avui parlem de l'ignot

 

The Coleoptera of the British islands.

l'escriptura insòlita

PONÇ PUIGDEVALL
L'escriptura insòlita
El País
30|1|2020

 

 Quan un dels artistes que poblen Ignot, la nova novel·la de Manuel Baixauli (Sueca, 1963), espera en un poble del Priorat que arribi l’endemà per entrevistar-se amb el propietari d’una mina de plom abandonada —vol pintar-hi un mural a la paret—, troba que a la casa rural on s’està s’hi celebren unes jornades literàries. Al vespre, quan torna de passejar, amb la foscor consumint a poc a poc, i sense parar, una franja de color de sang seca al cel, l’artista veu un home sol que mira les muntanyes: “La silueta negra de l’home no es movia, semblava distant, a mil anys llum dels gronxadors, dels cotxes aparcats, de Mateu, de tot”. És l’escriptor que motiva l’acte, i que no torna a reaparèixer fins a les últimes pàgines d’Ignot, quan el lector creu —erròniament— que avança perdut del tot en un argument delirant o espectral: a l’escena on apareix, pilota un helicòpter ocupat pels personatges principals de la novel·la, i, quan un d’ells li pregunta cap on es dirigeixen, l’escriptor només respon: “Qui ho sap, això?”.

És possible que en aquestes dues imatges s’hi xifri el que és Ignot: d’una banda, tots els pintors, escriptors i lectors que protagonitzen la novel·la semblen immobilitzats en el cultiu de la seva disciplina artística, distants de la realitat, embadocats en el seu narcisisme intel·lectual, figures enigmàtiques altivament centrades en la recerca de la bellesa que els ha de salvar l’ànima; de l’altra, el relat avança de manera minuciosament desordenada, a través de cercles concèntrics que s’acaben emmirallant com si creessin un laberint on el lector pensa, moltes vegades, que hi vagareja sense rumb.

Però el que s’hauria de recomanar a aquest lector desorientat és que no defalleixi i que aguanti els embats del text, perquè Baixauli, contràriament a l’escriptor que pilota l’helicòpter, sap a la perfecció cap on es dirigeixen i com es lliguen els fils infinits —rars, opacs i hipnòtics, a vegades inexplicables— que desplega al llarg d’Ignot. Amb una prosa afinada, precisa i tallant, que desdenya qualsevol filigrana literària, els arguments com de faula paranoica, excèntrica o fantasmagòrica, que Baixauli trena sense immutar-se, gairebé sempre sorprenen amb convicció a pesar de situar-se més enllà de les fronteres de la versemblança, com si només existissin pel pur plaer d’existir: hi ha qui lloga pisos i exigeix al propietari que només hi deixi una nevera, un llit, una cadira i una taula; hi ha tot un seguit d’habitatges en diversos llocs d’Europa que, situats en un mapa, dibuixen una lletra; les parets no sembla que estiguin destinades a res més que convertir-se en l’espai necessari per penjar-hi notes en previsió dels llibres que s’han d’escriure, o per dibuixar-hi vagines pacientment diferents les unes de les altres; pot ser que només es camini per les extensions immenses de l’albufera perquè un videoartista filmi d’amagat el rumb que se segueix, i emmirallar-se després en el resultat; els soterranis, en fi, poden esdevenir una illa envoltada de tinta on els escriptors busquen els seus textos fracassats i que no s’han imprès mai.

Al lector li agrada que la fantasia extravagant que orquestra Baixauli li exigeixi atenció i perseverança, que l’autor el faci sentir partícip de la mena de miracle insòlit que és la seva escriptura, de la seva fe en el poder de la literatura; però encara el fa més feliç constatar, al final, en una pirueta majestuosa, que no ha travessat una selva caòtica, sinó que tot l’ordre argumenta, que el secret de la novel·la estava exposat nítidament davant seu, sense enganys ni falsedats formals. Al cap i a la fi, és una estratègia narrativa que Baixauli ja havia assajat amb fruïció, i execució implacable, a L’home manuscrit (2007) i La cinquena planta (2014), novel·les on també s’exploraven els múltiples misteris de les lleis i els límits de l’art, la soledat transcendent i abrusadora del creador, l’ànsia de forjar una obra tan sols per a un públic que la mereixi.

Ignot és, sens dubte, una novel·la, però també es pot llegir com si fos un assaig narratiu sobre la condemna de voler ser un creador, sobre el pànic que suscita la criatura que s’inventa, sobre la rebel·lió dels dimonis imaginatius. Pot ser que la proliferació de sentències sobre la creativitat i les condicions necessàries per dur-la a terme pugui fer creure, en alguns moments, que és un catàleg de consells per als adolescents que volen ser artistes, però, encara que fos així —que no ho és—, el lector sap que Baixauli, amb Ignot, ha aconseguit l’obra d’art que busquen tots els artistes que la poblen: una novel·la perdurable.

la caixa infinita

«Als meus divuit anys vam canviar, amb la família, de casa. Els pares em donaren dues caixes de cartró grans, d'embalar televisors, i em van dir que les omplira: l'una, d'allò que volguera conservar i endur-me a l'habitatge nou; l'altra, de tot el que fóra prescindible. M'hi vaig aplicar a consciència. Al cap dels anys acumulem objectes de procedències múltiples i amb intencions que, sovint, caduquen aviat; objectes que ens acompanyen muts, oblidats, en qualsevol racó de les habitacions que freqüentem. M'hi vaig passar hores, fent la tria. Cada objecte m'encenia un debat intern, em feia reviure instants remots, projectes frustrats o negligits, gaudis o dolors convertits en cendra. Finalment, les dues caixes quedaren plenes. L'endemà, en tornar de classe, vaig veure que una de les caixes havia desaparegut. Havien vingut ja els operaris que s'havien d'endur el rebuig per a llançar-lo al fem. Ho trobí higiènic, regenerador. Al cap d'uns dies, fet el trasllat, vaig obrir la caixa que romania a casa i em vaig quedar de pedra: era la del rebuig. Havia oblidat assenyalar quina era la bona i quina la supèrflua? No ho sabré mai. Amb els operaris, carregats amb la caixa erròniament salvada, ens desplaçàrem a l'abocador de fem on havien llançat, dies enrere, els meus objectes predilectes. Als afores del poble, xafant deixalles, inhalant el tuf dels objectes morts i del fum negre, tòxic, de diverses fogueres que ningú no controlava, vaig comprendre que no hi havia res a fer. Perduts per sempre. Els llibres, els discos, les fotos, els dibuixos, les cartes, etc., que m'havien acompanyat tants anys. Un buit profund. Des d'aleshores, cada volta que busque una cosa i no la trobe, pense que està dins la caixa, la cabuda de la qual no para de créixer. Esdevinguda, la caixa, mite personal, cada pèrdua, fins i tot cada pèrdua posterior a l'existència de la caixa, va a parar dins d'ella. Allà tinc els amics o familiars difunts, els viatges que no vaig fer per culpa d'un imprevist, el bes que em vaig perdre per excés de timidesa, els casals nobles substituïts per blocs de pisos, l'exposició de Modigliani que no vaig veure perquè tot just tancaven els dimarts, l'article que vaig escriure i que no es publicà...«Res no ens sembla tan bell i no ens desperta remordiments més amargs que les oportunitats perdudes!», diu Valéry. Allò desaparegut dins la caixa ha assolit per a mi un relleu que no havia tingut mai abans de la pèrdua. Valéry té raó. Què fer-ne? Com omplir els buits? No hi ha res valuós que siga exactament substituïble. Davant de la pèrdua, només ens queda la malenconia. O l'escriptura.»

 Manuel Baixauli. «La caixa infinita» A: Ningú no ens espera. Periscopi, 2016. 

viatge al centre de la literatura

 

MARC R. JUSTRIBÓ
Viatge al centre de la literatura
La lectora
14|4|2020

«Tot escriptor escriu, sempre, el mateix llibre», diu Manuel Baixauli a «Rostre o màscara», un dels articles del recull Ningú no ens espera. Ignot (Edicions del Periscopi) és, literalment, un nou capítol d’aquest llibre infinit que assaja d’escriure, un nou esqueix de la matriu literària de Baixauli, que comparteix genètica amb la seva obra anterior, i amb què estableix vasos comunicants. Baixauli escriu amb la metaliteratura i la fragmentarietat com a banderes, i ho fa d’una manera original i depurada, des d’una intel·lectualitat sense exhibicionismes que fa que el text sigui un tot orgànic.

La novel·la és sobretot una anàlisi sobre la creació literària, sobre les capes que contenen les ficcions, sobre com es crea i quin és el sentit de fer-ho, i sobre la importància de la recepció de les obres, també, amb la forma d’una novel·la que es va fent a si mateixa, des de dins, i va travant la significació de cada cosa a mesura que avança. Ignot és la història que explica com s’ha escrit Ignot. És una novel·la i n’és el making-off a la vegada. Això reflecteix la dèria gairebé obsessiva de l’autor: normalment, perquè una novel·la sigui, diguem-ne, literària, ha de fer pensar, de manera més o menys implícita, què la fa literària. Baixauli, però, se sol entregar completament a aquesta qüestió. No és un contínuum narratiu de versemblança, és un espai en què tot està enfocat a copsar les arestes de la literatura.

L’anvers

La narració primera comença amb la trobada casual entre Mateu —un pintor que no se n’acaba de sortir— i el Mestre, un crític cèlebre amb un do per captar el talent aliè. La conversa els porta a parlar de Crisòstom, un escriptor misteriós i d’aspecte lànguid, sense «pinta d’escriptor» —sobre el qual pivota tota la novel·la— pel qual Mateu il·lustra els textos que surten a la revista Scriptum. En llegir-ne els textos, el Mestre queda fascinat, i decideixen aprofundir-hi.

Amb la introducció d’elements nous a poc a poc, el text s’esbocina i s’amara de misteri, l’artefacte es va fent més complex, amb significacions més o menys evidents en relació amb el fet creatiu. A mesura que la novel·la avança, el principi de realitat es va relativitzant i al lector que s’hagi cregut que es tractava d’una novel·la diguem-ne realista sobre la relació d’un pintor i un artista plàstic se li anirà dibuixant una ganyota, perquè s’imposa una altra dimensió. 

Tenim Mateu i el Mestre que investiguen Crisòstom, i tenim Crisòstom que explica el seu passat a Mateu i, de retruc, al lector: un passat marcat per la coneixença, a partir del descobriment de la col·lecció La biblioteca de Babel dirigida per Borges, de Don (Ivor), una mena de savi de lletres que marca la formació literària de Crisòstom, que el manté en la tensió entre l’elogi i la crítica, i de qui el Mestre creurà que Crisòstom és plagiari. Aquest fet, que fa anar de corcoll tant el Mestre com Mateu, en un principi queda significativament irresolt.

També tenim Artur Bosch, un vidu que compra, molts anys abans, totes les cases arreu d’Europa on havia passat temporades amb la seva dona i el seu fill petit, Edmund; i tenim Edmund, l’hereu, dibuixant compulsiu de vulves, que ajuda Mateu i Crisòstom. Mateu té un projecte artístic que vol desenvolupar en diferents indrets d’Europa i coneix Edmund, que ves per on posa a disposició de Mateu les cases heretades precisament arreu d’Europa. Aquest deus ex machina, d’entrada, atia l’estupefacció. Cal paciència, però. I tenim un tal Aristides, que filma paisatges amb algú que hi camina per tal que algú altre ho pugui contemplar —una al·legoria de la mateixa novel·la—, el mateix Baixauli passant un cap de setmana al Priorat amb lectors seus, tenim un article de Ningú no ens espera infiltrat a la novel·la, el sanatori i un personatge de La cinquena planta…

Els personatges són una mena de caràcters, i el que interessa d’ells és la relació que tenen amb el fet creatiu. Es fan preguntes, investiguen, sempre en aquesta direcció, i Mateu i Crisòstom —que encarnen dues menes de pulsió artística, la plàstica i la literària, respectivament, que s’emmirallen— miren de teixir una obra davant de la incertesa, cosa que omple la novel·la de frases sobre la creació, sobre l’èxit i el fracàs, sobre el talent, de vegades humorístiques, d’altres lúcides i ben trobades, i alguna vegada no del tot reeixides.

El revers

Tota la literatura beu de més literatura, del bagatge de l’autor com a lector i com a persona. I Baixauli reflecteix aquest fet en una narració de Crisòstom inserida en la novel·la en la qual C, un esqueix del mateix Crisòstom —pel mateix mecanisme que B és un esqueix de Baixauli a La cinquena planta— arriba a partir d’un viatge oníric a una mena de no-lloc on la vida espera ser literaturitzada, una realitat paral·lela que configura els negatius de la literatura, la part oculta del fet literari, una mena de Matrix on habiten tots els personatges possibles, el soterrani de la qual és una biblioteca inesgotable —amb reverberacions que fan pensar en Borges constantment—, que conté tota la lletra escrita, la coneguda i la desconeguda. Un lloc, en definitiva, on tot és susceptible d’empastifar-se de tinta, d’esdevenir tinta: lletra impresa sobre blanc, un món fantàstic però lligat a la textualitat. I és en la fugida d’aquest món que Baixauli ha fet escriure a Crisòstom que la novel·la s’entén com a tot, com un sobreseïment de tinta que cohesiona.

A l’arribada de tot plegat, cada aspecte de la novel·la es revela com a útil per si mateix, sense una funció narrativa determinada dins el conjunt del text en el sentit clàssic, com un camí que l’autor traça cap a l’ignot, perquè Ignot també és això, un camí a la recerca de la naturalesa, d’entrada desconeguda, de la mateixa novel·la. La naturalesa del desconegut és important en la literatura, ho és en el sentit que el grau de (des)coneixement en pot marcar l’impuls creatiu a cada moment, però també l’essència de la literatura mateixa és aquest (des)coneixement, allò que l’autor i el lector, en un esforç conjunt que culmina en el moment de la lectura, intenten que deixi de ser ignot.  Un cop fora, l’espectacular joc de màscares narratives queda revelat, i, per tant, també tota la resta.

literatura a domicili

        

 

de la traïció i la gràcia

ENRIC SÒRIA
De la traïció i la gràcia
L'Avenç 

Núm. 467
Abril 2020

En poc temps, han aparegut dues novel·les sobre la traïció literària, Les amistats traïdes de David Nel·lo, flamant premi Sant Jordi, i Ignot, de Manuel Baixauli. De la primera, Pere Antoni Pons escriu que «és el resultat d'una barreja de mandra fabuladora, grisor estilística i desídia dramàtica». De la segona, un crític sever com Ponç Puigdevall afirma que és «una novel·la perdurable», de construcció complexa, «amb una prosa afinada, precisa i tallant». Una mena de faula paranoica, incisiva i sorprenent, que l'autor remata amb una pirueta magistral. No he llegit el llibre de David Nel·lo, i no puc jutjat si l'apreciació de Pons és justa, encara que una ràpida fullejada al text tendiria a corroborar-la (llavors, caldria atribuir la mandra, la grisor i la desídia també als jurats del Sant Jordi que la van premiar). En canvi, sí que puc subscriure l'opinió de Puigdevall.

La novel·la de Baixauli és un artificiós ordit de trames que conflueixen, en cercles aparents que en realitat formen una espiral recursiva que apunta a un nucli revelador. De totes aquestes trames, la principal ens parla d'una suplantació literària i els seus llargs efectes sobre la víctima de l'espoli. El plagi suplantador, que silencia o anul·la la veu de l'autèntic autor, és un tema recurrent de la literatura i el cinema. El motiu que l'impulsa sol ser, més que els diners, la fama literària. L'anonimat etern és la condemna que l'escriptor frustrat no sap assumir i el que l'empeny a aquest robatori de les paraules d'un altre que és també un assassinat nominal, una damnatio memoriae. La majoria de vegades, aquest crim verbal es comet en la figura d'un escriptor mort, i per això indefens.

El llibre de Baixauli esquiva aquest argument i ens proposa una víctima viva, del tot ignorant del dany que se li ha fet. És una variació bastant inversemblant que l'obliga a algunes contorsions, tot i que la plausibilitat —diria que afortunadament— no ha sigut mai un assumpte que preocupara gaire al nostre amor, que respira millor en la vaga inquietud de les atmosferes excèntriques i els contorns enigmàtics que en els paisatges diàfans. En tot cas, la seua aposta té dos efectes positius: el primer, que destaca els vincles del plagi amb la traducció, ja que en els dos casos es tracta d'apropiar-se de l'obra d'un altre (més de lluny, també ho relaciona amb la crítica: la del descobridor de talents és una fama vicària, que reflecteix la llum de sols més radiants). La segona, que el força a dibuixar un protagonista no solament ignorant de l'anglès, sinó profundament entotsolat i devastat per dins, que és un enigma per a ell mateix i per als altres. Les conseqüències de la traïció ací són anihiladores. No solament han silenciat un nom. Han impedit que l'escriptor sorgira. La novel·la de Baixauli té en alguns moments aires de thriller perquè el que ens narra és un escriptoricidi. Els qui estimem la literatura comprenem que es tracta d'un crim de lesa majestat, i els altres no llegiran una novel·la com aquesta.

La construcció del relat és deliberadament barroca i bastant autoirònica. Incorre en els jocs metaliteraris, en la paròdia del roman à clef i, de tant en tant, en l'humor negre. Algunes de les seues divagacions poden sonar gratuïtes. Potser les millors pàgines són les que ens situen en un espai somniat, apocalíptic i foscament grotesc, el de l'illa dels llibres perduts, amb les piles de textos oblidats i les multituds fugitives. Baixauli té un do per als mons onírics, tèrbols i inconcretament asfixiants, que sap plasmar amb una convicció absoluta, molt rara de trobar en les nostres lletres. En altres moments s'acosta a les textures desolades i evanescents d'un Sebald trasplantat a la Ribera valenciana. La sensació de desarrelament pot ser universal.

El tema principal de la novel·la travessa els seus meandres de cap a cap. El podríem resumir així: els efectes devastadors de l'exigència de genialitat sobre els pobres sers humans que intenten ser artistes. L'artista, ací, és el sacerdot d'un culte que exigeix sacrificis sagnants, i la víctima no és altra que ell mateix quan fracassa (i és inevitable fracassar: ací el plagiari ocult o el mestre enganyat no són menys víctimes que el pintor perplex o l'autor destruït). L'amargor d'aquesta constatació amera el to dominant de la novel·la, només refutat, en definitiva, per la seua mateixa escriptura. La genialitat com a objectiu artístic és un mer despropòsit, un avatar romàntic de l'hybris, la bogeria que ens empeny a rivalitzar amb els déus. Baixauli ho sap. També sap que un llibre que ens en parle, si està escrit amb talent, té dret a perdurar. És la venjança dels sacerdots irònics.

 

arxiu de genis desconeguts

JULIÀ GUILLAMON
Arxiu de genis desconeguts
Cultura|s, La Vanguardia
18|1|2020

Què és llegir i quina relació té amb l’escriure? De jovenets, un noi o una noia llegeixen, s’hi afeccionen, descobreixen un autor, una col·lecció, una manera de fer i volen ser escriptors. L’èxit o el fracàs depèn de moltes coses. De no tenir gaire pressa. De no creure’t que ets molt bo si t’ho diuen. Cal tenir talent i cal treballar: són molts els qui se senten cridats i pocs els escollits. I entre els no escollits hi ha desengany i frustració. De vegades hi ha també una queixa sorda: se senten incompresos. I com que a la història de la literatura i de l’art hi ha casos de gent que no comptava per res i que després són els únics que compten, s’obstinen amb la idea de la posteritat, que els ajuda a seguir endavant.

La idea que tot és fullaraca i que els llibres que realment són bons no els veu ningú, també està molt estesa. S’ha creat una mística del paperet perdut i de l’inèdit espaterrant, sobre la qual s’aguanten moltes botigues de delicatessen literàries.

Hi ha, finalment, i això és potser el més interessant, la relació de l’autor amb l’obra fallida, que és una manera de mirar-­se al mirall.

Amb aquestes fustes, Manuel Baixauli (Sueca, 1963) ha escrit una novel·la que és com el laberint de miralls del final d’El tercer home. Hi veiem, multiplicada, la imatge del mestre, que té un bon nas per descobrir els artistes que valen, però que ell mateix és incapaç d’escriure res. El lector i traductor que indica i motiva. El pintor frustrat. L’escriptor atropellat per la vida. El mecenes estrany que, emborratxat de malditisme, reuneix l’enciclopèdia dels genis desconeguts. Hi ha l’artista extraordinari que no se’n va sortir i que al final apareix en apoteosi de revista literària. L’arxiver i el documentalista que cataloguen i fan seguiments (dues activitats que des de fa anys formen part de l’art contemporani). I hi ha croma, sobre el qual es retallen els personatges, fet de desproporció, incapacitat i plagi. El resultat és una novel·la al·legòrica que s’interroga sobre el paper de la creació i dels creadors en el món d’avui, que era el tema també, del llibre de Baixauli més rodó i que ha tingut més projecció pública, L’home manuscrit (2007), que quan es va publicar va ser un petit fenomen.

La trama principal, la relació entre el mestre, el pintor i l’escriptor, fa arrencar molt bé la novel·la. Que a mesura que va incorporant trames secundàries perd una mica de nervi. La imatge de l’arxiu de les obres frustrades és bona i ho aguanta tot. Hi ha un tret i no saps qui és el mort: potser són tots el mateix personatge. |

sobre la creació

VICENÇ PAGÈS JORDÀ
Crítica d''Ignot': una reflexió novel·lada sobre la creació
elPeriódico
10|1|2020

Més d’un crític tendeix a considerar erròniament que les ficcions no són més que reflexions. Al contrari, a ‘Ignot’, Manuel Baixauli (Sueca, 1963) indaga a través de la forma de la novel·la. Resulta inútil, per tant, buscar en ell virtuts vuitcentistes com la coherència de les situacions o la versemblança dels personatges. No estem davant una recreació de la vida quotidiana, sinó immersos en un precipitat d’aforismes i símbols que giren entorn de la creativitat artística, la necessitat de la solitud i la productivitat del fracàs.

Més que tenir significat en si mateixos, els elements del llibre demanen una lectura transcendent: les vivendes no es trien per comoditat, sinó per formar una lletra en un mapa, o per dibuixar a les parets, ja que l’art no es concep per ser exposat en una galeria comercial sinó per envoltar l’artista, com un claustre sagrat. A mesura que avancem l’acció deriva cap al somni o cap a la literatura, que en el llibre són realitats tan completes com la que creiem que ens acull. Trobem soterranis, illes envoltades de tinta, miralls que ens tornen la imatge de l’escriptor o el videoartista que ens ha creat.

’Ignot’ és un metallibre que recorda la pregunta que plantejava la novel·la més singular de Miquel Pairolí, ‘El manuscrit de Virgili’: ¿per a qui escrivim? Com diu un personatge de Baixauli, «l’èxit distorsiona, corromp, devasta el talent natural». Dotze anys després de ‘L’home manuscrit’, l’autor reprèn l’esborrament de les fronteres convencionals i ens convida a iniciar l’any amb una exhibició de llibertat, puresa i fantasia.

manuel baixauli

Manuel Baixauli Mateu neix a Sueca el 2 d'octubre de 1963.

Inclinat a les arts des d'adolescent, estudia Pintura a la Facultat de Belles Arts de València, entre els anys 1982 i 1986. Ben aviat guanya força premis i es fa un nom; però a mesura que madura, el seu estil s'allunya de modes, galeries i concursos i penetra en un camí personal caracteritzat per l'obsessió de refer constantment les seves pintures, al punt que alguns dels seus quadres tarden lustres i fins i tot dècades a ser enllestits.

Des de l'any 1990 exerceix de professor a l’Escola d'Art Escultor Beltran, de Sueca, plaça que li permet continuar fent la seva obra sense urgències econòmiques.

A partir dels trenta anys d'edat comença a escriure. Espiral (Premi Ciutat de Badalona 1998) és el primer llibre que publica. Es tracta d'un recull de seixanta-vuit contes, molts d'ells brevíssims, on plasma les obsessions –la fugacitat de tot, la mort, l'oblit…– que ja eren presents a la seva pintura i que es reflectiran, també, en les obres posteriors. Espiral crida l'atenció d'una minúscula elit, però passa desapercebut per al públic en general.

Quatre anys després, el 2001, publica Verso (Premi Ciutat d'Alzira 2001), una novel·la que explora les falses aparences del nostre entorn. D'estructura i forma atrevides, amb alternances entre el relat en tercera persona, el monòleg interior, l'escriptura dietarística i les reflexions sobre art, Verso conté ja alguns dels temes que més tard, el 2006, sortirien més desenvolupats a la seva novel·la més coneguda, L'home manuscrit.

És a partir de la publicació d'aquesta obra (Premi Mallorca de Narrativa 2006), que Manuel Baixauli adquireix renom en l'àmbit de les lletres catalanes. La novel·la, radical, intensa, imaginativa, tracta de l'obsessió per l’escriptura i la capacitat per transformar la vida i les persones, per canviar el rumb del destí en favor de la voluntat humana. Aquesta novel·la rep una acollida espectacular per part de la crítica, amb cinc premis a llibre publicat –Premi Salambó, Premi Nacional de la Crítica, Premi Biennal de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, Premi Qwerty–, i esdevé, tot i la seva complexitat, un èxit de vendes.

La seva dèria de refer constantment els seus textos el duen a reescriure i revisar llibres ja publicats anteriorment, com per exemple Espiral, el seu primer llibre, que veu una segona edició l'any 2010, amb un epíleg explicatiu i revelador.

L'any 2014 apareix a les llibreries la seva tercera novel·la, La cinquena planta, que rep el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians i el Premi Crexells.

El 2016 publica un recull d'algunes de les seves columnes publicades a la premsa, amb el títol Ningú no ens espera.

 

Associació d'escriptors en llengua catalana

en baixauli agraeix el premi llibreter