diumenge, 17 de febrer de 2019

el preu just


La anciana que se quejó de que la biografía de Stalin era cara ha regresado. Al descubrir que le había subido el precio me ha dicho que no podía hacerlo. Le he respondido que sí podía. Se ha puesto hecha una furia pero ha acabado comprándola, sin dejar de comentar entre dientes que jamás volverá a poner un pie en esta librería.

Shaun Bythell. Diario de un librero. Traducció de Antonio Lozano. Malpaso, 2018. P. 77.

dissabte, 16 de febrer de 2019

la «vida» de la vida


La «Vida» de la Vida
Ahir em vaig comprar un llibre de Henry James i el vaig llegir, com diuen, «fins ben entrada la nit». No era gaire interessant ni gaire bo, però sóc capaç d'obrir-me pas entre pàgines i pàgines de James avorrit i ampul·lós només per aquell xoc sobtat i dolç, aquella violenta esgarrifança de delícia que de vegades em produeix. No dubto que això sigui geni: però hi ha massa quantitat de palla per cada gra aïllat —un gra sorprenentment raffiné, això sí.
Una cosa que vull anotar. El seu protagonista, Bernard Longueville, brillant, ric, moreno, àgil, etc., tot i que és un company enginyós, potser és encara més enginyós i més divertit quan està sol, i es guarda les millors coses per a ell mateix. Al marge de tots aquests adjectius, jo sóc enginyosa, ho sé, i una bona companya, però sento que el meu cas és exactament com el seu: la quantitat d'alegria, minuciosa i delicada, que obtinc contemplant la gent i les coses quan estic sola és, senzillament, enorme —de fet només tinc «diversió perfecta» amb mi mateixa. Quan veig passar una noia corrent de puntetes com una gallina en el fang, i dic «Vaja, quina bleda», ric i m'ho passo bé com no ho faria mai amb ningú. El mateix es pot aplicar al meu sentiment pel que anomenen la «natura». L'altra gent no es para a mirar les coses que jo vull mirar, i si ho fan, s'hi aturen per complaure'm o per seguir-me la veta o perquè no hi hagi conflicte. Però estic feta d'una manera que, tan bon punt estic amb algú, començo a considerar les seves opinions i els seus desitjos, i no es mereixen la meitat de consideració que els meus. No trobo a faltar gens en Jack, ara —no vull tornar a casa, estic bastant contenta de viure aquí, en una habitació moblada, i d'observar. És una pura qüestió de clima, em sembla. (Acaba de passar una autèntica bleda.) La vida amb altres persones es converteix en una taca borrosa: em passa amb en Jack, i, en canvi, és enormement valuosa i meravellosa quan estic sola —els detalls de la vida, la vida de la vida.

Katherine Mansfield. Diaris. Traducció de Marta Pera Cucurell. L'Avenç, 2018. P. 45.

divendres, 15 de febrer de 2019

dijous, 14 de febrer de 2019

un raper poeta entre el genocidi i la guerra

´
ANNA ABELLA
Un raper poeta entre el genocidi i la guerra
elPeriódico
27|2|2018
El raper i escriptor Gaël Faye torna a la seva infància en un Burundi en guerra i a la massacre tutsi de Ruanda a 'Un petit país', un fenomen literari que ha venut 700.000 exemplars a França.
Entre anunci i anunci a la ràdio i a la tele ruandeses del 1994, sonaven falques com aquesta: «Tots els escarabats han de morir». «Eren crides a l’assassinat dels tutsis. Els hutus deien a la població que els tutsis no eren éssers humans. Un genocidi és una cosa ideològica. Fa falta preparar els cervells per a l’acte assassí. A Europa això va durar segles abans de l’extermini dels jueus. A Ruanda va durar 40 anys convèncer la gent que part de la població no mereixia viure perquè no era digna de ser humana». Aquesta realitat és un dels records d’infància que nodreixen Un país petit (Empúries / Salamandra), primera novel·la de Gaël Faye (Bujumbura, 1982), premi Goncourt des Lycéens 2016 i fenomen literari a França (700.000 exemplars venuts).
Raper i escriptor de pare francès i mare ruandesa exiliada a Burundi, on ell va néixer, Faye continua: «A Ruanda van matar un milió de persones en tan sols tres mesos. Per portar a terme una matança com aquesta van haver de mobilitzar dos milions d’assassins que mataven, violaven i robaven. Però allà no hi havia dos milions de psicòpates. Era gent que es va trobar en un engranatge de terror, que va matar per por, per la pressió del grup, que seguia el missatge d’odi d’ideòlegs i polítics».    
Gairebé tota la seva família de Ruanda va morir. Mentrestant, Faye creixia en un barri burgès de Bujumbura, la capital de Burundi, el país veí, on va tenir «una infància feliç que es va truncar de manera brutal» per la guerra abans de ser repatriat amb 14 anys a França. «Amb 13 vaig començar a escriure poesia. Va ser el meu refugi, em va permetre expressar el terror i fugir de l’immens soroll de la guerra en una ciutat arrasada a sang i foc, amb violència a tot arreu».
I aquesta poesia va mutar d’adolescent en rap i va derivar en lectures en una biblioteca parisenca. I, després de treballar en un fons d’inversió de Londres, es va bolcar en la música amb el seu primer disc autobiogràfic, Pili Pili sur un croissant au beurre (2013), que contenia la cançó Petit pays. Però per a Faye –que acaba de rebre un premi Victòria de la Música francesa–, aquell format no era suficient per expressar «els sentiments i les sensacions de la por, el companyerisme, la meravella de sentir la naturalesa, la curiositat de la infància», i es va atrevir amb la novel·la, que li proporcionava la «llibertat d’inventar el que havia oblidat».
«Mentre els nens anàvem a l’escola, la gent es matava pels carrers. Anant a comprar el pa, vèiem execucions. La guerra no són només els bombardejos. És també aquella impunitat quotidiana». El trauma, confessa, el va perseguir en forma de malsons durant anys. Faye, que ara viu entre Ruanda i França, carrega contra la ceguesa d’Occident davant les matances del 1994. «Les Nacions Unides eren allà. Hi havia informes de risc de genocidi. De venda d’armes i matxets, d’esquadrons de la mort i llistes de persones que havien de ser assassinades. La premsa internacional va mostrar al món com assassinaven dones, nens i gent gran. I els occidentals van retirar les tropes, se’n van anar i van dir: ‘Que s’arreglin solets’. Va ser un escàndol».
‘Charlie Hebdo’ i Bataclan
El 2015, mentre escrivia, van tenir lloc els atemptats contra Charlie Hebdo i la sala Bataclan. «Em va inspirar. Sempre som o botxins o víctimes. ¿Què fer? ¿Atacar o fer un esforç de pedagogia i pau per crear un diàleg i sentir empatia i col·locar-se en la pell de l’altre? Això exigeix molt més esforç. És més senzill fer la guerra que la pau», explica.
L’exemple és a Ruanda. «Ha fet un treball immens de justícia i reconciliació. És un país més petit que Bèlgica on els botxins i les víctimes aprenen a conviure. S’han eliminat les divisions ètniques. És un laboratori del que podria ser la humanitat en la seva bellesa».

dimecres, 13 de febrer de 2019

esperar assegut


RAFAEL ARGULLOL
Entre l'inesperat i l'innominable
Ara
16|12|2018
Sovint m’he trobat preguntant-me què veuria Samuel Beckett en aquesta situació o aquella altra. Això no m’ha passat amb cap altre escriptor antic o modern, potser amb l’excepció de Kafka. Però hi ha importants diferències. Amb l’adjectiu kafkià hi ha un cert consens: utilitzem aquest terme per descriure moments o paisatges que ens semblen particularment absurds. El que és kafkiàve del món exterior cap a nosaltres. És beckettià, en canvi, tal com apareix en la meva pregunta, allò que emergeix des d’un espai interior indefinible. Beckettià al·ludeix al que no sé, al que mai sabré i, cosa encara més radical, al que no estic en condicions de saber.
És possible que Samuel Beckett dediqués tota la seva obra a aquestes negacions, irònic apòstol de la impossibilitat de saber. En un dels seus últims relats, Companyia, Beckett arriba a negar la possibilitat del llenguatge perquè el jo des del qual parlem és purament espectral. En aquest sentit, tot és una il·lusió, una continuació universal de l’estat en què es troba Segismundo, el protagonista de La vida es sueño de Calderón de la Barca. Molt probablement em pregunto per la visió que tindria Beckett d’alguna cosa com més gran és la percepció que el que m’envolta no és més que una fantasmagoria.
A l’obra de Samuel Beckett, sobretot des de L’innominable, la consciència naufraga fins a gairebé desaparèixer en un mar d’ombres. Què és el que podem esperar en aquest mar d’ombres? Molt i res. Aquesta és la gran paradoxa que impulsa el gran tema de l’espera al qual Beckett va consagrar la seva obra teatral més coneguda, Tot esperant Godot. Esperem Godot. Godot no ve i probablement no vindrà mai, però no perquè tinguem aquesta sospita podem deixar d’esperar-lo. El cercle es tanca. El teló es tanca, però només per deixar una pausa, i després es torna a aixecar. Per a Beckett la nostra mirada sobre el món és un constant parpelleig. Mai arribem a saber. Ens queda la ironia de saber-ho.


dimarts, 12 de febrer de 2019

un joc literari, abans d'internet


«Era una època indòcil i tanoca, els anys noranta, i amb un amic ens vam inventar un joc literari que avui amb internet seria impossible. Un donava a l'altre la primera frase d'una novel·la, sense cap altra indicació, i calia descobrir-ne el títol com més aviat millor. Cada dia que passava sense la resposta era un punt en contra. La recerca podia durar setmanes, ens movíem per intuïcions, pels gustos compartits, i més d'un cop havia anat a La Central per provar sort i obrir les primeres pàgines de les novetats a l'atzar. A vegades la recerca em desviava cap a un títol que no coneixia, una frase que em captivava al moment. «Sis nord-africans jugaven a les botxes sota l'estàtua de Flaubert», per exemple —i espavila't, busca, troba, llegeix. »

Jordi Puntí. «L'aprenent de Borges». A: Tafanejar: llibreries del món.  Edició de Henry Hitchings. Més llibres, 2017.

dilluns, 11 de febrer de 2019

l'estrany cas del ressenyista hebdomadari


Pongo un ejemplo burdo pero perfectamente ilustrativo: un reseñista hebdomadario de la página literaria o el suplemento cultural de un periódico, a quien le pagaran sus reseñas una a una y publicara cincuenta y dos al año, estaría dedicando casi todo su tiempo a leer y a escribir sobre las novedades editoriales más variopintas y, muy excepcionalmente, sobre alguna obra acaso relevante. Pero, precisamente por este oficio doméstico, estaría dejando de leer a Balzac, Stendhal, Tolstoi, Flaubert, Baudelaire, Shakespeare, Dante, Maupassant, Homero, Platón, Goethe, Montaigne, Pound, Propercio, Sófocles, Maquiavelo, Chéjov, Twain, Wilde, Cervantes, Quevedo (cito absolutamente al azar) y todos estos grandes autores llamados clásicos que ya no pueden darse el lujo de publicar novedades.
Si dicho reseñista hace esto, religiosamente, a lo largo de medio siglo, habrá leído dos mil seiscientos libros y sería —según las tipologías estadísticas de la lectura—, un gran lector (más de veinticinco libros al año) que, sin embargo, ignoraría una buena parte de la cultura literaria menos dudosa o más patente. Este es el problema que ya había advertido Joseph Joubert: que el gran inconveniente de los libros nuevos es que nos impiden leer los antiguos.

Juan Domingo Argüelles. Si quieres...lee. Contra la obligación de leer y otras utopías lectoras. Fórcola, 2009. P. 188.

diumenge, 10 de febrer de 2019

ho sento, massa tard


«Recances: no haver continuat dibuixant, amb carbó, pastels i tinta xinesa per il·lustrar alguns dels meus propis llibres. La mà diu veritats i alegries que la llengua no pot dir. No haver après hebreu, l'única llengua que permet accés directe a la Bíblia i a l'interior de la identitat jueva, quan el meu amic i ajudant a Ginebra, Ami Dykman, estava més que disposat a ensenyar-me'n. Accidia, mandra d'esperit (és massa tard ja?). Em reca no haver acceptat l'oferta d'un col·lega de Cambridge, un patòleg de gran tacte i agudesa, de provar l'LSD sota la seva supervisió. Sense haver experimentat cap droga, no puc imaginar, conceptualitzar, un dels principals agents de ruïna i consol, de desig i d'anul·lació al cor anàrquic de la nostra cultura. Un «viatge» no fet.
[...]
En un viatge en cotxe recent a través de l'Ohio rural, vaig veure rètols d'una immobiliària local. En comptes de l'acostumat «Venut», hi posava: «Ho sento, massa tard». És exactament això. Si hi ha làpides per a l'esperança, aquest n'és l'epitafi.»

George Steiner. Errata. Una vida a examen. Traducció d'Albert Mestres. Arcàdia, 2018. P.226.

dissabte, 9 de febrer de 2019

una reina i el seu esclau



«Hi ha una fotografia famosa de Robert Capa que tinc clavada al tauler de suro, sobre l'escriptori, des de fa uns quants anys. Capa la va fer el 1948 en una platja francesa, i s'hi veu una noia somrient que, amb un vestit llarg de cotó i un ample barret de palla, camina cap a la càmera per la sorra, mentre un vell robust la segueix aguantant una ombrel·la enorme per damunt del seu cap: una reina i el seu esclau. La noia és Françoise Gilot i el vell és Pablo Picasso. Com que Robert Capa era un artista, la fotografia està carregada de complexitat emocional. De primer, l'única cosa que capta l'espectador és l'aire triomfal i profund del somriure de Gilot; i just darrere seu, l'actitud dòcil i servil de Picasso. Però si continueu mirant, veureu en els ulls de Gilot que està convençuda que el seu poder és etern; i després veureu la freda mundanitat que s'amaga darrere la deferència fingida de Picasso. Et colpeja de ple: Gilot és Anna Bolena en el seu moment de glòria, i Picasso, el rei que es deixa portar pels seus desitjos fins que s'atipa d'ella.
La fotografia és tan rica i viva que realment desconcerta: atrau i a la vegada horroritza. Gairebé mai ni tan sols miro en aquella direcció, però els dies que contemplo la foto, sempre em desperta dolor i plaer, a parts iguals. I el problema és que sigui a parts iguals.»

Vivian Gornick. Vincles ferotges; La dona singular i la ciutat: dos llibres de memòries. Traducció de Josefina Caball. L'altra, 2017. P. 297.

divendres, 8 de febrer de 2019

decebut de coneixe'l


CARLOS ZANÓN
Decebut de coneixe'l
La Vanguardia
5|2|2019

Raymond Chandler era un poeta mal disfressat de novel·lista. Disparava tant imatges potents –del tipus d’una aranya sobre un pastís de llimona– com definitives màximes.
Una és la de si vostè admira un escriptor, val més que no el conegui. Sento portar la contrària a Chandler –de fet, m’encanta–, però la majoria dels escriptors que un admira resulta que són bons paios. El problema no és tant com són com com creus que són o com exigeixes que siguin. Però els abordes –com s’ha pogut fer aquests dies dins del Festival BCNegra– i comproves que Leïla Slimani, David Peace, John Banville o Ken Bugul no estan fets del material de què estan fets els somnis, però sí del material de què estan fetes les persones.
Estar abonyegat i continuar jugant a trobar el mapa del tresor mitjançant la creació et fa diferent. No millor ni pitjor, diferent. Tampoc diví o avorrible. Tot i que, si un és avorrible, té tot el dret del món a ser-ho. I un artista avorrible continua sent un artista. El que sí que veus quan coneixes un escriptor és l’esforç per no decebre’t. Per ser aquell que tu has trobat als llibres. Algú que és ell i no és ell. Una mica com el personatge que fa de tu als teus malsons. L’escriptura pot no ser autobiogràfica, però la lectura sempre ho és. I, quan et trobes en un llibre, vols saber qui és aquell home o aquella dona que ha fet, d’incògnit, aquella foto tan veraç de tu mateix. Algú que et coneix més bé que la gent
que tens al voltant i que t’explica les històries que, precisament, sense saber-ho ni tu mateix, vols que t’expliquin.
Quan coneixes un autor, pots veure un saltimbanqui dins seu provant de calibrar les teves expectatives i satisfer-les. Hi ha autors que són el que esperes d’ells fugint, sent agres, esmunyedissos, intractables. Si t’amagues de la mirada del que t’admira, t’idealitza, t’assenyala i et violenta, pots conservar qui ets i continuar sent Fred Vargas, Thomas Pynchon o Michel Houellebecq. Però la majoria aguanten la mirada de l’admirador, del curiós o de l’adversari. I intenten –quan són abordats, coneguts, jutjats, pesats, venuts i comprats– ser qui eren abans que algú encengués el llum i els sorprengués robant les joies de la seva pròpia família.
Un que escriu és qui escriu, però ja no està en el que escriu. Potser ahir a la nit va estar en aquell lloc, fent el que el lector ha pensat que està llegint i trobant –lector i autor– el conjur cabalístic que va permetre per ressuscitar el que estava oblidat. Però, quan un lector li acosta el llibre perquè el firmi, l’escriptor intenta fingir que encara hi és, cosa que és prou forta per continuar aferrat al tauló en la tempesta dies i anys, tota la vida. I el lector potser vol poder trobar la part fosca d’aquell autor, la seva part salvatge, el seu compromís, la seva valentia, el seu sentit de l’humor recargolat o la seva sensibilitat. I l’autor pot tenir això o no tenir-ho i témer ser un frau. Però de vegades acostes un llibre perquè el firmin Claudia Piñeiro, Núria Cadenes o Toni Hill només perquè els vols agrair la seva generositat havent-te donat el que t’han donat sense coneixe’t. Sense saber que, potser, tu els hauries decebut.

dijous, 7 de febrer de 2019

dimecres, 6 de febrer de 2019

digueu-ne inspiració


ENRIQUE VILA-MATAS
Llamadla inspiración
El País
21|1|2019

Me acuerdo de haber leído que, antes de lanzarse a escribir, Flaubert pasaba largas temporadas fantaseando, tumbado en la cama, sumergido en ensoñaciones en las que iba tomando forma la novela que solo abordaba cuando la tenía del todo organizada. Y también me acuerdo de la frase: “El umbral es el lugar en el que conviene detenerse”, oída ayer casualmente en la penumbra de un viejo pub de Londres. Es una frase que me transporta al método de trabajo de Kafka, bien diferente del de Flaubert, pues, sin renunciar al gesto previo de madurar en la cama sus proyectos, más bien tendía directamente a escribirlos, sin excesivos preámbulos. Tal vez por esto sus personajes (Karl Rossmann, Josef K., el mismo K…) se dedicaban tanto a demorarse, con impertinencia, en los más diversos umbrales, incomodando a todo bicho perteneciente al mundo del sentido común.
Si Flaubert borró la palabra inspiración y se fabricó una sudorosa mitología personal del trabajo literario, Kafka, en contrapartida, devolvió la inspiración al vocabulario de los escritores, lo que puede haber facilitado que, por ejemplo, recientemente uno de ellos, Pierre Michon, al ser preguntado por su relación con la sudorosa leyenda de Flaubert, dijera trabajar con “una mitología de vete a saber qué, de cosas antiguas y flotantes, como la inspiración; y punto”.
Para Michon, el gran Flaubert no podía citar a “la inspiración”, porque esta era “una coartada agotada” y un concepto gastado por la gran ola rompedora de los románticos, y por eso se fabricó esa falsa leyenda del esfuerzo en el parto literario. El caso es que los escritores que vinieron después de él ya pudieron restaurar sin problemas la palabra “inspiración”, entendida como el clásico deslumbramiento repentino que le llega a un escritor cuando está trabajando. Y no, no creo que sea un tópico que esta llegue cuando uno más inmerso se encuentre en el trabajo, porque en realidad la inspiración —para Juan Benet el gesto de la voluntad más distante de la conciencia, pero al fin y al cabo un gesto de la voluntad— siempre ha estado ahí y ahí va a seguir, por mucho que cualquier día de estos vayan a empezar a llamarla de otra forma.
Créanme: dará igual que intenten cambiarle el nombre, porque seguirá siendo la inspiración. Después de todo, hasta el propio Flaubert trabajaba con ella, aunque lo ocultara por temor a parecer lo que en realidad era: un romántico perdido. Pero en fin. Tan verdad parece el hecho de que la inspiración llega trabajando como que puede llegar por casualidad, por un simple traspié, por pulsar, por ejemplo, una tecla equivocada del ordenador y dejarnos de pronto admirados ante el formidable cambio de sentido de lo que escribíamos, dejarnos tan sonámbulos que hasta acabemos sospechando haber ido más allá de la voluntad más distante de nuestra conciencia. ¿No serán esos traspiés el signo de una inteligencia nueva? Por si acaso, no olvidemos que también esos inspirados errores pertenecen al mundo de una palabra —inspiración— que Flaubert, víctima de su tiempo, eludió más que inútilmente.


dimarts, 5 de febrer de 2019

gaël faye


La guerra va escapçar la infantesa de Gaël Faye. Nascut a Burundi (1982), de mare ruandesa i pare francès, als tretze anys va haver d’emigrar a França a causa de les guerres ètniques que van assolar Burundi i Ruanda a la dècada dels noranta. A França va descobrir el rap i es va refugiar en  l’escriptura de cançons per combatre la soledat i comprendre’s a si mateix en aquell nou entorn.
La recerca del paradís perdut de la infància és un dels motius centrals de la seva primera novel·la, Un país petit (Empúries, 2018; en castellà, Salamandra), on recrea la seva infantesa a Burundi a través dels ulls d’en Gabriel, un nen que té una vida senzilla i rutinària fins que el conflicte bèl·lic esberla el seu petit país i l’obliga a refugiar-se a França.
Aquesta novel·la, guanyadora del Prix Goncourt des Lycéens el 2016 i aclamada per la crítica, és indestriable de les cançons de rap que compon, amb què també ha reflexionat sobre la seva identitat mestissa, l’experiència de l’exili, l’arribada a França i l’absència del seu país natal. El 2013 va debutar en solitari amb el disc Pili Pili sur un croissant au beurre i recentment ha presentat el seu segon àlbum, Rythmes et botanique (Caroline Records, 2017).

Font: CCCB Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

dilluns, 4 de febrer de 2019

a donald trump no li agrada llegir


JORDI NADAL
A Donald Trump no li agrada llegir
La Vanguardia
2|2|2019

Això diu un dels provocatius cartells de la cadena de llibreries alemanya Thalia, que factura la barbaritat de més de 700 milions d’euros anuals. La campanya està encapçalada pel lema “Món, mantén-te despert” (Welt, bleib wach) i entre altres propostes sorprenents i provocatives com la que encapçala aquest article, hi ha altres idees poderoses com “Apaga la Poma, encén la Pera” jugant amb el logo d’Apple i la idea de la bombeta com a llum i ment.
Quan li van preguntar al conseller delegat i soci de Thalia, Michael Busch, sobre el perquè d’un lema global tan gran, va contestar: “És clar que com a sector editorial no podem resoldre les grans qüestions polítiques. Però podem fer una aportació. Veig tres punts essencials: en primer lloc, ens hem de preocupar que la discussió pública no sigui cada vegada més superficial, perquè la superficialitat és terra adobada per al radicalisme. En segon lloc, hem d’analitzar en profunditat els problemes que han de ser correctament identificats. Els llibres serveixen per això i les editorials han aportat molt [...] I en tercer lloc, hem d’aconseguir que la lectura i el llibre tornin a entrar amb força en la consciència de les persones”.
Qui va dir que no es llegeixen llibres i que aquests no són poderosos?
Com es podria sintetitzar d’una manera clara i emblemàtica en què consisteix la feina d’editor? Editar és avançar.
Avançar perquè llegir és créixer, és alimentar la curiositat, és dotar la nostra ment i les nostres emocions de més circuits i recursos. La diferència més gran entre la ment d’un nen educat en una família rica o pobra rau en les paraules que coneix. Una ment pobra no té paraules. I una ment rica té un univers de paraules que, al seu torn, combinades i fetes pròpies, es converteixen en la clau mestra que obrirà bona part de les portes i situacions que li presenti la vida.
Juan José Millás ens recordava que la realitat està feta de paraules, de manera que qui domina les paraules domina la realitat. Per això sentim com un regal absolut haver descobert els llibres i la lectura. Per moltíssimes raons: podem llegir perquè volem alimentar la nostra curiositat, perquè volem créixer, perquè volem evadir-nos, perquè volem entendre altres coses i altres persones i cultures, perquè volem escoltar altres vides.
Les raons són molt diverses i podrien englobar-se en aquella frase que li va dir una vegada un nen a un escriptor infantil: “Llegir és voler que el món no s’acabi mai”. Llegir és la manera d’explorar el que no sabem, el desconegut i el que et permet entendre la complicada interacció de les coses.
Quan un autor argentí intentava convèncer uns alumnes de batxillerat, inapetents al seu discurs, sobre les bondats de la lectura, els primers intents de l’autor li sortien tous, i els joves no semblaven fer-li gaire cas, però va arribar el moment que, davant d’aquesta audiència concreta, l’autor va pronunciar les paraules màgiques: “Nois, llegiu perquè no us caguin”. Va capturar la seva atenció quan els va convidar a llegir per ser ells els capitans del seu destí. Per no ser actors secundaris de la seva vida.
Ho va dir d’una altra manera una actriu de varietats quan li van preguntar sobre què pensava sobre els avantatges de la lectura. La vedet ho va expressar així: “Jo sempre li dic a la meva filla: ‘Estudia, filla meva, estudia, que, amb el temps, et cauen les mamelles, però no el cap’”. És a dir, llegir enfront de la força de la gravetat.
Sense lectura no hi ha profunditat de camp, ni contrast, ni matisos. Sense lectura caiem fàcilment en el fanatisme. Ja saben, fanàtic és aquell que no vol canviar ni de tema ni d’opinió. Els fanàtics llegeixen poc o malament. Sense lectura, triomfen amb naturalitat el tuit i l’odi.
Llegir, a més, és reparador i sa. Llegir –cada dia hi ha més estudis científics que ho avalen– és bo per a la salut. Els lectors viuen dos anys més de mitjana.
Llegir és una manera neta de gaudir de la vida. Gaudir-ne com a forma superior de recerca per aprendre a governar una mica millor, amb humilitat i agraïment, una vida pròpia en llibertat .
Un estudi PISA revelava que, més enllà dels indicadors de llocs, països, etcètera, i les competències lectores, una casa amb menys de 20 llibres és indici fiable d’un més que gairebé segur fracàs escolar i, en canvi, una casa amb més de 200 llibres equival gairebé segur a èxit acadèmic. A tres anys més d’estudis. Si això és així de contundent, no seria hora que Ikea, que ha venut més de 60 milions de prestatgeries Billy en 38 anys, la rebategi amb el nom de PISA i ens convidi a omplir aquestes prestatgeries –o altres d’altres empreses que facin prestatgeries– de llibres (de futur) i se’ns convidi a aprendre i a divertir-nos més?
Per això els llibres ens faciliten una cosa que és summament estranya –avui i sempre–: una conversa veritable. Quant temps fa que no n’hem tingut una? Moltes coses essencials en la vida les podem llegir en aquelles simples pàgines que enclouen la veritat última d’un autor i el seu món.
Quan vaig llegir Elena Ferrante i la seva meravellosa saga Dues amigues, vaig obrir una tetralogia amb la qual vaig viure alguns dels millors moments de la meva vida.
I vaig sentir aleshores amb una absoluta claredat que de cap mai no hauria pogut esdevenir fins a aquest punt testimoni íntim d’uns universos femenins tan poderosos. És del millor que m’ha passat en una dècada lectora.
Cada lector té l’oportunitat, única i intransferible, de ser l’amo d’un món quan se submergeix en la intimitat de la lectura, i, com va dir magistralment el gran autor C.S. Lewis, “llegim per saber que no estem sols”.




diumenge, 3 de febrer de 2019

hi ha dos tipus de llibres


«Hi ha gent que diu que hi ha obres literàries en majúscula i obres literàries en minúscula, i les de gènere serien de les minúscules. Jo dic que només hi ha dos tipus de llibres: els bons i els dolents, siguin o no siguin de gènere.» 
Jaume Fuster. D'aquí.

dissabte, 2 de febrer de 2019

un altre bonic dia a la llibreria


Otro día bonito que no ha tardado en torcerse por culpa de un cliente, ataviado con bermudas y calcetines de lana hasta las rodillas, que ha tirado al suelo una pila de libros y no se ha molestado en recogerlos. Poco después, otro cliente que iba silbando y que lucía coleta y un sombrero que solo puede haberle prestado un payaso ha comprado un ejemplar de El alquimista de Paulo Coelho. Sospecho que lo ha hecho de forma deliberada para hundir mi fe en la humanidad y agriarme el humor todavía más.

Shaun Bythell. Diario de un librero. Traducció de Antonio Lozano. Malpaso, 2018. P. 53.

divendres, 1 de febrer de 2019

el cenacle dels hermeneutes

«la teva lectura és la bona.
Tu, Ull de la Providència, executes la partitura del text.»
Josep Pedrals. Els límits del Quim Porta. 

«El conte d'en Pedrals 
Heus ací que, una vegada, una colla de lectors minuciosos van convertir la seva obsessió en una qüestió comuna. Van dedicar-se a profunditzar en l'anàlisi dels textos de manera compartida per no perdre'n ni un detall i van constituir-se com a grup de treball sota el nom de «Cenacle dels hermeneutes».
Van passar una primera època examinant i investigant textos escollits paràgraf per paràgraf, ratlla per ratlla, paraula per paraula, caràcter per caràcter. Bo i seguint el lema fundacional, que deia «Més hi veuen quatre ulls que no pas dos», comparaven les notes d'uns i altres i semblava que, d'aquesta manera, la dissecció dels escrits arribava al seu límit. Amb les remarques i la memòria col·lectives arribaven a desxifrar totes les referències, els tributs, les al·legories...
Però alguns d'ells no acabaven de quedar satisfets amb aquelles perquisicions i les seves ànimes se sentien frenades per alguna inexplicable barrera textual. Les ciències ecdòtica i paleogràfica els obrien universos, però no tenien pas l'afany de trobar el camí històric de les errates en el text o de cerciorar-se de la fidelitat a l'original, sinó que creien que hi havia unes condicions invisibles que influïen en la lectura de cada exemplar particular de cada text i els interessava la seva sensació concreta com a lectors d'un full concret.
Fou així que començaren a compartir sempre una mateixa còpia del que llegien i n'observaven els esborralls i els plecs, el tacte, l'olor, la manera com cada lletra havia quedat estampada...
Certs membres del Cenacle —adeptes als epítoms i als llibres amb sants— van trobar que tanta poligrafia i tant anar a la collonèsima els convertia en adoradors talossos d'un tros de paper, i amb certa agror biblioclasta, van abandonar l'esbart.
La dimissió va fer encastellar-se més els qui quedaren al club, que, blasmant l'abúlia en les inquietuds, la maquinal i escleròtica sistemàtica de treball o la inconstància de tastaolletes dels pixatinters fugats, van fer el pas següent en el recaceig, buscant ronya al cove: van començar a llegir en els extrems de l'espectre visible.
De primer, amb una làmpada de Wood, van anar a sotjar cap a l'ultraviolat, cap a les longituds d'ona més curtes de 390 nanòmetres, i, gràcies a la fluorescència dels materials, van distingir afegits, capes de vernís i encerats.
Tot seguit, van contemplar més enllà dels 750 nanòmetres, endinsant-se en el món de la reflectografia infraroja. Com que el fons blanc del paper reflectia la radiació, obtenien negatius dels materials absorbents (la mina del llapis, el carbonet...) que s'hi haurien emprat per fer esbossos de text, il·lustracionetes, gargots...
       Croquis, esborranys...
                   Sinòpies, pentimenti...
Llegien cada document des de la literalitat del palimpsest: tractaven tota peça editada com si fos un còdex raspat i reescrit, i descodificaven textos i subtextos i contextos i pretextos. Identificaven, descrivien i seqüenciaven cada una de les unitats estratificades i després les correlacionaven per poder interpretar-ne tots els aspectes.
Un d'ells, captivat per aquella estranya pinacoteca que s'obria com un retaule per sota, per sobre i per dins dels impresos, va albirar-hi una nova terra de conreu guanyada a la invisibilitat (oh, pòlder papiraci!), i va sentir que calia utilitzar totes aquelles capes en l'obra d'art, que calia plantejar la creació del full i el text conjuntament, com una narrativa composta entre tots els estrats.
Ho va compartir amb els altres membres de la penya i aquests —conscients que tota redacció era palimpsest, que tota cal·ligrafia era reescriptura (nihil novum sub sole)— van resoldre que, des de la nova saviesa que havien assolit en trobant les vetes ocultes de lectura, eren els designats per la natura per crear una nova manera d'aprofitar creativament aquests espais descoberts entre la tinta i la làmina.
A partir de llavors, la divisa fou una cita del llibre del Gènesi: «Creixeu i multipliqueu-vos!». Ja no serien només sondejadors dels misteris celats en textos d'altri, sentinelles de secrets, sinó que es parangonarien amb tots aquells factors que influïen en els plecs que estudiaven, actuarien sobre la pàgina com l'oxidació i com l'àcid, com els fongs i els bacteris, com els corcs i els peixets de plata. Treballarien l'escrit com els recicladors, com els censors, com els raspadors, com els criptògrafs.
N'hi va haver un que, cagant prim, va decidir d'actuar sobre la primera capa llegible, el text patent, amb la mateixa mentalitat recargolada amb què embaldragaven la blancor de la fulla i, després de compondre i descompondre, de girar i regirar l'aparat expressiu de la llengua, s'investí amb el títol de Tropologista Reduplicador.
El seu treball en la complexíssima creació arquitectònica de franges de franges de lectura — que fou, finalment, la dedicació exclusiva del «Cenacle dels hermeneutes»—  era crear una desviació doble dels sentits dels discurs, crear un llenguatge figurat del llenguatge figurat: multiplicar les figures retòriques en si mateixes.
Era espectacular veure com construïa metàfores de segon grau com construïa metàfores (metàfores de les metàfores) amb la manya del més primmirat tallista:
«Quan obro un volum tancat
se'n desborda un riu de pàgines
que m'ensagna amb l'hemorràgia
del seu cabal desfermat.»
El seu estil boursouflé, que vestia d'arrogància la primera capa de l'estratificació creada, servia per evidenciar la lúdica d'aquelles falsificacions, palesava el placebo. L'art dels trops redoblats era l'esquer que feia que el llegent comencés a pensar, a imaginar, a sospitar les possibilitats escondides.
Aquests textos s'establiren com el regulador de les altres feines del Cenacle, que eren, bàsicament, les de preparar-los un rerefons, una biografia tàctil, olfactiva, auditiva, visual i quasi invisible en el paper.
Per consegüent, el Tropologista Reduplicador, ensuperbit per la dignitat de portar la batuta, va agafar aires de tragediògraf ordial i fums d'aede preclar i anava de guais amb les seves cabrioles enunciatives.
És cert que, després d'assolir (hurra!) unes ultrarelacionals sinècdoques de les sinècdoques, unes fantàstiques prosopopeies de les prosopopeies o, fins i tot, uns redundantíssims pleonasmes dels pleonasmes, se'n jactava tant, que tractava els seus consocis amb despotisme.
Alguns acceptaren amb el cap baix l'obligada pauta discipular que els marcava, però n'hi va haver un que, cansat de jeremiades, va plantar-se i li va contestar les insolències amb una mostra virulenta del seu propi repertori retòric: va tallar-li bruscament el fil del discurs.
I així fou com el Tropologista Reduplicador, per culpa de la reticència de la reticència,»

Josep Pedrals. Els límits del Quim Porta. LaBreu, 2018. P. 435-440.

El flamant Premi Ciutat de Barcelona 2018, que es diu.


· Pedrals converteix la paraula en ambrosia. Adrià Pujol. La llança. 4|9|2018.
· L’ambició sense límits de Josep Pedrals. Jordi Nopca. Arallegim 12|9|2018.
· L’«Apotropaica» fa que pensis. Gerard Cisneros. La lectora. 11|12|2018.
· Pedralsiana. Xavier Aliaga. El temps. 3|2|2019.