Després de set anys de club de lectura estic en disposició d'afirmar que havíem aconseguit —amb el que costa— un tret distintiu, una marca de la casa que ens diferenciava de la resta: obsequiàvem els nostres convidats i col·laboradors extracomarcals amb una llango-nissa culara de casa Sendra. Un detallet, pots comptar.
La cosa és que cada il·lustre visitant del club sortia per la porta, com dicta el costum, però carretejant una bossa blava —molt aparent, tot sigui dit, en perfecta consonància amb can Tiffany, que és com n'he dit sempre de la botiga Sendra del carrer Verdaguer—, i amb les meves indicacions d'ús. Penja-la un parell de dies, que encara és molt tendra. No l'encantis gaire, que està a punt. Teníem (pretèrit imperfet d-r-a-m-à-t-i-c) un obsequi insígnia, i la resta era lectura.
Però tot s'acaba, n'aquesta vida. Dilluns de la setmana passada, en Ferran Ràfols em va tuitejar una notícia de El 9nou que anunciava el tancament de casa Sendra. Des de llavors no he parat de rebre correus amb mostres de condol. L'Allau no se'n sap avenir. En Girbén m'ha proposat de crear una associació d'afectats pel cas Sendra i, ja posats, un recull de relats on els damnificats que ho desitgin puguin manifestar el seu dolor per tan sentida pèrdua. Legítima, es titularia l'antologia. Per un grapat de fuets, haurà de ser, a partir d'ara, l'esquer.
