passió per la lectura

QUIM MONZÓ
Passió per la lectura
La Vanguardia
15|7|2023

 

 A la província de Terol, a 26 quilòmetres de la capital, hi ha la població de Libros. Segons l'últim cens té 101 habitants. Com que en castellà libros significa llibres han encetat una campanya perquè les ànimes bondadoses n'enviïn exemplars i així crear una biblioteca. Com és habitual en pobles petits, no en tenen cap. Recordo una de les primeres vegades que vaig anar a Maçanet de Cabrenys —que septuplica la població de Libros— i, com que a casa no tenia prou parets per acollir els centenars de llibres que les editorials m'enviaven, se'm va acudir preguntar a un conegut on era la biblioteca, per fer-ne donació. La mirada amb què em va travessar em va deixar clar que havia estat una pregunta improcedent.

 Però Libros es diu Libros, i això és irrefutable. Per això, en col·laboració amb l'Ajuntament, l'associació Mi Pueblo Lee ha llançat la campanya "Libros a Libros". La presidenta ho diu ras i curt: "¿Com no ha de tenir biblioteca un municipi que es diu Libros?.

Si hi esteu interessats, els podeu enviar exemplars "de qualsevol gènere, temàtica i format", sempre que estiguin "en perfecte estat". Explica Eldiario.es que, per qüestions de logística, l'enviament ha de ser com a mínim de cinc llibres i que tots són benvinguts. Home, tots no, perquè vosaltres mateixos dieu que no voleu els que no estan en un estat "perfecte", i que si n'envies menys de cinc els compliques la vida. Sapigueu a més que els noms dels donants constaran en una placa a la futura biblioteca, que encara no saben on la posaran. Dubten entre restaurar un edifici ja existent o construir-ne un de nou. Així les coses i fins que no hi hagi biblioteca, els llibres els desen a l'antiga escola, que fa més de deu anys que està tancada.

Tal com es veu, el panorama és dur, però penseu que hauria estat pitjor (o no) si la idea equivalent se'ls hagués acudit als habitants d'Anus, un deliciós poblet de la Borgonya.

en tomàs

QUIM MONZÓ
En Tomàs
La Vanguardia
22|1|2022

Dilluns vaig sentir a El món a RAC1 que Jordi Basté parlava del “lladre de llibres”. Com que era molt d’hora i estava mig adormit (jo, no pas ell) no vaig acabar d’entendre de què anava la cosa. Però sí que vaig computar el concepte Ciutat de la Justícia, de manera que suposo que finalment el jutjaran.

El “lladre de llibres” és un home del qual es va parlar força a començaments d’estiu. Es diu Tomás (el cognom no consta), és de l’Hospitalet de Llobregat i té una cinquantena d’anys. Es dedica a robar llibres. Proveït de butxaques fondes a la jaqueta i els pantalons, d’una tacada se’n pot endur fins i tot deu. De qualsevol temàtica, des de novel·les clàssiques fins a llibres de cuina. Roba a llibreries de Barcelona, de Girona, de Tarragona... Va a una llibreria diverses vegades, fins que detecta que els llibrers comencen a malfiar-se’n o directament l’enxampen. Llavors deixa d’anar-hi i va a una altra. Fa més d’una dècada que s’hi dedica. Les llibreries petites tenen un marge de beneficis minso i que, de cop, un dia els robin una desena de llibres és un cop econòmic fort. La sospita és que no ho fa per gaudi personal, sinó per revendre’ls, a les parades dominicals del mercat de Sant Antoni o a portals d’internet.

Res a veure, doncs, amb John Charles Gilkey, aquell famós lladre americà de llibres –també d’una cinquantena d’anys– que en els seus bons temps va arribar a robar-ne per un valor de 200.000 dòlars, i que feia servir la Llista de les cent millors novel·les, la de la Modern Library, com a guia per saber quins volums valia la pena pispar. Un cop robats no els venia. Els afegia a la seva biblioteca. Era de l’opinió que tenir una bona biblioteca és un senyal de prestigi personal. Tot li anava bé fins que el 2004 el van ficar a la presó. S’hi va estar un any i mig. En Tomás se la mirarà des de la vorera del davant.

refomentar la lectura

QUIM MONZÓ
Refomentar la lectura
La Vanguardia
17|7|2021

A l’Ajuntament de Gijón, el grup municipal del PP ha demanat a l’equip de govern que instal·li, als carrers i les places de la ciutat, bancs amb forma de llibres oberts. No s’instal·larien a qualsevol lloc sinó en punts especialment triats: els més significatius de la ciutat.

L’objectiu d’aquesta simpàtica iniciativa és fomentar la lectura entre la ciutadania, que últimament no llegeix gaire, no sols a Gijón sinó arreu del planeta. I no sols això –fomentar la lectura– sinó, segons explica La Voz de Asturias, “contribuir a la difusió i coneixement de la figura i l’obra dels grans noms asturians de la novel·la, l’assaig, la narrativa curta, el teatre i la poesia”. Abans que els acusin d’apropiar-se d’idees alienes, el PP aclareix que s’han inspirat en la iniciativa londinenca Books about Town, que fa uns anys va impulsar la col·locació d’una cinquantena de bancs amb forma de llibres.

També hi ha bancs d’aquests a Istanbul i a Sofia. A mig món està de moda ara instal·lar bancs amb forma de llibres, uns bancs, per cert, on no t’hi pots asseure còmodament perquè contravenen la norma bàsica que va explicitar Bruno Munari: tot objecte ha de tenir un disseny que n’afavoreixi l’ús, sense filigranes suposadament enrotllades que el compliquin.

Al llarg de la meva ja dilatada vida he vist dotzenes d’idees destinades a promocionar la lectura, però cap de tan idiota com aquesta. ¿Algú es pensa que, per molt que els ciutadans sense interès per la lectura s’asseguin en bancs amb forma de llibre, correran immediatament cap a una llibreria o una biblioteca? No ha funcionat a Londres, ni a Istanbul ni a Sofia. No atabaleu ara, a més, els habitants de Gijón, que prou pena tenen de comprovar cada matí que, a la ciutat on va néixer, Natalia Estrada encara no té l’estàtua que es mereix. Arturo Fernández sí que en té, però a Oviedo, per a més inri.

 

Llegiu també  ----> Bancs (de paners).

 _________________

P.S.: La millor campanya de foment de la lectura que jo hagi vist mai. I resulta que també és asturiana. És (era, que la foto ja té uns quants dies) una parada del mercat d'El Fontán, a Oviedo, també. La foto és de Begoña Abad. 

 

fran lebowitz

QUIM MONZÓ
Posem que és una ciutat
La Vanguardia
12|1|2021

Netflix acaba d’estrenar una sèrie documental, concebuda per Martin Scorsese, dedicada a l’escriptora Fran Lebowitz. Es diu Pretend it’s a city, però al Netflix espanyol l’han batejada com a Supongamos que Nueva York es una ciudad. Ja va passar una cosa semblant amb Sex in the city, que van traduir com a Sexo en Nueva York. És evident que en tots dos casos els manaies van pensar que aquest topònim ven.

Tret de la traducció del títol (de la qual no són responsables ni ell ni ella), el documental és una delícia. S’estructura a base d’entrevistes a Lebowitz fetes per Spike Lee, Alec Baldwin i el mateix Scorsese, a més de conferències de l’escriptora en biblioteques i centres culturals, i d’una entrevista d’ella a Toni Morrison, grans amigues. Hi ha una cirereta inesperada: una gravació on Serge Gainsbourg cala foc a un bitllet de 500 francs, un acte prohibit per la llei gala. Tot plegat, una espectacular repassada al que va significar per a aquella noia de divuit anys fotre el camp de casa dels seus pares a Nova Jersey i instal·lar-se a Manhattan, bàsicament a observar, que és el que li agrada: la gent que va pel carrer caminant de manera erràtica, els gots dels bars, les reformes inútils que fan a les estacions del metro en contraposició a les reformes imprescindibles que no hi fan. La seqüència en què explica com s’ho feia per no passar per Times Square quan era ple de turistes (a còpia de buscar al mapa carrers i avingudes laterals que li permetessin evitar aquell horror) recorda el que molts barcelonins vam començar a fer fa vint-i-cinc anys per evitar passar per la Rambla. Que els turistes minvessin no li priva de fer befa del Times Square d’ara: amb gandules perquè els vianants s’hi ajeguin! “¿Times Square amb gandules?”, s’horroritza.

No donarem mai prou gràcies a Tusquets Editores per haver traduït, a començaments dels vuitanta, dos llibres que ens van permetre descobrir-la, pobres europeus d’aquest racó d’Europa que no sabíem res de les seves lúcides col·laboracions a Andy Warhol’s Magazine. Són Vida metropolitana i Breve manual de urbanidad, versionats per Alberto Cardín i José Luis Guarner, respectivament. Si no m’equivoco, avui dia només es poden trobar a llibreries de segona mà, a preus demencials que deuen complaure la senyora Lebowitz, la mateixa que un dia, escrivint sobre aquesta tendència perenne que són els llibres de dones, va escriure: “Com a aficionada a la literatura, et podria interessar saber que, a les obres de Shakespeare, no s’esmenta ni una sola vegada la paraula realitzar-se".

Llegiu també

· La ciutat és per a mi. The Daily Avalanche.

· Fran Lebowitz, una escritora rabiosamente neoyorquina

· Fran Lebowitz: «Me consideran escritora, pero mi profesión es tener razón» (entrevista)

 

janis joplin en el sans

QUIM MONZÓ

Janis Joplin en el Sans

La Vanguardia
3|11|2020

Hi ha hotels que han decidit que, tal com està la cosa, val més llogar habitacions per temps indefinit que no pas tenir-les buides perquè no hi ha turistes. No hi ha turistes però hi ha indígenes que necessiten un lloc on viure. A Barcelona, l’hotel Gallery ofereix habitació doble amb desdejuni, neteja i bugaderia, a més de gimnàs i piscina, per 700 euros al mes. Una ganga, vistos els preus de lloguer. És al carrer Rosselló 249, a tocar del passeig de Gràcia. Fa anys, al bar preparaven uns còctels interessants, i sovint a primera hora de la tarda hi havia una tertúlia de cinèfils. A prop, també a Rosselló però al número 231, el Mihlton ofereix habitacions per 590 euros mensuals. El propietari explica a ElDiario.es que ara necessita un mes sencer per guanyar el que abans s’embutxacava en quatre dies.

En general, en aquest país nostre hi ha certa prevenció a adoptar aquesta forma de vida. En canvi, arreu del món moltes persones viuen en hotels, la mar de felices. Pots trucar al servei d’habitacions sempre que vulguis, sigui de dia o de nit. L’hotel Chelsea de Nova York se n’emporta la palma: a part de persones anònimes, hi van viure Dylan Thomas, Bob Dylan, Patti Smith, Stanley Kubrick... És el mateix hotel on Arthur C. Clarke va escriure 2001: una odissea de l’espai, que després Kubrick va portar a la pantalla. També en aquest lloc hi va haver l’embolic entre Janis Joplin i Leonard Cohen, que el quebequès va glossar en una cançó: “I remember you well in the Chelsea Hotel / you were talking so brave and so sweet / giving me head on the unmade bed...”.

Sovint l’hotel acaba per convertir-se en l’autèntica casa de l’inquilí. Hemingway a l’hotel Ambos Mundos de l’Havana. O Mourinho quan el van fitxar com a entrenador del Manchester United: es va instal·lar al Lowry. Oscar Wilde va viure i va morir a L’Hôtel de París. Tennessee Williams es va estar a l’Elysée de Manhattan quinze anys, i hi va morir, després que durant tot aquell temps els clients es queixessin del soroll de la seva màquina d’escriure, que teclejava tothora. Cole Porter es va estar al Waldorf Astoria durant un quart de segle.

Jaume Sisa, que va viure un temps en un pis del carrer Miracle de Sants, va anar (abans o després, no ho recordo) a l’hostal Sans, a prop d’això que ara en diuen Can Vies. A l’hora de dinar sovint me’l trobava amb Carles Flavià en un restaurant a tocar del Mercat Nou. Sempre m’explicava que –si vius tot sol– és una delícia instal·lar-te en un hotel i no haver de fregar ni rentar roba. Llàstima que Janis Joplin no visqués en aquest hostal.

 

com irritar escriptors

QUIM MONZÓ
Com irritar escriptors
La Vanguardia
19|4|2019

Avui és Dissabte Sant, però dimarts serà Sant Jordi, dia que moltes persones dedicaran a fer cues davant les parades de llibres que hi haurà d'un cap a l'altre del país. Comprensiblement, tips de tant d'esperar davant dels seus ídols literaris, arribat el moment de trobar-se'ls cara a cara, una de les activitats preferides dels caçadors de firmes és irritar-los. La majoria ho fan prou bé, però n'hi ha que encara no en dominen del tot la tècnica. Per això avui apleguem alguns suggeriments per millorar.

Un cop arribat davant de l'escriptor, diguin-li:

—És per a mi. Posi-m'hi alguna cosa personal.

L'escriptor pensarà: ¿quina "cosa personal" vol que li posi si no el conec de res? Si això no l'ha descol·locat prou, voluntàriament o involuntàriament confongui'l amb un altre escriptor. Un Sant Jordi de fa lustres, un senyor va agafar del taulell rere el qual un servidor firmava el llibre que havia presentat no feia gaire, me'l va atansar i em va dir:

—Espero que m'agradi tant com aquell altre seu de fa uns anys: Sin notícias de Gurb. Em va encantar.

També pot agafar un dels títols a l'atzar, observar la coberta amb una lleugera displicència i dir-li:

—Aquest llibre, ¿què tal?

L'escriptor pensarà: ¿què vol que li digui? ¿Que és molt bo? ¿Que no val la pena? ¿Que és un nyap que no hauria d'haver publicat mai? Hi ha una variant que també funciona. Consisteix a mirar un per un tots els llibres que hi ha a la parada i, amb cara de dubte, preguntar-li:

—¿Vostè quin em recomana?

L'escriptor no el coneix de res, no sap res dels seus gustos lteraris i, per tant, com que no és Aramís Fuster o Octavio Aceves, ni té un tarot a mà, no pot deduir quin li pot interessar. La sol·licitud endevinatòria per a una altra persona també mola. Amb un somriure d'orella a orella i el braç per damunt de la noieta que l'acompanya, digui-li:

—És per a la nena. Vostè mateix.

I sobretot, no porti mai escrit en un paper el nom de la persona a la qual vol que li dediqui el llibre. En èpoques pretèrites el ventall de noms habituals era conegut (Daniel, Cristina, Maria, Carmen, Ramon...), però avui dia la gent llueix noms tan variats i multiculturals que quan li diuen "és per a la Jèssica", no sap si l'ha d'escriure així o bé posar-hi Jésica, Yésica, Yessica o fins i tot Yésika, que un cop m'hi vaig trobar. A països com els Estats Units o França és la norma habitual: sempre portar escrit el nom de la persona a qui s'ha de dedicar el volum. Ja passava dècades enrere amb les Judit i les Judith, i les Ester i les Esther, que sempre havies de preguntar:

—¿Amb hac o sense?

Les respostes són dues:

—Amb hac, evidentment.

O bé:

—Sense hac. Judit no s'escriu amb hac, home! Sembla mentida que no ho sàpiga.

Dimarts que ve no s'oblidin de practicar el fascinant esport de treure de polleguera el seu escriptor preferit.

per a què serveixen els llibres?

QUIM MONZÓ
Per a què serveixen els llibres?
La Vanguardia
14|12|2018

Fa prop de dues setmanes, la primera manifestació de les armilles grogues a París va agafar desprevinguts els comerços. Però les imatges de taules, cadires i carpes cremades, i les dels aparadors de les botigues trencats a cops de pedra, els van fer entendre de seguida que la cosa va de debò, i que quan van arribar als Camps Elisis no sols no els va acollonir la importància i la majestuositat del lloc sinó que els va esperonar encara més. En un escenari grandiós com aquell no es podien limitar a aplicar els mètodes que havien practicat fins aleshores a les rotondes de les carreteres de tot França.

Per això, abans que arribés el cap de setmana passat, les televisions ens van mostrar que havien après la lliçó: vídeos de treballadors cobrint, a base de taulons aglomerats (hidròfugs), tots els aparadors susceptibles de ser apedregats. Les imatges de les parades improvisades a les voreres, amb bancs de fuster on tallaven les fustes a mida per després collar-les damunt dels aparadors amb trepants i car- gols Fisher, recordaven les que acostumem a veure quan, a la costa nord-americana (a Florida, sobretot), s’anuncia l’arribada d’un huracà. Però a París no es tractava d’un fenomen meteorològic sinó d’una indignació que creix.

Dissabte, l’escriptor Serge Joncour (nascut el 1961, autor de novel·les i relats, i a qui l’any passat van distingir com a Cavaller de la Legió d’Honor i Cavaller de les Arts i les Lletres) va penjar a les xarxes socials la foto d’una llibreria que, a diferència de les botigues del costat, no tenia les persianes abaixades ni els aparadors protegits amb taulons aglomerats. Amb tots els vidres a la vista, i la porta i els elements que els subjecten pintats d’un blau preciós, un d’aquests fascinants blaus (o verds, o ocres...) que trobes a qualsevol poble o ciutat de França i que aquí alguna gent creu que són una invenció de la revista Marie Claire. La llibreria es diu La Belle Lurette i és a la Rue Saint-Antoine de París, a tocar del carreró Guéménée i a prop de la Bastilla. A la foto, Serge Joncour hi va adjuntar un text: “Els únics aparadors que no s’han pas protegit: els de les llibreries. Llegir és viure lliure!”.

Immediatament vaig pensar en un consell que fa dècades em van donar a Itàlia: el millor mètode de protecció, si entren a casa teva per robar-te, és tenir les parets plenes de prestatgeries amb llibres. Deixa’t de sistemes d’alarma o de caixes de cabals. Si aconsegueixen entrar a casa teva (i si volen entrar-hi hi entraran, amb alarmes o sense) i veuen que milers i milers de volums ocupen les parets, potser remenaran una mica els calaixos, però faran mitja volta de seguida perquè al llarg dels anys han après que qui gasta tants diners en llibres és un pertorbat mental que no se’ls gasta en joies o en els altres objectes que a ells els interessa realment revendre.

la contrasenya és inclusivitat

QUIM MONZÓ
La contrasenya és 'inclusivitat'
La Vanguardia
26|10|2018

Si sou aficionats a visitar de tant en tant la secció de llibres d’Amazon a veure quines novetats hi ha, potser hi haureu trobat una meravella: una adaptació a l’espanyol d’ El petit príncep d’Antoine de Saint-Exupéry que es titula La principesa. Si la traducció tradicional castellana es titula El principito, semblaria lògic que li haguessin posat La principita, però passa que la paraula princesa arrossega una càrrega de menyspreu sexista que no te l’acabes.

L’autor de la nova versió és un misteriós M.H. (“redactor, il·lustrador, traductor”) i Saint-Exupéry hi consta com a autor, encara que el text que ell va escriure s’allunya molt d’aquest que ara es pot comprar per 10,50 euros (tapa tova). L’han publicat a la col·lecció Espejos Literarios. L’aviador protagonista passa a ser una aviadora, hi ha “una paritat (?) 60%-40% de personatges femenins i masculins” i la serp que es menjava un elefant és ara un volcà, per no estigmatitzar el pobre regne animal, que tots i totes hem de respectar. Diu l’editor: “ La principesa és una adaptació de l’obra que Antoine de Saint-Exupéry va publicar per primera vegada el 1943. Fidel al missatge transmès per l’autor, La principesa és més que una simple traducció de gènere [...]. El públic infantil i adult que llegeixi La principesa acompanyarà la nostra aviadora protagonista en el seu redescobriment de l’amor i l’amistat a través de la seva petita amiga de cabells violetes, viatjant a planetes on els oficis són exercits indistintament per homes i dones i on els animals reben un tracte una mica més amable que a l’obra original”. Aquest mateix M.H. té un altre llibre a Amazon: La casa de Bernardo Alba (reorientación de la obra de Lorca, con Federico en el papel de Adela). Diu l’editor: “ La casa de Bernardo Alba és una reinterpretació de la clàssica obra de teatre de Federico García Lorca. Aquesta versió, a més d’introduir canvis en el gènere d’alguns dels seus personatges, reorienta les seves inclinacions sexuals per mostrar un nou univers”. Cágate, lorito.

La idea que hi ha rere aquesta col·lecció és reformular les obres mestres de la literatura: “En aquests llibres derivats de l’obra matriu, les persones pertanyents a grups tradicionalment discriminats poden veure reflectida la seva ­realitat sense necessitat de renunciar a les nostres joies literàries, identificar-se més fàcilment amb els personatges protagonistes per viure a través de la imaginació les seves aventures i amargors i, en definitiva, construir una visió del món més àmplia i inclusiva de la que trobem actualment en les nostres societats”. Què fàcil seria parafrasejar Madame Roland i dir: “Ah, inclusivitat! Quants crims es cometen en nom teu”.

Però no sols no ho faré sinó que des d’ara mateix em poso a disposició de la consellera Laura Borràs per –quan deixi de fer classes de repàs als diputats de Cs i en puguem parlar– dedicar les meves estones de lleure a adaptar els clàssics catalans a fi de fer-los també més in­clusius i menys heteropatriarcals. Si a ella li sembla bé, jo començaria per ­Tiranta la Blanca.

bibliotecaris del món, uniu-vos!

QUIM MONZÓ
Biblotecaris del món, uniu-vos!
La Vanguardia
31|7|2018

Panos Mourdoukoutas és professor d'Economia a la Long Island University de Nova York, al campus conegut com LIU Post, el més gran del sistema universitari privat de l'illa, que enarbora amb orgull el cognom Post en honor de Charles William Post, que a finals del segle XIX va crear una empresa productora de cereals per esmorzar que competia amb la dels germans Kellogg.

Doncs bé, fa uns dies Mourdoukoutas va publicar a la revista Forbes un article en què proposa que Amazon substitueixi per sempre les biblioteques. (D'aquell país, de moment)

Diu que les biblioteques "no tenen el mateix valor que abans tenien" i que els contribuents paguen massa impostos per mantenir un sistema bibliotecari que està en decadència.

Diu Mourdoukoutas: "La clau és que Amazon ofereix una cosa millor que les biblioteques locals, i sense rebre impostos dels contribuents. Per això Amazon hauria de substituir les biblioteques locals. El canvi estalviaria diners als que paguen impostos i milloraria el valor de les accions d'Amazon, d'una tacada". Tal qual i sense immutar-se.

¿Com ha tingut les gònades d'escriure un article així? Evidentment —com si hagués dit que la llet de vaca, convenientment bullida, és una delícia que no comporta cap mena de problema—, han saltat les alarmes. A hores d'ara no hi ha bibliotecari d'aquell país que no hagi expressat el seu rebuig a la proposta. Argumenten que ofereixen serveis que cap empresa privada no podrà mai igualar, que són llocs clau per als pobres que no tenen possibilitat d'utilitzar de franc serveis bàsics.

Com per exemple el wifi. Queda una mica estrany això de reivindicar, com un dels valors de les biblioteques, que hi tenen wifi de franc, si avui en dia en trobes pertot, però suposo que, un cop més, es refereixen als que no poden pagar-se un Mocha Frappuccino® a un Starbucks. Altres bibliotecaris expliquen que, a més de deixar llibres, ells mateixos ajuden la gent a omplir els visats que necessiten i que, si tenen poc domini de l'anglès, fan de traductors. I que la gent es refugia a les biblioteques quan al carrer fa un fred glacial, a l'hivern, i a l'estiu, una calor asfixiant. Una versió actualitzada de les germanetes de la caritat, vaja.

La biblioteca pública de San Francisco va un pas més enllà i insinua que la revista Forbes té una intenció oculta per publicar l'article i és que, si tens targeta de soci de la biblioteca, et pots descarregar de franc la revista. Sembla una acusació producte de l'enrabiada, però ves a saber...Si no és per això, ¿per quin motiu ha escrit Mourdoukoutas aquest article i per quin motiu l'ha publicat Forbes ("The Capitalist Tool", com ella mateixa es defineix)? Sobretot, que ningú no menystingui la irritació que la proposta ha generat entre els bibliotecaris. És evident que ara sembla una bestiesa però ¿qui assegura que d'aquí a uns anys (hi hagi al poder Trump o un post-Trump) algun dirigent polític no decideixi anar més enllà d'aquest globus sonda i ho presenti com una necessitat real?

el perquè de tot plegat

Fragment del discurs pronunciat per Quim Monzó en rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes:

[...] La infantesa. Si hagués nascut ara, fa pocs anys, no sé si m'hauria dedicat a escriure. Potser seria youtuber. Tot i que ser youtuber és, clarament, una manera d'escriure, encara que sovint facin pena. De fet els youtubers fan teatre, teatre gravat amb un mòbil, i el teatre és literatura, com va deixar claríssim, en aquest mateix escenari, Josep Maria Benet i Jornet quan va recollir el seu Premi d'Honor de les Lletres. Té nassos que en ple segle XXI hagués de reivindicar l'essència literària del teatre.

Però a la meva infantesa no hi havia youtubers ni YouTube, ni internet, ni tan sols televisió, encara que a alguns mil·lenial els pugui semblar estrany. Com a centre d'emissió narrativa de la casa (de totes les cases) hi havia una ràdio, i gràcies. Una ràdio grossa, generalment situada damunt d'un bufet o d'una calaixera, al menjador. Tots els que hi vivien s'hi aplegaven al voltant per escoltar les notícies. Mon pare per seguir els partits de futbol, ma mare per escoltar les radionovel·les a la tarda, mentre cosia. Jo feia el mateix sempre. Escoltava les radionovel·les i els contes infantils (de les quals i dels quals vaig aprendre moltes coses).

No adoptaré la posa de marginat ressentit que va créixer llegint els tebeos que trobava als quioscos suburbials, però tampoc no em vaig criar a les sales de l'Ateneu Barcelonès, ni vaig corretejar pel jardí, aquest jardí tan bonic que tenen. I, a casa, l'oferta de lectura que hi havia era mínima: els dos o tres llibres de narrativa que hi havia a les prestatgeries, un diccionari, i un manual d'instal·lacions elèctriques que mon pare havia comprat per aprendre com funcionaven l'electricitat i els cables, i estalviar-se haver de pagar un lampista. Aquests dies, des que es va saber això del Premi d'Honor, ho he repetit a la majoria d'entrevistes que m'han fet. Demano disculpes si em repeteixo però, si les preguntes són les mateixes a cada entrevista, per força les respostes també han de ser les mateixes. Si no és que optes per mentir i inventar-te vides que no has viscut.

Un cop llegits aquests pocs llibres que hi havia a casa, un dia vaig descobrir que cada mes —crec— a la plaça de Sants (llavors Salvador Anglada) hi aparcava un bibliobús. Omplies una fitxa amb les teves dades personals i et deixaven llibres. Els llegies a casa i (al mes següent o quan fos que hi aparcaven de nou) els retornaves i te'n deixaven d'altres. Descobrir un invent que es deia bibliobús em va obrir tot un catàleg de possibilitats impreses. Era de la Diputació, si no mentia el rètol que lluïa a la carrosseria: "Biblioteca Móvil de la Diputación de Barcelona".

Junt amb les parades dominicals de llibres vells al mercat de Sant Antoni, aquesta va ser la meva font bàsica de subministrament de llibres. Quan vaig començar a treballar —als catorze anys— també vaig començar a comprar-ne. I he de confessar que, igual que hi ha polítiques que sense voler es fiquen a la bossa pots de crema antienvelliment, de tant en tant en robava. (Pobre Drugstore del passeig de Gràcia, que fàcil era emportar-se'ls!)

I com que una cosa porta a l'altra, llegir et feia escriure. Perquè, en certa mesura, quan escrius, repliques o matises textos que t'han agradat. I perquè —siguem sincers— no hi havia gaire més a fer. Si, com era el meu cas, eres un noi de pis, d'aquests que són poc sociables i no els agrada baixar al carrer a jugar, llegir et permetia créixer. Fos el que fos: novel·les d'Emilio Salgari, de Franz Kafka, de Mark Twain, de Delis Pitt o de Samuel Beckett, una rere l'altra i no de manera programada.

[...] Ara farem un flaixbac. Quan anava a aquell bibliobús aparcat al bell mig de la plaça de Sants no sabia que el primer bibliobús va néixer amb la Mancomunitat, per l'impuls bibliotecari d'Eugeni d'Ors. Tampoc no sabia que va ser la Generalitat de l'època republicana qui els va consolidar.

I evidentment, no podia ni imaginar que l'últim trajecte que va fer un d'aquests bibliobusos (el que subministrava llibres al front de guerra) va ser el 23 de gener del 1939, quan les tropes de Franco estaven a punt d'entrar a Barcelona. Al bibliobús viatjaven Mercè Rodoreda, Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols. Cap a l'exili. Que, en comptes de per proveir de llibres els ciutadans, un bibliobús s'hagués de fer servir per portar escriptors a l'exili és un retrat clar del que hem viscut, i del que vivim encara ara. Em pregunto si algun dia no gaire llunyà haurem de tornar a fer servir algun bibliobús perquè les persones (siguin o no escriptors) puguin escapar de la injustícia, de l'opressió, de la tirania.

Moltes gràcies.

Quim Monzó

4 de juny del 2018

Palau de la Música Catalana

________________
P.S.: Aquí, el discurs complet.

contes de fades per a un món modern

QUIM MONZÓ
Reformar la biblioteca
La Vanguardia
10|1|2018

Diumenge al vespre es va estrenar al teatre Maggio Musicale de Florència una nova versió de l’òpera Carmen de Georges Bizet. La novetat és que, al final, per comptes de morir la prota­gonista, mor el seu antic amant, el gelós Don José, el brigadier que al llibret original l’apunyala.

Cap problema. Des que gràcies a Calixto Bieito i La Fura dels Baus vam aprendre que els clàssics s’han d’am­bientar sempre entre contenidors d’escombraries o en barres de discoteca, cap obra que es preï no s'ha de dur a l'escenari tal com el seu autor la va concebre. Això és bo perquè, com deia Don Hilarión a La  verbena de la Paloma, "hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad" i no convé quedar-se enrere. Leo Muscato, director d'aquesta Carmen florentina, explica que d'entrada es va quedar parat quan el gerent del teatre li va proposar que la protagonista no morís. Precisament aquesta mort és el motor de tota l'obra! Diu Muscato: "Ell opina que en la nostra època, marcada pel flagell de les violències contra les dones, és inconcebible que s'aplaudeixi la mort d'una d'elles". Però Muscato hi va reflexionar. L'agència AFP recull els resultats d'aquestes reflexions: "Un mes després de la proposició del gerent, vaig trobar la meva solució, on Carmen no mor pas sinó que es defensa contra l'agressor, com faria qualsevol en el seu lloc". I es defensa tan bé que el mata. Tot això havent-hi "respectat escrupolosament la música i el llibret original". Però, al tanto!, Muscato és conscient que "s'hauria pogut caure amb facilitat en una visió maniquea de les coses: d'una banda els homes, horribles, bruts i malèvols, i de l'altra les dones, bones persones". No. Res d'això: "Don José és un home que lluita contra els seus dimonis interiors; hi ha moments de dolçor i de generositat, i encabat atacs de gran violència, com a les cases on hi ha violència conjugal".

No hi podria estar més d'acord. Ja d'adolescent em sobtava l'absència de dones a algunes novel·les que llegia. A Robinson Crusoe, per exemple, els protagonistes són dos mascles, Robinson i Divendres. #OnSónLesDones? El mateix vaig pensar quan em va caure a les mans La metamorfosi de Kafka. ¿Per què ha de ser forçosament un home, Gregor Samsa, qui es transformi en escarabat? ¿Per què no una dona? Però en aquestes dues novel·les no hi ha cap mort. Sí que n'hi ha a Romeu i Julieta, la tragèdia de Shakespeare. En aquest cas, la necessitat d'una revisió dràstica és evident. Hi moren tots dos protagonistes, sí, però a la nova versió hi morirà Romeu però Julieta no, perquè és dona i, per tant, capaç de fer dues coses alhora: clavar-se el punyal al pit i simultàniament —ale hop!— no clavar-se'l. En canvi, El roig i el negre de Stendhal no cal reescriure'l. Al final, el protagonista, Julien Sorel, arribista faldiller que ha intentat matar una antiga amant, mor guillotinat. Perfecte. Si hagués sigut dona, llavors sí que hauríem hagut de buscar-hi un altre final. I així amb tot: llibre a llibre, la biblioteca sencera.

el plaer de la lectura (♦)

«Fa un parell de mesos es va anunciar que el Govern dels Estats Units estudiava la possibilitat de prohibir els ordinadors portàtils als equipatges de mà de tots els vols amb origen o destí a aquell país. Al cap d’uns dies ho van desmentir, i ara, com passa sovint, no sabem del cert si la proposta encara és damunt la taula o ja l’han arxivada. A mi, això de deixar l’ordinador dins de la maleta i no poder-lo portar amb mi, a la cabina de l’avió, no m’agrada gens, perquè tots sabem què passa amb les maletes quan, un cop a l’aeroport, surten escopides per les boques de les cintes de recollida d’equipatges: de qualsevol manera i de vegades amb una violència extrema. Fa potser quinze anys, de tornada de Miami, la maleta que havia deixat al check-in perquè anés al compartiment de càrrega de l’avió va arribar completament destrossada, de forma que part de la roba i diversos altres objectes per­sonals ja emergien per les enormes ­esquerdes. Estava literalment tritu­rada. Imaginin-se que dins hi dus el portàtil. ¿En quin estat t’arribarà, si és que t’arriba?

Ara la notícia és que comencen a escorcollar els llibres que portes al damunt. De moment ho fan als aeroports de Las Vegas, Los Angeles, Boise, Missouri, Detroit, Fort Lauderdale, Boston, Lubbock, Phoenix i Luis Muñoz Marín, a Puerto Rico. El personal de seguretat et demana que els ensenyis quins llibres portes a l’equipatge. Ells els fullegen i miren de què parlen. Els interessa sobretot detectar els de contingut polític o religiós. La idea es clara: trobar possibles pistes que els indueixin a pensar que ets un terrorista. Però, a veure, si jo fos un terrorista que intentés entrar als Estats Units per matar gent de manera indiscriminada, el primer que faria seria no dur al damunt cap llibre que em pogués comprometre. No portaria A do-it-yourself submachine gun de Gérard Métral, ni The ancient art of strangulation del doctor Haha Lung (gran nom de ploma, per cert), per posar només dos exemples. Portaria Amb l’aigua al coll de Daniel Arbós, Carolina s’enamora de Federico Moccia, En Teo va en tren o llibres per colorejar, que et fan semblar menys perillós.

L’Administració de Seguretat del Transport estatunidenca diu: “Els nostres enemics semblen conèixer tots els trucs que permet el llibre per ocultar-hi objectes perillosos, i en el passat els llibres s’han fet servir per ocultar elements prohibits”, i assegura que els que revisen els llibres no paren atenció al seu contingut de lectura. Però això no s’ho creu ningú perquè, si no hi paren atenció, ¿com saben si el llibre és d’una certa temàtica política o religiosa que els indueixi a sospitar? Si mai torno a viatjar als Estats Units portaré Grushenka, tres veces mujer i, si pels ullets que fan veig que els interessa, els el deixaré, sempre i quan a l’agafar el vol de tornada me’l tornin sense que hi hagi pàgines enganxades les unes amb les altres».

Quim Monzó. El plaer de la lectura. La Vanguardia. 6|7|2017.

l'oblit

En una ocasión preguntaron al escritor Pere Calders cuándo escribiría sus memorias. Calders respondió que aún no, que era demasiado pronto porque todavía recordaba muchas cosas. Sólo habiendo olvidado tu vida por completo eres capaz de rememorarlo todo como mejor pudo haber sucedido. Una vez más, el gran Calders tenía razón.

Quim Monzó. El olvido. La Vanguardia Magazine 5|3|2017.

demostra que ets un ésser més o menys humà

«La Corporació Noruega de Mitjans Audiovisuals (NRK, per les seves sigles originals) és la companyia pública de ràdio i televisió d’aquell país. Té diversos canals de televisió i de ràdio d’abast nacional, a més de molts d’altres regionals. Ara que Noruega és el primer país que abandona la ràdio analògica per emetre-ho tot en digital, l’NRK serà la primera a fer el salt per complet.

La notícia, ara, és que en un dels seus blogs ( NRKbeta, bàsicament per a tecnòlegs) ha introduït una novetat sorprenent, almenys per a mi. Me la va fer conèixer ahir un senyor que es diu Enric Folch. Tothom que hi vol escriure un comentari ha de passar prèviament una prova per verificar que abans d’opinar s’ha llegit l’article. Com sap tothom que es belluga pels mitjans digitals, hi ha molta gent amb una manca de comprensió lectora que riute’n de l’informe PISA. Posen en boca de qui ha escrit l’article coses que enlloc no ha dit i treuen les seves pròpies conclu­sions, que no es basen en cap afirmació escrita. D’altres, sobretot en articles sobre política, ni tan sols es prenen la molèstia de llegir la peça: carreguen el fusell i comencen a disparar a tort i a dret. Si consideren que l’autor de l’article és de dretes, els hiperactivats d’esquerres en diuen fàstics sense més dilació. Si consideren que és d’esquerres, els hiperactivats de dretes fan exactament el mateix. Passa també amb la disputa entre unionistes i secessionistes, que sovint es redueix a uns quants “Puta Catalunya!” que els altres contesten amb un “Puta Espanya!”, amanits en tots dos casos amb insults.

Ara, abans de penjar cap comentari, els lectors de NRKbeta han de contestar tres preguntes sobre l’article en qüestió, per demostrar que l’han llegit. Ve a ser com un captcha, aquest test que de vegades trobes en un web, amb lletres deformades que has de respondre amb lletres clarament teclejades per demostrar que ets un ésser més o menys humà i no un robot. Els de NRKbeta diuen que el temps extra que necessiten els lectors per contestar les preguntes els permet pensar millor el comentari que hi penjaran, i el to amb què l’han d’escriure. L’editor, Marius Arnesen, diu: “Si la gent s’hi passa quinze segons, potser aquests quinze segons faran que quan comenti no xerri per xerrar”. I afegeix que, com hem dit abans, els seus lectors són tecnòlegs, “però quan ens posen a la pàgina d’entrada ens trobem amb molta gent que no té tanta desimboltura a comportar-se amb sensatesa a internet”.

No sé si cap altre mitjà digital del món fa servir també aquest mètode. Jo no n’havia sentit mai a parlar. La manca de comprensió lectora i l’afició a denigrar sense raonar no són cosa d’aquesta època digital. Quan l’única via de comunicació entre el lector i el diari eren les cartes al director passava això mateix. La diferència, ara, és que el ressentiment i la mala llet s’han multiplicat per milions. Estic convençut que la immensa majoria –d’aquells d’abans i dels d’ara– no superaria la prova de les tres preguntes que planteja aquest mitjà noruec. Sisplau, importem-la!»

Quim Monzó. Una gran idea. La Vanguardia. 3|3|2017.

a cadascú el seu infern

«Mentre el FC Barcelona activa per a la seva samarreta tres vies alternatives a la de Qatar Airways per si finalment la companyia aèria deixa de ser-ne el patrocinador, a Doha, la capital del país, una escola espanyola ha retirat de les mans dels seus alumnes el llibre La Blancaneu i els set nans. Per indecent.

Es diu Escola Internacional SEK i és part d'una institució que el 1892 va fundar a Madrid el seu primer Col·legi Sant Estanislau de Kostka, anomenat així en honor d'aquell senyor polonès del segle XVI que, durant una època que estava malalt, com que no podia anar a l'església a rebre l'eucaristia, se li apareixia santa Bàrbara acompanyada de dos àngels i l'hi donava. En un món on la gent es torna boja per les sigles, de Sant Estanislau de Kostka fa temps van passar a SEK. A la seva pàgina web expliquen: "la nostra institució té l'arrel en una tradició familiar centenària, lliure i autònoma, no vinculada a cap grup religiós, polític o econòmic". Tot i això, a la seva escola de Qatar —on estudien 150 nens de 27 països— han fet cas immediatament a un pare que s'ha queixat que les il·lustracions de La Blancaneu són indecents, i que tenen "continguts de caràcter sexual que van clarament en contra de la moral pública". El pare ho va denunciar davant del Consell Suprem d'Educació de Qatar, que va avisar immediatament l'escola. Els de l'escola van anar tot d'una a la biblioteca i van retirar el llibre de les lleixes. Llàstima que no hagin fet públiques les imatges que el pare d'aquest alumne troba tan ofensives, perquè ens hauríem fet un tip de riure comprovant què és el que aquest home considera "continguts de caràcter sexual, que van clarament en contra de la moral pública". L'únic que ens han ensenyat és la coberta: un dibuixet acolorit del príncep i la Blancaneu mirant-se amb simpatia i amb les cares a tal distància que no es percep ni tan sols la possibilitat d'un petó. Les il·lustracions són de Disney i el llibre és de la col·lecció Penguin Kids.

Justifiquen la retirada perquè "en la cultura àrab, les mostres d'afecte en públic entre un home i una dona són inapropiades". ¿Que no hem vist tots pel·lícules de Disney per saber prou bé que s'ha de ser molt retorçat per trobar-hi continguts sexuals? Aquest pare seria capaç de trobar continguts sexuals al manual d'instruccions de la nevera Telefunken de Sergi Pàmies. Potser és parent del gran muftí saudita, la màxima autoritat religiosa del país, que dijous passat va recordar que, segons l'islam, està prohibit jugar als escacs perquè "provoquen odi entre les persones". Al·lucinar amb els deliris dels islamistes és fàcil i habitual, però és que no ens donen treva. No hi ha setmana que no facin una nova exhibició. Que ningú no oblidi que, no fa gaire, un xeic va prohibir Mickey Mouse per ser "un soldat de Satan" i va recordar a la població que els ratolins s'han de matar tots, siguin reals o ficticis».

Quim Monzó. «Maleïts rosegadors». La Vanguardia. 23|1|2016.

______________

P.S.: Viquipèdia dixit: L'infern de les biblioteques, és una mena d'armari o dipòsit on es guarden els llibres prohibits, amagats de les prestatgeries a disposició del públic, per considerar-se que van en contra la moral, els bons costums o la línia ideològica del règim. A Europa, fins a la fi dels anys 1970, moltes biblioteques tenien el seu «infern», un fons secret del qual el contingut no apareixia al catàleg oficial...

iniciatives solidàries

«Fa dècades, quan per afaitar-me encara feia servir brotxa, em vaig dedicar a col·leccionar-ne. Són un objecte senzill, sense pretensions, i m’agradava notar a la cara el tacte variat de les diferents cerres amb què estan fetes: de teixó, de senglar, de niló... Col·locades en una lleixa, una al costat de l’altra, cada matí triava amb quina m’afaitaria aquell dia. M’agradava observar els diferents tons dels pèls, de les vi­rolles i dels mànecs –de fusta, de porcellana, de metall– i les formes diverses: corbades, cilíndriques, pa-ral·lelepipèdiques...Fins que un dia, un aniversari, una senyora em va regalar una brotxa enorme, d'aquestes que es fan servir no pas per afaitar-se sinó per fer bonic. La vaig amagar en un calaix i vaig donar per acabada la col·lecció.

Després em va agafar per dedicar-me a les banderes de municipis. Les que més m'agraden: les de Bilbao, Sant Sebastià, Amsterdam, Torrent del Baix Empordà...Les tenia penjades al garatge fins que un dia, de retorn d'unes vacances, algú em va dur dues suposades banderes de ciutats irlandeses. Eren com les oficials però amb el nom de la ciutat, ben gros, posat al bell mig del rectangle, la qual cosa feia precisament que de fet no fossin les banderes d'aquelles ciutats. També les vaig amagar al fons d'un calaix i també vaig decidir deixar de col·leccionar-ne cap més.

Després vaig saber que, en la parla col·loquial, d'aquests regals indesitjats i estúpids en diuen pongos. Higròmetres en forma de peix, càntirs amb la cara de Bob Esponja pintada, abominables marcs per a fotos, una gran bruixa fent de caganera...Una vegada, a Figueres, fa uns anys, en un sopar amb empresaris em van obsequiar amb una ceràmica adotzenada en forma de rellotge tou dalinià, com les que venen al guiram a les botigues de souvenirs que hi ha als voltants del Teatre Museu Dalí. Només arribar a Barcelona la vaig llençar al primer contenidor que vaig trobar.

Ara, a Alemanya, una editorial ha decidit crear màquines perquè, de seguida que s'acabin aquestes festes, la gent pugui reciclar els pongos que els han regalat durant aquests dies. És una iniciativa de l'editorial Bastei Lübbe, en col·laboració amb la cadena de llibreries Hugendubel. Són vermelles, tipus vending, enormes i decorades amb dibuixos de llacets i boles de Nadal. Hi introdueixes el teu pongo per un forat i, a canvi, la màquina et dóna un llibre per un altre. Els pongos recaptats aniran a parar a organitzacions beneficència. Tot molt bonic i molt solidari, però s'ha de ser molt fill de puta per donar a la gent necessitada aquests objectes inútils i horrorosos que tu no vols a casa. Estic convençut que l'indigent al qual li toqui la bruixa caganera n'estarà ben content i cada matinada, al caixer automàtic on passa les nits, es dedicarà a imaginar qui se la podria fotre per l'orifici del final del tracte digestiu».

Quim Monzó. «Noves iniciatives solidàries». La Vanguardia. 30|12|2015.

biblioteques amb final feliç

Entre llibres

El panorama bibliotecari pren un nou impuls amb l'arribada de la prostitució

La Vanguardia en català | 19/06/2014 - 00:00h

QUIM MONZÓ | 

L'última vegada que vaig anar a una biblioteca va ser a mitjans dels anys vuitanta, a la de l'Ateneu Barcelonès. Buscava un llibre americà, impossible d'aconseguir a les llibreries. Encara no existia Amazon, on hauria solucionat el problema en un tres i no res. A la biblioteca hi regnava un silenci respectuós, que permetia la concentració dels que hi llegien o estudiaven. Els amics que ara van a biblioteques em diuen que ja no és així. Potser a la de l'Ateneu sí (no ho sé), però a moltes biblioteques de Catalunya i el món el silenci ha passat a millor vida. Se'n queixen els bibliotecaris. De res no serveixen els rètols on es demana "Silenci". Els més sorollosos, expliquen, són els grups d'estudiants que van plegats a preparar exàmens o treballs en equip. De vegades els responsables del local demanen silenci, però moltes altres ja llancen l'esponja i renuncien a fer-ho perquè saben que servirà de poca cosa. Hi ha portàtils, tauletes...I si sona un mòbil, ¿què hi farem? També sona als teatres i als cinemes, sense que ningú s'abraoni contra el barrut, li prengui el mòbil, el dipositi delicadament a terra i l'aixafi d'un cop sec amb una sola de la sabata.

Ara, el panorama bibliotecari pren un nou impuls amb l'arribada de la prostitució. Sempre hi ha hagut una branca de la pornografia dedicada als bookworms (rates de biblioteca). Són actors i actrius —sobretot actrius— que a les pel·liculetes pujades de to fan veure que estudien i gairebé sempre duen ulleres, per demostrar amb aquest detall la seva passió pels llibres (i sovint per servir de recipient en el pla final, el cum shot o money shot). Però ara el tòpic cinematogràfic s'ha convertit en realitat. La setmana passada van arrestar en una biblioteca pública de Massachussetts una dona de vint anys que hi exercia la prostitució. La dona oferia els seus serveis als que estaven llegint. Ho feia passant-los petites notes escrites en un paper. Algú en va informar la policia, que va enviar un agent de paisà a veure si era veritat. L'agent diu que, poc després d'entrar a la sala, la dona se li va acostar amb una llibreteta i un boli i li va passar una nota. El policia n'hi va passar una altra. I així van estar fins que la dona li va proposar de manera explícita un servei sexual (la premsa no diu quin) a canvi de 60 dòlars, moment en què, amb la proposta escrita, el policia va arrestar la dona. No és el primer cas de prostitució en aquesta biblioteca. L'any passat van arrestar-hi un home després que pengés un anunci a la web de classificats Craigslist on, per un preu mòdic, oferia relacions sexuals al lavabo. Fins ara aquestes pràctiques tenien lloc als escusats de les discoteques, de les estacions de metro o d'alguns grans magatzems. La incorporació de les biblioteques no sols potenciarà aquest consum cultural sinó que aviat els rètols on es demana "Silenci" els posaran a la part de dins de la porta de can Felip.

«New Hampshire woman busted for prostitution at Massachusetts library». Daily News. 16|6|2014.

monzó i gonzález

Fotografia: Alberto Gamazo.

 Tinc clars els meus dubtes inicials, als finals dels setanta i a principis dels vuitanta. Partia d’una llengua literària, prèvia, refistolada i encarcarada. Treballar en ràdio, més que no pas en premsa, em va fer adonar que quan escrivia guions de ràdio feia servir una llengua àgil i correcta, però a prop de la del carrer, sense refistolament. En canvi notava que quan em posava a escriure relats o novel·les automàticament m’encarcarava. Aquest procés va durar uns quants anys fins que vaig entendre que el que havia de fer era escriure de la mateixa manera quan ho feia per a una novel·la o uns relats que quan ho feia per a la ràdio. En aquest sentit sí que, esclar, alguns escriptors vam trencar amb tota aquella mena de postnoucentisme que encara arrossegàvem i que havíem adoptat perquè al panorama ambiental era el que més present era. Ningú, cap llengua ni cap escriptor, escriu com el carrer parla, però tampoc escriu com les institucions diuen que s’ha d’escriure… Josep Maria de Sagarra deia –als anys vint?, als trenta?– una cosa que tinc ben gravada: la llengua és com un cavall i té dues regnes. Una regna és la normativa, l’acadèmia, l’institut o l’organisme oficial que dicta com s’han de dir les coses i l’altra regna és el llenguatge del carrer. Deia Sagarra: si vols que el cavall avanci no pots fer servir només una regna, perquè aleshores el cavall sempre donarà voltes, sigui cap a la dreta, sigui cap a l’esquerra, però no avançarà mai. Per tant, has de saber què diu l’acadèmia i què diu el carrer, i anar avançant agafant ara una mica d’aquí, agafant més tard una mica d’allà. Amb les contradiccions que això pot implicar. Però, si no, el cavall no avança. No pots fer del tot cas al llenguatge del carrer ni pots fer cas del tot a l’acadèmia. Has d’anar sabent què diuen uns i altres. Totes les llengües tenen conflictes. T’has fixat, ara, amb l’italià? Al carrer tothom parla italià-anglès.

Quim Monzó entrevistat per Enric González a Jot Down cultural magazine.  

a favor de la il·legalització de la literatura

FA ANYS QUE voto per la il·legalització de la literatura. Els que durant la infantesa vam tenir prohibit llegir llibres que no fossin de text -"de tant llegir novel·les pararàs ximple!"- devoràvem narrativa d'amagatotis, i per això sabem que la prohibició és un al·licient. Qui sap si, aleshores, a prop de la porta dels instituts, rondarien senyors amb les butxaques de la gavardina plenes de llibres, que alguns estudiants -no gaires, tampoc no cal- es disputarien amb la mateixa ànsia amb què ara es disputen les pastilles, els tripis o la coca.

Quim Monzó. "Rere les passes de Hierro". A:  El tema del tema. Quaderns Crema, 2003. P. 95.

el menjalletres

Per a l'omnívor Allau.

El primer cop que menjà una lletra ho trobà divertit. És clar que, de petit, n'havia menjades, de lletres en sopa, però allò de menjar-se una A retallada en paper blanc fou una sensació entre curiosa i estranya. Havia retallat l'A amb cura, a poc a poc, amb unes enormes tisores, mentre observava, ensopit, la tarda que queia més enllà dels finestrals de la terrassa. Era una d'aquelles tardes tristes, que no sabeu què fer i us trobeu aferrant-vos a la petita rutina de regar les plantes, treure la pols dels llibres del prestatge més alt, tallar-vos les ungles..., fins que a la mà no us queden més que les tisores, complagudes a retallar formes sense sentit. I, ara es trobava menjant la lletra cobejosament, com qui tasta una menja sublim. Va retallar una B i una C i una D i les va anar endrapant, cada cop amb més gust. Després, quan la nit era ja una llesca negra, començà a compondre mots: MÀ, PA, BE, XAI, CASA, JOAN, que anava menjant delerosament. Dos dies més tard descobrí que ja no li calia menjar altres coses; que únicament de lletres podia nodrir-se. No li calia ni fruita ni llet ni carn ni llegums ni peix: els queviures convencionals el deixaven cada cop més indiferent i, dues setmanes més tard, ja el repugnaven. Començà a saber distingir unes lletres de les altres, no tant les substàncies de què estaven fetes (això no tenia gaire importància: ben aviat s'adonà que aquest detall no influïa gens en el grau de nutrició) com els diferents tipus, cossos, variants i característiques.

Així, descobrí que les sans-serif eren més digestives que les avec-serif, que, d'aquestes, l'egyptienne era la més pesada, tant que, menjada abans de dormir, produïa insomni o malsons esgarrifosos. L'experiència el feu adonar que la lletra anglesa era bona per a combatre el restrenyiment, l'helvètica demi-gras immillorable contra l'hepatitis i la futura mèdium contra la taquicàrdia. Si de cas menjava futura bold -sempre ben amanida amb unes poques american typewriting- calia fer-ho de cosos menors del 24. Començà a desenvolupar certes preferències: la baskerville, la gill, la stymie...En canvi, odiava la blippo i l'avantgarde. La times li era indiferent; com un lluç bullit, la definí un bon dia, però tot seguit pensà que un lluç ben bullit pot ser boníssim.
Així que es féu imprimir textos en times sobre papers diferents: martelés blaus i verds, couchés rosats, bíblies groguencs...Pel mateix sistema, la venus fina (que fins aleshores havia trobat ensopidíssima) esdevingué -impresa en cos 38 i tinta verd-fosc sobre un satinat blau turquesa- un dels seus plats predilectes. [...]

Als dos mesos, devorava diaris, revistes, prospectes farmacèutics, llibres, caixes lleugeres, de cartró, petits rètols luminosos que progressivament anaren augmentant de volum; i un sopar no era un sopar com cal si no hi era inclòs algun volum de l'Enciclopèdia i un rètol lluminós fet de tub de neon rosat...

Quim Monzó. "Sobre la volubilitat de l'esperit humà". A: -Uf, va dir ell. Quaderns Crema, 1982. P. 35.