llibres, gats i futbol

SERGI PÀMIES
Llibres, gats i futbol
La Vanguardia
10|5|2024

 

Era una tradició: cada vegada que una figura de les lletres (franceses o internacionals) passava a millor vida, la majoria de mitjans de comunicació tenien la mateixa idea: trucar a Bernard Pivot perquè en fes una necrològica d'urgència. Fidel a un sentit de l'humor intransferible i lionès (denominació d'origen Beaujolais), Pivot va deixar escrit: "Temo que els meus col·legues de la ràdio, tan acostumats a trucar-me quan una figura de la república de les lletres desapareix, em truquin el dia del meu decés per demanar-me, per inèrcia, una evocació d'alguns records del difunt".

Independent, loquaç, obstinat i moderadament insolent, Pivot cultivava una agilitat dialèctica que no dissimulava certa atracció per les vanitats privades i públiques. Primer, com a crític a Le Figaro, i després, com a responsable de programes de ràdio i de televisió, Pivot va inventar un format influent tant en la difusió de la literatura com en la promoció d'un artefacte, el llibre, que li agradava tractar amb un sentit expeditiu —subratllar, tocar, forçar, ensumar— de la sensualitat. Contra els que, enlluernats per l'electrònica, enterraven el llibre com a objecte, Pivot en defensava l'estructura i no es cansava d'elogiar la superioritat del llibre sobre qualsevol altre format com a transmissor i amplificador d'idees. "No faig programes de llibres. Faig programes sobre les idees que circulen als llibres", repetia.

No confiava en els comitès de lectura i assumia personalment la tria i la lectura de tots els títols que comentava. Resultat: llegir un llibre cada dia; és a dir, 365 llibres l'any. Tenia prou energia per, a més a més, ser un defensor militant i activista de la llengua francesa —va liderar els concursos nacionals de dictats i d'ortografia—, apassionat diletant dels vins, amant dels gats, membre actiu de l'Acadèmia Goncourt i, sobretot, entusiasta seguidor del AS Saint-Étienne, una passió que va encarnar-se en diversos llibres sobre les verts. Bon amic, entre d'altres, de Jorge Semprún, que va reivindicar quan, a principis de segle, va venir a Barcelona. En els últims anys, Pivot va cultivar una afició entusiasta per Twitter, que, segons ell, representava un espai de creativitat popular i espontània. Quan algú se sorprenia que una persona gran s'interessés per les xarxes, ell responia que era tan estrany com que els joves gaudeixin de tots els invents que els han precedit. Durant el confinament, Pivot va ser especialment actiu a Twitter, on va connectar amb la comunitat confinada amb inquietuds culturals, polítiques i socials. Un dels tuits més celebrats aquells dies deia: "Senyor primer ministre, vostè que ha escrit i publicat un llibre en què fa un elogi de la lectura, no tanqui les llibreries. Són indispensables per a la salut intel·lectual, moral i recreativa del país".

nabokov a apostrophes

La esperanza de convencer a Vladimir Nabokov de aparecer y de hablar en la televisión era ínfima. Sólo había dejado que lo filmaran mientras practicaba su afición estival de cazar mariposas (además de una entrevistita que concedió a Lectures pour tous, de cuya existencia me he enterado hace poco y que no he visto). Aun así, decidí ir a verlo al viejo Palace de Montreux donde vivía con su mujer. Había reñido con todos sus correctores, a los que desanimaba con su perfecto conocimiento dels francés y del diccionario de Émile Littré —«Pues Émile lo emplea así» argumentaba, como si Littré también viviese en Montreux y fuese amigo suyo— y se había ganado la fama de tener muy mal carácter. Pero yo estaba dispuesto a aguantar los chaparrones que fuera necesario para llevar a este escritor genial al plató de Apostrophes.

Eran más o menos las tres de la tarde, Nabokov había dormido una siestecita, estaba de excelente humor y yo había tenido la suerte de caerle en gracia a su mujer. Del primer salón donde empezamos a hablar nos echó el afinador del piano. Nos refugiamos en otro salón, aún más amplio que el anterior, sin fijarnos en que también había un piano. Cuando llegó el afinador a ocuparse de él, tuvimos que levantarnos de nuevo y huir a un tercer salón, donde, al entrar, nos aseguramos que no había ningún instrumento musical. Nabokov estaba encantado con aquel incidente. ¿Tendría intención de utilizarlo en alguna novela?

Hechizado y subyugado por ese hombre enérgico, irónico, divertido y prodigiosamente culto, me juré que caería en mis redes para escritores, por mucha paciencia y adulación que tuviera que echarle.

— Me horroriza la improvisación —me dijo—. Nunca he dicho nada ante mis alumnos o en público, aunque sólo fuesen dos palabras, sin antes haberlo sopesado y escrito cuidadosamente.

 — ¡Bueno, pues haré por usted lo que nunca he hecho por nadie! Le enviaré el texto de las preguntas que voy a hacerle.

— Y yo las contestaré por escrito. Leeré mis respuestas delante de las cámaras.

— Pero...pero...

— Ingénieselas para que yo pueda sentarme en un escritorio con una pared de libros por delante, para que el público no vea el texto. Se me da muy bien fingir que no estoy leyendo y que, a veces, mis ojos tienen que buscar la inspiración en el techo.

Y así se hizo, en directo, el 30 de mayo de 1975. Pidió que le sirvieran whisky de una marca determinada pero, para no dar mal ejemplo a quienes vieran el programa, exigió que estuviera dentro de una tetera. Todavía me oigo diciéndole: «¿Un poco más de té, señor Nabokov?». Como tenía problemas de vejiga, solicitó un urinario portátil, oculto detrás del decorado del estudio. Evidentemente no tuvo que usarlo.

Cuando terminó su número de falso entrevistado, estaba tan contento como un mago que se ha sacado pañuelos de los dedos y conejos del sombrero, para regocijo y engaño del público. Con palabras y frases había logrado la misma hazaña.

Un año después, Vladimir Nabokov falleció. Tenía setenta y ocho años. Vuelvo a ver al afinador del piano, oigo las notas que martilleaba insistentemente con el dedo...Sobre todo, vuelvo a ver la hermosa sonrisa, un tanto burlona, de Nabokov y le oigo decirnos a su mujer y a mí: «Huyamos, el ruido derrotará al mundo...».

Bernard Pivot. De oficio, lector: respuestas a Pierre Nora. Traducció d'Amaya García Gallego. Trama, 2016. P. 140-141.

___________________
P.S.: Bernard Pivot (Lió, 5 de maig de 1935) és un periodista i crític literari francès, presentador de programes culturals de televisió. Des de 2014 és el president de l'Acadèmia Goncourt. Es considera que és l'home que ha fet llegir més francesos durant la segona meitat del segle XX. Entre el 1971 i el 1990, quinze anys, va presentar el programa Apostrophes a la televisió pública, els divendres a la nit i en horari de màxima audiència, on era seguit per entre un i tres milions d’espectadors. Durant la seva carrera ha entrevistat centenars d’escriptors francesos però també estrangers: Perec, Duras, Yourcenar, Bukowski, Styron i fins i tot Nabokov, a qui no li agradava que li fessin entrevistes. Quan parlava d’un llibre, la setmana següent era el més venut a les llibreries. [Viquipèdia dixit]

Vegeu també:  

· Guitart, Anna. «20 minuts amb el crític literari Bernard Pivot». CCMA, 26-10-2016.

· Nabokov a Apostrophes. L'entrevista completa, subtitulada en castellà.

vint-i-tres minuts amb bernard pivot

«És imprescindible que recupereu del 3alacarta l’entrevista que la periodista Anna Guitart va fer a Bernard Pivot per al programa Tria33. A la televisió només en vam poder veure sis escassíssims minuts. És tràgic que tinguem una tele pública que pugui entrevistar (de manera meravellosa) Pivot i, en canvi, hagi d’escapçar la conversa d’aquest savi, perquè no tenim espai a la graella per emetre-la més enllà del reduït calaix de sastre cultural relegat a l’oblit i perdut enmig de la programació del 33.

Per aquest motiu, val la pena que aneu a buscar a internet els vint-i-tres minuts fantàstics que Anna Guitart va saber aprofitar amb Bernard Pivot. La presentació que va fer Anna Guitart del periodista francès resumia la mar de bé la transcendència del personatge i l’enorme valor de la seva tasca en un mitjà com la televisió: “L’home que ha fet llegir més francesos. Entre el 1971 i el 1990, quinze anys, va presentar el programa Apostrophes a la televisió pública, els divendres a la nit i en prime time. El seguien entre un i tres milions d’espectadors fascinats pels programes que feia de literatura. Va entrevistar centenars d’escriptors francesos però també estrangers: Perec, Duras, Yourcenar, Bukowski, Styron i fins i tot Nabokov, a qui no li agradava que li fessin entrevistes. Quan parlava d’un llibre, la setmana següent era el més venut a les llibreries [...]”. Doncs bé, d’aquest personatge tan excepcional només en vam poder gaudir sis minuts a la nostra tele pública i sense previ avís.

En l’excel·lent entrevista d’Anna Guitart, Pivot va explicar que el seu paper a la tele pública francesa “consistia a rascar el cap dels teleespectadors perquè la sang circulés més de pressa per les neurones, perquè els escriptors els agradessin més”. I ell admet que també es va haver de gratar molt el cap perquè el programa funcionés. Guitart li va preguntar què era una bona pregunta i què era un bon llibre. Les respostes entusiasmades de Pivot, clares i alegres, feien venir ganes de més preguntes, de llegir bons llibres i de rascar-se el cap.

Reivindico, des d’aquesta columna, l’exquisida feina d’entrevistadora cultural d’Anna Guitart, per la seva habilitat a l’hora de fer preguntes molt precises des d’una discreció periodística reconfortant, el seu domini dels idiomes, la seva mirada tan transversal en les converses, la calidesa prudent que no embafa i la capacitat per seduir l’espectador des d’una divulgació literària gens pretensiosa. Convertim-la en la nostra Pivot en potència en la mesura que el segle XXI ho permeti. I ara que tenim nova cap de programes a TV3, convidem-la a proporcionar-nos una programació que rasqui més el cap dels teleespectadors, que faci que ens circuli la sang més ràpid per les neurones. I que no passi durant sis minuts sinó que el plaer pugui allargar-se una mica més».

Mònica Planas. TV3: rasca’ns més el cap. Ara. 29|10|2016.