una nit a la biblioteca secreta

SÍLVIA COLOMÉ
Una nit a la biblioteca secreta
La Vanguardia
10|3|2024

 

Podria tractar-se del títol d'una novel·la o d'una pel·lícula de misteri. Però no. Una nit a la biblioteca secreta és l'experiència única que viuran dues persones la setmana que ve en un dels llocs més ocults de Londres: la biblioteca de la catedral de St. Paul's. Un indret únic i amb molta història, a més de molts llibres: 22.000, entre els quals no falten manuscrits medievals o incunables. L'últim arquitecte de l'edifici, sir Christopher Wren, la va dissenyar especialment fa més de 300 anys perquè quedés oculta a la vista. Acabada de restaurar, la sala estarà disponible a través d'Airbnb per passar la nit de divendres vinent. Només aquesta. I amb un bon propòsit: celebrar el dia del Llibre, que al Regne Unit coincideix amb el primer dijous de març.

No sé si dormiran molt o poc els dos afortunats que aconsegueixin la reserva que s'obre dimarts a les 11.00 CET (per als que vulguin animar-se a intentar-ho) i que tan sols costa set lliures. De llit sí que en tindran entre tant llibre antic, però quin bibliòfil podrà agafar el son al davant de tantes pàgines històriques per llegir?

Un dels volums més rellevants que atresora és el Nou Testament de William Tyndale (1526), el primer llibre sagrat traduït i imprès en anglès i del qual només perviuen tres còpies a tot el món. El seu autor defensava poder mantenir una relació directa amb Déu, sense intermediaris eclesiàstics. Evidentment, les seves idees no van ser del grat de les autoritats del moment. Va acabar executat, i els seus llibres, cremats en públic, com els que es trobaven en aquesta mateixa catedral que ara en presumeix. Ironies de la vida.

No sabem si els afortunats que aconsegueixin llogar la biblioteca podran o no consultar els seus tresors més preuats, però sí que l'experiència inclou un recorregut per la catedral, sopar en un restaurant proper, esmorzar i el regal de còpies firmades i segellades dels pròxims llibres de Penguin Random House US. L'estada finalitza amb la visita d'un altre lloc únic: la cúpula, la que Wren va dissenyar inspirant-se en la del Vaticà; Miquel Àngel, aquesta, en la de Florència, i Brunelleschi, aquesta, en la del Panteó de Roma. Quina cadena artística!

La iniciativa de la catedral de St. Paul és d'aquelles que val la pena imitar, sobretot per als que ens en quedarem amb les ganes. Quins altres llocs històrics s'hi animen?

 

escriure al llit

Sergi Pàmies
Escriure al llit
La Vanguardia
1|12|2023

Sergio Lozano entrevista Víctor Manuel (La Vanguardia, abans-d'ahir), que actuarà al Liceu el 7 de desembre. El cantant explica que quan era jove escrivia cançons a qualsevol lloc, fins i tot al vàter. Ara, en canvi, s'ha tornat maniàtic i necessita una habitació "amb llum elèctrica, en un lloc fosc i sense finestres (...) Soc incapaç de mantenir la concentració si hi ha alguna cosa que em pugui distreure. Si hi ha una finestra, llum i alguna cosa, un arbre o el que sigui, no escric res". Les condicions idònies per a la creació són variades. Josep Maria Espinàs va escriure part de la seva obra en un bar de la Gran Via i han passat a la història els escriptors defensors del llit com a escenari ideal per a l'ofici. Mark Twain hi va traslladar la seva màquina d'escriure (mecànica, s'entén), igual que George Orwell, de qui s'explica que va acabar 1984 al llit, amb una febre de malalt gens imaginari. N'hi ha més: Edith Wharton, Truman Capote o Juan Carlos Onetti, que va sofisticar aquesta pràctica fins a patir, de tant recolzar-s'hi, una lesió al colze.

Al cinema i les sèries l'estereotip de ficció manté el tòpic de l'escriptor assegut, torturat, fumant i picant les tecles d'una màquina d'escriure (si l'argument és d'època) o enfrontat no ja al pànic del full en blanc, sinó de la pantalla amb la intermitència impacient del cursor. Els últims anys, la ficció audiovisual ha incorporat un nou estereotip, interpretat majoritàriament per dones joves. Amb una pretesa informalitat empoderada, l'argument les situa damunt de llits (en general desfets), dependents de l'ordinador portàtil i compaginant l'escriptura d'una novel·la o un guió amb posicions (cames creuades, estirades, incorporades) que transmeten la imatge de persones inquietes, intenses i, com un signe dels temps, neurastènicament joves. És un clixé, però també ho era el dels actors i les actrius fatalment fumadors que, a la millor època del cinema negre, van popularitzar el tabac com una forma de sofisticació contra la vulgaritat de l'existència. Veient com creix la població d'escriptores de ficció que acaben protagonitzant escenes d'escriptura amb ordinador portàtil damunt d'un llit desfet, sospito que l'interès és mostrar-les en roba interior i en un espai d'intimitat que propiciï canvis de roba sobtats (ancestrals, d'altra banda) que mantinguin l'atenció de l'espectador. El perill d'aquest clixé és transmetre el malentès que estirar-se damunt del llit en roba interior (i amb mitjons gruixuts de llana amb dibuixets infantils) és el millor camí per ser escriptor. No sé si l'eficàcia d'aquest mètode està demostrada científicament ni si s'inclou com a assignatura a les escoles d'escriptura. Com a deferència preventiva per a possibles lectors, potser seria bo que, a la coberta dels llibres, s'indiqués en quines condicions (verticals, horitzontals o hermètiques com les que fa servir Víctor Manuel) es va escriure.

una petita anècdota

«Com que això tindrà importància més endavant en aquest text que no pretén ser, Déu me'n guardi, un llibre, llegible o no, voldria incloure aquí una petita anècdota, es tracta del primer cop que vaig entrar a la biblioteca —on, d'altra banda, no hi vaig escalfar gaires cadires, perquè no estava acostumat a llegir a taula, sinó al llit (moble que, juntament amb el llibre mateix, era part integrant del meu equipament de lectura)—, i em va assaltar un pensament que no vaig saber defugir. Al centre de la sala hi havia els fitxers, uns armaris massissos del segle passat, plens de calaixets amb etiquetes escrites a mà, amb una cal·ligrafia antiquada. Em vaig agenollar al davant d'un d'ells cercant la lletra V, que era a baix de tot, a la primera filera de calaixos, vaig estirar el calaix i, com unes barbes de balena, van aparèixer cents de fitxes esgrogueïdes i escrites a màquina, amb el nom, l'autor i altres dades del llibre, una quantitat infinita de dades absolutament mancades d'interès. Cap al fons del calaix hi vaig trobar el nom que buscava: Voynich. Mai no havia sabut exactament com s'escrivia, però, ves per on, l'havia trobat.

Aquest nom em sonava d'ençà que, a sisè, per primera vegada em vaig fer un tip de plorar llegint un llibre. La mare em va sentir i va venir corrents a la meva habitació, amb la seva olor d'estofat i la bata esparracada. Va mirar de calmar-me i consolar-me, pensant que tenia mal de panxa o de queixal. Li va costar molt d'entendre que plorava a causa del llibre atrotinat que hi havia tirat a la catifa, un llibre sense tapes ni les cinc primeres pàgines, si fa no fa. Molts dels llibres que teníem a casa estaven en el mateix estat, com aquell sobre Thomas Alva Edison, o aquell altre sobre els polinesis, Del pol Nord al pol Sud. Només estaven sencers i sense llegir (és com si els tingués ara mateix davant dels ulls) Batalla a Mart, de Galina Nikolaeva, i Així es temperava l'acer, de Nikolai Ostrovski. Entre sanglot i sanglot d'aquella ploradissa desconsolada li vaig poder dir a la mare alguna cosa sobre un revolucionari, un monsenyor, una noia, una història tan embolicada que ni l'havia arribat a entendre com Déu mana (perquè, a més, l'havia començat per la meitat), però que m'havia provocat una sotragada terrible. No sabia com es devia dir el llibre i, d'altra banda, en aquella època els noms dels autors m'interessaven ben poc. Cap al vespre va arribar el pare, i després d'haver deixat, com sempre, el maletí damunt la taula (jo acostumava a agafar-li el Sport i el Scânteia  per llegir les cròniques d'esport), em va trobar amb els ulls encesos, pensant encara en aquella escena d'un jove revolucionari que descobreix que el seu pare és, precisament, el detestable Monsenyor! «Quin llibre és aquest, estimat?», havia preguntat la mare a taula, i el pare, que no portava més que la samarreta interior i els calçotets, com feia sempre per estar per casa, va dir, amb la boca plena, alguna cosa que s'assemblava a «voinic» i, després, va afegir: «el Tàvec». Sí, certament aquell jove era conegut, allà a Itàlia, amb el nom d'el Tàvec, però jo ni tan sols sabia què significava aquesta paraula. «Un borinot d'aquells grans i grisos, amb els ulls desorbitats», em va explicar la mare. Mai no he oblidat el vespre que vaig plorar quatre hores seguides per culpa d'un llibre, però no havia tornat a tenir mai més ocasió d'informar-me sobre aquell llibre ni sobre l'autor. La primera sorpresa va ser que l'autor era, de fet, una autora, quan vaig veure el seu nom transcrit a la fitxa, Ethel Lilian Voynich, al costat de l'any d'aparició d'El tàvec (The Gadfly): 1909. Vaig tenir una lleu sensació de triomf, havia desentrellat una incògnita que havia durat prop de deu anys, però, en comptes d'això, la meva frustració s'hauria hagut de fer més profunda. Aleshores no sabia que el nom que havia buscat al fitxer — i que havia provocat aquelles llàgrimes desconsolades que serien una mena de premonició—  estava lligat amb dues de les direccions més importants de les meves recerques, perquè la frustració de no esdevenir escriptor em va mostrar, paradoxalment, i espero que això no sigui una altra il·lusió, el camí cap al sentit vertader de la meva vida. No vaig escriure ficció, però això em va fer descobrir l'autèntica vocació: la de cercar en la realitat, en la realitat de la lucidesa, del somni, dels records, de l'al·lucinació i qualsevulla altra realitat. Per més por i més horror que em provoqui, la meva recerca em satisfà plenament, té molt a veure amb les arts menyspreades i desqualificades de l'ensinistrament de puces o de la prestidigitació...»

Mircea Cărtărescu. Solenoide. Traducció d'Antònia Escandell Tur. Periscopi, 2017. P. 38-40.