en resum

el gat

[…] Simenon comença la novel·la in media res, com en les grans obres clàssiques, creant una tensió enorme des de la primera pàgina. Una parella de vells estan mirant la televisió. Ell té un diari damunt de les cames, que li llisca a terra a poc a poc. Sembla que s’ha adormit. Obri els ulls i escriu una nota en una llibreta. N’arrenca el full, en fa una boleta i la llança a la falda de la dona, que fa com si no s’hagués adonat de res. Al cap de poc, ella desplega el paper i llegeix: «El gat». 

[…] La parella de vells està formada per Émile i Marguerite, viudos tots dos, de diferent nivell social, que han acabat casant-se potser per evitar la soledat. Émile és un antic obrer, de modals poc refinats. Marguerite, al contrari, és de caràcter dolç i delicat —si més no a primera vista— i sembla enyorar les maneres distingides del seu primer marit. Al seu torn, ell enyora l’alegria i l’espontaneïtat de la seua primera dona. Émile té un gat, que s’estima molt; Marguerite, un lloro, que també s’estima molt.Transcorreguts ja uns quants anys des de la boda, les petites disputes del matrimoni comencen a prendre un to amarg, violent de vegades. Però en lloc d’atacar-se directament, ho fan en les mascotes respectives. Un dia, Émile troba mort el gat i sospita que Marguerite li l’ha enverinat. Ell es venja en el lloro de Marguerite. Des d’aleshores s’instal·la entre ells una relació d’odi, pura i subtil, que no deixa pas a la indiferència. No es parlen mai i només es comuniquen per escrit, intercanviant-se paperets cada vegada més lacònics: «Cada un se sentia víctima i considerava que l’altre era un monstre.»

Aquesta relació d’odi els lliga d’una manera impressionant. Davant del silenci de l’altre, la reacció és una atenció extrema a cada un dels seus moviments, a cada un dels seus gestos, a cada una de les seues anades i vingudes. Paradoxalment, el mur de la incomprensió i de la incomunicació fa que tots dos estiguen absolutament pendents l’un de l’altre. Per què es van casar? Per què no se separen? La primera pregunta és més fàcil de contestar que la segona.

La imaginació és una de les formes de la memòria. La mare de Simenon, Henriette Simenon, al cap d’un temps de quedar-se viuda es va casar amb Joseph André, jubilat dels ferrocarrils belgues, viudo també. El matrimoni va durar vint anys, fins que ell va morir. Tots dos no es parlaven i només es comunicaven amb paperets. Sembla que la història real va ser molt més dura i molt més cruel que la que retrata Simenon en El gat. En la novel·la, Émile es venja en el lloro de Marguerite arrencant-li d’una estrebada les plomes de la cua. El padrastre de Simenon va arrencar les plomes de viu en viu a un lloro que sa mare s’estimava molt, una a una, lentament.

En El gat Simenon va retratar dos mons socials i culturals radicalment diferents. El d’una burgesia amb pretensions, vinguda a menys, el d’ella; el de la classe obrera, el d’ell. El narrador focalitza la seua atenció en el protagonista masculí i en el seu món, que té un pes i un color molt més definits que el de Marguerite. De fet, la novel·la es diu El gat i no El lloro. Així i tot, a pesar d’aquesta focalització, el narrador intenta tractar amb equanimitat l’altre pol de la parella. Émile reconeix que «tothom viu dins d’un cercle més o menys tancat» i se sent víctima i culpable alhora, cosa que l’aboca a un impàs, a una sèrie de sentiments encontrats: ressentiment, humiliació, penediment, odi i autoodi. Els dos membres de la parella es troben blocats, incapaços de reaccionar, per tot el que no es diuen: les acusacions mudes.

La narració del present miserable dels dos personatges es contrapunta amb els records respectius, com si el passat fos cridat a judici. El gat és també una novel·la de la vellesa. En una de les passejades d’Émile, el narrador anota: «En el transcurs d’un passeig d’un quart d’hora, havia passat per davant d’un hospital, una presó, un manicomi, una escola d’infermeres, una església i una caserna de bombers. ¿No era com un resum de l’existència? Només hi faltava el cementiri, que no quedava gaire lluny.»

L’impacte que aquest llibre provoca en el lector no és una conseqüència només de la intriga o de l’estranyesa del cas que presenta el relat, sinó, sobretot, del seu efecte pertorbador, que arriba a sentir-se gairebé com un malestar físic. Simenon diu en El gat que les nostres vides són sòrdides, perquè mai no sabem ser justos ni amb els altres ni amb nosaltres mateixos.

L’estil de Simenon: la simplificació i la sobrietat, la reducció. El seu estil és el que queda quan ha estat despullat de la «literatura» que contenia. Simenon passa cada frase pel sedàs per tal d’obtenir-ne la màxima densitat. Corregir és precisar.

La profunditat psicològica de les accions quotidianes. L’habilitat de Simenon per captar la vida d’un personatge, la mena de vida en què no passa res, si no és d’una manera soterrada i sorda. Simenon mostra que qualsevol vida està formada per una sèrie d’hàbits, lligats a un determinat ambient. I que per davall d’aquests hàbits hi ha una realitat sòrdida. Pierre Assouline, en la biografia de més de mil pàgines que li va dedicar, deia que la seua obra podria ser per al segle XX el que la Comèdia humana de Balzac va ser per al XIX. Si de cas, el fresc de Simenon podria portar com a títol, més pròpiament, La condició humana. 

   

ENRIC IBORRA.«El gat: una novel·la dura de Simenon». Al blog: La serp blanca. 2|1|2013.

operació simenon

Operació Simenon

“Quaderns Crema i Acantilado ens oferiran el bo i millor de l’autor belga”
JORDI LLOVET. EL PAÍS1 NOV 2012

Jaume Vallcorba, un dels més grans editors de la península, home instruït, amic dels clàssics, medievalista i per això comparatista, ésser refinat que hauria pogut desfilar a les pàgines d’A contrapèl, de J. K. Huysmans —un dia me’l vaig trobar a l’aeroport havent perdut un avió que, indirectament, l’havia de dur a Parma, i em va fer: “Tant se val! Ja em llegiré a casa La cartoixa de Stendhal!”—, Vallcorba, doncs, s’ha embolicat els darrers anys en una sèrie d’empreses editorials que tant haurien pogut sortir molt bé com molt malament. Promoure l’edició íntegra de les Memòries d’ultratomba, de Chateaubriand, una fastuosa antologia de narracions històriques de tres mil pàgines, la Vida de Johnson, de James Boswell, el fabulós Diccionario de música de Ramón Andrés, recent, i fins i tot l’edició de Marie de Gournay dels Assaigs de Montaigne, tot això demana un optimisme infrangible, una esperança mosaica i, per escreix, una certa capitalització. D’altres editors potser s’haurien arronsat, però ell no ho ha fet: mogut abans per una dèria personal que per un càlcul de probabilitats comercials, ara es proposa d’oferir als lectors en llengua castellana i catalana l’obra completa, o gairebé, de Georges Simenon, un dels més grans novel·listes del segle XX francès, que a Espanya, més que a França, ha quedat desdibuixat com a gran narrador a causa de les seves nombroses novel·letes de la sèrie de Maigret, policíaques, que també són extraordinàries.

Simenon, fill d’un comptable de Lilla i d’una mestressa de casa, no tenia en absolut el perfil aristocràtic o revolucionari que les lletres franceses demanaven de tot escriptor després de l’aparició de Proust i de Gide, de Valéry i d’Artaud. Això, per no parlar del pes quasi abominable que significa tenir, en la pròpia tradició literària, valors tan enormes i tan refistolats com Rimbaud, Mallarmé o Lautréamont. Quan una literatura nacional ha conegut uns fastos tan absoluts com aquests que hem dit, llavors resulta difícil escriure novel·les com les que s’havien escrit “tota la vida”. Així mateix les exigències estètiques dels nostres poetes del Noucents van deixar bocabadats, però també amb la boca closa, els nostres autors de novel·les, malgrat la bona fe de Carles Riba.

Com en certa manera va fer Nabokov a la seva etapa americana, Simenon va tirar pel dret des del començament de la seva carrera: volia narrar històries, volia que aquestes històries fossin agradables, i, a més, volia fer-se ric, cosa que va aconseguir si tenim present que del conjunt de la seva obra se n’han estampat, per ara, vora sis milions d’exemplars: això degué ser un bon coadjuvant en l’extensa nòmina de senyores i senyoretes que van caure, gens desmaiades, als seus braços: trenta mil segons el seu catàleg à la Leporello. Val per a Simenon la mateixa anècdota que s’explica de l’emperador Francesc Josep d’Àustria, el qual, un dia que va anar a sentir una simfonia especialment trepidant de Gustav Mahler, va comentar: “No em pensava que la música pogués ser una cosa tan terrible. Jo em pensava que es componia música per fer feliç la gent”. Les novel·les de Simenon han fet feliços milions de persones a tot el món, i ara ens faran feliços a nosaltres. No és estrany que de la seva obra se n’hagin fet quasi quaranta pel·lícules, en especial als anys que el cine també es feia per fer feliç el públic, sense cap ajut d’efectes especials.

Aquesta Operació Simenon ja l’havia dut a terme prèviament l’editorial Tusquets. Potser llavors no va anar bé. Ara ens correspon desitjar que aquesta represa sigui coronada per l’èxit: de moment, el lector trobarà a les llibreries El gat (traducció excel·lent de Lluís Maria Todó) i Pietr, el Letón (traducció de José Ramón Monreal, que tot ho fa bé), a Quaderns Crema i Acantilado, respectivament, Barcelona, 2012, aquesta amb la marca del nedador que es llença a l’aigua a imitació (altra vegada els clàssics!) d’una silueta trobada a Paestum, famosa i bella.