les preferències literàries

ENRIC IBORRA
Les preferències literàries
Al blog: La serp blanca
16|2|2025

Per què les nostres preferències literàries no coincideixen amb les d’altres lectors? No val a dir, d’entrada, que això és així perquè nosaltres preferim la bona literatura, i els altres, la dolenta. No tothom no considera com a dolents els mateixos llibres. Com a dolents o com a bons. Fins i tot, la unanimitat que envolta els soi-disant clàssics indiscutibles és només aparent. Se’ls fa la reverència de rigor —l’homenatge que la hipocresia ret a la virtut—, però la majoria no cau en el radicalisme de llegir-los. L’admiració és condicional: des de la distància. És difícil anar més enllà de constatar que les preferències literàries són diverses. Si de cas, s’imposa una conclusió equànime, que no compromet a res i que dispensa de pensar una mica: les preferències literàries són una qüestió de gustos irreductibles. Tants caps, tants barrets. Conclusió molt equànime, i molt còmoda. Però les preferències dels lectors, igual que el mèrit dels llibres, es poden analitzar i explicar.

No tothom cerca el mateix en un llibre, ni llegeix de la mateixa manera. Ni la mateixa quantitat, un aspecte que és més important del que es pensa. Hi ha lectors esporàdics, com n’hi ha d’habituals i de voraços. Els lectors voraços tenen preferències? En principi, estan disposats a llegir-ho tot, cosa que és impossible en la pràctica. Les preferències literàries es manifesten també d’una manera negativa: hi ha autors i llibres que ni ens agraden ni ens interessen. El lector experimentat sap detectar els seus llibres abans de llegir-los. Amb unes quantes cales en té prou per a saber si valen la pena. Però sovint les «preferències» negatives són, només, ignorància o falta de curiositat. Hi ha lectors que llegeixen tan poc que ni tan sols es pot dir que tinguen preferències.

Ara no m’indignaré santament enfront de la poca lectura. Siguem comprensius. A més de la tradicional aversió a la lletra impresa que caracteritza l’àrea hispànica, cal reconèixer que hi ha activitats més divertides que llegir, si més no per a la major part de la població. Tan divertides, i tan absorbents, que a penes deixen temps per a res més. Cap problema. Sí que planteja un problema, en canvi, un sector que llegeix poc o no gens: el que per la seua professió o activitat hauria de llegir, necessàriament. Pense en els professors, i no sols els de literatura. També en els escriptors, en els crítics, en els membres dels jurats dels premis literaris…La poca lectura, la falta de cultura literària, sol anar acompanyada d’una falta de qualsevol cultura. I això té uns efectes secundaris adversos que van molt més enllà de les preferències personals. Contribueixen a fer que el món literari siga convencional, poc exigent i baix de sostre.

Hi ha llibres que no m’agraden ni m’interessen, però comprenc que puguen agradar i interessar a uns altres. Però n’hi ha que no ho puc entendre de cap de les maneres. Sobretot, la literatura literària, inflada, pretensiosa, avorrida en últim terme, i en primer també. La que es caracteritza, en major o menor grau, com vaig comentar en una entrada anterior, pel didactisme, pel costumisme o per la imaginació gratuïta. O per totes tres característiques alhora. Em costa entendre que alguns lectors s’empassen, de bona fe, llibres d’un avorriment i d’una inutilitat incontestables. Com poden «agradar» a la gent determinats llibres? Digueu-me malpensat, però hi detecte una certa dosi d’hipocresia cultural. El doctor Johnson ho tindria ben clar: tothom menteix!

Com més va més m’adone que les meues preferències literàries a penes coincideixen amb les que són més habituals. Això, és clar, no em suposa cap inconvenient. Només, de vegades, un sentiment d’anacronisme, i d’aïllament, que procure espolsar-me de damunt tan bé com puc.

Flaubert va escriure en un pas de la seua correspondència que «le tempérament est pour beaucoup dans nos prédilections littéraires». Un dels millors assaigs del Diccionari per a ociosos de Fuster, Lectura, confirma l’asseveració de Flaubert. Fuster assenyalava que, contra el que es podria pensar, el lector tendeix a prolongar en els llibres les seues preferències vitals. No s’hi produeix cap mecanisme compensatori.

quan el cervell ens corregeix

 

ENRIC IBORRA
Quan el cervell ens corregeix
Al blog La serp blanca
8|4|2024

 

Mentre revisava les galerades d’El vici de la introspecció, hi detectava encara errades òbvies que m’havien passat per alt. I això després d’haver-lo corregit unes quantes vegades de cap a cap durant el procés d’edició. Errades tipogràfiques, citacions o títols d’obres mal transcrits… Com és que no me n’havia adonat? En realitat, sí que havia «vist» aquestes errades, però sembla que s’havia produït un fenomen curiós: el cervell corregia el que veien els ulls, i em feia «veure» els mots, els títols o les citacions en la forma correcta. No era, per tant, que el cervell m’enganyava, sinó que corregia el que veia per ajudar-me, per fer-me un favor, encara que tractant-se d’unes galerades era un favor contraproduent. Veia les coses —el text escrit— no com eren realment, sinó com havien de ser. Una forma d’idealisme?

No veiem algunes errades tipogràfiques, per molt que salten als ulls. En La carta robada de Poe, els qui la cerquen no la veuen, encara que el lladre l’ha deixada a la vista de tothom damunt d’una taula. La carta passa inadvertida precisament perquè no està amagada; perquè una carta robada ha d’estar amagada. De nou, veiem només el que ha de ser, el que pertoca, no el que hi ha realment...

analgèsics o antídots

ENRIC IBORRA
Novel·les: analgèsics o antídots
La serp blanca
15|1|2023

En un pas d’Una cambra pròpia, comentant una novel·la d’una Mary Carmichael, Virginia Woolf escrivia que «sovint les novel·les són més analgèsics que no pas antídots, et fan lliscar per un ensopiment que t’espesseeix en comptes d’animar-te i encendre’t». Unes pàgines més endavant atribuïa a Carmichael peresa intel·lectual i un convencionalisme un pèl excessiu, cosa que explicava la somnolència que produïen els seus escrits. Les novel·les analgèsiques abunden. Són la majoria. Virginia Woolf esmentava com a exemples de novel·les antídot Emma o À la recherche du temps perdu. La lectura d’aquests llibres, deia, «és un curiós entrenament dels sentits; després ho veus tot amb més intensitat; el món sembla haver-se desempallegat de la crosta i s’ha amarat d’una vida més intensa». Josep Pla ho va dir d’una altra manera: les novel·les, per a ser bones, han de ser molt bones. Per tant, com que la majoria de les novel·les no són molt bones, són dolentes, encara que siguen bones. El sil·logisme és impecable. Això no vol dir, però, que siga veritat. Fins i tot, per a eixir del pas, podem sospitar que es tracta d’una insídia, una més, de Pla. I hi ha una altra qüestió, i ara tornem a Woolf. Per a la majoria de la població, un analgèsic sempre serà més agradable que no un antídot. Dormir, i dormir bé, com un soc, és molt bo per a la salut. Novel·listes i lectors poden continuar escrivint i llegint novel·les amb la consciència tranquil·la —adormida.

rellegir

ENRIC IBORRA
Rellegir
La serp blanca
18|8|2022

«Algú va escriure que llegir és rellegir. Em sembla que no, que són substancialment diferents una acció de l’altra i que totes dues tenen qualitats i condicions pròpies.» Així comença Sobre la relectura, una de les entrades dels Dietaris de Miquel Pairolí. Aquest «algú» sembla prou clar que es tracta de Joan Fuster, i el que «va escriure», un dels seus aforismes més coneguts: «Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir». Pairolí assenyala d’entrada en el seu assaig que entre els intel·lectuals la relectura té un gran prestigi, fins al punt que a partir d’una certa edat la majoria ja no solen dir que llegeixen, sinó que rellegeixen. Els fa vergonya reconèixer que han tardat tant a llegir Guerra i pau, la Divina Comèdia o qualsevol peça de Shakespeare. O, pitjor, que encara no han llegit cap d’aquestes obres il·lustres.

Per a Pairolí, el prestigi de la relectura no deixa de ser en la majoria dels casos una forma de coqueteria intel·lectual, o d’hipocresia. A més, està basada en un malentès, perquè en la majoria dels casos la relectura és, en realitat, una nova lectura. Tornar a llegir un llibre que havíem llegit fa molt de temps i que a penes recordàvem és com llegir-lo per primera vegada. I encara que el recordem bastant. El lector canvia, i acumula lectures amb els anys, que influeixen en les noves lectures i en les relectures, de manera que rellegir un llibre al cap d’un temps és llegir-ne un que és nou per a nosaltres. Potser això és una mica exagerat, però no deixa de tenir un punt de veritat. Una altra qüestió a tenir en compte és que, sovint, quan rellegim no tornem a llegir el llibre de cap a cap, sinó que anem directes a un fragment que ens interessa, o en fem una lectura a bots, fixant-nos només en aquells passatges que vam subratllar.

Aleshores, quan ha passat tant de temps, hem de parlar de lectura o de relectura? Segons Pairolí, la relectura en sentit estricte suposaria, només, tornar a un text llegit de fresc, una segona vegada després de la primera o la tercera després de la segona, no pas a un text antic, mig esvaït en el record. Pairolí acaba la seua reflexió sobre l’aforisme de Fuster amb una nota melancòlica: «la vida de lector té la forma d’un viatge cada cop més solitari i per paisatges més erms. Encara que no perdeu la il·lusió de llegir, a partir d’una certa edat fa l’efecte que les millors festes del lector ja formen part del passat, que, d’una forma o altra, la majoria de llibres sempre us n’evoquen d’altres. És empipadora aquesta sensació de repetició o de succedani». No tots els lectors, crec, comparteixen aquesta sensació. Josep Iborra, a vuitanta anys, confessava en una carta a Josep Garcia Richart que li agradaria llegir-se la biblioteca d’Alexandria, «tota sencera». Jo tinc damunt la taula de l’estudi una llista de lectures pendents, que no para de créixer. Llegir em fa ganes de llegir més, m’empenta en una mena de fugida cap endavant. Encara em falten moltes peces per a completar el meu trencaclosques.

L’assaig de Pairolí no esgota l’aforisme de Fuster. Tornem-hi, doncs: «Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir». Per què? Amb la formulació peremptòria típica del gènere, es presenta com una asseveració incontrovertible, que no necessita ser justificada. En comptes de preguntar-se si és certa, potser resulta més útil plantejar-se què vol dir. El mateix Fuster va explicar una mica el seu aforisme en un article, El arte de leer, publicat en la revista Jano a finals dels setanta. Ha estat traduït al català i reproduït en el volum Discordances. Hi afirmava que «jo, que vaig envellint a cuita-corrents, m’incline per les relectures. M’assalta el neguit de no haver llegit “bé”, la primera vegada, un llibre decisiu, i cal tornar-hi». I deia que no hi ha prou a empassar-se una vegada Guerra i pau, El roig i el negre o El cementeri marí. Cal tornar sobre aquests textos i sobre molts altres: «cal llegir Kafka, com a mínim, tres vegades. I Quevedo, cinc. I Ausiàs March, set». Hem de suposar —siguem optimistes—, que si tornem a llegir un llibre al cap d’un temps serem capaços de llegir-lo millor. La segona lectura té un avantatge sobre la primera, perquè sabem més: hem llegit més. També és cert que pel camí es perd una cosa o altra, però deixem estar això. Una segona lectura pot ser més atenta, més intel·ligent, més concentrada: més seriosa. Si més no, hauria de ser-ho.

Tot això està molt bé, però caldria matisar que la relectura no és només una manera de llegir millor. És també, i sobretot, un mitjà de refrescar la memòria i d’actualitzar les nostres lectures per posar-les d’acord amb el que som ara i amb el gruix de lectures que hem acumulat. De la mateixa manera que els modestos estalvis del nostre compte corrent perden valor amb el temps, si no els invertim, igual passa amb els llibres que hem llegit. La relectura n’actualitza el valor que havien perdut per a nosaltres.

I, tanmateix… No tenim temps per a tanta lectura, ni tan sols per a una primera lectura de molts llibres importants. Encara menys per a rellegir-los. No vull pensar en els llibres, clàssics o no, que hauria d’haver llegit i que no he llegit; la majoria dels quals no llegiré mai. No sempre per falta de temps. Em queda també la recança que alguns dels millors que he llegit, els he llegit una mica tard. Massa tard.

Tant se val. No ens posem dramàtics. A més, no cal rellegir-ho tot. Hi ha autors que ens van apassionar en el seu moment i que ara ens cauen de les mans. O que, sense arribar a aquest extrem, ja no són els nostres autors. Josep Pla, a la vellesa, renegava de Stendhal, que havia admirat tant. Pensem també que un llibre que vam llegir i que hem oblidat no és com si no l’haguéssem llegit. Quan el vam llegir, va fer el seu paper i ens va servir per a arribar on som ara. Després, discretament, es va retirar per deixar pas i fer lloc a uns altres. L’hem oblidat, sí. O potser no tant com pensem.

 

epistolaris i dietaris

ENRIC IBORRA
Epistolaris i dietaris
La serp blanca
24|4|2022

Com més va més m’agrada llegir els epistolaris dels escriptors. És cert que sovint tenen només un valor documental, i encara, lligat a una circumstància concreta: encàrrecs, agraïments, precs, informacions puntuals d’una mena o altra. Però de vegades van molt més enllà i arriben a ser més interessants que els dietaris, sobretot quan hi ha una relació de confiança entre els corresponsals, que facilita i provoca la confidència, com ara en les cartes que Stendhal va escriure a la seua germana, o Flaubert a Louise Colet. El fet que les cartes estiguen adreçades a un interlocutor concret fa que l’escriptor escriga sobre coses que no hauria ni esmentat en el seu diari, perquè eren òbvies per a ell. A més, el fet d’escriure a una persona determinada és, d’entrada, un motiu d’inspiració. Tot interlocutor comporta una resistència, cosa que obliga a precisar, a adoptar una estratègia, a anar al gra. La correspondència de Stendhal té més valor literari que no el seu diari.

Poques vegades està tan clar que escrivim per a un altre com en una carta, cosa que comporta una tensió beneficiosa, com parlar davant d’un públic. A més, adreçada a un interlocutor amb qui tenim una relació de confiança o d’amistat, la carta obliga a adoptar l’estil de la conversa, sense fer «literatura». Estic parlant, és clar, de la carta com una forma de l’escriptura privada, no del gènere epistolar que van cultivar a l’antiguitat Plini o Ciceró, i que van reprendre els humanistes.

La carta és una forma d’escriptura o de literatura privada no perquè continga elements secrets o «inconfessables», sinó perquè no està destinada a la publicació. No podem —no és correcte— fer públiques les cartes que escrivim, ni les que rebem, a no ser que tinguem el consentiment del corresponsal. Per això els epistolaris es publiquen sempre, si es publiquen, pòstumament, quan els corresponsals han desaparegut. Amb els dietaris, abans, passava igual, però des del segle XIX els escriptors van començar a publicar-los en vida, degudament exporgats, corregits i refets. En l’actualitat, molts autors els publiquen en diferents lliuraments, sovint al cap de poc, de molt poc d’haver-los escrit. En aquests casos, és clar, l’escriptor no publica el material brut inicial, sinó que el corregeix a fons i en suprimeix fragments per fer-ne un material més consistent. O per motius d’autocensura. Se’n solen eliminar els fragments que comporten una invasió de la privacitat de persones vives en el moment de la publicació, o aquells altres en què el dietarista es deixa anar i diu el que pensa d’alguns amb una excessiva franquesa. Per evitar aquest perill, s’ha passat a l’extrem contrari. És habitual llegir en els dietaris actuals glosses laudatòries d’amics, coneguts i saludats de l’autor, el qual espera ser correspost en la mateixa mesura en els dietaris dels altres. Tots contents.

Els epistolaris són una literatura privada en un altre sentit: les cartes són privades perquè no interessen ni importen a ningú, corresponsals i tafaners a banda. En principi, si més no. N’hi ha que van més enllà de la circumstància concreta que les va provocar, i permeten un coneixement de la personalitat humana dels escriptors, que cercarem debades en les obres que van publicar. Faciliten també l’expressió d’uns continguts —idees, apreciacions, confidències— que sovint els gèneres literaris oficials engavanyen o bloquen directament. Però això és un efecte secundari, que ve després.

Una altra qüestió, i acabe aquesta nota, és que la carta, com a forma d’escriptura privada, avui està periclitada i ens resulta tan arcaica com els poemes èpics. A hores d’ara, ningú no escriu poemes èpics ni cartes. La tecnologia —internet— se les ha carregat, de la mateixa manera que la fotografia es va carregar la pintura figurativa. A més, el tempo ràpid del correu electrònic contrasta amb aquell tempo més pausat de les cartes. Tant se val. Recorde el pensament estrany que va assaltar el doctor Johnson en el llit de mort: «En la tomba no rebrem cartes».

el meu cul us contempla

ENRIC IBORRA
El meu cul us contempla
La serp blanca
6|2|2022

 

Flaubert desconfiava dels elogis envers la seua obra literària. Parlen bé de mi… què dec haver fet mal? En tot elogi, hi veia un malentès o altre, i això, en el millor dels casos. Considerava una humiliació les lloances proferides pels mediocres o pels cretins, per molt bona intenció que tinguessen. Per contra, la seua vanitat s’inflava davant els atacs. Una vegada va escriure a un amic que hi ha xiulets més dolços per a l’orgull que els bravos. I una altra, que es pot calcular el valor d’un home segons el nombre dels seus enemics i la importància d’una obra segons el mal que en diuen. Quan es va assabentar, arran de la publicació de Madame Bovary, que el capellà d’un poble havia prohibit als seus feligresos la lectura de la novel·la, se’n va alegrar d’allò més. He estat atacat pel govern, pels capellans i pels diaris, afirmava exultant. Concloïa que el triomf consisteix a ser atacat per tots. Si més no, Madame Bovary es va vendre en bona part gràcies al procés judicial que li van incoar.

Estava convençut que la majoria dels seus contemporanis no eren més que una colla d’imbècils i de canalles. Per això sostenia que «le seul moyen de vivre en paix, c’est de se placer tout d’un bond au-dessus de l’humanité entière». Ell mateix es comparava sovint a un ós. A més, podia viure com un ós, reclòs a Croisset, refent sense descans una frase que se li resistia. Tenia unes rendes. Unes rendes modestes, cert, però positives i puntuals.

Per la mateixa regla de tres, desconfiava d'allò que se'n diu la glòria literària. Al seu amic, l’escriptor Maxime Du Camp, que a diferència de Flaubert va gaudir d’un ampli reconeixement en vida, i que l’animava a obrir-se pas en el món de les lletres, li va dir que els llorers que s’aconseguien a París estaven una mica coberts de merda. Supose que Du Camp va pensar de seguida en la faula d’Isop: quan la guineu no pot abastar els raïms, diu que són verds. Avui només recordem Du Camp perquè va ser amic de Flaubert. Si des de l’eternitat ens dóna una ullada, el pobre no se’n sabrà avenir, les mans al cap.

Com en tantes altres coses, Flaubert es va creure obligat a instruir Louise Colet. En una de les moltes cartes que li va escriure li remarcava que només hem d’enfadar-nos de les bestieses i els insults que el proïsme ens infligeix a la cara. Feu-me a l’esquena totes les ganyotes que voldreu, deia: el meu cul us contempla.

El meu cul us contempla! No hi ha dubte que el menyspreu li aguditzava l’eloqüència.

la lletra morta i alguns perills que amenacen els llibres

ENRIC IBORRA
La lletra morta i alguns perills que amenacen els llibres
La serp blanca
14|11|2021

Es diu que un lector habitual pot llegir al llarg de la seua vida entre dos i tres mil llibres. Són molts o són pocs? Si pensem en la massa dels que s’han acumulat fins ara, i sobretot en el nombre dels que val la pena llegir, dos mil o tres mil són pocs. I la vida humana, massa breu. Com que no m’agrada dramatitzar, em dic, per consolar-me, que no fa falta llegir-ho tot. Ni tan sols cal llegir tant. De tota manera, la massa de llibres planteja un problema: l’embarras du choix. Cal triar, i triar-ne un vol dir descartar-ne un altre. Una certa ansietat es fa inevitable.

Hi ha un motiu, però, que ajuda a disminuir aquesta inquietud: molts dels llibres publicats ja no ens diuen res i amb el pas del temps s’han convertit en lletra morta. Molts, des del mateix moment de la seua publicació. Fent costat a la lletra morta, hi ha la lletra invisible o esborrada, la de les obres que passen desapercebudes, com si no s’haguessen escrit mai. O perquè no s’han conservat. Sòfocles va escriure més de cent tragèdies. Només ens n’han arribat set. Abans de la impremta, cada època havia de triar quines obres es copiaven i quines no. Des que es va difondre l’invent de Gutenberg, les possibilitats de reproducció i de preservació van augmentar considerablement, encara que el paper sempre ha estat molt sensible al foc i a l’aigua, a les rates i a altres bitxos, i al drapaire o la trituradora de paper. Gràcies a la impremta es podia copiar i guardar tot amb facilitat, però la massa conservada de llibres creixia cada vegada més, de manera que els llibres concrets quedaven perduts i oblidats enmig de les grans multituds de les biblioteques. Hi ha, és cert, els catàlegs per orientar-s’hi. Debades. Calen biblioteques per a albergar els catàlegs de les biblioteques, com un malson o un conte de Borges. De segur que entre la massa hipertrofiada de lletra impresa, aclaparadora i anònima, no tot ho és, de lletra morta. En la pràctica, com si ho fos.

A l’aigua, al foc i a les rates, Valéry hi afegia un altre element que amenaçava els llibres: el mateix contingut, que pot despertar la ira i l’anatema de l’ortodòxia. Molts llibres han patit la censura a causa del seu contingut i alguns, fins tot, han arribat a ser cremats per a més inri en la plaça pública. Els autors ja poden donar les gràcies si no els han cremat a ells també. En un altre sentit, menys heroic, el contingut d’un llibre pot ser el seu màxim enemic, sobretot quan és d’un avorriment que tomba d’esquena. Com va remarcar el doctor Johnson, «el tedi és el més fatal de tots els defectes; les negligències i els errors són ocasionals, però el tedi ho impregna tot; hi ha defectes que, una vegada censurats, s’obliden, però el poder de l’avorriment es propaga per ell mateix. El qui està avorrit la primera hora, encara ho està més la segona; com cossos forçats a moure’s en contra de la seua tendència, avancen cada vegada més lentament a través de cada interval successiu de l’espai». I rematava: «per desgràcia, un autor és l’últim que s’adona d’aquest defecte perniciós. Poques vegades ens cansem de nosaltres mateixos».

Un altre motiu per a disminuir l’ansietat de no poder llegir-ho tot o, com a mínim, de no poder llegir tot el que val la pena: quan llegim un llibre, n’estem llegint de fet molts altres. Darrere de cada un n’hi ha implícits o explícits —citats— molts altres llibres. Durant l’edat mitjana això es feia de manera més descarada: com que el llibre era un objecte car i escàs, l’escriptor procurava encabir en la seua obra tot el que podia dels altres llibres. I copiava sense manies. Copiar era considerat en aquell temps un acte de caritat envers el proïsme lector. Molts llibres d’aquella època eren en realitat una mena de collages d’altres llibres, com s’entreté a demostrar la crítica hidràulica. El plagi és una invenció moderna.

Quan tot això queda dit, s’ha d’advertir que aquesta ansietat o com vulgueu dir-ne davant la massa de lletra impresa només afecta una minoria ínfima de la població, una mica neuròtica. És una minoria fins i tot dins del que s’anomena la gent de lletres. Cada vegada són més nombrosos els escriptors analfabets, que s’esforcen a llegir el mínim o no gens a fi de no pervertir la seua originalitat primigènia.

escalfar la tetera

«En una entrada dels seus Diaris, Katherine Mansfield apunta aquesta observació sobre una novel·la d’E.M. Forster: «Ahir a la nit, posant els llibres més fluixos a la paret, em vaig trobar un exemplar de Howard's End i hi vaig donar un cop d'ull. Però no és prou bo. E.M. Forster no va mai més enllà d'escalfar la tetera. Hi té la mà trencada, en això. Toqueu la tetera. Oi que està deliciosament calenta? Sí, però no hi ha te».

De quants llibres no se’n podria dir el mateix? Sí, estan bé, estan ben escrits (sovint, ni això), però… no compleixen les seues promeses, no duen a terme el que s’han proposat. No han passat d’escalfar la tetera. Com observava amb malícia l’abbé Dinouart al segle XVIII, «molts escriptors tenen només el plaer de sentir-se autors», però no tenen en realitat res a dir. No tenen al darrere un món d’experiències personals i socials dignes de ser contades. No han aconseguit mai de posar l’accent o de fer peu en la realitat. La tetera està deliciosament calenta, però no hi ha te. L’observació de Mansfield és tan precisa com expressiva.»

 

Enric Iborra. Els còmplices. Viena, 2021. P. 92.

la bondat dels llibres dolents

 

 

llibres que fan perdre la paciència (i les ganes de llegir)

 

ENRIC IBORRA
Llibres que fan perdre la paciència (i les ganes de llegir)
La serp blanca
1|5|2021

En l’última ressenya que ha publicat en el Quadern d’El País, Els límits de la paciència, el crític literari Ponç Puigdevall cita un text meu inclòs en Els còmplices, «Avorriment i impaciència en la literatura», en què esmente algunes de les característiques que m’avorreixen o impacienten especialment en un llibre, que em fan deixar-lo córrer, exasperat, després d’unes poques pàgines, si és que he estat tan imprudent de començar-lo.

Puigdevall remarca que és un fenomen —l’avorriment i la impaciència que provoquen molts llibres— que passa a tot arreu, i que ha passat en totes les èpoques, perquè «la major part dels llibres que s’han publicat i es publiquen com a literatura no ho arriben a ser de veritat; fins i tot és dubtós que, en el fons, tots aspirin a ser-ho». Puigdevall no llença la pedra i amaga la mà, sinó que il·lustra el que diu amb exemples extrets de l’actualitat «literària», com ara L’home que va viure dues vegades, de Gerard Quintana, premi Ramon Llull 2021, exemple paradigmàtic, o exemple de la temporada, dels llibres dels autors que s’enganyen a si mateixos: «el valor que atribueixen a la seva obra no manté gaires punts de contacte amb el que en realitat és». Després hi ha «els llibres dels autors que es conformen a enganyar el lector»: ofereixen quincalla que imita una pedra preciosa. En aquesta categoria el guanyador és La dona de la seva vida, de Xavier Bosch, el llibre de ficció en català més venut el dia de Sant Jordi. Finalment, hi ha els llibres dels autors que s’enganyen enganyant. En aquest grup inclou —malauradament, diu— Tàndem, premi Josep Pla 2021, de Maria Barbal, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany.

Per a Puigdevall, aquests tres llibres comparteixen, a més de diverses modalitats d’engany i d’autoengany, algunes de les coses que indique en Els còmplices, com ara «el dolorisme, el sentimentalisme, les bones intencions, el to de superioritat moral, la seriositat o la falta d’ironia [...], la incapacitat d’estar-se callat quan no es té res a dir». Ara n’hi afegiria una altra, que és pròpia sobretot de les novel·les: la imaginació gratuïta. Gratuïta i convencional. D’arguments, de personatges, de situacions, de…

En un altre article, La força de la tècnica, publicat el passat 16 d’abril, en què ressenyava Consumits pel foc, l’última novel·la de Jaume Cabré, Ponç Puigdevall citava també un altre fragment d’Els còmplices. A la novel·la de Cabré també li tocava el rebre.

No puc dir res d’aquests llibres perquè no els he llegit. No pensava fer-ho abans de llegir aquestes ressenyes, ni ho pense fer ara. Diguem-ne que no estic per romanços.

criticar els qui no llegeixen

 

«De tant en tant, podem sentir exclamacions indignades davant la poca o nul·la lectura de la majoria de la població. La gent no llegeix! La meua reacció instintiva és pensar que estan en el seu dret. O, més sincerament, que ja s’apanyaran. És clar que això no és correcte, ni des del punt de vista polític ni des de l’educatiu, però el meu escepticisme en aquest punt no em permet anar més enllà. Encara es fa més gran quan veig que, com a gran solució, es reclama dels poders públics campanyes per fomentar la lectura o es recorda el tòpic rebregat del «plaer de la lectura», com si fos un principi irresistible. Per tant, si la gent no llegeix és per ignorància, per mala fe o, fins i tot, per mesquinesa moral. O per tot plegat alhora. 

Pel que fa a les campanyes de promoció de la lectura, encara que siguen benintencionades i absolutament respectables, tenen com a mínim un inconvenient: es tracta de voler que vulguen —paternalment, a més—, cosa que és una contradicció. I, per acabar-ho d’arreglar, els qui hi participen solen ser persones excessivament interessades: professors de literatura, escriptors, editors, llibreters… La gent no llegeix! Cabrons! En el cas concret dels escriptors, la reivindicació de la lectura no sempre aconsegueix dissimular un fons d’amargor personal. Per a què escriure, per a què tant d'esforç, si el que escric no interessa a ningú o només a uns pocs? La depressió arriba al punt màxim si se'ns passa pel cap que aquesta manca d'interès pot estar totalment justificada. 

No sols es critica els qui no llegeixen. També es critica els qui llegeixen, però no el que cal. Per «el que cal» s’ha d’entendre, com se sol dir, obres de qualitat literària innegable i contrastada. Però aquest criteri no és tan evident com podria semblar a primer colp d’ull. No sempre ens posarem d’acord sobre quines obres admetrien aquesta qualificació. Potser fóra més útil recordar les qualitats mínimes que s’han de pressuposar en qualsevol llibre: claredat i amenitat, i un mínim d’intel·ligència i de sentit del ridícul. Caldria esforçar-se també a no reduir la lectura a la «literatura»; en la pràctica, a la novel·la. Afortunadament, el món —el món de la lectura—és molt més ampli. 

D’altra banda, si parlem de la literatura recreativa, de la literatura lligada a l'oci i no a una activitat professional, cadascú farà bé de llegir el que li vinga de gust, tinga qualitat o no. A més, molts dels lectors de literatura light, diguem-ho així, més endavant faran el pas i passaran a llegir una literatura més heavy. Cada vegada necessitaran que la dosi d'alcohol siga més forta perquè faça algun efecte. ¿O aquesta literatura light els immunitzarà per convertir-se en uns lectors adults? En tot cas, sembla que els lectors que es decanten per la literatura light en consumeixen poca. Amb una copeta de tant en tant, en tenen prou. Tant se val si és de garrafa.

Criticar els qui no llegeixen? La veritat és que de vegades no es pot resistir la temptació de fer-ho, ni que siga com a reacció defensiva. També bona part dels qui no llegeixen critiquen els lectors habituals. Millor dit: se’ls miren amb una mescla de suspicàcia i commiseració. A l’àrea hispànica, aquesta desconfiança ha estat fomentada pel Quijote, llibre que no ha llegit ningú, però del qual tothom ha sentit a parlar. La novel·la de Cervantes ha difós entre àmplies capes de la població una prevenció davant els «perills» que ofereixen els «plaers» de la lectura. Davant d’un lector absort, la típica reacció hispànica és advertir-lo caritativament: «et tornaràs boig com don Quijote!» D’altres, estan convençuts que llegir en comptes de participar amb entusiasme en una barbacoa o en una excursió en comandita, és un signe de menyspreu per la resta de la humanitat. Gairebé un acte de mala educació. En fi, així és la vida».

Enric Iborra. «Criticar els qui no llegeixen». A: La serp blanca. 17 febrer 2015.

nota sobre alguns inconvenients d'alguns dietaris

 

ENRIC IBORRA
Nota sobre alguns inconvenients d’alguns dietaris

La serp blanca

3|1|2021

Qualsevol ho pot constatar. Des de fa un temps, el gènere literari del dietari ha consolidat la seua presència en el nostre panorama editorial, d’una manera modesta si es vol, però sostinguda. Un dels factors que més han influït en aquesta relativa abundància dietarística és la facilitat de publicació que proporcionen els premis literaris d’assaig, convertits en una mena de calaix de sastre on cap tot —tot el que no són versos, ni narrativa, ni teatre. Hi ha, també, altres factors que l’expliquen. Ara, però, només voldria comentar alguns inconvenients que he detectat en alguns dels dietaris publicats. Són uns inconvenients, vicis, defectes o com vulgueu dir-ne, bastant insistits, que em produeixen perplexitat i incomoditat alhora. 

Com ara la tendència a les ensabonades, als elogis més o menys ditiràmbics a amics, coneguts i saludats del gremi literari. Aquests elogis, justificats o no, queden ridículs a causa del seu caràcter inflat i genèric. A més, no interessen absolutament a ningú. Ni tan sols als elogiats. La gent no sol agrair els elogis. Consideren que els qui els elogien sempre es queden curts, o que es limiten a constatar una obvietat. Al lector, per la seua banda, li fa l’efecte que el dietarista escriu pensant només en un grup d’amics i coneguts amb qui vol quedar bé. Que, en definitiva, n’hi ha quatre que escriuen i es llegeixen entre ells. La literatura apareix així com una activitat endogàmica, resclosida, inclinada inevitablement a la pràctica del bombo mutuo. 

De vegades, l’ensabonada revela una certa impudència. Una vegada vaig llegir com un autor posava pels núvols els mèrits literaris de determinada persona que casualment formava part del jurat del premi a què havia presentat el seu dietari. En un altre, l’autor ensabonava sense tallar-se ni un pèl la pròpia parella. Hi feia constar, com una gran meravella, que després de més vint anys de vida en comú encara no s’havien separat. Ell sabrà per què ho considerava un prodigi digne de fer-se constar en un paper públic. 

Fins ben entrat el segle XIX, el dietaris formaven part d’una literatura privada, que no estava destinada a la publicació. I si es publicava, era sempre pòstumament. Ara, en canvi, molts dels dietaris s’han escrit des del primer moment pensant en la publicació més o menys immediata. Això fa que, sovint, l’autor no puga evitar de posar-se massa de perfil. Pel camí es perd l’encant d’una literatura en brut, més directa, poc convencional, on l’autor destil·la els seus verins, o els aboca pel broc gros, entre altres coses. A la gent el que li agrada és sentir parlar malament dels altres. I als lectors, també. No estic propugnant, però, el canibalisme literari, ni la propagació d’indiscrecions o impertinències sobre el proïsme. Però l’hàbit del peloteo és letal per al dietari, de la mateixa manera que ho és el didactisme per a la literatura en general.

Altres inconvenients: la tendència del dietarista a contar els seus viatges turístics, sempre tediosos per a qualsevol que no en siga el protagonista. Atenció: en l’actualitat tots els viatges són turístics. O l’exposició d’opinions assenyades, tòpiques i políticament correctes, sobre l’actualitat política, local o internacional, o sobre qualsevol trending topic dels mitjans de comunicació. O limitar-se a constatar si plou o no plou. Un dietari s’ha d’escriure amb certa regularitat. Si no, perd el seu caràcter de dietari. Ara, escriure amb regularitat té l’inconvenient que sovint s’escriu sense tenir res a dir. Res que valga la pena.

acontentar la gent

«Al començament d'El joc seriós, una novel·la de Hjalmar Söderberg, Arvid, el protagonista, ha començat a treballar com a periodista i al cap de poc s'estrena com a crític musical amb una ressenya sobre un concert. Però té escrúpols de publicar-la, perquè ell mateix troba que és massa feridora i sarcàstica. El seu superior al diari, en canvi, s'hi mostra entusiasmat i li diu que no li sàpiga greu, perquè «a la gent no li agrada gaire llegir com s'elogia els altres. A més, aquells a qui van destinats els elogis mai no en tenen prou, i els altres sempre en senten enveja. Però si un crític deixa un actor o una cantant com un drap brut, aleshores només es disgustarà una persona, i tots els altres contents. En conseqüència: no tinguis cap recança a criticar! Hem d'intentar repartir una mica de felicitat i alegrar l'existència de la gent!» .

Enric Iborra. La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena, 2018. P. 58.

avorriment i impaciència en la lectura

ENRIC IBORRA
Avorriment i impaciència en la lectura
La serp blanca
3|5|2020

Tots sabem que hi ha llibres molt avorrits, que són lletra morta des del primer dia que van ser publicats, per no dir res de la gran massa que s’hi ha convertit amb el pas del temps. Així i tot, molt poques vegades m’avorreix un llibre, perquè sé detectar, gairebé instintivament, els que inevitablement em cauran de les mans en cas de començar a llegir-los. Hi ha mil detalls que els delaten, de lluny fins i tot. A la llibreria, amb una cala d’unes poques pàgines en tinc prou per saber què tinc entre mans. D’acord que es tracta de llibres que no m’interessen a mi. En la majoria dels casos, però, són llibres que no tenen cap interès per a ningú, ni tan sols per als qui els van escriure.

Una altra cosa és la impaciència que de vegades em produeixen alguns que, d’entrada, sí que m’interessen. L’avorriment t’adorm, et fa desconnectar de la lectura. La impaciència, en canvi, irrita, desperta una agressivitat que és tot el contrari de l’ensopiment característic d’aquell. L’avorriment és una conseqüència d’allò que d’entrada no ens interessa, mentre que la impaciència defrauda unes expectatives inicials. D’aquí la irritació. En un primer moment, pensem que és culpa nostra i fem un esforç. Aguantem. Aquest esforç, però, de seguida es revela inútil. L’autor ens ha fet perdre el temps i ens ha posat de malhumor. 

M’ha passat aquesta setmana amb un llibre, que he intentat llegir, del prestigiós crític literari Edward W. Said, fundador dels estudis postcolonials, autor, entre altres obres, de l’influent Orientalisme, en què analitza la llarga tradició d'imatges d'Àsia i el Pròxim Orient en la cultura occidental que ha servit de justificació implícita a les ambicions colonials i imperials d'Europa i els Estats Units. El llibre que he intentat llegir és El mundo, el texto y el crítico, publicat per Debolsillo, un volum de més de quatre-centes pàgines de lletra petita i atapeïda. Cap problema. El vaig començar amb molta il·lusió perquè després de fullejar-lo una mica i de resseguir-ne l’índex, vaig veure que parlava de Mimesi d’Auerbach, del pianista Glenn Gould —Said ha exercit també la crítica musical—, de Swift i de Conrad. Què més es pot demanar? Allò era tot una promesa! Com solc fer en aquests casos, vaig atacar el llibre llapis en mà, com qui se’n va de festa. Al cap de poques pàgines vaig començar a sentir-me incòmode, i impacient. Em costava seguir el text. El temps i les pàgines passaven i Said deia ben poca cosa, i el que deia no valia la pena. Malpensat com sóc, vaig atribuir la meua incomoditat a la traducció. Tradittore! Al cap de poc, més modestament, a la meua falta d’atenció. Em vaig adonar que hi havia fragments que no els acabava d’entendre. Vaig llegir-los de nou, lentament. Ara sí que els vaig entendre, però va ser pitjor el remei que la malaltia, perquè el resultat del meu esforç va ser llegir una banalitat, o una insanitat directament. Vaig continuar amb el llibre, però en arribar a la pàgina setanta el vaig deixar córrer, exasperat. Potser sóc injust, és clar. Però la paciència té un límit.

Coses que m’impacienten en un llibre: la imprecisió i la falta de concisió, els circumloquis —al gra, per favor!—, el to sibil·lític, que obliga a fer un esforç per a acompanyar l’autor en la lectura, quan se suposava que era ell qui m’havia d’arrossegar. Com que les desgràcies mai no vénen soles, la imprecisió i la falta de concisió solen anar acompanyades d’un to emfàtic i engolat. Més problemes: el verbalisme, el dolorisme, el sentimentalisme, les bones intencions, el to de superioritat moral, les mil i una formes de la imbecil·litat, la seriositat o la falta d’ironia, els argots de l’acadèmia, la imaginació gratuïta dels novel·listes, els poetes quan parlen del sentiment inefable de l’absència, la falta d’un fil conductor, la manca de sorpresa, el to pilota o hagiogràfic, la incapacitat d’estar-se callat quan no es té res a dir, el llenguatge figuratiu, els pronoms àtons en i hi utilitzats quan no toca… 

La falta de paciència davant d’un llibre és també, en part, un efecte secundari d’haver llegit Montaigne.

__________________

P.S.: La serp blanca és el blog de literatura universal que l'Enric Iborra manté obert des del 2010. Altament recomanable. A banda, ha publicat un parell de llibres, Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal (2013) i Literatura retrobada. 101 contrapunts de lectures (2018), que he anat espoliant tant com he pogut, en forma d'un munt d'apunts per a aquesta santa casa. Total, que és un grandíssim col·laborador nostre, un pou, una mina. Quina barra, la meva.

els llibres ens llegeixen

ENRIC IBORRA

Els llibres ens llegeixen

La serp blanca

14|7|2019

El crític nord-americà Lionel Trilling, comentant el seu treball com a professor de literatura, deia que la relació personal que mantenia amb les obres literàries que havia de tractar en els seus cursos li representava un motiu d’inquietud. Aquesta inquietud era una conseqüència, afirmava, del fet que els llibres, determinats llibres si més no, no els llegim simplement, sinó que ens llegeixen. Segons Trilling, aquesta remarca l’havia feta W.H. Auden. No he pogut localitzar en quin text o si la va dir en alguna entrevista. En internet només he trobat, atribuïda a Auden, sense indicar-ne la procedència, aquesta citació: «a real book is not one that we read, but one that reads us». 

Trilling declarava que ell havia estat llegit pels poemes d’Eliot i per l’Ulisses i per la Recherche i per El castell des de feia molt de temps. Que alguns d’aquests llibres el van rebutjar d’entrada; que ell els va avorrir (ell als llibres i no els llibres a ell!), però que a mesura que passava el temps i ells —els llibres— el coneixien millor, li van tenir més simpatia i van comprendre els seus significats ocults. Per a Trilling, cap literatura ha estat tan personal com la de la primera meitat del segle XX. Ens pregunta si estem contents amb les nostres parelles, amb la nostra vida familiar, amb el nostre treball, amb els nostres amics. Les preguntes que planteja la literatura de la primera meitat del segle XX no són sobre la nostra cultura, sinó sobre nosaltres mateixos. Ens pregunta si estem contents amb nosaltres, si estem condemnats o salvats. 

Trilling, com a crític literari i com a professor de literatura, defugia qualsevol aproximació formalista a l’obra literària. Si comentava una novel·la, ja fos Anna Karènina o Emma, de seguida passava de la història, dels personatges i de l’estil a idees més àmplies sobre moralitat o psicologia. Per als seus alumnes, més atractiva encara que aquesta compulsió per explorar les implicacions més àmplies d’una obra literària era la passió autèntica amb què responia davant d’ella. Algun dels seus alumnes ha recordat que el més important per a Trilling era ser posseït per un llibre, ser desorientat i canviat per ell… Li agradava citar la remarca d’Auden que els llibres ens llegeixen.

Que els llibres ens llegeixen vol dir que descobreixen —ens descobreixen— coses de nosaltres que nosaltres mateixos ignoràvem, cosa que no té res a veure amb el fet d’identificar-se amb els personatges o les situacions dramatitzats en una novel·la. És justament el contrari. No es tracta d’una identificació passiva, sinó d’una interrogació i d’un qüestionament dels nostres hàbits. També, d’un aclariment de tot allò que resta confús i dins nostre o de tot allò que va sense dir, i que per això mateix desconeixíem o ho havíem oblidat. És una manera d’activar la nostra imaginació moral. Proust va escriure una vegada que un llibre és una mena d’instrument òptic que permet el lector de distingir alguna cosa pròpia que, sense el llibre, potser no hauria advertit mai.

En aquest punt es fa inevitable —gairebé s’ha convertit en un lloc comú— recordar la frase que va escriure Kafka en una carta a Oskar Pollak, del 1907: que un llibre hauria de ser una destral que trenqués el mar glaçat del nostre interior. Val la pena reproduir la citació completa: «si el llibre que llegim no ens desperta com un puny que ens copegés al crani, ¿per què llegim? Perquè ens faci feliços? Déu meu, també seríem feliços si no tinguéssim llibres, i aquests llibres per fer-nos feliços, si calgués, podríem escriure'ls nosaltres mateixos. Però el que necessitem són aquells llibres que cauen sobre nosaltres com una desgràcia i que ens fan molt de mal, com la mort d'algú a qui estimem més que a nosaltres mateixos, com el suïcidi. Un llibre ha de ser com una destral que trenqui el mar glaçat que tenim dins nostre». 

Aquesta parrafada de Kafka sempre m’ha fet arrufar el nas. La trobe exagerada, emfàtica i, en últim terme, inexacta. I poc representativa de Kafka. L’èmfasi, precisament, no és una característica del seu estil, ni tampoc l’ús del llenguatge figuratiu. Ben al contrari. Fixeu-vos, en canvi, que aquesta frase conté com a mínim tres figures literàries: una comparació —«un llibre ha de ser com una destral»—, una metàfora —«el mar glaçat que tenim dins nostre»— i una hipèrbole —tota la frase. Crec que m’agrada més la remarca que Trilling atribuïa a Auden: els llibres ens llegeixen. Una frase precisa i, al mateix temps, sorprenent. Efectiva, per tant.

l'art de llegir de pressa

L'expressió «revolució lectora», encunyada per l'estudiós Rolf Engelsing, al·ludeix al pas de la literatura reiterada d'uns pocs llibres, especialment la Bíblia i els clàssics llatins, a la d'un conjunt sempre creixent de llibres nous i distints. A poc a poc es va produir un canvi en els hàbits de lectura: ja no es llegia moltes vegades un mateix llibre, sinó que es llegien molts llibres una sola vegada. Va desaparèixer l'autoritat dels grans llibres importants, com la Bíblia, i es va difondre l'exigència d'una major quantitat de material de lectura. El llibre es va convertir en un bé de consum, que va permetre el sorgiment d'un mercat literari mogut per un afany continu de novetat, molt semblant al que coneixem en la actualitat. Els lectors van aprendre l'art de llegir de pressa.

Enric Iborra. La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena, 2018. P. 83.

pocs o molts llibres?

«Pocs o molts llibres? No, no estic plantejant si cal llegir molt o poc. Em pregunte si és millor dedicar el temps disponible a la lectura i relectura d’uns pocs llibres o a llegir el màxim que es puga en extensió i en diversitat. Lectura intensiva o extensiva? El dilema, suposant que ho siga, pot semblar bizantí, i segurament ho és, però ens obliga a plantejar una qüestió important: com hem de llegir?

«We all read too much nowadays to be able to read properly», va assenyalar Aldous Huxley en Those Barren Leaves, una de les seues novel·les. L’observació de l’escriptor anglès implica que llegir bé consisteix a llegir a poc a poc, rellegint, assimilant els llibres i no consumint-los simplement. Josep Pla, per la seua banda, deia en les Notes disperses que «no crec pas que bàsicament la qüestió consisteixi a llegir molt, sinó a llegir bé» i que «no conec cap llibre positivament formatiu (normatiu) que d’entrada no sigui dolorós de rompre, que no se us entravessi, com una nosa pesada. Per això crec que llegir bé vol dir en definitiva rellegir, insistir». S’hi pot objectar, és clar, que cada llibre demana un tempo, que no té per què ser lent necessàriament, i que la majoria de vegades està bé que la primera lectura d’un llibre siga també l’última. Així i tot, hi ha molts llibres que s’han de llegir bé, «properly».

Llegir, bé o mal, costa. Fa falta temps i, sobretot, ganes, i unes condicions mínimament propícies. No sempre estem en condicions de fer l’esforç de concentració que cal. Encara és més difícil retenir el que llegim, assimilant-lo i incorporant-lo a les lectures anteriors. Llegir molts llibres, i cada un una sola vegada, multiplica aquests obstacles. Per això, de vegades he pensat que m’aniria bé passar una temporada (no massa llarga) a base de la vella dieta anglosaxona: Shakespeare i la Bíblia. Hi afegiria, això sí, Montaigne, com a contrapès saludable. Recorde la biblioteca que tenia Montaigne a la seua torre. Era una biblioteca, encara, a la mesura humana.

Però la quantitat també importa. No crec que a hores d’ara la lectura intensiva siga una possibilitat viable. (Ja sé que per a la gran majoria, ni intensiva ni extensiva. Esporàdica i gràcies.) La llista de llibres que valen la pena, de llibres que cal haver llegit per a poder llegir bé, és ben llarga, i només serem capaços de llegir-ne una petita part. Ara, això no és un motiu per desistir, sinó per llegir més. Una certa ansietat, que no em molesta massa, va de costat amb la certesa que la festa no s’acabarà mai per manca de material. De tota manera, la lectura extensiva, en quantitat, planteja un problema greu: la dificultat d'assimilar i recordar el que llegim. La memòria es sobrecarrega de seguida i, amb l'excusa que ha de fer lloc, llença o amaga els nostres papers.

Evidentment, faig servir alguns procediments per retenir el màxim o, si més no, per poder recuperar amb facilitat el que no recorde bé. En primer lloc, és clar, subratlle. Ha arribat un moment en què ja no sé llegir si no tinc un llapis a la mà. A més de subratllar o de fer-hi alguna anotació, aprofite les pàgines en blanc del començament per anotar-hi el número de les que m'han semblat més importants, amb alguna indicació al costat. Ve a ser com un esquema del que més m'ha interessat. Quan he acabat la lectura, normalment torne a llegir els passatges subratllats i aquestes anotacions inicials. Més endavant, em seran molt útils per refrescar la memòria o retrobar algun passatge concret. En alguns llibres, però, amb els subratllats no en tinc prou, i aleshores el que faig és prendre'n notes. Abans, ho feia en unes fitxes petites, de paper. Ara, les escric en la tauleta tàctil. Però només si són poques i curtes. Si n'he de prendre moltes, trobe més pràctic escanejar les pàgines que m'interessen del llibre en un pdf. Així, mentre treballe a l'ordinador, hi puc accedir fàcilment i copiar i enganxar el passatge que em fa falta.

Segurament, la relectura és el millor procediment per assimilar el que llegim. És un inconvenient, però, per a la lectura extensiva. A més, hi ha molts llibres, per bons que siguen, que no val la pena rellegir. Encara es pot fer una altra cosa: escriure sobre el que acabem de llegir, com una manera de prolongar la lectura, encara que, de nou, el temps que hi dediquem l'hem de restar de llegir més. No estic segur que siga un bon negoci.»

Enric Iborra. La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena, 2018. P. 81-82.

algunes opinions del doctor Johnson sobre la lectura i els llibres

ENRIC IBORRA

Algunes opinions del doctor Johnson sobre la lectura i els llibres

Al blog La serp blanca

4|11|2017

El doctor Johnson és un dels grans lectors que recorda la història. Llegia moltíssim, certament, però pocs llibres de cap a cap. El que més li agradava era fullejar-los, obrir-los per on li semblava, llegir-ne un fragment o altre i deixar-los estar. Montaigne també reivindicava aquesta lectura fragmentària, a bots, no gens sistemàtica. Això que diuen que fa la gent ara per culpa d’Internet, sembla que ja s’havia inventat uns segles abans. 

Tan gran lector com era, o potser per això mateix, perquè sabia de què parlava, el doctor Johnson era molt crític amb els llibres. Des del punt de vista actual, tan ensucrat, moltes de les seues opinions al respecte resulten políticament o culturalment incorrectes. Una vegada va dir que la lectura era un mitjà incòmode i imperfecte de trobar informació. Una altra, que ningú no llegiria si tingués alguna cosa millor a fer. Ara, repassant The Lives of the English Poets, hi he trobat aquest fragment en què exposa, amb més detall, les raons o els motius que ens impulsen a llegir:

»Some read that they may embellish their conversation, or shine in dispute; some that they may not be detected in ignorance, or want the reputation of literary accomplishments : but the most general and prevalent reason of study, is the impossibility of finding another amusement equally cheap or constant, equally independent on the hour or the weather. He that wants money to follow the chase of pleasure through her yearly circuit, and is left at home when the gay world rolls to Bath or Tunbridge; he whose gout compels him to hear from his chamber, the rattle of chariots transporting happier beings to plays and assemblies, will be forced to seek in books a refuge from himself.» 

Segons el doctor Johnson, per tant, alguns llegeixen per fer-se els sabuts o per no quedar en evidència com uns ignorants. Ara, la raó principal és que no hi ha cap entreteniment que siga tan barat i tan accessible, tan independent de qualsevol circumstància exterior, com un llibre. Fins aquí, molt bé, però… el motiu fonamental, segons Johnson, és que només recorrem a la lectura quan no tenim un altre mitjà per cercar un refugi de nosaltres mateixos. Tot plegat, revela una visió una mica depressiva de la naturalesa humana. Cercar un refugi de nosaltres mateixos! Em ve al cap aquell aforisme de Fuster: «I tu? Que no ets “mala companyia”?»... 

Aquí, la resta de l'apunt.

funàmbuls tots

«Des d’aquest blog m’he fet ressò dels diferents números que han aparegut de la revista cultural El funàmbul. La primavera del 2014 va sortir-ne el primer, dedicat a Bruno Schulz. Els altres números que es van arribar a publicar estaven dedicats a «Per què escrivim?», «Walter Benjamin», «Aproximacions a la Xoà», «Weltliteratur», «W. G. Sebald» i «Viatges». La revista es podia adquirir en paper o en format electrònic i era una iniciativa de David Cuscó. Ell era el factòtum d’aquesta publicació i pagava de la seua butxaca la impressió, la maquetació i la correcció, així com la pàgina web. Aquest projecte va durar fins a la tardor del 2015. Després, va passar a la ràdio durant uns mesos, fins que es va acabar també.

Com que David Cuscó no podia continuar assumint els costos de la revista, ha decidit penjar en pdf al seu blog els números que ja té i els que anirà fent, des d’on es poden descarregar gratuïtament. El primer número d’aquesta nova etapa d’El funàmbul es diu Interiors. Els pròxims seran els següents: «Anton Txékhov», «Trieste», «Praga», «Somnis» i «Franz Kafka». David Cuscó intentarà que siguen d’aparició trimestral, com la revista. Ell mateix s’encarrega de la maquetació. En un correu que m’ha enviat se n’excusa, perquè l’ha feta ell mateix i diu que no té els coneixements suficients. Però està molt bé.

Us anime a llegir i a seguir El funàmbul. Amb un interès molt marcat per al cultura centreuropea, David Cuscó ha posat en circulació en català des d’aquesta revista textos molt valuosos. Us deixe ací l’índex d’Interiors, perquè us en feu una idea i us animeu a descarregar-lo i a llegir-lo. No us en penedireu:

EDITORIAL
PÒRTIC / Mort de Guiteau, JOSÉ MARTÍ
MONOGRÀFIC / Interiors
La finestra que dona al carrer, FRANZ KAFKA
«El sol d‘havent dinat», KONSTANTINOS P. KAVAFIS
Viatge al voltant de la meva cambra (Fragment), JOSEPH DE MAISTRE
La fundació de la ciutat, MAURICE MAETERLINCK
La casa, ZBIGNIEW HERBERT
L‘anell de Shahriar (Fragment), DŽEVAD KARAHASAN
Arle, 16 d‘octubre de 1888, VINCENT VAN GOGH
Finestres, CHARLES BAUDELAIRE
La cinquena història, CLARICE LISPECTOR
Els grans magatzems grossos de debò, JOSEPH ROTH
El problema dels museus, PAUL VALÉRY
Armaris, WALTER BENJAMIN
Notes d‘un diari imaginari: Rilke sobre Hammershøi, NICHOLA DEANE
L‘invisible, ELIAS CANETTI
Tutankamon: anatomia d‘una excavació, HOWARD CARTER
L‘esperit de la decadència. Entrevista a Ernest Sébastien
L‘Ictíneo, NARCÍS MONTURIOL
Manuscrits, cases, somnis: Edgar Allan Poe, MARÍA NEGRONI
Sobre (la) certesa, LUDWIG WITTGENSTEIN
RESSENYA / Varlam Xalàmov. L‘escriptura necessària, JOAN CARLES NAVARRO
35 MIL·LÍMETRES / Visconti neorealista, RICARD FUSTÉ
ART MENOR / «Autopsicografia», FERNANDO PESSOA
COLOFÓ / L‘art de la ficció, E. M. FORSTER
RHEMA
IMATGES
VIES»

Enric Iborra. Ja us podeu descarregar l’últim número de la revista cultural «El funàmbul». La serp blanca. 19|7|2017.

el procés judicial

A mitjan segle XVI, a França, a la Gascunya, hi va tenir lloc un procés judicial cèlebre per l’estranyesa del cas tractat i per la dificultat d’arribar a una conclusió a partir de les proves presentades. L’any 1548, un camperol benestant del Llenguadoc, anomenat Martin Guerre, va abandonar la seua dona, Bertrande de Rols, i el seu fill. Durant molt de temps no se’n va saber res. Al cap de vuit anys va tornar —o així ho va creure tothom— i es va reintegrar plenament a la seua vida anterior. L’home que deia ser Martin Guerre tenia les mateixes faccions i complexió, els mateixos senyals particulars, com algunes cicatrius, que el que havia desaparegut. Després d’uns anys de tranquil·la convivència matrimonial, que va donar com fruit dues filles, la dona va al·legar que havia estat enganyada per un impostor i el va denunciar davant els tribunals. El procés va restar indecís durant un temps fins que en una de les sessions va reaparèixer el veritable Martin Guerre. Els testimonis presents, però, no es van posar d’acord sobre quin dels dos era l’autèntic. Al final, l’home denunciat per Bertrande de Rols va confessar dir-se en realitat Arnaud du Tilh i va ser penjat.

Les actes del judici s’han perdut, però ens han arribat dos llibres que es van publicar sobre el cas, un d’ells escrit pel mateix jutge que va dictar la sentència, Jean de Coras. Montaigne hi va fer referència en un dels seus assaigs, Des boyteux, com a exemple de fins a quin punt la raó humana és un instrument incert a l’hora de descobrir la veritat [...]. Fins al segle XVIII el cas Martin Guerre va circular en recopilacions de casos cèlebres i suplantacions increïbles. Alexandre Dumas el va fer servir en un dels seus fulletons. Al segle XX es va portar al cinema en una producció francesa en què intervenia Gérard Depardieu: Le retour de Martin Guerre (1982). L’assessora històrica del film, Natalie Zemon Davis, especialista en la cultura del segle XVI a França, va escriure dos anys després una anàlisi històrica, El retorn de Martin Guèrra, que ha estat editada en català per les Publicacions de la Universitat de València... 

ENRIC IBORRA. «La dona d’en Martin Guerre, una obra mestra de la novel·la breu del segle XX». Al blog: La serp blanca. 20|12|2014.

*  *  *

«Vaig veure, quan era jove, un procés que Corras, conseller de Tolosa, va fer imprimir, d'un esdeveniment estrany de dos homes que es feien passar l'un per l'altre. Recorde (i no recorde cap altra cosa) que em va semblar que donava compte de la impostura d'aquell a qui considerava culpable de manera tan extraordinària i tan lluny del nostre coneixement i del seu que n'era el jutge que vaig trobar molt d'atreviment en el càstig que l'havia condemnat a ser penjat. Admetem alguna forma de càstig que diga: «la cort no hi entén res», més lliurement i ingènuament que feren els aeropagites, els quals, atabalats per una causa que no podien aclarir, ordenaren que les parts comparegueren cent anys més tard.»

Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre tercer. Capítol XI. «Sobre els coixos».Traducció de Vicent Alonso. Proa, 2008. P. 398-399.