Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris autobiografia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris autobiografia. Mostrar tots els missatges

dilluns, 15 de novembre del 2021

autobiografia lectora


Creo que ya he leído tres veces los poemas reunidos de Laura Wittner, y eso que me los regalaron hace menos de un año. Al primer despiste termino abriendo el libro y sorprendiéndome con algún verso que no recordaba: «¿Viste las papas rojas / que compramos juntos? / Recién hoy las guiso. / Y vos en otro continente.» De inmediato, en una secuencia que no quiero ni puedo detener, hojeo poemas del pasado o del futuro  —esa es una de las gracias de leer obras reunidas: saltar en el tiempo—, casi siempre cotidianos y de una intimidad que agradezco —«rugía, ese viento, traía lluvía frenética: / salimos a gritar al balcón  / mis dos hijos y yo, porque fue un año duro / y pensé que nos lo merecíamos».

El sábado en la mañana pasó de nuevo, pero con una variación: tomé el librito verde del estante y me quedé pegado en uno de los textos del final. No era un poema, sino un ejercicio en el que Wittner contaba dónde estaba o qué hacía cuando leyó tal o cual libro. El resultado era una suerte de autobiografía lectora y fragmentaria que tenía su origen, según me enteré por un pie de página, en un cortometraje de Nanni Moretti que yo no había visto. Me hirió el orgullo, por supuesto. Durante bastante tiempo fui un nannimorettista serio y dedicado que, ahora descubría, tenía tareas pendientes. Bajé la película de inmediato y la vi antes de preparar el almuerzo. Ya podía estar tranquilo. Duraba cuatro minutos y en ella Moretti pasaba de una butaca de cine a otra recordando dónde vio por primera vez Domicilio conyugal, Anastasia, alguna de las Rocky, o la tarde en que su hijo, después de un tráiler le preguntó si lo acompañaría a ver Matrix 2

Al poco rato me puse a cocinar y me sorprendí recordando en detalle dónde leí La isla misteriosa, de Julio Verne, Los detectives salvajes o los primeros cuentos de Lydia Davis que se cruzaron en mi camino. Es raro. Solo me pasa con los libros buenos, con los que fueron importantes y cambiaron, aunque sea un poco, mi forma de leer. Un vagón de la línea 4 del metro lleno de gente, una tarde solitaria en una casa con vistas al estrecho de Magallanes, la sala de espera de un gastroenterólogo, la biblioteca helada de una universidad que queda muy lejos. El resto —todo el resto—, lo olvido. Incluso puede que no recuerde el argumento de los libros buenos, pero no así el cosquilleo en la guata, el nerviosismo, la conciencia de ser testigo de algo importante. Las lecturas, quiero decir, también tienen biografías, aunque no sea fácil encontrarlas.

Desde hace un tiempo, ya que estamos en esto, circula —por aquí y por allá, sin mucha puntualidad— una colección de libros argentinos con autobiografías lectoras. Son ensayos, a fin de cuentas, sobre vivir rodeado de libros. Uno de mis favoritos —tal vez porque fue el último que leí—lo escribió Sylvia Molloy. En pocas páginas, ella relata con una amabilidad envidiable qué leía a tal o cual edad y qué impresión le dejaron esos libros. Ahí aparecen unos cuentos de Katherine Mansfield que ganó cuando chica en un concurso del British Council o una novela de Curzio Malaparte que sus padres le tenían prohibida y que ella leía clandestinamente. Citas de lectura  —así se llama— son ensayos breves, casi todos de iniciación o dedicados a primeras o segundas lecturas, que leí una mañana fría —como solo hace frío en Santiago— en la que no pude salir de la casa porque cortaron el gas en el edificio y no tenía ganas ni siquiera de lavarme los dientes con agua helada. Lo leí de corrido, con el scaldasonno al máximo y las frazadas tapándome las narices. Durante esa mañana, terminé recordando mis primeras lecturas, que siempre tienen algo de romántico e irrecuperable: versiones en alemán de Tintín o Astérix que no entendía, pero que miraba fascinado, y sobre todo novelas de Agatha Christie y Julio Verne  —a quien nunca le diré Jules porque no solo sería una siutiquería, sino una traición a la infancia.

A veces pienso que mis gustos —todos y cada uno— son culpa de ellos. Por un lado, los detectives cartesianos —que dejan las cosas importantes en manos de la razón, como si fuera un lujo, un bien escaso, una forma de elegancia— y, por otro, las aventuras de tipos que recorrían el mundo en un momento en que los mapas dejaban de ser inabarcables y la Ilustración todavía no se daba por perdida. Recuerdo la sensación de estar siendo interpelado por un mensaje cifrado y, en apariencia, dirigido para mí, y nada más que para mí. Los conquistadores de la Antártica, el libro de Coloane, que se leía en quinto básico, funcionaba igual. O mejor; era la posibilidad de mirarse al espejo y reconocer que las aventuras del ingeniero Ciro Smith o de Sandokán podían pasar en Chile, en los mares helados del sur, que el mundo era tan grande como para que también existieran héroes, villanos o escritores nacidos en sitios en apariencia tan poco literarios como Temuco o Chiloé.

Creo que esta mezcla de aventuras, malas traducciones y cierta ingenuidad colonialista hasta hoy sigue siendo la vara para medir mis gustos. No de un modo literal, por supuesto, pero en cada libro que saco de mi biblioteca —es un decir, en realidad son dos estantes— soy capaz de ver, casi como si me transformara en un médium de turbante lila, al fantasma de la Christie o al de Verne flotando sobre ellos.


Gonzalo Maier. «Casa de citas». A: Leer y dormir. Minúscula, 2021. P. 111-116.


divendres, 11 de desembre del 2020

una pregunta incòmoda


«És autobiogràfic?» Vet ací una pregunta incòmoda que solen fer a l'escriptor sobre el seu llibre. Incòmoda, sí, perquè un no sap què contestar. Quan un publica un text com a novel·la, com a obra de ficció, quin sentit té preguntar-li sobre la veracitat del que s'hi narra? I quina importància té si és o no veritat? Afecta això la qualitat de l'obra? No. Aleshores, per què la pregunta?

El personatge principal de la meua última novel·la perd els pares a disset anys, en un accident de trànsit. En un club de lectura, un assistent em diu, a cau d'orella: «Deu haver sigut dur, això dels teus pares». Abans de tranquil·litzar-lo i dir-li la veritat, comprenc que el puc decebre, i calle. Al lector li agrada creure allò que llig. Si li expliques que tot és una invenció es pot sentir traït. I és que el lector té raó: allò que es conta en una novel·la —si és sincera, si ix de les entranyes de l'autor i no és un producte postís— és una vivència real. Ha estat realment viscut. L'etiqueta «ficció» permet una llibertat il·limitada. O limitada, només, per la versemblança, que depèn de la qualitat i la capacitat de seducció del text. En boca dels personatges, un pot posar les paraules i les idees que potser no s'atreviria a dir en una crònica, una biografia o una autobiografia. I el mateix ocorre amb els fets. En la ficció podem ser absolutament sincers.

És autobiogràfic, doncs? Sí, ho és. Tot el que escric ho he viscut. Físicament o mentalment, tant fa. Circumscriure la realitat a la superfície física, a allò que veiem i palpem, és mutilar-la. En la realitat hi ha clavegueres, passadissos, coves, pous, soterranis, golfes, on a penes entra la llum. Un escriptor no els discrimina, aquests espais, i ens els mostra amb la mateixa naturalitat que els altres. L'obra de ficció ens parla d'una veritat més profunda, més completa, que va més enllà de la superfície. El lector es lliura, crèdul, a aquesta veritat, i potser identificat —o aterrit— amb allò que llig, s'adreça intrigat a l'autor i pregunta: «És autobiogràfic?».

Com que tinc inclinació a escriure sobre personatges extremats, solitaris, que van a contracorrent dels usos socials, i que sovint voregen la follia o la desesperació, molts lectors s'han fet de mi una imatge sinistra, que els infon respecte o temor. Als clubs de lectura sempre trobe mirades de recel, expectants. De seguida, quan els assistents veuen de prop el meu físic banal i escolten la meua veu reposada, acompanyada de gestos tímids, note que es relaxen. Al cap d'uns minuts m'agafen confiança, i sempre hi ha qui, alleujat, em diu: Ets molt més agradable del que m'havia imaginat, de tu, en llegir-te. I jo somric discret, pacífic, complaent, mentre pense: Santa innocència!


Manuel Baixauli. «Una pregunta incòmoda» A: Ningú no ens espera. Periscopi, 2016. P. 107-108.


dilluns, 8 de juliol del 2019

fer cuento


«Estic malalt», diu a la mare. Ella li posa la mà al front. «Doncs serà millor que et quedis al llit», sospira.
Hi ha un moment més difícil d'afrontar, el moment en què el pare diu: «On és John?» i la mare diu: «Està malalt», i el pare gruny i diu: «Ja torna a fingir». Durant aquesta conversa s'està tan quiet com pot, fins que el pare se n'ha anat i el germà se n'ha anat i per fi pot iniciar una jornada de lectura.
Llegeix a gran velocitat i amb una concentració total. Quan està uns dies malalt, la mare va a la biblioteca dos cops per setmana a buscar-li llibres: dos amb la seva targeta, i un altre amb la d'ell. Ell evita anar a la biblioteca perquè li fa por que el bibliotecari li faci preguntes quan porta els llibres a segellar.
Sap que si vol ser un gran home, ha de llegir llibres seriosos. Hauria de fer com Abraham Lincoln o James Watt, que estudiaven a la llum de les espelmes mentre tots els altres dormien, i estudiar pel seu compte llatí, grec i astronomia. No ha abandonat la idea de ser un gran home; es promet que aviat començarà a llegir seriosament; però de moment no vol res més que llegir històries.
Llegeix tots els misteris d'Enid Blyton, totes les novel·les dels germans Hardy, tots els contes de Biggles. Però els llibres que més li agraden són les històries de la Legió Estrangera Francesa de P.C. Wren. «Qui és el més gran escriptor del món?», pregunta al pare. El pare diu que Shakespeare. «Per què no P. C. Wren?», diu. El pare no ha llegit P.C. Wren i, malgrat la seva experiència de soldat, no sembla interessat a fer-ho. «P.C. Wren va escriure quaranta-sis llibres. Quants llibres va escriure Shakespeare?», el desafia, i es posa a recitar els títols. El pare diu «Ah», amb irritació i menyspreu, però no dóna cap resposta.
Decideix que si al pare li agrada, vol dir que Shakespeare és dolent. Tot i així, comença a llegir-lo, en l'edició groguenca amb les vores doblegades que el pare ha heretat i que pot costar molts diners perquè és vella, mirant de descobrir per què la gent diu que Shakespeare és gran. Llegeix Titus Andronicus perquè té un nom romà, després Coriolanus, però se salta els discursos llargs com se salta les descripcions de la naturalesa en els llibres de la biblioteca.
Al costat de Shakespeare, el pare té els poemes de Wordsworth i els poemes de Keats. La seva mare té els poemes de Rupert Brooke. Aquests llibres de poesia ocupen un lloc d'honor a la lleixa de la llar de foc de la sala, juntament amb Shakespeare, La història de sant Miquel, en un estoig de pell, i un llibre d'A.J. Cronin sobre un metge. Intenta començar dues vegades La història de sant Miquel, però l'avorreix. No pot entendre qui és Axel Munthe, si el llibre és veritable o és una història, si va sobre una noia o sobre un lloc.
[...] Quan no té res més per llegir, llegeix els llibres verds. «Dóna'm un llibre verd!», crida a la mare des del llit de malalt. Els llibres verds són l'Enciclopèdia infantil, que ha viatjat sempre amb ells. Els ha llegit desenes de vegades; com que quan era petit en va arrencar pàgines, va fer-hi gargots, va trencar-ne les tapes, ara els ha de manejar amb compte.
En realitat, no els llegeix: la prosa l'impacienta massa, és massa efusiva i pueril, tret de la segona meitat del volum 10, l'índex, que està ple d'informació factual. Però es mira les il·lustracions, especialment les fotografies d'escultures de marbre, homes despullats i dones amb robes plegades a la cintura. Noies de marbre, lluents i estilitzades, omplen els seus somnis eròtics.
El més sorprenent dels seus refredats és la rapidesa amb què li passen o semblen passar-li. A les onze del matí ja ha deixat de tossir, ja no té mal de cap, es troba bé. Ja està tip del pijama suat i pudent, de les mantes encarcarades i el matalàs bombat, dels mocadors humits pertot arreu. S'aixeca del llit però no es vesteix: seria temptar massa la sort. Amb cura de no treure el cap al carrer per si el veu un veí o el delata algú que passa, juga amb el mecano, enganxa segells a l'àlbum o enfila botons en fils o cordes trenades d'una troca de llana. [...] Quan la mare va a la seva habitació, posa cara d'abatut i es prepara per defensar-se dels seus comentaris.

J.M. Coetzee. Infantesa. Escenes de la vida a províncies. Traducció de Dolors Udina. Edicions 62, 1997. P. 110-114.

________________
P.S.: Com ja sabeu, perquè us ho vaig anunciar en l'última trobada, la temporada que ve llegirem un Coetzee, Desgràcia, concretament. Porto uns quants dies buscant informació per fer-ne la guia, m'agrada equivocar-me amb temps, i la veritat és que no està sent gota fàcil. Però va i resulta que dissabte passat el programa Ciutat Maragda va dedicar la sessió a la narrativa de Coetzee. Casualitat? No crec en les casualitats, jo.


dilluns, 17 d’octubre del 2016

biografies imperfectes


Stefan Zweig va ser un dels escriptors més populars de l’Europa d’entreguerres, especialment cèlebre per les seves biografies de Maria Stuart i Maria Antonieta, de Fouché o d’Erasme. Amb Emil Lubwig i André Maurois va conformar una tríada de prolífics retratistes de la vida d’altri, però la seva pròpia autobiografia, El món d’ahir. Memòries d’un europeu, ha acabat sent la més reeixida de les seves obres.
El món d’ahir no és només el drama personal d’un representant de l’elit cultural europea davant l’ensulsiada de la Belle Époque, d’un europeista davant l’ascens del totalitarisme nazi-feixista, d’un jueu assimilat que veu cremar els seus llibres en les fogueres ordenades per Goebbels, sinó també la crònica de l’escalada progressiva cap al suïcidi d’Europa, iniciada l’any 1914 i culminada simbòlicament amb la pròpia mort de Zweig, autoinfligida al Brasil el 1942, quan tot semblava presagiar la victòria de Hitler. Amb la Primera Guerra Mundial l’escriptor vienès observa el final d’una edat d’or en què la cultura i la civilització discorrien en cafès i viatges de punta a punta del continent sense necessitat de mostrar cap document. Durant la guerra, Zweig es va abocar a una campanya pacifista que el duria a l’exili, com el seu amic, el premi Nobel francès Romain Rolland, que des de Ginebra se situava Au-dessus de la mêlée de l’enfrontament europeu. Per al lector d’avui Zweig simbolitza com cap altre intel·lectual els valors de democràcia, civilitat, humanisme i antibel·licisme que han afermat el projecte europeu d’ençà de 1945.
Ara, si bé l’autor de Carta d’una desconeguda va acabar la guerra com a apòstol de la fraternitat europea, l’any 1914 no la va començar ben bé així. El món de 1914, publicat per Ela Geminada, ens mostra un Zweig nacionalista i admirador dels valors d’Alemanya, molt poc coherent amb el relat que ell mateix fa de l’època a les seves memòries. Enquadrat com a redactor als arxius de l’exèrcit austríac, Zweig va portar a terme una breu però important activitat com a propagandista de guerra. Tal com escriu el prologuista de l’edició, el professor Antoni Martí Monterde, “la insistència amb què Zweig afirma en les seves memòries que, fins i tot vestit d’uniforme, actuava com un pacifista, forma part d’un relat que acaba creant un futur inexistent per a aquell passat quan era present, donant per fet el que no va fer-se o, si més no, va fer-se d’una manera molt diferent”.
La majoria de biògrafs de l’escriptor han passat de puntetes sobre l’activitat de Zweig en els mesos immediatament posteriors a la declaració de guerra, malgrat que els seus articles es van publicar a la Neue Freie Presse o el Berliner Tageblatt. A “Unes paraules sobre Alemanya”, tot un al·legat pangermanista, Zweig afirma: “El neguit d’Alemanya és avui el mateix que el nostre, la seva alegria és la nostra alegria, i cada soldat que lluita sota la seva bandera és un dels nostres”. O, en descriure la Viena de la mobilització -d’una manera tan diferent de com ho fa a El món d’ahir -, escriu: “Per res del món hauria volgut deixar de veure com aquesta ciutat, tan famosa per la seva alegria, en l’hora greu va trobar una noble i nova dignitat, un silenci que resultava més eufònic que la seva música de sempre, i una calma meditabunda que em sembla més valuosa que la seva alegre agitació habitual. Mai em va semblar tan digna de ser estimada, i m’alegro d’haver-hi pogut ser precisament en aquesta hora”. Fins i tot en l’ambigu comiat als amics de l’altre costat de trinxera, rememorat anys després com un lament, Zweig hi diu: “Ara ja no sóc el mateix que es reunia amb vosaltres, he canviat de dalt a baix i el que en mi és alemany inunda el meu sentiment”.
Com diu Martí Monterde, “és necessari llegir Zweig, tot Zweig, llegir-lo doblement, per entendre les contradiccions, les paradoxes, perquè són les nostres, les de tots els europeus”. El mateix Zweig ja prevenia contra les biografies heroiques, tan necessàries -en paraules seves- des de Plutarc per a la formació de la joventut, però tan propenses a albergar la falsificació de la història. La fascinació que obnubila els clarobscurs del personatge és un dels riscos contra els quals s’ha de prevenir el biògraf si no vol escriure vies des saints. Les biografies imperfectes solen ser les més reals, vives i veritables, i, com la biografia de Stefan Zweig, també a casa nostra algunes biografies no podran obviar els passatges més controvertits, perquè és la imperfecció la que ens dóna la complexa i total dimensió de l’home.

Joan Safont. Stefan Zweig i les biografies imperfectes. Ara. 17|11|2014.


dijous, 21 de juliol del 2016

una bala neta dins de carn tova


Font: Pere Calonge ‏@perecalonge 

Vladimir Nabokov. Parla, memòria. Traducció d'Oriol Carbonell. Edicions 62, 2000. P. 233.