pròleg a un llibre que celebraràs haver llegit (I)

CARLOTA GURT
«Pròleg a un llibre que celebraràs haver llegit»

A: Thornton Wilder. El idus de març. Traducció d’Ernest Riera. Eclecta, 2025.

Si ets a peu de llibreria i estàs fullejant aquest llibre, si ets a la biblioteca i no saps si endur-te'l a casa, si un amic ha insistit a deixar-te'l i ara rumies si tornar-l'hi sense llegir-lo, jo et diria que deixis de dubtar d'una vegada perquè tens a les mans un llibre extraordinari, un llibre del qual, a més, ja has llegit el pitjor que té: el títol.

Els idus de març és un mal títol, fins i tot un títol pèssim. Pot passar, per exemple, que no sàpigues què són els idus. I, si no entens el títol, se't desinflaran les ganes de llegir el text; al capdavall, et dius, si no entens ni les quatre paraules que l'encapçalen potser tindràs problemes per comprendre'n la resta. És més improbable, però també podria passar, que sabessis què són els idus (el dia 13 o 15 del mes en el calendari romà), però no sabessis quin fet transcendental va escaure's en un dia 15 de març: en aquest cas, el títol continuaria sent obscur, no et diria res i t'abocaria a consultar els sempre emprenyadors i sovint lamentables textos de contracoberta. 

La veritat és que, per més que sàpigues (o t'hagis assabentat) que els idus de març fa referència al dia 15 de març i que el 15 de març és el dia que van matar Juli Cèsar, el títol continuarà sent dolent. ¿Per què? Perquè llavors et faràs una idea espantosament equivocada del llibre, com em va passar a mi quan em van encarregar aquest pròleg. Creuràs que és una novel·la històrica sobre el poder i la política, temes que a mi en general em fan badallar. ¿Una altra ficció sobre les ambicions dels mascles? No, gràcies.

Els idus de març va disfressat de llibre històric però no ho és en absolut, malgrat tenir molts ingredients per ser-ho: té els personatges històrics, nombrosos i molt variats, des de Catul fins a Cleopatra, des de Clòdia Pulcra fins a Ciceró, té també els fets històrics (la profanació dels ritus en honor de la bona dea, la visita de Cleopatra, l'assassinat del dictador...); té detalls històrics ben documentats i recreats com els auguris, els plats que se servien, les lleis. Té tot això, sí, però no és una novel·la històrica, i no només pel fet que l'autor s'hagi pres unes quantes llibertats, com ens explica ell mateix en la nota introductòria, sinó sobretot perquè aquest llibre no parla d'ells, del passat, dels morts, sinó que parla de nosaltres, del futur, dels vius. La Història és només un decorat de fons.

M'atreviria a dir que Els idus de març és una novel·la filosòfica, o una novel·la psicològica de personatges humanament ambigus, admirables i odiosos alhora, que engoleix la vida sencera: l'amor i l'amistat, i en especial, la solitud de sentir-se aïllat; la poesia i la bellesa; la identitat («és difícil no convertir-se en la persona que els altres pensen que ets»); la intuïció de la mort; la integritat i els principis que són els nostres finals; la plenitud i el sentit de la vida, que no se'ns dona sinó que cal que nosaltres l'hi donem; els dubtes que ens acompanyen sempre; i també la política i el govern del món, esclar. Hi ha, però, dos temes que apareixen una vegada i una altra. En primer lloc, la responsabilitat sobre el que som i el que fem, la necessitat d'agafar les regnes de la pròpia vida per governar-la; en segon lloc, la llibertat, la por que fa i el preu que cal pagar per apropar-s'hi...

llibreries, quilòmetre zero

JORDI PUNTÍ
Llibreries, quilòmetre zero
elPeriódico
21|3|2026

 

Falta un mes i dos dies per Sant Jordi. En una enquesta em pregunten quina és la meva llibreria preferida i els dic que no en tinc cap. O més aviat que en tinc moltes. És com si et demanen quin fill t'estimes més. Per començar hi ha la llibreria del barri. Com que és la més propera, la visito sobretot en cas d'urgència: si de sobte no puc viure ni un minut sense un llibre que algú m'ha recomanat (les raons que em porten a fer cas d'una recomanació són diverses i donarien per a un altre article). M'adono, però, que amb els anys m'he fet un mapa mental de les llibreries de Barcelona i sovint m'organitzo les sortides seguint aquesta guia. Si he d'anar a l'oculista, per exemple, sé que abans o després passaré per una llibreria propera; si surto a passejar o he d'agafar el tren, una altra, i si quedo per dinar amb amics trio un restaurant que en tingui una a prop. I quan viatjo passa el mateix: busco abans si en aquell poble hi ha cap llibreria.

Hi ha la idea que a totes les llibreries s'hi troben les mateixes novetats. És falsa: cada llibreter té les seves preferències i sempre et pot fer descobrir algun títol que ningú més havia destacat. A més, com a contrapunt, les llibreries són memòria i creen memòria. Alguns títols estimats els recordo també pel lloc on els vaig comprar, igual que associem les pel·lícules preferides amb el cinema on les vam veure. Abans, fa dècades, algunes llibreries posaven el preu en una etiqueta que duia el seu nom o emblema; a vegades obro un llibre comprat temps enrere i les hi retrobo: Tartessos, Catalònia, Look, Ancora y Delfín, la Tralla de Vic...Revisc fàcilment com eren, quin itinerari feia per les seves taules i prestatges.

Falta un mes i dos dies per Sant Jordi, dic, però per molts llibreters el Sant Jordi va començar fa setmanes. Aquests dies, quan entro en una llibreria, veig la seva cara de pànic reflectida en les caixes per obrir. Abans del 23 d'abril hi haurà les vacances de Setmana Santa, un temps ideal per llegir tant si fa bo com si plou. No us espereu a Sant Jordi. A més, no cal viatjar fins a la selva amazònica per entrar en una llibreria: segur que en teniu una més a prop.

l'atzar de l'ordre alfabètic

JORDI PUNTÍ
L'atzar de l'ordre alfabètic
L'Avenç
Núm. 627, febrer 2026

Em sembla que mai no havia llegit i rellegit un mateix llibre en poques setmanes, primer en l'edició original i després en la seva traducció al català. I encara deu ser menys habitual la sensació que totes dues lectures m'oferien un mateix text —el mateix contingut— i alhora un que era del tot diferent. Parlo d'Alphabetical Diaries, de l'escriptora canadenca Sheila Heti, i de Diaris alfabètics, en la versió de Maria Bosom que n'ha publicat angle Editorial, i dono per fet que aquesta estranyesa és buscada per part de l'autora.

La proposta és arriscada i molt estimulant des del punt de vista del lector. Heti va agafar les entrades dels dietaris escrits al llarg d'una dècada i va ordenar-ne totes les frases alfabèticament, segons la primera paraula de cada frase. Amb aquest gest eliminava la cronologia, la causalitat narrativa del dia a dia que descriu una vida. Tot seguit va agafar aquest material, massa llarg, i durant uns anys el va retallar i editar per construir un relat, però sempre amb la voluntat formal d'acceptar l'atzar com a motor creador. El resultat, aleshores, és un llibre que funciona per acumulació i esdevé un retrat de l'autora i el seu món, dels seus actes i reflexions sobre l'art i la creació.

D'entrada, com passa sovint amb els experiments literaris, podem pensar que la idea serà millor que el resultat i la lectura ens avorrirà, però en aquest cas no és així. Quan se supera l'efecte de sorpresa inicial, el ritme de les frases i les repeticions aleatòries que provoca l'ordre alfabètic subratllen per insistència el jo de l'autora, i alhora el disfressen per interpel·lar el lector i trencar, així, aquella fredor enjogassada dels surrealistes i el seu cadàver exquisit. Un fragment com a mostra, al capítol de la lletra G, de la traducció al català: «Gasto massa. Gaudeixo tant de la feina que faig aquests dies. gaudeixo tant quan em dedico només a pensar. Gintònic amb llima o llimona. Gràcies a Déu que la meva joventut s'està acabant. Gràcies a ell, recordo amb afecte i amb un respecte profund totes les persones que he estimat a la vida. Guanya tants diners com puguis».

Quan desordena la linealitat personal, Heti es despulla per mostrar-nos una intimitat, però alhora es protegeix perquè centrifuga aquest caràcter íntim al llarg del conjunt. Així, per exemple, si parla d'una amiga o d'una parella, el procés posa de costat opinions positives i negatives, escenes banals i moments dramàtics o divertits, inesperats o confusos com la vida mateixa: «El Pavel m'ha sorprès: resulta que és un home més profund del que em pensava. El Pavel m'ha trucat i anava borratxo. El Pavel no em va poder follar, però no passa res. El Pavel no para de dir-me que m'estima i de demanar-me que no el deixi mai i que estigui sempre amb ell».

A les entrevistes, l'autora sol explicar que entre els seus referents hi ha els jocs literaris de l'Oulipo, de Georges Perec i Raymond Queneau. Com que la constricció alfabètica és al centre de l'experiment, doncs, qualsevol versió demana una voluntat de jugar, de ser creativa. En l'edició original, per exemple, el capítol de la lletra I ocupa trenta-cinc pàgines; en català només quatre. En anglès, les frases en primera persona comencen per I (jo), però resulta que, quan es tradueix al català aquest «jo» no se sol escriure: «I am sad. I am scared», es converteix en dues frases que ja no podran anar juntes: «Estic trista» i «Estic espantada», i així la sònsonia de la primera persona del dietari —jo, jo, jo, jo— es dispersa al llarg del llibre.

Alhora aquests trasllats donen molta llibertat a la traductora, Maria Bosom, que ha de ser fidel però sap que, jugant amb les paraules, pot condicionar l'ordre de la prosa. Fins i tot a un nivell essencial: el sometimes anglès esdevé «a vegades» i va a parar a la lletra A, però si hagués optat per «de vegades» hauria anat al capítol de la D. Cada tria, doncs, cada decisió, volguda o inconscient, dona forma al nou llibre. Una de les primeres frases de l'edició anglesa, a la lletra A, en català no arriba fins a gairebé al final, a la lletra U, i Heti escriu: «Un llibre pot tractar sobre més d'un tema, com un calidoscopi, pot contenir moltes coses que es fusionen en una, diferents fils d'una mateixa història, pot ser un intent de fer diverses, moltes, més d'una cosa alhora, perquè un llibre es manté unit per l'enquadernació». I una traducció també.

 

art i tècnica per enamorar a primera vista

LLUÍS LLORT
Art i tècnica per enamorar a primera vista
El PuntAvui
13|3|2026

Se sol dir que la primera impressió és la que compta. Sembla evident, però això no vol dir que hagi de ser determinant, que no ens puguem equivocar o que, fins i tot, no se’ns pugui enganyar –de manera intencionada o per falta de professionalitat–. Entrar en una llibreria de les ben assortides comporta ser engolits per moltes sensacions i reclams predeterminats. En un escampall de llibres, què fa que en triem un o altre? Hi ha qui porta decidits de casa un o més títols i els demana als llibreters, tot i que després potser en mira d’altres i es deixa dur per un cert atzar o per la intuïció que enriquim amb l’experiència.

Hi ha lectors, però, que volen viure una mínima aventura, que volen tafanejar i remenar. Aleshores, el que els pugui mostrar la coberta d’un llibre és fonamental per seduir-los, per provocar que els agafin i els fullegin, que llegeixin el text de la contraportada, potser també la solapa sobre qui l’ha escrit i, finalment, que el comprin o no. La importància de la imatge –fotografia o dibuix, d’estil cridaner o discret–, com de gran va el cos de lletra del títol i del nom de l’autor, la tipografia, si és un llibre gros amb tapa dura o més petit i còmode, si porta la faixa de paper –amb reclams innecessaris i que avui dia semblen obligades– i, entre altres condicionants, com i on està situat a la llibreria, afecten la nostra tria.

Una tria personal influïda pel talent creatiu, que combina art i tècnica. L’art, pel que fa a la percepció més sensible i humana. La tècnica, per l’algoritme a què cada cop més ens estem reduint i que fa que se’ns interpreti com si les nostres reaccions fossin fredes i acrítiques com les d’un robot. Alguna cosa hi ha de certa, quan tanta gent vota d’oïdes –personatges amb excedents de testosterona que inicien guerres absurdes–, reacciona de manera similar davant un estímul concret o, en el cas que ens ocupa, per Sant Jordi compra el premi X amb l’argument, es podria dir que naïf, de “si té un premi, és que deu ser bo”.

No tot s’hi val i la carta de presentació que és la coberta no hauria de mentir, hauria de ser fidel al contingut de l’obra. Com a les webs de cites, si afegeixes un pam d’alçada, un zero al sou o et pintes ratlles a la panxa per simular xocolatina musculada, el resultat final molt poques vegades serà satisfactori.

La comunicació visual és una de les àrees que treballa el disseny editorial. Una coberta hauria de mostrar sentiments, idees, fets relacionats amb el text. L’ideal és que, d’un sol cop d’ull, el lector pugui interpretar de quin gènere és la novel·la, quin to té, a quina franja d’edat va dedicada... Tot plegat s’aconsegueix fent servir els recursos gràfics com ara imatges, tipografies, colors, dimensions...

Com en tants altres aspectes de la vida, sol anar bé aplicar la frase, atribuïda a Mies van der Rohe, “menys és més”. Una portada senzilla i ben executada té més possibilitats d’aconseguir els propòsits del dissenyador que una imatge recarregada i plena de detalls o una tipografia que costi de llegir, per bonica que li sembli a qui ha decidit usar-la.

Si fem una mirada –àmplia, però menys exhaustiva del que voldríem– a la manera de treballar les cobertes del sector editorial català –limitat a la llengua catalana–, podem treure algunes conclusions. Per confirmar-les, les hem contrastat amb un dissenyador gràfic tan experimentat com Ferran López, de qui podeu llegir una entrevista a la pàgina 4 d’aquest mateix diari.

Una cosa que cal tenir en compte és que la compra de llibres encara es fa molt a les llibreries, però, com tot, cada cop més de manera virtual. “Són reclams diferents, maneres de comprar diferents, i això també ho hem de tenir en compte”, explica López. Una venda virtual està sotmesa a l’scroll, fer córrer el que mostra la pantalla del mòbil a cops de dit. El reclam ha de ser molt potent, instantani, per aconseguir que el possible comprador s’aturi i cliqui en la imatge de la portada per saber més sobre el llibre.

De cara a les llibreries físiques, moltes editorials opten per una imatge gràfica que resulti fàcil d’identificar. Hi ha editorials que sempre han mantingut una imatge global idèntica. A base de construir un catàleg amb coherència de qualitat i d’estil de títols i d’autors, han aconseguit generacions de lectors fidels que identifiquen el disseny, la marca. Un cas seria Anagrama. Tenen diversos dissenys –de Julio Vivas–, fàcils d’identificar. Amb fons groc les traduccions, amb gris els originals en castellà, amb coloraines la col·lecció de butxaca, amb imatge omplint la coberta les traduccions i originals en català, etcètera. I mantenint la tipografia, la mena d’imatges –sobretot fotogràfiques–, la distribució del text, etcètera, molt similars.

I és que mantenir una línia de disseny és pràctic i, per aquest motiu, l’adopten la majoria d’editorials, com ara Amsterdam, Adesiara, Club Editor, Cal Carré, La Segona Perifèria, Navona, Alrevés, Clandestina, Angle, Cap de Brot, Comanegra, Edicions de 1984, Empúries, La Magrana, Labreu, L’Agulla Daurada, L’Altra, L’Albí, Les Hores, Minúscula, Més Llibres, Proa, Quaderns Crema, Periscopi, Voliana, Males Herbes... Totes es permeten variacions, això sí, però treballen amb un disseny poc o molt personalitzat i unificat.

Hi ha editorials que han marcat molt aquesta singularitat, com ara el disseny de Quaderns Crema, en què Jaume Vallcorba hi va tenir molt a veure, amb el fons blanc, les il·lustracions de línia clara d’autors variats, la tipografia... De les editorials més joves, Periscopi va trencar motlles amb un disseny agosarat de Tono Cristófol, en què mitja coberta, amb tall vertical, mostra una il·lustració –que continua al darrere– i l’altra meitat inclou autor, títol, sinopsi, comentaris... Encara és més nova La Segona Perifèria, amb disseny de Rookman, en què s’han creat tot de detalls subtils per diferenciar els gèneres narratius. Males Herbes, amb disseny d’Eduard Vila, té el tret diferencial del color verd de fons –tot i que de vegades el canvien per vermell, blau, marró...– i una il·lustració. Un estil similar també el segueixen Labreu, en especial a la col·lecció de poesia. Club Editor té un disseny retro d’Àngel Uzkiano i dibuixos geomètrics d’Alejandro Dardik.

Tot i que moltes d’aquestes editorials des de sempre han optat per les il·lustracions, mentre que altres han triat fotografies per a les cobertes, fa uns anys que s’està imposant el dibuix, més simbòlic o més figuratiu, com ara a Raig Verd, Proa, Empúries, Rosa dels Vents, La Campana... Segons Ferran López, els dissenyadors prefereixen treballar amb il·lustradors. La irrupció de la IA, que resulta molt més barata i ràpida, ha ensenyat les vergonyes amb imatges de portada plenes d’errors i, com de vegades passa amb les fotografies, amb una pàtina identificable, perillosament similars les unes a les altres.

Hi ha més que la imatge, però. “Ara ja ho dissenyem tot, per tant ens influeix si el llibre és més o menys gruixut. De vegades no hi té tant a veure una estratègia de vendes com la naturalesa de les obres. Als lectors de novel·la històrica, per exemple, els agraden els totxos. I els lectors de textos més literaris prefereixen que no passin de 300 pàgines i ja els va bé que no sigui tapa dura”, explica López. “Estem veient que a determinats lectors joves els agrada penjar recomanacions a les xarxes socials, els agrada tenir llibres especials d’edicions limitades, s’està recuperant el gust del llibre com a objecte. Per això fem edicions com aquesta”, comenta el dissenyador mentre mostra L’ocell i el cor de pedra, una novel·la de fantasia vampírica de Carissa Broadbent, amb tapa dura i en què, amb el llibre tancat, al tall de les pàgines s’aprecia un dibuix de flames. El gènere fantàstic és un dels que més adeptes tenen entre els lectors joves que valoren els llibres com a objecte de col·leccionista.

Tot i que hi ha editorials que aposten per una imatge més conceptual per il·lustrar la coberta, la majoria intenten donar pistes sobre el contingut. Algunes, com ara Adesiara, Edicions de 1984, Cal Carré, L’Avenç i Anagrama, entre altres, escullen quadres –d’autors famosos o no– que coincideixin amb l’època i la temàtica del text. Algunes, com Les Hores, solen posar-hi fotografies perfilades, diluïdes en un color suau i uniforme de fons. O la col·lecció Crims.cat, de Clandestina, que, tot i que de vegades du il·lustracions, fa servir fotografies que omplen tot l’espai i que queden trencades per dos retalls grocs amb el títol i l’autor, segons el disseny de Mauro Bianco.

La majoria de les editorials encarreguen dibuixos relacionats amb el contingut de l’obra. Univers, Males Herbes, La Campana, Cal·lígraf, Comanegra i Delicte, entre altres, en serien exemples. Delicte, per cert, ha renovat de cap a peus la seva imatge, fa pocs mesos.

Columna, Edicions 62, Destino i Bromera, per posar alguns exemples, són editorials amb molta llibertat creativa. Mantenen unes senyes d’identitat mínimes i la resta s’adapta a cada títol. Des de fa uns anys, Angle entraria en aquest grup. Els dissenys de Víctor Garcia Tur –també novel·lista– han escapat del requadre i juguen amb una imatge omplint la coberta.

Hi ha editorials que, en determinats gèneres, ofereixen imatges inequívoques, com ho serien els thrillers, la novel·la històrica i la fantàstica. En novel·la romàntica sovint hi ha imatges carregades d’erotisme en què es veuen parelles abraçades. “Ells, molts cops, amb la camisa oberta. Es diu que hi ha una relació entre l’obertura de la camisa i les vendes. Com més oberta, més vendes”, comenta López.

“En aquest sentit, la portada de Cinquanta ombres d’en Grey, d’E.L. James, va trencar els esquemes. Era una corbata, la part del nus, en un fons gris fosc. Jo encara estava a Random House i si l’haguéssim proposat nosaltres ens haurien dit de tot, però com que venia així dels Estats Units... Van ser valents i va ser un encert. Després van sortir milers de portades copiant-la, amb un pintallavis, unes ulleres, una màscara... Posades juntes, semblaven un basar.”

Si a un bon text hi afegim una coberta ben ajustada i, també, una feina d’edició escrupolosa, es converteix el llibre en un objecte atractiu amb una funció intel·lectual que pot generar molta satisfacció. Per tot plegat, fa uns 570 anys, des que Gutenberg va imprimir la Bíblia, que els llibres són un dels grans valors de la humanitat.

a casa llegim

 

«Per als meus pares era una qüestió de principis: a casa no tenim tele, no tenim ràdio, a casa llegim. Mentre llegeixi, deia la mare fredament als mestres de l'escola, no passa res per treure males notes. En el meu cas, l'objectiu es va complir: em vaig convertir, i seixanta anys després ho continuo sent, en un lector fervent. És la meva activitat per defecte: preferida, incessant, incansable. M'estimo més quedar-me a casa llegint que no sortir a veure gent. Els escriptors que m'agraden són uns amics més íntims, més fidels, més interessants, que la gran majoria dels que freqüento a la vida real».

 

Emmanuel Carrère. Kolkhoz. Traducció de Ferran Ràfols Gesa. Anagrama, 2026. P. 214.

 

la lectura múltiple

Durante mucho tiempo me resultaba estresante no terminar un libro, aunque no me gustara. Era incapaz de abandonarlos. Podía dejar el señalador —colecciono señaladores sin mucho entusiasmo, pero lo hago— durante meses en la mitad, y ese pedacito de cartón era un reclamo de atención. Incluso era incapaz de leer en diagonal, o de leer dos libros al mismo tiempo. El tiempo cambió estas taras por completo. Ahora dejo un libro en seguida si me aburre o no me gusta, salvo que deba leerlo por un compromiso con el autor. También puedo leer varios al mismo tiempo, de hecho, estoy en lectura constante de hasta cuatro libros, pero, curiosamente, no del mismo género: puedo leer cuentos, novela, no ficción y poesía, pero no dos novelas, por ejemplo. Tampoco puedo leer un libro de cuentos fantásticos y una novela fantástica. Ahí reina la confusión. Si mantengo la diversidad, la lectura múltiple es mi regla.

Mariana Enríquez. «Los mástiles». A: Archipiélago. Una formación lectora en veintinueve islas. Ampersand, 2025. P. 45.

els misteris del poder

GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ
Los idus de marzo
El País
30|9|1981

 

He vuelto a leer esta semana Los idus de marzo, la hermosa novela de Thornton Wilder que leí por primera vez hace unos veinticinco años en una traducción apresurada, y que he releído muchas veces desde entonces con el primer placer. Cuando estaba escribiendo El otoño del patriarca, como era natural, la tuve siempre a mano como una fuente deslumbrante de la grandeza y las miserias del poder. La he comprado muchas veces en distintos idiomas para compartir mi estremecimiento con amigos del mundo entero, y no recuerdo a ninguno que no hubiera sucumbido ante aquel manantial de belleza. Ahora la he vuelto a leer cuando menos lo pensaba, en un vuelo apacible de cuatro horas y en un ejemplar ajeno, y sólo ahora he descubierto cuánto ha tenido que ver con mi vida esa novela magistral.

Mi preocupación por los misterios del poder tuvo origen en un episodio que presencié en Caracas por la época en que leí por primera vez Los idus de marzo, y ahora no sé a ciencia cierta cuál de las dos cosas ocurrió primero. fue a principios de 1958. El general Marcos Pérez Jiménez, que había sido dictador de Venezuela durante diez años, se había fugado para Santo Domingo al amanecer. Sus ayudantes habían tenido que izarlo hasta el avión con una cuerda, pues nadie tuvo tiempo de colocar una escalera, y en las prisas de la huida olvidó su maletín de mano, en el cual llevaba su dinero de bolsillo: trece millones de dólares en efectivo. Pocas horas después, todos los periodistas extranjeros acreditados en Caracas esperábamos la constitución del nuevo Gobierno en uno de los salones suntuosos del palacio de Miraflores. De pronto, un oficial del Ejército en uniforme de campaña, cubriéndose la retirada con una ametralladora lista para disparar, abandonó la oficina de los conciliábulos y atravesó el salón suntuoso caminando hacia atrás. En la puerta del palacio encañonó un taxi, que le llevó al aeropuerto, y se fugó del país. Lo único que quedó de él fueron las huellas de barro fresco de sus botas en las alfombras perfectas del salón principal. Yo padecí una especie de deslumbramiento: de un modo confuso, como si una cápsula prohibida se hubiera reventado dentro de mi alma, comprendí que en aquel episodio estaba toda la esencia del poder. Unos quince años después, a partir de ese episodio y sin dejar de evocarlo, o sin dejar de evocarlo de un modo constante, escribí El otoño del patriarca. Mi primer texto para aprender a descifrar el misterio fue Los idus de marzo. Como lo saben quienes la han leído, la novela es la reconstrucción literaria de los últimos años de la República Romana y de la propia vida de su dictador, Julio César. El pretexto del relato, en torno del cual se construye, es una fiesta ruidosa que Clodia Pulcher y su hermano ofrecían en honor de dos varones ilustres: Julio César y el poeta Cayo Valerio Cátulo. Es una licencia literaria, porque el año de la fiesta, que era el 45 antes de Cristo, Cátulo debía tener unos ocho años de muerto. Pero un escritor grande como Thornton Wilder no podía detenerse en esas menudencias racionalistas. Fue mucho más lejos. En la novela, el dictador, ataviado con sus mejores galas, abandonó la recepción descomunal que la reina Cleopatra le ofrecía aquella noche, y fue a velar a Cátulo en su lecho de moribundo. "Toda la noche estuvimos oyendo las orquestas y viendo el cielo iluminado por los fuegos artificiales", dijo un testigo supuesto. El autor atribuyó el relato de aquella velación a una carta que la mujer de Cornelio Nipote le escribió a su hermana Postumia, y concluyó que César, para consolar al moribundo, no hizo más que hablarle de Sófocles. "Cayo murió con un coro de Edipo en Colona", decía el relato. Antes de Los idus de marzo, lo único que yo había leído sobre Julio César eran los libros de texto del bachillerato, escritos por los hermanos cristianos, y el drama de Shakespeare, que, al parecer, le debe más a la imaginación que a la realidad histórica. Pero a partir de entonces me sumergí en las fuentes fundamentales: el inevitable Plutarco, el chismoso incorregible de Suetonio, el árido Carcopino y los comentarios y memorias de guerra del propio Julio César. Todos ellos se refieren, por supuesto, a la diligencia frenética con que los augures oficiales descuartizaban animales y escudriñaban la naturaleza para averiguar el porvenir. El primero de septiembre del 45 antes de Cristo —según cuenta Thornton Wilder—, el dictador recibió de sus adivinos más de quince informes, entre ellos el de un ganso que tenía manchas en el corazón y en el hígado, y un pichón siniestro que tenía un riñón fuera de lugar, el hígado hinchado y de color amarillo y una piedrecita de cuarzo en el buche. "Yo, que gobierno tantos hombres, soy gobernado por pájaros y truenos", dijo César, aturdido por tantos y tan confusos presagios. No sé dónde leí que había terminado por clausurar el colegio de augures, y escribió contra ellos un libro de protesta cuyo solo título era un poema: Auguralia. Lo busqué durante muchos años, hasta que el crítico Ernesto Volkenin, que es la persona que más sabe de eso en este mundo, me dijo de un modo severo y para siempre: "Ese libro no existió nunca". 

A fin de cuentas, Los idus de marzo es sólo una hipótesis sobre la personalidad de César. Pero es una hipótesis que tal vez supere la realidad. "Todos comprendemos muy bien al cocinero de César que se quitó la vida cuando se le incendió el fogón", cuenta un Cornelio Nepote inventado por Thornton Wilder. Dice que había invitados importantes cuando ocurrió el percance y el mayordomo, asustado, obligó al cocinero a que se lo contara a César. Pero éste no se inmutó cuando lo supo, sino que le pidió de muy buen modo al cocinero que le llevara dátiles y ensalada para sustituir la cena perdida. Entonces el cocinero salió al jardín y se degolló con el cuchillo de las verduras.

Veinte siglos después de ese suicidio, circuló en España una historia que ilustraba tan bien como aquella sobre la fatalidad del poder. Según esa historia, una nieta del generalísimo Francisco Franco, de unos siete años, dio muestras de disgusto en casa de un ministro cuando vio una atractiva anunciadora en la televisión. "Es una pesada", dijo la niña. Entonces le preguntaron por qué lo decía, y ella dijo: "Porque mi abuelito dice que es una pesada". Aquella fue la última vez en que se vio a la atractiva anunciadora en la televisión.

El 15 de marzo del año 44 antes de Cristo, todo el mundo en Roma sabía que a César le iban a matar. Todo el mundo menos él mismo. Plutarco cuenta que el griego Artemidoro, profesor de elocuencia helénica, se abrió paso a través de la muchedumbre que aclamaba al dictador cuando iba para el Senado, y le entregó un papel escrito de su puño y letra, con la advertencia de que lo leyera de inmediato. César solía entregar a sus secretarios los muchos papeles que le daban en la calle, pero aquel lo retuvo en la mano izquierda para leerlo en la primera oportunidad.

Allí estaban contados los pormenores de la conspiración y la forma en que César sería asesinado. Pero él no lo leyó nunca, pues un instante después entró en el senado y fue muerto de veintitrés puñaladas. Suetonio termina su relato de este modo: "Antisio, el médico, dijo que de todas aquellas heridas sólo la segunda en el pecho debió haber sido mortal". Cualquier parecido con cualquier otra historia, viva o muerta, será pura coincidencia.

llegir, però amb modos

Quan vaig començar a llegir (i a escriure) més o menys seriosament, als catorze, quinze, setze anys, a casa, al carrer del Pont, divuit, no tenia ni despatx ni res. Quan plegava de treballar, a les sis de la tarda, per esperar el sopar, que solia ser a les set, i havent sopat, me n’anava a la cambra de la meva padrina, que era al mig de la casa i era la menys freda, i llegia o escrivia en una mena de tauleta falsament modernista, petitíssima i força incòmoda. Les cambres, a casa, eren al primer pis, i això em proporcionava un aïllament total de la resta de la família, que feia la seva a la planta baixa, on teníem la cuina, el menjador, un rebost i una entrada. A més, com que parlo dels anys quaranta, època de vaques magres, del carrer no en solia arribar gaire soroll, sobretot a l’hivern, i el silenci que m’acompanyava era quasi total. Això potser és el que ha fet que m’acostumés a llegir enmig d’un silenci absolut. Per a mi, si hi ha soroll, fotuda. Almenys soroll «que m’afecti», vull dir que vagi per mi. Al soroll dels automòbils, per exemple, m’hi dec haver anat avesant, perquè ara, per la carretera del costat de casa, hi ha un trànsit considerable, i bé llegeixo. El més fotut d’aquelles lectures, a l’hivern, era el fred que passava. A casa no hi havia calefacció; una estufa al menjador i passa que t’he vist. Jo, de vegades, m’abrigava una manta a les cames i me’n posava una altra a les espatlles, i així llegia. Devia semblar un pell-roja. Altres vegades la mare es compadia de mi i em portava un braser, però, segons la padrina, els brasers en una habitació tan tancada, emborratxaven. A més a més, a casa gairebé tots em consideraven un pèl guillat. Què se m’hi havia perdut, en els llibres! Ja estava bé, llegir, però amb «modos».

Martí i Pol, Miquel (1988). Obertura catalana. Barcelona: Empúries, p. 26-27.

_____________________

P.S.: Miquel Martí i Pol neix el 19 de març de 1929 a la casa del carrer de la Verge del Sòl del Pont, 18, de Roda de Ter.

jaume coll mariné

 

JORDI VILARRODÀ
Jaume Coll Mariné guanya el premi Carles Riba
El Nou9.cat
14|3|2026

L’escriptor i músic Jaume Coll Mariné és el guanyador del 67è Premi Carles Riba de Poesia amb l’obra Com les fulles. El guardó el va rebre dissabte en la nova Nit de les Lletres Catalanes, que per primera vegada prenia el relleu de la tradicional Nit de Santa Llúcia. La gala organitzada per Òmnium Cultural i l’Institut d’Estudis Catalans va tenir lloc al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Després de rebre el premi, Jaume Coll va parlar de la relació entre els seus poemes i la natura: “És el context en que es desenvolupen elsmeus poemes, un trosset de Muntanyola, el meu poble, tot el que vull dir passa per aquest context”. Aquesta és una constant present en les seves altres obres poètiques: Quanta aigua clara als ulls de la veïna (Edicions de 1984, 2014), La gata groga (Els Papers Díscols, 2015) i Un arbre molt alt (Edicions 62, 2018, premi Ausiàs March de Gandia).En aquesta faceta de recerca, l’any 2022 va guanyar també el Premi Verdaguer de Recerca pel projecte d’edició i estudi de Los jardins de Salomó. Càntic dels càntics, que formarà part de l’Obra Completa del poeta de Folgueroles. L’altra seva faceta més coneguda és la musical, com a baixista d’Obeses. Fins ara aquest premi l’havien guanyat només dos poetes osonencs: Miquel Martí i Pol l’any 1953, quan es deia encara Premi Óssa Menor, i Pep Rosanes-Creus l’any 1999.

cardar en català

LAURA SERRA
25 paraules per 'manxar' i no 'follar'
Ara
8|3|2026

 

Els anglicismes estan regnant en les converses sobre sexualitat i relacions amoroses, perquè en anglès han posat nom a situacions que abans no s'havien batejat, com el breadcrumbing (donar molles de pa) o el yearning (l’anhel). I també a identitats i pràctiques sexuals que no s’havien visibilitzat, de l’spanking (la natjada) al bondage (el lligament) passant per l’squirting (la brollada). Tradicionalment, però, han estat els castellanismes els que han colonitzat el parlar brut català. Tanmateix, el català té milers de porcades per a tots els registres, també els més informals i humits. A Cardem en català (Rosa dels Vents) els lingüistes Laura Boj, Xènia Hernández i Roger Miras proposen centenars de paraules genuïnes i d’alternatives als estrangerismes més habituals per practicar sexe (oral). "Volem defugir dels tòpics que utilitzar mots genuïnament catalans quan follem no sona brut o no és sensual. Voleu dir que el nom fa la cosa? No us escalfa que us mengin la cloïssa, que us l'endinyin fins al mànec, que us graponegin, que us llustrin la perleta o us xuclin la fava fins a escórrer-vos de delit?", plantegen retòricament al llibre.

Tant l'Optimot com el Termcat han treballat també aquest argot específic. D'entre tot el vocabulari possible hem triat una dotzena de paraules corrents que sovint es fan servir en castellà però que en realitat són fàcils de memoritzar i d'adoptar, i que són tant picants com normatives en català. Pots deixar de follar i pots començar a barrinar, catxar o sonar.

El Termcat també ha fet un diccionari específic de la sexualitat i l’erotisme, que intenta posar al dia el català més calent, més digital i inclusiu. Triem deu conceptes clau que ens han arribat de l'anglès i, si n'hi ha, la seva adaptació catalana:

 

els idus de la noemí travé

NOEMÍ TRAVÉ
Els idus de març
Al blog Telèmac
10|5|2025

Els idus de març és una novel·la històrica de l'autor estatunidenc Thornton Wilder (1897-1975) que es va publicar el 1948. Wilder ens hi demostra, un cop més, la seva magnífica habilitat per recrear èpoques passades i portar-les al present dels lectors amb una sensibilitat acuradíssima per al detall i per a l'anècdota, i amb una immediatesa realment corprenedora a l'hora de llegir. La novel·la recrea els últims mesos de la vida del Dictador de la República romana, Juli Cèsar, abans del seu assassinat. Tanmateix, com l'autor mateix ens adverteix al prefaci, ens trobem davant d'una recreació fantasiosa i fictícia, en què juga amb la historicitat dels fets i se n'inventa detalls lliurement. El plantejament consisteix a transportar al tombant entre els anys 45 i 44 aC uns fets que havien tingut lloc uns dotze anys abans: els de la profanació dels rituals de la Bona Deessa, que van comportar la caiguda en desgràcia de Clòdia Pulcre i el seu germà Publi, i van conduir al divorci de Cèsar i la segona esposa, Pompeia. Propis d'aquesta època són també el suposat afer amorós entre Clòdia i el poeta Catul, immortalitzat a través dels seus poemes, i la invectiva de Ciceró contra els Pulcre, que va augmentar la seva fama com a orador. A tots aquests esdeveniments que ja havien transcorregut anys abans de l'assassinat de Cèsar, s'hi afegeixen elements que sí respecten la cronologia real dels fets: la visita de Cleopatra a Roma, el tercer matrimoni de Cèsar amb Calpúrnia, i el desenvolupament de la conspiració per assassinar-lo, que culminaria amb l'atemptat mortal el dia de les idus de març. 

Una de les parts més curioses de la novel·la és la forma com està construïda i estructurada: el relat ens ofereix una trama polifònica en què diversos personatges expliquen tots aquests esdeveniments en primera persona a través de les seves cartes, apunts i diaris. El resultat final és un recull heterogeni de diversos textos que es van interpel·lant els uns als altres des de diversos punts de la narració, de vegades fins i tot a través de crides d'uns documents a uns altres de posteriors, que segueixen una numeració determinada. Els textos a més, s'agrupen temàticament, més que no pas amb un criteri narratiu, en quatre blocs: el llibre primer se centra en la política i ens presenta gran part dels personatges; el llibre segon gira al voltant de l'amor; el tercer segueix el fil conductor de la religió; i el quart ens ofereix un fascinant diàleg carregat de dobles sentits i dobles intencions entre Cèsar i Brutus, i anirà apujant la tensió a mesura que ens apropem al desenllaç final. Per si no n'hi hagués prou, les quatre parts cobreixen principalment els mateixos fets, però cada bloc comença en un moment anterior i acaba en un moment posterior que el bloc immediatament anterior. Tot i així, la llargada dels blocs va decreixent, de forma que l'efecte que produeix a l'hora de llegir és que el temps es dilata cap al principi de la novel·la i es contreu a un ritme vertiginós així que ens apropem al final. 

És una aposta molt agosarada i, d'altra banda, molt efectiva per part de l'autor: si un relat històric d'aquestes característiques no ens oferiria a priori cap mena de suspens, ja que és ben conegut, Wilder aconsegueix narrar-lo imprimint-li un sentit de tensió i urgència creixents, i ens desplega una sèrie de conflictes creuats entre tots els personatges implicats que cal seguir amb molta atenció per no perdre'n detalls pel camí. En especial destaquen les caracteritzacions psicològiques dels personatges, que ens arriben en primera persona, però també a través dels punts de vista dels altres, de forma que retrats que en resulten queden rics i plens de matisos, però a la vegada romanen tremendament subjectius. En especial destaquen el protagonista, Juli Cèsar, polític pragmàtic i estrateg, però inclinat a la malenconia i els vagareigs filosòfics; el poeta Catul, que ofereix una imatge tràgica d'apassionament i desesperació; i la reina Cleopatra que, tot i ser un personatge secundari, esdevé una presència fascinant i lleugerament ominosa al llarg del relat. 

Sinopsi: Durant els darrers mesos de l'any 45 aC i el principi del 44, se succeeixen una sèrie d'esdeveniments de caire polític, religiós i amorós que tindran una rellevància crucial per al curs de la història: mentre es preparen nombroses conspiracions contra la vida de Cèsar, el dictador vitalici de Roma, el poeta Catul es mor d'amor per la seva estimada Clòdia, les patrícies romanes preparen les cerimònies de la Bona Deessa amb gran solemnitat, i la reina Cleopatra d'Egipte es presenta de visita a Roma per fer valdre les seves pretensions polítiques. 

M'agrada: M'han agradat especialment els moments més filosòfics del text, sobre la naturalesa de les relacions polítiques i el lideratge, i l'ambigüitat intencionada amb què Wilder revesteix la figura del dictador: a una llum més favorable o més desfavorable en funció de qui en faci el retrat, inclòs ell mateix. El recurs al remitent misteriós de Cèsar, que en rep les cartes però no pot contestar-les, m'ha semblat força ben trobat. 

No m'agrada: Tot i l'originalitat de la novel·la i la seva aposta formal, m'ha semblat que desaprofita una mica la darrera de les trames, la de la conspiració i l'assassinat, i la resol de forma força precipitada i abrupta. 

avui són els idus de març

Segons el calendari romà, no el d'ara, el de quan els romans duien togues i aquelles sandàlies que es van tornar a posar de moda fa uns anys (no es pot llençar res, que tot torna), avui són els idus de març (idibus martiis). Un dia com avui, però de l'any 44 aC, va tenir lloc un dels més cèlebres magnicidis de la història: l'assassinat de Juli Cèsar a mans d'uns quants senadors, entre ells, Brutus, el seu fill adoptiu. 

Qui m'havia de dir (a mi, que només coneixia Juli Cèsar a través de les seves aparicions als Astèrix) que, anys més tard, traduiria al castellà la seva obra més coneguda, De bello gallico, sí home, sí, aquella que comença Gallia est omnis divisa in partes tres. El text més versionat de la història de la traducció amateur.

Tornant al magnicidi, resulta que ens ha deixat la manera més descansada de rebutjar un argument, o de respondre a una crítica, que s'hagi inventat mai. Només cal dir Tu quoque, Brute, fili mi (o, tu també, Brutus, fill meu, si sou més de llatí vulgar), que representa són les paraules que Juli Cèsar va adreçar al seu fill adoptiu quan ja estava més foradat que un colador. I dic representa, perquè em sembla que el tu quoque li devem al guionista de la pel·licula rodada per Joseph Leo Mankiewicz, l'any 1953: William Shakespeare. L'única referència als darrers mots que he set capaç de localitzar la signa Suetoni a De Vita Caesarum, Liber I Divus Iulius, LXXXII, on afirma que el dictador va morir parlant en grec. Καὶ σὺ τέκνον (Kai su teknon, Tu també, fill meu). El cas em porta, inevitablement, a l'Elementary, my dear Watson que Conan Doyle no va fer dir mai a Sherlock Holmes. En fi. 

I després d'haver voltat per uns jardins que no tenia previst visitar, ara hauré de córrer a explicar el meu autèntic propòsit inicial, que no era altre que recordar una novel·la de Thornton Wilder, llegida, fa molts anys, per culpa d'una mestra segura d'encertar amb la recomanació, perquè el llibre en qüestió reuneix dos elements als quals jo no sé dir no: romans i cartes.

Així, doncs, és una novel·la epistolar, on partint de fets i personatges reals, però bastint una ficció que va més enllà de la reconstrucció històrica, Wilder ens fa passejar pels dos anys anteriors a l'assassinat de Juli Cèsar, que és com dir de la fi de la República romana a l'adveniment de l'Imperi. Una de romans.

L'entranyable kit de traductora amateur.

agraïments