el gènere dels gèneres

XAVIER PÀMIES
El gènere dels gèneres
La Vanguardia
11|11|2026

A Teoria de gèneres (Ed. Segona Perifèria), Josep Girós fa un exercici de virtuosisme enciclopèdic. A partir d’un tema tan autoreferencial com la literatura —particular o general, sovint no hi ha cap diferència entre l’una i l’altra—, simula una conferència/ponència en què l’erudició és ironia (i viceversa). El contrast entre la forma, el to i el contingut confirma que la millor ironia és la que fuig de l’obvietat i dels subratllats. Ho deia el poeta simbolista Rémy de Gourmont, que és un nom que em podria haver inventat perfectament: “La ironia és una forma de clarividència”.

La torrencialitat del discurs segueix el criteri radiofònic de no deixar ni un segon de silenci, només les pauses en què l’autor recomana lectures que haurien d’ajudar el lector/oient a seguir un fil deliberadament tentacular. La taxonomia que proposa l’autor distingeix diverses categories de narracions. Dos exemples: les protagonitzades per persones que caminen o les que són admirablement imperfectes. Cenyint-se a una eloqüència que parodia els excessos de la retòrica acadèmica, i a un estil que busca l’espiral com a zona de confort, el discurs es fragmenta en digressions que poden degenerar en un llarg capítol de notes. Un capítol que, assumint el risc de saber que les notes són una nosa i un obstacle amb el qual molts lectors detesten ensopegar, aquí té un dissonant sentit complementari. Les notes també són un índex d’autors i devocions diversos: des de Robert Walser fins a Franz Kafka, Pere Calders o Charles Dickens passant per Jane Austen, Agota Krisfof, Quim Monzó, Montserrat Roig o la inevitable Mercè Rodoreda.

I, com a tota conferència/ponència, Girós proposa unes conclusions sobre els gèneres literaris que circulen en direcció contrària a la normativa reglamentària. Amb vehemència, ens recomana que no llegim per aprendre a ser més cultes. Ni per ser més savis, erudits o millors persones. I, seguint aquest compendi de raons per no llegir, arriba a una conclusió que, disfressada de consell, té categoria de mandat: “Llegeixin per plaer, en tot moment i en tota circumstància”. És un consell amb doble fons. El consell d’algú que coneix prou bé els plaers de la lectura i de l’escriptura per saber que els consells s’han inventat tant com a estímul per ser seguits com per servir de provocació i ser explícitament o implícitament transgredits. Contra l’etiquetatge que potencia l’enganyifa de les pseudoerudicions, Teoria de gèneres comet la temeritat de donar consells i, alhora, apel·lar al que un clarivident proverbi africà —que també m’hauria pogut resumeix així: “Demana consell al teu enemic i fes el contrari del que t’ha dit”.

digue'm quins llibres llegeixes i et diré com ets

LETICIA ASENJO
Digue'm quins llibres llegeixes i et diré com ets
Arallegim
5|9|2026

Fa temps que em fixo que, especialment en les pel·lícules o sèries romàntiques, les accions queden deslligades dels personatges. És a dir, quan un personatge s'encaterina d'algú, l'estima faci el que faci. Així, les mentides, els abandonaments o les crueltats no dissolen mai l'enamorament, perquè el que s'estima és una essència i els comportaments són només soroll ambiental que, com a màxim, molesta. De fet, és el mateix mecanisme darrere de l'astrologia o de la decisió de votar un partit polític perquè confiem més en el que diu que fa que no pas en el que realment fa.

Si volem lluitar contra aquest mal hàbit que és el pensament acrític o màgic però no sabem per on començar a conèixer de debò una persona, estem d'enhorabona, perquè la literatura ens pot donar un cop de mà. La investigadora Annalyn Ng i el seu equip van portar a terme un estudi amb l'objectiu d'esbrinar fins a quin punt els llibres que triem llegir diuen alguna cosa de qui som. Per fer-ho, van agafar més de 24.000 etiquetes que els lectors de Goodreads van posar sobre les seves lectures i les van creuar amb els perfils de personalitat de 61.662 persones, mesurats amb els big five, cinc dimensions independents, cadascuna entesa com un continu (és a dir, tots ens situem en algun punt en cada una d'elles): l'obertura és la curiositat intel·lectual i l'atracció per la novetat; la responsabilitat seria l'organització i la disciplina; l'extraversió és la necessitat d'estímul social; l'amabilitat seria l'empatia i la cooperació; i, finalment, el neuroticisme, que és la tendència a experimentar emocions negatives.

Van trobar que les persones amb obertura buscaven novel·la filosòfica, lectures universitàries i clàssics, mentre que les menys obertes, fantasia lleugera i contingut fàcil de digerir. Les neuròtiques triaven narratives que reflectien el seu propi estat, com finals tristos, temes de salut mental o realitats alternatives que els permetien escapar-ne. En canvi, les emocionalment estables anaven cap a l'autoajuda i la no-ficció. Les responsables llegien per formar-se, i les que ho eren menys buscaven humor i llibres juvenils. Les extravertides preferien temes socials, com memòries i novel·la romàntica, mentre que a les introvertides els agradava la fantasia, la ciència-ficció, el terror i el manga.

La correlació més alta de tot aquest estudi va ser amb el grup d'etiquetes back-burner, les que es posen als llibres que s'han aparcat: els títols que més gent comença però no acaba eren precisament els que agradaven a les persones amb més obertura mental.

Així que, per començar a saber com és la persona que tenim davant, ara ja no en tindrem prou amb saber si li agrada llegir, sinó que caldrà preguntar-li què llegeix i també quins llibres deixa a mitges. Sherlocks literaris o astròlegs: trieu el vostre lluitador.

el filtre invisible

RAMON FONT TERRADES
El filtre invisible
Núvol
20|8|2026

Aquest estiu m’han coincidit dues experiències que m’han fet reflexionar sobre l’estat actual del món editorial. D’una banda he compartit una llarga conversa amb un amic que treballa com a lector professional per a una gran editorial i que em va explicar amb detall quins criteris se’ls exigeix aplicar quan valoren els originals (parlem de ficció pura, no d’història, thriller ambiental, etc.) que arriben a la seva taula, i que resumit en poques paraules, consisteix en el fet que els manuscrits han de tenir ritme, evitar les descripcions excessives i no entretenir-se en llargues digressions, perquè el lector no s’ha d’avorrir. De l’altra he rellegit La piel del tambor, de l’Arturo Pérez-Reverte que conté descripcions minucioses d’esglésies, pintures, carrers, rostres, atmosferes i pensaments; passatges en què l’acció gairebé s’atura perquè sigui l’espai qui parli. La contradicció entre les dues coses, per tant, era inevitable i em va porta ha pensar sobre quina era la norma a seguir i sobre què és exactament el que avui es considera acceptable al mercat editorial.

I fent memòria de la majoria de les darreres novel·les actuals que he llegit, vaig arribar a una conclusió incòmoda: costa d’imaginar que manuscrits com A la recerca del temps perdut, Ulisses, La muntanya màgica, o fins i tot La piel del tambor, enviades avui sota un pseudònim desconegut, superessin el filtre inicial d’una gran editorial. No resulta difícil imaginar que actualment aquests manuscrits toparien amb informes que no parlarien tant del valor literari com de la necessitat de retallar, i qüestionarien el ritme, la longitud o l’excés de digressions.

De la contemplació a la immediatesa

Imaginem un editor sotmès a objectius comercials obrint un manuscrit de mil pàgines que comença amb un home evocant la seva infantesa a partir del gust d’una magdalena sucada en te. O una novel·la, sense gairebé puntuació, que dedica desenes de pàgines a seguir el corrent de consciència d’un personatge durant un únic dia a Dublín. És fàcil pensar que molts d’aquests textos difícilment arribarien avui a passar cap filtre de lectura.

La literatura contemporània ha anat abandonant, progressivament, la contemplació en benefici de la immediatesa. En un món on l’atenció competeix constantment amb les notificacions del mòbil, les plataformes digitals, les xarxes socials i l’entreteniment audiovisual, una part del sector editorial ha assumit que el lector actual necessita estímuls continus, perquè ha donat per fet que la seva capacitat de concentració ha minvat. El diagnòstic dels editors es repeteix sovint: «És massa lent.» «No passa res.» «Cal entrar abans en la història.» «Hi sobren descripcions.» «El lector desconnectarà a la pàgina cinc.»

El privilegi del cognom

Hem parlat dels clàssics i ho hem fet en condicional, i això ens pot fer pensar que les coses a la literatura han canviat i han evolucionat, com ho ha fet el món en general. Però d’en Pérez-Reverte podem parlar-ne en present, perquè és un cas que resulta especialment il·lustratiu. Per què ell pot escriure llargues descripcions sense que ningú les qüestioni mentre que a un autor desconegut probablement li serien retallades? El motiu és menys literari que comercial.

Després de dècades d’èxits, Pérez-Reverte s’ha convertit en una marca. El lector que compra una novel·la seva sap què hi trobarà i, sobretot, està disposat a concedir-li temps. No compra només una trama; compra una veu, una manera d’explicar el món. Però si esborrem el nom de la coberta de La piel del tambor, el mecanisme de la indústria canvia. L’editor modern veuria un potencial text d’aventures o de misteri llastrat per un excés de decorat. L’exigència de la immediatesa l’empenyeria a despullar la novel·la de bona part de la seva atmosfera per convertir-la en una narració molt més funcional, i molt probablement les 589 pàgines de La piel del tambor, es reduirien a menys de la meitat.

Aquest és el privilegi dels autors consolidats. Un escriptor desconegut, en canvi, encara no gaudeix d’aquest crèdit. Ha de demostrar des de la primera pàgina que sap atrapar el lector. La indústria difícilment li permetrà dedicar deu pàgines a construir una atmosfera abans que passi res.

La dictadura del ganxo

Aquest canvi respon també a una transformació del model editorial. D’una banda, hi ha una raó purament econòmica: imprimir volums de 800 pàgines d’un autor desconegut representa un risc financer inassolible per a la majoria de segells en l’actual crisi de costos de producció. D’altra banda, s’ha imposat una determinada manera d’entendre el relat: el que podríem anomenar la «dictadura del ganxo» o el cliffhanger constant. Sembla que totes les estructures narratives hagin de copiar els algorismes de Netflix. Cada capítol ha d’acabar en un punt àlgid, els diàlegs han de ser ràpids i la trama ha d’avançar en línia recta. La descripció, que durant segles havia estat una eina essencial de la narrativa, s’ha començat a percebre com un enemic, com un obstacle arquitectònic que frena el desig de saber «què passa després». 

Però també cal ser honestos. No tota descripció llarga és necessària, ni tota digressió és or literari. Molts manuscrits milloren quan algú els talla cent pàgines de més, i bona part de la feina d’un editor consisteix precisament a distingir la contemplació que construeix d’aquella que només omple. Però el problema no és que existeixi la tisora, sinó que s’hagi convertit en l’únic criteri, aplicat de manera cega a qualsevol text que s’aturi a respirar. No es tracta de reivindicar la prolixitat, sinó la llibertat de ritme: que un llibre pugui ser lent quan ho necessita, sense que això el desqualifiqui d’entrada.

Què hi perdem?

Evidentment, la literatura d’alta densitat, la més exigent, no ha desaparegut, però s’ha vist desplaçada cap a la perifèria: cap a les editorials independents de culte, els premis literaris o a nínxols de públic fidel que encara busca alguna cosa més que una història que avanci de pressa. No obstant això, la qüestió és una altra. Què estem perdent quan eduquem escriptors i lectors sota la cultura de la tisorada permanent? 

Quan tota descripció és sospitosa, quan qualsevol pausa narrativa sembla un defecte, quan extirpem la minúcia del paisatge o el flux reposat del pensament d’un personatge, i quan el ritme es converteix en l’únic criteri de qualitat, estem convertint la literatura en un simple guió de televisió encobert, i estem empobrint la literatura. Les descripcions no són un farciment. Són les que donen volum als personatges, respiració als espais i profunditat al temps. Són les que converteixen una successió de fets en una experiència humana. Si només ens importa l’acció, potser la història avançarà més ràpidament, però ens haurem descuidat de carregar a la motxilla el motiu pel qual valia la pena fer el viatge.

Segur que aconseguirem novel·les que es llegeixin més de pressa. Però la pregunta és: en quedaran gaires que valgui la pena recordar? Perquè la gran literatura mai no ha consistit només a voler saber què passa després, sinó a descobrir què ens passa a nosaltres mentre llegim. 

 

la lectura com a rebel·lió

 

JUAN GABRIEL VÁSQUEZ
La lectura como rebelión
El País
1|8|2026

[...] El lector de ficciones, tal como yo lo entiendo, es un constante insatisfecho. Esta insatisfacción es íntima, pero también es profundamente política. Es íntima porque detrás del vicio de la lectura hay una razón que todo lector serio reconoce desde sus comienzos: la frustración que nos causa tener una sola vida, en el sentido de que la vida se acabe —salvo que uno tenga las consolaciones de la fe, que no es mi caso— con la muerte biológica; pero también por tener una sola vida en el sentido de estar fatalmente encerrados en una sola identidad. Para bien o para mal, algunos no nos resignamos a esta camisa de fuerza; nuestra sed de experiencia, nuestra curiosidad inagotable por lo que son los otros, no se apaga en el curso tacaño de una sola vida: queremos tener más vidas, ser otras personas, y la ficción es, como deia George Eliot, the nearest thing to life, lo más cercano a la vida. No asesinamos como Raskolnikov ni tenemos que lidiar después con la culpa; pero casi. No morimos con el gusto del arsénico en la lengua, como Madame Bovary; pero casi. Y en ese casi se juega todo. Lo que tiene lugar en ese casi es un ensanchamiento de nuestra noción de lo humano, un descubrimiento persistente de todo lo que el ser humano puede contener, de la diversidad vertiginosa y a veces aterradora de lo que somos: lo que somos capaces de pensar y lo que somos capaces de hacer. Los lectores de ficción nos asomamos a los recodos más siniestros de los otros; y, si no nos llenamos de espanto, es porque la lectura nos ha enseñado que en nosotros existen también esos recodos siniestros.

Y la insatisfacción es política porque el lector de ficciones es un rebelde y un disidente, siempre consciente —y a veces de maneras dolorosas— de que los ciudadanos vivimos a merced de potentes fuerzas narrativas; fuerzas que son políticas, sí, pero también religiosas o tecnológicas o una mezcla de las tres, y que intentan siempre imponernos su versión de nuestro pasado y nuestro presente de manera que nos puedan conducir hacia  su versión preferida de futuro. La literatura es incómoda porque crea disonancias en las verdades oficiales, rompe la unanimidad y provoca grietas en el conformismo, y eso resulta con frecuencia intolerable para los poderes que controlan nuestras sociedades. En otras palabras: si el poder político es la capacidad de imponer un relato a una sociedad en un momento dado, la ficción, que es amoral y revoltosa, que tiene la mala costumbre de proponer otro relato o de cuestionar los valores del relato ortodoxo, acaba siempre por abrir espacios que sólo puedo llamar de resistencia. Y esto es en nuestros días más importante que nunca, pues asistimos, de unos años para acá, a un nuevo tipo de autoritarismo que amenaza nuestras libertades de maneras imprevisibles, un autoritarismo difícil de ver y por lo tanto de combatir, pero extremadamente peligroso.

Ustedes imaginan ya a qué me refiero. El éxito económico de las plataformas tecnológicas se basa en su capacidad para secuestrar la atención del usuario y no soltarla, y para ello mienten, manipulan, explotan el odio y el resentimiento y el miedo, todo mediante mecanismos que se inspiran deliberadamente de la ludopatía o la adicción a las drogas. Pues bien, la atención que requiere la lectura de una novela y las condiciones en las que leemos (silencio, lentitud, concentración, la terca voluntad de imaginar al otro) encajan mal con las características dominantes de las nuevas tecnologías: el ruido, la rapidez, la atención fragmentada, la desconfianza narcisista en lo que el otro representa. En el mundo de las nuevas tecnologías, los valores de la lectura de ficción no son sólo rebeldes: son subversivos. En este mundo que nos pide reducir al otro a su identidad fabricada por algoritmos, es subversivo dedicar 20 horas a penetrar hasta los pliegues más profundos de su conciencia; en este mundo que juzga y condena con tanto entusiasmo en los tribunales digitales, es subversivo el intento por comprender las acciones de otro hasta sus últimas ambigüedades, hasta sus últimas contradicciones. A propósito de esto recuerdo a menudo a Milan Kundera cuando habla de la novela como "territorio donde se suspende el juicio moral". La moral de la novela, dice Kundera, se opone a "la indestructible práctica humana de juzgar de inmediato, sin cesar y a todo el mundo". El ensayo se escribió en 1993, pero no he encontrado en estos 20 años una mejor definición de lo que son las redes sociales.

Decía Theodor Adorno que el fascismo surge cuando hay una falta de introspección. Dicho de otro modo: es mucho más difícil para un movimiento autoritario seducir a una persona que mira hacia adentro. Pues bien, las nuevas plataformas pretenden privarnos incluso de nuestra vida interior, colonizar nuestra conciencia las 24 horas del día y, por esa vía, avanzar en el proyecto político más pernicioso de nuestro tiempo: el control total del ciudadano, su vigilancia constante y su reducción a una media-voluntad crédula, dependiente, engañada y desorientada, incapaz de distinguir la verdad de la mentira e infinitamente vulnerable a las manipulaciones más grotescas. Contra este proyecto, que tiene el apoyo sin resquicios de fuerzas políticas muy poderosas, ¿qué podemos hacer los individuos?.

Como mínimo, conservar la soberanía sobre nuestra atención, que es el patrimonio más precioso del que disponemos: tan precioso, que todos los días se invierten millones de dólares en el intento por dominarla. Leer un libro sin que el libro nos lea a nosotros: he aquí un pequeño —y enorme— acto de resistencia. En esta guerra que se libra por dominar la conciencia de los ciudadanos, en esta guerra invisible que tantos menosprecian o desdeñan porque no ocurre en ninguna parte y no parece tener víctimas, un lector de novelas de papel ejerce un mínimo acto de libertad que también es un acto de insumisión y aun de rebeldía: es, como quería Camus, un hombre que dice no. Y yo creo que nuestras democracias lo necesitan más que nunca.

avui, primera trobada de la vintena temporada

 

la brillant mirada literària de miranda july a la maduresa femenina

XAVIER ALIAGA
‘De quatre grapes’, la brillant mirada literària de Miranda July a la maduresa femenina
El Temps
19|7|2025

Es pot fer una novel·la àcida i irònica, destralera fins i tot, i alhora profundament humana, sobre una qüestió tan delicada i íntima com els canvis de tot tipus, incloent-hi la relació amb el desig, que afronten les dones en arribar a l’edat madura? La resposta ens la proporciona l’artista, cineasta i escriptora Miranda July en una novel·la exemplar pel que té d’exercici literari brillant i, al mateix temps, de revelador treball d’observació. De quatre grapes és el tipus de novel·la que dones i homes haurien de llegir.

Passa amb les novel·les que obrin la ment i inciten a la reflexió. Mentre llegia De quatre grapes, la novel·la de Miranda July, tenia la sensació d’haver-me perdut moltes coses, de tindre en el meu bagatge lector i intel·lectual un buit descomunal atribuïble a un fet que sols havia considerat des d’un punt de vista teòric, el desequilibri entre la literatura produïda per homes i la que ens ha arribat de la mà de les dones. Això darrer vull que s’entenga: no crec en la «literatura femenina», una etiqueta que sembla convidar a la lectura privativa de les dones o, a tot estirar, de les persones no binàries.

Crec en les històries. En la manera de contar-les. I el problema rau en el fet que no hem tingut suficient accés a les històries contades pel cinquanta per cent de la humanitat. Aquesta és una disfunció que té conseqüències. Per anar a un exemple cèlebre i entenedor, durant anys hem viscut amb els personatges d’un escriptor indefugible com Philip Roth, algú que mai no va tindre la voluntat de fer una literatura sensible amb els desitjos de les dones, però molt prolífic a l’hora d’explicar el desig masculí, sense embuts ni obturadors. «He tractat de no fer concessions en retratar cadascun d’aquells homes com són, com es comporta cadascú, excitat, estimulat, famolenc en les urpes del fervor carnal i enfrontant la varietat de dilemes ètics i psicològics que suposen les exigències del desig», deia en una entrevista. Hi ha una novel·la de Roth simptomàtica en aquest sentit, El teatre d’en Sabbath (1995), al voltant d’un titellaire adúlter, puter i profundament egoista, Mickey Sabbath, algú que adora Drenka, una amant d’origen croat terriblement complaent i que posseeix uns grans pits que fan embogir el protagonista. El somni humit de qualsevol mascle madur.

Llegint July pensava en Roth, però no per casualitat. Perquè del que senten els homes en l’edat madura i els seus desitjos hem llegit molt, però mai no havia caigut a les meves mans una novel·la com De quatre grapes. Almenys, no escrita així, amb aquell desacomplexament, aquella naturalitat i acidesa. Aquella capacitat d’observació. Es pot fer una novel·la intel·ligent i estupenda sobre la perimenopausa? Passeu i llegiu.

La maduresa de l’artista

Fins i tot a una icona indie com la multidisciplinària Miranda July, nascuda Miranda Jennifer Grossinger en Barre, Vermont, l’any 1974, arriba un moment en què se li deu fer bola contemplar les espelmes de la tortada d’aniversari. Això és el que li passa a la seua protagonista, una artista relativament rellevant, de quaranta-cinc anys, que un dia decideix emprendre un viatge solitari en cotxe de Los Angeles a Nova York, durant tres setmanes, per replantejar-se coses sobre la seua vida i el seu matrimoni. Una coneixença a l’inici del camí, en un motel, canviarà el sentit físic del viatge, però no el que suposa d’autoexploració personal.

La novel·la no parteix de cap catarsi. La protagonista és una dona vital que, a més d’un treball creatiu, té un marit, Harris, amb qui té una relació cordial i sexualment plena, algú que no és dibuixat com el mascle egoista i insensible que podríem esperar. Harris i ella tenen una adorable criatura en comú, Sam, de qui la protagonista assegura que no té encara la sexualitat definida i a qui es refereix amb llenguatge no binari.

Tot és raonablement satisfactori. Ella, tanmateix, experimenta un problema d’identitat, un neguit que l'empenta a fer alguna cosa diferent. Un malestar intern que té a veure amb l’aparició dels primers símptomes de la menopausa, l’anomenada perimenopausa, un salt existencial al buit que la fa entrar en pànic per la quantitat d’hipoteques que comporta, com ara els canvis físics i la disminució del desig sexual. Una tempesta hormonal a partir de la qual «només vindrien coses dolentes».

Com a rerefons, el precedent d’una àvia que havia saltat per una finestra a quaranta-cinc anys. «No va poder suportar que perdia l’atractiu», contava el pare de la protagonista. En aquest context agitat, ella coneix algú més jove que, inesperadament, li puja la libido fins a extrems estratosfèrics. La diferència d’edat és, tanmateix, «la meva primera experiència de ser massa gran». Es desperta la consciència de viure un moment clau, de cruïlla: «Si aquesta edat, quaranta-cinc anys, resultava ser la meitat de la meva vida, llavors aquest moment d’ara mateix n’era el centre exacte. Un cos puja, arriba a un punt àlgid i després baixa, però al punt àlgid, al cim, s’hi està perfectament immòbil un moment».

Amb aquests materials de partida, July construeix una història espaterrant per moments, quasi sempre destralera, amenitzada per uns diàlegs punyents i ocurrents, amb una narració conduïda per una protagonista amb trets hipsters, que podria formar part perfectament d’un capítol de Portlandia, la sèrie que ironitzava sobre la comunitat indie nord-americana. De fet, l’escriptora i cineasta apareixia en algun capítol d'aquesta sèrie interpretant-se a ella mateixa. 

Aquesta capacitat autoparòdica guia la novel·la, produeix episodis hilarants on la sexualitat intensa i desfermada de la criatura literària parida per July és exposada sense circumloquis, amb una exposició de la intimitat aclaparadora, amb escenes que trituren els convencionalismes i el que podem pensar que és una connexió íntima entre dues persones, on participen homes però també dones i persones no binàries. Alhora, De quatre grapes és una exploració intel·ligentíssima sobre les relacions de parella, sobre com capgirar les crisis, fins i tot amb fills pel mig, amb una mirada de gran angular, de «codi obert», sense dramatismes ni lliçons. Partint d’una base que condiciona les relacions heterosexuals, la dessincronització que suposa en la gràfica que els estrògens agafen la rampa de baixada mentre la testosterona es manté invariable al llarg de tota la vida dels homes. «Tu temps tot el temps del món, però jo estic a punt de morir-me aquí, en aquesta casa!», li dirà en algun moment la protagonista al seu marit. 

Deixarem ací els esquers al voltant d’una novel·la que sosté de manera prodigiosa el ritme al llarg de més de 400 pàgines administrades amb una saviesa narrativa molt poc habitual. Un text, d’una altra banda, magníficament traduït al català per Bel Olid. Si de cas cal afegir que July no es llança a contar la història únicament des de l’observació o l’experiència personal: com es dedueix dels agraïments a un bon grapat de metgesses de diverses especialitats, tot i el to sorneguer, De quatre grapes fa servir una bastida teòrica rigorosa, amb la qual la història, tot i els seus tocs d’excentricitat, els seus personatges ancorats a la mentalitat de l’Amèrica liberal que mai no votaria Trump, té una projecció col·lectiva, ens serveix per entendre millor el món. O, per ser més exactes, si el lector és un home, com és el cas de qui signa aquest text, l’altra meitat del món.

rachel cusk vs. natalie portman

 

RIGOBERTA CABELLO
Rachel Cusk vs. Natalie Portman
Abril
5|9|2026

A falta de xafarderies i facècies en la tornada al curs literari espanyol, m'estic alimentant d'un culebró internacional que té molt entretinguts el món del cine i el del llibre. No sé si heu llegit mai Rachel Cusk. A mi m'agrada, tot i que l'última novel·la que Libros del Asteroide, l'editorial que publica la seva obra a España, va editar al nostre país, Desfile, no em va acabar de convèncer, però sobre gustos no hi ha res escrit, sobretot en això dels llibres, ¿oi? De qui segur que ho sabeu tot, o gairebé tot, és de Natalie Portman, sí, sí, l'actriu, la que va guanyar un Oscar per Cigne negre, quina pel·lícula més desagradable, Déu meu. Doncs bé, resulta que la protagonista de Life of M, la nova novel·la de Cusk, publicada als Estats Units i el Regne Unit el passat 25 d'agost, té una semblança força sospitosa amb Portman.

La M del llibre és una estrella de cine famosa des de petita i una de les cares més reconeixibles de la seva generació. Fins aquí, tot bé, però la polèmica ha esclatat quan els que ja han llegit la novel·la han començat a detectar coincidències amb la trajectòria de Portman massa evidents, fins i tot tractant-se d'una obra de ficció. La història de la novel·la comença quan una escriptora s'acosta a la misteriosa M per proposar-li escriure les seves memòries i l'actriu accepta, i li permet accedir a la seva vida i a les seves intimitats perquè pugui treballar lliurement. La relació entre totes dues és el centre de la trama d'un llibre que encara trigarem un temps a poder llegir a Espanya, ja que Libros del Asteroide treballa en la traducció al castellà, que publicarà l'any que ve (en català, Cusk forma part del catàleg de Les Hores).

El cas és que Cusk i Portman ja es coneixien, i la intèrpret fins i tot havia dit públicament que admirava l'escriptora. No obstant, fonts pròximes a l'actriu diuen que no ha col·laborat en Life of M ni ha donat autorització perquè Cusk utilitzés la seva vida com a material literari. Continuarem llegint i informant.

tenir cura de les biblioteques

paraula de traductora

 

 

RAB Ràdio 

28|6|2025 

Parlem amb Bel Olid, escriptora i traductora, sobre la seva feina portant al català l’última novel·la de Miranda July, De Quatre Grapes. Un llibre punyent i fresc que explora temes com la sexualitat, el desig, la menopausa i el pas del temps, amb una veu única i provocadora.

gabinets de lectura

MARTA VIVES MASDEU
Gabinets de lectura, els clubs de lectors "especialitzats" que s'obren pas a Catalunya
3Cat
8|8|2026

Els clubs de lectura estan de moda. Ho constaten les dades: a les biblioteques de la demarcació de Barcelona, per exemple, s'ha passat dels 10.500 inscrits l'any 2016 als 20.500 de l'any passat. Hi ha una variant, però, que va més enllà dels clubs de lectura on els assistents paguen entrada. Són els anomenats gabinets de lectura.

És una fórmula freqüent en països com França, Alemanya i els Estats Units i a casa nostra cada vegada se'n fan més, tot i que no és habitual.

Més enllà de les presentacions de llibres (sovint novetats editorials) o dels clubs de lectura organitzats per llibreries i biblioteques on l'autor, a vegades, cobra per la seva participació, els gabinets de lectura busquen enfortir el vincle del lector amb una obra a través de l'expertesa de les persones convidades, que cobren.

Marta Ramoneda, llibretera de La Central i coordinadora de gabinets de lectura des del 2008, explica que "posar un preu" és una manera de donar valor a l'experiència i a tots els participants, des de l'autor al traductor, passant pel distribuïdor o el llibreter.

Hi coincideix l'escriptor Sergi Pàmies, que creu que el fet que l'entrada s'hagi de pagar acaba sent garant d'assistència i "compromís del lector".

La tria de lectures més sofisticades, una de les claus

És important distingir els gabinets dels actes promocionals d'un llibre. En el cas dels gabinets de lectura, els continguts van més enllà i no estan vinculats necessàriament amb l'actualitat.

Marta Ramoneda explica que es poden tractar "llibres clàssics, d'autors morts, obres publicades fa anys i potser també alguna novetat". I destaca la importància de la selecció de les lectures triades pels coordinadors del grup: "És important que no siguin llibres evidents. És a dir, llibres als quals per un mateix, potser, no s'hi arribaria", destaca.

Sergi Pàmies afegeix una diferència clau entre els gabinets i els clubs de lectura.

"Els clubs de lectura són una excusa per, a través dels llibres, parlar d'altres coses, mentre que els gabinets estan més especialitzats en la dèria lectora."

Una cultura lectora en creixement a Catalunya

La Central és una de les llibreries més veteranes en gabinets de lectura a Barcelona. És un cas força excepcional en l'ecosistema literari català. Sergi Pàmies explica que a Catalunya, tot i que hi ha subvencions i ajudes, és molt difícil que l'autor acabi cobrant, com passa en països com Alemanya i els EUA, on els escriptors fan fins i tot gires cobrant per fer lectures o trobades amb els lectors.

Pàmies considera que aquest escenari és "absolutament impossible" a casa nostra, perquè assegura que "no hi ha cap mena de prestigi de la lectura, dels escriptors, dels editors".

En aquest sentit també s'ha expressat la professora i traductora nord-americana Mary Ann Newman, que assenyala un altre exemple d'èxit de prescripció lectora a Nova York. Es tracta del pòdcast de la ràdio pública WNYC Studios "All of it", a càrrec de la periodista Alison Stewart, que cada mes fa llegir un llibre.

En col·laboració amb la New York Public Library, els lectors poden aconseguir el llibre recomanat. El dia del club de lectura, la periodista entrevista l'autor en un espai de l'emissora i també hi ha un acte musical relacionat amb l'autor i el llibre.

Les xifres creixents dels clubs de lectura a Catalunya deixen lloc per a l'esperança. Sergi Pàmies assegura que els gabinets de lectura no són incompatibles amb els clubs de lectura ni amb les presentacions i que "està bé que se'n facin i que convisquin". Perquè totes les activitats ajuden a fomentar la prescripció, la comunitat i l'afició lectora.

no és ella, soc jo

FRANCESC BON
Miranda July: A cuatro patas
Al blog: Un libro al día
25|3|2025

No descartemos que yo no me haya enterado de nada. No basta con abordar la lectura de una novela con buena actitud, en que esta se mantenga hasta un punto lo bastante alto para superar esa cuota personal (hago esos cálculos) del cuarenta y pico por ciento del volumen en que decides que ya hemos llegado demasiado lejos para abandonar ahora. Con alguna reticencia, en especial aquella que surge de los excesos críticos, aquella relacionada con algún premio literario en USA del cual pensabas que debías fiarte. Incluso espoleado por su inclusión en un lugar muy alto en una lista de esas en las que suelo creer a pies juntillas.

Incluso así, la sensación que me ha dejado A cuatro patas solo puedo describirla como una profunda decepción. En especial, porque las expectativas de ese primer tramo del libro han quedado evaporadas de forma, para mí, dramática, conforme he avanzado en su lectura y ya no digamos al finalizar la novela. Momento en que me he preguntado algo parecido a de qué ha ido esto o tanto rollo para llegar aquí.

La novela configura una especie de mosaico de piezas triangulares con un vértice en común: una artista de mediana edad (entiendo que una escultora o algo así, a lo largo de todo el libro no sabremos ni siquiera su nombre) que está casada con Harris, vinculado a la industria musical, en lo que parece una apacible vida de clase media norteamericana, junto a Sam, su hije (la inclusión a ultranza del género neutro a la hora de referirse a Sam ha llegado a ponerme nervioso, y de hecho aún no entiendo ni ese hecho ni su papel como personaje). Un día decide acogerse a un pretexto profesional para tomar el coche y cruzar el país para llegar a New York, una experiencia que desea abordar aunque nunca ha estado tanto tiempo, tres semanas, separada de su familia. En una de las primeras paradas de su trayecto conoce a Davey, un joven empleado de una empresa de alquiler de vehículos, cuya esposa Claire es decoradora y acepta un estrafalario encargo, decorar por veinte mil dólares la habitación de motel en que la protagonista se hospeda una noche, aunque nuestra protagonista decidirá permanecer ahí y detener su trayecto, convirtiendo la habitación en un lugar de encuentros furtivos llenos de deseo y pasión que nunca llegan a culminar. Se supone que ese viaje debe representar una huida, como un consuelo o un divertimento, quizás una aventura. Pero ella continua queriendo a su marido, y llegamos a saber que el parto fue una experiencia traumática, también que sus experiencias sexuales se han repartido entre los dos sexos, que tiene una amiga, Jordi, siempre dispuesta al otro lado del teléfono para que comparta sus experiencias, sus reflexiones, sus inseguridades.

Y ya está: al margen de cómo afecta a su matrimonio lo que ha supuesto esa experiencia efimera, a partir de ahí solo disponemos de una errática reflexión personal salpicada de escenas sexuales explícitas que se supone que tienen que representar en todo momento su ejercicio de la libertad personal, su actitud despreocupada hacia el sexo como ejercicio de liberación  —aunque alguna escena roce lo meramente inconcebible— y una serie de prerrogativas que he sido incapaz de descodificar. Se ha obsesionado con Davey, o con el concepto de todo aquello que se prometieron postergar y nunca ha sido consumado. Y en medio de ese desquiciado embrollo, ha dinamitado su relación. 

¿Qué pretende Miranda July que hagamos con todo eso? Cierro el libro y todo se me ha escapado. Seré yo, seguro.

més que clubs de lectura

SERGI PÀMIES
Més que clubs de lectura
La Vanguardia
31|7|2026

Diu la llegenda que el primer club de lectura el van fundar, a l'Anglaterra del segle XIX, un grup de dones que van decidir reunir-se i, al marge d'interferències masculines, comentar i llegir llibres que les convidessin a parlar d'altres coses. Això explica que actualment les instigadores, usuàries i prosèlites de la lectura en grup siguin més les dones que els homes. És més: hi ha qui sospita que els homes addictes als clubs de lectura no sempre tenen intencions literàries. Aquestes intencions no són forçosament criticables. Que una activitat tan íntima i solitària com la lectura necessiti ser compartida pot ser el símptoma d'un legítim desig de socialització o de rebel·lió contra les inèrcies de solitud que tant promou la vida moderna.

Amb l'expansió dels mitjans de comunicació de masses i d'internet, la lectura compartida va viure una esplendor inimaginable. El cas més conegut és el del club de lectura d'Oprah Winfrey, a la televisió, que assegurava als autors prescrits pel programa de Winfrey l'accés a l'Olimp dels més venuts, llegits i comentats. Els països que, a diferència del nostre, no han desprestigiat rabiosament la lectura, no es limiten als clubs i permeten als autors connectar amb els lectors, multiplicar els circuits de vendes i signatures i enfortir la pròpia economia amb lectures en públic per les quals cobren entrada.

Aquí el més semblant és quan una biblioteca, una llibreria o una associació convida un autor a un club de lectura. En principi, se li agraeix la presència amb uns honoraris que, massa sovint, funcionen com la xarxa de Rodalies (una dada: aquest any he participat en quatre clubs de lectura i només me n'han pagat un). Fa uns dies, un conegut que viatja regularment als EUA m'explicava que, amb dos mesos d'antelació, havia comprat les entrades per assistir a una lectura de l'autor de bestsellers Daniel Silva organitzada amb la logística d'una gira de grup de rock. Els preus oscil·len entre els 36 dòlars (mínim) i els 68 (entrada vip amb dret a un exemplar signat i una salutació personal de l'autor). A Catalunya, les llibreries i les biblioteques mantenen unes xarxes de militància més pròpies d'un circuit de supervivència que de plenitud. Les bones intencions i els principis compensen les tragicòmiques inèrcies burocràtiques i les ineptituds del sistema. Aquest espai d'entusiasme permet que, a més dels clubs de lectura amb majoria de dones, emergeixi una nova variant: els gabinets de lectura. Aquí els autors o els especialistes convidats cobren uns honoraris (modestos però segurs) i, a més a més, els assistents (majoritàriament dones) paguen una quota d'inscripció (un abonament per cinc sessions, 75 euros). ¿És el símptoma d'un canvi per progressar o la confirmació del fracàs del sistema anterior?

de quatre grapes no és la millor novel·la de l'any

CARMEN LÓPEZ

‘A cuatro patas’ no es la mejor novela del año, pero Miranda July tiene a todos hablando de ella

elDiario.es

17|7|2025

La nueva novela de Miranda July A cuatro patas, que Random House acaba de publicar en castellano y Angle Editorial en catalán con el título De quatre grapes, ha dividido a la comunidad lectora. De momento, el debate se ha dado sobre todo en el mundo anglosajón (en inglés se publicó el año pasado), pero el número de críticas, tanto buenas como malas, que se pueden leer en las redes españolas crece a buen ritmo. Por ahora, ha conseguido un 3,47 sobre 5 en la red social Goodreads, propiedad de Amazon, que sirve como buen medidor de popularidad.

Las alabanzas hiperbólicas de medios respetados como The New York Times, que la ha catalogado como “la primera gran novela sobre la perimenopausia”, o The New Yorker, que la escogió como la mejor del año, han avivado la discusión. ¿Es realmente para tanto? ¿Es “un puñetazo en el estómago” como dijeron en LitHub? ¿Es un libro ‘necesario’ (si es que alguno lo es)? Quienes han firmado las reseñas tienen sus razones, conocimientos y experiencia para definir la novela de una u otra manera, pero eso no significa que tenga la verdad absoluta y, cómo no, se puede discrepar. De hecho, es deseable.

Hay dos perspectivas desde las que analizar la novela: la forma y el contenido. ¿Es A cuatro patas un libro excelente en cuanto a técnica? No tanto, pero es correcta. Traducida al castellano por Luis Murillo Fort y al catalán por Bel Olid Báez, contiene algunas frases dignas de subrayar, pero también otras que se podrían haber eliminado (las casi 400 páginas deberían haber sido 200). El arco de ciertos personajes no es demasiado coherente, la presencia de otros no tiene demasiado sentido y hay ciertos fallos de rácord, pero no es para tirarla a la basura por estar mal escrita. La autora no solo ha logrado una voz única, divertida y perspicaz, sino que ha construido un universo propio a lo largo de su carrera. Puede que sus películas, sus performances o sus textos no gusten a todo el mundo, pero solo ella puede hacerlos así.

Sin embargo, lo verdaderamente interesante del libro es el contenido. De entrada,el planteamiento de A cuatro patas no es enrevesado: la protagonista acaba de cumplir 45 años, está casada, tiene une hije (género no binario) de siete años y es una artista medianamente conocida. Para darse un capricho por su cumpleaños, decide atravesar el país en coche, desde Los Ángeles a Nueva York: durante seis días conducirá ocho horas por jornada hasta llegar a Manhattan, donde ha reservado una habitación en el hotel Carlyle. Estará fuera de casa dos semanas y media.

Pero cuando se para a echar gasolina en Monrovia, una pequeña ciudad a pocos kilómetros de su casa, el plan se va al garete. El deseo por un joven al que conoce por casualidad hace que reserve una habitación en un motelucho, la redecore a su gusto y se replantee su existencia. Hasta aquí un recorrido por la trama del libro con piruetas para evitar los spoilers.

Fantasías y levantamiento de pesas

Por supuesto, July no ha escrito una novela tan anodina como parece en su resumen, sino que ha escrito una historia con múltiples capas. Una de las más controvertidas pero esencial es la de la sexualidad. El relato de la protagonista no escatima en detalles: cómo y las veces que se masturba, cuáles son sus fantasías, cómo es el cuerpo de sus amantes, qué posturas practican, cuánta es la intensidad de sus orgasmos. Hay fluidos corporales, órganos que se dilatan, escenas perturbadoras con orina y tampones sin aplicador de plástico (lo más extraño es que la protagonista no usa copa menstrual o compresas de tela) y juguetes sexuales de colores. No es porno ni erotismo, es sexo sin metáforas.

Algunas de las críticas más ácidas que le han hecho a July son al respecto de estos pasajes. Por excesivos y porque parece que son las pulsiones sexuales las que dirigen los pasos de la protagonista. Ella vive con su marido Harris en una bonita casa residencial junto a su hije Sam, y desde fuera parecen la representación de la familia normativa feliz. Pero el matrimonio duerme separado (hay sitio de sobra en su residencia) y mantienen relaciones sexuales una vez a la semana a costa del esfuerzo de ella, que no tiene ninguna gana. La protagonista solo alcanza el clímax gracias a las fantasías con las que aliña esos encuentros y la masturbación, una situación que cambia al salir de su rutina y crear esa ‘habitación propia’ donde se permite explorar nuevos deseos y posibilidades vitales. Es decir: está en el ecuador de su vida (en teoría, porque no sabe cuándo puede terminar) y hace balance.

Pero es al volver a casa cuando la protagonista encuentra —o más bien le dan— una explicación más o menos racional a lo que le sucede: las hormonas. No podía obviar esa realidad al indagar en la vida íntima de una mujer cisgénero de mediana edad en el mundo occidental. A partir de ahí se obsesiona con gráficos que muestran un cataclismo descendente de la libido a partir de los 45 años, se apunta al gimnasio y entrevista a sus amigas al respecto de su experiencia en ese tránsito biológico en ese cuarto del motel decorado a su antojo. Es decir, sigue las instrucciones que cada día reciben las mujeres (en las redes sociales, en las revistas, en la consulta del ginecólogo, en los anuncios publicitarios, en el gimnasio, allá a donde vayan) que están en su misma situación: ejercicios de fuerza para mantener la masa muscular y cuidar los huesos, terapia de reemplazo hormonal (TRH) para el insomnio y los sofocos, ayuda psicológica. Si hasta hace unos años la menopausia era tabú, de un tiempo a esta parte la explicación para todo es la perimenopausia.

Miranda, Miranda, Miranda

La protagonista de A cuatro patas no tiene nombre pero podría llamarse Miranda, de apellido July. Las similitudes entre la autora y el personaje son obvias: July también es madre de una persona no binaria llamada Hopper, a quien ha criado con su marido en la misma casa aunque ya no eran pareja. Tiene una novia, baila delante de la cámara y sube los vídeos a Internet y tiene 51 años, como la protagonista cuando termina la novela. Ella dice que es ficción cuando le preguntan —todo el rato—, al igual que Lena Dunham insiste en que solo el 5% de lo que sucede en su última serie Too Much (Netflix) es autobiográfico.

El término autoficción aún tiene —pese a las excesivas vueltas que se le ha dado al asunto— algo de peyorativo, en especial cuando se trata de obras firmadas por mujeres. Pero July, que es muy lista, ha aprovechado para sacarle más partido aún a su novela e impulsar otros aspectos de su trabajo. En su cuenta de Substack (donde tiene más de 50.000 suscritos) habla con sus lectoras, comparte experiencias y desmenuza detalles de su vida cotidiana. El 7 de julio, por poner un ejemplo, animó a sus seguidores a escribir sus metas semanales en la sección de comentarios y explicó que los suyos eran: “terminar este ensayo sobre archivos y terminar de prepararlos para M., avanzar con los planos de la casa, mantenerme activa, conectar plenamente con el niño, seguir tomando notas de mis asuntos internos y hacer algo ‘gratis’ fuera de casa”. Miranda siendo Miranda, especial y a ratos insoportable. Además, la adaptación de la novela a la televisión ya está aprobada.

Han pasado casi 20 años desde que publicó en España su primer libro de relatos Nadie es más de aquí que tú (Seix Barral, 2009), diez de su primera novela El primer hombre malo (Random House, 2015) y casi 15 desde el experimento de no ficción que realizó junto a la fotógrafa Brigitte Sire Te elige (Seix Barral 2012), que la editorial Comisura acaba de reeditar. Su primer largometraje Tú, yo y todos los demás ganó el Premio Especial del Jurado en el Festival de Sundance 2005 y la Cámara de Oro en el Festival de Cannes, algunas de sus obras forman parte de la exposición permanente del MOMA de San Francisco y formó parte de la serie Portlandia, una joya de la ironía audiovisual que alguna plataforma de streaming debería rescatar.

Se trata de un recorrido rápido y superficial por su trayectoria porque uno más detallado requiere un artículo aparte. Para quienes no hayan transitado por el universo de July solo hay una recomendación acertada: escojan cualquiera de sus trabajos –su última novela, mismamente– y disfruten de ese placer inofensivo pero jugoso de pillarle un poco de tirria.

 

això rai!