crònica de successos

TURA SOLER
Robatori d’un mapa del 1504 de valor incalculable
El PuntAvui
21|4|2024

Robatori de pel·lícula d’un mapa astronòmic del 1504 i de valor incalculable que forma part del fons patrimonial de la Biblioteca Pública Carles Rahola de Girona. Dimecres, un home seixantí, vestit amb elegància, es va presentar a la biblioteca situada al carrer Emili Grahit de Girona i va demanar de consultar alguns dels documents històrics que es guarden al centre. Són documents de consulta restringida però l’home, que es va identificar com a Jacques Thierry Hervé, no va despertar sospites del personal de la biblioteca (que, asseguren, van complir tots els protocols) i se li va permetre l’accés al llibre que va demanar, consulta que en aquests cas es va fer sota supervisió i vigilància, de com a mínim un treballador de la biblioteca. Després de fer la consulta l’usuari va retornar la documentació i va marxar. Però llavors el treballador va advertir que faltava el mapa d’estels que era dins del llibre quan l’hi havia entregat. Havia volat juntament amb l’usuari estranger. El treballador estava segur al cent per cent que aquell llibre no l’havia consultat cap altre usuari.

En tenir constància de la desaparició del valuós mapa d’estels, la directora de la biblioteca, Maria Àngels Prat, va comunicar la incidència als Mossos, que, en tractar-se d’un document històric de gran valor, van alertar la unitat especial de patrimoni perquè assumís la investigació i comencés la recerca del mapa astronòmic i del lladre.

Els responsables de la biblioteca van aportar totes les dades de què disposaven del lladre, que pressuposen que s’hauria identificat amb el nom correcte, perquè van fer comprovacions amb altres biblioteques, que els van confirmar que un home amb aquesta identitat havia fet consultes en altres serveis bibliogràfics de Catalunya. El sospitós, que va quedar enregistrat per les càmeres de la biblioteca Rahola és un home calb, amb barba de pera canosa, que anava vestit amb pantalons i jaqueta de mudar. Els mossos de la unitat de patrimoni estan fent gestions per comprovar si la identitat que va donar és autèntica i si, com se sospita, es tracta d’un lladre professional que formi part d’algun grup especialitzat en el robatori d’objectes històrics, com ara el mapa astronòmic, i controlen els circuits en què se solen introduir aquesta mena d’objectes robats.

La biblioteca Carles Rahola justament té penjat al seu lloc web un vídeo en què responsables del servei expliquen el fons patrimonial que custodien i la campanya que estan fent per donar a conèixer aquestes col·leccions antigues, que abans quedaven limitades a usuaris més especialitzats (historiadors i investigadors), al públic en general. La biblioteca Carles Rahola, que compta amb 24 treballadors, també fa una feina de restauració de llibres antics i disposa d’un contingent de voluntaris que ajuden en aquesta tasca.

topografies (íntimes) de la segregació

JOSEP GRAS
Topografies (íntimes) de la segregació
El Temps
21|2|2023

Només les quatre morts, amb les corresponents cerimònies fúnebres que les acompanyen —cadascuna de les quals és l'element principal de les quatre parts en què s'estructura aquesta novel·la—, aconsegueixen que els parents propers i aquells altres disseminats al llarg del territori es retrobin durant uns dies al voltant del difunt o difunta per "celebrar-ne" el seu traspàs. No són, doncs, encontres llargament esperats pels membres dels Swart, la família de blancs sud-africans que viu en una granja dels afores de Pretòria, adaptats no sense dificultat als nous canvis polítics del país, sinó situacions que revifen els conflictes latents d'ordre religiós i moral o simplement personals que existeixen entre ells.

El primer decés, el de la mare —a qui un càncer sever l'ha foragitat d'aquest món massa aviat, quan encara era el pal de paller que podia mantenir vius uns fràgils lligams afectius entre els seus tres fills— ja posa de manifest les desavinences profundes que hi ha en el si de la família. Els Swart han viscut acomodats a un règim que discriminava cruelment la població negra, perpetuant la segregació a tots els nivells durant gairebé quaranta anys. Però l'apartheid de l'exterior, que a l'inici de La promesa, a mitjan anys vuitanta, té els dies comptats —si més no oficialment, ja que a partir de 1989 i sota la presidència de Frederik de Klerk es comencen a dur a terme accions significatives per abolir-lo— no farà sinó agreujar-se a l'interior del nucli familiar.

Les relacions entre els fills, l'Amor, l'Anton i l'Astrid, es deterioren, i també les d'ells amb el pare, que no es mostra gaire predisposat a comprendre les diferències importants que els separen, i encara menys a tolerar el comportament hostil dels dos primers descendents. Per diferents raons, ni la filla petita Amor ni l'Anton, el germà, no encaixen en la vida aparentment ordenada i jeràrquica dels Swart. Cada sepeli que es produeix —el segon és segurament el més decisiu— fa aflorar ressentiments i ferides que amb el temps, lluny de cicatritzar, romanen obertes i més lacerants que mai. El dol per les pèrdues que han trasbalsat, al llarg de les quatre dècades en què transcorre aquesta història, la precarietat sentimental del clan blanc cada cop més minvat, fa avançar el relat que Damon Galgut (Pretòria, 1963) construeix des d'una mirada sarcàstica, darrere de la qual hi ha probablement un amarg escepticisme o decepció carregada de retrets. Bé, el dol i una altra cosa, intangible a primera vista, però persistent en la memòria: una promesa que es va fer antigament i que no s'ha complert.

Galgut —que amb aquest títol va guanyar el Booker el 2021, el primer que es tradueix al català d'una obra que ja compta amb nou novel·les— narra La promesa des d'una rotunda posició omniscient, que li permet gairebé "jugar" amb el destí dels seus personatges, tractant-los amb desdeny i fins i tot commiseració. No tots: només l'Amor es mereix, si ho podem dir així, la gràcia redemptora de l'escriptor, i la Salome, la minyona negra de la casa, que com a víctima ja quedava exonerada des de bon principi de qualsevol culpabilitat en el llarg litigi entre ambdues comunitats racials.

La prosa de l'autor troba, però, un encertat contrapunt en l'ús del punt de vista canviant. Galgut cedeix sovint la veu narrativa als personatges —majoritàriament en fragments curts—, perquè siguin ells mateixos que s'expliquin a través dels seus pensaments, sentiments i opinions, tant les callades com les expressades a escala externa, adoptant sobretot la primera persona del singular però també la segona, com si els parlés la seva consciència: "Què ha canviat, Amor? No són les branques ennegrides, ni les roques, ni el paisatge. No, ets tu qui ha canviat, els ulls amb què t'ho mires". Aquesta alternança dona vitalitat a un relat que, en molts moments, adquireix un to tragicòmic (reforçat per les abundants digressions de l'autor) que subratlla el patetisme, malgrat el llegat de sofriment al qual s'enfronta literàriament Galgut, dels protagonistes d'aquesta magnífica novel·la.

una elegia a la mort de la lectura

«La primera vegada que vaig acabar Una solitud massa sorollosa era al parc Letná, i recordo que vaig saltar del banc i em vaig posar a córrer fent cercles, aguantant el llibre sobre el cap i cridant, perquè estava convençut d'haver experimentat una mena d'inspiració religiosa. Una solitud massa sorollosa és una novel·la breu, de noranta-vuit pàgines, que va d'un home que es diu Hant'a i que fa trenta-cinc anys que es dedica a premsar paper en un soterrani de Praga. La gent llença papers i llibres a una mena de barril que, per un forat, comunica la vorera amb el soterrani. Abans de premsar-los, Hant'a els llegeix. El llibre de l'Eclesiastès, el Talmud, Goethe, Schiller, Nietzsche, la Teoria del cel d'Immanuel Kant. Kant mateix, que defensa que els paradisos no són humans i que no hi ha vida ni per dalt ni per baix.

Els llibres que aprecia més se'ls emporta a casa. Al piset de Hant'a s'hi amunteguen, de paret a paret, els llibres que ha anat acumulant durant trenta-cinc anys.

[...] Molts dels llibres que llegeix Hant'a estan prohibits o molt mal vistos pel govern. Una solitud massa sorollosa es va publicar en autoedició el 1976 i es va distribuir en una edició samizdat. Tot i així, no es va publicar oficialment fins a la Revolució de Vellut del 1989. Val a dir que és d'un anticomunisme bàsic, però també que el llibre va molt més enllà de la política del seu temps. La seva rellevància per al present és inequívoca. Una solitud massa sorollosa és una elegia a la mort de la lectura. També és una advertència sobre com l'adoració incondicional del progrés tecnològic porta invariablement a una derrota de l'esperit humà. Així mateix, tracta de la capacitat única que té la memòria humana individual de redimir-nos. Hrabal s'hauria posat a xisclar davant d'una afirmació grandiloqüent com aquesta. Hauria d'afegir, doncs, que entre altres coses el llibre també conté una saludable dosi de cagarades humanes. Perquè no conec cap llibre seriós que es prengui menys seriosament que aquest. Hant'a és luxuriós i intel·ligent, i es passa bona part del llibre borratxo. A baix al seu celler de sota el carrer, Hant'a parla amb Jesús. Conversa amb Laozi. I llegeix i llegeix. Llegeix borratxo, llegeix sobri. Llegeix els llibres que es nega a destruir i, a través de la lectura, recorda la seva vida, els seus amors perduts, el seu oncle preferit i unes quantes cagades de la mida d'un tanc. Recorda l'època en què el van assaltar a punta de ganivet. Però aquell paio no li buscava la cartera. El que volia era algú, qualsevol persona, que per una vegada escoltés la seva poesia.

I Hant'a també recorda els llavis de la seva xicota gitana, que va desaparèixer durant la guerra després que la Gestapo se l'emportés i l'enviés a un camp de concentració.

Al principi del llibre, Hant'a cita el Talmud: «Perquè som com olives: només quan se'ns tritura donem el millor de nosaltres». Al final de la novel·la, aquesta frase, devastadora, ja no és una metàfora, i tot i així no seria exagerat dir que Una solitud massa sorollosa m'ha rescatat de mi mateix més d'un cop. Més d'una vegada que he volgut atracar algú només per forçar-lo a endur-se el llibre a casa i llegir-lo, a poc a poc, deixant que cada frase li ressoni al cervell. Diguem que és la novel·la de la meva vida, l'únic llibre per sobre de tots els altres que entrellaça l'esperança amb la desesperació de manera que una i altra no es poden distingir. En aquesta solitud hi ha esperança.»

Peter Orner. «Tren nocturn a Split». A: ¿Que hi ha algú? Notes sobre viure per llegir i llegir per viure. Traducció de Lluís-Anton Baulenas. L'Altra, 2023. P. 254-257.

jordi nopca entrevista damon galgut

JORDI NOPCA
L'entrevista
Damon Galgut
Arallegim
15|10|2022

Damon Galgut ha estat finalista del Booker Prize en dues ocasions abans d'aconseguir-lo amb La promesa. Traduïda al català per Àfrica Rubiés Mirabet, està narrada en una tercera persona que va saltant hàbilment d'un personatge a l'altre. El lector pot accedir a la ment dels protagonistes i acompanyar-los en les divagacions més íntimes en moments clau de les seves vides i en un país, Sud-àfrica, que passa de la violència militaritzada de l'apartheid a la corrupció dels últims anys.

La promesa arrenca els anys 80, la mateixa dècada en què vostè va debutar. ¿Com connecta amb A sinless season [Una temporada sense pecats, 1982]?

Diria que més aviat poc. Als meus primers llibres no hi havia cap consciència política al darrere. Pensava que la història i la política no havien d'influir en la ficció, però això, a Sud-àfrica, no pot funcionar. Al meu país, la història és a sota de cada pedra. Una temporada sense pecats era la història d'un adolescent torturat. Ara m'avergonyeix una mica haver-la escrita. Igual que el llibre següent, A small circle og beings [Petit grup de personatges, 1988], on incloïa un relat en què parlava de la malaltia que vaig patir de petit.

Què li va passar?

Em van diagnosticar un limfoma als 6 anys. El problema va ser que me'l van trobar tard i, de fet, van arribar a dir als meus pares que es preparessin, perquè no me'n sortiria. Van ser cinc anys de quimioteràpia abans no vaig estar bé del tot.

¿Creu que la malaltia el va acostar a la literatura?

Sens dubte. En aquella època els llibres eren el centre de la vida cultural. La malaltia em va fer madurar abans que altres nens. Em va fer prendre consciència que era diferent dels altres i que estava millor sense ningú a prop. Per a un escriptor, estar bé tot sol és molt important. Des de molt petit, la meva obsessió va ser escriure. La malaltia em va preparar per ser escriptor, però també va trencar la meva família.

A La promesa ens trobem amb una família no gaire ben avinguda. La mort prematura de la mare fa que el pare es discuteixi amb un dels tres fills, l'Anton. Hi ha una altra germana, l'Amor, que també és distancia de la família.

Vaig triar una família de classe mitjana com la meva i de Pretòria, l'ambient que jo coneixia. La família de la novel·la no és gaire diferent de la meva. M'interessava parlar d'una gent que no tingués una visió política extremista, que no fos ni molt de dretes ni molt d'esquerres.

Abans de morir, la mare promet a una de les criades que li regalarà la casa on ha viscut fins llavors, però la resta de la família no vol. És un dels conflictes del llibre.

Volen conservar el que tenen de manera egoista. Són una família que preferiria que res no canviés.

La Sud-àfrica de l'inici de la novel·la és la de l'apartheid. És un lloc que fa por.

Vivíem a Pretòria, a la capital del país. Un sistema polític podrit com aquell engendrava persones podrides. Eren anys molt conservadors, amb una presència constant de militars al carrer. Veies homes uniformats per tot arreu. Portaven bigotis gruixuts. Sempre tenien a punt alguna amenaça de caràcter religiós i apocalíptic. Ens deien: "Si perdem aquesta batalla, els negres manaran i instauraran el comunisme". Vivíem amb por. No era un ambient gaire adequat perquè s'hi criessin nois sensibles. I em temo que jo ho era.

L'Anton s'hauria pogut menjar el món com a militar, però deixa l'exèrcit. Poc després, el sistema també canvia.

Els anys de l'apartheid, la millor manera de fer carrera era entrar a l'exèrcit. Només calia que fossis jove. No trigaven gens a enviar-te a dalt de tot i a donar-te poder.

Mandela va acabar presidint el país.

Van ser uns anys meravellosos. Potser vam pecar d'innocents, perquè al cap d'un temps la classe política es va començar a corrompre. Primer va ser de manera invisible, però ja fa uns anys que la corrupció s'ha generalitzat. Ara som un país en caiguda lliure. Els trens no funcionen, les carreteres estan en mal estat, hi ha escassetat d'aigua...S'han robat molts diners i les institucions estan presidides per incompetents.

La novel·la avança cap a la desesperança actual. La incomoditat es barreja amb l'altruisme en el cas de l'Amor, la germana petita.

Ella creu que convertint-se en infermera pot reparar el mal que el seu país ha fet al món. Aconsegueix canviar alguna cosa? Potser a títol individual, sí. A Sud-àfrica, totes les transformacions les ha de guiar l'estat o, en cas contrari, no tenen efecte en la vida de la gent.

La tercera germana és l'Astrid, que es casa molt jove, embarassada.

En aquella societat tan patriarcal, les dones tenien com a missió formar una família, com l'Astrid.

L'estil del llibre és un dels punts forts. Hi ha una veu omniscient que es va filtrant en la consciència dels personatges.

És del tot diferent de la resta de novel·les que he escrit. Quan estava encallat em vaig aturar uns mesos per fer l'esborrany del guió d'una pel·lícula i, de tornada al text, potser influït pel llenguatge cinematogràfic, vaig trobar la manera de continuar-lo. Vaig triar un narrador que s'acosta molt als personatges, que entra dins seu a vegades, però que tot seguit se'n distancia. En aquest punt, em va influir Mentre em moria, de William Faulkner.

Jo pensava en Les ones, de Virginia Woolf.

La vaig llegir mentre escrivia la novel·la. És extraordinària. Vaig pensar que Woolf em donava permís per seguir aquell camí. Si el llibre requeria que el lector fes un determinat esforç, endavant. La recompensa era que, un cop hi entrés, els personatges l'arrossegarien fins al final.

pau en la guerra

 

DANIEL FERNÁNDEZ 

Pau en la guerra 

La Vanguardia 

21|4|2024  

La gnomologia no és l'estudi dels gnoms, sinó que designa tant una recopilació d'aforismes com el saber i l'erudició d'aquells a qui els agrada parlar amb màximes, citacions i frases cèlebres. Una cosa que, gràcies a internet, ara és molt més estesa i habitual del que ho havia estat en el passat, quan calia llegir llibres per espigolar citacions citables. No s'ha de confondre, per cert, amb la paremiologia, que és la disciplina que estudia els refranys i proverbis. I una vegada que he pujat al carro daurat de la pedanteria i que us he encolomat dues paraules poc usuals, ve el perquè. I és que pretenc explicar-vos un apòleg, és a dir, una cosa entre la gnomologia i la paremiologia. Una història amb la seva lliçó, vaja.

El nostre protagonista és sir Winston Churchill, recurs imperible de qualsevol orador mandrós i font inesgotable, juntament amb Oscar Wilde, d'aforismes diversos. Avís per a navegants: l'anècdota probablement és apòcrifa i diversos rastrejadors experts en l'obra de Churchill la donen per falsa però...el cas és que és massa bona per obviar-la. Resumim: són els anys del Blitz i les bombes alemanyes cauen sobre Londres mentre Churchill està al capdavant de la nació com a primer ministre durant la Segona Guerra Mundial. Ha de despatxar amb el seu chancellor of the Exchequer (Churchill mateix ho havia estat entre el 1924 i el 1929) i aquest li diu que, per sufragar la despesa i esforç de la guerra, s'estudia tancar museus, biblioteques, teatres, sales de concerts, etcètera. És a dir, clausurar per força major la cultura del país. Churchill mira fixament al seu encarregat de la hisenda pública i li diu: "Aleshores, per què combatem?".

Hi ha motius històrics, encara que no hi hagi cap rastre d'aquest assumpte en l'obra escrita de qui arribaria a ser premi Nobel de Literatura (sí hi cabien molts i diversos Churchill en aquella còrpora) per donar per bona l'anècdota, ja que sí que se sap que el primer ministre es va negar a tancar la National Gallery i traslladar-ne les pintures. Es va estimar més que la gent pogués continuar veient quadres entre els bombardejos. I hi ha fotos meravelloses no només de les proteccions amb sacs de sorra, sinó també de ciutadans visitant les sales enmig de la guerra. Pau en la guerra. I la cultura i l'orgull d'una manera de viure com una altra forma de resistència. Very british, indeed!

A mi, en aquests temps en què els tambors de la guerra tornen a retronar amb una força que ja podeu riure-us de Calanda, em sembla especialment oportuna la resposta de sir Winston, que tant de bo digués de veritat i si és possible mentre es fumava un dels seus cèlebres cigars. La lliçó òbvia és que si descuidem la nostra cultura perdem la nostra identitat i fins i tot els motius pels quals una nació és una comunitat de gent.

He cregut oportú explicar-los aquesta història just avui, diumenge ja en vigílies de Sant Jordi, que per molts motius em sembla la millor festa de Catalunya i la que ofereix el nostre millor perfil. Un dia de llibres i roses amb els carrers i places a vessar de persones que se senten part d'una jornada especial i cívica. Els orígens de la festa són molt recents i menys místics del que de vegades s'explica, però el resultat és una ciutadania diversa però unida, que se sent a gust en aquesta pau enmig del xoc polític i que gaudeix del que veu quan es mira al mirall. La cultura, la convivència, continuen sent paraules majors. I ens fan, si no millors, sí mes lliures.

temps per llegir

LLUCIA RAMIS
Temps per llegir
La Vanguardia
19|4|2024

Ho diuen amb una barreja de tristesa i de culpa: "Ja no llegeixo tant com abans". Els agradaria fer-ho. De fet tenen la determinació d'aconseguir-ho més endavant: quan els nins siguin grans, quan hagin acabat el projecte que tenen entre mans, quan no vagin tan atabalats de feina, potser a l'estiu. Però és que en arribar a casa seva només els ve de gust veure un capítol d'alguna cosa i desconnectar; només volen enganxar-se a les ximpleries que surten al mòbil, per no pensar. Tret d'aquestes dates (Sant Jordi és el 8-M dels llibres), als mitjans es parla de cinema i de sèries més que de literatura; bé, sobretot s'hi parla de futbol.

No creuen que aquest sigui el problema. Compren llibres habitualment. Es van amuntegant a la tauleta de nit, en una pila de lectures pendents que creix amb la tristesa i la culpa. Gairebé sempre se'ls tanquen els ulls en l'intent, al cap d'unes pàgines, perquè els venç la son. O consulten a internet qualque cosa referida al que estan llegint, i llavors es queden enganxats a la pantalla. Això em diuen. Amics meus, familiars, persones que entrevist, companys de professió o que decidiren dedicar-se a l'edició precisament per llegir. Gent que llegia molt, apassionada per la literatura i el coneixement, i que ara nota com l'hàbit se'ls atrofia. No es poden concentrar, els costa mantenir l'atenció, han d'esforçar-se per acabar un article, per exemple aquest.

A més, quan llegeixen, els inquieta la sensació que haurien de fer una altra cosa. Ja no es deixen endur. Perquè hi ha una bugada a punt, o unes factures per enviar, o un lliurament inajornable, l'avís d'un nou missatge, correus electrònics per contestar o comentaris a Twitter que no poden quedar sense resposta; mil coses en les quals ocupar-se, o directament preocupacions, que impedeixen que el text t'arrossegui a una altra banda. A Después del trabajo, publicat per Caja Negra, la filòsofa Helen Hester apunta que hem interioritzat que si no feim alguna cosa productiva, perdem el temps; quan, en realitat, hauríem de dedicar més temps a implicar-nos en allò que té sentit per a nosaltres. Al capdavall, el temps és vida. O dit d'altra manera: la vida està determinada pel temps.

Afegim-hi el fet que formam part de la cèlebre "societat del cansament", encunyada per Byung-Chul Han (Herder), i que patim aquella "malaltia de l'esperit" que investigà Johann Hari a El valor de la atención (Península). Ell creia que el problema era la tecnologia, que no para de distreure'ns i interrompre'ns. Però l'alimentació, la contaminació, la cultura laboral, l'educació escolar també alteren la capacitat de concentrar-se. I de pensar.

Des de la política fins a les emocions més íntimes, des d'un tuit fins a les mesures contra la sequera, tot sembla respondre a un impuls reactiu i irreflexiu al qual no se li ha donat prou temps; per tant, immadur. Quan llegeixes, el temps s'expandeix. No és casualitat que el programa d'Anna Guitart es digui Tot el temps del món. Perquè llegir et transporta a segles de distància. I perquè el temps de lectura és temps dedicat a un mateix.

La setmana que ve és Sant Jordi i es vendran molts llibres que no es llegiran mai. Alguns formaran part d'aquelles piles pendents per quan els fills ja siguin grans, o no hi hagi tanta feina ni tanta fatiga; per quan el temps lliure ho sigui realment. Però, com qualsevol altra llibertat, aquesta també cal conquerir-la. No ve donada. Encara menys si ens resignam, i no ens permetem prioritzar-la.

els tutorials de la biblioteca

 

 

la vida al carrer

 

«Vaig quedar-me a viure a l'estació de Sants. Podia fer-ho perquè sabia que no era una condemna, només havia de resistir uns dies, fins que la Trudi m'acollís. Així va ser com vaig descobrir que la vida al carrer també podia tenir rutina. Els matins i les tardes que no treballava recorria biblioteques. En valorava el silenci i la tranquil·litat. Llegia llibres, fullejava revistes, de tant en tant feia una capcinada en una butaca. Allà dins les hores eren dolces i toves com el pa. De bon matí els lavabos de les biblioteques solen estar nets i tranquils. Treia el necesser de la motxilla i em rentava la cara i les dents. Em tancava en un vàter. Em despullava i em passava una tovalloleta desodorant per les aixelles i una altra pel cony. M'escampava una mica de crema hidratant pel cos i si calia em rentava els cabells amb l'aigua d'una ampolla de litre i mig. La tassa del vàter em servia d'aigüera...»

Eva Baltasar. Ocàs i fascinació. Club editor, 2024. P. 62.

damon galgut a can graset

 

Xavier Graset conversa amb Dalmon Galgut, escriptor sud-africà.
Més324
23|11|2022

 

regalar llibres a qui no llegeix

 

La Segona Perifèria

no cal escriure per ser escriptor

 

MANUEL VICENT
No es necesario escribir para ser escritor
El País
9|3|2024

La vida, como el violín, solo tiene cuatro cuerdas: naces, creces, te reproduces y mueres. Con estos mimbres se teje cada historia personal con toda una maraña de sueños y pasiones, que el tiempo macera a medias con el azar. Después de rascar y rascar con el arco las cuatro cuerdas de este violín, algunos escritores extraen grandes melodías en forma de novelas y relatos llenos de personajes que proceden de su imaginación. Por mi parte, no llego a tanto. A mí solo me gusta contar lo que he visto, lo que me ha pasado, gente que he conocido, sucesos que he presenciado, pero sin duda a la hora de escribir lo más inquietante es lo que uno tiene sumergido en la memoria, tal vez en el inconsciente bajo la tapa de la quesera, y de pronto aparece en la página en blanco como ese insecto deslumbrado en la oscuridad de la noche que uno descubre aplastado en el parabrisas al final del viaje.

Un día, el escritor Bioy Casares, durante las dos horas que estuve con él tomando un té en su casa de la Recoleta, en Buenos Aires, me pidió que no le hablara de literatura. Solo estaba dispuesto a conversar sobre perros, coches, música, mujeres, deportes, viajes. Así lo hice. De hecho, a través de los perros que había tenido, de los coches que había conducido, de los viajes que había realizado, de las partidas de tenis que había jugado, de las mujeres que había amado o seducido, supe más de su vida que de sus libros que había leído. Al final me di cuenta de que, en realidad, no habíamos hablado más que de literatura transformada en la salsa concreta de la vida. Cada historia particular está formada con un millón de nudos a merced del azar. Por muy vulgar y anodina que sea esa historia, cada nudo constituye una gran encrucijada. Olvidas el paraguas, vuelves al bar a recuperarlo y allí te encuentras con una mujer que va a torcer tu destino.

Sucede a menudo que hay escritores que ya lo son sin haber escrito un solo libro. La primera vez que sentí que un día este sería mi oficio fue debido al olor a salitre y calafate que despedía una barca varada en la playa donde mis padres veraneaban. Era una barca humilde de pescadores. Tumbado en la arena a su sombra, con toda la luz del mediodía reverberando en mis parpados cerrados, imaginaba que yo era capitán e iba en ella rumbo a la isla del tesoro. Acababa de leer la novela con 15 años, pero en ese momento para mí significaba lo mismo leerla que escribirla. Otras veces era el silbido del tren que cruzaba la oscuridad de la noche; siempre lo oía desde la cama cuando estaba a punto de vencerme el sueño. Pensaba que algún día ese tren me llevaría muy lejos hacia países exóticos donde habría tigres y elefantes, papagayos, misioneros, cazadores, aventureros e indígenas en taparrabos cantando en torno a una hoguera. Bastaba con un cuaderno y un lápiz para ser escritor, porque la historia ya estaba escrita al despertar por la mañana al final del sueño...

un gir inesperat

 

«Per molt que, personalment, no em faci patir gaire el fet que m'aixafin la guitarra explicant-me el desenllaç d'un relat literari o fílmic, és a dir, que me'n facin un espòiler, la veritat és que, quan les tornes canvien, fa com un respecte, arriscar-se a parlar de certs llibres, tot exposant-se a arruïnar l'experiència del lector que hauria de veure's sorprès per un gir inesperat. I això inclou, fins i tot, el fet d'indicar que aquell llibre té un gir inesperat: sap greu treure el lector de la ingenuïtat amb què escomet un text aparentment clar, planer, que de sobte desplegarà complexitats inesperades.

I tanmateix, de vegades és ben difícil evitar-ho, justament perquè el gir argumental no és gratuït, ni pirotècnic, sinó que s'adequa plenament al sentit profund del relat...»

Joan Todó. «A la recerca de la ciutat prohibida». L'Avenç. Núm. 507, abril 2024.

 

els conflictes de la terra i la família

ARANTXA BEA

Damon Galgut i els conflictes de la terra i la família

Trapezi

26|10|2022

Si mai no és fàcil la relació amb l’origen, deu ser-ho menys encara en un estat com Sud-àfrica. J. M. Coetzee mostrava aquesta ferida i la culpa que arrossegava com a fill d’afrikaners en Infantesa, Joventut i Temps d’estiu, els tres llibres de les seues memòries novel·lades. El premi Nobel de literatura, que des de 2006 té la nacionalitat australiana, apareixia molt a prop del protagonista d’Home lent quan aquest es defineix com un estranger per naturalesa que no té casa, sinó adreça —«casa és massa místic per a mi»— i que, quant a identitat nacional, l’únic que pot afirmar és que pot fer-se passar per australià, però no per francès. Amb una veu i un to allunyats de la precisió quirúrgica de Coetzee, que sol mantenir un pols fred i higiènicament distanciat d’allò que narra, Damon Galgut (Pretòria, 1963) relata en La promesa, les vicissituds d’una família blanca des dels últims anys de l’apartheid fins a la primera dècada del segle XXI, uns parents que es retroben en els quatre funerals que, com els actes d’una peça dramàtica, apuntalen l’estructura de l’obra.

La mort travessa, doncs, aquestes pàgines: primer la de Rachel, la mare, malalta des de feia mesos, succeeix en 1986, quan els fills encara són nens o joves, i els militars reprimeixen les revoltes de l’àrea segregada prop de Pretòria. Després, el 1995, la del pare d’una picada de serp al parc de rèptils que posseeix; és un moment d’esperança amb el primer govern democràtic: l’endemà del sepeli, els Springboks guanyen la final de la Copa Mundial de rugbi contra els All Blacks de Nova Zelanda i Mandela entrega el trofeu al capità de l’equip, François Pienaar: «el bòer corpulent i l’antic terrorista estrenyent-se la mà». La celebració de la victòria estimula el sentiment de pertinença a la nació de l’arc de Sant Martí. Més endavant, Astrid, la germana, quan s’ha separat del primer marit —un mosso de quadra que la deixà prenyada de jove— i ha esdevingut la muller d’un empresari ric, perd la vida a mans d’un lladre poc després que Thabo Mbeki haja pres possessió com a president. I, finalment, Anton, el primogènit, frustrat i alcoholitzat, es pega un tret al cap una nit que sent més profundament que altres la soledat i el desarrelament en una època d’escassesa d’aigua, de talls de llum, de violència i corrupció generalitzades.

Distanciada molt prompte de l’estirp dels Swart i de la granja, la finca que adquirí l’avi, Amor és la filla i germana menor dels difunts i representa un dels fils que trena la novel·la, ja que és l’única que sentí com el pare prometia a la mare que cediria a Salomé, la criada de color, l’habitatge en què viu. És la promesa del títol el compliment de la qual s’endarrereix dècada rere dècada i que, de retruc, també es refereix a una societat que sent com es marceixen les il·lusions sorgides quan caigué l’apartheid. De fet, per l’obra desfila, a més de la nissaga protagonista, tot un reguitzell de secundaris que serveixen de transició entre els funerals i que formen una mena de fresc de la població sud-africana de finals del segle XX i principis del XXI: Alwyn Simmers, capellà ambiciós amb un passat de relacions incestuoses; Lexington, el xofer de color que mesura les paraules perquè «no sempre és possible complaure dues persones blanques simultàniament»; el soci del pare que fuig amb els diners del negoci; Lorraine, companya i amant del viudo; el sacerdot Timothy Batty que no concedeix l’absolució a Astrid quan ella li confessa que és infidel; el sogre d’Anton, poderós i temut membre del Consell de Ministres que compareix davant la Comissió de la Veritat i la Reconciliació; Moti, el iogui que fascina les mestresses de casa «per la seva saviesa, o simplement perquè fa les classes amb un tapaculs»; el criminal sense escrúpols que assassina Astrid pel BMW que condueix; o el sensesostre que dorm a la porta de l’església i que, amb les seues al·lucinacions, aporta una pinzellada de fantasia al retaule.

La força del llibre rau en el narrador que, en la primera part, es cola discretament en els pensaments dels individus i n’adopta el punt de vista. En el deixant de Faulkner i Woolf —però sense la gosadia d’aquests—, a poc a poc aquesta veu esdevé més present, fins que quasi sembla un personatge més que opina o contradiu els protagonistes i, de vegades, simula que s’equivoca i es corregeix a si mateix, canvia d’opinió respecte al lloc on succeeix una acció o fa recomanacions al lector. El millor són els passatges en què, a vista d’ocell, es relata la percepció de cada ésser d’una mateixa escena, com durant el sepeli jueu de Rachel, en el qual es veu la incomoditat del pare que no ha volgut seure al costat del fill; se sent el parenostre que resa en silenci la tia paterna en un intent de contrarestar el paganisme de l’acte; els remordiments d’Anton per haver disparat contra una dona negra en els aldarulls del carrer; el record d’Astrid que ha fornicat el dia anterior en un estable; el malestar físic d’Amor a la qual li acaba de baixar la regla per primera vegada; i, més lluny, a la seua cabana, l’oració de Salomé per la difunta que ha cuidat fins al final, a la qual ha fet allò que els mateixos familiars no suportaven «perquè era massa brut o massa íntim». Com en una comèdia amarga, aquesta mirada des de dalt revela matrimonis decadents, creences que turmenten els fidels i la família com «un sorramoll» en un context social en què, més que els colors de l’arc de Sant Martí, regnen el ressentiment i l’odi.

possibilitats infinites

 

Endless Possibilities, Kate Lewis.

miracles i literatura al pallars

CARLOTA GURT
Miracles i literatura al Pallars
Quadern | El País
21|2|2024

Alins és un extens municipi del Pallars que comprèn gairebé tots els nuclis de la vall Ferrera i que està beatíficament situat a tres hores i mitja de Barcelona. És possible que no us soni de res. El municipi té menys de tres-cents habitants distribuïts per diversos nuclis, el més tristament cèlebre dels quals deu ser Tor, el poble de les tretze cases i els tres morts. El nucli d’Alins no arriba als noranta habitants. Si el coneixeu serà potser per Natura Llibres, la llibreria que fa quatre anys hi va obrir la famosa i temerària Meritxell. Dic famosa perquè des del seu racó enclavat en una vall llarga de muntanyes escarpades ha aconseguit que la coneguin arreu. Es veu que el seu nom de pila complet és Meritxell-Anfitrite. No ho havia sentit mai. Ho busco. Amfitrite és la deessa grega de les aigües tranquil·les. Veritat o invenció, és un nom ideal.

Aquesta llibreria d’Alins (o diguem-n’hi directament miracle) organitza trobades, xerrades i clubs de lectura, sempre acompanyades d’alguna cosa de menjar o beure. Perquè us en feu una idea, aquest proper mes hi podreu trobar Ada Castells, Núria Bendicho comentant Faulkner, Toni Clapés parlant de Hölderlin o també un duet entre Sito Carcavilla (alpinista en expedicions a l’Himàlaia) i Jordi Sugranyes (cuiner de la primer expedició catalana a l’Everest). La gràcia dels saraus que munta la Meritxell és que sempre tenen gent i que la gent que hi va no té cap pressa (han decidit dominar el seu temps, en lloc de deixar que el temps els domini). Jo hi he anat dues vegades i en totes dues ocasions no hi cabia ni una agulla. I això sí que és notícia. Si més no per als que estem acostumats a suplicar perquè la gent vingui a xerrades o presentacions. A sobre —agafeu-vos fort—, els convidats sovint cobren uns mínims (i els donen allotjament) i els assistents paguen: sí senyora, Meritxell, tu sí que ets la marededéu trobada.

El secret no només rau en l’interès del que s’hi fa (que en té, i no és poc), sinó sobretot en la dedicació (i la fe i la tossuderia i la capacitat per buscar-se la vida) de l’amfitriona. I també en l’entorn, sí, que no us estranyi. Quan obres un negoci (físic), se suposa que has de comprovar que tinguis prou clientela a prop. M’imagino que a la Meritxell molts li devien dir que obrir una llibreria al mig d’una vall pràcticament deshabitada era un suïcidi. I juraria que molts es van equivocar (per bé que no s’ha fet pas rica, esclar). Obrir un negoci que creï teixit social en un entorn on l’oferta d’oci és limitada és tot un encert. A Barcelona estem massa ocupats, l’oferta ens aclapara, estem fragmentats i anem escopetejats d’una cosa a l’altra. L’etiqueta slow comença a estar gastada, ho sé (ja hem tornat a fer allò de sempre: repetir una paraula fins a buidar-la de contingut: mon-ja-mon-ja-mon). Però Natura Llibres és slow culture de veritat. I quin gust, anar al cau pallarès de la literatura tranquil·la. Amfitrite, en volem més com tu.

sobre joyce

«Sobre Joyce. No el llegeixis si no estàs disposada a patir de debò. No és broma. És terriblement difícil i obscur i cal tenir una memòria realment vívida de l'Odissea i de la literatura anglesa per desxifrar-lo. Són rodes dins de rodes dins de rodes. És evident que Joyce no tenia el més mínim desig que el poguéssim llegir per interès en la grolleria, tot i que confesso que em provoca moltes riallades. Però això és perquè (tot i que no aprovo el que ha fet) trobo que la Marion Bloom i en Bloom de vegades es veuen d'una manera portentosa. La Marion és la dona completa completa. No es pot negar. Però s'ha de recordar també que és Penèlope, i també és la nit i el dia, i també és una imatge de la terra fecunda, plena de llavors, que gira i gira. Etcètera, etcètera.»

 

Katherine Mansfield. Diaris. Traducció de Marta Pera Cucurell. L'Avenç, 2018. P. 197.

 

quan el cervell ens corregeix

 

ENRIC IBORRA
Quan el cervell ens corregeix
Al blog La serp blanca
8|4|2024

 

Mentre revisava les galerades d’El vici de la introspecció, hi detectava encara errades òbvies que m’havien passat per alt. I això després d’haver-lo corregit unes quantes vegades de cap a cap durant el procés d’edició. Errades tipogràfiques, citacions o títols d’obres mal transcrits… Com és que no me n’havia adonat? En realitat, sí que havia «vist» aquestes errades, però sembla que s’havia produït un fenomen curiós: el cervell corregia el que veien els ulls, i em feia «veure» els mots, els títols o les citacions en la forma correcta. No era, per tant, que el cervell m’enganyava, sinó que corregia el que veia per ajudar-me, per fer-me un favor, encara que tractant-se d’unes galerades era un favor contraproduent. Veia les coses —el text escrit— no com eren realment, sinó com havien de ser. Una forma d’idealisme?

No veiem algunes errades tipogràfiques, per molt que salten als ulls. En La carta robada de Poe, els qui la cerquen no la veuen, encara que el lladre l’ha deixada a la vista de tothom damunt d’una taula. La carta passa inadvertida precisament perquè no està amagada; perquè una carta robada ha d’estar amagada. De nou, veiem només el que ha de ser, el que pertoca, no el que hi ha realment...