gabrielle zevin al més324

 

Xavier Graset conversa amb Gabrielle Zevin, escriptora.

Més324

13|3|2023

persistir en la joia

JOSEP M. FONALLERAS
Persistir en la joia
elPeriódico
11|7|2024

Fa uns anys, José Saramago, que ja havia rebut el premi Nobel, visitava la Universitat de Girona per rebre un reconeixement acadèmic. Aquell dia, Catalunya Ràdio incorporava a la seva graella un programa dedicat en exclusiva a la cultura i els llibres. Potser fins i tot es tractava, ara no ho recordo del cert, de tota una programació, en un nou dial, que se centrava en llibres i cultura. El periodista que entrevistava Saramago, emocionat, li va fer saber la bona nova i va preguntar al Nobel què en pensava. "És un desastre", va dir, "un error colossal". El periodista, tu diràs, es va quedar glaçat. Imaginava un elogi encès del portuguès i es va trobar amb una galleda d’aigua freda que Saramago va justificar així: "No es pot deixar la cultura arraulida en un gueto on has d’anar expressament perquè et parlin de llibres; els llibres haurien de formar part de l’actualitat".

No estic segur que Xavier Grasset tingués notícia d’aquelles paraules de Saramago quan va decidir incloure un espai llibresc en el seu Més 324. En tot cas, va fer seves les preocupacions de l’escriptor: "Parlem de llibres com una cosa normal, del dia a dia, no com un gueto". Al llarg de més de 1.500 programes, cada nit, han desfilat pel plató novel·listes, poetes, assagistes, dramaturgs, historiadors, filòsofs i tota la fauna del món editorial que us pugueu imaginar. Desfilar és fer servir un tòpic. De fet, s’han assegut en unes cadires, en primer pla, per parlar i parlar, per riure i emocionar, per reflexionar o plorar davant d’una mitjana d’uns 120.000 espectadors. Cada nit. És el més acostat al mític Apostrophes del malaguanyat Bernard Pivot que s’ha fet mai a Catalunya. Quan Grasset parlava d’un llibre, l’endemà era el més sol·licitat a les llibreries del país. Deixant de banda els excel·lents monogràfics d’Anna Guifré i d’altres exemples memorables, les pastilles literàries de Grasset han definit una manera de comentar la jugada que s’allunyava de la prosa barata i grandiloqüent i que tenia unes altes dosis de complicitat. Grasset, en tot aquest temps (des del 2015), ha fet un exercici singular: s’ha llegit els llibres de què parlava i ha establert un lligam amable amb l’autor, que, sobretot, s’ha sentit estimat. Així, en línies generals, perquè hi ha hagut de tot i perquè autor, com a concepte, amaga personalitats molt diverses. Grasset ha rigut i ha plorat, ha creat un clima (també en la tertúlia política) i ha viscut escenes hilarants o doloroses, com la nit que entrevistava Antoni Bassas mentre sabia que el seu germà s’estava morint, o quan va empassar saliva sentimental en l’entrevista en què Daniel Vázquez Sellés parlava de la mort del seu fill. O, quan en l’evocació d’un amic difunt, a partir d’un poema, va haver d’aturar la conversa uns segons eterns. "Ric i ploro molt", ha dit, "m’emociono".

Ara, Grasset es farà càrrec del programa de tardes de TV3. Podrà canviar les cadires més solemnes de la nit pels sofàs més distesos d’havent dinat. Diuen que en un entorn que s’assemblarà a una cafeteria on trobar-se amb els amics. Això és molt Grasset. Al llarg de la seva carrera ha fet de tot i ha sabut combinar la jovialitat i la ironia amb una seriositat que no ha estat mai ampul·losa. Des d’aquelles intervencions als Matins de Catalunya Ràdio, fent veure que era un tal Manolo ("¿Qué passa, Àntoni?") que treballava de cambrer a Madrid, fins a L’Oracle o El món s’acaba, que tenia, cada dia, un final que resumeix prou bé la seva manera d’afrontar la vida: "El món s’acaba… però s’acaba bé".

Grasset ha exercit de camaleó, però tothora amb una mirada que el delata (parlant de política, però també recitant, dalt de la cadira, cada any, un vers de Nadal), com a bon actor i aficionat al teatre que és (ha interpretat, entre d’altres, el monòleg Els perjudicis del tabac, de Txèkhov), amb una màxima que el defineix i que prové d’una cançó de La Trinca: "Riu, que la vida és curta i la tristesa te la furta". Coneix la "fragilitat contínua" de l’existència i alhora es disposa a gaudir de "la pausa dels dies" (el títol del seu llibre més recent). Amb una fe cristiana que viu amb una "intimitat intermitent", i que té a veure amb una actitud personal distesa, sense caure en la frivolitat. Grasset és conscient que això no és el paradís, però que cal ser amatent i persistir en la joia per no acabar vivint en una vall de llàgrimes. La propera temporada, les tardes de TV3 tindran la seva mirada.

quan arribin els marcians (a la biblioteca)

 

 

arcàdia, capítol 3

 

arcàdia, capítol 2

arcàdia

Arcàdia BPB Capítol 1

Un programa sobre tot allò que es mou (i el que no es mou, també) a la Biblioteca Pilarin Bayés de Vic. Al primer capítol, entrevista amb el coordinador de l'espai, Ignasi Janer; recomanacions de pel·lícules; i l'aparició dels guanyadors del primer Concurs de Nadales al Piano. Presenta: Robert Jové.

 

xavier graset entrevista ferran garcia

 

Més 324. 11|3|2022

a la tele

 

            

 

richard ford a página 2

un programa de llibres

INGRID GUARDIOLA

Un programa de llibres
Ara
29|1|2021

Fa uns dies, el programa Més 324, liderat per Xavier Graset, va celebrar més de 1.000 programes. Si ha estat notícia és perquè, en una època com la nostra, en un mercat de l’atenció salvatge, costa molt que les coses durin. 1.000 programes, de dilluns a divendres, amb esma, sense fre. Xavier Graset és un conductor curiós, és discret, no imposa la missa, és un murri, diu sense pressa i sense necessitat de dir-la grossa, que és la millor manera de no callar-se’n ni una sense que li calguin polèmiques o grans titulars. Condueix i, de tant en tant, opina, des de la conversa i una espècie de sentit comú (alguns en diuen "humanisme" per fer-ho espès), amb els seus tons de veu baixos, amb la bonhomia i un polsim d'ironia que fa que el programa d’actualitat no sigui ni una batalla campal ni el típic sermó. És rapsode, escriptor i actor de teatre, suposo que deu ser l’única manera de sobreviure a un programa televisiu diari. Al marge de la tertúlia, no escatima temps en presentar llibres acabats d’editar, però el motiu no és tant la novetat com el contingut. De fet, aquest és l’únic programa de llibres que no és un programa de llibres. Graset és un infiltrat, ofereix literatura i pensament sense necessitat de passar pel calaix d’un programa cultural, d’aquí que no es degui a cap sector ni al seu aparell crític. És un programa on els convidats hi estan a gust perquè els ofereix un bé preuat i escàs: temps per parlar i bones preguntes, ja que és dels que es llegeixen els llibres, amb avidesa. Hi han passat, entre d’altres, Siri Hustvedt, Mathias Énard, Amin Maalouf, Adrià Pujol, Albert Pijuan, Guillem Sala, Marta Orriols, Raül Garrigasait, Nuccio Ordine, Mireia Sallarès, Daniel Raventós, Eva Baltasar, Joan Carles Mèlich, Julià Guillamon, Marina Garcés, Rafael Argullol, José Antonio Marina, Pere Portabella o Antoni Martí Monterde.

El 2010, el mateix assagista i professor Antoni Martí Monterde escrivia l’article "Els mots i els morts", on es plantejava la relació entre el cànon literari i els mitjans de comunicació. Es preguntava, en clara al·lusió a programes d’aquella època com L’hora del lector: "Per què un programa sobre El guepard ha de ser amè i un sobre el guepard no té la mateixa obligació? Per què un programa sobre llibres ha de renunciar a la crítica literària si un sobre animals no renuncia a la zoologia?". Jo llavors col·laborava puntualment amb L’hora del lector, fins i tot es pot dir que la meva presència fugaç allà encarnava perfectament la crítica de Martí Monterde. L’article em semblava tan interessant que cada any el comentava amb els meus alumnes a les classes de nous formats televisius de la Universitat Pompeu Fabra. Martí Monterde reclamava una professionalització de les lletres a la televisió, una consideració del cànon, que s’hi inclogués des de la crítica literària fins a l’aventura intel·lectual, i que els homes (i alguna dona) de lletres referenciats no responguessin només a interessos corporatius de grups mediàtics i editorials. També ens deia que l’home de lletres català s’emparenta amb les lletres europees i, en concret, amb les franceses. A la televisió aquesta herència no es percep. La televisió catalana autonòmica és de perfil més aviat anglosaxó, i això fa que l’humor i el documental siguin els seus plats estrella. A la França que entenia la cultura com una part del projecte nacional hi havia programes com Un certain regard (quan el canal cultural francès encara era Antenne2), Un siècle d’écrivains (257 documentals d’escriptors en llengua francesa, inclosos perfils multilingües com Émil Cioran) o el mític Apostrophes de Bernard Pivot, que va aconseguir portar les lletres a l’hora del prime time i a les converses de sobretaula fent evident tant el seu enorme savoir faire com la seva discreta misogínia. Pivot, a la televisió espanyola, tenia el seu homòleg en Joaquín Soler Serrano amb la seva sèrie de brillants, documentades i exhaustives entrevistes A fondo. També hauríem d'incloure les entrevistes de Montserrat Roig en programes de la Transició com Personatges (on entrevistava escriptors com Joan Fuster o Pere Quart, figures de l’art com Antoni Tàpies o músics com Mompou i on col·laboraven Josep Fontana, Maria Antònia Oliver o Maruja Torres) i els seus “retrats literaris” a Tot art, tots dos de TVE. Com diu Carmina Roig en un article del 1992, la direcció de la cadena va suprimir els dos programes al·legant que ja no quedaven “personatges catalans”, malgrat que ja havien confirmat assistència Salvador Espriu, Joan Miró o Salvador Dalí. Mai els arribaria l’ocasió. Espriu la trobaria uns anys més tard a Identitats, dirigit per l’incombustible Josep Maria Espinàs, que va arribar a incloure la mateixa Roig en una allau de personalitats de la cultura catalana en un sentit molt ampli, ja que tant hi apareixia Sito Pons com Sor Genoveva.

Un programa de llibres no guanya res cenyint-se només a l’agenda, que entén la cultura com un fenomen o un producte, i que fa que tot discurs passi pel sedàs de la urgència i el fast thinking, com també ho sap Anna Guitart, que encapçala el seu programa de llibres (bentornat!) amb l’eloqüent títol de Tot el temps del món. A la nostra graella hem tingut alguna grata excepció que ha passat a rang de mite, com L’illa del tresor, i també notables exemples a la televisió local, com algunes seccions de l’Àrtic o formats interessantíssims com Paraules al vent, que començava amb un capítol pilot dedicat a l’escriptor Max Besora, que encara no havia publicat cap llibre, o la sèrie d’Elsabeth Produccions Puetes, una obra d’orfebreria, d’una delicadesa extrema, on la poesia desbordava de les paraules a les imatges. Per què ens hem de conformar amb l’agenda, els homenatges mitificadors, els concursos culturals o amb passar-ho tot pel filtre de l’infotainment? Per què hem de celebrar el retorn d’Anna Guitart o les infiltracions de Graset, que obri aquestes clarianes nocturnes amb les seves entrevistes lúcides i pilles? Fora bo pensar en programes culturals que, en lloc de cenyir la cultura als promocionals, a l’agenda o a fràgils testimonis de supervivència epocal en el TN, ens ofereixin, sense pressa ni grans repics de timbales, coneixement i companyia, belles formes, processos de treball, converses plausibles, obres en marxa, l’herència, el cànon i el que mai hi entrarà.

tornem a tenir tot el temps del món

 

 

Anna Guitart parla amb Francesc Serés al retorn de "Tot el temps del món"

Torna el programa de literatura "Tot el temps del món" amb una entrevista a Francesc Serés, l'últim premi Proa de novel·la

"Tot el temps del món" estrena temporada amb l'escriptor Francesc Serés (Saidí, 1972). A partir d'aquesta setmana, el programa literari s'emet els dijous a les 22.35 al canal 33. Al llarg dels 15 capítols nous, Anna Guitart entrevistarà escriptors com Francesc Serés, Marta Orriols, Antònia Vicens o Miqui Otero. A banda de la conversa, el programa també recomanarà, cada setmana, tres llibres.

nabokov a apostrophes

La esperanza de convencer a Vladimir Nabokov de aparecer y de hablar en la televisión era ínfima. Sólo había dejado que lo filmaran mientras practicaba su afición estival de cazar mariposas (además de una entrevistita que concedió a Lectures pour tous, de cuya existencia me he enterado hace poco y que no he visto). Aun así, decidí ir a verlo al viejo Palace de Montreux donde vivía con su mujer. Había reñido con todos sus correctores, a los que desanimaba con su perfecto conocimiento dels francés y del diccionario de Émile Littré —«Pues Émile lo emplea así» argumentaba, como si Littré también viviese en Montreux y fuese amigo suyo— y se había ganado la fama de tener muy mal carácter. Pero yo estaba dispuesto a aguantar los chaparrones que fuera necesario para llevar a este escritor genial al plató de Apostrophes.

Eran más o menos las tres de la tarde, Nabokov había dormido una siestecita, estaba de excelente humor y yo había tenido la suerte de caerle en gracia a su mujer. Del primer salón donde empezamos a hablar nos echó el afinador del piano. Nos refugiamos en otro salón, aún más amplio que el anterior, sin fijarnos en que también había un piano. Cuando llegó el afinador a ocuparse de él, tuvimos que levantarnos de nuevo y huir a un tercer salón, donde, al entrar, nos aseguramos que no había ningún instrumento musical. Nabokov estaba encantado con aquel incidente. ¿Tendría intención de utilizarlo en alguna novela?

Hechizado y subyugado por ese hombre enérgico, irónico, divertido y prodigiosamente culto, me juré que caería en mis redes para escritores, por mucha paciencia y adulación que tuviera que echarle.

— Me horroriza la improvisación —me dijo—. Nunca he dicho nada ante mis alumnos o en público, aunque sólo fuesen dos palabras, sin antes haberlo sopesado y escrito cuidadosamente.

 — ¡Bueno, pues haré por usted lo que nunca he hecho por nadie! Le enviaré el texto de las preguntas que voy a hacerle.

— Y yo las contestaré por escrito. Leeré mis respuestas delante de las cámaras.

— Pero...pero...

— Ingénieselas para que yo pueda sentarme en un escritorio con una pared de libros por delante, para que el público no vea el texto. Se me da muy bien fingir que no estoy leyendo y que, a veces, mis ojos tienen que buscar la inspiración en el techo.

Y así se hizo, en directo, el 30 de mayo de 1975. Pidió que le sirvieran whisky de una marca determinada pero, para no dar mal ejemplo a quienes vieran el programa, exigió que estuviera dentro de una tetera. Todavía me oigo diciéndole: «¿Un poco más de té, señor Nabokov?». Como tenía problemas de vejiga, solicitó un urinario portátil, oculto detrás del decorado del estudio. Evidentemente no tuvo que usarlo.

Cuando terminó su número de falso entrevistado, estaba tan contento como un mago que se ha sacado pañuelos de los dedos y conejos del sombrero, para regocijo y engaño del público. Con palabras y frases había logrado la misma hazaña.

Un año después, Vladimir Nabokov falleció. Tenía setenta y ocho años. Vuelvo a ver al afinador del piano, oigo las notas que martilleaba insistentemente con el dedo...Sobre todo, vuelvo a ver la hermosa sonrisa, un tanto burlona, de Nabokov y le oigo decirnos a su mujer y a mí: «Huyamos, el ruido derrotará al mundo...».

Bernard Pivot. De oficio, lector: respuestas a Pierre Nora. Traducció d'Amaya García Gallego. Trama, 2016. P. 140-141.

___________________
P.S.: Bernard Pivot (Lió, 5 de maig de 1935) és un periodista i crític literari francès, presentador de programes culturals de televisió. Des de 2014 és el president de l'Acadèmia Goncourt. Es considera que és l'home que ha fet llegir més francesos durant la segona meitat del segle XX. Entre el 1971 i el 1990, quinze anys, va presentar el programa Apostrophes a la televisió pública, els divendres a la nit i en horari de màxima audiència, on era seguit per entre un i tres milions d’espectadors. Durant la seva carrera ha entrevistat centenars d’escriptors francesos però també estrangers: Perec, Duras, Yourcenar, Bukowski, Styron i fins i tot Nabokov, a qui no li agradava que li fessin entrevistes. Quan parlava d’un llibre, la setmana següent era el més venut a les llibreries. [Viquipèdia dixit]

Vegeu també:  

· Guitart, Anna. «20 minuts amb el crític literari Bernard Pivot». CCMA, 26-10-2016.

· Nabokov a Apostrophes. L'entrevista completa, subtitulada en castellà.

quan arribin els marcians

Clic!

l'illa del tresor

L'illa del tresor: Moments poètics. 2|1|1997. Clic.
I aquí, 75 entregues més. Vagi de gust.

MÒNICA PLANAS
Joan Barril i 'L'illa del tresor'
Ara
13|12|2014

Existeix un tipus de tele, bastant escassa, que provoca una reacció a l’espectador sovint inconscient però molt significativa: programes que te’ls mires amb un somriure. És una tele discreta, tranquil·la, que no pretén en absolut fer riure. Només filtrar un sentit de l’humor molt subtil, una sensibilitat molt treballada i la intenció d’apel·lar a l’ànima de l’audiència i no només als ulls. La mort del periodista i escriptor Joan Barril em porta a parlar d’un dels programes del Canal 33 que generava aquesta reacció: L’illa del tresor. Es va començar a emetre el 1996. Joan Barril el codirigia amb el seu bon amic Joan Ollé, en col·laboració amb Josep M. Andrés, Aranya.

L’illa del tresor no s’assemblava gens a res que haguéssim vist abans. Era genuí, valent, desvergonyit, suggerent i sorprenent. Era estrany respecte del que estàvem acostumats, potser perquè essent tele en estat pur tenia reminiscències de diferents gèneres: hi havia molta teatralitat, elevades dosis de música, una poètica accentuada, l’empremta de la literatura, l’exquisidesa del disseny, la potència de les arts visuals i plàstiques i el ritme d’una dansa que es balla en parella. No era només un programa bonic, però també ho era. Era un espai que bevia de la memòria, dels records d’infantesa, de les reflexions existencials i de l’absurd de la vida.

Era un programa cultural dadaista insòlit en un context televisiu que estava explotant en sentit contrari: era l’època en què s’estaven consolidant les cadenes privades espanyoles, que s’expandia la teleporqueria a un ritme trepidant i es recreava en els instints més baixos i primaris.

L’illa del tresor era una tele hipnòtica, divertida, commovedora. Les entrevistes que feien als convidats cèlebres eren originals i despullaven el personatge sense caure en tòpics. Una mena d’interrogatoris delicats que s’acostaven a l’ànima de la seva víctima. Recordo un esquetx senzill però exquisit en què unes copes de cava brindaven per totes aquelles dones que han batejat grans cançons: la Suzanne de Leonard Cohen, l’Angie dels Rolling Stones, la Michelle dels Beatles, la Layla d’Eric Clapton, la Penélope de Serrat, la Laura de Llach o la Yolanda de Pablo Milanés. O un altre en què Barril i Ollé, vestits de romans, recitaven en llatí Baixant de la font del Gat o El senyor Ramon empaita les criades.

Brindem doncs, també, pels que han fet bona televisió i han marcat les diferències tot desitjant que hagin deixat una estela que inspiri les generacions presents i futures.

tres llibres protagonitzats per nenes

Clic!

la tele i els llibres

Com si fos ahir, capítol 210.

«Als que hem seguit la trajectòria de Daniel Clowes no ens estranyen les comparacions dels mitjans de comunicació nord-americans. Des del San Francisco Magazine van dir: “No és exagerat afirmar que les millors obres de Clowes són equiparables en impacte emocional i humor corrosiu a obres literàries de pes com El trastorn de Portnoy i El vigilant en el camp de sègol”. Equipar-lo a Philip Roth i Salinger no és una bogeria perquè recrea criatures que viuen la mateixa inquietud i, fins i tot, misantropia. Com els dos clàssics de la narrativa americana, Clowes s'interroga sobre el present amb una ironia que talla com una daga. En traducció de Montserrat Terrones, La Cúpula presenta en català –ja ho havia fet amb Ghost world i té més de deu àlbums en castellà– Wilson, una obra que reuneix totes les històries d'un personatge, un urbanita que alterna la insolència del seu comportament quotidià amb les crisis existencial. Postmodern de mena, el seu caràcter és la seva definició. Així pot evocar els pares o l'exdona, mostrar el personatge mentre passeja el gos o mostrar la plenitud de la bunquerització de la vida moderna, l'anomenat cocooning: aïllar-se en la fortalesa de la llar i limitar la sociabilització de les ciutats. Wilson explora l'univers de la vida contemporània sense inhibir-se en una descripció d'alt voltatge. Trist i solitari, el protagonista manté les obsessions sense caure en els excessos dels dibuixants de l'underground.

Nascut a Chicago el 1962, Daniel Clowes es va iniciar a la revista Love & Rockets, la mítica capçalera dels germans Hernández. El 1985 va publicar la seva primera sèrie de comic-books: Lloyd Llewellyn. Seria el pròleg a una nova etapa: el 1989 la seva obra va donar un gir quan va començar a treballar regularment a Eightball, revista de confecció pròpia en la qual va gaudir de total llibertat creativa. En aquestes pàgines ha dibuixat historietes curtes, com les que van ser recopilades en l'àlbum Caricatura, o d'altres, de format més llarg, com ara David Boring o Ghost world –que ell mateix adapta per a la gran pantalla– li va fer assolir l'èxit internacional més enllà del món del còmic. No resulta estrany que alguns dels seus lectors no l'oblidin pel seu estil canviant i la mala bava.

Daniel Clowes és conegut també com a guionista i il·lustrador de la galàxia pop. Entre altres immersions, va col·laborar per a grups com els Ramones en el vídeo I don't wanna grow up i va dibuixar cobertes per a àlbums dels grups Supersuckers i Urge Overkill. Tampoc es pot obviar la seva feina per a les publicacions Esquire, The New Yorker, The Village Voice, The New York Times i Details.

Malgrat que és un artista polifacètic, Clowes passarà com a cronista de la vida quotidiana. David Boring, Ghost world i Wilson són recreacions excel·lents del món de la parella, de la desintegració de la família i de la solitud de la societat. Només pel sarcasme en el tractament que reben els vells ja val la pena llegir un autor que es mou entre la ironia i la pietat.»

David Castillo. «Sarcasme, ironia i pietat». El PuntAvui, 2|9|2010.

________________________

P.S: No és pas la primera vegada que parlem dels llibres que surten en aquesta sèrie. En capítols anteriors..., que es diu en aquests casos: Sortir a robar cavalls, El mar i Incerta glòria.

la tele i els llibres

Groucho Marx deia que la televisió era una bona aliada de la lectura: cada cop que algú engegava l’aparell, ell sortia de l’habitació i agafava un llibre. Aquesta boutade del còmic evidencia l’abisme que hi ha entre el mitjà audiovisual i el món de la literatura. Més enllà dels programes pensats per a públics minoritaris, hi ha hagut diversos intents de convertir el foment de la lectura en un assumpte prou atractiu televisivament per aspirar a arribar al públic massiu, però els resultats han sigut decebedors. I avui dia, la majoria de canals generalistes han desterrat els programes específics de llibres de les seves graelles.

“Sempre ha sigut difícil fer programes de literatura, perquè parlem de lletres amb imatges”, diu Anna Guitart, coordinadora del desaparegut Via llibre i actualment encarregada de l’apartat de llibres del programa contenidor Tria33. Qui se’n va sortir millor va ser el mític Bernard Pivot: durant quinze anys el seu Apostrophes va aconseguir reunir entre un i tres milions d’espectadors francesos per escoltar com entrevistava, durant una hora i mitja, alguna figura rellevant del món literari. Escriptors com Nabokov, Borges, Bukowski o Sontag van ser alguns dels que van acudir al plató del programa. ¿Seria possible un Apostrophes avui en dia? Guitart, que va entrevistar Pivot a l’octubre, ho té clar: “Ell mateix va dir que no: aleshores hi havia molts menys canals, internet encara no existia… I era més fàcil escoltar una conversa durant una estona llarga. Ara això és més difícil i és una llàstima”.

[...] 

Minutatge en retrocés

En els últims deu anys, la televisió pública catalana també ha anat disminuint, a poc a poc, l’espai que tenien els programes dedicats exclusivament a la literatura, que sempre s’han emès pel canal 33 (i en ocasions s’han recuperat a TV3 en diferit i fora del prime time). Dels 60 minuts que durava L’hora del lector, presentat per Emili Manzano el 2011, es va passar als 25 minuts del Via llibre. Quan aquest va desaparèixer el 2015 juntament amb Ànima i Cinema33, va donar pas al Tria33, que acull la secció setmanal de llibres, presentada igualment per Guitart, però que actualment dura només 10 minuts.

Pocs canals més ofereixen programes de literatura: la cadena privada 8TV no té cap espai dedicat exclusivament a la divulgació literària, i La 2 emet els dimarts Página 2, presentada per Óscar López des del 2007, que tot i que ha aguantat deu anys a la graella avui té una audiència a Catalunya sota mínims: aquesta temporada està aconseguint només el 0,6% de share. “Cal decidir si es vol fer un programa de qualitat o de grans audiències -diu [Isabel]Martí [editora de La Campana]-; tenir-ho tot és impossible”. No obstant això, Isabel Sucunza, periodista i una de les dues propietàries de la Llibreria Calders, creu que un programa periòdic i exclusiu de literatura podria ser ben rebut pel públic: “Sempre que fem actes la llibreria s’omple, la gent intervé… hi ha un públic, però se’ls ha de donar alguna cosa bona”.

Les cadenes generalistes s’escuden fent notar que, si bé els programes exclusius de literatura han desaparegut, els llibres també tenen presència fora d’aquests espais, en programes de caire més generalista com ara els telenotícies o els magazins. Per exemple, des de fa uns dos anys, el Telenotícies migdia dedica -cada dos dilluns- un espai de tres minuts a repassar les novetats literàries. Tant Martí com Sucunza coincideixen que formar part dels informatius implica automàticament popularitzar un títol i, en conseqüència, vendre’n més exemplars. “Molta gent ve i demana el llibre de què han parlat al telenotícies”, concedeix Sucunza.

De fet, Martí comenta que si hagués de triar per força entre un programa especialitzat o dos minuts al TN, escolliria aquesta última opció: “Els telenotícies són el resum del més important que ha passat aquell dia: si hi parlen dos minuts d’un títol concret, significa que aquest llibre és important, i per tant també la cultura”. Així mateix, fa notar que es poden utilitzar espais alternatius per aprofundir en la literatura, com programes de ràdio, revistes especialitzades o fins i tot clubs de lectura, però “a les notícies no hi ha alternativa: hi surts o no hi surts”.

Els telenotícies o programes com Els matins a TV3 o el 3/24 a partir de les 11 de la nit, també contenen ocasionalment alguna entrevista amb autors de novetats literàries. I aquest abril, el Super3 ha començat un espai anomenat Superbiblioteca, en què s’anima els nens perquè gravin vídeos d’un minut recomanant llibres que els hagin agradat. Són diferents formats, però o són esporàdics o allunyats del prime time o apareixen en canals secundaris.

Tot i que Martí creu que el temps que la televisió dedica als llibres actualment és insuficient, reconeix el seu mèrit en la normalització de la literatura en català. “Fa 15 anys, quan va sortir Soldados de Salamina, ningú l’havia traduït al català. I ara, la versió en català i en castellà surten a la vegada”. L’editora ho atribueix al fet que mitjans com TV3, Catalunya Ràdio o RAC1 han donat visibilitat als autors. “El català s’ha mantingut perquè arriben a les grans audiències”.

“L’ideal seria que fos normal que hi sortissin llibres, de la mateixa manera que és normal que hi aparegui l’esport”, comenta Sucunza, que afegeix, a més, que el model cultural hauria de ser més equilibrat en tots els àmbits: “Està bé que es parli de bestsellers o superproduccions cinematogràfiques, però també de llibres o pel·lícules de qualitat”.

La necessitat del foment

La qualitat és, doncs, un aspecte fonamental, però la quantitat segueix sent un factor decisiu a l’hora de produir i emetre programes: concretament, la quantitat de llibres que llegeix el públic. La Generalitat publicava al final del 2015 un estudi que deia que un català llegeix una mitjana de 10’6 llibres a l’any. Tot i que la tendència és creixent, aquest número segueix sent insuficient per a la gent del sector literari com Martí: “Som el país que publica més d’Europa i el que llegeix menys”, explica. “No es poden demanar impossibles. Ens hem d’adaptar a les possibilitats i adreçar-nos al públic lector general”.

Precisament això és el que mira fer Guitart en els Tria33 dels dimecres, que estan dedicats als llibres: “Fem televisió pública, i per això intentem arribar a tothom. Volem acostar la literatura a la gent, que no hi hagi un abisme entremig”, i tot i que reconeix que no hi ha un model ideal de programa (“si hi fos ja l’estaria fent servir”, diu, fent broma), creu que l’èxit sempre depèn de factors com la persona que el presenta, i l’espai i el temps que té. Això sí, rebutja que es polaritzi aquesta qüestió en un enfrontament per l’espai televisiu entre la cultura i un altra matèria, com ara els esports: “Aquestes dicotomies de futbol o llibres no ajuden. A mi tant m’agrada llegir un llibre com seguir un partit del Barça”.

Aina Soley i Àlex Gutiérrez. Televisió i llibres: un matrimoni impossible. Ara. 21|4|2017.

amb zeta de zweig

Un formato original y novedoso grabado con tecnología móvil en HD con el que Mediaset España, en colaboración con La Fábrica de la Tele, emprende una nueva línea de producción de contenidos propios para sus canales temáticos, experimentando con planteamientos adaptados a su tipología de contenido y al público segmentado al que se dirige y con la que se abren nuevas posibilidades divulgativas y culturales en la programación de Be Mad.

En cada emisión de 'Convénzeme', los lectores charlarán con Mercedes Milá en la librería +Bernat de Barcelona, tratando de convencerle de por qué se tiene que leer o no determinados libros de literatura clásica y contemporánea, de todo tipo de géneros y narrativas, haciendo un repaso a las historias que plantean los libros, analizando la trayectoria de sus autores y exponiendo en primera persona qué sentimientos les ha generado su lectura, todo ello en una conversación ágil y a la vez relajada entre la presentadora y sus invitados...

Telecinco.  'Convénzeme', programa literario presentado por Mercedes Milá. 3|11|2016.

Aquí,  la primera entrega.

vint-i-tres minuts amb bernard pivot

«És imprescindible que recupereu del 3alacarta l’entrevista que la periodista Anna Guitart va fer a Bernard Pivot per al programa Tria33. A la televisió només en vam poder veure sis escassíssims minuts. És tràgic que tinguem una tele pública que pugui entrevistar (de manera meravellosa) Pivot i, en canvi, hagi d’escapçar la conversa d’aquest savi, perquè no tenim espai a la graella per emetre-la més enllà del reduït calaix de sastre cultural relegat a l’oblit i perdut enmig de la programació del 33.

Per aquest motiu, val la pena que aneu a buscar a internet els vint-i-tres minuts fantàstics que Anna Guitart va saber aprofitar amb Bernard Pivot. La presentació que va fer Anna Guitart del periodista francès resumia la mar de bé la transcendència del personatge i l’enorme valor de la seva tasca en un mitjà com la televisió: “L’home que ha fet llegir més francesos. Entre el 1971 i el 1990, quinze anys, va presentar el programa Apostrophes a la televisió pública, els divendres a la nit i en prime time. El seguien entre un i tres milions d’espectadors fascinats pels programes que feia de literatura. Va entrevistar centenars d’escriptors francesos però també estrangers: Perec, Duras, Yourcenar, Bukowski, Styron i fins i tot Nabokov, a qui no li agradava que li fessin entrevistes. Quan parlava d’un llibre, la setmana següent era el més venut a les llibreries [...]”. Doncs bé, d’aquest personatge tan excepcional només en vam poder gaudir sis minuts a la nostra tele pública i sense previ avís.

En l’excel·lent entrevista d’Anna Guitart, Pivot va explicar que el seu paper a la tele pública francesa “consistia a rascar el cap dels teleespectadors perquè la sang circulés més de pressa per les neurones, perquè els escriptors els agradessin més”. I ell admet que també es va haver de gratar molt el cap perquè el programa funcionés. Guitart li va preguntar què era una bona pregunta i què era un bon llibre. Les respostes entusiasmades de Pivot, clares i alegres, feien venir ganes de més preguntes, de llegir bons llibres i de rascar-se el cap.

Reivindico, des d’aquesta columna, l’exquisida feina d’entrevistadora cultural d’Anna Guitart, per la seva habilitat a l’hora de fer preguntes molt precises des d’una discreció periodística reconfortant, el seu domini dels idiomes, la seva mirada tan transversal en les converses, la calidesa prudent que no embafa i la capacitat per seduir l’espectador des d’una divulgació literària gens pretensiosa. Convertim-la en la nostra Pivot en potència en la mesura que el segle XXI ho permeti. I ara que tenim nova cap de programes a TV3, convidem-la a proporcionar-nos una programació que rasqui més el cap dels teleespectadors, que faci que ens circuli la sang més ràpid per les neurones. I que no passi durant sis minuts sinó que el plaer pugui allargar-se una mica més».

Mònica Planas. TV3: rasca’ns més el cap. Ara. 29|10|2016.