest art de la lletra i aquest art de la crítica) no salva ningú fàcilment. Físicament, vull dir.

Que la literatura ha servit i serveix de medicina i d’impuls, de remei o d’ungüent per curar una infecció que s’escampa pel cap o pel cor és així, i tant, sí, una veritat com un temple. Però que la literatura no evita el desastre de la vida material és una cosa que fa angúnia d’escriure de tan cert i diàfan com és: cap sonet no ha impedit un desnonament, cap tractat de filosofia no ha alimentat un nadó moribund ni cap novel·la ha substituït una quimioteràpia final.

Una sextina, això sí, potser pot ser bastant útil per aturar un brot psicòtic i una autoagressivitat que no para. Potser una rondalla minimitza el malson i ajuda a adormir-se. Potser una tragèdia grega va bé per adonar-se que aquest no ha estat l’únic segle abatut i malalt.

Suposo que es tracta, per tant, d’una qüestió de mesura i de grau: la literatura no salva, però sí que salva una mica. La literatura no et protegeix de les bombes de la primera línia del front ni reverteix la sequera que deixa sense aigua, sobretot, la part del planeta dels pobres, però la literatura t’empara una mica i facilita que no et trenquis de pena o que la pena que tens no sigui una pena de deu mil quilòmetres.

Ho diu Francesc Tosquelles, el psiquiatre antifeixista que va desenvolupar un comunisme diferent del de la línia oficial i que defensava rotundament que no es pot fer psiquiatria des d’una ideologia individualista o burgesa. Tosquelles, psiquiatre republicà i creador de comunitats terapèutiques a l’exili en què lligava malaltia mental i creació, bogeria i art brut, Tosquelles sap que la literatura no és una barricada real contra l’assassinat i la guerra, però sí que ho és contra la desfeta del cor i del cap: «Paul Éluard era un àngel que tot el dia feia ganxet amb la paraula perquè tenia fred. Per ell, les mantes eren les paraules».

Això, aquesta metàfora del psicoanalista de Reus, em sembla magnífica: que la literatura sigui una manta, sí, una substància que abrigui, unes quantes paraules que embolcallin i tapin. Perquè a fora fa fred. I ara que vénen eleccions, em fa l’efecte que la majoria de partits polítics s’han entestat a girar l’esquena a la més cruel realitat: la del fred, tan real, que pateix tanta gent. La literatura no salva, però sí que salva una mica.

el consol de la ficció

«Sempre m'he resistit a la noció de ficció com a consol. Sempre l'he vista com una cosa que ha d'alterar-me la vida, sacsejar-me del meu conformisme traïdor...Però hi ha dies, matins com aquest, que em porta una mica de calma, quan la realitat, sigui la que sigui, em supera.»

Peter Orner. ¿Que hi ha algú? Notes sobre viure per llegir i llegir per viure. Traducció Lluís-Anton Baulenas. L'Altra, 2023. P. 42.