la biblioteca

GEMMA BUSQUETS ROS
La biblioteca
El PuntAvui
12|4|2026

Encara hi ha la placa d’un daurat gastat amb el logotip de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis en aquella porta lateral, que sembla pensada per al servei d’una finca aristocràtica, com si per accedir al món de meravelles s’hagués de passar d’amagatotis, amb contrasenya o amb invitació. Amagada, resta secreta al costat de l’entrada principal, sota l’arcada, de l’oficina de La Caixa a la plaça Major de Banyoles. Aquell accés, ara clandestí, conduïa fins a una sala que el meu record menut recrea immensa, amb unes escales que separaven dues estances amb moltes prestatgeries carregades de llibres voluminosos, enciclopèdics, i amb la bibliotecària Roser Juncà, de mirada severa, instant el silenci i censurant les rialles, com si fóssim escrivents medievals copiant còdexs de pergamins delicats en una abadia benedictina lúgubre, i no escolars ajornant els deures dels estudis captivats pels cants de sirena que venien de les pàgines dels Tintín, Astèrix i Lucky Luke. Inaugurada el 13 de juny del 1933, la biblioteca de Banyoles formava part d’aquell ideari de la Mancomunitat segons el qual, “a Catalunya, ni un sol poble sense escola, biblioteca, carretera ni telèfon”. L’ordre de les prioritats és també una declaració política. Primer, l’educació. Sembla un recordatori innecessari, però no ho és quan els encarregats de mantenir els fonaments amb una solidesa granítica són els primers a deixar que s’esquerdin i, en comptes d’aturar l’excavadora, li donen via lliure.

una mestra del matís

NORA CATELLI
Una maestra del matíz
Babelia | El País
1|8|2016

En 1966 Cynthia Ozick (Nueva York, 1928) publicó su primera novela, Trust. Sus cuentos, desde 1971, integran cualquier repertorio de la maestría de la literatura norteamericana. Los expatriados, inmigrantes, obsesivos lectores, rabinos enloquecidos, teólogos aficionados y pícaros desesperados de Ozick recuerdan a los personajes que Isaac Bashevis Singer convirtió en miembros reconocibles del mundo nuevo, de esa América, del Norte y del Sur, meta sin retorno para los judíos centroeuropeos a partir de los pogromos de finales del siglo XIX.

La producción de Ozick era, hasta los ochenta, irreprochable. Entonces sucedió algo extraordinario. En 1980 apareció en The New Yorker un cuento de tres páginas, El chal, seguido en 1983 de su continuación, Rosa. En 1989 Ozick los publicó en libro; en 1992 Daniela Stein lo tradujo para la editorial Montesinos de Barcelona. Lo extraordinario es que, en menos de cien páginas, El chal, magistral e inquietantemente, contiene la Shoah: la industria de la muerte, la animalización, el odio, la destitución absoluta de toda subjetividad. Expone algo del orden de la memoria que, en general, se vela. Porque cuando desaparece el victimario —el aparato nazi y los ejecutores del aparato han sido históricamente derrotados y eliminados— la víctima tiene que absorber al victimario. Las formas de esa adopción indeseada del otro —formas letales, sádicas, convulsivas, repelentes— son las que nos hace visibles El chal: el odio circula entre las víctimas como la única pasión que los mantiene vivos; es parte constitutiva de la memoria. No es casual que la canibalización aparezca como fantasía recurrente en las dos partes de El chal. Leer a Ozick exige al lector reverencia, aceptación de que el conocimiento de la Shoah cercena las posibilidades emocionales de la identificación, en las que abunda la cultura de masas dedicada a conmover y hacernos llorar confortablemente...

 

biblioteca portàtil

es publiquen massa llibres?

RICARD CHULIÀ

Es publiquen massa llibres?
VilaWeb
20|4|2026

 

S’acosta Sant Jordi –amb perdó– i ja se sent la lletania: es publiquen massa llibres. Tenint en compte que, ara fa un any, amb David Vila, Òscar Peris i Pau Alabajos, vàrem posar en marxa Rebel Edicions, seria molt hipòcrita que jo digués que estic d’acord amb aquesta jeremiada. No és el cas. Ara, des que tinc memòria, sempre he sentit la mateixa màxima: es publiquen massa llibres. I he de dir que sempre m’ha alçat una malícia profunda, quasi visceral o vital. Així doncs, encara que també podria dir que aquesta malícia és més aïna inconfessable, enguany he sentit la necessitat de dir-hi la meua. 

Posem mans en farina: es publiquen massa llibres? A casa, tot i que ni el pare ni la mare havien anat a la universitat, perquè, ben prompte, s’havien hagut de posar a treballar –una història generacional ben habitual i normal–, sempre hi ha hagut llibres a les lleixes. I sempre hi ha hagut una valoració general i una presència habitual de la cultura com a font de plaer: la literatura, la música, el cinema… Des de la humilitat d’un entorn de classe treballadora, és clar, però en el qual les converses a la taula es convertien fàcilment en discussions sobre política. El pare, per exemple, sempre portava el diari a casa –El País, marca també generacional de l’aprenentatge progressista en una societat tan subsidiària com la valenciana– i, si l’acompanyava a comprar-lo al quiosc, de tant en tant també podia caure algun llibre d’aventures o de ciència-ficció que vingués amb la premsa. D’una altra banda, la biblioteca era davant la botiga familiar, primer, i davant de casa, després; literalment i metafòrica.

Tota aquesta cultura era, òbviament, en castellà. De valencià, ben poqueta cosa. A més del diccionari Ferrer Pastor i la flexió verbal de Valor, també algun llibre de Ferran Torrent, això sí; i, encara que parega poca cosa, retrospectivament he estat conscient de la importància d’un referent com aquest per a identificar i prendre consciència que també era possible gaudir de la lectura en la llengua pròpia. El valencià era llengua familiar i d’escola, però la diglòssia era inevitable –mos pares ja eren prou avançats per a l’època i el seu context amb la consciència clara de voler l’ensenyament en valencià, si ho mirem amb perspectiva. La cultura, fins a arribar a la universitat, era en castellà. Totes les lectures importants i també els tímids assaigs d’escriptura pròpia eren, és clar, en castellà. 

Ara, a la universitat, amb un procés ràpid i radical, tenint en compte les circumstàncies vitals, vaig trencar la diglòssia. El valencià es va convertir en la meua llengua en tots els àmbits. En tots. I, així mateix, vaig assumir el compromís ideològic de fer tot el que individualment pogués fer per normalitzar-lo. Si el valencià no era una llengua socialment normalitzada, almenys ho havia de ser personalment. Això volia dir, per exemple, que vaig canviar també radicalment de llengua de lectura (i d’escriptura!). A partir d’aquell moment, la tria de la llengua de lectura seria una decisió plenament conscient. I em vaig imposar unes quantes normes perquè el meu hàbit lector fos tan normal com fos possible. És a dir, volia llegir com si la meua llengua no fos una llengua postergada i perseguida. Descolonitzar la meua biblioteca personal. Com llegiria un castellà, vaja. 

No cal explicar massa la dificultat que implicava complir estrictament les normes autoimposades. Només en faré cinc cèntims, de què implicava aquesta idea sobre que es publiquen massa llibres. És a dir, més enllà de tota la cosmovisió personal que em vaig construir, la norma que ací importa és la que deia que, si un títol havia estat traduït al català, l’havia de llegir en la meua llengua i no en castellà. Un canvi radical i… radicalment impossible de complir. Per exemple, agafem un autor que em va picar la curiositat en aquell moment: John Dos Passos. A casa, hi havia Manhattan Transfer. En castellà, és clar. I no era massa complicat trobar-ne més títols, en llibreries o biblioteques valencianes. Però, si ni els estudiants de filologia catalana, que se suposa que han de viure de la llengua, no lligen els llibres en català, qui ho ha de fer? Quin futur podem esperar?

A la llibreria 3i4 (de fa uns anys, Fan Set), de Dos Passos, hi vaig trobar El paral·lel 42, dins la col·lecció de les Millors Obres de la Literatura Universal d’Edicions 62. I, regirant en la base de dades de l’ISBN espanyol (començava a generalitzar-se internet), vaig descobrir que els altres títols de la trilogia USA –i també Manhattan Transfer– havien estat traduïts al català. Òbviament, mon pare no entenia per què comprava de tant en tant llibres repetits: si el tenim a casa en castellà! Però jo ho tenia clar: vaig sol·licitar un préstec interbibliotecari i vaig llegir aquests títols en català, amb traduccions de Manuel de Pedrolo. Una cosa tan fàcil com agafar un llibre de la lleixa es convertia quasi en una gimcana. No en parlem, ja, de les finances adolescents, perquè sempre he tingut una fixació fetitxista o col·leccionista per a posseir els llibres que llegia i per a regirar les llibreries. I gràcies que la traducció existia, que no som realment conscients del miracle que implica la nostra tradició literària! 

I quan no existia… També cal dir, però, que, amb el portuguès o l’italià, vaig començar a treballar la descolonització de la llengua internacional d’interposició: si un text no era traduït al català i no el dominava en la llengua original, no necessàriament calia llegir-ne la traducció castellana…

Arribem al final, ara sí: es publiquen massa llibres? Si fos espanyol, podria fins i tot respondre la pregunta afirmativament. Al remat, publicar el premi Planeta ja és publicar massa llibres. Però no es tracta d’això. En les coordenades, ací i ara, simplement proposar aquest debat és una frivolitat. De llibres en català, no se’n publicaran mai massa. Massa pocs, en tot cas. Cada llibre publicat en català és una eina de descolonització.

tal com érem

«És saludable descobrir, de tant en tant, que els records d'altres persones sovint resulten força diferents dels teus (no només pels fets, sinó també per com érem nosaltres mateixos aleshores). Fa uns anys, vaig intercanviar correspondència sobre un dels meus llibres amb una persona amb qui havia estudiat, però amb qui no havia mantingut el contacte i a qui tampoc recordava. L'intercanvi va desembocar en un acarnissat desacord, moment en el qual va decidir dir-me sense embuts el que pensava de mi...o, més exactament, el que recordava ara que havia pensat de mi quan estudiàvem plegats. «Jo et recordo», va escriure, «com un nano cridaner i empipador al passadís de batxillerat.» Això va ser una gran sorpresa per a mi, i vaig haver de riure, encara que fos una mica tristament. La meva memòria insistia (i encara ho fa) que jo era tímid, cohibit i formal, tot i que, molt en el fons, mogut. Però no podia negar el record d'aquest company d'estudis, i per tant, al capdavall, ho vaig reconsiderar i vaig canviar de parer sobre com devia ser jo (o, si més no, sobre com em podrien haver vist els altres) fa més de cinquanta anys.»

Julian Barnes. «Records». A: Canviant de parer. Traducció d'Alexandre Gombau i Arnau. Angle, 2025. P. 18.

 

les tres vides de rosa

IGNASI ARAGAY
Les tres vides de Rosa
Avui | Cultura
1|4|2010

En llegir, d'una revolada, la magnètica novel·la breu El xal, de Cynthia Ozick, traduïda de l'anglès per Dolors Udina per a Viena, d'entrada m'han vingut al cap dues imatges. L'una és òbvia: Linus, l'amic de Charlie Brown, amb el seu inseparable drapet. L'altra també ho és, d'òbvia, almenys per a mi. El meu fill Benet, que als seus 14 anys encara conserva un esquifit fil blau de llana, darrer vestigi de la manteta que va succionar amb devoció durant anys i que a voltes encara li fa companyia.

La Rosa Lublin, protagonista del relat, una jueva polonesa que va sobreviure a un camp de concentració, viu a Florida perduda en el record de la seva filla Magda i del xal que la protegia quan eren captives. Explica que té tres vides: "La vida d'abans, la vida de durant i la vida de després". La vida de després és el seu present d'inadaptada a Nord-amèrica, "una broma", diu. La d'abans, el somni de la infantesa feliç en una família culta i rica de Varsòvia, uns jueus no practicants, altius: el pare era director de banc i se sabia pràcticament de memòria la primera meitat de l'Eneida i la mare escrivia i publicava poesia en polonès. A casa tenien un miler de llibres. Pertanyien a l'ambient burgès exquisit i sensible centreeuropeu que van reivindica autors com Sándor Márai o Stefan Zweig.

Ara bé, el més important per a la Rosa Lublin és la vida de durant, el seu tràgic present sense fi. Però durant quan? Durant Hitler: "Només queda el durant. I dir-ne vida és una mentida". El xal la connecta amb aquell temps, amb una Magda eterna, a qui escriu lletres meravelloses i obsessives, intel·ligents i sensibles, en polonès: "Creu-me el que et dic, Magda, el teu pare i jo vam tenir una vida ben ordinària —per ordinària vull dir respectable, amable, cultivada—. Gent fiable de reputació refinada". "La maternitat —sempre ho he sabut— és una distracció profunda de la filosofia, i tota filosofia està arrelada en el sofriment pel pas del temps. Vull dir el fet de la maternitat, el fet fisiològic. Tenir el poder de crear un altre ésser humà, ser instrument d'un misteri així. Transmetre tot un sistema genètic. Jo no crec en Déu, però crec, com els catòlics, en el misteri".

El fil que teixeix les nostres vides és tan lleuger i real com un record. Un misteri.

 

amb les nostres biblioprecàries

TINA VALLÈS
Amb les nostres biblioprecàries
Vilaweb
8|5|2026

L’elogiada Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat –fundada l’any 1915 per Eugeni d’Ors–, que va formar tota una colla de dones en l’ofici per després escampar-les pel país a obrir biblioteques populars, va tenir un mal punt de partida, si ens ho mirem bé. Sí que és veritat que gràcies a aquesta escola i als seus il·lustres professors (Rubió i Balaguer al capdavant, etcètera) aquestes dones van tenir accés a una educació que els va canviar la vida i a una professió que els va donar una autonomia difícil d’aconseguir ara fa gairebé un segle per a una dona, però potser cal recalcar més sovint que, si va ser plantejada com una escola de bibliotecàries, en femení, va ser també per motius econòmics, perquè se’ls podria pagar un sou inferior, a les dones. 

Aquest sou en molts dels casos no va donar precisament gaire autonomia a aquestes dones sacrificades que acceptaren traslladar-se on calgués per obrir noves biblioteques en plena postguerra, perquè amb el que guanyaven no es podien pagar un allotjament com cal i la majoria vivien a dispesa, rellogades, o en una cambra del convent de monges més proper. Tot plegat va fer que la majoria visquessin soles de per vida, no es casessin ni tinguessin fills i dediquessin la seva vida completa a la causa bibliotecària i cultural, i no els ho podrem agrair mai prou. Vist des d’ara pren un aire èpic i de construcció de país i tal i qual, però el patiment, el desemparament i la solitud van ser el pa de cada dia d’aquesta generació de bibliotecàries. Ho explico molt per sobre perquè ja hi ha qui hi ha dedicat pàgines i recerca, a l’Escola de Bibliotecàries, i si hi teniu interès us recomano que seguiu la pista de tot el que n’ha escrit Assumpció Estivill, principalment. 

El personal de les Biblioteques de Barcelona, i ara ens traslladem al 2026, acaba de donar un ultimàtum a l’Ajuntament de Barcelona. Reclamen unes condicions de treball dignes, o dit d’una altra manera, “l’equiparació a les condicions comunes del personal de l’Ajuntament”. Potser no queden tan lluny els sacrificis d’aquelles bibliotecàries pioneres, però si en aquell moment el context polític i cultural d’alguna manera feien entendre el perquè de tot plegat, avui dia, això costa d’empassar, sobretot si ens fixem en les instal·lacions i els dissenys de les biblioteques que s’han inaugurat en els últims anys i la despesa de recursos que s’hi endevina –i que sembla que té poc a veure amb l’operativitat dels espais i més amb la fastuositat i l’aparença. 

Les nostres bibliotecàries treballen en males condicions, amb entrebancs, horaris gens conciliadors, problemes de climatització que es perpetuen més enllà de les reformes, retribucions injustes… Les nostres bibliotecàries atenen tots els ciutadans i ciutadanes que passen cada matí i cada tarda per les biblioteques de tot Barcelona per quedar-s’hi a llegir, a estudiar, a buscar feina amb els ordinadors públics, a passar una estona sota sostre, a fer que la tarda fora de casa sigui menys llarga, a fer els deures, a llegir àlbums entre coixins, a fer un club de lectura, a fer un taller de robòtica…, i tot el que es fa sota el paraigua d’una biblioteca avui dia, que us en faríeu creus. 

S’inauguren nous equipaments però la plantilla continua en precari, i en precari no vol dir només treballar més hores que les que toquen o guanyar menys, vol dir no tenir recursos per atendre tota la varietat de situacions que es viuen avui dia en una biblioteca i que sovint tenen a veure amb la seguretat, els protocols davant de les violències o l’atenció de la bretxa digital. Cada cop en pengen més responsabilitats, de les biblioteques, que no és que siguin centres culturals sinó que en molts casos funcionen com a centres cívics, a banda de refugis climàtics, fins i tot quan no en funciona la climatització.

Fa anys que es denuncia aquesta situació, fa anys que la gestió de les Biblioteques de Barcelona és nefasta i “es gestiona com una empresa privada”, fa anys que mentre aquests espais culturals assumeixen més papers, ningú no se’n planteja una remodelació que tingui en compte, per una banda, el benestar dels que hi treballen i, per l’altra, la bona atenció dels que hi acudeixen. 

Les nostres biblioprecàries han fet vaga, han remogut el món cultural durant la setmana més literària de l’any, la de la diada de Sant Jordi, han tancat biblioteques i sacsejat els mitjans per conscienciar la ciutadania d’un problema que els assidus a les biblioteques fa anys que veiem que s’agreuja. 

El personal de les biblioteques són els que donen la cara davant de qualsevol cosa que passi, són els que s’empassen les queixes i els retrets dels usuaris que constaten el deteriorament del servei però desconeixen qui n’és el responsable, han de defensar la institució encara que a ells no els defensi ningú, i se n’han de sentir dir de l’alçada d’un campanar cada dos per tres perquè estan al capdavant d’un servei públic, encara que ells no rebin el mateix tracte que la resta de funcionaris de l’Ajuntament de Barcelona. I fa anys que dura, ho torno a dir.

I els fan fer mil saraus amb molta pompa i molta foto i molt de convidat internacional a les biblioteques i tothom qui mana s’omple la boca amb la importància de democratitzar la lectura i l’accés als llibres, a la literatura, a la cultura. I s’hi munten diàlegs amb més autors de fora que de casa, perquè han entès que això és internacionalitzar-se. I cada cop s’hi fan més actes en castellà i aquí ningú reacciona perquè tot s’aguanta d’un fil i arriba un moment que has de donar les gràcies per respirar. 

I mentre qui hi treballa cada dia viu més ofegat i més emprenyat, l’aparador enlluerna de cara a galeria, tot ben maquillat perquè sembli que la institució se sosté sobre una organització eficient i justa, però si t’hi acostes veus que aquesta mateixa gent que reclamen unes condicions de treball dignes són els que fan mans i mànigues perquè tot rutlli fins i tot quan res no rutlla. 

Bibliotecària ha de rimar amb necessària, però mentre sigui precària, que rimi amb revolucionària.

 

defensem les nostres biblioteques

NOELIA RAMÍREZ
Todo lo que perdemos sin las bibliotecas
El País
28|4|2026

 

No sé que habría sido de mí sin las bibliotecas públicas. Crecí en un piso ruidoso y sin libros heredados. Mis primas vivían en el piso de abajo y nos pasábamos la vida gritándonos desde la galería. El silencio, menudo exotismo, cotizaba altísimo: así que cuando descubrí un lugar en el que poder estudiar sin que nadie me sobresaltase cada tres minutos, experimenté lo más cerca que voy a estar de una revelación mística. Pasó en 1999, cuando inauguraron la biblioteca de La Bòbila de L'Hospitalet, la primera del barrio. Aquel fue mi oasis de emancipación, mi refugio político adolescente. En sus salas de estudio nocturno me preparé la Selectividad y en sus escaleras mis amigas y yo no solo declinábamos en alto el rosa, rosae, rosam, sino que compartimos el desconcierto adolescente llorando y riendo por tíos idiotas.

La Bòbila fue la primera de muchas. En las mesas de otras repartidas por Barcelona me saqué dos carreras, un posgrado y varios novios efímeros, porque en las bibliotecas se juegan intensísimas partidas de miradas, flirteo y deseo. Ansiando un silencio que no encuentro en la Redacción, en la de la Vila de Gràcia he acabado muchas de estas columnas. En la Agustí Centelles de l'Eixample conocí a Enrique Vila-Matas. En La Cooperativa de Malgrat de Mar escribí parte de mi primer libro. Tengo un amigo que vive en Berlín pero está sacándose las oposiciones y, cada vez que viene a Barcelona, me va dando consejos sobre las que va visitando en jornadas de concentración máxima —està totalmente rendido a la García Márquez de Sant Martí—.

A las bibliotecas hay que cuidarlas porque, como escribió Jorge Luis Borges, son lo más parecido a algún paraíso. Y las públicas son nuestro gran milagro colectivo. Todas las escritoras que me interesan han defendido ese vínculo irrompible. La Nobel Annie Ernaux contando cómo le cambió la vida la de Rouen en sus primeros años de formación. Susan Orlean dedicándoles un libro y dejando escrita esa verdad de que de una biblioteca pública "siempre se sale más rica de lo que se ha llegado". En la de Drancy, a las afueras de París, una pequeña Maryam Madjidi encontraría el material para creerse escritora y su frase talismán de Simone de Beauvoir: "Construiré una fuerza en la que me refugiaré para siempre". Todas esas vivencias contenidas ahí dentro, en nuestros auténticos palacios del pueblo.

El sociólogo Ray Oldenburg estipuló que esos edificios son nuestro necesario "tercer lugar", el sitio en el que encontrarnos sin estar definido ni por la familia de la que venimos ni por el trabajo que realizamos. Porque el carnet gratuito de la biblioteca no solo nos convierte en ciudadanos inmediatos sin importar nuestra clase u origen, sino que otorga un derecho equitativo a la información, a la cultura, la educación y el conocimiento. En las bibliotecas he visto a obreros echarse la siesta al mediodía fresquitos antes de volver a la retroexcavadora con la que arreglan nuestras calles a 40 grados a la sombra. A jubilados leyendo el diario cada mañana. A padres repasando deberes con sus hijas. A autoras como Mariana Enríquez y Paulina Flores riéndose de que a Milei le guste Charly García.

El pasado Sant Jordi, una imagen se replicó sin descanso en nuestras redes. No era ninguna cubierta de un libro, sino la camiseta que mostraron decenas de escritoras y escritores con el lema Defensem les nostres biblioteques. Debemos defenderlas. El sábado, trabajadoras y trabajadores de las 280 bibliotecas públicas de la Diputación de Barcelona secundaron una huelga que se llevará a cabo de forma indefinida ese día de la semana. Denuncian servicios mínimos, horarios abusivos y falta de reconocimiento en un convenio que les ha hecho perder poder adquisitivo. El miércoles, la escritora Ali Smith dijo que "las bibliotecas son el cerebro del mundo, por eso las tenemos que proteger". No quiero imaginar todo lo que perderíamos si no lo hiciéramos.

ozickficacions

GONZALO TORNÉ
Ozickficaciones
Letras Libres
15|12|2016

Pedradas. Frases como pedradas. Todas dirigidas hacia algo concreto, cuando no a los “ojos mentales” (prejuicios, expectativas) del lector: una prosa que se retuerce sobre la página como un fluido tan agresivo (¡tanto!) que en comparación libros aguerridos como Pastoral americana, Herzog o Sombras sobre el Hudson suenan como cadencias casi serenas. Hasta aquí la primera impresión que tuve al leer a Cynthia Ozick.

Para comprobar lo que digo el lector puede recurrir a “Envidia, o el yiddish en América” (compilada en sus Cuentos completos). En esta nouvelle Ozick despliega las tensiones entre escritores de éxito y escritores anónimos, entre jóvenes y viejos, solteros y casados, idiomas universales e idiomas locales, valores antiguos y el pringoso dinero… todo cocido en la agresividad corrosiva del ácido.

Al desprenderse de los cuidados, los preámbulos, las atenciones, los matices defensivos, la cortesía, la atención del otro, se manifiesta una lucidez hipnótica. Las pedradas siguen hasta la última página y abandonamos el relato exhaustos y con la eufórica convicción de haber leído una obra maestra.

Cynthia Ozick, sin embargo, es mucho más. Están sus novelas y están sus ensayos, reunidos en Metáfora y memoria (Mardulce, 2016), donde también se lanzan algunas pedradas pero donde predominan las mesetas (hablar de “remansos” sería una exageración), y entre los que apenas decae la casi salvaje originalidad.

Ozick es novelista, y como la novela no tiene tanto que ver con el nervio narrativo como con la imaginación, sus ensayos están repletos de desvíos, metáforas que se vuelven autónomas, valiosos hilos argumentales que jamás se integran al conjunto.

Ozick es conservadora. Está en contra del “mundo virtual” y del cine, al que considera un arte para “muchedumbres”, pero en la medida en que la virtualidad y el cine de masas se han apoderado ya de la superficie cultural (son nuestro establishment y nuestro mainstream), y si reparamos en que la suya es una decidida defensa de la complejidad (preservar las voces interiores de ruido, del fast-food de las opiniones y de las moralinas; conservar un espacio mental sereno donde leer textos que exigen toda nuestra concentración), Ozick es una punk.

Ozick es feminista, pero más que enarbolar la bandera de Virginia Woolf y su cuarto propio se dedica a tirarle certeras pedradas a su marido Woolf y a la jaula dorada donde la retenían.

Ozick es todas estas cosas pero a su manera, digamos que las “ozickfica”. Da igual que hable de Sontag, de Kafka, de Plath, de Capote, de Tolstói o de Dostoievski. Todos estos autores, como los temas centrales del libro (alta cultura, modernidad, el estilo y la moral del escritor), son “ozickficados”, como si un gnomo travieso les pusiese unas gafas: de pasta, redondeadas…

El lector también puede encontrar en las librerías una nueva edición de El chal (Lumen, 2016), una comedia sobre el Holocausto. Ozick no esquiva el horror (la nouvelle empieza con un niño arrojado a una valla electrificada), y de los campos de exterminio se traslada a Estados Unidos, donde Lublin, una mujer de 58 años, se recupera de una crisis nerviosa en el paraíso plastificado de Florida. Allí se dedica también a lo que ha hecho siempre: se resiste a ser asimilada en la categoría de “superviviente” y trata de no olvidar a su hija, a quien nuestra protagonista sigue enviando cartas maternales y animosas.

El horror de esta novelita que progresa entre bromas oscurísimas va mucho más allá de la exposición clínica de los crímenes del nazismo. Arremete con fuerza contra los paliativos sociales y colectivos: en el superviviente siguen vivos los prejuicios, las envidias, el resentimiento, un deseo feroz… la humanidad, vamos. Al superviviente no le han dado una segunda oportunidad, han deteriorado gravemente la única que tenía. Por decirlo en una frase efectista: tras pasearle por el infierno se le exige ahora que se comporte como un santo. Pero el superviviente no es un “alcohólico anónimo”, no tiene nada que expiar, si pudiese recuperar su vida reventando con un hacha alguna cabeza, no se puede descartar que lo hiciese.

La “ozickficación” del Holocausto no trae buenas noticias: las redenciones de las víctimas nunca serán colectivas, la vida se juega a título personal, si hay alguna clase de redención será precaria y propia. El dolor no puede enjuagarse, el daño no será reparado, la vergüenza va a seguir allí. ~

canalla que no sap llegir

SARA MUÑOZ
Canalla que no sap llegir
El PuntAvui
21|4|2026

Em trobo un amic que és mestre de primària en una escola concertada d'alta complexitat. M'explica que cada cop va més desanimat a la feina perquè la batalla és titànica i els resultats són ínfims. Li comento, convençuda que aquests centres tenen un tracte especial, que encara bo que no té l'aula saturada o seria per morir-se. Se li escapa un somriure irònic. Té 25 alumnes a classe, dels quals només un parell no carreguen amb una dificultat afegida, entenent com a dificultat tant els problemes d'aprenentatge com un entorn familiar que resta a la criatura. Per fer-me entendre la mida del drama, hi afegeix una dada: el curs passat, a tercer de primària (vuit i nou anys), tenia tretze alumnes que no sabien llegir. Em pregunto com en qüestió de tres o quatre dècades hem arribat a aquesta decadència del sistema. En quin moment vam començar tots a espifiar-la? Sé que sona a ranci, però va haver-hi un temps que érem quaranta alumnes a l'aula, amb un sol mestre, i ens permetíem aprendre. Però eren també temps en què la paraula i el mètode del professor eren sagrats, i en què si no hi havia esforç i treball al darrere no aprovaves l'assignatura i potser a casa et queia un càstig —aquesta paraula que ara és tabú i que s'ha canviat per conseqüència, o ni tan sols això—. I pobres de nosaltres que faltessin el respecte al mestre, que els pares ni es preguntaven quina part de raó tenies tu perquè tenien clar a qui pertanyia l'autoritat —una altra paraula desterrada—. I potser els pares es podien permetre passar menys hores fora de casa i dedicar més temps a les criatures. Tampoc no ens regalaven un mòbil als vuit o nou anys, i els coneixements no pesaven menys que les emocions. Però ara som on som, i és obvi que manquen moltes mans preparades per afrontar els nous reptes, però també molta autocrítica. I m'hi incloc.

alta cultura

No hace mucho, cuando el escritor (literario) Jonathan Frazen fue catapultado a la condición de celebridad, no fue solo porque su novela Las correcciones se hubiera transformado en un best-seller. Fue porque había rechazado la celebridad, la había despreciado, le había vuelto la cara. Era porque consideraba la celebridad un escándalo, un oprobio. Lo avergonzaba. Lo degradaba. Era lo contrario de su deseo. Su deseo era ser admitido entre los artistas, no ser entrevistado por una conductora sentimentalista de un programa popular de televisión. Su dominio, su territorio, su jerga —su arte— era la literatura seria. Quería dejar bien en claro que él no era uno más de los autores elegidos por Oprah. Él era un intelectual. Oprah Winfrey, se quejó, tenía la costumbre de elegir libros "sensibleros, unidimensionales" que le daban "vergüenza ajena".

Y luego profirió lo que puede considerarse el papelón literario más fascinante en lo que va del siglo XXI: "Como que siento que estoy sólidamente ubicado en la tradición del gran arte literario", dijo. Para un escritor que pertenece a esa tradición, dejó entrever, la letra "O" (por Oprah) colocada en la tapa de un libro podría significar cientos de miles de ejemplares impresos, pero también la marca de Caín. O al menos la letra escarlata de la desgracia literaria.

Como que siento que estoy sólidamente ubicado en la tradición del gran arte literario. Pasemos por alto el hecho de que "la tradición del gran arte literario" suele proscribir el uso de "como que" a modo de conjunción: fue un comentario espontáneo, presumiblemente dicho bajo la presión de un periodista y desde luego informal. La frase delatora que disparó a Franzen en el cañón de la celebridad más penosa en lugar de enviarlo hacia el canon occidental fue la tradición del gran arte literario. ¿Qué significaba esa frase? ¿Qué era? ¿Por qué sonaba tan torpe, tan desafinada, tan pretenciosa, tan —cuesta decirlo— inmadura? ¿Por qué daba la impresión de la frase de un muchachito que intenta hablar como los grandes? Y por otra parte ¿qué había sido de esos grandes? ¿Por qué ya no estaban, en general, en el candelero? ¿O por qué no estaban tan presentes en nuestra imaginación o en nuestro vocabulario que una expresión como la tradición del gran arte literario chirriaba como si fuese una burla o un arcaísmo?

Las críticas llovieron sobre el pobre Franzen. Lo criticaron por ingrato. Lo criticaron por elitista. Lo criticaron por su arrogancia. ¿Qué escritor en su sano juicio sería tan obcecado para dar la espalda al poderoso e influyente club del libro de Oprah? Hasta Harold Bloom lo criticó. Pero Oprah se abstuvo de criticarlo; simplemente canceló la invitación.

Cynthia Ozick. «Blues de la alta cultura». A: Metáfora y memoria. Ensayos reunidos. Traducció d'Ernesto Montequin. Mardulce, 2016. 

Llegiu també ------> Oprah perdona a Franzen.