el cas de la bibliotecària helena jubany

DILLUNS, DESPRÉS DEL "TN VESPRE"

"Crims" se centra en el cas de la bibliotecària Helena Jubany

Capítol doble del cas de la bibliotecària Helena Jubany, que va ser trobada morta a Sabadell el desembre del 2001. Encara ara no s'ha pogut resoldre el seu assassinat.

20|3|2020

La bibliotecària Helena Jubany (Capítol 1)

El primer capítol del cas comença la matinada de l'1 al 2 de desembre del 2001, a Sabadell, amb una noia de 27 anys morta. És Helena Jubany i el seu cos apareix en un pati interior, nu i ple de cremades.

L'Helena era de Mataró, havia estudiat periodisme, però després d'una sèrie de pràctiques en diversos diaris i televisions, va trobar feina a la biblioteca de Sentmenat com a responsable de la secció de literatura infantil. Arran d'aquesta feina va anar a viure tota sola a Sabadell on, per ampliar el seu cercle social, es va fer sòcia de la Unió Excursionista de Sabadell.

A l'Helena la van trobar morta al pati interior d'un edifici del carrer Calvet d'Estrella de Sabadell, despullada i amb unes estranyes cremades repartides per diferents parts del cos. En un primer moment, la hipòtesi principal de la policia va ser el suïcidi, però ben aviat els investigadors van descobrir que l'havien drogada amb somnífers i que algú l'havia llençada des del terrat de l'edifici.

Descartat el suïcidi, una de les seves millors amigues explica a la policia havia rebut dos anònims misteriosos abans de morir. En un hi havia una referència a la Unió Excursionista de Sabadell. Els escrits van fer que la policia centrés les investigacions en els amics que l'Helena va fer a l'associació i sospités, sobretot, d'una de les seves amigues, Muntsa Careta, i de la seva parella, Santi Laiglesia. Però, tot i que Careta i Laiglesia eren personatges amb personalitats complicades, mai es va saber per què ho van fer ni si realment ho van fer ells.

La bibliotecària Helena Jubany (Capítol 2)

En el segon capítol del cas d'Helena Jubany, el jutge que instruïa el cas ordena la detenció de Muntsa Careta. La policia està convençuda que també hi ha prou motius per detenir la seva parella, Santi Laiglesia. És més, afirmen que probablement qui va matar la bibliotecària va ser ell i no pas ella.

Després de la detenció de la Muntsa, apareixen proves noves que acaben amb la detenció d'una altra sospitosa. Com la Muntsa, també és sòcia de la Unió Excursionista de Sabadell.

Tot i així, Muntsa Careta ingressa a la presó de Wad-Ras i comença a escriure un diari. Les seves cartes són el reflex d'un estat d'ànim molt fràgil. Careta es va suïcidar a la seva cel·la abans de ser jutjada. La família de la Muntsa, sobretot la seva germana Imma, fa tot el possible per treure-la i acaba enfrontant-se amb Santi Laiglesia. Passen els dies i encara ningú sap del cert qui va matar l'Helena Jubany ni per què. L'enfrontament entre la policia i el jutge instructor acaba en guerra.

crim, educació sentimental

"Nunca fui un gran lector de novela negra. Recuerdo una estantería de mi casa repleta de volúmenes amarillos de la colección “La Cua de Palla” y también que de pequeño me gustaba la serie de Perry Mason, por la música y porque era en blanco y negro, pero la resolución del crimen y la épica del detective no me engancharon como en cambio si ocurrió con la lectura de periódicos, donde la sección de sucesos siempre fue una de mis favoritas. Hace poco, mientras buscaba documentación sobre crímenes barceloneses para un programa radiofónico, me zambullí en la hemeroteca de La Vanguardia para ver si era verdad un disparate que rondaba desde hacía siglos por mi cabeza. Y sí, el sábado 20 de febrero de 1993 el rotativo barcelonés recogía que Antonio López Cañete intentó asesinar a su mujer disfrazado de Hitler. No sé si esa breve nota fue la culpable de mi interés por un mundo muy oscuro que cuando aparece en las novelas tiene un extra de construcción que, sin embargo, no puede competir con la realidad, pura y dura, eléctrica porque las historias son de carne y hueso por mucho que hoy en día la prensa las use injustamente como un material de usar y tirar. Fíjense por ejemplo en el crimen del Bar Joan. Alguien accedió a su interior y, preso de la ira, se cargó a la madre y el hijo propietarios del negocio. Ha pasado casi un año y los hechos siguen sin aclararse. Transito con cierta frecuencia por esa esquina de la Diagonal. Otros han ocupado el puesto de los muertos y hay clientes bebiendo café, como si el fatídico delito no hubiese nunca sucedido. Miro la puerta transparente y me estremezco ligeramente pensando en las vallas que, no hace tanto, ocultaban la entrada. Queramos o no la sangre vertida con pistolas, venganzas, desamores o dinerales es cotidiana. Y eso es lo que la hace atractiva a mis ojos porque en su esencia escribe un cuadro del estado de una sociedad, sus transformaciones y el estupor que siempre nos espera al pisar la calle."

Jordi Corominas i Julián. "Crimen, educación sentimental". Revista de Letras. 31/1/2011.

la dicotomia Banville-Black

La bona literatura no sap de gèneres 

John Banville torna amb el pseudònim que tan bons relats ha aportat a la novel·la negra, àmbit en el qual se sent ben a gust, tot i que no li agrada fer distincions entre gèneres: "Només hi ha escriptura bona i dolenta, i la bona es pot donar en qualsevol gènere. Canviaria una dotzena de novel·les considerades "literàries" per una de Georges Simenon, Richard Stark o Raymond Chandler", aclareix. Benjamin Black signa una narració rodona, àgil, amb les paraules mesurades, sense ornaments innecessaris, i amb la voluntat d'airejar la narració amb dosis d'humor. "És molt difícil tenir sentit de l'humor en la novel·la negra, no estic segur per què."

Banville vs. Black

I la dicotomia Banville-Black el fa sentir com si fos dos escriptors en una sola persona? "Durant 35 anys em vaig guanyar la vida treballant en diaris, no escrivint com a periodista sinó com a editor. Feia la meva pròpia feina literària durant el dia, i anava a l'oficina a la nit. Per tant, durant tots aquells anys, jo era, efectivament, dues persones. Per això la transició entre ser Banville i Black no va ser un pas tan gran", raona. Però com és Banville, com és Black? "Tinc totalment separades les maneres de treballar. Banville escriu molt lentament, amb ploma estilogràfica; Black treballa molt ràpid, directament a la pantalla de l'ordinador. L'ordinador és massa ràpid per a Banville, i la ploma massa lenta per a Black. Sempre faig aquesta distinció: el treball de Banville és el resultat de la concentració, el de Black és el de l'espontaneïtat", respon. I aquesta espontaneïtat el porta a fer créixer uns personatges que el van acompanyant després d'El secret de Christinne Falls i L'altre nom de Laura. La sèrie, de moment, no té final, i el forense Quirke és un personatge que pot tenir molt recorregut en la imaginació del narrador. "Penso en Quirke com una ànima perduda, atrapat entre els morts. Potser la meva tasca és recatar-lo del submón i portar-lo de nou entre els vius. Quants llibres em costarà fer-ho? Uns quants", afirma l'escriptor.

Raül Maigí. "John Banville". A: L'illa. Revista de Lletres, núm. 58 (tardor 2011), P. 14-15.

matar en barcelona

"L'editora Ana Pareja i Jordi Corominas han donat forma a un projecte singular. Es diu Matar en Barcelona i enfronta 12 autors amb 12 crims reals per tal d'aconseguir una antologia de relats. Publica Alpha Decay. Escriptors que s'estrenen com el músic Antonio Luque, d'altres molt més consolidats com és el cas de Francesc Serés i autèntics experts del tema negre com Raul Argemí conviuen en aquest magma especial que ens convida a fer una passejada fosca per la ciutat de Barcelona. El punt d'arrencada són els crims reals. A partir d'aquí arriba el camí de la documentació, de seguir amb més o menys atenció tot el que va passar i, per fi, arriba la part creativa, fabular i convertir-ho tot en un relat que preserva les identitats dels protagonistes reals i que dóna llibertat total a l'autor per recrear-lo a la seva manera, convertint-se en un exercici que es podria moure a la perfecció en la frontera entre la ficció absoluta i la crònica periodística en un intent de trencar els límits de totes dues." Jordi Cervera.

Els autors que participen en aquesta antologia son: Javier Calvo, Gabriela Wiener, Raúl Argemí, Antonio Luque, Sabino Méndez, Francesc Serés, Manuel Vilas, Llucia Ramis, Mara Faye Lethem, Sebastià Jovani, Elena Medel i Darío Hernando.

el cas és que me'n recordo

El Caso fou un setmanari sensacionalista que es va començar a publicar a Madrid l'any 1952 i que recollia els aspectes més morbosos i inquietants de l'Espanya negra no-oficial. 

Oferia, bàsicament, crònica de successos; reportatges escabrosos sobre parricidis, crims passionals, etc., que normalment tenien lloc a altres països, ja que el règim de Franco només els permetia publicar un crim espanyol per setmana. Popularment se'l coneixia com el diari de les porteres. Es va deixar d'editar l'any 1987.

Si no en teniu prou:
· Homenaje al semanario "El Caso" como fuente de inspiración de novela negra.

· Censura y manchas de sangre.

les vint regles per al crim perfecte

1.  El lector i el detectiu han de tenir les mateixes oportunitats de solucionar el problema. Totes les pistes s’han d’anunciar i descriure amb detall.

2.  L’autor no pot usar, respecte al lector, trucs diferents als que el culpable usa respecte al detectiu.

3.  No han de narrar-se històries amoroses. La trama amorosa distreuria el lector.

4.  El culpable no pot descobrir-se sota pressió del detectiu o de la policia.

5.  El descobriment del culpable s’ha de produir per un seguit de deduccions lògiques. Mai per casualitat, accident o confessió espontània.

6.  Hi ha d’haver, per definició, un policia o detectiu, el qual ha de fer bé la seva feina. La seva tasca consisteix a reunir proves que el conduiran fins al culpable.

7.  Una novel·la de detectius sense cadàver és inviable.

8.  Els mitjans per a la resolució del cas han de ser realistes: estan prohibits l’espiritisme i l’endevinació.

9.  No pot haver-hi més d’un detectiu. Reunir tres o quatre talents suposaria un desavantatge per al lector.

10. El culpable ha de ser una persona amb un paper important a la història; un personatge conegut pel lector. Descobrir un culpable que apareix en el darrer capítol o que té un paper insignificant, seria una mostra d’incapacitat de l’autor.

11. L’autor no pot escollir el criminal entre el personal domèstic o similars. Seria massa fàcil.

12. Hi ha d’haver un únic culpable, sense tenir en compte el nombre de crims comesos.

13. Les societats secretes, màfies, sectes... no hi tenen cabuda. Cal distingir la novel·la d’aventures de la novel·la policial o detectivesca.

14. La manera en què es comet i crim i els mitjans per descobrir el culpable han de ser racionals i científics. No poden usar-se les ciències ocultes i els seus instruments imaginaris.

15. La solució a l’enigma ha d’aparèixer de forma clara, però ambigua, durant la trama. És a dir, si es rellegeix el llibre un cop acabat, s’ha de poder veure que les pistes eren a l’abast i que permetien descobrir el culpable.

16. No hi ha d’haver descripcions extenses. Endarrereixen l’acció i distreuen el lector. Cal plantejar un problema, analitzar-lo i resoldre’l.

17. El culpable no ha de ser un professional del crim. Els delinqüents habituals són del àmbit de la policia, no dels detectius.

18. El que en un principi s’ha presentat com a crim, no pot resultar, al final, un suïcidi o un accident. Seria una traïció al lector.

19. El mòbil del crim ha de ser estrictament personal.

20. Hi ha alguns trucs que, com que ja han estat usats en moltes ocasions, no apareixeran:

a) La marca de les burilles de cigarreta com a prova inculpatòria de la identitat del culpable.
b) La sessió d’espiritisme trucada en la qual el culpable, mort de por, confessa.
c) La coartada construïda amb un maniquí.
d) El germà bessó del sospitós.
e) El sèrum de la veritat.
f) L’assassinat comès davant els representants de la llei.
g) L’ús d’associacions de paraules per descobrir el culpable.
h) L’ús d’un codi secret.

S.S. Van Dine. "Les vint regles per al crim perfecte". The American Magazine. Setembre 1928.