dedicatòries

«Comprar un nou llibre de Moncada tenia un premi addicional. Jesús no es feia pregar gens per a estampar una generosa dedicatòria a tothom que li ho demanava. La majoria, il·lustrades amb colors. Als més amics i més pròxims els demanava temps; s'emportava els llibres a casa i els tornava amb una primera pàgina il·luminada amb la paciència d'un monjo medieval amb el seu estil i la seva lletra característics. Cap no era banal. "Per escriure dedicatòries als amics, la música d'Amarcord és un fons perfecte", diu el cocodril titular de l'Ebre en una bafarada. Continuava Jesús: "Al Carles-Jordi i l'Adelaida tot escoltant "Danzando nella nebbia", amb una forta abraçada." La darrera és datada el febrer del 2004: "A l'Adelaida i al Carles-Jordi amb el cartell testimonial de la xuta Cassandra." Cassandra, un altre dels seus personatges entranyables de les dedicatòries, aguanta un cartell amb "NO AL PHN!!!". Ara no hi ha el record de les "antigues conspiracions", hi ha la coincidència en la defensa de reivindicacions justes.»

Carles-Jordi Guardiola. «Jesús Moncada de prop» A: «Jesús Moncada: camí del record». Serra d'Or, núm. 550 (oct. 2005).

establir un paral·lelisme (paresidos rasonables)

«Dec ser un traductor dolent, jo: trio només els autors que tenen un estil que em permet adaptar la traducció a la meva pròpia manera d'escriure. Als autors que tradueixo segurament els sostrec coses, però alhora, sense poder-ho evitar, els aporto també moltes coses meves. M'entreteixeixo amb ells fins a fondre-m'hi. És per això que haig de triar amb molta atenció amb qui m'embolico en una relació d'aquesta naturalesa.

Allò que em va atraure profundament en la novel·la Camí de sirga de Jesús Moncada va ser la ironia: hi és present ja en l'accent d'algunes frases, però alhora la ironia forma part de l'estructura de l'obra i de l'estratègia narrativa. Hi ha molta ironia en la decisió de l'autor d'explicar la història de la gent ordinària, no des de la perspectiva de qui hauríem de considerar el protagonista principal, sinó des de la perspectiva de la seva serventa. D'aquesta manera aconsegueix il·luminar el centre de l'acció des de la perifèria, com passa en les millors novel·les de la metaficció històrica. Al meu entendre, aquest gènere de novel·la és diferent de la novel·la històrica clàssica, perquè no dóna per suposats "els fets comprovats", sinó que deixa que la narració jugui amb les dades objectives. Penso que, de fet, la característica principal de la prosa de Jesús Moncada és el joc. El joc present en l'estructura i també en l'ús de la llengua. L'autor no ha escrit cap història èpica, sinó que ha fet una paròdia de l'èpica, perquè tot allò que veiem a la novel·la -la manera com són explicats els fets històrics i els destins- depèn de la naturalesa dels protagonistes insignificants. Els seus personatges són testimonis casuals, les seves històries personals es barregen i xoquen l'una contra l'altra dins de l'aire, de manera que no en queda més rastre que la pols aixecada durant la guerra civil que ha provocat la desintegració de la ciutat.

Potser aquest aire lúdic és la causa principal que la traducció de la novel·la més important de Jesús Moncada a Sèrbia no hagi provocat cap reacció de la crítica literària. [...]

Ara bé, la recepció literària que no està tan directament sotmesa a les circumstàncies culturals i polítiques és la recepció del públic general. I, realment, la reacció a la traducció de la novel·la de Moncada va ser incomparablement més gran entre els lectors anònims que entre els crítics professionals. Algú que hagués fet una pacient recerca pels blocs en llengua sèrbia podria trobar-hi els apunts molt personals d'un lector de la petita ciutat de Bor. [...] En el bloc d'una de les cadenes de ràdio i televisió més importants de Sèrbia, B92, una cadena molt valorada pels comentaris de la realitat local, que sempre s'avancen a les opinions del seu temps, un lector va escriure sobre Camí de Sirga:

"La novel·la ens presenta una situació que s'assembla molt a les circumstàncies descrites en El pont sobre el Drina d'Ivo Andric. En tots dos casos la ciutat hi és sempre, mentre que els lectors observem els canvis que porta el temps. L'única diferència és que el llibre de Moncada treballa amb diferents segments temporals, de manera que el passat s'interromp en un present buidat del seu propi contingut".

Cito aquest pensament perquè gràcies a aquest lector puc demostrar que si més no una persona a Sèrbia s'ha adonat del paral·lelisme entre Moncada i Andric, un paral·lelisme que m'ha fet decidir a canviar el títol de la novel·la en la meva traducció. A Sèrbia no és possible trobar cap camí de sirga de debò, i amb això el títol que d'entrada descrivís aquest fenomen no significaria res. En canvi, com que aquesta obra s'assembla molt a una de les novel·les més conegudes de tots els lectors serbis, El pont sobre el Drina d'Ivo Andric, em va semblar que podria buscar un títol que fins a un cert punt subratllés aquesta semblança: Camí de sirga en serbi es diu La ciutat enderrocada [Srušeni grad]. El protagonista principal d'Ivo Andric és el pont, i el protagonista principal en la novel·la de Moncada és la ciutat, perquè en tots dos casos els destins de les persones són representats a través dels destins dels objectes: tal com van morint les cases a Mequinensa, va morint l'època en què hi van viure els seus personatges».

Igor Marojevic. «Petites literatures». Dossier «Amb Moncada, a Mequinensa». A: Serra d'Or. Núm. 590 (febrer 2009). P. 30-31

[Apunt publicat originalment el 19|9|2012]

un taüt de segona mort

«En el Cafè del Moll, un dels pocs que havia sobreviscut a la crisi de la conca minera del 1919, i on trobà acolliment la parròquia de L'Edèn, tancat feia més d'un any, van fer una anàlisi molt acurada dels esdeveniments posteriors a l'arribada de l'Atanasi a la fusteria. Van repassar les pretensions del gegant i la rèplica del fuster. El menestral, ros força geniüt amb vocació secreta de torero, havia adduït que s'alegrava de cor (finesa ben acollida pel personal present a la fusteria i aprovada també a la tertúlia del Cafè del Moll) de la revifada de l'altre quan el donaven per mort a conseqüència d'una malaltia estranya que, al menys d'acord amb el certificat del doctor Beltran, l'havia enviat a l'altre món.

Tanmateix -havia prosseguit després d'una pausa i d'una estossegada- ell no en tenia cap culpa ni arribava a entendre la devolució del taüt per més voltes que li donava. ¿Que no li havia fet un bon servei? ¿Que li havia pres malament la mida? ¿Que tenia algun defecte, el taüt? Noi, ¿oi? Ell havia fet la feina, l'havia lliurada i cobrada; la resta, és a dir, els designis imprevisibles del destí, entre els quals calia incloure, pel que es veia, la resurrecció inesperada d'un llaüter, no era matèria de la incumbència d'un pobre menestral. ¿Qui gosaria parlar de mala voluntat? Si s'hagués tractat d'un taüt per a una corpenta normal, ni alta ni baixa, ni grassa ni prima, haurien pogut parlar-ne, tot i que hauria costat Déu i ajut revendre'l. Vulgues no vulgues aquell era un bagul de segona mà -de segona mort, puntualitzà l'Honorat del Cafè- malgrat que les despulles de l'Atanasi no haguessin arribat a reposar-hi a causa de la revifalla del difunt mentre l'amortallaven.

Però, ¿qui havia de voler aquella caixa desmesurada que cap cristià de la rodalia no era capaç d'omplir? Només podia escaure, i encara, al vell Arquímedes Quintana. Però el veterà de l'Àfrica, esbandida ja la mala temporada de resultes de la crisi, del tancament de L'Edèn i de la partida de Madamfransuà, tornava a gaudir d'una salut de ferro colat i semblava tenir corda per anys...El públic de la fusteria, i també els contertulians del Cafè del Moll, trobaren enraonades les paraules del fuster i alabaren també la reacció de l'exdifunt. Aquest, després de rumiar la mostra, quan molta gent es temia, o esperava, que passaria l'altre pel cul del dimoni, va moure el cap afirmativament, tornà a carregar-se el taüt al coll i emprengué el retorn a casa. La gentada va seguir-lo de nou. L'Atanasi -conegut arran d'aleshores com l'Atanasi Resurrecció-, abans d'obrir la porta, confós i agraït per l'acompanyament, allargà la mà al primer del grup. En presència del taüt i davant el gest repetit secularment als sepelis, la gent va formar cua automàticament. La desfilada fou silenciosa fins que -si fa no fa a la setena encaixada- algun atabalat balbucejà la fórmula tradicional de condol: tothom adoptà sense adonar-se'n un posat compungit de circumstàncies i esclatà la plorera incontenible de les dones...

El taüt acabà antostat a les golfes i la família li anà perdent el respecte de la primeria. Al cap d'un temps ja hi desaven roba; més tard van aprofitar la tapadora per fer-ne un prestatge fins que el bagul acabà convertint-se, oblidat el seu caràcter macabre, en una eina més de la casa. El 1971, quinze anys després de la segona i definitiva mort de l'Atanasi Resurrecció a França, on vivia exiliat a conseqüència de la Guerra Civil del 1936, quan els néts van treure al carrer la caixa plena de cebes mentre buidaven l'edifici, ningú no en recordava la història.»

Jesús Moncada. Camí de sirga. 4a ed. Edicions 62, 2008. P. 84-85.

el camí de sirga des del cel

Ep, MU, la intenció era bona...

Volia aprofitar les imatges de famós vol americà del 1956 i acarar-les amb unes ortoimatges actuals de Mequinensa.

Així podríem visualitzar la vila del Moncada encara viva i contrastar-la amb l'actualitat.

Però ha passat que quan, per ordre de la Chacón es va digitalitzar aquell material gràfic d'excepció per fer-lo de domini públic, cada comunitat autònoma es va fer càrrec del fragment corresponent, i, per ben poc, Mequinensa és ben aragonesa i aquella gent té un sistema cartogràfic que és una mè lligada d'un cordill... Mira que ho he intentat, però no hi ha hagut manera.

Així que m'he dit: ves a l'eficaç Vissir3 del nostre Cartogràfic i recull imatges de la Faió, de la qual només ens separa lo Riu.

A la foto del 1956 és veu perfectament el poble a la vora d'un riu per on baixen unes grans barcasses (suposo que plenes del carbó de les mines de Mequinensa). A la foto actual és veu la punta del campanar de la portada.

Per alguna cosa la facultat és de Geografia i Història... La de relats que podem trobar en els mapes!

un encontre casual

Barcelona, dimecres 27 d'abril de 1988

[...] He tornat a la lectura de Camí de sirga. A la pàgina 284 ja no em sembla tan engrescadora. Em cansen els personatges. Crec que l'autor abusa del flash back, que tan hàbilment utilitza en els primers capítols. El lèxic és fastuós. Té descripcions de persones i de situacions tan saboroses com aquesta:

"Fins a la tardor del 1971, l'Honorat del Rom havia estat detingut quatre vegades i mitja, deixant de banda l'arrest general del país durant l'eternitat de la dictadura i els engarjolaments col·lectius amb què solien acabar les manifestacions tumultuàries de la vila, especialment les que esclataven al camp de futbol, degudes, gairebé sempre, a la perfídia dels àrbitres, i en les quals l'apotecari, malgrat la seva indiferència pels esports, participava per solidaritat vilatana i per l'atracció irresistible de la gresca".

Barcelona, dijous 5 de maig de 1988

 [...] M'he gitat sense sopar; però, abans de dormir, encara he llegit unes pàgines de Camí de sirga. Un prodigi de novel·la.

Barcelona, dimarts 24 de maig de 1988

[...] Encara no he acabat de llegir Camí de sirga. Avui he intentat fer-hi un bon trajecte i he descobert que és una novel·la de les que cal llegir sense interrupcions tan llargues. Em costa reprendre el fil de l'argument, reconèixer els personatges, situar-los al punt en què els vaig deixar. Llegeixo:

"La veu de la senyora tronà una estona llarga entre els preparatius del convit abans que la Carmela, la Sofia i la Teresa s'assabentessin junt amb els avantpassats dels motius de la indignació..."

i hauré de tornar enrere per saber qui són les tres dones esmentades. Suposo que són les minyones de la família o potser no. Reprendré Camí de sirga un altre dia. M'estic adormint.

Barcelona, dimecres 25 de maig de 1988

[...] Continuo llegint Camí de Sirga. Decididament és una obra mestra. No té res a veure amb l'estil de García Márquez i tanmateix irradia una màgia semblant. Encara que hagis perdut el fil de la història -i això em passa sovint llegint-lo-, t'embolcalla l'encís i la bellesa de les paraules i les imatges. És una novel·la amb sortilegi, encara que els personatges fugin i tornin per tornar a fugir. Et deixen un regust de misteri, i, quan els trobes de nou, semblen uns altres, i així surts i entres en la història, com els Cien años de soledad, només que en un marc geogràfic i històric no sols molt català sinó molt d'aquelles terres veïnes a les meves, allí on l'Ebre i el Segre es troben per a morir al Mediterrani per un "camí de sirga"...És una novel·la de rius, de pobles que vivien dels rius i no es resignen a morir. Hi ha com una sensualitat implícita en les relacions entre els protagonistes i d'aquests amb les coses, els paisatges, els somnis i les catàstrofes. No tot queda colgat pels pantans. Jesús Moncada ha sabut, si més no, treure-ho a la superfície. I t'adones que hi ha un combat ecològic de fons, abans que es parlés d'ecologia.

Barcelona, dilluns 30 de maig de 1988

[...] Vejam si acabo Camí de sirga o m'hi adormo, com altres vegades. I no pas perquè el llibre no sigui interessant, sinó perquè sóc vella.

Per cert, he comprovat que només m'assossega la lectura d'un text en català. No és patriotisme, sinó un fenomen derivat de les arrels. La primera cançó de bressol que vaig sentir, la cantava la meva mare, en català. Més ben dit: la meua mare.

Barcelona, dissabte 4 de juny de 1988

[...] Ja sóc a l'epíleg de Camí de sirga, epíleg titulat Exili sense retorn. El Jesús Moncada no acaba de meravellar-me amb la seva prosa exuberant i precisa. "Les parpelles coents, embotornades, s'entreobriren penosament com dues ferides a mig cicatritzar; les clarors vermelloses de la matinada que encenien l'atmosfera tèbia i estantissa de la cambra tintaren les pupil·les."

Amb "les parpelles coents, embotornades", cal deixar la lectura per a demà...

Teresa Pàmies. Primavera de l'àvia. Destino, 1990.

moncada a l'ateneu

catorze en un

Pitàgoras Fontcalda
Benigne Rosselló
Metodi Cefalònia
Gedeó Ge
Gaudemi Gelabert
Petroni Santapau
Palemó Llamborda
Baldomer Cerdanyola
Màxim Petit
Gualteri Llumdivina
Pius Pi
Jeremies Flit
Fídies Pamboli
Indíbil Tastaboires

-Actualment, a banda d’escriure, et dediques a fer traduccions. Creus que la feina com a traductor incideix d’alguna manera en la teva obra de creació?

Si deixem de banda l’aspecte econòmic, sovint responsable de traduccions no gaire acurades, ja que és una feina generalment força mal pagada i el traductor ha de fer via perquè li surti a compte, pot ser molt enriquidora. Penetrar dins l’obra d’un altre per traslladar-la a la teva pròpia llengua, t’obliga manta vegada a recórrer a registres de l’idioma que no fas servir habitualment a l’hora d’escriure les teves coses: això sempre és bo.

BIOSCA, Mercè i CORNADÓ, M. Pau, “Jesús Moncada: el riu de la memòria”, a Escriptors d’avui. Perfils literaris, 1a sèrie, Lleida:Ajuntament de Lleida, 1992, pàg. 45 -51.

__________________

P.S.: La llista són els pseudònims utilitzats per en Moncada per signar algunes de les seves traduccions. Aquí trobareu la relació completa de les obres que va traduir.

un traductor dolent

Dec ser un traductor dolent, jo: trio només els autors que tenen un estil que em permet adaptar la traducció a la meva pròpia manera d'escriure. Als autors que tradueixo segurament els sostrec coses, però alhora, sense poder-ho evitar, els aporto també moltes coses meves. M'entreteixeixo amb ells fins a fondre-m'hi. És per això que haig de triar amb molta atenció amb qui m'embolico en una relació d'aquesta naturalesa.

Allò que em va atraure profundament en la novel·la Camí de sirga de Jesús Moncada va ser la ironia: hi és present ja en l'accent d'algunes frases, però alhora la ironia forma part de l'estructura de l'obra i de l'estratègia narrativa. Hi ha molta ironia en la decisió de l'autor d'explicar la història de la gent ordinària, no des de la perspectiva de qui hauríem de considerar el protagonista principal, sinó des de la perspectiva de la seva serventa. D'aquesta manera aconsegueix il·luminar el centre de l'acció des de la perifèria, com passa en les millors novel·les de la metaficció històrica. Al meu entendre, aquest gènere de novel·la és diferent de la novel·la històrica clàssica, perquè no dóna per suposats "els fets comprovats", sinó que deixa que la narració jugui amb les dades objectives. Penso que, de fet, la característica principal de la prosa de Jesús Moncada és el joc. El joc present en l'estructura i també en l'ús de la llengua. L'autor no ha escrit cap història èpica, sinó que ha fet una paròdia de l'èpica, perquè tot allò que veiem a la novel·la -la manera com són explicats els fets històrics i els destins- depèn de la naturalesa dels protagonistes insignificants. Els seus personatges són testimonis casuals, les seves històries personals es barregen i xoquen l'una contra l'altra dins de l'aire, de manera que no en queda més rastre que la pols aixecada durant la guerra civil que ha provocat la desintegració de la ciutat.

Potser aquest aire lúdic és la causa principal que la traducció de la novel·la més important de Jesús Moncada a Sèrbia no hagi provocat cap reacció de la crítica literària. [...]

Ara bé, la recepció literària que no està tan directament sotmesa a les circumstàncies culturals i polítiques és la recepció del públic general. I, realment, la reacció a la traducció de la novel·la de Moncada va ser incomparablement més gran entre els lectors anònims que entre els crítics professionals. Algú que hagués fet una pacient recerca pels blocs en llengua sèrbia podria trobar-hi els apunts molt pesonals d'un lector de la petita ciutat de Bor. [...] En el bloc d'una de les cadenes de ràdio i televisió més importants de Sèrbia, B92, una cadena molt valorada pels comentaris de la realitat local, que sempre s'avancen a les opinions del seu temps, un lector va escriure sobre Camí de Sirga:

"La novel·la ens presenta una situació que s'assembla molt a les circumstàncies descrites en El pont sobre el Drina d'Ivo Andric. En tots dos casos la ciutat hi és sempre, mentre que els lectors observem els canvis que porta el temps. L'única diferència és que el llibre de Moncada treballa amb diferents segments temporals, de manera que el passat s'interromp en un present buidat del seu propi contingut".

Cito aquest pensament perquè gràcies a aquest lector puc demostrar que si més no una persona a Sèrbia s'ha adonat del paral·lelisme entre Moncada i Andric, un paral·lelisme que m'ha fet decidir a canviar el títol de la novel·la en la meva traducció. A Sèrbia no és possible trobar cap camí de sirga de debò, i amb això el títol que d'entrada descrivís aquest fenomen no significaria res. En canvi, com que aquesta obra s'assembla molt a una de les novel·les més conegudes de tots els lectors serbis, El pont sobre el Drina d'Ivo Andric, em va semblar que podria buscar un títol que fins a un cert punt subratllés aquesta semblança: Camí de sirga en serbi es diu La ciutat enderrocada [Srušeni grad]. El protagonista principal d'Ivo Andric és el pont, i el protagonista principal en la novel·la de Moncada és la ciutat, perquè en tots dos casos els destins de les persones són representats a través dels destins dels objectes: tal com van morint les cases a Mequinensa, va morint l'època en què hi van viure els seus personatges.

Igor Marojevic. "Petites literatures". Dossier "Amb Moncada, a Mequinensa". A: Serra d'Or. Núm. 590 (febrer 2009). P. 30-31

Aquí trobareu l'opinió d'altres traductors de Moncada. Interessantíssim.

qüestió de principis

«Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l'ensulsiada d'escales, trespols, envans i revoltons, l'esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules i rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s'esfondrava sense remei.»

Jesús Moncada. Camí de sirga. 4a ed. Edicions 62, 2008. P. 11.

**

«El començament de Camí de sirga està demanant una lectura molt ràpida, quasi instantània: una lectura que sigui la icona o el símil de la mateixa explosió. L'efecte que provoca el text prové, a més, d'una absència: pràcticament no hi trobem adjectius, els adjectius haurien creat un efecte de ralentí del tot contraproduent. Feu-ne la prova i comenceu: «jàsseres robustes i velles, bigues corcades i tortes...». El text, doncs, s'ha sabut construir amb els elements del llenguatge que calia triar, exactament.»

 Jesús Tuson. El llenguatge i el plaer. Empúries, 1990, pàg. 30-31.

santa agatòclia (màrtir)

Patrona de Mequinensa. La tradició diu que era una donzella cristiana, esclava d'una parella que, havent estat cristians, s'havien fet pagans, anomenats Nicolau i Paulina. Els dos sotmetien Agatòclia a abusos i maltractaments físics, per forçar-la a deixar el cristianisme. Com que l'esclava no en volia abjurar, la portaren al magistrat.

Jutjada i torturada, no va voler renunciar a la seva fe i fou condemnada; li fou tallada la llengua i, finalment, fou cremada en una foguera, on morí. (Font: Viquipèdia)

"Por fin, tras 33 años de residencia en Barcelona, Moncada se ha decidido a ambientar su próximo libro en la ciudad. Esconde con gran celo el argumento (si quieren saber de qué va, yo de ustedes le preguntaría a Moret), pero el otro día reveló al menos el nombre del protagonista. ¿A que no lo adivinan? No, claro, cómo van a adivinarlo. Pues se llama ni más ni menos que Anàtocles, el masculino de una de las santas mequinenzanas, Santa Anatòclia. Si eso no es alimentar el estigma... Él mismo zanja la cuestión con una ocurrencia muy propia de su carácter irremediablemente rojo y comecuras: "Lo cierto es que, a pesar de la veneración que dicen que le tienen, ningún mequinenzano le ha puesto ese nombre a su hija".

 Pau Vidal. "Mequinenza ya se inundó". El País, 27 d'octubre de 2000.

sirgant

Ei, Matilde,

Ahir la tarda em vaig dir:

Ja està bé de ronsejar, que la xafogor no val com excusa de tanta galvana...

I ja em tens, obrint els olis després d'una dècada de no fer-ho, i preparados, listos... YA!

De cap a una pintura ràpida que digués del món negat de l'Ebre.

Un esbós de llums i ombres, ben diluït per a què s'eixugui ràpid; reserva amb cinta de la part terrestre, i...

Amb una brotxa dura de dues polzades sucada en un assortiment de cobalts, resolc el riu amb mitja dotzena de pinzellades. Després d'uns quants raspats que facin vibrar el pla mobilitzant-lo, ja puc treure la reserva i ocupar-me de cingles i matolls. Finalment, tot escurant pòsits de coloraines encara aconsegueixo un verd cendrós per a plantar unes feixes d'oliveres a l'altra riba.

Sense encantar-me, en una hora llarga la pintura ha quedat satisfactòriament enllestida.

T'explico que la cosa té molt de manifest de les meves intencions d'enguany:

Penso fer totes les portades a l'oli (que és com dir que vull passar-m'ho bomba), i deixaré d'escriure les notes de taller (que no és el meu art i no sé si servia per a gaire).

Diria que l'elecció del Castell i del campanar negat de la vella Faió, i no de la pròpia Mequinensa, hauria plagut al Moncada. Després de la desfeta, Mequinensa encara va estar de sort i va poder seguir a la riba del riu i mantenint el seu petit port. No com la pobra Faió, que, desarrelada, va ser reconstruïda lluny de l'aigua enmig de l'aspre secà.

A l'hora de les grans derrotes sempre n'hi ha alguns que encara hi perden més.

sant romà de sau abans de ser engolit pel pantà

Pío Mestre, un enamorat de l'excursionisme i de la fotografia, va filmar Sant Romà de Sau el 1959, el dia abans que quedés definitivament desallotjat per la construcció del pantà, diu tv3alacarta al peu d'un vídeo que no he set capaç de visualitzar. Proveu aquí, a veure si teniu més sort que jo.

D'altres pobles engolits per embassaments:
Aulet (pantà d'Escales)
La Baells (pantà d'ídem)
Benaixeve (pantà d'ídem)
Blancafort de Noguera (pantà de Canelles)
Castellnou de Bassella (pantà de Rialb)
Castener de les olles (pantà d'Escales)
Faió (pantà de Riba-roja)
Querós (pantà de Susqueda)
Sant Salvador de la Vedella (pantà de La Baells)
Susqueda (pantà d'ídem)
Tiurana (pantà de Rialb)
Tragó de Noguera (pantà de Santa Anna)

I aquí, més fotos de Sau.

1962. En Jordi Girbén (el nostre il·lustrador oficial)
 i família, a Sau.

camí de sirga a l'osonenca

Aquesta novel·la recrea els últims dies del poble de Sant Romà,
just abans de quedar inundat per l’aigua de l'actual embassament de Sau. 

Maria Dolors Orriols i Monset (Vic, 1914 - Barcelona, 2008) és, tal i com escriu Isabel-Clara Simó, "una dona valenta; de la mena de dones que han caminat per la vida sense por —o vencent les pors—, una dona que ha trencat tabús, que ha lluitat per les coses que creia, i que ha treballat infatigablement en la seva ardent passió per l'escriptura". 

Autodidacta per obligació, és una narradora nata. Malgrat els seus començaments com a contista, amb els reculls Cavalcades (1949) i Reflexos (1950), ben aviat comença a escriure novel·la. En aquest gènere ha publicat: Retorn a la vall (1950), Cop de porta (1980), Contradansa (1982), Petjades sota l'aigua (1984), Molts dies i una sola nit o una altra sonata a Kreutzer (1985), Una por submergida (1992) i El riu i els inconscients. Aquesta darrera obra, escrita el 1950 però publicada l'any 1990, és un dels documents més esfereïdors de la postguerra al nostre país. També ha publicat la seva autobiografia Escampar la boira (2003). 

Gran amant de les arts plàstiques, va estar en contacte amb els cercles artístics més innovadors, tant a Barcelona com a París, on viatjava sovint. El 1960 va participar activament en la creació del primer Museu d'Art Contemporani de Barcelona i en fou la primera subdirectora. 

L'estil directe, el vitalisme i un gran humanisme són les notes dominants de la seva obra. Va ser guanyadora sota el franquisme de diversos premis organitzats des de l'exili, però amb prou feines ha estat coneguda pel gran públic. L'obra d'aquesta escriptora demana urgentment ésser revisada i estudiada. 

Font: Associació d'escriptors en llengua catalana.

l'home i les seves lletres

[...] Vaig conèixer en Jesús Moncada quan feia poc que havia arribat de la seva Mequinensa natal i vam establir relacions de treball en una mateixa empresa. En Moncada encara estava trasbalsat pel canvi geogràfic i es presentava a si mateix com a un jove bàrbar, un pic ferotge, com si es proposés reforçar amb paraules la seva pilositat facial: una abundosa barba negra i un bigoti que hi fa joc. En el tracte, en Moncada semblava voler remarcar la primera impressió que produïa, amb una manera directa d'enfocar els temes i una aparent brusquedat que fugia dels circumloquis. Ara bé: vaig descobrir de seguida que aquell jove de la franja catalana d'Aragó no aconseguiria mai de donar una imatge de barbàrie, sinó tot al contrari. En la seva vida quotidiana, més aviat fa pensar en un tòpic ciutadà anglès. Fuma amb pipa dins uns horaris rigorosament establerts (mai abans de l'hora fixada!), i tria les mixtures de tabac fixant-s'hi molt, no les encén així com així. 

És un fanàtic del te, però no pas de qualsevol, sinó d'unes procedències i d'unes marques determinades, que a vegades va a comprar molt lluny del lloc on viu. I planifica el seu temps sense deixar cap hora a l'atzar, és un home de compromisos acceptats i puntualment acomplerts, a la manera d'allò que abans en deien un senyor i que ara tendeix a desaparèixer. Però si ens pensàvem que amb aquests detalls havíem completat el quadre aniríem ben errats, perquè Jesús Moncada és una persona de grans abrandaments, un apassionat. No passa de res i s'interessa vivament per tot. Pinta, dibuixa i escriu, sense prendre's res a la lleugera, posant-hi els cinc sentits. S'amoïna per la pàtria i per la marxa de la civilització, participa activament i pateix per tot allò que val la pena de patir-hi, sense inhibir-se de rumiar solucions.

[...] Hi ha altres fets, segurament tant o més importants, que determinen la personalitat d'aquest escriptor. En Jesús Moncada ha passat per l'experiència de veure desaparèixer sota les aigües (i escombrat per profundes transformacions sòcio-econòmiques) el món de la seva infantesa.

[...] Si ho esmento ara, en obrir les portes d'una lectura, és perquè estic convençut que això fou una de les causes, potser la més poderosa, que incitaren en Moncada a escriure. Volia rescatar amb la paraula alguna cosa molt entranyable que li prenien, i deixar-ne constància escrita perquè no es perdés del tot. Les primeres narracions que em va donar a conèixer reflectien aquest estat d'esperit i em van interessar profundament. Significaven una aportació molt personal, molt considerable, a la nostra literatura.

Però els motius apuntats eren tan sols una incitació -ho repeteixo- perquè en Moncada no es proposa d'ésser un escriptor costumista, ancorat en un llenguatge sota l'empar d'enriquidores formes dialectals. Les seves inquietuds van més enllà i se sent atret, també, per altres desafiaments. El preocupen amb plena consciència el país, l'idioma, els tombants de l'època i, és clar, l'home baquetejat per tots els elements que sovint el desborden. Ho fa acostant-s'hi amb un desig de comprensió a través de la tendresa i d'una espurna d'humor, amb tocs de tremendisme (sagaçment distribuïts) que fan de contrapunt a la desemparança dels personatges. El resultat és altament gratificador: hi ha contes seus que podrien figurar amb plena dignitat en qualsevol antologia del gènere i els altres, tota la resta, retenen amb vivesa l'atenció del lector...

Pere Calders. Pròleg a: Jesús Moncada. Històries de la mà esquerra. La Magrana, 1981.

jesús moncada

"Jesús Moncada, lent i meticulós a l’hora d’elaborar la seva escriptura, optà, en un moment determinat, per deixar de banda la pintura i dedicar-se de ple a la redacció de les seves obres i a enllestir els encàrrecs i traduccions per a diferents editorials. Si bé Moncada és autor d’una obra breu (vegeu el bloc “Obra narrativa”): tres reculls de narracions, tres novel·les i un aplec d’articles, la seva literatura ha generat un gran interès, a part d’entre un nombre important de lectors, entre estudiosos i traductors.

Quant als estudis al voltant de la seva obra (vegeu el bloc “Bibliografia seleccionada”), destaquen diversos monogràfics en revistes, guies de lectura, alguna tesi doctoral, ressenyes, articles generals i especialitzats que abracen, ultra l’anàlisi de les novel·les i dels contes, aspectes com l’onomàstica, el lèxic, la fraseologia, l’ús de la llengua, el mite o la sàtira. Així mateix, comptem amb un seguit d’entrevistes –la primera del 1988 i les darreres del 2004 (reproduïm l’entrevista que li féu Mercè Biosca l’any 1992)– que ens apropen a la part humana de Jesús Moncada i ens aclareixen elements prou diversos de la seva literatura.

D’altra banda, l’obra moncadiana ha estat traduïda a vint-i-una llengües (vegeu el bloc “Obra traduïda”). Hi sobresurt la traducció al castellà de tots els volums de ficció, però també cal tenir en compte les traduccions a l’aragonès i al gallec de Camí de sirga –el títol traduït a més idiomes– i l’interès perquè Moncada pugui ser llegit en llengües tan allunyades de les nostres com el japonès o el vietnamita.

Finalment, es pot seguir (vegeu el bloc “Traduccions de Jesús Moncada”) la relació de títols de la literatura universal que el mateix Moncada traduí al català, tasca que sempre considerà enriquidora per a la seva faceta d’escriptor."

Informació extreta del web:
Espais literaris de Jesús Moncada. 

CRÈDITS
Idea i coordinació: Miquel Viladegut
Tria de fragments, elaboració de textos i bibliografia: Hèctor Moret i Mercè Biosca
Audiovisuals: Telepúblic Lleida
Disseny del web: Quadratí

memòria de jesús moncada