les famoses últimes paraules

«Si jo fos un escriptoret —va escriure Montaigne (si es considerava millor, o pitjor, no queda clar)—, faria un compendi de les diverses maneres en què han mort els homes. (Qui ensenyi els homes a morir els ensenyarà a viure.) Dicearc va escriure un llibre amb aquest títol, però amb un altre propòsit menys útil.»

Dicearc va ser un filòsof peripatètic, i el seu llibre, La mort de la vida humana, no s'ha conservat de manera completa. La versió curta de l'antologia de l'escriptoret de Montaigne seria un recull de les famoses últimes paraules. Hegel, al llit de mort, va confessar: «Només m'ha comprès un home —i va afegir—: i no em va comprendre.» Emily Dickinson va dir: «Me n'he d'anar. La boira ja marxa.» El gramàtic père Bouhours va dir: «Je vas, ou je vais mourir: l'un ou l'autre se dit.» (Aproximadament: «Aviat moriré, o moriré d'hora: totes dues són correctes.») De vegades una última paraula es podria interpretar com un últim gest: el de Mozart va ser el so dels timbals del seu Rèquiem, la partitura inacabada del qual tenia oberta damunt de la vànova.

Moments com aquests són prova de morir conservant el caràcter? O tenen un tint inherentment sospitós: un tuf de comunicat de premsa, de cop d'efecte, d'imprevist calculat?

[...] La medicina moderna, en allargar el període de morir, ha engegat en orris les famoses últimes paraules, ja que la seva manifestació depèn del fet que qui parla sàpiga que ha arribat l'hora de dir-les. Aquells que estan decidits a abandonar el món amb una frase, m'imagino, podrien pronunciar-la i, llavors, adoptar un silenci monacal premeditat fins que tot s'hagués acabat. Però sempre hi ha hagut un cert tint heroic en les últimes paraules, i com que ja no vivim en els temps heroics, la seva pèrdua no es lamentarà gaire. En canvi, hauríem de lloar les últimes paraules sense pretensió de grandiositat, tot i que plenes de caràcter. Francis Steegmuller, poques hores abans de morir en un hospital de Nàpols, va dir (probablement en italià) a un infermer que feia anar la maneta del llit: «Té unes mans precioses.» Un últim comentari admirable en un moment de plaer mentre s'observa el món, encara que estiguis a punt d'abandonar-lo. Les últimes paraules d'A. E. Housman van ser per al metge que li posava una injecció de morfina final (i potser intencionadament suficient): «Molt ben fet.» Tampoc no és que prevalgui la solemnitat. Renard va recollir al Journal la mort de Toulouse-Lautrec. El pare del pintor, un reconegut excèntric, va venir a visitar el fill i, en comptes de preocupar-se pel pacient, immediatament es va posar a caçar les mosques que voltaven per l'habitació del malat. El pintor, des del llit, li va etzibar: «Marica vell i imbècil!», llavors es va desplomar sobre l'esquena i es va morir.

Julian Barnes. Res a témer. Traducció d'Alexandre Gombau i Arnau. Angle, 2010. P. 196-198.

últimes paraules

Hay escritores a los que la muerte les alcanza perfectamente preparados y acicalados. Por ejemplo, al poeta japonés Kiyu, que antes de morir escribió: «Anochece:/ también a mí, rocío de quienes me procrearon,/ me ilumina el crepúsculo». A otros, en cambio, les sorprende de cualquier manera: «Doctor, ¿no cree que habrá sido el salchichón?» fueron las últimas palabras de Paul Claudel.

Es de suponer que lo que se cita a veces como «últimas palabras» son agudezas de chistosos sin muy buena intención. Pero si perduran es porque estuvieron bien inventadas. Por otro lado, en ocasiones se les ha otorgado una seriedad que no poseyeron. Ni el «¡Más luz!», de Goethe, ni el «Está bien», de Kant, fueron esa especie de últimos mensajes trascendentales que se ha querido ver en ellos. Lo que pedía Goethe era que corrieran un poco la cortina de la ventana de su habitación. El «Está bien» de Kant fue un simple balbuceo de aprobación ante el caldito que acababan de acercarle a los labios. Así lo contaron los asistentes.

[...] Las últimas palabras de los escritores son todo un género literario. «Llamad a Brianchon, llamad a Brianchon», pedía Balzac en sus últimos momentos. Brianchon era un médico de una de sus novelas. Algunos murieron excitados ante lo que preveían, como Theodore Dreiser: «¡Ya voy, Shakespeare!». Otros, cabreados por lo que había sucedido, como Eugene O'Neil: «Lo sabía, maldita sea, lo sabía, nací en un hotel y moriré en un hotel». Las dos frases finales de H.G. Wells fueron: «Podéis iros. Me encuentro perfectamente». Más perspicaz estuvo Ibsen «Al contrario» dijo cuando la enfermera que le atendía acaba de asegurar que se encontraba mucho mejor.

[...] En cualquier caso, las que todos queremos para nosotros son las que han quedado registradas para la historia como las últimas palabras pronunciadas por Lord Byron antes de su muerte. Se despidió de los amigos con quienes charlaba después de cenar, se dirigió a su dormitorio y les deseó: «Buenas noches».

Iñaki Uriarte. Diarios: 1999 - 2003. Pepitas de calabaza, 2010. P. 169-170.

llibres inacabats

SERGI PÀMIES
Llibres inacabats
La Vanguardia
8|3|2019

El 26 de febrer El País va publicar l’obituari del professor de literatura y filosofia Carlos Mellizo Cuadrado. L’escrivia Miguel Ángel Aguilar i, a l’última línia, explicava que Mellizo havia mort mentre dormia, sense patir, acompanyat del llibre que estava llegint, Coleridge, de Stuart Mill. Dintre de la desgràcia, la imatge em va semblar preciosa: un filòsof morint-se llegint el llibre d’un filòsof dedicat a un filòsof, un triple salt temporal que certifica la coherència de l’atzar. I, gràcies a Aguilar, vaig pensar que no tenim l’oportunitat, gairebé mai, de saber quin és l’últim llibre d’una vida i que és una informació que diu molt de la persona morta, sobretot quan no la coneixes.

Hi ha, això sí, reculls documentats d’últimes paraules, com les que s’atribueixen a Txékhov: “Fa molt de temps que no prenc xampany”. Des d’un punt de vista de la informació cultural, saber quin és l’últim llibre, l’última pel·lícula o l’última cançó d’una vida ens situa en el context dels interessos de la persona morta amb una pinzellada eficaç. És veritat que, igual que les últimes paraules, no és una informació vinculant, perquè sovint les circumstàncies d’una mort estan sotmeses a imponderables que no permeten fer una tria serena. Però en persones que, com Mellizo, tenen el privilegi de morir sense patir els estralls d’una agonia que transforma el caràcter, és una dada valuosa.

Dels condemnats a mort, per exemple, se n’acostuma a explicar l’últim àpat. I no cal ser víctima de pena capital per subratllar la importància de l’últim desig de menjar bé o el que més t’agrada. El meu oncle Joaquín va demanar, la nit abans de morir, que li preparessin un parell d’ous ferrats. És un detall menor d’una vida però, en canvi, n’explica millor el caràcter que segons quines dissertacions biogràfica. Digueu-me morbós, però són detalls que m’agrada saber quan descobreixo la vida d’algú que no conec a través d’un obituari o quan comparteixo la tristor d’haver perdut un conegut. I saber quin llibre estava llegint, quina cançó va escoltar per última vegada o quina pel·lícula va veure els humanitza. També és una manera d’apaivagar l’impacte de la mort i d’intentar contenir-ne l’ona expansiva. Recordo que quan em vaig assabentar de l’assassinat d’Olof Palme, fa més de quinze anys, quan vaig saber que l’havien matat sortint del cinema, el primer que vaig preguntar-me va ser quina pel·lícula havia anat a veure, com si això m’ajudés a digerir la notícia (parlo de memòria però crec que era Els germans de Mozart). I, a més a més, aquesta via d’informacions també podria renovar algunes preguntes tòpiques en els qüestionaris frívols, tan habituals a l’univers mediàtic.

L’altre dia, en un programa matinal d’emissora musical, encara vaig sentir la pregunta: “¿Què t’emportaries a una illa deserta?”. La podríem adaptar i, amb un esperit més macabre, preguntar: “Si t’haguessis de morir al llit, sense patir, ¿quin llibre t’agradaria estar llegint?” Avanço la meva resposta: el poema Tot l’enyor de demà, de Joan Salvat-Papasseit.

l'aigua és això

La tia de Nabokov (ho explica ell mateix a les memòries), Paixa, mor el 1910. En el moment de la mort diu: «És interessant. Ara ho entenc. Tot és aigua».

Al vell guepard, el príncep Salina, li sobrevé el cansament. Són les dues de la matinada, el ball s'allarga. Busca «un racó tranquil on seure», el troba a la biblioteca. Durant el ball ha passat de la dansa a l'odi, i de l'odi a una compassió infinita. Com es pot odiar aquests «éssers efímers» que corren darrere el raig de llum que els ha estat concedit entre dues tenebres? Com es pot voler mal a qui ha de morir. «No era lícit odiar res que no fos l'eternitat.»

Seu, en el silenci de la biblioteca, «il·luminada i buida». Però s'aixeca. Beu un glop d'aigua d'una gerra que hi ha en una tauleta. «És l'única cosa que val la pena», pensa («com a bon sicilià», afegeix Lampedusa). Torna a seure. Però no s'eixuga els llavis.

M'agrada que no s'eixugui els llavis.

j.l. badal. Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents. :Rata_, 2017. P. 148.

_______________
P.S.: «Fins a aquell moment la irritació acumulada li havia donat energia; ara, amb la distensió, sobrevingué el cansament: s'havien fet les dues. Buscà un racó tranquil per seure, lluny de la gent, estimada i fraterna, sí, però no per això menys avorrida. El trobà a la biblioteca, petita, silenciosa, il·luminada i buida. Tot just s'havia assegut que es tornà a alçar per fer un glop d'aigua de la gerra que hi havia en una tauleta. «És l'única cosa que realment val la pena», pensà com a bon sicilià; i no s'eixugà els llavis.»

Tomasi di Lampedusa. El Gattopardo. Traducció de Pau Vidal. Proa, 2009. P. 303-304.

enceneu els llums!

Comunisme és el poder dels soviets

més l'electrificació de tot el país.

LENIN

Goethe, aquell home. Diuen que en arribar-li l'hora de la veritat, amb un peu a l'altre barri, va destinar els seus darrers instants d'estada n'aquest món a escriure una W -res de paper i llapis, la va traçar en l'aire i amb un dit- i que va deixar anar, com a últimes voluntats, un parell de mehr licht! (més llum, més llum). Ningú va gosar demanar-li què volia dir, exactament, amb aquella petició, no és cosa d'anar torbant amb preguntes en un moment tan crític, i els presents es van limitar a obrir les finestres (si non é vero, és, si més no, el que hagués fet jo). Via lliure, doncs, a les interpretacions, que allà on uns veuen la desesperació d'un gran intel·lectual per no haver pogut abastar prou coneixements en la seva vida, d'altres entenen que la cambra mortuòria era massa fosca, que Goethe volia veure la llum del sol per darrera vegada. Vés que no fos allò tan suat del tunel i la resplendor, se m'acut ara.

De la W ningú en diu res; ni mu. Clar que si m'asseguren que Goethe la va traçar en lletra Futura, jo voto estratègia publicitària de la Volkswagen: das auto, das auto.

Bestieses a banda, avui el que m'interessa és la llum: el robatori d'un Petromax (i ara parlo del llibre de l'Erra) que va tenir lloc en el transcurs del ball de les festes patronals de Sant Andreu Alt, allà pels volts dels anys cinquanta, i el que això simbolitza. Perquè resulta que l'electricitat va trigar molt a arribar a tots els edificis de Sant Andreu Alt, i els dels pobles veïns se'n reien, quan entraven en aquella sala de ball pudent de carbur, i deien que era un poble "de poques llums". I en Carlov -el protagonista de la novel·la, l'home de la ceba al cap, ancorat en un comunisme quasi càndid- un any va creure que s'havien d'acabar els llums d'oli i els de carbur a aquella sala de ball, i va comprar un Petromax; però algú el va rampinyar. I no ho va acabar de pair mai, això del robatori, en Carlov, perquè pensava que la pèrdua d'aquell llum per al poble havia significat, també, la pèrdua del seu progrés espiritual. Vint anys després encara treia el tema. Trenta anys després encara hi tornava. Qui sap si Petromax va ser la darrera paraula que va dir Carlov.

ACLARIMENT

Vull aclarir que el Petromax, aquell llum, no va ser de cap de les maneres un invent soviètic, ni tan solament rus. Se'l va inventar un alemany, un tal Max Graetz, a qui els amics deien, per fotre's d'ell, Petroleum Max: o sigui, Petromax.

Aquest llum va ser patentat el 1910 -però encara avui es pot comprar, en versions noves- i es va escampar de seguida per tots els continents. Va arribar també a les illes i a les coves i a les cabanes. El van penjar en barques de la Mediterrània i el van encendre rere les finestres de refugis nòrdics. Va fer llum a una tenda del sud extrem. Va arribar a pobles rònecs, a cases misèrrimes, a forats de món increïbles d'amagats i endarrerits. Amb el Petromax s'ha pescat molt peix. Sota seu molts ous s'hi han deixatat. Viatgers, a centenars, han explicat aventures indecents al seu redós. Dones s'hi han tret les mitges. Homes hi han mamat. Capellans hi han predicat. Canalla hi ha plorat. El Petromax no fa una llum d'aquelles càlides, però amb el seu ajut s'ha llegit poesia, filosofia, diaris, novel·les, s'hi han escrit cartes d'amor. Borinots s'hi han estavellat.

Ramon Erra. Escolta, Volòdia! La Magrana, 2010. P. 115.