exposicions temporals: edward hopper

avui parlem de la promesa

«Al llarg dels últims anys, l'Amor no ha llegit gaires novel·les. Ja fa un temps que va deixar de gaudir-ne, al cap de dos anys de treballar a l'hospital. El món real ha esdevingut massa gros, massa pesat per poder-lo dur amunt i avall en un cistell. Però li agradaria llegir el llibre del seu germà, si és que algun dia l'acaba...»

 

Damon Galgut. La promesa. Traducció de Àfrica Rubiés Mirabet. Les hores, 2022. P. 225.

 

parlem amb damon galgut

 

Dimecres 28 de setembre, 18.30 h 

Biblioteca Esquerra de l'Eixample - Agustí Centelles

Damon Galgut conversa amb Antonio Lozano.

 

topografies (íntimes) de la segregació

JOSEP GRAS
Topografies (íntimes) de la segregació
El Temps
21|2|2023

Només les quatre morts, amb les corresponents cerimònies fúnebres que les acompanyen —cadascuna de les quals és l'element principal de les quatre parts en què s'estructura aquesta novel·la—, aconsegueixen que els parents propers i aquells altres disseminats al llarg del territori es retrobin durant uns dies al voltant del difunt o difunta per "celebrar-ne" el seu traspàs. No són, doncs, encontres llargament esperats pels membres dels Swart, la família de blancs sud-africans que viu en una granja dels afores de Pretòria, adaptats no sense dificultat als nous canvis polítics del país, sinó situacions que revifen els conflictes latents d'ordre religiós i moral o simplement personals que existeixen entre ells.

El primer decés, el de la mare —a qui un càncer sever l'ha foragitat d'aquest món massa aviat, quan encara era el pal de paller que podia mantenir vius uns fràgils lligams afectius entre els seus tres fills— ja posa de manifest les desavinences profundes que hi ha en el si de la família. Els Swart han viscut acomodats a un règim que discriminava cruelment la població negra, perpetuant la segregació a tots els nivells durant gairebé quaranta anys. Però l'apartheid de l'exterior, que a l'inici de La promesa, a mitjan anys vuitanta, té els dies comptats —si més no oficialment, ja que a partir de 1989 i sota la presidència de Frederik de Klerk es comencen a dur a terme accions significatives per abolir-lo— no farà sinó agreujar-se a l'interior del nucli familiar.

Les relacions entre els fills, l'Amor, l'Anton i l'Astrid, es deterioren, i també les d'ells amb el pare, que no es mostra gaire predisposat a comprendre les diferències importants que els separen, i encara menys a tolerar el comportament hostil dels dos primers descendents. Per diferents raons, ni la filla petita Amor ni l'Anton, el germà, no encaixen en la vida aparentment ordenada i jeràrquica dels Swart. Cada sepeli que es produeix —el segon és segurament el més decisiu— fa aflorar ressentiments i ferides que amb el temps, lluny de cicatritzar, romanen obertes i més lacerants que mai. El dol per les pèrdues que han trasbalsat, al llarg de les quatre dècades en què transcorre aquesta història, la precarietat sentimental del clan blanc cada cop més minvat, fa avançar el relat que Damon Galgut (Pretòria, 1963) construeix des d'una mirada sarcàstica, darrere de la qual hi ha probablement un amarg escepticisme o decepció carregada de retrets. Bé, el dol i una altra cosa, intangible a primera vista, però persistent en la memòria: una promesa que es va fer antigament i que no s'ha complert.

Galgut —que amb aquest títol va guanyar el Booker el 2021, el primer que es tradueix al català d'una obra que ja compta amb nou novel·les— narra La promesa des d'una rotunda posició omniscient, que li permet gairebé "jugar" amb el destí dels seus personatges, tractant-los amb desdeny i fins i tot commiseració. No tots: només l'Amor es mereix, si ho podem dir així, la gràcia redemptora de l'escriptor, i la Salome, la minyona negra de la casa, que com a víctima ja quedava exonerada des de bon principi de qualsevol culpabilitat en el llarg litigi entre ambdues comunitats racials.

La prosa de l'autor troba, però, un encertat contrapunt en l'ús del punt de vista canviant. Galgut cedeix sovint la veu narrativa als personatges —majoritàriament en fragments curts—, perquè siguin ells mateixos que s'expliquin a través dels seus pensaments, sentiments i opinions, tant les callades com les expressades a escala externa, adoptant sobretot la primera persona del singular però també la segona, com si els parlés la seva consciència: "Què ha canviat, Amor? No són les branques ennegrides, ni les roques, ni el paisatge. No, ets tu qui ha canviat, els ulls amb què t'ho mires". Aquesta alternança dona vitalitat a un relat que, en molts moments, adquireix un to tragicòmic (reforçat per les abundants digressions de l'autor) que subratlla el patetisme, malgrat el llegat de sofriment al qual s'enfronta literàriament Galgut, dels protagonistes d'aquesta magnífica novel·la.

jordi nopca entrevista damon galgut

JORDI NOPCA
L'entrevista
Damon Galgut
Arallegim
15|10|2022

Damon Galgut ha estat finalista del Booker Prize en dues ocasions abans d'aconseguir-lo amb La promesa. Traduïda al català per Àfrica Rubiés Mirabet, està narrada en una tercera persona que va saltant hàbilment d'un personatge a l'altre. El lector pot accedir a la ment dels protagonistes i acompanyar-los en les divagacions més íntimes en moments clau de les seves vides i en un país, Sud-àfrica, que passa de la violència militaritzada de l'apartheid a la corrupció dels últims anys.

La promesa arrenca els anys 80, la mateixa dècada en què vostè va debutar. ¿Com connecta amb A sinless season [Una temporada sense pecats, 1982]?

Diria que més aviat poc. Als meus primers llibres no hi havia cap consciència política al darrere. Pensava que la història i la política no havien d'influir en la ficció, però això, a Sud-àfrica, no pot funcionar. Al meu país, la història és a sota de cada pedra. Una temporada sense pecats era la història d'un adolescent torturat. Ara m'avergonyeix una mica haver-la escrita. Igual que el llibre següent, A small circle og beings [Petit grup de personatges, 1988], on incloïa un relat en què parlava de la malaltia que vaig patir de petit.

Què li va passar?

Em van diagnosticar un limfoma als 6 anys. El problema va ser que me'l van trobar tard i, de fet, van arribar a dir als meus pares que es preparessin, perquè no me'n sortiria. Van ser cinc anys de quimioteràpia abans no vaig estar bé del tot.

¿Creu que la malaltia el va acostar a la literatura?

Sens dubte. En aquella època els llibres eren el centre de la vida cultural. La malaltia em va fer madurar abans que altres nens. Em va fer prendre consciència que era diferent dels altres i que estava millor sense ningú a prop. Per a un escriptor, estar bé tot sol és molt important. Des de molt petit, la meva obsessió va ser escriure. La malaltia em va preparar per ser escriptor, però també va trencar la meva família.

A La promesa ens trobem amb una família no gaire ben avinguda. La mort prematura de la mare fa que el pare es discuteixi amb un dels tres fills, l'Anton. Hi ha una altra germana, l'Amor, que també és distancia de la família.

Vaig triar una família de classe mitjana com la meva i de Pretòria, l'ambient que jo coneixia. La família de la novel·la no és gaire diferent de la meva. M'interessava parlar d'una gent que no tingués una visió política extremista, que no fos ni molt de dretes ni molt d'esquerres.

Abans de morir, la mare promet a una de les criades que li regalarà la casa on ha viscut fins llavors, però la resta de la família no vol. És un dels conflictes del llibre.

Volen conservar el que tenen de manera egoista. Són una família que preferiria que res no canviés.

La Sud-àfrica de l'inici de la novel·la és la de l'apartheid. És un lloc que fa por.

Vivíem a Pretòria, a la capital del país. Un sistema polític podrit com aquell engendrava persones podrides. Eren anys molt conservadors, amb una presència constant de militars al carrer. Veies homes uniformats per tot arreu. Portaven bigotis gruixuts. Sempre tenien a punt alguna amenaça de caràcter religiós i apocalíptic. Ens deien: "Si perdem aquesta batalla, els negres manaran i instauraran el comunisme". Vivíem amb por. No era un ambient gaire adequat perquè s'hi criessin nois sensibles. I em temo que jo ho era.

L'Anton s'hauria pogut menjar el món com a militar, però deixa l'exèrcit. Poc després, el sistema també canvia.

Els anys de l'apartheid, la millor manera de fer carrera era entrar a l'exèrcit. Només calia que fossis jove. No trigaven gens a enviar-te a dalt de tot i a donar-te poder.

Mandela va acabar presidint el país.

Van ser uns anys meravellosos. Potser vam pecar d'innocents, perquè al cap d'un temps la classe política es va començar a corrompre. Primer va ser de manera invisible, però ja fa uns anys que la corrupció s'ha generalitzat. Ara som un país en caiguda lliure. Els trens no funcionen, les carreteres estan en mal estat, hi ha escassetat d'aigua...S'han robat molts diners i les institucions estan presidides per incompetents.

La novel·la avança cap a la desesperança actual. La incomoditat es barreja amb l'altruisme en el cas de l'Amor, la germana petita.

Ella creu que convertint-se en infermera pot reparar el mal que el seu país ha fet al món. Aconsegueix canviar alguna cosa? Potser a títol individual, sí. A Sud-àfrica, totes les transformacions les ha de guiar l'estat o, en cas contrari, no tenen efecte en la vida de la gent.

La tercera germana és l'Astrid, que es casa molt jove, embarassada.

En aquella societat tan patriarcal, les dones tenien com a missió formar una família, com l'Astrid.

L'estil del llibre és un dels punts forts. Hi ha una veu omniscient que es va filtrant en la consciència dels personatges.

És del tot diferent de la resta de novel·les que he escrit. Quan estava encallat em vaig aturar uns mesos per fer l'esborrany del guió d'una pel·lícula i, de tornada al text, potser influït pel llenguatge cinematogràfic, vaig trobar la manera de continuar-lo. Vaig triar un narrador que s'acosta molt als personatges, que entra dins seu a vegades, però que tot seguit se'n distancia. En aquest punt, em va influir Mentre em moria, de William Faulkner.

Jo pensava en Les ones, de Virginia Woolf.

La vaig llegir mentre escrivia la novel·la. És extraordinària. Vaig pensar que Woolf em donava permís per seguir aquell camí. Si el llibre requeria que el lector fes un determinat esforç, endavant. La recompensa era que, un cop hi entrés, els personatges l'arrossegarien fins al final.

damon galgut a can graset

 

Xavier Graset conversa amb Dalmon Galgut, escriptor sud-africà.
Més324
23|11|2022

 

els conflictes de la terra i la família

ARANTXA BEA

Damon Galgut i els conflictes de la terra i la família

Trapezi

26|10|2022

Si mai no és fàcil la relació amb l’origen, deu ser-ho menys encara en un estat com Sud-àfrica. J. M. Coetzee mostrava aquesta ferida i la culpa que arrossegava com a fill d’afrikaners en Infantesa, Joventut i Temps d’estiu, els tres llibres de les seues memòries novel·lades. El premi Nobel de literatura, que des de 2006 té la nacionalitat australiana, apareixia molt a prop del protagonista d’Home lent quan aquest es defineix com un estranger per naturalesa que no té casa, sinó adreça —«casa és massa místic per a mi»— i que, quant a identitat nacional, l’únic que pot afirmar és que pot fer-se passar per australià, però no per francès. Amb una veu i un to allunyats de la precisió quirúrgica de Coetzee, que sol mantenir un pols fred i higiènicament distanciat d’allò que narra, Damon Galgut (Pretòria, 1963) relata en La promesa, les vicissituds d’una família blanca des dels últims anys de l’apartheid fins a la primera dècada del segle XXI, uns parents que es retroben en els quatre funerals que, com els actes d’una peça dramàtica, apuntalen l’estructura de l’obra.

La mort travessa, doncs, aquestes pàgines: primer la de Rachel, la mare, malalta des de feia mesos, succeeix en 1986, quan els fills encara són nens o joves, i els militars reprimeixen les revoltes de l’àrea segregada prop de Pretòria. Després, el 1995, la del pare d’una picada de serp al parc de rèptils que posseeix; és un moment d’esperança amb el primer govern democràtic: l’endemà del sepeli, els Springboks guanyen la final de la Copa Mundial de rugbi contra els All Blacks de Nova Zelanda i Mandela entrega el trofeu al capità de l’equip, François Pienaar: «el bòer corpulent i l’antic terrorista estrenyent-se la mà». La celebració de la victòria estimula el sentiment de pertinença a la nació de l’arc de Sant Martí. Més endavant, Astrid, la germana, quan s’ha separat del primer marit —un mosso de quadra que la deixà prenyada de jove— i ha esdevingut la muller d’un empresari ric, perd la vida a mans d’un lladre poc després que Thabo Mbeki haja pres possessió com a president. I, finalment, Anton, el primogènit, frustrat i alcoholitzat, es pega un tret al cap una nit que sent més profundament que altres la soledat i el desarrelament en una època d’escassesa d’aigua, de talls de llum, de violència i corrupció generalitzades.

Distanciada molt prompte de l’estirp dels Swart i de la granja, la finca que adquirí l’avi, Amor és la filla i germana menor dels difunts i representa un dels fils que trena la novel·la, ja que és l’única que sentí com el pare prometia a la mare que cediria a Salomé, la criada de color, l’habitatge en què viu. És la promesa del títol el compliment de la qual s’endarrereix dècada rere dècada i que, de retruc, també es refereix a una societat que sent com es marceixen les il·lusions sorgides quan caigué l’apartheid. De fet, per l’obra desfila, a més de la nissaga protagonista, tot un reguitzell de secundaris que serveixen de transició entre els funerals i que formen una mena de fresc de la població sud-africana de finals del segle XX i principis del XXI: Alwyn Simmers, capellà ambiciós amb un passat de relacions incestuoses; Lexington, el xofer de color que mesura les paraules perquè «no sempre és possible complaure dues persones blanques simultàniament»; el soci del pare que fuig amb els diners del negoci; Lorraine, companya i amant del viudo; el sacerdot Timothy Batty que no concedeix l’absolució a Astrid quan ella li confessa que és infidel; el sogre d’Anton, poderós i temut membre del Consell de Ministres que compareix davant la Comissió de la Veritat i la Reconciliació; Moti, el iogui que fascina les mestresses de casa «per la seva saviesa, o simplement perquè fa les classes amb un tapaculs»; el criminal sense escrúpols que assassina Astrid pel BMW que condueix; o el sensesostre que dorm a la porta de l’església i que, amb les seues al·lucinacions, aporta una pinzellada de fantasia al retaule.

La força del llibre rau en el narrador que, en la primera part, es cola discretament en els pensaments dels individus i n’adopta el punt de vista. En el deixant de Faulkner i Woolf —però sense la gosadia d’aquests—, a poc a poc aquesta veu esdevé més present, fins que quasi sembla un personatge més que opina o contradiu els protagonistes i, de vegades, simula que s’equivoca i es corregeix a si mateix, canvia d’opinió respecte al lloc on succeeix una acció o fa recomanacions al lector. El millor són els passatges en què, a vista d’ocell, es relata la percepció de cada ésser d’una mateixa escena, com durant el sepeli jueu de Rachel, en el qual es veu la incomoditat del pare que no ha volgut seure al costat del fill; se sent el parenostre que resa en silenci la tia paterna en un intent de contrarestar el paganisme de l’acte; els remordiments d’Anton per haver disparat contra una dona negra en els aldarulls del carrer; el record d’Astrid que ha fornicat el dia anterior en un estable; el malestar físic d’Amor a la qual li acaba de baixar la regla per primera vegada; i, més lluny, a la seua cabana, l’oració de Salomé per la difunta que ha cuidat fins al final, a la qual ha fet allò que els mateixos familiars no suportaven «perquè era massa brut o massa íntim». Com en una comèdia amarga, aquesta mirada des de dalt revela matrimonis decadents, creences que turmenten els fidels i la família com «un sorramoll» en un context social en què, més que els colors de l’arc de Sant Martí, regnen el ressentiment i l’odi.

una destral

FERMÍN HERRERO
Un hachazo en el hielo
Revista Túria
19|6|2023

Salvo alguna narración de los nobel Gordimer y Coetzee, desconozco por completo la literatura sudafricana. Por eso, he visto ocasión de reparar mínimamente esa laguna con La promesa, de Damon Galgut, que obtuvo el prestigioso Premio Booker el año pasado, otro descubrimiento, y van..., de la editorial Libros del asteroide, dueña de un catálogo de narrativa extranjera tan amplio como ejemplar. La novela, cuyo título es el cebo de la trama, para mantener la intriga hasta el desenlace, y a su vez símbolo de la expiación de una saga familiar, se divide en cuatro capítulos, titulados con el nombre de los personajes que mueren en sus páginas, por tanto se estructura en torno a otros tantos funerales, con sus duelos respectivos, muy distintos entre sí, desde los ritos judíos a la ausencia total de ceremonias por expreso deseo de uno de los fallecidos, pasando por la tradición fúnebre católica o la de raíz calvinista.

Los saltos temporales inherentes a cada deceso posibilitan el ensamblaje de las peripecias particulares con el devenir histórico del país, un tanto a la manera galdosiana, aunque sin el paralelismo a rajatabla que don Benito aplicó a alguna de sus obras más emblemáticas. Asistimos, pues, como trasfondo, a la evolución y transformación de la situación política de «la nación del arcoíris», que siempre ha basculado entre el Edén y la región de Nod, de tal forma que la narración bien puede considerarse un «diorama de la Sudáfrica blanca», fundamentalmente de los afrikáneres o bóeres, grupo étnico del que desciende la familia que desmenuza el argumento, o un fresco sociológico de la «Sudáfrica soleada», trazado sin aspavientos ni maniqueísmos, pero también sin poner nunca paños calientes.

Al principio, con el apartheid aún vigente de facto, las noticias censuradas y el «ánimo electrizado en todos lados», persisten, entre detenciones y condenas sin juicio, los disturbios en los distritos segregados: «disturbios en todos los distritos, se masculla en todas partes, incluso con el estado de emergencia que se cierne sobre la tierra como un nubarrón negro», y Amor, la niña sincera, rarilla, comenta: «no me vieron, para ellos yo era como una mujer negra». Al final, tras sucesivas crisis, cortes energéticos y corrupción flagrante de la clase gobernante, que huye del país con el parné afanado, a la altura de 2018, dimite (aún se encuentra en líos con la justicia y arrestado por fraude, lavado de dinero y crimen organizado, entre otros cargos) el cuarto presidente, Jacob Zuma, nacido en Zululandia y dirigente del Congreso Nacional Africano, que alcanzó el poder tras diez años de prisión y posterior exilio.

Con este panorama no es de extrañar que uno de los personajes, metido a novelista frustrado, se queje, respecto a la idea de la nación en su proyecto inacabado, de que sea «imposible hablar en este país por nadie más que por ti mismo, incluso entonces...». La única salida parece, ahora y siempre, como en casi todas partes, por otro lado, «aguantar, resistir, una antigua solución sudafricana». Y el único cemento social, el rugby. Cuando los Springboks, las gacelas saltarinas, ganaron el mundial a los All Blacks neozelandeses y Nelson Mandela, «el religioso», entregó el trofeo al capitán de la selección Francois Pienaar, el narrador apostilla con cierta sorna: «el bóer fornido y el viejo terrorista se estrechan la mano. Quién lo iba a decir».

Entre medias, la ilusionante e increíble («de la celda al trono, jamás pensé que vería algo así») llegada al poder de Mandela, que compartió cárcel en Robben Island con Zuma. O la presidencia de su sucesor Mbeki, durante cuyo mandato se dice del socio del segundo marido de Astrid, hermana mayor de Amor, que es «un tipo popular, poderoso y negro, obviamente, que es lo que cuenta hoy en día». Sin duda el panorama ha cambiado sustancialmente, aunque no la violencia, de continuo desbordada, pese a los afanes pacíficos representados por el Día de la Reconciliación. En cierta manera, el ambiente que se respira en algunos momentos, salvando las distancias, me ha recordado a los dimes y diretes, apaños y descosidos, de nuestra Transición.

Pero en realidad, más allá de lo sociopolítico, La promesa aborda el espinoso asunto de la familia, sus «arenas movedizas», con una crudeza y complejidad que se agradece, en consonancia con la cita de Coetzee, que sirve de colofón a la edición: «Un libro debería ser el hacha con la que abrir de cuajo el helado mar de nuestro interior». Bucea en las zonas oscuras, para mostrarnos en última instancia «los tormentos de la condición humana». En este sentido, es muy autocrítico con los sudafricanos blancos, frente a los que se erige, en segundo plano, la figura de la fiel y bondadosa criada negra de la familia, Salome, si bien su hijo Lukas, condenado a subsistir en la granja a expensas de su madre, se degrada como el resto. Galgut disecciona con bisturí «una atmósfera envenenada y enferma». Al cabo, como fijase de manera proverbial el inicio de Ana Karenina, cada familia infeliz lo es a su manera y la que muestra con destreza el novelista es una de ellas.

En estos tiempos, en los que prima y se estila la bagatela de una autoficción somera y de una levedad insoportable, es un placer encontrarse con una novela, de un realismo feroz que no le hace ascos a lo sobrenatural, sostenida por un cañamazo argumental sólido, soporte de un universo narrativo en el que se adensa la vida, tanto desde el interior o el estilo indirecto libre, y del punto de vista, alternando con habilidad las tres personas verbales, como si el narrador merodease en torno a todos los personajes y fuera cayendo sucesivamente sobre ellos para fijar, como con una especie de cámara subjetiva, sus pensamientos, deseos y frustraciones. Que nos estremecen, porque en definitiva apenas distan, pese a la distancia geográfica y cultural, de los nuestros. 

 

passejar el món en un cistell

ANTONIO LOZANO
Passejar el món en un cistell
Cultura|s
La Vanguardia
17|9|2022

Una granja a l'Àfrica pot remetre'ns immediatament al romanticisme i la nostàlgia que desprenien les memòries d'Isak Dinesen a la Kènia d'entreguerres, però una granja a la Sud-àfrica de l'apartheid i la traumàtica reconciliació posterior posterior ens situa en un panorama i reclama un tractament literari ben diferents. Ara bé, on un esperaria la via Nadine Gordimer o J.M. Coetzee, gravetat, duresa, turment, Damon Galgut (Pretòria, 1963) aposta per una pàtina d'ironia, sorna, distanciament metaliterari i estoïcisme que sense blanquejar o frivolitzar els fets facilita una entesa d'aquests no renyida amb una lectura dinàmica, joiosa, a estones divertidíssima. La promesa —premi Booker 2021— celebra la capacitat de la novel·la per venjar-se de la realitat més fosca mirant-la des d'angles que desarticulen tot conat d'uniformitat o simplicitat.

Tres germans —l'Astrid, l'Anton i l'Amor— d'una família blanca adinerada, els Swart, que és propietària d'una granja a Pretòria des de fa dècades, quatre funerals i un compromís verbal controvertit —la concessió a la serventa de la propietat de la humil casa en la qual viu— articulen una narració que aconsegueix parlar de temes transcendents (la mort, la malaltia, la fe, el pas del temps, la bondat, la culpa, el ressentiment, les il·lusions perdudes...) amb una sorprenent lleugeresa, agilitat i gràcia. Per aconseguir aquesta distorsió tan estimulant, Galgut aposta per un narrador enginyós i divertit, que no deixa d'estirar les orelles a les seves criatures —"Per favor, Anton, la dignitat va ser el primer que vas perdre"—, cridar l'atenció sobre les incongruències del text, canviar de persona o interpel·lar el lector.

Les ferides del país i les dels seus personatges queden filtrades per una consciència a gran escala de les coses, procliu a desdramatitzar-ho o relativitzar-ho tot, començant per la vida humana —"Demà (...) el cos ja farà hores que no hi és i la seva absència permanent serà substituïda per plans, arranjaments, reminiscències i també pel temps" / "Ets una branca que està perdent les fulles i algun dia et trencaràs. I aleshores què? Aleshores res. Unes altres branques ompliran l'espai. Altres històries s'escriuran sobre la teva"—, continuant per la història —"L'home està condemnat a guanyar-se el pa amb la suor del seu front, o almenys alguns ho estan. I també algunes dones. Pel que sembla, és així com funcionen les coses, almenys així ho creu la gent que viu en aquestes contrades. Què espereu, una revolució?"— i acabant pels drames familiars —"En poca estona s'instal·la l'avorriment. Tornes després d'haver estat desaparegut durant molt de temps i la superfície es torna a tancar com si no te n'haguessis anat mai. La família és un sorramoll"—.

Mentre sud-àfrica evoluciona políticament i socialment (la qual cosa se'ns mostra a brotxades, en sintonia amb l'extraordinària capacitat de síntesi de l'autor per reflectir el pas del temps), i els Swart acaben sota terra o veuen les seves creences trontollar o les seves ambicions esfondrar-se, la novel·la no deixa d'indagar en la nostra necessitat d'abraçar credos que calmin l'angoixa existencial, en la porositat entre la vida terrenal i el més enllà, i en la possibilitat o no d'escapar de la materialitat per abraçar el món espiritual, escorant-se de vegades cap al fantàstic (fantasmes inquiets i poders sobrenaturals), d'altres cap a la burla (impagable el personatge del iogui Moti).

L'Amor, una creació inoblidable, la guardiana de la promesa perquè potser és qui millor va comprendre aquella antiga solució sud-africana consistent a "aguantar, resistir", deixa de gaudir de les novel·les quan "el món real ha esdevingut massa gros, massa pesat per poder-lo dur amunt i avall en un cistell". La promesa sembla llençar el missatge oposat: quan el món (la vida, la història) és massa, la novel·la ens permet passejar-la en un cistell (ergo, processar-la amb alegria).

les promeses desateses

DAVID CASTILLO
Les promeses desateses
El PuntAvui
1|10|2022

El premi Booker sud-africà Damon Galgut, guardonat amb l’edició del 2021, va visitar Barcelona per presentar-hi la novel·la La promesa –traduïda al català per Àfrica Rubiés per a Les Hores– i participar en el cicle Literatura en Trànsit, que convoquen les biblioteques del districte d’Horta Guinardó, on va ser presentat per Antonio Lozano.

Nascut a Pretòria el 1963, Galgut és un dramaturg i novel·lista que viu a Ciutat del Cap. Va escriure la seva primera novel·la d’adolescent i des d’aleshores ha publicat nou novel·les, que han estat guardonades amb importants distincions de la crítica, com ara La promesa, guanyadora del Booker. La novel·la és un fresc al voltant de l’àmbit de la família Swart, propietaris d’una granja als afores de Pretòria. L’autor m’explica que el seu avi era un jutge que aplicava les lleis segregacionistes. La generació més jove de la novel·la detesta el que representa la seva família, sobretot la promesa incomplerta a la dona negra que va treballar per a ells tota la vida. A la Salomé se li va prometre una casa pròpia, una terra pròpia... però d’alguna manera, a mesura que passen les dècades i que el país evoluciona de les antigues divisions a la nova societat anomenada més justa, aquesta promesa continua sense acomplir-se. Li pregunto a Galgut a l’entrevista si el tema gira entorn del pecat, de la promesa no realitzada, que actua de detonant: “Sense cap mena de dubte hi ha injustícia per una promesa incomplerta, però jo no pensaria en termes de pecat perquè tindria connotació religiosa. Alguns crítics van entendre que el llibre parlava d’una maledicció, d’una mena de càstig per haver trencat una promesa”. Acostumat a relacionar la seva obra amb la realitat sud-africana, li exposo si és el càstig que ha perseguit la seva societat: “Potser sí, però ho veig com un fracàs polític.” Em respon que la societat que va virar de l’apartheid al domini dels negres ha produït paradoxes en aquesta societat. “Moltíssimes. Abans era il·legal que un blanc i un negre compartissin seient al banc d’un parc o que tinguessin una relació íntima. O fins i tot que fossin amics. Això ha canviat, però el substrat del que no ha canviat són les divisions entre classes. Els nous problemes de Sud-àfrica estan més centrats en la classe social que en la raça, tot i que les divisions de classe segueixen molt a prop les relacions racials. Per tant emmascaren els problemes perquè la gent només veu la divisió per races.” La segregació és un dels temes de La promesa, però la novel·la és també un exercici de síntesi d’alta literatura.

la colla mata-degolla

no jutgis mai un llibre per la seva pel·lícula

Ladislao Vajda · El cebo | Es geschah am hellichten Tag · Alemanya, Suïssa, Espanya · 1958 · B/N · 95' · 35 mm.

Direcció: Ladislao Vajda

Guió: Ladislao Vajda, Friedrich Dürrenmatt, Hans Jacoby

Fotografia: Heinrich Gärtner, Ernst Bolliger

Música: Bruno Canfora

Intèrprets: Heinz Rühmann, Sigfrit Steiner, Siegfried Lowitz, Michel Simon, Heinrich Gretler.

.

*   *   *   *   *

Sean Penn ·  The Pledge · USA · 2000 · Color · 124' · 35 mm.

Direcció: Sean Penn

Guió: Jerzy Kromolowski i Mary Olson-Kromolowski

Fotografia: Chris Menges

Música: Klaus Badelt i Hans Zimmer

Intèrprets: Jack Nicholson, Aaron Eckhart, Helen Mirren, Robin Wright Penn, Vanessa Redgrave, Sam Shepard.

la insostenible fugacitat atzarosa de l'existència

La salvatge agressió sexual i posterior assassinat d’una noieta implicarà fins a tal punt al comissari encarregat de la seva investigació que farà la promesa (pàg. 32) a la mare de la víctima que en descobrirà l’assassí. Promesa solemne que esdevindrà —a banda del títol— l’eix central i l’incentivador de la novel·la, convertint l’agent de policia en una víctima més de l’agressió; en una víctima obsessiva que no sortirà indemne del descens als inferns que suposarà la perquisició policial.

Un enfollidor descens als inferns que ens permetrà descobrir la perillosa fragilitat sobre la qual se sosté la pacífica i neutral Suïssa, sempre tan presumptament equilibrada, ordenada i serena. Un ordre tan excessivament meticulós i mil·limetrat que acaba esdevenint asfixiant: “(…) la gent espera que almenys la policia sabrà posar ordre en aquest món, encara que jo no em puc imaginar una esperança més miserable”, pàg. 14.

Tan asfixiant que fa perillar la salut mental d’aquells que no són capaços d’alliberar-se’n, per més que sigui de manera puntual: “No vull negar que sempre hi havia un desordre espantós en aquella cambra; llibres i actes estaven barrejats, però això ho feia per una qüestió de principis. Perquè jo sóc del parer que cal que tothom creï petits illots de desordre en aquest país tan endreçat, encara que només sigui en secret.”, pàg. 48.

En realitat, com ja apuntàvem, més que no pas a una novel·la policíaca, ens trobem davant d’una de caire humanístic o existencial, en la qual l’anàlisi policial no és més que una excusa perfecta per a diagnosticar la greu malaltia que pateix el cos sencer de la societat suïssa —i l’occidental per extensió— que ha submergit l’home en la multitud i l’ha allunyat de la seva individualitat essencial, de la seva condició primigènia, del seu tarannà propi. Podríem afirmar que mitjançant el contracte social de Jean-Jacques Rousseau la persona ha renunciat a la seva fonamentalitat essencial; a aquella essència última o definitiva seva.

Entenem que precisament un dels grans mèrits de La promesa és que, al mateix temps que al lent procés de descobriment de l’assassí, assistim al redescobriment de l’home, d’aquell home que —el més segur, sense ni ésser-ne conscient— s’havia mort a ell mateix. A aquell home que —amb obvies i evidents concomitàncies amb l’escarabat de Kafka— s’havia transformat en una mena de monstre. Monstre no tant per la seva desagradable aparença física, sinó per haver perdut aquells elements bàsics que el definien com a home —com a persona.

En la seva tenaç recerca de l’assassí, cerca també allò que va assassinar ensems la seva humanitat. En certa manera, en aquesta recerca —en aquest etern quest del Grial— tracta de redimir-se, de reconciliar-se amb ell mateix. Amb aquell “ell mateix” que ja fa tant de temps que es va esvair.

És un camí de redescoberta, de retrobament. I és en aquest sentit que el capítol 22 esdevé central, no tan sols en el total de pàgines del volum, sinó també metafòricament. La seva visita al psiquiatre és paradigmàtica. Conversant amb ell,  amb aquest membre del sacerdoci laic que ja fa temps substituí el religiós, es confessa i descobreix, o potser redescobreix, els seus sentiments i el seu sentit perdut. Aquell sentit que l’individu perd en contacte amb les gernacions.

La promesa feta a la mare de la nena assassinada es convertirà en la via per redimir-se, per a reconciliar-se amb ell mateix i amb la humanitat sencera.

Més que no pas la recerca d’un culpable en singular, l’obra de Dürrenmatt s’immergeix —i, el que és més important, ens immergeix— en la recerca de la veritat. De la veritat (o les veritats, car difícilment n’hi ha una sola)  que la justícia no acostuma a trobar. Ni a trobar ni a voler trobar. La veritat que s’amaga —“Amb lògica només es pot copsar la veritat en part”— i defuig les investigacions policials.

Una recerca de la veritat, de la raó indubtable, que paradoxalment l’abocarà als braços de la follia. Potser perquè “el somni de la raó engendra monstres”? En qualsevol cas, perseguint l’infern de l’assassí, es deixa seduir per ell, i esdevé quasi tan brutal i amoral com ell, admetent fins els mitjans més abjectes (pàg. 145, final, i 146) per a obtenir la finalitat desitjada. Esdevenint ell mateix l’infern dels altres, un monstre sense principis, i deixant pel camí la resta de sentiments que el caractaritzaven com a persona de bell inici: “La seva intel·ligència era excel·lent; però, per culpa de les estructures massa ordenades de la nostra terra, no tenia sentiments.”, pàg. 17.

Aquesta interrogació oberta sobre l’existència, l’autor suís ens la presenta mitjançant capítols en general breus, ràpids i intensos; telegràfics en ocasions. Amb una descripció, sovint de caràcter poètic, que acompanya i caracteritza, fins i tot preconfigura, els personatges i el seu respectiu tarannà (pàg. 93). Quan els capítols són excepcionalment llargs, l’abundant presència del diàleg —que denoten l’ascendència teatral de Dürrenmatt— els atorga una velocitat que en compensa l’extensió.

En definitiva, La promesa és una obra altament recomanable per totes aquelles persones que, apassionades o no en la novel·la negra, s’interessin per la literatura que s’interroga sobre l’home, sobre la insostenible fugacitat atzarosa de l’existència.

Transcrivim, com a colofó, un fragment prou representatiu:

«Som homes i ho hem de tenir en compte, ens hi hem de saber enfrontar i, sobretot, hem de comprendre bé que només ens instal·larem amb certa comoditat en aquest món i podem escapar del fracàs cap on ens porta l’absurd —que cada vegada és més evident i perillós— si humilment l’incloem en les nostres operacions mentals. El nostre enteniment amb prou feines il·lumina l’univers. Totes les paradoxes van a raure a la penombra dels seus límits.» (P. 157).

Xavier Serrahima. «La promesa, de Friederich Durrenmatt». A: El racó de la paraula.  

no jutgis mai un llibre per la seva coberta, o sí

Aquestes cobertes corresponen a les edicions més recents de La promesa en castellà i català. Totes dues són conceptualment correctes, en el sentit que s'adiuen, cadascuna a la seva manera, amb el contingut de la novel·la, passa que els de Navona s'han inclinat per il·lustrar-la amb una més que justificada referència a la caputxeta vermella (la noia assassinada) i els de Viena han tirat de Hopper. De l'ús indiscriminat que fan les editorials dels quadres de Hopper —se'n porta la palma, seguit de prop per Vermeer i Klimt—, ja n'hem parlat abastament i, en general, per dir-ne mal. En aquesta ocasió, però, la tria d'aquest Hopper, Gas (1940), no és gens aleatòria: els de Viena han optat per dedicar-li la coberta al comissari Matthäi, l'autèntic protagonista de la novel·la que, com bé sabeu els qui l'heu llegida, abandona la policia per fer-se càrrec d'una benzinera. I això tampoc no és gens casual. I hasta aquí puedo leer, de moment. 

______________

P.S.: Demà tornaré a publicar un vell apunt sobre cobertes hopperianes, convenientment revisat i augmentat.

dins del cucut

Son conocidas las líneas que Orson Welles introdujo en el guión de El tercer hombre: «En Italia, durante treinta años bajo los Borgia, tuvieron guerras, terror, asesinatos y derramamiento de sangre, pero también tuvieron a Miguel Ángel, Leonardo Da Vinci y el Renacimiento. En Suiza, tuvieron amor fraternal, tuvieron quinientos años de democracia y paz. ¿Y cuál fue el resultado? El reloj de cuco».

Sabemos que Friedrich Dürrenmatt compartía, al menos en parte, el diagnóstico de Welles. Al igual que H., el cínico narrador de La promesa, Dürrenmatt parece hasta tal punto asqueado de un Estado tan sumamente organizado que procura garantizarse a sí mismo un entorno de desorden donde pensar. La práctica totalidad de su obra dramática gira en torno al equívoco fundacional de una civilización presa de pulsiones de muerte y voluntades de poder tan anárquicas como indispensables para el sostenimiento de la maquinaria estatal. A diferencia del otro gran dramaturgo suizo del siglo XX, Max Frisch, Dürrenmatt jamás se apasiona con ninguno de los ideales humanos. El origen de esta novela, La promesa, es un ejemplo.

En 1957, Dürrenmatt recibió el encargo de escribir un relato, susceptible de convertirse en película, sobre un tema de interés cívico: las agresiones sexuales contra niños. Lo hizo: desarrolló una trama detectivesca a partir del descubrimiento del cadáver de una niña y a través de las vicisitudes de la investigación policial. Ese primer borrador de La promesa fue llevado a la pantalla bajo la dirección de Ladislao Vajda. La película, una coproducción hispano-suiza, se tituló El cebo (Es geschah am hellichten Tag). Pero Dürrenmatt no se detuvo ahí. Siguió escribiendo. «Me interesa dejar claro», escribiría algún tiempo después, «que la película se corresponde en lo esencial a mi intención», no obstante lo cual la novela transcurre por otros derroteros: «una vez acabado el guión, yo seguí trabajando en mi historia. Retomé la fábula otra vez y me la replanteé desde otro punto de vista, ya no tan pedagógico. En cierto sentido, el tema del detective fracasado se convirtió en una crítica de una de las estructuras típicas del siglo XX, lo que me alejó necesariamente del propósito original de la película como Trabajo de equipo».

El núcleo de la novela, al igual que el de la película, lo constituye el hallazgo del cadáver de una niña en un bosque. Una niña vestida de rojo, como Caperucita, degollada por alguna especie de Lobo Feroz que el comisario Matthäi promete encontrar y dar caza. En cierto sentido, todo transcurre en medio de una atmósfera de cuento de hadas sórdido y grotesco, y la propia investigación policial termina plegándose a las reglas de la imaginación infantil. La lógica se tambalea bajo el peso de lo absurdo, y el más lógico de los Hombres, el disciplinado y racionalista Matthäi, sufre en su propia carne los dolores del sinsentido. Matthäi experimenta alguna de las reglas que Dürrenmatt explicitó en Los físicos como presupuestos de su obra dramática: «La conclusión lógica de una historia se logra cuando los acontecimientos toman el peor giro posible»; «El peor giro posible de los acontecimientos no puede preverse. Se da como resultado de la casualidad»; «Cuanto mayor es la precisión con que los Hombres planean sus acciones, más sorprendente es el efecto de verlos afectados por la casualidad»; por último, la escéptica lucidez del escritor consciente de la inutilidad de su obra: «Cualquier intento de una persona de resolver por sí sola un problema que concierne a todos está condenado al fracaso». Lo que había comenzado como una obra didáctica, destinada a que la Sociedad Suiza tomara conciencia de un grave problema, derivó, en la novela, en un ácido comentario al pie de la página del abúlico Estado suizo. Pero Matthäi no es, ni mucho menos, un personaje alegórico, y tampoco una caricatura del funcionario ideal de la democracia ideal. Matthäi es un ser de carne y hueso, una de esas creaciones geniales de la literatura que se resisten a ser despachadas categóricamente. «Era tan tenaz e infatigable que todo lo que hacía parecía aburrirle, hasta que se vio envuelto en un caso que de repente le apasionó»: así le describe H., el cínico, el degustador de albóndigas, el Virgilio de Dürrenmatt en su viaje de invierno. Un hombre así, un perseguidor tan incansable como el comisario Matthäi, pide, más bien exige una presa a su altura, un criminal de mente prodigiosa, alguien capaz de esconderse bajo la forma de un «gigante de los erizos»: si Matthäi no cree en la culpabilidad del principal sospechoso, un torpe buhonero, es casi por motivos estéticos, y también por un elevado concepto de sí mismo.

En La promesa hay mucho del mejor teatro de Dürrenmatt, personajes tan fascinantes como la Clara Zachanassian de La visita de la vieja dama, diálogos tan ágiles como los de Los físicos y digresiones tan sorprendente como aquellas de El matrimonio del señor Mississippi donde los cadáveres volvían a la vida para explicar al público la verdadera razón de que hubiesen muerto. Al mismo tiempo, es una estupenda novela policíaca, aunque uno de sus propósitos sea el de mofarse de la novela policíaca como tal, e incluso de la novela en general. No es exageración de prologuista, ni síndrome de Estocolmo de traductor. Digamos que lo prometo.

Xandru Fernández. «Dentro del reloj de cuco». Pròleg a: Friedrich Dürrenmatt. La promesa. Navona, 2008. P. 7-10.

el número vuit de la cua de palla

«Tots els gèneres literaris revelen, quan hi és, la passió que domina un autor, i la novel·la policíaca no n'és pas una excepció. Fins i tot és lícit d'esperar, si la passió és gran i el talent de l'apassionat fora de sèrie, que la novel·la policíaca trenqui motlles i esdevingui alguna cosa d'estil estentòriament personal, sàviament heterodoxa, delícia dels lectors habituals del gènere i dels que no ho són. Així s'esdevé, per exemple, amb els "entreteniments" de Graham Green, l'anglès enderiat amb els problemes de la Gràcia, i ara amb Friedrich Dürrenmatt, el suís colpit per la passió de reportar "la riquesa i multiplicitat del món" —sota la perspectiva valorant, no ho oblideu, del pontífex Heidegger—. "El món, i amb ell l'escenari en què se'ns presenta", escriví una vegada Dürrenmatt, "em sembla com un monstre, com un enigma del desastre". Si en el seu teatre aquesta valoració el mena a crear-se un estil inventiu de situacions d'absurd —i deixem a part les qüestions de tècnica teatral— que aspiren a emmirallar, caricaturitzant-la, la varietat inexplicable de la vida, en La promesa, novel·la policíaca atípica, es resol en una cabriola genial, a l'hora de servir la descoberta de l'assassí, des del context de la qual es combaten —i no hi falta el "doble" de l'autor que ho justifiqui teòricament— els convencionalismes moralitzants i racionalistes o simplement arbitraris dels clàssics del gènere. Que la jugada de l'autor no atempti contra l'interès específic d'aquesta mena de narracions, i que la seva "passió", inevitablement deformant, no solament enriqueixi amb una nova emoció la història presentada, ans la faci, aquesta vegada, més plausible, creiem que és el millor elogi que podem tributar a aquesta petita obra mestra, la incorporació de la qual a les nostres lletres ens sembla un rotund encert de la col·lecció "La cua de palla".

La traducció, a càrrec d'Artur Quintana, manté sempre la correcció i la dignitat desitjables. Afegim, a simple títol informatiu, que aquesta novel·la, mutilada d'allò que constitueix el seu mèrit més original, fou filmada, anys enrera, per Vadja: se'n deia El cebo». 

Albert Badia. «La promesa». Serra d'or, núm. 10, octubre 1964. P. 54.

per encàrrec

«En general existeix un cert prejudici sobre les obres fetes per encàrrec que tendeix a menysvalorar-les. Un prejudici que si bé pot tenir una certa raó circumstancial —tot i que discutible— en literatura, no el té en absolut en d’altres camps artístics: una gran part de les més cèlebres pintures, escultures, peces musicals i obres arquitectòniques tan sols foren possibles mercès als encàrrecs dels mecenes de torn, que permeteren als artistes del seu temps oferir el millor d’ells mateixos.

Encàrrecs que han estat mes brillants quant menys intromissions han hagut de patir els seus artistes en la creació de la seva obra. L’exemple més palès seria el dels frescos de la capella sixtina, on Michelangelo Buonarroti assolí una de les seves fites més reeixides, convertint la figura humana en una força escultòrica inoïda, fins que el Concili de Trento cregué necessari cobrir la nuesa dels personatges, encarregant a Daniele de Volterra, un dels deixebles del genial pintor, que hi afegís una púdica i inadmissible tela que ocultés les parts prohibides.

Pel que a la literatura es refereix, històricament les obres per encàrrec han estat menys usuals, però no pas inexistents. Més encara quan es tracta de llibres fets no tant per simple encàrrec, sinó per necessitat. Un dels casos més famosos fou El jugador, de Fiodor Dostoievski, una genial novel·la curta de quaranta mil paraules que l’autor rus escrigué —o, més aviat, dictà a la seva secretària— en vint-i-sis dies l’any 1866. Ara bé, si deixem de banda la majoria dels grans premis literaris actuals, cal reconèixer que l’encàrrec literari no és tan habitual. I que com a resultat en sorgeixi una gran obra, encara ho és menys.

Per fortuna, sempre hi ha excepcions que confirmen la regla tot trencant-la. Ho posa de nou de manifest la recuperació de La promesa (Das Vesprechen), de Friedrich Dürrenmatt, Viena Edicions, 2011. Una excel·lent novel·la fruit d’un encàrrec que oferiren a l’escriptor suïs en una època en la qual el seu teòricament idíl·lic país havia sofert una plaga d’inexplicables i brutals agressions sexuals a jovenetes. El dramaturg, en comptes de limitar-se a complir l’encàrrec, aprofità el convit per redactar una obra que deixa un record indeleble en la memòria del lector.

Sota l’aparença d’una falsa novel·la policíaca —anunciada en el seu moment com una mena de rèquiem d’aquesta mena de gènere— Dürrenmatt ens ofereix una crua i aspra reflexió sobre la societat occidental, sobre la decadència moral i la irresponsabilitat a la qual pot abocar la fi de les certeses i les creences ancestrals. En sintonia, doncs, amb l’existencialisme sartrià i heideggerià, i amb amplis ressons del pensament de l’esmentat Dostoievski, que es plantejava els perills que podia comportar la llibertat absoluta que aparellava la mort de déu que havia pronosticat Nietzsche...»

XAVIER SERRAHIMA. «La promesa, de Friederich Durrenmatt». A: El racó de la paraula. 5.11.2011. 

tres novel·les policíaques de dürrenmatt

Entre la prosa narrativa temprana de Dürrenmatt hay tres novelas policíacas: El juez y su verdugo (1952), La sospecha (1953) y La promesa (1958). Dürrenmatt narra, especialmente en la primera de las novelas citadas, de forma que provoca una gran expectación. Sin embargo lo que produce la tensión no es la aclaración del caso sino el intento del comisario Bärlach de luchar contra el mal con un sentido de la justicia cuyas premisas son casi las del Antiguo Testamento, y de actuar como juez autonombrado en casos en que los tribunales han fracasado. Tschanz, su colaborador, que ha de buscar un asesino para un asesinato que ha cometido él mismo, se convierte mediante la táctica de Bärlach en verdugo de un criminal mucho mayor, que hasta el momento se creía a salvo de cualquier persecución.

En la segunda novela, La sospecha, la sospecha de que tras un conocido médico de moda suizo se esconde un famoso médico activo en campos de concentración pasa muy pronto a ser una certeza. Los medios de Bärlach para exigir responsabilidades al criminal fracasan; acaba dependiendo de una inesperada ayuda ajena.

Dürrenmatt calificó la tercera novela de «réquiem por la novela policíaca». La promesa es una narración en primera persona y también una narración enmarcada. Un escritor de novelas policíacas conversa tras una conferencia con el ex comandante de la policía cantonal de Zúrich. El comandante critica en las novelas policíacas «que vuestros criminales sean castigados. Porque esta hermosa ficción parece ser necesaria moralmente. Forma parte de las mentiras que mantienen el Estado, como también la piadosa máxima de que el crimen no vale la pena, cuando no hay más que observar la sociedad humana para ver la verdad al respecto de este punto». Y entonces el policía explica el fracasado intento de su mejor colaborador, Matthäi, de hacer caer en una trampa a un criminal sexual y asesino de niños. Matthäi sucumbe en el intento. A diferencia de lo que sucede en la película Sucedió en plena luz del día, para la que Dürrenmatt escribió el guión, el caso solo se aclara mediante una confesión en el lecho de muerte.

El complejo temático del tribunal, del veredicto, de la conciencia de culpa, aparece a menudo en Dürrenmatt, quien lo llega a tratar con una dimensión religiosa de juicio universal.

Hans Gerd i Marisa Siguan. Historia de la literatura en lengua alemana. Desde los inicios hasta la actualidad. Universitat de Barcelona, 2012. P. 548-549.