hem de parlar d'en kevin

JAY GATSBY
Tenemos que hablar de Kevin, de Lionel Shriver
Bibarnabloc
13|4|2017

Tot i que resideix al Regne Unit, Lionel Shriver és nord-americana de naixement. Això es nota en el fet que moltes de les seves novel·les estan ambientades als Estats Units i que no defuig els temes més polèmics d’aquella societat: el desastre del sistema de salut nord-americà (Todo esto para qué), l’obesitat com a plaga actual (Big Brother), la crisi del capitalisme (The Mandibles)… O, com en el cas d’aquesta recomanació, la violència en massa, ja gairebé sistèmica en aquell país.

Coneixem la història d’en Kevin a través de les cartes que la seva mare Eva escriu al seu exmarit, Franklin. Han passat 2 anys des que en Kevin ha assassinat set companys de classe i dos adults al seu institut. Eva ha decidit quedar-se en la comunitat on sempre ha viscut, tot i convertir-se en el centre de totes les mirades i murmuracions. Les cartes que escriu a Franklin li serviran en certa manera de teràpia, de desfogament davant les seves pors i sentiments de culpabilitat.

El llibre reflecteix la gran controvèrsia quan ens enfrontem a casos de nens i adolescents violents. Pateixen una condició innata o ha tingut alguna influència l’educació o l’ambient en què s’ha criat? Cada lector acabarà posicionant-se. És possible que Eva hagi sentit en molts moments una certa aversió al seu fill? Ha estat una bona mare? O senzillament, no hauria pogut fer gran cosa davant les inclinacions que ja mostrava el nen des de ben petit? El pare, absent i amb una actitud de defensa del nen contra vent i marea, ha estat d’alguna ajuda o ha defugit les seves responsabilitats i li resulta més fàcil culpabilitzar Eva?

Tot ho veiem des de la perspectiva de la mateixa Eva, la narradora en primera persona i no sempre és un personatge pel qual sentir simpatia. La seva personalitat queda patent en com escriu: el seu estil pot resultar de vegades pedant i autosuficient.

Els prejudicis socials que tots podem tenir sobre la maternitat i el caràcter incondicional de l’amor de mares a fills, així com el fet que l’autora qüestioni el mite de la innocència dels nens són motiu de controvèrsia i marcaran la lectura que cadascú faci d’aquest llibre tan incòmode, fascinant per a molts, repel·lent per alguns altres.

Com gairebé tot èxit editorial, Tenemos que hablar de Kevin va ser duta a la pantalla gran. Dirigida per Lynne Ramsay el 2011 i protagonitzada per Tilda Swinton, no va defugir el caràcter controvertit de l’original. Aquí teniu el tràiler:

la incorrecció política

SÍLVIA MARIMON
Autores incorrectes i insubmises, fins i tot amb Hisenda
Ara
21|04|2017

Què és la incorrecció política? Per a la dona que tinc al costat pot ser la manera d’asseure’s en una cadira. Quan veu com l’escriptora i periodista Empar Moliner s’aclofa al seient amb un peu sota el cul fa un gest de desaprovació. “Mira que té una manera ben estranya d’asseure’s”, murmura. L’escriptora i periodista és a l’escenari i conversa sobre correcció política amb la també escriptora Lionel Shriver en un dels diàlegs de Sant Jordi que organitza l’Ajuntament de Barcelona. L’audaç feina de moderar aquestes dues autores insubmises l’entoma la periodista Laura Fernández.

Shriver es va canviar de nom als quinze anys (va néixer com a Margaret Ann Shriver a Carolina del Nord el 1957) i va debutar amb The female of species el 1986 però no va ser fins gairebé al cap de dues dècades i després de sis novel·les que va aconseguir una repercussió internacional notable amb Tenemos que hablar de Kevin. S’atrevia amb un tema espinós: la novel·la la protagonitza la mare d’un noi que decideix liquidar els seus companys d’escola. En altres novel·les ha tractat la infidelitat, el càncer terminal, l’obesitat mòrbida i la crisi econòmica. Li agrada parlar d’allò de què la gent no vol parlar. I ho acostuma a fer amb una mirada despietada. Pel seu últim llibre, Los Mandible, l’han acusat de “racista”. “És el pitjor que et poden dir actualment”, diu. Shriver no té Twitter i no llegeix els comentaris que li deixen els lectors: “Confesso que no soc tan valenta. Els comentaris em fan mal i em podrien fer callar. M’he de protegir d’alguna manera si vull escriure el que realment penso”.

Shriver i Moliner pateixen el flagell de la correcció política. Shriver, però, defensa que la ficció és per definició incorrecció política i que el “virtuosisme” només produeix cultura mediocre. “Si em diuen que no puc dir retardat, diré retardat, retardat, retardat. Vull fer el que desitjo i per això soc escriptora. Si no treballaria per la IBM”, assegura.

Moliner sí que té Twitter i llegeix els comentaris que li deixen els lectors. S’ho agafa amb humor. No pot deixar de riure mentre explica que hi ha una lectora de l’ARA que comenta tots els articles. “No importa el que escrigui, sempre ho acaba relacionant amb el procés independentista”, diu.

Shriver i Moliner són dues escriptores molt diferents. Moliner no deixa de gestualitzar. Shriver pràcticament no es mou. Les dues, però, no tenen por del què diran. Defensen que en literatura s’ha de poder utilitzar el recurs de la ironia, riure’s de coses que se suposa que són intocables i que mai s’hauria de jutjar una novel·la segons uns criteris morals i no literaris. Hi ha un dels personatges de Los Mandible, com destaca Fernández, que vol creuar els semàfors en vermell. Shriver defensa amb passió i amb somriure sorneguer que en un país lliure s’ha de poder desobeir i, fins i tot, fer una mica de trampes. Ella confessa que en fa una mica quan fa la declaració d’Hisenda. Moliner explica que les seves relacions amb Hisenda tampoc són gaire fluïdes. De fet, té un judici per un desacord sobre què es pot considerar una despesa: “Consideren que comprar diaris forma part del gaudi personal. Jo els compro per currar, perquè per al meu gaudi mai compraria segons quins diaris”. La discrepància no hauria de ser un problema en un país demòcratic.