avui comentem la drecera

 

 

xavier graset conversa amb miquel martín i serra

 

el sol d'un migdia d'estiu

ANTONI ISARCH
El sol d'un migdia d'estiu
La lectora
20|10|2020

Un text narratiu és, entre moltes altres coses, la creació amb paraules d’un món possible. L’autor pot optar per integrar-hi tots els elements a l’abast que el facin veraç, i és així com ens trobem amb novel·les acumulatives, de pulsió descriptiva i pretensió totalitzadora. Però també pot optar, en l’altre extrem, per «la singularització d’uns moments crucials en la confusió de l’existència», com escrivia Edith Wharton. En aquest cas, solen resultar narracions condensades, sovint consagrades a recrear, a partir d’experiències particulars, un estat d’ànim, un record, una sensació. 

La drecera, de Miquel Martín, funciona d’aquesta segona manera. No tan sols per una deliberada brevetat, sinó pel tractament d’un tema que guanya en eficàcia com més concentració assoleix: l’itinerari personal cap a l’assumpció de la pròpia consciència. Aquesta forma novel·lística de llarga tradició fixa el relat en un marc interpretatiu determinat i predisposa el lector a un horitzó d’expectatives molt concret. És una aposta arriscada: què hi podria haver de més estimulant per a un novel·lista que assegurar-se lectors verges d’idees preconcebudes? No cal haver llegit Umberto Eco per intuir que això és impossible.

Tanmateix, Martín entoma el repte de l’enèsima represa d’un tema gastat. I cal dir, d’entrada, que se’n surt. Concedeix tot el protagonisme a la veu narrativa i treballa a fons els elements que en condicionen o n’enriqueixen la construcció. Un, el registre, que dringa amb la naturalitat i la vivesa d’un preadolescent sense perdre ni un bri de correcció o pulcritud. L’altre, la capacitat evocadora del llenguatge, que tendeix de forma sistemàtica a la connotació i a la captació simbòlica de la realitat. I un altre, encara, la funció testimonial, que unifica i cohesiona uns capítols concebuts com a quadres gairebé autònoms o impressions fotogràfiques dels moments clau que configuren el trànsit cap a un altre estadi vital. L’originalitat no rau, doncs, en la mirada, sinó en allò mirat. I per això mateix, La drecera permet d’ésser llegida des d’un cert biaix: és la història, la que acompanya la veu del narrador, i no pas a l’inrevés.

Estructuralment, la novel·la presenta una arquitectura fèrria. Trenta capítols que podem dividir en dos blocs simètrics i que assenyalen, en virtut de la història contada, dues fases d’una mateixa existència amb finals equiparables ambientats al mateix espai natural, la platja. Així, a la primera part, seguim el protagonista al llarg de la seva vida quotidiana a la darreria dels anys setanta, i ―gràcies a unes dots d’observació no sempre conscients de tot el que transmeten― coneixem el seu món: una família de masovers, uns amos benestants, un cercle de relacions entre el Pitu del mas Bou i els companys d’escola com en Torrent o en Llenas, i per damunt de tot una atracció embriagadora per la natura i tot allò que s’hi relaciona. El món dels amos, que al narrador li sembla que de vegades «era una pel·lícula» (p. 38), no altera gens els seus  costums quotidians, i més aviat li forneix noves experiències, com el desvetllament sexual, ple d’ambigüitats. Nelly és la primera a procurar somnis i estremiments al narrador, tot i que més endavant una altra figura substituirà la minyona filipina: en Torrent. Aquest desvetllament vehicula les primeres passes del procés d’adquisició d’un sentit moral de la vida, de la qual cal aprendre a relativitzar els tons massa forts i a descobrir-hi els matisos, els ombrejats, els esfumats. El primer cop que es masturba, el narrador ho fa «sense saber si tot allò era bo o dolent» (p. 59), però poc després, reincident en la descoberta, tornarà a masturbar-se sense pensar, ja, «si allò era bo o dolent» (p. 76). En qualsevol cas, en els primers catorze capítols resseguim una existència sense conflictes ―o només insinuats de manera molt larvada― que es clou amb una llarga escena familiar gairebé bucòlica, a la cala secreta només coneguda per ells, i culminada així: «sempre pensava que, quan m’arribés l’hora, m’agradaria morir-me sota aquella aigua tan fosca i tan solitària i tan neta perquè pensava que no sentiria res de dolent, ni res em faria mal, ni patiria gota, sinó que m’adormiria tranquil i content per sempre més» (p. 73).

En el capítol quinzè es produeix el punt d’inflexió. La fugida sobtada dels amos cap a Barcelona, l’absència forçosa de Nelly, la pèrdua del Pitu i la desorientació vital i acadèmica del jove protagonista faran trontollar un món fins ara harmònic. No cal dir que la mort del mosso del mas Bou absorbeix tot el dramatisme de la novel·la i provoca una reacció que no pot ser interpretada sinó com una fuetada seca de la consciència: «I vaig sentir com una fiblada al pit i a l’estómac, però no pas de dolor, com si m’haguessin ventat un cop de puny o m’hagués pessigat una vespa, sinó una fiblada que no feia mal ni deixava blau però que se sentia més forta i més fonda que cap altra» (p. 100).

I quan s’esfondri tot el que semblava imperible, el narrador trobarà un nou sentit a l’existència donant un cop de mà al pare amb l’hort. La família i la terra, els pilars fonamentals que han forjat el seu caràcter i la seva personalitat, l’ajudaran «a concentrar-me i a aclarir-me una mica» (p. 112). Així, l’innominat protagonista es reconeix en el món de la natura i la pagesia que, si per a ell és nou i fresc, sabem que arriba a la fi per la irrupció violenta d’uns altres models de vida. L’entrada en escena dels amos del mas Bou així ho certifica, dramàticament, amb la substitució de l’espai i tot el que significa: «La bassa dels ànecs no hi era. Feia l’efecte que havien apedaçat la terra, perquè es veia una taca de sorra grossa com un camp de futbol. Es veu que l’havien tapada amb camions i camions de runa i pedra i sorra» (p. 105).

Conceptualment, el joc de dualitats que estableix la novel·la contribueix a sedimentar el caràcter incompatible d’aquests dos móns. El dels senyors, malgrat les aparences, totalment disfuncional (una filla morta, un matrimoni acabat, un fill que deixa prenyada la minyona). El dels masovers, sòlid i ferreny com el roure del mas Bou, construït sobre els afectes sincers i l’acceptació de l’altre. Dos universos familiars ben allunyats, que els pares s’afanyen a recordar-li al narrador: «nosaltres aquí i ells allà» (p. 18). Martín en reforça la polarització per mitjà d’un sistema dialèctic en el qual tot element té el seu revers. Així, el català i el castellà no es limiten a marcar socialment els personatges, sinó que acaren el riquíssim llenguatge genuí del narrador, els pares o en Pitu amb l’idioma encarcarat i funcional que gasten els fills dels amos, els paletes o el xofer. Els rituals lligats a la terra, com ara munyir les vaques, fer la matança del porc, buscar bolets o contemplar el cicle de la vida en els animals, es contraposen a rituals socials com ara els esports, les sortides amb iot o les festes nocturnes. I en el mateix sentit cal interpretar tot d’altres oposicions, menors, si es vol, però altament reveladores: la bicicleta i la moto; els gossos dels uns i de l’altre; la platja i la piscina (que, tanmateix, el narrador utilitzarà com a espai de transgressió en banyar-s’hi amb en Torrent a les acaballes de la història).

Hi ha novel·les d’iniciació rendides a la fatalitat inconsolable per la pèrdua definitiva del món de la infantesa, escrites amb una textura estilística desesperadament crepuscular. És el que exposa amb cruesa Giorgio Bassani a Darrere la porta (1964) —esmentada per Josep M. Fonalleras a l’epíleg del llibre—, amb la misèria moral com a motor de les passions agarbuixades dels adolescents enmig d’una societat (auto)reprimida. I amb un caràcter més asèptic, també és el que mostra Maria Guasch a Olor de clor sota la roba (2014), un retrat inquietant de la terbolesa de la primera adolescència.

N’hi ha d’altres, en canvi, que conceben la fi de la infantesa com una part del procés de creixement. Joseph Conrad, a La línia d’ombra (1916), ho copsa amb lucidesa: «Tanques darrere teu la porteta de la mera infància… i entres en un jardí embruixat, on fins les ombres tenen una lluor prometedora. Cada revolt del camí té el seu encant» (p. 15).1 Aquest procés, lluny de fer dels protagonistes uns eterns enyorats, els arma de coratge per tirar endavant, perquè els fa capaços d’assumir que la pèrdua de la innocència forma part de la pròpia vida. És el que relata Alberto Vigevani a Un estiu al llac (1958), en la qual Giacomo, el protagonista, acabarà «sentint el pes de l’existència que continuava, la nostàlgia dels dies que no havia pensat mai que es poguessin acabar d’aquella manera» (p 134).

Miquel Martín transita per la via conciliadora de Conrad o Vigevani. L’estil adoptat i el punt d’innocència ―no pas d’ingenuïtat― que traspua la novel·la reforcen el sentit no traumàtic de l’entrada al món dels adults. El trencament irreversible, que a La drecera és present de forma molt clara, no deriva en un atzucac, sinó en un acreixement de l’autoconsciència. No hi ha cap drama pel paradís perdut, sinó la constatació que els dos móns, rics i pobres, ells i nosaltres, viuen en paral·lel i, malgrat l’amenaça destructiva de l’un sobre l’altre, mai no es barrejaran. L’última escena és clau per llegir la novel·la des d’aquesta òptica, i confirma, com assenyalàvem més amunt, que els espais assumeixen una dimensió gairebé simbòlica. La família del narrador es troba a la cala secreta passant el dia i els senyors apareixen, a la llunyania, dalt del iot. Però no podran fondejar-lo a la platja i marxaran, mentre a la sorra la família es menja un arròs. Dues maneres de viure la vida que no arribaran a creuar-se. Es tanca el cercle obert a la primera pàgina del llibre, que no es troba al capítol primer, sinó al poema de Josep Carner. La drecera, per tant, no revela únicament «els canvis tot voltant la identitat», sinó el «pur secret de la natura», el mateix, o els mateixos, que el narrador intuïa rere les aparences: «de cop i volta t’adonaves que el món era ple de secrets» (p. 22).

a prop de la felicitat narrativa

PONÇ PUIGDEVALL
A prop de la felicitat narrativa
Quadern|El País
18|7|2020

A La drecera, Miquel Martín (Begur, 1979) segueix una estratègia semblant a la usada per Mercè Rodoreda a Jardí vora el mar: en un primer moment, pot semblar que la funció del narrador, un noi a punt d’entrar a la pubertat, sigui explicar les peripècies i els canvis que experimenta any rere any una família de rics de Barcelona que estiuegen en una finca situada en un poble innominat de la costa. Ell és el fill dels masovers i, de manera fragmentada i llunyana, amb buits i el·lipsis, a partir d’indicis i intuïcions, de les converses que escolta d’amagat i del poc que va sabent gràcies als seus pares, va accedint als secrets d’un món que li és vedat, al cap i a la fi res d’important perquè els inferns domèstics són suaument terribles o delicadament vulgars.

Però com passava a la novel·la de Rodoreda, el lector de mica en mica s’adona que el focus d’atenció es va movent lleugerament cap a un altre escenari, i que el que llegeix és una altra cosa, que el que importa de La drecera són el seguit d’escenes i d’estampes quotidianes, aparentment anodines, que viu el narrador i que permeten una evocació nítida —sense caure mai en el transcendentalisme ni en una intensitat inversemblant— del ritu de pas de la infantesa a l’adolescència, els primers contactes amb la mort, amb el sexe, i també amb la literatura: a la platja, a la taula de la cuina, a l’eixida, el narrador sempre té un llibre a les mans, i cal dir que de les lectures n’ha tret un profit extraordinari.

La drecera està escrit des d’un estadi molt proper al que podria qualificar-se de felicitat narrativa, amb un to íntim, proper, càlid i discret, com si a cada frase l’autor es digués que no val la pena mentir a un amic; potser les anècdotes trivials que hi conta Martín defugen els temes escandalosos i els de gran lluïment, però totes deixen traslluir entre línies una gran dosi de pudor i de tendresa, de sentit moral de l’existència, d’una secreta afició a la vida, com si s’afirmés amb plena convicció que, a pesar de les agrors i les adversitats, és digna de ser viscuda. Els fils que teixeixen les històries del narrador (les seves infinites i mínimes aventures memorables en la geografia particular de la zona amb els amics, les feines a l’hort, el descobriment del cos, l’admiració cap un pagès d’un mas veí) circulen ben lluny del fil de la Història, tant que només se sap l’època de l’argument gràcies a les referències que es fan als jugadors del Barça d’aleshores (la novel·la acaba quan s’acaba de fitxar Maradona); però no podria ser de cap altra manera perquè, en el fons, la història important de debò per a ell comença una nit d’agost “que no parava de donar voltes i els llençols se m’arrapaven a la pell, i vaig començar a tocar-me i em va agradar molt. I mentre em tocava vaig començar a pensar en la Nelly i encara em va agradar més”. O potser quan desapareix un rellotge a casa dels estiuejants de Barcelona i sospita que pot ser a causa d’un amic seu. O potser quan els pares aconsegueixen un dia festa setmanal i se’n van a passar-lo a una cala desconeguda pels turistes. O potser quan la realitat del costum rep una agressió de la modernitat i el progrés i el pagès que admira acaba sent expulsat d’una terra treballada durant generacions, i, en comptes d’ingressar en un geriàtric, s’estima més suïcidar-se després d’haver munyit les vaques. També és possible que l’important de debò per a ell comenci quan un amic li regala un cadell de pastor alemany. O potser, segurament, l’important de debò és la suma de tot plegat, de totes aquests ferides lleus que atorguen a l’aprenentatge de créixer la seva verdadera transcendència moral i literària.

L’important per al lector, en canvi, queda ben clar des d’un bon començament, quan topa amb el poder emocionant d’una prosa que arriba a crear addicció i que no es deixa temptar mai pel sentimentalisme lacrimogen: l’escriptura de Martín és cristal·lina i seca, a la recerca constant de la conquesta del detall, apassionada per captar el concret, i sempre sembla flotar arran de terra, desproveïda de filigranes verbals, o, més ben dit, plena d’unes filigranes verbals tan ben executades que semblen d’una naturalitat radical. Un vers de Roberto Juárrez descriuria amb exactitud el que aconsegueix fer Martín a La drecera: “Lo imposible no levanta nunca la voz”.

fent drecera

BERNAT PUIGTOBELLA
Fent drecera
Núvol
2|8|2020

La drecera ens explica la història d’un noi que viu el trànsit de la infantesa a l’adolescència. Fill d’uns masovers que tenen cura d’un xalet d’uns potentats de Barcelona, el protagonista viu en un poble de la costa a la segona meitat dels setanta i primers vuitanta. El gran encert formal de la novel·la és la construcció d’una veu infantil, creïble, sense estridències, modulada per un ús consistent de la parataxi. Allà on no hi ha frases subordinades, no hi ha prejudicis morals ni negociacions adulterades amb la realitat. Per contrapartida, la renúncia a l’humor és el gran sacrifici que fa l’autor a l’hora d’articular una veu absolutament honesta, desproveïda de superioritat moral.

A La drecera hi trobem reminiscències de Mercè Rodoreda. És inevitable sentir ecos de la veu càndida i alhora desconfiada del narrador de Jardí vora el mar mentre llegim el que ens explica el protagonista d’aquesta novel·la. Aquí però no és una veu adulta la que narra la història sinó la d’un noi prepubescent, que viu el despertar de moltes coses, tant en la seva incipient consciència de la sexualitat com sobretot en la mirada moral que projecta sobre els fets que presencia. Com en Rodoreda, la maldat dels adults arriba filtrada homeopàticament a través de la candidesa d’una veu.

Martín i Serra ens descriu els efectes de la depredació turística en l’Empordà rural dels anys setanta. Nascut a Begur l’any 1969, l’autor ens parla per tant del paisatge i el món de la seva infantesa. Les coordenades geogràfiques de La drecera ens conviden a pensar que som en un llogarret marítim de l’Empordà, i l’arc temporal el deduïm per les escadusseres referències que el nen fa a jugadors del Barça, des de la Recopa de Basilea que van guanyar Rexach, Krankl i companyia fins al fitxatge de Maradona.

La drecera és una novel·la sobre la permeabilitat de la consciència d’un nen, que va adquirint capes de coneixement mentre va observant i escoltant els que l’envolten. En aquestes capes de visió s’hi va superposant allò que el nen veu per ell mateix, els judicis que emeten els seus pares sobre els senyors, però també el que ell sospita que no li expliquen els grans i que sovint li arriba per amics i coneguts, persones alienes a la família. En canvi, la permeabilitat respecte al món i percepcions del senyors de Barcelona que estiuegen al seu poble és nul·la, com si visquessin en un món separat i inaccessible.

La drecera ens narra la interiorització d’un ordre social per part del noi, que és la visió del món i les expectatives que li traslladen els pares. La inconsistència moral que sustenta aquest ordre es farà patent en un fet tràgic que deixarà al descobert les contradiccions del sistema. El noi no té les eines per desafiar aquest ordre, però sí que desenvolupa la dignitat per defensar-se de les humiliacions dels senyors i també la gosadia de transgredir els límits imposats per la jerarquia social. El sostre d’aquest desafiament és molt baix, ja que només consisteix en banyar-se a la piscina dels amos sense permís, però és un primer pas per afirmar-se i reclamar els seus drets sobre un paisatge que li pertany. També el dret de descobrir el seu propi cos.

En definitiva La drecera ens descriu la construcció de l’autonomia d’un noiet que té la responsabilitat afegida de ser fill únic. Totes les expectatives dels pares recauen sobre ell, però la seva condició també l’obliga a espavilar-se i a servir la família fent encàrrecs. La bicicleta és l’instrument principal d’aquesta autonomia, una eina que li permet trobar dreceres per arribar als llocs. La venda i remodelació del mas Bou serà el desencadenant d’una tragèdia que li obrirà els ulls, però també suposarà l’obstrucció d’una drecera que el noi agafava per anar al poble. Més enllà d’aquest sentit literal, el títol de la novel·la, tan enigmàtic i suggerent, té una lectura figurada. La drecera és també l’experiència traumàtica que ens ajuda a entendre moltes coses de cop i accelera el coneixement que tenim del món. I l’adolescència és el terreny adobat per fer drecera.

La novel·la mateixa és finalment una drecera per a Miquel Martín i Serra, que gràcies a aquest llibre accedeix directament a formar part dels autors importants de la literatura catalana. Per la seva accessibilitat i qualitat, La drecera té tots els ingredients per convertir-se en una lectura crossover o transversal, com va ser en el seu moment Pedra de tartera, una novel·la apta per a adults però també àmpliament llegida als instituts. Ens fan falta llibres en català com aquests, que ajudin a proveir de bons continguts una franja d’edat molt desatesa que ara mateix viu abocada a productes audiovisuals. És també una novel·la traduïble i molt filmable, que es podria adaptar al cinema.

 

de paradisos perduts i lleures no tan infinits

AINA VIDAL PÉREZ

De paradisos perduts i lleures no tan infinits

Caràcters

22|11|2021

L’itinerari d’un xiquet de la infantesa a l’adolescència i el descobriment de l’amor, l’amistat, la sexualitat i la mort és un tòpic literari d’allò més conegut. També ressona la narració articulada a força d’oposicions de dos mons separats per la classe ―els rics i els pobres―, les ambicions ―la riquesa material i la immaterial―, el medi ―urbà i rural―, o l’idioma ―el castellà i l’anglès dels senyors, el català de la pagesia―. Tampoc és sorprenent si, de retruc, la narració s’emmarca en una costa mediterrània que fa repicar el tòpic del paradís perdut. La darrera novel·la de Miquel Martín i Serra, tanmateix, té la immensa virtut de narrar el trànsit, de novel·lar pulcrament i subtil els instants precisos en què arranca la dissolució d’aquest univers de dualitats: la presa de perspectiva del nen que creix, la urbanització progressiva del món rural, l’aspiració a classe mitjana, l’obstinació pagesa per la formació dels fills.

A La drecera (Periscopi, 2020) un fill de masovers nascut a finals dels seixanta descriu, amb els ulls contemplatius de l’infant, les impressions que li proporciona la vivència de dos universos contraris, la presa de consciència dels quals, precisament, donarà forma a la seua transició vital. En un principi hi ha l’observació, embadalida, dels usos i costums de la família burgesa a qui serveixen: els estius al mas, els «te lo juro» i «estupendo», el iot Victoria, la piscina i el golf, la nurse, la Coca-Cola. Aquesta quotidianitat contrasta categòricament amb la del protagonista, que veu com sa mare es desviu a la cuina, son pare s’eslloma a l’hort i en Pitu es treu els esclops. L’esbalaïment inicial del nano, però, trobarà un punt d’inflexió radical en dues pèrdues que el portaran a l’assimilació de la renúncia, al descobriment d’allò que li és fonamental malgrat intangible, així com al rebuig cap a un món que se li revela falsari, buit i desafectat.

Envaint-ho tot, hi ha la força captivadora de la natura, que Martín i Serra recrea amb una intensitat que en fa molt més que un simple teló de fons. És al ritme d’aquesta natura serena però impetuosa que transcorre la narració. El llibre conta com en nom del progrés se sacrifica el paisatge empordanès a l’acumulació del deler urbanístic i, defugint idealitzacions carregoses i ja poc creïbles del món rural ―si bé sostenint una nostàlgia evident―, l’autor begurenc ens parla de la darrera generació que va apuntalar un mode de vida basat en la sostenibilitat amb la terra. L’estil és sens dubte una de les seues grans fortaleses: la prosa és concisa i íntima, sense sotracs; el to és tan intens com discret. Parla el nen, i ho fa amb un registre farcit d’expressions autòctones. Les transformacions en l’entorn corren paral·leles a les del narrador, que acumula i mobilitza sentits en el paisatge just en l’instant últim de la seua existència. Les piscines substitueixen la mar, els jardins als roures i l’arròs de la mare està millor que mai.

La drecera ha quedat finalista al Premi Òmnium a millor novel·la de l’any 2020, amb Boulder d’Eva Baltasar i La mar rodona de Sebastià Perelló (Club Editor). Veient algunes de les novel·les consagrades el 2020 a través de diversos premis i mitjans, trobem títols com La casa de foc (Proa) de Francesc Serés, Les espines del peix de Josep Colomer (Tres i Quatre), L’any que va caure la roca de Pep Coll (Proa), Coníferes de Marta Carnicero (Quaderns Crema), Les cuques de Julià Guillamon, el tancament del Tríptic de la terra de Mercè Ibarz, o inclús el No soc aquí d’Anna Ballbona (totes en Anagrama). Novel·les que enuncien des del món no metropolità, des d’una espacialitat inclús perifèrica i que, malgrat explotar sovint la idea d’un escenari privilegiat per a la literatura, plantegen revisions molt escaients de la ruralitat en el que s’està consagrant com una tendència literària que convé considerar.

 

pagesos, rics i estudiants als anys setanta a la costa brava

JULIÀ GUILLAMON
Pagesos, rics i estudiants als anys setanta a la Costa Brava
Cultura|s La Vanguardia
27|6|2020

El primer va ser Antoni Pladevall amb La lliça bruta (2001) i Massey Ferguson 35 (2003), Terres de lloguer (2008) i La papallona negra (2014). I ara s'hi han afegit Anna Ballbona amb No soc aquí (2020) i Miquel Martín i Serra amb La drecera. Són novel·les que parlen de la darrera generació que ha estat lligada al camp. Els pares han estat masovers (petits propietaris en el cas d'Anna Ballbona) i els fills ja són estudiants. Si hi afegissim l'extraordinària La mort i la pluja de Guillem Frontera i els llibres de Mercè Ibarz i Francesc Serés sobre Saidí, és a dir, el secà, tindríem un volumet de literatura comparada que estaria la mar de bé. Els llibres de Miquel Bauçà també hi podrien entrar.

Miquel Martín i Serra (Begur, 1969) havia publicat un parell de novel·les a Columna i uns quants llibres més en editorials petites. La drecera es publica a Periscopi, que és una de les editorials de moda i és una confirmació amb tots els mèrits. Fer drecera és fer via, prendre un camí no gaire conegut que et permet arribar abans al lloc on vols anar. És la versió pagesa i muntanyenca de l'acceleració contemporània. Mentre els rebesavis, els besavis, els avis i els pares han seguit un camí que no ha canviat al llarg dels segles, els fills, nascuts als anys cinquanta, seixanta o vuitanta, de seguida ho han tingut fet: han deixat els camps de conreu (sovint amb una mica de fàstic: el cas de Ballbona o l'escena de La drecera en la qual el protagonista parla de les patates podrides que ha d'anar triant, amb aquella pudor que fan). Estudiar, llegir i, en acabat, escriure els allunyarà dels seus i, al mateix temps, permetrà retratar-los. També és l'argument de Pa negre (2003) d'Emili Teixidor.

La drecera passa a l'interior (no gaire endins) d'un poble de la costa on passa l'estiu una família de rics de Barcelona, que parlen castellà, tenen minyones filipines i una mainadera anglesa. Els pares del nano fan mig vida de pagès i mig de vigilants i cuidadors de la casa amb piscina. Hi ha el contrast entre el noi i els fills dels rics i també entre els nois del poble i el noi, que, com a conseqüència de les activitats dels pares, té un estatus especial i li costa relacionar-se amb els altres vailets.

Hi ha un argument que d'una manera molt subtil ens parla de les pèrdues i renúncies del noi, a les coses que li agraden i que s'estima. Falcant aquest argument senzill, hi ha moltes descripcions amb valor d'època: des dels ídols del futbol, fins a la figura d'en Pitu del Mas Bou, un home vell, que tota la vida ha treballat de mosso. És el personatge més complet i humà del repartiment, on hi ha uns quants personatges estantissos, fruit del distanciament de senyors i pagesos, pagesos i gent del poble. Com ja em va passar amb No soc aquí d'Anna Ballbona m'hi falta que el protagonista sàpiga sortir del bloqueig i una mica més d'argument: potser una cosa hagués dut a l'atra. Enfront de les novel·les de Teixidor, Frontera o Pladevall, que plantegen conflictes dramàtics que es resolen amb escenes de gran voltatge, aquestes novel·les novel·les deixen que el temps vagi resolen les coses per si mateix. Diu Fonalleras, en el pròleg, que La drecera vol ser com un poema de Carner: contemplació, bellesa i pas del temps. Ben vist.

ajagut a la platja

 

 

veus en formació

MÀRIUS SERRA
Veus en formació
La Vanguardia
25|7|2020

De tant en tant, irrompen en els circuits literaris noms que semblen nous, tot i que fa molts anys que publiquen. És el cas del begurenc Miquel Martín, autor de La drecera, una novel·la ambiental de lectura molt recomanable que publica Edicions del Periscopi amb un epíleg laudatori de Josep Maria Fonalleras. La nota biogràfica és ben clara. Martín va començar a publicar l’any 1996 i en aquest quart de segle li han editat un grapat de novel·les (una de les quals finalista del premi Ramon Llull), llibres de narracions, estudis literaris (sobretot de Vinyoli) i volums de llegendes. Així descobreixo que les fascinants Llegendes de nit (Sidillà, 2019) que fa uns mesos vaig llegir amb fruïció van sortir de la seva ploma.

Martín pot aconseguir amb La drecera el reconeixement de molts lectors que vivien (vi­víem) aliens al seu talent literari gràcies a la creixent capacitat prescriptora de l’editorial que ens en proposa la lectura. El llibre s’ho val més pel com que no pas pel què. És una novel·la de formació que relata les vivències d’un nen empordanès que viu els vuitanta en l’arcàdia rural on els seus pares exerceixen de masovers al xalet d’una família benestant de Barcelona. Ara que la pandèmia ha fet que es parli tant de les segones residències, cal especificar que la de la novel·la no pertany pas al món de les cases adossades amb garatge a la planta baixa ni de parcel·les en urbanitzacions més o menys apartades, sinó que emana directament dels hereus del clàssic estiueig benestant que es va forjar a primers del segle XX i que en aquest segle XXI ha desembocat en el turisme de casa rural. La família barcelonina de la novel·la, amb la preceptiva minyona, els fills del papà i les banyes de la mamà, sembla que hagi de tenir la funció de telescopi per a un narrador àvid de descobrir la vida, però en realitat la mirada més interessant ens la transmet el noi quan inverteix l’instrument òptic i el transforma en un microscopi. L’acompanyem en el seu pas inexorable de la infància a l’adolescència, en el descobriment del cos i de la mort, del ­sexe, l’amistat, l’amargor i la joia. La drecera a tots aquests coneixements inclou els llibres que llegeix. A la novel·la no hi passen els fets rellevants que un venedor d’arguments posaria en una sinopsi. No hi passa res i hi passa de tot. Hi passa la vida. Sabem que som als anys vuitanta perquè el Barça fitxa Maradona, però el registre lingüístic que alena aquesta esplèndida prosa la fa una obra atemporal i, en tot cas, molt allunyada del barceloní que haurien fet anar els personatges barcelonautes.

Martín obre la novel·la “ajagut a la platja” (el poema de Carner) i recorda l’estiueig en una casa de la costa de la família Bohigues que Mercè Rodoreda narra des de la veu del seu jardiner a Jardí vora el mar, però la veu del narrador també té ressons de Holden Caul­field, el vigilant en el camp de sègol que Xavier Benguerel va rebatejar d’ingenu seductor.