amb el patrocini de robertson davies

For John Rich
who knows how animals think.

Marian Engel. Dedicatòria de Bear. 

Marian Engel estaba criando a sus gemelos cuando inició un difícil proceso de divorcio, durante el cual debió recibir sesiones de psicoterapia. A sus conflictos psicológicos, que durante un tiempo le hicieron temer seriamente por su salud mental, se unió entonces la penuria económica, lo que la animó a aceptar la invitación de la Writers Union of Canada, de la que ella misma era presidenta, de participar en un volumen colectivo de relatos de tema pornográfico. Engel escribió un relato de poco más de treinta páginas, pero el volumen no llegó a publicarse. Más tarde la autora desarrolló la historia hasta que alcanzó la dimensión de una novela breve, a la que puso por título Bear y que dedicó a su psicólogo. De entrada, el original fue rechazado por las editoriales a las que fue presentado, en parte a causa de su brevedad y en parte también por lo que los editores consideraban “su extrema rareza”. Finalmente, tras las gestiones de otro escritor canadiense, Robertson Davies, el libro pudo publicarse en la editorial McClelland & Stuart en 1976, habiendo sido ahora traducido al castellano por Impedimenta.

[...]  El asunto original del relato «Oso», que como se ha dicho quedó inédito, estaba inspirado en una antigua leyenda india, y se ceñía propiamente a la relación entre una mujer y un oso en una apartada isla del norte canadiense. La narración se enriqueció con alguna que otra subtrama y con una mayor descripción psicológica de la protagonista, la joven archivera Lou, cuando su autora la convirtió en novela. El contenido “pornográfico” quedaba así, pues, circunscrito a un contexto más amplio en el que además de los antecedentes ahora conocidos del itinerario vital de la mujer, ocupaba un lugar mucho más relevante el escenario, es decir, el paisaje. 

JOSÉ RAMÓN MARTÍN LARGO. «Oso, de Marian Engel». La república cultural. 20|10|2015

Font de la imatge: Historical Perspectives on Canadian Publishing.

digui, digui

triple homenatge

Davies es el eslabón perdido entre Charles Dickens y John Irving.

Rodrigo Fresán

-Is the baseball that kills Johnny's mom an homage to the snowball that kills the protagonist's mom in the Robertson Davies novel Fifth Business?

Irving: Yes. I love that novel. And Owen Meany has the same initials as Oskar Matzerath — the hero of Günter Grass's novel The Tin Drum. There is double homage going on — or triple, if you count the New Testament, which I certainly wouldn't discount.

Many writers become writers because of something they read. I became a writer because I read Charles Dickens; later, Robertson Davies and Günter Grass were the most Dickensian writers (among contemporary practitioners) I could find. Homage is simply recognizing and acknowledging your ancestors.

John Moore. John Irving on religion, sports and Owen Meany. A: Denverpost.com. 4/5/2009.

enciclopedistes

Els meus companys de classe m'acusaven de ser un saberut, qualificatiu que, amb la meva característica perversitat, m'agradava. Buscant al diccionari vaig descobrir que, dels saberuts, les persones que apreciaven el coneixement i la cultura en deien erudits, i em vaig posar a treballar amb tant d'entusiasme per convertir-me en erudit com el que abans havia posat per ser prestidigitador. Va ser molt més fàcil; senzillament em vaig dedicar a llegir l'enciclopèdia de la biblioteca del poble, una edició del 1888 de la Chambers. No era tan ximple per pensar que me la podia llegir sencera; llegia els textos que m'interessaven, i quan descobria algun assumpte especialment sucós, llegia qualsevol article relacionat que pogués trobar. Em vaig concentrar en aquella enciclopèdia amb una tenacitat que ja voldria tenir ara, i si no vaig aconseguir convertir-me en un erudit acabat, el que és segur és que vaig aprendre prou per convertir-me en una molèstia per a tothom que em coneixia.

Robertson Davies. El cinquè en joc. Traducció de Carles Miró. Libros del Asteroide, 2007. P. 72.

*  *  *

He deixat Eugénie Grandet. M'he posat a treballar, però sense entusiasme. L'Autodidacte veu com escric, m'observa amb una concupiscència respectuosa. De tant en tant aixeco una mica el cap i veig l'immens coll de camisa, dret, d'on surt un coll de pollastre. Porta un vestit gastat, però la camisa és d'una blancor enlluernadora.

Del mateix prestatge acaba d'agafar un altre volum, del qual desxifro el títol al revés: La Flèche de Caudebec.

Tot d'una em tornen a la memòria els noms dels darrers autors dels quals ha consultat els llibres: Lambert, Langlois, Larbalétrier, Lastex, Lavergne. És una il·luminació; he comprès el mètode de l'Autodidacte: s'intrueix seguint l'ordre alfabètic.

El contemplo amb una mena d'admiració. Quina voluntat no li cal per a realitzar a poc a poc, obstinadament, un pla d'una envergadura tan vasta! Un dia, fa set anys (m'ha dit que estudiava des de feia set anys), entrà pomposament en aquesta sala. Resseguí amb l'esguard els nombrosos llibres que en cobreixen les parets i degué dir-se, si fa no fa com Rastignac: "Ara ens ho farem, Ciència humana". [...] Ho ha llegit tot; ha emmagatzemat dins el seu cap la meitat del que se sap sobre la partenogènesi, la meitat dels arguments contra la vivisecció. Al seu darrera i davant seu hi ha un univers. I s'atansa el dia en què dirà, tancant el darrer volum del darrer prestatge de l'extrem esquerre: "I ara què?".

Jean-Paul Sartre. La nàusea. Traducció de Ramon Xuriguera. Proa, 1966. P. 52-53.

no se puede hacer más lento

Harry Houdini (1874-1926), escapista.

Pensa en els mags que apareixen en clubs nocturns; tots volen ser estimats, tots volen que pensin «Que graciós que és» en comptes de «Que hàbil, que misteriós que és». Aquesta és la malaltia de tot l'entreteniment: «Estima'm, abraça'm, acarona'm el cap». Nosaltres no volem això.

-Què voleu, doncs? Que us tinguin por?

-Que es meravellin. No és un acte d'egoisme. La gent necessita meravellar-se amb alguna cosa, i l'esperit del nostre temps consisteix, precisament, a impedir-l'hi. Però si es fan coses bones i meravelloses, hi haurà gent que pagarà per veure-ho. [...] El que oferim nosaltres és innocent, només una diversió que alimenta la part de l'esperit que està afamada. Però no funcionarà si permetem que els que ens han de sorprendre ens grapegin, ens tractin amb condescendència i ens acaronin.

Robertson Davies. El cinquè en joc. Traducció de Carles Miró. Libros del Asteroide, 2007. P. 287-288.

*  *  *  *

ESPAI RESERVAT PER A LA PUBLICITAT, aviso. 

La Companyia d'Arts Màgiques La Patilla, formada per Jordi Tanyà, Josep Boixeda i Pep Paré, concep la màgia, des de l'amateurisme, com a camí d'investigació i d'expressió artística que desdibuixi els límits entre poesia, teatre i màgia.

Un viatger arriba a una peculiar estació de tren on ningú ni res no és el que sembla. Les vies d'aquesta estació duen a la geografia de la desraó, de la màgia. El viatger descobrirà que els mags envegen els trapezistes perquè se'ls permet l'error, però ni als mags ni als llançadors de ganivets no els és permès de fallar. La màgia, de mica en mica, es manifesta com la ferida de la raó. En aquesta estació el viatge es fa sense pujar a cap tren, tot just esperant-lo. (Del programa de l'espectacle Viàtgia).

I als patilleros dec, entre moltes d'altres coses, un gran lema i un gran tipus.

a cal divan

 Gràcies a Déu, sóc Jung, no un junguià.

«Si m'interessava la seva vida social, em fascinava la seva vida personal. No he conegut mai ningú que en la seva vida el sexe hi tingui un paper tan important com en ell. En Boy no ho creia pas. Una vegada em va comentar que, segons la seva opinió, Freud estava boig pel seu costum de reduir-ho tot al sexe. Jo no vaig intentar defensar Freud; en aquella època estava molt més interessat pel vell i fantàstic duc dels racons obscurs que es diu C.G. Jung, però havia llegit força Freud i recordava el seu manament de no argumentar a favor de la psicoanàlisi amb persones que l'odiaven clarament.»

Robertson Davies. El cinquè en joc. Traducció de Carles Miró. Libros del Asteroide, 2007. P. 252-253.

*  *  * 

INTERVIEWER

Another influence on your work that I know you’ve been asked a great deal about is that of Jung. Before you read Jung, you read Freud, and there are critics who say that your early work is influenced by Freud, that you can see the influence of him in the pages. Tell us about Freud first and then we’ll get to Jung. How did you go from one to the other?

DAVIES

Ah, you see, when I first went to university in Canada, we had a very fine professor of psychology. He was very keen on Freud and knew very little of Jung, and he lectured us about Freud and encouraged us to read Freud, and I did. I found Freud extraordinarily fascinating and refreshing because he seemed to find answers to questions that I had asked, and to confirm things that I had dimly suspected. In that way he was enormously helpful and enlarging to a very young man. But as time went on, I discovered that Freud’s attitude toward life was what is called in the lingo of psychoanalysis “reductive.” Everything is brought down to something quite small. It is as though we were all still children, whatever age we might have reached: children weeping in the darkness for some fancied trouble of the past, or some denial in love, or misery of some sort. You can get enough of that. As I read Freud and about Freud, I discovered that there were very few people who discussed Freud without taking a fearful swipe at somebody called C. G. Jung. And I wondered, Why do they hate Jung so much? I must have a look. And so I began to read Jung and immediately became enchanted by him. I discovered that Jung was a man with whom I had far more basic sympathy than with Freud. Jung had, like myself, a country childhood. He grew up among country people, and farms, and farm animals, and quite simple people who worked on the land— instead of very cultivated Viennese neurotics. So his outlook on life was much more like the one to which I had been accustomed. Of course there was the basic fact that Freud was Jewish, and the Viennese Jewish culture gave his thought a cast that I could understand and sympathize with but not enter into. Jung was Swiss and Protestant, and I could understand his sort of worldview, and the ethical background of his thinking, more readily. Also, his disposition to regard myth and legend as feeding life and springing from life, as well as being a constant source of reference and refreshment in the living of life, seemed to me to be wonderfully enriching. I became a great devotee of Jung without ever rejecting or pooh-poohing Sigmund Freud, who is one of the great liberators of the human mind.

INTERVIEWER

And without in fact undergoing any analysis?

DAVIES

Oh, no, no, no. I didn’t because of the advice Dr. Jung himself gave to Laurens van der Post who went to him and said that he wished to be analyzed. Jung said, “Why do you want to be analyzed?” and van der Post said, “Well, because it is one of the great experiences of our culture in our time, and I wish to share it.” Jung said, “Oh my friend, don’t talk like that. When something in your life becomes wholly intolerable, come to me and I perhaps will analyze you. But don’t undergo this experience simply to find out what it is like. It is too demanding, too exhausting.” And though he didn’t say it, it is also too hard on the bystanders. This is true. I’m sure that there are people in this audience who have been associated with someone undergoing analysis. It’s rough on the standersby. So Jung simply talked with van der Post most productively and enrichingly. That is why I would never undergo a Jungian analysis. Nothing is killing me, though I am not utterly free of neurosis and foolishness.

 The Paris Review. «Robertson Davies, The Art of Fiction No. 107». Entrevistat per Elisabeth Sifton.

shamanstvo

El hallazgo de Davies es sensacional, ya que el personaje es tan sorprendente como su obra. Su aspecto era tal que el hijo de John Irving creyó que estaba ante Dios el día que lo conoció. Era desmesuradamente alto, iba ataviado con ropas ligeramente pasadas de moda, lucía una larga barba de una blancura resplandeciente, al igual que su cabello, y poseía una sonora voz de actor. Su biografía iba a la par de su fabulosa apariencia: había sido actor en la Old Vic Repertory Company de Londres, productor de teatro, prestigioso periodista en Canadá, renombrado profesor de Literatura y rector en la Universidad de Toronto, además de galardonado autor de novelas, cuentos, obras de teatro, críticas literarias y artículos.

Nabokov decía que el don más importante de un escritor es shamanstvo, una palabra rusa que hace referencia a "la cualidad del encantador". Esa habilidad para conseguir que la gente desee ardientemente seguir leyendo tus historias no puede ser enseñada. Dickens la tenía. Davies también. El propio autor canadiense aseguraba que el shamanstvo formaba parte del oficio de escribir: "Un escritor de verdad desciende de los contadores de historias medievales que solían ir a la plaza de las ciudades, extender una alfombrilla en el suelo, sentarse sobre ella, golpear un cuenco y decir: 'Si me das una moneda de cobre, te daré un cuento de oro'. Si el narrador era bueno, reunía a un pequeño grupo de personas a quienes contaba una historia hasta que llegaba al punto más interesante; entonces, se detenía y pasaba de nuevo el cuenco. Así se ganaba la vida; si no conseguía retener a su público, debía dedicarse a otra cosa. Eso debe hacer un escritor".

Nuria Barrios. Davies, el encantador. A: El País, 31/1/2009.

la biblioteca de deptford

Havien suggerit que la biblioteca del poble obrís unes quantes tardes a la setmana perquè els estudiants més responsables poguessin fer-ne ús, però algú havia de substituir la bibliotecària, que durant el dia estava molt ocupada amb la seva feina de professora i que no estava precisament entusiasmada amb la idea de perdre gran part del seu temps lliure. Em van designar a mi i, tot i que no cobrava res per la feina, l'honor que me l'haguessin concedit era prou recompensa.

Era una feina que m'anava admirablement bé. Tres tardes per setmana obria la biblioteca d'una sola sala, que era al primer pis de l'ajuntament, i atenia els estudiants que venien. [...] La majoria de les tardes no entrava ningú, o els que ho feien se n'anaven de seguida que trobaven el que havien vingut a buscar, i tenia la biblioteca tota per a mi.

No era pas una gran col·lecció; potser hi havia mil cinc-cents llibres en total, i una desena part devien ser textos per a nens. El pressupost anual era de vint-i-cinc dòlars, però gairebé tot es gastava en les subscripcions a revistes que el jutge, que també era president de la junta, volia llegir. Les adquisicions, per tant, solien ser donacions procedents d'herències, i el nostre subhastador local ens donava tot el que no aconseguia vendre. Nosaltres ens quedàvem el que volíem i enviàvem la resta a la missió Grenfell, aplicant el principi que els salvatges estaven disposats a llegir qualsevol cosa.

La conseqüència de tot plegat era que teníem algunes obres ben estranyes, i les més estranyes de totes eren en un armari de la sala principal que teníem tancat. [...] Els meus tresors especials eren The Secrets of Stage Conjuring, de Robert-Houdin, i Modern Magic i Later Magic, del professor Hoffmann; els havien arraconat per poc interessants -poc interessants!-, i tan bon punt els vaig veure vaig saber que el destí els volia per a mi. Estudiant-los podria arribar a ser prestidigitador, sorprendre a tothom, guanyar-me l'ansiosa admiració de la Leola Cruikshank i convertir-me en un noi de gran poder. Immediatament vaig amagar els llibres en un lloc on no poguessin caure en mans de persones indignes, inclosa la nostra bibliotecària, i em vaig consagrar a l'estudi de la màgia.

Robertson Davies. El cinquè en joc. Traducció de Carles Miró. Libros del Asteroide, 2007. P. 41-43.

barbes florides

Robertson Davies

Kropotkin

Karl Marx

George Bernard Shaw

Tagore

Tolstoi

Valle-Inclán

repartiment

I aquí et tenim, nascut dues vegades i més a prop de la mort que del naixement, i continues sense portar una vida de debò. Qui ets? On encaixes en la poesia i el mite? Vols saber què em penso que ets, Ramsay? Em penso que ets el cinquè en joc.

»No saps què és això? A les companyies permanents d'òpera, com les que tenim a Europa, hi ha d'haver una prima donna, que sempre és una soprano, sempre és l'heroïna i sovint és una ximpleta; també hi ha d'haver un tenor per al paper d'enamorat de la soprano, i una contralt que faci el paper de rival de la soprano, la bruixa o una cosa així, i un baix, que fa el paper de malvat, de rival del tenor o de qualsevol personatge que l'amenaci.

»Fins aquí tot queda clar. Però no es pot desenvolupar la trama sense un altre home, que generalment és un baríton, i que en la professió es coneix com el cinquè en joc, perquè és l'element estrany, el personatge a qui no en correspon un altre del sexe oposat. Però per força hi ha d'haver un cinquè en joc, perquè és aquest qui coneix el secret del naixement de l'heroi, apareix per ajudar l'heroïna quan ens pensem que està perduda, manté la reclusa a la seva cel·la o fins i tot pot provocar la mort d'algú, si això forma part de l'argument. La prima donna i el tenor, la contralt i el baix acaparen els millors temes musicals i fan totes les accions espectaculars, però no es pot desenvolupar l'obra sense el cinquè en joc! Potser no és un paper espectacular, però t'asseguro que és una bona feina, i que els actors que els interpreten solen tenir una trajectòria professional més prolongada que la de les veus d'or. Ets el cinquè en joc? Valdrà més que ho descobreixis.

Robertson Davies. El cinquè en joc. Traducció de Carles Miró. Libros del Asteroide, 2007. P. 311-312.

70's

El cinqué en joc va ser publicat el 1970, l’any convuls en què va néixer la Fracció de l’Exèrcit Roig a Alemanya i en què Jimmy Hendrix i Janis Joplin abandonaven el món després d’haver dut al límit totes les provatures artístiques i vitals. I això no obstant, en aquella mateixa època, des del seu recer al Canadà, Robertson Davies escrivia com si no hagués existit mai el rock, ni els beatnicks, ni tan sols les avantguardes. La seva novel·lística prossegueix sense vacil·lacions la tradició del segle XIX, i no es pot negar que manté tot el seu valor com a instrument de plaer i de coneixement. Llegir-lo avui dia no és un anacronisme, sinó tot el contrari, una manera de sentir-lo -i de sentir-se- plenament contemporani.

Vicenç Pagès. «Per entendre la vida». L'Avenç, núm. 327, setembre 2007, p. 56-57.

en el principi fou la bola

INTERVIEWER

What gets you started? Do you start with the characters, with a situation, with a dramatic kernel of something? In the actual drafting of the text, do you start at the beginning and go right to the end? 

DAVIES

The kernel is something that recurs to me over and over and over again, that will not be escaped and that I realize finally is demanding to be written about. It may be either a picture in my mind of something happening, or an idea of something that might conceivably come about. If it is appreciably insistent, I eventually know that it must take the form of a novel and I must get busy on it. The book forces itself into my mind when I am lugging furniture, or pulling weeds, and I have hopes of it. I often read, with amazement, of people who suffer from writer’s block; I might enjoy a wee block, just to have time to catch my breath. I find in the initial, discovery stage that a great deal of other matter that is supportive to the kernel idea has also been building up. That’s when the note taking begins, and it moves quite rapidly. For instance, I did not write Fifth Business until ten years had passed since I first became aware of the idea that lay behind it: it was simply a scene that kept occurring in my mind, which was of two boys on a village street on a winter night—I knew from the look of the atmosphere that it must be just around Christmastime—and one boy threw a snowball at the other boy. Well, that was all there was to it, but it came so often and was so insistent that I had to ask myself, Why is that boy doing that and what is behind this and what is going on? Then the story emerged quite rapidly.

The Paris Review. «Robertson Davies, The Art of Fiction No. 107». Entrevistat per Elisabeth Sifton.

un escriptor patrici

«Quan va morir Robertson Davies l’any 1995 els seus lectors es preguntaven si no haver estat mai un best-seller mundial podria deure’s al fet que es va comportar sempre com un escriptor de civilització, que no és exactament el mateix que tenir un bon sastre, saber fer servir qualsevol peça de coberteria o cedir el pas a les dames a l’hora final del Titanic. En realitat, algunes de les seves novel·les van ser traduïdes al castellà, però sense convocar el fervor de les masses ni l’entusiasme dels crítics que encara llegeixen. Robertson Davies va fer dir a un personatge que Rabelais era meravellosament culte perquè el saber el divertia, i aquesta és la millor justificació del saber; no l’única, sinó la millor. En llegir novel·les com El cinquè en joc retrobem la figura de l’escriptor civilitzat, divertit, cerebral –en sentit del tot oposat a l’autisme intel·lectualista-, exemple gloriós de l’encreuament entre l’element britànic i el canadenc, descendent elegant dels millors dies de la Commonwealth, avui assaltada per prosistes jamaicans, realistes màgics pakistanesos i bards centreafricans. Així conclou la seva última novel·la, A Cunning Man:

No, aquest és el Gran Teatre de la Vida. L’entrada és gratuïta, però el tribut és mortal. Vostè vingui quan vulgui i vagi-se’n quan toqui. La sessió és contínua. Bona nit. 

Davies és, en el sentit més excel·lent, un escriptor patrici.»

Valentí Puig. «Robertson Davies i el vell destí», pròleg a:  Robertson Davies. El cinquè en joc. Traducció de Carles Miró. Libros del Asteroide, 2007.