ANNA BALLBONA
La formidable història de com una finlandesa esdevé traductora del català
El Temps
24|6|2019
‘El violí d’Auschwitz’, de Maria Àngels Anglada, és una de les obres més traduïdes en català. Parlem de la responsable de la traducció d’aquesta obra al finés, Satu Ekman.
El violí d’Auschwitz va tenir una molt bona acollida a Finlàndia, on es va publicar a principis del 2018. “S’ha convertit en llibre molt popular, les vendes i les crítiques han estat molt bones”, explica, satisfeta pels quatre cantons, Satu Ekman, que és qui ha traslladat la novel·la de Maria Àngels Anglada al finès. Ara pot sorprendre, però El violí d’Auschwitz és de les obres en català més traduïdes, només per darrere de La plaça del Diamant, La pell freda i Jo confesso.
“Tracta un tema que tothom coneix d’una manera diferent, i la llengua és molt diàfana i bonica. Aquesta llengua poètica i clara em va agradar molt. Amb poques paraules és capaç de dir coses molt grans”, ressalta Satu Ekman, que, per raonar l’èxit al seu país, hi afegeix un altre element: l’atracció de Finlàndia per la novel·la històrica i la literatura amb un teló de fons bèl·lic. El violí d’Auschwitz és una de les 153 traduccions del català que es van publicar l’any passat, segons la darrera actualització de les dades que recull l’Institut Ramon Llull (consultades a mitjan de juny, són dades que no tenen caràcter absolut perquè el llistat el confecciona a partir de diverses procedències, més enllà dels llibres que han rebut els seus ajuts a la traducció). S’ha de recordar que la novel·la d’Anglada, publicada el 1994, va arribar a vendre més de 100.000 exemplars només en català (una xifra ara inimaginable).
La història mateixa de com Satu Ekman esdevé traductora del castellà i del català és un encís: la demostració de com un atzar feliç pot afavorir el naixement de traductors abnegats, com és el seu cas, i pot proveir la literatura catalana d’ambaixadors infatigables. Per fer-nos-en una idea: Finlàndia només té tres traductors del català. I del castellà, només cinc que tinguin com a primera llengua el castellà. La majoria de traductors d’aquest país ho són de l’anglès i del suec.
“Un dia vaig agafar una novel·la de la biblioteca dels meus pares, Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, en finès. Va ser un flaix, un canvi de món, com una droga. Era tan diferent de tota la literatura que havia conegut abans!”, rememora Satu Ekman. I aquí es va engegar el moviment. “A l’institut vaig trobar un curs d’art alternatiu dedicat al castellà. Em vaig interessar molt per la cultura i la música llatinoamericana. I quan vaig aprendre una mica dels bàsics de castellà vaig anar a comprar la traducció en l’original”. L’impacte de llegir García Márquez en la llengua primigènia va fer la resta: “Vaig veure que la traducció no és escriure paraula a paraula ni frase a frase, sinó que és una feina creativa. I vaig pensar que seria un somni fer algun dia una traducció literària”. Així va ser com es va decidir per cursar estudis de literatura i de Filologia Hispànica, que la van portar a passar dos anys a Veneçuela... Imaginin, una finlandesa en aquest país sud-americà!
I la topada amb el català? “Quan estudiava feia de guia en diferents tipus de festivals. Una vegada, en un festival de música tradicional, va venir un grup de dansaires d’un poble que es diu Ullastrell, a prop de Terrassa. Eren tots joves com jo i ens vam fer molt amics i encara ho som. Va ser el primer contacte amb Catalunya.” Després va fer un curs bàsic de català per poder comunicar-se amb ells i la seva obstinació perseverant de voler-lo aprendre va fer la resta (programa d’aprenentatge per Internet de la Generalitat —Parla.cat—, visites a Catalunya, intercanvis de conversa amb catalans...).
Quan estava treballant en El violí d’Auschwitz va ser convidada a fer una estada a la residència Faber d’Olot. “L’estada a la residència em va donar molt. Era la meva primera novel·la del català al finès i estar en un ambient catalanoparlant em va ajudar molt”. Va aprofitar per contactar amb la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada-Fages de Climent —dirigida per l’ara consellera de Cultura Mariàngela Vilallonga— i per visitar la biblioteca de Figueres, on va poder consultar el manuscrit original de l’obra. “Va ser molt emocionant. A l’hora de dinar em vaig trobar sola, amb l’Anglada, en aquella biblioteca tan gran. Hi va haver un moment, potser per l’aire condicionat, que una pàgina del manuscrit va girar-se sola. En finès, el verb traduir i girar és la mateixa paraula. Vaig pensar: aquí estem, la Maria Àngels i jo, fent la mateixa cosa.” Consultar el manuscrit original li va proporcionar molta confiança: “Vaig veure que justament on jo tenia dubtes és on la Maria Àngels havia fet canvis”.
A proposta d’una editorial, com havia estat el cas del llibre d’Anglada, ara Satu Ekman està traduint La maledicció dels Palmisano, de Rafel Nadal. Està previst que es publiqui la tardor que ve. Per treballar en aquesta traducció, la tardor passada va fer una estada d’un mes a Catalunya, convidada pel Llull. “Una estada molt útil”, proclama. Instal·lada a la Universitat Autònoma de Barcelona, va oferir, a més, una masterclass als estudiants de Traducció i Interpretació i una xerrada a la seu del Llull. De pas, l’estada li va permetre millorar —sempre entestada a fer-ho— el seu català parlat (la conversa per aquest reportatge és en català).
Del contacte “profitós” amb altres traductors, també va treure algunes conclusions dels contrastos entre el sistema literari català i el finlandès. “Els col·legues que he conegut m’han dit que aquí el que es paga als traductors és la meitat del que guanyem a Finlàndia.” Al seu país, explica, un sistema de beques —de l’Estat i de fundacions privades— garanteix la continuïtat professional del traductor. Pel que ha vist i conegut, “un traductor literari a Finlàndia es pot guanyar la vida i té més temps per poder fer la traducció” que no pas a Catalunya.
Va conèixer Nadal, amb qui va intercanviar impressions sobre el seu llibre, i va tornar a Finlàndia carregada de llibres en català: L’art de portar gavardina, de Sergi Pàmies; Contes russos, de Francesc Serés; Puja a casa, de Jordi Nopca; Permagel, d’Eva Baltasar; La vida sense la Sara Amat, de Pep Puig... “Veig que hi ha moltes dones joves que estan escrivint i m’interessa molt”, afegeix.
