tots sants, cillit bang®, spoon river, etcètera

«En efecte, el nínxol té un dit de pols. Els racons acumulen triangles menuts de terra compacta, però ni més ni menys que l'any passat, i que l'anterior. Trec un clínex de la bossa i el passo amb dos dits pel solc de les lletres que diuen el nom de ma mare, unes lletres de pal que regalimen granets de sorra minúsculs, penso, com de platja.

-A on vas amb mocadorets, dona? Que vols un drap?

L'Àngela de ca l'Alegre s'acosta armada amb un raspall d'escombra, porta un pulveritzador a punt de disparar i li pengen dos draps de cada espatlla.

-Que no t'ha donat re, ta tieta, per llimpiar?

No tinc temps de dir ai, que ja està fent raspallades a la superfície de la làpida, aixecant un núvol localitzat de pols. Té, veus?, i ara aplica quatre ruixades disperses d'un líquid rosenc: Això va molt bé, mira, i la creu, ara ho veuràs. Agafa el drap i comença a treure un llustre enèrgic dels paral·lelepípedes de la creu: Mira, mira, com brille, mira: noveta, semble, i les argolles, veus? Flas, flas, ruixa el coll d'una de les anelles, i ara l'altra, i els treu la lluïssor que m'imagino que ni fa vint-i-sis anys, el matí de maig que s'estrenaven, no havien tingut.»

Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. La Magrana, 2011. P. 10.

*  *  *

«L’Antologia de Spoon River és això: un cor de veus que ens parlen des del cementeri. Més de dos-cents finats ens ofereixen, des de la tomba, una síntesi poètica del que ha estat la seva existència: una síntesi de vegades frustrada, de vegades enriolada, i d’altres vegades paradoxal, exemplar, amarga, venjativa o il·luminadora. Els morts que passen comptes amb la seva vida: aquest és el recurs a partir del qual Lee Masters traça el seu gran fresc de la vida en aquesta localitat imaginària que reconstrueix els pobles d’Illinois on Masters va néixer i créixer. Un llibre de poesia que té molt de novel·la coral i que té també una indubtable qualitat dramàtica.
I sí, era una traducció que ens faltava.» 

Miquel Àngel Llauger. Els morts de Spoon River ja parlen en català. Núvol. 18|6|2012

Edgar LEE MASTERS. Antologia de Spoon River. Ed. bilingüe. Traducció de Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger. Girona: Llibres del Segle, 2012. 584 pàgines.

abans no se'ns faci estiu

Estaria bé recuperar alguns vells i bons costums, abans d'adquirir-ne de nous i més roïns, li deia l'altre dia a l'Òscar Roig a propòsit de l'undemà, que és el nom genèric que reben les cròniques de les trobades presencials del club de lectura. Així que, a petició d'alguns amables lectors d'aquesta casa, talment el que li va passar a Conan Doyle amb en Sherlock Holmes -la comparació ofen, però m'esperona-, avui el ressuscito.

Érem quinze i amb presses, que el Barça s'hi jugava el passi a la final de la Champions, de manera que no vam estar ni de protocols ni de romanços ni d'allò altre que reparteixen a missa, i un cop la Isàvena, la conductora de la sessió, va haver dit bon vespre i quatre coses de la Rojals, la resta vam anar per feina, llengües ajudeu-nos. I ens vam passar pel folre l'ordre en les intervencions, i ens vam trepitjar tant com vam poder, que semblava un campionat d'avera quantes converses simultànies érem capaços de mantenir. Un goig, vaja. No hi ha pas ni un bri d'ironia en les meves paraules: que la cosa tingués tot l'aire d'un galliner no fa més que certificar que tothom havia llegit la novel·la i que havia agradat molt. De vegades és tan senzill com això.

The Times They Are a-Changin'

Malgrat que la novel·la s'ha editat pel mètode tradicional, tallant arbres, no es pot dir el mateix de la seva difusió. Cap inversió en cartells amb la fotografia de l'autora a mida natural enganxats als autobusos, res de sortir a L'hora del lector, res de fer bolos per llibreries i biblioteques. La promoció no ha set cosa ni de l'autora ni de l'editorial, ha anat a càrrec dels lectors que han alimentat un boca-orella, esa variante chismosa del marketing literario, que deia Benítez Reyes, d'eficàcia inqüestionable: que la novel·la vagi per la sisena edició sembla prou aval. 

De l'ús de la xarxa com a aparador ja en teníem notícia, el cas típic de blocs d'escriptors que fan bona la frase aquella de l'Umbral "Yo he venido a hablar de mi libro". I de l'eficàcia inqüestionable del boca-orella, fins fa poc només disponible en versió analògica, del que hem tingut grans exemples en Soldados de Salamina o  La pell freda, també. El curiós d'aquest cas és que el llibre, que va néixer amb un perfil de feisbuc sota el braç i d'una autora que no dóna la cara, però de qui podem saber un munt de coses si llegim les seves col·laboracions setmanals a Vilaweb -què en pensa de l'afer Undargarin o de les putes instal·lades a les carreteres, per exemple-, s'ha promocionat, sobretot, als blocs i a les xarxes socials. I la feina l'han feta lectors corrents, la qual cosa sempre ofereix un cert plus de netedat que ajuda a esvair les sospites d'amiguisme o endogàmia que de vegades planen sobre la crítica literària en els mitjans tradicionals. Total, que a la Rojals ningú l'ha vista, però que campa per la xarxa, a un tir de tecla, organitzant clubs de lectura virtuals i participant en xats amb els lectors de la seva novel·la. Anonimat estrictament analògic.

The End

Ni a Fuenteovejuna recorden una unanimitat tan absoluta com la que vam aconseguir a l'hora d'assenyalar els aspectes més remarcables de la novel·la: la llengua (l'ús del registre col·loquial i la variant dialectal occidental) i el tremp narratiu de l'autora.

Per sort, no hi ha res més avorrit que un cor d'amén, amén, els parers van divergir a mesura que  sortien d'altres temes i la cosa es va anar animant.

Que si m'estimo més la primera part (el passat idealitzat, l'exercici de memòria tramposa i parcial) que la segona (el present instantani) [van guanyar els partidaris de la segona], 

que si és una novel·la generacional [sí, però no; vol dir que, malgrat que els referents corresponen a una franja d'edat concreta, qui més qui menys ha set adolescent, o té un poble del que fugir i/o al que tornar, o un quiqui pendent (o un amor no resolt, si em voleu més fina), o secrets de família, o, en un determinat moment de la vida s'ha trobat pensant i ara què?], 

que si és una "novel·la per a dones" [no, però sí; al menys en determinats moments de la segona part que s'allarguen un pèl massa, tot i que fa gràcia que una dona es depili per escrit (i amb qualitat d'urgent) davant la imminència d'un combat cos a cos i yo con estos pelos. Clar que només hi havia un mascle, el dia de la trobada, pobre Josep C., així que ens falten dades al respecte],

etcètera.

I després està el final, que no és tal, que la novel·la acaba a l'última línia de l'hivern,"I he tancat la porta de cal Pedró, i he deixat la clau a la bústia, que és sempre oberta, i he engegat un motor", perquè l'epíleg, l'Etcètera, és una mena de joc proposat per l'autora per tal que cada lector se'l faci a mida, en funció de com hagi rebut i interpretat la informació dels capítols anteriors, una mica com passava en aquella col·lecció de novel·la infantil de la Timun Mas que va tenir molt èxit als vuitanta, Tria la teva aventura, es deia. I és clar, tants caps, tants barrets, i gresca assegurada. El més curiós del cas és que aquest epíleg, que, dit per l'autora, va estar a punt de desaparèixer ja en la segona edició, és l'element de la novel·la que va aixecar més polseguera, va generar més desconcert i més postures contrastades, per no dir enceses. És lògic, triar un final també ens retrata. I de quina manera.

tot és més senzill

Recull de preguntes dels lectors/es del blog:

-Podem pensar que el text conté una gran quantitat d'elements simbòlics? No sé si l'autora parteix del simbolisme per arribar a la història que narra, o si una veu de l'inconscient ha fet aparèixer aquest simbolisme. No podem evitar expressar-nos per símbols quan volem fer una narració? 

Ara podria quedar com una sàvia i respondre alguna cosa del tipus: Sí, bé, el tractament ontològic de la trama aprofundeix en el sentit epistemològico-existencial de la vida que blablablà... Però seria una impostura total. La veritat és que no vaig pensar en simbolismes de cap tipus. Si el lector els hi troba, és de justícia dir que el mèrit és seu i no pas meu.

-En tot cas, anomeno alguns elements per a discutir-ho, i per si li ve de gust comentar-los.

·La protagonista es diu Èlia (el Sol?), i la veu del narrador gira exclusivament al seu voltant. La resta dels personatges ens arriben vistos amb els seus ulls i en certa manera deformats per aquesta visió.

Que ben trobat, Lluís. Si ho arribo a saber m’ho apropio i ho explico a les entrevistes ;-)

·El relat evoluciona sobre una clàssica relació entre l'amor i la mort, vistes amb una simetria sorprenent: la mort de la mare, la mort del Jaume de cal Petit i la mort del fill de la Clara. Cada història conté la seva mort.

No és per treure-hi transcendència, però quan vas cap als quaranta, ja arrossegues unes quantes morts al currículum.

·Tots els personatges (principals, diguem) són emigrants: el Bernat és un nouvingut al poble, l'Èlia ha emigrat a Barcelona, la Clara a Tarragona, la germana a Portugal i la mare va venir de fora, per viure (i morir) al poble. La mort de la mare a la carretera amaga un intent de fugida?

La mare és del poble de tota la vida, però coincideixo amb tu en això que dius de la fugida, perquè crec que és un concepte fonamentalíssim, vertebral, en aquest llibre. Si el lector ho troba així, jo encantada de la vida, però val a dir que si no ho veu per enlloc, també em semblarà perfecte.

·La marxa a Barcelona crea una distància dolorosa, obre dubtes i genera frustracions. Però el retorn al poble sembla que aboqui a un horror primitiu. Alhora, descobreix un món regit per una sexualitat instintiva, bàsica. Èlia descobreix finalment que el pare (aparentment taciturn i quasi absent) també és un ésser sexual. Com si Ulisses descobrís, de sobte, que en la seva absència Penèlope també tenia sexualitat i podia atreure els homes.

Caram. Una interpretació interessant.

·El joc dels contraris i els absents: la novel·la se situa, en contra del títol, en un hivern i una tardor. Alguns fets rellevants per a l'argument són vistos en enigma: un fòrum d'internet, una webcam, a través d'uns vidres. El nom del poble no s'anomena mai. A la portada, la fotografia de La Palma d'Ebre està vista en un mirall i per tant, invertida.

Tot és més senzill, em sembla. Començo pel final: la foto està invertida perquè em sembla que dins de l’enquadrament quedava millor. El nom del poble no s’anomena expressament, és el Poble, perquè la idea era que el lector s’imaginés que la història passa en el seu, ja fos on va néixer, on passa les vacances, on va de festa major... El fòrum d’internet i la webcam només són això, eines contemporànies dels protagonistes, ja no gaire enigmàtiques, i el tema dels vidres se m’escapa més. Sobre el títol: era el provisional, em pensava que a l’editorial el canviarien i al final es va quedar així.

·Podríem interpretar (reinterpretar) el relat en clau de símbols?

Crec que queda respost al principi.

-El llenguatge

Una de les virtuts més innegables del text és l'acostament a la variant lingüística de la Ribera d'Ebre: la protagonista reprèn la llengua del poble, i aquesta evolució dóna un color especial al tractament del llenguatge. La literatura catalana ha tingut, en general, un poc respecte sorprenent per la riquesa de les variants dialectals que arriba a la paradoxa si pensem en la seva presència a les produccions audio-visuals (posem-hi TV3, com a exemple).

Abans que res, voldria aprofitar per aclarir que el parlar que surt al llibre és més pròxim al lleidatà que a l’ebrenc.

·En arribar a la darrera plana del volum, però (almenys en l'edició que gasto), hi ha una nota de l'autora on revela que el reflex dialectal es basa en un treball sobre el parlar de la Palma d'Ebre. No sé si hi ha una ironia: l'autora indica que el coneixement de la variant l'ha hagut de repescar perquè l'havia perdut? Potser vol dir (un cop més) que la metròpoli li ha devorat la llengua original?

Era necessari establir uns criteris a l’hora de transcriure amb coherència una variant oral determinada, i què millor que basar-se en un estudi científic per a patinar el mínim possible. Un exemple de criteri fonètic: jo anava/ell anave: en el primer cas, la a final indica la pronunciació d’una e oberta; en el segon cas, la e final indica la pronunciació d’una e tancada. I així anar fixant-ho tot.

-Parlant amb altres lectors, m'he trobat gent que es queda desconcertada amb el final, alguns m'han confessat no entendre'l (imagino que d'aquí venen les preguntetes tafaneres de però que el Trau i l'Èlia van a Nova York o què ? (no, no és aquesta la pregunta). No sé si és una pregunta a l'escriptora o a la "galeria": Per què sembla que els lectors necessitin que se'ls guïi fins el final. Em pregunto si els lectors ens estem acostumant a un tipus de lectura molt concret, hereu de les sèries televisives, on tot és transparent, pla, clar, etc.

Si em permeteu la desvergonya, faré meues unes paraules que he llegit avui de l’Imma Monsó, perquè jo no ho sé dir millor: “Idealment, per a mi, el llibre hauria de ser autònom, perquè precisament és del lector. M'encanta que els lectors facin interpretacions que no són en absolut les que he volgut ni he pretès jo. I com més obert és un llibre, millor.” (Link: http://ves.cat/a_xL).

-El personatge del Bernat. Per què el personatge del Trau resulta tan estereotipat: guapo, simpàtic, etc. Estava en la intenció de l'autora riure-se'n? És aquest estereotip també el símbol d'alguna cosa?

Com se sol dir, no es tractava de riure’s d’ell, sinó de riure amb ell. Algú el pot definir com a guapo i simpàtic, però també hi ha lectors que l’han trobat un calçasses, un bufanúvols, un immadur, i no recordo quines meravelles més. I com en la primera pregunta: zero símbols.

-Com que és una dialoguista magistral (i com enyoro personalment els grans diàlegs a la majoria de novel·les!), jo li preguntaria impertinentment si li agrada el teatre, si hi va, si en llegeix, què en pensa, si s'ha plantejat mai escriure alguna obra, i etcètera.

Gràcies per això de dialoguista i de magistral, Òscar. Doncs no sóc gaire aficionada al teatre, però sí que m’he plantejat d’escriure’n. Digue’m incoherent.

-Com és que no vol donar la cara, vull dir que defuig les presentacions de cos present, les fotografies, etcètera, però, per contra, sembla que està molt interessada en mantenir contacte (virtual, això sí) amb els seus lectors? I doncs? Què en treu, d'això?

Tot allò que sigui comunicació escrita, em sembla perfecte, perquè és el mitjà amb què em sento més còmoda.

-Montse Banegas, Joan Todó, Marta Rojals... alguna cosa put al sud de l'àrea metropolitana? La cosa catalana trobarà el nord al sud? (o, en tot cas, a la perifèria?).

Si al sud hi ha alguna cosa que put, espero que no siguem nosaltres ;-) Sobre el nord i el sud i les perifèries, no en sé prou com per fer-ne el diagnòstic que em demanes.

-Com s'ho fa una persona aliena (segons sembla) als saraus literaris per tal que li editin una primera novel·la? Porta a porta, amb el manuscrit sota l'aixella? Tenia algun contacte?

Tot i no ser del “mundillo”, sense saber-ho, va resultar que coneixia una persona que coneixia una persona que coneixia una altra persona que afortunadament per mi va ser qui acabaria sent la meua editora, la Isabel Obiols. Allò dels passos. I gràcies a què ella va confiar en el text no em va caldre trucar a cap altra porta. Actualment no sé si encara es va amb manuscrits sota l’aixella, en el meu cas va ser tan poc romàntic com enviar un pdf adjunt en un correu electrònic i a esperar.

-Continuarà amb la ficció? S'atreviria, després de l'èxit assolit amb aquesta novel·la, a sortir del poble i escriure una història absolutament urbanita, adoptant un registre estàndard, per exemple?

Crec que la que planteges seria l’opció més natural. Ara bé, d’aquí a dir de fer-ho, és fer volar molts coloms.

-Quin llibre està llegint, ara mateix? 

Acabo de tornar a la biblioteca les cartes entre el Sales i la Rodoreda.

-M'endinso de ple en territoris estranys, ja que la meva pregunta no té res a veure amb el text. M'agradaria saber quin és el llibre de capçalera de la Marta Rojals. 

De capçalera, de capçalera, em sembla que no en tinc cap. Van variant.

-El valor que jo atorgo a les obres d’art està directament relacionat amb les sensacions que em desperten i a més penso que és una actitut força general. Quan penso en la novel·la de la senyora Rojals la relaciono amb l’obra mestra d’El Petit de Cal Eril, Sargantanes al sol, perquè em va provocar sensacions semblants, penso que primavera, estiu, etc...és un monument a la novel•lística catalana el mateix que la Caterineta ho és a la lírica. La meva pregunta és aquesta: conèixes el Lluçanès? Crec recordar que algun personatge de la novel·la hi té alguna relació....i ja sap, si passa mai per Olost té la birra pagada al Bar Centre, per la bona estona que em va fer passar llegint la seva novel·la

Moltes gràcies, Robert, per les teues paraules i per la invitació. He conegut el Lluçanès quan la novel·la ja era al carrer, i em faltaven ulls per abastar aquests paratges tan fabulosos que teniu. I aquest eix transversal...!

Per acabar voldria agrair-vos molt i molt a tots els participants en el Club de lectura l’interès que heu demostrat per aquest llibre, i donar-vos les gràcies també per les preguntes tan interessants i diverses que m’heu plantejat: m’han fet reflexionar, riure, aprendre’n, i algunes també, per què no dir-ho, ballar pel cap. Tot això no té preu. Una abraçada immensa!

***

Com hem fet aquesta entrevista?
Quan el Club de lectura va començar a llegir Primavera, estiu, etcètera al mes d'abril, se'ns va acudir entrevistar la seva autora, la Marta Rojals. No es tractava de demanar una entrevista periodística feta per un expert, sinó de recollir preguntes dels lectors. Per a aconseguir-les vam penjar un primer apunt on es convidava el lectors i se'ls feia un suggeriment de qüestions possibles. En pocs dies hem recollit un colla de preguntes que hem enviat a l'autora. Esperem que aquesta experiència, participativa i oberta, es pugui repetir en futures lectures.
Agraïments:
En primer lloc, a la Marta Rojals per haver acceptat de seguida, i per haver respost amb tanta rapidesa. A la Biblioteca de Vic, per haver cedit el seu blog i haver gestionat la recollida de preguntes. I naturalment, a tot/es els qui han participat amb les seves preguntes, que són els qui donen sentit a aquesta experiència.

la rojals en xarxa

El llibre a feisbuc.
Les seves col·laboracions setmanals a Mail Obert de Vilaweb.
Xat organitzat per Què llegeixes i Vilaweb.

tal com sone

l'amor mos destrossarà (bso)

·I més tard, al vespre, al poliesportiu del poble, amb els vestidets i perfumades, a mirar com els xicots jugaven a bàsquet i a ajuntar-nos amb els forasters, aquells nois que apareixien a les vacances i que, com que no tenien obligació d'anar al tros, ens semblaven habitants del paradís mateix. Eren els besnéts dels emigrants de la fil·loxera, anaven vestits a l'última i cada estiu eren portadors de la bona nova musical des de Barcelona, o des de Sabadell: ara toca Communards, ara Sopa de Cabra, ara Els Pets, ara Sangtraït, ara Madonna. Com pot ser, que no us agradi la Madonna?, ens va preguntar un dia la Sandra, que era més gran que nosaltres. I tot seguit va començar a arquejar-se com una deessa budista mentre entonava: Come on, Vogue...I la Clara i jo ens vam mirar com dient, aquesta xiqueta està tarada. (P. 26)

·La Joana sempre ha volgut anar a la seua, i a fe que ho ha aconseguit. El batxillerat el va fer a Flix, amb el Bernat i el Jaume, però a mig tercer se li va girar el cervell i va demanar el trasllat a Tarragona, d'interna a la Laboral. Treia molt bones notes i anava becada fins les orelles, així que a casa no van valer lamentacions.

Per aquella època, quan baixava al poble, es tancava directament al quarto i es tirava hores al llit, escoltant cançons de grups britànics i sinistres. També en traduïa les lletres amb l'ajut d'un diccionari i se les apuntava en una llibreta folrada amb motius encaragolats. Escolta aquesta, Eliete: Això vol dir que tal i tal. I m'explicava històries de noies melancòliques i amors impossibles i grans desesperacions, amb el rerefons d'uns baixos que feien tremolar les parets. Aquesta és de Joy Division, es diu "Love Will Tear us Apart", sàs qué vol dir?: l'amor mos destrossarà, em deia, solemne, i apujava el volum i aplucava els ulls, pintats amb una ratlla fosca. (P. 58-59)

·De tot això, ja he dit que fa molt de temps que vaig deixar-hi de pensar. Que vaig aprendre a deixar de recordar què va fer que el Bernat i jo no arribéssim al Llanterna, que ens aturéssim a l'entrant del pla dels Hortals, el motor parat, la lluna redona al cap del cingle. Al casset del cotxe sonava Joy Division en mode auto-reverse, el súmmum de l'automaticitat. Ell em va explicar que l'Ian Curtis ja tenia un metre de malves, que feia més de deu anys que s'havia penjat. És lo que escoltave ma germana, li vaig dir. [...] I així crec que va començar, que si ara et bufo el serrell, que si ara te'l recomposo, que si una mà aquí, que si l'altra allà, i en sec, aquella llengua tan calenta que em va fer arrencar el bull de tota la sang. [...] De la resta me'n vénen flaixos, recomposats per la incomoditat postural i pel "Love Will Tear us Apart", fluix, repartit cançó sí cançó no...(P. 95)

·Jo acabava d'arribar al Zem, i el Zem era ple i no podia fugir. En el moment de la fatal confidència sonava "Frankly Mr. Shankly" dels Smiths [...] I mentre la Clara em parlava, jo sentia els Smiths i la bola del futbolí petant, metàl·lica, contra l'anatomia dels jugadors.

Però si els Smiths encara els he escoltat alguna vegada, "Love Will Tear Us Apart" no l'he tornada a sentir mai més. (P. 98)

 ·Si tornés el Blai...Però no, no tornarà, assumim-ho, i com diuen els Manel, ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí. Així que deixem-ho córrer. (P.240)

·Remena cedés a la prestatgeria i em va cantant tres quilòmetres de discografia tan variada com ordenada alfabèticament: Cohen, Cure, Dylan, Llach, Pla, Puntí, Reed, Rem, Smith, Smiths, i va dient, no, per treballar això tampoc, i quan m'amenaça amb el jazz ara sí que sé què dir-li: Posa lo que vulguis, pero jazz no, que em marege. Ell fingeix un atac de cor d'un segon i mig, i continua amb la recerca.

-Com portem els vells temps, Pedrona?

Se'm dispara una molla calenta a la panxa. Parla de música, esclar.

-Ui, fatal.

Fatal?, riu mirant una caràtula. Tornar a desar el cedé i n'agafa un altre: Va, doncs a veure com portes això; és el més recent que tinc, aquí.

Sona "Batiscafo Katiuskas". (P. 285)

·Em calço les botes d'una estirada, engrapo l'abric de la cadira i ell se'n va a les prestatgeries i sento que va fotent cedés per terra, i jo tanco la porta, i rasca, i es queda mig oberta però no arriba prou llum i no veig per on baixo, i quan arribo al replà del menjador sento com un tro, un tro que retruny per tota la casa i que és el batec impacient d'un baix que crida una guitarra, i la guitarra es desperta metàl·lica i rabiosa i incita uns tambors, i la pulsió dels tambors i de les guitarres cedeix i creix i fa tombar les parets i després s'aplana perquè entrin els acords hipnòtics del baix, aquells acords, i ja neix la melodia de l'orgue, aquella melodia, i la lletra irromp galvànica i quan ja només són els tambors i el baix i el orgue i la veu, les cames em cedeixen com si me les haguessin segat i caic plegada al replà, i sobre l'abric desmaiat m'encego i m'eixordo i m'esgarrapo el crani: Apaga això!!! Apaga això!!! Apaga-ho!!! Que ho apaguis!!! M'han segat les cames i no puc fugir. I per damunt del terratrèmol, per damunt de la veu ultratòmbica de l'Ian Curtis, per damunt de tot el meu món que es desploma escales avall, els crits del Bernat exploten al pou de l'escala...(P.340-341)

llegir als llibres

Ma mare era ben bé una altra cosa. La recordo com una dona fràgil, que un dia podia estar alegre com un gínjol i l'altre sospirava arrossegant-se pels racons. Recordo també que, quan es posava malalta, s'allitava, cosa impensable en la tieta o la padrina, que sempre estaven al peu del canó.

Una altra diferència amb les seues parentes és que la mare, molt sovint, llegia. Els diumenges, després de rentar els plats, endreçar, escombrar i fregar la cuina, posava un programa llarg a la rentadora i obria una novel·la, estirada al sofà com les dones de les pel·lícules, i llegia fins a l'hora d'estendre.

D'aquells llibres no en tenim cap, perquè els demanava a les mestres. Té, torna-l'hi a la Maria Teresa, li deia a ma germana, i no et descuidis de di-li gràcies. Quin és?, li preguntava jo sempre a la Joana, camí de col·legi, i ella n'adaptava els títols per fer-me riure: Madame de Bovera, Cinco horas en el armario, La plaça del Salfumant, i també se n'inventava l'argument: Madame de Bovera va d'una senyora de Bovera que tenia un puticlub, i jo: Qué és un puticlub? I ella vinga a riure. Alguns llibres, la mare els rellegia al cap d'un temps: La plaça del Salfumant li vam tornar a la mestra tres vegades. 

[...] Ma mare tenia, com en diríem ara, inquietuds culturals, tot i que aleshores, en un poble com el Poble, i en una dona pagesa amb dues criatures per pujar, aquesta classe de passatemps no gaudien de gaire popularitat. És més, jo me'n donava vergonya perquè a col·legi més d'una vegada me l'havien fet veure una mica com una cap de pardals. Que no té prou fenya a casa, ta mare?, m'havien demanat un dia les mocoses de la classe dels grans. Això no surt d'elles, rabiava mon pare: Això, ho senten dir a casa...

Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. La Magrana, 2011. P. 19-20.

d'auliveres, espàrrecs i pins

A mig matí ens aturem a la Vall de Sant Francisco. Fa anys m'havia commogut l'harmonia d'aquesta obra ingent de pedra seca, que des de La Fatarella davalla fins a l'Ebre, i ara tocava que l'Anna també la conegués. Aquí, en una mitja hora de passeig pels bancals d'oliveres d'empeltre, hem aplegat un ram d'espàrrecs dels que no et caben a la mà. Més tard, conduint camí del pont de Flix, raono sobre la festa de l'espàrrec que estem vivint (de fet, una Festa Major que ja fa quatre dies celebrem). 

Que si podríem comparar-la amb aquell desfici boletaire capaç de mobilitzar a un país sencer...

Tanmateix, més que fer sociologia de la nostra passió recol·lectora, m'interessa la poètica entre antic i novell que genera.

Aquella que s'estableix entre la centenària identitat de les oliveres, o la memòria de l'esforç per dreçar les espones de pedra, i la tendresa dels nouvinguts brots d'esparreguera. Vull endevinar-hi una aliança mutual entre la pacient militància en l'eficàcia de la immobilitat per part de les unes, i l'aleatori desplegament tàctic dels altres. "I el cas és que la saviesa pagesa ho propicia. Si no, no s'entendria l'escampall de flonges esparregueres als peus de les quasi minerals oliveres. Queda clar que de cap manera són enteses com males herbes!"

Creuat lo Riu seguim, tomba i tomba, fins a La Palma d'Ebre.

- No et pensis, que no serem ni els primers ni els últims a fer un romiatge literari a aquest poble.

- No crec que la crida literària sigui capaç de mobilitzar a legions de passavolants... Dubto que la Palma esdevingui un nou Margalef, ara un destí preferent per a gent dels cinc continents, situat només dos termes més enllà.

- Com vols comparar la força del muscle amb la de la reflexió!

- No dissimulis ara el teu èxtasi davant els cossos fibrats dels escaladors que vas veure a Margalef...

En standby a la pàgina 13, vaig traginant pel món l'ETCÈTERA de la Rojals i ara li ofereixo un breu circuit per la proa del seu poble nadiu. 

L'Anna -que fa temps ha llegit la novel·la- sabrà veure-hi unes coses i jo unes altres, tot i que siguin les mateixes: Els queviures (no acabem d'abastir-nos al mercat de Flix?), el cafè de la Cooperativa a la plaça,  les dues esglésies i les dues piscines (la vella i la nova en ambdós casos), les escoles...  

No posarem peu a terra fins passada la costa del barri dels xalets, fins arribar al Pi de lo Pino; un argument major en pro de la bondat d'arrelar en aquest poble. Mira si arriben a ser-ne de vulgars els pins blancs...  Arbre-símbol de l'abandonament de la terra, i en tenim desenes de milions de peus, i que només sembla aspirar a l'hora de l'incendi que li permeti estendre la seva llavor. Tanmateix, admirant la vigoria i el port d'aquest pi més de quatre cops centenari, sento un fort moment santuari, de reconciliació definitiva amb la seva espècie.

- Si se'l pot veure des d'un avió, com vaig poder comprovar al Google Earth! Ja sé què il·lustrarà el Primavera, estiu... 

Aquí ens interromp una amplificada veu rogallosa provinent dels altaveus del poble. Només arribarem a entendre vespre, assaig, processó.

- Processó, ha dit? I quan de mal fan aquelles processons que només van per dins.

els de la paia a l'ui

"-Ui, doncs jo, ara que m'hi fixo, ja no sé què dic ni com ho dic. Quan arribo al poble sí que torno a enganxar l'accent, però necessito uns dies d'immersió completa, i quan estic a punt de recuperar-me del tot ja hai de tornar. A Barcelona hai perdut molt...Quan vai arribar, la meitat de les coses les havia de traduir, que si panís, que si moixó, i ara ja no em surten per falta de pràctica. I el "lo"...(i em sap molt greu, eh?), però per avorriment que se me'n fotin, a Barcelona ja el tinc desterrat.

El Bernat esbatana els ulls a un espant fictici: És que Barcelona és un monstre, Pedrona: un monstre devorador de patrimonis lingüístics."

Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Empúries, 2011. P. 103.

*****

La primera cosa que em va agradar (i atrapar) d'aquesta novel·la va ser, sens dubte, la llengua, la voluntat de l'autora d'escriure aproximant-se a la parla real i que em feia pensar en aquell desig expressat per Joan Sales -jo vull escriure com parlo-, passa que, en aquest cas, el registre col·loquial s'enriqueix amb l'ús de la variant dialectal de la Ribera d'Ebre: català d'extrema perifèria, que deia un dia la Marina Espasa. Un autèntic festival.

En una entrevista que li van fer els de vilaweb i preguntada sobre per què havia fet servir el registre dialectal, la Rojals va respondre:

"Amb l'estàndard ho perds tot, n'estic molt cansada. Quan va arribar TV3 tothom va començar a dubtar de com parlava. Si no es parla com la tele no vas avalat. Una de les poques coses que veia clara, si em decidia a escriure, era de fer servir el llenguatge que tenia al cap, que d'aquí a deu anys no recordaré, i ara amb prou feines".

A l'hora de reflectir la parla del seu poble, la Rojals no va tenir prou amb anar tirant de bona voluntat i memòria i va anar a cercar el rigor en un llibre de la filòloga Olga Cubells Bartolomé: El parlar de la Palma d'Ebre (Ribera d'Ebre), editat per l'Associació Cultural l'Espona l'any 2001.

Ja som al cap del carrer i, ara, aprofitant que el Mèder passa per Vic, i amb el vostre permís, toca escombrar cap a casa, que en això de la parla cada terra fa sa guerra i els de per aquí dalt també tenim les nostres peculiaritats, recollides, afortunadament, en alguns estudis lingüístics sobre el català d'Osona que avui em plau mostrar-vos a peu d'apunt.

D'entrada, som una comarca ieísta, i, no contents amb això, tenim tendència a inserir una i [j] entre alguns grups de vocals; diem paiella (o paieia, en el pitjor dels casos), ideia, beneieixo i agraieixo, per exemple. Però si mai us fes gràcia passar per indígenes, el millor és que us decidiu a eixabuirar i estossegar en comptes d'esternudar i tossir. Aquí, les sabates ni s'enllustren ni s'embetumen, s'embolen; del soroll en diem fressa, de les mandonguilles, pilotilles i dels testos, torratxes. I, per acabar-ho d'adobar, res de "ha estat", aquí conjuguem ha set, fem anar el pas i els pronoms febles a dojo (fins i tot quan no calen, diria),  i, tret de la llana, la resta ho cardem tot. Més o menys.

lluny de la ribera d'ebre. o bé: ni primavera, ni estiu, sinó hivern i tardor

(Una proposta de qüestionari per a Marta Rojals, a propòsit de Primavera, estiu, etcètera)

Quan vaig saber que els amics de la Biblioteca Pública de Vic li dedicaven el mes d'abril a la novel·la de la Marta Rojals vaig sentir l'impuls de col·laborar-hi, ni que fos de manera virtual. Feia poc que havia enllestit la primera lectura de Primavera, estiu, etcètera. Havia estat una lectura diagonal, i reconeixia que calia tornar-hi amb més deteniment.

Vaig buscar l'autora per aquests indrets que s'anomenen xarxes socials i em va resultar fàcil localitzar-la. No tan sols localitzar-la, sinó obtenir de seguida una resposta. Que li semblava bé. Que li semblava bé participar -és a dir, respondre- a una entrevista virtual a través d'un blog.

La idea que guia el qüestionari següent és oferir una petita pauta per a què els lector/es del blog hi afegeixin les seves preguntes. Un cop les haguem recollides (en un periode de temps prudencial) les hi farem arribar, per si té ganes de respondre-les -totes, alguna, o les que li semblin.

He pensat en parlar del text més que de cap altre factor, i evitar les qüestions que ens duguin a territoris estranys: l'èxit de la novel·la, la seva difusió, etc. Preguntes com ara t'esperaves que la novel·la assolís la cinquena edició? no crec que aportin res de rellevant, però tampoc no sóc ningú per a censurar-les.

Per a facilitar-me la feina, he agrupat les preguntes sobre dos eixos: els símbols, el llenguatge i els referents, però és evident que se'n poden trobar més. Mesclo reflexions i preguntes, i ho deixo així abans de redactar el que podrien ser les preguntes més definitives.

* * *

Primavera, estiu, etcètera té un aspecte de novel·la generacional (amb múltiples referents culturals de la generació que ara té entre els trenta i els quaranta anys), intimista i gairebé costumista, on es descriu amb detalls la vida quotidiana d'un poble de la Ribera d'Ebre. Un dels temes principals és l'oposició poble/ciutat: la protagonista es debat constantment amb la idea de retornar al poble natal, i en aquest dilema recupera imatges de la infantesa i l'adolescència, el primer amor, les primeres vegades. I alhora enumera els inconvenients, els desenganys i les frustracions de l'emigració a la gran ciutat, on viu ara.

Però jo diria que el text conté una gran quantitat d'elements simbòlics. No sé si l'autora parteix del simbolisme per arribar a la història que narra, o si una veu de l'inconscient ha fet aparèixer aquest simbolisme. No podem evitar expressar-nos per símbols quan volem fer una narració?

En tot cas, anomeno alguns elements per a discutir-ho.

·La protagonista es diu Èlia (el Sol?), i la veu del narrador gira exclusivament al seu voltant. La resta dels personatges ens arriben vistos amb els seus ulls i en certa manera deformats per aquesta visió.

·El relat evoluciona sobre una clàssica relació entre l'amor i la mort, vistes amb una simetria sorprenent: la mort de la mare, la mort del Jaume de cal Petit i la mort del fill de la Clara. Cada història conté la seva mort.

·Tots els personatges (principals, diguem) són emigrants: el Bernat és un nouvingut al poble, l'Èlia ha emigrat a Barcelona, la Clara a Tarragona, la germana a Portugal i la mare va venir de fora, per viure (i morir) al poble. La mort de la mare a la carretera amaga un intent de fugida?

·La marxa a Barcelona crea una distància dolorosa, obre dubtes i genera frustracions. Però el retorn al poble sembla que aboqui a un horror primitiu. Alhora, descobreix un món regit per una sexualitat instintiva, bàsica. Èlia descobreix finalment que el pare (aparentment taciturn i quasi absent) també és un ésser sexual. Com si Ulisses descobrís, de sobte, que en la seva absència Penèlope també tenia sexualitat i podia atreure els homes.

·El joc dels contraris i els absents: la novel·la se situa, en contra del títol, en un hivern i una tardor. Alguns fets rellevants per a l'argument són vistos en enigma: un fòrum d'internet, una webcam, a través d'uns vidres. El nom del poble no s'anomena mai. A la portada, la fotografia de La Palma d'Ebre està vista en un mirall i per tant, invertida.

·Podríem interpretar (reinterpretar) el relat en clau de símbols?

El llenguatge

Una de les virtuts més innegables del text és l'acostament a la variant lingüística de la Ribera d'Ebre: la protagonista reprèn la llengua del poble, i aquesta evolució dóna un color especial al tractament del llenguatge. La literatura catalana ha tingut, en general, un poc respecte sorprenent per la riquesa de les variants dialectals que arriba a la paradoxa si pensem en la seva presència a les produccions audio-visuals (posem-hi TV3, com a exemple).

·En arribar a la darrera plana del volum, però (almenys en l'edició que gasto), hi ha una nota de l'autora on revela que el reflex dialectal es basa en un treball sobre el parlar de la Palma d'Ebre. No sé si hi ha una ironia: l'autora indica que el coneixement de la variant l'ha hagut de repescar perquè l'havia perdut? Potser vol dir (un cop més) que la metròpoli li ha devorat la llengua original?

Potser en Jesús Moncada va haver de demostrar que la literatura en majúscules s'escriu en la llengua del poble -com en un segon modernisme- perquè altres autors perdin la por. Deu ser casual que de Mequinensa a La Palma d'Ebre hi hagi poca distancià geogràfica.

Citar Moncada em facilita abordar la qüestió dels possibles referents del text. No estic gaire segur que això ens digui res de nou sobre el text i la seva lectura, però he llegit que Rojals cita Mercè Ibarz (Una terra retirada) com un dels llibres que la poden haver influït.

En tot cas, mentre llegia se m'han aparegut els noms de Víctor Català (Solitud) i de Mercè Rodoreda com a indicis, possibles veus que són a la gènesi de Primaveres, estius, etcètera.

·Té cap sentit o ens diu res de nou aquesta llista de noms per a comprendre l'univers literari d'on arrenca la novel·la?

[Agraeixo els lector/es que hagin arribat fins aquí, i els convido -en nom, també, del Club de Lectura de la Biblioteca de Vic, a afegir preguntes].

la plaga dels clubs

dimecres 21 de març de 2012

Club de lectura

Us informem que el próxim club de lectura será el 17 d'abril a les 20:30h.
El llibre que comentarem és "Primavera,estiu, etc..." de Marta Rojals. També us adjunto uns links sobre el llibre.

http://llibreter.blogspot.com/2011/02/primavera-estiu-etcetera.html
http://viuillegeix.wordpress.com/2012/01/11/primavera-estiu-etcetera-marta-rojals/

Fins aviat,

Publicat per el cafè de les lletres a 19:24  

EL CAFÈ DE LES LLETRES
Sta. Joaquima de Vedruna, 29
08500 Vic

el fenomen Rojals

L'origen del rebombori Rojals s'ha d'anar a cercar als blocs. En el principi fou l'entusiasme de l'artista abans conegut com Subal Quinina, que va donar el tret de sortida. Després s'hi va afegir El llibreter, que va acabar-ho d'adobar amb la nominació al premi Exhaurim-lo 2011. I així, de bit a orella*, Primavera, estiu, etcètera ja va per la sisena edició.

La Rojals, ningú l'ha vista; s'entesta en un misteriós anonimat amb el que s'ha guanyat a pols el qualificatiu de "la Salinger catalana". I doncs? Estratègia editorial? Timidesa? Conxorxa? Broma? Jo, que estic com un cencerro, voto rotllo Pirandello. La Rojals no existeix, se l'ha inventada la Pedrona. I, perquè no fos dit, i pel bé de la versemblança, li ha proporcionat una biografia mínima: arquitecta, nascuda l'any 75. En això, l'Èlia no s'hi ha trencat gaire les banyes, la veritat.

*******

·"Una novel·la pot ser bona per raons molt diverses. Aquesta ho és per la gràcia amb què s'explica la protagonista, pel món descrit (tant l'interior com el físic), pel tremp narratiu de l'autora. Això és té o no es té, i Marta Rojals demostra una gran frescor estilística en convertir la sinceritat en literatura. [...] Marta Rojals fa parlar els seus personatges amb el català col·loquial de la Ribera d'Ebre. No comparteixo alguns criteris lingüístics que usa, però celebro que una obra d'avui reprodueixi d'una manera desacomplexada una varietat tan viva com poc reconeguda de la nostra llengua" (Ramon Solsona. "L'Eliete es fa estimar". Avui, 20/3/2011).

·"Amb la seva primera novel·la, Primavera, estiu, etcètera, Rojals proposa un llibre intens i il·luminador, una obra emotiva i divertida, una història d'amor i arrelament, que situa Èlia, la seva narradora i protagonista, en el camp de la paradoxa vital i com una lúcida observadora de la vida de poble a les terres de l'Ebre. 34 anys, arquitecta, acabada de separar, l'Èlia de cal Pedró, irònica, tímida, tossuda, torna al seu poble per Tots Sants. Fa molts anys que viu a Barcelona però se n'ha cansat, i ara que no se sent ni de la ciutat ni del poble observa el seu entorn amb més sensibilitat que mai i se li fan més evidents les inèrcies i les rutines, els silencis, la xafarderia i, és clar, la memòria". (Xavier Pla. "La terra no embruta". Avui, 14/4/2011)

·"Com un imant. Així captura la primera novel·la de Marta Rojals, Primavera, estiu, etcètera, que La Magrana ha publicat per celebrar que ja ha parat la taula de 300 llibres. I la celebració és oli en un llum perquè el llibre enxampa com un atrapamosques i les més de 350 pàgines s’engoleixen d’una única mossada. De bona gana i de gust. Escrita amb la variant dialectal occidental –l’autora és filla de la Palma d’Ebre– i amb una gran naturalitat expressiva, la novel·la repassa la vida d’una jove arquitecta de 34 anys, l’Èlia, que torna al poble per passar un cap de setmana llarg amb la família i, de passada, per oblidar-se del seu company, de qui s’ha separat fa molt poc temps. (Gemma Casamajó i Solé. Time Out Cultura. 30gener-5 febrer, 2011)

·"El gran Francisco Ayala deia que n’hi havia prou amb les primeres pàgines d’un llibre per saber si valia la pena continuar-ne la lectura. Els passarà amb aquesta novel·la de la Marta Rojals, que en tindran prou, de fet, amb les primeres línies per no deixar-la anar, perquè, diguem-ho ja d’entrada, aquest és un llibre excel·lent que es llegeix d’una revolada i que sap greu d’acabar.

L’autora enceta la seva entrada al món de la literatura amb una novel·la que ens parla d’una crisi, la crisi personal, laboral i sentimental d’una noia de 34 anys, l’Èlia, que torna al poble on va nèixer per mirar de recompondre la seva vida i trobar la manera de tornar a començar. Al poble, la protagonista es retroba amb els llocs i les persones de la seva infantesa i inicia un viatge al passat en el que aprendrà que, en períples com aquest, les coses no són ben bé com un les recorda, sobretot quan es tornen a veure amb ulls d’adult". (Pepa Sobredo. Benzina. 27/9/2011)

Miquel Adam, cap el minut 20.

Marina Espasa, cap el minut 21.

___________________________
P.S.: Això de "bit a orella" ho he manllevat de l'Assumpció Maresma i Matas. Consti.

la terra no embrute

Si passes avui per La Central em podràs mirar si trobes un llibre que es diu Primavera, estiu, etcètera.? Ha de ser al taulell de novetats. No, no recordo de qui és.

Em sembla que t'agradarà, Mati, em diu. Hi ha passat (i pensat), l'ha fullejat, i aquí el tinc, eixint de fer.

Tot ve d'una tarda de diumenge (ho dic com si hagués passat molt de temps, però de fet fa una setmana), d'aquella hora tonta que tenen les totes tardes de diumenge (tret de quan faig vacances), una hora que no es correspon exactament entre les tal i tal, ni dura seixanta minuts. Aquella hora. Doncs bé, en aquella tarda de diumenge, em vaig fer passar l'estona fatídica fent voltes pels blocs, que ja em direu, clic, clic, fins a topar amb un artista que abans es deia Subal Quinina  i ara no sé com es diu perquè d'això no en parla mai, recomanant una novel·la. "Deixeu de llegir-me i aneu a comprar aquest llibre", venia a dir, amb un entusiasme que feia cosa i tot, amb la prudència a can si mai l'he vista, no me'n recordo. I aquí està. El llibre, vull dir. L'obres i, pim-pam, ja ets a la pàgina 130. Despenges el cartell de no-molestar, perquè la vida et reclama amb les seves coses i vas a fer el dinar, o a veure els teus pares, o a sopar amb uns amics que fins fa poc (abans d'ahir, de fet)  fumaven,  a un lloc on fins fa poc es podia fumar. Ara només fumes tu. I surts a un balconet que t'ofereix una vista insospitada de la teva ciutat, de nit a vuit sota zero. Fumar ja és un plaer solitari, que bé. Com llegir. I això és el que vols, anar-te'n cap a casa, encendre un Marlboro, i amb l'última calada (si fumes, no llegeixes, és així), obrir el refotut llibre. Dispensa, he hagut de sortir una estona, ja torno a ser aquí, digues, digues. Estàs parlant amb un llibre, filleta. Estàs per tancar. I pim-pam, pim-pam, fins que l'acabes. Sense treva. Se t'ha fet clar i et fan mal els ulls, que ja no estan per a aquestes maratons. Feia molt que no et passava una cosa així. Molt. I saps que aquest desfici devorador té poc o res a veure amb la literatura. Te la bufa el fraseig, l'estil, el narrador, i si això ja ho va dir Xècspir abans i millor. I ho veus a venir: se'n parlarà d'aquesta novel·la. D'entrada, els crits d'entusiasme, ooooh, uàuu, uàla, després els inevitables psè desmenjats. Aviat, ben aviat, veuràs la Marta Rojals asseguda al sofà de L'hora del lector. I aviat, ben aviat, una tarda que siguis al taulell, vindrà algú a demanar-te si teniu una novel·la que es diu "Tardor, hivern... o una cosa per l'estil" i estarà deixada en préstec. I notaràs una punxadeta dins, però no diràs res, que una cosa es parlar de literatura i una altra parlar de llibres que t'han tocat l'entranya. I tu d'aquestes coses no en parles mai amb els desconeguts, per molt amables que siguin.

***

M'ha tieta no s'hi conforma: Va, beneita, que t'embrutaràs tota! Mira els cabells!
I així, estirada a terra, em sento com una xiqueta. L'olor del foc, de l'aliment, les mans esgarrapant tarrossos de pedra seca. M'és igual, si m'embruto. És més, vull embrutar-me, ben a consciència.
-Vaaa, aixeca't, dona, tan gran que ets i tan criatura. Dis-li, Vicent.
Aleshores mon pare diu la frase:
-La terra no embrute.
Ens la deia quan la Joana i jo érem petites i ens queia una galeta al tros i dubtàvem si agafar-la, perquè la mare i la tieta no ens deixaven recollir res dels carrers: Va, que això és brut. Deixeu-ho, cotxines, que és brut. I al tros, que hi era el pare, ens deia: La terra no embrute. I la Joana: En què quedem?.

Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. La Magrana, 2011. P. 275.


_______________
Apunt publicat n'aquesta santa casa el 24 de gener de 2011.